educaciofisicacoromines.files.wordpress.com · Web viewÈs el gest tècnic que es fa servir per...

ACTIVITATS FÍSICOESPORTIVES D’EQUIP: BÀSQUETProfessor: Toni Azor Curs 2012-2013

INICIACIÓ ALS FONAMENTSPer afrontar el treball dels diferents fonaments amb la pilota seguirem la següent estructura

1. Anàlisi del fonament espontani/natural dels nens i nenes.

2. Progressió d'objectius dins del fonament.

3. Jocs i exercicis per a treballar-ho.

Quan iniciem als nens/es en qualsevol esport cal no especialitzar-los prematurament i per tant cal un

treball de desenvolupament de les habilitats motrius generals a més de les específiques de l’esport en

qüestió. L’objectiu no és altre que partint de les habilitats motrius bàsiques pròpies de l’edat (6-8

anys) i mitjançant jocs, en els quals la pilota és el mòbil principal, progressar cap a l’adquisició de les

habilitats específiques del bàsquet.

Quan parlem d’habilitats en el nostre esport hem de distingir entre:

- Habilitats motrius bàsiques:

Desplaçaments

Llançaments

Salts

- Habilitats motrius específiques:

Bot

Passada – recepció

Llançament a cistella

Desplaçaments específics: canvis de direcció, joc de peus (aturades i arrencades) o

desplaçaments defensius.

Durant aquest procés d’aprenentatge s’han de desenvolupar les estructures psicomotrius següents:

lateralitat, to postural, relaxació, apreciació de les distàncies, trajectòries, ritme, independència

segmentaria i equilibri, d’entre altres, de manera variada i equilibrada i amb una orientació cap el

nostre esport.

1


ELS FONAMENTS EN ATAC

2


1.1.El botDescripció Ès el gest tècnic que es fa servir per avançar en el terreny de joc i no cometre una violació del

reglament.

La posició és amb les cames flexionades, amb el centre de gravetat baix i ben equilibrats.

El contacte de la mà no ha de ser amb tot el palmell, sinó amb els caps dels dits. El moviment

s’inicia en l’avantbraç i no en l’espatlla, i el canell juga un paper fonamental acompanyant la

pilota.

Hi ha tres tipus de bot:

Bot d’avanç: els oponents no estan a prop, i es pot córrer amb la pilota

endavant. El bot és alternatiu, alt i la pilota no passa mai per sobre la mà. S’ha

d’assolir una coordinació entre carrera i bot.

Bot de protecció: l’oponent està a prop. S’ha de botar sempre amb la mà més

allunyada del defensor. S’ utilitza el cos per ajudar a protegir la pilota i

especialment l’avantbraç. És un bot baix que no ha de superar l’alçada dels

genolls. Quan ens dirigim cap a la dreta botem amb la mà dreta, i quan anem

cap a l’esquerra botem amb la mà esquerra.

Bot lateral: l’oponent existeix però no està a prop. S’utilitza per desplaçaments

en camp ofensiu per no perdre la orientació cap a la cistella i ser “perillós”.

Característiques del bot espontani: Davant del cos, generalment entre les cames.

Colpejant la pilota, enlloc d'acompanyar-la amb un cop de canell.

A dos mans.

Mirant el terra o a la pilota.

En moviment: persegueixen més la pilota que la boten.

Quan hi ha oposició, tendeixen a posar-se d'esquena a l'anella .

Progressió d'objectius: Botar amb una sola mà.

Començar a treballar simultàniament les dues mans. Treure el bot d'entre les cames i

passar-lo al costat del cos. Acompanyar el bot, no colpejar la pilota.

En moviment: controlar la pilota al costat del cos, enlloc de portar-la al davant.

No control visual de la pilota. un cop es comença a dominar el bot i es té la sensació de que

es controla bé la pilota, es van introduint els diferents tipus de bot, d'una manera progressiva.

1.2. La passada i recepcióDescripcióMai no hem d'oblidar que el bàsquet és un esport d'equip. La passada és el fonament d'atac que

fa que això sigui realitat, ja que permet que la pilota vagi de les mans d'un jugador a les d'un

altre. D'altra banda, tota situació de passada fa que es vegin involucrats dos jugadors, passador i

receptor.

3


Com a norma general, la passada ha de ser forta i tensa perquè la pilota trigui el menys possible

a viatjar del passador al receptor, i es redueixin així les possibilitats de ser interceptada.

La trajectòria de la pilota dependrà de la situació del defensor i del tipus de passada escollida.

Hi ha, com veurem a continuació, diferents tipus de passada. El més important és esco llir

l'adequada a cada situació.

Definim com a línia de passada la línia imaginària que uniria la pilota i el possibles receptor s. La

màxima seguretat existeix quan aquesta línia està neta, és a dir, no interferida per cap defensor.

El fet de descobrir quina és la trajectòria que està neta ens dirà quin tipus de passada és la més

adient per aquella situació.

Ès un bon costum que el receptor demani on vol la pilota (palmell de la mà), el receptor ha

d’oferir una diana i serà feina del passador afinar la punteria per posar-la en aquell punt precís.

D'altra banda, volem que la recepció sigui activa. És a dir, que el receptor no esperi que li arribi

la pilota sinó que vagi a buscar-la estirant el braços dintre de la línia de passada.

En qualsevol tipus de passada la força ve donada per l'extensió dels braços i la precisió del cop

de canell final i del treball de dits, realitzats els moviments amb la màxima economia.

Tipus de passada: de pit, picat, dues mans, una mà, per sobre el cap, lateral, de bèisbol, per

darrera i mà a mà. Anem a explicar els més importants.

Passada de pit amb dues mans.Es parteix de la posició bàsica amb la pilota i tenint cura de tenir els colzes lleugerament

desenganxats del cos. La pilota a l'alçada del pit i una mica separada del cos.

Des d'aquesta posició es fa un moviment d'extensió de braços acabat

en cop final i rotació interna dels canells.

La pilota ha de sortir forta i seguint una trajectòria recta i tensa.

Els braços segueixen la passada i han de quedar estesos, paral·lels a

terra i amb els canells girats cap a fora.

No oblidem treballar la passada lateral de pit amb les dues mans, que

és la situació de passada de pit més freqüent que es fa servir en el joc

real, amb rotació del tronc, quan el receptor no es troba just al davant

sinó lateral.

És una passada habitual en posicions sense excessiva pressió llunyanes a l'aro i pel perímetre.

La recepció

Es parteix de la posició bàsica sense la pilota.

Les mans a una alçada entre la cintura i el pit, ben obertes i en lleugera flexió dorsal com si

formessin un embut. L'objectiu és que ofereixin una superfície més gran de fregament a la pilota

per anar-la frenant.

Amb la vista, el jugador segueix la trajectòria de la pilota i decideix en quin moment va a buscar-

la. Va cap a la pilota amb una extensió de braços dintre de la línia de passada. L'objectiu és que

la recepció sigui activa per evitar el problema de jugadors amb "mans toves" als quals sempre

se'ls escapen les pilotes de les mans.

Treballarem també les recepcions baixes, sobre passades picades en les quals els braços amb

les mans a la mateixa posició fan una extensió dirigida cap a terra a la recerca de la pilota. Més

endavant veurem les recepcions amb una mà.

4


Errades més freqüents

Obrir excessivament els colzes.

Enganxar-se massa la pilota al pit (ambdós errors solen anar lligats). Passar massa tou,

sense prou força.

Creuar els braços.

No rotació interna.

Passada picada amb les dues mansLa tècnica és la mateixa de la passada de pit, excepte que ara la pilota no va directa de mà a mà sinó

que ho fa mitjançant un rebot a terra.

El fet determinant és decidir en quin punt del terra s'ha de fer rebotar la pilota perquè arribi al receptor a

l'alçada correcta, entre la cintura i el pit. El jugador hi arriba per experimentació, encara que com a

orientació es pot dir que si dividim la distància entre els dos jugadors en tres trossos iguals, s'hauria de fer

rebotar als dos terços d'aquesta distància.

Errors més freqüents en l'aprenentatge de la passada picada

Calcular malament el punt on fer botar la pilota: passada als peus.

Mala posició inicial dels braços, pilota massa alta i enganxada al pit. Això comporta no fer l'extensió

correcta de braços sinó iniciar amb un moviment de rotació de dalt a baix, fent un rebot de la pilota

massa enganxat al passador i que comunica a la pilota una rotació no desitjada.

Mirar a terra enlloc del receptor.

Creuar els braços.

No rotació interna.

5


Passada sobre el cap amb les dues mansDes de la posició bàsica es porta la pilota, amb els braços pràcticament estirats, es a dir semiflexionats, al pla

anterior de la cara i sobre el cap. No s'ha de dur la pilota darrere del cap.

Es passa fent una extensió dels braços acompanyada de rotació interna del canells. S'ha d'entrenar també en

posicions una mica apartades de la línia mitjana.

Errors més freqüents

Portar la pilota darrere del cap.

Trajectòria bombejada en lloc de recta.

Creuar els braços

La passada de bèisbolS'anomena així perquè simula l'acció del llançador de la pilota en el bèisbol. És una passada per a

llargues distàncies.

La cama del braç de llançament està endarrerida.

La pilota es porta des de la posició de triple amenaça sobre l'espatlla a l'alçada de l'orella. Des

d'aquesta posició, el braç de passada se separa primer una mica del cos i després continua amb un

moviment d'extensió acabat en un cop de canell cap endavant.

El braç i la cama es llancen cap endavant simultàniament mentre el cos fa una

petita rotació. El braç segueix la trajectòria de la pilota. La mà d'ajuda fixa la

pilota fins que comença el moviment de llançament.

Errors més freqüents

Moviment global retallat, mancat de fluïdesa.

Problemes de manca de força de braç fan que es faci servir una tècnica

com de "llançament de pes", per aprofitar la força de rotació del tronc. Es passa més de cos que de

braç. S'ha d'evitar, i per això cal seleccionar la passada només per a les distàncies que permetin

una bona mecànica.

La passada lateral d'una màEs parteix de la posició en triple amenaça. La pilota es porta lateralment una mica cap a fora del cos i

seguidament hi ha un moviment d'extensió del braç de passada que acaba en un cop de canell

endavant.

Ha de ser una passada molt ràpida. En distàncies curtes predomina clarament el cop de canell sobre

l’extensió del braç.

Molts cops va acompanyada d’una acció de pivot lateral per obrir angle de passada.

La recepció en moviment

Si el receptor està movent-se, la dificultat de la passada augmenta i és mes difícil mantenir la precisió.

El passador ha d'aprendre a integrar la velocitat de desplaçament del receptor i la força de la passada

per decidir en quin punt ha de passar la pilota i en quin moment ho ha de fer. D'altra banda, no cal dir

que la recepció és complicada també en moviment.

En les recepcions laterals en moviment, el més comú és rebre la pilota amb la mà exterior, és a dir, la

més allunyada del defensor. Aquesta mà la denominem mà diana o de recepció. El braç està en

extensió amb la mà ben oberta, oferint la màxima superfície de contacte.6


Aquesta és la indicació per al passador d'on ha de posar la pilota. Però també és molt important l'acció

de l'altra mà, que immediatament després de rebre la pilota anirà a fer la presa. La rapidesa i precisió

d'aquest moviment seran decisives per tal que no s'escapi la pilota.

Depenent de la direcció de la trajectòria del desplaçament del receptor respecte de la pilota s'hauran de

treballar recepcions amb les dues mans.

Errors més freqüents de la passada quan el receptor es mou

Que la passada quedi sempre endarrerida. Això és degut al fet que el passador no apunta a la mà

de recepció sinó al cos del receptor i quan avança aquest, mentre viatja la pilota, aquesta queda

sempre endarrerida.

Que la passada picada quedi curta, ja que no es calcula bé la distància extra de l'amplada del cos,

sent la mà receptora l'exterior.

Que la passada per sobre el cap surti massa alta. Retalla el moviment d'extensió de braços i la

passada surt bombada en lloc de recta.

Passada i recepció espontànies.Generalment, en la passada, porten la pilota damunt del cap per evitar que els hi prenguin i sovint la

passen tova, sense força. No solen, d'una manera natural, passar la pilota picada pel terra.

En la recepció, moltes vegades, tenen por de que la pilota vagi a la cara i els hi faci mal. Se'ls hi sol

escapar amb certa freqüència la pilota de les mans, ja que les tenen petites i tenen problemes de

control de la bola.

Progressió d'objectius.Fase prèvia mitjançant jocs de llançaments i recepcions fent servir diferents mòbils i experimentant tots

els tipus possibles de llançaments.

Passada: anar introduint els tres tipus bàsics: sobre el cap, de pit i picada. No ens hem de preocupar

tant de la tècnica del gest com de que el moviment sigui fluid.

Primer aturats, després en moviment (2cO), primer sense oposició, després amb oposició parcial (2c1),

i finalment amb oposició total (2c2), si la progressió del treball així ho accepta.

Recepció: treballar primer per perdre la por, pilotes toves, distàncies curtes, i després anar introduint

diferents tipus de mòbils per anar coordinant les recepcions. És bo, ja des d'un començament, treballar

el concepte de recepció activa, fent jocs o exercicis senzills en els que els jugadors no rebin la pilota

sinó que l'hagin d'anar a buscar d'una manera activa. Introduir aquest hàbit farà que se sentin més

confiats i de que no perdin pilotes a les recepcions.

1.3. El joc de peusAccions tècniques que es realitzen amb els peus sense bot.

Aturades: parar el movinment del cos previ bot o recepció de la pilota.

- 1 temps: parar amb els dos peus a la vegada.

- 2 temps: parar recolzant primer un peu i seguidament l’altre.

Sortides/arrencades: iniciar el moviment de bot.

- Creuada o tancada: creuar la cama per davant botant la pilota amb la mà contraria a la

cama que creua.7


- Oberta: iniciar el bot amb la mateixa mà de bot que la cama que es mou.

Pivotar: acció de moure o girar sobre un peu eix.

o Peu eix: peu de pívot (es pivota sobre la puntera).

o Peu lliure: totes direccions.

Reversar: acció de moure o girar sobre un peu eix cap enrera (pivotar enrera).

Joc de peus espontaniAturades:

Tendència a fer parades en 1 temps, amb un salt previ.

Poc o nul control de l'equilibri.

La inèrcia del moviment venç a l'equilibri de la parada, la qual cosa rovoca que caiguin cap

endavant després d'aturar-se.

Sortides/arrencades:

Tendència a caminar amb la pilota a les mans.

No tenen l'hàbit de posar la pilota a terra ràpidament.

Per tant, tendència natural a fer passes a les arrencades.

Pivots/reversos:

No coneixen la tècnica de pivotar/reversar.

Generalment davant de la pressió d'un defensor, mouen els dos peus fent també passes.

Progressió d'objectius 1r Aturades: anar aconseguint equilibri, com a objectiu primordial i anar introduint la parada en dos

temps.

2n Arrencades: anar introduint el fet de primer botar i després caminar. Treballar la sortida creuant la

cama posteriorment l’oberta.

3r Pivots: Anar introduint el fet de, tenint la pilota a les mans, moure un peu tenint l'altre fixe a terra.

Mitjançant jocs es va familiaritzant els nens i nenes amb els moviments de gir del cos, ventral i dorsal, i

amb les seqüències de parar i arrencar. Finalitzar amb els reversos.

1.4. El llançament a cistellaDescripció tècnica del tir estàtic

El peu de la mà de tir ha d'estar avançat mig pas. És l'equilibri de boxa o d'esgrima. La punta del

peu de tir està a l’alçada del turmell del peu de la mà de tir. Separació de peus igual a espatlles.

El cos està recte amb les espatlles alineades i quasi perpendiculars a la línia anella - jugador. El

moviment del cos és vertical ascendent començant amb les cames lleugerament flexionades. És

un moviment de "tiovivo".

La línia ascendent de la pilota passa pel peu de la mà de tir, l'os del maluc (cresta ilíaca) i entre

l'espatlla i el nas.

Els dits de les mans estan lleugerament oberts i el polze de la mà de tir està perpendicular a la

resta de dits de la mateixa mà. La mà acompanyant està en una posició tal que el palmell miri de

forma lateral el costat de la mà de tir. Tots dos dits polzes estan formant una T. Diagrama 1 i 2.

8


Diagrama 1 mà de tir • mà acompanyant

Diagrama 2

Col·locació de les mans en forma de T

Els diagrames 1 i 2 correspon al cas que el tirador sigui dretà.

La pilota es puja de forma harmònica amb el moviment vertical fins que el braç de la mà de tir arribi

a la posició de la U. Aquesta posició és:

Braç horitzontal i avantbraç vertical.

Mà de tir horitzontal amb arrugues al canell i la pilota sobre els dits, i el centre de gravetat caient

sobre el centre del palmell de la mà. El palmell no està en contacte amb la pilota. La pilota ha de

quedar recolzats amb els caps del dits.

La mà acompanyant està amb els dits assenyalant el sostre. No oblidar la forma de T.

9


Aquesta pujada es fa de forma totalment vertical des de l'os del maluc i passant per davant de

l'espatlla de la mà de tir.

El peu de la mà de tir, el genoll, colze, i la V que formen els dits índex i mig apunten a cistella

Després de la U es fa el moviment final de tir. S'ha d'acompanyar la pilota amb tot el braç. Es fa en

direcció a la anella. El llançament és amb un braç i l'altre acompanya la pilota. La mà de tir acaba

amb els dits assenyalant el terra tot just després d'un moviment fort de canell cap endavant quan

surt la pilota de la mà.

Punts importants del tir a cistella

L’arc del llançament ha d’estar entre 35º i 45º(trajectòria b)

Pot ser útil explicar que han d’intentar fer el gest de ficar imaginàriament els dits a dins del

cèrcol.

10


Per saber si el nen/a empeny o acompanya, cal veure si la pilota roda, si roda ho està fent be.

Si un nen/a no té prou força, farem que tregui la pilota de més avall.

Llançament espontani: Generalment llancen a cistella a dos mans i des de el pit. per un problema de manca de força als

braços.

Pràcticament ningú ho fa ja de cullereta; potser sí en etapes molt inicials i en casos particulars per

manca de força. Això es degut a la influència positiva dels models. És a dir que els nens i nenes tenen

accés a veure basquetbol, a la televisió o al col·legi i tracten d'imitar-los

Solen cercar distàncies properes i amb molta freqüència ataquen la cistella des de la vessant

frontal sense decantar-se cap a un costat ni cercar el tauler.

Progressió d'objectius: Estimular la decisió de llançar i fer un alt volum de pràctica. Això vol dir que al llarg d'un

entrenament els jugadors han de llançar molts cop a la cistella.

11


Anar graduant la distància; que sigui el mateix nen o nena qui ho faci.

Sí disposem d'anelles graduables es pot anar adaptant l'alçada de la cistella i segons el nivell de

força per a què l'encistellar sigui un objectiu assolible.

Si no en tenim d'aquestes cistelles es poden buscar recursos alternatius, com llançar des d’ una

plataforma, penjar un cèrcol de plàstic cistella i jugar a fer passar la pilota per dins del cèrcol o valorar

aspectes del llançament com ara tocar el ferro o altres que us pugueu imaginar.

Portar-los a llançaments des de 45°, cercar l'ajuda del tauler. Això provoca no haver de bombejar

tant la pilota superant problemes de força i augmenta el nombre de cistelles que s'aconsegueixen.

Objectius relacionats amb la mecànica del llançament: 1r. objectiu: posició cos - anella. Aconseguir que es col·loquin amb el cos orientat cap a l'anella

per llançar.

2n. objectiu: paràbola del llançament; que surti la pilota bombejada. No ens hem de preocupar

que en les primeres etapes el llançament sigui amb dues mans

3r. objectiu: anar cap al llançament a una sola mà.

A l’etapa de mini, es pot començar a corregir algun element, molt significatiu, de la tècnica o

mecànica de tir, però sense obsessionar-se. Treballar-ho indirectament (proposar objectius

generals que obliguin a la correcció de l'element en qüestió).

Anar introduint la iniciació a la tècnica de les entrades a cistella, aprenent mitjançant jocs o

altres sistemes el ritme de peus primer, que és el que més costa.

Tir en movimentLa diferència amb el tir estàtic està en que el tir en moviment comença amb un desplaçament del

jugador pel camp i acaba amb un salt. Tota la part intermitja és exactament igual al tir estàtic. Per

aquesta raó ha d'haver una aturada que ens porti a la situació inicial del tir estàtic.

Aquest tir no és recomanable per jugadors menors de 14 anys ja que no tenen prou força com per

poder-lo fer correctament.

Moviment final.

Es comenta abans aquest apartat per què és més curt i més senzill.

És un llançament en salt o elevació.

S'ha observat que, de la mateixa manera que quan es camina s'aprofiten els moviments del braços,

s'aprofita el moviment dels braços en el salt del llançament.

En un tir amb salt, fins la posició de U, tot és igual que en el tir estàtic.

En el tir en moviment, la pilota comença la trajectòria ascendent una mica abans que les cames,

que ho fan quan la pilota passa a l'alçada del pit aproximadament.

Com ensenyar el salt?

És molt més fàcil amb un bot previ del mateix jugador. La pilota, amb el seu moviment, ajuda al

jugador. Fa d' ascensor.

Compte amb els vicis.

El bot es fa, inicialment, a la línia de pujada per evitar així els desplaçaments laterals de la pilota en

el moment d'agafar-la i després. Posteriorment sí que es pot entrenar aquesta situació.

12


L'ordre d'execució és: desplaçament, bot, parada i agafar la pilota de forma simultània, moviment

ascendent i llançament.

El desplaçament és inicialment frontal a la anella i posteriorment s'entrenarà amb desplaçaments

laterals. Per entrenar la pujada, amb un bot és suficient, així el jugador podrà fer que la pilota boti

just davant de la línia ascendent. (Veure Diagrama 2).

Diagrama 2

La pilota surt de la mà unes dècimes abans que arribi al punt més alt del salt, així s'aprofita la força

de les cames i la inèrcia ascendent del cos. Aquesta força es perd si es tira quan el cos està al punt

més alt o quan el cos està baixant. En perdre aquesta força, els braços l'han de substituir i es perd

molta precisió.

Una vegada que el jugador ja sap aquest moviment de forma correcta s'ensenyaran les aturades.

La clau del tir està en l'aturada, ja que una bona aturada farà que el jugador estigui en equilibri, que

el moviment s'assembli el màxim possible al tir estàtic i que el tir sigui d'alt percentatge.

1.5. L’entrada a cistella Descripció tècnica Són tirs que es realitzen en moviment, després de botar o havent rebut una passada.

No són més que una aturada en dos temps, realitzada després de la finalització d'un dribling o després

de rebre una passada (recordar que rebíem o agafàvem la pilota mentre els dos peus estaven en l'aire),

en la qual, d'una manera continuada, sense detenir-se, s'aixeca el peu de pivot per a llançar a cistella.

Hem de llençar sempre amb la mà del costat pel qual anem, encara que en un procés posterior es

podrà fer excepcions sobre aquesta norma.

13


La seva tècnica és inicialment molt simple: després de la recepció o presa de la pilota (amb els peus en

l'aire) donem dos passos d'aproximació, per a continuació realitzar un salt i deixar la pilota el més

propera possible a cistella.

El primer pas ha de ser llarg, per a així guanyar l'acció al defensor i aconseguir guanyar el major espai

possible. El segon serà més curt, per a equilibrar-nos i permetre un impuls vertical cap amunt que ens

permeti acostar-nos el més possible al cèrcol. El primer pas el donarem sempre amb la cama

corresponent a la mà amb la que botem.

Per a aconseguir un major impuls, cal aixecar el genoll corresponent a la mà llançadora quan impulsem.

El genoll de la que llença s’eleva alhora que el cos i la pilota.

La pilota va fortament agafada per les dues mans i protegida en el lateral de la mà que llença. La pilota

no ha de moure's d'un costat a un altre, perquè així queda exposada al defensor i pot ser robada

fàcilment. En el gràfic anterior podem apreciar aquesta incorrecció.

Alhora que puja el cos es puja la pilota per a llançar en el moment que s'arriba a la màxima alçada.

La mà contrària ha de protegir la pilota en la mateixa posició que en el tir normal, sense exageracions

que últimament condueixen gairebé sempre a faltes de l'atacant.

És molt important aprendre a realitzar les entrades des d'un principi amb ambdues mans i per ambdós

costats.

Qualsevol entrada a cistella ha de ser feta amb molta força i ha d’estar per tant, acompanyada d'un

canvi de ritme, evitant la comuna tendència a frenar-se en el moment de fer l'entrada.

El llançament final el podem fer de diverses formes:

Moviment habitual de tir. S'agafa la pilota com es fa per al tir habitual. Normalment s'utilitza per a deixar

la pilota contra el tauler. El cop de canell serà l'habitual però més curt i apuntant al quadre del tauler.

Sovint aquest moviment es substitueix per un altre: col·locarem la mà de tir en la part inferior del costat

pel qual s'entra, per a acompanyar simplement la pilota en la seva trajectòria cap a la cistella.

En safata. Per llançar posarem la mà sota la pilota amb els dits dirigits cap al cercle i es deixarà o

empenyerà a la cistella, sent aquesta la mà que porta la pilota cap al seu objectiu. Els dits al final

impulsen suaument cap amunt la pilota. Sol usar-se per a deixar directament la pilota en el cèrcol. Els

dits han de quedar perpendiculars al cèrcol. El seu aprenentatge es recomana realitzarlo després de

l’entrada des de tir habitual.

14


Punts importants de l’entrada a cistella En quin moment s’ha d’agafar la pilota?

S’ha de sincronitzar la presa de la pilota amb la caiguda de la cama corresponent a la mà de

bot (si entro per la dreta he d’agafar la pilota abans donar el pas amb la cama dreta).

El llançament sempre es farà amb la mà més allunyada de l’oponent, per protegir la pilota,

l’altra braç l’acompanyarà i protegirà de l’oponent.

Errades més freqüents en l’entrada a cistella No mirar a cistella.

No botar o llençar amb la mà adient (normalment en les entrades pel costat no dominant).

Escollir malament el punt d’inici del primer pas

No coordinar el primer recolzament amb la cama adequada.

Poca elevació del genoll de la mà llançadora.

La pilota va de costat a costat i això la deixa desprotegida. No la porta protegida en el lateral

del cos del costat allunya del defensor.

Desequilibri del cos al llençar.

Caure al terra amb un únic recolzament i desequilibrat.

L’entrada que hem descrit és la més senzilla i més comuna, però n’hi ha d’altres, que podrem introduir

quan els nens ja hagin assolit un cert domini en l’anterior:

Entrada amb pèrdua de pas (un pas): s’utilitza només un pas, dels 2 permesos. La mà de llançament es

la contrària de l’habitual, és a dir si entro per la dreta i m’impulso amb el peu dret, elevo el genoll

esquerra i llenço amb la mà esquerra.

Entrada amb traspeus: s’utilitza per canviar el ritme de la penetració cap a cistella. Al realitzar l’entrada,

en aquest, cas per la dreta, el peu dret després del primer pas no sobrepassa el peu esquerra, queda

enrera. Tot seguit, amb el peu es dona un pas llarg, alhora que s’impulsa el salt cap a cistella.

Podem trobar moltes més varietats d’entrada, com el doble pas, la pèrdua de pas a cistella passada

però no ens podem estendre més degut a les limitacions de temps.

Anella passada per davant: realitzar l’entrada normal però partint des del cantó contrari.

Anella passada remuntant la línia de fons: realització de l’entrada normal però fer les passes més a

prop de cistella apropant-nos a la línia de fons i acabar fent un gir de 180º.

Entrada a peu canviat: entrada per un cantó recolzant els peus en ordre contrari i llençant amb la mà

contrària a l’entrada normal.

PROGRESSIÓ METODOLÒGICA

Perquè ensenyar primer l’entrada i després el tir? Perquè creiem que le nen/a ha de realitzar tirs

propers a cistella. A més a nivell de tren inferior ja hem treballat coordinativament els passos fent

l’aturada en dos temps. L’entrada és com una aturada en dos temps amb impuls. Aquest impuls ajudarà

a que el nen/a s’acosti més a la cistella.

1.6. AltresPreses

o Alta: braços aixecats, pilota davant del cap (mai a darrera), en desús.

o Mitja: a l’alçada de la cintura, colzes enganxats al cos, triple amenaça.15


o Baixa: tots els dits menys el polze apunten abaix. Per sota la cintura (major flexió de

cames), òptima per sortir en bot, més de moda.

Canvis de mào Per davant:

regressiu o protecció: oponent a prop, s’ha de crear un espai que no existeix,

amb un bot de protecció tirar la cama avançada enrera i tirar pilota endavant i

creuem l’altre cama alhora que canviem de mà i sortim en aquella direcció

ràpidament mirant cistella.

de progressió o avenç: l’oponent està lluny, bot agressiu, amb un cop de canell

canviem la mà de bot creuem la cama contraia i seguim amb un ritme superior.

L’angle de canvi no és mol gran.

o Revers: segon canvi que s’ha d’ensenyar després dels de davant (el per sota i per

darrera més tard). És un gir d’orientació difícil. La cama contraria a la mà de bot

s’avança, a partir d’aquí es reversa sobre aquesta, amb el cap es gira buscant la nova

direcció, arrossegar la pilota amb el canell i el dit (colze en direcció a terra) la cama que

es mou “embolica” l’oponent. El canvi de mà es fa quan gairebé s’acaba el gir.

o Entre cames:

Progressiu/regressiu.

o Per darrera.

Posició bàsica defensaPosició flexionada, palmells mirant amunt, cap davant del tronc del defensor, distancia d’un braç, situat

entre cistella i oponent.

LliscamentsDes de la posició bàsica, deixar caure un pas de caiguda i un peu mana el moviment a l’altre, una mà

nega el canvi de mà i l’altre el passe, peus no es toquen ni es creuen, el moviment es realitza sobre taló

– punta.

Bloc de rebota) Fixar el defensor previa localització.

b) Bloc de rebot: pas creuat o revers depenent de la trajectòria de l’atacant.

c) Saltar al rebot.

16

educaciofisicacoromines.files.wordpress.com · Web viewÈs el gest tècnic que es fa servir per...

Documents

Transcript of educaciofisicacoromines.files.wordpress.com · Web viewÈs el gest tècnic que es fa servir per...