UD 01

L’ACTIVITAT ECONÒMICA

1.Què és l'Economia?

1.1 Orígen

El terme "Economia" prové del grec, en concret, de la combinació de dues veus: "oikos" que significa casa (en el sentit de béns, patrimoni) i "nomos" que significa administrar, es a dir, administrar el patrimoni familiar. En l'actualitat, el seu significat manté en certa forma l'original, ja que l'Economia és la ciència que estudia la millor manera d'utilitzar uns recursos que són escassos per satisfer les necessitats de la societat.

Tot i que els fenòmens econòmics són tan antics com l'home, l'Economia com a ciència és relativament jove. Es considera que va néixer amb l'obra d’Adam Smith (1723-1790), coneguda com “La riquesa de les nacions”, publicada per primera vegada el 1776, on va sistematitzar el conjunt de coneixements que integraven fins a aquell moment el coneixement econòmic.

1.2 De què tracta? A qui pot interessar?

Més enllà dels propis professionals de l’Economia, les persones en general haurien de tenir uns coneixements econòmics bàsics: l'Economia és un dels conjunts de sabers més útils, i tanmateix més desconeguts. El seu coneixement ens ajuda a entendre l'acció humana i les relacions entre les persones en una societat complexa. En realitat és essencial per comprendre el món en què vivim.

Tracta de les eleccions quan els recursos són escassos i es troba al cor de qualsevol presa de decisions. A l'hora de prendre aquestes decisions, el coneixement econòmic equival a tenir "bons mapes" que assenyalen les millors rutes d'entre totes les possibles.

Al llarg d'aquest curs entendràs de quina manera el coneixement econòmic:

Ajuda a entendre les nostres pròpies circumstàncies i a prendre les decisions en el dia a dia i al llarg de la nostra vida:

o Aprendre a consumir responsablement i a estalviar (quan som infants i joves). o Preparar-nos per a treballar i començar una vida independent (estudiants i

joves). o Formació d'una família (joves i adults). o Preparació per a la jubilació (adults madurs).

Ajuda a comprendre el que passa a la societat del nostre voltant i permet adonar-se quan els polítics i / o els mitjans de comunicació diuen mitges veritats i informació manipulades, de manera que serem ciutadans més conscients i menys ingenus (per no dir menys ignorants, que sona molt fort), en definitiva més lliures.

En definitiva, una societat més formada en coneixement econòmic també té una major capacitat de valorar les decisions dels seus dirigents polítics, millorant la seva capacitat de selecció de líders.

La manera de pensar “econòmica” proporciona un conjunt d’habilitats útils en moltes professions en les quals sovint s’han d’avaluar alternatives i s’han de prendre decisions que poden incorporar costos d’oportunitat.

2. L'escassetat de recursos i la necessitat de triar

“La feina dels economistes és, bàsicament, fer entendre a la resta de la societat que els reis

mags no existeixen” Miguel Ángel Rubio, antic Governador del Banc d’España.

2.1 El problema econòmic bàsic

El problema econòmic bàsic consisteix

en què els éssers humans tenim una

sèrie de necessitats, que són

il·limitades, i disposem d'uns recursos

escassos i limitats per satisfer-les.

D'aquí que l'Economia estudiï la forma

en què s'utilitzen aquests recursos

escassos per aconseguir el benestar

material de la societat. D'aquesta

definició de l'Economia podem extreure

dues idees clau:

L'escassetat econòmica. Els

recursos són insuficients per

satisfer les necessitats que es

tenen d'ells, tant a nivell

individual com a nivell col·lectiu

(conjunt de la societat).

La necessitat d'escollir. Davant

l'escassetat de recursos i la

possibilitat d'usos alternatius,

els individus administren

acuradament els recursos per obtenir el màxim profit possible, és a dir, trien

l'alternativa que més s'ajusta a les seves preferències al seu nivell d'ingressos.

Ja que els recursos només poden atendre una part dels desitjos, cal triar quines són prioritaris.

Per exemple, si a algú li queden cinc hores lliures en acabar les classes i les alternatives al sortir

de l'institut són estudiar, practicar esport o navegar per Internet, l'estudiant prendrà una

decisió en funció de les seves preferències sabent que no pot fer dues coses al mateix temps.

El mateix li passa a les empreses: si una empresa assigna una sèrie de màquines a la producció

de cargols, aquestes mateixes màquines no poden produir alhora femelles. I igual passa amb el

conjunt de la societat, on hi ha necessitats col·lectives com la sanitat, l'educació, el transport,

que els governants hauran d'atendre amb recursos limitats.

2.2 El cost d’oportunitat

En definitiva, cada vegada que les famílies, les empreses o els governs prenen una decisió

estan renunciant a les alternatives no escollides. Es diu llavors que la seva decisió té un cost

d'oportunitat perquè al triar una opció en detriment d'una altra estan deixant passar una

oportunitat.

El cost d'oportunitat és el valor, mesurat o no en diners, d'allò al que es renuncia al prendre

una decisió. Per exemple, si el teu paga setmanal és de 15 € i vols anar a un concert (preu de

l'entrada 12 €) i comprar-te una samarreta (14 €) hauràs de triar entre una cosa i una altra. Si

finalment et decideixes per anar al concert, el cost d'oportunitat de la teva decisió serà la

samarreta que no t'has pogut comprar.

Els costos explícits impliquen un desemborsament monetari, mentre els costos implícits no

van associats a un desemborsament monetari directe, però sí al cost d'oportunitat, als

ingressos que s'obtindrien en la millor alternativa no escollida.

2.3 Els diferents tipus de necessitats

Una necessitat és la sensació de carència d'alguna cosa unit al desig de satisfer-la.

No totes les necessitats són iguals, es poden classificar en:

a) Necessitats bàsiques o primàries. Són aquelles que cal satisfer per poder sobreviure:

l'alimentació, el vestit i l'habitatge. En una societat desenvolupada estan pràcticament

cobertes per la majoria de la població. No obstant això, l'evolució de la nostra societat

i la concepció actual de l'Estat del Benestar fan que s'hagi ampliat el concepte de

necessitats primàries, per exemple, contemplant l'educació i la sanitat. Per això, avui

es consideren necessitats primàries totes aquelles que cal satisfer per poder exercir

plenament com a ciutadà. Per tant, el benestar humà no consisteix només en la mera

supervivència, sinó en la disposició de tot allò que permet el desenvolupament integral

(econòmic, social i cultural) de la persona.

b) A part de les bàsiques, l'home té un altre tipus de necessitats cada vegada més

evolucionades com l'oci, la comunicació, etc. Són les anomenades necessitats

secundàries i tendeixen a augmentar el nivell de satisfacció i benestar de l'individu.

3. Béns econòmics

Les persones satisfem les nostres necessitats consumint béns i serveis, però els primers són

materials (roba, aliments, electrodomèstics, ...) i els segons immaterials (educació, sanitat,

transport, ...). Encara que a les dues categories les considerem béns en sentit ampli. Els podem

classificar en base a diversos criteris:

a) Segons el seu grau d'escassetat, poden ser béns lliures o econòmics. Es denominen

lliures els que són il·limitats i, per això, estan disponibles de forma gratuïta per a tots,

per exemple, l'aire o la llum del Sol Són econòmics tots aquells que són escassos i, per

tant, tenen un preu.

b) Segons la seva funció es distingeixen béns de consum i béns de capital.

- Béns de consum són els que es dediquen directament a satisfer una determinada

necessitat, com la melmelada o una rentadora. Al seu torn, aquests es classifiquen en:

béns de consum duradors, que permeten un ús prolongat en el temps, per exemple,

un televisor i béns de consum peribles, que desapareixen un cop consumits (una

poma).

- Els béns de capital, també coneguts com a béns de producció, serveixen per obtenir

altres béns (per exemple, un teler). Es pot donar el cas que un mateix bé sigui de

consum o de producció segons l'ús que se li dona. Així, un martell a la casa d'una

família qualsevol és un bé de consum mentre que, en una fusteria, seria un bé de

producció, ja que s'utilitza per fer mobles.

c) Segons el seu grau de transformació parlem de béns intermedis i béns finals.

- Els béns intermedis són els que s'empren per ser transformats o incorporats a la

producció d'altres béns mentre que,

- els béns finals són aquells que ja són aptes per al consum. Per exemple, una planxa de

fusta és un bé intermedi que s'empra per a produir una taula (bé final).

No obstant això, la línia que distingeix els béns intermedis dels finals pot ser difusa,

perquè hi ha béns que són intermedis per a unes empreses, mentre que són béns

finals per a altres. Per exemple, la seda és un bé final per a una empresa especialitzada

en la producció de teles, però, per a una empresa que fabrica roba, és un bé intermedi,

ja que necessita ser transformat abans de convertir-se en el bé final d'una camisa.

d) Segons l'accés als béns poden ser públics o privats. Són béns públics aquells on cap

persona és exclosa de la seva utilització (seguretat ciutadana, justícia, parcs,

biblioteques, ...), i privats l'ús dels quals és particular (la meva moto, roba,....).

e) Segons la relació que tenen dos béns entre si poden ser béns substitutius, que són els

que cobreixen una mateixa necessitat, és a dir, si es consumeix un no cal consumir

l'altre (ulleres i lents de contacte), i béns complementaris, aquells que s'han d'utilitzar

conjuntament per satisfer determinada necessitat (el cotxe i la gasolina).

4. Les activitats econòmiques

Després d'haver analitzat què són les necessitats i com se satisfan, s'han d'estudiar quines són

les activitats que fan possible dur a terme aquesta satisfacció. En diem activitats econòmiques

perquè en qualsevol d'elles cal triar renunciant al que no s'escull, és a dir, hi ha un cost

d'oportunitat. Són de tres tipus: de consum, producció i distribució.

- Consum. Són aquelles activitats que realitzen les famílies per satisfer les seves

necessitats, per exemple, quan comprem un entrepà i ens el mengem satisfem la

necessitat d'alimentar-nos. Com la renda de la qual disposen les famílies és limitada

tenen què decidir quins béns adquiriran en funció de les seves preferències.

- Producció. Les empreses han de decidir quins béns els compensa elaborar i quins

recursos han d'utilitzar per a això. Una empresa que fabrica mobles ha de decidir si

produeix cadires o armaris, o si empra mitjans mecànics o artesanals. Per a això,

compararà els costos o els beneficis que li reportaran cadascuna de les possibles

opcions i seleccionarà la millor alternativa, que serà aquella que millor aprofiti els

recursos disponibles.

- Distribució. La distribució és el nexe entre la producció i el consum de béns i serveis.

De res serviria produir si després no es posessin a disposició dels consumidors. La

majoria de les empreses no produeixen sinó que distribueixen el que produeixen

altres. Per exemple, una farmàcia, un quiosc o un supermercat.

5. Els agents econòmics

Associat a cadascuna de les activitats econòmiques hi ha un agent, és a dir, algú que s'ocupa

de decidir què consumir, com produir o on distribuir, i de les decisions depèn la marxa de la

seva economia i, per tant, la de tots en general . Els agents són els protagonistes de la vida

econòmica. Podem agrupar a tots els agents que participen en la vida econòmica en tres grans

categories:

a) Famílies (o consumidors): Fan un doble paper,

- Per una banda, són consumidors de béns i serveis.

- Al mateix temps ofereixen a les empreses treball i capital.

b) Empreses: són els encarregades de produir gairebé tots els béns i serveis que necessita

la societat. En els economies modernes, únicament els empreses poden reunir les grans

quantitats de diners, de recursos físics i disposen de la capacitat d’organitzar que és necessita

per produir de forma eficaç i competitiva. Les empreses donen feina a moltes persones, i si

tenen èxit retribueixen als emprenedors (amb beneficis), als inversors (dividends d’accions) i

als prestadors (en forma d’interessos a canvi dels capitals posats a disposició de l’empresa).

Classificació econòmica de

les empreses:

- Empreses industrials:

són empreses

transformadores, les

clàssiques fàbriques.

Compren primeres matèries

per tal de convertir-les en

productes aptes pel consum

humà.

- Empreses comercials: compren mercaderies amb la intenció de vendre-les (sense

transformar) a un preu més elevat. Exemples: Grans magatzems, supermercats, etc.

Els serveis que presten al consumidor i que justifiquen els seus guanys són: apropar el

producte al consumidor final i proporcionar-li més varietat per escollir.

- Empreses de serveis: són aquelles empreses que no produeixen ni venen productes

materials sinó que ofereixen al consumidor gaudir d’un determinat servei. Exemples: Agències

de viatges, asseguradores, bancs, etc.

c) Sector Públic: les economies actuals tenen un tercer agent de l’activitat econòmica,

l’Estat o com l’anomenem en el seu vessant econòmic: Sector Públic. La seva intervenció es pot

agrupar en tres àmbits:

1. Presta serveis d’interès general i/o social: Educació, Sanitat, Seguretat ciutadana,

Administració de Justícia, etc.

2. Regula el marc legal on és desenvolupen els activitats econòmiques (actua com una

mena d’àrbitre econòmic que assegura el joc net). Exemples d’aquesta actuació:

legislació de defensa del consumidor, de defensa de la competència, etc.

3. Produeix béns (és a dir, actua com una empresa). Aquesta funció la realitza només

quan les empreses privades no poden proporcionar un servei determinat de forma

adequada a tota la població (com era el cas del servei telefònic abans de l’aparició de

la telefonia mòbil) o quan el sector és considerat estratègic pels interessos del país

(indústria de defensa, biomèdica, aeroespacial, telecomunicacions, etc.).

4. Crea i cuida de les infraestructures que faciliten l’activitat econòmica (de transport,

comunicacions, serveis,...)

6. El Flux circular de la renda

La relació entre els diferents agents econòmics és pot resumir utilitzant un petit esquema

anomenat flux circular de la renda, que representa els intercanvis reals (béns, serveis,...) i

monetaris que es donen entre ells:

Fluxos reals de béns i serveis:

Fluxos monetaris:

7 Economia positiva. La naturalesa del mètode de l’Economia positiva. Microeconomia i Macroeconomia. Economia normativa.

La pràctica de l’Economia es pot dividir en dues grans branques: l'Economia positiva i l'Economia normativa.

7.1 Economia positiva

Els economistes intenten explicar el món econòmic elaborant hipòtesis i contrastant-les amb la realitat per obtenir teories. Els economistes que la practiquen actuen com a recercadors i acadèmics en universitats i/o centres d’ investigació. Per exemple, un economista podria viure en un país amb elevat abandonament escolar i suposar que hi ha una relació entre aquest fracàs i la reducció de despesa de l'estat en matèria educativa. Per contrastar aquesta hipòtesi podria recollir i analitzar dades de molts països i si aquest estudi recolza aquestes suposicions, pot obtenir una bona teoria.

Els enunciats d’Economia positiva no incorporen judicis de valor. Exemple: si el govern puja els impostos, el consum de les famílies disminuirà; si el tipus d’interès del capital baixa augmentarà la inversió empresarial.

7.2 El mètode de l’Economia positiva

“La Economía es un método antes que una doctrina, un aparato mental, una técnica de

pensamiento que ayuda a su poseedor a esbozar conclusiones correctas” John Maynard

Keynes.

a) Coneixement científic

L'economia positiva presenta les següents característiques:

És una ciència social. S'ocupa dels fenòmens de la vida humana en societat. Té per objecte l'estudi de la forma en què els homes extreuen els recursos de la natura per produir els béns i serveis que satisfan les seves necessitats. La societat i les seves formes d'organització econòmica són molt dinàmiques, de manera que l'economia és una ciència social en constant evolució.

No és una ciència exacta, perquè les accions i reaccions humanes no són matemàticament previsibles Qualsevol fenomen econòmic posseeix una gran riquesa d'interconnexions amb altres fenòmens de la mateixa naturalesa o fins i tot d'una naturalesa aparentment diferent.

Utilitza un mètode (a unes etapes inductiu, d’altres deductiu) i un conjunt de teories econòmiques que pretenen explicar aquests fenòmens.

o Recordeu: una hipòtesi és explicació provisional que ha de ser subjecta a proves, observació i experimentació per a ser acceptada.

o Una Teoria és una explicació molt recolçada per la contrastació i l’evidència empírica que permet explicar i predir fets.

És una ciència empírica. Això vol dir que es pot contrastar a la realitat. Els coneixements i previsions propis de l'Economia són susceptibles d'apreciació en la realitat mitjançant l’observació i la recollida de dades(Com en el cas de l’Astronomia i

Obsevación

Observación

Inducción

Deducción

Verificación

Hipotesis

Teorías leyes

la Biologia). Per exemple, la realitat ens proporciona en ocasions “experiments econòmics” fortuïts: podem comparar el resultat de diferents sistemes econòmics (mercat o planificació central) i el comportament de les persones davant de les diferents polítiques si “tallem” un país en dues parts i apliquem a cadascuna un sistema diferent: Alemanya (antigues RFA i RDA) o Corea (actuals Corea del Sud i del Nord).

Reproduir l’ambient controlat dels experiments de laboratori és impossible en economia. No obstant això, en certs àmbits (com el comportament i la presa de decisions dels agents econòmics, on s’apliquen tècniques de la psicologia experimental i de la neurologia), s’està convertint en una ciència experimental.

b) Els supòsits

Si analitzem en detall els aspectes involucrats en els interrogants econòmics, podrem reconèixer la diversitat de factors que intervenen en els fenòmens estudiats. Això es deu al fet que, en general, és molt poc freqüent identificar un únic tipus de causa que sigui clarament responsable del fenomen econòmic estudiat. Fins i tot en molts casos, no és possible determinar amb certesa quin tipus de causes o combinació de factors causals estan involucrades en el fenomen en qüestió. Això es vincula amb el fet que l'objecte d'estudi de l'economia és divers i complex, la qual cosa no significa "inabordable" o "incomprensible".

Una estratègia que els economistes fan servir són els supòsits. Com la realitat és molt complexa, mitjançant aquests supòsits intenten centrar-se en els detalls importants. La majoria de les anàlisis econòmiques es basen en dos supòsits:

- L'interès personal. Hi ha prou evidències empíriques per afirmar que en la majoria dels casos, les persones actuen buscant el seu propi benefici i es comporten amb racionalitat (són previsors i responen a estímuls).

- Decisions fundades. En la majoria dels casos consumidors i productors tenen prou informació per prendre decisions.

Racionalitat: capacitat humana que permet pensar, avaluar i actuar valorant les

conseqüències.

Comportament racional: ser previsor i respondre als estímuls.

c) Models

L’economia utilitza models per a estudiar i descriure la realitat econòmica. Els models són

representacions simplificades de la realitat. A través de supòsits, arguments i conclusions

expliquen una determinada proposició o un aspecte d'un fenomen mes ampli.. Dos models

dels quals s'extreuen conclusions molt valuoses són el flux circular de la renda (l’hem vist en el

punt 6)i la frontera de possibilitats de producció (la veurem en el punt 8).

d) Crítica de la metodologia i corrents crítics

Amb l'objecte de comprendre els processos de construcció del coneixement econòmic i els contextos socials i culturals en què els diferents models s'han produït, es fa necessari referir contínuament tant als aspectes històrics, a la relació ciència-economia-societat, així com als procediments i als valors involucrats, emfatitzant els temes controvertits, assenyalant les preguntes obertes i rescatant el pensament divergent.

7.3 Microeconomia i Macroeconomia

L’Economia és jove, però amb el temps ha ampliat molt el camp de coneixements. Noves especialitats es centren en determinats aspectes, per tal d’aprofundir el coneixement. Aquesta divisió és artificial, la realitat no està formada per compartiments estancs, es fa perquè la disciplina arriba a un punt de desenvolupament en el qual un estudiós o un investigador no pot abastar-ho tot. La teoria econòmica actual es divideix en dos grans camps d’estudi:

a) Microeconomia. S'ocupa de l'estudi del comportament dels agents econòmics individuals, és a dir, de les famílies com a unitats de consum i de les empreses com a unitats de producció, així com les seves interrelacions. Per això, quan parlem del nivell de producció d'una empresa determinada o del preu dels tomàquets, estem fent plantejaments típicament microeconòmics.

b) Macroeconomia. Estudia el funcionament de l'economia en tot el seu conjunt. Analitza el comportament global d'una economia reflectit en un nombre reduït de variables que són obtingudes a partir de la suma de les actuacions dels agents individuals. El Producte Interior Brut (PIB), per exemple, és una magnitud que mesura la producció de béns i serveis d'un país durant un període de temps determinat.

7.4 Economia normativa, Política econòmica

És important distingir entre fets i opinions, tant quan intentem descriure alguna cosa, com quan llegim un comentari o anàlisi. Quan estudiem fets fem Economia positiva, Quan opinem i fem judicis de valor fem Economia normativa. Els economistes que practiquen la segona actuen com a consellers dels polítics i dels governants, o treballen com a tècnics en l’administració i en els organismes internacionals. Estudia el que hauria de ser, és a dir, valora les situacions i recomana actuacions per intentar millorar la realitat. Les proposicions normatives tenen un caràcter subjectiu, ja que estan impregnades dels judicis de valor de qui

les formula, en paraules més planeres, de la ideologia: la concepció personal de com hauria de ser la Societat.

Per exemple, si diem que "caldria incrementar el salari mínim un 10%" o que "la distribució de la renda proporcionada per una economia de mercat és desigual i ,per tant, injusta", estem realitzant proposicions econòmiques de tipus normatiu, en les que cobra especial importància el punt de vista personal de qui les realitza .

El seu màxim exponent és la Política econòmica, que és la forma concreta en què l'Estat intervé en l'activitat econòmica per assolir determinats objectius:

eficiència econòmica,

equitat en la distribució de la renda

igualtat d’oportunitats,

alt nivell d'ocupació

estabilitat de preus

absència de dèficit públic, , etc.;

Fent ús dels mitjans de què disposa:

política fiscal,

política monetària

política de rendes, d’ocupació, etc.

Annex 1: Un exemple de model econòmic: La frontera de possibilitats de producció

A) Descripció del model

La Frontera de possibilitats de producció (FPP) és un gràfic que representa les combinacions de béns i serveis que podrien produir-donats els recursos i tecnologia disponibles. La FPP il • lustra el "què podem produir", les possibilitats tècniques d'una societat.

En el nostre model suposarem l'existència d'un país que no comercia amb l'exterior i que només produeix dos béns, llibres i armament, de manera que tots els factors del país es troben dividits entre aquestes dues indústries.

Si un país utilitza tots els seus recursos en la indústria editorial, produiria 20.000 llibres i cap arma. Seria un país pacífic, sense exèrcit, que destina tots els seus recursos en la producció de cultura i ensenyament.

En canvi, si fa servir tots els recursos a la indústria armamentista podria produir 6.000 armes i cap llibre. Estem davant d'un país en el qual tots els seus habitants són soldats i tots els recursos es destinen a fins bèl·lics.

Aquests dos punts són possibilitats extremes, el normal és que l'economia d'una societat se situï en punts intermedis, repartint els factors de producció entre les dues indústries. Podríem tenir llavors una combinació de productes com la A, en què es produiria 14.000 llibres i 4.000 armes o la C que correspondria a 8.000 llibres i 4.400 armes.

B) Frontera i eficiència

Els recursos són escassos i les necessitats il • limitades, de manera que la societat ha de decidir què produeix i què sacrifica. Totes les combinacions de la frontera indiquen punts econòmicament eficients, en els quals s'aconsegueix la producció potencial sense cap malbaratament de recursos.

Les combinacions interiors de la frontera són ineficients, s'estan malgastant recursos. Les combinacions exteriors serien desitjables, però són inabastables, donats els recursos i tecnologia vigents.

No utilitzar adequadament els recursos o mantenir inactius, són causes comuns que expliquen les situacions ineficients. Cada societat en funció dels seus interessos o circumstàncies triarà el punt en el qual voleu situar.

En el nostre exemple la FPP ens mostra què pot produir, les seves possibilitats tècniques, Els punts C (8.000 llibres, 4.400 armes) i A (14.000 llibres i 4.000 armes), són punts eficients, en els que s'utilitzen de manera òptima els recursos.

En canvi, el punt F (6.000 llibres, 2000 armes), és un punt ineficient. Alguna cosa s'ha d'estar fent malament en el procés de producció, ja que donats els recursos i tecnologia disponibles, es podrien assolir nivells majors d'ambdós béns. El punt I (5.000 llibres, 18.000 armes) és inabastable. Està fora de les possibilitats tecnològiques i de recursos d'aquesta societat.

Totes les combinacions de la frontera indiquen punts econòmicament eficients, en els quals s'aconsegueix la producció potencial sense cap malbaratament de recursos. Les combinacions interiors de la frontera són ineficients, s'estan malgastant recursos. Les combinacions exteriors serien desitjables, però són inabastables, donats els recursos i tecnologia vigents.

c) FPP i cost d'oportunitat

La frontera de possibilitats de producció mostra el cost d'oportunitat d'un bé expressat en termes d'un altre bé. Aquest cost és creixent, ja que depèn de quant s'estigui produint l'economia de cadascun dels béns. Quan es transvasen treballadors a una indústria, l'altra va perdent producció. Inicialment aquesta pèrdua no és molt gran, però a mesura que se li va llevant seus millors treballadors, el cost d'oportunitat augmenta.

La frontera representa la disjuntiva a la qual s'enfronta la societat, una vegada que arriba a un punt eficient, només pot aconseguir més renunciant a un altre bé.

La fruita a l'abast de la mà

Per produir, primer s'aprofita la fruita a l'abast de la mà, els recursos amb menor cost d'oportunitat, els que s'obtenen de forma més barata i còmoda. Quan la societat decideix produir més armes, està traslladant recursos des de la indústria editorial a l'armamentística, augmentant com a conseqüència la producció d'un bé (armes) a costa de l'altre (llibres).

d) Moviments de la frontera

La frontera de possibilitats de producció d'un país no roman estàtica, canvia si varia la quantitat de factors productius disponibles o la tecnologia.

Si succeeix una catàstrofe natural que delma els recursos, la frontera es redueix; en canvi si entren al país una remesa d'immigrants les possibilitats de producció augmenten.

Les millores tecnològiques poden afectar en general a tots els béns, o fer-ho específicament a una indústria concreta.

Imatge 3

d) Exemple: la FPP d'un estudiant

A Andrea li queda un dia per dos exàmens importants: Economia i Llengua. Disposa exactament de 10 hores. Basant-nos en la seva capacitat intel • lectual, el atenta que ha estat a les classes i el seu treball previ en les dues assignatures podem suposar la seva frontera.

Si es troba en el punt B (7 en Llengua i 2 en Economia), el cost d'oportunitat d'obtenir un excel·lent en Llengua serien 2 punts en Economia, ja que és al que ha de renunciar per assolir aquesta nota.

A, B, C, D i E són punts eficients, per assolir-los, ha d'utilitzar els seus recursos disponibles per a l'examen de la millor manera possible.

Si malgasta hores d'estudi o s'organitza malament, es trobaria en punts ineficients, a l'interior de la seva frontera, com el F (2 punts en Llengua i 2 en Economia). Donades les seves capacitats i recursos disponibles, és inabastable G (4 en llengua i 6 en economia. Andrea té una major facilitat per a la Llengua que per a l'Economia, ja que destinant el mateix nombre d'hores, obté un major rendiment.

Però ... Andrea s'havia confós amb els horaris dels exàmens i disposa de dues hores addicionals per estudiar. Les conseqüències podrien ser:

Si augmenta la quantitat de recursos disponible (hores d'estudi), les possibilitats de producció augmenten: la frontera es desplaça a la dreta.

El desplaçament de la frontera implica que punts que abans era inabastables (G), ara ja no ho són.

Annex 2: La relació de l’Economia amb altres ciències

a) Amb altres ciències socials:

Antropologia, Sociologia i Psicologia, estudien la conducta humana individualment, en grup i en societat; en diferents llocs i en diferents èpoques. L'Economia s'ocupa de les necessitats humanes i l'activitat econòmica que pot satisfer-les. Per exemple, la Sociologia estudia tota la realitat social mentre que l'Economia només estudia aquella part de la realitat social relacionada amb els fenòmens econòmics. Un exemple més concret podria ser un estudi sobre el desenvolupament econòmic de l'Índia. Mentre que un economista ingenu podria veure en els grans ramats de vaques que caminen pel camp una font important de proteïnes amb què completar una dieta ja de per si insuficient, un estudi més informat tindrà en compte la psicologia del costum, ja que les vaques són animals sagrats en aquell país.

Geografia humana. És aquella part de les Ciències Socials que s'ocupa de l'anàlisi de les relacions existents entre el comportament humà i social dels pobles i el medi físic i climàtic on desenvolupen les seves vides. Per tant, el punt d'unió recíproca consistirà en localitzar on es desenvolupa l'activitat econòmica. A través de la geografia la ciència econòmica analitza les condicions naturals per a l'obtenció dels inputs o matèries primeres necessàries per a l'obtenció dels outputs o productes finals.

Demografia. Hi ha una relació estreta entre els problemes demogràfics i l'Economia, ja que aquests afecten directament la mà d'obra, quant a la quantitat ia la qualitat de la mateixa, com el factor de producció elemental en el desenvolupament productiu. Encara que en aquest cas la relació és del tot recíproca, ja que els factors econòmics també influeixen directament en els factors demogràfics, taxa de natalitat, de mortalitat, esperança de vida i altres aspectes que provoquen canvis en la piràmide de població.

Història. Compte i analitza els fets esdevinguts. L'Economia ha d'ajudar a explicar els fenòmens econòmics passats però, al seu torn, els fenòmens econòmics no es poden entendre si no s'emmarquen en un context històric determinat.

Filosofia. L'Economia com a ciència es basa en el raonament lògic establert per la Filosofia.

Dret: donat que regula jurídicament molts actes econòmics.

b) A més de relacionar-se amb altres Ciències Socials, l'Economia es relaciona amb altres Ciències com:

Tecnologia, ja que els avenços tecnològics no es poden oblidar a l'hora de les planificacions a mig i llarg termini. L'economia estudia el cost i el rendiment.

Estadística. De la informació estadística oferta per organismes privats i públics s'obtenen dades molt valuoses per als estudis econòmics. És una ciència auxiliar de l'Economia.

Matemàtiques, permeten formalitzar els problemes econòmics que ens permeten arribar a conclusions amb exactitud.