Documents per al debat Per una nova ciutadanía...Documents per al debat 9 Per una nova ciutadanía...

Documents per al debat 4 Per una nova ciutadanía

Incidència política i Tercer SectorConfluències per al canvi educatiu

Per una nova ciutadania

Documents per al debat

Documentos para el debate. Por una nueva ciudadanía


PRESENTACIÓ: Per una nova ciutadania 07

PRÒLEG 11

I. INCIDÈNCIA POLÍTICA I TERCER SECTOR 15

• Introducció 19• Tres idees com a marc de referència 24• Què és la incidència política? 32• Què volem dir quan parlem d’incidència política i Tercer Sector avui? 34• Parlar d’incidència política i Tercer Sector és parlar,

sobretot, de coherència 38• Com haurà evolucionat això de la incidència política

i el Tercer Sector d’aquí a uns anys? 50

• Experiències rellevants sobre incidència política i Tercer Sector 54

II. CONFLUÈNCIES PER AL CANVI EDUCATIU 63• Introducció 67• Motius per al canvi educatiu 71• Deu confluències per a la transformació educativa 82

• La causa comuna de formar persones ciutadanes compromeses 101

ANNEXOS 105• Annex I: Metodologia 106

• Annex II: Participants 112

Índex


GRUP DE TREBALL EN LA REUNIÓ PLENÀRIA DEL CONSELL ASSESSOR DE FUNDACIÓN ESPLAI CIUDADANÍA COMPROMETIDA

Madrid, 20 de gener del 2015


PrESEnTACIó:Per una nova ciutadania

Presentem el núm. 7 de la col·lecció “Documents per al debat” promoguda pel Consell As-

sessor de Fundación Esplai Ciudadanía Comprometida. Una col·lecció que ha volgut generar

debat sobre el paper central de la ciutadania en la nostra societat i d’una manera particular, el

paper de la societat civil i el Tercer Sector en tot això.

Els documents anteriors s’han acostat a la qüestió a partir de diferents focus respectivament:

educació, immigració, globalització, inclusió social, paper del Tercer Sector i qualitat democràtica.

Després d’aquest cicle de debats genèrics, el plenari renovat del Consell Assessor decidia el

gener del 2015 fer un pas en la concreció del concepte de ciutadania i particularment amb la idea

de buscar utilitat i enllaç amb l’acció de Fundació Esplai.

La present publicació recull dos dels temes escollits en el si del Consell Assessor, que tenen

en comú el caràcter propositiu per a la construcció d’una millor ciutadania al nostre país. És per

això que l’hem titulat “Per una nova ciutadania”.


Integra dos debats i continguts específics, desenvolupats fonamentalment al llarg de 2016:

“Política i Tercer Sector” i “Confluències per al canvi educatiu”.

El primer tracta sobre la funció política del Tercer Sector i les seves organitzacions en el con-

text de la societat actual. Un escenari en el qual la política no mana, la democràcia està en crisi i la

ciutadania en general no és protagonista de les decisions que l’afecten en allò que és fonamental.

Un context canviant en què el Tercer Sector social s’interroga sobre com exerceix la seva funció en

aquest nou escenari des del punt de vista de la incidència en la política institucional, la generació

d’opinió i com a canalitzador de participació ciutadana.

El segon parteix de la consideració que el sentit últim de l’educació és precisament la forma-

ció de ciutadania. A partir d’un diagnòstic sobre la situació de l’educació al nostre país i l’exposició

dels motius per al canvi, proposa deu confluències per a la transformació educativa al nostre país.

Propostes que totes emanen de multitud d’aportacions i experiències que emergeixen amb força

des de la comunitat educativa i que proposen paradigmes nous que apunten a un canvi sistèmic.

Com a continuïtat de l’experiència de l’any passat hem volgut compartir la reflexió amb moltes

persones, i diverses. Ho hem fet a través de la plataforma www.fundacionesplai.org/debates

generant fòrums virtuals, però també organitzant entrevistes, trobades i debats presencials amb

persones i col·lectius diversos.

També en aquesta ocasió es tracta d’una construcció col·lectiva que hem volgut explicitar en

els annexos del llibre. El nostre agraïment a totes les persones i organitzacions que han participat

en aquesta nova aventura.

La funció de Fundación Esplai Ciudadanía Comprometida ha estat la de promoure, encoratjar

i sistematitzar el debat. Un grup de persones del Patronat, del Consell Assessor i de l’equip tècnic

de la Fundació han estat especialment compromeses amb la gestió de tot això: Enrique Arnanz,

Carles Barba, Salvador Carrasco, Nieves Dios, Josechu Ferreras, Luis Maria López Aranguren,

Raül Manzano, Virginia Pareja i Juan Sánchez. La redacció final del primer capítol sobre “Incidència

política i Tercer Sector” ha correspost a Enrique Arnanz i a Juan Sánchez, i la del segon sobre “Les

confluències per al canvi educatiu”, a Carles Barba.


A tots i totes, des d’aquí la nostra gratitud i reconeixement.

Cal reconèixer i agrair finalment a la Fundació “la Caixa” la seva col·laboració financera i lo-

gística per portar a bon port aquest treball. Aquesta col·laboració és continuïtat de la produïda en

edicions anteriors i expressió del suport i el treball compartit amb programes de desenvolupament

comunitari i en favor de la infància.

Voldríem que aquest document, més enllà de recollir els continguts principals que s’han ge-

nerat en els debats, sigui una eina útil per a la reflexió en les organitzacions del Tercer Sector i la

comunitat educativa en el seu conjunt per a la construcció d’una nova ciutadania.

Fundación Esplai Ciudadanía Comprometida


ENTREVISTA ALS MEMBRES DEL COL·LECTIU IOEMadrid, 2 de novembre del 2015


PrÒLEG

Per què hem unit en una mateixa publicació dos documents que han tingut equips d’elabora-

ció i processos de treball diferents? Per què no hem editat aquestes dues temàtiques com a publi-

cacions diferents? Per què una publicació que comença parlant de la necessària incidència política

del Tercer Sector, acaba parlant de l’educació com la via principal per provocar en tots i en tot un

canvi de valors que ens porti a ser i sentir-nos més i millors ciutadans i ciutadanes? Hi ha una línia

de continuïtat entre aquestes dues realitats, o es tracta d’un “pega-pega” forçat?

Enfront de la visió economicista que s’ha imposat en l’educació i que porta a pensar i orga-

nitzar l’escola com “l’avantsala del negoci”, el sentit últim de l’educació i de la comunitat educativa,

des de la perspectiva de la Fundació Esplai, és formar ciutadans/es, formar ciutadania, tal com

s’expressa des de la primera línia en el document “Confluències per al canvi educatiu”. L’educació,

es diu en el text, “és un procés al llarg de la vida dirigit a cada ciutadà perquè aconsegueixi el seu

millor desenvolupament personal, la millor versió de si mateix i la seva millor socialització, com un

agent social actiu pel bé comú i la millora de la societat”. I això ja des de nens, des de petits, i fins

al final. I no només en l’escenari de l’educació escolar, sinó també “en tot l’ample de la vida”, és a

dir, en el temps no lectiu.


Sens dubte que la preparació especial per al desenvolupament professional i del sistema

productiu és un aspecte important en la formació del ciutadà, però no és l’únic; ni sobretot ha d’aï-

llar-se d’una formació extensa i intensa dels altres aspectes de la dimensió de la persona.

És l’única manera d’evitar que s’enforteixi un sistema de vida i de treball basat en un saber

megaespecialitzat, però que suporta mancances escandaloses en competències, coneixements i

valors necessaris per a la mateixa vida quotidiana i la convivència amb els altres.

Són molts, massa encara, els ciutadans i ciutadanes que no comprenen el món en el qual

vivim, i no senten la necessitat de canviar, tancats com estan en una notable pobresa cívica perquè

tenen una gran manca de visió de llums llargs. Són molts, massa encara, els ciutadans que, tot i

estar ben formats acadèmicament, no conjuguen gairebé mai el nosaltres, vosaltres i ells i només,

o sobretot, conjuguen el jo, el meu i el meus.

Així doncs, el sentit últim de l’educació és formar ciutadania.

Aquests “habitants” (aquest és un concepte demogràfic) de les nostres comunitats, convertits

en “ciutadans/es” (aquest és un concepte polític) perquè han activat en el seu disc dur mental el

sentit del comú i del col·lectiu, defensen i conreen valors i opcions ètiques que es tradueixen en

nivells més o menys intensos d’acció i compromís. Com diuen els nostres companys del col·lectiu

IOE: “El que hauríem de fer tots, organitzacions i subjectes, és ser conscients que només tenim

una vida, que vivim socialment, que la societat ens influeix, i que nosaltres també podem influir en

la societat, podem construir societat. Aquest és el component polític de la nostra vida.”

Aquests “habitants” formats, educats i convertits en “ciutadans”, tindran capacitat per incidir

políticament cap amunt, perquè tindran capacitat per influir en els espais de presa de decisions.

Però, sobretot, tindran capacitat d’incidir políticament cap a baix, perquè tindran capacitat d’in-

fluir en la ciutadania i activar-la com una ciutadania més crítica, més conscient, amb més capacitat

de pensar, decidir i actuar per si mateixa amb vista a la transformació de la seva pròpia realitat. I,

què és l’educació, en el fons, si no és la capacitat de pensar, decidir i actuar per nosaltres mateixos,

fent-nos cada dia més amos i responsables del nostre propi destí? Ningú més i millor que el mateix

Tercer Sector, ben educat i format, pot mobilitzar la gent:


• Per aconseguir polítiques públiques que garanteixin els drets de tots i totes, sobretot de les

persones més febles;

• Per generar pressió des de l’horitzontalitat, pressió que determini i obligui al canvi de les

coses i als progressos comunitaris basats en valors que la ciutadania ha descobert en els

seus processos educatius com a valors per a tots;

• Per reproduir i regenerar una ciutadania “amb consciència de si mateixa” com a subjecte

polític amb capacitat d’incidència i transformació social.

Educació cívica i incidència política, ni són elements estranys entre si, ni de bon tros,

són els pols d’una contradicció. Són dues parts d’una mateixa línia de continuïtat; són un sumatori

de dos factors. I hi ha entre ells una relació causa-efecte: igual que els núvols produeixen la pluja,

l’educació cívica des de la casa, l’escola, les organitzacions no formals en què un s’integra, com a

espais d’educació en valors comunitaris i cívics, porta inevitablement a preocupacions i compromi-

sos pel col·lectiu, pel bé comú. Cadascun i cadascuna a la seva manera, com pugui i com sàpiga.

Un “habitant” que ha estat educat cívicament i ha assumit com a propi que ell i tots construeixen

dia a dia la vida de la seva comunitat i decideixen en gran part la qualitat de vida de tots els seus

components, serà un “ciutadà/na” que unit als altres i a les altres, i actuant en xarxa, es convertirà

en un subjecte polític, absolutament rellevant.

Per tant, aquest document núm. 7 de la col·lecció “Documents per al Debat”, que porta per

títol Per una nova ciutadania i per subtítols: Incidència política i Tercer Sector - Confluències

per al canvi educatiu no és un “pega-pega” forçat. Té sentit i respon a una profunda convicció

de Fundación Esplai Ciudadanía Comprometida: si des d’una educació integral ben entesa formem

ciutadans i ciutadanes estarem garantint que la comunitat sigui cada vegada més propietària del

seu propi destí i més participativa en la gestió i orientació de la seva vida. L’estarem fent política-

ment més forta i determinant.

Enrique Arnanz VillaltaPresident del Patronat de la Fundación Esplai Ciudadanía Comprometida


DEBAT TERRITORIAL SOBRE INCIDÈNCIA POLÍTICA I TERCER SECTOR A GALÍCIA

Vigo (Pontevedra), 26 d’octubre del 2016


I. InCIDÈnCIA POLÍTICA I TErCEr SECTOr

“El més important és que els éssers humans puguem desenvolupar la nostra vida sent capaços de gestionar el nostre propi destí, sabent que tenim unes herències culturals, socials, lingüístiques... que ens marquen, però que tot i aquestes marques,

l’ésser humà té un marge de llibertat —no absolut— però si ampli.I això es tradueix en mil i mil coses. Per descomptat pot traduir-se en opcions

ètiques, en defensa de valors, que impliquen molts nivells d’acció i compromís. En una paraula: el que hauríem de fer tots, organitzacions i subjectes, és ser conscients que només tenim una vida, que vivim socialment, que la societat ens

influeix... però que nosaltres també podem influir en la societat, podem construir societat. Aquest és el component polític de la nostra vida. El que passa és que,

una gran part de la gent, una majoria, està sotmesa a tot allò que li ve donat, a tot allò convencional.”

Col·lectiu IOE. Madrid

Per una nova ciutadania 18 Incidència política i Tercer Sector

Introducció 19

1. Tres idees com a marc de referència 24

1. El Tercer Sector avui: la seva realitat, identitat i diversitat 24 • Una selfie d’aproximació 24

• Què és o hauria de ser això del Tercer Sector? 25

• La seva diversitat 26

2. El que és petit, sempre és bonic? 27

• És rellevant avui el lideratge del TS en el canvi sociopolític i sociocultural? 27

• Està naixent “un quart sector”? 28

3. No podem oblidar el moment sociopolític en què ens trobem 30

2. Què és la incidència política? 32

3. Què volem dir quan parlem d’incidència política i Tercer Sector avui? 34

• La incidència política ha d’estar en l’ADn del Tercer Sector 35• La incidència política té a veure amb els canvis de les persones 36

4. Parlar d’incidència política i Tercer Sector és parlar, sobretot, de coherència 38

• La instrumentalització de “la coherència” en la política com a imatge de marca 39

• Sis escenaris de “la coherència” al Tercer Sector 41

1. Manifestar-se en la necessitat de tenir autonomia. 41

2. Manifestar-se en la necessitat de definir bé les nostres relacions amb l’Administració. 42

3. Manifestar-se en la necessitat de crear com a organitzacions processos i espais

de reflexió profunda i de formació per millorar la nostra eficàcia i eficiència. 44

4. Manifestar-se en la necessitat de gestionar bé la pròpia transversalitat. 44

5. Manifestar-se en la necessitat de no entrar en determinades dinàmiques

a les quals ens pot portar la prestació de serveis. 46

6. Manifestar-se en la necessitat de no exigir fora el que nosaltres

no estem donant o fent dins. 48

Índex


5. Com haurà evolucionat això de la incidència política i el Tercer Sector d’aquí a uns anys? 50

• Cal aconseguir una major capacitat d’articulació del mateix Tercer Sector. 51

• Cal aconseguir la convergència entre moviments socials,

Tercer Sector i forces polítiques, especialment les de l’esquerra. 52

• Cal aconseguir un nou marc normatiu, on tingui cabuda la Llei del Tercer Sector

d’Acció Social en l’àmbit estatal. 52

• n aquest període de 5-7 anys, s’haurà avançat notablement en el món de

l’economia social i solidària. 52

• Cal que, en el futur, el diàleg social obri les seves portes a la societat civil

i a altres formes de fer empresa. 53

• La incidència política no tindrà efecte si no es creen connexions. 53

6. Experiències rellevants d’incidència Política i Tercer Sector 54

• Plataforma en defensa de la Llei de la Dependència a la Comunitat Valenciana 54

• Campanya estatal pel tancament dels CIES 56

• Pactes per a la Inclusió Social a les illes Balears 57

• Polètika (Política + Ètica) 60


LECTURA DEL MANIFEST “JOVENTUT COMPROMESA”, EN EL DIA INTERNACIONAL PER A L’ERRADICACIÓ DE LA POBRESA. FORO 16 FUNDACIÓN ESPLAI CIUDADANÍA COMPROMETIDA

Madrid, 16 d’octubre del 2016


Introducció

Per què el Consell Assessor de Fundación Esplai Ciudadanía Comprometida escull el tema de la incidència

política i el Tercer Sector per al seu procés d’elaboració de pensament?

Sabem que és un tema vell, però el vam formular en un context d’avui.

Sabem que la política, com a exercici professional, ha passat a estar en el rànquing de les

valoracions més negatives dels ciutadans i les ciutadanes. Això és molt greu.

Sabem que aquest “odi” no es produeix només en el nostre país, sinó que s’estén a altres de-

mocràcies. I, a més, en el paquet que es llença a la foguera, s’hi inclou freqüentment la mateixa

democràcia. Per això, estem sent testimonis de l’enfortiment de moviments antidemocràtics,

ultres, matons, que reclamen i volen tirar endavant canvis en profunditat en una direcció inac-

ceptable. Trump no vol intermediaris (ni els mitjans de comunicació ni tan sols l’establishment)

i ha decidit gestionar ell directament els seus interessos propis i els que representa, envoltant-se

de la dreta més dreta, de l’exèrcit i del món de l’empresa.

En versió espanyola, hem de reconèixer que el sistema dissenyat al 78 val cada vegada men-

ys, encara que pugui seguir tenint una certa actualitat. Ha estat molt útil, però necessita un

profund ajust.

Davant d’això, cal tornar la credibilitat a la política i reivindicar-la permanentment per

defensar els drets de la ciutadania. Perquè si ens quedem sense ella, ens quedem definitivament

sense cap instrument de defensa davant l’hegemonia del poder econòmic. Per tant, o salvem la

política, o ens en anem en orris.


Quin és el nou escenari? Que per recuperar els valors de la política i la seva capacitat per

imaginar i somiar escenaris de futur, necessitem descobrir i valorar al Tercer Sector com a sub-

jecte polític. No només ell, però no sense ell, i amb un paper cada vegada més protagonista. El

Tercer Sector està avui en una posició privilegiada per demostrar que l’objectiu fonamental de

la política és que les persones puguin realitzar el seu projecte de vida autònoma i que la creació

de la comunitat sigui a poc a poc resultat de processos de participació actius de molta, de mol-

tíssima gent.

Perquè estem en un moment sociopolític adequat i oportú

És indiscutible que estem sent testimonis d’una repolitització de l’espai públic i que aquesta

efervescència contravé, d’alguna manera, la relació de la ciutadania amb la “cosa pública”, que

s’havia posicionat i identificat clàssicament com de desafecció.

És cert que a aquesta desafecció col·lectiva s’ha afegit una severíssima crisi econòmica i

política que no ha acabat, i que aquest sumatori ha generat un enorme descontentament en la

població. La valoració de la situació política a Espanya com a molt dolenta va arribar al seu rècord

històric del 60% al novembre del 2014. Llavors, més de la meitat de l’electorat declarava que vo-

taria en blanc, nul o s’hi abstindria. Sense cap dubte tot això posava de manifest una considerable

fallada en “l’oferta política”.

Segons el baròmetre del CIS de gener del 2008, a l’inici de la crisi, la política interessava molt

o bastant a un 29% dels espanyols/es; però a l’octubre del 2015 aquest percentatge s’ampliava a

gairebé quatre de cada 10, o sigui, un 10% més. Quan es preguntava en les enquestes en quina

mesura s’estava d’acord amb el fet que la política té una gran influència en la vida dels ciutadans/

es, l’any 2008 hi responien afirmativament un 67%. Avui ho fan el 78%. És més, tot i que un 54%

pensava a l’inici de la crisi que era millor no ficar-se en política, avui a aquesta afirmació hi dona

suport un 44% dels ciutadans/es, per tant un 10% menys.


És cert, també, que tots aquests corrents subterranis —que combinen la insatisfacció amb el

sistema i l’statu quo amb un major interès i vocació per participar— tenen molt a veure amb l’aparició

de moviments socials molt actius, alguns dels quals s’han institucionalitzat en noves formacions po-

lítiques. Es tracta d’un fenomen conjuntural o és l’inici d’un canvi consistent en la nostra relació amb

la política? És un fenomen episòdic lligat a l’enorme crisi institucional i econòmica que hem viscut i

seguim vivint, i que ha disparat la nostra atenció per aquests assumptes o, previsiblement, a mesura

que vagi remetent la crisi —especialment l’econòmica— els espanyols i les espanyoles tornaran a

ocupar-se menys dels assumptes col·lectius?

Des de Fundació Esplai tenim una “visió més optimista”, i creiem que aquelles munions d’es-

panyols/es que s’han socialitzat políticament en un context tan especial com l’actual —l’anomena-

da generació del 15M— quedaran marcats de manera indeleble. És a dir, de la mateixa manera que

la generació o generacions que van fer la Transició tenen un perfil polític determinat, els que han

viscut de manera més directa totes aquestes lluites, transformacions, il·lusions i desencisos també

tenen un altre perfil polític determinat, que es caracteritza, entre altres coses, per una pujada de

la temperatura política en els seus mons de referència. Creiem que a partir de l’any 2015 allò

social, comú, comunitari, “polític” ha adquirit més consciència en el col·lectiu social.

A més, sense cap interès per fer una lectura partidista dels fets, en les diferents eleccions

que hi ha hagut al llarg del 2015 i del 2016 en l’àmbit municipal, regional i nacional, de manera

progressiva, estem sent testimonis d’una certa “victòria ciutadana”; hi ha hagut llamps a la nit, tot

i que malgrat aquests evidents èxits, segueix regnant la foscor. Veiem una mica més possible una

política col·laborativa que faciliti l’apoderament a la ciutadania, reapropiar-se més de les institucions

per part dels ciutadans i ciutadanes, i assentar a poc a poc una certa capacitat de construir can-

didatures de confluència.

Per tant, quan parlem d’incidència política i Tercer Sector, no estem parlant d’un somni de

trobadors ni d’una utopia del demà passat, sinó d’alguna cosa que s’està fent present i visible

en els últims temps! Necessitem re-visitar els carrers amb l’experiència institucional, i portar a les

institucions la solució a les necessitats populars expressades i convertides en consciència en els

mateixos carrers!


Perquè la incidència política no és encara un element essencial en l’ADN i en la consciència del mateix Tercer Sector, i ha de ser-ho

Creiem que el Tercer Sector és, en si mateix, un subjecte polític molt especial i és, a la

vegada, un espai qualitatiu d’incidència política de la ciutadania, que resulta en aquests moments

de crisi, tal com hem assenyalat en l’apartat anterior, un agent de canvi polític molt rellevant. Per

això, no pot acontentar-se només amb reclamar que els governs li segueixin subvencionant els

programes que desenvolupen per satisfer les necessitats dels grups més vulnerables, sinó que el

mateix Tercer Sector ha de construir ciutadania i seure a dialogar amb els governs per executar

conjuntament aquest objectiu.

La incidència política està en l’essència mateixa del Tercer Sector perquè el seu objectiu

fonamental no és el de posar remei benèficament a les injustícies que “altres” creen o mantenen,

sinó que com a societat civil organitzada, ha de crear i dinamitzar una ciutadania preocupada pel

fet comú, activa sociopolíticament i compromesa amb la transformació del seu propi entorn comu-

nitari, lluitant contra les causes que generen l’exclusió i treballant per l’autonomia de les persones.

Aquesta és una de les conclusions fonamentals de tot el debat.

Prestació de serveis i incidència política no poden ser els pols d’una contradicció; no es tracta

d’o/o, sinó d’i/i. Han de ser els termes d’un mateix sumatori.

És fonamental que el Tercer Sector no funcioni com un mer intermediari assistencial de l’Ad-

ministració Pública, com en gran part ho ha estat fins ara. Ha de representar per si mateix ALGUNA

COSA i ha de representar ALGÚ veritablement important. Ha de posicionar-se amb claredat davant

el poder polític i definir amb precisió què és i què no és, què fa, per què ho fa, a qui representa i a

qui serveix amb el seu treball, esforç i compromís.

I davant els ciutadans i ciutadanes que atén, acull, forma, acompanya i representa ha de trans-

metre un missatge polític clar de drets i obligacions propis d’una societat democràtica.


Perquè el Tercer Sector ha de tenir un paper especial en la convivència i justícia democràtiques de les nostres societats

En aquests moments, en els quals estem veient que “el públic” ha perdut molt de pes en el

seu paper equilibrador i modelador, la incidència política del Tercer Sector ha de tenir un paper

fonamental com a lobby, i ha de seguir penetrant en l’entramat social per ser-ne part a l’hora de

prendre decisions. Si deixem el benestar de la població i la seva qualitat de vida a les decisions del

mercat, el futur serà molt dur per a tots/es!

Creiem, humilment, en la capacitat del Tercer Sector per influir en els resultats de les políti-

ques de les institucions públiques i privades. Dit d’una altra manera, ens encantaria pensar i sentir

el Tercer Sector com un grup gran i heterogeni de persones i entitats diferents que fent valer els

interessos legítims de la societat civil, sobretot de la part més feble i necessitada, pretén influir en

les administracions públiques, en les legislacions, en els mitjans de comunicació presentant la seva

visió de les coses als representants de les administracions i del mercat.

L’aportació i creativitat del Tercer Sector és necessària per reconstruir un irrenunciable estat

del benestar que ha quedat molt ferit amb les polítiques públiques neoliberals que s’han aplicat

durant aquests anys i que han fet retrocedir notablement tots aquests avenços.

L’aliança entre Tercer Sector i administracions públiques, especialment les més pròximes a la

ciutadania, com són les administracions municipals i les autonòmiques, pot ser una formidable eina

per a moltes coses, per exemple, treballar de manera intel·ligent l’increment de la participació cívica

en les seves comunitats, millorar l’eficàcia i l’eficiència de les actuacions dels ajuntaments sobre el

terreny, introduir hàbits d’avaluació d’impacte com una condició necessària per a una sostenibilitat

equitativa del sistema, entre moltes altres coses.


1. Tres idees com a marc de referència

1. El Tercer Sector avui: la seva realitat, la seva identitat, la seva diversitatUna selfie d’aproximació

Sabem que el concepte de “Tercer Sector” és un concepte imprecís, i que la realitat sociolò-

gica a la qual es remet és, en certa manera, un calaix de sastre on cap tot el que no s’identifica

directament ni amb el Primer Sector —l’Estat, l’Administració—, ni amb el Segon —el Mercat. Al

Tercer Sector hi ha organitzacions que s’han construït des de la base, de baix a dalt, després de

processos llargs en el temps, lents i complexos en la seva posada en marxa. Però hi ha també

organitzacions que s’han construït des de les instàncies del Primer i Segon Sector, perquè ni l’Estat

ni el Mercat són innocents, i la seva ombra és molt allargada.

Som molt conscients que el Primer i el Segon Sector han creat el seu propi “Tercer Sector”,

lògicament com un vestit a mida. Ells diuen: “només accepto aquest vestit, amb aquest color, amb

aquesta factura... La resta és antisistema, és sortir-se de la pauta, és subversiu”. I han aconseguit

que al nostre país, una part important del Tercer Sector —sobretot d’Acció Social, però també en

altres camps— s’hagi deixat gestionar per l’Administració i pel mercat per assegurar i garantir la

seva viabilitat econòmica i els seus propis interessos. Moltes organitzacions han perdut fortalesa

per la dependència clientelista de les demandes del Primer i del Segon Sector.

Sincerament, hem de reconèixer que el Tercer Sector presenta avui un quadre complex i

variat, no només pel que fa a la seva organització i al seu funcionament, sinó també pel que fa a

les seves orientacions ideològiques i polítiques. No podem amagar que té una enorme amalgama

ideològica.


Què és o hauria de ser això del Tercer Sector?

Quan parlem avui del Tercer Sector, molta gent pensa que el que el defineix pròpiament és la

seva condició de ciutadania organitzada. Aquesta n’és una part, però no ho és tot. És la ciutadania

organitzada, però d’una altra manera, amb una altra lògica. L’ADN del Tercer Sector no és el fet de

l’organització per se. És el des d’on i el per a què; això és el que dona sentit a l’organització.

El que defineix la identitat i l’ADN del Tercer Sector té a veure amb cinc elements substantius:

• Primer, els valors que es defensen des de l’entitat, associació o grup en el qual es

participa, i això de manera clara, nítida i pública (el des d’on).

• Segon, el model organitzatiu pel qual s’opta (des de la coherència de viure cap endins

com a entitat, el que es vol generar en l’entorn).

• Tercer, la resposta a aquesta pregunta fonamental: ¿A qui volem servir amb la nostra

acció i el nostre treball? I la resposta ha de ser: a la gent, a la comunitat, a l’entorn, espe-

cialment als més necessitats i vulnerables. La resposta no ha de ser a l’Administració o a

determinada empresa perquè ens finança.

• Quart, el perquè de tot el que organitzem i duem entre mans, sabent que el que real-

ment ha de voler el Tercer Sector no és posar remei benèficament a les injustícies o disfun-

cions d’un sistema de vida que porta inscrit en el seu disc dur la desigualtat entre pobles,

comunitats i continents, la injustícia cap als de sempre i l’absurda identificació entre qualitat

de vida i quantitat de consum. El que pretenem (i aquesta és la utopia del Tercer Sector) és

canviar de model de vida i de sistema econòmic i social; busquem posar la persona, totes

les persones i tota la persona, al centre de la vida.

• Cinquè, el seu caràcter no lucratiu. No es distribueixen beneficis perquè no hi ha una

primacia del fet econòmic sobre el projecte, sinó a l’inrevés. I hi ha un control social i públic

sobre això.


La seva diversitat

Seria injust no reconèixer que la nostra democràcia està sent a poc a poc l’escenari d’una

societat civil cada vegada més activa i amb voluntat d’intervenir en els afers públics.

Abunda un Tercer Sector profundament compromès per la transformació del seu entorn i

de les seves comunitats. Més enllà de les grans organitzacions —enormes, megaentitats del Ter-

cer Sector, que desenvolupen un treball important en la defensa dels drets de les persones més

febles!—, hi ha una multitud creixent d’organitzacions que treballen bé i que compleixen una fun-

ció social absolutament necessària, com és obstinar-se a canviar les condicions estructurals de

desigualtat. On està realment el valor del Tercer Sector és justament en tota aquesta dimensió del

desinterès, de l’empatia, de la proximitat al que és vulnerable, al que no serveix, al que no es mira,

al que està al marge. Aquest és el veritable rostre del Tercer Sector, pel qual ha de ser reconegut!

Això és clar pel que fa al Tercer Sector d’Acció Social. Però ho és també en altres escenaris,

com en l’educatiu, on —tot i que també en l’educació s’ha imposat la visió economicista de la vida

i són molts que segueixen pensant en l’escola com l’avantsala del negoci— el panorama inquietant

de l’educació avui, conviu amb una pulsió de canvi i una energia educativa en molts col·lectius i

projectes. És una cosa extraordinària.

En tots els camps s’està reforçant el Tercer Sector.

Aquest factor de la diversitat que defineix avui un dels trets més característics del Tercer

Sector, es materialitza també en les seves múltiples opcions, algunes més assistencials i de cura i

altres més reivindicatives. Les dues molt legítimes i necessàries.

El valor fonamental del TS està en tota aquesta dimensió del desinterès, de l’empatia, de la proximitat al que és vulnerable, al que no serveix, al que no es mira, al que està al marge


2. El que és petit, sempre és bonic?

És rellevant avui el lideratge del Tercer Sector en el canvi sociopolític i sociocultural?

Quan hi ha tants problemes socials, quan la gent està desnonada, quan ens assalten unes es-

tadístiques tan impressionants de pobresa al nostre propi país, quan tants centenars de milers de

joves han de marxar de casa per desenvolupar-se com a professionals, quan creixen els abismes

de desigualtat al món, a l’Europa instal·lada a la cultura de la satisfacció i a la nostra pròpia nació, el

Tercer Sector ha complert i segueix complint un paper irrenunciable en la resposta immediata, diària

i eficaç a tantes situacions límit com hi ha en la vida quotidiana. Què hauria passat si no hagués

estat aquí? Això és radicalment cert! Ho haurà fet millor o pitjor, però hi ha estat permanentment.

I, com hi ha estat? En primer lloc, ha estat acollint i atenent milions de persones que, amb

diferents nivells de necessitat, no tenien coberts els seus drets personals més bàsics. Si no hagués

estat pel Tercer Sector, aquestes persones haurien perpetuat la seva exclusió fins a nivells límits. El

paper del Tercer Sector en aquest escenari ha estat impagable!

En segon lloc, en molts casos —menys que en l’anterior— ha estat acompanyant milions

de persones en els seus processos personals.

I en tercer lloc, en bastants casos també —encara que menys que en els dos nivells ante-

riors— ha treballat amb voluntat de generar autonomia en les persones ateses, autonomia

d’organització i funcionament amb vista que fossin ells i elles mateixes propietàries del seu destí.

Però, també és just reconèixer que han estat altres moviments i altres marees qui més han

identificat i denunciat l’escàndol d’aquests problemes, els que amb les seves accions i compor-

taments els han convertit en problemes públics i han intentat fins i tot convertir-los en problemes

polítics. Molta ciutadania s’ha autoorganitzat per resoldre els seus problemes i per defensar els

seus drets, i no ha trobat en el Tercer Sector aquest suport que esperaven, o que el Tercer Sector

no ha pogut o sabut atorgar; ni tan sols ha sentit la necessitat de trucar a la seva porta.


Cal reconèixer que el Tercer Sector ha exercit, en general, una tímida denúncia del que estava

passant en el panorama global —amb claríssimes excepcions— i ha estat molt lent en propostes

de polítiques alternatives. No ha liderat pràctiques innovadores que oferissin noves respostes a

nous o vells problemes. Li ha faltat visió d’integralitat —en l’afrontament de les problemàtiques i

en les respostes que ha ofert— i no ha incorporat l’eix de la participació i del treball en xarxa en la

forma de fer les coses.

Està naixent un “quart sector”?

Avui, ara i encara el lideratge en tot allò social el té clarament la política institucional. No

obstant, hauria de produir-se un diàleg en el qual el Tercer Sector imposés certes pràctiques a

la política, perquè és molt més coneixedor de la realitat social i dels seus problemes. Hi continua

havent un exercici de subordinació, perquè continuem en una etapa d’acne juvenil a la construcció

de la nostra democràcia, tot i que és el carrer i en gran part el Tercer Sector, qui posa a la taula dels

polítics els temes més vius de la gestió pública.

Per això, no és principalment a l’escenari del Tercer Sector on s’estan forjant avui els mo-

viments de base més importants, sobretot de base social, política i participativa. Hi ha una certa

quantitat de grups nous, emergents, finalistes, amb models organitzatius molt en funció de les

circumstàncies i del que es vol aconseguir que són els que estan tornant a recuperar una sèrie

d’essències que s’havien perdut. I ha estat la quasi nul·la sintonia entre el Parlament, els partits

polítics i el carrer —la gent, la ciutadania— el que ha provocat que apareguin moviments i grups

socials paral·lels, dirigits a substituir les institucions intrínseques a la democràcia representativa,

que no han estat capaços de donar presència i visibilitat, i posar l’accent en els problemes reals

de la gent: els desnonaments, la pobresa energètica, l’aliment a milions de persones que no tenen

ingressos suficients per satisfer les seves necessitats més bàsiques, les necessitats del poble, les

seves inseguretats, etc.

Des del 15M hi ha hagut una repolitització de la societat en general i, en particular, d’una

bona part dels i les joves; i a partir d’aquí han florit i segueixen florint milers de petites iniciatives

comunitàries, solidàries, d’autoajuda, d’autoconsum, autogestionades; iniciatives informals, poc

visibilitzades, però que estan fent de pont entre les xarxes socials d’ordre primari (família, amistats,

companys/es de feina, veïns/es) i les associacions i entitats socials.


Potser hauríem de parlar del sorgiment d’“un quart sector” format per aquests grups, en què

molts d’aquests ni tan sols volen estar en l’anomenat Tercer Sector, ni volen caminar al costat de

les organitzacions formals. Fins i tot, prefereixen no regularitzar-se, perquè això significa d’alguna

manera entrar en els circuits de la bancarització. Per a aquests grups, el Tercer Sector està bastant

deslegitimat.

És indubtable que el Tercer Sector, enmig de la crisi política de representació tan enorme que

estem vivint, ha de tenir un paper molt més rellevant, sense perdre la seva identitat.

No necessitem permís del pare Estat, ni del pare Mercat,ni del pare Tercer Sector, ni de les ONG per fer el que estem fent: exigir i reivindicar purs drets humans

El TS és molt interessant, però no està reflectint l’emergència i la riquesa de tot el que està sorgint avui en dia


3. No podem oblidar el moment sociopolític en què ens trobemEl 15M —que va impugnar el relat neoliberal dominant i va obrir bretxes a la paret, encara

que la paret segueix molt ferma— va ser importantíssim perquè va suposar un procés “destituent”

amb què van caure i es van desemmascarar moltes coses, es van trencar diagnòstics i relats que

el poder ens imposava i es va deixar ben clar què és el que no volíem. Ara estem en un procés

“instituent”, molt més complex perquè es juga en termes d’hegemonia, lluita de poder, canvis més

profunds, i perquè instituir una societat nova és molt més difícil, lent i dúctil que ajudar a caure

coses velles.

És cert que hi ha hagut una eclosió d’iniciativa ciutadana altíssima arran del 15M. És cert

que el Tercer Sector s’està enfortint. És cert que comença una nova etapa en què s’han de treure

conclusions de tot el que han après i, és cert també, que ja és hora que el Tercer Sector assumeixi

noves responsabilitats i, en aquest marc, exerceixi amb claredat la dissidència com a subjecte po-

lític que és. Sabent molt bé que gran part dels seus propis processos de construcció organitzativa

venen travessats per dos problemes estructurals de molt calat:

• Primer, la precarietat econòmica en què es mou la immensa majoria del Tercer sector;

• I segon, la manca de reflexos que manifesta en no saber, no voler o no poder treballar en

xarxa i en estructures de coordinació.

És terrible constatar que per a molta gent es fa incompatible la vida que té amb processos de

participació de qualitat, de tal manera que fins que no millorin les seves pròpies condicions mate-

rials de vida i existència, serà molt difícil que puguem desenvolupar processos d’organització social

i de participació interessants i transformadors.

I és terrible també constatar que la descoordinació, la desunió i la guerra de guerrilles que hi

ha entre nosaltres ens fa profundament febles; i que encara no està prou instal·lada ni afermada al

Tercer Sector la cultura de la coordinació i del treball en xarxa.

També és just reconèixer que s’està avançant en les dues coses. La coordinació i el treball en

xarxa estan ja incorporats en el llenguatge i en les directrius organitzatives i de gestió de la immensa

majoria de les entitats. És un pas, encara que no és suficient. N’està resultant molt més lenta la po-

sada en pràctica, la implementació. Tot i que no tenim encara cultura generalitzada de coordinació


i de treball en xarxa, sí que es va aconseguint un desbloqueig ideològic i un reconeixement d’això

com un valor i com una exigència no negociable en la seva aplicació.

I pel que fa al tema de l’autosostenibilitat econòmica, els passos són més tímids, encara es-

tem en moments d’una intensa i creixent creativitat.

Avui el Tercer Sector s’està enfortint com a subjecte polític. És un procés lent, molt lent però

imparable, perquè s’està avançant en la consciència col·lectiva sobre els drets i deures que tenim

com a comunitat. El Tercer Sector té un poder instituent creador i innovador que s’ha d’anar enfor-

tint a poc a poc, i aquest poder instituent del Tercer Sector és el que ens ofereix futur.

Quin ha de ser a hores d’ara el paper de les entitats del Tercer Sector en relació amb les po-

lítiques públiques? Un paper molt variat, però clarament el de pressionar de mil i mil maneres,

amb imaginació, coherència i coratge perquè els governs facin polítiques que garanteixin els

drets dels ciutadans i ciutadanes.

Com repensem el concepte de “ciutadania” vinculat estretament a la lluita contra l’exclusió i la

consecució de polítiques noves al servei de la comunitat? És el que veurem a continuació.


2. Què és la incidència política?

Quantes maneres hi ha d’entendre això de la “incidència política” en l’àmbit del Tercer Sector?

La incidència política, té a veure només amb allò “macro”?

Un grup de dones, en qualsevol poble de Castella, que es reuneix una vegada per setmana per parlar de qüestions relacionades amb la seva

identitat de gènere, està fent incidència política?

Un grup de joves adolescents, que van gairebé totes les tardes de la setmana al Centre Esplai Cubilla-Cases a participar en diferents activitats col·lectives,

té o pot tenir això a mitjà o llarg termini incidència política?

Cal distingir:

• Una incidència política cap amunt; seria la capacitat d’influir en els espais de presa de

decisions, la pressió cap als agents institucionals, ser lobby.

• I una incidència política cap avall, que seria la capacitat d’incidir en la ciutadania i acti-

var-la com una ciutadania més conscient, més crítica de tota la realitat, amb més capacitat

de pensar, decidir i actuar per si mateixa amb vista a la transformació de la seva pròpia

realitat; seria la capacitat de fer que, per exemple, els 350.000 habitants de Vigo (“habitant”

és un concepte demogràfic) siguin algun dia 350.000 ciutadans i ciutadanes (“ciutadà/na”

és, en aquest sentit, un concepte polític).


Necessitem replantejar el concepte d’“incidència política” des d’una mirada més integral,

perquè l’estem comprenent des d’una visió exageradament unidimensional. En l’inconscient —i

en el conscient— ho relacionem sobretot amb canvi d’estructures, iniciatives legislatives, grans

pressions i aldarulls, és a dir, amb allò institucional.

I ens oblidem que la incidència política, en el sentit més integral, té a veure, sobretot, amb el

canvi de valors individuals i col·lectius, amb els processos de desbloqueig ideològic i psicològic de

la gent, amb la seva capacitat de plantejar-se certes preguntes, amb la formació, amb el debat i la

recerca, com a individus i com a grup. Igualment, amb la capacitat de donar-se respostes com a

resultat de la cerca. Amb relats i anàlisi de la vida i de les coses que posen en el centre de la vida

les persones, totes les persones i tota la persona.

La incidència política que només busca el canvi legislatiu pur i dur, té la mirada tan curta com

el govern que l’executa. Davant d’això, la incidència política que té en compte el canvi legislatiu i els

valors que els donen suport és la que aconsegueix realment canvis socials i progressos. Els canvis

legislatius sense canvis de valors no se sostenen.

Per entendre què és realment “incidència política” i què no ho és, resulta fonamental deixar

ben clara quina és la finalitat de l’acció d’incidència. Greenpeace i Renault poden tenir tots dos in-

terès en la fabricació del cotxe elèctric; la primera perquè és menys contaminant i està més d’acord

amb els seus objectius identitaris. La segona com un producte que els farà més rics. Si demà

apareix el cotxe de bomba d’aigua com a menys contaminant encara, Greenpeace dirà no al cotxe

elèctric, i possiblement Renault es posarà en una posició absolutament diferent.

El Tercer Sector pot fer lobby però, en general, la finalitat política última i clara de tot el que fa,

hauria de ser l’advocacy:

1. Aconseguir polítiques públiques que garanteixin els drets de la gent, defensant de

la forma més integral possible els drets de tots i totes, especialment de les persones més

febles, i augmentar així la influència de la ciutadania compromesa en la vida pública;

2. Influir i incidir en els diferents actors socials del seu entorn (empreses, organitza-

cions de tot tipus, entitats locals...) per generar una pressió des de l’horitzontalitat que

determini els canvis de les coses.


3. Què volem dir quan parlem d’incidència política

i Tercer Sector avui?

Les entitats del Tercer Sector, avui i ara, estan preparades per ser el subjecte i l’actor polític fonamental que estan cridades a ser?

Tenen una visió global de les problemàtiques socials o estan molt autocentrades en el seu àmbit específic, en la seva pròpia sostenibilitat,

despreocupades de tenir una visió de llums llargs?

Reflexionen expressament sobre el pes que desitgen que tingui la incidència política en els seus programes i iniciatives?

Fins a quin punt tenen integrat en el seu disc dur mental, organitzacional i funcional la responsabilitat de canalitzar les veus de la ciutadania (organitzada i no organitzada) donant suport a la visibilitat,

el reconeixement i l’apoderament dels sectors més exclosos?

Mantenen una independència suficient dels partits polítics, dels governs, de les administracions?

El Tercer Sector està abocat a articular-se i cooperar en xarxes, mostrant la consolidació d’“una consciència de si mateix” com a actor polític

amb capacitat d’incidència i transformació social?

No és fonamental plantejar-se la incidència com un treball conjunt amb altres entitats del territori en què s’actua de manera que no hi hagi

dissonàncies malsonants en els missatges i maneres d’actuar?


La incidència política ha d’estar en l’ADN del Tercer Sector

A la Fundació Esplai i en tots els cercles de debat que hem tingut en el procés d’elaboració

d’aquest pensament, creiem que la incidència política és una obligació moral per al Tercer Sector;

és l’evolució lògica de la gent que està preocupada per canviar la societat; és el pas de maduresa

del Tercer Sector, pas en què no ens plantegem només intentar atacar els símptomes, sinó sobretot

intentar atacar les causes i actuar en conseqüència.

La incidència política és una obligació ètica per al Tercer Sector perquè és no perdre de vista

la finalitat per la qual existeixen les nostres organitzacions; és la part de la militància que mai hau-

ríem d’haver perdut. Quan des del Tercer Sector parlem de fer un món millor, ho fem des

d’una mirada molt àmplia, perquè no ens referim només a aconseguir canvis legislatius (i

això és molt important), sinó principalment a aconseguir canvis de valors en la gent. Per

tant, no estem demanant coses per a nosaltres, sinó que estem demanant coses per a tots i totes.

Per això creiem que tota aquella organització social que perdi el seu component de voluntat

transformadora perd alguna cosa essencial de si mateixa.

Les entitats que formen el Tercer Sector fem, de fet, política social, i hi estem involucrades del

tot. Si la nostra missió és la transformació social positiva, hem de ser conseqüentment actors re-

llevants i interlocutors que es guien per anàlisis sòlides, basades en opcions des de valors impres-

cindibles en la societat i amb la capacitat de plantejar propostes. Sí, decididament, la incidència

política ha d’estar en l’ADN del TS.

La resta pot sonar a “oenageisme empresarial”: nou terme i concepte que podria referir-se a

aquella organització social que dedicant-se a la prestació de serveis, en la pràctica s’oblida de la

seva dimensió social de base, dels seus fins i de la seva missió com a organització. Pot arribar a ser

una empresa social bona i necessària, pot aconseguir, fins i tot, nivells de qualitat professional més

alts que moltes empreses capitalistes, però no deixa de ser només això: una empresa. Per què?

Perquè protagonitzen dos grans pèrdues:

• Primera, s’han desprès de la incidència política per opció, o per un funcionament mecànic,

boig i dispers que els ha arrossegat a fer-ho, o perquè han anat creixent tant que es veuen

desbordades per la necessitat d’automantenir-se al preu que sigui.


• I segona, molt important, perquè no hi ha, o s’ha perdut, una estructura de gestió demo-

cràtica en aquestes organitzacions. I aquest element d’horitzontalitat, de participació de

tots en els processos de presa de decisions és o ha de ser inqüestionable.

És indubtable que sempre hi ha i hi haurà una permanent tensió entre el lobby com a pressió

cap als agents institucionals, i la incidència política de la comunitat, com a germen de processos

de transformació.

I no oblidem que la incidència política no és unidimensional. Pot estar i està de fet en molts

escenaris, de moltes maneres, amb diferents intensitats, amb diferents ritmes, amb diferents im-

pactes, amb diferents protagonistes. El més interessant és que cada organització s’analitzi a si

mateixa i sigui capaç d’identificar de quantes maneres està fent o pot fer incidència política al seu

barri, al seu entorn, a la seva comunitat, en els programes que desenvolupa.

La incidència política és un “tema pinyata”: comences parlant d’incidència política, i als dos

minuts estàs parlant de gestió, de missió, de transversalitat, perquè en última instància, incidència

política és com aconseguim aquests canvis legislatius, culturals, socials, de valors, de marcs d’en-

tesa i anàlisi, d’esquema social. De vegades ho fem d’una manera; de vegades d’una altra. No hi

ha un camí únic, perquè la incidència política és “multieina”. I, a més, són processos llargs, lents,

incansables, de dos passos endavant i un cap enrere.

La incidència política té a veure amb els canvis de les persones Quan parlem d’incidència política no podem oblidar que aquesta té a veure, sobretot, amb els

canvis de les persones.

Un dels objectius fonamentals de la incidència a la qual ens estem referint és aconseguir que

els drets de les persones estiguin reconeguts; els drets de totes les persones i de tota la persona,

i és important insistir en això: drets materials i drets espirituals, culturals, educatius, de creixement

personal i comunitari.

I quan parlem de mobilització, parlem de què i com ho hem de fer per aconseguir que les

persones es mobilitzin al voltant dels drets dels altres, no només dels seus.


Això és molt important: no podem oblidar aquests nivells de la incidència política que tenen

a veure profundament amb les persones, amb la gent, amb el meu poble, amb el meu barri, amb

el meu sector o àrea de treball, perquè al final és també el que nodreix d’il·lusió i esperança les

generacions que venen i que han de sostenir, dinamitzar i potenciar aquest sector, quan nosaltres

ja estiguem acabats.

Per tant la incidència política té a veure amb els drets que es conquereixen, amb els valors que

es reconeixen, amb les declaracions que es consensuen, amb la planificació de nous reptes, amb

més benestar material i més qualitat de vida per a tothom, però té a veure també amb el desen-

volupament comunitari, no només en el sentit d’aconseguir més i millors coses, sinó en

el sentit que la comunitat sigui més mestressa del seu propi destí i més participativa en

la gestió i orientació de la seva vida.

Ja hem dit anteriorment que no hi ha incidència política si només hi ha canvis legals, i aquests

no són conseqüència de la pressió de baix a dalt de la gent. I no hi ha incidència política rellevant

si a poc a poc no hi ha en les nostres comunitats i en les nostres organitzacions aquest procés:

• Primer, la gent és cada vegada més capaç d’organitzar-se per si mateixa, com a fruit de

processos anteriors de desbloqueig ideològic: tirar per terra formes de pensament que

ens porten a l’individualisme, al derrotisme i a la passivitat. Per exemple: “això no hi ha qui

ho canviï”; “tots són iguals”; “sempre hi ha hagut rics i pobres”; “però, què podem fer no-

saltres que no tenim cap poder i cap coneixement?”;

• Segon, és cada vegada més capaç d’organitzar-se per si mateixa, com a fruit de processos

anteriors de desbloqueig psicològic: tirar per terra actituds que ens impedeixen prendre

decisions o que ens tenallen per la por de ser incòmodes, a ser titllats del que sigui, a ser

assenyalats;

• Tercer, després del desbloqueig ideològic i psicològic a què acabem de referir-nos, cal que la

gent descobreixi el valor i la intel·ligència de sumar i multiplicar els esforços dels uns

amb els altres, els esforços i decisions de tots i totes, perquè junts som més forts, som

capaços de dur a terme accions més complexes, ens enriquim des de la diferència, etc.

• Quart, la mobilització que ve després d’aquests processos anteriors i que n’és conseqüència.


4. Parlar d’incidència política i Tercer Sector, és parlar, sobretot,

de coherència

Des de la filosofia i els valors del Tercer Sector, a què ens compromet la incidència política?

Quines condicions comporta?

Ens obliga a definir les nostres relacions amb l’Administració? A defensar la nostra autonomia?

A saber combinar dissidència i col·laboració?

Ens obliga a gestionar amb intel·ligència la nostra pròpia transversalitat?

Ens obliga a establir mecanismes propis d’autorevisió i avaluació de resultats i d’impacte?

A exigir-nos cap a dins el que estem exigint cap a fora?

Ens obliga a no acceptar peticions i serveis que ens demanen, encara que ens siguin favorables en

l’àmbit econòmic i de marca?


La instrumentalització de “la coherència” en la política com a imatge de marcaAl llarg dels successius debats que hem tingut amb diferents grups i persones, s’ha vist que

era determinant saber si el Tercer Sector havia d’exercir o no incidència política, i la resposta és

unànimement positiva.

Ara es planteja un altre assumpte: Què suposa, des de la filosofia i els valors del Tercer Sector

l’exercici d’aquesta incidència? Quines condicions comporta? A què ens compromet?

La Real Academia de la Lengua Española defineix la coherència com: “relació lògica entre

dues coses o entre les parts o elements d’alguna cosa, de manera que no es produeix contradicció

ni oposició entre si”.

Entenem com a punt de partida que vivim en un món profundament incoherent, que ha as-

sumit estratègicament el discurs de “la coherència” com a exigència i discurs ètic per instrumen-

talitzar-lo en funció dels interessos de cadascú. Resulta avui escandalós sentir certs polítics i certs

governants recórrer a la coherència per justificar decisions que contradiuen les seves promeses

electorals. I resulta grotesc ser testimonis de com el que resulta coherent per a mi, és incoherent

si em refereixo a un adversari.

La incoherència ens envolta i tots/es, a escala individual i col·lectiva, amb més o menys in-

tensitat; tots/es la practiquem d’una o altra manera. El que diem que som i fem xoca, de vegades,

amb el que acabem fent o amb l’impacte del que volem. No passa res per reconèixer això; és més,

resulta un alliberament. L’important és que ens enfrontem a les nostres pròpies contradiccions i

intentem superar-les en positiu. Tenim el deure ètic de reduir tant com puguem els nostres nivells

d’incoherència, sabent que en el nostre pensament les coses poden ser blanques o negres; però

a la vida, els esdeveniments, les relacions, els projectes, les coses que ens passen tenen moltes

variables d’anàlisi, i molt poques vegades són d’un únic color.


Partim de dues conviccions:

• Primera, la coherència en les nostres entitats s’acredita quan l’ètica, els valors i els principis

que defensem i guien la nostra definició com a entitat es deixen veure en les nostres polí-

tiques, en les nostres actuacions i programes, en el nostre model organitzatiu i de gestió.

Aquí és on s’han de visibilitzar.

• Segona, per parlar de coherència, hem de ser conscients de les moltes tensions que patim

i que són, clarament, font de contradicció: per exemple, quan hem de definir-nos sobre el

recurs a unes o altres fonts de finançament (públiques i privades); quan hem de decidir el

model socioeconòmic que considerem desitjable per a la nostra entitat; quan hem d’optar

per un o altre model organitzatiu propi, més o menys presidencialista, més o menys ho-

ritzontal; quan hem de prendre la decisió d’integrar gent a la qual estem atenent en tipus

de treball en què predomina l’abús i l’aprofitament; quan en contra fins i tot de les nostres

pròpies conviccions, hem de sol·licitar, per exemple, més presència de l’Estat en la solució

dels seus problemes socials; quan no sabem decidir-nos sobre el nivell d’agressivitat que

volem tenir en qüestions relacionades amb el medi ambient; o quan ens plantegem quin

nivell de respecte volem tenir amb les generacions més joves, i això significa la transferència

de responsabilitats de direcció i de gestió, i vèncer temors i resistències.

No siguem ingenus: al Tercer Sector la contradicció està incorporada a la nostra vida quoti-

diana com la pròpia pell.


Sis escenaris de “la coherència” al Tercer SectorAssenyalarem sis escenaris en els quals ha de reflectir-se i manifestar-se la coherència, quan

parlem d’incidència política i Tercer Sector.

1. La coherència del Tercer Sector s’ha de manifestar en la necessitat de tenir autonomia,

entenent això com la capacitat real de prendre les pròpies decisions, basant-se en criteris i valors

que l’entitat considera fonamentals i que donen sentit a la seva existència com a entitat.

Per tant, intentar no dependre d’agents externs que estan permanentment condicionant el

que s’és i el que es fa; o intentar dependre’n com menys millor.

Hi ha organitzacions importants —per exemple Amnistia Internacional i moltes altres menys

conegudes— que han posat permanentment sobre la taula la necessitat de mantenir aquesta au-

tonomia per ser coherents.

Però és cert, també, que hi ha altres entitats del Tercer Sector que, sense pensar-ho o pen-

sant-ho, s’han ficat en l’engranatge del mercat o de la política neocon, que s’ha desenvolupat i

s’està desenvolupant en molts llocs de l’Estat. I ho han fet perquè “volen figurar”, perquè volen

en el fons morir d’èxit, perquè volen mantenir bones relacions amb el poder i instrumentalitzar així

les necessitats de l’estat del benestar a interessos econòmics i de manteniment de la seva pròpia

organització.

De fet hi ha una certa “casta” també al Tercer Sector. Una casta organitzativa, d’edat, de gè-

nere, econòmica, de visions unidimensionals que s’imposen com dominadores, i això és perillós,

perquè ha bloquejat i pot seguir bloquejant la legitimitat de la resta del Tercer Sector. Com ja de-

terminats actors polítics parlen i negocien amb ells/es, es bloqueja la legitimitat d’acció dels altres.

Aquí hi ha una paradoxa: Espanya té, ara, el millor Tercer Sector que ha tingut en la seva his-

tòria, amb molts centenars de milers de persones contractades —i voluntàries— treballant amb/en

aquestes estructures potents. Però, d’altra banda, la mateixa dimensió ha tingut l’efecte pervers

de crear aquesta casta. El perill del que això pot arribar a ser el veiem en un sector veí, com són

els sindicats. Van estar clarament al costat dels treballadors i treballadores, però en créixer tant,

en jerarquitzar, en estructurar-se de manera rígida, en tocar molt poder, alguns dels seus quadres


s’han “castatitzat” i han perdut el contacte amb la seva base social, amb els treballadors/es. Veu-

rem si dins del Tercer Sector a Espanya, en una perspectiva de deu anys, apareixen estructures

molt potents sense base social! A veure si és capaç de repensar-se a temps, de donar prioritat a

altres temes, i acaba incorporant de nou la seva connexió amb el lloc d’on va néixer, que és el de

les persones compromeses, el de la capil·laritat, el de la proximitat, el de la defensa dels drets de

totes les persones.

El Tercer Sector no pot organitzar-se ni convertir-se en estructures molt potents sense base

social. El nostre escenari i el nostre compromís és seguir treballant el repte de la participació i de la

ciutadania compromesa, de la complicitat, del compromís amb la gent, sobretot amb les persones

més necessitades. Aquí està el nostre camp de joc i el nostre espai d’incidència.

2. La coherència del Tercer Sector s’ha de manifestar en la necessitat de definir bé les nos-

tres relacions amb l’Administració.

Què és, en general, la nostra Administració, i com funciona? Com és l’administració que co-

neixem? És una administració al servei de la gent, del poble, de la ciutadania, que és qui veritable-

ment la paga? Quin és el seu paper com a servei públic? És una administració solidària que es posa

al costat dels ciutadans/es, atén les seves demandes, les potencia, i permet fer i agilitzar coses?

O més aviat la percebem com molt endogàmica, ja que funciona perquè la necessiten els partits o

els governs per exercir les seves polítiques o per realitzar la seva gestió? Ha existit o està existint

una modernització autèntica de l’administració, més enllà de la implantació de nous programes

informàtics i de quatre inversions?

L’administració és l’estructura organitzativa del servei del govern. L’administració té les seves

formes, les seves maneres, els seus procediments, la seva normativa. I molts dels seus treballa-

dors/es, no tots ni de bon tros, estan acostumats a un determinat maneig dels assumptes públics

d’una manera ja històrica i poc proactiva. Hi ha un sector del funcionariat poc propici al servei, i

aquesta és l’administració amb la qual es troba el partit o partits que governa.

Hi ha una convicció estesa en gran part del Tercer Sector: l’Administració no és el que hauria

de ser, i utilitza el Tercer Sector amb una finalitat ni tan sols estratègicament estudiada. Vol que el

Tercer Sector sigui purament i plana un proveïdor de serveis, i aquest és el seu paper fonamental:

estalviar-se a si mateixa la gestió i l’exercici de les cures.


I dins d’aquest joc, ni l’Administració és el que hauria de ser, ni el Tercer Sector és tampoc el

que ha de ser, perquè de fet treballa amb aquesta administració, entra en la lògica economicista

traient el que n’ha de treure, —per tant, hi ha una utilització mútua i una dinàmica perversa— i,

en general, no reivindica res respecte del seu paper, del seu model de societat, ni tan sols del seu

model de relació amb la mateixa Administració. No hi ha una relació de l’Administració amb el Ter-

cer Sector com a aliats, com a subjectes que poden i han de parlar entre si, i que posteriorment

s’associen per dur a terme polítiques públiques amb èxit. No; domina un plantejament liberal, en

què el Tercer Sector ha de complir, senzillament, el paper que li correspon; i en el millor dels casos,

comptar amb l’Administració per a algun tipus d’ajuda.

Així, l’Administració ha legitimat i segueix legitimant les seves polítiques utilitzant al Tercer

Sector de manera molt superficial. I en els últims anys, en el cas d’alguns governs regionals, creant

una aparença de participació, de consens, d’horitzontalitat, però sense deixar que el Tercer Sector

participi en la presa de decisions, sinó en els mecanismes de gestió que el poder genera perquè el

Tercer Sector pugui dir alguna cosa, i d’alguna manera tot quedi més i millor beneït.

Ara han entrat en municipis i regions governs progressistes, de caire més plural, que sens

dubte creuen en la participació i volen fomentar-la. No és fàcil que les coses canviïn a curt termini,

però si ho han de fer a mitjà o llarg termini. La prova del canvi veritable serà quan, com a resultat

d’aquesta participació, el Tercer Sector tingui més espai per prendre decisions (noves plataformes,

nous espais cogestionats, etc.), les prengui i saltin o puguin saltar inevitablement els conflictes.

Llavors els dirigents polítics no poden caure en la temptació de retallar aquests processos i tornar

a controlar-los perquè pensin que les coses se’ls escapen de la mà. Si això passa, possiblement

gran part del Tercer Sector tornarà a plegar una altra vegada, perquè en última instància necessiten

les subvencions i suports d’un govern o d’un altre.

Mentre el Tercer Sector no tingui més incidència i pes polític en la defensa dels drets de les

persones, tot seguirà igual. És suficient veure quin partit recull o deixa de recollir alguna cosa o part

dels nostres programes? Cal donar més passos? Cal generar en el futur forts moviments socials

que, dins del Tercer Sector, busquin candidats i candidates, amb un pes real i actiu en la gestió

pública posterior? S’ha de polititzar més? Hauria potser d’organitzar-se i presentar-se políticament

superant ja el temps de la prova?


3. La coherència del Tercer Sector s’ha de manifestar en la necessitat de crear com a or-

ganitzacions processos i espais de formació i reflexió profunda per millorar la nostra eficàcia i

eficiència.

Espais que permetin plantejar-se en cada moment quines aportacions poden fer a la seva

societat; que els ajudin a trobar-se amb ells mateixos i els faciliti reflexionar sobre la viabilitat econò-

mica del seu projecte i sobre la seva coherència ideològica.

Compte amb l’activisme, amb l’enorme dispersió de tasques i de fronts oberts; cura amb tenir

un creixement desajustat al que havia d’haver estat, i pagar el preu car de ser entitats cada vegada

més amorfes a les finalitats i valors que els van veure néixer!

El mercat i les administracions tenen l’obligació de treballar bé per exigències de la seva prò-

pia identitat i de les seves finalitats. El Tercer Sector, tot i que hi apareix tot més dispers i diluït, no

es pot permetre el luxe de ser metodològicament i organitzativament cutre. Aquest és encara un

repte de futur al Tercer Sector: el repte de la qualitat, tot i reconèixer que s’hi avança lentament.

Al Tercer Sector necessitem més cultura de treball en equip; de coordinació i treball en xarxa;

de lideratge compartit; de planificació intel·ligent; d’avaluació realista de resultats i d’impacte; d’es-

tratègies per llegir el futur. Necessitem més temps de formació i autoformació; més contrast i debat

intern que resulti eficaç en les seves conclusions; més eficàcia i eficiència.

4. La coherència del TS s’ha de manifestar en la necessitat de gestionar bé la pròpia

transversalitat.

Les entitats del Tercer Sector treballen en barris, en pobles, en territoris molt determinats, i

aquí hi ha incidència política; aquest nivell local és essencial en la definició identitària del Tercer Sec-

tor. Però, al mateix temps, s’han d’agrupar o federar amb altres entitats que treballen en el mateix

espai geogràfic o en el mateix camp d’intervenció. Aquest és un altre nivell d’incidència política. I

al seu torn cal fer-se presents en plataformes o coordinadores estatals on units som més forts; i

aquest és un altre nivell d’incidència política. I això pot tenir també una derivada claríssima europea

o mundial, si d’alguna manera volem influir en els grans temes i estar en les grans cimeres.


Aquest és un dels elements més apassionants de la incidència política: la seva transversalitat,

el seu “multinivell”, la seva presència des de l’escenari de l’àmbit local al més global, en aquesta

societat absolutament interconnectada que fa que el mateix Tercer Sector visqui en una transver-

salitat enorme. Si la realitat i la política són transversals, el Tercer Sector també ha de prioritzar això

amb força i decisió.

Però la transversalitat es pot i s’ha d’entendre també com la presència de diferents àrees o

aspectes en la gestió d’un recurs o en el desenvolupament d’un programa. La realitat social i co-

munitària és transversal, és com un gran vidre polièdric que té múltiples colors, segons per on hi

toqui el sol. Una ciberaula en un centre penitenciari gestionada per un grup de voluntaris/es majors

és molt més que un espai d’aprenentatge d’informàtica; és un espai educatiu, un espai de relacions

intergeneracionals, un espai de superació d’estereotips, una espai de preparació per a la vida en

llibertat... És moltes coses. Així en qualsevol tema.

Davant d’això constatem que el Tercer Sector està massa organitzat per temàtiques, per sec-

tors. Aquí hi ha les entitats que treballen el món de la discapacitat; allà, les que es preocupen per

les qüestions de gènere; i en l’altre costat les que posen el seu eix d’atenció a migrants, persones

refugiades i asilades.

És absolutament necessari combinar, barrejar, fusionar i entendre que la manera intel·ligent

d’enfocar aquestes causes és des de la transversalitat. I això s’ha de reflectir en la renovació inter-

na de les entitats, integrant en el seu disc dur mental i organitzatiu la transversalitat com un repte

que obliga entitats petites i grans a trobar formes de mixtura, fusió, relació i apoderament des de

la cohesió i relació mútua.

Això no és fàcil de gestionar. On vull situar-me? Amb qui vull coordinar-me i a quin nivell?

Què hem de posar nosaltres i què han de posar ells/es? De qui vull dependre realment? Quin nivell

d’autonomia vull aconseguir? A qui li canto jo les quaranta si m’estic jugant el pa? Aquests són

elements que determinen clarament on ens posicionem.

Per això, estar en una plataforma és una via de protecció que han buscat moltes entitats per

sentir-se més segures.


5. En la necessitat de no entrar en determinades dinàmiques a què ens pot portar la pres-

tació de serveis.

La prestació de serveis no és dolenta, i ningú la criminalitza. El que és dolent o discutible és

que no es diferenciï com els serveix una empresa de serveis socials de com ho fem nosaltres, com

a Tercer Sector. Hem de ser capaços de portar la prestació de serveis a una estratègia d’ajudar a

treballar per uns valors.

Una empresa de serveis socials que presta el servei correctament i digna, i n’obté un bene-

fici econòmic, està complint la seva missió. Però una entitat del Tercer Sector que fa exactament

el mateix, no està complint la seva missió, perquè la seva missió no té a veure amb la realització

d’una activitat amb benefici econòmic; la seva missió té a veure amb la manera com està ajudant

a canviar la societat.

El nostre “ofici” com a Tercer Sector prestador de serveis, no és el de posar remei benèfi-

cament a les injustícies que altres creen o mantenen, sinó fer-ho de tal manera que a mitjà o llarg

termini, la gent amb la qual treballem i a la qual servim sigui cada vegada més capaç de pensar,

decidir i actuar per si mateixa, i per tant, sigui més capaç de canviar les seves coses i les coses.

En el cas del Tercer Sector no es tracta únicament de prestar un servei de manera digna, correcta

i cobrar un preu econòmic.

Per tant, reivindiquem que el Tercer Sector faci prestació de serveis; sí. El que afirmem és que

ho ha de fer des d’altres criteris.

Es pot fer incidència política des de l’assistencialisme? Sense cap dubte, hi ha opcions més

assistencials —moltes— i això és legítim. I hi ha opcions més reivindicatives —per exemple la

PAH— i això també és legítim. I totes dues conviuen en l’escenari de la incidència política, encara

que indubtablement, alguna amb molta més càrrega directa que les altres.


En contextos de desigualtat, d’empobriment i d’urgència social, l’assistència i la cura im-

mediata salva les persones i és irrenunciable; sense aquesta ajuda no podrien corregir moments

i situacions d’esquinçament social. Però cal enquadrar-la com a solució “pal·liativa”, no com “la

solució” a les conseqüències indesitjables del nostre model social. Que hi hagi entitats que tinguin

un paper més assistencialista, no ens entusiasma, però indubtablement cobreixen una demanda

social, i a més, per a determinades persones és la seva manera de ser i de veure les coses.

Però sí creiem que aquestes iniciatives s’haurien de fer sempre amb consciència de provisio-

nalitat i complementàries a l’acció social transformadora.

Cal aconseguir que la mateixa acció d’atenció i assistència sigui una denúncia d’una situació

d’emergència, perquè en cas contrari, l’assistencialisme seria alguna cosa oposada a la garantia

de drets. Hi ha la incidència política des de l’acció, on la mateixa actuació acaba sent una manera

d’incidir políticament. Per exemple, avui i ara amb el tema dels refugiats/es; sense cap dubte, es

pot i s’ha de demanar als estats que facin coses, i pressionar sense descans. Però també es pot

mostrar com actuar compassivament d’acord amb els valors i sent-hi a prop.

Per tant no podem criminalitzar aquesta forma d’actuar. Totes les entitats del Tercer Sector

d’Acció Social han de fer incidència política? Doncs potser no. Potser unes poden estar més

centrades en la gestió; altres poden centrar-se en la prestació del servei com a tal; altres poden

dedicar-se més a la dinàmica educativa... Aquí entrem en un cert repartiment de rols.

Des del Tercer Sector d’Acció Social som conscients que necessitem garantir aquests tres

nivells:

• Intervencions d’emergència quan es necessitin;

• Garantia d’accés a béns i serveis per a la subsistència quan l’Estat no pot o no vol garan-

tir-los;

• Organització popular progressiva entorn a l’accés a aquests béns com a forma d’acció

col·lectiva i com a dret propi (apoderament, conscienciació, mobilització...).


Les tres dimensions són necessàries en el nostre context; les tres han d’estar presents i han

de ser interpretades com tres cares diferents d’una mateixa realitat: l’assistència, la cura, l’ajuda

des de la vocació d’incidència política que té el Tercer Sector.

Si no hi ha o no es treballa una certa capacitat d’autoconsciència i d’autoorganització des

dels sectors necessitats, per construir la seva pròpia capacitat de supervivència, seguim en un as-

sistencialisme que deixa bona consciència als poderosos i crea dependència als més necessitats.

Por lo tanto, ¿se puede hacer incidencia política desde un asistencialismo puro, duro y conti-

nuado? No; sólo se puede asistir y atender a personas con grandes necesidades, ya que el asisten-

cialismo, según la RAE es: “actitud política orientada a resolver problemas a partir de la asistencia

externa en lugar de generar soluciones estructurales”.

La incidència política l’hem d’aconseguir simultàniament per altres camins, i en coordinació i

en xarxa amb altres entitats: per exemple, analitzant per què són així les coses i articulant respos-

tes a aquesta anàlisi causal, denunciant les injustícies, fent relats i propostes d’acció que canviïn la

realitat, participant en mobilitzacions.

6. En la necessitat de no exigir fora el que nosaltres no estem donant o fent dins.

Parlem de coherència interna. Parlem que aquesta coherència ha de traduir-se a l’interior de

les nostres organitzacions obrint, per exemple, espais de debat i contrast, de reflexió, de formació

de lògiques alternatives; afavorint que neixin mecanismes interns i externs d’autocrítica i de crítica

que ens ajudin a millorar i a aprendre d’aquells als quals ajudem; tenint un intel·ligent repartiment

de tasques i funcions; afavorint les relacions de mútua confiança; afavorint que sorgeixin els dife-

rents lideratges que hi ha sempre en un col·lectiu i exercint la intel·ligència de saber sumar aquests

lideratges; afavorint la presa de decisions compartida; afavorint el diàleg i debat profund sobre els

nostres mètodes de treball; avaluant no només els resultats dels nostres programes sinó també, i

especialment, l’impacte que han deixat en el nostre entorn i en nosaltres mateixos.

Davant de diferents situacions i moments, possiblement sigui millor actuar de maneres di-

ferents, però sempre amb la consciència de les possibles conseqüències que es deriven de les

pròpies decisions.


Un cop més, la diferència entre interessos pràctics i estratègics que ens ha ensenyat el fe-

minisme podria ajudar-nos molt en aquesta presa de decisions: En quines situacions un interès

pràctic pot justificar el fet de desviar-nos —provisionalment— del camí d’afrontar interessos es-

tratègics? En quines situacions aquestes desviacions ens allunyen tant dels nostres interessos

estratègics que són inassumibles?

El Tercer Sector no pot tenir una ètica d’estar per casa, una altra per sortir al carrer i una al-

tra per relacionar-se amb l’Administració. Però sí ha de tenir la intel·ligència de l’adaptabilitat i de

l’anàlisi clara de les circumstàncies; això s’aconsegueix més i millor des de l’anàlisi compartit.


5. Com haurà evolucionat això de la incidència política

i el Tercer Sector d’aquí a uns anys?

Seguirem parlant d’això? En els mateixos termes o diferents?

S’haurà convertit la incidència política en acció política?

Pot el Tercer Sector, com a subjecte i actor polític rellevant, afavorir i potenciar una revolució ciutadana que situï els drets humans

—i no el creixement econòmic sense mesura i a qualsevol preu— al centre de la vida?

Ara és molt difícil saber cap a on anem, perquè estem immersos en una crisi complexa,

universal, multicausal i multidimensional, que d’una banda sembla apuntar a un progressiu es-

gotament del model neoliberal, i que si tenim capacitat de situar-nos bé de cara al futur ens pot

reorientar en una bona direcció. Però d’altra banda —auge europeu de l’extrema dreta, elecció de

Trump, creixement de l’abisme de la desigualtat entre rics i pobres, desastre ecològic— ens pot fer

caure en una barbàrie més gran i en un col·lapse del sistema, tal com anuncien cada vegada més

analistes i científics socials.


Per descomptat, l’experiència ens demostra que cada salt en l’increment de la desigualtat

arriba per quedar-se molt de temps, i en conseqüència, l’exclusió social i la pobresa seguiran per-

sistint amb nosaltres durant dècades.

Aquesta és la pregunta que ens formulem quan pensem en una perspectiva a mitjà termini,

entre cinc i set anys: pot el Tercer Sector, com a subjecte i actor polític rellevant, afavorir i potenciar

una revolució ciutadana que situï els drets humans —i no el creixement econòmic sense mesura i

a qualsevol preu— al centre de la vida?

En el diàleg entre els diferents interlocutors predomina la visió negativa. Creuen que la societat

estarà encara més polaritzada. Seguirà la manca de diàleg democràtic. Serà molt aguda, la crisi

econòmica.

Però també pensen que les possibilitats que es pugui donar una situació política més favorable

depèn, en una gran mesura, de les entitats del Tercer Sector. Són elles —i gairebé només elles—

que podran generar aquests canvis necessaris. En la mesura que el Tercer Sector compti progres-

sivament amb un fort reconeixement social en relació amb el que ÉS, al que FA i a COM ho fa, serà

més capaç d’obrir espais d’interlocució i d’influència estable entre els diversos actors socials.

Pensant en un futur a mitjà termini, se’ns acudeixen diverses coses:

Cal aconseguir una major capacitat d’articulació del propi Tercer Sector, per aconseguir

així un major reconeixement i permetre un augment i una millora del diàleg civil amb l’Administració.

Fins que el Tercer Sector no sigui reconegut i considerat com a agent social, conjuntament amb el

món empresarial i els sindicats, no podrà participar ni ser influent en la planificació de les polítiques

públiques que afavoreixi una major i millor governança democràtica.

El Tercer Sector necessita articular-se, unir-se, crear sinergies i estructures de coordinació,

comunicació i acció conjuntes, com tots necessitem el menjar. L’absència d’això és un dels factors

que el fan més feble en l’actualitat.

El Tercer Sector d’Acció Social està abocat a defensar, motivar i promocionar moltes de les

noves estructures híbrides que estan naixent, i que necessiten una interlocució amb les institu-

cions, per poder incidir més i millor en l’apoderament de la gent.


Aquí cal situar, també, la necessitat d’inventar connexions entre el Tercer Sector i el que hem

anomenat a les pàgines primeres del document “el quart sector”.

Un exemple molt recent d’això és la campanya “Casa nostra, casa vostra”, amb l’objectiu de

remoure la consciència ciutadana sobre la crisi migratòria i demanar a les institucions catalanes que

compleixin els compromisos que van assumir en aquest tema. Organitzacions i iniciativa ciutadana

espontània han creat aquesta plataforma per fer créixer la consciència cívica sobre aquest gravís-

sim problema i per recollir fons i ajudes per al desenvolupament de múltiples iniciatives.

Cal aconseguir la convergència entre moviments socials, Tercer Sector i forces polítiques,

especialment les de l’esquerra. Aquesta convergència enfortirà cadascun dels tres eixos i els farà,

com a sumatori, més forts. En aquest moment la política necessita d’alguna manera “legitimar”, i

això ho pot fer a través de les organitzacions de la societat civil, no només donant-los veu, integrant

en la seva agenda els continguts que plantegen, sinó creant formes de representació política on el

Tercer Sector estigui reconegut i representat com a tal. És una oportunitat.

Cal aconseguir un nou marc normatiu on tingui cabuda la Llei del Tercer Sector d’Acció

Social en l’àmbit estatal, i s’hauran pogut incloure en el marc constitucional els drets socials com

a drets subjectius de la ciutadania. Aquesta inclusió constitucional donarà cos i força al Tercer Sec-

tor que es mou en aquest escenari. Aquesta llei del Tercer Sector d’Acció Social en l’àmbit estatal

generarà lleis autonòmiques i taules de diàleg articulades en cada regió.

S’hauran aprovat també noves lleis de Serveis Socials en comunitats autònomes en què no

s’han renovat en els últims deu anys.

En aquest període de 5-7 anys, s’haurà avançat notablement en el món de l’economia

social i solidària, i això afavorirà generar aliances estratègiques entre aquestes dues economies i el

Tercer Sector, sobretot el d’acció social, i així s’aconseguirà el reconeixement que aporta aquesta

aliança estratègica en termes de PIB, de generació d’ocupació, d’aposta pel desenvolupament del

territori, per la seva cohesió social. Creixeran les empreses d’aquest tipus; augmentarà la conscièn-


cia ciutadana sobre la importància i viabilitat d’aquesta nova economia en el camp de les finances,

energia, comunicacions i altres béns i serveis; es potenciaran iniciatives de transformació de barris

(“barris cooperatius”) aplicant aquest nou model econòmic; es definirà més i millor el paper de les

administracions públiques en la promoció d’aquesta nova economia.

L’economia social i solidària és —o ha de ser— l’economia del Tercer Sector.

En el futur, el diàleg social, que centra tot el diàleg institucional amb els poders públics i té

com a gelosos protagonistes el govern, la CEOE i els sindicats, ha de trobar formes d’obrir les

portes a la societat civil i a altres formes de fer empresa —economia social i solidària—, ja que

la problemàtica més punyent que pateix la gent no es reflecteix de manera global en els planteja-

ments de la patronal, sindicats i govern.

Això exigirà que els interlocutors de la societat civil —en què el Tercer Sector vertebra dife-

rents inquietuds— hauran de crear plataformes unitàries, ja que no podran ocupar tanta pluralitat

de cadires a les taules de diàleg com és la seva pròpia pluralitat. Aquesta és una altra exigència

nova en el procés llarg, lent i corretjós de trobar sinergies i veus que simplifiquin la representativitat

del Tercer Sector a les grans taules de diàleg, concertació i decisió polítiques.

Tercer Sector i Economia Social i Solidària s’han d’integrar en les mateixes plataformes repre-

sentatives, ja que busquen el mateix model social, encara que les seves accions siguin diferents.

Cal fer un esforç perquè aquesta diversitat d’accions no signifiqui mai un distanciament de plan-

tejaments. Tercer Sector i Economia Social i Solidària busquen, en el fons, un mateix model social

basat en l’equitat i cohesió social.

La incidència política no tindrà efecte si no es creen connexions: connexions amb l’Admi-

nistració i els partits polítics, perquè el Tercer Sector es faci present en la política institucional.

Connexions amb el món social, on estan emergint nous moviments que són avantguarda en

la reivindicació i actuació de noves demandes en defensa dels drets dels ciutadans i ciutadanes.

I connexions amb la nova economia en els termes en què s’ha parlat en el paràgraf anterior.


6. Experiències rellevants sobre incidència

política i Tercer Sector

De les set experiències que es van presentar en el període de treball i debat d’aquest treball se

n’han seleccionat quatre que es considera que inclouen elements fonamentals apareguts de forma

reiterada al llarg del debat virtual i de les entrevistes que han servit de base per elaborar aquest

document.

Aquests elements són: moviments de baix a dalt; clara posició de dissidència respecte l’in-

compliment de l’Administració Pública, o per contra, confluència formidable d’energies entre el

Primer i el Tercer Sector i que de manera intel·ligent es coordinen per al desenvolupament de la

comunitat; processos lents, llargs, de construcció gradual; defensa dels drets humans, especial-

ment, dels drets de les persones més necessitades; convivència democràtica com a valor superior

a protegir; pressió política com a Tercer Sector, davant les promeses i programes dels partits.

Plataforma en defensa de la Llei de Dependència a la Comunitat ValencianaEstà present en tots o en gairebé tots els municipis de la Comunitat. Va néixer el 2007, arran

de l’aplicació de la llei 39/2006 de Zapatero, i va tenir un desenvolupament i creixement molt ràpid

en les principals ciutats d’aquesta regió.


Va sorgir amb dos objectius molt clars: primer, defensar de manera integral els drets de les

persones dependents, i en segon lloc, exigir, tenir cura i vigilar la seva aplicació, en constatar que

per part del govern d’aquesta comunitat autònoma no hi havia voluntat política d’aplicar-la.

Des del primer moment sindicats, professionals de Treball Social i persones amb situació de

dependència i les seves famílies es van unir per crear aquesta plataforma. És un extens espai de

trobada que neix de baix a dalt davant la passivitat de la mateixa Administració, com un escenari

de pressió i dissidència entre agents i protagonistes molt variats.

Les seves activitats són molt variades: reivindicacions, protestes, reclamacions davant l’in-

compliment de la llei, notícies de premsa, divulgació, assessoria jurídica, lobbies de pressió, etc.

Per al naixement, desenvolupament i enfortiment d’aquestes plataformes, han estat fonamen-

tals aquests aspectes, les claus:

• La participació activa de les persones dependents i les seves famílies; el seu protagonisme.

• El bon fer dels Observatoris de Dependència, abans que naixessin aquestes Plataformes;

• El paper de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, per la seva bona

feina i pel control que han exercit i continuen exercint pel que fa a l’aplicació de la Llei.

• El paper dels col·legis professionals (Treball Social, Educadors Socials ...), sindicats, asso-

ciacions de veïns, associacions de dependents, etc. El paper de l’associacionisme regional

organitzat al voltant d’aquesta temàtica.

Segons dades de desembre del 2015, havien estat 788.542 persones les que, d’una manera

o una altra, s’havien beneficiat directament d’aquest programa, i molts, per la intel·ligència i la pres-

sió amb què han actuat i continuen actuant aquestes Plataformes.

Segurament la rellevància d’aquest treball i els efectes que ha provocat no pot reduir-se

només a les Plataformes de la Comunitat Valenciana, sinó que s’han d’estendre a molts altres

territoris de l’Estat.


Campanya estatal pel tancament dels CIES (Centres d’Internament d’Estrangers)Moviment ciutadà que ha nascut i s’ha desenvolupat de baix a dalt en suport de persones

absolutament invisibles i ignorades per la llei.

Els CIES, de fet, són “presons”, però sense les seves condicions i normatives. Aquí hi són els

qui cometen la falta administrativa de no tenir la documentació en regla.

Aquest moviment, compost per persones i entitats molt de base, s’ha estructurat en coordina-

dores en l’àmbit de les CCAA i en l’àmbit estatal en una “Campanya estatal pel tancament dels CIES”.

Els col·lectius o el tipus de gent que està present en aquesta campanya estatal i autonòmica són

gent normal, organitzacions de defensa dels Drets Humans, organitzacions de lluita contra el racisme

i la xenofòbia, associacions veïnals i diferents col·lectius socials, en molts casos, molt de base.

Un cop al mes es fa una concentració davant del Centre d’Internament d’Estrangers. És, i es

planteja, com una clara demostració de resistència del moviment reivindicatiu enfront de la nul·la

resposta de l’Administració.

L’acció d’aquest moviment té una doble via: pressió a l’Administració i sensibilització ciuta-

dana. I, per descomptat, suport i atenció a les persones internes, conscients que el fet de no tenir

una documentació identificadora en regla és una falta administrativa que no pot desembocar “en

presó”. Aquests CIES, encara que formalment no apareixen com a presó, són en moltes de les

seves condicions d’organització i funcionament pitjor que centres penitenciaris.

Les claus que han fet possible aquesta experiència han estat fonamentalment:

• La unió i el treball en equip entre diverses entitats que treballaven amb persones immigrants

i que van tenir la intel·ligència d’unir-se i coordinar-se per desenvolupar aquest projecte.

• La constància de tots i totes en la denúncia de les condicions dels CIES.

• El contacte continu amb les persones internades en aquests centres i l’acompanyament

personalitzat en la resolució dels seus problemes.

Quant als resultats obtinguts?: No s’ha aconseguit el principal objectiu, que és el tancament

definitiu dels CIES. Però si s’està guanyant en sensibilització, en atenció als i les immigrants i en

l’increment de suports individuals i institucionals.


Ja hi ha hagut ajuntaments (València i Barcelona, entre altres) que han acordat instar el Govern

Central a tancar els Centres d’Internament d’Estrangers que hi ha en aquestes ciutats; acabar amb

les identificacions pel perfil ètnic i assumir la proposició no de llei aprovada recentment en algunes

corts autonòmiques sol·licitant que aquesta comunitat autònoma sigui declarada “territori d’acolli-

da, exempt de Centres d’Internament d’Estrangers”.

Pactes per a la Inclusió Social a les Illes BalearsEl lideratge d’aquests Pactes el porta EAPN de les Illes Balears. És un projecte d’àmbit territo-

rial autonòmic i té com a protagonistes els col·lectius de persones en situació de pobresa i exclusió,

així com les entitats que els atenen.

Va néixer el novembre del 2013 i encara és una realitat consolidada, segueix encara un pro-

cés de reforçament i desenvolupament. Es treballa per comissions i amb objectius mesurables i

avaluables.

Els Pactes per a la Inclusió Social són un exemple de com es guanyen espais de participació

i incidència política. Els 28 grups que treballen amb col·lectius de pobresa i risc d’exclusió, i que

formen actualment la “Xarxa per a la Inclusió Social. EAPN Illes Balears”, van aconseguir posar

d’acord els partits amb representació parlamentària al govern de la CAIB i en els plens del Consell

de Mallorca i l’Ajuntament de Palma, per consensuar millores en la situació d’exclusió social a les

Balears i en la relació d’aquestes entitats socials amb l’Administració. Després de les eleccions

autonòmiques i municipals s’ha donat continuïtat al treball iniciat al final de la passada legislatura

amb la inclusió dels nous partits.

Els objectius fonamentals a aconseguir han estat i segueixen sent els següents:

• Que es millorin les condicions de vida de les persones en situació de pobresa i exclusió social.

• Que es facilitin i enforteixin les activitats de les entitats socials que treballen amb aquests

col·lectius.

• Que es restableixi la confiança entre entitats socials i administracions públiques, amb un

missatge —tècnic, jurídic i polític— que arribi a tots els sectors d’aquestes últimes en fun-

ció d’unes accions de millora pactades i avaluades entre tots els actors implicats.


Els factors que han fet possible la realització de l’experiència:

• Signatura d’un compromís i implicació de tots els partits amb representació en els orga-

nismes públics (Govern Balear, Consell Insular de Mallorca i Ajuntament de Palma), en la

subscripció d’un Pacte per a la Inclusió Social que desenvoluparà una sèrie d’objectius i

accions concretes en cadascuna de les administracions per millorar la situació dels col·lec-

tius vulnerables i de les entitats que treballen amb ells.

• Creació de comissions mixtes —partits polítics, representants del Tercer Sector— per arri-

bar a acords concrets i realitzar un seguiment dels canvis acordats al llarg de tota la legis-

latura 2015-2019.

• Elaboració d’un llistat d’objectius a aconseguir lligats a accions concretes. Les comissions

s’encarreguen de nomenar responsables per fer el seguiment de les accions acordades.

• Anàlisi i compromís de les entitats implicades. Confluència per part dels responsables

d’aquestes entitats en l’anàlisi de la situació d’aquests col·lectius i de les entitats socials

que els atenen. Amb el compromís assumit per tots a provocar canvis significatius en els

organismes públics.

• Cohesió entre la Junta Directiva d’EAPN-IB i la comissió específica assignada per tirar en-

davant el Pacte, amb una visió compartida pel que fa a les necessitats i els passos a fer,

i amb capacitat per dissenyar una estratègia no frontista que impliqués els responsables

polítics.

• Compromís real dels partits polítics amb representació a les institucions: l’estratègia dis-

senyada va implicar persones concretes dels partits i aquestes van assumir la funció de

convèncer els seus respectius partits dels avantatges d’establir un Pacte.


Actors que hi han intervingut:

• Responsables de les entitats que formen EAPN-IB. Assumeixen compromís i implicació.

• Membres de la junta directiva i la comissió específica del Pacte: analitzen la situació, dis-

senyen estratègies per implicar els partits, redacten documents, provoquen la implicació

dels partits, fan el seguiment, etc.

• Quatre membres històrics de les entitats, de reconeguda trajectòria i prestigi.

• Representants polítics: primer s’implica els que en aquell moment tenien la responsabilitat

de governar en cada organisme públic, i posteriorment a la resta de representants dels

altres partits polítics.

• Membres de les comissions mixtes específiques de cada organisme: són els encarregats

de posar mesures concretes en els organismes públics i fer el seguiment de la seva imple-

mentació.

Valoració dels resultats obtinguts: de moment, l’experiència és més important com a estratè-

gia per implicar partits en una causa comuna que pels resultats obtinguts, ja que encara és massa

aviat per valorar-ne la incidència.

De tota manera, s’han fet els següents passos:

• Consensuar mesures i accions entre la comissió de seguiment del Pacte i la Comissió

d’Afers Socials del Parlament de les Illes Balears (legislatura passada).

• Tots els partits polítics que es van presentar a les eleccions autonòmiques i municipals en

els seus programes electorals feien menció al pacte o a mesures desenvolupades en el

mateix.

• El Ple del Consell de Mallorca ha aprovat per majoria que el Pacte per la Inclusió Social del

Consell sigui declarat institucional.

• En l’últim trimestre del 2015, s’han constituït les tres comissions de seguiment dels Pactes

acordats en les tres administracions (Parlament, Ajuntament i Consell) i s’han acordat les

mesures i accions per realitzar fins al final de la legislatura.

Por una nueva ciudadanía 62 Incidencia política y Tercer Sector

Polètika (Política + Ètica)

Poletika.org és una eina de pressió política i d’informació ciutadana per millorar la qualitat

democràtica i lluitar contra la desigualtat extrema, la pobresa i l’exclusió social.

El 2015, el 2016 i presumiblement els anys immediatament següents han estat i poden

seguir sent anys clau en matèria electoral. Acabem de passar per unes eleccions municipals, au-

tonòmiques, legislatives, i poden arribar aviat noves cites.

Poletika.org és una eina ciutadana que converteix paraules i discursos electorals en compro-

misos i un espai d’informació obert a la ciutadania, organitzacions, moviments socials, periodistes.

Una plataforma de pressió als candidats i candidates dels principals partits polítics que es presen-

ten (PP, PSOE, Ciutadans, IU i Podem) perquè prioritzin el que realment ens importa.

Vigila diferents àmbits: cooperació, protecció civil i social, fiscalitat, sanitat, educació,

política salarial i participació ciutadana.

Com exercirem la vigilància? Escoltant, valorant i analitzant el que diuen els candidats/es

d’aquests partits sobre els diferents àmbits en la premsa escrita i digital, televisió i ràdio i posant

aquestes paraules en coneixement de la ciutadania, per exigir compromisos en els seus programes

electorals.

Què poden fer els ciutadans del carrer? Exercir l’activisme online i formar part d’aquesta

comunitat vigilant pressionant els polítics perquè canviïn. Participar i pressionar per demanar més

concreció, més coherència, i sobretot perquè aquests temes que importen i busquen el benefici

global estiguin reflectits en els programes electorals.

Darrere d’aquest excel·lent projecte hi ha Intermón Oxfam.

Documentos para el debate 63 Por una nueva ciudadanía

ASSEMBLEA PER MILLORAR L’ESPAI EDUCATIU DEL MENJADOR AL CEIP ANTONI GAUDÍ ACTIVITAT DEL

PROJECTE “PARTICIPA” DE FUNDESPLAI

Cornellà de Llobregat (Barcelona), novembre del 2016

Per una nova ciutadania 65 Confluèncias per el canvi educatiu Confluencias para el cambio educativo 65Documentos para el debate. Por una nueva ciudadanía 65

II. COnfLUÈnCIES PEL CAnVI EDUCATIU

Propostes per educar ciutadania

“Digues-m’ho i ho oblido, ensenya-m’ho i ho recordo, involucra-m’hi i ho aprenc”

BENJAMIN FRANKLIN. Estadista i científic nord-americà 1706-1790

“L’objecte de l’educació és formar éssers aptes per governar-se a si mateixos, i no per ser governats pels altres”

HERBERT SPENCER. Escriptor britànic 1820-1903

“Ajudeu-me a fer-ho per mi mateixa”MARIA MONTESSORI. Educadora i metgessa italiana 1870-1952

“Lluito per una educació que ens ensenyi a pensar i no per una educació que ens ensenyi a obeir”

PAULO FREIRE. Pedagog brasiler 1918-2013

“L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”NELSON MANDELA. Advocat i polític sud-africà 1918-2013

Per una nova ciutadania 66 Confluèncias per el canvi educatiu

Índex

Introducció 67

• Canvi d’època i crisi en l’educació 67

• formar persones ciutadanes, el sentit últim de l’educació 68

• Oportunitats del context. Pulsió de canvi, nous consensos i majories 69

• Confluències educatives, estratègia i necessitat 70

1. Motius per al canvi educatiu 71

• Pobresa infantil, atur juvenil i exclusió de la vida ciutadana 73

• Pobresa educativa: fracàs escolar i abandonament prematur de la formació 74

• Segregació, desigualtat i inequitat 75

• fragmentacions artificials, marcs mentals i metodologies del passat 76

• noves funcions, dèficits i reconeixement dels professionals de l’educació 78

• Visió “escola-cèntrica” i educació distribuïda 79

• Polítiques i lleis partidistes i absència de consens en la comunitat educativa 80

• raons per a l’esperança. Pulsió i compromís per al canvi 81


2. Deu confluències per a la transformació educativa 82

1. Educar valors i competències de ciutadania.

L’educació de les intel·ligències múltiples.

Competències transversals i habilitats per a la vida 83

2. El repte de la inclusió, l’equitat i la igualtat d’oportunitats en una societat diversa.

La superació de les segregacions i l’exclusió 84

3. Educació al llarg de la vida 86

4. Educació a l’ample de la vida.

El temps no lectiu com a part essencial de l’educació 87

5. Personalització educativa.

La construcció del propi itinerari vital que supera les uniformitats 90

6. Els canvis organitzatius, infraestructurals i metodològics 91

7. Participar en el procés educatiu. Educar en la participació 93

8. Diversitat i complementarietat, estratègia comuna i rol dels professionals 94

9. L’escola “hub”, amb capacitat d’integrar, i l’escola “node”,

com a part de la xarxa educativa. Educació, família i xarxa comunitària 96

10. El Pacte d’Estat Educatiu. La superació de les lògiques partidistes 98

3. La causa comuna de formar persones ciutadanes compromeses 101


JOSECHU FERRERAS, NIEVES DIOS, SALVADOR CARRASCO, RAÜL MANZANO,

VIRGINA PAREJA, CARLES BARBA I LUIS M. LÓPEZ ARANGUREN.

MEMBRES DEL NUCLI D’ACCIÓ SOCIOEDUCATIVA. CONFLUÈNCIES PER AL CANVI EDUCATIU


Introducció

Aquest document recull una aportació, fonamentalment pedagògica, que pretén contri-

buir a donar respostes a la situació socioeducativa per la qual travessa el nostre país i a formular

propostes per al canvi educatiu. Ho fa sobre la base de la recerca de confluències entre mirades

i experiències diverses de la comunitat educativa amb l’objectiu de reforçar el sentit últim de

l’educació: formar ciutadania. Els continguts exposats són fruit de moltes aportacions positives i

experiències que emergeixen avui en la nostra societat i que són fruit d’una pulsió de canvi amb

una gran força transformadora. Es tracta doncs d’una construcció col·lectiva.

Canvi d’època i crisi en l’educació

Vivim immersos en una crisi profunda que sabem que és sistèmica i que afecta tots els àmbits

de les nostres vides: polítics, econòmics, culturals, tecnològics i socials. Sabem també que el canvi

d’època és global, que es produeix a una velocitat de vertigen i que a alhora tenim les nostres crisis

institucionals locals, pròpies de la nostra història i context més pròxim.

L’educació no és aliena a tot això. La pobresa, el fracàs i la desigualtat són presents també

en l’educació. El sistema educatiu té dificultats manifestes per llegir adequadament els canvis de

la societat i per proporcionar, amb la rapidesa i flexibilitat desitjable, aquells canvis necessaris per

viure en un nou escenari canviant. Potser mai com avui s’ha fet tan evident el desfasament entre

el que proporciona el sistema educatiu i el que la societat i els seus ciutadans necessiten. Avui

cobra tota la vigència aquella dita: “Tenim una educació del segle XIX, impartida en una escola i per

professors i professores del segle XX que diuen que preparen la infància i la joventut del segle XXI”.


Seria injust no reconèixer els evidents èxits que ha donat l’educació en els últims quaranta

anys al nostre país amb el moviment de l’“escola nova”, la “renovació pedagògica”, els moviments

d’“educació en el lleure”, o les experiències de “formació permanent” i tants altres, el divorci i la

distància entre la política institucional i la comunitat educativa ha augmentat en els últims anys i es

manifesta la incapacitat col·lectiva per establir estratègies compartides en matèria educativa.

Tot i això, en l’àmbit de les polítiques educatives prevalen des de fa massa anys les lògiques

partidistes per sobre de criteris professionals i educatius, més enllà de posicionaments ideològics.

S’han aprovat lleis d’educació i s’han pres decisions de política educativa que no han gaudit de

mínims consensos.

Formar persones ciutadanes, el sentit últim de l’educació

El Consell Assessor de Fundación Esplai Ciudadanía Comprometida, conscient de la impor-

tància i transcendència d’aquest fet, es va proposar contribuir modestament al debat sobre el

necessari canvi educatiu. En aquest sentit, va convidar persones, col·lectius i experiències educa-

tives, interessades i compromeses amb la infància i l’educació del nostre país, a aportar les seves

propostes de canvi. Ho va fer en tot cas amb un enfocament específic entorn a aquells que consti-

tueixen al nostre entendre l’objecte essencial de l’educació: formar persones ciutadanes.

Som conscients que una part molt significativa de les institucions, de la societat i fins i tot

part del sistema educatiu està orientat a altres finalitats. Com en altres aspectes de la vida, la visió

economicista s’ha imposat en l’educació. És freqüent percebre el nen/a no tant com un ciutadà/

na de ple dret, sinó com un “futur professional” al qual cal preparar per al seu rendiment productiu

més òptim. Des del nostre punt de vista, la preparació professional per a les necessitats del sistema

productiu és un aspecte més de la formació del ciutadà/a, que ha d’anar associada amb la mateixa

intensitat amb els altres aspectes de la dimensió de la persona.

L’educació és un procés al llarg de la vida dirigida a cada ciutadà/na perquè aconsegueixi el

seu millor desenvolupament personal, la millor versió de si mateix/a, i la seva millor socialització,

perquè sigui un agent social actiu pel bé comú i la millora de la societat.


L’educació bàsica obligatòria és una etapa fonamental en el desenvolupament dels ciuta-

dans i ciutadanes, amb objectius propis. Té tot el sentit en si mateixa, no és només una etapa de

preparació per al treball ni per a la universitat. És un període netament educatiu que persegueix

prioritàriament el desenvolupament personal, la immersió cultural i la socialització per a tota la po-

blació infantil siguin quines siguin les característiques i les circumstàncies de cada persona. Pretén

el desenvolupament de les seves competències, sabers i valors necessaris per viure en la nostra

societat de manera digna, gratificant i culta, sense risc d’exclusió social. Li permet comprendre el

món en què vivim i crear les bases de l’aprenentatge al llarg de la vida.

Oportunitats del context. Pulsió de canvi, nous consensos i majories

El panorama de crisi del sistema educatiu descrit conviu amb una pulsió de canvi i energia ex-

traordinària. En els últims temps han aflorat múltiples projectes de canvi educatiu de gran valor. Es

tracta d’experiències desiguals, asimètriques, complementàries, amb procedències diverses però

amb una comuna i sòlida determinació: la voluntat d’innovació i canvi educatiu.

Assistim a una efervescència positiva, de baix a dalt, de realitats diferents que no estan global-

ment dirigides però que apunten a objectius coincidents de transformació educativa. Unes, iniciatives

de la societat civil de procedència diferent, de nivells territorials diversos, altres, procedents d’àmbits

de les administracions públiques locals o autonòmiques.

D’altra banda, i en l’àmbit polític general, el Pacte Educatiu d’Estat apareix com una de les

propostes que gaudeix d’un major consens entre les forces polítiques i socials i tant el resultat de

les últimes eleccions com la composició plural del Congrés dels Diputats i la diversitat de governs

autonòmics obliga, necessàriament, a acords i consensos transversals que han estat absents en

períodes anteriors.

Les dues circumstàncies, l’existència d’iniciatives de base generades per la comunitat educativa

juntament amb un context polític i social que demana i necessita acord i estabilitat a mitjà termini,

ofereix un marc d’oportunitats que ha de possibilitar un canvi sistèmic educatiu, que permeti replicar,

sistematitzar i portar a terme aquelles experiències que ara per ara es troben insuficientment connec-

tades i generalitzades.


Confluències educatives, estratègia i necessitat

Al llarg de 2016, hem volgut identificar les claus d’èxit de les experiències positives i les estra-

tègies educatives necessàries per generalitzar el canvi educatiu al nostre país i a buscar confluèn-

cies per al gran somni de transformar l’educació al servei de les persones i de la comunitat.

Parlem de “confluències” en un escenari on s’imposa per part de tots la superació dels marcs

mentals, prejudicis i inèrcies encotilladores del passat per donar entrada a aire fresc, visions trans-

versals, permeabilitat i obertura de mires per sobre de murs, rigideses i sectarismes que tenallen el

món educatiu des de fa massa temps.

Avui més que mai cal escoltar, veure, experimentar, parlar, compartir i col·laborar. Unir es-

forços, buscar complementarietats i generar confluències per a la causa comuna de l’educació i la

formació de ciutadania.

Metodològicament, vam elaborar un primer document base que va identificar unes primeres

reflexions essencials i que ens va servir de pauta per obrir un fòrum virtual a la xarxa que amb pos-

terioritat va ser acompanyat de jornades presencials de contrast i concreció temàtica en què han

participat centenars de persones i desenes d’experiències educatives.

El que presentem a continuació és el resultat del punt on hem arribat. Es tracta d’un punt i

seguit que té el valor de recopilar i sistematitzar el camí recorregut però que fonamentalment té

vocació de continuïtat, ja que entenem que ens trobem en els inicis d’un necessari, substancial i

disruptiu canvi en el nostre sistema educatiu.

El document s’estructura en dues parts: una primera de diagnòstic que explica la necessitat

del canvi educatiu a partir del desglossament dels aspectes més visibles de la crisi i obsolescència

del sistema. Una altra segona, en forma de decàleg de confluències, que presenta aquells factors

que entenem necessaris per generar canvi i èxit en el propòsit educatiu.


1. Motius per el canvi educatiu

Sintetitzem a continuació aquells elements principals que s’han posat en relleu en els fòrums i

debats realitzats i que expliquen i justifiquen la necessitat d’un canvi educatiu en profunditat.

Constatem l’existència d’una “pobresa social” que impacta especialment a una part significa-

tiva de la infància i la joventut a Espanya. Un escenari que de drets de ciutadania.

Aquesta primera constatació ens porta directament a una conseqüència, de “pobresa educa-

tiva”, les dades més cridaneres de la qual ens les proporcionen els alts índexs de “fracàs escolar” i

d’“abandonament prematur” de la formació.

Però aquesta situació no és homogènia. Cridem l’atenció de la “desigual” situació en la qual

es troben diversos col·lectius per raons socioeconòmiques i culturals, “la falta d’equitat i igualtat

d’oportunitats” en l’accés a determinats àmbits educatius i la “segregació” que es produeix fins i

tot dins el sistema educatiu amb relació a diferents variables.

A la pobresa social, educativa i a la iniquitat i desigualtats del sistema educatiu, cal afegir la

constatació de l’obsolescència del sistema educatiu. Un sistema que està orientat principalment

cap a alguns aspectes de les intel·ligències i de la personalitat de les persones, encara estructurat

en continguts/assignatures que fragmenten la realitat i amb un pes memorístic excessiu.

Un sistema en què, massa sovint, el professorat i el llibre de text segueixen sent les principals

fonts de coneixement i en el qual l’alumne/a segueix sent essencialment receptor passiu i desti-

natari individual del seu procés educatiu. Un sistema que segueix funcionant analògicament en un

món que ja és digital. Que no només no educa ciutadans/es en la seva globalitat, sinó que fins i tot

es presenta com a ineficaç davant les demandes de les capacitats que requereix un món profes-

sional i productiu que funciona amb noves claus.


Tot això qüestiona el paper tradicional dels i les professionals de l’educació. Mestres, profes-

sors/es i educadors/es ja no poden seguir sent els principals referents d’adquisició d’informació i

saviesa i han de passar a ser més acompanyants, inspiradors, conductors de la personalització i

facilitadors i verificadors en la construcció d’itineraris específics.

Un altre dels aspectes que reforça la necessitat del canvi educatiu és la constatació que

l’educació està distribuïda en els diferents espais de la vida i d’importància creixent. No s’educa,

ni s’aprèn; ni només a l’escola, ni únicament a l’aula. El temps no lectiu, dins i fora de l’escola, és

també educatiu, és especialment indicat per educar determinades competències i aprenentatges i

hi intervenen altres actors a part dels mestres i l’escola com a institució.

La paradoxa és que, sent coneixedors d’aquest fet, sovint es persisteix a basar el canvi edu-

catiu exclusivament en l’escola i el temps lectiu. L’escola ha d’obrir-se i treballar en xarxa.

Els canvis partidistes del marc legislatiu educatiu estatal i l’absència d’estratègies de políti-

ques educatives compartides apareixen com a obstacles importants per a qualsevol plantejament

de canvi educatiu en profunditat. Aquesta lògica ha fet a més que es miri l’educació des d’una

perspectiva ideològica i partidista.

Però el principal argument per a l’esperança i el canvi educatiu és la voluntat i el compromís

actiu de milers de professionals de l’educació, de pares i mares i de centenars de centres educatius

i institucions diverses que han pres la iniciativa i que estan protagonitzant experiències educatives

transformadores superant inèrcies i pors.

Hem sintetitzat els elements aportats en un diagnòstic aproximat en forma de vuit motius per

al canvi educatiu.


Pobresa infantil, atur juvenil i exclusió de la vida ciutadanaL’emergència socioeducativa fa referència en primer lloc a la pobresa i exclusió social de la

infància i la joventut

Pobresa infantil. Un de cada tres

Els informes realitzats per agències, ONG i institucions contrastades (UNICEF i Save the Chil-

dren, entre altres) ens recorden reiteradament que un de cada tres nens/es a Espanya es troba en

situació de pobresa relativa. El 29,6% dels menors de 18 anys viu en risc de pobresa (2,3 punts

més des de 2008). Aquest percentatge s’incrementa al 34% d’acord amb el AROPE, l’indicador

europeu At-Risk-Of Poverty and Exclusion, que mesura la població en risc de pobresa i d’exclusió

integrant aspectes com la privació material i la intensitat laboral familiar.

Informes que fan referència a aspectes específics d’aquesta pobresa, com l’alimentació, ens

parlen de forma específica de la situació de malnutrició d’un creixent nombre de nens i nenes (25%

segons l’informe de Càritas).

Aquesta situació afecta d’una manera particular a les dificultats per part de moltes famílies

per fer front a despeses associades a l’educació com el material escolar, llibres i equipament bàsic,

així com l’accés de les activitats complementàries, extraescolars o aquelles que es desenvolupen

en períodes de vacances.

Atur juvenil. Un de cada dos

L’atur entre els i les joves se situa en un 46,24% (Dades EPA). Pràcticament un/a de cada dos

ciutadans/es entre els 16 i els 24 anys es troba a l’atur. Encara que aquest percentatge ha decrescut

en l’últim any, el nostre país es troba en els primers llocs del rànquing europeu.

D’altra banda, és coneguda la situació de precarietat laboral dels i les joves treballadors/es i la

de milers que han abandonat el nostre país per trobar una possible sortida laboral. Estem assistint

a una autèntica expulsió generacional i el que és pitjor, a una falta d’expectativa de futur, vital i pro-

fessional.


Exclusió ciutadana de la infància i de la joventut

Podem parlar d’una exclusió ciutadana de la infància i de la joventut. Històricament han preval-

gut dues idees molt interioritzades en l’imaginari col·lectiu de la nostra societat que afecten la reflexió

que ens ocupa. La primera: “els nens i les nenes són els adults de demà”. La segona: “la infància és

l’objecte de l’educació”.

El marc de la Convenció Internacional de Drets de la Infància i la reflexió pedagògica actual ens

recorda i indica que la ciutadania inclou també la infància per si mateixa i, en conseqüència, els nens

i les nenes són també ciutadans i ciutadanes amb drets i responsabilitats. D’altra banda, el procés

educatiu només es pot produir si la infància i la joventut és “subjecte” protagonista del seu propi

itinerari de creixement i aprenentatge.

Avui una part de la infància i la joventut del nostre país està exclosa socialment i educativament

com a ciutadania de ple dret. Ni se’ls escolta ni se’ls dona l’oportunitat de participar i responsabi-

litzar-se dels assumptes que afecten la comunitat. La societat adulta els tracta entre la indiferència,

l’exclusió i la sobreprotecció. La necessitat del canvi també es justifica per això.

Pobresa educativa: fracàs escolar i abandonament prematur de la formacióReconeixem un context de pobresa educativa al nostre país. Els resultats dels informes inter-

nacionals o d’“abandonament prematur” de la formació dels i les joves entre 16 i 24 anys que pro-

porciona Eurostat situen Espanya prop del 20%. En el cas dels joves homes encara és més gran,

el 24%. Encara que en l’última dècada aquesta dada ha decrescut en deu punts, el nostre país té

el trist honor d’encapçalar el rànquing europeu just per davant de Malta i Romania, de duplicar la

mitjana europea que se situa en un 11%, i encara es troba lluny d’aconseguir arribar a l’objectiu

marcat per a l’any 2020, del 15%. El percentatge d’adolescents que no es graduen en ESO també

se situa en percentatges propers al 30%

Aquests indicadors, que a vegades es discuteixen pel tipus de coneixements i competències

que mesuren, són expressió en qualsevol cas de dèficits educatius i d’aprenentatges i en general

de mancances del nostre sistema educatiu que mereixen ser corregides.


Segregació, desigualtat i inequitat

La situació descrita no és, en tot cas, homogènia. Com és sabut, la societat espanyola és una

de les més desiguals del context europeu (Espanya n’ocupa la segona posició). Oxfam-Intermón

publicava en el seu informe sobre desigualtat el gener de 2017, “L’economia per al 99%”, algunes

dades que evidenciaven l’estat de la desigualtat al nostre país, que la crisi ha fet créixer en els

últims anys.

La caiguda de la renda mitjana entre 2007 i 2014 s’ha situat en un 9% i el percentatge de

població pobra ha passat del 10% al 21%. Un 10% dels espanyols més rics posseeixen el 56%

de la riquesa del país. 4,7 milions de persones concentren la mateixa riquesa que 42.600.000 de

persones.

La desigualtat general té la seva versió ampliada en l’àmbit de la infància i es tradueix també

en l’educació. Si bé l’escola és una institució que “iguala” les oportunitats particularment en l’edu-

cació primària, en la mesura que és obligatòria i gratuïta per a tota la ciutadania, això no garanteix

l’equitat en l’educació. L’informe publicat per Save the Children el 2015 “Il·luminant el futur. Invertir

en educació és lluitar contra la pobresa” recopila algunes dades que posaven en evidència la des-

igualtat que es produeix en educació. A part dels esmentats sobre abandonament prematur de la

formació i indicadors de graduació a l’ESO, afegeix que el 35% dels adolescents de 15 anys ha

repetit curs en alguna ocasió o que el 20% dels joves entre 15 i 29 anys no estudien ni treballen.

Desigualtat educativa i temps no lectiu

L’informe assenyala que cal considerar altres aspectes que més enllà de l’escola incideixen

en l’educació de forma important. Un terç dels nens/es entre 10 i 15 anys no han anat a un museu,

el 52% no ha visitat una exposició, el 50% no ha anat al teatre. El 37% dels nens/es entre 6 i 18

anys no desenvolupa cap pràctica esportiva i un percentatge similar dels nens entre 6 i 9 anys té

excés de pes. Més dades: el 40% dels nens/es d’algunes comunitats com Canàries o Múrcia viuen

en pisos en què hi ha menys de cinquanta llibres. Estudis de caràcter territorial com el realitzat pel

Síndic de Greuges de Catalunya sobre el dret a un temps lliure educatiu constatava que les possi-

bilitats d’accés a les activitats educatives en el temps lliure d’extraescolars o de vacances diferien

en trenta punts en funció del poder adquisitiu de les famílies.


Avui la batalla contra la desigualtat educativa es lliura en bona mesura en l’àmbit no lectiu, en

l’anomenat oci educatiu. En la mesura que ara per ara l’accés a les mateixes depèn en bona part

de la capacitat adquisitiva de les famílies, així com del seu context sociocultural, es produeix i fins

i tot s’amplifica la desigualtat.

Finalment, cal assenyalar que també en l’àmbit educatiu es produeix segregació per raó d’ori-

gen, llengua, funcionalitat, nivell acadèmic, context sociocultural i fins i tot en ocasions per gènere.

L’escola pública i concertada no acullen en la mateixa proporció la diversitat existent en la nostra

societat i fins i tot dins de la xarxa pública es consoliden espais de segregació, amb el que això

comporta en termes de resultats educatius i de dèficits en l’educació en la convivència i la diversitat.

Fragmentacions artificials, marcs mentals i metodologies obsoletesHi ha un important consens en la comunitat educativa que el sistema educatiu fragmenta

artificialment tant el coneixement com les diferents dimensions de la personalitat i les intel·ligències

múltiples de les persones.

L’escola i els currículums s’han organitzat històricament per temàtiques, estanques i separa-

des unes de les altres. D’altra banda, el sistema educatiu s’ha orientat i focalitzat a desenvolupar

aspectes cognitius oblidant l’adquisició i el desenvolupament de competències personals, socials

i tècniques.

Hem construït un disseny que no deixa espai, al centre escolar i cada vegada menys a la llar,

per a desenvolupaments educatius fonamentals: desenvolupament de la intel·ligència emocional, el

desenvolupament artístic, el desenvolupament social, de competències personals i professionals,

etc. Amb tot això no s’aconsegueix el desenvolupament personal, social i creatiu de la ciutadania

sinó més aviat la submissió i la dependència.


Enfocament economicista de l’educació

És possible que alguns dels dèficits esmentats tinguin a veure amb l’orientació “productiva”

que ha tingut històricament l’educació. La formació de capacitats personals i professionals s’han

d’orientar a preparar per a la vida laboral i professional dels ciutadans/es més joves però la forma-

ció de les persones ha de donar, a més, resposta a les necessitats i potencialitats de desenvolupa-

ment personal i col·lectiu de la comunitat. En aquest sentit cal recordar l’evidència que un ciutadà/

na no és exclusivament un “homo economicus”.

En tot cas, fins i tot des de la lògica econòmica, el sistema educatiu es revela com a ineficaç en

la mesura que les capacitats que demana la nova economia tenen poc a veure amb les del segle XX.

Organització i metodologies del passat

Tot això està reforçat per l’organització escolar basada en la divisió d’assignatures. Es frag-

menta el coneixement, l’espai i el temps, quan la realitat científica i vital ens mostra i demostra que

la realitat es planteja amb problemes i situacions complexes que s’han d’afrontar relacionant les

diferents àrees de coneixement.

La fragmentació afecta també l’organització dels espais/classe físics. Són uniformes i respo-

nen a una organització vertical, rígida i jeràrquica. Un professor o professora, per a un grup classe,

d’una edat, per a una assignatura.

L’establiment de currículums uniformes dissenyats des de la llunyania no afavoreix en res la

personalització educativa que té a veure amb la proximitat i amb tenir en compte la realitat territorial

de l’entorn més proper i alhora amb les característiques i potencialitats de cada persona.

Tenim un sistema d’avaluació basat en els exàmens i que té com a punt de mira les avalua-

cions externes nacionals i internacionals. Aquesta tendència més qualificativa que avaluativa es

basa en la jerarquització, i s’allunya de la tendència formadora i formativa que cerca la qualitat, el

creixement des de la pròpia realitat, la concepció de l’error com a element educatiu i la participació

real de l’infant i del jove en el seu propi procés d’aprenentatge.


Noves funcions, dèficits i reconeixement dels professionals de l’educació La funció del mestre/a, del professorat, de l’educador/a, també ha entrat en crisi. El nou

context on els nois i noies accedeixen sense intermediaris als mitjans de comunicació i l’accés

massiu a les tecnologies de la informació ha qüestionat el paper de l’escola i del mestre/a com

a font principal en la transmissió de coneixements i aprenentatges. Ens hem preguntat sobre la

funció específica dels i les professionals de l’educació en les noves tasques educatives d’aquesta

educació transformada.

Quins són els eixos prioritaris en què situem l’exercici de la funció docent i educativa? Quins

compromisos hauria d’assumir l’educador/a (professorat, monitoratge, educadors/es socials)?

Quines condicions es requereixen per exercir aquesta funció d’acord amb les necessitats edu-

catives actuals? Podem seguir treballant de manera fragmentada quan estem parlant de com-

petències transversals i coneixements relacionats? Té sentit un esquema individual, professor/a

individual-grup classe, en un context d’interdependències i de lògica cooperativa?

D’altra banda, arrosseguem un insuficient reconeixement de la professió. El professorat no

està reconegut en la seva tasca per la societat, ni tampoc abrigat per aquesta. Els dèficits i inade-

quació de la formació dels professionals de l’educació a la nova realitat són manifestos. Els proces-

sos de selecció i promoció són clarament millorables. El sistema funcionarial a l’ensenyament és en

l’actualitat un sistema en què, malauradament, el mèrit i la bona feina no solen ser els criteris per

a la promoció i la incentivació per a un millor servei públic i el compliment de la missió educativa.

Finalment, la concepció antiga de l’escola no considera rellevant el paper dels nous profes-

sionals que s’han incorporat en la tasca educativa en les últimes dècades. Educadors/es socials,

monitors/es, pedagogs/es, terapeutes, mediadors/es, psicòlegs/es, etc. són considerats pel siste-

ma educatiu com a actors secundaris en la funció educativa quan en moltes ocasions el seu paper

és decisiu tant en termes de garantia d’equitat com d’excel·lència educativa.


Visió “escola-cèntrica” i educació distribuïda

Un dels murs que està caient en l’educació és precisament el que separa el temps lectiu i el

no lectiu, entre l’escola i l’entorn. Avui més que mai l’educació està distribuïda i no es produeix a

l’escola en exclusivitat, i encara menys en el temps lectiu.

L’oci és un temps educatiu amb importància creixent. Estudis recents destaquen que les

oportunitats educatives en el temps lliure són decisives en els itineraris vitals dels nens, nenes i

adolescents. Determinades competències, valors i actituds s’adquireixen especialment en les ac-

tivitats d’oci.

Tal com hem assenyalat en l’apartat de la desigualtat, una de les preocupacions que s’han

compartit en els debats ha estat el fet que és en aquest espai on avui es produeix més desigualtat,

en la mesura que l’accés a les mateixes depèn dels factors socioeconòmics familiars. La batalla de

la qualitat i l’equitat educativa es decideix en bona part en el temps lliure dels nens i nenes.

No obstant això, paradoxalment, el debat sobre la innovació i la transformació educativa en-

cara està massa centrat en el que passa a les aules i en com treballar determinades competències

i habilitats vinculades als currículums acadèmics. També les polítiques públiques.

Es comparteix la idea que, en termes històrics, el món escolar i el de les activitats educatives

del temps lliure han coexistit amb massa indiferència i amb insuficient connexió. També es consta-

ten les resistències al canvi i a una major obertura per part de la institució escolar.


Polítiques i lleis partidistes i absència de consens en la comunitat educativaEls canvis partidistes del marc legislatiu educatiu i l’absència d’estratègies educatives com-

partides han estat obstacles importants per a la consecució de la qualitat educativa. Aquesta lògica

ha fet que es miri l’educació des de la perspectiva ideològica i partidista.

A Espanya hi ha hagut massa lleis educatives, excessivament vinculades als governs succes-

sius i al seu plantejament ideològic específic. Particularment en els últims anys, amb una absència

de consens remarcable, i fins i tot amb una dinàmica de confrontació amb una part significativa de

la comunitat educativa i amb diferents àmbits territorials de les administracions educatives locals i

autonòmiques.

És imprescindible un consens bàsic social i polític de les administracions públiques i del con-

junt de la comunitat educativa que perduri en el temps més enllà de les circumstàncies polítiques

conjunturals. El marc legislatiu i polític ha de donar suport al treball continuat de mitjà i llarg termini

dels diferents actors de l’educació al nostre país.


Raons per a l’esperança. Pulsió i compromís per al canviPerò la gran notícia és que el camí del canvi i la transformació educativa a casa nostra ja s’han

iniciat.

En molts i diversos territoris afloren experiències renovadores que enllacen amb les millors

tradicions de renovació pedagògica que hi ha hagut al llarg de la nostra història.

Precisament, amb la voluntat de donar resposta als diferents desajustos del nostre sistema

educatiu amb relació a una nova realitat complexa, cada vegada són més els professionals de

l’educació i institucions educatives de tota mena que han decidit incorporar una actitud i accions

de canvi.

Moltes ho fan de forma innovadora i disruptiva, conscients, com deia Einstein, que cal pensar

i fer les coses de manera diferent per obtenir resultats educatius també diferents. Els canvis es refe-

reixen a tots els aspectes de l’acció educativa: als temps educatius, als continguts i aprenentatges

a treballar, a l’organització dels espais, a les metodologies d’aprenentatge, a la forma de treballar

dels professionals, a la forma de relacionar-se amb les famílies i amb l’entorn del centre educatiu,

a la forma d’avaluar l’itinerari personalitzat.

Les experiències es desenvolupen a nivell “micro” i a nivell “meso”, segons s’implementen

en un sol centre educatiu o en diversos a partir del seu àmbit institucional o territorial. Encara no

són estructurals en la mesura que no modifiquen les regles del joc del sistema educatiu, però es

tracta de passos imprescindibles perquè aquestes experiències siguin generalitzables i arribin a ser

sistèmiques.

La comunitat educativa ha començat a caminar. Les institucions públiques, d’una manera

o altra, estan atentes a aquests canvis, conscients de la necessitat i transcendència del moment

històric. Cada vegada en més ocasions acompanyen i faciliten les experiències de canvi i alhora

anhelen que en l’àmbit de l’Estat es generi una perspectiva d’acord entre la comunitat educativa,

els partits polítics, sindicats i actors diversos i els diferents àmbits les administracions públiques.


2. Deu confluències per a la transformació educativa

Com hem vist hi ha motius i raons profundes que justifiquen la necessitat d’un canvi educatiu

en profunditat al nostre país.

El debat, la reflexió i el contrast d’experiències reeixides que hem posat en comú ens ha por-

tat a identificar aquells reptes i aspectes clau que considerem nuclears per generar transformació

educativa.

L’educació necessita debat obert i públic basat en dades, no en meres opinions. Necessita

incorporar els avenços de la neurociència, de la pedagogia i les possibilitats de les noves eines

tecnològiques. Necessita tenir en compte els referents del model de societat i ètics cap on hem de

caminar.

Parlem de “confluències” doncs, tal com esmentàvem a la introducció, vivim uns temps en

què és més necessari que mai l’obertura de plantejaments i la recerca de complementarietats entre

mirades i punts de vista diferents.

La sistematització en forma de decàleg d’aquestes confluències ens ajuda a ordenar els ac-

cents de cadascuna de les mateixes. En qualsevol cas, totes estan entrellaçades i no s’entenen

unes sense les altres. És més, es necessiten entre si.


1. Educar valors i competències de ciutadania. L’educació de les intel·ligències múltiples. Competències transversals i habilitats per a la vida

Formar ciutadans i ciutadanes amb valors personals i cívics

La primera confluència té a veure amb l’objecte bàsic de la transformació educativa: formar

persones ciutadanes, compromeses amb la seva comunitat.

Els textos legislatius en matèria educativa parlen que el currículum escolar s’orienta al desen-

volupament de la personalitat i de les aptituds i capacitats de l’alumnat per a l’adquisició de com-

petències i continguts. Parlen també de buscar una formació que tingui en compte les capacitats

intel·lectuals, ètiques, físiques, emocionals i socials de la infància i la joventut.

No obstant això, amb freqüència, sembla que alguns pretenen que el sistema educatiu formi

súbdits obedients a les exigències mercantilistes de l’“homo economicus” i obliden que ha de fo-

mentar holísticament l’educació del cos i de la ment, de la intel·ligència, de la sensibilitat, del sentit

de l’estètica, de la responsabilitat individual i l’espiritualitat com a elements integrants i constitutius

de la personalitat dels individus.

L’educació de la ciutadania ha d’incorporar les competències tècniques bàsiques i específi-

ques per al bon exercici professional que permetin donar resposta a les necessitats de la societat

en el seu conjunt en matèria productiva i de serveis. Però s’ha de proposar anar més enllà.

La formació de ciutadania incorpora l’educació en valors per a una vida en societat, per for-

mar persones capaces de conviure en la diversitat, de viure en democràcia, de resoldre els conflic-

tes pacíficament, d’establir relacions de col·laboració, respecte i igualtat per raó de procedència,

raça, llengua, gènere, funcionalitat, religió o posicionament ideològic.

Resulta plenament vigent l’Informe J. Delors (UNESCO, 1996.) “Els quatre pilars de l’educa-

ció” quan exhortava a entendre l’educació “com un tot”, sense prioritzar l’adquisició de coneixe-

ments en detriment d’altres formes d’aprenentatge i afirmava la necessitat de buscar en aquesta

concepció la inspiració i l’orientació de les reformes educatives, dels nous programes i les noves

polítiques pedagògiques, per fer possible l’“aprendre a conèixer, a fer, a viure junts i a ser”.


Intel·ligències múltiples, competències transversals i habilitats per a la vida

En conseqüència, també els diferents aspectes que formen la personalitat i la condició hu-

mana. Les aportacions de la neurociència i de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner ens

porten a incorporar, més enllà de les competències matemàtiques i lingüístiques que han tingut

històricament un pes decisiu, les que es refereixen a la resta de dimensions, com les inter i intraper-

sonals, les espacials, musicals, naturalistes i les corporals. Un conjunt d’aspectes que formen una

persona, ciutadana en la seva globalitat.

En la nostra societat actual, incorporar determinades actituds i valors personals, així com

habilitats per a la vida és molt més decisiu que adquirir determinats coneixements, molt més el fet

de memoritzar-los. Es tracta d’impulsar una cultura de la participació i de respecte per allò públic,

per allò que és comú; desenvolupar la “intel·ligència emocional” (empatia, escolta, amabilitat, opti-

misme...), la “intel·ligència social” (la capacitat d’interactuar, de cooperar, de comprendre i analitzar

la complexitat de la societat actual, de comunicar...). També d’oferir espais de desenvolupament

espiritual i de fomentar també la dimensió artística de la persona.

La motivació i la capacitat d’“aprendre a aprendre” és determinant en un món que canvia a

velocitat de vertigen i que requereix, per a l’àmbit professional i per gestionar la convivència i viure

en societat, noves capacitats i en permanent evolució.

2. El repte de la inclusió, l’equitat i la igualtat d’opor-tunitats en una societat diversa. La superació de les segregacions i l’exclusióLa segona gran confluència proposada per a una transformació educativa persegueix la cau-

sa comuna de la igualtat d’oportunitats en una societat que sabem desigual.

Optem per l’educació inclusiva. La pedagogia inclusiva és la que arriba als desitjats resultats

educatius amb equitat, no així l’excloent, com demostra la més important investigació realitzada

fins a la data. L’educació inclusiva vol dir fer una escola oberta a tots i a totes, en la qual càpiguen

tots i en què tots trobin el que necessiten, que és divers necessàriament en funció del punt de

partida.


La diversitat com a riquesa

Tothom aprèn interactuant amb els altres. L’agrupació heterogènia dels alumnes i les alumnes

és un valor. Lluny de ser una xacra, la diversitat, pedagògicament aprofitada, és una oportunitat per

a les interaccions personals i grupals més riques, més educatives.

Davant de plantejaments de segregació de qualsevol índole, per raó de procedència, llengua,

gènere, nivell acadèmic o funcionalitat, que generen dinàmiques excloents en nom d’eventuals

excel·lències educatives, vam optar per les propostes educatives que troben en la diversitat opor-

tunitats per a l’excel·lència educativa i per a l’equitat.

La igualtat respectant la diferència

La igualtat inclou el dret de cada persona a ser diferent i a ser educada en la seva pròpia

diferència. Compartim amb la UNESCO que “la inclusió tracta de fer efectiu el dret a l’educació

mitjançant la integració de tota la infància i la joventut, el respecte a les seves diverses necessitats,

capacitats i característiques, i la supressió de totes les formes de discriminació en el context de

l’aprenentatge. La inclusió ha d’orientar les polítiques i les pràctiques educatives, a partir del fet que

l’educació és un dret humà fonamental i constitueix la base d’una societat més justa i equitativa”.

No prejutjar, generar altes i raonables expectatives, esperar el millor que cada persona vol arri-

bar a ser, trencant els “sostres de vidre” i els marcs uniformes i etiquetes que sovint estem temptats

a instal·lar sobre aquells que potser tenen més dificultats o creixen en contextos més adversos.

Igualtat d’oportunitats en el lleure educatiu

Garantir la igualtat en educació passa molt especialment per procurar la igualtat en l’accés a

les oportunitats educatives en el temps no lectiu, dins i fora de l’escola. En no estar garantides de

forma universal per a tota la ciutadania, les possibilitats d’accés depenen de factors socioeconò-

mics de les famílies.

La possibilitat de participar en activitats culturals, artístiques, esportives, mediambientals i

educatives en sortir de l’escola, els caps de setmana o en els períodes de vacances és un reque-

riment per garantir l’equitat.


3. Educació al llarg de la vida

La tercera confluència per a la transformació educativa ens parla de l’estratègia de l’educació

al llarg de la vida. El sistema educatiu ha d’ampliar la seva mirada i anar més enllà dels paràmetres

clàssics de l’educació primària, secundària, professional i universitària i particularment, integrar

l’educació infantil de 0-3 anys i l’educació de les persones adultes i grans.

En el Marc d’Acció de Belém (UNESCO 2009) s’afirma que “l’aprenentatge al llarg de tota

la vida, del bressol a la tomba, és un marc filosòfic i conceptual, i un principi organitzatiu de totes

les formes d’educació”. “Tot el sistema educatiu està concebut per facilitar l’aprenentatge al llarg i

ample de tota la vida i la creació d’oportunitats d’aprenentatge formals, no formals i informals per a

persones de qualsevol edat.” “L’aprenentatge al llarg de tota la vida compleix una funció crítica en

la manera d’abordar els problemes i els reptes mundials de l’educació.”

L’educació al llarg de la vida vol dir que ens eduquem sempre i que sempre podem i hem

d’aprendre. Des d’un inici.

Educació 0-3 anys

El marc familiar i els primers anys de la vida són essencials en l’educació emocional i la for-

mació de la personalitat. També en la seva adquisició lingüística, els seus primers aprenentatges i

la construcció de la seva identitat. Aquí comença un itinerari educatiu que continuarà tota la vida

fins a la maduresa.

Possiblement l’educació en aquest primer estadi de la vida és l’estratègia més potent per dur

a terme la “transformació educativa”, i on hi ha més marge de millora, ja que avui no està garantida

per a bona part de la població. L’objectiu seria integrar l’etapa 0-3 en el marc d’un sistema educatiu

públic, universal, gratuït i de qualitat, com a element irrenunciable del nostre Estat de Benestar. És

l’etapa en què es poden construir els fonaments del “formar ciutadans/es”.


Oportunitats continuades i formació permanent

L’altre gran repte és fer possibles els processos educatius en la vida adulta, més enllà del

sistema reglat. En primer lloc, estem obligats a dissenyar estratègies i propostes d’“oportunitats

continuades” per al percentatge significatiu de la població, de l’ordre del 20% al 25%, que o bé no

ha superat adequadament la formació secundària o directament ha abandonat la seva formació de

forma prematura.

D’altra banda, la dinàmica de canvi permanent de la societat, tant en matèria productiva com

social, requereix instrumentar una formació permanent que té per objectiu tant l’adaptació profes-

sional inherent als itineraris laborals canviants com a l’adquisició de noves habilitats per a la vida

personal i social.

Finalment, l’increment d’esperança de vida ha configurat una nova etapa vital més enllà de la

laboral, que pot situar-se entorn dels vint anys de mitjana, subjecta també a necessitats formatives

de la població més gran.

4. Educació a l’ample de la vida. El temps no lectiu com a part essencial de l’educacióLa quarta gran confluència té a veure amb l’educació a “l’ample de la vida”.

Avui, més que mai, s’aprèn i s’educa també fora de l’horari lectiu i més enllà de les parets de

l’escola. Els murs de l’educació reglada i la no formal s’esvaeixen i en conseqüència es requereixen

estratègies educatives no només al “llarg” de la vida sinó també a “l’ample” de la vida: en el temps

lectiu i el no lectiu, durant el curs escolar i en els períodes de vacances, al matí, al migdia i a la tar-

da. Hem parlat que l’educació està distribuïda. No podem delegar en exclusiva a l’escola, ni com

a espai ni com a institució.

Els espais no lectius es revelen com especialment indicats per adquirir determinades compe-

tències, valors i habilitats per a la vida, tant personals com socials. D’altra banda, moltes d’aques-

tes permeten desenvolupar la connexió amb el medi natural i amb recursos culturals i esportius i

amb amplis espais de temps, caps de setmana o vacances per exemple, i no subjectes a currícu-

lums prèviament establerts.


Estudis recents realitzats en diferents països conclouen que l’accés a determinades opor-

tunitats educatives fora de l’àmbit reglat és determinant per a un desenvolupament personalitzat

i per adquirir experiències, competències i capacitats per a la vida personal i professional i en la

construcció d’un itinerari vital.

Les habilitats per a la vida, l’educació en la convivència, la resolució de conflictes, el treball

en equip, el desenvolupament de capacitats artístiques en els àmbits musicals, plàstics, corporals,

literaris, són alguns d’aquests aprenentatges especialment idonis d’adquirir en àmbits no reglats

perquè en general van associats a aspectes emocionals, a la lliure elecció i a l’interès i la motivació

explícita.

Els temps no lectius de caps de setmana i vacances permeten, per exemple, el contacte amb

el medi natural, viure i conèixer altres entorns culturals, lingüístics i humans.

Els àmbits familiars i de temps lliure són també d’espais de creixement personal, de supera-

ció de reptes individuals, de gaudi personal d’aficions i habilitats, i en bona part d’aprenentatge i

experiència en les relacions humanes.

La veritat és que el món de l’escola i de l’educació no formal o informal han viscut massa

d’esquena entre la indiferència i la manca de reconeixement mutu. Fins i tot des del punt de vista

de la governança, els diferents actors: equips docents, AMPA, entitats, ajuntaments i governs han

actuat separadament i amb coordinacions clarament insuficients. La planificació educativa s’ha

dissenyat sovint més en funció dels actors, les institucions i les competències i no en funció de la

vida real i els interessos de la infància i l’adolescència.

Hem constatat que les experiències de canvi més innovadores que les escoles estan pro-

movent incorporen elements conceptuals i metodològics que també formen part de la tradició de

l’educació en el lleure del nostre país: l’interès del nen, el grup, els projectes, el treball en equip dels

educadors, la connexió amb l’entorn més immediat.

També que el treball compartit i les interseccions entre l’educació reglada i el món de l’oci,

l’escola i l’entorn són cada vegada més àmplies i sòlides, i sovint constitueixen claus de l’èxit en el

canvi educatiu. Cada vegada són més les experiències que incorporen per exemple els temps no

lectius de l’escola, com el temps del migdia, i fins i tot les activitats extraescolars com a part del

projecte educatiu del centre.


La confluència proposada ens cita a dissenyar una estratègia educativa a “temps complet”.

Lluny de sobresaturar les agendes infantils i d’“escolaritzar” el temps lliure, del que es tracta és de

“pensar” un projecte educatiu integral, que abasti “els temps” a la vida de la infància i l’adolescèn-

cia, els lectius i no lectius dins de l’escola, els extraescolars en dies laborables i en els caps de

setmana, també el dels períodes de vacances que integren dotze setmanes a l’any i constitueixen

el 25% de la seva vida. Una estratègia que racionalitzi els horaris i calendaris de la vida dels nens/

es i adolescents a partir de les seves necessitats i la seva salut física i mental. Hem de recordar que

els 175 dies d’escolaritat constitueixen menys de la meitat de la seva vida i en conseqüència hem

de tenir en compte “els seus” temps educatius que integren els “temps escolars”, els “familiars”, els

d’“oci i extraescolars”, tant en la seva dimensió individual com col·lectiva.

Un plantejament educatiu integral multinivell, inscrit en el projecte educatiu del centre i coor-

dinat i integrat en el projecte educatiu de ciutat o territorial.

En definitiva, es tracta d’una estratègia que intersecciona de forma complementària l’edu-

cació formal i la no formal, el temps i espai lectiu i el no lectiu, l’escola i l’entorn. Que distribueix

també de forma coordinada els coneixements, competències, valors i habilitats que s’eduquen en

cada espai.

Finalment, aquesta estratègia ha de preveure molt especialment l’equitat i l’accés a condi-

cions d’igualtat a les oportunitats educatives fora de l’horari educatiu reglat i garantit universalment

pel nostre estat del benestar. Ja hem comentat que la principal desigualtat en educació es produeix

en el temps no lectiu per tal com el seu accés depèn dels condicionants socioeconòmics i culturals

de les famílies. La política educativa pública ha d’instrumentar recursos i estratègies i ha de garantir

l’accés a aquestes activitats al conjunt de la ciutadania.


5. Personalització educativa. La construcció del propi itinerari vital que supera les uniformitats

La cinquena confluència proposada es refereix a la personalització de l’educació.

La transformació educativa passa per fer possibles itineraris educatius i vitals específics a

partir de la singularitat i els interessos de cadascú. Es tracta de superar dinàmiques uniformadores

que no són útils perquè no tenen en compte que la realitat és diversa.

Garantir la igualtat educativa no suposa proporcionar continguts homogenis sinó més aviat

proporcionar les eines a cadascú que l’ajudin a conduir la pròpia vida.

La personalització educativa suposa la presa en consideració dels propis interessos i objectius

personals de cada nen/adolescent així com de les seves característiques, fortaleses i necessitats.

És fonamental per part d’educadors i educadores alçar les expectatives i reforçar l’autoestima

per optimitzar els aprenentatges.

Els/les alumnes a l’escola assumeixen la direcció i conducció del seu propi procés d’aprenen-

tatge amb l’orientació del professorat. Segueixen recorreguts d’aprenentatge personals en funció

dels seus objectius, motivacions i progressos. És doncs fonamental la seva participació activa en

el seu procés educatiu, que es converteixi en “subjecte actiu i responsable” del seu creixement

superant les lògiques “receptores” i unidireccionals passives que consideren el nen com a “objecte

passiu” del fet educatiu.

La seva progressió es fonamenta en una avaluació basada en el contrast amb situacions que

requereixen posar en joc els aprenentatges adquirits.

La personalització educativa també es produeix sovint fora de l’escola, en els àmbits no

formals, en el desenvolupament d’interessos, motivacions o aficions que poden ser esportives,

artístiques, socials, científiques, lingüístiques, literàries o tecnològiques. És bàsic connectar la vida

quotidiana amb la que es desenvolupa al centre educatiu.


6. Els canvis organitzatius, infraestructurals i metodològicsEl canvi educatiu requereix una transformació radical de l’organització i metodologies educa-

tives. Es tracta de ser capaços de superar marcs mentals i organitzatius que han estat presents

durant dècades, a l’escola de sempre. Cal estar en disposició d’adaptar el funcionament del cen-

tre educatiu al servei del procés educatiu de la infància. Vet aquí el repte d’aquesta confluència:

canviar els espais, les metodologies, els horaris, l’organització dels continguts i la forma d’educar

i aprendre.

Espais i horaris diversos i flexibles

L’escola tradicional era uniforme i rígida. També sovint gris. L’escola s’ha estructurat sovint

en espais relativament uniformes, pensats per acollir un grup classe, d’una edat, per a un mestre i

amb una dinàmica unidireccional.

Una educació transformada per a la societat actual requereix espais arquitectònics diferents,

flexibles amb espais que permetin tant el treball col·laboratiu com l’individualitzat. També la partici-

pació de diferents adults i l’ús de les tecnologies per part de tots. Espais amb llum, color, alegres i

que estimulin la creativitat.

L’organització dels horaris, el temps de treball i descans també han de superar la uniformitat

i ajustar-se al que requereixen els treballs diferents.

Metodologies didàctiques inductives

En la mesura que s’eduquen competències diferents, l’organització de l’escola no pot ba-

sar-se en continguts agrupats per assignatures estanques i compartimentades.

Es tracta d’aprendre amb metodologies de projectes, casos o problemes que porten els nois

i noies a enfrontar-se a situacions autèntiques, de vida real, i relativament complexes que reque-

reixen aproximacions multidisciplinàries, el treball col·laboratiu i capacitats de planificació i regula-

ció. Aprenentatges basats en l’experiència que requereixin utilitzar els aprenentatges i instrumen-

tals bàsics en l’àmbit lingüístic o matemàtic i alhora aquells específics que requereixin l’abordatge

del projecte, cas o problema.


Aprenentatge en el context digital

Les noves oportunitats de la societat digital permeten superar intermediacions i accedir direc-

tament a continguts i informacions sense necessitat del professor. Aquesta circumstància supera

també barreres de temps i espai i en conseqüència la lògica de l’aprenentatge exclusiu a l’aula.

D’altra banda, l’accés a la informació, que democratitza el coneixement, no té límits ni filtres. La

nova educació requereix aprendre a treballar i generar coneixement en aquest context sobreinfor-

mat que no discrimina, ni ordena ni jerarquitza.

Accés a recursos i connexió amb l’entorn

El canvi metodològic també promou l’accés a recursos i materials d’aprenentatge aliè al con-

text de l’aula. El contacte amb diferents experts, fonts documentals diverses o materials en línia,

forma part de les dinàmiques habituals d’aprenentatge i particularment de les habilitats per obtenir

informació, compartir-la amb els altres, relacionar-la i convertir-la en matèria de coneixement útil per

abordar els projectes plantejats.

En aquesta línia, resulta fonamental la connexió entre el que passa dins i fora de la institució

educativa.

El treball cooperatiu

La transformació educativa posa l’accent en el treball en equip i col·laboratiu. Les teories de

l’aprenentatge ens parlen que aquest es produeix més quan és col·laboratiu. Aprendre és realitzar

connexions horitzontals tant en continguts com amb la relació amb els altres. El treball cooperatiu

educa alhora valors i hàbits de convivència, valors de solidaritat i d’ajuda mútua. També a l’apre-

nentatge de la gestió i resolució de conflictes.


7. Participar en el procés educatiu. Educar en la participacióLa formació de ciutadania com a enfocament essencial de l’educació ens ha portat a formular

una confluència entorn a com hem d’educar en la participació.

Participació en el propi procés educatiu

Una primera idea té a veure amb la idea de la infància com a subjecte del propi procés educa-

tiu que empalma amb la idea de la personalització educativa i amb allò que sabem sobre les teories

dels aprenentatges. S’aprèn en la mesura que l’objecte d’aprenentatge respon als propis interes-

sos, que generen impacte emocional i en què s’és protagonista del propi procés d’aprenentatge.

S’aprèn a participar participant

Aprenem a participar participant, en situacions de vida real, més enllà de les situacions de

laboratori. És fonamental generar contextos d’aprenentatge que permetin posar en pràctica la par-

ticipació, és a dir la deliberació, la presa de decisions i l’assumpció de responsabilitats.

Implicació en la comunitat

S’ha destacat la importància de promoure contacte amb actors diversos de la comunitat així

com amb situacions o problemàtiques de l’entorn i que permetin la connexió de l’àmbit formal amb

el no formal, de l’escola amb l’entorn. En aquest sentit es destaquen les virtuts de metodologies

com l’Aprenentatge i Servei per tal com van associades a un servei o resposta a una necessitat so-

cial i a la participació en la resolució de necessitats col·lectives. En aquest sentit, el fet de desenvo-

lupar projectes útils socialment reforça el valor de la participació dels més joves, la seva autoestima

i la percepció de ser part de la ciutadania.


8. Diversitat, complementarietat, estratègia comuna i rol dels professionalsEs proposa teixir una gran confluència entorn de la funció dels i les professionals de l’educació

en el nou context social, tecnològic i educatiu que ha qüestionat el seu rol tradicional. La transfor-

mació educativa només es produirà si va acompanyada d’un canvi en consonància del paper dels

professionals de l’àmbit educatiu.

Sobre la funció del professorat. Acompanyar en l’itinerari vital per “aprendre a aprendre”

En el debat que s’ha produït s’ha destacat que, en la mesura que el professorat ha deixat de

ser la principal font i canal de transmissió de coneixement i informació, les seves funcions s’han de

centrar a “acompanyar” en la construcció dels aprenentatges i en el creixement personal. Es tracta

fonamentalment que ajudi a l’adquisició de capacitats i competències per “aprendre a aprendre”.

Que sàpiga “generar contextos d’aprenentatge”.

Per aconseguir aquest objectiu s’han utilitzat verbs com el de facilitar, estimular, motivar, in-

tervenir, inspirar, reforçar, entrenar, avaluar, expressions totes elles que situen el professorat com

un acompanyant actiu que ajuda a la comprensió de la realitat, a llegir i seleccionar la complexitat

de la mateixa, a entrenar competències i habilitats per a la vida, a donar confiança, motivació, ex-

pectatives per a tots i totes, avaluar i reforçar personalment aquelles limitacions per afrontar reptes

i dificultats.

Referents ètics i professionals

S’ha assenyalat amb insistència la necessitat d’incorporar actituds i característiques perso-

nals com a condició per poder exercir amb èxit les funcions descrites.

Estar il·lusionat amb la funció educativa, tenir capacitat d’escolta i empatia, incorporar acti-

tuds vitals d’optimisme, bon humor i de confiança, obertura mental davant la novetat i actitud de

curiositat i interès per la diversitat. Ser sensible a la realitat, tenir comportaments solidaris, disposi-

ció per col·laborar, treballar cooperativament i ajudar a qui ho necessita.

Es considera fonamental amb tot això ser un referent ètic i ser creïble a partir d’un compor-

tament coherent.


Treball en equip

Un dels canvis fonamentals necessaris per garantir la transformació educativa és la cons-

trucció i el treball col·laboratiu. Parlem de professorat en termes d’equip, que suma i amplifica les

aportacions de les individualitats.

L’estructura del mestre o mestra tancada a la seva aula, amb la seva assignatura i el grup/

classe, ha de donar pas a un treball transversal, en el qual participen diversos professionals que

treballen col·laborativament i aporten complementarietats i rols específics en cada situació.

Aquest treball en equip es produeix tant en el disseny de l’aprenentatge, com en la posada en

pràctica i en els processos d’avaluació. Aquesta col·laboració visible i explícita per als nens, nenes i

joves es converteix en una referència i aprenentatge de gran importància com a mirall i demostració

pràctica de les complementarietats i el treball cooperatiu tant de competències professionals com

d’actituds i valors personals.

Diversitat de professionals

Una educació distribuïda, que atén la diversitat, que abasta els diferents temps i espais de la

vida de nens i adolescents, que es proposa garantir la igualtat d’oportunitats i compensar la des-

igualtat, que té per objectiu donar eines per comprendre una realitat complexa i generar capacitats

d’aprenentatge continu, requereix ampliar el ventall de professionals que intervenen en el procés

educatiu.

Ja no podem delegar ni exigir al professorat en exclusiva la funció educativa. Mestres, profes-

sors/es, monitors/es, psicòlegs/es, educadors/es socials, experts/es i especialistes diferents han

de compartir la funció educativa tant a l’escola com fora.

La confluència proposada també té a veure amb aquesta diversitat de mirades complemen-

tàries que s’han de reconèixer entre si i estar conjuntades en qualsevol cas en un mateix projecte

educatiu i sintonia sobre la funció del professional de l’educació i la manera d’exercir-la.


9. L’escola “hub”, amb capacitat d’integrar i l’escola “node”, com a part de la xarxa educativa.Educació, família i xarxa comunitària

Una de les claus més importants per fer possible la transformació educativa té relació amb el

canvi de l’escola amb relació al seu entorn i a la seva governança.

La confluència proposada té a veure amb l’“obertura de l’escola”. La nova escola en el context

de la transformació educativa ha d’obrir portes i finestres, permetre entrar aire nou, connectar més

amb la realitat, sortir de les parets de l’escola, utilitzar els recursos de la ciutat, treballar i col·laborar

amb altres. Ser permeable a tots els efectes. Per resumir aquesta idea parlem que l’escola ha de

combinar la seva funció de “hub” en el sentit d’incorporar tots els actius de la societat i de l’entorn

i la de ser un “node” més d’una àmplia xarxa de recursos, entitats, equipaments i actors diversos

que són aliats en el procés educatiu i d’aprenentatge de la infància i adolescència.

L’escola com a “hub”. Incorporació d’actors, coneixements i experiències

L’obertura de l’escola s’ha de produir també cap a dins i a tots els nivells. Hem parlat, per

exemple, de la importància que entrin nous professionals a complementar el treball docent del pro-

fessorat: monitors/es, educadors/es socials, especialistes, psicòlegs/es, etc.

La incorporació de persones que col·laborin en el procés educatiu es pot estendre també als

pares i mares i també al voluntariat en les seves diferents formes. Les experiències reeixides de

les “comunitats d’aprenentatge” tenen a veure en bona part amb la implicació de les famílies i de

voluntariat que participa en l’educació dels nens/es sense jerarquies, en col·laboració amb l’equip

docent.

La incorporació de persones pot anar associada a la de coneixements, sabers, experiències

i valors diversos que enriqueixen les aportacions del professorat. Es tracta d’apropar a l’escola la

realitat cultural, social, econòmica, artística i política de l’entorn.


Un altre aspecte important de la funció “hub” és l’ús social de l’equipament escolar per a les

activitats que es produeixen fora de l’horari lectiu i del calendari escolar pròpiament dit: a les tardes,

els caps de setmana, en els períodes de vacances.

L’escola com a “node” de la xarxa educativa de ciutat

L’obertura de l’escola i la lògica col·laborativa s’ha de produir de la mateixa manera i amb

la mateixa intensitat, no només cap a dins de l’escola sinó cap a fora. La funció de “hub” s’ha

d’acompanyar amb humilitat amb la funció de “node” de la xarxa educativa de ciutat.

Això vol dir que el centre educatiu ha de sortir de les parets de l’escola, conèixer la realitat

i els recursos que la ciutat pot aportar per a un major desenvolupament i aprenentatge de nens,

nenes i joves.

És bo i positiu per exemple que es puguin desenvolupar activitats en entitats culturals, ar-

tístiques, d’oci, excursionistes i esportives de l’entorn. Sovint serà la millor garantia en termes de

qualitat educativa. A més, té el valor afegit d’estimular la participació ciutadana en altres àmbits i

reforçar el teixit associatiu i la dinàmica de la convivència. Es tracta en definitiva de considerar tots

els recursos i capacitats de l’entorn i posar-les al servei d’un projecte educatiu de ciutat que alhora

estigui en sintonia amb el projecte educatiu del centre educatiu.

Un altre aspecte a assenyalar per donar forma a aquesta idea és la necessària col·laboració

i treball col·laboratiu entre escoles i centres educatius d’un mateix territori. Cal superar també en

aquest sentit la lògica estanca dels edificis i les escoles. Té sentit realitzar determinades activitats

allà on les infraestructures, localització o singularitat dels equipaments educatius ho afavoreixin.

D’aquesta manera s’aconsegueix una dinàmica col·laborativa per sobre d’una lògica competitiva

que sovint persegueix el benefici propi més que una millor educació per a tota la població.

La confluència per a una obertura de l’escola demana la màxima humilitat, generositat i res-

ponsabilitat de tots els actors, superar les resistències i les lògiques corporatives i competencials

per a la causa comuna de la transformació educativa.


10. El Pacte d’Estat Educatiu. La superació de les lògiques partidistesL’última gran confluència que es proposa té a veure amb la política educativa i el canvi sis-

tèmic. De poc serviran els esforços de la comunitat educativa, les experiències de base, fins i tot

aquelles que puguin arribar a tenir dimensió municipal si no van acompanyades d’un context legis-

latiu i polític que aporti estabilitat i consens a la transformació educativa i permeti en conseqüència

la generalització del canvi.

La necessitat de canvi educatiu al nostre país i l’experiència més recent de desacord entre

el marc legislatiu i les polítiques governamentals amb la comunitat educativa i els diferents nivells

de les administracions públiques han reforçat la idea del pacte en favor de l’educació i la infància.

Ens sumem a les propostes per a un Pacte d’Estat per l’Educació que concedeixi mitjans i

permeti acords estratègics al sistema educatiu. També ens sumem al Pacte per la Infància que pro-

posa la Plataforma d’Infància d’Espanya que, juntament amb les més significatives organitzacions

que treballen pels drets de la infància, han proposat als partits polítics.

Un acord suposa definir els objectius que el formen. En aquest cas cal concretar els objectius

netament educatius, però també aquells de caràcter polític i social que els han de fer possibles.

Finalment, el pacte va associat a uns compromisos que les parts signants es comprometen a com-

plir, i ha de reunir a tots els actors que ho faran possible.

Objectius educatius

Les aportacions en el debat de les confluències proposen que el sistema educatiu, en la seva

formació bàsica, hauria de garantir l’èxit educatiu a partir de:

• El desenvolupament integral de la persona en les seves dimensions i intel·ligències múlti-

ples: física, cognitiva, emocional, artística, social, cultural, moral...

• Afavorir l’adquisició dels coneixements generals i els elements culturals bàsics, potenciant

el desenvolupament de les capacitats personals.

• Garantir l’educació al llarg i ample de la vida. Des de l’inici fins al final de la vida i en el temps

lectiu i no lectiu.


• Afavorir el trànsit de les generacions joves a l’etapa adulta, possibilitant que tota persona

pugui desenvolupar una vida tan autònoma i plena com sigui possible, des d’un esperit

crític i de corresponsabilitat social.

• Garantir l’adquisició de competències bàsiques per a la vida en comunitat i per a la inserció

laboral.

• Preparar i motivar les persones per a un aprenentatge permanent al llarg de la vida, facili-

tant-los eines i recursos que ho facin possible.

Objectius socials

• Promoure el respecte de l’altra persona, i —molt especialment— el respecte de les diver-

sitats de tot tipus (culturals, ètniques, de gènere o d’identitat sexual, religioses, físiques o

psíquiques, etc.), més enllà de la mera tolerància.

• Estimular el sentiment de pertinença i la participació com a eines de cohesió social.

• Desenvolupar un profund sentiment democràtic, arrelat en la convicció de la igualtat de

totes les persones per la seva condició ciutadana.

• Reforçar la solidaritat, el treball col·laboratiu, el civisme i la responsabilitat cap a la comu-

nitat.

• Garantir l’equitat, la igualtat d’oportunitats i la inclusió dels més vulnerables.

Objectius polítics

• Respecte per l’educació per part de tots els agents i compromís perquè no s’utilitzi com a

arma política partidista o corporativa.

• Garantir el finançament necessari que faci possible el canvi educatiu.

• Adequar la formació de qualitat inicial i permanent del professorat.

• Incorporar totes les mirades educatives i la participació de les famílies, la infància i adoles-

cència i del conjunt d’actors de la comunitat educativa.

• Promoure la vinculació, suport i corresponsabilitat de la societat cap al sistema educatiu.

• Garantir l’autonomia dels centres educatius i les administracions locals i autonòmiques.


Signants del Pacte Educatiu

El que es desitja és que el pacte integri tant suport social i polític com sigui possible. Es tracta

de generar un gran acord polític i social que ha de transcendir els partits polítics i les administra-

cions públiques.

És important que el construeixi el conjunt d’actors que el convertiran en realitat. En aquest

sentit, s’han apuntat com a actors necessaris:

• Els partits amb representació parlamentària

• Administracions locals, autonòmiques i del govern de l’Estat

• Sindicats i associacions de professionals

• Representants d’organitzacions de les famílies

• Sindicats i associacions estudiantils

• Institucions i entitats educatives

• Universitats

• Organitzacions de centres concertats i de centres privats

• Moviments de renovació pedagògica


3. La causa comuna de formar persones ciutadanes

compromeses

Concloem recuperant el fil de l’inici d’aquest relat: el sentit últim de l’educació resideix en la

formació de persones ciutadanes compromeses en una societat complexa, canviant i amb reptes

fonamentals en termes socials, econòmics, tecnològics, mediambientals, polítics i morals.

Les expressions del canvi d’època en què vivim, de les crisis superposades que travessem,

també les de l’àmbit educatiu, ens han portat a reflexionar, a repensar i reorientar la funció educativa.

Continuar amb els paràmetres del passat ja no és una opció. No hi ha una altra possible elecció que

no passi pel canvi i la transformació educativa.

Es tracta d’una gran causa comuna que ens cita a tots i que requereix el concurs de tota la

societat. Els temps en què deleguem l’educació en una institució, l’escola, i en uns professionals, els

mestres, formen part de la història.

No és tasca fàcil i les rigideses i inèrcies no són bones aliades. És per això que l’orientació del

canvi passa per optar per estratègies de nou tipus:

• D’escenaris de transversalitat en els aprenentatges, els continguts i el desenvolupament

de les intel·ligències.

• De plantejaments que integren la inclusió i l’excel·lència, l’equitat i la igualtat d’oportunitats.

• De recerca de la complementarietat i el valor a les mirades i perspectives diverses.

• De permeabilitat dels temps i els espais educatius. Al llarg i a l’ample de la vida.

• Confiança en les capacitats de totes les persones, des de la infància, per conduir el propi

itinerari personal.


• De col·laboració dels actors i organitzacions entorn a un projecte educatiu compartit.

• D’interseccions entre els centres educatius i els municipis.

• D’horitzontalitats en les relacions i la cooperació dels equips.

• D’autonomia i coordinació en el multinivell territorial, administrativa i política.

• De voluntat per acordar estratègies comunes entre diferents.

Fins aquí la reflexió col·lectiva que ens agrada compartir i que esperem que sigui útil per a

totes aquelles persones i institucions compromeses amb l’educació al nostre país.

JORNADA SOBRE “CONFLUÈNCIES EDUCATIVES

ENTRE EL TEMPS LECTIU I NO LECTIU”

El Prat de Llobregat (Barcelona), 26 d’octubre del 2016


AnnExOS

Annex I: MetodologiaIncidència Política i Tercer SectorConfluències per al canvi educatiu

Annex II: ParticipantsIncidència Política i Tercer Sector

Grup de treball

Participants: debat virtual, debat presencial i entrevistes amb persones sàvies

Confluències per al canvi educatiu

Grup Àmbit Socioeducatiu del Consell Assessor

Altres persones que han participat en alguna de les activitats que s’han desenvolupat


Annex I: Metodologia

Incidència Política i Tercer SectorEn aquesta apartat expliquem la metodologia que hem utilitzat per a la realització d’aquest

procés d’elaboració de pensament portat a terme en el tema de la incidència política i el Tercer

Sector.

El procés de treball ha utilitzat un web, creat expressament, on s’han anat penjant els docu-

ments de les diferents activitats realitzades: http://fundacionesplai.org/debates/.

El procés de treball es va iniciar en la reunió plenària del Consell Assessor de Fundación Esplai

Ciudadanía Comprometida, el 2015. Posteriorment es van fer els següents passos:

Definició del camp de treballDefinim el camp de treball mitjançant el plantejament de diferents qüestions a les persones

integrants del grup de treball.

Detecció d’experiències Busquem experiències rellevants en l’àmbit de la incidència política i el Tercer Sector, sol·lici-

tades també a les persones que formaven el grup de treball.

Entrevistes a persones “sàvies”Una de les primeres tasques que vam abordar va ser la realització d’entrevistes a persones de

l’entorn del Tercer Sector, però en diferents àmbits, amb l’objectiu de tenir una inicial aproximació.

No hem volgut en cap moment que l’abordatge d’aquest interessant i important tema fos des d’un

punt merament científic.


Totes les entrevistes s’han transcrit i s’han treballat amb posterioritat per fer-ne la lectura més

fàcil. Així mateix, s’ha fet una síntesi de les idees amb més força de cada persona o persones en-

trevistades en forma de document.

Les entrevistes realitzades han estat a:

• Manuel Basagoiti i Paloma Bru, sociòlegs. Experts en investigació participativa i gestió lo-

cal. Professors de la Universitat Carlos III de Madrid.

• Fernando Sabín, sociòleg i consultor en recerca aplicada, economia social i participació

ciutadana. Soci de la cooperativa Andaira, membre de REAS Madrid (Red de Redes de

economía alternativa i solidaria).

• Col·laboratori ACACIAS:

• Marcos de Castro. Expert en economia social i solidària, ha estat president de la CE-

PES (Confederación Empresarial Española de Economía Social).

• Rosa Domínguez. Fundadora i sòcia treballadora de CSE (cooperativa, consultoria

social i educativa). Direcció estratègica a Tangente Grup Cooperatiu.

• Mikel Fernández. Expert en Desenvolupament Local i gestió de projectes. Director

estratègic Tangente Grup Cooperatiu i membre de la cooperativa Heliconia.

• Imanol Zubero. Professor de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials i de la Comuni-

cació, des de 1996, i director del grup de recerca CIVERSITY-Ciutat i Diversitat.

• Pau Vidal, coordinador de l’Observatori del Tercer Sector.

• Carlos de Prada i Miguel A. Pereda del col·lectiu IOÉ.

• Membres del grup promotor de Fundación Esplai a València:

• Vicent Comes. Ha estat professor de la Universitat La Florida. Ha estat president de

Federació Valenciana d’empreses de treball associat. Forma part del patronat de la

Fundació NOVA TERRA.

• Miguel García. Funcionari. Des de setembre de 2015 ocupa la Subdirecció General

de SS. SS. de la Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la

Generalitat Valenciana.

• Nieves Dios. Funcionària jubilada, ha exercit funcions com a cap de Servei de progra-

mes per a majors de la Generalitat de València i directora de centre base de SS. SS.


• Amparo Moreno. Ha estat treballadora social a la Generalitat Valenciana: cap de Ser-

vei i cap de Secció d’Acció Comunitària. Des del Voluntariat, a Càritas com a directo-

ra d’Acció Social. Patrona de la Fundació NOVA TERRA. Representa Fundació Esplai

a EAPN València.

Fòrum en líniaDel 26 de maig al 8 de juliol de 2016 vam realitzar un fòrum virtual en què vam convidar les

persones que componen el Consell Assessor en la seva totalitat, patronat, equip tècnic de Fun-

dación Esplai, i vam conformar una llista de persones de diferents organitzacions, institucions i a

títol individual. Vam realitzar un enviament personalitzat a cadascuna de les persones en què se’ls

convidava a participar i se’ls demanava, si més no, que contestessin dues de les qüestions plan-

tejades.

D’aquest fòrum vam treure un document de síntesi amb les principals idees.

Debat territorialOrganitzem juntament amb Contorna Social (col·lectiu de professionals del treball social de

l’àrea de Vigo) una trobada debat sota el lema: Incidència Política i Tercer Sector a Galícia a la seu

de l’Organització Nacional de Cecs.

Elaboració de l’informe final i el quadern de debat núm. 7I per acabar, vam realitzar un informe final de treball en què es recull aquest procés descrit i

que està disponible al web de Debats.

Acabem el procés amb la publicació del llibre que tens a les mans.



El debat introduït per Luis María López Aranguren en el plenari del Consell Assessor de l’any

2015 va portar a constituir un grup de treball per dinamitzar el debat que es va plantejar en aquella

sessió.

Grup de TreballLa seva composició va reunir diversitat de mirades territorials i experiències en l’àmbit edu-

catiu. El grup de persones formaven part del Consell Assessor i el Patronat de Fundación Esplai i

Fundesplai:

• Carles Barba, llicenciat en Ciències de l’Educació. Vicepresident del patronat de Fundes-

plai que va assumir la coordinació del grup. Barcelona.

• Salvador Carrasco, catedràtic emèrit del Departament de Sociologia i Anàlisi de les Orga-

nitzacions. És membre del Patronat de Fundación Esplai. Barcelona.

• Nieves Dios, experta en inclusió social. Ha estat membre del Patronat de Fundación Es-

plai. València.

• Josechu Ferreras, llicenciat en Ciències Biològiques. Soci fundador d’Argos Projectes

Educatius. Sevilla.

• Luis M. López Aranguren, pedagog. Especialista en Joventut i Inserció Sociolaboral.

Madrid.

• Raül Manzano, mestre. President de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògi-

ca de Catalunya (2011-2014) i membre del Consell Assessor de Fundesplai. Lleida.

• Virginia Pareja, responsable de l’àrea Socioeducativa i d’e-Inclusió, Fundación Esplai.

Madrid.


Document BaseLa primera realització del grup de treball va ser l’elaboració d’un Document Base a partir d’una

primera redacció de Luis M. López Aranguren. Aquest document es va distribuir entre els membres

del Consell Assessor de l’àmbit socioeducatiu. El text, que va tenir una primera versió al juliol de

2015, es va publicar al web www.fundacionesplai.org/debates.

Consell Assessor de la Fundació Catalana de l’EsplaiEl 9 de març de 2016, la Fundació Catalana de l’Esplai va celebrar un debat sobre “Canvi

social i transformació educativa”, en el context de la seva reunió plenària anual a partir d’una pri-

mera aportació de Raül Manzano, que va ser durant diversos anys el president de la Federació de

Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Fòrum virtualSobre la base del document base i recollint elements del debat produït a Catalunya, es va

organitzar un fòrum virtual a la plataforma www.fundacionesplai.org/debates, es va llançar una invi-

tació oberta i es van formular cinc preguntes que van constituir els eixos del debat que va arrencar

el 18 d’abril de 2016 i es va desenvolupar fins al 30 de maig del 2016.

Les cinc grans qüestions van ser les següents:

1. Quina formació bàsica hauria de posseir tot ciutadà/a?

2. Quines són les funcions i compromisos essencials dels professionals de l’educació en la

nova tasca educativa?

3. Com educar en la participació ciutadana i la vida democràtica?

4. Quines són les confluències entre el “temps escolar” i el “temps lliure”?

5. Quins objectius, actors i continguts hauria d’integrar un Pacte Educatiu d’Estat?

En aquest debat es van produir més d’un centenar d’aportacions.


Jornada sobre “Confluències educatives entre el temps lectiu i no lectiu”El 26 d’octubre de 2016 es va organitzar una jornada presencial al Prat de Llobregat (Barcelo-

na) que va aprofundir en un dels aspectes centrals del debat educatiu i sobre els quals Fundación

Esplai té bagatge, experiència i sistematització: les confluències i interseccions educatives entre el

temps lectiu i el no lectiu.

La jornada va reunir 40 persones procedents de l’àmbit docent, de l’educació en el temps no

lectiu, d’ajuntaments, i de l’àmbit universitari i de la recerca i va debatre sobre la base de quatre

experiències d’èxit pel que fa a la intersecció de tots dos àmbits educatius.

Elaboració i redacció del documentAmb tots els continguts generats al llarg de 2016, s’ha procedit a donar forma, sistematitzar

i redactar en forma de document les idees principals i més comunes que han sorgit tant pel que

fa al diagnòstic de partida com a les propostes o elements clau inspiradors de les experiències de

transformació educativa que s’estan desenvolupant al país. La redacció ha correspost a Carles

Barba, i ha comptat amb les aportacions de la resta de membres del grup de treball.


Annex II: Participants

Incidència Política i Tercer Sector

Grup de treballEl coordinador del grup de treball ha estat Enrique Arnanz, president del Patronat de Fun-

dación Esplai, Ciudadanía Comprometida, i ha comptat amb Juan Sánchez i Elvira Aliaga, de

l’Àrea de Participació i Tercer Sector de l’entitat.

A més, es va constituir un grup permanent de persones procedents del Consell Assessor

i Patronat de diferents llocs de l’Estat:

• Pilar Álvarez. Experta en programes d’acció social amb especial referència a l’àrea

de drogodependències.

• Paulino Azúa. Expert en Tercer Sector. Expresident de l’Institut per a la Qualitat de les

ONG - ICONG.

• José Chamizo. Sacerdot. Defensor del Pueblo Andaluz de 1996 a 2013.

• Andréu Cloquell. Coordinador de programes socioeducatius a la cooperativa JOVENT.

Vicepresident d’EAPN ILLES BALEARS.

• Héctor Colunga. Director Associació Cultural MAR DE NIEBLA.

• Julia Fernández. Directora ACCEM.

• Gloria González. Pedagoga a Badajoz: Centre de Salut “El Progreso”.

• Jose Francisco Gras. Consultor. Soci del Grupo Red i membre fundador d’ACUDEX.

• Víctor Herrero. Conseller tècnic regional per a Amèrica Llatina i el Carib en justícia juvenil

restaurativa.

• M. Jesús Lago. Membre del Patronat de FUNDACIÓN ESPLAI.

• Jaume Lanaspa. Patró de la Fundació Bancària “LA CAIXA”.


• M. Jesús Manovel. Experta en drogodependències. Exvicepresidenta del patronat

de FUNDACIÓN ESPLAI.

• Amparo Moreno. Treballadora social.

• Jesús Antonio Pérez-Arróspide. Membre del Patronat FUNDACIÓN ESPLAI.

• Manuel Pérez. Professor d’investigació de Sociologia del Consell Superior

d’Investigacions Científiques (CESICAT) a l’Institut d’Estudis Socials Avançats (IESA).

• Juan de Dios Ramírez. President d’UNIÓ ROMANÍ.

• Gregorio Rodríguez. Catedràtic de Sociologia de la UNIVERSITAT ALCALÁ D’HENARES.

• Leonor Rojo. Treballadora social. Experta en Infància i Vida Familiar.

• Rosa Romeu. Treballadora social. Membre del Patronat de FUNDESPLAI.

• Joan Subirats. Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Investigador de l’IGOP.

• Pau Vidal. Coordinador de l’OBSERVATORIO DEL TERCER SECTOR.

• Imanol Zubero. Professor titular de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials i de

la Comunicació a la UNIVERSITAT DEL PAÍS BASC.

Altres persones també procedents de Patronat i Consell Assessor que han participat en al-

guna de les diferents activitats que s’han realitzat des que es va iniciar aquest grup de treball en el

plenari del Consell Assessor el 20 de gener de 2015, han estat:

• Francisco Abad. Membre de Patronat de FUNDACIÓN ESPLAI.

• Marta Arias. Ha participat en el Patronat de Fundación ESPLAI.

Directora de Sensibilització i Polítiques d’Infància. UNICEF Comitè Espanyol.

• Carles Barba. Vicepresident de FUNDESPLAI.

• Nieves Dios. Ha participat en el patronat de FUNDACIÓN ESPLAI fins al desembre

de 2015.

• Miguel García. Membre Patronat FUNDACIÓN ESPLAI.

• Alfonso López. Coordinador d’EAPN-Euskadi.

• David López. Coordinador d’Organització de Centres. F. JUAN CIUDAD.

Ordre hospitalària S. JUAN DE DIOS.


• Isabel Montraveta. Experta en acció social i Tercer Sector.

• Juan Mato. Expert en Infància i Política Social.

• Cristina Ribes. Directora executiva gerent de GASOL FOUNDATION.

• Joan Saura. Exsenador per ICV.

• Juan Antonio Segura. Director de CEPAIM.

• Alejandra Solla. Presidenta de la LIGA IBEROAMERICANA i directora de la Fundación SES.

• Núria Valls. Directora general de FUNDACIÓN ESPLAI.

Participants: debat virtual, debat presencial i entrevistes amb persones sàviesLes persones que han participat en les entrevistes, al Fòrum virtual i en la Trobada territorial

celebrat a Galícia, han estat:

• Jose Ángel Abraldes. Director del centre de recursos educatius ONCE Galícia-Astúries.

• Ana Abril. Coordinadora Incidència i Comunicació de CÀRITAS.

• Julio Alguacil. Activista social. Professor sociologia UC3.

• María Jesús Alonso. Treballadora social jubilada. Membre de Contorna SOCIAL.

• Mar Amate. Directora PLATAFORMA DE VOLUNTARIADO DE ESPAÑA.

• Manuel Basagoiti. Activista social i professor de sociologia UC3.

• Antón Bouzas. Associació OS NINGUENS. Premi Fundación Esplai a la ciudadanía

comprometida 2015.

• Iciar Bóveda. Treballadora social a Servicio Gallego de Salud. Membre de CONTORNA

SOCIAL.

• Paloma Brú. Activista social i professora de sociologia UC3.

• Patricia Caamaño. Treballadora social APAMP. Membre de CONTORNA SOCIAL.

• Sara Carrasco. Punt Informatiu de Voluntariat a LA CASA ENCENDIDA.

• Lorenzo Casellas. Consultor organitzatiu en Consultoria Social i Educativa. Direcció

estratègica en TANGENTE, grup cooperatiu.

• Marcos de Castro. Expert en economia social i solidària. Expresident de CEPES.


• Vicent Comes. Ha estat professor de la Universitat La Florida. Ha estat president

de Federació Valenciana d’empreses de treball associat. Forma part del patronat de la

Fundació NOVA TERRA.

• Xeno Cordeiro. Pla Comunitari de TEIS.

• Manuel Dasilva. CVC VALLADARES. Premi Fundación Esplai a la ciudadanía

comprometida 2015.

• Rosa Domínguez. Direcció estratègica en TANGENTE Grup Cooperatiu. Experta en

avaluació, planificació, gènere. Sòcia fundadora de Consultoría Social i Educativa.

• Irene Esperón. Psicòloga de la Unitat de cures pal·liatives. Servei Gallec de Salut.

• María Pilar Fernández. Treballadora social jubilada. Membre de CONTORNA SOCIAL.

• Martín Fernández. Associació XARUMA.

• Marta Fernández. Pla comunitari de TEIS.

• Sonia Fuertes. TAULA DEL TERCER SECTOR DE CATALUNYA.

• Begoña Gil. Sociòloga Xunta de Galicia. Polítiques socials.

• Marisa Gómez Crespo. Directora PLATAFORMA DE ONG DE ACCIÓN SOCIAL.

• Santiago González. Associació DIVERSIDADES.

• Victor M. González. Gerent del COLEGIO DE TRABAJADORES SOCIALES DE GALICIA.

• Mikel Fernández. Expert en Desenvolupament Local i gestió de projectes. Director

estratègic TANGENTE Grup Cooperatiu i membre de la cooperativa HELICONIA.

• Rafael Lamata. Director de l’ESCUELA DE ANIMACIÓN DE LA C. MADRID.

• José Javier López. Responsable de Premsa en EAPN-ES.

• Antonio Llorente. Director general LA RUECA ASOCIACIÓN.

• Cristina Martín. ANDECHA, participació i treball comunitari.

• Maria Moreira. Agent d’Igualtat. Membre de CONTORNA SOCIAL.

• Miguel Ángel Pereda. Col·lectiu IOÉ.

• Alba Pérez. Treballadora social. ONCE. Membre de CONTORNA SOCIAL.

• Carlos de Prada. Col·lectiu IOÉ.

• Tomás R. Villasante. Professor emèrit de sociologia a la UCM i membre de la

Red CIMAS.


• Elena Rodríguez. Directora de la PLATAFORMA DEL TERCER SECTOR.

• Cristina Rey. Treballadora social. ALBORADA. EAPN zona sud.

• Maria Resaba. Orientadora laboral. ALBORADA.

• Carlos Rosón. Dtor. IGAXES3.

• Manel Rullo. Fundació Bancària “LA CAIXA”. Àrea Social. Programa Gent Gran.

• Fernando Sabín. Sociòleg i consultor en recerca aplicada, economia social i participació

ciutadana. Soci de la cooperativa ANDAIRA, membre de REAS Madrid i representant de

l’associació estatal de xarxes de Mercat Social.

• Carlos Sahuquillo. Treballador social. CONCEJO PORRIÑO.

• Xavier Salgado. Responsable programa Abeiro. CÀRITAS. Premi Fundación Esplai a la

ciudadanía comprometida 2016.

• Conchi Somoza. APAMP.

• María José Thomas. Treballadora social. Membre de CONTORNA SOCIAL.

• Patricia Torrado. Treballadora social MÉDICOS DEL MUNDO. Membre de CONTORNA

SOCIAL.

• Andrés Vázquez. Metge CONSORCIO GALEGO DE BIENESTAR SOCIAL.

• Tania Vázquez. Associación XARUMA.

• Mariana Vázquez del Mercado. Fundadora de l’OBSERVATORIO DEL DERECHO A LA

VIVIENDA. Mèxic.

I hem comptat per a la realització de les transcripcions de les entrevistes a “persones sàvies“

amb la col·laboració de:

• Ana Gil Manso

• Sergio Gil Manso



Grup Àmbit Socioeducatiu del Consell AssessorAquest àmbit del Consell Assessor ha comptat amb un grup de persones que han constituït el

Nucli d’Acció Socioeducativa (NAS), que ha tingut diverses trobades presencials a Madrid i Barcelona.

Les persones que han format aquest grup han estat:

• Carles Barba. Llicenciat en Ciències de l’Educació. Membre del Consell Assessor de

Fundación Esplai i vicepresident de Fundesplai. Coordinador del Grup.

• Salvador Carrasco. Catedràtic emèrit del Departament de Sociologia i Anàlisi de les

Organitzacions. És membre del Patronat de Fundación Esplai. Barcelona.

• Nieves Dios. Experta en inclusió social. Ha estat membre del Patronat de Fundación

Esplai. València. Membre del Consell Assessor de Fundación Esplai.

• Josechu Ferreras. Llicenciat en Ciències Biològiques. Soci fundador d’Argos Proyectos

Educativos. Sevilla. Membre del Consell Assessor de Fundación Esplai.

• Raül Manzano. Mestre. Federació Moviments de Renovació Pedagògica-director GUIX.

• Luis María López Aranguren. Pedagog. Especialista en Joventut i Inserció Sociolabo-

ral. Membre del Consell Assessor de Fundación Esplai.

• Virginia Pareja. Responsable de l’àrea Socioeducativa i d’e-Inclusió, Fundación Esplai.

Madrid.

Equip tècnic de Fundación Esplai: Virginia Pareja, Anabel Pérez i Amaranta Garre.

Així mateix, es va constituir un grup “permanent” de persones procedents del Consell Asses-

sor de Fundación Esplai de diferents llocs de l’Estat i s’han anat convidant altres persones a par-

ticipar: fòrum virtual, trobada-debat territorial, etc. Així el llistat de les persones que han participat

ha estat:


Procedents del Consell Assessor de Fundación Esplai i que van formar l’àmbit

socioeducatiu:

• Pilar Aznar. Catedràtica de Teoria de l’Educació a la Universitat de València. València.

• Gori Estarellas. Director de Programes de l’àrea comunitària de GREC

(Grup d’educadors de carrer i Treball amb menors). Illes Balears.

• Jorge Hermida. Director de la Coordinadora Infantil y Juvenil de Tiempo Libre de

Vallecas. Madrid.

• Jaume Lanaspa. Fundación Bancària La Caixa. Barcelona.

• Raquel Manjavacas. Gerent de AEDIS (Associació empresarial per a la discapacitat).

Madrid.

• Maribel Martínez. Abay Analistas. Madrid.

• Isabel Martínez-Cosentino. Consell d’Administració de Cosentino i UAB.

• Carmen Morilla. La Caixa. Emprenedors. Barcelona.

• José Muñoz. Adjunt al director general de l’INJUVE. Madrid.

• Isidro Rodríguez. Director de la Fundación Secretariado Gitano. Madrid.

• José Enrique Sánchez. Sotsdirector d’Inclusió Social de la Conselleria d’Igualtat

i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana.


Altres persones del Consell Assessor, Patronat o equip tècnic que han col·laborat en

alguna de les accions desenvolupades han estat:

• Elvira Aliaga. Responsable de Comunicació i Àrea de Participació i Tercer Sector,

Fundación Esplai. Barcelona.

• Enrique Arnanz. President de Fundación Esplai. Madrid.

• Miguel García. Membre del Patronat de Fundación Esplai. Subdirector general de

Serveis Socials de la Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives

de la Generalitat Valenciana. València.

• Pepe Gassó. President de Fundesplai. Barcelona.

• Gloria González. Pedagoga a Badajoz, Centre de Salut El Progrés.

• M. Jesús Lago. Membre del Patronat de Fundación Esplai. Vigo.

• Ismael Peña. Professor de Dret i Ciència Política de la UOC. Barcelona.

• Juan Sánchez. Responsable de l’Àrea de Participació i Tercer Sector.

Fundación Esplai. Madrid.

• Núria Valls. Directora general. Fundació Esplai.

Altres persones que han participat en alguna de les activitats que s’han desenvolupat:• Jaume Aguilar. FMRP - Federació Moviments de Renovació Pedagògica. Catalunya.

• Marc Alcaraz. Director de l’Esplai Espurnes - Esplugues de Llobregat.

• Xavier Ariño. Responsable d’activitats extraescolars Fundació Jesuïtes Catalunya.

• Daniel Barbero. Director de l’Escola Casablanca - Sant Boi de Llobregat.

• Sheila Beltrán. Presidenta de la Federació Catalana de l’Esplai.

• Quim Brugué. Catedràtic Ciència Política, Universitat de Girona.

• Maria Bruno. Responsable del Departament d’Acció Social. Fundesplai.

• Soledat Calderón. Bolunta. Agència per al voluntariat i la participació social de Bizkaia.

• Jordi Calvet. Universitat de Barcelona - ICE Professor Secundària.

• Jordi Canelle. Directora de l’Escola La Llacuna (Poblenou) - Barcelona.


• Lidia Cardona. Mestra.

• Clara Carranza. Directora d’Esplai El Nus - Sant Joan Despí.

• Jaume Cela. Mestre L’Escoleta - Bellaterra.

• Dani Celma. Esplai. Responsable pedagògic Xino Xano - (El Clot) - Barcelona.

• Ester Collado. Formadora i educadora social. Barcelona.

• Emma Cortés. Tècnica del programa educació a temps complet FMRP.

• Susana Escardíbul. Departament d’Esplais. Fundesplai.

• Sonia Fuertes. Llicenciada en Filosofia i educadora social. Subdirectora de l’àrea

d’inserció social Fundación Salud i Comunidad.

• Joan Fuguet. Professor jubilat de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona

i de l’Escola de Conservació i Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya.

• Eduardo García. Educador i mestre.

• Pilar Gargallo. Presidenta FMRP - Federació Moviments de Renovació Pedagògica

de Catalunya.

• Assumpció Gil. Responsable del Departament d’Esplais. Fundesplai.

• Joan M. Girona. Mestre i psicopedagog Associació de Mestres Rosa Sensat.

• José González. Responsable Paidós - Fundesplai, Sant Cugat del Vallès.

• Carles Grau. Director General StepOne Ventures.

• Montse Guri. Institut Escola Artística Oriol Martorell.

• Minerva Lleó. Bolunta. Agència per al voluntariat i la participació social de Bizkaia.

• Silvia Lombarte. Responsable de la Unitat d’Educació comunitària i civisme.

Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.

• Mª de los Llanos O’Dogherty. Ajuntament de Cadis. Universitat de Cadis.

• Maria Marqués. Directora Escola Vila Olímpica - Barcelona.

• Cristina Martín. Adjunta a Gerència de Serveis Escolars i cases de Colònies. Fundesplai.

• Xavier Masllorens. President Institut Català Internacional de la Pau (ICIP).

• Isabel Matas. Responsable de Salut i Prevenció. Fundesplai.

• Álex Medrano. Regidor de cultura i promoció associativa Ajuntament de Sant

Joan Despí.


• Jordi Menéndez. Pedagog.

• Rosa Miralles. Doctora per la Universitat de Lleida. Directora i mestra de l’Escola Alfred

Potrony de Térmens. Lleida.

• Cristòfol Ortolà. Responsable del departament de programes escolars. Fundesplai.

• Miquel Payaró. Director coordinador Escola Puig Segalar-Viladamat. Secretari

Escola Rural.

• Agustí Pedrazzoli. Ciutadà interessat per l’educació.

• Glòria Pedró. Directora Club d’Esplai El Tricicle - Sant Joan Despí.

• Jordi Plana. Gerent de Serveis d’Educació. Diputació de Barcelona.

• Amparo Porcel. Presidenta INTRESS.

• Heura Posada Pie. Orientadora a l’escola Tècnica d’Hostaleria i Turisme CETT.

• Enric Prats. Professor Universitat de Barcelona - Facultat d’Educació.

• Josep Carles Rius. President Fundació Periodisme Plural.

• Fina Rubio. Presidenta Fundació SURT.

• Cristina Rodríguez. Directora general de Gestió i Serveis. Fundesplai.

• Eloi Rovira. Regidor d’esports i joventut. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.

• Dolors Sabater. Alcaldessa de Badalona.

• Froilán Salgado. Adjunt a la gerència de Serveis escolars i casa de colònies Fundesplai.

• Elena Sintes. Responsable del coneixement. Institut per a la Infància Barcelona.

• Anna M. Sunyer. Coordinadora Plataforma Infància de Catalunya (PINCAT).

• Lluís Tejedor. Alcalde del Prat de Llobregat.

• Gontzal Urretxaga. Bolunta. Agència per al voluntariat i la participació social de Bizkaia.

• Rosa Valls. Professora Universitat de Barcelona-Facultat d’Educació.

• Luci Villagrasa. Àrea d’Esplai de Fundesplai. Barcelona.

• Carles Xifra. Director d’Accions i Programes Educatius, Socials i del Tercer Sector.

Fundesplai.

• Frederic Ximeno. Comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona.

Documents per al debat

Documents per al debat Per una nova ciutadanía...Documents per al debat 9 Per una nova ciutadanía...

Documents

Transcript of Documents per al debat Per una nova ciutadanía...Documents per al debat 9 Per una nova ciutadanía...