Diumenge 5 de juliol de 2009 Dominical · marquès de Sant Mori, Antoni de Moixò, i Pere Auradell...

Reportatge Passió pel motor El Motor Club de Girona celebra 50 anys. PÀGINES 2 i 3. Reportatge El rei dels festivalsBenicàssim és a punt per al FIB. PÀGINES 6 i 7. Entrevista Eva Mas Corbacho «El teatre ens apropa a l’ésser humà». PÀG. 10.

Dom

inic

alDiumenge 5de juliol de 2009

Diari de Girona

ReportatgeL’arròs de sempre

Pals manté viva laplantació tradicionald’un cultiu que suma

sis segles d’història almunicipi

PÀGINES 4 i 5

DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS (LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

ST. LAURENTDE CERDAN

COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS

LA FOU

EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN

Era el 1959 quan el Motor Club Girona vainiciar el seu recorregut, una entitat queal cap de mig segle suma uns dos-cents

associats amb una passió comuna: el món delmotor. Entre els seus fundadors hi havia Sal-vador Claret, propietari d’una reconegudacol·lecció d’automòbils antics –el seu museues pot visitar a Sils– i primer president d’unaassociació que va posar en marxa al costat delmarquès de Sant Mori, Antoni de Moixò, i PereAuradell –que va rebre la Medalla d’Or de laGeneralitat com a «Forjador de la història es-portiva de catalunya». En l’actualitat, l’organit-zació està presidida per Salvador Vidal –càrrecque ocupa des de fa 15 anys–, amb August Co-nesa i Ernest Plana a la vicepresidència.

La història d’aquest col·lectiu es recull en elllibre 50 anys Motor Club Girona. 1959-2009,presentat dimecres juntament amb una expo-sició que commemora el seu aniversari i dónafe de l’eclosió que va viure l’automobilisme alllarg de la segona meitat del segle passat. Lamostra –oberta fins al proper 18 de juliol a la

Casa de Cultura de Girona– compta amb fo-tografies, documentació, trofeus i objectesaportats pels conductors implicats en l’asso-ciació; dos karts antics; catorze motocicletesmajoritàriament construïdes entre les dècadesdels anys 60 i 70 i principis dels 80, represen-tatives de marques de l’època com Ducson,Ossa, Montesa o Bultaco; i quatre cotxes fa-bricats abans de 1940, entre els quals hi ha unRenault de 1909 amb la matrícula número 8 deGirona o un Peugeot amb la 299 de Barcelo-na.

Aquest muntatge i l’edició del llibre són duesde les iniciatives promogudes pel Motor Clubamb motiu del seu cinquantè aniversari, unacelebració que va arrencar de manera oficialel 18 de març: la data exacta de la seva fun-dació.

En un any de celebracions, l’activitat mésdestacada de l’entitat, la Caravana Internacio-nal de Cotxes Vetustos de Girona-Costa Bra-va, prendrà una dimensió especial. Entre elsdies 2 i 6 de setembre es durà a terme la 46ena

2 DominicalDiumenge 5de juliol de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

CoordinacióPili Turon

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTOGRAFIA DE PORTADA: MARC MARTÍ(XII EDICIÓ DE LA PLANTADA TRADICIONALDE L’ARRÒS A PALS)

5 de juliol de 2009

4 i 5 ReportatgeL’arròs de semprePals ha celebrat la dotzenaplantada tradicional d’arròs,un cultiu que suma gairebésis segles d’història al municipi

6 i 7 ReportatgeTorna el rei dels festivalsA Benicàssim tot és a punt perrebre els milers d’assistents alFIB. Han contribuït a mantenir-loal capdavant de la «guerra delsfestivals» Kings of Leon, Oasis,Franz Ferdinand i The Killers

8 i 9 ReportatgeLa paella innobleEl plat valencià és l’autènticRolls-Royce dels arrossos, laresta sovint no arriba a Fiat 500

10 EntrevistaEva Mas CorbachoArtista multidisciplinària

11 Arquitectura Fruites i verdures a Olot

14 Establiment anticCarns Agustí, Llagostera

SUMARI

Passió pel

motorEl Motor Club Girona commemora el seu cinquantè aniversari

amb la publicació d’un llibre i una exposició. Al setembre,celebrarà la 46a Caravana Internacional de Cotxes Vetustos

TEXT: PILI TURON

1

2

Reportatge


Fotos:1Fred Eckhart ambun Peugeot de 1910(Arxiu Anita Claret). 2Cotxes esperant lasortida d’una etapaa Sarrià de Ter(Arxiu RamonAymà).3Una cursa passantpel costat de lesFires de Girona, a laDevesa (Narcís Sans- CRDI Aj. Girona). 4Pagès, Cañellas,Giró, Estanyol ambaltres pilots i mecà-nics de la marcaOssa (Arxiu CarlesPagès). 5Dos participantsd’Andorra a puntd’iniciar una sortidaorganitzada pel Club(Arxiu SalvadorClaret). 6Salvador Claret,en direcció capa Lloret (ArxiuFrancesc Artigas) Fotografies:«50 anys MotorClub Girona.1959-2009»

edició d’aquesta trobada. Segons va destacarun integrant de la junta, Carles Balet –tambéautor del llibre–, en aquesta ocasió la seu delsvehicles serà Girona i a partir d’aquesta ciutates realitzaran diverses rutes per la Costa Brava.Tot i que la inscripció encara està oberta i es fadifícil quantificar el nombre de participants, elclub espera una quarantena de conductors devehicles fabricats abans de 1939.

Aquesta caravana, concebuda com una pro-va de regularitat, és la segona més antiga del’Estat i el 1996 la Generalitat va decidir in-cloure-la en el cens d’Activitats d’Interès Turís-tic. L’any de la seva estrena, el 1964, restringiala participació a cotxes anteriors a 1921 i vacomptar amb models Hispano-Suiza, Ford T,Daimler o Clément-Bayart, que van circular en-tre Girona i Sant Feliu de Guíxols. Setze anysdesprés, el rei Joan Carles I va actuar com apresident d’honor de la caravana; tal com fa-rien Jordi Pujol l’any 2000 i Pasqual Maragall el2004.

En l’agenda habitual del Motor Club Girona

també sobresurten les Rutes dels castells –ques’organitzen des de fa tretze anys–, una pro-posta oberta a vehicles de tipus més clàssic iesportiu que es programa dues vegades a l’anyi que procura combinar cultura, turisme i gas-tronomia.

Els afeccionats al motor encara poden trobaraltres alicients en l’entitat, com ara concentra-cions de Ferraris –marca que disposa d’una sec-ció pròpia des de l’any passat– o de Porsches;a més de sortides en moto o la possibilitat defer tandes de velocitat en circuits com els deMontmeló o trobades de vehicles populars enles quals triomfen els Minis i els Seat 600, en-tre d’altres.

TESTIMONI HISTÒRIC 50 anys Motor Club Girona. 1959-2009 s’haconstruït com un detallat testimoni històric tantde les activitats promogudes per aquestcol·lectiu com de les que han comptat amb laseva participació; tot plegat sostingut en unaàmplia selecció d’imatges fotogràfiques, però

també de plànols i cartells –com els anuncia-dors de la caravana internacional que XavierCugat va dissenyar en diverses edicions. Amés, el recull recorda fets rellevants per a l’en-titat com la mort d’un dels seus fundadors ipresident d’honor, Salvador Claret, el 1984;una circumstància que va coincidir amb el 25èaniversari del club. Tot just tres anys després,una assemblea general extraordinària va apro-var per unanimitat catalanitzar el topònim in-corporat al seu nom, canviant «Gerona» per«Girona».

Una de les primeres propostes del MotorClub Girona recordades al llibre va consistir enuna prova de ciclisme darrera moto al circuitde la Devesa de Girona, per a la qual el 1960el club va contactar amb el ciclista FedericoMartín Bahamontes. I entre moltes altres coses,també s’ha deixat constància de la presència del’entitat gironina a l’estranger; una de les mésantigues es remunta a 1961, quan Salvador Cla-ret va participar en el ralli Brussel·les-París-Madrid conduint un Hispano-Suiza.

4

5

6

3

Pals s’acosta als sis segles de tradició arros-sera que, una vegada a l’any, retrocedeixfins als seus ancestres i recupera les for-

mes de treball en els camps negats, amb calçacurta o els pantalons arromangats fins als ge-nolls i els peus descalços trepitjant el fang.Aquest viatge a un passat ben d’actualitat almunicipi baixempordanès es va realitzar fapocs dies, a la zona del Molí de Pals.

L’Ajuntament organitza una plantada tradi-cional d’arròs que aquest 2009 ha arribat a laseva dotzena edició, en una jornada marcadaper la feina però també per un caràcter festiui d’intercanvi generacional, ja que joves i nensacompanyen els arrossaires més experimen-tats.

L’activitat evoca els orígens d’un conreu que,amb tota probabilitat, van introduir els àrabs alsegle XV; exportant cap a Girona el model quevan desenvolupar a València. D’aquest perío-de data la documentació més antiga amb refe-rències al cultiu arrosser al poble, on ara hi hadues empreses especialitzades en aquestsarrossos de prestigi reconegut: Arròs Estany dePals i Arròs Molí de Pals SL; totes dues n’assu-meixen el conreu, l’assecament, l’elaboració–és a dir, treure’n la pellofa i moldre’l– i l’en-vasament, tot utilitzant mètodes al màxim d’ar-tesanals possibles.

ELS TRETS D’IDENTITAT Segons remarquen els entesos, les condicionsclimatològiques de l’Empordà aporten unes ca-racterístiques úniques al seu arròs: créixer enuna latitud major de l’habitual a les zones de-dicades a aquest cultiu fa que la maduració delgra sigui més llarga, cosa que n’incrementa laresistència una vegada cuit. A aquesta particu-laritat encara s’hi han d’afegir les característi-ques de les aigües del Ter que cobreixen elscamps de cultiu, inundats o regats.

Des que s’hi va implantar, la producció arros-sera a Pals ha patit alts i baixos, amb aturadesforçades per frenar la propagació de malalties;tal com va passar al segle XVIII, quan raons desalut pública van obligar els terratinents a li-mitar el cultiu. Les coses van millorar amb elcanvi de segle i a partir de l’any 1900 es vantornar a concedir els permisos necessaris perplantar aquest producte, encara que la preca-rietat del conreu es va mantenir fins a la intro-ducció de tècniques de cultiu més modernes,ja al segle XX.

Durant molt de temps, la producció d’arròs

va ser un dels motors econòmics de Pals, unasituació que ha canviat però que continua te-nint el seu pes específic en un poble que n’hasabut conservar la tradició, traspassant-la depares a fills durant generacions.

Però a Pals no és l’únic lloc on es cultivaaquest producte. A l’Empordà s’estenen mésde 700 hectàrees de camps de conreu, que es-tan repartides pels termes municipals de To-rroella de Montgrí, Bellcaire d’Empordà, Palau-sator, Gualta i Fontanilles, a més de Pals, és clar,pel que fa al Baix Empordà –on hi ha el gruix,amb unes 640 hectàrees–; i Castelló d’Empú-ries, a l’Alt Empordà –que disposa d’unes 75hectàrees.

Els vint-i-dos productors que treballen enaquestes poblacions s’aglutinen al voltant del’Agrupació de Defensa Vegetal de l’Arròs dePals i, majoritàriament, cultiven les varietatsanomenades Tebre i la tradicional Bahia; i enmenor quantitat, les espècies Loto, Bomba, Car-naroli, Nembo i Gleva. Segons dades oficialsde la Generalitat de Catalunya, la producciómitjana d’arròs en aquesta àrea gironina és d’u-nes sis tones d’arròs per hectàrea.

Un altre tret característic d’aquest arròs és

L’arròsde semprePals ha celebrat la dotzena edició de la plantada tradicional

d’arròs, una activitat que s’acosta als sis segles d’històriaen aquest municipi baixempordanès

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ


1

2

Reportatge


que es cultiva tenint en compte criteris agro-ambientals, molt restrictius en l’ús de produc-tes químics. Això vol dir que es treballa amb lavoluntat de compatibilitzar la producció d’a-rròs amb un doble objectiu sostenible: d’unabanda, vetllar per la conservació de la faunaautòctona de la zona i, de l’altra, utilitzar tèc-niques que minimitzin l’impacte dels tracta-ments fitosanitaris.

EMPRESES LOCALS L’última plantada tradicional es va dur a termeal Molí de Pals. Aquest és el nom d’una de lesdues empreses locals, que es dedica a l’elabo-

ració artesanal d’arròs des de la seva introduc-ció al municipi: al segle XV. Des del Molí dePals expliquen que el procés artesanal que ellssegueixen té com a resultat un tipus d’arròsmenys brillant que d’altres presents al mercat,però quan promocionen el seu producte acla-reixen que això no afecta la seva qualitat nu-tricional.

Arròs l’Estany de Pals és l’altre productor delpoble. Es tracta d’una petita empresa familiarque, ajustant-se als criteris agroambientals es-mentats abans, conrea l’arròs tenint molta curade l’entorn, assecant-lo al sol tal com feien elsseus avantpassats i envasant-lo sense afegir-

hi additius –és a dir, sense colorants ni con-servants.

En sis segles, els sistemes de treball han can-viat i evolucionat cap a la mecanització, tot ique es continua recorrent a la mà de l’homeper herbejar, replantar i controlar els arrossars.Així ho explica L’Estany de Pals al seu web–igual que l’altra empresa local, Molí de Pals,utilitza Internet per difondre el seu producte,una petita mostra de l’adaptació d’un sector tanantic als nous temps–, on també assenyala querecorre a la maquinària per accelerar la collitai esquivar al màxim possible el risc d’aiguatsde la tardor.

3

6

7

4 5

Fotos:1Plantes d’arròsal Molí de Pals. 2 i 6Algunes de lespersones quevan participaren la dotzenaPlantada tradicional,amb el castell delMontgrí de fons. 3 i 4Diferents momentsde la jornada. 5El Molí de Pals. 7Un grup d’homescomentant la planta-da.

La guerra dels festivals a Espanya ha estatllarga i ferotge. Però amb la mort del Sum-mercase i la racionalització de les dates,

sense coincidències en el calendari molestestant per a programadors com per als aficionatsa la música, s’ha acabat proclamant un guan-yador que arriba triomfant la setmana vinent:seran quatre dies de regnat per al Festival In-ternacional de Benicàssim, el FIB.

Els organitzadors ja han avançat que aques-ta és l’edició més exitosa del festival: i a man-ca de comprovar-ho sobre l’escenari, les xifresemeses fins ara sí que ho confirmen. I és quea mitjan mes d’abril s’esgotaven els 40.000 abo-naments posats a la venda al desembre, cosaque suposa una fita sense precedents. Això im-plica que al llarg dels quatre dies del festival -del 16 al 19 de juliol - passaran pel recinte unes200.000 persones, cosa que suposa un incre-ment del 35 per cent respecte l’anterior edició.

Enguany el FIB Heineken arriba a la sevaquinzena edició; poc imaginaven els jovesamants de la música que el van idear gairebécom a gaudi personal que s’acabaria conver-tint en un monstre que generarà enguany, se-gons les previsions, un impacte de 19 milionsd’euros al municipi. Des de 1995 i fins al seupas a l’actual recinte de concerts, hi han pas-sat un milió i mig de «fíbers» - nom amb el quales coneix als assistents al festival -, i un milerd’artistes. Per donar cabuda als 45.000 visitantsd’enguany s’ha fet una important ampliació deles instal·lacions, assentades en un recinte de130.000 m2. D’altra banda, el CampFIB, la zonad’acampada més propera al recinte, ha passatde 100.000 a 150.000 m2.

Nacionals i estrangers es donen la mà

El secret de l’expectació aixecada en aquestaedició, al marge de la manca de competènciadirecta al nostre país - deixant al marge altresleviatans com Glastonbury -, és una joia de car-tell amb quatre grans perles.

La nit del dijous serà per als - ja no tant - re-bels germans Gallagher. Oasis es postul·la dinsla modernitat, quan ja queden lluny els seusinicis amb Definitely Maybe i What’s the story,morning glory? amb el seu nou treball, Dig outyour soul. Abandonats els excessos del passat,les «feréstegues domades» del brit pop posaranals seus peus la primera nit del FIB. Amb ellshi haurà un dels noms emergents que pica ambmés força a les portes de l’èxit: des d’Escòcia,Glasvegas presentarà el seu primer àlbum ho-mònim, ple de melodies enganxoses, que vandel preciosisme de Polmont on my mind a lavessant «macarra» de Go square go!

Els caps de cartell continuen compartintsang: com en el cas d’Oasis, divendres puja-ran a l’escenari una altra saga fraterna: tres ger-mans i un cosí, els Followill, formen Kings ofLeon. Entre el garage i el rock sureny i pro-fund, han perdut les llargues barbes però con-serven l’equipatge dels seus tres primers dis-cos i la nova vestimenta de Only by the night.Al mateix Escenario Verde també s’hi mostra-rà la veterania i peculiar class del britànic PaulWeller. Abanderat del pop a l’època del punk,el Modfather ha sabut saltar amb agilitat delsseus inicis al capdavant de The Jam cap a una

carrera sòlidament on no s’ha tancat a cap es-til. «Let’s go electronic!». Caldrà guardar forcesper a la nit de dissabte, perquè serà el momentde llençar-se a la calor de la pista i no parar desaltar. La proposta no podria ser més atractivaper als amants de l’electrònica elegant, rocke-ra o directament «catxonda». Provinents deGlasgow, Franz Ferdinand es postul·len ambel seu nou disc, Tonight: Franz Ferdinand,com a plat del dia. Tenen raó els qui diuen queés impossible resistir-se a ballar la seva músi-ca, i cinc anys després de presentar el seu pri-mer disc homònim, és evident que han per-feccionat l’art d’usar el ritme per fer saltar es-purnes fins a límits insospitats per als qui noels hagin vist mai en directe.

Però el ball no acaba només amb ells. Com-binant estils com pocs, elsbelgues 2 ManyDJs prometenfer suar els«fíbers».

La sessióque van en-registrar per a laBBC, amb més de dueshores ininterrompudes mesclants els te-mes més insospitats, ja ha esdevingutmite. Com mític és el nom del DJLaurent Garnier, que posarà la ci-rereta a la nit més ballable del FIB.

I tancant aquesta edició arribenels ja idolatrats The Killers. Vancomençar amb un rocker HotFuss, es van banyar de líricaamb Sam’s Town, es van per-metre un disc de versions ambun tema a duo amb el mateixLou Reed, i han saltat a la pistade ball amb Day and Age. Laveu inconfusible de BrandonFlowers, les melodies èpiques iles instrumentacions perfilades aldetall confirmen perquè els de LasVegas han ascendit gairebé des del’underground a copar llistes d’èxits.Una nit molt cool que també tindrà es-pai per a un altre estil molt diferent demodernitat: de l’americana i corbata deFlowers a l’enfant terrible de la música bri-tànica, Peter Doherty. Peter, que no Pete, per-què el «Babyshamble» sembla que es vol fergran i abandonar els mals hàbits. I acompan-yant als noms internacionals, el FIB d’enguanytambé ha presentat el cartell més impressio-

nant d’artistes nacionals de les se-ves quinze edicions: Los Planetas- incorporats a darrera hora -, Fan-goria, Josele Santiago, la madri-lenya Russian Red i la veteraniade Nacho Vegas també hi seran,complint amb la filosofia del fes-tival de dur-hi la millor escenaindependent del país. Ambaquests concerts i el seguit d’ac-tivitats paral·leles que s’hi des-envolupen - moda, art, cur-metratges - és fàcil entendreper què cada any aquesta pe-tita població valenciana ésenvaïda per milers de joves...i ja no tan joves. I dit això, lapregunta clau és, tot home-natjant Michael Jackson, el

desaparegut rei delpop: «Will you be

there?».

6 DominicalDiumenge 5de juliol de 2009 Llarga vida al rei:

torna el FIBEl Festival Internacional de Benicàssim presenta armes amb les entrades esgotades. Al servei del

rei dels festivals hi haurà els pal·ladins Franz Ferdinand, Oasis, The Killers i Kings of Leon.

TEXT: MARTA PALLARÈS

3

Reportatge


Fotos:Dins dels LP i dedalt a baix, els qua-tre caps de cartell1Els - molt - ballablesFranz Ferdinand2La saga Followill sónKings of Leon3Els reis del «brit -pop», Oasis4The Killers, entre elrock i l’electrònica

A la columna de l’es-querra, tres figuresdestacades del cartell del FIB5Paul Weller és el«Modfather»6Peter Doherty volmadurar al FIB7Els 2 Many DJ’s pro-meten una nit de ball

1

2

4

5

6

7

Sobre l'arròs a la valenciana, arròs a la pae-lla o, simplement, paella –el recipient hadonat nom al plat–, es podria escriure tot

un tractat. Hi ha qui ho ha fet, si més no pel quefa a les receptes –de Lorenzo Millo a Josep Pie-ra, passant per Franciso José Seijo, un gallec afin-cat a Alacant–, que ens han meravellat amb lafacúndia arrossera dels valencians, indubtable-ment, única al món. Tot i que hem de dir, d'en-trada, que hi ha paelles, paelletes i plats d'arròs–que no són més que això– i «paelles» de foradel País Valencià –incloent-hi Catalunya–, quesolen ser ben diferents de l’original. L'autènticapaella valenciana, en la seva contundència llau-radora, és, arreu, el Rolls-Royce dels arrossos:els altres no arriben, sovint, a la categoria de Fiat500. Tot i que n'hi ha algun de memorable, vala dir-ho.

El plat més emblemàtic dels valencians des-perta passions polítiques i gastronòmiques, ésmotiu de polèmica sobre la seva identitat, ge-nuïtat i hi ha qui s'ha preocupat que hagi estatfurtat. Si ho ha estat és, d'una banda, perquè ésun plat extraordinari i enlluernador en la sevasimplicitat; i, de l'altra, perquè, malgrat que no-més els valencians en posseeixen el secret del’elaboració, del punt just i exacte de cocció id'aroma dels grans d'arròs –sense esclatar, ambsocarrat al fons, plens del color i el gust dels in-gredients–, s'ha difós a tot el món. Això sí, sotauna versió ben diferent del que és la paella va-lenciana: caldria distingir, doncs, entre «paellavalenciana» –l’autèntica– i totes les altres. Segonsla recepta estàndard que apareix a tots els re-ceptaris del món, com aquest escollit a l'atzar deLa cuisine espagnole, de Liliane Otal, l’autènti-ca «paella valenciana» té els següents ingredients,a part de l’arròs i el pollastre, és clar: conill, llen-ques de magre de porc, xoriç, ceba (la paella noen porta), pebrot vermell (no és corrent), colísde tomàquet (de llauna superconcentrat), all,pebre... I no és pas la recepta més extravagant:n’hi ha que inclouen olives, salsitxes de Frank-furt, bacó, ous durs i tot allò que vulguin ima-ginar. No diem res –o poc– dels altres detalls dela recepta: com es cou cada ingredient, com s'hiafegeix el líquid, o el temps de cocció: no hi hares que quadri.

Del fet que Cándido, gloriós cuiner segoviàde l'època de l'invicte Caudillo, en un famós lli-bre de cuina espanyola que va ser el primer aser traduït, hi inclou aquest ingredient a fi deconvertir la paella en autènticament espanyola,a partir de llavors totes les paelles del món duenaquest ingredient tan espanyol com els toros ola caspa. Podríem dir, doncs, que les paelles delmón no han fet la transició política, no s'han de-mocratitzat. Però, més que transició, caldria unaruptura per llevar-ne els ingredients diversos quehi posen als receptaris –de França, Anglaterra,Alemanya o Espanya– i no els vull enganyar: xo-riç, salsitxes fumades, paprika, ceba, olives, ju-livert i altres herbes. De fet, la recepta francesa,comparada amb d'altres, era prou genuïna; ladiem-ne paella estàndard, arreu del món, és unamena de perversió catalana (o catalano-espan-yola) sempre amb ceba, marisc i pebrot, i pè-sols a vegades (res de fesols). Tal com la defi-neix el Food Lover’s Companion de Sharon TylerHerbst (Nova York, 1995), seguint altres defini-cions dels prestigiosos diccionaris anglosaxons,la paella és «un plat espanyol d'arròs assafranatcombinat amb una varietat de carns i marisc–com ara llagostins, llagosta, cloïsses, pollastre,porc, pernil i xoriç– (sic), all, cebes, pèsols, corsde carxofa i tomàquets». Només hi falten les cas-tanyoles. Vist el cas, no és estrany que a Tai-làndia, a un amic li servissin un plat d'autènticapaella espanyola amb un arròs al vapor –aixòsí, tenyit de groc– amb els ingredients posatsgraciosament al costat. Una idea de «paella des-estructurada» per a Ferran Adrià, vet aquí.

GLÒRIES I CONTRADICCIONS D’UN PAÍSLa paella és un exacte reflex de les contradic-cions i glòries del país: s'ha difós com un platespanyol, més que valencià; se n'han fet i se’nfan tota mena de versions i desnaturalitzacions;ha esdevingut una caricatura turística de l'Es-panya de pandereta. Restituir-li, doncs, la seva«mediterraneïtat», és tornar-li la seva «valencia-nitat» més autòctona. O, com diria Joan Fuster,com més valenciana sigui, sense complexostambé serà més balear, o més catalana, llocs onla paella ja és un plat propi; si bé amb impor-tants matisos pel que fa a l'execució i ingredients,com ja hem dit –presència d'un sofregit ambceba, de color fosc (la «marca», segons els res-

taurants, el brou, en aquest cas, no compta) demarisc, pèsols, pebrot o «pebre» vermell fresc,escalivat o rostit (i no pebre vermell, bord o roigspròpiament dit).

Les paelles genuïnes –caldria, parlar en plu-ral– es diferencien clarament de les catalanesdel Principat, espanyoles, cubanes, mexicaneso nord-catalanes-franceses: per parlar de païsoson ara és un plat corrent. A l'Hexàgon esdevéRoyale –els francesos insinuen que és un platàrab, com el cuscús Royal i tal com ho mostren,iconogràficament, a les infames llaunes de pae-lla preparada que fabriquen–; els espanyols, se-gons els receptaris internacionals, hi posen xo-riç, i així és «estatal». I al Principat, a part de po-sar-hi ceba, pèsols, no s'entén una paella sensecarns i marisc, com si fos un arròs a la cassolamés sec –i aquesta, de fet, és la versió de la pae-lla difosa arreu del món. Als diccionaris anglo-saxons de què ja hem parlat, de fet, és descritacom un plat de «marisc –i a vegades carn– ambarròs». En aquesta definició hi ha la clau per en-tendre dos conceptes, dues visions del món i dela cuina totalment oposades: la nòrdica i la me-diterrània.

Mentre que per a un valencià –un mediterra-ni–, la paella és un plat d'arròs –n'és la part mi-llor i el pollastre es deixa per al final–, per a unanglosaxó, home de carn, de sang i de guerres,imperis i dominis, de protestantisme militant,però també de raó i d'estudi, és un plat de carno marisc guarnit amb arròs. Aquest petit detallés la diferència entre la paella catòlica i la pro-testant. Ja comprendran que després d'una pae-lla valenciana, amb la son i platxèria que pro-dueix l'arròs inflat al ventre, un està més dispo-sat a la conversa o a la migdiada que a l'acció;i, fins i tot, a l'amor que no a la guerra. O més

a Bernat i Baldoví que no pas a Wittgenstein.

ARROSSOS DEL MÓN Enfront dels grans plats d'arròs del món –a lacassola, risotto, pilaf, fins i tot–, només la pae-lla té el secret d'uns grans d'arròs solts, secs peròinigualablement aromàtics. Un secret basat enel recipient, la qualitat i quantitat de l'aigua, elfoc i el temps de cocció.

Una mica d'història: a l'edat mitjana, als nos-tres receptaris, hi apareix l'arròs al forn, fet, se-gurament, amb cassola de terrissa. D'entrada, enuna època en què l'arròs que es coneixia, en ge-neral, era cuit amb llet i dolç, això vol dir queal nostre territori, per primer cop a Europa, hiha arrossos salats i solts. Així apareixen a Mes-tre Robert, el cuiner del rei Ferrando de Nàpols,una de les corts més refinades del Renaixementi on aquest coc va redactar el Libre del coch enla nostra llengua. L'origen de la paella, doncs,és relativament modern (segles XVIII-XIX) i esrelaciona amb l'adopció de la paella de fregirper confeccionar-lo. La primera al·lusió que n'hedescobert –però no encara el nom del plat, queés recent, potser del segle XIX–, és la que apa-reix al manual Avisos y instrucciones per lo prin-cipiant Cuyner, del primer terç del segle XVIII(manuscrit de la Biblioteca Pública Episcopal deBarcelona), on ja es distingeix entre l'arròs a lacassola o «a la catalana» i l'arròs a la paella o «ala valenciana», en una recepta d'«arròs magre»:«Si tens aigua que i hage bullit peix, és bona,conta una lliura de arròs per maitadella de ai-gua per fer-lo a la valenciana, però a la catala-na, maitadella y mitja per lliura». Al segle XIX,el viatger Richard Ford, que va passar a Valèn-cia, parla també d'un arròs «solt i separat». I, poctemps després, els britànics ja saben que és «un

La paellainnoble

L’autèntica paella valenciana és el Rolls-Royce dels arrossosmentre que els altres, tot i que n’hi ha algun de memorable,

sovint no arriben a la categoria de Fiat 500

TEXT: JAUME FÀBREGA


plat espanyol favorit que inclou l’usual oli i all»(és a dir, dos ingredients pudents i fastigosos;Encyclopedia of Practical Cookery, 1892).

En el que diuen que és «el millor diari delmón», The New York Times, el col·laborador gas-tronòmic Claig Caliborne va publicar abans dela II Guerra Mundial la següent recepta de Spa-nish Paella, per a 6-8 persones: llagosta bullida,gambes, musclos, pollastre, pernil tallat a tires,un xoriç a rodelles, bacó finament picat, ceba,pebrot verd, tàperes i llauna de pèsols, una llau-na de pebrots, salsa de tomàquet (o quetxup),all, pebre, safrà, orenga, celiandre, sal, oli d'oli-va, vinagre; i, és clar, arròs, però ben rentat. Ésmillor que no els expliqui la confecció del plat,segons el docte crític gastronòmic. Només queens recomana coure l'arròs en un recipient co-bert i remenar-lo, de dalt a baix, amb un culle-rot. Poden trobar la recepta –tal com ho ha ex-plicat Víctor de la Serna– al llibre The New YorkTimes Cook Book.

SABORS D’EUROPA A mitjan segle XIX, Alexandre Dumas, el granescriptor francès, encara desconeix la paella aLe Grand Dictionnaire de Cuisine. No és es-trany, si tenim en compte que totes les receptesd'arròs d'aquest llibre són, en realitat dolces, ésa dir, postres. L'«arròs a la francesa», per exem-ple, es fa amb mantega, sucre, «macarons amers»(una pasta dolça), pralinés en fulla, corfa-es-corxa-pela de taronja, cireres, raïm moscatell,angèlica i una salsa feta amb vi d'Alacant... Al-guna cosa de valenciana hi havia d'haver, és clar.Heus aquí com entén l'arròs la «genial» cuinafrancesa. No és estrany que paladars francesosi europeus tan ben entrenats en un arròs dolç,pastat, covat, recuit, bla i lletós no atorguessinel premi «Saveurs d'Europe» a un cuiner del lle-vant ibèric que hi va presentar un «Arròs de l'Art»,un arròs de peix dels pescadors de la Costa deLlevant, deliciós i impecable, un pecat d'arròs,que va ser ominosament desqualificat (tot i arri-bar a la final) amb la asseveració que era «cru»(aquella colla de cuiners europeus, analfabetsen arrossos catalano-balear-valencians, els mi-llors del món, no deuen saber que si la pasta hade ser al dente, l'arròs ha de ser solt o «grenyal»).Europa, eu!, que dirien els d’Al Tall.

Diversos cronistes de l'època –finals del XIX–valencians, ja parlen del costum dels naturals dela ciutat de València –origen del plat– d'«anar depaella». I també hi ha la distinció entre «paella» i«paelleta». Més tard, n'ha parlat de Blasco Ibá-ñez a Martí Dominguez, passant pel LarousseGastronomique, que, com pràcticament tots elsllibres no autòctons en diu autèntiques bestie-ses. Incloent-hi molts receptaris publicats a Es-panya, i fins i tot doctes llibres d'història com unde publicat per l'Editorial Complutense on diuque el mot «paella» és castellà i ve directamentdel llatí. «Del latín patella, que significa plato re-sistente, metálico..., se dijo en castellano pade-lla, (y) el continente dio nombre al contendio,deformado en paella». Qui no es consola és per-què no vol. I, naturalment, cal agrair aquesta altaaportació filològica a la història de la nostra llen-gua, que, pel que sembla, és una «deformació»del castellà. Per això la «paellera», per a aquestagent, no és la dona que fa paelles, sinó el cal-der (César Aguilera, Historia de la alimentación

mediterránea, 1997. A la solapa hi diu queaquest individu «posee varias carreras universi-tarias», la qual cosa no hem de posar en dub-te).

Per als francesos –que representen l'essènciamundial i còsmica del saber culinari– la «paëlla»és un plat «meridional», entre magribí i espan-yol. A França es coneix la paella des de la «Be-lle Époque». El gran escriptor en espanyol d'o-rigen gallec Julio Camba en parla. Camba, quehi va viure a l’època que els francesos conside-raven els espanyols com «una cosa mixta de fra-res i toreros», diu (La casa de Lúculo) que al res-taurant La Biche, freqüentat pels il·lustres fun-cionaris de l'ambaixada espanyola, un d'ells esdiscutia amb l'amo sobre les bondats respecti-ves de la cuina francesa i l’«espanyola»: –No hiha res tan bo al món com la paella. Imagini’sque una bona paella té de tot: pollastre, angui-la, calamars, cloïsses, porc, pèsols, arròs, brou.../ –És impossible, fa l’amo del restaurant. / –Comimpossible? Per què ha de ser impossible? Brou,ànec, pebrots, carxofes, xoriç, lluç... / –No veucom això és impossible? Qui gosaria aplegar to-tes aquestes coses en un mateix plat. Caldria es-tar boig! / –Doncs el resultat és excel·lent. Si volvindré un dia a fer una paella. / –Oh, no! mol-tes gràcies (...) Em sap molt de greu, però no liho permetria mai. Pollastre i anguila, cloïsses iporc... Mais ça serai l' anarchie, voyons!».

Aquesta «anarquia» –que horroritza el carte-sianisme i atempta contra l'honor de la Repú-blica Francesa, com la llengua catalana–, però,és ben mediterrània. Si no a la paella, el pollas-tre, maridat aparentment contra natura amb l'an-guila, forma part de l'espardenyada de l'Albufe-ra, i el «porco con ameijôa» és un dels plats mésacreditats de l'Algarve portuguès.

HI HA PAELLES QUE MATEN També es fan bestieses amb la paella: anuncisestranys, campanyes d'atzur, concursos per alGuinness de la paella més gran (per a 100.000persones, el 1992, i la més petita, d' un sol gra!).I la Generalitat de dalt, que fa un anunci contraels focs que diu que «Hi ha paelles que maten».El que mata és la ignorància dels creatius pu-blicitaris. A Catalunya, si de cas, el que es feieneren «arrossades», no paelles.

Tornem a la paella el que és de la paella: unarròs valencià que cal fer i menjar a l'aire lliure,si pot ser al camp o a l'horta, amb una colla d'a-mics, amb l'únic acompanyament d'una amani-da, vi negre i, si es vol, pa. Es menja directamentde la paella, amb una cullera, fent cadascú elseu racó, deixant al mig, i per al final, els tallsde pollastre i el socarrat, la part més exquisida.I, com a molt, dolça fruita valenciana de postre.

A anys llum hi ha les paelles espanyoles i in-ternacionals, tal com apareixen als llibres de «cui-na espanyola». Fins i tot, a Internet hi ha la «ge-nuïna paella espanyola» de la Melanie Grifftith,torera i fanfarrona per part de marit. Als restau-rants, també, sovint la paella s'acaba al forn, untruc per fer que els grans quedin solts. Per alsturistes i la gent del país turistificada, tenim les«paelladors» congelades i enfornades, amb lesquals una empresa s'hi està fent d'or.

Qui no menja paella, doncs, és perquè novol. Ara bé: si es vol menjar paella de veritat, calanar a València.

Reportatge


Genuïna del’Horta de ValènciaHeus aquí, doncs, per a no valencians, la pae-lla genuïna de l'Horta de València: arròs, po-llastre, tomàquets, verdura –bajoca de ferradu-ra (mongeta tendra), fesols de garrofó desgra-nats (mongeta grossa i ampla que només es tro-ba a València), tavella (mongetes de desgranar,a l'estiu)–, oli, pebre roig, safrà (ai, gairebé sem-pre colorant), sal. I arròs (millor bomba) i ai-gua, que hauria de ser de València, segons elmite (però no l'alcohòlica, és clar).

I la llenya (de taronger garrofer, albercoquero sarments). Una mica de romaní o romer al fi-nal no hi fa cap mal. Tot i que algun amic deCastelló hi posa menta o herbasana. Cal un bonsocarrat. Els grans d'arròs han de quedar sepa-rats però no eixuts, melosos, aromàtics i aco-lorits, ni esclatats ni empastrats. Serviu-lo a lamateixa paella, si voleu amb trossos de llima ollimona (un adorn, més que una necessitat). Apartir d'aquí, gairebé tot és possible.

A l'estil de les mares, s'hi poden afegir lesturmes, la cresta, la morella (pedrer) i la sangdel pollastre i fins les potes. També carxofes,faves, uns daus de magre de porc una mica grei-xós i un grapat de cargols vaquetes netejats. Ounes pilotes de carn, a l'estil de la Ribera Alta.

Altres paelles son les de marisc o marineres,amb calamars (que ablaneixen i endolceixenl'arròs), clòtxines o musclos, escamarlans o lla-gostins, gambes. Igualment, la sèpia, la llagos-ta (que algú hi posa) etc, fan l'arros massa moll.

És boníssima amb conill, o barrejat conill po-llastre; amb magre de porc o costelleta –a Gi-rona, «costelló»–, així com a Catalunya salsitxes(només de carn magra, cansalada, sal i pebre).

A les terres de marjal, de Tortosa a València,es fa amb anguila i diuen allí que és la millorpaella del món.

Amb pilotes o tarongetes és molt bona, si-gui a l'estil de la Ribera Alta, la Vall d'Albaida,la Safor, la Plana Alta, o la més curiosa de Sue-ca, amb pilotes dolces –si bé en aquest cas l'a-rròs se sol fer al forn.

També és típica la combinació de bacallà,abadejo o abadeig o bacallar (com diuen a Elx)coliflor, etc: això entraria en la categoria de pae-lleta, paella de diari o de Quaresma.

La paella negra de la Marina és amb carxo-fes i faves, que hi donen el color, però ara esfa amb sèpia o sepionets i la seva tinta.

L'alacantina o marinera diuen que es dife-rencia pel fet de tenir nyores, i la de Castelló–segons alguns, menta o herbasana, però tam-bé bajocons (garrofons) però això no és gene-ral.

La famosa «paella mixta» té amb pollastre i/oconill, magre o costelletes etc., i calamars, gam-bes, galeres,etc. No es considera realment ge-nuïna, però, indubtablement, és la que agradamés. A més, pot portar: salsitxes, pernil, pebrotvermell, pèsols (Catalunya), all, perdiu, rata demarjal.

Diem, per acabar, que la genuïna paella va-lenciana té poc a veure amb la que es fa als res-taurants (inclosos molts de la ciutat de Valèn-cia), tot i que ara molta gent, els diumenges, vaal Palmar a menjar-la.

Eva Mas (Barcelona, 1968) té un currícu-lum tan llarg com les seves inquietuds.Diplomada per el Estudio de actores

Nancy Tuñón, ballarina diplomada per la Ro-yal Academy de Londres, té el títol superior demúsica pel Conservatori Superior de Música deBarcelona. Dirigeix el seu estudi Lestudidarts.Ha fet de clown, i des del novembre duu elcurs de Teatre del Casino Menestral figuerenc.Per informar-se’n, al número 2 del carrer Poe-ta Marquina de Figueres. A l’estiu, fa un curseta l’Escola de dansa Marta Coll.

Com enfoca les activitats de teatre? Jo vaigestudiar teatre musical amb els protagonistesde la comèdia musical Cats a Brodway, en cur-sos intensius a Barcelona. I també m’anava for-mant en música i dansa. Mai he deixat de de-dicar-me al teatre, cinema, televisió. Vaig ferGrease a l’Escola de Ballet Clàssic de Barcelo-na. Vaig entrar com a músic al Casino Menes-tral de Figueres.

I com a músic, quines classes fa? Sóc pia-nista, i faig cursos de grau mitjà i superior. Itambé faig cursos de nens. Va sorgir aquestapossibilitat. La idea és que els nens i els nois iles noies tinguin la possibilitat de realitzarobres teatrals, i que puguin cantar. El curs tépart d’interpretació, part de música i part dedansa. De fet, el moviment és part de la músi-ca.

Quan comença el curs? Comença el mesd’octubre i s’acabarà el juny. Es treballaranobres del classicisme i es treballaran escenesde pel·lícules.

Així els nois poden jugar a ser, per exem-ple, Fred Astaire. Exactament. Quan fas clas-ses de teatre musical, fas això. Hi ha librettos iels treballes. West Side Story, Chigago, Annie,Aladin, ja els havia treballat.

Una persona que vol fer teatre i no té co-neixements, pot participar-hi? Natural-ment, al teatre musical pots participar sense seractor. No és Txèkhov. West Side Story és unahistòria de Romeu i Julieta, però a l’època con-temporània. I quin adolescent no s’ha sentitRomeu o Julieta? O Aladin, una història delfantàstic que activa la imaginació del nen. Deveure amb la imaginació. A Chicago es parlade persones superficials, hi ha la sensualitatdels anys 20, el cabaret.

Com és que es va instal·lar a Navata? Sem-pre he vingut per Figueres, per la família. Nom’agradava Barcelona, i vaig anar a viure a Ei-vissa, d’Eivissa al Japó. I vaig decidir tornar al’Empordà, vaig cercar un mas, el vaig habili-tar per convertir-lo en el meu estudi artístic, onpuc fer classes de dansa, de teatre, de tai-txi.

Costa? Sí, costa. Una part de la competènciaés deslleial. Però, per una altra banda, hi hahagut col·lectius que s’han unit per ajudar l’Es-tudi internacional de les arts, que és el nomque li he posat. I ha hagut grups que hi hancol·laborat, com el col·lectiu Desat’Art, que te-nen una filosofia de vida propera a la meva.Hi ha gent que no entén que la competitivitates pot viure com un element constructiu. Si to-

thom ho entengués, no tindríem crisi.

El teatre ajuda un noi tímid? Sí, el teatre ensapropa a l’ésser humà, ens dóna informaciósobre l’ésser humà que podríem trobar fent psi-cologia. Stanislavsky va desenvolupar tècni-ques de treball per als actors basades en psi-coterapeutes reconeguts. Quan puges en unescenari, la teva part protegida està exposada.Un pintor que exposa, s’està exposant ell tam-bé. Ja has superat una barrera. I durant el pro-cés de treball, investigant sobre el personatgei les seves relacions, entens com funciona l’és-ser humà. Ha arribat a un punt que es confonser bona persona amb ser tonto. I es confonser sensible amb ser desequilibrat. Tu pots plo-rar, i saber el que vols.

Costa encara més fer dansa a casa nostra?Jo vaig començar a ballar amb quatre anyets,als tretze em van diagnosticar una escoliosi, ifins als disset vaig portar una cotilla ortopèdi-ca. Durant aquells anys vaig aprofitar per treu-re’m la carrera superior de música. I els met-ges em van dir que no podria tornar a ballar.Vaig reforçar la meva musculatura amb pilates,i vaig tornar a una acadèmia. L’esperit està re-lacionat amb el cos.

Tothom pot ballar? Tothom. Un llibre hin-dú escrit abans de Crist relaciona el sentiment,la dansa i l’arquitectura. I parla de la geome-tria còsmica. Els pitagòrics creuen que la dan-sa és la plasmació de l’emoció. És el llenguat-ge corporal, polit. Un mestre bo de dansa, ne-teja aquest diàleg de manera natural. No t’im-

posen res. I tothom pot ballar, perquè tothomté moviment natural.

I com apareix al Japó? Estava a Eivissa, i tre-ballava a la Internacional Clown’s School coma mestre de tècniques interpretatives. I Clau-dio Cicarelli em va ensenyar a fer malabaris-mes. Vam muntar una companyia, vam actuarfins al Festival Internacional de Linz. Per Itàlia.Però el duet va acabar la seva vida com a duet.Va ser un moment de trencament, i vaig sentirque necessitava sortir d’Europa. Perquè voliaaprendre dansa katak.

Què és la dansa katak? És la dansa sagradade l’Índia. Katak vol dir explicar històries. Ésel teatre dins de la dansa, a través dels movi-ments, els murtres, expliques històries. La ideaera fer diners al Japó ballant flamenc, i anar al’Índia. Però el Japó em va fascinar.

Com és que els agrada tant el flamenc? Elsjaponesos usen la música dodecafònica i aixòté relació amb el cante hondo. És veritat, so-bretot amb els solos dels cantants, però el seugust és perquè és molt diferent de la seva prò-pia realitat. El flamenc és racial, potent i ex-pressiu i la seva dansa és continguda, reserva-da.

És una societat violenta? I aquí no ho som?Allà ho reconeixen, i aquí diuen que no passares. Al Japó he vist un ministre plorar, i dema-nar perdó per una cosa mal feta; aquí un homepot insultar i agredir una dona, i encara posenen dubte el que diu la dona.

Entrevista


EVA Mas Corbacho Artista multidisciplinar

Aquesta artista polifacètica afincada a Navata duu les regnes d’un curs de Teatre al CasinoMenestral Figuerenc, dirigit a públic infantil i adolescent. Per tal d’inculcar-los el cuquet de lapassió artística, mitjançant clàssics com «Grease» o «West Side Story»

“El teatre ens apropaa l’ésser humà”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTO: CONXI MOLONS

“Al teatre

musical potsparticiparsense ser

actor. No ésTxèkhov.

«West SideStory» és una

història deRomeu i

Julieta, però al’època

contempo-rània. I quin

adolescent nos’ha sentitRomeu oJulieta? O

«Aladin», unahistòria del

fantàstic queactiva la

imaginació delnen. De veure

amb laimaginació.

A «Chicago»es parla depersones

superficials,hi ha la

sensualitatdels anys 20,

el cabaret“

Els arquitectes Carles Juncà i Míriam Solersón els responsables de la rehabilitaciód’una antiga botiga de barri, a Olot, per

destinar-la a la venda de productes alimenta-ris. Fonamentalment, aquest establiment co-mercialitza fruita i verdura, tot i que també dis-posa de productes enllaunats, olis, vinagres, ai-gües i vins de qualitat.

Aquesta intervenció arquitectònica va resul-tar seleccionada com a obra finalista, en la ca-tegoria d’Interiors, en la darrera edició dels Pre-mis d’Arquitectura de les Comarques de Giro-na.

Els responsables del projecte arquitectònicexpliquen que la disposició dels espais es vaconstituir a partir d’uns elements definidors enforma d’«u» invertida, que es van repetint i s’en-creuen entre si a diferents alçades, formant unentramat de plans amb imatges relacionadesamb els productes que es posen a la venda.Aquestes estructures prenen les dimensions ne-cessàries, tant d’amplada com de llargada, perunir les parets perimetrals del local, per servircom a element indicador de les zones d’expo-sició i per crear un sostre visual més baix quel’original.

La part d’exposició central, formada per ele-ments modulars, tenen l’única funció d’elevarel producte exposat fins a l’alçada més ade-quada, amb la finalitat que el client en percebila seva qualitat.

Aquestes grans caixes tenen un simbolismeafegit. Així com les «u» estan recobertes ambimatges d’elements naturals, aquests mòdulssón de fusta natural; de manera que es rela-cionen directament amb el lloc de collita delproducte i, per tant, s’evidencien les particula-ritats essencials i qualitatives del producte ex-posat.

Arquitecturagironina


Botiga funcionalEl projecte ha rehabilitat un comerç de barri dedicat a la venda de productes alimentaris

Fruits & Food (Olot)

Mésinformació

– Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,Plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: DdG FOTOGRAFIA: INTERIORS A2

Fitxatècnica

ProjecteFruits & FoodMunicipiOlotAutor Carles Juncài Míriam SolerPromotorDani Orri

– Premisd’Arquitecturade les comar-ques deGirona 2008.Obra Finalistaen Interiorisme.

Acaba de celebrar-se a la localitat biscaïna de Get-xo la tercera edició del Cinegourland, un merito-

ri esforç del cinèfil i gastrònom Pepe Barrena, en-tranyable col·lega, per harmonitzar les seves dues afi-cions favorites i debatre entorn d'elles. Com diem, lacosa té molt de mèrit, perquè no és tan fàcil trobar al-guna cosa que puguem anomenar «cinema gastronò-mic». La gent pensa, al contrari, que sí que n’hi ha, igairebé invariablement sempre et recorden La granbouffe, de Marco Ferreri; una gran pel·lícula, sens dub-te; amb algunes seqüències gastronòmiques i culinà-ries, sí, però... pel·lícula gastronòmica? No m'ho hasemblat mai; el que s’hi mostra no és gastronomia,és... no estic molt segur del que és, però gastronomia,per descomptat que no.

Hi ha pel·lícules que giren al voltant del tema gas-tronòmic en les quals, efectivament, la cuina està moltpresent, i molt ben retratada. Durant molts anys, elcim del cinema relacionat amb la cuina em va sem-blar la fenomenal pel·lícula de Ted Kotcheff Però quimata als grans xefs?, que a més té l'atractiu d'una Jac-queline Bisset esplèndida i un Robert Morley en elpaper de la seva vida. Barrena va aconseguir, per aaquesta edició de Cinegourland, una còpia –la pel·lí-cula és gairebé introbable– i la gaudim un cop més.

Puc acceptar com a «cinema gastronòmic» obrescom American Cuisine, de Jean-Yves Pitoun, on esretrata la cuina d'un restaurant pluriestrellat; tambéDeliciosa Marta, de Sandra Nettelbeck; i, per des-comptat –encara que hi ha qui relega una pel·lículade dibuixos animats a la categoria d'«infantil»– la me-ravellosa Ratatouille. I no creguin que hi ha molt méson triar. Bé, sí; hi ha documentals sobre tal o qual cui-ner o restaurant, o sobre un campionat mundial decuina, o sobre nutrició i malbaratament, agricultura,ramaderia... Això no compta, encara que hi hagi co-ses interessants. De manera que ja veuen que no ésfàcil desenvolupar un congrés on es tracta de mari-dar un art com el cinema amb un altre –més o menys–com la gastronomia: hi ha moments brillants, perògairebé sempre són això, moments; la tantes vegades

citada fugacitat de l'art culinari sembla afectar serio-sament la seva relació amb el setè art.

Però a Pepe Barrena no el desanima ningú, i bus-ca sota de les pedres fins a aconseguir un material in-teressant i valuós. Sap organitzar les coses, alterna lesobligades projeccions amb debats i, per descomptat,demostracions pràctiques sobre estovalles.

Aquest any destacaré el dinar que van oferir a con-gressistes i convidats els cinc xefs biscaïns amb es-trella Michelin: Xabier García, Eneko Atxa, AndoniArrieta, Daniel García i Fernando Canales. Va desta-car, també, la magnífica –i realista– intervenció deJuan Echanove, que va desenvolupar una ponènciasobre les matèries primeres o, més exactament, sobrela creixent dificultat de fer-se amb gèneres de quali-tat en tots els sentits: «si no ho cultives, no ho menja-ràs», va pronosticar l'actor. En fi, que els assistents vampoder gaudir d'un programa interessant i gens an-goixant; durant tres dies vam conviure gent de la cui-na, el cinema i de les crítiques gastronòmica i cine-matogràfica... I el tema, tornant al principi, fa pensar.

Cinema gastronòmic... No sé, és com si parlem decinema de futbol; jo mai he vist una pel·lícula de temafutbolístic que almenys fos passable. El cinema, se'nsha dit fins a la sacietat, no fa més que reflectir la so-cietat. Serà així, però llavors caldrà convenir que hiha aspectes importantíssims d'aquesta societat, comtot el relacionat amb la gastronomia, la cuina o, mésprosaicament, l'alimentació, en els quals el cinema noacaba de saber moure's a gust. Suposo que, entre d'al-tres coses, perquè no ha de ser molt senzill.

Així que ens conformarem amb pel·lícules com lesesmentades i, sobretot, amb alguna seqüència in-oblidable... que no permet qualificar de «gastronòmi-ca» la pel·lícula on es produeixen. O és que l'escenaon Chaplin assaboreix una bota, claus inclosos, o ladel ball dels panets, fan que La quimera de l'or puguiser considerada «cinema gastronòmic»? No, veritat?Doncs hi ha qui la inclou en llistes de pel·lícules gas-tronòmiques. Pot ser que qui ho faci sigui un cinèfil;però del que estic segur és que no és un gastrònom.

Cine i gastronomiaCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

És un curiós vi dolç natural decolor ambre amb tons marró

castanyer. La seva aroma ens re-corda les espècies, la mel, les pan-ses i la flor de llimoner. En boca,és molt vellotat i golòs. Elaboratamb les varietats Assyrtico i l’Aida-ni que li proporciona aroma pròpies de l’illa grega de Santorini.Els raïms es cullen durant el mesd’agost que ja estant sobremadu-rats. Fermentació molt lenta i llar-ga.

Recomanem beure aquest vifresc, acompanyant fruita fresca opostres de reposteria i és excel·lentamb fruits secs. Preu aproximat: 10euros.

El celler elaborador: Santowines,una cooperativa que està ubicadaa l’illa de Santorini. Elaboren el Vin-santo, que es remonta al segle XIIi que ja l’exportaven en els princi-pals ports del mediterrani. Per a ob-tenir més informació: www.santo-wines.gr.

SantoriniVinsanto

El vi

2003

Alemanya és el líder eu-ropeu en els embotitsfumats. Però Catalunya

–i la resta de territoris de par-la catalana– és, sens dubte, ellíder europeu dels embotitcuits. De la muntanya al mar,de l’interior a les Illes, els em-botits cuits del llevant ibèricconstitueixen un autèntic pa-trimoni xarcuter, que no tro-bem ni a Espanya ni a França.Botifarres primes i gruixudes,negres o blanques, de ceba od’arròs, de fetge o de llengua:un autèntic tresor. A més, sor-tosament, els carnissers-can-saladers artesans, arreu de Ca-talunya –menys a les Balears–s’esmercen a preservar aques-ta tradició. Arreu del país, delPallars al Pla de l’Estany, se-gur que a cada poble hi hauna carnisseria que fa els seusembotits, un fet únic a Euro-pa.

Tenim creacions d’un enor-me interès gastronòmic: lesbotifarres de fetge, superiorsa la major part de patés, o lesde llengua a trossos o sence-ra. Les excel·lents botifarresde sang de «carn bona». El su-prem camallot (camaiot, ca-mot, manegot) balear, fet far-cint la cuixa del porc (el «zampone» italià es faamb el mateix sistema, però només és per cui-nar) i l’excels «ventre farcit» d’Eivissa. El RollsRoyce dels bulls. El peltruc de Banyoles i l’Em-pordà. El donegal de les comarques de Ponent,i tants d’altres.

Si distingim entre embotits secs o curats–llonganisses, fuets, etc.– i embotits cuits –bo-tifarres, bulls, bisbes, etc.–, el bisbe i el bullconstitueixen una de les grans aportacions xar-cuteres de Catalunya. Tot i les seves qualitatsintrínseques, que quan són ben elaborats enfan uns dels més extraordinaris embotits euro-peus, són relativament poc coneguts: ara la gentés bombardejada pels «ibèrics» (sovint de dub-tosa qualitat, i amb gust permanent de pebrevermell) per l’invasor i omnipresent xoriço.

El bull apareix ressenyat, al Catálogo de Em-butidos y jamones curados de España editat pel

Ministeri d'Agricultura, però a l'apèndix, com aquelcom accessori: «embotit en intestí gros deporc (cec) composat de llengua, de porc, ven-tre, cotnes, papada sense cotnes, sal, pebreblanc mòlt, nou moscada. Trinxat fi. Les llen-gües es piquen manualment. Estan llestes pera la venda quan estan completament freds». Elmés corrent, però, és que el picat no sigui moltfi –segons com es feia a pagès– i que l’únic ama-niment sigui la sal i el pebre negre– segons lagran tradició xarcutera del Principat.

Però de bisbes i de bulls n'hi ha gairebé, tan-tes varietats com comarques i, per tant, podrí-em definir, molt genèricament, el bisbe, bisboto bull com una preparació de xarcuteria fetaamb carn cuita i greix, i aromatitzat amb sal ipebre i embotit en un budell gruixut.

El bull seria semblant, però en algunes co-marques es fa de restes de la cuita de les boti-

farres. En tots els casos s'empren budells grui-xuts: ventrell, cec, etc. La seva àrea d'extensióabraça pràcticament tot Catalunya i Andorra,llevat d'algunes comarques nord-orientals (Plade l'Estany, Empordà, Gironès). Se’n fan a laGarrotxa, el Ripollès, la Cerdanya i Osona, aAndorra, el Maresme i comarques barceloni-nes, del Penedès al Berguedà, passant pel Ba-ges i la Catalunya Nord.

En aquestes darreres comarques –i en d' al-tres–, no obstant, s'hi fa un producte semblantque porta d'altres noms –botifarra blanca grui-xuda, bufa (Girona i València), peltruc, done-gal (comarques de Ponent). Al País Valencià hiha les botifarres de carn, bufes i poltrotes, a lesBalears amb camallot/camot amb varia negra ia Eivissa el ventre farcit, com hem dit, potserel Rolls-Royce d’aquests productes, ja que es faamb les parts més nobles del porc.

El bull i lesbotifarres cuites

Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

Amb dos dels més deliciosos embotitsde Mallorca, el camallot (escrit habi-tualment, en grafia fonètica, camaiot) i

la sobrassada, es fa aquest arròs. Aquest su-perb embotit també s’anomena camot o cui-xot.

Elaboració– Poseu una cassola o una olla de terrissa alfoc amb l'aigua freda i la tallada de camallot.– Hi afegiu les patates, pelades i tallades atrossos grossos, la ceba sencera, el porrosencer i el tomàquet de ramellet, també sen-cer– Afegiu-hi una culleradeta de pebre vermell,

un pols de canyella en pols i sal. – Al cap d'uns 15 o 20 minuts, hi tireu l'arròs.

– Ha de coure uns 20 minuts. – Uns 3 minuts abans de treure’l del foc, aga-feu la rodella de sobrassada, en traieu la pelli desfeu la carn amb una mica de brou. Hoafegiu a l'olla i ho acabeu de deixar coure.

Notes– Ho podeu deixar més o menys caldós, o bécom una sopa o bé una mica més sec. Es potservir primer l'arròs i després les patates ambles tallades del camallot.– Podeu substituir el pebre vermell per safrà.Si no disposeu de camallot, el podeu substi-tuir per embotits catalans com bisbe o bull ne-gre de qualitat.

Ingredients

� 4 tasses d'arròs(aproximadament400 grams)� 4 rodelles decamallot gruixu-des� 1 rodella desobrassada� 1 ceba� 1 porro

� 1 tomàquet de penjar o de rame-llet� 2 grams d'all(opcional)� julivert (opcio-nal)� pebre vermell,canyella� sal� oli� aigua

Arròs amb camallotLa recepta

De la muntanya al mar, de l’interior a les Illes, els embotits cuits són un autèntic patrimoni xarcuter

Establiments

antics


La primera referència que es té de la car-nisseria és la matrícula industrial, que datade l’any 1879, malgrat que és possible que

estigués oberta des d’alguns anys abans, atèsque, en aquelles èpoques, molta gent no ins-crivia el seu negoci en els registres oficials finsque no els funcionaven bé. Francisco Capde-vila va obrir el seu local de venda de carns almenor al carrer Concepció de Llagostera, quefeia molta pujada i era lloc de pas gairebé obli-gatori per anar al mercat de dalt, que es feia ala plaça, just a sota de l’església. Llagostera,aleshores, era una vila petita plena de campsde conreu i dedicada a l’agricultura i la rama-deria.

Durant molts anys, Francico Capdevila vaportar l’establiment amb la seva dona. Ella des-patxava darrere del taulell i ell matava a l’es-corxador municipal de la vila, on també sacri-ficaven animals altres carnissers del poble.Francisco Capdevila i la seva esposa van dei-xar el negoci al seu fill, Joaquim Capdevila–molt conegut a Llagostera perquè li deien elguapo i de la carnisseria nova que van obrir alcarrer de Consellers de la mateixa vila, l’any1900, se’n deia popularment «cal guapo». Joa-quim es va casar amb Roser Bassas.

Quan va esclatar la Guerra Civil van passaralguns moments força difícils ja que, a vega-des, no hi havia gaire carn per vendre i, a més,els comitès republicans havien col·lectivitzatl’escorxador municipal, cosa que va dificultarla lliure matança del bestiar. Tot això va com-portar el tancament de la botiga del carrer deConcepció.

L’any 1939, Joaquim Capdevila va haver demarxar corrents a l’exili perquè no fos empre-sonat i afusellat per les tropes franquistes. Lacarnisseria va ser regentada per la seva dona,Roser Bassas, i els seus fills.

CANVI DE TITULAR Durant alguns anys, el negoci va anar rutllanti es va refer. A Llagostera ja hi havia aleshores(durant la postguerra i anys posteriors) sis car-nisseries que anaven fent, sense greus proble-mes. Es matava el bestiar, per torns, a l’escor-xador municipal i cadascú s’emportava la carna casa seva. Entre tots els carnissers hi havia

molt bones relacions perquè, en un poble pe-tit com la vila llagosterenca, no era qüestió deportar-se malament amb el veí ni amb la com-petència.

L’arribada del turisme d’urbanització els anyssetanta va canviar una mica les coses i va serllavors quan Joaquim Capdevila i la seva dona,Roser Bassas, van decidir traspassar el negocia Josep Agustí i Canals i a la seva esposa, Isa-

bel Arranz i Vivet. Josep havia treballat percompte aliè en una carnisseria de Sant Feliu deGuíxols i va veure l’oportunitat de posar-se percompte propi. Com que les coses anaven bé,al voltant dels anys vuitanta, la família Agustíva donar un empenta al negoci i va fer refor-mes a tota la finca del carrer Consellers, inclo-sa la carnisseria.

Josep Agustí i Isabel Arranz ven tenir tres fi-lles i una d’elles, Fina Agustí Arranz, casadaamb Albert Figueres i Boadas, va ser qui es vavoler fer càrrec del negoci de la carnisseria. Ac-tualment se serveix el mateix producte de sem-pre, fet artesanalment, després que la carn hagiestat morta a l’escorxador comarcal de SantaCristina d’Aro, atès que el de Llagostera es vacalusurar a mitjans dels anys vuitanta del seglepassat.

Albert Figueras i Fina Agustí tenen duesnoies, que són molt jovenetes i encara no hanpensat si, més endavant, es faran càrrec d’a-quest establiment carnisser que ja fa 130 anysque existeix.

Carns AgustíLlagosteraLa carnisseria és, possiblement, la més antiga de Llagostera,

que ha anat mantenint la tradició familiar. L’establimentcontinua tractant la carn tal com es feia a finals del 1800

Història

La carnisseriaés, potser, lamés antiga deLlagostera queencara continuaen actiu, mal-grat que hagicanviat de pro-pietaris. Va co-mençar al carrerConcepció imés tard es vatraslladar al ca-rrer Conseller,on encara hi és.Durant la GuerraCivil no va tan-car les portes,però l’any 1939Joaquim Cap-devila es va ha-ver d’exilar. Méstard, l’empresava ser adquiridaper Josep Agus-tí i ara és regen-tada per la sevafilla, Fina, i elmarit d’aquesta,Albert.

Origen1879FundadorFranciscoCapdevilaPropietariactual Albert Figuerasi CanalsTreballadorsRègim familiarActivitatXarcuterai carnisseria

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Els nens corrien esperitats entre els arbresmajestuosos i les cases baixes que do-

naven aquell aire tan particular al barri. Sem-blava un oasi enmig de la voràgine urbanaque hi havia uns quants carrers més enllà.Bona part d’aquella quitxalla havia passatper les seves aules i per això, quasi tots, quanel veien, el saludaven amb la inevitable ba-rreja de respecte, reverència i temor que im-posaven el seu hàbit i el càrrec que ocupa-va. El que no sabia aquella mainada és queaquelles passejades pel barri eren un delsseus moments de màxima felicitat, segura-ment perquè li servien per recordar la sevapròpia infantesa, encara que l’hagués viscutmolt lluny d’allà.

Laure Darner va néixer a la localitat empor-danesa de Castelló d’Empúries el 1861 i,quan tenia 14 anys –el 1875–, va ingressar ala Companyia de Jesús, orde de la qual for-maria part la resta de la seva vida. Desprésde seguir la formació obligatòria per a totsels novicis i esdevenir membre dels jesuïtesa tots els efectes, els seus superiors el vanenviar als establiments que la Companyia te-nia a Llatinoamèrica. El 1890, quan tenia 29anys, Laure Darner fou destinat a l’Uruguai.Allà sobretot es va dedicar a la docència, tanten un centre anomenat Acadèmia Literàriacom al Seminari de Montevideo, d’on va arri-bar a ser el superior.

Pocs anys abans que Darner arribés a l’U-ruguai, els jesuïtes d’aquell país havien re-but en donació una propietat anomenadaCasa Larrañaga que era propietat d’una fa-mília benestant. La Companyia va convertiraquella finca en un centre per realitzar-hiexercicis espirituals on podien acudir-hi tantels membres de l’orde com seglars. Durantla seva estada a l’Uruguai, Darner va ser undels integrants del grup de jesuïtes que mésdirectament va estar vinculat a la Casa La-rrañaga.

Durant els primers compassos del segleXX, el jesuïta castelloní va obrir un nou ca-pítol de la seva vida en ser traslladat a l’Ar-gentina. Instal·lat a Buenos Aires, va ocupar

el càrrec de rector delscol·legis que la Com-panyia tenia al barri deVilla Devoto, un delsmés singulars de la ca-pital. Així mateix, Lau-re Darner també founomenat viceprovincialde l’orde abans de sertraslladat a Córdoba, lasegona ciutat més po-blada de l’Argentinadesprés de Buenos Ai-res. Laure Darner vaviure en aquella ciutatels darrers temps de laseva vida i hi va morirel 1926, als 65 anys.

Col.leccionismeHistòria


Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Laure DarnerXAVIER CARMANIU

Gironins del segleXIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Un dels col·leccionismes més populars idels anomenats «de temporada» quanarriba l’estiu és el de la malacologia, la

varietat que tracta de l’estudi i el col·leccio-nisme dels mol·luscs. Aquesta, per altra ban-da ciència natural, la veiem molt més arreladaa l’estranger, en alguns indrets on s’enregistrauna vertadera fal·lera a l’hora de cercar i clas-sificar tota mena de closques, conquilles, car-gols i mol·luscs de mar, especialment.

Tanmateix, i com hom pot veure d’ençà untemps, aquí al nostre país també s’està des-pertant aquesta afició a uns nivells de més llargabast; i ara que acaba de començar la tempo-rada estiuenca és quan més facilitats tindremd’aconseguir personalment restes de tan ricavida marina.

El mot mollusca, mollis, en llatí, vol dir tou,i es refereix al cos de l’animal. Aquests habi-tants de les aigües tenen un esquelet calcari,gairebé sempre extern, el qual coneixem perclosca i conquilla. La seva mida oscil·la entremenys d’1 mil·límetre –el cas dels gasteròpo-des– i més de 18 metres –determinats cefalò-pods.

Els científics divideixen els mol·luscs en deuclasses essencials: Aplacophora, Solenogastra,Scaphopoda, Gastropoda, Monoplacophora,Polyplacophora, Bivalvia, Cephalopoda, Ros-troconchia i Hyolitha. Aquestes dues darrerescorresponen a espècies exclusivament fòssils.

Les conquilles han estat d’antic objecte decuriositat per part del gènere humà, el qualn’ha fet ús per a moltes finalitats: domèstiques,d’ornamentació, com a moneda de canvi i coma defensa o de guerra. Una altra aplicació cu-riosa i ben útil és la corresponent a la indús-

tria tèxtil; ja en el temps dels fenicis, els tintss’extreien de la porpra obtinguda d’una clas-se de múrids, així com més tard els romans, ifins i tot civilitzacions americanes, sense obli-dar les dels nombrosos arxipèlags del Pacífic,oceà que aporta una gran riquesa malacològi-ca.

Ja en el terreny del col·leccionisme, l’iniciamb una substancial i representativa mostra espot trobar a l’abast de qualsevol i, per des-comptat, del jovent i dels nens, que poden ad-quirir en qualsevol establiment del sector tu-rístic lots de mol·luscs a preus irrisoris.

Això pel que fa a la comoditat i a la facili-tat d’aconseguir el material; a banda, podemintentar trobar a les nostres platges i costesexemplars diversos que, tot i no ser tan exò-tics, grans i bonics com els del llunyà Orient ide les illes del Pacífic, sí que per començar aconèixer el tema ens poden ser de gran utili-tat.

COL·LECCIONS GIRONINES Pel que fa a uns nivells situats ja en l’erudició,les nostres comarques compten amb un gra-pat de col·leccionistes de primera, que fa anysque estudien i adquireixen peces per tot arreu,i que periòdicament solen fer exposicions, in-dividuals o col·lectives, amb les quals mostrenpart dels seus fons; coleccions que en algunscasos poden arribar als milers d’exemplars dela més dispar mida, varietat i categoria.

Els centres superiors d’ensenyament i lesuniversitats atresoren igualment bones col·lec-cions de cargols, mol·luscs i fòssils, en tractar-se indubtablement d’un vessant de les ciènciesnaturals ben reconegut, valuós i pedagògic.

Malacologia

XavierRomero

L’estiu és la temporada alta de col·leccionar mostres de lavida marina com cargols, mol·luscs, closques i conquilles


1Banyador FitnessSwimming,ultraresistent alclor. Aguanta 225hores sensedeformar-se,Aqua Sphere.2 i 5Aqua First, novalínia debanyadorsinfantils amb unacombinació depolièster (85%) ielastà (15%),d’on sorgeixenunes peces degran resistència ielasticitat, AquaSphere.3Manejable,compacta illeugera, aquestatovallola dematerial sintèticultrasuauabsorbeix lahumitat ensegons i deixauna agradablesensació defrescor, AquaSphere.4Ballarines fúcsiade la línia decalçat de Pirelli,que posa alservei de lessabates algunsdels seusmaterials tècnics.A la sola, lainconfusibleempremta delsseus neumàtics,PZero.6Motxillaportanadons quees pot modificarfins a tresposicions més,Aprica forFendi.

Al servei de la modaTecnologia i moda s’alien per oferir «gadgets» diversos, materials resistentsi elàstics, i nous teixits aptes per a qualsevol medi i situació

ANA RODRÍGUEZ

1

6

7

2

Tendències


7Necesser deneoprè quegaranteix eltransport demòbils, PDA oiPods,Ordning&Reda.8Jordi Labandaha dissenyat lacarcassa del nouSamsung M310edició limitada,Vodafone.9Banyador detecnologia AquaFit, de poliamida(80%) i elastà(20%), quegaranteix unaperfectasubjecció del pit,així com unagran resistència ielasticitat, AquaSphere.10Sandàlies ambuna sola queincremental’activitat delsmúsculs de lescames alhoraque els exercitaun 15% més quela resta decalçat. Entre elsseus beneficis hiha la reducció decel·lulitis,l’educaciópostural il’absorció del’impacte depeus, genolls iesquena,FitFlop.11Calçat esportiude luxe que prencom a referèncial’essència delsautomòbilsMcLaren,McLaren.

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

8

9

3

5

4

10

11

Música


Novetats

Vintè aniversari deThe Stone Roses

The StoneRoses publi-carà cinc sin-gles aquestestiu, un persetmana,coincidintamb el vintèaniversari del’edició delseu disc dedebut. El pri-mer, Elephant Stone, sortirà a la venda el 6 de ju-liol; el següent, Made of Stone, es podrà comprara partir del dia 13; el tercer, She bangs de drums,el 20 de juliol; el proper, Fools Gold, es publicarà eldia 27; i l’últim, One Love, el 3 d’agost. Més tard, elgrup britànic liderat per Ian Brown té previst editaruna caixa commemorativa que els inclourà tots, amés de dibuixos inèdits fets pel guitarrista JohnSquire. Aquesta formació originària de Manchesterva ser una de les més influents en l’escena del Brit-pop a la dècada dels 90 i les discrepàncies inter-nes els van portar a separar-se.

George Harrison: «Let it roll»George Harrison va créixer a l'ombra de dos ge-gants, John Lennon i Paul McCartney, però el seutalent li va permetre fer-se un forat en el repertoridels Beatles abans d'emprendre una carrera en so-litari reivindicada ara per Let it roll, una recopilacióde les seves cançons més emblemàtiques. L'anto-logia reuneix dinou temes que el beatle va gravardurant tres dècades i que van des de l'àlbum Allthings must pass (1970) fins a Brainwashed (2002),pocs mesos després de la seva mort. La recopila-ció s'obre amb Got my mind set on you, la versiódel vell tema de Rudy Clark amb la qual Harrisonva assolir, el 1988, el número 1 als Estats Units

The Killers prepara versions La banda nord-americana The Killers està prepa-rant el seu proper disc: un àlbum de versions que,d’acord amb les primeres informacions que s’hanfet públiques, podria sortir a la venda pels volts deNadal o a principis de 2010. La intenció del grup ésenregistrar els nous temes en una mena d’estudimòbil que els acompanyarà mentre estiguin de gira.Segons va explicar el cantant del grup, BrandonFlowers, ell i els seus companys sempre han parlatde fer versions i encara estan donant voltes a aques-ta possibilitat.

Recopilatori i directes de Blur

Blur acaba de publicar un altre disc doble recopi-latori, que suma 25 cançons i han titulat Midlife: abeginner’s guide to Blur (EMI). Aquesta és una op-ció de la discogràfica per treure rendiment econò-mic de la formació britànica mentre està de gira ies decideix a enregistrar material nou d’estudi –unaopció que els integrants de la banda contemplen,segons han manifestat últimament. Mentrestant,Blur tornarà a les botigues de discos amb dos àl-bums més en directe que recolliran els concerts quevan oferir dijous i divendres a Hyde Park.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Lines, vinesand trying timeJonas Brothers 2 = HannahMontana:The Movie BSO 3 = Coplas delquerer MiguelPoveda 4 = Alas y raícesEros Ramazzotti 5 � BairesPereza

REGNE UNIT

1 � Numberones MichaelJackson2 � West RyderPauper LunaticAsylumKasabian 3 � Sunny SideUp Paolo Nutini 4 � The CircusTake That 5 � The FameLady Gaga

ESTATSUNITS

1 � Lines, vinesand trying timesJonas Brothers 2 � The E.N.D.The Black EyedPeas 3 � Big Whiskeyant the Groo-Grux King DaveMatthews Band 4 � RelapseEminem 5 � Monumentsand MelodiesIncubus

Deixa’t seduir de nou per la màgia i l’elegància de la MOSCA DE GIRONAFes-la volar amb llibertat. T’està esperant. Apa, per GIRONA i per A TOTS. Som-hi, gironins.

DEIXA’T PORTAR PER LES SENSACIONS INTENSAMENT I VOLA AMB ELLA EN TOTAL LLIBERTAT.PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22.

Recordeu que ara també podeu gaudir intensament amb l’Auca per tan sols 3 euros i amb la mosca inclosa.

Mestre del heavy espanyol, Barón Rojopublica un doble disc titulat En clavede rock, en el qual els germans de Cas-

tro interpreten els seus temes clàssics al cos-tat de la banda simfònica del Centre Instruc-tiu Musical de Mislata (València). En l'any delseu centenari, el CIM va presentar una idea algrup per commemorar la seva onomàstica:«Molts dels membres de la banda escoltavena Barón Rojo, i ens van proposar un concertque, creiem, es convertirà en un esdevenimenthistòric», va explicar Carlos de Castro.

D'aquí va sortir la idea de En clave de rock,les primeres 5.000 unitats del qual, de caràc-ter especial, inclouran un sucós DVD amb lagravació íntegra d'aquest excés de potènciaelèctrica i instrumental, gravat el 15 de no-vembre de 2008 en un pavelló d’esports deValència.

SELECCIÓ D’ÈXITS La selecció de cançons inclou gran part delsèxits que han definit la carrera del grup, comBarón Rojo, Larga vida al rock'n'roll, Inco-municación, Las flores del mal, Con botas su-cias, Hijos de Caín o Resistiré. «Hem intentatdonar una visió de temes tradicionals, peròtambé d'altres més desconeguts perquè el disctingués alguna cosa de totes les èpoques deBarón», va descriure Armando de Castro, queal costat del seu germà Carlos, el baixista JoséLuis Campuzano, «Sherpa», i el bateria HermesCalabria formaven el grup fundacional. Des-prés de molts canvis posteriors, ara són RafaDíaz –bateria– i Gorka Alegre –baix– els quiacompanyen als de Castro en aquest En cla-ve de rock, la realització del qual ha estat «moltmaca, però no fàcil», segons va puntualitzar

Carlos.El guitarrista va dir que no resulta senzill

conjuntar «un grup de rock amb una orques-tra, ja que els conceptes són molt diferents».«La cosa més complicada és no sortir-te ni unanota, perquè llavors perds a la banda simfò-nica, que segueix una partitura molt rígida»,conclou.

Acostumats a ser «els pioners en tot», Ar-mando de Castro va considerar que «corres-ponia a Barón Rojo donar aquest pas de serels primers a tocar amb una simfònica», alho-ra que el seu germà Carlos confessava que «haestat un honor dur a terme aquest projecte imai estarem prou agraïts al Centre InstructiuMusical de Mislata».

La unió de totes dues formacions ha tingutcom a resultat un disc que ofereix «una altraforma de sentir els temes de Barón Rojo», d’a-cord amb la interpretació Carlos de Castro. «Aaquests clàssics –va dir– s'afegeixen arranja-ments nous, que complementen l'espectreharmònic, el que dóna una nova sonoritat».

D'altra banda, el 2010 es complirà el 30 ani-versari de la publicació de Larga vida al rock'n' roll, primer treball discogràfic de BarónRojo: «alguna cosa caldrà fer! igual un concert»,va deixar caure Armando de Castro.

Després dels regatejos previs, Carlos i Ar-mando van confessar que ja estan pensant enun nou disc: «potser serà una acústic, però caldecidir si de temes clàssics o inèdits», va ex-plicar el primer.

Mentrestant, Barón Rojo aprofitarà «elsarranjaments que es van fer per al concert ambel CIM», va exposar Armando, «per poder re-produir el mateix concert a molts llocs d'Es-panya».

simfònicBarón Rojo«En clave de rock» és un disc doble que el grup heavy ha gravatamb la banda simfònica del Centre Instructiu Musical de Milata

TEXT: JULIO SORIA FOTOGRAFIA: FERNANDO ALVARADO

Mal ejemplo

Director: David Wain.Intèrprets: Paul Rudd,Seann William Scott, Eliza-beth Banks, Jane Lynch,Ken Marino.Distribuïdora: Universal.Durada: 99 minuts.Pot semblar la típica comè-dia estripada sobre la imbe-cil·litat de dos vividors (i a

estones ho és, val a dir-ho), però acaba essent unretrat prou corrosiu de la consciència social i lanecessitat de madurar. Conté gags memorables,tot i que el veritable al·licient de la pel·lícula sónels seus protagonistes, que estan absolutamentesplèndids. P. P.

A ciegas

Director: Fernando Meire-lles.Intèrprets: Julianne Moore,Mark Ruffalo, Danny Glover,Gael García Bernal, YoshinoKimura.Distribuïdora: Manga.Durada: 118 minuts.L’autor d’El jardinero fiel s’a-treveix amb una novel·la deSaramago i el resultat és la

seva pitjor pel·lícula: un thriller que es passa depretenciós tot i comptar amb una certa atmosferai una mitja hora inicial molt suggestiva. Les princi-pals lloses d’aquesta producció són el ritme na-rratiu, desigual i encartronat, i alguns secundarisque estan molt desdibuixats. Danny Glover i GaelGarcía Bernal completen el repartiment de la pro-ducció. P. P.

El vagón de la muerte

Director: Ryuhei Kitamura.Intèrprets: Bradley Cooper,Vinnie Jones, Leslie Bibb,Brooke Shields, Peter Jacob-son.Distribuïdora: Universal.Durada: 103 minuts.Clive Barker torna al cinemaper produir aquesta adapta-ció del seu propi relat curt,

un truculent film de terror sobre un fotògraf ques’enfronta a un assassí en sèrie en el subsòl deManhattan. No inventa res, però és tan inquietant imalsana com la majoria de títols vinculats a Bar-ker. L’edició en DVD inclou metratge que va sercensurat en el moment de la seva estrena nord-americana. P. P.

Batalla en Seattle

Director: Stuart Townsend.Intèrprets: André Benjamin,Woody Harrelson, MartinHenderson, Ray Liotta, Mi-chelle Rodríguez, CharlizeTheron, Jennifer Carpenter.Distribuïdora: Filmax.Durada: 100 minuts.El 1999, milers d’activistesarriben en massa a Seattle

per protestar en contra d’una reunió de líders del’Organització Mundial de Comerç. Uns cent milmanifestants, convocats fonamentalment per sin-dicats i organitzacions ecologistes, participen enaquesta protesta. Es tracta d’una pel·lícula d’ac-ció basada en fets reals, que narra com el que vacomençar com una trobada antiglobalització vaacabar en motí. P. P.

Mi gran boda griega va deixar clara unacosa: una pel·lícula austera, per no dirinsignificant, pot arrasar a les taquilles

d’arreu del món si sap explotar determinatstòpics de la comèdia romàntica. Només aixís’explica que un film tan ximplet i mal rodat,servint-se de totes i cadascuna de les con-vencions implícites en el cinema de ventafocsi casaments exòtics, acabés recaptant més de360 milions de dòlars sobre un pressupost de5. La seva protagonista i guionista, Nia Varda-los, va saltar a lafama, però el seu se-güent projecte, la no-table Connie y Carla,no va reeixir. Potserper això ha volgut ju-gar sobre segur en elseu nou treball, Ihate Valentine’s day,una comèdia escrita i dirigida per ella matei-xa en què ha recuperat el seu company de re-partiment a Mi gran boda griega, el televisiuJohn Corbett. Cap dels dos no és un intèrpretextraordinari (sobretot ell, inexpressiu i en-carcarat fins a extrems insospitables per aaquells que el van descobrir a la sèrie Doctoren Alaska), però s’ha d’admetre que tenen unacerta química.

Precisament de química, la romàntica, ver-sa I hate Valentine’s day. La protagonista delfilm, Genevieve, és una florista de Manhattanamb una concepció molt peculiar de les his-

tòries d’amor: convençuda que el romanticis-me té data de caducitat, només accepta man-tenir un total de cinc cites amb els homes. Ca-dascuna d’aquestes té una funció molt con-creta, i la cinquena, com és lògic, està pensa-da per consumar l’atracció purament física. Lafórmula li funciona a la perfecció fins que co-neix Greg, un gastrònom que accepta les con-dicions de Genevieve sense gaires problemes.Però, una vegada materialitzada la cinquenacita, s’adona que Greg podria ser l’home de

la seva vida. Vet aquí el dilema: acceptar la re-alitat o ser fidel a les seves normes. Pressu-postada en uns ridículs 3 milions de dòlars(que deu ser el cost dels cartells de la segonapart de Transformers, per exemple), I hate Va-lentine’s day s’adjudica tots els tòpics de la co-mèdia romàntica dels últims anys, amics gaisinclosos, per elaborar una història de somriu-res i llàgrimes que no renuncia al sermó so-bre la necessitat d’estimar i ser estimat. Al cos-tat de Vardalos i Corbett destaquen secunda-ris com Dan Finnerty, Judah Friedlander i ZoeKazan.

«I hateValentine’s Day»

La protagonista de «Mi gran boda griega», Nia Vardalos,ha recuperat la fórmula en una pel·lícula escrita i dirigida

per ella mateixa que torna a protagonitzar amb John Corbett

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema


El patró de la pel·lículaEl film suma tots els tòpics de la comèdia

romàntica dels últims anys per elaboraruna història de somriures i llàgrimes

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Diumenge 5 de juliol de 2009 Dominical · marquès de Sant Mori, Antoni de Moixò, i Pere Auradell...

Documents

Transcript of Diumenge 5 de juliol de 2009 Dominical · marquès de Sant Mori, Antoni de Moixò, i Pere Auradell...