Diumenge 19 de març de 2006 minical€¦ ·

Entrevista T. Pons/S. Vinci «L’artista no ha de ser un ermità» PÀGINA 5. Reportatge Secrets de la xocolata Prolifera a Girona elcomerç especialitzat en un producte encara desconegut PÀGINES 6 i 7. Reportatge Cases vives L’obra de Manuel Martín PÀGINES 8 i 9.

Dom

inic

alDiumenge 19de març de 2006

Diari de Girona

ReportatgeEl món dels àngels

Dolors Turró impulsa desde la seva botiga del BarriVell de Girona el creixent

interès per aquestséssers. PÀGINES 2, 3 i 4

2 DominicalDiumenge 19de març de 2006

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (DOLORSTURRÓ A L’INTERIOR DE LA SEVA BOTIGA DELBARRI VELL DE GIRONA, ESPECIALITZADA ENELS ÀNGELS)

19 de març de 2006

5 EntrevistaT. Pons/S. VinciNascuts a Girona i a Florència,són dos dels responsables d’unprojecte artístic multiculturalque també implica Bangkok.

6 i 7 ReportatgeSecrets de la xocolataA Girona proliferen les botiguesespecialitzades en aquestproducte, que continua essentdesconegut pels consumidors.

8 i 9 ReportatgeCases vivesL’arquitecte Manuel Martín vanéixer a Madrid però ha centrata les comarques gironines lamajor part de la seva carrera.

13 GastronomiaEl fajol

14 Col·leccionismeEl circ del motor

15 SalutContra l’anorèxia

SUMARI

L ’estudi de Dolors Turró –situat al número19 del carrer de les Ballesteries de Gi-rona– és el centre de la divulgació –«apos-tolat», en paraules de la responsable– de lacreixent fenomenologia dels àngels. Funcio-na des del maig de 1996. Un centre que, acausa de la gairebé absència de semblants,s’ha convertit en referent a l’Estat espanyol.El plantejament de Turró és molt diferent delfons museístic d’art contemporani que LucíaBosé ha impulsat amb el Museo de los Ánge-les, a Turégano (Segòvia). La gironina vehicu-la persones interessades –ser creient no éscondició sine qua non–, des de la simple tafa-neria, sovint incrèdula, a una acèrrima creen-ça en aquests èssers presents en diferentsreligions. Dels qui donen rellevància a la sig-nificació espiritual als que, sense obviar l’an-terior, focalitzen l’atenció en la representa-

ció artística. L’àngel com a pont d’allò humàamb allò diví. Cadascú té el seu àngel.

És necessari contextualitzar la passió pelsàngels en la crisi de la creença instituciona-litzada, que no ha esborrat l’interès per allòespiritual com a supòsit vital. Gent de moltspaïsos coneix la tasca de Dolors Turró. Hafuncionat el boca-orella, tramant una xarxa.Hi ha qui, casualment, entra a l’establimenten una visita pel Barri Vell i ho converteixen gairebé ritual en successives ocasions. AGirona es convoquen trobades que reunei-xen un nombre significatiu de persones. I latemàtica ha accedit a l’opinió pública en serpresents en els mitjans de comunicació. Enrebren’s, Dolors Turró és prou franca: «Hi hamolta moguda». Però els àngels han existitsempre, primer transmesos en tradició oral i,després, divulgats en suport escrit, amb una

àngelsEl món dels

Dolors Turró és la impulsora de l’interès suscitat a Girona perconèixer les característiques espirituals i artístiques d’uns èssers

immaterials, celestials, creats per Déu, superiors a l’ànimahumana i amb una finalitat de guia i protecció de les persones.

TEXT: JOAQUIM BOHIGAS FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

1

funció primera d’intentar assegurar el benes-tar de la humanitat assumint una tasca d’equi-libri davant la presència de forces del mal. Talcom són expressats artísticament, els àngelssón, essencialment, silenciosos i discrets.

QUÈ ÉS UN ÀNGEL?La primera dificultat explícita, en no ser cor-pori i la preminència del discurs racional ala cultura occidental contemporània a fi deconéixer el que ens envolta, és definir allòque és un àngel. Dolors Turró, conscient dela dificultat, parla des de dos vessants. Peruna banda, un àngel és, com a èsser espiri-tual, una «energia» canalitzada provinent d’unestadi superior, amb funció, bàsicament, pro-tectora i consellera de la humanitat. I, per l’al-tra, prioritzant l’expressió artística, la «criatu-ra perfecta» –algunes representacions rebaten

la idea de la manca de gènere conjugant lapresència d’alats masculins i femenins– enquè destaca la vitalitat i formes amb tendèn-cia a la bellesa fruit d’una barreja entre in-fantesa i primera joventut. Una abstracció queés materialitzada per ser observable. Un àn-gel és hermós i provoca tendresa. Té apa-rença agradabilíssima en ser, intrínsicament,bondadós. Una bonhomia no exempta de llui-ta –hi ha representacions d’àngels amb es-pases de foc o metall– en haver de lluitar con-tra forces malignes. Diferents testimonis ava-len, amb segell sentimental, l’existènciad’èssers celestials en contextos, a vegades crí-tics, en què es demana ajuda. Amb resultatsque poden arribar a ser sorprenents. En al-guns casos, són situacions que voregen lamort amb tensió extrema. Turró argumentaque no hi ha «casualitats», però sí «causali-

tats» en les conductes humanes. Una de lesidees que defineixen aquests esperits és el dellum, que remet a la fidelitat al Creador. Unadimensió, potser, poc comprensible pel prag-matisme vital actual. Hi ha moltes coses accep-tades, però no explicables racionalment. Solsamb fe, confiança i sense prejudicis.

Un àngel és un esperit missatger i protec-tor al servei de la divinitat, que pot arribar amaterialitzar-se, momentàniament, en una cosper després tornar a desaparéixer. Un àngeldescarta la tasca de jutjar la conducta huma-na, ni condemna, en ser només atribució deDéu. Tampoc pot servir per fer mal a unaaltra persona, ni només per interès propique perjudiqui a la resta. Aquests èssers ce-lestials no fan diferències entre persones perraó, per exemple, de raça o situació econò-mica. Tothom pot ac-

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, algunes de lesdedicatòries,d’agraïment i ànimper seguir la tascadivulgadora, quedeixen els visitants,de diferents països,de l’estudi de DolorsTurró al Barri Vell dela ciutat de Girona.1Les representacionsd’àngels poden anarvestides, amb robesde diferents colors itextures, o nues.2Les figures d’àngelssolen subratllar lescaracterístiques fa-cials, que aboquena diferents expres-sions segons allòque l’autor vulguitransmetre.3L’oferta d’àngels nonomés són en formacorpòria, sinó tambéen altres objectesamb altres finalitats,com ara campanes,amb una imatgecol·locada en llocdestacat. 4Tot i que la tradicióha presentat els àn-gels com a èssersasexuats, hi ha cor-rents que defensenla diferenciació degènere encara que,en la representacióartística, dissimulenels òrgans genitals.5Punts de llibre i pos-tals són altres tipusde suports en quèes representenaquests cossos im-materials i celestials.(Continua a la pàgina 4)

4

5

2

3

cedir-hi i ser beneficiat. N’hipot haver de dolents –el dimoni com a pa-radigma de l’àngel caigut–, els quals influei-xen negativament en la conducta de les per-sones. Un àngel dolent busca el perjudici. Elsàngels bons són immortals –però no eternsen ser una condició només atribuïble a Deú–,no es casen perquè no té sentit una unió sen-timental entre ells, ni es reprodueixen, i con-tacten amb les persones amb somnis, mis-satges irracionals i directament. Els factorsd’espai i temps no els afecten. En aquestsentit, a El libro de los ángeles, AlexandraKitchen expressa que els citats éssers estan«disposats» a ajudar a «qualsevol persona» i «entot moment», argumentat en què viuen en el«món del pensament» i, per tant, es podentraslladar «amb molta rapidesa». Una oració ésel mètode d’interpel·lació. Cada tipus d’àngelté una funció. Adolfo Pérez Agustí, en el lli-bre El poder de los ángeles, defensa que Déuva atorgar als àngels la condició de ser «moltsavis» i els va dotar de llibertat d’acció, aus-piciada per una intel.ligència suprema. L’equi-libri, maduresa i ordre són característiques in-trínseques a la personalitat de l’ángel.

Dolors Turró treballa –dedicada també ala restauració d’imatgeria religiosa– envolta-da de peces d’àngels bons. En té centenars,que mostra amb orgull a prop d’una relaciómaternofilial. Els ofereix. I en pot fer a mida.L’estudi té dos nivells. El primer funciona coma botiga, amb la disposició dels àngels a l’apa-rador i lleixes. Molts turistes fan estada, en-cara que sigui breument, per observar comels àngels són disposats. El més probable ésque, només entrar, el visitant s’entretingui ambdetalls minuciosos de les peces exposades.Les parts de la cara i extremitats solen serfocus d’atracció. El segon nivell, al qual s’hiaccedeix a través d’unes escales, és el tallerd’elaboració i restauració. Les figures podenser llegides com un simple objecte de deco-ració, o com alguna cosa més. Depèn delsulls amb què es mirin. «Cadascú els imaginacom vol», comenta, mentre acaba una peça.

La creença aboca a cuidar cadascun delsàngels com si fossin únics i irrepetibles. Elcaos –barreja de pinzells, pots...– d’un tallerper embellir peces d’art és suavitzat per lapresència dels èssers celestials. De diferentsmotius, tamanys i representacions. Coinci-deixen en ser alats, i faccions i formes arro-donides. Estan nus, i també vestits, amb ro-bes amples de colors no saturats. Les mira-

des són molt expressives. El daurat hi és moltpresent. Els àngels més nombrosos són els detraç del magnificient barroc, estil desenvolu-pat entre finals del segle XVI a principis delXVIII, que prenen forma d’infant rabassutde cos i cara rodanxona. És un estudi quetransmet benestar. Amb sortida a l’Onyar, queli dota d’una gironitat serena i talaia per ob-servar, calmosament, el pas de les estacionsa través d’un finestral amb motius noucen-tistes. La llum natural ajuda a verificar la cro-maticitat de les peces.

LLIBRES I MÚSICAL’atracció pels àngels ha provocat la publi-cació de llibres a mode de corpus teòric –as-saigs argumentats amb referències a pensa-dors clàssics i la doctrina de l’església–, i l’edi-ció de Cd’s de música d’acompanyament, aprop de la meditació, que s’ha d’escoltar ambvolum suau. Dolors Turró explica que els tex-tos sagrats estan farcits de referències a es-perits transmissors de Deú. Per a la tradiciócristiana, la referència bíblica més immedia-ta és el Nou Testament. O el cas de l’Àngelde la Guarda, una figura associada amb ex-cés als nens i nenes, i que els adults tambél’invoquen. Kitchen diu que la presència del’Àngel de la Guarda té l’origen en la «pro-

tecció» cap els nounats, infants i persones amb«puresa de la ingenuitat». Adolfo Pérez ex-plicita onze funcions de l’Àngel de la Guar-da. Entre d’altres, és la veu de la conscièn-cia i responsable de les intuicions que cop-sem en la vida quotidiana.

Alexandra Kitchen ho resumeix dient queels àngels han de ser compresos com a èssersque «protegeixen l’home de la maldat», alho-ra que el «dirigeixen» cap al «camí de la rec-titud». La religiositat popular ha tendit, per di-ferents motius, a la simpatia pels sants, quereben culte per ser model de conducta. Tur-ró no imposa dogmes: «Tothom pensi el quevulgui», contesta després de citar casos d’in-termediació –increïbles– d’aquests èssers aGirona. Cerca, en un llibre, àngels islàmics.N’hi ha cinc de significatius: Jibrail, que vaproporcionar el Corà als humans; Israfil, quecrida, a toc de trompeta, les ànimes a JudiciFinal; Israil, que porta el missatge de la mort;Mikal, que assumeix la comunicació entre di-vinitat i homes; i Iblis, amb actitud perversaen rebelar-se contra Déu. Berachiel, Jehu-diel i Saethiel són alguns àngels jueus.

Pérez Agustí explica que si el món delsàngels fos fals, i només amb funció de do-nar «credibilitat» a l’existència de Déu, estarí-em davant de la «faula més imaginativa».

Reportatge


Fotos:En les dues fotogra-fies superiors, lesmans de Dolors Tur-ró són les que aju-den a recuperar,amb treball minu-ciós, l’esplendord’àngels que sónmotiu d’un procésde restauració.6L’artista té el talleren un local del Car-rer de les Balleste-ries de Girona, queté un finestral quedóna al riu Onyar iuna taula de treballa vessar de produc-tes que ajuden auna millor represen-tació de les figuresespirituals.7L’expressió artísticad’un àngel inclou, enalgunes ocasions, larealització d’algunatasca intel·lectual.8Dolors Turró és l’au-tora d’aquest quadreque penja d’una pa-ret de l’estudi enquè desenvolupa latasca professional.9La diversificació dela figura del caganertambé ha implicatl’elaboració d’àngelsamb les mateixescaracterístiques queel tradicional perso-natge dels pesse-bres de Catalunya.

6

87 9

(Ve de la pàgina 3)

Les tríades, o qui és qui en les ordes angelicalsAdolfo Pérez Agustí divulga les tría-des o jerarquies dels àngels del cel,que van ser establertes per Dionís Are-opagita. La tríada vincula 9 ordes angè-liques. La primera tríada està formadaper querubins, serafins i trons. La mis-sió que tenen assumida és glorificar, es-timar i lloar Deú davant la seva presèn-cia. La segona jerarquia agrupa les do-minacions, virtuts i potestats, amb unafinalitat de governar l’espai i les estre-lles. La tercera tríada són els principats,arcàngels i àngels. Alexandra Kitchen

explica que els arcàngels són els «mis-satgers més importants» entre Déu il’home, i amb una funció específica. Elsarcàngels són Miquel, Gabriel, Chamuel,Jofiel, Rafael, Uriel i Zadquiel. En can-vi, els àngels són els que es troben «mésa prop» de l’home en la funció d’auxi-li i consell. Els àngels té un horari deregència que, amb intervals de relleucontinuat de 20 minuts, completen les24 hores del dia. La regència permet sa-ber l’àngel a adscriure a partir de l’horade naixement de la persona.

Tomàs Pons (Girona, 1974), Sasha Vinci(Florència, 1980), Pasut Kranrattanasuit(Bangkok, 1971) i Sirinit Derujijaroen(Bangkok, 1972). Quatre artistes que han mos-trat, fins a principis d’aquest mes de març,la seva obra al centre cultural La Mercè deGirona. La propera cita és a Sicília. Parlemamb en Sasha i en Tomàs.

Com va sorgir la idea de fer una exposi-ció amb artistes de cultures tan diferents?Tomàs Pons: En Sasha i jo som doctors del’Acadèmia de Belles Arts de Florència. Allàarriba gent de tot el món. Gent que entén l’artdes dels seus fonaments.

És un punt de trobada. T.P.: Però molt par-ticular, perquè hi ha gent que estima el mar-bre, el bronze. Suposa el darrer vestigi de lavella escola. Creiem que aquests fonamentsferms ennobleixen l’art. Donen eines i ca-pacitats per fer tot tipus d’art. Si agafes unabase ferma, ets capaç de fer fotografia, es-cultura, pintura... Pensa en els arquitectes:si no projecten bé un pilar, cau l’edifici. Elsquatre artistes tenim aquest denominadorcomú. Ens vam conèixer fent marbre. I vandecidir fer una exposició itinerant.

Per què van triar el món dels somnis? T.P.:Venim de Bangkok, ara estem a Girona, des-prés anem a Itàlia. Fent la tesi vaig escriurela frase «tan fàcil és somiar com difícil és cons-truir, però que fàcil és construeix quan se so-mia!». Quan construeixes somiant, ets moltmés eficient, i tires endavant més feina. Ésuna frase encoratjadora. La meva obra intentaarribar a l’harmonia. Però no són somnis. Éscapacitat per projectar-se.

És un estat mental. T.P.: Més que un estat,és una predisposició a fer.

En la seva obra apareixen figures sexuals.T.P.: Aquesta és l’escultura més importantde l’exposició (mostra una figura en guix, unamena de boles, d’on neixen conceptes). Elbronze val 18.000 euros, i el guix és més as-sequible. Les boles són conceptes que te-nim al subconscient, que no apareixen finsque grates. Quan et coneixes, agafes criterisde com treballes. I com ets. També hi ha ladoble metàfora, que la ment reconeix el con-cepte simbòlic. Que l’hem fet nostra. El pasde la geometria a la forma.

La seva manera de saber com és, és a tra-vés de l’obra? T.P.: Sí, molts cops les conclu-sions les treus després d’haver fet l’obra. Emvaig coneguent, a mesura que treballo. El mis-satge abstracte és que l’espectador entenguiel missatge amb la cara de les figures (mos-tra dues figures nues, masculina i femenina,que semblen excitar-se en la distància).

Però si emplaça figures mostrant els ge-nitals, sembla sexual. T.P: Sí, el missatgeés que allò banal és allò superficial. Des del’erotisme. Sembla que la dona s’ofereix demanera tranquil·la. La intenció és que l’es-pectador entri dins de la seva cara, que és in-diferent, i no correspon al cos. En canvi,l’home, tan fort, està en un moment d’èxta-si. Demostra la contraposició entre home idona.

Creu que a Tailàndia l’entenen igual? T.P:Són molt diferents. L’artista s’entén com algúque educa. En Sirinit és catedràtic. Ells tirenendavant amb tots els alumnes. A l’exposicióva venir amb quatre assistents. Està lligat ala cultura budista. El budisme respecta moltl’edat: qui és més gran, es respecta més. EnSirinit venera el simbolisme de la dona: lamaternitat és la mare terra. I la dona vene-rada, la situa en situacions quotidianes, se-parant el blat del peix. Fa que l’espiritualitatarribi al món quotidià.

Ha viscut alguna anècdota? T.P.: Els tai-landesos s’escandalitzen pel nu. No fan maiel sexe a les escultures. Les escultures de Sas-

ha impactaven molt. Però tenen una menta-litat molt oberta; i són més sensibles. D’aquía uns anys, faran un art de molta qualitat. No-saltres no observem el seu art, i en poc tempsens passaran per davant.

La seva obra escandalitza a Tailàndia? Sas-ha Vinci: (parla en italià) És estrany, em deienque era molt bèstia; però agradava molt, toti que la trobaven força llunyana.

El seu somni és més tràgic. S.V: La mevapintura ha canviat. Al principi era molt figu-rativa. A mesura que ha passat el temps, permotius personals, s’ha tornat més abstracta.Però a l’últim any torna l’anatomia de la dona:la panxa, els pits...

Potser està més optimista. S.V.: No, és unaetapa.

Creu que són útils aquests intercanvisd’artistes? S.V.: És molt maco veure com tre-ballen, perquè de vegades és molt diferent.Allò maco és parlar com persones. Anar aBangkok és una experiència, i per Sirinit,venir aquí és una altra experiència.

T.P.: Aprens moltíssim. I t’ho passes moltbé. Enriqueix l’impacte i la manera de pen-sar diferent de la gent. Allò bonic és com,essent escultors, passes a altres camps. EnSasha ha passat de l’escultura a la pintura.Fa instal·lacions. Tenim fonaments clàssics,però vivim en el dia d’avui.

Tenir fonaments no vol dir ser carrincló.T.P.: Exacte. Jo no sóc un neoclàssic.

Els agradaria fer més projectes plegats?T.P.: Tu diràs! Això intentarem. S.V.: Si es dóna la possibilitat... (riu).

És difícil obrir-se camí? S.V. Sí, però unha de continuar. T.P.: L’art no perdona ningú. Has de conti-nuar treballant. Jo he fet un curs de forma-ció a La Mercè, i aplicava el sentit del col·lec-tiu. Els escultors som com mags. La tècnicaes pot comparar a les pocions màgiques. Elfet de treballar en grup et dóna respostes.Pots solucionar els problemes des del grup.L’artista no ha de ser un ermità. Vol trans-metre un missatge. I cal que la gent el pu-gui valorar i conegui el llenguatge.

Entrevista


TOMÀS Pons SASHA Vinci Dos artistes d’una exposició multicultural a GironaMés de 6.000 quilòmetres de distància. De Girona a Bangkok, passant per Florència. D’aquestesciutats procedeixen els artistes i escultors de l’exposició multicultural «Constructors de somnis», ques’ha pogut veure a Girona. Una iniciativa que esborra fronteres, sota el lema de l’art.

“L’artista noha de ser un

“Els escultors

som commags.

La tècnica espot comparara les pocions

màgiques.El fet de

treballar engrup et dónarespostes.

Potssolucionar els

problemesdes del grup.“

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

ermità”

Els conqueridors espanyols d’Amèrica vanser els primers occidentals que van conèi-xer el cacau, el fruit d’una planta quealguns dels pobladors originaris d’aquelles te-rres, com els maies i els asteques, utilitzavencom a moneda –el primer nom que es vadonar al cacau va ser el d’amigdala pecu-niaria, ametlla de diners– i també com a matè-ria primera d’una beguda escumosa i amar-gant, el xocoatl (aigua amarga). Tot i el seufort sabor, aquesta beguda es va popularit-zar aviat entre les tropes que Hernán Cortésva dur a Mèxic, i va ser des d’aquest país que,a mitjans del segle XVI, el cacau va fer elsalt a Europa a través d’Espanya, on el seuconsum es va estendre durant el segle XVII,sempre en forma de beguda. Aquell mateixsegle XVII la xocolata es va introduir en al-tres països europeus, a través de les classesbenestants, si bé en alguns indrets amb usosdiferents del purament gastronòmic: a Ale-manya, per exemple, inicialment s’usava so-bretot com a medicament tònic.

El consum de la xocolata ja no pararia decréixer, i a més anirien apareixent noves va-rietats que en diversificarien l’ús. Així, el 1770es mecanitza per primer cop la fabricació dexocolata (a Barcelona); el 1828 neix el ca-cau en pols, gràcies a l’invent d’una premsaque permet separar la mantega de la polsdel cacau; el 1842 John Cadbury crea a An-glaterra una xocolata per menjar; el 1875 Da-niel Peter fabrica a Suïssa la xocolata amb llet;i el 1876, també a Suïssa, Rudolph Lindt ideaun procés per treballar el cacau que confe-reix més cremositat i untuositat a la xocola-ta, i que es considera el punt de partida dela moderna indústria d’aquest producte.

La xocolata s’ha convertit, des de llavors,en un producte alimentari acceptat a tot elmón, per al qual en èpoques de crisi s’hanbuscat productes succedanis i que fins i tots’ha tornat a utilitzar com a moneda de can-vi. La industrialització de la seva produccióen forma de teules i bombons, a més de laseva utilització en la pastisseria, ha portat laxocolata a convertir-se en un dels grans pro-tagonistes de les postres i dels berenars. Amés, en els últims anys han proliferat –a Gi-rona, per exemple, però en molts altres in-drets– botigues especialitzades que ofereixenal consumidor una varietat gairebé inacaba-ble de presentacions de la xocolata, i que através dels seus obradors continuen investi-gant per oferir nous productes que combi-nin la innovació amb la qualitat.

UN MÓN DESCONEGUTI malgrat això, «el món de la xocolata conti-nua essent molt desconegut», en paraules deTitus Ruiz, copropietària de Chocolat Factory,una empresa que es dedica a la fabricació ila comercialització de xocolata, amb onze bo-tigues repartides per diferents indrets de Ca-talunya –a la Rambla de Girona n’hi ha una–,Palma de Mallorca i Madrid. Michel Laline,dissenyador i arquitecte d’origen belga i resi-dent a Barcelona, va abandonar fa deu anysaquesta activitat professional per dedicar-sede ple a la xocolata. Avui és el mestre xocola-ter de Chocolat Factory –i l’altre propietari del’empresa–, per a la qual elabora, des de l’obra-dor de Sant Cugat del Vallès, una gran varie-tat de productes. Ruiz i Laline eren fa uns diesa Girona per explicar algunes d’aquestes co-ses que fan que la xocolata sigui encara «unmón molt desconegut». Per exemple, queaquest producte s’elabora a partir de tres ingre-dients bàsics: pasta de cacau, mantega decacau i sucre. Als quals s’ha d’afegir la lleten el cas de la xocolata amb llet i de la blan-ca. I que en funció del percentatge de cadas-cun d’aquests productes, la xocolata resultantserà d’una manera o d’una altra. Per exem-ple, l’anomenada xocolata negra no porta llet,però com més elevada sigui la proporció depasta de cacau en relació amb la de sucre,més forta i amargant resultarà; i com menysmantega de cacau porti, serà més aspra. Encanvi, la xocolata blanca no porta pasta decacau: només mantega, sucre i llet.

El cacau procedeix d’una planta tropicalque es cultiva en diferents indrets del món.Tot i això hi ha tres varietats de cacau:

– Crioll: El que es cultivava a Mèxic quanvan arribar els conqueridors. És molt fi i aromà-tic però molt delicat; la seva producció no-més arriba al 15% del total mundial.

– Forà: La varietat més cultivada per la sevaresistència i productivitat. Originari de la zonaamazònica, ara es troba en molts indrets i és

la base principal de la majoria de xocolatespel seu pronunciat sabor.

– Trinitari: Híbrid de les altres varietats, téla resistència del forà i el gust delicat del crioll.És el 20% de la producció mundial.

Al marge d’aquestes característiques bàsi-ques, la procedència territorial, la influènciaclimàtica, la riquesa del terra i les pràctiquesde cultiu del cacau també influiran en l’aro-ma i en el gust de la xocolata.

Secrets de la

xocolataEn els últims anys estan proliferant a Girona les botigues

especialitzades en xocolata, un producte que es va popularitzara Europa fa segles però que continua essent força desconegut.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ


1

2 3

Fotos:1Michel Laline i TitusRuiz mostren dife-rents tipus de xoco-lata a la seva botigade Girona.2El bombó de pralinéamb nous és un delsproductes amb mésèxit.3Les diferents cober-tures permeten ela-borar a l’obradortota mena de pro-ductes de xocolata,com aquests bom-bons amb forma decap de cavall.

Reportatge


Les empreses elaboradores compren ca-cau dels diferents indrets del món que enprodueixen, tenint en compte que es tractad’un producte agrícola i per tant sotmès alsproblemes que tenen altres conreus per cul-pa de la climatologia adversa: ara, per exem-ple, hi ha dificultats per trobar alguns ca-caus procedents del Carib per culpa de l’úl-tima temporada d’huracans. Les llavors delcacau han de seguir encara un llarg procésabans de convertir-se en xocolata. En el casde Chocolat Factory, una empresa belga s’en-carrega de fer aquest procés, que permet qued’un mateix tipus de cacau se n’obtinguin cen-tenars de varietats de xocolates, en funcióde la barreja d’ingredients abans comenta-da. El producte resultant (anomenat cobertu-ra, i que no és res més que xocolata en for-ma de petites pastilles) és el que arriba alsobradors, on serà treballat per confegir el pro-ducte final: teules, bombons, pastissos, xo-colata desfeta i un llarg etcètera.

Si el cacau que s’ha utilitzat per realitzaruna determinada cobertura procedeix d’unamateixa zona, es parla de xocolata d’origen,que habitualment té un gust més suau i és

més aromàtica. Tot i que el més habitual ésla combinació de cacaus de diferents pro-cedències, especialment en les grans empre-ses, perquè permet abaratir els costos.

SÒLID I LÍQUID«La xocolata és un sòlid que es transformaen líquid de seguida», comenta Michel Laline,que explica que aquest efecte el provoca lamantega de cacau. Això condiciona molt, amés, les condicions adequades per treballarla xocolata, un producte que se solidifica entres minuts: «La temperatura i la humitat hand’estar permanentment controlades», apuntaLaline. Tmbé s’han de seguir uns requisits pera l’òptima conservació i consum de la xoco-lata, molt sensible a la temperatura, la humi-tat i la transferència d’olors. Per això es reco-mana conservar-la en un lloc sec, apartat d’al-tres productes –alimentaris o no– que puguintransmetre olors, i a una temperatura d’entre16 i 18 graus –ideal també per al consum–.No és aconsellable tenir-la a la nevera, per-què es perd sabor i aroma. I si la tempera-tura és massa alta, la xocolata es torna tovai enganxosa, i si s’intenta tornar-la a la tempe-

ratura anterior, és possible que a la superfí-cie s’hi formin taques blanquinoses, provoca-des per l’afloració de la mantega de cacau.

La xocolata és un producte que s’associahabitualment amb les postres, però el seu úsno es limita a aquest apartat gastronòmic: elpa amb oli i xocolata ha estat un berenar ca-racterístic de moltes generacions; la picadaper a molts plats de peix porta de sempre xo-colata a Catalunya; i les últimes innovacionsxocolateres la combinen amb sal, i apostenpel seu ús en amanides –xocolata negra rat-llada amb escarola, vinagre de mòdena, for-matge parmesà, oli i sal, per exemple.

També evolucionen les postres a base dexocolata: a més de noves combinacions, s’a-consella, per exemple, usar xocolata blanca,i no negra o amb llet, per banyar-hi fruites,perquè l’acidesa de la fruita combina milloramb la dolçor de la xocolata blanca; en can-vi, la xocolata negra té un gust massa fort quetapa el de la fruita. L’assignatura pendent,segons Titus Ruiz, és trobar vins adequats percombinar amb la xocolata. Tot i que descar-ta el cava, perquè «el seu gust àcid dominael paladar i fa perdre gust a la xocolata».

8

11 12 13

9 10

4

5 6 7

Fotos:4Xocolates amb llet,blanca i negra, ambfruits secs.5Xocolata amb lletamb un 35% de ca-cau, una elaboraciómolt suau; a Madridagrada més la xoco-lata amb llet que aCatalunya.6Xocolata amb lletd’origen java, ambun 38% de cacau:és més aromàtica.7Pasta de cacau al100%: resulta massaamargant.8Xocolata negra ambun 56% de cacau:una de les més valo-rades pel seu gustintens; en algunspaïsos europeus,com a Bèlgica, novaloren tant la xoco-lata massa amarganti hi afegeixen sucre.9Xocolata negra d’ori-gen Grenade, ambun 60% de cacau;molt aromàtica i sa-borosa.10Xocolata negra ambun 77% de cacau; elmenor percentatgede mantega de ca-cau fa que resultimés aspra.11Xocolata amb sal,amb un gust sorpre-nent.12Una mica de pa amboli, xocolata escalfa-da i sal Maldon; unacombinacióexcel·lent.13Xocolata per beureelaborada d’una ma-nera ben senzilla: esdesfà la coberturade xocolata elegidaen un cassó i s’hiafegeix aigua o lletal gust.

Fill d’una família benestant madrilenya, es-tudia a l’Escola d’Arquitectura de Madrid,alterna les seves vacances estiuenquesentre la sierra i la platja de Sant Sebastià, fales pràctiques d’alferes a les milícies uni-versitàries, per casualitat, a Girona i, poc des-prés, amb la Montse, ja casats i esperant elprimer fill, decideixen instal·lar-se a la ciutatde Girona i començar l’aventura vital i la tas-ca professional». D’aquesta manera resumeixGabriel Mora la formació acadèmica i les cir-cumstàncies que van portar a les comarquesgironines l’arquitecte Manuel Martín Madrid(Madrid, 1938), que va obtenir el títol d’ar-quitecte el 1965 i que el 1969 es doctorava.Havia simultanejat els estudis amb treballscom a professor de dibuix en diversos cen-tres, dissenyant carpetes de discos i treballantamb diversos arquitectes. Entre 1966 i 1971va compartir despatx professional a Girona

amb el també arquitecte Lluís Sánchez-Cuen-ca, i des de llavors ha desenvolupat la sevacarrera en solitari. Entre 1970 i 1983 va com-pletar la seva formació acadèmica amb di-versos seminaris, cursos i un postgrau i haviatjat per Europa i els Estats Units per conèi-xer les obres d’Alvar Aalto, Le Courbusier,Louis Khan, Adolf Loos, Mies van der Rohe,James Stirling i Frank Lloyd Wright, entre d’al-tres. A més, el 1969 va posar en marxa l’Ofi-cina d’Informació Urbanística de la demar-cació de Girona del Col·legi Oficial d’Arqui-tectes de Catalunya, que va dirigir fins el 1972.

Aquestes dades estan extretes del volum dela col·lecció Inventaris d’Arquitectura quela demarcació de Girona del Col·legi d’Arqui-tectes ha dedicat a Manuel Martín, que ha de-senvolupat a les comarques gironines la ma-jor part de la seva carrera professional, en laqual destaquen les cases unifamiliars. Malgrat

això, Gabriel Mora apunta que «l’arquitectu-ra d’en Manolo Martín no es redueix a aques-tes cases cuidades i treballades de les comar-ques gironines. També ha construït moltes al-tres obres: habitatges col·lectius, fàbriques ooficines. Sobretot són destacables les dues es-coles públiques: la de Castellfollit de la Roca,un model d’integració en el paisatge, i l’esco-la de Fornells de la Selva, construïda en unbloc de formigó acolorit». Entre els edificisd’habitatges segurament més coneguts –al-menys pel seu emplaçament– de Manuel Mar-tín hi ha el «Sant Jordi», situat a la cantonadaentre l’Avinguda Jaume I i el carrer Eixime-nis de Girona, i un bloc per al carrer EmiliGrahit de la mateixa ciutat; però també n’haconstruït a Figueres, Girona, Begur, Llafranc...Igualment ha fet projectes per a empresesd’Olot, Flaçà i Cornellà del Terri, entre d’al-tres; el pavelló poliesportiu de Campllong; i

Cases vivesL’arquitecte Manuel Martín va néixer a Madrid però ha desenvolupat a les comarques gironinesla major part de la seva carrera professional, en la qual destaquen els habitatges unifamiliars.

TEXT: ALFONS PETIT


1

2 3

Reportatge


cases unifamiliars en diverses poblacions gi-ronines, com ara Girona, Empuriabrava, Ca-longe, Pals, Olot, Cadaqués, Santa Pau...

«La seva és una arquitectura pensada per al’home, una arquitectura generosa, entera-ment habitable, acollidora, feta des del com-promís honest i la íntegra consciència de lesrepercussions socials que té la pròpia feina».Bet Capdeferro descriu d’aquesta manera, alllibre d’Inventaris d’Arquitectura, una de lesprincipals característiques que, a parer seu,té l’obra de Manuel Martín. Però n’hi ha d’al-tres, que la mateixa Bet Capdeferro detalla enel volum. Pel que fa a les formes, apuntaque «en Manolo usa sovint en les seves obresles geometries més simples i elementals. (...)Són formes clares, molt rectilínies, essencial-ment abstractes, que es qualifiquen a travésdel treball sensitiu i subtil en el detall, en l’elec-ció dels materials i en la relació intensa que

estableixen amb l’entorn que les envolta. Tam-bé són sovint formes pensades per ser trans-formades i revestides amb l’entrada de la llumnatural, espais de sol».

L’obra de Manuel Martín ha anat evolucio-nant al llarg dels anys; tal com apunta GabrielMora, si en els seus primers projectes busca-va decididament la geometria abstracta, ins-pirada per l’atmosfera de l’anomenada Esco-la madrilenya d’arquitectura –De la Sota, Oiza,Corrales, Malezun–, «a poc a poc, però, el llen-guatge que ha impregnat aquestes cases esva contaminant per la influència de la cultu-ra que emanava de l’Escola de Barcelona ipregonava l’Oriol Bohigas, que va proposaruna versió catalana de les idees neorealistesitalianes». I encara distingeix una tercera faseen la creació de Martín: «El 1987, a la casa An-dreu de Girona, l’arquitecte torna a recupe-rar el llenguatge modern, en aquest cas ja molt

consolidat, tal com ell s’ha consolidat en lasocietat catalana. Un llenguatge mesurat enquè, crec, es troba molt bé, un llenguatgeen què l’abstracció és més equilibrada i l’obrarespira maduresa i elegància».

Bet Capdeferro analitza també la relació en-tre les obres de Manuel Martín i el paisatgede l’indret on s’instal.len: «La contundènciageomètrica de les obres construïdes va acom-panyada en el treball d’en Manolo d’una gransensibilitat envers el lloc que les acull».

I conclou que «parlar amb en Manolo ésobrir camí cap al futur, cap a tot el que po-dem imaginar, cap a tot el que, com a arqui-tectes, hem de millorar i fer possible. Com-parteixo el seu convenciment que l’única forçaessencial neix de l’estimació per les persones,per la feina ben feta, de l’estimació per la vida.Aquesta podria ser la vertadera naturalesade la bona arquitectrura».

45

6

7

8

10 11

9

Fotos:1Casa Josep Collde-carrera, a Olot(1989-1993).2Fàbrica tèxtil La Ar-tesana, a Olot (1972-1973).3Edifici d’oficines pera la factoria Callís, aCornellà del Terri(1980-1982). 4Edifici Sant Jordi, aGirona (1975-1980).Foto: Marc Martí.5Casa Ramon Pas-cual, a Calonge(1973-1974).6Escola d’EGB deCastellfollit de laRoca (1974).7Edifici d’habitatgesen línia a Begur(1989-1992).8Casa Enric Collde-carrera, a Olot(1981-1982).9Piscina oberta a laVall del Ridaura dela Casa Enric Coll-decarrera.10Casa Andreu, a Gi-rona (1987-1990).11Edifici d’habitatgesde protecció oficialal barri de SantaEugènia de Girona(1999-2000).

Establimentsantics


Dels primers temps de la fusteria Genísno se’n saben massa coses, però sí lessuficients per reconstruir la seva histò-ria, l’origen de la qual data de l’any 1885,quan Josep Genís i Vilanova, que havia nas-cut a Pau, es va instal·lar de fuster en un es-tret taller de no més de setanta metres qua-drats, al carrer de la Fruita de Castelló d’Em-púries. En aquell indret, on treballava desol a sol, es dedicava a la fusteria casolana.Feia portes i finestres, algun moble per a lallar, sobretot calaixeres, llits i taules de men-jador o cuina. A més, com que l’empresaestava situada molt a prop de l’església, elrector li encarregava feines per al temple. Defet, tots els bancs i els reclinatoris de la parrò-quia eren fets a Can Genís.

Es treballava artesanalment, a mà, perquèno hi havia maquinària. Les eines, molt ru-dimentàries, de vegades les fabricaven ellsmateixos. Una de les tasques dels fusters dellavors era la d’enterramorts. Les caixes de piper als cadàvers eren fetes pels Genís. Des-prés es folraven amb roba –tasca en la qualcol·laborava tota la família–.

DE LA FUSTA A L’ALUMINIJosep Genís i Vilanova es va casar amb Ma-ria Terradas i Sala. Van tenir sis fills: tres noiesi tres nois, un dels quals –l’hereu–, es va fercapellà. Va ser el segon, Martí Genís i Terra-das, qui va passar a dirigir el negoci l’any1935, després d’haver-hi començat a treba-llar el 1912, aprenent l’ofici. Com que l’em-presa en aquells temps no era gaire rendible,la compaginava amb altres feines, com lad’acomodador de cinema i la de cambrer.

Durant la Guerra Civil van anar aguantantcom van poder, tot i que no van tancar mailes portes. A la postguerra es va reactivar elnegoci, i llavors els Genís tenien a sou doso tres operaris. Es va començar a treballaramb una màquina marca Universal, que ser-via una mica per a tot: foradava, aplanava,fressava, etc...

El fill de Martí Genís, Josep Genís i Dal-mau, va aprendre l’ofici de fuster i, a la ve-gada, estudiava i feia de músic. Compagina-va les dues feines, però com que a la fuste-

ria hi havia molts encàrrecs, als anys seixantava deixar la música de mica en mica peracabar dedicant-se només al negoci de lafamília. Llavors la confecció dels mobles jacomençava a canviar: les màquines ja tenenun paper fonamental en el treball. A Can Ge-nís n’incorporen de noves i fan feines per lescases, però sense deixar de ser un petit ta-ller. Amb l’inici del turisme la feina de l’em-presa continuava igual: Josep Genís i Dalmaucontinuava fent de músic i com que estavaa la fusteria tot sol, per la mort del seu pare,no tenia gaires clients. Quan va deixar la mú-sica i només es va dedicar a la fusteria, laclientela va augmentar, gràcies a l’ajuda delseu fill, Martí Genís i Noguer i també d’untreballador a sou.

Josep Genís i Dalmau havia quedat vidu ies va tornar a casar. Un dels fills d’aquestsegon matrimoni, Josep Maria Genís i Ca-net, és qui agafa el relleu de l’empresa, quel’any passat es va traslladar des del carrerde la Fruita al polígon industrial El Pla, tam-bé a Castelló d’Empúries. La fusteria ja feiatemps que estava tota mecanitzada i, des del’any 2000, aproximadament, s’havia començata treballar amb material d’alumini.

Actualment treballen tant per a empresesde construcció com per a cases particulars.Josep Maria Genís i Canet està casat amb FinaMontoliu i Juanola. Tenen dos fills: Albert, de17 anys, i Anna, de 14, que no se sap si vol-dran continuar amb el negoci, que ara ha so-brepassat els cent vint anys d’existència.

Fusteria GenísCastellód’Empúries

La fusteria va començar essent un petit taller al carrer de laFruita, on fins i tot es feien taüts; ara es troba al polígon El Pla,convertida en una gran indústria dedicada a la fusta i l’alumini.

Història

La fusteria co-mença com unpetit taller alcarrer de laFruita de Caste-lló d’Empúries.Durant molt detemps es por-ten a terme lesfeines pròpiesde l’ofici: repa-rar portes i fi-nestres, fer mo-bles i les tas-quesd’enterramorts.Durant algunsanys l’empresafunciona a mit-ges perquè undels propietarisla compaginaamb l’ofici demúsic, peròdesprés torna aagafar moltaempenta. Araestà situada alpolígon El Pla.

Origen1885.FundadorJosep Genís iVilanova.Propietariactual Josep MariaGenís i Canet.TreballadorsSis.ActivitatFabricació demobiliari, tas-ques amb fustai amb alumini.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Continuem el recorregut per Sant Estevede Guialbes a l’església d’aquest nuclique forma part del terme municipal deVilademuls, al Pla de l’Estany. Es tracta d’untemple d’origen romànic, si bé ha estat objec-te de posteriors modificacions. Tot i això, esconserven elements del romànic original, comara la portada i almenys una part de la torredel campanar, de planta quadrada. Tal i coms’explica a la pàgina a Internet de l’Ajunta-ment de Vilademuls, «l’estructura antiga esmanté fins a uns 10 metres d’alçària; al da-munt fou construït un pis molt més modernque té una obertura d’arc a cada costat i uncoronament de merlets decoratius dels seglesXVII i XVIII. Els dos sectors es distingeixenamb claredat per la diferència d’aparells. Pro-bablement aquesta torre és una mica mésantiga que l’església, potser de cap a la fidel segle XII o la primera meitat del XIII». Eltemple és un edifici de marcada simplicitatestructural, que va ser objecte de profundestransformacions al segle XVIII. S’hi guardala urna amb les relíquies de Sant Mer.

Al marge de l’església, un dels grans atrac-tius de Sant Esteve de Guialbes és passejarpels seus carrers i observar les cases pairalsque donen un aire distingit al nucli. N’hi ha

algunes que presenten algunes característi-ques històriques o constructives prou signi-ficatives, i que resumim seguint les indica-cions de l’Ajuntament de Vilademuls.

– Can Pagès: Casa pairal antiga als aforesdel poble, restaurada amb molt de gust i con-vertida en casa de colònies.

– Can Fort: Casa pairal de la família Fort.Correspon als segles XVI i XVII. Els seus se-nyors gaudien del privilegi de ciutadans hon-rats de Barcelona i de tomba familiar dintrel’església parroquial. Són notables la portada

de la casa, formada per grans dovelles de migpunt i, al costat, un doble arc de pedra pica-da per al pas públic.

– Can Vidal: Una altra casa pairal molt an-tiga: s’hi guarden pergamins del segle XII i se-gurament el nucli primitiu era també d’aques-ta època, però l’edifici actual és més recent,dels segles XVI-XVII. La portada principal ésmajestuosament dovellada i al costat hi ha eltípic pou de les cases de pagès antigues.

Un altre element interessant de Sant Este-ve de Guialbes és un monòlit de pedra sor-

renca vermellosa, que sobresurt aproxima-dament un metre i és emmotllurat a l’estil clàs-sic romà. Situat a l’entrada del nucli, podriaser una peça de l’antiga Villa Octaviano fun-dada per un colonitzador romà. I també l’ora-tori de Can Vidal, un obelisc antigament si-tuat a la plaça del Lledoner, propietat de canVidal, a l’entom del qual els veïns es reuniena l’estiu per prendre la fresca, parlar i fins itot resar el rosari. L’any 1936 va ser destruït,i el 1939 va ser reconstruït no a la mateixaplaça, sinó més a prop de la casa.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 19de març de 2006

Un aire distingitUna església d’origen romànic i cases pairals amb molta història completen els atractius del nucli.

Sant Esteve de Guialbes (i II)

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deVilademuls.972 56 02 04 www.vilade-muls.com

JOS

EP

M. B

AR

TOM

EU

JOS

EP

M. B

AR

TOM

EU

La Mosca de GironaSigues original, fes-la volar i gaudeix d’ella,

amb intensitat portant-la al teu vehicle.

A la venda les miraculoses mosques de Sant Narcís en color

Potser perquè no eren temps d’abundància, peròuna de les coses que més escoltava jo de nenera que «amb les coses de menjar no s’hi juga».Cal veure com han canviat els temps... Els temps;jo, no. Jo continuo pensant que amb les coses demenjar és millor no jugar-hi, com continuo creientque una cosa és jugar a les cuinetes de nen i unaaltra continuar-ho fent quan s’està al capdavant d’unrestaurant obert al públic. Crec, també, que la cui-na no és un espectacle: l’únic espectacle aprecia-ble derivat de la cuina ha de ser el resultat final,el plat que arriba al comensal. D’acord: en un restau-rant hi ha més espectacles. Un, evidentment, els co-mensals. Un altre, magnífic quan es representa bé,l’actuació d’un maître professional i expert que aca-ba un plat davant del client. No oblido el del ser-vei del vi. Però tots ells tenen com a objectiu real-çar l’espectacle principal: els plats que arriben a lestaules. Per això mai no m’han agradat els restau-rants que distreuen l’atenció del comensal ambactuacions musicals, llums tènues i altres.

Tampoc no crec que la cuina sigui una compe-tició. Mai, en ja més d’un quart de segle de dedi-cació a aquestes tasques d’explicar coses gastro-nòmiques, he estat partidari de puntuar un plat: elmenjar no es puntua. Emociona o no, senzillament.Entenc que a les guies calgui establir una classifi-cació que implica una qualificació; en els altrescasos, i sempre respectant el criteri dels altres, noveig la necessitat de «donar la nota».

Més coses: alguns de vostès potser recordin aquellsminiespais televisius, de fa força anys, anomenatsManos mágicas en els quals es pretenia explicarcom es feien alguns trucs de màgia. Lògicament,cap espectador aprenia a fer-los... però els havienestripat, havien eliminat la màgia de la màgia.

Ara està passant el mateix amb la cuina. I la cui-na també té la seva màgia, que coneixen els pro-fessionals i que per al profà es manté en aquestmisteri que genera admiració cap a l’artista. És pos-sible, i fins i tot segurament convenient, donar les

claus dels plats que anomenem «de repertori»; peròsi a la cuina batejada com «d’autor» la despullemd’aquest halo de misteri..., cap teleespectador noaprendrà a fer aquest plat; i el que han fet és es-tripar-lo: ja no té misteri, ja ha perdut encant.

Les coses, quan perden el seu encant, deixend’emocionar. Sempre he detestat els que, davantd’un esplèndid bacallà al pil-pil, el primer que fanés comparar-lo, i sempre a pitjor, amb un altreque han menjat en un altre lloc. Un dubta moltsincerament que aquesta gent sigui capaç de gau-dir del menjar... ni de tantes coses bones de la vida;és una veritat més profunda del que sembla que lescomparacions són odioses. Certament, el gurmet téels seus punts de referència que li permeten jutjari valorar un plat; però el que li importa és si, al fi-nal, aquest plat l’ha emocionat o no.

Em sembla absurda la filosofia d’«això ho potfer qualsevol». No és veritat. No es pot ensenyar altacuina, i menys cuina amb tocs personals, que sónpropis de cadascú, en unes hores, en dos dies. I,si es pot... on queden els xefs als quals ha portatanys d’aprenentatge arribar on són? No tinc capdubte que qualsevol és capaç de fer el dinar, peròcuinar... això és una altra cosa. Artesania, art, cièn-cia, pràctica... tot això, i més; és ociós discutir siés una cosa o una altra.

Reduir la cuina a un simple espectacle mediàticem sembla una bestiesa. Sóc conscient que en aques-ta trasbalsada societat en la qual vivim no ets nin-gú si no ets contínuament als mitjans, sobretot ala televisió. Avui és famós qui surt als mitjans, enlloc de sortir als mitjans perquè t’has guanyat lafama amb la teva feina. Quin contrasentit. Els ano-menem «mitjans»... i s’han convertit en un fi. Quèvolen que els digui: prefereixo aquestes personesper a les quals el fi és, senzillament, l’obra ben feta.També, és clar, a la cuina. En aquesta cuina queés capaç d’emocionar, que no és art fugaç perquèes manté en la memòria.

L’altra... doncs això: cuina mediàtica.

Cuina mediàticaCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Les medalles i fulles d’or ob-tingudes pels vins de l’Em-pordà en el recentment celebratConcurs de Vins i Caves de Cata-lunya són les següents: Flores-ta i Puntils en blancs joves del2005; Joncària 2005 en vins dela varietat Chardonnay sense fus-ta; Rigau Ros Chardonnay envins fermentats en fusta; Sinolsnegre 2005 en vins joves sensecriança; Clos Floresta 2001, MasVida 2001 i Rhodes 2002 en ne-gres amb criança en fusta; Frei-xa Rigau Chardonnay Brut Na-ture en caves; i Masia Pairal deCan Carreras i Garnatxa Roja envins dolços. Els mateixos vins il’Amat rosat 2005 també han es-tat guardonats amb les Fullesd’Or de Girona, reservades alsvins elaborats a les nostres co-marques.

Considerem les Medalles d’Ormolt meritòries, ja que els vinsgironins han competit amb elsmillors de les denominacionsd’origen de Catalunya.

Girovi 2006

El vi

MAS BATLLER e s t a u r a n t

La nostra gran sala pot acollir còmodament fins a 150 persones perals vostres:

• Congressos

• Reunions

• Àpats d’empresa

• Banquets de noces

• Batejos

• Comunions

• Celebracions familiars

Gran Sala de banquets

Carretera dels Àngels km 0,217241 La Creueta - Quart - GIRONA

Tel. 972 469 866 - Fax. 972 469 855www.masbatlle.com - [email protected]

A menys de 5 minuts del Centre deGirona, en una masia del segle XVII,magníficament restaurada, el Res-taurant Mas Batlle posa a la vostradisposició unes instal·lacions total-ment renovades.

Oferim una cuina moderna amb arrelstradicionals. Una cuina del país po-sada al dia, amb propostes diàries demercat i utilitzant els millors productesde la nostra terra.

Tan segur com el fajol a Olot». Els clàs-sics quadres de l’Escola d’Olot, com éssabut, s’adornen amb uns bonics campsflorits de color groc –si bé també hi ha unfajol de color blanc–. Es tracta dels campsde fajol, un cultiu característic de la Garrot-xa, que actualment forma part dels produc-tes de la «cuina volcànica». A més, en aques-ta comarca no s’ha perdut –i de fet s’ha re-vitalitzat– l’ús d’aquest producte, presentatsobretot en forma de farinetes dolces. Aques-tes es presenten en forma d’una barra tovade color grisenc, que es talla a llesques, s’en-farina i es fregeix, posant-hi sucre al damunt.També se’n poden fer cremes, creps, gale-tes, coques, etc.. En la primera fira del fajolcelebrada a Batet de la Serra, a la Garrotxa(febrer del 2006), es varen poder veure al-gunes d’aquestes possibilitats.

Abans el fajol era un cultiu molt més ex-tens, no solament a les àrees de muntanya–com la Vall d’Aran, on se’n feia el Hariat demorisco, o farinetes–, sinó que n’he localit-zat, per informacions orals amb pagesos moltgrans, fins i tot al Gironès i la Selva.

El nom gascó-aranes de morisco ens recordael nom francès d’aquesta planta, blé sarrazin,si bé també se’n diu blé noir (blat negre). Ales valls occitanes era un cultiu corrent, aixícom a Bretanya: de fet, les veritables crepsbretones es feien amb aquest «cereal» (que noho és ben bé). En espanyol s’anomena al-

forfón –nom d’origen àrab– o trigo sarrace-no (agafat del francès), mentre que en alglèsés buckewheat, buchweisen en alemany i kas-ha (farina torrada) en rus i altres idiomes es-laus. En italià és fagopiro.

UN CEREAL QUE NO HO ÉSDe fet l’origen d’aquesta planta poligonàcia(Fagopyrum esculentum), que sense ser uncereal es comporta com si ho fos, és Sibèriai Manxúria. Es troba àmpliament cultivada ala Xina, el Japó, Rússia, Ucraïna, Polònia, elspaïsos balcànics, els Estats Units i el Canadà.A l’Europa occidental es va difondre a partirdel segle XVI.

En les cuines i pastisseries dels països es-mentats hi és ben present: al Japó se’n fanfideus (soba), a Rússia uns creps, els blinis,amb què tradicionalment se serveix el ca-viar, així com sopes. Als països balcànics –Sèr-bia, Montenegro, etc...–, les farinetes de fa-

jol acompanyen plats de carn, com el pollastrea la cassola o bé se serveixen, per esmorzaro berenar, amb mantega, llet o iogurt.

Aquí el fajol és consumit pels vegetarians,ja que li atribueixen totes les virtuts: combatel colesterol, les malalties cardiovasculars i ésconsiderat el rei de la proteïna vegetal. Col·la-teralment, té una altra virtut: en surt una melconsiderada excel·lent. Com sol ser corrent,la gent d’aquest entorn –molt cosmopolites–solen ignorar que el fajol es produeix aCatalunya, com ho ignoren els espanyols oels bascos: així, Karlos Arguiñano, que en par-la en un llibre seu, l’atribueix només a «di-versos països europeus». Ens proposa unarecepta de Blinis de farina de fajol amb po-llastre fumat i caviar, inspirat en la cuina rus-sa. A Olot cal destacar les receptes dels res-taurants de la cuina volcànica, així com l’úsrefinat i posat al dia que en fan al restaurantLes Cols.

Gastronomia


És un cultiu característic de la Garrotxa, que s’està recuperant ique figura entre els productes de l’anomenada «cuina volcànica».

JaumeFàbrega

El fajol

L es farinetes han estat bàsiques en l’ali-mentació tradicional. Poden ser de blat,de blat de moro, de guixes o de fajol,el mateix producte amb el qual a Rússiafan els blinis per al caviar. Aquestes farine-tes són típiques de la Garrotxa.

ElaboracióPoseu una perola al foc amb aigua i un polsde sal i tireu-hi la farina de fajol, i aneu-horemenant fins que quedi una massa no gai-re clara i cuita, d’un color gris. Deixeu-larefredar. Doneu-hi forma de braç o barrade pa, pastant-la, o poseu-la en un motlle

rectangular. Talleu-la a llesques (com detorradetes de Santa Teresa), fregiu-les i en-sucreu-les.

NotesUn esmorzar, berenar o postres típiques deles àvies de la Garrotxa. També es poden

servir amb sucre candi o mel i fregir en llard.– La massa per a les farinetes a Olot i a ve-gades Banyoles ja es ven preparada per ala seva elaboració.– S’hi pot afegir farina de blat. – Una altra forma d’elaboració passa per bar-rejar la farina en una conca amb mig litred’aigua i una mica de sal, afegint-hi mésaigua i coent-ho a foc molt baix o al banymaria.– Amb la farina de fajol també es podenelaborar coques i altres pastissos. Tambéhi ha farinetes salades, com les esmentadesabans i, com hem explicat , crespells o creps.

Ingredients

● Un quart de qui-lo de farina de fa-jol.

● 1 litre d’aigua.● 1 pols de sal.● Oli.● Sucre

Farinetes de fajolLa recepta

Sega tradicional. La collita del fajol, durant la festa que es dedica a aquest producte a les Preses, a la Garrotxa.

Amb la inauguració, diumenge passat,d’una nova temporada de la Fórmula 1–amb victòria del vigent campió mun-dial, el jove asturià Fernando Alonso–, l’au-tomobilisme torna a assolir la màxima expec-tació mediàtica, convertit ja en el segon es-port de masses més seguit, rere el futbol. Avuies torna a córrer a Malàisia, i durant els pro-pers mesos la periodicitat d’aquestes cursesarreu del món serà quinzenal, alternant-se,per les retransmissions televisives sobretot,amb la competició motociclista, que igual-ment obre el seu nou curs aquests dies.

Així, seran divuit els grans premis a dispu-tar durant aquesta temporada de F1, amb al-gunes novetats en el calendari: el primer s’ha-via d’haver disputat a Melbourne, però lacoincidència amb els Jocs de la Commonwe-alth va fer que els organitzadors demanessinel canvi, amb l’ajornament fins a primersd’abril; Bèlgica deixa de fer-ne; Alemanya enconvoca dos; i el primer que es disputarà alvell continent serà com ja és tradicional el deSan Marino, al mític circuit d’Imola; el GranPremi d’Espanya tornarà a celebrar-se a Ca-talunya, el proper 14 de maig.

Un fenomen social com aquest, doncs, nopodia romandre al marge del món del col·lec-cionisme. En aquest apartat particular, a més,els objectes de col·lecció no se centren no-més en el paper imprès, sinó que una bonapart de les peces que capten l’interès dels afi-cionats corresponen a allò que en diem de«volum», com tota mena de figuretes, repro-duccions de cotxes, modelisme i maquetis-me, gorres de marques i d’escuderies, ban-deres, escuts, i una gran varietat de símbols.

Les targetes postals, el vehicle de comuni-cació i de publicitat més estès encara avui dia,però gairebé imprescindible al voltant de centanys enrere, ens monstren a travès d’algunescol·leccions –com una de les que reproduïm,francesa, dels antecedents de l’automòbil– elsprimers vehicles a motor. El primer model vaaparèixer al país veí cap a l’any 1890, amb laintroducció de l’invent de l’alemany GottliebDaimler, pare del motor a base de petroli. Jaanteriorment, els francesos Bollée, De Dion iBoston havien experimentat des de l’any 1875uns vehicles a vapor anomenats «locomotivesroutières», o «locomobiles». Posteriorment, arri-barien els tricicles a petroli, i definitivamentels cotxes de quatre rodes, amb una configu-ració estàndar que ha anat evolucionant.

FANGIO EN ACCIÓUna altra de les targetes que reproduim mos-tra l’històric campió mundial argentí Juan Ma-nuel Fangio –recentment superat en el seurècord de campionats per l’alemany Micha-el Schumacher–, quan el 28 d’octubre del1951 va guanyar el II Gran Premi d’Espa-nya, XI Gran Premi de la Peña Rhin, dispu-tat al circuit barceloní de Pedralbes. Aquelltriomf, amb el seu mític Alfa Romeo P159,ajudaria Fangio a conquerir la primera de lesseves cinc corones mundials.

Una altra postal, aquesta més antiga, mos-tra la cursa corresponent a la Copa Catalunyade l’any 1910, guanyada pel pilot Goux al vo-lant d’un Lion Peugeot, lubrificat amb els olisVacuum Mobiloil, marca que va encarregarunes edicions extraordinàries de targetes pera la promoció de l’esdeveniment.

Pel que fa al material sobre paper, molt mésfàcil de cercar pels aficionats al motor, les pos-sibilitats són abundants, com ara tot allò rela-cionat amb la publicitat, com làmines, etique-tes, revistes, fulletons de marques, reproduc-ció d’autògrafs de campions, fotografies i tar-getes de tot tipus de vehicles, fotos de cotxes

de curses, de circuits exteriors i de tancats; decarts, etc.... A més, se celebren diferents firesde l’automòbil i hi ha museus dedicats a lamatèria –com el gironí de la família Claret, aSils, importantíssim; o el de les grans marques,d’entre ells el Daimler-Benz, ubicat a Stuttgart(Alemanya), amb més de 120 models antics ioriginals–.

UNA COL·LECCCIÓ DIFÍCIL DE TROBARUna col·lecció molt maca, i hores d’ara difí-cil de trobar, és l’editada per Reial AutomòbilClub de Catalunya (RACC) a principis del se-gle passat; dues sèries que conformen un

tot0al de trenta exemplars, tots ells mos-trant diferents itineraris d’excursions en au-tomòbil, trajectes numerats, comarcals, in-feriors als 200 quilòmetres.

A l’anvers de les targetes s’hi mostra el mapacorresponent i al revers s’hi pot veure el re-corregut, els pobles de la ruta, els quilòme-tres, i la publicitat, tant de models de cot-xes com l’autòcton Hispano Suiza; un de lamarca Studebaker; la «gasolina PPP», de Pe-troleos Porto-Pi; diversos balnearis i hotelsde moda; i algunes normes de seguretat vial,així com consells per a una conducció se-gura.

Col.leccionisme


El circ del motor

XavierRomero

L’inici d’una nova temporada de la Fórmula 1 fa tornar l’expectació mediàtica per l’automobilisme.

www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

L ’anorèxia nerviosa, o anorèxia mental, ésun dels problemes greus que va en aug-ment. És potser l’única malaltia mental quepot matar. Pot començar per l’obsessió pel pes,però no es pot deduir que es produeix no-més per això. La gran majoria de les adoles-cents intenten combatre els quilos de més ino totes cauen en l’anorèxia. No es pot ne-gar, d’altra banda, que els trastorns de la con-ducta alimentària estan a l’ordre del dia. Pot-ser la pressió social per aprimar-se i la publi-citat de dietes ha anat creant en les adolescentsla idea que un cos plenet és una mena decàstig. Però continua sense explicar-se el per-què de l’interès per aprimar-se es passa a lamalaltia mental que va fins i tot en contradels instints. Perquè qui la pateix perd la ganacom si esborrés l’instint de supervivència.

En definitiva, l’anorèxia podríem definir-lacom aquesta situació en la qual havent-hi lescondicions fisiològiques per tenir gana, no esprodueix la conducta de menjar. El factor cul-tural sobrepassa el fisiològic. És com si el cen-tre de regulació de la gana estigués desplaçat.

Encara que no és un mal exclusivament fe-mení, la proporció és molt més gran en la dona.Per cada deu dones que emmalalteixen, lapateix només un noi. Hi ha qui sosté que aquestdesequilibri es deu al fet que la maduraciósexual de la dona és molt més brusca. I tam-bé que la societat és molt més permissiva ambels homes.

No són pocs els especialistes que conside-ren que l’anorèxia és realment la manifesta-ció de problemes previs i aliens al comporta-ment alimentari. Podria ser fins i tot una for-ma de rebel·lia ja que un altre dels componentsde l’anorèxia és el temor a madurar. L’anorè-xica no vol ser més gran, es refugia en la sevaedat. De fet, les modernes tendències psico-lògiques comencen a considerar l’anorèxiano com un trastorn en si mateix, sinó comuna conseqüència d’alteracions anteriors.

És un trastorn de la gana, tenint en compteque aquest concepte és molt més ampli queel fet de menjar. Com diu el professor LópezIbor, hi ha també el ritual del menjar i tot elque això comporta. La família tradicional men-ja junta, i consumeix el que la mestressa decasa tradicional ha elaborat per a tothom. Enun cas d’anorèxia, la primera ruptura és aquí.No menja amb tothom, busca disculpes, hofa més tard o diu això de «ja m’ho preparojo»; o «busco alguna cosa a la nevera..». Endefinitiva, hi batega el trencament amb el con-cepte de família «de sempre».

LES ANORÈXIQUESEls especialistes diuen que respon a una per-sonalitat molt característica. És insegura i in-decisa; no té confiança en ella mateixa; té moltpoca habilitat per relacionar-se, com si fos d’unatimidesa excessiva... En aquest ambient, co-mença l’obsessió pel pes. Vol aprimar-se cos-ti el que costi i vol posar a prova la seva forçade voluntat. Veu els altres com gent descui-dada, que abandona la seva figura i la sevaimatge. Una altra característica és que té unaactivitat constant. No s’atura ni un segon. Finsi tot és capaç d’estar-se molt de temps estu-

diant a la nit i no sentir fatiga, ni son. Aques-ta activitat sol cridar l’atenció, perquè no con-corda amb la seva aparença física, que acabasent d’extrem aprimament. Un altre detall sig-nificatiu és que no volen ser adultes. Arriba atant el menyspreu per ella mateixa que, per nodestacar en el que destacava –normalment bri-llant en algun aspecte intel·lectual– ho des-trueix. I pot passar de grans èxits a estrepito-sos fracassos. Té molt poca o nul·la informa-ció sobre aspectes sexuals, que considera unacosa bruta i aberrant.

Li ha de cridar l’atenció: Si observa actitudsd’aïllament, de tristesa, i malgrat això, aug-menta el temps d’estudi i de fer moltes coses;si hi ha canvis en els hàbits alimentaris (men-jar a part o viure amb la taula de calories a lamà); si augmenta de manera exagerada l’exer-cici físic només per perdre pes; si es queixadel seu aspecte físic o d’alguna part del seucos (sobretot, malucs i cuixes); si observa unaactitud «estranya» i un canvi de caràcter; si vo-mita amb freqüència o utilitza laxants o diürè-tics només per perdre pes.

POSSIBLES SOLUCIONSCom a solució primera, una informació i unaeducació sanitària suficients. Insistir que es potestar prim, però no desnodrit; i que es potaconseguir una imatge correcta sense avassa-llar les normes dietètiques. I convèncer-se quecadascú té el seu biotip. En definitiva, ser cons-cient que la figura no ho és tot.

Els factors socials que poden influir enl’anorèxia estan perfectament estructurats enles conclusions i recomanacions de l’informede la ponència que va estudiar aquests pro-

blemes al Senat es-panyol. Per exem-ple: la cultura del’èxit; l’exaltació i elculte al cos; la jo-ventut ha passat deser una etapa de lavida a ser un valorque al qual se li retculte; com a conse-qüència es creen is’imposen models opatrons sociocultu-rals que van en de-triment dels que lafamília i l’escola po-den oferir; la famí-lia s’ha transformat,no té temps d’edu-car i delega en l’es-cola, que no pot do-nar resposta a totsels conflictes (sesap, però, que elprofessor és quiexerceix o pot exer-cir més i millor in-fluència contral’anorèxia); una partimportant de la jo-ventut no ha aprèsa assumir responsa-bilitats ni a afrontar

contrarietats per la qual cosa es generen si-tuacions de baixa autoestima, falta d’identitati no acceptació d’ells mateixos; hi ha un des-coneixement gran de conceptes bàsics de nu-trició entre la joventut, així com falta d’hàbitsalimentaris saludables; la profusió de missat-ges sobre dietes enganyoses i absurdes; les ca-ses de moda proposen models autènticamentanorèxiques; els gimnasos i acadèmies de ballmoltes vegades no tenen assessorament tècnicsuficient.

Després d’aquest resum de les considera-cions socials, el Senat proposa mesures que,evidentment, no es compleixen: que el pes italla no serveixin de criteri per acceptar oacomiadar algú d’una feina; que els creatiuspublicitaris i de moda no utilitzin la imatgede dona amb un pes inferior a uns límits sa-ludables; que els menors de 18 anys no exhi-beixin roba per a adults en passarel·les i re-portatges gràfics; evitar l’aparició de dietesen publicacions i programes destinats a me-nors de 18 anys; promoure campanyes de pre-venció dirigides a joves sobre la importànciad’una alimentació adequada; que es facin es-tudis sobre la qualitat de l’alimentació en lapoblació espanyola, que s’estableixi un estu-di epidemiològic sobre anorèxia i bulímia i quees faci un estudi antropomètric dels espan-yols com a base per a una normalització i es-tandardització de les talles; que l’educacióper a la salut sigui una prioritat en els plansde formació del professorat; els mitjans decomunicació s’han d’esforçar, especialment rà-dio i TV, per promoure que no sigui tan im-portant l’aspecte extern com la intel·ligència,l’enginy, l’esforç o la cultura.

Salut


RamónSánchezOcaña

Molts especialistes diuen que és una manifestació de problemes aliens al comportament alimentari.

Contra l’anorèxia

MA

RTI

FE

RR

ER

El negre és «chic»París vesteix la propera temporada d’aquest to: sol, combinat o en contrast amb teixits metal·litzats.


Andrew Gn

Lie Sang Bong

Balmain

Gaspard Yurkievich Issey MIyakeViktor & RolfJuan Pedro López

Yves Saint Laurent

John Galliano Christian Lacroix

ANNA ESTARTÚS

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/ Pare Maria Claret, 14, 2on 2a - 17002 GIRONA

C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86 86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS

Tendencies


Kenzo

Riccardo Tisci per a GivenchyRochasMarithe & François Girbaud

Stella McCartney

Guy Laroche

Junya Watanabe

Patrick Robinson per a Paco Rabanne

PACK ELÈCTRIC 2006

SOMIER ELÈCTRICTARDOR

MATALÀS BURDEOSLÀTEX 2000

OFERTA LLANÇAMENT

999 €MIDES 90x190x15 cm

C/ Rutlla, 11 – Tel. 972 20 34 23 – GIRONA

Christina Rosenvinge tanca amb Conti-nental 62, el seu nou disc, una trilo-gia en la qual ha reflectit el nou camícreatiu que ha obert a Nova York, on haviscut cinc anys. «M’intoxicaria si no bol-qués les meves emocions en cançons», diula cantant. Encara que no ho sembli pel seuaspecte delicat i fràgil, Christina Rosenvin-ge ja fa 25 anys que és en el món de la mú-sica, en el qual es va iniciar als 15 en un grupmod en plena movida madrilenya i en el qualva seguir amb altres propostes de pop méscomercial amb el duo Alex i Christina o dela mà de Christina y Los Subterráneos

El 1997 i el 1998 va editar els seus dosprimers discos en solitari, Cerrado i Floresrotas, amb els quals va començar a endin-sar-se en un camí més personal i intimistaque encara continua explorant. «He intentatdeixar d’assemblar-me al que m’agrada i dedefinir un estil propi. En aquest disc ho heaconseguit», explica Christina Rosenvinge so-bre el seu nou treball discogràfic, que por-ta el nom del vol que uneix Nova York, laciutat a la qual es va traslladar el 1999, i Ma-drid, la ciutat a la qual ha tornat.

Diu que aquest viatge ha estat artísticament«un alliberament», cosa que sempre comporta«haver de començar alguna cosa nova, queabans no existia». «Ha estat una segona opor-tunitat per construir alguna cosa nova. Cre-

ativament ha obertun camí per a mi»,afegeix.

Després d’actuara Nova York durantuns mesos, el 2001hi va gravar Frozenpool, que es va edi-tar als EUA i Japóperò no a Espanya;el 2002 Foreignland, en un formatde disc-llibre alcostat d’imatges dela seva parella, RayLoriga, i ara, ja detornada a Espanya,aquest Continental62, que també hail·lustrat l’escriptori cineasta. «Els tresdiscos segueixen elmateix esquema,avancen pel mateixcamí i tenen la ma-teixa banda» –en laqual figuren músicscom Steve Shelley,Lee Ranaldo, TimFoljahn o JeremyWilms, que formenpart de grups comSonic Youth, Twodollar guitar o Chin

Chin–, però són producte de diferents mo-ments vitals: «El primer era més melancòlic,el segon més experimental i aquest tercerés un disc més meditat».

De família danesa, Christina Rosenvingetorna a combinar cançons en anglès i en cas-tellà, encara que musicalment les seves re-ferències estan cada vegada més ancoradesen el món anglosaxó: «No tinc res inherent-ment llatí, em queda més lluny que l’anglo-saxó. Seria més fals intentar connectar ambel sud que amb el nord», explica.

Assegura que la seva música és «una pro-posta de pop adult, reflexiu» que no és «pera un consum ràpid, ni per a divertiment, niper a evasió». «Per a mi la música és, abansque res, una necessitat personal, és una ma-nera de bolcar emocions que, si deixés a dins,m’intoxicarien», assegura aquesta cantant quediu reflectir-se «totalment» en el seu treball.

Explica que «tots els dies» s’asseu «una horao dues» amb el piano, la guitarra o el paperper compondre, un procés que descriu així:«És com si estigués bussejant en alta mar, bus-cant un tresor amagat. En aquests momentstota la resta desapareix». Utilitza «un cincper cent de les idees» que sorgeixen en aquestprocés, «les que em semblen més originals icreatives». «Escriure la música és un procésmés sensorial, escriure lletres és més dolo-rós», confessa Rosenvinge.

Música


Un nou camí

creatiuLa cantant i compositora d’origen danès Christina Rosenvinge

tanca amb «Continental 62» i el seu retorn a l’Estat espanyol unatrilogia que va iniciar l’any 1999, quan va marxar a Nova York.

Bandes sonores

Novetats

JarheadThomas NewmanDecca-UMG

Thomas Newmanha creat un estilinconfusible, ori-ginal, i que el di-ferencia de la res-ta de composi-tors. Encara quepugui semblarque fa un ús rei-teratiu de la ma-teixa fórmula so-nora, el músic l’ha

anat perfecionant i en cada nou score hi introdueixpetites novetats, ja sigui de tipus melòdic o ins-trumental. En la seva tercera col·laboració ambel director Sam Mendes, després d’American Be-auty i Camino a la perdición, el músic ha deixat debanda el seu vessant melòdic i aposta pel més ex-perimental. A través de passatges més rítmicsintenta accentuar la sensació de caos i desordreque viuen els marines protagonistes. També hacreat temes atmosfèrics o ambientals per reflec-tir la seva sensació de soledat. Completen el sound-track cançons de Tom Waits, Public Enemy, T-Rexi Bobby McFerrin, de qui recupera el seu clàssicDon’t worry, be happy. Lluís Poch

Celia Flores: «Celia Flores»

Celia Flores, la filla menor de Pepa Flores, Mari-sol, i d’Antonio Gades, debuta en el món de la mú-sica amb un disc de flamenc pop que porta el seumateix nom i amb el qual aquesta jove malaguen-ya emprèn una carrera amb la qual pretén, diu,«gaudir». Celia Flores és la segona de les tres fi-lles de Pepa Flores i Antonio Gades que emprènuna carrera artística, després que la seva germa-na gran, María Esteve, es decantés per ser actriu.Als seus 24 anys, Celia Flores ha deixat de cantarper a ella mateixa per buscar públic. I ho fa ambun primer disc que ha dirigit Paco Ortega.

Nach: «Ars Magna/Miradas»El raper alacantí Nach, amb nou disc al carrer, eldoble Ars Magna/Miradas, considera que el hip hopés «més variat» que la cançó protesta, encara quecoincideix amb els cantautors en el fet que «totsdos diem les coses clares». Nach és Ignacio For-nés, un recitador d’Alacant de 30 anys que rimades dels 17, que va debutar amb En la brevedadde los días, i que l’últim any ha guanyat populari-tat per ser l’autor del tema que sona en la promo-ció de la Lliga ACB de bàsquet, Juega.

Glamour to kill: «Pecados...»Luis Miguélez, Antonio Glamour i Juan Torpedo se’nvan anar a Berlín a buscar fortuna i la van trobarcom a Glamour to kill, convertint-se en una bandaimprescindible de l’escena underground, amb bo-nes dosis de rock, una mica de punk i molt glamouren anglès, alemany i castellà. Musik pour the ra-tas es deia el disc amb el qual van debutar fa dosanys, amb cançons com Cone fashion, d’èxit a totEuropa, i és Pecados eléctricos amb el qual tor-nen a la seva terra «disposats a reconquistar-la».

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Joyas pres-tadas Niña Pas-tori2 ▼ Se ciega xamor Camela3 ▲ Canciones1996-2006 Bun-bury4 ▼ Techarí Ojosde Brujo5 ▼ AncoraIl Divo

REGNE UNIT

1 ▲ On an is-land David Gil-mour2 ▼ CorinneBailey Rae Co-rinne Bailey Rae3 ▼ In betweendreams JackJohnson4 ▲ Amore Andrea Bocelli5 ▼ Whateverpeople say I am,that's what I'mnot Arctic Mon-keys

ESTATS UNITS

1 ▲ In my ownwor ds Ne-Yo 2 ▼ BSO Highschool musicalDiversos3 ▲ If only youwere lonelyHawthorneHeights4 ▲ Preciousmemories AlanJackson5 ▼ The break-through Mary J.Blige

TEXT: ISABEL LAGUNA

LÀSER DERMATOLÒGIC BOFILLTRACTAMENT AMB LÀSER DE TAQUES A LA PELL, COUPEROSI, ANGIOMES,

BERRUGUES, FOTODEPILACIÓ, FOTOENVELLIMENT FACIAL, etc.

CLÍNICA BOFILL c/ Pare Claret, 20 • 17002 GIRONA • Tel. 972 41 04 04VISITA INFORMATIVA GRATUÏTA

La última seducción

Director: John Dahl.Intèrprets: Linda Fiorentino,Peter Berg.Distribuïdora: Filmax.Durada: 110 minuts.Finalment s’edita en DVDaquest títol clau del cinemanegre contemporani. Rodatinicialment per a la televisió,va fer fortuna a les sales co-mercials i va permetre des-cobrir la Fiorentino com a

impagable «femme fatale». Berg va ser des-prés el director de Very bad things. P. P.

La muerte golpea dos veces

Director: John Dahl.Intèrprets: Val Kilmer, Joan-ne Whalley-Kilmer.Distribuïdora: Filmax.Durada: 100 minuts.Un altre notable film noir deDahl que, tot i no arribar alnivell de La última seduc-ción, continuava evidenciantel seu domini de les atmos-feres i les històries amb pa-rany. Amb tot, el millor és la

seva protagonista, llavors casada amb Kilmer, il’aportació de secundaris tant solvents com Mi-chael Madsen. P. P.

Somne

Director: Isidro Ortiz.Intèrprets: Goya Toledo, Os-car Jaenada, Nancho Novo. Distribuïdora: Fox.Durada: 95 minuts.Una producció espanyolasobre un grup d’individusque se sotmeten a un peri-llós experiment per aprofun-dir en el potencial del son.Malgrat el seu magnífic re-partiment i un director inte-

ressant (Ortiz va ser coautor de Faust 5.0), lacosa fa aigües per tot arreu. P. P.

Richard Linklater, no hi ha dubte, és undirector imprevisible. Després de triom-far amb Antes del atardecer, film queva demostrar la vigència de l’anomenat boca-orella, es va embarcar en un divertit remakede Los picarones amb Billy Bob Thorntonde protagonista. Com si no hagués emboli-cat prou la troca, ara estrenarà l’adaptació d’unrelat de Philip K. Dick que no té res a veu-re amb les pel·lícules anteriors. I això es deual fet que, tot i es-tar protagonitzadaper actors reals, elsha «pintat» per con-vertir-la en una cin-ta d’animació, unatècnica que ja vautilitzar a Wakinglife i que té el pre-cedent més popu-lar en la primera versió cinematogràfica d’Elsenyor dels anells. Així, A Scanner Darky pro-met convertir-se en una de les propostes méssingulars de la temporada, amb el valor afe-git d’estar produïda per dos senyors de re-coneguda tendència a l’experimentació, Ste-ven Soderbergh i George Clooney.

A Scanner Darkly situa la seva acció en unaAmèrica futurista en la qual les autoritats hanperdut la guerra contra els traficants de dro-gues. Un agent secret, Fred, no perd l’espe-rança i continua la seva croada personal con-tra una droga anomenada Substància D, que

provoca personalitat múltiple a qui la con-sumeix. Fred segueix de prop el principal tra-ficant d’aquest estupefaent, però a mesuraque avança la investigació troba motiu perdubtar de la seva veritable identitat. Linkla-ter firma un producte a contracorrent, comla majoria dels que formen la seva filmogra-fia, en què l’opció visual s’erigeix en mirallde la pròpia ambigüitat dels personatges. Lahistòria de Dick, que entronca amb altres re-

lats com Desafío total o Minority Report, li ser-veix de pretext per a un dibuix desolador iopressiu d’un país on s’han retallat, progres-sivament, les llibertats de l’individu.

El cineasta ha comptat amb un repartimentestel·lar que no ha tingut cap problema a dei-xar-se animar encapçalat per Keanu Reeves(que continua evidenciant la seva debilitat pelfantàstic), Robert Downey Jr., Woody Harrel-son, Rory Cochran i Winona Ryder, recupe-rada per a la pantalla gran després d’haver-se guanyat una popularitat addicional com acleptòmana.

Linklater torna a

l’animacióEl director d’«Antes del atardecer» se serveix de la tècnicaque ja va utilitzar a «Waking life» al curiós film fantàstic

«A Scanner Darkly», adaptació d’un relat de Philip K. Dick.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

ObabaXavier CapellasFundación Autor

Davant del desin-terès cada vega-da més gran quemostren les dis-cogràfiques perles bandes sono-res de pel·lículesespanyoles, fa béel segell de laSGAE de publicaraquest score. Ésobra de Xavier

Capellas, un músic que va debutar a finals de ladècada de 1980 amb Ventura Pons i que aquestsúltims anys ha assolit un alt grau de maduresaartística. Ho demostra aquest excel·lent treball, deto intimista i amb un evocador tema central inter-pretat a la guitarra. El compositort de Rubí ha es-crit diversos passatges melòdics –per a piano, vio-lí, clarinet o violoncel– per acostar-se i descriureels protagonistes de la cinta o les situacions queviuen. Són personatges turmentats, atrapats perla soledat o desarrelats. Aquests fragments con-trasten amb els de caire més atmosfèric, construïtsamb sintetitzadors, i que il·lustren la cara més enig-màtica del film d’Armendáriz. Lluís Poch

La versió dibuixadaKeanu Reeves, Woody Harrelson, Winona

Ryder i Robert Downey Jr. són alguns delsintèrprets que s’han prestat a l’experiment

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

S’han parat vostès a pensar com va ser i com vacomençar la parla dels éssers humans? Doncsaixò és el que està investigant i estudiant, des defa un parell d’anys, un equip de científics espanyols,encapçalats pels paleontòlegs Ignacio Martínez iJuan Luis Arsuaga, amb un equip també d’enginyersde telecomunicacions, del qual formen part ManuelRosa i Pilar Jababo, tots ells juntament amb un grupmultidisciplinari d’investigadors, interessats en tanimportant tema.

Diu bé José Manuel Nieves que «en ocacions, lalínia que separa un misteri d’un problema científicés tan prima que ambdós termes poden arribar-sea confondre. I això malgrat que la diferència entreels dos conceptes és fonamental: un misteri no espot estudiar, un problema sí». I és que la ciènciaconsisteix, sovint, en l’art subtil de convertir mis-teris en problemes: és a dir, transformar l’incom-prensible en quelcom que poguem abordar i ana-litzar amb les eines de la nostra ment.

En definitiva: estem convertint el misteri de l’ori-gen de la parla humana en un problema científicque, a partir d’ara, es podrà estudiar... Saber quani de quina manera els humans vam adquirir la ca-pacitat de transmetre conceptes complexes a travésd’un llenguatge articulat està relacionat amb l’ori-gen mateix d’allò que ens distingueix de la restade les criatures vivents: la nostra ment simbòlica.Tenir la capacitat de transmetre idees als nostressemblants implica la necessitat que aquestes ideesexisteixin prèviament, i que hi hagi, per tant, uncervell prou desenvolupat per produir-les. La ca-pacitat de parlar, de transmetre aquestes idees, re-quereix, a més, d’unes característiques físiquesdeterminades, especialment dissenyades per apro-

fitar aquestes extraordinàries facultats intel·lectuals.Des de fa temps, els científics intenten trobar

les proves que permetin establir amb exactitud quanels éssers humans van adquirir la capacitat de par-lar, ja que la falta de proves físiques directes –l’apa-rell fonador, fet de cartílegs, tendons i teixit mus-cular, no fossilitza i no produeix restes que es pu-guin estudiar– ha portat els esmentats científics ala recerca de «proves circumstancials» que demos-trin l’existència d’una ment simbòlica, per aixòhan buscat en els cranis fòssils dels nostres avant-passats les zones del cervell que avui sabem rela-cionades amb el llenguatge, i la forma i localitza-ció d’un petit ós, l’hiodes, que serveix d’ancoratgeals músculs de la llengua i la posició del qual estàíntimament relacionada amb la situació de la laringei, per tant, amb la nostra capacitat de parlar.

Els paleontòlegs han trobat a l’anomenada «Simade los Huesos», a la Serra d’Atapuerca –un turó a unsdotze quilòmetres al nord-est de la ciutat de Bur-gos–, els fòssils humans més antics d’Europa: 800.000anys abans de Jesucrist. Jo hi he estat i els he vist.Parlaven, aquests éssers humans, homes i dones?La conclusió dels científics és que aquests homesi dones no troben lloc en cap de les espècies fòs-sils conegudes, per la qual cosa se’n diu «homoantecessor», i els situen entre l’«homo neandertha-liensis» i l’«homo sapiens» i sembla segur que par-laven.

Sabrem algun dia com era el seu llenguatge? Jocrec que sí, perquè els habitants de la Serra d’Ata-puerca («homo heidelbergensis») tenien una oïdacom la nostra i la conclusió és que els «homes d’Ata-puerca» sentien en freqüències entre 2 i 4 quilo-hertz. És a dir: igual que nosaltres...

Aquell blau no era el seublau. Aquella brisa no erala seva brisa. Aquella olor noera la seva olor. Aquell mar noera el seu mar, però després decatorze anys de veure’l cada diase l’estimava com si ho fos. Arahavia arribat l’hora de marxar.Les notícies que li arribaven dela Península parlaven de nú-vols de tempesta. Feia tempsque tenia la sensació que el paísnavegava a la deriva: massacops de mar per a una nau tanfràgil i massa inconscients quevolien ser timoners. I tots inex-perts. Estava convençut queacabarien guanyant els mésforts.

Miquel Serra Socarrats va néi-xer a Olot el 1868, l’any quecomençava el Sexenni Demo-cràtic, un període iniciat pelcop del general reusenc JoanPrim, que volia modernitzar lesinstitucions del país. La inicia-tiva va fracassar el 1875 quan,després d’un breu període re-publicà, els borbons van tornara governar Espanya en la figurad’Alfons XII.

Precisament va ser per a-quells anys quan Miquel SerraSocarrats va ingressar al Semi-nari de Girona, on va comen-çar la seva formació acadèmi-ca. Una vegada ordenat sacer-dot, va estudiar dret civil icanònic a la universitat de Bar-celona i a la Pontifícia de Ta-rragona.

Durant tota la seva vida vacombinar els càrrecs eclesiàs-tics amb la docència. Per exem-ple, va ser catedràtic de diver-ses assignatures al seminari deGirona abans de ser nomenatcanonge de la Seu de Tarra-gona, responsabilitat que li dei-xava temps per ser catedràticde dret romà i civil a la univer-sitat Pontifícia, on ell havia estu-diat durant els anys de joven-tut.

El 1922, Miquel Serra Soca-rrats va ser nomenat bisbe deles Canàries. Un any després,Primo de Rivera, amb el visti-plau del rei Alfons XIII, feia uncop d’estat per intentar resol-dre amb les armes els proble-mes que, segons l’opinió delmilitar, els polítics eren inca-paços de solucionar. Ell tam-bé va fracassar i es va acabarproclamant

Diumenge 19 de març de 2006 minical€¦ ·

Documents

Transcript of Diumenge 19 de març de 2006 minical€¦ ·