Sistema digestiu 25/02/2015

Introducció a la fisiologia digestiva

Es necessita un conjunt de metabòlits que provinguin de l’exterior i l’aparell digestiu ens aporta aigua, electròlits, vitamines i nutrients i s’aconsegueix per diverses funcions del tub digestiu:

- De trànsit: s’ha de travessar el tub en direcció anterògrada cap a l’anus. - De secreció: s’han de secretar enzims que puguin digerir els aliments i també secreció de mocs per tal que

l’aliment pugui atravessar el tub ja que aquest és bastant estret malgrat ser elàstic. - Absorció: processor indispensables ja que sinó no podrien arribar els nutrients a la sang, els enteròcits es

dediquen a l’absorció passant els nutrients de la llum intestinal fins a la sang o limfa a on es distribueixen a la resta del cos.

- Circulació: és dels més vascularitzats del cos, hi ha circulació enteropatia que porta els nutrients digerits a través de l’intestí fins al fetge(vena porta). Es converteixen en glucogen al fetge la major part dels nutrients. Molts fàrmacs han de ser modificats pel fetge per què siguin més solubles en l’aigua.

- Control: a través S. Nerviós i endocrí. A través del s. Nerviós doncs en té un de propi que és entèric o mientèric. Està regulat també a través del s nerviós autònom i es pot autoregular degut a la secreció d’hormones.

Digestió: convertir macronutrients (proteïnes, colesterol, glucolípids) en substàncies més simples per absorbir-los millor pels enteròcits i passar a la sang i limfa.

- Els enteròcits mantenen el balanç hidroelèctrolític global. - Elimina substàncies de rebuig i també substàncies liposolubles que no es poden barrejar amb l’aigua. - Funció de defensa ja que l’aparell digestiu és una zona de contacte amb l’exterior, hi ha glàndules que

secreten enzims que serveixen per degradar aquests microorganismes.

També la motilitat!! Mirar

Components del sistema digestiu

Hi ha òrgans accessoris com: la llengua o la boca i les dents i la vesícula biliar important per la secreció hepàtica.

A part de les glàndules del tub digestiu ni ha que són especialitzades com les salivals, el fetge o el pàncrees. Els esfínters són engruiximents de la musculatura del tub digestiu i impedeixen el pas dels aliments d’una

regió a una altra, i es fa de manera anterograda i retrogada. (pílor, esfínter d’ Odi, vàlvula ileocecal, esfínters externs i inters i també esofàgics superior i inferior.

El sistema nerviós entèric pot actuar pel seu compte, el tub podria realitzar els propis moviments sense el sistema nerviós entèric.

Organització funcional de la paret del tub

Capa externa( serosa) de cèl·lules mesenquimals escamoses que ajusten o mantenen el tub digestiu en la cavitat abdominal. Constitueix una capa d’unió i protecció.

Capa muscular externa: és la que produeix les contraccions segmentaries i el moviment peristàltic que recorre tot el tub digestiu. La capa muscular té una túnica externa( les fibres recorren el tub de davant en darrere) longitudinal i una interna circular ( rodeja el tub).

Plexe mienteric o plexe d’Auerbach: es troba entre les dues capes musculars i subministra la innervació principal a tot el tub.

Submucosa: és molt vascularitzada. Les molècules absorbides que a través de la cèl·lula de l’epiteli entren als vasos de la submucosa. També conté plexes nerviosos i glàndules en forma d’acins.

Entre la submucosa i la capa muscular circular hi ha el plexe submucos que també forma part del sistema nerviós entèric i l’altre plexe regula el moviment del tub digestiu mentre que el de Meissner regula la secreció que va al tub digestiu, aquest proveeix innervació a la muscular de la mucosa dels intestins prim i gruixut.

Sota la submucosa hi ha la mucosa composta per una capa muscular fina amb poca capacitat de contracció, làmina pròpia i epiteli que és unicel·lular que es van especialitzant segons la regió del tub que ens trobem

HI ha diverses cèl·lules especialitzades.

- Enteròcits: l’especialització és absorbir nutrients- Cèl·lules Enteroendocrines: secreten hormones per regular processos secreció - Cèl·lules de la Mucosa gàstrica: secreten àcids - Productores de mucina que produeixen una gran quantitat de moc que és imprescindible pel recorregut dels

aliments.

Hi ha vellositats per tal d’augmentar la superfícies d’absorció i criptes.

Motilitat del tub digestiu

La capa muscular del tub digestiu és llisa (longitudinal i circular). El múscul llis té unions comunicants que consisteix en la unió dels miòcits mitjançant la compartició de canals iònics. El múscul es comporta com un estímul, el múscul en rebre un impuls nerviós s’ha de contraure a la mateixa vegada. Sobren els canals calci i es produeix un augment del calci intracel·lular que produeix la contracció. Per tant es bo que es contregui tot al mateix temps i d’aquí la importància que sigui múscul llis. Aquest rep senyals elèctriques a través del SN entèric i seran:

Ones lentes: despolaritzen la membrana però no aconsegueixen arribar al llindar de excitabilitat Potencial en agulla: produeix una contracció del múscul llis.

Tipus moviment

- Propulsió o peristaltisme: consisteix en una contracció al entrar l’aliment i una relaxació després. Així els aliments van avançant. És un moviment involuntari que consisteix en la contracció en la contracció de l’estomac i intestins. Consisteix en la aparició i desplaçament progressiu d’un conjunt d’ones de contracció circular que es mouen a certa velocitat. S’aconsegueix a través d’una: distensió de la paret del tub ja que hi ha mecanoreceptors que noten quan l’aliment produeix una

distensió i s’envia una senyal de contracció a la zona proximal i una de relaxació a la distal produint la propulsió.

A través de irritacions químiques i físiques: Senyals parasimpàtiques intenses

Es donen a faringe, esòfag, antre gàstric, intestí prim i colon

- Moviments de mescla: es donen a l’intestí prim per què hi hagi més temps per dur a terme la digestió.

El control de la motilitat

a) Innervació intrínseca: Es dona pel SN entèric i es compon de neurones que es distribueixen en línia recta i quan arriba un estímul nerviós es produeix un augment de la contracció tònica i un augment de la intensitat de contracció rítmica i un augment de la velocitat de conducció de les ones d’excitació.

Els principals neurotransmisors son: acetilcolina que actua com estimulant de la motilitat i la noradrenalina que fa d’inhibidor.

b) Innervació extrínseca: els senyals arriben a través del sistema nerviós parasimpàtic que actua a través de l’acetilcolina promovent l’activitat del tub digestiu. Hi ha una regió de nervis cranial, sacres i fàcils junt amb glossofaringis; aquests últims serveixen per regular la secreció de la saliva i el procés de deglució i el nervi vague innerva la resta del tub digestiu des l’estomac fins l’intestí prim i la regió més distal està innervada pel nervi sacre que surt de la medul·la espinal ( S2-S4) i regula el reflex de la defecació. ( A través del parasimpàtic)

La innervació extrínseca també pot venir donada pel sistema nerviós simpàtic: els neurotransmissor son la noradrenalina i els nervis surten de la L5- E2, arriben a ganglis mesentèrics superiors i inferiors i surten nervis postganglionars que innerven tot el tub digestiu. Inhibeix en la majoria dels casos.

En una situació de perill s’inhibeix el simpàtic i el parasimpàtic activa la digestió. ( El simpàtic i parasimpàtic son del SN autònom)

Quan arriba una senyal (distensió, irritació) es nota a través de neurones sensitives que arriben a l’epiteli on es generen potencials d’acció que van als ganglis pre-vertrebals, medul·la i tronc encèfalic i d’aquí arribem al sistema nerviós central. Aquest promou una resposta que va a parar a l’aparell digestiu a través del SN simpàtic o parasimpàtic.

Aquests dos innerven tant el plexe mientèric i submucós

c) Control hormonal de manera endocrina( Secreció de substàncies que va a la sang). Al sistema digestiu les cèl·lules secreten les substàncies al tub digestiu i a dins són absorbides on passen a la sang i d’aquí a les cèl·lules mitjançant sistema circulatori enteroendocri.

Activen cèl·lules pròximes i se secreten a l’espai intercel·lular i la capacitat d’acció és més local:

d) Colecistocinina: inhibeix el buidat gàstrice) Motilina: estimula la motilitat gàstrica

Paracrí: també controla

Ingesta d’aliments

Hi ha d’haver una senyal conscient per a la ingesta i provenen dels òrgans. La oïda també és important ja que després de diversos sorolls ( estímul sonor) incrementa l’apetit.

Van per vies aferents i d’aquí van als nuclis motors dorsals de la medul·la espinal. I parteixen d’aquí els nervis parasimpàtics i produeixen una sèrie de activitat:

Augment secreció salival: nervis nasofaringe i nasosalival Augment secreció gàstrica o secreció d’ enzims pancreàtics Contracció de la bufeta o relaxació de l’esfínter d’Odi i s’encarrega d’aquests el nervi vague.

Masticació.

Produeix:

Lubrificació d’aliment amb la saliva Barreja d’aliments amb midó amb amilasa salival. La lipasa salival digereix àcids grassos. També hi ha

lisozima bactericida i s’inhibeixen possibles patògens que puguin entrar per la boca. Trosseja i polvoritza l’aliment i aconseguim augmentar la superfície dels aliments exposada als enzims i

aquestes actuen per més zones. Evita lesions de la mucosa i facilita el buidament

Els incisius tallen, ullals esqueixen i molars i premolars trituren. El bol alimentari és l’aliment ben mastegat.

Reflex de la masticació:

És voluntària però també es pot fer involuntàriament a partir d’una inhibició de la musculatura de masticació i cau la mandíbula produint tensió i que novament torni a pujar la mandíbula.

Al paladar hi ha mecanoreceptors que en notar una pressió produïda pel bol alimentari inhibeixen la musculatura i fa que torni a baixar.

Deglució:

Procés regulat ja que l’aliment pot anar a la nasofaringe o la tràquea. I té tres fases.

Voluntària: comprimim llengua cap a dalt i enrere i desplacem el bol alimentari. ( es produeix a la boca) Involuntària: els mecanoreceptors del paladar noten aquesta pressió del bol alimentari i inicien el reflex

de la deglució a través del nucli de la deglució del cervell. El nucli a través del glossofaringi i facial envien el reflex de la deglució i provoca un tancament de la nasofaringe per evitar que l’aliment arribi a la laringe, s’eleva la faringe i contrau músculs, cordes vocals i laringe i permet que es produeixi un petit pas entre la boca i la faringe. Es produeix el tancament de la via aèria( TRAQUEA) i es produeix obertura esfínter esofàgic superior i quan l’aliment entra a la faringe es produeix una contracció peristàltica d’aquesta.

Es tenca el esfínter esofàgic i es torna a obrir la via aèria.

Funció de l’esòfag:

Transporta des de la cavitat oral a l’estomac el bol alimentari i també té una funció que és inhibir el pas de suc gàstric de l’estomac a la boca.

Per això hi ha esfínter superior i inferior( l’inferior impedeix entrada reflux gàstric)

- Funcions de propulsió: Transporta el bol a l’esòfag on entra posteriorment. Transporta el bol de la laringe a l’estómac. Permet l’entrada del bol a l’estómac.

- Efectes de protecció: Protegeix la via aèria del suc gàstric i del material empassat Protegeix l’esòfag del reflux gàstric.

Alteracions de la deglució: disfàgia

Nucli de la deglució danyat: disfàgia. Hem de donar aliment per via venosa però també pot haver una alteració parcial de la deglució i no completa

1- Paràlisi del mecanisme de la deglució: Lesions dels nervis cranials V (trigemin), IX (Glossofaringi) o X (Vague). Lesió del centre cerebral de la deglució Paràlisi dels músculs de la deglució o una transmissió neuromuscular deficient.

2- Reflux gàstric: esfínter superior no tanca amb tota la potencia i passa suc gàstric des de l’estómac a l’esòfag. A la zona propera a la boca l’àcid activa nocioreceptors ( receptors de dolor) que causen molèsties. I s’ha de tractar amb ranitinina o bé amb omeoprazol.

3- La acalàsia és una obertura continuada esfínter superior i es produeix distensió esòfag que a través del plexe entèric envia senyal a l’esfínter superior per que sobri i si està danyat el plexe, no es produeix l’obertura i el pas de l’aliment tarda molt a tenir lloc i es va convertint l’esòfag en megaesòfag és a dir una distensió exagerada i gran. La lesió és del plexe nerviós mientèric dels dos terços inferiors.

L’ús de medicaments que inhibeixin la contracció del múscul llis: espasmolítics produeixen una petita obertura.

Motilitat gàstrica: funcions motores estómac

- Emmagatzematge aliments fins a ser processats pel duodè - Mescla aliments amb secrecions gàstriques per formar quimo que és el bol més els sucs gàstrics.- Buidament lent del quimo des de l’estomac a l’intestí prim a un ritme adequat per la digestió.

Estructura funcional estómac:

Es divideix en fundus, cos i antre però a nivell de motilitat es divideix en estomac proximal i distal.

El proximal té:

capes musculars fines amb alta capacitat de distensió. No hi ha afinitat elèctrica pròpia i la funció és la de reservori de l’aliment. Contracció tònica dèbil Elevada distensibilitat i reservori.

A nivell distal:

les capes musculars són fortes activitat elèctrica potent amb cèl·lules marcapàs que produeixen la contracció de l’estómac peristàltica Baixa distensibilitat. S’utilitza per la mescla del bol amb el suc gàstric.

Activitat motora de l’estómac en períodes digestius

El marcapàs propicia la contracció que va del cos a l’anus, hi ha un anell que fa que els aliments vagin al pílor i aquest està tancat i es millora la mescla dels aliments i els aliments tornen a sortir ja que el pílor està tancat. En un determinat moment s’activa la bomba pilòrica que es una contracció molt forta i en arribar al pílor produeix la obertura d’aquest i passa una petita quantitat de quim a l’intestí i es torna a tancar fins la pròxima bomba pilòrica.

Les contraccions cada vegada venen de més amunt per tal que l’aliment baixi a l’estómac i es mescli amb sucs gàstrics.

Control buidat gàstric:

Hem d’intentar absorbir el màxim possible i que hi hagi una digestió molt bona i no puc buidar ràpidament i si ho faig lentament el duodè pot neutralitzar l’àcid i permeto que petites quantitats d’enzims digestives puguin sintetitzar el quim. I si buido de cop hi ha més poques enzims que puguin dur a terme la funció.

Hi ha patrons gàstrics que promouen el buidament gàstric i factors duodenals promouen la seva inhibició.

La primera senyal que veiem és la distensió gàstrica ja que això implica que l’estómac està ple i s’ha de buidar. Aquesta senyal va a reflexos nerviosos i promouen el tancament del pílor. Aquesta distensió desperta sobretot reflexes mientèrics a la pròpia paret que augmenten el buidament gàstric.

També a través del SN entèric es promou l’activació de la gastrina de els cèl·lules G que es troben a l’antre de l’estómac. La gastrina contribueix a estimular la bomba pilòrica per la qual cosa es produeix amb més facilitat el buidament gàstric.

Hi ha productes proteics que promouen la secreció de gastrina ja que a l’estomac te lloc la digestió de les proteïnes. A partir de les cèl·lules G.

A nivell duodenal hi ha una distensió duodenal quan arriba el quim al duodè i envia una senyal al plexe entèric que promou el tancament del pílor o la serva obertura i produeix dos reflexos nerviosos

- Activa via simpàtica: que promou el tancament del pílor i per tant el buidament gàstric. - Activa via parasimpàtica inhibeix el reflex nerviós que promou el buidament gàstric degut a la distensió

gàstrica i es tanca el pílor.

Els greixos son els més difícil d’ingerir i la hormona colecistocinina és secretada per cèl·lules del jejú. I aquesta inhibeix l’acció de la gastrina i per tant no hi ha buidament gàstric i també els greixos poden activar els pèptids.

La secretina és una hormona paracrina que se secreta per cèl S del duodè, en presència d’acidesa quan hi ha molts els receptors de PH estimulen l’acció de cèl·lules S i la secretina inhibeix el buidament gàstric.

Activitat motora de l’estómac en períodes de dejuni i interdigestius.

Quan no hi ha aliment no hi ha motiu perquè el sistema digestiu es mogui però hi ha el complex mioelèctric migratori (CMM) que és un complex que consta de 3 fases:

- Diesestència on no hi ha potencial d’acció ni l’estómac ni l’intestí es mouen - Fase irregular: es produeixen petits potencials d’acció provocant petites contraccions - Fase regular: es produeix un potencial d’acció que provoca una contracció forta de l’aparell i va de l’estómac

a l’ili quasi constantment.

Serveix per eliminar els restos de la digestió que encara son al tub digestiu i ho porten al cec. També inhibeixen l’entrada de bactèries coloniques vers l’ili.

Vòmit

Mecanisme q te l’aparell digestiu superior (duodè a boca) per alliberar-se de agents tòxics o irritants. L’acció està regulada per el centre del vòmit en el cervell. Arriben senyals indicant que quelcom ingerit provoca un dany, aquesta informació activa al nervi vague i produeix una sèrie de símptomes propis del vòmit:

- Inspiració profunda- Tancament vies aèries. - Baixada del diafragma i contracció dels músculs abdominals augmentant la pressió intrabdominal i permeten

que el que hi ha al tub digestiu superior pugui i s’obre l’esfínter esofàgic superior.

A través de la vista o olfacte es pot produir aquest efecte, també hi ha la zona de gatillo quimioreceptora que es troba prop del nucli del vòmit i el que fa és que s’activa mitjançant a partir de fàrmacs també com la (morfina).

El centre del gatillo s’activa també per eferents que arriben del cerebel i hi ha senyals que provenen del vestíbul de l’interior de l’oïda. En haver un canvi brusc és notat pel vestíbul i el cerebel activa la zona de gatet. Per això quan anem a una muntanya russa passa.

Al costat de la zona del nucli del vòmit hi ha un bulb que s’activa i provoca nàusees , és el missatge que provoca el vòmit.

Motilitat de l’intestí prim

L’intestí prim és dividit en jejú, ili i duodè. I forma les tres quartes parts del tub gastrointestinal humà (5m)

Hi ha vellositats que augmenten l’àrea de superfície però a part de les vellositats els enteròcits estan formats de microvellositat i augmenta encara més la superfície d’absorció.

En períodes interdigestius hi ha el complex mioelètric migratori.

Tipus moviments: activitat motora en períodes digestius.

1- Segmentació: Promou que es mescli el quim i les secrecions uns amb altres i a vegades anar de manera retrograda i augmenta el temps d’estada del quim a l’intestí prim. Es produeix a través de contraccions i relaxacions successives i alternants de la musculatura del tub. El temps de cada contracció és de 5s.

2- Peristàltica: a la part proximal hi ha una contracció i una relaxació a la part distal. 3- Relaxació : a través del pèptid vasorelaxant intestinal i sobretot de l’òxid nítric. 4- Escomesa peristàltica: quan hi ha una irritació al quim es produeix un vòmit però si l’irritant està més lluny

es dona això. Es provoca una contracció forta des d’on comença la irritació fins al final de l’ili. El quim viatja a l’interior i això provoca no danyar la mucosa intestinal. És doncs la irritació de la mucosa de l’intestí que provoca un reflex nerviós del Sn Autònom i del tron de l’encèfal i en part també es deu a una potenciació intrínseca dels reflexos del plexe mientèric.

Senyals nervioses i hormonals: control de la motilitat intestinal

Les senyals nervioses ocorren a partir de:

- la distensió de la paret duodenal i promou la propulsió intestinal per deixar lloc a la següent bola de quim. - El reflex gastroentèric quan hi ha una distensió de l’estomac és a dir està ple i promou la propulsió del

duodè.

Les senyals hormonals:

La gastrina promou el buidat gàstric però estimula el moviment intestinal. Les hormones que promouen es secreten en la fase de

processament dels aliments i les que inhibeixen se secreten en dejú.

Funció i control de la vàlvula ileocecal

Es troba entre la separació d’intestí gros i prim. Té una funció de defensa, evita que les cèl·lules de l’intestí passin al colon tornant-se en cèl·lules oportunistes.

La vàlvula constantment està tancada i s’obre segons arriba l’aliment a l’ili. El control es duu a terme a través del Sn entèric a través de la distensió del cec. Quan està distès la vàlvula està tancada.

Els pacients amb apendicitis tenen la vàlvula tancada.

Motilitat de l’intestí gros: característiques i estructura funcional

Format pel cec, colon(ascendent, transvers, descendent, sigmoide i recte)

Intestí proximal i distal a nivell funcional.

El proximal absorbeix substàncies que no pot absorbir l’intestí prim. Son aquelles substàncies que regnen en el mon de les bactèries clòniques. Les bactèries fermenten.

S’emmagatzemen en el distal les substàncies de rebuig. La femta. A partir del descendent ja hi ha una divisió entre proximal i distal.

Activitat motora: hi ha dos grups de moviments

- Barreja: hi ha haustres que són com choriços en l’intestí i es formen xq hi ha una musculatura circular molt desenvolupada. La musculatura longitudinal està concentrada en les 3 tènies del colon. La unió de les 3 tènies i la musculatura longitudinal forma els haustres, i la unió d’aquesta musculatura forma els moviments de barreja.

- Propulsió: les haustres poden dur a terme la propulsió de la femta però el moviment més important és el moviment en massa. Quan es produeix una distensió en el colon els mecanoreceptors envien informació de que hi ha menjar i es produeix una contracció important abans de la femta i després de la femta uns 20 cm després, es produeix una relaxació i aquesta avança ràpidament a través del colon. Aquest moviment es dona entre 2 o 3 al dia i comença uns 15 minuts després de l’esmorzar.

Control de la motilitat del còlon

Hi ha els mecanoreceptors que provoquen les distensions del colon i això està realitzat pel sistema nerviós mesentèric. Provoquen els moviments en massa tot i que també es poden centrar en els de mescla

- Una distensió de la paret colònica provoca l’activació de receptors d’estirament que augmenten la motilitat del còlon.

- El SN autònom: quan hi ha una distensió de la paret gàstrica i duodenal provoquen un augment de la motilitat del colon ( reflex duodenocòlic i gastrocòlic). Això es produeix per deixar lloc pel proper menjar.

- En aixecar-nos es produeix un reflex ortocòlic que també augmenta la motilitat. - Regulació hormonal: gastrina o CCK augmenten la motilitat del colon i tenen a veure amb el moviment de

l’intestí prim i l’estomac i tenen la mateixa funció que els reflexos duodenocolic i gastrocòlic, és a dir deixar espai pel proper menjar.

- La fibra també augmenta la motilitat, és de fet una polisacàrids que no podem digerir però si que ho pot ser per les bactèries colòniques.

DEFECACIÓ:

Procés pel qual eliminem la femta del tub digestiu, estan compostes per residus no digeribles, bactèries mortes, cèl·lules epitelialss mortes, metabòlits biliars i concentració d’aigua.

L’aigua depèn de les necessitats hídriques. Es produeix la creació de cel noves ràpidament de l’epiteli intestinal per què aquest és malmès constantment

Quan les restes(femta) arriben al recte, aquest s’eixampla i els mecanoreceptors ho noten i el sistema entèric augmenta la motilitat del colon sigmoide i recte.

Es produeix una contracció del recte a continuació, també pel SN entèric i es produeix la obertura de l’esfínter anal intern. Però per evitar que el procés sigui involuntari hi ha l’esfínter anal extern que està format per múscul estriat , no llis com l’intern i està innervat pel nervi pudent. El pudent pertany al SN somàtic, és a dir inconscientment regula el esfínter anal extern però necessita una senyal conscient per poder-se obrir.

El SN entèric inicia el procés però ha de participar el sistema nerviós parasimpàtic.

SN PARASIMPÀTIC FUNCIÓ: realitza la mateixa que l’entèric però amb més força, la cèl aferent porta informació del recte a la regió sacra de la medul·la espinal. Es dona una resposta dels nervis que van des del colon ascendent fins al recte i es produeix la contracció del sigmoide i recte i una obertura de l’esfínter anal intern que es produeix per una neurotransmissor amb òxid nítric i pèptid intestinal vasodilatador o vasoactiu. La informació per obrir l’esfínter intern prové de la corteza conscient.

Secreció digestiva: glàndules mucoses

Hi ha secrecions mucoses al llarg de tot el tub i secrecions digestives que es donen de la boca a l’intestí principalment. Aquestes secrecions son exocrines ja que la part del tub digestiu es considera una part externa i no interna, en l’embrió es produeix una invaginació i es forma un tub que es converteix en el sistema digestiu.

Tipus de glàndules

Mucoses unicel·lulars o caliciformes. Secreten moc Invaginacions de l’epiteli cap a la submucosa ( criptes de Lierberkühn) A la submucosa hi ha glàndules tubulars profundes que es troben a l’estomac i a la zona del duodè. Són

glàndules gàstriques i de Brunner al duodè. Glàndules salivals, pàncrees i fetge, formen part de les anomenades glàndules complexes.

La secreció del tracte digestiu son molt importants, secretem un volum final de 7L i tot ell reabsorbit per mantenir la homeòstasi.

Control secreció: principis generals de la secreció.

Estimulació mecànica a través del sistema nerviós mientèric

. Quan els aliments estimulen la paret es produeix un augment de la secreció de moc, però pot haver estimulació tàctil i augmenta secreció saliva.

- Irritació química: barrera protecció.- Distensió paret intestinal.

Estimulació autònoma ( SN parasimpàtic estimula secrecions glandulars)

- Ho fa a través del nervi parasimpàtic glossofaringi actua sobre les glàndules salivals i el vague que actua sobre les altres glàndules( esofàguiques, gàstriques, pàncrees i glàndules de Brunner) excepte les glàndules de la part distal de l’intestí gros.

- I els nervis sacres que estimulen les glàndules de la part distal de l’intestí gros.

El simpàtic

estimula producció de secrecions en combinació amb el parasimpàtic disminueix la secreció mitjançant la disminució del flux sanguini per

vasoconstricció.

Regulació hormonal : endocrina o paracrina.

Secreció mucosa

secreció densa composta de:

Aiigua, electròlits i mucines ( proteïna a la qual s’uneix un polisacàrid o hidrats de carboni de llarga cadena), es coneix com a glucoproteïnes.

El moc o la secreció mucosa té les funcions: 1- Adhesiva2- Protectora: s’uneix a la paret tub digestiu i el protegeix del pas dels aliments i en cas de l’estómac el

protegeix de l’acidesa. 3- Lubricant: fa més fàcil el pas dels aliments pel tub.

Caracteristiques

- Es també una substància compactant i per això es van unint a la femta.- Els enzims que destrueixen proteïnes podrien destruir fàcilment a proteïnes de la mucosa però això costa ja

que estan unides a hidrats de carboni. És doncs resistent a la digestió enzimàtica. - Funció amfòtera ( taponadora), pot regular petits augments o disminucions de PH.

Secreció salival

Les glàndules salivals estan formades per àcins i son estructures tubulars. Les glàndules salivals son diferents segons la secreció dels àcins i poden ser

1- Mucoses : la secreció és moc. 2- Seroses: la secreció són enzims i altres proteïnes. 3- Mixtes: es produeix moc o enzims.

Aquestes secrecions van a conductes:

- El primer tub que recull secreció primària és el conducte intercalat. Aquesta secreció és isotònica, la secreció és de clorur i sodi.

- El segon tub que recull la secreció secundària és estriat: format per diversos tubs intercalats. I es donen transformacions de la saliva, canvia la osmolaritat i la concentració iònica.

- Conducte terminal: desemboca a la boca i és on acaben els conductes estriats.

Hi ha 3 glàndules salivals principals

Paròtide: secreció serosa.

Submandibular: secreció mucosa.

Sublingual: secreció mixta.

A la llengua també tenim glàndules secretores de moc però són unicel·lulars.

La saliva està formada per composició orgànica;

- Ptialina i degrada el midó. A la boca comença la degradació dels hidrats de carboni .- Lipasa salival: funció baixa i té la mateixa força que lipases pancreàtiques i no actua correctament ja que

només es concentren a la superfície i el greix es distribueix no tant uniformement. - Mucina

- Factors de creixement i lisozims que son enzims bactericides.

A la nit augmenten les bactèries ja que la secreció de saliva és escassa.

Els inorgànics són altres com calci, magnesi, sodi entre d’altres.

Com es forma la saliva?

1- Per una secreció primària que és isotònica respecte el plasma, té els mateixos nivells osmòtics que el plasma, se secreta clorur i sodi cap al tub col·lector, a l’espai on es troben els àcins.

2- Al llarg del conducte estriat es produeix una secreció secundaria alcalina ja que es produeix la reabsorció d’ions clorur i sodi i se secreta ions potassi i bicarbonat.

3- Si expulsem bicarbonat i protons els protons son reabsorbits per què surti el potassi. I abans es produeix una reabsorció d’ions clorur permeten la sortida de bicarbonat.

4- Hi ha un canal de sodi que permet l’entrada de sodi per osmosi. Però ha d’haver una concentració de sodi a l’interior de la cèl·lula baixa i s’aconsegueix amb la bomba sodi potassi que extreu el sodi fora de la cèl·lula.

Mecanismes de secreció salival

Cada minut les glàndules salivals produeixen el seu pes en saliva. Poden produir un L de saliva i estan ben vascularitzades amb una activitat enorme. Quan hi ha molta activitat la saliva passa més ràpida pels conductes estriats i les secrecions secundàries no es duen a terme correctament. El sodi a major velocitat augmenta la quantitat de sodi i es reabsorbeix menys, el mateix passa amb el K no es secreten a igual a velocitat. I el clorur també i augmenta a nivell que van a poc a poc arribant a nivells de plasma.

El bicarbonat es manté constant a qualsevol velocitat i s’aconsegueixen gràcies a accions paracrines, mediadors propers a les glàndules salivals.

Regulació de la secreció salival:

Les cèl·lules parasimpàtiques i simpàtiques activen la secreció salival.

A nivell dels àcins els serosos es poden activar per receptors muscarínic i els sistema entèric també.

Una activació del parasimpàtic produeix saliva poc espessa i amb molts enzims i hi ha enzims mixtes ( noradrenalina) s’uneix a receptors noradrenalinics i augmenta secreció de glàndules dels àcins.

El sistema nerviós entèric mitjançant producció pèptid vasoactiu també produeix un augment de les secrecions.

Les parasimpàtiques i simpàtiques augmenten la secreció salival però la concentració de saliva no és la mateixa.

Els neurotransmisors muscarínics son activats per la acetilcolina.

L’activació dels receptors produeix d’un augment de la AMP cíclic que és un senyalitzador intracel·lular, s’activen altres senyals produint un augment del calci i finalment augmenta la secreció de la saliva. (exam)

La secreció saliva es regula pels nuclis salivals inferior i superior i poden ser activats per centres superior de consciencia ( apetit, centres gust i olor, pensament ideatori i arees de temor, son o deshidratació disminueixen la secreció de saliva per mantenir el balanç hidrolític. )

Hi ha altres formes d’activar la secreció que no passen per els nuclis superiors sinó que es poden activar, per exemple quan tenim nàusees i s’activen els nuclis salivals superiors i inferiors com també mecanoreceptors o quimioreceptors en la boca, faringe o àrea olfactòria.

Quan s’activen els nuclis superiors i inferiors es produeix una resposta a nivell parasimpàtic ( produeix vasodilatació) i a major flux de sang més secreció per part dels àcins.

Les cèl·lules ductals poden variar la osmolaritat de la saliva. A més les respostes simpàtiques actuen sobre cèl·ules mioepitelials.

Funcions saliva:

1- Manté boca humidificada2- Lubrifica aliments i suavitza deglució 3- Manteniment de teixits bucals, es pot provocar una malaltia que és la xerostomia ( Ulceració i

infeccions i càries dentals). 4- Regulador de balanç hídrid. 5- Intensifica el gust dels aliments ( saliva és alcalina degut al bicarbonat):6- Neutralitza irritants i àcids. 7- Digestió de midó per acció de l’alfa amilasa. 8- Conté factors de creixement9- Via d’absorció de substàncies terapèutiques.

Activitat funcional de la mucosa gàstrica

- Hi ha una regió dels càrdies que té funció de secretar moc i bicarbonat.- Regió oxíntica o parietal que hi ha glàndules oxíntiques encarregades de secretar àcid, factors intrínsecs,

pepsinògens, bicarbonat, moc i lipasa gàstrica. Aquestes glàndules representen un 80% de les gl. De l’estómac.

- Regió glandular pilòrica que secreta moc ric en bicarbonat.

Aquestes regions tenen importància en la secreció d’hormones que regulen els processos gàstrics. Les secrecions reben el nom de suc gàstric i secreten al voltant d’un litre o litre mig amb un pH de 1-3.5. El factor intrínsec és una molècula secretada per l’estómac de molta importància, imprescindible per la reabsorció de vitamina B12.

A l’estómac hi ha invaginacions on hi ha la funció glandular de l’estómac. Hi ha zones secretores a les glàndules oxíntiques, la zona més superficial hi ha epiteli que secreta moc viscós i alcalí.

- Zona mucosa cervical que produeix un moc normal- Cèl progenitores: l’epiteli del tracte digestiu és sensible i aquestes cèl·lules són importants per a la

regeneració. - Cèl parietals: són les que produeixen HCL mitjançant el bombeig de protons i ions clorur, i l’Hcl li dona

acidesa al suc gàstric. A més són importants per què produeixen el factor intrínsec. - Cel principals: produeixen pepsinogen. - A la regió distal hi ha cel endocrines (G ( gastrina) , GRP,D ( SOMATOSTATINA).- ECL: entorocromafins que secreten hormones (histamina i serotonina).

Composició i funció del suc gàstric

a) Part inorgànica (electròlits): produeixen àcid i protons. És important l’aportament de potassi, una persona que té molts vòmits pot patir una hipotassèmia. La velocitat de secreció fa variar la concentració de sodi. A major velocitat disminueix la concentració de sodi i augmenten els protons.

Les senyals que arriben a l’estómac augmenten l’acidesa. Una d’aquestes senyals prové del nervi vague. No es pretén augmentar la quantitat de líquid sinó suc.

Hi ha protons que surten al lumen a través d’una bomba protons potassi ATPassa. Això produiria una alcalinització( augment de pH) i s’evita gràcies a la sortida de bicarbonat a la sang augmentant l’entrada de clorur a dins la cèl i pot sortir per un canal clorur a l’exterior. Tenim ions clorur i protons en el suc gàstric.

b) compostos orgànics:

- pepsinògen que és una proteïna inactiva i s’activa amb un pH al voltant de 3 mitjançant la ruptura d’un dels ponts que dona la conformació de proteïna i es genera una pepsina que són enzims proteolítics molt potents. La pepsina és la única enzima proteolítica que degrada el col·lagen. També la pepsina és capaç de metabolitzar la seva activació. El pepsinogen es converteix en pepsina per acció de l’àcid però una pepsina activa pot unir-se al pepsinogen i trencar el pont activant la pepsina. Un augment de pH activa la pepsina.

- factor intrínsec.

- mucines: important la producció de moc rica en bicarbonat i és una secreció viscosa. I es forma una barrera mucosa entre el suc gàstric i les cel de l’epiteli. El suc pot estar a un pH de 1,5 i la mucosa és de 7 i gràcies a la protecció del moc està així. El moc es degradat per l’acció de protons que en unir-se a bicarbonat es forma aigua i diòxid i també es degrada per acció de la pepsina ja que el moc està format per glucoproteïnes.

- lipasa i amilasa: la lipasa és més funcional que la saliva. La lipasa té major activitat ja que moviments de l’estómac permeten conversió de gota gran de greix en més petita.

Regulació secreció gàstrica

- Fase cefàlica: quan hi ha un estímul s’activa el SN central i envia informació, a l’estómac arriba a través del nervi vague( parasimpàtic) i es produeix acetilcolina. La informació arriba al SN entèric des del nervi vague i s’activen les cel principals( pepsinogen) i parietals( producció d’àcid i factor intrínsec). Això va a la llum intestinal.

es secreta pepsinogen, HCL i histamina. També la informació arriba a les cèl G ( cèl endocrines), es genera un neuropeptid GRP, activen les cèl G que produeixen gastrina i va a la circulació i augmenta la motilitat i el buidat gàstric.

- Fase Gàstrica: Quan l’aliment arriba a l’estómac es produeix distensió paret i això arriba a través d’una via aferent fins al nervi vague que dona una resposta que produeix un augment d’àcid i protons, pepsinogen i secreció gàstrica. El pepsinogen es transforma en pepsina per acció del pH àcid i causa que proteïnes creïn oligopèptids, els quals són detectats i produeixen una activació de les cel G de la regió pilòrica i augmenten la gastrina i actua endocrinament (primer van a la sang) produint un augment de la secreció d’àcid i pepsinogen. Les neurones pel nervi vague i acetilcolina activen cèl parietals produint un augment d’àcid però a través de la acetilcolina també es produeix un augment de la histamina a través de enterocromafines. La histamina és un factor local, activa paracrinament la producció d’àcid de cèl peritetals.El SN, endocrí i paracrí conflueixen. (MECANISMES DE SECRECIÓ)

La producció d’àcid s’inhibeix a través de l’activació de les cèl D que es troben al pílor i noten canvis en el PH. Quan hi ha una disminució d’aquest ( molts protons), les cèl D creen somatostatina que és un efecte paracrí i actua sobre cèl properes, aquesta inhibeix la secreció de gastrina de les cèl G. Així hi ha un control del pH de l’estómac.

- Fase intestinal: quan hi ha distensió del duodè es produeix uns reflexes nervioses que disminueixen la secreció d’àcid , les cèl S detecten acidesa i inhibeixen la producció d’àcid així com el pèptid inhibidor gàstric i la secretina. Les altres dues fases estimulen la secreció gàstrica i aquesta última inhibeix.

Secreció intestí prim

Les glàndules mucoses secreten moc viscós i alcalí als primers cm del duodè ja que s’ha de taponar l’acidesa de l’estómac. En l’intestí hi ha les criptes de Lieberkühn que son glàndules compostes per diversos tipus cel·lulars depenent de la situació.

Primer hi ha cèl caliciformes de més superficial a més profunds. Després enteròcits (secretor) que produeix líquid alcalí.

- Cèl endocrines- Progenitores- Paneth: produeixen lisozimes.

Hi ha d’haver microorganismes i les lisozimes eviten invasions i en les secrecions finals són importants perquè eviten acidesa del colon a l’intestí prim.

La secreció és d’uns 1500 L/ dia i el pH és àcid.

Taula de hormones ( les 4 últimes no). Imprimir.

Secreció intestí gros

Té producció de moc principalment i hi ha dues regions una proximal i una distal.

Les diferències de motilitat respecte les dues regions:

- El proximal absorbeix aigua i nutrients que el prim no pot absorbir- Distal: emmagatzematge

Les glàndules en la proximal secreten moc que permeten el pas de la femta, és un moc lubrificant. S’han de regular els moviments i no té cèl·lules de Paneth ja que hi ha flora intestinal i en aquest cas no calen tants enzims.

El la regió distal la producció de moc és més compactant, forma la unió de la femta per què hi hagi una única deposició.

Secreció pancreàtica exocrina

El pàncrees secreta els enzims digestius.

- Cèl·lules Acinoses: creen components enzimàtics, aquesta secreció va als conductes i es produeix una dilució- Se secreta molt bicarbonat a través de cel ductals i centroacinoses. - La secreció de moc és baixa en el pàncrees. ( saber taula). I és secretat per cèl·lules grans conductores

excretors

Zimògens: enzims que s’han d’activar!! Tenen en comú amb aquelles que no s’han d’activar que actuen en les proteïnes i s’han de secretar de manera no activa ja que sinó elles mateixes poden devorar el pàncrees. És el cas de la pancreatitis. MIRAR TAULA IMPRIMIR!!!!!

Composició i funcions de la secreció pancreàtica:

La tripsina s’activa per enteropeptidasa que se secreta per part de la glucosa intestinal i fins que el tripsinogen no arriba a l’intestí no es produeix l’activació. Un cop activada la tripsina pot activar els zimògens pancreàtics.

Regulació de la secreció pancreàtica

- ductal: secreció bicarbonat al ducte. Quan disminueix ph del duodè es produeix per part cel S secretina que inhibeix producció suc gàstric i augmenta secreció bicarbonat al duodè i regulem el pH de l’intestí d’aquesta manera i s’allibera secretina.

- Regulació acinal: duta a terme per la colicistotenina i de manera que quan arriben aminoàcids a l’intestí o AG hi ha cel que noten aquests nutrients i produeixen pèptid alliberador de colicistotenina i actua sobre cèl I. La colcitotenina augmenta la producció d’enzims i el propi pàncrees estimula també la producció, produeix pèptid monitor que actua sobre cel I i produeixen un augment de colicistotenina. Hi ha dos bucles de regulació

Detenció secreció pancreàtica

A través de la tripsina, quan hi ha aliment a l’intestí aquesta degrada aliment i pèptid alliberador i monitor. Hi ha competència entre degradació aliment i substàncies i la producció de colicistotenina continua. Quan no hi h aliment la tripsina degrada els pèptids i no es produeix l’activació de cèl I i per tant no es produeix secreció pancreàtica.

Secreció biliar

El fetge és un òrgan multilobular de gran mida que es troba a la cavitat abdominal a la regó dreta. La funció és eliminar pèptids a través de la secreció de bilis i també elimina fàrmac (xenobiòtics).

- Participa en la secreció de lípids generant bilis. - Elimina productes per conversió en formes que puguin ser excretades ( metabòliques o xenobiòtics). - També emmagatzema productes com glucosa, aminoàcids i crea proteïnes plasmàtiques.

a- Composició bilis :

Hi ha un excés d’hepatocits( cel fetge), se secreten acids i sals biliars com altres components... segons la secreció passa pels conductes hi ha una reabsorció de sodi i aigua. La reabsorció està afavorida per la secretina i altera electrolíticament els productes de secreció tant del pàncrees com del fetge.

Un cop la secreció arriba als conductes hepàtics si l’esfínter d’Odi està tancat s’internalitzen a la vesícula biliar. Aquí es produeix una concentració de la bilis i s’absorbeix aigua, sodi i reabsorció d’ions clorur. Hi ha una bilis molt més concentrada. El volum és d’uns 600-1200 ml/dia i té un pH de 7,5-8.

Secreció biliar

b) funcions bilis

- secreció àcids biliars que es produeixen a partir de colesterol a l’interior dels hepatòcits a través de l’enzim esterol 27 hidroxilasa.

Els àcids principals són: el quenodesoxicolic i colic, el colic es pot conjugar amb glicina o taurina per donar acid taurocòlic i glicocòlic.

Els àcids conjugats es poden transformar en sals potàssiques o sòdiques i donen lloc a les sals biliars.

A la bilis hi ha àcids biliars i sals en gran quantitat, els àcids promouen l’absorció de greixos i productes lipofilics gràcies a la cara hidrofòbica i hodrofilica i poden formar micel·les cilíndriques que a l’interior hi ha productes lipofílics.

També afavoreixen la digestió a través dels enzims pancreàtics ja que els enzims son solubles i els àcids h troben un punt de suport per produir la digestió de lípids de l’interior de la micel·la. Això s’anomena punt d’ancoratge.

Altres funcions son secretar bicarbonat però no tant com el pàncrees per afavorir el pas del quim gàstric al duodè i també se secreten productes de desfeta com la bilirubina

b) regulació secreció biliars:

tenim que la presència de productes de degradació de proteïnes i AG estimulen cel de l’intestí prim es produeix colicistoteina i augmenta la secreció primària i enzims pancreàtics. La presència de greixos al duodè estimula productes que les emulsionen.

El quim àcid augmenta la producció de secretina per part cel S i promou la sortida del bicarbonat a través de conductes pancreàtics i augmenta la secreció del bicarbonat pels conductes hepàtics.

El fetge produeix el 10 % dels àcids biliars necessaris per a la digestió, ja que hi ha un procés de reciclatge dels àcids. El fetge secreten a la bufeta biliar i passen al duodè i es produeix absorció passiva dels àcids biliars a les celes primària duodè.

Les sals arriben a l’ili terminal on hi ha transportadors i els àcids i sals arriben a la vena porta on arriben al fetge i s’acumulen als hepatòcits fins a la pròxima digestió. Arriben de manera activa i passiva a la vena porta on s’acumulen als hepatòcits.

Sempre hi ha una quantitat d’àcids i sals al colon que es perden i és la manera que té l’organisme per excretar el colesterol. De fet un bon tractament per la hipercolesterolèmia seria el bloqueig de transportadors que absorbeixen àcids i sals biliars i així hauríem de gastar més colesterol per produir de nou els àcids i sals.

Digestió i absorció

La digestió comença a la boca ràpidament i a l’intestí prim té el seu auge amb els enzims pancreàtics. El procés d’absorció és a través de l’intestí prim i hi ha productes que s’absorbeixen a l’estómac com l’alcohol i altres fàrmacs.

Transport d’aigua

És imprescindible pel funcionament de l’aparell digestiu, hi ha d’haver un medi aquós al tub. Es produeixen diverses secrecions a l’interior del tub però l’absorció d’aigua té lloc a l’intestí prim per difusió passiva seguint un gradient osmòtic.

- El transport d’aigua és secundari al transport de solut. Ja que hi ha un transport passiu d’aigua per equilibrar el gradient de pressió osmòtic

- Hi ha mecanismes paracelulars ( ions a través de la cel com acuaporines) I transcelulars

El flux net és

- Al duodè hi ha secreció d’aigua ja que el quim està molt concentrat ja que ha de ser isosmotic amb el plasma i tenir la mateixa pressió osmòtica.

- Al jejú i ili es produeix una absorció d’aigua

- Colon: hi ha una absorció menor.

Transport d’aigua i electròlics

El principal ió absorbtr a l’aperell digestiu és el sodi que és necessari per a l’absorció d’altres nutrients i s’internalitza a l’interior de l’enteròcit a traves d’un cotransport amb glucosa i aminoàcids . necessitem per això que la concentració de sodi a dins enteròcit sigui baixa i s’aconsegueix amb una bomba sodi potassa

L’ió clorur a les primeres etapes s’absorbeix en resposta la absorció de sodi ja que el sodi és positiu i al absorbir-lo dins enteròcits i ha diferencia de carregues entre enteròcit i tub digestiu, el clor entra dins l’enteròcit per difusió facilitada per ser negatiu.

L’absorció bicarbonat es fa de manera secundari, per un lloc hi ha el bicarbonat que hem secretat a través pàncrees i fetge i per altra banda hi ha protons secretats per una bomba sodi i potassi i allibera protons. La unió dels protons amb bicarbonat forma àcid carbònic i es troba en equilibri estable en forma d’aigua i diòxid de carboni.

El bicarbonat que se secreta es reabsorbeix de manera secundària. A l’intestí gros és diferent

El clorur no s’absorbeix per la càrrega produïda per sodi ja que no s’introdueix tant sodi a l’intestí, hi ha un transport on el clor entra a l’enteròcit i s’excreta bicarbonat.

En l’intestí prim s’absorbeix el bicarbonat i al gros se secreta ja que h ha mciroflora bacteriana que secreta àcid i tapona l’àcid produït per bactèries del colon.

L’ió calci s’absorbeix activament en el duodè i jejú i la absorció ve determinada per la hormona paratiroide que activa la vitamina D i es permet una absorció major calc. Falta de vitamina D produeix problemes ossis

El ferro s’absorbeix activament sobretot a duodè però ve determinada per les necessitats de l’ió ferro per part del cos, ja que una concentració elevada de ferro és tòxica.

Absorció i digestió de carbohidrats

Els hidrats de carboni es prenen en forma de polisacàrids (mido o glicogen) o disacàrids i tenim l’acció de la amilasa salival que dura poc ja que a l’estomac amb el ph àcid es desactiva, en l’intestí prim hi ha alfa amilasa pancreàtica amb afinitat major que la salival i gracies a aquests dos enzims els polisacàrids es converteixen en disacàrids ( maltosa entre d’altres), a partir d’aquí actuen enzims que degraden disacàrids de la membrana apical de les microvellositats dels enteròcits.

Els enzims son la maltasa que degrada maltosa en dues glucoses, hi ha la lactasa que degrada lactosa. Hi ha la sacarasa que degrada sacarosa en fructosa i glucosa . també hi ha les alfa dextrinasa que degrada polímers de 3 a 9 glucoses.

La glucosa s’introdueix a l’enteròcit per cotransport de sodi.

La galactosa té una proteïna que transporti sodi amb lactosa.

La fructosa entre a través de difusió facilitada, l’absorció de fructosa és menor i es perd bastant fructosa.

Una vegada de l’enteròcit van a la vena porta i cap al fetge. Al fetge passen dues coses segons l’estat de l’organisme:

- si hi ha nivells alts de glucosa la insulina promou la formació de glucosa.

- Si hi ha menys glucagó promou la sortida de sucres del fetge i es poden acumular en forma de glucogen al fetge. (mirarrr)

Hem d’eliminar les unions dels aminoàcids i absorbir els aminoàcids de manera individual.

A l’estomac ocorre la primera digestió a través de les pepsines a l’estomac es digereixen en un 20 % de les proteïnes de la dieta i també col·lagen. Tots els enzims aconsegueixen que els greixos proteics es degraden en pèptids, dipèptids i aminoàcids.

L’absorció d’aminoàcids es fa amb cotransport de sodi cada aminoàcid té una proteïna específica, d’altra banda alguns tri o dipèptids es poden absorbir dins enteròcit on hi ha peptidases intracel·lulars que els degraden en aminoàcids.

Els aminoàcids van a la vena porta fins al fetge on poden anar a la circulació o emmagatzemar-se o convertir-se en aminoàcids diversos a l’interior dels enteròcits.

Digestió i aborció de lípids

Els principals lípids son triglicèrids formats per una cadena de glicerol i tres AG, també hi ha fosfolípids formats per un àcid gras i un glicerofosfolipid i un esters de colesterol.

Quan arriben a l’intestí es produeix la verdadera digestió, els triglicèrids donen lloc a un monoglicèrid i dos àcids lliures i la colesterol esterasa degrada excés de colesterol.

La fosfolipasa A 2 degraden els fosfolípids donant lloc a fosfolípids i àcid gras.

Aquestes reaccions tenen tendència a regenerar-se. Son reversibles per tant els productes dels enzims s’han d’aïllar i s’encarreguen d’això els àcids biliars.

Impedeixen que s tornin a formar els triglicèrids, fosfolípids i esters de colesterol i porten a la superfície de l’enteròcit els productes de degradació. Un cop a la paret els components entren per difusió simple a l’enteròcit ja que la membrana plasmàtica és lipídica i les sals tornen a l’intestí donant a terme la seva funció un cop han transportat aquests productes.

S’uneixen dins l’aparell de golgi als quilomicrons que son lipoproteïnes que s’uneixen per deixar a l’interior els fosfolípids, esters i triglicèrids. De l’enteròcit passen a la limfa i d’aquí a la sang.

Hi ha àcids grassos de curta cadena que son hidrosolubles i no s’uneixen als quilomicrons sinó que passen directament a la vena porta i van al fetge.

Absorció de vitamines

La més important és la B12 i es la mes complexa es requereix per la formació del sistema nerviós, el metabolisme de proteïnes i AG, també participa en la síntesi de ADN....

Aquesta la ingerim unida a una proteïna, les glàndules salivals fabriquen proteïna R que arriben a l’estómac i per acció àcida la proteïna es deslliga de la vitamina B12 i la b12 S’uneix a la R i la funció es protegir a la vitamina b12 dels àcids.

Una vegada surt el quim de l’estomac i arriba a l’intestí la tripsina trenca la unió entra proteïna R i B12 i la B12 s’uneix al factor extrínsec i quan arriba al jejú o ili hi ha transportadors específics del factor extrínsec i s’absorbeix.

La vitamina B9 o àcid fòlic té diverses formes )

- Simple s’absorbeix per difusió facilitada o cotransport sodi

- Complexa: necessita un enzim que hi ha als enteròcits del jejú i l’enzim simplifica la vitamina B9 aconseguint que es pugui absorbir.

Vitamina b6 s’absorbeix per cotransport de sodi però requereix una fosforilació al tub, concretament al jejú i pot ser absorbida per cotransport de sodi.

La resta de vitamines hidrosolubles s’absorbeixen per contraport de sodi o difusió facilitada, les liposolubles s’absorbeixen de manera semblant als greixos: es formen micel·les amb vitamina K a l’interior i un cop arriben a l’enteròcit son absorbides per difusió simple,

Microflora:

Es crea poc després d’haver nascut, no és necessària pel desenvolupament de l’individu. Metabolitza substàncies que nosaltres no podem metabolitzar.

Aprendre els substrats que es poden metabolitzar.

Les bactèries de la flora són importants per la defensa, creen substàncies microbicides que poden eliminar bactèries patògenes de l’organisme i actuen com una barrera física. S’ha de produir una colonització al tub una bactèria ja que sinó no pot produir una malaltia.

Hi ha barreres físiques que ho eviten i també es produeix l’expressió de patrons gènics contra microorganismes patògens.

És important per la formació dels gasos: la porció inicial absorbeix aire. En les secrecions finals el metabolisme bacterià forma gasos. Una persona pot formal al dia un litre de gasos.