Descartes 4Meditacions 3

La necessitat de l´existència de Déu

Meditació tercera (qüestions fonamentals)

Les limitacions del cogito com a principi (text 7, Medit. 3, p. 2, 3, 608-636)

L´evidència exigida per la primera regla del mètode ha quedat limitada al cogito, una realitat pensant. El seu descobriment l´únic que garanteix és que no ens equivoquem quan som conscients que pensem, però no ens garanteix que el que pensem sigui vertader o cert (exemple: sé que estic pensant que 180º és la suma dels angles d´un triangle, però no sé si aquesta afirmació és verdadera).

Dit d´una altra manera: tinc una seguretat suprema que estic pensant, que tinc idees, però malgrat aquestes idees siguin per a mi clares i distintes encara no tinc la seguretat total que siguin verdaderes (p.2).

Les limitacions del cogito com a principi (text 7, Medit. 3, p. 3, 608-636)

Abans del dubte metòdic, acceptava la veritat de tot allò que els sentits em permetien percebre: Terra, cel, astres ...

Potser per la força del costum, creia que les idees d´aquestes coses externes eren verdaderes perquè les representaven fidelment (teoria de la correspondència).

Després del dubte metòdic, s´hi ha hagut de replantejar la certesa de tot això: l´únic que de cert puc afirmar és que sóc una cosa que pensa, que tinc idees, però no puc assegurar que aquestes idees corresponguin a res de fora de la meva consciència (p. 3).

Conclusió (p. 2-3): L´evidència del cogito no pot assegurar la veritat de les seves idees (perill de solipsisme).

Les limitacions del cogito com a principi

El problema derivat del descobriment de la certesa absoluta que es desprèn del cogito és que aquest és incapaç per si sol d´estendre la seva certesa més enllà d´ell mateix.

La recerca de la veritat més evident ens aboca a un idealisme radical, segons el qual la certesa només pot quedar reduïda al coneixement de l´existència pròpia (solipsisme).

Aleshores, ¿com podem demostrar l´existència d´una realitat exterior al pensament? ¿com podem demostrar la veritat de les nostres idees?

L´idealisme i el problema del solipsisme

1- Per a la filosofia anterior, el pensament no recau sobre les idees, sinó directament sobre les coses: si jo penso en el món extern, estic pensant en aquesta realitat independent a mi i no en la meva idea d´aquesta realitat.

2- A partir de Descartes, el coneixement no recau directament sobre les coses (realisme), sinó sobre les idees que ens fem d´aquestes coses (idealisme).

3- Aquesta concepció cartesiana d´idea tindrà també repercussions en la filosofia posterior: ¿com demostrar l´existència d´una realitat no mental a partir només del pensament? ¿com la idea d´una cosa pot correspondre a la realitat d´aquesta cosa? (el problema del solipsisme).

La necessitat de l´existència de Déu El cogito, com hem vist en els paràgrafs

anteriors, no pot garantir la veritat de tot allò que ell concep com a veritat, només garanteix que no s´equivoca quan té idees o quan coneix a través de l´enteniment (veure Meditació segona).

Vinculat al problema de la veritat està lligat el problema de l´objectivitat: tenim idees, això és segur, però com demostrar que el que aquestes idees representen correspon a realitats externes?

En Descartes, per garantir la veritat/objectivitat de les idees ha de partir d´elles, perquè és de l´únic segur que compta.

La necessitat de l´existència de Déu L´única forma d´estar segur que les idees són

verdaderes és trobar com a mínim una idea que manifesti en la seva estructura d´idea que té una existència fora de la ment (independent de la consciència).

Però provar que existeix una realitat fora de la ment no significa immediatament que garanteixi la veritat/objectivitat dels nostres pensaments.

Cal, a més, que aquesta idea sigui la idea d´una realitat summament “perfecta”, és a dir, de Déu, perquè només així serà incapaç d´enganyar i quedarà eliminada totalment l´amenaça del geni maligne.

La necessitat de l´existència de Déu

La necessitat de l´existència de Déu Les raons dels realistes: aquells que

consideren que existeix una realitat independent de la meva consciència (p. 11)

1a. Això m´ho ensenya la naturalesa, una certa inclinació que em fa creure en l´existència d´una realitat externa.

2a. Les idees que representen les realitats extramentals se m´imposen, no depenen de la meva voluntat.

La necessitat de l´existència de Déu Crítica de la primera raó dels realistes (p. 12):

1a. L´únic criteri fiable és la llum natural, no pas una inclinació espontània de la meva naturalesa.

2a. Si les inclinacions naturals no són gaire fiables en la moral: m´obliguen a preferir el mal al bé, per analogia tampoc poden ser gaire fiables en el terreny epistemològic: poden preferir el fals al verdader.

La necessitat de l´existència de Déu Crítica de la segona raó dels realistes (p. 13):

1a. Podrien ser també creació pròpia. En el cas dels somnis moltes imatges s´imposen a la voluntat.

2a. Les idees que tinc sobre una mateixa realitat poden ser contradictòries. Si em refio dels sentits tinc una idea del Sol que el fa ser una realitat extremadament petita. Tanmateix, si em refio del que em diu la ciència, tinc una idea del Sol que el fa ser una realitat extremadament gran. Quina d´aquestes dues idees és més semblant a la realitat Sol?Conclusió: el realisme no m´aporta

raons convincents perquè existeixi una realitat extramental (p.14).

La necessitat de l´existència de Déu Per tant, només des de l´idealisme es pot demostrar l

´existència d´una realitat exterior a la meva consciència. De l´anàlisi dels continguts de la consciència, les idees,

Descartes observa que no totes les idees que se suposa tenen capacitat representativa són iguals.

Considera que les idees que representen substàncies (realitats primeres) són més reals que les que representen modes o accidents (realitats segones)

I dintre de les idees que representen substàncies, les que representen substàncies infinites són més reals que les que representen realitats finites.

La idea infinita que té més realitat que les altres és Déu. Per tant, la idea de Déu és la idea, d´entre totes les idees d´una

consciència, la que podria tenir més possibilitats de comptar amb una realitat objectiva, és a dir, una realitat fora d´una ment (p. 15).

La idea de Déu és una idea innata Tan bon punt s´ha descobert la idea de Déu:

sobirà, etern, infinit, immutable, omniscient, omnipotent i creador universal de totes les coses que no són ell, en una ment, s´ha de preguntar d´on prové aquesta idea? o, a quin tipus d´idea pertany?

Per donar resposta a aquestes dues preguntes, Descartes aplica el principi de causalitat, segons el qual mai el que és imperfecte pot causar un efecte més perfecte. O el que és el mateix, no pot haver més perfecció en l´efecte que en la causa (ps. 16-17).

La idea de Déu és una idea innata (text 8, Medit. 3, p. 22, 985-999)

Podria ser jo causa de la idea de Déu? O, dit d´una altra manera, podria ser la idea d´un ésser summament perfecte una idea factícia?

Aplicant el principi de causalitat seria impossible que una ment finita fos causa d´una idea que representa una realitat infinita.

Una realitat inferior, segons el principi de causalitat, no pot ser causa d´una realitat superior.

Per tant, Déu és la causa de la idea se summa perfecció en una ment finita.

Si Déu no és una consciència finita, aleshores té una existència diferent a la d´aquesta consciència; per tant, Déu existeix objectivament.

La idea de Déu és una idea innata (text 9, Medit. 3, ps. 37-38, 1215-1253)

Quin tipus d´idea és la idea de Déu? (p. 37)

La idea de Déu és una idea innata (text 9, Medit. 3, ps. 37-38, 1215-1253)

Conclusions (p. 38): La idea de perfecció suprema és com un senyal, com una

marca que ha deixat en la ment de la seva criatura imperfecta, la ment humana.

Conec a Déu i demostro la seva existència a través d´una anàlisi de la meva consciència.

No tindria la idea de Déu en la meva ment, si Déu no existís veritablement.

Si Déu existeix, existeix com un ésser summament perfecte. A una realitat summament perfecta li és contrària la

possibilitat d´ésser una divinitat enganyadora; si fos així evidenciaria la seva imperfecció.

A partir d´ara podem estar segurs que quan disposem d´idees i aquestes siguin clares i distintes, aquestes idees seran verdaderes i objectives: representen una realitat externa.

Conclusió de la Meditació tercera Perquè el cogito pugui confiar que el que pensa

com a clar i distint sigui vertader, d´una banda, i pugui actuar, d´altra banda, com a principi a partir del qual pugui deduir altres veritats, necessita d´un altre principi, d´una altra realitat evident i certa.

Aquesta realitat la descobrirà dins d´ell mateix, en les seves idees i d´entre elles la idea de Déu.

D´aquesta manera es demostra que el cogito és un principi insuficient perquè des d´ell es pugui derivar deductivament tot el saber. Necessita del suport d´un altre principi, Déu.