Del carrer a la llar - Biblioteca San Juan de...

1

Joan Uribe Vilarrodona Director de Sant Joan de Déu Serveis Socials

Del carrer a la llar Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a Barcelona

ISBN: 978-84-939878-9-3

9 788493 987893

Amb el suport de

Sobre la publicació

Del carrer a la llar. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaJoan Uribe Vilarrodona

Publicat per Ediciones San Juan de Dios — Campus DocentC/ Santa Rosa, 39-5708950 Esplugues de Llobregat (Barcelona) Tel. 93 280 09 49 — Fax 93 600 61 [email protected]

Descarga on line:www.santjoandedeu.edu.es/edicionessanjuandedios

—

Col·lecció digital Acollida, Número 1Coordinat per Joan Uribe i Vilarrodona, Director de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona©de la present edició: Ediciones San Juan de Dios – Campus DocentDrets exclusius d’aquesta edició: Ediciones San Juan de Dios – Campus Docent

—

ISBN: 978-84-939878-9-3 Dipòsit legal: B-27366-2014 Primera edició a Ediciones San Juan de Dios- Campus Docent Col·lecció Digital Professionalitat, desembre 2014

—

Direcció: Amèlia Guilera Roche Coordinació administrativa: Judit Boluña Álvarez Coordinació editorial: Lluís Guilera Roche Disseny gràfic: Ars Satèl·lit

—

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur –incloent les fotocopies i la difusió a través d’internet- i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstecs públics.

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a Barcelona Sobre la publicación

2

mailto:[email protected]

www.santjoandedeu.edu.es

www.santjoandedeu.edu.es/edicionessanjuandedios

www.santjoandedeu.edu.es/edicionessanjuandedios

Índex

Sobre la publicació 2

Autor 4

1. Metodologia 5

2. Context. Passat i futur 6

3. Models d’actuació: abordatge, resposta 8

3.1. Abordatge: Europa, Espanya, Catalunya 8

3.2. Model Integral: Ciutat de Barcelona 10

3.3. La realitat de la situació de sense llar / carrer, a Barcelona 15

3.4. Població sense llar a carrer, a Barcelona 18

3.5. Resposta: amb quins recursos? Quins objectius ens podem fixar? 28

4. Housing First, i la seva integració en el model d’atenció a les persones sense llar, a Barcelona 33

4.1. Concepte Housing First 33

4.2. Quines implicacions té el model Housing First en relació al seu cost? 41

4.3. Hi ha diferents formes d’entendre i d’aplicar Housing First? 43

4.4. Amb quin parc d’habitatge? Amb quin model de gestió d’habitatge social? 46

5. Conclusions 53

6. Propostes 56

7. Bibliografia 58

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaÍndex

3

Autor

Joan Uribe Vilarrodona, és director de Sant Joan de Déu- Serveis Socials, Barcelona, entitat que treballa específicament amb persones en situació de sense llar des de 1979, des de la intervenció amb centres residencials, llars, programes d’inserció laboral, sensibilització i recerca.

Representant espanyol al Consell d’Administració de FEANTSA, (Federació Europea d’Entitats que Treballen amb Persones Sense Llar), des de 2013.

Doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona. Membre del GRECS, Grup de Recerca en Exclusió i Control Social, de la Universitat de Barcelona

Autor de diversos llibres i publicacions, entre els quals: Les persones en situació de sense llar de Barcelona: perfils, estat de salut i atenció sanitària; El costat fosc. Diari de camp d’un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra; “Homeless population in Barcelona: profiles, health situation and access to health care services”; “Dysfunctional Healthcare for Homeless people in Barcelona”.

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaAutor

4

1. Metodologia

Per la realització d’aquest informe s’han aplicat diverses metodologies, en funció de l’àmbit d’anàlisi a abordar.

El gruix s’ha basat en una recerca i anàlisi exhaustiu tant d’informes periòdics de seguiment elaborats i cedits pels equips de SIS Detecció, de l’Ajuntament de Barcelona, com de bibliografia, nacional i internacional, en relació als àmbits explorats: “sensellarisme”1 a carrer i abordatge; metodologies d’intervenció efectives al voltant del “sensellarisme” a carrer; models d’intervenció basat en el model Housing First (concepte, aplicació, estructura, costos, marc legal, gestió, provisió de parc d’habitatge); anàlisi del model d’intervenció vigent a Barcelona.

També, s’ha complementat amb algunes entrevistes i amb observacions.

Les entrevistes, en format obert, s’han dut a terme a diferents persones, representatives de diferents grups implicats en el tema d’estudi: algunes persones sense llar en situació de carrer; alguns professionals dels equips de Carrer de l’Ajuntament de Barcelona; alguns tècnics municipals amb responsabilitat en l’aplicació de les polítiques de protecció social del municipi; tres tècnics de l’àmbit associatiu, especialitzats, respectivament, en persones sense llar a carrer; pisos d’inclusió; gestió de programes d’atenció al “sensellarisme”. També, amb un tècnic analista de la FEANTSA, Brussel·les.

Les observacions, en un total de disset, s’han dut a terme, alguna amb personal dels equips de Carrer de l’Ajuntament, al districte de Sants-Montjuïc, i la resta, en solitari per part del investigador, en aquest mateix districte, així com al de Ciutat Vella, el de l’Eixample (concretament en una franja de la dreta de l’Eixample) i en el de Gràcia. Sempre, entre les 21:00 i les 02:30h.

1 La paraula “sensellarisme” no té registre als diccionaris normatius. Utilitzarem el calc semàntic del terme anglès homelessness, i per aquest motiu apareixerà en aquest informe entre cometes. Optem per aquest terme en lloc de “els sense llar” o “{les} persones sense llar” per centrar el terme no en les persones que el pateixen, sinó en la seva dimensió de situació i, per tant, transitòria i reversible.

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaMetodologia

5

2. Context. Passat i futur

La crisi econòmica iniciada al 2008 i encara vigent està implicant un canvi de model social i econòmic que es caracteritza, entre d’altres, per la polarització tant de la pobresa com de la riquesa, així com pel constant augment d’escletxa entre uns i altres degut a la davallada del repartiment que se’n fa.

Per altra part, tenim una altíssima taxa d’atur —del 25,6% a maig de 2014—, la segona més elevada de la UE després de Grècia.

Una de les projeccions de previsió a futur, feta a gener de 2014, apuntava a un tancament de l’exercici amb un índex global a l’estat espanyol del 25,2%, i que a finals de 2015 milloraria tan sols 1,9 punts percentuals i es tancaria previsiblement en un 23,3%2.

Tanmateix, el propi Govern espanyol, en roda de premsa posterior al Consell de Ministres del 30 d’abril de 20143, reafirmava la previsió abans citada del 23,3% al 2015, i afegia una dada interessant: una projecció pel 2017 d’“estar per sota del 20%”, és a dir, fins a un possible 19,9% estimat, 8-9 anys després del inici de la crisi i del repunt dels índexs d’atur a l’estat. A més, si l’alentiment que estan mostrant a juny de 2014 les economies emergents i dels EEUU continua, podríem entrar, de manera progressiva, en un refredament del lleu impuls —seria agosarat dir-ne “acceleració” - econòmic que tot just està iniciant-se. En aquest cas, les estimacions aquí presentades, empitjorarien.

Però si comparem aquestes dades amb les projeccions de creixement econòmic, arribem a unes conclusions nefastes: La Comissió Europea fa les seves estimacions d’atur per 2014 i 2015 a Espanya, una mica pitjors que les del Govern Central, del 25,5% i 24% respectivament. Però també afirma que el creixement econòmic espanyol és millor i més ràpid que el previst fa tan sols uns mesos, i el situa en 1,1% i 2,1% respectivament4: és a dir, la millora del context econòmic i de confiança dels mercats, ha deixat d’implicar el descens de les taxes d’atur i ha deixat de suposar estimulació del mercat de consum, si més no, l’intern. Estem aprenent a sortir d’una crisi i a créixer econòmicament sense generar ocupació, tot deixant enrere les persones. Ho estem fent. I és possible que ho arribem a consolidar5.

2 Blog de Bankinter, 15 de gener de 2014 http://blog.bankinter.com/blogs/bankinter/archive/2014/01/15/prevision-paro-2014-y-2015-tabla.aspx

3 Conferència de premsa de la Vicepresidenta i Portaveu del Govern Central i dels Ministres d’Hisenda i Economia, després de la reunió del Consell de Ministres, dimecres, 30 d’abril de 2014 http://www.lamoncloa.gob.es/ConsejodeMinistros/Ruedas/_2014/cmrp20140507.htm

4 Expansión, 5 de maig de 2014; http://www.expansion.com/2014/05/05/economia/1399280437.html

5 No som aliens a les teories econòmiques que defensen que l’atur disminueix a partir de creixements econòmics al voltant del 2%: en qualsevol cas, i amb independència de la valoració d’aquestes teories, el cert és que en un context de creixement econòmic que difícilment arribi a taxes del 2% anual, caldrà fer alguna cosa per incidir també en el decrement dels índexs d’atur.

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaContext. Passat i futur

6

http://blog.bankinter.com/blogs/bankinter/archive/2014/01/15/prevision-paro-2014-y-2015-tabla.aspx

http://blog.bankinter.com/blogs/bankinter/archive/2014/01/15/prevision-paro-2014-y-2015-tabla.aspx

http://www.lamoncloa.gob.es/ConsejodeMinistros/Ruedas/_2014/cmrp20140507.htm

http://www.lamoncloa.gob.es/ConsejodeMinistros/Ruedas/_2014/cmrp20140507.htm

http://www.expansion.com/2014/05/05/economia/1399280437.html

És difícil fer una fotografia general de l’exclusió social en aquests temps, donat que aquesta canvia amb rapidesa6. En línies molt generals, podríem destacar, d’una banda, la polarització de la diferència a tots nivells entre persones pobres i persones riques. La redistribució de la riquesa ens ha portat, en el període 2009 - 2014, a veure com es radicalitzava la diferència entre uns i altres i com es desdibuixava i desapareixia el marge intermedi.

Avui en dia, es fa estrany parlar de “classe mitjana”. S’ha recuperat el concepte de “treballador pobre”, present en la literatura social, política i econòmica des dels anys 80 del passat segle, però que avui en dia té un pes percentual més elevat, i es comença a parlar de “precariat” com a alternativa al concepte de “proletariat”. Tot plegat, ens mostra la necessitat de tornar a definir les categoritzacions de referència socioeconòmiques, una mostra més del canvi de model, que no disposa d’ accepcions semàntiques per definir el que està passant, un símptoma més del canvi profund que estem executant.

Destacaríem que hi ha un petit percentatge de persones riques que augmenta -poc, però augmenta-, i que també augmenta molt en quant a la seva riquesa, i simultàniament tenim un percentatge més elevat de persones pobres cada dia, en proporcions que poden oscil·lar entre una de cada cinc persones, o una de cada quatre. No obstant, la suma de persones pobres i de persones en risc de pobresa, ens parlen d’un de cada dos habitants o gairebé, en segons quines parts de l’estat espanyol: més o menys la meitat de la població és pobre o està en risc de ser-ho.

Aquesta realitat està afectant també a Catalunya i en concret, a Barcelona, i ens aboca a un elevat percentatge de població que entrarà en situació d’exclusió social a mig-llarg termini. Persones que aniran consolidant la seva necessitat de suport dels circuits d’atenció social més enllà de la sortida de la crisi. Amb caràcter crònic o, com a mínim, de llarga durada.

Estem parlant d’un canvi de model social en el que la normalització de la polarització de la distribució —o segons com es miri, de la “no distribució”— de la riquesa, i les altes taxes de població en risc o en situació d’exclusió social, esdevinguin el patró social. Fins a quin punt seran extremes aquestes previsions, i com afectarà a la construcció i creixement social, fins i tot a la cohesió social, està per veure. Però el que, a juny de 2014, apunten els indicadors, és que ens estem redefinint socialment en aquesta línea, i no en la de maximitzar la redistribució de riquesa, ni enfortir el sistema de protecció social de forma suficient ni reduir les desigualtats socials.

En relació a l’exclusió social extrema i a l’exclusió residencial, implica una realitat i tendències a nivell macro social i econòmic que apunten clarament cap a un percentatge en augment i amb perspectives de seguir incrementant de ciutadans i ciutadanes exclosos socials, molts d’ells sense llar, instal·lats en la precarietat, sense perspectives de sortida de la situació i amb risc de institucionalització i dependència del sistema de protecció social. Per tot plegat, de difícil inclusió social.

6 Una “foto fixa” de les desigualtats a Catalunya, Espanya i la Unió Europea i la especial afectació d’aquestes segons quina sigui la zona de referència explorada, es pot consultar a: Informe sobre l’evolució de les Desigualtats Socials a Catalunya, CERES, CCOO, Mayo de 2014. http://www.ccoo.cat/pdf_documents/2014/Informe-evolucio-desigualtats-socials_05052014.pdf

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaContext. Passat i futur

7

http://www.ccoo.cat/pdf_documents/2014/Informe-evolucio-desigualtats-socials_05052014.pdf

3. Models d’actuació: abordatge, resposta

En relació al fenomen del “sensellarisme”, s’han produït avenços que, tot i ser insuficients degut a l’aclaparador augment de la necessitat, suposen canvis a millor en quant al seu abordatge, tant a nivell de model com de recursos destinats. Si bé és cert que aquests avenços s’han de valorar de manera molt diferent, en funció de l’àmbit competencial del que parlem (europeu, estatal, autonòmic, municipal) i en aquest darrer, de cada municipi, podem afirmar que la ciutat de Barcelona sí està posicionada com una de les que més ha avançat i millorat en la seva resposta.

3.1. Abordatge: Europa, Espanya, Catalunya

Europa

La Unió Europea ha fet un treball de reconeixement i inclusió de la problemàtica del “sensellarisme” en la seva agenda i en les seves competències. En aquest sentit, podríem marcar dos moments clau: El primer, la conferència European Consensus Conference on Homelessness: Policy Recommendations que es va dur a terme a Brussel·les, el desembre de 2010, afavorida per la Presidència Belga. Va permetre definir el concepte de sense llar, categoritzar-lo (ETHOS), establir un posicionament i proposar uns objectius generals envers la qüestió7.

El segon moment, es contextualitza amb el document publicat per la Comissió Europea, Confronting Homelessness in the European Union, SWD(2013) 42 final.

Aquests contexts van obrir la possibilitat que s’aprovés el juny de 2014 per part del Comitè de les Regions un Dictamen en relació a implementar estratègies nacionals per eradicar la situació ( COR-2014-02234-00-00-AC-TRA (EN) ). Aquest dictamen, fita històrica en l’abordatge del “sensellarisme”, assenyala un abans i un després, donat que obliga a articular i desplegar la qüestió en l’agenda política dels estats membres.

7 El document més rellevant en relació als resultats de la Conferència: European Consensus Conference on Homelessness: Policy Recommendations of the Jury. http://goo.gl/OWUV1T

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaModels d’actuació: abordatge, resposta

8

Aquest dictamen, relacionat amb la resolució del Parlament Europeu d’11 de juny de 2013, sobre l’habitatge social a la Unió Europea (2012/2293(INI)), P7_TA-PROV(2013)0246, configura un marc legal als estats de la Unió suficient per generar i desenvolupar polítiques específiques i dotació de recursos a tal efecte.

Espanya

El Govern Espanyol ha aprovat a l’abril de 2014, per primera vegada en la història de l’Estat i donant compliment al dictamen citat, la creació —a finals de 2014 en fase de disseny - d’una Estratègia Nacional de lluita per combatre la situació de sense llar. Per altra part, aquesta data, permet entendre que, fins al moment, no es disposava de cap marc genèric a nivell de l’estat espanyol, que sí existeix en una majoria d’estats europeus, tal i com hem citat més a dalt.

Catalunya

A Catalunya, al 2010, es va definir el Model d’Atenció a Persones Sense Llar. Organitzava i millorava el model actual en aquells municipis en els que hi ha intervenció estructurada i especialitzada, essent Barcelona el municipi més desenvolupat en aquest sentit. Aquest model, ben valorat per les entitats socials especialitzades en el treball en sense llar, establia un itinerari d’intervenció i un catàleg de serveis i recursos, en funció de la població de cada municipi català. A més, va donar peu a un dictamen jurídic que dotava de marc legal a la obligació de dotació de serveis en els municipis. Malauradament, aquest model no es va arribar a desplegar mai, per múltiples factors, un dels quals, va ser la retallada de recursos potenciada a partir de 2010 i en relació a la crisi.

El Model, d’haver-se dut a terme, s’estructurava en un seguit de recursos especialitzats, en funció dels tipus de necessitat a cobrir, en format de cartera àmplia -recursos residencials, recursos alimentaris, recursos ocupacionals, recursos d’ocupació del temps- fins al punt que una majoria de persones sense llar, puguin necessitar diversos recursos simultàniament per cobrir totes o algunes d’aquestes necessitats. També, es defineix per la especialització del recursos residencials: recursos de primera acollida, recursos d’inclusió.

És un model interessant, que aspirava a dotar la totalitat del territori català de recursos, en base a equilibris geogràfics i demogràfics, amb una proposta d’intervenció de qualitat. Es fonamentà en el Model d’Escala de Transició o Model d’Escala Social, del que parlarem àmpliament en aquest informe.


9

3.2. Model Integral: Ciutat de Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona ha impulsat l’articulació d’una xarxa, la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Aquesta integra: els serveis municipals, els privats i els privats concertats, i aborda el

“sensellarisme” de manera integrada i amb una visió global de: perfils, situacions, diferents models d’intervenció i recursos materials i residencials adients a cada cas i moment personal de cada persona sense llar.

Aquest abordatge de conjunt liderat per l’Ajuntament, facilita un abordatge més idoni de la problemàtica del “sensellarisme”, a l’afavorir una permeabilitat entre el que és públic i el que és privat dels diferents tipus de recursos, ritmes de creixement, propostes d’intervenció, etc. És, sens dubte, una combinació

—públic / privat — que integra possibilitats i formes de fer des d’una oferta de servei més oberta, plural i de transferència de coneixement en ambdós sentits.

A més, el consistori barceloní ha desenvolupat en els darrers deu anys de manera continuada —aproximadament des de 2004 fins l’actualitat—, un model de resposta especialitzada al problema del “sensellarisme”, dotat amb una xarxa de recursos nombrosos i d’alta qualitat, tot i que, malgrat la situació de context marcada per la crisi, hagi augmentat la dimensió del problema fet que ha incidit en l’abast de la resposta.

Es materialitza en el Programa Municipal d’Atenció a Persones Sense Llar que, malgrat no poder fer front a la globalitat de les necessitats que aborda, és una de les estructures especialitzades d’atenció a les persones sense llar de més qualitat i abast d’Europa.

Aquest Programa, entén com a persona sense llar a aquella que no pot accedir i/o conservar un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal i que presenta uns indicadors de disfuncionalitat que fan necessària una atenció integral intensiva que garanteixi la cobertura de necessitats bàsiques i la inserció social d’acord a les seves possibilitats. S’adreça, segons la classificació ETHOS, a les categories de “sense sostre” i “sense vivenda”:

• Sense sostre: - Viure en un espai públic (sense domicili). - pernoctar en un centre d’acollida i/o forçat a passar la resta del dia en un espai públic.

• Sense Llar - Estada a centres de serveis o refugis (hostals per a sense llar que permeten diferents formes

d’estada). - Viure a refugis per a dones. - Viure en allotjaments temporals reservats a immigrants i a demandants d’asil. - Viure en institucions: presons, centres d’atenció sanitària, hospitals sense tenir on anar, etc. - Viure en allotjaments de recolzament, sense contracte d’arrendament.


10

Aquest Programa, doncs, per criteris municipals, no dóna resposta a les també considerades com a persones sense llar segons ETHOS, tipificades en les següents categories:

• Habitatge insegur - Viure en un habitatge sense títol legal (viure temporalment amb familiars o amics de forma

involuntària, viure en un habitatge sense contracte de lloguer —s’exclou de la categoria el col·lectiu okupa-).

- Notificació legal d’abandonament de la llar. - Viure sota l’amenaça de violència per part de la família o de la parella.

• Habitatge inadequat - Viure en una estructura temporal o “xabola”. - Viure en un habitatge no apropiat segons la legislació estatal. - Viure en un habitatge massificat.

Així, el model d’atenció a Barcelona, que es materialitza en el Programa Municipal d’Atenció a Persones Sense Llar, té com objectiu millorar i superar la situació de les persones “sense sostre” i “sense llar”

—segons la classificació ETHOS—, oferint una atenció integral i de qualitat que garanteixi itineraris personalitzats d’inclusió social i promogui l’accés al conjunt de recursos i serveis que fan possible l’autonomia personal.

És a dir, no se centra en una resposta assistencialista, sinó que és enfocada a la resolució del problema de la persona afectada. I ho operativitza des d’una orientació proactiva, de relació individualitzada amb cada persona —mitjançant el pla de treball individualitzat—, en coordinació amb els serveis municipals (serveis socials de territori, serveis tècnics, guàrdia urbana, prevenció) i altres serveis públics (xarxa pública de salut, jutjats, serveis policials, serveis d’educació), i privats de l’àmbit social.

El model s’enfoca cap a generar autonomia, vinculant la persona a les estructures i serveis normalitzats de la societat —salut, sistema normalitzat de protecció social si cal, habitatge social o lliure, àmbit laboral o de prestacions, vinculació a teixit associatiu, entre d’altres—.

L’estructura de serveis i recursos específics d’aquest programa Municipal, a finals de març de 2014, era la següent:

1. Servei d’atenció en medi obert, primera acollida i tractament SIS i SASPI (42 professionals i 5 professionals respectivament):1.1. Equips de detecció i atenció al carrer. 1.2. Equips de primera acollida i tractament.

2. Serveis d’Acollida residencial temporal: especialitzats per perfils i per tipus d’unitat familiar (776 places).2.1. Residencial de Primera Acollida (accés directe, contacte i inici treball).2.2. Residencial d’Atencions Bàsiques (molt crònics i amb poc compromís inicial). 2.3. Residencial d’Inserció (compromís i treball cap a la màxima autonomia possible).

3. Servei d’Habitatges d’Inclusió amb suport socioeducatiu (aprenentatge habilitats domèstiques, punt final de procés) (221 places).

4. Serveis de Centre de Dia. (275 places).5. Serveis d’Atenció a Necessitats Bàsiques: (no específics per a sense sostre).

5.1. Serveis Higiene (140 places).5.2. Serveis Alimentació (1541 dinars / dia).


11

Aquesta configuració ens remet, en la resposta residencial, a una estructura centrada en l’acollida residencial temporal, amb diferents tipus de relació entre la situació personal i la temporalitat.

Per tant, no hi ha una presència majoritària en habitatges d’inclusió, tot i que sí una presència significativa (aproximadament el 22% de les places residencials ho són en habitatges). Aquest pes del 22%, connota una consolidació assolida de treball fet per la inclusió de les persones sense llar des d’habitatges, de forma ja integrada i combinada entre el Programa Municipal d’Atenció a Persones Sense Llar, i els habitatges proveïts per institucions socials privades.

El focus de la resposta residencial, està centrat, doncs, en els diferents tipus de Serveis d’Acollida Temporal, i representa aproximadament el 78% de les places. També, el disseny dels itineraris que segons el model d’atenció han de fer la majoria de les persones sense llar, està organitzat sota el model d’escala de transició, abans esmentat: de carrer a serveis d’acollida temporal de Primera Acollida, per optar a una plaça en un d’Atencions Bàsiques, d’aquest, a un d’Inclusió, i d’aquí a un Habitatge d’Inclusió.

També, aquesta estructura implica la necessitat de complementar un model centrat en l’acollida residencial temporal, sovint condicionada a la no possibilitat de romandre en el centre en horari diürn, amb nombrosos serveis especialitzats en ocupació de l’horari diürn i atenció a necessitats bàsiques, com els centres de dia, i serveis d’higiene i alimentació.

Aquesta estructura de serveis i recursos, es pot visualitzar a través de la següent taula en la que es recull la lògica del procés de detecció i derivació. No obstant, en aquesta taula no es visualitza, a l’apartat de serveis i recursos, la transversalitat d’un a un altre recurs que, de fet, materialitza el format de model “d’escala de transició” a través del qual la persona atesa va passant d’un a altre recurs, a vegades utilitzant més d’un de manera simultània —per exemple: usuari de centre de primera acollida i també de centre de dia, servei d’higiene i servei d’alimentació—.


12

Procès

Equip de detecció i atenció al carrer

Equip de primera acollida Equip de tractament social

Serveis d’Atenció a Necessitats Bàsiques

Serveis de Centre de Dia

Serveis d’Acolliment Residencial Temporal

SIS (Serveis d’Inserció Social)

Serveis de suport Inserció laboral

P R O C É S

! Menjador Navas

! Menjador Paral·lel, Eixam ple, Les Corts i Sarrià

! Menjadors en centres residencials

! Menjador La Terrasseta (1)

! Menjador Prisba(1)

! Menjador Poble Sec

! Menjador Cafè just

! EMAUS ! Serveis d’higiene

(dutxes i rober) Merid iana, Horta, Poblesec i Nou Barris

! Centre de Dia Meridiana

! Centre de Dia Horta

! Centre de Dia Zon a Franca

! Centre Dia Poblesec

! Centre de Dia Santa Lluïsa de Matrillac

-Centre Acollida - Assis -Centre Obert/ Dutxes Arrels -Yaya Luisa

! Can Planas

! Meridiana

! Nou Barr is

! Zona Franca

! Sant Gerva si

! Horta

! Sant Joa n d e Déu (1)

! CAT Hort de la Vila (1)

! Santa Llu ïsa de Marillac (1)

! Llar Pere Barnés (1)

! Programa d’Hotels i Pensions

! Places en centres am b conveni

! Habitatges d’Inclusió

! CATF

! Ajudes

econòmiques d’assistè ncia social (medicaments, menjador escolar, transports, altres)

! Re ndes Mínimes d’Inserció

- CEJAC - Bona Voluntat en Acció - L´Hora de Déu

S E R V E I S

I

R E C U R S O S

Serveis de suport Prestacions

econòmiques

! Programa

d’inserció laboral

! Programes

de form ació ocupacional

! Plans

d’ocupació - Assoc iació Futur - Fundació Engrunes - Acció Solidària Contra l atur -Reinserció Social Recollim

I CONVENIS DE COL·LABORACIÓ AMB ENTITATS, ONG I FUNDACIONS

Serveis de suportAccés a l’habitatge

! Servei de suport per a l’accés a l’habitatge

(1 ) En cursiva centres concertats

- CUESB - SSB

territorials - Enttiats - Altres xarxes

SASPI (Servei Atenció a población itinerant)

Font: Fortea, C.; Cap Departament Atenció Persones Vulnerables, Direcció de Serveis de Família i Serveis Socials, Àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports, Ajuntament de Barcelona, 2014


13

De fet, Barcelona, ciutat integrada a la Xarxa de ciutats europees Eurocities i una de les ciutats d’Europa amb un desenvolupat model d’atenció a les persones sense llar, està en línia amb el model de “cadena integrada”, que busca la màxima contribució de tots els serveis de la ciutat en la promoció de l’autonomia, de manera integrada i coordinada8.

Tanmateix, ho fa estructurant la seva eficiència i processos des de la lògica del model ja esmentat “d’escala transicional”, com podem veure a la taula següent en la que, en un sentit ascendent, la intervenció s’ordena des de la persona sense llar, a carrer —taula, part inferior—, i com de forma progressiva, la intervenció ascendeix amb una disponibilitat de recursos d’emergència primer, passant a residencials de temporalitat limitada, arribant a habitatges temporals fins assolir la fita, l’habitatge independent —taula, part superior—

Font: L’Enfocament en Cadena Integrada. Les estratègies de les ciutats contra la situació sense sostre de les persones, Xarxa Eurocities, Barcelona, 2008, p. 9

8 L’Enfocament en Cadena Integrada. Les estratègies de les ciutats contra la situació sense sostre de les persones; Grup de Treball sobre Persones Sense Sostre, Xarxa Eurocities, Barcelona, 2008, p. 7

ESTRUCTURES DE SUPORT PER A PERSONES SENSE SOSTRE

Nombre de places per viure en allotjament assistit (s.a.)

# habitacions # pensions

Nombre de places per viure per a un grup específic

llits per alcohòlics

llits a pensióabús de drogues

malalties mentals

Albergs noctursNombre de llits

AN(p.ex. Creu

Roja)

ANEsglèsia

ANMunicipal

Centres de crisiNombre de llits d'urgència

Llits d'urgència (proveïdor)

Centres de Dia i / o treball al carrer

CD(p.ex. Creu

Roja)

CDONG local

CDCaritas

Assistència Sanitària ONG

Total de llocs per viure Entrada central als servei de persones sense sostre

Habitatge independent (pisos municipals)

residències

CD Centre de Serveis

Suport per evitar quedar-se sense sostre (p.ex. Prevenció de desnonament)

Nombre de places permanents


14

Podem afirmar que el model d’intervenció basat en l’itinerari de la persona en format “d’escala de transició”, és el de referència actualment en el context europeu, i és també l’implantat i desenvolupat a la ciutat de Barcelona. De fet, la ciutat Comtal, —com també Madrid i Bilbao—, és una de les ciutats referents en aquest sentit, per la seva experiència i per la qualitat de la execució del model d’Escala de Transició.

Es pot afirmar que, a Barcelona l’estructura de serveis descrita així com l’aplicació d’aquest model d’itineraris personals en format “d’escala de transició”, possibilita una bona capacitat de resposta i atenció al col·lectiu de persones sense llar de la ciutat, tant conforme a la qualitat de la resposta, com a l’abast —nombre de persones sense llar beneficiaries—. Malgrat estar lluny de donar resposta a la totalitat de persones sense llar, és el model d’atenció que dóna una resposta més elevada dels municipis catalans, una de les més significatives a nivell d’estat espanyol, i molt significativa a nivell europeu.

No obstant, hi ha tres circumstàncies presents en el model de Barcelona, que, tot i la bona qualitat dels serveis i del model d’atenció, ens porten a preguntar-nos si és millorable. Aquestes tres circumstàncies són:

• L’eficiència en aconseguir sortides efectives i definitives de la situació de sense llar.• L’efecte “porta giratòria”, consistent en que la persona torna a passar per algun tipus de recurs o

seguiment que ja s’hauria d’haver “superat” o “deixat enrere” o, fins i tot, havent acabat tots els graons del model d’escala, haver de tornar a començar des de la base del mateix.

• La inoperància del sistema en perfils cronificats que, per diversos factors, i després d’haver intentat integrar-los en el sistema “d’escala de transició”, han fracassat i es queden al marge total o parcialment, integrant un percentatge significatiu —al voltant del 40%, tot i que es fa difícil d’estimar— de les persones sense llar a carrer i un percentatge elevat però no identificat de les que no aconsegueixen sortir-ne de dintre del model d’escala, en què porten molts anys atesos i institucionalitzats.

Pensem que es pot abordar la solució d’aquestes tres circumstàncies millorant el model actual, incorporant, el model de Housing First al sí del model actual.

Parlarem més endavant en aquest informe, en un capítol monogràfic, de la idoneïtat de millorar el model “d’escala de transició”, incorporant el model Housing First, centrant el pes de la intervenció progressivament en aquest segon model, per tal que els recursos que configuren el primer es vagin configurant en el recolzament del model Housing First.

3.3. La realitat de la situació de sense llar / carrer, a Barcelona

En context europeu, i segons informa la pròpia Comissió Europea el 2013, s’estima que unes 410.000 persones dormien al carrer en una nit qualsevol a la UE. També, que més de 4 milions de ciutadans i


15

ciutadanes de la UE estaven exposats a una situació de sense sostre o sense llar en un o altre moment al llarg de l’any9.

A partir de l’Enquesta sobre Centres d’Atenció a Persones Sense Llar del Institut Nacional d’Estadística (INE), sabem que a l’any 2012 es va atendre a l’Estat espanyol 22.938 persones en centres de recursos especialitzats en “sensellarisme”, i a Catalunya, 4.88810, còmput en el que caldria afegir aproximadament un 35%11 més de persones que estaven a espais públics i no figuren en aquesta estadística oficial de centres (en total, una estimació aproximada de 6.600 persones a Catalunya el 2012).

Val a dir, que la comparació entre l’enquesta del INE de 2005 amb la de 2012 sobre Centres d’Atenció a Persones Sense Llar, ens diu que en aquest període de set anys, va haver un increment del 4,8% a tot l’estat espanyol de persones sense llar ateses a centres. Cal recordar que en aquesta enquesta, —poc fiable respecte del total de persones sense llar—, contempla només les que pernocten a centres, i per tant no recull les persones sense llar que no reben atenció, ni el seu increment en el període citat, la qual cosa ens permet afirmar que aquest increment del 4,8% es queda curt.

També, la comparativa d’aquesta enquesta en el període entre 2005 i 2012, detecta, segons apunta Sales, un increment del 55% en el nombre de persones que atribueixen la seva situació de sense llar a haver-se quedat desocupades i del 122% en les que fa més d’un any que busquen ocupació. Augmenta també en un 199% el nombre de persones sense llar que té com a principal font d’ingressos una Renda Mínima d’Inserció: les dades, apunten a cada vegada en major percentatge, trajectòries d’exclusió social causades per la pobresa econòmica12.

L’increment de població sense llar, afecta també a la ciutat de Barcelona i en una proporció molt superior a la mitjana de l’estat13. Així, els equips d’inclusió destinats a persones sense llar de l’Ajuntament de Barcelona l’any 2002 van atendre 2.613 persones. En canvi, els anys 2011 i 2012, respectivament, van passar per serveis d’estada limitada 3.640 i 3.276 persones —un increment del 25,3% de 2002 a 2012, a Barcelona, en comparació al 4,8% d’increment a tot l’estat, entre 2005 i 2012, ateses a centres—.

Més a prop en el temps, podem dir que, al 2013, es va comptabilitzar a Barcelona en una nit a 2.916 persones sense llar — contempla tant les persones localitzades a carrer, com les que pernocten a centres o recursos específics per persones sense llar—. En comparació a les comptabilitzades al 2008,

—2.113 persones—, la dada de 2013 significa un augment del 42,5% de persones en aquesta situació en un període de 5 anys.

9 Confronting Homelessness in the European Union, SWD(2013) 42 final, Accompanying the document COMMUNICATION FROM THE COMMISSION TO THE EUROPEAN PARLIAMENT, THE COUNCIL, THE EUROPEAN ECONOMIC AND SOCIAL COMMITTEE AND THE COMMITTEE OF THE REGIONS. Towards Social Investment for Growth and Cohesion - including implementing the European Social Fund 2014-2020, Brussels, 20.2.2013

10 SALES, A.; Dossier Catalunya Social “Crisi, empobriment i persones sense llar”, núm. 34, abril de 2014, Taula d’Entitats del Sector Social de Catalunya, pp.14-15

11 Aquest percentatge és una aproximació, donat que no hi ha un consens al respecte. L’autor el proposa en base a la comparació amb dades facilitades per fonts que tenen dades pròpies, tant a centres/recursos com de carrer, com són: Cáritas i els seus informes de seguiment; la XAPSLL a través dels seus informes de Diagnosi (2011 i 2013); i l’estudi de recent publicació realitzat a Euskadi i primer d’aquesta CCAA: Estudio sobre la situación de las personas en situación de exclusión residencial grave en la CAPV, SIIS Dokumentazio eta Ikerketa Zentroa Fundación Eguía-Careaga, junio de 2013.

12 SALES, A.; Dossier Catalunya Social “Crisi, empobriment i persones sense llar”, núm. 34, abril de 2014, Taula d’Entitats del Sector Social de Catalunya,p.15

13 Aquesta diferència no s’ha d’atribuir ni a una mala gestió de la necessitat social ni a una especialíssima afectació de la ciutat de Barcelona envers la crisi, sinó més aviat a factors com de diferència en la transparència de dades entre Barcelona i altres municipis; diferència en la qualitat de la recollida de les dades; el fet de ser una ciutat demogràficament molt important en el context espanyol i, per tant, aglutinadora de fenòmens amb un pes percentual molt important en contextos urbans, com és el de la exclusió social, entre d’altres.


16

A més, també en el mateix període — de 2008 a 2013—, es registrà un augment del 125% en la població en assentaments a la ciutat, que cal complementar amb l’augment del 23% durant aquests cinc anys de persones que pernocten als equipaments i recursos de les entitats membres de la XAPSLL14.

També les dades concretes de les persones sense llar a carrer ens parlen d’un creixement sostingut des de 2008, trencat afortunadament al 2014, amb una disminució important de la presència detectada a carrer entre 2013 i 2014.

Segons els informes de la XAPSLL, entre 2008 i 2013 hi ha hagut un creixement del 54,8% en el nombre de persones que s’han localitzat pernoctant a carrer15. No obstant, les dades actualitzades a 2014, situarien la comparativa entre 2008 i 2014 en un increment del primer any respecte al segon d’un 27%, millorant la estadística de 2013 però, en qualsevol cas, lluny de l’acompliment de l’objectiu marcat d’assolir un 2015 sense ningú al carrer.

A aquest increment, caldria afegir el de la “pernoctació oculta” —persones sense llar que s’esforcen en amagar-se quan pernocten, per seguretat —, que tot i que no podem quantificar, sí podem dir que habitualment, també augmenta quan ho fa l’estadística general.

De fet, segons l’estudi realitzat pel Dokumentazio eta Ikerketa Zentroa —Centre de Documentació i Estudis — d’Euskadi16, la incidència de persones sense llar a carrer per cada mil habitants a la ciutat de Barcelona, seria, amb 0,52 persones/1000hab., la més elevada de tot l’estat espanyol.

Les dades concretes i de comparació que aporta l’estudi al respecte son:

Ciutat P.S.LL carrer / 1.000 habs.

Barcelona 0.52

Bilbo 0.42

Donostia 0.35

Saragossa 0.29

Madrid 0.22

Gasteiz 0.12

Font: Pròpia

14 SALES, A.; Dossier Catalunya Social “Crisi, empobriment i persones sense llar”, núm. 34, abril de 2014, Taula d’Entitats del Sector Social de Catalunya,p.15

15 SALES, A,; Diagnosi 2013. Les persones sense llar a la ciutat de Barcelona i l’evolució dels recursos de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar, XAPSLL, 2013, p. 24

16 Estudio sobre la situación de las personas en situación de exclusión residencial grave en la CAPV, SIIS Dokumentazio eta Ikerketa Zentroa Fundación Eguía-Careaga, junio de 2013, p. 18


17

L’informe remarca que no es pot afirmar si la diferència amb altres ciutats es deu a una prevalença de la situació de sense llar, o a una major capacitat de detecció de persones sense llar i/o per la transparència existent en la gestió de les dades.

En qualsevol cas, les dades són preocupants: Barcelona disposa d’un model d’intervenció desenvolupat i dotat de més recursos que la majoria de ciutats. No obstant, i sens cap mena de dubte, condicionada bàsicament pels efectes de la crisi actual i del canvi de sistema social i econòmic que s’està definint, el nombre de persones en situació de sense llar, i en concret, en situació de carrer, ha augmentat en nombre i percentatge significatiu des dels darrers anys.

3.4. Població sense llar a carrer, a Barcelona

Totes les dades quantitatives que presentem a continuació sobre la població sense llar a carrer, han estat facilitades pels equips especialitzats de carrer, dels Serveis de Família i Serveis Socials —Equips de Detecció del Servei d’Inserció Social—.

Les taules que es presentaran són taules pròpies a partir de les dades d’aquest servei. Mitjançant aquestes es pretén informar sobre l’evolució i canvis en les persones sense llar a carrer, en:• Edat• Gènere• Origen de les persones• Factors causals principals• Moment de la situació (fase) i • Número absolut de persones sense llar a carrer,

Prenent com a moments referents:• Juny de 2011• Maig de 2012• De maig de 2013 a maig de 2014

Per tant, les gràfiques lineals que recullen les taules, quan informin de juny de 2011 a maig de 2012, i d’aquest, a maig de 2013, s’han d’interpretar per aquests mesos concrets i com a indicadors puntuals per aquells mesos, per tal que posicionin la tendència històrica de la situació, en relació al període informat progressivament amb detall, i que és el de maig de 2013 a maig de 2014.


18

Qui són?

Gènere

Sobre tot, són homes. I ho són, de manera estable en el temps, en una proporció que està històricament al voltant del 90%. Podem matisar dient que augmenta lleugerament la proporció d’homes a carrer (87% a 91%) i per tant disminueix la de dones (12% a 9%).

Taula: Génere. Font pròpia. A partir de dades de l’Ajuntament de Barcelona: Informes mensuals de Sense sostre- Barcelona Ciutat, Equip de Detecció del Servei d’Inserció Social, Direcció de Serveis de Família i Serveis Socials


19

Edat

La franja d’edat és, també, molt estable en el temps: per tot el període consultat, la franja de majors d’edat fins a 65 anys, oscil·la poc i es situa entre el 95,2% i el 96,7%, és a dir, pràcticament la totalitat de la població.

De 65 a 75 anys, en el període de maig de 2013 a maig de 2014, està en el 3,1% a 3,8%, tot i que és digne de menció que al maig del 2012, o a juny de 2011, foren del 2,7%. S’aprecia, doncs, un levíssim augment de població a carrer en aquesta franja d’edat.

La franja de majors de 75 anys, es situa entre un 0,39% i un 0,84%, amb l’excepció d’un 1% en un mes concret, que no reflexa tendència estadística: podem dir que en aquesta franja, la presència és testimonial.

El més destacable en relació a edat i gènere, és precisament el que no hi ha alteracions destacables: si bé en la resta de factors explorats, i presentats a continuació, hi ha canvis més o menys destacables, la proporció d’edat i gènere de les persones sense llar a carrer a Barcelona és molt estable.

Taula: Edat. Font pròpia. A partir de dades de l’Ajuntament de Barcelona: Informes mensuals de Sense sostre- Barcelona Ciutat, Equip de Detecció del Servei d’Inserció Social, Direcció de Serveis de Família i Serveis Socials


20

Origen de les persones

Les categories utilitzades, són les de persones espanyoles; estrangeres comunitàries; i estrangeres no comunitàries. Dins d’aquest darrer, les que tenen la seva situació administrativa regularitzada, i les que no.

Les dades ens diuen que augmenta, tot i que només lleugerament, el percentatge d’immigrants d’extracomunitaris (del 25,4% a l’agost de 2010, al 27,8% a desembre de 2013). En canvi, on sí s’aprecia diferència és en la relació percentual entre espanyols i estrangers comunitaris: els espanyols passen d’un 43,3% a un 35,5%, gairebé un decrement del 8%, que implica un augment del 5,5% entre els estrangers comunitaris.

De fet, entre persones espanyoles i comunitàries hi ha hagut un intercanvi del pes percentual: hem passat d’una clara majoria de persones espanyoles abans d’agost de 2010, a una davallada progressiva d’aquestes contra un augment també progressiu de les estrangeres comunitàries. L’octubre de 2013, s’inverteix la tendència, i es passa a una majoria d’aquestes últimes, que es creua constantment fins el maig de 2014.

També, la població de persones estrangeres no comunitàries va augmentar molt fins el maig de 2012, per baixar una mica i fer-se estable, però sempre en percentatges superiors als anteriors d’agost de 2010.

D’aquesta manera, es reflecteix també en aquesta població —sense llar a carrer-, el que els estudis genèrics sobre evolució de perfils ens diuen: les persones immigrants —comunitàries o extracomunitàries-, pateixen més risc d’exclusió, tal i com materialitza el fet que fins l’agost de 2010, la majoria de la població sense llar a carrer fos autòctona, per ser ara i des de mitjans de 2010 —moment d’auge de la crisi- majoritàriament estrangera —comunitària i extra comunitària-.

Taula: Origen. Font pròpia. A partir de dades de l’Ajuntament de Barcelona: Informes mensuals de Sense sostre- Barcelona Ciutat, Equip de Detecció del Servei d’Inserció Social, Direcció de Serveis de Família i Serveis Socials

En relació a la preponderància de persones en situació irregular respecte a les no regularitzades, tan sols comentar que el pes de les persones en situació administrativa irregular és percentualment, i de manera sostinguda, superior al de les persones regularitzades.


21

Número de persones sense llar a carrer

De maig de 2013, a maig de 2014, s’ha materialitzat de manera progressiva una reducció de gairebé el 13% — de 818 a 712 persones-.

Tot i això, cal tenir sempre present que, sovint, les dinàmiques de canvi de tendència no són ni lineals ni unifactorials. És a dir, i per citar alguns dels diversos factors que poden estar incidint en aquest canvi de tendència en aquesta dada estadística, aquesta bona notícia no pot ser contrastada amb la possibilitat que determinat nombre de persones que històricament s’estiguessin a carrer, hagin passat a altres modalitats de pernocta, diferents a la clàssica d’estada a espais públics de manera més o menys visible. Ens referim a la proliferació, en els darrers mesos, de individus sols, o petits grups, que realitzen discretes ocupacions de locals o pisos buits, i que fa uns anys molt probablement haguessin romàs a carrer. No tenim dades, però, d’aquesta proliferació, ni podem afirmar quin impacte te, en positiu o en negatiu, en relació al decrement de presència a carrer comptabilitzat i reflectit estadísticament.

Tampoc sabem si les circulacions / itineràncies de moltes persones sense llar, en aquest cas, de majoria immigrant, afecta, degut a la seva mobilitat, a un descens de presències nocturnes als espais públics de la ciutat.

I tot això, hauria de ser contrastat també amb l’ampliació del nombre de places residencials que en els darrers anys s’ha seguit duent a terme i que també ha de tenir un impacte en relació al decrement del nombre de persones a carrer.

En qualsevol cas, el nombre actual segueix essent superior al d’agost de 2010 i anteriors. Tanmateix, la dada, de 2013 a 2014, implica una reducció i no un augment, la qual cosa té un significat clarament positiu que caldrà consolidar.

Taula: Número absolut de persones sense llar a carrer. Font pròpia. A partir de dades de l’Ajuntament de Barcelona: Informes mensuals de Sense sostre- Barcelona Ciutat, Equip de Detecció del Servei d’Inserció Social, Direcció de Serveis de Família i Serveis Socials


22

Quines necessitats tenen / expressen?

En relació a les necessitats, l’anàlisi que es presenta a continuació, té una part quantitativa i una qualitativa.

La quantitativa, s’explora a través de les causes principals —aquella que la persona estima com de major pes, tot i que no exclogui el que en pateixi també d’altres del llistat— per arribar a la situació de sense llar, i a través del moment en que es troba de la situació de sense llar, que clàssicament hem anomenat com a “fase”, i que significa el nivell de pèrdua de capacitats, competència i autonomia, entre d’altres.

Factors causals principals

La causa orienta de manera implícita la necessitat —la persona refereix la causa principal, i invoca la seva solució com a quelcom que revertiria la seva situació de sense llar—.

Veiem que entre la població sense llar a carrer, la causa principal de la situació és, com en la majoria de la societat amb problemes d’exclusió o risc d’exclusió, de tipus laboral i/o econòmica. La majoria considera que amb una solució d’aquest problema, malgrat en pateixin d’altres, podrien gestionar la seva vida de manera autònoma. La combinació de problemàtica principal socioeconòmica —entre el 14,9% i el 21,9% i socio laboral —entre el 31,1% i el 35,3%, sumen aproximadament un 50%, o més, estable en tot el període revisat, i que defineix el no tenir feina i/o ingressos com a principal motiu per estar al carrer.

Pensem que l’evolució del pes de la problemàtica socioeconòmica com a causa principal, i que passa d’un 14,9% a un 21,7%, s’explica per la manca d’ingressos — per rendiments laborals o per percepció de subsidis i prestacions—. En aquest cas, probablement, l’augment percentual vingui donat per la finalització de percepció de determinades prestacions i subsidis en multitud de persones en situació o risc d’exclusió17.

Destacaríem com l’alcoholisme ha perdut pes, de manera progressiva, com a causa principal: d’un 29,9% el juny de 2011, a un 22,7% al maig de 2014.

Factors com la salut mental, tenen un pes que oscil·la entre el 6,3% i el 8,6%, i la patologia dual, arriba, en algun moment, a l’1%, essent, doncs, d’escassa presència en el col·lectiu sense llar com a causa principal de la situació. Tanmateix, la combinació d’alcoholisme amb toxicomania, es mou en una forquilla entre el 0,6% i l’1,6%.

És significatiu que, en el que es defineix com a “estil de vida alternatiu”, és a dir, aquelles persones que de pernoctar a espais públics en farien una opció personal, tenim un percentatge que varia però que està sempre entre el 3,6% i el 4,9%. És a dir, aquella percepció que les persones que estan a carrer ho fan voluntàriament o com a opció, quedaria estadísticament refutada.

17 La relació entre feina/ingressos, i tenir o no llar, compaginat amb la perspectiva d’uns índex d’atur encara del 20% o aproximat, a cinc anys vista, ens donen la mida de quina pot ser l’evolució en l’augment de persones en situació de sense llar en un futur, a curt i mig termini.


23

Altra cosa és el percentatge de persones que consideren que el carrer és l’alternativa viable a l’oferta del sistema de protecció social, en funció de les necessitats, problemes, competències i pors que aquella persona té. Aquest percentatge, podria oscil·lar al voltant del 40% de les persones sense llar a carrer. Aquest fet, que abordarem més endavant, ens focalitza en la relació persona sense llar / sistema de protecció social i la seva capacitat de ser eficient amb determinades persones o perfils més que no pas en la voluntat o manca de voluntat de la persona afectada d’afrontar la situació.

Taula: Factors causals principals. Font pròpia. A partir de dades de l’Ajuntament de Barcelona: Informes mensuals de Sense sostre- Barcelona Ciutat, Equip de Detecció del Servei d’Inserció Social, Direcció de Serveis de Família i Serveis Socials

Moment de la situació (fase)

Taula: Moment de la situació-“fase”. Font pròpia. A partir de dades de l’Ajuntament de Barcelona: Informes mensuals de Sense sostre- Barcelona Ciutat, Equip de Detecció del Servei d’Inserció Social, Direcció de Serveis de Família i Serveis Socials


24

L’anàlisi de la evolució del perfil del col·lectiu de persones sense llar a carrer en quant al moment, o “fase”, ens parla d’un descens progressiu de presència de persones amb perfil inicial, per passar a un augment progressiu de persones en fase avançada i consolidada. Possiblement això tingui a veure, per una part, amb l’esforç del sistema de protecció social de dirigir als serveis d’atenció i seguiment social amb celeritat a persones que debuten en una situació de sense llar, i per tant, amb unes bones expectatives de reinclusió social.

Paral·lelament, les places disponibles, que han augmentat en nombre però per sota de l’augment de persones sense llar, no podrien absorbir tota la població destinatària, que, amb el pas del temps, podria estar passant de fase inicial a avançada, i d’aquesta, a cronificada.

“Què volen?”: Necessitats expressades per les persones afectades

Per un costat, hi ha les necessitats detectades, i recollides, bàsicament, en les causes principals de la situació.

Per un altre, el que expressen que necessiten, ja sigui en el curt termini, ja sigui en relació a la reversió de la situació.

En relació a les demandes de les persones sense llar a carrer amb les que es va parlar, en ocasions acompanyant equips del SIS, al districte de Sants-Montjuïc, concretament, als barris de Sants i de Poble Sec, aquestes estan sovint enfocades al curt termini i la immediatesa.

Moltes vegades, expressen com a problemes insalvables el no poder-se desplaçar a realitzar alguna gestió al no tenir on deixar les seves pertinences i no confiar en cap persona o institució per deixar-les en custòdia; l’haver patit algun greuge en la seva relació personal amb algun element del sistema de protecció social; el no poder obtenir la medicació necessària; el no poder contactar amb alguna persona amb la que entenen necessiten contactar; el no poder gestionar l’obtenció d’algun ingrés econòmic previst —anar a oficina bancària, tramitar algun document relatiu a alguna prestació, etc.—.

Per abordar l’anàlisi d’aquestes peticions, i la seva suposada escassa transcendència en relació a l’abordatge global del problema, cal tenir present que, a partir de les estimacions aproximatives dels professionals del SIS, del 100% de la població sense llar a carrer que hi ha cada nit a la ciutat de Barcelona, aproximadament el 60% són persones que estaran al carrer durant un espai relativament curt o molt curt de temps, essent capaces d’articular la seva atenció a través dels serveis socials i obtenir algun tipus d’allotjament, traslladar-se a altres municipis o deixar la situació de sense llar en la que hi ha, de fet, algunes —poques— persones que s’hi troben d’una manera puntual i molt breu: “(...) gent que està “en trànsit”, que estan uns dies, i després desapareixen. És gent que “pim-pam”, arriba, marxa (...)” (Arnau18, professional del SIS).

L’altra part, aproximadament el 40% restant, són les persones que porten força temps en la situació de carrer: “A vegades, parles d’algú [persona sense llar a carrer] amb algun company, i et diuen: ostres! Aquest el duia jo ja fa anys... jo sóc nova, però a molts, els ha portat ja molta gent (...)” (Maria, professional del SIS).

18 Els noms que apareixen en aquest estudi, tant de professionals com de persones sense llar, són ficticis


25

Aquest grup d’aproximadament un 40% de persones amb més temps d’estada, a vegades cronificades en la situació de carrer, són la majoria de les persones que verbalitzen necessitats i expressen voluntats a assolir als equips de SIS carrer. Són persones que, passat un temps d’aproximacions visuals i de cortesies entre els equips del SIS detecció i les pròpies persones, acaben, en alguns casos, revelant a aquest equip de professionals les seves inquietuds i preocupacions, i iniciant un treball d’acompanyament de llarguíssim recorregut que mai serà prou reconegut als i les membres dels equips professionals del servei de SIS detecció: “Nosaltres anem pel carrer, anem trobant la gent... anem saludant... i depèn de la gent que et trobis, parlem: què tal? Com va?... i et demanen: “busca’m tal cosa...”; “necessito la tarja sanitària...”, i poc a poc, vas fent la relació” (Arnau, professional del SIS).

Maria diu: “quan jo estava a SIS Famílies, eren ells que venien al despatx, a fer la demanda. Ara, a carrer, sóc jo que m’apropo. I depèn d’ells que vulguin, estàs al seu terreny... no pots arribar a vegades a fer l’ajuda que veus que necessiten perquè no et deixen en aquell moment... Vas detectant que hi ha problemes de salut mental, però fins que sorgeix la possibilitat de, a lo millor, donar-li un ajut a aquella persona, igual passa molt de temps” (Maria, professional del SIS).

Què els impedeix deixar el carrer?

Veiem, doncs, que del total del col·lectiu de persones sense llar a carrer, una majoria, aproximadament el 60%, no hi estan de forma cronificada, sinó que representen un flux de persones que entren i surten de la situació de carrer, a través, majoritàriament, de contactar amb els serveis socials i ser derivats a centres de tipus residencials. Altres, com dèiem, són capaces de trobar recursos propis per abandonar la situació de sense llar a carrer i alguns canvien de municipi.

Més enllà que es pugui millorar l’eficàcia del sistema de protecció social per reduir el nombre de persones que arriben a carrer, així com per donar una solució més ràpida, podem centrar l’abordatge del problema “no resolt” en aquest percentatge aproximat del 40% que s’està a carrer en períodes de llarga durada i que, de fet, és la que té més dificultat per tenir una intervenció efectiva que la pugui treure del carrer. Si, per altra part, recordem que només un aproximadament 4% del total de la població sense llar a carrer, hi estan com el que es defineix com a “opció de vida”, veiem que un percentatge d’aproximadament el 35%-40% de la població sense llar, estaria “atrapada” a l’espai públic.

Per què?

Aquí, el testimoni dels tècnics del SIS, contrastat amb el d’altres professionals de la XAPSLL que també treballen amb aquest col·lectiu sense llar a carrer, resulta molt revelador: la majoria d’aquestes persones refereixen una trajectòria de fracàs en la seva relació amb el sistema de protecció social i, d’una o altra forma, aquest els ha expulsat o, també, i en molts casos, les pròpies persones s’han sentit expulsades o s’han auto exclòs directament del sistema.

Arnau és categòric quan diu que: “La majoria dels que són fixes històrics [a carrer] no volen els recursos.”

Maria i Arnau, opinen sobre els motius: “Moltes persones et diuen “voy a una habitación de albergue que roncan y me roban las cosas... me quedo en mi cajero” (Maria).


26

Aquesta professional, posa un exemple: els que rebusquen ferralla o objectes per revendre i així sobreviure, necessiten estar al carrer tarda-nit per fer la recollida, i els horaris dels recursos no els hi ho permet, ni tampoc tindrien on guardar els objectes i custodiar-los per poder-los vendre l’endemà.

Arnau diu: “la gent que cobra alguna cosa, 400 euros: et diuen, “què fem? Llogo una habitació, i em queden 100 euros... amb això no menjo...”. Prefereixen quedar-se al caixer [automàtic], i tenen 400 euros per menjar, fumar, per l’alcohol.” Arnau opina: “ (...) tens la sensació que el sistema és una mica circular... jo què sé... et diuen “anar a l’alberg per què? Estar un mes? Estar dos? I et fan fora passat un temps. I perdre el meu caixer, el meu racó? Per això em quedo aquí”.

Arnau continua: “sembla que potser falten recursos finalistes... abans, passar a un alberg, podia ser un pas previ per trobar una feina... però ara no hi ha feina, així que no interessa. També podies passar a un alberg i tramitar un PIRMI. Però ara no hi ha PIRMI. Així: per què anar?. Molts tenen el seu circuit... de matinada, anar aquí i allà, després ferralla, vendre la ferralla... Renunciar a això a canvi de res, no els hi val la pena.”

Per altra part, les raons que addueixen les pròpies persones sense llar a carrer quant més cronificada està la persona, són més puntuals i contingents, i menys realment vinculades als motius de trobar-se en aquesta situació. El ventall de motius, pot anar des de: considerar que després de molts esforços de passar de centre a centre i d’anar revelant la seva vida a diferents referents, una recaiguda en l’alcohol expulsa la persona del centre i la torna al carrer, generant-li rebuig pel sistema de protecció social i desmotivació a tornar-ho a intentar (Jaime, persona sense llar a carrer); explicar que la darrera vegada que va estar a un centre de primera acollida per pernoctar una nit li van retirar la seva petita navalla d’us personal, que no ha recuperat, que necessita i que per aquest motiu diu que ja no tornarà a usufructuar els serveis socials (Jacques, persona sense llar a carrer); que li resulta molt pesat arribar a un centre per dormir, anar a un altre lloc per menjar, i que prefereix estar-se al banc on dorm, li guarden les pertinences si va al bany i la gent li porta menjar i que per tant millor no canvia de sistema (Antonio, diabètic amb greus problemes circulatoris i de mobilitat, persona sense llar a carrer); etc.

En general, són perfils cronificats, amb, aparentment, problemes greus a nivell de salut mental i/o de consum d’alcohol. A vegades, són perfils que no presenten problemes de salut mental ni abús de consums, però de mitjana edat —més de 50 anys—, estrangers —comunitaris o no, però amb dificultats per parlar castellà o català— i amb algun problema greu de salut. Sovint, desconfien de persones i institucions, i procuren ser autosuficients com a forma de, presumptament, garantir la seva supervivència.

Sembla, doncs, que les característiques i condicionants personals els hagin anat proveint d’una trajectòria de fracassos en llargs períodes de temps en que han estat en seguiment per part del sistema de protecció social, fins al punt de desistir de la possibilitat que aquests els puguin arribar a dotar d’una solució de sortida de la situació, i instal·lar-se en una dinàmica de supervivència. Més enllà que, certament, hi hagi condicionants personals que hagin afavorit aquesta trajectòria, el cert és que determinades persones amb necessitats complexes tenen molt difícil el poder assolir èxit des d’una intervenció basada en el model d’escala de transició.

Aquest seria, doncs, el motiu de fons que els impedeix deixar el carrer. O expressat des d’un plantejament positiu, podríem dir que una activació de recursos que no impliquin el desgast de “l’escala de transició”, podrien proveir d’èxit en l’assoliment de l’autonomia —com, de fet, així és, com veiem en els resultats del programes de Housing First en els EUA, en el capítol presentat a continuació d’aquest—.


27

3.5. Resposta: amb quins recursos? Quins objectius ens podem fixar?

Amb quin tipus de recursos?

En el moment de redactar aquest informe, la ciutat de Barcelona disposa d’una xarxa d’atenció que és numèricament insuficient en la seva capacitat de resposta —segons els criteris de comptabilització, estaríem parlant entre 1.100 a 1.400 places a nivell residencial, en relació a les més de 2.900 persones sense llar a octubre de 2013—.

Disposem d’una xarxa integrada de serveis privats, públics de gestió pública i públics de gestió privada. Una xarxa amb diversitat de recursos especialitzats, que abasten resposta residencial i resposta a necessitats urgents, i que també està organitzada per donar resposta d’intervenció social enfocada a la inclusió social de les persones que atén, quan aquestes són susceptibles de treballar en aquesta direcció. Xarxa que també té capacitat de donar resposta en la reducció de danys en aquelles persones en situació de necessitat de contenció de la seva problemàtica.

La xarxa en qüestió, com s’ha exposat abans, en aquest informe, s’estructura seguint el model “d’escala de transició”, amb una capacitat que no deixa de créixer des de 2010 en recursos residencials, tant en centres com en habitatges, —aquests, més presents en la xarxa privada que en la pública—, i en els que s’apliquen models d’intervenció diversos, que cada cop més tendeixen a adaptar-se a la filosofia i conceptes del Housing First i, en general, dels diversos models de Housing Led, variants del primigeni Housing First.

Des d’aquest context, seria forassenyat i del tot erroni pensar que la resposta a la població sense llar de Barcelona, incorporant a la població a carrer a nivell residencial de manera efectiva, haguera d’articular-se en un sentit diferent al que actualment Barcelona té: l’actual model, és un actiu importantíssim i amb resultats positius, que abasta a un elevat percentatge de població sense llar de la ciutat.

De fet, l’actual model aplicat a Barcelona, semblaria especialment apte per tal que, adequant la cartera de serveis de què disposa i fent-la evolucionar a nivell conceptual, poguera ser capdavanter i amb uns resultats altament eficaços, per a tota la població sense llar, també la que està a carrer.

Apuntaríem, doncs, la possibilitat d’incrementar percentualment i de forma significativa la dotació de recursos residencials en format d’habitatges i amb models d’intervenció que passin del de

“pis d’inclusió” vigent a la ciutat de Barcelona, al de Housing First, en dues de les seves diverses modalitats: • per un costat, els que podríem anomenar com habitatges model “PHF”, acrònim de Pathways

Housing First, o model “pur” de Housing First, altament efectiu perfils més dependents i més enfocats a la reducció de danys;

• per un altre costat, d’habitatges model “HFL”, o Housing First Light, per perfils menys dependents, amb objectius més enfocats a la plena inclusió social i amb una implicació de costos sensiblement inferior al model pur PHF.


28

Seria, doncs, en aquests dos tipus de recurs —que s’expliquen més detalladament més endavant, en aquest informe—, o segons com es vulgui veure, mateix tipus de recurs amb variants d’aplicació: el de Housing First, que centraríem el creixement de manera gairebé exclusiva.

Si actualment, disposem d’aproximadament 790 places (78% oferta residencial) en centres i unes 220 en llars (22%), hauríem d’avançar cap a un model en què invertíssim el pes percentual de presència de cadascun d’aquests tipus de recursos, avançant cap a un aproximadament 30% de places en centres (mantenir les 790 places actuals), i un 70% en pisos (1.800 places en habitatges, repartides entre PHF i HFL), tant més, quan hem de recordar que la rotació de les llars sempre és molt més lenta que a centres: la mitjana d’estada a una llar, pot ser de molts mesos a diversos anys per persona, quan als centres, sol ser d’uns pocs mesos, normalment, no més de 3 a 6. Així, es donaria resposta residencial i d’intervenció i acompanyament social a una població sense llar d’aproximadament 2.600 persones.

Caldrà veure, està clar, quina evolució hi ha a futur en el nombre de persones afectades, i ajustar el nombre de places necessàries, tot i que una proporció de 30%-40% de places en centres i 60% - 70% en habitatges, es proposa com l’opció a considerar.

A més, i en relació a aquesta proposta, cal dir que hi ha un ventall d’escenaris a futur que escapen a l’abast d’aquest informe, i que variaran, en funció de factors com: la disponibilitat de recursos; la millora o empitjorament del risc de vulnerabilitat i exclusió, a Barcelona; les prioritats d’atenció a determinats grups que marquin les polítiques municipals, per citar-ne només algunes.

Però, en qualsevol cas, la proposta aquí presentada obriria a la ciutat un ventall de possibilitats d’integració de respostes que, fins ara, estan essent de difícil concreció a nivell municipal. Dur a terme l’augment de places residencials en habitatges, tot mantenint el nombre de places en centres, millorant-ne la qualitat on fos necessari, ens podria donar opcions de resposta a qüestions que encara no la tenen, o la tenen de forma insuficient.

Alguns exemples podrien ser com, a través de l’adaptació d’alguns d’aquests recursos residencials que suposen avui en dia un volum d’unes 790 places, a mig terme, podrien ser unes bones opcions de provisió de places residencials de perfil sociosanitari (més social que sanitari), fins i tot de caire finalista, per a persones en situació d’exclusió, una necessitat que preocupa actualment a nivell municipal; o, per posar altra exemple, per determinats col·lectius familiars pels quals es consideri més adient un treball temporal des de centres residencials per famílies, un tipus d’oferta que encara no dóna resposta en nombre suficient a la necessitat detectada.

És a dir, enfocant l’esforç de la resposta eficient al “sensellarisme”, tant de carrer com de no carrer, en un model centrat en créixer molt en habitatge acompanyat — Housing First, molt probablement generarem espais i possibilitats de resposta a realitats ja detectades, amb recursos ja existents, tot maximitzant l’eficiència de la cartera existent i amb una inversió de recursos molt optimitzada —només la necessària per adaptar estructures i equips, quan calgués— i, per tant, menys elevada.

En qualsevol cas, l’eix de la proposta actual i a partir de les dades i previsions disponibles, implica mantenir la dotació de centres residencials de la ciutat, tot millorant la seva qualitat assistencial en aquells casos on fos possible i recomanable —habitacions individuals, espais amplis, dotació de


29

professionals19—. I valorar, a uns poc anys vista, si el nou mapa de recursos disponibles en relació a les necessitats detectades, enfoquen la reconversió d’alguns d’aquests centres a grups específics del col·lectiu sense llar pels que encara cal millorar o implementar un model residencial adequat.

Per fer això de manera simultània a multiplicar el nombre de pisos d’inclusió, caldria disposar de manera progressiva de 1.800 places en habitatges, en un futur a pocs anys vista. Habitatges dotats de l’acompanyament social necessari per a cada persona, adaptat a cada moment del seu procés, amb equips especialitzats en la intervenció social a habitatges amb persones sense llar.

D’aquesta manera, i a partir de l’actual model “d’escala de transició” i de recursos disponibles, sense descartar-ne cap i millorant aquells que ho necessitin, incrementant la dotació de pisos, aniríem caminant cap a un model centrat en l’atenció a llars, que conceptualment hauria d’evolucionar cap a un model de Housing First, i que s’explica abastament en aquest informe, a partir del següent capítol.

Es podria sintetitzar en avançar d’un model “d’escala de transició pur”, com l’actual, a un model de ciutat basat en l’atenció Housing First (utilitzant les seves variants PHF i HFL), però complementat amb una dotació suficient i de qualitat en l’atenció de primera acollida, que sempre estarà present. Combinat amb un sistema de centres que doni resposta a necessitats específiques i en alguns casos de diagnòstic previ a la ubicació a pisos, sempre en un percentatge reduït i per un període molt breu de temps, de dies a setmanes, i que, a més, es pugui obrir a donar resposta, des d’un plantejament de centre residencial a especificitats del col·lectiu com els de necessitats sociosanitàries, o determinats grups familiars.

Tanmateix, i en relació a la dotació de perfils professionals, la ciutat de Barcelona, disposa d’un model d’atenció de qualitat al qual se li podria suggerir que incorporés la figura professional del Peer.

Peer, és un terme anglès que significa “un igual”, tal com defineix l’expressió en llatí “primus inter pares”: un primer o referent entre iguals. Un Peer, és un professional que treballa amb persones sense llar, que ha estat format i capacitat per treballar-hi i que té en el seu currículum de trajectòria vital l’haver estat una persona sense llar.

La feina del Peer, es pot centrar en algun dels diversos aspectes d’abordatge: hi ha Peers especialitzats a acompanyar temes de salut20, però en general, es desenvolupa com un professional que acompanya a la persona sense llar, ja sigui a carrer, ja sigui a llars, i opera com un referent que més enllà de comprendre’ls des de la seva pròpia experiència, coneix els problemes de quotidianitat de la persona sense llar per haver-los patit, i dóna valor afegit a la manera en que, des d’una abordatge professional, orienta el seu plantejament i resolució.

L’informe d’avaluació de l’aplicació del programa Housing First a Glasgow, Escòcia, descriu al Peer com un professional que, des de la seva història personal com a persona sense llar i sovint com a ex consumidor de substàncies addictives, i posterior capacitació professional, presta gran part del suport del quotidià —com gestionar la llar, com fer el dia a dia, com relacionar-se amb el veïnatge, etc.—,

19 La referència a dotar de qualitat suficient la resposta residencial als centres per persones sense llar, prové tant de literatura acadèmica al respecte, com de la pròpia Comissió Europea, i se centra en els espais individuals, amb privacitat, individuals, i dotats de la dignitat i requisits adaptats a les especials necessitats pel moment i circumstàncies de salut i altres, en que es troben les persones sense llar. Una referència oficial a aquest tema, és de la pròpia Comissió Europea, i es troba a: Confronting Homelessness in the European Union, SWD(2013) 42 final, Accompanying the document COMMUNICATION FROM THE COMMISSION TO THE EUROPEAN PARLIAMENT, THE COUNCIL, THE EUROPEAN ECONOMIC AND SOCIAL COMMITTEE AND THE COMMITTEE OF THE REGIONS. Towards Social Investment for Growth and Cohesion - including implementing the European Social Fund 2014-2020, Brussels, 20.2.2013

20 Homelessness and health. Resource to support peer activity, Groundswell, London


30

mentre els professionals més especialitzats —integrador social, treballador familiar, altres—, se centren en la seva tasca. Aquest informe escocès, parla d’una ràtio de Peer en relació a persones usuàries del servei de 4 a 5 persones sense llar a pisos per cada Peer a jornada completa21.

L’informe, recull en l’apartat de satisfacció dels usuaris en relació al servei rebut que “de manera notable, la inclusió de suport per part de Peers a l’equip, és considerat com una de les claus de l’èxit del mateix. Les seves “històries compartides” de “sensellarisme” i abús de consums de substàncies addictives, juntament amb les persones sense llar ateses, van servir per trencar barreres en relació al risc dels usuaris a sentir-se jutjats, i, pel contrari, va dotar als usuaris d’especial motivació orientada a la recuperació plena de la seva inclusió social”. L’informe, recull el testimoni d’un usuari que diu que:

“Ells (l’equip de professionals) són grans professionals. Alguns d’ells sabien d’on jo venia perquè ells mateixos havien passat pel mateix. No t’estaven tocant els nassos. Sota el meu punt de vista, això marca la diferència. Ells estaven allà, ho feien tot... I et donava el sentiment de dir “jo puc fer-ho també”, saps què vull dir?”22

Quins objectius ens podem fixar?

A partir de dades disponibles que, en ser de diferents moments, només poden considerar-se a nivell estimatiu, podem aproximar que:• La població a carrer a Barcelona, a maig de 2014, era d’aproximadament 700 persones• La població total sense llar comptabilitzada el 2013, fou d’unes 2.900 persones en un dia. Si a

aquesta dada, prenent-la hipotèticament com estable, li restem la de maig de 2014 a carrer d’unes 700 persones, podríem projectar de manera hipotètica que les persones sense llar que no estan en situació de carrer, podrien ser unes 2.200 a Barcelona.

Projectant el període 2015 a 2020, ambdós inclosos (sis anys), es proposa:• Aplicar un programa de Housing First (PHF + HFL), al qual s’adaptaria l’actual model i cartera de

serveis de la ciutat.• Haver assolit a finals de 2020, i prenent de manera hipotètica com estables les projeccions fetes en

aquest informe, i mitjançant places a programes de Housing First, una reducció de: - 60% població sense llar a carrer (aprox. 425 persones) - 60% de la població sense llar no a carrer (aprox. 1325 persones)

• Arribar a 2020 havent reduït aproximadament el 30-40% el total de població sense llar (la disminució del 60% projectada, i en base al context macroeconòmic, es pot veure afectada amb increments percentuals de nous casos de “sensellarisme”) - Es fa molt difícil projectar un nombre de persones en situació de sense llar a Barcelona

el 2020. No obstant, la lògica emprada pressuposa la possibilitat que el 2020, hi hagi una població aproximada de 2000 — 1750 persones sense llar. Aquestes, serien ateses amb el total de les aproximadament 2600 places, resultat de la suma de les aproximadament 800 places residencials actuals + la part dels 1800 habitatges Housing First que romanguin en el programa (que no s’hagin alliberat del programa Housing First donat que les persones ateses ho hagin de ser en règim finalista)

21 Johnsen, S., Fitzpatrick, S.; Housing First Europe. Local evaluation Report Glasgow; PROGRESS (2007-2013), 2013, p. 5

22 Ib., p. 16


31

• Haver reduït substancialment el temps d’estada tant a carrer, com a centres residencials de la majoria de persones afectades, en disposar d’accés a places Housing First, la qual cosa facilita a més una recuperació menys difícil, més curta, i menys costosa

• Haver possibilitat un reajustament de la Cartera de Serveis, en concret, dels centres amb oferta residencial. Ajustament enfocat a adaptar alguns centres a col·lectius en els que s’ha identificat ja la manca de disponibilitat de places: sociosanitari residencial, finalista o no, per col·lectius en exclusió social; determinats perfils de famílies en situació de manca d’habitatge, entre d’altres.

Com?• Acabar 2020 amb una dotació d’habitatges per a persones sense llar per programa Housing First

de 1.810 habitatges, temporalitzats de la següent forma:

Any Nova Dotació Places

2015 de prova pilot a 2-3 anys. 60

201685 places per persones sense llar a carrer (PHF) 265 places per persones sense llar no a carrer (HFL)

350


350


350


350


350

• Tanmateix, la millora en la qualitat de les places de primera acollida, i per altra part l’esponjament que sobre les places a centres produiria l’increment en places a llars, permetria, possiblement, un treball més eficient i en un període més curt en la globalitat de la població sense llar amb l’objectiu d’afavorir trajectòries d’inclusió social efectives.

• En aquest període de 6 anys, si bé no es considera viable la eradicació del fenòmen del “sensellarisme” a carrer, podríem reduir-lo molt significativament i, a més, haver enfortit la xarxa, no només en la seva dotació, sinó també en la seva missió: amb probabilitat, les trajectòries d’intervenció d’èxit es multiplicarien, i la població sense llar de Barcelona recurrent en el temps, es reduiria de manera significativa en nombre i cronificació de la seva situació.


32

4. Housing First, i la seva integració en el model d’atenció a les persones sense llar, a Barcelona

Ja l’any 2010, algunes de les entitats que conformen la XAPSLL de Barcelona començaren a introduir la terminologia Housing First en discussions tècniques i de planificació a futur de l’atenció a persones sense llar. No obstant, la comprensió del concepte, més enllà de la traducció literal del terme (“primer, la vivenda”), va ser assolit de manera progressiva i podem dir que a Barcelona, el 2012, ja enteníem les profundes implicacions a nivell conceptual, amb tot el que implica a nivell de model de gestió i d’intervenció directa.

En aquest sentit, el 28 de setembre de 2012, un dels teòrics a nivell mundial d’aquest model, Dennis P. Culhane, va visitar Barcelona i va oferir en seu de l’Ajuntament de Barcelona, una sessió teòrica de treball a les entitats de la XAPSLL a instàncies d’una de les institucions que la conformen.

A partir d’aleshores i fins l’actualitat, hem anat obrint interrogants al voltant d’aquest model d’intervenció: és efectiu? Amb tota la població sense llar? És un model tancat, rígid o, per contra, adaptable a la realitat de cada entorn?. Quins riscos implica? Quins avantatges? És excloent respecte als models d’atenció existents i amb determinades taxes d’èxit? O per contra, els complementa i millora? A Barcelona, fa anys que treballem amb pisos d’inclusió: és això el Housing First?

4.1. Concepte Housing First

Començarem centrant el concepte de Housing First a través d’un document del mateix títol —Housing First—, publicat el 2012, i que considerem referent per l’abordatge concís i complet de diversos aspectes cabdals en relació al model. L’autor, Nicholas Pleace, és membre de l’Observatori Europeu del “sensellarisme”. Aquest Observatori, està vinculat a la recerca que impulsa FEANTSA (Fédération Européenne des Associations Nationales Travaillant avec les Sans Abri).

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaHousing First, i la seva integració en el model d’atenció a les persones sense llar, a Barcelona

33

Pleace respon a la pregunta de: “què és Housing First?”, dient que “aquest model difereix d’altres serveis per a persones sense llar perquè proveeix a la persona de manera immediata amb una vivenda segura, ja sigui independent o comunal” 23.

Destaquem dues de les característiques de la definició: per una banda, la confusió habitual entre Housing First i vivenda individual. Per altra banda, la referència a vivenda “segura”, va més enllà de les condicions de la vivenda en sí, quant a mesures de seguretat i condicions de l’habitatge, i fa referència a la seguretat en la tinença: ja sigui una vivenda ocupada per una persona, o per més d’una, han de tenir dret garantit de tinença del dret d’ús de la mateixa.

Un altre dels factors determinants del concepte, més enllà del nombre de residents al pis, és el fet d’ubicar de manera “immediata” la persona a un habitatge, “immediatesa” que una majoria d’autors contextualitza com a “tan aviat com sigui possible i sempre evitant al màxim el model “d’Escala de Transició”, amb prioritat fins i tot, al fet de cobrir l’acompanyament social.

En el mateix text, Pleace, segueix explicant que l’altre factor central del concepte és la segregació en la intervenció entre “Housing” —dotar la persona de vivenda estable— i “Support” —donar-li el suport, atenció i seguiment social necessari per part del sistema de protecció social —. Aquesta separació, diu Pleace, significa que la persona sense llar materialitza el dret a la vivenda de manera segura —com dèiem abans, amb garantia de materialització del dret— sense estar condicionada a, per exemple, haver de rebre tractament psiquiàtric, o ser abstinent en l’ús de drogues / alcohol.

Així doncs, aquí tenim el rovell conceptual de la proposta: l’evitació del model “d’Escala de Transició” o “Escala Social”, avui vigent i al voltant del qual s’estructura una amplia i complexa estructura de resposta i atenció al “sensellarisme”, amb considerables percentatges d’èxit. A més, el canvi implica la fi del condicionant d’haver de sotmetre’s a pautes d’intervenció social per tal de poder accedir a l’habitatge.

No obstant, si aturéssim aquí la interpretació del model, en faríem una lectura no només superficial, sinó també errònia: Housing First no implica només dotar de vivenda i donar per resolta la problemàtica de la persona sense llar, donat que, sovint, la pèrdua de l’habitatge ha estat una conseqüència d’un o diversos problemes i no el seu motiu i, per tant, dotar de vivenda i no fer res més perllongaria i complicaria tan el problema com la seva resolució.

De fet, el propi Culhane, company i deixeble de Sam Tsemberis —referent

del model Housing First—, a la seva presentació del model davant la XAPSLL el setembre de 2012, i en base a l’àmplia experiència d’aplicació que el model té als EEUU, explicà que “es tracta de Housing First, no “Housing Only”: l’usuari ha de complir la llei, i complir el contracte de lloguer i les normes de l’immoble com un veí més”24 —i, en cas de no fer-ho, lògicament, assumir les conseqüències que legalment pugui tenir sobre el seu dret de tinença—.

També facilità dades com que la sobrietat, l’abstinència, el tractament psiquiàtric en curs, no són un requeriment de compliment estricte, però matisà que s’havia d’establir i formalitzar el límit legal de responsabilitat de la persona resident, a partir de l’afectació sobre la comunitat.

23 PLEACE, N.; Housing First, Feantsa amb Dihal, Brussel·les, 2012 (p. 3)

24 CULHANE, D., sessió de treball amb XAPSLL, 28 de setembre de 2012


34

Tanmateix, informà que en l’aplicació del model als EEUU amb persones sense llar molt cronificades i amb problemes severs de consums de drogues o de malaltia mental, aquestes han d’acceptar visites obligatòries de professionals de suport —el mínim és una a la setmana en els primers mesos d’estada, i després pot ser amb freqüències més amplies—. I quan els professionals ho consideren necessari, miren de pactar períodes de visita més curts.

En qualsevol cas, el que Culhane va transmetre és que l’aplicació del model Housing First no significa tan sols la materialització d’un dret —el de l’habitatge—, sinó que és un model d’intervenció social a partir d’un recurs residencial, amb plantejaments conceptuals diferents —dret de tinença de l’usuari i disgregació de la relació directa entre protecció social i dret al recurs—.

D’alguna manera, la reflexió sobre el que hem exposat, modifica la fins ara necessitat de pacte i, a vegades, submissió de la persona atesa, a les directrius dels professionals que l’atenen. La necessària intervenció social, en el model Housing First, no condiciona l’accés a l’habitatge que el sistema de protecció social faciliti a la persona. Per un altre part, la persona estarà sotmesa al compliment dels drets i deures de veïnatge, en els mateixos termes d’exigència que qualsevol altra persona: pagament del lloguer acordat; convivència i respecte del benestar i integritat d’altres. D’aquesta manera, els límits de la possibilitat de residir en aquell habitatge, vindrien donats pels límits de la pròpia persona i la capacitat de gestionar-los per poder tenir una vida tant autònoma com qualsevol, amb, si fos el cas, els mateixos problemes personals —de salut, d’hàbits addictius, altres— que qualsevol persona amb vida autònoma pugui tenir.

Així, i en relació a les seves implicacions en quant al tipus d’intervenció social, el primer gran canvi que implica el model Housing First, és en relació al model “d’Escala de Transició”, o “Escala Social”, com molt bé explica Sales25: “Les polítiques housing-led contrasten amb les polítiques d’atenció més clàssiques que estableixen una sèrie de passos previs a la vida independent que han de seguir les persones ateses per serveis assistencials. La intervenció clàssica, denominada sovint “escala de transició” cap a la vida independent, preveu que les persones sense llar entrin al circuit d’atenció a través dels equipaments de pernocta de baixa exigència i els refugis i albergs temporals. D’aquests recursos, i amb suport socioeducatiu, les persones ateses passarien a habitatges d’inclusió o pisos compartits amb altres persones que estiguin seguint itineraris similars. Posteriorment, es facilitarien habitatges unifamiliars que permetrien certa independència, amb un suport socioeducatiu menys intens, i que constitueixen el pas previ a la reinserció en el mercat de l’habitatge convencional, al que tindrien accés gràcies a la reincorporació al mercat laboral o amb l’obtenció d’altres rendes (Busch Geertsema, 2002).”

25 SALES, A.; Crisi, empobriment i persones sense llar, Dossier Catalunya Social, núm. 34, abril de 2014, Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya (pp. 26-27)


35

El mateix Busch Geertsema, citat per Sales, il·lustra la diferència entre un altre model amb les següents taules:

Model d’Escala de Transició, d’intervenció en la lluita contra el “sensellarisme”

Font: Busch Geertsema 201226, citat a On the Way Home?27

Model de Housing First, d’intervenció en la lluita contra el “sensellarisme”

Font: Busch Geertsema 201228, citat a On the Way Home?29

26 BUSCH GEERTSEMA, V.; (2012) Keynote address The Housing First approach in Europe, Australian Housing and Urban Research Institute (AHURI) and RMIT University Inaugural Homelessness Research Conference, Melbourne, 19—20 April 2012, available at:. http://www.ahuri.edu.au/downloads/2012_Events/HRC/ppt/HRC_Volker_Busch_Geertsema.pdf

27 On the way home? FEANTSA Monitoring report on Homelessness and Homeless Policies in Europe, 2012, Brussels, FEANTSA, (p. 62)

28 BUSCH GEERTSEMA, V.; (2012) Op. Cit.

29 On the way home? FEANTSA Monitoring report on Homelessness and Homeless Policies in Europe, 2012, Brussels, FEANTSA, (p. 63)


36

http://www.ahuri.edu.au/downloads/2012_Events/HRC/ppt/HRC_Volker_Busch_Geertsema.pdf

http://www.ahuri.edu.au/downloads/2012_Events/HRC/ppt/HRC_Volker_Busch_Geertsema.pdf

Com hem exposat en punts anteriors d’aquest informe, el model “d’escala de transició” és l’implantat i desenvolupat a la ciutat de Barcelona, amb una molt bona capacitat de resposta i atenció al col·lectiu de persones sense llar de la ciutat, essent Barcelona una de les ciutats referents, per experiència i per qualitat en la execució d’aquest model.

Tanmateix, identificàvem en un apartat anterior d’aquest informe tres circumstàncies, presents en l’aplicació del model “d’escala de transició” a Barcelona, que fan pertinent plantejar-se una millora del mateix: • l’eficiència en aconseguir sortides efectives i definitives de la situació de sense llar,• l’efecte “porta giratòria”, consistent en tornar a passar per un tipus de recurs o seguiment que ja

s’hauria d’haver “superat” o, fins i tot, havent acabat tots els graons del model d’escala, haver de tornar a començar des de la base del mateix.

• La inoperància del sistema en perfils cronificats que, per diversos factors, i després d’haver intentat integrar-se en el sistema d’escala de transició, han fracassat i es queden al marge total o parcialment, integrant un percentatge significatiu —al voltant del 40%, tot i que es fa difícil d’estimar— de les persones sense llar a carrer. També, amb un percentatge elevat que varia segons les fonts, de les persones que no aconsegueixen sortir de dintre del model d’escala, en el que porten molts anys atesos i institucionalitzats.

No és endebades que, en relació a aquesta crítica al model “d’Escala de Transició”, la pròpia Comissió Europea30 diu que: “ (...) el darrer objectiu de les polítiques que aborden el “sensellarisme”, és capacitar a les persones sense llar per a obtenir l’accés i la permanència a habitatges permanents. El predominant model d’Escala de Serveis suposa que les persones sense llar haurien de passar vàries fases abans d’obtenir un habitatge permanent, la qual cosa, sovint, implica llargs períodes de temps, com per exemple un allotjament de crisi i habitatges transitoris. Aquest model sembla menys rentable comparat amb les estratègies de vivenda i també menys adequat per a satisfer les necessitats dels usuaris.”

Tanmateix, lluny de suposar una excepció, la ciutat de Barcelona està en línia amb el model d’atenció predominant a gairebé tot el territori europeu amb serveis específics d’atenció a les persones sense llar. De fet, són majoria els estats que tenen models diferents dels centrats en habitatge. En relació a això, la Comissió Europea31, estableix el 2013 que “ (...) les polítiques per combatre el “sensellarisme” orientades a l’habitatge encara no estan esteses a Europa però han anat guanyant terreny”, i ho il·lustra agrupant els estats de la següent forma:• Grup 1, amb els estats que implementen una estratègia orientada a la vivenda en la que l’accés

immediat a habitatge amb suport en cas de necessitat, és la forma més comuna de prestació de serveis. Els estats que estan en aquest grup, són només Dinamarca i Finlàndia.

• Grup 2, amb els estats que en principi han adoptat una estratègia orientada a l’habitatge, però sense que encara sigui una realitat operativa. Són França, Irlanda i Portugal.

• Grup 3, amb els estats en els que l’habitatge assistit és molt comú, però en els que segueix essent central el focus de model d’Escala, si més no, per alguns grups de persones sense llar. Aquí estan Alemanya, Holanda, Suècia i Regne Unit, exceptuant Escòcia, que té una estratègia orientada en el Grup 1, i de la que parlarem més endavant.


31 Ibid.


37

• Grup 4, estats en els que les estratègies orientades a l’habitatge no estan esteses en general, tot i que pot haver algunes iniciatives locals. Estem parlant d’Àustria, Bèlgica, Txèquia, Grècia, Hongria, Polònia, Romania, Eslovènia, i l’estat espanyol.

Quin és lloc de Barcelona en relació a aquest agrupament? Aldanas, en el seu text presentat a Copenhaguen el novembre de 2013, ho contextualitza:

“A Espanya, estem lluny encara d’implementar solucions basades en les propostes de Housing First. Una de les dificultats principals, és que encara no hi ha consens sobre si la preferència de l’estàndard de recurs residencial ha de ser des de models de Housing o continuar amb els basats en centres d’allotjament. No obstant, hi ha diversos proveïdors de serveis que estan augmentant sensiblement l’oferta de Housing per a les persones sense llar que atenen, com per exemple, a la ciutat de Barcelona, on el nombre de unitats de Housing s’ha incrementat (s’ha doblat) entre 2008 i 2013. Representa un canvi profund en relació a la consideració de l’aproximació al model de Housing First, i aporta opcions de resposta als diversos obstacles a l’atenció i resposta, en relació a tot el context de l’estat espanyol.”32

Certament, Barcelona és una ciutat amb un model ben elaborat i consolidat “d’Escala de Transició”, i alhora té una dotació significativa de “housing” —emprant la terminologia internacional, que, en el nostre context, anomenem pisos, o pisos d’inclusió33— en elevat nombre i diversitat de models d’atenció, diguem-ne, experimentals. I també disposa de la flexibilitat suficient: per caràcter propi, operativitzat a través de la XAPSLL, que desenvolupa treball coordinat entre l’Ajuntament i les entitats, que operaria, en aquest sentit, com una òptima plataforma de treball i d’intercanvi de models.

Arribats a aquest punt, ens podem ben bé plantejar: I per què? Quins motius podríem tenir per plantejar-nos la modificació de l’actual model? Quins guanys implica el model Housing First?

Va per endavant i a priori de l’anàlisi tècnic de les aportacions que pugui tenir en relació a la reducció del “sensellarisme”, que és un model que es posiciona de manera efectiva en relació a les tensions originades pel no-accés a un dret reconegut formalment, el de l’habitatge. En aquest sentit, ja suposa, per si mateix, un guany en l’esfera del reconeixement efectiu del dret a l’habitatge.

Tinguem present, a més, que el context de l’estat espanyol en relació al parc d’habitatge és paradoxal i incomprensible fora del territori: és conegut l’estupor i incomprensió d’alguns interlocutors europeus experts en “sensellarisme”, en informar a aquests que el parc d’habitatge buit a l’estat espanyol excedeix els tres milions i mig d’unitats34. De fet, el problema en la majoria d’estats membres està en no disposar d’habitatge suficient —ni social, ni de mercat lliure—. Fins i tot, alguns dels que han operativitzat la resposta des de polítiques de Housing First —Dinamarca—, ho han fet des de formes imaginatives

32 Aldanas, M.J.; Sustainable ways of preventing homelessness (Copenhagen, 22 November 2013) Comments paper from Spain. Prepared for the Peer Review in Social Protection and Social Inclusion programme coordinated by ÖSB Consulting, the Institute for Employment Studies (IES) and Applica, and funded by the European Commission.

33 La XaHIB, Xarxa d’Habitatges d’Inclusió de Barcelona, definí aquest tipus de pis de la següent manera: “els habitatges d’inclusió són habitatges i equipaments residencials temporals i, majoritàriament, compartits, gestionats per administracions públiques o per entitats sense afany de lucre que, en règim de lloguer o sota altres formes d’ocupació, es destinen a atendre persones o famílies en risc d’exclusió social, per la qual cosa compten amb suport i seguiment socioeducatiu per tal d’afavorir la seva completa integració social”. La XaHIB ha iniciat a finals de 2014 una revisió i actualització d’aquesta definició, encara no finalitzada.

34 FOESSA els desglossa en 1.200.000 unitats d’oferta en habitatge nou (dels quals uns 200.000 serien potencialment segona residencia/turística); 1.000.000 d’unitats d’habitatge buit fora de mercat (ubicació sense demanada, mal estat, etc.), i 1.400.000 unitats d’habitatge usat buit en el mercat, ubicades en zones amb demanda d’habitatge i requerint, una part d’aquest grup, algun tipus de rehabilitació. El total, segons aquesta estimació, seria d’unes 3.600.000 unitats, La vivienda en España en el Siglo XXI, Fundación FOESSA, 2013, p. 57


38

d’edificis a mig camí entre el centre residencial i el bloc de pisos, amb dret de tinença garantit, sovint, per manca de suficient espai edificable.

Des d’aquesta oportunitat real que ja voldrien per sí mateixos una majoria d’estats europeus —la de trobar la forma de mobilitzar una petita part de l’immens parc d’habitatge buit, amb finalitats socials—, no tindria res d’estrany avançar cap a un posicionament de reconeixement formal del dret a l’habitatge, reduint o eliminant la tensió de la no materialització del dret definit a l’article 47 de la Constitució espanyola que tot i no ser reconegut jurídicament com a fonamental, si ho és d’essencial per poder viure, en el sentit literal del terme —és a dir, de sobreviure—, tal i com demostren els estudis que estableixen relació directa entre no tenir llar, i presentar deteriorament en la salut, prevalença per sobre de la mitjana de malalties cròniques i expectativa de vida per sota de la mitjana35.

Certament, aquest objectiu no es pot assolir ni d’un dia per un altre, ni sense “escalar” la consolidació del dret. En aquest sentit, és interessant estudiar l’experiència d’Escòcia36 on a partir d’un marc legal que garanteix l’habitatge, s’ha avançat en la concreció del dret de forma progressiva, prioritzant determinats col·lectius de manera argumentada i segons la valoració de la gravetat, combinant col·lectius i gravetat fins arribar, en el moment actual, a oferir garantia de cobertura del dret a tota la població. El gradient d’accés, va implicar, també, una acceptació progressiva de la societat escocesa cap a la materialització del dret envers determinats col·lectius, al mateix temps que va anar adaptant la visió i normalització social d’accés a aquest dret37.

Tanmateix, ens interessa especialment, conèixer quins guanys en la intervenció tècnica sobre el problema suposaria el model Housing First en relació al model d’ “Escala de Transició”.

Sabem els punts forts del model actual, alguns dels quals, són l’abast de l’atenció a la població sense llar de la ciutat, i el nivell d’especialització i coordinació en la resposta articulada, així com la diversitat i qualitat dels recursos disponibles.

No obstant, i com s’ha comentat en un altre punt d’aquest informe, alguns dels seus punts febles són l’efecte de “porta giratòria” —quantitat significativa de persones que un cop han apurat el circuit de protecció social per a persones sense llar, tornen a començar-lo—, i el percentatge elevat de fracàs, o manca d’eficiència —utilitzant terminologia més economicista —, en la capacitat de treure de manera definitiva a la persona de la situació de sense llar, la qual cosa comporta la seva dependència del sistema de protecció social.

Els estudis consultats, apunten que el model Housing First aporta beneficis que podrien reduir significativament l’efecte de porta giratòria, i augmentar l’eficàcia del treball realitzat i dels recursos emprats: Pleace, ens dóna dades tan impactants com que un estudi realitzat a New York el 2004 va demostrar que el 80% dels usuaris del servei de Housing First amb població sense llar cronificada, o de necessitats complexes —la que, habitualment, pernocta en espais públics i considerada com d’especial dificultat d’abordatge i solució del problema —, seguien allotjats de forma estable en habitatges dos anys després d’accedir-hi. I, en els anys successius, el percentatge d’èxit va pujar fins a situar-se en el

35 Uribe, J; Alonso, S.; Les persones en situació de sense llar de Barcelona: perfils, estat de salut i atenció sanitària, Fundació Jaume Bofill, col·lecció Informes Breus, núm. 20, Barcelona, 2009, pp.: 125, 126, 129

36 Johnsen, S., Fitzpatrick, S.; Housing First Europe. Local evaluation Report Glasgow; PROGRESS (2007-2013), 2013

37 Hi ha altres estats europeus amb lleis especifiques que tenen com objectiu garantir de manera efectiva l’accés a l’habitatge, però no han estat tan reeixides com l’escocesa. A prop de Catalunya, tenim la Llei DALO, a França, de la qual arriben referències en relació al seu poc èxit. La excessiva burocratització, primer administrativa i després judicial per fer efectiu el dret, impliquen massa temps i través per poder ser un marc resolutiu respecte a l’assoliment del dret.


39

88%38. Són dades realment espectaculars en relació als nostres estàndards d’èxit —considerant com a èxit el fet d’acabar realment amb la situació de sense llar donat que la persona té i manté un habitatge estable—39.

Culhane, el 2012, va donar dades semblants, en aquest cas, en context general dels EEUU —d’aquelles àrees de les que se’n disposava dades — i no tan sols de la ciutat de New York: El 85% de les persones ateses a partir d’aquest model, continuaven a l’habitatge un any després d’accedir-hi. Del 15% restant, la majoria deixa el programa per retorn amb la família, o per decés: només el 5% el deixaven per abandonament o expulsió40. Tan és així que el 2013 la pròpia Comissió Europea se’n fa ressò41 i es posicionà, dient que:

“ (...) el model d’escala amenaça amb perllongar el “sensellarisme” a llarg termini, degut a la manca de capacitació individual, coneixement o motivació de les persones sense llar per a comprometre’s amb els serveis, i degut també a les incoherències internes del sistema de serveis, que fa que les persones abandonin de manera repetida i sovint es trobin altra vegada al carrer”.

I afirma a continuació, que:

“ (...) el pas final cap a un habitatge permanent pot implicar molts anys, temps mentre el qual els alts costos de l’usuari han de sufragar-se. L’ajut estandarditzat “talla única” proporcionada en les diferents fases [del model d’Escala de Transició] pot no respondre a les necessitats individuals. A més, l’allotjament temporal gairebé mai pot proporcionar l’estabilitat necessària per abordar greus problemes socials i/o sanitaris. Les persones sense llar estan exposades a l’estrès i al distanciament en els diferents graons de l’Escala de Transició, sovint estan mancats de privacitat i autonomia al mateix temps que una estada prolongada en una institució, por reduir la seva capacitat per viure per sí mateixos.

Les estratègies del “sensellarisme” que segueixen els enfocaments de política d’habitatge poden abordar els defectes del model polític d’Escala de Transició i cobrir millor les necessitats de les persones sense llar. Un altre possible avantatge, és que les (abans) persones sense llar reubicades en habitatges poden trobar-se ara en un únic punt d’accés —el de l’habitatge permanent— en cas de necessitar assistència, i es poden oferir diferents tipus i intensitats d’ajuda personalitzada en el moment [“Floating Support”, o atenció d’equips itinerants].”

38 PLEACE, N.; Housing First, Feantsa amb Dihal, Brussel·les, 2012 (p. 18)

39 A la conferencia anual 2014 de FEANTSA a Bergamo, els dies 24 i 25 d’octubre: “Confronting Homelessness in the EU: Seeking out the next generation of the best practices” es va dur a terme una presentació de la avaluació de la implantació del model Housing First a quatre ciutats franceses, amb un resultat del 86% d’èxit, definit aquest com romandre a la llar dos anys després d’haver-hi accedit la persona anteriorment sense llar. S’aporta aquesta dada com un exemple objectivat d’èxit en context europeu. En aquest sentit, pot ser d’interès els excel·lents resultats de la implantació del model en el període 2009-2014 a Dinamarca, abastament informats mitjançant fonts d’accés lliure per internet.

40 CULHANE, D., sessió de treball amb XAPSLL, 28 de setembre de 2012



40

4.2. Quines implicacions té el model Housing First en relació al seu cost?

Pleace aporta unes dades rotundes: segons ell, el que defineix com a alberg d’emergència per persones sense llar —l’equivalent a un centre de primera acollida o emergència—, és un 22,2% més car per persona i dia que un habitatge del model Housing First —és a dir, comptabilitzat també el cost de l’equip professional —. Val a dir que, si la diferència prevista entre aquests dos tipus d’equipament és del 22,2% persona/dia, en centres residencials diferents als de primera acollida, que poden tenir una major dotació de personal tècnic d’intervenció social, aquesta diferència podria ser més gran. També, fa una comparativa amb altres costos per dia a altres tipus de serveis o equipaments finançats amb pressupost públic, en el que la diferència amb el cost dia/persona a presó és del 65%, d’ingrés hospitalari per urgència mèdica, del 88,9% i d’ingrés a hospital psiquiàtric, del 95,1%.

ServiceCost per night

$ €

PHF 57 42

Emergency homeless shelter 73 54

Jail 164 120

Hospital ER 519 381

Psychiatric hospital 1.185 869

Font: Pathways to Housing First http://www.pathwaystohousing.org/content/our_model

Tanmateix, un estudi realitzat a Canadà42 va mostrar que el model de Housing First era rentable en relació amb les reduccions en ingressos hospitalaris —estalvi mig anual de 2.184$ per persona. En el cas de les persones amb necessitats complexes o “cronificades”, aquest estalvi arriba a ser de 25.899$ anuals per persona —, així com menys intervenció de la policia i del sistema de justícia —estalvi anual de 9.390$ per persona i any en aquelles persones sense llar usualment vinculades a aquest sistema —. A més, aquest estudi va presentar un conjunt d’evidències de la millora de la salut i la qualitat de vida, així com una reducció en trastorns mentals i addiccions.

Es pot fer una revisió crítica a aquesta visió, no pas a la seva veracitat, sinó al seu context. La crítica, aniria centrada en la freqüència d’aplicació d’aquest anàlisi econòmic segons quina sigui la situació de fons de cada persona sense llar valorada. En aquest sentit, hi ha un volum de persones sense llar que degut a problemes de salut mental, o de salut general, s’estalviarien ingressos hospitalaris en poder ser tractats a nivell ambulatori i, en molts casos, continguts i estabilitzats en el seu propi domicili. Tanmateix, es reduiria sens dubte la realització de determinades conductes tipificades penalment i que poden implicar ingrés a presó. No obstant, també hi ha un elevat percentatge de població sense llar en el que l’activació d’aquests mecanismes —de salut, o penals—, no són significatius en nombre.

42 S. Gaetz: The Real Costs of Homelessness: Can We Save Money by Doing the Right Thing? Toronto, 2012


41

http://www.pathwaystohousing.org/content/our_model

La Comissió Europea es mostra en aquest sentit prudent, i obre una sèrie d’interrogants d’interès per a la seva anàlisi:

“(…) es necessita més coneixement i comprensió sobre com adaptar de la millor manera el concepte de Housing First a Europa. Per exemple, mentre que els costos d’aquest tipus de servei serien probablement la compensació per “l’elevat cost” de les persones sense llar (per exemple, aquelles que tenen necessitats complexes), no totes les persones sense llar són usuàries freqüents o a llarg termini, dels sistemes sanitari i judicial. A més, allotjar a les persones sense llar en habitatges ordinaris pot augmentar la seva solitud i aïllament. Certs grups de persones sense llar amb necessitats d’ajuda molt altes no poden viure en habitatges individuals. El servei de suport adjunt a la unitat d’habitatge pot estigmatitzar l’ambient vital. El tractament per als consumidors d’alcohol o drogues no és necessari per accedir a un habitatge permanent, la qual cosa pot dificultar els esforços per tractar aquestes dependències. Identificar els proveïdors de serveis que volen treballar en equips mòbils amb usuaris difícils de forma regular, també suposa un repte.”43

En qualsevol cas, sí sembla evident que hi ha un estalvi clar en la relació entre habitatge —incorporant la despesa en RRHH— i els centres de primera acollida per persones sense llar i, per extensió, encara més estalvi en comparació amb un altre tipus de centres —de convalescència, centres residencials d’inserció, entre d’altres—. L’estudi canadenc diferencia clarament l’estalvi en funció de si la persona té necessitats de suport més o menys complexes, i en qualsevol cas, l’estalvi és significatiu, a més de destacar la tasca de normalització —i prevenció—, arribant a afavorir la millora de l’estat de salut, orgànica i mental, així com de socialització i disminució de problemes diversos amb administracions com la de justícia —no només per temes penals, a vegades també civils—.

I en relació als interrogants que planteja la Comissió, semblen més adreçats a preguntar-se com adaptar el model, de factura americana — EEUU/Canadà — al context i realitats d’Europa, i no pas a qüestionar la seva efectivitat i pertinença.

En relació a la solitud o aïllament abans esmentats, cal remarcar que l’aplicació del model no implica de manera forçosa el viure en solitari, o la tinença en règim individual de l’habitatge: es pot compartir habitatge, i fer-ho afavorint unitats convivencials en les que els seus membres es puguin complementar. En qualsevol cas, aquest és un tema a valorar i adaptar a cada persona i les seves circumstàncies i necessitats. A més, cal tenir present la importància del treball dels equips d’intervenció a nivell comunitari per afavorir l’especial incorporació de les persones sense llar en habitatges en els barris en els que viuen. A Barcelona, diverses entitats que treballen des del model de pisos d’inclusió, ja treballen en aquest sentit.

Sobre l’efecte estigmatitzador de la presència d’equips professionals als habitatges, aquest sempre dependrà de la forma i intensitat amb que es porti a terme la intervenció i, en qualsevol cas, aquest efecte sempre serà menor que el que es pot produir amb la ubicació física de la persona a centres d’acollida o d’inclusió.

Finalment, sobre el possible efecte negatiu del model en relació a superar determinades addiccions, potser ens hem de preguntar quin és l’objectiu de la intervenció, i des de quin supòsit. Si l’objectiu és que la persona sense llar tingui un habitatge estable, en què es desenvolupi amb autonomia, haurem



42

de pressuposar, com es fa amb qualsevol ciutadà/ciutadana, que la persona pot arribar a ser capaç de trobar un equilibri que faci compatible aquests consums amb una vida normalitzada i, sempre que es pugui, des del no consum de les mateixes. És a dir, partir del supòsit de la llibertat de la persona. En aquest cas, sobre la seva salut i des del respecte a la pau social i la convivència, i no condicionar l’abordatge d’aquesta problemàtica amb l’accés al dret de tinença d’habitatge.

4.3. Hi ha diferents formes d’entendre i d’aplicar Housing First?

Com ja hem anat veient, és un model amb una riquesa de matisos que van més enllà de la interpretació simplista, fins i tot sincrètica, que s’ha fet a vegades. Més enllà dels matisos aportats en aquest document, que ens poden servir per intentar centrar el significat profund del concepte Housing First i el seu model associat, podem prendre com a referència les diferents categories que Pleace44 fa en relació a les diferents formes d’aplicar el model.

Així, ens parla de Pathways Housing First (PHF), Communal Housing First (CHF) i Housing First “Light” (HFL). I tots ells, serien variants del mateix model, Housing First.

PHF, és el model “pur”, proposat i evolucionat per Tsemberis: per persones sense llar amb un perfil cronificat, caracteritzat pel trastorn mental sever, problemes d’abús d’alcohol/altres drogues, problemes de comportament/convivència, algun nivell de conflictivitat penal, atur de llarga durada i llargs períodes vivint a centres per persones sense llar i a carrer.

PHF, proveeix d’habitatge independent amb tinença garantida, de manera immediata o el més aviat possible. Facilita un suport de baix nivell, destinat a promoure l’estabilitat residencial, per connectar a la persona sense llar amb els serveis essencials que necessita, i per proveir-la de servei d’atenció a la salut mental, gestió de consums abusius, assistència mèdica, assistència social, i altres serveis. L’equip que proveeix aquests serveis, és mòbil i visita les persones a domicili, o a altres llocs pactats.

El model PHF ofereix bones possibilitats de control i recuperació en la situació de persones sense llar amb un perfil crònic, basats en la reducció de danys (la persona segueix consumint substàncies, tot i que de manera progressivament més controlada / menys nociva). També, si volen, les persones usuàries del servei poden escollir no utilitzar el suport psiquiàtric i/o el suport de control d’abús de substàncies, sense que això condicioni la seva tinença i estada a l’habitatge (la resta de serveis, no són renunciables): aquesta opció, materialitza la independència entre la cobertura de necessitat d’habitatge (housing) i l’acompanyament social (support).

El segon model, Communal Housing First (CHF), està especialment dirigit a persones sense llar amb perfil cronificat. Ofereix habitatge comunitari (habitacions individuals a apartaments compartits), amb tinença garantida a cada una de les persones que hi viuen. Els equips de suport, socials i mèdics, estan ubicats físicament al mateix edifici, o molt a prop. Per la resta, és idèntic al model PHF.

44 PLEACE, N.; Housing First, Feantsa amb Dihal, Brussel·les, 2012


43

El tercer model, Housing First “Light” (HFL), arrenca amb un habitatge ordinari (llogat per via ordinària o per la via del lloguer social), i està recolzat per un equip mòbil de professionals de suport. A l’HFL, la tinença també està garantida, i es proveeix l’habitatge de forma immediata o tan aviat com sigui possible, en un habitatge independent.

L’HFL, pot ser utilitzat per prevenir el fet d’entrar en situació de sense llar, en persones que per diverses circumstàncies es consideri que estan en risc. Està recolzat per un equip mòbil, que té com a missió garantir l’estabilitat residencial i convivencial. Poden gestionar la provisió de serveis de suport a nivell de salut mental, abús de substàncies, salut orgànica, formació i altres, tot i que els serveis de salut mental i d’abús de substàncies, no els proveeix directament aquest equip d’intervenció.

HFL pot ser d’utilitat a persones sense llar amb perfil crònic, però també, es pot utilitzar per altres perfils, sempre al voltant del factor de tenir poques necessitats, o de baixa intensitat. L’autor, fa especial menció a persones sense llar joves o famílies en situació de sense llar.

Housing First. Taula comparativa de serveis oferts

ServicePathways

Housing FirstCommunal

Housing FirstHousing First

Light

Housing with security of tenure in private rented sector or in social housing provided immediately or as soon as possible

Yes No Yes

Offers communal housing (single rooms or apartments) with security of tenure provided immediately in a building only lived in by homeless people using the service

No Yes No

Homeless people have to stop using drugs No No No

Homeless people have to stop drinking alcohol

No No No

Homeless people have to use mental health services

No No No

Harm reduction approach Yes Yes Yes

Uses mobile teams to provide services Yes No Yes

Directly provides drug and alcohol services Yes Yes No

Directly provides psychiatric and medical services

Yes Yes No

Uses service brokerage Yes Yes Yes

Provides support to promote housing stability

Yes No Yes

Taula comparativa de serveis oferts a PHF, CHF i HFL. Font: PLEACE, N.; Housing First, Feantsa amb Dihal, Brussel·les, 2012, p.5


44

Creiem que és molt important fer aquí un incís en què considerem un error d’assimilació conceptual: Housing First no és una única forma de resoldre la tinença d’un habitatge amb suport social, ni és per un únic perfil de persona afectada, ni té una única forma de dissenyar la resposta, ni té una única estructura de costos.

Pensem que Barcelona necessitaria de dos tipus d’aplicació del model Housing First —el PHF i el HFL—. Model que, recordem, es basa en la provisió d’habitatge amb tinença de la persona, i desaparició de condicionants a la tinença diferents als de la ciutadania.

A partir d’aquesta base, Barcelona sembla tenir una necessitat d’aproximadament el 25% dels habitatges per a persones sense llar per a perfils més cronificats i, per tant, del model PHF (amb costos més elevats de RRHH que el que es presenta a continuació), i un 75% dels habitatges, model HFL, dotats d’equips professionals amb una major ràtio de persones usuàries derivades. Equips enfocats en l’atenció des de els criteris del Floating Support, és a dir, equips que, en funció de la necessitat de la persona, li donen més o menys acompanyament (normalment, la progressió és aquesta, de més a menys), i que tenen com objectiu la total autonomia de la persona atesa i, com a màxim, i amb el transcurs del temps, vinculada als serveis socials de territori: per tant, el seu cost d’implementació, és bastant menys elevat que el de PHF, i la seva incidència en relació al SROI que implica, és major.

Per resumir, i prenent el testimoni de les Simon Communities, amb llarga tradició a Irlanda treballant a partir del model Housing First, o Housing Led, els serveis de Housing Led no existeixen com un únic model.

L’abordatge des de models de Housing Led, s’entén millor, segons Simon Communities, si es veu com un grup de serveis que maximitza la llibertat d’elecció, la promoció de la independència i la reducció de danys, dins d’un marc dissenyat per proporcionar una sortida sostenible de la manca d’habitatge per a les persones vulnerables que necessiten suport. L’èxit en acabar amb la situació de sense llar de la persona atesa, segons Simon Communities, està lligat a aquesta filosofia comuna.

Canviant de registre, i passant als diferents tipus d’intervenció en pis a la ciutat de Barcelona, podem dir que les dues diferències substancials del que sovint es du a terme, actualment, respecte a les diferents formes d’aplicació del model Housing First, pivoten en el dret de tinença per part de la persona usuària, i en el vincle necessari entre l’obligatorietat de seguir tota la pauta d’intervenció (salut, social, hàbits de vida) i el dret a seguir a l’habitatge.

No obstant, per altra part, ja hem anat desenvolupant a la ciutat diferents models d’acompanyament —amb equips mòbils que es desplacen a les llars—, d’acompanyament integral per part d’aquests equips mòbils, d’acompanyament mixt-equips mòbils/equips de territori—, destinats a perfils com el cronificat amb necessitats complexes, cronificat sense necessitat complexes, no cronificat, i/o famílies.

En definitiva, tot sembla apuntar que a Barcelona, i a partir de la comparació entre l’aplicació extensa del model que ens proposa Pleace i la realitat de la nostra ciutat, tenim prou experiència i diversitat com per avançar en una definició més eficient, alhora que flexible, dels diferents models d’intervenció, però a partir d’un abordatge “Housing First”, en què la tinença garantida, la separació d’intervenció en salut mental i abús de substàncies, i un articulat suficient i ben dotat d’equips professionals, ja siguin flotants, ja sigui de vinculació al territori de forma progressiva, semblen ser la clau de l’èxit.


45

4.4. Amb quin parc d’habitatge? Amb quin model de gestió d’habitatge social?

Aquestes són dues preguntes que enfoquen no tant el model d’intervenció, com la possibilitat de donar-li viabilitat a Barcelona, amb la seva particularitat en relació a la disponibilitat d’habitatge social, així com a la forma de gestionar-lo.

No són, però, preguntes exclusives del nostre context. Des d’una perspectiva de gestió de la dotació de habitatges suficients a cada localitat, regió o país, aquest és el principal nus que encalla la seva gestió. Per aquest motiu, la Comissió Europea45, suggereix que:

“A més de millorar l’accés a l’habitatge social, els estats membre poden escollir entre molts altres alternatives per a garantir opcions d’habitatge assequible per a les persones sense llar, que s’adapten millor a les necessitats locals, les circumstàncies i les opcions pressupostàries. Els nous habitatges assequibles es poden construir amb el cofinançament del Fons Europeu de Desenvolupament Regional, que està disponible per a intervencions integrades d’habitatge. Una manera innovadora és mobilitzar l’stock d’habitatge privat per a finalitats socials. Aixó funciona mitjançant acords amb els propietaris particulars per baixar el preu del lloguer a canvi de beneficis fiscals.

Els contractes de lloguer social poden ser intermediaris útils entre els sol·licitants d’habitatge social i els propietaris particulars: l’autoritat pública (per exemple, la municipalitat de la regió) garantitza que l’allotjament sigui llogat a un preu comparativament baix i el propietari a canvi rebi la garantia de rebre el preu del lloguer, cada mes. Aquest sistema s’utilitza a Bèlgica i a algunes regions d’Itàlia i Espanya. A França i Alemanya els propietaris a vegades estan obligats a llogar els seus habitatges a grups específics de persones a un preu fix en el transcurs d’un període estipulat de 10-40 anys, després del qual poden llogar-les al mercat lliure.

En la mateixa línea, amb propostes més concretes, el Informe de posición de la Plataforma del Tercer Sector sobre vivienda46, proposa, entre altres:

“ (...) 4. Estructurar un parc d’habitatge públic de lloguer, destinant de manera preferent al lloguer social protegit un percentatge dels recursos públics assignats actualment a les polítiques d’habitatge. Instruments a adoptar poden ser la dotació de programes sobre habitatge des de l’òptica de dret social, garantir que la promoció de l’habitatge de lloguer social protegit es desenvolupi de forma homogènia a tot el territori, destinar actius de la SAREB al parc d’habitatge públic de lloguer social.

8. Potenciar els programes d’intermediació en el mercat de lloguer, especialment els dirigits a mobilitzar l’habitatge buit. I en aquests programes vigilar i garantir un correcte barem i transparència dels processos d’adjudicació a través dels serveis d’intermediació. Sent necessari per això tant un efectiu i veritable

45 Confronting Homelessness in the European Union, SWD(2013) 42 final, Accompanying the document COMMUNICATION FROM THE COMMISSION TO THE EUROPEAN PARLIAMENT, THE COUNCIL, THE EUROPEAN ECONOMIC AND SOCIAL COMMITTEE AND THE COMMITTEE OF THE REGIONS. Towards Social Investment for Growth and Cohesion - including implementing the European Social Fund 2014-2020, Brussels, 20.2.2013, capítol 7. Mejorar el acceso a una vivienda asequible. Apareixen en aquest apartat, diferents propostes com la de cooperativa de vivenda; alliberar habitatges abandonats o terrenys públics; una millor planificació del parc d’habitatge social; o, amb caire preventiu, polítiques de suport al lloguer privat i ajuts a la propietat, per ajudar persones amb ingressos baixos a arribar a perdre la llar.

46 Informe de posición de la Plataforma del Tercer Sector sobre vivienda, EAPN, 2013 (pp. 30-33)


46

control del preu final pel qual s’ofereix l’habitatge, com l’existència de subvencions al lloguer per ajustar la capacitat d’endeutament real de la família, un acompanyament social i intervenció comunitària.

9. Potenciar els programes de mediació de lloguer amb acompanyament social a través d’entitats sense ànim de lucre.

11. Promoure la professionalització del mercat de lloguer, a través d’estímuls fiscals, per a entitats de gestió d’habitatge de lloguer, tant públiques com privades.

13. Plantejar mesures per a la conversió d’habitatge lliure en habitatge protegit o d’ús social, incloent avantatges per als propietaris, amb atenció especial a les persones i famílies amb recursos escassos i en aquells supòsits de pèrdua d’habitatge per endeutament (hipoteca o lloguer).

28. Mesures dirigides a persones que pateixen una situació d’exclusió residencial severa: • Diversificar les respostes d’allotjament per a les persones en situació d’exclusió residencial

(especialment les persones sense llar), de manera que es puguin atendre les seves diferents necessitats. Aquestes respostes s’han de produir en el marc d’una atenció integral.

• Proveir d’allotjament d’emergència de qualitat, fugint del model de macro-centres. Garantir respostes adequades i a temps, davant situacions climatològiques adverses.

• Donar respostes d’allotjament a persones sense llar també en el llarg termini, amb garantia de tinença i acompanyament social, tenint com a referència models basats en housing-first i housing-led.

• Remoure les barreres d’accés a l’habitatge social per als col·lectius més desafavorits i dissenyar mesures per acostar l’habitatge privat de lloguer a aquests col·lectius a través de suports, incentius i actuacions d’acompanyament i mediació veïnal.”

Amb quin parc d’habitatge?

A partir d’aquesta contextualització general, podem centrar-nos en la pròpia de la ciutat de Barcelona, que disposa d’un 1,5% d’habitatge social sobre el total d’habitatge de la ciutat, enlloc del 15% que seria desitjable.

La perspectiva de creixement en parc d’habitatge social de titularitat pública dins la ciutat és viable, com a poc, a llarg termini i supeditada a condicionants com el de finançament. En qualsevol cas, malgrat les iniciatives que està engegant l’Ajuntament en aquest sentit, el volum d’habitatge necessari per assolir aquest percentatge del 15%, és, ara per ara, difícil d’assolir.

Per altra part, la ciutat disposa d’un gran parc d’habitatge de lloguer, de propietat privada (petit propietari). I en gran part, també d’entitats financeres.

Des d’aquest anàlisi, sembla que molts dels abordatges proposats per la Comissió Europea i per la Plataforma del tercer Sector, són viables i oportuns:• Mobilitzar parc privat d’habitatge de lloguer de la ciutat.• Estudiar mesures que incentivin al petit propietari per decantar-se a un lloguer social, de rendibilitat

més baixa, a través de possibles beneficis fiscals. • Estudiar també mesures de garantia de la percepció de la renda mensual a través de l’aplicació

en col·lectius en exclusió social del model de garantia ja aplicat per altres col·lectius, com l’Aval Lloguer.


47

• Aplicació de mesures sancionadores a la immobilització no justificable de parc d’habitatge buit per part de grans propietaris —entitats financeres i/o promotores—.

Amb quin model de gestió d’habitatge social?

La Comissió Europea ens parla de cooperatives d’habitatge; la Plataforma del tercer Sector Social, suggereix la professionalització del mercat de lloguer a través d’estímuls fiscals, per a entitats de gestió d’habitatge de lloguer tant públiques com privades.

A nivell europeu, tenim diversos models. Un d’ells, el tenim en les Housing Associations del Regne Unit, nascudes sota el paraigües de la Housing Corporation, un ens públic que estableix els requisits per subvencionar, regular, inspeccionar i generar polítiques envers l’habitatge social i que tenen marc legal actual i definit a partir de la Llei de Vivenda (Housing Act) de 1974.

Les Housing Associations, es regeixen en termes d’independència, qualitat empresarial i un servei públic estrictament monitoritzat pel sistema públic de protecció social. Van néixer amb una dedicació gairebé exclusiva a la promoció d’habitatge social, per evolucionar en els anys 80 del passat segle cap a una doble resposta: la provisió d’habitatge i la provisió de serveis de suport als seus clients. Actualment, està acabant la seva reconversió: el 2010, s’havia de culminar la transformació efectiva d’entitats de Housing a entitats bàsicament dedicades al Support —és a dir, haver traspassat els seus actius immobiliaris o bé els seus clients en règim de titularitat, o bé escindir la part immobiliària de la part de seguiment social—. Aquesta transformació encara no s’ha culminat el 2014, però està molt avançada.

Models com el del Regne Unit, ens orienten sobre models de macro gestió de l’habitatge social i demostren experiència i solvència en la tríada harmònica de gestió de l’actiu immobiliari/intervenció-acompanyament social/llibertat-dret de la persona usufructuaria del servei a rebre’l i a tenir garanties d’èxit en sortir de la situació de sense llar.

Però tenim, a Europa, més models i exemples d’Agències de Lloguer Social —Housing Corporations—, en diferent format jurídic. Els països en els que en podem destacar la presència, són Bèlgica —especialment, Flandes—; Holanda; Alemanya; Finlàndia; Àustria; Regne Unit, ja citat abans; França.

De l’estat veí, França, volem destacar un model d’entre els diversos existents, el de la Federation des Associations et des Acteurs pour la Promotion de l’Insertion par le Logement (FAPIL). Consisteix en una mobilització del parc privat d’habitatge de lloguer, que es visualitza en el link de la nota a peu de pàgina a través de la seva Guia del Propietari Solidari47, i que seria l’equivalent a la Xarxa de Mediació Social, xarxa pública que a Catalunya integren molts municipis, però que en la versió francesa s’estructura en un format més madur i integrat de forma mixta pel teixit associatiu i les Administracions. Seria un model a estudiar en relació a la utilització de parc d’habitatge de lloguer de mercat lliure com a habitatge social, integrant a petits i grans propietaris en la xarxa.

47 FAPIL:http://www.drihl.ile-de-france.developpementdurable.gouv.fr/IMG/pdf/Guide_du_proprietaire_solidaire_cle6bb9ac.pdf


48

http://www.drihl.ile-de-france.developpementdurable.gouv.fr/IMG/pdf/Guide_du_proprietaire_solidaire_cle6bb9ac.pdf

En general, el que des de la seva experiència destaquen moltes de les Agències de Lloguer Social o Housing Corporations europees citades abans com a punts crítics de la gestió d’aquest tipus d’habitatge, és:• El marc legal: alguns estats tenen un marc específic; altres, no: aquest fet, en condiciona tant el

model com el desenvolupament de l’acció d’aquestes Agències. • La garantia de pagament (percepció de la renda de lloguer): en quantitats elevades de gestió

d’habitatge, el risc d’impagament pot implicar tensions greus de tresoreria i, fins i tot, riscos en relació a la pròpia supervivència d’aquestes agències. En aquest sentit, i a partir de l’anàlisi de models propers explorats —Fundació Foment de l’Habitatge Social, Fundació Mambré, descrits més endavant—, cal contemplar que els impagaments, són quelcom que, de manera controlada, a vegades pot arribar a formar part del pla d’intervenció i treball a realitzar. Així, el personal tècnic d’intervenció pot trobar en una situació d’impagament una oportunitat de treball que no convé haver de condicionar a la pressió de la gestora de l’habitatge per gestions de tresoreria degut a impagaments: es poden generar tensions en què la prevalença de la qüestió econòmica impossibiliti un treball d’intervenció en aquest sentit. Això es podria mirar d’evitar disposant de provisions de tresoreria per impagaments —endarreriments— de renda, entre altres mesures a considerar.

• Les necessitats especials i la capacitat de donar o no resposta habitacional adequada als determinats requeriments especials que puguin implicar, i que afecti a la possibilitat de dur a terme un bon abordatge: en són alguns exemples la població amb trastorns greus de salut mental; població amb situacions d’especial intensitat de consums de substàncies addictives amb afectació a la sociabilitat i/o a la conducta de la persona. Ens referim a la demanda d’habitatges de característiques especials, amb seguiment enllaçat a serveis especialitzats (CAS, CSM), i especial vincle amb equips de salut mental i sense llar, si se’n disposa.

Des d’una contextualització més amplia i a nivell europeu, elaborada per FEANTSA48, a partir d’un estudi comparatiu de com s’entén el concepte a tretze estats membres de la UE, podríem definir com Habitatge Social per a persones sense llar, aquell que:• S’adreça a col·lectius que pateixen la fallida del mercat d’habitatge.• Es dedica a grups que no tenen possibilitat d’èxit en assolir un habitatge de mercat lliure, llogat o

de propietat.• Disposa d’unes normes clares d’assignació dels habitatges.• Proveeix d’habitatge amb un estàndards de qualitat en la seva habitabilitat, estat i conservació.• És proveït a partir o amb el suport de subvencions públiques.• És proveït sense ànim de lucre.• És monitoritzat per les administracions públiques.

L’estudi afegeix que49: “La coordinació dels serveis de suport a l’Habitatge, com atenció social i serveis d’atenció a la salut, són essencials per possibilitar i fins i tot garantir l’èxit del manteniment de la persona en el seu habitatge social. Tanmateix, no seria raonable que els proveïdors d’habitatge social “oblidessin” que aquest grup té, sovint, grans necessitats o necessitats complexes i que, per tant, no s’articulés la manera en que fos proveït el suport adient.”

48 PLEACE, N., TELLER, N., QUILGARS, D.; Social Housing Allocation and Homelessness, European Observatory on Homelessness, FEANTSA, 2011, p. 16

49 Ib., p. 11


49

També, explicita quins són els sis factors principals que, de manera transversal en els tretze estats membres explorats, han suposat barreres per l’accés a l’habitatge social per part del col·lectiu de persones sense llar50:• Mancança generalitzada d’habitatge social, que afecta a tots els col·lectius que el precisen en

aquella societat.• Sistemes de provisió d’habitatge social que prioritzen sistemàticament grups socials a protegir,

diferents al de persones sense llar.• Mercantilització i potenciació del model d’empresa a alguns estats membre, que acaben afavorint

grups que ofereixen més garanties de mercat que el col·lectiu de persones sense llar.• Barreres actitudinals i de percepció, centrades en la creença que les persones sense llar poden ser

veïns “difícils” i llogaters “difícils”.• Tensions entre la concentració de bosses de pobresa associades a efectes negatius en aquelles

àrees, i un nombre significatiu de persones sense llar habitant en aquestes àrees.• Escassa coordinació entre serveis socials, proveïdors d’habitatge social i entitats socials.

A continuació, una taula amb el pes comparatiu percentual de l’habitatge social en aquests tretze estats membres, entre els quals, l’estat espanyol, està en penúltima posició.

Font: PLEACE, N., TELLER, N., QUILGARS, D.; Social Housing Allocation and Homelessness, European Observatory on Homelessness, FEANTSA, 2011, p.40

50 Ib., p. 52


50

A Barcelona, tenim un model molt interessant, en evolució, i basat en la col·laboració entre les agències públiques d’habitatge social, i alguns models promoguts des de les entitats socials, dos d’ells amb anys d’experiència i un, que donarà inici a la seva activitat en breu i elaborat a partir dels dos primers.

Així, algunes entitats socials de Barcelona (Companyia de les Filles de la Caritat, Assis Fundació, Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu i Fundació Arrels), van constituir el 2007 la Fundació Mambré, una gestora d’habitatge social, amb la missió de proveir i cuidar els habitatges per tal que les entitats socials fundadores es poguessin centrar en donar atenció social i seguiment als seus usuaris, derivats als habitatges facilitats per Mambré.

Amb el pas dels anys, Mambré s’ha especialitzat en la provisió d’habitatge a preu social, i ha anat assolint expertatge en la gestió immobiliària i de manteniment d’un parc que ha anat incrementant en resposta a la demanda de les entitats socials que treballen amb la Fundació. Tanmateix, s’ha convertit en un interlocutor de referència i fiable per als organismes públics de gestió d’habitatge social.

El funcionament del model Mambré, seria, en línies generals, el següent: Mambré aconsegueix i posa l’habitatge a disposició de l’entitat social. Aquest, pot provenir del parc públic d’habitatge social o del mercat lliure. A un preu social o de mercat —en aquest segon cas, si és un preu molt ajustat en barris que ja estan per sota de la mitjana de Barcelona en el preu de renda mensual—. Mambré, fa també una part del manteniment general de l’habitatge.

L’entitat social —Assís, Sant Joan de Déu, Filles de la Caritat, Arrels— lloga l’habitatge a Mambré. És l’entitat social — no Mambré— la que fa el seguiment social de la persona que resideix a l’habitatge, i és l’entitat social la que signa amb aquesta persona el contracte que regula el dret d’estada a l’habitatge, sempre vinculat al compliment d’un pla de treball també escrit i acordat per les parts. Així, el vincle, compromisos i pactes, son sempre entre persona resident i entitat social. I Mambré, com a “immobiliària social”, se centra en actuar per a la entitat social com a proveïdora especialitzada de parc d’habitatge social.

L’altre model vigent, és el de la Fundació Foment de l’Habitatge Social, vinculada a Cáritas. Aquesta Fundació, a juliol de 2014, gestiona un parc d’habitatge que oscil·la entre els 250 i els 300 habitatges. La seva dinàmica seria, en línies generals: el diferents equips territorials d’intervenció de Cáritas Barcelona, eleven les seves sol·licituds de necessitat de pis per persones i/o famílies a la professional referent del programa, que centralitza les peticions, i les valora amb una professional referent de la Fundació Foment de l’Habitatge Social. Un cop valorades, fan el retorn al/la professional peticionaria sobre quin seria l’habitatge disponible. Si les tres parts implicades —persona/família; professional peticionari de Cáritas; Fundació Foment de l’Habitatge Social— consideren adient la proposta d’habitatge, aleshores la persona/família tanca el procés amb dos acords: un, el pla de treball formalitzat amb el professional peticionari de Cáritas i que és el seu professional de referència i la persona/família, de manera directa i sense intermediació. L’altre acord, és la signatura del contracte de lloguer (LAU) amb la Fundació Foment de l’Habitatge Social. A aquest contracte de lloguer es vincula el pla de treball: és a dir, la persona/família receptora del servei veu com la intervenció social sobre ella està vinculada al professional tècnic de Cáritas, i la tinença del pis, formalment vinculada a la Fundació, desvinculant-se una i altra cosa, tot i que el contracte de lloguer estipula l’obligatorietat de seguir el pla d’intervenció social.

A partir d’aquell moment, la persona/família disposa d’un habitatge que lloga legalment a la Fundació, i al seu nom, i vinculat a un pla de treball signat i acordat amb Cáritas. Disposarà de dos professionals referents: el/la treballador/a social referent de Cáritasque ha proposat la persona/família, i que és qui es responsabilitza del compliment del pla de treball, i un/a educador/a social de la Fundació, que té com


51

a missió bàsica seguir el dia a dia d’utilització de l’habitatge, subministres, i, cas que sigui requerit per el/la treballador/a social, dóna suport en algunes tasques de reforç socioeducatives.

En la pràctica, qui exerceix la supervisió del seguiment del pla de treball, condicionat al dret de tinença, és el/la treballador/a social. No obstant, l’existència i conseqüent intervenció de l’equip d’intervenció social de la Fundació, pot generar duplicitats i descoordinacions entre les tres parts implicades, degut a que l’eix d’un dels professionals —de Cáritas— és l’acompliment del pla de treball amb objectiu d’inclusió social, i per l’altre professional —de la Fundació—, l’eix està en que això es dugui a terme en l’estricte compliment dels usos i pagaments relacionats amb la tinença de l’habitatge.

Així, Fundació Foment de l’Habitatge Social, formalitza el contracte estàndard d’arrendament amb la persona usufructuaria del lloguer, i, tot i que qui es responsabilitza del seguiment del pla i del pagament del lloguer (si cal, subsidiàriament), són els equips d’intervenció (Cáritas), la Fundació també intervé d’alguna manera a nivell d’intervenció i seguiment social i pot arribar a plantejar la continuïtat de la persona/família a la llar. En relació a la persona/família usufructuària del servei, les obligacions i drets en relació a acompanyament social i dret de tinença d’habitatge, estarien clarament segregats l’un de l’altre.

Mambré, en canvi, realitza una tasca més purament centrada en la d’immobiliària social entre Mambré, i les entitats socials que hi treballen. No amb les persones usufructuaries del dret a les que tampoc donen seguiment social doncs, de fet, són les entitats socials de seguiment les que arrenden l’habitatge a Mambré, i són també aquestes entitats socials les que subarrenden a la persona usufructuaria i en fan el seguiment social. La persona/família resident a l’habitatge, té el vincle en relació al dret de tinença així com el vincle d’acompanyament social amb una sola i mateixa institució: la entitat social. I aquesta, te el vincle amb Fundació Mambré que vincula legalment entre una i altra el dret de ús sobre l’habitatge que ocupa la persona/família resident.

Finalment, la Taula d’Entitats del tercer Sector Social de Catalunya, ha aprovat recentment la constitució d’una Fundació, Habitat3, que prenent el model de la Fundació Foment de l’Habitatge Social, vol ser un paraigües de més ampli abast —geogràfic i de volum d’activitat— que les dues ja descrites.

Aquestes tres Fundacions serien, doncs, les que a 2014 desenvolupen activitat en el camp de la provisió d’habitatge social a Catalunya. Caldrà veure com i quant el camp de les Housing Associations creixerà

—ja sigui com empreses, empreses de benefici limitat, o sense ànim de benefici— a Catalunya. En qualsevol cas, el que els indicadors i el context apunten, és que és un àmbit que tot just està iniciant la seva activitat i que tenen un llarg recorregut per endavant, així com un marc d’actuació i legal a definir.


52

5. Conclusions

1.

El sistema de protecció social de suport a les persones sense llar a carrer, hauria de comptar com a eix vertebral l’estar integrat i en línia amb el conjunt de la intervenció que la ciutat de Barcelona realitza sobre la totalitat de la població sense llar. Proposant, si s’escau, modificacions en aquesta intervenció global, però no generant vies alternatives ni solucions ni objectius diferents.

2.

La ciutat de Barcelona disposa d’una de les xarxes europees d’atenció específica a persones sense llar de més qualitat i abast.

No obstant, aquesta xarxa, de caràcter públic-privat, amb un lideratge de l’Administració municipal en la seva dotació i gestió, no abasta la resposta sobre el total de la població sense llar de la ciutat

—aproximadament, dóna resposta a nivell residencial al 40% - 50% de la població sense llar segons les categories 1 i 2 de la classificació ETHOS, i segons quines siguin les fonts consultades—.

Aquesta xarxa, s’estructura en el model d’intervenció anomenat com “d’Escala de Transició” o model “d’Escala Social”, utilitzat de manera comuna a Europa.

Aquest model i, en concret, la seva aplicació a Barcelona, té els següents:• Punts forts: configura una cartera de serveis àmplia i de qualitat que dóna una resposta total o

parcial a una majoria de les persones que atén, i s’enfoca cap a la seva inclusió social. • Punts febles: genera un efecte anomenat de “porta giratòria” en el conjunt de la població sense llar,

és especialment inoperant en perfils molt cronificats i en perfils molt institucionalitzats, i hauria de ser més eficient en l’èxit, retirant de manera definitiva a persones de la situació de sense llar.

3.

Les persones sense llar en situació de carrer tenen necessitats específiques que cal analitzar per establir el millor mètode d’assolir la seva inclusió residencial i inclusió social, amb autonomia personal.

L’abordatge de la situació de carrer pot necessitar d’algunes tècniques d’intervenció social, específiques i avui inexistents, que facilitin el seu millor acompanyament i posterior vinculació a recursos residencials.

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaConclusiones

53

Nombroses experiències d’èxit a punts d’Europa, EEUU i Canadà, apunten la conveniència d’evitar al màxim itineraris basats en el model “d’Escala de Transició” amb la població sense llar a carrer i, en general, amb el conjunt de les persones en aquesta situació.

Aquestes proposen caminar cap a models fonamentats en intervenció social des d’habitatges, en alguna de les formes del model Housing First o Housing Led, incorporant la figura professional del Peer.

Un model de ciutat com Barcelona, per dimensió i complexitat, no només faria compatible sinó també necessària, una dotació de cartera de serveis combinada de centres residencials com els actualment en Xarxa, tot i que amb predominança de la intervenció en habitatges des de plantejaments propis del model Housing First.

Caldria defugir de l’aplicació restrictiva del model Housing First, en el seu format inicial centrat en reducció de danys (Pathways Housing First, o PHF): aquest és altament efectiu i adient per perfils més cronificats i centrats en la reducció de danys (aproximadament 25% població sensellar de Barcelona), i obrir-nos també a treballar amb la modalitat Housing First Light (HFL), dissenyat pel perfil del 75% de la població sense llar de Barcelona, amb costos més baixos que PHF i amb resultats enfocats a la plena inclusió (important impacte sobre SROI).

Barcelona podria disposar, a mig termini —cinc a sis anys vista—, d’un model d’intervenció que passi de l’actual model “d’Escala de Transició” pur, a un model de ciutat basat en l’atenció Housing First (en les dues modalitats, PHF i HFL), però complementat amb una dotació suficient i de qualitat en l’atenció de la primera acollida, que sempre estarà present. Combinat amb un sistema de centres que doni resposta a necessitats específiques i en alguns casos de diagnòstic previ a la ubicació a pisos, sempre en un percentatge reduït i per un període molt breu de temps, de dies a setmanes.

A més, aquesta adaptació de la cartera sense reduir places residencials, podria permetre adaptar usos d’alguns centres residencials i obrir i ampliar resposta a nivell sociosanitari residencial per persones en situació d’exclusió, o per determinades famílies amb especials necessitats de suport socioeducatiu.

4.

Més enllà de les interpretacions sovint simplistes que s’han fet del concepte i, fins i tot, del sentit literal de “Housing First”, aquest model, se centra en:• Dotar de dret legalment reconegut de tinença de l’habitatge a la persona usufructuaria del dret.• Fer-ho tan aviat com sigui possible i evitant tan com es pugui els itineraris “d’Escala de Transició”.• Dissociar dret a l’habitatge de compliment de pla d’intervenció, en el sentit que el no compliment

del pla, no condiciona de manera directa i unívoca el dret a l’habitatge.• Això no significa que la persona no sigui tributària d’obligacions de tipus legal, en què també hi ha

vinculats elements de seguiment social de la seva trajectòria.• No se centra en que la persona hagi de viure sola, com en alguna literatura s’afirma: hi ha abundants

aplicacions de Housing First compartint habitatge, tot respectant individualment el dret de tinença de cada morador.

• El model Housing First i les seves variants (diferents models de Housing Led, alguns dels quals són els proposats PHF i HFL), són un grup de serveis que maximitzen la llibertat d’elecció, la promoció de la independència i la reducció de danys, dins d’un marc dissenyat per proporcionar una sortida sostenible de la manca d’habitatge per a les persones vulnerables que necessiten suport. Aquest


54

plantejament afavoreix els elevats índex d’èxit que té (85% - 90% de persones ateses que deixen de manera definitiva enrere la situació de “sensellarisme”.

5.

El Peer, és una figura professional amb el següent perfil: persona que ha estat sense llar durant un temps i que, superada la situació, i amb l’adequada formació i capacitació, s’integra com a professional assalariat en equips d’atenció a persones sense llar.

Tenen un alt valor afegit en comprendre la realitat de les persones afectades, i oferir-los solucions a la gestió del quotidià adequades al moment —gràcies a la seva experiència personal—. A més, aporten un alt valor afegit quant als models i referències directes d’èxit en la sortida de la situació.

La incorporació de Peers en els equips professionals d’atenció a les persones sense llar a carrer, també les que estan en programes d’habitatge (Housing), maximitzen les possibilitats de la intervenció social, i han estat altament valorades en experiències monitoritzades de programes específics, tant de Housing First, com monogràfics de Peers.


55

6. Propostes

Eixos

1. Reduir el nombre de persones en situació de sense llar a la ciutat de Barcelona, mitjançant una intervenció que acabi amb la situació i sigui efectiva en la inclusió social i capacitat d’autogestió de la vida autònoma. Assolir-ho tant amb població sense llar en general com amb població sense llar a carrer.

2. Articular el canvi de model, a nivell conceptual. El dret de tinença de l’habitatge deixa de ser un mèrit assolit per bon seguiment de la persona afectada de la intervenció social que se li ofereix. Materialitzar això, implica:2.1. Articular els mecanismes legals que garanteixin el dret de tinença.2.2. Adaptar el necessari suport i intervenció social a aquest model. 2.3. Treballar envers objectius de màxima autonomia assolible per a cada persona sense llar, de

manera independent al seu nivell de cronificació o període d’estada a carrer.3. Adaptar operativament el model actual:

3.1. Recursos: ajustar el nombre i distribució percentual de places, segons el tipus de recurs i en funció a l’adaptació del model (centres residencials, llars, centres de dia, menjadors, altres).

3.2. Equips multidisciplinaris, incorporant la figura del Peer. Amb intensitats de suport i seguiment adaptables al moment de cada persona support (floating, no floating). Treball de seguiment a carrer amb possibilitats de continuïtat per part dels mateixos professionals referents, ja a habitatges.

La proposta, implicaria mantenir la dotació de centres residencials de la ciutat, tot millorant la seva qualitat assistencial en aquells casos on fos possible i recoma-nable —habitacions individuals, espais amplis, dotació de professionals—, però per contra, multiplicar el nombre de pisos d’inclusió, i disposar de 1.810 places en pisos per a persones en situació de sense llar, a sis anys vista (2015-2020).

Habitatges dotats de l’acompanyament social necessari per a cada persona, adap-tat a cada moment del seu procés, amb equips especialitzats en la intervenció so-cial a habitatges amb persones sense llar.

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaPropostes

56

4. Aconseguir el parc d’habitatge suficient:4.1. On proveir-se del parc suficient d’habitatges necessari? Explorar propostes com les suggerides

per la Comissió Europea a Confronting Homelessness, o l’Informe de Posició del tercer sector social sobre habitatge, entre altres. En línies generals:

- Estructurar un parc suficient d’habitatge públic de lloguer. - Generar programes d’intermediació en el mercat de lloguer, especialment els dirigits a

mobilitzar l’habitatge buit, tot mobilitzant l’stock d’habitatge privat per a finalitats socials. - Assolir l’objectiu mitjançant acords amb els propietaris particulars, i adoptar mesures de

pressió efectives envers la mobilització d’stock d’habitatge per part de grans propietaris amb habitatge immobilitzat.

- Concretar mesures per a la conversió d’habitatge lliure en habitatge protegit o d’ús social, incloent avantatges per als propietaris, amb atenció especial a les persones i famílies amb recursos escassos i en aquells supòsits de pèrdua d’habitatge per endeutament (hipoteca o lloguer).

- Promoure la professionalització del mercat de lloguer a través d’estímuls fiscals, per a entitats de gestió d’habitatge social de lloguer, tant públiques com privades.

- Potenciar els programes de mediació de lloguer amb acompanyament social a través d’entitats sense ànim de lucre.

4.2. Amb quin model de gestió i manteniment del parc? - Seguir i donar suport a l’aparició en el Sector Social de diferents modalitats de resposta

a la gestió de parc social d’habitatge, en formes semblants a la de Housing Associations. Possiblement, el futur passi per l’aparició de nombroses d’aquestes gestores d’habitatge social, i amb la possible especialització de cadascuna en diferents formats de necessitats (exclusió social; exclusió residencial i salut mental; famílies; exclusió social i tercera edat, entre d’altres), cadascun amb particularitats conforme als models de seguiment, possibilitats de pagament/impagament de les rendes, i necessitats estructurals dels habitatges en funció de la necessitat específica i/o complexa.

- Articular tots els mecanismes possibles de coordinació necessaris entre aquestes gestores d’habitatge social, i tots els organismes, agències i àrees competents a les diferents Administracions (Ajuntament, Diputació, Generalitat), en relació a disponibilitat de parc d’habitatge públic.

- Dotació pressupostària suficient, a futur, per donar suport a la disponibilitat i manteniment del parc de lloguer i dels programes d’intervenció associats —equips professionals de Housing Support—.

- Considerar la possibilitat d’una dotació de provisió de fons/tresoreria que permeti gestionar impagaments al lloguer / endarreriments, en aquells casos que sense haver d’implicar la expulsió de la persona de la seva llar, pugui ser una oportunitat de treball a nivell d’intervenció social, evitant tensions i problemes de gestió interna en les gestores d’habitatge social, i en els equips d’intervenció social.

4.3. Amb quin marc legal? - Explorar la possibilitat d’un marc legal específic al voltant de les gestores d’habitatge social - En el seu defecte, donar suport a la posada en marxa del model amb els informes jurídics

pertinents en relació a límits del dret de tinença; relació contractual persona usuària / entitat de seguiment social / gestores d’habitatge social; suport legal a punts crítics ja identificats per Agències d’Habitatge de Lloguer Social / Housing Associations, arreu d’Europa.

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaPropostes

57

7. Bibliografia

Aldanas, M.J.; Sustainable ways of preventing homelessness (Copenhagen, 22 November 2013) Comments paper from Spain. Prepared for the Peer Review in Social Protection and Social Inclusion programme coordinated by ÖSB Consulting, the Institute for Employment Studies (IES) and Applica, and funded by the European Commission. INEDIT

Alguacil, A.; Alguacil, J.; Arasanz, J.; Fernández, G.; Paniagua, J.L.; Olea, S.; Renes V. (coord.); La vivienda en España en el siglo XXI. Diagnóstico del modelo residencial y propuestas para otra política de vivienda, Fundación Foessa, Madrid, 2013

Cabrera, P.; Malgesini, G.; López, J.A.; Un techo y un futuro. Buenas prácticas de intervención social con personas sin hogar, Icaria, Barcelona, 2002

Confronting Homelessness in the European Union, SWD(2013) 42 final, Accompanying the document COMMUNICATION FROM THE COMMISSION TO THE EUROPEAN PARLIAMENT, THE COUNCIL, THE EUROPEAN ECONOMIC AND SOCIAL COMMITTEE AND THE COMMITTEE OF THE REGIONS. Towards Social Investment for Growth and Cohesion - including implementing the European Social Fund 2014-2020, Brussels, 20.2.2013. http://goo.gl/qMBJ1W

Edgar, B., Meert, H.; Fourth review of statistics on Homelessness in Europe, the ETHOS definition of Homelessness. FEANTSA, 2005. http://goo.gl/hx7i8F

Encuesta sobre personas sin hogar — Centros. Instituto Nacional de Estadística (INE), Notas de prensa, 26 de Julio de 2013. http://www.ine.es/prensa/np792.pdf

Estudio sobre la situación de las personas en situación de exclusión residencial grave en la CAPV, Centro de Documentación y Estudios SIIS Dokumentazio eta Ikerketa Zentroa, Fundación Eguía-Careaga, Junio 2013. http://goo.gl/pI4oHY

EUROCITIES Net;

EUROCITIES Report on Cities’ Strategies Against Homelessness: The integrated chain approach - 2009 update, Xarxa Eurocities, 2009

L’Enfocament en Cadena Integrada. Les estratègies de les ciutats contra la situació sense sostre de les persones; Grup de Treball sobre Persones Sense Sostre, Xarxa Eurocities, Barcelona, 2008

Finding the way home. Housing—led responses and the Homelessness strategy in Ireland, Simon Community, 2013

Guide du Propiétaire Solidaire en Île-de-France, FAPIL- Île-de-France, Paris, 2013, http://goo.gl/TVOE0O

Informe de posición de la Plataforma del Tercer Sector sobre vivienda, EAPN, 2013 http://goo.gl/VeKIFI

Informe sobre l’evolució de les Desigualtats Socials a Catalunya, CERES, CCOO, maig 2014. http://goo.gl/I78Ca9

Gaetz, S; The Real Costs of Homelessness: Can We Save Money by Doing the Right Thing?, Canadian Homelessness Research Network Press, Toronto, 2012 http://goo.gl/Vs1OBw

Homelessness and health. Resources to support peer activity. Groundswell, London. www.groundswell.org.uk

Informe Extraordinari: El fenomen sense llar a Catalunya. Persones, Administracions, Entitats, desembre 2005. Síndic de Greuges de Catalunya, 1ª. Edició, febrer de 2006.

El fenomen sense llar a Catalunya: Persones, administracions, entitats. Síndic de Greuges de Catalunya, 2006

Informe de prospecció ciutat - Equip de Detecció del Servei d’Inserció Social, Gerència de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports. Direcció de Serveis de Família i Serveis Socials Departament d’Intervenció Social a l’Espai Públic, Ajuntament de Barcelona (2010-2014 [mensual] )

Johnsen, S., Fitzpatrick, S.; Housing First Europe Local Evaluation Report Glasgow, PROGRESS (2007-2013), 2013. http://goo.gl/uSfoTe

La vivienda social en la Unión Europea. Resolución del Parlamento Europeo, de 11 de junio de 2013, sobre la vivienda social en la Unión Europea (2012/2293 (INI) ). http://goo.gl/RWCU9M

Malgesini, G., Candalija, J.; Dossier pobreza de EAPN España 2014, EAPN, 2014 http://eapn.es/ARCHIVO/documentos/dossier_pobreza.pdf

Matulic, M. V.; “Nuevos perfiles de personas sin hogar en la ciudad de Barcelona: un reto pendiente de los servicios sociales de proximidad”, a DTS Revista de Trabajo Social y Acción Social, núm. 48 (pp. 9-30), 2010

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaBibliografia

58

http://www.ine.es/prensa/np792.pdf

http://www.groundswell.org.uk

http://eapn.es/ARCHIVO/documentos/dossier_pobreza.pdf

http://eapn.es/ARCHIVO/documentos/dossier_pobreza.pdf

Memòria 2012, Àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports, Ajuntament de Barcelona, 2013. http://goo.gl/PE2o1S

Model d’atenció a persones sense llar. Radiografia de l’atenció a les persones sense llar a Catalunya, Generalitat de Catalunya, 2010. http://feicat.cat/docs/docRadiografiaatenciopersonessensellar.pdf

Model d’atenció a persones sense llar. Recursos del MAPSL, Generalitat de Catalunya, 2010

Model d’atenció a persones sense llar. Catàleg de Serveis i Equipaments, Generalitat de Catalunya, 2010

On the way Home?. Monitoring Report on Homelessness, FEANTSA, 2012

Pleace, N.; Housing First, European Observatory on Homelessness, FEANTSA, 2012

Pleace, N., Teller, N., Quilgars, D.; Social Housing Allocation and Homelessness, European Observatory on Homelessness, FEANTSA, 2011

Sales, A.; Diagnosi 2011. La situació de les persones sense llar a Barcelona el 8 de novembre de 2011 i l’evolució dels serveis residencials, XAPSLL, 2012 http://www.bcn.cat/barcelonainclusiva/ca/2012/4/xarxa2_diagnosi2011.pdf Diagnosi 2013. Les persones sense llar a la ciutat de Barcelona i l’evolució dels recursos de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar, XAPSLL, 2013 http://www.bcn.cat/barcelonainclusiva/ca/2013/7/xarxa2_diagnosi2013.pdf Crisi, empobriment i persones sense llar, Dossier Catalunya Social, núm. 34, abril de 2014, Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. http://www.tercersector.cat/sites/default/files/dossier_crisi_empobriment_i_persones_sense_llar_2.pdf

Tejero, E.; Torrabadella, L.; Vides al descobert. Els mons viscuts del fenomen “sense sostre”, Mediterrània, Barcelona, 2005. http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/415.pdf

Uribe, J; Alonso, S.; Les persones en situació de sense llar de Barcelona: perfils, estat de salut i atenció sanitària, Fundació Jaume Bofill, col·lecció Informes Breus, núm. 20, Barcelona, 2009. http://www.fbofill.cat/d.php?docID=507&t=1

Valiño, V. (Coord.); Emergencia habitacional en el estado español: La crisis de las ejecuciones hipotecarias y los desalojos desde una perspectiva de Derechos Humanos, Observatorio DESC, Plataforma de Afectados por la Hipoteca, 2013. http://observatoridesc.org/sites/default/files/2013-informe_habtitatge-17dic.pdf

Wacquant, L.; Castigar els pobres. El nou govern de la inseguretat social. Edicions de 1984, Barcelona, 2006

DEL CARRER A LA LLAR. Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a BarcelonaBibliografia

59

http://feicat.cat/docs/docRadiografiaatenciopersonessensellar.pdf

http://feicat.cat/docs/docRadiografiaatenciopersonessensellar.pdf

http://www.bcn.cat/barcelonainclusiva/ca/2012/4/xarxa2_diagnosi2011.pdf




http://www.tercersector.cat/sites/default/files/dossier_crisi_empobriment_i_persones_sense_llar_2.pdf

http://www.tercersector.cat/sites/default/files/dossier_crisi_empobriment_i_persones_sense_llar_2.pdf

http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/415.pdf

http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/415.pdf

http://www.fbofill.cat/d.php?docID=507&t=1

http://observatoridesc.org/sites/default/files/2013-informe_habtitatge-17dic.pdf

http://observatoridesc.org/sites/default/files/2013-informe_habtitatge-17dic.pdf

Del carrer a la llar - Biblioteca San Juan de...

Documents

Transcript of Del carrer a la llar - Biblioteca San Juan de...