DEIXA’M PLORAR...ditada al temps i, per tant, a la vellesa amb les seves xacres, a la malaltia amb...
Transcript of DEIXA’M PLORAR...ditada al temps i, per tant, a la vellesa amb les seves xacres, a la malaltia amb...
anji carmelo
DEIXA’M PLORAR
Un suport a la pèrdua
Portada: Anji Carmelo
Reservats tots els drets… Queda rigorosamentprohibida, sense l'autorització escrita de la titulardel Copyright, sota les sancions establertes perles lleis, la reproducció parcial o total d'aquestaobra per cap mitjà o procediment, inclosos lareprografia i el tractament informàtic, així com ladistribució d'exemplars mitjançant lloguer o prés-tec públic.
© 2000 Angelita Carmelo Ullman
TARANNÀ EDICIONS I DISTRIBUCIONS S.L.C/ Capità Arenas, 38-40 esc esq. 4r 2ª08034 BarcelonaTel/Fax 932 800 390Web: www.taranna.ese.mail: [email protected]
ISBN-10: 84-96516-37-7ISBN-13: 978-84-96516-37-3Dep. Legal: B-50.093-2006
Dedicat a la memòriade l'Esteve Monegal Bofill,
l'absència del qual hadeixat un autèntic buit.
Per a l'Adela, la Mª Dolorsi tots els participants del
Grup de Dol d'AVES.Sense vosaltres no hi hauria llibre.
DEIXA’M PLORAR
Per protegir-te del fred,vaig encendre una foguera,tot i que bufava un vent molt fort.
La vaig vigilarnit i diai la vaig nodrir amb les millors fustes.
I quan semblava quecremaria per a sempretu li vas donar la voltai d'una bufada
la vas apagar.
Anji Carmelo
5
Introducció
Deixa'm plorar és un suport en la pèrdua, un
resguard en les tempestes que ens assolen quan
aquest ésser tan estimat se'n va i ens deixa sols.
Pot ser la nostra companyia durant el període
de dol, ens explica el que ens passa d'una forma
senzilla i clara. És una ajuda per comprendre'ns i
comprendre el procés tan personal pel qual estem
passant tots els que hem hagut d'enfrontar-nos al
buit màxim. És un consol per als que ens quedem,
ja que obre portes a l'enteniment del dolor i del
sofriment.
També és una ajuda per als que comparteixen
la vida amb la persona que està plorant la pèrdua,
perquè permet arribar a la comprensió del seu dol,
donar-li suport i ajudar-la en els moments més difí-
cils. A través d'aquest llibre s'adonaran que el perí-
ode de dol és necessari i natural.
7
Pròleg (*)
El llibre que ens presenta l'Anji Carmelo és un
llibre petit de mida, però gran en profunditat i que
convida a la meditació. Constitueix un estudi del
dolor en general, destinat especialment a aquells
que sofreixen per la pèrdua d'un ésser estimat. Fa
una anàlisi acurada d'aquest tipus psíquic de dolor,
que pot adquirir dimensions indescriptibles i sumir-
nos en estats perillosos d'estupor i de negativisme
que és necessari combatre i superar. La naturalesa
ens ofereix mitjans per combatre'l, basats en l'exte-
riorització física, sobretot en el plany, que no ha de
retenir-se, ja que la retenció del dolor resulta sum-
mament pertorbadora i és l'origen d'estats patolò-
gics múltiples i diversos. El dolor ha de desfogar-se i
l'home enfonsat pel dolor mai no ha de sentir ver-
gonya de les seves llàgrimes. També cal pensar
que, per intens que sigui, mai no és tan rígid que el
temps no el temperi o que arribi a anul·lar-lo.
D'altra banda i encara que sembli absurd, el
dolor ens ofereix uns aspectes summament positius,
9
tant, que sense ell l'home no seria el que és i crec
que aquesta és la part més interessant de Deixa'm
plorar.
La nostra cultura occidental és essencialment
materialista i l'home ha avançat molt en el conei-
xement de la matèria i, per contra, molt poc en el
coneixement d'ell mateix. A les preguntes bàsiques:
Què som? Cap on anem? Què fem aquí?, les res-
postes que ens ofereix el materialisme imperant són
decebedores. Segons aquest materialisme estarí-
em formats simplement per matèria pensant supe-
ditada al temps i, per tant, a la vellesa amb les
seves xacres, a la malaltia amb els seus sofriments i
a la mort amb la desintegració i desaparició total,
junt amb tot el que havia estat l'objecte dels nos-
tres anhels i desitjos, cosa molt difícilment assumi-
ble, sense sentir-se completament defraudat per
un fet inevitable, com és el de la mort, que hauria
de ser acceptat amb perfecta naturalitat. Només
les reflexions filosòfiques i les creences religioses que
ens parlen d'una part immortal del nostre ésser o
d'una nova vida en el mes enllà, poden atenuar
aquesta insuportable sensació d'aniquilació total.
Les més antigues filosofies ens diuen que la
nostra personalitat està formada per diferents plans
o nivells, dels quals el més ostensible és el cos mate-
rial que representa el nivell més inferior, el qual és
10
l'origen de les nostres sensacions i desitjos, ens ser-
veix de vehicle en el nostre viatge per aquesta vida
i, tal com hem dit abans, està condemnat a la mort
i a la desintegració. Enfront d'aquest pla material i
perible, existeix, a la part més fonda i amagada del
nostre JO, un pla immaterial i etern que seria una
prolongació o una part de l'energia còsmica que
promou i dirigeix la vida i tota l'harmonia de
l'Univers, el que els antics en deien l'Esperit
Universal, i que cadascú de nosaltres som porta-
dors d'una part que és immortal, de la qual el llibre
en diu: "El bocí de cel que tots portem dins".
Entre aquest dos plans tan diferents, existeix la
ment amb el domini del pensament i de la raó. La
ment té la seva seu al cervell i en gran part es d'ín-
dole material, però obeeix també a principis imma-
terials que influeixen de forma molt difícilment expli-
cable sobre la nostra persona i conducta, com és
la lliure elecció de les respostes als diferents estímuls
i a les idees abstractes. S'ha comparat a una llum
que il·lumina un gran espai, si la llum és difusa tot
l'espai es manté en penombra, però si els raigs es
concentren sobre un punt determinat, aquest
s'il·luminarà fortament, tant més quan major sigui la
concentració.
El signe de la nostra cultura és el materialisme i
aquest poder de concentració, gairebé tothom el
11
dirigeix amb exclusivitat sobre el món material,
amb els meravellosos resultats de progrés que tots
contemplem en el camp de la tècnica i en el
coneixement del nostre entorn i del nostre propi
cos, del qual es coneixen amb detall tots els òrgans
i teixits, fins i tot les partícules més subtils. D'aquesta
manera, la unió íntima de la ment amb la matèria
fa que l'home conegui cada vegada més les
malalties i hagi aconseguit allargar la vida, però
també fa que el JO s'identifiqui amb el nostre cos
material, participant en totes les seves apetències i
passions, sobretot l'egoisme i la cobdícia que són
fonts constants de desgràcies i sofriments. Els matei-
xos plaers que amb tanta abundància ens ofereix
el món material, generalment es tracta de gaudis
efímers que solen acabar en dolor, un dolor
immens, que inunda el món i que en gran part és
provocat per nosaltres mateixos.
Però la ment posseeix la possibilitat del discer-
niment i pot arribar a diferenciar el que és real
d'allò que és il·lusori. La vida de Buda és para-
digmàtica en aquest sentit, ja que elabora tota la
seva doctrina mística quan surt de l'esplèndid
palau en què es trobava reclòs i descobreix la Gran
Veritat, que a la vida tot és sofriment i dolor i que
tots els plaers dels quals abans gaudia no eren més
que falses il·lusions que entorpien i no deixaven
12
veure el veritable camí de la salvació, que consis-
teix a deslligar-se de la matèria i aconseguir la unió
de la ment amb aquell pla superior etern i immuta-
ble, al qual abans ens hem referit, i que ens comu-
nica amb la divinitat.
Malgrat que tots el portem a dins, la unió amb
aquest pla és difícil donada la seva condició imma-
terial i la seva situació amagada. S'han descrit dife-
rents maneres d'arribar-hi, que segons el Gita
poden resumir-se en dues. Una n'és la que corres-
pon a l'home de pensament i és la de la meditació
i les pràctiques religioses, la renúncia a la matèria i
l'ascetisme, amb la qual cosa es pot arribar a modi-
ficar el camí de la consciència fins que deixi de ser
egocèntrica i menyspreï el món material, el JO pot
arribar a centrar-se amb la Base Divina. L'altra via
correspon a l'home d'acció que ha d'obrar sense
pensar en els fruits de l'acció, d'una forma comple-
tament deslligada del JO.
Tot això que hem dit, és molt més fàcil de dir
que de fer, però un dels millors mitjans per aconse-
guir-ho és el que ens ofereix el dolor, perquè la des-
gracia educa la intel·ligència i crec que és el
mateix Buda qui ens diu: "aquell que no ha sofert
no sap res, no distingeix el bé del mal i ignora els
homes i ell mateix".
Desprès d'un gran dolor, si aconseguim accep-
13
tar-lo i superar-lo, ja res no és igual que abans i totes
aquelles coses materials que abans tant ens preo-
cupaven perden importància. Ens sentim més a
prop de la humanitat, comprenem la immensitat
del dolor que regna a tot el món i sentim la més
gran compassió per tothom, per tot allò que té sen-
sibilitat. Aquest és el veritable camí que més ens
pot ajudar a connectar amb aquell pla superior i
amagat que tots portem a dins, i en el qual residei-
xen la veritable saviesa i l'amor. Aquest crec que és
el missatge i la gran lliçó que ens ofereix el llibre de
l'Anji Carmelo.
Moisès Broggi
(*) Discurs de presentació d'aquest llibre realitzat pel Dr.Moisès Broggi, el dia 20 de juny de 2000, al centre AVES deBarcelona.
14
Un principal “perquè”
Aquest llibre té un principal "perquè": poder
alleujar l'aflicció de qualsevol persona que hagi
sofert la pèrdua del que més estima en aquest
món. Si pot aconseguir-ho, haurà complert la seva
missió. No pretenc res més.
Només alleujar. Alleujar?, em preguntareu molt
sorpresos: Quina pretensió! Si el que més costa en
els moments després de la pèrdua és obtenir alleu-
jament, ja que l'únic que pot alleujar-nos és el
retorn de la persona que se n'ha anat. Ho sé…,
però tinc alguna cosa al meu favor, tinc temps,
moltíssima paciència, i seré aquí, amb totes las
meves bones intencions quan em necessiteu.
I sé que no és una tasca fàcil, sé que als pri-
mers moments del dol i encara després, el senti-
ment de pèrdua no és alleujable… fins que vul-
guem. Però això només ve després de molts plors,
després de molta tristor i després d'expressar i
expressar el dolor que no semblar que hagi de
remetre… mai.
17
També sé que en un moment determinat, en
un futur imprecís (no hi ha un temps específic), el
dolor deixarà de ser tan insuportable i permetrà
que algunes paraules amb bons sentiments l'apai-
vaguin. I sé que el període de dol és únic per a
cada persona i possiblement el pitjor i no compa-
rable al dol de qualsevol altre ésser.
Necessitem entendre el que ens està passant,
necessitem que ens ratifiquin que no ens estem tor-
nar bojos i que aquesta desesperació en la qual
estem sumits és transitòria, que en un futur, per més
llunyà que sembli, hi haurà un alleujament.
Aquest llibre ofereix la possibilitat d'identificar-
vos amb el que us està passant. Podreu sentir a tra-
vés d'ell la vostra ira, por, tristor, culpa, i veure reflec-
tits aquests sentiments per adonar-vos que el que
esteu vivint és molt normal i que no us esteu tornat
bojos.
Us invito a ignorar qualsevol apartat del llibre
que no trobi ressò al vostre interior i que no us ofe-
reixi una comprensió del vostre procés. El dol és
molt complex i personal, en el qual es viuen eta-
pes molt puntuals i sentiments que estan d'acord
amb el moment present. Intento reflectir tots els
moments i variacions possibles, i és molt normal
que no us veieu reflectits en tots. Tal com dic sem-
pre a les meves xerrades i tallers, podeu deixar tot
18
el que no us hagi d'ajudar a la primera paperera
que tingueu a mà.
El dolor dels que hem perdut un ésser estimat
és incomparable, intransferible i, encara que inten-
tem expressar-lo de totes les formes possibles, sem-
pre ens quedarem amb la sensació que les parau-
les no arriben ni són suficients. I en realitat és així:
una simple expressió verbal mai no tindrà la profun-
ditat de tots els nostres sentiments; hauríem d'in-
ventar-nos paraules noves per a aquesta situació
totalment nova que ens està esqueixant per dintre.
Per molts dies que hagin passat, que semblen
una eternitat, mesos, anys, mai no trobarem les fra-
ses necessàries per expressar el que realment ha
significat aquesta pèrdua a les nostres vides, com
ho passem de malament i com trobem a faltar a
aquesta persona. Encara que el nostre dolor hagi
remès molt i tinguem una nova vida, encara que
haguem superat el sofriment inicial, mai no podrem
expressar de veritat la profunditat d'una experièn-
cia que ens va deixar a l'altre costat de la nostra
vida.
No existeix cap manera per preparar-nos per a
la pèrdua d'un ésser estimat, excepte si hem viscut
a aquesta persona com sentim que havíem d'ha-
ver-la viscut. Quan el forat que ha deixat l'absència
necessita tornar-se a omplir, el que finalment ocu-
19
parà els buits que semblen surar al voltant nostre
seran totes les vivències bones que hem compartit
al llarg de la seva, per a nosaltres, sempre curta
vida aquí.
Fa força temps que vaig aconseguir un canvi
en la manera de veure les coses que va transfor-
mar la meva forma de reaccionar davant els
esdeveniments de la vida. Sempre m'havia pre-
guntat, perquè? Aquesta pregunta em desconso-
lava ja que havia d'identificar les raons per les
quals jo mereixia aquest càstig tan gran. Òbvia-
ment, vivia els problemes i les "males" fortunes
com a càstigs de passades actuacions, o pensa-
ments, o sentiments que s'havien produït en algun
moment del meu extens passat i no com a suc-
cessos que podien fer-me creure una mica més.
Aquest canvi de la interpretació pot donar-se
quan substituïm el "per què?" per un "perquè?"
Simplement, fent això ens alliberarem d'un passat
en el qual no fèiem les coses tan bé com les fem
ara, alhora que ens obre un present més capaç i
un futur que pot guanyar en qualitat i amplitud si
superem aquesta dificultat en la qual ens trobem.
Amb un simple "perquè?" podem aprofitar el que
està passant per ampliar una mica més les nostres
capacitats i eines.
També espero que aquest llibre us ajudi a
20
veure el perquè a les vostres vides i així poc a poc
entreu en aquesta pregunta tan enriquidora que
sembla obrir finestres allà on abans hi havia murs.
21
El dol és bo i necessari
Tot i que el dol, com tots els processos pels
quals passa l'ésser humà, no pot definir-se d'una
forma única i estricta, podem afirmar rotundament
que és bo i necessari. És el moment precís que
necessitem per poder ajudar-nos a aquesta nova
vida que ha sorgit de sobte, sense invitació ni inten-
ció, des del fred més polar que mai no havia existit
i que ens ha deixat gelats.
Per als que estem passant per aquest període,
la seva necessitat és més que òbvia. Ara, que sigui
bona?, quan res ja mai no serà bo…; però ho és, i
és important que aquells que m'envolten amb les
més bones intencions sàpiguen que ho és, sàpi-
guen que ho necessito, sàpiguen que és l'únic
espai que tinc per desfer tots els nusos que se
m'han fet per dins.
Si puc viure bé el meu sofriment, si trobo la
comprensió i la compassió tan importants per a mi,
llavors algun dia podré recuperar la persona que
vaig ser. I no només recuperar-la, sinó que la repre-
22
nem millorada, enriquida. La veritat és que ja mai
no serem només allò que vàrem ser.
23
El dol té un temps i una profunditat
únics per a cada persona
Una realitat constatada i que podem afirmar
és que no existeix un temps fix per al desenvolupa-
ment del dol. Cadascú marca la duració d'aquest
període tan important per a una vida posterior
plena i sana. Una altra afirmació és que el grau de
profunditat del dolor és totalment únic, no és quan-
titatiu ni mesurable, és personal i intransferible.
Normalment el temps escollit per a la majoria
de cultures és d'un any, període mínim per a viure
les dates que tenien un significat especial sense la
presència de la persona que les compartia amb
nosaltres. Un any permet que el dolor s'allunyi len-
tament, poc a poc, sense accelerar la necessitat
de sentir-se bé. Si l'entorn dóna suport i consent
aquesta duració hi haurà menys tensions i estrès.
En molt casos un any no serà suficient. Si és així,
la persona que necessita més temps ha de tenir-lo
sense que aquells que l'envolten la culpabilitzin i no
parin d'exigir-li un retorn a la "normalitat". Moltes
24
vegades els familiars desitgen que la recuperació
ocorri el més aviat possible perquè ens volen veure
bé ja, perquè possiblement el nostre dolor aug-
menti el seu. Però per als que estem sumits en el
"gran dolor" de la pèrdua, aquesta "pressa" ens fa
pols, ens angoixa més. No podem respondre a
alguna cosa que està més enllà del nostre poder
decisiu.
El moment en què podrem sortir recobrats i
pal·liats del sofriment i l'angoixa només arribarà al
ritme precís i personal dels que estem vivint el dol.
Només nosaltres podrem marcar les necessitats
temporals que exigeix el nostre ésser per conside-
rar-se refet. Cadascú necessita un temps únic per
sanar-se.
Moltes vegades el temps de sofriment s'allarga
per no haver viscut bé el dol; per exemple, la per-
sona que ha hagut de tornar a treballar fent el cor
fort o el que ha hagut de posar bona cara per no
angoixar encara més la seva família. Si existeix una
negació forta, també el procés de dol es prolon-
garà més enllà de l'any.
Per a altres, un any és un període molt llarg ja
que s'entenen amb el seu dolor abans i poden
acceptar-lo per transformar-lo i seguir endavant.
Quan això passa, és important no confondre el
temps transcorregut amb el grau d'amor. Doldre
25
menys temps no significa estimar menys la persona
que se n'ha anat. Tampoc no signifiquen menys
amor els moments d'oblit o aquells moments en
què et sents bé, quan el dolor comença a remetre.
Moments que ens culpabilitzen i ens porten a inten-
tar "contra natura" que no tornin a aparèixer.
El nostre dolor és el més profund i el més intens,
i per molt que intentin apaivagar-nos comparant i
suscitant altres pèrdues aparentment més dures i
més tremendes, és inútil. Sabem perfectament que
poden existir coses molt més terribles, situacions
més impressionants, però això mai no ens alleujarà,
perquè el nostre està profundament arrelat a l'inte-
rior i no en un pla exterior en el qual els esdeveni-
ments es viuen més fàcilment i des d'on les coses no
ens poden fer tant mal.
Està molt endins i la profunditat del dolor arriba
a espais que mai no pensàvem que existissin. És
com si tot l'ésser se sotmetés al voltant d'aquest
punt de dolor inaguantable i fóssim una estrella
que de sobte es col·lapsés.
26
27
És impossible sentir el que està sentit
l’altra persona que ha sofert
una pèrdua
Això podria aplicar-se absolutament a totes
les coses de la vida. Des del meu camí és impossi-
ble que jo entengui el teu. I, quan intentem conso-
lar, encara diem una vegada i una altra aquesta
frase: "Sé exactament el que estàs sentint". O vivint,
o patint, o…
El dol és meu i no el vull compartir amb ningú.
El que aquella persona significava, ho significava
per a mi i per a ningú més. Per a tu significava una
altra cosa, i encara que possiblement fos molt més
que per a mi, no és el mateix. No hi ha un més i un
menys, hi ha un "meu" i vull mantenir-ho així.
Vull que es respecti la unicitat de la meva
experiència, no vull alleujar el meu dolor amb el
coneixement que tu també l'arrossegues, perquè
no necessito que m'ajudin d'aquesta manera.
Només necessito que em respectin com a persona.
ALLEUJAR
El que vol alleujar haurà de: escoltar més enllà
del que pugui aguantar, comprendre el que moltes
vegades sigui incomprensible, donar suport parant
l'espatlla una i altra i una altra vegada més, i
acceptar sense qüestionar.
Aquesta acceptació sense qüestionar ni jutjar
és primordial i acostuma a dir-se "acceptació
incondicional". Significa l'acceptació de totes les
circumstàncies del patiment, del procés de dol, de
l'expressió del dolor de la persona que es vol acom-
panyar i donar suport. És una acceptació plana i
senzilla. Acceptem no perquè ens conformem, sinó
perquè diem un "sí" total a la persona i a les seves
circumstàncies, sense emetre judicis.
Hem d'aconseguir que el sofriment que volem
alleujar no ens causi a la vegada sofriment i angoi-
xa.
Per què no hem de sofrir, ni doldre'ns, ni angoi-
xar-nos, ni passar-ho malament? Perquè per ajudar
hem d'estar bé. Només podem contagiar benestar
28
30
si estem bé. Només podem ser consol si no som un
problema.
No podem donar suport ni acompanyar si això
significa que ho hem de passar malament. La
majoria de la gent, quan intueix aquesta possibili-
tat, simplement s'allunya. Això és normal perquè no
podrà amb el dolor de la persona que l'està pas-
sant i el seu propi.
Abans de poder acceptar el dolor d'una altra
persona, primer ha d'haver una acceptació del
dolor propi. També ha d'haver una interpretació
positiva de mort i pèrdua, especialment si es vol tre-
ballar ajudant les persones que estan en un procés
de dol.
Què és una interpretació positiva de mort? És
saber amb tota naturalitat que es tracta d'un pro-
cés vital més, que on hi ha vida hi haurà mort i que
on hi ha mort hi haurà "vida". Tal com diu Richard
Bach al seu llibre Il·lusions:
El que l'eruga interpreta
com la fi del món
és el que el seu amo denomina
papallona.
Aquesta interpretació significa també que la
creença en el més enllà, en la vida després de la
31
mort, ha de ser el més inspiradora possible, perquè
només amb aquesta convicció es podran conta-
giar una esperança i unes ganes de continuar
vivint.
Factors que influeixen en el dol
Cada dol és totalment personal i diferent a
qualsevol altre. Els factors que hi acostumen a influir
són:
– L'entorn sociocultural i el grau d'influència
d'aquest sobre la persona que ha perdut
l'ésser estimat.
– Les creences sobre la mort i el més enllà.
– Les circumstàncies de la mort.
– L'edat de les persones, tant la de qui ha mort
com la que té la persona que està vivint el
dol.
– La proximitat de convivència i el temps vis-
cut al costat de la persona que se n'ha anat.
– Les àrees que es viuen a través de la perso-
na estimada.
L'entorn
És quasi impossible passar un dol allunyats de
32
la influència dels hàbits i costums socials, ja que la
mort d'un ésser estimat se sol convertir en un ritu de
passatge de grup. El grau de tragèdia acostuma a
estar molt marcat, molt establert pel grup social,
així com també la seva expressió. Pot anar des
d'una demostració mínima, amagada sota vels ne-
gres i ulleres fosques, fins a una explosió d'emotivi-
tat desbordant i incontrolada.
Cadascú ha de sentir-se còmode dins del seu
entorn, i l'entorn ha d'acompanyar i donar suport a
l'exteriorització dels sentiments dels afectats. No hi
ha demostracions correctes i incorrectes, només
existeix allò que és correcte per a la persona que
ha d'alliberar la seva angoixa o ha de viure el seu
shock i més tard la seva tristor.
Les creences
Irremeiablement, allò en què creiem ens està
influenciant sempre. Només tenim una cosa segu-
ra en aquesta vida, i és que hem de morir. La nos-
tra idea de la mort i la vida que la segueix són pri-
mordials per a la nostra existència aquí, ja que el
que creiem que ens espera pot pesar-nos i omplir-
nos de por o pot ser una font d'inspiració.
De la mateixa manera que les nostres creen-
ces ens marquen la vida quotidiana, també
33
influeixen en el moment de la pèrdua de l'ésser
estimat. Evidentment, no omplirà el buit que ha
deixat, però creure que aquell està envoltat d'a-
mor en un lloc privilegiat és un consol més que
farà menys tremend el període posterior a la mort
d'aquest ésser.
No hi ha ningú que ens pugui assegurar que la
mort porta a alguna cosa definitiva. Existeixen mil
desenllaços pressuposats per religions, tradicions,
cultures, experiències properes a la mort, canalit-
zacions, intuïcions… Podem escollir o crear el nos-
tre propi desenllaç, ningú ens el pot rebatre. I és
important fer-ho encara que només sigui per tenir
un pensament bo i positiu més a la nostra vida.
Quan ho fem, escollim el millor i el més bonic,
el més esperançador, perquè necessitem aquesta
inspiració, aquest alè que ens tenyirà el dia a dia
de llum.
Les circumstàncies
La forma en la qual va morir l'ésser estimat és
de vital importància, haver pogut o no estar amb
aquesta persona d'una o altra manera pot facilitar
o dificultar el procés de dol.
! Les morts sobtades són les més difícils de
34
suportar a causa de la falta de preparació i els
assumptes que han quedat pendents. Hem après
que els assumptes pendents són una causa de
sofriment important. Les morts sobtades i a més
violentes, com poden ser els accidents, com que
són traumàtiques per a la persona que ha mort,
ens copegen amb una força que ens deixa sense
alè. Si no estàvem presents, la incògnita de les cir-
cumstàncies a vegades és pitjor que el coneixe-
ment del fet i dels detalls. Podem debatre'ns entre
voler saber i sentir que no tenim les forces
necessàries per fer-ho.
El fet de no haver estat presents pot donar peu
a una culpabilitat immediata. Com veurem més
tard, les culpabilitats ens colpiran al llarg de tot el
període de dol.
Les morts violentes poden donar una sensació
de vulnerabilitat, poden despertar la por a aquests
successos, com també ira o indignació davant la
injustícia del que ha succeït.
Si els que sobreviuen també hi eren quan es va
produir l'accident, hi haurà un factor afegit de trau-
ma i debilitat física i emocional causats per la
mateixa experiència. I si el supervivent és qui con-
duïa el vehicle quan va ocórrer l'accident, llavors la
culpabilitat serà insuportable.
Aquest tipus de mort causa sobresalt, porta a
35
l'angoixa i a l'aflicció, més encara que si la mort,
encara que inesperada, no hagués estat violenta.
! Les morts pacífiques, sobtades, com les que
es produeixen mentre es dorm, donen la impressió
d'un passatge fàcil per a qui se'n va, encara que
qualsevol mort no esperada causa interrogants,
dubtes i preocupacions. No podrem evitar pregun-
tar-nos: per què? I buscar culpables és normal,
especialment si ha hagut una causa externa: Qui
té la culpa? Podia haver-se evitat? Són preguntes
que turmenten els que s'han quedat.
Les morts sobtades semblen poc naturals.
Omplen el dol de l'expressió "si hagués…", i rees-
criurem la història amb pensaments obsessius en
nits inacabables en les quals no podrem agafar la
son.
! El suïcidi és sorprenent i tràgic i va acompan-
yat d'un tabú social i religiós que augmenta enca-
ra més el sofriment dels familiars que es queden.
Pot sentir-se vergonya extrema davant de la socie-
tat i una culpabilitat profunda que porta a innom-
brables qüestionaments personals, així com davant
d'aquells que eren propers i podien haver "influït" en
aquesta mort tan "esgarrifosa".
És una experiència esquinçadora i si no hi ha
36
causa aparent que pugui explicar el perquè o que
eximeixi els que es queden, la desfeta pot ser
important, amb una sensació d'haver fracassat
que copeja l'autoestima de qualsevol.
! Una malaltia prolongada que acaba amb la
mort també és font de sofriment. Veure a un ésser
estimat sofrir sense poder alleujar el seu dolor crea
angoixa i debilita a qui ho està vivint.
També és difícil viure una malaltia que sembla
remetre i després empitjora, torna a remetre una
vegada més per seguir empitjorant… La cura con-
tinuada pot resultar estressant i esgotadora, i pot
portar a desitjar la mort com un alleujament per a
tots. Quan això passa, el més probable és que vagi
acompanyat d'un sentiment fort de culpabilitat
que es contraposa amb el fet de no voler que arri-
bi la mort. I si aquesta mort arriba, la culpabilitat
encara és més gran.
Les morts que es produeixen després de sofrir
malalties prolongades són més fàcils de superar,
especialment si el malat coneix la seva gravetat i
sap que pot morir, ja que en aquest cas el suport
prestat es viu com alguna cosa més real i podem
comunicar-nos amb ell tractant els assumptes pen-
dents que ens causen tant dolor. També es pot
solucionar tot allò que necessita una solució con-
37
junta, com els últims desitjos de la persona que se'n
va. Participant en el procés de la mort ens permet
ser a prop, intensificar l'amor i compartir sentiments.
Moltes vegades, el procés de dol pot començar
mentre el malalt encara és viu.
L'edat
L'edat de la persona en el moment de la mort
és un altre factor que determinarà el procés del
dol. Si encara era jove o molt més jove que els que
es queden, s'acostuma a viure com una mort con-
tranatural i el dolor és més gran.
Si la persona ha mort en una etapa encara
prolífica de la seva vida, amb projectes i treballs
truncats per la mort, causarà més dolor a les perso-
nes que, d'alguna manera, es vegin afectades per
aquests projectes.
També pot influenciar l'edat de les persones
que pateixen la pèrdua. Podríem dir en termes
generals que els joves acostumen a viure les morts
de gent més gran que ells amb més naturalitat i els
més madurs acostumen a viure-les, com es diu nor-
malment, amb filosofia. És a l'etapa de la vida més
vital, els trenta, quaranta, cinquanta anys, que la
mort de fills o pares pot desmuntar una vida cons-
truïda amb cura, treball i plans de futur.
38
En aquesta etapa els íntims i amics de la per-
sona morta estableixen comparacions en identifi-
car-se per qüestió d'edat i en conseqüència poden
prendre decisions posteriors de molta importància
que afecten les seves vides.
La proximitat i el temps
La proximitat de la vivència i el temps que hem
compartit amb l'ésser estimat que se n'ha anat són
un factor de vital importància a l'hora de trobar-lo
a faltar. No és el mateix perdre a un ésser estimat al
qual només vèiem un cop per setmana, que a
aquella persona que compatia la nostra vida des
de l'alba fins que la son la separava mentalment
de nosaltres.
Veurem més endavant com els forats que no
es poden tornar a omplir i que s'han creat dia rere
dia poden desmuntar-nos totalment, i fan de la llar
tan preuada un infern de records i buits.
Àrees nostres que moren també
Quan ha hagut una convivència estreta, molts
dels espais de la persona que s'ha quedat es veuen
minvats per l'absència i fins i tot anul·lats en molts
àmbits.
39
Al penúltim capítol veurem per què passa i
com podrem recuperar aquestes àrees nostres que
aparentment també han mort.
40
Les àrees de l’ésser humà
Per a molts, l'ésser humà és por dividir en qua-
tre parts, que Elisabeth Kübler Ross anomena qua-
drants, les quals són: el quadrant o àrea física, emo-
cional, mental i espiritual.
El quadrant físic no és res més que aquesta
part nostra totalment visible i perceptible a través
dels cinc sentits: el nostre cos.
El quadrant emocional és el cúmul de senti-
ments i emocions que ens composen i que expres-
sem exterioritzant-los o no. La seva màxima expres-
sió és l'amor.
El quadrant mental és la suma de pensaments,
abstraccions, i la seva màxima expressió és la com-
prensió que porta a la saviesa. El que normalment
s'anomenen il·luminacions són les guspires d'enteni-
ment del cos mental.
El quadrant espiritual, que no té a veure
necessàriament amb la part religiosa, és la nostra
part inspirada i inspiradora, que permet als cossos
emocional i mental accedir a l'Amor i la Saviesa
41
com guspires creadores de la nostra vida quotidia-
na. Cada persona té un accés molt personal al seu
cos espiritual, moltes vegades més inconscient que
conscient i més gran del que la persona creu que
té. És la font inesgotable d'energia elevadora que
ens uneix a tota la l'existència. Molts l'anomenen el
Cos Universal.
Com és de suposar, cada cos viu el dol d'una
forma diferent. En el quadrant físic es produirà un
esgotament total, tensió, insomni, pèrdua de l'ape-
tit i el que jo anomeno "síndrome d'abstinència",
que us explicaré més endavant.
El quadrant emocional es viu a través de tota
la seva gamma de sentiments, en especial la triste-
sa, la ira, les pors i les culpes.
El quadrant mental reacciona amb una inca-
pacitat de pensar o empeny la persona que no vul-
gui fer-ho. També pot ser que augmenti l'angoixa
amb un etern donar voltes a les coses i a les cir-
cumstàncies que envolten la mort i la persona que
se n'ha anat.
El quadrant espiritual és aquesta part nostra on
existeix l'esperança, el consol, tot el que necessi-
tem per sanar el nostre dolor. Però moltes vegades
el mateix dolor no ens permetrà accedir-hi, no ens
deixarà ni tant sols conèixer que és allí amb tota la
seva riquesa de recursos i solucions profundes i
42
essencials. Quan ens obrim a la seva realitat, el pro-
cés es viu d'una altra manera.
La dimensió religiosa es pot veure totalment
afectada i fins i tot anul·lada. Si el nostre Déu era
menys profund que l'experiència de la mort de la
persona que tant estimàvem, renegarem i fins i tot
hi haurà un sentiment d'ira.
43
El dol, una altra realitat
Dies plens de somriures i felicitat,
a cops seriosos, després
alegres, sentint sempre.
Són dies
que ja no tornaran.
Destinats a una llarga
temporada de desesper a la memòria…
Buit.
Un so, una silueta
familiars, em criden.
Corrents intento abastar-los,
només per trobar-me amb la realitat.
El dol és un període en el qual, entre d'altres
vivències, la persona que l'està passant es trobarà
fortament projectada cap al passat, amb el futur
anul·lat i amb un present envaït per un cúmul d'e-
mocions i pensaments.
44
Aquestes emocions i pensaments, que sem-
blen atropellar-se i que no sabíem que existien, ens
aïllen de l'entorn i dels nostres éssers estimats. Són
tants i tan intensos que necessitaran un temps pre-
cís per ser expressats i, un cop assumits i transfor-
mats, es convertiran en alguna cosa més tolerable,
menys nociva.
Només necessitem temps, i aquest temps,
aquest període en què ens trobem aïllats del nostre
entorn immediat per tancar les nostres ferides,
podria anomenar-se dol.
També hi ha un enfrontament amb una nova
realitat. Aquesta realitat sempre consta d'un espai
en blanc on abans hi havia vida. Per a alguns és un
espai suportable, però per a molts aquest espai
representa la desaparició de la persona que signifi-
cava la seva pròpia vida. És una nova realitat que
mai no es podia ni intuir. Mai no estarem preparats,
per molt que tinguem tots els factors a favor nostre
per a aquest fet.
És un temps per poder-nos acomiadar, de la
manera més adient per a nosaltres. Si això es fa bé
i a la mesura de cadascú, es torna a néixer a la
vida amb noves perspectives, nous punts de vista i
un nou equilibri. Estem acomiadant no només a
aquesta persona que estimàvem tant, sinó a una
forma de viure quotidiana que ja mai no serà igual.
46
Les coses que ens semblaven normals i fins i tot obli-
gades per la importància que tenien a la nostra
vida es veuen truncades d'arrel. Ens parlen de la
no-dependència, del desafecte i de com n'és d'im-
portant tot això per no sofrir quan s'hi produeixen
pèrdues, i comprenem que pot ser així… però
només quan es tracta d'objectes inanimats. Per
molt que no depenguem, per molt que ens desa-
fectem, deixar de ser estimats, deixar de demostrar
tendresa, deixar de ser íntimament entesos, és dur.
És molt dur i el dol ens proporciona l'espai necessa-
ri per contrarestar aquesta duresa.
També ens proporciona el temps per a la supe-
ració dels canvis que irrompen durant aquest perí-
ode. El gran buit creat deixa a la vegada molts
petits buits. Fins i tot en aquells casos en què s'està
preparat per a la mort, possiblement no s'estigui
preparat per als canvis que la pèrdua crea a la
vida diària.
Entre els estats que es viuen com el shock, la
negació i l'aïllament hi ha els que ens ajuden a
superar-la. La primera ocorre quan reconeixem
que aquest persona tan estimada ja no tornarà a
ser a prop nostre d'una forma física; i la segona es
viu en forma d'acceptació de la pèrdua per poder
transformar i superar-la a través de l'expressió del
dolor d'una forma conscient.
47
Podríem resumir això reconeixent, acceptant i
expressant. El reconeixement i l'acceptació ens alli-
beren de la negació, ens portaran des de l'irreal a
la realitat, que és exactament on podem treballar-
nos per sortir endavant. Ja sé que una primera
reacció és no voler sortir endavant mai més, però
tenim una porta que espera ser oberta, la tenim
davant mateix, una porta cap a una nova vida en
la qual podrem trobar alleujament i consol, però
per a això haurem de passar per l'altra porta que és
la sortida de la negació per endinsar-nos en l'ac-
ceptació.
Un cop que haguem obert i passat a l'altre
costat podrem expressar tot el dolor que ens està
punxant per dins. L'expressió d'aquest dolor actua
com un llevataps eliminant estrès i pressió, i crea
petits espais d'alleujament i d'assossec que ens per-
meten recobrar forces encara que només sigui per
seguir expressant més el dolor.
El dolor emocional no és un dolor constant, el
procés comporta moments d'intens dolor seguits
de períodes de descans. Poder afrontar el dolor en
els moments d'intensitat a través del plor, expres-
sions d'angoixa… en lloc de reprimir-lo i buscar un
descans, és aconsellable i fins i tot saludable ja que
eliminarem energies bloquejades que porten a
l'estrès.
48
És vital expressar el dolor, però encara és més
important sentir-se comprès i ajudat. El període de
dol pot convertir-se en una recerca de persones
disposades a escoltar-nos i comprendre'ns.
Aquest fet es converteix en una necessitat
vital, i per això els grups de suport mutu serveixen
com a petits oasis al llarg del dia o de la setmana i
acostumen a proporcionar forces per seguir enda-
vant. En aquests grups la persona no només se sent
escoltada i compresa sinó també ajudada.
49
Dolor i Activitat
Durant el dol, el dolor abassega l'atenció i tota
la resta queda en un segon pla. És com un focus
que no deixa veure res. Amb el temps s'allunya i
dóna pas a tot el que esperava en segon pla; és a
dir, un bon dia comença a remetre i, encara que
no desapareix del tot, poc a poc es va apaiva-
gant.
En aquest període la reacció és tan personal
com ho ha estat sempre. Possiblement per a alguns
sigui vital deixar de banda tota l'activitat, a vega-
des simplement perquè no tenen forces per fer res.
Aquesta aturada de l'activitat no ha de preocupar
a aquells que ens envolten amb pensaments de:
"Ja mai més no tornarà a fer…" O "Ja sempre estarà
així". Aquesta inactivitat és totalment passatgera i
quan el propi cos deixi de demanar-la entrarem en
acció, moltes vegades fins i tot millor que abans.
Al contrari, per a altres seguir fent coses o por-
tar a terme més activitat de l'habitua-la pot ser
important, ja que la inactivitat pot accentuar
50
massa el seu dolor. Fer alguna cosa pot ajudar a
superar el dolor i això no significa que hagin deixat
de pensar en la persona que se n'ha anat o que
aquesta ja no els importi. Més aviat al contrari, són
defenses per resistir aquest dolor inaguantable,
encara que moltes vegades aquesta actitud acti-
va doni la sensació de passivisme o indiferència.
És primordial per als que estan vivint aquesta
etapa d'una manera distinta a aquells que tenen a
prop, no fer comparacions. Cadascú ha de res-
pectar el que li demana el cos i les seves capaci-
tats emocionals i mentals. Evidentment, el que és
bo per a una persona pot ser negatiu per a una
altra.
51
Respondre a les necessitats
Per confirmar el que hem tractat fins ara, hem
d'adonar-nos que per suportar el dol d'una forma
positiva s'han de reconèixer les pròpies necessitats:
Necessitem paciència amb nosaltres mateixos
i el nostre procés.
Necessitem saber i sentir que hem de poder
plorar tot el que calgui.
Necessitem la llibertat de poder expressar tots
els sentiments i pensaments que ens envaeixin
d'una forma constant en un ambient de suport i
sense que ens facin cap judici.
Necessitem poder inhibir-nos de les "distrac-
cions" que ens aparten del procés de dol sense
semblar "bestioles rares".
I sobretot necessitem saber que la forma en
què estem vivint el dol és normal i natural, encara
que aquells que ens envolten estiguin reaccionant
d'una manera diferent.
La sensació primordial que ens assalta quan
veiem que el nostre món s'ha capgirat és la d'una
52
54
bogeria real. Sabem que aquesta sensació és pas-
satgera, però existeix. Per això és tan important tro-
bar alguna cosa o algú que ens ratifiqui que això és
normal i que no ens estem tornant bojos.
Fins i tot a les reaccions més exagerades no hi
ha anormalitat, simplement existeix una necessitat
de tot l'ésser d'expressar el dolor, i moltes vegades
ni ens adonem de com ho estem fent. És totalment
normal. Els canvis de criteri són normals, la nova
forma de veure les coses també ho és; tot pot can-
viar ja que s'ha produït un canvi més gran i, per
això, és possible que rebutgem tot el que vivíem
amb aquella persona.
55
Les fases del dol
Trobeu-me un lloc on pugui escapar.
Fresc i distant.
Silenciós i entumidor.
Un trànsit oníric llunyà
d'aquí,
molt lluny de mi.
La primera fase és la de pèrdua, buit i dolor
insuportable.
Impossibilitat de parlar o expressar-se.
Normalment es defineix com un estat de
shock.
Pot durar hores, dies i fins i tot setmanes.
"No pot ser." Aquesta és sovint la nostra prime-
ra reacció davant de la notícia d'una mort. Sigui la
que sigui. Llavors la incredulitat és encara més gran
quan es tracta d'un ésser estimat. El fet que la nos-
tra realitat tan aparentment sòlida s'esfondri, ens
deixa sense capacitat de resposta.
Aquesta incapacitat també es dóna amb els
sentiments. No podem reaccionar, ni sentir ni pen-
sar. De sobte el nostre món ha desaparegut i al seu
lloc hi ha un planeta que no reconeixem, enmig
d'un buit i una foscor totals.
Aquest estat de no ser, no sentir, no pensar
acostuma a anar acompanyat d'algun grau d'en-
tumiment. És com si ens protegíssim per no enfron-
tar de cop la pèrdua.
Des d'aquest estat, tot és més suportable, com
si es tractés d'una pel·lícula on podem tapar-nos les
orelles i tancar els ulls. Els esdeveniments es viuen
de forma difuminada. És un estat temporal, sense
duració específica. Només la necessitat marca els
límits de temps. D'alguna manera esmorteix la
intensitat dels sentiments i impedeix que ens ado-
nem del significat total de la pèrdua fins que estem
preparats per fer-ho.
En la segona fase, la pèrdua, buit i dolor deixen
de ser angoixosament insuportables. Existeix la
necessitat d'expressar-se, però una impossibilitat
d'escoltar.
Aquesta fase comparteix espai amb la tercera
ja que estarem moltes vegades a cavall entre les
dues. Podríem dir que ambdues estan marcades
encara pel sofriment, però que aquest anirà min-
vant lentament amb brots inesperats i recaigudes.
56
La tercera fase és de pèrdua, buit i dolor
acceptats.
S'és capaç d'escoltar el que servirà per alleujar
el dolor, i també es pot compartir experiències simi-
lars, com per exemple en un grup de suport, per
adonar-nos que no estem sols. Aquest fet és enca-
ra més necessari si a casa ja s'ha recuperat la vida
habitual i no sembla que hi hagi espai per com-
prendre el que està passant i puguem ser compre-
sos.
És un període de sofriment i esfondrament,
seguit d'un període de reconstrucció.
La quarta fase s'origina quan comencem a
transformar la pèrdua, quan el buit comença a
omplir-se una vegada més amb vida i comencem
a deixar de patir. Hi ha un renaixement autèntic
amb totes les connotacions de la paraula, però
això ve després.
57
Abans del renaixement
Quan el shock comença a desaparèixer, el
dolor que estava en segon pla, més enllà de l'a-
tenció immediata, comença a retornar al primer
pla. Aquest és sense dubte el moment de sofriment
més gran. Aquest període està marcat per les
característiques següents:
Plor
…I les llàgrimes caigueren.
Triomf màxim del cor.
Portant vida al buit,
omplint la meva existència amb l'amor
que les va causar.
El plor és totalment normal, bo i purificador. Les
bones intencions dels que ens envolten procuren
que no patim. Plorar acostuma a ser interpretat
com un símptoma de sofriment en lloc de l'expres-
58
60
sió i possible amortiment i neteja del dolor. Per això,
la frase més utilitzada davant del plor de la perso-
na que ho necessita és "no ploris". És important
poder plorar.
Insomni
Temo les nits com els nens
temen la foscor.
Però segueixen venint
i no puc fer-hi res.
La son es veu afectada i acostuma a produir-
se un insomni que potencia més el dolor, perquè
nega el descans reparador que proporcionen la nit
i el període de son. Entre les distintes formes d'in-
somni està en primer lloc la dificultat a l'hora de
dormir a causa dels pensaments obsessius al vol-
tant de les circumstàncies de la mort, la persona
que se n'ha anat i el futur desesperançador que
espera a l'aguait. Això por prolongar-se desespera-
dament durant la nit fins que arriba una son pro-
funda provocada pel cansament físic. Despertar-se
amb freqüència durant la nit amb la sensació que
en realitat no es dorm, és una altra forma d'insom-
ni. Si ens adormim immediatament, de vegades
61
ens despertarem després d'un parell d'hores i no
podrem tornar a agafar la son fins l'alba.
Dormir molt sense tenir la sensació d'haver des-
cansat també acostuma a ser normal, com si pas-
séssim la nit lluitant amb les pors i les angoixes.
Pèrdua d'apetit
Es perd l'apetit fins al punt que les hores de
menjar es converteixen en una tortura més. La
impossibilitat d'ingerir la nutrició necessària per
mantenir una salut física correcta augmenta la
debilitat del cos físic que alhora apaivaga al cos
emocional i ajuda que els sentiments esquinçadors
no tinguin tanta força. D'alguna manera això és
bo, però també retarda la recuperació d'una acti-
tud positiva i dinàmica.
Esgotament
Tant la nutrició com el descans són importants
per a la recuperació del dolor emocional i mental;
quan són anul·lats, el resultat és d'esgotament
vital. Aquest esgotament també és a causa de la
desaparició d'una de les nostres fonts d'energia no
física, la qual ens nodria com el sol nodreix el pla-
neta.
Falta de concentració
El moment quotidià desapareix del focus d'a-
tenció. S'escolta sense sentir, es mira sense veure. Hi
ha una dispersió total, ja que la concentració men-
tal està en un pla més enllà de la realitat. Tampoc
no podem tractar assumptes que tenen menys
força i importància que el dolor propi que ens aca-
para tota l'atenció i l'emoció.
Emotivitat desbordada
Des d'un punt de vista emocional el sofriment
pot ser total i deixar pas fins i tot a la histèria. Odi,
ira, tristesa, rebuig, desesperació, amargura… tots
aquests sentiments es barregen amb molta intensi-
tat. Hi haurà molta autocompassió i una necessitat
vital que els altres reconeguin com estem patint.
Podríem dir que la nostra autoafirmació passa
pel reconeixement del que som en aquests
moments: una suma de desesper i desequilibri.
Negació
Com hem dit abans, dir o pensar "no pot ser" és
la reacció més generalitzada. No volem que la
mort sigui real, no volem perdre aquella persona
62
que significava tant, que ho era tot; no volem
enfrontar-nos a la solitud que de sobte està dema-
nant pas a la nostra vida, no volem una vida que
sembla no tenir significat. No, no volem un munt de
coses, i la negativa és la manera de viure el dol als
primers moments.
El llarg procés de recuperació va de la nega-
ció a l'acceptació. Comencem a recuperar-nos
quan entrem a les ones terapèutiques de l'accep-
tació, les quals ens proporcionen una altra forma
de viure la nostra pèrdua.
Records
Hi haurà records,
records que sempre milloraran l'ahir,
records que danyen amb la necessitat
que siguin una altra vegada,
records d'un passat que ja no hi és.
Trossos de la vida passats conjuntament amb
la persona estimada prenen forma i venen a nosal-
tres una i una altra vegada quasi incontrolada-
ment. Aquests records reforcen encara més el
dolor. Fins i tot podria haver un dolor físic al melic,
com si tinguéssim un punyal que es clavés, cada
vegada que una olor, un so o simplement una bai-
63
xada de guàrdia portin al nostre present la persona
desapareguda.
Desemparança i solitud
La llum del sol entrava
a través de les cortines de randes,
i destacava la meva solitud
contra els núvols.
La brisa agità la meva solitud
i la portà al racó,
i la desféu en mil bocins.
Els bocins pujaren per la paret
a poc a poc, buscant una escletxa,
i quan la van trobar sortiren
i flotaren cap als núvols que esperaven.
Els núvols es dispersaren.
I el sol destacava la meva solitud.
La pèrdua d'un ésser estimat ens deixa sols,
desemparats, i necessitarem que ens donin suport i
que ens reconeguin. Encara que sembli que no
necessitem els altres, la sensació de solitud és tan
gran que s'agraeix, encara que inconscientment,
la companyia de persones que ens estimen i ens
donen suport.
64
El buit que deixa la mort és vertaderament
gran i la sensació que dóna és que resultarà impos-
sible tornar a omplir-lo; això porta a un empobri-
ment emocional i mental que s'aguditza quan va
acompanyat d'un possible empobriment material.
El futur econòmic, encara que no acostuma a
ser consol quan no existeixen problemes, si que és
un motiu de pànic quan la situació és precària.
Depressió
La falta d'energia que existeix en períodes de
molt sofriment acostuma a portar directament a la
depressió no només emocional, sinó també física.
Això és tradueix en una dificultat i falta de força per
portar a terme qualsevol esforç físic, sentimental o
mental.
La depressió emocional comporta a més apa-
tia, aïllament, falta de confiança. La mateixa falta
de confiança ens torna introvertits i fa que ens tan-
quem cada cop més a la vida i a tots els "possibles
perills" que augmentin el nostre sofriment.
Suïcidi
La depressió pot portar al màxim aïllament que
és la pròpia mort. Podem voler reunir-nos amb la
65
persona que ha mort. Aquest sentiment és comple-
tament normal, i és bo reconèixer que pot presen-
tar-se i que a la majoria de casos és molt passatger.
La mateixa persona descartarà aquesta opció si té
altres preocupacions i altres necessitats.
Voler suïcidar-se pot ser el resultat d'un gran
sentiment de culpabilitat que no es pot suportar. És
important reconèixer aquest fet per poder treba-
llar-lo.
Culpa
"Per què estic viu jo i no l'altra persona?"
Aquesta és sovint la primera pregunta que es
fa un davant la pèrdua, cosa que denota la culpa
primordial del supervivent. No importa que no fos
possible, que no poguéssim canviar els papers, per-
què ni estàvem allí ni existia aquesta possibilitat.
Nosaltres seguim vius i la persona estimada ja no hi
és. Aquesta és l'única exigència perquè la culpa
inicial ens copegi.
Més tard reviurem tots els moments que podrí-
em haver viscut d'una forma millor i hi haurà culpa-
bilitats. I si realment vam tenir poder de decisió
davant un tractament o qualsevol altra cosa que
hagués evitat el desenllaç, les culpabilitats s'atro-
pellaran per pura quantitat.
66
Per què no vaig fer…?
Per què vaig fer…?
Per què vaig dir…?
Per què no em vaig quadrar…?
Existeix un altre tipus de culpa que apareix
quan la mort ha suposat un alleujament, com per
exemple si la relació no era bona o si es va viure un
llarg període de convalescència.
La culpabilitat de no haver previst la mort per
evitar que ocorregués és natural. Però amb el
temps la persona pot adonar-se que no és possi-
ble prevenir-ho tot, que fins i tot necessitaríem
poders sobrehumans per mantenir fora de perill
tot el que estimem. Moltes culpabilitats desaparei-
xen quan ens adonem que no som capaços de
canviar el destí, que la vida i la mort són impon-
derables, que escapen al nostre control i a les nos-
tres capacitats. És irreal carregar sobre un mateix
la responsabilitat d'una mort i, encara que sapi-
guem amb tota seguretat que és així, moltes per-
sones ho fan.
Una altra culpabilitat molt comuna es dóna
quan no estàvem presents en el moment de la
mort, fins i tot es pot arribar a imaginar que s'ha
decebut a l'ésser estimat pensant que, si hagués
estat, la presència de l'altre hagués fet més dolça
68
la mort o es pensa: "Si hagués estat allí potser no
hauria mort."
Els nens poden entrar amb facilitat en aquest
tipus d'imaginacions. Per exemple, poden pensar
que una mala actuació va ser la causa de la mort:
"No em vaig portar bé. No vaig fer el que s'esperava
de mi. Va morir quan vaig sortir a menjar un gelat."
És bo treballar les culpabilitats per aconseguir
una actitud més sana i encaminar-se cap a la
recuperació.
Somnis
Vivim entre somnis.
En un espai suau
i plàcid ens bressolem.
La realitat ens mata
poc a poc,
minut a minut…
Els somnis seran un reflex del que s'està vivint,
possiblement expressant l'angoixa per la qual s'està
passant. També podem tenir somnis molt tranquil·lit-
zadors.
En els treballs en grup és important no compa-
rar els somnis, ja que se sap que cadascú està en
una fase distinta del dol i que no tothom somnia de
69
la mateixa forma. Hi ha fins i tot persones que no
somnien res, com si es tractés d'una anestèsia.
Abandonament
Sentir-se abandonat és molt normal. És el senti-ment que ve d'una falta real d'alguna cosa moltestimada que sempre estava allí. Els nens són espe-cialment vulnerables a aquest sentiment, i com totstenim el nostre nen intern, "tots" passarem peraquesta sensació tremenda. Pensar: "Si m'haguésestimat no se n'hauria anat per sempre", és normal.A més, moltes vegades hi ha una falta d'autoesti-ma que justifica que t'hagin deixat.
Por
Les pors poden veure's augmentades durant elperíode de dol: por a patir més pèrdues, a la soli-tud, al futur, a la incapacitat de tirar endavant, aoblidar-se de la persona que se n'ha anat…
Aquestes pors desapareixen a mesura que esva acceptant la pèrdua.
Ira
La necessitat de trobar culpables davant un
fet tan esquinçador és normal. Es té una tremenda
70
sensació d'ira contra tot i contra tots, i fins i tot con-
tra Déu. Aquesta ira pot espantar i conduir a expe-
rimentar una altra culpabilitat més. És bo saber que
aquest fet també és normal i no és el resultat d'una
dolenteria que no coneixíem.
També és bo poder sentir aquesta ira, en lloc
de no exterioritzar-la, ja que reprimir-la pot fer-nos
més mal i provocar-nos bloqueig o fredor.
Sentir ira contra la persona que se n'ha anat
és molt comú. Per què m'has deixat sol? És una
pregunta que desperta ràbia per part de la per-
sona que s'ha quedat. És bo treballar la ira a tra-
vés de l'expressió oral. Per a això els grups de
suport ofereixen una escolta comprensiva i sense
judicis.
Alts i baixos
Quan comencem a recuperar-nos, poden ori-
ginar-se sentiments i pensaments totalment contra-
dictoris. Fins i tot les actuacions, els desitjos, les
ganes de fer o no fer, seran molt inconstants.
Estem lliurant una lluita interna entre voler sortir
del bloqueig emocional i seguir endavant, i la
necessitat de no perdre contacte amb aquella
persona encara que només sigui a través del dolor
i de la incapacitat per portar una vida normal.
71
Moltes vegades confonem aquesta actitud amb el
fet de no estimar la persona que ha mort.
Convivència anul·lada
Tot el que fèiem per la persona, amb ella i per
ella ens ocasiona un buit tremendament insuporta-
ble a la vida diària. Si passàvem molt de temps
amb la persona desapareguda, de sobte no tenim
res a fer. Aquesta pèrdua d'acció i d'àmbit d'acció
és molt esquinçadora. Això crea un buit que poten-
cia encara més l'absència de la persona morta. Tot
allò que representa a l'ésser estimat: la seva cançó
preferida, una gorra, un lloc, la flor que més li agra-
dava, és causa de sofriment i alhora atractiu, ja
que totes aquestes coses aviven el record de la
persona. També els costums, com poden ser les fes-
tes i dates importants, hauran de ser superades
amb valentia i molt d'amor envers un mateix.
72
Síndrome d’abstinència
La pèrdua des del cos físic es viu poc temps
després de la pèrdua amb una autèntica síndrome
d'abstinència. Igual que qualsevol síndrome d'abs-
tinència, la falta de la persona porta una angoixa
física, com si és tractés d'una droga. El cos físic
troba a faltar la persona que se n'ha anat.
Els ulls troben a faltar no poder veure la persona;
per això, qualsevol silueta, forma o moviment que
recordi a l'ésser estimat representa un alleujament
durant uns instants, encara que després el dolor sigui
més gran. Si s'ha conviscut amb l'ésser estimat, els ulls
fan mal quan no veuen la persona al seu sofà, al seu
llit, a tots els llocs on acostumava a ser.
Les nostres orelles troben a faltar no escoltar la
seva veu, el soroll que feia quan es movia per casa,
les seves passes, el soroll de la dutxa, el cruixit dels
mobles quan feien contacte amb el seu cos. Hi ha
moments en els quals la necessitat de percepció és
tan gran que creiem sentir sons que pertanyíem a
l'activitat diària de la persona desapareguda.
73
L'olfacte troba a faltar el seu perfum, l'olor de
sabó als matins, la seva aroma particular i intrans-
ferible, els menjars que feia, l'olor de tabac… I
encara que hagi passat molt de temps, qualsevol
olor familiar ens remet al passat amb tanta força
que per uns instants estarem vivint amb aquella
persona una vegada més.
Les nostres mans troben a faltar el contacte
amb les seves, la seva pell, el seu cabell i tot el cos,
les carícies que mai no tornaran a rebre.
Aquesta sensació és totalment física i suposa
un dolor més, una altra angoixa que s'afegeix a l'e-
mocional i mental. Si la persona que ho viu no és
conscient que això acostuma a passar, afegeix una
dificultat més al seu procés de dol i recuperació.
74
La nostra pròpia mort
La mort d'un ésser estimat fa que desaparegui
la pròpia inspiració.
Som immensament prolífics en acció i expres-
sió, amb una gamma de sentiments i capacitats
increïbles. Aquests sentiments i aquestes capacitats
prenen vida segons amb qui estiguem. Ens inspiren
els altres, a l'igual que nosaltres també inspirem a
totes les persones que "toquem", i som d'una mane-
ra o d'una altra, segons la persona amb qui estem.
Els altres ens inspiren, però quan la persona
que ha estat capaç d'aconseguir que ens mani-
festéssim més completament, més íntimament se'n
va, se'n porta amb ella la facilitat d'expressió d'a-
quelles àrees nostres, i el resultat és desconhorta-
dor.
La incapacitat d'actuar com es feia anterior-
ment amb tanta facilitat és, si més no, desconcer-
tant. Les persones que sabien com érem no ente-
nen el que està passant, però encara és més
incomprensible per a un mateix. No poder ser el
75
que un era, perquè el motiu de ser-ho ha desapa-
regut, és un assaltament a la nostra persona, la nos-
tra autoconfiança i la nostra autoestima.
Aquesta pèrdua de capacitat és normal, Ens
mouen els nostres valors, les nostres expectatives,
les nostres necessitats, però, sobretot, trobem moti-
vacions en els nostres éssers estimats. Quan aques-
ta persona se'n va, és com si ens quedéssim no
només sense motor, sinó també sense combustible:
l'energia que ens movia ja no hi és totalment i la
capacitat d'actuar desapareix.
De sobte, les necessitats que ens movien es
converteixen en una sola, única i primordial: que la
persona torni. I com que això és impossible, si més
no físicament, ens paralitzem davant la magnitud
d'aquesta impossibilitat.
Llavors moren també qualsevol expectativa,
qualsevol esperança i qualsevol finestra oberta al
futur. El futur s'ha apagat, perquè ja no estarà
esperant-nos aquella persona amb qui compartí-
em part de la nostra vida. Ja no podrem viure el
seus canvis, ni la seva evolució, ni la materialització
de totes les coses bones que havíem projectat.
Això també s'ha perdut i amb això molta part d'ac-
tivitat futura.
Llavors el dol es converteix en un dol més per-
sonal: jo ploro aquelles parts meves que ja no seran.
76
O sigui, a més del forat, la buidor deixada per
la persona que se n'ha anat, em deixa incomplet.
No podré ser ni fer un munt de coses que per a mi
eren primordials perquè la persona que els donava
vida ja no hi és.
Poden veure's afectades totes les àrees que
semblaven que eren totalment meves, com el tre-
ball, les feines domèstiques, el descans dels caps
de setmana. Fins i tot anar al cine pot perdre tot l'a-
tractiu perquè ja no podré comentar la pel·lícula
amb algú que realment em comprengui i vegi les
coses com jo les veig. Així, fins i tot, la meva capa-
citat de gaudir es veu totalment minvada quan de
sobte falta el goig d'aquella persona que sempre
tenia al meu costat i que sense adonar-me poten-
ciava la manera en què m'arribaven les coses.
Viure el procés del dol, a més de plorar la pèr-
dua de l'ésser estimat i intentar omplir el buit que ha
deixat, també significa recuperar aquelles parts de
nosaltres mateixos que van morir quan ho va fer la
persona que les compartia amb nosaltres. Significa
plorar la pèrdua no només aquesta persona que se
n'ha anat, sinó la pèrdua de les meves capacitats,
la pèrdua fins i tot del meu àmbit de vida.
No hi és i això em porta cap a una tremenda
solitud.
No importa que estiguem envoltats de fami-
78
liars, amics, gent a la qual estimem i que ens esti-
ma. Continuen existint llaços d'unió amb aquestes
persones, però no són com els que hem perdut.
Moltes vegades no eren millors, ni més profunds o
totals; simplement són els que ja no seran.
Només el dolor arriba al buit que s'ha creat i és
vital que s'expressi. És un buit que s'ha d'omplir, que
ocupa quasi tota la nostra vida. Tota la resta està
més enllà d'aquest espai.
El dolor ha d'expressar-se en aquest forat que
sembla fer-se més gran dia rere dia. És l'única cosa
que pot omplir el no-res i només aquest dolor ens
salva de l'entumiment, de la nostra mort en vida.
Només sentint dolor podem conservar altres
sentiments. Només sentint dolor podem recuperar
la persona que se n'ha anat, perquè quan vivim el
dolor omplim el buit amb els nostres sentiments
reals i vitals. En expressar tot el que ens rebenta per
dins, anem alleujant la solitud, l'angoixa, el dolor, i
poc a poc afloren les coses bones.
Però les parts que són meves, com es recupe-
ren? Si he estat capaç d'expressar tendresa, capaç
de gaudir, capaç de viure la vida amb sensibilitat,
el fet que ja no estigui la persona que inspirava
aquests sentiments suposarà un detriment al princi-
pi. Però quan aconseguim alleujar el dolor plorant,
expressant-lo, compartint-lo, ens adonarem que
79
seguim essent tendres, sensibles, divertits, elo-
qüents, amb totes les capacitats que el nostre ésser
estimat despertava i inspirava, i que d'alguna
manera encara podrem ser-ho sense aquella per-
sona.
Poc a poc, amb molt d'afecte envers nosaltres
mateixos, podrem recuperar el que érem i com-
partir-ho amb els altres. Però com deia, abans hau-
rem de passar pel dolor.
80
Dos tipus de dolor
Existeix una gamma infinita de dolor, molt
àmplia en la mesura en què som persones, però
aquí podríem destacar dos formes de dolor fona-
mentals per començar a entendre el que està pas-
sant.
El primer dolor neix al cos mental quan real-
ment ens adonem que aquella persona ja no ocu-
parà un lloc a les nostres vides.
És un dolor profund, total. És la presa de cons-
ciència d'una situació, que vagament ens està dei-
xant entreveure tot el que hi implicarà. Aquesta
visió va ampliant-se fins que realitzem plenament
tot el que comporta la pèrdua d'aquest ésser esti-
mat, la integrem i puguem començar a pensar en
la supervivència.
Cada vegada que pensem o ens adonem
d'una nova implicació, ens desmuntarem mental-
ment, emocionalment i físicament.
L'altre dolor és un dolor que neix al cos físic, el
qual porta la desfeta del cos emocional i successi-
81
vament el pànic del cos mental. Comença per una
bufetada quasi física al centre del nostre ésser, que
l'acostuma a causar qualsevol cosa que ens recor-
di la persona desapareguda: un llibre, una joguina,
el seu llit, la seva roba, l'arbre que tant estimava…
Sembla fins i tot necessari que ens desfem d'a-
quests objectes que ens causen tant dolor. Però no
volem deixar anar els records, no volem alleujar el
nostre dolor apartant aquelles coses que, encara
que ens provoquin sofriment, semblen ser l'únic vin-
cle que tenim ara amb aquella persona.
Possiblement sabem que apartar no significa supe-
rar i que la superació haurà de passar per aquesta
vivència.
82
Recuperar-se
La recuperació ve lentament. Comença amb
subtils guspires de llum en la foscor quasi total,
petits alleujaments que desapareixen de la matei-
xa manera que han aparegut. A vegades és un
alleujament difícil de reconèixer, però necessari,
d'altres és un destorb per al dolor que volem man-
tenir, perquè no acceptem ser alleujats. Encara no.
Estimàvem massa la persona i això ens n'allunyarà.
Si més no, així ho pensem.
Si deixem que la saviesa del nostre ésser ens
guiï, poc a poc engrandirem aquestes guspires fins
a convertir-les en espais de llum que ens permetran
allunyar-nos del dolor i apropar-nos a l'autèntic
amor, aquell que ens omplia d'alegria i que ens
unia a la persona que se n'ha anat.
Hem de permetre'ns la recuperació. Fins i tot
per això necessitem una gran dosi de valentia, ja
que hem de desmuntar la creença que la recupe-
ració pot significar que no estimàvem prou l'ésser
desaparegut.
84
Al final ens està esperant el nostre renaixe-
ment, sense solitud i amb les nostres àrees recupe-
rades i encara més unides que mai amb la persona
que se n'ha anat. Per molt que pugui assegurar-vos
això, no podreu creure'm fins que vosaltres matei-
xos ho experimenteu.
85
No hi ha separació
Possiblement encara no ens adonem que no
hi ha separació, que aquesta unió d'amor és irrom-
pible, que els vincles ja no són físics, sinó molt més
reals, molt més vitals. Que ja res ni ningú ens traurà
allò que creiem que hem perdut.
Poc a poc en serem conscients. Poc a poc
sabrem que ens ha estat fet un regal irreemplaça-
ble i per a sempre. Sabrem que el lloc que la per-
sona morta ocupa al nostre cor és l'únic que neces-
sitem. I poc a poc podrem deixar anar aquelles
coses que ens unien, però que tant dolor desenca-
denaven. Però això ve després. Això arriba amb el
pas del temps. Temps necessari per poder viure el
procés del dol, per poder integrar de nou els nos-
tres processos vitals a la vida que ens envolta i tor-
nar-la a viure.
86
Nou passos cap al renaixement
Vull compartir amb vosaltres els passos cap a
aquest renaixement. Són nou i no necessàriament
han de succeir un després de l'altre. Moltes vega-
des es poden avançar o retardar, com també
poden haver retrocessos en el nostre propi procés.
Com us he dit abans, i torno a repetir, necessitarem
molta paciència amb nosaltres mateixos. Hem de
vigilar les nostres exigències amb molt d'afecte,
com qui ajuda un ocell que s'ha trencat una ala a
reprendre el vol, i delectar-nos amb aquest renai-
xement que ens espera.
Aquest procés no passarà abans que haguem
passat pel dolor i la seva expressió. No existeix un
temps predeterminat, però podem considerar un
any com un període normal; volem remarcar que
és millor un termini d'un any que un temps menor.
El primer pas, com tot primer pas, comença
quan "ens adonem" què ens passa realment. De
sobte, moltes vegades sense esperar-ho, serem
88
conscients que el dolor no ens està deixant viure i
que ens està portant al descontrol de les nostres
pròpies vides.
Aquest primer pas imprescindible, que suposa
una presa de consciència de les circumstàncies i
l'estat actual productiu, ha d'anar acompanyat de
l'acceptació d'aquesta realitat. Significa que no
només ens estem adonant del que ens està pas-
sant amb el quadrant mental, sinó que involucrem
també el cor i acceptem que sigui així. Acceptar
és tenir els braços oberts per integrar aquesta reali-
tat i poder transforma-la. Sense acceptació no pot
començar el canvi.
Si d'altra banda el dolor ens havia portat a una
activitat sense sentit, n'haurem de ser conscients i
acceptar que l'activitat és simplement un pegat
que ens havíem aplicat per no sentir el dolor.
El segon pas es dóna quan a més del cap i el
cor involucrem la voluntat: volem sortir d'aquest
estat de descontrol que no ens deixa viure.
Amb aquest pas portem la superació al pla
material. Aquest pas marca realment el principi de
la recuperació, perquè "voler", com es diu una i
una altra vegada, "és poder". Podem adonar-nos i
acceptar i podem viure en aquest estat "il·luminat"
però inconseqüent, ja que si no en volem sortir
89
serem savis incoherents: veure'm una cosa i n'esta-
rem vivint una altra.
A partir de voler, els passos següents donaran
una altra perspectiva i ampliaran els recursos, però
ja haurem donat un pas de gegant.
El tercer pas implica la importància de les nos-
tres creences sobre la vida, la mort, Déu, d'univers,
l'amor… La mort vista des de la perspectiva de la
terra no té cap sentit. Quan un ésser al que esti-
mem se'n va és imprescindible situar-lo en algun
lloc o en un estat superior, per al nostre propi benes-
tar. Aquest pas invita a mirar la situació des d'un
altre punt de vista i donar una continuïtat a la per-
sona que se n'ha anat.
Encara que no creguem en el més enllà, si
podrem creure i connectar amb els valors que per
a nosaltres són tan importants.
Per a les persones que creuen, aquesta con-
nexió amb els valors eterns, suposa confirmar i
enfortir la seva creença per viure el dol i connectar-
se de nou amb la vida des d'una condició enforti-
da. Si la mort ens ha portat a rebel·lar-nos contra
Déu, es dubtarà dels coneixements caducs per tro-
bar una altra visió de Déu més d'acord amb la
dimensió del que ha passat.
El mateix sofriment de la pèrdua ens pot obrir a
90
una recerca de sentit davant d'una situació que no
sembla tenir-ne. Dia rere dia, una visió limitada d'a-
questa carència de sentit ens pot portar cap a una
desesperació total. Existeix dintre de cada ésser un
impuls que ens crida, des de la nostra perfecció,
des d'aquesta part de nosaltres mateixos que "sap"
que hi ha alguna cosa més, a trobar aquesta altra
cosa, a trobar-nos.
La nostra capacitat d'amor i saviesa ens està
inspirant per elevar la nostra visió de la vida.
Quan ens passa l'impensable, l'impossible, ens
trobem buscant impensables i impossibles d'una
altra índole i podem ampliar el que es pot pensar i
el que pot ser possible fins a límits insospitats.
La majoria de les persones que han perdut un
ésser estimat canvien la seva escala de valors de
tal forma que tot allò que consideraven important
deixa de ser-ho, i es troben valorant l'essencial.
Adquireixen una serenitat davant les coses que
desmunta els seus amics i parents, i la seva entere-
sa davant la vida en general es converteix en un
model per a aquells que els envolten.
El quart pas és harmonitzar-se. Arran d'un retro-
bament amb els valors, podran haver moments
d'harmonia i pau, moltes vegades inesperats, però
sempre benvinguts. Aquests moments poden con-
91
siderar-se necessaris, i per mitjà de trobades amb la
natura, la música, la lectura, podrem començar a
fomentar-los a la nostra vida.
La meditació o la relaxació pot ser el vehicle
més adequat cap a aquesta pau interior. Aquietar
la ment, perquè la seva freqüència estigui dins de
la zona denominada alfa, és una mesura realment
terapèutica i important per a qualsevol recupera-
ció.
Tots els passos són importants i cada un pot sig-
nificar un canvi de vida, però aquest el fa d'una
manera íntegra. En aquest pas es potencia el món
intern, que vibra d'una altra manera i que només
en aquesta vibració ja porta la transformació.
El cinquè pas converteix el benestar intern en
una manifestació real externa: millorar la vida quo-
tidiana fent alguna cosa bona per a nosaltres
mateixos. Aquest pas ens porta a alguna cosa que
molts oblidem des del primer instant després de
patir una pèrdua: cuidar-nos. Ser capaços de tor-
nar a fer-ho és significatiu perquè recobrem la
capacitat d'acció i no només farem les coses per
rutina o deure.
Redescobrir l'habilitat de millorar el nostre
entorn és molt enfortidor i alhora una injecció d'au-
toconfiança important i imprescindible.
92
El sisè pas ens torna a posar en contacte amb
el nostre exterior i amb les persones estimades que
ens han estat acompanyant, cuidant i estimant,
encara que no ho havíem notat o encara que ho
hagin fet a la seva manera i no com nosaltres hau-
ríem volgut. Es tracta de reconèixer aquestes per-
sones, reconèixer aquest amor i aquest suport que
ens han donat i tornar a incorporar-les a les nostres
vides d'una forma pausada, i demostrar-los l'afecte
que llavors no vàrem poder donar-los perquè està-
vem massa sumits a la pèrdua.
Amb aquest pas comencem a construir des de
dintre cap a fora i recomponem tot el que s'havia
desmuntat.
Amb el setè pas redescobrim el que ens pro-
porciona petits plaers i ens permet gaudir-ne.
Aquest és un pas important ja que significa la supe-
ració de les culpabilitats. Amb aquest pas deixem
de banda la idea equivocada que el plaer signifi-
ca que no estimàvem la persona que se n'ha anat.
Gaudir ens portarà a establir contacte un cop
més amb l'abundància de la vida, amb el costat
positiu del nostre entorn, amb la nostra capacitat
de dir "sí" a tot el que se'ns ofereix de manera desin-
teressada.
Aquest pas ens omple d'energia per deixar
93
només de rebre, i ens proporciona aquesta vitalitat
que ens deixa ajudar aquells que ens necessiten,
que és l'octau pas.
L'octau pas suposa ajudar altres a superar el
que nosaltres hem superat, i aquest fet omplirà la
nostra vida de significat. Haver passat per l'expe-
riència de pèrdua i tot el que aquesta comporta i
haver-ho superat tindrà al final un perquè.
És molt gratificant ser capaços d'ajudar, veure
que ho estem fent i que servim també per donar
suport i consol.
Finalment, tots aquests passos ens porten
d'una forma natural al novè pas.
El novè pas. Aquest consisteix a analitzar el
que ens ha ocorregut per valorar-ho a la mesura
justa i aconseguir veure el costat evolutiu del pro-
cés. Podrem fer aquesta anàlisi, per veure quan
enriquida està la nostra vida i saber que ja res ni
ningú no podrà separar-nos d'aquella persona tan
estimada.
94
Renéixer
Com l'au
Fènix,
com les roselles
a l'abril,
com el sol
després
d'una
llarga
nit…
Jo.
Encara més
fort,
encara més
jo,
encara
més.
Aquest és l'autèntic renaixement, perquè ve
del nostre interior. Neix d'haver portar a terme el
període del dol, d'haver plorat tot el que calia,
96
d'haver expressat allò que no es pot expressar, d'ha-
ver tingut la valentia d'acceptar el dolor i haver
sobreviscut a nits senceres d'angoixa i insomni.
Neix del benestar de saber que som més forts
que el dolor més inaguantable i de constatar que
hem pogut amb un sofriment que quasi acaba
amb nosaltres.
Renéixer significa connectar amb aquesta
força que realment tenim, amb aquesta perfecció
que som essencialment, amb aquest amor i aques-
ta saviesa que tenim tots i que estan al nostre abast
per ajudar a aixecar-nos en moments de màxima
duresa i dificultat.
Ja mai més res no serà igual, allò que ens des-
muntava ha perdut poder. Veiem la vida des d'un
present crescut, des d'una perspectiva que ens
enriqueix, perquè ens ofereix mil possibilitats que no
havíem vist abans.
Ara ens adonem que estimem més, si això és
possible, la persona que se n'ha anat, perquè ja
tenim capacitat d'amor. Ens sentim més propers a
tota la humanitat, perquè hem acceptat el dolor
dels altres sense que ens esfondri ni creï distàncies.
97
Redefinir la mort
Al principi us invitava a sostenir una definició
de mort que no significava horror i fracàs, especial-
ment per als que heu estat al seu costat sofrint el
seu contacte.
És necessari desmuntar la por que envolta la
mort a l'igual que hem desmuntat totes les nostres
pors al llarg de la nostra vida, a l'igual que les hem
convertit en mitjans.
Durant la nostra vida ens hem adonat que tot
té un desenllaç bo i important per al propi creixe-
ment, per allò que alguns anomenen evolució. Tot
el que ens feia por s'ha pogut superar i així s'ha
convertit en una eina més per anar per la vida
millor i més complets. La por pot transformar-se en
mitjà només quan l'hem superada, i això es pro-
dueix quan hi ha confiança. Podem confiar en la
vida, perquè som supervivents del màxim grau
atorgat.
Ara podem saber que morir no és un fracàs,
sinó un naixement cap una altra realitat menys limi-
98
tada que aquesta, en la qual el cos que sent dolor
ja no ens cal.
Ara podem deixar-nos guiar per la inspiració i
no pel temor, podem connectar amb l'ànima i no
amb el cos.
En el moment en què la mort deixa de ser la
nostra enemiga podem convertir-la en amiga.
Aquella amiga que sé que m'estarà esperant suau-
ment per apropar-me als meus éssers estimats que
ja estan vivint una altra realitat.
A mi ara em toca viure aquesta, en la qual tinc
moltes coses per fer, per gaudir, per aconseguir i,
sobretot, ser. Ja puc deixar de lluitar contra els
grans imponderables. Podré harmonitzar. No hi
haurà perdedors ni guanyadors, simplement
benestar general.
99
Epíleg
"Al 1993, vaig baixar als inferns i vaig voler
morir"
Vaig conèixer a l'Anji Carmelo el març de 1994.
Feia tres mesos escassos que havia mort el meu fill
Andrés. Encara recordo la seva imatge mig desdi-
buixada per les meves llàgrimes, al costat de la Pilar
Basté i l'Adela Torres.
El dolor, llavors, em feria d'una manera cruel.
No sé exactament què buscava ni quines crosses
eren les que em movien per caminar, per respirar,
per sentir. Era un viure sense sentit. Tot el que anhe-
lava a la vida s'havia fos i em trobava en un món
ple d'ombres, sense llum. Amb l'Andrés se m'havia
escapat la vida.
Era divendres. Em trobava en una sala a la
qual, incomprensiblement, vaig arribar sense saber
com. El tema: Els somnis. No vaig entendre llavors el
perquè de la meva existència. Parlaven de somnis.
Els meus no hi eren, i els que generalment recorda-
100
va no tenien cap sentit. Avui encara recordo aque-
lla tarda com el principi d'una gran amistat que,
sense paraules, va néixer. Sabia que l'Anji anava a
formar part d'un procés de dol que, davant meu,
començava a albirar-se com un repte. Aquesta
amistat, que avui tenim sense grans diàlegs, sense
grans confessions, sense gairebé compartir una llar-
ga conversa, sé que perdurarà sempre.
L'Anji ha estat al meu dur procés de dol una
peça fonamental d'una saviesa innata que tots
posseïm i que ella em va ensenyar a descobrir
escombrant el que la mort intentava amagar.
Recordo una frase fonamental que em deia
l'Anji, que avui repeteixo moltes vegades quan
m'assalta el dubte, davant del què escoltava, lle-
gia, sentia o compartia: "Pren de tot això el que et
serveixi per al teu camí. Tot allò que et faci mal, no
entenguis o no comparteixis, deixa-ho! Amb el teu
dolor en tens prou."
Ho faig des de llavors. No hi ha cap llibre,
escrit, notícia, conversa, etc., que em faci mal, per-
què des d'aquell moment segueixo el seu consell.
Ara, Anji, sé que una simple frase o comentari
és un bàlsam per al cor quan se sap transmetre ali-
ment per a l'ànima, des d'aquesta saviesa que
habita en aquest ésser intern que tots posseïm i al
qual jo anomeno "bocí de cel".
101
Com a agraïment i gest de confiança, vull Anji,
davant del llibre que ens ofereixes, regalar-te una
comunió íntima amb l'Andrés, el meu fill.
Molt estimada mamà:
Estàs amoïnada? Per què? Què et sobrepas-
sa?
La VIDA? Això no ha de ser un camí on nidifi-
quis sense raó de ser. Aquesta vida és un mar
immens amb un munt de possibilitats, on les preo-
cupacions i els vaivens als quals ens sotmet poden
canviar el rumb del teu objectiu.
Saps de què et parlo? Sí que ho saps.
Quan et bellugues per llocs pantanosos, sim-
plement, t'enfonses.
Al mar no hi ha llocs en els quals puguis enfon-
sar-te si maneges la teva barca prenen el timó
amb la seguretat d'arribar a bon port. No t'han
d'importar el mal temps, el vent, les tempestes ni el
desànim, perquè la teva navegació serà llarga. És
un navegar segur si poses la teva il·lusió i tot el teu
ésser al servei del cel, del teu vaixell terrestre. Per
què tems el mar, si és el teu cel? Per què tems nave-
gar, si és el teu camí? Per què tems arribar a la
meta, si saps que t'espero al port? A què tems,
mamà? Al món? Quin món, al cert o a l'incert, al
102
vertader o a l'imaginari que amb tant d'encert
muntes dia a dia a la teva ment? Et pot encara la
ment? A què esperes? Alia't amb ella i ensenya-li
que t'ajudi. Ensenya-li com a un pàrvul les primeres
lliçons: les del respecte, de la pau, de l'amor! No et
muntis pel·lícules a l'atzar, aquestes pel·lícules t'om-
pliran de pena i dolor. Munta't la millor! La dels cent
òscars, i fes-te'n l'estrella! Protagonista de la millor
història d'amor! Navega llavors amb una llum suau
per les ones i els vendavals. Sigues ocell i a l'hora
nau. Balla amb el vent i uneix-te a aquest mar.
Confia, mamà, perquè aquest cel és la teva
vida i el teu destí. Confia sempre en mi i en tot el
que t'he promès. Mai no defalliré per donar-te
armes i la llum que necessites per arrambar-te a la
veritat, a l'encert i a la seguretat. Aquesta segure-
tat que has de posar en mans de Déu, el teu amic,
al cel com a meta i en mi, perquè tu saps que quan
els teus passos siguin dèbils per sentir-los, jo els sen-
tiré.
Andrés.”
Deixeu que el que més us hagi agradat d'a-
quest epíleg ompli el vostre cor i la resta, com diu
l'Anji, oblideu-ho.
Maria Dolors Estivill
103
105
APÈNDIX
CENTRES DE DOL
BARCELONAAVES, Centre de dol
París, 206, baixos; Tel.: 932 171 150; 08008 Barcelona—Adela Torras—Anji Carmelo
Espai IndraCòrsega, 271; 08008 Barcelona—Tel.: 932 388 010 - Tel. mòbil: 607 162 027—Eva Monferrer, Jorge Puyana—Maria Dolors Estivill—Anji Carmelo; http://perso.wanadoo.es/anjicu
107
ÍNDEX
Introducció ....................................................... 7Pròleg del Dr. Moisès Broggi ........................... 9Un principal “per a què”................................. 17El dol és bo i necessari .................................... 22El dol té un temps i una profunditat únics
per a cada persona.................................... 24És impossible sentir el que està sentit
la persona que ha sofert una pèrdua ...... 27Alleujar............................................................... 28Factors que influeixen en el dolor ................. 32Les àrees de l’ésser humà .............................. 41El dol, una altra realitat ................................... 44Dolor i activitat ................................................. 50Respondre a les necessitats ........................... 52Les fases del dol ............................................... 55Abans del renaixement................................... 58Síndrome d’abstinència.................................. 73La nostra pròpia mort...................................... 75Dos tipus de dolor ............................................ 81Recuperar-se .................................................... 84No hi ha separació .......................................... 86Nou passos cap al renaixement .................... 88Renéixer............................................................. 96Redefinir la mort ............................................... 98Epìleg de Maria Dolors Estivill.......................... 100Apèndix - Centres de dol ............................... 105Obres de la mateixa autora........................... 109
109
Obres de la Mateixa Autora
110
Obres de la Mateixa Autora
111
Obres de la Mateixa Autora
dei
xa
’m p
lora
r a
nji
ca
rmel
o
a n j i c a r m e l o
Col·lecció Roure
Col·lecció GinestaAlejandro VarderiViaje de vueltaEduard PlanellsHistòries de momentsEmili BouBescanviDe bat a batInstituto Español de AndorraXXXI Premios Literarios 2013XXXII Premios Literarios 2014Jaume SalinasSeñales – SenyalsSeñales 2.0éJordi GuaschCorrido del güero erranteJosep MontalatGoma de borrarMaría de LuisEl vuelo de las mariposasMercedes PajarónSé tú mismo, aunque seas un gilipollasMiquel SantacreuCino: Els enigmes d‘una ciutat màgicaPedro FarréSiempre nos quedará París (2.ª Ed.)Ramón SalesParaules trobadesSusana ManriqueNo tots els sons foren motsVicente Barreras6e, Seise
Col·lecció ShortbooksMarta PovoCocreaciónEl amor y la muerteMadeleine
Col·lecció RoureAnji CarmeloDéjame Llorar (6ª ed.)Camino de héroesEstás en mi corazón - Ets dins del meu cor (2ª ed.)Enfermedad y vidaDe oruga a mariposa¿Qué me pasa?¿Por qué se ha ido?Carlos RicartSEXO, la gran estafa de la civilización Eva Benavent de BarberàDesde el otro lado de la barreraFloria PonsLa búsqueda de VioletaMi muñeca de trapoFrancesc X. AltarribaConstruyendo el futuro deseadoF.J. García-A. Mª Cuscó - V. PocaAbriendo Camino - Obrint CamíGloria SanllehíMil pétalosJaume FeliuEqulibrio en el siglo XXIVidasJaume SalinasAvui convido JOJoan Carles SasplugasLa reflexión del día - La reflexió del diaProyecto felicidad - Projecte felicitatJohn EatonEl Método Reverse TherapyJordi EstañaConversaciones con SergioJorge Delgado-VelascoValores éticos y humanistas del REAAPepa AdellManual de Extractos de CristalRicardo RabellaProhibido pensarRoser SáezCara a cara con la vidaVarios autoresUn mundo mejor es posible y necesarioXavier MuñozEl camino del duelo
2 ª ed ic i ó
deixa’mplorar
Anji Carmelo, és Doctora en Metafísica. Experta en processos de dol i malaltia, és conferenciant i autora de les obres: Cami-no de Héroes; Ets dins del meu cor; En-fermedad y Vida; De oruga a mariposa; El buen duelo; ¿Existe la muerte? (conjun-tament amb Luján Comas); ¿Qué me pasa? i ¿Porqué se ha ido?
Deixa’m plorar és un recolzament en la pèrdua, un resguard de les tempestats que ens assolen quan aquest ésser tan estimat se’n va, deixant-nos tot sols.
Pot ser la nostra companyia durant el període de dol, ja que ens explica el que ens passa d’una forma senzilla i clara. És una ajuda per a comprendre’ns i comprendre el procés tan personal pel qual passem tots els que hem hagut d’enfrontar-nos al màxim buit. És un consol per als que ens quedem, ja que obre portes a l’enteniment del dolor i del sofriment.
També és una ajuda per als que comparteixen la vida amb la persona que està plorant la seva pèrdua perquè permet arribar a la comprensió del seu dol, donar-li suport i ajudar-lo en els moments més difícils. A través d’aquest llibre podran adonar-se que el període de dol és necessari i natural.
9 788494 354885