De la vila, oficis i costums

CASTELLÓ 1999

DE LA VILA,OFICIS I COSTUMS

DE LA VILA,OFICIS I COSTUMS

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Edita:Associació Cultural Colla Rebombori

Imprimeix:Castelló d’Impressió, S.L.

Dipòsit Legal:CS 44-1999

ISBN:84-699-0015-3

Portada:V. Castell Alonso

Dibuixos:Manolo Alegre

Textos Rebomboriet:Josep Miquel Carceller

Dibuixos Rebomboriet:Manolo Alegre

Consell de Redacció:M. Alegre - F. Aparisi - E. ArtolaJ.M. Carceller - M. Gómez - X. Llombart

Assessor lingüístic:Avel·lí Flors i Bonet

Manolo Alegre

3

OFICI DE VIUREMANEL GARCIA I GRAU ............................................................................ 4

L’HOSTALFRANCESC MEZQUITA I BROCH................................................................... 6

RECULL DE TEXTOSJOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLS ............................................................... 7

CASTELLÓ DE LA PLANA… (1750-1900)OTILIA MARTÍ I ARNÁNDIZ ........................................................................ 11

COM VIVIEN I DE QUÈ MORIEN ELS NOSTRES AVANTPASSATSPILAR PONS I ROIG .................................................................................. 21

CASES I COSES. ELS RAVALS I LA VILA ALS SEGLES XVIII I XIXMIQUEL GÓMEZ I GARCÉS......................................................................... 31

D’OFICIS I TELÈFONS A CASTELLÓ…JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLS ............................................................... 41

OFICIS RELACIONATS AMB L’ESPARDENYAEMÍLIA NEBOT I AGUILELLA ........................................................................ 51

ARRIMA’T A BON ARBRE I TINDRÀS BONA FUSTAFERRAN APARISI I MONFORT ...................................................................... 57

L’OBRER AL LLARG DEL TEMPSPACO BONET I BAUSÀ............................................................................... 69

VAL MÉS UNA DENT QUE UN DIAMANTFERNANDO AMORÓS - BERTA BALDAYO - M. ÀNGELS PONS....................... 75

L’OFICI DE TONELLER - BOTERXAVIER LLOMBART I BOU........................................................................... 79

REMEMBRANCESJOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLS ............................................................... 87

INDUMENTÀRIA DE FEINAELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO ................................................................. 95

AL VOLTANT DE LA FESTASALVADOR ESTEVE I RODRÍGUEZ - TERESA CLIMENT I ESCRIG ........................... 101

EL SECRET DEL Conus gloriamarisANTONI ALBALAT I SALANOVA.................................................................... 107

PROFESSIONS I OFICIS DE LA DONA… (1932)FRANCESC MEZQUITA I BROCH................................................................... 113

EL PASSEJANTFRANCESC MEZQUITA I BROCH................................................................... 118

SUMARI

SUMARI

4 De la vila, oficis i costums

De nit aquest home, que passa, sent l’empedrat que han fet altres homes de mans endurides,

com són les seues.CESARE PAVESE

Hi ha oficis que són bonsperquè són de bon viure, digué el poeta.Pels carrers i les places passenhomes i dones amb les mans endurides pel tremp i l’agulla dels dies i les eines.Tots bastint la persistent entranya de la terra,tots enarborant la vida com un combat farcit de ferros i fustes i cànems i cordes i filams, estris amb què s’ha fundat una pàtria en cada mirada, en cada colp, en cada passa, en cada filadura,en cada pira dreçada enmig del canemàs profund del poble.Hi ha oficis perquè hi ha empremtes.I un irrevocable desig de forment en cada petjada,un estimat missatge de realitats en la nit oberta del món.Un irrenunciable ofici que no és sinódir-li a la vida què i qui som enmig del tràngoli la desesperança. I dir-nos fusters de la paraula, ebanistes de l’esguard,boters del desig, corders de l’ànima, filadors de l’esperança, arquitectes del somni,forjadors de l’esperit, pescadors del goig, escriventsde la matèria, llauradors de l’esperit,pintors de l’aigua, botiguers de la joia.I ser, alhora, forja i boixet, pedra i fusta,filam i tela, usatge i aigua, terra i paper,ferro i espart,

treballs i dies fets signe antic i més fonda convicció.Car hi ha oficis bons perquè ens permeten viure:aquest combat construït amb les mans i bastit,

dia rere dia,al bell mig de l’ànima i la història i la perseverança.

Manel Garcia Grau

Ofici de viure

5

Dames i cavallers, senyores i senyors, ciutadanes i ciutadans de la vila i ravals

de Castelló i d’aquells indrets propers o llunyans on, al matí, la gent té el costum

de saludar-se dient “bon dia“, permeteu-me que em presente: sóc Bomboriet, fill de

Collet i de Mealleta , descendents d’un follet músic , cridaner, bufó i joglar ano-

menat Bomborrom, súbdit del bon Rei en Jaume I, dit el Conqueridor, al qui va

acompanyar en les seues gestes i batalles, i que finalment va instal·lar-se a la ca-

pital de la nostra Plana, a les darreries del segle XIII.

Des d’aleshores algunes generacions de follets, no moltes perquè nosaltres vi-

vim molt més que els humans, hem viscut en aquesta ciutat, sempre prop del

seu cor –en els dos sentits d’afecte i proximitat al centre– i des de fa segles al

carrer de la Mealla (on fa deu anys té la seu la Colla Rebombori), un carrer pe-

tit, senzill, tranquil, de pocs veïns.

El soroll, l’excitació i l’avalot propis del vocable que dóna nom al col·lectiu que

m’ha demanat els presente aquest llibre, el tercer que publiquen quan arriben les

festes magdaleneres, recorden una època en què alguns dels oficis menestrals que

s’hi tracten en “De la vila, oficis i costums” tenien en aquest barri , obradors im-

portants i força activitat; una època, en la qual, diuen els erudits, en aquest carrer

es feien les transaccions més simples i senzilles i es feia servir una moneda ínfi-

ma, de valor de mig diner: la malla o mealla.

Recuperar la memòria d’alguns dels oficis tradicionals que el progrés ha fet de-

saparéixer i els costums propis de la vila, és la missió d’aquesta publicació, patroci-

nada per la Fundació Dávalos-Fletcher, on hi ha poemes, articles i il·lustracions so-

bre el període que abraça la vida del Castelló que va des de les darreres dècades del

segle XVIII fins les primeres del present segle XX, que finirà quan ho faça l’any 2000.

Paletes, fusters, tonellers,... i la vida, la mort, l’economia, la societat, l’alimentació,

la música, la indumentària, l’urbanisme,... en poc més de cent pàgines escrites grà-

cies a la il·lusió, l’esforç i el treball dels membres de l’Associació Cultural Colla

Rebombori i l’ajut d’artistes i intel·lectuals de la nostra ciutat.


Al meu avi, hostaler

De matinadas’oïa trafegar entre quadresun soroll de guarniments

de cops sords i en desordre, de veus escanyades

remugantesforços matiners

i rutinaris.Amb brins de palla

enganxats a la camisael meu avi preparava

herba seca.El carreter

es disposava a sortirencara en hora fosca.

Breus paraules. La mà ossudaagafava el ramal

de la partida. A l’hostalseguia el movimentde veus cridadisses,

de muls que ja marxaven.Una ferum d’estable

i d’aiguardent, de menjarque baixava de la cuina

s’embolicava lentcom un núvol peresós

en rompre el dia

F. Mezquita Broch

L’Hostal

Recull de textosRecull de textos“Per la poma maleïda,

la feina ja està amanida“Miquel Peris Segarra

“L’ofici és la mesura exacta de la capacitatde l’home per ser home. La capacitat de fereines i d’usar-les, la possibilitat d’un apre-nentatge intel·ligent i l’adquisició d’una ha-bilitat amb l’ús reiterat d’uns gestos dirigitsa un fi, separa l’home dels altres éssers ani-mats. Només l’home fa eines, només l’ho-me decideix, en prendre consciència delmón, que vol modificar-lo.“

Mª Aurèlia Capmany

L’OFICIVenies d’una llarga família de fornersi a tu t’agradaria ser forner, com els teus,i entrar feixos de llenya, de pinassa , en el forn,i a fer el rent, en caure el dia, com el feien,i a mitjanit anar al forn per a pastar...creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,ficar el cap al forn, aquell infern de flamesque olia intensament als matins del Garbí,pujar a l’alcavor, aquell calor humit.I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,i alegre, a les paneres, i tripular el forn,fer-li créixer el foc, o fer-li minvar.

( ... )Vicent Andrés i Estellés

7

Josep Miquel Carceller Dols

Josep Miquel Carceller ha es-pigolat per diccionaris, enciclopèdies,poemaris, contalles, novel·les i heus

ací un mostrari del queha trobat.

ELS PALETESSou alts i forts i teniu les mans duresaparentment mancades de tendresa;

( ... )Tota la setmana heu treballata ple sol,a ple vent,i teniu la pell foscai les mans enduridesde tant amuntegar les pedres;

( ... )els braços foscos i endurits pel sol i pel vent,els braços que serven tendramentles gavetesi les pedres blavoses,les bigues i els taulonsi fins les casesi tot el món si convingués.( ... )

Miquel Martí i Pol

GRANERER !

Retornar al temps d’ahir

Dies de pluja i sol. Dies de vent,de ponent o de llevant ( i els anys com passen)si pogués agranar la pols del temps !

Palmes i canyes i el cordell d’espart; les mansdel granerer són totes moviment

Carmelina Sánchez-Cutillas

“Aprés del Duc anaven tots los órdens, cascúab un ciri encés en la mà. Aprés venien totslos menestrals, cascun ofici ab sa llurea quefeta havien; e fon molt gran divís entre los ofi-cis, que jo pensí que los uns ab los altres sematarien.

-Sobre quina causa fon aqueixa divisió ? – dixl’ermità

Senyor –dix Tirant-, jo us ho diré. Entre los fe-rrers e los teixidors fon lo divís, car los teixi-dors de lli deien que devien preceir als fer-rers, e los ferrers deien lo contrari, que ellsdevien haver l’honor dels teixidors (... ); e losjuristes foren causa de tot açò, car al·legavenper part dels teixidors que no es podia dir mis-sa ni consagrar lo preciós Cos de Jesucrist sensdrap de lli, e los juristes per part dels ferrersal·legaven que primer fon l’ofici de ferrers queno de teixidor, per quant lo teler del teixidorno podia ésser fet sens ferramenta (... ) Lo Ducse mès enmig de la pressa de tota la gent epres sis juristes, tres de cascuna part, e tra-gue’ls fora de la ciutat. Ells se pensaren quelo Duc los volia per demanar quala part teniamillor justícia. Com foren fora de la ciutat, alcap del pont, féu restar mil hòmens d’armesque no deixassen passar a negú, si la perso-na del Rei no era. Lo Duc descavalcà enmigdel pont e tan prestament com pogué féu po-sar dues forques, ben altes, e féu penjar tresjuristes en cascuna, cap avall per fer-los mol-ta honor, e no es partí d’allí fins que hague-ren trameses les miserables ànimes enl’infern“

Joanot Martorell“Tirant lo Blanc“ Cap. XLI


Un veí del meu carrer / vol fer-se matalafer. /La vara per a enlairar / la llana que ha d’estovarPedrapiquer? l’escarpell / amb l’ajut d’un bon

martellL’eina de la granerera / per a fer-se amb la bot-

geraPer a l’emblanquinador / granereta és el millorLa vara per al sequier / que cap de guaites vol serEl mestre a més d’ensenyar / fa conreu d’un

alborarMiquel Peris Segarra

Esta és la història del terrible homenàs “Mitja-cara“, que per una banda ens deixà en herènciael lloc per fer un pantà d’on regar les hortes deBenadressa i per l’altra el perill sempre constantd’una picada enverinada que ens recordara lamaldat d’un home sense cor.

(…)Salvada la donzella Zexdor pel valent i estrenujovenall i enamorat Menabor, decidiren casar-se.Ells foren qui amb la seua descendència pobla-ren anys després tota Benadressa.

(…)Els filadors deixaren Montornés i baixaren a ocu-par de nou el seu “Hort dels Corders“, front on ésara l’estàtua del nostre gran rei En Jaume el Con-queridor. Després de set segles encara se’ls oïacridar prou freqüentment: “Mena... bor“, si bé alpas dels anys el nom de l’heroi s’havia desvirtuati al remat li anyadien una “d“... Vés a saber.

(...)Enric Forcada Traver

Hem d’anotar, no obstant això –ans de pas-sar endavant– que mentres estigué de “sere-no“ i li tocà cantar les hores, els llauradorsdels carrers que ell tenia assignats tinguerenque protestar més de deu vegades al caporalde la guàrdia municipal, per les males passa-des que els jugava aquell home dolent, ja quemoltes vegades i a consciència, canviaval’oratge cantant “nublao quan el temps erabo, o feia al revés quan diluviava. Quant a leshores que els tenia que despertar més de qua-tre llauradors pergueren la tanda del reg per-què el sinyô Mateu els havia avisat una horamés tard (...) existia el costum de posar unespedres al llindar de la porta, indicant –segonsel nombre d’elles– l’hora que l’hortolà voliaque el despertaren (...) Però, sabeu el que ellfeia per empipar i discutir amb el pobre llau-rador? simplement traure-li una pedra del seuportal a un i afegir-li-la a un altre... (...)

Enric Forcada Traver

PLANY DE LA TEIXIDORALa teixidora cantaAl so del seu telerGuaitant per la finestraLa immensitat del cel.La teixidora canta,I entre sos dits lleugersLa viva llançadoraSense parar va i ve.

( ... )Teodor Llorente

9

(...) no deixen de recordar-se’n del sinyô Na-sio de la Borreta. Sa casa, o barberia, la se-nyala dins lo carrer un matalapet que bam-boleja penjant de la finestra, tot renegrit delsol i la serena.I no hi ha que estranyar-se de la mostra; queací al poble de Castelló, los de matalaper iesquilador són oficis emparellats, totd’una peça.Com los testos sembles a les olles, Nasio,com son pare i tots los del seu llinatge perigual li peguen, a maravella, a l’un i a l’al-tre ofici. Com a matalafer ell se sap dememòria totes les alcoves, escales i terratsdel poble: per tots ha anat ab matalaps i elsha varejat, sostovat, cosit, traücat i envetat.En lo que pertoca a l’esquilar, no hi ha tallerde més anelles que lo d’ell; és a dir, més benaparroquianat . Lo cònclave lo formaven,ademés de Nasio, un emblanquinador, uncadirer i un d’eixos que corren los apremisde les contribucions.( ... )

Josep Pasqual Tirado

Botiguers es fan la competència.Majoristes empobreixen els botiguers.Teixidors manen dels majoristes.Filadors dominen els teixidors.Cotonaires arruïnen els filadors.Vendavals i pluges torrencials arrasen lescollites de cotó!( ... )

Casimir Melià Tena

Ofici. m. 1. Funció a acomplir; allò que es té eldeure o obligació de fer en virtut del propi càrrec. Bons oficis gestions que es fan a favor d’algú.2. Càrrec que s’ocupa. Fer una cosa d’ofici:fer-la en virtut dels deures del propi càrrec,sense ésser-ne requerit. Oficis majors: nomque es donava als càrrecs de Justícia.El Sant Ofici: el tribunal de la Inquisició.3. Professió d’una art mecànica sia de me-nestral, sia de conreador.Gremi, associaciódels quiexerceixen una art mecànica.4. Comunicació escrita entre individus d’unacorporació, sobre assumptes referents a aques-tao, en les dependències de l’Estat, referentsa assumptes del servei públic.5. Funció sagrada. a) Hores canòniques queels eclesiàstics han de recitar cada diab) Missa major o cantada

LOCUCIONS. “Saber fer dels set oficis“ Ésserbo per a fer moltes i diferents coses“No tenir ofici ni benefici“ No poder guan-yar-se la vidaREFRANYS. “L’ofici del burgès: menjar i beu-re i no fer res“ es diu de qui vol viure sensetreballar. “Cadascú, del seu ofici“ cal que cadascú esdedique a allò que entén“Qui té ofici, té benefici“ El qui sap treballarbé d’un ram determinat, en trau profit. Al-tres variants són: “Qui té bon ofici, té bon be-nefici“ i “Qui té ofici, té pa“ “Home de molts oficis, pobre segur“ vol dirque el qui es dedica a moltes professions ofeines diferents, no sol traure massa profit delseu treball. “Home de molts oficis, de pocs servicis “ “Home de molts oficis, mestre de res“ vol sig-nificar que el qui es dedica a moltes feines di-ferents, no sol tenir habilitat en cap d’elles.ALCOVER - MOLL “ Diccionari Català-Va-lencià-Balear“ Volum 7- pàg.868/ 869


ot i fer quaranta anys que aquestes pa-raules foren escrites per Vicente TraverTomás en un llibre titulat Antigüeda-

des de Castellón de la Plana. Estudios histó-rico-monográficos de la villa y su vecindarioriqueza y monumentos i, justament, a la llumdel que ara coneixem sobre la història sociali política de la capital de la Plana en els mésde cent anys que van des de mitjans del segleXVIII fins a principis del nostre segle, mai ha

resultat més exacta i precisa per a l’historia-dor la brillant intuïció de l’arquitecte caste-llonenc sobre l’edifici humà de la seua ciutaten el període que aquí ens ocupa.

És impossible d’entendre la trajectòria deCastelló com a poble, la seua transformacióde petita vila agrícola, nascuda al marge deles principals vies de comunicació i a l’ombrad’altres poblacions com Borriana i Borriol, enla ciutat mitjana que ja era en començar el se-

TT

Castelló de la Plana: de vila agrària ala “Muy Fiel, Leal y Constante Ciudad”de l’era liberal. (1750-1900)

Castelló de la Plana: de vila agrària ala “Muy Fiel, Leal y Constante Ciudad”de l’era liberal. (1750-1900)

11

Otilia Martí Arnándiz

“Tienen nuestras antigüedades la modestia propia de un pueblo de labradores ymenestrales, con ascendencia próxima y continuación actual, con tradición cla-ra y precisa, hijos de la tierra que pisan, con gran mayoría de estado llano y con-tadísimas familias de nobleza. Dueño absoluto de su término, no deja que en éldominen grandes terratenientes extraños, ni cuenta, por ello mismo, con siervosde la gleba. Lo labra para sí con entusiasmo y constancia, y sus huertos fértiles ybien cuidados le dan, con abundantes aguas y bajo un cielo hermoso y despeja-do, copiosa recolección de preciosos frutos y, con ellos, dorada riqueza.”

Tot i el meu aspecte jovenívol jo vaig viure tots i cadascun dels esdeveniments als quals fa esment la historiado-ra Otília Martí i puc donar fe que tot el que escriu és rigorosament cert. Ja us he dit que els follets vivim

molt més que els humans!

gle XIX –12.099 habitants en 1803–, sense des-tacar el pes demogràfic i econòmic del con-junt de treballadors i treballadores dedicats almón artesanal, comercial i professional.

En aquestes pàgines provarem de situar elsseus costums, treballs i vides quotidianes enel marc més ample de les vicissituds d’untemps marcat per conjuntures de prosperitat,però també de crisi; de continuïtats alteradesper trencaments, tan importants i de conse-qüències tan pregones, com el que va supo-sar la irrupció i el triomf de la nova políticaliberal que va convertir la vila de la Planaen la capital provincial de les comarques delnord valencià a partir de 1833.

Ni la creixent puixança de nous conreuscom el de la taronja a l’horta, que no es con-solidà com a monocultiu exclusiu fins a prin-cipis de la nostra centúria, ni la lenta de-cadència de l’artesania del cànem des demitjans del segle XIX, tot i fer més difícils lesseues condicions de treball, acabaren sobta-dament amb la participació d’aquests llau-radors i menestrals en l’economia urbana, enuna riquesa no controlada, com assenyalavaTraver, ni per la petita noblesa local (aquells“hidalgos de gotera” que apareixien en els re-cords vuitcentistes del periodista Ricardo Ca-rreras Balado), ni per un grup destacable derics forasters.

I és que llur protagonisme en la vida de laciutat no pot ésser reduït simplement a la seuavessant econòmica. La revolució liberal, enobrir les portes de la Casa de la Vila a la par-ticipació política d’aquesta majoria plebea,d’aquest singular Tercer Estat castellonenc,transitòriament en els anys 1820-1823 i defi-nitivament des de 1835, va fer possible l’as-cens socials d’una part d’aquest grup de pro-fessionals que esdevindrien, a partir de lasegona meitat del segle dinou, una nova èliturbana de nissaga popular i mesocràtica opo-

sada a la tradicional oligarquia de cavallersi terratinents de l’Antic Règim estudiada perMaria Jesús Gimeno Sanfeliu.

Només cal que fem una ullada a algunesdades per adonar-nos dels canvis que el tras-bals revolucionari havia provocat en la je-rarquia sòcio-econòmica i política de la ciu-tat. Per una banda, i davant el binomicavallers hisendats/advocats dominant en laCasa de la Vila fins al final de l’Antic Règim,trobem en els primers ajuntaments liberalsuna major diversitat i un altre pes relatiu en-tre les professions dels regidors castellonencsamb un total de:

HISENDATS: 7 (12,50%)PROFESSIONALS LIBERALS: 15 (26,78%)1

COMERCIANTS: 10 (17,85%)LLAURADORS: 12 (21,42)ARTESANS: 11 (19,64%)JORNALERS: 1 (1,78%)

Per una altra banda, podem fer la com-paració entre les llistes dels majors contri-buents de la ciutat en 1818 i 1852 que ensmostra com en menys de quaranta anys el cimdel poder econòmic local passava d’ésser mo-nopolitzat per les classes privilegiades del’Edat Moderna (cavallers i clergues amb la tí-mida i gairebé testimonial presència de co-merciants, com l’aragonés Miguel del Cachoi els francesos Bigné i Galván), a restar enmans d’aquelles famílies de comerciants,


(1) 8 advocats, 4 metges, 2 agrimensors i 1 notari.

artesans, professionals i hisendats que havienprotagonitzat el trencament polític liberal:

1818 1852HEREUS DE D. JOAQUÍN MIQUEL D. FRANCISCO GINER VERA

D. FRANCISCO TIRADO D. JOSÉ OLIVER ILLÉS

D. FRANCISCO GINER VERA D. VICENTE FERRER PRATS

CONVENT MONGES CLARES D. RAMÓN HUGUET GIMENO

D. JUAN BAUTISTA MEZQUITA D. PEDRO RUIZ ALCOY

D. JOAQUÍN FELIU D. RAMON CLIMENT CLIMENT

D. MIGUEL DEL CACHO AZÍN D. JOSÉ JUSTO MADRAMANY

D. GABRIEL SEGARRA TIRADO D. PEDRO GUTIÉRREZ DE OTERO

BARÓ DE LA POBLA D. D. JOAQUÍN ROCA BARBERÁ

Dª ROSALÍA VILARROIG D. JOSÉ GALVÁN AMIGUET

D. CRISTÓBAL MAS D. JOSÉ CLARÁ ORTA

D. FELIPE MONSERRAT D. JOAQUIN ROIG FONT

MARQUESA D’USÀTEGUI D. JOSÉ CATALÀ TOSQUELLA

REVEREND CLERGAT D. PEDRO BIGNÉ VERGUÉS

COL·LEGI D’ÒRFENS D. FELIPE MONSERRAT FUSTER

D. NICOLÁS TOSQUELLA D. JOSÉ VÁZQUEZ RIBERO

D. AMBROSIO GALVÁN D. FRANCISCO RUIZ ROCHERA

D. MANUEL ALBA D. FÉLIX CARRERAS DOTRES

D. JOSÉ MARCH D. TOMÁS CLARÁ ORTA

D. PEDRO BIGNÉ D. CARLOS PASCUAL MARQUÉS

Dª. ANTONIA BRETÓN D. MANUEL PASCUAL PASCUAL

D. MANUEL VILAFAÑE D. JOSÉ BALLESTER VILARROIG

BARONESSA DE XUQUER D. ANTONIO VERA PASCUAL

D. MANUEL MIQUEL D. NAZARIO BLASCO SÁNCHEZ

D. DOMINGO BAYER D. ANTONIO CARRUANA MARTÍN

D. JOSÉ CATALÀ D. MANUEL SEGARRA AYCART

D. JOSÉ MASCARÓS D. MANUEL TORRES GÓMEZ

VÍUDA DE D. FRANCISCO GINER D. JOSÉ BUESO GÓMEZ

Resulta impossible no reconèixer en lasegona columna els noms dels pares o delsavis d’algunes de les més conegudes nis-sagues dels prohoms castellonencs que,gràcies als estudis de Manuel Martí, sabemque dominaren el panorama polític de laciutat sota el règim de la restauració, comara els Bigné, Ruiz Vila, Carreras, Ferrer,Clará, Bueso… Convertits en reconeguts iinfluents propietaris i professionals liberals–sobretot advocats i metges– i fent políti-ca molts d’ells des dels rengles de l’aparellcaciquil conegut popularment com a Cos-si (que dominà el poder provincial fins a ladècada de 1890, quan morí al despatx queocupava en la Diputació com a presidentel seu indiscutible líder, el teixidor lluce-nenc Victorino Fabra), semblava mentida

que en un passat no tan llunyà en el tempsel seus immediats avantpassats no hagues-sen estat més que llauradors, artesans o co-merciants amb fortunes més aviat inexis-tents, modestes o suficients per proveir-losd’una condició tan sols lleugerament be-nestant.

La clau de l’èxit d’aquestes famílies enla seua cridanera i ràpida trajectòria d’as-cens social ha de cercar-se, evidentment,en el control que assoliren dels càrrecs po-lítics municipals; monopoli que els perme-té, entre d’altres coses, aprofitar les opor-tunitats d’enriquiment obertes pel nou règimliberal entre les quals destacaven, si mésno, , les dues grans desamortizatcions delsegle, les de Mendizábal i Madoz, o els con-tractes amb l’Estat per la construcciód’obres públiques o l’abastiment d’institu-cions de caire benèfic i/o assistencial, comara l’Hospital provincial.

Tanmateix el seu enriquiment no es re-alitzà únicament a costa de les propietatsde l’Església, dels antics béns municipals ogràcies a les seues influències dins l’engra-natge administratiu creat pel nou règim po-lític; perquè, fet i fet, en la creació o con-solidació dels seus patrimonis no vanmenystenir d’altres vies d’acumulació quepesaven sobre les espatlles d’aquelles “clas-ses mitjanes” a les quals ells s’enorgullienpúblicament de pertànyer. Parlem, és clar,de negocis més obscurs però tan rendiblesen l’època com la redempció de quintos oel préstec usurari a camperols o artesans for-tament endeutats.

Pel que fa al primer, –tot i la considera-ció negativa que puga tenir per a nosaltres,des d’un punt de mira ètic, el fet de surar acosta de la necessitat i del natural desig de lesfamílies treballadores amb més o menys re-cursos d’endeutar-se per deslliurar els seus

13

fills d’una de les obligacions estatals més odio-ses d’aquell temps,2– sembla més fàcil ima-ginar la tranquil·litat d’aquella burguesia “me-drosica”, com tan encertadament laqualificava el periodista Carreras, a l’hora detraure profit d’una circumstància de la qual,al cap i a la fi, podia amb més facilitat no sen-tir-se directament responsable.

En el cas de l’endeudament camperol omenestral, però, la qüestió mereix una refle-xió una mica més extensa perquè la implica-ció de la nova classe dirigent castellonencasembla més directa del que una anàlisi apres-sada podria suggerir a primera vista i, enaquest cas, a més a més, la seua actitud va te-nir, a llarg termini, conseqüències gens se-cundàries per al desenvolupament econòmicde Castelló.

Comptat i debatut, no resultaria desgave-llat atribuir les creixents dificultats econò-miques de les creixents dificultats econòmi-ques de les classes populars castellonenques,tant a les pautes de coportament demogràficde la ciutat com a les conjuntures crítiquesque la població va haver d’acarar sobretot desdel començament del segle XIX.

Recents estudis com el de Modest Barrerai Tomás Esteban sobre la primera qüestió enel Castelló de 1803 confirmen el fort creixi-ment de la futura capital de la Plana, a par-tir de 1787, basat no tant en un corrent mi-gratori (com s’havia cregut tradicionalment),sinó en una sèrie de factors endògens, comara el predomini entre els treballadors de lafamília nuclear estimulat per una divisió igua-litària de les herències i, per tant, l’existènciad’una elevada taxa de nupcialitat entre elsmés jòvens que, combinada amb unes mor-

talitats catastròfiques descendents, almenysfins a principis del segle XIX, degué facilitarl’espectacular creixement dels ravals de la ciu-tat i la necessitat d’enderrocar les murallesl’any 1796. Pel que fa al Castelló decimonò-nic, la primera meitat de la nova centúria se’nsmostra com una conjuntura particularmentadversa, on no van faltar sequeres o plugestorrencials; epidèmies colèriques, com les de1834 i 1845; situacions bèl·liques, des del’ocupació francesa fins a la primera guerracarlina, o caigudes dels preus agraris tan for-tes com les del període 1817-1832.

El pes de totes aquestes dades ha empèsmolts autors a defensar l’existència d’una so-cietat clarament polaritzada on el predomi-ni dels jornalers agraris i menestrals sense mésrecurs per la supervivència diària que la forçadels seus braços hauria estat aclaparador.Aquesta particular percepció apareix discuti-da no tan sols pels darrers estudis sobre la pro-pietat i l’explotació de la terra fins la primera


(2) No debades el compliment del servei d’armes era cone-gut com a “l’impost de sang” i un dels motius, així com elpagament dels drets de consums, que més repetidament,provocaven les protestes i els aixecaments populars.

meitat del segle passat (que parlen d’un índexde despossessió absoluta entorn del 25% dela població, força més moderat que el 50%apreciat en d’altres viles de la comarca de l’-Horta, per exemple), sinó també per la prò-pia concpeció dels contemporanis que el 18de gener de 1857 podien llegir en el primerperiòdic de la ciutat, El Eco de Castellón, queentre la classe mitjana “se cuentan en esta ca-pital los jornaleros, cuya mayoría son al pro-pio tiempo labradores, terratenientes o arren-dadores”.

Les possibilitats de sanejar i posar en con-reu l’extensa marjal, existent a l’est de la ciu-tat, obrí una efectiva via de camperolitzaciótant pels sectors agraris més pobres com pelsartesans del cànem de la ciutat que podien,no sols produir la matèria primera necessàriapel seu treball, sinó també complementar elsseus ingressos en èpoques de desocupació.Uns i altres tenien en el cànem la base pel seumanteniment com a “classes mitjanes”, tanten la seua vessant de conreadors com en lade menestrals. I és precisament en aquestaplanta tèxtil on podem trobar el factor es-tructural, de vegades oblidat per alguns his-toriadors, que pot ajudar-nos a entendre, engran mesura, tant el creixement econòmic ila transformació urbana del Castelló del Set-cents com les seues dificultats a partir del Vuit-cents per transformar-se en una ciutat econò-micament capdavantera.

Tots els estudiosos que s’han aproximat al’evolució del conreu i l’artesania del cànem,des d’Emili Obiol fins Vicent Sanz, entre d’al-tres, han destacat la lenta decadència d’unaplanta que no es va acomiadar definitivamentde l’horta castellonenca fins els anys 50 delnostre segle. Ha estat, però, Samuel Garridoel primer que ha provat d’explicar les cau-ses socials del manteniment com a principalcollita del regadiu castellonenc fins al da-

rrer terç del segle XIX d’un producte ferit demort des del període 1805-1815 (quan la Ma-rina Reial, que venia comprant el cànem cas-tellonenc des del 1748, tot i embargant unapart molt important de la seua collita, desa-paregué com a principal compradora); que vanecessitar protecció aranzelària des de 1834i que ja havia entrat en una crisi idefugible el1865, amb l’alçament de les mesures que elprotegien de la competència del cànem d’al-tres nacionalitats, com l’italià, o de noves fi-bres com el jute.

D’entre totes les raons que aquest au-tor destaca per explicar la persistència d’uncultiu tan clarament “rüinós” com el cànemmantingut, si més no, des de la dècada dels60 del segle passat, en detriment del mésrendible taronger -que ja dominava les hor-tes de Vila-real i Borriana i duia camí de fer-ho a Almassora i Nules-, hi ha una que ensinteressa de destacar i és la següent. Men-tre a les viles regades pel Millars van ésserels propietaris aquells que assumiren l’ex-plotació directa de la terra quan decidirenplantar tarongers, en el cas de Castelló, elsmembres de la nova oligarquia urbana quehem vist sorgir amb la revolució, en pa-raules del professor Garrido, “llançaven cri-des per a efectuar un canvi de cultius i as-sajaven l’aclimatació de nous productes,però mentre van descartar l’opció del ta-ronger van fer descansar en els seus llaura-dors la responsabilitat i el risc d’e-fectuar la substitució”. Com que la majoriadels conreadors del cànem eren petits arren-dataris cada vegada més, a partir de la se-gona meitat del segle, sense terres o ocu-pacions complementàries, no podienassumir el cost i el risc que implicava elcanvi de conreus, sobretot després del de-sastrós assaig de l’intent de cultivar can-yamel com a substitut del cànem.

15

Nogensmenys, i com també destaca el ma-teix historiador, els rendiments del cànem cas-tellonenc van experimentar continuades mi-llores de 1752 a 1911. L’explicació l’hem debuscar en el dur treball dels arrendataris, obli-gats a millorar una collita que era, com des-tacava Traver, “el ahorro del labrador” en per-metre’ls pagar la renda per poder seguirconreant una terra cada vegada més en mansd’altres. Fins i tot l’esperança per fer el cànemlocal més competitiu respecte de l’Italià, apro-fitant l’ús d’agramadores mecàniques, va que-dar també frustrada per la particular “prudèn-cia” dels propietaris castellonencs, ja que elsmodels d’aquesta maquinària existents al mer-cat en la dècada de 1870, tot i ser “molt sen-zilles i relativament barates […], resultavenexcessivament cares per als petits productors[…], mentre els propietaris acomodats que elsarrendaven la terra es limitaven a donar-losconsells sense mostrar cap intenció d’adqui-rir-les pel seu compte”.

Fóra potser injust no reconèixer que entrela nova classe dominant castellonenca no tro-barem fortunes tan grans ni tan sortades comles d’un Eleuteri Maissonave a Alacant o unJosep Campo a València, que permeteren elsseus titulars, sobretot en el cas del segon, in-versions respectables en la millora de les in-fraestructures econòmiques de la ciutat, sen-se fer perillar uns patrimonis que a la capitaldel nord valencià, en la majoria dels casos,no superaven el mig milió de rals de billó. L’e-xemple de Ramón Huguet Gimeno que re-partí entre els seus fills una fortuna de vorados milions de pessetes era més aviat excep-cional en el context castellonenc de l’època.Tanmateix, potser no anàrem massa desen-caminats si tornàrem a trobar la mateixa “ra-cionalitat econòmica”, de minimització deriscos al preu d’obtenir guanys més minsosperò més segurs, en la base de l’evolució de

la indústria castellonenca, tant en el fracàsdels intents de concentració i mecanitzacióde la manufactura del cànem com en la len-titud i timidesa amb què l’opció taulelleraes va presentar en la capital de la Plana ambl’única presència de les fàbriques de Vinyalsdes de mitjans de segle i de “Doménech i Cia”ja a les darreries de la centúria.

I és que, sobretot en el cas de la indústriacanemera, la raó de la seua pervivència pro-fitosa per als sectors dominants de la ciutat,en un context com el decimonònic de llargadecadència i inevitable crisi final, tornem atrobar-la en la capacitat de l’elit capitalistaper fer descansar l’eficàcia del procés pro-ductiu en l’autoexplotació de les famílies delsartesans castellonencs. Mentre el qualificatscom a “fabricants”, entre els quals trobemcognoms tan coneguts com Huguet, Ruiz oBueso, es limitaven a proporcionar les matè-ries primeres, pagar el treball menestral “apreu fet” i comercialitzar el producte final,sense grans inversions en instal·lacions fabrilso d’altres despeses en capital fixe; els teixi-dors i corders castellonencs laboraven nit idia amb les seues dones i fills en unes casesconvertides en tallers, amb unes condicionsde treball tan difícils i precàries com les queretratà Traver en el llibre que hem citat des delprincipi d’aquestes pàgines.

No voldríem acabar-les, però, sense dedi-car algunes línies a la capacitat de lluita deles classes treballadores castellonenques enel terreny de la vida política local. Potser, alcapdavall, foren les grans perdedores de to-ta aquesta història, però la seua voluntat departicipació política i millora de les condi-cions de vida i treball va deixar en la vida lo-cal una emprempta difícil d’amagar.

Ja des de finals del segle XVIII i principisdel XIX trobem els gremis de corders i el dellauradors lluitant pels seus interessos. Així,


el 1770, els primers lliuraren a la Casa de laVila un memorial en què demanaven ajuda al’Ajuntament en un plet mantingut amb el gre-mi de València, perquè aquest volia impedirque els castellonencs vengueren cànem en al-guns pobles de la comarca de la Marina.Aquesta comtessa legal era la seua manera dedefensar les possibilitats dels guanys obtin-guts gràcies al comerç de la part de la colli-ta, sempre menys de la meitat, que podia es-capar del ferri control de la reial Armada quese’n reservava l’adquisició mitjançant el seuembargament.

Pel que fa als segons, els membres del gre-mi de llauradors, creat a Castelló l’any 1818,també provaren de denunciar davant les au-toritats municipals, en un document datat el1833, els mateixos entrebancs existents, enun nou context i amb d’altres protagonistes,per obtenir el màxim guany de la venda de laprincipal collita castellonenca. Es tractava delmonopoli de la comercialització d’aquestaplanta tèxtil ara en mans d’uns intermediarisconeguts amb el nom de “corredors del cà-nem” que tractaven directament amb els com-pradors forasters, fent-se mereixedors de lametàfora amb què els qualificaven els cam-perols catellonencs: “esa sanguijuela que nole suelta [al llaurador] sin haberle chupadopoca o mucha de su sangre metálica”.

Si pensem que moltes d’aquestes “sango-neres” eren entre els regidors més influentsdel consistori castellonenc no ens estranyaràmassa que la seua reivindicació no fos es-coltada. Probablement, però, va ser el recordde fracassos com aquest allò que fornirà unaexperiència col·lectiva tan decebedora comalliçonadora per a les classes populars caste-llonenques, en adonarse’n que si es voliatransformar i millorar les seues condicions devida i treball calia també canviar la classe po-lítica d’aleshores.

No ens ha de sorprende, per tant, trobar-nos que en conjuntures polítiques favorables,com va ser la del Trienni liberal, amb un Ajun-tament castellonenc fidel, en paraules del do-minicà Pare Rocafort, a un “Gobierno cons-titucional y revolucionario [que] no queríafrayles, y mucho menos calzados, para usur-par sus bienes; ni tampoco clérigos ni curas,y, si acaso, sin primicias, y por ello ni canó-nigos, ni obispos, ni iglesia [sic] por fin”, lesnoves autoritas locals es negaren al manteni-ment d’altre convent que no fóra el dels Ca-putxins: ”Ello fué que ninguno hizo más la ra-zón cara a cara, si sólo se atrevió uno a deciral prior de Santo Domingo: QUE SEGÚN SUVOTO NO DEBÍA QUEDAR MÁS CONVEN-TO QUE EL DE CAPUCHINOS. No se estra-ñe tal atrevimiento, porque fué conforme a sucondición que, aunque regidor de Castellónde la Plana, era un zapatero. No se ha podi-do saber el informe que dió el Ayuntamien-to [sic] al jefe político de Valencia, pero porlas resultas, se infirió claramente que no fuéel único el voto del zapatero. Mas, nada seestrañó de tal echo [sic], porque el Ayunta-miento se componía de otras tales, poco máso menos, y se verificó el adagio que dice: TA-LES ERA, QUALIS PEDISEQUA. Tal es el ama,tal casa manda”.

17

Tot i que fins els anys de la Gloriosa i elSexenni revolucionari no trobem un Ajunta-ment tan representatiu dels interessos popu-lar, les classes treballadores castellonenquesvan continuar fidels al nou discurs polític li-beral, participant activament en el triomf dela revolució; tant en els moments claus detrencament polític en un sentit progressista(els alçaments dels anys 1820, 1835 i 1840)como en els de perill carlí, representat a laciutat pel mitificat setge de les tropes del Pre-tendent dels dies 7, 8 i 9 de juliol de 1837.

Sobretot en aquesta conjuntura bèl·lica des-tacà l’heroisme dels humils habitants del dis-tricte de les Basses, un dels més populars dela ciutat, davant la covardia de la majoriad’aquells liberals castellonencs que traurienmés profit del triomf liberal sobre els carlins,destacada pel testimoniatge oral de l’escriptortradicionalista Josep Pasqual Tirado qui deiaque “van fugir de Castelló tots els liberals quepodien caminar”. El líder republicà castello-nenc, Francesc González Chermà, el tambésabater “Quico Charles”, encara anava méslluny quan en un article de maig de 1885 pu-blicat a El Clamor recordava que: “Los pue-blos que conocen su historia y los partidos quehan crecido al calor de los sanos principiosdemocráticos, sin levantar falibles altares a susmaestros o jefes, no decaen con facilidad. Cas-tellón conoce perfectamente su historia libe-ral-progresista-democrática, como también alos prohombres que se enriquecieron fingién-

dose muy liberales interin manejaban a pla-cer los intereses municipales, principiando porel célebre barret roig con cuyos fondos co-merciaban enviando a los carlistas de la pri-mera guerra civil municiones con que herir alos liberales y efectos de todas clases, etc.”

Segurament no trobaríem aquests prohomsliberals, (que a l’alçada dels anys 60, en ple-na crisi canemera, ja ocupaven el cim de lajerarquia social de la ciutat i havien renunciatal radicalisme liberal de la seua joventut), en-tre els ciutadans que votaren a un altre sa-bater per ocupar, de nou, un lloc a la Casa dela Vila. Però el cert és que Quico Charlesarribà a ésser, no només Alcalde de Castellóen els anys del Sexenni, sinó també Diputata Corts per la província en les Corts de la I Re-pública.

Entre el seu programa polític no trobaremtan sols un ideari profundament democràtic ifederal, contrari a les quintes i a l’impost deconsums; sinó a més a més, com ha destacatFerran Archilés, un projecte de l’any 1872 quepretenia de resoldre els problemes del conreui la manufactura del cànem, acabant amb elmonopoli dels corredors del cànem (les “san-goneres” denunciades pel gremi de llauradorsel 1833), mitjançant l’associació cooperativadels conreadors i menestrals d’aqueta plantatèxtil, ja en plena decadència des de 1865.

El colp d’estat del general Martínez Cam-pos a Sagunt acabà, gràcies al suport i fi-nançament de la burgesia valenciana, ambl’experiència democràtica del Sexenni. Tan-mateix, fins i tot en una conjuntura políticatan poc favorable a la mobilització popularcom va ser la restauracionista, les classes tre-balladores castellonenques no van romandreabatudes o vençudes. Davant el fracàs de lesvagues que van provar d’organitzar en aquellsanys, la de 1877 d’espardenyers i la de 1881de corders, la seua resistència al sistema es


va orientar cap al suport a un republicanismeque a Castelló tornaria a fer-se fort a la Casade la Vila mot abans que el 1890 es decreta-ra el sufragi universal masculí.

La seua fidelitat republicana va sobreviurea la mort de González Chermá i es perllongàsota el nou lideratge de Fernando Gasset La-cassaña que, tot i representar l’ala burgesa delpartit i de ser el responsable de la seua evo-lució en un sentit cada vegada menys popu-lar que va possibilitar l’aliança final amb ellerrouxisme, a l’alçada de 1896 encara podiareconèixer la vàlua i l’esforç del poble treba-llador castellonenc, el manteniment de la seuadignitat de ciutadans malgrat totes les dificul-

tats econòmiques i polítiques per què estavenpassant: ”Aún hoy subsiste una gran divisiónen las propiedades hasta el extremo de que nose conocen grandes fortunas y casi todos losvecinos son pequeños hacendados. Muchosterrenos antes pantanosos se destinan hoy alcultivo por el incesante trabajo de sus hijos.Si las grandes fortunas son ocasionadas a de-generar en tiranía por la ambición de los ricosy la miseria de los pobres, en Castellón no po-día nadie aspirar a ejercer ese dominio y ca-si todos se consideraban con poder bastantepara gobernarse a sí mismos, para interveniren la administración del común, no renun-ciando en favor de otros sus derechos”.

19

Manolo Alegre

BIBLIOGRAFIAARCHILÉS CARDONA, F. (1994): “Artesanat, republicanis-

me i consciència de classe al Castelló dels finalsdel segle XIX”, Facultat de Geografia i Història, Uni-versitat de València, Treball d’investigació de 2n.cicle inèdit.

BARRERA AYMERICH, M.; ESTEBAN CASTILLO, T. (1998): “De-mografia, familia y economía a finales del AntiguoRégimen en Castelló de la Plana”, Castelló, Ajun-tament.

GARRIDO HERREO, S. (1998): ”Explotació indirecta i pro-grés agrari: el conreu del cànem a l’horta de Cas-telló”, en premsa.

GASSET LACASSAÑA, F. (1893): ”Causas que han deter-minado el espíritu eminentemente liberal de Cas-tellón y actos que lo acreditan en la Historia”, en1837 y 1892. Trabajos premiados en el CertamenLiterario celebrado en Castellón el 7 de Julio de1892, Castellón, Imp. C. J. Forcada, pp. 1-20.

GIMENO SANFELIU, M.J. (1990): “La oligarquía urbanade Castelló en el s. XVIII”, Castelló, Ajuntament.

GOMIS MARTÍ, J.M. (1990): “Evolució històrica del tau-lellet”, Castelló, Diputació de Castelló.

MARTÍ ARNÀNDIZ, O. (1997): “Un liberalismo de cla-ses medias medias. Revolución política y cambiosocial en Castelló de la Plana (1808-1858)”, Cas-telló, Diputació.

MARTÍ MARTÍNEZ, M. (1985): “Cossieros i anticossieros.Burgesia i política local: Castelló de la Plana, 1875-1891”, Castelló, Diputació Provincial.

— (1988-1990): ”Aproximació al personal polític cas-tellonenc de finals del XIX”, Boletín de la SociedadCastellonense de Cultura, T. LXIV, nº 1, pp. 433-464; T. LXV, nº 2, pp. 225-253; T. LXV, nº 3, pp.

369-402; T. LXVI, nº 1, pp. 161-181; T. LXVI, nº2, pp.185-216; T. LXVI, nº 3; pp. 447-474; T.LX-VI, nº 4, pp. 523-558.

— (1989): “L’Ajuntament de Castelló de la Plana (1875-1891): del triomf de la Restauració a l’ascens de lanova política”, Castelló, Ajuntament.

MESEGUER, L. (1996): “La invenció de Castelló de la Pla-na”, en Miscel·lània Germà Colon, T.V, Barcelona,Publicacions de l’Abadia de Monserrat, pp. 171-182.

OBIOL MENERO, E. (1998): “El cultivo del cáñamo enCastelló de la Plana durante el siglo XVIII”, en ICongrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules,Ajuntament, pp. 59-73.

ROCAFORT, J. (s.d.): “Libro de cosas notables de la vi-lla de Castellón de la Plana”, Edición de E. CODI-NA ARMENGOT, Sociedad Castellonense de Cultu-ra, 1945.

SÁNCHEZ ADELL, J. (1976): “Noticias documentales so-bre la villa de Castellón de la Plana a finales del si-glo XVIII”, Millars, nº 3, pp. 29-78.

SÁNCHEZ ADELL, J.; OLUCHA MONTINS, F. ; SÁNCHEZ AL-MELA, E. (1993): “Elenco de fechas para la historiaurbana de Castellón de la Plana”, Castelló, Socie-dad Castellonense de Cultura.

SANZ ROZALÉN, V. (1995): “D’artesans a proletaris. Lamanufactura del cànem a Castelló (1732-1843)”,Castelló, Diputació de Castelló.

TRAVER TOMÁS,V. (1958): “Antigüedades de Castellón dela Plana. Estudios histórico-monográficos de la vi-lla y su vecindario riqueza y momumentos”, (Edi-ción facsímil de 1982: Castellón, Ayuntamiento).

VV.AA. (1993): “Isabel Ferrer i el seu temps: Castellóal segle XVIII”, Castelló, Diputació de Castelló.


Com vivien i de què morienels nostres avantpassatsCom vivien i de què morienels nostres avantpassats

a vida ha canviat tant a la segona mei-tat del segle XX que la gent jove nopot ni imaginar-se com es vivia ací, a

Castelló, no fa gaire temps.No som conscients del que hem assolit

en aquests últims anys. L’augment del nivellde vida ha estat espectacular i, com la genta les coses bones ens acostumem ben aviat,

no podem ni pensar com van patir els nos-tres avis.

Les cases tenien el sòl de terra o de ciment,no hi havia wàter ni calefacció. Hom feia lesnecessitats al comú, que era un banc d’obraamb un forat enmig i amb una tapadora de fus-ta. L’única calefacció que hi havia era el bra-ser, una paella que es ficava sota la taula, s’om-

LL

21

Pilar Pons i Roig

- Vosaltres restareu,per veure el bo que és tot:i la Vida i la Mort.

Els versos de Salvat-Papasseit em venen a la memòria quan veig de què tracta el text de PilarPons. Naixements, defuncions. Natalitat, mortalitat. Castelló del passat, malalties del passat, do-

cuments del passat: els nostres avantpassats, la nostra identitat. Castelló del pre-sent, llibre de la Colla, voluntat de caminar. Arrels. I la vida i la mort...

plia de carbó encés, i això era el que calenta-va els peus i les cames. De vegades se sentiaolor de cremat i era la sola de la sabatilla, elcalcetí o la vora de les faldes de la taula ca-milla; també podia ser olor de carn xamusca-da, com em va passar a mi, que encara tinc elpeu assenyalat d’un cremó que em vaig ferquan era menuda a casa la meua àvia.

Tindre aigua calenta era un luxe que no-més s’ho podien permetre uns quants privi-legiats. Per rentar-se hom calentava un perold’aigua al foc de llenya o de carbó i es fica-va dins d’un cossi. Un dia tocaven les orelles,un altre els genolls i un altre els peus. La ro-ba es rentava als llavadors, on totes les doness’ajuntaven per fer la bugada i xarrar una es-tona dels seus problemes, que no eren pocs.

No fa tants anys, un es comprava un ves-tit o unes sabates per a tota la vida. Era cos-tum soterrar als homes amb el vestit de casa-ment, perquè era l’únic que tenien. Les sabatestambé eren per al casament i el soterrar. Laresta de la seua vida portaven espardenyes,tant a l’estiu com a l’hivern. Quan feia moltde fred es posaven calces de llana i una man-ta al cap, perquè la majoria d’ells no tenienabric ni botes folrades de pell.

Els nostres avis, que van nàixer a la primerameitat d’aquest segle, no sabien què era men-jar carn, peix fresc o pa blanc del dia, i no par-lem de totes les sofisticacions de la indústria ali-mentària, que ens permet menjar el que volema qualsevol època de l’any. La carn, el peix, elpa, tot allò que a nosaltres ens pareix tan nor-mal i bàsic, per a ells eren vertaders luxes queno es podien permetre més que alguns dies as-senyalats de l’any. El pollastre o el titot del diade Nadal no estava a l’abast de tothom, i lesgambes i el llangostins no sabien ni què eren.

Si tot això ho hem vist nosaltres, imagineu-vos com es viuria al segle XVIII i XIX. Anema fer un exercici d’imaginació i a ficar-nos en

el túnel del temps per a què ens porte dos-cents anys arrere. Som al 1798, a l’acabamentdel segle XVIII.

El viatge ens ha fet entrar una mica de ga-na i busquem un lloc on poder menjar. Par-lem amb un home i, a canvi d’ajudar-lo en lafeina, ens porta a casa seua a sopar. Pel camíens conta que té dona i sis fills, tres de la pri-mera i tres més de la segona. A més a més viuamb ells el pare de la dona.

Anem per carrers i carrerons una mica des-coneguts per a nosaltres però, de sobte, tot ensresulta familiar, som al carrer de la Mealla, queestà una mica diferent al que nosaltres conei-xem. Quina és la nostra sorpresa quan arribema una casa molt menuda i que per als nostrescàlculs correspon al núm. 26, on està Re-bombori, la nostra colla. La casa té dues plan-tes. A la part de baix hi ha una entrada on esfa la vida i al fons està el corral que també fade comú. Hi ha una escala de fusta per pujara la part de dalt, on hi ha dues sales que fande dormitoris. Entre aquestes tres cambres dor-men les nou persones que viuen a la casa.


El sopar, com podreu imaginar, no és moltabundant ni elaborat, però hem tingut sort i enaquesta casa no pateixen més fam que la nor-mal per a aquests temps. Tenim unes sopesde pa, un poc de carn seca i unes sardines sa-lades. El blat és l’aliment bàsic, encara que ésprou escàs. Les greus crisis de subsistències esprodueixen sempre per un augment del preudel blat als mercats pròxims. Durant aquest se-gle s’ha introduït el cultiu de l’arròs, encaraque la seua producció va acompanyada degreus malalties infeccioses per les aigües es-tancades necessàries per al seu cultiu.

Després de sopar, el xiquets se’n van a dor-mir i ens quedem escoltant històries, la ma-joria d’elles molt tristes.

Segons el que ens conten, hom esperavaque passaren els anys roïns per casar- se i tin-dre fills, per això els anys posteriors als de lescrisis són d’un augment espectacular del nom-bre de matrimonis i de concepcions.

Els naixements es donaven, sobretot, entreels mesos de febrer i de juny, tot i que els mesosd’estiu són els pitjors per als xiquets menuts. D’a-questa manera, durant el període de recol·lec-ció de les collites, que nomalment és a l’estiu,les dones estaven als primers mesos de gestaciói podien ajudar en la feina. Els preguntem perquè naixen més xiquets a partir de febrer i no alnovembre, desembre o gener, ens diuen que pera nàixer en aquest temps haurien d’haver-losconcebut a la quaresma, època d’abstinènciaen tots els aspectes. Per casar-se, els millors me-sos són el gener i el febrer perque a l éstiu hi hamés feina al camp i, a la quaresma, com hemdit abans, moltes coses no es poden fer.

Ens conta l’avi que des del començamentd’aquest segle hi ha hagut molts anys roïnsper males collites, sequeres, inundacions, ge-lades. Totes aquestes adversitats climàtiquescomporten una greu alteració en la produc-ció d’aliments i un augment tan elevat dels

preus del blat en el mercat que la fam i natu-ralment les malaties, estan assegurades. Lesmalalties que hom pateix durant aquest seglesón, entre d’altres: la tuberculosi, la lepra, ladiftèria o garrotillo, la grip, la sífilis, el tifus i,sobretot, la verola, la gran plaga del segle.

23

Malgrat tots aquests anys roïns, el segleXVIII és, en general, un bon segle, espe-cialment perquè la pesta ha desaparegut.L’última epidèmia que hi va haver va ser al1720-21, però després ja no ha tornat peraquestes terres. Durant tot aquest segle hiha hagut malaties i epidèmies, que han ma-tat la gent, però les grans mortaldats que pro-duïa la pesta feliçment ja s’han acabat. Peraquesta disminució de la mortalitat epidè-mica i la forta immigració cap a aquestes te-rres, hi ha hagut un augment molt gran dela població.

La malaltia epidèmica per excel·lènciaen aquest segle ha estat la verola. En aques-ta casa s’ha emportat cinc xiquets menorsde cins anys. És una malaltia molt conta-giosa, produïda per un virus que manté laseua virulència durant molt de temps ape-gat a la roba, el que explica en part, la seuacontagiositat. La transmissió pot ser de per-sona a persona, per l’aire o mitjançant ob-jectes contaminats. La letalitat (percentatgede morts entre els malalts) és en aquest se-gle del 20 al 40 %. La persona malalta estàdurant 21 dies eliminant el virus per via res-piratòria.

La mala ventilació de les cases, la falta demesures higièniques adequades i la granquantitat de gent que viu a cada casa afavo-reixen el contagi de les malalties infeccioses,sobretot d’ aquelles que es transmeten pervia respiratòria, com la verola i també la tu-berculosi.

La tuberculosi és una malatia infeccio-sa produïda pel bacil de Koch. Al segleXVIII és una de les malalties més comu-nes entre la població. Es contagia mit-jançant la persona malalta, sobretot pervia respiratòria. No serà fins al 1882 queRobert Koch descobrisca el bacil que laprodueix.

Una altra malaltia que pateix i mata mol-ta gent de Castelló és la malària, paludis-me o febres tercianes. Es dóna, sobretot, enels treballadors de l’arròs. Fa catorze anys,al 1784, hi va haver l’epidèmia més greu detot el segle. Va aparéixer juntament amb unaaltra malaltia epidèmica: tifus exantemàtico calentures pútrides, i provocà una granmortaldat que no va deixar lliures elsd’aquesta casa.

La gent està resignada, la lluita contra lamort és totalment ineficaç. Els organismesestan debilitats per l’alimentació deficient,hi ha un baix nivell cultural que produeix laidea que la mortalitat és natural i ineludible,hi ha una manca total de recursos cientí-fics i tècnics. Els descobriments científics tar-den a arribar a la població. La vacuna dela verola, que ha estat descoberta fa dos anys,al 1796 per Eduard Jenner, sabem que en-cara tardarà més d’un segle a utilitzar-se deforma massiva entre la població, i per aixòencara seran molt nombroses les morts peraquesta malaltia.


Quant a les tercianes, és una malatia lli-gada a la pobresa, menys aparatosa, que noha deixat tant de rastre al seu pas per la histò-ria que d’altres com la pesta, la febre groga oel cólera, però és la que millor ens descriu lamanera de viure d’aquesta gent.

El clima húmid, la pobra alimentació, lamisèria, tot contribueix perquè durant totaquest segle la gent de Castelló l’haja tingutcontínuament present. La medicació per a cu-rar-la ja s’ha descobert, és la quina, però nohi ha suficient quantitat per a tots i, alesho-res, només alguns poden aconseguir-la.

La mortalitat ordinària és molt elevada,però a més a més s’intercalen èpoques d’ unamortalitat extraordinària per crisi de sub-sistències o epidèmiques.

Els pobres, que són la majoria, poden serassistits de tres formes: caritat o filantropiaamb el seu ingrés en un hospital de bene-ficència, tractament per aquells professionalsde pitjor qualificació, o curanderisme i pràc-tiques supersticioses. La qualitat assistencialals hospitals és molt deficient. Els malaltss’amunteguen de tal manera que, de vegades,cal ficar-ne dos o més al mateix llit, hi ha unaalimentació deficient dels malalts, hi ha mol-tes ferides purulentes o gangrenoses, les in-tervencions quirúrgiques es fan a les sales ge-nerals per manca de quiròfans. Tot açò fa quela mortalitat entre els pobres que van als hos-pitals de beneficència siga molt elevada.

La discriminació entre rics i pobres és notò-ria front a les enfermetats epidèmiques. A lanoblesa i la burgesia se’ls tracta a casa seua,amb mesures prou deficients quant a higiene,però sense que hagen de patir l’estada als hos-pitals de beneficència, causa moltes vegadesde mort pels problemes que hem dit abans.Durant aquest segle comença de manera cien-tífica i eficaç, la profilaxi mèdica. A més a méses produeix el diagnòstic diferencial de les

enfermetats infeccioses, malgrat que aquestsavanços no tindran gaire repercussió en la vi-da de la gent.

Xerrant i contant històries se’ns ha fetmolt tard i demà tenim molta feina. Hemde ficar-nos una altra vegada en el túnel deltemps per anar al segle XIX i veure què pas-sa dins d’uns quants anys. Ens llevemd’hora i diem adéu a tota la família, pro-metent-los que tornarem a aquesta casa perveure els seus descendents. Tanquem elsulls i, fent molta força amb la nostra ima-ginació, ens trobem al 1865, seixanta-setanys després.

Els carrers no han canviat gaire des del’última vegada que vam ser-hi. Hi ha mésmoviment de carros i de gent, però les casesestan pràcticament iguals que l’altra vegadai no temin cap problema per trobar la quebusquem. Només entrar a la casa veiem queestà exactament igual que l’hem deixada,però els que allí es troben no són els ma-teixos. Només un home major ens recordaquan li diem qui som. Era un dels nens de lacasa, que tenia aleshores sis anys i que araen deu tenir setanta-tres, una edat moltavançada per aquesta época. Ens convida aquedar-nos per a xarrar una estona amb ell,cosa que fem molt gustosament perquè te-

25

nim molta curiositat per saber què ha estatde la resta de la seua família.

Abans de ficar-nos a xarrar, li diu a la seuafilla que ens prepare una cosa per menjar.Hi ha pataques bollides amb abadejo. La ve-ritat és que està molt bo, i això confirma queno calen grans sofisticacions per menjar degust, només cal tenir bona gana.

La pataca i el panís han estat dos alimentsque s’han introduït a la dieta aquests últimsanys i que han evitat les grans mortaldats perfam que hi havia anteriorment. Són cultiusque alimenten un major nombre de personesi que són fàcilment cultivables.

Malgrat tot, la subalimentació continuaafectant gran part de la població i les cares-ties han estat molt greus i persistents en aques-ta primera meitat del segle XIX. A més a més,aquest segle és molt pitjor quant a malaltiesepidèmiques que l’anterior.

Ha fet la seua aparició al País Valencià lafebre groga o vòmit negre, que durant el se-gle XVIII s’havia mantingut fora de les nostresfronteres. Serà la malaltia epidèmica més im-portant en aquesta primera meitat del segle,encara que les tercianes i la verola continuenproduint moltes morts.

La febre groga, també anomenada vò-mit negre, està produïda per un virus itransmesa per un mosquit anomenat Aedesaegypti. La transmissió del virus es produeixde persona a persona pel mosquit, afectael fetge i produeix un color groc a la pell.També dóna persistents vòmits negres desang. Al contrari del mosquit que produeixles tercianes, el que produeix la febre gro-ga es troba a les cases, però no als bas-sals d’aigua.

Tres anys després de fer la nostra pri-mera visita, al 1803 hi va haver una greucrisi agrícola. Les collites van ser roïnes, elpreus van pujar de forma alarmant i van pa-

tir molta fam. Tot això afavoreix l’apariciói propagació de les malalties epidèmiques.Apareix la primera epidèmia de febre gro-ga a Castelló. Ens conta l’avi que en aques-ta epidèmia va perdre la seua mare i els dosgermans majors. Dos germans més van mo-rir aquests anys per una gastroenteritis acausa de la mala alimentació per la cares-tia d’aliments que hi va haver. L’escassetatd’aliments bàsics i de major valor alimen-tari, feia que es menjaren qualsevol cosaque omplira l’estómac, malgrat el seu pe-rill pel mal estat o el seu poc valor energè-tic.

Cinc anys després, al 1808 comença laguerra contra els francesos. A més de la guer-ra hi ha males collites i fam, totes aquellescoses que afavoreixen la presència d’una no-va epidèmia de febre groga, que tornarà el1819 i el 1821.

Com hem dit abans, la verola i les ter-cianes segueixen, malgrat que la vacuna-ció de la verola és obligatòria des del1814. El gran nombre de morts que ensdiuen que es produeixen per aquesta ma-laltia fa sospitar que la vacunació massivano s’ha produït. L’any 1844 ens conten quehi va haver una epidèmia de verola en laqual van morir molts xiquets menors decinc anys. Aquesta vegada van tindre sorti cap xiquet de la casa va morir, però co-neixen moltes famílies que van perdre elsseus fills aquell any.

El 1833 apareix la malaltia més extensa imortífera des que a finals del segle XVII la pes-ta va deixar de matar. Estem parlant del còle-ra morb o pesta blava.

El còlera és una malaltia infecciosa moltaguda, produïda pel Vibrio cholerae, quees transmet mitjançant les deposicions delsmalalts i dels portadors del vibrió, que con-taminen l’aigua i els aliments. La letalitat


(percentatge de morts entre els malalts) delscasos no tractats està entre el 20 i el 60 %.La difusió es produeix per contacte, permitjà de l’aigua o per aliments contami-nats. El termini d’observació i de quaran-tena és de cinc dies. Dóna una immunitatde poca durada, i per això una persona quetinga la malatia i puga salvar-se pot tor-nar a agafar-la.

Li preguntem a l’avi que ens acabe de con-tar què va ser de la resta de la familía, de sonpare, dels altres germans, i del seu propi avi.Ens conta que aquest últim va morir de tu-berculosi un parell d’anys després d’anar-nos-en nosaltres. Cal tenir en compte que, al se-gle XIX, les malalties infeccioses continuensent malalties socials, la infecció afecta mésles classes baixes. Les classes altes ja co-mencen a utilitzar els progressos d’higiene ide medicina i a gaudir d’un cert confort.

A l’època que estem, encara la vida de lamajor part de la població és deplorable des

del punt de vista de la higiene. Carrers sen-se paviment, sense clavegueres, cases sensecomú, brutícia per tot arreu, tot això contri-bueix per què les malalties infeccioses es pro-paguen més fàcilment.

El 1822 s’ha fet un projecte de codi sa-nitari, que no s’ha arribat a aprovar, on es par-la de moltes mesures que, vistes de la pers-pectiva del segle XX, ens pareixen cosesòbvies, però que al segle XIX són fonamen-tals per tallar les malalties epidèmiques: vi-gilància de ports i costes, descobrir i tallar rà-pidament els brots epidèmics, construirllatzerets per a vaixells i passatgers, perseguirl’intrusisme, vacunar de la verola tots els nens,traure el fem fora de les ciutats, posar els ce-mentiris als afores, netejar i arreglar els quar-ters, hospitals i presons.

Després de veure com viu tota aquestagent hom s’adona que moltes d’aquestes co-ses, que fa tants anys que ja es considerenimprescindibles, continuen sense dur-se aterme.

Ens continua parlant de la seua familíai ens conta que, després d’estar nosaltres, vanàixer un altre germà, que és l’únic que viuencara, però se’n va anar l’any passat al Prin-cipat a treballar a una fàbrica perquè hi hamés possibilitats de treball. Els han dit queun altre lloc per anar a treballar és a Algè-ria, però ells prefereixen quedar-se ací, a ca-sa seua. Juntament amb aquest augment del’emigració, es produeix una disminució dela immigració i un augment de la mortalitatper les cinc onades epidèmiques de cóleraque pateixen des del 1833 fins al 1885. To-tes aquestes circumstàncies fan d’aquesta se-gona meitat del segle XIX una època de clarestancament demogràfic.

Mentre hem estat parlant tota aquesta es-tona ha arribat la resta de la familía, la seuafilla, el seu gendre i els seus néts. Ara són ells

27

els que ens conten tots els problemes que hanpassat. El gendre ens explica que va perdreels pares a l’epidèmia de cólera que hi va ha-ver el 1933 i 1934.

A partir d’ací i fins la nova onada epidè-mica la gent va seguir naixent i morint aCastelló per moltes diverses causes. Entreelles, malalties de les vies respiratòries, gas-troenteritis, verola, rosa, tosferina, tifus, tu-berculosi o tisi, i un llarg etcètera que hemintentat resumir en els quadres següents.

CASTELLÓ DE LA PLANA (1843-1852)Nombre aproximat d’habitants 18.000

Anys Nombre de morts Taxa per mil1843 548 30,4 1844 682 37,8 Verola 1845 550 30,51846 500 27,21847 644 35,7 Rosa1848 685 38,0 Rosa1849 582 32,31850 513 28,51851 618 34,3 Gastroenteritis1852 712 39,5 Tosferina, tifus

Morts segons malalties (1843-1852)

Malalties Total Aparato digestivo ............. 1.433Fiebres ............................ 531Catarro pulmonar ............ 345Pulmonia ......................... 339Dentición......................... 314Viruela ............................ 224 (179 al 1844)Apoplejia ......................... 191Tisis.................................. 181Eclampsia......................... 172Pleuritis ........................... 171Espasmo .......................... 146Cefalitis ........................... 146Anasarca ......................... 142Asma................................ 140Prematuros....................... 109 (22 al 1848 i 27 al 1850)Ascitis .............................. 106Sinoco.............................. 95Sarampión........................ 78 (50 al 1847 i 21 al 1848)Coqueluche...................... 51 (29 al 1852) Tifus ................................ 28 (11 al 1852)

“La demografía sanitaria de Castellón en el decenio 1843-1852”. Aguirre Sirera, J.L.

El 1853, va tornar a aparéixer el còlera,però aquesta vegada l’epidèmia no va ser tanforta com la primera. Ens diuen que haurí-em d’anar-nos-en perquè ha començat a ha-ver-hi casos de cólera i, en aquest mateix car-rer ja han mort algunes persones.

Us recordem que estem al 1865 i, se-gons hem sabut per llibres que hem llegitabans de venir, es produiran en aquesta no-va epidèmia de l’any 1865, 28.000 mortsa tot el País Valencià. El que no saben ellsés que la major epidèmia de cólera que pa-tiran encara tardarà uns anys a venir, seràel 1885 i serà la mes mortífera de totes. Se-gons les nostres fonts, a l’epidèmia que hihaurà a finals de segle, només a la provín-cia de Castelló hi moriran 6.351 persones,el 2,1% de la població. Hi haurà una granconcentració de mortalitat femenina i in-fantil (de 0 a 5 anys). Atacarà fonamental-ment el proletariat, per culpa de les defi-

Professions Febres Vies Gàstriques Cor Altres TotalRespir. Llaurador 106 277 187 58 112 740Militars 20 63 23 2 18 126Jornaler 13 46 26 6 24 109Corder 10 26 10 9 11 66Teixidor 12 24 10 1 6 54Pescador 5 4 6 0 3 18Comerç 2 8 2 1 3 16Espardenyer 3 7 4 1 1 16Empleat 3 6 0 3 4 16Hisendats 0 5 1 2 5 13Obrer 3 4 2 3 0 12Fuster 3 3 4 0 1 11Moliner 3 6 2 0 0 11Pastor 1 6 3 0 0 10Sabater 2 4 1 1 2 10Forner 1 4 0 0 3 8Sastre 2 2 0 1 3 8Mestre 2 3 2 1 0 8Xocolater 1 1 2 1 0 5Algutzil 0 3 0 1 0 4Advocat 1 1 1 0 4Altres 6 13 5 0 11 35

199 516 291 92 207 1.305


Malaltia i professió (1843-1852)

cients condicions higièniques i la seva pit-jor alimentació.

Les dones i el xiquets estan desplaçantl’home en el treball de les fàbriques. Fan elmateix treball, estan les mateixes hores, i co-bren molt menys que els homes. Les fàbriquestèxtils de seda, llana, lli, les de ceràmica, lesde cànem, totes elles tenen major nombre dedones i xiquets. El règim alimentari de lesobreres sol ser una sardina, un poc d’abade-jo cru, una o dues pebreres crues, una toma-ta en sal, un poc de pa a soles, o arròs de lanit d’abans. Cal tenir en compte que el paés un menjar de luxe, ja que un quilo de se-gona (moreno) val un terç del sou d’una do-na per 12 hores de treball al dia.

Tenint en compte que està admés que elscorrespon una ració més menuda (“…la re-baja que ha de hacerse a la ración de la mu-jer y el niño”) i que treballaven tant o més queels homes és comprensible que les malaltiesels afecten més. L’epidèmia de cólera de 1885afectarà principalment, com hem dit abans,la població femenina i infantil.

Ací tenim un quadre on se’ns mostra elnombre de treballadors d’una fàbrica de mo-saics de l’horta de València, amb el sou quecobren, l’edat i les hores treballades diària-ment.

En aquesta taula no consten els menors de12 anys perque des de la llei del 14-VII-1873està prohibit, però hi ha molts testimonis d’a-questa época que parlen del treball dels in-fants des dels vuit anys. També hi ha referèn-cies al treball femení: “Lo más común es quelas mujeres abandonen la casa para ejercersu industria en las fábricas y talleres. Así su-

cede en el arte de la seda, el que está com-pletamente en manos de las mujeres,… lo cualha producido el resultado de que muchos va-rones, arrojados del taller por la concurren-cia de la mujer, han tenido que buscar nuevacolocación, sirviendo como camareros en fon-das y cafés. Algo semejante sucede en las fá-bricas de azulejos”.

El 1885 el doctor Jaume Ferran es traslla-darà al País Valencià per tal de distribuir la va-cuna contra el còlera que ha descobert. Lallàstima és que haurà de suspendre-la per lareacció en contra d’alguns components de laclasse médica que no estaran d’acord amb lesseues teories de contagi per mitjà de les ai-gües contaminades. Anys més tard, hom deu-ria donar-li la raó perquè es va demostrar quea les regions afectades per aigües contami-nades, la ingestió d’aquestes i el contacte di-recte amb els malalts són les principals cau-ses de propagació de l’epidèmia. També pottransmetre’s mitjançant els aliments, sobretotels de consum en cru, contaminats per lesmans brutes, per aigües residuals, etc. Les ver-dures poden contaminar-se quan s’abonenamb les defecacions dels malalts. Les mos-ques, molt nombroses pertot arreu, també con-tribueixen al contagi en posar-se sobre les de-posicions dels malalts i després sobre elsaliments.

Només a partir de 1885-1900 comencena allunyar-se la fam i els brots epidèmics ca-tastròfics. La caiguda de la mortalitat per ma-lalties infeccioses es deguda fonamentalmenta l’augment del nivell de vida, sobretot pelque afecta a l’alimentació, vestit i habitatge i,per altra banda, a un progrés higiènic nota-ble juntament amb el descobriment de la pre-venció i tractament de moltes de les malatiesinfeccioses.

Vist el que ens diuen i el que sabem, de-cidim que el millor és tocar el dos i, tal com

29

Treballadors Edat Sou diari Horari 1884 fins 1873840 dones 12 a 15 anys 0’50 a 1,- pts. 10 hores 13 hores212 dones majors 1,- a 1’50 pts. 10 hores 13 hores 145 homes 12 a 14 anys 0’50 a 1’25 pts. 10 hores 13 hores

15 a 20 anys 1’25 a 1’75 pts 10 hores 13 horesmajors 2 a 3 pts. 10 hores 13 hores

BIBLIOGRAFIAAGUIRRE SIRERA, J. L.: “La demografía sanitaria de Castellón

en el decenio 1843-1852”. Anales del III congreso Na-cional de Historia de la Medicina. Madrid 1971.

BADENES MARTÍN, M. A. i BERNAT I MARTÍ, J. S.: “Epidemias yhambre en la crisis del ‘Antiguo Régimen’ valenciano.Estudio demográfico (1808-1814)”. Estudis d’HistòriaContemporània del País Valencià, num. 2. València.

BALBÁS CRUZ: El Libro de la Provincia de Castellón. 1892.BALCELLS, A. y otros: Història dels Països Catalans. Ed. Edha-

sa. Barcelona. 1981.BERNAT I MARTÍ, J. S. i BADENES MARTÍN, M. A.: “Aspectos demo-

gráficos de la Guerra del Francés en tierras castellonenses”.Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura.

CONSTANTE LLUCH, J. L.: “Efectos demográficos de una epidemiade viruela (Peñíscola 1875)”. Revista de la Exma. Diputa-ción de Castellón. Penyagolosa num. 7 i 8. Abril-Mayo 1980.

DOMÍNGUEZ ORTIZ: La sociedad española en el siglo XVIII.Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid.1955.

NADAL I OLLER, J: La población española (siglos XVI al XX).Ed. Ariel. 1984.

OLIVER FOIX, A: Las epidemias coléricas del siglo XIX en Vi-naròs. Monografies Vinarossenques. Vinaròs. 1982.

PESET, M y J. L: Muerte en España (política y sociedad entrela peste y el cólera).

RICO-AVELLÓ, C: “La sanidad española en los años postrerosde la pasada centuria”. Anales del III Congreso Nacio-nal de Historia de la Medicina. Madrid. 1971.

SEBASTIÁN DOMINGO, E.: “Trasfondo social de la epidemiade cólera en Valencia: 1884-1885”. Anales del III Con-greso Nacional de Historia de la Medicina. Madrid. 1971.

vam fer l’altra vegada, els diem adéu a totsdesitjant-los que tinguen tota la sort del món,perque la necessiten. Tanquem els ulls i fentmolta força amb la nostra imaginació, ens tro-bem al carrer de la Mealla num. 26, a la co-lla Rebombori, envoltats de tots els que nohan pogut acompanyar-nos en aquest viatgepels segles XVIII i XIX.

Ens pregunten un munt de coses sobre comes vivia en aquesta ciutat i en aquest carrer fauna pila d’anys i, com que el viatge ens haparegut tan interessant, decidim fer un llibreper a explicar-ho tot a la gent que estiga tam-bé interessada a saber com vivien, en què tre-ballaven i de què es morien els nostres avant-passats ací, a la vila de Castelló.


a vila de Castelló, almenys fins benentrat el segle XVII, havia crescut moltpoc des que es feren les muralles del

segle XIV. Aquestes tancaven la vila amb unrectangle, amb les corresponents portes d’ac-cés, que eren vuit: de València, de l’Om, delRoser, de l’Aigua, de l’Illeta, de l’Hospital, dela Puríssima i de la Fira.

Però la vila, comença a créixer a poc apoc, i naixen els ravals. Inicialment, vanconstruint-se cases vora els camins impor-tants d’accés a la vila: camí de Borriol i deCoscollosa al nord, camí de l’Alcora i delconvent de Sant Francesc (1502) al sud-oest,i camí de la Mar i del convent dels Domi-nicans del Roser (1579), en direcció a l’est.Al 1588, hi ha documentades dues cases alpla de les Forques, davant la muralla nord, itres en el pla de l’Hospital, davant la portanord del carrer Major; al sud hi havia dèneucases al camí de Santa Bàrbara (el del con-vent de Sant Francesc) i del portal dels Gas-cons (sud del carrer Enmig). A causa de lapesta de 1647-48, es van aprofitar les qua-tre cases del Pla de Sant Roc, per a hospi-tal i bar-raques dels apestats; per la matei-xa raó es fa el fossar de Sant Roc del Pla.Igualment en aquell any, consta que són con-tagiades, també, set cases de Sant Francesci dotze a les Forques.

Cases i cosesEls ravals i la vila als segles XVIII-XIXCases i cosesEls ravals i la vila als segles XVIII-XIX

31

Miquel Gómez i Garcés(text, fotos i dibuixos)

“Les cases eren molt estretes, però llarguerudes, i mai no tenien mésde tres plantes, i els carrers no eren amples, però sí per-

pendiculars i paral·lels i prou ben endreçats. La ciutat –havia estat vila fins el 1873– manca-

va de monuments importants i de pintores-quisme cridaner, però poseïa un equilibriharmònic i plaent, que les generacions pos-

teriors no han sabut conservar.”

MANUEL SANCHIS GUARNER,en la introducció al llibre DE LA MEUA GARBERA,d’en Josep Pasqual Tirado

(1974)

LL

Miquel Gómez,

aparellador enamorat de

la seua terra , sap moltes coses i

ha vist moltes cases, sap molt de

cases i ha vist moltes coses i les dibui-

xa i en fa croquis, plànol, maqueta ,

troballa i arrelament.

La ciutat continua creixent vora els prin-cipals camins d’entrada i d’eixida de la vilai dels convents. El 1663, els ravals de Sant Ni-colau (o del Pla de les Forques) i Sant Joan (ode Sant Francesc-la Trinitat) ja tenen perso-nalitat pròpia al llibre de vàlues, comptantamb el 10% dels veïns censats. Ja hi ha casesal carrer Moreres, carrer Conills, i cases vo-ra sèquia de Coscollosa. També hi ha ja casesvora el camí de la mar. En finalitzar el segleXVII, Castelló ja té dos ravals ben definits: elPla i les Forques al nord, i Sant Francesc alsud. A l’est en comença un altre: el del Roser.

Al llarg del segle XVIII, la situació canvia:l’economia millora i la salut dels habitants tam-bé. Hi ha menys mortalitat, i augmenten lesterres de conreu (la marjal va reduint-se ambles peticions de terres entre 1772 i 1798), elstreballs manufacturers prenen força (cànem iderivats). Tot açò contribueix a l’augment de

la població. Tan sols cal veure la progressiódemogràfica de la vila i ravals:

Com a resultat de la gran activitat del cà-nem, l’hort dels Corders es converteix en unpunt de creixement urbà de Castelló, en ladirecció oest, on a finals del segle anterior(XVII) s’obrí un nou portal de la Fira, en subs-titució de l’anterior que era molt menut, ambla intenció que d’aquesta manera s’anarenfent cases en la zona anomenada raval deSant Joan/Calvari.

Els ravals, en passar la meitat del segleXVIII, tenen una importància vital pel conjuntde la vila, ja que acullen més del 40% de lapoblació: 4.316 dels 10.602 veïns de tota laciutat. La població dels ravals és majorità-riament llauradora o depenent del camp perpoder subsistir. En arribar a 1.803, el sectordels llauradors continua sent majoritari, no-més cal veure aquest quadre:

En el sentit nord-sud agafa importància elnou camí Real (carretera de València-Tarra-gona), que amb la construcció del pont del Mi-llars, el 1798, veu que el trànsit s’hi incrementaconsiderablement. D’aquesta manera van com-pletant-se els ravals de Sant Fèlix i del Pla deles Forques (al nord), i de Sant Francesc i de laTrinitat (al sud). El ravalet del Calvari, al’oest, ja comença a tenir cases.


Sector Persones Percentatgeocupades

Llauradors 1.607 71,6%

Artesans 533 23,8 %

Càrrecs públics, professions liberals, 86 3,8 %comerciants

Privilegiats (rics i religiosos) 18 0,8 %

ANY QUANTITAT DE VEÏNS

1713 1.072

1735 1.262

1769 10.602

1786 11.739

Plànol de Sant Roc del Pla en 1816

Les muralles medievals ja no poden aguan-tar més, per moltes raons: perquè van caient apoc a poc, perquè l’Administració de Murs i Vallsno en té cura, i perquè la vila no aguanta méstancada. La ciutat necessita obrir-se als ravals.

CASES NOVES EN LLOC DE MURALLESD’aquesta manera, els murs comencen a

enderrocar-se, tenint com a punt de partidasimbòlic l’enderroc del portal de la Puríssimal’any 1794, i la resta de muralles el 1796. Ambla caiguda de les muralles comencen els es-tabliments de cases (gener 1792) en diver-sos llocs de la muralla.

Es fan cases noves al lloc de la muralla,amb les directrius del governador Bermúdezde Castro, començant a l’actual carrer delGovernador, que prossegueixen en aquestcarrer al febrer de 1792, des de la portadel Roser al carrer de Villamargo (carrerde Campoamor) fins la porta de l’Illeta alcarrer de l’Aigua (carrer del Governador).

L’any següent, 1793, es reparteixen els solarsper a cases a la Porta de la Fira i l’eixida alcalvari (plaça del Rei) continuant al carrer desant Lluís des de la cantonada del carrer deCavallers fins al carrer de Cassola. Al marçs’estableixen cases pel mateix carrer fins elcarrer d’Enmig. Un any després, el 1794, s’es-tableixen set cases més continuant el darrertram. L’any 1795, es continua des del Portalde la Fira fins al sud (plaça del Rei), i a la plaçaClavé, des del carrer d’Enmig fins al carrerd’Amunt i des d’aquest punt (el forn dels Mi-quel) fins a la teuleria dels Mestrets.

Seran cases de 18 pams d’amplada , 28d’alçada i, en ocasions, de 60 pams de fondà-ria, o el que és el mateix: 4 metres de façana,

33

Carrer Governador

Carrer Sant Lluís

Descarregador

6 metres d’alçada i 13 metres de fondes. Elpam equivalia a 22 cm. Aquestes obres hau-ran de tapar el fossat amb pedres i deixar res-piradors. I per a afavorir aquests establiments,els solars es declaren lliures de qualsevol cens.

Al novembre de 1800 la Junta del Gremide Soguers, acorda que per a millorar l’as-pecte de la plaça del Rei (o plaça Nova) ,hande construir-se algunes cases en la paret prò-pia de l’ofici, que fa front a la dita plaça. Sónen total 14 patis de 18 pams d’amplària cadaun i una fondària de 60 amb un preu de 30lliures per pati. Per acomplir amb açò acor-den quatre condicions, que són: que totes lescases seran de la mateixa alçada amb tres cos-sos d’altura i un pórtic cadascuna, la paret delfons la costejarà el comprador, a la façanas’hi posarà un balcó de ferro igual en cadacasa, i, si el comprador ven la casa tindrà prio-ritat per recomprar-la el gremi de Corders.

L’interès per la simetria i la proporcionali-tat queda patent en l’aplicació de normes dela Real Academia de San Carlos que fan re-ferència a les cornises i altres elements esti-lístics. Tot açò incrementa la necessitat de ma-terials per a la construcció i es crea, per ordrede l’esmentat governador, una tenda de ven-

da d’algep oberta tot el dia, la qual estava obli-gada a tenir permanentment una quantitatd’algep a l’abast del públic (1792).

Es fan noves places, fora de la vila, obli-gades pel creixement de la ciutat: plaça del

Calvari (Tetuan), plaça Nova (del Rei). I es trauel cementiri de dins la vila, i es trasllada al’oest de la ciutat (ara parc de Ribalta).


Plaça del Rei amb cases porticades

QUINS SERVEIS PÚBLICS TENIA LA VILA?A principis del segle XVIII no hi ha aigua

corrent dins la vila (aquesta es posa l’any 1834),i menys encara als ravals; però hi ha algunspous públics en llocs estratègics dins les mu-ralles i algun fora, a més d’uns pocs omplidorsd’aigua a la sèquia major. La llum encara nohi és (fins l’any 1833); en clavegueres ni s’hipensa: en les millors ocasions tenen pous cecs;de segles arrere es té el costum de llançar lesdeixalles (fem i aigües brutes) al carrer, amb lesconsegüents mals olors i pestilències. A les ca-ses, les zones habitades per la gent i les delsanimals es confonen en moltes ocasions: l’ha-ca passa per tota la casa fins el pessebre, i lespersones fan les seues necessitats dins el cor-ral i la cuina sempre està prop de la quadra.

OBRES IMPORTANTS, NOVES MURALLESI EXPANSIÓ DE LA CIUTAT

A finals del segle XVIII, es desseca la llacu-na que hi ha entre el Portal de la Fira i el Cal-vari, i es terraplena la zona l’any 1799, i s’ori-gina el que s’anomenarà la Plaça Nova (araplaça del Rei) , i a finals d’octubre de l’any 1800es fa, en aquesta plaça, el primer mercat del di-lluns (la plaça vella o de la vila ja no és el cen-tre comercial de la localitat). El fossat, o vall ex-terior de les muralles de la zona es tapa ambuna volta i passa a convertir-se en carrer.

Amb aquest desenvolupament de la vila, iamb la posterior guerra civil amb els carlis-tes, Castelló necessita noves muralles per adefensar-se, i es completen aquestes el 1837.Per la banda de ponent, aquestes murallesocuparien el que avui coneixem con la Ron-da del Millars i la Ronda Magdalena (aques-tes rondes es varen alçar en el lloc d’aques-tes muralles una vegada enderrocades). Per labanda de llevant la muralla anava per l’actualcarrer Governador (avui encara hi ha restesdarrere de l’actual govern civil); aquesta mu-

ralla, a una o altra banda de la sèquia Ma-jor, ha estat, des de la creació de la ciutat, unabarrera que mai no han volgut ultrapassar elshabitants de la ciutat: era el límit amb l’hor-ta, la zona més rica del terme.

Són moltes les obres importants i els edi-ficis emblemàtics que es fan en tot el segleXIX: s’obri el camí al Grau, es fa la carreteraa Morella i Saragossa (1860), s’inaugura l’es-tació del ferrocarril a València (1862), es can-via de lloc el cementiri fins l’actual em-plaçament, i es converteix, el solar queocupava aquest, en el Parc Ribalta (1876), l’-Hospital (1881), el teatre Nou avui ender-ro-cat (1885), la plaça de Bous (1885), la Pan-derola entre el Grau i Castelló (1888), eltelèfon urbà (1889), el teatre Principal (1894),l’enllumenat elèctric (1899)...

Fins acabar el segle XIX, Castelló no co-mença a elaborar plans d’expansió urbana,omplint, mentrestant, els buits que hi ha en-tre el Castelló medieval i les darreres mura-lles de l’època carlista, les quals són ender-rocades, en la seua major part, l’any 1882,per facilitar l’expansió de la ciutat.

Abans d’acabar el segle XIX, ja hi ha plansd’urbanització municipals, que van més enllà

35

Muralles del segle XIX i al centre la sèquia major

de les muralles liberals enderrocades. Per alsterrenys del sud-oest (1885): tot el barri del’Armelar; el pla del sud-est (1890, carrersd’Asensi, d’Herrero i de Casalduch); el 1890,l’ajuntament aprova el pla per la zona nord-est: els Mestrets. Són, en definitiva, les orien-tacions que faran de Castelló, la ciutat quehi havia fins els anys posteriors de la guerrade 1.936. Els anys 60 i 70 trasbalsen tota laestructura urbana fins aconseguir la trista ciu-tat que tenim. Per primera vegada, la tradi-cional barrera que significava la sèquia Ma-jor és trencada sense esme com a senyalinequívoc de la pèrdua d’importància del’agricultura de l’horta, i l’expansió a l’oestés aturada.

I LES CASES COM EREN...?Cal suposar que els habitatges dins de la

vila emmurallada van estar model per als qui,a poc a poc, anaven creixent als ravals: ca-ses estretes (l’amplària de les quals, entre al-tres qüestions, estava obligada per la llargà-ria dels cabirons emprats, més econòmics ia l’abast de la gent: no tenien més de 4 me-tres), i entre una i tres plantes. D’aquesta ma-nera, el Castelló fora murs es va fent gran iseguint unes ordenances de la construccióforça semblants, tal com s’ha dit abans. Alsravals més antics (les Forques, el Pla, SantFrancesc) hi predominen les més baixetes:una o dues plantes, potser les primeres coma resultat de la transformació de corrals i eresen habitatges. Aquest tipus de edifici bai-xet no segueix cap normativa pel que fa a lesalçades: cadascuna hi té la que el seu pro-pietari volia, podia o el que les necessitats lidemanaven. Als altres ravals, i a les parts mésnoves d’aquests, ja arriben, al segle XIX, finsa les tres plantes (i mai no les sobrepassa-ran). Vegem per tant el CENS dels anys 1887-1901:

Avui, als ravals, encara es troben casesd’una planta (carrers de sant Miquel, de santJosep, de sant Francesc, de sant Roc,...);d’una planta amb falsa molt baixeta (carrersde sant Miquel, de sant Roc, de la Trinitat, delGovernador...); dues plantes completes (car-rers de les Forques, de sant Josep, de sant Lluís,de sant Roc, del Descarregador, de la Trinitat,de sant Francesc, de Ros d’Ursins, de la plaçade Mallorca i voltants...); i de tres plantes, l’úl-tima com a falsa, més amunt, o dormitori (car-rers de sant Fèlix, de sant Roc, de sant Josep,de Sanahuja, de la Trinitat...).

La diferència d’alçades, sembla ser que té aveure –a més del nivell adquisitiu dels propie-taris– amb l’època de la seua construcció: lesmés baixetes corresponen als primers estadis dela construcció dels ravals (XVII-XVIII), i les mésaltes, ja ben entrat el segle XIX i principi del XX.

Parlem ara d’algunes cases dels ravals deCastelló, que ens poden donar una lleugeraidea de com eren les edificacions a l’inici delsegle XVIII, fins la seua evolució a les darre-ries del segle XIX, inclòs l’inici del XX. Algu-nes d’aquestes han estat, mes o menys, sen-se modificacions exteriors d’importància:

1. Les més elementals són les d’una plantaamb cambra, amb l’entrada per al carro, unapeça interior per a dormitori, i el menjador i cui-na amb ventilació al pati, on més al fons hi ha laquadra per a l’haca. Les necessitats fisiològiqueses fan al corral. L’accés a la cambra es fa des delpati amb una escala de fusta, i en altres ocasionses feia per una escala d’obra situada entre l’en-trada i el dormitori. La cambra és una peça úni-ca. En alguna casa, dalt de la quadra hi ha la pa-llissa, amb accés des del pati amb una escala defusta (zona de Sant Fèlix, de l’Armelar).


Un pis Dos pisos Tres o més pisos Total edificis Habitants

31-12-1887 496 2.488 1.566 4.550 25.193

1-1-1901 318 3.073 1.989 5.380 29.904

2. La casamés habitualque ara quedaha estat la dedues o tres plan-tes (la més altaés la falsa, l’an-dana, el mésamunt, la cam-bra...). La plan-ta baixa, pràcti-cament igual altipus d’habitat-ge anterior, però

amb la diferència que la primera planta és des-tinada a dormitoris (generalment un dormi-tori al carrer i un altre al pati, en ocasions ambuna alcova enmig). La cambra, que no sem-pre ocupa tota la planta de la casa, és tambéuna peça diàfana. En aquestes cases hi ha qua-si sempre un balcó al primer i segon pis.

3. El rematde la casa, lacoberta a duesaigües, ha estatla característi-ca externa mésconservada. Elproblema deles aigües depluja quedas o l u c i o n a td’aquesta ma-nera: aigua alcarrer en elvessant exteriori aigua al patien l’interior, re-collint aquestes darreres escorrenties al poucec que hi ha en cada casa. Com que els edi-ficis s’han anat construint amb l’amplada dequatre metres, amb les parets mitgeres per-

pendiculars a la façana, i els cabirons delssostres descansen damunt aquests murs, la so-lució del ràfec de la façana, es resol, amb lavolada progressiva de rajoles, massisses, ambtreballs molt acurats i decoratius, del qualsencara se’n troben per Castelló.

Altres detalls constructius, com el balcó,treballat pel mestre manyà, amb ferro for-jat, ha anat evolucionant, en un continu afe-gitó, sempre visible des de baix: canvien elstaulells decoratius; canvia el suport inferior–postís que tapa l’enreixat original–; s’afigendos suports que semblen mènsules, amb fi-gures geomètriques variades. A les darreriesde 1800 comencen a posar la barana delsbalcons de ferro colat.

Dins del conjunt del balcó, trobem el cai-xó protector de la persiana (també anome-nat gotera). Es tracta d’un element de fus-ta, que tapa el mecanisme i el suport de lapersiana. Hi ha dos models diferent en laforma de penjar-los: dins del retall fet al mur,amb tres peces; i fora del mur, amb quatrepeces. Se’n troben moltes de variants, tanten la forma de retall exterior com en els di-buixos decoratius.

37

Ràfecs

En l’habitat-ge el tipus dedistribució haestat basat enles necessitatsdel moment: enun principi totgirava a l’en-torn d’una: lacuina-menja-dor-feines de lacasa. Mentre lacuina era dins

del bloc principal de la casa, allí hi haviala llar/fumeral/xemeneia, i la taula; quan lacuina passa a ocupar el lloc del pati des-cobert (ja que aquest es cobreix de segui-da ), el menjador es converteix en un ele-ment accessori –i decoratiu on es mostratel nivell econòmic de la casa– tan sols em-prat en festes i ocasions, com ara natalicis,sants, etc., la cuina és el centre de relacionsfamiliars.

L’entrada, lloc per a guardar el carro, ésutilitzat, quan aquest no és a casa –o siga, alllarg del dia mentre és al camp– per fer tottipus de feina de casa i per a estar al correntdel que passa al carrer, i relacionar-se ambel veïnat.

LA CASA AL CARRER CONILLS: UN EXEMPLE

Es tracta d’un edifici de planta bai-xa i dues plantes altes, i quatre metresd’amplada. En la façana disposa d’unbalcó per planta, i porta única i am-pla en planta baixa. Inicialment, la ca-sa tenia dues funcions clarament de-finides i separades ambientalment: elpati de llum entre l’habitatge i la qua-dra i/o pallissa, entre la zona de lespersones i la dels animals. En el temps,aquesta divisió ha perdut vigència, iel pati s’ha transformat en la cuina.

Ara explicarem l’interior de la casa: l’accésa la planta baixa es fa per l’entrada o lloc ones situava el carro, motiu que obligava a donaruna alçada determinada a la planta baixa perla posició vertical del carro a l’hora de guar-dar-lo (en altres pobles del País, el carro, al’igual que les cavalleries, s’allotjaven al fonsde la casa, després del patí descobert, cosa queno passa a cap de les cases que hem vist a Cas-telló); després es troba l’escala que relacionatot l’edifici. Més endins hi ha el menjador-llar-cuina i després el pati descobert; en travessaraquest, entrem a la quadra o corral, també usatde comú (amb dependència pròpia en mol-tes ocasions) separada de la resta per un envài/o una cortina en el millor dels casos. L’hacao l’ase, per poder accedir al corral, ha de tra-vessar tota la planta baixa, després d’haver-lodesenganxat del carro a l’entrada.

La planta primera disposa de dues habita-cions separades per l’escala, una dóna al ca-rrer i té un balcó, i l’altra dóna al pati de llumamb un finestral de fusta. Al mateix nivell,però separada pel pati, està la pallissa, a laqual s’accedeix amb una escaleta de fusta desdel pati de la planta baixa. Allí es guarda lapalla i el farratge de l’animal, que comuni-cava les dues dependències amb un forat al


sostre per on s’abaixava l’herba fins el pesse-bre o menjadora.

En la segona planta hi ha una habitació alcarrer, amb un altre balcó, i la cambra darre-re: té el sostre més alt, i ventila al pati (avuiamb un accés al terrat nou de la pallissa elqual ha estat fet en èpoques posteriors a laseua construcció).

Cal destacar en l’aspecte constructiu, l’es-cala, amb mamperlà de fusta, i taulells de dos

colors al paviment (un de vernissat blanc i l’al-tre, de color argila sense vernissar ); també elbarandat format per un envà de rajola mas-sissa i rematat per un passamà perfilat ambalgep i pintat; la volta és a la catalana ambdues rosques de rajola .

També hi ha variants en el tipus i col·lo-cació dels cabirons dels sostres, tot en funcióde la importància de la peça a habitar: rec-tangulars verticals, amb motllures als dos cos-tats per encaixar els revoltons, i damunt el pa-viment de rajola ceràmica a la part habitable.Quadrats i girats, per a la mateixa funció a laquadra. Al sostre de la cambra i de la pallis-sa són cabirons rectangulars llisos i rematatsamb un enllistonat i un entaulellat de rajo-les massisses i al damunt, terra i teules.

QUÈ PASSA A LA VILA...?Entre 1700 i 1900, la vila, sobretot els seus

ravals, viuen unes transformacions importants;a tall de curiositat, anotem-ne algunes:

39

1.- “ENTRA” DE CARRO2.- MENJADOR AMB LLAR3.- PATI (CUINA ACTUAL)4.- QUADRA / CORRAL5.- DORMITORI6.- PALLISSA7.- CAMBRA / FALSA / MES

AMUNT

a.- comúb.- llar / xemeneiac.- armari de paretd.- reboste.- escalaf.- balcóg.- pou sec

habitatge s. XVIII-XIX carrer SANT JOSEP (Conills)

Sostres

BIBLIOGRAFIA CASTELLÓ SEGLES XVII-XXBALBÁS, J. A. (1987). El libro de la provincia de Castellón.

Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló.BALBÁS, J. A. (1989). Casos y cosas de Castellón. Estudios

históricos. Edició facsímil. Llibreries París-València.BARRERA, M. Y ESTEBAN, T. (1998). 1803, Demografía, fa-

milia y economía finales del antiguo régimen enCastellón de la Plana. Ajuntament de Castelló.

BURRIEL DE ORUETA, E. L. (1971). Desarrollo urbano deCastellón de la Plana.

GIMENO MICHAVILA, V. (1984). Del Castellón viejo. Cai-xa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló.

DEL REY, M. (1983). La Casa tradicional. Dins de Temesd’Etnografia Valenciana. I. Alfons el Magnànim.Dip. De València.

SANTAMARÍA, M. T. (1995). El Parque de Ribalta. Estudiohistoriogràfico. Generalitat Valenciana. Conselle-ria de Cultura.

SARTHOU CARRERAS, C. (1989). Geografia General del

Reino de Valencia: Provincia de Castellón. Caixad’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló.

TIRADO, J. P. (1974). De la meua garbera Editorial L’Es-tel. València

TRAVER TOMÁS, V. (1926). Un plan general de ordena-ción y urbanización de Castellón. Societat Caste-llonenca de Cultura. BSCC

TRAVER TOMÁS, V. (1982). Antigüedades de Castellón.Estudios histórico-monogràficos de la villa y su ve-cindario, riqueza y monumentos. Ed. facsímil. Ajun-tament de Castelló

VV.AA. (1993). Castelló en temps d’Isabel Ferrer. IICentenari d’Isabel Ferrer. Ajuntament de Castelló.

VV.AA. (1996). Centenario de la Cooperativa Agrícola SanIsidro y Caja Rural Castellón. Caixa Rural Castelló.

VV.AA. (1996). Guia d’Arquitectura Castelló. Col·legiTerritorial d’Arquitectes Castelló. Servei Publica-cions Diputació de Castelló

Portafolio Fotográfico de España. Castellón de la Plana(1996). Edició facsímil. Llibreries París-València.


FETS AL LLARG DE 17001707 S’ordena enderrocar la muralla, pel Duc de Berwich,

després de la derrota d’Almansa, reconstruint-se tres anysdesprés

1713 Cens: 1.072 habitants1724 Comencen les obres del nou ermitori de Lledó1770 Construcció de la caserna del Rei (a la cantonada del

carrer d’Enmig i la Porta del Sol)1783 Enderroc dels pòrtics de la plaça de la Neu i del carrer

Major1784 Construcció del pont del Millars1790 Inauguració de la nova Sèquia Major1792 S’inaugura el pou del raval del Calvari. Es fa tapar el pou

de la juderia al carrer del Cavallers, els de Maig (quatrecantons), al carrer Major (davant el carrer de Villamar-go) i al carrer d’Enmig (front el Coll de Balaguer).S’inicia la plaça Nova o del Rei, arrancant les oliveresde Panizares i Maceret, omplint-los de terra.S’inicien els establiments de cases en el lloc de les murallesConstrucció del Palau del Bisbe al carrer del Governador

1794 S’enderroca el Portal de la Puríssima1795 Cens: 11.155 habitants1796 S’acaba d’enderrocar la resta de muralles1799 S’acaba la Plaça Nova o del Rei dessecant-se la llacuna

que hi havia i omplint-la de terra

FETS AL LLARG DE 18001803 Cens: 12099 habitants1833 Enllumenat d’oli1834 S’implanta l’aigua potable1838 Comencen les obres del fort del Calvari1839 Comencen les obres del fort de Santo Domingo1847 Voreres al carrer Major, de Cavallers, de Sabaters, d’Amunt,

d’Enmig, de l’Ensenyança, plaça del Rei, plaça de la Neu..1860 Carretera a Morella i Saragossa1861 Inauguració del Nou Cementiri Municipal1862 Inauguració del ferrocarril de València

1869 S’habilita l’antic Calvari com el Parc Ribalta1869 Carretera a Tarragona1871 Enllumenat de gas1876 Es fa el Passeig de l’Obelisc1880 S’obre el carrer de l’Enginy (Vera) unint-lo al carrer de

Gasset1882 S’aprova per RD el projecte del Port

Primera pedra de l’Hospital Provincial S’obre la murallaal carrer de Sant Vicent fent-se el camí a l’estació

1884 S’autoritza la Societat la Fertilizadora per a la dessecació delsterrenys pantanosos i marjals entre Castelló i BenicàssimEnderroquen el portal de Morella, i el de Sant Francesc

1885 Inauguren la Plaça de BousTeatre Nou al carrer de la MagdalenaInauguració del col·legi Consolació al carrer d’Antoni MauraInauguració de la nova AudiènciaComença la construcció del camí del MarEnderroquen el portal de l’Alcora

1886 Sucursal del Banc d’Espanya a la Plaça de la Pau1887 Enllumenen el far vora platja per primera vegada

S’inicien les obres de la Presó al secà de Tosquella1888 Funciona la Panderola1889 Telèfon a Castelló i el Grau1890 Primera pedra del teatre Principal, inaugurat el 15-2-18941891 S’inauguren les obres del Port en iniciar-se 145 metres

del dic de llevant1894 Primera pedra de l’església de la Trinitat1896 Primera pedra de l’església de la Sagrada Família1897 S’inaugura l’estàtua del Rei en Jaume I1898 S’inaugura l’Obelisc1899 S’inaugura l’enllumenat públic elèctric1899 S’inaugura el Passeig de l’Obelisc

Són suprimides dues cases al carrer d’Amunt i altres al ca-rrer de les Creus (ara Plaça del Rei) posant-se en comu-nicació els dos carrers allargant-se el carrer P. Guimerà.Projecte d’urbanització del Grau

1899/1900 Cens: 29.904 habitants

A la guia telefònica de la ciutat de Castelló de 1997hi ha 120 pàgines, 480 columnes, més de 50.000 núme-ros i una bona pila de cognoms diferents, dels quals Jo-sep Miquel Carceller, amic meu, ha triat 66 que fan re-ferència a oficis, títols i ocupacions i representen 1.447números telefònics. Quin invent això del telèfon! Jo jaem perd una miqueta, la veritat, entre tanta tecnolo-gia digital. És el progrès, diuen. Déu sap on arribarem!

D’oficis i telèfons a Castellói altres consideracionsD’oficis i telèfons a Castellói altres consideracions

’aparició de l’artesanat és simultàniaal procés d’urbanització, ja en elstemps més reculats de la història de

la humanitat.Els artesans eren els homes que exercien

un ofici amb les mans. Ja antigament trobemels primers menestrals: fusters, ferrers, pica-pedrers, sabaters,... Molts d’ells, amb gransensibilitat, feien de l’ofici un art. A mesuraque els anys passen, les ciutats emmuralladescreixen, sorgeixen més necessitats i naixennous oficis: comerciants, mercaders, teixidors,boters,...

Tots els oficis tenien el seu patró, el qualprotegia els qui l’exercien: sant Medir i tam-bé els sants Abdon i Senén, segons les con-trades, els llauradors; santa Llúcia, les mo-distes; sant Eloi, els argenters i els ferrers; santaCecília, els músics; sants Cosme i Damià, els

metges i els cirurgians-barbers; sant Josep, elsfusters; sant Marc, els sabaters, etc.

I totes les feines tenien la seua associació,que era el gremi, poderosa agrupació profes-sional i religiosa – cada gremi era posat sota l’ad-vocació del sant patró de l’ofici i, generalment,tenia altar propi -, que protegia els mestres, elsoficials i els aprenents d’un mateix treball. Pos-seïen unes lleis molt estrictes amb les quals de-fensaven els seus agremiats, vetllaven per la fei-na ben feta –raó per la qual establien normesrigoroses per a passar l’aprenentatge–, cercavenmercat en cas de créixer la producció, etc.

No fa més de cent o cent cinquanta anysque tot això ha canviat. La tasca artesana hapres nous aires, s’ha transformat. Ara l’ésserhumà quasi no treballa amb les mans direc-tament, sinó que ho fa amb màquines, sovintrobotitzades.

41


LL

Tanmateix, en alguns racons de la nostrageografia, queden dones i homes que viuen ilaboren, mig amagats, en la pau de la feinamanual ben feta i ben acabada i que encaraconeixen les eines que tenen noms ja oblidatspel comú del poble.

Així si esmentem el fornal, l’enclusa o lestenalles, potser arribarem amb certa facilitatal ferrer o el manyà; segurament, però, nopodríem afegir una llista molt més llarga d’ei-nes o ferramentes d’aquests oficis, paraulesperdudes en el temps, que en alguns casosja quasi ningú no pronuncia, amagades alsdiccionaris més complets i els vocabularisespecialitzats: arquet, baldufa, bigòrnia, bo-tavant, broca, clau anglesa, clau cigonya,clau universal, cresol, escaire de mànec, far-

ga, fil d’aram, filferro, fresadora, golfo, gre-sol, grifa, gúbia, mall, manxa, manxó, mar-tell de bola, martell de forja, martell de pe-na, molls, mordassa, punxó, burí, rossinyol,serra, tallador, tas, tisores, torcedor, trepant,...Eines aquestes i tantes altres, les dels basters,

els albarders, els morrallers, els carreters, elsespardenyers, els pastissers, els ebenistes...dissenyades per la saviesa ancestral destil·la-da a través dels segles per artesans de manshàbils.

Al nostre territori les troballes més anti-gues de ferro corresponen als poblats i necrò-polis hallstàdtiques del primer mileni aC.,època de les invasions indo-europees, cone-guda com primera edat de ferro, malgrat queel metall més utilitzat era el bronze. Ací va


Manolo Alegre

ser la civilització dels ibers la primera a em-prar el ferro. Amb el nom de ferrer es com-prenien tots els oficis que treballaven el fe-rro, que s’havien aplegat a la Confraria desant Eloi, que era un mena de federació enla qual s’integraven els manyans i els serra-lers, els ferrers de tall i d’obra grossa, els cal-derers, els ferradors i manescals i, des del se-gle XVIII, els llanterners. Formaren així elnucli més important dels menestrals metal·lúr-gics, als quals s’uniren encara altres oficiscom els pedrenyalers, els escopeters, els ca-noners, els cuirassers, els espasers, els pica-dors de llimes, els daguers, els fasconers, elsrellotgers, els argenters i els ferrovellers. Elsferrers de tall o mestres d’obra negra eren unaaltra de les especialitzacions de l’ofici de fe-rrer, força interessant perquè aquests artesansfabricaven les eines pròpies del treball agrí-cola: els magalls, les arades, les dalles, lesfalçs, els falçons, els càvecs, els cavegons, lesaixades, les destrals,... Als pobles no hi ha-via tantes distincions. Tots els treballs del fe-rro, els feia el mateix ferrer.

Serrallers i manyans foren els primers ofi-cis que es van separar del conjunt dels quecomponien el ferrer. El serraller es va espe-cialitzar principalment en la forja, que és l’artde convertir els lingots de ferro en una peçautilitària ( reixes, picaports, balcons, empo-cadures de panys, claus, llangardaixos o es-quinçarobes, penells, clemàstecs, caps fo-guers, teieres, graelles, llums de ganxo,fanalets,...). És un ofici que requeria una for-talesa física considerable i un gran enginy, peraixò se’ls anomenava manyans, o siga man-yosos. Per a ser serraller calia un llarg apre-nentatge i una certa sensibilitat artística. S’hade saber donar els cops justos i precisos da-munt l’enclusa, i emprar les tenalles per a es-tirar-lo o recargolar-lo, el tallant per a tallar-lo i la llima per a rebaixar-lo, i després, amb

el punxó de pics o amb el punxó tallant i elcisell, anar-li traçant dibuixos mentre la peçaés subjectada al cargol. I, encara, cal sabermanejar la serra i el trepant de broca i la ti-banella o barrina, que és una eina que sem-bla un arquet de violí i serveix per a foradar;i també manejar les tisores quan és qüestióde tallar ferros de poc gruix.

Recuperar la memòria d’alguns d’aquellsoficis que el progrés ha fet desaparéixer iaquells noms és bo, és necessari, és enri-quidor, i és la missió encomanada a museusetnològics o publicacions com la nostra.Noms d’eines, de tècniques, d’oficis tradi-cionals. Oficis que han esdevingut llinat-ges i figuren als carnets d’identitat a la ca-sella on cal posar els cognoms, com els quehe espigolat de la guia telefònica de Caste-lló, consultant els primers, referits a la nos-tra ciutat i que fan referència, en català, aoficis i/o ocupacions i/o títols. Faig constaral costat de cadascun dels cognoms quantesvegades apareix a la guia:

Arquer (2): soldat armat amb arc.Ballester (101): soldat armat amb ballesta.Barber (1): qui té per ofici afaitar la bar-

ba i tallar els cabells. Antigament els barbersexercien també la cirurgia menor (sagnies,aplicació de sangoneres, extracció de dents,...)“Ni metge jove, ni barber vell“ “Ni barber mut,ni músic catxassut “

Baró (1): a l’alta edat mitjana, home nota-ble. El mot, d’origen germànic, primitivamentsignificava home lliure. A partir del segle XIII,a la corona catalano-aragonesa, feia referèn-cia al senyor que tenia el domini jurisdiccio-nal d’una baronia. “Ni dona prop de barons,ni estopa prop de tions”.

Boters (3) (de boter): a) qui té per ofici ferbótes de fusta. b) qui té per ofici fer bots i bó-tes de cuiro. c) conductor d’un bot o barcapetita de transport.

43

Bover (2) a) pastor de bous. “Ahir bover,avui cavaller“ es diu d’algú que ha milloratde posició. b) tripulant d’una barca que pes-ca al bou.

Caballer (31) (de cavaller): a) qui va a ca-vall. “Tot bon cavaller cau“ volent dir que tot-hom té debilitats i desencerts. b) qui ha rebutl’orde de cavalleria “Cavaller a la guerra ipagès a la terra“. c) persona noble, descen-dent d’antics posseïdors de l’orde de cavalle-ria.

Cabrera (31): dona que guarda un ramatde cabres.

Carceller (87) (de carcerer): guardià de lapresó.

Carnicer (7) (de carnisser): home que té perofici matar i vendre caps de bestiar “Val mésdonar guany al carnisser que a l’apotecari“.

Colomer (30) (amb grafia incorrecta Co-lomé (6)): a) lloc destinat a tenir-hi coloms. b)el qui es dedica a criar coloms.

Corder (2): home que fabrica o ven cordes“Cànem de corder, fila’l com ve“ El menes-

tral corder treballava amb lli, espart i essen-cialment amb cànem i la seua producció eradestinada a cordes per a vaixells. A Valènciasón documentats entre 1531 i 1815, amb or-dinacions aprovades el 1748, quan el gremitenia 115 mestres i 100 oficials. Tenien un hortper a obradors comuns. El segle XIX es trans-formaren en Associació Industrial de Corders.A Castelló durant el segle XVIII la creixença


Manolo Alegre

Manolo Alegre

de la vila anà lligada al conreu del cànem(80.000 roves - 1 rova = 26 lliures = 10,4 kg.- anuals cap a la fi del segle) i a la produc-ció de seda ( 8.000 lliures – 1 lliura = 400g.aprox. - a la mateixa època); amb el segle XIXaquesta prosperitat no desencadenà un pro-cés d’industrialització, i la vila mantingué elseu caràcter agrícola, confirmat amb l’ex-pansió del conreu de la taronja. El cànem(Cannabis sativa) com totes les canyes, creixen terrenys frescos, humits i abrigats del vent.La fibra tèxtil del mateix nom s’obté d’aquesta.Després de la sega s’espolsava amb forques oamb rampins les garbes a fi que se’n des-prengueren de les fulles i es batia amb la mào un bastonet. El cànem, llavors, s’ameravaen un safareig o bassa. Després de secat alsol, s’amuntegava en una gran garbera prismà-tica. L’operació del bregat o batuda, anome-nada agramada al País Valencià, es feia percolles (agramadors) de treballadors amb unaparell d’esmicolar el cànem (agrama)L’agramador accionava la maça o el percus-sor per tal d’esmicolar les garbes a maçadesi traure’n els brins o fibres. Les canyes que ro-manien agafades encara a la fibra s’anome-naven canyamissos. Al País Valencià, per talde raure la garba i traure els canyamissos,l’agramador la sotmetia a la pressió de la llen-gua de la maça i l’estirava; després desvenci-llava la garba i en bregava les cimes o part su-perior accionant la maça. Un altre agramadorcarmenava les garbes amb una pinta de treso quatre pues de ferro i doblegava i llisava elsmaços de bri que en resultaven. A Castelló en1769 el gremi de soguers estava format per148 mestres i 18 oficials. L’any 1744 aquestacorporació va comprar l’Hort dels Corders, si-tuat a l’oest de la població –on ara està Hi-senda i estan a punt d’inaugurar un nou pàr-quing– per concentrar-hi els processos defabricació.

Correcher (3) (de corretger): a) Fabricanto venedor de corretges. b) qui té per ofici ferbrides, cabeçons i altres guarniments a basede cuiro i sola, com cints o cinyells, anome-nat també, per això cinter. A València, els cor-retgers aparegueren el 1283; eren establertsal carrer que fou anomenat de la CorretgeriaVella. El 1472 s’uniren amb els cinters estric-tes, dels quals s’havien separat. Les darreresordinacions són les del 1772.

Corredor (10): Persona que té per ofici in-tervenir en compres i vendes i en altres con-tractes, anunciant-los, posant en relació lesparts contractants, oferint mercaderies o preus,etc. A la Corona catalano-aragonesa, l’oficija és esmentat al segle XIII, a València el 1283.A partir del segle XIV es distingeixen diversesclasses de corredors segons les mercaderies iles formes de venda, classes que poden seragrupades en les de corredor de coll: que te-nia el dret de vendre a l’encant tota menade béns mobles i immobles. Depenia delsconsells municipals i exercia alhora l’ofici decrida i de trompeter, encarregat de la difusiód’avisos i de disposicions oficials; i les de cor-redor d’orella que intervenia en els contrac-

45

Manolo Alegre

tes de compra-venda de productes d’impor-tació i d’exportació, en la negociació de lle-tres de canvi, en la contractació d’asseguran-ces marítimes, en el peritatge de teixits, denaus i de mercaderies. Els corredors d’orellaaparegueren a la Baixa Edat Mitjana vinculatsa les llotges i als consolats de mercaders. Alsegle XVIII n’hi havia 20 a València.

Cubertorer (9) (de cobertorer): fabricantde cobertors.

Darder (1): menestrals que fabricava o ve-nia dards.

Duch (5) (de duc): títol nobiliari que enl’escala jeràrquica és normalment per damuntdel de marquès i per sota del de príncep.

Escriba (5): a) redactor de texts i copistaa l’antic Pròxim Orient. b) el qui era versat enla Torà o llei de Moisès.

Escrivà (3): el qui tenia al seu càrrec la re-dacció i l’autenticació d’actes i contractes po-sats en pública forma i de les actuacions ju-dicials, governatives i administratives. L’escrivàs’especialitzà en èpoques modernes com aactuari de la cort judicial o administrativa,mentre els notaris exercien aquesta activitaten l’establiment d’actes i contractes.

“A bé o mal andar, de ta part l’escrivà“Escuder (59): fabricant d’escuts.Esteller (21): tallador de fusta.Fabra (59) (de fabre, del llatí fabru = obrer):

antigament = manyà, ferrerFerrer (178) (amb grafies incorrectes, tam-

bé: Farré (1) i Ferré (4) ): home que fabricaobjectes de ferro o que treballa el ferro.L’ofici de ferrer fou el punt inicial de l’espe-cialització dels gremis metal·lúrgics. A Valèn-cia, des del 1283 hi hagué un gremi de ferrers,unit en principi amb els argenters i els ma-nescals, antigament menescals ( persones quetenien cura de les malalties de les bèsties;l’ofici de manescal era estretament relacionatamb el de ferrador; la unió de l’ofici de ma-

nescal amb el gremi de ferrers – tot mantenintuna certa autonomia professional– es man-tingué fins a les acaballes del segle XVIII i elprimer terç del XIX, abans que l’antic ma-nescal es transformés en l’actual veterinari).

Fletcher (3) (de fletxer): a) home armatd’arc i fletxes. b) persona que fa fletxes.

Fontaner (1): persona que té cura del bonfuncionament de les fonts i de la distribucióde l’aigua.

Forner (23) (amb grafia incorrecta, també:Forné): a) persona que fa o ven pa. b) el quitenia forn per a coure el pa que portaven par-ticulars i igualment carn, peix,... La desapa-rició del pastar casolà, sobretot a les ciutats,els féu perdre importància com a ofici propii donà lloc a l’acaparament per part del fle-quer de tots els treballs relacionats amb el pai el forn. La formació d’un gremi únic de for-ners i flequers fou general. Forners i flequerstenien el privilegi de no acudir a la host encas de guerra, perquè l’ofici era considerat in-dispensable.

Fuster (19): a) el qui per ofici fa objectesde fusta, treballa la fusta. b) menestral que tre-ballava la fusta. Els fusters formaven un gre-mi amb nombroses varietats. Successivamentse separaren del gremi els oficis dedicats a la


Ferreria a Castelló, final s. XIX. Rafael Fabra Calduch

fabricació d’objectes molt concrets i a de-coració: capsers, dauradors, escultors, cadi-raires. També els oficis d’entallador i d’en-cepador derivaren del nucli comú de lafusteria. A València, el gremi de fusters, citatja el 1282, rebé ordinacions el 1434, el 1656i el 1774. Comprenia també els entalladors,els retaulers i els mestres de fer carros.

Jover (9): a) home que fa jous. b) pareller,treballador que llaurava amb un parell d’ani-mals junyits.

Machordom (2) (de majordom): De maiordomus “major de la casa“. a) Criat principal,encarregat de portar l’administració d’una ca-sa o alqueria o de les distintes propietats d’unsenyor. b) funcionari encarregat de portar l’ad-ministració d’una comunitat o empresa.

Mañá (22) (de manyà): artesà que fabricai ajusta panys, claus i altres objectes de fe-rro per a edificis i mobiliari.

Marí (30): persona que té per professió na-vegar; es diu especialment dels tripulants devaixells de guerra i dels oficials o pilots de vai-xells mercants.

Mariner (3): persona que treballa profes-sionalment en la maniobra d’un vaixell o dequalsevol embarcació.”Quan resa el mariner,és molta la por que té“. “Qui no vol fer bon-dat, a mariner o a soldat“. “Mals mariners,bon vaixell“. “No pot dir cap mariner:d’aquesta aigua no beuré“.“Gelós i mariner,bona desgràcia té“ “Quan la mar va bé, tot-hom és bon mariner“.

Marqués (39): antigament, governador osenyor d’un territori fronterís o marca; ac-tualment, noble que en la jerarquia dels títolsnobiliaris està entre el comte i el duc. “Fer vi-da de marquès“ viure opulentament. “Més valser ric pagès que no pobre marquès“.

Mercader (1): persona que comercia al’engròs en tota mena de productes i amb unabast ampli, per oposició a botiguer. A l’An-

tic règim, membre d’un estament que com-prenia les professions lligades al comerç al’engròs, inclosos els armadors i patrons denau , els banquers i canviadors, els corredorsd’orella, els arrendadors d’imposicions i al-tres negociants. Tenien atribucions i drets po-lítics definits. “Cada mercader lloa les seuescoses“. “El mercader i el porc no se sap el queté fins que és mort“. “El mercader a la plaçai el menestral a sa casa“.

Meseguer (48) (de messeguer): persona queguarda les messes (sembrats de plantes se-gadores).

Mestre (38): a) el qui ensenya ciència, art,ofici, o té el títol per a ensenyar-ne. b) títolque es donava al menestral que arribava altercer grau del seu ofici. c) el qui condueix elpersonal o dirigeix les operacions d’una obra,d’un servei. “ Ningú naix mestre “. “ Mestremanco, fadrí groller “. “Les obres fan el mes-tre “ . “Mestre de tot, oficial de no-res“ . “Quiamb bon mestre va, bon ofici aprèn“. “Nohi ha millor mestre que la necessitat“

Moliner (108): qui té al seu càrrec un mo-lí; qui treballa en un molí. “El moliner sem-pre parla de moles“ es diu referint-se a algúque té propensió a parlar d’un mateix as-sumpte. “El moliner tira l’aigua cap al seu mo-lí“. “Hortolans i moliners mai no esguerren lacollita“ “Cent sastres, cent teixidors i cent mo-liners, tres cents lladres“. “Quan Cristo feutestament, / amb lo seu poder deixà / que enel cel no puga entrar / notari ni escrivà / nicap moliner de vent.“ ( cançó popular ).

Notari (2): funcionari públic autoritzat perdonar fe, conforme a les lleis, dels contractesi altres actes extrajudicials. Durant molts se-gles van ser molt pocs els notaris que ha-guessen cursat els estudis generals i que tin-guessen coneixements de dret. El seu prestigiera ínfim i el seu treball era considerat un ofi-ci vil, fins a l’extrem que no podien tindre càr-

47

recs de govern en determinades municipali-tats i que mai no foren admesos als estamentsnobiliaris. La Llei de Notariat del 1862 mar-ca l’inici del notariat contemporani. “Notarisi advocats, a l’infern a cabassats“. “Al nota-ri, bo o dolent, procura tindre’l content“.

Oller (2) (Amb grafia incorrecta Ollé (1)):qui fa o ven olles i altres atuells de terrissa. ABarcelona, l’ofici dels ollers formà part coma confraria del Consell de Cent. El gremi, or-ganitzat el 1304 i format per ollers, gerrers irajolers era sota l’advocació de sant Hipòlit.

Ortolà (2) (d’hortolà): qui conrea l’hort.Pachés (54) (de pagès): home o dona del

camp que es dedica al conreu de la terra. “Ferel pagès“ fer el desentès, l’ignorant, per evi-tar-se molèsties o compromisos. “ Més val serun ric pagès que un pobre marquès“ “Pagèsque molt caça, deixa caure la casa“. “El pagèsque para llaços, no camina per bons passos“.“Està el pagès entre dos advocats com un pa-gell entre dos gats“.

Palmer (5): qui treballa en la recol·lecció,venda o elaboració de palmes.

Pastor (118) Pastora (1): qui mena bestiara pasturar.

Peraire (13) (de paraire): el qui es dedicaa preparar la llana per a ser teixida, és a dir,a pentinar-la, cardar-la, perxar-la, etc.

Pescador (4): que pesca. Els pescadors quepesquen amb art (palangre, bou,...) i amb bar-ca formen, per a la seua retribució, una so-cietat amb el patró. A Castelló el total dels di-ners bruts guanyats durant la setmanas’anomena “monte mayor“. De forma gene-ral, aquests diners es reparteixen de la següentmanera: 1) Del “monte mayor“ es descomp-ten les despeses de gas-oil, l’oli de greixat-ge,... 2) De la resta el 50% és per a l’armadorde la barca (el propietari) i la resta per als tri-pulants. 3) Aquest darrer 50% es reparteix aparts iguals per a cada pescador i remenda-

dor i mitja part per al pocero. 4) El patró i elmaquinista reben, a més a més, una part ouna part i mitja del 50% de l’armador, que ésqui corre amb les despeses de reparació delsdesperfectes de la barca i de les arts. “Pes-cador que pesca un peix, pescador és“. “Pes-cador i caçador, o fam o fred o calor“. “Pes-cador d’ham, pescador de fam“. “Pescador decanya, la fam l’escanya“.

Pinter (2): qui fabrica o ven pintes (estrisde metall, fusta, os, vori, matèria plàstica, etc,amb pues més o menys espesses, que servei-xen per a desembullar i pentinar els cabells).

Pintor (2): a) persona que té per ofici pin-tar parets, portes,... b) persona que exerceixl’art de la pintura. A València, els pintors for-maven part, a les acaballes del segle XV, delnombrós gremi de fusters. El 1521 obtingue-ren ordinacions separades.

Porter (1): a) persona que té la custòdia dela porta o entrada d’una casa particular,d’una escola, d’una oficina, etc. b) en certsjocs com l’handbol, el hoquei o el futbol, eljugador que defensa la porta.

Sabater (30) (amb grafia incorrecta: Saba-té (1)): persona que fa o adoba calçat o enven. Es fa remuntar l’existència corporativadels sabaters al 1203 amb la fundació de laconfraria de Sant Marc. L’ofici de sabater eraprimordial dins el conjunt de la menestraliatradicional. El sabater era un menestral im-portant: féu nàixer diversitat d’associacions


Manolo Alegre

professionals i ja apareix en bon nombre deretaules gòtics. L’arranjador de sabates, ata-conador o pegot, era un ofici pobre, derivatde l’anterior. Les ordinacions a Castelló cor-responen al 1742. La vida corporativa delsmestres sabaters superà l’extinció del sistemagremial i arribà fins al segle XX. “Qui és sa-bater, que face sabates“.

Sangrador (3) ( de sagnador ): persona quees dedicava a sagnar malalts.

Sastre (13): menestral que fa i ven ves-tits, especialment per a homes. El gremi desastres era el més important dels oficis dela confecció; al voltant se’n trobaven altresde més especialitzats, menys nombrosos ide menys importància econòmica i social,com els de calceter, peller o giponer. Po-sat sota l’advocació de santa Maria Mag-dalena, el gremi de sastres era, pel nombredels seus confrares, el primer o dels pri-mers de les grans ciutats. A Castelló els fo-ren concedides ordinacions el 1744. “Sas-

tres, músics i sabaters, moltes postures ipocs diners“.

Seder (7): qui fabrica o ven seda.Serer (6) (de cerer): qui fa o ven cera i ciris.Soler (139) ( amb grafia incorrecta: Solé (5)

) el qui fabrica, adoba o ven soles de sabatao d’espardenya.

Tintoré (4) (de tintorer): persona que té perofici de tenyir matèries tèxtils. Antigamenteren menestrals que constituïen dues corpo-racions: els tintorers de draps o de llana i elstintorers de seda i teles.

Torner (23) (amb grafia incorrecta: Torné(1)): a) persona que treballa en un torn o té alseu càrrec el maneig d’un torn. b) menestralque treballava la fusta amb torn. Constituïauna especialitat de l’ofici de fuster, del qualse separà, juntament amb la de capser. Els tor-ners fabricaven petits objectes de fusta ( bo-les, tinters, canelobres ), amb finalitat deco-rativa, també treballaven el vori.

Vaquer (23): pastor de vaques.

49

BIBLIOGRAFIAALCOVER / MOLL.Diccionari Català-Valencià-Balear . Ed. Moll COROMINES, JOAN.Diccionari etimològic i complementari de

la llengua catalana. Curial Edicions. Barcelona 1979-1990

CONCA, MARIA. Els refranys catalans. Ed. Tres i Quatre. 1988DIVERSOS. Museu de la vida rural. Nadala de la Fundació Jau-

me I. 1989

DIVERSOS. Enciclopèdia Catalana. Ed. Enc. Catalana.1976DIVERSOS. Gran Enciclopèdia Valenciana . Difusora de la Cul-

tura Valenciana.DIVERSOS. Vocabulari comercial.Generalitat Valenciana.1986DIVERSOS. Castelló en temps d’Isabel Ferrer. Ajuntament de

Castelló.GUIA TELEFÒNICA DE CASTELLÓ 1997


Cadirer Manolo Alegre

Granerer Manolo Alegre

D’ espardenyes, espardenyersi espardenyeres, que no d’ espardenyades ha escrit

Emília Nebot. Calcer de feina, calcer de festa . Elcànem, l’espart, els corders, les vetes,... Les tèc-niques i les eines seculars. Passat de quoti-dianitat ; present de balls, de danses,

d’estima per la tradició,...

ncara que hi ha constància de l’e-xistència de corders abans de l’ex-pulsió dels moriscos, la introducció

de la indústria espardenyera al País Valenciàs’atribueix tradicionalment als catalans quevan repoblar l’antic Regne de València.

L’ofici d’espardenyer ha estat una activitatcomplementària a d’altres oficis: llaurador,carboner, barber... i que practicaven en èpo-ca de pluja o fred. Constituïa una font im-portantíssima d’ingressos a les nostres co-marques. A la ciutat de la Vall d’Uixó al s.XVIII hi havia aproximadament quatre-centsespardenyers, els quals confeccionaven dià-riament uns vuit-cents parells d’espardenyes.

En l’elaboració de l’espardenya homes idones tenien reservades distintes funcions.Mentre ells s’ocupaven de confeccionar permitjà de l’aixereta la sola, les dones hi adap-taven la resta (punteta, taló i treneta) queabans havien cosit a casa o als tallers.

El gremi d’espardenyers , des de l’Edat Mit-jana, ha anat unit al dels corders ja que la cor-da és necessària per a l’elaboració de l’es-pardenya. La corda, la feien els corders ambfibra natural que podia ser jute, espart i, prin-cipalment, cànem.

El cànem (Cannabis Sativa):El cànem és una planta herbàcia anual, de

tija erecta, fistular, de fulles grosses, aspres,de color verd focs i olor penetrant. És ori-ginària de les estepes d’Àsia, a Europa fou in-

EE

Oficis relacionats amb l’espardenyaOficis relacionats amb l’espardenya

51

Emília Nebot Aguilella

Taller d’espardenyes

troduïda pels grecs i, especialment, pels ro-mans. El seu conreu té per finalitat l’obtencióde la fibra anomenada cànem. Es sembra a laprimavera i la collita es fa al juliol.

Apareix documentació sobre el conreu delcànem a les nostres terres al segle XI, i al segleXIV el conreu de cànem ja era molt freqüent aCastelló encara que assolí la seua plenitud alsegle XVII; això ens ho dóna a entendre laquantitat de tractats sobre com millorar les tèc-niques de conreu del cànem. Al XVIII el con-reu de cànem va ser central en la vida econò-mica de la ciutat de Castelló; comerciants,artesans, llauradors i rendistes estaven tots im-plicats en el conreu, elaboració i comercialit-zació del cànem, de forma que al 1748 “...enla Gobernación de Castellón se recogieron40.575 arrobas de cáñamo, de las que un98,7% corresponden a Castellón de la Plana...”.

La producció de cànem, que arriba al seumàxim a la segona meitat del segle XIX, haanat disminuint gradualment a causa de lacompetència d’altres fibres com ara el cotó,l’espart, el jute o les fibres artificials d’una ban-da i d’altra per les dificultats per a aconseguirla mecanització necessària per a la transfor-mació de la fibra, cosa que fa necessària unagran quantitat de mà d’obra, i, finalment, per-què va anar disminuint la necessitat de cor-da en desaparèixer la navegació a vela i sersubstituïda l’espardenya per la sabata.

Mètode d’obtenció del fil de cànem:

Després de la sega del cànem, s’expol-sen amb forques les garbes a fi de des-prendre les fulles. Seguidament s’amerenles garbes de cànem en una bassa per aaconseguir desprendre els lligaments queuneixen les fibres. Aquestes basses eren mo-tiu de crítica per part de la població a cau-sa de l’olor perquè es convertien en verta-ders focus d’infecció per l’estancament del’aigua.

Després d’assecat el cànem al sol,s’amuntona en una gran garbera i començal’operació d’agramar (picar el cànem per atraure la fibra de la canya). Després es car-menen les garbes amb una pinta de tres oquatre pues de ferro fins que s’allisa la fibrade cànem. Aquestos processos solien pro-duir residus (borres) que en ser respirats pelsagramadors provocaven dolències bron-quials.

Un cop pentinat, el cànem ja és llest pera fer cordes, les quals s’utilitzaven per a lescavalleries, en la navegació, els sacs, les so-les d’espardenya i fins i tot les de millor qua-litat s’utilitzaven en la fabricació de teixitsper a ser brodats. Les fibres curtes (estopa)eren utilitzades per omplir juntures en mà-quines.


Bassa de cànem Hort de corders

L’elaboració de la corda requeria queels corders o soguers s’agruparen en espaisamplis on treballar el cànem per a poderfer anar les rodes (generalment fetes anarper xiquets de 7 ó 8 anys anomenats me-nadors a canvi de la berena) i allargar lacorda. Aquestos espais característics on esdesenvolupava el procés de fer les cordesde cànem per part del gremi s’anomena-va hort dels corders, normalment hi haviaarbres (garroferes, figueres...) que donavenombra als corders en les llargues jornadesd’estiu. A Castelló tothom sap on es troba-va un dels emplaçaments dels filadors, jaque avui encara manté el seu nom. L’hortdels corders de Castelló estava dividit enparcel·les i cada parcel·la pertanyia a unfilador, aquestes parcel·les passaven enherència als fills.

Fabricació de l’espardenya

ESPARDENYA: Calçat amb sola de cà-nem trenat (o espart o jute), puntera i taló de

roba gruixuda, empenya feta amb dues ve-tes que es lligaven al turmell. Ha estat elcalçat tradicional dels llauradors, sobretot azones poc humides i també de les classespopulars urbanes. Per la seua lleugeresa fouutilitzada per les tropes lleugeres de la co-rona catalano-aragonesa i el 1694 fou im-posada per decret reial a la infanteria hispà-nica. La fabricació d’espardenyes foutradicionalment feta en obradors de caire fa-miliar arreu del Països Catalans on es con-reava el cànem.

Les zones espardenyeres de la Vall d’Uixó,Elda, Elx a partir del s. XVIII sobretot durantles guerres carlistes i colonials van adquirirun gran desenvolupament.

A la Vall d’Uixó des que l’espardenyafou adoptada per l’exèrcit com a calçat decampanya , la indústria espardenyera esta-va condicionada per les demandes militars,la qual cosa es mantindria fins els nostresdies en la reconvertida indústria del calçat.

53

“Menaor” i “filaor”

Espardenyers

Amb el cordell fet pels corders, lesdones feien l’aixereta (trena de corda)la qual es portava als cosidors. Els cosi-dors treballaven en un banc de fusta acasa, al taller o als horts dels corders ones construïen unes parets de pedra pera protegir-se del fred durant l’hivern. Pri-mer ordien , és a dir, enrotllaven l’aixe-reta en forma de caragol i anaven do-nant forma de sola cosint l’aixeretaordida, aquesta faena en alguns llocscom la Vall d’Uixó era realitzada perdues persones diferents, és a dir per l’or-didor i pel cosidor.

A partir d’aquest moment prenien el

protagonisme les dones, les quals es dis-tribuïen la faena de la següent manera:

- Talladores de cortes: tallaven la ca-reta i el taló de lona als tallers.

- Repuntadores de cortes: solien tre-ballar a casa.

- Encaradores: unien la careta i el ta-ló a la sola de les sabates.

- Tancadores: rodejaven l’espar-denya amb un festó , unint de ma-nera més forta la sola amb el cor-te i a la punta de l’espardenyafeien la punteta o pereta amb elmateix festó.

D’aquesta manera al voltant del món

de l’espardenya es van desenvolupar unasèrie d’oficis diferenciats per sexe i quepodem incloure dins del putting-out sys-tem ( sistema de treball pre-industrial enel qual el treball no es realitzava en unafàbrica sinó que es realitzava a casa deltreballador amb el consegüent estalvi dedespeses per al patró, -amo en denomi-nació popular d’alguns pobles-). Poste-riorment en els pobles on es va implan-tar amb força el treball de l’espardenya,va donar lloc a la indústria del calcer–Elda, la Vall d’Uixó...- perdent prota-


Dones repuntant cortes

Guants i agulles per cosir espardenyes Toni Vaquer

Agulles de solero i aixereta Toni Vaquer

55

Pentinadors de cànem Toni Vaquer

Espardenyers al carrer Guzmán de la Vall d’Uixó, anys 40

gonisme l’espardenya per a passar a fa-bricar sabates amb el consegüent canvide tècnica.

Actualment, encara trobem xicotets fa-bricants/artesans que mantenen la pro-ducció d’espardenyes tradicionals a Bo-rriol, Castelló, La Vall d’Uixó...

BIBLIOGRAFIABARRERA AYMERICH, M. I ESTEBAN CASTILLO, T.:

1803: Demografía, familia y economía del antiguorégimen en Castelló de la Plana. Ajuntament deCastelló.

ENCICLOPÈDIA CATALANA.DIVERSOS: El Temps Passat. Associació Arqueològica

de la Vall d’Uixó. 1997.


D’espiga

Valenciana o de llesta Valenciana de w

Gra d’arrós o minyonera

Aragonesa

Borrianenca o Gometa Costero

Taverner

TIPUS D’ESPARDENYES

Arrima’t a bon arbre i tindràsbona… fustaArrima’t a bon arbre i tindràsbona… fusta

L FUSTER: MENESTRAL (persona queprofessa una art mecànica i que an-tigament formava part d’un gremi o

confraria) que treballa la fusta. En tots els pobles antics dels que es té no-

ticia existia, més o menys rudimentari l’art detreballar la fusta, malgrat que en alguns comEgipte, no hi haguera o escassejara, se la pro-curaven dels pobles veïns. Els assiris empra-ven especialment xiprer, els grecs i romansel pi làrix, el cedre, l’avet i altres fustes resi-noses, produïdes en llur països o colònies.Amb tot, la fusta més resistent i apreciada pelsgrecs i romans fou el banús, portada de l’Índia.Sembla que grecs i romans coneixien l’artd’emmetxar (tècnica d’unir les peces), mal-

grat que no ens hagen arribat obres de fusta.Els romans heretaren dels grecs l’art de la fus-teria i l’ús de moltes eines, que encara les em-prem noslatres. Entre elles el puntacorrent,l’aixa, la destral, la maça, el ribot, la barrina,la serra, la gúbia, la raspa.

En l’edat mitjana s’emprava sobretot el rou-re, l’alzina, el cedre, el pi làrix i la noguera.El roure, molt usat en la construcció, el sub-mergien en aigua i després l’apilaven ben ven-tilat. No es gastava fins que no era molt sec i,per tant, no es doblegava, també el fumaveno el pintaven de mini per conservar la fusta.Els àrabs estimaven molt la fusta de làrix.

La importància que tenia aquest treball esveu en el fet que antigament els fusters forma-

57

Ferran Aparisi i Monfort

EE

• “Justa la fusta” (això mateix) –els vaig contestar als meus amicsdel Rebombori quan, ara fa deu anys, em van preguntar si jo era,

de veritat de la bona, un follet.

• “Justa la fusta“ –li hauré de contestar, per-què jo no puc mentir, a qualsevol lector o a qualsevulla lecto-ra que em pregunte si paga la pena llegir l’article , sobre

l’ofici de fuster, que ha escrit el professor i biòleg, carterrebomborià per excel·lència, Ferran Aparisi.

ven un gremi amb nombroses varietats. AValència, el gremi de fusters, citat ja l’any1282, rebé ordinacions el 1434, el 1656 i el1774, comprenia també els escultors, els en-talladors, els retaulers i els mestres de fer car-ros. Aquest gremi tingué molt de poder finsque entre 1847 i 1860 es produí la recon-versió gremial però, amb tot i això, es man-tingué una certa organització de l’ofici perdefensar els interessos dels mestres associats.

L’estructura professional en un taller de fus-teria ha estat molt constant, des de l’antigui-tat fins fa pocs anys. Al front del taller estavael mestre, que era el que dissenyava l’obra ofeina a realitzar, distribuïa les tasques, triavala fusta, en una paraula, el que dirigia. Des-prés estaven els oficials, treballadors que co-neixien l’ofici en major o menor grau, erenels encarregats de realitzar les diferents fei-nes. Per últim estaven els aprenents, jovenallsque acabaven d’entrar en l’ofici i que peraprendre’l treballaven durant una temporadagratis; la seva tasca era la d’ajudar els oficialsen les diferents feines i al mateix temps fixar-se i anar aprenent. En aquell temps solien serobjecte de diverses bromes, que entre altresfuncions tenia la d’espavilar-los. Per exemple

- Una vegada va un oficial i li diu a l’apre-nent “mira si aquesta taula està recta”, la tau-la que estava damunt del banc, estava plenad’aigua. Quan l’aprenent estava mirant, l’ofi-cial va lliscar la mà amb força i el va mullartot. L’aprenent es va venjar un dia que li mu-llava les falques amb cola a l’oficial, que es-tava armant una porta, li les pintà per la partde dalt, on s’agafaven amb els dits, i així se’lsenviscà tots. Les malediccions es plovien

- Una altra, fou aquella que van enviar unaprenent al taller del manyà a que li deixarenl’enclusa per doblar un clau. Al pobre apre-nent li van carregar l’enclusa al coll i cap a lafusteria, una vegada allí li van dir que ja no

calia i que anara a tornar-la. Al cap d’una es-tona el van tornar a enviar-l’hi perquè els feiafalta de nou i després tornar-la, fins que el vanespavilar un poc.

- A un aprenent d’una famosa botiga de te-les el van enviar al taller de fusteria a que li dei-xaren la garlopa per planejar les vores d’una te-la. El pobre passerell va anar amb l’encomanda,i al taller, que no eren borts ni res, van com-prendre que era un broma Li van omplir un sacde marreguera ple de trossos i tascons de fus-ta de carrasca , tot i dient-li “porta-ho ambcompte, que no et caiga que pot trencar-se ino ho obrigues que et pots tallar” , allí et veusl’infeliç tot carregat i cap a la botiga. Al capd’una estona li ho feren tornar. La jugada es varepetir algunes vegades fins que se li va ocórrermirar dins del sac i veure de què es tractava.

LA FUSTAEvidentment, la matèria primera d’una fus-

teria és la fusta. Aquesta és un producte delsarbres, conseqüència del seu creixement engrossor. Als arbres de zones temperades i fre-des, en primavera se li afegeix un anell de co-lor clar i poc dens. A l’estiu i la tardor es for-


Manolo Alegre

ma un altre anell de color més bru. De ma-nera que una banda clara i una fosca consti-tueixen un anell anual, és per això que a lasecció d’un tronc hi ha escrita la seva edat.Més encara la història de la seva vida, ja queno hi ha dos anells iguals perquè l’arbre creixde manera diferent cada any, en funció de lescondicions climàtiques.

Com a conseqüència d’aquest procés es po-den distingir tres grans zones en un tronc vell:L’escorça a l’exterior recobrint la soca; l’albe-ca, blanquinosa i tendra, situada immediata-ment cap endins i formada pels teixits con-ductors actius (els dels últims anys); el cor oduramen, central, dur i de color bru, consti-tuït per elements inactius impregnats de tanins,resines i altres substàncies químiques. La fustadel duramen és molt apreciada per la seva du-resa i perquè difícilment es podreix. No obstantaixò, els arbres anomenats de fusta blanca nofan duramen, és el cas dels xops, til·lers, etc...

Però en l’àmbit mediterrani, molts arbres defulla perenne no tenen ritmes de creixementclars. Així poden créixer durant l’hivern, si éssuau, i aturar-se durant la primavera si és seca.De manera que en alguns arbres els anells sónpoc visibles i cada anell no sempre es corres-pon a un any. Els arbres de la Mediterrània es-criuen la seva història amb una lletra poc clara.

Les diferents propietats de la fusta corres-ponen a les diferents maneres en què s’agru-pen les cèl·lules de la planta per formar tei-xits, que són característics de cada espècie.Entre les diferents característiques i propietatsde la fusta, n’indicarem solament dos per laseva importància.

* COLOR: en general podríem dir que elscolors intensos són típics de les fustes dures,metre que els pàl·lids són més propis de lesblanes. Els colors grisos són signes de malal-ties, igual que passa amb les persones. Possi-blement això siga l’origen de l’expresió “ser

de bona fusta” com a indicatiu de bona saluti bon caràcter.

* OLOR : és degut a l’evaporació lenta deles resines i olis essencials que conté la fusta.L’aroma és més intens en la fusta recent ta-llada i va disminuint amb el temps. Normal-ment un bon olor és signe que la fusta és sa-na. En les regions tropicals hi ha més fustesaromàtiques que en les regions temperades.La intensitat de l’olor està directament rela-cionat amb la durabilitat de la fusta (car entenir més resines augmenta la resistència da-vant els fongs i els insectes xil·lòfags).

Res més, pel moment, en quan a enginye-ria forestal. Per a més informació, consulteules pàgines més o menys grogues de les en-ciclopèdies i llibres de botànica.

TIPUS DE FUSTES

Els boscos mediterranis actuals no són gransproductors de fustes. Però no sempre ha estataixí, dels boscos de les muntanyes mediterrà-nies, a l’antiguitat i fins segles recents, eixienexcel·lents fustes per a la construcció naval,que fou una de les bases de la civilització me-diterrània, i per a molts altres usos. En qual-sevol cas, les espècies de fusta mediterràniessón nombroses i variades. En general s’han usataquells materials que es tenien a l’abast.

A més a més, s’han importat des de l’an-tigor fusta d’altres parts. De manera que la di-versitat de fustes que s’han utilitzat és moltgran. Nosaltres anem a fer un breu recorregutper aquelles més típiques o més usades o im-portants, ja que fer una descripció exhausti-va seria força pesat d’escriure i de llegir, i po-dem acabar amb el cap com una soca.

FUSTA DE CONÍFERES

Com els pins i els avets són fustes resinosesi moltes vegades aromàtiques d’una duresa mit-jana han sigut i són molt emprades en fuste-

59

ria i ebenisteria. Entre elles cal ressenyar queels xiprers, ginebres, savines i cedres amb fus-ta molt aromàtica, són encara molt apreciatsen ebenisteria fina. Imputrescibles i inataca-bles pels fongs i pels insectes, tenen una grandurada. Es gastaven per a fer armaris, ja quemata les arnes (polilles) de manera natural. Tam-bé per a fer xapes de gran ressonància en lesbones guitarres, possiblement perquè mata elsmals guitarristes com a les arnes.

FUSTES DE LES FAGÀCIES

- Alzines, carrasques, roures, faig i sureres te-nen una fusta molt apreciada. Compacta, den-sa, dura i resistent a la immersió i al frec. S’haemprat en la fabricació de tota mena d’objectes,fins i tot en la fabricació d’eines de fusteria i car-ros. La locució “es més dur que la carrasca” ésindicatiu de les seves propietats. El roure i el cas-tanyer s’utilitzen en la fabricació de bótes.

ALTRES FUSTES

- Olivera, garrofera, freixe i om tenen unafusta molt dura i d’alta densitat, es feien servir enebenisteria, torneria, escultura, fabricació de car-ros i eines, així com en l’artesania en general.

- Noguer fusta dura i molt noble de co-lor gris marró, dura eternament sota l’aigua.Un bany calent d’aigua de nous li evita elscorcons. S’empra en ebenisteria i fusteria degran qualitat, com ara el barandat d’escalai les portes de la fundació Dávalos-Flecher.També en la fabricació de culates d’armes.

ARBUSTOS

- Bruc la part de les rabasses, rogenca, den-sa i fàcil de treballar i pràcticament incom-bustible ha estat utilitzada en la fabricació depipes i tabaqueres. També s’ha gastat el boix,l’arboç, la noguerola, el llentiscle totes ellesfustes dures i denses que s’han fet servir per atreballs d’ebenisteria, escultura i marqueteria.

ARBRES FRUITERS

En aquesta zona mediterrània, en la qual nohi ha massa riquesa forestal, s’ha usat també lafusta dels arbres fruiters, per fer mobles, portes,etc.. Entre aquestes fustes tenim: perera per ala fabricació de mobles, taules, cadires. Taron-ger i lledoner, amb una fusta molt corretjuda,s’empren en la fabricació de mànecs i gaia-tos. Caqui de la mateixa família que l’eben, téuna fusta molt dura emprada en la fabricacióde taulers de portes. S’ha utilitzat també la fus-ta d’ametller, cirerer, morera i moltes més. Finsi tot la figuera, per fer entaulats de carro, ja quela seva fusta és molt resistent als colps.

FUSTES D’IMPORTACIÓ

La manca de fustes ha fet que des de tempsimmemorial s’importés fusta d’altres llocs, en-tre ells tenim fusta de flandes o pi de Suèciai especialment la mobila o pi tea anomena-da així perquè s’embarcava en el port de Mo-bile a Alabama (EEUU), és una de les fustesmés resinoses, per la qual cosa és molt re-sistent als agents atmosfèrics. Ha estat una fus-ta molt emprada en la construcció d’habitat-ges i en la fabricació de finestres i portes, tantinteriors com exteriors, especialment al seglepassat i principis d’aquest.

Fustes tropicals com l’eben o banús, fustamolt noble, fina, dura i més densa que l’aigua,d’un color negre intens emprada en la fabri-cació d’intruments musicals i mobles de luxe,d’on ve el nom d’ebenisteria. Els egipcis i elsgrecs ja utilitzaven el banús procedent de l’Índiaal segle IV aC. Als segles XVI i XVII adquirí unaimportància extraordinària, fins que al segleXVII quan s’introduí la caoba de Cuba.

El terme ebenista ve d’eben o banús. És unmot recent, ja que eren els fusters qui feien tottipus de mobles (cadires, taules, armaris, etc...).Al principi els mobles eren de fusta massis-sa, posteriorment cap al Renaixement (XV -


XVI) comença la fòrmula del bastiment, l’ar-madura la feien de fustes barates i després elxapaven amb fustes fines (com l’eben). Ambtot, el mot ebenista és tardà i anacrònic, puixno aparegué fins al començament del segleXIX, i fa referència a un tret estricte de l’ofi-ci, l’adopció del banús emprat en fulloles coma recobriment d’un esquelet inferior. Actual-ment és sinònim de constructor de mobles.

EINES:Actualment hi ha tota una gamma de ma-

quinàries elèctriques per treballar la fusta, demanera que és força còmode. Però antiga-ment, vaja no fa tants anys, tots el treballs erenmanuals, des de tallar un arbre fins a vernis-sar una cadira o porta. Amb tot, l’enginy humàva dissenyar un tipus especial d’eines per acada tasca que se li feia a la fusta. A més to-tes els eines eren d’allò més sanes, perque de-senvolupaven els músculs, i ecològiques per-què anaven amb energia animal. Entre la granvarietat d’eines de fuster podem fer diversosgrups, com ara:

1- EINES DE DENTS

Emprades per serrar la fusta. N’hi havia di-ferents tipus de SERRES: amb dents grans pertallar cabirons i bigues com el VERDUC, fetper a usar-lo amb les dues mans i per duespersones, o de dents fines per tallar peces de-licades. Hi havia també de fulla molt estre-ta, la SERRA DE BUTXIR per tallar corbes. To-tes elles consten d’un bastidor de fusta enforma de doble T, a una part es fica una fullad’acer amb dents i a l’altra un cordell o cor-da que s’enrolla acurtant-se i tensant la fullade serra, perquè no es doble al treballar.

Perquè la serra puga avançar en el tall, lesdents no estan rectes sinó que estan tortes,una a la dreta i una a l’esquerra, quan méstortes més camí (amplària de tall) té la serra

i més bé llisca. Conten els vells de l’ofici queaçò es deu a que el dimoni volia fotre Sant Jo-sep allà a Nazaret: Un dia Sant Josep estavaserrant una fusta molt dura i, tot suat, va pa-rar a beure. Mentre ell estava distret, el dimonili agafà la serra i li va doblar les dents una capací, una cap allà, una cap ací, una cap allà,tot i pensant “ara sí que suaràs de debó”....però quan Sant Josep va tornar a ser-rar, la se-rra anava millor que mai. I és que el dimonisempre du les de perdre. Des d’alesho-res totes les serres del mon s’esmolen amb lesdents tortes.

Hi ha també els XERRACS de diferents for-mes i grandàries segons la funció que tinguen;així hi ha el serrutx amb costella per a ajus-tar els empalmes; hi ha llargs per tallar taulesallí on no hi cap la serra; hi ha d’estrets perfer corbes; de punta per fer forats, etc...

2.- EINES PER PLANEJAR I MOTLLURAR

Són eines fetes amb un un bloc de fusta,el cep o caixa, generalment carrasca, que te-nen enmig una mena d’embut, on s’acoplaun ferro d’acer amb un bon tremp i bisellaten un extrem. Aquests ferros han d’estar forçaben esmolats i afilats. De manera que en pas-sar-les, lliscant sobre la fusta, tallen una la-mineta, allò que hom coneix com caragol.

Sobre aquest esquema general es feien to-ta una sèrie de variacions en la forma del cepi del ferro, per a les diferents tasques:

PLANES O RIBOTS

Serveix per rebaixar i allisar les peces.Consta d’un cep prismàtic a l’interior del quales fixa, oblíquament a la base, un ferro de tallgeneralment recte. El qual sobresurt una lon-gitud regulable per tallar una lamineta de fus-ta. Hi ha moltes variants de planes:

• Plana de desbastar, amb un solc en elcep de fusta i un ferro amb la part bisellada

61

convexa, de manera que arranque molta quan-titat de fusta cada vegada.

• Plana de dos ferros, per repassar, ja quedavant del ferro de tallar se li’n posava unaltre, a una determinada distància del tall,de manera que sols arranque una petitaquantitat de fusta cada vegada.

• Plana de volta, pensats per planejar les su-perfícies corbes, podien haver-hi diversos ribotsd’aquests per a diferents corbatures, que es feiena propòsit o bé (ja més modern) ribots deferro i amb un sistema de corbatura variable.

• Plana de galze, per planejar aquests ti-pus de motllura.

• Plana de base rodona, (base convexa)pensat per a allisar peces que tenien una go-la, (que eren còncaves).

• Plana de ferro dentat, fets per ratllar lasuperfície de la fusta si estava massa llisa i fa-cilitar l’adhesió de la cola i poder xapar-laamb fusta més noble.

• Plana d’entrecallar, amb una guia a unavora, per rebaixar les vores d’un tauler i aco-plar-lo a la recalada.

GARLOPES

Com un ribot però més llarg i amb un mà-nec per a la mà. S’emprava per a adreçar i alli-sar peces. N’hi havia també garlopes d’un fe-rro i de dos.

• Garlopa de ferro dret, o vertical, feta perplanejar les altres eines de tall que pel tempsi l’ús es desgastaven. No feia repèls.

GUILLAUMES

Semblant a un ribot, però amb el ferro queés un poc més ample que el cep o caixa defusta , estava pensat per fer els galzes de por-tes i marcs.

• Guillaumet, com l’anterior però més curt.• Guillaume de volta, corbat lateralment

per a repassar els galzes d’una corba.

• Guillaume de corba, amb el cep corbatper la cara inferior per a repassar les corbes.

CIMENTS

A cavall entre la garlopa i el guillaume demanera que en un costat té una abertura i al’altre forma una motllura en angle recte, demanera que s’empra per fer galzes (també hiha un ciment que estava fix a terra i que em-praven els boters per fer les dogues).

• Mig ciment, semblant a l’anterior peròmés curt.

• Rebaixador, paregut al guillaume, al ci-ment i al garlopí, el ferro del qual només ocu-pa una part de l’ample del cep, el qual ésproveït a l’altra part de galgues intercanvia-bles en forma de ressalt que en lliscar pelcantell de la peça de fusta que hom treballaguien l’eina. S’emprava per a desbastar elsgalzes.

• Embarrotador, espècie de garlopí ambun ferro en angle de manera que pot fer unarecalada en forma de triangle rectangle (mit-ja cua de milà) en mig d’una peça per tal d’a-coplar-n’hi una altra.

BOCELL

Espècie de ribot amb el ferro còncau demanera que produïa un resalt convex en lapeça. Quart bocell, semblant però amb unferro que tenia una part plana i l’altra còn-cava.


Guillaumes de volta i corba Ferran Aparisi

COPADES

És com una plana que té la superfície in-ferior i el tall del ferro en forma convexa i ser-veix per a fer les motllures còncaves de sec-ció semicircular o de quadrant de cercle.Copada inversa, com l’anterior, però amb elferro concau i fa motllures convexes.

ALTRES

• Motlluradors, de diferents formes ambdistints tipus de ferros segons la forma que seli volia donar.

• Encadellador, aparell amb una galga re-gulable i amb dos ferros: l’un que fa un solcen lliscar-lo en una direcció (una femella) il’altre en forma de U i invertida que produeixun metxó continu (mascle) al llarg de tota lapeça. Fent que es puguen encaixar unes pe-ces amb altres per tal de formar un tauler.

• Recalador, semblant a l’anterior peròamb un sol ferro, de manera que fa un solc o

recalada a una certa distància, regulable ambl’ajuda d’un caragol o dues potes de fusta, delcantell de la peça.

3.- EINES DE TALL I COLP

- Aixa, espècie d’aixada de mànec curt,també emprada pels menestrals de les dras-sanes en la fabricació de vaixells, (eren elsanomenats mestres d’aixa); hi havia vegadesque els cabirons o bigues, no calia serrar-losde gruix i aleshores es desbastava la superfí-cie amb l’aixa.

- Puntacorrent o Enformador, fet amb unferro dur i de bon tremp que té un biaix toixi molt esmolat i afilat per tal de tallar la fusta,a l’extrem superior hi ha un mànec de car-rasca. Hi ha de diferents amplàries de tall. Espot utilitzar tant lliscant-lo amb la mà comcolpejant-lo amb una maça. (Avís per als afi-cionats a la fusteria: els que venen a “tot a100” no tallen perquè són de llanderol, nod’acer i, a més, no estan afilats).

- Escarpre, semblant a l’enformador i al ci-sell. Molt més gruixut i de secció quasi qua-drangular, amb la punta en biaix o bisell fetper a fer els forats de les metxes. A l’extremsuperior té un mànec de carrasca amb un cèr-col de ferro per donar-li més resistència alscolps.

- Gúbia, semblant a l’enformador però ambel tall en forma de mitja canya més o menysoberta, el biaix està a l’inrevés.

63

Quarts bocells Ferran Aparisi

Recaladors Ferran Aparisi

Encadelladors Ferran Aparisi

4.- EINES DE FORADAR

- Barrines, eina emprada per a fer forats.Si són de petit diàmetre consten d’una tija deferro que en un extrem acaba en un caragolque fa de guia i més damunt té un eixamplepla i helicoïdal amb les arestes afilades perarrancar la fusta. A l’extrem superior té un mà-nec transversal en forma de T. N’hi ha de di-ferents grandàries segons el forat que s’ha defer, les més menudes s’usen amb una sola mài les més grans amb les dues. Per fer forat degran diàmetre s’empraven barrines amb la ti-ja de rosca salomònica i amb ressalts afilatsa les vores del caragol guia.

- Filaberquí, eina per a foradar que con-sisteix en una manovella en un dels extremsde la qual hi ha la nou (portabroques) per sub-jectar-hi la broca i en l’altre un pom de fustaque gira boig i que serveix per a empènyerl’eina amb una mà mentre amb l’altra hom lafa giravoltar. Permet fer forats amb més faci-litat i de major calibre.

- Broques, n’hi havia de diferents tipus pera acoplar al filaberquí, per a la qual cosa enl’extrem superior eren de secció quadrada demanera que s’acoplaren a les llengüetes trian-gulars del filaberquí. bàsicament són:

• de pales, amb tres puntes afilades la cen-tral que fa de guia i les laterals que tallen

• salomòniques, semblants a les manualsja descrites però pensades per al filaberquí

• de paret, amb un ferro en forma de mit-ja lluna amb l’extrem i les dues punts afilades

• de cassoleta, per eixamplar forat ja fets• de cuc, semblant a les barrines de mà • de bollar, fer bollar o fer un eixample

tronco-cònic al forat• de tornavís, especial per ficar o llevar

caragols amb més facilitat que amb el torna-vís manual.

- Tiroliro, eina per fer forats de petit cali-bre d’on possiblement li vinga el nom, (ja que

és també un instrument de vent com el flabiolo flautí de so agut); consta d’un pom de fus-ta que gira boig i una tija, amb rosca sa-lomònica, abraçada per un pom de fusta ambl’interior roscat que pot pujar i baixar al llargde la tija conferint-li un moviment giratori.A l’extrem inferior hi ha un mordassa per sub-jectar broques de petites dimensions. S’em-prava en tasques delicades d’ebenisteria.

5.- EINES PER DEBASTAR I LLIMAR

- Raspa, ferro força trempat amb un mà-nec de fusta en un extrem. Semblant a la lli-ma però amb dents piramidals o còniques afi-lades de diferents grandàries. Serveixen pera rebaixar o allisar la fusta. Tenen una cara pla-na i l’altra corbada. Hi ha diferents tipus deraspes segons les dents i el grau de corbatura.

- Escarpell, semblant a la llima dels manyansamb dents de petites dimensions però amb elferro d’igual forma que la raspa, pla per una ca-ra i corbat per l’altra. S’emprava per allisar i po-lir la feina desbastada per la raspa. Hi havia unavariant que era tot el ferro redó anomenada de“cua de rata” usada per eixamplar forats.

- Llimes de ferro, eina més propia de ma-nyans i ferrers, però també usada pels fusters endiverses tasques on calia polir o afilar ferros.

6.- Eines per colpejar- Martells, els fusters en gastaven de diver-

sos tipus; el més tradicional és l’anomenat de:• fuster, amb un ferro quadrat i rebaixat

en forma de llengua per un costat i a l’altreuna penya quadrada per colpejar


Tiroliro Ferran Aparisi

• d’orelles, en un costat tenia una formade falca corbada i partida a manera d’orellesper tal d’arrencar les tatxes, s’emprava en laconstrucció de caixes i caixons d’embalatge

• d’armar, semblant a l’anterior però mésgros i, per tant, amb més colp . Emprat per almuntatge de marcs i estructures

• de xapar, o planejar, paregut al de fus-ter però amb la punta rebaixada molt amplaper lliscar sobre la superfície de les xapes ienganxar-les.

- Maça, feta tota de fusta dura, generalmentcarrasca. De diferents grossàries segons el colpque s’havia de donar. S’emprava per colpejaraltres eines que tenien mànec de fusta sensetrencar-lo.

7.- EINES PER MESURAR, ASSENYALAR I DISSENYAR

Evidentment, una de les tasques bàsiquesabans de començar la construcció de qual-sevol artefacte és la de dissenyar, mesurar isenyalar les peces per treballar-les, acoplar-les i finalment muntar-les. En fusteria les ei-nes bàsiques són semblants a les d’altres ofi-cis de construcció:

• Cintes, per mesurar (metres), regles, com-passos, escaires, cartabons, veletes, nivells, plo-mades, llapis i falsos escaires peces de fusta uni-des per un extrem de manera que podienobrir-se en diferents angles, s’empraven per me-surar i transportar angles que no foren rectes.

• Rosset, consisteix en una tauleta menu-da travessada per una o dues barres quadra-des, per les quals es podia desplaçar. Les po-

tes estaven proveïdes d’una punta de ferro, queserveix per a senyalar, en la peça de fusta, unalínia paral·lela a una de les seues vores, per laqual hom ha de serrar, planejar, etc...

8.- EINES PER A AJUDAR AL TREBALL

Per tal de poder fer determinades tasques,els fusters disposaven de diferents eines desubjecció de peces, entre elles tenim:

• Gats o serjants, instruments per mante-nir subjectes dues o més peces de fusta men-tre es fan els diferents treballs. Els més anticseren de fusta i constaven d’una peça denta-da a un extrem de la qual hi havia un traves-ser amb un cargol també de fusta, al llarg dela peça podia desplaçar-se un tascó que feiade topall. Darrerament tenien els cargols deferro i els més moderns són tots ja de ferro.

• Congreny, aparell format per dues pe-ces o llates amb forats coincidents, pels qualsels poden posar i traure uns llistons o ferros ala distància convenient. Entre les dues pecesdel congreny es col·locaven les taules a en-colar de manera que es premien entre els dosferros o llistons amb l’ajut de tascons clavatsa pressió. D’aquesta manera es feien taulersa partir de peces estretes.

65

Rossets Ferran Aparisi

Congreny Ferran Aparisi

• Banc de fuster, espècie de taula de tre-ball molt reforçada, feta de fusta dura, pi mo-bila, carrasca, etc... amb diversos dispositiusper ajudar-se en el treball, com ara una prem-sa per mantenir les peces, tascons per fer detopalls a peces mentre es treballava.

• Mosso, peça de fusta amb una escota-dura en la part central on es col·locava unaporta, finestra, etc...i es premia amb una fal-ca de fusta, servia per mantenir-la dreta men-tre l’oficial treballava.

9.- INSTRUMENTS PER FABRICAR I MANTENIR LES

EINES DE TREBALL

Actualment hom troba al seu abast tota me-na d’eines i màquines per treballar la fusta,però abans la cosa era molt diferent i cadafuster s’havia de fer, i tindre cura de les ei-nes que li calien. Així que sempre tenien tros-sos de fusta dura per fer els ceps o caixes deribots, garlopes, copades, siments, mànecs,caragols, etc... També s’havien d’esmolar i afi-lar les eines de dents i de tall, etc..Entreaquests instruments tenim:

- Fileres (femella i mascle), eines per fer larosca als caragols i a les femelles. La femellaconsisteix en una caixa o peça amb un foraten l’interior del qual hi ha unes dents d’acer queen introduir-hi una tija o barra d’un diàmetre unpoc més gran, hi afaiçonen els filets de la rosca.Per fer les femelles s’empra la filera mascle queés un ferro amb un extrem tronco-cònic que entravessar la fusta, després d’haver-la foradadaamb una broca, li fa els filets de la rosca.

- Mola, era una pedra redona feta de pe-dra d’esmolar (un tipus de gres amb quars)força abrasiva que hom fa girar al voltant del’eix mitjançant un sistema de biela-manove-lla que transforma el moviment rectilini, capamunt i cap avall, en moviment circular. Es-tava accionada pel peu de l’esmolador. La pe-dra estava dins d’un recipient on se posava ai-gua per tal de banyar-la i que el ferro nos’escalfara i perguera el tremp durant el pro-cés. S’emprava per esmolar els ferros de tall,els quals recolzaven en un tascó de fusta entoix, que tenia ja l’angle de bisell adient.

- Afiladora, era una caixa generalment ambtapa en la qual hi havia la pedra d’afilar (ro-ca calcària de gra molt fi); a la superfície se liposava unes gotes d’oli per fer-la més fina. Espassava el ferro lliscant avant i arrere per lapedra, per la cara bisellada i per la plana al-ternativament, tot i mantenint-lo ben recte perno arrodonir el tall.

- Premsa, d’esmolar serres i serracs, aparellfet amb dues taules de fusta unides per un ca-ragol també de fusta que en la part superiortenia les vores de ferro per prémer la fullad’acer. Abans de fixar-los a la premsa calia do-nar pas a les dents, per a la qual cosa s’usavaun xicotet cisell i, ficant la fulla damunt d’u-na fusta, es colpejava amb el martell una dentsí l’altra no, primer per una cara i després perl’altra. Una vegada donat el pas s’esmolavaamb una llima triangular dent a dent.

10.- ALTRES EINES

A més a més, de totes les esmentades, elsfuster gastaven altres eines per tal de muntarportes, finestres, etc..; com ara:


Fileres Ferran Aparisi

Afiladora Ferran Aparisi

• Tornavís, fet amb una tija de ferro aca-bada en un doble bisell i mànec de fusta ques’utilitzava per a ficar caragols de ferro i sub-jectar les frontisses, golfos, fallebes, panys, pi-caports, forrellats, etc...de les portes i finestres.

• Claus fixes i angleses, per ficar altres ti-pus de caragols de cabota quadrada o hexa-gonal. Anteriorment a l’ús dels caragols, esgastaven claus barquerols que eren quadratsi fets a mà pels manyans fins al primer terç delsegle XIX . N’hi havia de distints tipus segonsles funcions.

• Tenalles. Tisores, etc...

COM ES TREBALLAVA?COM FEIEN UNA PORTA DE CARRER ?

Després de pendre mides, el mestre fustertriava la fusta, generalment solia ser mobila,per a fer els muntants i travesses o braguers.Tot seguit un oficial i un aprenent serraven,amb el verduc, la biga en taulons de 15 x 6 o20 x 7 cm. Per a serrar es posava el cabiróo biga damunt d’uns banquets i l’oficial daltdirigint el tall i l’aprenent baix ajudant, talla-ven la biga a la llarga. Era una feina força pe-sada i es feien uns bons músculs als braçossense gastar-se un cèntim al gimnàs, si mésno guanyant-ne (encara que no molts)

Després de serrades amb el verduc o de des-bastades amb l’aixa les peces de fusta, el segonpas, a càrrec d’un oficial, era planejar i escairarles peces. Primer amb el ciment es feia un can-tell recte, després es rebaixava tota la cara ambla garlopa, i s’entreguardava amb dos llistonscol·locats als extrems de la peça per comprovarl’horizontalitat. Una vegada feta una cara pla-na es planejava un cantell, tot i fent un anglerecte que es comprovava amb uns escaires me-nuts de ferro. Tot seguit es passava el rosset persenyalar l’amplària i la gruixa de la peça i es pla-nejava l’altra cara i l’altre cantó que restaven ies comprovava amb l’escaire.

Després el mestre de taller o un oficialavançat marcava en la cara de les peces, ambl’ajut del metre, escaire i llapis on s’havia defer els forats i metxes per a unir les peces,on aniria la motllura, els quartons de taulerentrecallat, etc... és a dir dissenyava la porta.Tot seguit passava els diferents senyals a totesles peces i les rodava, o siga passava les rat-lles als quatre costats. Després amb el rossetmarcava el gruix de metxes i forats, de re-caldades per als quartons, etc...

Les peces podien encaixar-se i unir-se dediferents formes, amb mosses i metxes de di-ferents tipus, de cua de milà o d’oronella,de mitja galta, de forquilla, doble forquilla,etc... però el més normal era l’emmetxamentsenzill o doble.

El següent pas era foradar les peces.Aquests procés estava a càrrec dels aprenentsi es feia ficant quatre o cinc peces juntes, pre-ses amb un gat, en uns banques baixets i as-seguts damunt, foradaven amb l’escarpre ila maça, primer un costat i després l’altre. Unavegada fet el forat en brut s’acabava de qua-drejar peça a peça a la premsa del banc i ambun puntacorrent de l’amplària adient. Desprésse serraven els metxons, subjectant les pe-ces a la premsa del banc. Si la peça era moltgruixuda ho feien entre dues persones, un ofi-cial i un aprenent. Després es tallaven les gal-tes de les metxes i es muntava per veure si en-caixaven correctament les peces.

Acabada aquesta part es feien les recala-des per als taulers, amb el recalador, i els gal-zes per als finestrons , vidres, etc... amb el ci-ment i guillaume. Després es feien els taulersentrecallats, generalment d’una fusta més no-ble, anouer, perera, castanyer, banús, cao-ba, etc... per a la qual cosa se solia emprarl’encadellador fent mascles i femelles a lespeces; a continuació s’encolaven.

La cola estava feta de cartílags i tendons

67

BIBLIOGRAFIA

ANDREU, X. (1989) The Atrium library of wood Barcelona,Ediciones Atrium, S.A. Volum I (Wood), 117 pàg.

ANDREU, X. (1989) The Atrium library of wood Barcelona,Ediciones Atrium, S.A. Volum II (Carpentry), 117 pàg.

ANDREU, X. (1989) The Atrium library of wood Barcelona,Ediciones Atrium, S.A. Volum III (Cabinetmaking and fi-nish of wood), 117 pàg.

CAMARASA, J. M. et al. (1993) Bisofera. Barcelona, EnciclopèdiaCatalana, Volum V (Mediterrànies) 222 - 228

DÍEZ RODRÍGUEZ, F. (1997) “Els gremis i l’assistència en l’àn-tic règim”. En: Fradera, J. M. Història. Política, Societati Cultura als Països Catalans, Barcelona, EnciclopèidaCatalana, Volum VI, 306 - 314.

MASALLES, R. M. et al. (1988) Història Natural dels Països Ca-talans. Barcelona, enciclopèdia Catalana, Volum VI (Plan-tes Superiors) 463 pàg.

animals. Quan estava freda cristal·litzava. Perusar-la es col·locava en el casset de la cola is’escalfava al foc, generalment cremant bo-rumballes de fusta que es feien al planejar ialtres feines d’allisar la fusta. Quan estava ca-lenta, es feia líquida i es pintaven les peces.Després s’ajuntaven i es premien al congreny.

Després de sec es feien els cantells entre-callats amb l’entrecallador fent-li un cantó re-baixat amb bisell. Després se li passava el bos-sell o quart bossell, gola reversa, etc.. perfer-ne una petita motllura.

Després es muntava la porta de cap nou is’ajustava amb el serrac; tot seguit es des-muntava, s’encolava i tornava a armar-se.Quan s’havia eixugat es repassava tota ambla plana de dos ferros, s’escatava amb paperd’escat (fet amb la pell seca de la pintarroja,una espècie de tauró. D’on ve allò d’esca-tar, d’escata de peix). Una vegada al lloc ons’havia d’instal·lar s’acoplava al marc o bas-tidor, se li posava el ferratge i s’acabava.

Per últim, i com que feina feta fa goig, cal

espolsar-se la serradura de damunt, torcar-sela suor, rentar-se les mans i acomiadar-se finsuna propera ocasió. I si la porta es del vos-tre gust, ja us passaré la factura.


Fuster Ferran Aparisi

es molèsties que patiren els primershomes de la terra, cansats per les ai-gües, els gels, les neus i els raigs de sol,

els obligaren a buscar alguns resguards queels defensaren i, d’alguna manera, mitigarenforça les incomoditats que els assetjaven. Sensdubte buscaren l’abric d’algunes coves entreles roques o ruptures dels terrenys, després fa-bricaren cabanyes o barraques, valent-se delsmaterials més fàcils que tenien a mà.

L’obrer i la construcció, al llarg dels temps,han anat evolucionant els dos junts. Antiga-ment les construccions de les cases erend’una, dues o tres altures. Aleshores, l’únicamàquina que es coneixia era la d’antany, la

famosa palanca, i amb ella es realitzaven elstreballs més pesats o difícils. ¿Qui no hauràvist una corriola amb una corda que passa-va per ella, amb dues fustes en forma d’aspai un tauló de fusta recolzat en ella? Doncsaquest era el mitjà més usat per a pujar totaclasse de material de construcció.

A finals del segle passat l’obrer era una per-sona molt polivalent, ja que la paraula obrerabraçava tots i cada un dels treballs que po-dia eixir o fer en l’ofici, no com avui en diaque s’ha ramificat la professió, i són uns tre-balls específics en els quals s’han especialit-zat alguns que es consideren obrers, i no ho

LL

L’obrer al llarg del tempsL’obrer al llarg del temps

69

Paco Bonet Bausà

És cosa sabuda que de vegades calanar a tota paleta. Us aconselle, però, que

no feu això a l’hora de llegir aquest text escritper Paco Bonet, bomber castellonenc, que ve de fa-

mília de paletes, que ha fet de paleta, que hatingut moltes hores a la mà una pa-

leta com aquesta...

són per complet: com guixaire, pisaire, en-cofrador, etc.

Al principi s’utilitzava la calç en lloc de ci-ment, obtinguda de la calcinació de les pedrescalcàries. En contacte amb l’aire i l’aigua s’en-duria, formant un sols cos amb les pedres o ra-joles. En l’estat normal rep el nom de calç vi-va. Quant es mescla amb aigua rep el nom decalç morta. A principi de segle XX va aparéixerun altre ciment, anomenat pòrtland, que deu elseu nom a les famoses pedreres que hi ha a laciutat de Pòrtland als Estats Units d’Amèrica.

Els obrers d’aquella època, quan co-mençava l’obra, feien una bassa en el mateixterreny, on un carro carregat de calç alçavabarres, la tirava dins i l’omplien d’aigua permatar-la. Després d’acabar de bullir s’utilitza-va amb terra o arena, fent la mateixa funcióque avui en dia el ciment; si volien que el mor-ter quedara més fort, es matava la calç en elmoment de pastar-la amb la terra, que sempreera quan el morter quedava a la intempèrie.

Barrejaven la calç i la terra en el sòl i feienservir uns socs de fusta, sense llevar-se les es-pardenyes, per a evitar que se’ls cremara lapell. Hi havia algun manobre, molt anima-lot al qui no li feia falta la lligona, ja que enels socs que portava pegava quatre trepitjadesper damunt, i ja estava pastat el morter.

Un dels materials més utilitzats i el més cò-mode de gastar era l’algeps. Mesclat amb ai-gua es formava una massa que donava cos is’enduria. Hi havia dues classes d’algeps: elnegre i el blanc. El negre, el gastaven gairebéper a totes les feines menys per a lluir, ales-hores es feia servir el blanc.

Alçar una paret d’uns cinquanta centímetresd’ampla, tota de pedra, era una de les feinesmes pesades i costoses; en ella es col·locaventres o quatre obrers demanant material als ma-nobres, posant les pedres travades per a tindreconsistència quan es carregaven els cabirons

per fer el sostre. Hi havia vegades, que de tantde material que se necessitava per fer-la, algunmanobre els deia: “Entre reble, pedra i morter,més val estar a la presó, que servir a un obrer”.

Hi havia unes feines que eren més fines,com emmanisar un menjador o una entra-da, on l’obrer posava una filada de manisessense material per veure que les juntes en-caixaven, ja que hi havia algunes que a cau-sa dels motlles d’aquella època podien anar-se’n fins a varis mil·límetres. Després d’estartotes al lloc que calia, el manobre pastava al-geps per col·locar-les una darrera l’altra, finsposar totes les de la filada.

La feina de lluir amb algeps, també es con-siderava fina per l’acabat que tenia, però noper l’estat en què quedava l’obrer, amb l’al-geps que li queia lluint el sostre de canyís. Pri-mer es donava una passada de negre, per en-durir el cel-ras, després una altra perentaular-lo, i finalment una d’algeps blanc perdeixar-lo fi i acabat. En les cases de gent adi-nerada les lluïdes d’algeps es feien amb calçmorta, que consistia en pastar la calç líquidaben garbellada amb algeps. Aquesta feina erade molta destresa i pràctica, ja que el mano-bre pastava en unes paletes de fusta amb mà-nec per a no tocar la calç, i l’obrer amb la pa-


leta de lluir i una manyopla de fusta amb l’al-tra mà, amb molt de compte quan queia unamica d’algeps als ulls, perquè era molt dolo-rós, i quan ocorria, es tiraven un poc de vi dela bóta d’esmorzar per desinfectar la poca fe-rida que poguera fer.

UTENSILIS I EINESEl nivell. Una eina composta de dos llis-

tons de fusta de seixanta centímetres de llargmés o menys. Junts per un extrem formant unangle recte, els altres dos extrems van units peruna peça de fusta, d’un extrem a l’altre for-

mant la base del triangle recte. Hi havia unaregla que anava de costat a costat, i en ella,una línia perpendicular que senyalava de miga mig perpendicular de la base, que dividia endues parts iguals, i en alguns casos solien fer-li divisions en graus del quadrant del cicle. Enl’extrem de dalt del triangle estava lligat, amb

una corda i el plom. Quan la corda coincidiaamb la meitat de la regla de la base del trian-gle, indicava que estava a nivell.

Servia per anivellar qualsevol cosa, i al ma-teix temps donava la perpendicularitat del’element d’altura, i fins i tot traïa el pendentdesitjat amb les divisions de graus que porta-va senyalada la regleta.

Les nivelletes. Una de les eines de l’obrerper a traure nivells de llarga distància enaquells anys on encara no existien mitjans su-ficients, era aquesta que consistia en tres fi-

gures iguals de fusta però de diferent color ien forma d’una te (majúscula) d’un metre apro-ximadament d’alt, per quaranta centímetresd’ample en la part de dalt.

Per a utilitzar-lo es posava un regle pla ia nivell en el punt de referència on es voliatraure el nivell, tot seguit es posava damuntdel regle, mentre estava dreta la nivelleta decolor roig i l’aguantava l’obrer. Després, unade color negre damunt també del regle peròal final i aguantada per una altra persona, il’última de color blanc es posava en el llocon es volia saber el nivell del punt en concret,l’obrer mirava per la part de dalt de l’arestade la nivelleta roja i coincidint la mirada ambla segona negra es pujava o baixava la blan-ca perquè coincidira amb les altres dos (rojai negra). Quan es tenia les tres nivelletes amb

71

El Nivell

Paletes d’algeps

Manyopla

Les nivelletes

la visió a la mateixa altura se suposava que lapart de baix de la nivelleta blanca, era el ni-vell del punt de referència.

La picola. Hi ha dues classes de picoles,una amb el nom de picoleta que era una peçad’acer lleugerament corbada, amb un foratenmig per a passar el mànec de fusta de me-nor a major, amb dos afilats tallants horit-zontals en els extrems.

S’utilitzava per a tallar manises, rajoles mas-sisses. Es posava la maceta o qualsevol altracosa com a base plana, damunt la peça a ta-llar, i amb la picoleta donaven colps suaus peròsecs i seguits, fins que quedava tallada; tot se-guit s’ajustava al lloc on es volia col·locar.

L’altra, l’anomenada picola que era un pocmés gran i pesada, la seua forma era gairebéigual, l’únic que canviava era que per una partel tallant el tenia horitzontal i l’altre, vertical.La utilització era per a treballs més bruscs ipesats, com escorxar, picar zones fortes.

La maceta i l’escarpre o punxó. Eren i sóneines per a picar qualsevol element de l’obra.Es tracta d’una base de ferro amb un forat en-

mig d’ell, per on posar el mànec, i es pot pe-gar colps en els dues cares. L’escarpre és ferroacerat, amb una punta acabada en forma detallant, i per l’altra és per on donen cops.

El plom o plomada. És una eina compostad’un metall de pes en forma de cilindre; anti-gament de ferro fos, i un altre de fusta, però del

mateix grossor que el metall. Està lligada la pun-ta de la corda al ferro fos, la fusta té un forat en-mig per on passa la corda, i es pot pujar o bai-xar a l’altura que es vullga. Serveix per aconèixer la verticalitat de qualsevol element detreball o construcció que s’estiga utilitzant.

La Paleta o Palustre. És una eina amb unaplanxa d’acer en forma de triangle isòsceles,amb els cantells arrodonits, de la base del qualix una vareta enmig del cantell menut del trian-gle que forma un angle menut, on s’introduïaun mànec de fusta; avui té el nom de paleta ca-

talana. Serveix per a traure la mescla dels ma-terials de les gavetes i traslladar-la on s’està re-alitzant la feina de l’obrer. Molta gent tenia el


Picoleta Picola

Maceta i escarpre

El plom

El palustre

costum de dir un bon paleta, a l’obrer que dei-xava les feines ben acabades.

La Plana. És una eina amb una planxa deforma rectangular feta antigament de ferro,més recentment d’acer. Una de les cares té en-mig un mànec de fusta en forma de “ce” am-

pla, per poder agafar-la amb la mà. Serveix pera lluir tant morter com algeps; el fet curiós eraque l’obrer en tenia dues, encara que foreniguals, ja que per lluir amb algeps en la pla-na, els cantells del rectangle era convenientque estigueren molt menjats, fins i tot com unganivet afilat per poder deixar el lluït llis.

El regle i el fil. Eren utensilis molt usats perl’obrer. El regle era un llistó de fusta en recteper les seues quatre cares. N’hi havia de mol-tes mesures de llargs i d’amples. El fil era unacorda però fina que s’enrotllava amb un trosde palet, pegant-li voltes d’un costat a l’altre.Aquests dos utensilis eren per a reconéixer, sil’obra que estava fent-se anava en línia recta.Es posava el regle perpendicular i el fil ho-ritzontal, per a col·locar els materials i que noeixiren ni s’amagaren de la direcció que se-nyalava el fil lligat al regle.

La gaveta. Era un recipient quadrat, de fus-ta, amb dues eixides en els angles en diago-

nal, que feien d’anses per agafar-la. La gasta-ven per a portar el morter des d’on pastavenfins als peus de l’obrer.

La pastera de l’algeps. Era un recipient rec-tangular fet de fusta, amb una profunditat apro-ximada de quaranta centímetres, amb les parets

anaven lleugerament inclinades cap a fora perla part de dalt. Els manobres hi pastaven ambles mans, i quan havien de recollir la mica d’al-geps que quedava per les parets, usaven una pa-leta quadrada de fusta per rascar la pastera.

El poal i el cabàs. Eren uns mitjans de trans-port en la mateixa obra. Amb el poal es por-tava aigua o calç morta, i amb el cabàs totaclasse de material de construcció. El poal erade fusta i portava dues franges de ferro al vol-tant, una dalt i l’altra baix, perquè la fusta

aguantara la pressió de líquid. A final del se-gle dinou van començar ja a fer-se de zinc ide llanda. El cabàs es feia d’espart, artesa-nament, amb dues anses. El fregament ambel sòl i el material que es posava damunt feiaque durara poc, perquè es desculava amb unforat al mig del cabàs.

73

La gaveta

La pastera

El poal

La Plana

Les bastides. Eren construccions provi-sionals de fusta, destinades a aguantar i pro-tegir els obrers i materials durant l’obra o re-paració que es feia. Eren diverses pecesdobles verticals, i lligades entre elles. Recol-zades amb un forat en el sòl, o bé damunt,amb uns quants trossos de rajoles massissesamb algeps al voltant de la fusta. Cada dos

metres, eixien de la façana uns taulons ho-ritzontals que anaven recolzats al tauló dreti lligat amb una treneta (corda d’espart tre-ballada en forma de trena). Damunt els tau-lons horitzontals anaven creuats tres taulonstambé horitzontals per a poder treballarl’obrer. Quan els taulons verticals no abas-taven l’altura que volien, els empalmaven unsamb els altres. Si, per circumstàncies de l’o-

bra, no es podia recolzar la bastida damuntel sòl, se’n feia una de diferent forma. Treienuns taulons, de cantell, de la façana amb unscontrapesos o puntals dins de l’obra peraguantar el pes de la bastida, dels materials,eines i persones que podien estar damunt.Després posaven damunt dels de cantell trestaulons plans creuats i una barana al voltant

de la bastida per a no caure. Els obrers, perseguretat, quan realitzaven aquestes feines,sempre deien que estaven treballant per a ells,i no per a l’amo de l’obra.


La bastida

La bastida de peu

questa és la història d’un xiquet que es-tava jugant el dia de Reis, amb elsamics, voltant pels carrers amb la seua

bicicleta. La mare mentrestant parlava al car-rer amb unes veïnes i comentava què contentsestaven els xiquets amb els joguets nous. Enaixò, el xiquet, va passar per davant i li va dirtot pagat: “Mira, mira sense una mà”, i la ma-re va pensar “que bé, el meu fill ja sap anar enbicicleta”. Al poc tornà a passar i, amb veu or-gullosa, digué: “Mira, mira sense mans”, i ellava començar a patir “Ai Déu!, ai Déu meu! quecaurà!”. I tenia raó per fer-ho, perquè al capd’uns minuts el fill va arribar i, entre plors, vaencertar a dir: “Mida, mida... zenze denzs”.

Aleshores va començar el greu problemad’arreglar aquella boca despoblada. No solsperquè poguera menjar, sinó també perquèno li tragueren malnoms, com ara el mellat,sense dents, boca fofa, etc... cosa freqüent

en aquestes edats. Sa mare hagué de portar-lo a una clínica dental. La clínica era mo-derna, amb tots els aparells necessaris, ambtotes les mesures d’asèpsia, tècniquesdiagnòstiques i avanços en el tractament deldolor per solucionar aquest esdeveniment.

Quan vaig escoltar aquesta història vaigtenir una gran curiositat per saber què haguerapassat si haguera ocorregut fa cent anys. I livaig preguntar a un company de la Colla, queconeixia perfectament l’ofici, com s’hague-ra solucionat un problema com aquest.

La primera curiositat va ser: Què podienfer els nostres avantpassats per solucionar unincident com aquest? I em contestà:

—Ja abans dels etruscs es feien treballs perarreglar les dents i s’anomenaven pròtesis den-tals com en l’actualitat, es a dir dentadurespostisses. D’igual manera que es feien trans-plants dentals, el que avui anomenem implants

Val més una dentque un diamant

A

75

Val més una dentque un diamant

Fernando Amorós i ClimentBerta Baldayo i BarrachinaM. Àngels Pons i Gozalbo

A

Dents i queixals, dentadures i queixalades. Mossos, ge-

nives, llengües i una conversa meua amb Fernando

Amorós, Berta Baldayo i Maria Angeles Pons – tots

tres rebomborians amb oficis que alleugen penes - al vol-

tant d’una caiguda típica, una boca infantil mellada,

una visita al dentista obligada i una curiositat lògi-

ca contestada per escrit en aquest text que us oferesc.

dentals. Però duraven ben poc, perquè les sub-jectaven a les altres dents mitjançant fils d’oro d’argent.

—A finals del segle XVII les dentadures pos-tisses constituïen una gran raresa. Les millorseren les que semblaven dentadures naturals, ieren tant més naturals quan més diners tenienels que les portaven. Ja que els pobres, ambmanca de recursos, venien l’únic tresor que te-nien, les pròpies dents. Aquestes dentaduresno servien per menjar, sinó tan sols percorregir la deformitat antiestètica del rostre.

A mi tot el que contava em resultava moltinteressant i curiós, però li vaig preguntar: I aCastelló què passava? Es quedaven tots comel xiquet de la bicicleta, sense dents i men-jant sopes d’all? I em contestà:

— Ací des de temps immemorials el quehi havia eren els arrencaqueixals o arrabas-saqueixals que igual et treien, i pel mateixpreu, el queixal dolent com el bo. Eren per-sonatges que estaven a les fires i mercats i allà

on hi haguera gent que poguera pagar els seusserveis. La seva manera de treballar era moltbèstia i basta, treballaven en mig de tota lagent, a l’aire lliure, a la vora de vaques, porcsi altres animals de quatre potes, uixant el mos-cam. Per això, i davant de tanta precarietatcalia encomanar-se a alguna força celestial.De la qual cosa va sorgir la devoció a SantaApol·lònia.

Per què a Santa Apol·lònia?—Perquè a Santa Apol·lònia, verge i màr-

tir, que va viure a Alexandria en el segle III, elsinfidels li van arrencar totes les dents, li vantrencar els queixals amb una pedra i desprésli destrossaren el rostre. Després encenguerenuna foguera i l’amenaçaren amb cremar-la.Però la Santa demostrant una gran serenitatella mateixa es llençà a les flames. Els creientsen Jesucrist no comprenien com una donze-lla podia tenir tant de valor per oferir-se a Déuen sacrifici i tingueren cura de recollir totes lesdents que havien caigut per terra, com si fo-ren valuoses relíquies, distribuint-les entre lesesglésies. Des d’aleshores ens encomanem aSanta Apol·lònia per a que ens lliure dels malsde les dents.

La meva curiositat continuava augmentanti li vaig preguntar de quins instruments es va-lien per arreglar la boca.

—Al principi empraven grans tenalles quefeien els ferrers i, poc a poc, van anar min-vant i fent-se més curtes. Fins arribar als ac-tuals fòrceps o botadors, amb forma de becd’ocell, per subjectar la dent. Amb ells i fentmoviments de rotació i de tracció es mobilit-zen les dents fins arrencar-les.

I l’anestèsia? vaig preguntar.—Era d’alcohol i garrotada. El tipus

d’anestèsia tenia la denominació d’origen d’ones trobava la víctima

I, a més a més, hi havia malalties de lesdents? A la qual cosa em contestà:


Instruments odontològics emprats pels romans al segle I

Instruments dels segles XVIII i principis del XX

—En aquelles èpoques els metges classi-ficaven les malalties dentals en quatre tipus:

• “Neguijón” o Corrupció del queixal. Ésla malaltia de la càries en la nomenclatura ac-tual. El tractament en aquella època era elcol·lutori amb càustics i si no responia al trac-tament es realitzava l’extracció de la peçaafectada.

• Corrupció de la geniva, l’actual esto-matitis, el seu remei era rentar la boca ambuna cocció d’alum i mel rosada. Així com pur-gues i evacuacions.

• Tosca, que s’encontrava entre la dent iles genives. Actualment s’anomena encara dela mateixa manera. S’eliminava amb un fur-gadents d’or o de plata, operació que realit-zava el propi pacient o el barber.

• Moviment de les dents, actualments’ha vist que hi ha moltes etiologies que ensdonen la caiguda de les dents, com ara la pe-riodontitis i la piorrea. El tractament consis-tia en l’embenatge de les dents amb clara d’ou.

I quins consells es donaven per tenir curade les dents i conservar-les el millor possible?

—Els consells que més es donaven eren:• Rentar-se les dents de matí amb vi aiguat

i després de les menjades amb aigua freda. Inetejar-los com diu un antic refrany castellà“tantica sal, muy pasico y sacarles lo que sehabía metido entre ellos con mondadientes deoro i plata o con viznaga o con nonada”.

• Quan aparegueren taques negres a lesdents, anar al barber per llevar-les amb un fur-gadents d’or o de plata.

• Els pares havien de tenir cura de les dentsdels fills i quan alguna es movia, se li lligavaun filet i mestres dormien es pegava una for-ta estirada i l’arrencaven. D’aquesta maneraels pares no sentien cap dolor ni mig.

Quanta raó tenia Don Quijote quan deia:“més val una dent que un diamant”.

Després de conéixer tot el que es feiatemps enrera, estic molt content de viure enaquest segle... Però em queda acabar de con-tar-vos la història de la mare i el xiquet de labicicleta. Quan van anar a una clínica dentalmoderna (“y es que hoy las ciencias adelan-tan que es una barbaridad”, com deia DonHilarion). La mare no tenia perquè preocu-par-se ja que el seu fill estava en bones mans,podia menjar perfectament, estava d’allò méstemplat i no havia patit cap mena de dolor.

Ara entenc jo perquè els meus pares volienque fóra dentista, ells sempre deien que era unofici que deixava a la gent amb la boca oberta(jo pensava que era d’admiració). Però el que éscert, és que l’últim dia que la mare va portar ala clínica el seu fill, la que es va quedar amb laboca oberta i la butxaca buida va ser ella.

Per això us aconselle, després d’aquestaexperiència, que abans de comprar una bici-cleta us encomaneu a Santa Apol·lònia!

77

Caixa amb instruments d’extracció. Últim terç del segle XIX

BIBLIOGRAFIA:CASTILLO DE LUCAS, A. (1950) “Folcklore de Santa Apolonia”.

Bol. Informativo dental del Il. Col. odontólogos y Esto-matólogos de España, 107, 42 - 47

CELDRÁN, P. (1995) Historia de las cosas. Madrid. EditorialDel Prado. 1ª Ed., 7-8

GONZÁLEZ IGLESIAS, J. (1996) Patología buco-dental en la obrade Goya. Madrid. Editorial Gaceta Dental. pag 14 - 26

PAVÍA BOLEO, J. (1962) “Consideraciones sobre la evoluciónde los forceps de extracción dentaria a través de los si-glos”. Bol. Informativo dental del Il. Col. odontólogos yEstomatólogos de España, 180, 19 - 49


Talla de fusta de Walter Vogler (1931)

Com pesa aquest tonell! Hip... I que bo que està el vi-net! Hip... No sé si podré llegir l’article d’En Xavier Llombart. Hip... Em

ballen les lletres! Hip... M’agrada com ballen ! Hip... És divertit! Hip... Aquesttonell sembla un hipopòtam ! Ha, ha, ha! Hip... Hauré de beure’m un got ple

de cafè ben carregat! Hip... Estic com hipnotitzat! Hip... Ostres,no hi ha cafè! Hip... Només queden cacaus! Hip...

L’ofici de toneller-boterL’ofici de toneller-boter

n les nostres comarques la vinya tin-gué una gran importància, ja des delsegle XIV, es dedicava una gran part

del vi a l´exportació, aplegant cap a 1564 aproduir-se uns setanta mil hectolitres, éssentel client principal la marina reial de Felip II.(F. Olucha).

Al segle XVIII, com diu Maria Jesús Gime-no, els comerciants de Vinaròs i Benicarló te-nien molta importància en l’economia localper la gran activitat portuària ja que era elprincipal centre exportador de vins amb des-tinació a Europa i les colònies americanes.

Les comarques del Baix Maestrat i l’Alt Palàn-

cia eren les principals productores de vi (hi des-tacava el carló, elaborat amb macabeu i vedriell).

Vicent Abad afirma que, a mitjans del se-gle XIX, la vinya era el cultiu predominantal secà castellonenc en part a causa de la de-preciació de l’oli d’oliva. La crisi del oidiumal periode 1852-62 afectà greument lesvinyes europees i espanyoles, però no les va-lencianes que augmentaren fins aconseguirles 62.000 hectàrees. Dels ports del Baix Ma-estrat eixiren el vint-i-cinc per cent dels vinsvalencians. Posteriorment la participació delcomerç de vins castellonencs se situà en mésdel cinquanta per cent.

79

Xavier Llombart Bou(text i fotos)

EE

La plaga de la filoxera, que reduí a la mei-tat la producció francesa, fou la causa per laqual les exportacions de vins des de les terresvalencianes s’incrementaren espectacular-ment. Amb el canvi de segle les vinyes fran-ceses es recuperen per utilitzar ceps ameri-cans resistents a la filoxera; açò va fer que lesexportacions de vins des de les comarquescastellonenques descendiren.

Precisament per aquesta producció viní-cola van sorgir el tonellers o boters, que finsfa pocs anys encara es podien veure treballarper les nostres comarques, però que avui endia han desaparegut pràcticament deixant pasa la fabricació industrial.

Segons el DCVB “toneller és el fabricanto venedor de tonells, també el qui reparatonells ja utilitzats”. El terme “tonell” s’usaal llarg de tot el País Valencià, encara queValor-Giner indiquen que no té el mateixsignificat que bóta, sinó només una menade “bóta grossa”. Per a Coromines “bóta ésel vas de fusta encercolat, més gruixut delmig que dels caps, i tonell el que és am-ple de la base i va afuant-se”. Després afigen valencià, en general, m’adverteix J.G.M.bóta és l’equivalent del cast. Tonel. Nosal-tres aquests dos termes els utilitzarem in-distintament per a referir-nos al mateix re-cipient.

L’OFICIGeneralment d’una família artesana de to-

nellers és prou corrent que isquen fills, ne-bots, néts... que continuen el mateix ofici oque hi guarde una certa relació.

El nostre artesà, Julio Saura, és toneller dela Vilanova d’Alcolea i pot servir-nos d’exem-ple, ja que ell començà a treballar d’artesà alssetze anys (als dotze coneixia l’ofici) que vaaprendre del seu avi, el qual va continuar lafeina de boter d’una família en la qual tresmembres més es dedicaven a la mateixa ac-tivitat.

Al segle XVIII els artesans no eren rics, en-cara que hi havia una gran diferència entreels ingressos del mestre als d’oficials i apre-nents. Al segle XIX i al llarg d’aquest segle lafeina de boter arribà a ser una professió moltben considerada econòmicament i socialmenti en la qual es guanyaven molts diners. El nos-tre boter recorda que alguns tonellers es po-dien permetre el luxe d’embolicar cigarrets


amb bitllets de pesseta. Açò es donava a lacomarca del Baix Maestrat on s’embarcavaprincipalment vi del Priorat, que demanda-va una gran construcció de tonells.I en el seucas en particular, si el jornal d’un home ve-nia a ser de sis pessetes, un boter cobrava alvoltant de quinze pessetes al dia.

Existia la tonelleria familiar i la tonelleria onhi havia treballadors assalariats durant tot l’any.

El treball es realitzava de sol a sol, senseexistir el concepte de cap de setmana. Nor-malment el toneller anava als cellers de Cas-telló per temporades, fabricant o reparant to-nells. Cellers com el dels Bolos, Vins Pérez,Carmelitano... Altres temporades les passavaal seu obrador.

Respecte a l’evolució de l’ofici, l’artesà co-neixia totalment el procés de fabricació; totpassava per les seues mans, a diferència delque passa actualment.

MATÈRIA EMPRADALa matèria principal en la construcció del

tonell és la fusta de roure i castanyer. La mi-llor és la de roure de Califòrnia o de la zonade Burdeus. Com diuen els cellerers de La Rio-ja “a la madera le vemos todas las ventajasy ningún inconveniente”.

La fusta que arribava a les nostres comar-ques solia ser distribuïda des de Vilafranca delPenedés. Podia venir en troncs, i el mateixosboters els preparaven, o ja disposades en tau-les rectangulars i en paquets de diferents me-sures. Si elegien la segona opció compravenla fusta en “fils”. Un fil és el conjunt de fus-tes que tenen el llarg de la doga i travesseresfins que l’omplis formant un quadrat. Així elsencàrrecs eren: un fil de roure per a bordale-sa ( 200-300 litres ), mitja pipa ( 500 litres ),pipa ( 1000 litres ) etc.

Altres matèries són el ferro i la boga o bo-va. El ferro venia empaquetat en tires ano-

menades fleques, i el toneller demanava“rolls de fleque“. Aquests fleques formaranels “aros” o cèrcols. La boga o bova és unaplanta, enea en castellà , que es fa pels ai-guamolls i llocs d’aigua de curs lent (DCVB).Les fulles d’aquesta planta s’utilitzen per ala preparació del fons del tonell, unir juntes,tapar desperfectes, evitar pèrdues de vi. “Laboga, la pasta i el paper tapen les faltes delboter“.

CLASSES DE TONELLSTonell o Bóta: són sinònims. Tenen la ma-

teixa capacitat i forma. Solen tenir entre els100 i els 800 litres de capacitat. Ací inclou-rem la bordalesa ( 200-300 litres ) i la mitjapipa ( 500 litres ). “Pus rodones tinch les an-ques que hun tonell” ( Coll. Dames 93 ).

Pipa: Al voltant dels mil litres de capaci-tat. Mateixa forma que el tonell.

Bocoi: Les parets del qual són més grui-xudes que les del tonell ( uns 4 cm. ) i tenenmés capacitat.

Cono: Forma diferent a la del tonell, témés amplària en la base. Pot contenir mi-lers de litres.

Per mesurar el vi s’utilitzaven els decali-tres i els cànters.

81

Cèrcols

PROCÉS DE TREBALLEl tonell està format principalment per cos-

telles o dogues i “aros” o cèrcols.Les costelles o dogues són cada una de les

llates de fusta que determinen el perímetredel tonell; aquests llistons que són rectes hand’anar doblegant-se pel calor fins a prendrela forma del tonell. A eixa fusta se li dóna laforma per mitjà d’un ribot anomenat “ciment”.“cinquanta pecias fustis de royre entre fons edogues de tina“ en un document de 1276.

Els fleques es tallen a mesura i se’ls fan unsforadets als extrems i s’uneixen amb uns re-blons.Posteriorment era colpejat amb un mar-tell i a base de colps es feia l’arambó que ésquan el cèrcol s’acobla a la forma del tonell.

S’agafen les dogues i un cèrcol, i s’ompleel motle de dogues una al costat de l’altra finsa formar el cos del tonell. Més tard es posentres cèrcols més en un dels extrems del tonell.Després dins del tonell es posa un braser deborumballes per a donar calor i fer que lescostelles , que són rectes, vagen corbant-se.En aquesta fase el tonell té una forma tron-cocònica, tancat per dalt i obert per baix. Ambun torn o uns aparells anomenats estrangu-ladors, que tenen un cable d’acer, s’estre-nyen les dogues fins que s’uneixen.

Una vegada tenim l’esquelet del tonell esfa l’entoix amb l’aixa. L’entoix és rebaixar elsdos extrems del tonell arredonint-los per a po-der acoblar els fons. A continuació se li passal’estovador, que iguala o anivella tota la fustai se li fa el galze, amb el galzador, que és unarecalada o ranura on s’acoplaran els fons.

La realització dels fons es fa de la següentmanera: s’agafa la circumferència de la bocade dalt del tonell i es fan sis compassades perl’obertura del galze i així tindrem el radi delfons que posarem. Amb coralina marcarem onha d’anar el fons. Tallarem les fustes i a la mei-tat de la seua amplària es claven tres fites oclauets sense cabota. Abans d’ajustar les duesfustes amb una martellada, s’haurà d’haver in-troduït una fulla de boga dins les fites per amillorar la unió de les fustes. Per acoblar elsfons al tonell també es podrà utilitzar argila.


Dogues

Martell i Repretador Unió fustes fons

83

Manolo Alegre

Finalment al tonell se li fan dos forats, unper introduir el líquid i l’altre per a posar-liuna aixeta. La disposició dels forats varia de-penent de la posició del tonell. Abans la for-ma més comuna era l’horitzontal.

MANTENIMENT I REPARACIÓEn la reparació dels tonells els treballs que

més solen fer-se són : canviar els fons, canviardogues i cèrcols, sobretot en cellers molt hu-mits. En la reparació s’ha de repetir tot el pro-cés com era al seu inici, traent-ne les mesuresetc. ja que cada tonell necessita un treball di-ferent d’acord amb la part que s’ha fet malbé.

Quant al manteniment dels tonells, un delsquefers del boter és la comprovació de si el to-nell està en condicions. Aleshores es posa unametxa de sofre i si aquesta s’apaga és que el to-nell està malament. En aquest cas, amb una man-xa o goma s’extrau l’aire viciat que hi ha dins eltonell i, si aleshores ja t’admet la metxa, pots de-sinfectar el vi i el tonell. Si encara així es tornaa apagar la metxa, és convenient netejar-lo. Pera fer aquesta feina, el primer és llevar-li el so-latge que s’ha format al fons i a les parets ja queel vi ha d’estar el més net possible.

És molt convenient trasbalsar el vi d’un to-

nell a un altre amb la finalitat d’oxigenar-loi evitar fermentacions secundàries.

El vi generalment es pica per manca degraduació. A vegades al vi li costa fermen-tar, en aquest cas, convé airejar-lo, allunyar-lo de corrents d’aire, fins i tot tapar-lo per do-nar-li temperatura. Si el vi té graduació és moltdifícil que es faça agre, mentre haja tingut unabona fermentació.

Un dels perills que té el tonell és florir-se,en aquest cas convé rascar-lo, llevar un fons ien borumballa es fa foc dintre el tonell i, men-tre va cremant-se, se’l va fent rodar perquè elfoc arribe pertot. Una vegada ben cremat,s’amera el tonell de calç, aquesta convé dei-xar-la secar a dins el tonell. Abans d’omplir-lo de vi, es pot estubar amb aigua de fonoll, ti-mó , aigua pansera o una caldereta de mostbullit per llevar-li algunes impureses que pu-gueren donar mal gust al vi, però això és op-

tatiu.

EINES DE TREBALLAixa: Eina de fuster, composta d’una fu-

lla de ferro acerada i tallant ( amb un tall de10 a 12 cm., d’ample ) unida amb un mànecde fusta de tal manera que, posant el mànecen vertical, el tall queda horitzontal. L’emprenels boters per desgruixar i fer l’entoix. Hi hadiverses classes: aixa plana, la que té la fullaplana i serveix per tallar llenya en línia recta.Aixa girada, la que té la fulla corba i serveixper tallar o desgruixar la fusta donant-li for-


Aixetes

85

ma còncava. Aixa corba, la que té la fulla cor-ba i l’empren els boters per tustorrar les tes-tes dels barrils i anivellar el gruix de les pe-ces de dins quan ja estan encercolades.

Ciment: Garlopa molt gran, de sis o setpams de llargària, que usen els boters per aplanejar les dogues, i que treballa, no fixantla peça a treballar i movent l’eina, sinó al re-vés, l’eina descansant per un extrem en ter-rai per l’altre damunt un dospeus, i tenint el talla la part superior.

Compàs: Instrument que consisteix en duescames de metall o fusta, unides i articuladesper un de llurs extrems, de manera que po-den separar-se o acostar-se llurs puntes, for-mant un angle més o menys obert i serveixper a prendre mesures. S’utilitza en la realit-zació del fons del tonell.

Estovador: Eina semblant a un ribot, peròarquejat, que els boters empren per a afinaro igualar les vores de la bóta, abans de fer elgalze.

Ciment

Aixes


Estrangulador: Aparell que utilitza el bo-ter per estrangular amb l’ajut d’un torn i ser-veix per estrangular les dogues o costelles deltonell per a tancar-les i donar-li forma.

Filaberquí: Peça de ferro aproximadamentsemicircular, giratòria, que en els extrems for-ma colze i que en un d’ells permet subjectar-hi una broca i en l’altre té un mànec o pom,i serveix per a perforar matèries dures com lafusta etc.

Galzador: Eina semblant a un ribot, de fu-lla estreta, que empren els fusters i els bo-ters per fer galzes a la fusta.

Garlopa : Eina de fuster, semblant de for-ma i d’ús a un ribot, però molt més grossa iamb una ansa o agafador per a la mà. “ el pa-re era un fusteret que s’havia avesat a allisartots els nusos de la vida amb la seua garlopa“.

Plana: Eina semblant a un ribot, amb duesorelles o agafadors a la part superior, que ser-veix als boters per a planejar les bótes. Li do-nava el rodó, la forma rodona.

Filaberquí

Planes

Galzador

Estovador

Barrina

BIBLIOGRAFIAABAD, V. ( 1992 ). “El crecimiento capitalista”. En Historia de

Castellón. Ed. Prensa Valenciana. Castellón.ALCOVER, A.; SANCHIS GUARNER M.; MOLL, F. (1988 ). Diccionari

Català-Valencià-Balear. Ed. Moll. Palma de Mallorca.ASSOCIACIÓ VILANOVINA DE CULTURA (1993). Periòdic local de

Vilanova d’Alcolea núm. 2.COROMINES, J. (1983-91). Diccionari Etimològic i Comple-

mentari de la Llengua Catalana. Ed. Curial. Barcelona.GIMENO SANFELIU, Mª. J. ( 1992 ). “Sociedad y Economía en

el Setecientos”. En Historia de Castellón. Ed. Prensa Va-lenciana. Castellón.

OFICIS TRADICIONALS DE LA MARINA ALTA (1992). Institut de Cul-tura “Juan Gil-Albert”. Diputació d’Alacant. Alacant.

OLUCHA MONTINS, F. ( 1998 ). “Toneleros”. En Diario Medi-terráneo. 15 de Agosto.

RemembrancesRemembrances

ra nit de Reis, nit de màgia, de ca-mells, d’escales,... I al balcó sabatesben netes, aigua , tres copes de vi ,

sucre, fruits secs i les coques, els tortells, elspastissos de moniato o cabell d’àngel i les lles-quetes amb ou que havien cuinat la mare il’àvia durant aquells dies de bufandes, deguants de llana, d’escola tancada, de pan-deretes, de simbombes, de batzoles i d’àpatsal voltant de la gran taula presidida per l’avi–tranquil, pacienciós i bon jan– i per la ten-dresa, l’harmonia i l’estima.

L’alé feia fum davant les nostres caretesil·lusionades. Els Reis, que encara no havienaprés valencià, ens havien assegurat, des delbalcó de l’Ajuntament, que arribaven del’Orient ben carregats de joguets. Vam pujara donar-los les cartes –ben polides, amb lle-tra entenedora, rodoneta, sense cap taca– ivaig seure, vergonyós i una mica atemorit, a

EE

87


Retalls de records. Castelló blanc. Ficció i reali-tat. Reis que il·lusionen a data fixada en començar l’hi-

vern . Rondalles, contalles, avis, terrats. La llana estovada, lavara que cingla , els matalassers que ja no hi són... Remembrances de

Josep Miquel Carceller.

les faldes de Melcior, el més jove dels tres,malgrat la barba i els cabells blancs que el ca-racteritzaven i que la mestra, per atemorir-meun dia que volia ser el primer a la força enuna cua, m’havia dit els tenia del color de l’or-xata que tant m’agradava, perquè el nen Je-sús l’havia castigat per haver empentat els seuscompanys i voler ser el primer a adorar-lo.

Feia anys que les temperatures no eren tanbaixes. “Als Reixos se’ls gelarà la moquita“ –durant molt de temps els reis van ser reixosal parlar del meu poble – va dir algú, mentrela menudalla jugàvem a construir l’Atlànti-da, sota les taules, i navegàvem pel mar decoralls, taurons, vaixells pirata, dofins, cava-llets i sirenes que acompanyaven les nostresfantasies alimentades per les contalles de l’a-vi Miquel i de l’àvia Innocència, els pares dela mare, els únics que vaig conéixer, i ambels qui vaig compartir casa, la mateixa queells havien llogat quan es van casar, al carrerd’Isaac Peral.

El meu avi era la beatitud feta home, la cal-ma, la patxorra –deia l’àvia–, el somriure ha-bitual, el puret, el caliquenyo, a la boca, sem-pre amatent als nostres desitjos. Feia honor alseu primer cognom: Dols, escrit així, malgratla grafia incorrecta, en la llengua que va he-retar dels seus avantpassats i que va saber con-servar, sense vergonya, en els mals temps dela nit franquista, i encara abans, quan algunsmembres de la seua família van renunciar aaquest llegat preciós. Grum de molt jove –bo-tones li deien en castellà per allò, supose, delsmolts botons que portaven aquests a l’unifor-me– per culpa d’una desgràcia familiar queel va empényer a cercar un jornal que feia fal-ta a casa. Cambrer, tota una vida servint se-nyorets al Casino Antic, a trenta metres d’onvivíem. Matalasser –matalaper deien ell i moltsdels ciutadans del Castelló que encara nohavia patit la lletjor de l’especulació urba-

nística– en un període curt, ajudant un amic,el senyor Paco, per traure’s un sobresou en ladura, mísera postguerra. Unes pessetes, entreuna i cinc o sis, segons si era de 90, de ca-nonge o de matrimoni. El doble, si cosien latela a l’anglesa: fent bordó a les vores. De ve-gades un xavo de propina. Després intermi-tentment, alguns estius de la meua infantesa,ja més que res per distraure’s i fer un favor afamiliars i amics. Amb la tècnica secular i lesmateixes eines que ja havia fet servir algunavantpassat seu, i meu al segle XVIII.

Més d’un cop els vaig acompanyar a ell ial senyor Paco, Francisco Ayala Sánchez, elseu amic de tants anys, tapisser dels bons, tre-ballador i responsable, simpàtic, ocurrent, ex-travertit i xerraire, molt de temps empleat asou de Casa Lara, a la plaça del Rei, despréstreballador de l’Administració, a La Residèn-cia. Res a veure, per tant, amb Cunegildo, elmatalasser de ficció destarifat, malfainer i po-cavergonya que va recrear la ploma de Sal-


vador Guinot fa quasi un segleen les seues “Escenes castello-nenses“. Vaig conéixer així, elsterrats d’alguns oncles, d’algu-nes ties, d’alguns amics dels pa-res o del mateix avi. Comença-ven a aparéixer les primeresantenes de televisió i encara elFadrí era, com el Penyagolosa,fita senyera del poble meu i do-minava la ciutat des dels seuscinquanta-set metres i escaig.

Els ajudava a carregarllençols amb la llana enduridaque demanava a crits ser esto-vada, a transportar el cilindre,una mena de maleta que els ha-via fet un fuster amic, i que espodia desplegar deixant veurel’entramat metàl·lic, que a miem semblava igual que la telamosquitera que cobria les fi-nestres de moltes alqueries, onquedava empresonada la brutí-cia acumulada, després de me-sos de suportar el pes dels quicercaven el plaer o el son re-parador. Jugava amb les varesde lledoner, fusta que no estrenca, fusta sense cor, deia elsenyor Paco, com la de magra-ner, afegia l’avi. Vares de matalasser encor-bades en una de les puntes, després d’haverestat tres o quatre dies a remulla al safareig id’haver estat tensades hàbilment, amb el filcol·locat als llocs exactes per aconseguir lacorbatura desitjada. Vares que colpejaven lallana, la borra– no els pilotets de pelussa mes-clada amb pols, que es congrien davall elsllits, sinó una barreja de fibres curtes d’algu-na matèria tèxtil– o les borumballes de surode la Serra d’Espadà. Vares que cinglaven i

impulsaven la llana, la borra o el suro delsmatalassos –dels matalaps– cap al cilindre,una i altra vegada, deu minuts, vint minuts,mitja hora,... sota el sol de l’estiu, quan la ves-prada allarga i hi ha més temps perquè s’ei-xugue la tela, quasi sempre blanca i roja, lla-vada per les mestresses de casa queaprofitaven l’avinentesa, que s’esdevenia ha-bitualment una vegada cada estiu. La llana esllavava, si es feia, cada més anys. I el senyorPaco i l’avi, els dos amics, des dels terrats,

89

Manolo Alegre

mentre suaven i cremaven energies, parlaveni, de vegades, discrepaven força, de bous –elmeu avi era belmontista–, de futbol –el meuavi era molt del Barça–, de menjars –al meuavi l’únic que li disgustava de menjar era quese li n’anava la fam–, del bé i del mal, de laterra, la mar i la muntanya, del cel, de l’in-fern, dels fills, dels néts, de les dones i de lespetites coses que donen tristesa o felicitat.

La suor al front, al pit, a les mans acostu-mades, a les mans plenes de durícies. I a mésde la conversa, sovint els escoltava cantar i,sobretot, una cançó, que després he sabut vacomposar Miquel Asensi amb lletra de Maxi-milià Thous, fa més de vuitanta anys, i quesemblava voler imitar els sons que ambl’apalisament de la llana produeix el mata-lasser/ matalaper/ matalafer:

Cluix, tac, tac, tac,Cluix, tac, tac, tac,Cluix, tac, tac, tac,

tac, tac, tac...Cingla i tira llana a l’airede presseta i a bon braç;

quan més forta la palissamolt millor l’estovaràs.Cluix, tac, tac, tac,Cluix, tac, tac, tac,

tac, tac, tac...Cotó-en-pèl pareix la llanaentre teles escampà;mentres uns cusen les voresaltres passen els ullals.Si se gita el senyor amocansadet de treballar,quin plaer tindrà quan trobetan mollet, el matalaf!

( ... )I quan la llana estovada i la tela eixuta es-

taven, el tapisser professional, que, asseguta terra, cosia les vores, amb l’agulla menuda,

amb rapidesa, i l’avi aficionat, també asseguta terra, a l’altre costat, que passava a poc apoc, l’agulla gran, amb la veta blanca, quecalia anar lligant, pels ullals: dos tires de sisullals dobles a cada costat en els matalapsmés menuts, tres en els mitjans, quatre en elsgrans. Els ullals cosits amb fil perlé, tantes ve-gades per la senyora Maruja, la muller del sen-yor Paco, seguint la pauta que aquest li mar-cava en les teles noves. I mentre els majorsremataven la feina començada una, dues otres hores abans, jo que agranava la brutíciai en acabar, la feina encomanada, jugava aser domador de circ amb les vares i em gua-nyava algun renec carinyós dels majors.

Vaig conéixer molts terrats, però mai novaig entrar al Casino, no era el meu món, noera la meua gent. Ni jo tenia interés, ni el meuavi no em va portar mai. Ell hi treballava i noen tenia cap queixa –jo mai no li la vaig sen-tir– però no em va portar, és un fet. No sé elperquè, segurament no hi pintava res jo allí.De vegades els jocs dels xiquets ens portavena la vora, de la que, aleshores, ens semblavaimmensa terrassa i escodrinyàvem entre les fu-lles dels arbres i les plantes enfiladisses, quedarrere l’alta tanca impedien veure’n l’interiori algú, més agosarat, proposava saltar la tancai explorar el terreny prohibit. Jo sempre ho im-pedia i, més d’una vegada per la meua opo-sició, em vaig guanyar una bona tirallongad’insults i algun company de jocs i jo mateixvam tornar a casa amb un ull de vellut i vamhaver d’inventar-nos alguna excusa en formade caiguda casual per evitar el càstig patern.Altres vegades era la música de ball, en al-guna nit estiuenca o primaveral, la que ali-mentava la nostra curiositat i ens convidava aespiar els balls i a tractar d’encertar a l’escotd’alguna dama elegant, amb els lledons o lesboletes de paper ben ensalivades que omplienles butxaques dels nostres pantalons curts i


que llançàvem amb força, bufant pels canutsde canya que ens havíem fabricat.

Era, però, aquella una nit de Reis i les ma-lifetes no hi cabien. Aquell va ser el Nadalque l’avi ens va contar com sent un nen va ei-xir de pastoret al Betlem que comboiava lasinyo Quiqueta, la Pigà, al Forn del Pla i elque vam acompanyar l’àvia a una casa de vo-ra la nostra, al carrer de l’Enginy, l’oficialmentcarrer de Vera, on anava a jugar sovint al bur-ro i on Don Àngel, maridat amb una de lesseues companyes de joc, lletraferit i sabut, ensva llegir, en conéixer l’anècdota, la contalla“Lo darrer Betlem“ de Josep Pascual Tirado,que recreava aquell Betlem vivent represen-tat a la cambra més gran d’algun llaurador,a algun obrador de fuster, a hostals o, quasisempre, en algun forn, grandot i ben agranat,per comediants infants, tan pagats i nerviososells, com les seues mares, que encarnaven laMare de Déu, sant Josep, pastorets i pastore-tes, els Reis –amb corones de cartó, mantellsde colorins amb enganxines de paper de pla-

ta del xocolate de tauleta, barbes de cànemfins els genolls, ofrenant-li al nen Jesús tros-sos de llautó i sucre candi... que el ditxós i sa-tisfet sant Josep s’encarrega de xuplar men-trimentres dura la funció– i borratxets,dimonis, Sant Miquel –el fusteret de Mílio–els saions d’Herodes –amb cara de cobradorsd’apremi– i Sants, Santes, Patriarques i Evan-gelistes i tots adoraven el Jesuset i li deien al-guna coseta. I Don Àngel acabant la lectura,amb veu clara, segura, emocionada: “I aquellBetlem ja s’ha acabat. Ja no hi ha Samuelsni Rebeques, ni Reis mags amb corones depaper de xocolate de tauleta, ni el Sant Mi-quel del xafarot de llanda, ni els barbuts pa-triarques, ni tota la retafila que la imaginacióde la sinyo Quica la Pigà inventava, sense vin-dre a pèl, barallant temps i edats, trabucantpersonatges, retallant d’ací i apegant d’allà,afegint oracions amb un amor i una pacièn-cia de santa. Ella era la tradició, ella manteniala darrera pruneta, la festa del Betlem, la mésgojada, somniada i dalerada de la infantesa.“

91

El Betlem de la Pigà 1997 Josep Miquel Carceller

Vora vint anys més tard el Betlem de laPigà va renàixer gràcies al talent i la ins-piració de Miquel Peris i Matilde Salvador.Els meus avis ja no hi van poder anar al te-atre a veure la representació, ni van escol-tar la Coral Vicent Ripollés cantant la Na-dala dels codonys. Ja no hi eren. Quedava,però, el record de tantes hores de con-vivència i les contalles que em van acom-panyar a la infantesa i ara són part de lameua memòria, de les meues vivències méstendres i càlides:

“Una vegada, quan la lluna era jove, bo-nica i encisadora va demanar a la seua mareque li fes un vestit ben bonic, perquè voliaanar a una festa i ballar amb un estel formósi encantador.

I la seua mare li va dir:— Xiqueta bonica, dolceta estimada, xi-

cotaja, això és impossible. No hi ha cap ves-tit que et vage bé. De vegades ets lluna no-va i d’altres ets lluna plena. I a l’entremig noets ni una cosa ni l’altra.

I la lluna es va quedar sense vestit. Peraixò sempre es veu igual de blanca daltel cel.“

L’àvia mai no es va acabar de creure deltot que els nord-americans havien arribata la Lluna. Tot i això aquella nit va fer comsi s’ho creguera i ens va explicar que el pri-mer que van veure els cosmonautes va seruns homes vestits amb saragüells que men-javen taronges i cantaven el “Rotllo i Ca-nya“ com uns desesperats. Segons l’àviaaquells americanots no mai van treure l’en-trellat d’aquell assumpte. No sabien queaquells eren uns quants de tants castello-nencs que encara estaven a la lluna... deValència!

—Àvia què és estar a la lluna de València?—És com estar a la figuera, carinyo, és es-

tar una miqueta apardalat!

—Àvia conta’ns-en una altra!—Ara no, fillets, és tard i heu d’estar dor-

mits quan vinguen els Reis. Au, feu bondat!Que no sabeu que si no sou obedients usportaran carbó? Que no sabeu que el Reissón màgics i estan a tot arreu i ho saben tot?Que no sabeu que si esteu desperts quan va-gen a pujar al nostre balcó, hi passaran dellarg?

—Àvia, l’última, de veritat!—I l’àvia, asseguda al costat de l’avi que

se la mirava complagut va somriure. Ens vapassar la mà envellida –sarmentosa–, la màtreballadora, la mà amiga pels nostres cabellsesbullats, després d’un dia farcit de jocs id’emocions, i va condescendir.

—Una última, però curteta i de seguida alllit i a dormir que els Reis tenen espies a totarreu: “Conten que un carboner, precisamentun dels majors proveïdors de carbó que tenenels Reis Mags, vivia i treballava tot sol a sa ca-sa. I en això que un tintorer, blanquer d’ofici,va anar a viure al seu barri. Tots dos es van fermolt amics i un matí de diumenge, desprésd’anar a missa, que estaven bevent un gotetde vi moscatell a la taverna, el carboner, veientque el seu nou amic era una bona personali va preguntar si volia compartir casa amb ell.– Així no gastarem tant– li va dir. El blanquerli va donar les gràcies i va afegir: —Més valque ho deixem córrer, amic meu, perquè to-ta la roba que em costa tant de blanquejars’embrutaria amb el vostre carbó en un tresi no res!“

I ja no va dir res més que bona nit i ambel dit ens va assenyalar el llit de canonge, dematalàs de llana ben estovada, mollet i amic.Al meu germà no li va costar gens ni mica aga-far el son, jo, però, vaig donar voltes i mésvoltes, neguitós i il·lusionat alhora mentre so-miava amb la bicicleta que l’any anterior nohavia arribat. “Mare, per què? Si jo m’he por-


tat bé tot l’any! Per què els Reis no me l’hanportada?“. “L’any que ve, Josep, l’any que ve“

Vaig dormir mal i poc i, quan, en unade les moltes vegades que em vaig des-pertar, vaig albirar que un poquet de cla-ror s’escolava pel balcó, vaig despertar elmeu germà menut que es va espavilar deseguida i em va acompanyar cap a la llum.Una llum estranya, diferent. Vam netejarels vidres, entelats per la humitat, ràpi-dament, amb la curiositat dels infants i lesmanetes gelades. Feia fred, molt de fred,però no ens importava, de fet no ho notà-vem, no era matí el sis de gener per pre-ocupar-se per la temperatura. El que vamveure, però, ens va desconcertar. Tot erablanc: la barana de ferro pintada de negre,les teules de les cases de davant, els pa-quets que esperàvem, sempre embolicatsde gris i ara colorejats de blanc, com en-farinats; els paquets desitjats, que ara vandeixar de ser protagonistes. Vaig mirar elmeu germà i ell em va mirar a mi i en elsseus ulls vaig endevinar la meua expres-sió, la meua estranyesa, la meua sorpresa,la meua joia. Havia nevat! Estava nevant!Allò no era farina, era neu i havia quallat!

Havia nevat, nevava a Castelló, a lameua ciutat, al meu carrer, al balcó de ma

casa, al tocar de la plaça Major, al terratde ma casa on tantes vegades havia pujatper ajudar a estendre la bugada; per jugara mil i un jocs, sense joguets; per estirar-me damunt una vella màrfega de pallero-fa; per agafar els ous que ponien les ga-llines engabiades al cobertís o donar-losde menjar a elles i a tres o quatre conillsque ens baixaven familiars de l’àvia desde Figueroles o a algun titot nadalenc, quedesapareixien periòdicament, misteriosa-ment. Jo mai no havia vist nevar, mai nohavia xafat, mai no havia agafat amb lesmans cap floc de neu. I allò va passar aser una necessitat urgent, peremptòria. Ca-lia obrir el balcó, calia despertar els pa-res, els avis, l’oncle. Calia fer-los avinentl’esdeveniment únic i celebrar amb ells lajoia blanca que ens arribava del cel, elspetits cristalls hexagonals de glaç unitsformant aquelles volves que ens haviendeixat primer bocabadats i després afò-nics de tant cridar. Mai no ha tornat a ne-var a Castelló!

Castelló va ser blanc, però, aquell dia.Castelló blanc –ciutat mediterrània, cli-ma temperat, latitud quaranta graus, alti-tud trenta metres– infants feliços, ninots deneu –amb bufanda, botons, barrets, i sa-fanòria al nas – relliscades, taronges gela-des, llauradors amoïnats, Reis amb moquitaal nas, fotos al periòdic del Movimiento, lademocràcia per arribar, els Plans de Desa-rrollo, els matalassers com el senyor Pacoque es quedaven sense llana que estovar,la ciutat que creixia, el poble que es des-personalitzava, la llengua que es diluïa, elscotxes que ja no deixaven jugar a molts ca-rrers,...

Castelló va ser blanc aquell dia, i jo ho re-corde i jo vaig ser-hi i és ben igual si va sero no va ser una nit de Reis. Són records d’in-

93

Nevada a Castelló. Plaça del Rei. Tomás Mas Usó

fant, records idealitzats, retalls de records, tra-ces, instants –la Panderola que passa per laplaça la Pau i jo, de la mà de la mare, camíde l’escola; una carícia i una mirada tendraque romanen anys i anys en la memòria– ...Re-membrances!

Són ficció i realitat –la meua filtrada i ra-cionalitzada realitat– barrejades amb la ten-

dresa, l’estima i l’agraïment. Són un petit exor-cisme, no per traure’m de dins cap dimoni,sinó més aviat per deixar escrit el que no vaigsaber dir, el que encara ara massa vegades nosé dir: tota l’estima i tendresa, ai si no fos perla tendresa!, que atresore envers la meua gent.


Plaça de la Pau

s una evidència, que des de fa unsanys, ha sorgit una inquietud generalper conéixer i investigar sobre la in-

dumentària dels nostres avantpassats, el queno deixa de ser una manera de redescobrir lahistòria del seu dia a dia.

De fa molt temps, la gent ha emprat la ro-ba més antiga trobada a les arques sempreque ha volgut identificar-se amb el seu poble,buscant l’arrelament a les tradicions, costumsi origens dels seus antecessors. I aquesta iden-tificació amb el poble es fa més patent, comno, a les festes patronals, fundacionals, etc.,de cada localitat, on ve observant-se un aug-ment en l’ús d’una indumentària costumistamés o menys correcta, al temps que es pro-dueix un rebuig a l’anomenat “traje típico”,espècie d’uniforme que bé per desconeixe-ment del tema o bé per raons polítiques, es

va inventar en el seu dia com a element dife-renciador entre els pobles i que cada vega-da més està reduint-s’hi l’ús als cercles o am-bients oficialistes de la festa.

Indumentària o roba antiga en general éstota aquella utilitzada en qualsevol de les mol-tes etapes de la història del nostres anteces-sors; ara bé, és a partir d’una època concretaquan la gent comença a reconéixer la robaantiga com seua, com la del seu poble.

El segle XVIII va suposar una etapa de trans-formació i creixement de l’economia valen-ciana, principalment al sector agrícola, la qualcosa va repercutir en benefici de la resta delssectors de la societat; societat, per d’altra ban-da desigual, estructurada en uns grups molt di-ferenciats com ara la noblesa senyorial, unaèlit eclesial, els grups dels cavallers i el delsciutadans, grup aquest últim on s’engloba tant

EE

Indumentària de feinaIndumentària de feina

95

Eliseu R. Artola

D’indumentària i oficis s’hadocumentat i ha escrit Eliseu Arto-

la, tresorer rebomborià per excel·lència, quecomparteix amb Bernat Artola (“ Al senyorveterinari / tots li diuen menescal ”) l’esti-

ma per la nostra llengua i un cognom d’etimo-logia aràbiga, segons em va explicar l’insigne Co-

romines en una de les seues visites a la nostra Plana:deu ser at-tûlà “la més llarga , la de més talla”,

femení del comparatiu de l’adjectiu tawîl“llarg”. En lloc d’at-tûlà els moriscos

devien pronunciar Al-tola, d’onderivaria Artola.

l’estament urbà (comerciants, professionals,etc.) com l’estament rural (llauradors, rama-ders, etc.). I aquesta diferència de la societattambé es veu reflectida en la indumentària decadascun dels grups socials que la formen, sentla noblesa la classe que marca les tendènciesde la moda seguint les novetats procedents deParís o de Londres. Seguidament es troba unaburgesia adinerada que va copiant i imitant entot l’estil de la noblesa. Per últim, les classespopulars, llauradors o jornalers, obrers o me-nestrals urbans, també miraran de copiar elsde dalt interpretant les modes segons les limi-tacions econòmiques i el pes de les tradicions.

Així doncs, la conjunció d’aquests factorsde benestar econòmic i la influència de la mo-da del moment van derivar en una indu-mentària de luxe com a element representa-tiu de la cultura i l’estètica valenciana del’època, encara que el luxe era una caracte-rística del poble ric, ja que els jornalers, criatsi la nombrosa classe baixa tenia poc o cap ac-cés a aquests luxes, si no era per donacionsde roba ja usada, feta per la gent que podiacomprar-la.

Ara bé, aquesta roba de luxe que avui lagent identifica com tradicional o costumista,era la que s’utilitzava diariament per a la fei-na quotidiana?. Evidentment, la resposta és no.En aquests segles (XVIII i XIX) estava ben dife-renciada la roba de festa, la de mudar-se, lad’anar net i la de feina quotidiana, i és aques-ta última de la que tractarem seguidament.

Eren els oficis o treballs els que condicio-naven la utilització de determinades peces deroba, sense existir cap exclusivitat en la in-dumentària en funció dels quefers realitzats.Així, algunes feines requerien un tipus de ro-ba més còmoda, altres de més resistents, al-tres tan sols necessitaven algunes peces perprotegir la roba de diari, altres…

Passarem a continuació a descriure la roba

i algunes peces específiques que feien servirels valencians de l’època, en un dia de feina.

INDUMENTÀRIA DE LA DONASeguint un ordre descendent, anirem veient

les peces de roba característiques de les do-nes treballadores, peces que podien variar se-gons fóra per treballar al camp o a casa.

Mocador de capComençarem per aquesta part del cos dient

que normalment estava coberta per un mo-cador quan es tractava de fer feina, ja fóra sitocava fer bugada, pastar, etc. A més a més,si el treball es desenrotllava al camp soliendur grans capells de palla per protegir-se delsol i de la pols, sobretot en certes activitatscom, per exemple, la batuda.

Mocador de collAquest era un element imprescindible en

qualsevol ocasió. Encara que és un fet pochabitual, tan sols en algun moment de molt


Comprant olleria

de treball, la dona no soliadur-lo sobre els muscles. Elsmocadors que es duien perla feina eren senzills, de co-tó o de llana segons eltemps, i amb dibuixos flo-rals estampats; també n’hihavia a quadres, a ratlles ollisos.

Justillo i gipóS’observa molt poca va-

riació en aquestes peces res-pecte a les de mudar, quansón utilitzades en el treball.Tan sols podem dir que, enaquest cas, estaven confec-cionades amb teixits més or-dinaris.

ManegotsEls manegots grans s’uti-

litzaven per protegir-se de labrutor durant les feinesdomèstiques. Són com unamitja mànega que cobreixdes de part del braç fins a la mà.

VióEs tracta d’una falda que, en els dies de fei-

na, es duia sobre la sinagua. Els vions, quanles possibilitats d’embrutar-se eren majors, po-dien convertir-se en peça exterior. Normal-ment, eren confeccionats en telers casers i es-taven fets de diferents teixits: cànem, llenç,llenç i llana, i també de cotó.

FaldaLes faldes de feina o de diari són, gene-

ralment, confeccionades a casa amb teixitsgrollers i de poc cost. Fins i tot aquelles fal-des anomenades de treball eren estimades

per les dones, que no les utilitzaven en fei-nes on es pogueren embrutar i on eren su-plides pel vió. En cas que no fóra així, un grandavantal les protegia de la brutor. Una altramanera d’estalviar-les d’aquesta era arro-mangant-se-les subjectant-les per darrere iaixí formar el “romanguillo”. De vegadesaquest deixava veure un davantal que es duiadamunt el vió.

DavantalPeça que originàriament té com a finalitat

protegir la falda en moment de treball; apareixen aquesta època també com a element or-namental. En la mesura que avança el segleXIX, diversos corrents de moda arriben a les

97

“Lavanderas”

classes altes, i desapareix el davantal com aelement ornamental i resta com a protector dela falda en dies de treball. Donat que la seuafunció és cobrir la falda per tal de resguardar-la, el seu tamany era molt gran. Generalment,estava confeccionat amb restes d’altres pecesja deteriorades per l’ús. Solien ser de teixits fortscom ara el llenç, el cotó, etc. i amb poca or-namentació. La seua llargària era fins a les vo-res de les faldes, cobrint-les quasi per complet.Les ratlles i els quadres són dissenys usuals atotes les comarques. Per a determinats treballs,com eren les matances o el pastar, els colorsdels davantals eren clars quan no blancs deltot, possiblement per raons d’higiene.

CalcesPeça que les dones portaven unes vegades

per protegir-se del fred i unes altres per a mu-dar-se. Les de feina, quan es duien, eren dellana o cotó de colors resistents.

CalcerL’espardenya, en totes les seues modali-

tats, és el calçat més comú en la vida quo-tidiana del poble valencià de l’època. Lamés utilitzada en dies feiners és la de cà-nem de careta i la de ramalet confecciona-da tota amb espart. Com a calçat de treballcaracterístic trobem el soc o esclop, com-post per una sola grossa de fusta i damuntseu, un teixit d’espart al taló i a la punta. Esfeia servir en zones on el peu devia anarmolt més protegit contra el fred o la neuja que la sola tenia, per regla general, de 2a 3 cm. Eren utilitzats tant per l’home comper la dona ja que no hi havia un model ex-clusiu per a cada sexe.

INDUMENTÀRIA DE L’HOMEDe la mateixa manera que abans, segui-

rem un ordre descendent, per descriure les

distintes peces de roba utilitzades per l’homeper a treballar.

Barretina i CapellAquests elements per cobrir el cap eren

carecterístics en determinats treballs, sobre-tot aquells que es feien a l’aire lliure. Aixídoncs, la barretina era típica de ser utilitzadapels pastors, com també un altre tipus de bar-ret anomenat “montera”.

Per ser el més usual a les nostres comarques,farem una menció especial a la “rodina”, ca-pell utilitzat tant per artesans com per llaura-dors d’horta o secà, encara que no es feia ser-vir en el moment de la feina. Així i tot, era peçaobligada dels conductors de les rècues de l’Al-cora que portaven la famosa ceràmica del Com-te d’Aranda per tota la península.

Mocador de capPeça imprescindible en qualsevol oca-

sió en la indumentària de l’home. Es feiaservir tant per a ornar el cap, com per re-tenir la suor evitant que arribara fins alsulls.

Jopetí i camisaEn els moments de més feina, o quan

aquesta era més rigorosa, l’home anava nor-malment a cos de camisa, posant-se el jope-


La rècua

tí en acabant de treballar o bé quan la feinaera més lleugera.

FaixaPer la manca de butxaques àmplies en les

peces d’indumentària, la faixa, a més de lesfuncions de subjecció del calçó o saragüell ide protecció de la zona lumbar, era el llocon es guardaven els objectes usuals : la in-separable navalla, els diners, el mocador, etc.Les faixes de feina eren de cotó, llana, cà-nem, .... i de color blanc, roig, negre, morati verd principalment.

CalçotetsAquesta peça interior, podia convertir-se

en exterior en un moment de treball, per talde resguardar el calçó que la cobria.

SaragüellÉs la peça més representativa del llaura-

dor valencià. Per més que es tractava d’unelement per als moments de treball, també

podia ser emprat en dies de festa, combinant-se amb jopetins, jupes i altres peces de mu-dar.

CalcesEn dies de treball l’home podia no portar

calces i anava “a cames crues”, sempre quela temperatura ho permetera. Entre els llau-radors eren característiques les calces de tra-veta (sense peal).

CalcerCom ja s’ha comentat en l’apartat d’indu-

mentària de la dona, és l’espardenya el cal-cer per excel·lència en els moments de feina,bé foren de ramalet (d’espart i més resistents)o bé de careta (sola de cànem i careta i talóde teixit).

La brusaApareix a meitat del s. XIX formant part de

la indumentària obrera. Va estar acceptada perla gent del poble per ser còmoda, barata i so-frida. A més de peça de treball, va ser empra-da com a element de mudar. Amb la revolu-ció industrial, una altra vegada, s’estableix unaforta diferència entre el vestit del poble obrer,el de la burgesia i el dels llauradors. A meitatdel s. XIX la brusa està totalment assumida ales zones urbanes i marca una diferència ambels burgesos que mai no la utilitzaran.

Altres peces específiques de l’homePolaina

Peça de drap o cuir, oberta de dalt a baixi que se subjecta amb sivelles, botons o cor-dons, que cobreix la cama de l’home des delturmell fins als genolls. És una peça molt prò-pia del pastor i d’altres personatges que vi-vien a l’aire lliure. També són molt usuals lesque corresponien a uniformes militars i quees reutilitzaven a la vida civil.

99

“Huertano” Eliseu R. Artola

BIBLIOGRAFIAROCA, PAQUITA I PUIG, IMMACULADA. (1987). La indumentària

tradicional a les comarques del nord del País Valencià.Diputació de Castelló.

AGRUPACIÓ FOLCLÒRICA “EL MILLARS”. L’esplendor de XVIII. In-dumentària tradicional femenina.

MERCADO, SALVADOR (1983). Temes d’etnografia valenciana,volum I. Sèrie dirigida per Joan F. Mira. Institució Alfonsel Maganànim. Diputació de València.

IL·LUSTRACIONS1 COMPRANT OLLERIA (fragment). Diapositiva de M. CRUZA-

DO. Calendari 1989, Caixa Rural Provincial de Castelló(avui Caixa Rural Credicoop).

2 “LAVANDERAS”. PUIG RODA, Gabriel (Tírig 1865 - Vinaròs1919). Aquarel·la. Museu Belles Arts. Diputació de Cas-telló.

3 LA RÈCUA. CHIVA, Manuel. Placa ceràmica. Portada delllibre Poemes de Secà de Vicent P. Albaro i Bachero. Edi-tat per Caixa Rural Sant Josep de L’Alcora.

4 “HUERTANO”. VICENT SURIA, Carmelo (València 1891-1957). Talla amb restes de policromia. Museu Belles Arts.Diputació de Castelló. Dipòsit del Museu d’Art Modern,1936. Fotografia: Eliseu R. Artola.

GarrabatgesFormen part de la indumentària de feina

de l’home, una sèrie d’elements que tenen lafunció de resguardar el propi cos. Així enstrobem amb les garrabatges, una espècie debenes ben estretes des dels peus fins als ge-nolls que els llauradors que treballen alscamps d’arròs portaven enrotllades a les ca-mes per defensar-se de les picotades de cu-timanyes, sangoneres i altres bestioles delsarrossars.

Manegots de pellTambé és una peça de protecció que por-

taven els segadors per tal de protegir elsbraços contra els possibles colps de la falç icontra la irritació contínua de les tiges i fu-lles segades.

Per concloure i com a síntesi d’aquest reculld’informació, reproduïm dos textos de Salva-dor Mercado, que en la publicació Temes d’et-nografia valeciana diu: “No es pot afirmar que

hi haja hagut un estil de vestir propi de deter-minats oficis o treballs: ni tan sols els llauradorsno anaven vestits de “llauradors”, molt menysun ferrer o un teixidor. Ara bé, tal com avui dia,hi havia oficis que condicionaven l’ús de de-terminades peces d’indumentària directamentfuncionals (com actualment el “mono” delsmecànics o els guants de les peixateres), o de-terminades activitats que demanaven unes pe-ces específiques de roba. I això molt més queara: probablement això estava en relació ambla dificultat de rentar certs teixits, o de guar-dar i resguardar les robes més “mudadores”; amés que en el treball professional o quotidiàcalia molt sovint protegir altres peces de robamés delicades, o resguardar el propi cos…”

“Alguns oficis que tenen peces d’indu-mentària característiques són també els for-ners, pastissers, carnissers, etc., que portenmanegots, barret al cap i grans davantalsblancs amb pit. També porten davantal, peròde cuir, els ferrers, corretgers i sabaters.”


na de les maneres amb què un pobleexpressa i exterioritza els seus senti-ments és per mitjà d’uns gestos har-

moniosos, bé siguen espontanis o estudiats,és el que en diem ball, tocata, cant.

Hi ha balls que poden prescindir del cant ;també hi ha cants que poden prescindir delball, el que sí que acompanya tots dos és lamusicalització.

Cada poble, cada ciutat, cadascuna de lescomarques té el seu o els seus balls propis quehan perdurat de pares a fills mitjançant la trans-missió oral i pràctica, encara que afegint es-trofes adients a les modes que en cada èpocahan considerat importants.Tot això és mante-nia inamovible al llarg del temps. Avui a cau-sa de la despoblació de les nostres comarquesi, per tant, a la disgregació dels seus elements

en un cas i en d’altres a les fortes influènciesde les modes sempre canviants i quasi sempreexteriors, cada vegada és més difícil veure gentno costumista manifestant les tradicions i d’en-tre elles els balls del seu poble.

També hi ha una diferència significativa enaquest País, que podríem dir diferencial da-vant d’altres comunitats: el no tenir un ballque se senta com a comú, un ball, que iden-tifique tant els del Nord com els del Sud. En-cara que hi ha hagut esforços molt lloablesper reintroduir-lo, aquest no existeix. Cal dir,però que hi ha una gran quantitat de balls, laqual cosa suposa una gran riquesa, ja que ca-dascuna de les comarques i pobles, a bandad’algun de similar, en tenen el seu propi, queés diferent al del veí.

Fent un breu repàs per la història del nos-

UU

Al voltant de la festaAl voltant de la festa

101

Salvador Esteve RodríguezTeresa Climent Escrig

Música i dolçaina, tabal,... guita-rró. Música i castanyetes, llaüt,... acordió. Músi-

ca i bandúrria, guitarra,... balls de saló. Música i festa. Mú-sica i mort. Música i vida. Música i poble. Música a les

places i els carrers. Música i Salva Esteve. Mú-sica i Teresa Climent. Anys de Peiró, anys de

balls, anys de rebombori ! La dansaque sempre és dansa...

tre poble, ens trobem amb documentació inarracions d’alguns erudits que en reflectei-xen els antics costums i part del patrimonifolklòric de la ciutat de Castelló.

Des d’antic s’han ballat a la nostra ciutatdanses tant en les festivitats de tipus religióscom en celebracions cíviques. En el tridu dedesgreuge de carnestoltes de l’any 1647 es vafer una dansa davant el Santíssim; el Conselldel 1647 va mirar de pagar aquella dita dan-sa, al joglar, als dansaors i el cost dels cas-cavells.1 També en temps passats se celebra-va amb gran solemnitat la festivitat del Corpus:

“...alfombrando de flores sus calles ,alum-brando por la noche su airosa torre,disparan-do morteretes y tocando en la víspera músi-cas y dulzainas. A mediodía de la víspera ydel de la festividad, celebrábase una vistosacabalgata, en la que tomaban parte los gre-mios de labradores y molineros, con sus ca-rrozas, parejas ricamente ataviadas vestidas ala labradora montadas en caballerías rica-mente enjaezadas, los gigantones, caballets,niños saboyanos y los cabezudos bailandooriginales danzas “.2

L’any 1852, en la sessió de l’Ajuntamentdel 12 de juny, fou aprovada la despesa de“4410 reales, 10 maravedies para la cons-trucción de los gigantes y cabezudos“3

ns comenta Arcadio Llistaren 1887 que “...es cos-tumbre dirigirse en gruposnumerosos a la partida delSerrallo, inmediata al Grao

donde pasan berbenas tomando parte en losbailes y juegos improvisados al aire libre o to-car los instrumentos de cuerda, armoniums ypanderetas “.4 També en els Ravals habitatsper llauradors “tienen su manera de dar ex-presión a su genio festivo y divertido con eltradicional Ball Perdut ,que consiste en una

danza de muchas parejas de labradores deambos sexos que al son de la dulzaina y eltamboril van recorriendo las calles“.5

Voldríem ara centrar-nos en la ciutat deCastelló fent un repàs de com haguera po-gut ser un dia de festa en temps passats.

De bon matí les campanes del nostre ben-volgut Fadrí, afinades com ja sabeu cadascu-na a una nota, comencen a voltar, sons queens diuen des de l’hora i avisen de les in-cidències d’interés amb el seu llenguatge par-ticular, fins i tot quan l’interessat ja no les es-colta encara que toquen per ell, però avui ensavisen que la festa ha començat. S’obrin lesportes, l’orgue para i les veus acompassades,harmonioses i llatines, van eixint al carrer en-tremig de les filades de la gent, el gregorià éssuau i melodiós. Fora, a la plaça de l’Herbaels espera la dolçaina i el tabalet que obri ca-mí als nanos, gegants i cavallets, danses pro-cessonals que tenen el seu dia, que rellueixmés que el sol.


Comencen els balls, els nanos rodant iabraçant-se, els gegants mantenint l’equilibrii els cavallets, que la vespra ja havien mostrathomenatge als personatges més importants dela ciutat, amb el so de les espases colpejadesi fent cabrioles, totes danses de processó. Unpoc més enllà uns innocents també ballenamb els seus “arets“. Encara que d’edat es-cassa, les seues rialles omplen el car-rer, elsxiquets de l’hospici ofereixen el seu ball re-plegant unes almoines que, segurament elsaniran molt bé. La processó ha finalitzat a laplaça Major, i el poble va acostant-se al llocon estan les rondalles, guitarres, llaüts, ban-dúrries, guitarrons, castanyetes i tot el quefa soroll.

—Per començar què tocarem ? —Un bolero. —Quin?—El de Castelló, naturalment. El bolero, ball de moviments lents i ca-

denciosos, d’escola, que era ballat per la gentbenestant i que el poble havia aprés i haviabaixat al carrer. La bandúrria comença les pri-meres notes. Quan l’acaben, els jòvens volenalguna cosa més moguda.

—Demaneu !- deia el rondaller—Una Jota !—Quina?—La de Castelló!I així la bandúrria i el llaüt, a dues veus,

comencen el ball, la jota, no l’antiga que erapareguda, sinó una d’escola i, per tant, diuenque més bonica, per això l’altra no es balla-va. La primera part de les que consta ja s’haacabat i ficant-se les mans a la faixa, el can-tador comença. Els balladors van fent quadrosmentre que arriba l’última part i es repeteixel començament. El dia va de baixa i la gui-tarra comença a tocar i algú pregunta :

—Per dalt o per baix ?I les castanyetes comencen a traure purnes.

—Què no ho sents? –deia un altre– són lesMarineries - i així un darrere l’altre van di-vertint-se.En les últimes clarors, quan els fa-nals volen encendre’s, algú que no està mas-sa cansat demana l’últim.

—Quin fem?—Si no esteu massa cansats, farem les Se-

guidilles.—Les millors les de Castelló i és ben cert

que aquestes melodies són més alegres i vi-vetes. Aquestes de caràcter aristocràtic, sónamb diferència les més boniques.

La nit ja és ací, però no en totes les caseses respira alegria. En una del Raval, els veïnsentren en una casa; home, dona amb mante-llina, tots parlen en veu baixa, les doness’arroglen mentre els homes fan un tragui-nyol i consolen els pares que han perdut elseu albat. El guitarró toca mollet.

Aquestes festes de vetlatoris aplegaren aser i acabaven en grans escàndols, provad’això és el bando que el governador de Cas-telló, va manar fer l’any 1776, el qual diu:“(...) Que siendo positivos los desordenes quehan introducido la barbarie pernoctando gen-tes de ambos sexos, con motivo de los niñosdifuntos, redundando contra la pública quie-tud (...) En cuya consecuencia mando publi-car este Bando el qual se impone la pena deseis libras al dueño que permita en su casabaile con motivo de tener en su casa un niñodifunto“.6

Uns carrers més amunt se sent la dolçai-na. La lluna ja és sencera. Al Descarregador,a les fosques, s’entreveuen uns barrets,calçons, mantes tots de negre i un fanal: sónels cantadors d’estil, les Albaes que van per-dent-se a poc a poc i és que demà s’ha de tre-ballar.

Finalitzat aquest breu conte dels balls deCastelló passarem a descriure’ls breument.

Per una banda sempre s’han diferenciat els

103

balls populars entre Danses, diguem-ne pro-cessonals, com els Nanos, dels Balls com Jotes,Fandangos, Boleros i la Dansà o ball de plaça.

DANSES PROCESSONALS: tenen assignatel seu dia i per alguna cosa concreta, habi-llats els dansants amb vestits especials, fan di-ferenciar aquestes danses. D’entre elles, lesmés esteses i populars són els Nanos i Ge-gants, com els nostres, que obrien les pro-cessons i simbolitzaven diverses parts del món:hi està representat el moro, el gitano, el ne-gre... això sí, tots amb la seua parella, dinsd’aquestes també tenen lloc d’altres: la delsCavallets, “Arets“...totes aquestes estan acom-panyades per la música de la dolçaina i eltabal.

LA DANSÀ: podríem dir que és la mani-festació més antiga de les comarques de l’an-tic Regne de València. Ball ritual, pot tenir l’o-rigen en les danses paganes, que ballava elpoble en honor d’alguna divinitat, coincidintamb la preparació o final de les collites; alcristianitzar-se passaren a oferir-les a algunSant, tenint segons comarques noms diferentscom, el Ball Pla, el Taraitaita, l’Anguila o el

Ball Perdut de Castelló, com comenta Arca-dio Llistar en el seu llibre. Podem dir que to-tes tenen el mateix origen i una mateixa es-tructura i són conegudes com a Dansà.

EL BOLERO: originari del Sud Peninsulari de la noblesa divuitesca, però prompte pas-sa al poble i als balladors professionals, con-serva el “ben parat”, d’entre les dues o tresparts de què consta, té una introducció ins-trumental i les cobles separades per tornadestambé instrumentals; hi ha Boleros de saló oescola amb unes evolucions més elegants i depopulars amb un aire més viu.

LA JOTA: podem dir que es el ball del s.XIX més ballat i estés a tot l’estat espanyol idel qual hi ha infinitats de variacions locals.És el cant, ball i ritme més característic i po-pular. Consta de tres parts: introducció ins-trumental, la cobla i la repetició de l’entrada.En un ball tan popular, la imaginació i els gus-tos dels balladors han fet una multiplicacióde combinacions, el resultat de les quals sónla gran quantitat de variants El ball és de pa-relles soltes, excepte en les lligades que pre-nen la coreografia en rotgle del ball anterioro posterior. Les cobles solen presentar estro-fes de set versos octosíl·labs, en realitat unaquarteta de rima assonant o consonant en elsegon i el quart, de la qual es repeteixen tresversos. En les Jotes Valencianes normalmentse solen repetir els versos primer i quart i estorna una altra vegada al primer per tald’acabar la melodia.

FANDANGO: és una melodia popular ques’usa tant per a cantar com per a ballar, de rit-me ternari viu, en compàs de 3x4 o de 6x8;les cobles estan formades per quatre versosde vuit síl·labes, que rimen en assonant el se-gon i el quart, i, de vegades també el primeri el tercer. Sobre el seu origen hi ha diversosparers: importades de Sud-Amèrica, a princi-pis del XVIII o de procedència àrab morisca.


Una cosa és evident, com comenta EduardLopez Chavarri, als països del Magreb can-ten, amb lleugeres modificacions, de mane-ra molt similar a certes cançons de batre va-lencianes.

Propi de les comarques de l’interior in-fluencia altres balls, no és dificil trobar-lo junta la Jota dins de la mateixa peça musical. LesMarineries de Castelló és una variant d’aquest.

SEGUIDILLES: pròpies de les Comarquesde l’interior des dels Serrans als Ports, les tro-bem de dues maneres lligades a altres balls :Jota, Seguidilla, Fandango o Seguidilla, Jota,Fandango.També n’hi ha d’escola, on els mes-tres de ball les acomoden a les necessitats delballadors professionals i als gusts de la noble-sa, creant així les formes d’escola, d’uns mo-viments més reposats i elegants, canviant lacoreografia del rotgle per quadres alineats,però conservant el ritme ternari. El millor exem-ple que en conservem potser siguen les Se-guidilles de Castelló, de caràcter aristocràticmolt marcat a mig camí entre la seguidilla i lavariant del bolero, dites: seguidilles boleres.

ALBAES: peça vocal i instrumental, dolçai-

na i tabal, s’interpreta de nit o de matinada,al carrer davant la porta o finestra d’algú o al-guna que es vol homenatjar o rondar; eren fa-moses les de Sant Feliu el segon diumenged’octubre a Castelló de la Plana, segons arre-plega Sanchis Guarner.

Esperem que aquesta modesta participacióa la difusió d’aquesta part de la nostra cultu-ra popular haja contribuït al vostre interés i vadedicada a totes aquelles i tots aquells que hanfet possible i fan que perdure en el temps.

NOTES1. Vicente Gimeno Michavila. Del Castellon Viejo, ( pàg. 79)2. íd. íd., (pàg. 156)3. íd. íd., ( pàg. 247)4. Arcadio Llistar Escrig. Historia de Castellón , (pàg. 115)5. íd. íd., (pàg. 116)6. Salvador Castellet i Casanova. Arxiu Municipal de Castelló.

105

BIBLIOGRAFIAGIMENO MICHAVILA, VICENTE. Del Castellón viejo - Edi-

cició facsímil 1924. Caixa d’Estalvis de Castelló1984

LLISTAR ESCRIG, ARCADIO. Historia de la provincia de Cas-tellón. Edició facsímil 1887. Caixa d’Estalvis deCastelló 1987

SALVADOR MERCADO. La Dansa i el ball dels Valencians.Diputació València 1982

TONI MESTRE - SALVADOR MERCADO Les Noces Grup Ali-mara. València 1983

GRUP EL PEIRÓ: Llibret espectacle Festa l985.BUTLLETÍ CASTELLONENCA DE CULTURA J. PASCUAL TIRADO

1930: Ilustracions M. Sales Boli.


Cisteller Manolo Alegre

El secret del Conus gloriamarisEl secret del Conus gloriamaris

l professor Samuel Bermúdez Wins-low –catedràtic de Municipalitat dela Universitat de la Havana– aixecà

el petit gerro contra el llum halogen. Com sid’un truc de màgia es tractàs, tota l’estançaes va il·luminar amb els reflexos ataronjatsque aquella peça de ceràmica produïa. El nos-tre silenci es va fer pesant, érem incapaçosd’articular cap paraula.

Finalment el professor Bermúdez va dir: –Evidentment es tracta d’un vas votiu de

la dinastia Sung. No té res a veure amb totel que s’ha fet en el camp de la ceràmica aEuropa en els últims tres-cents anys. Durantles revoltes populars del segle XVII, a la Xina,es van destruir els forns imperials, que es lo-calitzaven a Xing-te-xen. La producció de por-cellanes imperials no es va restablir fins l’any1682, en què l’emperador de Kang-hsi va no-

menar el llegendari Ying-hsüan com a direc-tor de les manufactures de l’imperi. D’aque-lla època daten els pigments de flor de bres-quiller, sang de bou i groc de pell d’anguila.Aquest gerro, sens dubte, pertany a un es-criptori fabricat sota els dicteris de Ying-hsüan,una provatura tècnica inusual i molt difícil detrobar. És una peça per a treure’s el barret. No,decididament, no se’n veuen tots els dies. Somuns afortunats, amics meus.

–Amb tot –prosseguí el professor Bermú-dez– allò més extraordinari no és aquesta peçade ceràmica, sinó el que conté...

Va destapar aquell gobelet i tragué una me-na de mocador de seda que embolcallava unaltre objecte. Amb moltíssima cura va desen-rotllar aquell mocador i aparegué la closcad’un caragol marí de textura marmòria moltdelicada. Cap de nosaltres no havia vist res

E

107

Antoni Albalat i Salanova

E

La Xina, el Carib, les Filipines, Samoa,Viena, Londres, les Columbretes… Caragols carnívors, rovellons, xocolata selecta, codonyat celestial…Porcellanes orientals, mocadors de seda, manuscrits de cal·ligrafia anglesa , cartes de navegació,…

Aristòcrates, generals, professors universitaris, Sigmund Freud, Miquel Peris, Ramon Cabrera,…Amors prohibits, robatoris, assassinats,… “El secret del conus gloriamaris”. Un relat apassionantd’Antoni Albalat, poeta, articulista, amic dels follets, dels ocells i dels bons menjars de la Plana.

semblant, tret d’aquells exemplars de cara-gols arborícoles cubans del gènere Polymitaque ens havia dut el professor.

–Aquesta vegada –va dir– no es tracta decap espècimen caribeny. Aquest caragol per-tany a la família Conidae i és originari del Marde la Xina, de les profunditats abissals de lesFilipines, de Samoa i de les Fidji. El seu nomcientífic ho diu gairebé tot d’ell: Conus glo-riamaris... Aquesta denominació li la va po-sar Chemnitz l’any 1777.

–I com ha arribat aquest ací a Castelló?–vaig gosar preguntar-li.

–Oh, això també és una història franca-ment extraordinària. Com vostè sap, aquestsgerros de ceràmica xinesa han arribat mit-jançant una donació anònima a l’Institut deTaxonomia Ceràmica (ITC). A primera vistasembla una col·lecció extraordinària de cerà-mica xinesa. I és cert, hi ha suficients pecesde tots els estils, edats, èpoques i procedi-ments... Però juntament amb la ceràmica ensha arribat certa documentació que estem enprocés d’interpretació. Més concretament hemrebut un quadern de bitàcola...

–Un quadern de bitàcola?–Sí. Un quadern de bitàcola de finals del

segle XIX. Un document fascinant que seràdefinitiu per a recuperar la memòria històri-ca d’una figura castellonenca curiosíssima imolt poc estudiada. Com ja hauran endevi-nat, estic referint-me a Enric el Navegant.

Dit això, va obrir un calaix i va traure unaltre embolcall molt més gran que el del ca-ragol que ens acabava de mostrar. Era un lli-bre, amb pastes de cuiro i un fermall, mésaviat xicotet, d’un tamany din A-5. Devia te-nir unes dues-centes pàgines escrites amb unapeculiar cal·ligrafia anglesa i amb tinta d’unprofund color blau marí.

Amb aquell quadern a la mà, el professorSamuel Bermúdez Winslow es va arrepapar a

la seua butaca de lectura i va encendre la pi-pa, plena de Balkan Sobranie, el seu tabacpreferit, intensament aromàtic que, va ompliraquell despatx d’una boirina subtil i encisa-dora, quasi espectral, que ens va embolcallarde seguida. Allí hi érem Josep Maria Chordà,el filòleg orientalista que havia traduït elspoemes complets de la cortesana Wu Tsao;Carles Bellver, que acabava de tornar d’unaestada com a lector a la Universitat de Mis-katònic i jo mateix...

Bellver i jo vam seure en les altres dues bu-taques del despatx, disposats a deixar córrerla vesprada amb la història que anava a ex-plicar-nos el professor Samuel BermúdezWinslow. Chordà contemplava com la ves-prada tardoral deixava caure una mansa plu-ja sobre la gespa del campus. Vaig pensar queaviat tindríem rovellons. No obstant això, novaig gosar trencar el fil narratiu que co-mençava a desembolicar el professor SamuelBermúdez Winslow...

–Com vostès saben –va començar– a l’an-tic Cementeri Civil de Castelló, al garroferalde Mut, hi ha una petita tomba coberta peruna làpida de marbre blanc on es pot llegiruna enigmàtica inscripció en caràcters inci-sos: EROS. Nemo me impune lacessit i la se-güent data: 16-7-1898. Res sabíem fins ara dequi reposava en aquell túmul, era un enig-ma que la historiografia forense local no ha-via aconseguit desvetlar. Tot eren hipòtesis icabòries sense massa fonament. Les investi-gacions que he vingut realitzant durant els úl-tims tres anys m’han confirmat que aquestaés la tomba d’“Enric el Navegant”, un curióspersonatge que fou l’últim membre d’una an-tiga nissaga aristocràtica castellonenca. Hepogut resseguir les petjades d’aquest marinererrabund a l’Illa Grossa (Columbretes), Viena,Petrograd, Pequín i Manila i francament, laseua fou una vida fascinant. No té res a en-


vejar als herois de les novel·les d’Emilio Sal-gari, Jules Verne o R. L. Stevenson i aquest in-dividu, a més a més és real, tan real comvostès o jo mateix...

–La primera pista fou una curiosa carta denavegació i un plànol del delta del riu GanJiang que el nostre plorat poeta Miquel Perisi Segarra conservava al seu domicili del ca-rrer Comte Pestagua. El Gan Jiang desembo-ca junt a la populosa urbs de Shantou, a to-car de Tròpic de Càncer,en la provincia deGuandong, la mateix on hi ha Cantón i HongKong. Aquell plànol del delta tenia unes cu-rioses inscripcions en ideogrames xinesos deldialecte cantonès, segons els quals havia es-tat deliniada per EROS o, per aquest Enric elNavegant, com vostès vulguen. La veritat ésque la primera vegada que vaig fer una ulla-da a aquells mapes no vaig fer massa casd’aquella inscripció, tot i que li la vaig traduiral nostre poeta, el qual la va aprofitar per aescriure aquells bells poemes titulats “Esbla-vissades volutes rossinyolejants d’opi” (Car-tes i sonets al marineret de Sichuan).

Fou alguns anys més tard que, rellegint lesObres Completes de Sigmund Freud vaig tro-bar una nova referència a aquest personatgeen el llibre “La gaiata i la seua relació amb elsubconscient” “Die Gaiata und ihre Beziehungzum Umbewussten”, un aclaridor estudi so-bre la simbologia fàl·lica amagada en algu-nes manifestacions lúdico-festives i folkòri-ques del nord del País Valencià. Segons Freud,una bona part de les claus que li van perme-tre elaborar la seua teoria psicoanalítica estàfonamentada en les observacions contingu-des en les Memòries apòcrifes d’“Enric el Na-vegant”, que es conserven a la Biblioteca dela Hofburg a Viena.

Em vaig traslladar a Viena on vaig ser ama-blement hostatjat en casa del nostre benvol-gut amic Antoni Demetri Valesa, qui, com

vostès sabran, ha obert una xocolateria “Elcafè de les Xiquetes”, que està consideradacom el local més exquisit de tota Europa. Allívaig degustar unes tasses de xocolata indíge-na de Madagascar aromatitzada amb canye-lla de flor de lotus, impagables i em vaig apli-car a l’estudi d’aquelles memòries apòcrifes.

Ben aviat em vaig sentir traslladat al Cas-telló de 1850 i a aquelles terribles convulsionsque van assotar el nostre país al segle XIX i

que coneixem pel nom de guerres carlines.Jo no sé si va ser l’excés en l’aplicació alsmeus estudis o les propietats estimulants i en-teògenes d’aquella superba xocolata amb laqual m’obsequiava l’amic Valesa, que vaigcomençar a patir malsons. Em sentia total-ment trasbalsat quan dormia. No només pa-tia uns malsons terribles, sinó que massa fre-qüentment em despertava, enmig de la nit,amarat de suor i amb una sensació d’ofec in-descriptible. Entre els malsons hi havia un derepetitiu en el qual se m’apareixia l’ecto-plasma del general Ramon Cabrera, el famós“Tigre del Maestrat”, que em presentava el seuamic Henry Roseus Ursinorum, el malnomdel qual era, com ja hauran endevinat, Enricel Navegant.

109

Els meus sofriments i terrors nocturns esvan fer insuportables i l’amic Valesa em vaconcertar una cita amb el doctor AloysiusBernhardt, una reputada autoritat en trastornsdel son. El doctor Bernhardt em va sotmetrea una novedosa exploració mèdica, conegu-da com polisomnografia, i em va diagnosti-car una severa apnea obstructiva del son. Emva recomanar l’adquisició d’un curiós aparell,una unitat CPAP (Continuous Positive AirwayPressure System). La CPAP m’obliga a respi-rar aire a una certa pressió, mentre estic dor-mint, amb la qual cosa es redueixen els epi-sodis de l’apnea obstructiva i el meu cervellno perd oxigenació durant la nit. Immediata-ment vaig sentir una gran millora en el meuestat general i vaig comprovar, no sense cer-ta alegria, que amb l’ús del CPAP també ha-via deixat de roncar.

Alleujat vaig tornar a les meues lectures iem vaig assabentar que Enric el Navegant ha-via nascut al si d’una aristocràtica família, lallar pairal de la qual encara es conserva al ca-rrer de Cavallers, a Castelló de la Plana. Elsseus pares, es van traslladar, quan Enric no-més comptava dos anys d’edat, a Londres,puix son pare es va haver de fer càrrec del’empresa familiar, dedicada a la importacióde codonyat xinès: “El mandarí immortal so-ta el codony celestial”. Fonts dignes de poccrèdit asseguren que: “El mandarí immortalsota el codony celestial” era alhora una ta-padora que encobria un sanejat negoci de trà-fic d’opi cap a la vella Europa. Foren els ne-gocis que foren, el cas és que permetien a lafamília d’Enric el Navegant una situació pui-xant i còmoda i alhora els permetia relacio-nar-se amb l’alta societat anglesa de l’època.De fet, a partir del 1863 les llaunes metàl·li-ques destinades a contenir el codonyat: “Elmandarí immortal sota el codony celes-tial”duen aquella famosa frase “By appoint-

ment of HMS The Queen Victoria”, o el queés el mateix, a Buckhingham Palace es men-java d’aquell sucós i dolç codony.

Els recursos econòmics i la distingida po-sició de la família asseguraren l’exquisida edu-cació d’Enric a Eton i als colleges més selec-tes de Cambridge. Aviat però, se li va despertaruna forassenyada afecció per la navegació. Iaixí fou com va demanar permís als seus pa-res per poder ingressar a l’Acadèmia d’Ofi-cials de la Marina. Tanmateix la brillant ca-rrera que li esperava a la Marina de SaMajestat es va veure truncada per un tèrbolafer amb la filla de Lord Dunsany, la joveMarianne Dunsany, el promès de la qual, elcapità de Cavalleria Gotffried Llareggub (o mi-llor dit, el seu cadàver) fou trobat surant enles tranquil·les aigües del Boating Lake, allàal londinenc Battersea Park, amb un tret en-tre les celles. A l’ensems que es descobria elcadàver del capità Llareggub, Enric i la joveMarianne Dunsany desapareixien de Londres.

Més tard es va poder descobrir la pistad’Enric a Manila on es feia passar per un fun-cionari colonial del govern espanyol sota elnou nom de Vicente Miralles, i amb l’aris-tocràtic títol del Duc del Llosar i Marquèsde la Ribagrossa. L’enginy del nostre heroi pera camuflar la seua veritable identitat era pro-digiós. No hem d’oblidar que la llengua fa-miliar era el català de Castelló i el castellà dela corona d’Espanya al qual eren tan afeccio-nades les classes altes de la burgesia valen-ciana de mitjans del XIX. Per la seua banda,la jove Marianne l’havia abandonat pel go-vernador local de Manila i després d’uns so-nats escàndols de tipus sexual es va conver-tir en la madame de “El mantó de les setborles” “The shawl of the seven tassels”, elprostíbul més elitista de Manila, i en pro-pietària d’una xarxa de fumadors d’opi ques’estenia per tota Indoxina.


Còmodament instal·lat a Manila i amb elsseus coneixements de marineria i de les rutesque feien els vaixells de la companyia pa-terna “El mandarí immortal sota el codony ce-lestial”, Enric aviat es va convertir en amo isenyor de les rutes marítimes d’aquella zona.Empés per la seua set d’aventures va iniciaruna sèrie de periples utilíssims per a la cièn-cia cartogràfica, puix va ser el primer en traçarmapes i plànols del delta del Gan Jiang. El seuobjectiu en aquells periples agosarats i teme-

raris era la producció perlífera de la zona. Lametròpoli i els Estats Units reclamaven les mi-llors perles de tots els mars i aquestes joies as-solien preus astronòmics. Alhora s’havia des-pertat també l’afecció pel col·leccionisme depeces biològiques que, com vostès ja hauranendevinat, es va originar arran del viatge deCharles Darwin en el vaixell Beagle i la pos-terior publicació de l’Origen de les Espècies.

La biologia era en aquells temps un terrenyverge que fascinava el Vell Món. Fou d’aques-ta manera com aquell estrany caragol, el Co-nus gloriamaris, va començar a posar-se demoda. Tanta fou la seua anomenada i el va-lor que va assolir entre els col·leccionistes iels malacòlegs que fins i tot es van finançardiverses expedicions al Mar de la Xina, a Fi-lipines, Samoa i les Fiji a la recerca de no-ves conquilles.

No obstant això, les sucoses recompensesofertes i els preus sens parió que assolia el Co-nus gloriamaris, semblava –i mai millor dit–com si la mar s’hagués engolit aquesta pro-digiosa criatura i tots els seus rastres. Sem-blava com si el gloriamaris no mai haguésexistit, com si hagués sigut només un animalde llegenda. Ben mirat quasi que no pagavala pena. El Conus gloriamaris és un caragolmitjà, la closca del qual, com vostès podencomprovar en aquest espècimen, té una tex-tura semblant a la del marbre. És una con-quilla jaspiada en tons ocres i blancs. Deli-cada i bella, això, sí. Però més enllà d’aquesta,diguem-ne “bellesa serena”, s’hi amaga unacriatura terrible dotada d’un verí poderosís-sim. Si fan vostès memòria recordaran com lamajoria d’espècies de caragols marins per-tanyents a la família Conidae dels mars tro-picals són tòxiques i molt perilloses. Es trac-ta de caragols carnívors que emmetzinen lesseues víctimes amb el verí que produeixenamb la seua ràdula, que és l’òrgan amb el qualmasteguen. Si un infeliç agafa desprevingutun d’aquests caragolets, només amb un mo-viment de la molla infligeix una ferida moltxicoteta, gairebé imperceptible però... a lespoques hores la infortunada víctima es retorçade dolor i no tarda en morir enmig de dolo-rosíssims espasmes i terribles contraccions. Alsud de la Xina, els indígenes d’aquelles ribestenen una paraula terrible, gairebé un tabú

111

per a dessignar aquest caragol: “el dimoni em-bolcallat en un temple d’alabastre” o “la pe-tita mort de la platja tan blava”. De fet, abanses deixarien tallar el cap que gosarien tocarun d’aquests animalons.

Però... efectivament, el Conus gloriamarises feia cada dia més enigmàtic i llegendari.Hi va contribuir poderosament la premsa enaventar els robatoris que van patir quasi si-multàniament el Museu de Malacologia de laConchologists of America World Fund Asso-ciation a la Universitat de Miskatònic i lacol·lecció del Museu Britànic d’Història Na-tural de Londres, així com les col·leccions,magnífiques, del magnat del tabac de Virgí-nia, William F. Purdy i la del “rei dels barrets”,Ernest Phenollosa, de Portland (Oregon). Noes coneixia cap altre espècimen més del Co-nus gloriamaris...

Fins que un bon dia de l’any de gràcia de1873, a Wentworth, Londres, el general Ra-mon Cabrera i Grinyó, aquell famós Tigre delMaestrat, i la seua esposa, l’acabalada Ma-rianne Catherine Richards van oferir una lu-xosa recepció a la qual assistí, entre unes al-tres celebritats, científiques, Charles Darwin.En aquella recepció el general de Tortosa vaoferir una curiosa conferència sobre malaco-logia i, més concretament, sobre la filogèniadel gènere Conus. Alhora anunciava el des-cobriment de nous gèneres i noves espèciesper a la ciència amb noms tan suggeridorscom ara Morella, Castalia, Noulas o Borrio-lensis... Al final de la seua conferència el Ti-gre del Maestrat, ara reconvertit en prestigióscientífic, va descobrir una vitrina, custodiadaper quatre ferotges indígenes duts expressa-ment des de Birmània, curulla d’exemplarsde gloriamaris... Mai se n’havien vist tants, nitan junts, ni tan perfectes. El general va co-municar a la premsa que aquestes closquesserien distribuïdes per museus i exposicions

d’arreu del món. Acte seguit va voler presen-tar un amic seu: el Comte del Llosar, qui, se-gons va dir, havia esmerçat anys, panys i laseua fortuna personal en investigar a fons labiologia, costums i propietats del Conus glo-riamaris...

El Comte del Llosar va adreçar als presentsun curiós parlament sobre l’exotisme de lacuina cantonesa, sobre el marisc del Mar dela Xina i sobre els costums alimenticis mil·le-naris de les dinasties Tang i Sung. Finalmentva convidar l’auditori a un dinar que va serservit als jardins de la mansió del General Ca-brera.

El professor Samuel Bermúdez Winslow vasospirar i aspirà profundament de la seua pi-pa, feta d’escuma de mar. De la seua cuinaens arribava un perfum a marisc i espèciesexòtiques.

–No caldrà que els diga que per a postresfou servit un pastisset d’allò més exòtic: Mo-lles de Conus gloriamaris confitades al xaropde codonyat del Mandarí immortal sota el....

–Tot i que sabem la recepta, i la tenim es-crita de puny i lletra d’Enric el Navegant, lesnostres anàlisis pel que fa a la Química Orgà-nica i a la Bioquímica, encara no ens han per-més de reproduir-la sense córrer riscs. Tan-mateix, ja és molt tard, per què no em fanl’honor i es queden a sopar amb mi? Hi hauna curiosa referència a un culte satànic d’unscaragols a l’est del Vietnam...


Professions i oficis de la donaen el Cens electoral de 1932:El cas de Castelló

Professions i oficis de la donaen el Cens electoral de 1932:El cas de Castelló

quest breu apunt sobre dones –de gè-nere, com ho defineix la recent histo-riografia,1– és una aproximació al tre-

ball de la dona a l’inici de la II República queformarà part d’un estudi més ampli i genera-litzat sobre professions i oficis durant el pri-mer terç del segle XX en l’àmbit de Castelló.

Com que la font històrica sobre la qualhem treballat és el cens electoral de 1932 –onapareixen per primera vegada les dones coma electores–, és necessari conéixer les xifresrelatives a la dona del Cens de població d’Es-panya 1930 per tenir criteris de comparacióvàlids d’aquella circumstància històrica.

Les dades del quadre que hem vist pre-

senten unes diferències prou significatives:Entre les d’Espanya i Castelló (C.p.E.) referi-des al sector primari, hi ha una distància devint punts percentuals que no tan sols pot ex-plicar-se pel fet de comparar un centre urbàmitjà (36.781 h.) amb el conjunt d’Espanya,que pel que es veu, encara tenia caracterís-tiques rurals acusades, sinó per les formes tra-dicionals de les feines del camp que gene-ralment no relacionaven tant la dona amb eltreball directe de la terra; en molts casos ladona podria ajudar però no constaria mai encap relació d’oficis. També seria un factor atenir en compte l’existència prou nombrosadel llaurador mitjà ajudat pels fills però no

A

113

F. Mezquita Broch

A

El professor Francesc Mezqui-ta –geògraf, historiador i poeta– amic

de la Colla , amic del Rebombori i no sé sitambé del rebombori , ha escrit un breu, però in-

tens i molt treballat, apunt sobre el treball de la do-na a l’inici de la II República. Treball de gènere i d’in-

vestigació. Treball sobre el treball de la dona :sobre el treball no domèstic, sobre el treball

extrafamiliar, sobre el treball remune-rat. Molt de treball, massa treball per

mi, me’n vaig a descansar!

tant per la dona o les filles, les quals queda-rien en casa o en altres treballs urbans.

Així mateix hi ha una diferència significa-tiva amb les dades del cens electoral referi-des als tres sectors que pot explicar-se en partpel fet que només apareixen les dones a par-

tir dels vint-i-tres anys i deixa per tant fora untram de població treballadora força impor-tant. Però en general les xifres donen unes da-des segons les quals la població laboral fe-menina havia assolit llocs en els sectorseconòmics que manifesten una millor posi-

ció que en el conjunt d’Es-panya.

Si passem a estudiar elcens electoral de 1932, s’hade dir que constitueix unafont històrica interessant per-què hi apareixen les profes-sions o oficis de manera in-dividual a cada elector i enaquest sentit dóna una apro-ximació tan personal com ladels padrons, però a l’in-cloure només els majorsd’edat, en aquest cas electo-ral, alleugereix el recompteper a l’investigador oferint unmostreig molt complet. Peròper altra banda també pre-senta inconvenients a l’ex-cloure un tram de poblaciólaboral important; afegint tam-bé la problemàtica de la de-finició exacta de l’ofici o pro-fessió de la interessada, ja que


Cens de població d’Espanya de 1930 (C.p.E)2

Població activa femenina (P.a.f.) per sectors Cens electoral 1932

Espanya Castelló (capital) Castelló (capital)

Primari 23,67 % 3,7 % 4,5 %

Secundari 31,82 % 41,3 % 19,27 %

Terciari 44,16 % 54,9 % 76,23 %Notes sobre el quadre:a) Els percentatges són sobre el total de la població activa femeninab) En el cas d’Espanya les dones representen el 12’65 % sobre el total de població activa (homes + dones), mentre que per Castelló

(capital) són el 17’9 % (C.p.E.)c) La població activa femenina és el 9’6 % sobre el total de la població femenina, mentre que per Castelló (capital) és el 12’9 % (C.p.E)

Manolo Alegre

moltes vegades a l’anotar laprofessió es tendeix a genera-litzar amb noms que podenconfondre’ns. (El jornaler, perexemple, que sembla ha de re-ferir-se a un ofici relacionatamb el treball agrícola, tanma-teix també s’ha constatat queamb aquest nom es defineixigualment el treballador indus-trial.) Però aquest problema dela definició confusa pot ocórreren qualsevol cens, ja que en totells es presenta el moment i elcas d’haver de comunicar elciutadà la seua professió o ofi-ci a l’agent censal.

El cens electoral de 1932és el primer en el qual apa-reixen les dones com a elec-tores, en concret segons el de-cret de 26 de gener de 1932,s’estableix l’edat de 23 anys,sense especificar el sexe, pera exercir els drets electorals tal com va fixarja, el decret de 8 de maig de 1931 en l’arti-cle 2n, seguint el que havia establert laConstitució de 1931 de la II República enl’article 36.

L’anàlisi del cens electoral no pretén tan-car de manera absoluta ni molt menys el te-ma del treball femení, centrat en aquest casen la ciutat de Castelló a l’inici de la II Re-pública, perquè, com ja hem referit abans,deixava fora un tram bastant ampli de pobla-ció femenina en edat de treballar, ja que l’in-grés en estudis mitjans com alternativa eraescàs, doncs, en el curs acadèmic 1931-32(el primer que no hi ha ensenyament col·le-giat), només estudiaven a la ciutat de Caste-lló 50 dones d’un total de 2813 alumnes (el17,8 %), per tant la possible promoció cap a

estudis superiors devia ser gairebé nul·la, enconcret només 3 electores apareixen com aestudiants que per l’edat podien ser d’estudissuperiors; tot això ens deixa una població tre-balladora a partir del quinze o setze anys ocu-pada probablement com a servei domèstic,en el camp o la indústria que no consta en lesestadístiques del cens electoral.4

D’altra banda també podem suposar queuna part important conceptuada com a “la-bores” treballaria en alguna cosa més que enles pròpies tasques domèstiques: en el campo en els magatzems de taronja, per exemple,com encara passa avui en dia.

Per últim també es pot suposar que darreredels pocs oficis declarats en el cens, comple-mentarien la tasca diària amb el treball domès-tic, per tant, allò que podríem dir dones amb

115

Manolo Alegre

professió o ofici exclusiu, pràcticament no exis-tirien com passa actualment en gran part de lapoblació treballadora femenina.

Però passem a veure les xifres concretesdel cens:

Les dones representen en el cens un totalde 12.265 que són el 53,4% del total (22.926).De les 12.265, el 97,5% (11.969) tenen coma professió “labores” que podem entendrecom el treball domèstic de mestressa de ca-sa, xifra pràcticament aclaparadora i deter-minant del conjunt del treball femení. Curio-sament l’ofici que segueix amb importàncianumèrica és el de “serventa” amb el 0,62%(76) relacionat també amb el treball domès-tic però fora del propi domicili. Les altres xi-fres més significatives són les de mestra ambel 0,43% (53), comare amb el 0,016 (2), úni-ques professions junt a la de llicenciada en

Filosofia i Lletres (M. Teresa Oliveros Rives)que requerien estudis mitjans o superiors ambtitulació acadèmica.

Si dividim per sectors de producció els di-versos oficis i professions, excloent aquellesque es defineixen com “labores” que són lamajoria, podem extraure alguna conclusió sig-nificativa. En el sector primari apareixen unapescadora, 2 jornaleres que igual podrien de-dicar-se a la indústria i possiblement fos així,i 8 propietàries que tindrien una importantquantitat de terra al seu nom, però que segonssituacions comparables amb l’actualitat lesexplotacions serien dirigides pel marit o perun encarregat. En total unes xifres molt es-casses (4,5 %)5 encara que el treball real dela dona en el camp seria major però com-plementat amb altres ocupacions sobretotdomèstiques.


Manolo Alegre

En el sector que tradicionalment anome-nem secundari treballarien un total de 47 do-nes (19,27 %) la majoria de les quals en ac-tivitats tèxtils de caràcter artesanal ipossiblement amb treball domiciliari com sas-tressa, cotillera, modista, costurera, calceterai toquera entre les quals destaquen les 22 mo-distes i les 5 sastresses, però també hi ha 3 de-dicades al tèxtil definit de manera genèrica,per tant, més relacionades amb la indústriapròpiament dita. La comparació entre 33 ar-tesanes i 3 industrials potser representen elpes de cada activitat en el sector tèxtil i en l’e-volució industrial. A part també hi ha una es-pardenyera i una sabatera. Per últim aparei-xen 3 dones la professió de les quals estàdefinida textualment com a “industriala” i quepel nom i cognoms devien ser germanes (Te-resa, Carmen i Julia González Pitarch) i se-gurament dedicades a la mateixa activitat in-dustrial.

El sector terciari és el més nombrós delstres amb 186 dones (76,23%) destacant pelnombre les “domèstiques” amb 76, seguintles mestres amb 53, després les empleades decomerços amb 25, i les empleades en gene-ral amb 14. La resta només arriben de 1 a 4en cada ofici com les venedores, cambrereso cuineres.

Ja hem parlat al principi d’aquelles do-nes que per la seua professió tenien títol uni-versitari superior o mitjà; a aquelles s’had’afegir una telegrafista, quatre mecanògrafesi una telefonista que també havien de tenir al-gun tipus d’estudi, en total són 62 (25%).Aquestes últimes amb graus diferents d’estu-dis que feien servir per a les seues respectivesprofessions, a poc a poc anaven entrant en

uns llocs de treball tradicionalment destinatsa la població masculina. Per exemple el cosde telègrafs, amb decrets reguladors del’accés laboral de la dona del 23-X-1880 i del’1-I-1882, junt a correus i telèfons, seran du-rant molt de temps, els únics serveis dependentsde la administració pública oberts al seu abast.

En conjunt podem significar que l’accésde la dona al treball independent del domès-tic encara és molt dèbil, centrant-se més queres en el de les criades, mestres, tèxtil o de-pendentes de comerç.

Com hem vist, l’accés de la dona al treballextrafamiliar encara és molt dèbil; durant la IIRepública assolirà una legislació més favora-ble però insuficient. Haurà de passar molt detemps,6 perquè, amb el canvi vers una socie-tat més democràtica, l’avanç sia ben manifest.

NOTES1. Per exemple en Joan W. Scott: El género: Una cate-

goria útil para el análisis histórico, en l’obra Historia y Gè-nero a càrrec de James S. Amelang y Maary Nash, IVEI, Valèn-cia,1990. També és recent el llibre de Dolors Comas d’Argemir,Trabajo, género, cultura, ed. Icaria, Barcelona, 1995

2. Les dades sobre Espanya apareixen en l’obra de RosaMª Capel Martinez, El trabajo y la educación de la mujer enEspaña (1900-1930), Ministerio de Cultura, Madrid 1982.Les dades sobre Castelló tan del Cens de població com lesdel Cens electoral són pròpies.

3. I Centenario del Instituto de Castellón 1846-1946.Castellón 1947

4. Si que ho fa el Cens de població de 1930, on consten254 dones treballadores menors de 15 anys (112 en el ser-vei domèstic, 36 en la indústria tèxtil,etc), 534 de 16 a 20anys (280 en el servei domèstic, 82 en la indústria tèxtil,etc).Aquestos dos trams d’edat representen el 31’6 de la pobla-ció activa femenina.

5. Aquest percentatge i els dos següents del sector se-cundari i terciari s’han tret excloent les dones com a mes-tresses “labores”.

6. El llibre de Mª Angeles Duran, El trabajo de la mujeren España, ed. Tecnos, Madrid, 1972, presenta un estudi so-ciològic del treball de la dona durant l’Espanya franquista.

117


No importa que la ciutat

es desperte entre remors,

el passejant camina

sens cap direcció

buit de senyals íntims,

necessaris, obscurs.

Passen edificis

i aparadors lluminosos,

percebent ja en la pell

la calor de la plaça.

El sol arriba a la vorera

entre les fulles dels arbres.

Creua gent anònima,

alhora

els perfums més subtils

atrauen com teranyines

i al mateix temps s’allunyen

deixant una vana esperança

secreta.

El passejant es commmou

amb una amagada idea.

Però, creix encara el soroll,

passen les tendes obertes

com un fàcil reclam.

Passa tot de pressa

i tot és el mateix.

Però, la porta del forn convida

amb la tèbia escalfor

de tantes llamineries.

Els automòbils indignats

esclaten

enmig de la cruïlla.

S’omplin encara més

les voreres amb el dia...

El passejant sempre s’atura

davant de l’herborista

com pel mig d’un núvol dens

de cada flor captiva,

de l’herba olorosa i seca,

de les fulles menudes que es desfan

com una enramada de vida.

Els anuncis atabalen:

llegir, llegir, llegir,

colors i més gent anònima.

La tornada es fa curta

el pensament fila i fila

una història desconeguda:

idees

que fan moure la sang.

¡Quin plaer inventar contes

mentre avança la roda

lentíssima!

F. Mezquita Broch

El passejant

S’acabà d’imprimir el llibre“De la vila, oficis i costums“

a l’obrador deCastelló d’Impressió, s.l.

el dia 2 de febrer de 1999,festivitat de la Mare de Déu de la Candelera,

patrona dels antics cerers,quan falten 7.968 hores

perquè comence el rebombori de l’any 2000

i 16.752 per iniciar un nou mil·lenari.

De la vila, oficis i costums

Documents

Transcript of De la vila, oficis i costums