D O C U M E N T A - Ajuntament de Monistrol de Montserrat › fitxers › Documenta26.pdf · a...

D O C U M E N T A

MONISTROL DE MONTSERRAT

Any VII Núm.26 Abril – Juny, 2015

Sumari Editorial........................p.1 Notícies..........................p.2 Recordant.....................p.2 Articles

-Història i redescobriment de Vilamarics.......................p.3 -Excavacions a Vilamarichs......................p.16 Ressenyes......................p.19 Imatges.........................p.24

Editorial

Amb el pas inexorable del temps ens arriben noves

perspectives de la història de Monistrol. Conjunta-

ment compartim els projectes a fi d’arribar fins al

darrer racó de la nostra vila. Des de fa un temps

estem pendents de les diferents aportacions que ens

arriben a l’entorn de l’enclavament monistrolenc de

Sant Pere de Vilamarics. Dia rere dia, nous camins

se’ns obren a l’horitzó. La cultura i la història són

dos elements que, tot i els nostres límits, procurem

augmentar-ne el coneixement, mantenir la seva

integritat i difondre aquesta part de món que és

Monistrol de Montserrat.

Oriol Puig Morros Regidor de Cultura

DOCUMENTA Any VII Nº26 Abril – Juny, 2015

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat

2

Notícies

Jornada de portes obertes a l’excavació de Sant Pere de Vilamarics

El proper dia 28 de juny tindrà lloc la jornada de portes obertes de l’església monistrolenca de Sant Pere de Vilamarics. Després d’acabar la tercera fase de l’excavació, l’arqueòleg director Jordi Roig ens guiarà a través de l’entorn i ens explicarà cada un dels elements que la configuren. La visita serà gratuïta i tindrà lloc de les 10:00 a les 13:00 del diumenge 28 de juny. El lloc de trobada és a la mateixa església i, es prega aparcar a l’esplanada de la carretera tant pel mal estat del camí com per la manca d’espai a Vilamarics.

Orgues, orgueners i organistes a l’església de Sant Pere de Monistrol de

Montserrat

Amb el títol d’aquest article, Xavier Altés i Aguiló va estudiar tot el món relacionat amb l’orgue i els seus músics a Monistrol. Els primers organistes de Monistrol van aparèixer en el segle XVII i al llarg de les següents centúries aquest vila del Bages pogué comptar amb nombrosos preuats músics. Malauradament, al juliol de 1936 l’orgue de Monistrol va cremar juntament amb tot el mobiliari de la parròquia. Amb la incorporació d’aquest article a la biblioteca auxiliar de l’Arxiu Municipal s’omple un altre important buit que fins a la data no s’havia pogut acomplir.

http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/ de Carles Cornadó

Volem agrair l’amabilitat de Carles Cornadó, autor del blog de topònims de Castellbell i el Vilar per fer-nos arribar algunes interessants apreciacions sobre l’enclavament de Vilamarics. Des de l’Arxiu Municipal convidem a la consulta periòdica d’aquest blog perquè ens descobreix (i re-descobreix) nombrosos indrets pròxims tant de Monistrol de Montserrat com de la veïna Castellbell i el Vilar.

Recordant

Francesc Xavier Altés i Marc Taixonera

El proper 19 de juliol farà un any ens va deixar dom Francesc Xavier Altés, monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat. Pocs mesos després, el 19 de desembre, traspassava dom Marc Taixonera. Per diferents entrebancs editorials no es va poder publicar els corresponents obituaris i, des de l’Arxiu Municipal de Monistrol de



3

Montserrat, es voldria compartir el record de dues personalitats estretament vinculades a la història del monestir, de Monistrol, dels arxius i, en definitiva, de la Catalunya més recent. No ens correspon resseguir les aportacions que ambdós van realitzar al llarg dels seus anys de vida, amb tot, cal fer especial esment d’una consideració humana que des de l’Arxiu de Monistrol havíem pogut comprovar en nombroses ocasions. Creients i fidels observadors de la regla monàstica benedictina, tant Xavier Altés com Marc Taixonera sempre van atendre totes les consultes que des de l’Arxiu realitzàvem a l’Abadia. Atents i pacients, responien a totes les peticions sempre que els era possible i, en cas contrari, no dubtaven de manifestar-ho humilment. Unes converses doctes i amenes que ens permetien seguir caminant i, compartint, en tot moment, parers, informacions i dubtes històrics, arxivístics i, sobretot, humans.

Articles

Història i redescobriment de l’illa de Vilamarics, un oasi rural

entre termes montserratins Genís Frontera i Vila

L’illa de Vilamarics avui en dia

Com bé sabem, Vilamarics és un petit enclavament monistrolenc de tan sols mig

quilòmetre quadrat, entre els termes de Castellbell i el Vilar, Marganell i Sant Vicenç de Castellet. Un oasi rural amb conreus i cingles boscosos al nord de Montserrat, on actualment s’hi alcen cinc cases (cal Montclar, casa Nova del Montclar, cal Llorenç, cal Felincó i cal Pere Vila), tot i que fins la segona meitat del segle XX calia comptar-ne dues més: ca l’Alzina i la casa Nova de l’Alzina, de la qual només se’n conserva el pou, ran del camí rural per on transcorre el Camí de la Llum1. Al mateix temps, és prou conegut per tothom que totes les cases de Vilamarics es troben a redós de l’església de Sant Pere, al bell mig d’aquesta illa, que es troba delimitada al sud per la riera de Marganell i al nord-oest pel tradicional camí veïnal que uneix Manresa amb Montserrat2 i el modern GR4 que baixa de Puigcerdà; ambdós camins amb Castellbell i el Vilar com

1 Camí senyalitzat pel Centre Excursionista de la Comarca del Bages que, des del monestir de Montserrat

a l’església del Carme de Manresa, commemora la llegenda medieval de “la misteriosa Llum” de 21 de febrer de 1345. La tradició manresana explica que gràcies al raig de llum montserratí d’origen diví que il·lumina aquesta parròquia manresana, el bisbat de Vic permet la construcció de la sèquia des del Llobregat, al seu pas per Balsareny, fins a la Manresa assedegada del segle XIV. 2 Camí pel qual avui en dia encara transcorre el Camí català de Sant Jaume i el Camí Ignasià que recrea el

pelegrinatge del cavaller Íñigo López de Loyola de l’any 1522. A partir d’una conversa mantinguda el 17 d’agost de 2014 amb Joan Valls i els darrers hereus del mas de l’Enric de Sant Cristòfol de Castellbell, sabem que la tradició oral d’aquesta família assegura haver acollit el futur fundador de l’orde dels Jesuïtes a casa seva, llavors amb el nom de mas de la Serra. És any de forta secada i agraït per tan bona acollida, l’imaginari local atribueix a qui serà Sant Ignasi de Loiola, haver fet brollar aigua de l’encara ara conegut com a pou dels Miracles.



4

a portal d’accés a la muntanya. Però allò que gairebé tothom ha oblidat avui en dia, és que estretament lligada a l’església, a la quadra i a la gent de Vilamarics, hi havia hagut una cova i unes tombes d’època medieval. L’objectiu d’aquest treball és fer una mica d’història de tot plegat, contextualitzar-la i redescobrir tot aquest conjunt patrimonial. Sant Pere de Vilamarics, un temple romànic en vistes a Montserrat

Es tracta d’una capella d’estil rústec i auster que ja trobem documentada al segle X; i que l’any 1202 ja ens apareix com a parròquia dedicada a Sant Pere de Vilamelichs

3. L’església es troba bastida sobre on antigament es creu ja s’hi havia aixecat un petit temple preromànic del qual només se’n conservaria un fragment d’arc triomfal, de ferradura4. Sembla segur, però, que l’edifici actual és majoritàriament romànic i que prové del segle XII: una sola nau capçada per un absis semicircular dirigit a sol ixent, al centre del qual s’hi obre una finestra de doble esqueixada, rematada per un arc de mig punt monolític. Al mur de migdia, en vistes a Montserrat, s’hi obre l’entrada també rematada amb un arc de mig punt de grosses dovelles; mentre que el mur de ponent el corona un petit campanar d’espadanya, d’una sola obertura i amb el cimal trossejat5.

Es tracta, doncs, d’una interessant església medieval que, malauradament -després de patir algunes modificacions al llarg dels segles i un incendi durant l’última guerra-, avui en dia es troba a cel descobert, en estat ruïnós i totalment abandonada a les inclemències del temps.

Tanmateix, aquesta capella es manté dreta en l’epicentre mateix d’aquesta illa

monistrolenca coneguda històricament com a quadra, la quadra de Vilamarics.

3 J. VALLS I PUEYO: Quatre capelles emblemàtiques del romànic català a la vora de la roca Foradada de

Montserrat, Castellbell i el Vilar: 2015, p. 12. 4 X SITGES I MOLINS: Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener, Caixa d’Estalvis de

Manresa, Manresa: 1977, p. 175. 5 F. VILLEGAS, El romànic del Bages. Estudi dels edificis religiosos, Llibreria Sobrerroca, Manresa: 1982,

pp. 139-140.



5

La quadra de Vilamarics, història d’un petit territori en terra de frontera

Durant el darrer terç del segle IX i després de fundar el monestir de Santa Maria de Ripoll l’any 879, Guifré I, comte de Barcelona i fundador de la dinastia comtal catalana, avança des de Vic cap a ponent, amb la colonització i repoblació d’un extens territori que detura en arribar a Montserrat; escollint aquest massís i la conca del Llobregat perquè siguin els accidents geogràfics que ajudin a defensar i administrar un comtat d’Osona en expansió. Enmig d’aquesta terra de frontera, Montserrat ja el trobem documentat com a topònim l’any 888, quan Guifré el Pelós corona les seves donacions al cenobi ripollès citant la possessió concreta del massís, amb les esglésies de les cúspides de la muntanya i de les que es veuen en el vessant, amb els seus alous6.

Esglésies i eremites colonitzadors a banda, durant aquests anys cal assegurar militarment aquesta terra per continuar la repoblació. A partir de l’any 897, durant el regnat del fill gran del Pelós, Guifré II, es consolida domini sobre aquest territori amb l’edificació de castells i torres. En aquest sentit i a partir de l’any 924, ja trobem documentats castelo de Galindo (Castellgalí), Castelobello (Castellbell)7 i castell Marro: els dos primers, dominant els principals camins manresans i d’origen romà que s’enfilen cap a Montserrat des de la vall del Llobregat; i el Marro, agafant-los el relleu des dels contraforts de la muntanya, sota mateix de l’espadat de Sant Jeroni. Més a

6 JM. PELLICER Y PAGÉS, Santa Maria del Monasterio de Ripoll. Nobilísimo origen y gloriosos recuerdos

de este célebre Santuario hasta el milenario de su primera dedicación. Reseña histórica, Establecimiento Tipográfico de Feliciano Horta, Mataró: 1888, p. 42. 7 J. VALLS I PUEYO: Castelobello. De Viladoms a Vilamarics passant pel Vilar o els primers pobladors amb

nom conegut de Castellbell i el Vilar, Ajuntament de Castellbell i el Vilar, Castellbell i el Vilar: 2003, pp. 15-16.

L’església de Sant Pere de Vilamarics, amagada entre els arbres i en vistes a Montserrat, en terme de Monistrol i en terres de cal Domingo de Castellbell; amb l’absis orientat a sol ixent, per rebre la primera llum del dia.



6

ponent, també trobem el castell Bonifaci, documentat des de l’any 899; i partir de l’any 937 i Llobregat avall, ja es documenta el castell Camba (Sacama)8.

D’altra banda i a partir del segle X, als comtats Catalans hi arrela la institució de la quadra: una petita demarcació amb senyoria pròpia a redós d’una torre o casa forta que es troba a l’empara del denominat senyor de la quadra, que normalment és un alouer o pagès lliure. En aquest sentit, la quadra, com a jurisdicció inferior, prové de la investidura del comte-rei, però també pot ser creada per algun dels seus vassalls que, en aquest cas, són els vescomtes o els diferents barons del casal de Barcelona.

Al montserratí, tenim constància de diverses illes amb aquestes característiques: la quadra de Vilaclara; la quadra de Sant Miquel de Montserrat, com a possessió dels vescomtes de Barcelona9; l’alou amb una casa de Viladoms; l’alou amb una torre rodona dels Bacus, i la més significativa i antiga de totes: la quadra de Vilamarics, un territori amb senyoria pròpia amb una casa, investida pels mateixos comtes de Barcelona10.

Així, si reculem en el temps, la quadra de Vilamarics ja apareix documentada l’any 921, quan el tercer comte de Barcelona i la seva esposa, Sunyer I i Riquilda11, donen al monestir de Ripoll l’alou conegut amb el nom de Villa de Milech12, al vessant mateix de Montserrat. Posteriorment, l’any 933, els comtes de Barcelona mantenen la donació de les cinc capelles del primitiu eremitori montserratí: Sant Pere i Sant Martí, a la falda del massís; i Santa Maria, Sant Iscle, i Sant Miquel, enfilades muntanya amunt13. Amb els anys s’hi aniran afegint encara més propietats a redós de Montserrat: l’alou, l’església i el castell Sacama; un altre alou a Castellgalí... I poc després, l’any 945, el casal de Barcelona també intercedeix per reconstruir un antic monestir visigòtic i fundar-n’hi un de nou: el cenobi de Santa Cecília que, sota la direcció de l’abat Cesari i la persistent protecció de la comtessa Riquilda, amplia els seus dominis amb l’annexió del castell Marro. Cessions comtals a banda, al llarg d’aquest segle, les possessions dels senyors del monestir de Santa Cecília també continuaran creixent gràcies, sobretot, als pobladors de Castellbell i de Marganell; i malgrat l’oposició dels seus principals rivals, els senyors del castell de Castellbell. A partir del segle XI, en aquestes terres tan cobejades per monjos i cavallers, s’hi basteixen tres esglésies més que faran companyia

8 JF. CABESTANY I FORT i JM. PALAU I BADUELL: “El castell i l’església de Sant Pere Sacama (segles IX-

XII)”, Lambard: Estudis d’Art Medieval, 27, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona: 2005, p. 161. 9 B. RIBAS I CALAF: Història de Montserrat (888-1255), Publicacions de l’Abadia de Montserrat,

Barcelona: 1990, pp. 56-58. 10

J. VALLS I PUEYO: Quatre capelles emblemàtiques del romànic català a la vora de la roca Foradada de

Montserrat, Castellbell i el Vilar: 2015. 11

Sunyer I de Barcelona i Riquilda de Tolosa. Sunyer és el fill petit de Guifré I el Pelós. Després de créixer sota la tutela i el mestratge del seu germà Guifré II; la mort d’aquest sense hereu l’any 911, el converteix en successor de la dinastia comtal catalana. 12

J. VALLS I PUEYO: Castelobello. De Viladoms a Vilamarics passant pel Vilar o els primers pobladors amb

nom conegut de Castellbell i el Vilar, Ajuntament de Castellbell i el Vilar, Castellbell i el Vilar: 2003, p. 9. 13

Sobre l’ermita de Santa Maria, l’any 1025 l’abat Oliva hi fundarà el monestir de Santa Maria de Montserrat, enmig de la quadra vescomtal de Sant Miquel i del cenobi comtal de Santa Cecília; i rivalitzant per l’hegemonia sobre tota la muntanya i la seva àrea d’influència.



7

a la de Sant Pere de Vilamarics: Sant Cristòfol de Castellbell, Sant Esteve de Marganell i Sant Jaume de Castellbell.

Carreras-Candi a Vilamarics: la cova Santa i el serrat dels Morts L’any 1836, al Diccionario de las villas, lugares y aldeas que comprende el

corregimiento de Manresa hi consta la “Cuadra de Vilamarichs” com a tal, amb 10 habitants14. Mig segle després, aquesta petita illa monistrolenca rebrà la visita d’uns joves de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques liderats per Francesc Carreras-Candi, el reconegut advocat i erudit barceloní que exercirà les més diverses activitats, des de la recerca documental fins a la divulgació periodística i els estudis arqueològics, l’excursionisme científic, etc. I com ara mateix veurem, aquesta colla d’excursionistes ja desenvoluparà totes aquestes facultats d’obrar a partir de la seva visita a Vilamaircs.

L’últim cap de setmana del mes de juny de l’any 1889, Francesc Carreras-Candi

encapçala la sortida de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques per tot el volt del massís de Montserrat: des de Collbató fins al Bruc i Marganell per, finalment, arribar fins a Castellbell i el Vilar tot fent parada a la petita illa monistrolenca de Vilamarics. A partir d’aquesta excursió i del treball de camp que se’n deriva, el butlletí L’excursionista en publica un primer reportatge15.

En aquest article, se’ns narra com, després de visitar l’església romànica de Sant Jaume de Castellbell, i “al passar per davant de la masía que pertany á en Joseph Vila inteligent pagés de la encontrada, alcalde de Castellbell, se agregá als excursionistas pera mostralshi la capella románica de St. Pere de Vilamarits situada damunt de la riera

14

JM. de MAS Y CASAS: Ensayos-históricos sobre Manresa, Imprenta de M. Trullás, Barcelona: 1836, p. 137. 15

L’excursionista. Botlletí mensual de la Associació catalanista d’Excursions Cientificas, 129 (31-07-1889), Imprempta La Renaixensa, Barcelona, pp. 269-270.

Mapa de la segona meitat del segle XVIII de la quadra de Vilamarics de Monistrol de Montserrat, entre els termes de Castellbell i el Vilar i Marganell. S’hi representa l’església de Sant Pere i la “casa forta” del senyor de la quadra.



8

de Marganell, en la quadra de Vilamarits y pertanyent al terme de Monistrol que en aquell lloch fá un reclau, entrantsen pels de Castellbell y Marganell y separantlos. Lo camí que’ls hi portá passa per davant de cá l’Alsina de Vilamarits y puja á la serra vuit minuts després de trobada la font de dita casa, cuasibé al costat del camí de ferradura y dressera de Montserrat á Manresa. La capella de Sant Pere es románica, d’un sol ábside (á dins no hi poguerem entrar per no tenir la clau á má) ab espadanya, tenint la porta á un dels costats. Pera entrarhi se fá precis atravessar lo cementiri tancat per una paret y portal de fusta. Está ben situada en el vessant d’una montanya dita de la Cova Santa, per haverhi una petita cova ahont en temps de guerra, quan lo bosch magestuós s’estenía per eixos serrats, diu que serví de refugi segur á la gent de sos encontorns.”

Com veiem, el diumenge 30 de juny de 1889, el grup de Carreras-Candi es troba

resseguint el nord montserratí i el seu patrimoni a peu de camí i de la riera de Marganell; fins que els excursionistes passen per cal Vila i s’hi troben Josep Vila, regidor-síndic de l’Ajuntament de Castellbell i el Vilar que mena una peça de terra familiar a Vilamarics16. Aquest pagès i conseller castellvilarenc els fa de guia i els explica tot el que sap sobre l’illa, facilitant que es documenti per primera vegada la denominada cova Santa, malgrat que en aquest article només se n’explica que va ser amagatall del veïnat en temps de guerres.

Tanmateix, les interessants revelacions de l’avi de cal Vila emplacen el cronista a continuar escrivint sobre Vilamarics: “A un tir de pistola de Sant Pere, al altre cantó del dit camí de Manresa, forma la montanya un plá, en una carena molt venteijada, conegut en lo país pel Serrat dels morts, del qué es propietari lo qui’ls ho mostrá ó sia lo Joseph Vila, qui á despit de las neus qe blanqueijan son cap, té’l cor jove y plé d’entusiasme per tot lo que pertany á sa patria y sa encontrada. Allí nos mostrá gran nombre de caixas primitivas contenint ossos y calaveras: ne vegeren de totas midas. Están formadas de llosanas de pedra posadas al costat unas de las altras sense ajuntarlas cap argamassa ó material. Están totas ellas de cara al Orient. Ja abans, á casa seva, los ne mostra una, mes curiosa que las del serrat, puig es feta d’una sola pessa de pedra enfondida, que per sas dimensions denota haver contingut un cos petit. En lo cantó oposat, dalt de la montanya, vejeren blanquejar la capella de Sant Cristòfol, de quina construcció cap nova se’n pogueren emportar, y pert altra part la circunstancia de fer á peu tant llarch trajecte, los impedia separarse massa del camí com haurían volgut en algunes ocasions.”

Així, des de la feixa de l’església, Josep Vila duu la colla d’excursionistes cap al denominat serrat dels Morts, des d’on divisen Montserrat amb l’església de Sant Cristòfol de Castellbell. L’indret, ofereix a Carreras-Candi l’exclusiva d’una nova troballa que, en aquest cas, es tradueix en un antic conjunt funerari.

Amb aquesta informació i molta més recollida al llarg de tota l’excursió,

Francesc Carreras-Candi escriu Los castells de Montserrat, un assaig entre la història i la llegenda on també aplega els coneixements sobre Vilamarics, amb cova i tombes incloses; el presenta a l’edició dels Jocs Florals de Barcelona de l’any 1889, i es

16

Informació facilitada per Joan Valls, investigador i historiador local, a partir dels amillaraments i demès informació de l’Arxiu municipal de Castellbell i el Vilar.



9

converteix en una de les obres guanyadores segons el jurat del certamen presidit pel venerable dramaturg Àngel Guimerà.

Gairebé un any després de l’aventura per terres montserratines, Carreras-Candi

ja exerceix de secretari primer de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques mentre continua explotant el material extret de l’excursió que el va acabar duent a Vilamarics. El 16 de maig de 1890, realitza la lectura de Los castells de Montserrat17 i poc després aquest assaig es publica per primera vegada dins del volum de textos premiats als Jocs Florals de l’any anterior.

Sota el subtítol d’ensaig crítich histórich18, l’autor ens desvetlla nous i interessants detalls sobre el seu pas per Vilamarics l’estiu de l’any passat: “Damunt la Riera de Marganell (que’s forma al peu del Montserrat) á uns 110 metres de la romànica capella de St. Pere de Vilamarits ó Vilamarichs, antigament quadra de Vilamarichs, avui terme de Monistrol, y en ventejada carena, se trova lo Serrat dels Morts. (...) A cosa de 410 metres del Serrat dels Morts, hi ha una cova natural, coneguda en lo país per la Cova Santa, puig es tradició qu’allí ocorregué la trovalla de la imatge de St. Pere, després venerada á Vilamarits. Las parets de pedra que forman la cova, tenen: de llargada 8 m.; d’amplada varía de 2 á 4 m.; de alsada, també varía de 2 á 4 m. Se diu qu’en temps de guerras o invasions, los vehins d’aquella Quadra s’hi amagavan ab sos joyells, per estar situada en lloch ocult y poc accessible.”

En aquest cas, Carreras-Candi revela el motiu pel qual el nom popular de la cova era ”Santa”; i ens informa que s’hi va arribar per conèixer-la de primera mà i calcular-ne les dimensions. Finalment, aquest polifacètic autor canvia la faceta d’espeleòleg per la d’arqueòleg, i ens obsequia amb un dibuix i descripció de les sepultures de Vilamarics, equiparant-les a unes de lusitanes citades per l’especialista Emile

17

L’excursionista. Botlletí mensual de la Associació catalanista d’Excursions Cientificas, 138 (31-VII-1889), Imprempta La Renaixensa, Barcelona, pp. 269-270 18

F. CARRERAS CANDI: “Los castells de Montserrat. Ensaig crítich histórich”, Jochs Florals de Barcelona, Estampa de la Renaxensa. Barcelona: 1890, pp. 158-159

Retrat de Francesc Carreras-Candi, capçalera de la revista que publica el primer reportatge sobre la quadra de Vilamarics (1889) i dibuix en planta d’una de les tombes –delimitades amb lloses- del serrat dels Morts (1890)



10

Carthailac: “Descriu, aquest autor, unas de Portugal, exactament iguals á las per nosaltres examinades en lo Serrat dels Morts. (...) Las tombas, á alguna fondaria emplasadas, tenían forma de caixas, hont sis llossanas, y de vegades mes, constituían sas caras, (...) y altres llosses guarnían lo fons, y las tapavan per damunt. Cap d’ellas era trevallada, limitanse á escullir de la regió, los blocs naturals mes apropiats á dit us. La sepulturas tenían uns 0,50 m. d’alsada per 2 de llargada. Lo cantó del cap era una mica mes ample que l’altre. (Las del Serrat dels Morts solen estar de cara á Orient y en sa major part, á sols un ó dos palms dessota terra.) Aquestos compartiments (...) ocupan generalment los serrats; ells poden no esser mes qu’una disminució de las criptas megalíticas. Entre uns y altres, en dit país, hi ha monuments de transició. En las del nostre Serrat, son propietari Joseph Vila y Vila, intel·ligent pagés de Vilamarits, hi recullí un anell llís de metall.”

Temps després, l’any 1911, s’edita el llibre Narraciones Montserratinas, una

recopilació de tots els treballs que Francesc Carreras-Candi ha escrit amb Montserrat i el seu patrimoni com a principals protagonistes. En aquest volum, es publica una versió ampliada i millorada del treball de 1890 sobre els castells de Montserrat, on la informació sobre Vilamarics apareix emmarcada dins del capítol d’Antecedents històrics anteriors al segle X 19, sense que hi apareguin notícies inèdites.

Maluradament, després de la publicació dels treballs de Carreras-Candi,

Vilamarics i el seu patrimoni restaran en l’oblit durant gairebé un segle. Des de llavors, tan sols n’hem trobat una única referència bibliogràfica: l’any 1987, el també barceloní Salvador Ginesta, veterà col·laborador de Joan Amades, escriu La comarca del Bages on enumera el patrimoni immoble dels seus respectius municipis. En el capítol dedicat a Monistrol de Montserrat i fent referència a “l’illa de Vilamarics o Vilamarits”, l’autor escriu que “al serrat dels Morts, així anomenat perquè s’hi van trobar unes tombes de datació incerta, prop de la masia de Ca l’Alsina, ara deshabitada, entremig de la brolla, hi ha les restes de l’església romànica de Sant Pere de Vilamarics (...). Prop del serrat dels Morts, hi ha una cova anomenada la Cova Santa. La tradició diu que allí fou trobada la imatge de sant Pere venerada a la veïna capella. En temps de guerra, la cova servia de refugi als habitants del petit agregat.” 20 Tanmateix, aquesta nova aportació de Ginesta no resulta significativa, ja que pensem es limita a reproduir i a escurçar la recerca primigènia de Carreras-Candi.

Des de llavors, amb el progressiu trasllat de població d’aquesta contrada cap a la

més ben comunicada i industrialitzada conca del Llobregat; i amb l’estroncament de la tradició oral com a mitjà de transmissió de coneixements i esdeveniments del passat, topònims com els del serrat dels Morts o records com els de l’existència d’una cova santa es van esfumant de l’imaginari col·lectiu.

19

F. CARRERAS Y CANDI: Narraciones montserratinas, Imprenta de Francisco J. Altés Alabart. Barcelona: 1911, pp. 135-146 20

S. GINESTA I BATLLORI: La comarca del Bages, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Manresa: 1987, p. 160.



11

Recuperació de la memòria de Vilamarics

L’hivern de 2014 i arrel d’una ruta circular per les quatre capelles romàniques

del nord montserratí21, el company Marcel·lí Puigdellívol (fill del serrat de les Cametes, El Bruc, veí de Castellbell i el Vilar i bon coneixedor del patrimoni montserratí) ens parla de l’existència d’una cova a la vora de l’església de Sant Pere de Vilamarics. Davant del nostre interès, fa memòria i recorda que fa més de 30 anys, va trobar-la amb el seu fill Joan en un dels sortints de la cinglera que domina la capella, les cases del Montclar i la carretera de Marganell. Seguidament i per poder-ne recopilar més informació, decidim parlar-ne amb veïns de la contrada. Així, el matoner Joan Clusellas (fill de cal Joan del Putxet, Castellbell i el Vilar, i un dels actuals cinc propietaris de Vilamarics), de 80 anys d’edat, ens reconeix que malgrat haver crescut en aquestes terres i haver sentit parlar de la cova Santa, mai no hi ha estat i que tampoc sap on es troba. En aquest mateix sentit, la periodista Montserrat Enrich (filla de cal Joanet de Sant Cristòfol, Castellbell i el Vilar, i autora de diversos llibres de temàtica local), també admet no haver estat mai a la cova, però assegura que la tradició familiar explicava que s’hi havia trobat la imatge de la Mare de Déu del Roser; i no pas la de Sant Pere com va deixar escrit Carreras-Candi. Aquesta nova informació es troba acreditada pel treball de l’espeleòleg i documentalista Gener Aymamí, en el qual recull fins a 91 coves d’arreu del Principat amb “marededéus trobades” 22; mentre que, en canvi, no documenta ni una sola cova, balma o avenc on s’hi hagi descobert la imatge d’un sant. La cova de Vilamarics, però, condemnada a l’oblit si exceptuem els treballs de Carreras-Candi (1889, 1890 i 1911) i de Ginesta (1987), també ha passat desapercebuda en l’obra d’Aymamí.

Sobre el fet que la tradició asseguri que dins la cova de Vilamarics s’hi va trobar la imatge de la Mare de Déu del Roser, cal parar atenció en el fet que es tracta d’una advocació que comença a promocionar-se a partir de la segona meitat del segle XVI; i que es consolida durant tot el segle XVII, arribant a convertint-se en la devoció més popular i activa durant aquests anys a la vegueria de Manresa, justament23. No és estrany, doncs, que l’imaginari popular no reivindiqués que la capella romànica de Sant Pere s’aixecà allà per estar a la vora de la cova d’una “marededéu trobada” d’època renaixentista, força segles més moderna que la primitiva església.

Tanmateix, mentre trobem testimonis que han estat o que recorden haver sentit parlar de la cova Santa, el desconeixement i el silenci sobre el serrat dels Morts i la seva necròpolis continua sent total.

Redescoberta del patrimoni de Vilamarics

La recuperació de la memòria de Vilamarics haurà estat clau per a la redescoberta de la cova. Pocs dies després de comunicar-los la seva existència sense 21

Sant Cristòfol de Castellbell (Castellbell i el Vilar) – Sant Pere de Vilamarics (Monistrol de Montserrat) – Sant Jaume de Castellbell (Castellbell i el Vilar) – Sant Esteve de Marganell (Marganell). 22

G. AYMAMÍ DOMINGO: Coves Catalanes Llegendàries. Balmes, coves i avencs, Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet: 2014, pp. 89-94. 23

J. SARRET I ARBÓS: Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents, Impremta i enquadernacions de Sant Josep, Manresa: 1924, pp. 176-177. J. BOSCH: Els tallers d’escultura al Bages del segle XVII, Caixa d’Estalvis de Manresa, Manresa: 1990, p. 120.



12

saber-ne la seva situació exacta, els germans Joan i Esteve Frontera la redescobreixen a una de les parts més inaccessibles de la cinglera, on aquest espadat de pedra parteix més verticalment el terreny de l’illa que termeneja cal Felincó amb cal Montclar. Situada a la part nord-oest de l’illa i a 500 m. lineals de l’església de Sant Pere, la cova Santa és una cavitat a la paret de roca viva que, en la seva part menys pregona, es troba aïllada de l’exterior per grans blocs de pedra despresa, deixant només dues obertures significatives: la de l’entrada, com un balcó encarat a Montserrat; i una escletxa que esdevé una autèntica espitllera des d’on controlar la carretera BV-1123, és a dir, l’antic camí que des del castell de Castellbell i per dessota el mas del Putxet i l’illa de Vilamarics, duia fins a la important cruïlla de comunicacions cap a Montserrat, Manresa, etc. En quant a mides, recordem que de l’exploració de l’any 1889 se’ns diu que “las parets de pedra que forman la cova, tenen: de llargada 8 m.; d’amplada varía de 2 á 4 m.; de alsada, també varía de 2 á 4 m.”. Després de mesurar-la nosaltres, 126 anys després i amb els canvis que hagi pogut patir la cavitat durant tot aquest temps, la cova fa 7’32 metres de longitud (repartits en tres “estances” diferenciades), amb una amplada i una alçada màximes de 2’00 i 2’10 m., respectivament. Sembla ser, doncs, que la cova Santa té unes dimensions sensiblement inferiors a les apreciades per Carreras-Candi més d’un segle enrere. Això no obstant, la cova existeix i, deixant de banda que en època medieval o moderna s’hi trobés o amargués alguna imatge, sembla segur que va servir d’aixopluc o d’amagatall en temps de carlinades o, qui sap, si durant la guerra de Successió, ja que aquest territori comptà amb nombrosos voluntaris que s’alçaren en

A dalt, entrada de la cova Santa de Vilamarics des de dins, a la primera estança.

A la dreta, la cova des de la segona estança i cap a la sortida a l’exterior.



13

armes contra l’ocupació borbònica24. Després d’aquella guerra i de la conseqüent resistència, el 16 de març de 1753, l’abat Argerich de Montserrat declara que dins de la jurisdicció ordinària de la muntanya “hállase asimismo en la cuadra de Vilamarichs, sita en el término de dicha villa de Monistrol y dentro de la jurisdicción del referido monasterio una iglesia que solamente tiene una casa, en la cual iglesia el vicario curado de Monistrol celebra tres misas en diferentes días del año”25.

24

J. VALLS I PUEYO i G. FRONTERA I VILA: La guerra de Successió al Montserratí. El retorn dels miquelets

a Castellbell i el Vilar (1714-1719), Zenobita Edicions, Castellbell i el Vilar: 2014. 25

E. ZARAGOZA I PASCUAL: “Beneficios de las abadias benedictinas de Montserrat y de las diócesis de Gerona”, Analecta sacra tarraconensia: Revista de ciències historicoeclesiàstiques, 73, Fundació Balmesiana, Barcelona: 2000, p. 136.



14

Pel què fa a la necròpolis, les orientacions de Francesc Carreras-Candi ens diuen que es troba “a un tir de pistola de Sant Pere, al altre cantó del dit camí de Manresa, forma la montanya un plá, en una carena molt venteijada, conegut en lo país pel Serrat dels morts" i des del qual “en lo cantó oposat, dalt de la montanya, vejeren blanquejar la capella de Sant Cristòfol” o, com a mínim, les seves cases. En aquest sentit, hem tingut en compte que aquest serrat s’ha de trobar a l’altra banda del camí de la Llum; que l’expressió vuitcentista “a un tret de pistola” equival a uns 100 m. d’avui en dia; i que cal buscar-lo a partir d’una cota superior a la de l’església, perquè només és a partir d’aquesta altitud que se’ns permet guaitar Sant Cristòfol de Castellbell, a l’altra banda de la vall, als peus de Montserrat. Tot plegat, ens ha dut a localitzar l’emplaçament del serrat dels Morts, però en un indret on la introducció de nous conreus al llarg del segle XX, van convertir la carena en el terraplè d’una gran feixa sembrada de cereal. Per tant, suposem que, si no es va fer malbé, la necròpolis es troba colgada i a l’espera d’una futura intervenció arqueològica.

Això no obstant, l’exploració de l’illa monistrolenca ens ha permès descobrir interessants inscripcions o gravats a mode d’inscultura a uns 100 m. de l’església, en roques sota els cingles de Vilamarics:

Gravats de l’Església

Conjunt de gravats realitzats sobre la superfície llisa i polida d’una roca esllavissada al vessant d’un terrer, a pocs metres de la capella de Sant Pere. Hi trobem un ventall de 4 incisions fusiformes verticals que conformen una creu amb dos punts a la part superior, envoltades per 3 símbols que recorden les lletres P, V, i F de l’alfabet llatí. Aquests gravats mesuren uns 9 cm. d’alçada i, com a màxim, 1,5 cm. de fondària. Gravats de la Vinya

Parella de cassoletes o encaixos de biga d’uns 11 cm. de fondària, sobre la superfície llisa i polida d’una roca decantada, al voltant de la qual s’hi va conrear la vinya i s’hi va

D’esquerra a dreta: els gravats de l’Església i alguns dels de la Vinya: el de dins de la barraca i els reguerons que podrien haver conformat la cassola d’una primitiva “premsa de biga”, amb Montserrat sempre de fons.



15

bastir una barraca dins de la qual hi ha una roca que aflora a nivell del terra amb els següents gravats: el número 189y6 (potser l’any?) i una creu acabada en fletxa o àncora d’uns 15 cm. d’alçada, símbol de l’esperança des de l’època paleocristiana; i dues petites cassoletes a banda i banda. Reguerons de la Vinya

En una roca a flor de terra al límit d’una feixa, hi trobem una superfície treballada on se li va donar una planta rectangular d’uns 2 m². En aquesta base plana, hi ha gravats una sèrie de reguerons: un de gros de 6 cm. d’amplada i amb forma d’U que volta gran part de la superfície; i 4 gravats més que li són perpendiculars: 3 reguerons estrets que connecten amb el gros (amb 2 d’ells que sobreïxen fora de la base), i 1 de gruixut que també desemboca fora de la pedra, a mode de broc. En conjunt, una superfície gravada amb 5 reguerons esculpits que, pensem, haurien pogut ser la cassola rupestre d’una antiga “premsa de biga”. Conservar i preservar el patrimoni de Vilamarics

Com hem vist, la zona del nord-montserratí de la comarca del Bages, entre els termes de Monistrol de Montserrat, Marganell i Castellbell i el Vilar, és un territori amb un alt valor afegit, tan històric com patrimonial. El periodista monistrolenc Salvador Redó ressenya que “aquest indret és d’una fertilitat patrimonial remarcable. Hi ha quatre temples de sort diversa que ajuden a entendre el procés de consolidació de la frontera del Llobregat” 26; mentre que l’historiador castellvilarenc Joan Valls, les defineix com “quatre capelles emblemàtiques del romànic català a la vora de la roca Foradada de Montserrat”27, convertint aquesta emblemàtica roca en un gran absis amb finestral natural -obert com en el romànic: de sol ixent a ponent- que domina tota la vall de la riera de Marganell i de la conca del Llobregat. Quatre esglésies de sort diversa perquè, de totes elles, només n’hi ha una que lamentablement encara no ha estat restaurada: la de Sant Pere de Vilamarics, en terme de Monistrol de Montserrat, enrunada i abandonada des de l’any 1936. Tanmateix i després de trenta-quatre anys des d’una darrera i modesta intervenció (1981), el Patronat de la Muntanya de Montserrat té la voluntat de rehabilitar i dignificar l’edifici. En aquest sentit, des del novembre de 2013, Arrago SL, una empresa especialitzada en treballs d’arqueologia i estudis de patrimoni cultural, hi ha desenvolupat tres fases d’excavació sota la direcció de Jordi Roig. Pel què fa a la cova Santa, la seva conservació també es troba en perill, ja que just uns quants metres sobre seu, s’hi ha desenvolupat activitats extractives de pedra i moviments de terra que desestabilitzen el terreny i produeixen embassaments d’aigua que acaba filtrant-se dins de la cova, fent-la malbé. És una llàstima, ja que Monistrol de Montserrat és l’únic municipi català que té a tocar i dins del seu terme la cova més

26

S. REDÓ: Romànic a la vall de Marganell, dins de “Regió7, Diari de la Catalunya Central. Revista” de 4 d’octubre de 2008. Edicions Intercomarcals SA. Manresa, 2008. 27

J. VALLS I PUEYO: Quatre capelles emblemàtiques del romànic català a la vora de la roca Foradada de

Montserrat, Castellbell i el Vilar: 2015, p. 12.



16

popular i la més desconeguda amb “marededéus trobades” de tot el país: la Santa cova de Montserrat i la cova Santa de Vilamarics, respectivament. Per tot plegat, esperem que les administracions corresponents faran tot allò que calgui per conservar, preservar i donar a conèixer el ric patrimoni de l’illa i oasi rural de Vilamarics.

----------------------------------------------------------------------------------------

Excavacions a Sant Pere de Vilamarichs

Alfons Garcia Burgas

En anteriors números d'aquesta revista "Documenta Monistrol" vaig publicar articles sobre l'església de Sant Pere de Vilamarichs. En ells posava de manifest la importància i antiguitat del monument com a patrimoni històric del terme municipal de la vila de Monistrol de Montserrat. També feia una crida a les autoritats per no deixar degradar més els vestigis que hi resten dempeus. Doncs bé aquesta veu ha estat escoltada pel Patronat de la Muntanya de Montserrat, a través del monistrolenc Xavier Silva, que va sol·licitar aquesta institució que es fessin campanyes d'excavació arqueològiques.

Això ja s'està fent, es va iniciar l'excavació del monument. Ja s'han portat a terme dos breus campanyes arqueològiques. Van consistir en el desbrossament i neteja del lloc i edifici de l'església en una primera campanya . I una segona on s'ha iniciat la excavació pròpiament dita. Una empresa Arqueològica de Sabadell les ha portat a terme, en les quals també hi van col·laborar alguns veïns de Monistrol. En l'excavació es va descobrir els primers nivells de la història del Jaciment que correspon cronològicament al segle XIX. S'ha documentat les primeres troballes d'unes tombes excavades al paviment a dins el recinte de l'església, que correspon a aquest moment cronològic. Amb les successives campanyes encara per fer es vol arribar als nivells fundacionals de l'ermita de Sant Pere de Vilamarics. També es vol fer una possible restauració de l'edifici de l'església. Com sempre tot depèn de fins a on arribin els pressupostos per recuperar el Patrimoni local. Com vaig dir en el meu primer article sobre Sant Pere de Vilamarics aquesta església també pot formar part de la ruta de les ermites romàniques que tenim al voltant de la muntanya montserratina. De moment, ja és bo aconseguir que s'aturi l'enrunament d'aquest monument que ens parla d'un passat que des de l'edat mitjana ha arribat als nostres dies per la presencia d'aquest monument en la contrada de Montserrat.

Vaig poder visitar l'excavació amb en Xavier Silva constatant les tombes i algunes inscripcions en làpides trobades durant l'excavació. Il·lustro aquesta notícia amb algunes de les fotos que vaig fer al Jaciment arqueològic. Podem dir que s'ha recuperat l'últim moment històric del la vida d'aquest monument abans que deixés de funcionar com a ermita local o petita parròquia. L'estudi històric correspon a la memòria d'excavació que



17

farà l'equip arqueològic que l'ha excavat. Esperem que de la poca documentació que es conserva d'aquesta ermita, es pugui fer un estudi històric de les vicissituds del monument des de la seva construcció fins al dia d'avui. Encara és una incògnita la data de construcció de l'edifici romànic, però per l'estil que presenta la tipologia del monument podria datar-se en un moment indeterminat del S. XI. En aquest segle és quan es fan al nostre país aquestes construccions, tal com manifesten el dos grans monestirs de la muntanya de Montserrat, Santa Cecília i Santa Maria.

Per a les fotos que presento hi faig un petit comentari de la significació de les troballes.

Inscripció en pedra de Jaume Biladoms (Viladoms?) efectuada el 1813. Es tracta de la tomba del rebesavi del propietari dels terrenys on es troba l'ermita.

L'interior de l'ermita on al paviment, es pot veure la fosa d' una de les tombes excavades.

Monòlit en pedra de l'Ara d'altar que pertanyia a la primitiva ermita. Es conservava en el presbiteri a l'absis. Tot sembla indicar que possiblement aquesta peça correspongui a un altar del temps de la construcció de l’ermita pels volts del segle XI.



18

En aquesta imatge es veu el paviment de maons que cobria el primer terra de l'ermita. Aquest nivell correspon a una reforma posterior a la construcció inicial de l'església.

Aclariments sobre la documentació i història del monument de l'església de Sant Pere de Vilamarics:

En l’article anterior publicat a questa revista vaig citar el document de donació de Vilamarichs al monestir de Ripoll l'any 925 per el comte Sunyer, diu que dóna la Villa Milech. Salvadó Redó i Ribes i Calaf tradueixen Villa per "casa de campo". Ribas aclara "que hoy dia se dice vilamalichs, perteneciente al termino de Monistrol". El P. Ribes escriu això a finals dels s. XVIII, al 1790. en el document del s. X encara no es cita l'església.

Redó, en la revista Un any de vida monistrolenca, ens informa que l'any 1843 l’ermita va ser reconstruïda. En la seva afirmació, Redó va citar a Francesc Villegas i Martínez en la seva obra Edificis romànics religiosos (El Bages, p. 400). I, també se’ns participa que a la Guerra Civil espanyola (1936-1939) també es va devastar l'edifici.



19

Ressenyes

L'empremta del monistrolenc Joan Carles Amat (Carlos Pizarro

Carrasco, Daniel Montañà Buchaca, Carles Banqué Nadal, David

Blasco i Planesas: 2014)

Carlos Pizarro Carrasco

El passat 14 de novembre es va presentar un nou llibre a Can Gibert, L'empremta del monistrolenc Joan Carles Amat, un treball col·lectiu que ha estat editat per l'Ajuntament de Monistrol. L'acte el va presidir l'alcalde de la vila i va comptar amb la presència dels autors, l'arxiver municipal Joan-Xavier Quintana i Segalà, que n'ha fet el pròleg, i de nombrosos monistrolencs interessats en la nostra història. En pocs mesos, l'obra ha assolit una difusió més que notable: el diari Regió 7 s'ha fet ressò de la presentació i han estat publicades ressenyes a les prestigioses revistes Dovella. Revista cultural de la Catalunya central i Indice Histórico Español. D'altra banda, l'Arxiu n'ha fet arribar exemplars a diverses biblioteques universitàries catalanes i espanyoles i a altres institucions destacades de caràcter cultural i científic que d'alguna manera estan vinculades a la trajectòria d'aquest home polifacètic, com

ara la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat, l'Arxiu Comarcal del Bages, les biblioteques locals i els arxius municipals de l'entorn de Montserrat, l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el Col·legi Oficial de Metges de Catalunya, l'Escola Superior de Música de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya, la Real Academia de la Historia, Bibliothèque Méjanes d'Aix-en-Provence i la Newberry Library de Chicago.

Es tracta del primer llibre monogràfic sobre Joan Carles Amat (c. 1572-1642), segurament el personatge històric més transcendental i universal de la nostra vila, conegut més enllà de les nostres fronteres. Fins al moment, les aportacions més destacades havien estat la de Josep Vilar i Cots, que a principis del segle XX va abordar la seva vida i obra en forma d'estudi introductori dins una edició dels Quatre-cents aforismes catalans, i l'interessant article d'Antoni Estatuet i Salvador Redó publicat el 1985 a la revista Un any de vida monistrolenca. El present estudi revisa, amplia i



20

actualitza les dades disponibles sobre la biografia i la producció bibliogràfica de l'insigne metge, músic, escriptor i polític local que va escriure Guitarra española de cinco órdenes, Fructus Medicinae i els Quatre-cents aforismes catalans, i destaca la seva repercussió en els segles posteriors. Com no podia ser d'altra manera, és analitzat a través d'un enfocament pluridisciplinari, atès que els autors d'aquest treball són especialistes procedents de les diverses àrees del coneixement vinculades a Joan Carles Amat, la majoria ben arrelats a Monistrol de Montserrat.

L'empremta del monistrolenc Joan Carles Amat aconsegueix fer compatible el rigor científic amb la divulgació. En aquest sentit, permet la recuperació de la memòria local i incita noves recerques, ja que sempre s'indiquen les fonts consultades i en ocasiones es proposen noves vies d'estudi. El volum conté material gràfic abundant, en gran part procedent de la col·lecció de David Blasco (fotografies de Monistrol i de Montserrat, i portades de diverses edicions dels llibres), un arbre genealògic parcial, un fris cronològic molt pràctic per resseguir la trajectòria de l'il·lustre monistrolenc al servei del municipi, i diversos dibuixos i taules explicatives que ens ajuden a entendre el seu mètode per afinar i interpretar la guitarra. Al final del llibre, hi ha reproduïda una edició dels Aforismes catalans, la més popular de les seves obres.

Joan Carles Amat va viure a cavall dels segles XVI i XVII. Va ser metge a Esparreguera, al monestir de Montserrat i a Monistrol; membre del consell municipal al nostre poble (va arribar fins i tot a batlle), i autor d'obres de caràcter literari, musical, mèdic i tècnic, algunes de les quals van ser reeditades durant segles. A Monistrol va destacar també perquè va dissenyar la cisterna o buc de la Font Gran i va impulsar la construcció de la primer edifici de la casa de la vila (actualment visible amb algunes reformes al començament del carrer Manresa); tot i així, només recordem la seva figura amb el nom d'una plaça avui escapçada per la carretera C-55, al davant del pont sobre el riu Llobregat.

A banda de la seva transcendència local, el seu caràcter universal és indiscutible i la seva obra ha tingut una gran repercussió. Va publicar un dels primers mètodes de guitarra espanyola. D'altra banda, els Quatre-cents aforismes catalans, que es van tornar a imprimir en nombroses ocasions fins al segle XIX són encara un referent en la història de la literatura catalana, particularment en els estudis sobre Paremiologia, i van servir per l'educació moral dels infants de diverses generacions. A més, el seu llibre de Medicina, que va fer imprimir a Lió i Ginebra, estava escrit en llatí i va ser emprat pels professionals sanitaris europeus de l'època. Malgrat això, hem de reconèixer que Joan Carles Amat no va escriure grans tractats teòrics sinó que com hem vist van ser obres pragmàtiques, amb més intenció didàctica o per a ús professional que caràcter científic. Potser per aquest motiu se'n van fer tantes edicions, que van ser útils per a metges, cirurgians i apotecaris; aficionats a la guitarra; alumnes i infants; i fins i tot per al desenvolupament econòmic i la vida quotidiana de Monistrol, ja que també va redactar un manuscrit, les Advertències sobre la Font Gran, en què donava les instruccions necessàries per regular el cabal de la Font Gran i abastir fonts, regadius i molins del seu poble i del senyor feudal. D'altra banda, com veurem en el present treball, també se li atribueixen altres obres que són dubtoses.



21

En el primer capítol, CARLOS PIZARRO CARRASCO, llicenciat en Història Moderna, reuneix les dades biogràfiques existents sobre Joan Carles Amat, les revisa i amplia a partir de l'anàlisi de les fonts documentals i de la bibliografia disponible, i les situa en el seu context històric. A més a més, estén la recerca arxivística als seus antecedents familiars i als successors, en aquest cas estudiant la transmissió del patrimoni personal i la celebració de misses d'aniversari in memoriam, que es va perllongar durant quasi cent anys. Finalment, en un esforç de sistematització, esbossa un estat de la qüestió sobre la seva obra i les diverses edicions publicades en vida de l'autor; d'altra banda, assenyala els títols que li han estat adjudicats erròniament i els que no són necessàriament seus, tot i que sabem que s'hi va veure implicat en el procés d'edició com a funcionari municipal: el “Llibre de les ordinacions del mostassaf de Monistrol” i les “Capitulacions i ordinacions de la vila”.

Joan Carles Amat (c. 1572-1642) va néixer a Monistrol, una vila que estava sota la jurisdicció senyorial i eclesiàstica del monestir de Montserrat. El seu pare, Joan Amat àlies Carles, era un negociant local que va tenir un paper destacat en la vida pública local del darrer terç del segle XVI, moment en què el poble començava a sortir d'un període notable de creixement demogràfic, econòmic i urbanístic. Després de graduar-se en Medicina a València el 1597, el nostre biografiat va exercir de metge al monestir de Montserrat i a dues localitats de la seva baronia, Esparreguera i Monistrol. A la nostra vila, no només va desenvolupar una activitat mèdica reconeguda sinó que va ser membre del consell municipal els anys 1627-1642, circumstància que li va permetre exercir diversos càrrecs polítics (jurat, prohom i batlle) i altres oficis o responsabilitats de caràcter tècnic (síndic, oïdor de comptes, clavari, credencer i escrivà, obrer, etc.). Precisament, quan era obrer de la Font Gran va engegar la construcció d'un buc o cisterna per regular el cabal del torrent que havia d'alimentar hortes, fonts, molins i la bugaderia del monestir, i va escriure una memòria sobre aquest treball hidràulic, les Advertències -que han estat transcrites per Josep Galobart-, amb unes recomanacions per conservar la font i distribuir equitativament l'aigua. També va impulsar l'edificació de la primera seu permanent de la casa de la vila, que fins aleshores celebrava les seves reunions a l'església parroquial de Sant Pere o a Santa Anna.

Les fonts primàries emprades en aquest capítol són fonamentalment els “Llibres d'actes o acords del consell” de Monistrol, però també el “Llibre del clavari” i les ordinacions de la vila de 1597. El Compendi de las Capitulacions y Ordinacions concedidas a la vila de Monistrol de Montserrat y singulars de aquella per lo senyor Abat de

Montserrat en lo any 1597 és una compilació legislativa que Joan Carles Amat, essent jurat en cap, va ordenar imprimir el 1629 a la impremta barcelonina de Llorenç Déu; el text ens ha servit per conèixer millor el funcionament del govern municipal i les funcions que li van ser encomanades. D'altra banda, la documentació notarial dipositada a l'Arxiu Comarcal del Bages i a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, així com la secció de de “Monacals d'Hisenda” d'aquesta darrer, han fet possible completar altres llacunes de la biografia, concretament els orígens familiars de l'autor i les seves activitats privades: operacions patrimonials (compres, vendes i establiments de cases i finques rústiques), atorgament de poders, beneficis eclesiàstics, etc. Pel que fa a la successió de Joan Carles Amat, que va morir sense descendència, cal destacar un quadern parroquial quasi inèdit



22

pertanyent al fons de Cal Virol de l'arxiu municipal, compost per l'acta de fundació de misses d'aniversari de 1651 en sufragi de la seva memòria i la de la seva dona, i d'altra banda les diverses anotacions dels preveres durant quasi cent anys relatives als successors que havien de pagar el censal per costejar-les; a més, s'ha consultat el capbreu de Monistrol de 1723 i algun plet posterior de la Reial Audiència borbònica.

DANIEL MONTAÑÀ BUCHACA, doctor en Medicina, situa l'insigne monistrolenc dins de les tendències de la medicina de l’època i analitza alguns aspectes del Fructus Medicinae (1623), en especial el tractament que es fa de la litiasi urinària (càlculs o pedres a l'aparell urinari), la ginecologia i la febre. D’altra banda, també parla del seu paper com a metge del monestir de Montserrat i de Monistrol, i de dues obres de temàtica sanitària que li han estat atribuïdes erròniament: un “Tractatus de peste” i el “Tratado de las heridas en la cabeza”. Entre les fonts consultades, cal destacar els estudis d’història de la ciència a Catalunya i València de José María López Piñero i de Santiago Riera i Truèbols, alguns articles de les revistes Medicina e historia i Cuadernos de Historia de la Medicina Española, una ponència presentada al Congrés Nacional d’Urologia sobre les aportacions del metge monistrolenc, i els treballs d’Armand Rotllan i Verdaguer i de Francesc Xavier Altés i Aguiló relatius a l’atenció sanitària a Montserrat durant l’època moderna.

Joan Carles Amat va ser un partidari ortodox del galenisme, però apuntava a algunes de les novetats de la ciència mèdica moderna de ben entrat el segle XVII, basada en l’observació però també en l’estudi de l’anatomia i la fisiologia. Es va graduar a la Universitat de València, el centre més prestigiós de l’ensenyament de la medicina a la Corona d’Aragó. A mitjans segle XVI aquesta facultat havia innovat en botànica i medicina clínica, tot i que a finals de la centúria va torna als plantejaments més escolàstics de la medicina, impulsats per la Contrareforma catòlica. La seva obra Fructus Medicinae (1623) va ser publicada en nombroses ocasions al segle XVII, el que s’explica pel seu caràcter pràctic, ja que va esdevenir un vademècum essencial per a la pràctica de metges, cirurgians i apotecaris. A part d’això, no sembla que aquest tractat elemental de medicina general, ancorat en la patologia i terapèutica procedent de les idees de Galè (segle II-III dC), aportés gaire cosa a la història de la medicina.

En el tercer capítol, CARLES BANQUÉ I NADAL, grau professional en Música, situa la Guitarra española de cinco órdenes (1596?) dins la història de la música dels Països Catalans i analitza, des de la tècnica musical i amb un profund sentit crític, les seves aportacions com a mètode per afinar i interpretar l’instrument. Per tal d’ajudar a comprendre el sistema que proposa Joan Carles Amat, s'incorporen diverses taules procedents del text original i d’altres d'elaboració pròpia on es dibuixen els trasts i els acords de la guitarra. D'altra banda, gràcies a la gentilesa de la Newberry Library de Chicago s'ha pogut incloure la portada de la primera edició del tractat de guitarra que ha arribat fins als nostres dies, publicada a Lleida el 1626 per la impremta de la viuda Anglada i Andreu Llorens, d'altra banda l'únic exemplar que conté la llicència d'impressió i la dedicatòria de 1596.



23

En el context musical de Catalunya i la Corona d'Aragó, la guitarra ja era un dels instruments més apreciats al segle XV i es coneixen diversos guitarristes destacats durant l'edat moderna, com ara Lluís del Milà, Gaspar Sanz o Ferran Sors. El tractat de Joan Carles Amat és la peça històrica que enllaça l'època del Renaixement amb el Barroc i va gaudir de tanta popularitat com a mètode didàctic que va ser reimprès en nombroses ocasions fins al segle XIX. De caràcter pràctic i funcional, podria considerar-se el primer mètode per aprendre a tocar la la guitarra de forma autodidacta i està destinat a un públic amb pocs coneixements musicals que vol rebre les nocions més elementals per fer els acords majors i menors i les combinacions bàsiques, amb la finalitat d'acompanyar una veu cantada. Tot i així, l’obra de Carles adquireix una certa complexitat quan s’intenta explicar –sense gaire èxit- una tècnica per harmonitzar baixos melòdics (interpretats per exemple per una viola de gamba, fagot, etc.) pertanyents a conjunts instrumentals.

Carles Banqué desgrana el contingut del tractat a partir d'una edició de 1761, publicada sota el títol Guitarra española y vándola, la qual inclou una part en català que degué escriure un autor anònim, el Tractat breu i explicació dels punts en idioma català. El text de Joan Carles Amat descriu la guitarra espanyola (barroca) de cinc ordes -formada per quatre parells de cordes i una altra de solta-, la seva afinació, com tocar els acords, les cadències o passatges musicals, i la manera d'acompanyar baixos de conjunts instrumentals; a més, tracta breument al guitarra de quatre ordes -amb set cordes-. Pel que fa a l'annex en català, incorpora “taulatures” xifrades per desenvolupar els acords de la guitarra de cinc ordes i explica l'afinació de la bandola, un tipus de bandúrria.

En el darrer treball, DAVID BLASCO I PLANESAS, estudiós, bibliòfil i col·leccionista, es fa ressò d'algunes de les edicions més significatives dels Quatre-cents aforismes catalans. És un recull de 394 proverbis breus en vers que tracten, entre d'altres coses, de religió, moral, economia domèstica i medicina. Dins del seu gènere, representa una de les obres que va tenir més difusió durant els dos segles posteriors a Catalunya i és la més popular entre les escrites per Joan Carles Amat. Aquest llibret, de poca extensió i reduïdes dimensions -la majoria d'edicions es van imprimir en octau- estava escrit en llengua catalana i s'adreçava a un públic general amb un estil senzill, lúdic, moralitzant i didàctic que va permetre que fos utilitzat com a lectura d'infants fins al segle XIX, de la mateixa manera que ho havia estat el Franselm o Llibre de bons amonestaments, d'Anselm Turmeda.

La primera edició, pel que sembla publicada el 1636 per la impremta dels Matevat de Barcelona, apareix descrita al repertori bibliogràfic d'Antoni Palau Dulcet, però no se n'ha trobat cap exemplar. D'altra banda, la consulta de la Bibliothèque Méjanes d'Aix-en-Provence ha permès localitzar uns Quatre-cents aforismes catalans de 1642, estampats a Girona per Jeroni Palol, que compten amb un valuós pròleg que situaria el manuscrit original gairebé vint anys abans. L'obra també va ser traduïda al castellà i al segle XVIII ja incloïa pregàries o fragments dedicats a diversos sants. Cal destacar la troballa d'un imprès rar de mitjan segle XIX oblidat per les compilacions bibliogràfiques existents sobre l'autor, que és molt probable que sigui l'edició de major tiratge dels aforismes: un plec de canya i cordill, fet en quart, a càrrec de l'impressor



24

Francesc Vallès de Barcelona que figura reproduït al final del present llibre. També hem de tenir en compte una de les darreres mostres de la difusió dilatada en el temps que han tingut els Quatre-cents aforismes catalans, el treball de 1918 de la impremta barcelonina de Bayer Germans, que conté el primer estudi biobibliogràfic sobre Joan Carles Amat, a càrrec de Josep Vilar i Cots, secretari i arxiver municipal de Monistrol de Montserrat. En definitiva, L'empremta del monistrolenc Joan Carles Amat ha estat fruit de l'esforç col·lectiu d'un equip d'especialistes en el camp de la història, la medicina, la música i la bibliofília que han posat al dia i han ampliat, amb rigor i sentit crític, tot el que se sabia entorn de la seva vida i la seva obra; així doncs, han aconseguit recuperar aquest personatge polifacètic dels segles XVI i XVII. Aquest primer llibre sobre el monistrolenc més universal destaca per les seves aportacions i defuig de qualsevol mitificació. Joan Carles Amat es va moure en tot moment pel sentit pràctic i no va escriure grans tractats, però va arribar amb la seva producció bibliogràfica més enllà del seu poble i del seu temps.

Imatges

Des de l’Arxiu ens afegim (i continuem) celebrant l’efemèride del centenari dels Gegants de Viserta. Algú recorda aquesta imatge monistrolenca?

Crèdits: Documenta Monistrol de Montserrat. Butlletí trimestral.

Edita: Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat

Col·labora: Ajuntament i Regidoria de Cultura de Monistrol de Montserrat.

Acceptació d’originals: [email protected]

Subscripció: [email protected]

Registre legal: B.8069-2013

D O C U M E N T A - Ajuntament de Monistrol de Montserrat › fitxers › Documenta26.pdf · a...

Documents

Transcript of D O C U M E N T A - Ajuntament de Monistrol de Montserrat › fitxers › Documenta26.pdf · a...