CURSUS HONORUM O CARRERA POLÍTICA (capítol 16)

El concepte de cursus honorum apareix en l’època republicana (509-27 aC).Després de l’expulsió de Tarquini el Superb, la figura del rei és substituïda per doscònsols. Els primers , segons la tradició, són Col·latí, marit de Lucrècia, i Brutus, amicde la família.

A poc a poc aniran creant-se més càrrecs polítics o magistratures, que

juntament amb la cambra del Senat, existent des dels temps de Ròmul, i les

agrupacions dels ciutadans, constitueixen els tres pilars sobre els que

descansa el govern d’aquest període. Podem parlar d’un sistema de govern mésparticipatiu, però amb un caràcter marcadament oligàrquic, perquè tenen mésrepresentació i, per tant, més poder, les classes privilegiades (patricis i plebeus rics).

Les magistratures s’ordenen de la més baixa (qüestor) a la més alta (cònsol) passantper una sèrie d’esgraons (edil, pretor) que marquen el procés d’ascens en la política.La magistratura de tribú de la plebs fou creada després d’una vaga dels plebeus aprincipi del període republicà, amb la intenció que un representant defensara elsseus interessos i s’evitaren abusos. La seua figura es considerava inviolable iqualsevol atac a la seua persona es catalogava com un atemptat. Els tribuns estavenen importància entre els censors i els edils, però quedaven un poc a banda delcursus honorum, perquè només hi podien ser candidats els plebeus. Quan algunpatrici volia desempenyar esta magistratura es feia adoptar per una família plebea.

Les magistratures ordinàries eren: qüestors, tribuns de la plebs, edils,

pretors, cònsols, censors.

Característiques: anualitat (excepte els censors), col·legialitat i responsabilitat. Elscandidats a aquestos càrrecs es diuen així per la toga candida, que vestien durantla campanya electoral per poder ser reconeguts pels electors.

Dintre de les magistratures existia la diferenciació entre superiors (edil curul,pretor, cònsol i censor) i les inferiors ( edil plebeu, tribu de la plebs, qüestor).Les superiors s’elegien en els comicis centuriats i les inferiors en els comicis tributs.En el cas dels tribuns de la plebs en l’assemblea dels plebeus o assemblea delpoble (concilium plebis)

Abans d’emprendre la carrera política un ciutadà havia de servir deu anys enl’exèrcit, una vegada assolida la majoria d’edat (17 anys).

L’arribada a les magistratures superiors per part dels plebeus es va aconseguirdesprés d’un llarg procés reivindicatiu al llarg del període republicà.

Les magistratures extraordinàries eren: el dictador i el seu ajudant, el

mestre de cavalleria.

Cadira curul, on s’asseien elsmagistrats curuls (edilscuruls, pretors, cònsols i elsdictadors)

Lictors : funcionaris que feien d’escortadels magistrats curuls, precedint-los pelcarrer. Duien el manoll de vares o fascesamb la destral, com a símbol d’auctoritat(podien castigar). El número de lictorsvariava segons el tipus de magistrat al qualescortaven.

tribú de la plebs

edil curuledil plebeu

pretor

cònsol

qüestor

censor

ESGRAONS DEL CURSUS HONORUM

FUNCIONS DELS MAGISTRATS

Qüestors: eren en un principi secretaris dels cònsols i s’ocupaven de la recaptació

d’impostos.

Edils: eren com els nostres regidors municipals. S’ocupaven de l’aprovisionament dels

mercats, de la conservació dels aqüeductes, de la vigilància dels carrers, de l’organitzacióde les festes i els espectacles públics…

Pretors: s’ocupaven dels tribunals de justícia.

Cònsols: van ser els substituts del rei , amb el màxim poder civil i militar. Podien

convocar el Senat i les assemblees.

Censors: establien el cens dels ciutadans cada 5 anys i vetl laven pel compliment dels

bons costums. Eren elegits entre els excònsols i era un càrrec més bé honorífic.

Dictador: era nomenat per un dels cònsols a partir d’una ordre del senat, en cas de fort

perill intern o extern per a la república (invasió, atac, guerra..). Se li atorgava tot el podercivil i militar per poder resoldre el conflicte per 6 mesos com a màxim, temps que duravael seu càrrec. Transcorregut eixe temps o aconseguit l’objectiu, eixa persona havia dedimitir. Va ser un bon exemple Cincinat, durant la invasió dels volscos.Sil·la en el seu període de dictador (per la guerra civil contra Màrius) va cometre moltsabusos i assassinats. Juli Cèsar es va fer nomenar dictador vitalici i això va contribuir al seuassassinat. Després d’ells, s’abolí la magistratura de dictador.

EL SENAT (SPQR)

Aquesta cambra es va crear ja en temps de la monarquia (Ròmul) com un Conselld’ancians o persones amb experiència que ajudaven al rei a l’hora de prendre decisions.El Senat pren força en temps de la república com una cambra permanent percontrarestar els canvis anuals en les magistratures.Estava format en esta època per uns 300 membres, tot i que el seu nombre va anaraugmentant.El càrrec de senador era vitalici i s’elegien a partir de la llista que elaboraven els censorsentre els exmagistrats superiors, quasi sempre persones de les classes socials més altes.Per tant era una cambra aristocràtica.Tenia competències de política exterior, d’administració de províncies, de control delculte oficial, de gestió de les finances estatals, de control dels magistrats, de control deles campanyes militars…

Els senadors escolten el discursde Ciceró contra Catilina.

Hi havia senadors “de pata negra”,amb veu i vot, i senadors de segonacategoria, amb vot, però sense veu.Portaven distintius diferents.

Toga praetexta i sandàliespúrpura, pròpies delssenadors d’origen patricique havien ocupat algunamagistratura superior.(patres)

Túnica laticlavia que portavenbaix de la toga els senadorsd’origen plebeu, amb vot, peròsense veu. (conscripti)

REPUBLICANS I DEMÒCRATES (capítol 17)

L’oposició entre repúblicans idemòcrates a EEUU equivaldria,mutatis mutandis, a l’enfrontamentdurant el període republicà entrearistòcrates (optimates) i populars.Sovint, els líders de les dues faccionseren patricis o nobles, però una facciódefensava més els interessos delsprivilegiats (optimates) i l’altras’atribuïa la defensa dels interessos delpoble (populars).Els optimates o conservadorsdesitjaven limitar el poder de lesassemblees populars i augmentar elpoder del senat.Els populars o reformistes volienincrementar el poder de lesassemblees i estendre el dret deciutadania als pobles sotmesos perRoma.

En el s.II aC l’economia romana funcionavamolt bé, però el repartiment de la riquesa nova ser equilibrat: els rics es van fer més rics iels pobres, més pobres.

Reforma agrària dels germans Grac; des

de la magistratura del tribunat de la plebsproposen limitar les possessions dels rics irepartir les terres entre els pobres. No s’arribaa posar en pràctica perquè primer ésassassinat un germà i després l’altre.

Enfrontament entre Màrius (representant delspopulars) i Sil·la (representant dels aristòcrates).

Màrius era un ”homo novus” (la primera persona

d’una família plebea que arriba a cònsol).Màrius havia reformat l’exèrcit, creant un exèrcit

professional amb el qual va tindre molts èxits (contraJugurta, contra els teutons i cimbres). Avantatges iinconvenients de l’exèrcit professional: és molt méseficaç, però es fa fidel al general que li paga i liadjudica la part del botí. Els generals políticamentambiciosos es senten forts per a satisfer les seuespretensions, perquè tenen un exèrcit darrere recolzant-los. Perill de guerres civils.

Sil·la, líder de la facció dels aristòcrates, va obtindre

èxits en la guerra social (els pobles aliats de la P. Itàlicacontra Roma, reclamant el dret de ciutadania) i méstard contra Mitrídates, rei del Pont.

PRIMERA GUERRA CIVIL: MÀRIUS/SIL·LA (s. I aC)

Sil·la

Però Màrius, aprofitant l’absència de Roma de Sil·la, va marxar contra Roma i va obtindreel consolat. Després de la mort de Màrius, Sil·la s’enfronta i venç els seus seguidors.Dictadura de Sila (82 aC), deportacions i assessinats molt nombrosos. Deroga les lleisobtingudes pels populars. Abdicació inesperada i retir de la vida pública.

RAMAT AMB ROSTRE HUMÀ (capítol 18)

Després de Sil·la dos conflictes: Sertori, partidari de Màrius, va iniciar una revolta enHispània contra Roma; a l’est el rei Mitrídates del Pont continuava desafiant l’auctoritatde Roma. Pompeu el Gran acaba amb les dues amenaces i a més fa front a l’alçamentdels esclaus sota el lideratge d’Espàrtac, un gladiador i mercenari de l’exèrcit romà

d’origen traci (73 aC). Prèviament Cras havia combatut contra ells en diverses ocasions i,

de fet, va acorralar Espàrtac, que morí lluitant. Cras va manar fer una crucifixió massivad’esclaus al llarg de la Via Apia, rabiós perquè Pompeu li havia llevat el protagonisme en laresolució del conflicte.Pompeu i Cras, tot i que rivalitzaven per la seua ambició política, es van presentar junts alconsolat per mútua conveniència (70 aC).Ordre social basat en l’esclavitud. Tipus d’esclaus (tonsores, ornatores, praegustatores,delicia….. Consideració jurídica dels esclaus com a coses.

Per què pensal’autor del llibreque fracassa larevolta delsesclaus?

PIRATES EN EL MEDITERRANI (capítol 19)

En el s. I aC. hi havia una gran inseguretat en el Mediterrani perquè estava ple de vaixellspirates. Tenien el seu refugi en la regió de Cilícia, a l’est del Mediterrani i eren d’orígenmolt divers: delinqüents romans, legionaris desertors, esclaus evadits….La piraterias’havia convertit en la seua forma de vida: segrests de persones per a exigir un rescat,requisament de les càrregues dels vaixells, atacs i saquejos a les ciutats costeres….Contra ells la guerra convencional no valia. No donaven la cara, fugien davant de la flotaromana, però la victòria sobre ells era només aparent, perquè al poc temps es tornaven aorganitzar. L’any 68 aC. van entrar al port d’Òstia i van cremar la flota dels cònsols. Hi vahaver una situació de crisi, perquè els subministraments eren enfonsats o saquejats.Pompeu va aconseguir véncer els pirates arraconant-los a Cilícia. Allí els va donar laoportunitar de reinserció instal·lant-los com a grangers i inclús els va crear una ciutat,Pompeiòpolis.Els pirates eren- segons l’autor de llibre- com els terroristes de hui en dia. No respecten lallei, ningú està lliure de les seues accions. Ara bé, els terroristes de hui en dia són mésperillosos perquè viuen entre nosaltres. Per poder acabar amb aquest perill no és prou lavictòria militar, sinó que se’ls ha de donar una alternativa per a guanyar-se la vida; si no,tornaran a l’únic que saben fer, saquejar , amedrentar….

L’ART DE PARLAR ( capítol 20)

El període de la república, sobretot l’últim segle, és una època de molt de debatpolític, de confrontació entre optimates i populars. L’ascens a les magistratures através del cursus honorum suposava presentar-se com a candidat i convéncer elspossibles electors. El domini de l’oratòria podia obrir moltes portes en elstribunals de justícia (reputació com a advocat), però sobretot en el camp de lapolítica (debats del Senat o de les assemblees del poble).Entre els oradors més brillants està Hortensi i Ciceró. Ambdós es van enfrontar enel procés judicial contra Verres , al qual Ciceró va acusar de corrupció. Quan vaguanyar aquest pleit, Ciceró es va convertir en el millor orador de Roma.Són també famosos els seus discursos contra Catilina, un senador insatisfet, quevolia donar un cop d’estat i assassinar a Ciceró. Aquest es va enfrontar cara a caraamb ell en el senat i va posar al descobert tot el complot.En els últims moments de la república , Ciceró pren part per Octavi (el que méstard serà l’emperador August) i pronuncia un discurs molt dur contra MarcAntoni, anomenat Filípiques, perquè recordava el de l’orador grec Demòstenescontra Filip de Macedònia. Més tard, quan Octavi i Marc Antoni s’associen perconvinences polítiques, és evident que Ciceró cau en desgràcia: els sicaris deMarc Antoni el maten i col·loquen el seu cap i mans en la tribuna dels oradors.Així va acabar la llibertat d’expressió.

SOBRE ELS DISCURSOS

Un discurs, per a ser bo, havia d’estar ben construït. Les fases en el procésd’elaboració d’un discurs són: inventio ( o pluja d’idees), ordo o dispositio (distribució de les idees al llarg del discurs), elocutio (escritura amb formaliterària), declamatio ( pronunciació: to de la veu, gestos, silencis, intensitat…)

Un discurs brillant té quatre parts: exordium o introducció (per a guanyarse al’auditori), narratio (exposició de la qüestió, qui, què, per què, on, quan, com,amb quins mitjans), argumentatio (presentació de proves o argumentsfavorables i refutació dels desfavorables), peroratio (recapitulació i conclusió).

Però la paraula, tot i que és molt poderosa en el debat, no és suficient: s’ha depassar a l’obra:

-Non verba, sed facta (no paraules, sinó fets)-Verba movent, exempla trahunt (les paraules mouen, els exemplenarrosseguen).