A U T O R A : A L B A B O T E L L A

- Per què seré tant desgraciada? - va exclamar - De sobte, va aparèixer la seva fada padrina.

- No et preocupis - va exclamar la fada- tu també podràs anar al ball, però amb una con-dició: quan el rellotge de Palau toqui les dot-ze campanades, hauràs de tornar sens falta.

I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transfor-mar el vestit ple de cendra en un meravellós vestit de festa. Un altre toc i va convertir una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el reialme, i amb un últim toc, 3 ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més bonics del regne i el xofer.

L’arribada de Ventafocs al Palau va causar admi-ració. A l’entrar a la sala de ball, el Rei va que-dar tant pres de la seva bellesa que ballà amb ella tota la nit. Les seves germanastres no la van re-conèixer i es preguntaven qui seria aquella jove.

Enmig de tanta felicitat, Ventafocs va sen-tir al rellotge de palau tocar les dotze.

- Oh! Déu meu! Haig d’anar-me’n! - va exclamar.

- Com una exhalació va travessar els saló i va baixar l’escalinata perdent en la fugi-da una sabata, que el Rei recollí enamorat.

Per trobar la bella jove, el Rei va idear un pla. Es casaria amb aquella que pogués calçar-se la sabata. Va enviar els seus heralds a recórrer tot el Regne. Les donzelles se la provaven en va, doncs no n’hi havia una a qui li anés bé la sabata.

Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i evident-ment les seves germanes no es van poder calçar la sabata, però quan se la va posar la Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.

I així fou com el Príncep es casà amb la jove Ventafocs i visqueren molt feliços.

Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó madrastra, una viuda imper-tinent amb dues filles cadascuna més lletja que l’altra. Era ella la que feia els treballs més durs de la casa, i com els seus vestits estaven sempre tant tacats de cendra, tots l’anomenaven la Ventafocs.

Un dia el Rei d’aquell país va anunciar que anava a fer una gran festa a la que convi-dava a totes les joves solteres del regne.

-Tu Ventafocs, no hi aniràs - va dir la ma-drastra - Et quedaràs a casa fregant el te-rra i preparant el sopar per a quan tornem.

Va arribar el dia del ball i la Ventafocs, molt trista, va veure sortir a les seves germanes cap al Palau Reial. Quan es va trobar sola a la cuina no va poder reprimir els seus plors.mar -

L A V E N T A F O C S

Hi havia una vegada un drac molt ferotge que vivia en una muntanya. La gent del poble estava sempre molt ate-morida perquè alguna vegada el drac s’havia cruspit algun dels seus habitants.

I vet aquí que un dia va arribar al po-ble una dragona. El drac estava molt enfadat, doncs no li agradaven gens les companyies. I van començar una baralla entre ells que va durar hores i hores. Al final, en veure que no hi havia guanyador ni perdedor i que tots dos estaven tan cansats de bara-llar-se, el drac li va fer una proposta a la dragona: “Està bé. Et pots que-dar aquesta nit a la meva cova. Però demà al matí, quan ja hagis recuperat les teves forces, vull que te’n vagis per on has vingut”. La dragona hi va estar d’acord i així va ser que van passar la nit plegats. Tot i que el drac era molt ferotge, es van passar la nit xerrant. I l’endemà al matí, quan la dragona ha-via de marxar, tal i com havien acor-dat, va resultar que de tant xerrar, de tant xerrar i de tant xerrar, es van enamorar. I el drac li va dir a la dra-gona: “Espera. No te’n vagis. És que ... m’he enamorat de tu”. I la dragona es va posar contenta perquè resulta que a ella també li va passar. Tenia els mateixos sentiments que el drac.

I així va ser com van decidir casar-se. El drac ho va anunciar a tothom. Als habitants del po-ble i als animals del bosc. Als habitants del po-ble els va dir: “Us he de donar una notícia. He conegut una dragona i ens volem casar. D’ara en endavant prometo que no seré tan ferotge ni em cruspiré a ningú més”. La gent al principi no se’n refiava gaire però després van veure que la dragona realment havia aconseguit entendrir al drac. Els habitants del poble van decidir que

li farien un regal de casament al drac i la dra-gona, i els van portar una cistella mooolt gran plena de fruita que van collir ells mateixos.

El drac també va reunir a tots els animals del bosc per presentar-los a la seva futura espo-sa i per convidar-los a tots al casament. “Fa-rem una gran festa. Nosaltres prepararem el dinar” van dir les formigues. “I nosaltres tocarem música tota l’estona” van proposar els esquirols. I aquelles formigues van prepa-rar un dinar boníssssim. De primer, van fer un pastís de formatge amb mores. De segon, unes truites de patates, amb els ous que les gallines van pondre la nit abans. I de postres, gelats per a tothom !!!! Els animals van ballar tota la nit amb la música que tocaven els es-quirols. N’hi havia un que tocava la trompeta, un altre la flauta, un altre el violí, un altre el piano, un altre la guitarra i un altre el tambor.

E L D R A C I L A D R A G O N A

E L V A M P I R D E L A C O C A - C O L A

Hi havia una vegada un senyor i una senyora que es deien Josep i Maria. Una nit de lluna plena ana-ven en un cotxe per la muntanya. Plovia a bots i barrals i, de sobte, el cotxe se’ls va aturar. Se’ls hi havia punxat una roda. Es van quedar parats enmig de la muntanya.

De sobte, de la foscor, va aparèixer un vampir i en Josep i la Ma-ria, en veure que se’ls apropava, es van quedar aterroritzats.

El vampir els va picar a la finestra del cotxe. En Josep, tot atemorit, va obrir la finestra i el vampir, amb una veu de nen petit, els va dir: “Hola. Que teniu coca-cola?”.

Ells li van dir que no. El vampir, en veure la cara d’espantats que feien en Josep i la Maria, va conti-nuar dient: “No patiu. Jo no sóc un vampir dolent.

Només és que m’agrada la coca-cola i m’he pensat que em podíeu ajudar”. Llavors la Maria va recordar que en porta-va una a la bossa i li va donar. I el vampir va desaparèixer.

Van tornar a casa caminant i van explicar a tot el poble que havien vist un vampir de la coca-cola i els del po-ble deien “Ja,ja,ja. I de la fanta no?”. No els van creure.

Hi havia una vegada un rei que vivia en un castell i tenia tres filles. Un dia, cada filla li va dir una cosa per demostrar-li que se l’estimava

molt.

La filla gran li va dir: “Pare, jo faré un ball per a tu”. La filla mitjana li va dir: “Pare, jo cantaré una cançó per a tu”. I la filla petita li va dir:

“Pare, per a mi ets la sal de la vida”.El rei no va entendre què volia dir la frase de la seva filla petita. La va malinterpretar, es pen-sava que allò que li havia dit era una cosa do-

lenta i la va fer fora del castell.

L’endemà, el rei va demanar que li preparessin un gran dinar. Li van cuinar molts plats però a cap li van posar sal. I ell, aquell dinar no li va agradar. Va notar que li faltava una miqueta de sal, la mateixa que li posava la seva filla petita quan cuinava ella. Aquella miqueta tant peti-ta de sal feia que els plats fossin increïblement bons. Llavors, el rei es va adonar perquè li ha-via dit aquella frase la seva filla petita. Una sola persona (ell) era capaç de fer increïblement

bona la vida de la seva filla.

Així que va córrer a buscar-la i a demar-li per-dó. I així, la filla petita va tornar a casa i van

tornar a viure tots junts i feliços.

I “colorín, colorado, este cuento se ha acabado”.

E L C O N T E D E L A S A L