memòries d’un rodamónmemòries d’un rodamónmemòries d’un rodamónmemòries d’un rodamón............

Amb el cap cot, passejo. Trobo un escuradents, el recullo, me’l guardo. Trobo

un botó dins d'una sabata, me’l guardo. Trobo un paper arrugat a terra, l'agafo,

l’estiro, el llegeixo i me’l guardo. Trobo una pinta a la butxaca d'un abric vell i

me la guardo. Trobo el teu somriure. Ara, dubto. Què haig de fer? Me’l guardo?

El teu somriure és plomall que escombra la meva ànima però, encara que el

trobés en un desert de somriures, no sé si me l’hauria de quedar. Si ho faig, no

el tornaré a veure al teu rostre. No veure mai més com juganer s'estira,

s'encongeix, es torça, s'obre, m'ensenya les dents, es mou d'un costat a un

altre, tremola i es tanca.

Però, si no te’l torno, què podria fer?

Podria provar a caçar papallones amb ell, o jugar a fet i amagar. Posar-lo a la

tauleta de nit perquè il·lumini la meva foscor. O el podria fondre amb el meu

somriure perquè no sigui un somriure a mitges.

També podria regalar el teu somriure a algú que mai hagi tingut un, o a una

organització caritativa perquè el doni a qui més el necessiti. Emmarcar-lo i

penjar-lo al passadís pel qual, entre ombres, passejo. Esprémer la seva màgia i

treure un conill dels seus plecs. També el puc buidar d’amargor i seria llavors

un somriure de sucre. O... el puc pintar de vermell passió!

Quina sort he tingut. He trobat el teu somriure sota aquesta escala. Me’l

guardo. Encara que, si ho faig, què serà de tu? Deixar-.te sense somriure seria

buidar-te l’ànima.

A més, és probable que les teves llàgrimes, sense somriures que les esvaeixin,

ja no vulguin relliscar per les teves galtes privades del plaer subversiu d’ofegar

la mitja lluna dels teus llavis amb la seva aigua salada. I el teu plor es posarà

trist. Potser, fins i tot mor de tristesa. O s’evapora. I sense plors ni somriures, la

vida se’t tornarà insípida i freda.

Però es que..., jo vull el teu somriure! Me l'he trobat i em pertany. No cada dia

et trobes un somriure al carrer. Mira com enlluerna, quina esplendor, què gràcil,

què tendre, què contorn tan distingit. Fins i tot, olora a menta! Quan s’obre

sembla que acabarà glaçant-me les pupil·les. Quin alè. Quina frescor! El teu

somriure s'encomana. Incita. Em dóna. Em fa ple.

L’agafo, doncs? Tot i que, si me’l quedo, tu ni tan sols seràs la teva ombra. Et

posaràs nerviosa quan et mirin perquè ja no tindràs el salvavides que dissimula

el desconcert. No aniràs al teatre, perquè les emocions de la interpretació

estaran vedades per al teu semblant auster. No voldràs complir somnis perquè,

com mostraràs la felicitat que sents al aconseguir-los? Seràs un fosc túnel

d'apatia.

No hi haurà en els teus ulls ironia perquè la ironia necessita del mig somriure,

somriure prepotent, segur de si mateix. No hi haurà en els teus ulls timidesa

perquè la timidesa necessita del somriure innocent, discret, somriure

adolescent. No hi haurà en el teu horitzó por, perquè la por necessita del

somriure desencaixat, exagerat, extrem. No hi haurà en tu bogeria, riure de

bojos. Ni amargor, somriure amarg. Ni saviesa, somriure arcà. Ni dolçor,

somriure ensucrat. No hi haurà en tu amor, somriure enamorat. Ni tan sols et

moriràs de riure.

No. Definitivament no em puc quedar aquest somriure.

—El deixo sota l’escala i segueixo caminant—.

Trobo el coll trencat d'una ampolla de cava i me’l guardo. Trobo una cinta de

pèl blau marí i me la guardo. Trobo una goma d'esborrar esmicolada i me la

guardo. Torno a trobar el teu somriure. L’oloro. L’acosto als meus llavis, el llepo

suaument. Sembla que em mira, me l’hauria de quedar?

Potser és que ja no el necessites. O tal vegada ja no el vols, per això està aquí

tirat. Potser tu mateixa el vas llançar a l’aire. O..., tal volta l’has perdut? No em

puc imaginar l’abissal tristor que s'ha de sentir en perdre el somriure.

Un dia, mirant la televisió, potser es va quedar adormit a la teva galta i et va

relliscar al marxar. Ell et devia buscar per tot arreu amb la desesperació de qui

es creu abandonat però no et devia trobar i defallit va quedar-se adormit sota

aquesta escala.

O, potser que, mentre llegies un llibre, el vas forçar tant que, es va despendre

de tu, com una goma elàstica quan un dels extrems que s'estira, de sobte

cedeix i la goma vola i s'encongeix. Devies notar que es desprenia de tu, segur

que el vas buscar amb afany, però és difícil trobar un somriure perdut.

També pot ser que el prestessis a algú i en lloc de tornar-te’l se’l deixessin

oblidat al carrer. Oblidem amb tanta freqüència els somriures que ens donen.

I si s’està morint de desamor? Quan estimes i t’estimen somrius a tota hora

però, quan no estimes ni t’estimen, el somriure s’arracona i va morint. La

solemnitat del rostre el consumeix i la fosquedat dels ulls fa que s’apagui, com

quan deixes un espelma als peus d'una finestra. És possible que sigui això, i

estigui agonitzant en aquest racó.

Sense dubte, he de trobar-te i tornar-te el teu somriure perquè us fongueu en

una riallada. És urgent. Ara sí, l’embolico en la meva bufanda, busco una

butxaca buida al meu abric, vora el meu pit, i me’l guardo.

Et busco. Et trobo.

A mida que em vaig acostant a tu, una tristor sense definició em colpeix. Veig

com al teu voltant moren el margalló i les alzines. La farigola, enredada a les

teves ulleres no fa olor de primavera.

Puc notar com el teu somriure et reconeix i es remou nerviós. Vol sortir corrents

i enganxar-se als teus llavis. Però poso la mà a la butxaca i el retinc. Espera.

Em veus arribar, aixeques les pestanyes, vols arquejar les celles però el buit és

enorme. Sense somriure no hi ha missatge de benvinguda, ni la incertesa

tremola als teus llavis. El teu rostre és amarg, com el suc sense sucre d’una

llima.

Estic tan a prop teu que ja pots olorar-me.

— Tinc el teu somriure.

— Què dius?

— Que tinc el teu somriure. L’he trobat al terra, sota una escala i l’he agafat

per tornar-te’l.

— ...el meu somriure.

Sembla que els teus ulls s’obren i el teu nas s’eixampla.

— Sí, i també tinc un botó, una pell de plàtan i les llavors d'una síndria. Les vols

veure? I el cordó d'unes sabates i una goma d'esborrar de col·legi, i...

— Està aquí, amb tu?

— Sí, a la meva butxaca.

— Dóna-me’l.

— És teu.

— Gràcies.

— De res.

I el teu somriure torna amb tu.

— Un altre somriure feliç — em dic.

—Segueixo passejant—

Trobo unes xancles de bany, me les guardo. Trobo un llapis amb la punta

trencada i me’l guardo. Trobo una caixa de mocadors de paper i me la guardo.

Trobo una bossa amb molles de pa, me la guardo. Trobo la ploma d'un pardal i

me la guardo. Trobo una llauna buida de conserves i me la guardo.