Col·lecció_Documents de Treball

Sèrie_Medi Ambient 7

Eficiència energètica

La Diputació de Barcelona és una institució de govern local que treballa conjuntament amb els ajuntaments per impulsar el progrés i el benestar de la ciutadania.

La col·lecció Documents de Treball facilita als agents del món local documentació actualitzada per contribuir a millorar la gestió de les polítiques públiques locals.

La Gerència de Serveis de Medi Ambient presenta en aquest número diverses experiències inscrites en un dels seus àmbits preferents d’actuació dels darrers anys: l’eficiència energètica.

El volum aborda les diferents perspectives d’una qüestió que desperta cada cop més interès en les administracions locals, perquè combina la utilització intel·ligent dels recursos naturals amb un estalvi econòmic significatiu.

La publicació incorpora també algunes reflexions valuoses que ens mostren que la participació ciutadana és un instrument molt útil a l’hora de mirar el futur amb l’eficiència energètica com a clau per a la implementació del desenvolupament sostenible i per a la lluita contra el canvi climàtic.

Comte d’Urgell, 187Edi�ci del Rellotge, 2n. pis08036 BarcelonaTel. 934 022 485gs.media@diba.catwww.diba.cat/mediambient

Àrea de Territori i Sostenibilitat

Consulteu altres publicacions al web de la Llibreria de la Diputació de Barcelona:

www.diba.cat/llibreria

Eficiència energètica

Col·lecció_Documents de Treball

Sèrie_Medi Ambient, 7

CoordinacióSalvador Fuentes Bayó

DireccióDomènec Cucurull Descarrega

Consell assessor de redaccióDomènec Cucurull DescarregaImma Pruna GonzálezGonçal Luna TomàsJosep Manel Esteban CampoDavid Casabona FinaRamon Rabella PujolSalvador Fuentes Bayó

© del text: els autors de l’edició: Diputació de BarcelonaAbril, 2013

Producció: Gabinet de Premsa i Comunicació de la Diputació de Barcelona

Traducció al castellà: Edicions Raima

Traducció a l’anglès: Birlí 2100

Composició: Addenda

ISBN: 978-84-9803-654-1

Dipòsit legal: B. 7458-2013

5

Sumari

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

Marc introductori

Cap a un model energètic de futur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9Maite Masià

Marc jurídic

La contractació dels serveis d’eficiència energètica pels ens locals . . . . . . . . . . . 14Isidre Virgili i Pons

El marc energètic del transport a Espanya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28Ángel Cediel Galán

Món municipal

El monitoratge energètic als ajuntaments. Sistemes de baix cost per al monitoratge energètic dels enllumenats i equipaments municipals com a mesura de reducció dels consums i costos municipals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43Josep Verdaguer Espaulella

Monitoratge d’edificis municipals de Barcelona: conèixer per estalviar . . . . . . . . 54Manel Torrent Aixa

El benchmarking energètic municipal. Una eina potent per incentivar l’estalvi i l’eficiència energètica entre ajuntaments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69Gil Salvans Muns i Joan Canó Pol

Les instal·lacions esportives municipals i l’eficiència energètica . . . . . . . . . . . . . . 84Andreu Corominas Renter

L’experiència

Comptadors intel·ligents: eina clau per a la gestió energètica proactiva. L’experiència municipal amb habitatges de Sabadell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94Jaume Enciso Cachafeiro i Neus Parés Camps

Energia intel·ligent amb Euronet 50/50. La implicació de les escoles en l’estalvi d’energia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104Helena Perxacs, Núria Parpal i Blanca Martínez de Foix

El projecte REDIBA/ELENA (Eficiència energètica i renovables. Diputació de Barcelona). Promoció de les inversions en eficiència energètica i energies renovables als ens públics locals de la província de Barcelona. Primers resultats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119Albert Vendrell Roca

La certificació LEED® en el sector hoteler. Experiències a The Sofia Hotel & Spa i Hotel San Sebastián Playa, de Sitges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132Francisco Sánchez Arroyo, P. David Motos Gallardo i Juan Carlos Contreras Carrillo

Món empresarial

La col·laboració pública i privada en el sector de l’eficiència energètica. El paper del Clúster d’Eficiència Energètica de Catalunya com a interlocutor davant les administracions públiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 146Carles Xavier Albà i Cortijo, Jordi Serra Adelmar i Núria Cardellach Ramírez

Som Energia: la cooperativa d’energia verda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 156Marc Roselló Casas

Món social

Veïnat eficient . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 164Jordi Miralles

Decreixement sostenible i eficiència energètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 174François Diaz-Maurin

Versión castellana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193

Eficiencia energética

English version . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 280

Energy efficiency

7

L’eficiència energètica és un dels àmbits prioritaris de treball de la Diputació de Bar-celona. Ho és des de la llunyana data, ara fa més de tres dècades, en què es va crear el primer Servei del Medi Ambient; i cada vegada més en el context actual, en el qual l’Àrea de Territori i Sostenibilitat impulsa el Pacte dels Alcaldes per una Energia Soste-nible de la Unió Europea. La conjuntura econòmica d’avui dia encoratja els municipis a conjuminar l’estalvi econòmic amb la moderació en el consum dels recursos naturals i la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.

En aquests anys, l’escenari energètic ha evolucionat ostensiblement. I els ajuntaments han contribuït de manera decisiva a adaptar la gestió i les instal·lacions energètiques municipals a la nova situació; també han sabut adequar-se a les noves condicions del mercat de l’energia.

En el recorregut d’aquesta evolució, els municipis han comptat sempre amb el su-port tècnic i econòmic de la Diputació de Barcelona. En aquest sentit, és significatiu que cinc dels quinze articles que componen aquesta publicació dedicada a l’eficièn-cia energètica han estat redactats per tècnics de la Gerència de Serveis de Medi Am-bient. En efecte, a hores d’ara, des de la Gerència es desenvolupen diversos projec-tes d’eficiència energètica, d’assistència energètica al món local, d’estalvi energètic a les escoles i als edificis municipals, i d’intercanvi en xarxa d’experiències i d’iniciatives d’èxit. Algunes d’aquestes actuacions es presenten amb detall en aquesta publicació.

Com és habitual en la col·lecció, el document aborda les diferents perspectives del tema objecte d’estudi des del punt de vista de l’interès municipal, i les classifica en els àmbits clàssics del marc introductori, el marc jurídic, el món municipal, l’experiència, el món empresarial i el món social.

Per acabar, volem destacar que, més enllà de les solucions que aporten les diverses propostes tècniques del document, la secció dedicada al món social incorpora dues valuoses reflexions sobre el valor de la participació ciutadana com a instrument per encarar el segle xxi amb l’eficiència energètica com a clau per al desenvolupament sostenible.

Presentació

Marc introductori

9

Cap a un model energètic de futur

Maite MasiàDirectora de l’Institut Català d’Energia

El passat 9 d’octubre del 2012 el Govern va aprovar el Pla de l’energia i canvi cli-màtic de Catalunya 2012-2020, el full de ruta per a les polítiques energètiques i per a la mitigació de les emissions de gasos causants de l’efecte d’hivernacle associa-des al cicle energètic. L’objectiu del pla és assolir una economia i una societat de baixa intensitat energètica i baixa emissió de carboni, innovadora, competitiva i sos-tenible a mitjà i llarg termini. Aquest pla respon a tres grans necessitats. En primer lloc, Catalunya vol trobar el seu lloc en un entorn energètic global en transformació, que està vivint un canvi de paradigma per la fi d’un model basat en l’energia barata i en els combustibles d’origen fòssil. En segon lloc, calia harmonitzar la planificació energèti-ca catalana amb l’espanyola i l’europea, les quals treballen amb l’horitzó en l’any 2020. I, finalment, és una oportunitat per convertir el sector energètic a Catalunya en un ele-ment dinamitzador de l’activitat econòmica i de la creació de llocs de treball.

A més, i per primera vegada, el Govern ha treballat de manera conjunta la planificació en l’àmbit de l’energia i en el de la lluita contra el canvi climàtic, ja que el sector energè-tic és responsable del 75% de les emissions de gasos causants de l’efecte d’hivernacle. Així, si bé cal tenir en compte que el pla només inclou les mesures destinades a mitigar el canvi climàtic relacionades amb el món de l’energia, per primera vegada s’homoge-neïtzen objectius o polítiques en dos àmbits que conformen les dues cares d’una matei-xa moneda: l’aprofitament dels recursos energètics d’un territori i l’aprovisionament de la demanda d’energia d’un país, d’una banda, i el seu impacte sobre l’entorn, de l’altra.

El pla se centra sobretot en el compliment dels objectius 20-20-20 a Catalunya l’any 2020. Així doncs, el document preveu una reducció del 20,2% en el consum d’ener-gia primària, un pes del 20,1% de les energies renovables en el consum d’energia pri-mària i una reducció del 25,3% de les emissions de CO2. L’establiment d’aquestes fi-tes s’ha elaborat a partir de l’elecció, dins de la Prospectiva energètica 2030 –l’estudi a llarg termini que defineix les diferents opcions energètiques que pot escollir Cata-lunya–, d’un escenari expressament intensiu en estalvi i eficiència energètica i ener-gies renovables. Aquesta elecció respon a un entorn de preus creixents de l’energia, amb un preu mitjà del petroli de 175 dòlars per barril, i a una situació de dependència energètica de l’exterior molt elevada, de l’ordre del 80%. En cas que no s’afrontessin aquests dos factors, es posaria en risc tant el nivell de benestar del país com la com-petitivitat de l’economia catalana.

Marc introductori 10

Així doncs, la política energètica del Govern gira a l’entorn de deu eixos estratègics, d’entre els quals destaquen l’estalvi i l’eficiència energètica i les energies renovables. La conjunció d’aquests eixos ha de portar, a mitjà termini, a un model en què la po-lítica energètica se centri en la gestió de la demanda –com podem consumir menys energia i aprofitar millor la que consumim– que no pas en la gestió de l’oferta –posar nova generació energètica i infraestructures en servei per satisfer la demanda d’ener-gia, sense tenir en compte cap altre criteri–, com ha passat fins ara.

L’aplicació de polítiques actives i la conscienciació social en matèria d’estalvi i efi ciència energètica, juntament amb el context econòmic, han de fer possible que la intensitat energètica de Catalunya –l’energia que necessitem per elaborar una unitat de PIB– cai-gui un 1,7% anual. I aquesta societat capaç de créixer tot mantenint un equilibri sos-tenible en la despesa energètica ha de ser compatible amb una societat que aprofita els seus recursos naturals. Per això, es plantegen objectius molt ambiciosos, com són arribar a una producció d’energia eòlica que assoleixi els 5.136 MW de potència i un aprofitament de la biomassa agrícola i forestal que arribi als 160 MW.

Les polítiques finals del pla es concreten en diferents plans d’actuació, que s’estan elaborant actualment. De tots aquests plans, en destaquen dos. D’una banda, les po-lítiques i mesures relacionades amb el vehicle elèctric, que pretenen facilitar la implan-tació d’aquest tipus de vehicles al nostre país –per la seva major eficiència energètica i pels beneficis ambientals que comporta el seu ús– i desenvolupar una indústria vin-culada a aquest segment. La previsió és que fins a 360.000 vehicles elèctrics circulin per les carreteres catalanes l’any 2020, i per això caldrà fer molta feina per adaptar les infraestructures, les ciutats, els consumidors, etc.

De l’altra, s’identifica la rehabilitació energètica dels edificis. L’elevada mitjana d’edat del parc d’habitatges de Catalunya el converteix en un objectiu prioritari per millorar l’eficiència energètica del país, alhora que facilitarà una certa reactivació del sector de la construc-ció. L’Administració catalana està decidida a jugar un paper molt actiu en aquest sentit.

Una nova actitud cap a la indústria de l’energia

Una de les tasques fonamentals de la Generalitat consistirà a superar diferents obs-tacles –normatius, financers, socials, etc.– que estan frenant el desenvolupament de l’activitat econòmica a l’entorn del sector energètic. Bona part de les necessitats de les empreses per tirar endavant projectes d’estalvi i eficiència energètica o relatius a ener-gies renovables no passen per rebre ajuts directes de l’Administració, sinó per dispo-sar de les condicions adequades perquè les idees de negoci puguin prosperar. Potser l’exemple més immediat és l’elaboració d’un nou marc retributiu per a les energies re-novables, ja que el Govern central va paralitzar el model vigent sine die. La Generalitat de Catalunya ha reclamat reiteradament que es fixi un termini per a aquesta moratòria i que se n’excloguin la biomassa, la cogeneració i l’energia eòlica marina.

Tanmateix, més enllà d’aquest exemple hi ha molta més feina a fer, en la qual la Gene-ralitat, normalment a través de l’Institut Català d’Energia (ICAEN), ja ha avançat força.

Marc introductori 11

És el cas de les tasques de conscienciació ciutadana, en les quals s’ha avançat de forma significativa gràcies a campanyes com els plans Renova’t d’electrodomèstics, d’aires condicionats i calderes o de finestres i obertures. I ara mateix ho està fent en el paper exemplar de l’Administració. Des de l’agost passat és vigent un acord de Go-vern d’estalvi i eficiència energètica als edificis públics. Més enllà dels objectius d’es-talvi econòmic d’aquesta mesura, la intenció és popularitzar la figura de les empreses de serveis energètics i propiciar que el sector privat compti amb aquestes en el seu dia a dia.

Impacte socioeconòmic

L’assoliment dels objectius establerts en el Pla de l’energia i canvi climàtic de Cata-lunya 2012-2020, a més de permetre la consolidació d’un nou model energètic i de mitigar els efectes del canvi climàtic, es traduirà en beneficis socials i econòmics per al conjunt de la societat catalana. Estem parlant de generació d’activitat econòmica, d’inversions associades i d’estalvis induïts que, en conjunt, permeten assegurar que el sector de l’energia té capacitat per esdevenir un dels motors de l’economia catala-na a curt i mitjà termini.

De fet, qualsevol de les actuacions recollides en el pla comporta que s’hagi d’invertir. En total, el compliment de tots els objectius suposaria inversions per valor de 24.608 milions d’euros. Aquest càlcul respon a la suma agregada de l’import mitjà que té as-sociada cada actuació, com, per exemple, el cost de construir una subestació elèctri-ca, l’import d’instal·lar un MW segons cada una de les tecnologies previstes o el cost de dur a terme actuacions de millora o substitució d’equips productius a la indústria per d’altres més eficients.

En un context com l’actual, en què la capacitat inversora de l’Administració pública està fortament condicionada a les necessitats de consolidació fiscal i de reducció del dèficit públic, el pla atorga bona part del protagonisme inversor al sector privat. De fet, només 1.790 milions d’euros correspondran a inversió pública, que es dedicaran a pro-jectes relacionats amb l’estalvi i l’eficiència energètica als edificis públics, l’acompanya-ment de projectes singulars o mesures de divulgació i conscienciació ciutadana sobre l’ús racional de l’energia. L’aportació pública provindrà principalment de la Generali-tat, amb 1.130 milions, mentre que l’Administració general de l’Estat n’hi aportarà 660.

Tota aquesta activitat econòmica durà associada la creació de fins a 70.000 llocs de treball, segons les previsions: 38.000 relacionats amb l’estalvi i l’eficiència energètica i 32.000 vinculats a les energies renovables. Estem parlant d’ocupacions en nínxols molt determinats, amb un nivell de qualificació mitjà o elevat en la majoria dels casos i que a més han de consolidar l’R+D+I a Catalunya. Igualment, es confia en la capa-citat d’arrossegament d’aquesta tasca: així, algunes de les oportunitats relacionades amb l’estalvi i l’eficiència energètica han de reactivar el sector de la construcció en el vessant de la rehabilitació d’edificis, amb l’impacte que això té en l’ocupació menys qualificada.

Com ja s’ha dit anteriorment, totes aquestes xifres demostren que el sector de l’ener-gia té capacitat per convertir-se en un dels motors de l’economia catalana a curt i mit-jà termini. S’estan obrint grans nínxols d’activitat, com és el cas del vehicle elèctric, i Catalunya té potencial per tenir-hi una presència destacada. Des de la Generalitat de Catalunya, tant des de la Direcció General d’Energia, Mines i Seguretat Industrial com des de l’ICAEN, estem treballant perquè aquesta possibilitat esdevingui una rea-litat per tal de no deixar perdre una oportunitat única per a Catalunya. Perquè el Pla de l’energia i canvi climàtic és, per sobre de tot, un pla de país per al futur que tots volem.

Marc introductori 12

Marc jurídic

14

La contractació dels serveis d’eficiència energètica pels ens locals

Isidre Virgili i PonsTAG Administració Local

Aquest treball s’inscriu en la línia d’aportar informació sobre com els ens locals de Ca-talunya contracten avui dia els serveis d’eficiència energètica. Ho fem en la perspec-tiva de recollir les experiències d’aquells municipis que han estat pioners en les noves pràctiques i d’avançar cap al cercle virtuós dels contractes de serveis energètics: es-talvi d’energia, reducció de la despesa dels pressupostos del sector públic, renovació de béns i equips i creació de llocs de treball.

1. El marc comunitari dels serveis energètics

La Directiva 2006/32/CE, de 5 d’abril de 2006, sobre l’eficiència en l’ús final de l’ener-gia i els serveis energètics, planteja des del marc de la Unió Europea un conjunt d’ac-tuacions que pretenen aconseguir les condicions per al desenvolupament i el foment d’un mercat de serveis energètics mitjançant les normes generals, institucionals, fi-nanceres i jurídiques adients, com també els incentius econòmics pertinents.

Així, pel que fa al sector públic, l’article 5 de la Directiva assenyala que els Estats membres, a més d’actuar de manera exemplar, facilitaran aquest procés publicant directrius sobre l’eficiència energètica i l’estalvi d’energia com a possible criteri d’ava-luació en les licitacions dels contractes públics, intercanvis de bones pràctiques entre els òrgans de contractació del sector públic encarregats de la contractació d’aquests serveis, així com l’assignació a organismes existents o creats ad hoc per a les fun-cions d’administració, gestió i aplicació de la millora contínua de l’eficiència energèti-ca mitjançant els diversos tipus d’instruments i els contractes administratius que tot seguit es detallen:

• Utilització d’instruments financers per aconseguir estalvis d’energia, inclosa la con-tractació d’aquesta eficiència energètica a tercers.

• Adquisició d’equips i vehicles eficients energèticament o la substitució o adapta-ció dels existents.

• Compra d’equips amb un consum d’energia eficient amb l’anàlisi del cost del ci-cle de vida o mètodes comparables per assegurar la rendibilitat o la substitució o adaptació dels existents.

• Realització d’auditories energètiques amb l’aplicació de les seves recomanacions.

• Compra o lloguer d’edificis eficients energèticament o substitució o adaptació dels existents d’acord amb les normes d’eficiència energètica.

2. Les empreses de serveis energètics en la legislació estatal espanyola

L’article 19 del Reial decret llei 6/2010, de 9 d’abril, de mesures per a l’impuls de la re-cuperació econòmica i de llocs de treball promou la participació del sector empresa-rial espanyol definint, d’acord amb l’article 3 de la Directiva, les empreses de serveis energètics (ESE) com aquella persona física o jurídica que pot proporcionar serveis ener-gètics a les instal·lacions i locals d’un usuari, i afrontant un cert grau de risc econòmic a l’hora de fer les prestacions. El veritable sentit de les ESE resta del tot precisat quan el Decret llei afegeix: «Tot això, sempre que el pagament dels serveis prestats es basi, sigui en part o totalment, en l’obtenció d’estalvis d’energia per introduir les millores d’eficiència energètica i en el compliment de la resta de requisits de rendiments con-vinguts.»

Tot seguit, l’article 19 delimita els serveis energètics com aquelles prestacions que han de fer les ESE que poden incloure inversions immaterials, d’obres o dels subministra-ments necessaris per optimitzar la qualitat i la reducció dels costos energètics. I també actuacions com la construcció, instal·lació o transformació d’obres, equips i sistemes, el seu manteniment, actualització o renovació, i la seva explotació o gestió derivades de la incorporació de tecnologies eficients.

Marc jurídic 15

L’energia eòlica és un recurs renovable que permet reduir les emissions dels anomenats gasos de l’efecte d’hivernacle en substituir les energies dels combustibles fòssils. És un dels components del P5 dels contractes ESE.

Marc jurídic 16

En l’àmbit del sector públic espanyol, la participació de les ESE es durà a terme mit-jançant contractes administratius licitats per mitjà del Text refós de la Llei de contrac-tes del sector públic, aprovat pel Reial decret legislatiu 3/2011, de 14 de novembre (en endavant TRLCSP), o bé la Llei 31/2007, de 30 d’octubre, sobre procediments de con-tractació en els sectors de l’aigua, l’energia, els transports i els serveis postals (en en-davant Llei 31/2007 dels sectors exclosos), normativa també aplicable en l’àmbit local de Catalunya que en tot cas s’haurà de completar amb les específiques del Text re-fós de la Llei municipal de règim local de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril. Aquests contractes hauran d’assolir l’objectiu essencial de les ESE: un estalvi d’energia verificable, mesurable o estimable.

3. Objecte material dels contractes de serveis energètics

Quin és l’objecte material dels contractes de prestació de serveis energètics?

Desenvolupant les definicions de la Directiva 2006/32/CE i del Reial decret llei 6/2010, l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE) edità l’any 2007 una proposta de model de contracte de serveis energètics i manteniment dels edificis de les admi-nistracions públiques en què consta una descripció dels cinc objectes contractuals que tot seguit es detallen textualment:

• Prestació P1 - Gestió energètica. Gestió energètica necessària per al funcionament correcte de les instal·lacions objecte del contracte: gestió del subministrament ener-gètic de combustibles i electricitat de tot l’edifici, control de qualitat, quantitat i ús i garanties d’aprofitament.

• Prestació P2 - Manteniment. Manteniment preventiu per tal d’aconseguir el perfecte funcionament i neteja de les instal·lacions amb tots els components, així com per obtenir la permanència en els temps dels rendiments de les instal·lacions i de tots els seus components amb el valor inicial.

• Prestació P3 - Garantia total. Reparació amb substitució de tots els seus elements deteriorats a les instal·lacions segons es regula en el Plec.

• Prestació P4 - Obres de millora i renovació de les instal·lacions consumidores d’energia. Realització i finançament d’obres de millora i renovació de les instal-lacions que, a proposta de l’Administració titular de l’edifici, s’especifiquen en el Plec de condicions tècniques.

• Prestació P5 - Inversions en estalvi energètic i energies renovables. A més de les prestacions enumerades, amb aquest contracte es pretén promoure la millora de l’eficiència energètica mitjançant la incorporació d’equips i instal·lacions que fomen-tin l’estalvi d’energia, l’eficiència energètica i l’ús d’energies renovables i residuals, com ara biomassa, energia solar tèrmica, fotovoltaica, cogeneració, etc.

En l’apartat sobre la Prestació P5 el document de l’IDAE assenyala que les inversions en aquesta modalitat es finançaran o bé per l’adjudicatari, amb els estalvis del con-tracte, o bé per mitjans econòmics externs al mateix contracte, com, per exemple, subvencions, llicències, permisos, escomeses i drets de connexió, etc.

Marc jurídic 17

Amb una descripció semblant, aquests cinc apartats figuren en la recomanació de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de l’Estat, de 23 de juliol de 2009, so-bre el model de document descriptiu del contracte de col·laboració entre el sector pú-blic i el sector privat per a la prestació de serveis energètics en edificis públics.

Pel que fa a Catalunya, entre d’altres, els plecs de clàusules administratives particu-lars d’eficiència energètica de Deltebre, Martorelles, Tona i Sabadell inclouen en tots quatre, a més a més, un sisè apartat, que textualment descriu noves prestacions de treballs no programats relacionats amb l’enllumenat públic i/o amb la semaforització i que no corresponen a treballs específics de la Prestació P4.

4. Formes de gestió i modalitats de contractes

Com s’han de dur a terme els serveis d’eficiència energètica? En un primer planteja-ment, les ESE, o també professionals acreditats, poden fer un primer diagnòstic, una auditoria energètica, amb el detall de les actuacions que les administracions poden fer de dues maneres:

• Amb finançament del mateix erari públic, sigui mitjançant recursos materials i per-sonals propis, si es disposa de brigades municipals o col·laboradors externs in-corporats com a mitjans propis en els termes de l’article 24 del TRLCSP, sigui con-tractant tercers mitjançant el TRLCSP o, quan escaigui, la Llei 31/2007 dels sectors exclosos, amb finançament dels pressupostos del mateix òrgan de contractació i sota la supervisió dels serveis tècnics locals, o sigui amb mitjans externs dirigits pels tècnics de l’Administració.

• Amb finançament extern que deriva dels estalvis obtinguts com a resultat de l’efi-ciència energètica de les ESE, que poden aconseguir aquest estalvi amb el menor consum d’energia derivat de les renovacions dels béns i equips a les infraestruc-tures dels enllumenats públics i les instal·lacions en edificis i centres, siguin d’ofi-cines, poliesportius, d’educació o altres tipus d’equipaments.

Es tracta d’invertir en millores per obtenir estalvi amb el qual es puguin recuperar, dins d’un període de temps determinat, els costos dels projectes dels serveis energètics; així, amb abonaments periòdics a favor del contractista (el plec fixarà si són men suals, trimestrals, semestrals o anuals) que costejaran les inversions i mesures de les ESE per assolir l’eficiència energètica.

En els contractes licitats en aquesta segona modalitat, la d’estalvi energètic, podem diferenciar-ne dos tipus; en primer lloc, els anomenats contractes d’eficiència ener-gètica amb finançament a través de l’estalvi, en què el cost de les noves inversions –com ja s’ha dit– és a càrrec del contractista i es rescabala amb la reducció de les despeses en facturació d’energia que els ens locals contractants dels seus serveis obtenen com a benefici directe del contracte.

En segon lloc, una variable amb l’especificitat del sistema dels lliuraments dels sub-ministraments que es presenta com una modalitat mixta. Es tracta del contracte de

Marc jurídic 18

lloguer tecnològic, amb assessorament de l’ESE i realització d’inversions a través del sistema de pagament diferit que comporta la modalitat de lloguer, uns costos que s’amortitzen de manera total o parcial mitjançant les quotes mensuals del lloguer dels equips que paga l’Administració contractant i una altra part amb l’estalvi energètic que es produeixi com a resultat del projecte d’eficiència energètica de renovació d’equips i mesures d’eficiència. En aquest supòsit les clàusules del plec poden preveure –con-dició del tot recomanable– l’opció de compra anticipada dels béns llogats mitjançant l’exercici del dret d’adquisició en qualsevol període dins del termini d’execució del con-tracte si la conjuntura econòmica és propícia pel que fa a la baixada dels tipus d’inte-rès o liquiditat en la tresoreria de l’òrgan de contractació.

5. Tipus de contractes administratius

S’utilitzen diversos tipus de contracte: el contracte mixt de subministraments, serveis i obres, l’administratiu especial, el de gestió de serveis públics o el de col·laboració del sector públic amb el sector privat.

D’aquests quatre tipus de contractes vinculats amb les ESE, a més del de serveis de consultoria, que té com a objecte la realització d’auditories energètiques, se’n resse-nyen les característiques més habituals:

Contracte de serveis de consultoria

D’acord amb l’article 10 del TRLCSP, és un contracte d’assistència tècnica que no re-quereix que els licitadors disposin de classificació de contractista de l’Estat prevista en els articles 65 i següents del TRLCSP.

Dins de l’àmbit de les ESE, és aquell contracte que té com a finalitat diagnosticar la realitat energètica d’una instal·lació o edifici en els àmbits del seu disseny, subminis-traments d’electricitat i combustibles, aigua, enllumenat, climatització i d’altres de re-

La diversificació dels sistemes d’obtenció d’energia fa necessària la permanència dels models tradicionals, d’energia verda, mitjançant la potenciació dels sistemes hidroelèctrics.

Marc jurídic 19

lacionades amb l’ús de les energies, tant si són renovables com no renovables, per tal de poder dur a terme actuacions posteriors que permetin aconseguir millores que redundin en estalvis en la gestió de l’energia.

Contracte mixt de subministraments, serveis i obres

D’acord amb l’article 12 del TRLCSP, és un contracte format per prestacions correspo-nents a un altre o uns altres de diferent classe. La seva licitació s’ha de fer, en tot cas, per les normes de la prestació que tingui més importància des del punt de vista econòmic.

En aquest tipus de contractes mixtos, predominen els lliuraments dels subministra-ments. Així, els requisits de capacitació de les empreses licitadores es determinaran bàsicament d’acord amb els establerts per avaluar la solvència financera i tècnica d’aquest contracte i podrà establir-se classificació, per la part de serveis, en el grup P, subgrup 1.

En les condicions d’execució, les clàusules es configuraran d’acord amb els diferents tipus de contractes que conformen el seu objecte: subministrament, serveis i, si es-cau, obres. Segons el model abans ressenyat de l’IDAE, poden tenir una durada de fins a deu anys, termini que s’ha d’explicitar en els plecs administratius amb, si escau, la previsió de les pròrrogues corresponents.

El règim jurídic dels plecs administratius i de prescripcions tècniques de contractes ESE de Martorelles, Deltebre i Tona es configura amb aquest tipus de contracte. El primer, amb una durada, segons adjudicació, de vuit anys prorrogable fins a onze; el segon, segons plec, de quinze anys prorrogables fins a dinou; i el tercer, també se-gons plec, de catorze prorrogable fins a vint.

Contracte administratiu especial

D’acord amb l’article 19 del TRLCSP, és un contracte que es caracteritza perquè està vinculat al gir o tràfic específic de l’Administració o perquè satisfà una finalitat pública. En aquest cas, el manteniment dels béns, equips i instal·lacions de domini públic i dels afectats als serveis públics gestionats de forma directa o indirecta per l’Administració.

En els contractes d’eficiència energètica qualificats com a administratius especials hi figuren dues prestacions: en primer lloc, el manteniment dels equips incorporats per l’ESE (serveis susceptibles de classificació en el grup P, serveis de manteniment i de reparació d’equips i instal·lacions, subgrup 1), en segon lloc, els d’eficiència energèti-ca, les mesures i els treballs per estalviar, i que pel seu caràcter singular i substantiu dins les prestacions del contracte es delimiten com les de major importància econòmica, i decanten, per tant, la seva configuració com a administratius especials.

Pel que fa als preus del contracte, els plecs preveuen les inversions de renovació i substitució dels equips que el contractista aportarà per tal d’obtenir amb càrrec als es-

Marc jurídic 20

talvis del projecte presentat per l’ESE els estalvis oferts i una altra inversió pel servei de manteniment i la gestió energètica de les instal·lacions amb les quotes corresponents a càrrec de l’Administració. Els equips incorporats amb els costos de finançament i amortització per compte de l’adjudicatari al final del contracte queden incorporats al patrimoni de l’Administració a cost zero.

Aquests contractes tenen una durada, segons el pla d’eficiència energètica de l’Institut Català d’Energia (ICAEN) per als edificis de la Generalitat de Catalunya, de deu anys, dels quals els quatre primers es dediquen, com a màxim, a fer totes les inversions que han d’aconseguir les millores en la gestió energètica. Es considera que deu anys són un termini adient per retornar inversions, si bé els plecs en poden preveure de menor o major durada, en funció del cost de les inversions i de l’estalvi previst.

El contracte licitat de servei energètic i el manteniment integral amb garantia total i de conservació de l’enllumenat públic de Sabadell té aquesta qualificació, amb una du-rada, segons el Plec, de deu anys prorrogable fins a quinze.

Contracte de gestió de serveis públics

D’acord amb l’article 8 del TRLCSP, és un contracte en què una administració pública encomana a una persona natural, jurídica, la gestió d’un servei la prestació del qual ha estat assumida com a competència pròpia. Aquest encàrrec de l’Administració a un tercer es fa mitjançant la licitació del contracte administratiu corresponent.

Aquests contractes de gestió de serveis públics segons el TRLCSP permeten una du-rada de fins a cinquanta anys quan s’executi una obra o de fins a vint-i-cinc quan no-més s’exploti el servei públic. En qualsevol dels dos casos aquest termini és suficient per poder amortitzar, amb els estalvis energètics, les renovacions de les instal·lacions relacionades amb els béns afectats als serveis públics i els seus materials comple-mentaris que calgui renovar o ampliar, així com dels serveis P2 i P3 de manteniment

Disposar d’una bona xarxa de distribució, amb el mínim impacte ambiental, constitueix un objectiu essencial per a la reducció dels costos energètics.

Marc jurídic 21

si el seu finançament resta inclòs en els beneficis de l’estalvi energètic que aconse-gueixin els contractes amb les ESE.

Alguns d’aquests contractes es presenten amb caràcter mixt amb els de serveis i sub-ministraments, ja que es donen les seves característiques quan una part de l’objecte del contracte, lliurament de béns o prestació dels treballs de manteniment preventiu, en forma part. Així, amb una durada aproximada de vint anys ja es poden afrontar in-versions de quanties econòmiques importants.

Com que l’enllumenat públic, que resta qualificat com a servei públic en l’àmbit local, és considerat per l’article 25.2 l del Text refós de règim local, aprovat pel Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d’abril, una competència obligatòria per a tot tipus de muni-cipis, és un dels contractes que algunes corporacions han utilitzat com a instrument per a la contractació de les ESE.

Contracte de col·laboració del sector públic amb el sector privat

Previst en l’article 11 del TRLCSP, és un contracte que s’ajusta a la finalitat de les ESE, ja que comporta el finançament d’inversions immaterials, obres, subministraments necessaris per al compliment de determinats objectius de servei públic o relacionats amb actuacions d’interès general, la gestió integral del manteniment d’instal·lacions complexes, així com la construcció, la instal·lació o la transformació d’obres, equips, sistemes i productes i béns complexos i, també, el manteniment, l’actualització o la renovació de la seva explotació o gestió.

En aquest contracte, tal com preveu el TRLCSP, el contractista col·laborador dels òr-gans de contractació locals pot dirigir, tal com s’estableix en les estipulacions del plec, les obres que siguin necessàries, així com fer totalment o parcialment els projectes per a la seva execució i contractar els serveis corresponents.

La seva peculiaritat consisteix en el fet que el seu procés de licitació, el diàleg com-petitiu, té un caràcter bifàsic. Primer, cal elaborar el document d’avaluació que ha d’in-cloure la justificació de la decisió de licitar mitjançant aquesta fórmula de contractació, ja que l’Administració no disposa dels mitjans tècnics per aconseguir els objectius o dels jurídics o financers adients. I segon, ja amb els candidats seleccionats, s’ha d’es-tablir un programa funcional en el qual s’especificaran els elements bàsics del diàleg competitiu: concretar l’empresa adjudicatària, definir l’objecte material del contracte, establir les condicions, els requisits d’execució i el preu amb el sistema de retribució i, quan escaigui, els preus unitaris o alçats que s’hagin acordat en el diàleg.

En definitiva, es tracta d’un procés complex i dilatat que es pot allargar més dels se-tanta dies habituals en una licitació amb publicitat en el Diari Oficial de la Unió Euro-pea. És un procediment que es pot analitzar en la recomanació de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de l’Estat, de 23 de juliol de 2009, sobre el model de document descriptiu del contracte de col·laboració entre el sector públic i el sector privat que ja s’ha esmentat en l’apartat tercer d’aquest article.

Marc jurídic 22

Té una durada de fins a quaranta anys, quan l’objecte material sigui el contracte d’obres, i de fins a vint pel que fa al finançament de subministraments, realització de serveis i inversions immaterials, com ara programes i aplicacions dels sistemes d’in-formació i comunicació.

6. El preu del contracte com a peculiaritat dels contractes amb les EsE

Com es pot encaixar la peculiaritat del pagament dels contractes de les ESE, realitzat en part o totalment mitjançant els estalvis d’energia obtinguts amb mesures d’eficièn-cia energètica proposades pel contractista, amb les determinacions del preu cert pre-vist en la legislació dels contractes del sector públic?

Certament, l’article 87 del TRLCSP assenyala que en els contractes del sector públic la retribució del contractista consisteix en un preu cert que s’ha d’expressar en euros, sens perjudici que se’n pugui fer el pagament amb el lliurament d’altres contrapres-tacions. Aquest preu es pot formular tant en termes de preus unitaris referits als di-ferents components de la prestació i a les unitats d’aquesta que es lliurin o executin com també a tant alçat; en aquest cas, sigui a la totalitat o a una part de les presta-cions del contracte.

Però, en tot cas, el que sembla més significatiu d’aquest article 87 és una de les se-ves peculiaritats: la clàusula de variació de preus en funció de l’acompliment de certs objectius de terminis o rendiment; tanmateix, s’han de fixar amb precisió els supòsits en què es produiran aquestes variacions i les regles per a la seva determinació, que és el que s’ajusta a les peculiaritats de les ESE esmentades. Així, en aquests contrac-tes de preu per rendiment, si bé el preu no és determinat, es pot afirmar que és de-terminable, ja que es pot obtenir mitjançant l’aplicació del percentatge de retribució establert en el plec de clàusules.

En l’informe 52/09, de 26 de febrer de 2010, arran d’una consulta de l’Ajuntament de Las Rozas sobre si era possible que el preu del contracte d’un servei de col·laboració en matèria d’inspecció tributària, amb un objecte contractual del qual s’havien exclòs expressament totes aquelles actuacions que impliquessin exercici d’autoritat, la Jun-ta Consultiva de Contractació Administrativa de l’Estat va facilitar via doctrina l’encaix legal amb un contracte de retribució semblant a les ESE. En les conclusions de l’infor-me, va indicar que el pagament del preu podria consistir únicament en un percentat-ge sobre els rendiments obtinguts (l’import efectivament cobrat: principal, interessos i sancions) de les actuacions, en aquest cas, de regularització, comprovació i inspec-ció de tots els tributs municipals.

Més recentment, i de manera expressa amb l’informe 59/01, d’1 de març de 2012, emès a instància del president de l’Associació Nacional d’Empreses de Serveis Energètics (ANESE), la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de l’Estat ha resolt en termes semblants, de manera definitiva, la problemàtica específica de les ESE quan ha considerat la possibilitat de fixar com a preu a rebre pel contractista una contra-

Marc jurídic 23

prestació econòmica consistent en un percentatge dels estalvis que es generin en la factura energètica dels contractes.

En les consideracions jurídiques de l’informe, s’assenyala l’aplicació de l’article 87 del TRLCSP en concordança amb l’article 19 del Reial decret llei 6/2010, que estableix que els estalvis obtinguts han de ser verificables, mesurables i estimables; en conseqüèn-cia, es considera la necessitat d’analitzar els mecanismes relatius a la seva obtenció mitjançant les previsions de l’apartat cinquè de l’article 87, que vincula els plecs de clàusules administratives particulars i de prescripcions tècniques, en major o menor grau d’intensitat, a tres aspectes:

a) El procediment per determinar el preu definitiu amb referència als costos efectius i a la fórmula del càlcul del benefici.

b) Les regles comptables que l’adjudicatari ha d’aplicar per determinar el cost de les prestacions.

c) Els controls documentals i sobre el procés de producció que l’adjudicador pot efectuar sobre els elements tècnics i comptables del cost de producció.

Certament, tot i aquestes cauteles contractuals, es pot donar el cas que, després de dur a terme totes i cadascuna de les actuacions adients, l’adjudicatari no cobreixi els costos i, fins i tot, generi pèrdues, ja que no hi ha un mínim garantit pel contractista en aquelles actuacions en què sigui impossible cobrar els tributs o que el fet de dur a terme l’estalvi energètic sigui incert. Així doncs, som davant d’un contracte de risc i ventura, sense un llindar garantit i/o compartit amb l’altra part contractant, l’Adminis-tració.

7. Estalvi garantit o compartit

Per tant, la qüestió que cal determinar és si el contracte s’ha de fer amb una modali-tat d’estalvi garantit, en la qual el risc és exclusiu del contractista, o bé compartit, en la qual tant l’Administració com l’adjudicatari del contracte participen de manera co-ordinada en la seva execució a fi de compartir-ne, amb percentatges establerts en el plec, els riscos. Aquestes modalitats d’estalvi, garantit i compartit, determinen i con-dicionen el règim d’adjudicació, execució i extinció del contracte i, en conseqüència, el seu risc i ventura.

En l’estalvi garantit, el contractista licita d’acord amb el projecte tècnic i d’acord amb els seus estudis econòmics, presenta la seva oferta amb les inversions previstes en el Plec de prescripcions tècniques i assegura un resultat final de l’execució que implica una determinada eficiència energètica. Així, en termes econòmics, ofereix un estalvi d’un volum determinat d’energia i, en conseqüència, sobre els preus del mercat garan-teix un estalvi d’una quantitat determinada i, per tant, una reducció del cost econòmic del consum. En aquesta modalitat, el risc és assumit íntegrament pel contractista que, en cas que no es produeixin els estalvis previstos, serà penalitzat amb l’abonament de la diferència sobre l’estalvi de la seva proposició de licitació.

Marc jurídic 24

En canvi, en l’estalvi compartit l’oferta del contractista assumeix o no assumeix un mí-nim d’estalvi. En el cas del mínim, si el generat és menor, la diferència és a càrrec del contractista; en canvi, si el supera, el sobrant es repartirà entre les parts. Així doncs, si bé el contractista ofereix a l’Administració garantia contractual d’un mínim d’estal-vi, el fet de millorar els resultats depèn d’altres factors externs al contracte pels quals ha de vetllar també l’Administració amb la implementació de mesures que impliquen el personal de l’Administració i els usuaris de les instal·lacions, recintes i edificis. En aquest cas, les parts afronten l’execució del contracte en clau de reciprocitat i esperit de lleialtat dins del model dels guanys per a ambdues parts.

Què cal fer per triar una modalitat o l’altra? A més de l’auditoria energètica i l’estudi de viabilitat econòmica, previ a la licitació del contracte, caldria fer les consultes pre-liminars al mercat, tant a les associacions empresarials del sector com també a les empreses que hagin participat en licitacions anteriors i a les que hi estiguin interes-sades, per tal d’establir una proposta que s’ofereixi a les ESE assumible pel que fa al grau de finançament.

8. Aspectes clau en les diverses fases contractuals

La complexitat, d’una banda, i la novetat d’aquest contracte, de l’altra, requereixen un treball acurat per a cadascuna de les parts signants i un treball en equip en què par-ticipin juristes, economistes, tècnics i polítics, integrants actius en les diferents fases del procés de tramitació de l’expedient.

A títol indicatiu, s’enumeren algunes de les qüestions en què s’haurà de tenir una cura especial en cadascuna de les parts i fases del contracte:

• En els plecs de prescripcions tècniques:

a) Legislació tècnica aplicable pel que fa a la normativa de baixa tensió, contamina-ció lumínica, residus...

b) Inventari dels béns i equips objecte del contracte, instal·lacions actuals i futures, amb el detall corresponent del seu estat, a l’efecte de la recepció i acceptació pel contractista adjudicatari.

c) Definició de les prestacions del P1, P2 i P3 pel que fa al subministrament ener-gètic i la seva gestió d’optimització tarifària en la primera i característiques dels treballs de les prestacions en les altres.

d) Especificació dels béns i instal·lacions objecte de substitució i també de reno-vació del P4 i P5, així com el programa d’execució dins el termini d’execució del contracte.

e) Descripció detallada de les prestacions complementàries del P6.

f ) Relació de preus unitaris susceptibles de ser utilitzats en l’execució del contracte.

g) Definició de les prestacions que cal dur a terme en els treballs de l’auditoria per-manent.

h) Descripció clara de les variants i millores, tal com preveu l’article 67 del Regla-

Marc jurídic 25

ment general de la Llei de contractes de les administracions públiques, amb una descripció que permeti una participació dels licitadors, quant a l’oferta de soluci-ons derivades de la seva experiència i coneixements especialitzats.

i ) Mitjans personals adscrits al funcionament del servei pel que fa al nombre amb categories i titulacions, uniformitat, serveis d’urgències, telèfons gratuïts...

j ) Mitjans materials amb la relació d’equips de mesura, mecànics, vehicles, locals destinats a oficines i magatzems, estoc de recanvis, suport informàtic a disposi-ció del contracte...

k) Condicions dels materials i dels seus elements.

l ) Pla d’actuació en supòsits de força major.

m) Protocol de comprovació dels estalvis energètics mitjançant un sistema de comp-tabilitat energètica.

n) Pla de comunicació al personal de l’Administració i usuaris dels serveis i instal-lacions sobre les mesures d’estalvi energètic.

o) Telemesures dels consums en temps real per tal de fer el seguiment del control corresponent i adoptar les decisions adequades a les finalitats d’estalvi.

• En els plecs de clàusules administratives particulars:

a) Aspectes relatius de l’objecte i subjectes del contracte:

– Assenyalar els requeriments sobre la tramitació, supervisió i aprovació del pro-jecte de les instal·lacions, així com les obligacions de l’adjudicatari.

– Determinar els terminis de garantia dels equips mentre s’executi el contracte i un cop hagi finalitzat.

– Definir les funcions del responsable del contracte i del tècnic representant de l’empresa adjudicatària.

– Crear una comissió mixta integrada, com a mínim, pel responsable del contrac-te i un gestor representant de l’empresa adjudicatària per fer el seguiment del contracte i resoldre les seves incidències amb la determinació de la periodicitat de les reunions.

– Determinar, si escau, la classificació en el grup P, subgrup 1 en les condicions de selecció dels licitadors en l’apartat de serveis.

– Fer referència a la subrogació del personal de manteniment en el supòsit de les prestacions del P2 i P3.

– Resoldre, en els plecs, la vinculació interactiva dels conceptes d’estalvi en el con-sum de l’energia o estalvi en els costos finals de la despesa energètica.

b) En l’adjudicació del contracte:

– Decidir entre les modalitats d’estalvi garantit o compartit.

– Concretar els criteris subjectius i objectius d’adjudicació del contracte, amb es-pecial referència a la valoració de les propostes de la reducció del termini d’exe-cució del contracte.

– Determinar una fórmula específica de l’oferta anormalment baixa o despropor-cionada, quan es tracti d’una adjudicació amb diversos criteris.

Marc jurídic 26

– Concretar, si escau, la possibilitat de presentar variants i millores en els termes de l’article 147 del TRLCSP.

– Incorporar a la Mesa de contractació experts en eficiència energètica.

c) En l’execució del contracte:

– Determinar el període dels pagaments contractuals, siguin mensuals o en altres terminis que estiguin previstos en els plecs segons l’article 232 del TRLCSP.

– Preveure com els ajuts i les subvencions que s’atorguin a l’Administració es po-den incorporar a l’execució del contracte, sigui amb la reducció del seu termini o de les quotes que l’Administració ha de pagar.

– Preveure els supòsits de modificació del contracte, d’acord amb les previsions de l’article 106 del TRLCSP, assenyalant de manera detallada, clara, precisa i sense equívocs les condicions en què es podrà utilitzar, així com l’abast i els límits de les modificacions que puguin acordar-se amb indicació del percentatge màxim del preu del contracte que puguin afectar i el procediment, article 219 TRLCSP, amb què s’hagin de tramitar les modificacions esmentades.

– Determinar les clàusules de revisió de preus mitjançant les fórmules específiques: la part no regulada del subministrament d’energia d’acord amb el sistema de l’actualització de preus, amb els informes de supervisió dels mercats majoristes que publica la Comissió Nacional d’Energia () o, si fos el cas, amb els informes que amb relació a aquesta qüestió publica l’operador del mercat OMIE/OMIP; els de les prestacions de treballs, amb les variacions de l’IPC, mo-dulat amb un percentatge que neutralitzi els increments o minoracions per mo-tius no salarials; i els d’amortització de béns i equips, amb l’euríbor.

– Determinar, si escau, el percentatge màxim que cal retenir en les retribucions del contractista per abonar els costos de direcció dels serveis i del control de qua-litat dels materials que l’Administració ha de dur a terme.

– Preveure solucions obertes en l’establiment dels diversos terminis contractuals de durada dins el període d’execució del contracte per reduir o ampliar el període d’execució del contracte.

– Determinar un sistema de comptabilitat per al seguiment i verificació dels estalvis energètics, tant si són en la modalitat de garantits com de compartits.

– Admetre l’arbitratge en els contractes dels ens de segon i tercer nivell de sub-jecció al TRLCSP i en els dels sectors exclosos regulats en la Llei 31/2007, de 30 d’octubre, sobre procediments de contractació en els sectors de l’aigua, l’ener-gia, els transports i els serveis postals.

– Implantar un sistema de penalitzacions i garanties ad hoc.

d) En l’extinció del contracte:

– Establir causes específiques de resolució del contracte.

– Precisar la metodologia de l’aplicació de la comptabilitat energètica per deter-minar la liquidació del contracte.

– Fer supòsits en què l’Administració pot intervenir el contracte de serveis ESE amb la determinació del seu procediment.

Marc jurídic 27

– Preveure l’acabament parcial i/o total anticipat del contracte en l’exercici de l’op-ció de compra dels béns, equips i instal·lacions, i les obres complementàries rea-litzades per l’empresa adjudicatària del contracte.

– Definir un protocol sobre les actuacions de control i verificació que cal dur a ter-me en la recepció de les instal·lacions, béns, equips i obres complementàries que formin part de l’objecte del contracte.

9. La problemàtica de les UTE

Pel que fa al finançament d’aquests contractes, la necessitat obliga les empreses que no disposen de recursos propis ni de préstecs a constituir-se en unions temporals d’empreses (UTE), per tal que una d’aquestes presti els serveis amb els mitjans tèc-nics materials i els recursos personals dotats dels coneixements especialitzats men-tre l’altra, com a soci, aporta el finançament de les inversions econòmiques necessà-ries que permetin assolir de manera conjunta les finalitats de l’objecte del contracte.

En constituir una UTE per als contractes dels P4 i P5, cal preveure la continuïtat del contracte quan una de les empreses entri en fase de dissolució. Així, en els seus es-tatuts fundacionals caldrà incloure estipulacions relatives a la cessió del contracte entre les empreses integrants, en cas d’extinció d’alguna de les empreses. La finali-tat d’aquesta recomanació –facultat que correspon exercir als membres integrants de la UTE i que no pot ser imposada per l’Administració– és la possibilitat d’assegurar l’execució del contracte de serveis energètics amb els empresaris restants. En tot cas, aquesta cessió implícita requerirà que l’òrgan de contractació estimi viable la solvència de la resta d’integrants de la UTE i, en conseqüència, autoritzi la cessió d’acord amb les previsions de l’article 226 del TRLCSP.

Convé fer una advertència sobre aquest tema, ja que en l’informe 7/2012 de 7 de juny de 2012 de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat de Catalunya s’assenyala que en cas que alguna de les empreses integrant d’una UTE, per qualsevol causa, perdés la seva personalitat, aquest fet comportaria l’extinció de la UTE i, en conseqüència, l’extinció del contracte. La previsió en els estatuts de les UTE d’aquesta subrogació entre les empreses integrants, no sempre prevista en els estatuts de les UTE que s’han pogut consultar, pot ser una més de les previsions que poden facilitar la viabilitat i realització efectiva d’aquests contractes d’eficiència ener-gètica que han de constituir un dels grans temes de la contractació administrativa en l’àmbit del sector públic durant aquests propers anys.

28

El marc energètic del transport a Espanya

Ángel Cediel Galán Enginyer de Mines Expert en mobilitat sostenible i eficiència energètica en el transport

El context energètic mundial es caracteritza per un creixement continu de la deman-da i la dependència energètica d’importacions de recursos fòssils, que es concentren majoritàriament a països geopolíticament inestables, la qual cosa comporta un factor de risc per a l’statu quo de l’activitat econòmica i la competitivitat dels països impor-tadors. De fet, el segon subministrador de petroli a Espanya el 2011 (amb un 14,4% de quota) va anunciar l’abril de 2012 el tancament de les seves exportacions de cru al regne d’Espanya com a resposta a les sancions imposades per la Unió Europea (UE). Els altres països que el 2010 van subministrar més d’un 10% de quota de petroli a Es-panya van ser Rússia, Mèxic, Líbia, Aràbia Saudita i Nigèria.

En aquest marc, el cas d’Espanya resulta especialment preocupant, ja que és un dels països de la Unió Europea amb més gran dependència energètica, propera al 80%, enfront d’un valor mitjà entre el 50% i el 60% per a la UE-27. A més, la comparació en-tre Espanya i la resta d’Europa permet apreciar diferències notables en el pes percen-tual del consum de petroli amb relació al consum final d’energia: al nostre país, tot i el descens d’activitat associada a la situació de crisi econòmica, l’any 2011 es van con-sumir un total de 50.379 ktep de productes petrolífers (un 54% de la cobertura de de-manda d’energia final per a aquest any), mentre que a la UE-27 aquest consum va ser més de 10 punts percentuals inferior.

El cas del sector del transport a Espanya també té la seva singularitat, ja que és el sec-tor amb el consum d’energia final més alt, amb una quota de prop del 40% en el repar-timent sectorial de consum. Això no succeeix a la UE-27, on el transport és el segon sector en consum d’energia, amb valors de quota de repartiment de l’ordre del 30%.

Si a això hi afegim el fet que el transport presenta una dependència gairebé total dels productes petrolífers, es pot assegurar que aquest sector és clau en matèria de planifi-cació energètica i en qualsevol estratègia d’estalvi i eficiència energètica que es vulgui implementar a Espanya, per no parlar de aspectes macroeconòmics (39.500 milions d’euros en importacions de cru l’any 2010, la major part de les quals es van destinar al transport o a les inversions multimilionàries en infraestructures de tota mena per al transport), microeconòmics (el 12% de la despesa familiar espanyola de 2010 es va dedicar al transport), de salut (el transport és el principal causant de la contaminació urbana de les ciutats espanyoles) o ambientals (el transport és el sector amb emis-

sions de CO2 equivalent més elevades, amb un 29,1% del total, i les infraestructures tenen un impacte molt apreciable sobre el territori).

El marc competencial del transport a Espanya

En matèria de transport per superfície, el criteri territorial és l’element essencial que determina la distribució normativa de competències.

L’article 149.1.21 de la Constitució espanyola estableix que l’Estat té competència ex-clusiva sobre ferrocarrils i transports terrestres que circulin pels territoris de més d’una comunitat autònoma. Si no se sobrepassa l’àmbit territorial d’una comunitat autòno-ma, la titularitat i competència del servei de transport recau en la mateixa comunitat autònoma o bé en els municipis, en el cas del transport urbà.

El zel per mantenir les competències diferenciades, i prèvia denúncia de les comuni-tats autònomes, va obligar el Tribunal Constitucional a declara nuls els articles 113 a 118 de la Llei estatal d’ordenació dels transports terrestres (Llei 16/87, de 30 de juliol), que intentaven regular el transport urbà de viatgers, i a declarar, igualment, inconsti-tucionals l’incís 2.1 del paràgraf 1.1, i el paràgraf 2.1 de l’article 2 de la Llei d’ordenació dels transports terrestres, ja que el Tribunal Constitucional va considerar que la regu-lació dels transports urbans per l’Estat comportava una extralimitació competencial.

En principi, aquesta compartimentació competencial va crear una certa inseguretat jurídica a determinades empreses de transport que treballaven en l’àmbit urbà i inter-urbà, ja que la realitat del desenvolupament urbà i metropolità ens aboca a un territori amb un entramat d’infraestructures i serveis interconnectats que no pot ser disgregat jurídicament. Resoldre aquesta situació ha obligat les autonomies a efectuar diferents desenvolupaments legislatius relatius a transport i ordenació del territori.

La dispersió competencial també explica, en certa manera, que no hagin vist la llum determinats desenvolupaments legislatius d’àmbit estatal que podrien haver posat una mica d’ordre en el no sempre encertat procés de planificació d’infraestructures i que podrien haver ajudat a racionalitzar, optimitzar i integrar la implantació d’infraestruc-tures dels diferents territoris (també buscant la concordança amb els objectius nacio-nals d’eficiència, medi ambient i competitivitat).

En el marc competencial existent, aquests esculls només podran superar-se des del consens i la col·laboració entre administracions.

El marc actual de l’eficiència energètica en transport

La crisi del Yom Kippur en la dècada del 1970 va despertar bruscament els països in-dustrialitzats del somni d’una energia barata i inesgotable. La contrapartida positiva va ser que va posicionar l’energia i la planificació energètica en el nucli de la política socioeconòmica, i també va incloure consideracions geopolítiques, tecnològiques i

Marc jurídic 29

Marc jurídic 30

mediambientals, configurant el que es va anomenar de manera genèrica com a políti-ques d’eficiència energètica, que van donar lloc a desenvolupaments legislatius i plans diversos, germen dels actuals:

• Llei 82/80, de 30 de novembre, de conservació de l’energia.

• Pla energètic nacional 1991-2000.

• Llei 54/1997 (Llei del sector elèctric).

• Pla de foment de les energies renovables (1999).

• Planificació energètica aprovada l’octubre de 2002 pel Parlament espanyol.

L’any 2003 el govern espanyol va aprovar l’Estratègia d’estalvi i eficiència energètica a Espanya (E4). Amb aquesta estratègia, Espanya va passar al davant de la major part dels països de la UE en l’avaluació del potencial de millora de l’eficiència energètica per al període 2004-2012 i en la identificació de les mesures sectorials que calia de-senvolupar per tal de millorar la intensitat energètica de l’economia i induir un canvi de convergència cap als compromisos internacionals en matèria de medi ambient. L’E4 va tenir en compte els principals sectors d’activitat, incloent-hi un capítol específic per al transport i una anàlisi de cost i benefici de l’adopció de l’estratègia.

La diferència entre que una estratègia o pla sigui un instrument eficaç o es quedi en un simple compendi de bones intencions rau en l’assignació clara dels recursos i res-ponsabilitats per dur a terme les mesures que inclou i en l’establiment d’una planifi-cació per dur-les a terme.

Aquesta mancança de l’estratègia es va solucionar el juliol de 2005 quan va veure la llum el primer Pla d’acció (2005-2007) de l’E4, gràcies al qual es van començar a assig-nar recursos econòmics a un nivell sense precedents en la història d’Espanya per acon-seguir els objectius concrets d’estalvi i eficiència energètica que es van marcar per al trienni del pla (2.366,5 M€ d’ajuts públics per a tots els sectors d’activitat, 425,9 M€ dels quals per al transport, la major part provinents de la tarifa elèctrica).

Tots aquests desenvolupaments normatius i legislatius no eren específics del sector transport, que representava, com a molt, un desenvolupament en capítol específic, tal com s’ha comentat per al cas de l’E4 i el Pla d’acció 2005-2007.

Arribats a aquest punt crec que cal fer una referència al marc europeu.

L’energia va ser present en dos dels tres tractats constitutius del que avui és la Unió Europea. El 1951 es va signar el Tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), que va expirar el 2002. Posteriorment, el 1957 es van signar el Tractat de Roma que ha tingut successives reformes fins a l’actual Tractat de Lisboa, i el Tractat EURA-TOM de la Comunitat de l’Energia Atòmica.

No obstant això, cal destacar que, a banda dels temes específics sobre el carbó i l’energia nuclear recollits en aquests tractats, la política energètica, en termes generals, mai no s’ha inclòs en els àmbits de competència comunitària, llevat de l’actual Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor el gener de 2010. En conseqüència, la política ener-gètica ha format part, principalment, de l’àmbit competencial dels Estats membres.

Marc jurídic 31

Tanmateix, la UE ha actuat en matèria energètica de forma indirecta, des d’altres polí-tiques en les quals sí que és competent, sobretot mitjançant les polítiques de mercat comú i les polítiques mediambientals.

Pel que fa al transport, la inacció a nivell europeu encara va ser molt més pronun-ciada, fins al punt que l’any 1983, per acabar amb aquesta política de «no-transport», el Parlament europeu va haver d’interposar un recurs contra el Consell davant el Tri-bunal de Justícia.

En aquest estat de les coses, en el Consell Europeu de Milà de 1985 es va aconseguir el llançament del Mercat Europeu del Transport, alhora que es van apuntar els primers indicis de liberalització. Així s’obria una segona etapa caracteritzada per l’obertura de mercats i la política d’infraestructures.

• Tractat de Maastricht (1992): reforça els fonaments polítics, institucionals i pres-supostaris de la política de transports. Incorpora a les polítiques comunitàries les de medi ambient.

• Tractat d’Amsterdam (1997): apareix el primer esment al creixement sostenible.

• Tractat de Niça (2001): considera la seguretat viària dins de la política comuna de transports.

• Tractat de Lisboa (2007): el transport i les Xarxes Transeuropees de Transport (RTE-T) entre els àmbits principals de competència.

A més, es va fer una tasca molt important de publicació d’estudis i informes amb pro-postes que posen l’accent en el sector del transport:

• Llibre Verd de la Comissió Europea (2000): Cap a una estratègia europea de segu-retat de l’abastament energètic. Aquest document va posar el punt de mira en el risc d’inseguretat per les debilitats estructurals en el proveïment energètic d’Euro-pa i en el protagonisme del sector del transport en l’augment esperat d’emissions de CO2, alhora que apuntava la necessitat de reequilibrar els modes de transport.

A aquest document li van seguir un reguitzell d’estudis de més o menys impacte o in-fluència entre els quals destaquen:

• Llibre Blanc de la Comissió Europea (2001): La política europea de transports amb vista al 2010. L’hora de la veritat. Aquest document va influenciar en gran manera les polítiques europees en matèria de transport; propugnava, entre altres coses, la desconnexió progressiva de creixement econòmic i creixement del transport, el re-equilibri dels modes de transport i l’impuls de la Xarxa Transeuropea de Transport.

Entre els èxits associats al Llibre Blanc de 2001 i al posterior Pla d’acció, cal destacar, entre d’altres: l’obertura del mercat de transport ferroviari de mercaderies; l’establi-ment del cel únic europeu, la Directiva de l’Eurovinyeta; la redefinició dels trenta pro-jectes prioritaris de la Xarxa Transeuropea de Transport (RTE-T); l’impuls importantís-sim a la seguretat viària, l’enfortiment del marc legal de seguretat marítima; el foment del transport intermodal (programa Marco Polo); la introducció d’eines fiscals; i l’esta-bliment de programes i projectes innovadors a gran escala (Galileo, ERTMS, SESAR).

Marc jurídic 32

• Llibre Verd sobre transport urbà (any 2007). Es va centrar en aquest àmbit perquè és en les ciutats on s’evidencien de manera més acusada els impactes o externa-litats negatius associats al transport.

• Llibre Blanc Transport 2050 (any 2010). Full de ruta cap a un Espai Únic Europeu de Transport per aconseguir un sistema de transports competitiu i eficient en la utilització de recursos.

Les prioritats en la política comunitària per als propers anys seguiran les línies d’actuació ja empreses, amb una incidència especial a: revitalitzar el ferrocarril i altres alternatives al transport per carretera; promoure la transferència eficient entre modes de transport tant per a passatgers com per a mercaderies; l’eliminació dels principals colls d’ampo-lla transfronterers; traslladar el pagament de l’ús de les infraestructures als seus usuaris directes; implantar sistemes intel·ligents en la gestió del transport; millorar els sistemes d’informació al ciutadà; reduir la contaminació; i augmentar la seguretat.

Des del punt de vista legislatiu, per la seva incidència en la política energètica espa-nyola amb l’eficiència energètica i les energies renovables, cal destacar la Directiva 2003/30/CE, sobre objectius de penetració de biocarburants, la Directiva 2006/32/CE, d’eficiència energètica, que va fixar un objectiu mínim orientatiu d’estalvi energètic del 9% el 2016, el Pla d’acció d’eficiència energètica de la UE, i el Paquet legislatiu d’ener-gia i canvi climàtic, el qual va establir el triple objectiu del 20% al 2020, ratificat com a objectiu pel Consell Europeu el 2010.

Deixant de banda aquest repàs al marc europeu i retornant a la realitat espanyola, el Pla d’acció del trienni 2005-2007 es va continuar amb el Pla d’acció 2008-2012, el qual, a més de fixar objectius concrets d’estalvi energètic coherents amb el dret comunita-ri, es constitueix com la principal eina per a la consecució dels objectius de reducció d’emissions recollit en el Pla nacional d’assignació d’emissions 2008-2012, que, al seu torn, va ser el primer pla nacional aprovat amb relació al protocol de Kyoto i el segon amb relació a la Directiva europea relativa al comerç d’emissions. Per a l’execució dels plans d’acció derivats de l’E4 es va adoptar un marc de col·laboració entre l’IDAE i les comunitats autònomes mitjançant la signatura de convenis amb totes elles.

El Pla d’acció 2008-2012 va centrar els seus objectius d’estalvi en el sector transport, que representava un 40% de l’objectiu total de l’estalvi en termes d’energia primària en el període 2008-2012. Respecte al Pla d’acció anterior, el nou pla va incorporar mesu-res addicionals d’estalvi i eficiència en aquest sector per tal de facilitar el compliment dels objectius de reducció d’emissions de l’Estratègia espanyola de canvi climàtic i del Pla nacional d’assignació d’emissions de CO2 (PNA II).

Seguint l’esquema del Pla d’acció 2005-2007 anterior, es va incloure un paquet de quinze mesures adreçades al sector del transport, agrupades en: (I) mesures de canvi modal cap a modes més eficients; (II) mesures d’ús més eficient dels mitjans de trans-port; i (III) mesures de millora de l’eficiència energètica en els vehicles. En aquesta oca-sió, es va introduir un nivell d’exigència més alt en les mesures, que concentraven els esforços a reduir la participació dels modes de transport menys eficients i amb més impacte sobre el medi ambient, com és el cas del transport per carretera.

Marc jurídic 33

Per facilitar el canvi modal, el Pla d’acció 2008-2012 va contemplar la realització de plans de mobilitat urbana sostenible (PMUS) i de plans de transport per a empreses i centres d’activitat; una major participació dels modes alternatius en l’àmbit urbà (bici-cleta i caminar); una major participació dels mitjans col·lectius de transport per carre-tera, amb nous intercanviadors modals i corredors específics per al transport col·lectiu, i del ferrocarril en el transport interurbà; i una major participació del mode marítim en el transport de mercaderies.

Igualment, per impulsar un ús més eficient dels mitjans de transport, es van incorporar mesures de gestió d’infraestructures del transport, de gestió de flotes de transport per carretera, programes de conducció eficient dirigits als vehicles privats, camions i auto-busos. La realització d’aquestes mesures va comportar el desenvolupament d’acords amb agents clau del sector. Finalment, per tal de millorar l’eficiència del parc automobi-lístic, es van recollir actuacions de suport a la renovació de flotes de transport col·lectiu de passatgers i de mercaderies per carretera, flotes aèries, flota marítimes i flotes de vehicles privats. Paral·lelament, en el Pla d’energies renovables 2005-2010 (PER), es va contemplar la promoció i ús de biocarburants en el transport, sobretot mitjançant l’addició als combustibles convencionals en petits percentatges.

No hi ha dubte que l’E4 i els plans d’acció que se’n deriven han estat els grans activa-dors, principalment en l’àmbit urbà, del que s’ha anomenat de manera genèrica mo-bilitat sostenible, i han servit per establir un marc col·laboratiu entre l’Administració central i les comunitats autònomes en què també han participat de manera assídua les corporacions locals com a beneficiàries dels ajuts i els projectes impulsats.

Tot això es completa amb altres estratègies i planificacions rellevants a nivell nacional com són l’Estratègia espanyola de desenvolupament sostenible, l’Estratègia espanyola de canvi climàtic i energia neta 2007-2012-2020, l’Estratègia de mobilitat sostenible, la Planificació dels sectors d’electricitat i gas 2008-2016, el Pla estratègic d’infraestruc-tures i transport 2005-2020 (PEIT), i el Pla nacional d’R+D+I 2008-2011.

La necessitat d’apostar per l’eficiència energètica i la mobilitat sostenible està arre-lant fins i tot en administracions tradicionalment inversionistes en infraestructures de transport, principalment per carretera.

El Pla estratègic d’infraestructures i transport 2005 (PEIT) espanyol ja contemplava l’opció que el Ministeri de Foment, en col·laboració amb les administracions compe-tents, elaborés programes pilot en matèria de mobilitat no motoritzada, transport es-colar, càrrega i descàrrega de mercaderies en àmbit urbà, etc. Pel que fa a la suma total de les inversions previstes, també ha estat molt significativa la pèrdua de la pri-macia de la carretera a favor del ferrocarril per al període considerat en el pla, com també l’habilitació d’ajuts a fons perdut fins a l’any 2010 per temes tan variats com ara l’elaboració de plans de mobilitat sostenible, la promoció de transports alternatius, el foment de l’ús compartit de l’automòbil, la promoció del camí escolar, la creació de zones de vianants o el foment de l’ús de la bicicleta, entre d’altres. També mereix una ressenya especial la publicació l’any 2011 per part de Foment del Pla d’estalvi, efi cièn-cia energètica i reducció d’emissions en el transport i l’habitatge, que, a banda de les

Marc jurídic 34

mesures estructurals encaminades a la reorientació modal del sistema de transports i l’impuls de la sostenibilitat urbana, incorpora cent actuacions operatives d’estalvi i eficiència energètica.

En l’actualitat, a Espanya destaquen dues eines de planificació importants per do-nar resposta a la problemàtica energètica i mediambiental: el Pla d’estalvi i eficiència energètica 2011-2020 i el Pla d’energies renovables 2011-2020. Amb aquestes eines es pretén la transició cap a un model energètic més sostenible, amb disminució de la dependència energètica nacional, desacoblament entre creixement econòmic i ener-gètic, tot buscant que les energies renovables autòctones tinguin més protagonisme en la cobertura d’una demanda energètica més moderada.

El Pla d’estalvi i eficiència energètica 2011-2020 va néixer com a resultat del reque-riment de la Directiva 2006/32/CE, l’article 14 de la qual estableix l’obligatorietat que els Estats membres presentin a la Comissió Europea un segon pla d’acció nacional que determini les actuacions i mecanismes per aconseguir els objectius establerts.

Els estalvis d’energia final i primària que proposa aquest document són coherents amb els escenaris de consum d’energia final i primària que incorporen altres instruments de planificació en matèria d’energies renovables (d’acord amb les obligacions deriva-des de la Directiva 2009/28/CE, relativa al foment de l’ús d’energia procedent de fonts renovables) i de planificació d’infraestructures de transport i distribució d’electricitat i gas. A més, els estalvis energètics són coherents amb els objectius de reducció de ga-sos d’efecte hivernacle que fixa per a Espanya el marc de l’estratègia 20-20-20 de la Unió Europea. De la mateixa manera, aquest pla assumeix com a condicions neces-sàries per a la consecució dels objectius d’estalvi d’energia final i primària proposats per a l’any 2020 altres estratègies i planificacions en matèria d’R+D+I, política indus-trial o infraestructures enunciades anteriorment.

Pel que fa al Pla d’energies renovables 2011-2020, també estableix objectius d’acord amb la Directiva 2009/28/CE, i l’estratègia 20-20-20, atenent els mandats del Reial de-cret 661/2007, pel qual es regula la activitat de producció d’energia elèctrica en règim especial, i de la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible.

Encara que és específica per a la promoció i desenvolupament del vehicle elèctric, també és destacable l’Estratègia integral d’impuls al vehicle elèctric 2010-2014 i el Pla d’acció corresponent, conegut com a Pla Movele (2010-2012).

El pla està compost per una sèrie de mesures que cal implementar durant els dos pro-pers anys per incentivar de manera decisiva la introducció del vehicle elèctric. Aques-tes mesures s’enquadren dins dels quatre eixos bàsics que defineix l’Estratègia: fomen-tar la demanda d’aquests vehicles, donar suport a la industrialització i R+D d’aquesta tecnologia, facilitar l’adaptació de la infraestructura elèctrica per a la recàrrega i ges-tió de la demanda correctes, i potenciar una sèrie de programes transversals relacio-nats amb la informació, comunicació, formació i normalització d’aquestes tecnologies.

En aquest marc, el 2011 el Consell de Ministres va aprovar un conjunt de mesures per impulsar el vehicle elèctric que es van concretar en les línies principals següents:

Marc jurídic 35

• Reial decret 648/2011, que preveu ajudes directes a la compra de vehicles elèctrics (en l’actualitat, ha estat modificat pel Reial decret 497/2012).

• Reial decret 647/2011, que habilita la figura del gestor de càrrega, capacitat per vendre electricitat per a la recàrrega de vehicles i per impulsar la instal·lació de punts de recàrrega en espais públics (com ara aparcaments o centres comercials) i privats (habitatges), i, a més, estableix la tarifa d’accés supervall amb el propòsit d’incentivar la recàrrega nocturna.

He deixat per últim lloc dos desenvolupaments legislatius que poden contribuir de manera molt significativa a impulsar la mobilitat sostenible i l’eficiència en el trans-port: la Llei 34/2007, de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera, i la Llei d’econo-mia sostenible.

• Llei 34/2007, de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera: encara que l’objectiu d’aquesta llei queda explicitat en l’enunciat, el que és ressenyable des de l’òptica de l’eficiència en el transport és que considera la mobilitat sostenible com una eina imprescindible per aconseguir aquest objectiu.

– L’article 37, en la disposició addicional sisena, diu: «Les administracions públi-ques, en l’àmbit de les seves competències, han de promoure els sistemes de transport públic menys contaminants».

– El mateix article 37, en la disposició addicional setena, diu: «El govern en des-plegament de les mesures urgents que s’han d’adoptar contra el canvi climàtic, ha d’elaborar una llei de mobilitat sostenible que inclogui, en el marc del diàleg social establert, l’obligació de posar en marxa plans de transport d’empresa que redueixin la utilització de l’automòbil en el transport dels seus treballadors, fo-mentin altres formes de transport menys contaminants i contribueixin a reduir el nombre i l’impacte d’aquests desplaçaments».

– En la disposició addicional vuitena es reestructura l’impost de matriculació per als vehicles de turisme, la quantia es determina en funció de diferents trams en les emissions de CO2 amb el propòsit d’incentivar els vehicles amb menys emissions: per exemple, els vehicles amb emissions de CO2 que no superin els 120 g/km n’estan exempts del pagament.

– Finalment, la disposició addicional novena diu textualment: «El Govern, en des-plegament de les mesures urgents a adoptar contra el canvi climàtic, ha d’in-cloure l’obligatorietat de l’etiqueta informativa d’eficiència energètica referida al consum de combustible i emissions de CO2, prevista a l’annex I.2 del Reial de-cret 837/2002, de 2 d’agost, pel qual es regula la informació relativa al consum de combustible i a les emissions de CO2 dels turismes nous que es posin a la venda o s’ofereixin en arrendament financer en territori espanyol».

Lamentablement, tot i que hi ha hagut diversos intents, encara no ha pogut veure la llum la llei de mobilitat sostenible ni s’ha habilitat l’obligatorietat de l’etiqueta informa-tiva de vehicles. En el primer cas, la raó principal sembla haver estat la situació ad-ministrativa competencial en matèria de mobilitat, que, per contra, sí que ha permès l’aparició de desenvolupaments legislatius d’àmbit autonòmic (per exemple, la Llei de mobilitat de Catalunya). En el segon cas, l’esperat impuls des del marc comunitari no

Marc jurídic 36

ha tingut lloc a causa de la diferència de criteri entre els països fabricants de cotxes grans (principalment, Alemanya) i els països fabricants de cotxes petits (principalment, França i resta de països de l’arc mediterrani) a l’hora d’acordar un procediment de càlcul per a l’eficiència comparada dels vehicles.

Finalment, el març de 2011 va veure la llum el que fins ara és desenvolupament legis-latiu més interessant, des del punt de vista de l’eficiència energètica i la sosteni-bilitat:

• Llei d’economia sostenible: s’articula un programa ambiciós i exigent de reformes per impulsar un canvi de model econòmic, que incideix en competitivitat, recerca, desenvolupament i innovació, formació professional, sostenibilitat mediambiental i eficiència energètica, i impuls de sectors emergents. Sense entrar en considera-cions sobre la generalitat de la llei, a efecte d’aquest article el més interessant és que dedica un capítol sencer al transport i la mobilitat sostenible (capítol III). Dins d’aquest capítol hi ha algunes perles que mereixen ser destacades:

– En l’apartat d’infraestructures, s’afavoreix el transport ferroviari de mercaderies, amb l’adaptació de la xarxa bàsica, potenciant les connexions amb els ports i afavorint la intermodalitat. També planteja promoure la realització de plataformes reservades a autobusos i vehicles d’alta ocupació.

– En l’apartat de mobilitat sostenible, es defineixen els continguts mínims dels plans de mobilitat urbana sostenible (PMUS) i s’imposa l’exigència que, a partir de l’1 de gener de 2012, la concessió de qualsevol ajuda o subvenció a les admi-nistracions autonòmiques o entitats locals se supediti a l’existència d’un PMUS coherent amb el que especifica l’Estratègia espanyola de mobilitat sostenible i elaborat amb participació pública segons el que preveu la Llei 27/2006. A més, s’impulsa la figura del coordinador de mobilitat en empreses de més de 400 tre-balladors, s’habilita l’incentiu fiscal anomenat val transport per fomentar la im-plantació de plans de transport en el treball. També trasllada al dret espanyol la Directiva 2009/33/CE, mitjançant la qual s’obliga els poders adjudicadors del sector públic o que duguin a terme un servei públic que, a l’hora d’adquirir vehi-cles, tinguin en compte els impactes energètics i mediambientals durant la vida útil d’aquests vehicles.

L’eficiència energètica en el transport en la conjuntura actual de crisi econòmica

Fins a l’any 2007, els consums reals del sector del transport es van ajustar gairebé a la perfecció amb l’escenari tendencial d’eficiència de l’E4. No obstant això, des de l’any 2008 la caiguda d’activitat vinculada a la conjuntura de crisi econòmica va provocar una caiguda en el consum d’energia en el transport (més acusat en el transport de mercaderies que en el de viatgers).

Això ha provocat el fet que l’objectiu d’estalvi marcat per a l’any 2016 per la Directiva 2006/32/CE s’hagi assolit ja el 2010.