Col·lecció La Creu de Terme - 32 • · Parlem d’una manera especial de la història de...

• Col·lecció La Creu de Terme - 32 •

Maspujols

Maria Mercè Domènech Sans Carmina Llaurador Mas

Fotografies de la coberta:Sònia Rimbau

Primera edició: abril del 2007

Director de la col·lecció al Baix Camp: Francesc Roig Queralt

Edita: Cossetània EdicionsC. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

© M. Mercè Domènech Sansi Carmina Llaurador Mas

© Cossetània Edicions

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Gràfi ques Moncunill, SL

ISBN: 978-84-9791-269-3

Dipòsit legal: T-619-2007

Volem donar les gràcies a l’ajuntament de Maspujols i a totes les per-sones que ens han facilitat documentació i informació per poder elaborar aquest llibre, i en especial a: la família March Bacaria, la família Gabriel Bosch, Josep M. Llauradó Prats, Josep M. Domènech Salvat, Josep Rabas-call Domingo, Pepita Mas Juanpere, Julià Samsó Bonet, Joan Emili Llaura-dó Grau, Joaquim Llaurador Grau, Cèlia Español Miravall, Rosita Ferraté Pàmies, M. Carme Mas Juanpere i Eduardo Llauradó Miravall, Felicià Llauradó Miravall i Pilar Llauradó Franquet, Nuri Llauradó Piñol i Màrius Llauradó Llauradó, Josep M. Llauradó Salvat, Fina Anglès Soronellas i Ferran Jové Hortoneda.

Agraïm especialment la col·laboració de Jaume Felip, per l’ajuda en la transcripció de documents, i de Sònia Rimbau, pel suport fotogràfi c.

Als nostres fi lls, Marina, Anna, Aurora i Jordi,perquè aquest llibre, com ells,

és un projecte fet realitat.I a tota la nostra família,

que ens ha donat el suport que calia.

5

Índex

Pròleg .................................................................................................7Medi físic i nuclis de població ..............................................................8

El terme ..........................................................................................8La riera de Maspujols ......................................................................9El clima ........................................................................................10La fauna .......................................................................................12La fl ora .........................................................................................13L’aigua a Maspujols ......................................................................14El nucli urbà .................................................................................20La toponímia i la llengua ...............................................................24

La història .........................................................................................33La prehistòria i l’antiguitat .............................................................33L’edat mitjana. Rocabruna .............................................................36L’edat mitjana. Maspujols ........................................................... 39El segle XVI ............................................................................... 41El segle XVII ............................................................................. 44El segle XVIII ............................................................................ 48El segle XIX. Un segle de guerres ................................................ 51Els segles XX i XXI .................................................................... 60

La població .......................................................................................70Evolució i demografi a actual ..........................................................70

L’economia .......................................................................................75Les comunicacions i els serveis ...........................................................89

Comunicacions .............................................................................89Correus ........................................................................................91Telèfon .........................................................................................91La sanitat ......................................................................................92

L’empremta cultural ...........................................................................93Vida associativa ............................................................................93Costums del poble durant els dos últims segles .............................113Gaudir l’estiu ..............................................................................118Tradicions culinàries ....................................................................120Educació i cultura .......................................................................122L’església i l’ermita ......................................................................127Els pintors ..................................................................................133

Índex •

6

Fills il·lustres ...................................................................................137Josep M. Barenys i Cavallé ...........................................................137Àngel Grau i Mata ......................................................................141Higini Anglès i Pàmies ................................................................145

Bibliografi a .....................................................................................151

7

Pròleg

Vam acceptar la proposta de fer aquest llibre amb entusiasme i il·lusió, i, malgrat les difi cultats que hem trobat per la manca de documentació, ens sentim satisfetes del resultat. A l’arxiu municipal hi ha pocs documents antics: protocols notarials, cadastres, llibres de vàlues, capbreus… i poques actes municipals. En diferents períodes de la història s’ha produït la crema i la destrucció de documents municipals i parroquials per motius diversos i la resta d’informació està molt disseminada en altres arxius públics i particu-lars, no sempre de fàcil accés.

Hem intentat, amb tot el material que teníem entre mans, aportar pre-cisió en dades clau de la nostra història i deixar per al futur un testimoni d’allò que ha estat i d’allò que és el poble.

El llibre està pensat perquè se’n pugui llegir qualsevol part de manera autònoma, de manera que hi ha referències que hi són més d’una vegada. Així, es pot començar pel capítol que es vulgui sense la necessitat de tenir referències anteriors o posteriors.

Parlem d’una manera especial de la història de Maspujols durant els darrers 70 anys, a través dels documents, però també a través de la me-mòria de la gent i de la tradició oral, per això algú pot pensar que hi ha imprecisions o desviacions de la realitat: nosaltres, en canvi, creiem que així la seva lectura pot ser més agradable i que el record de molts episodis de la història local i de pàgines viscudes serà més viu i proper. És un temps en què hi ha hagut molts canvis en la manera de viure al poble. Cadascú, des de la seva experiència personal, pot sentir-s’hi identifi cat i protagonista. Esperem que llegiu aquest llibre i que en gaudiu.

8

El termeEl terme de Maspujols té una superfície de 3,55 km2, un fet que el con-

verteix en el terme més petit de tot el Baix Camp. Li són veïns els termes de Riudoms (al sud), l’Aleixar (a l’est i al nord), Alforja (al nord-oest) i les Borges del Camp (a l’oest).

Aquest terme s’estén pels vessants sud-est del puig de Rocabruna, al peu de les muntanyes de Prades. La seva altitud respecte al nivell del mar és de 201 m, des de la Riera, fi ns arribar als 541 m a la Feredat. El relleu és suau, amb turons de formes arrodonides i afl oraments de granits i llico-relles. Entre tots aquests turons, destaquem el Macabeu, els de la partida dels Parrots i el puig de Rocabruna, que en el nostre poble és més conegut com la Feredat.

Plànol del terme

Medi físic i nuclis de població

9

• El medi físic i els nuclis de població

Diversos barrancs travessen el terme i aporten les seves aigües a la riera de Maspujols pel seu marge dret: el torrent o barranc de Rocabruna, i el barranc de Canaletes són els seus barrancs més importants.

La riera de MaspujolsLa riera de Maspujols, que fa de partió amb el terme de l’Aleixar, discor-

re pràcticament tota en direcció nord (41º 16’ nord / 1º 2’ est) i va des de les muntanyes de Prades, a 1.000 metres d’altitud (barranc dels Garriots, el Raget, el racó de la Font que No Cou, les Tosques i el barranc del Mas de Mariner), fi ns a Cambrils, on desemboca al mar.

Al seu pas per Maspujols, la Riera passa pel curs mitjà, el qual comença a Vilaplana, a 400 m sobre el nivell del mar, i acaba a Riudoms; aquí el desnivell no és tan fort i el seu llit es va eixamplant notablement. En aquest tram, rep a la dreta l’aigua dels torrents als quals hem fet referència abans i per l’esquerra, procedent del terme de l’Aleixar, la de la riera anomenada de Salt, o de Salvià (al poble és coneguda popularment com a riera de So-vià o Soviana).

El cabal de la Riera, amb una aportació teòrica de 8 hm3/any, és con-tinu durant la major part de l’any fi ns quasi arribar a Maspujols. Aquí, en desapareix el cabal, perquè és aprofi tat de manera total per l’ajuntament de Reus per a l’abastament d’aigua d’ús públic a través dels pous de captació de les mines de la Bassa Nova i del Molí.

La rierada de 1994

10

El medi físic i els nuclis de població •

La riera de Maspujols té un règim torrencial, amb avingudes importants, sobretot a la tardor. Són els vents de llevant que bufen del sud-est els que provoquen aquestes pluges abundoses.

Al llarg de la història, han estat moltes les vegades que les seves avingu-des d’aigua han quedat en la memòria dels vilatans. N’hi ha de documen-tades des del segle XVIII, però esmentem, per més properes, les rierades succeïdes dins del segle XX. Cal recordar l’aiguat de Sant Lluc, el 18 de novembre de 1930, el qual afectà totes les rieres del Baix Camp; tam-bé l’aiguat de Sant Miquel, el 25 de setembre de 1959, que afectà les rieres d’Alforja, Riudecols, Maspujols i Riudecanyes (en una nit es va omplir el pantà, que estava completament buit), i, més recentment, l’ai-guat del 10 d’octubre de 1994, que alguns anomenen “segon aiguat de Sant Francesc” (el primer havia succeït el 1829). Aquest aiguat de 1994 va ensulsiar l’estrep sud del pont de la carretera que ben just havia estat inaugurat. A més d’impossibilitar el pas per la carretera, el pas de l’aigua es va endur la meitat del poliesportiu. Ambdós elements, el pont i el polies-portiu, van poder ser refets. El doctor Enric Aguadé afi rma que l’aiguat de Santa Tecla (el 1874) i el de Sant Francesc (1994) són els dos aiguats que al Camp de Tarragona han produït les avingudes més espectaculars des dels temps del romans.

El climaMaspujols té un clima mediterrani costaner. La infl uència del mar, que

modera la temperatura, i el relleu fan que les temperatures no baixin gaire dels 0º C a l’hivern i que a l’estiu no s’enfi lin gaire per sobre dels 30º C, un fet que pot succeir la segona quinzena de juliol i la primera d’agost. Quant a les precipitacions, són rares les que es presenten en forma de neu o pedra, tot i que n’hi ha, i que ajuden a obtenir una mitjana de pluja anual de 570 mm. Els dies de boira són excepcionals; algun dia hi ha núvols baixos, que no donen precipitacions.

Les pluges es presenten de forma desigual al llarg de l’any; les produï-des a l’hivern són escasses, mentre que les equinoccials, sobretot les de la tardor, com abans hem dit, són predominants i sovint torrencials; els estius són majoritàriament secs.

El relleu, amb la seva infl uència sobre els corrents que originen les plu-ges, marca les quantitats de precipitacions; així doncs, les muntanyes di-fi culten l’entrada dels fronts procedents de l’interior de la Península i les pluges, si arriben a produir-se, són febles; en canvi, si procedeixen de la Mediterrània —les llevantades— solen ser abundants.

El vent és un fenomen meteorològic molt destacable. Hi predominen la marinada, que es manifesta de dia i, originada al mar, porta cap a ter-ra la frescor que permet suavitzar les temperatures a l’estiu; el terral, que, al contrari de la marinada, bufa de nit i de terra cap a mar; la tramuntana,

11


coneguda a la comarca com “el Joanet de Prades”, que porta cap a les terres planes l’aire fred procedent d’aquesta serra; el llevant, que es manifesta en poques ocasions i quasi en exclusiva a la primavera i a la tardor, que proce-deix del mar i acostuma a portar la pluja tan desitjada, i, fi nalment, el serè o mestral, que bufa del nord-oest des de mitjans de tardor fi ns a mitjans de primavera i és un vent sec i temut per la seva velocitat. El serè pot arribar a superar els 100 km/h i causar estralls al paisatge natural o urbà i malme-tre, en moltes ocasions, les collites d’oliva —quantes vegades hem hagut d’apuntalar les borrasses amb pedres!

El clima és un factor que té molta importància en una societat com la del nostre municipi, que fi ns avui ha estat bàsicament agrària. És per això que són nombroses les referències als vents i a les pluges en les nostres dites:

Aigua de gener, omple bótes i graner.Aigua de gener, cada gota val diner. Aigua de gener, engendra l’oliver.La neu de febrer marxa com un gos llebrer.Març ventós, abril plujós, setembre avellanós.

Nevada del gener de 2006

12


Si trona entre la Mare de Déu de febrer i la de març, quaranta dies més d’hivern.

Trons d’hivern, dies d’infern. Llamps de llevant, matinades de serè. Vespres de llevant, matinades de serè.Tramuntana la mou, llevant la plou.Vent tarragoní, ni pluja ni vi.Cel rogenc, pluja o vent.Quan al cel fan calderetes [els núvols], a la terra fan pastetes.

Diversos fenòmens meteorològics ens indiquen el canvi d’estació. Així, hom parla de la geperuda, que és la boira ajaguda damunt les muntanyes de la mola de Colldejou i els voltants, i que anuncia que comença l’hivern; o les mallorquines, que són grups de núvols que s’aixequen sobre l’horitzó del mar que indiquen que s’ha acabat el temps de temperatures suaus; d’altres fenò-mens indiquen pluges imminents: així, quan se senten tronades al Coll —el coll d’Alforja— al matí dels mesos de setembre i octubre, la pluja és segura.

La faunaA Maspujols la fauna és la pròpia de la regió mediterrània. Trobem

mamífers com la guineu comuna (Vulpes vulpes), que s’atreveix a baixar a zones poblades, el porc senglar (Sus scorfa), l’esquirol (Sciurus vulgaris) i el conill (Oryctolagus cuniculus), alguns dels quals són motiu de trofeu pels caçadors del nostres poble.

Hi nien moixons com el pardal (Passer domesticus), la falzilla (Apua pallidus), l’oreneta (Hirundo rustica), la cadernera (Carduelis carduelis), el rossinyol (Luscina megarhychos), el capsigrany (Larrius senator), la merla (Turdus merula), la perdiu (Alectoris rufa), la puput (Upupa epops), l’enga-nyapastors (Caprimulgus europaeus), la griva (Turdus viscivorus), el gaig (Garralus glandarius), la garsa (Pica pica), el capnegre (Sylvia melencepha-la), la cua-roja (Phoenicurcus phoenicurcus), la mallerenga carbonera (Parus major), la guatlla (Coturnix coturnix), el pinsà (Fringilla coelebs), el pit-roig (Erithacus rebucola), el tord (Turdus philomelos), la tórtora (Streptopelia turtur), la xibeca o òliba (Tyto alba) i el mussol (Athene noctua).

Darrerament, també s’hi ha deixat veure una parella de bernats pescai-res (Ardea cirenea), una au riberenca i migratòria. Sembla, però, que han decidit establir-se a la Riera, a prop del pont de la via.

Entre els rèptils, trobem, pels voltants del nostre poble, la serp d’aigua (Natrix maura), la serp de terra (Coluber hipocreppis, entre d’altres espècies), el lluert o llangardaix (Lacerta lepida), la sargantana de muntanya (Lacerta muralis o hispanica), la sargantana de sorral (Acanthodactilus erytrurus), el dragó comú (Tarentola mauritanica) —que vesteix tantes parets de les cases

13


les nits d’estiu— i l’escorpí (Buthus occitanus) i l’escurçó —diuen els vells del poble: “picada d’escurçó, no hi ha temps a l’extremunció”.

Força emparentats amb els rèptils, trobem els amfi bis. Cal esmentar di-versos tipus de gripaus del gènere Bufo o la granota comuna o verda (Rana perezi).

A les hortes i zones humides, hi prolifera el caragol bover (Helix asper-sa), el caragol cristià (Otala punctata), la regina (Pseudotachea) i els llimacs (Agrion rufus i Agriolimax apestis).

No podem deixar d’esmentar el caragol sense fer referència al renom que s’aplica als maspujolencs. Diu la tradició que els habitants de Maspujols re-bem aquest renom —del qual no ens avergonyim, ans al contrari—, perquè sortim de les cases ben just ha acabat de ploure per veure si baixa aigua per la riera, igual com els caragols surten de la seva closca i es passegen per damunt de la mullena.

La fl oraDe la fl ora, molt malmesa pels incendis, sobretot el de 1984, en des-

taquem els arbres del bosc, com el pi pinyoner (Pinus pinea), poc present en el terme, el pi blanc (Pinus halepensis), i l’alzina (Quercus ilex). Pel que fa als exemplars de sotabosc, destaquem l’arboç (Arbutus unedo), el bruc (Erica arborea), l’aritjol (Smilax aspera) i l’argilaga (Genista scorpius).

A les ribes de la Riera creix la canya (Arundo donax), els joncs del gènere Juncus, el tamarit (Tamarix gallica) i la ginesta (Spartium junceum).

Ginesta. Una mostra de la vegetació espontània de la zona

14


També per tot el terme abunda l’ortiga (Urtica urens), l’esbarzer (Ru-bus ulmifolius), l’esparreguera (Asparagus offi cinalis), el fonoll (Foeniculum vulgaris), la malva (Malva sylvestris), la rosella (Papaver rohea), la mata (Pistacia lentiscus), el romaní (Rosmarinus offi cialis) i la farigola (Tymus vulgaris).

A les zones de muntanya creixen plantes protegides com el boix grèvol (Ilex aquifolium), i el galzeran (Ruscus acuelatus). I, en llocs humits, algunes espècies del gènere Orchis, entre d’altres les abelleres (Orphys speculum).

L’aigua a MaspujolsL’aigua a la zona del Camp de Tarragona ha estat, des de sempre, un bé

escàs. Això ha fet que hi hagi un interès especial en la captació de les aigües subterrànies i de les superfi cials a través de les rescloses, i en el seu aprofi ta-ment. Aquest fet ha provocat nombroses vegades al llarg de la història plets i litigis de difícil solució i també rogatives per a la pluja.

D’exemples de rogatives, n’hi ha de documentades l’any 1775: fi ns aquell any, es treia en processó la relíquia de santa Fímbria i les rogatives es feien conjuntament amb l’Aleixar, però el 1775, concretament el 10 de maig, de-cideixen fer-ne de pròpies i invoquen sant Marc, sant Francesc Xavier i sant Roc —que són tres sants que continuen presents al poble com a patró i co-patrons. Unes altres rogatives que van ser datades són les del 31 de març de 1816, en aquella ocasió, es va treure pels carrers del poble el Sant Crist de la Sang; sembla que en tots aquests casos, després de la invocatòria, la pluja va fer acte de presència.

Les primeres notícies que tenim sobre l’aigua al nostre terme vénen d’an-tic. Hi ha notícies que el 1309 hi va haver un problema de repartiment d’aigües de la Riera entre els veïns de Riudoms i els de l’Aleixar, uns en-frontaments que es repetiren el 1318 i encara el 1358. El 1504 hi va tornar a haver una denúncia per part dels veïns de Riudoms (que tenien dret a fer servir el domini útil sobre els molins de Reverter i del Puial, a Maspujols llavors encara pertanyent al terme de l’Aleixar), contra els veïns de l’Aleixar, que feien servir l’aigua de la Riera tres dies la setmana i quatre per primave-ra, amb perjudici dels veïns de Reus i Riudoms, i deixaven, alhora, el terme de Cambrils sec. El comte de Prades i duc de Cardona, Joan Ramon Folc, dictaminà que els veïns de l’Aleixar, Maspujols i Rocabruna podien regar les seves terres i possessions quatre dies la setmana amb tota llibertat durant els mesos d’abril i maig, i els concedí el dret a fer mines per poder fer ús de l’ai-gua per regar i convertir terres ermes en terres de conreu, en detriment dels veïns de Riudoms, que van perdre els privilegis que exigien.

El 1607, la ciutat de Reus, en la recerca d’aigua, comprà a Joana d’Aragó Folc de Cardona, duquessa de Cardona i de Sogorb, les aigües subterrànies de la riera de Maspujols. Va ser més difícil portar aquesta aigua a la ciutat, ja que no fou fi ns al segle XVIII que arribà a la Boca de la Mina. L’aigua costà a Reus 8.000 lliures i un cens de 5 lliures cada any. L’aigua de la riera

15


de Salvià va permetre instal·lar a la ciutat fonts públiques, rentadors i, ja en el segle XIX, una casa de banys al carrer del Vent. La captació d’aquestes aigües es va fer molt a prop del nucli de Maspujols (a la zona que es coneix com la Màquina). És també aquesta connexió d’aigua la que tallaren al seu dia els carlins. Cap a meitats del segle XIX es funda una corporació en-carregada de fer mines en diverses direccions: cap a Riudoms, Maspujols, l’Aleixar i Castellvell. Tota aquesta aigua feia cap a la bassa Nova, que va existir fi ns als nostres dies vora el camí de la pedrera del Còbic.

Dins de les ordinacions municipals de 1622 hi ha nombroses referènci-es —vint-i-una— a la regulació de l’ús de les aigües, tant pel que fa als recs, com a les sèquies, a les basses i als molins fariners, que, tot i que són dins del terme de l’Aleixar, són regentats per gent de Maspujols: hi trobem el molí de la Roca, el molí del Pàmies (o del Palla), i molí del Borràs (o del Ralet, o de Maspujols).

Les ordinacions municipals eren força severes pel que fa a la regulació de l’ús de l’aigua i al manteniment de recs i sèquies i imposaven multes que eren elevades per a l’època. Vegeu aquest text a tall d’exemple:

Si l’ortolà no és a l’escurar les séquies […] que ningun hortolà al dia de l’escurar, o dies, puyx la crida sia feta o focen demanats. E asò dins l’espai de tres dies, que en tal cas lo dit hortolà age e sia tengut de pagar X diners per corterada de regadiu. E ultra la paga lo moliner puga llogar home a son cost e despesa als X diners, age executar los moliners y los age de repartir ab los hortolans que hi seran estats al escurar. E si no ho fa que pach del seu propi.

[Si l’hortolà no es presenta a escurar les sèquies […]; que cap hortolà falti el dia o dies d’escurar si han fet una crida o els han demanat d’anar-hi. Si no fa això durant tres dies, en tal cas, l’hortolà haurà de pagar deu diners per quarterada de regadiu. I, a més a més de la paga, el moliner pot llogar un home al càrrec del que no vagi a escurar i els deu diners els moliners els hauran de repartir amb els hortolans que sí que hauran anat a escurar. I si no ho fa haurà de pagar dels seus diners.]

Unes altres ordinacions, de 1791, tornen a insistir en el mateix punt. Aquestes, a diferència de les del segle XVII, no incideixen tant en la regu-lació de l’aigua i de la neteja dels molins, però sí en la regulació i neteja de les sèquies, les basses i els recs que fan servir els hortolans. També, com en les ordinacions anteriors, les penes que s’han de pagar són altes per al nivell de vida dels pagesos d’aquells temps:

Ytem se mana que persona alguna no s’atrevèsquia a desbosar ny abiar bas-sa alguna, ny basot de aygua, ni llevar o tràurer las bosarreras ny a pèndrer la aygua per la asèquia o rech, baix pena de deu lliures.

[Així mateix, es mana que ningú s’atreveixi a desembussar ni a aviar cap bassa, ni cap bassot d’aigua, ni a treure les bossarreres, ni a prendre l’aigua per la sèquia o rec sota pena de deu lliures.]

16


A fi nals del segle XVIII, el 1798, un grup d’homes veïns de Maspujols demanen al duc de Medinaceli, comte de Prades, permís per construir una mina per tal de poder regar els conreus que tenen. Aquesta societat de capta-ció d’aigües dins el terme de l’Aleixar és la mina del Camp, també coneguda, al començament, com a mina de la riera de Salvià. La mina encara avui és utilitzada per regar els nostres camps i altres partides dels termes de l’Aleixar i Riudoms. La mina s’ha ampliat en diverses ocasions i el 1961 la societat va comprar un altre cabal d’aigua, conegut com la mina Hidrofòrica, situada a la mateixa riera de Salvià, una mica més amunt de l’antiga mina. Les aigües d’aquesta mina van generar un litigi entre Reus i la societat de la mina del Camp, ja que els reusencs van extreure aigua de la mateixa veta una mica més amunt; la resolució del confl icte portà a un pacte en el qual s’acordà que la ciutat de Reus utilitzaria el cabal a l’hivern i part de la primavera i els regants de la mina del Camp en farien ús a l’estiu.

Durant el segle XIX es van obrint diverses mines al terme de Rocabruna. Sabem que el 1844 es fa la mina de la font de la Bessona —es diu així perquè a dins de la mina hi ha una bifurcació—, i que a la seva bassa s’hi fan repa-racions el 1866. L’agost de 1861, Joan Gras i Llauradó, veí de Maspujols, declara voler fer una mina per tal d’aprofi tar les aigües subterrànies d’una peça de terra propietat de Francisco Barenys i Llauradó, a Rocabruna, amb el desguàs al sud, i un pou en direcció nord. Aquesta petició, feta a l’ajunta-ment presidit per Josep Barenys, alcalde constitucional, és autoritzada.

El mes de març de 1883, l’ajuntament vol comprar aigua de la font de la Bessona per tal d’abastir la font del poble i l’abeurador, situats a la plaça de la vila, i els rentadors, que eren a l’entrant de la població. L’alcalde Fran-cisco March demanà als propietaris de la font quatre o cinc plomes d’aigua —cada ploma conté 2.459 litres per 24 hores (a la zona de Reus, ja que la quantitat de cada ploma varia segons el territori). Els propietaris de la font s’hi van negar. No va ser la darrera vegada que aquestes aigües crearen confl ictes. L’ajuntament va decidir, llavors, construir una nova mina per tenir aigua sufi cient per abastir el municipi. Aquesta mina havia de ser, en principi, dins el terme municipal, a la part nord-oest, en terres de Francisco Barenys Llauradó, de cara als pous de proves fets en terres de Francisco Sal-vat Bonet i Tomàs Barenys Salvat, situades dins del terme municipal. Aquesta mina és la que encara avui arriba al poble.

Els problemes d’abastiment d’aigua no acabaren aquí. La necessitat d’aigua provocà també que algú s’aprofi tés de la situació angoixant dels pagesos; així, al voltant dels anys 30 es van vendre accions d’un futur pan-tà de Vilaverd, a una pesseta per acció, que havia de permetre regar Roca-bruna. Aquest pantà no es féu i aquells que hi van creure no van recuperar mai els diners invertits.

Hi ha notícies que ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es confi scà l’aigua de la font de la Bessona i, tot i que tornà als seus propietaris un cop

17


fi nalitzat el confl icte bèl·lic, queda fet un rec que havia permès fer arribar una part de l’aigua al municipi.

El consum d’aigua al municipi fi ns que no arriba l’aigua a les cases és mínim. Com a exemple, vegeu aquesta fi txa que es conserva a l’ajuntament:

La font de la Bessona als anys cinquanta

No

5 litros

Sí

No hay

No hay

Sí

Sí, en la periferia, pero no hay agua

Ficha del Ministerio de la Gobernación/Fiscalía Superior de la Vivienda

1944 1953

1. ¿Tiene abastecimiento de agua?

2. ¿Aguas conducidas por cauce abierto o tubería cerrada?

3. Litros de agua disponible por vecino/día:

4. Construyó el abastecimiento el ayuntamiento?

5. ¿Fuentes públicas?

6. ¿Pozo artesiano?

7. ¿Pozos ordinarios?

8. ¿Río próximo?

Sí

Abierto

Menos de 25 l.

Sí

Solo hay dos fuentes

Para abastecimiento de aguas

18


L’escassetat d’aigua continua i és durant els anys 50 quan un nou confl icte entre l’ajuntament i els propietaris de la font de la Bessona arriba a enfrontar pràcticament tot el poble. L’any 1950, l’ajuntament fa una petició al governador civil de Tarragona per poder expropiar la font, una expropiació que no accepten, de cap manera, els propietaris hereus de l’aigua de la font de la Bessona. El governador denega el per-mís al·ludint als perjudicis que ocasionaria als veïns regants d’aquesta aigua; a canvi, proposa la possibilitat d’expropiar una part de la mina del Camp, que no es va dur a terme. Malgrat aquest dictamen, l’ajunta-ment decideix, a través d’un projecte de proveïment d’aigües, expropiar la font de la Bessona el 27 de març de 1951.

Els propietaris de la font, que comprovaren que la seva aigua estava registrada al Registre d’Aigües Públiques de Catalunya com a aigua d’ús privat, imposaren un recurs legal, i després de diverses batalles i plets, se sentencià, el 26 de maig de 1952, que l’ajuntament de Maspujols havia de tornar la mina als seus propietaris, la qual cosa fou confi rmada pel Tri-bunal Suprem el dia 10 de març de 1954. L’ajuntament decidí, aleshores, comprar una altra mina, la mina del Mateu, o de Joan Mas, situada al límit nord del nostre terme de Rocabruna; aquesta, juntament amb les altres dues mines, la coneguda com a mina Vella i la galeria Nova, abastirà el municipi d’aigua potable.

El mes de gener de 1975, l’ajuntament decideix comprar unes hores d’aigua al pantà de Riudecanyes, que abastia la ciutat de Reus des de 1919; això va permetre que arribés més cabal d’aigua a les cases particu-lars del poble i també a algunes explotacions avícoles i de bestiar.

També el 20 de juny de 1976 es va fer una sessió extraordinària de l’ajuntament que va tenir com a tema central l’aigua. S’acordà la construc-ció d’un dipòsit de retenció d’aigua —amb un pressupost de 250.000 pes-setes—, situat vora l’ermita en uns terrenys cedits per a aquest fi ; les obres s’adjudicaren a Robert Salvat. Uns mesos més tard, es decidí fer un mur de contenció i la font de l’ermita.

Durant el 1979 i 1980 es van fer reparacions i condicionaments de la xarxa de conducció de les aigües municipals. Aquell últim any, l’escassetat d’aigua va ser tan evident que es decidí convocar els caps de casa per bus-car alguna solució.

El consistori va decidir comprar més aigua l’any 1982. Aquesta vegada comprà 3 hores d’aigua a la mina del Camp. Aquesta aigua procedia de la compra d’uns terrenys, els quals es permutaren pel terreny que ocupava el camp de futbol —s’havia acabat el temps de lloguer dels terrenys i el propietari acceptà una permuta, amb la qual cosa el camp de futbol no va haver de canviar d’emplaçament. Es construí un nou dipòsit d’aigua situat damunt de l’actual camp de futbol per tal d’elevar l’aigua fi ns a l’altre di-pòsit municipal.

19


L’ajuntament necessitava més aigua perquè tenia un altre projecte en marxa: la construcció d’un complex poliesportiu de més de 7.000 m2 qua-drats, dins del qual hi havia una piscina municipal, el camp de futbol i una pista polivalent. El pressupost del projecte de la piscina i els vestuaris era de 13.852.593 pessetes.

Un any més tard, el 1983, es creà el Consorci d’Aigües de l’Ebre. Maspujols decidí demanar drets d’ús d’aquesta aigua del minitransvasa-ment, en cas que fos necessari, i es van fer arribar les canonades d’aquesta aigua fi ns al mateix poble. El cabal que es demanava era de 1.900 m3/mes per als mesos d’hivern, primavera i tardor i de 3.000 m3/mes per als tres mesos d’estiu; és a dir, es demanà un cabal mitjà de 2.175 m3/mes i de 26.100 m3/any. Aquesta aigua, però, encara trigarà uns anys a arribar.

L’any següent es declarà amb caràcter urgent l’obra d’ampliació de l’abastiment d’aigua del poble, que tenia un cost d’11.660.383 ptes. Tam-bé es legalitzà i es féu apta per a ús de boca l’aigua que de la mina del Camp. L’escassetat d’aigua és evident, així ho constaten els membres de l’ajuntament en una sessió el 27 d’octubre de 1984:

Pel motiu que s’ha produït una forta davallada dels cabals d’aigua a totes dues mines que s’utilitzen actualment per a l’abastiment del poble, motivat per la llarga sequera que fi ns ara s’ha anat sentint i sobretot per una exces-siva extracció d’aigües subterrànies que es fa per tot arreu per nous regadius i nombroses construccions de segona residència que existeixen al terme, i, malgrat les últimes pluges, no s’ha conegut augment dels cabals de les dites mines. Tot fa que aquest ajuntament hagi pres mesures restrictives de

La bassa i caseta de la Rocabruna, de ca la Maneta

20


consum i portada d’aigües de sèquies de rec en forma provisional, les quals no reuneixen les degudes condicions sanitàries i suposen un greu perill per a la salut pública.

Cal fer notar que l’obertura de pous al terme era una pràctica més que habitual per part de tots aquells que adquirien un bocí de terra, i això com-portà la minva dels aqüífers, ja de per si escassos, a les nostres contrades.

Per tal de preparar-se per a l’arribada de l’aigua procedent del minis-transvasament de l’any 1989, es concedí al consorci d’aigües de l’Ebre l’autorització per a la instal·lació dels equips necessaris per portar l’aigua al dipòsit propietat de l’ajuntament. El novembre de 1995 l’ajuntament de Maspujols demanà al Consorci d’Aigües de Tarragona una modifi cació de cabal d’aigua atorgat: es demanà un consum mínim de 1.000 m3 a l’hivern i un increment important durant l’estiu, amb una mitjana anual de 22.200 m3/any, una quantitat que rebaixa la rebuda inicialment.

Actualment, per tant, l’aigua arriba al poble arriba per vies diferents: l’aprofi tament de les aigües subterrànies, la mina del Camp, el pantà de Riudecanyes i l’aigua de l’Ebre. L’ajuntament també es prepara per fer front a l’augment d’ús d’aigua que comportarà de la construcció de nous habitatges en l’ampliació del nucli urbà.

El nucli urbàEl nucli urbà històric de Maspujols està situat a recer d’uns petits turons,

al sud-est del seu terme municipal, a 1º 3’ longitud est i 41º latitud nord. El mateix poble està edifi cat sobre un turó, motiu pel qual la major part dels seus carrers tenen un pendent més o menys pronunciat.

Cal destacar-ne edifi cacions notables, amb valor històric i/o artístic, com cal Pàmies, cal Po, cal Pujol i l’església parroquial de Maria Assumpta. Durant molts anys, fi ns al seu enderroc el 1976, la torratxa de cal Barenys fou un element identifi catiu del poble.

El nucli originari de Maspujols s’ha expandit al llarg del temps. Segons una de les primeres referències escrites sobre la població, concretament en el fogatge de 1496, el nucli urbà de Maspujols, dependent encara de l’Aleixar, constava de vuit focs, equivalents a vuit cases, els caps de les quals eren Bernat Pujol, la vídua Vilanova, Joan Pontons, Bartomeu Pujol, Gabriel Bru, Antoni Panyes, Joan Panyes i Pere Llauradó.

Se sap que al segle XVII els carrers perifèrics del poble quedaven units de tal manera que únicament permetien l’accés a l’interior de la vila a través de dos portals. Aquests dos portals es tancaven durant la nit, la qual cosa proporcio-nava una millor protecció als seus habitants, com es demostrà, per exemple, en el transcurs de la Guerra dels Segadors, que sacsejà Catalunya entre els anys 1640 i 1652. Els portals eren coneguts com el del Cantó, situat a la confl uèn-cia dels actuals carrer de Dalt amb el de la Botiga; i com el del Portal, entre els actuals carrer de Baix i Corredor del Banc, a cal Portaler.

21


Fins a 1732 no tornem a tenir documentació sobre la qüestió. Al cadastre d’aquest any apareixen censades 72 cases distribuïdes pels carrers de la Botiga, de Sant Roc, de Baix, de l’Església, de Dalt i les places de l’Església i de la Vila. Encara que en aquest cadastre no s’esmentin, hem d’afegir el corredor del Banc i la closa del Rom. A fi nals del segle XVIII les cases augmentaren fi ns a donar aixopluc a 532 habitants.

Durant el segle XIX el nucli urbà s’estengué seguint el ritme de creixe-ment de la població, encara que la construcció de noves cases es comple-mentà amb la partició d’algunes ja existents, i amb el cobriment de patis i corrals. Al cadastre de 1843 apareixen 128 cases objecte de tribut.

Al segle XX els carrers canvien de nom en diverses ocasions i adopten els de diferents polítics o herois destacats, d’acord amb el règim polític del moment. Al llarg d’aquest segle, junt amb les places i carrers ja esmentats i la Placeta, es completà la construcció del carrer de Sant Antoni, iniciada possiblement al segle XVIII; aquest carrer havia rebut durant un temps el nom de Raval. Posteriorment, s’edifi cà al carrer de Sant Isidre i al camí de les Borges i en els terrenys antigament ocupat per eres, a la zona nord, sorgí el carrer de les Eres, avui de Josep Tarradellas.

Ja als anys 70 s’edifi cà, al peu del turó de l’ermita de Sant Antoni, el carrer Joan Rabascall. L’any 1981 el carreró de Sant Antoni i el camí que porta al Colomer passaren a anomenar-se carrer d’Higini Anglès. Entre les dècades del 80 i 90 s’aixecà el carrer Nou i les últimes eres, situades al sud, les quals donaren pas a la plaça de l’Oli i al carrer de l’Era; també s’edifi cà al coster de l’ermita, cosa que el convertí en un nou carrer, el camí de l’Er-mita. Foren ampliacions de poca extensió motivades pel creixement vegeta-tiu de la població local, molt baix, i, en alguns moments, fi ns i tot negatiu. Una de les últimes obres d’urbanització del segle es realitzà a l’avinguda del Poliesportiu, a mitjans dels anys 90.

A partir dels anys 70 sorgeixen urbanitzacions en diverses partides del terme de Maspujols. S’intentà urbanitzar part de la partida de la Cervera. Aquesta urbanització, de nom Roques Brunes, era privada, però l’ajun-tament es comprometé a proporcionar-li aigua potable i electricitat. No obstant això, s’hi edifi caren poques parcel·les. A l’actualitat, viu una nova embranzida.

Ha succeït tot el contrari a les partides de Rocabruna i de Parrots, on des de la dècada dels 70 no ha cessat la construcció de xalets, sense llicèn-cia municipal ni pla urbanístic. Alguns propietaris d’aquestes cases van fer efectiu el pagament d’una sanció imposada per l’ajuntament de Maspujols, motivada per la il·legalitat de la construcció, i, en compensació, aquesta administració reconegué els seus habitatges. La urbanització de Rocabruna i Parrots està formada per petits masos construïts en parcel·les també peti-tes i la funció de segona residència que aquests tenien en els primers temps s’ha substituït gradualment per la de residència habitual, de tal manera que els seus habitants han contribuït en augmentar la població global del

22


municipi. En els seus orígens els carrers eren identifi cats mitjançant lletres, però avui reben el nom de diferents indrets del terme. D’aquesta manera, les lletres A, B, C, D i E s’han reemplaçat, respectivament, per carrer de la Bessona, de la Campana, del Macabeu, de la Cervera i de la Feredat.

Fins ara, Maspujols havia restat al marge de la febre urbanística que ha ocasionat l’expansió, en alguns casos sense mesura, dels nuclis urbans propers a les grans ciutats. Però el 2004 es va iniciar la urbanització dels terrenys situats a l’oest del nucli antic, a tocar de l’ermita, que inclourà setanta cases unifamiliars adossades.

El ferm dels carrers ha estat objecte de diverses millores al llarg del temps. El 1750, s’empedraren els carrers. El 29 de juny de 1930 s’acordà arranjar el carrer de Baix. A la dècada dels 60, ja en ple segle XX, es pavi-mentaren novament i l’antic i malmès empedrat fou canviat per formigó, al qual s’incrustaren còdols quan ho requeria el pendent pronunciat del terreny. Aquestes pedres tenien la fi nalitat pràctica d’evitar relliscades a les cavalleries, però, al mateix temps, oferien —i ofereixen encara— un cert encant al poble. El 2006 s’ha realitzat la nova pavimentació del carrer de Sant Antoni.

El mes d’agost de 1987 començaren les obres d’ampliació de la plaça de l’Església, amb un pressupost de 6.720.000 pessetes. La plaça existent es perllongà fi ns al carrer de Baix, i s’estengué per damunt de la sala parro-quial. Per tal de solucionar les diferències de nivell entre la plaça de l’Esglé-

Plànol del poble

23


sia i el carrer de Baix, l’estructura se sostenia mitjançant columnes a la part del carrer de Baix i, pel costat de la plaça vella, directament als terrenys, mitjançant una jàssera de formigó armat. A començaments de l’any 1991 es decidí construir un casal al lloc de la sala parroquial, ubicada a sota de la plaça. S’enderrocà l’antic edifi ci i es rebaixà el terreny fi ns al carrer de Baix. En fer el rebaix, la jàssera va quedar recolzada sobre el terreny de llicore-lla, que no suportà el pes de la plaça i es va esllavissar. Succeí l’1 de març de 1991. L’esfondrament va obligar a demolir tota l’estructura, malmesa. L’obra es reprengué en sentit invers, ja que es començà per la construcció del casal, tot convertint la seva coberta en la continuació de la plaça.

Altres millores que afectaren els carrers i les cases es dugueren a terme a la dècada dels 60 del segle XX. En primer lloc, es féu una depuradora d’aigües residuals i es construí una xarxa de clavegueres, que s’ha ampliat el 2006. Uns anys més tard, les cases pogueren gaudir d’aigua corrent. I, fi nalment, es millorà l’enllumenat públic, que s’ha reformat recentment.

També als anys 60 es feren obres a la Casa de la Vila. L’edifi ci s’am-plià, es va construir en propietats municipals contigües, com la peixateria i l’antiga presó, que es va enderrocar perquè estava en desús des de feia molt de temps. A més de les dependències pròpies de l’administració local, l’edifi ci albergava la guarderia infantil i el consultori mèdic, i també durant un temps les ofi cines de correus. Aquest edifi ci fou enderrocat i, al mateix

Carrer de Sant Antoni, amb el paviment renovat el 2006

24


solar, s’edifi cà la nova casa consistorial, que fou inaugurada pel Molt Ho-norable President de la Generalitat, el senyor Jordi Pujol, l’abril de 2003. Com passava a l’edifi ci anterior, en l’actual hi ha el consultori mèdic, men-tre que la guarderia es traslladà a les antigues escoles.

La toponímia i la llenguaEl nom

L’origen del nom del poble no presenta gaire dubtes, ja que es basa en l’establiment d’un grup de cases i masies al voltant d’un nucli: la masia de cal Pujol. El nom comú mas aglutinat amb l’antropònim de la persona propietària de la masia forma, doncs, el topònim que designa el nostre poble.

Mas, que designa una casa de camp i de conreu, és un mot que apa-reix al segle XI i prové del llatí tardà mansum, lloc d’estada o residència. El nom propi “Pujol” també pot tenir relació amb el fet que la masia està precisament situada damunt d’un puig o pujol, un element físic abundant al nostre terme.

Totes les fonts consultades —citem especialment Coromines, Manent i Amigó— coincideixen en aquest origen. El cas del poble no és aïllat, ja que a prop de casa nostra trobem altres nuclis de població que parteixen d’un origen idèntic, sembla ser una estratègia d’ocupació territorial pròpia de l’època medieval dels segles XII i XIV: Masriudoms, Masboquera, Masar-bonès, Masllorenç, Mascabrers…

El nom és citat en documents antics a partir dels segles XIV i XV, tot i que hem de suposar que ja existia amb anterioritat. Hi apareix en llatí o en català antic nombroses vegades:

– “manso podiolorum”: en un manual notarial de 1303 a 1326, també els seus propietaris hi són citats pocs anys més tard: “Gillermus Pujol et uxor Maria habitatores mansi dels Pujols”.

– “mansi dels Pugols”: a l’AHMA, document núm. 62, el 1382.– “mansi dels Pujols”: a l’AHMA, document núm. 77, el 1407.– “manso dels Pujols”: a l’AHMA, document núm. 80, el 1415.– “mansi dels Pujols”: a l’AHMA, document núm. 85, el 1438. En aquest

mateix document, hi trobem el “Mas dels Pujols”.

Notem també que la forma que apareix la majoria de vegades és en plural, i que pot estar escrita en un sol mot o bé separada. En l’actualitat, el nom s’escriu sempre junt i en plural.

El terme municipal de Maspujols té altres elements toponímics, Manent l’any 1966, en recollia 285. Alguns dels noms d’indrets recollits han caigut en l’oblit, i altres han deixat de ser terra conreada o bosc per passar a ser zona urbanitzada, però encara se’n conserven força.

25


El primer topònim al qual cal fer referència és el terme de Rocabruna. Es troba tant en singular com en plural, Roquesbrunes. En els seus orígens és citat com a nucli de població i actualment es manté com la partida més important del nostre terme. El mot descriu el tipus de pedra o roca que predomina en aquest indret, que és tirant a rogenca. Dins d’aquesta parti-da, hi ha el punt més alt del territori maspujolenc, que es designa amb el mateix nom de Rocabruna, tot i que al poble el coneixem per la Feredat —que, en principi, vol dir “espant, feresa, terror”, potser perquè el terreny és feréstec Aquest punt, a més, parteix el terme de Maspujols i els de l’Aleixar, les Borges i Alforja.

Hem d’esmentar també les partides de les Cerveres, dels Parrots i els Revolts, dins d’aquí hi ha una zona coneguda popularment com la Font, sembla que és on era la font vella del poble, a la qual es baixava per unes escales. La torre de la Perruca, un punt lligat al passat dels homes de Roca-bruna, és una carena que es troba a força alçada i que la llegenda popular relaciona amb l’estada d’una reina, mentre que el rei s’estava al Gomendí; també cal citar les roques del Barrufet, des d’on diuen que els dies clars es pot veure Mallorca.

Altres punts propers al nucli del poble són: el Colomer, citat ja al 1651 com una partida dins la qual hi havia una era; el nom podria fer referència a un antic colomer o també a un columbari, que era un tipus d’edifi cació romana on s’hi dipositaven urnes amb les cendres dels morts incinerats i era, de vegades, lloc de culte dels déus casolans; les Creus, tocant a l’ermita de Sant Antoni, i els Serrets, un indret designat per una paraula molt sig-nifi cativa al nostre poble, ja que fa referència al tipus de muntanya mitjana pròpia d’aquests voltants.

Els boscos presents al terme són la Campana, el Gra de Sal, el bosc del Pou —on hi ha un pou al mig—, el pinar de la Torre, el bosc de la Ci-vada i el Macabeu —que delata un passat vinícola als seus costers— el pinar de Barenys i el pla de Barenys, situat al capdamunt de la pujada del camí de les Roquesbrunes. Altres pinars més petits i menys coneguts són el del Ferreter, i el del Pastisser, entre d’altres; alguns han desapa-regut per passar a ser terres de conreu (en un passat recent) i d’altres s’han convertit en terrenys amb edifi cacions.

Els barrancs tampoc no falten, al nostre municipi. Podem citar el barranc de la Feredat, que neix entre el bosc de la Torre i la Feredat, desemboca a la Riera, i rep, després, el nom de barranc de Roquesbrunes, de barranc de la font de la Bessona, i del Torrent en el seu tram fi nal; el barranc dels Parrots és la continuació del de Canaletes, el qual neix a la partida de Ro-quesbrunes, sota la carena que formen la torre de la Perruca i les roques del Barrufet, i arriba fi ns a la via del tren, a més comparteix terme amb les Borges; el barranc de l’Aquitana —el nom del qual és menys conegut en l’actualitat— és paral·lel al dels Parrots i acaba a la Riera, a prop del pont de la via.

Col·lecció La Creu de Terme - 32 • · Parlem d’una manera especial de la història de...

Documents

Transcript of Col·lecció La Creu de Terme - 32 • · Parlem d’una manera especial de la història de...