Catalunya 92

Catalunyawww.cgtcatalunya.catw Òrgan d’expressió de la CGT de Catalunya • Desembre 2007 • número 92 • 0,50 euros • www.revistacatalunya.cat

Munta

tge:

Pat

ríci

a C

arle

s

Després de mesos d’obres i

d’hres esmerçades pel nos-

tre company Josedel

Col·lectiu Catalunya, estrenem pà-

gina web renovada de la CGT de

Catalunya. Per accedir al nou web

cal anar a l’adreça www.cgtcatalun-

ya.cat

El web encara no està

complet i es troba en període de

proves, però es disposa d'una bàsi-

ca base de documents de legisla-

ció, guies laborals, butlletins juridi-

cosindicals, materials de formació,

... i s'hi han publicat comunicats i

notícies de tot l'any 2007. També

podeu accedir a les últimes notí-

cies de la premsa catalana, així

com a les notícies d'Europa Press.

Si el que busques no ho

trobes en la nova, pots provar en la

pàgina web antiga, que ja no serà

actualitzada, a la qual pots accedir

des de la nova o anant a

http://www.cgtcatalunya.cat/nuke/

Qualsevol errada que

detecteu, no dubteu a comunicar-

ho a l'administració del lloc, al co-

rreu: [email protected]

Aquesta renovació com-

porta una millora considerable en

l'estructura de la pàgina i un canvi

important d'imatge, i suposa un pas

més en el procés de consolidació

de l'entramat comunicatiu de la

CGT de Catalunya.

Seguirem treballant per

a donar-li major contingut al web i

fer d'aquest una bona eina per a

tots/es vosaltres.

Aquells webs o blocs de

CGT que tingueu sindicat el web

de la CGT de Catalunya heu de

canviar les claus o codis de sindi-

cació, si voleu que les noticies ac-

tualitzades del web de la CGT de

Catalunya segueixen apareixent

als vostres webs o blocs.

Aquelles pàginas web

de CGT que tinguin caràcter dinà-

mic i tinguin sindicada la pàgina

web de CGT Catalunya, han de

canviar el codi de sindicació, que

ara és:

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.ph

p?page=backend

Per a les pàginas web

estàtiques que la tinguin sindicada,

el nou codi de sindicació és: <texta-

rea rows="4" cols="20> <scriptty-

p e = " t e x t / j a v a s c r i p t "

src="http://www.cgtcatalunya.cat/s

pip.php?page=distrib"> </script> ja

que si no canvieu els codis no es

vincularan les noves notícies que

anem penjant en la página de CGT

Catalunya.

La pàgina continuarà es-

sent un reflex de les i deesi el tre-

ball de la CGT de Catalunya i

també de tots els moviments so-

cials que estiguin per la transforma-

ció social des de formes de funcio-

nar i d’organitzar-se antiautoritàries

i llibertàries.

EDITORIAL LA TRAMUNTANA DINAMITA DE CERVELL ENTREVISTA

Catalunya. Desembre de 20072

SECRETARIAT PERMANENT DELCOMITÈ CONFEDERAL DE LA CGTDE CATALUNYAVia Laietana, 18, 9è08003 Barcelona - [email protected]. 93 310 33 62. Fax 93 310 71 10

FEDERACIONS SECTORIALS• Federacio Metal·lúrgica de Catalunya (FEMEC)• Federació de Banca, Borsa, Estalvi i Entitats de Crèdit de Catalunya• Federació Catalana d’Indústries Químiques (FECIQ)• Federació de Sanitat de Catalunya• Federació d’Ensenyament de Catalunya (FEC) • Federació d’Administració Pública de Catalunya (FAPC)Via Laietana, 18, 9è - 08003 BarcelonaTel. 93 310 33 62. Fax 93 310 71 10

FEDERACIONS COMARCALSAnoiaRambla Sant Isidre, 15, 1r08700 Igualada. Tel. i fax 93 804 29 [email protected] Camp/PrioratRaval de Sta. Anna, 13, 2n, 43201 [email protected]. 977 34 08 83. Fax 977 12 80 41Baix LlobregatCra. Esplugues, 4608940 Cornellà - [email protected]. 93 377 91 63. Fax 93 377 75 51Jacint Verdaguer, 23, 08640 Olesa de MontserratTel. 93 778 04 93Baix PenedèsNord, 11-13, 3r, 43700 El VendrellTel. i fax 977 66 09 [email protected]ès NordAlfons XII, 109. 08912 [email protected]. i fax 93 383 18 03Garraf-PenedèsLepant, 23, baixos08800 Vilanova i la Geltrú - [email protected]. i fax 93 893 42 61MaresmePlaça Cuba, 18, 2n08302 Mataró - [email protected]. i fax 93 790 90 34Vallès OrientalFrancesc Macià, 5108100 Mollet - [email protected]. 93 593 15 45. Fax 93 579 31 73

FEDERACIONS INTERCOMARCALSGironaAv. Sant Narcís, 28, entl. 2a17005 Girona - [email protected]. 972 23 10 34. Fax 972 23 12 19PonentAv. Catalunya, 82è25002 Lleida - [email protected]. 973 27 53 57. Fax 973 27 16 30Camp de TarragonaRambla Nova, 97, 2n 1a - 43001 [email protected]. 977 24 25 80 i fax 977 24 15 28

FEDERACIONS LOCALSBarcelonaVia Laietana, 18, 9è08003 Barcelona - [email protected]. 93 310 33 62. Fax 93 310 70 80ManresaCircumval·lació, 77, 2n08240 Manresa - [email protected]. 93 874 72 60. Fax 93 874 75 59RubíColom, 3-508191 Rubí - [email protected]. i fax 93 588 17 96SabadellUnió, 5908201 Sabadell - [email protected]. i fax 93 745 01 97TerrassaRamon Llull, 130-13608224 Terrassa - [email protected]. 93 788 79 47. Fax 93 789 45 04Castellar del VallèsPedrissos, 9 bis - 08211 Castellar del Vallè[email protected]. i fax 93 714 21 21SallentClos, 5, 08650 [email protected]. 93 837 07 24. Fax 93 820 63 61

> ON ENS TROBEM?... EditorialEl nou web de la CGT deCatalunya ja està disponible

“Catalunya”, publicació de la CGT de Catalunya. 8a època. DLB 36.887-92. Edició:

Col·lectiu Catalunya: Ramon Aubà, Joan Rosich, Pau Juvillà, Patrícia Carles, Jose Cabrejas, Mireia

Bordonada, Dídac Salau, Josep Garganté, Josep Estivill, Xavi Roijals, Jordi Martí i Òscar Purqueras.

Col·laboren en aquest número: Francesc Arnau, Campanya Catalana de Solidaritat amb el Poble

Kurd, Coordinadora estatal d’organitzacions solidàries amb el Sàhara, Teresa Clarà Munt, Josep

Llunas, Fòrum Social Català, Lluís Anton Farnós, CAES, Antonio Aranda, federacions i seccions sindi-

cals de CGT. Fotografies: Gabi, Dídac Salau. Il·lustracions: (portada) Patícia Carles. Tirada:

10.000 exemplars. Informàtica: Germán ‘Mozzer’. Redacció i subscripcions: Raval Sta. Anna,

13, 2n. 43201 Reus. Tel. (dimecres tarda) 977 340 883. Col·laboracions a: [email protected] i (cronologia) [email protected] compartim necessàriament les opinions signades de col·laboradores i col·laboradors.

Tots els continguts d’aquesta revista estan sota una llicència "Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 Espanya"Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra amb les condicions següents:- Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l’obra de la manera especificada per l’autor o el llicenciador.- No comercial. No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials.- Sense obres derivades. No podeu alterar, transformar o generar una obra derivada d’aquesta obra.Quan reutilitzeu o distribuïu l’obra, heu de deixar ben clar els termes de la llicència de l’obra. Alguna d’aquestes condicions pot no aplicar-se si ob-teniu el permís del titular dels drets d’autor. Els drets derivats d’usos legítims o altres limitacions reconegudes per llei no queden afectats per l’anterior.Més informació a http://cat.creativecommons.org/

Aquest número del ‘Catalunya’ s’ha tancat el dimarts 20 denovembre del 2007.

“Obeïu” de El Ataque de la Basura

Radioactiva

“Consumiu, caseu-vos i reprodui-

vos, no penseu, conformeu-vos,

no qüestioneu l’autoritat, no

desperteu, mireu la tevisió,

compreu, sotmeteu-vos...”

Còmic - Ácido Crítico

Federació de Sindicats de alInd´tria Metal·lúrgica (FESIM) iCoordinadora de l’Auto de CGT

La raó empresarial és única itramposa davant la globalit-zació dels mercats i la lliure

producció/distribució de mercade-ries, s’addueix la “necessitat deguanyar quota en nous mercats”, onla competència cada vegada és mésdura i desigual.

Per guanyar quota de competiti-vat i incrementar el marge de bene-ficis, la reorganització de les em-preses, diuen, està basada“necessàriament i inevitable” en laflexibilitat laboral, la reducció decostos i els augments de productivi-tat.

Les mesuresempresarials i les sevesconseqüències sobre lesplantilles

La flexibilitat laboral propicia lapèrdua del control dels treballadorsi les treballadores del seu tempslliure, cosa que provoca que hagind’ajustar la vida social al servei delscanvis del mercat. Es consuma laplena disposició dels treballadors alservei de les empreses, sense possi-bilitat de fer plans més enllà de les48 hores i allargant les jornades iels cicles de treball perillosamentper a la salut. El temps de treball noes redueix, sinó que resulta distri-buït desigualment. En molts casoss’inverteix més temps a obtenir lesmateixes rendes.

La reducció de costos s’aconse-gueix per diferents vies. La via ques’utilitza de forma “més eficaç” ésla dels acomiadaments o externalit-zacions.

Acomiadaments quepoden ser individuals ocol·lectius (ERO)

Dobles escales salarials, eliminacióde l’antiguitat, degradació constantdels contractes de treball i desvia-ment de les conseqüències mèdi-ques dels seus sistemes productiusvers la Seguretat Social són altresformes empleades per les multina-cionals per abaratir costos en les

seves plantilles.Les externalitzacions són mesu-

res molt recurrents utilitzades percanviar contractes indefinits per tre-

balladors en precari.Augments de producció. Els

constants xantatges als que somsotmesos els treballadors sota l’a-

menaça de desplaçar el nostre tre-ball a països emergents fan que des-viem la mirada sobre un dels pro-blemes més importants que afecten

la nostra salut. El continuat aug-ment dels ritmes de producció nosolament facilita, sinó que provocales actuals xifres d’absentisme a lesfàbriques que es dediquen a l’auto-moció.

Conseqüències dobles

D’una banda, d’ordre intern a lesempreses: substitució de treball fix iamb drets per feina precària i vul-nerable. De l’altra, s’externalitzenpart dels costos als sistemes públicsde prestacions (atur contributiu i as-sistencial).

Els ajustaments de plantilla estal-vien entre un 20 i un 30% en els sa-laris dels i les treballadors/res regu-lats/des. La paradoxa apareix enaquests períodes de racionalitzacióen realitzar-se l’ajustament no persalvar o viabilitzar les empreses,sinó que l’ajustament es porta aterme per guanyar quota de mercat iser més competitius.


REPORTATGELes empreses substitueixen treball fix iamb drets per feina precària i vulnerable,un retorn al no res per a la nostra classe

FUGA DE LESMULTINACIONALS DE L’AUTO

3

Dobles escales,degradació dels llocs detreball... tot perdut iamb amenaça constant

Les raons de les multinacionals

Mentre tot ho podem portar a fer fora, aquí pactem una altra reforma a la baixa per mantenir el “mercat laboral” submís.


REPORTATGE

A quiprotegixen leslleis? El dretcomunitari i laComissióEuropea

Através del Reglament Generalsobre el Fons Europeu de

Desenvolupament Regional(Feder), el Fons Social Europeu(Fse) i el Fons de Cohesió s’ha in-troduït un nou article, el 51, en l’es-mentat Reglament, on s’assenyalaque l’Estat corresponent ha d’asse-gurar-se que les ajudes a una em-presa serveixen per cofinançar unprojecte que no tingui modifica-cions importants, en un termini deset anys.

Aquest tema de deslocalitza-cions en particular i de reestructu-racions en general va ser inclòsdins de l’Agenda Social (2005-2010), la qual cosa mostra la relati-va preocupació de les autoritats co-munitàries -en especial per algunpaís membre, com França i Ale-manya-, i en canvi, el nostre orde-nament jurídic i en especial la Llei38/2003 General de Subvencionsno és ni molt menys suficient -imenys encara la seva aplicaciópràctica- per oferir algun tipus deproposta que tingui alguna eficàciai garantia. I és l’existència d’aquesttipus de legislacions laborals bas-tant deficients, en què s’assenta lapossibilitat de deslocalitzacions -sobretot- cap a països denominats“emergents o en vies de desenvolu-pament”.

La dinàmica de reestructuracionsen la Unió Europea, a partir de ladècada dels 90, per mitjà de rees-tructuracions internes en cada undels estats membres; les fusions iabsorcions d’empreses; l’expansiódel negoci; l’externalització; lesdeslocalitzacions a països asiàtics ila reubicació dels negocis està te-nint conseqüències molt seriosesen l’estructura social del mercat detreball amb pèrdues de treball im-portants i una forta precaritzaciódel treball.

En el període 2003-2005, segonsl’Observatori de Reestructuracionsa Europa (ERM), s’han recollit untotal de 3.500 casos de reestructu-racions amb importants repercus-sions en el treball: es perden untotal d’1.551.828 llocs de treball isolament es creen 474.807 llocsnous, que sens dubte no tornaran aser en les mateixes condicions.

La mundialització (globalit-zació de les economies) fo-menta l’augment dels flu-

xos comercials, la qual cosa esmanifesta en la importància cadavegada més gran dels intercanvisde components i del comerç in-traindustrial.

Els nous ajustaments en les es-tructures productives en els dife-rents països permeten que els avan-tatges comparatiuss’internacionalitzin i augmentin elsguanys en termes d’eficiència iproductivitat. Les possibilitats decreixement per a les economiess’amplifiquen. Els fluxos moneta-ris i la virtualització de les econo-mies les fa deslligar-se dels seusvincles materials i així depenencada vegada més de les innova-cions tecnològiques.

La mobilitat més elevada del ca-pital i la seva transnacionalitzaciódonen lloc a una assignació méseficient de l’estalvi mundial, pro-vocant el deteriorament de les con-dicions de treball tant en els païsoscentrals com en els empobrits o“en desenvolupament”, la destruc-ció de treballs estables i amb drets iel trencament del poder sindical.

I sense fronteres pel mig ni lí-mits legislatius en l’economia glo-balitzada, la millor manera de re-duir els costos laborals éstraslladant-se allà on la mà d’obrasigui intensiva i barata, la tecnolo-gia suficient, la jornada de 12 a 14hores i els sindicats o la força con-tractual dels i les treballadors/es noexisteixi o es trobi molt debilitada.

Ens trobem en un escenari enquè els preus a la baixa són la tòni-ca general (eficiència en l’estalvimundial), quan el que es busca ésacaparar un percentatge més grande consumidors. Si els preus bai-xen, també ho farà la rendibilitatdel capital en certa mesura, si no ésque les vendes es desborden -nosol passar-, o bé els costos de pro-ducció es redueixen.

A l’Estat espanyol la major partde capital “exterior” que arribaprocedeix de la UE i els EUA. És adir, el comerç de capitals -la sevamobilitat- es realitza entre elsgrans blocs econòmics i polítics, iels propietaris d’aquests capitals(multinacionals, grans corpora-cions) els traslladen allà on els seusbeneficis creixen o tenen expectati-ves de fer-ho, fet que reverteix elvalor afegit als centres (països cen-trals) on les multinacionals tenenfixades les seves seus socials.

L’ampliació dels mercats ha

comportat que els països amb mésrecepció de capitals exteriors si-guin els recentment incorporats ala UE (Polònia, República Txeca,Eslovàquia, etc.) i els mercats del’est europeu, el Magrib (el Ma-rroc, Argèlia, Tunis, etc.) i el tercerpilar, el sud-est asiàtic (la Xina, fo-namentalment).

Aquests mercats afecten certssectors industrials a l’Estat espan-yol: tèxtil, calçat, joguines, centresde trucades d’empreses de serveis,components auxiliars de l’automo-ció i el sector automobilístic.

Els factors que actuen en les des-localitzacions no solament són sa-larials, sinó espacials, és a dir, lamobilitat de les mercaderies entransport i distribució (logística) ila situació estratègica d’aquestspaïsos en relació amb els mercats oles zones de domini i influència.

Les empreses combinen elsavantatges econòmics i fiscals ambels de situar-se en la zona d’in-fluència de la nova Europa i el seumercat.

Les conseqüències perals assalariats i lapoblació civil

Finalment, en ser acceptada i com-partida -la lògica de la competitivi-tat- pels sindicats majoritaris s’en-tra en una espiral on “l’únicaveritat” aparent és la raó empresa-rial per portar a terme la destruccióde treballs fixos i del teixit indus-trial.

La fragmentació de l’empresa -

externalització d’activitats no es-sencials, organització del treballper mitjà d’empreses auxiliars ocontractes- fragmenta també launitat de negociació i acció sindi-cal, trencant-la en àmbits de negoci-salt de fronteres-, sobrepassantl’espai de la unitat provincial, sec-torial i estatal i enfrontant treballa-dors de distintes àrees o païsosentre si, que competeixen a labaixa per mantenir el seu estatuslaboral.

Aquesta fragmentació de l’espaide negociació condueix a probabi-litats més grans de discriminaciósalarial i també a discriminacionsen el conjunt de les condicions la-borals.

Els ritmes de treball, els tempsde producció, la disponibilitat de lamà d’obra, les jornades laborals,“l’obligatorietat en la realitzaciód’hores extra”, són ordenats ambcriteris de flexibilitat laboral, elsquals incrementen la temporalitat imobilitat funcional. Això s’anome-nen “Plans Industrials”.

La separació d’espais i la distin-ció en les pautes organitzatives,amb distints mecanismes regula-dors o, simplement, la desregula-ció de les relacions laborals en elsespais fragmentats incideixen deforma significativa en la ruptura deles identitats col·lectives, la qualcosa comporta un debilitament del’acció sindical col·lectiva.

La pèrdua de llocs de treball di-rectes o indirectes en el país d’ori-gen de la deslocalització comporta,a més, importants efectes locals en

termes de desestructuració i des-trucció de formes de vida a leszones geogràfiques afectades.

L’estratègia d’externalització(relacions entre els grups multina-cionals i els estats) no és que des-trueixi molt de treball, sinó que elseu objectiu és un canvi en les ca-racterístiques del treball: els llocsde treball directes destruïts reapa-reixen sota noves formes i condi-cions contractuals.

Treball precari

La qualitat d’aquest treball és moltprecària i la situació s’agreujasubstancialment en les relacionscol·lectives, on la supressió delsdrets sindicals bàsics resulta ser elmàxim punt d’atracció per als ca-pitals en els països de destí i en eld’origen assistim a un reforçamentdel poder de direcció i negociadorempresarial, sotmès a les personesassalariades al pur “xantatge ma-fiós”: “o et romanitzes o m’empor-to l’empresa a Romania”.

Les conseqüències d’aquestesestratègies són nefastes tant per alcol·lectiu de treballadors/es comper a les posicions sindicals: divi-sió, defensa del propi fent perdreperspectiva sobre el que és global i,en general, facilitant l’adopció demesures com l’ampliació de lesjornades laborals, disponibilitat iflexibilitat horària, sistemes de tre-ball de “just a temps”, congelacióde salaris, dobles escales salarials,reduccions en la producció, incre-ments en la productivitat, etc.

La deslocalització de lesempreses i la impunitat

amb què maxen

Davant la nova organització del treball posada per les multinacionals

On situa la CGT l’acció sociall’acció sindical

Catalunya. Desembre de 2007 5

REPORTATGE

Empreses de Components d’Automoció i Empreses de l’Auto

Empresa Situació Nova destinació Afectats/des AnyLear Lleida Polònia 1.280 2002

Lear Àvila 615 2006/2008

Copo Ferher Barcelona Tancament 128 2006/2007

Autotex Barcelona República Txeca 150 2004

Blackstone Burgos Tancament 308 2005

TRW Burgos Tancament 292 2005

Nacam Ibérica Barcelona 160 2006

Zodiac Automotive Girona Tunis 110 2006

Visteon Valladolid 170 2006

Renault V.I. Madrid França 547 2005

Renault Valladolid 1.300 2007

Johnson C. Valladolid 155 2006

Valeo Barcelona Marroc/Tunis 400 2003

Valeo Madrid República Txeca 173 2004

Valeo Barcelona Jaen 260 2003

Empresa Situació Nova destinació Afectats/des Any

Total destrucció llocs de treball Valeo (francesa) 833

General Motors Saragossa Diferents països 503 2004

Delphi Soria Marroc/Romania 560 2001

Delphi Tarazona Portugal 425 2006/2008

Delphi Puerto Real Països de l’Est-Xina 260 2002

Delphi Puerto Real Països de l’Est-Xina 400 2005/2010

Delphi Puerto Real Països de l’Est-Xina 1.660 2007

Total destrucció llocs de treball Delphi (americana) 3.280

Gearbox Barcelona Polònia 222 2005

Seat Barcelona Països europeus 660 2006

Seat Barcelona 1.600 2007

SAS-Abrera Barcelona Països de l’Est 330 2007

Total destrucció llocs de treball de VW (alemanya)Total de llocs de treball destruïts en automoció i components de l’Auto 12.540

Deslocalització i externalitzacions d’empreses multinacionals

L’innovador de l’efecte deles deslocalitzacions enl’actualitat és el marc po-

lític global (mundialització de l’e-conomia) en què s’estan produint.

El fet que les empreses se’n van itornen, i que desplacen produccionsintrafàbriques, amb independènciade en quin lloc del món es trobin enfunció de la lògica del màxim bene-fici, no ens aporta massa informa-ció si el que volem és comprendreper què aquest efecte perjudica se-riosament no tan sols els treballa-dors dels països desenvolupats, sinótambé el conjunt dels assalariats.

La nova organització del treball -que ja hem explicat amb anteriori-tat- demana i fa possible obtenirguanys al capital de manera i formabastant diferent al model anterior.Diversos factors -entre d’altres- hoexpliquen: la desaparició de l’esta-tut protector del treball i l’absènciade límits -regulació- en el movi-ment de capitals. Aquí es tanca elnus gordià a l’hora d’enfrontar-nosa les deslocalitzacions.

Algunes estratègies sindicals perfrenar les deslocalitzacions (unexemple pràctic és el cas dels sindi-cats del metall alemanys, IGM, idels espanyols, CCOO i UGT, en elsector de l’automobilisme), elsquals basen la seva estratègia sindi-cal en l’acceptació de o en la rebai-xa dels salaris, o bé en la intensifi-cació dels ritmes de treball i laflexibilització del temps de treball,o en ambdues coses alhora. No handonat resultats.

La consideració que aquestes es-tratègies resolen el problema de la

majoria social és donar per fet quel’acceptació de la lògica del capita-lisme en l’actual economia mundialés la solució. És a dir, adoptar lesmesures més racionals que demanal’economia per seguir fent-ne pos-sible el creixement, el qual ens “ga-ranteix” el treball assalariat i/o lesprestacions de renda en els casosd’atur.

La lògica del capital

Aquestes estratègies es mouen en lalògica del capital, doncs creen lescondicions per competir en costos idesapareix la necessitat de la deslo-calització de forma conjuntural finsque qualsevol altre element produc-tiu (organització, tecnologia, etc.)possibiliti més porció de beneficisen el sector i llavors se’n vagin defi-nitivament. Aquest és el joc, la lògi-ca “immutable” del capital.

Segurament els assalariats delspaïsos destinataris de les deslocalit-zacions tinguin visions “materials”radicalment oposades, a causa deles expectatives de creixement deltreball i la millora del preu de laseva mà d’obra.

Mesures com l’adoptada per laComissió Europea que hem asse-nyalat anteriorment es troben enaquesta via.

El fre de les reordenacions delsmercats de treball per qualsevol viaque el capitalisme utilitza habitual-ment (Expedients de Regulació deTreball, acomiadaments indivi-duals, externalitzacions, deslocalit-zacions, etc.) implica una voluntatsindical i política capaç d’enfron-

tar-se a la lògica del mercat capita-lista o bé, dit d’una altra manera,que les relacions socials que con-formen i en les quals se sustentenles relacions salarials han de serbastant diferents.

L’estratègia sindical ha de sercapaç no tan sols de mostrar la gra-vetat d’unes polítiques que en nomde la competitivitat i el lliure mer-cat destrueixen qualsevol relaciósocial basada en el respecte per lademocràcia i els drets col·lectius -de tots i totes- i la llibertat, sinó quea més ha d’actuar desplegant laforça suficient com per interrompreaquesta barbàrie.

Cada dia es fa més necessaridonar una resposta a aquesta novaofensiva del capitalisme globalitzat.Resposta que cada vegada més hade ser internacional i solidària, jaque l’estatut protector del treball hade ser per a tots i totes. El rebuigper totes les capes socials, com araels ciutadans, exigint a les institu-cions públiques (locals, autonòmi-ques i administració central) queassumeixin la responsabilitat queels competeix: aplicar i fer aplicar ales empreses, a les multinacionals,els DRETS que com a treballadors icom a ciutadans tenim.

Des de CGT hem de ser moltclars: volem treball per a tots i totesi en tots els llocs. Volem i lluitemperquè les condicions d’aquest tre-ball es desenvolupin de forma equi-valent i digna (jornades, salaris,drets sindicals, drets polítics, dretssocials, etc.) i es respecti l’estatutprotector del treball de forma inter-nacional.

Secció sindical de la CGTd'Autobusos de TMB

Acomençaments de 2007 jaes va fer arribar a la Con-selleria de Mobilitat de

l'Ajuntament de Barcelona unacarta on es plantejaven les possi-bles problemàtiques que podienocórrer en relació a la Nova orde-nança de circulació. A la vegada,també es demanava poder tractar eltema del Pla de mobilitat, els ca-rrils bus, les agressions que pateixel col·lectiu de conductors, etc. En-cara s'està a l'espera d'una reunióamb la nova regidora de Prevenció,Seguretat i Mobilitat, AssumptaEscarp, per parlar d'aquests temes id'altres com la necessitat d'amplia-ció de l'ús del passe d'empleat per ala seva utilització en la xarxa de ro-dalies de Renfe i la falta de descan-sos del col·lectiu de conductors deTransports Municipals de Barcelo-na.

En aquest últim aspecte la situa-ció és insostenible i per això s'hadecidit posar sobre la taula i de-nunciar públicament la problemà-tica situació de la falta de descan-sos del col·lectiu de conductors iconductores d'autobusos de TMB.El col·lectiu de conductors deTMB realitza només 5 dies de des-cans al mes. Treballa sis dies a lasetmana, comença i acaba la sevajornada laboral en dos llocs dife-rents de la ciutat, i tots els conduc-tors i conductores suplents conei-xen el seu horari i la linea en la quehan de conduir el dia següentnomés amb un dia d'antelació.

Els conductors i les conductoresd'autobusos de TMB treballen a

l'any: 1.690 hores efectives, 83hores de presència mínimes, 80hores extra obligatòries, 7 dies defeina en festes oficials, temps par-tit, etc. Treballen 251 dies l'any,més les festes oficials, quan la mit-jana al sector és de 220 dies.

Aquesta situació de manca de

descans provoca:

1. Una concil·liciació de vida fami-liar i laboral molt difícil de dur aterme. No és una casualitat quecada cop són més els treballadors itreballadores que s'agafen la reduc-ció de jornada per fill, com unamanera de poder estar més amb elsseus. Una altra dada que confirmaaquesta mancança de conciliaciófamiliar és l'augment considerablede companys i companyes queagafen alguns dels seus 20 dies depermís no retribuït, ajustant-se elcinturó per poder estar més amb lafamília.

2. Un alt nivell de tensió entreels conductors i conductores queha fet disparar totes les alarmes pelnivell d'agressions que pateix elcol·lectiu. El complicat tràfic de laciutat, la tardança entre autobusosdeguda a la gestió de segons quineslínies, fa que la desesperació d'al-guna gent es tradueixi en agressivi-tat i la pèrdua del respecte cap a lafigura del conductor i derivi enagressions cap al conductor i laconductora. (35 agressions físiquesal 2006, 28 fins al dia d'avui. En re-lació a les agressions verbals no hiha constància, però sabem que sóndiàries).

3. L'alt nivell de baixes per qües-tions psicològiques (depressió, an-sietat, etc.). Segons l'Informe de

Salut de l'any 2002-2004, les en-fermetats psicològiques eren la se-gona causa de baixes a l'empresa,després de les muscoesqueletiques.A dia d'avui encara no tenim dadesde l'Informe del 2004-2006.

Aquesta situació ha fet que lademanda dels dos dies de descanssetmanal sigui sentida per tota laplantilla de conductors d'autobu-sos, sigui quina sigui la seva afilia-ció sindical. Entenem que s'ha detrobar una solució a aquesta mancade descansos i que la situació acabiagravant-se més i tingui conse-qüències no desitjades per ningú.

Campanya demobilitzacions

Durant els mesos d'octubre i no-vembre la CGT s'ha portat a termeuna amplia campanya per reclamarsolucions a la falta de descansosdels conductors de TMB. Enaquesta campanya s'han realitzataccions com:

- Enganxar milers d'adhesius icartells a les marquesines de lesparades de les diferents línies d'au-tobusos per exigir dos dies de des-cansos setmanals, cartells que imi-ten un cartell de TMB on esparlava de la gran responsabilitatque comporta conduir un autobúsper Barcelona però que no explica-va com i en quines condicions la-borals es realitza aquesta responsa-bilitat. D’aquesta manera, s’haafegit al text original de “Profes-sional qualificat de la conducció”la coletilla “que només descansaun dia a la setmana (amb el conse-qüent perill per els passatgers), téun alt percentatge de baixes per de-

pressió i ansietat i pateix seriososproblemes amb la conciliació fa-miliar”.

- Lluir xapes amb la frase "Jovull dos dies de descans setmanal",xapes que imiten el disseny de lesxapes que es van fer per a la setma-na de la mobilitat i en les quals espodia llegir "Jo, Transport públic".D’aquesta manera, els conductorsd’Autobusos de TMB fan entendreque sense unes bones condicionsde descans pels conductors no espot tenir un bon transport públic.

- Convocar vaga i manifestaciódels conductors d'Autobusos deTMB el 21 de novembre.per recla-mar dos dies de descans setmanals,una vaga d'11 h. del matí a 16 h. dela tarda, amb assemblea a la plaçaUniversitat a les 13 h. i posteriormanifestació fins la Plaça de SantJaume.

El col·lectiu de conductors va re-tardar tot el possible la vaga per noagreujar la situació de caos delstrens de rodalia creada per lesobres de l'AVE. Desgraciadament,després de mesos de peticions icartes a la Direcció de TMB i alpropi Ajuntament de Barcelona, elcol·lectiu de conductors no haviarebut cap resposta. D'aquesta ma-nera, la irresponsabilitat i la intran-sigència de les caps empresarials ipolítics no ha deixat altra possibili-tat als treballadors que la mobilit-zació.

Sembla que l'Ajuntament i TMBno ha après res de la crisi de roda-lies Renfe i espera amb un silenciabsolut que la situació de manca dedescansos en els autobusos deTMB acabi explotant i perjudicantl'usuari del transport públic.

TREBALL-ECONOMIALa vaga dels conductors d’autobusos de TMB hadeixat clar que la defensa dels interessos de lamajoria no passa només per les eleccions sindicals

Tots som LuisAntonio García, siens toquen a unens toquen a tots

Volen solucions a la mancade descansos dels

conductors d’autobusos


Repressiósindical a laPrefectura deTrànsit deLleida

CGT Administració Pública deLleida

La Direcció General de Trànsitha sancionat un delegat de

CGT amb 10 mesos i mig de sus-pensió d'ocupació i sou. La DGTdiu que “No podem conduir pertu”... però et perseguirem si denun-cies els incompliments de la llei enquè incorre l'Administració.

Això és el que han fet amb el re-presentant de CGT a Lleida, LuisAntonio García, delegat sindical deCGT, secretari general de la SeccióSindical de CGT i delegat de pre-venció; prepararant un muntatgeque no és una altra cosa que unvenjança contra el representant deCGT.

… Però podematropellar-teimpunement

Al març de 2005, quatre mesosdesprés de constituir la Secció Sin-dical a la DGT de Lleida, el repre-sentant de CGT va denunciar lesmancances i defectes de la Prefec-tura de Trànsit de Lleida. En llocd'assumir i rectificar els errors (si-milars als de la resta de prefecturesdel país), es va iniciar una persecu-ció i assetjament al representantsindical, amb la finalitat que ningúseguís l'exemple. Canvis de depar-taments, denegar la conciliació, fis-calitzar al màxim tasques, assetja-ment constant per qualsevolmotiu… i com a cirereta, l'oberturad'un expedient disciplinari amb unasanció per onze càrrecs, que arribaals deu mesos i mig de suspensiód'ocupació i sou.

Davant d'aquest nou cas de per-secució sindical contra la CGTs'està portant a terme una campa-nya de solidaritat, que consta de:-aportacions econòmiques alcompte 2100-3602-29-2200053041-campanya d'enviament de faxos icorreus electrònics a la DGT-recollida de signatures de solidari-tat-repartiment d'octavetes informati-ves en tots els centres d'AGE del'Estat espanyol

Per a més informació us podeudescarregar el document informa-tiu elaborat per la CGT de Ponent:http://www.cgtbarcelona.org/sapb/t r a f i c o / c o m u n i c a c i o n . p d f

Per informació sobre la campa-nya:http://www.cgtbarcelona.org/sapb/


TREBALL-ECONOMIA

Sindicalisme iqüestiónacional

Emili Cortavitarte Carral

El sindicalisme revolucionari,l’anarcosindicalisme, ha d’in-

terpretar-se com a moviment socialque defensa les condicions de vidai de treball de les classes populars.Dintre de les condicions de vidahan d’encabir-se les reivindica-cions nacionals de ciutadans i po-bles.

En l’actual situació hi ha unatendència enganyosa a creure’nsallò de la societat global. En realitatglobals són les economies i les po-lítiques dels poderosos. I aquestessón profundament depredadoresrespecte de les condicions de vida ide treball de la resta dels humans,del medi ambient i dels sentimentsd’arrelament a un territori, a unacultura,... i de la capacitat d’auto-gestionar-nos, d’autogovernar-noscom millor creiem.

No es tracta tampoc de constre-nyir-nos, ni de cercar reivindica-cions territorials ancestrals frontuna situació que no entenem o novolem. Cal reivindicar la diversitatdel gènere humà, de les seves cul-tures, de les seves actituds per diri-gir els seus destins,... des de l’inter-nacionalisme dels que pensem queun món alternatiu, divers, plural isolidari és possible.

No és possible l’internacionalis-me sense les persones concretesque són plurals, que parlen idiomesdiferents i tenen utopies diverses.No hem de caure ni el parany del’internacionalisme uniformador niel nacionalisme ètnic i segregador.La capacitat d’autodeterminaciódels pobles, expressat per les per-sones, és un dret personal i col·lec-tiu bàsic, inalienable. Els sindica-listes revolucionaris ho hem dedefensar sense pal·liatius, però ambla conseqüència que la seva reivin-dicació no ha de comportar l’esta-bliment de noves estructures jeràr-quiques i dominadores. Quel’autodeterminació ha de formarpart d’un pla per fer d’un poble,d’una nació, un conjunt de perso-nes lliures i sobiranes.

Secció Sindical de CGT a l’empresa Promofon

‘Ens hem vist obligats adenunciar l’empresa’

E N T R E V I S T A

Josep Garganté-Quan és crea la secció sindical

de CGT a Promofon?

-La Secció Sindical de CGT neixper iniciativa pròpia arran de l'es-cissió d'una altra Secció Sindical,constuint-se el dia 9 de maig del2007.

-Fa algunes setmanes vau fer

una mobilització de tot el sector

del Telemàrqueting. Quins eren

els motius i què tal va anar?

-Els motius que van induir a la mo-bilització del passat dia 18/10 vanser donar una resposta a la pèssimanegociació que s'està portant aterme del IV Conveni de Telemàr-queting, on CCOO-UGT estan ne-gociant nefastes condicions. Se-gons les estadístiques rebudes anivell nacional, va ser un èxit con-

tundent.

-Quina és la situació laboral en

concret a Promofon? Teniu con-

veni propi o us regiu pel conveni

estatal?

-El dia 1 d'agost, la nostra empre-sa, Promofon, va ser fusionada perabsorció per l'empresa KonectaBTO. Ens regim per l'actual IIIConveni Estatal del Telemàrque-ting.

-Quina és la vostra manera de

treballar com a Secció (assem-

blees, fulles informatives, denun-

cies, etc.) i quina ha sigut la res-

posta de la plantilla?

-Cada 15 dies, la Secció Sindicaldistribueix un butlletí a tots els tre-balladors, en el qual s'informa detotes les novetats i notícies queafecten el sector i el treballador o

treballadora. A més, hem creat enla nostra Secció Sindical una pàgi-na web on figuren actualitzadestotes la novetats i notícies del nos-tre entorn diari. Un dia a la setma-na, tenim habilitada una sala ambun horari fix per atendre les con-sultes dels treballadors.

A més, es reparteixen tots els co-municats referent a la negociaciódel Conveni. La resposta de laplantilla, en general, és positiva,són molt freqüents les consultes isol·licitud de resolucions de treba-lladors a la nostra Secció Sindical.

Ens hem vist obligats, en diver-ses ocasions a denunciar l'empresaen defensa dels treballadors, ambresultat molt positiu per als com-panys.

-Com està la situació dels com-

panys acomiadats a Sitel (em-

presa també de telemàrque-

ting)? Com veuen els treballa-

dors de la vostra empresa la vos-

tra solidaritat amb companys i

companyes amb problemes en

altres empreses?

-Des de la nostra Secció Sindical,hem participat activament en lesactivitats proposades per CGT, iquant als nostres companys, donensuport a la nostra decisió.

-Afegeiu el qual vulgueu...

-No només hem creat la nostraSecció Sindical, sinó que a més,hem intervingut activament en lacreació de la Secció Sindical del'antiga AGM Contacte, (empresaque actualment també forma partde Konecta BTO).

Per a més informació:http://www.cgtbarcelona.org/pro-mofon

LA MIRADAINDISCRETA

Vaga a Coty-Astor Granollers permillorar el contingut del conveni

Col·lectiu Catalunya

E ls companys/es de la SeccióSindical de CGT a l'empresa

Coty-Astor de Granollers van rea-litzar una nova convocatòria devaga pels dies 21 i 28 de novem-bre per a poder desbloquejar lesnegociacions del pacte que millo-ra el conveni.

Aquesta convocatòria es pro-dueix després que haguessin des-convocat una altra vaga convocadael passat 25 d'octubre, a l'arribar aun compromís en la conciliació,entre l'empresa i la majoria del co-mitè, de reprendre les negocia-

cions. No obstant això, l'actitud del'empresa no ha canviat i no ha fetcap concessió, per això des de laConfederació General del Treballes decideix realitzar una nova con-vocatòria de vaga.

Coty-Astor és una multinacio-nal del sector de cosmètics, quecada vegada té més beneficis icada vegada reparteix menys, peraixò des de la Confederació Gene-ral del Treball de Catalunya es de-nuncia la pèrdua del poder adqui-sitiu, i es reclama el repartimentdels beneficis, amb un augmentsalarial digne.

La CGT vol incrementar la sevapresència a la comarca d'Osona

Col·lectiu Catalunya

La FEMEC-CGT ha iniciat unacampanya per donar-se a co-

nèixer i per augmentar la seva re-presentació a la comarca d'Osona,aprofitant la celebració d'eleccionssindicals a diverses empreses delsector del metall.

Actualment, encara que no dis-posa de cap local a la comarca, laConfederació General del Treballté afiliació en set empreses de lacomarca i té delegats en dues em-preses, a banda d’un grup de sim-patitants.

La campanya per aconseguir quela CGT augmenti la seva presènciaa Osona es porta a terme amb car-tells informatius per les empresesdel sector del metall i alguns polí-gons industrials de la comarca.

En el marc d’aquesta campanya,el sindicat ha denunciat que l'em-presa Madel Air Technical Difu-sión SA, incompleix la normativade prevenció de riscos laborals, fetque l'hi ha comportat una multa del'Inspecció de treball. Aquesta ésuna de les dues empreses d'Osonaon actualment la Confederació Ge-neral del Treball disposa de dele-gats.


TREBALL-ECONOMIA

CGT Balears

Els treballadors de l'empresaREMOLCANOSA, enro-lats en els remolcadors del

port de Palma de Mallorca, estanen vaga indefinida des del dia 19de juny, plantant cara a una empre-sa que, entre altres incomplimentsen matèria de prevenció de riscoslaborals, no respecta el seu dret alrègim legal de descansos dels tre-balladors de la mar. En aquestsquatre mesos, els companys de Re-molcanosa, afiliats al STMM i a laCGT, han hagut de suportar agres-sions, amenaces, abusos governa-tius i acomiadaments. La seva si-tuació la podem resumir en:

a.- Un primer decret de "serveismínims", per part de Delegació delgovern (Ramón Sòcies, al servei del'empresa), absolutament abusiu,que impedia als treballadors elsdescansos reglamentaris.

b.- Dues sancions a cada treba-

llador, de tres mesos d'ocupació isou cadascuna, per "secundar unavaga il·legal" (sic) que, finalment,han estat retirades davant el jutge.

c.- Amenaces i extorsions, a totsells, que van provocar l'abandó dela vaga i la dimissió del seu repre-sentant en el Comitè de Flota(d'empresa).

d.- L'intent de posar en servei unvaixell esquirol, que també ha estatparat per disposició judicial.

e.- Un segon decret de "serveismínims" que, davant la no atencióals creuers de luxe -no estaven in-closos en el primer decret, perquèno són serveis essencials a la co-munitat- i novament a petició del'empresa, va ser decretat pel dele-gat del Govern, anul·lant definiti-vament l'efecte de la vaga.

f.- Acomiadament de dos treba-lladors, com a mesura de repressiódirecta per posar fi a la vaga.

g.- La col·locació, amb el visti-plau de Capitania Marítima, de dos

esquirols, per a substituir els aco-miadats (aquesta era la veritable fi-nalitat dels acomiadaments, que jahan estat recorreguts).

Aquesta vergonyosa col·labora-ció del delegat del Govern delPSOE (socialista?, obrer?) amb unempresari com José Silveira, arma-dor de Remolcanosa i model d'em-presari prepotent i cacic, deixa benclara la política antiobrera d'un go-vern que es diu d'esquerres i pro-gressista, quan en realitat demostraque és fidel servidor dels interessosdels poderosos.

Només la solidaritat dels treba-lladors i de la ciutadania farà possi-ble que els drets dels treballadorsde Remolcanosa siguin respectats,i que hi hagi una solució justa alconflicte. La seva lluita és la de totsi totes. Per això és important que,en aquest moments, els companysen vaga comptin amb el suport detots, fonamentalment per plantarcara a l'enorme desgast econòmic

que suposa la vaga, per a poderaconseguir els següents objectius:

1. L'aplicació als treballadors deRemolcanosa del Port de Palmelldel règim de guàrdies i descansosdels treballadors de la mar, con-templat també en el seu convenicol·lectiu.

2. L'establiment de condicionsde treball dignes, i de les mesuresde prevenció de riscos laborals, arainexistents en vaixells que, per laseva antiguitat, són en realitat fe-rralla flotant.

3. La readmissió immediata i in-condicional dels treballadors aco-miadats.

Aquesta solidaritat econòmicaes pot fer arribar a través de lacompra dels bons ajuda de cinceuros que s'ha engegat, o bé in-gressant la quantitat que cadascúpugui al compte: 2051 - 0016 - 68 -1070004050

Més informació a www.cgtbale-ars.org

Solidaritat amb elscompanys de Remolcanosa

Secció Sindical de CGT al'Ajuntament de BarcelonaDes de fa nou anys els treballa-

dors/es auxiliars de l'Arxiu Histò-ric de Barcelona (AHCB), centreque depèn de l'ICUB i que formapart de l'Arxiu Municipal de Bar-celona, estan externalitzats.

Amb successives empreses(Fragments, Bloc i ara Magma desde fa 4 anys) l'ICUB ha anat sub-contractant una categoria de treba-lladors de l'AHCB mitjançant con-cursos públics d'adjudicació(capítol 2). Quina és la situació la-boral d'aquests treballadors?Aquesta: 634 euros al mes + in-existència en la plantilla = treballa-dors de segona categoria.

No gaudeixen de cap dret con-templat en el nostre conveni, capformació reglada, cap promoció,cap dret en salut laboral, cap anti-guitat (alguns en porten set, cinc,quatre anys treballant), el seu tre-ball no forma part de l'organigramapropi del centre amb la qual cosasempre estan subjectes i subordi-nats a l'arbitri d'altre i a la ingerèn-cia de la seva empresa. Dit en pa-raules curtes: estan condemnats aser uns matxaques nostres.

En realitat és la seva empresa lainexistent dins de l'Arxiu Històric,no així els treballadors i el seu tre-ball que són estructurals, el centreno en pot prescindir, han estat elsfuncionaris els qui els han format idonat les ordres de treball. Per aixòparlem de prestamisme, precarietatlaboral i cessió il·legal de treballa-dors.

Les condicions econòmiques del'últim concurs normal eren aques-tes: 138.000 euros adjudicats perdos anys a l'empresa Magma a raóde set treballadors a 634 euros almes. Fent comptes el resultat és:40 % de benefici net se'n va a unaempresa privada, mentre que si l'I-CUB i l'Ajuntament destinessin elsmateixos diners, dins del capítol 1,els diners públics quedarien on hand'estar: invertits en els seus treba-lladors dignament pagats i consi-derats i dins d'una plantilla cohe-sionada que gestionariadirectament un servei públic de laciutat.

Per això parlem de que l'ICUB il'Ajuntament aboquen a la privatit-zació i el desmantellament de lafunció pública. Aquesta situació noés exclusiva de l'AHCB, sinó de totl'ICUB, de tots els sectors, institutsi consorcis de l'Ajuntament i, llunyd'aturar-se, aquesta política va enaugment.

Què ha passat durantl'últim any?

Els treballadors:

- Els auxiliars denuncien al mes de

març, amb els advocats delCol·lectiu Ronda, l'empresa il'AHCB davant del Jutjat de lo So-cial núm 17.

- El conjunt de treballadors del'AHCB (funcionaris i laborals)dóna suport als seus companys. Esdemana la contractació directaamb la categoria que els pertoca(auxiliars d'arxiu).

- El comitè d'empresa de l'I-CUB, el de l'Ajuntament i la Juntade Personal i tots els sindicatsdonen suport.

- També manifesten el seu acordmolts altres companys d'altres sec-tors amb les seves firmes i moltsusuaris.

- Roda de premsa, abans de leseleccions, per donar a conèixer laproblemàtica.

La Gerència de l'ICUB i l'Ajun-

tament:

- Negar-se en banda a reconèixercap reivindicació. Argument:estem dintre de la legalitat més ab-soluta.

- Intenta dividir els treballadorsdes de bon principi. Enfrontar tre-balladors / comitè d'empresa / sin-dicats.

- Denega sistemàticament elsdrets dels delegats sindicals a tenirinformació fefaent i puntual (expe-dients dels concursos, etc.). Argu-ment: no sou part interessada i totestà en mans dels serveis jurídics.

- Possible intent d'adjudicar elnou concurs a una altra empresaper treure's el problema de sobre ideixar els treballadors al carrer. Elstreballadors, la Junta de Personal iel comitè d'empresa eleven un re-curs d'alçada per aturar el concursja que s'està pendent de judici. Capresposta. Silenci administratiu.

- S'adjudica el concurs de formatotalment anòmala, encara que pelseu criteri perfectament legal, ambun nou plec de condicions quevaria substancialment les condi-cions de treball, fins al punt que elsdies 14 i 15 de juny l'Arxiu es vaveure obligat a restringir el servei.

- Actuacions antidemocràtiques iautoritàries malgrat el llenguatgeaprès i repetitiu al que ens tenenacostumats els nostres demòcratespolítics i gerents: tot és legal, noens neguem a parlar, etc.

L'empresa Magma:

- Pressions, amenaces d'acomiada-ment i sancions, intents de subornper a que els treballadors retirin ladenúncia i compleixin el nou plecde condicions de treball. Des delmes de juny estan treballant per-manentment vigilats per un capa-tàs, altrament anomenat "coordina-dor in situ".Més info: http://cgtajunta-mentbcn.blogspot.com/

Els auxiliars de l'Arxiu Històric de Barcelona, en lluita

L’ALTRA REALITAT

‘Por qué no tecallas?’

Pepe Berlanga

En la llunyania ressona aquellaprimera Cimera Iberoamerica-

na de caps d'estat i de govern cele-brada a Guadalajara (Mèxic) el1991, sota el patrocini de Juan Car-los de Borbón, els propòsits de laqual eren instaurar el lliure comerçi la cooperació de l'Estat espanyolamb el mercat llatinoamericà. Em-preses espanyoles van participar enels processos privatizadores d'im-portants sectors públics, conse-qüència de les polítiques neolibe-rals exercides per governsconservadors d'aqull moment, de-terminant que Espanya sigui ac-tualment el segon inversor més im-portant dAmèrica Llatina. Això hagenerat una extensa i importantpresència dels empresaris espan-yols a través de l'establiment de lesmés significatives empreses:Banco Bilbao-Vizcaya, BancoSantander, Repsol, Telefònica,Unión Fenosa, Gas Natural,…, pelque els beneficis obtinguts peraquestes empreses contribueixin demanera gens menyspreable als re-sultats finals de les companyies es-mentades.

En aquest context era previsibleque en qualsevol moment saltésl'espurna, sobretot quan governsprogressistes han arribat al poderpolític i pretenen compartir els lu-cres aconseguits.

Així, durant la recent XVIICimea Iberoamericana, que es vacelebrar a Santiago de Xile, va tenirlloc la ja famosa picabaralla entreEspanya (en la persona del presi-dent José Luis Rodríguez Zapate-ro), Veneçuela (president HugoChávez) i Nicaragua (president Da-niel Ortega) a partir de l'atac contral'expresident Aznar, amb la desme-surada defensa d'aquest des de lesfiles nacionals, que va arribar elsumun amb el famós “Por qué no tecallas?” del Rei Don Juan Carlos.Tot això amanit per les fundadesacusacions d'intromissió en els as-sumptes interns dels esmentats paï-sos d'Aznar, en qualitat de fidelvassall dels interessos nord-ameri-cans i com a representant d'impor-tants lobbys que veuen perillar elsseus negocis si s'afermen les ten-dències naturals a nacionalizar l'ex-plotació dels recursos propis delsactuals governants.

Els importants beneficis aconse-guits per l’empresariat espanyol através de diversos sectors econò-mics com el de les telecomunica-cions, el sistema bancari i els hidro-carburs es troben en dubte i,evidentment, actuacions com l'e-nunciada no només no contribuei-xen a calmar els crispats ànims,sinó que són un perfecte ganxo pera polítiques populistes.


TREBALL-ECONOMIA

Mileuristes

Vicent Canet

Des de fa un temps, als mitjansde comunicació espanyols i

catalans ocupen un espai els mileu-ristes. Es fan reportatges, debats,anàlisis socials o, fins i tot, ja se’nparla com si fos un grup social. Hiha diferentes explicacions mediàti-ques a aquest fenomen: que hi haexcés d’oferta d’universitaris en elmercat laboral, que si a Espanya nose sap valorar bé la feina qualifica-da, fins i tot els més agossarats par-len de canviar el model productiu,basat en feines por qualificades, isubstituir-lo per un altre que ho es-tigui en totes aquestes coses tanmodernes de l’I+D, les noves tec-nologies, la societat de la informa-ció o el valor afegit, paraules quede tan usar-les són buides…

Es parla, gairebé des de la natu-ralitat, que les feines “poc qualifi-cades” han de tenir una remunera-ció baixa per se. La culpa, persuposat, no és d’una classe empre-sarial que basa en molts casos elsseus beneficis en escanyar el treba-llador, no, sinó que, pobrets, a lesseves empreses tenen “feines pocqualificades” i no tenen més remeique pagar poc, ja voldrien ellspagar més!!! Però és que són feinespoc qualificades!!!

Se suposa que el “valor afegit”de les tecnologies, i la formacióuniversitària portaran amb si mi-llors salaris. Aquesta anàlisi, que enpart és certa, oblida un fet fona-mental: les polítiques salarials o derecursos humans no només depe-nen de treballar al sector de la so-cietat de la informació, sinó queestan vinculades a la voluntat del’empresari de voler tractar bé elseu empleat.

Estic cansat de veure universita-ris que no treballen del que van es-tudiar, sí; però també estic fart deveure (de veure’m) gent que té unafeina vinculada als seus estudis ique està rebent salaris de misèriaper fer una mitjana de deu horesper dia. Un amic, que està en unaempresa de construcció, em co-menta que els treballadors “no qua-lificats” cobren més que ell. Perquèel factor que s’apuntava de la so-breoferta també influeix, és clar, enregular el mercat dels salaris a labaixa (o a l’alça quan n’hi ha pocs).

De totes aquests anàlisis ningúapunta que, en la seua immensamajoria, cap d’aquests mileuristess’han preocupat per acudir als sin-dicats, per implicar-se, per crearcomitès d’empresa, per lluitarcol·lectivament pels seus drets,sinó que s’han dedicat a trepar, méso menys honestament depén delcas, en el difícil i competitiu àmbitlaboral. Ningú no diu que moltsd’aquests mileuristes no saben quèés un conveni, ni una vaga, ni unsindicat, ni els preocupa.

Protestes unitàries aMercedes, Sysmo i Frape

FEMEC-CGT

Un miler de treballadors deles factories barceloninesde Mercedes Benz, Frape

Behr i Sysmo es van manifestar elmatí del 23 d'octubre de formaconjunta pel centre de Barcelonaen defensa dels seus llocs de tre-ball, uns 835 en total, i en demandade la continuïtat de les fàbriques.

La manifestació va finalitzar a laplaça de Sant Jaume, davant la seudel Palau de la Generalitat, on enaquells moments s'estava desenvo-lupant la roda de premsa del con-sell executiu del govern català.Portaven pancartes en les quals esreclamava que no s'especulés ambels terrenys de les empreses, espe-cialment amb els més de 90.000metres quadrats que ocupa Merce-des prop del centre comercial deLa Maquinista de Barcelona, i endefensa dels seus llocs de treball.

Un taüt amb un ninot que repre-sentava un obrer encapçalava lamanifestació conjunta, que obrienels treballadors de Frape Behr iSysmo. Darrere, es van situar elstreballadors de Mercedes Benz,que havien vist confirmats els seustemors que les seves ocupacionsperillaven seriosament al presentarl'empresa un expedient de regula-ció d'ocupació davant el departa-ment de Treball de la Generalitat.Els representants dels treballadorsvan reclamar una major implicacióde la Generalitat per a salvar el tei-xit industrial del sector de l'auto-moció.

La plantilla de Daimler-Merce-des Benz de la fàbrica del polígonindustrial del Bon Pastor de Barce-lona es trobava en la cinquena jor-nada de vaga, en defensa de la con-tinuïtat de la factoria desprésd'anunciar-se el 5 d'octubre el tan-cament de la planta, que ocupa auns 420 treballadors.

Pel que fa els treballadors deFrape Behr, havien tornat a sortir alcarrer per lluitar contra el tanca-ment de la planta de la filial delgrup automobilístic alemany a laZona Franca de Barcelona, dedica-da a la fabricació de productes detransferència tèrmica. El 25 de se-tembre la direcció de Frape Behrva presentar un expedient d'ocupa-ció que afectava la totalitat de laplantilla, de 295 persones.

El tancament de Sysmo,cop al teixit industrialdel Baix Llobregat

Per la seva banda i després de set-manes d'incertesa, la direcció deSysmo, amb fàbrica a Abrera, vaanunciar al comitè d'empresa quepresentarà un concurs de creditors,

després que Volkswagen retirés elsencàrrecs per a una peça del modelSeat Ibiza, cosa que afecta els 120treballadors de la factoria. La plan-tilla de Sysmo ha portat a terme di-verses mobilitzacions en defensadels llocs de treball, com el blo-queig de l'entrada al parc de pro-veïdors de Seat a Abrera el 4 d'oc-tubre, la convocatòria de diversesjornades de vaga per reclamar ex-plicacions sobre el futur de l'em-presa, la concentració l'11 d'octu-bre davant el concessionari oficialde Seat a Martorell, o les manifes-tacions pels carrers d'Abrera el 9 iel 30 d'octubre.

La planta de Sysmo, tot i estarsituada en el terme d'Abrera, ésmolt a prop de la gran factoria deSeat, a Martorell. Malgrat això, elfabricant automobilístic va recórrera altres empreses locals o a la im-portació d'algunes peces des d'Ale-manya per a continuar treballant,després d'haver prescindit deSysmo amb l'argument que la vagainiciada pels treballadors el 4 d'oc-tubre els va provocar l'aturada dediverses línies. Els 120 empleatsde Sysmo, però, no s'ho acaben decreure, ja que la vaga, precisament,era per a reclamar informaciósobre el seu futur. Seat va aprofitarles convocatòries de vaga de laplantilla com a excusa per desvin-cular-se de Sysmo.

Seat segueix provocantatur i precarietat

Novament Seat precaritza la indús-tria de la comarca: ha deixat senseocupació 120 treballadors de l'em-presa Sysmo, traslladant la produc-ció del pont del darrere del SeatIbiza a Benteler, fàbrica situada en

el mateix polígon que fins a araproduïa el pont de l'Altea/Toledo.Amb això aconsegueix salaris mésbarats i condicions laborals ambmenys drets i molt més precàries.

Encara n'hi ha més: fa uns diess'ha acordat la destrucció de 350llocs de treball i el tancament deTecnoConfort a la Zona Franca,que subministrava l'estructura delsseients. Construccions Mecàni-ques Marés, de Montcada i Rei-xach amb 85 treballadors, que sub-ministra motlles per a VW tambété intenció de tancar. També Frape-Behr s'enfronta a un possible tan-cament. Les mesures d'ajustamentaplicades per Seat en les empresesexternalitzades han generat i estangenerant un greu perjudici a cente-nars de treballadors que o bé per-den el seu lloc de treball o es veuenabocats a empitjorar les seves con-dicions laborals fruit de negocia-cions sota xantatges i amenacesper part de les empreses implica-des. Aquesta política la ve aplicantdes de fa temps. Recordem el queva fer amb SAS, Copo-Ferher ianys enrere amb Valeo, però la res-posta ferma de rebuig per part deCCOO i UGT a Seat brilla per laseva absència. Tan sols CGT vanacudir a la crida del comitè d'em-presa de Sysmo al costat de tota laplantilla, en que van sol·licitar lapresència dels tres sindicats deSeat per a demanar la solidaritat dela plantilla. Més informació sobreel conflicte de Sysmo al seu bloc:http://sysmoenlucha.blogspot.com

El tancament de l'altra factoriade Sysmo situada a Navarra amb130 treballadors que subministrenl'eix i el frontal del VW Polo, eltancament de Mercedes-Benz aBarcelona amb motiu d'un "pelota-

zo" urbanístic afectant 450 treba-lladors, les externalitzacions a Ge-neral Motors, l'ajustament a Nissande les condicions labors de la sevaplantilla i de les plantilles externa-litzades, etc. demostren que és unproblema global en el sector del'automòbil.

Al·legar que no es pot fer res en-front de la globalització i la voraci-tat de les multinacionals és caureen el derrotisme i sotmetre el con-junt dels treballadors a la precarie-tat més absoluta, mentre les cons-tructores i empreses auxiliars estanen connivència mitjançant entra-mats financers, amb els quals ge-neren nombrosos beneficis per auns pocs i precaritzen i empobrei-xen els treballadors afectats. Aixího valora la Coordinadora d'Auto-moció de la CGT i fa una crida ano conformar-se amb l'actual situa-ció, a exigir a tots els sindicats unaacció sindical ferma per a obligarles empreses matrius Seat, VW,GM o Faurecia a mantenir l'ocupa-ció millorant les condicions labo-rals actuals.

Manifestació el 2 dedesembre

Davant aquesta situació es va con-vocar una manifestació unitària iuna festa reivindicativa a la plaçaSant Jaume de Barcelona el 2 dedesembre per a exigir la readmis-sió dels acomiadats de Seat i con-tra els acomiadaments i tanca-ments de Sysmo, Mercedes Benz iFrape Behr. La convocatòriacomptava amb el suport de Xarxacontra els tancament d'empreses,l'Assemblea d'Acomiadats/des deSeat, CGT i altres sindicats i orga-nitzacions.

QUI PAGA MANA

CGT arriba a un acord amb RENFE-Operadora i desconvoca la vaga de l'AVE

SFF-CGT

E l passat 31 d'octubre de 2007 laCGT va arribar a un acord amb

RENFE-Operadora per a la descon-vocatoria de la vaga indefinida quetenia convocada a l'AVE des de feiamés d'un mes i que afectava elsMM.II. Maquinistes Caps de Tren ials Supervisors de Serveis a Bord, ique, malgrat els intents de l'empre-sa de declarar-la il·legal i les sevescontinuades vulneracions del dretde vaga, va tenir un seguiment mas-

siu.Després de moltes hores de nego-

ciacions entre el Comitè de Vaga ila Direcció General de RecursosHumans de RENFE-Operadora, esva arribar, després de greus i in-compresibles dificultats, a un acordque satisfà a ambdós col·lectius detreballadors i a la CGT.

L'acord contempla les seves prin-cipals reivindicacions; és a dir, unaccés ordenat i normatiu a aquestescategories, que impedeix el que elsindicat gremialista Semaf pretenia,

com era decidir per pur clientelismequi hi havia d'accedir i conduir elstrens AVE.

A més, es dóna igualtat d'oportu-nitats en la promoció, es mantenenles garanties de futur d'aquestesprofessions, i s'invaliden totes lescacicades que han vingut portant aterme el SEMAF i la Direcció deRR.HH.

D'altra banda, l'acord estableixcriteris formatius adequats per auna activitat de tanta responsabilitatsobre la seguretat i permet recupe-

rar la normalitat tant laboral per aaquests treballadors, com per altransport ferroviari.

Quantes molèsties es podrienhaver estalviat als ciutadans si l'em-presa tingués més respecte als Con-venis Col·lectius que signa.

L'acord, que el Semf i la Direccióde RR.HH. de Renfe-Operadoravan tractar d'impedir per tots elsmitjans que van tenir a l’abast, ambfosques i interessades intencions,va ser possible gràcies a la partici-pació massiva dels treballadors en

les mobilitzacions, al suport incon-dicional de la COnfederació Gene-ral del Treball i a la intervenció delmateix president José Salgueiro,qui va haver de sortejar les travetesdels seus propis subordinats deRRHH, els quals havien intentatclarament deixar-lo en evidènciasuccessives vegades.

L'acord aconseguit va ser ratificaten l'Assemblea de Treballadorspràcticament per la totalitat delspresents, la qual cosa ens omple desatisfacció.

10 Catalunya. Desembre de 2007

TREBALL-ECONOMIA

Gabinet d'Estudis Confederals dela CGT

E l 18 d'octubre, mentre elsgoverns de la Unió Europeatancaven un nou tractat per

a substituir la moribunda Constitu-ció europea, els sindicats agrupatsen la Confederació Europea de Sin-dicats (per part espanyola UGT-CCOO-ELA) i les organitzacionspatronals europees van arribar a unprincipi d'acord sobre un nou con-cepte denominat “Flexiseguretat”,denominació que engloba vellsconceptes com competitivitat, pro-ductivitat, abaratament, desprotec-ció i precarietat. Els dies 13 i 14 denovembre, el Parlament europeuiniciava un debat sobre el conceptede flexiseguretat.

Preocupació pelconcepte

La CGT està preocupada per aquestconcepte i les seves conseqüènciessobre el dret laboral. Oficialment, laflexiguretat pretén combinar la fle-xibilitat en el contracte de treballamb la seguretat dels treballadors.En realitat, els últims decennis jas'han caracteritzat per la reculadaen les normes protectores del dretlaboral, i sempre, a petició dels em-presaris.

Aquesta evolució ha creat una si-tuació en la qual tan sols un 60%dels treballadors (percentatge alque ni tan sols arriben tots els paï-sos de la UE) treballen en les condi-cions d'un contracte de treball clàs-sic. Els altres treballen a tempsparcial, amb contractes temporals,en mini treballs, subcontractats, através d'agències de treball tempo-ral o sota la formula de treballadorautònom depenent.

Però per a la patronal, la flexibili-tat existent no és suficient. Sota elpretext de la competitivitat dema-

nen encara més en funció dels seusinteressos. En el seu Llibre Verd de2006 i ara en els seus principis co-muns sobre la Flexiseguretat (juny2007) la Comissió europea s'acostaa la posició empresarial i neoliberali promet l'entrada del concepte deflexibilitat en el dret laboral. Aquestdebat no és només teòric sinó que téconseqüències pràctiques.

La Comissió europea pretén fle-xibilitzar les condicions de finalit-zació del contracte, afavorir els me-canismes que provoquen lacompetència entre els treballadorsque manquen o que tenen ocupaciói desenvolupar encara més les pos-sibilitats de l'ocupació precària. El

cost d'aquesta major flexibilitat hohaurien de pagar els treballadors iels poders públics. Es vol eliminarel caràcter protector de les normeslaborals amb el consegüent incre-ment en la precarietat i en la desre-gularització i tot això sense un efec-te positiu per a l'ocupació.

El que caracteritza les polítiquesconcretes de flexiseguretat és: flexi-bilitat en les condicions d'ocupació(contractació) i flexibilitat en elsacomiadaments (sense causa i ba-rats); un sistema de subsidis (pro-tecció social) per a corregir les si-tuacions d'atur en la transició entreque perds una ocupació i en trobesuna altra; polítiques actives d'ocu-

pació, per mitjà de dispositius d'in-serció professional (formació/qua-lificació al llarg de tota la vida labo-ral), per a reduir el temps en el quals'està aturat; i l'allargament de lavida laboral “activa”, augmentantl'edat de jubilació i endurint lescondicions d'accés a jubilacions an-ticipades.

Des del 2006, la Comissió Euro-pea va engegar el denominat “Lli-bre Verd per a modernitzar el dretlaboral per a afrontar els reptes delsegle XXI”, en una Europa que esmou entre el mercat “pur i dur” i,un estat de benestar en franca dete-rioració.

L'Europa del segle XXI, i elsseus dirigents reals, Comissió Eu-ropea, Banc Central i Consell de laUE i multinacionals, necessitenaconseguir un consens suficientsobre una estratègia basada en lacompetitivitat i, al mateix temps“garantir” una bona protecció so-cial als seus ciutadans.

Competitivitat

La denominada estratègia de Lis-boa, “fer de la UE l'economia méscompetitiva del món entorn al2010”, se sustenta en els processosde globalització, els quals possibili-ten la deslocalització del capital aritmes tan impressionants que la noexistència d'autèntics àmbits trans-nacionals de negociació, així comla no existència d'un estatut protec-tor del treball a nivells mundials,comporten la desertització de mi-lers i milers d'ocupacions relativa-ment “dignes” (preu pagat + dretslaborals) en sectors productius i deserveis, per a ser substituïts per al-tres milers i milers d'ocupacions, onaquestes comporten la reducciódràstica dels costos de producció(preus pagats + drets laborals).

Estem parlant de la llibertat abso-luta de moviments del capital, comcondició del benefici i, alhora, la

desprotecció i desregulació delsdrets laborals i socials. Les Empre-ses, el capital, al poder utilitzar laregla de la desregulació, guanyenen poder contractual i saben perfec-tament, que la unitat negocial s'hafragmentat, així com les condicionslaborals dels treballadors (diferentsstatus jurídics i contractuals), afe-blint el poder contractual dels ma-teixos. Aquí es troba la primerabase, flexibilitat en la contractació ien la ruptura unilateral del contrac-te, és a dir en l'acomiadament.

Les polítiques de flexiseguretatimpliquen una reconfiguración delsrespectius àmbits del dret del tre-ball i del dret de la seguretat sociali, per descomptat, de les polítiquesde l'ocupació. Es tracta d'harmonit-zar a tota la UE en la desprotecciólaboral i social, traient el problemade cada estat nació (reformes labo-rals, reformes de sistemes

de seguretat social, reformes dejubilacions-pensions, etc.) i d'a-questa manera, evitar-se el conflic-te, el qual es torna més complex, acausa de la no existència d'estructu-res sindicals alternatives globalitza-des.

La “liberalització”, la qual inclouel replegament del sector públic i elseu progressiu desmantellament,avui massa avançat com per serpossible una tornada enrera, ha ge-nerat les bases de gestió política isocial des del mercat, és a dir, desdel privat i, per tant, la recerca delbenefici privat, com garantia delsnostres salaris, les nostres ocupa-cions, les nostres pensions, els nos-tres habitatges, les nostres mobili-tats, les nostres igualtats, etc.

La flexiseguretat és la tomba onvolen enterrar els drets laborals i elsdrets socials de les persones que ha-biten aquesta part del món denomi-nada UE.

Tenim dret a tenir drets i aquestés un Dret inalienable de cada per-sona.

La flexiseguretat és la tomba delsdrets laborals i socials


TREBALL-ECONOMIA

Èxit de la vagaen el sector deltelemàrquetingdel 18d'octubre

Gabinet de Premsa ConfederalCGT

El sindicat CGT va obtenir unrotund èxit el 18 d'octubre en

la seva convocatòria en solitari d'a-turades parcials de dos hores en ca-dascun dels torns, en aconseguir lapràctica paralització dels serveisd'atenció al client de les principalsempreses de comunicacions i altresserveis com la banca, telefònica, elgas i l'electricitat.

El seguiment de les aturades vaser d'un 65 %, amb un resultat des-igual en algunes empreses peròsent especialment destacable la in-cidència obtinguda en les ciutats deMadrid, Barcelona, Sevilla i LaCorunya, on s'ocupen un 80 % delstreballadors del sector. Empresescom Vodafone, Ono, Telefònica,Movistar, Orange, BSCH, ING,Iberdrola o Gas Natural van veurecom durant el temps d'aquestes atu-rades les seves línies d'atenció tele-fònica es col·lapsaven i el tempsd'espera per a ser atesos augmenta-va de forma notable sobre el que éshabitual, o bé directament l'usuariescoltava una locució que li reme-tia a cridar més tard per una inci-dència tècnica.

Els motius d'aquesta mobilitza-ció van ser la falta d'acord sobre lanegociació de l'IV ConveniCol·lectiu estatal del sector, queafecta més de 60.000 treballadorsque tenen un dels seus principalsproblemes en la deslocalització d'a-quests serveis, que efectuen princi-palment fins a països de Sudaméri-ca les mateixes empreses que aquíels ocupen. Com a solució i desprésde 10 mesos de negociació la partempresarial proposa rebaixar lescondicions laborals dels treballa-dors, abaratint i fent automàtic l'a-comiadament dels pocs contractesindefinits amb els quals compta elsector.

Ràdio Korneta

Ràdio Korneta és la nova ràdio lliu-re de l’Alt Llobregat i ja ha iniciatles seves emissions per FM a travésdel 90.70 MHZ

Es pot sintonitzar a Berga, Giro-nella, Avià, Colònia Rosal i vol-tantsLes seves dades de contacte són lessegüents:Apartat de correus 16, 08600Berga, telèfon: 93 821 65 92Correu electrònic:[email protected]; web:http://berguedallibertari.org/radio-korneta; i Myspace:http://www.myspace.com/rkorneta

Seguiment massiu enles aturades a Adif

Federació Comarcal BaixLlobregat CGT

Els acomiadats i acomiadadesper Seat a través de l'ERO de

desembre de 2005 estan en situaciócrítica, el temps per a reingresarse'ls esgota, solament queden po-ques setmanes de treball a Seatabans que s'acabi l'any, i al tancaraquesta edició del "Catalunya" lasituació segueix estancada.

L'empresa segueix en la sevapostura de seguir contractant per-sonal de fora en comptes de con-tractar els acomiadats, en un altreacte més de discriminació, sobretotals afiliats/des a la CGT i a tots elscompanys/es que en el seu dia vanoptar per fer ús del seu dret consti-tucional de denunciar una causaque creien injusta, cosa que eltemps i les 33 sentències denul·litat d'acomiadaments emeseshan demostrat.

Encara queden 108 companys icompanyes que van optar per l'op-ció del reingrés sense que l'empre-sa, els sindicats signants i l'admi-nistració que va donar el vistiplau,hagin complert amb els pactes que

van signar en el seu moment. Seatsegueix en la seva postura de nocridar els acomiadats a treballar, lasituació és clara, queden 108 com-panys/es per reingresar dels quenomés 30 han estat cridats a passarla revisió medica però no a treba-llar, mentre que l'empresa segueixcontractant a personal de fora del'empresa.

En lloc de readmetre els acomia-dats, Seat ha realitzat 171 contrac-tes a nous empleats des de gener de2006, i no dóna llum verda a la pre-jubilació de 58 treballadors al·le-gant "falta de personal en les líniesde producció".

La CGT des del primer momentsempre s'ha posicionat en contrad'aquests acords vergonyosos quefinalment van signar UGT, CCOOi la Generalitat juntament amb laSeat i tant aquests “sindicats” sig-nants com l'Administració deixenpassar el temps per a, com sempre,no fer res. L'administració és laprincipal responsable d'aquestsacords, per dolents que siguin, i hade vetllar perquè es compleixin itots els acomiadats reingressinabans del 31 de desembre, però el

dia 20 de desembre és l'ultim diade treball a Seat.

El temps s'esgota

La totalitat de la CGT ha de mos-trar el seu suport als acomiadats iacomiadades com tantes vegadeshem fet, però ara ha de ser exem-plar, ha de demostrar a l'adminis-tració que SÍ que hi ha una organit-zació que vetlla pels drets delstreballadors i que no es quedarà debraços creuats davant d'aquestesagressions.

En contra de l'ERO es va situarla CGT i el temps li ha donat la raója que s'ha pogut veure com les ne-cessitats de plantilla a Seat no s'hanreduït. Si d'una banda s'ha acomia-dat, per un altre s'ha contractat per-sonal i, per tant, aquest no era unERO per motius econòmics sinódisciplinaris, amb un objectiu clar,tenir una platilla més submissa alsinteressos de la multinacional. Ladirecció de Seat segueix amb laseva política de perseguir i de dis-criminació de la dissidència i nocrida cap dels denunciants pel seuacomiadament. Atempta el dret

constitucional de té tot ciutadà iciutadana a recórrer a la llei quancreu que se l'ha tractat injustament.

L'Administració té una respon-sabilitat política i social, i un deureamb la societat, de donar sortida alconflicte, ja que és part signant, iaixò l'obliga a no ser còmpliced'accions que atempten contra elsdrets dels ciutadans, per això se liexigeix que faci complir a Seat elsseus compromisos.

Concentració alDepartament de Treball

Per això i per molt més coses, laCGT del Baix Llobregat va convo-car el 21 de novembre una concen-tració de protesta davant la seu delDepartament de Treball de la Ge-neralitat a Barcelona, amb unacrida a tota la CGT, a federacions,sindicats i afiliats/des a participar iestendre la convocatòria de con-centració, per tal de demostrar lasolidaritat als companys acomia-dats.

Els treballadors i treballadoresacomiadats de Seat segueixen enlluita... i necessiten suport.

SFF-CGT

El Sindicat Federal Ferrovia-ri de la CGT es troba im-mers des de mitjans d'octu-

bre en un procés de mobilitzacionsconsistent en aturades del personald'estacions de ferrocarril. La nefas-ta gestió de personal portada aterme per ADIF, a través de la sevaDirecció executiva d'Estacions,responsable de la prestació del ser-vei de venda, informació i atencióal client, s'ha traduït en una perma-nent manca de personal per a co-brir amb garanties les necessitats ioferir un servei públic de qualitat.

Incert futur

L'incert futur professional, la faltade garantia de les condicions detreball, l'escassetat de personal i lasaturació dels llocs de treball sónels fonaments sobre els quals sesustenten aquestes mobilitzacions.Cal assenyalar la divisió de Renfeen dues empreses, gràcies a la Lleidel Sector Ferroviari, com causantd'una situació singular, on el repar-timent d'actius es va fer precipita-damente i sense tenir en compte lafinalitat que se li va adjudicar acada empresa després de la separa-ció.

La participació dels/les treballa-dors/es en les aturades va adquirirun caràcter massiu, donant-se un100% de seguiment en estacionscom València Nord, València Ca-banyal, Castelló, Madrid Chamar-tín, Barcelona Sants, Ciudad Real,Puertollano, Avila, Tarragona, Gi-rona, Gijón, Salamanca, Vallado-lid, Sevilla, San Sebastián, Zarago-za, Málaga, Bobadilla, Santa Ana,Vigo, Palencia, Granada, Logroño,Vitòria&. I entre un 50 a un 90%en estacions com La Corunya,Córdoba, Passeig de Gràcia Bcn,Linares, Burgos&

Dificultats

La Direcció executiva d'Estacions ila Direcció Corporativa han estattractant d'obstaculitzar el segui-ment mitjançant ampliacions d'unsmés que dubtosos legalment ser-veis necessaris, a més de perjudi-car l'usuari del ferrocarril ocultantla realització de les aturades, senseinformar-ne ni mitjançant cartells,ni megafonía en la majoria d'esta-cions. La CGT exigeix que s'esta-bleixin els criteris de futur i estabi-litat professional com a col·lectiu,de cara a salvaguardar i afermar unservei de qualitat a l'usuari del fe-rrocarril com un bé social per a totsi totes.

Continua la lluita per exigir la readmissió de les treballadoresi els treballadors acomiadats de Seat. El temps s'esgota

Falten uns 800 treballadorsa Renfe i Adif a Barcelona

Col·lectiu CatalunyaEl sindicat federal ferroviari de laCGT va realitzar una concentra-ció el passat 16 de novembre al'Estació de Sants de Barcelona,dins la seva campanya per de-nunciar que la manca de perso-nal als serveis ferroviaris deRenfe i Adif a la demarcació deBarcelona passa per una situa-ció molt crítica perquè faltenuns 800 treballadors, aproxima-dament 500 a l’empresa públicaAdministrador d’Infraestructu-res Ferroviàries (Adif) i entre 200i 300 a l’operadora de Rodalies.La reclamació de la CGT es re-munta a fa deu anys, quan van

començar les reduccions deplantilles que han portat a la si-tuació actual, agreujada pelsproblemes generats arran de lesobres del TGV. Una trentena demembres de la CGT es van con-centrar al vestíbul de l’estacióde Sants, amb una gran pancar-ta i diferents proclames contra lagestió del servei de Rodalies,per reclamar a l’administraciómés inversions en el servei fe-rroviari i més personal per com-pletar totes les plantilles, afecta-des per un expedient deregulació. Fa anys que el sindi-cat denuncia la deixadesa delservei. CGT responsabilitza elPP i el PSOE del deteriorament.

12 Catalunya. Desembre de 2007

TREBALL-ECONOMIA

CAES (Madrid)

El punt de vista de l’esquerrapolítica i sindical, basat enuna retòrica neokeynesiana

d’anar per casa, desconeix -i no perignorància- l’ordre de relacions so-cials mundialitzades que promouenla guerra, la violència, el saqueig iel genocidi com a norma. Aquestdesconeixement voluntari condueixa l’apologia d’aquest ordre. L’1 demaig de 2007, Fidalgo, secretari ge-neral de CCOO, va cridar a la “de-fensa d’aquesta forma de vida i be-nestar de què gaudim” i vaqualificar les deslocalitzacions comun “fet biològic”

La relació salarial

En el capitalisme les relacions entreles persones assalariades i les per-sones que representen el capital sónrelacions de desigualtat i subordi-nació consagrades per la llei. Enl’esfera de la producció, és a dir enl’interior de les empreses, la funciódirectiva del capital està constitu-cionalitzada com un poder executiui inapel·lable: 1) les ordres cal com-plir-les, 2) en un conflicte o des-acord entre capital i treball, la per-sona que treballa es veu privada dela presumpció d’innocència i la di-recció de l’empresa es veu assistidapel poder legal de fixar unilateral-ment la sentència (sanció, acomia-dament) i executar-la sense cap mésmediació.

Encara que, posteriorment, elstribunals de justícia poden opinarsobre el cas i donar o treure la raótotalment o parcialment a l’empre-sari, la màxima condemna (acomia-dament) és potestativa d’aquest em-presari (llevat de casos moltexcepcionals) i ha d’indemnitzaramb una certa quantitat la personaacomiadada, que es veu d’aquestamanera privada del seu dret d’ob-tenció de recursos de vida i d’igual-tat davant la llei.

El salari, com a renda obtingudaper la persona treballadora en laseva relació amb el capital en l’es-fera de la producció, el condueix arelacionar-se com a consumidora,també amb el capital, en l’esfera dela circulació-consum. En aquestesesferes, la relació de domini del ca-pital sobre el treball adquireix l’a-parença d’una relació entre perso-nes lliures, iguals i propietàries. Eltreball d’atencions en no comparèi-xer directament en l’esfera pública(el mercat de treball) no rep cap re-tribució, ni és comptabilitzat, niexisteix per a l’economia.

El salari com a relaciósocial

El salari és la forma que adquirei-

xen les rendes de les classes assala-riades en el capitalisme. A més deles màquines, matèries primeres,etc., que reben el “capital fix”, elsalari constitueix la segona compo-nent del capital, denominada “capi-tal variable”. La seva determinacióquantitativa està subjecta a rela-cions de força entre els actors delmercat de treball (treball, capital,estat).

El salari és, sobretot, el preu de laforça de treball. És a dir el valor dela força de treball expressat en di-ners. El valor de la força de treballés el temps de treball social neces-sari per produir els béns i serveisque permeten mantenir el posseïdord’aquesta força de treball en lesseves condicions normals de vida,així com la continuïtat de la seva es-tirp assalariada i la formació neces-sària de nens i nenes per integrar-seadequadament, una vegada assolidal’edat legal, en el mercat de treball.Aquest temps no és el mateix a In-donèsia que a Alemanya o a Nicara-gua. El salari, com a preu de laforça de treball, també està subjecteal volum relatiu d’oferta i demandaque es produeix en el mercat de tre-ball.

El salari és, també, l’expressió dela subordinació del treball al capi-tal. Un operador de l’ocultació detots els treballs i les activitats senseels quals la relació salarial seria im-possible. En particular, les aten-cions i els afectes portats a termeper les dones en la privacitat de lallar.

El salari no és la retribució quepercep el treballador pel producteque ha produït. El salari no paga el

valor del producte produït per lapersona treballadora, sinó el valorde la reproducció (producció, pro-creació i qualificació) de la força detreball.

El salari com a diners suposa unamediació monetària que oculta ladesigualtat i l’explotació en les re-lacions socials. A través del que lapoblació assalariada cobra (mercatde treball) i del que gasta o inver-teix (mercats de consum, mercatsfinancers, submercats de treball) elsindividus apareixen com a iguals iintercanviables. Gràcies als diners,les persones sembla que es relacio-nen entre si, no com a persones des-iguals, sinó com a funcions tècni-ques i com a coses. L’ordre políticque garanteix la desigualtat s’auto-denomina “democràcia”.

Treball i força de treballno són la mateixa cosa

La força de treball és una capacitat,una potència. Es pot definir la forçade treball com el conjunt de facul-tats físiques i mentals que estan enla personalitat viva de l’ésser humài que aquest posa en movimentquan, en un procés laboral, pro-dueix valors d’ús de qualsevol ín-dole.

El treball és un acte que consis-teix en el consum de la força de tre-ball d’una persona treballadora pelcapital. Aquest ús o consum és unprocés la condició del qual és laproducció de plusvàlua per al capi-tal.

El procés laboral

En el capitalisme, el procés labo-ral està subsumit en el procés de va-lorització del capital. En aquestprocés laboral es combinen: dura-da, intensitat i productivitat. Aques-ta última depèn de factors com: tec-nologia, divisió del treball, escalade la cooperació, recursos naturals,destresa i formació de les personestreballadores.

El procés laboral és el procés enquè l’empleat o empleada treballeni converteixen la seva força de tre-ball (potència, capacitat de produc-ció d’un producte socialment útil)en acte (producció d’una mercade-ria o producte). En el mateix procéslaboral es combinen dues activitatsdistintes. Per una banda, la personaque treballa produeix una mercade-ria que conté un valor d’ús que sa-tisfà una necessitat. Per l’altra, lapersona que treballa produeix unvalor la substància del qual és eltreball social humà la magnitudprincipal del qual és el temps de tre-ball social necessari per al sosteni-ment de la persona que treballa i dela seva descendència mateixa. Partd’aquest valor (la plusvàlua) se l’a-propia l’empresari. Aquesta plusvà-lua resulta de la diferència entre elsalari que percep la persona que tre-balla per al manteniment de la sevaforça de treball i el preu pel que esven en el mercat el producte que haproduït la persona que treballa du-rant el temps de treball que remune-ra aquest salari[1].

Condicions polítiques,socials i ideològiques dela relació salarial

- Escissió entre la persona que tre-balla i els seus mitjans tradicionalsde producció i subsistència. Aques-ta separació exigeix, per a milionsde persones, una ruptura socialtraumàtica. Aquesta ruptura (migra-cions) arrenca les persones del seuterritori, els seus mitjans de produc-ció, les seves xarxes socials i elsseus costums inserint-los posterior-ment en medis urbans o industrialscom a individus aïllats i dependentsdels mercats de treball i de consumsota el comandament del capital.- Invisibilitat, desvalorització i sub-ordinació del treball d’atencions,realitzat per les dones, com a condi-ció de la producció i reproducció dela força de treball a baix cost. Lesdones que acudeixen al mercat detreball es veuen obligades a treba-llar per tal de produir valor directa-ment per al capital. Però ho fansense deixar de treballar per produiri reproduir la vida humana que, a lavegada, és el suport vital i social deltreball assalariat.- En els països “desenvolupats” elcreixement dels salaris reals pro-mou l’estalvi en un important sec-

tor de les classes assalariades.Aquest estalvi permet a moltes fa-mílies treballadores intervenir a pe-tita escala en els mercats financers iimmobiliaris a través dels fons d’in-versió, fons de pensions, compra-venda i lloguer d’habitatges, com-pra-venda d’accions en borsa, etc.Aquesta activitat suposa participaren els beneficis de l’explotació delsi les treballadors/es i de l’especula-ció financera. També suposa, en casde pèrdues, assumir el seu màximpes. Aquesta implicació de la po-blació assalariada en els mecanis-mes d’explotació i agressió del ca-pitalisme global contra els i lestreballadors/es i els pobles del món,amb més poder adquisitiu, consti-tueix la base social i electoral del“feixisme dolç” amb el que ens au-togovernem i anuncia, amb la crisiterminal de l’esquerra, la dissoluciódel pluralisme i la democràcia enles societats parlamentàries de mer-cat global.- El salari també funciona com amecanisme per alliberar temps devida propi, mitjançant la compradel temps de treball d’altres perso-nes. És el cas de la contractaciód’immigrants per tal de realitzartasques domèstiques i d’atencions(neteja, alimentació, atenció denens/es, malalts/es i ancians/es, jar-dineria, etc.). En aquest cas, el sala-ri pagat per la persona assalariadaque contracta la persona assalariadacontractada no funciona com a ca-pital perquè la finalitat no és l’ob-tenció de plusvàlua (no es tracta -adiferència de la borsa o del mercatimmobiliari- d’una inversió per ob-tenir beneficis, sinó d’una despesaper al consum individual o fami-liar). El que no elimina les condi-cions de desigualtat que, després dela diferència de salaris entre la per-sona contractada i la persona quecontracta, oculta les distintes condi-cions socials de cadascuna d’elles ila subordinació d’uns/es treballa-dors/es als i les altres.- El punt de vista de l’esquerra polí-tica i sindical, basat en una retòricaneokeynesiana d’anar per casa, des-coneix -i no per ignorància- l’ordrede relacions socials mundialitzadesque promouen la guerra, la violèn-cia, el saqueig i el genocidi com anorma. Aquest desconeixement vo-luntari condueix a l’apologia d’a-quest ordre. L’1 de maig de 2007,Fidalgo, secretari general deCCOO, va cridar a la “defensa d’a-questa forma de vida i benestar dequè gaudim” i va qualificar les des-localitzacions com un “fet biolò-gic”.Notes

[1] A excepció, per simplificar,d’altres costos inherents al procésproductiu (generals, financers,amortitzacions, impagats, etc.).

Per un sindicalisme anticapitalista:El salari



Tema del mesEn el despatx de la jutgessa...

Francesc Arnau i Arias

Ahir feia bon dia. Un noi, una

noia i jo anàvem baixant per

Regomir, en direcció a Co-

rreus. Ara un pas, ara un altre. Era un

dia d’aquests en què la pol·lució crimi-

nal no aconsegueix impedir que el sol

i l’aire de mar alegrin els veïns i veï-

nes del barri Gòtic. Ara, al migdia, el

que menys m’atrau és la idea d’anar a

tancar-me en qualsevol edifici judicial.

Però ja sé que no m’ha de costar

gens vèncer aquesta mandra. Si

aquests dos que caminen al meu cos-

tat meu varen gosar, la setmana pas-

sada, plantar cara als Mossos dÉs-

quadra, quan es disposaven a

realitzar l’ineluctable desallotjament

de la casa, ben bé puc jo, avui, fer

l’esforç d’entrevistar-me una vegada

més amb un funcionari de lÉstat. O

amb dos.

L’entrada a l’edifici

Just al principi de la Via Laietana,

després de passar al costat del mo-

nument a un dels més insignes trafi-

cants d’esclaus que ha donat aquest

país nostre: l’Antonio López, entrem

en un d’aquests edificis antics, ocu-

pats abans per empreses com Taba-

cos de Filipinas" o Compañía Trans-

mediterránea i ara pels Jutjats de

Primera Instància de Barcelona. Men-

tre travessem el detector de metalls,

vaig rumiant que en els propers trenta

minuts, segurament viuré, altra vega-

da, uns moments d’aquests que, en-

cara que els recordaré tota la vida, no

els enyoraré mai.

Avui es pot dir que la jutgessa, que

no és de les pitjors, no ens ha citat,

sinó que hem estat nosaltres els qui

l’hem citada a ella. Léntrevista li hem

demanat per fer-li una crítica sobre la

manera il·legal com es va realitzar el

desallotjament de la casa okupada.

Comentem que, si aconseguim que la

jutgessa ens escolti, potser en el pro-

per cas que tingui, s’ho pensarà mi-

llor, a l’hora de signar segons quines

resolucions judicials, sobretot si els

seus destinataris són els policies.

Quina mena d’ordres hauria d’im-

partitr, aquesta Senyoria, la setmana

passada, per tal que els policies s’a-

trevissin a agafar pel coll aquesta

dona que camina al meu costat, tan

bon punt la varen veure a l’interior de

la casa, amb el telèfon mòbil a lóre-

lla? No li varen donar cap oportuni-

tat. La varen escanyar fins a tallar-li la

respiració... i després varen afluixar.

No és la primera persona que

m’explica aquesta manera de proce-

dir per part de la policia. Sense anar

més lluny, en la primera plana de la

"Directa" del 24-10-07, hi ha una fo-

tografia on es veu perfectament com

la Policia Municipal, amb una prepo-

tència sensacional, guardiacivilesca,

rodeja i escanya un manifestant, en el

desallotjament de les famílies de Bon

Pastor.

Com devia redactar aquesta Sen-

yoria el manament judicial, per tal que

els policies arrosseguessin pels peus,

aquest homenoi que ara camina al

meu costat meu, tirat pel terra de la

casa, d’una habitació a una altra,

sense cap necessitat, només pel gust

de fer-ho? Per què els molesta tant la

solidaritat? Per què s’havien indignat

tant, els policies, quan aquellsta per-

sona havia fet una temptativa per aju-

dar la noia que estaven estrangulant?

"No hi ha cadires per atothom”

A les dotze en punt, quan l’agent judi-

cial ens introdueix al despatx de la jut-

gessa, es produeix una d’aquestes

escenes que he viscut repetidament

des del primer any dels trenta- dos

que porto fent dádvocat.

Veiem la jutgessa i el seu secretari

ben arrepapats en les seves cadires i

atrinxerats darrere la taula. Ni els

passa pel cap aixecar-se per saludar-

nos. La nostra improvisada comissió

està composta per nosaltres tres i

dues advocades d’ofici, que comen-

cen a mirar-s’ho tot amb uns ulls molt

grans, quan veuen que nosaltres de-

manem més cadires. Som cinc i

només han previst tres cadires. Enca-

ra no sé què em va provocar una sen-

sació més desagradable: si la jutges-

sa parlant en català, quan insistia

que dos de nosaltres ens havíem de

quedar drets durant tota l’entrevista o

el secretari que, parlant en castellà, hi

va posar cullerada: "Si Vds. encuen-

tran alguna otra silla por ahí, nosotros

no nos opondremos a que las utili-

cen..."

El noi i jo sortim del despatx, dispo-

sats a aconseguir dues cadires més.

Estic tan enfadat a causa d’aquesta

mala educació insuportable, que tot

em sembla un gran parany. Un parany

surrealista, com si tots aquests expe-

dients i paperots de sobre taules i ca-

dires fossin en realitat cagallons de

jutges o jutgesses, que els han diposi-

tat aquí mateix, amb la malèvola in-

tenció que en trepitggem algun, rellis-

quem i ens enfanguem amb els altres

i entre nosaltres.

Em sento com aquella supervi-

vent del camp de concentració

dÁuschwitz-Birkenau que va anar a

entrevistar-se amb el jerarca local de

la Gestapo. Li va dir que li semblaven

indignes aquells reguerots on obliga-

ven a defecar, esquena contra esque-

na, els presoners i les presoneres.

Que, si els facilitaven uns martells i

unes quantes fustes, els propis pre-

sos aixecarien cabines que perme-

tessin una mica de privacitat, a l’hora

de fer les necessitats fisiològiques...

La resposta del nazi la va deixar gla-

çada: "Vostè què s’ha pensat? Es

creu que no hi havíem caigut, nosal-

tres, en això? Vostès continuaran pi-

xant i cagant en els reguerots com

fins ara! Aquí tot està planificat, en

primer lloc, per fer-los la vida impossi-

ble a vostès... el que els hi pugui que-

dar de vida... encara...!"

"Jo em limito a aplicar lallei”

Malgrat tot, ens recordaran després

les advocades d’ofici, aquesta jutges-

sa no és de les pitjors: ens ha escoltat

i ens ha donat explicacions! Sí, però

jo crec que només ho ha fet, en ado-

nar-se, en els primers trenta segons

de l’entrevista, que no podia amb no-

saltres. Quan ha vist que l’única dona

no advocada de la nostra comissió és

precisament la que treu el tema de les

cadires i no para fins que tots i totes

ens podem asseure. És per això que,

a partir d’aquí, ni la jutgessa no pot

evitar que la mateixa dona li parli de

qüestions processals, de dignitat i de

Drets Humans, i que li retregui que,

tant aquest Jutjat com la Policia han

actuat, en aquest procediment, amb

un total menyspreu contra el Dret de

Defensa, que està tant pomposament

recollit en la Constitució Espanyola de

1978...

Per què havien vingut de matinada,

sense previ avís? Per què no havien

notificat el dia i l’hora previstos per al

desallotjament? Per què els policies

no havien ni trucat a la porta? Per què

havien destrossat tots els mobles i

pertinences de les persones okupes?

Per què els policies s’havien negat a

ensenyar l’ordre judicial, malgrat els

requeriments que una de les advoca-

des d’ofici els havia fet? Aquella ad-

vocada d’ofici amb qui estava parlant

amb el mòbil aquella noia, en els pri-

mers moments del desallotjament sal-

vatge, quan un policia va començar a

escanyar-la ?

La jutgessa ens escolta atenta-

ment. El secretari també. Ella intenta

ocultar-se en tot moment, darrere la

seva mà oberta, que manté perma-

nentment sobre la boca. Jo no podria

assegurar que no sigui perplexitat, el

que està sentint aquella dona, en

aquells moments, davant del que deu

considerar que és un atreviment inau-

dit per part del ciutadà i la ciutadana

okupes que té asseguts davant seu...

"Jo em limito a aplicar la llei", ens

replica, quan li retreiem que en la dili-

gència manuscrita del dia del des-

allotjament, s’especifica que el mana-

ment judicial qualifica com a "objectes

abandonats" tots aquells que es tro-

bin en la casa, en entrar la Policia.

Així s’explica que els policies es con-

sideressin autoritzats a destrossar tot

el que trobaven al seu pas... "Esto es

lo que dice la Ley...", s’atreveix a re-

blar el secretari. I segurs de la seva

impunitat, afegeixen: "Si tienen algu-

na denuncia que hacer, ya saben,

vayan al Juzgado de Guardia."

I jo miro l’ordinador de sobre la

taula i tots aquells llibres de lleis que

hi ha escampats. I me’ls imagino a

tots dos, jutgessa i secretaàri, fent

"corta y pega", és a dir, un desallotja-

ment rere l’altre, sense cap mena de

sensibilitat, sense tenir en compte les

persones que patiran les seves ordres

despietades. I tot això per a major

honra, glòria i enriquiment del Capital

Immobiliari...

"Vosaltres els heuvotat..."

La jutgessa riu, cap al final de l’en-

trevista, quan li expliquem els comen-

taris que feien els policies, durant el

desallotjament, davant de les protes-

tes de les seves víctimes: "Nosaltres

només obeim ordres. I vosaltres sou

els qui heu votat els polítics que ens

donen aquestes ordres. De manera

que ara us feu fotre!" I nosaltres ens

preguntem si aquests dos funcionaris

que tenim davant, són capaços de

sentir preocupació per alguna altra

cosa, que no sigui la seva pròpia cadi-

ra, el seu escalafó.

Em sembla que té raó en Josep

Pla, quan diu: "... L’aspecte que tenen

els buròcrates quan es coneixen su-

perficialment, és el de les persones

corrents. Si teniu, però, la desgràcia

dárribar-hi a tenir una certa franque-

sa, us adoneu que la seva conversa

es redueix al tema del seu company o

del superior, considerats com a uns

enemics -des del punt de vista de l’es-

calafó, s’entén. Arriba un moment en

què aquesta conversa se us fa tan pe-

sada, tan avorrida, us sembla una

forma tan grotesca de la megaloma-

nia, que quan el veieu venir en fugiu

de la manera que sigui- com el dimoni

de la creu. És absolutament sorpre-

nent de veure com els homes poden

viure d’ínfimes petiteses." ("Notes

disperses", Obra Completa. Volum

XII, pàgines 406 i 407. Barcelona

1969).

Sortim del seu despatx. Darrere

queda la fotografia oficial del Rei

d’Espanya, testimoni mut de tota l’en-

trevista, estaquirot real, testimoni mut

i president d’aquesta i de totes les en-

trevistes, judicis i injustícies que es

fan en aquestes sales. Al costat del

calendari obsequiat pel Departament

de Justícia de la Generalitat de Cata-

lunya. I les reproduccions pictòriques

que decoren les parets del despatx

de la jutgessa i que em resulten im-

possibles dápreciar en aquellst con-

text de falsedat i d´hipocresia aclapa-

radores.

Comentem entre nosaltres que pot-

ser la Jutgessa, que no és de les pit-

jors, només ens ha escoltat com qui

escolta un compnte de "Les mil i una

nits". Potser només els hem distret

una mica, en aquesta última hora del

matí de divendres que, com gaire bé

sempre, acostumen a no tenir judicis.

I de tot plegat ens queda un gust

amarg, especialment quan tornem a

pensar en les destrosses i els formi-

dables forats que han obert al sostre

de la casa. I en el pati, on s’estava tan

bé... i en les dues figueres... quan du-

raran?

A qui donaran ombra ara, aquelles

branques?

Text: Jordi Martí Font i Xavi Rojals;fotos: Dídac Salau

Ivan Miró és coautor, junt amb Enrique

Leiva i Xavier Urbano, del llibre “De la

protesta al contrapoder”. Membre de di-

versos moviments socias del barri de

Sants, parlem amb ell sobre el paper

dels moviments socials en els darrers a

a Barcelona i a Catalunya.

-Al vostre llibre partiu d'un primer ca-pítol on feu una anàlisi de la transiciócom a llavor de la desmobilització,com a començament de la destruccióde tota la resistència popular ques'havia desenvolupat durant els úl-tims anys del franquisme i per tantd'alguna manera negativitzeu tot elperíode. Com veieu des d'ara la im-portància d'aquest període de transi-ció entre la dictadura i la democràcia isobretot el paper que els movimentssocials tenen i com els neutralitzen.-A veure, nosaltres en el llibre fem un

exercici de redimensionar i donar un

valor polític als moviments socials que

realment van posar en qüestió el que era

l'arquitectura institucional del franquis-

me. Bàsicament era el moviment obrer,

que des de les fàbriques i amb unes for-

mes d'organització assembleàries i amb

acció directa i etcètera van posar una

mica en qüestió les bases materials del

règim. Van provocar una crisi d'acumula-

ció del capitalisme tardofranquista. No-

saltres entenem que és aquesta neces-

sitat empresarial de governar el conflicte

de classe el que fa que els sectors em-

presarials apostin per una transició de-

mocràtica i abandonin la carcassa insti-

tucional franquista.

Per tant, per una banda, donar valor

polític al moviment obrer de l'època com

a veritable agent del canvi social i per

altra banda desmitifcar la qüestió que la

transició democràtica va ser feta per a la

democratització, sinó que va ser feta en

tot cas per governar el conflicte que hi

havia i controlar-lo i crear un nou règim,

una nova arquitectura política per tal de

fer una reestructuració econòmica de

fons. Això és el que va passar.

-Hi feu una descomposició del mite,però tot això ho feu sempre en funcióde l'actualitat...-Clar, com ens afecta la transició? ens

afecta en dos sentits. El primer és que la

reestructuració econòmica que es va

produir aleshores, els pactes de la Mon-

cloa que van ser l'expressió política d'a-

quella reestructuració, van contribuir als

grans escenaris de la precarietat que

són els que emergeixen amb força als

anys noranta. Per tant, nosaltres som

fills, la generació dels noranta, els movi-

ments que emergeixen als noranta, din-

tre ja de la precarietat, som fills de la re-

estructuració econòmica que van fer els

patrons i les associacions i els sindicats

que van substituir al moviment obrer.

Per altra banda com ens afecta la tran-

sició també a nosaltres? ens afecta en el

sentit que durant tots aquests anys hem

viscut cavalcant un mite que era el mite

de la transició, que els canvis només

poden ser gestionats pels polítics. És

una mica l'apologia habitual que es fa de

la transició, la figura del rei, la responsa-

bilitat dels polítics, etcètera.

Nosaltres diem que els canvis no

només són provocats pels polítics -en

aquest cas són provocats per l'emergèn-

cia del moviment obrer-, sinó que quan

ho gestionen ho fan per desmuntar els

moviments que existien. Per tant, el mite

aquest de la transició nosaltres creiem

que als anys noranta es va fisurar, l'e-

mergència dels moviments als noranta

va contribuir a la fisura del mite de la hi-

poteca de la transició pel que fa a les for-

mes de l'acció col·lectiva.

-Als noranta, després de tot el desertdels setanta i els vuitanta, sembla quees comença a construir tot aquestnou moviment de moviments, totaaquesta nova resposta que havia

estat ja pràcticament desmuntada idesfeta.-Clar, pel mig han passat moltes coses:

ha passat que tot un moviment popular

als barris que ha estat institucionalitzat i

desactivat a partir dels ajuntaments de-

mocràtics, ha passat que la forma-partit

de l'esquerra tradicional doncs ha entrat

en crisi per moltes qüestions: polítiques

com la caiguda del mur de Berlín, dels

règims centre-americans...; els mateixos

canvis de composició de classe que fan

que la base social dels partits d'esquerra

tremolin...

Llavors, nosaltres diem que hi ha

molts elements que fan que als anys nor-

anta sorgeixin noves formes de fer políti-

ca. Una és la crisi de la representació po-

lítica, dels partits, una altra és

l'emergència de noves formes com

poden ser el zapatisme als anys noranta

com a metàfora de la nova era que s'a-

costa; la qüestió de la precarietat laboral

que fa que el sindicalisme vegi que les

seves bases socials quedin trencades, i

que per tant des de la precarietat es miri

en altres models.

I després noves formes de fer política

que vénen sobretot de la insubmissió al

servei militar, com és la desobediència

com a resposta social, que és una nova

forma de fer política que no espera un

futur més enllà, que no creu en un partit

homogenitzador, sinó que bàsicament a

través de la implicació personal i de l'ac-

ció directa aspira a transformar la vida a

partir d'aquests actes de desobediència.

Tots aquests elements a l'àrea metro-

politana de Barcelona hi ha diversos mo-

ments en què cristal·litzen: un és al cine

Princesa per exemple al noranta-sis, tant

en l'ocupació com en el desallotjament

posterior. Pensem que en aquell moment

tots aquells factors de crisi de represen-

tació, de precarietat, de noves formes

d'acció política desobedients allà emer-

geixen. I a partir d'aquí comença el

quealguns han dit un cicle, i el que altres

veiem com una evolució dels moviments,

que no és que inventem res nou, sinó

que recuperem moltes formes de fer de

l'època de la transició, que van quedar

soterrades per aquesta.

Però són unes recuperacions de pràc-

tiques que tenen una readaptació... no

és fer aquestes recuperacions per fer les

coses com en el passat...

És una línia subterrània que es rein-

venta. No és caure ni en l'obrerisme ni

en voler representar un barri quan es

tracta de moviments urbans, ni en els fe-

minismes que surten idealitzant una idea

femenina, com es podia haver fet en el

passat.

Tots aquests nous factors als noranta

van creixent, perquè hi ha el PP al go-

vern o pel que sigui, i aquestes noves

formes d'acció col·lectiva sembla que

quallen en sectors socials cada cop més

amplis.

-Ho plantegeu també com tot de mo-viments que quallen a partir d'agres-sions que vénen des del poder. Quinpaper té aquí la gent que no noméss'enfronta a partir d'una agressió prè-via, sinó perquè estan per crear unaaltra cosa i de fet la volen posar enpràctica?-Clar, partim del fet que l'ocupació en

aquest sentit és una mica metàfora d'a-

quest món, perquè per una banda reo-

bre l'espai al carrer, que estava segellat,

a l'enfrontament i al conflicte radical;

però alhora també entén que la pràctica

política és la creació de mons on hi hagi

unes relacions socials diferents. I és una

mica a partir d'aquest aprenentatge

d'autogestió d'espais físics per exemple

que jo crec que hi ha una generació sen-

cera que aprèn a pensar en una auto-

gestió global del que és la seva vida en

tots els seus aspectes. Ja sigui en l'eco-

nomia, amb cooperatives, cooperatives

de consum, ja sigui en la resta de qües-

tions (contrainformació, etc).

Jo crec que la desobediència té per

una banda l'obertura del conflicte un

altre cop, però per una altra banda la

constitució d'unes altres noves relacions

socials.

-I aquestes noves relacions socials,quins paràmetres tindrien? Quins se-rien aquells que marcarien, ambaquells que podem afirmar que el mo-viment existeix com a tal, a més a méss'enfronta al poder i a més a més fauna construcció pròpia?-Nosaltres el que diem és que l'eix cen-

tral és l'autoorganització, que és una di-

nàmica que fa que cada vegada tu pu-

guis anar aspirant a gestionar noves

àrees de la vida col·lectiva.

Una vegada comences l'autogestió

d'una parcel·la de la teva vida, te n'ado-

nes que no cal delegar ni en els polítics

ni en el mercat, sobretot no cal delegar

en els polítics. I de vegades, els que no

volen delegar en el mercat ho han de fer

d'una manera autogestionària, doncs és

això: una matriu que es pot anar recon-

duint, que és pot anar amplificant d'una

manera com molt com en xarxa.

El funcionament de bona part dels

moviments dels noranta fins ara té com a

base l'autogestió i la reapropiació de par-

cel·les de vida. Desapareix en certa ma-

nera la concepció dels setanta de la re-

volució en majúscules i la concepció de

la política com una cosa separada de la

vida quotidiana.

L'esquema en què es movia l'extrema

esquerra que s'havia de fer la revolució

de tal hora a tal hora, i després me n'ani-

ré als espais de consum normals. Això jo

crec que es posa en qüestió bàsicament

a partir del feminisme que hi havia hagut

abans. A la mateixa pràctica de l'assem-

blea si s'aprofunditza totes les incohe-

rències van caient, es van llimant. I jo

crec que això és una feina que han fet

molt les dones, i que després tota la

resta de gent hem après.

El paradigma de discussions de cen-

tre social okupat és les ties fotent canya

perque els tios parlen molt a l'assemblea

i després no netegen prou. I és gràcies a

elles que podem anar avançant. Tampoc

avancem molt, però més.

-Quin paper creus que juguen aquítots els mitjans de contrainformació,pel fet de donar punts de relació, és a

dir, per exemple, que “La Burxa” inclo-gui moltes diverses experiències queentre elles s'haurien donat d'hòstiesvint anys enrere, això creus que gene-ra alguna cosa o és senzillament unreflex del que està passant?-La contra-informació, la comunicació

horitzontal, popular o com vulguem dir-li,

no només fa de retransmissor d'allò que

succeeix, no només és la reproducció de

notícies alternatives, sinó que també re-

combina activitats polítiques diverses.

Jo sempre penso que en la contra-in-

formació es coordinen les lluites, és un

projecte polític més, i no només això,

sinó que això fa que hi hagi un relat, un

imaginari d'un protagonisme social

emergent. És important que la gent

pugui visualitzar un relat a banda del

dels mèdia. A part, penso que són pro-

jectes polítics que obren espais polítics

nous, com per exemple està fent la “Di-

recta”, establint contactes, contamina-

cions diverses entre la gent, etc.

Hi ha dos nivells diferents: la “Directa”

que seria el nivell general, i el nivell més

concret, de barri (“La Burxa”, el “Massa-

la”, coses així).

-Dintre dels barris de Barcelona, queés on es desenvolupen molts delsprojectes aquests, a banda de crearun imaginari general, creus que espot arribar a donar una substitució dela informació que per exemple abansfeien les associacions de veïns?-Això per descomptat perquè les asso-

ciacions de veïns ara no en tenen un

relat propi. Es podria entendre més que

com una substitució com una actualitza-

ció de la comunicació autònoma a nivell

popular.

Fins i tot aniria més enllà. Jo crec que

en algun cas concret com el “Massala” a

Ciutat Vella i “La Burxa” a Sants i segura-

ment alguna altra experiència, entra en

competència fortament amb els mitjans

de comunicació tradicionals. No és que

sigui una escletxa petita, sinó que real-

ment de vegades entra en competència

directa amb el monopoli de la informació

institucional. Els projectes informatius

dels districtes no s'aguanten, a la gent

no els interessen, la gent els fa servir per

eixugar-se les sabates, i “La Burxa” s'a-

guanta, durant 10 anys està sortint al

carrer.

En aquest nivell sí, ara bé, a nivell en

els últims anys de diaris gratuïts i de mit-

jans de comunicació de masses, aquí no

hi ha competició possible.

-A nivell de barri de Sants com veusara mateix el panorama en dos parts:

venint d'on veniu el treball que heuanat fent i després d'aquí en enda-vant?-Jo crec que en general els moviments

socials de Catalunya estan bastant tran-

quils, no hi ha molts moviments socials

en l'actualitat, excepte el de l'habitatge

per exemple i el de la defensa del territo-

ri en alguns casos.

Tota aquesta onada que hi ha hagut

en els últims anys està com descansant

d'alguna forma. Això s'acusa a molts bar-

ris de Barcelona on l'activitat social és

menor. Però a Sants jo estic content, hi

ha una eina que és l'Assemblea de Barri

de Sants, que fa 10 anys que funciona,

que és un espai de coordinació de totes

les altres formes de participació social

que hi ha a Sants, que hi ha des de coo-

peratives de treball autogestionari fins a

col·lectius de comunicació, associacions

de veïns, cases okupades, casals inde-

pes, gent independent, que d'alguna ma-

nera va fent treball lentament, i es va

constituint en una mena de referent, en

aquest sentit jo diria que és un dels con-

trapoders al barri respecte a les políti-

ques institucionals. Que no pot frenar

grans processos com són la introducció

del tren d'alta velocitat, l'especulació, etc.

però que com a mínim a nivell d'imagina-

ri ja hi ha una crítica a això, ja no hi ha un

consens absolut al voltant de l'organitza-

ció del territori de la ciutat. I a més hi ha

tota una trama quotidiana d'espais físics

que fa que aquests moviments puguin

tenir una cultura alternativa quotidiana-

ment: cooperatives, cafeteries, espais de

vida quotidiana, etc. S'ha d'anar avan-

çant. Ja ens agradaria tenir una escola

alternativa a Sants i un centre de salut

alternativa a Sants.

-Teniu algun tipus de proposta queesteu desenvolupant ara o el que feués coordinar allò que aparegui?-Hi ha línies de treball concretes. Una és

ara mateix el tema d'equipaments, es-

pais públics i territori, conèixer quins es-

pais buits hi ha al barri, quins espais

poden ser gestionats, com afecta la nova

centralitat de Sants amb les infrastructu-

res, etc. I d'això sí que es fa una comis-

sió d'investigació, i d'aquí han de sortir lí-

nies polítiques d'intervenció. I això és el

que s'està treballant més.

I després s'apunten algunes coses de

municipalisme autogestionari... festes

majors, aquest tipus de treball anuals es

van fent.... Es va mirant de fer un docu-

ment, de noves formes de fer política,

però això no acaba de sortir, de fer una

ràdio comunitària a Sants, etc.


Parlem amb...IVAN MIRÓ

‘No cal delegar ni en els polítics ni en el mercat’

Catalunya. Desembre de 200714 Catalunya. Desembre de 2007 15

> LES FRASES...

Una vegadac o m e n c e sl ’ a u t o g e s t i ó

d’una parcel·la de lateva vida, te n’adonesque no cal delegar nien polítics ni en elmercat, sobretot nocal delegar en elspolítics"

"La desobediència téper una bandal’obertura del conflicteun altre cop, però peruna altra banda laconstitució d’unesnoves relacionssocials"

"És en la contra-informació on escoordinen les lluites,perquè és un projectepolític més, i això faque hi hagi un relat,un imaginari d’unprotagonismesocial

‘‘

‘‘

> CONVOCATÒRIES



Sobre aspectesgenerals

Què és el Fòrum Social Català?El FSCat és un espai de trobada

obert, divers, plural, no confessio-

nal, no governamental i no partida-

ri. És un espai d’intercanvi d’expe-

riències, de debat, de mobilització i

d’articulació d’entitats i de movi-

ments socials que rebutgen el

model actual de desenvolupament

dels pobles i que es troben en un

procés permanent de recerca i

construcció d’alternatives. El

FSCat no és una entitat ni una or-

ganització.

Quins són els objectius delFSCat? El FSCat pretén estimular

la reflexió i l’acció a partir d’una de-

mocràcia veritablement participati-

va, pel que fa a les dinàmiques po-

lítiques, econòmiques i socials

actuals i proposar alternatives que

se centren en l’atenció de les ne-

cessitats de l’ésser humà i del res-

pecte a la natura. El FSCat vol arti-

cular de manera descentralitzada i

en xarxa a entitats i moviments so-

cials amb inquietuds similars, invo-

lucrats en accions locals i/o inter-

nacionals.

Quan es farà el FSCat? El cap de

setmana del 25, 26 i 27 de gener

amb actes centrals a Barcelona i

de manera descentralitzada amb

actes propis de les assemblees,

grups i fòrums locals, durant el cap

de setmana i els dies anteriors als

actes centrals de Barcelona, per

afavorir que ens ajuntem a Barce-

lona, encara que aquesta decisió

correspon a cada grup local.

Quins actes hi haurà al FSCat?Els actes centrals a Barcelona

comptaran amb una inauguració

del FSCat el divendres 25, semina-

ris durant el divendres a la tarda i el

dissabte 26 tot el dia, assamblea

de moviments socials dissabte 26

a la tarda i manifestació el diumen-

ge 27 al matí. Els actes descentra-

litzats que els grups locals propo-

sin seran publicitats a la

programació del FSCat, si així ho

volen els seus organitzadors.

On es farà el FSCat? Els actes

centrals de Barcelona tindran lloc a

algun espai encara per concretar a

l’estil d’una universitat o centre cul-

tural amb aules suficients per a

acollir diverses activitats alhora. Els

actes descentralitzats es celebra-

ran als llocs on existeix la iniciativa

de fer aquestes d’activitats. Pun-

tualment s’informarà a la web del

FSCat dels llocs i espais confir-

mats on tindran lloc les activitats

del FSCat.

Qui pot participar al FScat? La

participació al procés d’organitza-

ció del FSCat és oberta a totes les

entitats i persones de la societat

civil i els moviments socials que

s’hi sentin identificades i s’hi vul-

guin implicar. Els organitzadors del

FSCat s’encarregaran exclusiva-

ment de facilitar la realització de les

activitats proposades i recollides a

través dels processos participatius

oberts del FSCat (assemblees, co-

missions, grups de treball, etc.).

Poden participar i proposar acti-

vitats totes les organitzacions, mo-

viments socials i entitats de la so-

cietat civil que es declaren d’acord

amb la Carta de Principis. Els ciu-

tadans que no pertanyen a cap or-

ganització també poden participar

als debats. El FSCat té la proposta

de construcció d’altre món sense

l’ús de la violència, raó per la qual

no es permet la participació d’orga-

nitzacions que utilitzin la violència

per aconseguir els seus objectius.

Hi ha una declaració final? El

FSCat , igual que el Fòrum Social

Mundial, no té caràcter decisori.

Per tant, no promou oficialment

campanyes, ni elabora declara-

cions finals.

Quin és l’àmbit territorial delFSCat? El FSCat naix amb la pre-

tensió de fer-se extensiu a tots els

Països Catalans. És una de les

prioritats fer un esforç important

d’extensió per donar a conèixer les

característiques del procés del

FSCat i instar a d’altres grups de

tot el territori a sumar-se a la pro-

posta. Tanmateix, es respectaran

les dinàmiques i processos que ja

hi ha a aquests territoris, acceptant

en tot moment que puguin celebrar

al mateix temps o quan vulguin els

seus propis actes o fòrums socials.

Això es tindrà en compte especial-

ment als llocs on ja hi ha un procés

engegat pel que fa als fòrums so-

cials com el Fòrum Social a la Vall,

el Fòrum Social de València, el

Fòrum Social de Mallorca, Fòrum

Social d’Osona...

Quin és l’ambit sectorial del

FSCat? La participació al procés

d’organització del FSCat és total-

ment oberta a totes les entitats i

persones de la societat civil i els

moviments socials que s’hi sentin

identificades i s’hi vulguin implicar.

L’única condició és respectar la

Carta de Principis del FSM, en la

que es basa el FSCat.

Sobre l’organització delFSCat

Quins són els contactes delFSCat? Pàgina web: http://www.fo-

rumsocialcatala.cat E-mail d’infor-

mació: [email protected]

Llista de distribució d’aspectes or-

ganitzatius del FSCat: fscat@movi-

ments.net Si us voleu subscriure

ho podeu fer a la pàgina web:

http://www.moviments.net/cgi-

bin/mailman/listinfo/fscat Llistat

d’opinió del FSCat:

[email protected] Si

us voleu subscriure ho podeu fer a

la pàgina web: http://groups.goo-

gle.com/group/debatfscat?hl=ca

A què estan obligats els organit-zadors? Els organitzadors del

Fòrum Social s’encarregaran ex-

clusivament de facilitar un espai on

realitzar les activitats proposades

per la societat civil i de donar la

màxima publicitat a la programació

del FSCat.

Qui organitza el Fòrum SocialCatalà? La participació a l’organit-

zació del FSCat és totalment ober-

ta i lliure. Els únics requisits que es

demanen es corresponen amb la

Carta de Principis del FSM, que en

resum es refereixen al respecte de

la diversitat, horitzontalitat i no diri-

gisme dels organitzadors, sense

oblidar que ni els partits polítics,

governs o organitzacions armades

no poden formar part de l’organit-

zació del Fòrum.

Existeixen dues maneres de

participar a l’organització del

FSCat, una és a través de l’assem-

blea general del FSCat que es reu-

neix amb periodicitat quinzenal al

carrer Rivadeneyra 6, 3r pis (al

costat de Plaça Catalunya). Un

altra manera de participar és fent-

ho a les Comissions de Treball que

s’han creat. Les comissions que

actualment estan en funcionament

són: la Comissió d’Extensió i Co-

municació, la Comissió de Temàti-

ques i Programació i la Comissió

de Logística i Finançament.

Què es fa a les Comissions deTreball del FSCat? Totes les Co-

missions de Treball del FSCat

tenen l’ objectiu d’executar i desen-

volupar les propostes i decisions

de l’assemblea general del FSCat i

fer propostes concretes a l’assem-

blea sobre els temes que treballen.

La Comissió d’Extensió i difusió

s’encarrega de pensar i executar

les accions més adients pel que fa

a l’extensió territorial i sectorial del

FSCat per una banda i de proposar

una estratègia de comunicació i di-

fusió que faci possible que les acti-

vitats del Fòrum arribin al màxim

nombre de moviments socials i

persones que puguin estar interes-

sades en el mateix.

La Comissió de Temàtiques i

Programació s’encarrega de pro-

posar i dinamitzar els eixos temà-

tics dins dels quals s’ordenaran les

propostes d’activitats autogestio-

nades rebudes. Amb la finalitat de

crear la programació del FSCat.

La Comissió de logística i finan-

ces té la responsabilitat de buscar

els espais més adequats per a la

celebració del FSCat així com els

recursos financers necessaris.

Si us voleu subscriure ho podeufer a la pàgina web:http://www.moviments.net/cgi-bin/mailman/listinfo/fscat Més informació:www.forumsocialcatala.catinfo@forumsocialcatala.catwww.wsf2008.net

Del 19 al 27 degener de 2008 esportarà a terme elFòrum Social Català

Fòrum Social Català (FSCat)

El Fòrum Social Mundial, celebrat aNairobi aquest any, ha fet un pas enda-vant com a procés descentralitzat i,més enllà de la convocatòria de la tro-bada anual, planteja pel gener de 2008una setmana global de mobilitzacionsarreu del món, que culminarà amb undia d’acció global el 26 de gener de2008, coincidint amb el Fòrum Econò-mic Mundial de Davos, per mostrar l’e-xistència al món de milers d’experièn-cies de transformació.

Com a resposta a la crida del FSM esproposa la realització d’una setmanade mobilitzacions i accions a casa nos-tra per visibilitzar i potenciar els movi-ments i les propostes que existeixen,aquí i ara, arreu del territori.

Per tal de fer-lo possible, estem con-vocant totes les persones, entitats, pla-taformes, col·lectius... i tot aquell quelluiti a nivell local i/o global pels dretsindividuals i/o col·lectius, que creuen itreballen per fer possible un altre món,a participar en el procés de creació delfòrum així com en la participació de lesseves activitats. Creiem que representauna oportunitat única per oferir qualse-vol de les seves temàtiques de treball ala societat civil en general, i per mos-trar a la nostra societat i als poders queja existeixen alternatives, altres mane-res de fer, que aposten per construir unmón just, solidari i no violent i respec-tuós amb el medi ambient i els seus po-bles.

Animem a participar en aquest pro-cés a totes les persones individuals,els moviments, les plataformes, elscol·lectius i les organitzacions de totàmbit: sindicals, ecologistes, feminis-tes, de consum responsable, pels dretsde les persones immigrades, contra elracisme, per un habitatge digne, contral'especulació immobiliària i en defensadel territori, contra la precarietat, perles llibertats sexuals, a favor dels dretsdels pobles, per la llibertat cultural, afavor de la pau i contra el militarisme,de joventut,...

Les activitats proposadessón:

-una setmana, del 19 al 24 de gener)amb múltiples i diverses mobilitza-cions, accions, reivindicacions i lluitesa tot el territori (barris, pobles, comar-ques...) setmana que convergirà en unatrobada conjunta de tots i totes el capde setmana de 25-27 de gener a Barce-lona.

-cap de setmana del 25 al 27 de generamb actes centralitzats a Barcelona.Els actes centrals a Barcelona compta-ran amb una inauguració del FSCat eldivendres 25, seminaris, tallers i activi-tats auto-organitzades durant el diven-dres a la tarda i el dissabte 26 tot el dia,assamblea de moviments socials dis-sabte 26 a la tarda i manifestació el diu-menge 27 al matí.

TROBADA DE MOVIMENTS SOCIALS DELS PAÏSOS CATALANS

Però què és el Fòrum Social Català


SENSE FRONTERESLa impunitat amb què es mou l’extrema dretasobta encara més quan es veu el control i larepressió exercit sobre l’esquerra

El poble kurd ésl’objectiu a batrepels estatscolonitzadors

Laindependènciadel Sahara, unaassignaturapendent

Coordinadora Estatald'Associacions Solidàries amb elSàhara (CEAS)

L'Estat espanyol és, històrica-ment i políticament, responsa-

ble de la colonització soferta pelpoble del Sàhara Occidental, enhaver ocupat i explotat els seus re-cursos durant més d'un segle. Aquesta responsabilitat no va aca-bar el 14 de novembre del 1975quan es van signar els Acords Tri-partitts de Madrid, que van repre-sentar l'incompliment de tots elsseus compromisos i el lliuramentdel territori i els seus habitants alMarroc i Mauritània.

Els diferents governs de la de-mocràcia no han assumit ni hancomplert el seu compromís històricamb el poble saharaui, i s'allunyencada vegada més de la seva respon-sabilitat nacional i internacional enl'actual situació del conflicte. L'Es-tat espanyol té una assignatura pen-dent i un deute històric, moral i po-lític amb el poble saharaui; nopodem parlar de llibertat, justícia odemocràcia en el nostre país fins aaconseguir posar fi a tants anys desofriment d'aquest poble, i con-cloure amb un procés de descolo-nització que deixem sense tancar.

Les tropes marroquines conti-nuen ocupant un territori que vanenvair per la força. El Marroc esnega a complir les resolucionsaprovades per l'ONU i pretén sen-zillament annexionar-se el Sàhara.I el Govern espanyol parla de “di-plomàcia activa”, mentre contri-bueix a mantenir l'ocupació il·legaldel territori, amb la venda d'armes ila signatura de tractats de pesca iconvenis preferencials amb el Ma-rroc, que afecten directament el Sà-hara ocupat.

Per la descolonització i la Inde-pendència del Sahara Occidental.Més informació: http://www.saha-raindependiente.org/

Secretaria d'Acció Social ComitèConfederal CGT

Carlos, 16 anys, militant i ac-tivista social, va ser assas-sinat l'11 de novembre a

Madrid per no ser racista, ni xenò-fob ni feixista. I qui li va segar lavida, un jove neonazi de 24 anys isoldat de l'exèrcit espanyol, encaraque formi part d'un grupúscle neo-nazi, ho va poder fer perquè l'Estat,la classe política, les seves lleisd'estrangeria, el seu permanent dis-curs atàvic d'espanyolisme absurd iirracional, el seu constant atac i re-pressió als sectors socials críticsamb el capitalisme consumista i lesseves seqüeles ambientals i socials,la institucionalització de la sospitacontra qualsevol que pensi diferental pensament únic dels mitjans decomunicació de masses, la creixentprecarització intencionada de les

condicions de vida de joves, dones,immigrants i població treballadora,la cultura del consum i la competi-tivitat… ho possibiliten, ho perme-ten, ho potencien.

Aquest assassinat polític nonomés té culpables directes, nonomés qui va empunyar una nava-lla i fredament la va introduir en elcor de Carlos, no. També hi ha cul-pables polítics: el Delegat del Go-vern a Madrid, per permetre ex-pressions públiques de racisme ixenofòbia contra la població immi-grant en forma de manifestacionsconvocades per organitzacionsd'extrema dreta, i dirigir la repres-sió policial a qui només denuncienamb la seva presència tals manifes-tacions; el PP, caldejant l'ambientamb les seves posicions polítiquespròximes a la ultradreta feixistanostàlgica de la dictadura franquis-ta; el govern del president Zapate-

ro, que amb una mà dialoga i ambl'altra reprimeix. Els mitjans de co-

municació, reduint un fet polític aun assumpte de mera baralla entrebandes juvenils. Aquests són real-ment els culpables d'un assassinatque mai hagué de produir-se.

Contra aquest estat de coses, perla solidaritat amb els familiars icompanys/es de Carlos, per la de-núncia permanent de la repressióinstitucional dels moviments so-cials i sindicals, per la vigilància ila denúncia pública de tota expres-sió xenòfoba, racista i feixista. Per-l'esclariment just dels fets, pel des-enmascarament dels culpables, perla reivindicació permanent de lapluralitat com base per a construiruna democràcia real. Perquè lamort de Carlos no sigui una mortsense sentit.

Cal lluitar contra el feixisme, elracisme i la xenofòbia. Contra laimpunitat, estenguem la Solidari-tat.

La Campanya Catalana en Soli-daritat amb el Poble Kurd i la

Plataforma Aturem la Guerra vaconvocar una concentració davantdel consulat de Turquia el passatdijous 29 de novembre.

Davant la possibilitat d'una granoperació militar de l'exèrcit turccontra les bases del PKK al Kur-distan Sud, que és la continuaciód'anys de repressió, persecució ivulneració dels drets humans delpoble kurd, diverses entitats vanimpulsar la Campanya Catalana enSolidaritat amb aquest poble. Jun-tament amb la Plataforma Aturemla Guerra, es va convocat el dia 29per mostrar el rebuig a les agres-sions de Turquia al Kurdistan i perdemanar pau, democràcia i lliber-tat per al poble kurd.

Manifest de laCampanya Catalana enSolidaritat amb elPoble KurdDurant anys el poble kurd, la naciósense estat més gran del món, haestat silenciat per la comunitat in-

ternacional. Els seus repetits in-tents d'aconseguir diferents grausde reconeixement dels drets civils,culturals, socials i col·lectius que,com a poble, li pertanyen, han estatreprimits pels estats que ocupen elseu territori (Turquia, Síria, IraqiIran). Els estats que l'ocupen i lespotències que lluiten per la domi-nació de la regió han utilitzat sem-pre la població kurda segons els hainteressat.

Davant la decisió presa pel Par-lament de la República de Turquia,país membre de l'OTAN, aliatd'Estats Units i en negociacionsd'accés a la Unió Europea, de llen-çar una operació militar al Kurdis-tan del Sud (Nord de l'Iraq), ambl'objectiu de perseguir la resistèn-cia kurda del Partit dels Treballa-dors del Kurdistan (PKK), les enti-tats catalanes sotasignants:

-Manifestem el nostre rebuig al'operació militar anunciada contrala resistència kurda que vol fer l'e-xèrcit turc, que només contribuiràa agreujar la situació de repressió,pobresa i exclusió que pateix elpoble kurd i que té com a objectiu

minar, coartar i arrabassar l'escassaautonomia política d'aquest poble.

-Denunciem la perpetuació de lasituació de setge i repressió que elpoble kurd ha patit les darreres dè-cades i continua patint fins a diad'avui, i que ha comportat totamena de violacions dels drets hu-mans individuals i col·lectius. Es-pecialment a les províncies kurdessota administració de Turquia, onla persecució, empresonament iexecució dels activistes kurds, aixícom la tortura, la crema i evacua-ció de poblats i l'estat d'excepciómilitar contra el poble kurd hanestat la única resposta de l'Estat ales demandes de pau i llibertat dela població kurda.

-Entenem que la manera de re-soldre el conflicte que pateix elpoble kurd passa per una soluciópolítica i democràtica que respectiel dret d'aquest poble a autodeter-minar-se. L'Estat turc ha de respec-tar els drets nacionals, culturals ilingüístics dels kurds, que actual-ment continuen vulnerats.

-Demanem el reconeixementoficial dels actors socials, organit-

zacions i grups polítics kurds coma interlocutors legítims, en el marcdels estats de la regió i en el marcinternacional, de les aspiracionsdel poble kurd.

-Critiquem el paper que ha tin-gut la Unió Europea en aquest con-flicte, ja que manté unes relacionspreferencials amb Turquia que noposen en qüestió la negació dedrets que pateix la població kurda,i demanem que prengui una posi-ció clara i forta a favor d'una solu-ció política del conflicte i contrales vies militars i genocides del go-vern turc..

-I, finalment, cridem a la societatcivil catalana i d'arreu a mobilitzar-se, i demostrar la nostra solidaritat,en defensa dels drets humans, indi-viduals i col·lectius, del poble kurdi a favor d'una solució dialogada alconflicte, en contra de la guerra ide la repressió que promou Tur-quia. Barcelona, 8 de novembre de 2007

Podeu formalitzar el vostre su-

port enviant un correu electrònic

a: [email protected]

Comunicat de CGT davant l'assassinat d'un jove antifeixista produït l'11de novembre a Madrid

Racisme, Xenofòbia iFeixisme = Terrorisme

d'Estat

Mobilització solidària amb el poble kurd a Barcelona

SOCIALNegar els mínims drets humans a les persones queno tenen papers no és només inhumà sinó unamostra més del món que tindríem sense lluita social

Els babitatgescontinuen estantpels núvols per a lamajoria de la gent

Reivindiquem el dreta l'habitatge com un

dret fonamental

Venedors deguerra

Adolfo Montoliu (AssembleaAntimilitarista de Catalunya)

És ben probable que quan esteullegint aquestes línies ja s’hagi

constatat l’anunciat fracàs de la ci-mera entre els líders israelià i pa-lestí que havia de tenir lloc als Es-tats Units a finals de novembre. Lesarrogants condicions prèvies impo-sades per la diplomàcia israeliana il’endèmica feblesa de la contrapartàrab fan difícil imaginar un altredesenllaç. La inoperància de la po-lítica exterior europea i el suportquasi incondicional dels EstatsUnits a una de les dues parts enconflicte dificulten encara més lespossibilitats d’arribar a un acordraonable.

Cal no perdre de vista, però, lamanera com aquest últim país haposat el seu granet de sorra en elmanteniment de la inestabilitat dela regió: a principis d’agost, la sevasecretària d’Estat, CondoleezaRice, fa fer una gira pel PròximOrient, dins la qual va vendre mate-rial militar per valor de 46.000 mi-lions d’euros a vuit estats de lazona. D’aquesta venda d’arma-ment, els principals beneficiaris envan ser Israel, que va signar com-promisos per 22.000 milions, iEgipte, que ho va fer per 9.530 mi-lions. Els altres 14.630 se’ls van re-partir els països del Golf. Per feruna mica més entenedores aquestesxifres, us direm que el cost total dela venda suposa cinc vegades elpressupost espanyol anual de De-fensa, despesa que els antimilitaris-tes d’aquest país ja considerem ab-solutament vergonyant. Elsredactors d’aquesta columna no en-tenem gaire sobre estratègia políti-ca-militar, pero se’ns fa molt costaamunt estar d’acord amb aquestaexportació de maquinària de guer-ra.

Més aviat tendim a pensar queaquestes joguines bèl·liques contri-buiran a l’augment de la tensió, a lavegada que quedaran a l’abast deser usades per dirigents polítics enhores baixes de popularitat o inte-ressats en trobar una fòrmula pa-triòtica de tapar les seves corrup-cions. Un mal auguri per a lesperspectives d’un futur en pauentre palestins i israelians i unaexcel·lent notícia per a empresescom ara Boeing, Lockeed Martin oRaytheon, integrants del famóscomplex militar-industrial americà,les accions de les quals van experi-mentar un important augment aDow Jones coincident amb la fina-lització de la gira de Rice.


BALA PERDUDA

VdeVivienda

L es mesures aprobades re-centment pel govern espan-yol en relació a l’habitatge

només ens demostren una cosa:Avui més que mai hem de seguiramb les mobilitzacions per exigirque es faci efectiu el dret a l’habi-tatge. Per això el 6 d'octubre a di-verses ciutats de l'Estat espanyol esvan mobilitzar milers de personescridant a la vegada “no tindràs casaen la puta vida!”.

No podem obviar que aquestesmesures s’adopten a pocs mesosde les eleccions estatals i que el seupropòsit, igual que el Pacte Nacio-nal per l'Habitatge i la Llei d’habi-tatge a Catalunya, tenen un caràc-ter descaradament electoralista.

Tot i que la desgravació fiscaldel lloguer és una mesura reivindi-cada històricament des de l’inicidel movimient, només la podementendre com un primer pas cap aun conjunt de mesures estructuralsque aplicades de manera íntegrafacin de la vivenda un dret i no unamercaderia.

En canvi, en lloc de proposarmesures estructurals, el govern haplantejat unes ajudes directes allloguer que són inflacionistes, jaque acabaran repercutint sobre elpreu ja desorbitat dels lloguers: siel parc de lloguers és reduit comara ho és, els propietaris incorpora-ran les ajudes públiques als preus.La casa que avui ens lloguen per1.000 euros, demà la llogaran per1.200 euros: és així com el governpensa garantir el dret a l’habitatge?Per què no es regulen els preus delslloguers, tal i com fan altres païsoseuropeus? I el que es pitjor, margi-nen a un sector majoritari de la po-blació: què passa amb les personesmajors de 30 anys? No tenim dret aaccedir a una vivenda?.Entenemque el dret a una vivenda és un dretuniversal, que no entén d’edats ique afecta al conjunt de la ciutada-nia.

No oblidem que en tot l’Estat hiha més de tres mil·lions de viven-des buides, que no compleixen laseva funció social. Moltes d’aques-tes, noves promocions que hanquedat invendibles: Per què no s’o-bliga d’una vegada per totes queaquestes vivendes compleixin lafunció social a la que obliga la

Constitució?Després de més d'un any de mo-

bilitzacions ciutadanes que hanaconseguit posar al centre de l'a-genda política el problema de l'ha-bitatge, les mesures anunciades nonomés són màrqueting pre-electo-ral, sinó que amaguen la mateixapolítica de sempre: destinar dinerspúblics per afavorir encara més aaquells que fins ara s’han enriquitespeculant amb un dret fonamen-tal. Ara que estem front el punxa-ment de la bombolla immobiliària ique la venda de pisos ja no és elgran negoci, treuen mesures per se-guir assistint a la màfia immobilià-ria (promotors, constructores i en-titats financeres).

En aquests moments de crisi delsector immobiliari s'utilitzaran di-ners públics per perpetuar els be-neficis milionaris que han obtingutels mateixos que ara signen elPacte Nacional per l'Habitatge deCatalunya, a costa del patiment ide l'endeutament de la població.Un pacte que fa que els pisos denova construcció es destinin majo-ritàriament a la compra, en lloc dedestinar-los a lloguer que és el quetothom diu que fa falta; un pacteque aposta per la nova construcció,i per tant la devastació del territori,ignorant l'existència de milers depisos buïts que no estan complintla seva funció social; un pacte que

permet que els pisos de proteccióoficial passin al mercat lliure des-prés de només trenta anys; unpacte que faculta als promotors avendre el 30% dels pisos de pro-tecció oficial que construeixin.

És a dir, un pacte que fomental'especulació i la corrupció. Unpacte que ignora les crítiques so-cials rebudes, que no treu l'habitat-ge del mercat, que no proposa me-sures estructurals. Un pacte que noté cap mesura ni per fer els lloguersassequibles ni per ajudar a les per-sones hipotecades i endeutades quecorren el risc de perdre els seus ha-bitatges. Un pacte que seguirà con-tribuint a fer als rics més rics, i alspobres més pobres.

Gràcies a aquest pacte, accedir aun habitatge seguirà sent del totimpossible, i el que és pitjor, prete-nen fer creure a la població queaquest pacte resoldrà un problemaque han creat ells mateixos. Però laciutadania insisteix en denunciarque no ens prenen el pel, que ambaquest pacte i amb aquesta llei, notindrem casa en laputa vida!

Malauradament, ens veiem obli-gats a constatar, un cop més, queles institucions no tenen cap volun-tat política per fer efectiu el dret al’habitatge. Les mesures anuncia-des no només són màrqueting pre-electoral, sino que amaguen la ma-teixa política de sempre: destinar

diners públics per afavorir encaramés a aquells que fins ara s’han en-riquit especulant amb un dret fona-mental. Ara que estem front el pun-xament de la bombollaimmobiliària, impulsada des delsdiferents governs en els darrersanys, i que la venda de pisos ja noés el gran negoci, treuen mesuresper seguir assistint a la mafia im-mobiliària.

Les persones que seguim sensecasa, les que seguim pagant llo-guers abusius, les hipotecades queveiem com pujen els tipus d’inte-rés mentres els bancs segueixenaumentant els seus beneficis, lesque patim mobing per la presió im-mobiliària en els centres històrics,les que no arribem a final demes… seguirem sortint al carrerper cridar que no ens prenen el pel:que amb aquestes polítiques, notindrem una casa en la puta vida!

Per denunciar tot això, el passat6 d'octubre, a Barcelona es vanmanifestar unes 5000 persones finsla plaça de Sant Jaume. Altres ciu-tats catalanes que van acollir mobi-litzacions van ser Sabadell on esvan manifestar 400 persones con-vocades per l'Assemblea per un ha-bitatge digne de Sabadell, i Tarra-gona on es va fer una concentraciódavant l'Ajuntament.Més informació a: http://bcn.vde-vivienda.net


Associació Papers i Drets per aTothom

Una sentència del TribunalConstitucional emesa el 7de novembre declarava in-

constitucionals diversos articles dela Llei d'Estrangeria aprovada pelgovern de José M. Aznar, argu-mentant que aquests articles res-tringíen drets fonamentals dels i lespersones immigrades "sense pa-pers". El Tribunal considera que lamodificació de la Llei d'Estrange-ria, que el PP va aprovar a finals del'any 2000, vulnera l'article 13 dela Constitució perquè no es podenlimitar els drets fonamentals de lespersones a l'intentar distingir entreimmigrants regulars o irregulars.

Drets de les personesimmigrades

Aquesta sentència ve a donar la raóals col·lectius i organitzacions quedefensem que aquesta Llei vulnerai discrimina els drets de les perso-nes immigrades. Els i les immi-grants hem vingut sofrint aquestadiscriminació durant més de 7 anysdurant els quals, els nostres dretssocials, sindicals i polítics han estatinjustament retallats.

El govern del PP és responsableperquè va elaborar aquesta Llei,però el govern del PSOE també hoés per no tenir la valentia d'elimi-nar els articles ara declarats in-constitucionals. Tot el contrari,quantes vegades s'ha reformat laLlei, sigui pel PP, sigui pel PSOE oper acords entre ambdós, aquestsarticles s'han mantingut i el caràc-ter discriminatori de la Llei s'ha in-crementat.

És doncs una sentència tardana,però també és insuficient. El tribu-nal no es pronuncia sobre el con-junt de la Llei ni sobre la majoriadels seus articles perquè no forma-ven part del recurs. I aquesta Lleique seguirà vigent segueix sentdiscriminatòria i contínua retallantdrets elementals de les personesimmigrades. És la Llei d'Estrange-ria la qual permet l'explotació labo-ral de centenars de milers d'immi-grants obligats a treballar sensecontracte i sense drets laborals permancar de papers. És aquesta Lleila que permet empresonar durantquaranta dies en els centres d'inter-nament a immigrants que no hancomès cap delicte. I és tambéaquesta Llei la que nega als immi-grants amb i sense papers drets po-lítics fonamentals com el dret alvot.

Per això les organitzacions d'im-migrants que avui ens felicitem dela sentència del Tribunal Constitu-cional hem de continuar la lluitaper la derogació total de la Lleid'Estrangeria i per descomptat con-tra tots els intents d'endurir-la (pro-tocol d'expulsions, proposició deLlei de lluita “contra la immigra-ció…”).

Perquè cap societat serà lliure nijusta si tolera la discriminació, peraixò reclamem els papers i la com-pleta igualtat de drets per a totesles persones.

Millorem les eines per autodefensar-nos

Tota la Llei d'Estrangeriahauria de ser declarada

inconstitucional

SOCIAL

Cap agressiósense resposta?

Josep Cara Rincón (Berga)

Cada cop costa més ser lliure.Sempre ha estat mal vist, però

no és només una qüestió de pressiósocial o comportaments hegemò-nics. És difícil viure la llibertat nique vulguis. El cas de l’alimentacióés ben clar, el Marc de Ponent ensho explicava l’altre dia a Berga. Totaixò dels transgènics fa que per-dem la capacitat de plantar i enscondemna a dependre de tres oquatre grans empreses a les qualsdeleguem una cosa tan importantcom la nostra alimentació.

És per això que la revolució alli-beradora continua sent transformarla nostra realitat immediata de ma-nera individual i col·lectiva, és a dirautogestionar les nostres vides enel màxim d’àmbits possible fins aarribar a la totalitat de les nostresvides. Fer de les nostres vides unade sola. Lleure, coneixement, cul-tures, treball, afecte, diversió...;fora de la lògica capitalista (explo-tació i consum inconscient) i de ladelegació que ens fa incapaços. Totaixò i molt més —que de rotllo noens en falta— li explicava l’altredia a una noia que feia un treball derecerca d’aquests de batxilleratsobre l’anarquisme a l’actualitat.Els anarquismes sempre interessa-ran algú, malgrat la propagandaque ens en fan els poders.

A Madrid, mor assassinat un noide setze anys a mans d’un militarfeixista (sí, és un epítet) en nom del’autoritat i de les essències de lapàtria. Un altre mort dels nacionals.Però no passa res. L’Estat sap a quiha de mossegar i a qui no. La restade poders també ho saben i si nofixeu-vos en els mitjans de comuni-cació. Indignant. La manifestacióde protesta a Barcelona era una de-mostració de què és el dret de ma-nifestació per als “demòcrates dedebò” del senyor Saura i la resta depolítics: una cosa que fa nosa i ques’elimina a cop de porra. Sap greuper les detingudes i les manifes-tants ferides i sempre és un consolsi algun mosso rep. Sigui comsigui, al Carlos la vida no li tornaningú i al seu assassí ni la justíciaen farà Justícia (recordeu el cas delRoger) ni nosaltres tampoc enfarem (l’autodefensa de les nostresorganitzacions és només un recordantic).

La justícia condemna a no sequants anys de presó els assassinsdel nostre company Pep Isanta,mort a mans de lumpen creat per lainjustícia social. I què? La presó nosoluciona res ni per a uns ni per alsaltres. Si lluitem contra l’autoritat ila injustícia social, cal també quetinguem molt en compte la nostracapacitat i efectivitat a l’hora de de-fensar-nos, sinó els ho posemmassa fàcil.

SALUT I ANARQUISMES

Contra la proposta del Senat de l’Estat espanyol d'endurir lanormativa sobre les persones immigrades

D ins el marc de l'endurimentde les polítiques repressives

contra les persones immigrades al'Estat espanyol, el Senat ha elabo-rat una proposició de Llei sota ladenominació de "Proposicion deLey de Lucha contra la inmigra-ción clandestina" que preveu, entre

altres coses, la desaparició de la re-gularització per l'arrelament de 3anys, l'ampliació a 70 dies de presóen els centres d'internament i so-bretot la prohibició de l'empadro-nament per a les persones sensepapers. Aquesta última mesura ésespecialment greu perquè signifi-

caria que les dones i els homes im-migrats sense papers, més d'unmilió de persones, no podrien ac-cedir ni a la sanitat ni a l'educació.

Els col·lectius d'immigrants, aixícom les entitats i associacions queels donem suport, com la CGT, quedefensem la igualtat de drets per a

totes les persones, ens hem de mo-bilitzar per frenar aquestes mesu-res i reiterem el nostre més profundrepudi l'esmentat esborrany de nor-mativa, i cridem a totes les associa-cions, partits polítics i sindicats, amanifestar el seu rebuig i exigir laseva retirada.

Àrea Confederald'Immigració-CGT

“Sin fronteras. Manual básico dederechos”, és el títol d'aquestmanual editat per l'Àrea Confe-deral d'Immigració de CGT i con-feccionat pel Gabinet JurídicConfederal.

El Manual Bàsic de Drets, ésuna publicació dirigida als/lesimmigrants que pretén ser unapetita guia que orienti a aquestapoblació sobre els drets queposseïx i el que ha de fer per aexercir-los.

Aquest nou manual, que espot trovar en els locals de laCGT, és un material d'informacióútil entorn dels drets laborals,sindicals i socials per a perso-nes immigrants, però a causa dela seva claredat expositiva tambépot servir per a qualsevol perso-na (especialment per a joves)que s'incorpori per primera ve-gada al món laboral, o no tinguiclar els seus drets bàsics.

La informació que conté ésclara, concisa i toca tots els as-pectes fonamentals en els quequalsevol persona pot trobar-se,des del que s'ha de tenir encompte en relació al contracte detreball, als descans i vacances, ala nòmina, als acomiadaments iliquidacions, a les reclamacionsque poguessin fer-se, a la segu-retat social i l'atur, a la prevenciói riscos laborals, com per des-comptat als drets sindicals quepot exercitar i als socials bàsics

que tota persona immigrant potreclamar.

Es tracta d'un fullet de 32 pàgi-nes que comprèn tres apartatsbàsics: drets laborals, drets sin-dicals i drets socials. Cadascund'ells està desenvolupat senzilla-ment perquè els immigrants pu-guin utilitzar-lo sense que siguinnecessaris especials coneixe-ments jurídics. La seva estructu-ra és la següent:Drets laborals:1.- Normativa; 2.- Contractes; 3.-Si no tinc contracte?; 4.- Jorna-da, torns, descansos; 5.- Quanthe de cobrar?; 6.- Acomiada-ment i liquidació; 7.- Què fer da-vant un acomiadament?; 8.- Se-guretat social;9.- Prevenció iriscos laboralsDrets sindicals:Sindicació, reunió en l'empresa,vaga, manifestació.Drets socials:1.- Primer pas: empadronar-se2.- Quins drets puc reclamar?Finalitza la publicació amb un di-rectori en el qual figuren totesles federacions locals de la CGT.Ara toca difondre'l i donar-lo aconèixer allí on ha de ser útil:obres, hostaleria, locutoris i boti-gues, empreses amb mà d'obraimmigrant, temporers/es agríco-les, associacions específiquesd'immigrants, etc.Podeu accedir al document enpdf a l'enllaç:http://www.rojoynegro.info/2004/IMG/pdf/Sin_Fronteras-Dere-chos.pdf

CGT edita un manual sobre elsdrets laborals, sindicals i socialsper a persones immigrants

La nit del 15 de desembre de1992 és assassinat en la ciutat

catalana de l'Hospitalet de Llobre-gat un jove de 20 anys, Pedro Álva-rez, d'un tret al cap. Pedro acom-panyava a casa la seva núviaYolanda, amb qui sortia des de feiacinc anys. Just després d'acomia-dar-se, un cotxe que circula a granvelocitat per poc atropella la jove,la qual en una reacció instintiva in-crepa el conductor. Aquest surt del'automòbil i comença a discutiramb la jove de forma violenta finsal punt que la copeja i la tira a terra.

Pedro llavors torna corrent perdefensar-la i inicia una discussióamb l'agressor, que es converteix enl'assassí en el moment que es diri-geix al cotxe (un Opel Vectrablanc), agafa un arma i li disparatres trets al jove, un d'ells mortal denecessitat, davant l'intent de dete-nir-lo d'una dona que l'acompanya-va. Després torna al cotxe, amb lamateixa sang freda, i arrenca men-tre unes persones intenten socórrerPedro, que ingressa cadàver a l'-

Hospital de Bellvitge, davant l'estatde xoc en què es troba Yolanda.

Les sospites cauen sobre un poli-cia nacional (José Manuel S. F), i ésdetingut de seguida. És igual quela descripció que es va donar d'ell,les proves balístiques coincideixenamb les de les armes utilitzades perles forces de seguretat de l'Estat il'agent és assidu de la zona on pas-

sen els fets. Una persona conflictivai amb "cert poder" en aquesta zona.A més, és identificat immediata-ment per Yolanda, l'únic testimonidel crim.

L'agent presenta una coartada taninfantil com concloent per als enca-rregats de la investigació: "Estava acasa dormint després d'haver acom-panyat la meva mare a l'hospital" i

la investigació comença a tornar-setèrbola. Es declara immediatamentel secret de les investigacions, pelque la representació de la famíliano pot participar en elles. A Yolan-da se la sotmet a una sessió marato-niana de múltiples reconeixements,qualificada d'irregular per juristesconsultats. La jove al final manifes-ta dubtes sobre aspectes molt con-crets del policia.

Els familiars acusen en repetidesocasions que la titular del Jutjatd'Instrucció número 5 de L’Hospi-talet, María José Magaldi, i el co-missari Llorente no estan portant aterme bé el procediment: la jutge noordena analitzar les empremtes delcotxe per identificar la dona queacompanyava l'assassí, ni ordena laseva identificació posterior, perexemple. Finalment, es decreta l'ex-culpació de l'agent per falta de pro-ves fiables.

Ningú ha seguit realitzant fins aavui cap tipus d'investigació poste-rior i no hi ha cap institució quehagi donat suport al cas Pedro Ál-

varez, a pesar que, per exemple,l'Ajuntament de l’Hospitalet es vacomprometre a això, i els poderspúblics (polítics, forces de segure-tat, jutges i fiscals) estan obligatslegalment a vetllar per l'esclarimentd'uns fets tan greus com aquests.Els policies que van iniciar les in-vestigacions, d'altra banda, tractendes d'un principi de criminalitzarPedro, buscant antecedents que noexistien, per a culpar-lo del succeït iaixí defensar al seu company.

Actes realitzats i previstos en-

guany:

Xerrada-Debat- Passe de vídeo

Dimarts 20 novembre 20h

Lloc: Espai Obert, c/ Violant d'-Hongria 71, 1r, Barcelona.Concentració i ofrena floral

Dissabte 15 de desembre

11.30 h. La Torrassa, L'Hospitalet,ofrena floral17.30 h. Plaça Universitat, Barcelo-na, Concentració


SOCIAL

70è aniversari del bombardeigdel Liceu Escolar de Lleida

15 anys Sense Pedro Alvarez, assassinat per un policia

Secció Sindical d’Educació de laConfederació General del Treballde Ponent

Un any més recordem l’ani-versari del dia nefast enquè la cultura i el coneixe-

ment van ser derrotats per la infà-mia. Un any més recordem que un2 de novembre d’ara fa setantaanys, la càrrega mortal de l’aviaciófranquista colpejava durament laciutat de Lleida com a preludi delsfoscos anys que vindrien després.En aquell acte terrorista, el LiceuEscolar, símbol de la renovació pe-dagògica a Lleida, va ser enfonsatpels criminals que sense dubtar-hovan assenyalar-lo com a objectiu.Els vassalls de la estupidesa van en-sorrar un símbol, una llavor del quehavia de ser una educació allibera-dora per construir altre futur.

Aquell 2 de novembre de 1937,ales negres van volar també sobre lanostra ciutat per atemorir petits igrans, per castigar-los, per fer-los-hi veure que els valors pels qualslluitaven no tenien cabuda en elmón submís que els feixistes desit-javen.

Lleida coneixia l’horror de laguerra i l’horror dels que desitjavenla victòria a qualsevol preu, als quino importava que els que es troba-ven lluny del front també morissin:dones, nens, mestres, avis... que vi-vien el seu dia a dia, van veure comen aquella data fatídica la seva vidacanviava radicalment: Rosa Daniel,

Antoni Castell, Pilar Hernández,Josep Jové... són només alguns delsnoms d’aquells nens i nenes que,amb menys de 15 anys, van moriraquí sota les bombes de la ignoràn-cia.

En aquella guerra no només llui-taven uns contra altres per un terri-tori, sinó que la primera contesamundial contra el feixisme es juga-va a casa nostra, a la que personesd’aquí i de tot el món van acudir perdefensar la llibertat.

Avui, nosaltres, treballadors del’educació, ens declarem ara i sem-pre antifeixistes, no només com adignes hereus dels qui des de lesaules o amb el fusell hi lluitaven,sinó perquè també denunciem i as-senyalem els que van permetre la

massacre, i no oblidem ni perdo-nem el que aquí va succeir. Llunyde falsos discursos conciliadors,volem cridar ben fort, un altre cop,que la lluita contra el feixisme entotes les seves formes segueix mésviva que mai: a les escoles, als insti-tuts, a les fàbriques, al carrer... totshi estem implicats i cal no baixar laguàrdia.

En un temps en què tant es parlade memòria històrica, volem de-nunciar l’amnèsia històrica a laqual se’ns vol sotmetre. Les gene-racions actuals tenen el dret a here-tar els valors dels qui defensaren lallibertat i la democràcia davant delsque van imposar el totalitarisme.Reclamem que es condemni el fei-xisme com a responsable de la

mort, el sofriment, la destrucció il’alienació mental de diverses gene-racions que han vist amagada la ve-ritat. Tenim el deure de transmetreels valors de la solidaritat, de la jus-tícia social, de la igualtat i de la raóals qui han de bastir un nou món.

Per nosaltres, només hi ha unsculpables, els feixistes, que imposa-ren la pau dels cementiris i les fos-ses comunes, dels camps de con-centració i dels treballs forçats, del’exili i de la destrucció, de la tortu-ra i l’esclavatge a milers de perso-nes. Sí hi ha diferència entre vícti-mes i botxins, entre vencedors ivençuts, i cal passar comptes i es-clarir responsabilitats. No s’enténque polítics que diuen defensar elsvalors republicans corrin a retre

pleitesia a la monarquia hereva delfranquisme; no s’entén que els quebeatifiquen els seus màrtirs no de-manin perdó pel seu suport als fei-xistes; i no s’entén que aquí, a lanostra ciutat, destruïda pel feixis-me, es mantinguin dempeus home-natges als “caídos por Dios y porEspaña”, així com que als nostrescarrers hi figurin noms dels quinomés mereixen ser recordats coma col·laboradors del feixisme i ladictadura: Joan Recasens, RamonAreny, Casimiro Sangenís, Carme-lo Fenech, Miquel Montanya, serlleidatans no els exculpa de res. Laseva complicitat amb el règim tota-litari els situa a l’altre costat delsqui defensem la llibertat. No ensvalen arguments conciliadors ni demals menors, reclamem de nou laseva desaparició dels espais públicsi que siguin recordats com a còm-plices de la barbàrie. L’homenatgeha de ser pels milers d’homes idones que no dubtaren a donar unpas endavant per defensar la huma-nitat i que han estat tractats injusta-ment per la Història, quan no obli-dats o menyspreats.

Nosaltres, avui i aquí, prenem elrelleu, conscients que l’educació falliures les persones, ens comprome-tem a militar en l’antifeixisme, alluitar pels valors de la solidaritat il’ajuda mútua, a bastir un món depersones lliures. Avui, igual queahir, mori el feixisme, visca la lli-bertat!Lleida, 5 de novembre de 2007


OPINIÓ

En defensa deChávez

Carlus Jové

El linxament mediàtic que estàpatint Hugo Chávez diu molt

sobre la qualitat de la premsa d’a-quest país. Passats uns quants dies,cada dia un més, des de la picaba-ralla verbal entre el president vene-çolà i el cap de l’Estat espanyol, nohi ha mitjà, escrit o audiovisual,que passi per alt qualsevol petit co-mentari del bolivarià. Sense entrara discutir aquí les bases del projec-te polític del chavisme, que seriauna qüestió a part, és discutible finsa quin punt la notícia és notícia o estracta més aviat d’una guerra fredamediàtica entre dos camins clara-ment divergents.

El suplement “Domingo” de El

País del 18.11.07 afirma en titular:“Hugo Chávez utiliza el incidentecon el Rey para afianzar su poder”.Hauria convingut afegir: “La mo-narquía española, las transnaciona-les, y los mandarines del nuevo ca-pitalismo global, también”. Hauriaestat tot més exacte i veraç.

Critiquen els comentaristes habi-tuals de l’actualitat (vells amicsnostres) que Chávez encara gosiparlar d’imperialisme a l’AmèricaLlatina, que vulgui posar limita-cions a les transnacionals espanyo-les, que defensi a tort i a dret el seumodel polític, o que es faci aliatsarreu del continent. Que poc quedeuen haver estudiat la qüestióabans de sortir en antena! Quebaixa la moral del periodista de bu-taca, que crítica allò que ell mateixdefensa quan va en benefici d’Es-panya! Que potser no pot mirarChávez per l’interès de l’economiaveneçolana, inclús si això va en de-triment d’algunes empreses espan-yoles? Que potser les potències oc-cidentals no s’alien entre elles perpromocionar les seves polítiques?Que potser Repsol o qualsevol altrade les empreses tan “maltractades”a Veneçuela han tingut mai cap es-crúpol en implantar-se al mercat la-tino?

En tot aquest rebombori estàmolt clara la intenció. Chávez és undimoni per al capitalisme global, iqualsevol excusa és bona per carre-gar-se’l. La monarquia espanyolaestà en el punt de mira d’un amplisector social, i qualsevol excusa ésbona per lloar-la. Espanya es veuqüestionada per les reivindicacionsindependentistes, i cal fer pàtriacom i quan es pugui.

No em molesta que els diferentsmitjans siguin partidaris d’opcionspolítiques concretes. Aquesta revis-ta també ho és. La immoralitat ésque se n’amaguin, i que convertei-xin la tendència en la informació.Pensaran el que jo els digui, quedeia Charles Foster Kane a la ge-nial pel·lícula d’Orson Welles. Clarque allò eren altres temps, oi?

Josep Llunas i Pujals

F a deu anys que les forcespolicials van desocupar elCinema Princesa a Barcelo-

na; el David Fernández de Gràciaho ha agafat com a punt de partidad’una època i ja ens va bé. S’haviaconvertit en un gra de pus al cul delsistema i van decidir rebentar-lo.El van convertir en un símbol. Nonomés de l’okupació d’espais perviure sinó també del que som capa-ços de fer quan ens mirem el poderi ens en riem a la cara... de cara. Noho/ens suporten.

En aquests darrers deu anys, lespersones que més o menys hemestat en els moviments socialstransformadors dels Països Cata-lans hem pogut veure com s’obrieni s’ampliaven espais arreu del terri-tori, esdevenint una veritable xarxadel que podria ser un contrapoderpopular, del que podria ser i en al-guns casos és. És evident que no atot arreu la cosa ha anat de la ma-treixa manera però hi ha dates i fetsque ens cal no oblidar:-La creació d’un intens i extens sis-tema de contrainformació queabasta gairebé tots els formats: dela ràdio a la televisiso (encara inci-pient), fins a internet o la creació iconsolidació de capçaleres depremsa cada cop més estables iamb més difusió.-La consolidació d’un pensament

crític que no és un sinó la suma demolts pensaments i que ha entès fi-nalment que només la unitat –di-versa sempre- en les lluites, mal-grat les discrepàncies en el modelfinal, ens pot portar a algun lloc.-La lluita de les Terres de l’Ebre ila seva victòria contra el Pla Hidro-lògic Nacional i per la Nova Cultu-ra de l’Aigua com a exemple realperò no únic que la mobilitzaciópopular pot aconseguir els objec-tius que es proposi.-La proliferació continuada d’es-pais alliberats arreu del territori,tant de cases okupades com decentres socials (alguns okupats id’altres no), ateneus, casals, bars,etc., que han contribuït a crear untupit teixit social de dissidències.-La desaparició gairebé total demanies lingüístiques que portavenalguns individus a prescindir delcatalà com a llengua vehicular dels

moviments i la reafirmació del fetque la defensa de la llengua mino-ritzada als Països Catalans éstambé una part de la nostra lluitaper un món on hi càpigin tots elsmons.-El sorgiment d’un nou sindicalis-me fora dels sindicats majoritarisque es defineix clarament com aassembleari, de classe i de base.Hereu de l’anarcosindicalismeperò també dels models autònomsdels setanta, cada cop més gran ipotent, en permanent creixementsota diverses sigles.-Una participació a nivell local enla gestió de “la cosa pública”, elec-cions municipals incloses, que hafet possible la implicació directa enl’entorn proper més immeditat.-Les mobilitzacions contra la glo-balització capitalista, des de lestrobades contra el neoliberalisme iper la humanitat fins a les contraci-

meres contra els diversos organis-mes gestors, amb dos momentscentrals, la cimera de la UE a Bar-celona i la suspensió de la reuniódel Banc Mundial. Vam poder per-què vam ser moltes.-L’amplíssima lluita social per l’-habitatge i les seves formes d’orga-nització.-La creació d’una extensíssimaxarxa de plataformes i “salvem”que alhora que s’han oposat a ladestrucció del territori han aportatalternatives de tota mena i ha apro-fundit en models dissidents d’auto-organització.-La defensa de totes les sexualitatspossibles, que ha omplert d’aire elsnostres pulmons i ha obert portesque sempre havien estat closes..-Les campanyes de desobediènciacivil, des de l’objeció o la insub-missió fins a l’objecció fiscal o elboicot a la desfilada militar a Bar-celona.-Un internacionalisme de tu a tuconcretitzat en molt diverses for-mes d’ONG, organitzacions soli-dàries o brigades de suport, arreudel món.-Un feminisme moltes vegadessense aquest nom que ha aconse-guit esdevenir transversal en moltsdels nostres moviments.-Una defensa continuada dels dretshumans més enllà de la retòrica delpoder.-I molt més...

ALGUNA COSA ES MOUInfectació:L’ampolla mig plena

Infectació: L’ampolla mig buida

Teresa Clarà Munt

Seríem una colla de mentideres ide manipuladores si només ens

quedéssim en els guanys i les vic-tòries. És més que evident que elpanorama que tenim davant delsulls ha millorat en moltes de lesseves parts.

Es pot veure en multitud de mo-ments, llocs, actes, trobades, ac-cions..., però no és menys evidentque el que tenim davant, en gene-ral, ens mostra que continuemallunyades, i potser cada dia hoestem més, de l’alliberament quebusquem, alliberament divers,complex, sense receptes preesta-blertes... Així, cal destacar com aespecialment negatius:

-La dificultat evident de trencarel mur del rebuig i la ignorància aquè ens sotmeten els qui cobrenper opinar allò que el poder pensade nosaltres. La gran dificultat quesuposa trencar el soroll mediàticsobre qui vol o gosa lluitar. Ho fembé fora dels seus canals però noaconseguim maiobrir escletxes ocrear una realitt suficient més enllà

del seu món.-La impossibilitat que les nostres

lluites i victòries siguin totals, perculpa tant nostra –no ens lescreiem ni ens creiem capaços devèncer- com per part seva –tenenuna maquinària tan ben greixadaque just arriba una victòria nostra,ells ja preparen la seva nova ofensi-va. No ens deixen respirar. I quesigun totals no vol dir que aspiremal totalitarisme, no fotem!

-L’increment de la utilització dela violència policial refinada o notant, ben coordinada amb la quegrups de l’extrema dreta apliquendamunt qualsevol que per ells sigui“rojo”, “separatista”, “terrorista” o“jove antisistema”. La violènciasimbòlica que el poder desplegacada cop amb més impunitat arreude les nostres vides.

-La proliferació de la violènciamasclista i de la seva visualització.El creixent discurs que vol confon-dre “masclisme” i “feminisme” enla retòrica i en els continguts. Lacolla de les dones que aspiren a serneutres obviant que allò guanyat haestat producte d’una lluita evident-

ment feminista. I la colla d‘homesque diuen, esperant recuperar partdel poder perdut, que tenen raó.L’odi cap a qui practica una sexua-liat no adequada a les propostesimposades per les esglésies diver-ses.

-La reculada evident de l’ús so-cial de la llengua catalana, sobretoten les grans ciutats i en determinatsparts del domini lingüístic. A Ala-cant o Perpinyà el català ja és anec-dòtic. La defensa implícita delmarc espanyol, francès, italià i an-dorrà o dels marcs autonòmics en-front del marc dels Països Catalanscom a opció pròpia.

-La derrota d’àmplies capes dela classe obrera amb una reculadatotal i continuada de drets. La glo-balització ha portat un nou para-digma explcatiu del món quetenim. La tecnologia i el dominineoliberal creen noves possibilitatsd’explotació i la precaritzaciód’extensos grups de persones, fins itot de persones que tenen feina.

-La nul·la incidència en les polí-tiques reals de les mobilitzacionsanticapitalistes i la dificultat per lli-

gar l’àmplia mobilització popularamb les realitats del dia a dia de lespersones.

-L’encariment sense paua delpreu de l’habitatge i la dependèn-cia que crea per a moltíssimes per-sones la hipoteca per adquirir habi-tatge.

-La destrucció completa –o camíde...- del territori convertit tot ell enespai per a l’especulació. La cons-trucció desaforada a la costa i laseva extensió cap a l’interior. Lesvies ràpides, les línies rectes.

-Tal com deia Jaume Asens, lapolicializació de l’exèrcit i la mili-tarització de la policia, junt amb lautilització de la presó com a apar-cament dels pobres i dissidents.Codis penals regressius, enduri-ment de les sancions, persecucióde la dissidència, ordenaces de ci-visme...

-I la poca il·lusió que despertenen la majoria social les propostesd’enfrotament que nosaltres elsdonem com a camí per a recuperarla vida que el sistema el poder ensvan prenent, a poc a poc, cada diamés.

Cristina Escrivà i RafaelMaestre, comissaris del'exposició

La Revolució espanyola va ser

una realitat. L'han explicat els

seus protagonistes, els mili-

tants de la Confederació, els

homes i dones que la van fer possi-

ble.

L'exposició La Revolució Lliber-

tària, 70 aniversari del 19 de juliol

de 1936, neix amb la intenció de

posar en relleu, amb imatges i amb

documentació de l'època, els mo-

ments històrics referents a la seva

existència. El propòsit és donar a

conèixer a les noves generacions

alguns dels fets que van viure els

seus avis, al mateix temps que re-

cordar a aquestes persones, que

de manera molt sentida, van man-

tenir la flama viva de la Revolució

en l'exili interior i exterior, i una ve-

gada desapareguts van deixar

constància de les seves vivències

en enregistraments orals i testimo-

niatges escrits perquè la seva ex-

periència ajudi a comprendre millor

“aquest curt estiu de la anarquía”,

aquest moment únic on la il·lusió

d'un món nou es va fer realitat. El

nostre reconeixement s'estén als

llibertaris anònims i al poble ven-

çut.

El 19 de juliol de 1936, va ser la

culminació d'un procés de madura-

ció revolucionari que va trobar, des-

prés del cop d'estat feixista del 18

de juliol, les condicions objectives

necessàries per a eliminar els obs-

tacles que s'oposaven al seu des-

envolupament.

L'exposició, que consta de 26

panells i un muntatge audiovisual,

inicia el seu recorregut mostrant els

antecedents ètics i filosòfics de l'a-

narquisme i acaba plantejant el

debat pendent de la Revolució. De

forma descriptiva presenta cronolò-

gicament des de la Primera Inter-

nacional a les organitzacions que,

com la Confederació Nacional del

Treball, la Federació Anarquista

Ibèrica, les Joventuts Llibertàries i

Dones Lliures, conformen el Movi-

ment Llibertari. Des del Naturisme

a l'Esperanto, la Cultura Ácrata i la

seva Filosofia, la Pedagogia Lliber-

tària, els Ateneus, fins al procés

produït el 19 de juliol, quan

el poble en armes, frena el cop fei-

xista en bona part del país i el pro-

letariat entra en escena com princi-

pal actor, representant amb la

pèrdua de la guerra el final del

drama històric.

L'eclosió de la Revolució Lliber-

tària, es va plasmar en infinitat de

realitzacions. El nou ordre social,

autogestionari, organitzat de baix a

dalt, va tenir en les col·lectivitats el

seu principal exponent. Els treba-

lladors per primera vegada van

viure tot allò que havien somiat, ex-

perimentant la llibertat, la solidari-

tat humana, el suport mutu i la

igualtat entre homes i dones; amb

una filosofia d'acord als requisits

que demandava la nova societat i

unes pràctiques compromeses

amb la naturalesa i la fraternitat

universal. Dècades de cultura lli-

bertària i d'ensenyament raciona-

lista, a través dels ateneus i els sin-

dicats, van fer possible la

preparació intel·lectual del poble.

La nostra intenció és actualitzar

uns esdeveniments que van ocó-

rrer i dels quals hem d'aprendre

per a assimilar, recollint la part po-

sitiva d'ells, forjant així un pensa-

ment que inciti a l'acció. Per a fina-

litzar, ens agradaria haver pogut

transmetre amb el recorregut de

l'exposició, la veritat de la història

de la Revolució espanyola i provo-

car un sentiment d'indignació con-

tra la injustícia del que vam

perdre en mans del feixisme, des-

pertant la idea en les ments que un

altre món va ser possible, amb la

seguretat que si aconseguim intro-

duir en el pensament la llavor lliber-

tària, el futur serà millor.

Panells de l'Exposició

* Pòrtic; * Ètica llibertària * Associa-

ció Internacional de Treballadors

AIT i Moviment Llibertari Espanyol

MLE; * Cultura llibertària; * Espe-

ranto, llengua auxiliar internacional;

* Naturisme llibertari; * Pedagogia

llibertària, educar per a la vida; *

Ateneus llibertaris; * En marxa

companys!; * Milicies confederals; *

Confederació Nacional del Treball

CNT; * Federació Ibèrica de Joven-

tuts Llibertàries, FIJL i Federació

Anarquista Ibèrica FAI; * Dones

Lliures; * Definir la utopia, comunis-

me llibertari; * L'autogestió, Ciutat

* L'autogestió, Camp; * L'autoges-

tió, Indústria; * Pedagogia de la re-

volució; * Salut i anarquíia. Solidari-

tat Internacional Antifeixista SIA; *

Publicacions, ànima de la Revolu-

ció; * Llibres – Fulletons; * Cinema

– Teatre; * Ràdio – Música; *

Homes i dones del Moviment Lli-

bertari Espanyol; * Exili; * Debats

de la revolució

Es pot obtenir més informació i

visualitzar el contingut de l'exposi-

ció en el web: www.memorialiber-

taria.org


Dinamita de cervell


> EL FAR

i 2) Dalí, surrealismeen acció

Ferran Aisa

Salvador Dalí, el 5 d’abril de 1934, vatornar a participar en una conferènciasurrealista a l’Ateneu Enciclopèdic Po-pular, que va titular: “Per a un tribunalterrorista de responsabilitats intel·lec-tuals, polèmica sobrerealisme”. La re-vista Gràcia-Rambles va publicar unadivertida crònica de l’acte, els autorsd’aquest escrit n’eren un tàndem formatper dos joves periodistes, Avel·lí Artís iPere Calders, els quals van presentar laconferència amb el títol: “Salvador Dalífa rodar el cap als socis de l’Ateneu En-ciclopèdic Popular”. El pintor de Portlli-gat va entrar a la sala de conferènciesamb una barra de pa sota l’aixella i unfeix de quartilles a la mà dreta. Desprésde fer la presentació de la cerimònia da-liniana, que va consistir en posar en ac-tivitat uns repartidors de fulls clandes-tins perquè a les vuit del vespre esconcentressin al carrer del Carme ambdos-cents gats negres amb unes llau-nes de llet condensada lligades ambcordills a les respectives cues:“Els ma-rrameus van arribar fins a la Barcelone-ta, on van creure que es tractava de l’a-rribada d’una esquadra de vaixellsfantasmes. Salvador Dalí va dipositaren mans del president (Víctor Colomer)el pa de barra i amb l’ídem que el carac-teritzà va entrar de ple en matèria. Co-mença dient que el surrealisme és l’a-teisme de l’inconformisme i l’abisme devachiereisme. (...) Nosaltres diem -seguídient-, com un vulgar Massip de LaRambla- que cal foradar amb el filaber-quí del surrealisme la crosta del cons-cient que porta la nostra gent. (...) Fora-darem el cap de l’Albiñana i hi trobaremserradures. Foradarem el cap d’En Le-rroux hi trobarem palla de la bona. Fora-darem el crani d’En Gil Robles i seràuna font d’orxata de la millor qualitat.(...) Fins l’alimentació -seguí dient Dalí-pot seguir essent la nostra. No cal pasinventar una cuina surrealista. Lesfaves a la catalana són una menja bennostra. És un plat que jo enyoro en elsmoments de depressió. De les faves novull parlar-ne, però de la botifarra, sí. Labotifarra simbolitza exactament la boti-farra que faig a tots els intel·lectuals ca-talans, valencians i occitans (...). Aureàde Sarrà (sensació!) és surrealista -afir-mà el pintor dels rellotges de butxaca“tous” i dels menuts de gallina en lliber-ta- i ho és perquè quan balla no sap elque es fa. (...) -Parla d’arquitectura ipugna per un retorn a les construc-cions comestibles del 1900. Amb un plade construccions de crocant, l’obrer nosolament podrà un dia assaltar lescases dels burgesos, sinó que podràcruspir-se-les i tot. I el diumenge, si vol,menjarà tribuna. (...) -Dalí reprèn el dis-curs i diu que per acabar llegirà unpoema dels seus. És el moment culmi-nant de la conferència. El president ai-xeca el pa i per mitjà d’unes petites cor-des li lliga al cap. Llavors Dalí, amb laveu trencada i els ulls en blanc, comen-çà el seu inspirat poema:“Se li veia l’os/ de la punta, / de la punta, / se li veia l’os/ de la punta del dit gros”.

La Revolució Llibertàriava ser una realitat

EXPOSICIÓ ITINERANT REALITZADA PER LA CGT AMB MOTIU DEL 70 ANIVERSARI DEL 19 DE JULIOL DE 1936

La Revolució Llibertària

Secretaria de Formació CGTCatalunya

Després de més d'un any en el

qual ha passat per nombroses

ciutats de tot l'Estat espanyol, l’ex-

posició sobre “La Revolució Lli-

bertària” ara arriba a diverses ciu-

tats de Catalunya, en una gira

coordinada per la Secretaria de

Formació de la CGT de Catalu-

nya.

Del 19 de novembre al 2 de des-

embre de 2007, Barcelona

Del 3 al 9 de desembre, Sant Boi

de Llobregat

Del 10 al 16 de desembre, Reus

Del 17 al 21 de desembre, Tarra-

gona

Del 5 al 13 de gener de 2008,

Rubí

Del 14 al 20 de gener, Manresa

Del 21 al 27 de gener, Sallent

Del 28 al 3 de febrer, Berga

Del 4 al 10 de febrer, Cornellà

Del 11 al 18 de febrer, Granollers

Del 18 al 24 de febrer, Terrassa

Del 25 de febrer al 2 de març, Vi-

lanova i la Geltrú

Del 3 al 9 de març, Tarragona

Del 15 al 24 de març, Perpinyà

Del 25 al 30 de març, Girona

El per què del'Exposició

Han passat més de 70 anys d'a-

quella Revolució del 19 de juliol

de 1936. Des de la Confederació

General del Treball, en el marc de

la nostra campanya per la recupe-

ració de la Memòria Històrica, no

podíem deixar que aquest esde-

veniment tan important pel que va

suposar, en vides, il·lusions i reali-

tats, passés desapercebut.

Des del 19 de juliol de 1936 i

fins a la pèrdua de la guerra, el

Poble es va convertir en el verita-

ble artífex del seu propi destí, com

protagonista lliure del futur, el qual

va quedar truncat amb el triomf

del feixisme.

La CGT vol reivindicar el pas-

sat que ens van robar, al mateix

temps que denunciar la veritat ne-

gada per la història sobre el movi-

ment llibertari en l'Estat espanyol.

Des de la CGT volem mantenir

vives les idees que ens van donar

forma i no perdre la memòria del

que vam ser i el que volem ser.

Recuperar l'organització i implan-

tar idees, recuperar la nostra his-

tòria i transmetre la realitat del

que va passar, recordar les realit-

zacions dels homes i dones lliber-

tàries en lluita contra una realitat

injusta i opressora. Es van carre-

gar la Revolució però no les nos-

tres idees.

Que l'anàlisi del passat ens ser-

veixi per a seguir caminant cap al

futur, creixent com organització i

consolidant-nos com alternativa

per al canvi social.



LLEI DE MEMÒRIA HISTÒRICA: CRIDA DE CGT A LA MOBILITZACIÓ SOCIAL

Un nou pacte per l'oblit i laimpunitat del franquismeSecretaria de Formació de laCGT i Comissió de MemòriaLlibertària

El projecte de Llei de Memò-

ria Històrica pactada pels

partits polítics, que a l'octu-

bre de 2007 reprenia la seva trami-

tació parlamentària de forma defi-

nitiva, renúncia a la Veritat, la

Justícia i el respecte als Drets Hu-

mans de les víctimes de la dictadu-

ra franquista.

CGT manifesta públicament la

seva més absolut rebuig i es rebela

davant la mateixa, no assumint que

amb aquesta llei es tanca i queda

saldat el deute que la democràcia

té encara pendent amb les vícti-

mes del règim franquista i d'aquest

amb la Història.

Aquesta Llei representa a una

nova claudicació de les forces polí-

tiques democràtiques i especial-

ment del govern socialista que,

trenta anys després de la Transició

i amb dues generacions pel mig,

no s'han atrevit a fer el que des de

fa temps ha sol·licitat el Consell

d'Europa i que constitueïx una rea-

litat cívica normalitzada en països

com Xile i Argentina: la constitució

d'una Comissió de la Veritat que

declari la nul·litat radical dels tribu-

nals i sentències de la dictadura i la

imprescriptibilitat dels delictes con-

tra la drets humans comesos en

aquest període, com contempla

l'ONU en repetides resolucions.

Fins que no es produeixi la dero-

gació total i amb conseqüències ju-

rídiques de l'entramat legal punitiu

del franquisme, la democràcia es-

panyola serà una democràcia vigi-

lada, segrestada i lligada al mateix,

i les normes que intentin esbiaixar

la realitat assassina d'aquell règim

franquista tindran la lectura de Llei

de Punt Final.

L'Exposició de Motius del projec-

te de Llei és calculadament ambi-

güa. En ell es recorre als concep-

tes de reconciliació, concòrdia,

respecte, pacifisme, transició,

constitució, retrobament, vocació

integradora, convivència, cohe-

sió… per a intentar ocultar la VERI-

TAT, per a intentar no anomenar a

les coses pel seu nom i en conse-

qüència, per a no condemnar,

sense cap tipus de pal·liatius, el

règim franquista, la dictadura i el

genocidi comès contra diverses

generacions d'homes i dones que

van lluitar per la llibertat des de

1936.

Les generacions actuals tenen

el dret a heretar una educació i una

formació basada en la condemna

del règim franquista a l'haver estat

responsable de l'amargor, el sofri-

ment, l'aïllament, la destrucció i l'a-

nihilament físic i mental de diverses

generacions. La democràcia actual

té el deure de transmetre a la jo-

ventut que el cop militar franquista

va suposar la ruptura traumàtica

amb el sistema democràtic de

1936, amb el sistema polític vigent,

va suposar l'aïllament d'Espanya,

l'obscurantisme, el retard social a

tots els nivells i, tot això, a costa de

la violació dels drets humans més

elementals i perpetrant crims con-

tra la humanitat.

En l'esperit del projecte de Llei,

se segueix mantenint l'equidistàn-

cia entre víctimes i botxins, inten-

tant homologar els que van lluitar

per la llibertat amb els que defen-

saven el feixisme. Es consuma un

intent per seguir oblidant, per igno-

rar l'autèntica realitat de la història

de la guerra civil, el franquisme i la

dictadura. La llei no es planteja

com tasca implantar una determi-

nada memòria col·lectiva. Per què?

Això seria diferenciar entre vícti-

mes i botxins? Mentre no es recu-

peri la memòria col·lectiva basada

en la veritat , en la justícia i el res-

pecte als drets humans, el dictador

seguirà venerat en un mausoleu

grandiós i els poetes i treballadors

seguiran desapareguts en les fos-

ses comunes. La normalitat de la

vida pública i la fi de la transició, no

es produiran fins que aquesta de-

mocràcia no hagi trencat amb el

règim franquista.

Per altra banda, la llei renuncia a

la recuperació de la memòria

col·lectiva i social, oblidant que la

lluita del poble espanyol per la lli-

bertat va ser un projecte col·lectiu.

És necessari que al costat del dret

a la reparació moral i a la recupera-

ció de la memòria individual i fami-

liar de les víctimes del franquisme

(recuperació de les persones as-

sassinades, empresonades, ban-

dejades, torturades, desaparegu-

des, esclavitzades, depurades,

condemnades…), es recuperin les

idees socials, econòmiques, cultu-

rals, educatives, organitzatives de-

fensades des de concepcions re-

publicanes i anarcosindicalistes i

que configuren la memòria col·lec-

tiva i social. Per a CGT és prioritari

que en els centres educatius s'in-

clogui com matèria d'estudi el co-

neixement de la guerra civil, la dic-

tadura i la seva repressió genocida.

Amb aquesta Llei, l'Administra-

ció fa abandó total de responsabili-

tat en l'esclariment dels crims con-

tra la humanitat, recerca de

desapareguts i violació de drets

humans perpetrada pel franquisme

i sotmet a les víctimes, perquè de

forma individualitzada, intentin la

seva rehabilitació i dignificació pú-

blica enfront d'aquesta pròpia

Administració, pledejant per l'ob-

tenció d'una Declaració de repara-

ció i reconeixement personal, que

en si mateixa, no constitueïx cap

tipus de reconeixement de respon-

sabilitat patrimonial, ni reparació, ni

indemnització.

Per a CGT és inadmissible, in-

asumible, innegociable, que la Llei

no anul·li les sentències franquis-

tes. Se segueixen validant les sen-

tències repressives dictades per la

dictadura. No n'hi ha prou amb de-

clarar el caràcter radicalment injust

de les condemnes i sancions du-

rant la guerra civil, no n'hi ha prou

amb ilegitimar els tribunals, jurats,

òrgans penals durant la guerra civil

i les seves resolucions, no n'hi ha

prou amb declarar il·legítimes per

“vicis de forma i fons” les condem-

nes franquistes, no n'hi ha prou

amb reconèixer la falta actual de vi-

gència jurídica de les sentències…

És absolutament necessari

anul·lar de forma clara, contundent,

en l'articulat de la Llei, les sentèn-

cies franquistes. L'Administració no

pot rentar-se les mans pel que fa a

la validesa jurídica d'aquestes sen-

tències La Llei deroga expressa-

ment determinades lleis franquis-

tes. Què ocorre amb les que no es

deroguen? Per altra banda, la no

derogació implica el reconeixe-

ment legal del franquisme. Així ma-

teix, la derogació d'una llei significa

la seva vigència fins que es pro-

dueixi aquesta derogació. En con-

seqüència, la revisió de les sentèn-

cies es fa pràcticament impossible.

Els processos seguits contra Gra-

nado i Delgado, Joan Peiró, Puig

Antich i tants milers més, seguiran

sense tenir cap reparació, seguiran

sent culpables per al franquisme i

també per a la democràcia.

La Llei no comprarà el silenci de

CGT, millorant algunes de les in-

demnitzacions que puguin rebre

les víctimes del franquisme, indem-

nitzacions que en alguns casos

són ridícules i en altres casos,

obertament discriminatòries entre

víctimes anteriors o posteriors a

1968. Per què aquestes discrimina-

cions entre víctimes? Les Adminis-

tracions Públiques renuncien a la

seva responsabilitat en les localit-

zacions de desapareguts, exhuma-

cions i identificació de víctimes en-

terrades en fosses comunes.

L'Estat no solament no escometrà

aquesta tasca sinó que regularà i

burocratitzarà el procés que han de

complir qui a títol personal vulguin

fer aquest treball.

El Valle de los Caídos seguirà

sent el mausoleu dels líders del

colpisme i la repressió encara que

es retirin tots els símbols franquis-

tes i feixistes o es deixi d'indemnit-

zar a institucions públiques o priva-

des que no vulguin retirar-los. No

es planteja el reconeixement del

treball esclau i la seva reparació

davant l'ingent cens d'edificacions i

obres realitzades. No s'estableix

una política clara de recuperació,

rehabilitació i accés als arxius, no

s'esmenta res sobre la impossibili-

tat d'inscripcions de defuncions en

els registres civils o la possibilitat

de modificar les causes de mort.

En conclusió, amb aquesta Llei no

es repara la Justícia i la Veritat, no

es reparen les víctimes, no s'esco-

met la recerca de desapareguts, no

es recupera la memòria col·lectiva i

social, no s'assumeix el reconeixe-

ment dels crims contra la humani-

tat perpetrats pel franquisme, no es

declara la il·legalitat del franquis-

me, no hi ha una ruptura definitiva

amb el règim de la dictadura.

Aquesta llei està avalant nova-

ment una memòria històrica escrita

i revisada pels vencedors. CGT no

es resigna i seguirà lluitant per la

recuperació de la memòria històri-

ca dels vençuts. Més informa-

ció: www.memorialibertaria.org

> RACÓ TRANSVERSAL

Company Fernando

Pepe Gutiérrez-Álvarez

Segons he pogut comprovar aquestsdies, sembla que entre “la gent d’avui”,Fernando Fernán-Gómez era un senyoramb molt males puces que vivia ambEmma Cohen, una senyora que en elssesenta-setenta va treure la son a unageneració que volia però no podia.Aleshores, s’havia de donar la cara percontar que hi havia un altre Fernán-Gómez, un actor i cineasta reconeguten un reduït cercle dels cinèfils, o siguidels que a més de veure cinema, llegieni en discutien. Eren els que estaven enel secret que existia un altre Fernán-Gómez que havia interpretat, i en al-guns casos, facilitat, títols del valor il’interès de Vidas en sombras (LlobetGracia, 1948), i en la qual el protagonis-ta apareix com a “soldat nacional” quanen realitat havia estat “soldat republi-cà”, El última caballo (Edgar Neville,1950), El inquilino (Nieves Conde, 1958),constants mostres d’un cinema “ma-leït” que ha guanyat amb el temps coma testimoni d’una resistència digna d’a-quest nom. I és clar, d’Esa pareja feliz

(1951), de Bardem-Berlanga, que va serun èxit a banda d’un gol com una cate-dral a la censura, i només cal recordarl’escena en què Lola Gaos declamacom una Aurora Bautista en un ‘dramónpatrio’ abans de pegar-se una bona pa-tacada amb la dura realitat del terra.Amb la productora de Bardem, Fernán-Gómez va realizar una divertidíssimacomèdia feminista, Sólo para hombres

(1960), amb una impagable AnalíaGadé, i un portentós Erasmo Pascual,que explicava la història d’una donaque entra a treballar en un ministeri, i amés de treballar és eficient, increible.

Molt poca gent sabia distingir entrelas infaustes “espanyolades” en quèFernando es limitava a ser un bon pro-fessional, i el de les pel·lícules de mésprofunditat. Sense que ni es notés,havia realizat títols com La vida por de-

lante (1958) i la seva continuació, La

vida alrededor (1960), ambdues amb laseva musa del moment, Analía Gadé,qui per cert mai no va estar millor, duescomèdies amb més mala llet del quesemblava, tot i que això són coses quees veurien molt més clarament desprésque en el seu temps. Molt més incisivava ser El mundo sigue (1963), adaptaciód’una novel·la de l’oblidat Juan AntonioZunzunegui, un “nacional” que va dei-xar de ser-ho, una pel·lícula que quasiningú no ha vist, i que l’autor d’aques-tes línies recorda d’un llunyà cicle deTV2 a mitjans anys setanta, i que conti-nua perduda per algun bagul. Conteniauna desgarradora visió de la situació dela dona i comptava amb dues interpre-tacions antològiques a càrrec de duesgrans actrius (desaprofitades): Lina Ca-nalejas i Gemma Cuervo.

Però si hi ha una obra mestra en lamolt irregular filmografía de Fernán-Gómez, aquesta és El extraño viaje

(1964) basada en un argument de LuisGarcía Berlanga convertit en guió perPedro Beltrán (un altre talent desaprofi-tat que va tenir amb Fernando les sevesmillors oportunitats).



LA SEVA INFLUÈNCIA EN EL MOVIMENT LLIBERTARI A CATALUNYA I A L’ESTAT ESPANYOL(A FINALS DEL SEGLE XIX I PRICIPIS DEL XX)

Bakunin i el nacionalisme (1)vEmili Cortavitarte Carral

No són gaires els estudis d’a-

questa significativa figura de

l’anarquisme que situen entre

les seves preocupacions i aporta-

cions teòriques el tema del naciona-

lisme. Altres releguen aquestes apor-

tacions a la seva joventut, a la seva

etapa prerevolucionària o preanar-

quista.

No obstant, en un recent estudi,

Antonio Elorza assenyala: “El anar-

quismo económico y político legitima

y convierte en revolucionario ese nú-

cleo duro del pensamiento de Baku-

nin, eslavista y germanófobo,...El re-

ferente escondido, la estaticidad y las

categorías propias del pensamiento

ruso quedarán en lo sucesivo fuera

del campo de observación. Pero, difí-

cilmente, sin ellas, las tendencias de

fustración y rechazo de la política,

que desde 1848 apuntan en los me-

dios obreros europeos, hubieran cua-

jado en el movimiento anarquista”.(1)

James Guillaume –amic, company

internacionalista i editor dels cinc úl-

tims volums de les obres escollides

de Mijail Bakunin- no té cap problema

en esmentar les seves intervencions

respecte dels temes nacionals que

afectaven Europa (especialment, les

relacionades amb Rússia i l’eslavis-

me) en paral·lel a les seves actua-

cions com a difusor de l’anarquisme,

de l’Aliança Internacional de la De-

mocràcia Internacional o de l’Asso-

ciaciació Internacional dels Treballa-

dors. (2)

Respecte de la teoria que aquesta

va ser una preocupació de la seva jo-

ventut, no s’aguanta ja que en algu-

nes de les seves últimes obres Unes

paraules als meus joves germans

de Rússia (1869), La comuna de

París i la idea de l’Estat (1871) o

Estatatisme i anarquia (1873) hi ha

reflexions i propostes sobre la qüestió

nacional i l’Estat i sobre l’emancipació

dels pobles eslaus i del poble rus.

És evident que les seves màximes

preocupacions en les dècades dels

anys seixanta i setanta, del segle XIX,

es van orientar cap a la Internacional i

la revolució social, però en cap cas va

bandejar la seva preocupació per l’au-

todeterminació dels pobles sotmesos

al jou dels imperis rus, austro-honga-

rès, prussià i turc.

Allò que sens dubte es va produir

fou una profunda evolució en el seu

posicionament, qüestió força lògica ja

que qualsevol persona és filla del seu

temps. La qual cosa també succeí

amb les seves postures socials i polí-

tiques. En aquest sentit, plantejarà

una estricta convergència entre

emancipació eslava i revolució social.

(3)

Primeres aportacionsPer a Elorza, existeixen dos nivells

d’elaboració teòrica en Bakunin.

D’una banda, en el planol de la cons-

trucció ideològica-política rep les in-

fluències occidentals de Fichte (l’indi-

vidualisme), Hegel (la dialèctica),

Freuerbach (l’autonomia de la raó in-

dividual i l’alienació de la religió),

Proudhon (el federalisme econòmic),

Marx (l’anàlisi crítica del capitalisme) i

altres. D’altra, la presa de consciènca

de la realitat russa és expressada per

la dualitat entre l’autocràcia del tsar i

el poble rus (representat en l’obshina

o comunitat agrària).(4)

Segons el seu biògraf, Guillaume,

l’espectacle d’una Polònia aterrida

per l’aplastament de la seva insurrec-

ció (1830) contra Rússia portarà l’a-

leshores jove oficial d’artilleria Mijail

Alexandrovitx Bakunin a l’odi al des-

potisme del tsar i dos anys més tard a

l’abandonament de l’exèrcit.

Els seus estudis de filosofia, i l’ofe-

gament de la societat russa del mo-

ment, el portaran a Berlín, Dresden,

Berna, Brussel·les i París, durant la

dècada dels quaranta. És en aquesta

última ciutat, on es produeix la prime-

ra mostra, de la que tenim referències

escrites, de la posició de Bakunin res-

pecte de l’opressió tsarista sobre els

pobles polonès i rus.Tot participant en

una reunió de polonesos exilats, va

reclamar la reconciliació de Polònia i

Rússia perquè “això representarà l’e-

mancipació de seixanta milions d’ho-

mes, la llibertat de tots els pobles es-

laus que estant gemegant sota un jou

estranger. Al final, serà la caiguda, el

col·lapse definitiu del despotisme en

Rússia”. (5)

Un any després (1848), tot coinci-

dint amb la segona onada de revolu-

cions europees, Bakunin elaborà La

crida als eslaus en la qual estableix

tres eixos centrals:

a) la burgesia s’havia comportat de

manera contrarevolucionària i calia

posar les esperances en la classe

obrera,

b) la revolució consistia fonamen-

talment en el col·lapse de l’imperi

austro-hongarès (i de tots els estats

despotes) i l’establiment a l’Europa

central i oriental d’una federació de

repúbliques eslaves lliures, i

c) els camperols (especialment, els

russos) serien una força decisiva en

el triomf d’aquesta revolució.

Aquesta posició el portarà a la pri-

mera controvèrsia amb Marx i Engels,

molt abans de les seves picabaralles

en el si de l’AIT. Mesos després, els

autors dels Manifest Comunista van

desautoritzar Bakunin tot negant la

virtualitat de les nacions eslaves, tret

de Polònia i Rússia, i posant especial

èmfasi en la inexistència històrica

com a nacions de txecs i eslovacs.

Molts anys més tard de la polèmica

(1871), Bakunin sentenciava les di-

vergències amb aquestes línies tan

explícites: “No obstant, hi ha un punt

en el qual Marx no tenia raó i jo sí.

Com a eslau, jo volia l’emancipació

de la raça eslava del jou alemany; i ell,

com a patriota alemany, llavors no ad-

mitia, com ara tampoc, el dret dels es-

laus a alliberar-se de la dominació

alemanya”. (6)

Respecte de la seva crida als es-

laus, és interessant la reflexió de l’his-

toriador E.H.Carr que assenyala la

importància d’advocar, setanta anys

abans de 1918, per la destrucció de

l’Imperi austro-hongarès i la construc-

ció de nous estats eslaus sobre les

seves ruïnes.

Quant a la controvèrsia entre Baku-

nin-Marx i Engels, Andreu Nin molts

anys més tard sentenciava: “Y, a

pesar de nuestra devoción por Marx y

Engels, hemos de confesar que, si tu-

viéramos que juzgar por las manifes-

taciones externas, haciendo abstrac-

ción de las circunstancias del tiempo

y de los factores de orden psicológico,

diríamos que las acusaciones de Ba-

kunin contra Marx y Engels están

más justificadas que las de éstos con-

tra aquel”. (7)

Bakunin no va ser estrictament un

teòric social, es va comprometre deci-

didament amb allò que proposava.

Durant, l’any 1848 va ser present a

les revoltes de Viena, Berlín, Breslau,

va participar en el congrés eslau de

Praga i va ser expulsat de Prússia i de

Sajònia. L’any següent, participà en la

preparació d’un aixecament popular a

Bohèmia i en la revolta popular de

Dresde contra el rei de Sajònia. Cap-

turat i entregat a Prússia, va ser con-

demnat a mort, pena que més tard li

fou commutada per cadena perpètua.

Reclamat per les autoritats austría-

ques, va passar pels mateixos pro-

cessos fins a arribar a mans del tsar

Nicolau I que el va condemnar a ca-

dena perpètua. Com es pot observar

els tres estats van posar-se d’acord

per deixar fora de circulació un revolu-

cionari social que posava en solfa les

seves polítiques autoritàries i ofega-

dores de les nacions del centre i l’oest

d’Europa.(8)

Des de 1851 a 1861, Bakunin va

d’una presó russa a altra fins a acon-

seguir un desterrament a Sibèria i des

d’allà fugir a través de Japó, passar

pels Estats Units i tornar a aparèixer a

Londres.

Durant la seva estança en les pre-

sons russes escriu la Confessió altsar Nicolau. La majoria dels seus

biògrafs i estudiosos han donat poca

importància a aquest extens docu-

ment (9), consideren que es tractava

d’una forma d’aconseguir alleugerir la

dura repressió a la qual era sotmès i

poder tenir accés a la seva gent més

propera. No obstant, Elorza, que es

planteja que “la cuestión de fondo

consiste en valorar hasta que punto

son creíbles las proposiciones expre-

sadas en una circunstancia límite...,

cuando de la acogida del zar depen-

día la libertad, el encierro más o

menos largo y, con ello, la vida o la

muerte del supuesto criminal arre-

pentido” (10), creu veure en el docu-

ment determinats línies mestres del

pensament de Bakunin: l’eslavisme,

que el porta a demanar al tsar que

encapçali el moviment paneslau i la

destrucció de l’Imperi austríac, el

regne de Prússia i l’Imperi otomà; i, la

crítica de l’autoritarisme, quan assen-

yala que la por que mou Rússia des-

trueix tot tipus de vida i d’intel·ligèn-

cia. També en aquest cas assenyala

els alemanys com a principals adver-

saris de la llibertat eslava.

Bakunin revolucionariEl 1862 escriu dos pamflets relacio-

nats amb les causes russa i eslava:

Als meus amics russos, polonesosi altres amics eslaus i Romanov,Pugachev o Pestel? En aquest últim

text, Bakunin planteja quins d’aquests

personatges podia portar a Rússia

cap a l’alliberament i la revolució: el

tsar Alexandre II, Pestel com a líder

del moviment desembrista i partidari

d’una monarquia constitucional que

donés pas a una república amb un

programa socialista o l’històric Puga-

chev, líder camperol cosac que, en

l’etapa de Catalina II la Gran, va lluitar

contra l’aristocracia terratinent

(boiards) i el poder de la tsarina i va

acabar esquarterat a Moscou (11).

Les predileccions de Bakunin estan al

costat d’aquest últim, al qual tornarà a

referir-se més tard com a representa-

ció del poble rus, però les seves ape-

lacions a la bona voluntat del tsar són

interpretades en claus diferents: per a

Kaminsky és un desemascarament

de la suposada reforma agrària d’Ale-

xandre II i una forma retòrica de si-

Guillaume, dels seus biògrafs, i una fotografia d’una de les reunions de l’AssociacióInternacional de Treballadors.

Una part del pensament del teòric anarquista planteja la confluència amb l’eslavisme.



De qui són lesrevolucions?

Joan Zambrana

Navegant, no se si a la deriva, dins alguns“fòrums virtuals” del rotllo llibertari m’hetrobat amb un debat del “tomaca” al vol-tant de una possible mala utilització perparts d’alguns grups de la revolució lli-bertària i de seguida m’ha vingut al cap lapregunta que inicia aquesta columna.

No voldria fer mal, però la pregunta ésclara: algú te dret a reivindicar-se com“l’autèntic hereu” de qualsevol revolucióque ha volgut canviar de soca-rel lesbases classistes del capitalisme.

Comencem, per exemple, amb la revo-lució russa que va ser feta a inici per mol-tes idees d’esquerres, anarquistes inclo-sos. Posteriorment, ha passat a ésser un“icona” d’un món leninista i stalinista jauna mica “demode”. Però a l’origen de larevolta, aquella va ser reivindicada plural-ment per una bona part de l’esquerra quevolia acabar amb el capitalisme a Rússia iper extensió als països a on treballaven illuitaven.

La força simbòlica d’aquella revolucióva servir dins de Catalunya a molts obrersper continuar insistint en un canvi de so-cietat, i la majoria no eren ni van ser maileninistes, sinó que van seguir ferms unatradició llibertària que en aquells mo-ments a Catalunya era majoritària dins l’i-maginari obrer i cultural alternatiu que re-presentava la CNT.

Per tant, quan parlem de la revolució lli-bertària al nostre país, algú es pot consi-derar l’unic hereu, amb drets exclusiusideològics, per afirmar que ningú més tédret a reivindicar i popularitzar la sevaempremta ideològica i cultural?

Es que les revolucions no són en pri-mer lloc i bàsicament dels qui les vanvoler fer i en segon lloc i de forma ja moltmenys important d’aquells que les reivin-diquem posteriorment per la seva herèn-cia històrica que considerem positiva.

O no seria bo per a tots aquells quecompartim l’herència cultural llibertària,que ens ajudéssim en aquesta tasca di-vulgadora i no ens féssim la guitza, enmoments històrics en què tenim una in-fluència social per dir-ho fàcil “de perfilbaix”.

Un altra qüestió, i aquesta sí que podriaser objecte de debat teòric i pràctic, éscom enfrontar-nos a la realitat actual dinsl’imaginari obrer i anarquista al segle XXI.En aquest debat és evident que hi ha dife-rències en les diverses organitzacions igrups llibertaris que seria útil i bo relati-vitzar.

Però seguint amb el fil principal d’a-questa intervenció, deixem reivindicar larevolució llibertària del nostre país a totsaquells que s’hi senten a gust amb lesseves idees-força, perquè la propera revo-lució que vindrà continua necessitant deajuntar moltes intel·ligències col·lectives iperquè, companys, les revolucions -i crecque fa temps que molts ho sabem- notenen ni propietaris ni drets de copyright.

Estic convençut que molts dels com-panys que es dediquen a aquest activis-me cultural de divulgació de l’imaginaride la revolució del 1936 participen a actesdiversos d’organitzacions llibertàries di-ferents...

> CONTRAHISTÒRIA

tuar-lo davant del seu suïcidi polí-

tic; ans al contrari, per a Elorza, Ba-

kunin torna a l’utopia del tsar bo i

leal, del tsar del poble, del bol’txac

o pare de tots els russos.

Una any més tard, un nou intent

d’emancipació polonesa va fracas-

sar. Bakunin tractà d’organitzar el

suport d’una legió russa i contribuí

a l’elaboració del Programa de l’As-

sociació Polonesa Social-Revolu-

cionària en el qual es proposava

una organització social per mitjà

d’una lliure federació d’associa-

cions obreres i comunes campero-

les lliures, es reclamava el dret dels

pobles eslaus -sota el jou dels go-

verns moscovita, turc i alemany- a

reivindicar llur independència i llur

plenitud nacional. (12)

Aquesta línia de pensament, cap

a un nacionalisme d’arrel federalis-

ta i revolucionari, alhora que pro-

fundament antiestatista, s’aprofun-

dirà en Bakunin durant els seus

anys d’estada a Itàlia (1864-67). En

aquesta etapa, el revolucionari rus

va poder verificar de primera mà la

transformació de la revolta garibal-

diana en una dominació conserva-

dora que el portarà a rebutjar la via

del parlamentarisme burgès, en

clara confrontació amb Mazzini. És

aquest el moment també del seu

apropament a les organitzacions

obreres i camperoles, que esdeve-

nen per a ell el subjecte revolucio-

nari.

En 1865, elaborà el Programade la Germanor Internacional o

de l’Aliança dels Socialistes Revo-

lucionaris en el qual estableix una

relació directa entre emancipació

nacional, revolució social i destruc-

ció de l’Estat: “Cap revolució nacio-

nal o política pot triomfar si nòo es

transforma en una revolució social i

a condició que la revolució nacio-

nal, precisament atès el seu caràc-

ter radicalment socialista, que és

destructor de l’Estat, es converteixi

en una revolució universal”. (13)

En el seu discurs al Congrés de

la Lliga per la Pau i la Llibertat (Gi-

negra, 1867), Bakunin insisteix en

la crítica de l’Estat, com a instru-

ment de dominació social (“Tot

Estat centralista, per liberal que es

vulgui presentar i no importa la

forma republicana de la qual es

vesteixi, és necessàriament un

opressor, un explotador de les

masses treballadores del poble en

benefici de les classes privilegia-

des”) i perquè els seus aparells

comporten risc de conflicte (“Li cal

un exèrcit per a contenir aquestes

masses en certs límits, i l’existèn-

cia d’aquest poder armat el porta a

la guerra”). La solució per a ell,

passa per la capacitat d’autodeter-

minació i la solidaritat internacio-

nals (“Per això acabo dient que la

pau internacional és impossible

mentre no s’hagi acceptat el se-

güent principi amb totes les seves

conseqüències: tota nació feble o

forta, petita o gran, tota província,

tota comunitat té el dret absolut de

ser lliure, autònoma de viure, i en

aquest dret totes les comunitats

són solidàries en tal grau que no és

pas possible violar aquest principi

respecte a una sola d’elles, sense

posar simultàniament en perill a

totes les altres”) (14).

Decebuts pel caràcter reformista

de la Lliga per la Pau i la Llibertat,

Bakunin i els seus correligionaris

l’abandonaren i constituiren l’Alian-

ça Internacional de la Democràcia

Socialista i ingressaren en l’Asso-

ciació Internacional dels Treballa-

dors (AIT). Com a conseqüència,

durant els següents anys els princi-

pals esforços de Mijail Bakunin es-

tarn dedicats a la consolidació de

la Internacional en el Jura, a la

seva expansió per altres territoris

(especialment, les penínsules Itàli-

ca i Ibèrica) i a la seva batalla inter-

na amb Marx i Engels.

Però, fins i tot en aquesta etapa

de tan intensa activitat organitzati-

va, i també teòrica, Bakunin s’ocu-

pà del tema nacional. El 1869, es-

criu Unes paraules als meusjoves germans rusos (15), en la

qual es dedicà a lloar les tendèn-

cies revolucionàries d’una part dels

joves russos, als que anomenà

“joves desclassats i anònims”, els

cridà “al despertar de la vida popu-

lar”, els assenyalà que “la garantia

del triomf popular resideix en la

unió d’aquesta joventut amb el

poble” i en una demostració de pro-

fund coneixement de la història del

seu país els va recordar que el

poble s’agita esperant “la seva

emancipació des d’abaix, per la via

que el va indicar, just fa dos segles,

el seu heroi Stenka Razin”. En la

referència a Stenka Razin, Bakunin

estava alhora citant al camperol

cosac que va encapçalar la revolta

de marcat caràcter revolucionari i

antifeudal (16) i a diverses idees

presents en l’imaginari rus: la lliber-

tat de moviments que havien gau-

dit els camperols fins a finals del

segle XVI (en què van esdevenir

serfs de la gleva), la creença que

les terres pertanyen al poble i que

aquest havia d’administrar els seus

assumptes en assemblees comu-

nals.

L’altre moment clau d’aquesta

etapa es produeix amb la guerra

franco-prussiana (1870-71) i la Co-

muna de París. Bakunin, com en

altres moments de la seva vida, no

només es va implicar directament

(va participar en un Comitè de sal-

vació a Lió i va haver de fugir per

Marsella cap a Locarno), sinó que

en la Carta a un francès sobre

l’actual crisi demanava a les clas-

ses populars franceses una revolta

tant contra l’invasor com contra els

seus tirans domèstics. Del resultat

final de la guerra, en el seu desen-

volupament tradicional (exèrcit

contra exèrcit) en va extreure una

sèrie de conclusions negatives,

tant pel que suposava de reforça-

ment de l’imperi germànic com pel

que feia a la nul·la o quasi nul·la im-

plicació alliberadora de les classes

populars, que va plasmar a El im-peri knutgermànic i la revoluciósocial.

La posterior revolta parisenca i

la formació de la Comuna fan que

reneixin totes les seves esperan-

ces en la revolució social i que

aquesta prengui les formes auto-

gestionàries que ell preconitzava.

Expulsat de l’AIT el 1872, Baku-

nin va dedicar els últims anys de la

seva vida a la consolidadció d’una

Internacional antiautoritària en

contraposició a l’AIT dirigida per

Marx i Engels i a l’elaboració teòri-

ca.

Tanmateix, a aquest periode co-

rrespon l’obra Estatisme i anar-quia (17), que Elorza considera la

millor mostra de la conjugació de

plantejaments anarquistes i de re-

cuperació de l’eslavisme revolucio-

nari. El text té tres parts: Crítica dela teoria marxista de l’Estat, Al-gunes precondicions per a unaRevolució Social i Precondi-cions per a una Revolució Sociala Rússia.

Respecte del tema objecte d’a-

quest treball i com a línies mestres

del pensament de Bakunin envers

de la qüestió nacional cal ressaltar:

-la crítica a la suposada “soberania

de la voluntat popular” del nou sis-

tema estatista sorgit de la revolució

francesa i del liberalisme burgès

que, per a Bakunin, no és altra

cosa que progrés del capitalisme

mitjançant la “centralització estatal”

i “el sometiment del poble sobirà a

la minoria intel.lectual governant“, -

la negació de qualsevol expansio-

nisme nacionalista oposant-se “a

qualsevol forma de paneslavisme

com també de pangermanisme”, -

el dret nacional que assiteix a “tot

poble, per més petit que sigui” atès

que “té el seu propi caràcter espe-

cífic, el seu estil de vida, de llen-

gua, la seva manera de pensar i de

treballar; i precisament aquest ta-

rannà, aquest estil de vida, consti-

tueixen la seva nacionalitat que és

la suma de la seva vida històrica,

de les seves aspiracions i circums-

tàncies” , i -la necessitat d’una àm-

plia visió internacionalista “quan

més concentrats estiguin en la idea

general de la humanitat, més vital,

més coherent i més profund passa

a ser el sentiment de nacionalitat i

d’individualitat”

Pel que fa a Rússia, Bakunin

destaca com els seus tres princi-

pals problemes: el paternalisme,

l’absorció de l’individu pel Mir (co-

munitat rural) i la confiança en el

tsar. I en el camp de les solucions:

la revolució social encapçalada

pels camperols, els obrers i el que

anomena “el proletariat intel·.lec-

tual”, en referència als joves estu-

diants.

És a París, on es produeix la primera mostra, de la que tenim referències escrites, de la posició de Bakunin res-

pecte de l’opressió tsarista sobre els pobles polonès i rus.


ESTÀ CONVOCAT PEL COL·LECTIU ANARQUISTA NEGRES TEMPETSES

Segon certamen decontes antiautoritaris

Per un pensamentllibertariantidogmàtic

Joan M. Rosich

Sota les denominacions d'anarquisme,anarcosindicalisme, moviment lliberta-ri,... sempre han conviscut diferents co-rrents i formes d'entendre aquests con-ceptes. Existim llibertaris que entenemque l'heterodòxia forma part de la ma-teixa raó de ser de l'anarquisme, unaideologia que hauria d'estar en cons-tant renovació, lluny de l'esclerosi i fos-silització d'altres pensaments d'esque-rres que s'han caracteritzat per uncorpus de pensament i una forma d'or-ganització dogmàtics, tancats i jerar-quitzats.

En aquest sentit, l'anarquisme sem-pre ha suposat una alenada d'aire frescpel seu component antidogmàtic i an-tiautoritari, per la seva crítica radical delcapitalisme i del sistema social impe-rant, de les religions, dels partits polí-tics i la seva farsa de democràcia parla-mentària, de les diverses formesd'autoritat, control social i repressió,...Malauradament, també podem observardins l'anarquisme concepcions i pràcti-ques ortodoxes, que converteixen els"principis" ideològics en dogmes into-cables, sectors que s'autoconcedeixenla potestat de dir quin és el camí correc-te, de decidir qui és anarquista i qui noho és, d'atorgar carnets de puresa ideo-lògica, i que lluny del debat obert i res-pectuós, utilitzen la manipulació i lamentida com a eines per a desqualificarqui no veu les coses com ells.

Aquests sectors viuen totalment tan-cats en si mateixos, convertint-se enuna secta marcada per la paranoia d'e-vitar qualsevol infectació externa quealteri el seu statu quo d'organitzacions icol·lectius que justifiquen en la sevapròpia existència immutable la finalitatde qualsevol acció. No participen maien res que no hagin organitzat ells ma-teixos i on només participin els seus.Els i les qui apostem pel pensament i lareflexió lliures, que defensem un anar-quisme obert i implicat en les lluitessindicals i socials i en els movimentssocials, hem de combatre les pràcti-ques que, sota una suposada defensade les "essències" anarquistes, s'aca-ben carregant la mateixa raó de ser del'anarquisme, convertint-lo en una peçamés del museu de la història.

Ja hem perdut molts trens, el movi-ment llibertari no avança ni en incidèn-cia ni en militància, i sense incidènciasocial ni participació en les lluites no hiha futur més enllà de mantenir l'existèn-cia de petits grups molt ideologitzatsperò sense capacitat de generar uncanvi social.

Tot i això, molts dels principis i pràcti-ques de l'anarquisme es troben en la di-nàmica quotidiana de molts col·lectius imoviments socials. És aquesta infecta-ció la que hem de segiuir estenent, almateix temps que potenciem la infecta-ció del moviment llibertari i de les sevesorganitzacions, dins les quals hem decontinuar estenent el virus de l'hetero-dòxia.


El Col·lectiu Negres Tempes-

tes ha convocat el segón

certamen de contes anti-au-

toritaris “La Rosa dels Vents”, amb

l'objectiu de promoure, a parts

iguals, els valors anarquistes i l'us

del català, sense cap tipus de com-

plex.

Després de l'èxit de l'anterior

edició, que va donar com a fruit un

primer llibre recopilatori dels diver-

sos contes presentats (el qual ja es

troba per una segona edició amb

més de 200 llibres venuts) Negres

Tempestes s'ha proposat repetir la

iniciativa esperant que el nombre

d'autors que es presentin encara

sigui més alt que al certamen ante-

rior.

Les bases per a la participació

seràn les següents:

Temàtica: Els relats han de pro-

moure els valors anarquistes.

Idioma: Només s'accepataràn

relats en català, doncs un dels ob-

jectius basics d'aquest certamen

es promoure'n l'ús. Els relats no

seràn valorats per l'ortografia, sinó

pel fet que acompleixin amb les

bases i que tinguin una temàtica

anti-autoritària.

Originalitat de l'obra: Els relats

hauràn de ser creació de l'autor,

però no cal que siguin inèdits, tot i

que es valoraria com a quelcom

positu.

Extensió màxima: Aproximada-

ment 3 fulls.

Termini de lliurament: El termini

finalitzarà el 31 de gener de 2008.

Entrega de les obres: Els textos

s'enviaràn al correu

[email protected] o en cas

de no disposar de conexió a inter-

net també s'acceptaràn contes en-

viats a “Col·lectiu Negres Tempes-

tes, CSA Can Vies C/Jocs Florals

42, 08014, Sants-Barcelona”.

Premi: El certamen no pretén

potenciar la competició, i és per

això que el premi serà la pròpia pu-

blicació de tots els contes enviats

que s'ajustin a les bases. Cada par-

ticipant al certament en rebrà un

exemplar.

Publicació: Negres Tempestes

publicarà el llibre resultant en fun-

ció de les seves possibilitats.

Drets d'autoria: El llibre serà pu-

blicat sota llicencia de Creative

Commons Reconeixement-No co-

mercial-Sense obres derivades

2.5. Per consultar les condicions

d'aquesta llicència es pot visitar:

http://creativecommons.org/licen-

ses/by-nd-nc/1.0/

Distribució: El llibre serà distri-

buït pel col·lectiu i per les llibreries

que Negres Tempestes cregui

oportu.

Guanys econòmics: Els guanys

que la venta del llibre pugui produir

seràn reinvertits en futures edi-

cions de propers llibres.

Podreu trobar més informació a

www.negrestempestes.org

> OPINIÓ

AL VOLTANT D’UN LLIBRE DE LOÏC VACQUANT PUBLICAT PER EDICIONS 1984

Castigar els pobres per no qüestionar els rics

Lluís Anton FarnósAcostumades com estem a mirar

la realitat de ben a prop, tot sovint

ens oblidem de distanciar-nos-en

i només esdevenim subjectes ca-

paços de dir que no, sense ni tan

sols saber per què. Em rebenta

aquesta actitud, aquesta lloança

sense lloa de la negació, no per-

què no tingui clares les afirma-

cions que suposen cada una de

les nostres negacions sinó per-

què hi ha qui hi viu a gust enmig

del no i prou. El perill que ens vigi-

la sempre és el mateix: sense ni

adornar-nos-en, a vegades diem

“nos” que som incapaços d’argu-

mentar i en qualsevol debat dia-

lèctic som carn de canó davant

del capellans del sí que gairebé

sempre –el Poder mai no s’oblida

d’argumentar les seves mentides i

donar consignes als seus fidels-

ens venç en els debats més a

prop del carrer.

És per això que fa uns anys

que omplo dies i nits llegint llibres

d’assaig sobre l’actualitat, sobre

avui. I vull fer un elogi públic a una

col·leccó de pensament que ens

està nodrint amb títols que mal-

grat parlar de l’ara no són peri-

bles, és a dir que no passaran de

moda tan ràpidament com els dis-

cursos ideològics que intenten re-

tratar, disseccionar, esbudellar...

És la col·lecció d’assaig d’Edi-

cions 1984. Cada títol que m’arri-

ba a les mans és un tresor que

em nego a no compartir. S’hi in-

clouen Carlos Taibo, Gerard

Horta, Pierre Bourdieu, López

Crespí o Michel Onfray. I entre

tots ells, el darrer que he llegit,

Loïc Wacquant, hi té tres volums

publicats: “Les presons de la mi-

sèria”, “Cos i ànima” i el llibre

motiu de l’article: “”Castigar els

pobres”.

“Castigar els pobres”, subtitulat

“El govern de la inseguretat mun-

dial”, al costat dels textos de Mike

Davis i de Manuel Delgado, és un

llibre imprescindible per fer un cop

d’ull racional i crític a un dels con-

ceptes que el Poder ha aconse-

guit promocionar a ser una de les

nostres més importants preocu-

pacions: la seguretat.

He llegit el llibre mentre el país

es trobava en estat de xoc –se-

gons deia Josep Cuní- afectat per

una d’aquestes “plagues moder-

nes” que són els assaltadors de

xalets d’urbanitzacions de rics.

Enmig de la “plaga” –fixeu-vos

com deshumanitzen alguns hu-

mans-, el “cap de seguretat” de

cal Tous, que n’és alhora un dels

gendres, va matar d’un tret al cap

un altre home que havia entrat al

xalet familiar suposadament amb

la intenció de robar-hi. L’intrús

havia penetrat al jardí dels joiers

acompanyat d’un altre home

mentre dos més els esperaven a

fora de la propietat privada i en

pocs segons va rebre el tret mor-

tal. El guardià ha fet cap a la presó

i aquesta situació ha generat fins i

tot una manifestació molt conco-

rreguda demanat-ne la llibertat.

On som?La descomposició de la idea i

pràctiques de les garanties so-

cials que es va desenvolupar als

Estats Units als anys 90 ha arribat

ràpidament a Europa. Aleshores,

les privatitzacions a manta van

anar acompanyades de desregu-

lació laboral i precarietat salarial i

vital per a milions de persones.

Calia donar-los un enemic nítid,

un causant dels seus problemes

que no tingués a veure res amb

els culpables reals. A l’exterior,

l’islamisme radical; a l’interior, els

petits delinqüents pobres.

És només amb aquest marc

ben clar que podem entendre,

com a éssers racionals que som,

les diferents formes de medir la

relitat que utilitzem. Amb el marc

que el llibre planteja, entendrem

per què fer fora de casa seva deu

famílies insolvents cada setmana

a Barcelona mai no és enfocat per

la premsa com a violència. Enten-

drem per què l’extrema riquesa

mai no és vista com a agressió i

problema general i el que ens cal

és “acabar amb la pobresa”, que

n’és la conseqüència, sense ni

tan sols posar en dubte la causa.

Entendrem per què si algú assas-

sinés un agent judicial que practi-

ca un desnonament que deixa

sense sostre una família sencera

seria percebut com un assassí i,

en canvi, l’assassinat d’una per-

sona que podria haver robat al-

guns béns materials a l’interior

d’una propietat privada és vista

com a “lògica reacció” i, encara

pitjor, reivindicada com a no puni-

ble.

Ho entendrem, és clar, però no

ho compartirem. Ara bé, per argu-

mentar-ho públicament ens fan

falta molts altres llibres com el de

Wacquant, tenir-los i llegir-los. Lli-

bres i mitjans de comunicació,

com aquest que llegiu ara, sense

paraules presoneres dels diners.

> IMATGES QUE PARLEN

1r certamen decontes anti-autoritaris "LaRosa dels Vents"

Col·lectiu Negres Tempestes

Per fi publiquem el llibre del certa-

men de contes anti-autoritaris "La

Rosa dels Vents". El llibre té 82 pà-

gines i conté 15 contes de temàti-

ques diverses. A més compta amb

il·lustracions i còmics d'Ira

(http://desocarel.ppcc.cat) i foto-

muntatges de lyrae (llibertates-

[email protected]). La por-

tada i la maquetació són de

Gondwana Visuals (http://gondwa-

na.ppcc.cat). Cal recordar que el

propòsit d'aquest certamen és pro-

moure els valors llibertaris, la crea-

ció artística i l'ús del català.

Punts de distribucióPodeu adquirir el llibre al mòdic

preu de 3 euros als punts de distri-

bució que aniran actualitzant:

La Ciutat Invisible (c/ Riego 35,

Sants), Centre d'Estudis Josep Bo-

rràs (c/ del Balç 4 dreta, Berga),

Casal Independentista de Sants

"Jaume Compte" (c/ Premià 31

Sants), Terra d'Escudella (c/Premià

20, Sants), Llibreria Rosa de Foc

(c/ Joaquím Costa 34, Barcelona)

El Lokal (c/ Cera 1 bis, Barcelona)

Espai Obert (c/ Violant d'Hongria

71, Sants), Ateneu Llibertari d'I-

gualada (Psg. Verdaguer 122,

Igualada), Llibreria "Els Trobadors"

(L'Escala).

“Persèpolis”

MARJANE SATRAPINorma Editorial, 2006

Ivan Miró (La Ciutat Invisible)

Un altre còmic –en aquest cas

novel·la gràfica- prou més promo-

cionat que l’anterior, però que si el

ressenyem és per l’aportació infor-

mativa que fa d’una realitat històri-

ca i política que ens és prou desco-

neguda –l’Iran de 1979-, i perquè

és un dels pocs còmics per a

adults editats recentment en cata-

là. Satrapi, amb una il·lustració bà-

sica i una mica desinteressada per

les qüestions estètiques -fet que li

ha merescut crítiques dels habi-

tuals del còmic, i adhesions dels

lectors no especialitzats- dibuixa

un relat autobiogràfic, emotiu i crí-

tic, que es desenvolupa paral·lela-

ment a la revolució islàmica de

1979. Una revolució que acabà

amb el règim autoritari del Xa, però

que també arrasà els seus compe-

tidors polítics -comunistes i altres

dissidents d’esquerres- i que, amb

la guerra contra el seu veí Iraq com

a teló de fons, reforçà una repúbli-

ca teocràtica, on els màrtirs de la fe

són en els símbols d’una societat

repressiva cap a totes les formes

de vida no regides per la religió.

“La ColumnaDurruti y otrosartículos yentrevistas de laGuerra CivilEspañola”CARL EINSTEIN

Pau Juvillà

Minillibre de 41 petites pàgines edi-

tat per l’editorial Mudito & Co del

que només se n’han imprès 300

exemplars i que consta de dos arti-

cles de Carl Einstein sobre la Co-

lumna Durruti i el front d’Aragó i de

dues entrevistes realitzades per a

mitjans de comunicació en el de-

curs de la guerra civil.

La curiositat del llibre rau en qui

l’escriu: Carl Einstein, escriptor i

crític d’art alemany, una de les figu-

res més importants en la història

del moviment avantguardista que

sempre s’implicà profundament en

les causes per la transformació so-

cial. S’uní al 1918 a la lliga Espar-

tac (Spartakusbund) moviment re-

volucionari marxista organitzat a

Alemanya i fundat entre d’altres

per Rosa Luxemburg i també al

Partit Comunista a Berlín, poste-

riorment amb més de 50 anys s’a-

llista al grup internacional de la Co-

lumna Durruti i no abandonà l’Estat

espanyol fins a la fi de la guerra. A

França fou capturat pel govern de

Vichy que l’empresonà en un camp

de refugiats per venir exiliat de la

guerra i pel seu origen jueu, es suï-

cidà abans de caure en mans, l’any

1940, dels alemanys.

Carl Einstein fou un anarquista

militant i això es nota en els dos ar-

ticles que recull el llibre sobre la

Columna Durruti, on va més enllà

del pur article descriptiu i realitza

una lloa tant a la mateixa columna

on “s’havia suprimit del vocabulari

la paraula prehistòrica jo” com al

mateix Durruti. No en va, ell fou qui

llegí, al novembre del 1936 a la

radio de la CNT-AIT, una commo-

vedora necrològica per la seva

mort.

El que és molt interessant del lli-

bre són les dues entrevistes on

parla sobre l’art i el necessari com-

promís dels intel·lectuals, quan se li

pregunta sobre el paper de

l’intel·lectual en un país en guerra,

respon “abandonar el privilegi

d’una covardia venerable i mal pa-

gada i anar a les trinxeres. La nos-

tra existència està tan amenaçada

que no hi ha lloc ni tan sols per a

l’art”. Coherent amb aquest princi-

pi, unit a una idea d’art emancipa-

dora, Einstein participà activament

en la lluita per l’ideari anarquista,

tant en els llibres com en el front de

batalla.

“Bienvenidos almundo.EnciclopediaUniversalClismón”

MIGUEL BRIEVAGrijalbo, 2007

Ivan Miró (La iutat Invisible)

Miguel Brieva, dibuixant i il·lustra-

dor sevillà, l’incansable autoeditor

quasi subterrani de diatribes gràfi-

ques contra el capitalisme de l’hi-

perconsum (“Dinero”) i col·labora-

dor habitual de periòdics com

“Diagonal” fa el salt al gran públic

amb “Bienvenido al mundo. Enci-

clopedia Universal Clismón”.

Sense perdre la corrosió que el ca-

racteritza, Brieva construeix un uni-

vers on combina historietes deli-

rants -que samplegen l’estètica

pop nord-americana i el còmic un-

derground- amb definicions enci-

clopèdiques que basculen entre

l’erudició i la sàtira, entre la inge-

nuïtat i l’absurd. Un tractat polític i

existencial divertidíssim, on es re-

passa sense pietat les neurosis au-

todestructives dels habitants d’un

món que ha convertit els centres

comercials -les catedrals de con-

sum- en els nous temples espiri-

tuals de la postmodernitat.



Llibres

It's a free world

Carlus Jové

S'estrena la darrera i exitosa pel·lículade Ken Loach: It's a free world (És unmón lliure). Paradoxa del títol que re-flecteix la misèria de les empreses detreball temporal que es dediquen a l'ex-plotació dels treballadors precaris, lamajoria immigrants. La trama argumen-tal gira al voltant de dues noies quemunten una empresa -situada a un patidarrere d’un bar- on recullen gent atura-da que necessita una feina com sigui.

És una empresa il·legal que no comp-ta amb els permisos de l'administracióperquè l'han concebuda per obtenir elmàxim de beneficis amb el mínim d'in-versió. Les víctimes són els immigrantsde l'Europa de l'Est, persones normal-ment joves que han estat reclutats alsseus països amb promeses d'una feinamillor, unes promeses que no es com-pleixen. El que els espera és l'explota-ció mesquina. Obtenen feines per a undia, una setmana o un mes, com amàxim, i amb empresaris que els explo-ten perquè disposen de força mà d'obrabarata i dòcil. La combinació perfectaper al capitalisme més salvatge.

La pel·lícula de Loach manté lesconstants estilístiques de la seva fèrtilfilmografia: una narració lineal i trans-parent, uns personatges realistes, si-tuacions dramàtiques, un compromíssocial... Les contradiccions del sistemasón posades de manifest de maneradialèctica. Una de les nòies empresà-ries és també mare soltera d'un nen queinicia l'adolescència. La pel·lícula ofe-reix també els personatges atrapats enels seus dilemes morals. D'una banda,la protagonista es mostra en societatcom una ciutadana exemplar -menteixels professors del seu fill presentant-secom a empresària modèlica- però en re-alitat porta una doble vida com a unaexplotadora -juga amb la vida dels des-graciats immigrants i de les seves famí-lies.

“It's a free world” agradarà els fansdel director anglès mentre irritarà alsseus detractors, perquè té el millor i elpitjor del seu cinema. Els primers aplau-deixen aquest nou forat en les misèriesdel capitalisme; els segons, hi trobenuna trama argumental manipulada peradequar-la a la dialèctica marxista. Éspossible que les trames argumentals si-guin, de vegades, rebuscades. Es tractad'una ficció. Però el resultat és un retratgens amable i força versemblant d'a-questa societat europea hipòcrita. Quanarriba el Nadal, ens ofega amb unesunes campanyes mediàtiques de la so-lidaritat però els seus fonaments sónsovint la xenòfobia, el racisme i l'explo-tació dels més desvalguts.

CIERZO LIBERTARIOÒrgan trimestral de la CGT d'Aragó i

La Rioja, Coso157 local, 50001 Za-

ragoza, www.cgt.es/aragon / zierzoli-

[email protected]

Revistes

LIBRE EXPRESIÓNButlletí informatiu de la secció sindi-

cal de CGT a l'empresa Gearbox

(Baix Lobregat),

[email protected]

EL PÈSOL NEGREPublicació bimensual llibertària de

l'Alt Llobregat i Cardener, www.ber-

guedallibertari.org/pesolnou pesol-

[email protected]

BELTZAPublicació trimestral de la CGT del

Pais Basc i Navarra, Bailén 7 dpto.5,

48003 Bilbao,

[email protected]

Pau Juvillà BallesterEl Centre Social Autogestionat "La

Maranya" neix l'abril del 2005 al

carrer del Parc del casc antic de

Lleida com una continuació neces-

sària del projecte que "La Maixan-

ta" duia a terme en el local del car-

rer la Palma i que va haver de

tancar per diversos motius.

La Maranya es situa conscient-

ment dins del casc antic, una zona

degradada i sotmesa a una espe-

culació ferotge i a l'oblit institucio-

nal, i s'estructura com un local

obert a diversos col·lectius i perso-

nes, seu de la "Directa" a Lleida, de

la pàgina web Suportponent o de la

Cooperativa de productes ecolò-

gics "Lo Fato". Ara, i cinc anys des-

près del seu inici, la Maranya es

planteja altre cop canviar de local.

Parlem amb l'Arnau Galí i Montiel,

membre de l'assemblea de la Ma-

ranya i de la corresponsalia de la

Directa a les terres de Ponent.

-Que és La Maranya?-La Maranya és un Centre Social

Autogestionat, una pedra a la sola

de la sabata del poder, un espai de

relacions horitzontals, un Ateneu,

un Casal Popular, un espai polític

en un entorn on la política brilla per

la seva interessada desídia. Som

un espai on les coses es poden fer

i es fan d'una altra manera. De ten-

dència Llibertària, les membres de

La Maranya intentem generar es-

pais d'autogestió en les nostres

vides i en les nostres relacions so-

cials. Participem i donem suport a

les iniciatives populars que sorgei-

xen, tan a la ciutat com a les Terres

de Ponent. Som també la seu de la

coope de consum, Lo Fato, i de la

distribuïdora "Les anònimes", de

productes no comercials provi-

nents de col·lectius i persones que

s'oposen a la manera de fer del sis-

tema econòmic imperant. La cafeta

ens ajuda alhora d'autogestionar-

nos, igual que les quotes que les

membres paguem regularment.

Darrerament hem iniciat un pro-

jecte prou engrescador, com poden

ser els Grups d'Aprenentatge

Col·lectiu, persones que decidei-

xen treballar sobre un tema en con-

cret de manera col·lectiva. Actual-

ment s'està treballant sobre el llibre

de Dietrich de Chavez i el Socialis-

me del Segle XXI. Quan entrem al

nou local hi ha la intenció de recu-

perar els ordinadors, de posar al

dia i catalogar l'extensa i variada bi-

blioteca que tenim, i d'engegar un

projecte ambiciós però molt guapo

com és la consultoria jurídica gra-

tuïta. La distribuïdora s'està fent

gran, igual que la cooperativa, amb

nous productes ètics i ecològics

per oferir a les participants. La Di-

recta pretén establir allà la seva

seu física a les comarques de Po-

nent. La Maranya és i seguirà sent

un somni fet realitat.

-Per què el canvi de Maixanta aMaranya?-La Maranya és fruit de la fusió de

la gent de l'antic Ateneu La Mai-

xanta, com bé has dit al presentar-

nos, i de la gent de SuportPonent.

Arrel d'això i amb ganes de reno-

var, ja que havia marxat gent i n'ha-

via entrat de nova, es decideix can-

viar per La Maranya. Som unes

Maranyeres, ens agrada enmaran-

yar al personal si això pot suposar

quelcom positiu per la veritat que el

sistema ens amaga. Podríem dir

que el projecte de la Maixanta s'ha-

via cremat, que la gent necessitava

aire nou, fresc, i també un local

nou, ja que al estar al casc antic el

local de la Maixanta feia literalment

aigües per tot arreu. Les relacions

personals entre membres d'altres

col·lectius com Suport Ponent van

fer la resta, fins a inaugurar, l'any

2005, la Maranya. Actualment,

unes 10 persones participem regu-

larment de la gestió de l'espai, tot i

que el nombre és variant i aspirem

a créixer. La idea és arribar a tenir

una assemblea de gestió que fun-

cioni sola, alhora que en funcioni

una altra més política, la generado-

ra d'activitats.

-Que us va fer decidir a buscarun local dins del casc antic? -El local del carrer del Parc està en

un estat un xic complicat, amb la

part del fons del local amb dos dits

d'aigua permanentment. La humi-

tat ens impedeix tirar endavant al-

guns projectes, com l'espai per la

corresponsalia o la consultoria

legal. Finalment, una denúncia per

l'aniversari d'ara fa un any va ame-

naçar de tancar el local, de precin-

tar-lo per part de la guàrdia urbana

al no tenir llicència d'activitats.

Aconseguir aquesta llicència,

demanada per la Paeria, suposava

una inversió impressionant, fet que

ens va fer plantejar la idea de mar-

xar. Entre les humitats i les impos-

sibles exigències de l'ajuntament,

ens volien fer fora, però després

ens han arxivat la causa, o sigui,

ara marxem perquè ens dona la

gana, tot i que allà on estem hi

estem la mar de bé. Entenem

també el casc antic com l'espai de

lluita i de dignitat que li queda a la

Lleida de tota la vida, una mica

com la darrera trinxera contra el

progrés a la nostra ciutat. D'alguna

manera estem enganxats al Casc

Antic, i ens és difícil d'imaginar una

Maranya lluny d'aquest.

-Al casc antic de Lleida i molt aprop vostre es troba el Casal In-dependentista d'Agitació Cultu-ral L'Ocell Negre i la Taverna Po-pular La Falcata, com són lesrelacions entre tots vosaltres?-Alguns membres de la Maranya

són usuaris del Casal i viceversa, i

les relacions personals entre els

membres d'ambdós col·lectius

s'estrenyen a cada acte organitzat

conjuntament. La defensa del

Roser ens ha portat sovint a en-

capçalar i aguantar la mateixa pan-

carta, i, tot i que els espais de lluita

poden semblar diferents, sovint s'a-

propen i es transformen en co-

muns.

Les relacions han millorat molt,

fet que produeix una suma d'esfor-

ços quan cal. Lligues de futbol, mili-

tàncies en d'altres col·lectius, etc.

han fet la resta. La Falcata és una

Taverna, no és cap col·lectiu, i

algun dels qui la porten militen o

han militat en algun dels col·lectius,

però actualment funciona només

com a taverna.

-Que destacaries d'aquests dosanys i mig de Maranya?-En aquests dos anys i mig hem

consolidat tant el projecte com el

col·lectiu.

Ens hem acabat de convèncer

de la importància d'un espai com la

Maranya en una ciutat com Lleida.

De fet estem convençudes que cal-

dria una Maranya a cada barri de

Lleida, ja que és necessari donar la

volta a la barbàrie capitalista que

no para de menjar-se la dignitat de

les persones. La Maranya és l'e-

xemple, com cada Casal, Centre

Social o espai alternatiu, que una

altra manera de fer les coses és

possible.


La Maranya és una pedra a la sola de la sabata del poder, un espai de relacions horitzontals.

ARNAU GALÍ I MONTIEL, MEMBRE DE LA MARANYACaducar

Jordi Martí Font

Totes tenim una data de caducitat iaquest arriba soviet més aviat del quevoldríem. Els primers símptomes queaviat se’ns activarà la reserva ens die-sen desconcertats i sense tenir massaben clar què fer amb el que ens quedade vida, el que ens queda de temps.Som peribles, cossos que es van des-composant des que neixen però queen la seva recta final fins al no res es-devenen particularment poc atractiusper a la resta, poc interessants, pocdesitjats… Caduquem com els iogurtsital com ho fan, també, les coses quehem fet al llarg de la nostra vida. Elmón es renova cada dia, cada, hora icada segon i que nosaltres deixem deser vius és la manera que té la terra dedir-nos que no som res més que unanecdòtic munt de carn, ossos i sangque en uns mesos no deixa rastresdistingibles.

Social-sindical

Sovint a casa nostra hi ha un debat,sempre solucionat amb bones parau-les, al voltant del tema de la mala i ne-cessària relació entre els movimentssocials i els moviments sindicals. És eldebat que mai no fineix entre les quivenim d’una tradició, l’anarcosindica-lisme, que pretén defensar els intere-saos del treball davant dels del capitalsense renunciar, teòricament, a cons-truir un món sense explotació i sensedomini d’uns sobre els altres. Mésenllà de la retòrica que gastem, la rela-ció entre uns (que som nosaltres) i al-tres (que moltes vegades també somnosaltres) és pèssima, moltes vegadesinexistent.

Ens cal una inflexió en aquest jocencaminada a aconseguir que la infec-tació sigui d’anada i tornada, que la ba-rreja i la manera de fer nostra s’oxigenii, sense voler ser ditrigista, captadorao manipuladora, esdevingui camí junta qui està lluitant i sobretot treballantper transformar el nostre voltant en unsentit socialitzador, no capitalista i fu-gint de dogmes antics i moderns. Si nosom capaços de canviar no deixaremde ser el que som, un d’aquells esque-mes tan tòpics, típics i reals que parlend’”homes, blancs (o grisos), cristians(o negadors del cristianisme) i de mésde 45 anys, majoritàriament treballa-dors de grans empreses amb estabili-tat laboral o funcionaris... Si realmentvolem transformar la societat en unsentit revolucionari, per fer-la avançar(i no necessàrimanet això vol dir pro-duir ni consumir més, només faltaria),no podem continuar vivint els am-bients reclositsde què ens hem dotat.Ens cal aire i repirar-lo amb els pul-mons oberts.

Resignació

Farem amb el que tenim el millor quesabem fer. No ens plegarem, no enssotmetrem, no callarem...és per aixòque no coneixem “resignació”.

“Caldria unaMaranya a cadabarri de Lleida, perdonar el tom a labarbàrie capitalista”

De tendència llibertària, les membres de La Maranya intentem generar espais d'autogestió en les nostres vides i en les nostres relacions socials.

‘La Maranya, la nau pirata,segueix el seu camí’

> LES PARAULES SÓN PUNYS

> LA FRASE...

Catalunya 92

Documents

Transcript of Catalunya 92