El seu pare va morir a una batalla fent front a les tropes franquistes just quan Jaume era un nadó. Els únics que aportaven recursos econòmics a la familia eren Jaume i la seua mare. Amb els diners que ells guanyaven tenien el just com per a pagar els llibres de Jordi, el menjar i la roba de tots ells.

Xavi era el millor amic de Jaume. Junts quedaven moltes vegades per a anar per la muntanya, a pegar voltes pel Muntanyar o anar al riu a jugar amb les ovelles que pasturen. Xavi sempre havia sigut un gran pilar per a Jaume ja que, sempre que aquest tenia problemes, Xavi l’intentava ajudar i viceversa.

Un dimecres d’agost, Jaume va anar a comprar el pa a la panaderia que es trobava a la Plaça de Bai. Va saludar l’Enriqueta, que era amiga de la seua mare i la panadera del poble, va agafar dues barres de pa, i a continuació va anar a casa a descansar, ja que els dimecres eren els dies que Jaume lliurava.

De camí a casa, es va trobar amb el Xavi. Aquest li va dir si a la vesprada quedaven per a anar a pescar a Duanes de la Mar, a la qual cosa Jaume va contestar que sí, ja que li agradava moltíssim pescar, i més si tornaven a casa amb uns bons peixos per a sopar.

Jaume va arribar a casa. Com la seua mare no estava, va jugar una estona amb el seu germà, van dinar pa amb formatge i van menjar a les postres unes magranes que va furtar d’un bancal que estava a prop del riu.

A les quatre i mitja, Jaume va deixar una nota explicant-li a la seua mare on anava, amb qui anava i què anava a fer. A continuació va anar a la plaça on havia quedat amb Xavi i van baixar caminant a poc a poc fins a Duanes de la Mar, carregats amb els cabassets amb les canyes de pescar, els aparells i els cucs que havia arreplegat Xavi d’unes aigues amb fang aquell matí.

De camí, van trobar el “Tormenta”, un iaio, conegut per tots al poble, que delirava molt sovint. Aquest els va dir que hi havia mala mar i que les ones s’endurien mitja platja cap a dins. El Jaume i el Xavi es van riure molt, ja que sovint el veien i els deia coses quasi impossibles. Van continuar amb el seu camí i li van donar un tròs de pa al “Tormenta”.

En arribar a Duanes, van veure que era veritat. La mar bramava amb les seues ones, però els tenia igual, ja que es diu que, quan la mar està rebolicada, els peixos tenen més fam. Per això decidiren anar a la Cala del Tangó, un lloc on no anava molta gent i on hi havia una pesquera. Allí ells tenien unes cadires que havien trobat pels voltants i algunes provisions que deixava la gent que anava a pescar per si alguna vegada pasava alguna cosa.

La cosa anava bé. En pocs minuts havien aconseguit traure dos grans peixos, amb els quals ja tenien per a sopar ben a gust, i qui sap si també per a dinar, ja que els peixos tenien una gran grandària i pareixia que anaven a eixir-ne més com eixos.

Mentre estaven ficant els cucs en l’ham, Jaume i Jordi van notar unes tremolors. Tot es menejava i queien petites pedres de la part de dalt de la cala, però de caure pedres menudes van passar a caure pedres molt grans, que van fer que Jaume i Jordi quedaren atrapats en un forat que tenia la paret.

Jordi, que tenia molta força, ja que era un xic molt fibrós i que s’alimentava adequadament. Va espentar una pedra que era mitjanament gran i la va aconseguir llevar de enfront de l’entrada. Si no haguera sigut per aquesta acció, el més segur és que aquella hauria sigut la tomba dels dos joves.

Van apreciar tota la cala. Les principals eixides ja no existien, ja que estaven tapades per grans muntons d’arena i pedres. No trobaven cap manera d’eixir d’allí. La fam començava a pressionar, i per això es van menjar les provisions que hi havia en la pesquera, la qual van netejar de pedres per a aconseguir agafar-les. El que van menjar va ser un tros de pa dur i uns glops de llet que allí hi havia.

Van pasar la nit sense massa fred, ja que, com estaven en estiu, les nits eren càlides. Al matí següent, no sabien què fer. Les seues mares estarien preocupades, però mai s’imaginarien que estaven a la cala del Tangó, ja que en cap moment li ho havien dit a ningú. A l’hora de dinar es van menjar el peix cru que allí tenien del día anterior. En tirar les raspes a la mar, van veure com flotaven. Jordi i Jaume es van mirar l’un a l’altre; ja sabien com anaven a eixir d’aquell infern.

Es varen passar la vesparada buscant fustes amb les quals farien una barca i escaparien d’allí d’una vegada .En arribar la nit, havien fet una gran arreplega, però no hi havia ni per a començar. Per això decidiren intentar dormir perquè al dia següent tingueren energía i acabaren l’arreplega de fusta, es van tapar amb unes fulles de palmera que havien aconseguit i resaren perquè els mosquits no se’ls menjaren.

Al matí següent les cames estaven repletes de picades, però es podia suportar. Varen passar el matí arreplegant fusta i a migdia, després de menjar uns fruits que mai havien vist i un peix, decidiren que ja en tenien prou, ja que la barca tampoc havia de ser un vaixell de luxe. A la vesprada, amb unes cordes que hi havia en la pesquera i amb trossos de roba que es van arrancar, van començar la barca i, de fet la van acabar només es va pondre el sol d’arrere del Montgó.

Era el tercer dia allí i havien d’escapar d’aquell infern com més prompte millor. Per això a la matinada eixiren a la mar amb la plataforma plana de fusta que havien construït.

Duien mitja hora a la mar i la intensitat de les ones va anar creixent molt ràpidament fins arribar al punt que una ona va trencar la barca que amb tant esforç havien construït Jaume i Jordi.Els dos quedaren a la deriva, aferrats a uns trossos de fusta que suraven sobre la mar com aquelles raspes de peix que s’havien menjat feia dos dies…

Van perdre el coneiximent durant unes hores ja que estaven mal alimentats, desidratats i el anar i tornar de les ones els marejava moltíssim. Els dos van despertar a la Cala Sardinera, pràcticament sense cap peça de roba i amb unes condicions pèsimes.

Jordi va propossar l’opció de quedarse allí fins a que algú anara a recollir-los però Jaume es va opossar ja que allí ningú aniria a buscar-los per això van passar la nit sense menjar res i bevent aigua embassada de les últimes plogudes fins al matí següent on començaren a caminar cap al poble.

No era gens fàcil caminar per aquelles terres. Hi havia alguns barrancs, el bosc era molt dens, la fam abundava en les seues panxes i la set l’alleugerien sols quan trobaven algun barranc amb aigua embassada. Les nits eren dures, ja que la humitat era molt forta i era incòmoda, a més que trobaven a faltar les seues famílies.

Era de matinada quan van tornar a emprendre el seu viatge de camí a casa. Per fi van trobar un camí per on anar sobre terra plana, i no pujades i baixades per dins del bosc on era molt difícil avançar. Duien dos hores caminant, quan van trobar el tio Batiste Ceba, conegut per tot el poble ja que era un comerciant que s’havia fet ric pel comerç de la pansa. El tio Batiste Ceba sabia de la desaparició d’aquests dos joves, per això els va pujar al seu carro i els va donar de menjar i de beure mentre els portava al poble perquè el metge els fera una revisió.

En arribar a la consulta del metge, que era la seua pròpia casa, el metge els va dir que tenien les defenses molt baixes i que havien de menjar molta fruita i verdura durant una setmana. Les seues mares els van prohibir eixir de casa per al seu temps d’oci durant dos mesos.Jaume i Jordi havien viscut una grandíssima aventura que en diverses ocasions els hauria pogut dur a la mort.