CARTA ENCÍCLICA

els contextos més exposats a aquestperill, s’afirma fàcilment la seva irre-llevància per a interpretar i orientar lesresponsabilitats morals. D’aquí la ne-cessitat d’unir no sols la caritat amb laveritat, en el sentit assenyalat per santPau de la «veritas in caritate» (Ef 4,15),sinó també en el sentit, invers i comple-mentari, de caritas in veritate. S’ha decercar, trobar i expressar la veritat enl’«economia» de la caritat, però, per laseva part s’ha d’entendre, valorar i prac-ticar la caritat a la llum de la veritat.D’aquesta manera, no sols prestaremun servei a la caritat, il·luminada per laveritat, sinó que contribuirem a donarforça a la veritat, mostrant la seva capa-citat d’autentificar i persuadir en laconcreció de la vida social. I això no ésuna cosa de poca importància avui, enun context social i cultural que bensovint relativitza la veritat, bé desente-nent-se’n, bé rebutjant-la.

3Per aquesta estreta relació amb laveritat es pot reconèixer la caritat

com a expressió autèntica d’humanitati com a element d’importància fona-

4Ja que és plena de veritat, la caritatpot ser compresa per l’home en tota

la seva riquesa de valors, compartida icomunicada. En efecte, la veritat éslogos que crea «diàlegs» i, per tant,comunicació i comunió. La veritat, res-catant els homes de les opinions i de lessensacions subjectives, els permet arri-bar més enllà de les determinacionsculturals i històriques i apreciar el valori la substància de les coses. La veritatobre i uneix l’intel·lecte dels éssershumans en el logos de l’amor: aquest ésl’anunci i el testimoni cristià de la cari-tat. En el context social i cultural actual,en el qual està difosa la tendència arelativitzar la veritat, viure la caritat enla veritat porta a comprendre que l’ad-hesió als valors del cristianisme no ésnomés un element útil, sinó indispensa-ble per a la construcció d’una bonasocietat i d’un veritable desenvolupa-ment humà integral. Un cristianisme decaritat sense veritat es pot confondrefàcilment amb una reserva de bons sen-timents, profitosos per a la convivènciasocial, però marginals. D’aquesta ma-nera, en el món no hi hauria un llocvertader i propi per a Déu. Sense laveritat, la caritat és relegada a un àmbitde relacions reduït i privat. Queda ex-closa dels projectes i processos per aconstruir un desenvolupament humàd’abast universal, en el diàleg entresabers i operativitat.

5La caritat és amor rebut i ofert. Ésgràcia (cháris). El seu origen és

l’amor que brolla del Pare pel Fill, enl’Esperit Sant. És amor que des del Filldescendeix sobre nosaltres. És amorcreador, pel que nosaltres som; és amorredemptor, pel qual som recreats. Ésl’Amor revelat, posat en pràctica perCrist (cf. Jn 13,1) i vessat en els nostrescors per l’Esperit Sant (cf. Rm 5,5). Elshomes, destinataris de l’amor de Déu,es converteixen en subjectes de caritat,cridats a fer-se ells mateixos instru-ments de la gràcia per a difondre lacaritat de Déu i per a teixir xarxes decaritat.

La doctrina social de l’Església res-pon a aquesta dinàmica de caritat rebu-da i oferta. És caritas in veritate in resociali, anunci de la veritat de l’amorde Crist en la societat. Aquesta doctrinaés servei de la caritat, però en la veritat.La veritat preserva i expressa la forçaalliberadora de la caritat en els esdeve-niments sempre nous de la història. Ésal mateix temps veritat de la fe i de laraó, en la distinció i la sinergia alhoradels dos àmbits cognitius. El desenvo-lupament, el benestar social, una solu-ció adequada dels greus problemes so-cioeconòmics que afligeixen lahumanitat, necessiten aquesta veritat. Inecessiten encara més que es vulguiaquesta veritat i se’n doni testimoniat-ge. Sense veritat, sense confiança i amorper la veritat, no hi ha consciència iresponsabilitat social, i l’actuació soci-

mental en les relacions humanes, tam-bé les de caràcter públic. Només en laveritat resplendeix la caritat i pot serviscuda autènticament. La veritat ésllum que dóna sentit i valor a la caritat.Aquesta llum és simultàniament la dela raó i la de la fe, per mitjà de la qual laintel·ligència arriba a la veritat naturali sobrenatural de la caritat, percebent elseu significat de lliurament, d’acollidai de comunió. Sense veritat, la caritatcau en mer sentimentalisme. L’amor esconverteix en un embolcall buit que esfarceix arbitràriament. Aquest és el riscfatal de l’amor en una cultura senseveritat. És presa fàcil de les emocions iles opinions contingents dels subjectes,una paraula de la qual s’abusa i que esdistorsiona, acabant per significar elcontrari. La veritat allibera la caritat del’estretor d’una emotivitat que la privade continguts relacionals i socials, aixícom d’un fideisme que mutila el seuhoritzó humà i universal. En la veritat,la caritat reflecteix la dimensió perso-nal i al mateix temps pública de la fe enel Déu bíblic, que és alhora agapé ilogos: caritat i veritat, amor i paraula.

1La caritat en la veritat, de la qualJesucrist s’ha fet testimoni amb la

seva vida terrenal i, sobretot, amb laseva mort i resurrecció, és la principalforça impulsora de l’autèntic desenvo-lupament de cada persona i de tota lahumanitat. L’amor —caritas— és unaforça extraordinària, que mou les per-sones a comprometre’s amb valentia igenerositat en el camp de la justícia i dela pau. És una força que té el seu origenen Déu, amor etern i veritat absoluta.Cadascú troba el seu bé assumint elprojecte que Déu té sobre ell, per arealitzar-lo plenament: en efecte, trobaen aquest projecte la seva veritat i,acceptant aquesta veritat, es fa lliure(cf. Jn 8,32). Per tant, defensar la veri-tat, proposar-la amb humilitat i convic-ció i testimoniar-la en la vida són for-mes exigents i insubstituïbles de caritat,la qual «troba el goig en la veritat»(1Co 13,6). Tots els homes percebenl’impuls interior d’estimar de maneraautèntica; amor i veritat mai no elsabandonen completament, perquè sónla vocació que Déu ha posat en el cor ien la ment de cada ésser humà. Jesucristpurifica i allibera de les nostres limita-cions humanes la recerca de l’amor i laveritat, i ens desvetlla plenament lainiciativa d’amor i el projecte de vidaveritable que Déu ha preparat per anosaltres. En Crist, la caritat en laveritat es converteix en el rostre de laseva Persona, en una vocació a estimarels nostres germans en la veritat del seuprojecte. En efecte, ell mateix és laveritat (cf. Jn 14,6).

2La caritat és el camí mestre de ladoctrina social de l’Església. Totes

les responsabilitats i compromisos tra-çats per aquesta doctrina provenen dela caritat, la qual, segons l’ensenya-ment de Jesús, és la síntesi de tota laLlei (cf. Mt 22,36-40). Ella dóna verta-dera substància a la relació personalamb Déu i amb el proïsme; no és nomésel principi de les microrelacions, comen les amistats, la família, el petit grup,sinó també de les macrorelacions, comles relacions socials, econòmiques ipolítiques. Per a l’Església —alliçona-da per l’evangeli—, la caritat ho és tot,perquè, com ho ensenya sant Joan (cf.1Jn 4,8.16) i com ho he recordat en lameva primera carta encíclica Déu és ca-ritat (Deus caritas est): tot prové de lacaritat de Déu, tot adquireix forma perella, i a ella tendeix tot. La caritat és el domés gran que Déu ha donat als homes, ésla seva promesa i la nostra esperança.

Sóc conscient de les desviacions i lapèrdua de sentit que ha sofert i sofreixla caritat, amb el consegüent risc de sermal entesa, o exclosa de l’ètica viscudai, en tot cas, d’impedir-ne la correctavaloració. En l’àmbit social, jurídic,cultural, polític i econòmic, és a dir, en

CARTA ENCÍCLICA

INTRODUCCIÓ

DEL SUMME PONTÍFEX BENET XVI ALS BISBES, ALS PREVERES I DIAQUES,A LES PERSONES CONSAGRADES, A TOTS ELS FIDELS LAICS I A TOTS ELS

HOMES DE BONA VOLUNTAT SOBRE EL DESENVOLUPAMENT HUMÀINTEGRAL EN LA CARITAT I EN LA VERITAT

CARITAS IN VERITATE

II 30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

dues grans veritats. La primera és quetota l’Església, en tot el seu ser i obrar,quan anuncia, celebra i actua en lacaritat, tendeix a promoure el desenvo-lupament integral de l’home. Té unpaper públic que no s’exhaureix en lesseves activitats d’assistència o educa-ció, sinó que manifesta tota la sevacapacitat de servei a la promoció del’home i a la fraternitat universal quanpot comptar amb un règim de llibertat.Aquesta llibertat es veu impedida enmolts casos per prohibicions i persecu-cions, o també limitada quan es redueixla presència pública de l’Església no-més a les seves activitats caritatives. Lasegona veritat és que l’autèntic desen-volupament de l’home concerneix demanera unitària la totalitat de la per-sona en totes les seves dimensions[16].Sense la perspectiva d’una vida eterna,el progrés humà en aquest món es que-da sense alè. Tancat dins la història,queda exposat al risc de reduir-se no-més a l’increment del tenir; així, lahumanitat perd la valentia d’estar dis-ponible per als béns més alts, per a lesiniciatives grans i desinteressades quela caritat universal exigeix. L’home noes desenvolupa únicament amb les prò-pies forces, així com no se li pot donarsense més ni més el desenvolupamentdes de fora. Al llarg de la història, s’hacregut ben sovint que la creació d’ins-titucions era suficient per a garantir a lahumanitat l’exercici del dret al desen-volupament. Desafortunadament, s’hadipositat una confiança excessiva enaquestes institucions, gairebé com si ellespoguessin aconseguir l’objectiu desitjatde manera automàtica. En realitat, lesinstitucions per elles mateixes no bas-ten, perquè el desenvolupament humàintegral és per damunt de tot vocació i,per tant, comporta que s’assumeixinlliurement i solidàriament responsabi-litats per part de tots. Aquest desenvo-lupament exigeix, a més, una visió trans-cendent de la persona, necessita Déu:sense ell, o es nega el desenvolupa-ment, o se’l deixa únicament a les mansde l’home, que cedeix a la presumpcióde l’autosalvació i acaba per promoureun desenvolupament deshumanitzat.D’altra banda, només la trobada ambDéu permet no «veure sempre en elproïsme només l’altre»[17], sinó reco-nèixer-hi la imatge divina, arribant aixía descobrir veritablement l’altre i amadurar un amor que «és ocupar-se del’altre i preocupar-se per l’altre»[18].

La relació entre la Populorumprogressio i el Concili Vaticà II

no representa un fissura entre el Magis-teri social de Pau VI i el dels pontífexsque el van precedir, ja que el Conciliaprofundeix aquest magisteri en la con-tinuïtat de la vida de l’Església[19]. Enaquest sentit, algunes subdivisions abs-tractes de la doctrina social de l’Esglé-sia, que apliquen als ensenyaments so-cials pontificis categories que li sónestranyes, no contribueixen a aclarir-la. No hi ha dos tipus de doctrina social,una de preconciliar i una altra de post-conciliar, diferents entre elles, sinó unúnic ensenyament, coherent i al mateixtemps sempre nou[20]. És just assenya-lar les peculiaritats d’una encíclica od’una altra, de l’ensenyament d’un pon-tífex o d’un altre, però sense perdre maide vista la coherència de tot el corpusdoctrinal en el seu conjunt[21]. Cohe-rència no significa un sistema tancat,

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

al es deixa a mercè d’interessos privatsi de lògiques de poder, amb efectesdisgregadors sobre la societat, i més enuna societat en via de globalització, enmoments difícils com els actuals.

6Caritas in veritate és el principisobre el qual gira la doctrina social

de l’Església, un principi que adquireixforma operativa en criteris orientadorsde l’acció moral. Vull tornar-ne a re-cordar particularment dos, requerits demanera especial pel compromís per aldesenvolupament en una societat envia de globalització: la justícia i el bécomú.

En primer lloc, la justícia. Ubi soci-etas, ibi ius: tota societat elabora unsistema propi de justícia. La caritat vamés enllà de la justícia, perquè estimarés donar, oferir del que és «meu» al’altre; però mai no manca de justícia,la qual porta a donar a l’altre el que és«seu», el que li correspon en virtut delseu ser i del seu obrar. No puc «donar»a l’altre del meu sense haver-li donat enprimer lloc el que en justícia li corres-pon. Qui estima amb caritat els altres,és per damunt de tot just amb ells. Non’hi ha prou a dir que la justícia no ésestranya a la caritat, que no és una viaalternativa o paral·lela a la caritat: lajustícia és «inseparable de la caritat»[1],intrínseca a ella. La justícia és la prime-ra via de la caritat o, com va dir Pau VI,la seva «mesura mínima»[2], part inte-grant d’aquest amor «amb fets i deveritat» (1Jn 3,18) a què ens exhortal’apòstol Joan. D’una banda, la caritatexigeix la justícia, el reconeixement i elrespecte dels drets legítims de les per-sones i els pobles. S’ocupa de la cons-trucció de la «ciutat de l’home» segonsel dret i la justícia. D’una altra, la caritatsupera la justícia i la completa seguintla lògica de l’entrega i el perdó[3]. La«ciutat de l’home» no es promou no-més amb relacions de drets i deuressinó, abans i més encara, amb relacionsde gratuïtat, de misericòrdia i de comu-nió. La caritat manifesta sempre l’amorde Déu també en les relacions huma-nes, atorgant valor teologal i salvífic atot compromís per la justícia en el món.

7Cal tenir també en gran considera-ció el bé comú. Estimar algú és

voler el seu bé i treballar eficaçment perell. Al costat del bé individual, hi ha unbé relacionat amb la vida social de lespersones: el bé comú. És el bé d’aquest«tots nosaltres», format per individus,famílies i grups intermedis que s’unei-xen en comunitat social[4]. No és un béque es busca per si mateix, sinó per a lespersones que formen part de la comuni-tat social, i que només en ella podenaconseguir el seu bé realment i de ma-nera més eficaç. Desitjar el bé comú iesforçar-s’hi és exigència de justícia ide caritat. Treballar pel bé comú éscuidar, per una part, i utilitzar, per unaaltra, aquest conjunt d’institucions queestructuren la vida social jurídicament,civilment, políticament i culturalment,que es configura així com a polis, coma ciutat. S’estima el proïsme més efi-caçment com més es treballa per un bécomú que respongui també a les sevesnecessitats reals. Tot cristià està cridata aquesta caritat, segons la seva voca-ció i les seves possibilitats d’incidir enla polis. Aquesta és la via institucional—també política, podríem dir— de lacaritat, no menys qualificada i incisiva

del que pugui ser la caritat que trobadirectament el proïsme fora de les me-diacions institucionals de la polis. Elcompromís pel bé comú, quan està ins-pirat per la caritat, té una valor superioral compromís merament secular i polí-tic. Com tot compromís en favor de lajustícia, forma part d’aquest testimonide la caritat divina que, actuant en eltemps, prepara l’etern. L’acció de l’ho-me sobre la terra, quan està inspirada isostinguda per la caritat, contribueix al’edificació d’aquesta ciutat de Déuuniversal envers la qual avança la his-tòria de la família humana. En unasocietat en via de globalització, el bécomú i l’esforç per ell han de compren-dre necessàriament tota la família hu-mana, és a dir, la comunitat dels poblesi nacions[5], donant així forma d’unitati de pau a la ciutat de l’home, i fent-la encerta manera una anticipació que prefi-gura la ciutat de Déu sense barreres.

8En publicar el 1967 l’encíclica Po-pulorum progressio, el meu vene-

rat predecessor Pau VI va il·luminar elgran tema del desenvolupament delspobles amb l’esplendor de la veritat i lallum suau de la caritat de Crist. Vaafirmar que l’anunci de Crist és el pri-mer i principal factor de desenvolupa-ment[6] i ens va deixar la consigna decaminar per la via del desenvolupa-ment amb tot el nostre cor i amb tota lanostra intel·ligència[7], és a dir, ambl’ardor de la caritat i la saviesa de laveritat. La veritat originària de l’amorde Déu, que se’ns ha donat gratuïtament,és el que obre la nostra vida al do i fapossible esperar un «desenvolupamentde tot l’home i de tots els homes»[8], eltrànsit «de condicions menys humanes acondicions més humanes»[9], que s’ob-té vencent les dificultats que inevita-blement es troben al llarg del camí.

A més de quaranta anys de la publi-cació de l’encíclica, vull retre home-natge i honorar la memòria del granpontífex Pau VI, reprenent els seusensenyaments sobre el desenvolupa-ment humà integral i seguint la ruta quehan traçat, per a actualitzar-los en elsnostres dies. Aquest procés d’actualit-zació va començar amb l’encíclica So-llicitudo rei socialis, amb la qual elservent de Déu Joan Pau II va volercommemorar la publicació de la Popu-lorum progressio en ocasió del seuvintè aniversari. Fins aquell moment,una commemoració similar va ser de-dicada només a la Rerum novarum.Passats vint anys més, manifesto lameva convicció que la Populorum pro-gressio mereix ser considerada com «laRerum novarum de l’època contempo-rània», que il·lumina el camí de la hu-manitat en via d’unificació.

9L’amor en la veritat —caritas inveritate— és un gran desafiament

per a l’Església en un món en progres-siva i expansiva globalització. El riscdel nostre temps és que la interdepen-dència de fet entre els homes i elspobles no es correspongui amb la inte-racció ètica de la consciència i l’intel-lecte, de la qual pugui resultar un des-envolupament realment humà. Nomésamb la caritat, il·luminada per la llumde la raó i de la fe, és possible aconse-guir objectius de desenvolupament ambun caràcter més humà i humanitzador.Compartir els béns i els recursos, d’onprové l’autèntic desenvolupament, no

CAPÍTOL PRIMER

s’assegura només amb el progrés tèc-nic i amb meres relacions de conveni-ència, sinó amb la força de l’amor quevenç el mal amb el bé (cf. Rm 12,21) iobre la consciència de l’ésser humà arelacions recíproques de llibertat i deresponsabilitat.

L’Església no té solucions tècniquesper oferir[10] i no pretén «de cap mane-ra barrejar-se amb la política dels Es-tats»[11]. Això no obstant, té una mis-sió de veritat per a complir en tot tempsi circumstància en favor d’una societata la mesura de l’home, de la seva digni-tat i de la seva vocació. Sense veritat escau en una visió empirista i escèptica dela vida, incapaç d’elevar-se sobre lapraxi, perquè no està interessada a pren-dre en consideració els valors —a ve-gades ni tan sols el significat— amb elsquals jutjar-la i orientar-la. La fidelitata l’home exigeix la fidelitat a la veritat,que és l’única garantia de llibertat (cf.Jn 8,32) i de la possibilitat d’un desen-volupament humà integral. Per aixòl’Església la cerca, l’anuncia incansa-blement i la reconeix allí on es manifes-ti. Per a l’Església, aquesta missió deveritat és irrenunciable. La seva doctri-na social és una dimensió singulard’aquest anunci: està al servei de laveritat que allibera. Oberta a la veritat,de qualsevol saber que provingui, ladoctrina social de l’Església l’acull,recompon en unitat els fragments enquè sovint la troba, i se’n fa portadoraen la vida concreta sempre nova de lasocietat dels homes i els pobles[12].

EL MISSATGE DE LA«POPULORUM PROGRESSIO»

A més de quaranta anys de la se-va publicació, la relectura de la

Populorum progressio insta a roman-dre fidels al seu missatge de caritat i deveritat, considerant-lo en l’àmbit delmagisteri específic de Pau VI i, més engeneral, dins la tradició de la doctrinasocial de l’Església. S’han de valorardesprés els diversos termes en què avui,a diferència d’aquell moment, es plan-teja el problema del desenvolupament.El punt de vista correcte, per tant, és elde la Tradició de la fe apostòlica[13],patrimoni antic i nou, fora del qual laPopulorum progressio seria un docu-ment sense arrels i les qüestions sobreel desenvolupament es reduirien única-ment a dades sociològiques.

La publicació de la Populorumprogressio va tenir lloc poc des-

prés de la conclusió del concili ecumè-nic Vaticà II. La mateixa encíclica as-senyala en els primers paràgrafs la sevaíntima relació amb el Concili[14]. Vintanys després, Joan Pau II va subratllaren la Sollicitudo rei socialis la fecundarelació d’aquella encíclica amb el Con-cili i, en particular, amb la constituciópastoral Gaudium et spes[15]. Tambéjo vull recordar aquí la importància delconcili Vaticà II per a l’encíclica de PauVI i per a tot el Magisteri social delssummes pontífexs que l’han succeït. ElConcili va aprofundir en el que pertanydes de sempre a la veritat de la fe, és adir, que l’Església, estant al servei deDéu, està al servei del món en termesd’amor i de veritat. Pau VI partia preci-sament d’aquesta visió per a dir-nos

10

1211

En la Populorum progressio,Pau VI ens ha volgut dir, en pri-

mer lloc, que el progrés, en la seva fonti en la seva essència, és una vocació:«En els designis de Déu, cada homeestà cridat a promoure el propi progrés,perquè la vida de tot home és una voca-ció.»[34] Això és precisament el quelegitima la intervenció de l’Església enla problemàtica del desenvolupament.Si aquest afectés només els aspectestècnics de la vida de l’home i no elsentit del seu caminar en la història juntamb els seus altres germans, ni el des-cobriment de la meta d’aquest camí,l’Església no tindria per què parlar-ne.Pau VI, com ja ho va fer Lleó XIII a laRerum novarum[35], era conscient decomplir un deure propi del seu ministerien projectar la llum de l’evangeli sobreles qüestions socials del seu temps[36].

Dir que el desenvolupament és voca-ció equival a reconèixer, per una part,que neix d’una crida transcendent i, peruna altra, que és incapaç de donar-se elseu significat últim per si mateix. Ambbons motius, la paraula vocació apareixnovament en un altre passatge de l’en-cíclica, on s’afirma: «No hi ha, doncs,més que un humanisme veritable ques’obre a l’Absolut en el reconeixementd’una vocació que dóna la idea vertade-ra de la vida humana.»[37] Aquestavisió del progrés és el cor de la Populo-rum progressio i motiva totes les refle-xions de Pau VI sobre la llibertat, laveritat i la caritat en el desenvolupa-ment. És també la raó principal per laqual aquella encíclica encara és actualen els nostres dies.

La vocació és una crida que re-quereix una resposta lliure i res-

ponsable. El desenvolupament humàintegral suposa la llibertat responsa-ble de la persona i els pobles: cap es-tructura no pot garantir aquest desen-volupament des de fora i per damunt dela responsabilitat humana. Els «messi-anismes prometedors, però forjats d’il-lusions»[38] fonamenten sempre lesseves propostes en la negació de ladimensió transcendent del desenvolu-pament, segurs de tenir-ho tot a la sevadisposició. Aquesta falsa seguretat esconverteix en debilitat, perquè com-porta el sotmetiment de l’home, reduïta un mitjà per al desplegament, mentreque la humilitat de qui acull una voca-ció es transforma en vertadera autono-mia, perquè fa lliure la persona. Pau VIno té dubte que hi ha obstacles i condi-cionaments que frenen el desenvolupa-ment, però té també la certesa que «ca-dascú resta sempre, siguin quins siguinels influxos que sobre seu s’exercei-xen, essent l’artífex principal del seuèxit o del seu fracàs»[39]. Aquesta lli-bertat es refereix al desenvolupamentque tenim davant nostre però, al mateixtemps, també a les situacions de subde-senvolupament, que no són fruit de lacasualitat o d’una necessitat històrica,sinó que depenen de la responsabilitathumana. Per això, «els pobles famolencsinterpel·len avui, amb accent dramàtic,els pobles opulents»[40]. També això ésvocació, com a crida d’homes lliures ahomes lliures per a assumir una respon-sabilitat comuna. Pau VI percebia neta-ment la importància de les estructureseconòmiques i de les institucions, peròs’adonava amb la mateixa claredat quela naturalesa d’aquestes institucions eraser instruments de la llibertat humana.

sinó més aviat la fidelitat dinàmica auna llum rebuda. La doctrina social del’Església il·lumina amb una llum que nocanvia els problemes sempre nous quevan sorgint[22]. Això salvaguarda tant elcaràcter permanent com l’històricd’aquest «patrimoni» doctrinal[23] que,amb les seves característiques específi-ques, forma part de la Tradició sempreviva de l’Església[24]. La doctrina so-cial està construïda sobre el fonamenttransmès pels Apòstols als pares del’Església i acollit i aprofundit despréspels grans doctors cristians. Aquestadoctrina es remet en definitiva a l’homenou, al «darrer Adam, que és Esperitque dóna vida» (cf. 1Co 15,45), i que ésprincipi de la caritat que «no passaràmai» (1Co 13,8). Ha estat testificada pelssants i per tots aquells que han donat lavida per Crist salvador en el camp de lajustícia i la pau. En ella s’expressa latasca profètica dels summes pontífexsde guiar apostòlicament l’Església deCrist i de discernir les noves exigènciesde l’evangelització. Per aquestes ra-ons, la Populorum progressio, inseridaen el gran corrent de la Tradició, potparlar-nos encara avui a nosaltres.

A més de la seva íntima unióamb tota la doctrina social de

l’Església, la Populorum progressioenllaça estretament amb el conjunt detot el magisteri de Pau VI i, en particu-lar, amb el seu magisteri social. Elsseus ensenyaments socials van ser degran rellevància: va reafirmar la impor-tància imprescindible de l’evangeli pera la construcció de la societat segons lallibertat i la justícia, en la perspectivaideal i històrica d’una civilització ani-mada per l’amor. Pau VI va entendreclarament que la qüestió social s’haviafet mundial[25] i va captar la relaciórecíproca entre l’impuls envers la uni-ficació de la humanitat i l’ideal cristiàd’una única família dels pobles, solidà-ria en la germandat comuna. Va indicaren el desenvolupament, entès humana-ment i cristianament, el cor del missat-ge social cristià i va proposar la caritatcristiana com la principal força al ser-vei del desenvolupament. Mogut peldesig de fer plenament visible a l’homecontemporani l’amor de Crist, Pau VIva afrontar amb fermesa qüestions èti-ques importants, sense cedir a les debi-litats culturals del seu temps.

Amb la carta apostòlica Octoge-sima adveniens, de 1971, Pau

VI va tractar després el tema del sentitde la política i el perill que representa-ven les visions utòpiques i ideològiquesque comprometien la seva qualitat èti-ca i humana. Són arguments estreta-ment units al desenvolupament. La-mentablement, les ideologies negativessorgeixen contínuament. Pau VI ja vaposar en guàrdia sobre la ideologiatecnocràtica[26], avui particularmentarrelada, conscient del gran risc de con-fiar tot el procés del desenvolupamentnomés a la tècnica, perquè d’aquestamanera quedaria sense orientació. En simateixa considerada, la tècnica és ambi-valent. Si per un costat hi ha actualmentqui és propens a confiar-li completamentel procés de desenvolupament, per unaltre, s’adverteix el sorgiment d’ideolo-gies que neguen in toto la utilitat matei-xa del desenvolupament, considerant-lo radicalment antihumà i que noméscomporta degradació. Així, s’acaba a

Només si és lliure, el desenvolupamentpot ser integralment humà; només enun règim de llibertat responsable potcréixer de manera adequada.

A més de la llibertat, el desen-volupament humà integral com

a vocació exigeix també que es respectila veritat. La vocació al progrés impul-sa els homes a «fer, conèixer i tenir mésper ser més»[41]. Però la qüestió és:què significa «ser més»? A aquestapregunta, Pau VI respon indicant el quecomporta essencialment l’«autèntic des-envolupament»: «Ha de ser integral, és adir, promoure tots els homes i tot l’ho-me.»[42] En la concurrència entre lesdiferents visions de l’home, que, encaramés que en la societat de Pau VI, esproposen també en la d’avui, la visiócristiana té la peculiaritat d’afirmar ijustificar el valor incondicional de lapersona humana i el sentit del seu creixe-ment. La vocació cristiana al desenvolu-pament ajuda a cercar la promoció de totsels homes i de tot l’home. Pau VI escriu:«El que compta per a nosaltres és l’ho-me, cada home, cada agrupació d’ho-mes, fins la humanitat sencera.»[43] Lafe cristiana s’ocupa del desenvolupa-ment, no sostenint-se en privilegis oposicions de poder, ni tampoc en elsmèrits dels cristians, que certaments’han donat i també avui es donen, juntamb les seves limitacions naturals[44],sinó només en Crist, al qual ha de reme-tre’s tota vocació autèntica al desenvolu-pament humà integral. L’evangeli és unelement fonamental del desenvolupamentperquè, en ell, Crist, «en la mateixa reve-lació del misteri del Pare i del seu amor,manifesta plenament l’home a l’homemateix»[45]. Amb els ensenyaments delseu Senyor, l’Església escruta els sig-nes dels temps, els interpreta i ofereixal món «el que té com a propi: una visióglobal de l’home i de la humanitat»[46].Precisament perquè Déu pronuncia el«sí» més gran a l’home[47], l’home nopot deixar d’obrir-se a la vocació divi-na per a realitzar el seu desenvolupa-ment. La veritat del desenvolupamentconsisteix en la seva totalitat: si no ésde tot l’home i de tots els homes, no ésel veritable desenvolupament. Aquestés el missatge central de la Populorumprogressio, vàlid avui i sempre. El des-envolupament humà integral en el planatural, en ser resposta a una vocacióde Déu creador[48], requereix la sevaautentificació en «un humanisme trans-cendental, que dóna [a l’home] la sevamajor plenitud; aquesta és la finalitatsuprema del desenvolupament perso-nal»[49]. Per tant, la vocació cristiana aaquest desenvolupament comprèn tantel pla natural com el sobrenatural; aquestés el motiu pel qual, «quan Déu quedaeclipsat, la nostra capacitat de reconèi-xer l’ordre natural, la finalitat i el “bé”,comença a dissipar-se»[50].

Finalment, la visió del desenvo-lupament com a vocació com-

porta que el seu centre sigui la caritat.En l’encíclica Populorum progressio,Pau VI va assenyalar que les causes delsubdesenvolupament no són principal-ment d’ordre material. Ens va invitar acercar-les en altres dimensions de l’ho-me. En primer lloc, en la voluntat, queben sovint es desentén dels deures de lasolidaritat. Després, en el pensament,que no sempre sap orientar adequada-ment el desig. Per això, per aconseguir

vegades per condemnar, no sols la ma-nera errònia i injusta com els homesorienten el progrés, sinó també els des-cobriments científics mateixos que, alcontrari, són una oportunitat de creixe-ment per a tothom si s’utilitzen bé. Laidea d’un món sense desenvolupamentexpressa desconfiança en l’home i enDéu. Per tant, és un greu error menys-prear les capacitats humanes de contro-lar les desviacions del desenvolupa-ment o ignorar fins i tot que l’hometendeix constitutivament a «ser més».Considerar ideològicament com a ab-solut el progrés tècnic i somiar amb lautopia d’una humanitat que retorna alseu estat originari de naturalesa, sóndues maneres oposades per a eximir elprogrés de la seva valoració moral i, pertant, de la nostra responsabilitat.

Dos documents més de Pau VI,cara que no tan estretament re-

lacionats amb la doctrina social —l’en-cíclica Humanæ vitæ, de 25 de juliol de1968, i l’exhortació apostòlica Evan-gelii nuntiandi, de 8 de desembre de1975— són molt importants per a deli-near el sentit plenament humà del des-envolupament proposat per l’Església.Per tant, és oportú llegir també aqueststextos en relació amb la Populorumprogressio.

L’encíclica Humanæ vitæ subratllael sentit unitiu i procreador alhora de lasexualitat, posant així com a fonamentde la societat la parella dels esposos,home i dona, que s’acullen recíproca-ment en la distinció i en la complemen-tarietat; una parella, doncs, oberta a lavida[27]. No es tracta d’una moral me-rament individual: la Humanæ vitæ as-senyala els forts vincles que hi ha entreètica de la vida i ètica social, inaugurantuna temàtica del Magisteri que ha anatprenent cos a poc a poc en diversosdocuments i, per últim, en l’encíclicaEvangelium vitæ de Joan Pau II[28].L’Església proposa amb força aquestarelació entre ètica de la vida i èticasocial, conscient que «no pot tenir ba-ses sòlides una societat que —mentreafirma valors com la dignitat de lapersona, la justícia i la pau— es contra-diu radicalment acceptant i tolerant lesmés diverses formes de menyspreu iviolació de la vida humana, sobretot siés feble i marginada»[29].

L’exhortació apostòlica Evangeliinuntiandi guarda una relació molt es-treta amb el desenvolupament, pel fetque «l’evangelització» —escriu PauVI— «no seria completa si no tinguésen compte la interpel·lació recíprocaque en el decurs dels temps s’estableixentre l’evangeli i la vida concreta, per-sonal i social de l’home»[30]. «Entreevangelització i promoció humana (des-envolupament, alliberament) hi ha efec-tivament llaços molt forts»[31]: partintd’aquesta convicció, Pau VI va aclarirla relació entre l’anunci de Crist i lapromoció de la persona en la societat.El testimoniatge de la caritat de Cristmitjançant obres de justícia, pau i des-envolupament forma part de l’evange-lització, perquè a Jesucrist, que ensestima, li interessa tot l’home. Sobreaquests importants ensenyaments esfunda l’aspecte missioner[32] de ladoctrina social de l’Església, com unelement essencial d’evangelitza-ció[33]. És anunci i testimoniatge dela fe. És instrument i font imprescindi-ble per a educar-s’hi.

14

15

16

17

19

III30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

13

18

CAPÍTOL SEGON

el desenvolupament calen «pensadorsde reflexió profunda que cerquin unhumanisme nou, el qual permeti l’ho-me modern de trobar-se a ell ma-teix»[51]. Però això no és tot. El subde-senvolupament té una causa mésimportant encara que la falta de pensa-ment: és «la falta de fraternitat entre elshomes i entre els pobles»[52]. Aquestafraternitat, podran aconseguir-la algu-na vegada els homes per ells mateixos?La societat cada cop més globalitzadaens fa més pròxims, però no més ger-mans. La raó, per ella mateixa, és capaçd’acceptar la igualtat entre els homes id’establir una convivència cívica entreells, però no aconsegueix fundar la ger-mandat, la qual neix d’una vocaciótranscendent de Déu Pare, el primerque ens ha estimat, i que ens ha ense-nyat mitjançant el Fill què és la caritatfraterna. Pau VI, presentant els diver-sos nivells del procés de desenvolupa-ment de l’home, va posar en el més alt,després d’haver esmentat la fe, «la uni-tat de la caritat de Crist, que ens crida atots a participar, com a fills, en la vidadel Déu viu, Pare de tots els homes»[53].

Aquestes perspectives obertesper la Populorum progressio

continuen sent fonamentals per a donarvida i orientació al nostre compromísper al desenvolupament dels pobles. Amés, la Populorum progressio subrat-lla reiteradament la urgència de lesreformes[54] i demana que, davant elsgrans problemes de la injustícia en eldesenvolupament dels pobles, s’actuïamb valor i sense demora. Aquestaurgència ve imposada també per lacaritat en la veritat. És la caritat deCrist la que ens impulsa: «Caritas Christiurget nos» (2Co 5,14). Aquesta urgènciano es deu només a l’estat de les coses, noes deriva només de l’allau dels esdeveni-ments i problemes, sinó del que està enjoc: la necessitat d’aconseguir una au-tèntica fraternitat. Aconseguir aquestameta és tan important que exigeix pren-dre-la en consideració per a compren-dre-la a fons i mobilitzar-se concreta-ment amb el «cor», a fi de fer canviarels processos econòmics i socials actu-als en metes plenament humanes.

EL DESENVOLUPAMENTHUMÀ EN EL NOSTRE

TEMPS

Pau VI tenia una visió articula-da del desenvolupament. Amb

el terme desenvolupament va voler in-dicar per damunt de tot l’objectiu queels pobles sortissin de la fam, de lamisèria, de les malalties endèmiques ide l’analfabetisme. Des del punt devista econòmic, això significava la sevaparticipació activa i en condicionsd’igualtat en el procés econòmic inter-nacional; des del punt de vista social, laseva evolució cap a societats solidàriesi amb bon nivell de formació; des delpunt de vista polític, la consolidació derègims democràtics capaços d’assegu-rar llibertat i pau. Després de tants anys,en veure amb preocupació el desenvo-lupament i la perspectiva de les crisisque se succeeixen en aquests temps,ens preguntem fins a quin punt s’hancomplert les expectatives de Pau VIseguint el model de desenvolupament

que s’ha adoptat en les últimes dèca-des. Per tant, reconeixem que estavafundada la preocupació de l’Esglésiaper la capacitat de l’home meramenttecnològic per a fixar objectius realis-tes i poder gestionar constantment iadequadament els instruments dispo-nibles. El guany és útil si, com a mitjà,s’orienta a un fi que li doni un sentit,tant en la manera d’adquirir-lo comd’utilitzar-lo. L’objectiu exclusiu delbenefici, quan és obtingut malament isense el bé comú com a fi últim, correel risc de destruir riquesa i crear pobre-sa. El desenvolupament econòmic quePau VI desitjava era que produís uncreixement real, extensible a tothom iconcretament sostenible. És veritat queel desenvolupament ha estat i continuasent un factor positiu que ha tret de lamisèria milers de milions de persones ique, últimament, ha donat a molts paï-sos la possibilitat de participar efecti-vament en la política internacional. Aixòno obstant, s’ha de reconèixer que eldesenvolupament econòmic mateix haestat, i ho està encara, afligit per desvi-acions i problemes dramàtics que lacrisi actual ha posat encara més demanifest. Aquesta crisi ens posa im-prorrogablement davant decisions queafecten cada cop més el destí mateix del’home, el qual, per altra part, no potprescindir de la seva naturalesa. Lesforces tècniques que es mouen, les in-terrelacions planetàries, els efectes per-niciosos sobre l’economia real d’unaactivitat financera mal utilitzada i enbona part especulativa, els imponentsfluxos migratoris, sovint provocats idesprés no gestionats adequadament, ol’explotació sense regles dels recursosde la terra, ens porta avui a reflexionarsobre les mesures necessàries per asolucionar problemes que no sols sónnous respecte als afrontats pel papa PauVI, sinó que també, i sobretot, tenen unefecte decisiu per al bé present i futurde la humanitat. Els aspectes de la crisii les seves solucions, així com la possi-bilitat d’un nou desenvolupament fu-tur, estan cada cop més interrelacio-nats, s’impliquen recíprocament,requereixen nous esforços de compren-sió unitària i una nova síntesi humanis-ta. Ens preocupa justament la comple-xitat i gravetat de la situació econòmicaactual, però hem d’assumir amb realis-me, confiança i esperança les novesresponsabilitats que ens reclama la si-tuació d’un món que necessita una pro-funda renovació cultural i el redesco-briment de valors de fons sobre elsquals construir un futur millor. La crisiens obliga a revisar el nostre camí, adonar-nos noves regles i a trobar novesformes de compromís, a sostenir-nosen les experiències positives i a rebutjarles negatives. D’aquesta manera, la cri-si es converteix en ocasió de discerniri projectar d’una manera nova. Convéafrontar les dificultats del present enaquesta clau, de manera confiada mésque no pas resignada.

Avui, el quadre del desenvolu-pament es desplega en múlti-

ples àmbits. Els actors i les causes, tantdel subdesenvolupament com del des-envolupament, són múltiples; les cul-pes i els mèrits són molts i diferents.Això hauria de portar a alliberar-se deles ideologies, que ben sovint simplifi-quen de manera artificiosa la realitat, ia examinar amb objectivitat la dimen-

ho a terme, potser aprofitant precisa-ment les mesures necessàries per a su-perar els problemes econòmics actuals.

El món que Pau VI tenia davantseu, encara que el procés de

socialització estigués ja avançat i po-gués parlar d’una qüestió social ques’havia fet mundial, estava encara moltmenys integrat que l’actual. L’activitateconòmica i la funció política es movi-en en gran part dins els mateixos termesi podien comptar, per tant, l’una ambl’altra. L’activitat productiva tenia llocpredominantment en els àmbits nacio-nals i les inversions financeres circula-ven de forma força limitada amb l’es-tranger, de manera que la política demolts Estats podia fixar encara les pri-oritats de l’economia i, d’alguna for-ma, governar el seu curs amb els instru-ments que tenia a la seva disposició.Per aquest motiu, la Populorum pro-gressio va assignar un paper central,encara que no exclusiu, als «poderspúblics»[59].

A la nostra època, l’Estat es trobaamb el deure d’afrontar les limitacionsque posa a la seva sobirania el noucontext economicocomercial i financerinternacional, caracteritzat també peruna creixent mobilitat dels capitals fi-nancers i dels mitjans de producciómaterials i immaterials. Aquest noucontext ha modificat el poder políticdels Estats.

Avui, aprenent també la lliçó queprové de la crisi econòmica actual, en laqual els poders públics de l’Estat esveuen cridats directament a corregirerrors i disfuncions, sembla més realis-ta una renovada valoració del seu paperi del seu poder, que han de ser sàvia-ment reexaminats i revalorats, de ma-nera que siguin capaços d’afrontar elsdesafiaments del món actual, fins i totamb noves modalitats d’exercir-los.Amb un paper més ben ponderat delspoders públics, és previsible que s’en-forteixin les noves formes de participa-ció en la política nacional i internacio-nal que s’esdevenen a través del’actuació de les organitzacions de lasocietat civil; en aquest sentit, cal desit-jar que hi hagi més atenció i participa-ció en la res publica per part dels ciuta-dans.

Des del punt de vista social, alssistemes de protecció i previsió,

ja existents en temps de Pau VI a moltspaïsos, els costa molt, i els costaràencara més en el futur, aconseguir elsseus objectius de vertadera justícia so-cial dins un quadre de forces profunda-ment transformat. El mercat, en fer-seglobal, ha estimulat, sobretot en païsosrics, la recerca d’àrees on emplaçar laproducció a baix cost a fi de reduir elspreus de molts béns, augmentar el po-der d’adquisició i accelerar per tantl’índex de creixement, centrat en unmajor consum en el propi mercat inte-rior. Conseqüentment, el mercat ha es-timulat noves formes de competènciaentre els Estats a fi d’atreure centresproductius d’empreses estrangeres,adoptant diverses mesures, com unafiscalitat favorable i la falta de regla-mentació del món del treball. Aquestsprocessos han portat a la reducció de laxarxa de seguretat social a canvi de larecerca de majors avantatges competi-tius en el mercat global, amb greu perillper als drets dels treballadors, per als

sió humana dels problemes. Com ja hova assenyalar Joan Pau II[55], la líniade demarcació entre països rics i pobresara no és tan neta com en els temps dela Populorum progressio. La riquesamundial creix en termes absoluts, peròaugmenten també les desigualtats. Alspaïsos rics, noves categories socialss’empobreixen i neixen noves pobreses.A les zones més pobres, alguns grupsgaudeixen d’un tipus de superdesenvo-lupament malgastador i consumista, quecontrasta de manera inacceptable ambsituacions persistents de misèria des-humanitzadora. Es continua produint«l’escàndol de les disparitats ferido-res»[56]. Lamentablement, hi ha cor-rupció i il·legalitat tant en el comporta-ment de subjectes econòmics i políticsdels països rics, nous i antics, com enels països pobres. La falta de respectedels drets humans dels treballadors ésprovocada a vegades per grans empre-ses multinacionals i també per grups deproducció local. Les ajudes internacio-nals s’han desviat ben sovint de la sevafinalitat per irresponsabilitats tant enels donants com en els beneficiaris.Podem trobar la mateixa articulació deresponsabilitats també en l’àmbit de lescauses immaterials o culturals del des-envolupament i el subdesenvolupament.Hi ha formes excessives de protecciódels coneixements per part dels païsosrics, a través d’una ocupació massa rígidadel dret a la propietat intel·lectual, es-pecialment en el camp sanitari. Al ma-teix temps, en alguns països pobresperduren models culturals i normessocials de comportament que frenen elprocés de desenvolupament.

Avui, moltes àrees del planetas’han desenvolupat, encara que

de manera problemàtica i desigual, en-trant a formar part del grup de les granspotències destinat a tenir un paper im-portant en el futur. Però s’ha de subrat-llar que no n’hi ha prou de progressarnomés des del punt de vista econòmic itecnològic. El desenvolupament neces-sita ser per damunt de tot autèntic iintegral. Sortir del retard econòmic,que en si mateix és positiu, no solucio-na la problemàtica complexa de la pro-moció de l’home, ni en els països pro-tagonistes d’aquests avenços, ni en elspaïsos econòmicament ja desenvolu-pats, ni en els que encara són pobres, elsquals poden patir, a més d’antiguesformes d’explotació, les conseqüènci-es negatives que es deriven d’un crei-xement marcat per desviacions i dese-quilibris.

Després de l’enfonsament dels siste-mes econòmics i polítics dels païsoscomunistes d’Europa Oriental i el finaldels anomenats «blocs contraposats»,hauria calgut un replantejament totaldel desenvolupament. Ho va demanarJoan Pau II, el qual l’any 1987 va indi-car que l’existència d’aquests «blocs»era una de les principals causes delsubdesenvolupament[57], perquè la po-lítica sostreia recursos a l’economia i ala cultura, i la ideologia inhibia la lli-bertat. El 1991, després dels esdeveni-ments de 1989, va demanar també quela fi dels blocs es correspongués ambuna nova manera de projectar global-ment el desenvolupament, no sols enaquells països, sinó també a Occident ia les parts del món que s’estaven desen-volupant[58]. Això ha passat només enpart, i continua sent una obligació dur-

20

22

23

24

25

IV 30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

21

d’oblidar que la progressiva mercanti-lització dels intercanvis culturals aug-menta avui un doble risc. Es nota, enprimer lloc, un eclecticisme culturalassumit ben sovint de manera acrítica:es pensa en les cultures com a superpo-sades les unes a les altres, substancial-ment equivalents i intercanviables. Aixòindueix a caure en un relativisme queen res no ajuda al veritable diàleg inter-cultural; en el pla social, el relativismecultural provoca que els grups culturalsestiguin junts o convisquin, però sepa-rats, sense diàleg autèntic i, per tant,sense vertadera integració. Hi ha, ensegon lloc, el perill oposat de rebaixarla cultura i homologar els comporta-ments i estils de vida. D’aquesta mane-ra es perd el sentit profund de la culturade les diferents nacions, de les tradici-ons dels diversos pobles, en el marc delqual la persona s’enfronta a les qüesti-ons fonamentals de l’existència[62].L’eclecticisme i el baix nivell culturalcoincideixen a separar la cultura de lanaturalesa humana. Així, les cultures jano saben trobar el seu lloc en una natu-ralesa que les transcendeix[63], i aca-ben per reduir l’home a mera dadacultural. Quan això passa, la humanitatcorre nous riscos de submissió i mani-pulació.

En molts països pobres persis-teix, i amenaça d’accentuar-se,

l’extrema inseguretat de vida a causade la falta d’alimentació: la fam causaencara moltes víctimes entre tants Llàt-zers als quals no se’ls consent asseure’sa la taula del ric epuló, com en canviPau VI desitjava[64]. Donar de menjarals famolencs (cf. Mt 25,35.37.42) ésun imperatiu ètic per a l’Església uni-versal, que respon als ensenyamentsdel seu fundador, el Senyor Jesús, so-bre la solidaritat i el compartir. A més,en l’era de la globalització, eliminar lafam en el món s’ha convertit també enuna meta que s’ha d’aconseguir per asalvaguardar la pau i l’estabilitat delplaneta. La fam no depèn tant de l’es-cassetat material com de la insuficièn-cia de recursos socials, el més impor-tant dels quals és de tipus institucional.És a dir, falta un sistema d’institucionseconòmiques capaces, tant d’assegurarque es tingui accés a l’aigua i a l’àpat demanera regular i adequada des del puntde vista nutricional, com d’afrontar lesexigències relacionades amb les neces-sitats primeres i amb les emergènciesde crisis alimentàries reals, provocadesper causes naturals o per la irresponsa-bilitat política nacional i internacional.El problema de la inseguretat alimentà-ria ha de ser plantejat en una perspecti-va de llarg termini, eliminant les causesestructurals que la provoquen i promo-vent el desenvolupament agrícola delspaïsos més pobres mitjançant inversi-ons en infraestructures rurals, sistemesde reg, transports, organització delsmercats, formació i difusió de tècni-ques agrícoles apropiades, capaçosd’utilitzar de la millor manera els re-cursos humans, naturals i socioeconò-mics que es puguin obtenir preferible-ment en el propi lloc, per assegurar aixítambé la seva sostenibilitat a llarg ter-mini. Tot això s’ha de dur a termeimplicant les comunitats locals en lesopcions i decisions referents a la terrade conreu. En aquesta perspectiva, po-dria ser útil tenir en compte les novesfronteres que s’han obert en l’ocupació

drets fonamentals de l’home i per a lasolidaritat en les tradicionals formes del’Estat social. Els sistemes de seguretatsocial poden perdre la capacitat de com-plir la seva tasca, tant en els païsospobres, com en els emergents, i fins i toten els ja desenvolupats des de fa temps.En aquest punt, les polítiques de ba-lanç, amb els retalls a la despesa social,ben sovint promoguts també per lesinstitucions financeres internacionals,poden deixar els ciutadans impotentsdavant riscos antics i nous; aquestaimpotència augmenta per la falta deprotecció eficaç per part de les associ-acions dels treballadors. El conjunt delscanvis socials i econòmics fa que lesorganitzacions sindicals tinguin mésdificultats per a desenvolupar la sevatasca de representació dels interessosdels treballadors, també perquè els go-verns, per raons d’utilitat econòmica,limiten sovint les llibertats sindicals ola capacitat de negociació dels sindi-cats mateixos. Les xarxes de solidaritattradicionals es veuen obligades a supe-rar obstacles més grans. Per tant, lainvitació de la doctrina social de l’Es-glésia, començant per la Rerum nova-rum[60], a donar vida a associacions detreballadors per a defensar els seus dretsha de ser respectada, avui més que ahir,donant per damunt de tot una respostaprompta i d’altes mires a la urgènciad’establir noves sinergies en l’àmbitinternacional i local.

La mobilitat laboral, associada a ladesregulació generalitzada, ha estat unfenomen important, no exempt d’as-pectes positius perquè estimula la pro-ducció de nova riquesa i l’intercanvientre cultures diferents. Això no obs-tant, quan la incertesa sobre les condi-cions de treball a causa de la mobilitati la desregulació es fa endèmica, sor-geixen formes d’inestabilitat psicolò-gica, de dificultat per a crear caminspropis coherents en la vida, inclòs el delmatrimoni. Com a conseqüència, esprodueixen situacions de deterioramenthumà i de rebuig social. Respecte alque passava en la societat industrial delpassat, l’atur provoca avui noves for-mes d’irrellevància econòmica, i l’ac-tual crisi només pot empitjorar aquestasituació. El fet d’estar sense treballdurant molt de temps, o la dependènciaprolongada de l’assistència pública oprivada, mina la llibertat i la creativitatde la persona i les seves relacions fami-liars i socials, amb greus danys en el plapsicològic i espiritual. Voldria recor-dar a tothom, en especial als gover-nants que s’ocupen de donar un aspecterenovat a l’ordre econòmic i social delmón, que el primer capital que s’ha desalvaguardar i valorar és l’home, lapersona en la seva integritat: «Perquèl’home és l’autor, el centre i el fi de totala vida economicosocial.»[61]

En el pla cultural, les diferènci-es són encara més acusades que

en l’època de Pau VI. En aquells mo-ments, les cultures estaven generalmentben definides i tenien més possibilitatsde defensar-se davant els intents de fer-les homogènies. Avui, les possibilitatsd’interacció entre les cultures han aug-mentat notablement, donant lloc a no-ves perspectives de diàleg intercultu-ral, un diàleg que, per a ser eficaç, ha detenir com a punt de partida una presa deconsciència de la identitat específicadels diversos interlocutors. Però no s’ha

correcta de les tècniques de produccióagrícola tradicional, així com les mésinnovadores, en el cas que aquesteshagin estat reconegudes, després d’unaadequada verificació, convenients, res-pectuoses de l’ambient i atentes a lespoblacions més desfavorides. Al ma-teix temps, no s’hauria de descuidar laqüestió d’una reforma agrària equàni-me en els països en desenvolupament.El dret a l’alimentació i a l’aigua té unpaper important per a aconseguir altresdrets, començant en primer lloc pel dretprimari a la vida. Per tant, és necessarique maduri una consciència solidàriaque consideri l’alimentació i l’accés al’aigua com a drets universals de totsels éssers humans, sense distincions nidiscriminacions[65]. És important des-tacar, a més, que la via solidària enversel desenvolupament dels països pobrespot ser un projecte de solució de la crisiglobal actual, com ho han intuït en elsúltims temps homes polítics i responsa-bles d’institucions internacionals. Do-nant suport als països econòmicamentpobres mitjançant plans de finança-ment inspirat en la solidaritat, a fi queells mateixos puguin satisfer les neces-sitats de béns de consum i desenvolu-pament dels propis ciutadans, no solses pot produir un veritable creixementeconòmic, sinó que es pot contribuirtambé a sostenir la capacitat productivadels països rics, que corre perill dequedar compromesa per la crisi.

Un dels aspectes més destacatsdel desenvolupament actual és

la importància del tema del respecte ala vida, que de cap manera no potseparar-se de les qüestions relaciona-des amb el desenvolupament dels po-bles. És un aspecte que últimament estàassumint cada cop més relleu, obligant-nos a ampliar el concepte de pobre-sa[66] i de subdesenvolupament alsproblemes vinculats a l’acollida de lavida, sobretot on es veu impedida dediverses formes.

La situació de pobresa no sols pro-voca encara en moltes zones un altíndex de mortalitat infantil, sinó que adiverses parts del món persisteixen pràc-tiques de control demogràfic per partdels governs que ben sovint difonen lacontracepció i arriben fins i tot a impo-sar també l’avortament. En els païsoseconòmicament més desenvolupats, leslegislacions contràries a la vida estanmolt esteses i han condicionat ja els cos-tums i la praxi, contribuint a difondre unamentalitat antinatalista, que molts copses tracta de transmetre també a altresEstats com si fos un progrés cultural.

Algunes organitzacions no governa-mentals, a més, difonen l’avortament,promovent a vegades en els països po-bres l’adopció de la pràctica de l’este-rilització, fins i tot en dones a les qualsno es demana el consentiment. A més,hi ha la sospita fundada que, a vegades,les ajudes al desenvolupament es con-dicionen a determinades polítiques sa-nitàries que impliquen de fet la imposi-ció d’un fort control de la natalitat.Preocupen també tant les legislacionsque accepten l’eutanàsia, com les pres-sions de grups nacionals i internacio-nals que reivindiquen el seu reconeixe-ment jurídic.

L’obertura a la vida és al centre delveritable desenvolupament. Quan unasocietat s’encamina cap a la negació i lasupressió de la vida, acaba per no trobar

la motivació i l’energia necessària per aesforçar-se en el servei del veritable béde l’home. Si es perd la sensibilitatpersonal i social per a acollir una novavida, també es marceixen altres formesd’acollida profitoses per a la vida soci-al[67]. L’acollida de la vida forja lesenergies morals i capacita per a l’ajudarecíproca. Fomentant l’obertura a lavida, els pobles rics poden comprendremillor les necessitats dels que són po-bres, evitar l’ocupació de grans recur-sos econòmics i intel·lectuals per a sa-tisfer desitjos egoistes entre els propisciutadans i promoure, al contrari, bo-nes actuacions en la perspectiva d’unaproducció moralment sana i solidària,en el respecte del dret fonamental decada poble i de cada persona a la vida.

Hi ha un altre aspecte de la vidad’avui, molt estretament unit al

desenvolupament: la negació del dret ala llibertat religiosa. No em refereixonomés a les lluites i conflictes queencara es produeixen en el món permotius religiosos, malgrat que a vega-des la religió sigui només una coberturaper a raons d’un altre tipus, com l’afanyde poder i riquesa. En efecte, avui esmata sovint en el nom sagrat de Déu,com molts cops ha manifestat i deploratpúblicament el meu predecessor JoanPau II i jo mateix[68]. La violènciafrena el desenvolupament autèntic iimpedeix l’evolució dels pobles cap aun major benestar socioeconòmic i es-piritual. Això passa especialment ambel terrorisme d’inspiració fonamenta-lista[69], que causa dolor, devastació imort, bloqueja el diàleg entre les naci-ons i desvia grans recursos del seutreball pacífic i civil. Això no obstant,s’ha d’afegir que, a més del fanatismereligiós que impedeix l’exercici del dreta la llibertat de religió en alguns ambi-ents, també la promoció programada dela indiferència religiosa o de l’ateismepràctic per part de molts països contras-ta amb les necessitats del desenvolupa-ment dels pobles, sostraient-los bénsespirituals i humans. Déu és el garantdel veritable desenvolupament de l’ho-me pel fet que, havent-lo creat a la sevaimatge, funda també la seva dignitattranscendent i alimenta el seu anhelconstitutiu de «ser més». L’ésser humàno és un àtom perdut en un universcasual{70], sinó una criatura de Déu, aqui ell ha volgut donar una ànima im-mortal i a la qual ha estimat des desempre. Si l’home fos fruit només del’atzar o de la necessitat, o si hagués dereduir les seves aspiracions a l’horitzóangost de les situacions en què viu, sitot fos únicament història i cultura, il’home no tingués una naturalesa desti-nada a transcendir-se en una vida so-brenatural, podria parlar-se d’incremento d’evolució, però no de desenvolupa-ment. Quan l’Estat promou, ensenya, ofins i tot imposa formes d’ateisme pràc-tic, priva els seus ciutadans de la forçamoral i espiritual indispensable per acomprometre’s en el desenvolupamenthumà integral i els impedeix avançaramb renovat dinamisme en el seu com-promís en favor d’una resposta humanamés generosa a l’amor diví[71]. I tam-bé es dóna el cas que països econòmica-ment desenvolupats o emergents ex-portin als països pobres, en el contextde les seves relacions culturals, comer-cials i polítiques, aquesta visió restrin-gida de la persona i el seu destí. Aquest

26

27

28

29

V30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

passa desapercebuda a causa d’una vi-sió de l’existència que anteposa a tot laproductivitat i la utilitat. L’ésser humàestà fet per al do, el qual manifesta idesenvolupa la seva dimensió trans-cendent. A vegades, l’home modern tél’errònia convicció de ser l’únic autord’ell mateix, de la seva vida i de lasocietat. És una presumpció fruit deltancament egoista en si mateix, queprocedeix —per dir-ho amb una ex-pressió creient— del pecat dels orí-gens. La saviesa de l’Església ha invitatsempre a no oblidar la realitat del pecatoriginal, ni tan sols en la interpretaciódels fenòmens socials i en la construc-ció de la societat: «Ignorar que l’hometé una naturalesa ferida, inclinada almal, dóna lloc a greus errors en eldomini de l’educació, de la política, del’acció social i dels costums.»[85] Fatemps que l’economia forma part delconjunt dels àmbits en què es manifes-ten els efectes perniciosos del pecat.Els nostres dies ens n’ofereixen unaprova evident. Creure’s autosuficient icapaç d’eliminar per si mateix el mal dela història ha induït l’home a confondrela felicitat i la salvació amb formesimmanents de benestar material i d’ac-tuació social. A més, l’exigència del’economia de ser autònoma, de noestar subjecta a «ingerències» de caràc-ter moral, ha portat l’home a abusardels instruments econòmics fins i tot demanera destructiva. Amb el pas deltemps, aquestes postures han desembo-cat en sistemes econòmics, socials ipolítics que han tiranitzat la llibertat dela persona i dels organismes socials ique, precisament per això, no han estatcapaços d’assegurar la justícia que pro-metien. Com ho he afirmat en l’encícli-ca Spe salvi, s’elimina així de la histò-ria l’esperança cristiana[86], que aixòno obstant és un poderós recurs socialal servei del desenvolupament humàintegral, en la llibertat i en la justícia.L’esperança sosté la raó i li dóna forçaper a orientar la voluntat[87]. És japresent en la fe, que la suscita. Lacaritat en la veritat es nodreix d’ella i, almateix temps, la manifesta. En ser undo absolutament gratuït de Déu, irrompen la nostra vida com quelcom que noes deu, que transcendeix tota llei dejustícia. Per la seva naturalesa, el dosupera el mèrit, la seva norma és sobre-abundar. Ens precedeix en la nostrapròpia ànima com a signe de la presèn-cia de Déu en nosaltres i de les sevesexpectatives amb nosaltres. La veritat,que, com la caritat, és do, ens supera, comho ensenya sant Agustí[88]. Fins i tot lanostra veritat, la de la nostra consciènciapersonal, en primer lloc, ens ha estat«donada». En efecte, en tot procés cogni-tiu la veritat no és produïda per nosaltres,sinó que es troba o, millor encara, es rep.Com l’amor, «no neix del pensament ode la voluntat, sinó que en cert sentits’imposa a l’ésser humà»[89].

En ser un do rebut per tothom, lacaritat en la veritat és una força quefunda la comunitat, unifica els homesde manera que no hi hagi barreres olímits. La comunitat humana pot serorganitzada per nosaltres mateixos, peròmai no podrà ser només amb les pròpiesforces una comunitat plenament frater-nal ni aspirar a superar les fronteres, oconvertir-se en una comunitat univer-sal. La unitat del gènere humà, la comu-nió fraternal més enllà de tota divisió,neix de la paraula de Déu-amor que ens

la metafísica[81], les dificultats del di-àleg entre les ciències i la teologia, nosols malmeten el desenvolupament delsaber, sinó també el desenvolupamentdels pobles, perquè, quan això passa,s’obstaculitza la visió de tot el bé del’home en les diferents dimensions queel caracteritzen. És indispensable «am-pliar el nostre concepte de raó i del seuús»[82] per a aconseguir ponderar ade-quadament tots els termes de la qüestiódel desenvolupament i de la soluciódels problemes socioeconòmics.

Les grans novetats que presentaavui el quadre del desenvolupa-

ment dels pobles plantegen en moltscasos l’exigència de noves solucions,les quals han de cercar-se, alhora, en elrespecte de les lleis pròpies de cadacosa i a la llum d’una visió integral del’home que reflecteixi els diversos as-pectes de la persona humana, conside-rada amb la mirada purificada per lacaritat. Així es descobriran convergèn-cies singulars i possibilitats concretesde solució, sense renunciar a cap com-ponent fonamental de la vida humana.

La dignitat de la persona i les exigèn-cies de la justícia requereixen, sobretotavui, que les opcions econòmiques nofacin augmentar de manera excessiva-ment i moralment inacceptable les des-igualtats[83] i que es continuï cercantcom a prioritat l’objectiu de l’accés altreball per part de tots, o que el mantin-guin. Pensant-ho bé, això és també unaexigència de la «raó econòmica».L’augment sistèmic de les desigualtatsentre grups socials dins un mateix paísi entre les poblacions dels diferentspaïsos, és a dir, l’augment massiu de lapobresa relativa, no sols tendeix a ero-sionar la cohesió social i, d’aquestamanera, posar en perill la democràcia,sinó que té també un impacte negatiu enel pla econòmic pel desgast progressiudel «capital social», és a dir, del conjuntde relacions de confiança, fiabilitat i res-pecte de les normes, que són indispensa-bles en tota convivència civil.

La ciència econòmica ens diu tambéque una situació d’inseguretat estruc-tural dóna origen a actituds antiproduc-tives i al malbaratament de recursoshumans, pel fet que el treballador ten-deix a adaptar-se passivament als me-canismes automàtics, en comptes dedonar espai a la creativitat. També so-bre aquest punt hi ha una convergènciaentre ciència econòmica i valoraciómoral. Els costos humans són sempretambé costos econòmics i les disfunci-ons econòmiques comporten igualmentcostos humans.

A més, s’ha de recordar que rebaixarles cultures a la dimensió tecnològica,encara que pot afavorir l’obtenció debeneficis a curt termini, a la llarga obs-taculitza l’enriquiment mutu i les dinà-miques de col·laboració. És importantdistingir entre consideracions econò-miques o sociològiques a curt i llargtermini. Reduir el nivell de tutela delsdrets dels treballadors i renunciar amecanismes de redistribució del rèdit afi que el país adquireixi més competiti-vitat internacional, impedeixen conso-lidar un desenvolupament durador. Pertant, s’han de valorar atentament lesconseqüències que tenen sobre les per-sones les tendències actuals cap a unaeconomia de curt, a vegades brevíssim,termini. Això exigeix «una nova i mésprofunda reflexió sobre el sentit de

és el dany que el «superdesenvolupa-ment»[72] produeix al desenvolupa-ment autèntic, quan va acompanyat pel«subdesenvolupament moral»[73].

En aquesta línia, el tema del de-desenvolupament humà integral

adquireix un abast encara més com-plex: la correlació entre els seus múlti-ples elements exigeix un esforç perquèels diferents àmbits del saber humàsiguin interactius, amb vista a la pro-moció d’un vertader desenvolupamentdels pobles. Ben sovint, es creu quen’hi ha prou a aplicar el desenvolupa-ment o les mesures socioeconòmiquescorresponents mitjançant una actuaciócomuna. Això no obstant, aquest actuarcomú necessita ser orientat, perquè «totaacció social implica una doctrina»[74].Tenint en compte la complexitat delsproblemes, és obvi que les diferentsdisciplines han de col·laborar en unainterdisciplinarietat ordenada. La cari-tat no exclou el saber, més aviat l’exi-geix, el promou i l’anima des de dins.El saber mai no és només obra de laintel·ligència. Certament, pot reduir-sea càlcul i experimentació, però si volser saviesa capaç d’orientar l’home a lallum dels primers principis i del seu fiúltim, ha de ser «assaonat» amb la«sal» de la caritat. Sense el saber, el ferés cec, i el saber és estèril sense l’amor.En efecte, «qui està animat per unavertadera caritat és enginyós per a des-cobrir les causes de la misèria, per atrobar els mitjans de combatre-la, per avèncer-la amb intrepidesa»[75]. Enafrontar els fenòmens que tenim al da-vant, la caritat en la veritat exigeix perdamunt de tot conèixer i entendre, cons-cients i respectuosos de la competènciaespecífica de cada àmbit del saber. Lacaritat no és un afegitó posterior, gaire-bé com un apèndix al treball ja conclòsde les diferents disciplines, sinó que hidialoga des del principi. Les exigènciesde l’amor no contradiuen les de la raó.El saber humà és insuficient i les con-clusions de les ciències no podran indi-car per si mateixes el camí cap al desen-volupament integral de l’home. Semprecal llançar-se més enllà: ho exigeix lacaritat en la veritat[76]. Però anar mésenllà mai no significa prescindir de lesconclusions de la raó, ni contradir elsseus resultats. No hi ha la intel·ligència idesprés l’amor: hi ha l’amor ric en intel·-ligència i la intel·ligència plena d’amor.

Això significa que la valoraciómoral i la investigació científi-

ca han de créixer juntes, i que la caritatha d’animar-les en un conjunt interdis-ciplinari harmònic, fet d’unitat i distin-ció. La doctrina social de l’Església,que té «una important dimensió inter-disciplinària»[77], pot exercir en aques-ta perspectiva una funció d’eficàciaextraordinària. Permet a la fe, a la teo-logia, a la metafísica i a les ciènciestrobar el seu lloc dins una col·laboracióal servei de l’home. La doctrina socialde l’Església exerceix especialment enaixò la seva dimensió sapiencial. PauVI va veure amb claredat que una de lescauses del subdesenvolupament és unafalta de saviesa, de reflexió, de pensa-ment capaç d’elaborar una síntesi ori-entadora[78], i que requereix «una cla-ra visió de tots els aspectes econòmics,socials, culturals i espirituals»[79].L’excessiva sectorització del saber[80],el tancament de les ciències humanes a

31

3233

CAPÍTOL TERCER

34

VI 30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

30

l’economia i dels seus fins»[84], a mésd’una profunda revisió amb amplitudde mires del model de desenvolupa-ment, per corregir-ne les disfuncions idesviacions. Ho exigeix, en realitat,l’estat de salut ecològica del planeta;ho requereix sobretot la crisi cultural imoral de l’home, els símptomes de laqual són evidents arreu del món des defa temps.

Més de quaranta anys desprésde la Populorum progressio, el

seu argument de fons, el progrés, con-tinua sent encara un problema obert,que s’ha fet més agut i peremptori per lacrisi economicofinancera que s’estàproduint. Encara que algunes zones delplaneta que sofrien la pobresa han ex-perimentat canvis notables en termesde creixement econòmic i participacióen la producció mundial, altres viuenencara en una situació de misèria com-parable a la que hi havia en temps dePau VI i, en algun cas, pot dir-se quepitjor. És significatiu que algunes cau-ses d’aquesta situació fossin ja asse-nyalades a la Populorum progressio,com per exemple, els alts aranzels du-aners imposats pels països econòmica-ment desenvolupats, que encara impe-deixen als productes procedents delspaïsos pobres arribar als mercats delspaïsos rics. En canvi, altres causes quel’Encíclica només va apuntar, han ad-quirit després més relleu. Aquest és elcas de la valoració del procés de desco-lonització, llavors en ple auge. Pau VIdesitjava un itinerari autònom que esrecorregués en pau i llibertat. Desprésde més de quaranta anys, hem de reco-nèixer com n’ha estat, de difícil, aquestrecorregut, tant per noves formes decolonialisme i dependència d’antics inous països hegemònics, com per greusirresponsabilitats internes en els païsosmateixos que s’han independitzat.

La novetat principal ha estat l’esclatde la interdependència planetària, jacomunament anomenada globalització.Pau VI ho havia previst parcialment,però és sorprenent l’abast i la impetuo-sitat del seu auge. Sorgit en els païsoseconòmicament desenvolupats, aquestprocés ha implicat per la seva naturale-sa totes les economies. Ha estat el mo-tor principal perquè regions senceressuperessin el subdesenvolupament i és,de per si, una gran oportunitat. Això noobstant, sense la guia de la caritat en laveritat, aquest impuls planetari pot con-tribuir a crear risc de danys fins aradesconeguts i noves divisions en la famí-lia humana. Per això, la caritat i la veritatens plantegen un compromís inèdit i cre-atiu, certament molt vast i complex. Estracta d’eixamplar la raó i fer-la capaçde conèixer i orientar aquestes noves iimponents dinàmiques, animant-les en laperspectiva d’aquesta «civilització del’amor», de la qual Déu ha posat lallavor en cada poble i en cada cultura.

FRATERNITAT,DESENVOLUPAMENT

ECONÒMIC I SOCIETATCIVIL

La caritat en la veritat posa l’homedavant la sorprenent experièn-

cia del do. La gratuïtat és en la seva vidade moltes maneres, encara que sovint

aspiracions que la Rerum novarum, es-crita com a conseqüència de la revolu-ció industrial, quan es va afirmar perprimera vegada la idea —seguramentavançada per a aquell temps— quel’ordre civil, per a sostenir-se, necessi-tava la intervenció redistributiva de l’Es-tat. Avui, aquesta visió de la Rerumnovarum, a més d’estar posada en crisipels processos d’obertura dels mercatsi de les societats, es mostra incompletaper a satisfer les exigències d’una eco-nomia plenament humana. El que ladoctrina de l’Església ha sostingut sem-pre, partint de la seva visió de l’home ide la societat, és necessari també avuiper a les dinàmiques característiquesde la globalització.

Quan la lògica del mercat i la lògicade l’Estat es posen d’acord per a man-tenir el monopoli dels seus àmbits d’in-fluència respectius, es debilita a la llar-ga la solidaritat en les relacions entreels ciutadans, la participació i el sentitde pertinença, que no s’identifiquenamb el «donar per tenir», propi de lalògica de la compravenda, ni amb el«donar per deure», propi de la lògica deles intervencions públiques, que l’Estatimposa per llei. La victòria sobre elsubdesenvolupament requereix actuarno sols en la millora de les transaccionsbasades en la compravenda, o en lestransferències de les estructures assis-tencials de caràcter públic, sinó sobre-tot en l’obertura progressiva en el con-text mundial a formes d’activitateconòmica caracteritzada per certsmarges de gratuïtat i de comunió. Elbinomi exclusiu mercat-Estat corroeixla sociabilitat, mentre que les formesd’economia solidària, que troben el seumillor terreny en la societat civil encaraque no s’hi redueixen, creen sociabili-tat. El mercat de la gratuïtat no existeixi les actituds gratuïtes no es podenprescriure per llei. Això no obstant, tantel mercat com la política tenen necessi-tat de persones obertes al do recíproc.

Les actuals dinàmiques econò-miques internacionals, caracte-

ritzades per greus distorsions i disfun-cions, requereixen també canvis pro-funds en la manera d’entendrel’empresa. Antigues modalitats de lavida empresarial van desapareixent,mentre d’altres de més prometedoreses perfilen a l’horitzó. Un dels riscosmés grans és sens dubte que l’empresarespongui gairebé exclusivament a lesexpectatives dels inversors en detri-ment de la seva dimensió social. Acausa del seu creixement continu i de lanecessitat de capitals més alts, cada copsón menys les empreses que depenend’un únic empresari estable que se sentiresponsable a llarg termini, i no sols perpoc temps, de la vida i els resultats de laseva empresa, i cada cop són menys lesempreses que depenen d’un únic terri-tori. A més, l’anomenada deslocalitza-ció de l’activitat productiva pot atenuaren l’empresari el sentit de responsabili-tat respecte als interessats, com els tre-balladors, els proveïdors, els consumi-dors, així com al medi ambient i a lasocietat més àmplia que l’envolta, enfavor dels accionistes, que no estansubjectes a un espai concret i gaudei-xen per tant d’una mobilitat extraordi-nària. El mercat internacional dels ca-pitals, en efecte, ofereix avui una granllibertat d’acció. Això no obstant, tam-bé és cert que s’està estenent la consci-

nomia reflecteix models competitiusvinculats a cultures molt diverses entreelles. El comportament econòmic i em-presarial que se’n desprèn té en comúprincipalment el respecte de la justíciacommutativa. Indubtablement, la vidaeconòmica té necessitat del contracteper a regular les relacions d’intercanvientre valors equivalents. Però necessitaigualment lleis justes i formes de redis-tribució guiades per la política, a mésd’obres caracteritzades per l’esperit deldo. L’economia globalitzada semblaprivilegiar la primera lògica, la de l’in-tercanvi contractual, però directamento indirecta demostra que necessita lesaltres dues, la lògica de la política i lalògica del do sense contrapartida.

En la Centesimus annus, el meupredecessor Joan Pau II va asse-

nyalar aquesta problemàtica en adver-tir la necessitat d’un sistema basat entres instàncies: el mercat, l’Estat i lasocietat civil[92]. Va considerar que lasocietat civil era l’àmbit més apropiatper a una economia de la gratuïtat i dela fraternitat, sense negar-la en els al-tres dos àmbits. Avui podem dir que lavida econòmica ha de ser compresacom una realitat de múltiples dimensi-ons: en totes elles, encara que en mesu-ra diferent i amb modalitats específi-ques, ha d’haver-hi respecte a lareciprocitat fraterna. En l’època de laglobalització, l’activitat econòmica nopot prescindir de la gratuïtat, que fo-menta i estén la solidaritat i la respon-sabilitat per la justícia i el bé comú enles seves diverses instàncies i agents.Es tracta, en definitiva, d’una formaconcreta i profunda de democràcia eco-nòmica. La solidaritat és en primer llocque tothom se senti responsable de tot-hom[93]; per tant no se la pot deixarnomés a les mans de l’Estat. Mentreabans es podia pensar que el primer detot era aconseguir la justícia i que lagratuïtat venia després com un comple-ment, avui és necessari dir que sense lagratuïtat no s’aconsegueix ni tan sols lajustícia. Es requereix, per tant, un mer-cat en el qual puguin operar lliurement,amb igualtat d’oportunitats, empresesque persegueixen fins institucionalsdiversos. Al costat de l’empresa priva-da, orientada al benefici, i els diferentstipus d’empresa pública, han de poder-se establir i desenvolupar aquelles or-ganitzacions productives que perseguei-xen fins mutualistes i socials. De la sevarecíproca interacció en el mercat es potesperar una mena de combinació entreels comportaments d’empresa i, amb ella,una atenció més sensible a una civilitza-ció de l’economia. En aquest cas, caritaten la veritat significa la necessitat dedonar forma i organització a les inicia-tives econòmiques que, sense renunci-ar al benefici, volen anar més enllà de lalògica de l’intercanvi de coses equiva-lents i del lucre com a fi en si mateix.

Pau VI demanava a la Populo-rum progressio que s’arribés a

un model d’economia de mercat capaçd’incloure, almenys tendencialment,tots els pobles, i no sols els particular-ment dotats. Demanava un compromísper a promoure un món més humà pera tothom, un món «on tots hagin dedonar i rebre, sense que el progrés delsuns sigui un obstacle per al desplega-ment dels altres»[94]. Així, estenia alpla universal les mateixes exigències i

convoca. En afrontar aquesta qüestiódecisiva, hem de precisar, d’una banda,que la lògica del do no exclou la justíciani s’hi juxtaposa com un afegit externen un segon moment i, d’una altra, queel desenvolupament econòmic, social ipolític necessita, si vol ser autèntica-ment humà, donar espai al principi degratuïtat com a expressió de fraternitat.

Si hi ha confiança recíproca i ge-generalitzada, el mercat és la

institució econòmica que permet la tro-bada entre les persones, com agentseconòmics que utilitzen el contractecom a norma de les seves relacions ique intercanvien béns i serveis de con-sum per a satisfer les seves necessitatsi desitjos. El mercat està subjecte alsprincipis de l’anomenada justícia com-mutativa, que regula precisament larelació entre donar i rebre entre iguals.Però la doctrina social de l’Església noha deixat mai de subratllar la importàn-cia de la justícia distributiva i de lajustícia social per a l’economia demercat, no sols perquè és dins un con-text social i polític més ampli, sinótambé per la trama de relacions en quèes desenvolupa. En efecte, si el mercates regeix únicament pel principi del’equivalència del valor dels béns ques’intercanvien, no arriba a produir lacohesió social que necessita per al seubon funcionament. Sense formes inter-nes de solidaritat i de confiança recí-proca, el mercat no pot acomplir ple-nament la seva funció econòmica. Avui,precisament, aquesta confiança ha fa-llat, i aquesta pèrdua de confiança ésquelcom realment greu.

Pau VI subratlla oportunament en laPopulorum progressio que el sistemaeconòmic mateix s’hauria avantatjatamb la pràctica generalitzada de la jus-tícia, perquè els primers beneficiarisdel desenvolupament dels països po-bres haurien estat els països rics[90].No es tracta només de posar remei almal funcionament amb les ajudes. Nos’ha de considerar els pobres com un«farcell»[91], sinó com una riquesa finsi tot des del punt de vista estrictamenteconòmic. Això no obstant, s’ha de con-siderar equivocada la visió dels qui pen-sen que l’economia de mercat té necessi-tat estructural d’una quota de pobresa i desubdesenvolupament per a funcionarmillor. Al mercat li interessa promourel’emancipació, però no pot aconseguir-ho per ell mateix, perquè no pot produirel que és fora del seu abast. Ha de treureforces morals d’altres instàncies que si-guin capaces de generar-les.

L’activitat econòmica no pot re-soldre tots els problemes soci-

als ampliant sense més la lògica mer-cantil. Ha d’estar ordenada a la conse-cució del bé comú, que és responsabilitatsobretot de la comunitat política. Pertant, s’ha de tenir present que separar lagestió econòmica, a la qual correspon-dria únicament produir riquesa, de l’ac-ció política, que tindria el paper d’aconse-guir la justícia mitjançant la redistribució, éscausa de greus desequilibris.

L’Església sosté sempre que l’acti-vitat econòmica no ha de considerar-seantisocial. Per això, el mercat no és nis’ha de convertir en l’àmbit on el mésfort sotmeti el més feble. La societat noha de protegir-se del mercat, pensantque el seu desenvolupament comportaipso facto la mort de les relacions au-

tènticament humanes. És cert que elmercat pot orientar-se en sentit negatiu,però no per la pròpia naturalesa, sinóper una certa ideologia que el guia enaquest sentit. No s’ha d’oblidar que elmercat no existeix en el seu estat pur,s’adapta a les configuracions culturalsque el concreten i condicionen. En efec-te, l’economia i les finances, pel fet deser instruments, poden ser mal utilit-zats quan qui els gestiona té nomésreferències egoistes. D’aquesta mane-ra, es pot arribar a transformar mitjansde per si bons en perniciosos. El queprodueix aquestes conseqüències és laraó enfosquida de l’home, no el mitjàcom a tal. Per això, no s’han de ferretrets al mitjà o instrument sinó a l’ho-me, a la seva consciència moral i a laseva responsabilitat personal i social.

La doctrina social de l’Església sos-té que es poden viure relacions autènti-cament humanes, d’amistat i de socia-bilitat, de solidaritat i de reciprocitat,també dins l’activitat econòmica i nosols a fora o «després» d’ella. El sectoreconòmic no és ni èticament neutre niinhumà o antisocial per naturalesa. Ésuna activitat de l’home i, precisamentperquè és humana, ha de ser articuladai institucionalitzada èticament.

El gran desafiament que tenim, plan-tejat per les dificultats del desenvolupa-ment en aquest temps de globalització iagreujat per la crisi economicofinanceraactual, és mostrar, tant en l’ordre de lesidees com dels comportaments, que nosols no es poden oblidar o debilitar elsprincipis tradicionals de l’ètica social,com la transparència, l’honestedat i laresponsabilitat, sinó que en les relaci-ons mercantils el principi de gratuïtat ila lògica del do, com a expressions defraternitat, poden i han de tenir espai enl’activitat econòmica ordinària. Aques-ta és una exigència de l’home en elmoment actual, però també de la raóeconòmica mateixa. Una exigència dela caritat i de la veritat al mateix temps.

La doctrina social de l’Esglésiaha sostingut sempre que la jus-

tícia afecta totes les fases de l’activitateconòmica, perquè en tot moment té aveure amb l’home i amb els seus drets.L’obtenció de recursos, el finançament,la producció, el consum i totes les fasesdel procés econòmic tenen ineludible-ment implicacions morals. Així, totadecisió econòmica té conseqüències decaràcter moral. Ho confirmen les cièn-cies socials i les tendències de l’econo-mia contemporània. Fa algun temps,potser es podia confiar primer a l’eco-nomia la producció de riquesa i assig-nar després a la política la tasca de laseva distribució. Avui resulta més difí-cil, atès que les activitats econòmiquesno es limiten a territoris definits, men-tre que les autoritats governatives con-tinuen sent sobretot locals. A més, lesnormes de justícia han de ser respecta-des des del principi i durant el procéseconòmic, i no sols després o col·-lateralment. Per a això cal que en elmercat es doni cabuda a activitats eco-nòmiques de subjectes que opten lliu-rement per exercir la seva gestió mo-guts per principis diferents del merbenefici, sense renunciar per això aproduir valor econòmic. Molts plante-jaments econòmics provinents d’inici-atives religioses i laiques demostrenque això és realment possible.

En l’època de la globalització, l’eco-

35

36

37

38

39

40

VII30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

CAPÍTOL QUART

ència de la necessitat d’una «responsa-bilitat social» més àmplia de l’empre-sa. Encara que no tots els plantejamentsètics que guien avui el debat sobre laresponsabilitat social de l’empresa sónacceptables segons la perspectiva de ladoctrina social de l’Església, és certque es va difonent cada cop més laconvicció segons la qual la gestió del’empresa no pot tenir en compte úni-cament l’interès dels seus propietaris,sinó també el de tots els altres subjectesque contribueixen a la vida de l’empre-sa: treballadors, clients, proveïdors delsdiversos elements de producció, la co-munitat de referència. En els darrersanys s’ha notat el creixement d’unaclasse cosmopolita de mànager, quesovint respon només a les pretensionsdels nous accionistes de referència com-postos generalment per fons anònimsque estableixen la seva retribució. Peròtambé hi ha molts mànagers avui que,amb una anàlisi més previsora, s’ado-nen cada cop més dels profunds llaçosde la seva empresa amb el territori oterritoris en què desenvolupa la sevaactivitat. Pau VI invitava a valorar seri-osament el dany que la transferència decapitals a l’estranger, per pur profitpersonal, pot ocasionar a la pròpianació[95].Joan Pau II advertia que in-vertir té sempre un significat moral, amés d’econòmic[96]. S’ha de reiterarque tot això manté la seva validesa enels nostres dies malgrat que el mercatde capitals hagi estat fortament libera-litzat i la moderna mentalitat tecnològi-ca pugui induir a pensar que invertir ésnomés un fet tècnic i no humà ni ètic.No es pot negar que un cert capital potfer el bé quan s’inverteix a l’estrangeren comptes de fer-ho a la pròpia pàtria.Però han de quedar fora de perill elsvincles de justícia, tenint en comptetambé com s’ha format aquest capital iels perjudicis que comporta per a lespersones el fet que no s’empri en elsllocs on s’ha generat[97]. S’ha d’evitarque la utilització de recursos financersestigui motivat per l’especulació i ce-deixi a la temptació de cercar única-ment un benefici immediat, en comptesde la sostenibilitat de l’empresa a llargtermini, el propi servei a l’economiareal i la promoció, de manera adequadai oportuna, d’iniciatives econòmiquestambé als països necessitats de desenvo-lupament. Tampoc hi ha motius per anegar que la deslocalització, que portaamb ella inversions i formació, pot fer béa la població del país que la rep. El treballi els coneixements tècnics són una neces-sitat universal. Això no obstant, no és lícitdeslocalitzar únicament per a aprofitarcondicions favorables particulars, o pit-jor encara, per a explotar sense aportar ala societat local una vertadera contribu-ció per al naixement d’un sistema pro-ductiu i social sòlid, factor imprescin-dible per a un desenvolupament estable.

Pel que fa a això, és útil obser-var que la iniciativa empresari-

al té, i ha d’assumir cada cop més, unsignificat polivalent. El predomini per-sistent del binomi mercat-Estat ens haacostumat a pensar exclusivament enl’empresari privat de tipus capitalistad’una banda i en el directiu estatal peruna altra. En realitat, la iniciativa em-presarial s’ha d’entendre de maneraarticulada. Així ho revelen diversesmotivacions metaeconòmiques. El fetde ser empresari, abans de tenir un

significat professional, té un significathumà[98]. És propi de tot treball vistcom «actus personae»[99] i per això ésbo que tot treballador tingui la possibi-litat de donar la pròpia aportació a laseva feina, de manera que ell mateix«sigui conscient que està treballant enalguna cosa pròpia»[100]. Per això,Pau VI ensenyava que «tot treballadorés un creador»[101]. Precisament per arespondre a les exigències i a la dignitatde qui treballa, i a les necessitats de lasocietat, hi ha diversos tipus d’empre-ses, més enllà de la pura distinció entre«privat» i «públic». Cadascuna reque-reix i manifesta una capacitat d’inicia-tiva empresarial específica. Per a realit-zar una economia que en el futur propersàpiga posar-se al servei del bé comúnacional i mundial, és oportú tenir encompte aquest significat ampli d’inici-ativa empresarial. Aquesta concepciómés àmplia afavoreix l’intercanvi i laconfiguració mútua entre els diversostipus d’iniciativa empresarial, amb tras-pàs de competències del món non profital profit i viceversa, del públic al propide la societat civil, del de les economiesavançades al dels països en via de des-envolupament.

També l’«autoritat política» té unsignificat polivalent, que no es pot obli-dar mentre es camina cap a la consecu-ció d’un nou ordre economicoproduc-tiu, socialment responsable i a la mesurade l’home. Així com es pretén conrearuna iniciativa empresarial diferenciadaen l’àmbit mundial, també s’ha de pro-moure una autoritat política repartida ique ha d’actuar en diversos plans. Elmercat únic dels nostres dies no elimi-na el paper dels Estats, més aviat obligaels governs a una col·laboració recípro-ca més estreta. La saviesa i la prudènciaaconsellen no proclamar precipitada-ment la desaparició de l’Estat. En rela-ció amb la solució de la crisi actual, elseu paper sembla destinat a créixer,recuperant moltes competències. Hi hanacions on la construcció o reconstruc-ció de l’Estat continua sent un elementclau per al seu desplegament. L’ajudainternacional, precisament dins un pro-jecte inspirat en la solidaritat per asolucionar els actuals problemes eco-nòmics, hauria de sostenir en primerlloc la consolidació dels sistemes cons-titucionals, jurídics i administratius enels països que encara no gaudeixenplenament d’aquests béns. Les ajudeseconòmiques haurien d’anar acompa-nyades d’aquelles mesures destinadesa reforçar les garanties pròpies d’unEstat de dret, un sistema d’ordre públici de presons respectuós dels drets hu-mans i a consolidar institucions verita-blement democràtiques. No cal quel’Estat tingui les mateixes característi-ques a tot arreu: l’enfortiment dels sis-temes constitucionals febles pot anaracompanyat perfectament del desenvo-lupament d’altres instàncies polítiquesno estatals, de caràcter cultural, social,territorial o religiós. A més, l’articulacióde l’autoritat política en l’àmbit local,nacional o internacional, és un dels ca-mins privilegiats per a poder orientar laglobalització econòmica. I també lamanera d’evitar que aquesta mini de fetels fonaments de la democràcia.

A vegades es perceben actitudsfatalistes davant la globalitza-

ció, com si les dinàmiques que la pro-dueixen procedissin de forces anòni-

mes i impersonals o d’estructures inde-pendents de la voluntat humana[102].Pel que fa a això, és bo recordar que laglobalització ha d’entendre’s certamentcom un procés socioeconòmic, però noés aquesta la seva única dimensió. Des-prés d’aquest procés més visible hi harealment una humanitat cada cop mésinterrelacionada; hi ha persones i po-bles per als quals el procés ha de serd’utilitat i desenvolupament[103], grà-cies al fet que tant els individus com lacol·lectivitat assumeixen les seves res-pectives responsabilitats. La superacióde les fronteres no és només un fetmaterial, sinó també cultural, en lesseves causes i en els seus efectes. Quans’entén la globalització de manera de-terminista, es perden els criteris per avalorar-la i orientar-la. És una realitathumana i pot ser fruit de diversos cor-rents culturals que han de ser sotmesosa un discerniment. La veritat de la glo-balització com a procés i el seu criteriètic fonamental vénen donats per launitat de la família humana i el seucreixement en el bé. Per tant, cal esfor-çar-se incessantment per a afavorir unaorientació cultural personalista i co-munitària, oberta a la transcendència,del procés d’integració planetària.

Malgrat alguns aspectes estructuralsinnegables, però que no s’han d’abso-lutitzar, «la globalització no és, a prio-ri, ni bona ni dolenta. Serà el que la genten faci»[104]. Hem de ser els seusprotagonistes, no les víctimes, proce-dint raonablement, guiats per la caritati per la veritat. Oposar-se cegament a laglobalització seria una actitud errònia,preconcebuda, que acabaria per igno-rar un procés que té també aspectespositius, amb el risc de perdre una granocasió per a aprofitar les múltiples opor-tunitats de desenvolupament que ofe-reix. El procés de globalització, ade-quadament entès i gestionat, ofereix lapossibilitat d’una gran redistribució dela riquesa a escala planetària com maino s’havia vist abans; però, si es gesti-ona malament, pot incrementar la po-bresa i la desigualtat, contagiant, a més,tot el món amb una crisi. Cal corregirles disfuncions, a vegades greus, quecausen noves divisions entre els poblesi en el seu interior, de manera que laredistribució de la riquesa no comportiuna redistribució de la pobresa, i fins itot l’accentuï, com podria fer-nos té-mer també una mala gestió de la situa-ció actual. Durant molt de temps s’hapensat que els pobles pobres haurien deromandre ancorats en un estadi de des-envolupament preestablert o aconten-tar-se amb la filantropia dels poblesdesenvolupats. Pau VI es va pronunciarcontra aquesta mentalitat a la Populo-rum progressio. Els recursos materialsdisponibles per a treure aquests poblesde la misèria són avui potencialmentmés grans que abans, però se n’hanservit principalment els països desen-volupats, que han pogut aprofitar mi-llor la liberalització dels moviments decapitals i de treball. Per tant, la difusiód’àmbits de benestar en el món nohauria de ser obstaculitzada amb pro-jectes egoistes, proteccionistes o dic-tats per interessos particulars. En efec-te, la participació de països emergentso en via de desenvolupament permetavui gestionar millor la crisi. La transi-ció que el procés de globalització com-porta implica grans dificultats i perills,que només es podran superar si es pren

consciència de l’esperit antropològic iètic que en el fons impulsa la globalit-zació envers metes d’humanització so-lidària. Desgraciadament, aquest espe-rit es veu ben sovint marginat i entèsdes de perspectives eticoculturals decaràcter individualista i utilitarista. Laglobalització és un fenomen multidi-mensional i polivalent, que exigeix sercomprès en la diversitat i en la unitat detotes les seves dimensions, inclosa lateològica. Això consentirà viure i ori-entar la globalització de la humanitaten termes de relacionalitat, comunió iparticipació.

DESENVOLUPAMENTDELS POBLES, DRETS

I DEURES, AMBIENT

«La solidaritat universal, que ésun fet i un benefici per a tots, és

també un deure.»[105] En l’actualitat,molts pretenen pensar que no deuen resa ningú, si no és a ells mateixos. Pensenque només són titulars de drets i bensovint els costa madurar en la seva res-ponsabilitat respecte al desenvolupamentintegral propi i aliè. Per això, és impor-tant urgir una nova reflexió sobre elsdeures que els drets pressuposen, i sen-se els quals aquests es converteixen enquelcom arbitrari[106]. Avui es dónauna profunda contradicció. Mentre, perun cantó, es reivindiquen presumptesdrets, de caràcter arbitrari i innecessari,amb la pretensió que les estructurespúbliques els reconeguin i promoguin,per un altre, hi ha drets elementals ifonamentals que s’ignoren i violen a granpart de la humanitat[107]. S’aprecia bensovint una relació entre la reivindicaciódel dret al superflu, i fins i tot a la trans-gressió i al vici, en les societats opulen-tes, i la carència de menjar, aigua potablei instrucció bàsiques o cures sanitàrieselementals a certes regions del món sub-desenvolupat i també a la perifèria de lesgrans ciutats. Aquesta relació consis-teix en el fet que els drets individuals,desvinculats d’un conjunt de deuresque els donin un sentit profund, estrasbalsen i donen lloc a una espirald’exigències pràcticament il·limitada isense criteris. L’exacerbació dels dretscondueix a l’oblit dels deures, els qualsdelimiten els drets perquè remeten a unmarc antropològic i ètic en la veritat delqual s’insereixen també els drets i aixídeixen de ser arbitraris. Per aquestmotiu, els deures reforcen els drets ireclamen que se’ls defensi i promoguicom un compromís al servei del bé. Encanvi, si els drets de l’home es fona-menten només en les deliberacionsd’una assemblea de ciutadans, podenser canviats en qualsevol moment i,consegüentment, es relaxa en la consci-ència comuna el deure de respectar-losi mirar d’aconseguir-los. Els governs iels organismes internacionals podenoblidar llavors l’objectivitat i la quali-tat de «no disponibles» dels drets. Quanaixò passa, es posa en perill el veritabledesenvolupament dels pobles[108].Comportaments com aquests compro-meten l’autoritat moral dels organis-mes internacionals, sobretot als ullsdels països més necessitats de desenvo-lupament. En efecte, aquests exigeixenque la comunitat internacional assu-meixi com un deure ajudar-los a ser

41

42

43

VIII 30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

«artífexs del seu destí»[109], és a dir, queassumeixin al seu torn obligacions. Com-partir els deures recíprocs mobilitza moltmés que la mera reivindicació de drets.

La concepció dels drets i delsdeures pel que fa al desenvolu-

pament, ha de tenir també en compteels problemes relacionats amb el crei-xement demogràfic. És un aspecte moltimportant del vertader desenvolupa-ment, perquè afecta els valors irrenun-ciables de la vida i de la família[110].No és correcte considerar l’augment depoblació com la primera causa del sub-desenvolupament, fins i tot des del puntde vista econòmic: n’hi ha prou a pen-sar, d’una banda, en la notable dismi-nució de la mortalitat infantil i en l’aug-ment de l’edat mitjana que s’esdevé enels països econòmicament desenvolu-pats, i, d’una altra, en el signes de crisique es perceben en les societats en quèes constata una preocupant disminucióde la natalitat. Òbviament, s’ha de con-tinuar prestant l’atenció que cal a unaprocreació responsable que, d’altra part,és una contribució efectiva al desenvo-lupament humà integral. L’Església,que s’interessa pel veritable desenvo-lupament de l’home, l’exhorta a res-pectar els valors humans també enl’exercici de la sexualitat, la qual no potquedar reduïda a un mer fet hedonista ilúdic, de la mateixa manera que l’edu-cació sexual no es pot limitar a unainstrucció tècnica, amb l’única preocu-pació de protegir els interessats d’even-tuals contagis o del «risc» de procrear.Això equivaldria a empobrir i descui-dar el significat profund de la sexuali-tat, que ha de ser en canvi reconegut iassumit amb responsabilitat per la per-sona i la comunitat. En efecte, la res-ponsabilitat evita tant que es considerila sexualitat com una simple font deplaer, com que es reguli amb polítiquesde planificació forçosa de la natalitat.En ambdós casos es tracta de concepci-ons i polítiques materialistes, en lesquals les persones acaben patint diver-ses formes de violència. Davant de totaixò, s’ha de ressaltar la competènciaprimordial que en aquest camp tenenles famílies[111] respecte de l’Estat iles seves polítiques restrictives, aixícom una adequada educació dels pares.

L’obertura moralment responsablea la vida és una riquesa social i econò-mica. Grans nacions han pogut sortir dela misèria gràcies també al gran nom-bre i a la capacitat dels seus habitants.Contràriament, nacions en un tempsflorents passen ara per una fase d’incer-tesa, i en algun cas de decadència, pre-cisament a causa del baix índex denatalitat, un problema crucial per a lessocietats de més benestar. La disminu-ció dels naixements, a vegades per sotade l’anomenat «índex de relleu genera-cional», posa en crisi fins i tot els siste-mes d’assistència social, augmenta elscostos, minva la reserva de l’estalvi i,consegüentment, els recursos financersnecessaris per a les inversions, redueixla disponibilitat de treballadors qualifi-cats i disminueix la reserva de «cer-vells» als quals recórrer per a les neces-sitats de la nació. A més, les famíliespetites, o a vegades molt petites, correnel risc d’empobrir les relacions socialsi de no assegurar formes eficaces desolidaritat. Són situacions que presen-ten símptomes d’escassa confiança enel futur i de fatiga moral. Per això, es

converteix en una necessitat social, ifins i tot econòmica, continuar propo-sant a les noves generacions la bellesade la família i del matrimoni, la sevasintonia amb les exigències més pro-fundes del cor i de la dignitat de lapersona. En aquesta perspectiva, elsEstats estan cridats a establir polítiquesque promoguin la centralitat i la inte-gritat de la família, fundada en el ma-trimoni entre un home i una dona, cèl-lula primordial i vital de la societat[112],fent-se càrrec també dels seus proble-mes econòmics i fiscals, en el respectede la seva naturalesa relacional.

Respondre a les exigències mo-rals més profundes de la perso-

na té també efectes beneficiosos im-portants en el pla econòmic. En efecte,l’economia té necessitat de l’ètica peral seu funcionament correcte; no d’unaètica qualsevol, sinó d’una ètica amigade la persona. Avui es parla molt d’èti-ca en el camp econòmic, bancari i em-presarial. Sorgeixen centres d’estudi iprogrames formatius de business ethics;es difon en el món desenvolupat el siste-ma de certificacions ètiques, seguint lalínia del moviment d’idees nascut entornde la responsabilitat social de l’empresa.Els bancs proposen comptes i fons d’in-versió anomenats «ètics». Es desenvolu-pa un «finançament ètic», sobretot mit-jançant el microcrèdit i, més en general,el microfinançament. Aquests processossón apreciats i mereixen un ampli suport.Els seus efectes positius arriben fins i tota les àrees menys desenvolupades de laterra. Convé, això no obstant, elaborar uncriteri de discerniment vàlid, perquè esnota un cert abús de l’adjectiu ètic que,emprat de manera genèrica, pot com-prendre també continguts completa-ment diferents, fins al punt de fer passarper ètiques decisions i opcions contrà-ries a la justícia i al veritable bé del’home.

En efecte, moltes coses depenen delsistema moral de referència. Sobreaquest aspecte, la doctrina social del’Església ofereix una aportació espe-cífica, que es funda en la creació del’home «a imatge de Déu» (Gn 1,27),quelcom que comporta la inviolabledignitat de la persona humana, aixícom el valor transcendent de les nor-mes morals naturals. Una ètica econò-mica que prescindeixi d’aquests dospilars correria el perill de perdre inevi-tablement el seu significat i prestar-seaixí a ser instrumentalitzada; més con-cretament, correria el risc d’acomodar-se als sistemes economicofinancersexistents, en comptes de corregir lesseves disfuncions. A més, podria aca-bar fins i tot justificant el finançamentde projectes no ètics. Cal, doncs, norecórrer a la paraula ètica d’una maneraideològicament discriminatòria, donanta entendre que no serien ètiques les inici-atives no etiquetades formalment ambaquesta qualificació. Convé esforçar-se—l’observació aquí és essencial— nosols perquè sorgeixin sectors o seg-ments «ètics» de l’economia o de lesfinances, sinó perquè tota l’economia iles finances siguin ètiques i ho siguinno per una etiqueta externa, sinó pelrespecte d’exigències intrínseques dela pròpia naturalesa. Pel que fa a això,la doctrina social de l’Església parlaamb claredat, recordant que l’econo-mia, en totes les seves branques, és unsector de l’activitat humana[113].

Respecte al tema de la relacióentre empresa i ètica, així com

de l’evolució que està tenint el sistemaproductiu, sembla que la distinció finsara més difosa entre empreses destina-des al benefici (profit) i organitzacionssense ànim de lucre (non profit) ja noreflecteix plenament la realitat, ni éscapaç d’orientar eficaçment el futur.En aquests últims decennis, ha anatsorgint una àmplia zona intermèdiaentre els dos tipus d’empreses. Aquestazona intermèdia està composta perempreses tradicionals que, això no obs-tant, subscriuen pactes d’ajuda a païsosendarrerits; per fundacions promogu-des per empreses concretes; per grupsd’empreses que tenen objectius d’utili-tat social; per l’ampli món d’agents del’anomenada economia civil i de co-munió. No es tracta només d’un «tercersector», sinó d’una nova i àmplia reali-tat composta, que implica el sector pri-vat i públic i que no exclou el benefici,però el considera instrument per a ob-jectius humans i socials. Que aquestesempreses distribueixin més o menysels beneficis, o que adoptin una confi-guració jurídica prevista per la llei ouna altra, és secundari respecte a laseva disponibilitat per a concebre elguany com un instrument per a aconse-guir objectius d’humanització del mer-cat i de la societat. Cal desitjar queaquestes noves formes d’empresa tro-bin a tots els països també un marcjurídic i fiscal adequat. Així, sense res-tar importància i utilitat econòmica isocial a les formes tradicionals d’em-presa, fan evolucionar el sistema cap auna assumpció més clara i plena delsdeures per part dels agents econòmics.I no sols això. La mateixa pluralitat deles formes institucionals d’empresa ésel que promou un mercat més cívic i almateix temps més competitiu.

La potenciació dels diversos ti-pus d’empreses i, en particular,

dels que són capaços de concebre elbenefici com un instrument per a acon-seguir objectius d’humanització delmercat i de la societat, cal portar-la aterme fins i tot en països exclosos omarginats dels circuits de l’economiaglobal, on és molt important procediramb projectes de subsidiarietat conve-nientment dissenyats i gestionats, quetendeixin a promoure els drets, peròpreveient sempre que s’assumeixin tam-bé les corresponents responsabilitats.En les iniciatives per al desplegamentha de quedar fora de perill el principi dela centralitat de la persona humana,que és qui ha d’assumir en primer llocel deure del desenvolupament. El queinteressa principalment és la millora deles condicions de vida de les personesconcretes d’una certa regió, perquèpuguin satisfer aquells deures que laindigència no els permet observar actu-alment. La preocupació mai no pot seruna actitud abstracta. Els programes dedesenvolupament, per a poder adaptar-se a les situacions concretes, han de serflexibles; i les persones que se’n bene-ficiïn han d’implicar-se directament enla seva planificació i convertir-se enprotagonistes de la seva realització.També cal aplicar els criteris de pro-gressió i acompanyament —inclòs elseguiment dels resultats—, perquè nohi ha receptes universalment vàlides;depèn molt de la gestió concreta de lesintervencions. «Constructors del propi

desenvolupament, els pobles en són elsprimers responsables. Però no el realitza-ran en l’aïllament.[114]» Avui, amb laconsolidació del procés de progressivaintegració del planeta, aquesta exhorta-ció de Pau VI encara és més vàlida. Lesdinàmiques d’inclusió no tenen res demecànic. Les solucions s’han d’ajustara la vida dels pobles i de les personesconcretes, basant-se en una valoracióprudencial de cada situació. Al costatdels macroprojectes són necessaris elsmicroprojectes i, sobretot, la mobilit-zació efectiva de tots els subjectes de lasocietat civil, tant de les persones jurí-diques com de les persones físiques.

La cooperació internacional neces-sita persones que participin en el procésdel desenvolupament econòmic i humà,mitjançant la solidaritat de la presèn-cia, l’acompanyament, la formació i elrespecte. Des d’aquest punt de vista, elsorganismes internacionals mateixoshaurien de preguntar-se sobre l’eficà-cia real dels seus aparells burocràtics iadministratius, sovint massa costosos.A vegades, el destinatari de les ajudesresulta útil per a qui l’ajuda i, així, elspobres serveixen per a mantenir costo-sos organismes burocràtics, que desti-nen a la pròpia conservació un percen-tatge massa elevat d’aquests recursosque haurien de ser destinats al desenvo-lupament. Pel que fa a això, caldriadesitjar que els organismes internacio-nals i les organitzacions no governa-mentals s’esforcessin per aconseguiruna transparència total, informant elsdonants i l’opinió pública de la propor-ció dels fons rebuts que es destina aprogrames de cooperació, del vertadercontingut d’aquests programes i, en fi,de la distribució de les despeses de lainstitució mateixa.

El tema del desenvolupament es-tà també molt unit avui als deu-

res que neixen de la relació de l’homeamb l’ambient natural. Aquest és un dode Déu per a tots, i el seu ús representaper a nosaltres una responsabilitat ambels pobres, les generacions futures itota la humanitat. Quan es considera lanaturalesa, i en primer lloc l’ésser humà,fruit de l’atzar o del determinisme evo-lutiu, disminueix el sentit de la respon-sabilitat en les consciències. El creientreconeix en la naturalesa el meravellósresultat de la intervenció creadora deDéu, que l’home pot utilitzar responsa-blement per a satisfer les seves necessi-tats legítimes —materials i immateri-als— respectant l’equilibri inherent ala creació mateixa. Si s’esvaeix aquestavisió, s’acaba per considerar la natura-lesa com un tabú intocable o, al contra-ri, per abusar-ne. Ambdues actituds nosón conformes a la visió cristiana de lanaturalesa, fruit de la creació de Déu.

La naturalesa és expressió d’un pro-jecte d’amor i de veritat. Ella ens pre-cedeix i ens ha estat donada per Déucom a àmbit de vida. Ens parla delCreador (cf. Rm 1,20) i del seu amor ala humanitat. Està destinada a trobar la«plenitud» en Crist al final dels temps(cf. Ef 1,9-10; Col 1,19-20). Tambéella, per tant, és una «vocació»[115].La naturalesa està a la nostra disposicióno com un «munt de deixalles escam-pades a l’atzar»[116], sinó com un dodel Creador que ha dissenyat les sevesestructures intrínseques perquè l’homedescobreixi les orientacions que s’hande seguir per a «guardar-la i conrear-

44

45

4748

IX30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

46

la» (cf. Gn 2,15). Però cal subratllarque és contrari al veritable desenvolu-pament considerar la naturalesa mésimportant que la persona humana ma-teixa. Aquesta actitud condueix a acti-tuds neopaganes o de nou panteisme: lasalvació de l’home no pot venir única-ment de la naturalesa, entesa en sentitpurament naturalista. D’altra banda,també és necessari refutar la posiciócontrària, que mira a la seva completatecnificació, perquè l’ambient naturalno és només matèria disponible al nos-tre gust, sinó obra admirable del Crea-dor que porta en ella una «gramàtica»que indica finalitat i criteris per a un úsintel·ligent, no instrumental i arbitrari.Avui, molts perjudicis al desenvolupa-ment provenen en realitat d’aquestesmaneres de pensar distorsionades.Reduir completament la naturalesa aun conjunt de simples dades fàctiquesacaba sent font de violència amb l’am-bient, provocant a més conductes queno respecten la naturalesa de l’homemateix. Aquesta, pel fet que està com-posta no sols de matèria, sinó tambéd’esperit, i per tant rica de significats ifinalitats transcendents, té un caràcternormatiu fins i tot per a la cultura.L’home interpreta i modela l’ambientnatural mitjançant la cultura, la qual ésorientada al seu torn per la llibertatresponsable, atenta als dictàmens de lallei moral. Per tant, els projectes per aun desenvolupament humà integral nopoden ignorar les generacions succes-sives, sinó que han de caracteritzar-seper la solidaritat i la justícia intergene-racional, tenint en compte múltiple as-pectes, com l’ecològic, el jurídic, l’eco-nòmic, el polític i el cultural[117].

Avui, les qüestions relacionadesamb l’atenció i salvaguarda de

l’ambient han de tenir degudament encompte els problemes energètics. Enefecte, l’acaparament per part d’algunsEstats, grups de poder i empreses derecursos energètics no renovables, ésun greu obstacle per al desplegamentdels països pobres, els quals no tenenmitjans econòmics ni per a accedir a lesfonts energètiques no renovables jaexistents ni per a finançar la recerca defonts noves i alternatives. L’acumula-ció de recursos naturals, que en moltscasos es troben precisament en païsospobres, causa explotació i conflictesfreqüents entre les nacions i en el seuinterior. Aquests conflictes es produei-xen ben sovint precisament en el terri-tori d’aquests països, amb greus conse-qüències de morts, destrucció i mésdegradació encara. La comunitat inter-nacional té el deure imprescindible detrobar les maneres institucionals per aordenar l’aprofitament dels recursosno renovables, amb la participació tam-bé dels països pobres, i planificar aixíconjuntament el futur.

En aquest sentit, hi ha també una ur-gent necessitat moral d’una renovadasolidaritat, especialment en les relacionsentre països en via de desenvolupament ipaïsos altament industrialitzats[118].Les societats tecnològicament avança-des poden i han de disminuir la pròpiadespesa energètica, bé perquè les acti-vitats manufactureres evolucionen, béperquè entre els seus ciutadans es difonuna major sensibilitat ecològica. A més,s’ha d’afegir que avui es pot millorarl’eficàcia energètica i al mateix tempsprogressar en la recerca d’energies al-

ternatives. Però és també necessàriauna redistribució planetària dels recur-sos energètics, de manera que tambéels països que no els tenen puguin acce-dir-hi. El seu destí no pot deixar-se a lesmans del primer que arriba o dependrede la lògica del més fort. Es tracta deproblemes rellevants que, per a serafrontats de manera adequada, reque-reixen per part de tots una responsablepresa de consciència de les conseqüèn-cies que afectaran les noves generaci-ons, i sobretot els nombrosos joves queviuen en els pobles pobres, els quals«reclamen tenir la seva part activa en laconstrucció d’un món millor»[119].

Aquesta responsabilitat és global,perquè no concerneix només

l’energia, sinó tota la creació, per a nodeixar-la a les noves generacions em-pobrida en els seus recursos. És lícitque l’home governi responsablementla naturalesa per a custodiar-la, fer-laproductiva i conrear-la també ambmètodes nous i tecnologies avançades,de manera que pugui acollir i alimentardignament la població que l’habita. Ala nostra terra hi ha lloc per a tots: enella tota la família humana ha de trobarels recursos necessaris per a viure dig-nament, amb l’ajuda de la naturalesamateixa, do de Déu als seus fills, amb latenacitat del propi treball i de la pròpiainventiva. Però hem de considerar undeure molt greu el fet de deixar la terraa les noves generacions en un estat enquè puguin habitar-la dignament i con-tinuar conreant-la. Això comporta «elcompromís de decidir plegats desprésd’haver ponderat responsablement elcamí que s’ha de seguir, amb l’objectiud’enfortir aquesta aliança entre ésserhumà i medi ambient que ha de serreflex de l’amor creador de Déu, del qualprocedim i cap al qual caminem»[120].Cal desitjar que la comunitat internacio-nal i cada govern sàpiguen contrarestareficaçment les maneres d’utilitzar l’am-bient que li siguin nocives. I també lesautoritats competents han de fer elsesforços necessaris perquè els costoseconòmics i socials que es deriven del’ús dels recursos ambientals comunses reconeguin de manera transparent isiguin sufragats totalment per aquellsque se’n beneficien, i no per altres o perles futures generacions. La proteccióde l’entorn, dels recursos i del climarequereix que tots els responsables in-ternacionals actuïn conjuntament i de-mostrin promptitud per a obrar de bonafe, en el respecte de la llei i la solidaritatamb les regions més febles del plane-ta[121]. Una de les tasques més gransde l’economia és precisament l’ús méseficaç dels recursos, no l’abús, tenintsempre present que el concepte d’efici-ència no és axiològicament neutral.

La manera com l’home tractal’ambient influeix en la manera

com es tracta a ell mateix, i viceversa.Això exigeix que la societat actual revi-si seriosament el seu estil de vida, que,a moltes parts del món, tendeix a l’he-donisme i al consumisme, despreocu-pant-se dels danys que se’n deri-ven[122]. És necessari un canvi efectiude mentalitat que ens porti a adoptarnous estils de vida, «segons els quals larecerca de la veritat, de la bellesa i delbé, així com la comunió amb els altreshomes per a un creixement comú siguinels elements que determinin les opcions

del consum, dels estalvis i de les inversi-ons»[123]. Qualsevol menyscabamentde la solidaritat i del civisme produeixdanys ambientals, així com la degradacióambiental, al seu torn, provoca insatis-facció en les relacions socials. La natura-lesa, especialment en la nostra època,està tan integrada en la dinàmica social icultural que pràcticament ja no constitu-eix una variable independent. La deser-tització i l’empobriment productiu d’al-gunes àrees agrícoles són també fruit del’empobriment dels seus habitants i delseu endarreriment. Quan es promou eldesenvolupament econòmic i culturald’aquestes poblacions, es tutela tambéla naturalesa. A més, molts recursosnaturals queden devastats amb les guer-res. La pau dels pobles i entre els poblespermetria també una major salvaguar-da de la naturalesa. L’acaparament delsrecursos, especialment de l’aigua, potprovocar greus conflictes entre les po-blacions afectades. Un acord pacíficsobre l’ús dels recursos pot salvaguar-dar la naturalesa i, al mateix temps, elbenestar de les societats interessades.

L’Església té una responsabilitat res-pecte a la creació i l’ha de fer valer enpúblic. I, en fer-ho, no sols ha de defen-sar la terra, l’aigua i l’aire com a donsde la creació que pertanyen a tots; ha deprotegir sobretot l’home contra la des-trucció d’ell mateix. Cal que hi hagiuna mena d’ecologia de l’home benentesa. En efecte, la degradació de lanaturalesa està estretament unida a lacultura que modela la convivència hu-mana: quan es respecta l’«ecologiahumana»[124] en la societat, tambél’ecologia ambiental se’n beneficia.Així com les virtuts humanes estaninterrelacionades, de manera que el de-bilitament d’una posa en perill les al-tres, també el sistema ecològic se sostéen un projecte que comprèn tant la sanaconvivència social com la bona relacióamb la naturalesa.

Per a salvaguardar la naturalesa non’hi ha prou a intervenir amb incentiuso desincentius econòmics, i ni tan solsn’hi ha prou amb una instrucció ade-quada. Aquests són instruments impor-tants, però el problema decisiu és lacapacitat moral global de la societat.Si no es respecta el dret a la vida i a lamort natural, si es fa artificial la con-cepció, la gestació i el naixement del’home, si se sacrifiquen embrions hu-mans en la investigació, la consciènciacomuna acaba perdent el concepte del’ecologia humana i amb això de l’eco-logia ambiental. És una contradicciódemanar a les noves generacions elrespecte a l’ambient natural, quan l’edu-cació i les lleis no les ajuden a respec-tar-se a elles mateixes. El llibre de lanaturalesa és un i indivisible, tant pelque fa a la vida, a la sexualitat, almatrimoni, a la família, a les relacionssocials, en una paraula, al desenvolu-pament humà integral. Els deures quetenim amb l’ambient estan relacionatsamb els que tenim amb la persona con-siderada en si mateixa i en la sevarelació amb els altres. No se’n podenexigir uns i conculcar-ne d’altres. És unagreu antinòmia de la mentalitat i de lapraxi actual, que envileix la persona,trastorna l’ambient i malmet la societat.

La veritat, i l’amor que desvetlla,no es poden produir, només es

poden acollir. La seva font última no és,ni pot ser, l’home, sinó Déu, o sigui

49

50

51

52

53

X 30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

aquell que és Veritat i Amor. Aquestprincipi és molt important per a la soci-etat i per al desplegament, pel fet que nila Veritat ni l’Amor no poden ser no-més productes humans; la vocació ma-teixa al desenvolupament de les perso-nes i dels pobles no es fonamenta enuna simple deliberació humana, sinóque està inscrita en un pla que ensprecedeix i que per a tots nosaltres és undeure que ha de ser acollit lliurement.Allò que ens precedeix i constitueix —l’Amor i la Veritat subsistents— ensindica què és el bé i en què consisteix lanostra felicitat. Ens assenyala així elcamí cap al veritable desenvolupament.

LA COL·LABORACIÓ

DE LA FAMÍLIA HUMANA

Una de les pobreses més pro-fundes que l’home pot experi-

mentar és la soledat. Certament, tambéles altres pobreses, incloses les materi-als, neixen de l’aïllament, del fet de noser estimats o de la dificultat d’estimar.Ben sovint són provocades pel rebuigde l’amor de Déu, per una tragèdiaoriginal de tancament de l’home en simateix, que es pensa que és autosufici-ent o bé un mer fet insignificant i pas-satger, un «estranger» en un universque s’ha format per casualitat. L’homeestà alienat quan viu només o s’allunyade la realitat, quan renuncia a pensar icreure en un Fonament[125]. Tota lahumanitat està alienada quan es lliura aprojectes exclusivament humans, a ide-ologies i utopies falses[126]. Avui lahumanitat apareix molt més interactivaque abans: aquest major veïnatge ha detransformar-se en vertadera comunió.El desenvolupament dels pobles depènsobretot que es reconeguin com a partd’una sola família que col·labora ambveritable comunió i està integrada peréssers que no viuen simplement l’un alcostat de l’altre[127].

Pau VI assenyalava que «el món estroba en un lamentable buit d’ide-es»[128]. L’afirmació conté una cons-tatació, però sobretot una aspiració: calun nou impuls del pensament per acomprendre millor què implica ser unafamília; la interacció entre els poblesdel planeta ens urgeix a donar aquestimpuls perquè la integració es desen-volupi sota el signe de la solidaritat[129]en comptes del de la marginació. Aquestpensament obliga a un aprofundimentcrític i valoratiu de la categoria de larelació. És un compromís que no potdur-se a terme només amb les ciènciessocials, atès que requereix l’aportacióde sabers com la metafísica i la teolo-gia, per a captar amb claredat la dignitattranscendent de l’home.

La criatura humana, de naturalesaespiritual, es realitza en les relacionsinterpersonals. Com més les viu demanera autèntica, més madura tambéen la pròpia identitat personal. L’homees valora no aïllant-se sinó posant-se enrelació amb els altres i amb Déu. Pertant, la importància de les susdites rela-cions és fonamental. Això val tambéper als pobles. Consegüentment, resul-ta molt útil per al seu desplegament unavisió metafísica de la relació entre lespersones. Pel que fa a això, la raó trobainspiració i orientació en la revelaciócristiana, segons la qual la comunitat

CAPÍTOL CINQUÉ

dels homes no absorbeix en si la perso-na anul·lant la seva autonomia, compassa en les diverses formes del totali-tarisme, sinó que la valora més encaraperquè la relació entre persona i comu-nitat és la d’un tot envers un altretot[130]. De la mateixa manera que lacomunitat familiar no anul·la en el seusi les persones que la componen, i l’Es-glésia mateixa valora plenament la «cre-ació nova» (Ga 6,15; 2Co 5,17), que pelbaptisme s’insereix en el seu Cos viu,tampoc la unitat de la família humanano anul·la per si mateixa les persones,els pobles o les cultures, sinó que les famés transparents les unes amb les al-tres, més unides en la seva legítimadiversitat.

El tema del desenvolupamentcoincideix amb el de la inclusió

relacional de totes les persones i de totsels pobles en l’única comunitat de lafamília humana, que es construeix en lasolidaritat sobre la base dels valorsfonamentals de la justícia i la pau.Aquesta perspectiva es veu il·luminadade manera decisiva per la relació entreles Persones de la Trinitat en l’únicaSubstància divina. La Trinitat és abso-luta unitat, pel fet que les tres Personesdivines són relacionalitat pura. La trans-parència recíproca entre les Personesdivines és plena i el vincle de l’una ambuna altra total, perquè constitueixenuna unitat i unicitat absolutes. Déu ensvol també associar a aquesta realitat decomunió: «Perquè siguin u com nosal-tres som u» (Jn 17,22). L’Església éssigne i instrument d’aquesta unitat[131].També les relacions entre els homes alllarg de la història s’han beneficiat de lareferència a aquest Model diví. En par-ticular, a la llum del misteri revelat dela Trinitat, es comprèn que la vertaderaobertura no significa dispersió centrí-fuga, sinó compenetració profunda.Això es manifesta també en les experi-ències humanes comunes de l’amor i dela veritat. Així com l’amor sacramentaluneix els esposos espiritualment en «unasola carn» (Gn 2,24; Mt 19,5; Ef 5,31),i de dos que eren en fa una unitatrelacional i real, de manera anàloga laveritat uneix els esperits entre si i els fapensar a l’uníson, atraient-los i unint-los en ella.

La revelació cristiana sobre launitat del gènere humà pressu-

posa una interpretació metafísica del’‘humanum’, en la qual la relacionali-tat és element essencial. També altrescultures i altres religions ensenyen lafraternitat i la pau i, per tant, són de granimportància per al desplegament humàintegral. Això no obstant, no faltenactituds religioses i culturals en lesquals no s’assumeix plenament el prin-cipi de l’amor i de la veritat, acabantaixí per frenar el veritable desenvolu-pament humà i fins i tot per impedir-lo.El món d’avui està sent entravessat peralgunes cultures de rerefons religiós,que no porten l’home a la comunió,sinó que l’aïllen en la recerca del ben-estar individual, limitant-se a gratificarles expectatives psicològiques. Tambéuna certa proliferació d’itineraris reli-giosos de petits grups, i fins i tot depersones individuals, així com el sin-cretisme religiós, poden ser factors dedispersió i de manca de compromís. Unpossible efecte negatiu del procés deglobalització és la tendència a afavorir

l’anteriorment anomenat sincretis-me[132], alimentant formes de «reli-gió» que allunyen les persones unes deles altres, en comptes de fer que estrobin, i les aparten de la realitat. Almateix temps, persisteixen a vegadesparcel·les culturals i religioses que en-casellen la societat en castes socialsestàtiques, en creences màgiques queno respecten la dignitat de la persona,en actituds de submissió a forces ocultes.En aquests contextos, l’amor i la veritattroben dificultat per a refermar-se, perju-dicant l’autèntic desenvolupament.

Per aquest motiu, encara que és certque, per una part, el desenvolupamentnecessita les religions i les cultures delsdiversos pobles, per l’altra, continuasent veritat també que cal un discerni-ment adequat. La llibertat religiosa nosignifica indiferentisme religiós i nocomporta que totes les religions siguiniguals[133]. El discerniment sobre lacontribució de les cultures i de les reli-gions és necessari per a la construccióde la comunitat social en el respecte delbé comú, sobretot per a qui exerceix elpoder polític. Aquest discerniment hau-rà de basar-se en el criteri de la caritati de la veritat. Com que està en joc eldesenvolupament de les persones i delspobles, tindrà en compte la possibilitatd’emancipació i d’inclusió en l’òpticad’una comunitat humana veritablementuniversal. El criteri per a avaluar lescultures i les religions és també «totl’home i tots els homes». El cristianis-me, religió del «Déu que té un rostrehumà»[134], porta en si mateix un cri-teri similar.

La religió cristiana i les altres re-ligions poden contribuir al des-

envolupament només si Déu té un llocen l’esfera pública, amb referència es-pecífica a la dimensió cultural, social,econòmica i, en particular, política. Ladoctrina social de l’Església ha nascutper a reivindicar aquesta «carta de ciu-tadania»[135] de la religió cristiana. Lanegació del dret a professar pública-ment la pròpia religió i a treballar per-què les veritats de la fe inspirin també lavida pública, té conseqüències negati-ves sobre el veritable desenvolupament.L’exclusió de la religió de l’àmbit pú-blic, com el fonamentalisme religiósper altra part, impedeixen la trobadaentre les persones i la seva col·laboracióper al progrés de la humanitat. La vidapública s’empobreix de motivacions ila política adquireix un aspecte opres-sor i agressiu. Es corre el risc que no esrespectin els drets humans, bé perquèse’ls priva del seu fonament transcen-dent, bé perquè no es reconeix la lliber-tat personal. En el laïcisme i en elfonamentalisme es perd la possibilitatd’un diàleg fecund i d’una col·laboracióprofitosa entre la raó i la fe religiosa. Laraó necessita sempre ser purificadaper la fe, i això val també per a la raópolítica, que no ha de creure’s omnipo-tent. Per la seva part, la religió té sem-pre necessitat de ser purificada per laraó per a mostrar el seu autèntic rostrehumà. La ruptura d’aquest diàleg com-porta un cost molt onerós per al desple-gament de la humanitat.

El diàleg fecund entre fe i raó famés eficaç l’exercici de la cari-

tat en l’àmbit social i és el marc mésapropiat per a promoure la col·laboraciófraternal entre creients i no creients, en

la perspectiva compartida de treballarper la justícia i la pau de la humanitat.Els Pares conciliars afirmaven a la cons-titució pastoral Gaudium et spes:«D’acord amb l’afirmació gairebé con-corde de creients i de no creients, totallò que hi ha en la terra s’ha d’encami-nar al seu centre i cimal, l’home.»[136]Per als creients, el món no és fruit de lacasualitat ni de la necessitat, sinó d’unprojecte de Déu. D’aquí neix el deuredels creients d’unir els seus esforçosamb tots els homes i dones de bonavoluntat d’altres religions, o no cre-ients, perquè el nostre món responguiefectivament al projecte diví: viure comuna família, sota la mirada del Creador.Això és, sens dubte, el principi de sub-sidiarietat[137], expressió de la inalie-nable llibertat humana. La subsidiarie-tat és per damunt de tot una ajuda a lapersona, a través de l’autonomia delscossos intermedis. Aquesta ajuda s’ofe-reix quan la persona i els subjectessocials no són capaços de valer-se perells mateixos, implicant sempre unafinalitat emancipadora, perquè afavo-reix la llibertat i la participació a l’horad’assumir responsabilitats. La subsidi-arietat respecta la dignitat de la perso-na, en la qual veu un subjecte semprecapaç de donar alguna cosa als altres.La subsidiarietat, en reconèixer que lareciprocitat forma part de la constitucióíntima de l’ésser humà, és l’antídot méseficaç contra qualsevol forma d’assis-tencialisme paternalista. Pot donar raótant de la múltiple articulació dels ni-vells i, per això, de la pluralitat delssubjectes, com de la seva coordinació.Per tant, és un principi particularmentadequat per a governar la globalitzaciói orientar-la cap a un veritable desenvo-lupament humà. Per tal de no obrir laporta a un perillós poder universal detipus monocràtic, el govern de la glo-balització ha de ser de tipus subsidiari,articulat en múltiples nivells i plansdiversos, que col·laborin recíprocament.La globalització necessita certamentuna autoritat quan planteja el problemade la consecució d’un bé comú global;això no obstant, aquesta autoritat hauràd’estar organitzada de manera subsidi-ària i amb divisió de poders[138], tantper a no ferir la llibertat com per aresultar concretament eficaç.

El principi de subsidiarietat hade mantenir-se íntimament unit

al principi de solidaritat i viceversa,perquè així com la subsidiarietat sensela solidaritat desemboca en el particu-larisme social, també és cert que lasolidaritat sense la subsidiarietat aca-baria en l’assistencialisme que humiliael necessitat. Aquesta regla de caràctergeneral s’ha de tenir molt en comptefins i tot quan s’afronten els temessobre les ajudes internacionals al des-envolupament, les quals, per damunt deles intencions dels donants, poden man-tenir a vegades un poble en un estat dedependència, i fins i tot afavorir situa-cions de domini local i d’explotació enel país que les rep. Les ajudes econòmi-ques, perquè ho siguin de debò, no hande perseguir altres fins. Han de serconcedides implicant no sols els go-verns dels països interessats, sinó tam-bé els agents econòmics locals i elsagents culturals de la societat civil,incloses les Esglésies locals. Els pro-grames d’ajuda han d’adaptar-se cadacop més a la forma dels programes

integrats i compartits des de la base. Enefecte, continua sent veritat que el re-curs humà és més valuós en els païsosen via de desenvolupament: aquest ésl’autèntic capital que s’ha de potenciarper a assegurar als països més pobresun futur veritablement autònom. Con-vé recordar també que, en el campeconòmic, l’ajuda principal que neces-siten els països en via de desenvolupa-ment és permetre i afavorir cada copmés l’ingrés dels seus productes en elsmercats internacionals, possibilitant-losaixí la plena participació en la vidaeconòmica internacional. En el passat,les ajudes han servit amb massa fre-qüència només per a crear mercats mar-ginals dels productes d’aquests països.Això es deu molts cops a una manca deveritable demanda d’aquests produc-tes: per tant, és necessari ajudar aquestspaïsos a millorar els seus productes i aadaptar-los millor a la demanda. A més,alguns han temut ben sovint la compe-tència de les importacions de produc-tes, normalment agrícoles, provinentsdels països econòmicament pobres.Això no obstant, s’ha de recordar que lapossibilitat de comercialitzar aquestsproductes significa sovint garantir-nela supervivència a curt o llarg termini.Un comerç internacional just i equili-brat en el camp agrícola pot reportarbeneficis a tots, tant en l’oferta com enla demanda. Per aquest motiu, no solsés necessari orientar comercialmentaquests productes, sinó establir reglescomercials internacionals que els sos-tinguin, i reforçar el finançament deldesenvolupament per a fer més produc-tives aquestes economies.

La cooperació per al desplega-ment no ha de contemplar no-

més la dimensió econòmica; ha de seruna gran ocasió per a la trobada cultu-ral i humana. Si els subjectes de lacooperació dels països econòmicamentdesenvolupats, com a vegades passa,no tenen en compte la identitat culturalpròpia i aliena, amb els seus valorshumans, no podran entaular cap diàlegamb els ciutadans dels països pobres.Si aquests, per la seva part, s’obren ambindiferència i sense discerniment a qual-sevol proposta cultural, no estaran encondicions d’assumir la responsabilitatdel seu autèntic desenvolupament[139].Les societats tecnològicament avança-des no han de confondre el propi desen-volupament tecnològic amb una pre-sumpta superioritat cultural, sinó quehan de redescobrir en elles mateixesvirtuts a vegades oblidades, que les hanfet florir al llarg de la seva història. Lessocietats en creixement han de roman-dre fidels al que hi ha de veritablementhumà en les seves tradicions, evitantque se superposin automàticament aelles les formes de la civilització tecno-lògica globalitzada. En totes les cultu-res es donen convergències ètiques sin-gulars i múltiples, expressions d’unamateixa naturalesa humana, volgudapel Creador, i que la saviesa ètica de lahumanitat en diu llei natural[140].L’anomenada llei moral universal ésfonament sòlid de tot diàleg cultural,religiós i polític, i ajuda el pluralismemultiforme de les diverses cultures afer que no s’allunyin de la recerca co-muna de la veritat, del bé i de Déu. Pertant, l’adhesió a aquesta llei escrita enels cors és la base de tota col·laboraciósocial constructiva. En totes les cultu-

54

55

56

57

58

59

XI30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

han de ser tractats com qualsevol altrefactor de producció. Qualsevol emi-grant és una persona humana que, coma tal, té drets fonamentals inalienablesque han de ser respectats per tots i enqualsevol situació[142].

En considerar els problemes deldesenvolupament, s’ha de res-

saltar la relació entre pobresa i desocu-pació. Els pobres són en molts casos elresultat de la violació de la dignitat deltreball humà, bé perquè es limiten lesseves possibilitats (desocupació, subo-cupació), bé perquè es devaluen «elsdrets que en flueixen, especialment eldret al sou just, a la seguretat de lapersona del treballador i de la sevafamília»[143]. Per això, ja l’1 de maigde 2000, el meu predecessor Joan PauII, de venerada memòria, en ocasió delJubileu dels Treballadors, va llançaruna crida per a «una coalició mundialen favor del treball decent»[144], enco-ratjant l’estratègia de l’OrganitzacióInternacional del Treball. D’aquestamanera donava un fort suport moral aaquest objectiu, com a aspiració de lesfamílies a tots els països del món. Peròquè significa la paraula decència apli-cada al treball? Significa un treball que,en qualsevol societat, sigui expressióde la dignitat essencial de tot home odona: un treball lliurement elegit, queassociï efectivament els treballadors,homes i dones, al desenvolupament dela seva comunitat; un treball que,d’aquesta manera, faci que els treballa-dors siguin respectats, evitant tota dis-criminació; un treball que permeti sa-tisfer les necessitats de les famílies iescolaritzar els fills sense que es veginobligats a treballar; un treball que con-senti els treballadors d’organitzar-selliurement i fer sentir la seva veu; untreball que deixi espai per a retrobar-seadequadament amb les pròpies arrelsen l’àmbit personal, familiar i espiritu-al; un treball que asseguri una condiciódigna als treballadors que arriben a lajubilació.

En la reflexió sobre el tema deltreball, és oportú fer una crida a

les organitzacions sindicals dels treba-lladors, des de sempre encoratjades isostingudes per l’Església, davant l’exi-gència urgent d’obrir-se a les novesperspectives que sorgeixen en l’àmbitlaboral. Les organitzacions sindicalsestan cridades a fer-se càrrec dels nousproblemes de la nostra societat, supe-rant les limitacions pròpies dels sindi-cats de classe. Em refereixo, per exem-ple, a aquest conjunt de qüestions queels estudiosos de les ciències socialsassenyalen en el conflicte entre perso-na treballadora i persona consumidora.Sense que sigui necessari adoptar latesi que s’ha produït un desplaçamentde la centralitat del treballador a lacentralitat del consumidor, sembla enqualsevol cas que aquest és també unterreny per a experiències sindicals in-novadores. El context global en què esdesenvolupa el treball requereix igual-ment que les organitzacions sindicalsnacionals, cenyides sobretot a la defen-sa dels interessos dels seus afiliats, gi-rin la seva mirada també envers els noafiliats i, en particular, envers els treba-lladors dels països en via de desenvolu-pament, on tantes vegades es violen elsdrets socials. La defensa d’aquests tre-balladors, promoguda també mitjan-

res hi ha crostes per netejar i ombres peraclarir. La fe cristiana, que s’encarnaen les cultures transcendint-les, pot aju-dar-les a créixer en la convivència i en lasolidaritat universal, en benefici del des-envolupament comunitari i planetari.

En la recerca de solucions per ala crisi econòmica actual, l’aju-

da al desenvolupament dels països po-bres ha de considerar-se un vertaderinstrument de creació de riquesa per atots. ¿Quin projecte d’ajuda pot prome-tre un creixement de valor tan signifi-catiu —fins i tot per a l’economia mun-dial— com l’ajuda a poblacions que estroben encara en una fase inicial o pocavançada del seu procés de desenvolu-pament econòmic? En aquesta pers-pectiva, els Estats econòmicament mésdesenvolupats faran el que es pugui pera destinar percentatges més alts del seuproducte interior brut per a ajudes aldesenvolupament, respectant els com-promisos que s’han pres sobre aquestpunt en l’àmbit de la comunitat interna-cional. Ho podran fer també revisantles seves polítiques internes d’assistèn-cia i de solidaritat social, aplicant-hi elprincipi de subsidiarietat i creant siste-mes de seguretat social més integrats,amb la participació activa de les perso-nes i de la societat civil. D’aquestamanera, és possible també millorar elsserveis socials i assistencials i, al ma-teix temps, estalviar recursos, elimi-nant malbarataments i rendes abusives,per destinar-los a la solidaritat interna-cional. Un sistema de solidaritat socialmés participatiu i orgànic, menys buro-cratitzat però no per això menys coor-dinat, podria revitalitzar moltes energi-es avui endormiscades en favor tambéde la solidaritat entre els pobles.

Una possibilitat d’ajuda per al des-plegament podria venir de l’aplicacióeficaç de l’anomenada subsidiarietatfiscal, que permetria als ciutadans deci-dir sobre el destí dels percentatges delsimpostos que paguen a l’Estat. Aixòpot ajudar, evitant degeneracions parti-cularistes, a fomentar formes de solida-ritat social des de la base, amb beneficisobvis també des del punt de vista de lasolidaritat per al desplegament.

Una solidaritat més àmplia a ni-vell internacional es manifesta

per damunt de tot a continuar promo-vent, també en condicions de crisi eco-nòmica, un accés més gran a l’educa-ció, que, d’altra banda, és una condicióessencial per a l’eficàcia de la coopera-ció internacional mateixa. Amb el ter-me educació no ens referim només a lainstrucció o a la formació per al treball,que són dos factors importants per aldesplegament, sinó a la formació com-pleta de la persona. Pel que fa a això,s’ha de subratllar un aspecte important:per a educar cal saber qui és la personahumana, conèixer-ne la naturalesa. Elfet de refermar-se una visió relativistad’aquesta naturalesa planteja seriososproblemes a l’educació, sobretot a l’edu-cació moral, comprometent la seva di-fusió universal. Cedint a aquest relati-visme, tothom s’empobreix més, ambconseqüències negatives també per a l’efi-càcia de l’ajuda a les poblacions mésnecessitades, a les quals no manquennomés recursos econòmics o tècnics, sinótambé formes i mitjans pedagògics queajudin les persones a aconseguir la plenarealització humana.

Un exemple de la importànciad’aquest problema el tenim en el feno-men del turisme internacional[141], quepot ser un notable factor de desenvolu-pament econòmic i creixement cultu-ral, però que a vegades pot transfor-mar-se en una forma d’explotació idegradació moral. La situació actualofereix oportunitats singulars perquèels aspectes econòmics del desenvolu-pament, és a dir, els fluxos de diners il’aparició d’experiències empresarialslocals significatives, es combinin ambels culturals, i en primer lloc l’educatiu.En molts casos és així, però en moltsd’altres el turisme internacional és unaexperiència deseducativa, tant per alturista com per a les poblacions locals.Ben sovint, aquestes es troben ambconductes immorals, i fins i tot perver-ses, com en el cas de l’anomenat turis-me sexual, en què se sacrifiquen tantséssers humans, fins i tot de tendra edat.És dolorós constatar que això s’esdevémoltes vegades amb el suport de go-verns locals, amb el silenci d’aquellsaltres d’on procedeixen els turistes i ambla complicitat de tants operadors del sec-tor. I sense arribar a aquest extrem, elturisme internacional es planteja ben so-vint de manera consumista i hedonista,com una evasió i amb formes d’organit-zació típiques dels països d’origen, demanera que no s’afavoreix una veritabletrobada entre persones i cultures. Calpensar, doncs, en un turisme diferent,capaç de promoure un vertader coneixe-ment recíproc, que no tregui res al des-cans i a la diversió sana: cal fomentar unturisme així, també a través d’una relaciómés estreta amb les experiències de coo-peració internacional i d’iniciatives em-presarials per al desplegament.

Un altre aspecte digne d’atenció,parlant del desenvolupament

humà integral, és el fenomen de lesmigracions. És un fenomen que im-pressiona per les seves grans dimensi-ons, pels problemes socials, econòmics,polítics, culturals i religiosos que susci-ta, i pels dramàtics desafiaments queplanteja a les comunitats nacionals i a lacomunitat internacional. Podem dir queestem davant un fenomen social quemarca època, que requereix una políti-ca de cooperació internacional forta iclarivident per tal d’afrontar-lo comcal. Aquesta política s’ha de desenvo-lupar partint d’una col·laboració estre-ta entre els països de procedència i dedestí dels emigrants; ha d’anar acom-panyada de normatives internacionalsadequades capaces d’harmonitzar elsdiferents ordenaments legislatius, ambvista a salvaguardar les exigències i elsdrets de les persones i de les famíliesemigrants, així com els de les societatsde destinació. Cap país per ell mateixno pot ser capaç de fer front als proble-mes migratoris actuals. Tots podemveure el sofriment, el disgust i les aspi-racions que comporten els fluxos mi-gratoris. Com se sap, és un fenomencomplex de gestionar; això no obstant,està comprovat que els treballadors es-trangers, malgrat les dificultats inhe-rents a la seva integració, contribuei-xen de manera significativa amb el seutreball al desenvolupament econòmicdel país que els acull, així com al seupaís d’origen a través de les trameses dediners. Òbviament, aquests treballadorsno poden ser considerats una mercade-ria o una mera força laboral. Per tant, no

çant iniciatives apropiades en favor delspaïsos d’origen, permetrà a les organit-zacions sindicals posar en relleu lesautèntiques raons ètiques i culturalsque els han permès ser, en contextossocials i laborals diversos, un factordecisiu per al desplegament. Continuasent vàlid l’ensenyament tradicional del’Església, que proposa la distinció depapers i funcions entre sindicat i políti-ca. Aquesta distinció permetrà a lesorganitzacions sindicals trobar en lasocietat civil l’àmbit més adequat per ala seva necessària actuació en defensa ipromoció del món del treball, sobretoten favor dels treballadors explotats i norepresentats, l’amarga condició delsquals passa desapercebuda tantes ve-gades davant els ulls distrets de la soci-etat.

A més, es requereix que les fi-nances mateixes, que han de

renovar necessàriament les seves es-tructures i formes de funcionament des-prés de la seva mala utilització, que hamalmès l’economia real, tornin a ser uninstrument encaminat a produir rique-sa i desenvolupament millors. Total’economia i totes les finances, i nonomés alguns dels seus sectors, com ainstruments que són, han de ser utilit-zats de manera ètica per a crear lescondicions adequades per al desplega-ment de l’home i dels pobles. És certa-ment útil, i en algunes circumstànciesindispensable, promoure iniciatives fi-nanceres on predomini la dimensióhumanitària. Amb tot, però, això no hade fer-nos oblidar que tot el sistemafinancer ha de tenir com a meta elsosteniment d’un veritable desenvolu-pament. Sobretot, és necessari que l’in-tent de fer el bé no es contraposi al de lacapacitat efectiva de produir béns. Elsagents financers han de redescobrir elfonament ètic de la seva activitat per ano abusar d’aquells instruments sofis-ticats amb els quals es podria trair elsestalviadors. Recta intenció, transpa-rència i recerca de bons resultats sóncompatibles i mai no s’han de separar.Si l’amor és intel·ligent, sap trobar tam-bé les maneres d’actuar segons unaconveniència previsible i justa, com homostren de manera significativa mol-tes experiències en el camp del crèditcooperatiu.

Tant una regulació del sector capaçde salvaguardar els subjectes més fe-bles i impedir escandaloses especulaci-ons, com l’experimentació de novesformes de finances destinades a afavo-rir projectes de desenvolupament, sónexperiències positives que s’han d’apro-fundir i encoratjar, reclamant la res-ponsabilitat de l’estalviador. Tambél’experiència del microfinançament,que té les seves arrels en la reflexió i enl’actuació dels humanistes civils —pen-so sobretot en l’origen dels Monts dePietat—, ha de ser reforçada i actualit-zada, sobretot en els moments en quèels problemes financers poden resultardramàtics per als sectors més vulnera-bles de la població, que han de serprotegits de l’amenaça de la usura i ladesesperació. Els més febles han de sereducats per defensar-se de la usura, aixícom els pobles pobres han de ser edu-cats per a beneficiar-se realment delmicrocrèdit, frenant d’aquesta manerapossibles formes d’explotació enaquests dos camps. Com que també enels països rics es donen noves formes

60

61

62

63

64

65

XII 30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

CAPÍTOL SISÈ

Aquesta Autoritat haurà d’estar regula-da pel dret, atenir-se de manera concre-ta als principis de subsidiarietat i desolidaritat, estar ordenada a la realitza-ció del bé comú[147], comprometre’sen la realització d’un autèntic desen-volupament humà integral inspirat enels valors de la caritat en la veritat.Aquesta Autoritat, a més, haurà de serreconeguda per tothom, gaudir de po-der efectiu per a garantir a cadascú laseguretat, el compliment de la justícia iel respecte dels drets[148]. Òbviament,ha de tenir la facultat de fer respectarles seves decisions arreu, així com lesmesures de coordinació adoptades enels diferents fòrums internacionals. Enefecte, quan això manca, el dret inter-nacional, malgrat els grans progressosaconseguits en els diversos camps, cor-re el risc d’estar condicionat pels equi-libris de poder entre els més forts. Eldesenvolupament integral dels pobles ila col·laboració internacional exigei-xen l’establiment d’un grau superiord’ordenament internacional de tipussubsidiari per al govern de la globalit-zació[149], que es dugui a terme final-ment un ordre social conforme a l’ordremoral, així com també aquesta relacióentre esfera moral i social, entre políti-ca i món econòmic i civil, ja previst al’Estatut de les Nacions Unides.

EL DESENVOLUPAMENT

DELS POBLES

I LA TÈCNICA

El tema del desenvolupamentdels pobles està íntimament unit

al del desenvolupament de cada home.La persona humana tendeix per natura-lesa al propi desenvolupament, el qualno està garantit per una sèrie de meca-nismes naturals, sinó que cadascun denosaltres és conscient de la seva capa-citat de decidir lliurement i responsa-blement. Tampoc es tracta d’un desen-volupament a mercè del nostre caprici,ja que tots sabem que som un do i no elresultat d’una autogeneració. La nostrallibertat està originàriament caracterit-zada pel nostre ser, amb les seves limi-tacions. Ningú no dóna forma a la prò-pia consciència de manera arbitrària,sinó que tothom construeix el seu propi«jo» sobre la base d’un «si mateix» queens ha estat donat. No només les altrespersones se’ns presenten com a no dis-ponibles, sinó també nosaltres per anosaltres mateixos. El desenvolupamentde la persona es degrada quan preténser l’única creadora d’ella mateixa.De manera anàloga, també el desenvo-lupament dels pobles es degrada quanla humanitat pensa que pot recrear-seutilitzant els «prodigis» de la tecnolo-gia. El mateix passa amb el desenvolu-pament econòmic, que es manifestafictici i perjudicial quan se sosté en els«prodigis» de les finances per a mante-nir un creixement antinatural i consu-mista. Davant aquesta pretensió pro-meteica, hem d’enfortir l’estimació peruna llibertat no arbitrària, sinó verita-blement humanitzada pel reconeixe-ment del bé que la precedeix. Per aaconseguir aquest objectiu, cal que l’ho-me entri en ell mateix per a descobrirles normes fonamentals de la llei moralnatural que Déu ha inscrit en el seu cor.

de pobresa, el microfinançament potoferir ajudes concretes per a crear inici-atives i sectors nous que afavoreixin lescapes més febles de la societat, tambédavant una possible fase d’empobri-ment de la societat.

La interrelació mundial ha fetsorgir un nou poder polític, el

dels consumidors i les seves associaci-ons. És un fenomen en què s’ha d’apro-fundir, perquè conté elements positiusque cal fomentar, com també excessosque s’han d’evitar. És bo que les perso-nes s’adonin que comprar és sempre unacte moral, i no sols econòmic. El con-sumidor té una responsabilitat socialespecífica, que s’afegeix a la responsa-bilitat social de l’empresa. Els consu-midors han de ser constantment edu-cats[145] per al paper que exerceixendiàriament i que poden exercir respec-tant els principis morals, sense que dis-minueixi la racionalitat econòmica in-trínseca a l’acte de comprar. També enel camp de les compres, precisament enmoments com els que s’estan vivint, enels quals el poder adquisitiu pot veure’sreduït i s’haurà de consumir amb méssobrietat, és necessari obrir altres ca-mins com, per exemple, formes de co-operació per a les adquisicions, comsucceeix amb les cooperatives de con-sum, que existeixen des del segle XIXgràcies també a la iniciativa dels catò-lics. A més, és convenient afavorir for-mes noves de comercialització de pro-ductes provinents d’àrees deprimidesdel planeta, per a garantir una retribu-ció decent als productors, a condicióque es tracti d’un mercat transparent,que els productors rebin no sols margesde guany més alts sinó també més for-mació, professionalitat i tecnologia i,finalment, que aquestes experiènciesd’economia per al desplegament noestiguin condicionades per visions ide-ològiques partidistes. Cal desitjar unpaper més incisiu dels consumidorscom a factor de democràcia econòmi-ca, sempre que ells mateixos no esti-guin manipulats per associacions es-cassament representatives.

Davant l’imparable augment dela interdependència mundial, i

també en presència d’una recessiód’abast global, se sent molt la urgènciade la reforma tant de l’Organització deles Nacions Unides com de l’arquitec-tura econòmica i financera internacio-nal, perquè es doni una concreció realal concepte de família de nacions. I sesent la urgència de trobar formes inno-vadores per a posar en pràctica el prin-cipi de la responsabilitat de prote-gir[146] i donar també una veu eficaçen les decisions comunes a les nacionsmés pobres. Això és necessari precisa-ment amb vista a un ordenament polí-tic, jurídic i econòmic que incrementi iorienti la col·laboració internacionalenvers el desenvolupament solidari detots els pobles. Per a governar l’econo-mia mundial, per a sanejar les econo-mies afectades per la crisi, per a preve-nir el seu empitjorament i desequilibrisconsegüents més grans, per a aconse-guir un desarmament integral oportú, laseguretat alimentària i la pau, per agarantir la salvaguarda de l’ambient iregular els fluxos migratoris, és urgentla presència d’una vertadera Autoritatpolítica mundial, com va ser ja indicatpel meu predecessor, el beat Joan XXIII.

El problema del desenvolupa-ment en l’actualitat està estreta-

ment unit al progrés tecnològic i a lesseves aplicacions enlluernadores en elcamp biològic. La tècnica —convé su-bratllar-ho— és un fet profundamenthumà, vinculat a l’autonomia i llibertatde l’home. En la tècnica es manifesta iconfirma el domini de l’esperit sobre lamatèria. «Sent [l’esperit] “menys es-clau de les coses, pot més fàcilmentelevar-se a l’adoració i a la contempla-ció del Creador”»[150]. La tècnica per-met dominar la matèria, reduir els ris-cos, estalviar esforços, millorar lescondicions de vida. Respon a la matei-xa vocació del treball humà: en la tèc-nica, vista com una obra del propi ta-lent, l’home es reconeix a si mateix irealitza la seva humanitat. La tècnica ésl’aspecte objectiu de l’actuar humà[151],l’origen i raó de ser del qual està enl’element subjectiu: l’home que treba-lla. Per això, la tècnica mai no és noméstècnica. Manifesta qui és l’home i qui-nes són les seves aspiracions de desen-volupament, expressa la tensió de l’ànimhumà envers la superació gradual decerts condicionaments materials. Latècnica, per tant, s’insereix en el mana-ment de conrear i custodiar la terra (cf.Gn 2,15) que Déu ha confiat a l’home,i s’orienta a reforçar aquesta aliançaentre ésser humà i medi ambient que hade reflectir l’amor creador de Déu.

El desenvolupament tecnològicpot encoratjar la idea de l’auto-

suficiència de la tècnica, quan l’homees pregunta només pel com, en comptesde considerar els perquès que l’impul-sen a actuar. Per això, la tècnica té unrostre ambigu. Nascuda de la creativi-tat humana com a instrument de lallibertat de la persona, pot entendre’scom a element d’una llibertat absolutaque desitja prescindir dels límits inhe-rents a les coses. El procés de globalit-zació podria substituir les ideologiesper la tècnica[152], transformant-se ellamateixa en un poder ideològic, queexposaria la humanitat al risc de trobar-se tancada dins un a priori del qual nopodria sortir per a trobar el ser i laveritat. En aquest cas, cadascun de no-saltres coneixeria, avaluaria i decidiriaels aspectes de la seva vida des d’unhoritzó cultural tecnocràtic, al qual per-tanyeríem estructuralment, sense po-der trobar mai un sentit que no siguiproduït per nosaltres mateixos. Aques-ta visió reforça molt avui la mentalitattecnicista, que fa coincidir la veritatamb el que és factible. Però quan l’úniccriteri de veritat és l’eficiència i lautilitat, es nega automàticament el des-envolupament. En efecte, el veritabledesenvolupament no consisteix princi-palment a fer. La clau del desenvolupa-ment es troba en una intel·ligència ca-paç d’entendre la tècnica i de captar elsignificat plenament humà del queferde l’home, segons l’horitzó de sentit dela persona considerada en la globalitatdel seu ser. Fins i tot quan l’home operaa través d’un satèl·lit o d’un impulselectrònic a distància, el seu actuar con-tinua sent sempre humà, expressió d’unallibertat responsable. La tècnica atraufortament l’home, perquè el rescata deles limitacions físiques i li amplia l’ho-ritzó. Però la llibertat humana és ellamateixa només quan respon a aquestaatracció de la tècnica amb decisionsque són fruit de la responsabilitat mo-

ral. D’aquí la necessitat urgent d’unaformació per a un ús ètic i responsablede la tècnica. Conscients d’aquestaatracció de la tècnica sobre l’ésser humà,s’ha de recuperar el veritable sentit dela llibertat, que no consisteix en la se-ducció d’una autonomia total, sinó enla resposta a la crida del ser, començantpel nostre propi ser.

Aquesta possible desviació dela mentalitat tècnica del seu ori-

ginari camí humanista es mostra avuide manera evident en la tecnificació deldesenvolupament i de la pau. El desen-volupament dels pobles és consideratben sovint com un problema d’engi-nyeria financera, d’obertura de mer-cats, de baixades d’impostos, d’inver-sions productives, de reformesinstitucionals, en definitiva com unaqüestió exclusivament tècnica. Sensdubte, tots aquests àmbits tenen un pa-per molt important, però hauríem depreguntar-nos per què les decisions detipus tècnic han funcionat fins ara no-més en part. La causa és molt mésprofunda. El desenvolupament mai noestarà plenament garantit per forcesque en gran manera són automàtiques iimpersonals, tant si provenen de leslleis de mercat com de polítiques decaràcter internacional. El desenvolu-pament és impossible sense homes rec-tes, sense operadors econòmics i agentspolítics que sentin fortament en la sevaconsciència la crida al bé comú. Esnecessita tant la preparació professio-nal com la coherència moral. Quanpredomina l’absolutització de la tècni-ca es produeix una confusió entre elsfins i els mitjans: l’empresari consideracom a únic criteri d’acció el màximbenefici en la producció; el polític, laconsolidació del poder; el científic, elresultat dels seus descobriments. Així,sota aquesta xarxa de relacions econòmi-ques, financeres i polítiques persisteixensovint incomprensions, malestar i injus-tícia; els fluxos de coneixements tècnicsaugmenten, però en benefici dels seuspropietaris, mentre que la situació real deles poblacions que viuen a sota i gairebésempre al marge d’aquests fluxos, restainalterada, sense possibilitats realsd’emancipació.

També la pau corre a vegades elrisc de ser considerada com un

producte de la tècnica, fruit exclusiva-ment dels acords entre els governs od’iniciatives tendents a assegurar aju-des econòmiques eficaces. És cert quela construcció de la pau necessita unaxarxa constant de contactes diplomà-tics, intercanvis econòmics i tecnolò-gics, trobades culturals, acords en pro-jectes comuns, així com també ques’adoptin compromisos compartits pera allunyar les amenaces de tipus bèl·lico tallar d’arrel les contínues temptaci-ons terroristes. Això no obstant, perquèaquests esforços produeixin efectesduradors, és necessari que se sustentinen valors fonamentats en la veritat de lavida. És a dir, és necessari escoltar laveu de les poblacions interessades itenir en compte la seva situació per apoder interpretar de manera adequadales seves expectatives. Tot això ha d’es-tar unit a l’esforç anònim de tantespersones que treballen decididamentper fomentar la trobada entre els poblesi afavorir la promoció del desenvolupa-ment partint de l’amor i de la comprensió

67

68

69

70

71

72

XIII30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

66

recíproca. Entre aquestes persones tro-bem també fidels cristians, implicats enla gran tasca de donar un sentit plenamenthumà al desenvolupament i la pau.

El desenvolupament tecnològicestà relacionat amb la influèn-

cia cada vegada més gran dels mitjansde comunicació social. És gairebé im-possible imaginar ja l’existència de lafamília humana sense la seva presèn-cia. Per a bé o per a mal, s’han introduïtde tal manera en la vida del món, quesembla realment absurda la postura delsqui defensen la seva neutralitat i, con-següentment, reivindiquen la seva au-tonomia respecte a la moral de les per-sones. Molts cops, tendències d’aquesttipus, que emfatitzen la naturalesa es-trictament tècnica d’aquests mitjans,afavoreixen de fet la seva subordinacióals interessos econòmics, al domini delsmercats, sense oblidar el desig d’impo-sar paràmetres culturals en funció deprojectes de caràcter ideològic i polític.Donada la importància fonamental delsmitjans de comunicació a l’hora dedeterminar els canvis en la manera depercebre i de conèixer la realitat i lapersona humana mateixa, es fa neces-sària una seriosa reflexió sobre el seuinflux, especialment sobre la dimensióeticocultural de la globalització i eldesenvolupament solidari dels pobles.Com passa amb la correcta gestió de laglobalització i el desenvolupament, elsentit i la finalitat dels mitjans de co-municació ha de cercar-se en el seufonament antropològic. Això vol dirque poden ser ocasió d’humanitzacióno sols quan, gràcies al desenvolupa-ment tecnològic, ofereixen possibili-tats més grans per a la comunicació i lainformació, sinó sobretot quan s’orga-nitzen i s’orienten sota la llum d’unaimatge de la persona i el bé comú quereflecteixi els seus valors universals. Elmer fet que els mitjans de comunicaciósocial multipliquin les possibilitats d’in-terconnexió i de circulació d’idees, noafavoreix la llibertat ni globalitza el des-envolupament i la democràcia per a tots.Per tal d’aconseguir aquests objectius esnecessita que els mitjans de comunicacióestiguin centrats en la promoció de ladignitat de les persones i dels pobles, queestiguin expressament animats per la ca-ritat i es posin al servei de la veritat, del béi de la fraternitat natural i sobrenatural.En efecte, la llibertat humana està intrín-secament lligada a aquests valors superi-ors. Els mitjans poden oferir una valu-osa ajuda a l’augment de la comunió enla família humana i a l’ethos de la societatquan es converteixen en instruments quepromouen la participació universal en larecerca comuna del que és just.

En l’actualitat, la bioètica és uncamp prioritari i crucial en la

lluita cultural entre l’absolutisme de latècnica i la responsabilitat moral, en elqual està en joc la possibilitat d’undesenvolupament humà i integral.Aquest és un àmbit molt delicat i deci-siu, on es planteja amb tota la seva forçadramàtica la qüestió fonamental: si l’ho-me és un producte de si mateix o sidepèn de Déu. Els descobriments cien-tífics en aquest camp i les possibilitatsd’una intervenció tècnica han crescuttant que semblen imposar l’elecció en-tre aquests dos tipus de raó: una raóoberta a la transcendència o una raótancada en la immanència. Estem da-

vant un aut aut decisiu. Però la raciona-litat del quefer tècnic centrat només enell mateixa es revela com a irracional,perquè comporta un rebuig ferm delsentit i del valor. Per això, el tancamenta la transcendència ensopega amb la difi-cultat de pensar com és possible que delno-res hagi sorgit l’ésser i de la casualitatla intel·ligència[153]. Davant aquests pro-blemes tan dramàtics, raó i fe s’ajudenmútuament. Només juntes salvaran l’ho-me. Atreta pel pur quefer tècnic, la raósense la fe es veu abocada a perdre’s en lail·lusió de la pròpia omnipotència. La fesense la raó corre el risc d’allunyar-se dela vida concreta de les persones[154].

Pau VI havia percebut i asseyalatja l’abast mundial de la qüestió

social[155]. Seguint aquesta línia, avuiés necessari afirmar que la qüestió so-cial s’ha convertit radicalment en unaqüestió antropològica, en el sentit queimplica no sols la manera mateixa deconcebre, sinó també de manipular lavida, cada dia més exposada per labiotecnologia a la intervenció de l’ho-me. La fecundació in vitro, la investi-gació amb embrions, la possibilitat delclonatge i de la hibridació humana nei-xen i es promouen en la cultura actualdel desencant total, que creu haver des-vetllat qualsevol misteri, perquè s’haarribat ja a l’arrel de la vida. És aquí onl’absolutisme de la tècnica troba la sevamàxima expressió. En aquest tipus decultura, la consciència està cridada úni-cament a prendre nota d’una mera pos-sibilitat tècnica. Però no han de mini-mitzar-se els escenaris inquietants peral futur de l’home, ni els nous i potentsinstruments que la «cultura de la mort»té a la seva disposició. A la plaga difu-sa, tràgica, de l’avortament, podria afe-gir-se en el futur, encara que ja subrep-tíciament in nuce, una planificacióeugenèsica sistemàtica dels naixements.D’altra banda, es va obrint pas una menseutanasica, manifestació no menys abu-siva del domini sobre la vida, que encertes condicions ja no es considera dig-na de ser viscuda. Darrere aquests esce-naris hi ha plantejaments culturals queneguen la dignitat humana. Al seu torn,aquestes pràctiques fomenten una con-cepció materialista i mecanicista de lavida humana. ¿Qui pot calcular els efec-tes negatius del desenvolupamentd’aquesta mentalitat? ¿Com podem es-tranyar-nos de la indiferència davanttantes situacions humanes degradants,si la indiferència caracteritza la nostraactitud davant el que és humà i el que noho és? Sorprèn la selecció arbitràriad’allò que avui es proposa com a dignede respecte. Moltes persones, disposa-des a escandalitzar-se per coses secun-dàries, semblen tolerar injustícies inau-dites. Mentre els pobres del móncontinuen trucant a la porta de l’opu-lència, el món ric corre el risc de noescoltar ja aquests trucs a la seva porta,a causa d’una consciència incapaç dereconèixer el que és humà. Déu revelal’home a l’home; la raó i la fe col·-laboren a l’hora de mostrar-li el bé,sempre que el vulgui veure; la llei natu-ral, en la qual brilla la Raó creadora,indica la grandesa de l’home, però tam-bé la seva misèria, quan desconeix elreclam de la veritat moral.

Un dels aspectes de l’actual es-perit tecnicista es pot apreciar

en la propensió a considerar els proble-

mes i els fenòmens que tenen a veureamb la vida interior només des d’unpunt de vista psicològic, i fins i totmerament neurològic. D’aquesta ma-nera, la interioritat de l’home es buidai ser conscients de la consistència onto-lògica de l’ànima humana, amb les pro-funditats que els sants han sabut sonde-jar, es perd progressivament. Elproblema del desenvolupament estàestretament relacionat amb el concep-te que tinguem de l’ànima de l’home, jaque el nostre jo es veu reduït molts copsa la psique, i la salut de l’ànima esconfon amb el benestar emotiu. Aques-tes reduccions tenen el seu origen enuna profunda incomprensió del que ésla vida espiritual i porten a ignorar queel desenvolupament de l’home i delspobles depèn també de les solucionsque es donen als problemes de caràcterespiritual. El desenvolupament ha decomprendre, a més d’un progrés mate-rial, un d’espiritual, perquè l’home és«un en cos i ànima»[156], nascut del’amor creador de Déu i destinat a viureeternament. L’ésser humà es desenvo-lupa quan creix espiritualment, quan laseva ànima es coneix a si mateixa i laveritat que Déu ha imprès germinalmenten ella, quan dialoga amb ell mateix iamb el seu Creador. Lluny de Déu, l’ho-me està inquiet i es fa fràgil. L’alienaciósocial i psicològica, i les nombroses neu-rosis que caracteritzen les societats opu-lentes, remeten també a aquest tipus decauses espirituals. Una societat del ben-estar, materialment desenvolupada, peròque oprimeix l’ànima, no està en si ma-teixa ben orientada envers un autènticdesenvolupament. Les noves formes d’es-clavitud, com la droga, i la desesperacióen què cauen tantes persones, tenen unaexplicació no sols sociològica o psicolò-gica, sinó essencialment espiritual. Elbuit en què l’ànima se sent abandonada,comptant fins i tot amb nombroses terà-pies per al cos i per a la psique, fa patir. Nohi ha desenvolupament ple ni un bé comúuniversal sense el bé espiritual i moral deles persones, considerades en la sevatotalitat d’ànima i cos.

L’absolutisme de la tècnica ten-eix a produir una incapacitat de

percebre tot allò que no s’explica ambla pura matèria. Això no obstant, totsels homes tenen experiència de tantsaspectes immaterials i espirituals de laseva vida. Conèixer no és només unacte material, perquè allò que s’ha co-negut amaga sempre alguna cosa queva més enllà de la dada empírica. Totconeixement, fins al més simple, éssempre un petit prodigi, perquè mai nos’explica completament amb els ele-ments materials que emprem. En totaveritat hi ha sempre alguna cosa mésdel que es podia esperar, en l’amor querebem hi ha sempre quelcom que enssorprèn. Mai no hauríem de deixar desorprendre’ns davant aquests prodigis.En tot coneixement i acte d’amor, l’àni-ma de l’home experimenta un «més»que s’assembla molt a un do rebut, auna altura a la qual se’ns porta. Tambéel desenvolupament de l’home i delspobles aconsegueix un nivell semblant,si considerem la dimensió espiritualque ha d’incloure necessàriament eldesenvolupament per a ser autèntic.Per a això es necessiten uns ulls nous iun cor nou, que superin la visió materi-alista dels esdeveniments humans i quealbirin en el desenvolupament aquesta

«alguna cosa més» que la tècnica no potoferir. Per aquest camí es podrà acon-seguir aquell desenvolupament humà iintegral, el criteri orientador del qual estroba en la força impulsora de la caritaten la veritat.

CONCLUSIÓ

Sense Déu l’home no sap on anarni tampoc aconsegueix enten-

dre qui és. Davant els grans problemesdel desenvolupament dels pobles, queens impulsen gairebé al desassossec i al’abatiment, ve en el nostre auxili laparaula de Jesucrist, que ens fa saber:«Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5).I ens anima: «Jo sóc amb vosaltres diarere dia, fins a la fi del món» (Mt28,20). Davant l’ingent treball que que-da per fer, la fe en la presència de Déuens sosté, junt amb els qui s’uneixen ennom seu i treballen per la justícia. PauVI ens ha recordat a la Populorumprogressio que l’home no és capaç degovernar per si mateix el seu progrés,perquè ell sol no pot fundar un veritablehumanisme. Només si pensem que se’nsha cridat individualment i com a comu-nitat a formar part de la família de Déucom a fills seus, serem capaços de for-jar un pensament nou i treure novesenergies al servei d’un humanisme ín-tegre i veritable. Per tant, la força méspoderosa al servei del desenvolupa-ment és un humanisme cristià[157],que vivifiqui la caritat i que es deixiguiar per la veritat, acollint l’una i l’al-tra com un do permanent de Déu. Ladisponibilitat amb Déu provoca la dis-ponibilitat amb els germans i una vidaentesa com una tasca solidària i joiosa.Al contrari, el tancament ideològic aDéu i l’indiferentisme ateu, que oblidael Creador i corre el perill d’oblidartambé els valors humans, es presentenavui com un dels obstacles més gransper al desplegament. L’humanisme queexclou Déu és un humanisme inhumà.Només un humanisme obert a l’Absolutens pot guiar en la promoció i realitzacióde formes de vida social i civil —enl’àmbit de les estructures, les instituci-ons, la cultura i l’ethos—, protegint-nosdel risc de quedar capturats per les modesdel moment. La consciència de l’amorindestructible de Déu és la que ens sostéen el compromís dur i apassionant perla justícia, pel desenvolupament delspobles, entre èxits i fracassos, i en latasca constant de donar un ordenamentrecte a les realitats humanes. L’amor deDéu ens invita a sortir del que és limitati no definitiu, ens dóna valor per atreballar i continuar a la recerca del béde tots, encara que no es realitzi immedi-atament, encara que el que aconseguimnosaltres, les autoritats polítiques i elsagents econòmics, sigui sempre menysdel que anhelem[158]. Déu ens dóna laforça per a lluitar i sofrir per amor al bécomú, perquè ell és el nostre Tot, lanostra esperança més gran.

El desenvolupament necessitacristians amb els braços aixe-

cats cap a Déu en oració, cristiansconscients que l’amor ple de veritat,caritas in veritate, del qual procedeixl’autèntic desenvolupament, no és elresultat del nostre esforç sinó un do. Peraixò, també en els moments més difí-cils i complexos, a més d’actuar ambsensatesa, hem de referir-nos per da-munt de tot al seu amor. El desenvolu-

73

74

75

76

77

CONCLUSIÓ

78

79

XIV 30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

ens obtingui per la seva intercessió celes-tial la força, l’esperança i l’alegria neces-sàries per a continuar generosament latasca en favor del «desenvolupamentde tot l’home i de tots els homes»[159].

[1] Cf. Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio (26 març 1967), 22: AAS59 (1967), 268; Conc. Ecum. Vat. II,Const. past. Gaudium et spes, sobrel’Església en el món contemporani, 69.

[2] Homilia per a la Jornada del desen-volupament ( 23 agost 1968): AAS 60(1968), 626-627.

[3] Cf. Joan Pau II, Missatge per a laJornada Mundial de la Pau 2002:AAS 94 (2002), 132-140.

[4] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past.Gaudium et spes, sobre l’Església enel món contemporani, 26.

[5] Cf. Joan XXIII, Carta enc. Pacem interris (11 abril 1963): AAS 55 (1963),268-270.

[6] Cf. n. 16: l.c., 265.

[7] Cf. ibíd., 82: l.c., 297.

[8] Ibíd., 42: l.c., 278.

[9] Ibíd., 20: l.c., 267.

[10] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past.Gaudium et spes, sobre l’Esglésiaen el món contemporani, 36; Pau VI,Carta ap. Octogesima adveniens (14maig 1971), 4: AAS 63 (1971), 403-404; Joan Pau II, Carta enc. Cente-simus annus (1 maig 1991), 43: AAS83 (1991), 847.

[11] Pau VI, Carta enc. Populorum pro-gressio, 13: l.c., 263-264.

[12] Cf. Consell Pontifici de Justícia i Pau,Compendi de la doctrina social del’Església, n. 76.

[13] Cf. Discurs en la inauguració de la VConferència General de l’EpiscopatLlatinoamericà i del Carib (13 maig2007): L’Osservatore Romano, ed.en llengua espanyola (25 maig 2007),p. 9-11.

[14] Cf. n. 3-5: l.c., 258-2

[15] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitu-do rei socialis (30 desembre 1987)6-7: AAS 80 (1988), 517-519.

[16] Cf. Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 14: l.c., 264.

[17] Carta enc. Deus caritas est (25 de-sembre 2005), 18: AAS 98 (2006),232.

[18] Ibíd., 6: l.c., 222.

[19] Cf. Discurs a la Cúria Romana ambmotiu de les felicitacions nadalen-ques (22 desembre 2005): L’Osser-vatore Romano, ed. en llengua es-

Roma, a Sant Pere, el 29 de juny,solemnitat de Sant Pere i SantPau, de l’any 2009, cinquè del meuPontificat.

N O T E S

panyola (30 desembre 2005), p. 9-12.

[20] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitu-do rei socialis, 3: l.c., 515.

[21] Cf. ibid., 1: l.c., 513-514.

[22] Cf. ibid., 3: l.c., 515.

[23] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Laboremexercens (14 setembre 1981), 3: AAS73 (1981), 583-584.

[24] Cf. Id., Carta enc. Centesimus annus,3: l.c., 794-796.

[25] Cf. Carta enc. Populorum progressio,3: l.c., 258.

[26] Cf. ibid., 34: l.c., 274.

[27] Cf. n. 8-9: AAS 60 (1968), 485-487;Benet XVI, Discurs als participantsal Congrés Internacional en ocasiódel 40 aniversari de l’encíclicaHumanæ vitæ (10 maig 2008):L’Osservatore Romano, ed. enllengua espanyola (16 maig 2008),p. 8.

[28] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Evangeliumvitæ (25 març 1995), 93: AAS 87(1995), 507-508.

[29] Ibid., 101: l.c., 516-518.

[30] N. 29: AAS 68 (1976), 25.

[31] Ibid., 31: l.c., 26.

[32] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudorei socialis, 41: l.c., 570-572.

[33] Ibid.; Id., Carta enc. Centesimusannus, 5. 54: l.c., 799. 859-860.

[34] N. 15: l.c., 265.

[35] Cf. ibid., 2: l.c., 258; Lleó XIII, Cartaenc. Rerum novarum (15 maig 1891):Leonis XIII P.M. Acta, XI, Romæ1892, 97-144; Joan Pau II, Cartaenc. Sollicitudo rei socialis, 8: l.c.,519-520; Id., Carta enc. Centesimusannus, 5: l.c., 799.

[36] Cf. Carta enc. Populorum progressio,2. 13: l.c., 258. 263-264.

[37] Ibid., 42: l.c., 278.

[38] Ibid., 11: l.c., 262; Joan Pau II, Cartaenc. Centesimus annus, 25: l.c., 822-824.

[39] Carta enc. Populorum progressio,15: l.c., 265.

[40] Ibid., 3: l.c., 258.

[41] Ibid., 6: l.c., 260.

[42] Ibid., 14: l.c., 264.

[43] Ibid.; cf. Joan Pau II, Carta enc.Centesimus annus, 53-62: l.c., 859-867; Id., Carta enc. Redemptorhominis (4 març 1979), 13-14: AAS71 (1979), 282-286.

[44] Cf. Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 12: l.c., 262-263.

[45] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past.Gaudium et spes, sobre l’Esglésiaen el món contemporani, 22.

[46] Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 13: l.c., 263-264.

[47] Cf. Discurs als participants en la IVAssemblea Eclesial Nacional Italiana(19 octubre 2006): L’OsservatoreRomano, ed. en llengua espanyola(27 octubre 2006), p. 8-10.

[48] Cf. Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 16: l.c., 265.

[49] Ibid.

[50] Discurs en la cerimònia d’acollidadels joves (17 juliol 2008): L’Os-servatore Romano, ed. en llen-guaespanyola (25 juliol 2008), p. 4-5.

[51] Pau VI, Carta enc. Populorum pro-gressio, 20: l.c., 267.

[52] Ibid., 66: l.c., 289-290.

[53] Ibid., 21: l.c., 267-268.

[54] Cf. n. 3. 29. 32: l.c., 258. 272. 273.

[55] Cf. Carta enc. Sollicitudo rei socialis,28: l.c., 548-550.

[56] Pau VI, Carta enc. Populorum pro-gressio, 9: l.c., 261-262.

[57] Cf. Carta enc. Sollicitudo rei socialis,20: l.c., 536-537.

[58] Cf. Carta enc. Centesimus annus,22-29: l.c., 819-830.

[59] Cf. n. 23. 33: l.c., 268-269. 273-274.

[60] Cf. l.c., 135.

[61] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past.Gaudium et spes, sobre l’Esglésiaen el món contemporani, 63.

[62] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Centesimusannus, 24: l.c., 821-822.

[63] Cf. Id., Carta enc. Veritatis splendor(6 agost 1993), 33. 46. 51: AAS 85(1993), 1160. 1169-1171. 1174-1175; Id., Discurs a l’AssembleaGeneral de l’Organització de lesNacions Unides (5 octubre 1995), 3:

L’Osservatore Romano, ed. enllengua espanyola (13 octubre 1995),p. 7.

[64] Cf. Carta enc. Populorum progressio,47: l.c., 280-281; Joan Pau II, Cartaenc. Sollicitudo rei socialis, 42: l.c.,572-574.

[65] Cf. Missatge en ocasió de la JornadaMundial de l’Alimentació 2007: AAS99 (2007), 933-935.

[66] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Evangeliumvitæ, 18. 59. 63-64: l.c., 419-421.467-468. 472-475.

[67] Cf. Missatge per a la Jornada Mundialde la Pau 2007, 5: L’OsservatoreRomano, ed. en llengua espanyola(15 desembre 2006), p. 5.

[68] Cf. Joan Pau II, Missatge per a laJornada Mundial de la Pau 2002, 4-7. 12-15: AAS 94 (2002), 134-136.138-140; Id., Missatge per a laJornada Mundial de la Pau 2004, 8:AAS 96 (2004), 119; Id., Missatgeper a la Jornada Mundial de la Pau2005, 4: AAS 97 (2005), 177-178;Benet XVI, Missatge per a la JornadaMundial de la Pau 2006, 9-10: AAS98 (2006), 60-61; Id., Missatge per ala Jornada Mundial de la Pau 2007,5. 14: l.c., 5-6.

[69] Cf. Joan Pau II, Missatge per a laJornada Mundial de la Pau 2002, 6:l.c., 135; Benet XVI, Missatge per ala Jornada Mundial de la Pau 2006,9-10: l.c., 60-61.

[70] Cf. Homilia durant la santa missa al’esplanada d’Isling de Ratisbona(12 setembre 2006): L’OsservatoreRomano, ed. en llengua espanyola(22 setembre 2006), p. 9-10.

[71] Cf. Carta enc. Deus caritas est, 1:l.c., 217-218.

[72] Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo reisocialis, 28: l.c., 548-550.

[73] Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 19: l.c., 266-267.

[74] Ibid., 39: l.c., 276-277.

[75] Ibid., 75: l.c., 293-294.

[76] Cf. Carta enc. Deus caritas est, 28:l.c., 238-240.

[77] Joan Pau II, Carta enc. Centesimusannus, 59: l.c., 864.

[78] Cf. Carta enc. Populorum progres-sio, 40. 85: l.c., 277. 298-299.

[79] Ibid., 13: l.c., 263-264.

[80] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Fides et

XV30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

pament comporta atenció a la vida espi-ritual, tenir en compte seriosament l’ex-periència de fe en Déu, de fraternitatespiritual en Crist, de confiança en laProvidència i en la Misericòrdia divina,d’amor i perdó, de renúncia a un ma-teix, d’acollida del proïsme, de justíciai de pau. Tot això és indispensable pera transformar els «cors de pedra» en«cors de carn» (Ez 36,26), i fer així lavida terrenal més «divina» i per tantmés digna de l’home. Tot això és del’home, perquè l’home és subjecte de laseva existència; i alhora és de Déu,

perquè Déu és el principi i la fi de tot elque té valor i ens redimeix: «El món, lavida i la mort, el present i el futur. Totés vostre, però vosaltres sou de Crist, iCrist és de Déu» (1Co 3,22-23). L’an-hel del cristià és que tota la famíliahumana pugui invocar Déu com a «Parenostre». Que al costat del Fill unigènit,tots els homes puguin aprendre a pregaral Pare i a suplicar-li amb les paraules queel mateix Jesús ens ha ensenyat, quesapiguem santificar-lo vivint d’acord ambla seva voluntat, i tinguem també el panecessari de cada dia, comprensió i ge-

nerositat amb els qui ens ofenen, que nose’ns sotmeti excessivament a les provesi se’ns lliuri del mal (cf. Mt 6,9-13).

En concloure l’Any Paulí, em com-plau expressar aquest desig amb les ma-teixes paraules de l’Apòstol en la sevacarta als Romans: «Que l’amor no siguifingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé.Estimeu-vos afectuosament com a germans,avanceu-vos a honorar-vos els uns als al-tres» (12,9-10). Que la Mare de Déu, pro-clamada per Pau VI Mater Ecclesiæ ihonorada pel pobla cristià com Speculumiustitiæ i Regina pacis, ens protegeixi i

N O T E S

ratio (14 setembre 1998), 85: AAS91 (1999), 72-73.

[81] Cf. ibid., 83: l.c., 70-71.

[82] Discurs a la Universitat de Ratisbona(12 setembre 2006): L’OsservatoreRomano, ed. en llengua espanyola(22 setembre 2006), p. 11-13.

[83] Cf. Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 33: l.c., 273-274.

[84] Joan Pau II, Missatge per a la JornadaMundial de la Pau 2000, 15: AAS 92(2000), 366.

[85] Catecisme de l’Església catòlica, 407;cf. Joan Pau II, Carta enc. Centesimusannus, 25: l.c., 822-824.

[86] Cf. Carta enc. Spes salvi (30 novem-bre 2007), 17: AAS 99 (2007), 1000.

[87] Cf. ibid., 23: l.c., 1004-1005.

[88] Sant Agustí explica detalladamentaquest ensenyament en el diàlegsobre el lliure albir (De libero arbitrioII 3, 8 s.). Assenyala l’existència enl’ànima humana d’un «sentit interior».Aquest sentit consisteix en una accióque es realitza al marge de lesfuncions normals de la raó, una accióprèvia a la reflexió i gairebé instintiva,per la qual la raó, adonant-se de laseva condició transitòria i fal·lible,admet per sobre seu l’existència dequelcom extern, absolutamentvertader i cert. El nom que sant Agustíassigna a vegades a aquesta veritatinterior és el de Déu (Confessions X,24, 35; XII, 25, 35; De libero arbitrio II3, 8), però més sovint el de Crist (DeMagistro 11, 38; Confessions VII, 18,24; XI, 2, 4).

[89] Carta enc. Deus caritas est, 3: l.c.,219.

[90] Cf. n. 49: l.c., 281.

[91] Joan Pau II, Carta enc. Centesimusannus, 28: l.c., 827-828.

[92] Cf. n. 35: l.c., 836-838.

[93] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudorei socialis, 38: l.c., 565-566.

[94] N. 44: l.c., 279.

[95] Cf. ibid., 24: l.c., 269.

[96] Cf. Carta enc. Centesimus annus,36: l.c., 838-840.

[97] Cf. Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 24: l.c., 269.

[98] Cf. Joan Pau II, Carta enc.Centesimus annus, 32: l.c., 832-833;Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 25: l.c., 269-270.

[99] Joan Pau II, Carta enc. Laboremexercens, 24: l.c., 637-638.

[100] Ibid., 15: l.c., 616-618.

[101] Carta enc. Populorum progressio,27: l.c., 271.

[102] Cf. Congregació per a la Doctrinade la Fe, Instr. Libertatis cons-cientia, sobre el llibertat cristiana il’alliberament (22 març 1987), 74:AAS 79 (1987), 587.

[103] Cf. Joan Pau II, Entrevista al periòdic

La Croix, 20 d’agost de 1997.

[104] Joan Pau II, Discurs a l’AcadèmiaPontifícia de les Ciències Socials(27 abril 2001): AAS 93 (2001), 598-601.

[105] Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 17: l.c., 265-266.

[106] Cf. Joan Pau II, Missatge per a laJornada Mundial de la Pau 2003,5: AAS 95 (2003), 343.

[107] Cf. ibid.

[108] Cf. Missatge per a la JornadaMundial de la Pau 2007, 13: l.c., 6.

[109] Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 65: l.c., 289.

[110] Cf., ibid., 36-37: l.c., 275-276.

[111] Cf. ibid., 37: l.c., 275-276.

[112] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Decr.Apostolicam actuositatem, sobrel’apostolat dels laics, 11.

[113] Cf. Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 14: l.c., 264; Joan PauII, Carta enc. Centesimus annus,32: l.c., 832-833.

[114] Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 77: l.c., 295.

[115] Cf. Joan Pau II, Missatge per a laJornada Mundial de la Pau 1990,6: AAS 82 (1990), 150.

[116] Heràclit d’Efes (Efes 535 a.C. ca. -475 a.C. ca.), Fragment 22B124, a:H. Diels - W. Kranz, Die Fragmentider Vorsokratiker, Weidmann,Berlín 1952.

[117] Cf. Consell Pontifici de Justícia iPau, Compendi de la doctrinasocial de l’Església, n. 451-487.

[118] Cf. Joan Pau II, Missatge per a laJornada Mundial de la Pau 1990,10: l.c., 152-153.

[119] Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 65: l.c., 289.

[120] Missatge per a la Jornada Mundialde la Pau 2008, 7: AAS 100 (2008),41.

[121] Cf. Discurs als membres del’Assemblea General del’Organització de les NacionsUnides (18 abril 2008):L’Osservatore Romano, ed. enllengua espanyola (25 abril 2008),p. 10-11.

[122] Cf. Joan Pau II, Missatge per a laJornada Mundial de la Pau 1990,13: l.c., 154-155.

[123] Id., Carta enc. Centesimus annus,36: l.c., 838-840.

[124] Ibid., 38: l.c., 840-841; cf. BenetXVI, Missatge per a la JornadaMundial de la Pau 2007, 8: l.c., 6.

[125] Cf. Joan Pau II, Carta Enc.Centesimus annus, 41: l.c., 843-845.

[126] Ibid.

[127] Cf. Id., Carta Enc. Evangelium vitæ,20: l.c., 422-424.

[128] Carta Enc. Populorum progressio,85: l.c., 298-299.

[129] Cf. Joan Pau II, Missatge per a laJornada Mundial de la Pau 1998,3: AAS 90 (1998), 150; Id., Discursals membres de la FundacióCentesimus Annus pro Pontífex (9maig 1998), 2: L’OsservatoreRomano, ed. en llengua espanyola(22 maig 1998), p. 6; Id., Discurs ales autoritats i al cos diplomàticdurant la trobada al Wiener Hofburg(20 juny 1998), 8: L’OsservatoreRomano, ed. en llengua espanyola(26 juny 1998), p. 10; Id., Missatgeal Rector Magnífic de la UniversitatCatòlica del Sagrat Cor (5 maig2000), 6: L’Osservatore Romano,ed. en llengua espanyola (26 maig2000), p. 3.

[130] Segons sant Tomàs «ratio partiscontrariatur rationi personæ» IIISent d. 5, 3, 2; també: «Homo nonordinatur ad communitatempoliticam secundum se totum etsecundum omnia sua» a SummaTheologiæ, III, q. 21, a. 4., ad 3um.

[131] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const.dogm. Lumen gentium, sobrel’Església, 1.

[132] Cf. Joan Pau II, Discurs a la IVsessió pública de les AcadèmiesPontifícies (8 novembre 2001), 3:L’Osservatore Romano, ed. enllengua espanyola (16 novembre2001), p. 7.

[133] Cf. Congregació per a la Doctrinade la Fe, Declaració Dominus Iesus,sobre la unicitat i la universalitatsalvífica de Jesucrist i de l’Església(6 agost 2000), 22: AAS 92 (2000),763-764; Id., Nota doctrinal sobrealgunes qüestions relatives alcompromís i la conducta delscatòlics en la vida política (24novembre 2002), 8: AAS 96 (2004),369-370.

[134] Carta Enc. Spe salvi, 31: l.c., 1010;cf. Discurs als participants en la IVAssemblea Eclesial NacionalItaliana (19 octubre 2006): l.c., 8-10.

[135] Joan Pau II, Carta Enc. Centesimusannus, 5: l.c., 798-800; cf. BenetXVI, Discurs als participants en laIV Assemblea Eclesial NacionalItaliana (19 octubre 2006): l.c., 8-10.

[136] N. 12.

[137] Cf. Pius XI, Carta enc.Quadragesimo anno (15 maig1931): AAS 23 (1931), 203; JoanPau II, Carta enc. Centesimusannus, 48: l.c., 852-854; Catecismede l’Església catòlica, 1883.

[138] Cf. Joan XXIII, Carta enc. Pacem interris: l.c., 274.

[139] Cf. Pau VI, Carta Enc. Populorumprogressio, 10. 41: l.c., 262. 277-278.

[140] Cf. Discurs als participants en lasessió plenària de la ComissióTeològica Internacional (5 octubre2007): L’Osservatore Romano, ed.en llengua espanyola (12 octubre2007), p. 3; Discurs als participantsal Congrés Internacional sobre «Lallei moral natural» organitzat per la

Universitat Pontifícia Lateranense(12 febrer 2007): L’OsservatoreRomano, ed. en llengua espanyola(16 febrer 2007), p. 3.

[141] Cf. Discurs als bisbes de Tailàndiaen visita ad limina apostolorum»(16 maig 2008): L’OsservatoreRomano, ed. en llengua espanyola(30 maig 2008), p. 14.

[142] Cf. Consell Pontifici per a la Pastoraldels Emigrants i Itinerants, Instr.Erga migrantes caritas Christi (3maig 2004): AAS 96 (2004), 762-822.

[143] Joan Pau II, Carta enc. Laboremexercens, 8: l.c., 594-598.

[144] Jubileu dels treballadors.Salutacions després de la missa (1maig 2000): L’OsservatoreRomano, ed. en llengua espanyola(5 maig 2000), p. 6.

[145] Cf. Joan Pau II, Carta enc.Centesimus annus, 36: l.c., 838-840.

[146] Cf. Discurs als Membres del’Assemblea General del’Organització de les NacionsUnides (18 abril 2008): l.c., 10-11.

[147] Cf. Joan XXIII, Carta enc. Pacem interris: l.c., 293; Consell PontificiJustícia i Pau, Compendi de ladoctrina social de l’Església, n. 441.

[148] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const.past. Gaudium et spes, sobrel’Església en el món contemporani,82.

[149] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudorei socialis, 43: l.c., 574-575.

[150] Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 41: l.c., 277-278; cf.Conc. Ecum. Vat. II, Const. past,Gaudium et spes, sobre l’Esglésiaen el món contemporani, 57.

[151] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Laboremexercens, 5: l.c., 586-589.

[152] Cf. Pau IV, Carta apost. Octogesimaadveniens, 29: l.c., 420.

[153] Cf. Discurs als participants en la IVAssemblea Eclesial NacionalItaliana (19 octubre 2006): l.c., 8-10; Homilia durant la santa missa al’esplanada d’Isling de Ratisbona(12 setembre 2006): l.c., 9-10.

[154] Cf. Congregació per a la Doctrinade la Fe, Instr. Dignitas personæsobre algunes qüestions debioètica (8 setembre 2008): AAS100 (2008), 858-887.

[155] Cf. Carta enc. Populorumprogressio, 3: l.c., 258.

[156] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past.Gaudium et spes, sobre l’Esglésiaen el món contemporani, 14.

[157] Cf. n. 42: l.c., 278.

[158] Cf. Carta enc. Spe salvi, 35: l.c.,1013-1014.

[159] Pau VI, Carta enc. Populorumprogressio, 42: l.c., 278.

XVI 30 • JULIOL • 2009CATALUNYA CRISTIANA

CARTA ENCÍCLICA

CARITAS IN VERITATE

VERSIÓ CATALANA DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL TARRACONENSE