Carta als quixots de la majoria silenciosa taurina. Jesús Frare.

Passades les eleccions del 21D a Catalunya, resulta que la majoria silenciosa no existeix. Tenim classes populars votant Ciudadanos i tenim més d’un 80% de la gent que confirma la majoria independentista i envia el PP al racó de reflexionar del Parlament a ploriquejar la seua absoluta marginalitat política. És cert que ni les televisions espanyoles anunciant l’apocalipsi han aconseguit espantar prop d’un milió de persones, que tampoc han anat a votar o que han continuat votant en blanc o nul. Però, entre les que no votaren per convicció i militància, les que no ho feren perquè no tenen postura i les que no ho pogueren fer per malaltia, incapacitat o per por a perdre la faena (que també hi hauria, diguen el que diguen), no fan una de cada cinc amb dret a vot. Cal tornar a recordar l’alcalde de Tavernes de la Valldigna quan deia que no era taurí, però que pagava el 100% del cost dels linxaments amb diners públics per que era l’alcalde de tothom i és el que volia la majoria. Perquè aquesta gent sap que és la majoria i, clar, com que és silenciosa, li fan de ventríloc per a que diga allò que els interessa. Després fan una consulta ciutadana i passa el que passa, que no vota més que una minoria i, damunt, guanya el no als bous. Recordem que la seua majoria que vol bous es traduí en poc més de 700 vots, que no arribaven ni a un 5% del cens de persones majors de 16 anys . 1

I, com no, torne a recordar el quixot Enric Esteve, l’alcalde de Puçol que entén els arguments animalistes, però que no es va a enfrontar als molins taurins perquè cal aplicar el que ell diu que és el sentit comú, perquè cada poble és un món, erquè s’ha de fomentar la convivència (important, això de la convivència) i perquè la diversió basada en linxar animals té un ampli recolzament . Eixe ampli recolzament és el de sempre, el que s’expressa linxant un animal 2

Animalisme CAT, Benet, Eva; Estruch, Màrio; Frare, Jesús i Tormo, Rosa, Illa vallera de linxaments taurins, http://1

animalismecat.blogspot.com.es/2016/07/illa-vallera-de-linxaments-taurins.html Levante-EMV, Voro Contreras, 12/09/2016, La izquierda que no embiste a los «bous», http://www.levante-emv.com/2

horta/2016/09/11/izquierda-embiste-bous/1465391.html

indefens mentre la gent amb sensibilitat s’esforça per ser-hi com més lluny millor d’aquelles escenes i la gent amb por resta a casa en silenci. Ah! Els que maltracten animals i els que els donen cobertura són els que posen veu de no haver trencat un plat i parlen de manera estranya d’una convivència que es trencaria si no pogueren seguir linxant i torturant. Així, estranyament, l’amenaça a la convivència som nosaltres, que no amenacem ningú.

L’altre dia intentava trobar una frase per a definir allò que anomenem “franquisme sociològic” i crec que és, com dirien els de Podemos, la por a despertar el monstre que viu al si de la tenebrosa pau de 1939. Recorde quan la meua àvia em parlava amb pànic dels sinistres homes que s’amagaven a prop de les finestres per a saber de què es parlava a dins de les cases, quina ràdio s’escoltava… Així nasqué el “tingues cura, que et poden passar moltes coses”, el “no sigues estúpid, que tu t’ho jugues tot mentre els que manen estan amagats a sa casa”, el “no faces, no vages, no digues res”. El franquisme deia que la política no portava res de bo, i que per això el seu ordre “orgànic” havia acabant amb ella. El postfranquisme, per la seua banda, ens parla de famílies trencades als Nadals i de gent que ja no pot veure el partit al bar per culpa dels independentistes. Així han alimentat sempre la por al canvi que “trenque la convivència” i acabe amb la seua falsa pau. 3

Moltes i moltes vegades ens han ensenyat que el desig de canvi és el culpable de la guerra, del gran patiment, de la repressió, les morts i la fam, i que això no ha de tornar a passar. Eixa por si que és silenciosa, la té gent que fins i tot té por a dir que té por. Són persones que no volen problemes, no volen que les emboliquen ni les enganyen. No es fiquen en coses de política, no van a manifestacions i no es signifiquen davant d’altres, perquè tenen negocis o són autònomes o treballen de cara al públic o per qualsevol altra cosa. No volen discutir amb la família i les amistats mentre fan dinars de Nadal, i volen veure el partit al bar malgrat que siga amb l’amenaça de la pau del 39 sobre els seus caps.

L’exrevolucionari, exministre i exlíder del PP a Catalunya, Josep Piqué, ens recordava molt sovint que 3

l’independentisme posava en perill “la convivència”. Per exemple: CCMA, redacció, 18/02/2004, Piqué demana a Maragall que trenqui el tripartit i ofereix formar govern sense ERC, http://www.ccma.cat/esport3/Pique-demana-a-Maragall-que-trenqui-el-tripartit-i-ofereix-formar-govern-sense-ERC/noticia/58662/

Distribució d’escons després del 21D a Catalunya malgrat el colp d’estat de l’article 155, els empresonaments i les majories silencioses.

Amb els bous i les altres “festes i tradicions” és encara pitjor, perquè la por és a gent molt propera, a veïns i fins i tot familiars, i als pobles tot es sap. La primera vegada que sentí parlar de la batalla de rates del Puig és perquè unes persones buscaven qui acabara amb aquella 4

barbàrie, ocultes en la seguretat del seu anonimat. Així ens han explicat moltes de les barbaritats que fan als bous, als cavalls o als coloms. Aquestes majories silencioses, darrere les que s’amaguen els quixots d’esquerres per a mirar cap a altra banda, són silencioses perquè el maltractament animal es fonamenta en la violència, en l’amenaça, en la por.

Fins i tot, la por està tan clavada en alguns caps que, sovint, es converteix en ràbia davant la possibilitat d’eixe canvi que fa tanta por. Passa amb els que van a votar per a que res canvie, i ixen silenciosament al carrer amb la seua papereta ben amagada, i xiuxiuegen silenciosament la

Animalisme CAT, Jesús Frare, 02/02/2012, Tradició. La batalla de rates de la lleva del Puig, http://4

animalismecat.blogspot.com.es/2012/02/tradicio-la-batalla-de-rates-de-la.html

http://www.lasprovincias.es/sucesos/hombre-muere-bous-carrer-puzol-20170924013242-ntvo.htmlLes declaracions de l’alcalde sobre el suport popular als linxaments i la seua incapacitat per a enfrontar-se’n són de setembre de 2016, poc més d’un any abans.

seua por votant contra el canvi. I passa amb els que et diuen que mai han anat als bous, però que els bous no mereixen que es genere cap polèmica ni cap confrontació que trenque el discurs de normalitat que els obliga a res. A colp d’eleccions ens hem arribat a creure que tothom té una postura clara davant de qualsevol qüestió, però no és així. Decidir és un procés per a cadascú i encaixa mal en la instantània d’unes eleccions, perquè està la gent que no vol participar en confrontacions obertes que no ha demanat, la gent poruga davant els reptes que es plantegen, insegura davant les fermes seguretats i acomplexada davant els llargs i coherents currículums, la basta experiència i les plenes conviccions del camí que s’ha de seguir. Està la gent desinformada, perquè la informació real no interessa als que trauen profit de la situació i està soterrada per la manipulació. Està la gent enganyada per simplificacions interessades que ixen al mig de la complexitat. Per això, la realitat és d’una gent convençuda a favor o en contra d’una qüestió i entre eixes majories silencioses que existeixen, però fetes per molta gent distinta. El seu silenci no és de ningú, i apropiar-se’n d’ell com si fóra un clau roent per és una forma molt mediocre d’incomplir obligacions i compromisos polítics. Més encara quan les enquestes parlen d’un 80% de gent que no té cap interès pel suposat espectacle de linxar, torturar i matar bous, mentre els bous mobilitzen minories que amaguen tots els taurins de la contornada que no es perden cap linxament, o mentre les consultes mobilitzen amb penes i treballs un 20% dels censos.No, les vostres majories silencioses no existeixen. Les vostres realitats són falses. D’una vegada, deixeu de banda aquestes patètiques excuses i mostreu-vos com sou: no teniu la més mínima intenció de fer res perquè considereu que parlem de quelcom tan menyspreable que no mereix arriscar la pèrdua d’un sol vot, ni tan sol dels potencials. Crec que el llenguatge dels vots perduts és l’únic que enteneu i, torne a repetir mil vegades, cal que conteu amb amargor molts dels nostres. Espere que el recompte comence a les properes eleccions.