C4 METODOLOGIA DEL JOC

Continguts A la unitat 1, que és titula EL JOC, vem comença treballant el concepte i la definició de joc i les seves característiques, classificacions de joc, les implicacions del joc en les diferents dimensions (psicomotriu, afectiva, cognitiva i social), el joc a través de la historia i les teories sobre el joc.

TEMA 1

El joc

1.1.-Concepte i definició de joc.

L’explicació del fenomen del joc en l’home suposa una empresa difícil. En primer lloc, perquè el joc es fon en l’origen de la cultura, i en segon per la interdisciplinarietat del joc.La realitat del joc s’explica des de diverses ciències i disciplines com la psicologia, sociologia, antropologia i al pedagogia.El joc ha estat i és present a llarg de la història de la humanitat. Els infants de totes les cultures i de diverses èpoques han jugat. Tanmateix, des del punt de vista de l’ antropologia cultural s’ha comprovat que el joc infantil, té un caràcter universal, presenta una evolució segons l’edat i té unes característiques segons el context cultural.

El joc és una activitat que apareix de forma natural en els infants i constitueix un manera peculiar de relacionar-se amb l’entorn. És a través del joc que descobreixen les seves possibilitats, aprenen a conèixer el món que els envolta i a interpretar la realitat, assagen conductes socials i assumeixen rols, aprenen regles i, a poc a poc, van regulant el seu comportament, exterioritzen pensaments, descarreguen impulsos i emocions, però també satisfan les seves fantasies. Podem dir que aquestes raons ens porten a considerar el joc com una activitat bàsica de la infància, indispensable per el desenvolupament de les capacitats psicomotrius, intel·lectuals, afectives, emocionals i socials.

1.1.1-Característiques del joc

Algunes de les característiques del joc les podem resumir en:

És l’activitat pròpia de la infància i és innat. Es dóna a totes les cultures.

És una activitat agradable. El joc és una activitat lúdica, per tant dóna plaer i satisfacció al qui la realitza. És una manera d’actuar amb la realitat

El joc ha de ser lliure, espontani i voluntari. El joc no pot ser imposar-se. No requereix motivació ni preparació

El joc té un fi en si mateix. La finalitat del joc és intrínseca. Juguem pel plaer de jugar, sense esperar res a canvi, és important el procés del joc i no pas el resultat.

El joc implica activitat. Moure’s, imitar, pensar, explorar, comunicar-se, etc. No significa que tots els jocs hagin de ser de motrius, sinó que l’infant ha d‘estar actiu psíquicament.

El joc es desenvolupa en una realitat fictícia. Durant el joc, els infants poden ser personatges ficticis, irreals, poden superar límits de la realitat, corregir si s’equivoca, etc.

La ficció implica una oposició al món real i permet lliurar-se de les exigències de la realitat, d’aquesta manera pot actuar i utilitzar les seves normes en funció del fil conductor del seu joc. El joc li permet expressar les seves emociones agressives, enfadar-se... sense el temor de sentir culpa ni ser jutjat.

Tots els jocs tenen una limitació espaial i temporal. El temps ve determinat per l’ interès subjectiu de la persona que juga, mentre que l’espai ve determinat per la zona on es practica el joc.

El joc mostra en quina etapa evolutiva es troba l’infant. En funció de l’edat el joc varia.

Permet autofirmar-se i progressivament formar la seva personalitat i millorar l’autoestima.

El joc afavoreix el procés de socialitzador. El joc els ensenya a relacionar-se i cooperar amb els iguals, a crear vincles afectius amb els companys/ es.

El joc compleix una funció compensadora de desigualtats, integradora i rehabilitadora. El joc es pot adaptar a diferents situacions, permet relacionar i participar els infants de diferents orígens i discapacitats.

En el joc, el material no és imprescindible. Els infants poden inventar jocs sense necessitat d’utilitzar materials o utilitzar certs objectes o materials segons les seves necessitats, poden improvisar; com per exemple: un pal es converteix en un cavall.

1.1.2.-Classificacions del joc

Podem organitzar els jocs segons diferents criteris, en primer lloc, els organitzem en funció de les capacitats o aspectes que desenvolupen segons l’àmbit. Els classificarem segons jocs psicomotrius, cognitius, socials i afectius:

1. Jocs psicomotrius , entre ells podem diferenciar:

De coneixament corporal prenen consciencia de les parts del cos

Sensorials es basen en desenvolupar els sentits: discriminació auditiva, visual, tàctil gustativa i olfacte.

Motrius ajuden a desenvolupar aspectes coordinació de moviments, la lateralitat, l’equilibri, el control del to muscular, les nocions espaciotemporals, desplaçaments, respiració .

2. Jocs cognitius , existeixen diversos jocs:

De manipulació ( jocs de construcció) estimulen el desenvolupament del pensament abstracte, la concentració i la imaginació.

D’exploració o descobriment permeten estar en contacte amb els objectes, manipular-los i extreure característiques pròpies.

D’atenció i memòria

Jocs lingüístics que potencien l’ús de la parla, l’expressió i la comunicació

3. Jocs socials , qualsevol joc en grup facilita les relacions entre iguals, ajuden a la socialització i al procés d’acceptació dins d’un grup.

Jocs simbòlic o de ficció

Jocs amb regles

Jocs cooperactius

4. Jocs afectius , es poden portar a terme en situacions que hi ha una problemàtica.

Jocs de rol o dramàtics permeten ajudar a l’ infant a assumir certes situacions personals i dominar-les, expressar els seus desitjos o assajar diverses solucions davant un determinat conflicte.

Jocs d’autoestima ajuden a acceptar-se un mateix.

En segon lloc, classificarem els jocs en funció de:

a. Llibertat d’elecció

Lliure: sorgeix espontàniament de l’infant, facilitat l’activitat creadora la imaginació, etc.

Dirigit: l’adult proposa el joc i ofereix les pautes per poder realitzar el joc. Darrera hi ha una intenció ( aprenentatge) permet augmentar les possibilitats del material o de les joguines, afavoreix el desenvolupament intel·lectual, social, afectiu, motriu, etc

b. El lloc on es juga: a l’aire lliure o a l’interior.

c. El nombre de subjectes: individual, per parelles o col·lectiu.

d. El material

Amb suport de material: comprat o elaborat

Sense suport

e. La dimensió social

Joc solitari: juga sol

Joc paral·lel: està amb un altre infant però no juga amb ell

Joc associatiu: quan juguen diversos infants i interactuen, però el joc no depèn de cap.

Joc cooperatiu: els infants juguen interactuant.

Joc amb adults; quan juga amb una persona adulta

1.2.-Implicació del joc en les dimensions psicomotrius, afectives, cognitives i socials.

El joc durant la infantesa és una funció natural i espontània, ajuda a desenvolupar una personalitat sana des dels primers mesos de vida. El joc és una diversió i un plaer, és expressar-se, és el llenguatge de la infantesa, jugar és aprendre, és descobriment afectiu, social i intel·lectual . Per tant, podem dir que el joc és un element essencial que influeix en el desenvolupament integral dels infants, ja que per mitjà del joc, l’ infant va descobrint el món i va prenent consciència de tot allò que l’envolta. A través del joc experimenta amb sí mateix. Els jocs els dóna la possibilitat de comunicar-se amb els altres, podem dir que és una eina que permet “alliberar-nos” de la timidesa, de la por, etc.

El joc possibilita l’autoexpressió i l’autodescobriment mitjançant les sensacions, moviments i les relacions l’ajuden a coneixes i a la vegada, situar-se dins del món.

Àmbit psicomotor

Ja de ben nadons , es pot observar com realitza uns jocs de moviments que es produeixen d’una manera repetitiva, involuntària i que li produeixen un gran plaer.

Per aquests jocs de moviments, s’ajuden dels reflexes innats i de les possibilitats del seu to muscular. Durant aquests jocs, l’infant sacsejarà les seves mans, mourà la boca i balbucejà, es mirarà les mans, escoltarà els sons que emet i a poc a poc, anirà desenvolupament els seus sentits.

Paral·lelament, apareixen els estímuls de l’entorn, ja des de les figures dels progenitors ( família) com els objectes ( sonalls amb so, objectes de colors, etc.). Tots aquests estímuls afavoreixen la integració de les sensacions visuals, auditives, tàctils i motrius a l’àmbit cognitiu, facilitant el desenvolupament perceptiu i del moviment.

Aquest moviment, gràcies a la maduració muscular i del seu desenvolupament psicomotor, cada vegada serà més elaborat i complex, i progressivament el podrà realitzar de forma voluntària, més autònom i coordinada.

Tots els jocs psicomotrius que el nadó realitzi espontàniament fomentaran l’adquisició del control de les seves parts del cos fins aconseguir la marxa.

Cal esmentar que el desenvolupament es produeix gràcies als progressos maduratius que s’ajunten a les lleis cefalocaudals i proximodistals i als estímuls que l’envolten. Per tant, l’infant aconsegueix les següents fites:

Control del cap: Es dóna al voltant dels tres o quatre mesos. Tanmateix, des del seu naixement, presenten cert control en els moviments del cap; així el poden aixecar quan estan tombats boca per avall, o girar cap a un costat o un altre si estan panxa enlaire.

Control del tronc: Cap els 4 o 5 mesos es mantenen asseguts amb suport, i cap als 6 o 7 són capaços de romandre asseguts sense suports.

Desplaçaments: Abans de saber caminar, els infants poden desplaçar-se d’un lloc a l’altre. La manera per fer-ho pot ser diferent: arrossegant-se gatejant, etc.

Marxa: Abans de poder caminar, els infants han d’aprendre a sostindre’s a peu dret, en primer lloc en suport ( 9 – 10 mesos). Aproximadament a l’any, és capaç de caminar amb un sol punt de suport, i arriba a fer-ho de forma completament independent al voltant dels 12 – 14 mesos.

Cal tenir present, que gràcies al joc i a la seva continua pràctica, l’infant saltarà, correrà, farà tombarelles, aprendrà a orientar-se espaial i temporalment i anirà millorant, progressivament el seu desenvolupament psicomotriu.

Aquest desenvolupament tindrà un gran pes amb l’establiment de la lateralitat i el predomini del control del cos i dels moviments.

Àmbit cognitiu

Tal com s’ha comentat en l’apartat anterior, el nadó realitza una sèrie de moviments que afavoreixen el desenvolupament de les percepcions i la

coordinació motriu. Aquest fet és possible gràcies a que l’ infant està aprenent, grava a la seva ment uns esquemes d’acció que li permeten repetir els moviments amb un grau de perfecció cada cop més elevat.

L’assimilació dels esquemes d’acció suposa el començament en la construcció de les estructures bàsiques del coneixement. Perquè es produeixi aquest fet, és important l’aportació del medi social, ja sigui a través de les persones adultes o d’altres infants, d’objectes, del llenguatge, etc. Per tant, és necessari que l’ infant experimenti totes les sensacions amb plaer, d’aquesta manera tindrà desig de repetir-les.

Als voltant dels dos anys, apareixen dos fets molt pels infants: l’aparició del joc simbòlic i el domini del llenguatge.

L’aparició del joc simbòlic: permet acostar-se a una representació interna, tant de si mateix com d’objectes no presents.

El domini del llenguatge: l’infant està cognitivament preparat per augmentar de forma espectacular l’adquisició d’un gran nombre de paraules i acurar la sintaxi. A més a més, té la necessitat de comunicar-se amb els seus iguals i amb els adults, a través del joc que pot comunicar-se.

Així que mitjançant el joc simbòlic i l’ús del llenguatge, els infants desenvoluparan el seu pensament i aprendran, a través de les representacions lúdiques, que poden expressar-se lliurement i assimilar noves experiències, mostrar les vivències, percebre el món que els envolta i desenvolupar la imaginació i la creativitat.

A través del joc, els infants poden ajustar el seu pensament, cometre errors i solucionar-los sense tenir repercussions negatives, poden solucionar problemes i començar a introduir-se al món del adults.

En el desenvolupament cognitiu cal tenir present a dos autors per les seves aportacions, a Piaget per la seva perspectiva més individualista, on la persona és el protagonista del desenvolupament cognitiu i Vygostski, que té en compte el context social.

Cal recordar:

- Existeix una relació directa entre el desenvolupament cognitiu i l’acció.

- La repetició de les accions motrius i sensorials són un mitjà d’elaboració d’estructures bàsiques de coneixements.

- El seu interès natural per observar, manipular i experimentar de forma lúdica amb el seu propi cos, objectes, espai i persones facilita la construcció del seu pensament.

- A través del plaer que li aporta el joc, va incorporant elements i informació als seus coneixements ja adquirits.

Àmbit socio - afectiu:

Des d’un punt de vista afectivoemocional, el joc és entès com una activitat que provoca plaer, entreteniment i alegria, permet expressar-se lliurement, descarregar tensions...

Les activitats lúdiques dins d’aquest àmbit aporten grans vincles i contactes afectius entorn del nadó. La família els somriu, els fan cares series, els hi fan carícies mentre juguen, etc. A poc a poc, va assimilant i atribuint qualitats, sentiments i comportaments a les persones i als objectes que l’envolten i va aprenent normes de comportament i es descobreix a si mateix dins d’un marc de relacions socio-afectives.

Cal recordar que quan el nadó neix, la seva capacitat de supervivència és nula. Depèn totalment de l’adult: necessita que l’alimentin, el netegin, etc. Però sobretot necessita afecte.

L’afecte és imprescindible pel desenvolupament i l’equilibri emocional de la persona durant la vida. La manca d’afecte durant les primeres edats, pot afectar de manera negativa la seva personalitat ( inseguretat, poc sociables, agressives, incapaces d’expressar, etc.).

El tracte emocional durant els primers mesos és primordial, les posteriors relacions l’ajuden a compartir vivències i experiències. A mesura que vagi creixent, s’enfrontarà mb un món on els seus sentiments competiran amb altres sentiments.

Durant aquesta etapa, el joc li permetrà ampliar horitzons i relacionar-se amb els seus iguals, adults i progressivament ampliar el seu vocabulari, a establir vincles, etc. La seva fantasia i imaginació el pot portar a enfrontar-se amb l’adult.

La sociabilització és un procés que permet als subjectes interaccionar amb els altres, desenvolupar maneres de pensar, sentir i actuar que són essencials per participar d’una manera eficaç a la societat.

El procés de desenvolupament social es manté tota la vida i es manifesta en dos termes; en un primer pla individual on l’ infant que prenent consciència de si mateix i de la seva personalitat a través de les relacions amb els altres, i d’un segon pla, on va elaborant una xarxa de relacions personals que l’ajudaran a adaptar-se i integrar-se a la societat.

La maduresa social que permet relacionar-se amb les persones de forma ajustada depèn de l’ambient i del clima afectiu en que es desenvolupi l’infant durant les primeres edats. A partir dels dos anys, comencen a ampliar els seus contactes socials. En aquest moment, els educadors han de tenir clar que el joc és un bon instrument per introduir-los a la societat.

En un principi el joc és individual, ja que la seva immaduresa social i l’egocentrisme no els permet relacionar-se amb els seus iguals. A poc a poc,

anirà aprenent normes socials que l’ajudaran a relacionar-se amb els altres, a saber esperar el seu torn, a compartir, a cooperar en certes tasques, etc.

1.3.-El joc a través de la història

Avui en dia, tant la pedagogia com la psicologia reconeixen el paper del joc en el procés evolutiu del infant. Al llarg de la història, tant la consideració del joc com a recurs educatiu i la seva importància en el procés d’aprenentatge, han evolucionat segons les diferents teories de l’època.

Algunes consideracions a tenir en compte:

L’època clàssica

Tenim referents que el joc ja era una activitat en el món clàssic, tant a Grècia i a Roma, ja era present a la vida quotidiana.

Plató (488-387 a .C.) va ser un dels primers autors a escriure sobre el joc, reconeixia el seu valor pràctic en el procés d’instrucció. En una de les seves obres, “Les Lleis”, comenta que , a partir dels 3 anys, els infants haurien de jugar a la plaça amb les seves vetlladores i, a partir dels 6 anys, haurien de jugar amb els estris que treballarien quan fóssin adults, a fi d’exercitar amb disciplina les seves futures professions i preparar-los per la vida adulta.

“ Con la pràctica de las normas de conviviencia se trasmiten los valores de la cultura imperante, de modo que son útiles para la implantación y estabilidad de les leyes de la ciudad. Para lo cual, de les tres los seis años los niños deben jugar en grupo en los santuarios de las aldeas, bajo vigilancia de las nodrizas y estando presentes sus habitantes”

Aristòtil ( 384- 322 a .C.) segueix els passos del seu antecessor, però afegeix un element nou: el seu caràcter medicinal. Segons l’autor, mitjançant el joc es compensa el cansament i fatiga produït pel treball, ja que a través del plaer es pot obtenir el descans i la relaxació.

Quintilió (30- 95) és el primer autor que considera el joc com un element motivador. Proposava que qualsevol procés educatiu fos resolt com una cosa de joc per evitar que l’infant es cansés.

L’època Medieval

Tot i a la prohibició corànica de representar figures animals o humanes, hi ha constància que els musulmans jugaven amb elements naturals.

L’època Moderna

En el Renaixement el joc recupera la seva importància, apareixen jocs a l’aire lliure ( pilota, corda...) i jocs d’interiors ( nines, caixes de sorpreses...). La importància del joc es reflexa en obres d’art, com per exemple: “Jocs de nens” de P. Bruegel, on mostra més de 80 jocs tradicionals de l’època.

En el s. XVII sorgeix el pensament pedagògic modern, on es concedeix el joc educatiu com un element que facilita l’aprenentatge. Durant aquestes dates, es produeix una corrent pedagògica, la il·lustració. És un moviment cultural europeu, un dels interessos principals és l’educació. Com a autor d’aquest corrent filosòfic, cal destacar a Jean-Jacques Rousseau. Aquest introdueix el corrent naturalista en l’educació, afirma que la pedagogia es fomenta en les lleis psicològiques, per la qual cosa, per poder dur a terme una bona educació s’ha de tenir un coneixement profund de la naturalesa psicològica de qui s’educa.

Ja al s. XVIII, el joc com a instrument pedagògic, agafa cada cop més força amb pensadors. Des de l’obra d’”Emili” de J. J. Rousseau, tot il·lustrador pretenia que els individuos actuessin segons el be que es podia aconseguir a traves de l’educació. La busqueda d’un sistema educatiu util i agradable es va convertir en una obsessió per els responsables de d’educació.

A Espanya, el moviment de la il·lustració també va arribar, cal destacar a Gaspar Melchor de Jovellanos ( 1744- 1811). L’educació i la infància eren uns temes primordials dels pensadors de l’època, i en aquest sentit, el joc va agafar un gran protagonisme com a instrument pedagògic.

El joc a partir del s. XIX

En el s. XIX, amb la revolució Industrial, els infants tenen poc temps per jugar. Tot i així, durant aquesta època comença a entrar en escenes algunes escoles pedagògiques, principalment J. H. Pestalozzi (1749- 1827) , F. Fröbel ( 1782- 1852), O. Decroly (1875- 1932) i M. Montessori ( 1870-1952).

1.4.-Teories sobre el joc

Molts autors han estudiat l’activitat del joc i ha intentat explicar la naturalesa d’un fet que es dóna en totes les espècies. Han aparegut teories de diferents punts de vista, a continuació les exposem dividides en clàssiques i modernes:

a.) Teories clàssiques

Les primeres teories elaborades sobre el joc pròpiament dites, es remunten al s. XIX i es poden agrupar en quatre tendències:

Teoria de l’excedent d’energia. Herbert Spencer ( 1820- 1903) basats en els escrits filosòfics de Friedrich von Schiller, postula que el joc serveix per gastar l’energia sobrant que tot organisme jove té i que no necessita, doncs les seves necessitats estan satisfetes per altres.

Teoria del descans. Moritz Lazarus ( 1824 – 1903) manté que el joc serveix per relaxar als individus que tenen que realitzar activitats difícils i recuperar l’energia en un moment de cansament o fatiga.

Teoria de la recapitulació. Stanley Hall ( 1846- 1924) està basada en les teories evolucionistes, proposen que cada individu rememori i reprodueixi a través del joc tasques i activitats dels seus avantpassats.

Teoria de l’exercici preparatori o Tº de la pràctica. Karl Gross ( 1898- 1901). És una de les propostes més properes al concepte actual sobre el joc, manté que el joc és necessari per la maduració psicofisiològica i que és un fenomen que està lligat al creixement.

Posteriorment, són diverses les corrents psicològiques que remoten aquests conceptes i tracten el paper del joc en el desenvolupament de l’infant, entre elles la de Jean Piaget, Freud, Vygostki, etc

b.) Teories modernes

Teories de l’autoexpressió. Freud ( 1905) El joc es considera el mitjà per expressar les necessitats i satisfer-les. Considera que mentre es juga, s’expressen instints. A través de les seves accions lúdiques, l’infant manifesta els seus desitjos inconscients i pot reviure les seves experiències traumàtiques, canalitzant l’angoixa de les experiències reals, reconstruint el que ha succeït, dominar els aconteixements i donar solucions aquests conflictes.

Teoria de Buytendijk. Buytendijk ( 1935) Manifesta que la base del joc no són instints aïllats sinó impulsos més generals.

1.- El impuls de llibertat, el joc satisfà el desig d’autonomia individual

2.- El desig de fusió de pertànyer a la comunitat,a l’entorn.

3.- La tendència a la reiteració o a jugar sempre al mateix.

Per aquest autor, la joguina és de vital importància a l ‘hora d’analitzar l’activitat lúdica, ha de ser coneguda i posseir diverses possibilitats.

El joc sorgeix quan aquests impulsos primaris coincideixen amb els objectes que són parcialment coneguts pels infants.

Teoria de Claperède. E Claperède ( 1873 – 1940) El joc es defineix per la forma d’interactuar amb l’entorn. És una actitud de l’organisme davant la realitat. Juntament amb Gross, van agrupar els jocs sensorials, motrius, intel·lectuals i afectius en jocs d’experimentació.

Teoria de Piaget. Jean Piaget (1896 - 1980) Es va interessar pel desenvolupament del joc infantil, va observar els seus propis fills i explicà els canvis i progressos molt detalladament durant el seu desenvolupament. L’element clau de la seva Teoria del

desenvolupament és l’afirmació que l’ infant necessita jugar perquè és l’única manera que té per interactuar amb l’entorn.

Piaget divideix el desenvolupament intel·lectual en quatre estadis:

1. Estadi sensoriomotor ( 0-2 anys)

2. Estadi Preoperacional ( 2-6 anys)

3. Estadi Operacional concret (6-12 anys)

4. Estadi Operacional formal (a partir dels 12 anys)

A partir d’aquesta classificació, va distribuir per edats els diferents jocs:

Sensoriomotor o funcional

Simbòlic

Reglat

Construcció

Segons Piaget, l’infant desenvolupa les seves estructures cognoscitives al relacionar-se amb el seu entorn a partir de les seves pròpies experiències i segons els estadis de joc que va passant.

Cal tenir en compte els mecanismes d’acomodació, d’assimilació i l’equilabri:

Segons l’autor, les persones tenen tres formes d’interaccionar amb la realitat que els envolta:

1. Es dóna quan l’ infant intenta adaptar-se o amollar-se a les situacions externes.

Consisteix en la interiorització d’un objecte o una situació a una estructura de comportament (acció) i cognitiva preestablerta. Per exemple; l’infant utilitza un objecte per efectuar una activitat que preexisteix en el seu repartiment motriu o per descodificar una nova situació basant-se en les experiències i els elements que ja coneix. (per exemple: un infant que agafa una objecte nou i l’acompanya cap a la seva boca, - l’agafar i l’acompanyar són activitats pràcticament innates que les està fent servir per aconseguir una nou objectiu -.

Es dóna quan l’ infant utilitza les seves capacitats per modificar les condicions del medi on el qual viu en funció dels propis desitjos. Aquesta forma d’ interactuar amb la realitat permet que l’infant vagi construint els seus esquemes mitjançant successives acomodacions que l’obliguen a reorganitzar les seves pautes de conducta.

2. .Consisteix en la modificació de l’estructura cognitiva o de l’esquema de comportament per aconseguir nous objectes i accions que fins al moment eren desconeguts per ell ( si continuem amb el cas que s’ha donat com exemple; si l’objecte és difícil d’agafar, l’infant, per exemple, haurà de modificar les maneres de prensió.).

Ambdós processos ( assimilació i acomodació ) s’alternen en la constant busca de l’equilibri per intentar controlar el món extern. Quan la nova informació no resulta immediatament interpretable, basant-se en els esquemes preexistents, el subjecte entra en un moment de crisis i busca trobar un nou equilibri, per aquest motiu, cal que es produeixin modificacions en els esquemes cognitius de l’ infant, tot incorporant les noves experiències.

Piaget explica el pas del joc sensoriomotriu, al joc simbòlic fins al joc de regles. Ho exposarem a través dels següents estadis ( sensoriomotor, preoperacional i de les operacions concretes):

1. Estadi sensoriomotor

2. Estadi preoperacional

3. Estadi de les operacions concretes

Teoria de Vygotski. Lew Vygotski (1896- 1934). No considera el joc com una forma d’expressar les capacitats ja consolidades, sinó que opina que és el joc el que facilita el pas d’unes adquisicions immadures a unes més permanents. La seva Teoria sociocultural defensa que l’ésser humà al moment de néixer hereda tota l’evolució filogenètica, el producte final del seu desenvolupament vindrà determinat per les característiques del medi social on viu.

Mentre Piaget defensava que els infants donaven sentit a les coses a través de les seves accions amb l’entorn, Vygotki destaca que el valor de la cultura i el context social que els ajudava de guia en el procés d’aprenentatge.

Un concepte que cal tenir en compte per entendre a Vygotski és el concepte de Zona de Desenvolupament Pròxim (ZDP). Aquesta zona no és més que la distància que hi ha entre el nivell real de desenvolupament, determinat per la capacitat de resoldre problemes sense l’ajuda de ningú, i el nivell de desenvolupament potencial, determinat per la capacitat de resoldre un problema amb ajuda d’un adult. És la distancia que l’infant ha de recórrer entre el que ja sap i el que pot aprendre si el medi li proporciona els recursos necessaris. Aquests recursos li vindran donats per els processos d’interacció social.

Vigotski considera que el joc constitueix el motor del desenvolupament a mesura que va creant la ZDP. Per tant, aquesta forma de conducta té una gran importància per el posterior desenvolupament de les capacitats.

El joc està dominat per la ficció i com a conseqüència cal usar la imaginació. La imaginació que està implícita en el joc, ajuda a desenvolupar els pensaments abstractes de les posteriors etapes de desenvolupament.

L’origen del joc és l’acció espontània de l’ infant però orientada socialment, és adir, un infant agafa una cullera i comença a picar sobre la taula de forma espontània, ràpidament l’adult orientarà el joc cap a un determinat sentit, segurament deixarà de picar per donar de menjar, o fer veure que menja ell. D’aquesta manera, els jocs adquireixen un valor socialitzador i són transmissors de cultura. És a través del joc que l’infant aprèn d’una manera suau i relaxada els valors de la vida quotidiana.

Per Vigotski, el joc neix de la necessitat, del desig d’aprendre, de conèixer i de dominar els objectes i aquests elements són els que impulsen a l ’infant a la representació. A poc a poc, el joc simbòlic va deixant terreny i es busca el joc social, que sorgeix quan el subjecte ja és capaç de comprendre i diferenciar entre els objectes i els seus significats i de prendre consciència de les relaciones amb altres subjectes. Els jocs amb regles es busca un objectiu concret i s’estableixen unes normes a seguir per el grup que participa.

Vygotski (1991) també va destacar la importància del llenguatge en el desenvolupament cognitiu, demostrant que si els nens disposen de paraules i símbols, els nens són capaços de construir conceptes més ràpidament. Creia que el pensament i el llenguatge convergien en conceptes útils que ajudaven al pensament. Va observar que el llenguatge era la principal via de transmissió de la cultura, el vehicle principal del pensament i l'autorregulació voluntària