Butlletí CC - 1

Butlletí CC - 2

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l‟opinió dels seus autors

Joana Amigó Ramon Arozamena

Joan Badia, ocd Àngel M. Briñas, ocd

Josep Burriel Josep Francesc Cahner

Francesc Costa Miguel Márquez, ocd

Enric Masdeu Xavier Miró

Antonio Monés Pentinagats

Núria Perera Rafel Pujals

Santi Rosés M. Pilar Serra

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d‟aquest número:

“Allà en la nit dels segles, dictà el Ser immutable, que el Fill de sos ensomnis de Glòria perdurable al Sí de Vos, oh Verge, vingués des de l’Empir; i Aquell per qui rodola llumínic el rei astre, Aquell que té per soli columnes d’alabastre: volgué baixar a la terra per al pecat occir (…)” Josep Solà i Escofet, 1891-1914 Fragment de L’amor de Maria Roses Blanques (1916)

Butlletí CC - 3

CC NÚM. 84 - ANY XXI - DESEMBRE 2015

Pòrtic A tota la Província Ibèrica de Santa Teresa Benvolguts germans i germanes:

Aquests dies em plau recordar una frase feliç de la nostra germana Isabel de la Trinitat: “La vida del sacer-dot, com la de la carmelita, és un advent que prepara l'encarnació de Déu en les ànimes… “. I m’alegra per-què em fa pensar que la nostra vida de carmelites, com la de Joan el Baptista, està orientada a fer possible el naixement de Déu en aquesta terra, en cada persona, en el present, i que poques alegries s’hi poden comparar.

El meu desig, en aquest temps d’Advent, és que la Inmaculada i sant Joan de la Creu, dues fites claus que acabem de celebrar en la nostra peregrinació cap el Nadal, ens acompanyin per treballar (terra bona i dis-ponibilitat) en allò que Déu està volent fer en aquest moment de la nostra història.

Que la nostra fe sigui atrevida i la nostra confiança audaç, que la nostra preparació no miri tant les nostres obres com l'obra de Déu, el qual ja està actuant en nosaltres amb aquest amor de misericòrdia que ens té en les seves entranyes. Us regalo i us recordo la cita de Joan de la Creu que m'acompanya aquests dies, i que ens serveix per deixar-nos estimar:

“Per entendre això, cal notar que així com Déu no estima res fora d’ell, tampoc estima res menys que a ell mateix, perquè tot ho estima per ell, i per tant l'amor de Déu té raó de fi; en conseqüència, Déu no estima les coses pel que són en elles mateixes. Per tant, estimar Déu l'ànima és introduir-la en certa manera en ell mateix, igualant-la amb ell, i així estima l'ànima dintre seu alhora que a si mateix, amb el mateix amor amb què ell s'estima.” (Càntic B 32, 6 “Quan em miraves… molt, per tant, m’estimaves”).

Aquesta frase del Sant em recorda que la misericòrdia és el si maternal, l’úter de Déu, amb tots nosaltres en Ell… Visquem aquesta comunió, en un món amenaçat de divisió i ruptura permanents… un desafiament de comunió contra tota violència excloent.

La nostra vida és plena d'esdeveniments significatius i densos, quotidians, a vegades monòtons, a vegades sorprenents, habitats de miracles de vida, no sempre evidents. Sense una mirada neta, sense el col·liri de la gràcia dels seus ulls bonics… com estrenar el Nadal que s'apropa?

Demano per a mi i per a cadascun i cadascuna de vosaltres, germans i germanes, la gràcia de poder veure el que Déu ens mostra aquest Nadal, sempre quelcom inenarrable, inaudit, quelcom que, per ser naixement, és sorpresa, i sorpresa per al mateix Déu.

Moltes gràcies per ser terra disponible, sense excuses, per al naixement de Déu. Que el Carmel segueixi essent jardí dels seus desitjos, el que Ell vulgui i com Ell ho vulgui.

BON NADAL! Fra. Miguel Márquez, provincial

Butlletí CC - 4

Durant les vacances de Nadal de 1931,

Edith Stein, que poc temps després entraria al Carmel de Colònia per professar amb el

nom de Teresa Beneta de la Creu, pronun-cia una conferència a l‟abadia benedictina

de Bauron que titula “El Misteri del Nadal”.

Feia uns deu anys que havia pres la deci-sió de batejar-se. “Heus aquí la veritat”,

havia exclamat després de llegir el llibre de la Vida de santa Teresa de Jesús.

La conferència de Nadal, que es pot tro-bar en diferents edicions, gira a l‟entorn de la idea d‟un camí que va des de Betlem al

Gòlgota. Un camí que ella mateixa hauria de recórrer: el partit nacionalsocialista esta-

va a punt de conquerir el poder a Alema-nya. Edith Stein, jueva de naixement, seria

perseguida i trobaria la mort, juntament amb la seva germana Rosa, en un camp de concentració.

En el seu parlament, Edith intueix que ja en el pessebre el bé és assetjat pel mal,

«sobre el resplendor lluminós que irradia el pessebre hi cau l‟ombra de la creu».

Al costat de la bondat dels pastors i dels Mags «representants dels qui cerquen des de totes les terres i de tots els pobles», hi

ha un rei Herodes que executa «els Sants Innocents, les flors martirum, les flors ten-

dres arrancades abans de madurar».

També dirà d‟aquell Nen: «Ell és el nos-

tre cap i nosaltres els seus membres. Si ajuntem les nostres mans amb les seves i

responem amb un “sí” al seu “segueix-me”, llavors serem seus». D‟aquí se‟n desprenen

tres conseqüències: la primera, «ser una sola cosa amb Déu», així Crist pot viure i obrar en nosaltres; la segona, «si Crist és el

cap i nosaltres els membres, llavors tots som membres els uns dels altres i conjun-

tament som una sola cosa en Déu». És a dir que pel cristià no hi pot haver “ningú estrany”. La tercera, «poder caminar aga-

fats de la mà amb Déu, actuant segons la seva voluntat i no la pròpia, deixant a les

seves mans preocupacions i esperances. Això és la base de la llibertat i l‟alegria del

fill de Déu».

Edith va consumar el seu holocaust a Auschwitz. Avui continua caient sobre els

nostres Nadals l‟ombra de la creu: l‟exili, la fam, la destrucció, la mort. El martiri de

l‟home continua, però amb una esperança: després del Gòlgota hi ha la resurrecció.

Edith Stein acabava així la seva confe-rència: «El Fill encarnat de Déu a través de la creu i la passió va aconseguir la glòria de

la resurrecció. Cadascú de nosaltres, tota la humanitat, arribarà amb el Fill de l‟home, a

través del sofriment i la mort, a la mateixa glòria». Son les últimes paraules del “Misteri del Nadal”.

Butlletí CC - 5

Catequesi d’infants Amb uns 50 nens i nenes i una quinzena de catequistes, hem començat el nou curs amb molta empenta

i disposats a ajudar els més petits a conèixer Jesús i la seva Bona Notícia.

Com acostumem a fer cada any, els infants, a més de treballar el temari habi-tual durant les sessions de dilluns o di-marts, completaran la seva formació du-rant l’Eucaristia Familiar dels dissabtes.

Aquest curs utilitzarem una nova dinà-mica. Tots, infants, catequistes i pares, farem de periodistes i editarem el diari "Full, Bik, Flaix, l'Evangeli". Per què aquesta capçalera? Doncs perquè els ele-ments que utilitzarem per a l’edició seran el paper (Full), el llapis o bolígraf (Bik), la màquina de fotografiar (Flaix) i, lògica-ment, el llibre dels Evangelis.

Cada catequista serà el cap de premsa del seu grup. Els pares exerciran de cor-responsals, els petits seran el redactors i tots junts, sota la mirada del nostre direc-tor Jesús, treballarem per confeccionar el full. Setmanalment s'escriurà una carta al director (pregària) i s'editarà una imatge relacionada amb l'Evangeli corresponent. El catequista redactarà la columna "enfoquem" per portar el missatge de l’Evangeli del dia. Finalment, el diari que-darà exposat al quiosc del “Racó de la ca-tequesi” de l’església.

Adolescents i joves (Cajac.cat) En aquests grups més grans tenim 24 adolescents, 6 joves i 11 catequistes. En trobem els dissabtes a les

sis i quart de la tarda per aprofundir en el missatge que descobrim a l'evangeli del diumenge i, amb dife-rents dinàmiques, fem camí per madurar la fe. Després, com el dels més petits, el grup s’incorpora a l’as-semblea de la missa familiar en el moment de les ofrenes per celebrar amb tota la comunitat la nostra fe.

Més endavant, molts d’ells i elles prendran el seu compromís amb el sagrament de la confirmació. El logo Cajac.cat és el seu distintiu i punt de trobada a través de les xarxes d’internet.

"Full, Bik, Flaix, l'Evangeli", diari de la catequesi d’infants

Joana Amigó

Butlletí CC - 6

«Quin tipus de món volem deixar als que ens succeeixin, als nens que estan creixent?» (160). Aquesta pregunta central del LAUDATO SI’ ens obliga a reflexionar sobre el sentit de l'existèn-cia i els valors que fonamenten la vida social: «Per a què passem per aquest món? ¿Per què vam venir a aquesta vida? ¿Per a què treballem i lluitem? ¿Per què ens necessita aquesta terra? Si no ens plantegem aquestes preguntes de fons no crec que les nostres preocupacions eco-lògiques obtinguin efectes importants» (160). Capítol primer QUÈ LI ESTÀ PASSANT A CASA NOSTRA El primer capítol fa una anàlisi del problema mediambiental i social del planeta: - L’exposició als contaminants atmosfèrics cau-sa greus efectes sobre la salut, en particular la dels més pobres, provocant milions de morts prematures. - La nostra casa sembla convertir-se cada vega-da més en un immens dipòsit de porqueria. - L’excés en el consum. Cal maximitzar l’efi-ciència de l’aprofitament, reutilitzar i reciclar. - L’escalfament del sistema climàtic, a causa del

desenvolupament basat en l’ús intensiu de combustibles fòssils, cor del sistema energètic mundial. Qui detecta el poder econòmic o polí-tic tendeix a emmascarar els problemes. - El greu deute social amb els pobres que no tenen accés a l’aigua potable i que els nega la seva dignitat inalienable. - Al mesurar l'impacte ambiental no sempre s’hi inclou un estudi acurat sobre els seus efectes en la biodiversitat. - La degradació ambiental, la cultura del rebuig en la vida de les persones. - Els exclosos són la major part del planeta, mi-lers de milions de persones. Hi ha un veritable «deute ecològic» entre el Nord i el Sud. Aquestes situacions provoquen el gemec de la germana terra, que s’uneix al gemec dels aban-donats del món, amb un clamor que ens recla-ma un altre rumb. Capítol segon L'EVANGELI DE LA CREACIÓ Cal rebutjar amb força que, pel fet de ser creats a imatge de Déu i del mandat de dominar la ter-ra, se'n dedueixi un domini absolut sobre les

La nova etapa que ha començat el grup de Catequesi d’Adults s’ha estrenat amb un debat sobre la carta ecològica del papa Francesc “Lloat sigueu”. El papa assenyala els problemes que embarguen el nostre món com a casa de tots i la gran injustícia social que aclapara una gran part de la humanitat. L’encíclica també ofereix unes lí-nies orientatives per afrontar aquesta situació. Els debats, que han ocupat quatre sessions, han estat conduits per Santi Rosés, Jo-sep Francesc Cahner, Antonio Monés i Àngel M. Briñas, respectivament. Ells han fet aquest resum del capítols treballats.

Debat sobre l’encíclica del papa Francesc

Butlletí CC - 7

altres criatures. Quan la justícia ja no habita a la terra, la Bíblia ens diu que tota la vida està en perill. Havien de compartir-ne els fruits, especialment amb els pobres, les vídues, els orfes i els es-trangers. «No esgotimeu la vinya ni recolliu els grans que han caigut. Deixeu-ho per als pobres i els immigrants». L’acció de l’Església no sola-ment intenta recordar el deure de protegir la natura… ha de protegir sobretot l’home contra la destrucció de si mateix. Però especialment haurien d'exasperar-nos les enormes injustícies que existeixen entre nosal-tres, perquè continuem tolerant que uns es considerin més dignes que altres. Alguns s’arrosseguen en una degradant misè-ria, sense possibilitats reals de superació, men-tre que altres ni tan sols saben què fer amb el que posseeixen. Ostenten vanitosament una suposada superioritat i deixen rere seu un ni-vell de malbaratament que seria impossible generalitzar sense destrossar el planeta. Què significa el manament «no mataràs» quan un vint per cent de la població mundial consumeix recursos en tal mesura que roba a les nacions pobres, i a les futures generacions, el que ne-cessiten per a sobreviure. Capítol tercer L’ARREL HUMANA DE LA CRISI ECOLÒGICA Tot reconeixent el paper de la tecnologia en la millora del nivell de vida, remarca l’impres-sionant domini tecnològic dels qui tenen el co-neixement i, sobretot, dels grans grups econò-mics sobre la resta de la humanitat. L'ésser humà ja no reconeix la seva posició jus-ta respecte al món, i assumeix una postura centrada en si mateix i el seu poder. Així, justi-fica tot tipus de descart, sigui aquest humà o ambiental, que tracta l'altre i la naturalesa com un simple objecte i condueix a una infinitat de formes de domini: l'explotació infantil, l'aban-dó de les persones grans, l'esclavitud, sobreva-lorar les capacitats del mercat per a autoregu-lar-se, practicar la tracta d'éssers humans, el comerç de pells d'animals en vies d'extinció i de "diamants de sang". El papa assenyala a l’encíclica dos problemes crucials: el treball, com a valor humà del des-

envolupament i els límits del progrés científic, que no és dolent en si mateix, però que poden esdevenir perjudicials sinó se’n fa un ús ètic. Capítol quart UNA ECOLOGIA INTEGRAL Hi ha un vincle que no es pot trencar entre els temes ambientals i les qüestions socials huma-nes: «no hi ha dues crisis separades, una ambi-ental i l'altra social, sinó una única i complexa crisi socioambiental» (139). La preservació de les cultures és tant impor-tant com la de la natura. L’ecologia integral és inseparable de la noció de bé comú, la qual cosa significa actuar sobre la base de l’opció preferencial pels més pobres, per deixar un món sostenible a les properes generacions. Implica també un millorament de la vida quotidiana, en particular en l'ambient urbà: espais públics, habitatge, transports, etc. L'acceptació del propi cos com a do de Déu és necessària per acollir i acceptar el món sencer com a regal del Pare i casa comuna. Capítol cinquè ALGUNES LÍNIES D’ORIENTACIÓ I ACCIÓ Amb les anàlisis no és suficient, calen propos-tes de diàleg i d’acció que ajudin a sortir de l’espiral d’autodestrucció. El Papa convida a un debat honest i transparent. Les conseqüències perjudicials afecten tothom, per això també cal procurar que les solucions es proposin des d’una perspectiva global: un sol món, en un projecte comú.

- Cal un consens mundial per programar una agricultura sostenible, desenvolupar formes poc contaminants d’energia, fomentar l’efic-iència energètica, la gestió adequada dels re-cursos, assegurar a tothom l’accés a l’aigua po-table.

- El moviment ecològic mundial ha fet ja un llarg recorregut, enriquit per l’esforç de moltes organitzacions de la societat civil. No obstant, les Cimeres mundials sobre l’ambient no han respost a les expectatives per falta de decisió política i per les posicions dels països que pri-ven els seus interessos nacionals sobre el bé global. Els creients hem de demanar a Déu per

Butlletí CC - 8

l’avanç positiu en els acords actuals, de manera que les generacions futures no pateixin les con-seqüències.

- Alguns països amb escassos recursos necessi-taran ajuda per a adaptar-se. Els països pobres han de prioritzar l’eradicació de la misèria i el creixement social. També han de desenvolupar formes menys contaminants d’energia, amb l’ajuda dels països que han crescut a costa de la contaminació actual.

- Cal una reacció global més responsable, amb institucions internacionals fortes i eficaçment organitzades, amb autoritats designades equi-tativament i dotades de poder per a sancionar.

- Els governs, moguts pel creixement a curt ter-mini, no s’exposen a irritar la població afectant el nivell de consum o posant en perill les inver-sions estrangeres. La grandesa política es mos-tra quan s’actua per grans principis i pensant en el bé comú a llarg termini.

- La creació de cooperatives per a l’explotació d’energies renovables permet l’autosuficiència, generant un fort sentit comunitari.

- Els organismes no governamentals i altres as-sociacions, ha d’obligar els governs a desenvo-lupar normatives, i controls més rigorosos.

- L’acció política local pot orientar-se a la modi-ficació del consum, al desenvolupament d’una economia de residus i de reciclatge, a la protec-ció d’espècies i a la programació de conreus. Es poden facilitar formes d’organització comunità-ria que defensin els interessos dels petits productors i preservin els ecosistemes locals.

- Quan apareixen eventuals perills per a l’ambi-ent que afectin el bé comú, qualsevol projecte hauria d’aturar-se o modificar-se.

Avui, pensant en el bé comú, necessitem impe-riosament que la política i l’economia, en dià-leg, es col·loquin decididament al servei de la vida, especialment de la vida humana. «L’ambient és un d’aquests béns que els meca-nismes del mercat no són capaços de defensar o de promoure adequadament». ¿És realista esperar que el qui s’obsessiona pel màxim be-nefici s’aturi a pensar en els efectes ambientals que deixarà a les pròximes generacions? Un desenvolupament que no deixa un món mi-llor i una qualitat de vida integralment superior no pot considerar-se progrés. Si la política no és capaç de pensar amb visió àmplia i trencar la perversa lògica actual, conti-nuarem sense afrontar els grans problemes de la humanitat. Per a un canvi real no n’hi ha prou amb incloure consideracions ecològiques

Butlletí CC - 9

CATEQUESI D’ADULTS Primer i tercer dimecres de cada mes, de 20 a 21,30 h.

superficials si no es qüestiona la lògica subja-cent en la cultura actual, que és la del benefici immediat. Cal interpel·lar els creients a ser coherents amb la seva pròpia fe, a no contradir-la amb les seves accions, i a beure en la profunditat de les seves pròpies conviccions sobre l’amor, la justícia i la pau. Capítol sisè EDUCACIÓ I ESPIRITUALITAT ECOLÒGICA

La humanitat necessita canviar. Ha de prendre consciència d’un origen comú, d’una pertinen-ça mútua i d’un futur compartit. Estem davant d’un gran desafiament cultural, espiritual i educatiu. La situació actual del món provoca una sensació d’inestabilitat i inseguretat que al seu torn afavoreix formes d’egoisme col·lectiu. La Carta de la Terra ens invitava a tots a deixar enrere una etapa d’autodestrucció i a comen-çar de nou, però encara no hem desenvolupat una consciència universal que ho faci possible. L’educació ambiental significa recuperar els distints nivells de l’equilibri ecològic: l’intern amb un mateix, el solidari amb els altres, el natural amb tots els éssers vius, l’espiritual amb Déu. Només a partir del conreu de sòli-des virtuts és possible la pròpia donació en un compromís ecològic. En aquest sentit, a nivell personal també ens cal reciclar la nostra formació ecològica. Els àmbits educatius són diversos: l’escola, la fa-mília, els mitjans de comunicació, la catequesi, etc. Les comunitats cristianes tenen un rol im-portant a complir en aquesta educació. Una ecologia integral també està feta de sim-ples gestos quotidians: abrigar-nos una mica en lloc de tenir sempre encesa la calefacció, evitar l’ús de material plàstic i de paper, reduir el consum d’aigua, separar els residus, cuinar només el que raonablement es podrà menjar, tractar amb cura els altres éssers vius, fer ser-

vir transport públic o compartir un mateix ve-hicle entre diverses persones, plantar arbres, apagar els llums innecessaris... L’espiritualitat no està desconnectada del pro-pi cos ni de la natura o de les realitats d’a-quest món. Com a cristians cal viure la vocació de ser protectors de l’obra de Déu. La conver-sió ecològica suposa una greu responsabilitat que brota de la pròpia fe. No podem obsessionar-nos pel consum. L’es-piritualitat cristiana proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc. La sobrietat, que es viu amb llibertat i consciència, és alliberadora. La felicitat dema-na saber limitar algunes necessitats que ens atordeixen. La pau interior de les persones té molt a veure amb la cura de l’ecologia i amb el bé comú, i es reflecteix en un estil de vida equilibrat que permet superar l’ansietat malaltissa que ens fa tornar superficials, agressius i consumistes desenfrenats. Per tot això, és necessari revalorar l’amor en la vida social –a nivell polític, econòmic, cultu-ral–, fent-ne la norma constant i suprema de l’acció. L’amor social ens mou a pensar en grans estratègies que aturin eficaçment la de-gradació ambiental i encoratgin una cultura de la protecció que impregni tota la societat. Maria, la mare que va tenir cura de Jesús, ara té cura amb afecte i dolor maternal d’aquest món ferit. Així com plorà amb el cor traspassat la mort de Jesús, ara es compadeix del sofri-ment dels pobres crucificats i de les criatures d’aquest món arrasades pel poder humà.

Butlletí CC - 10

HOMES I DONES DEL CARMEL

-37

Arquebisbe de Creta i patriarca llatí de Constantinoble

Sembla que la tradició segons la qual el mateix Jesús li hauria promès al profeta

Elies -primer referent per alguns del l‟orde del Carmel- que l‟orde no desapareixeria

mai i que estaria sempre present fins a la fi dels temps, prové del venerable Jean de Hildesheim, autor d‟una biografia sobre

sant Pere Tomàs. Aquest autor escriu que Pere Tomàs li hauria revelat haver tingut

una visió en la qual la Verge Marial li havia

fet aquesta promesa. Aquest, pe-

rò, no és el principal mèrit del per-sonatge que ens ocupa, el qual,

nascut en una llar molt humil, va arribar a ser elegit patriarca de

Constantinoble.

Pere Tomàs (Pierre Thomas) va néixer en una família camperola

molt pobra de Salle-de-Belvès a la Dordonya francesa, l‟any 1305.

Ben aviat hagué de marxar de ca-sa i treballar en petites coses per poder estudiar. Aviat va ser atret

pels carmelites i amb 21 anys in-gressa a l‟orde on professa i avan-

ça en els seus estudis a la vegada que dóna classes.

Amb quaranta anys és elegit pro-curador de l‟orde i enviat a la cúria pontifícia d‟Avinyó. Exerceix de

predicador apostòlic i a Santa Seu li confia delicades missions diplo-

màtiques: pacificació entre prín-ceps i estats cristians, defensa

dels drets de l‟Església davant les monar-quies i el poderosos, unificació de les es-glésies ortodoxes, eslaves i bizantines amb

l‟Església de Roma, creuada contra els mu-sulmans i alliberament de Terra Santa...

Nomenat bisbe de Creta i poc després patriarca de Constantinoble, emprèn una croada per alliberar Alexandria dels turcs.

L‟empresa va representar un fracàs estre-

Butlletí CC - 11

pitós a causa de les misèries humanes:

després de la presa d‟Alexandria, els sol-dats creuats es lliuraren al pillatge de la

ciutat durant dos dies i l‟abandonaren no-vament als turcs per fugir cap a Xipre. Ai-

xò li causà una immensa tristesa i una gran decepció.

Tot i el seus càrrecs, sempre que podia

vivia en els convents de l‟orde, essent fidel a l‟observança de la regla i amb el res de

les hores.

Amb 60 anys, estant a l‟illa de Xipre, cau greument malalt i ja no es refarà. El

seu amic i deixeble espiritual Philippe de Mezières, que deia que ja només li queda-

va “la pell i l‟os”, en té cura fins a la seva mort, que s‟esdevé el 6 de gener de 1366.

Segons algunes fonts, les ferides rebudes durant la presa d‟Alexandria n‟haurien es-tat la causa principal.

Malgrat el desig del propi Pere Tomàs i

de les nombroses gestions per portar les seves despulles a Bergerac, aquestes no

van sortir mai de l‟illa i avui no en queda cap rastre. La invasió turca i el terratrèmol

de 1735 van enrunar el convent del Carme de Famagusta i, malgrat els esforços d‟-algun arqueòleg, la tomba no ha estat mai

trobada.

Tampoc ens ha arribat cap del seus es-

crits. La tradició li atribueix quatre volums de sermons i el tractat De Immaculata Conceptione B.M.V.

Pere Tomàs va ser beatificat l‟any 1609

pel papa Pau V i canonitzat el 1628 per

Urbà VIII.

Restes del convent carmelità de Famagusta (Xipre)

Butlletí CC - 12

Amb la caiguda de Barcelona i el triomf

del bàndol borbònic l‟any 1714, la Universi-tat de Barcelona i les de la resta del territo-

ri català van ser suprimides. El Decret de Nova Planta les reunificava en una de nova

amb seu a Cervera, com a recompensa a aquesta ciutat pel seu recolzament a Felip V en la Guerra de Successió.

No va ser fins 150 anys després (1837) que s‟acordà el retorn de la Universitat a

Barcelona. Mentre s‟aixecava el nou edifici a l‟actual plaça Universitat, les dependènci-es ocuparen l‟antic convent dels carmelites

del carrer del Carme que havia quedat abandonat amb motiu de les lleis de desa-

mortització de 1835.

Com tots el convents masculins, també el

convent de Sant Josep dels descalços de la Rambla va patir les conseqüències de la Llei. Abandonat pels frares, la seva biblio-

teca, que albergava més de 10.0001 llibres, manuscrits i incunables de gran valor, des-

prés de moltes peripècies es va poder sal-var i va anar a parar a la biblioteca de la

Universitat de Barcelona, on encara es con-serven. Entre aquests exemplars hi ha di-

verses edicions de les obres de santa Tere-

sa, alguna ben primerenca com la edició de les obres completes feta a Barcelona

l‟any 1588, pocs mesos després que l‟edició prínceps feta Salamanca.

A més del fons antic i modern de llibres relacionats amb la santa d‟Àvila -que ha estat motiu d‟una interessant exposició

aquest estiu, amb la col·laboració de Mercè Gras, arxivera dels Carmelites Descalços de

Catalunya i Balears- la presència de Teresa a la Universitat queda documentada en du-es representacions pictòriques: un oli i un

fresc.

El primer és un quadre de dimensions

mitjanes que es troba a una de les parets laterals de l‟Aula Capella de la Facultat de

Filologia, un espai restaurat fa poc temps i que la universitat comparteix amb l‟arq-arquebisbat. Segons opinió de la historia-

dora Mercè Gras, aquest quadre hauria ar-ribat a la Universitat amb l‟embalum de lli-

bres i material dels carmelites que es va dipositar en el centre.

La tela representa a la Mare de Déu vesti-da amb l‟hàbit del Carme que protegeix amb la seva capa blanca el sants i santes

de l‟orde, amb sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús en primer terme.

1 Gabriel Beltran Larroya, ocd. Síntesi històrica dels

Carmelites Descalços de Catalunya i Balears. Bar-

celona, 1986.

Pentinagats

Butlletí CC - 13

L‟altra representació la podem trobar al

Paranimf o Saló de Graus de la Universitat, l‟aula noble de les grans celebracions. La

sala està decorada amb sis grans murals de temàtica històrica i altres pintures me-

nors. Si ens fixem en el fris que cenyeix la sala a mitja alçada per sota els finestrals, veurem que el conformen quaranta-cinc

medallons amb el retrat de altres tants es-

panyols cèlebres en la seva disciplina es-

pecífica. Entre els personatges represen-tats hi trobem només dues dones: la cata-

lana Juliana Morell, monja dominica del segle XVII, poliglota, filòsofa, teòloga, ju-

risprudent i música; i la nostra Teresa de Jesús. Els medallons van ser pintats per autors ben diversos i només se‟n coneix el

nom d‟uns pocs.

Butlletí CC - 14

SANTUARI DE SANTA TERESINA DE LLEIDA

Més de cent cinquanta persones han participat en el Cinquè Congrés d'Espiritualitat que s’ha celebrat a Lleida del 23 al 25 d'octubre i que ha clausurat a Catalunya l'any teresià del V Cente-nari. Durant tres dies, l'emblemàtic Santuari de San-ta Teresina ha estat l'escenari de les aportaci-ons de nombrosos convidats per parlar, donar testimoni i debatre sobre "La interioritat habi-tada. El testimoni de Teresa de Jesús". El Congrés d'Espiritualitat s'ha anat celebrant cada sis anys des de 1991. Aquell any es va de-batre la figura de sant Joan de la Creu en el IV centenari de la seva mort. Els altres tres van gi-rar a l'entorn de la personalitat i l'obra de Tere-sina de Lisieux, d'Edith Stein i de l'apòstol Pau.

M. Carme Virgili Dalmau, carmelita descalça de Tarragona He participat com a auditora. M’han agradat molt les ponències, les intervencions, el musical i la litúrgia, molt ben preparada i que es podia viure molt bé. El congrés reafirma la validesa de la doctrina i els escrits de santa Teresa, la nostra mare, i ens fa veure que és molt apreciada per tanta gent. Com a anècdota, ens han explicat que CITeS d’Àvila havien rebut una comunitat de jueus, i com els havia agradat santa Teresa, potser al saber l’ascendència familiar jueva de la Santa. Teresa Mas, laica de Barcelona Es la quarta vegada que vinc a aquests congres-sos, tot i que no sóc de cap comunitat carmelita-na, i sempre m’han agradat. Estan molt ben pre-parats, encara que potser s‘haurien de revisar algunes coses. Marxem contents. M’han agradat

les ponències i també els testimonis per les se-ves vivències, perquè la gent no les sabem ex-pressar i ens ajuda molt veure com altres ho fan per anar-ne aprenent. En aquest sentit, m’ha agradat Laia de Ahumada quan ha comentat que el que no s’expressa, encara que no sigui per escrit, s’ho emporta el vent i no viu. Per això ex-pressar les pròpies vivències pot donar vida a una altra persona i donar-li riquesa i estímuls. En definitiva, m’emporto un gran record d’a-quest ambient tan acollidor que dóna bones oportunitats de convivència amb els altres. Joana Amigó, laica de Badalona La vida em porta a córrer i a fer coses per sentir-me viva, i és en aquests espais de congressos i trobades que puc aturar-me per viure més in-tensament que mai. El congrés m’ha donat l’oportunitat d’omplir-me a la font de la vida, a la font de la vivència huma-

Butlletí CC - 15

na, al costat de la vida de Teresa, i sentir-la molt propera. Una empenta per seguir comunicant i seguir donant testimoni. P. Miguel Márquez, provincial Província Ibérica de Santa Teresa Estoy muy contento de haber venido. He disfru-tado mucho del ambiente, una sensación nueva de familia que no conocía. Me ha refrescado mu-cho la sensación de ver a Teresa muy viva aquí entre la gente. Me ha encantado la experiencia vital y el ambiente de todos los colaboradores y de la familia que veo alrededor de los frailes, y me marcho con esta sensación de sentirme for-mar parte de algo que antes podía ver un poco de lejos, pero que ahora me siento muy así, y me llevo este cariño. Melchora, carmelita de sant Josep En aquest congrés, tant els testimonis com les ponències m’han deixat una empremta impor-tant i, sobretot, m’ha quedat una frase que es de-ia aquest matí: “perquè estem aquí i aquí venim a servir”. Ha estat molt enriquidora l’experiència que han aportat els testimonis quan explicaven com se sentien habitats per Crist i ho contrasta-ven amb la vida de Teresa. Això ens porta a estar atents per veure què ens demanarà Teresa a par-tir d’ara. Marta Peiró, carmelita missionera El congrés ha estat per a mi, després de la vivèn-cia de tot aquest V Centenari, com un punt final i un principi per poder aterrar una miqueta en la

interioritat habitada que ens presenta santa Te-resa. Tot i que m’ha costat una mica, el fet de fer de moderadora m‘ha ajudat a centrar-me més en els temes i en les experiències de cada ponent i de cada testimoni. Caldrà ara aplicar-ho en el dia a dia de la meva comunitat i en la meva missió. El musical Si Teresa viviese hoy també va ser molt interpel·lador per com vivim avui i per com aco-lliríem Teresa si vingués a les nostres comuni-tats. En resum, un punt i seguit , perquè la vida continua i ara hem de dur a la pràctica tot el que hem après. Agraeixo l’esforç de tots el que han organitzat aquest congrés. Margarida Neus Guixà, carmelita descalça de Mataró Breument, una idea que em ve una i altra vegada referida al lema del congrés "La interioritat habi-tada". La paraula "interioritat" no és un espai físic, sinó una relació personal, sóc tota jo habita-da, algú m'habita… Adonar-me d'aquesta veritat en mi, i fer-la viva moment a moment és la tasca que m'ha deixat el congrés. Xavier Miró, laic de Badalona Particularment puc dir que el Congrés d’Espi-ritualitat, m'ha satisfet plenament, pel que fa a les ponències (potser massa llarga la d’en Josep Otón, molt ben estructurada la del P. Javier San-cho i molt clara, com sempre, la del P. Agustí). I afegeixo que algunes de les experiències expres-sades en el grup de laics em van sorprendre agradablement. I un excel·lent pels laics lleida-tans organitzadors del congrés.

a fons

El assistents al congrés van poder veure la representació del musical “Si Teresa de Jesús volviera hoy”, un muntatge del col·legi de les Teresianes, segons guió de M. Victòria Molins.

Butlletí CC - 16

La metamorfosi del sagrat

L‟ésser humà mai no n‟ha tingut prou amb l‟aquí i l‟ara. Necessita transcendir els límits de

l‟espai i del temps a través d‟una mirada -que eixampli els seus horitzons existencials. Sense un entramat simbòlic que doni sentit als seus ac-

tes, pateix l‟angúnia de no poder escapar -transcendir- de la seva condició humana.

La crisi del discurs modern ha donat pas a un

renaixement de la religió. Els fills de la secularit-zació participen en una nova recerca espiritual,

per sadollar la set d‟absolut. La crisi del raciona-lisme ha propiciat la descomposició i, al mateix temps, una recomposició del fet religiós.

Segons Fernando Savater, els qui es van ini-ciar en la filosofia durant els anys seixanta i se-

tanta difícilment haurien pogut creure que el debat sobre la qüestió religiosa hauria de con-servar la seva vigència fins al dia d‟avui. Ignora-

ven de nou que la creença religiosa no depèn del que sabem ni del que pensem sinó del que

irremeiablement anhelem.

La societat actual s‟ha secularitzat profunda-ment i continua secularitzant-se, però això no

ha desembocat pas en una societat majoritària-

ment areligiosa o irreligiosa. Ben al contrari, el

que posen de manifest totes les tendències ob-servades és la presència d‟un important viratge

dels individus en la seva relació particular amb la religió. En aquest context, el fenomen emer-gent per excel·lència és el sorgiment de noves

maneres, força individualitzades, de viure la reli-giositat.

La societat civil, mancada de referents sa-

grats, ha preferit donar resposta als anhels dels ciutadans amb ofertes no explícitament religio-

ses, però amb funcions similars a les de les ins-titucions vinculades a l‟Església (la meditació, la relació amb la mort, l‟ètica, el sentit de l‟existèn-

cia), però adoptant formes dessacralitzades. En aquest sentit, el filòsof André Comte-Sponville,

des del seu ateisme, reclama la necessitat d‟u-na espiritualitat laica i sense Déu.

La postmodernitat

La modernitat, que va iniciar un procés de ruptura amb la tradició, ha donat pas a una

postmodernitat poc interessada en els antecedents històrics. Aquesta s‟articula al vol-tant de la diversitat, de la manca d‟un discurs

unitari i del relativisme, la qual cosa ha incre-mentat espectacularment l‟oferta de tota mena

Les enquestes confirmen el retrocés de la pràc-

tica religiosa a la vella Europa, a l‟Estat espa-

nyol i a Catalunya en particular. Tanmateix, la

crisi del cristianisme europeu contrasta amb

una recerca espiritual cada cop major entre els

ciutadans de la societat postmoderna. En aquet

context, Josep Otón, doctor en història i estu-

diós de l‟espiritualitat, va oferir als assistents al

Congrés d‟Espiritualitat un panorama de les es-

piritualitats emergents en el nostre món global.

Oferim un resum de la seva intervenció.

Butlletí CC - 17

a fons

de productes, també en el camp religiós. Això

ha obert als individus la possibilitat d‟optar se-gons les seves preferències.

Gabriel Amengual afirma que, paradoxal-ment, en temps de nihilisme reapareix el sa-grat. D‟acord amb el tarannà postmodern, s‟ha

produït una fragmentació del discurs religiós. La conseqüència de la mort de Déu anunciada per Nietzsche no ha estat pas la desaparició del fet

religiós sinó el retorn dels déus, és a dir, la mul-tiplicació de formes de viure l‟espiritualitat

La insatisfacció postmoderna renega avui dels vells reduccionismes de la racionalitat mo-derna. Els creients supervivents al procés de

secularització han après que els principis eman-cipadors de la modernitat no els han fet més

incrèduls, sinó més adults.

Tradicionalment, la dimensió col·lectiva (estament, gremi, classe social, nació, Església,

sindicat o partit polític) ha estat protagonista i marc de la dinàmica social. Ara el centre de

gravetat s‟ha desplaçat del grup a l‟individu.

La individualització

L‟individu vol ser el protagonista en la cons-

trucció d‟un projecte vital i en el disseny dels horitzons de futur. Ja no en té prou amb el pas-sat com a font de significats. Ni la tradició ni el

grup aporten marcs referencials sòlids en mo-

ments de canvis constants. Llavors és el subjec-

te, des de la seva solitud, el qui ha de decidir les rutes per les quals ha de discórrer la seva

existència.

Així, la fe esdevé una elecció de la conscièn-cia individual, no pas la transmissió cultural

d‟una veritat revelada. Cada individu tria els mites, símbols, o normes que més li convenen segons les seves preferències o necessitats.

L‟accent posat en l‟experiència personal sovint s‟associa al cos, un dels principals definidors de

la individualitat. El benestar corporal, un valor de la societat de consum, dóna lloc a una espiritua-litat sovint més preocupada per la salut física

que per la salvació de l‟ànima.

La globalització

Si secularitat i sacralitat eren concebudes com a dimensions excloents dels dinamismes socials, de manera que l‟afirmació de l‟una com-

portava la negació de l‟altra, en el món d‟avui s‟accepten com a nivells diversos de convivèn-

cia que es poden produir simultàniament, ja que formen part d‟esferes diferents. En el fons, el món secular ha facilitat la pluralitat espiritual

sense renunciar a la secularitat.

La separació Església/Estat ha obert el camí a la diversificació de creences i, paradoxalment,

ha contribuït al creixement de la religió.

Butlletí CC - 18

A mesura que desapareixen les fronteres

estatals, es desterritorialitzen els cultes locals i es deslocalitzen les institucions religioses. Les

noves potències econòmiques exporten espiri-tualitat. La decadència de les religions europe-es contrasta amb l‟embranzida de l‟evan-

gelisme nord-americà, l‟expansió de l‟islam fi-nançat pels països àrabs rics o la popularitat de les religions de l‟Índia o de la Xina, els gegants

asiàtics.

Els sociòlegs avisen que aquest procés im-

posa certes condicions. El que és llunyà s‟ido-latra en perjudici del que és proper. L‟individu acaba sent amnèsic respecte de la seva pròpia

cultura i inculte pel que fa al sentit originari dels continguts religiosos d‟altres tradicions.

En resum, veiem com a escala mundial els processos de secularització, renaixement reli-giós i recerca individual d‟espiritualitat no són

moviments que es contradiguin, sinó que estan interrelacionats com a part d‟un procés de for-

mació d‟una societat global, humana i pluralis-ta. L‟individu assumeix el protagonisme en la configuració de les creences i la globalització li

aporta els continguts religiosos a partir dels quals confeccionar el seu credo particular.

La religió: un fenomen complex

La religió encara no s‟ha emancipat de les arrels supersticioses que pretenen entendre els

mecanismes misteriosos de funcionament del cosmos. És en certa mesura, hereva d‟aquest pòsit màgic i supersticiós, que sovint roman

present per mitjà de les manifestacions de la religiositat popular.

La religió oficial, agermanada del poder polí-tic, defensa unes creences a les quals el creient s‟ha de sotmetre. La fe religiosa es concreta en

doctrina, rituals, normes i institucions. Els sa-cerdots són els professionals que gestionen aquest entramat religiós.

La cristal·lització de l‟experiència religiosa en estructures formals pot aïllar cada tradició

dins del seu món endogàmic i autoreferencial, impossibilitant el diàleg i la interrelació amb altres maneres d‟entendre el Misteri. La rigide-

sa de l‟estructura incapacita el creient per com-prendre altres punts de vista. En conseqüència,

qui pensa de manera diferent esdevé un dissi-dent, un heretge o un enemic a qui cal neutra-

litzar.

Experiència i tradició

Podríem dir que el fet religiós s'articula a

partir de la confluència de l‟experiència perso-nal i la tradició cultural. L‟experiència individual seria el ressò intern de les creences religioses

apreses, però també la intuïció del sagrat que brolla de l‟interior de l‟ésser humà quan capta el Misteri de l‟existència. Al seu torn, la tradició

seria la transmissió dels continguts culturals, en aquest cas religiosos, d'una generació a una

altra.

Mentre les religions històriques han mantin-gut l‟hegemonia, s‟ha sobreentès que la tradi-

ció era la matriu on es gestava l‟experiència. Aleshores, institucions com la família, l‟escola,

l‟Estat o les comunitats religioses esdevenen les responsables de la transmissió de la fe a les noves generacions.

Ara bé, l‟actual crisi de les institucions ha deixat obsoletes moltes de les estratègies de

transferència de la fe. Aquest fet explicaria en gran mesura la desafecció que pateixen les re-ligions tradicionals europees. Però també la

incapacitat d‟adaptar-se a les circumstàncies de cada moment històric. Mancada d‟una experi-ència que la nodreixi de noves energies, la tra-

dició esdevé estèril.

Les causes d‟aquest dèficit vivencial són di-

verses. De vegades, el pes de les estructures coarta l‟experiència. En ocasions, s‟atorga tal rellevància a la teologia, a la litúrgia, a la moral

o a la institució que les concrecions culturals acaben reemplaçant l‟autèntica experiència del

sagrat. Aquesta distorsió és, de fet, un acte d‟idolatria, ja que es confon Déu amb les imat-ges que el representen, la revelació amb els

arguments que l‟expliquen, les accions divines amb les cerimònies organitzades per comme-morar-les, l‟amor amb el compliment de les

normes que l‟expliciten.

Sense la dinamització de l‟experiència perso-

nal que renova la fe, s‟afebleix la potència se-màntica de les concrecions culturals que articu-len la tradició. Perden la potencialitat de referir

-se al transcendent. Llavors, el discurs teològic, la celebració litúrgica, els manaments i l‟estr-

uctura comunitària esdevenen una especulació gratuïta, un formalisme anacrònic, unes impo-

Butlletí CC - 19

a fons

sicions capricioses i uns vincles artificials.

Cal tenir en compte que la vivència individu-al aïllada dels referents externs ens pot conduir

a un perillós subjectivisme narcisista o al mirat-ge del solipsisme. A més, l‟experiència pot aca-bar diluint-se amb el pas del temps per la man-

ca d‟elements que li confereixen certa consis-tència. Així mateix, l‟exaltació de la dimensió emocional, en detriment de la racional, possibi-

lita tota mena de manipulacions, que ens po-dem perdre pels laberints de l‟inconscient auto-

enganyant-nos pensant que estem tenint una experiència mística.

Les religions com a llegats de saviesa

Fins fa ben poc, a la societat occidental pre-dominava la religió fortament institucionalitza-

da i ara vivim immersos en plena efervescència vivencial. Existeix un pòsit de valors nascuts del substrat religiós que depassa el reduït cer-

cle de creients, els paràmetres culturals de ca-da època i l‟experiència subjectiva dels indivi-

dus.

En el món d‟avui, el que atreu de les diver-ses tradicions són precisament aquests valors

que, sense deslligar-se del tot de la matriu reli-giosa que els ha gestat, esdevenen universal-ment acceptables i són reconeguts com a part

del patrimoni de la humanitat, perquè contribu-

eixen a humanitzar els individus i les societats:

la bondat, la generositat, el respecte, la com-passió o l‟honestedat.

En el diàleg entre experiència i tradició es gesten propostes sapiencials que afavoreixen la convivència, defensen la dignitat de les per-

sones, protegeixen la natura, lluiten per la jus-tícia i garanteixen la pau. Una mirada oberta a totes les religions ens permetrà descobrir la

coincidència d‟aquesta contribució de les diver-ses tradicions al llegat comú de saviesa de la

humanitat.

Santa Teresa d'Ávila i sant Joan de la Creu són un bon exemple d‟aquesta capacitat de la

religió per generar valors universalment accep-tats. La seva recerca espiritual els conduí fins

una experiència personal d'una extraordinària profunditat. Van patir les tensions amb la di-mensió més institucional de la religió. No per

això s'hi van desvincular, sinó que les seves aportacions van resultar decisives. I ara, 500

anys més tard, els fruits del seu procés no han caducat. Les seves paraules, la seva saviesa, continuen tenint plena vigència. Formen part

del patrimoni cultural de la humanitat i il·luminen als creients i als no creients que cer-quen la Veritat.

Butlletí CC - 20

La societat actual

En una societat en la qual la majoria de persones ja no forma part de l‟Església, especi-

alment en les generacions de menys de 50 anys, què ha provocat aquest allunyament? Probablement, la pèrdua de la por en el més

enllà i no creure en un Déu castigador. No és nou, des de la Il·lustració les persones s‟han volgut alliberar d‟aquest Déu i avui ho han

aconseguit. Però, és aquest el Déu de Jesu-crist? No, Jesús va ser rebutjat, condemnat pel

poder polític i religiós per predicar l‟al-liberament de les tradicions encadenades i en-senyar-nos un Déu Pare amorós, que ens vol

feliços. És trist que, malgrat aquesta visió evangèlica de Déu, s‟hagi posat l‟accent en un

Déu totpoderós i castigador. En aquest sentit la societat actual és més lliure i, potser sense saber-ho, està més a prop de Jesús.

En l‟anterior congrés d‟espiritualitat de fa 20 anys, l’any 1985, deia que el món laic era

un món plural, però encara afí a grans grups ideològics. Ara, segon decenni del segle XXI, hi ha una diversitat ètica i moral, de creences

que fa que cadascú triï el que li sembla ade-quat. Una cultura dominada per l‟indivi-dualisme, per una ètica de la felicitat i benes-

tar propi, que segueix creant moltes injustícies i sofriments als més desfavorits. La Declaració

Universal dels Drets Humans promulgada en acabar la segona guerra mundial segueix pen-dent d‟aplicar-se i són molts els països que els

conculquen. En tenim exemples cada dia.

S‟ha accentuat l‟individualisme i el capitalis-

me desencarnat s‟ha apoderat del món al no tenir el contrapunt del comunisme, caigut el

1990. El germà Roger de Taizé es preguntava si era necessari l‟agulló del marxisme perquè l‟Europa Occidental fos més social i solidària.

Aquest liberalisme econòmic crea insatisfacció. Darrerament els joves es revelen manifestant el seu desencís i denunciant la societat actual.

Vivim en una societat enxarxada on les tec-nologies de la comunicació han entrat arreu,

amenaçant la intimitat i confidencialitat.

Característiques de les persones

El benestar que s‟intueix amb conductes

egoistes no s‟acaba d‟aconseguir mai, ja que les ànsies de plaer i felicitat no s‟apaivaguen

intentant omplir els impulsos instintius. Les necessitats de les persones són molt més complexes; també tenim necessitats mentals i

espirituals a cobrir si volem ser feliços.

Molts científics han arribat a la conclusió

que les persones no són perfectes prescindint de la seva dimensió espiritual, religiosa. És una altra dimensió de la ment constitucional del

ésser humà, quasi podríem dir genètica, que la diferencia dels prehomínids.

Les preguntes essencials de les persones:

d‟on venim, perquè estem al món, on anem, es mantenen encara que s‟intenti obviar-les

amb múltiples activitats, sigui mentals sigui físiques: l‟activisme per ocupar el temps. La competitivitat genera un individualisme exa-

En Joan Viñas Salas, entre altres responsabili-tats, ha estat rector de la Universitat de Lleida i ha presidit la Reial Acadèmia de Medicina de Ca-

talunya i l‟ICS (Institut Català de la Salut); actu-alment és director de l‟Acadèmia Mariana de Lleida. Ell va ser l‟encarregat d‟obrir el debat del grup de laics assistents al Congrés d‟Es-ritualitat amb la ponència “La interioritat en el cristianisme actual”. Oferim un resum de la con-ferència.

Butlletí CC - 21

a fons

cerbat que comporta solitud. Es cultiva la

superficialitat, el tenir i no l‟ésser. Es trepit-ja al competidor. L'ètica de l‟utilitarisme és

la més generalitzada.

Hem de ser productius perquè no se‟ns con-sideri inútils. Els jubilats destorben. Sembla

que s‟hagi de viure per a treballar i no al revés. Dues terceres parts de la humanitat pateix mi-sèria mentre que la resta viu en un excés que,

per altra banda, li provoca malalties. Estem dilapidant l'ecosistema per aconseguir més di-

ners i si no s'hi posa remei deixarem a les futu-res generacions un món inhabitable. El mateix Papa Francesc ha publicat la seva darrera Encí-

clica Laudato Si‟, propugnant una ètica ecològi-ca cristiana basada en l‟amor a tota la creació.

Ciència i Religió

Hi ha la creença que existeix allò que es pot verificar i considera les religions anacròniques.

L'evolució de la societat del segle XXI ens està demostrant que això és un error.

L‟home d‟avui dia s‟està desenganyant d‟a-questa fe en la ciència, de l‟esclavitud provoca-da per la tecnociència. Es percep la pèrdua de

la intimitat i que l‟excés d‟ofertes arriba a coar-tar les llibertats. El neuro-màrqueting pretén entrar dins de les persones per modificar con-

ductes i provocar que facin allò que indueixen els venedors.

La satisfacció de les persones no s‟acon-seguirà mai per aquests camins. El progrés en la nostra evolució humana serà possible a me-

sura que anem fent menys cas a les nostres estructures animals i més a les humanes, culti-

vant la raó i l‟espiritualitat.

Molts busquen en la ciència i l‟evolució la

solució a totes les qüestions sobre la transcen-dència per no fer silenci, anar a l‟interior d‟un

mateix, cercar amb humilitat el doll d‟aigua vi-va que tenim dins nostre.

Una de les darreres recerques consisteix en

escanejar el nostre cervell i les dades en un superordinador, migrant així el nostre cos bio-lògic a un cos digital: la immortalitat cibernèti-

ca. Anem cap a mons artificials de felicitat?

Necessitats de l’ésser multidimensional

Les persones som éssers multidimensionals. Tenim unes necessitats a cobrir: del cos, de la ment, del cor o sentiments i de l‟esperit.

Un cos material per viure i relacionar-nos que ens demana unes atencions constants. La

ment necessita omplir-se de coneixement. Si bé el cos el podem “mesurar”, quantificar, al ser material, la ment és més difícil. L‟ésser hu-

mà té a més sentiments i emocions, és el que s‟anomena simbòlicament “cor”, el qual neces-

sita afectivitat, estimar i ser estimat, etc. Sense una bona harmonia de sentiments no s‟és feliç, encara que el cos estigui objectivament sa.

Som també un esperit que necessita que cobrim les seves necessitats, diferents, que estan en un altra dimensió, encara que massa

vegades les confonguem, i per això hi ha la insatisfacció resultant. Necessitat de trobar

sentit a la vida, de deixar un llegat, etc. Els simbolismes i les expressions religioses i con-nexions amb el que anomenem Déu omplen

de felicitat i donen sentit a la vida de moltes persones. El desig de felicitat va unit al de

qualitat de vida, a tenir cobertes les necessi-

Joan Viñas durant la seva exposició. Amb ell donaren el seu testimoni, d’esquerra a dreta, Anna i Immanuel de Cor Nou, Mar Pérez, moderadora, el periodista Ignasi Miranda i l’artista plàstica Goretti Pomé.

Butlletí CC - 22

tats humanes: físiques, emocionals, socials i

espirituals.

En el camp de l‟espiritualitat hi ha els reptes

existencials. Preguntes sobre el sofriment i la mort, la culpa i la vergonya, la reconciliació i el perdó, la llibertat i la responsabilitat, l‟esperan-

ça i la desesperació, l‟amor i l‟alegria. L‟ànsia de transcendència hi és present en les perso-nes degut a la nostra consciència. Queda clar

que hi ha quelcom més que la ciència.

Aportació de la fe cristiana

Llegint l‟Evangeli trobem que Jesús guareix malalts, treu patiments. Déu no vol que patim. L‟Evangeli és alliberador, no oprimeix, ni alie-

na, ni esclavitza; ans al contrari, Jesús ens proposa un veritable camí vers la vida plena,

amb felicitat. Però avisa que és estret, que s‟h-a de patir amb sentit per ajudar a millorar la societat, no ens ofereix una religió droga de la

felicitat. La felicitat no s‟aconsegueix si es bus-ca directament, de cara; en canvi, ens segueix

quan orientem la vida vers els demés, amb sentit.

L‟oració és essencial abans d‟analitzar una

proposta i de prendre una decisió. Jesús, una vegada més, ens ho ensenyà: Ell es retirà a orar abans dels seus moments decisius.

Cal endinsar-te dins d‟un mateix per cercar Déu. Som temples de l‟Esperit Sant. Els grans

contemplatius com sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús ho han après.

Espiritualitat oferta per santa Teresa

Teresa de Jesús és un exemple de contem-plació amb acció. D‟estar oberta a les necessi-

tats dels altres, de no estar tancada al convent de manera egoista. Amb l‟oració contemplativa i el contacte amb Déu agafava forces per dedi-

car-se als altres.

El llibre “Camí de Perfecció”, dedicat a donar consells pràctics i iniciació a la vida d‟or-

ació a les seves monges, és també molt útil pels laics que estem en el món i volem seguir

Jesús. Ensenya a interioritzar i a fer oració contemplativa per ajudar a millorar el món i la felicitat del pròxim. Amb Teresa aprenem a:

- No callar el que s‟ha de dir, i fer el que s‟ha de fer

- viure en la senzillesa

- tenir fortalesa (determinada determinació)

- estar a l‟exterior amb el món; l‟interior, però, mai ha de ser del món

- ser humils però bons en el que fem - estimar la nostra professió - confiar en els altres

- saber-nos sacrificar - no aferrar-nos a la vida ni tenir por a la mort - no creure‟s millor ni vanagloriar-se

- tenir moltes estones de silenci i oració - el coneixement d‟un mateix

- tenir fe en la Providència.

Quan tot ens va bé ens creiem poderosos i ens pensem que això durarà sempre. Però

som gegants amb peus de fang. En qualsevol moment tot pot trontollar. Davant la notícia de

la mort d‟un amic o familiar, d‟un fracàs, de la pròpia malaltia, o senzillament per l‟edat i ja no som “imprescindibles”; aleshores sorgeix la

melangia, la tristesa.

En canvi, si el sentit de la vida és estimar,

fer feliç als altres; si som capaços de reconèi-xer els nostres errors; si llegim l‟Evangeli per apropar-nos a Jesús, tot canviarà. Cal el silenci

i l‟oració.

Epíleg

Aquests i molt més són els ensenyaments que podem treure de llegir i meditar els escrits de santa Teresa de Jesús. Ella, monja de clau-

sura, contemplativa, que va recórrer milers de quilòmetres en aquell temps en què la veloci-tat màxima era la del cavall, i a més malalta,

cosa que li retardava l‟activitat, ens ensenya als laics d‟avui que cal el silenci, la meditació i

la contemplació, entrar dins d‟un mateix, pre-gar i escoltar-nos, demanar força per sortir després i fer el que cal fer, encara que no co-

incideixi amb el que volen els nostres instints, el nostre egoisme i comoditat, encara que ens

reporti problemes i enfrontaments amb els qui tenen el poder.

Butlletí CC - 23

a fons

Conèixer la pròpia interioritat

Partim de la dificultat que comporta la defi-nició del terme “interioritat de la persona hu-

mana”. I no és fàcil si abans no s‟ha fet una experiència d‟apertura a la pròpia interioritat. Diríem que l‟home interior és el que dóna sen-

tit a la seva existència, i per al cristià seria una vida centrada en Crist, ja que l‟existència tro-ba la raó de ser en el seu viure i actuar cen-

trat en Déu. Però, quin és el camí per arribar a aquesta centralitat? Molts místics de tots els

temps i religions s‟han esforçat en indicar el camí. També santa Teresa. Per explicar-nos la seva doctrina, el P. Javier va dividir la seva

conferència en cinc parts per ajudar a com-prendre millor el camí que la mateixa santa va

emprendre i experimentar.

Què entén ella per interioritat? què implica i què significa? Des del punt de vista terminal,

ens diu, és un procés d‟apropar-se a Déu, ca-mí amb doble dimensió: prendre consciència

del propi ésser (despertar) i realització i vivèn-cia del trobament amb Déu. El buscar la seva

pròpia interioritat porta a la santa a dir en les

primeres Morades (1,1) que la ignorància de conèixer la seva dignitat com a persona, el

sentit de la seva existència, és la raó de les moltes “barbaritats” que comet el ser humà.

Teresa exigeix, en el camí per conèixer el

seu interior, no sols un estat de consciència del mateix, sinó un aprendre a situar-se da-vant del propi jo i enfront de la realitat. I per

arribar a que sorgeixi la pròpia vertadera iden-titat, cal necessàriament un encontre de per-

sona a Persona, amb Déu. Perquè només en una relació d’amor i amistat ens coneixem a nosaltres mateixos. Per tant, aquest conei-

xement de la pròpia interioritat no pot quedar com un principi psicològic.

L’oració és la porta d’accés a l’interior

L‟oració serà per Teresa la porta d‟accés a

aquesta interioritat. Una oració, un camí que sols es pot entendre en clau relacional, no uni-direccional. I en aquest procés d‟interioritat, la

El P. Javier Sancho va estar a Lleida i va intervenir en el con-grés amb una de les conferències

centrals. Ell és director del Centre Internacional d‟Espiritualitat Tere-sià-Sanjoanista d‟Àvila, Universi-tat de la Mística. “Per a Teresa -diu Sancho al full de presentació de la seva xerrada- el que és veritablement essenci-al en la vida del ser humà és la unió d‟amor amb Déu”. En Xavier Miró ha fet un acurat resum de la conferència d‟aquest prolífic es-criptor especialista en temes te-resians i carmelitans en general.

Butlletí CC - 24

a fons

persona ha d‟aprendre a mirar-se positiva-

ment. Això vol dir que no es pot forjar sinó és en Déu: entrar en un mateix (la interioritat) és

apropar-se gradualment a Déu.

Per arribar a aquest coneixement de si ma-teixa la santa va tardar 20 anys, així ho reco-

neix en el llibre de la Vida. La trobada amb el Déu Misericordiós li facilita la comprensió, una nova manera de veure‟s gràcies a l‟Amor que

l‟ha creat i redimit. I li porta una nova visió de l‟home en Déu, o la visió teologal del ser hu-

mà. Per Déu som éssers d‟un valor incalcula-ble, infinit: Déu ha posat la seva morada en l‟interior de cada persona, encara que sigui de

condició dèbil i pecadora.

I aquesta visió tan positiva de l‟home emer-

geix quan s‟adona que Déu ens uneix amb Ell en la nostra humanitat i no fora d‟ella. L‟única forma de que el nostre coneixement sigui total

serà quan ens unim amb Déu. Aquest coneixe-ment ens farà més humils i a la vegada lloarem

més a Déu. Santa Teresa arriba a afirmar que no serà possible l‟entrada al cel sense el conei-xement d‟un mateix que ens obre al coneixe-

ment de Déu.

Deixar-se acompanyar per Jesús

Per pròpia experiència ens dirà la santa que la presència de Jesús en el camí de la interi-oritat va a ser clau per evitar caure en enganys

i en actituds fonamentalistes. Deixar-se acom-

panyar per Crist és fonamental, ja que és el

mateix Déu qui ens ho proposa. I en la seva Humanitat. Saber que Crist és al nostre costat,

la presència constant del nostre interlocutor, ens assegura l‟inici de la relació i a sintonitzar els nostres sentiments amb els del Mestre. En

el fons no és més que fer ús de totes les nos-tres capacitats humanes per fer present en nosaltres la seva Presència: intel·ligència, afec-

tes, memòria, imaginació...

Com deia el teòleg germànic Jürgen Mol-

tmann, citat pel conferenciant: “No hi ha forma més sublim de llibertat humana que l‟amistat amb Déu”. Déu m‟estima i la seva presència en

mi no està condicionada pels meus actes o mè-rits o pecats. La seva presència és fonamenta

únicament i exclusivament en el seu infinit amor vers la meva persona. Aquesta conscièn-cia de la Presència, de la “inhabitació de Déu

en l‟ànima”, proporciona a Teresa la convicció indubtable del gran valor de la persona huma-

na.

“...hay otra cosa más preciosa, sin ninguna

comparación, dentro de nosotras que lo vemos

por de fuera. No nos imaginemos huecas

en lo interior...” (CP 28,10).

Butlletí CC - 25

Sobre el nostre espai “a fons”

Són d'agrair els comentaris recollits amb motiu de la publica-ció, en el espai “a fons” del darrer número d’aquest butlletí´, d’uns articles dedicats al beat Ramon Llull en ocasió del 700 aniversari de la seva mort. Les celebracions d’aquesta efemè-ride van començar el passat mes de novembre i s’allargaran

durant tot l’any 2016, el qual ha estat declarat per la Generalitat de Catalunya Any Llull. I dic que són d'agrair perquè només en comptades ocasions ens arriben les opinions, positives o

negatives, dels lectors del butlletí sobre els seus continguts -el “feedback”, que diuen el anglesos-. En aquesta ocasió, les opinions que hem pogut copsar parlen, majoritàriament, de la bona opor-

tunitat que ha donat el butlletí de poder conèixer una mica més a aquesta figura cabdal de la cultura i la mística catalanobalear.

Avui en dia, no és gens fàcil captar l’interès del lector, i menys en revistes de molt poca circulació com ara la nostra, amb uns continguts molt limitats dins d’un àmbit religiós, cultural i local. Però, si aconseguim interessar a uns pocs, l’esforç que representa tot plegat queda plenament compensat.

Potser semblarà un detall baladí, però diguem que l’espai “a fons” s’està publicant sense inter-rupció des de fa 14 anys, moltes vegades amb firmes de col·laboradors que són un autèntic luxe. Tot plegat, en el nostre món de les coses efímeres i interessades, no deixa de tenir un cert mèrit.

Enric Masdeu

L’arxiu Gavín, potser el més complert de Catalunya i de tot l’Estat en la seva especialitat, ens ha proposat d’in-orporar al seu fons una col·lecció completa dels exem-plars del nostre Butlletí CC, per preservar-los de cara al futur. Juntament amb el butlletí, també se’ns ofereix guardar-hi les còpies de “l’Informatiu”, el full mensual amb el dia a dia de la nostra comunitat. L’Arxiu Gavín, iniciat pel seu creador Josep Maria Gavín

recull documentació de temàtica religiosa i de cultura popular catalana. Actualment l’arxiu conserva 48 col·leccions diferents, que ocupen aproximadament 1500 metres lineals. La tipologia dels docu-ments també és diversa, ja que conserva documentació en suport paper, de formats diversos, mapes, imatges en format de fotografies, diapositives, postals i objectes.

Ja es pot visitar la nova pàgina web de la Província Ibèrica de Santa Teresa de Jesús. A més de recollir les notícies que es generen a nivell provincial, publica informació de la cinquantena de convents de la província i dels vinculats d’Amèrica Llatina i de les missions de l’Àfrica Occidental. També posa a l’ab-ast la secció “Racó de pregària”, amb l’Evangeli del diumenge i pistes per a la pregària i altres apartats d'interès carmelità. La pàgina es publica en castellà i català. Accés: http://www.ocdiberica.com/ca

Butlletí CC - 26

44 Joan Badia

1. Ésser autodidacte en la pregària

La manca de mestres és, sens dubte, la queixa més normal; ningú no me n‟ha en-

senyat; no hi ha catequesi de la pregària; en teologia espiritual s‟ensenyen coses so-

bre la pregària, no s‟ensenya a pregar, etc.

Però no és un aqueixa nova. Fa quatre se-

gle, santa Teresa es queixava amargament: «jo no sabia com havia de procedir en la

pregària... No vaig trobar un mestre en vint anys... cosa que em va fer molt de mal i tornar enrere moltes vegades» (Vida 4,7).

Ella mateixa, quan fa balanç de la seva his-tòria de pregària, assegura que aquesta as-

signatura no s‟aprèn solament amb llibres i sense mestre. De fet, això va provocar en

ella que perdés molt de temps i el camí més d‟un cop.

Doncs bé, el cas de santa Teresa de Jesús és força semblant al nostre. El diagrama

senzill de la nostra situació avui es plasma-ria en una gràfica elemental: són molts els qui desitgen aprendre; pocs el qui ense-

nyen a pregar.

2. El mestre vertader de la pregària

«Es busca guru que ensenyi a pregar»; això

o quelcom de semblant diuen que es llegia en un gran rètol a la porta d‟una sala parro-

quial. El problema és saber qui és «mestre

de pregària» per al cristià.

Per respondre, podríem sintetitzar així el

pensament de santa Teresa. El mestre pre-gària és:

- un que coneix la pregària - que en fa

- que la comunica.

Tres dades que no necessiten un comentari especial:

a) El mestre de pregària cristiana no és ne-cessàriament un especialista en teologia.

Però sí que ha de saber coses importants: sobre «Déu», sobre la «Bíblia», paraula de Déu; sobre «vida espiritual» per a discernir

el blat del jull, i sobre la pregària...

b) Més important és la segona dada: el mestre de pregària ha de ser-ho per experi-ència. Aquest art no s‟ensenya parlant sinó

fent. Sense experiència de Déu, les parau-les foren buides i ineficaces.

c) El més delicat dels tres components és el tercer: no solament saber i fer, sinó

«comunicar», entrar en comunió amb la pobresa, els anhels i la pregària mateixa de

l‟orant. Aquest magisteri espiritual es fa per vasos comunicants: compartint la recer-

Ésser autodidacta en l‟art de la pregària, és un bé o és un mal? ¿És una trista realitat deguda a la gran man-cança de mestres de pregària?

Dificultat pedagògica de la pregària:

Butlletí CC - 27

ca, l‟espera, la presència de Déu. Dient

moltes vegades en primera persona plural «preguem», «Pare nostre». Exactament

com ho va fer Jesús quan va ensenyar als dotze.

3. ¿Hi ha d’altres mestres de pregària?

Sortosament, el magisteri de la pregària no és monopoli d‟aquells carismàtics del «saber-fer-comunicar». Hi ha d‟altres ma-

gisteris en actiu, tot i que no estiguin per-sonificats en un individu. Fem esment de

tres: la Bíblia, la litúrgia i els grans espiri-tuals. No es tracta de succedanis ocasio-

nals ni de manuals o materials per a pre-gar. Es tracta de magisteris vius:

- A la Bíblia no solament hi ha una munió

de pregàries excepcionals, sinó presència i experiència de Déu, la seva paraula adre-

çada personalment a cadascú de nosal-tres, el seu Esperit que té cura de la nos-tra debilitat posa en les nostres entranyes

sentiments de fills, una història de salvació que és història de pregària.

- En la litúrgia tenim un programa viu i in-tegral: mestre de pregària, l‟Església; es-

cola de pregària, la comunitat que prega; experiència de Déu, en cada pregària i en

cada ritu. La litúrgia viscuda durant l‟any és, sens dubte, la millor pedagogia com-

plexiva per a introduir-nos en el misteri de Déu i en la pregària apostòlica o en la con-templativa.

- Alguns grans espirituals continuen exer-

cint un magisteri viu a través dels seus es-crits. Són els qui han posat en marxa les

grans escoles de pregària cristiana. Qui llegeix, per exemple, santa Teresa, entra en un misteriós espai ple de la presència

de Déu; escolta una lliçó de pregària fina-ment matisada i encertadament pedagògi-

ca; i comparteix amb ella l‟experiència de Déu, viscuda i narrada per Teresa.

Aquets tres magisteris no es contraposen ni s‟exclouen. Al contrari, s‟integren i s‟en-

riqueixen mútuament.

Butlletí CC - 28

Introducció

El nunci papal a Espanya Feli-pe Sega va dir de la santa que era una “fémina inquieta y andarie-ga”, prova de l'impacte que li van produir els seus viatges per Cas-tella, la Manxa i Andalusia. I molt més si tenim en compte que es-tem en el segle XVI amb una ide-ologia masclista. Crec que és molt més apropiat parlar d’ella com a “escriptora i fundadora”.

Teresa havia arribat a la seva plenitud espiritual amb 45 anys (1560). Sovint donava voltes en el seu esperit el desig de resar i

oferir-ho tot per portar ànimes a Crist. En els capítols 27 i 32 del llibre de la Vida ella mateixa ex-plica que va tenir dues visions que la van decidir a fundar un monestir pobre i a viure una Re-gla més exigent que la que es vivia a la “Encarnación”, convent on residia: la visió de Crist i la de l’infern.

Deixem que sigui ella mateixa que expliqui què la va moure a fundar: “Pensant què podria fer per Déu, vaig pensar que la pri-mera cosa era seguir la crida que ell m’havia fet a la vida religiosa guardant la meva Regla tan per-

fectament com pogués...Una ve-gada, estant amb una persona, em va dir a mi i a altres si no serí-em capaces de ser monges a la manera de les Descalces (es refe-reix a les descalces Reials francis-canes seguint una iniciativa de Pere d’Alcàntara)...

Un dia després de com-bregar, Sa Majestat em va manar que ho procurés amb totes les forces, i em va pro-metre fermament que el mo-nestir es faria, que ell seria molt servit i que s’havia de dir de Sant Josep...” (Vida 32,9.11).

Les fundacions de santa Teresa

Xavier Miró

-1-

Amb motiu del V Centenari del naixement de santa Teresa de Jesús, la nostra comunitat ha dedicat una llarga temporada a la lectura i co-mentari de la seva obra escrita per conèixer millor la seva doctrina. L’any teresià s’ha tan-cat fa un parell de mesos amb la celebració del Congrés d’Espiritualitat de Lleida. M’han comentat que, de la mateixa manera que vaig escriure una sèrie d’articles sobre les parròquies i centres de culte de Badalona, ara fóra bo recordar les fundacions que va obrir la pròpia santa Teresa, des de la primera d’Àvila (1562) fins la de Burgos de poc abans de la

seva mort (1582). Teresa, després d’una intensa vida interior, volia sortir d’ella mateixa per comunicar a tot-hom les seves experiències i compartir-les. Com diu el carmelita Tomás Álvarez: “Dos epi-sodis marquen aquesta arribada al cim (té 39 anys): una trobada personal de Teresa amb Crist (la visió de Crist i la visió de l’infern); i la lectura del llibre “Les Confessions” de sant Agustí. Talment com si hagués tornat a néixer, amb ales i vida nova, Teresa se sent empesa dintre seu per l’impuls d’ESTIMAR i la necessi-tat de FER”.

Butlletí CC - 29

Arriba l’hora d’actuar. La seva amiga íntima, la senyora Guiomar de Ulloa, amb la qual acostuma a compartir penes i esperances, es pren la fundació amb molta empenta i promet tots els mitjans eco-nòmics necessaris per a dur a terme l’experiència de fundar un monestir de carmelites que visquessin la vida religiosa amb la màxima perfecció.

Aconsellada per sants barons sacerdots i religio-sos, Teresa es decideix a portar a terme la fundació del primer Carmel a la mateixa ciutat d’Àvila se-guint la Regla primitiva. El provincial del Carme, P. Ángel de Salazar, acollirà la nova casa sota la seva obediència. Però no tot és tan fàcil. Comencen les dificultats: el Consell d’Àvila no accepta un altre monestir religiós que vulgui viure de pura almoina. Les monges de l’Encarnació, el convent on ella resi-deix, se senten humiliades. Els predicadors malpar-len d’ella... Però Teresa disposa de tres pilars ben ferms: la seva determinada determinació; les seves amistats íntimes i fidels; i abans i després de tot, el seu Déu, el protagonista d’aquesta i de totes les altres fundacions. Tot s’ha de fet secretament. El seu cunyat Juan de Ovalle s’encarrega de trobar una casa com si fos per a ell. Arriben d’Amèrica els diners necessaris que li envia el seu germà Lorenzo. Gaspar Daza i Pere d’Alcàntara obtenen de Roma i del bisbe Àlvaro de Mendoza els breus per a fundar en pobresa i ésser acollides sota la seva obediència.

El dia 24 d’agost de 1562 té lloc la fundació, ja no és un projecte, és un fet consumat. De matina-da, una campaneta alegre, comprada en un saldo, desperta el veïnat. El bisbe havia encarregat amb gran secret al mestre Daza que celebrés la primera missa a la capella i que col·loqués el santíssim al sagrari. Després vestí els hàbits a les quatre prime-res postulants: Antonieta d’Hainaut, María de la Paz, Úrsula de Revilla i María de Ávila, i prengué com a testimonis les persones més íntimes de Tere-sa. Les adversitats, oposicions i maldecaps van con-tinuar. Però poc a poc les aigües es van anar cal-mant.

Aquest són els grans valors evangèlics que Tere-sa va revitalitzar, segons escriu el P. Àngel Briñas: “l’oració, com a tracte personal i amorós amb Déu; la fraternitat en petits grups; la igualtat de les per-sones; la pobresa interior i exterior; la suavitat, dis-creció i respecte en el procés de maduració de la

persona; el sentit apostòlic de la vida; i un marcat encaix comunitari amb l’Església local i universal.”

El monestir de San José respira actualment l’es-perit de la santa. La capella primitiva, on es va inau-gurar la fundació, ja no existeix, però al seu lloc hi trobem la capella de Sant Pau. L’església de Sant Josep és posterior (s. XVII). Pel que fa al convent, es conserva gairebé totalment el primitiu; la cel·la de la santa, sòbria. La sala de recreació, clau en l’estil de vida que vol la fundadora. La cuina ens recorda que Déu camina a prop nostre: “enmig de les olles el trobem”. L’hort, les ermites... Deixem ella matei-xa en parli al acabar aquest breu escrit:

“Oh grandesa de Déu! Sovint em meravello quan ho penso i veig de quina manera tan particular vo-lia ajudar-me Sa Majestat per tal que es fes aquest raconet de Déu, que crec que realment ho és, i tam-bé és estada en que ell es complau. Com va dir-me una vegada en l’oració, aquesta casa li era un pa-radís de delícies”. (Vida 35,12)

____________________

Bibliografia:

Teresa de Jesús. Llibre de la Vida. Col. Clàssics del Cristianisme n.78 . 1999

Teresa de Jesús. Les Fundacions. Claret. Barcelona. Col. Car-mel. 2015

Tomás Álvarez. Santa Teresa de Jesús. Viatges i Missatge. Monte Carmelo. Burgos. 1981

Tomás Álvarez. Comentario al libro de las “Fundaciones”. Monte Carmelo. Karmel. 2011

Àngel Briñas. Teresa de Jesús, vida i paraula. CPL. Col. Emaús n.32 1988

-1-

Butlletí CC - 30

La meva mare va néixer a un poblet de la pro-víncia de Terol que es diu Fuentes de Rubielos. Als 2 anys ja va venir a viure a Badalona amb els seus pa-res i germans i s’hi van quedar per sempre. La meva relació amb la comunitat c armelitana va començar per la meva àvia i la meva mare.

Recentment m’ha arribat un llibre titulat “Ecos del pasado. Fuentes de Rubielos a través de su Archi-vo Parroquial y de otros documentos” escrit per un descendent, també com jo, de Fuentes. Està basat en la documentació existent actualment a l’arxiu parroquial i que va de mitjan del segle XVII a mitjan del segle XIX.

L’he rellegit i he trobat dades curioses de la vida del poble que reflecteixen com era el tarannà de la gent senzilla que treballava el camp o cuidava els ramats. Una societat on l’església comptava amb diversos mecanismes de control dels vincles de lleial-tat i acceptació de la doctrina, i el mecanisme de control més important era la confessió, ja que era alliberadora, per un cantó, i reguladora del compor-tament social. Una societat analfabeta, acostumada a viure amb la idea omnipresent de la mort i l’ espe-rança de vida de la qual era d’uns 35 anys, era nor-mal que acceptessin el que deien els capellans i bis-bes.

He escollit uns paràgrafs que m’han cridat l’a-tenció perquè es veu la dependència submisa que tenia la gent de l’església i com articulava la vida

dels pobres vilatans. De fet, era l’església qui feia de jutge del comportament de la gent tant en matèria civil com religiosa.

Hi havien 5 llibres de registre: els dels batejats, el dels confirmats, el dels confessats, el de les unions (matrimonis) i el dels morts.

Els dos primers no tenen res d’especial tret que després de 18 anys sense confirmar cap nen, al 1849 se’n van confirmar 307 de cop en un poble amb una població d’uns 700 habitants. Quina festassa deurien fer!

El tercer, el dels confessats ja té més dades cu-rioses.

Una anotació diu: “Certifico el infraescrito, retor de la iglesia parroquial del lugar de Fuentes de Ru-bielos, cómo en este año de 1776 han cumplido to-dos los parroquianos con los preceptos de confesión y comunión y han sido examinados de doctrina cris-tiana. Y para que conste...”

Es a dir que el control persona a persona sobre les seves obligacions amb l’església estaven sota l’es-tricte control del retor (rector), perquè quan diu par-roquianos vol dir tothom del poble ja que tothom havia d’anar a missa. El llibre cita que en un punt de l’arxiu s’especifica que es confessa i combrega en quaresma, i manifesta expressament que era obligat fer-ho com a mínim una vegada a l’any. (Qui no re-corda el nostre catecisme de petits i la frase “... una

Josep Burriel

Butlletí CC - 31

vez al año y al menos por Pascua”).

Del llibre dels casaments, res de curiós.

En el dels morts veiem que a l’hora de morir també hi havien certes obligacions que estaven es-crites en el testament, si s’havia fet. Sinó, el rector, sobre el cos del difunt, assessorat pels familiars acordava el que s’havia de deixar per a “obres pies” en memòria de la seva ànima.

Si era pobre, no calia fer-ho però s’hi deixava constància, i com a exemple: “A 5 de febrero de 1608 yo mossèn Juan Bolos retor de la parroquial de Fuentes del señor San Miguel, dí eclesiàstica sepul-tura a Catalina Villanueva. Enterrose en el cimente-rio como pobre, hízose su novena rezada, no dexó a la Iglesia por no tenir”.

Un altre apartat curiós són les visites que un visitador del bisbat de Terol feia regularment a les parròquies de la seva diòcesi a tall d’”inspecció”. Entre les missions que tenia aquest visitador hi ha-via les de fer inventaris dels patrimonis de les parrò-quies, ermites, capelles, cementiri, continguts, etc.

Però no es limitava a qüestions eclesials sinó

que també havia d’escoltar al rector o a aquest i als “jurados del lugar”, que li transmetien les preocupa-cions dels parroquians, siguin de naturalesa moral o econòmica, les més freqüents, o totes aquelles reco-manacions que considerin necessàries per a millorar la convivència del lloc.

Però, a més, recomanava la pena a les perso-nes que incomplien els mandats emanats de la visi-ta, ja que estava investit d’autoritat per a fer-ho. Si el, diguem-ne, condemnat no ho feia i era per una infracció greu, com podia ser l’impagament d’im-postos o delmes (diezmos), la pena era l’excomunió o la prohibició d’entrar a l’església. I aquestes penes es proclamaven en veu alta a la missa del diumenge abans de l’ofertori. O sigui que tothom se n’assa-bentava i, per tant, la barrera entre allò privat i allò públic es diluïa.

Com veiem l’organització de l’església estava

ben estructurada i sembla que era eficient ja en

aquella època. En qualsevol cas, tothom era parro-

quià, volgués o no, i sota l’amenaça de la pena d’ex-

comunió o de pecat mortal. Les coses eren com

eren i poca gent es qüestionava res.

«Una petita caravana de carros conduïts per ho-mes vestits de blanc, un dia de finals de febrer del 1415 arribaven a la carena del Mont Hilaris, en la confluència del Barcelonès i el Vallès, i ocupaven un desbaratat monestir que feia anys havien abandonat unes monges agustines. Venien del castell de Vallparadís, a la rodalia de Terrassa, i en un dels carros portaven el taüt de Blanca de Centelles, noble dama que havia estat la seva pro-tectora. Era un grup de frares cartoixans dirigits pel prior Domènec de Bonafè, un emprene-dor i ambiciós home d‟Església que dirigí una operació de fusió de les cartoixes de Vallparadís i Sant Pol, tot adquirint una important propietat en aquest indret de la serralada marina.» Així explica l‟historiador Jaume Oliveres, una de les persones que millor coneix la veïna car-toixa de Montalegre, l‟arribada de la primera comunitat de frares de sant Bru a l‟actual mo-nestir cartoixà de Tiana. El Butlletí CC (núm. 68 - Nadal 2011) va publicar l’espai “a fons” diferents articles amb el títol genèric “Aproximació a la cartoixa”, entre el quals el d‟en Jaume Oliveres i un altre del cartoixà fra Josep M. Canals. Us invitem a rellegir-los. Ara, quan fa 600 anys d‟aquella data fundacional, la nostra comunitat se suma a les mostres d'homenatge i simpatia que el cartoixans reben aquests dies i prega i els anima i a mantenir viva la flama del seu carisma entre nosaltres.

Butlletí CC - 32

Sala de plens

Quin és el següent punt del dia?

La construcció del Pessebre.

I això què és?

La representació del naixement de Crist, en viu o amb figures.

I a qui li interessa això avui en dia. I si ens ho sal-tem?

Està al pressupost. I el poble s’ho pot prendre mala-ment. És una tradició secular.

I a quan puja el pressupost?

A tant.

Un moment, senyors. Aquest pressupost és obsolet. S’ha de refer.

Que potser ha baixat, potser?

Al contrari, s’ha d’incrementar i molt -aquest ja pen-sa en la comissió que en pot treure-. Ja sabeu què va passar no fa gaire a París. Hem de reforçar la pro-tecció i vigilància. Hi ha el risc que un escamot d’e-xaltats ens el volin amb un petard. Caldrà comptar amb els Mossos, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

Quanta gent contractaries?

Entre uns i altres, uns cinc-cents efectius.

Però si l’any passat amb un parell de municipals n’hi va haver prou i de sobres.

Hauríem de posar tres controls als accessos per es-corcollar el públic des dels forats del nas fins al del ... No deixar passar carmanyoles, ampolles amb begudes, entrepans, ni tan sols mastegar xiclets que podrien ser goma 2 camuflada.

Sí, home! Amb tant de control, la gent per veure el pessebre haurà de sortir de casa un mes abans. Amb aquest pla el pressupost pujarà una milionada!

Sí senyor. Per ser exactes, una milionada i mitja.

Ni parlar-ne, si peta una bomba tampoc és tan greu.

I si explota quan és ple de gent....

No passa res. Se’ls enterra a tots i tres dies de dol oficial al municipi. Es prometen més mesures de seguretat . El poble es veu més protegit i, senyors, això són vots segurs per a les properes eleccions. Són faves comptades. Així s’ha fet sempre aquí i a

tot arreu. Primer passa una desgràcia i després s’hi posa remei perquè no torni a passar.

Home. Pensi que el 6 de gener tenim la visita dels reis i si això peta aquell dia, seria un desastre.

Al contrari, ens deslliurem de la monarquia per sempre.

Senyor, no sigui tan radical. Aquell dia vostè fa una recepció oficial als reis.

Això mai. Un republicà convençut com jo fent una recepció als reis? Que us heu begut l’enteniment? Abans mort!

No us poseu així, que aquests reis són reis però no són reis. És gent del poble convenientment disfres-sada i degudament pagada.

Ara resulta que la recepció l’haig de fer a quatre esparracats del poble?

Però home, això són vots!

Mireu. No sóc un heroi. A mi no em van volar amb una bomba aquesta patuleia de radicals.

No, home. La recepció es faria al saló d’actes, no pas al pessebre.

I vols dir que allí no s’hi corre el risc de bomba? A més, la sala d’actes es va pintar no fa gaire i el pin-tor encara no ha cobrat.

En aquest cas no es podrà fer.

El millor per a tothom serà suprimir el pessebre. No el farem. El poble callarà i, si rondina, seran quatre dies. I el pressupost del pessebre ens el repartim equitativament entre tots.

I com ho justifiquem comptablement?

S’augmenta, s’infla l’import de les factures pen-dents de pagar. On diu divuit, es fa un assentament de cent-divuit i així fins a cobrir el pressupost.

Aquest era el darrer punt del dia.

Doncs, s’aixeca la sessió. Bon Nadal a tothom!

(on res és fictici)

Ramon Arozamena

2016

Butlletí CC - 33

— Pel setembre, la badalonina M. Teresa Furest va fer la seva professió solemne a les benedictines de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Sardanista consuma-

da, com bona part de la seva família -el seu pare va presidir Badalona Sardanista durant uns anys-, la M. Teresa ha consolidat una vocació que ha anat experimen-

tant durant una llarga temporada de la seva vida.

— Durant el passat mes de novembre, el nostre provincial P. Miguel Màrquez

ha pogut visitar les comunitats de l‟Àfrica Occidental -que agrupa les missions de Burkina Faso (Dedougou), Costa d‟Ivori (Abidjan) i Togo (Lomé)- i també les del Vicariat de Bolívia, Uruguai i Paraguai -amb cases a La Paz, Santa Cruz de la Sier-

ra, Cochabamba, Montevideo, Florida, Asunción-, totes elles vinculades a la Pro-víncia Ibèrica de Santa Teresa de Jesús.

— Aquest any del centenari s‟ha aconseguit obrir la primera presència carmelitana a Zàmbia. Pertany a la província índia de Manjummel i està situada en una zona pràcticament abandonada de qualsevol assistència a causa del seu peculiar context

geogràfic i sociològic. La gent, però, es molt oberta i senzilla, tot i que la seva vida és una lluita constant contra la natura i el ani-

mals salvatges. Actualment els nostres frares subministren aigua a gent de cinc poblats pro-

pers que vénen expressament a buscar-la.

— La 1 de TVE va estrenar el passat mes de novembre la pel·lícula per a televisió „Teresa‟,

dirigida per Jorge Dorado, amb guió de Juanma Romero i coproduïda per TVE i La Cometa TV.

La cinta, que es va estrenar en el passat Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, està protagonitzada per Marian Álvarez, amb Antonio de la Torre, Aitana

Sánchez Gijón i Terele Pávez, entre altres. L‟Orquestra i Cor de RTVE van gravar la banda sonora, sota la direcció de Federico Jusid, compositor de la partitura.

— Ara fa 430 anys de l‟arribada dels primers carmelites descalços al continent

americà (1585), al virregnat conegut aleshores com a „Nueva España‟. El P. Juan de la Madre de Dios i onze religiosos més es van instal·lar a Ciudad de México i

van ser els precursors de l‟actual Província Mexicana de San Alberto.

— El Grup Estrop, un dels pioners de la Nova Cançó en la línia del Setze Jutges, va rebre un homenatge el passat novembre en ocasió de la donació al Museu de

Badalona d‟uns enregistraments recuperats de l‟antiga emissora Ràdio Miramar i d‟alguns particulars. Durant l‟acte, antics membres d‟aquesta formació, que va ac-

tuar entre el anys 1963 i 1967, van oferir algunes de les seves cançons. Entre al-tres, hi havia la Beth (Elisabet Aldabó), l‟Alexandre (Ramon Arozamena) i en Rayen

(Jaume Riera) que també havien cantat amb la nostra coral Gavina.

— Natalici: Aleix, sisè nét de l'Ascen López del Grup de Pastoral de la Salut i l'An-tonio Martínez; Sergi, quart nét d'en Joan Manel Prat i Anna M. Oller.

— Defuncions: Dia 12 de novembre, Carlos Hollenstein Boesch, pare d’en Rodol-fo Hollenstein (12 de novembre) i Teresa Burriel Iserte, germana d‟en Josep Burri-

el, col·laborador del Butlletí CC (23 de novembre, a Figueres).

Butlletí CC - 34