BUTLLETÍ DELS MUSEUS · és el que representa escenes de les feines pròpies dels gremis i dels...

Núm. 74 JULIOL 1937 VOLUM VII

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D' .

DE BARCELONA

PUBLICACIÓ DE LA COMISSARIA GENERAL DE MUSEUS

LES RAJOLES DELS OFICIS

GENERALITATS

En la ceràmica catalana les rajolesanomenades deis oficis ocupen un llocimportantíssim i omplen per espai d'unparell de segles gairebé tot el camp dela nostra rajoleria artística. Se les ano-mena rajoles dels oficis perquè dels moltstemes escollits pels nostres rajolers coma motiu per a il1ustrar llurs obres el queocupa un lloc més important i prominentés el que representa escenes de les feinespròpies dels gremis i dels oficis més im-portants a casa nostra; és, però, de re-marcar què el nombre de rajoles que pre-nen per motiu altres temes que no tenenres a veure amb els oficis és molt majorque les representatives de feines i desímbols gremials.

Aquesta mena de rajoles no és priva-tiva de Catalunya. Durant el segle XVIIIforen molts els països que cercaren mo-tius populars per a la illustració de llurrajoleria; però cada poble els hi donàun segell propi i incomfusible i una fe-somia ben característica. Les rajoles cata-talanes però, internacionalment són con-siderades com les millors i en el campuniversal de la ceràmica són les Inés pre-ferides, les més recercades i les Inés va-lorades i cotitzades per Museus i collec-cionistes d'aquesta bella branca dels vellsi bells oficis de l'escaient art popular. Larajoleria catalana es caracteritza per éssercompletament quadrada, de tretze i miga catorze centímetres per costat; té elfons sempre blanc tancat per un filet queen molts raríssims casos és negligit i ofe-reix un camp de tretze centímetres qua-drats dintre dels quals hi és figurada una

escena sovint plena de gràcia i vessantvida. Cada rajola conté un tema com

-plet que gairebé sempre pot formarsèrie i es pot encadenar i afilerar amhd'altres sense deixar de representar cadauna un tema complet. De les rajolescatalanes, són remarcables els motius or-namentals que les enriqueixen, motiusaccessoris a la figura temàtica i del totbalders, però que l'emmarquen graciosa.ment, que contribueixen a donar-li relleui fan augmentar el to graciós de la rajolai en molts casos gairebé ens atreviríema dir que són tant o més valorahles elsmotius ornamentals accessoris que la ma-teixa figura tema de la illustració-. Aquestmotiu ornamental és completament lliure,variat en cada rajola i infinitament di-vers i sempre tancat dintre del marc queserveix de camp a la illustració. Hi hatipus ele rajoles en les quals els motiusornamentals són seriats i n'hi ha infali-blement quatre, un a cada angle de larajola a tall de cantonera, generalmentun motiu floral o un arabesc. Aquest pro-cediment d'ornamentació propi de lesrajoles sevillanes i holandeses minva elcamp a la figura principal tema de la ra-jola que mai pot desenrotllar-se amb ladesinvoltura que pot fer-ho en les rajolescatalanes i treu independència a la rajo-la la qual només pot aparellar-se o enfi-lerar-se amb altres rajoles que portin unmateix moriu ornamental, puix que cadaquatre formen una figura; de maneraque en un gran enrajolat els personatges,animals o objectes cabdals en l'ornamen-tació, es presenten petits i esquifits perdonar lloc a un It}otiu floral o altre orna-ment situat entre cada quatre de les al-tres figures cabdals. El conjunt d'un en-rajolat sevillà o holandès no deixa de

193

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

fer bonic, però un i altre estan molt llunyde posseir la gràcia, la força i sobretot lariquesa dels enrajolats catalans. La vistade conjunt d'un enrajolat català (i en-tengui's sempre que parlem concretament(le rajoles d'oficis) potser no té una es-tètica tan refinada com els propis delspaïsos de què hem parlat, però té encanvi una varietat i una riquesa verita-blemcnt encisadores, al nostre judici,molt superiors al conjunt estètic.

Fortament impressionats per tot allòque constitueix un replec de 1'ànima po-pular, no sabríem parlar de les nostres ra-

Fig. 1

joles dels oficis, la millor manifestacióde la nostra pintura popular, sense diruns breus mots de la fonda emoció queconté aquesta important faceta (le l'artpopular. L'art de les nostres . rajoles, comtot allò que traspua sentor popular, ésd'origen innot i porta l'empremta de lesdiverses generacions que l'han viscut ique se l'han assimilat; és pueril i vigo-rós alhora, és ingenu i vibrant, a vegadessembla incipient, però en el fons s'hi veuuna nervuda valentia, té la gràcia i l'ex-celsitud de tot allò que per ésser de tot-hom no és de ningú i tothom pot posar-hid'ell allò que millor li plagui i sense niadonar-se'n hi posa la delicada espiritua-litat de la seva ànima simple i senzillaque pel mateix fet d'ésser-ho esdevé totaemoció i tota art espontani ingenu i in-conscient. Les atraients figures de les nos-

tres rajoles de la bona època porten en siun encís corprenedor i una força i unavigoria preses del poble que les ha crea-des i que les ha fet viure, que les sentben seves i que en sentir-se identificaten elles els ha donat tota la sentor i totl'agre de la terra. Pels nostres ulls l'artrústec i àdhuc barroer de les nostres ra-joles té una fesomia i un deix ben nos-tres que el fan del tot incomfusible i nocomparable al propi de les rajoleriesd'altres països i està posseït d'una forçai d'una emotiva subtilitat que el situenen el primer lloc entre l'art popular deles rajoles d'arreu. Aquesta opinió nos-tra deu ésser la mateixa de molts entesosi competents en ceràmica, sol)retot foras-ters, puix que tant valoritzen les nostreshumils rajoles.

Les rajoles de què parlem eren utilit-zades per a enrajolar les parets de llocshumits, cuines, aigüeres i comunes, so-bretot en les cases humils hi donavenuna viva nota de color i de sana alegria,puix que amenitzaven indrets de treballgeneralment monòtons. Sobretot en eldarrer període se n'havien utilitzat pera enrajolar les parets d'algunes botigues,carniceries, bacallaneries i vaqueries en-tre d'altres. En l'antiga plaça del Pedróde Barcelona hi ha encara una vaqueriaconeguda per ca la Ramoneta Martell,en les parets de la qual hom pot veureunes quantes rajoles valencianes ambfigures de les de tipus més decadent i unpaisatge format per diverses rajoles decolors virolats llampants i cridaners.

Per enrajolar les parets de botigues enla part baixa i socolades s'havien utilitzattambé les típiques rajoles anomenadespopularment de vela de barco, sense capfigura, formades per dos cartabons, unde blau o verd i un' de blanc, amb lesquals es feien nombroses i variadíssimescombinacions. Aquest tipus de rajola ha-via estat abundantíssim i encara se'n con-serva una magnífica socolada en el patide l'antiga casa de Convalescència, avuipropietat de l'Institut d'Estudis Catalans.

Les rajoles sevillanes i holandeses sónmés petites de mida que les catalanes ino són tan vives de color. Les rajoles deTalavera són de tipus rectangular i apaï-

194


Fig. 2

Fig. 3

Fig. 4

sades, el dibuit és més dens que les ca-talanes i té tot un altre tirat. Les rajo-les valencianes són considerablement mésgrosses que les nostres, puix que amidendivuit centímetres de costat; el dibuix ésniés matusser, no té l'expressió del catalài cl seu conjunt és considerablement infe-rior al nostre. A Alcora s'havien fet rajo-les de mida igual a les catalanes a les

Fig. 5

Fig. 6

quals volien imitar. Són molt atapeïdesi enfarfegades de dibuix i no van pas ar-ribar a semblar-se a les nostres. Aragóproduí també rajoles llampants de colori poc reeixides.

EVOLUGIó DE LES RAJOLES

La vida de les rajoles dels oficis po-dríem considerar-la i dividir-la en cinc

195


Fig. 7

etapes, períodes o fases que podríem qua-lificar de: primitiu, de les flors, de lesfulles, de les atzavares i de pobre. Aques-tes denominacions són tretes, exceptuadala primera, no del tema o corpus princi-pal de la rajola, sinó precisament delmotiu ornamental accessori que enriqueixi emmarca la figura cabdal, puix que l'e-volució seguida pels motius ornamentalssecundaris, va tan aparellada amb el totde la rajola que hom pot prendre moltbé els motius accessoris com a punt departida per a establir una divisió crono-lògica i evolutiva.

Període primitiu. — Es caracteritza perno utilitzar més que un sol color: el blau,que era també l'únic usat en les rajolesgòtiques. Pot ésser considerat com latransició de les velles rajoles gòtiques de

Fig. 8

segells heràldics i cavallerescs propis decastells, palaus i mansions senyorials, ales de caient humil i xiroi destinades ales cases dels menestrals i de la gent delpoble. Aquestes rajoles perden comple-tament les mides, formes i distribució tí-piques fins aleshores per adoptar ja elformat i la mida que sempre més 1i sóncaracterístiques. Les rajoles d'aquest pe-ríode són escassíssimes, n'hem vist només.dues: una que figura una dona i una altraque representa la mulassa; ben poca cosamés podem dir-ne.

El trànsit de la rajola gòtica a la po-pular creiem que devia produir-se cap amitjans del segle xvne, en data ben im-

Fig. 9

possible de precisar i que les rajoles deltot blaves devien durar un espai de tempsmolt breu a jutjar per les poques quese'n troben i perquè ben bé dintre delmateix segle n'hi ha ja de les que podemconsiderar del segon període. La repre-sentació de la figura humana, la d'ani-mals i àdhuc la d'efectes inanimats jas'inicia en les rajoles gòtiques, puix quealgunes se'n troben que se surten dels te-mes exclussivament heràldics i dels mo-tius ornamentals a base de flors i arabescs.Vegeu en l'obra: Rajolas valencianas ycatalanas d'En Font i Gumà, Vilanova iGeltrú 1904, les rajoles assenyalades ambels números compresos entre el 186 iel 224.

Període de les flors. — Aquest període,no per la seva durada, sinó per la

196


valor artística i estètica de les sevesrajoles, pot ésser qualificat d'època d'orde la rajoleria catalana. La caracterís-tica d'aquest període és la gran abun-dor de motius florals que rodegen i em-marquen la figura temàtica i que ocupalloc principal i prominent en la illus-traeió; tant és així, que en alguns mo-ments gairebé resulta més important iinteressant l'ornament que podríem dir-ne accessori i secundari, que la figura te-màtica. Les flors de què parlem figurenarrencar del sòl i no volen pas represen-tar la simple floració del vegetal, sinótota la planta. És de remarcar que florsi arbusts no s'ajusten pas gaire a la rea-

Fig. 10

litat, però són d'un aire i un tall delicati exquisidíssim d'una refinada subtilitati d'un profund sentit estètic. Les rajolesd'aquest període es distingeixen tambéper la gran varietat de colors aplicats ambmolta traça i combinats amb molta grà-cia. Totes aquestes rajoles es presentenatapeïdes de dibuix i plenes de color icom que la perspectiva en art popular ésuna llei que poques vegades compta,en la majoria de les rajoles són més altesles flors que els personatges. El dibuix ésabundant i algunes vegades en una ma-teixa rajola es presenta més d'un animal,cas poc freqüent en rajoles en les que ésregla molt general, si bé no absoluta, lapresència d'un sol personatge temàtic,sigui un home sigui un animal; recor-

Fig. 11

dem el gos que empaita una llebre, elbou amb un ocell damunt de l'esquena,l'home que venta cop de porra a un bellmoixó que reposa al damunt d'una flor,etcètera. Abunden més que en altres pe-ríodes les rajoles de tema animal i l'homees troba algunes vegades vestit amb ro-bes talars de regust ben gòtic. També estroben temes no ontològics: la torre, elcor travessat per una espasa i una sa-geta, etc., temes segurament copiats deles velles auques màgiques del Sol i laLluna. En aquest període ja es trobenalgunes rajoles dels oficis si bé molt po-ques. Un detall curiós i remarcable d'al-gunes de les rajoles d'aquest temps ésque el sòl que serveix de sòcol o assenta

-ment al personatge no arriba d'extrem aextrem del marc de la rajola, fins al puntque algunes vegades els vegetals de què

Fig. 12

197

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA.

Fig. 13

tant hem parlat no arrenquen de terra,això és, no tenen sòl i per tant viuen del'aire com la pinya-roca. La riquesa i'abundor dels motius florals recorda l'ex-uberància ornamental del gòtic i potserse la pot considerar com originària delfet, molt remarcable en les rajoles catala-nes, de suposar sempre les escenes esde-vingudes en ple camp, puix que invaria-blement quan es troba algun elementque permet situar el lloc on l'artista hu-mil ha volgut localitzar l'escena, aquestasempre té lloc a l'aire lliure sota d'uncel més o menys travessat de núvols ipoc o molt esquitxat d'ocells. És moltcuriós veure els nostres manyosos menes

-trals treballant enmig del camp àdhuc enaquells oficis que per necessitat o perhàbit deuen treballar sota teulada, comel barretaire, el flequer, el cansalader, etc.

Fig. 14

Aquest detall antagònic molt d'acordamb el fer general de la imatgeria popu-lar i persistent en la rajoleria catalana,que tant de caràcter li dóna és a ben se-gur originat de l'exuberant ornamentacióflorida de les rajoles del primer períodeque obligà a l'innot artista a situar les es-cenes en un jardí o en un camp on fossinpossibles les flors.

Un detall també característic de les ra-joles d'aquest període és el poc refinat dela seva construcció, no quant al punt devista illustratiu i artístic, sinó en la sevapart material de maó o cairó. Són fetesamb material bast i, com les rajoles gòti-ques, força més gruixudes que la mida

Fig. 15

que esdevé comú en les rajoles en eltemps àlgid de la seva aplicació. La cons-trucció resulta tota ella matussera tantper la seva factura com pels materialsemprats.

Les rajoles de flors pertanyen al se-gle xvn^, potser entren molt a les prime-ries del xvmII è ; es fa niolt difícil precisarles dates amb exactitud. En aquest tempsl'ús de. les rajoles en el sentit de què ve-nim parlant era encara poc estès; pertant, dones, la producció no era gaireabundosa, circumstància que determinaque les rajoles de flors siguin molt mésescasses que les posteriors. En la collec-ció dels Museus d'Art de Barcelona n'hiha tan sols una (fig. 1), i encara no ésde les més típiques i se la pot consi-derar decadent dintre del seu tipus.

198


Període de les fulles. — (Figs. 2, 3,4, 5 i 6) . Comprenen el segle d'or deles rajoles catalanes per la seva gran va-rietat, per la importància de la seva pro-ducció i pel seu refinament; consideratsota un punt de vista artístic aquest pe-ríode minva en importància en relacióami) l'anterior. Les flors tan caracterís-tiques del grup anterior es redueixen aunes simples fulles molt semblants a lesdel julivert circumstància que ha fet quecom a tals fossin qualificades. Aquestesfulles, típiques d'aquest període, es pre-senten als costats de la rajola i com per-tanyents a un vegetal que no es veu to-talment, del qual sols se n'aconsegueix

Fig. 16

el fullatge; quan el personatge tema dela illustraeió no omple prou el camp dela rajola i entre ell i les fulles laterals,resta un espai, sol trencar-se l'excessivablancor d'aquest, amb un petit vegetalque no puja gaire d'arran de terra i quevol assemblar-se a una atzavara. La grancoloració de les flors resta en les fullesreduïda al verd ainb diversos matissosentre els que dominen el verd oliva i elverd poma. El celatge que en el períodeanterior gairebé sempre es presenta com

-pletament llis, ara es matisa ami) petitsnuvolets i ami) certa abundor es presentacreuat per uns quants ocellets. Segons elnostre bon amic Amador Romaní, clas-sificador de la ceràmica del Museu Ba-laguer de Vilanova i La Geltrú, els oce-llets de les rajoles constitueixen la marca

Ií^ ^. r rom:

Fig. 17

de producció o sigui la signatura del ra-joler; cada rajoler feia els vols d'ocellsd'un nombre determinat de moixonets iels donava una disposició especial i aixíde manera ben artística i escaient alhoramarcava i assenyalava la seva producció.

En aquest període es millora la tèc-nica; el cairó esdevé notablement mésprim, la seva superfície es vidria més,els colors prenen més densitat i consis-tència encara que això els fa minvar exu-berància i algunes vegades es matisen iprenen mitjos tons. Caracteritza tambéaquest període la gran varietat d'i 1ustra-cions i és en ell quan són introduïdes lesrepresentacions dels oficis a la rajoleria,amb tota plenitud. Aquest és el veritableperíode de les rajoles dels oficis i quanaquesta graciosa manifestació d'art po-pular es troba en plena pletoritat.

Aquest període dura tot el segle xixè,

Fig. 18

199

. 1

Fig. 19 Fig. 20


puix que arriba fins a trobar-s'hi perso-natges que vesteixen calces llargues, in-novació en la indumentària que no fouadaptada a casa nostra fins ja entrat eldarrer segle; sempre, però, cal tenir encompte que el fixament rigurós i estretís-sim de dates és molt difícil en el temaque ens ocupa i que mai els trànsits sónproduïts de cop i volta ni tanquen de copun període; sempre es troba un momentde transició en el qual es mig confonenels elements característics d'un tipus apiliels propis del període immediat.

Durant l'època àlgida de l'ús del tipusde rajoles de què parlem, va construir-sea la nostra ciutat tot el barri de la Bar-celoneta, i empesos pel corrent, els mes-tres de cases d'aquell temps van enrajo-lar les cuines, aigüeres i comunes delnostre barri marítim amb les típiques ra-joles populars. En valoritzar-se aquestaspecte de l'art popular la Barcelonetaha estat, doncs, una deu de rajoles típi-ques de la bona època.

Període de les atzavares. — Es caracte-ritza per la desaparició de les fulles dejulivert laterals reduint -se tota la mani-festació vegetal d'ornamentació a unasimple planta baixa i desnerida que solésser una atzavara encara que moltes ve-gades no s'ajusti degudament a la formaexacta d'aquest arbust. De vegades l'atza-vara es troba damunt d'un petit mon

-tícul; hi ha casos que en lloc d'atzavaral'ornament consisteix en un arbret declassificació difícil que tant pot ésser un

xipré com un pi. Aquest període de curtadurada i de molt a les primeries del se-gle passat marca ja una forta decadèn-cia en l'art popular de la rajoleria (figs.7, 8 i 9).

Algunes vegades el motiu vegetal éssubstituït per una menuda casona situadaa un dels angles inferiors. La proporciód'aquestes xiroies casones està couipleta-ment renyida amb les lleis de perspec-tiva, però dóna a la rajola una gràciaexquisida (fig. 10). En les rajoles d'aquesttipus el traçat del dibuix es simplificanotablement i la coloració s'aigualeix iperd intensitat.

Període pobre. — Comprèn la darreraèpoca de les rajoles, o sigui tot el pe-ríode decadent i es caracteritza per lamanca de tot ornament accessori quant amotius vegetals especialment, puix que

Fig. 21

200

Fig. 22 Fig. 23


algunes vegades es troben encara els nú-vols si bé de factura molt degenerada.En les illustracions de novella creació,les figures són primes i esllanguides i homprocura resoldre-les amb un mínim detraçats; el color també s'empobreix no-tablement i encara que de vegades es pre-senta llampant i en forta taca, no encloula ductilitat ni la subtilitat que tantagràcia dóna a les rajoles dels bons temps.De les rajoles que en els altres períodespresentaven escenes ami) dos personatges,que sempre han estat molt escasses, se'nfan ara dues rajoles molt diferents ami)un personatge a cada una; d'una escenagraciosa en la rajola sencera se'n fan aradues de insubstancials i sovint de com-prensió difícil, com passa, entre d'altres,amb la rajola del mestre d'escola quese'n fan una amb el mestre i l'altra amb

Fig. 24

el minyó, igual que amb la del venedord'aigua amb sucre, de la qual en resultenuna amb el qui para la copa i una altraamb el qui sosté el barril i simula abocarel líquid per omplir el vas; i quan es fadifícil desglosar els dos personatges comen la rajola del traginer, se la simplificai es deixa l'ase sol restant suprimit elqui el mena. També s'opera una reformasimplificadora en la indumentària d'al-guns personatges que en velles rajolesvestien balons i cuixals i se'ls modernitzafent-los vestir pantalons. Aquests canvismillor que per donar un caire d'actualis-me a les rajoles, sentit que lié es trobaen la imatgeria popular en general, res-pon potser encara més a l'afany de sim-plificar la figura. La producció d'aquestperíode dóna tota ella una sensació depobresa car s'ha suprimit tot allò quepodia complicar la factura i s'ha anat algra. Pot ésser que aquesta aguda simpli-ficació respongui a un canvi de valor so-cial que encarís la producció o a unaintensa competència que obligués als ra-jolers a tenir de suprimir elements ac-cessoris per facilitar l'augment de la pro-ducció amb el mínim de temps i poderaixí donar les rajoles a preu més baix.És de remarcar que en moltes de les ra-joles d'aquest temps no solament el di-buix és simplificat i reduït, sinó que ésmal fet, desencaixat, detall que potsermés que una precipitació o simplificacióen la feina revela una mà inhàbil i pocexperta; això fa pensar si cap a les dar-

201


reries les rajoles eren pintades per doneso per aprenents, com passava amb la imat-geria gravada pintada a la trepa que lapintava quitxalla i cap els seus darrerstemps rarament sortia ben encaixada.

Malgrat tot el que hem dit, ben carac-terístic de la rajoleria catalana, durantaquell temps també es produïren illus-tracions ben acceptables, com ho són elpagès que cava de la figura 11 i el tra-bucaire amb pistola i sense trabuc de lafigura 12. En algunes de les rajoles d'a-quest temps el sòl es presenta resolt demanera estranya i sobretot poc real tantper la seva forma corn per la seva colo-ració com es pot veure en la rajola delhistrió amb una carota a la mà )fig. 13)i en la del currotaco o lexuguino (fig. 14) .De factura per demés simple i ben pocreal resulta el sòl del fadrí veler que vaa berenar a la font d'En Xirot (fig. 15) .També és remarcable la degeneració enla representació dels núvols figurats perunes bolvositats estranyes de color, rema-tades per unes ratlles acabades amb unpie fort de color, com es poden veure enles rajoles darrerament citades i en lade la coixeta (fig. 16) . És freqüent queles figures no toquin a terra, com en lesrajoles de la senyora de la flor i del mi-licià (figs. 17 i 18) ; de vegades la relacióentre el sòl i la figura arriba a ésser tanarbitrària com hom pot veure en la ra-jola de la tartana, la de les trampes ila de la dona que fregeix la butifarra(figures 19, 20 i 21).

Quant a la coloració així mateix va de-generant i hom la simplifica intensamentfins al punt de produir rajoles amb uncolor, que presenten una sola. taca aco-lorida, com en les rajoles de la cigonyai del gos (figs. 22 i 23), acabant perproduir un tipus completament mancatde color com la rajola de la sirena (figu-ra 24) que en els seus bons temps es pre-senta acolorida i nedant damunt de plà-cides aigües.

Aquest període ami) tot i la seva in-tensa decadència creà un tipus ben pro-pi, de dibuix ben simple i esquemàticque pren per tema els ocells dalt debranques (figs. 25 i 26) . Un altre tipusestà format per estels, flors o fruites,sempre molt petites de mida en rela-ció a la rajola, molt pobres de colori que descollen sense emmarcar damuntdel blanc intens del fons de la rajolacom una taca insignificant damunt d'unblanc llenç. Aquest és el darrer tipusde rajola historiada que ens és conegut.D'estels només en coneixem d'un sol ti-pus; de flors n'hi ha diverses i si bé aco-lorides pobrament tenen força gràcia; defruites n'hi ha vuit o deu tipus i cons-titueixen una pobra nota de color. Gene-ralment s'alternaven les rajoles de fruitaami) una d'un estel o d'una flor; aques-tes darreres eren sempre iguals mentreque les de fruita es variaven. Els enrajo-lats en rajoles d'aquest tipus presentavenun pany de paret blanc esquitxat simè-tricament per petites notes de color i,

Fig. 25 Fig. 26

202


acostumats els ulls a la vista dels vells en-rajolats tan vius, rics i abigarrats de co-lor, els de que ara parlem més que unenrajolat semblaven una indiana estam

-pada al bac en la producció de les qualstan hàbils havien estat els nostres avis.

Les rajoles d'aquest període pertanyenplenament al segle passat. Les rajolesillustrades o historiades van venir a du-rar a Catalunya fins els anys 1830-1840aproximadament, puix que les cuines iarmaris de les cases d'En Xifré situadesen el vell passeig de la Llotja i en elscarrers d'En Llauder i de Na Cristina,cases construïdes entre els anys indicats,estan enrajolats ami) les rajoles d'estelsi de fruites de què hem parlat i creiemque si no van ésser aquestes les darrerescases barcelonines enrajolades ami) rajo-les historiades, ben poc se n'hi • deumancar.

JOAN AMADES

ELS DIBUIXOS DE JUNCEDA AL

NOSTRE MUSEU

La galeria de dibuixos d'artistes cata-lans dels segles xix i xx que un parelld'anys enrera va ésser installada paralle-lament a la de pintures del Museu d'Artde Catalunya, tenia algunes mancancesque vàrem procurar evitar. Un dels artis-tes que no hi figurava era el barce-loní Joan G. Junceda i Supervia, i res-ponent al desig que, de part del directorgeneral de Museus En Joaquim Folch iTorres, li va manifestar el dibuixant i es-criptor senyor Joaquim Renart, Juncedatingué la gentilesa d'ofrenar una sèrie dedibuixos representatius de les distintesfacetes del seu art. Rebi amb aquestesratlles, el fecund historietista, l'expressiód'agraïment.

I consignem ací, com a mostra de reco-neixença, unes notes relatives a la sevavida i a la seva exhuberant produccióartística.

Junceda va néixer a Barcelona el 13de febrer del 1881. Restà orfe de pare desdels deu anys; va cursar els estudis de

segon ensenyament a l'Institut barceloní.Després es dedicà al dibuix industrial ientrà a la secció d'escriptori dels gransmagatzems El Siglo, on, un cop descober-tes les seves aptituds, el feren interveniren la secció del catàleg per al qual cincanys seguits féu nombrosos dibuixos, se-guint en això el camí natural de les afi-cions que se li havien desvetllat des denen. En aparèixer el setmanari ¡Cu-cut!hi presentà algunes acaricaturitzades figu-res que li foren immediatament publica-des, i al cap de ben poc Junceda ingres-sava de collahorador fix en aquest pe-riòdic humorístic que tingué uns anys deforta popularitat dintre un sector de lapolítica catalana. Quan l'empresa que feiasortir el ¡Cu-cut! es féu càrrec tambéd'En Patufet, Junceda començà en aquestpetit setmanari infantil la sèrie de dibui-xos de costums que no s'ha encallat maii que constitueix una crònica gràficaadmirable de la vida de Barcelona en elque portem de segle.

Fou tan gran l'èxit que Junceda anàtenint, que els encàrrecs li plogueren adesdir i pot dir-se que no hi ha hagut aBarcelona en tot aquest temps cap publi-cació periòdica de caràcter informatiu ode caràcter satíric, que servés un noblefons i publiqués dibuixos, on l'agudesaen l'enginy i en el traç de Joan G. Jun-ceda mai no s'hi hagi mostrat; a mésa més de les dues esmentades, ara ensvénen a la memòria les següents: LaTralla, La Veu de l'Àngel de la Guar-da, Fulla dominical, Cuca-fera, l'Estevet,Lecturas, La Publicitat, Hojas Selectas,D'ací i d'allà, Bella Terra, Almanaquede las Conferencias de San Vicente dePaul, La Veu de Catalunya, La Ac-tualidad, El Matí, Esplai, Calendaride la Lliga del Bon Mot, Garba, Mun-dial Humor, Virolet, Esquitx i AuroraSocial.

A la llista de títols de periòdics i revis-tes on Joan G. Junceda ha collaborat po-dríem afegir-n'hi una altra de llista, tambéllarga, ami) els noms de llibres que el nos-tre dibuixant ha assortit d'illustracions.Són alguns dels que entre aquests es comp-ten: De cada color, de Suriñach Baell;Contes del vent, de Prat Gaballí; Maxi-

203


mina i Riverita, de Palacio Valdés; Eltresor dels pobres i ¡Nadó!, de SuritïachSenties; La Isla del Tesoro, de Stevenson(traducció castellana), i Las Minas de Sa-lom.ón, de Rider Haggard (traducció cas

-tellana), ultra diversos llibres de JosepMaria Folch i Torres, el company de Jun-

També alguna vegada, després d'anysde dibuixar i més dibuixar, s'ha arriscata parlar en públic del tema que, certa-ment, en té coneixença més pregona: del'humorisme gràfic i de la història del'humorisme gràfic, sobre el qual ha do-nat conferències a l'Ateneu de Girona,

Joan G. Junceda. — Apunt a la ploma

ceda en les Pàgines viscudes que van sor-tint setmanalment al Patufet i que tantesestones de digne esplai han donat als ado-lescents catalanistes.

L'any 1926 amb el propòsit de renovarla tradició de les auques de rodolins,Joan Junceda en va compondre tres queforen molt celebrades, essent-ne els títols:Auca de Montserrat, Història d'En Llu

-quet Prim., el noi dels fideus i Urania.

al Foment de Treball de Vilanova i LaGeltrú i al Cercle Artístic de Sant Llucde Barcelona. Un extracte del text globald'aquestes conferències va ésser publicatel 1924 pel periòdic Recull, de Blanes,la vila marinera on Junceda sol passarels mesos d'estiu amb l'amical compa-nyonia del mestre de la prosa catalanaJoaquim Ruyra, del novelista VicençComa i Soley, de l'arquitecte Isidre

204


tJ

o

IZ

10/

-4- --5>.

Joan G. Junceda. - Dihuix Joan G. Junceda. - Dibuix

Joan G. Junceda. - Dibuix

205


Puig Boada, del doctor Josep Roig i Ra-ventós i del conservador del Museu Na-val de Barcelona senyor Vieta.

Junt amb la simpatia del poble, Jun-ceda s'ha emportat elogis fervorosos d'al-guns artistes; així Apenes Mestres, coma bon confrare, pogué escriure: «Obser-vador finíssim, artista consciençut, dibui-xar t que parla, que estudia, que compon,que es renova sempre, ell ha arribat, desd'aquelles ingènues caricatures plenes de

just esbossat al Llapis-plom, quan les líniesesquemàtiques situen només les figuresde la composició, abans de passar aquestesbós en tinta i detallar-lo i accentuar-neels accidents necessaris, ja és una obramestra. Tot i saber que el dibuix tintatserà encara superior al dibuix tènue i es-bossat, hom està sempre temptat de su-plicar a l'artista que deixi el dibuix enaquell estat de preparació, que en co-menci un altre, que faci un cale d'aquell

Joan G. Junceda. — Dibuix

gràcia, sí,, però sense pretensions, escam-pades arreu en periòdics festius, a la il-lustració seriosa que fa de cada vinyetaun quadre»; i Joan Sacs ha tributat a Jun-ceda un vehement elogi que no ens sa

-bríem estar de transcriure, en el seu pa-ràgraf cabdal que diu el que segueix:

«Aquest home està en gràcia de Déu itot el que toca ho aclareix i ho magnifica.Res no hi fa que el tema sigui banal;quan En Junceda us el diu, tan bon puntha posat el llapis damunt del paper, jala gràcia s'hi escorre, però no la gràciaseductora, sinó la gràcia més profunda depersuasió. Un dibuix d'En Junceda tot

esbós original, perquè allò ja és una nie-ravella de síntesi. Quan el dibuix és tin-tat, aquella síntesi que parlava solamentals ulls i a l'enteniment sembla que esposi a més a parlar a les orelles; cadamillímetre linial té un valor, cada infle-xió linial, àdhuc les involuntàries deltremolor o dels sotracs de la ploma sobrela superfície rugosa del paper, tenen unaintenció, totes les sinuositats i ziga-za-gues, tota aquella escriptura plasmadoraes posa a garlar indefinidament cona enOnil veus acordades d'una cançó que lesoïdes i l'esperit entenen.»

Entussiastes, comprensius, són els dos

206

Joan G. Junceda. — Dibuix acolorit


-T6

Joan G..1unceda. — Dibuix acolorit

207


judicis que acabem de transcriure. Nomolts d'altres n'hi podríem afegir detant intel•ligents. En general, la críticaartística catalana no s'ha aturat a estu-diar tal com caldria el cas del nostre cop

-çador agudíssim de les imatges del mónde cada dia que ens envolta, talment comsi cap valor artística comparable a les dePadró, de Planas, de Pellicer o d'ApellesMestres no pogués aureolar la seva ex-tensa obra, prodigi d'observació, prodigide vivacitat, prodigi de justesa psicolò-gica, prodigi de precisió realista, prodigid'aquell miracle transposador que sap si-tuar les coses transfigurades en un plade niés alta transcendència, que 1'apa-rent traç naturalista de determinadesobres seves que la vista desviada delssnobs impedeix de poder veure.

Un any darrera l'altre, Junceda tot unmón ens ve donant des de les pàgines delsetmanari ¡Cu-cut! un temps, des de lespàgines de l'infantil setmanari En Patu-

fet aleshores i després, en els intenciona-díssims dibuixos de reclam industrial, enles illustracions de llibres on la fantasias'hi desplega o la pietat — l'humanitaris-me transposat a l'esfera literària — hipren ressò; en innombrables periòdics irevistes, en pàgines d'historietes vibrantsde bonhomia o d'agudesa, aquest artistava esparrainant la seva plena vida, fentecloure, a hores d'ara, la millor històriagràfica — i sempre ben dignament artís-tica — de la terra catalana. Però Juncedadeu portar en la seva bonhomia perso-nal, en la seva calda humilitat, un miste-riós ressort que el subjecta a ésser igual-ment desconegut dels prejudicis intel-lectualistes de la gent d'avantguarda quede les normes acadèmiques. El públiccomentari de la seva obra prodigiosaneix —més que d'enlloc — dels ulls i deles boques dels infants.

JOSEP-F. RÀFOLS

o o o r o a

Joan G. Junceda. — Dibuix

208


L'edifici del «Jeu de Pauine» on s'ha celebrat l'Exposició

L'EXPOSICIÓ D'ART MEDIEVAL

CATALÀ A PARÍS

En els nostres números dels mesos degener, febrer, març, abril i juny d'aquestany, hem anat donant als nostres llegi-dors notícia detallada de tots els prepa-ratius i els treballs d'organització que enaquells dies s'anaven fent per a la cele-bració d'aquesta Exposició, i a l'últim, dela impressió personal que el consellerde Cultura de la Generalitat senyor An-toni _M." Sbert va donar als periodistesde l'acte inaugural al qual ell havia assis-tit, en virtut del seu càrrec, celebrat eldia 19 del passat mes de març.

En aquest acte inaugural, varen ferús de la paraula el conservador dels Mu-seus Nacionals de França M. Andrée De-zarrois, el director general dels nostresMuseus senyor Joaquim Folch i Torres

i el president del Comitè català de l'Ex-posició ex conseller de Cultura de la Ge-neralitat senyor Ventura Gassol.

El primer féu als invitats la presenta-ció del Comitè català i assenyalà ambbreus paraules la significació i la impor-tància de l'art autòcton de Catalunyadintre la història general de l'art.

El senyor Folch i Torres anà detallantaquesta significació i va exposar a mésels treballs que s'havien realitzat a Ca-talunya per a la formació dels nostresMuseus d'Art i l'orientació que per aaconseguir aquesta finalitat havien seguitles corporacions públiques de Barcelona,representades, en aquest cas, per la Juntaautònoma de Museus.

El senyor Ventura Gassol va pronun-ciar el següent discurs:

«Permeteu-me, senyores i senyors, quetot expressant el meu agraïment per lesamables paraules de presentació que m'a-

20Q


taba de dedicar M. Dezarrois, agraeixiigualment l'ajut que tan generosamentens ha atorgat el govern de França, elqual compta amb M. Dezarrois ami) undels Inés actius i més intelligents anima-dors de l'obra que pot donar major glò-ria al vostre país: la d'unir, per l'art, atots els pobles.

tem celebrant aquest acte, d'una evidentsimplicitat, però que té tota la grandesad'una de les més belles festes de l'esperit,a l'altra banda dels Pireneus, milers i mi-lers d'estimats gerntans nostres, comba-ten heroicament i donen la sang per ala defensa de la llibertat i del mateixideal, exactament el mateix ideal que re-

El cartell anunciador

No és pas ami) una joia fàcil i lleugeraque jo em trobo avui entre tots vosaltresenmig de tantes obres artístiques repre-sentatives de l'ànima de Catalunya. Esticsegur que cap de nosaltres deixarà decomprendre l'emoció que forçosamentm'ha de dominar en aquests instants enel més profund de mi mateix, en tots elsmeus sentimeñts i en tots els meus pen-saments.

A la mateixa hora en què nosaltres es-

presenten totes aquestes obres d'art: elde la civilització.

Els Pireneus, per molt alts que siguin,no ho són pas prou per a impedir que,ami) més potència que el brogit de lesarmes, ens arribi la veu de l'afirmacióhistòrica que a l'hora actual, aixequemtots els pobles d'Espanya. I trobant-merodejat de tants periodistes, tinc latemptació de fondre totes aquestes veusen un sol crit, que jo voldria que vosal-

210


tres, en compliment de la vostra missió,escampéssiu per tot el món. I si no hofaig és per a evitar el to polític que po-dria prendre aquest crit i perquè esticconvençut que encara és més pur i méspatètic si sabeu recollir-lo d'aquestesimatges de pedra, de fusta i d'orfebreriai d'aquestes pintures i aquests retaules,

volgut donar, i que no és altre que eld'afirmar en aquest moment d'angoixa ide perill pel nostre poble, allò que elnostre poble té de més racial i més per-manent, i que serà més fort que totes lesconvulsions i totes les batalles.

En bona part d'aquestes obres no usserà difícil de trobar-hi elements comuns.

Els anuncis de l'Exposició a la Plaça de Is Concòrdia

carn de la nostra carn, esperit del nostreesperit, que avui es revelen al neón reve-lant-se ací en . el cor mateix de París,d'aquesta capital de la cultura, que re-presenta la vostra França, deixeu-medir de la nostra França, tan dolça i tanestimada.

Jo desitjaria que per damunt de totesles divergències polítiques volguéssiu veu-re en aquesta Exposició tot el sentit quenosaltres i el govern de Catalunya li hem

Ells ens explicaran les raons més íntimesi els llaços més indestructibles que en leshores de glòria resplandiran amb mésclaredat, però que en les hores d'angoixa,cal remarcar-ho, enforteixen i eternitzen.

I ara permeteu-me que pregui al meuestimat amic Folch i Torres, que us parlide la nostra Exposició en el seu aspectetècnic, car ell ha estat l'ànima dels nos-tres Museus de Catalunya. Jo l'he vist tre-ballar al Departament de Cultura durant

211


Sala I. Amb el baldaquí de Tosses i la mesa de Vila d'Encamp

Un aspecte de la Sala II

212

1


Sala III

Sala IV. Al fons el tapís de la Creació, de Girona

213


Dos aspectes de la Sala V

214


l'etapa d'un govern que va tenir la glòriad'ésser presidit pel pare de les nostresllibertats, aquell gran amic de França,Francesc Macià, que féu possible la rea-lització del nostre Museu Nacional. Jol'he trobat després en totes les altres eta-pes polítiques, fins als dies sagnants dela guerra civil, sense abandonar mai el

nifestació sota la direcció del nostre di-rector Joaquim Folch i Torres.

En la primera prenia especial relleuel baldaquí de Tosses i l'absis de l'es-glésia parroquial d'Andorra la Vella.A la segona sobressortien les diverses ta-lles de «Davallaments de la Creu» i elfrontal de Sant Sadurní de Tavèrnoles.

La cadira del rei Martí, a la Sala V

seu lloc i treballant constantment per ala recopillació de les obres que consti-tueixen el nostre patrimoni ártístic.

Que aquesta manifestació de noble es-piritualitat, per damunt de la guerra, siacom el crit de l'ardent desig, de la setinsaciable de pau, de justícia i de lliber-tat que avui senten amb Catalunya totsels pobles de l'Espanya republicana.»

L'Exposició ocupava nou sales de l'edi-fici de les Tulleries conegut per Jeu dePaume, acondicionades per aquesta ma-

Les pintures murals d'Argolell, Sorpe,Sant Miquel d'Angolasters i Sant Climentde Taüll, es trobaven reunides anió al-tres obres no menys importants a la salatercera. A la sala següent seguia la mani-festació de la nostra pintura mural romà-nica amb les procedents de les esglésiesparroquials de Sant Pere del Burgal, ide Planoles; en aquesta sala hi havia,a niés, el famós tapís de la Creació dela Catedral de Girona. Entre les obres ex-posades a la sala cinquena es remarcaven

215


l'espasa del condestable, la cadira del reiMartí, el baldaquí de plata de la catedralde Girona, la creu de Vilabertran, lataula de la Degollació de Sant Cugat oSant Medir i la «Pietat», de Bermejo.A continuació s'iniciava la pintura delsegle xiv amb una sèrie dels més notablesretaules d'aquest període. A la sala setenas'hi podien admirar, entre moltes altresobres el retaule de «Tots els Sants», deSant Cugat del Vallès, el retaule del mo-

gut a la capella de Santa Agueda, lesdel retaule de Granollers i, per últim,la de la «Verge dels Consellers », deDalmau.

Com es pot deduir per aquesta enu-meració de la part sobressortint de lesobres exposades, el conjunt constituïa,com ja hem dit en anteriors informacions,una síntesi de la història de l'art català,representada per les séves produccionsmés valuoses i més característiques.

Sala VII

nestir de Xixena, el d'Estopuñan, la cèle-hre Verge d'alabastre i l'escultura enmarbre policromat que s'ha dit si eral'efígie de Carlemany. La sala vuitenasorprenia per la sumptuositat del fron-tal brodat de la capella de Sant Jordide la Generalitat, els terns litúrgics d'a-questa mateixa capella i la colleccióabundosa de vidres. La darrera sala con-tenia entre altres importants pintures, lataula de Sant Jordi, d'Huguet, les taulesdel retaule del gremi de pellaires, atribuï-des a Huguet o a Vergós, les del retaule deSarrià, la central del que havia pertan-

Un catàleg editat amb pulcritud i bongust acabava d'orientar perfectament alvisitant sobre el sentit i la finalitat del'Exposició.

Aquest catàleg de més d'un centenarde pàgines de gran format, contenia lareproducció fotogràfica de les peces mésimportants de l'Exposició. A més, inseria,en primer lloc, unes paraules proemialsde Ventura Gassol; una extensa nota delcomissari general de Museus de Catalu-nya senyor Pere Coromines, explicantcom s'han fet els nostres Museus públicsi per què s'havia pensat en celebrar

216

3}w-


aquesta Exposició; un pròleg de JoaquimFolch i Torres sobre el caràcter de lanostra antiga producció artística i les con-dicions històriques en les quals va apa

-rèixer, seguit d'un detingut estudi sobrela pintura romànica i gòtica de Catalu-nya, que constitueix un veritable resumde la història de l'art català; i per últim,una classificació detallada i documentadade cada una de les obres exhibides.

L'Exposició va estar oberta al públic

collectiva a l'Exposició dels alumnes del'Escola del Louvre, als quals va donaràmplies explicacions davant mateix de lesobres el senyor Folch i Torres.

És innegable que aquesta Exposició vaconstituir un veritable esdeveniment aParís, com ho demostra no solament elfet que va cridar l'atenció de. totes lespersones dedicades a qüestions artístiquesi a història de l'art, sinó a tota la premsaparisenca que, sense distinció de signi-

Sala VII

fins el dia 20 d'abril, i durant aquest pe-ríode fou constant i crescudíssim el nom

-bre de visitants que acudien a contem-plar-la. Es pot calcular que el nombre

aproximat fou d'unes dues mil personesdiàries.

Pocs dies abans de la inauguració, elnostre director senyor Joaquim Folch iTorres va donar a la Sorbona una confe-rència sobre «La pintura catalana del'Edat Mitjana», i mentre estava obertaen va donar una altra des de la PosteRàdio París, sobre l'Exposició.

Un dels actes a remarcar és la visita

ficacions polítiques, se'n va ocupar ami)atenció especial i li va dedicar els llocspreferents de les seves pàgines.

Entre aquestes informacions n'hem po-gut veure algunes que realment reflectenami) fidelitat els veritables origens d'a-questa Exposició i assenyalen la seva fina-litat, que no era altra que la de donar aconèixer a l'estranger, precisament en elsmoments en què la nostra vida nacionales troba lamentablement pertorbada, elsvalors espirituals que el poder públic deCatalunya ha recollit i conservat amb sin-gular afany, no solament en els moments

217

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DF BARCELONA

Els torns litúrgics de la Capella de Sant Jordi de la Generalitat,a la Sala VIII

FIU

0

218


Els camions de Barcelona descarreguen al «Jeu dePaume» les obres que han de figurar a l'Exposició

L'Exposició oberta al públic

P4L']


actuals, sinó de molt abans de què esproduïssin les alteracions excepcionals enqué estem vivint.

És llàstima que alguns diaris poc infor-mats barregin aquests aconteixements il'Exposició d'una manera excessiva, per-qué empesos per aquesta ofuscació, amés de deixar sense esment el que lesobres exposades representen en relació ala història general de l'art i a la histò-ria particular de Catalunya, incorren enenormes inexactituds.

Amb motiu de l'Exposició de l'Art-i laTécnica que aquest any s'ha de celebrara la mateixa capital francesa, el governd'aquell país ha recomanat als Museusde França que per mentre aquella ex-posició sigui oberta organitzin mani-festacions artístiques de caràcter extra-ordinari.

Responent a aquest pla ha estat acor-dat que la nostra collecció d'art catalàsigui exposada al castell de la veïna vilade Maisons Lafitte, que és un edifici mo-numental, dependent del Louvre i com-prés dintre el circuit turístic monumen-tal i museístie que comprèn també Ver-sailles, la Malmaison i Saint Germain.

JOAN VALLHONRAT I SADURNÍ

Físicament era En Vallhonrat, una figu-ra d'home fort, que denunciava que ha-via estat aficionat a tots els esports deterra, puix com ell deia, el mar, com acosa de joc, no li feia gràcia. A aquestesqualitats, s'unia l'home ho i l'artista .plede simpatia. Nascut a Cornellà (Barce-lona) el 28 de maig del 1874, era un ca-talà molt barceloní.

Fou deixeble de l'Escola de Llotja i,especialment, del mestre Caba, i obtin-gué moltes distincions pel seu talent ar-tístic i per la seva facilitat en el dibuix.Tant es distingí, que entre els anys 1902al 1905 a proposta del Rectorat exercí aLlotja el càrrec d'auxiliar de la classe dedibuix del natural i, després, de la classesuperior de composició i colorit.

Mentre obtenia aquells triomfs a Llot-ja, n'aconseguí públicament d'altres acu-

dint a concursos lliures, de cartells. Aixíel 1902 obtenia un tercer premi en elconcurs de cartells de la casa Roca i elprimer en el del Círcol Artístic, i l'anysegüent un segon premi en el de les Fes-tes de València, un altre en el de còpiesd'obres exhibides a l'Exposició d'Art An-

Joan Vallhonrat

tic, organitzada per la Junta de Museus,i encara d'altres en diferents ocasions.

Malgrat aquests primers i afalagadorstriomfs a casa nostra, no estant 1 satisfetd'ell mateix, en aquella època, en quèmolts dels nostres artistes, afanyosos denoves orientacions, s'havien encaminat aParís, com En Rusiüol, En Cases, En Pi-casso, En Nonell, En Canals, el nostreVallhonrat, seguí aquell exemple, i estraslladà a la capital de França on vis-

220


Dues de les còpies de pintures murals romàniques que J. Vallhonratva executar per encàrrec de la Junta de Museus

221


qué una llarga temporada, estudiant con-tínuament. Enamorat de les obres delcartellista Cheret, es llançà altra vegadaa provar fortuna en el cartell, i triomfàtambé en un concurs del «Moulin Rouge»de París.

Retornat a Espanya, i- recordant queel 1889 havia obtingut una borsa deviatge per pintura, es traslladà a Madridper estudiar seriosament el Museu delPrado, d'on portà magnífiques còpies deVelázquez i Murillo.

El 1906 foren descobertes algunes deles pintures romàniques de les esglésiesi esglesioles de l'alta muntanya pirenen-ea, a més de les descobertes a Pedret. LaJunta de Museus de Barcelona, vista laimpossibilitat d'estudiar-les, va encarregara alguns artistes fer còpies d'aquells ori

-ginals. El que reeixí millor d'aquella di-fícil tasca, fou En Vallhonrat, i a ellforen encarregades les còpies a grantamany, de totes les pintures romàni-ques que s'anaven descobrint. 1 ambuna fe i abnegació extraordinàries, esdisposà a vèncer les dificultats del seutrasllat als cims de les muntanyes catala-nes, on hi ha les petites esglesioles ro-màniques. Anant a peu, unes vegades,i altres al llom d'una mula, per caminsdifícils, de roquissers, amb fred intens al'hivern, dormint i menjant pobramentals vilatges muntanyencs, arribava al peudels altars i dels absis. Aleshores la sevatasca s'agreujava, perquè havia de lluitaramb la fosca de l'església, i, ami) una llumd'acetilè, cercar les pintures amagadesdarrera dels altars i en les petites cúpu-les dels absis.

Així, gràcies a la seva forta naturalesa,al seu entusiasme, i a les seves facultatsartístiques, • va vèncer tots els inconve-nients i anà lliurant a la Junta de Museusles grans còpies a la «gouache» de lespintures romàniques, tan fidelment copia-des, que pogueren servir d'estudi a laJunta.

L'Institut d'Estudis Catalans decidí pu-blicar una gran edició d'aquestes còpies,a tot color, sota el títol «Les PinturesMurals Catalanes», ami) text de Josep Pi-joan. Quan després del 1919, la Junta deMuseus subscriví el contracte per a ar-

rencar dels murs d'aquelles esglésies lespintures murals, els intelligents poguerencomprovar la fidelitat de les còpies fetesper l'artista Vallhonrat.

El 1911 l'Ajuntament de Barcelona,convocà unes oposicions a professors dediverses matèries artístiques per a les Es-coles nocturnes d'obrers anomenades ales-hores d'Arts i Oficis.

En fer les oposicions, coincidírem dife-rents artistes, i entre aquells hi havia EnJoan Vallhonrat, En Labarta, En CarlesPi i Sunyer ...

En aquesta ocasió em fou donat tra-var bona amistat ami) el que durantvint-i-cinc anys, havia d'ésser companymeu d'Escola i professorat, puix que tin-guérem la sort de triomfar i ésser desti-nats a la , mateixa escola, on amb el seumestratge d'expert dibuixant, ha fet bonsdeixebles entre els obrers dels districtesde Sants i Hostafrancs. Mentre exercia laseva tasca pedagògica no abandonà lapintura i, entre altres obres, feia còpies,al Museu, de fragments de retaules gòticsdels que estava enamorat.

Autoretrat de Vallhonrat

222

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ABT DE BARCELONA

Cap als voltants de l'any 1929 un atacd'apoplexia va deixar-lo baldat d'una partdel cos; malgrat aquesta malaltia, pocdesprés tornava a la seva tasca de pro-fessor fins que en començar el curs 1936-1937 l'agreujament augmentà i fou neces-sària una intervenció quirúrgica, que noha pogut resistir. Morí el 19 d'abril prop-passat.

La pèrdua del notable artista JoanVallhonrat és realment sensible, per l'altavàlua del seu art i haver estat sempre unexcellent barceloní, per tots conceptes.

ESTEVE BATLLEConservador del Museudel Palau de Belles Arts

HOMENATGE A RUBIÓ I LLUCH

El dia 24 del mes de juliol de l'any pas-sat, l'illustre catedràtic de Literatura Ge-neral de la Universitat de Barcelona, An-toni Rubió i Lluch, va complir l'edat devuitanta anys, i d'acord amb el que esta-bleixen els reglaments del professorat ofi-cial, fou jubilat en • l'exercici d'aquestcàrrec.

Naturalment, l'alta categoria de Rubiói Lluch no permetia que aquest fet passésdesapercebut.

La data assenyalava la culminació d'unaintensa vida de treball per a la culturacatalana i la fi d'una actuació docent sin-gularment rellevant.

Per això, un nucli d'homes eminents deles nostres lletres, varen llançar totseguit la iniciativa de tributar-li l'home-natge a què s'havia fet tant dignamentcreditor.

No cal dir que la idea responia perfec-tament al sentir de tota la intellectualitatcatalana i que va prendre forma en lescondicions que corresponen a la figurad'un home de ciència.

Però els esdeveniments públics apare-guts en aquells dies ho varen impe-dir i encara avui és esperada l'ocasió decelebrar l'acte anih el qual caldrà testi

-moniar dignament al gran mestre la gra-titud que li deu el nostre país per la

vàlua dels seus abundants treballs.

Amb tot, els Estudis Universitaris Ca-talans i 1'Analecta Sacra Tarraconensiahan pogut retre, pel seu compte, aquesthomenatge, en una forma realment dignade l'homenatjat i dels homenatjadors: haconsistit en la publicació de dos volumsper part de la primera de dites .entitatsi un altre per part de la segona, de mésde 650 pàgines cada un, on hi són reco-llits importants treballs d'erudició quehan escrit expressament per a aquest ob-jecte prestigioses personalitats nacionalsi estrangeres. Els tres volums junts ambedició especial formen una obra titolada«Miscellània Rubió i Lluch».

Per altra part, el catedràtic Lluís Ni-colau d'Olwer, distingit deixeble de Ru-bió i Lluch, va donar el dia 1 del nies demaig passat una conferència a la Institu-ció del Teatre, de la Generalitat, sobrel'obra de l'insigne historiador i tracta

-dista de la literatura espanyola i espe-cialment de la catalana.

La Comissaria de Museus es complaua remarcar damunt d'aquestes pàgines lafita de la fecunda vida de Rubió i Lluch,per a fer constar que se sent profunda-ment associada a aquest acte de justícia,no solament per la seva significació, sinóper la relació que durant molts anys hatingut Rubió i Lluch amb la Junta deMuseus i la intelligent collaboració queha aportat a la seva obra.

En efecte, Rubió i Lluch entrà a for-mar part de la Junta l'any 1918 com adelegat de l'Institut d'Estudis Catalansprenent possessió de vocal en la reuniócelebrada el 30 de gener.

Des d'aleshores, fins al mes de març del'any passat, en què va presentar la di-missió per motius de salut, els seus ex-tensos coneixements, el seu clar judici iel seu bon gust, varen estar constantmenta contribució de les activitats de la Juntade Museus, que eren precisament les delperíode de formació de la nostra pina-coteca i de recopilaçió del patrimoni del'art antic de Catalunya.

Rebi, dones, el savi recercador de lanostra història literària, el literat pul-cre i profund, el professor illustre, elnostre testimoni d'afecte i de cordialadmiració.

223


EL SERVEI DE CONSERVACIÓ

DEL PATRIMONI ARTÍSTIC DE

CATALUNYA

L'última disposició oficial dictada perla Generalitat abans dels esdevenimentsdel juliol de l'any passat, relativa a 1'or-ganització d'aquest Servei, és el Decretdel Conseller de Cultura del 2 de junydel mateix any, publicat en el nostreBUTLLETÍ del mes de novembre següent.

Per tal de continuar registrant en lesnostres pàgines tota la legislació que esrefereix a aquesta organització, ens calafegir, avui, que, com a conseqüència delsesdeveniments abans esmentats, fou pre-cís establir ràpidament els organismesque, d'acord amb les necessitats del mo-ment, vinguessin a substituir adequada-ment la Junta de Museus de Barcelonai el Patronat del Museu d'Arqueologia.

Efecte d'aquesta necessitat fou el De-cret del 30 de juliol del 1936, inserit enel nostre BUTLLETÍ del mes de setembresegüent, en virtut del qual és suprimidaaquella Junta i és creada la ComissariaGeneral de Museus de Catalunya, i eldel 21 del mateix mes, publicat al But-lletí Oficial de la Generalitat de Catalu-nya del 2 d'agost immediat, suprimintl'esmentat Patronat i creant la Comissa-ria General de Museus Arqueològics deCatalunya.

A aquesta darrera disposició va seguirel dia 26 de gener de l'any en curs el se-güent Decret del mateix Departament re-lacionat amb la Comissaria que acabemd'esmentar:

«La Llei del 28 de marc del 1934 vacrear la Secció d'Excavacions del Serveidel Patrimoni Artístic, Històric i Cientí-fic de Catalunya, i en compliment d'aque-lla Llei fou establert el dit servei per De-cret del 5 de juny del 1936.

Per Decret del 7 d'agost del 1936 foudissolt el Patronat del Museu d'Arqueo-logia de Barcelona i creada la ComissariaGeneral de Museus d'Arqueologia de Ca-talunya, per a la qual fou nomenat elCap de la Secció d'Excavacions.

Entre les funcions atribuïdes per laLlei del 28 de març del 1934 a la Secció

d'Excavacions hi ha la d'organitzar, ins-peccionar i controlar els Museus Arqueo-lògics de Catalunya i és, per tant, evident,la interferència d'atribucions entre la Co-missaria General de Museus Arqueològicsde Catalunya i la Secció d'Arqueologia,que fins ara ha estat superada perquè di-rigeix els dos organismes una mateixapersona.

Per tal d'obrir pas a la reorganitzaciódel Departament de Cultura i l'actuaciódels nous organismes adequats al nostretemps, cal suprimir les dualitats i les or

-ganilzacions innecessàries avui, que con-tinuen per inèrcia, com una supervivèn-cia del passat o d'un règim provisionalque esgota el seu termini:

Ateses aquestes raons, a proposta delConseller de Cultura i , d'acord ami) elConsell,

DECRETO:

ARTICLE 1. r És suprimida la Comissa-ria General dels Museus d'Arqueologiade Catalunya, creada per Decret del 7d'agost de l'any passat.

ART. 2." La Secció d'Excavacions ac-tuarà cona a Secció d'Excavacions i Ar-queologia, exercint la plenitud de lesfuncions que li estan atribuïdes per lesdisposicions vigents, en totes les excava-cions, Museus o Seccions d'Arqueologiadels Museus Generals.

ART. 3. 1 Els Serveis Tècnics de la Sec-ció d'Excavacions i Arqueologia radica-ran en el Museu d'Arqueologia de Bar-celona, que passarà a ésser l'òrgan cen-tral dels Museus d'Arqueologia del nos-tre país, i aquests es beneficiaran de totsels serveis, tallers i laboratoris, inventa-ris i biblioteques que posseeixi en la sevacondició de Museu d'Arqueologia de Ca-talunya.

ART. 4• 1 El Conseller de Cultura res-ta facultat per a unificar la plantilla ambel personal de la Secció d'Excavacions iel dels Museus d'Arqueologia de tot Ca-talunya.

Barcelona; 26 de gener del 1937.

El Conseller Primer, JOSEP TERRADE-LLAS. — El Conseller de Cultura, ANTONIM." SBERT.

224

ACABEN DEPUBLICAR-SE

VIII:AIi111.AR1CÁ .6.1 sq t e 11 40,1 m C, a figa 1 401

per EMILI VALLÈS

13L ARÁ,RIISI.111'1per S. MALUQUER NICOLAU

Demani's a les bones lli-breries o bé als editorsINDÚSTRIES GRÀFIQUESSEIX 1 BARRALEMPRESA COL•LECTIVITZADA

Provença, 219 - Telèf. 71671BARCELONA

1 ®11111.1Cí CIO1 S ESCOLARS1. /®. L1 '1\ 1 IIf ICII flIA 1^. 1.Edicions model de Lecciones de Cosasllibres d'ensenya-ment i per C. B. NUALART:

Llibre primer...... .. 4,50 Ptes.Llibre segon .... .. .. 5,00 Ptes.Llibre tercer ........ 6,00 Ptes.

El mar, pel CAPITÀ ARGUELLOTres volums, cada volum. 6,00 Ptes.

Física recreativaper ANTONI ESTRADA . 5,00 Ptes.

Manual de Historia dela América Española

per LLUÍS ULLOA .... 6,00 Ptes.

Arquitectura delRenacimiento Italiano

Arquitectura delRenacimiento Español

Pintura y Escultura delRenacimiento Español

per J-F. RÀFOLS, preu decada obra. ........ . 10,00 Ptes.

Nuestro organismoper J. VÀZQUEZ ..... 4,50 Ptes.

Las Maravillas delDemaneu el catàleg detallat1. G.SEIX1BARRAL,E.C. Cuerpo HumanoProvença, 219 - Barcelona per O. BÉLIARD...... 6,00 Ptes.

•GSEIX 1

SARRALEMPRESACOL-LECTIVITZADA

IMPRESSORSi EDITORS

Disposen d'una ferma collaboració

d'artistes especialitzats en tota obra

gràfica i el muntatge industrial mo-

dern de totes les branques del llibre.

Aquest con junt està al servei de l'Art,

de la Indústria i del Comerç i la seva

consulta serà molt agraïda i atesa.

0Provença, 219: BARCELONA : Telèfon 71671

La 1'111acoteca

MARCS I GRAVATS

HIGINI GARCÍASuccessor de Gaspar Esmatjes

Exposició permanent deismillors paisatgistes catalans

Passeig de Gràcia, 34 - Telèf. 13704BARCELONA

1:II.AICEIrro TAPISSER

ESPECIALITATEN TREBALLSD'ENCÀRREC

AVINGUDA PI 1 MARGALL, 114TELÈFON 72586

ASSOCIACIÓ. PROTECTORA DEL'ENSENYANÇA CATALANA

PUBLICACIONS ESCOLARS

Llibre dePRIMER GRAU

Història dePRIMERES LECTURES

Ia-IVaturaPER S. MALUQUER NICOLAU

I A. PARRAMON TUBAU

CatalunyaPER FERRAN SOLDEVILA

EDITADES 'PER

I. G. SEIX I BARRAL, E. C.Provença, 219 - BARCELONA - Telèfon 71671

BUTLLETÍ DELS MUSEUS · és el que representa escenes de les feines pròpies dels gremis i dels...

Documents

Transcript of BUTLLETÍ DELS MUSEUS · és el que representa escenes de les feines pròpies dels gremis i dels...