Sortir del residual i el testimonial.

On se sobreviu amb certa comoditat, perprojectar-se en el popular és l'opció mésconvenient per aconseguir que el llibertari

pugui ser una elecció plausible i real, més enllà delllimb de l'hipotètic. En temps de crisi les caracte-rístiques essencials de les formes de dominaciósocial queden al descobert i resulta més difícilequivocar-se a l'hora d'afrontar radicalment la sevacontestació. El que l'evidència mostra ofèn : el quees tractava d'ocultar baix els “afeites” de l'estat delbenestar era la disposició absoluta del poder percontrolar la vida, les pròpies i alienes, i adminis-trar-les. Quan han arribat els contratemps el poders'ha desfet de les retòriques humanistes i ha llan-çat a les cunetes de la societat i als marges de lahistòria totes les vides no aprofitables. De maneraque d'una manera clara i diferent, evident, quedaexposat a la visió de tots la rotunda i essencial ve-ritat del sistema : la vida pertany al poder que ésqui contracta i acomiada, cobra i reparteix, orga-nitza oposicions i regula ocupacions, i ens posa enfila per esquitxar-nos amb la seva caritat sellable.El poder està ara nu i disposa de la gent com demercaderia avariada.

El sentit del llibertari queda establert i renovaten la federació d'esforços i inquietuds, en el suportmutu , en la negativa permanent a assumir la le-gislació de la competència universal de la qual esnodreixen Estats i jerarquies. Enfront de la com-petició i la lluita mútua, la cooperació lliure i iguali-tària projectada en les diverses formes i de lesdiferents maneres a com doni lloc la inquietud i eldesig llibertari que brolla del desig de justícia i de

llibertat. Obstinar-se en aquest esforç de col·labo-ració i en la negativa a formar part de jerarquies ,és a dir de clergats, és el signe que assenyala elcamí llibertari. Massa vegades ens arraconem enel sectari, tan còmode perquè viu d'evitar el con-trast crític, i adoptem el gest displicent cap al po-pular. Però aquesta és una actitud avantguardistapròpia d'un pensament impotent per transformarles injustícies , que renuncia a corregir i fins a de-nunciar, per instal·lar-se en la autoafirmació d'unaparòdia ideològica sempre txulesca. Massa vega-des ens acontentem amb dir a crits el que uns al-tres escriuen, sent altaveus de l'esquerranismeinsubstancial i tòpic en lloc de iniciadors de senti-ments i anàlisis crítics. Gairebé sempre entrem deple a estèrils garbulls en el pantà ideològic de lapolíticament correcte, i acabem reproduint discus-sions i actituds de metafísica bizantina sobre elsexe de la gramàtica i els genitals de les paraules.Excessos que ens porten al sectarisme ramplon,a la impossibilitat d'assumir el protagonisme delsnostres desitjos i a la impossibilitat d'escriure, depensar, de compondre poesia...Perquè el llibertaricobri vigor i mantingui el seu sentit caldrà comen-çar per no reproduir les excrescències de les for-mes de dominació presents i desmarcar-nos delsseus símbols i actituds.

Necessitem renovar la força de la cooperació ibuscar un traç propi, el nostre de tots, per no dei-xar-nos arrossegar en la confusió de les ideologiessuposadament d'alliberament, ni barres, ni taba-rres, ni mastelers, ni estels.

Ignasi de Llorens

ÍndexEditorial

Jo sóc anarquista

Acratosaurio Rex

Aldarull: la revolució escrita

Ekintza zuzena: testimoni i

testimoniatge

Entorn de la justícia a les

societats sense Estat

Ignasi Terradas i Saborit

LaHaine.org: Projecte de

desovediència informativa

Que lo sepan ellos y no lo

olvidemos nosotros

Miquel Izard

Gènere i moviment llibertari

Eulàlia Vega

FIJL: si no existís hauríem de

inventar-la

Grup Anarquista l’Albada Social

Enllaços

Entrevistator

Col·laboracions

6

8

14

18

30

34

50

58

4

62

4

Què és la Mostra de Cultura anar-quista d'Olot?

La Mostra és una iniciativa promo-guda per la CNT d'Olot i la BibliotecaSocial d'Olot per a acostar la realitathistòrica, actual i de futur d'un ideari iunes pràctiques anarquistes quecreiem són la més alta expressió dedemocràcia i llibertat.

A la mostra hi trobaràs xerrades,exposicions, documentals, una fira delllibre i una publicació digital que enaquest mateix moment estàs llegint.

Aquestes són les eines que consi-derem seran útils per expandir el co-neixement de l'ideari anarquista,doncs és una eina -l'anarquisme- ques'utilitza cada dia més de manera ins-tintiva davant problemàtiques socialsactuals, doncs de tots/es és sabutcom han estat funcionant moltes deles mobilitzacions socials actuals(presa de decisions en assemblea,sense jerarquies, des de l'autogestió,la solidaritat i un llarg etc.). Per tan,creiem que pot tenir un cert interèsentre la gent que desconeix la realitatd'aquesta ideologia i és aquest unmotiu de primer ordre a l'hora d'orga-nitzar des de les nostres entitats elsdiferents actes que s'hi duran a terme.

Rebutgem i combatem a travésd'aquesta iniciativa qualsevol clixé ne-gatiu que sobre l'anarquisme es té,com que l'anarquia és “desordre icaos”, i per tan intentarem amb els di-ferents actes acostar-nos als que a di-ferència de la majoria de nosaltres nosón anarquistes, no ho saben o que síque ho són i volen aprofundir en elseu coneixement.

En definitiva aquesta Mostra decultura anarquista d'Olot aspira a quela gent hi passegi, hi escolti, hi digui laseva i s'emporti algun que altre llibreàcrata, juntament és clar, amb unabona impressió del que per a nosal-tres és una oportunitat més per aconstruir una societat més lliure i igua-litària.

Salut i anarquia!

Què és la publicació digital “Argu-ments”?

Arguments és el complement a laMostra, on intentem tocar aspectesque per falta de temps no es podenexposar directament durant els diesque dura la Mostra.

Arguments doncs, és una eina mésde difusió de la idea destinada -comla Mostra- al públic no anarquista. De-fugim qualsevol intencionalitat d'auto-consum pel que fa a la Mostra iArguments no n'és pas una excepció.A partir d'aquí, Arguments no es defi-neix com un expositor de dogmes del'Anarquisme, però sí un punt de vistaque parteix i conviu dintre l'ampli ven-tall de subjectivitats que formen partd'una ideologia vital, no dogmàtica ipermanentment canviant com és l'a-narquisme.

Intentarem que en les següentspàgines s'hi plasmi altres aspectes ialtres realitats passades, presents i fu-tures on l'anarquisme i té activitat. Ique consti que ens en deixem al tin-ter!

Si la revolució s'atura, la revolucióes mor. Qüestionem-ho tot! L'anar-quisme també!

“Arguments”: el complement de laMostra de Cultura Anarquista d’Olot

5

Jo sóc anarquista*

Acratosaurio Rex

Hi ha qui pensa que això dedefinir-se un a si mateix

com de la Idea, no té importància,és una cosa prescindible, no caldonar-li bombo. Fals. Tal com hedit en més d'una ocasió, un no ésel que diu, ni el que pensa, ni elque somia. Un és el que fa. I quanun fa anarquisme, és important direl que s'és. Perquè el que es no-mena, existeix. I el que es fa, ésel que dóna contingut al que esnomena.

Si tu practiques el catàleg debons costums llibertaris, i recolzesal company, secundes la vaga,ocultes al perseguit, respectes alsteus iguals, t'enfrontes a la injus-tícia, retornes el cop a l'esbirro,penses i opines amb criteri propi,escoltes el que diuen els altres iho prens en consideració, assu-meixes responsabilitats i iniciati-ves, et formes i instrueixes,comparteixes i reps, col·laboresen l'acció col·lectiva, compleixesel mandat assembleari, espies al'enemic, saboteges els seus con-ductes i línies de proveïment, re-negues de la seva propaganda,no et plegues a suborns, cotitzesper als presos, llegeixes el periò-dic i la ràdio lliure, no causesdanys majors amb la teva passivi-tat o amb la teva acció, no t'em-bruteixes amb drogues, cuides ala teva parella i a la teva mainada,ets inassequible al desànim, no etdeixes engalipar per polítics ielectoralistes, ets auster en rela-ció amb la Naturalesa, no dele-gues la teva sobirania, noenalteixes a dictadors, no adoresdéus, manques de pàtria, juntesla teva sang amb els teus ger-mans sense importar-te el color o

el sexe, construeixes el món noui destrueixes el vell, combats l'Au-toritat sense compassió i senseodi, si tu organitzes, difons, ana-litzes, discorres, dinamitzes, llan-ces, derroques, caus i t'aixeques,flueixes de manera llibertària iarribat el moment t'enfrontes a larepressió, a la tortura, a la presó ia la mort…, no et tallis, digues-ho:jo, sóc anarquista.

Perquè una vegada ho dius,qui hagi observat el teu comporta-ment, el tebi, el fluix, l'indecís, eldesinformat, immediatament esdirà: «Ah, això és l'anarquisme,doncs jo estava equivocat». I unavegada establert el concepte mit-jançant l'acció, per ser anarquistacaldrà fer, i així no hi haurà llocper impostors i xarlatans. Encanvi si tu actues com a llibertarisense dir el que ets, aquesta bonaactivitat es perdrà entre un oceàde situacions, unes irrellevants,altres absurdes, altres rares, ipots ser pres per qualsevol cosa.Jo una vegada vaig actuar així, ivaig ser confós amb un cangur.

Anarquista, defensa la tevamarca. El que és d'un és de tots,el que és de tots és deningú, el que és deningú és d'un.

6

* Article extret de alasbarricadas.org

7

8

-Des de quan funciona elvostre projecte? d'on sor-

geix la idea de posar enmarxa una llibreria i unaeditorial? Ambquin objectiu us el vau

plantejar?

Aldarull és una llibreria i una edi-torial que sorgeix a l'any 2009de la “distri” Acció Cultural. AccióCultural, per la seva banda, vaser creada al 2005, i provenia dealtra distribuidora anomenada ElGrillo Libertario, de Cornellà (elGrillo neix a finals dels '90). Des-près d’un temps allotjada a l’Ate-neu Llibertari del Besós, es vatraslladar a Sants, primer al localanarquista Entropiactiva i des-près a l’Ateneu Llibertari deSants cap al 2008.

És llavors quan vam començartambé a editar llibres. Ens agra-daven els llibres, clar. Però vo-líem a més ser partícips en elprocés complert del llibre, des dela creació fins a la seva vendafinal. Amb la creació d’una llibre-ria vam donar el pas. Desprèsd’un any a l’últim ateneu i en

vista en que la venda per Inter-net ens marxava bé, i que cadacop ens funcionàvem millor lesfires, pues vam decidir donar unpas més i crear una llibreria apeu del carrer. Era l’evolució lò-gica des d’una distri fins a una lli-breria més complerta. I des deSants ens vam anar cap a Grà-cia.

El nostre objectiu era tenir unallibreria alternativa, especialit-zada en temes d’anarquisme imoviments socials, i que siguésun punt de referència al barri;era una idea que teníem des defeia molt temps.

-La resposta social està es-sent bona? Heu notat si hi haun increment de vendes o deedició de publicacions anar-quistes o de temàtica socialels últims temps o per el con-trari està decreixent?

La resposta és bona. Hem so-breviscut un parell llarg d'anys iencara seguim vius. El tema deles vendes, han baixat una mica,però crec que s'està compen-

Aldarull: La revolució escrita

En aquesta ocasió en-trevistem a en “Mike”,que es un membre de lallibreria i editorial Alda-rull.Ubicada al barri de Grà-cia de Barcelona, és unade les joies de la barri-cada literària àcrata i unbon lloc on cercar-hi in-formació.

9

sant d'alguna manera per la gentnova que s'interessa pels temesque difonem.

Crec que ara és el moment enque la gent es formi i llegeixisobre temes socials. Si no ésara, quan? Però la gent fa servirmolt Internet per informar-se. Nosé si aprofundeixen molt amb elque aprenen o si es deixenarrossegar una mica per lesmodes.

Però jo personalment estic satis-fet de la feina que fem. Som unallibreria a la que ve gent nova,despolititzada a vegades, i quecomença llegint alguna cosa, ique amb els mesos et va dema-nant llibres més polítics. Aquestasatisfacció, d'estar fent quelcomútil, de difondre les idees entre lagent que vas coneixent a la lli-breria poc a poc, no me la treuningú.

-És viable una llibreria espe-cialitzada en unes temàtiquestan concretes com les vos-tres?

M'agradaria que ho fos... peròeconòmicament no gaire. S'hade completar amb quelcom més.Algun projecte ha triat el tema decombinar-se amb un bar o res-taurant, altres amb centres so-cials... però per si mateixos sónmolt difícils de mantenir. Les lli-breries de barri estan morint aBarcelona, però les especialitza-des encara resisteixen una mica.La veritat és que les macro-su-perfícies com l'FNAC, La Centralo el Corte Inglés no ens donenmolta competència ja que la gentque ve a comprar a la nostra lli-breria o bé entra a tiro fijo o bépassa per davant i entra a miraralguna cosa.

-La publicació en català perpart de les editorials llibertà-

ries ha estat més aviat minsahistòricament. Segurament ésdegut a la voluntat d'arribar aun públic més ampli amb elsrecursos disponibles, peròsembla que últimament ensestem posant les piles. Creieuque l'augment de la publicacióen català per part de l'anar-quisme és necessària? Perquè?

Per una banda el món editorialllibertari partia d'una precarietatimportant al passat. O sigui ques'intentava rendibilitzar l'esforç.Llavors amb el mínim esforç espublicava en castellà per queaixí el llibre es podria difondreper Espanya o Amèrica Llatina.Però això deixava un buit impor-tant ja que hi ha un públic quenomés llegeix en català.

L'anarquisme havia deixat debanda la cultura catalana mas-ses anys tot i que Catalunya era(i és) probablement un dels llocsamb més anarquistes per habi-tants. Ara afortunadament s'estàrevertint aquesta situació d'oblitde la pròpia cultura.

Per proporció de publicacions lli-bertàries encara es publica mésen català al País Valencià i lesIlles que a Catalunya mateixa. Itambé el que es publica a co-marques sovint és només en ca-talà... queda Barcelona, que ésuna potència mundial dintre del'edició en general, i que tambéal món llibertari local és tradicio-nal publicar en castellà (entre al-tres coses perquè moltesanarquistes barcelonines o sonimmigrades o tenen el castellàde llengua materna; és ara quancomencen a abundar les anar-quistes catalanes).

-Surten noves aportacions en-torn de l'anarquisme o s'estàdepenent encara massa dels

clàssics?

Jo crec que s'està aprofundintals coneixements existents. Perexemple, a la història, a on s'es-tan obrint nous fronts coneixent“noves” revolucions clarament lli-bertàries (Mèxic, Corea,Ucraïna, parts de Rússia, Bulgà-ria, etc.) i a on s'està reinterpre-tant la història en clau llibertaria.Ara s'està cobrint sobre tot lahistòria de l'anarquisme a Amè-rica Llatina. Els moviments d'allíestan buscant les seves arrels iens arriben els seus llibres. Peròen la meva opinió faltaria tornara estudiar l'Edat Mitjana, a onvan a haver-hi moltes revoltes iinsurreccions de caire llibertari otambé buscar una mica mésentre la història de l'antiguitat. Lahistòria humana està plena d'e-xemples d'anarquisme en lapràctica (amb altres noms, clar).

A la història de la Revolució es-panyola tot i que sembla queestà “trilladíssima”, ara estansortint estudis a nivell de poble,de barri, de batalló... o sigui, es-tudis a micro-escala que ensdonen una visió més realista imenys utòpica sobre el que vasuposar aquesta revolució so-cial. Aquests estudis estan sentfets per historiadors que a vega-des apliquen anàlisi sociològic,antropològic o urbanístic per ex-plicar el que va passar. Perexemple, els Oyón, Aísa, Guilla-món, Amorós, Ealham, Diez,Castells, Rosselló, Cárdaba, etc.han aportat uns estudis molt útilssobre la Revolució espanyola(molts d'ells són catalans, percert).

Un altre camp en auge és a l'an-tropologia, un camp a on l'anar-quisme té molt a dir. Amb aquestcamp en realitat hi han hagutavenços importants últimament,com els treballs de David Grae-

10

ber, James Scott, Stanley Dia-mond o Beltrán Roca estan de-mostrant l'instint bàsic humà deser lliures i de com alguns poblesvan triar fa milers d'anys no for-mar estats i encara resisteixen.

Des de feia dècades l'economiallibertaria estava en mans delsestudiosos anarcosindicalistes(Santillán, Cornelissen, Leval,Guillém, etc.), últimament estorna a escriure sobre economia.A l'estat espanyol el col·lectiuICEA està fent molt bona feina.També hi han companys deviatge llibertaris d'altres correntsque estudien formes econòmi-ques com el Parecom (economiaparticipativa), o el cooperati-visme, o el municipi lliure.

També s'està avançant al campde la interpretació del dret i de lasociologia dintre de la visió anar-quista. O fins i tot arrel de la “te-oria del caos”, dintre de labiologia i les matemàtiques, ambla seva incursió amb la física i lafilosofia. Pel que fa a la biologia,per exemple, Lee Alan Dugatkinacava de escriure un llibre sobreKropotkin redescobrint la sevainfluència sobre la biologia alscomençaments del segle XX.Una ressenya d'aquest llibre vaser publicada a Scientific Ameri-can.

A la filosofia, des dels filo-anar-quistes com en Foucault s'ha in-fluït a una nova generaciód'escriptors post-situacionistesnascuda als 60-70 que ara estanescrivint coses molt potents. Elsmarxistes havien tingut moltaforça a l'Acadèmia (i a la univer-sitat) als anys 70. Ara aquestageneració s'està retirant, i hasigut substituïda pels professorsneoliberals i l'única resistènciaideològica que troben és la delsnous professors anarquistes quecomencen a impartir classes. De

fet, ja en el camp més amateur,als Estats Units hi ha un “Insti-tute of Anarchist Studies” que fi-nança amb beques nousprojectes si troben que són inte-ressants per a la teoria anar-quista.

Pot ser que el món angloparlantestigui molt més avançat que elllatí a la teoria anarquista. Ensporten anys de avantatge. Segu-rament als anys vinents ens de-dicarem a traduir alguna cosa.

-Us sol·liciten títols les llibre-ries generalistes o pel contrariel circuit comercial per vendreles publicacions anarquistesés reduït i marginal? En cas deser difícil la implantació a lli-breries de barri o de internet,quin creieu que és el problemamés gran per poder entrar enun canal "normal" de distribu-ció?

Doncs sí. Com que som una edi-torial, unes quantes llibreries detot l'estat ens demanen llibreseditats per nosaltres. El circuitcomercial és reduït, perquè nos'ens coneix suficientment, icosta molt trobar els nostres lli-bres. Una mica hem avançat,però ens falta molt camí.

Al “mundillo” de la distribució co-mercial, passa que et demanenuna part important del preu delllibre. Pot ser el 50% o fins i totmés per que els hi surti acompte. El problema amb elsnostres llibres és que fins arahem editat llibres barats, quecosten 5€ i així, i amb aquestsmarges a cap distribuïdor comer-cial no l'interessa gaire. Llavorshem de tirar amb la distribució“anti-comercial” (que només co-breix despeses i que els guanysels hi inverteixin a la pròpia “dis-tri”), que té poca projecció.

“Des de feia dècades l'economia llibertaria estava en mans dels

estudiosos anarcosindi-calistes (Santillán, Cor-

nelissen, Leval, Guillém,etc.), últimament es

torna a escriure sobreeconomia. A l'estat

espanyol el col·lectiuICEA està fent molt bona

feina. També hi hancompanys de viatge lli-

bertaris d'altres correntsque estudien formeseconòmiques com el

Parecom (economia par-ticipativa), o el

cooperativisme, o el municipi lliure.”

11

És un problema també d'estabi-litat. Al món editorial llibertari elsprojectes duren poc. Tambépassa molta gent pels projectes.Cada any hi ha gent nova que téque aprendre tot gairebé des dezero. Els distribuïdors més “se-riosos” volen una mica d'estabi-litat, i no tractar amb gentdiferent cada cop que venen a lallibreria ni tractar amb projectesque pleguen de seguida (cosaque veig normal, per cert).

-Quins projectes teniu previs-tos a curt o mitjà termini?

Tenim uns 6 llibres en ment, enel calaix, però encara estem es-perant a tenir els recursos sufi-cients per tirar-los endavant. Elmés important, probablement,sigui La Revolución de los Comi-tés, un llibre que parla de la Re-volució del 36 a la ciutat deBarcelona, i que segueix l'evolu-ció dels esdeveniments des deel 17 de juliol fins a mitjans del

desembre del '36 dia a dia. El lli-bre és impressionant en com de-mostra la degeneració de larevolució i el xoc entre els comi-tès superiors de les organitza-cions suposadamentrevolucionàries que per causade la guerra no volien fer la revo-lució i els comitès de base quel'estaven fent de fet. És gairebéun estudi sociològic sobre la re-volució. A mi és el projecte quemés m'entusiasma.

Però també en tenim d'altres,com un recull de textos sobre l'a-narquisme a Corea a principisdel segle XX, a on va ser la co-rrent política hegemònica; un es-tudi sobre la moral de Kropotkin;un estudi sobre la democràciadirecta als moviments socials; unaltre sobre el feminisme... i unparell que només falta enviar-losa l'impremta, un d'ells un conte il'altre un recull de textos sobresocietats que han col·lapsat alllarg de la història.

-Algun llibre que hagi sortit úl-timament que ens pugueuaconsellar?

Escombraré cap a casa. Em vaagradar molt un llibre tret per no-saltres que es diu Los Comitésde Defensa de la CNT. Aquí s'ex-plica com s'organitzava la CNTde cara a la revolució als anystrenta, que consideraven (ambencert) com imminent. Aquestscomitès depenien dels sindicats(no de la FAI) i es dedicaven afer estudis preparatòris sobrecom fer la revolució a la sevaàrea (barri o poble). Així s'ex-plica que al 19 de juliol en molteslocalitats i barris els anarquistesvan controlar el seus barris enqüestió d'hores. Era quelcomque havien planificat abans.

Aquests comitès eren els quedurant els primers dies de la Re-volució van organitzar els abas-timents. A partir de garantir el

12

menjar i amb la creació de milí-cies es van convertir en podersfàctics als barris i pobles. Erenels que “manaven” realment.Sense haver-ho previst s'havienconvertit en els maons del noupoder revolucionari.

-Algun clàssic indispensable?

Un dels llibres que hem trobatque s'està difonent molt última-ment, és el clàssic de Les Aven-tures d'en Nono. És unatraducció feta pel grup NegresTempestes de Barcelona. És unllibre de Jean Grave, un anar-quista del segle XIX, que estavaescrit per nens i nenes. Fran-cesc Ferrer i Guàrdia el va tra-duir al castellà i des de llavors vaser un dels llibres de text de l'Es-cola Moderna. Sempre va tenirforça demanda, però a partir dela seva traducció al català (fetagairebé un segle desprès delcastellà) va esdevenir un boomal “mundillo” alternatiu.

Es tracta d'un conte a on s'expli-quen els valors anarquistessense caure en el panfletismefàcil ni en els adoctrinamentsideològics. Li agrada bastant a lagent interessada en la pedago-gia i per suposat, a la gent queté fill(e)s.

-Quin consell li donaríeu aalgú que vol iniciar un projec-tes semblant als vostres?

Bé, jo els animo realment a tirarendavant. És molta feina, tots'ha de dir. Però bastant gratifi-cant, si els llibres els agraden.Volem que la xarxa de llibreriesalternatives o llibertàries creiximolt mes i que d'aquí a uns anyshi hagin llibreries, que difonguinla cultura llibertaria, per totarreu, al menys una en cadapoble o barri. I per suposat, aOlot.

13

I què editen a Aldarull?

La derrota de l'Exèrcit feixista contrael poble de Barcelona, el 19 de Ju-liol de 1936, és un dels mites més

arrelats de la història de la revolució so-cial catalana. La espontaneïtat de la res-posta obrera i popular a l'aixecamentmilitar va ser catalitzada i coordinada pelsComitès de Defensa de la CNT. Aquestscomitès van ser els nuclis de l'exèrcit demilícies, que van delimitar el Front d'A-ragó en els dies següents. També vanposar les bases dels nombrosos comitèsrevolucionaris de barriada, que controla-rien Barcelona fins a la reinstauració delpoder burgès de la Generalitat, amb elsuport imprescindible dels comitès supe-riors de la CNT i de la FAI. La insurrecció"espontània" de maig de 1937 contra lacontrarevolució, dirigida per l'estalinisme,tampoc es pot explicar sense els Comitèsde Defensa dels barris de Barcelona.

Pots trobar el catàleg i més Informa-ció a: http://www.aldarull.org/

14

En c a r aq u eEkintza

Zuzena (“Acció Di-recta” en català) esdefineix “oficialment”com a “revista llibertà-

ria”, la seva filosofia or-ganitzativa inserida dinsde la tradició dels fanzi-nes i de l'esperit punkdel “Do it Yourself” delsquals se sent partícip ihereva. La publicacióes pot definir igual-ment com un espaique –amb les inevita-

bles contradiccions i limi-tacions- tracta de

potenciar des d'unapostura llibertària l'a-nàlisi crítica i incon-

formista de lasocietat, així com el reflex

de diverses experiències delluita. A les seves pàgines espoden trobar textos de reflexió ianàlisi, així com humor, ressen-yes, temes culturals, etc.

Des del seu naixement el1988 la revista Ekintza Zuzenaha estat testimoni i testimoniatged'un espai polític, geogràfic i his-tòric (el llibertari, el basc i el deles últimes dècades). La revistasorgeix en un context molt con-cret: el de l'Euskal Herria delsanys 80. Després dels primers iagitats anys del postfranquismei la progressiva decadència d'al-guns sectors (moviment obrer iveïnal, per exemple) una jovegeneració irromp en el pano-rama social buscant un nou pro-tagonisme. Aquests joves s'han

criat en un ambient de canvis id'obertura a noves possibilitats iaixò es reflecteix en una explo-sió d'experiències político-cultu-rals, entre les quals destaquen lamúsica, les ràdios lliures, l'oku-pació, l'antimilitarisme, etc.

Com a publicació sorgim enel si d'un grup juvenil anarquistai contagiats tant per les formesde fer de l'entorn social (quant aestètica o maneres d'activisme,per exemple) com pel referent lli-bertari, que en aquest cas, co-rresponia a l'anarquisme mésclàssic, encara que aquest enplena crisi i contracció.

Per descomptat, la realitatque hi havia en els anys 80 s'hatransformat, i molt, en les últimestres dècades. Políticament, en-cara que Euskal Herria hagi se-guit sent un “punt negre” per a laconsolidació del “procés demo-cràtic” espanyol, pel que fa aconflicte i inestabilitat social, d'al-tra banda, ha reflectit en el seusi el pes de la normalització so-cial que suposa viure a l'Europadel Capital. És a dir, que s'hamantingut una notable conflicti-vitat social -sobretot lligada al fetnacional- però les formes devida més o menys generals cadavegada han estat més normalit-zades pels patrons de consum iels valors capitalistes.

Pel que fa a la revista, s'hanproduït dos tipus de canvis: elslligats a les transformacions del'entorn i els referits a l'evoluciópersonal o renovació dels inte-grants de la mateixa.

Ekintza Zuzena:testimoni i testimoniatge

En aquesta ocasió hemdemanat a la gent d’E-kintza Zuzena que ensexpliquin una mica les

seves vivències.

Ekintza Zuzena, una deles revistes més vetera-nes del moviment lliber-

tari, ens pot oferir unvaluós punt de vista desd’un dels aspectes més

clàssics de l’anar-quisme: la difusió periò-

dica en format paper.

Ekintza Zuzena:testimoni i testimoniatge

15

En el primer aspecte, cal des-tacar la crisi que es va produir aprincipis dels anys 90 al món po-lític i cultural en el qual sorgim,amb la pràctica desaparició, perexemple, de la majoria dels fan-zines, de bona part de ràdios lliu-res, així com l'evolució dins delmón musical cap a una majorprofessionalització o l'aparició denoves realitats polítiques i cultu-rals. A la fi dels 80 i principis dels90 no existeix cap mitjà contrain-formatiu del que podríem deno-minar com a "àreaautònoma-llibertària" que tinguiun tiratge més enllà d'uns pocsmilers d'exemplars. De totes ma-neres, el seu valor simbòlic iqualitatiu fa que, publicacionscom La Lletra A, Molotov, Re-siste o la pròpia Ekintza Zuzena,adquireixen cert prestigi i es con-verteixen en referencials enaquest àmbit.

No obstant això, les crisis i lestransformacions sociopolítiques,a més de certs processos degran importància (com la difusiómassiva de les noves tecnolo-gies i internet) van afeblint aaquests modests mitjans queresponen a una manera de ferpolítica concreta (hereva de lesformes de militància de finalsdels anys 70) i que compten ambestructures més rígides (certescomplexitats tècniques i organit-zatives associades al formatpaper, a un espai social i a untipus de distribució territorial)que, o bé desapareixen (ex. Re-siste o La Lletra A, -renascudatemps després amb una altralínia editorial i un altre equip edi-tor) o es reconverteixen (ex. Mo-lotov, com a periòdic de majortiratge, semiprofesional i preàm-bul d'aquest projecte molt mésambiciós anomenat Diagonal).Ekintza Zuzena segueix mante-nint en l'essencial la seva dinà-

mica editorial, encara que lesseves aparicions es dilaten cadavegada més en el temps.Aquesta ralentització en la laborrespon tant a raons subjectivescom a objectives. D'una banda,es dóna necessitat de situar-sedavant conjuntures i canvis cadavegada més accelerats, deparar-se a pensar i no deixar-seportar per certes inèrcies (pro-ductivisme, superficialitat, etc.)D'altra banda, es dóna un con-text de precarietat i inestabilitathumana i material, típica d'a-quest tipus de projectes, peròque s'accentua en moments decrisi.

Sobre el segon aspecte, elprojecte evoluciona també per-què les persones canvien, expe-rimenten i es qüestionen la sevalabor. En aquest sentit, en unmoment determinat es produeixuna autocrítica respecte a untipus d'activisme juvenil, mera-ment propagandístic i superficial,i una aposta per la formació ocontrainformació com a elementaglutinador i de treball. Aixòporta a l'abandó del format decol·lectiu activista que tracta d'a-bastar tots els camps i a la cons-titució en exclusiva com a grupeditor. A partir d'aquí la perspec-tiva canvia i de tractar d'oferirrespostes propagandístiques“cap a fora” es passa a la partici-pació personal en diferents llui-tes o espais socials des delsquals es bolquen “cap a dins” dela revista temàtiques, reflexionso inquietuds sorgides en els ma-teixos, sense oblidar, per des-comptat, una especificitatllibertària. Seguint aquesta líniaes va evolucionant en una ba-rreja de canvi i continuïtat que vedefinida tant pel fiançament dedeterminades orientacions comper la barreja d'experiència i“saba nova”.

16

Algunes característiques queconstitueixen el projecte comuni-catiu d'Ekintza Zuzena són lessegüents:

- Configuració no com a por-taveu d'un grup polític (en elsseus inicis és la publicació d'ungrup anarquista), sinó com acol·lectiu editor. Els membres dela revista participen o no en dife-rents lluites socials i utilitzen larevista per confluir i plasmar de-terminades inquietuds polítiques.Organitzativament es promou unfuncionament autònom, sensedependència jeràrquica respectea cap organització.

- Adscripció a la tradició lliber-tària, com a font ètica i organit-zativa, encara que tractantd'aportar una visió no dogmàticai tancada.

- Obertura cap a les lluites so-cials i els debats en diversos mo-viments antiautoritaris.

- Esforç voluntarista i no pro-fessionalitzat. Organització infor-mal i impacte social "difús". No hiha una aposta per generar orga-nització entorn d'una(es)línia(es) concreta, sinó una pràc-tica de "sembra de llavor" difícil-ment quantificable i valorable entermes pràctics.

- Enfocament (acte)crític i in-conformisme sistemàtics. Qües-tionament de les inèrciesmilitants.

-Expressió de temàtiques ipunts de vista que no apareixeno apareixen marginalment en al-

tres espais.- Aposta per la creació d'un

mitjà de qualitat, amb elementsque millorin el seu atractiu (es-forç de rigurositat i elaboració te-màtica, disseny, humor,…)

- Èmfasi (sempre contradic-tori) en la coherència del treballpolític, donant tanta importànciaal contingut de la revista com alprocés d'elaboració, que es pre-tén horitzontal i assembleari.

- No acceptació de publicitatcomercial ni de subvencions ins-titucionals.

Finalment, dir que EkintzaZuzena ha estat i és part de lesgrandeses i misèries d'aquestespai social, conscient de lesseves possibilitats i limitacionscom a dinamitzador de les in-quietuds polítiques dels mem-bres del grup editor i com a einade debat i pensament col·lectiusen un moment de confusió. Des-prés de més de dues dècadesd'existència, continuïtat i renova-ció han estat part de l'esdevenird'aquesta publicació. Hem pre-tès difondre les nostres certesesi també els nostres dubtes, i a l'-hora de fer un balanç, els efec-tes d'aquesta «sembraideològica» semblen com menysdifícils de valorar de cara aaquest incert canvi social tan an-helat i necessari com ple d'incer-teses.

Per més informaciósobre la revista,

podeu consultar a:

http://www.nodo50.org/ekintza/

Des de fa molts anys etdediques a l’antropolo-gia jurídica, concreta-

ment a la justícia vindicatòria.Podries explicar-nos-ho unamica?

La justícia vindicatòria és unconcepte que sorgeix d’altresautors. El primer autor amb elque hem de pensar és Fustel deCoulanges i després, ja més capaquí, Antonio Pigliaru i RaymondVerdier. Aquest darrer és el pri-mer que utilitza el registre vindi-catori ressaltant que és unordenament jurídic amb procedi-ments judicials diversos. Del quees tracta fonamentalment al par-lar de justícia vindicatòria, dretvindicatori, jurisprudència vindi-catòria, és de sistematitzar idonar un marc, delimitar i definir,el tipus d’administració de justí-cia, de procediments per acon-seguir justícia, en les societatsque no tenen el que coneixemen termes generals com els or-denaments civils i penals quetenim nosaltres, i més específi-cament que no tenen la relacióentre Estat i justícia a la que no-saltres estem acostumats. Enaquestes societats el que predo-mina és la justícia vindicatòria.Això, però, no vol dir que no hihagi també ordenaments detipus vindicatori en societatsamb Estat. L’ordre constitucionalbàsic en alguns estats, com perexemple els estats de confessiómusulmana, té uns valors vindi-catoris que regeixen tant la nor-mativa com el procediment. Elque puc dir en termes generalsés que les societats amb justícia

vindicatòria són societats quenormalment són conegudes enantropologia amb el nom de pri-mitives, de l’antiguitat, medievalso tradicionals – la majoria rurals-que persisteixen en l’actualitat.

Com resumiries les diferèn-cies entre la justícia vindicatò-ria i el dret positiu de l’estat tali com el coneixem nosaltres?

Les principals diferènciestenen a veure amb la relacióentre dret i societat, i per tantentre justícia i societat. No tanten l’ordenament intern de la jus-tícia sinó en la relació queaquesta té amb la societat. Elmés important és que la justíciavindicatòria té el seu màxim sen-tit en societats en les que l’indi-vidualisme està poc marcat, ensocietats caracteritzades per lasolidaritat de grups de parentiu,de veïnat, de comunitat. Són so-cietats sense percepció i repre-sentació de “masses”, senseanonimat, en les que no hi haper tant desconeixement socialcom hi ha en les grans societatsde masses que coneixem actual-ment. En aquells casos, el dretvindicatori adquireix el seu majorsentit. Perquè mostra fonamen-talment procediments de recon-ciliació, de restauració social,que tenen la seva aplicació mésreeixida quan la societat ésmenys individualista. En una so-cietat més individualista això témenys sentit perquè les perso-nes ja són separades del grup ode la part que han ofès, i llavorssón tractades a part , normal-ment com a delinqüents i vícti-

18

Entorn de la justícia a societatssense “Estat”

Entrevista a Ignasi Terradas i SaboritPer Pablo Romero

Ignasi Terradas i Saborit ésCatedràtic d'Antropologia Social a la Universitat de

Barcelona. Dedicat des de faanys a l'Antropologia jurídica,

va publicar el 2008 Justíciavindicatòria, una extensa

obra en què analitza els pro-cediments de vindicació de

drets i per establir justícia ennombroses societats i

civilitzacions històriques i ac-tuals. Tot i que no exclusiva-ment, el registre vindicatoriés un ordenament propi de

"societats sense Estat", és adir a grans trets d’aquelles

que no tenen un aparellinstitucional centralitzat i es-pecialitzat amb legislacions,

tribunals i institucions penals(incloent diverses burocrà-cies de vigilància i punició)

encarregades de la seva apli-cació. En aquesta entrevista

ens centrem en la qüestió deldret i la justícia quan no hi

ha, doncs, “Estat”, quelcomregistrat etnogràficament, a

tenir en compte pels debats iprojectes anarquistes, una

virtualitat de la que ladiversitat humana existent i

passada ens en pot donarexemple.

Ignasi Terradas i Saborit ésCatedràtic d'Antropologia Social a la Universitat de

Barcelona. Dedicat des de faanys a l'Antropologia jurídica,

va publicar el 2008 Justíciavindicatòria, una extensa

obra en què analitza els pro-cediments de vindicació de

drets i per establir justícia ennombroses societats i

civilitzacions històriques i ac-tuals. Tot i que no exclusiva-ment, el registre vindicatoriés un ordenament propi de

"societats sense Estat", és adir a grans trets d’aquelles

que no tenen un aparellinstitucional centralitzat i es-pecialitzat amb legislacions,

tribunals i institucions penals(incloent diverses burocrà-cies de vigilància i punició)

encarregades de la seva apli-cació. En aquesta entrevista

ens centrem en la qüestió deldret i la justícia quan no hi

ha, doncs, “Estat”, quelcomregistrat etnogràficament, a

tenir en compte pels debats iprojectes anarquistes, una

virtualitat de la que ladiversitat humana existent i

passada ens en pot donarexemple.

19

mes, amb tota una sèrie de con-seqüències morals, psicològi-ques i socials prou conegudes.La part de responsabilitat civil i lavictimologia que el nostre dret ila nostra societat han desenvo-lupat no aconsegueixen superarl'individualisme que continua aï-llant, afeblint i fent vulnerables ales parts, individualitzades coma persones físiques. En canvi laresponsabilitat i la culpa en lessocietats vindicatòries és assu-mida col·lectivament, i això pro-dueix uns empoderaments irehabilitacions de cada part,sensiblement diferents de lesnostres. Per tant jo diria que elmés important no és el procésen sí mateix, que hi ha aspectesque nosaltres tenim en comú,sobretot l’aspecte de la respon-sabilitat civil, sinó que el més im-portant és la relació amb lasocietat; la justícia vindicatòriaadquireix el seu major sentit ensocietats de solidaritats fetes engrups col·lectius, de solidaritatsdins i entre llinatges per exem-ple, i en canvi en la nostra so-cietat la responsabilitat està moltmés individualitzada.

La justícia vindicatòria posal’accent en la persona ofesa ino es centra tant en buscar elcàstig...

En la justícia vindicatòria hiha dues parts, que poden ser in-dividuals o col·lectives, la partofesa, que pot ser una personao vàries persones, i la part ofen-sora, que també pot ser una per-sona o vàries. L’èmfasi es posaen la reparació, en la restaura-ció, com ara es diu en justíciarestauradora o “restaurativa”.Ara, la justícia vindicatòria ac-cepta la venjança, és a dir ac-cepta que existeix la venjançacom a sentiment personal itambé com a reacció col·lectiva,a diferència del nostre ordena-

ment que no l’accepta, i per tantno la canalitza o transforma apartir del que és. La jurisprudèn-cia vindicatòria l’accepta i la ca-nalitza o la transforma de moltesmaneres. Una, la transformaciómés total, que gairebé és la sevaliquidació, és que es transformaen un ritual de reconciliació (quees pot donar sense compensaciómaterial). Però també hi ha la uti-lització de la venjança quan enun judici el jutge autoritza la de-claració d’enemistat a una de lesparts, i llavors pot ser perseguidacruentament per l’altra, i per tantamb llibertat per agredir-la. Aixòés típic de molts judicis medie-vals.

A nivell bàsic, ja en societatsamb Estat, per exemple en Es-tats musulmans, hi ha la distincióentre la vindicta cruenta o penade talió i la composició. Tot i així,El Corà emfasitza l’escreix depietat religiosa que suposa en-caixar la composició quan unhom té dret a obtenir una vin-dicta cruenta. Ara bé, el cert ésque en el procediment vindica-tori, l'interès principal, el protago-nista del procés, és sempre lapart ofesa i la seva iniciativa perprocedir a una composició. Hi haun procediment acusatori quesignifica que la part actora co-mença la instrucció del judici, farequisitòries, perquisicions, dili-gències, el que per nosaltresfaria un jutge d’instrucció.

Vull insistir en una cosa, tanten les societats amb Estat comen les societats sense Estat, hiha autoritat judicial i per tant hiha un tercer, que a vegades potser col·lectiu, i que en els poblesque anomenem primitius acos-tuma a ser el consell d’ancians,unes autoritats religioses, o sig-nificades per diferents motius...Això ja s’ha estudiat, Pospisil, amés, va trobar que gairebé totes

La part de responsa-bilitat civil i la

victimologia que elnostre dret i la nostra

societat han desenvolupat no

aconsegueixen superar l'individua-lisme que continua

aïllant, afeblint i fentvulnerables a les

parts, individualitzadescom a persones físi-

ques. En canvi la responsabilitat i la

culpa en les societatsvindicatòries és

assumida col·lecti-vament, i això produeix uns

empoderaments i re-habilitacions de cada

part, sensiblement diferents de les

nostres.

“(...)tant en les so-cietats amb Estat

com en les societatssense Estat, hi haautoritat judicial i

per tant hi ha un ter-cer, que a vegades

pot ser col·lectiu(...)”

les societats “primitives” tenienmés d’una instància judicial, ique per tant podien, el que no-saltres diríem, apel·lar.

Recordem que per a totsaquests processos la part ofesamai queda sola, només hi que-daria si es tractés d’algú que perraons extraordinàries no tinguésparents, no tingués veïnat, notingués llinatge, no tingués ads-cripció de clan, ni de comunitat...cosa que és més propi d’una so-cietat de masses. És quelcom di-fícil en les societats “primitives”,també en les medievals i en lescomunitats tradicionals contem-porànies.

En casos de violència degènere, quan es tracta detreure la persona agredida delpaper de víctima i s’insisteixmolt en que s’empoderi... ésuna cosa que he observat so-bretot en el feminisme més au-tònom, més pròxim al’anarquisme, quan hi ha unaagressió sexual es posa moltl’accent en que la personaagredida s’empoderi i tingui laseva resposta, i no quedi coma simple víctima, i a més essocialitza com una cosa de to-thom i no només d’aquellapersona en concret, i un delsdogmes del feminisme radicalés el poder de definició, és adir que ningú pugui qüestio-nar que aquella persona haestat agredida.

En la nostra societat s’emfa-sitza el poder de la víctima, pre-cisament perquè és víctima, i lamajor part de vegades està trac-tada com a igual (però la ficcióde dret i la realitat de fet podentambé resultar distants en les re-lacions “anarquistes”). Vull dirque es fan esforços de feblesaper a empoderar a la persona enunes condicions en les que no hiha un empoderament adscrit, in-

voluntari fins i tot, perquè en lessocietats amb justícia vindicatò-ria la inclusió en el grup de soli-daritat és automàtica, no ha deser “treballada”. Aquest treballsignifica recuperar i restaurar elque segles de genocidi i etnocidihan provocat en allò que hemperdut de la nostra comuna hu-manitat. No és un treball fàcil i noes pot resoldre “professional-ment”.

A la nostra societat, l'empo-derament social és més simbòlicque real. Cada vegada més sen’encarreguen professionals del’empoderament (psicòlegs, tre-balladors socials, advocats, ambun etcètera segons cada país).Però ni un cercle d’amistats que“treballen” el conflicte pot donarla fortalesa de la solidaritat in-condicional que proporciona unasocietat menys individualitzadaque la nostra. En les societatsvindicatòries la solidaritat és defet i de dret, i és adscrita. En lanostra societat pot ser de fet,però no obliga, la víctima no sapfins a quin punt pot comptar-hi,perquè pot ser circumstancial,no és deguda al rol adscrit, innat,que tindran sempre. En la nostrasocietat la persona no té la ma-teixa seguretat. Per això, perexemple, en la nostra societatparlem de víctimes i no directa-ment i naturalment de germaneso mares ofeses (vull dir ambaquest rol adscrit per a tota lasocietat). Sí que volem queaquestes víctimes recuperin ladignitat que han perdut, la força,el poder, però sabem que aixòés molt difícil. La nostra societat,com que no abandona el modelexcessivament individualista,s’obstina en pal·liar això a basede molts professionals; fins i tothi ha una mena de concurs deprofessionals en el que es veuque competeixen per ajudar aaquestes víctimes. I la victimolo-gia continua essent un tema que

va creixent perquè les víctimescontinuen tenint problemes, i jodiria que els límits no estan en eldret, en la justícia, sinó en la so-cietat, i els marca l'individua-lisme exagerat en el que vivim(tot i que es manifesta sovint através de molta sociabilitat il·lu-sòria). I és per això que aquestempoderament té lectures psico-lògiques i recursos psicològicstotalment individualitzats. En lanostra societat, la psicologiatracta de pal·liar una cosa queno pot solucionar, que és l’ab-sència de solidaritat social. I l’as-sistència professional ovoluntària que s’ha de “treballar”pot ser contraproduent. Perquèsi comences a veure que tensrelacions d’”amistat” o de “soli-daritat”, però que s’han de “tre-ballar” a través de professionals,aquestes no són persones queactuïn de manera natural, directai espontània, involuntària fins itot, com ho farien en altres so-cietats molt menys individualis-tes.

Pierre Clastres afirmava queles societats sense Estat erensobretot societats contra l'Es-tat, en el sentit de que fugiend'ell o lluitaven contra ell. Quèopines?

Hi ha una cosa que des del’antropologia s’ha de dir, i ésque per una banda té molt desentit dividir les societats ambEstat i sense Estat, però si elque interessa és el poder, en lessocietats sense Estat també hiha poder. Els antropòlegs, ja fatemps, han anat descobrint, iaquí discrepo de les idees deClastres, perquè hi ha una litera-tura etnogràfica que ell no té pre-sent, que diu que no és que hihagi societats que puguin pre-veure i que vagin en contra delque seria la formació d’un Estat,sinó que hi han societats que elque tenen és una distribució molt

20

generosa del poder. Això fatemps que es va plantejar, so-bretot a l’antropologia social bri-tànica: d’on venia la igualtat entermes polítics? La igualtat novenia senzillament de que no hihavia Estat, per què hi ha socie-tats sense Estat on hi ha despo-tisme, caciquisme, clans queofeguen altres clans, guerresd’extermini... és a dir coses moltgreus des del punt de vista delque és l’exercici del poder. Quanera aquest exercici menys asi-mètric? menys dèspota...?Doncs quan hi havia més distri-bució de poder, és a dir quan elpoder estava distribuït entre mol-tes persones. D’això ja se’n vanadonar Radcliffe-Brown, Mali-nowski i altres. Alguns han parlatde “l’esperit de les lleis salvat-ges”, primitives, és a dir queaquestes societats ja tenien encompte la divisió de poders perobtenir major igualtat. En els po-bles primitius hi ha una culturajurídica i política que vetlla per ladivisió del poder. Malinowski hova veure quan es va preguntarsobre la titulació jurídica i la po-testat que la gent tenia en relacióa les terres, i veia que hi havienmoltes titularitats. Nosaltrespràcticament només en tenimuna, o dues, propietat pública ipropietat privada, i a vegadesalgun entremig. Però en altressocietats existeixen moltes més“possessions” i “propietats”: lamateixa “propietat” que és d’unamanera perquè hi ha un compo-nent religiós, d’una altra perquèés fruit del treball, d’una altraperquè coincideix més en el quenosaltres en diríem els orígensde la família, d’una altra perquèun hom té uns drets d’afinitat oidentitat... Tot això, per nosaltres,ha de passar pel mercat o persuccessions o donacions legals,i la resta són excepcions més omenys tolerades però no ins-tituïdes en el dret vigent.

La qüestió essencial és queencara que parlem de societatssense Estat, aquestes són socie-tats on hi ha poder, i pel temaque li pot preocupar a un anar-quista (hauria de preocupar a to-thom que no vol viure ambdespotisme) que és el de comfer desaparèixer l’abús d’aquestpoder, hi ha una resposta antro-pològica: distribuir-lo, no aniqui-lar-lo, sinó distribuir-lo al màxim.Un poder social sempre és ne-cessari, altrament ens quedemamb la “llei del més fort”. Pregun-tem-nos: Per què hi ha gent in-defensa? Doncs per què hi hagent que concentra poder. Si nohi hagués gent que tingués elpoder concentrat i resultés moltmés distribuït, tothom necessita-ria als demés per exercitar elpropi poder. Quan un de sol acu-mula molt poder es dóna el des-potisme. Hi ha la paradoxa, queja assenyalava Castoriadis, quedepenent del que entenguemper Estat, determinats podersdins de l’Estat són poders quecontraresten precisament aaquests poders despòtics del'“Estat”. Així actualment es potdonar el fet de que un mes-tre anarquista pot acomplirmillor un deure d’Estat(si per Estat entenem elreconeixement del bé pú-blic i la institució del seu ser-vei) quan educa amb unaperícia i responsabilitat queel govern menysté. Foucaultja va triar el concepte de go-vern i no el d’Estat per a sig-nificar el poder contra la vidahumana.

La qüestió essencial és que

encara que parlemde societats sense

Estat, aquestes sónsocietats on hi ha

poder, i pel tema queli pot preocupar a un

anarquista (hauriade preocupar a

tothom que no volviure amb

despotisme) queés el de com fer

desaparèixer l’abús d’aquest

poder, hi ha una resposta

antropològica: distribuir-lo, no

aniquilar-lo,sinó distri-

buir-lo almàxim.

21

El tema, doncs, no és el deque si hi ha Estat o no tot és di-ferent, si no de com es distri-bueix el poder. Quan es volgestionar un agregat social, elprimer que cal és dividir el poderi, com deia Hanna Arendt, l’exer-cici del poder esdevé llavors unacosa d’esforç col·lectiu, d’esforçde molta gent, no d’uns pocsque decideixen sobre una“massa”. Quina teoria del poderpot donar l’antropologia de caraa l’anarquisme? Es pot resumirdient que és important continuarveient la història dividida entresocietats amb “Estat” i sense“Estat”, però no hem d’oblidarque és més important el poderque l’Estat. Hi pot haver unpoder molt fort contra la vida hu-mana sense que hi hagi “Estat”.

Kropotkin diu, en algun lloc,que l’anarquisme se centravamolt en l’Estat (en tant quelluita contra ell) però descui-

dava la qüestió del dret i lajustícia. Curiosament en l’an-tropologia hi ha una tradiciómolt sòlida d’estudi de la polí-tica o de l'economia, perexemple, però no tant de lajustícia o el Dret, o si més noés molt menys coneguda. Aque ho atribuiries?

Primer, respecte a Kropotkin,si no recordo malament: diu ques’ha atorgat massa protago-nisme a l’anàlisi econòmica (fareferència al socialisme i al mar-xisme) i que s’ha descuidat l’Es-tat, i després diu que dinsd’aquest és molt important l’ad-ministració de justícia i la figuradel jutge (Sobre Kropotkin i l’An-tropologia jurídica hi han vàriescoses a dir, ara preparo una con-ferència sobre això).

Respecte al pes de l’Antropo-logia jurídica en l’antropologia engeneral: varia segons països i“escoles”. El que voldria desta-

22

car és que, com diu Assier-An-drieu, moltes vegades el que esfa és no reconèixer el Dret i essuplanta amb “lleis” antropològi-ques que sovint són més sim-plistes i grotesques que lesjurídiques. És a dir: ignorar elsprocediments i les normativesque tenen que veure directa-ment amb el dret i redescobrir-les amb dogmes o lleisantropològiques rudimentàries.En realitat, per exemple, granpart dels estudis de parentiu sónuna recerca de dret civil (Mali-nowski ja en va donar compted’això). Ara, també, d’altrabanda, es pot caure en el “juridi-cisme” (amb estigmes del dretpositiu) com es cau en el cultu-ralisme (amb estigmes cognitius)o en el biologisme (amb estig-mes “neurocientífics”).

Hi ha una altra cosa impor-tant, que em sembla que té queveure amb l’època en que vivim,i és la cultura dels drets humans,entesos sempre com a drets so-cials, és clar (no com fan algu-nes jurisprudències que elsrepresenten com a drets de“consum individual”). En realitat,fixem-nos en les reivindicacionsque es fan, per exemple, en lli-bres com el d’Alain Supiot, “L’es-perit de Filadèlfia”, que té com asubtítol “La justícia social contrael mercat total”. Qui està criticantara a fons el capitalisme? Hoestan fent juristes o gent ambcultura moral i jurídica. Perquè elcapitalisme ja es va criticar entermes més aviat econòmics,polítics i filosòfics amb el mar-xisme, però no n’hi ha hagutprou. La dimensió dels drets hu-mans, dir que el capitalismenega drets fonamentals, és moltviscuda i tothom la pot entendre,i construeix una cultura de resis-tència important. Per tant, pensoque té sentit que ara una deter-minada cultura jurídica abanderi

la crítica al capitalisme abusiuque se’ns està imposant (i queels neoliberals defensen com“absolutament necessari”) espe-cialment el del servei als gransusurers, que no paren d’estafarals estalviadors i que ofeguenl’economia pròpiament dita.

Ara bé, també des del poderque actua contra aquesta ma-teixa vida ja hi ha intents per de-rogar alguns drets humans otreure'ls importància, com ja hanfet amb els articles constitucio-nals que han dictat la prioritat detots els recursos nacionals per asatisfer un deute molt perversperquè se l’ha fet compartir entrepetits estalviadors i grans usu-rers. A això s'hi ha d'afegir tot elque ha derivat del corrent “lawand economics”, que interpretael dret com un esclau dels abu-sos capitalistes, no pas com elque representà una part d’a-quest corrent al començament,que era el de prendre l’àmbitcontractual entre comerciants(en molts casos més igualat enforces que entre empresaris i tre-balladors) com a model per a co-dificar un equilibri real entrellibertat i igualtat. Però, això,traslladat al dret laboral és unaaberració, perquè hi impera ladesigualtat del poder per nego-ciar, com Durkheim ja remarcàamb molt d’encert.

Em sembla que podem parlard’una cultura moral i jurídica dela resistència en nom de la vidahumana que necessita sempred’una societat abans que d’unnegoci. El moviments dels “indig-nats” ho ha palesat clarament.Això serveix per renovar la tradi-ció humanista i aquesta és el fo-nament de totes les ciènciessocials.

També sabem de sobres queel capitalisme és realista i tolera-

ble perquè encaixa més amb l’e-goisme de moltíssima gent (ambindependència de la seva “ideo-logia”) que qualsevol altre sis-tema, però també per això calcontenir-lo i reformar-lo cons-tantment perquè no esdevinguiabusiu i destructor, ja que per símateix és molt antisocial (TantStuart Mill com Walras ho veie-ren molt clarament, defensant icontenint alhora el capitalisme).Ara es fa el contrari: els governsi patronals amb més poder hande destruir més vida humana isocial perquè els capitalistesmés abusius prevalguin, els mésexplotadors del treball i els mésusurers. Això és el que fan elsanomenats “tecnòcrates” que enrealitat són fanàtics del capita-lisme més abusiu de tots. Peròdestruint tanta societat i tant debé públic només s’aconsegueixl’esgotament del que el capita-lisme és capaç d’explotar, i cadacop s’haurà de tornar a comen-çar des de més a prop de zeroen tot (els fanàtics són incapa-ços de veure què han fet ambGrècia). Per això dic que aquestgovern i patronal, que destrueixla societat, creient que així “cre-arà riquesa” està destruint laNació, l’Estat, qualsevol comuni-tat humana que és realmentcapaç de generar relacions pro-ductives i responsables. Però elsguanys individuals els ceguen demala manera. Encara que per al-guns, pels “polítics” sobretot,només siguin un plat de llenties,comparat amb els guanys delsgrans usurers.

Actualment són moltes lesdisciplines que han d’enfrontar-se als abusos del capitalisme.Els psicòlegs i sociòlegs perexemple, s’enfronten a una sèriede problemes de sofriment humàcausats per aquests abusos ique s’entenen com a sofrimentsocial, perquè està causat pels

23

negocis i les pràctiques de go-vern que perjudiquen directa-ment la integritat personal,impedint-la viure en societat (onla sociabilitat es defineix per unaigualtat en les pràctiques de ca-ràcter recíproc). I viure social-ment així és la única forma desatisfer les necessitats psicològi-ques de l'ésser humà (tal comRadcliffe-Brown va descobrir et-nogràficament). En comptes deviure en societat es força a viuremassa individualment, consu-mint (destruint) la capacitat so-cial en la falsa societat de ladominació, la complicitat i el ser-vilisme amb aquestes formesabusives del capitalisme (tantdins dels negocis com per con-tagi i imitació del “més fort” en al-tres relacions i institucions).

En relació a l’Antropologia ju-rídica, hi ha una altra qüestió. Enaltres èpoques els indígeneseren notícia al món per qües-tions racials, religioses, econò-miques, estètiques... ara ho sónper qüestions jurídiques, peltema dels “drets dels pobles in-dígenes”. Ja tenim la declaracióde Nacions Unides de 2007. I lalectura que fem i els missatgesque venen dels pobles indígenescap a nosaltres, són prioritària-ment els dels seus drets.Aquesta és la gran qüestió. Mol-tes minories, per motius econò-mics, per motius de diversesidentitats... també defensen elsseus drets, tot es manifesta so-bretot a través dels drets. Aquestprotagonisme del jurídic en elsdarrers decennis penso ques’està donant d’una manera gai-rebé natural, perquè la gent sen'adona que moltes coses hande començar amb una defensaclara dels seus drets.

Tornant a Kropotkin, ell igualala justícia de l’Estat a la “vin-dicta societària organitzada”.

És a dir que considera el dretpositiu i la seva execució comuna venjança contra conduc-tes antisocials i en generalcom una forma de vigilànciadel tot el cos social. En canvi,en el que anomena “comunesmedievals”, diu que el quepredominava era la compen-sació de la part ofesa per partde l’ofensora, sovint amb elconcurs d’un tercer cridat demutu acord per les parts. Ésuna perspectiva que s’assem-bla al que has observat i estu-diat, però potser idealitzamassa el procediment compo-sicional...

Els escrits d’anàlisi històrica ietnològica de Kropotkin, degut ala seva vocació divulgativa, notreballen prou les fonts, mostrantempíricament el que volen de-fensar. Ara: Llegint-lo, un hom sen'adona de que era una personamolt informada, que tenia moltesrelacions intel·lectuals, entred’altres, amb antropòlegs, i quetenia una gran formació com anaturalista i sociòleg de la sevaèpoca. Es nota amb coses quediu, molt certes, i aquesta con-cretament, de que els Estats te-nien, en la seva època, unafigura, que en el nostre codipenal antic també existia, que ésla figura de la vindicta pública; iés cert també que aquesta figurano és incompatible amb la ideade venjança, ans el contrari, ésl’Estat el que assumeix aquestaidea i en alguns casos es permetutilitzar-la al complert. Em fapensar quan, actualment, juris-tes nord-americans defensen lapena de mort i les circumstàn-cies i condicions de l’execuciócom una venjança a la que tédret la família de la víctima. I l’e-xecució, des del punt de vistad’aquesta venjança, és pública.És a dir, tenen el dret d’anar-hi, ihi van per gaudir de la mort de lapersona que ha fet mal, com

també tenen el dret a perdonar ia demanar l’indult; això als Es-tats Units, als Estats on hi ha lapena de mort, amb algunes va-riants, tenint en compte que acada Estat hi ha unes situacionsuna mica diferents.

Tornant a Kropotkin (L’Ajutmutu, L’organització de la vin-dicta...) jo diria referent al queexposa que no ho fa com altresautors, que parlen només intuïti-vament, sinó que ell parla deconclusions, de coses que hallegit arribant fins a moltes fontsprimàries. El que és llàstima, desdel punt de vista de l’estudi, ésque no citi totes aquestes fonts iles comenti amb més cura. Arabé, és lògic que en determinatsescrits, especialment si són dedivulgació, s’obviï aquesta tasca.El que diu del contrast entre l’Es-tat modern i la comunitat medie-val, grosso modo, em semblaencertat.

Kropotkin, però, és hereu dela idea moral totalment negativade la venjança; és a dir que uti-litza la venjança per a criticarl’Estat modern, quan precisa-ment l’Estat modern, a part de lafigura de la vindicta pública o dela pena de mort, per la resta esdesentén de la venjança; això novol dir que no faci actes de ven-jança, i molts. Però si Kropotkin,tot i que això no se li pot dema-nar perquè a la seva èpocaningú ho feia, hagués vist la ven-jança amb uns altres ulls, comamb els que la veurà Pigliaru, s’-hagués donat compte de que noés aquesta bestia impresenta-ble, que ell atribueix a l’Estatmés opressor, sinó que veuriaque és un sentiment que esdóna en circumstàncies sempreextremes i que les societats an-tigues i medievals n’accepten laseva existència en la moral i lajustícia, i a l’acceptar la seva

24

existència, la gestionen, la cana-litzen i la transformen. Això és di-ferent a dir: no, reneguemd’aquest sentiment, i fem veureque no existeix. Perquè enaquest cas, al fer veure que noexisteix, et pot dominar fàcilmentsense donar-te’n compte. Lla-vors és quan, per exemple, potexistir un jutge, que li semblaque jutja i que en realitat estàfent una venjança; o un Estat,que representa que és un Estatde dret i que també pot legislar igovernar amb venjança. Mentreque si es reconeix la força senti-mental, moral i fins i tot jurídicade la venjança, i es coneixen elsseus recursos i les seves formesd’actuar, i s’intenten gestionar,aleshores en pot sortir una cosadiferent. Sobre els pobles queabans en deien bàrbars perquèpracticaven la venjança, cal diren primer lloc que no sempre entenien tanta, i que precisament,perquè la reconeixien en tot elseu abast, la limitaven més delque ara es pot pensar i preferienla reconciliació. Sabien que eramillor i la posaven més en pràc-tica, i sobretot admiraven l’inte-rès social de la reconciliació perdamunt del seu cost individual(Això és el que he tractat en elmeu estudi sobre una font me-dieval transsilvana en el llibreJusticia Vindicatoria). Mentreque nosaltres, amb el nostre in-dividualisme tant marcat, somproclius a una venjança ama-gada i a una reconciliació “de co-mèdia”. Aleshores, com potsreconciliar-te sense acceptar l’a-rrel de la necessitat de la recon-ciliació, que és la necessitat deviure en societat per damunt delsexcessos individualistes? Pertant, penso que els rituals de re-conciliació en societats com lesantigues i medievals podien sermés sincers en la mesura en quètambé coneixien i acceptaven totel ventall de sentiments, idees i

actituds entorn de l’ofensa i lavenjança.

Sembla que actualment s’esti-gui construint una certa antro-pologia anarquista, que beudel mateix Kropotkin i la sevainfluència en Radcliffe-Brown,que passa per Clastres i arribaals nostres dies de la mà deDavid Graeber, entre d’altres.Que n’opines?

Jo veig que hi ha discontinuï-tats. Penso que Radcliffe-Browni Clastres no tenen massescoses en comú, sobretot pel pro-jecte de les idees anarquistes.Jo crec que hi ha un malentèsque s’hauria d’evitar i és que l’e-nemic de la vida humana no ésl’Estat, és el poder que la vol em-manillar o anihilar. Ja he dit quejo veig l’Estat en un mestre o enun metge responsable i en canviun polític pot governar i no serEstat perquè ni sap reconèixer elbé públic ni el vol servir. Enaquest sentit vull aclarir que pera mi l’Estat, insisteixo, com a re-coneixement i servei del bé pú-blic, és un valor moral i socialpositiu. Potser aquesta idead’Estat s’apropa més a la ideade societat o comunitat d’algunsanarquistes, que no pas a lad’Estat que tenen els neolibe-rals, pels quals l’Estat ha de serun govern cada cop més irres-ponsable amb el bé públic i elseu servei, i només volen l’Estatcom un poder limitat a fer de po-licia dels abusos del capitalisme.

Tornant a l’Antropologia i l’es-tudi del poder. No sempre els an-tropòlegs que tenen l’etiqueta demés “polítics” o fins i tot d’“anar-quistes” han estudiat realmentels teixits i els desteixits delpoder. Penso, per exemple, enels treballs de Raymond Firth,que ha analitzat amb gran finorles relacions de poder a Tikopia.O Srinivas que ha fet el mateix

Sobre els pobles queabans en deien bàrbars

perquè practicaven lavenjança, cal dir en

primer lloc que nosempre en tenien tanta,

i que precisament, perquè la

reconeixien en tot elseu abast, la limitavenmés del que ara es pot

pensar i preferien la reconciliació. Sabien

que era millor i la posa-ven més en pràctica, i

sobretot admiravenl’interès social de la

reconciliació per damunt del seu cost

individual (...). Mentreque nosaltres, amb elnostre individualisme

tant marcat, som proclius a una

venjança amagada ia una reconciliació

“de comèdia”.

25

en un poble de l’Índia. D’altrabanda, estudis com els deJames C. Scott, John Gledhill oBruce Kapferer es fixen més enque la clau de la qüestió està enno dependre de poders monolí-tics o aclaparadors, i allunyar-se’n, però no pas en evitar unaformació interna de l’Estat, comsi qualsevol abús de poder tin-gués a veure amb una responsa-bilitat estatal. La “societat contral’Estat” o “l’individu contra l’Estat”penso que són malentesos, oanarquismes liberals si són deli-berats, com en el cas de HerbertSpencer. Si anem a la històriaveurem que diversos pensadorsanarquistes van plantejar mante-nir-se en “un Estat” perquè vo-lien una societat solidària i ambrespecte pels seus béns públics.

Actualment hi ha un Estatcontra el Govern. És el del jutge,el fiscal, el mestre, el metge,l’administratiu, el policia, el mili-tar, i també el d’algun governant,que estan frenant a altres d’ellsque intenten carregar-se l’Estatdel poble, és a dir aquell que en-cara està empoderant al poble,que li està reconeixent drets so-cials i que li ofereix serveis pú-blics. Modestament penso queen aquest sentit la cultura anar-quista hauria de fer una reflexióper descartar potser aquestaidea de l’Estat essencialment do-lent, i veure que precisament hiha com a mínim dos Estats, eldel govern contra la vida hu-mana, en nom d’abusos de dreti de fet, i el de la responsabilitatenvers el bé públic.

Em preguntaves per Rad-cliffe-Brown i Kropotkin. He dedir que la seva gran etnografia(publicada l’any 1922, el mateixany d’Els Argonautes de Mali-nowski) “Els illencs de les Anda-man” no la veig com una“monografia anarquista”. Encara

que en una època aquest homeera conegut per certa ideologiaanarquista que diuen que deviaa Kropotkin, això no semblahaver influït en la seva antropo-logia social. “The Andaman Is-landers" és una monografia molthumanista, planteja com totauna sèrie de relacions i intercan-vis socials estan pensats per a

protegir la psique humana, la ca-pacitat intel·lectual i afectiva deles persones, i en cap momentdiu ni fa pensar que estiguinpensats per a evitar la formacióde l’Estat. Per tant, jo no relacio-naria l’etnografia de Radcliffe-Brown amb la de Clastres. En lade Clastres jo trobo que hi hamassa apriorisme, és a dir que

26

aquesta preocupació d’una so-cietat contra la formació d’unEstat, només adquireix sentitquan l’Estat ja és ben conegut.Abans, hi han altres explicacionspositives, no negatives, de per-què distribueixen el poder i s’e-viten abusos. El poder esdistribueix, no per la por de quesurti l’Estat, sinó per la necessi-tat de tenir una millor eficàcia entotes les aliances i solidaritats,tal com es coneixen i es tenenper necessàries. És la necessitatde societat la que fa que no esformi l’”Estat” en els pobles “pri-mitius”, no pas la previsió delsmals amb un futur Estat. La raóés positiva. És un tema difícilperquè hi han alguns malente-sos. Tothom té idees més omenys preconcebudes, i s’im-posa una tasca de deconstruccióde conceptes i de treballs etno-gràfics, de teories antropològi-ques i polítiques, per adonar-te’nde que no se sap prou bé què esvol dir quan es parla d’”Estat”. Lapresentació que fa Kropotkin a“L’ajut mutu” d’una solidaritat co-munitària correspon a un “estatde dret”. Parla precisament deresponsabilitats socials en règimvindicatori, parla de tot un orde-nament jurídic que el veu adientamb la solidaritat de les comuni-tats locals. Es fa fort en això.Presenta positivament un temaque altres autors anarquisteshan presentat negativament.Kropotkin no necessita dir quel’ajut mutu en un àmbit comuni-tari és “contra l’Estat”, no, homostra a favor de la societat, afavor d’una col·lectivitat humanaordenada per la solidaritat.

Com creus que s’hauria o espodria integrar l’estudi deldret en aquesta hipotètica an-tropologia anarquista?

En el context de la història del’Antropologia dir “Antropologiaanarquista” només pot voler dir

dues coses: la feta per antropò-legs amb ideologia anarquista ola que es dedica a estudiar reali-tats anarquistes. Ambduespoden ser interessants i benfetes o no, però això no depen-drà de la denominació. Recor-dem què ha passat ambl’Antropologia marxista, doncsde tot. Ara bé, hi ha contextoshistòrics que justifiquen aques-tes denominacions: per exempleper evitar la censura o l’autocen-sura. Quan hi ha una ideologiahegemònica en el context uni-versitari i que desvirtua el mar-xisme, el socialisme,l’anarquisme, el conservado-risme i el liberalisme (com arafan els “neoliberals”) crec queestà justificat que es facin cursoso seminaris per redreçar-ho. Arabé, en cap cas sóc partidarid’una antropologia excloent,sigui en nom de l'anarquisme odel conservadorisme. I el treballde l’estudi requereix molta ver-satilitat. El mateix Marx, quan liinteressa estudiar societats pre-capitalistes, com ho veiem en elsseus Quaderns etnològics, nodiscrimina als diferents autorsper motius ideològics i s’inspiramolt en autors de “dretes” perexplicar les societats sense clas-ses.

Fa alguns anys, una primeraministra britànica va dir que lasocietat no existia. Llavors l’As-sociació Britànica d’AntropòlegsSocials va confrontar irònica-ment aquest tema en la sevareunió plenària. Es va posar enevidència el que realment voliadir aquella individua (sic, ja quenegava l’existència de la societatper a la seva vida) i és que voliadestruir la societat. Així, aquí enspodem trobar amb la paradoxade que fins i tot un anarquistahagi de recordar als governantsde Catalunya i de Madrid què ésla Nació i què és l’Estat, perquè

ho estan destruint.

Tot això té, per tant, un sentitcontextual que cal tenir semprepresent. A vegades m’he propo-sat impartir una assignaturad’antropologia marxista, peròacabo pensant que és millor ferentrar els marxistes amb natura-litat dins de totes les altres assig-natures. El mateix passa amb elfeminisme. Ara per ara veig mi-llor fer-ho així que no pas tractar-los excepcionalment idiscriminant alhora a altres au-tors. Per exemple, ara mateix,aquests dies a classe d’Antropo-logia política estic parlant delsDiscorsi de Maquiavel, que s’ar-ticulen amb aspectes teòrics del’obra de Gramsci, la qual es faressò també d’algunes qüestionsencetades per Gaetano Mosca.L’Antropologia política permetreunir a tots aquests autors i enaquest cas fa ressaltar l’obra deGramsci; en canvi en una Antro-pologia més estrictament mar-xista no es podrien establir tantbé aquestes connexions quediuen molt sobre els fonamentsde l’obra d’un dels fundadors del'original partit comunista italià.

En un sentit polític, com creusque podria organitzar-se lajustícia en una hipotètica fu-tura societat anarquista? Sivols la pensem no com unasocietat sense o contra l'Estatsinó en una societat on es dis-tribuiria el poder... Algunsexemples històrics i etnogrà-fics servirien per pensar unamanera d’organitzar el dret i lajustícia?

Tenim un cas molt inspirador,que és el de Karl Lewellyn, quidesprés d’estudiar els cheyennetenia un projecte per anar a laUnió Soviètica i estudiar comfuncionava l’administració localde justícia en un règim comu-nista, en època stalinista. És cu-

27

riós pensar que en aquesta ma-teixa època Wittgenstein tambété un projecte per anar a treba-llar a la Unió Soviètica.

A Llewellyn, promotor fona-mental de l’escola realista de ju-risprudència, després d’estudiarel dret en una societat primitiva,on s’hi mostra un poder forçadistribuït, i d’haver estudiat afons la jurisprudència nord-ame-ricana, li ve l’interès per estudiarles experiències més o menysrevolucionàries, o fins i tot utòpi-ques, de la seva època. Llavorsno hi havia la censura i l’auto-censura que hi ha ara. Gent comLlewellyn creien amb els valorsfonamentals de la constitucióamericana i creien que teniendret a estudiar les realitats de lajustícia en qualsevol part de lahumanitat. Alguns d’ells són elsque es varen enfrontar al mac-carthisme, no en nom del comu-nisme, sinó senzillament de lallibertat d’expressió i estudi.

L’antropologia i la ciència his-tòrica donen inspiració. No espoden però traslladar els seusconeixements d’una manera me-cànica, però sí que donen inspi-ració. Per exemple, en el temade la distribució de poder: elsnostres polítics han quedat limi-tats a la distribució tripartida deMontesquieu, executiu, legislatiui judicial, i amb la descentralitza-ció, però no n’hi ha prou. Peraixò podem trobar inspiració enaquestes societats sense “Estat”i amb molta distribució de poder;una inspiració és que la solucióno passa per determinades con-centracions de poder sinó per laseva redistribució més respon-sable. El criteri per distribuir elpoder ha de ser el de capacitatsresponsables, no pas el de ca-pacitats negociadores o simple-ment representatives odelegades. El que ara està de-

manant la gent indignada ambels abusos polítics del capita-lisme és això.

Ara bé, la forma concreta,quins tipus de poder, això té aveure amb la nostra societat; no-saltres no podem, per exemple,pretendre imitar una societat pri-mitiva en la distribució de poderen un tema com és l’energètic,perquè les formes d’energia i decontrol de l’energia que té lanostra societat són molt diferentsde les que té un poble primitiu.No podem comparar-ho directa-ment. Ara bé, certes inspira-cions, sí. I això jo ho diria tambéamb el tema de l’Estat. Però, noem cansaré de repetir-ho,compte amb l’Estat, perquè l’Es-tat actualment és més la gentque està aparentment contral’Estat que el mateix Govern,que cada vegada destrueix mésresponsabilitats estatals. Sensemés redistribució de poder se-gons el criteri de capacitats res-ponsables (el mestre en la sevaescola, el metge en el seu con-sultori o en el seu quiròfan) l’Es-tat i la llei esdevenen simulacresdel bé públic, i és la llei del mésfort, del més ric o del que més hosembla, les que es fiquen dinsde l’escola, dins del quiròfan,amb tanta ignorància com teme-ritat.

Consideres imprescindible l’e-xistència d’un garant externper l'assoliment dels drets so-cials, dels drets col·lectius iindividuals? Des de la pers-pectiva anarquista, és possi-ble aquest assoliment senseconcentració del poder?

En la pràctica, totes les expe-riències anarquistes han hagutde buscar aquest garant, al-menys provisionalment, o indefi-nidament. Casos notables serienels dels ministres espanyolsanarquistes a l’època en que es

“(...) aquesta preocupa-ció d’una societat contra

la formació d’un Estat,només adquireix sentit

quan l’Estat ja és ben conegut. Abans, hi han

altres explicacions positives, no negatives,de perquè distribueixen

el poder i s’eviten abusos. El poder es

distribueix, no per la porde que surti l’Estat, sinóper la necessitat de tenir

una millor eficàcia entotes les aliances i

solidaritats, tal com esconeixen i es tenen per

necessàries. És la necessitat de societat la

que fa que no es formil’”Estat” en els pobles“primitius”, no pas la

previsió dels mals ambun futur Estat. La raó és

positiva.”

28

va encetar una revolució, esfeien col·lectivitzacions i s'haviade fer la guerra. Un altre exem-ple: pot haver-hi una comunitaton tothom està d’acord ambidees anarquistes i, fins onpoden, amb pràctiques anarquis-tes, però si hi ha un abús depoder, violència de gènere perexemple, com abans me’n parla-ves, llavors es necessita elpoder d’un tercer que és la fontde qualsevol empoderament,més enllà de la distribució depoder que precisament ha per-mès la injustícia en qüestió. Per-què si hi ha hagut un abús depoder és que algú té una forçasuperior, i no es pot neutralitzaraquesta força sinó s’estableix al-guna autoritat, que pot ser sim-bòlica o pot ser real, però had’haver-hi una autoritat que obli-gui a que aquella persona queabusa del poder retiri el seuabús i repari el dany causat. I si

el poder està molt distribuït ésmés difícil que hi hagin abusos.

Ara bé, per exemple, referental cas de violència contra ladona que em plantejaves, tenimmés aviat coneixements de so-cietats que els feminismes ac-tuals descartarienimmediatament per ser “patriar-cals”. És per això que dic queens podem inspirar en altres so-cietats, però hem de ser molt cu-rosos amb les analogies, i aixípodem aprendre. Aprendre perexemple que hi han societats“masclistes” i “masclistes” i quela diferència és important no engeneral sinó segons els casos.Dins la nostra hegemonia indivi-dualista són moltes les donesque es poden trobar fàcilmentamb homes que poden disposarde les seves vides. Ara, en altressocietats això és bastant més di-fícil perquè el poder que pot tor-

nar-se en agressió contra unadona està molt més distribuït iconstitueix també una obligacióde protecció. Però no sempre ésde la mateixa manera. Això és elque trobem en determinades so-cietats amb ordenaments vindi-catoris. No es poden treureconclusions ni generals ni preci-pitades, cada cas s’ha de con-textualitzar i valorar en la sevahistòria. Això és el que ensenyal’Antropologia jurídica.

Resumint la temàtica del ter-cer i l’Estat com a tercer: insis-teixo en que el problema no ésl’”Estat”, és un individualisme ca-maleònic que està destruint lapossibilitat d’una existència so-cial més plena i vitalment com-plexa .

29

- Quan vau començaramb el projecte? Amb

quin propòsit?La majoria de les pàginesde contrainformació sorgei-

xen al voltant de l'any 2000.Entre elles, lahaine.org.

Són anys d'expansió deles idees neoliberalsper tot el planeta i a ni-vell estatal de la perma-

nència del PP al govern.Es tracta per tant d'anys difí-

cils per a un moviment anticapi-talista bastant feble on lesmostres de reacció venien prin-cipalment de la mà de les cone-gudes cimeres antiglobalització

(com les de Seattle, Pragai la més propera; la

de Gènova, que vadonar la volta almón en haver estat

assassinat CarloGiuliani). El primer

serà el sorgiment de la contrain-formació a Internet amb els fa-mosos nodes Indymedia -creatsprecisament per donar coberturaa les contramanifestacions anti-capitalistes- i que estan caracte-ritzats per informar i comunicard'una forma horitzontal i partici-pativa . L'aparició d'Internet ensdonava l'oportunitat de traspas-sar el mur mediàtic oficial ambl'intercanvi d'informació alterna-tiva a l'instant amb milers o mi-lions d'usuaris de tot elmón.Tornant de nou a la pàginaWeb La Haine, aquesta paraulasignifica L'Odi. I tant el nom coml'estètica de la Web està influen-

ciada per la pel·lícula francesade mateix títol realitzada l'any 94i dirigida per Mathieu Kassovitz,en la qual retrata la situació deviolència que es produeix en elssuburbis de París a través detres joves immigrants, cadascunamb una forma diferent de viurela realitat i d'entendre la violèn-cia, aspecte que creiem que ésinteressant abordar i plantejar undebat sobre aquest tema tancontrovertit i que poques vega-des ens atrevim a afrontar sensecaure en el parany que ens ofe-reix el poder.

- Preferiu el format digital? Perquè?No preferim el format digital, sinóque apostem per complementar-lo amb el format paper. Cada unté les seves possibilitats i en elcas de les eines digitals està laimmediatesa, el baix cost econò-mic i sobretot la generalitzaciód'aquestes que permet que lesnotícies arribin a molta gent.

- És caduc el model físic? Elfutur de la comunicació anar-quista ha de passar necessà-riament per la xarxa deixant decostat la premsa tradicional?Esperem que no sigui caduc,com dèiem abans, ambdues s'-haurien de complementar ja quesón projectes diferents però nocontraposats. El format paperofereix proximitat, més anoni-mat, i no compta amb la imme-diatesa però sí amb l'espai perreflexionar i generar textos d'a-

Lahaine.org: projecte dedesobediència informativa

30

nàlisis mes complets en determi-nats moments.

- Sobre la base de les vostresdades (articles rebuts, visitesal portal web), com veieu eldesenvolupament anarquistaen l'actualitat? ascendent/des-cendent? des de quan hi ha unpunt d'inflexió en elnivell d'activitat anarquista siés que n'hi ha?No volem entrar a jutjar però pelque es percep en les publica-cions, tenint en compte que notot el que succeeix o reflexionaes publica, trobem a faltar mestextos online d'anàlisis sobre larealitat actual (no només pelcontext de crisi sinó de la quoti-dianitat) amb una perspectivaanarquista. Però malgrat això, síque és veritat que ens hem ado-nat que el nombre de reflexionsi debats en grups o publicats enpaper està en augment. Segura-ment, la realitat del moment hafet que, d'una banda, ressorgei-xin debats envers la gent quedins del moviment anarquista jaestan molt assumits (per exem-ple, el paper dels mitjans de co-municació o l'ús de la violència),i d'altra banda, apareguin nousdebats dins del mateix movimentanarquista sobre la intervenciód'aquest en lluites heterogènies.

- Tenint en compte el passatamb grans teòrics de l'anar-quisme, hi ha idees noves ac-tualment difonent-se per laxarxa? Evoluciona l'idearianarquista?La realitat del segle XVIII o XIXòbviament no és la mateixa queara, les condicions de vida hancanviat i el context és diferent.Les necessitats i possibilitatstambé. La majoria de persones(a occident) poden accedir a l'úsd'eines digitals o format paperper difondre les seves idees, pot-ser ja no ens fan falta grans teò-

rics perquè totes aportem el nos-tre gra de sorra i procurem queles idees i les lluites es generinen conjunt. Potser no volem unideari amb veritats absolutes,sinó que comptem amb un ven-tall de possibilitats i matisos. Enaquesta línia apostem per la par-ticipació de la gent i els col·lec-tius en la difusió d'idees (ja siguien fanzines, mitjans de contrain-formació, assemblees i debats,etc). El resultat de tot això és larevisió de les idees dels "gransteòrics" aplicant-les a la realitatactual i l'aparició de moltes altresde noves.

- Les noves tecnologies i mésconcretament la xarxa sónuna panacea per a l'anar-quisme del segle XXI o percontra immobilitza a la gentdarrera d'un Pc virtualitzant laprotesta i tornant-la inofen-siva?Cal aprendre a usar el pc. En elnostre cas es tracta d'una einade difusió d'informació només.Les lluites es donen als carrers.Teoria i practica s'han de com-plementar, fer alguna cosa perinèrcia sense objectius és donarpals de cec, igual que dedicar-sea aportar teories per internet(moltes vegades destructives) iquedar-se aquí, també serveixde poc a pesar que algunesconsciències es quedintranquil·les. A més, no volem dei-xar de dir que sovint s'oblida elcarrer per difondre convocatò-ries. Cada vegada hi ha menyscartells i pancartes, i consideremque és un error no trobar l'equili-bri. El carrer t'ofereix ser mes ac-cessible que un correu enviat alsteus 50 amics, a pesar queaquest et faciliti una comunicacióràpida envers qui ja coneixes.

- El moviment anarquistaaprofita suficient els recursosde la xarxa? Hi ha altres movi-

ments socials que ho facin?Els moviments socials en gene-ral s'han posat les piles amb leseines digitals, però som reticentsamb algunes d'elles per les con-trapartides, per exemple el con-trol social, que generen. Elmoviment anarquista és espe-cialment acurat en general encomparació a altres movimentssocials amb l'ús de xarxes so-cials.

- Hi ha dues velocitats en l'ac-tivitat anarquista, una al carreri una altra a la web o vanparal·leles?El que es publica a la xarxa ésuna part del que succeeix al ca-rrer, però al seu torn el que apa-reix a internet pot estar falsejat ino respondre a la realitat (perexemple, quan es comptabilitzamés gent en una manifestació oquan s'exagera la combativitatde cert acte, etc). Cal ser críticsamb allò que es publica, i la mi-llor manera d'adonar-se'n és par-ticipant dels fets en la mesuradel possible.

- Es poden establir vinclesentre programari lliure i anar-quisme?Creiem que potser no està estre-tament lligat, però sí veiem ne-cessari adequar certes einescreades sota criteris econòmicsprincipalment, a les nostres ne-cessitats reals quotidianes iallunyades d'aquests principiseconòmics per intentar col·labo-rar el mínim possible amb allòque critiquem.

- Quines dificultats us trobeua l'hora de poder informar ambtota llibertat? Hi ha un "grangermà" posant pals a lesrodes?Si que trobem dificultats, però laveritat és que ara mateix, nosal-tres en concret, escrivim el queens ve de gust escriure. Sí que

31

32

es reben cert tipus d'amenaces,com ens va succeir a diversespàgines web després de la vagageneral el 29 de setembre de2010, o després de l'11M, queens la van tancar. És a dir, el sis-tema busca les seves pròpiesformes de censura o com dificul-tar-nos més encara la difusiód'informació (com, per exemple,el problema que estan tenint al-gunes ràdios lliures de Barce-lona). Per això, hem de buscarles estratègies perquè això nosigui així. Cal esmentar a moltsmitjans de comunicació alterna-tius a Euskal Herria, que hanestat tancats a costa de crimina-litzar les idees. Sota la nostraopinió, creiem que el sistema etpot deixar fer, fins que diu prou.La seva llibertat d'expressió ésuna gran mentida.

- Quins consells li donaríeu aun col·lectiu que vol crear elsseus propis mitjans de comu-nicació a la xarxa?Nosaltres apostem perquè elscol·lectius s'autopubliquin. Defet, la línia editorial a La HaineBarcelona es regeix per la gestiódirecta de la informació, per tantvolem que els col·lectius puguinpublicar directament la seva in-formació i valorar després (fercròniques per exemple) perquèno hi ha ningú que sàpiga millor

el que succeeix que aquellesque estan directament implica-des. A aquestes persones els di-ríem que siguin estratègics ivalorin a qui volen comunicar elquè, i a partir d'aquí que treballinde forma eficient, donant-li sem-pre la importància justa a la pu-blicació per internet i valorant elsperills d'aquesta.

- En què està fallant l'anar-quisme en el que a noves tec-nologies es refereix?Aquestes coses solen valorar-seamb mes distància pel mig, peròtirant la vista enrere podem dirque l'anarquisme, i en generalmolts moviments socials, hemde conèixer millor l'ús de leseines digitals (per usar-les o no)i donar-li la importància que esmereixen en cada situació. Peròa més, quan estem embardissa-des en l'ús o la gestió de con-trainformació també hem de ferel sobre-esforç de donar-li unaperspectiva que responguin a lesnostres idees i propòsits, és adir, no caure en els dogmes ipràctiques que ja regeixen alsmitjans de desinformació.

- Algun projecte interessantque conegueu a la xarxa grà-cies a la vostra experiència dedifusió?Molts. Les ràdios lliures, revistes

de publicació online, projectesde contrainformació en altres lo-calitats, etc. El positiu de la xarxaés conèixer amb major facilitatcoses que passen en altresllocs, i no fa falta anar-se'n moltlluny. Des de la Haine Barcelona,per exemple, no coneixíem laMostra de Cultura Anarquistad'Olot i difícilment haguéssim ob-tingut la informació d'una altramanera. Compartir experiènciesdins de la contrainformació i deforma més genèrica en els movi-ments socials ens facilita conèi-xer i aprendre. Encara quesempre que puguem seguireminsistint en el contacte humà i laparticipació.

- Quin futur li veieu a l'anar-quisme en el vostre mitjà? Mentre el carrer segueixi viu,mentre seguim amb les nostrescrítiques i inquietuds, a la web seseguirà veient reflectit. El nom-bre d'articles i la seva qualitatdependrà de la participació de lagent i dels col·lectius, més quedels que gestionem la web. LaHaine, és una eina que serveixd'altaveu pel que succeeix al ca-rrer. Si els que participen en elladeixen d'utilitzar-la, aquesta einadeixaria de tenir sentit. Però es-perem que continuem, almenys,com fins ara i a poder ser, moltmillor.

Miquel IzardUniversitat de Barcelona

1. Una drecera inversemblant que menava auna quimera

Berga, parlant de literatura en anglès sobre lamatèria, alerta, “Es diu que la veritat sol ser la pri-mera baixa en una guerra. Aproximar-se a la rea-litat d’una situació tan extrema amb la il·lusiód’alguna mena d’objectivitat és, probablement, unexercici inútil”. En efecte, si recuperar el passat ésperipècia incerta, assajar treure l’entrellat de l’oco-rregut entre 1936 i 1939 és impossible donat l’an-tagonisme de parers, fins i tot de gent del mateixbàndol. Raimon d’Abadal deia en el Dietari, “ni laRevolució Francesa, ni la Revolució Russa hanarribat a les enormitats que es cometen a la nostraterra. Tot rastre de civilització és perseguit. És ladevastació total, és l’anticivilització”; mossèn San-cristòful resava “A la matinada del 18 de juliol elgeneral Franco, alçava, ben visible, al Marroc, labandera per l’alliberació de la pàtria, ja gairebé enmans dels comunistes. Començava la gran croadaque costaria a Espanya més d’un milió de morts.[Catalunya era] esclava, amb una esclavitud pitjorque la de Felip V, i l’havia lligada al jou estrangerde la Unió Soviètica”; mentre fa poc feia Mas: “Ala FAI i al POUM, els va sobrar autoestima auto-propagandista, els va mancar un veritable sentitd’orientació històrica, i no van actuar, tal com hoexigien les circumstàncies com a punta de llançaper sufocar la rebel·lió militar, com demanava elmés elemental sentit de les prioritats”. I, ho veuremde seguida, gent de tota mena opinaren al contrari.Ja fa anys Josep Fontana esmentava, en una en-

trevista, la diferència entre imparcialitat i objectivi-tat, aquella impossible, aquesta imprescindible.Assajaré de triar en mig de tanta palla i no gairegra, esbrinar capgiraments i designis, antitètics oparells de processos revolucionaris de la primerameitat del XX, que si més no deien voler bastir unasocietat radicalment diferent de l’anterior.

Cal recordar que a la societat catalanadels 30, la inclement explotació d’una majoria, con-demnada a la misèria, facilitava beneficis exorbi-tants a una minoria que malversava i ostentava.Abisme injust i immoral que sols perdurava mercèsa l’acció dels cossos repressius de l’Estat, així compolicies paral·leles i l’Església, encarregada de lacoerció ideològica; cosa que venia fent des delsben anomenats Reis Catòlics, en els tres primerssegles mercès al Sant Ofici i, després, elaborant ivertebrant el discurs teològic justificant i legitimantl’espoli de classe.

Em cenyiré als primers mesos, temps decanvis, esperances i projectes, reemplaçats pos-teriorment pel desencís, els desencerts i les se-qüeles de la llarga guerra, massa mort al front oals bombardejos, carències de tota mena i fam.

2. Impressió d’efervescència i entusiasmeSi per a uns fou etapa de desgavell i es-

garrifances, el comú tingué una sensació d’eufòriai llibertat; com digué molt coetani. Campillo, cita undiscurs del rector Bosch Gimpera, inaugurant elcurs, radiat per les emissores barcelonines i repro-duït a la premsa, en què invocava els principissobre els quals es fundà la Universitat Autònoma il’esperit de renovació i progrés social que infor-mava la seva actuació, posant la solera per col·la-borar “sense restriccions de cap mena amb tots elsorganismes que estiguin d’acord amb el nou mónque s’està creant”. Afegia, “La revolució que estem

Que lo sepan ellos y no lo olvidemosnosotros*

* Aquest és un breu resum del treball que aviat editarà Virus.

34

vivint ha plantejat una absoluta transformació entots els ordres de la vida material i espiritual per aconstruir una societat més justa, més digna, mésconscient, més culta en tots els aspectes. Cal feruns homes nous. I amb la tasca d’aquest momenthistòric, els intel·lectuals i amb ells la Universitathan d’ocupar el lloc que els pertoca […]. Venim atreballar en l’estructuració de la societat futura,aquella en què els valors culturals han de constituirl’únic criteri de selecció després […] de l’enruna-ment absolut de tots els privilegis de casta”. IRubió ressenyava els llibres ingressats a la Biblio-teca de Catalunya, procedents de les expropia-cions, “encaminades a restituir al poble allò quefins ara havia estat el patrimoni exclusiu de certescorporacions privades o també de particulars”.

Campillo recull, a la premsa de l’estiu del36, “manifestos, adhesions i suports a la causa re-publicana de lletraferits d’arreu”; i, dels catalans,la proclama de finals de juliol, Els artistes i la re-volució, promoguda per l’Associació Intel·lectualper la Defensa de la Cultura, dient, “Volem […]contribuir amb el nostre esforç a la construcciód’una nova societat […]. Volem marxar conjunta-ment formant un front únic amb intel·lectuals deFrança i Espanya que ja s’han manifestat, clara-ment i categòricament al costat del proletariat re-volucionari de tot el món”. Anunciaven arenga deMalraux en míting a la Sala Wagram; arribaren ad-hesions d’Aragon, Marie Bell, Chamson, Gide,Nizan o Picasso, mentre Bloch proclamava el queaviat seria un tòpic: “els espanyols són els heroisdel drama mundial on es debat la sort de la huma-nitat. Espanya s’ha posat a l’avantguarda de lalluita per la llibertat de tot el món”.

L’escriptora trotskista Low deia de Barce-lona, “La sensación preponderante era la de libe-ración, como si la ciudad estuviera saliendo al airelibre y a la luz. Recordé la impresión de domina-

ción religiosa que me había causado antes, comosi la iglesia mantuviera Barcelona bajo la sombraoscura y triste de su ala […]. Una sensación defuerza y actividad nuevas parecía irradiar de lamultitud de gente que poblaba las calles”. El poetagal Benjamin Péret li digué “Es tan extraordinarioestar aquí […], es como vivir de nuevo”. La parellade Gorkin, volia formar un regiment femení alPOUM i la primera setmana rebé 500 adhesions.

Per a Orwell, arribat força després, Barce-lona “En aparença, era una ciutat on les classesriques havien deixat pràcticament d’existir [...] lescarreteres i els edificis es trobaven en mal estat,els carrers, de nit, eren molt foscos [...] la majoriade les botigues eren deixades i mig buides. I noobstant, pel que es podia apreciar, la gent sem-blava satisfeta i esperançada. […] Sobretot, hihavia fe en la revolució i en el futur, el sentimentd’haver entrat bruscament en una era d’igualtat ide llibertat. Els éssers humans intentaven compor-tar-se com a éssers humans i no com a dents d’en-granatge de la màquina capitalista”. Notava elperiodista mexicà Torriente-Brau, “por encima detodo, lo que hay que señalar, es la impresión pro-funda que estos días dejan en el viajero, el entu-siasmo contagioso, la emoción del triunfo quevibra en la ciudad; [...] que pone todas sus fábricasa la mayor producción en provecho de la lucha yla victoria./ Barcelona, hoy, da la sensación de serinvencible”. Conversant amb mariners del Maga-llanes que havia portat fusells de Mèxic, opinà,“Esto es maravilloso [...]. Es un prodigio [...] lo quehemos presenciado es un entusiasmo delirante”.

Clarà, en l’obra col·lectiva sobre Girona, citatal xoc, que Deulofeu exclamà, “Catalunya era gre-sol de la futura organització social del món [...].Avui estem realitzant experiments de socialitzacióo comunització dels quals, no en dubtem, en sor-tirà l’estabilització d’un règim social que, fent des-

35

aparèixer els privilegis de classe, portarà la pau iel benestar als únics homes que tenen dret a lavida, o sia, els que treballen”.

Fins i tot Aurora Bertrana, tan crítica, em-fasitzava, “Mentre els uns incendiaven, requisa-ven, detenien i afusellaven amb gran fervorrevolucionari, els altres –potser els mateixos- ambidèntic fervor, es lliuraven a l’amor. Mai no haviavist una quantitat semblant de parelles, ni una ex-hibició tan abundant d’expansió amorosa a la viapública. Sens dubte, la sensació de llibertat abso-luta que encomanava la revolució social tot just en-cetada, empenyia el jovent a ocupar tots els bancspúblics lliures. Ajuntaven els cossos i els llavis, ca-minaven abraçats fent zigues-zagues com els em-briacs. Tot d’una s’aturaven, es miraven als ulls itornaven a ajuntar els cossos i els llavis com si llurset d’amor no pogués esperar ni un segon més.[…] En pocs minuts i per pocs diners, les parelleseren maridades i desmaridades. […] La febre d’a-mor regnava arreu. Se sentien [les meuques delXino] mestresses de llurs actes i no subjectes a unamo o a una mitjancera. Als establiments de be-gudes, ulleroses i lasses anaven de taula en taula,amb una llum nova al rostre. Ja no esguardavenels homes únicament com a possibles clients, sinócom una possible parella, amb qui hom pot com-partir una llambregada de triomf, una engruna degoig, una ombra de tendresa […]./ Fins llavors, lasocietat viciosa i hipòcrita havia consentit queaquelles pobres dones fessin el trist paper de mà-quines higièniques. La revolució social, tot just en-cetada, els conferia la missió de col·laborar ambels novells revolucionaris, cosa que mai, en capèpoca burgesa, monàrquica o republicana, nohavia estat possible”.

Tort i Martí, un missaire, deia de l’agost i laplatja, “Tothom hi feia el que volia. Hi recordo unanoia molt grassa, totalment nua, com una bóta quedansés enlluernada de llibertat”. Burxava mésenllà “Mai no he viscut uns diumenges tan alegrescom els primers diumenges de la revolta […].Agost i setembre de 1936! Als nostres ulls d’infantstot era exultació. Ho deien, que hi havia guerra!Nosaltres no ho notàvem pas”.

Però, ja ho he dit, molts s’escruixiren per unsesdeveniments que no entenien. Rubió i Tudurí,conservador molt crític amb la revolució, arribà adir: “Hi havia un nucli anarquista molt convençut.El que passa és que l’ideal anarquista no pot por-tar-se a la pràctica, com a sistema de govern, pre-cisament perquè és un sentiment que tendeix adissoldre l’autoritat i a prescindir del govern”, elque sense dubte era cert doncs volien organitzar

una societat sense manaires, sense autoritat. I perClaudi Ametlla “el més inquietant [era …] la inexis-tència de l’autoritat. Ara cap esdeveniment per ab-surd i terrible que sigui no sembla impossible”; iafegia més enllà, “No ha triomfat Barcelona, ni Ca-talunya, ni els catalans. Pel contrari, la pristina iautèntica Catalunya és la gran vençuda. Unshomes del suburbi foraster, barrejats amb catalansde catalanitat neutralitzada o morta per l’entelè-quia anarquista, furients de mística revolucionàriai embriacs de violència, ens han arrabassat total-ment la victòria”.

3. Emergència dels sense rostreEl daltabaix a la funció fou total, els vells prota-

gonistes s’eclipsaren i els que sempre n’havienestat fora o, a tot estirar, al cor, esdevingueren ac-tors principals. Josep M. Fradera en obra globalsobre Girona detalla la formació del Comitè dePalau-Savardera; sense afiliats a partits i sindicats,la iniciativa sortí d’una colla de joves que escolta-ven la ràdio al cafè d’en Met, redactaren un pregócitant a l’Ajuntament a tots els que hi volguessinparticipar, n’aterraren uns 25, constituint el Comitède faisó democràtica; l’arribada, el 22 o 23, d’unparell d’incontrolats coneguts, amb intenció repres-siva, amoïnà i provocà, el dia 25, una reunió de totel poble, on recalcà el cap del Comitè que es feiaresponsable de la seguretat de tothom.

Kaminski nota que molts clients dels ho-tels eren burgesos que se sentien més segurs quea llurs pisos, algun metge recorda que altres es re-fugiaren a clíniques, psiquiàtrics i, fins i tot, a lapresó. Garangou citant Joventuts Llibertàries i Ate-neu Aclarecer diu “Sobretot les noies van trobar enaquesta organització una nova manera d’entendreles relacions socials. Eren joves […] acostumadesa les estrictes normes […] vigents fins al juliol de1936: estava mal vist que […] es posés pantalons,[…] anés amb un noi tota sola si no eren prome-sos, que participés en agrupacions fora de l’àmbitcatòlic […]. Les que pertanyen a les Joventuts lli-bertàries, gràcies a la relaxació de costums que vasuposar la revolució, van poder sortir de l’espai es-trictament domèstic i tenir les seves primeres ex-periències organitzatives i polítiques”.

També Pagès, evoca el nou protagonisme dela dona, que milita a partits i agrupaments, a moltsamb secció femenina, més o menys autònoma;participa en la lluita el juliol; va al front; és infer-mera; després reemplaça els soldats a les empre-ses, fa de paleta o lampista, condueix tramvies. Esconstituí la Unió de Dones de Catalunya amb as-sociades de tots els grups i partits. Solà, en l’obra

36

col·lectiva sobre Girona, diu de les entitats sindi-cals, “prenen un protagonisme que no havien tin-gut mai pel que fa a la gestió dels assumptes decultura i educació”. Ben segur que el programa cul-tural proletari era vell, però no era escoltat, restavaa l’ombra.

4. Transformació de l’escenariEalham especifica com mudà l’aparença de

Barcelona evidenciant l’establiment d’una nova de-mocràcia obrera: casals, palaus i hotels lluint pan-cartes, amb màximes i retrats de lídersrevolucionaris, murs esdevinguts tribunes popu-lars, decorats amb propaganda, graffiti, cartells imanifestos. A mesura que els comitès assumirenqüestions immediates dels barris, es deixà entre-veure una nova forma de desempallegar relacionssocials i pràctiques solidàries. Tot seguit de vèncerals feixistes, amb tendes tancades i indústria i co-merç aturats, comitès revolucionaris de districtearranjaren els de Proveïments per a organitzar ladistribució de queviures, seguint l’experiència dela democràcia de raval que permeté la vaga de llo-gaters de 1931, i constituïren una xarxa de menja-dors populars. A la vegada ocuparen àmbitscapitalistes, edificis de l’Església, oficines dels em-presaris, torres i mansions dels sàtrapes. De faisóespontània, just quan la direcció de CNT-FAI escomprometia a col·laborar amb els parlamentaris,llurs militants de base iniciaven la revolució al ca-rrer. A Barcelona els jesuïtes de Sarrià esdevenenInstitut-Escola Ausias March o la Balmes era arala Biblioteca Popular Francesc Layret.

Kaminski constatava que “La vida dels ricscada cop esdevé menys agradable. La proletarit-zació no es duu a terme de cop i volta, però és in-negable que va augmentant. Tot i així elsrestaurants i cafès de totes les categories estanplens de gom a gom fins a la nit; els cinemes s’om-plen; a les pastisseries la gent compra pastissosen abundància i els diumenges fins cal fer cua perpoder comprar-ne”. A Langdon-Davies Barcelonali semblà “la ciudad más extraña del mundo en laactualidad: [...] donde los anarcosindicalistas lu-chan por la democracia, donde los anarquistasmantienen el orden público y donde los filósofoscontrarios a la política sirven de escudo al podergubernativo”. Low, en arribar a la part alta, farcidade torres, descriu “enormes gallardetes rojiblancos[…] que indicaban un hospital para milicianos he-ridos, o una residencia para obreros aquejados deenfermedades pulmonares […]. A la Virreina s’hihavia instal·lat un mercat”. A Fontseré el sobtà queel Passeig de Gràcia, idiosincràtic de la burgesia,

brollà avinguda triomfal de la revolta, afegint, “Ca-talunya –ha dit Joan Oliver- assassinà la iniquitatque de temps en temps es redreça contra els po-bles”. I detalla el Sindicat de Dibuixants requisantel palau, al Portal de l’Àngel amb Canuda, del mar-quès de Barberà i de la Manresana, que fugísense problemes. Abundant material confiscat “vaproporcionar als dibuixants la satisfacció de treba-llar en un clima de llibertat creativa –riquesa és si-nònim de llibertat- i alegre camaraderia […] untaller obert a tots els que hi volien treballar. Cobrà-vem deu pessetes diàries, com els milicians”.

Hi hagué mudances a tot Catalunya. A La Ga-rriga, amb elements d’esglésies derruïdes consti-tuïren a Can Plandiura el Museu del Poble:ràpidament Comitè i Sindicat complint la petició dela Conselleria de Cultura de la Generalitat recolli-ren objectes religiosos. I amb llibres procedents demolts llocs, es creà en el Centre Club, la BibliotecaPopular, lluint a la façana un rètol, Biblioteca Po-pular regeneradora de consciències. Bernils citadesignis del Comitè de Figueres, de convertir elsjardins de l’ex convent de monges “franceses” enpúblics i l’edifici en un museu. A la mateixa Figue-res, i a altres indrets, de forma pintoresca s’invertíla circulació dels automòbils i no es respectavenels senyals de tràfic.

5. Ritualitzacions al·legòriques i noves cerimò-nies simbòliques

Referia Low, “En Barcelona siempre hubo des-file los domingos. Los niños marchaban primero[…]. Luego seguía la banda [… si era del POUM]un piquete de caballería detrás […]. Después ibanlas milicias, y más jinetes y así sucesivamentehasta que aparecía el Comité Ejecutivo […]. Lossocialistas marchaban mucho mejor que nosotros[…] los anarquistas, sin embargo, eran mucho pe-ores […]. Los funerales solían utilizarse […] paradeclaraciones políticas. La procesión marchabaceremoniosamente por todo el centro de la ciudad,con la banda de música al frente”. Més enllà reve-lava, “La gente se casa como las moscas en ve-rano. Es fácil, puedes casarte con quien quierassin darle cuentas a nadie y no se tarda más decinco minutos de palabrería. Han desaparecido lasformalidades”. El formulari li deia al marit “Deberásrecordar que tu mujer va al matrimonio en tantoque tu compañera, con los mismos derechos y pri-vilegios que tú”. Afegia, “las mujeres eran igualesa los hombres, […] no se admitiría ningún tipo dedominación sexista”. I hi havia facilitats per divor-ciar-se, en especial per mutu acord; es podien tor-nar a casar, però després de 30 dies per si hi havia

37

embaràs.Llarch, detalla el funeral de Benito Pasanau, ca-

rreter de Damm, mort al front d’Aragó, una “impro-visada capilla ardiente, cubierto el ataúd con labandera rojinegra, en la fábrica; se le había dado[el seu] nombre a la calle Rogent del Clot. […] Losobreros de muchas fábricas de la barriada estuvie-ron desfilando […] durante horas […]. El cortejo fú-nebre encabezado por el ataúd, llevado a hombrospor los obreros, salió de la fábrica, avanzando len-tamente entre el gentío que se apiñaba en las dosorillas de la amplia calzada […]. De pronto, en elsilencio imperante […] rompió, atronadoramenteen el aire, el bronco y profundo sonar de la sirenade la fábrica [..]. Sonó […] 17 veces, tantas comoaños había trabajado [… per un] obrero que habíadado su vida por el soñado bienestar futuro detodos los españoles […] años de la existencia deaquel hombre ofrecidos y dedicados a lo que élhabía estimado la más generosa entrega en la es-peranza del logro de un mundo mejor”. I Garriga,a Granollers, traça el de Joan Cerdà també mortal front, “L’acte multitudinari […] va ser el preludid’una sèrie d’actes i de manifestacions populars[...] durant el mes de setembre [...] la ciutat viviamoments d’una estranya commoció, continuadade manera exultant ”.

6. Transformacions socials i alteracions pro-ductives

Bastant coetani i força estudiós concordenque ni els sindicalistes actuaren de forma improvi-sada, ni el resultat tenia perquè ser un desori. Por-taven molt de temps teoritzant la seva utopiabasada en una munió d’experiències, lectures iprojectes. Fóra curiós saber la influència de refe-rències sobre nacions autosuficients d’Amèrica(“sin dios, rey, ni ley”, deien els conqueridors) quetant sobtaren Rousseau i arribaren ací a través de

Reclus. Si més no, Pons Prades cita el que elsdeia a l’Escola racionalista el geòleg Carsí Lacasa,“Hay que laborar para que se establezca una sa-ludable armonía del hombre con la Naturaleza […] primer paso hacia la armonía universal, que es lagran meta que nos hemos fijado quienes creemosque el hombre nace bueno y que la comunidadtiene la obligación moral de hacer todo lo que estéen su mano para que cada día que pase seamejor”.

Ara bé, un dels preceptes innegociables, dona-des l’autonomia i l’anti autoritarisme, eren l’espon-taneïtat i la descentralització, no hi havia, ni podienadmetre, directrius, instruccions o ordres de ningú.El que es podia fer, o el que es portà a terme, llo-able o reprovable, en qualsevol dels àmbits, fouresultat d’ intuïció individual o decisió de comitès.Ningú imposà què s’havia de fer amb maternitatsi orfenats, però persones concretes van decidirocupar-se dels de Barcelona o Lleida i adobar-los.Altre cosa és que s’assagés legalitzar allò realitzat.L’esbarjo no es programà des de dalt i si en unmedi mancaven innovadors, seguí la rutina.

Roca, no precisament anarco, en el Liminar di-buixava un panorama que copio sense senyalarfragments suprimits, a “Cataluña, verano de 1936se inició una de las luchas con el mundo, la carney el diablo más profundamente planteadas, másintensamente vividas, más acaloradamente deba-tidas. Así, en primer lugar se definió –de forma amenudo elemental, fragmentaria- un nuevo mo-delo de relaciones entre el hombre y la naturaleza,es decir: una nueva política urbana y territorial que,tendiendo a encontrar unos nuevos equilibrios,fuese capaz de evitar la destrucción de la natura-leza y la ruina del hombre. Al mismo tiempo, y ensegundo lugar, se pusieron las bases para venceralgunas de las limitaciones de la carne: las queprovienen de la enfermedad, de la indigencia, de

38

la inopia. Era, tal como decía la prensa del mo-mento, una lucha contra «el dolor, la tristeza, la en-fermedad, la miseria, la opresión, la injusticia bajotodas las formas». En tercer lugar, la larga trayec-toria del Maligno, amo y señor de nuestra historia,la tradición irracional, diabólica, fue interrumpida.Un viento cada vez más potente se llevó consigola hojarasca ideológica de origen burgués, casi do-minante en el movimiento obrero. El decreto decreación del Consell de l’escola nova unificadadecía: «es la hora de una nueva escuela inspiradaen los principios racionalistas del trabajo y de lafraternidad humana». La revolución, tuvo, aspec-tos diabólicos, violentos, airados. Con la violenciabrutal de unos días se quería borrar la atroz vio-lencia de siglos. Pero el verdadero rostro de la re-volución, lo que se descubre bajo una máscara aveces grotesca, es la fisonomía de la razón y delorden. Las páginas que siguen están destinadasa explicar, e incluso a dar detalles de los procesosconcretos seguidos en Cataluña por las fuerzaspolíticas y sindicales hegemónicas para introducirelementos de orden racional en el espacio, la eco-nomía, la sanidad, la escuela, en una situación es-pecialmente adversa: la creada por la guerra civily la premonición de la II mundial. Se trataba de de-finir y de construir un nuevo tipo de sociedad a par-tir de un modelo alternativo de política económicapara salir de la crisis iniciada justo después delcrack de 1929, una verdadera alternativa a la otrasalida entrevista: la inventada por los estados ma-yores de los estados capitalistas fue la guerra, lalocura de la II Guerra mundial./ La «nova econo-mia» implicaba determinados cambios en la es-tructura de la propiedad, remozaba las bases deun mercado progresivamente oligopolizado y, almismo tiempo, introducía formas de coordinacióny planificación de la oferta global mediante la ac-tuación del Consell d’Economia de Catalunya.

Cambios en la estructura de la propiedad destina-dos a establecer fuertes recortes en las rentas pa-rasitarias y especulativas. La cuestión de lapropiedad del suelo urbano –que en una sociedadindustrializada como la catalana no era ningunanadería- fue puesta sobre la mesa”.

Paz diu, prop de “nuestra barricada se en-contraba el bar Fornos con sus amplias salas debillares, que en un santiamén se había convertidoen un comedor popular que abastecía a quien de-seara comer o beber. Los productos alimenticioshabían llegado por diversas vías, los obreros de laDamm habían traído cientos de botellas, los em-pleados de los almacenes de comestibles habíanamontonado jamones y embutidos, e incluso laspanaderías que habían estado trabajando toda lanoche surtían con pan caliente los puntos que sehabían establecido como cantinas”.

I Pagès i Blanch insistia en l’espontaneïtat ini-cial, el manifest que publicà CNT no forçava a re-quisar res. El que es féu, fou seqüela de lanecessitat de posar en marxa empreses de lesquals els amos havien abdicat. Fraser parla delSindicat de la Fusta que s’ocupava des de la talad’arbres a la Vall d’Aran fins a les tendes de vendade mobles; arranjà dos grans tallers, amb més de200 treballadors, ocupant els que abans eren elspetits, sumant el 75% de totes les fusteries de Bar-celona i s’importà força maquinària de França.

Per Rabasseire, en desaparèixer l’intercanvi,molts municipis pagesos es veieren del tot aïllatsdel món exterior, permetent als anarcos realitzarel somni d’una societat sense diners, doncs llurideal estava millor preparat per a una vida ascèticaque per al luxe burgès i el nítid puritanisme li ser-via d’ideologia per organitzar la misèria. El zelobrer, la seva dedicació a la tasca, l’afany d’aportarinnovacions i d’arranjar racionalment la producciócol·laboraren a elevar rendiments. Si antany s’o-

39

posaren a les màquines, ara maldaven per acon-seguir-les. L’ordenació racional de la feina pro-gressava notablement, la col·lectivització permetiaaprofitar els beneficis de col·laboració, divisió deltreball i mecanització. Els sindicalistes també s’im-plicaren en qüestions culturals, fundaren escoles,edificaren habitacles, endegaran hospitals. La fe-deració barcelonesa dels sindicats de CNT enca-rrilà des del principi un “Comitè de CoordinacióIndustrial”, cosa que no passà a la resta d’Es-panya. Inversió social i econòmica que es realitzàen perfecte ordre, i no perjudicà la producció si noque assolí alçar rendiments o reduir preus.

Souchy i Folgare, anarquistes alemanys testi-monis dels primers mesos, elaboraren una visióentusiasta i militant, puntualitzant mutacions ma-terials i socials, regiraments en els panorames lo-cals, projectes i il·lusions. Emfasitzaven que, coma tota revolució, la pràctica precedí a la teoria o,dit d’altra forma, aquesta era superada per la rea-litat. La col·lectivització deien no fou resultat d’unprograma preconcebut, fou espontània. Desprésdel 19 de juliol, eclipsat el règim anterior, els sindi-cats hagueren de produir i distribuir, en primer llocqueviures; habilitaren menjadors populars a totsels barris; els comitès aviaren vitualles de magat-zems a l’engròs del camp i la ciutat. Es pagavaamb vals, garantits pels sindicats; economia sensemoneda que durà unes dues setmanes. Insistien,CNT volia socialitzar, però no nacionalitzar i recor-daven que el col·lectivisme –molt anterior al movi-ment proletari modern i reviscolat per la IªInternacional- tenia tradició molt arrelada a Cata-lunya i arreu d’Espanya. Detallaven l’omissió d’in-termediaris al port de Barcelona, grup que tenienper plaga parasitària que surava explotant estiba-dors i atenyent en algun reng 200% de benefici.També es col·lectivitzà Campsa o Hispano-Suiza-transformada per a la guerra sota control delCCMA- on 1 400 obrers feien camions blindats,ambulàncies o bombes de mà, 500 cada dia; se-guien fabricant cotxes i motors d’avió i volien fertancs i obusos. Vidre òptic, abans importat gairebétot i escampat en 65 obradors, ara havia fet elsprismàtics de Durruti i de la seva columna, treba-llant en un taller únic i amb molta dona, cobrant elmateix que l’home. També feien ulleres i voliencrear una Escola Tècnica d’Òptica. La Companyiad’Autobusos prosperà i assolí superàvit que enpart servia per a subvencionar la de Tramvies, de-ficitària.

Veien com una pandèmia el fet que elsaturats a Barcelona trobessin una sortida en lavenda ambulant, que es va estendre a tots els ca-

rrers; competència insuportable pels botiguers,que ben aviat trobaren un remei, instal·lar llurs de-pendents, que també oferien la mercaderia, a lesvies públiques.

La Generalitat sabé pels oficials d’agèn-cies marítimes, molts d’UGT, que s’emparaven dela Transatlántica, entrant-hi també gent de CNT irepresentants del govern. L’empresa tenia sis nausi 100 000 tones de càrrega; organitzaren un viatgea l’Amèrica Central amb el Comillas i un a NovaYork amb l’Habana. Posteriorment, el CCMA de-cidí habilitar aquell com a vaixell-hospital. Més tardhi hagué problemes d’assegurances, les oficinescentrals, a Madrid, foren intervingudes per l’A-lianza de Federaciones Marítimas i el govern ano-menà director a un diputat socialista. L’Argentina il’Uruguay acabaren com a presons.

Detallaven l’ocorregut a la Companyia deTramvies, on el director cobrava 11 000 pessetesmensuals i comptava amb un considerable fonsper despeses secretes, de grans atipades a sub-ornaments a policies i confidents per a engarjolari assassinar treballadors; mentre vies i material ro-dant presentaven un estat lamentable. Per les ba-rricades s’havien emprat rails i tallat catenàries,però als tres dies gja circularen els primers vehi-cles, amb alguna rebaixa en el preu del bitllet i su-primit l’increment del nocturn. S’havia apujat elsou, 35% als que guanyaven menys. Volien repa-rar les vies i fer un sol model de cotxe.

Els 230 000 obrers del tèxtil atenyerenalça salarial, rebaixa de jornada i exclusió del tre-ball a preu fet. Dels empresaris, un 10% seguirena les fàbriques treballant-hi, un 50% fugí o s’haviaamagat i un 40% “ha sido eliminado de la esferasocial”, el que també patiren 30 encarregats de fà-brica o taller, per llurs idees o actuacions contra-revolucionàries.

S’havien col·lectivitzat algunes indústriesde vins i licors, pensaven crear una sola marca decervesa i vermut; també s’havien col·lectivitzat elsobradors d’aigua, gasosa o sifó.

La Companyia d’Aigües de Barcelona i laconcessionària de les de sota terra del Llobregatpropietat del trio financer Garí-Cambó-Ventosa,amb un capital de 271.000.000 de pessetes i be-neficis d’11.000.000 anuals, fou confiscada i no hihagué interrupcions. S’havien atorgat la jornadade 36 hores, sou mínim de 14 pessetes, per donesi homes, i assegurances de vellesa i malaltia. Des-prés treballarien 45 hores per substituir els com-panys del front. S’esfumaren eventuals i volienportar aigua a Sabadell i Terrassa.

40

Es tancaren 900 barberies i sols en quedaren240, no hi havia atur ni paràsits i donaren feina auns 350 companys refugiats, sumant 3.100 afiliatsen total. El Sindicat de Perruquers s’havia instal·lata la seu de la Lliga i pensaven elaborar els produc-tes de bellesa.

Més enllà detallaven poblacions. A Am-posta s’havien col·lectivitzat terres, i endegat gran-ges modernitzades, d’aviram, boví, porcí i llaner,tenien 60 cavalleries, 14 tractors i 15 màquines debatre. De 38 escoles, 15 eren noves en locals ex-propiats (amb tota la mainada escolaritzada), sisper adults, una d’Arts i Oficis i una cantina escolar.Hi havia acollides 45 famílies de vells o impossibi-litats i 162 refugiats. Volien completar el clavegue-ram i ampliar el servei d’aigua; havien creat unhospital i un dispensari annex, així com un sana-tori, fora ciutat, per tuberculosos. Tota la propietaturbana municipalitzada i reduïts els lloguers quees dedicaven a despeses municipals. No es patienpenúries, mercès a l’intercanvi d’arròs; la Coope-rativa de Consum s’havia arranjat a l’església. Solsanaven curts de vi i alcohol degut a que volien quen’arribés quan menys millor. Hi havia harmoniaentre CNT i UGT.

Arenys de Mar evidenciava que s’havienproduït realitzacions socials revolucionàries mésconsiderables als pobles que a grans ciutats, elque ací no tingué caire violent i comptaren ambdos o tres persones que sense ser de CNT, es po-

saren a la feina, col·lectivitzant en primer llocmetal·lúrgia i construcció. El ram fabril, predomi-nant, esperava què s’acordés amb caràcter gene-ral a tot Catalunya; de moment, les fàbriqueshavien estat intervingudes pel Comitè de Control,treballaven tres dies a la setmana i en cobravenquatre; no hi havia aturats. Els propietaris pagavenun tribut i foren confiscats els béns dels fugitius. Elcol·legi religiós ara era local del CENU, l’esglésiagaratge, i els pocs universitaris treballaren unsdies a pic i pala, i ara feien d’auxiliars dels mes-tres

Blanes girava al voltant de la SAFA, de ca-pital suís, francès, de Ventosa i Calvell i de Roma-nones. Havia sofert vagues dramàtiques.Intervinguda pels 1.200 treballadors, que la volienmés saludable, no s’apujaren el sou i assajavenfer ells la matèria primera; la vella caserna de laguàrdia civil ara era escola. Tots qui treballaven enrègim socialitzat tenia el salari unificat, 11 pessetesdiàries. S’havien requisat, per a una Escola d’Artsi Oficis, els dos millors edificis, un per a música,l’altre per a dibuix, modelat, pintura, electricitat,pràctiques de química, física, i oficis varis, pel quecomptaven amb tècnics de la localitat. Els aturatsfeien carbó al bosc.

A Esparraguera, els camperols treballavenles hores que fessin falta en les més grans propie-tats del terme requisades i sobrava aigua per aregar. La Colònia Sedó havia tingut caserna de la

41

guàrdia civil i un sometent particular; presa, permanca de cotó, treballaven tres dies, però no hihavia atur. Volien acabar la biblioteca -tenia moltsanys en construcció- i fer més escoles; i un sana-tori a la finca d’un fatxa. Dels tres mossens, dosfugiren i l’altre, havent manifestat la pressió familiarque dominà la seva voluntat, col·laborava en el de-partament de Guerra; les monges de la infermeriade la Colònia treballaven a l’Hospital Municipal.

A Girona i al ram de la construcció, elimi-

nades diferències entre peó i oficial, cobrava to-thom 70 pessetes setmanals, pensaven endegarclavegueres per evitar que l’Onyar fos una sentina,un pantà a Salt per a regar, un mercat i acabaramb el casc antic i fer-hi blocs per 500 famílies“com els de Viena”, una ciutat escolar amb nougrups, una biblioteca en el casino de la patronal.Uns 50 capellans treballaven enderrocant esglé-sies. Els cambrers deixaren la feina a les dones ianaren al front.

A Rubí 180 pagesos havien constituït unacol·lectivitat, ajuntant llurs petites propietats i lesexpropiades; establert una bodega col·lectiva ambvi procedent de les collites particulars; també tre-ballaven el bosc i feien carbó i pensaven intensifi-car la repoblació forestal. Havien col·lectivitzat lesfarmàcies, tancant-ne dues i deixant-ne una solaoberta dia i nit; rumiaven elaborar els fàrmacs. Enel ram de la metal·lúrgia, havien reduït cinc petitstallers a un de sol i en ambient d’igualtat, treballa-ven obrers i ex patrons. La vella Càmara Agrícolade Propietaris ara aixoplugava la Federació Localde Sindicats.

Dels 14.000 obrers de Terrassa, 11.000eren de CNT; el tèxtil de llana treballava per alfront. Can Parellada, a dos quilòmetres, havia es-devingut la granja comunal Sol i Vida. Jornalers dela construcció aturats feien de pagès. Sant Pere,joia romànica, volien convertir-la en Museu.

A Torroella, on hi havia poc anarco, ara tothomera de CNT; la primera col·lectivitat fou la dels fle-quers; la dels paletes unificà sous, cobrant vells imalalts, i implantaren el salari familiar; la de bar-bers i perruquers, era en un sol local; la dels es-pectacles comptà amb la cobla Montgrins; i elsquatre tallers de sastreria s’havien agrupat en unde sol de 60 obrers, com les modistes; crearen dosbiblioteques amb els llibres expropiats.

Vilafranca del Penedès tenia un grapat de ne-gocis d’exportació ara en mans dels obrers que jahavien dut a terme diversos tractes amb França,cercant l’intercanvi de productes. En la ex casernade cavalleria s’havia habilitat una escola amb 24aules; el diumenge feien cine de franc a la quitxa-lla; un Ateneu Popular sojornava en l’antic CentreAgrícola del Penedès; en l’ex convent de MariaRàfols hi volien fer un hospital. Hi havia 116 refu-giats de Madrid.

L’Ajuntament de Vilanova estava sense batlle opresident, i en escollien un per cada sessió muni-cipal, a fi d’encarrilar les discussions; decidiren novotar acords, sinó que totes les qüestions seriendebatudes fins arribar a la total convergència deparers, cosa que hauria menat a un clima d’har-

42

monia. A Pirelli, amb els directors italians fugits, esdecidiren millores higièniques, igualar salaris, peròincrementar la jornada de 40 a 48 hores per culpade la guerra; la col·lectivitat agrària havia expropiat44 finques de fatxes i alguns amos menuts haviencedit llurs terres; a la pesca, els 300 afiliats erende CNT; si abans dos patrons controlaven les duesentitats, ara pensaven col·lectivitzar; volien aixímateix crear una biblioteca ambulant. CNT arranjàuns menjadors populars, que nodrien a 500 abansi ara a 200, en especial aturats. Recolliren 600 re-fugiats de Madrid. La Comissió de Cultura munici-pal volia augmentar el nombre d’escoles, jan’havien aprofitat dues de congregacions religio-ses, i crear-ne una de música, per la qual ja s’ha-vien quedat amb tots els pianos del poble.

Un xic més tard recorregué Espanya Pie-rre R. Pillier, teòric i activista llibertari francès, queabans visqué a Argentina i a Catalunya, i publicàel seu judici amb el pseudònim Gaston Leval. Diriaque part de la informació la poà de Souchy i Fol-gare, però donava dades noves i per sobre de totuna interpretació teòrica; recalcava els que con-ceptuava trets característics i innovadors de l’as-saig insurgent, tot pensant en paradigmes perexperiències futures.

En principi els llibertaris preconitzaven el comu-nitarisme assembleari, mai forçat; en quant a l’è-tica suggerien austeritat material i acabalarsaviesa, treballar menys produint més i fruir detemps amb escreix per solaç o formació; esponta-neïtat; extirpar consumisme, competència o des-igualtat; l’impuls general seria la solidaritatuniversal; a nivell econòmic volien autogestionar,concentrar, coordinar, mecanitzar, modernitzar, ra-cionalitzar, sincronitzar; a nivell humà propulsarinstrucció, ecologia, higiene, sanitat, fins i tot psi-cològica. Sorprengué i sorprèn, que pel que fa adeterminades formes del lligam entre persones, elque algú en diu moral, fossin tan tradicionals o, finsi tot, grotescs o rancis.

En apartat sobre “Federalisme llibertari” man-tenia que els fundadors del nostre moviment fede-ralista, socialista i antiautoritari, seguiren més aBakunin que a Proudhon, i que aquell reconeixiadret d’adhesió i de secessió de cada individu enel municipi, de cada municipi en la província, de laprovíncia en la regió; la qual cosa tenia per indis-pensable per a garantir la llibertat; veien necessariadoptar aquests drets en principi, i per suposat ala pràctica, per difícil que fos la seva aplicació; cer-caven que millorés la qualitat de vida, preparant lanova societat i una gent inèdita. Deia que la soli-daritat econòmica i humana prevalgueren gràcies

a la preexistent; i que el comitè nacional elegit pelsdelegats regionals en plens i congressos nacionalsera l’acompliment d’aquest edifici; cada federacióera lliure de modificar la seva estructura, dur aterme assaigs constructius, escollir cooperatives omunicipalització.

Posava el cas dels tramvies, si tornaren afuncionar de forma ràpida i correcte fou perquè elsmateixos treballadors estaven molt ben organit-zats. Dominà l’empenta creadora, l’ànim fraternal,el que fins i tot va fer possible millorar l’organitza-ció tècnica. Tornava als tramvies, el 23 ja en circu-laven 700, en lloc dels 600 habituals, tots pintatsde roig i negre en diagonal. S’eliminaren 3.000 pi-lars de ferro que destorbaven el trànsit provocantaccidents; emplaçaren un nou sistema de senyalsi seguretat amb agulles elèctriques i discs automà-tics; compraren moltes màquines pels tallers; po-saren banys a estacions i obradors i s’endegà unservi sanitari, els metges tenien cura de treballa-dors i familiars, fins i tot amb assistència a domicili,assessorament psicològic i una clínica. Àdhuc fa-bricaven de franc obusos per al front d’Aragó.

El Sindicat de Sanitat es constituí a Bar-celona el setembre del 36 i cinc mesos després elformaven 1.020 metges, 3.206 infermers, 330 lle-vadores, 633 odontòlegs. Unes 7.000 personesatenent en 26 centres secundaris i 35 menors. Enun any, i a Barcelona, es crearen sis hospitalsnous, per descomptat gratuïts, i enviaren metgeson fessin falta.

Al contrari del que podia imaginar-se, a l’-Hospitalet del Llobregat la revolució començà perl’agricultura, que beneficiava a una colla de pro-pietaris absents o arrendataris que es servien d’as-salariats. Camperols i aturats convocaren unaassemblea, fins i tot amb els petits hisendats, ijunts decidiren procedir tot d’una a socialitzar: aixínaixia la Col·lectivitat dels pagesos. Conscients denecessitar, per l’ocasió extraordinària, un esforçexcepcional, rebutjaren –com havien fet jornalersde Barcelona- l’augment del 15% i la disminucióde la jornada de treball a 6 hores, decretats per laGeneralitat. Ben aviat copsaren que la nova situa-ció engendrava entre les diverses fàbriques com-petències i rivalitats incompatibles amb l’èticallibertària i el tarannà col·lectivista; per la qualcosa, CNT proposa introduir el règim de solidaritatgeneral que sempre havien sancionat, s’acceptàtot seguit i s’implantà el salari únic generalitzat iuna caixa comuna inter sindical, mercès a la qualtot treballador, amb feina o no, rebria els mateixosmitjans d’existència. Armaren noves escoles, unagran llar d’infants municipal i altres en alguna fà-

43

brica, la primera a la Tecla Sala, una maternitat iun hospital cantonal. CNT convocava assembleespopulars, bé en el local més gran del centre, bé enels barris perifèrics, on exposaven a la població –que hi assistia lliurement- el que es feia i el que esprojectava.

En les “Consideracions finals” precisava que larevolució llibertària es desencadenà com una se-qüela de l’aixecament feixista, possibilitant sortir alcombat forces insurgents que en altres conjuntu-res havien tornat, estèrilment, amb les mans alcap, i recordava fets de 1932, 1933 o 1934. Signi-ficava, tornant a les col·lectivitats agràries, queningú, entre aquells que s’escarrassaven en pre-veure les noves activitats constructives, les haviaalbirat, ja que els llibertaris barrinaven sindicats,cooperatives i comunes. Una prova més, si és quefeia falta, de l’espontaneïtat del procés. I afegia, larevolució és també fruit de la inspiració i que, enindrets determinats, comunitats o municipis forenels que ho encarrilaven tot.

Instrucció, esbarjo i sanitat són tres àmbits enels quals les variacions foren també de considera-ció, Fonalleras, en l’obra conjunta sobre Girona,sosté que la vida dramàtica a la capital fou moltactiva en aquests anys. CNT controlà l’àmbit delsespectacles, des del 20 d’agost mitjançant el Co-mitè Econòmic d’Espectacles Públics tot seguintla determinació dels del Sindicat Únic de l’Espec-tacle de Barcelona dues setmanes abans. Aquells’encarregà i gestionà el Teatre Municipal i altressales com l’Albéniz i les rebatejades Bakunin i Du-rruti. Fonalleras esmenta com altres, l’atzucac quees plantejà als sindicalistes: assumir projectes oteories estètics considerats bàsics per posar enmarxa un teatre “diferent” i portar-los a la pràctica.Cita la coneguda visita a Barcelona d’Erwin Pisca-tor i el seu desencís; sobretot, per l’homenatge alPoliorama amb “Música y danzas populares; Ron-dalla aragonesa; Canciones y bailes flamencos”.Era el vell dilema, els principis impedien ordenar i,de mancar propostes, seguia la rutina. El Comitède Girona “proposava unes bases de funciona-ment […] que responguin a les necessitats artísti-ques, culturals i socials renovadores del concepteque fins avui ha guiat les actuacions teatrals”, peròcap proposta de la gent del ram superà qüestionsredundants: abolir propines o claca i abaratir elpreu de les entrades. Indefinició constant: instruiri imaginar un teatre nou, o divertir, però amb elsrepertoris de sempre, els actors consagrats, elsmuntatges decrèpits.

Si el panorama escènic fou decebedor passàtot el contrari al camp pedagògic, perquè, ben sen-

zillament, els àcrates portaven molt de temps cap-ficats i engrescats per endegar una escola allibe-radora i racionalista, que veien com la soleraimprescindible per modelar la nova societat iguali-tària, lliure i solidària. Ací les iniciatives sortirencom bolets, una munió de mestres, molt autodi-dacta, es llançaren a organitzar escoles en elsllocs més inconcebibles, torres abandonades, fà-briques, col·lectius agràries o el front. Quan ja s’-havia engegat molta decisió espontània, es decidícoordinar-les a través del Comitè de l’Escola NovaUnificada (CENU), i tots estan d’acord en conside-rar-ho un dels guanys reeixits de la revolució, ex-cepte els obscurantistes de sempre. Solà–publicació sobre Girona- enumera algun educa-dor: Josep Torres Tribó, mort a Mathausen, 1940,sortit de la Normal de Lleida, exercí en una collade centres obrers, fins que va plegar, fart de la re-pressió governativa, que amb qualsevol pretext elsclausurava i amb altres militants en creà un a l’A-teneu Llibertari de la Sagrera. El juliol del 36 ne-gligí l’ensenyança per col·laborar en lescol·lectivitzacions voltant per Falset, Masroig,Mora d’Ebre o Valls, exercint de comptable i, a lavegada, de mestre. Mentre Floreal Ocaña, autodi-dacta i sense títol oficial com tants, a l’Hospitalet -La Torrassa, compaginava activisme militant i de-dicació pedagògica; Solà pogué entrevistar unexalumne, Francesc Cea, de l’escola que el 36 estraslladà a La Bordeta en una torreta amb jardí, onensenyaven Floreal i les seves germanes; com-praren una impremta per treure el diari Germinal iuna revista, fets pels escolars; part de la tasca eraa l’aire lliure; dijous a la tarda l’empraven en cineo xerrades; menaven també un petit hort; es teniaen compte la iniciativa dels alumnes que mai erenpunits; sovintejaven exhibicions teatrals i festivals,que oferien a centres populars i ateneus.

7. Crims, revenges i aberracionsEls 8.352 assassinats, més de cap hauria estat

massa, foren sense cap dubte ròssec de rauxespersonals, individuals o de comitès concrets, es-poràdics o perpetrats per homes de qualsevol par-tit i sindicat, i els van condemnar força dirigent deforma rotunda i reiterada, en la premsa o la ràdio.El cas més conegut, però de cap manera únic, ésel de Joan Peiró. Potser influí, en l’anticlericalisme,la incoherència del missatge (potinejant l’evangelial servei del sistema) i de la moral, mesurant in-versament debilitats d’altres i aberracions pròpies.Ací sols voldria recordar que l’atrocitat ha degene-rat en que molta gent, fins i tot historiadors, solsparlin de la infàmia en narrar aquests mesos, cosa

44

que no passa amb altres situacions revolucionà-ries a Regne Unit, França, Mèxic o Rússia.

Que tants d’eclesiàstics fossin immolats en elsprimers mesos, més del 27 %, provocà que moltsautors abusessin d’un ventall no gaire gran d’ad-jectius, sacrilegi, satànic, diabòlic o infernal. Ruca-bado, més xocant, negant motius polítics o socials,resava “no era más que el constante odio a Dios,de origen más antiguo que la humanidad misma,como que empezó con Satanás en el mismo alcá-zar de los cielos” (150) o Cárcel, un dels que sapla veritat, que llegint processos de beatificació ambcura mai trobà “pecados” del màrtir, “sino un incre-íble odio a Dios y a todo lo que representa la fe enÉl; un odio casi diabólico, porque sólo el diablo escapaz de tanto odio” (42). Però hi ha qui coneix elsassistents de Satan; per a Montserrat, pròleg aTusquets, aquest aporta documents que proven laresponsabilitat, des de 1931, de “la tenebrosasecta masónica” i de “sus seculares aliados, el ca-pitalismo judío y los profesionales del motín” (6-7).

La gresca hagiogràfica encara dura. Uns des-barren i altres cloquegen raons extravagants. Al-bertí encapçala la visió martiriològica iconspiradora que esmenta llibertaris, maçons, ra-dicals, gent d’ERC o força intel·lectuals i políticsassajant abolir l’Església, destruir tot vestigi mate-rial o cultural de la civilització cristiana i eliminarels capellans que la representaven. Però se su-perà dient “permeteu-me una llicència: en algunesocasions […] he arribat a associar les escenesdels assassinats a Catalunya del 1936 amb la vio-lència gratuïta de què van ser víctimes […] moltsciutadans de Cambodja a mans dels kmers rojosdirigits pel maoista Pol Pot” (21-22 i 373-374). Eltindria per exabrupte emblemàtic del corrent sitenim en compte altres dades: els kemers elimina-ren, entre 1975 i 1979, executats o morts de fam,a més de 1.700.000 persones, un quart de la po-blació, aboliren escoles i destruïren biblioteques.A Catalunya hi hagué 8.352 morts i Richards cal-cula 200.000 morts a Espanya per la fam o les es-pantoses condicions carceràries del 39 al 45 (11).I aquelles afirmacions podrien comparar-se ambel parer de Riquer, que es pregunta si, com diuenBenet o Raguer, els clergues catalans eren mésoberts o n’hi havia bastants d’afins a la ultra dretacarlista, Renovación Española o Unión Patriótica(49-51). El mateix Raguer explicita que el bisbeIrurita es distancià del clergat avançat posant rec-tors trabucaires en llocs clau de la diòcesi i enviàuna apocalíptica carta circular, el 16 d’abril de1931, com si la caiguda de la monarquia suposésla fi del món. Per les eleccions de febrer del 36 or-

denà tres dies de pregàries públiques, ja que es-tava en joc “la existencia de la España católica” ila Junta Diocesana d’Acció Catòlica va exigir votarla dreta (1976: 81-83). En una obra posterior ésmés categòric: els cardenals Segura i Gomà erenintegristes, “no en el sentido impreciso […] dementalidad conservadora o tradicional, sino en suacepción técnica de partidarios de un estado con-fesional que impusiera por la fuerza a todos sussúbditos la profesión y la práctica de la religión ca-tólica y prohibiera cualquier otra […] Si para crearo restablecer este estado confesional había queemprender una guerra civil, se emprendería”. I en-cara sostenia més tard que tants “a favor de uncierto orden que mezclaba régimen monárquico,conservadurismo social y religión, y que se aducecomo una justificación de la sublevación militar, esen realidad un reconocimiento de la oposición con-tra la República que gran parte de la Iglesia espa-ñola (jerarquía y laicos) adoptó desde el principio”(2007: 22-23).

En efecte, a poc de proclamar-se la SegonaRepública, l’Església, dirigida, en bona part, perdos catalans, Pla i Gomà, sabotejà mesures persecularitzar i acabar amb l’anacrònica prevalençaclerical. Diu Miret que, des de 1931 una part de lacapellania somiava amb la guerra afegint “esteclima de guerra civil comenzó con las supuestasapariciones de la Virgen en Guipúzcoa; y, poste-riormente, con la propaganda que la ultraderechahizo de las pretendidas profecías de la Madre Rà-fols, con claras alusiones políticas ultraconserva-doras en contra de la República” (43).

A la Catalunya dels anys 30, quan explo-tació i conflicte social assoliren el zenit tant a laciutat com al camp el clergat, mitjançant militantscarlistes, col·laborà amb la Guàrdia Civil en la re-pressió gangsteril i de forma ostensible feia costatals explotadors, grup al qual pertanyia per ser pro-pietari o bé per vincles familiars, doncs molt mos-sèn era fadristern de famílies d’hisendats.

La simbiosi entre ramat i carlisme era notablea moltes comarques per tot Catalunya, en especialles de Tarragona; per a Redondo foren responsa-bles indirectes de l’ocorregut, atès que estaven “enexceso apegados a una determinada concepciónde la vida social, la tradicionalista tan remisa a in-troducir cambio alguno por entender que lo queexistía era lo que tenía que existir, y además parasiempre” (II, 25).

És innegable el rol carlista en arranjar el Sindi-cat Lliure. Ferrer digué “todo Barcelona sabía quelos carlistas estaban en él […] y en aquellos tiem-pos de congoja eran la única esperanza de los bur-

45

gueses y obreros honrados” (121-126). Fra Mon-león visità, a mitjan febrer del 36, Sales a la seudel sindicat: “Allí son todos caballeros de la Es-paña única”; aquest cità “un levantamiento contralas izquierdas”, el juliol, “nos vamos a lanzar a lacalle todos los que no podemos ver a España pi-soteada por estos comunistas. Es demasiadolargo el calvario de la Patria y demasiado grandeel descaro de sus verdugos […]. Los militares nosdarán armas”. Més tard “el profeta moría como unvaliente sacrificado por los odios a su ideal de unaEspaña única, grande, libre” (25-27). Anys desprésmossèn Llorens diria que “horroriza, avergüenzaal hombre honesto, digno, al cristiano conscientey bueno, pensar que, cada vez que caía por lascalles de Barcelona un obrero asesinado por losagentes de los patronos o del Gobierno Civil […]mucha gente de derecha y de la Iglesia daban suaprobación y aplaudían un crimen horrible que ha-brían debido condenar con todas sus fuerzas”(85).

Implantació dels tradicionalistes en l’àmbit ruralque augmentà amb la crisi del 29, implicant laruïna agrària, la vitícola en especial, i la recerca desortides. El Parlament pensà trobar-la en unatransacció: els pagesos comprarien la terra, a ve-gades menada des de feia generacions, mesura ala qual s’oposà qualque propietari més reaccionarii intransigent. En perdre les eleccions del 32 alParlament, els carlistes s’havien proclamat “avan-zada del ejército libertador que inicia la recon-quista espiritual de nuestra tierra”; i si oposar-se al’Estatut de Núria els privà de militants significats

passats a UDC, la seva actitud davant la qüestióagrària, que volia atreure els hisendats, els deixàsense el suport dels camperols, la seva antigabase. Per altra part, la opció insurrecta s’evidenciàen l’Aplec de Poblet, 2/VI o en el de Montserrat,3/XI ambdós del 1935, quan segons Ferrer hihagué “verdaderas llamadas a la guerra en loscada vez mayores vínculos con la golpista UME”(Anguera, 124-126).

Per al carlista Soler, Caylà, de les Congrega-cions Marianes, armà i organitzà gent des de Valls,l’octubre del 34, i “se hizo cuestión de honor el queen tierras tarraconenses abortara la intentona se-paratista. Para esto estaba él allí con sus hom-bres, decidido a ahogar el movimiento subversivo,con la sangre, si era preciso”, així el 7 d’octubres’oferí a la Comandància Militar de Tarragona, de-plorant “que tengamos que ser los carlistas losque, por salvar a España, tengamos que salvar, derechazo, la República que se hunde”; a més orga-nitzà Acción Ciudadana, força paramilitar i based’un sometent clandestí, que va haver de dissol-dre, però persistí secretament a la majoria de po-bles de Tarragona (38-39).

Puig i Vila detallà els fets del 34. Participaren el60 % dels membres de la Unió de Rabassaires(UR), ja que “per a ells la república significavaquelcom més que un nom […] era la llibertat eco-nòmica i política; era sostreure’s a la influència delcacic, era escapar-se de les urpes de l’usurer, delpropietari, del capellà, de l’intermediari que, entreels uns i els altres, els deixaren exànimes”. Les re-presàlies foren brutals, es detingueren dirigents a

Percentatge d’executats, sobre població total, per comarques

46

molts indrets on no ocorregué res, la Guàrdia Civiltorturà i simulà afusellaments per trobar suposatscamions de la Generalitat amb armes, caiguerenen el “remolí de les lluites socials centenars i milersde persones que mai no havien intervingut en fetsde caire social i polític”; es profetitzà que “si un diaels camperols catalans imitessin l’actitud dels pa-gesos de remença […] si el riu es desbordés […]si la tempesta es desfermés […] si algun dia lescadenes es trenquessin, ai dels opressors”. Hihagué solidaritat amb els engarjolats i Rovira i Vir-gili recollí en un article que UR, que ni era revolu-cionària ni seguí les consignes de l’Alianza Obrera,elevà un ofici al president de la República, el maigdel 35, denunciant “un estado de cosas que, deperpetuarse, ha de derivar forzosamente […] enuna situación de fuerte violencia”; citava “una delas épocas más sombrías de represión [que] hadiezmado las poblaciones rurales de Cataluña, de-jando en ellas una semilla de odio que jamáspodrá desaparecer”. Massa camperols “han sidoperseguidos, encarcelados y bárbaramente atro-pellados por los propietarios de la población, conla ayuda complaciente de la fuerza pública. [Com-plien] con el deber de advertir, aún a tiempo y aquien corresponde, un peligro que se avecina yque no es a nosotros a quien corresponde evitar”(96-106 i 160-167).

Després dels fets d’octubre es reclogueren, enel vaixell Arnús, 900 homes, fins i tot menors de14 anys i majors de 65 anys, invàlids i malalts,algun sols rival personal o polític de dirigents car-lins; “teràpia”, digueren, “pacificant els esperits”;350 sortiren sense judici en dos o tres mesos; alsajuntaments tornaren els cacics de la dictadura; eld’Amposta elaborà una llista amb els 300 votantsd’ERC, exabrupte que no escoltà la Guàrdia Civilque, malgrat tot, en va detenir 32, àdhuc un ban-quer i industrial, i els van deixar anar dos mesosmés tard. Van substituir per correligionaris els fun-cionaris d’ideologia republicana, amb complicitatdels jutges (Campos, 66-73). Segons l’al·legatd’UR, molts desnonaments, dient els propietarisque ells menarien les terres, amagaven una ven-jança afavorida i animada per la Llei d’Arrenda-mientos rústicos del parlament i assenyalaven“totes les bases i les garanties que servirien peruna possible convivència han estat destruïdes i […] no és ja en aquesta direcció que les masses cam-peroles han de conduir els seus passos”. Citavenel Delta de l’Ebre, abans erm, posat en valor peruna massa de desarrelats als quals s’atragué ambenganys, ja que primer se’ls prometé tot i despréshagueren d’escollir entre esdevenir simples jorna-

lers o emigrar de bell nou. Així mateix denunciavenels sacrificis de milers de pagesos per satisfer lesdemandes de rendes, en molts casos valoradesde forma arbitrària, pels propietaris. Profetitzavenque l’afany de justícia “augmentarà i s’agegantaràfins a plasmar-se en reivindicacions molt més ab-solutes”. A Tarragona comitès veïnals s’organitza-ren per ajudar engarjolats i algú tan conservadorcom Carles Soldevila escriví a La Vanguardia lesseves “dudas sobre el valor del escarmiento”, ci-tant excessos per venjances, amb violència i ame-naces, cosa que denuncià fins i tot gent de dretes.I recorda excessos i abusos de guàrdies civils o dela Legió. També a l’“Informe reservado” del 39 hiha força referències a la rancúnia rabassaire con-tra els eclesiàstics (Martí Bonet, 44-46).

El 36 el carlisme participà en la trama colpista.El maig “falangistas y requetés, con otros elemen-tos de valía del país, estaban de acuerdo con lomás florido y aguerrido del Ejército para salvar aEspaña” (Monllaó, 1942: 31). Poc abans era mésexplícit. El 18 de juliol, cristians i patriotes resaven“por la buena marcha de la empresa de los caba-lleros del más noble de los ideales”, esperant “condeseo, con ansia, el momento de podernos situara su lado y, con la ofrenda de nuestros esfuerzosy de nuestra vida, ayudarles a alcanzar el triunfodefinitivo de la histórica Cruzada”. Alguns d’a-quests “respetabilísimos caballeros” moriren “víc-timas del furor de la chusma” a principis d’agost; i“dignísimos ciudadanos católicos y tradicionalis-tas” demanaren a persones “conservadoras y se-dicentes católicas” empara i asil, però nol’assoliren (1941: 18-19, 25, 38-39 i 44). TambéVallverdú detalla el rol dels carlistes el 1934 i llurdescarada i barroera intervenció en la rebel·lió del17 de juliol i en l’ordit previ dels mesos anteriors(172-180 i 293-343).

Hi hagué premonicions, com la del dirigent delPenedès Pau Baqués, que digué a La Terra (517,31/XII/35): “Els nostres plors seran els d’ells. Elspagesos no podran oblidar les injustícies de quèhan estat víctimes i això els servirà d’esperó” (Ar-nabat, 42). Barrull cita represàlies a terres del Ca-pítol i de Beneficiats laics de la Seu de Lleida; foudetingut el president de la Unió de Colons, i retin-guts llurs dipòsits i comptes per forçar-los a unacord. La Tribuna informà de l’alliberament de 50pagesos després de posar-se d’acord amb els ca-nonges sobre rendes endarrerides (69). SegonsPujadas, la repressió incrementà l’escletxa entredesnonats i propietaris. Ho prova que fins i tot lapremsa carlista lamentà abusos, així l’article “Jor-nales de hambre” al Correo de Tortosa (14/III/35)

47

o un editorial d’El Pueblo (8/II/36) que amollà, “ennom de Déu -pobre Déu- i amb l’ajut d’unes pare-lles de guàrdies civils, les dretes incivils han encèsla guerra al nostre camp. Un sol propietari, Damiàd’Oriol, ha desnonat a la nostra comarca prop de2.000 arrendataris. És a dir, aquest ‘cavaller (¿) del’ordre de Montesa’, catòlic cent per cent, ha con-demnat a la fam i a la desesperació a 2.000 arren-dataris” (102). També detalla, a Tortosa, gent delCírculo Tradicionalista —dirigit per l’exbatlle i dipu-tat Bau i Nolla— assetjant funcionaris de la Gene-ralitat, acusats de participar en la proclama del’Estat Català, detinguts i acomiadats ni que ha-guessin estat alliberats per manca de proves(1994: 45). Atribueix la violència del 36 a injustíciesi canallades seculars, a un caciquisme molt arrelat,a la persistència del clericalisme rústec, amb vin-cles estrets entre l’Església i els explotadors, aixícom a la militància carlista de la majoria dels mos-sens, políticament compromesos amb l’extremadreta, com ho estaven també molts fejocistes. Éscridaner que la destrucció material precedí a la hu-mana; la primera, en massa, sense control i es-pontània, assolí el zenit el 31 de juliol; en algunindret, com La Sénia o La Galera, dirigents del co-mitè local reeixiren en evitar-la. Pel que fa a la se-gona, mataren 33 capellans (12 tradicionalistespalpables), 29 a l’agost i 4 de setembre a novem-bre (1988: 150-155).

Sánchez Cervelló detalla el compromís carlistaamb la gent de l’IACSI o la Lliga contra la pagesia;a més a més quan s’aguditzà l’antagonisme, lapremsa dels primers regalimava elogis a Mussolinii lloances als que serien capaços de morir defen-sant la pàtria i la religió. Arran de les eleccions del33 augmentaren posats feixistes, exigint senseembuts un règim autoritari, tapant amb la seva ac-tuació política una trama militar. I planificaren, l’es-tiu del 36, concentrar-se en el Govern Civil deTarragona per seguir als alçats i s’agruparen perprendre Caseres, Flix, Horta de Sant Joan o Pinell.També detalla casos documentats de carlistesexecutats el 36: a Tortosa ho eren 79 de 204, i 23d’ells a més a més capellans, quasi la meitat dels54 sacerdots morts a la diòcesi. També occiren 4canonges de 7 de la mateixa corda, cosa que evi-dencia el pes d’aquest corrent a la cúpula del bis-bat, afavorit pel prelat Bilbao, també carlista. A les“Conclusions” emfasitza la simbiosi total entre Es-glésia i carlisme; el bisbe els donà, des de 1900,el control dels Centres Catòlics i altres pies enti-tats. Va créixer la militarització, el 1910, al recupe-rar-se el requetè, primera milícia d’un partit políticmodern, que Bau, Caylà i el capità Sentis pensa-

ven incorporar a la revolta de juliol (III, 164-168 i173-175). Alcalá xifra els carlistes morts a Cata-lunya al llarg de la guerra i, curiosament, les sevesdades no sols difereixen de les de Sánchez Cer-velló sinó que fins i tot dóna totals diferents —1.199 i 1.156- en dues obres (2001: 167-232 i2005: 115-151). En la primera fa palès que les vuitcomarques amb un percentatge major eren agrà-ries i coincidien amb algunes on fou pitjor la re-pressió contra els rabassaires. Afegeix que tots elscarlistes de Terrassa foren liquidats per gentd’ERC (2005/a: 38), i evocant els 8.352 morts aCatalunya, precisa que 2.039 eren religiosos,2.738 de militància coneguda i dels altres 3.575“cabe suponer que en su gran mayoría pertene-cían a partidos de la derecha […] o simplementefueron asesinados por ser propietarios o por re-vanchas o envidias personales” (2005/b: 317).

Des de l’altre costat, gent del comitè de Gràcia,tots immigrants, respectaren Trias, malgrat saberque era catòlic i que tenia a casa monges refugia-des, per ser secretari general d’UDC. Consideracióque s’estengué a tot el partit i a llurs militants, se-gurament per haver votat a favor de la Llei de Con-tractes de Conreu; com diu el mateix Trias: “Perells, nosaltres érem els ‘altres’”, ni de dretes ni bur-gesos de la Lliga (90). També especifica que en elfront d’Aragó, la CNT-FAI predominà en el nord,mentre que en el sud ho feia ERC (90 i 93).

Persevero, la violència als dos bàndols no fouanàloga, en un, obra d’incontrolats, en l’altre, polí-tica d’Estat, en un, durà uns mesos, en l’altre, 40anys i sols en un a més de crims hi hagué vesàniai abusos sexuals com els que s’han recordat arrande la mort del tinent general Mohamed Mizzian.

Prova del que he dit i repetit és que a bastantindret no es consumaren delictes de sang, aAbrera, Cardedeu, Cassà, La Granada i poblesveïns, Lloret, Sant Feliu de Codines o Vidreres percitar-ne algun, a Granollers, el 21 aparegué un bandel Comitè adreçat a posta, als saltaterrats, “ad-vertint que tots aquells que cometessin actes depillatge, incendis, assalts d’establiments o altresserien jutjats severament”, grups de milicians tin-gueren cura de mantenir l’ordre; Combat, diari llei-datà del POUM, dels 25 i 27 de juliol, arremetcontra incontrolats i saquejadors que comprome-ten el futur de la revolució, i que identifica amb elsbaixos fons urbans i La Batalla, òrgan central delPOUM, s’afegí quatre dies després a la protesta:“Cal acudir a mesures extremes, sense vacil·lar,per acabar amb actes que deshonren i perjudiquenla revolució”.

48

Bibliografia esmentadaAAVV, Granollers 1936-1939: Conflicte revolucionari i bèl·lic, El Racó

del Llibre de Text, Barcelona, 1989-1990, 2 vols. AAVV, La Guerra Civil a Catalunya, Ed. 62, Barcelona, 2004, 4 Vols.AAVV, La Guerra Civil a les comarques gironines (1936-1939), Cercle

d’Estudis Històrics i Socials, Girona, 1986, 454.Albertí, Jordi, El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant

la Guerra Civil, Proa, Barcelona, 2007, 423.Alcalá, César, Checas de Barcelona. El terror y la represión estalinista

en Cataluña durante la Guerra Civil al descubierto, Belacqua, Barcelona,2005/a, 254.

Alcalá, César, La represión política en Cataluña (1936-1939), Grafite,Madrid, 2005/b, 332.

Alcalá, César, Persecución en la retaguardia. Cataluña 1936-1939,Actas, Madrid, 2001, 244.

Ametlla, Claudi, Catalunya paradís perdut (la guerra civil i la revolucióanarco-comunista), Selecta, Barcelona, 1984, 228.

Anguera, Pere, El carlisme a Catalunya, 1827-1936, Empúries, Barce-lona, 1999, 141.

Arnabat, Ramon, «El 6 d’octubre a l’Alt Penedès: un episodi de la lluitasocial al camp», L’Avenç, 187(XII-1994), 40-43.

Barrull Pelegrí, Jaume, «Els fets d’octubre a les comarques de Lleida»,L’Avenç, 187 (XII-1994), 66-69.

Berga, Miquel, “Ficcions i afliccions: la gestió de la memòria en la litera-tura angloamericana de la guerra civil”, AAVV, Literatura de la guerra civil.Memòria i ficció, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 2002, 49-61.

Bernils, Josep M., La guerra civil a Figueres (1936-1939), Empordà, Fi-gueres, 1986, 251.

Bertrana, Aurora, Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya, Pòrtic,Barcelona, 1975, 554.

Campillo, Maria, Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939), Curial i PAM, Barcelona, 1994, 381.

Campos i Terré, S. El 6 d’ocubre a les comarques, Imprenta Popular,Tortosa, 1935, 248.

Cárcel Ortí, Vicente, La gran persecución: España, 1931-1939, Planeta,Barcelona, 2001, 370.

Ealham, Chris, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto, 1898-1937, Alianza, Madrid, 2005, 381.

Fontserè, Carles, Memòries d’un cartellista català, Barcelona, Pòrtic,1995, 508.

Garangou i Tarrés, Sònia, Malgrat 1930-1940: els anys silenciats. Re-pública, revolució, guerra i dictadura a un poble de l’Alt Maresme, Ajuntament,Malgrat, 2005, 357.

Garriga i Andreu, Joan, Granollers, caciquisme i fractura democràtica(1848-1939), PAM, Barcelona, 2003, 420.

Garriga i Andreu, Joan, Revolta i guerra civil a La Garriga (Vallès Oriental1936-1939), L’Aixernador, Argentona, 1986, 245.

Kaminski, H. E., Els de Barcelona, Ediciones del Cotal, Barcelona,1977, 221.

Langdon-Davies, John, Detrás de las barricadas españolas, Letras, San-tiago de Chile, 1937, 246.

Leval, Gaston, Colectividades libertarias en España, Aguilera, Madrid,1977, 509.

Llarch, Joan, Los días rojinegros. Memorias de un niño libertario 1936,Ed. 29, Barcelona, 1977, 166.

Llorens, Josep Maria (Joan Comas), La Iglesia contra la República Es-pañola, Grupo de Amigos del Padre Llorens, Vieux, 1968, 414.

Low, Mary, Cuaderno rojo de Barcelona, Alikornio, Barcelona, 2001, 181.Martí Bonet, Josep M., El martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona

(1936-1939), se, Barcelona, 2008, 464.Mas Gibert, Xavier, Guerra-Revolució i contrarevolució a Canet de Mar

(1936-1943) (Les dimensions d’una tragèdia), Caixa Laietana, Mataró, 2002,541.

Miret Magdalena, E., Religión e irreligión hispanas, Fernando Torres-Editor, Valencia, 1976, 148.

Monleón, Alfonso, España trágica. Anecdotario, Talleres Gráficos Catta-neo Hnos., Santa Fe, 1938, 148.

Monllaó Panisello, José, Estampas de dolor y de sangre. Tortosa en1936-1939, Imprenta Algeró y Baiges, Tortosa, 1941, 203.

Monllaó Panisello, José, Los bárbaros en Tortosa. 1936-1939, ImprentaMonllau, Tortosa, 1942, 192.

Orwell, George, Homenatge a Catalunya. Un testimoni de la revolucióespanyola, Ariel, Barcelona, 1969, 218.

Pagès i Blanch, Pelai i Alberto Pérez Puyal, Aquella guerra tan llunyanai tan propera (1936-1939). Testimonis i records de la Guerra Civil a Catalunya,Pagès, Lleida, 2003, 385.

Paz, Abel, Viaje al pasado (1936-1939), Fundación de Estudios Liberta-rios

Anselmo Lorenzo, Madrid, 2002, 314.Peiró, Joan, Perill a la reraguarda, Ed. Llibertat, Mataró, 1936, 179.Pérez-Bastardas, Alfred, Josep Maria Boix i Raspall (1887-1973), Ed.

62, Barcelona, 2001, 336. Piñol, Josep M., El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència

(1926-1966), Ed. 62, Barcelona, 1993, 332.Pons Prades, Eduard, “Notas biográficas”, Fem memòria per fer futur,

UPC, Barcelona, 2005, 7-26. Puig i Vila, Nònit, Qué és la Unió de Rabassaires, se, Barcelona, 1935,

202.Pujadas, Xavier, «El sis d’octubre de 1934 i els efectes de la repressió

posterior en un àmbit local: el cas de Tortosa», L’Avenç, 187(XII-1994), 44-46.

Pujadas i Martí, Xavier, Tortosa, 1936-1939. Mentalitats, revolució i Gue-rra Civil, Dertosa, Tortosa, 1988, 324.

Rabasseire, Henri, España crisol político, Proyección, Buenos Aires,1966, 331.

Raguer, Hilari, «La “cuestión religiosa” en la segunda república», enDronda Martínez, J. y E. Majuelo Gil (editores), Cuestión religiosa y demo-cracia republicana (1931-1939), Universidad Pública de Navarra, Pamplona,2007, 15-40..

Raguer, Hilari, La espada y la cruz (La Iglesia 1936-1939), Bruguera,Barcelona, 1977, 255.

Raguer, Hilari, La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1939), PAM, Barcelona, 1976, 582.

Redondo, Gonzalo, Historia de la Iglesia en España 1931-1939, Rialp,Madrid, 1993, 2 vols.

Richards, Vernon, Enseñanzas de la revolución española, Belibaste,París, 1971, 268.

Riquer i Permanyer, Borja de, L’últim Cambó (1936-1947). La dreta ca-talanista davant la Guerra Civil i el primer franquisme, Eumo, Vic, 1996, 357.

Roca, Francesc, Política, economía y espacio. La política territorial enCatalunya (1936-1939), Serbal, Barcelona, 1983, 122.

Rubió i Tudurí, Marià, Barcelona 1936-1939, PAM, Barcelona, 2002, 308.Rucabado, Ramón, Santa Mónica de la Rambla y otras páginas de san-

gre, Balmes, Barcelona, 1959, 180.Sancristòful i Ballaró, Jaume, La Guerra Civil a Montclar (Memòries,

1936-1947), Àmbit, Berga, 1996, 138. Sánchez Cervelló, Josep (coor.), El carlisme al territori de l’antiga diòcesi

de Tortosa, Arola, Tarragona, 2004, III vols.Soler Janer, Juan, Tomás Caylá Grau. Ejemplo y guía de patriotas, Edi-

torial Española, San Sebastián, 1938, 63.Souchy, A y P. Folgare, Colectivizaciones. La obra constructiva de la re-

volución española. Ensayos, documentos, reportajes, Fontamara, Barcelona,1977, 236.

Torriente-Brau, Pablo de la, En España, peleando con los milicianos,Grijalbo, México, 1972, 159.

Tort i Martí, Manuel, Guerra incivil, Claret, Barcelona, 1981, 175.Trias i Peitx, Josep M., La solitud de la llibertat. Memòries de [Trias i

Peitx], secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la GuerraCivil, Símbol, Barcelona, 2008, 192.

Tusquets, Juan, Orígenes de la revolución española, Vilamala, Barce-lona, 1932, 219.

Vallverdú i Martí, Robert, El carlisme català durant la Segona RepúblicaEspanyola (1931-1936), PAM, Barcelona, 2008, 367.

Vila-Abadal, Jordi, El doctor Lluís Vila d’Abadal i el seu temps. Assaigbiogràfic, La Llar del Llibre, Barcelona, 1990, 441.

49

Gènere i moviment llibertari

Eulàlia Vega

La militància femenina va ser creixent en elmoviment llibertari al llarg de la trajectòriadel moviment obrer espanyol fins arribar

a la Guerra civil, el moment del màxim compromísde les dones en l’esfera pública. Amb l’inici delmoviment obrer espanyol trobem ja les primeresdones militants. En les reunions i en els Congres-sos de la Federació Regional Espanyola (FRE),adherida a l’Associació Internacional dels Treba-lladors (AIT), assistien nombroses dones. Tanma-teix, eren minoritàries les que van ocupar càrrecso van destacar com oradores, entre elles podemcitar la mestra gaditana Guillermina Rojas i la gi-ronina Isabel Vila, ambdues van ser secretàries delConsell local de la FRE, de Madrid la primera i deLlagostera (Girona) la segona. En els anys delSexenni Democràtic (1868-1874) es van fundarnombrosos clubs republicans femenins en diver-ses ciutats espanyoles com Cadis, Madrid, Barce-lona i Palma de Mallorca, on trobem diversesdones actives en l’esfera pública. Moltes d’aques-tes van iniciar també la seva militància en altresplataformes properes com la FRE. Certament, elrepublicanisme, l’internacionalisme i el lliurepen-sament estaven íntimament lligats, militant en al-guns casos homes i dones en els tres àmbits demanera simultània. Es pot considerar al mateixtemps aquest context com l’inici del feminisme detradició obrera a l’Estat espanyol. Una dura repres-sió contra el moviment internacionalista i tambécontra les associacions femenines va produir-seamb la Restauració de la monarquia borbònica el1874, el que va impedir la consolidació d’aquestesorganitzacions.

Fins el 1881 no es va poder reorganitzar el mo-viment obrer amb la creació de la Federació Re-gional de Treballadors Espanyols (FRTE).Nombroses vagues per la millora dels salaris i lescondicions de treball van ser realitzades a partir dela seva constitució. Aquestes es van realitzar endiversos sectors productius, també en el tèxtil ambla participació de nombroses dones. Un dels con-flictes més importants per la seva repercussió i perla seva duresa va ser el conegut com “la vaga deles set setmanes”. Es va produir a Sabadell el mesde juliol de 1883, destacant l’obrera teixidora Te-resa Claramunt, que seria més endavant importantdirigent de l’organització FRTE. Aquesta desta-cada anarquista, juntament amb altres militants fe-menines, va crear el 1884 la secció detreballadores anarcocol·lectivistes, sent escollidasecretària al costat de Gertrudis Fau, mentre quela presidenta va ser Federación López Montene-gro.

Es pot considerar Teresa Claramunt com unapionera del feminisme obrerista de caràcter anar-quista i també, d’alguna manera, la precursora deles idees de l’organització anarcofeminista poste-rior, MMLL. Anarcosindicalista i obrera tèxtil, acti-vista sindical i feminista, va tenir un importantpaper en el compromís de defensar els interessosde les treballadores explotades pels patrons i lesseves lluites per millorar la seva situació. Denun-ciava la doble explotació que patien les dones tre-balladores per la seva condició de dones id’obreres. La Claramunt es va dedicar a la creacióde l’associacionisme obrer, i de manera particularde caràcter femení, on les dones podien actuarsense la tutela dels homes. Va ser una oradora“amena i vibrant”; també va escriure nombrososarticles i va animar diverses publicacions anarquis-tes, sent una de les veus més influents de l’anar-

50

quisme català de finals del segle XIX i de l’inici delsegle XX.

Aquesta primera generació de dones militants ianarquistes van trobar-se en minoria i relativamentaïllades com a gènere. Progressivament la situaciói el paper de la dona en la societat va anar can-viant. Als anys vint i trenta del segle XX trobemmés dones interessades en participar activamenten les lluites socials i polítiques. Federica Mont-seny va ser una de les més famoses i destacades,en ser també la primera espanyola que va arribara ser ministra en el segon Govern de FranciscoLargo Caballero (novembre de 1936). Quan Te-resa Claramunt va morir pocs dies abans de la pro-clamació de la Segona República (11 d’abril de1931), F. Montseny va prometre ocupar el seu lloc.

Dones llibertàries durant la Segona Repú-blica i la Guerra civil.

Dos generacions de dones anarquistes vanconfluir en els anys trenta. Les filles “espirituals”de Teresa Claramunt, que havien nascut a finalsdel segle XIX i a principis del segle XX, como la jaanomenada F. Montseny (1905-1994), i les netes“espirituals” que eren les joves que van iniciar laseva militància en els anys republicans1. La gene-ració de les filles havia iniciat el seu compromísanteriorment a la República destacant-se en leslluites laborals dels anys de la Primera GuerraMundial. Entre elles podem citar: Roser Dulcet(1881-1977), i la seva germana Encarnació, Lliber-tat Ródenas (1891-1970) i Balbina Pi (1896-1973).Totes elles eren com la mateixa Teresa Claramuntactives militants del sector tèxtil català i es van dis-

tingir com oradores i com lluitadores en las vaguesde 1918 contra l’increment del cost de la vida.

Durant els anys republicans va existir una majorafluència de dones militants en el moviment anar-quista, situació que no tenia cap precedent ante-rior. La Segona República va ser especialmentfavorable al reconeixement dels drets socials i in-dividuals femenins, així com una major activitat iprotagonisme en les organitzacions polítiques isindicals. Pel que respecte al moviment llibertari,les podem trobar en el sindicat de la ConfederacióNacional del Treball (CNT), en l’organització espe-cífica anarquista, la Federació Anarquista Ibérica(FAI), en les Joventuts Llibertàries (JJLL), en l’or-ganització anarcofeminista Mujeres Libres(MMLL), i sobre tot en els Ateneus Llibertaris, elsorganismes de divulgació cultural que es van for-mar en totes les ciutats i pobles de l’Estat espan-yol, especialment en les zones industrials i rurals,on existia el sindicat anarcosindicalista.

El Sindicat, un espai masculí.Només una minoria de dones van militar en el

Sindicat confederal. Per entendre l’escàs compro-mís existent amb la CNT cal tenir en compte queaquest era considerat socialment com un espaimasculí i en conseqüència l’activitat femenina vaser minoritària al llarg de la seva trajectòria i en-cara que estiguessin afiliades evitaven freqüentar-ho. Les treballadores hi anaven de manera puntuali únicament en el cas de tenir que solucionar algunproblema concret (acomiadament, demandesd’augment salarial, etc.). També bona part dels mi-litants masculins consideraven que l’associacióobrera no era cosa de dones i quan feien campan-yes de propaganda per augmentar l’afiliació es di-

1 Més informació sobre aquesta generació de llibertàries a E. Vega, Pioneras y revolucionarias. Mujeres libertarias durante la SegundaRepública, la Guerra civil i el Franquismo, Barcelona, Icaria, 2010.

51

rigien als homes argumentant tot sovint la virilitatper activar una major defensa dels seus interessoslaborals i aconseguir la seva adhesió al sindicat2.

Encara que les joves obreres treballessin forade la llar, la família no les permetia normalmentuna major implicació en l’esfera pública i no eraben vist que es preocupessin de las qüestions la-borals i sindicals ni tampoc l’assistència al Sindicati a les seves activitats. Dominaven les idees de do-mesticitat per a les joves que les portaven a foca-litzar la seva atenció a trobar marit i formar unafamília. Por aquest motiu, es procurava evitar quela filla s’ajuntés amb anarcosindicalistes i iniciésuna vida militant. Per a Conxa Pérez3, militant dela CNT durant la República, aquesta és una de lescauses de la absència de les obreres dels sindi-cats: “Els pares no les deixaven anar [...] perquètenien por que les joves es tornessin revolucionà-ries. Hi havia una gran por abans, eh?, què es fes-sin, sobretot de la FAI. La FAI era el coco, por nodir la CNT, que no hi havia més sindicats. Però queaquestes es fessin d’algun sindicat i que lluitessini tot això, no els hi agradava”.

Conxa no va tenir mai aquest problema perquètant el seu pare com el seu germà gran eren mili-tants cenetistes. Ella va començar a treballar als13 anys, primer en el sector tèxtil i després en lesarts gràfiques, sector que no va abandonar fins ala guerra civil. Amb la proclamació de la Repúblicai amb la reorganització sindical de la CNT es vaafiliar al Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT.Aquest agrupava a Barcelona 4.300 treballadoresi treballadors l’any 1931, arribant a 8.000 durantels anys posteriors. La majoria dels seus militantseren homes. Malgrat aquest fet, ella va formar partde la Junta del Sindicat, durant un temps, com avocal. Recorda haver volgut portat alguna noia deltreball amb ella, però sense èxit: “El sindicat cos-tava molt, era una lluita continua. És molt difícilaixò per a les persones que no tenen idea de capclasse d’entrar en un sindicat. [...] Els sindicatseren una cosa més revolucionària, anàvem decara a los conflictes”.

L’escàs interès davant de les qüestions sindi-

cals i laborals era un altra explicació de l’absènciade la dona dels sindicats. Es pot afirmar que lesdones militants confederals que van aconseguirsuperar els obstacles socials que tenien la majoriad’afiliades ho van fer gràcies al suport dels fami-liars també cenetistes o simpatitzants amb l’anar-quisme. Per a canviar aquesta situació va sercreada l’Agrupació Cultural Femenina a Barcelonai a altres llocs de l’Estat espanyol el 1935. Una deles tasques de l’organització era l’ajuda mútuaentre les associades tant de les tasques domèsti-ques com de la cura dels fills quan havien d’assistira les reunions.

El nivell de compromís femení amb el sindicatanarcosindicalista va tenir diversos graus d’inten-sitat: un primer nivell, inclou les que van militarocupant diversos càrrecs i participant fins i tot enla Junta del Sindicat. Un segon sector, van ser lesmilitants d’empresa, les delegades sindicals ques’ocupaven normalment de recollir les cotitzacionsentre els afiliats del seu lloc de treball. Finalment,el darrer grup, el de les afiliades, formaven part lesque es limitaven a cotitzar i no tenien cap més re-lació amb el Sindicat. Eren la majoria de les donessindicades, les quals es resistien a tenir una pre-sència més activa.

L’Ateneu Llibertari, un espai de sociabilitat.Les dones van demostrar un interès major per

les activitats de l’Ateneu Llibertari. Mentre el Sin-dicat era freqüentat únicament per una minoria fe-menina, l’Ateneu era mixt i comptava amb unapresència tant d’homes com de dones i d’enteresfamílies. Eren moltes les noies obreres que parti-cipaven activament a les múltiples propostes ques’oferien en les diverses seccions: des de l’excur-sionisme al quadre escènic, de les classes d’alfa-betització a les conferències, de les classesd’esperanto a les lectures comentades fetes a par-tir dels llibres de la biblioteca. Joves d’ambdóssexes podien socialitzar, formar-se, discutir, parti-cipar com actors i actrius en obres de teatre i fersortides a l’aire lliure per un mòdic preu. Les lec-tures comentades i les conferències obrien la mentde les joves que no havien tingut pràcticament cap

2 C. Villar, Género y clase. Estrategias excluyentes del sindicalismo en el sector del metal. Barcelona, 1900-1936 en C. Borderías (ed.),Género y políticas del trabajo en la España contemporánea, 1836-1936, Barcelona, Icaria-Publicaciones UB, 2007, pp. 163-189; J. Ibarz,“Con gesto viril”. Política sindical y trabajo femenino en la industria del vidrio de Barcelona (1884-1930) en C. Borderías (ed.), op. cit., pp.191-225.3 Conxa Pérez Collado, nascuda a Barcelona el 1915, de família anarquista. Afiliada al Sindicat de la CNT i també a la FAI. Participà enels diversos moviments de caràcter insurreccional que es van fer durant la República. Amb la Guerra Civil va marxar al front d’Aragó commiliciana i després va treballar en una industria de guerra col·lectivitzada a Barcelona. Exiliada en França uns anys, en 1942 va tornar aBarcelona, on viu actualment. Entrevista amb l’autora, Barcelona, octubre 2008.

52

formació en les escoles, on només havien après allegir i escriure. La ideologia anarquista i anarco-sindicalista impulsava la formació cultural com ele-ment imprescindible per a poder participar en larevolució futura. Aquesta no podia ser feta peranalfabets. Per aquest motiu, va promoure al llargde tota la seva trajectòria els ateneus llibertaris iles escoles racionalistes com a plataformes neces-sàries per omplir les llacunes de formació intel·lec-tual existents en la classe treballadora.

Durant la República va existir una gran prolife-ració d’Ateneus. Solsament a Catalunya es parlade l’existència de més de dos-cents centres cultu-rals de caràcter divers: racionalista, llibertari, na-turista, excursionista, sindicalista, etc. I d’aquests,setanta eren a Barcelona i a L’Hospitalet del Llo-bregat4. No tots van tenir una vida llarga, per la re-pressió governamental que van patir a partir de1933, quan l’Estat republicà va endurir la seva po-sició respecte la CNT5. Malgrat aquesta trajectòriaintermitent, el paper dels AL va ser fonamentalpara la formació de les dones que els van freqüen-tar durant aquets anys de relativa llibertat política.Aquest és el cas de Conxa Pérez que va seguir in-tensament les activitats de l’Ateneu Faros, un delsmés importants de Barcelona6: “L’ateneu va seruna veritable escola per a mi, aquí és on vaigaprendre quasi tot lo poc que sé i, socialment,doncs moltes coses”.

Altres Ateneus importants de Barcelona es vanubicar a diversos barris, com Gràcia, El Clot, LaTorrassa i Sants. L’AL del Clot es va fundar el junyde 19317. Era l’hereu de l’Ateneu Naturista Eclècticcreat al barri en la dècada de los anys vint. Aquestcentre havia estat molt actiu en la difusió dels co-rrents naturalistes i individualistes que s’havien in-troduït en l’anarquisme per influència delspensadors francesos, especialment Émile Armandi Han Ryner. El grup “Sol i Vida” havia estat el pro-motor d’aquesta iniciativa, així com de la publica-

ció de les revistes “Ética” e “Iniciales”8. A l’inici l’A-teneu comptava amb una cinquantina d’afiliades iafiliats, gairebé tots joves, però molt aviat va aug-mentar el seu nombre. Van constituir diverses sec-ciones: la de esperanto, la excursionista, la decultura i la d’art9. Posteriorment, es va formartambé una secció femenina que agrupava especí-ficament a les afiliades arribant a ser més de cin-quanta. En aquesta secció es parlava de lesrelacions entre els sexes i de cóm lluitar per la ger-manor de la humanitat.

Concha Liaño havia arribat a l’AL del Clot sentencara una adolescent gràcies a la invitació delseu veí Palmiro Aranda10. Allà va trobar la identitatque tant buscava. “Cuando llegué al Ateneo vi quepensaban exactamente igual que yo, sobre la reli-gión, sobre la familia, sobre el estado actual. Y esopara mí fue una bendición”. Va descobrir l’anar-quisme, ideologia de la que no es va separar maimés. Va trobar amb les joves i els joves llibertarisde l’Ateneu un món, on es va sentir acollida i re-coneguda i a més, un lloc on poder participar demanera entusiasta en les diferents activitats.

La secció d’excursionisme era una de les mésactives i, segurament, la més popular ja que teniauna gran acollida per part de les famílies del barrii també d’altres zones indistintament de la edat idel gènere. Organitzava sortides setmanals. Con-cha esperava tota la setmana a que arribés el diu-menge per a anar amb ells d’excursió: “Todo elAteneo iba de excursión. [...] Todos los domingosiban familias enteras, nos juntábamos muchos enesas playas -Y era muy bonito- los abuelos, lostíos, los niños. Y también hacían grupos que dis-cutían siempre sobre las ideas. [...] Fue una épocamuy bella y la gente muy sana. Yo tengo unos re-cuerdos tan bonitos de eso”.

Els grups anarquistes: les Joventuts Llibertà-ries i la FAI.

Mitjançant la implicació en les activitats dels

4 P. Solà, L’Ateneisme àcrata durant la Segona República, en “L’Avenç”, 1978, n. 11, p. 70.5 E. Vega, Entre revolució i reforma. La CNT a Catalunya (1930-1936), Lleida, Pagès, 2004.6 L’Ateneu Faros es trobava a l’Avinguda Mistral, n. 17, 1er. de Barcelona.7 El Ateneu Llibertari del Clot estava a l’Avinguda Meridiana n.128 el 1931. Després es va traslladar a la Plaça del Mercat n. 2.8 X. Díez, Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista “Ética-Iniciales”(1927-1937), Lleida, Pagès, 2001; Id., El anar-quismo individualista en España (1923-1938), Barcelona, Virus, 2007. 9 J. Navarro Navarro, Ateneos y grupos ácratas. Vida y actividad cultural de las asociaciones anarquistas valencianas durante la Se-gunda República y la Guerra civil, Valencia, Biblioteca Valenciana, 2004. 10 Conxa Liaño Gil, nascuda a París el 1916. Va viure de petita en diversos països: França, Cuba i Mèxic. En separar-se els pares, vaarribar a Barcelona el 1927 amb la mare i els dos germans. Era la germana gran i es va posar a treballar en el ram tèxtil per ajudar a lasupervivència de la família. Amb la República es va afiliar a les Joventuts Llibertàries; posteriorment, va fundar Mujeres Libres de Cata-lunya i va formar part del seu Comitè Regional. Exiliada a França, i a Caracas (Veneçuela) a partir de 1947, on viu actualment. Entre-vista amb l’autora, Barcelona, novembre 2007.

53

55

Ateneus i dels Sindicats, algunes joves es vanposar en contacte amb els grups d’afinitat anar-quista i van començar la seva militància en lesJJLL i en la FAI. La constitució d’un grup es feia avegades amb el grup d’amics que es tenia prèvia-ment o amb els nous que es trobaven a l’Ateneu oal Sindicat. Les amistats infantils de les escoles ra-cionalistes eren també un altre plataforma de con-nexió i d’afinitat que servia per a crear un grup.Estava format entre dotze i quinze persones i escaracteritzava per un major compromís i identifica-ció amb els ideals anarquistes que el dels mem-bres del Sindicat confederal. Els temes que unienal grup eren els ideològics i no els laborals i pro-fessionals.

Un grup podia formar-se amb l’objectiu de por-tar a terme alguna activitat concreta, com l’orga-nització d’un Ateneu, la creació d’una escolaracionalista o l’edició d’un periòdic. També podienpreparar alguna acció concreta, com per exempleuna protesta o un atemptat. Quan es volia crear ungrup l’única cosa que calia era reunir-se els inte-ressats que volien ser-hi i de comú acord busca-ven un nom i sol·licitaven l’entrada en la FAI. Enels grups les dones tenien una presència minori-tària, tot sovint eren les germanes i companyesd’algun dels membres masculins.

La creació de grups anarquistes va ser impor-tant als primers anys de la República reduint laseva influència en los anys posteriors també perla persecució sistemàtica i la repressió que vanpatir a partir de l’any 1933 en tot l’Estat. En el PleNacional de Regionals de la FAI, reunit a finals degener de 1936 a Madrid, hi havia una representa-ció de 225 grups anarquistes catalans, dels quals27 pertanyien a la ciutat de Barcelona11.

Moltes vegades les iniciatives culturals i de pro-paganda sortien dels membres més joves delsgrups, ja fossin als Sindicats confederals o als Ate-neus. Aquest fet va fer que existís una certa “es-pecialització” de tasques. El treball de les JJLL esreduïa a l’àmbit cultural i de propaganda a diferen-cia dels més grans que es dedicaven a qüestionsorganitzatives relacionades amb la lluita econò-mica i revolucionària. Les JJLL van ser constituï-des en el Congrés Nacional de Madrid el 1932quan es va impulsar la creació d’una organitzaciópeninsular.

Concha Liaño va començar a militar a les JJLLamb la República. Es va integrar al grup anar-quista “Sol i Vida”. Mai va estar sindicada a la CNT.El grup participava activament en tots els actesque des de l’Ateneu del Clot s’organitzaven. Per a

la nostra protagonista el que perseguien les JJLLera:

“Un instinto de superación, un deseo de quehubiera justicia social. Pero sobre todo un instintode superación. Un sentimiento muy grande de so-lidaridad con el resto de los mortales. Muchos de-seos de hacer algo para que la situación que sevivía, de tanta desigualdad social, de tanta injusti-cia social, mejorara. El estar dispuestos a dar lavida para que esto se realizara. Eso eran las Ju-ventudes Libertarias. Todos eran seres muy puros.Ya no hay muchachos como ellos”.

Altres grups anarquistes tenien propòsits revo-lucionaris i van estar implicats en els esdeveni-ments socials dels anys republicans. Aquest era elcas del grup de la FAI “Sacco i Vanzetti”, al quepertanyia Conxa Pérez. Ella va participar en elsdiversos moviments revolucionaris que es vandonar a Barcelona el gener i desembre de 1933.

Durant la insurrecció del 8 de gener van rebreles ordres del Comitè de Defensa de Catalunya,coordinat per Joan García Oliver, de posar enmarxa la tàctica de la “gimnàstica revolucionària”.L’exèrcit i les forces de policia assabentats del quees preparava van ocupar posicions estratègiquesen totes les zones de la ciutat de Barcelona on espreveien les accions. El grup de Conxa Pérez teniaque assaltar la caserna de Sant Agustí en el centrede la ciutat. “I, a nosaltres, aquell dia 8 de generens va tocar anar a assaltar un cuartel, que estavaen el centre de Barcelona. I primer es van prepararunes bombes caseres, que no sabem on es vanfer[...] Y el grup, doncs tenia que anar allà”.

La majoria de les militants dels grups anarquis-tes van patir la repressió i la presó durant la Re-pública, sent detingudes en els diferents intentsrevolucionaris que es van realitzar en aquells anys.Conxa Pérez va ser empresonada durant unsmesos per la seva participació en aquestes ac-cions.

Mujeres Libres, una organització anarcofemi-

nista.

Mujeres Libres, fundada a mitjans de 1936, vasuposar la culminació d’un procés de reafirmació ide lluita de les anarquistes per aconseguir unespai propi com a dones dins del moviment lliber-tari espanyol. Va ser la primera organització queva expressar clarament un doble objectiu d’acció:la emancipació de l’explotació capitalista i de l’o-pressió patriarcal. Per aquest motiu, es va distingird’altres organitzacions femenines de l’època, comper exemple de la comunista Agrupación de Muje-

11 J. Gómez Casas, Historia de la FAI, Madrid, Zero, 1977, p. 190.

res Antifascistas (AMA). Es pot afirmar que van ser lespioneres del feminisme actual per la seva insistència enque la lluita de la dona no finalitzava amb la desapariciódel capitalisme sinó quan fos suprimit el patriarcat i lasubordinació femenina. La modernitat dels seus principisno van ser compresos a l’època ni pels seus companysni tampoc per moltes militants llibertàries, entre aquestesla destacada militant Federica Montseny. Aquesta da-rrera hi va col·laborar en alguna ocasió, però no va veurenecessari la creació d’una organització d’emancipació fe-menina, considerant que homes i dones havien de lluitarjunts en les organitzacions existents en el moviment lli-bertari.

Així doncs, no totes les dones militants es van com-prometre amb MMLL. La heterogeneïtat de les seves ex-periències es va plasmar en una diversitat d’opcions.Algunes anarcosindicalistes que pertanyien a les JJLL ia la FAI van veure amb recel la creació de l’organitzacióanarcofeminista, compartint els punts de vista dels seuscompanys de militància respecte a MMLL. “Quizás hoycambiase de opinión pero entonces les hice frente y allíno se abrió ninguna secretaria de MMLL. Soledad Esto-rach me quiso convencer todavía fuera de la asambleay yo le dije: ‘No, no insistas, que aquí luchamos juntosmujeres y hombres’. Quizás no la comprendí bien. Allí enel [barrio del] Pueblo Seco, MMLL no hicieron nada”12.

Concha Liaño, fundadora de MMLL a Catalunya, ex-plica la seva tasca:

“Nosotras lo que queríamos era que la mujer com-prendiera que tenía que liberarse. Y que los compañerosy los hombres comprendieran también que las mujerestenían derecho a tener derechos, no a ser menores deedad, adultas menores de edad. Y teníamos muy bienclaras nuestras metas, patria postestad repartida, igualtrabajo igual salario, derecho de la mujer de disponer desus bienes. Teníamos todo el esquema muy bien prepa-rado en qué consistía la liberación de la mujer”.

L’organització va tenir una important expansió durantels anys de la Guerra, reunint al voltant de 20.000 afilia-des amb 170 agrupacions locals. Durant aquell temps,va desplegar una gran activitat en la formació de les tre-balladores i en la participació de la lluita antifeixista i re-volucionària.

ConclusionsHem distingit tres generacions de llibertàries, que van

actuar en diverses plataformes des de l’inici del movi-ment obrer fins a la Guerra civil: en els Sindicats, en els

12 Joaquina Dorado Pita, nascuda a La Coruña, el 1917. Es va traslladar a Barcelona amb la seva família el 1934. Es va afiliar a la CNT,participant molt activament. Durant la Guerra va lluitar contra la sublevació militar i va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona.Activa en el Consell d’Economia socialitzada de la Indústria de la Fusta de Catalunya. Es va afiliar a les JJLL del Poble Sec. Exiliada aFrança va tornar a Espanya el 1948 i va ser detinguda, patint presó durant tres anys, de la que va aconseguir sortir amb condicions desalut molt precàries. Novament exiliada a França. Actualment viu a Barcelona. Entrevista de l’autora amb J. Dorado, Barcelona, juliol2008.

56

AL i en diverses agrupacions (des de les JJLL i la FAIfins l’anarcofeminista MMLL). Gràcies a la metodologiade la historia oral hem pogut arribar a les militants pro-tagonistes d’aquells anys i conèixer la seva experiènciaen la CNT i les causes de la minoritària presència de lesdones, així como la seva preferència pels Ateneus Lli-bertaris. També el fet de que com a conseqüència de laseva implicació en les diverses agrupacions laborals,culturals i de socialització es van posar en contacte ambels grups anarquistes, adherint-se també algunes d’ellesa les JJLL, a la FAI i a MMLL.

En general podem dir que encara que la presènciafemenina hagi estat minoritària en les agrupacions anar-cosindicalistes, la seva acció va ser rellevant per trencarmotllos respecte el paper de subordinació que tenien lesdones des de l’inici de la època contemporània. Enaquest moment històric es trobaven marginades de l’es-fera pública, dels llocs de direcció en la economia, la po-lítica i la societat. Per aquest motiu, únicament les mésdecidides i independents van iniciar la seva activitat enformacions socials i polítiques i van tenir un paper im-portant en la esfera pública. La militància minoritària deles dones llibertàries ha de ser compresa en aquest con-text de divisió d’esferes i d’exclusiva responsabilitat del’esfera privada, amb la cura de la família i dels fills. Ladificultat de las dones d’integrar-se en el moviment obreri anarquista en termes de igualtat amb els seus com-panys va ser subratllat, entre altres, per l’activista deMMLL, Soledad Estorach:

“Para la mayoría de los hombres, [...] la situaciónideal era la de tener una compañera que no se opusieraa sus ideas pero que en la vida privada fuera más omenos como las demás. Querían ser militantes las vein-ticuatro horas del día, y en esas condiciones, desdeluego, era imposible que se diera la igualdad. Los hom-bres estaban tan comprometidos que las mujeres sequedaron atrás casi por necesidad. Por ejemplo, cuandoencarcelaban a los hombres, las mujeres debían ocu-parse de los hijos, trabajar para sacar adelante a la fa-milia, visitarles en la prisión. En eso las compañeraseran muy buenas, pero para nosotras no era suficiente.Eso no era militancia”13.

La presència femenina en el moviment obrer espan-yol no va ser fàcil des del seu inici, en tenir que superardiverses dificultats: la desconfiança i l’oposició de les so-cietats obreres al seu treball i a la seva sindicació, aixícom els diversos obstacles socials i familiars. Tanmateix,i malgrat tots els entrebancs, la seva militància va anarcreixent en les diverses etapes i el seu paper fou pro-gressivament més decisiu, destacant-se la seva activitatespecialment durant la Guerra civil i la revolució de1936.La Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

13 Entrevista a Soledad Estorach, París, gener 1982 en M. A. Ackelsberg, Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipaciónde las mujeres, Barcelona, Virus, 1999, pp. 157-158.

57

(FIJL) és una Federació de grups de joves anar-quistes que té com a principal nucli d'unió el desigcomú d'una superació que faci de l'ésser humà unésser social i individualment lliure i un igual davantels seus semblants; lluitant per tant contra la pro-pietat privada, l'autoritat, l'Estat, la política, la reli-gió i tots els poders que obstaculitzen la totalemancipació de l'ésser humà.

IntroduccióLa FIJL és un projecte que neix a finals del

2006 però que no comença a veure la llum deforma pública fins a ben entrat el 2007, momenten què ha de passar a denominar-se FederacióIbèrica de Joventuts Anarquistes (FIJA), com ex-plicarem més tard. Al principi, la Federació sorgeixde la unió de dos Grups, un a Salamanca i un altrea Granada, si bé amb el pas del temps es van ad-herint nous Grups, de manera que en l'actualitatla Federació compta amb presència en moltes lo-calitats de l'Estat espanyol (Madrid, Barcelona,Mataró, Sevilla, Granada, Lorca, Salamanca, As-túries, Alacant...) i en algun moment de la seva

FIJL: si no existís, hauríem d’inventar-la

I ara el torn per parlar amb la gent delgrup anarquista “L’albada Social”,

que forma part de la Federació Ibèricade Joventuts Llibertàries.

Els hi hem demanat que ens expliquin breument què és la FIJL i

per tan, què és una organització específica anarquista.

58

curta història també ha tingut presència a Portu-gal.

Naixement de la FIJL, la vida més orgànica.

Els primers anys de la FIJL es dediquen a unaintensa feina interna. Si bé els Grups tenen unaimportant tasca local, es busca un important treballde difusió a través d'articles en premsa i internet ide xerrades per posar-nos en contacte amb elmajor nombre de Grups possible. D'aquesta ma-nera, durant aquests anys es contacta amb gentinteressada en nombroses ciutats: Valladolid,Gijón, Ciudad Real, Madrid, Santander, Almeria,Jaén, Cadis, Zaragoza, Galícia...

Però, simultàniament a aquesta tasca es té unafeina molt més interna. Dels molts contactes quehi ha es mantenen els més interessants: els quesón afins al nostre projecte i tenen interès en ell.Es realitzen Conferències de Militants i Afinitatsper començar a definir què és el que vol ser nostraFederació. I es realitza una important feina orgà-nica a l'hora d'establir un Pacte Federatiu i dotar-nos d'una Normativa Orgànica que ens deixi clar,a nosaltres i als quals s'interessen per nosaltresquè és i com funciona la nostra Federació.

L'estructura de la Federació pren com a modela la FIJL dels primers anys de la dècada dels 90.La Normativa Orgànica i els Principis, Tàctiques iFinalitats són una lleu modificació dels quals vaelaborar aquesta. També, al principi, assumim lessigles històriques. Llavors és quan comencen unasèrie de trobades amb els companys que encaramanté la FIJL, la que habitualment s'ha conegutcom FIJL "insurrecionalista" o la FIJL "de 2003". Apesar que en alguns mitjans s'ha parlat de enfron-tament, això no té res a veure amb la realitat. Lesreunions són molt cordials i nombroses, en un am-bient no només de respecte molt, si no de clarcompanyerisme. La nostra Federació entén la si-tuació i per evitar mals entesos assumeix de formatemporal les sigles FIJA, fins als primers mesos de2012, quan, i després de la dissolució de l'antigaFIJL, assumeix les sigles històriques per donaruna nova empenta a aquesta Federació històricaamb l'impuls d'una nova generació.

Com funciona la Federació?El funcionament intern de l'Organització, doncs,

segueix sent molt semblat al que ha estat històri-cament. La base de la Federació són els Grupsd'afinitat. Aquests Grups es federen lliurement ales respectives Federacions, Locals o Regionals si

n'hi ha, i a la Federació Ibèrica, sempre que comp-tin amb l'aval d'un Grup. En cada Ple es decidei-xen els assumptes que concerneixen a larespectiva Federació. Les campanyes que es rea-litzen, les gestions que es s’acoeden, els avals quees proposen. Per tota la resta, i amb el respecteals acords que prengui la Federació en el seu con-junt, els Grups tenen total autonomia per actuar enel seu àmbit. Perquè serveixi com a exemple de laintensa activitat orgànica de la Federació, enaquests poc més de cinc anys, s'han realitzat untotal de tretze Plens Peninsulars.

“El Fuelle”, Òrgan d'Expressió i Combat.

Un dels primers acords que pren la nostra Fe-deració és el d'elaborar una publicació pròpia. Unavegada més, ens trobem amb l'ineludible referentde la FIJL dels 90. Ningú té cap dubte, volem feruna publicació que serveixi de referent per al debatllibertari, volem editar el nostre propi "Jake Liber-tario". Sota el nom de “El Fuelle” (la manxa) sor-geix una publicació que comença amb un modesttiratge de 500 exemplars i va ascendint amb el pasdels anys el tiratge, que segueix sent modest, de1000 exemplars. Gens menyspreable per a unaOrganització que es nodreix, en la seva majoria dejoves estudiants i aturats. Malgrat tot, La Manxaes distribueix per tota la Península, i molts puntsdel món; i troba en internet el principal mitjà perdonar-se a conèixer.

Per què una organització solament d'anarquistes?

En els últims temps s'ha arribat a parlar d'un re-naixement de les iniciatives de caràcter “llibertari”i de l'adopció en massa de les formes d'organitzar-se pròpies de l'anarquisme: l'assemblea horitzon-tal, l'autogestió, la solidaritat, etc. Ens referim almoviment del 15M, la lluita contra les retallades,contra la privatització de la sanitat o els movimentssocials en general. Molts anarquistes s'han deixatseduir per aquesta expressió de descontentamentque ha aconseguit reunir als carrers a milers depersones “contestatàries” que poden simpatitzaramb algunes de les propostes de l'anarquisme.Molts anarquistes s'han diluït en aquesta massaambigua de contestataris amb la voluntat de po-tenciar les característiques “antiautoritàries” d'a-questa mobilització però en general han renunciata declarar-se anarquistes en públic i promoure l'i-deal anàrquic íntegrament.

59

Amb això ens volem referir al rebuig de moltsanarquistes a l'etiqueta mateixa: es mostren reti-cents a definir-se com a anarquistes en públic o aorganitzar coses que tinguin a veure única i exclu-sivament amb l'anarquisme.

Amb la federació de joventuts llibertàries volempotenciar l'activitat anarquista reivindicada com atal. És a dir, no n'hi ha prou amb potenciar mane-res de fer semblants a les nostres en movimentsamb els quals podem simpatitzar. Volem visualitzarla tasca constructiva de l'anarquisme de maneraque s'associïn a l'anarquisme organitzat un conjuntde valors i idees llibertàries com a part d'un tot, enuna visió global de la societat basada en el rebuiga tota forma d'autoritat.

A més, hem d'organitzar-nos com a anarquistesper esquivar la parcialització de les lluites. En ge-neral s'està optant per sumar esforços i gents di-verses en la solució de problemàtiques concretes:les presons, les retallades, la sanitat, l'habitatge.La solució que proposa l'anarquisme a aquestesproblemàtiques suposa canvis radicals en les for-mes d'organització social que suposarien una so-lució integral a una infinitat de problemes iinjustícies estretament relacionades. Per a l'anar-quisme, la solució a aquesta multitud de problemà-tiques és una sortida revolucionària quepersegueixi la destrucció de l'estat i la construcciód'una societat antiautoritària basada en la llibertatde l'individu. Si els anarquistes ens dediquem apotenciar lluites parcials barrejant-nos i intentemacordar mobilitzacions amb gents que no compar-teixen la nostra visió integral de la societat, nopodem proposar la nostra alternativa revolucionà-ria i únicament ens dediquem a contribuir a posarpegats de la societat.

Què és la FIJL?Però, ara bé, perquè aquesta Federació? Un

dels debats que hem afrontat des de la nostra re-aparició és el d'haver creat una específica juvenil.Aquest debat es divideix en dues grans parts,d'una banda està el debat de la necessitat d'orga-nitzar-se, per l'altre el de fer-ho en la nostra condi-ció de joves.

En primer lloc, defensem l'Organització. L'anar-quisme és una filosofia integral, que entén que l'in-dividu és la base de la societat i que atorga unavisió del món partint d'aquest individu i de la sevallibertat en el si d'una comunitat. Només l'anar-quisme entès com a corrent filosòfic o forma devida pot garantir la llibertat de tots els individus iper tant de la societat en el seu conjunt. Per tant,aquesta filosofia de vida ha d'estar organitzada,

amb la intenció de materialitzar-se per anar trans-formant la societat.

La unió entre anarquistes ha de ser fonamentalen la lluita, ja que és aliena als canvis i evolucionsque es donin en la societat. Ha de donar-se sem-pre, fins i tot en una societat anarquista (que de fetes basaria en ella). Les altres relacions entorn dela lluita, per molt importants que siguin, no deixende ser qüestions pràctiques, adaptades al momenten el qual s'exerceixen. Simplement són eines re-volucionàries, no finalitats en si mateixes, mentreque la unió entre anarquistes, la qual cosa signifi-caria la unió entre individus lliures, sí es tracta ensi mateixa de la fi que perseguim entre totes lesformes de lluita llibertàries.

En segon lloc, pensem que la situació actual re-quereix de la creació d'una específica juvenil.D'una banda, som de l'opinió que el buit que vadeixar la FIJL dels 90 només podia ser ocupat peruna altra FIJL. És a dir, la FIJL té una funció for-mativa, aquesta tasca formativa no pot ser substi-tuïda per altres Organitzacions del MovimentLlibertari, com a CNT-AIT o FAI-IFA, doncs aixòpodria derivar en una substitució de la seva tascaprincipal, com pot ser el cas de la CNT-AIT, opoden donar-se situacions en què hi hagi com-panys que estiguin cansats de tenir sempre elsmateixos debats i el procés de formació es con-verteixi en un procés de submissió a les personesque porten més temps en el Moviment Llibertari.

Sabem a més que l'existència de la FIJL és unrevulsiu del Moviment Llibertari, l'existència d'unaOrganització específicament juvenil resulta moltmés atractiva per a adolescents i joves que adhe-rir-se a un Grup on la mitjana d'edat ronda els 60anys. Però nosaltres entenem aquesta Organitza-ció en estreta relació amb la resta d'Organitza-cions del Moviment Llibertari. En els nostresàmbits d'actuació, els Grups mantenen, en gene-ral, relacions molt cordials amb els Sindicats deCNT-AIT i amb els Grups de la FAI-IFA, un clarexemple d'això són, per exemple, la CoordinadoraAnarquista del Nord-oest i la Coordinadora Anar-quista del Sud-est. Aquest fet permet que el procésde formació no només sigui possible, com hem as-senyalat, si no que és molt més ric en un pla decompanyerisme, respecte i autonomia.

La pregunta que plantegem en l'enunciat té unaresposta molt senzilla. Per què aquesta Federa-ció? Perquè és una peça tan important en el Mo-viment Llibertari com el són la CNT-AIT, la FAI-IFAo els Ateneus Llibertaris.

60

61

Editorial virushttp://www.viruseditorial.net/index.php

La Felguera editoreshttp://www.lafelguera.net/web/

Pepitas de calabazahttp://www.pepitas.net/

La Malatestahttp://www.lamalatesta.net/

Txalapartahttp://www.txalaparta.com/

El grillo libertariohttp://www.nodo50.org/elgrillolibertario/

Edicions Anòmiahttp://www.nodo50.org/anomia/anomia/Edicions_anomia.html

Fundació Anselmo Lorenzohttp://fal.cnt.es/

Bardo edicioneshttp://bardoediciones.net/

Aldarull edicionshttp://www.aldarull.org/

Traficantes de sueñoshttp://www.traficantes.net/

DDThttp://www.ddtgatazka.com/

Editorial Brulothttp://brulot.ourproject.org/

La ciutat invisiblehttp://laciutatinvisible.coop/arees-de-treball/la-ciutat-invisible-edicions/

La linterna sorda edicioneshttp://www.lalinternasorda.com/Informa’t. Difon. Actua.

Una petita mostra del quepots trobar per la xarxaA continuació et presentemuns quants dels enllaçosque hem localitzat mirant unxic per internet.Tria, remena i sobretot fixa’ten els enllaços que t’oferei-xen les diferents pàgines,doncs hi trobaràs moltes ini-ciatives interessants relacio-nades amb l’anarquismeque no hem pogut posaraquí per manca d’espai.

Editorials

A las barricadashttp://www.alasbarricadas.org/noticias/

La hainehttp://lahaine.org/

Klinamenhttp://www.klinamen.org/

Anarkismo.nethttp://anarkismo.net/index.php

Berguedà i Bages Llibertarihttp://www.bllibertari.org/

Periòdic CNThttp://cnt.es/periodico

Solidaridad Obrerahttp://soliobrera.cnt.es/

Todo por hacerhttp://www.todoporhacer.org/

El Libertariohttp://www.nodo50.org/ellibertario/

El Tafaner i l’Observadorhttp://www.bsolot. info/a/traduccions-i-edicions-propies

Ekintza Zuzenahttp://www.nodo50.org/ekintza/

Rolling thunderhttp://crimethinc.com/rt/index.html

CNT d’Olothttp://www.cnt.cat/olot/

CNThttp://www.cnt.es

CGThttp://www.cgt.es

Biblioteca Social d’Olothttp://www.bsolot.info/

FAIhttp://www.nodo50.org/fai-ifa/

FIJLhttp://www.nodo50.org/juventudesa-narquistas/?w=catala

Xarxa de Biblioteques Socialshttp://xarxabibliosocials.org/

Ateneu Llibertari de Santshttp://www.ateneullibertari.info/

Ateneu Llibertari Acràciahttp://assembleallibertariabdn.word-press.com/

Ateneu Llibertari Estel Negrehttp://estelnegre.balearweb.net/

Ateneu Llibertari Paquitahttp://ateneupaquita.wordpress.com/

Ateneu Llibertari Alomàhttp://ateneutgn.ourproject.org/

Festival de Cine Anarquista de BCNhttp://fcab.tk/

Negres Tempesteshttp://www.negrestempestes.org/

ContrainformacióVaris