ara.cat DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012

http://criatures.ara.cat

EVERYSUNDAY

NEW SUPPLEMENT8 PAGES IN

CATALAN ANDENGLISH

CADADIUMENGE

NOU SUPLEMENT8 PÀGINESEN CATALÀ

I ANGLÈS

Cantar en grup és més divertitEl poder de les herbes remeieresTambé Entrevista amb el creador de PocoyóAlso Interview with the creator of Pocoyó

FRANCESC MELCIÓN

FORMOPART D’UNA

CORALEns espera un mes demaig molt musical, enquè els infants pujarana l’escenariP. 4-5

http://mestres.ara.cat

P. 8-9Infància

A l’hora del pati,jocs de tota

la vida

P. 10-11Adolescència

Per què atreutant el risc als

joves?

c2 aracriatures DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Amb la tribu

Lectura

Ha arribat el diad’alliberar-los del jou iel determinisme d’unamare plom i escriptora

FER FILLS LECTORS. La pitjor mare ha descobert que per aficionar elsfills a la lectura és millor no forçar-los. CRISTINA CALDERER

Han passat quinze diesdes de Sant Jordi i des-prés de la venda de lli-bres toca la lectura. Enmoltes cases, com arala meva, aquest procés

costa. Fa anys vaig entrevistar la Ma-ruja Torres, far d’ironia i mordacitat,perquè parlés sobre les lectures quel’havien marcat. Jo estava embaras-sada i la Maruja va sospirar i em vaoferir un consell: “No facis com elsmeus amics hippies que han farcit ca-sa seva de llibres i cap dels seus fillsllegeix. Tu, agafa tots els llibres, tan-ca’ls dins un armari i llença’n la clau”.Ai, Maruja, per què no vaig seguir elsteus consells? Per què em vaig creu-re més llesta que tu? Supèrbia, ho con-fesso. I uns dots innegables per ser elque sóc: la pitjor mare del món, o pre-pitjor mare del món en aquells mo-ments, perquè l’embaràs era el pri-mer. Mira que bé.

L’ombra del xiprer és allargadaDesprés de la frase assassina “La te-va mare és escriptora? Ui, a tu et de-uen agradar molt els llibres, no?” acos-tuma a venir una mirada dedesesperació de qualsevol dels tresmenors d’edat, que es contenen perno fotre un esgarip monumental quedeixi sord l’autor de la frase, procla-mant que n’estan fins als pebrots quetothom els digui el mateix. I que el seuamic té una mare farmacèutica i noberena pas paté d’aspirines, així comells tampoc somien en format de lle-tra impresa. No m’ho han demanat,però ha arribat el dia en què jo ho ex-pliqui i els alliberi del jou i el deter-minisme d’una mare plom i escripto-ra. Fills meus, feu el que us vingui de

Ino.Evidentmentnovaigtrobarniunsuggeriment que jo no hagués provat.Ni un. Perquè el que els manuals no etdiuen és que un lector no és el resultatd’aplicartècniquesiquehihaunapartde misteri. O que hi ha lectors que nohosónfinsals16anys.Oqueésimpor-tant observar si els nens segueixen vo-lent que se’ls llegeixi en veu alta, compassa a casa, perquè llavors no tot es-tà perdut. I no sóc l’única. Biblioteca-ris,mestres,escriptors...moltsemcon-fessen en veu baixa la realitatvergonyosa: els seus fills i la lectura noballen el mateix ball. No tots, esclar.N’hi ha que t’expliquen que els seusfillsjahananalitzatsintàcticamentto-ta la col·lecció Bernat Metge, i et mi-ren refistolats, encantats d’haver-seconegut. I que quan els expliques quea casa hi ha de tot i que, en general, lacosa va lenta, en lloc de l’acceleraciódel Sónar, t’ofereixen consells que fanbadallar de paternalisme.

EsperançaDes del dia que em vaig lligar les mansi em vaig grapar la boca tot va millor.He fet grans esforços per no parlar dellibres abans de Sant Jordi. Ha resul-tat. Per primera vegada a la vida emvan preguntar, intrigats, si els com-praria un llibre. Els vaig respondre deforma evasiva “mmmsssí” i els vanrebre a darrera hora, com qui no volla cosa, i perquè van ser ells qui els vanreclamar, mig mosques. Tots tres hancomençat les lectures. Jo continuofent esforços per dissimular el som-riure mentre procuro que l’alegria noem desgrapi els llavis. Creuem els dits.eAnna Manso és mare, escriptorai guionista

gust, que ja veig que deixant llibres alcostat de la tassa del vàter, com si res,la cosa no va.

El manualUn bon dia, tralarà, vaig rebre el ma-nual per esdevenir una família lecto-ra.Vaigobrir-lodelerosaperdescobrirenquèestavafallant.Vaigllegirelscon-sellsambavidesapersimen’haviadei-xat algun de posar en pràctica i per ai-xò mateix, just per aquell consell enquè no havia pensat, a casa l’amor pelsllibresnoocupavaelprimerllocdetots.

Criatures de foto

DE CONTE. La Lila Puig convertida en una

Blancaneu molt riallera. GUARNIDA. Les plomes de colors de la mona van

fer passar una bona estona a la Júlia, de 2 anys.QUIN FRED! El Genís Puig passant una mica defred en l’excursió a Peralejos de las Truchas.

Envia’ns la teva foto a: criatures@ara.cat

3caracriaturesara DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012

El pare que et va matricular

Jocs i joguines

Una de les coses que més frus-tren el pare primerenc és laquantitat de joguines que es

van emmagatzemant al pis oblidadesde la mà de Déu i sobretot de la mà delnen. Pobres!, fent panxa, com un ju-gador de futbol que surt massa de nit,envellides abans de temps i demanantuna segona oportunitat que mai notindran. És curiosa aquesta estranyallei de la joguina per la qual la inten-sitat del desig és directament propor-cional a la velocitat de l’oblit, o el queés el mateix, que malgrat que el seudesesper paparril ens faci creure quela vida sense aquella excavadora o tre-net no té sentit per a ell, resulta queun cop ho tenen a les mans, allò tandesitjat passa a ser un estri inútil, unanosa més que, sense temps per ser mí-nimament gaudida, passa a la resi-dència de joguines jubilades.

Sí. Sembla mentida que no els pa-rem els peus, sobretot sabent com sa-bem que les seves joguines preferi-des acostumen a ser andròminesd’aquelles que s’han trobat i que not’han costat ni cinc. A mi em va pas-sar fa dues setmanes. Vaig arribar acasa i la meva dona, ben amoïnada,em va dir: “Lluís, fes alguna cosa. Elteu fill porta mitja hora tocant-se latitolina”. Vaig anar a la banyera i, efec-tivament, em vaig trobar el meu mar-rec ben entretingut fent manualitats.“Papa, mira que grossa la tinc ara!”,em va dir entusiasmat, i no em pre-gunteu per què, però a diferència dela meva dona, vaig trobar-ho molt en-tendridor, una escena d’aquelles querecordaré sempre amb un somriurea la boca. No ho sé, potser va ser la sa-tisfacció de veure que com més granes fa més s’assembla a son pare, so-bretot amb aquesta obsessió per te-nir-la molt grossa. La qüestió és quedes d’aquell dia el nen i jo hem creatun nou vincle i de la mateixa maneraque quan està pioc o s’ha fet pupa bus-ca sa mare, quan està juganer, ve a en-senyar-m’ho a mi.

Sí, ja ho sé. L’hauria de renyar. Pe-rò no em surt, i encara menys desprésdel que em va passar l’altre dia. I ésque quan estava a punt de fer un riua la mitja part del Barça, se’m va plan-tar al costat per tal de fer un pipí cre-uat (un altre ritual molt de casa nos-tra) i guaitant va dir: “Papa, quinatitola més grossa que tens!” Gairebéem poso a plorar. “Gràcies fill meu,feia 45 anys que esperava sentir dir aalgú aquesta frase! Au, anem al car-rer, que fa dies que no et compro capjoguina. I avui sí que te la mereixes”.

Lluís Gavaldà

Lluís Gavaldàés cantant

Així fa depare

Pep Farrés“Voldria ensenyar-los a decidir”

Pep Farrés és actor i pare dels bessons Gil i Lluc, la Tilda i el Quintí, de 8, 5 i 3 anys. És fundadorde Farrés Brothers, que va dur l’espectacle infantil ‘Un bosc de cames’ al Teatre Lliure.‘Equilibristes’ és un nou espectacle per a adults que es podrà veure el 25, 26 i 27 de maig a Igualada

DIRECTORCARLES CAPDEVILA

SUBDIRECTORACATALINA SERRA

EDICIÓ: AURE FARRAN

COL·LABORADORS:TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ,LLUÍS GAVALDÀ, SÍLVIA SOLER,

FRANCESC ORTEU, CARLOSGONZÁLEZ, DAVID CIRICI, MARIA

JESÚS COMELLAS, EVA BACH,GREGORIO LURI, XAVIER GUAL,

JAUME FUNES, JAUME CELA,JULI PALOU, PALOMA ARENÓS I

GEMMA CASTANYER

ARAC/ DIPUTACIÓ, 11908015 BARCELONA

TELÈFON: 93 202 95 95CORREU ELECTRÒNIC: INFO@ARA.CAT

FRANCESC ORTEUFOTO: FRANCESC MELCION

Un bosc de camesés la històriad’una nena quees deixa anar de

la mà del pare i es perd enuna estació de tren. Lla-vors veu els adults comcames de gegants. S’haperdut en una mena debosc i van apareixent per-sonatges de contes quepassen en altres boscos.

És inquietant la imatged’un bosc de cames.A tots ens ha passat per-dre un fill, encara quenomés hagi estat durantuns segons. Una vegada, al’Ikea, un dels bessons vaveure la secció infantil i sen’hi va anar tot sol. Vamestar deu minuts buscant-lo. Se’ns van fer eterns.

I el nen, es va espantar?No. Ell va estar-se total’estona jugant en untobogan. En cap momentno va veure que s’haviaperdut. Quan pensem unespectacle ens agradapartir de coses reals. El2005 vam fer El rei decasa, que parlava de lagelosia entre germans. I el2008, al TNC, vam ferOVNI, en què es parlava

dels maltractaments. N’hihavia que no ho acabavend’entendre.

Treballes amb titelles.Experimentes a casa?La veritat és que no gaire.Algun cop ho he fet, peròno m’agrada barrejarfeina i família.

Tens quatre fills.Després dels bessons, queens van fer anar de bòlit,ens va venir de gust tenirun altre fill per poder-negaudir. I quan la tercerava ser una mica gran, vamestar mesos dient que sisí, que si no, debatent sivolíem un quart fill. Finsque ens vam adonar que,si feia tant que en parlà-vem, devia ser per algunmotiu, i va néixer elquart.

Viviu al camp, a propd’Òdena.La meva companya i josom d’Igualada. Quanvam acabar d’estudiar,vam viure una temporadaa Barcelona i, potser hotrobaràs una ximpleria,però ens feia cosa educarels fills en una gran ciutat.

No és cap ximpleria.Explica-m’ho.

Suposo que ho condicionano haver viscut la pròpiainfància en una gran ciu-tat. Jo relaciono ser petita córrer pel camp, a tirar-nos pedres i anar sempreamb els genolls pelats. Itot això no m’ho imagi-nava a Barcelona. Per anosaltres, Barcelona haestat un lloc on desenvo-lupar estudis i feina, peròa l’hora de tenir fills, vamvoler tornar al camp. Pri-mer ens vam instal·lar enuna casa gran i desprésvam començar-la aomplir de canalla.

Sona molt bé.Hi hem passat momentsde tot. Quan la Tilda teniaun mes, va morir el meupare. I no em vaig poderentretenir gaire estanttrist, perquè tenia lapetita i els bessons. No ésque una cosa tapi l’altra,però la vida t’obliga a dei-xar la mort a una banda i aseguir.

Què intentes fer, com apare?Crec que si sóc capaçd’ensenyar-los a decidir, jaserà prou. Decidir és fer-segran. Decidir bé és una cosaque sovint ni els mateixosadults no sabem fer.

Deixar-los decidir és dei-xar-los fer.Sí. I una cosa que consi-dero important és deixarque els nens juguin sols,no voler estar amb ellssempre. Està molt bé quedins d’un mateix univers,que és la casa, hi hagi dife-rents mons. Cada nen pottriar quan vol estar en elmón dels pares, en el d’unaltre germà o en el seu.

Quines frases acostumesa repetir als fills?De vegades em sorprèndir coses que em deia elpare, però m’agrada moltdir: “Creu-me, però nocom una ordre, sinó comun consell”. M’agrada queel nen es refiï de mi, quevegi que jo fa més tempsque sóc al món i que algu-nes coses ja les he viscu-des. Però el creu-me té unaversió dura que és el per-què ho dic jo, que tambécal fer servir.

¿I alguna cosa que hagindit els fills?En tinc una llibreta plena.El petit que, per força,s’ha hagut d’espavilarmolt, la primera cosa queva aprendre a dir no va serpapa ni mama, va ser io,que vol dir: i jo?e

c4 aracriatures DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012 ara

a la portada

PALOMA ARENÓS

El maig és el mes perexcel·lència de lamúsica i el cant.Especialment de la

protagonitzada perinfants i joves en esdeve-niments multitudinaris.Són dies en què es potcomprovar que, a l’esce-nari, la unió –a part de ferla força– fa la música.Alumnes, educadors,directors, compositors,intèrprets, cantants, guio-nistes i músics aconse-gueixen, amb molta feina iesforç, arrencar l’aplaudi-ment i l’orgull d’un públicentregat.

Dimecres passatL’Auditori de Barcelonava presentar la 23a edicióde la Cantània amb l’obra50 milions de segons, ambla qual es mobilitzaranmés de 38.000 alumnesde primària amb diferentsconcerts al llarg delsmesos de maig i juny. Eldia 13, el Palau Olímpic deBadalona acull la 45a Tro-bada de Corals Infantilsde Catalunya, ambl’estrena de la cantata Setdies que van canviar elmón, protagonitzada per3.000 cantaires de 115corals. I a aquesta activi-tat cal afegir-hi els con-certs d’òpera juvenil delsestudiants de secundàriaorganitzats pel Liceu deBarcelona els dies 7 i 8d’aquest mes, que tambéapleguen centenars departicipants.

50 milions de segons ésuna obra encarregada alcompositor Joan Vivesamb text de Piti Español ique es representarà aL’Auditori en 25 concertsprotagonitzats per criatu-res d’entre 9 i 12 anys de650 escoles.

L’espectacle coraltambé s’estendrà per totel territori, tant a Catalu-nya (Olot, el Vendrell,Mataró, Manresa, Figue-res, Vilafranca del Pene-dès, Vic i Granollers) coma la resta de l’Estat (Valla-dolid i Parla) i en dife-rents poblacions alema-nyes amb unacinquantena d’actuacionsi davant d’uns 70.000espectadors. “La Cantà-nia és, juntament amb LaMasia del Barça i el ClubSuper3, una de les tresiniciatives relacionadesamb l’ensenyament i lainfància que més bé funci-ona en aquest país des defa anys. És una mogudaimpressionant i estic moltorgullós de participar-hi!”, exclama satisfetEspañol, amb 30 anys deguionista televisiu i decinema al darrere. Ha tre-ballat colze a colze ambVives per bastir un musi-cal divertit i emocionantque fa vibrar un públicformat per pares, ger-mans, avis i tiets, princi-palment. “50 milions desegons és el temps quepassem a l’escola al llargde la nostra infància. Lacantata és un repàs a les

experiències viscudesdurant aquest temps i,amb un to irònic i divertit,parla tant de la suposadamania que ens té una pro-fessora, com dels polls od’un tema tan delicat comel bullying. Hem fet moltafeina per trobar un textequilibrat i atractiu”, des-taca Espanyol.

Que els espectadors dela Cantània no s’esperinun espectacle estàtic decorals. Vives hi ha donatmolta marxa. “A dalt del’escenari hi tenim 800cantaires, vuit instrumen-tistes i dos cantants intèr-prets. He compost unamúsica eclèctica i teatralper oferir la posada enescena d’un musical enquè es combina tant elpop com el rock’n’roll, lesmarxes i el rag-time”.Però al compositor i lle-trista el que més l’impres-siona d’aquesta experièn-

El cant es pot convertir enuna gran eina pedagògica

cia és que tot i que tenen“poc més d’una hora perassajar amb els alumnes al’escenari i que provenende diferents escoles, ambdiferents maneres de fer,es produeix una sincroniade veus espectacular”. Lacodirectora de la Cantà-nia, Elisenda Carrasco,argumenta que no estracta de màgia, sinó que“els mestres que hi parti-cipen fan una molt bonafeina i assagen molt ambels alumnes des de prin-cipi de curs. Van tots en lamateixa línia i tot i que elsnens són diferents cadaany, cada cop veiem quees treballa millor perquèhi ha mestres veterans,molt ben formats i d’esco-les on ha arrelat aquestatradició”.

Carrasco és directoramusical, especialitzada encant coral infantil, i estàconvençuda que “lamúsica és una gran einapedagògica”, peròlamenta que a primària isecundària “s’ha de con-fiar amb la bona voluntatdels mestres perquè s’hidestinen pocs recursos icosta mantenir la saluteducativa, musical i artís-tica” d’escoles i instituts.

Aquesta professionaltambé està implicada enels concerts d’òperad’alumnes de secundàriaorganitzats pel Liceu perals pròxims 7 i 8 de maig.“Tot i que la Cantània il’òpera juvenil són dife-rents, sempre treballo

Quan la uniófa la música

Mes de música i infants. Aquest maig coincideixen al calendari la 23a Cantània deL’Auditori de Barcelona, que mou 38.000 alumnes, la 45a Trobada de CoralsInfantils de Catalunya, amb 3.000 cantaires de 115 corals i l’òpera juvenil del Liceu

TREBALL. Abans d’una actuació, els infants dediquenmoltes hores a l’assaig. ORFEÓ LLEIDATÀ

El 13 de maig115 coralsestrenaran lacantata ‘Set diesque van canviarel món’

musicalment a través del’emoció, amb un missatgecognitiu. En els dues ini-ciatives hi ha molta ener-gia i per a mi és una gransatisfacció dirigir aquestjovent”, argumenta.

45 anys de coralsOn també hi haurà moltaenergia i de primera quali-tat serà al Palau Olímpicde Badalona el diumenge13. Enguany, el Secretariatde Corals Infantils deCatalunya (SCIC) com-pleix 45 anys i per cele-brar-ho estrena l’obra Setdies que van canviar elmón, amb música d’AntoniRos Marbà, text del’escriptor Ramon Sol-sona, la veu solista de lacantant Nina i la partici-pació de 3.000 cantairesd’entre 7 i 16 anys de 115corals federades. Aquestconcert-trobada se cele-bra cada cinc anys i suposa“feina, esforç i moltesil·lusions de tots els impli-cats en un gran projecte”,explica l’Anna, una parti-cipant. Des del SCIC estanconvençuts que el cant

5caracriaturesara DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012

ESPECTACLE CORAL.La Cantània mou, des de

fa gairebé 25 anys, milersd’infants cantors i fa

representacions arreu deCatalunya. F. MELCION

coral és “un mitjà que con-tribueix a la formació delsinfants i adolescents en elgust per la bellesa de lamúsica i el goig de domi-nar un mitjà d’expressiócom la veu, a més del’amor per la llengua delnostre país, l’amistat entrecantaires, la disciplina i eltreball en equip”.

Ramon Solsona ha gau-dit redactant l’obra i hacreat un protagonista, elprofessor Picapoll, que és“un personatge eixelebratque en una conferènciaexplica els set invents

que, segons ell, són elsmés extraordinaris de lahumanitat: el llenguatge,el pa amb tomàquet, elsnúmeros, el mambo ( jun-tament amb el txa-txa-txai el rock’n’roll), l’amor, lamandra i el futbol”, des-taca. En tot moment,l’espectacle musical va debracet de la diversió.

Projecte innovadorAmb els anys, canvien lesmaneres d’aprendre lamúsica i, per tant, han decanviar les maneresd’ensenyar. A l’Escola de

Música de l’Orfeó Llei-datà (EMOL) aposten peruna nova pedagogia de lamúsica que s’adapti a lesnecessitats de cada per-sona i que es basa enl’aprenentatge funcional:aprendre música fentmúsica. “En lloc d’estu-diar llenguatge musical,cant coral i instrument,aquí es fusiona tot des delprimer dia. Escolten dife-rents estils de música, entrien un i comencem atreballar en equip percompondre lletra i músicai crear la seva pròpiacançó, que després canta-ran i interpretaran ambinstruments”, expliquenels impulsors.

Es tracta d’un projectepioner a Lleida en què elsestudiants adopten desdel primer moment el rolde músics i tot el seu apre-nentatge es fa des de lapràctica. Aquest procésd’innovació pedagògicacomprèn la formació delprofessorat i compta ambel mestratge de la doctoraen didàctica musical de laUniversitat Autònoma de

Barcelona, Teresa Mala-garriga. El nou mètodes’està implantant pro-gressivament a tots elsnivells de l’EMOL i esco-les municipals d’Alco-letge, Alpicat, Artesa deLleida, Torrefarrera,Puigverd de Lleida i l’aulade música de l’escolaSagrada Família.

Justament en l’etapaadolescent –en què méss’abandona la música ambels mètodes tradicionals–és quan la nova pedagogiaestà resultant d’allò mésmotivadora”, detallen desde la direcció. Els jovesmúsics estan més engres-cats que mai, fan les sevespròpies composicionsd’inici a fi. De nou, la uniófa la música.e

Poesia i cantoral improvisateL’Institut Montgrí, deTorroella de Montgrí(Girona), realitza un pro-jecte sobre poesia i cantoral improvisat amb tresinstituts més dels PaïsosCatalans. Fins ara s’hanfet trobades d’estudiantsen localitats com Picas-sent (València) i Sineu(Mallorca). Hi participenalumnes de tercer i quartd’ESO i l’objectiu és“aprendre a compondre iimprovisar estrofes dequatre versos hepta-síl·labs i saber-les cantar,segons la melodia del palque s’estigui treballant”,detalla Montserrat Blai,coordinadora pedagògicade l’institut Montgrí.“Aquest aprenentatge elsdóna l’oportunitat de tre-ballar els valors peraconseguir una bonacomunicació i de desco-brir lligams culturals ilingüístics que tenim elsque en formem part”.

Per a més informaciówww.auditori.catDisponible en CD, 50milions de segons.www.scic.catDisponible en CD, Set diesque van canviar el món.www.liceubarcelona.catwww.orfeolleidata.catMULTITUDINÀRIA. Una imatge de la Trobada de Corals Infantils del 2002. P. TORDERA

La Trobada deCorals Infantilsde Catalunya secelebra cada5 anys i aplega3.000 cantaires

c6 aracriatures DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012 ara

Flors de Bach

Som una famíliai hem de semblar-ho

Quan els fills es van fent grans, les rutines fami-liars es capgiren, conjugar horaris es fa mésdifícil i l’organització domèstica pot esdeve-

nir un desori. La pregunta estrella del moment, laque faig més vegades als meus fills darrerament, éssi dinaran i soparan a casa. De poesia en té ben po-ca i haver-la de fer dia sí dia també hi ha estones quees fa pesat, però la convivència la converteix en im-prescindible a totes les llars amb fills postadoles-cents. La resposta no sempre és instantània ni in-variable. Una bona amiga, que té els fills més gransque els meus i que és una autèntica marassa, em varecomanar una vegada que les portes de casa mevaestiguessin sempre obertes als fills i que quan hi ha-gués algun canvi sobtat de plans fes cara de “no pas-sa res”, encara que m’incomodés una mica.

Paciència i mà esquerraLi he fet cas i capejo tan bé com puc el dubte exis-tencial diari de quants filets he de comprar o des-congelar, la intriga de si faré curt o massa llarg i lasorpresa que no vinguin quan m’havien dit que vin-drien o que compareguin, amb algun convidat in-corporat, quan m’havien dit que no vindrien.

Sóc conscient que s’ha acabat una etapa i n’ha co-mençat una altra de ben diferent. Valoro molt elmeu propi espai personal i respecto profundamentque els meus fills també vulguin i necessitin el seu.Convenen dosis altes de comprensió i de paciència.També de mà esquerra per instaurar uns mínims ievitar que la vida familiar quedi reduïda a zero i lallar es converteixi en una mena de fonda, on cadas-cú entra i surt quan vol. Durant el cap de setmana,hi ha d’haver sempre algun àpat en què coincidimtots i per les vacances alguns dies els passarem junts.No només som una família. També hem de semblar-ho i fer el possible perquè així sigui, que sí que té al-guna cosa de poètic.

Eva Bach

Eva Bach, escriptora ipedagoga, aporta reflexionssobre la comunicació entrepares i fills a partir d’unafrase que ens ajudi a educar

Històries

També va ser petit

Vivien Leigh va ser una nenamolt bonica, de faccions im-pecables, semblants a les de

la seva mare, i una elegància natu-ral que cridava l’atenció. Era l’úni-ca filla de l’oficial de l’exèrcit brità-nic Ernest Hartley i la seva dona,Gertrude Robinson, un matrimo-ni anglès que havia marxat a l’Ín-dia quan ell va ser destinat a Ban-galore. És per això que Vivien Leighva néixer a Darjeeling, el novem-bre del 1913.

Era rossa i amb la pell clara i te-nia uns ulls verds enormes i expres-sius que, anys després, havien desubratllar el caràcter rebel i tossutdel personatge de Scarlett O’Hara.La mare, la Gertrude, es va ocuparpersonalment i amb total dedica-ció de l’educació de la Vivien, sem-pre acompanyada d’institutrius an-gleses que no permetien que perdésel seu més pur accent britànic.

Des del primer moment, la Ger-trude va procurar inclinar la sevafilla cap a la literatura i el teatre. No-més tenia quatre anys quan va re-citar un poema davant d’un grupd’amics dels seus pares aficionatsal teatre. També gràcies a la sevamare, la futura actriu es va famili-aritzar de ben petita amb les obresde Lewis Carroll i Rudyard Kipling.

Quan la Vivien va fer sis anys, elsseus pares van decidir enviar-la aun internat a Anglaterra. El centretriat va ser el convent del Sagrat Cor,a Roehampton, on la nena va apren-dre els coneixements imprescindi-bles i també les maneres i els cos-tums de l’alta societat anglesa. Enaquest internat també hi estudi-ava una futura gran actriu, Maure-en O’Sullivan, coneguda arreu delmón com la Jane de Tarzan. Tot ique es portaven uns anys, sembla

Sílvia Soler

ROLOFF BENY

que les dues noies van fer amistat ique la influència de la Maureen vaacabar sent decisiva en la vocacióde la petita Vivien per la interpre-tació. Quan va acabar els estudis alSagrat Cor, la Vivien ja havia deci-dit –i la seva determinació era enor-me– que volia ser actriu. Els paresvan donar un suport decidit a la se-va filla i van aconseguir el seu in-grés a la Royal Academy of Drama-tic Art de Londres.

La petita Vivien havia esdevin-gut una adolescent d’una bellesasingular i res no feia pensar, ales-hores, que un trastorn bipolar po-saria en crisi, ben aviat, la seva es-tabilitat emocional i, com a

conseqüència, la seva carrera. Elsprimers símptomes del trastorn esvan atribuir, de fet, al caràcter ca-priciós d’una dona que havia cres-cut consentida pels seus pares, quealimentaven sense parar el seu ego-centrisme. Probablement per aixòels dos personatges que van perme-tre que Vivien Leigh sigui recorda-da com una gran actriu són dues do-nes amb una personalitat potentperò terriblement insegures: Scar-lett O’Hara, la protagonista d’Allòque el vent s’endugué, tossuda, pre-sumida, ambiciosa i una analfabe-ta sentimental, i Blanche Dubois,el personatge creat per Tenesse Wi-lliams per a Un tramvia anomenatDesig, una dona d’aparença orgu-llosa que amaga una inseguretat pa-tològica i una gran feblesa mental.

Com elles –en totes dues ocasi-ons, el paper li va fer merèixer unOscar–, Vivien Leigh amagava lesseves angoixes darrere d’una dis-fressa espectacular.eSílvia Soler és escriptora

Era una adolescentd’una bellesasingular i res no feiapensar que patiriaun trastorn bipolar

Vivien Leigh

Nens, a la cuina!

Sentir aquestes dues lletres juntes no-més ens agrada quan escoltem can-tar Raimon. Però aquesta senzilla pa-

raula pot convertir-se en una arma dedestrucció massiva de la paciència delsparesdavantunplatcuinatambtotl’amori els nutrients que un progenitor pot do-nar. Quan el no és sostingut en el temps,ens hi anem adaptant i, un cop acceptat,no ens incomoda. És el cas d’aquella cri-atura que d’ençà que li vam posar un pi-tet per primera vegada no ha pogut em-passar-se un tros de lluç o una fullad’enciam. Ara bé, quan el no és sobtat, ensdescol·loca de tal manera que se’ns co-

mencen a eriçar els pèls del nas. Em re-fereixo als nens que fins als tres anys, perexemple,hanmenjatambalegriatotame-na de cosa verda i de cop i volta es neguena veure-la servida a taula. La desespera-ció és total quan l’estratègia de rebuig in-fantil és “ara sí, ara no”. Són aquella tipo-logia d’infants que un bon vespreexclamen “No m’agrada el tomàquet!”quan en el sopar del dia abans, el mateixsubjecte, n’havia menjat un plat sencer.En definitiva, el món del no alimentariinfantil és variat, sorprenent i, sobretot,desanimant. Què hem de fer, doncs?

1. No perdre la calma. Retirar el plat

de taula però no retirar-lo del menú fa-miliar. Oferir-lo en pròxims dies.

2. Procurar variar la tècnica de coccióo la presentació. Si no accepta els cigronsguisats, preparem-los en amanida o sal-tats, per exemple.

3. Combinar l’aliment conflictiu ambaltres del seu gust. Si rebutja el carbas-só, cuinem-lo amb pasta, per exemple.

4. Substituir l’aliment que no agradaper un altre del mateix grup. Si no vol lluç,potser s’animaria amb la bruixa.

5. Si és un bebè, l’hem de deixar expe-rimentar amb l’aliment, que hi jugui, queel toqui, que el maregi, malgrat que no se

l’acabi menjant. El contacte és part delprocés de l’acceptació dels aliments.

6. En el cas que el rebuig vagi acompa-nyat d’altres símptomes com vòmits, ir-ritacions o mal humor, hem d’analitzarpossibles intoleràncies alimentàries.

I, per contra, què no hem de fer mai?Canviar sistemàticament l’aliment, sen-se una prèvia negociació; avançar elsàpats, el berenar, per exemple, perquè noha dinat bé, i permetre que piqui entrehores. Ànims! A vegades el “no” es pottransformar en un “d’acord”!eAda Parellada és cuinera

Ada Parellada

No

PUBLICITAT 7ara DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012

c8 aracriatures DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012 ara

Infància

Jocs de patiHi ha vida més enllà del futbol

TRINITAT GILBERTFOTO: MANOLO GARCIA

Només un dia a lasetmana juguen afutbol els alum-nes de l’Escola

Patufet Sant Jordi del’Hospitalet de Llobregat(www.patufet.cat ). Desque s’ha escurçat l’horarilectiu, tots surten junts alpati en el mateix horari,de dos quarts d’onze a lesonze, i per això és bàsictenir una bona distribuciód’activitats. Cada curs sapperfectament quin dia dela setmana li toca jugar afutbol a la pista. La restade dies poden triar altresopcions. Anar a la ter-rassa, on poden dibuixar aterra amb guixos. Anar alpetit bosc, on juguen a feti amagar. Jugar a ping-pong a les taules prepara-des per a aquest joc. O

senzillament asseure’s enunes taules de pícnic perxerrar o per intercanviarcromos. Els alumnesd’infantil aniran al sorralper terrejar i jugar-hi ambles pales i les galledes.

No és el primer any quel’Escola Patufet SantJordi limita el futbol a undia a la setmana. En fa unsquants que ho fan, per-què, si no, “els grans s’apo-deraven de la pista, i no hideixaven jugar a ningúmés”, explica Sònia Perea,cap d’estudis de l’escola del’Hospitalet. Encara hi hamés motius. El futbol creaconflictes diaris. Semprehi ha rivalitats, barallesperquè un marca més golsque l’altre o perquè aquellaltre no passa la pilota.També és bo que tots sàpi-guen fer altres activitats al’hora del pati. Fins i tot

els més futbolers, quansaben que no els tocajugar a futbol, s’ho passenbé jugant a fet i amagar alpetit bosc o xerrant ambels companys.

Malgrat la norma mar-cada per l’escola, a l’horadel pati cadascú fa el quemés li agrada. N’hi ha quejuguen a cordes. N’hi haque juguen al tres en rat-lla i a la xarranca, dos jocsque estan dibuixats alpati. N’hi ha que juguen aping-pong. N’hi ha quejuguen als jocs que han fetals tallers, dins de l’aula, oals jocs tradicionals quehan après a la classed’educació física. De pos-sibilitats n’hi ha a cabas-sos, més enllà del futbol.De fet, “hi ha cursos queno són gens futbolers, imalgrat que un dia a lasetmana tenen marcat el

dia de futbol, no hi juguenperquè trien altres jocs”,conclou Sònia Perea.

No sempre funcionaA l’Escola Pompeu Fabrade Vilanova i la Geltrú(www.xtec.cat/ceip-pom-peu-vng) aquest curs hantret la normativa queregulava que només trescops a la setmana (dilluns,dimecres i divendres) espodia jugar a futbol alpati. “Ho hem deixat demarcar perquè els diesque no hi havia futbol, queés quan apostàvem perjocs tradicionals quehavíem preparat a leshores de plàstica i d’edu-cació física, sorgien con-flictes”, explica el direc-tor, Xavier Subiró. Quinsconflictes? Doncs resul-tava que els més futbolersse les empescaven per

continuar jugant a futbolfos amb el que fos. Ambuna pedra, amb un tetra-bric del suc de l’esmor-zar... Les pilotes improvi-sades causavenproblemes, perquè lapedra feia mal segons comes xutava, i el bric embru-tava el terra de la pistaperquè desprenia suc.

També passava que elsdies que no jugaven a fut-bol “hi havia més picaba-ralles”, perquè els futbo-lers no sabien comentretenir-se, no s’impli-caven en els jocs alterna-tius. I tot això passavamalgrat que els professorsi l’equip directiu hi esta-ven molt a sobre i els feienjugar a jocs alternatius, laxarranca, el terra-i-mar,les xapes, el joc del moca-dor, etc.

Així doncs, després decinc cursos regulant elsjocs, enguany l’hora delpati torna a ser lliure. Persort, l’escola té dues pistesde jocs i molts altresespais alternatius, inclo-ent-hi un hort, perquèaquells que no vulguinjugar a futbol disposin delseu espai. “Hem arribat ala conclusió que és lamillor decisió”, diu XavierSubirà. A més, el futboltambé arrossega un equipfemení, de 6è, que ha estatseleccionat per jugar lesfinals de Catalunya delTorneig Cruyff Court,demà, 6 de maig, a Igua-lada. Dit d’una altramanera, que per l’experi-ència de l’escola, no es potdir que el futbol noméssigui un joc de nens (i node nenes) que capitalitzatot el pati. I també s’hi fanmoltes altres activitats.

En aquest sentit, ImmaMarín, directora deMarinva, Joc i Educació,remarca que les hores delpati són oportunitats edu-catives, i justament peraixò està d’acord amb laidea que es limitin els jocsde pilota, perquè són elsque centralitzen tot elpati sencer. A més, fa quehi hagi un tipus de criatu-res que no es relacionin

FET I AMAGAR. A l’Escola Patufet Sant Jordi de l’Hospitalet de Llobregat els nens poden jugar als jocs de tota la vida, i també a pilota.

El pati escolar és un espai educatiu més, per això hi ha escoles que guien les activitatsque s’hi fan per aconseguir que les pilotes no acabin amb els jocs tradicionals

“Els granss’apoderavende la pista i no hideixaven jugara ningú més”,explica la Sònia

Malgrat lanorma marcadaper l’escola, al’hora del pati,tots fan el quemés els agrada

9caracriaturesara DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012

En família

Com educaren Valors?

Sí, amb majúscula. L’altre dia m’ho va preguntaruna mare, com educar en valors, i juraria que vaigsentir la majúscula.eEl cas és que no crec que sigui necessari (o possi-ble!) educar els nens en valors d’una manera siste-màtica. No cal tenir un pla, aprendre unes tècniqueso un mètode, ni fer certes activitats.

No m’imagino en pla patriarcal: “Veniu, fills meus,seieu al meu voltant. Avui us vull dir coses molt im-portants: no heu de matar, no heu de robar, no heud’insultar ni agredir altres nens...” Mai no he dit alsmeus fills que no han de matar; mai no han matatningú. A mi tampoc m’ho van dir mai els meus pa-res. A l’escola sí, perquè “no mataràs” era un delsmanaments. Però ningú em va dir mai, ni tan solsels capellans, “no violaràs”. Ningú parla als nensd’aquestes coses, però la majoria ho aprenen. Elsvalors es transmeten, bàsicament, per immersió.eI no tan sols perquè veuen que els seus pares no ma-ten ni roben. Que també. Em sembla obvi que elspares no poden transmetre valors que no compar-teixen. Qui escridassa els jugadors i l’àrbitre davantla tele no pot ensenyar als seus fills respecte i espor-tivitat; qui maleeix els “moros bruts” o els “ianquisimperialistes” no es pot sorprendre de trobar acti-tuds racistes en els seus fills. Així doncs, com ense-nyar els valors “pagar sempre l’IVA”, “no superar ellímit de velocitat”, “no malbaratar l’aigua i la llum”?I què dir dels que encara ensenyen a no pegar ambuna “bufetada a temps”, o de l’insuperable “si tor-nes a amenaçar el teu germà, veuràs!” Si predicar éspoc efectiu, predicar el contrari del que es fa ja re-sulta patètic.eTransmetem molt pocs valors amb la paraula; moltsmés amb l’exemple. Però no només això. Una de lesmeves grans satisfaccions com a pare la vaig viurequan el meu fill (devia tenir uns 15 anys) em va ex-plicar que havien parlat sobre la pena de mort a laclasse i que ell era un dels pocs que hi estaven encontra. Era un tema del qual mai havíem parlat acasa. Però sembla que un ambient de concòrdia i derespecte el va fer arribar espontàniament a la ma-teixa conclusió a què hem arribat molts altres: quela violència física no és la solució. Ja en les prime-res setmanes ensenyem als fills si cal consolar elsque ploren i ajudar els que ens ho demanen o si ésmés correcte ignorar-los.eEls fills acabaran compartint molts valors amb elsseus pares... si és que passen prou temps amb ellsper rebre la seva influència. Calen moltes hores d’ex-plicar contes, d’anar als gronxadors i d’ajudar ambels deures; de parlar, escoltar i respectar.

Carlos González és doctor en pediatria

CarlosGonzález

Famílies... parlem-ne

Divertit, interessanto necessari?

“Vols participar-hi?, ja veuràsque serà molt divertit”. Laresposta inicial de les criatu-

res és ben lògica si el missatge és el dela diversió. És curiós que hi hagi la pre-ocupació, tant en el marc familiar comen l’escolar, de buscar que el que esproposa sigui divertit. Aquesta parau-la està en el vocabulari actiu de totsplegats i evidentment també de la ca-nalla. ¿Llavors per què sorprèn que,quan arriben a l’adolescència, tinguitanta força aquesta idea, tot i que elseu concepte de diversió no coincidei-xi amb el de les persones adultes? Se-gur que heu sentit i pronunciat sovint:“Això ho trobeu divertit?”

Possiblement aquesta actitud adul-ta de vendre-ho tot com a diversió res-pon a la necessitat de convèncer lescriatures perquè facin alguna activi-tat, vagin a algun lloc o senzillamentfacin el que cal fer, per raons d’edat.Per què no hi ha arguments més clarsque el de la diversió? ¿No deu ser queés una manera de voler convèncer,motivada per la por a la negativa in-fantil? És quan cal afegir a la deman-da la paraula màgica: “Ja veuràs queserà divertit!” Certament, el primerdia, per la novetat, moltes situacionstindran un cert atractiu, i fins i tot po-den tenir una petita dosi de diversió,però, amb una certa perspectiva, calveure que hi ha rutines i situacionsque perdran el factor sorpresa i, pertant, no seran divertides.

Altres situacions no es poden plan-tejar en clau de diversió sinó d’inte-rès. Tant a l’escola com a casa hi hamoltes situacions que, si es proposendes de l’interès i de manera interes-sant, han de poder tenir una respostainfantil positiva i la dedicació neces-sària per fer-la, no fos cas que deixés-sim fora de lloc anar a un museu, lle-girpoesia,escoltarmúsicadediferentsestils o activitats culturals que tenenmolt interès però poden no ser espe-cialmentdivertides.Tambééscertque,potser, les criatures, de moment, noho veuran tan interessant, però serà,evidentment, l’actitud adulta la queelshifaràdescobrir.Inoelsargumentsque es puguin donar.

Finalment, hi ha situacions que nocal plantejar-les en clau de diversió si-nó de necessitat, i, per tant, cal fer-lessense patir-les. Això sí, cal no fer unallista gaire gran d’aquestes situacionsnecessàries. Créixer no sempre és se-nyal de diversió, fet que no vol dir queno sigui interessant i, evidentment,necessari.

M. Jesús Comellas

Maria JesúsComellas ésdoctora enpsicologiai pedagoga

Per a més informacióJocs populars: i tu, a què jugues?, d’Imma MarínRevista Guix, número 28. Article “Infants, rodes i canvis”.“Els patis de les escoles: espais d’oportunitats educatives”.Fundació Jaume Bofill. IPA Espanya.www.oriolripoll.netBlog d’Oriol Ripoll amb moltes propostes de joc.

amb més companys queno siguin els que juguen afutbol. I, al mateix temps,“acostuma a fer que lesnenes es quedin arraco-nades”, diu.

Passió pel futbolUna altra història és saberper què passa això. Comés que la pilota, el futbol,atreu tant? Doncs, perquèés un reflex dels interes-sos del país. “Quan hi haun partit de futbol impor-tant, el món sembla ques’aturi. Les criatures cap-ten la importància que esdóna al futbol: els juga-dors són herois”, asseguraCarles Parellada, mestre icol·laborador dels equipsde formació de l’Institutde Ciències de l’Educacióde la Universitat Autò-noma de Barcelona(UAB). Les hores del patide les escoles són unreflex de la societat.

De tota manera, ésveritat que la idea de pro-hibir un joc no és la millormanera de potenciar-ned’altres. Tan bon punt elprohibeixes, estàs inci-tant a voler jugar-hi. Laidea seria fer una discri-minació positiva per afa-vorir altres jocs ques’estan perdent. “Perexemple, els jocs de cordao els jocs d’habilitats demans, que anaven acom-panyats d’una cançoneta,s’aprenien per imitació,perquè les criatures veienque els grans ho feien, i alcap de poc temps ja hoestaven fent”, recordaCarles Parellada, que afe-geix que no és una novetatque les escoles s’amoïninpel que s’ha de fer o no al’hora del pati.

“El 80% dels jocs delpati l’ocupa el futbol, quecentralitza tot l’espai”,assegura l’experta en jocsImma Marín, però, tot iaixò, cal dir que el futbolté aspectes positius, comara que integra nouvin-guts, especialment nens.

Per acabar, el pedagog iprofessor de la Facultat dePedagogia de la Universi-tat de Barcelona, EnricPrat, reivindica la ideaque les criatures sàpiguenavorrir-se a l’hora delpati. “Vivim en una socie-tat que ens obliga a pas-sar-nos-ho bé sempre”, i,per això, s’oblida que el fetd’avorrir-se, de no estarestimulat per fer coses,també està bé.e

El pati idealDe tot i per a totse1Ha de tenir un espaivariat. L’ideal és que tin-gui un espai de ciment,un de gespa i un de terra,i, a més, diferents nivells.e2Els mestres han de consi-derar el pati com unespai educatiu més. Granpart dels continguts tre-ballats a l’aula es podenobservar al pati. Si al’aula es treballen lesombres, per exemple, alpati s’hi pot continuarfent la classe.e3Les criatures han de des-envolupar la capacitat dejugar a l’hora del pati. Pertant, com més jocs cone-guin, millor. Aquesta idease sosté amb estudis fetsen escoles de Londres,amb patis molt conflic-tius, sobretot a secundà-ria. Es considera que siaquestes escoles, a pri-mària, haguessin tinguthores del pati riques enjocs, a secundària nos’haurien trobat ambtants conflictes.

Ho sabies?Temps d’esbarjoeLes hores del pati estanregulades en tots els cen-tres escolars i disposend’un temps ja establert.Així, el temps d’esbarjo aprimària és de mitja horaal dia. Totes sumades, peretapa escolar, donen 525hores, és a dir, “un totald’hores superior a les quees dediquen a matèriescom educació per a laciutadania i els dretshumans, educació física ollengua estrangera”,explica Imma Marín, queés directora de Marinva,Joc i Educació, presi-denta d’IPA Spain iautora del blogwww.immamarin.com.

En aquest sentit tem-poral, l’hora del pati vin-dria a tenir la mateixacàrrega horària que llen-gua i literatura catalanesi castellanes i exacta-ment les mateixes horesque es dediquen a educa-ció artística. Per aixòs’insisteix tant que elpati ha de ser un espaieducador.

c10 aracriatures DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012 ara

Adolescència

MOTOR. Els vehicles són una de les grans passionsde l’adolescent. Cal donar-los pautes adequadesperquè en facin una conducció responsable.

Risc i emocióen l’adolescència

GEMMA CASTANYERFOTO: GETTY IMAGES

L’aventurer iempresari AlbertBosch era unadolescent

inquiet, intrèpid i, segonsexplica, “una mica cabraboja”. Apassionat delsesports extrems, als 14anys es va iniciar en elmón del trial, modalitatque després va canviarper l’enduro i finalmentper la velocitat en circuit.

El seu cos ha viscutsituacions límit en mésd’una ocasió i quan li par-lem de risc ràpidamentens puntualitza: “És moltdiferent arriscar-se queser temerari”. I ens tras-llada a una anècdota queva viure quan encara notenia la majoria d’edat:“Un dia vaig agafar lamoto i vaig córrer a totavelocitat per una carre-tera fins que la màquinano va poder més. Vaigcometre una temeritatque hauria pogut tenirconseqüències fatals.Com que me’n vaig ado-nar, l’endemà vaig decidiranar a un circuit professi-onal i experimentar, unaaltra vegada, la sensacióde velocitat però en l’espaiadequat i amb les protec-cions adequades”.

Des d’aquella anècdota,Bosch ha après l’art degestionar el risc, una apti-tud que va directamentrelacionada amb laparaula responsabilitatperquè “qui aprèn a gesti-onar els seus propis límitsestà fent un acte de madu-resa”, recorda.

Pare de tres fills, encarano adolescents, aquestempresari de 46 anys creuque és necessari assumirriscos per aconseguir elsobjectius fixats i lamentaque els joves d’avui només“busquin emocions pun-tuals per sortir momentà-niament del marc estable isegur que els proporcionala família”. En aquest sen-tit, Albert Bosch recordaque malgrat que els ado-lescents diguin que volenviure “situacions límit,experimentar noves sen-

sacions i segregar adrena-lina”, en altres circums-tàncies de la vida són pro-fundament conservadors.“La majoria volen unafeina estable i busquen lamàxima comoditat en laseva vida diària. Pensenque estaran segurs i seranfeliços tota la vida perquèels hem protegit en excés”,conclou.

Inventar riscosEl catedràtic d’antropolo-gia social de la Universitatde Lleida Carles Feixacomparteix la mirada deBosch i fa un pas més enl’anàlisi de quin tipus deriscos assumeixen elsadolescents del segle XXI:“A diferència de les socie-tats tradicionals, en què elrisc era un element queformava part de la vidaquotidiana (podiesemmalaltir, passar fam,passar fred, etc.), la socie-tat postindustrial hahagut de programar nousriscos precisament per-què és gràcies a la genera-ció d’aquests nous reptesque el gènere humà aprèni se supera”. Aquest feno-men, que afecta el conjuntde la societat, ha incidit,segons Feixa, amb mésproporció en els adoles-cents, els quals hand’inventar riscos més omenys artificials perquèja tenen cobertes lesnecessitats bàsiques de lavida: “S’espera que l’ado-lescent visqui al límit jus-

tament perquè se l’educasense límits. És en aquestcontext que si no trobenels seus propis límits elsbusquen artificialment”,explica.

Risc i esportL’assumpció de riscos perpart dels adolescents és,doncs, necessària, i formapart del seu procés evolu-tiu en el procés fins a arri-bar a l’edat adulta. Un delsàmbits naturals, segonsFeixa, en què tradicional-ment el jove ha après agestionar i controlar nousreptes ha estat en l’esport,ja sigui en competicionsreglamentades com en elsdenominats esportsextrems o postmoderns:“Escalar muntanyes, bai-xar barrancs, practicaresquí o fins i tot conduirautomòbils, motos oaltres vehicles no deixa deser una pràctica competi-tiva que apassiona moltsadolescents i que es fa enun medi natural i contro-lat”, explica.

Roger Arnau és und’aquests adolescentsapassionats per l’esportextrem. Té 15 anys i fa unsmesos que practica esca-lada en rocòdrom amb elgrup muntanyenc La LiraVendrellenca. “M’hi vananimar els meus amics”,explica. “El que mésm’agrada és arribar allímit i superar-me a mimateix i als meus com-panys. És més emocio-nant superar-los a ellsque no pas superar lesmeves marques!”,comenta. Malgrat que hacaigut més d’una vegada–sense greus conseqüèn-cies i anant sempre benassegurat– el Rogerexplica que mai ha expe-rimentat sensació de por iassegura: “Som joves i nosabem què és la por!”

La seva mare, la Deme-tria, accepta que el seu fillpractiqui escalada “per-què ho fa en un grup orga-nitzat, en rocòdroms pre-parats i sota estrictesnormes de seguretat”, toti que reconeix que els ini-cis van ser una mica com-

Per què agrada tant el risc als joves? Durant l’adolescència moltss’inicien en pràctiques que porten implícit cert grau de perill

“És moltdiferentarriscar-se queser temerari”,matisaAlbert Bosch

“S’espera quevisquin al límitjustamentperquè se’lseduca senselímits”, diu Feixa

NATURA. Els esports de risc a la natura guanyenadeptes. Són segurs si hi ha la formació adequada.

Joves i velocitatDifícil combinacióeL’emocionant adolescència. Joves al volantEduard Estivill i Montserrat DomènechEdició: Servei Català de Trànsit amb la col·laboració de Fun-dació Mutual ConductorsManual destinat a pares i mares que aporta consellspràctics a tenir en compte durant l’etapa adolescent.El document pren com a eix central la seguretat viàriai explica algunes claus per saber quan i com fixarlímits i com afrontar conflictes.eLes 3 pistes de Montserrat Domènech

-Per què volen assumir riscos? Tenen necessitatd’experimentar noves sensacions i d’anar un pas mésenllà dels límits marcats per la família. Encara noexisteix una consciència clara del perill i sovintactuen per comparació amb els amics.

-Quines eines els hem d’oferir perquè puguin assu-mir amb responsabilitat determinats riscos? Cal edu-car amb límits clars i raonables des de la infància demanera que ells puguin anar adquirint noves respon-sabilitats.

-Quan sabem que ja estan preparats? Quan veiemque han superat amb èxit diferents situacionsd’assiag-error. Cal donar-los temps perquè demostrinque són capaços d’afrontar determinades situacions.També cal oferir-los les eines necessàries perquè acasa trobin el nostre suport.

11caracriaturesara DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012

Fora de classe

Què fem amb lacomprensió lectora?

Els nostres alumnes segueixen ar-ribant a quart d’ESO sense unbon nivell en matemàtiques i en

comprensió lectora. Ja fa temps queno aconseguim redreçar les xifres.Com que d’inversió econòmica no n’hihaurà, tot el contrari, suposo que sivolem millorar haurem d’esprémerel capital humà. Amb el perfil d’alum-nes amb què treballo m’adono que elsadolescents actuals, a part que a casano tenen gaires referents lectors, hanmamat un món que s’interpreta ambimatges. Que una imatge val més quemil paraules és el seu punt de parti-da, i és evident que davant d’una pan-talla o un dossier amb exercicis, elsseus ulls busquen les imatges abansque la lletra. Normalment si n’hi hamassa s’atabalen i em pregunten, se-gurament per comoditat però tambéper incapacitat, que què s’ha de fer,com si no sabessin llegir. I dono fe que–almenys mecànicament– en saben.En canvi, ja posats a llegir, fer-ho enuna pantalla no els suposa cap pro-blema. Això dóna esperança als queestan invertint en llibres digitals. Elfutur és encara difícil de predir, peròsembla que tard o d’hora passaremdels llibres en paper a les bibliotequesvirtuals. Si això farà llegir més els ado-lescents ho dubto.

ReferentsRecentment la Generalitat ha deci-dit aplicar un pla impulsor de la lec-tura. Jo mateix l’estic introduint enels meus alumnes de segon d’ESO. Elresultat és que molts alumnes han es-collit el llibre El diari d’en Greg, queinclou text i dibuixos, en detrimentde novel·les juvenils més convencio-nals. Els agrada i hi estan enganxats,tot i que està pensada per a un públiclector tres o quatre anys més jove.

Fent una projecció de futur, i par-lant amb col·legues tant del món del’educació com de l’edició, crec qued’aquesta transformació dels formatsen sortirà un nou gènere híbrid i re-lativament nou. Dic relativamentperquè sempre quedarà el gust perles bones històries. Ara bé, ens arri-baran amb una barreja de text avant-guardista i espectacle visual, res méslluny del mític negre sobre blanc.Empreses com Apple estan avançant-se al futur, un futur que haurà d’en-certar de ple les necessitats dels ac-tuals adolescents. Però no hem depatir, perquè aquestes empreses in-vertiran molts diners a aconseguirque el que ofereixen –si és es-crit, millor– es comprenguia la perfecció.

Xavier Gual

Xavier Gual ésescriptor iprofessor desecundària

respostes a partir delslímits que es van trobanto que els anem presen-tant. Cal aconseguir queno renunciïn mai a laseguretat i a la formacióper sobre del rendiment, iper això és bàsic organit-zar una estructura clarade conductes, normes ivalors que permeti al’esportista desenvolupar-se i conèixer un marcd’actuació que l’orienti”.

Acostumat a orientar,entrenar i ajudar l’espor-tista a optimitzar els seusaprenentatges i estabilit-zar el seu rendiment,Raluy reconeix que és unclàssic dels adolescentstenir poca percepció deperill “precisament per-què tenen poca experièn-cia i necessiten trobarrespostes a la pregunta:¿si faig això què passa?”Experimentar de primeramà les sensacions elsajuda a madurar, tot i queés feina dels adults delseu entorn advertir-losde les conseqüències del

que fan si no existeixenles garanties adequadesde seguretat.

L’adult, en canvi, és engeneral més poruc i reco-neix els riscos que corredavant una determinadasituació que potser ja haviscut anteriorment.Alhora, la percepció delrisc va directament relaci-onada amb “el que tens aperdre”, i normalment,com més grans ens femmés conservadors enstornem.

Jordi Torra, expilot deral·lis, comparteixaquesta premissa que, amés, ha pogut viure en lapròpia pell: “Mentreestava casat i sense fills,em deia a mi mateix: quantinguis un dubte en elcamí, trobis un canvi derasant o un revolt ambdificultat, dóna gas a fons!Quan va néixer el meuprimer fill, en canvi, lescoses van canviar i dei-xava anar lleugeramentl’accelerador, per si decas!”, reconeix.e

plicats. “No sabíem resd’aquest esport i hi vèiemuna font de perill per alnostre fill”. Amb només15 anys, però, el Roger témolt clara la normativa iels límits que requereixl’escalada i és conscientque un pas en fals sense laprotecció adequada potser fatal. “És conscientque si no fa el que li diuenpot fer-se mal de veritat!Quan vol té el cap moltben moblat i esperem queduri”, diu la Demetria.

Percepció de perillPer Vicenç Raluy, psicòlegesportiu i coordinadord’iniciació esportiva delCol·legi de Psicòlegs deCatalunya és fonamentalque l’entorn d’un jove quepractica cert tipusd’esport –ja sigui la famí-lia, l’entrenador, etcè-tera– doni resposta a lesseves inquietuds demanera ordenada i orien-tada: “Tractem amb nois inoies que volen perfilar laseva personalitat i trobar

“Cal aconseguirque norenunciïn mai ala seguretati a la formació”,apunta Raluy

La percepciódel risc vadirectamentrelacionadaamb el que tensa perdre

c12 aracriatures DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012 ara

Lleure/Escola

Testimonisdel pas del temps

XAVIER TEDÓ

L’Institut Menén-dez y Pelayo deBarcelona dónatestimoni de la

història de l’educació i delnostre país. Fundat l’any1932 durant la Manco-munitat amb el nom deMútua Escolar Blan-querna, Enric Prat de laRiba hi va apostar per larenovació pedagògicaperquè tenia molt clarque havia de formar elsinfants si Catalunya voliaser un país pròsper. Unideal que queda aturatamb la Guerra Civil, quanels anarquistes la casti-guen perquè és un centreprivat i religiós, tot i queno la cremen perquè eldirector del centre, Ale-xandre Galí, demana lamediació del conseller deCultura, el republicà Ven-tura Gassol, que hi inter-cedeix. L’escola, però,passa a mans de la Gene-ralitat. Amb la victòriafeixista, el règim expropial’escola per catalanista,depura mestres, li canviael nom per l’actual,només admet nens i ladisciplina militar i lamemorització arraconenel descobriment com afont d’aprenentatge.

Quan la mestra MartaPonti aterra a l’institutl’any 2007, en plena cele-bració del 75è aniversari,es pregunta per què sesilencia la història del’edifici, i juntament ambel professor Josep MariaSerra endeguen un pro-jecte per recuperar-la.Després que l’any passatels alumnes de primerd’ESO elaboressin unquadern didàctic analit-zant els canvis que hasofert el barri de SantGervasi a partir dels seusedificis i del testimoni depersonatges il·lustrescom Joan Maragall iMercè Rodoreda,enguany han fet un pasmés museïtzant l’institut.L’escala, que és l’únic ele-ment que queda de l’etaparacionalista, acull unmuseu amb diferents pla-

fons on s’explica una partd’aquesta història. A laplanta baixa hi ha la ben-vinguda del primer direc-tor de l’escola i de l’arqui-tecte Jaume Mestres; alprimer pis, una biografiade l’autor del camp de lesCorts; al segon, els pilarsde la renovació pedagò-gica; al tercer, l’arribadade Menéndez y Pelayo alcentre i tot el que es perd;al quart, la transició cap ala democràcia, que com-porta la recuperació delcatalà i el retorn a l’escolamixta, i al cinquè, l’aulahistòrica, que recopilaobjectes de diferents eta-pes.

Un recorregut que ser-veix per adonar-se, comremarca Ponti, que “sensela Guerra Civil avuipodríem ser punters eneducació i hauríem tingutun altre país, perquè éremreferents a Europa per-què enteníem l’ensenya-ment com a eina de trans-formació social”. Laimpulsora del projecteassegura que “a travésd’aquest recorregutd’espais i fotos, els alum-nes entenen com s’hatransformat l’educació il’evolució del país”. Latercera pota de la inicia-tiva es vol culminar elcurs vinent amb la forma-ció dels alumnes perquèarxivin documents, res-taurin mobles i sobretotpuguin ser els guies delcentre si aconsegueixen

fer-hi visites itinerants:“Volem recuperar l’expo-sició que es va fer almuseu d’història de laciutat amb motiu delscent anys d’educació aCatalunya i que es com-plementi amb visites alsaltres instituts històricsobertes a la ciutadania”,revela Ponti, que consi-dera que “té molta forçaeducativa que els alumnessiguin professors”.

Dibuixos delsbombardejosEls alumnes de l’InstitutLluís Vives de Sants, quees va inaugurar dues set-manes abans de la procla-mació de la República, el29 de març del 1931,també han fet un salt en eltemps. Remenant a l’ArxiuMunicipal de Sants vantrobar revistes i quadernsde treball d’alumnes delcentre d’aquella època, i alCentre de DocumentacióArtur Martorell van tro-bar-hi dibuixos fets perescolars durant la Repú-blica i la Guerra Civil.

L’impulsor del pro-jecte, Joan Sanromà, vadecidir aleshores “aprofi-tar aquest edifici singular,construït per JosepGodall, per fer treballs derecerca sobre l’edifici i lesactivitats que hi feien elsalumnes”. Els textos sobreles seves vivències durantla República i la GuerraCivil els llegeixen araalumnes de 1r i 2n d’ESOen representacions tea-trals en què es projectenels més de vuit-centsdibuixos trobats. Sanromàdestaca que “a banda dellegir en públic, els alum-nes aprenen història, elsqueden les vivències i des-cobreixen com van patirels nois que estudiavenaquí”. La reflexió arribaràmés tard: “És una tasca derecuperació històrica per-què els nens d’ara hopuguin conèixer i de mésgrans interpretar-ho”.

Els alumnes de segonde batxillerat fan treballsde recerca, alguns delsquals han estat premiats,com el que es va fer sobre

Cinc centres de Barcelona repassen la història de la seva escola,de l’educació i del país a partir dels seus emblemàtics edificis

Al Menéndez yPelayo, unaaula històricarecopilaelements delsúltims 75 anys

“S’entenial’ensenyamentcom a eina detransformaciósocial”, diuMarta Ponti

AULES. La imatge de les aules també ha anatevolucionant amb el pas dels anys. IES MENÉNDEZ Y PELAYO

Escoles en xarxaApunts d’històriaeSón cinc les escoles de lacapital catalana ques’han unit per impulsarla Xarxa d’Escoles Histò-riques Públiques. Elscentres que han impulsataquest projecte s’hanunit amb l’objectiu depromoure la documenta-ció i conservació delpatrimoni escolar de laciutat de Barcelona per ala seva difusió didàctica.

“Volem teixir unaxarxa amb les escoleshistòriques públiques dela ciutat que es van crearfins a l’any 1939”,explica Marta Ponti, del’Institut Menéndez yPelayo. Són centres quetreballen per preservarel seu patrimoni, mate-rial i immaterial, i perdonar-lo a conèixer alconjunt de la ciutadania.En aquest sentit, comen-cen pels seus mateixosalumnes. Així, el cursvinent els alumnes decada centre visitaran elsaltres amb la finalitatd’intercanviar experièn-cies i coneixements.

la història de la construc-ció de l’edifici. Un altre vasorgir de casualitat: “Des-prés de trobar un justifi-cant de falta d’assistènciade la guerra vam analitzarsi els bombardejos com-portaven que més alum-nes s’absentessin de classe,i així era”, relata Sanromà.Els alumnes de l’últim curstambé han entrevistat lespoques superviventsd’aquella època i han fettreballs sobre mestres dela República, com Fran-cesc Masclans i el directorPere Blasi.

Buscant tresorsLes mestres de l’escolaÀngel Baixeras del Raval,que enguany fa norantaanys, fa tres anys que fandescobrir tresors als seusalumnes. Els tresors sónllibres antics, llibretesd’exalumnes, actes demestres i màquinesd’escriure. “És una troba-lla, perquè ara els sentimespecials, perquè han sigutmolt importants en el pas-sat”, remarca Cari Ter-rado, que juntament ambMercè Garcés és impul-sora del projecte Patrimo-niem l’Escola. “Vam pren-dre consciència que

13caracriaturesara DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012

La setena hora

CLIJ és l’acrònim de Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil,una revista especialitzada en la literatura adreçada a aquestpúblic que en algun article anterior hem considerat que era el

més important, perquè la formació del lector ha de començar tanaviat com sigui possible. A finals d’aquest any –som conscients queens avancem a l’efemèride, però ens ho podem anotar a la nostraagenda cultural– CLIJ complirà 25 anys. Un quart de segle, aviat ésdit. Ens podem imaginar la il·lusió inicial de l’equip de la revista, unail·lusió mantinguda tossudament durant tots aquests anys per pre-sentar i defensar amb arguments sòlids una literatura que n’hi haque menystenen però que és la base sobre la qual s’alçarà aquest edi-fici que anomenem lector. Per arribar a Coetzee o a Auden, a Rodo-reda o a Woolf, cal començar per Carbó, per Sorribas, per Carranzai per Canela, entre d’altres. I no volem dir que el primer grup de nomssigui més important que l’altre, senzillament volem reivindicar unaliteratura escrita i pensada per ajudar els lectors més petits o mésjoves a situar-se davant del món i contrastar-lo amb el seu, per anartrobant noves respostes a antigues preguntes. Al cap i a la fi, la lite-ratura sempre pretén buscar els lectors i mostrar un món que estàregit per les seves pròpies lleis que el lector ha de reconstruir.

A les pàgines de CLIJ hi trobem estudis temàtics, formals, anà-lisi de les obres d’escriptors, il·lustradors i editorials, ressenyes crí-tiques, celebracions, estudis de tota mena, especialment els dedi-cats a les relacions de la literatura amb el cine, i presentaciód’experiències que giren al voltant de com encomanar la passió perla lectura d’obres de ficció. Ens avancem a l’efemèride perquè ensfa por que en època de vaques magres i amb l’excusa que és una re-

vista que atén la literatura adreçada als més petits s’em-mascari la seva importància i tot quedi al calaix ondesem les coses importants.

‘CLIJ’

Jaume Cela & Juli Palou

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

La cua de Quiró

Gregorio Luri

Dissabte passat una mestra se’m va dirigir donant per fet quecompartia fil per randa el seu convenciment que el govern ca-talà està abandonant voluntàriament l’ensenyament públic.

“Bé, acceptem-ho –li vaig etzibar–, encara que topem amb l’incon-venient que amb les retallades l’escola pública es juga la seva qua-litat, la concertada s’està jugant la seva existència, però no deixa-rem que aquest fet s’interposi en el nostre argument”. La mestraem va mirar amb desconcert creixent.

Acceptem que la Generalitat no pateix cap asfíxia financera i queel Govern ha dissenyat un pla maquiavèl·lic per desmuntar l’estatdel benestar sense fer-se ell mateix l’harakiri. Acceptem fins i totque la consellera d’Ensenyament només és feliç quan troba unanova idea per enfonsar l’escola pública. Però, llavors, per coherèn-cia, la mala fe del Govern ha d’esperonar la responsabilitat dels de-fensors de l’escola pública, amb totes les reivindicacions que con-siderin adients, però deixant molt clar, amb una pancarta ben grana la porta de cada centre, si cal, que malgrat les intencions del Go-vern, no accepten cap excusa per al fracàs.

Potser les meves paraules van ser una mica estentòries. Si és ai-xí, ho sento, però em fa l’efecte que a vegades no semblem prouconscients que el que hi ha en joc no és una ofensiva neoliberal con-tra l’estat del benestar, sinó una crisi econòmica en la qual Ca-talunya es juga el futur. Vivim una situació d’emergència en què,precisament perquè en patim directament les conse-qüències, el compromís professional dels docents ambel país hauria d’estar fora de sospita.

Amb el país

Jaume Cela és mestre i escriptori Juli Palou és doctor en

filosofia i educador

FOTO DE FAMÍLIA.Alumnes de l’Institut

Salmerón asseguts al’escala de l’edifici del

carrer Muntaner.IES MENÉNDEZ PELAYO

l’escola tenia un passatmolt ric que calia mostrar iara la idea és museïtzarl’escola”. L’alumnat de cin-què aprèn per què servienels objectes trobats, hocompara amb l’actualitat iestudia la història del’escola durant tot aquesttemps. Una maleta plenade coneixements que elsha de servir de “corretgesde transmissió per veured’on venim mirant alfutur”. La iniciativa funci-ona: “Poden explicar cosesque molts adults no sabeni això els agrada”.

Amb la mateixaempenta s’ho estan pre-nent els alumnes de sisèdel Farigola de Vallcarca,que enguany han comen-çat a mirar-se l’escola ambuns altres ulls. Quan vanrenovar fa deu anys labiblioteca van arraconarels llibres històrics, peròno ha estat fins aquestcurs que han tret el seufons. “Ara els alumnesbusquen elements del’escola que ens ajudin aentendre’n la història”,explica Montse Batallé,promotora del projecte.Les converses amb exa-lumnes, les fotografies i elsestris que van trobant són

la base del blog que hancreat. “Estan entusias-mats, perquè descobrei-xen l’escola i el pas deltemps”.

Els primers alumnesDurant el 75è aniversaride l’Escola Jacint Verda-guer del Poble-sec, ara facinc anys, exalumnes quevan inaugurar el centrel’any 1931 van entrar a lesaules d’infantil per mirarel passat junts. L’experi-ència va ser tan enriqui-dora que ara l’objectiu ésentrevistar els testimonisd’aquella primera època ipenjar-ho a la web. Lesseves explicacions els aju-den a “veure, per exem-ple, que les colòniesvénen de la República ique durant el franquismees van abolir”, exposa PauNavarro, responsable delprojecte. Les taules rodo-nes amb exalumnes iexmestres els dóna unavisió encara més àmpliade la història de l’escola.Ara recopilen materialper muntar una exposiciópermanent. La peça méspreuada: les llibretesd’alumnes que es vanhaver d’amagar als refugisper la guerra.e

“És una tascade recuperacióperquè els nensd’ara coneguinla història”,diu Sanromà

“Poden explicarcoses que moltsadults no saben,i això els agrada”,remarca CariTerrado

c14 aracriatures DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012 ara

Família

Separats amb nens, uniu-vos!

Obama i Merkel duenels nens al parc?

Sovint veig un separat que portael nen al parc i s’avorreix comuna ostra. Sé que està separat

perquè l’any passat, abans de canvi-ar els torns amb la meva ex, el nenanava al parc amb la seva mare. Laveritat és que la mare no s’avorriatant, perquè sovint coincidia ambamigues i feia petar la xerrada men-tre les criatures es gronxaven. Peròel pare no parla amb ningú.

Si ja us sembla trist que algú s’avor-reixi quan porta el nen al parc, enca-ra us semblarà pitjor el que em passaa mi (per sort, només de tant en tant):tinc l’angoixosa sensació d’estar per-dent el temps miserablement. Cre-gut com sóc, penso que hauria d’es-tar escrivint la meva novel·la en llocde dedicar-me a tornar com bona-ment puc la pilota que el meu fillm’envia amb una precisió d’Iniesta.En els meus deliris d’escriptor, pen-so que ni Kafka, ni Joyce van perdremai el temps tornant la piloteta alsseus fills. El meu problema, em dic,no és l’avorriment, sinó el convenci-ment que estic cridat a dedicar-me acoses més altes i sublims que a pre-parar el meu fill per al seu pròxim par-tit contra el benjamí del Sant Andreu.Segur que Albert Einstein, enmig deles seves cabòries sobre l’espai i eltemps, no es dedicava a tornar-li labimba a cap nebodet neguitós. I si maihem vist Obama gronxant les sevesnenes, segur que es tractava d’un es-pot electoral.

Celebritats i gronxadorsSi algú pensa que no tinc dret a com-parar-me amb aquesta colla de famo-sos, haurà caigut en la trampa. La cul-pa no és meva, sinó dels famosos. ¿Lescelebritats estan exemptes de portarels seus nens al gronxador? La reali-tat és que, a principis del segle XXI,encara són les dones, amb excepcióde les que consideren que fan cosesimportants, com dirigir bancs o con-selleries, les que assumeixen la fun-ció de portadores de nens al parc.

Conclusió: si portes els nens alparc, no faràs grans coses. Però nopassa res. Entre els centenars d’his-tòries que dec haver llegit del granSchulz, n’hi una que recordo especi-alment. Un company d’en CharlieBrown li diu que el seu pare és un em-presari importantíssim que guanyamolts diners i té tres cotxes i un avió.Brown li diu que molt bé. Aleshoresel seu company li pregunta a què esdedica el seu pare, i Charlie Brown lidiu que té una perruqueria. Però quel’estima molt.

David Cirici

David Ciriciés escriptor

Petits, perògrans artistes

PALOMA ARENÓS

L’art és transfor-mador, tant sis’observa com sies fa. ¿I si els que

el practiquen són infants?Segons els experts con-sultats, la pràctica de l’artfa que els nens i nenes tin-guin més capacitat peradaptar-se al món, elsdóna seguretat i les einesper actuar. També els pro-porciona una manera degaudir i de conèixer elmón, els facilita einesd’estudi i de reflexió de larealitat, els ajuda a incre-mentar la capacitat i lesganes d’expressar-se i elsfomenta l’autoestima apartir de la valoració delspropis treballs i el res-pecte als altres. Normal-ment són uns canvis lentsi força invisibles peròtransformadors.

Ho poden comprovar insitu des de fa una dotzenad’anys els tres impulsorsdels tallers infantils d’artde l’escola municipal Illade Sabadell (saba-dell.cat/escolailla):l’escultor i cap d’estudisXavi Garriga, el ceramistai cap de tallers Lluís Cla-

pés i el pintor Oriol Vila-puig. Tots tres són respon-sables de les classes set-manals adreçades aalumnes d’entre 5 i 16anys, subdividides en qua-tre grups d’edats (5-6, 7-8,9-11 i 12-16). “Partim de lafilosofia d’educar la pràc-tica de l’art com un llen-guatge d’expressió perso-nal, a partir de treballspràctics i vivencials. Ensinteressa molt més el pro-cés, l’experimentació i ladescoberta artística queels resultats finals. Treba-llem amb diferents tècni-ques i materials i estemsotmesos a un projectecurricular, però ensagrada estar atents al’inesperat, a navegar en laincertesa i deixar-nos sor-prendre”, detalla Garriga.

Referents i inspiració“Vam començar seguintuna mica l’estela delstallers infantils Trianglede l’Escola d’Art i Dissenyde Sant Cugat i gràcies alsuport de l’Ajuntamentde Sabadell hem anatconsolidant-nos. Cadaany hi ha llista d’esperaper als tallers infantilsd’art perquè a més de la

qualitat són a preus moltassequibles”, subratllenels promotors.

El diàleg és fonamentalen la seva feina com a edu-cadors i artistes i qualse-vol tema pot servir de gus-pira. “Un dia parlàvem deles mesures i a algú se li vaacudir preguntar quantsnens cabien a dins d’unelefant. I a partir d’aquestaqüestió va arrencar el dià-leg i la feina artística. Elsnens es van haver de docu-mentar sobre els elefants iles mesures i vam pensardiferents maneres de plas-mar aquests interrogants,fins que vam fer una ins-tal·lació al pati i van dibui-xar un elefant de mida reali s’hi van posar a dintre. Ivam documentar gràfica-ment tot el procés”,exposa Vilapuig.

Amb els alumnes de 9anys han treballat sobreles llàgrimes i el plor.Quan se’ls va preguntarquè els feia plorar vahaver-hi tota mena derespostes: “La tristor,l’alegria, l’emoció..., peròun alumne que té un parecubà va recordar que elmenjar picant el fa plorar.Doncs ell va voler fer unretrat sobre això. Tambéhan fet un llacrimàriumamb fang, un objecte delsromans per recollir llàgri-mes, que ens fascinava”,apunta Garriga.

A l’Escola Illa de Saba-dell, materials i tècniquescom la pintura, el dibuix,l’escultura, la ceràmica, lafotografia i les noves tec-nologies es barregen enunes aules espaioses ambautoretrats penjats de fils,taules immenses i uns pufsflonjos on els nens descan-sen de tant en tant. Lesactivitats que s’hi fan sónimportants, però tambél’espai que les acull.“Defensem que tothomtingui un lloc aquí, perquècom que els alumnesvénen d’escoles diferentsens agrada crear vincles ique tan bon punt arribin ja

Als tallers infantils d’art, el procés il’experimentació importen més que els resultats

L’art fa que elsnens tinguinmés capacitatper adaptar-seal món i elsdóna seguretat

“Cada any hi hallista d’esperaper als tallersinfantils d’art”,explica Garriga,de l’Escola Illa

EXPERIMENTAR. Acció artística amb papers de diari al centre Eart. MÒNICA VERGÉS

15caracriaturesara DISSABTE, 5 DE MAIG DEL 2012

Beneficisper als infantse1L’art estimula les duesbandes del cervell.e2Segons alguns estudis, elsnens que fan art llegeixenmillor i obtenen mésbones notes en matemà-tiques i ciències.e3Promou l’autoestima.e4L’art involucra pares itutors en l’escola, ja queels convida a participarvoluntàriament en diver-ses activitats.e5Els infants poden com-partir i reflexionar sobreels seus treballs i apren-dre sobre ells mateixos iel món en què viuen.e6Estimula els nens a posarmés atenció a l’espai físicque els envolta.e7Desenvolupen la coordi-nació entre ulls i mans.e8L’art estimula el desen-volupament perceptiu.e9Ensenya a pensar deixantfinals oberts. És una cul-tura més de preguntesque de respostes.

tes, els alumnes delstallers tenen contactedirecte amb ells i la sevaobra. “A l’espai bressol, elsnadons juguen, exploren imanipulen, mentre quel’adult redescobreix unmón que potser tenia obli-dat”, continua Sanjuan.Amb un màxim de 7 o 8famílies, se’ls proposa untema, un material o unaacció que treballaran endiferents sessions. “Un diaes van trobar tota la salaplena de papers de diari,en un altra ocasió van tre-ballar les petjades ambcotxets plens de pintura ifent-los circular o ambuna taula de llum tapadade terra. Els nens desco-brien com deixaven les

‘PERFORMANCE’. Un dels tallersd’art de l’Escola Illa de Sabadell.ORIOL VILAPUIG

“Esperen moltl’aprovació del’adult, com al’escola”, apuntaIsaac Sanjuan,de l’escola Eart

A l’Eart ofereixentallers d’art per ainfants, peròtambé per apares i nadonsd’1 a 3 anys

sentin que aquest espai ésseu i se sentin còmodes”,prossegueix Vilapuig.

Cartes d’artTantes ganes de dialogarels ha portat a fer un pro-jecte epistolar ambl’escola Eart (Experimen-tem amb l’Art), del barride Gràcia de Barcelona, iels tallers infantils delcitat Triangle de SantCugat. Els nens de l’Earthan enviat un sobre ambdiferents preguntes sobrel’edifici on treballen, unplànol i un full amb mate-rial del pati del centre iconviden els nens de l’Illaa respondre’ls i reenviar elsobre original als alumnesd’art del Triangle i tancar

el cicle. Però com que l’artés tan viu i sorprenent, elprojecte està prenentcamins insospitats i, pot-ser, en lloc de rebre lesrespostes que els de l’Earts’esperen, s’enduran unasorpresa amb un dibuix deprotagonista.

¿I els alumnes són moltexigents? Isaac Sanjuan,coordinador de l’escolaEart, reconeix que hi haalguns participants delstallers infantils que “ten-deixen molt a preguntar siel que han fet està bé,esperen molt l’aprovacióde l’adult perquè estanacostumats al sistemaeducatiu escolar”. “I nos-altres sempre els respo-nem: a tu et sembla bé?

Quan fan una ratlla torta,pateixen. Però nosaltresno. Com a l’Escola Illa,també defensem un artmés processual que un deproductiu”, precisa.

L’Eart (escolae-art.wordpress.com) vanéixer el 1993 com unaassociació educativa perapropar al gran públic elsbeneficis de les metodolo-gies i l’art contemporani.Però va ser amb l’amplia-ció de la seva seu, el 2010,quan va començar a oferirtallers d’art per a nadonsd’1 a 3 anys, acompanyatsdels pares, i d’infantils, de4 a 12 anys.

Una de les peculiaritatsdel centre és que com queés una residència d’artis-

petjades. Hi ha molt joc,però tot té un referentartístic real”. Per primercop, l’Eart organitza uncasal d’estiu per a 24 parti-cipants de 3 a 12 anys del25 de juny al 26 de juliol.Serà un art ben refrescant.I des de casa també podeucomençar a familiaritzarels més petits amb l’artamb llibres com Goya paraniños, de Marina García.Es tracta d’un volum del’editorial Libros del ZorroRojo, que forma part d’unacol·lecció dedicada a l’art ique també permet als mésmenuts descobrir el tre-ball d’altres artistes, comPicasso, Velázquez i doscatalans universals comGaudí i Dalí.e