Primera edició: agost del 2017

© del text: Mireia Vancells Martí

© d’aquesta edició: 9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91 Fax 977 61 43 57

cossetania@cossetania.comwww.cossetania.com

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-631-0

DL T 925-2017

Aquesta obra ha estat guardonada amb el XXXIV Premi de Narrativa Ribera d’Ebre. El jurat el formaven Helena Blanch i Pérez, Raquel Estrada i Roig,

Jordi Montagut i Mañé, Rosa M. Pros i Jordà i Sílvia Veà i Vila.

Editat amb la col·laboració de:

Ajuntament de Vinebre

L’home de De�u.indd 2 10/07/17 14:53

5

El difunt Marcial Ustrell sempre s’havia preguntat si els morts tenien memòria. Si un cop la gent deixava aquest món, es recordava de tot.

De tota la vida, aquell misteri l’havia captivat. Perquè… què passa-va, exactament? A les ànimes, en desallotjar el cos, els sobrevenia una mena d’amnèsia que les alliberava de la remembrança de tota una exis-tència i migraven a l’altra dimensió fent tabula rasa, començant de zero, sense gota de consciència de la seva biografia, dels parents que deixaven, de les seves possessions, aficions, projectes, amors, revessos, il·lusions, desitjos i somnis? O bé els esperits dels humans, en traspassar, s’enduien al mes enllà, com si fos una motxilla, l’embalum de les recordances de tot el que havien viscut? I si així era… com aconseguien repòs etern si, per una casualitat, anaven a petar al cel i des d’allà recordaven, punyits de llàstima, desfets d’enyor, la persona estimada, els fills, la família i els amics?

Un difunt presenciava, invisible, el seu propi enterrament? Els plors de qui li guardava dol? El repartiment de la seva herència? Les baralles entre hereus? Què passava si, per complicar-ho encara més, el mort, des del cel o des d’on fos, contemplava al cap del temps un segon ca-sament de la seva parella? Moria altre cop, consumit de gelosia? O, per acabar-ho d’adobar, com podia un esperit gaudir de l’etern descans amb l’angoixa de veure que, en morir, ha deixat la seva gent en la misèria absoluta o en el més insofrible dels dols?

Amb la mateixa curiositat, en Marcial Ustrell, que tota la vida —de vegades, de manera obsessiva— s’havia fet tantes cabòries, sempre s’ha-via qüestionat si tot allò que apareixia en els malsons —els monstres que l’empaitaven, les cases que l’empresonaven, els vehicles que l’enves-

L’home de De�u.indd 5 10/07/17 14:53

6 Mireia Vancells

tien, el terra pastós que li engolia els peus o els penya-segats pels quals es despenyava just abans de despertar-se, entresuat— existia de debò en alguna part de l’univers, o només era fruit de la seva imaginació oní-rica. Sempre s’havia qüestionat si aquells escenaris anguniosos, aquells paisatges opressors i totes les criatures que els poblaven —els gegants d’un sol ull, els homes llop, els minotaures, els basiliscs, les bruixes des-dentades o els diables banyuts amb què sovint somniava, i tota aquella gernació de mala gent imaginària dedicada a mortificar persones inno-cents que només imploren descansar—, si tot allò, es preguntava, tenia vida pròpia en algun país de bogeria fora de les estones en què la gent somniava, o bé tot s’esvaïa quan qui dormia es despertava, com fa la boira quan escampa arran d’una ventolera inesperada. I aleshores… què passava? Què feia, tota aquella munió d’esperits malèfics, mentre la gent era en estat d’alerta? Romanien quiets, aturats, glaçats com estàtues de sal, expectants que arribés de nou la nit, per atacar altre cop els dor-ments? Les seves respiracions restaven en suspens i el seu gest congelat, fins que la crida de les ànimes somnolents atreia novament la seva aten-ció, i aleshores es tornaven a posar en marxa, per torturar-les en somnis?

El dia que, de petit, en Marcial Ustrell va saber que el món era rodó i que sempre, sempre, mig món dorm i mig món és alerta, va començar a sospitar que aquell regne de tenebres no descansava mai; que hi devia haver algú, algun ésser demoníac que ho governava tot amb mà de ferro i que, per força, hi havia d’haver algun indret, potser sota terra, potser en el fons d’un llac bullent, qui sap si dins l’ànima d’un volcà, on habi-taven aquells éssers horripilants i on tot ocorria com en una pel·lícula de cinema, fora de les ments dels dorments, on tenia lloc l’activitat de bèsties, bruixes, diables i ogres.

I ara que, finalment, en Marcial Ustrell era mort i ben mort, ara que al davant seu s’hi estenia tota l’eternitat, ara que vagarejava enmig d’aquell espai esgarrifós tantes voltes afigurat, replè d’altres ombres an-tigament humanes, esdevingudes aures deformes i estrafolàries buscant les raons d’aquella inesperada existència sobre la qual ningú no els havia previngut… Ara que era allà, ara que en formava part, condemnat a ser un personatge destinat pels segles dels segles a provocar por, esglais, ofec i angúnia a inofensius somniadors de tota mena, provava d’entendre les lliçons que de tot allò n’havia d’extreure.

L’home de De�u.indd 6 10/07/17 14:53

7L’home de Déu

Ara que era en aquell lloc dolent i desconcertant, farcit de sons, d’aromes i de gustos que en Marcial Ustrell no sabia com definir, on no hi havia dia, ni nit, ni sol, ni lluna… ara que tot estava perdut, veia que sí, que lamentablement, de la seva vida passada, sí que en tenia, de records.

Ho recordava tot… Fil per randa.

L’home de De�u.indd 7 10/07/17 14:53

9

Més val emparar-se en el Senyor que fiar-se dels poderosos.

Salms 118, 9

—Pase, pase, Ustrel… —va dir l’arquebisbe des de la seva taula amb el braç lleugerament alçat, mentre feia un gest amable amb la mà—. Adelante, por favor. Entre y cierre la puerta. No sea tímido, hijo, que ya nos conocemos.

A l’exterior del palau episcopal, el sol cremava amb força en el mig-dia barceloní d’aquell dia esclatant de primers de juny, però a dins, el despatx era fresc i s’hi ensumava un intens perfum de fusta envernis-sada. Les parets eren folrades amb caoba fins al sostre, dels enormes finestrals en penjaven cortinatges espessos de vellut vermell, i hi havia mobles antics de fusta treballada repartits a l’entorn de la taula de roure massís que presidia l’estança.

—Ilustrísima… —va dir en Marcial Ustrell amb un fil de veu, men-tre corria a agenollar-se per besar-li l’anell.

—Siéntese, Ustrel, que debe de estar cansado… —va dir el cap de l’ar-quebisbat, somrient amb complaença, mentre assenyalava amb la mà la cadira de l’altra banda de la taula—. Cansado y hambriento, ¿no es así?

—Un poco, Ilustrísima, pero no se preocupe…—No me preocupo, Ustrel, no me preocupo. Y no mienta, que es pecado.

Está usted muerto de hambre, igual que yo.—Bueno, quizá un poco —va admetre el jove, una mica trasbalsat,

mentre s’asseia.—¿Y qué? ¿Qué les ha parecido la ceremonia a sus señores padres? ¿Bo-

nita y emotiva, verdad? —Muy bien, Ilustrísima, les ha complacido mucho.

L’home de De�u.indd 9 10/07/17 14:53

10 Mireia Vancells

—¿Y su señor padre? ¿Cómo está don Miguel? Me ha parecido verle en el cuarto o quinto banco.

—Bien, bien, muy contento. Su trabajo le complace mu…—¿Aún conserva aquella motocicleta… de qué marca era?—Derbi. Una Derbi 250. Turismo.—Eso. Una Derbi 250. Con sidecar, ¿verdad? Esa con la que iban sus

señores padres a visitarle a usted cada domingo al seminario.—Sí, sí, aún la tiene, sí.L’arquebisbe Gregorio Modrego sempre vestia de manera impecable.

Després de la cerimònia que acabava d’oficiar, havia tingut temps de canviar-se de roba, s’havia desfet de la vestimenta litúrgica i duia posa-des les seves dignitats habituals. Mentre parlaven, en Marcial observava dissimuladament l’home que tenia al davant, el responsable suprem de la seva arxidiòcesi, el representant mateix de Jesucrist, amb el solideu violeta al cap, l’elegant vestit negre llarg fins als peus, amb coll romà, la faixa de seda lila que li embolcallava la cintura i la creu pectoral que be-llugava lleugerament a l’altura de la boca de l’estómac, mentre parlava.

—Qué gracia tenían sus padres, por Dios, montados en esa motocicleta, tan juveniles, tan originales, llegando al seminario por esa carretera de curvas… Su padre conduciendo, su madre agazapada en el sidecar, con el pañuelo en la cabeza… Y dígame, ¿sigue su padre con lo de la fotografía?

—Pues sí, don Gregorio. Bueno, ahora ya no tiene tanto tiempo como antes, con el trabajo que tiene entre el despacho y las visitas de obra… Pero sí, siempre que puede…

—¿Y cómo se llamaba aquella máquina de retratar que tenían ustedes?—La… Kine Exakta?—¡Eso! Qué nombre raro. Kine Exakta. Alemana, ¿no? ¿Y me dice que

su señor padre ya no tiene tanto tiempo para dedicarlo a su afición?—No mucho, no. La arquitectura le absor…—Ay, Ustrel… qué buenos momentos pasados con su señor padre…

—va interrompre el bisbe mentre somreia i ajuntava les mans, repenjant-se al respatller de la butaca i mirant l’infinit, tot recordant—, planeando las viviendas del Congreso Eucarístico. ¡Cuántas horas compartidas intercambiando impresiones sobre aquel proyecto maravilloso! Y qué me dice usted de nuestras charlas, durante mis visitas al seminario, los domingos… ¿Se acuerda usted, Ustrel?

L’home de De�u.indd 10 10/07/17 14:53

11L’home de Déu

—¿Cómo no voy a recor…—Aquellos días en la Conrería, llenos de buen humor, de padres que

les visitaban; esos ratos memorables con su padre fotografiando a diestro y siniestro, que no había manera que los muchachos se quedasen quietos, por Dios. Y qué jaleo montó usted con lo del cuento del cuarto oscuro, que era usted un pillo, caramba. Y qué buenas fotos revelaba usted… ¡Y cuántos novillos hacía, con la excusa de que estaba revelando retratos! —el bisbe va riure una mica, i el riure va desembocar en una sobtada tos seca. Es va incorporar i va beure aigua—. ¿Y su señora madre? ¡Ay, Ustrel! Sa-lude a doña Juana de mi parte, ¿quiere?

—Lo haré.—¡Cuán importante es una buena familia cristiana, créame! El amor

gratuito de los padres hacia los hijos, eso es… como el primer aliento del amor que Dios nos profesa, ¿no cree, Ustrel? La familia… pilar de nuestra sociedad, primera escuela de fe. Qué suerte la suya, Ustrel… haber nacido en una familia modélica donde las haya. Una madre piadosa, un padre trabajador. Eso no tiene precio, amigo mío.

En Marcial Ustrell fingia normalitat mentre escoltava el monòleg de l’arquebisbe de Barcelona, però estava desconcertat. Que don Gregorio l’hagués fet cridar per tenir-hi una entrevista era un honor que, en un altre moment, l’hauria fet molt feliç; però ara, agafat per sorpresa i una mica a contracor, intentava dissimular com podia el neguit, la gana i la inquietud perquè els seus pares i un munt d’amics i parents l’esperaven de feia estona per dinar. Aquell jove seminarista d’expedient brillant era assegut a la taula del cap de l’arquebisbat, escoltant el seu discurs, veient com la creu daurada del pit de l’ancià se sacsejava una mica sense saber, encara, per quin motiu l’havia fet cridar.

—Y la ceremonia de hoy, Ustrel… preciosa. ¡Preciosa! Felicidades, hijo. Ya es usted clérigo.

—Gracias, don Gregorio.—Clérigo, Ustrel. ¿Se da usted cuenta? ¡Clérigo! Ya es un hombre de

Dios, con todas las letras. Un hombre de Dios. ¡Puede ayudar a un vicario a administrar sacramentos, hijo! La Eucaristía, amigo mío, dar la Comu-nión, ese acto sagrado… La tonsura le confiere a usted la categoría clérigo, con sus privilegios, y también con sus esclavitudes, para qué le voy a enga-ñar. Se va usted a librar del servicio militar, hijo, sin ir más lejos. ¡Y menos

L’home de De�u.indd 11 10/07/17 14:53

12 Mireia Vancells

mal! Imagínese que se me lo llevan al Norte de África, nada menos, con el alboroto que hay montado en Sidi-Ifni…

—Y que lo diga, Ilus… —va balbucejar en Marcial mentre es palpava la coroneta i aquell cercle anomenat tonsura que el bisbe, en el ritual celebrat aquell mateix matí, li havia afaitat de manera un xic maldestra.

—Miembro, ayudante y servidor de esta diócesis —va continuar en Gregorio Modrego—. Sin vuelta atrás. El primer y definitivo paso hacia el sacerdocio. Y otro privilegio que ya conoce, Ustrel: el del canon. Los segla-res deberán respetarlo a usted de una manera absoluta, hijo, y cualquiera que osara injuriarle o atacarle, estaría cometiendo sacrilegio. ¿No es así?

—Así es, Ilustrí…—Deberá usted comportarse de acuerdo a su rango, Ustrel, hágame el

favor… y mantenga la tonsura bien afeitada siempre, esa señal que le con-sagra al Señor, ese signo de que usted, hijo, ya no forma parte del mundo de los hombres…

En Marcial, mentre el seu superior parlotejava assegut a l’altra banda d’aquella taula enorme, va començar a notar una mena de calor que li pujava pel pit i pel coll, cap a la cara. La nit abans no havia aclucat els ulls, al matí no havia aconseguit engolir l’esmorzar, la celebració a la catedral l’havia fatigat més que no s’ho esperava, encara no havia dinat i ara, mort de gana, estava ben marejat.

—Y parece que fue ayer que ingresó usted en nuestro querido seminario —va continuar—. Con lo chiquillo que era usted, con apenas doce años… Ay, Ustrel…

—Sí, Ilustrísima.—Ay, Ustrel, la vocación… llama a nuestra puerta cuando llama, y si se

es un chaval de pocos años, pues se es, ¿qué le vamos a hacer?…—Sí…Mirava don Gregorio fixament mentre l’escoltava, confús físicament

i mentalment, tot intentant esbrinar quin era el motiu que havia dut aquell home poderós i inaccessible a qui tothom temia, aquella autori-tat, aquella eminència, a cridar-lo a ell, precisament, en aquell dia tan assenyalat, per tenir-hi una conversa, de moment, del tot improductiva. Per què, d’una quinzena de nois que havien estat tonsurats aquell ma-teix matí, l’havia escollit a ell i no a un altre per tenir un inesperat canvi d’impressions en el seu despatx? En Marcial estava extenuat i, malgrat

L’home de De�u.indd 12 10/07/17 14:53

13L’home de Déu

l’admiració que sentia envers aquell home i, per bé que la seva entrega a la disciplina era absoluta, no li feia cap gràcia que l’hagués obligat a dei-xar els pares i la família esperant-lo al restaurant. «Agafeu el taxi, que jo ja n’agafaré un altre, i abans no us n’adoneu ja seré allà» —els havia dit, mentre pare i mare es ficaven al vehicle, molt estranyats que se n’hagués d’anar amb aquell emissari de l’arquebisbat que l’havia vingut a buscar a corre-cuita a l’escala de la catedral.

De sobte, com si hagués endevinat els pensaments del jove, la cara de l’arquebisbe es va tornar circumspecta, el to de la veu li va canviar i el seu posat es va tornar greu.

—Hijo, se preguntará usted por qué le he hecho llamar.—Pues…En Modrego va restar un instant mut, mirant per la finestra.—Le necesito, Ustrel —va dir finalment, sense apartar els ulls del

finestral—. Le necesito para una misión.El bisbe es va aixecar. Don Gregorio era un home d’edat avançada

però que posseïa un físic potent, robust, amb els cabells tots blancs ta-llats tan curts que semblava calb i els ulls petits i negres com dues olives fosques. Va començar a caminar lentament pel despatx, lleugerament encorbat, com si dugués un pes a l’esquena, i amb les mans juntes, com si resés.

—Dígame, hijo, ¿cómo se llama el restaurante donde le espera su familia?—Casa Burgos. Está en la calle Valencia.—Le diré a mi secretario que busque el número de teléfono y que llame.

Le dirán a su familia que pueden ya festejar su tonsura. Pero sintiéndolo mucho, tendrá que ser sin usted.

El bisbe continuava dempeus. Va caminar cap a la taula, d’un calaix en va treure un plec de documents i els va lliurar a en Marcial.

—Lea —li va dir.El jove va agafar els fulls i va començar a llegir en veu alta.—«Sagrada Congregación Consistorial. Decreto sobre Cambios de Lí-

mites de las Diócesis de Tarragona, Valencia y Otras».

L’home de De�u.indd 13 10/07/17 14:53

14 Mireia Vancells

L’arquebisbe, que s’havia acostat de nou a una de les finestres i mirava enfora, cap al pati interior, va bellugar la mà dreta tot fent rotacions, com si estigués dibuixant un cercle invisible al costat de la seva orella.

—Continúe, continúe.—«Habiéndose firmado, el 27 de agosto de 1953, entre la Santa Sede y

el Gobierno Español un solemne Concordato concerniente también a las cir-cunscripciones diocesanas, el Excelentísimo don Hildebrando Antoniutti…»

—¡Ajá! —va exclamar de sobte l’arquebisbe, sense deixar de mirar pel finestral—. ¡Ya le tenemos aquí!

Hi va haver un silenci tens en què l’arquebisbe va esbufegar, mentre desprenia alguna cosa semblant a la ira continguda.

—Continúe, Ustrel, tenga la bondad —va dir després de respirar fon-do—. Siga leyendo.

—«Don Hildebrando Antoniutti, arzobispo titular de la Sínada de Fri-gia y nuncio apostólico en España, pidió a la Santa Sede que modificasen los límites de algunas diócesis. Nuestro Santísimo Padre por la Divina Pro-videncia, el Papa Pío XII, oídos los Excelentísimos Ordinarios del lugar a quienes interesa…»

El bisbe, en sentir la darrera frase, va tossir sobtadament.—Siga, siga —va dir entre sanglots.—«[…] y constando que esta modificación de confines redunda mucho

en provecho y firmeza de la religión católica, se ha dignado acceder benig-namente a la antedicha súplica.»

En Marcial va callar. L’arquebisbe no deia res. —Son muchas páginas, Ilustrísima. ¿Quiere usted que siga?L’arquebisbe es va girar cap a ell, va fer unes quantes passes i va tor-

nar a la seva cadira.—Me agoto cuando estoy de pie —va lamentar-se mentre s’asseia—.

Ya no estoy para estos trotes, Ustrel. Y la ceremonia de hoy…Es va acomodar en el seient.—¿Ha entendido usted algo de lo que ha leído?—Creo… creo que no, Ilustrísima.—Me lo temía.—Discúlpeme. No me siento muy bien.L’estómac, de tant en tant, li feia un enrenou audible, com si a dins

hi tingués gats emmordassats esforçant-se per miolar. La idea dels seus

L’home de De�u.indd 14 10/07/17 14:53

15L’home de Déu

pares i familiars dinant sense ell, en aquell dia tan especial, el torturava. Era com si, en un casament, se celebrés el dinar sense el nuvi. L’arque-bisbe li va servir un got d’aigua d’una gerra que hi havia damunt la taula.

—Beba.—Gracias —va dir, just abans d’empassar-se tota aquella aigua d’un

glop—. ¿Qué es, este documento, Ilustrísima?L’arquebisbe el va mirar amb els seus ulls petits i va arrugar el front,

tot intensificant la mirada.—El bisturí del Vaticano ya no puede esperar más. —¿Cómo?—El que desmembrará para siempre esta diócesis. Va quedar estupefacte en sentir aquella afirmació. —Amigo Ustrel —va continuar l’arquebisbe—, como bien sabe, ni

usted ni yo tendremos nunca la sin duda grata experiencia de ser padres. Nuestra vocación, y la sagrada promesa del celibato, nos lo impiden. —L’ar-quebisbe va quedar mut durant una estona i la seva mirada va quedar perduda, el cap cot, en algun punt de la taula del despatx. En Marcial se’l mirava sense perdre detall, tot esmerçant-se per treure l’aigua clara del que l’arquebisbe volia d’ell i de l’objectiu, fins aleshores indefinit, de tota aquella entrevista. Després d’un instant, l’arquebisbe el va tor-nar a mirar, i va continuar:— Lo más parecido a mis hijos, Ustrel, son mis parroquias. Mis queridas parroquias, hijo. Con sus párrocos, sus fieles, sus iglesias. Sus santos, sus relicarios, sus crucifijos. Esas iglesias que tanto padecieron durante los años de sufrimiento que llenó de profanaciones y de mártires nuestro país, y llevó a la destrucción tantos y tantos templos, tantas y tantas iglesias, de las ciudades y de los pueblos más recónditos… —Es va tapar la cara. Don Gregorio, víctima d’un sobtat atac d’emoció, respira-va amb dificultat i la veu li sonava aguda i tremolosa, com si estigués a punt de posar-se a plorar.— Esas iglesias que quedaron convertidas… en montones de piedras, en muros desnudos, en amasijos de ruina. Esos templos que, en el mejor de los casos, sirvieron de graneros, de garajes, de corrales o de almacenes de armas, Ustrel. —En tornar-se a descobrir el rostre, va semblar que els ulls de l’arquebisbe brillaven amb l’espurna d’una dis-simulada llàgrima. Va respirar fondo i va semblar que recuperava el to, l’alè i la serenor.— Esos altares que se convirtieron en polvo bajo el peso de

L’home de De�u.indd 15 10/07/17 14:53

16 Mireia Vancells

los mazazos crueles del anarquismo y del… comunismo… esas parroquias tan queridas, que tanto me ha costado remontar y que durante dos décadas me he empeñado en devolver a la vida… —Don Gregorio va fer una pausa i es va beure un glop d’aigua del got que tenia damunt la taula.— No todas, claro está, eso era imposible. Tan sólo he podido rehacer las igle-sias más importantes. Y es que es tanta la labor que aún queda por hacer en las pequeñas capillas, en las ermitas, en los santuarios… Ay, Ustrel, esas parroquias a las que tantos recursos, esfuerzos y desvelos he dedicado, ahora, cuando más mías las siento, mi amado Santo Padre me las reclama para ir a formar parte de otras diócesis.

—Pero…—Sí, mi querido amigo. Muchas parroquias, vamos a perder. Todas

ellas objeto de grandes esfuerzos e inversiones durante todos los años que llevo como cabeza visible de esta archidiócesis. Todas situadas en enclaves alejados de esta nuestra querida ciudad. Parroquias pequeñas, humildes, perdidas por esos pueblos de montaña, rodeadas de bosques, inaccesibles a la contaminación de la modernidad. Parroquias llenas de fieles inocentes, personas puras, del campo, que representan lo más auténtico del pueblo de Dios. Más de veinte parroquias que representan lo mejor de la diócesis, amigo Ustrel.

—¿Más de veinte?—Lo que oye. Más de veinte. Que si al obispado de Vich, que si al de

Gerona, que si al de Tarragona… —el rostre de l’arquebisbe va tornar a mostrar indignació, i en Marcial va copsar amb claredat el caràcter d’aquell home tossut que tant s’aferrava a allò que sentia com a seu—. Cogen un mapa y unas tijeras, y en nombre de las… dichosas fronteras provinciales que tanto le gustan al Generalísimo —que no por ser persona de mi total aprecio, como comprenderá, deja de ser un hombre, y por tanto injusto e imperfecto en muchas ocasiones, que Dios le perdone—, cortan por lo sano y me arrebatan una parte de mi rebaño, como quien arrebata los hijos a su legítimo padre. ¿Lo entiende?

—Eso creo —va dir, molt contrariat, mentre feia una altra ullada a aquell document que encara tenia a les mans—. Pero Ilustrísima, el Con-cordato al que hace referencia este documento es del año 1953. Y estamos en 1957.

L’arquebisbe el va mirar i es va esforçar per fer un mig somriure.

L’home de De�u.indd 16 10/07/17 14:53

17L’home de Déu

—Bien observado, amigo Ustrel. En efecto. Cuatro años. Los mismos años que hace que le mandé a usted y a varios de sus compañeros al Museo Catedralicio Diocesano de Pamplona, a aquel curso intensivo de arte sacro, ¿lo recuerda?

—Cómo lo voy a olvi…—Llevo tiempo con el tema, Ustrel. No les mandé a Pamplona en su

primer año de seminario Mayor porque sí. Me he resistido durante todo este tiempo. He buscado mil excusas, intentando por todos los medios evitar el desastre. Pero les han entrado las prisas de repente, al parecer. No sé. El Generalísimo recibió a Antoniutti hace unos días, como debe usted bien saber, por la prensa; ya sabe lo que pasa en esas reuniones… debieron de revisar antiguos compromisos. No lo sé. El caso es que el documento entrará irremisiblemente en vigor el primero de octubre próximo. Ya no hay esca-patoria, amigo mío. No llega a cuatro meses, a contar desde hoy. Ese es el tiempo de que disponemos.

Van quedar tots dos en silenci, un a cada banda de la taula, mi-rant-se.

—El tiempo de que disponemos… ¿Para qué?—Precisamente. El tiempo justo de que disponemos para esa misión que

pretendo encomendarle.

L’home de De�u.indd 17 10/07/17 14:53