Lluís Maria Xirinacs GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR

AFINITAT

2

Un model global de la realitat. GLOBÀLIUM Segona part: MODEL MAJOR Categoria: AFINITAT Primera edició (en format electrònic): gener 2017 © Del text: Lluís Maria Xirinacs Damians Llibres de figures Globàlium major: Lluís Maria Xirinacs Damians Informatització figures Globàlium major: Manuel García Sanz Aportacions: Definicions curtes: Joan Parés Grahit Recerca de textos afins: 01 Núria Roig Esteve. 02 Sonet de Josep Colet Giralt Recerca d’obra plàstica afí: Francesc Soler Claveras Test/qüestionari informatizació: Montserrat Sànchez Barra GRUP D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM

FUNDACIÓ RANDA LLUÍS M. XIRINACS Rambla de Badal, 121, 1r. 08028-Barcelona Tel. 934194747 http://xirinacs.cat - http://xirinacs.wordpress.com www.lluismariaxirinacs.cat info@fundacioranda.org - germanies.randa.xirinacs@gmail.com Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicènc ia CC:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

3

ÍNDEX - MODEL MAJOR, CARRETERES, CONSISTÈNCIA ...................................... Pàg. 4 - Categoria: AFINITAT * Definicions curtes ............................................................................................. Pàg. 5 * Etimologia ........................................................................................................ Pàg. 5 * Història filosòfica ............................................................................................. Pàg. 6 * Nucli .................................................................................................................. Pàg. 7 * Antitermes ........................................................................................................ Pàg. 12 * Núvol d’afins .................................................................................................... Pàg. 12 * Sociolingüística ................................................................................................ Pàg. 12 * Figures .............................................................................................................. Pàg. 14 * Texts afins ......................................................................................................... Pàg. 15 * Obra plàstica afí ................................................................................................ Pàg. 17 * Dades tècniques ................................................................................................ Pàg. 18 * Test / Qüestionari .............................................................................................. Pàg. 18 * Diccionaris consulta ......................................................................................... Pàg. 18

4

2.- MODEL MAJOR Dintre del projecte general de GLOBÀLIUM , un model global de la realitat, el MODEL MENOR (1), era una esfera de tres dimensions cartesianes: cernent (c), parença (p) i tensió (t), amb els sis corresponents punts cardinals: “Teoria” (+c) / “Pràctica” (-c), “Fenomen” (+p) / “Noümen” (-p) i “Objecte” (+t) / “Subjecte” (-t). Per accedir ara al MODEL MAJOR cal afegir-hi una quarta dimensió cartesiana: voltant (v), amb els seus dos punts cardinals: “Món” (+v) / “Plasma” (-v). 23.- CARRETERES En la pissarra (22) del MODEL MAJOR hi ha vuit centres principals d’atracció (categories de color verd), corresponents als vuit punts cardinals esmentats, equidistants entre veïns (90º). Ara establim una xarxa bàsica de trams de carreteres (vint-i-quatre), tots iguals, de 90º cadascun, entre cada dos punts cardinals veïns. En resulten sis cercles canònics màxims perpendiculars (360º) (fig. 0-5) que anomenarem: I. Mètode (231), II. Revelació (232), III. Univers (233), IV. Cultura (234), V. Relació (235) i VI. Consistència (236). En el punt mig de cada tram fixem un centre de segon ordre (en total: 24 categories de color negre), que vénen definits per les dues categories verdes situades en els dos extrems del seu tram. 236.- CONSISTÈNCIA: t, v. El sisè (VI) cercle canònic de variables tensió i voltant és format segons aquesta seqüència: PLA – 45º - FEL – 45º - SUB – 45º - INT – 45º - MON – 45º - AFI – 45º - OBJ – 45º - BOS – 45º - PLA. Recull la diferent qualitat o consistència (“Consistència”) de la realitat: feliç, intencional, lligada i fosa. 236.31.- AFINITAT : +t, +v

5

236.31.00.- Categoria: AFINITAT. AFI (OBJ-MON) 236.31.01.- Definicions curtes: Atracció irresistible entre una persona o cosa i una altra. Estructura mundana: extensió evolutiva. Objecte mundà. Tocant al límit, a la frontera. Qui s’assembla. Sense confondre’s, fortament units. Atracció mútua que uneix sense confondre. Ètica precisa. Prodigi astut. A prop del límit. 235.31.02.- Etimologia: “Parentiu”, “proximitat entre persones, coses o termes que concorden, s’assemblen, o tenen connexió en molts punts”, “tendència que manifesta un àtom a guanyar o perdre electrons corticals”, “valència”. Derivat: “afí”. Termes afins: “afinació”, “afinador”, “afinar”, “afinat”, “afinadament”. Ve del llatí affinitas, affinis “limítrof”, “veí”, “emparentat sense consanguinitat”, “parent ‘polític’”, “sobrevingut”, compost de ad- i finis: A.- Ad- A1.- Llatí: “en la direcció de”, vers”, “a”, “a prop de”, “tocant a”, “en vista de”, “per a”. Composts: adeo “vinc”, adhuc “fins i tot”; umbre: -ar, -a, ars-, az “vers”; osc: ad- “vers”, adpud “fins a on”. A2.- Antic irlandès: ad-con-darc “he vist”. A3.- Gòtic: at “vers” A4.- Frigi: addaket; armeni: ç “vers” (?). A5.- Sànscrit: áccha “vers”. B.- -finis “fi”. Derivats i composts: “perfí”, “”finalista”, “finit”, “finança”, “parafina”, “confí”, “finiquitar”. (¿Del llatí figo “marcatge” o de funis “acordonament”?): B1.- Llatí: “arbre o altre accident que serveix de fita”, “fita”, “fitò”, “límit d’un camp, d’un territori”, “frontera” i, per extensió, “fi”, “finalitat”. Derivats i composts: finitimus “limítrof”, definitivus “definitiu”, definitio “definició”, finalis “final”, finio “acabo”, “limito”, infinitus “infinit”, infinitivus “infinitiu”, infinitesimalis “infinitesimal”, confinio “tanco”. B2.- Irlandès: finid “fi”; britònic: fin “fi”; galès: cyffin “que confina”.

6

235.31.03.- Història filosòfica. “Semblança”, “unió”, “captura” (aíresis, gr.) i, simètricament, “diferència”, “separació”, “divisió” (diaíresis, gr.), són dos conceptes abstractes, interpretadors de la realitat concreta, els quals, malgrat llur oposició, són dialècticament entrellaçats en el concepte d’Afinitat . Per tractar aquest dualisme intrínsec a l’Afinitat , Plató establí el mètode, anomenat diairètic, que consisteix en aprendre a dividir els gèneres en espècies, aquestes, en subespècies, i així successivament; o, a la inversa, d’unir subespècies en espècies i espècies en gèneres, i així successivament. Diferenciar unitats i unir diferències. Aristòtil dirà que es tracta d’ents de raó (“Teoria”) amb fonament en la realitat (“Pràctica”) i, per consegüent, d’una categoria mixta, com és la nostra. Herbert Spencer (1820-1903) definí l’evolució com el pas de l’homogeni a l’heterogeni, de l’indiferenciat al diferenciat en parts entre sí diferents. Immanuel Kant (1724-1804), abans, en la seva Crítica de la Raó Pura (1785-1787), distingeix a) la regla d’Homogeneïtat: regla de la raó que intenta buscar unificacions conceptuals (gèneres) de la realitat cada cop més extenses; b) la regla simètrica d’Especificació o, segons Hamilton, de l’Hetoregeneïtat, que imposa a l’enteniment buscar, en tota espècie que trobem, un determinat nombre de subespècies i, per a cada diferència, un determinat nombre de diferències menors; i c) la llei de l’Afinitat de tots els conceptes de la realitat, que supera les altres dues, i que prescriu “el pas continu d’una espècie a una altra mitjançant l’augment gradual de llur diferència”. L’idèntic i el diferent són dues categories mentals que mai no es troben en estat pur en la realitat. El pas d’una identitat a una altra, per Kant, és per variació contínua. També ho és, en primera aproximació, en la “pissarra” topològica quatridimensional de la nostra hiperesfera i es basa en un concepte d’espai inert i fix on es dibuixen les diferents figures dels éssers de la realitat. Però, si imaginem la nostra hiperesfera com un espai elàstic, també topològic i quatridimensional, on vibren ones entretingudes, amb els seus ventres i els seus nodes, la variació entre una identitat i una altra apareix com a discontínua, cosa que Kant no havia imaginat. L’ Afinitat es pot aplicar a tota la gamma dels éssers, tant a les relacions entre partícules elementals, com a les relacions interpersonals humanes. On, potser, palesa més les seves característiques és en la “valència” o Afinitat química i bioquímica i és la proporció d’energia química que esdevé massa química. Enllaç. Unió. Mescla, mîxis (Arist.). Nexe, symploké (Arist.). Engalzament. Lligam. Juntura. Articulació. Art. Armadura. Armari. Arma. Muntatge. Coordinació. Composició. Anatomia. Morfologia. Connectives. Disjunció. Subordinació. Parataxi. Hipotaxi. Aparellament. Mascle/femella. València. Atracció mecànica. Parentiu. Fidelitat. Ajustament. Afinació. Conseqüència. Efecte. Exclusió (Pauli).

7

236.31.04.- Nucli: Qui és afí no és idèntic, no és igual, però és proper o veí o parent o amic o bé és qui s’assembla o amb qui es concorda. “La meva mitja taronja”. “Em caus bé”. “Com si t’hagués conegut tota la vida”. Sense confondre’s, però fortament units. Tot això és a nivell interpersonal i en l’àmbit social. Ad finem. “A prop del límit”. Concepte de matisos subtils. L’“Objecte” té uns límits, unes fronteres, un final. Aquests límits prenen el nom de punts singulars. El “Món” és el límit o fi darrer i definitiu. Es pot dir que l’Afinitat ens posa al límit però que no és el límit. Està situada a 45º d’“Objecte” i a 45º de “Món”. A primera vista és l’encarnació de l’“Objecte”, és l’estructura que, en el cas més senzill, a l’estil cartesià, pren la forma de “xarxa de cubs” o de “cub de cubs de cubs...”, com les estructures bàsiques de ciment armat de les cases modernes: xarxa de verticals ascendents-descendents, horitzontals anteroposteriors i horitzontals bilaterals; tres dimensions o coordenades o direccions perpendiculars i sis sentits oposats, dos en cada direcció. En la divisió de l’evolució mundana en cinc categories: “Àtom-Objecte”, “Molècula”, “Cèl·lula”, “Metazou”, “Societat” i “Món”, Afinitat és plenament aplicable al territori de la bioquímica perquè ocupa el terme mig entre “Molècula” i “Cèl·lula”, talment que en resulten no massa adequades tant les definicions merament estructuralistes pròpies de l’“Àtom-Objecte” i de “molècula” com les amistoses de “Món” i de les relacions socials i interpersonals. Les primeres són massa mecàniques i les segones comencen a tenir un caient més subjectiu. Però tant l’extrem objectiu com l’extrem mundà participen en allò que és essencial a l’ Afinitat : l’atracció/repulsió d’elements discontinus separats per un camp d’influència continu, que s’observen sobretot en la valència química, basada en la força electromagnètica, però també en l’atracció sexual, amistosa i social i en les atraccions microfísiques de les forces anomenades forta i feble. L’“Objecte” és format de parts: conjunts d’elements que són subconjunts de subelements... Si des d’ell mirem a “Noümen” trobarem “Metafísica”: amb les diferents parts objectives “soldades” en una estructura sistemàtica clàssica, amb les “bigues soldades”. Si des de l’“Objecte” mirem cap a “Plasma” trobarem “Bosó”, la fusió o interpenetració plena de les parts de l’“ Objecte”. Si des de l’“Objecte” mirem a “Fenomen” trobarem “Ciència”, amb les diferents parts objectives “tallades” (scientia, scio, scindo, tallar), separades les unes de les altres, sense atracció mútua apreciable. I, finalment, si des de l’“Objecte” mirem cap a “Món”, trobarem Afinitat , l’atracció/repulsió especial de què parlàvem. Les parts es diferencien de les parts. Cada part té la seva identitat pròpia (principi d’identitat); no es confon amb les altres parts (principi de no-contradicció), no hi ha cap altra part entre dues parts contigües (principi del terç exclòs). Les parts romanen lligades amb les parts per una atracció mútua (com en la gravetat, en el magnetisme, en l’amor, etc.) que les manté unides tot conformant l’“Objecte”. Tanmateix, unides no vol dir foses, com en el “Bosó”, ni soldades com en l’objecte unitari o la cosa o l’ésser de la “Metafísica”. A mesura que l’atracció fa apropar les parts entre elles, comença a actuar una sorprenent força inversa, la repulsió, que impedeix la fusió de les parts que s’atrauen. La gravetat, en la implosió, no és afí, és bosònica, fon les parts que atreu en la unitat inexorable d’un forat negre. Si en estrelles no suficientment massives, la implosió gravitatòria no duu finalment a la formació d’un forat negre és perquè s’interposen forces –la feble i la forta, que sí que gaudeixen d’Afinitat - les quals a determinades distàncies, molt petites, repel·leixen la implosió i mantenen l’estrella en nana blanca o en estrella de neutrons. Les dues són, doncs, afins objectives. Els amors corren sorts paral·leles a les anteriors interaccions, però per l’extrem contrari, el de l’Afinitat mundana. L’espermatozou i

8

l’òvul es fusionen en la reproducció. Això no és Afinitat. D’alguna manera les parts originals hi són però s’han integrat en el zigot. En canvi el cos de la dona i el de l’home que copulen no es fonen físicament, romanen abans, durant i després de la copulació ben distints tot i que estiguin íntimament abraçats. Hi ha amistats i amors que es mantenen duals o plurals enmig de l’estimació. És diferent el fet subjectiu, que, per consegüent, ja no és Afinitat , de la fusió espiritual dels amics o dels amors, que duu a una realitat social superior que no nega però que absorbeix les persones que la formen. Les cèl·lules en un “Metazou”, així com les persones en una autèntica comunitat han lliurat llur identitat al conjunt. Una molècula de sal desapareix si en separem el clor i el sodi que la componen. Una comunitat desapareix si en separem els membres que la componen. I hi ha el cas extrem de la contemplació mística suprema: la fusió de l’amic (la persona humana) i l’Amat (Déu). No cal dir que hi ha graus d’afinitat. Milers d’estornells volen en estol acrobàtic perfectament conjuntat, afí, a la vesprada, pels aires d’hivern, però aquests ocells individuals poden viure i viuen també separats els uns dels altres, en fer-se nit i al matí següent. La “Metafísica” considera i la “Ciència” descriu la qualitat de la consistència dels “Objectes”, llur solidesa o pastositat i llur continuïtat: la condició de sòlid o de fluid. L’Afinitat les fonamenta amb la seva atracció/repulsió d’elements discontinus. La realitat afí és com una mena de constel·lació estel·lar, on els astres no reposen enlloc. S’aguanten entre ells en el buit sense tocar-se els uns als altres. Aquesta distància conservada entre els elements permet l’efecte de l’elasticitat: l’atracció/repulsió d’elements discontinus no és rígida. Permet una certa compressió i una certa distensió i, per consegüent, la transmissió d’ondulacions i moviments pendulars macroscòpics. En 1925, el Nobel de física austríac, Wolfgang Pauli, enuncià el conegut Principi d’exclusió. El seu enunciat feia així: En un àtom qualsevol no hi poden haver dos electrons en el mateix estat quàntic. Cal que tinguin diferent el valor d’algun de llurs nombres quàntics. Aquest enunciat, poc després s’estengué a tots els leptons, quarks i hadrons i, avui dia, als nuclis, àtoms, molècules, etc. que reben el nom genèric de “fermions”. Els científics diuen que tenen l’espín semienter (0’5, 1’5, 2’5...).

- Es deriva de la hipòtesi de la indiscernibilitat de les partícules idèntiques que constitueix el fonament de la estadística quàntica.

- Regeix per a qualsevol col·lectivitat de partícules idèntiques d’spin semienter ja siguin elementals (protons, neutrons, electrons, positrons) o complexes (nuclis, ions d'àtoms composts per un nombre imparell de fermions).

- S'aplica en nombrosos problemes de física atòmica, com en el de la repartició dels electrons corticals d'un àtom entre els distints nivells d'energia permesos.

- Principi segons el qual en un àtom qualsevol no hi pot haver dos electrons en el mateix estat quàntic (diferència dels seus nombres quàntics).

- Explica l'estructura de l'àtom, l'espectre òptic i de raigs X de qualsevol àtom i l'ordenació del elements a la taula periòdica.

Aquest principi funda la diversitat d’estructura i el desenvolupament de l’univers, començant per l’estructura de l’àtom i la distribució dels diferents àtoms en la taula del sistema periòdic dels elements, base de tota la química molecular. Si no existís, en comptes de cèl·lules tindríem una sopa ruca perfectament inútil. Si no existís, tota la realitat es fondria en un nucli únic plàsmic. La força repulsiva del principi d’exclusió de Pauli explica l’admirable esclat de l’univers sencer a partir del big-bang original. En llenguatge senzill: on hi ha un cos, una cosa, no n’hi ha una altra. Les coses i els cossos s’exclouen, no es poden interpenetrar. Això val fins i tot en les dissolucions. Sembla a

9

primer cop d’ull que el sucre i el cafè s’interpenetren, en la nostra tasseta de després de dinar, però allò que fa que el cafè sigui cafè i el sucre sigui sucre és llur característica molècula elemental respectiva. I cap molècula de cafè no es fusiona amb cap molècula de sucre. Només es barregen grans quantitats de les dues molècules. Les partícules elementals, que compleixen aquest principi mundà d’Afinitat, es regeixen per una estadística anomenada de Fermi-Dirac. Un any abans (1924), el físic indi, Satyendranath Bose, plantejà una mena de desconcertant principi oposat i simètric. Existeixen uns cossos estranys (si mereixen aquest qualificatiu de cossos), que s’anomenaran “bosons” (d’espín enter: 0, 1, 2...), que no compleixen el principi d’exclusió de Pauli, tot i que ens semblava tan adequat i sensat per explicar el món. És un principi plàsmic, involutiu, replegador de l’univers. En el nostre model té el seu “centre de gravetat” en la categoria “Bosó”, explicada en el seu lloc, en la regió del “Plasma”. Els bosons es regeixen per una estadística diferent a la dels fermions. S’anomena estadística de Bose-Einstein. Els bosons es poden interpenetrar. En el lloc físic d’un, n’hi caben milers: aquesta rara realitat objectual pren el nom de “Condensats de Bose-Einstein” (BEC). Els bosons es poden travessar entre ells sense provocar pertorbacions resultants. Filosòficament és interessant ressaltar que la condició d’exclusió mundana, que fa els objectes separats els uns dels altres (forces repulsives) està íntimament lligada a l’efecte contrari plàsmic (forces atractives) que fa tendir els objectes a fusionar-se. Atracció i repulsió. En el model situem el “centre de gravetat” de la repulsió, que fa els cossos distints, en la part mundana, al punt mig entre “Objecte” i “ Món” (Afinitat ), i situem el “centre de gravetat” de l’atracció, que fon i desfà els cossos, en la part plàsmica, al punt mig entre “Objecte” i “ Plasma” (“Bosó”). Tanmateix, les forces repulsives penetren en territori contrari fins a arribar al desconcertant quantum de Planck, en el territori del “Plasma”, que és el que impedeix a un electró ocupar el lloc d’un altre en l’àtom i, en general, que impedeix que coincideixin dos fermions amb idèntic estat quàntic en el mateix àtom. Les coses neixen perquè es repel·leixen. I les forces atractives, a llur torn, penetren en el territori contrari fins a arribar al desconcertant eskhaton apocalíptic, en el territori del “Món”, que és el que s’entesta en ajuntar la plenitud de tot en tot. Talment que si el terme Afinitat suggereix correntment atracció, en el nostre model s’empra precisament en el sentit de què cada part en el tot està separada de les altres parts, que només estan unides fins a un cert límit (ad finem). Després d’estudiar la realitat de l’Afinitat , dins de l’eix “Plasma”/ “ Objecte” – “Món” “Subjecte”, ara cal que, ni que sigui breument contemplem els eixos “Teoria”/ “Convenció” – “Obligació” “ Pràctica” i “ Fenomen”/ “ Funció” – “Òrgan”/ “ Noümen”. L’ Afinitat convencional. L’ Afinitat obligada. L’ Afinitat funcional. I l’ Afinitat orgànica. L’ Afinitat orgànica (noümènica) i la convencional (teòrica) obren pas a l’Afinitat arquetípica. L’ Afinitat convencional (teòrica) i la funcional (fenomènica) obren pas a l’Afinitat determinada o a la determinació de l’ Afinitat . L’ Afinitat funcional (fenomènica) i l’obligatòria (pràctica) obren pas a l’Afinitat econòmica.

10

L’ Afinitat obligatòria (pràctica) i l’orgànica (noümènica) obren pas a l’Afinitat ecològica. 236.31.04.00.- Afinitat: 236.31.04.10.- Entre Afinitat i OBJ i entre Afinitat i MON (45º). 236.31.04.11.- Afinitat objectiva: ajustada segons causa raonable. Pacte just. 236.31.04.12.- Afinitat mundana: ajustada segons conveniència conjunta. Pacte madur. 236.31.04.20.- Roges1: Entre Afinitat i “Convenció” (TEO), entre Afinitat i “Funció” (FEN), entre Afinitat i “Obligació” (PRA) i entre Afinitat i “Òrgan” (NOU) (35º). 236.31.04.21.- Afinitat convencional: es constitueix per les exigències (conveniències) de la ment globalitzadora: convé a la visió conjunta (d’una persona, d’un col·lectiu, de l’univers) una determinada disposició de les parts en el tot de l’objecte que es considera. 236.31.04.22.- Afinitat funcional: és imprescindible en un món de finalitats, de reclams utilitaris. Cal ordenar el seguit de fenòmens o esdeveniments inconnexes en sèries, procediments o funcions. “Cal que les coses funcionin” i que funcionin per Afinitat , fàcilment, suaument, amb el mínim esforç, sense exigir a cada moment l’atenció, la intenció i la voluntat d’un vigilant (subjectiu). El rodament a boles dels coixinets de les rodes del tren fa que el tren llisqui sense sotracs i que els viatgers, mentre, es puguin entre ells explicar acudits. És l’àmbit dels aparells artificials. 236.31.04.23.- Afinitat obligatòria: se’ns imposa per les exigències (necessitats) de la realitat total: obligatorietat de les lleis de la naturalesa que evita accidents i catàstrofes. Per exemple, l’Afinitat dels àtoms de ferro en una biga permet aguantar dues tones, no tres. Altrament la casa s’esfondra. A més dels subjectius, l’amistat també té els seus límits objectius. 236.31.04.24.- Afinitat orgànica: demana que tot constructe objectiu ho sigui d’acord amb el conjunt de l’univers: organicitat interna de l’objecte afí i organicitat externa amb la resta d’estructures de l’univers. És l’àmbit dels òrgans i els organismes naturals. 236.31.04.30.- Blaves: Entre Afinitat i “Arquetip” (NOU-TEO), entre Afinitat i “Determinació” (TEO-FEN), entre Afinitat i “Economia” (FEN-PRA) i entre Afinitat i “Ecologia” (PRA-NOU) (45º). 236.31.04.31.- Afinitat arquetípica: la idoneïtat (“Conveniència”) entre les parts naturals (“Òrgan”) de cada “Arquetip” i entre “Arquetips”. És l’àmbit dels projectes generals.

11

236.31.04.32.- Afinitat determinada: la bona (“Conveniència”) protocolització (“Funcionalitat”) de la marxa d’un procediment. És l’àmbit dels projectes particulars. 236.31.04.33.- Afinitat econòmica.: que empeny la marxa afinada del dia a dia (“Funció”) al servei de les necessitats de la vida (“Obligació”). És l’àmbit dels motors mecànics. 236.31.04.34.- Afinitat ecològica: que reuneix la recerca de la satisfacció de les necessitats de la vida quotidiana (“Obligació”) amb la protecció de les parts del Vivent universal (“Òrgan”). És l’àmbit dels sistemes de retroacció cibernètica. 236.31.04.40.- Negres: Entre Afinitat i “Significat” (OBJ-TEO), entre Afinitat i “Ciència” (OBJ-FEN), entre Afinitat i “Signe” (OBJ-PRA), entre Afinitat i “Metafísica” (OBJ-NOU), entre Afinitat i “Cosmovisió” (MON-TEO), entre Afinitat i “Exactitud” (MON-FEN), entre Afinitat i “Cosmos” (MON-PRA) i entre Afinitat i “Comunió” (MON-NOU) (60º) 236.31.04.41.- Afinitat significativa: definida. Concordança. 236.31.04.42.- Afinitat científica: València, Afinitat2. 236.31.04.43.- Afinitat sígnica: Consonància. Ressonància. 236.31.04.44.- Afinitat metafísica: Exigència mútua. 236.31.04.45.- Afinitat cosmovisiva: Visió conjunta ben travada. 236.31.04.46.- Afinitat exacta: adaptada a la situació actual 236.31.04.47.- Afinitat còsmica: Solució. Lligam còsmic. 236.31.04.48.- Afinitat comuna: Lligams compartits. Covalència. 236.31.04.50.- Roges2: Entre Afinitat i “ Ideica” (OBJ-NOU-TEO, entre Afinitat i “Lògica” (OBJ-TEO-FEN), entre Afinitat i “Tècnica” (OBJ-FEN-PRA), entre Afinitat i “Ètica” (OBJ-PRA-NOU), entre Afinitat i “Harmonia” (MON-NOU-TEO), entre Afinitat i “Precisió” (MON-TEO-FEN), entre Afinitat i “Polidesa” (MON-PRA-FEN) i entre Afinitat i “Regne” (MON-PRA-NOU) (66º). 236.31.04.51.- Afinitat ideica: Afinitat d’idees. 236.31.04.52.- Afinitat lògica: Classes d’equivalència. 236.31.04.53.- Afinitat tècnica: Ajust mecànic. 236.31.04.54.- Afinitat ètica: Justícia. * Ètica de parts congruents. 236.31.04.55.- Afinitat harmònica: Consonància global. 236.31.04.56.- Afinitat precisa: Enllaç ben definit. 236.31.04.57.- Afinitat polida: Lligam ben executat. 236.31.04.58.- Afinitat en el regne: Avinença.

12

236.31.05.- Antiterme:

35º: CNV, OGN, OBL, FUN 45º: OBJ, MON, ARQ, ECL, DET, ECN 60º: SGT, SGE, MTF, CIE, COS, COV, EXC, CMN 66º: TEC, IDE, LOG, ETI, HAR, POL, RGN, PCS 90º: TEO, FEN, PRA, NOU, SIN, AMO, ANA, EXP, BOS, INT, RAR, ORG, ONA, PRD, AST, AGU, GEN, DSG, ARK, IDT, APE, ACC, BEL, DIV, COM, ECU 114º: SLM, MGM, PRB, TRB, EST, PSI, MIT, MIS 120º: CFN, CAV, CAS, ATZ, ART, STT, STM, MTP 135º: SUB, PLA,TIA, AKA, GLO, PAS 145º: LET, FOL, EBR, TRS 180º: FEL

236.31.06.- Núvol d’afins: Anatomia. Extensió externa. Enllaç. València. Unió. Mescla. Nexe. Engalzament. Lligam. Juntura. Articulació. Art. Armadura. Armari. Arma. Muntatge. Coordinació. Composició. Morfologia. Connectives. Disjunció. Subordinació. Parataxi. Hipotaxi. Aparellament. Mascle/femella. Atracció mecànica. Parentiu. Fidelitat. Relació estable. Ajustament. Afinació. Conseqüència. Efecte. Exclusió (Pauli). Fermió (partícula). 236.31.06.- Salt als veïns propers: (45º OBJ/1.06/MON 45º) (35º OBL/2.05/CNV 35º) (35º OGN/2.08/FUN 35º) (45º ECL/8.02/DET 45º) (45º ECN/8.04/ARQ 45º) (60º COS/4.09/SGT 60º) (60º SGE/4.11/COV 60º) (60º MTF/4.14/EXC 60º) (60º CIE/ 4.15/CMN 60º) (66º HAR/ 6.45/TEC 66º) (66º IDE/ 6.46/POL 66º) (66º RGN/6.47/LOG 66º) (66º ETI/6.48/PCS 66º) 236.31.06.- Salt als veïns neutres i llunyans: (90º ONA/7.41/GEN 90º) (90º ORG/7.42/AGU 90º) (90º RAR/7.43/DSG 90º) (90º AST/7.44/PRD 90º) (90º DIV/9.45/ACC 90º) (90º ARK/9.46/COM 90º)

13

(90º BEL/9.47/APE 90º) (90º IDT/9.48/ECU 90º) 236.31.07.- Sociolingüística:

1. Parentiu, proximitat o acostament entre persones o coses que concorden, s’assemblen, tenen connexió en molts punts.

2. Parentiu, per matrimoni, d’un cònjuge amb els parents de l’altre cònjuge. 3. L’afinitat d’una llengua amb una altra (del català amb el provençal). 4. L’afinitat d’una ciència amb una altra. 5. Afinitat espiritual. Parentiu espiritual entre els padrins i el fillol. 6. Parentiu d’esperit. Alts nivells d’intimitat i interessos compartits (idees, ideals i causes) compartits per una comunitat. 7. Afinitat electiva. Interacció que s’estableix entre diversos fenòmens socials que, sense pressuposar una relació causal, fa que convergeixin cap a objectius semblants.

14

236.31.08.- Figures: 236.31.08.01.- Símbol d’AFI: 236.31.08.02.- Constel·lació d’AFI:

15

236.31.09.- Texts afins: 236.31.09.01.- “Segons Needham, els antics xinesos ni tan sols tenien una paraula que correspongués a la clàssica idea occidental de “lleis de la naturalesa”. El terme més aproximat és li , que el filòsof neoconfucià Chu Hsi descriu com “els innombrables models – com venes – inclosos en el Tao”. Needham tradueix li com a “principi d’organització” i comenta el següent: En el seu sentit més antic significava el patró de les coses, els senyals de jade o les fibres del muscle... Adquirí el significat usual que figura en el diccionari com “principi”, però sempre conservà la seva connotació de “model” o “patró”. En ell hi existeix una “llei” implícita, però aquesta llei és la llei amb què les parts d’un conjunt han de conformar-se en virtut de la seva mateixa existència com a parts d’aquest conjunt... El més important de les parts és que han d’encaixar exactament amb les altres parts de l’organisme que componen. És fàcil comprendre com aquest concepte aconduí els pensadors xinesos a la idea que tan recentment s’ha desenvolupat en la física moderna de què l’auto consistència o auto congruència és l’essència de totes les lleis de la naturalesa. El paràgraf següent de Ch’ en Shun, deixeble directe de Chu Hsi que visqué a finals del segle XIII, explica aquesta idea amb paraules que podrien interpretar-se com una explicació perfecta del concepte d’auto congruència de la filosofia de la tira de bóta”: Li és una llei natural i ineludible, dels esdeveniments i les coses... “Natural i ineludible” significa que els esdeveniments (humans) i les coses (naturals) estan fets exactament per acoblar-se, per encaixar. El significat de “llei” és que l’acoblament succeeix sense el més mínim excés o defecte... Els homes de l’antiguitat, investigant les coses fins a l’extrem i cercant sense descans el li van voler esbrinar el caràcter natural i ineludible dels esdeveniments (humans) i de les coses (naturals), i això vol dir simplement que el cercaven arreu on les coses encaixaven amb precisió. Tan sols això. Així, sota el punt de vista oriental, igual que sota el de la física moderna, totes les coses de l’univers es troben relacionades amb totes les altres i cap de llurs parts és més fonamental o bàsica que les altres. Les propietats de qualsevol de les parts són determinades no per una llei fonamental, sinó per les propietats de totes les altres parts.” Capra, Fritjof. El Tao de la Física. Pàg. 386 i 387 Editorial Sirio, S.A. Málaga, 2005

16

236.31.09.02.- AFINITAT AFINITAT: atracció i repulsió. Som els que som, però acceptem el veïnatge. podem fer un tot en una gran reunió, però servem independent la nostra imatge. AFINITAT: quan l’energia es torna massa, és sols la química que als cossos fa constants i les molècules més vàries abraça per fer els objectes des dels àtoms gravitants. AFINITAT: Funció còsmica dels astres, font i Arquetip de l’harmonia universal. Tot cos s’atrau i es repel·leix seguint els rastres de cada òrbita en la ruta sideral. Del quàntum fins a la galàxia, de grat o imperativa, mana arreu l’AFINITAT. 1 de maig del 2006 Josep Colet

17

236.31.10.- Obra plàstica afí:

Gustav Klimt EL PETÓ 1906-1908 Oli sobre tela, 180 X 180 CM.

18

236.31.11.- Dades tècniques: c = 0.00000000000000000000 p = 0.00000000000000000000 t = 0.11253953951963827100 v = 0.11253953951963827100 236.31.12.- Test / Qüestionari: Afinitat 236.31.12.01. OBJ – MON

236.31.12.02. AFI

Lluís Maria Xirinacs Damians. AFINITAT . GLOBÀLIUM. MODEL MAJOR Consulta: Diccionaris

- Diccionari de la llengua catalana. IEC - Diccionari descriptiu de la llengua catalana. IEC

19

- Diccionari català-valencià-balear. IEC - Gran enciclopèdia catalana. GEC - Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure.

Breu bibliografia de consulta ètimo-semàntica: - Coromines, Joan, Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana, 4 vols.

(1954 – 57). - Id., Diccionario etimológico castellano e hispànico, 1980? - Id., Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, 9 vols. (1980 –

1991), Curial, Barcelona. - A. Ernoult et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la Langue latine, 4ª ed.,

1985, Klincksieck, París. P. Chantraine, Dictionnaire étymologique de la Langue grecque, 2. vols. 1983 - 84, Klincksieck, París