Jo Pense

Del balcó a la presó

Els Quatre Vents

Corrupció i democràcia

Los de aquí y los de fuera

Mesures d’ordenació urbanística

Obri l’Ull

Mujer, violencia y medios de comunicación

La millor selecció del món

La Pallissa

Coneixes el teu poble?

Temps de batre

El Bassi

A mi, què m’agrada?

Correu-et: elpoblema@gmail.comhttp://somdepoble.com/blog/?tag=el-poblema

Agost de 2010 - Nº 3

Full editat pel col·lectiu del Bloc de La Torre de les Maçanes

Jo pense... SumariQuè passa per ací...?Del balcó a la presó

Editorial. Pau torrEgrossa. Col·lECtiu dEl BloC dE la torrE

Què fàcil és fer rimar parau-les com aquestes: corrup-

ció, presó, detenció, meló, balcó i fogó... Tantes i tantes més, així, AMB ACCENT A LA “Ó”, QUE ÉS MÉS REDÓ.

El balcó: element arquitectònic inventat per treure el nas al fresc i per veure què passa pel carrer.

La presó: edifici per tancar qui ha de complir condemna pels seus delictes.

La presó no té balcó, no hi ha el lloc per mostrar-se des de l’altura i sentir-se per damunt dels altres. Un balcó on són enlairats aquells que ens han de fer honor i cantar nostres glòries.

Qui inventaria allò del pregó? (que rima amb balcó, presó, ca-mió i carbó)... No cal nomenar-los els inventors. Qui llegeix ja sap el

nom dels inventors del pregó de festes - de feliç memòria- i, tal vol-ta, també sap les seves intencions: honorar per a cobrar, exaltar per a veure “que li podem treure”... sen-zill, clar, indigne, brutal... Pujarem cada any tres o quatre personat-ges “amb poderio” i els treurem tot el que puguem.

Però balcó tambè rima amb extorsió i prevaricació i també amb sermó... Si, primer cal pujar al balcó i fer un sermó (por lo civil o por lo penal) i després del ser-mó i els aplaudiments la desfilada i l’extranya barreja encara vigent de l’església i els polítics, barreja que ni uns ni d’altres s’esforcen en destriar... perquè LA RAÓ DE LA CONVENIÈNCIA ÉS LA MILLOR RAÓ i allò que “interessa” és man-tenir la unió (que també rima amb presó, meló, cantó i llepó).

Siguem justos... no tots ni totes els que han estat elevats a la glòria

del balcó són gentola i runa. Hi ha hagut de tot, eixa és la veritat. I en pur i estricte sentit de la justícia, tothom és innocent fins que es demostre que no ho és.

Encara direm més: la culpa no és del balcó, ni de la festa ni del sant ni del poble; que després de tot no és ni més ni menys que un costum ben arrelat en molts po-bles i cuitats (això de pregonar, vull dir).

La cosa és que el desencert en triar el personatges, la mandra avorrida que suporta el veïnat, les paraules buides i sense trellat i el

Continua en la pàg. 2

2

Els quatre vents

Articles relacionats amb el poble, el veïnat, natura, cul-tura, agricultura, etc. Elaborats per la gent del Grup de col·laboradors

Corrupció i democràciaFaust riPoll

Des de fa temps, sembla que no hi ha setmana que

no escoltem en els mitjans de co-municació alguna notícia relacio-nada amb la corrupció política. Al País Valencià o a altres llocs, per desgràcia, van apareixent casos de corrupció com si foren bolets, com si foren unes males herbes que, mentre que n’arranques una, ja n’han tornat a eixir quatre més. Com hem arribat a aquesta situa-ció? Què ha passat? Què ens ha passat? Respondre a totes aques-tes preguntes està fora de les meues possibilitats, però sí que vull cridar l’atenció sobre tres co-ses.

En primer lloc, hem de tenir en compte que la democràcia és in-compatible amb la corrupció polí-tica. L’urna en la qual depositem el nostre vot és transparent, i no ho és per casualitat, sinó perquè sim-bolitza que el procés de guanyar unes eleccions és net, es fa sense trampes, ja que està a la vista de tots, i tots podem comprovar que no hi ha hagut cap manipulació

a l’hora de triar els nostres repre-sentants polítics. I de la mateixa manera que triem públicament els nostres governants, aquests, des de les institucions polítiques, han d’assegurar que la gestió pú-blica siga igual de clara i de neta, ja que és la seua obligació i, a més, disposen de les normes i dels me-canismes legals adequats per a poder-ho fer. Cada volta, per tant, que algun polític se salta les nor-mes o els procediments legals i afavorix la corrupció, no solament està cometent una il·legalitat (cosa òbvia), sinó que també està traint i embrutant el sistema polí-tic - la democràcia - que li ha per-mès arribar a eixe càrrec.

En segon lloc, cal dir que la de-mocràcia assegura la netedat de l’elecció de càrrecs, però no excul-pa a ningú de les faltes que ha co-més. La democràcia no és l’aigua beneïda que t’absol dels pecats, sinó un procediment per a elegir els nostres governants (entre al-tres coses). Per això, quan el presi-dent Francisco Camps diu que ell, a pesar de tot, tornarà a guanyar

les eleccions i que, gràcies a això, quedarà lliure de tota sospita i responsabilitat, està confonent (intencionadament) dos coses: el sistema d’elecció i la seua res-ponsabilitat política. La legitimitat política que té tot càrrec elegit o reelegit democràticament no ne-teja les pràctiques corruptes en les quals puga haver incorregut, sinó més aïna el contrari: en la mesura que un polític es va corrompent va perdent legitimitat política, perquè, com he dit, està actuant en contra del sistema democràtic, dels seus valors de transparència i de servei públic, i dels compro-misos que va adquirir quan va ser elegit.

Per últim, i per a mi tal volta allò encara més escandalós, és que vivim en un clima de toleràn-cia cap a la corrupció política que no solament clama el cel, sinó que acabarà amb la democràcia. Qui no ha sentit dir, per justificar la co-rrupció, que “tots els polítics són iguals”? O qui no recorda les de-claracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, del PP, quan va dir que la

La Torre de les Maçanes - Agost de 2010 - Nº 3

poc sentit del ridícul d’alguns han fet que siga “vox populi” que això del pregó-balcó és senzillament “un sisàs, un bombàs una ... com el braç” (que també rima tot això)...

I ja són uns quants els que, des-près de passar pel balcó, han estat detinguts, imputats, investigats, denunciats i demandats... (que manera de fer-ne rimes... deu ser l’efecte “coplilla de Santa Anna”).

Les festes convertides en apa-rador de polítics per treure’n pro-fit electoral, els llibres de festes en fullets d’informació tendenciosa municipal, els santets al seu ser-vei i els festers “de mal rotllo”... i el balcó amb flairades de presó...

És la vida i és la mort de les fes-tes d’aquest poble... unes festes, que per cert, paguem entre tots per a què alguns suquejen prou...MOLT AUTÈNTIC. SI, SENYORS...

3

Los de aquí y los de fuera

llúCia t. C. - “MadrE dE dos dE aquí”

Un invierno largo y duro ha dado paso al espera-

do verano y con él, viejas polé-micas vuelven a resurgir.

Organismos oficiales, Ayun-tamiento y Diputación ofrecen algunas actividades de ocio dedicadas a los niños y niñas de la localidad. Y no sé por qué motivo siempre acaban algunas madres enfrentándose a otras, bien “a la cara” o “por detrás”. Y es que resulta que se ofrecen pocas plazas para realizar acti-vidades deportivas y de ocio. Este año son: natación, fútbol, tenis y un taller semanal de ma-nualidades y cuentos.

Ésta es la verdad objetiva pero por nuestras cabezas (las de las madres de aquí) nos pa-san una serie de extrañas pero inevitables ideas cuando vas a apuntar a tus hijos a una de es-tas actividades y te dicen que ya no puede ser, que ya no hay plazas, ideas como: que si fu-lanito es de fuera y sí que está admitido, que si no sé quién no está aquí empadronado, que deberían asistir sólo los de aquí o por lo menos tener preferen-cia.

Y pregunto yo: ¿qué es aquí y qué es allá? Al fin y al cabo los de fuera son del pueblo que se

han tenido que ir a vivir a otros pueblos más o menos grandes principalmente por motivos de trabajo. Por otro lado, somos cuatro gatos los que vivimos durante todo el año en el pue-blo y no somos suficientes para que se organice nada, sin olvi-dar el gran esfuerzo que cuesta organizar cualquier actividad.

¿Por qué no caben todos?

Ése es el verdadero discurso que deberíamos defender.

Resulta absurdo que dos o cuatro niños no puedan parti-cipar de las actividades antes citadas porque el grupo es de-masiado grande.

Y resulta lamentable que seamos nosotras las que ten-gamos que enfrentarnos las de aquí contra las de allá. Nadie debería enfrentarse con nadie.

Toda una vida fomentando el separatismo y el enfrenta-miento por una cuestión de mala organización o por una falta de previsión por parte de las autoridades “competentes”.

Si el problema es el dinero, que se reparta mejor el que se dedica a juventud y deporte.

Dejémonos de peleas y ba-tallas, que en el mundo ya hay bastantes guerras.

corrupció és consubstancial a les institucions polítiques? Per què el president del PP, Mariano Rajoy, s’amaga i calla cada volta que apa-reix algun cas de corrupció en el seu partit fins que no se li ocorre alguna cosa per a eixir del pas? Ni tots els polítics són corruptes (altra obvietat), ni la corrupció pot ser consubstancial a les institucions polítiques democràtiques (aques-tes estan per a evitar, justament, la corrupció), ni hem de callar.

Si continuem callant i justifi-cant la corrupció política acaba-rem amb el sistema democràtic perquè, repetisc, aquest sistema és incompatible amb la corrupció.

En una dictadura, per contra, tot es fa d’amagat, amb censura, i així les corrupteles dels que ma-nen no ixen a la llum pública i els ciutadans no les podem denun-ciar. Si degradem tant la demo-cràcia, si ens acostumem a aquest estat de coses i a considerar que la trama Gürtel, per exemple, és una cosa normal (“consubstan-cial”, com diria Esperanza Aguirre), estem podrint la democràcia des dels seus fonaments.

I quan estiga podrida del tot, quan justifiquem o girem la cara davant la corrupció, quan ens hàgem cregut que tots els polítics són iguals, vindrà algun salvador de la pàtria (un altre!) a posar “or-dre” i ens agafarà completament desmoralitzats i sense capacitat de reacció.

El berlusconisme a Itàlia, amb les pràctiques clientelars corrup-tes a la manera de la màfia, amb la reforma de la justícia per evitar que els corruptes siguen empre-sonats, amb les restriccions a la llibertat de premsa i d’informació (l’anomenada “Llei Mordassa”), representa un seriós avís del que ens pot passar ací molt prompte. Espavilem, doncs...

La Torre de les Maçanes - Agost de 2010 - Nº 3

4

Mesures d’ordenació urbanísticaJuan doMènECh garCía

La Direcció General del Patri-moni ha iniciat l’expedient

per a protegir l’entorn de la Casa Alta, declarada Bé d’Interès Cultu-ral (BIC). (periòdic Informació de 22 de juny de 2010).

Les mesures d’ordenació urba-nística implantades per la Conse-lleria de Cultura, que afecten als voltants de la Casa Alta, l’edifici més emblemàtic del nostre poble i del qual portem el nom, haurien d’afectar a tot el casc antic del po-ble i al nostre patrimoni ambien-tal i etnològic, ja que està demos-trat que estem acostumats a fer el que ens dona la gana, mirant sem-pre la nostra conveniència i sense mostrar cap respecte per l’entorn i pel patrimoni natural , arquitectò-nic o cultural.

Podem parlar de:

- Barrancs i aigüeres afectats o amenaçats per construccions il·legals o projectes faraònics amb conseqüències imprevisibles.

- Escombreres il·legals.

- Masos tradicionals arrasats per fer noves edificacions de malt gust.

- Noves edificacions (cotxeres, xalets...) construïts sense respectar les normes urbanístiques, sense lli-cència municipal o en llocs que fins ara romanien verges.

- Espoli del patrimoni munici-pal amb apropiacions indegudes i construcció d’edificis en solars que eren de tot el poble de La Torre.

- Interrupció de les vies pecuàries ocupades per construccions o talla-des descaradament per tancaments i portes metàl·liques.

De vegades les mesures que pren l’administració semblen exa-gerades i la gent es rebota sense pensar que som nosaltres els que, amb les nostres actituds i exces-

sos, forcem a les autoritats a pren-dre mesures dràstiques.

Les malifetes urbanístiques consentides, per les nostres au-toritats locals i comunitàries, a veïns i a forasters aprofitats i amb pèssim gust, que han fet i desfet durant anys en el que era seu i el que no ho era, fa que ara ens sor-prenguem de mesures que són normals en qualsevol lloc del nos-tre entorn.

Esperem que aquestes normes es facen complir EFECTIVAMENT i no es quede tot en un cant al sol o una bonica notícia d’estiu.

La Torre de les Maçanes - Agost de 2010 - Nº 3

5

Obri l’ull...!Secció de continguts múltiples de la comarca, del món... que ens pareguen interessants per a compartir-los amb la gent del poble

Mujer, Violencia y Medios de Comunicación

La millor Selecció del món

CarMElo hErnándEz. PsiCólogo ColEgiado. ProFEsor dE la unEd

La capacidad de influencia de los medios de comuni-

cación en la configuración de los sistemas de creencias y valores y en el modelado de las actitudes y posiciones éticas e ideológicas de las audiencias es evidente en las sociedades de la información. Los canales informativos, en un sentido amplio incluyen, además de la prensa, la radio y la televi-sión, otros medios de difusión ta-les como la publicidad, el cine, los videojuegos, los comics, los video clips de promoción musical o la utilización de la “red de redes”, es decir, Internet.

Esta reflexión se centra en des-tacar la responsabilidad de los medios de comunicación en la conformación de la subjetividad evolutiva de hombres y mujeres en lo referente a la noción de gé-nero entendida como el conjunto de creencias, actitudes, valores, conductas y actividades que dife-rencian a hombres y a mujeres a través de un proceso cronográfico de construcción social que va mas allá de la mera diferenciación se-xual.

Es esencial, por tanto, plantear una reflexión respecto a cómo los medios de comunicación, y en ge-neral toda la llamada “industria de la cultura”, vierten un constante goteo de imágenes y expresiones que muestran una visión distor-sionada de la mujer a la que invis-ten de un perfil caracterizado por los rasgos de indefensión hacia y

dependencia respecto de la figu-ra masculina, inferioridad física y/o intelectual y una emotividad caracterológica enfermiza.

Este reflejo mediático se con-vierte en un poderoso veneno para alentar y perpetuar las situa-ciones y relaciones de desigual-dad entre hombres y mujeres, donde subyace la causa real de la violencia estructural hacia la mu-jer “por - el - mero - hecho - de - ser - mujer” y tiene su más dra-mática expresión, en el tratamien-to informativo que muchas veces se da a la violencia que se ejerce contra las mujeres, desde una va-loración informativa totalmente inadecuada, lo que además tie-ne efectos muy perniciosos en la construcción del “retrato social de las mujeres” como víctimas, obje-tos, sexo débil y figura dominada y dependiente.

La violencia que se ejerce so-bre las mujeres, concluyendo ya, tiene marcado componente ideo-lógico, que no solo se sustenta y retroalimenta en la utilización del lenguaje sexista sino también en la degradación de la imagen que de las mujeres se ofrece en los medios y canales de comunica-ción.

La Torre de les Maçanes - Agost de 2010 - Nº 3

quiM duran

1. FRANCISCO CAMPS

Pilotes fora i gols amb elegàn-cia. Amic íntim de l’àrbitre.

2. MARIANICO EL CORTO

Lateral dret. Sardanista amb poca visió de joc.

3. SINDICATS

Tot controlat per l’esquerra.

4. ATURATS

Més de quatre milions i mig de registrats a www.esticsensefaena.com

5. FUNCIONARIS

Un cinc per cent més contents i productius.

6. PENSIONISTES

Treballadors infatigables fins a la mort per congelació.

7. JOSÉ JOAQUÍN RIPOLL

Pregonaor provincial. Repar-tidor de brossa imputat. Interior dret.

8. LLEI DE DEPENDÈNCIA

Broma de mal gust.

9. CAIXES I BANCS

Pilla, pilla, pilla....pilla “de ma-ravilla”. Màxims golejadors i capi-tans.

10. ZAPATERO

Driblador de promeses incom-plertes. Estatururut.

11. Mª T. FERNÁNDEZ DE LA VEGA

No sé de quina crisi em parla...

VISCA ESPANYA!!!.

6

La pallissaArticles en to d’humor que poden fer gràcia, o no...

Una versió torruana de l’èxit televisiu “Slumdog Millionaire”

Coneixes el teu poble?

Mari CarMEn hErnándEz raMos

Heu de saber que totes les re-postes són verdaderes i que han estat contrastades abans de po-sar-les aci.

1.- Abans d’haver aigua co-rrent a les cases… on anaven les dones a rentar l’escurada?

a) Aixó no pot ser, que no hi ha-guera aigua corrent.

b) En els corrals de les cases.

c) En el carrer, a la porta de casa.

d) Al riu.

2.- Com que no hi havien fre-galls, com hui els coneixem, com es feien els fregalls aquelles do-nes?

a) La que no en tenia, no escura-va.

b) Tallant draps.

c) Amb fulles d’estepera.

d) Amb corda desfeta.

3.- Abans dels forns de Pili i Maricarmen, quantes panade-ries va a arribar a tindre el poble?

a) Les mateixes

b) Només una

c) Hi ha hagut fins a quatre

d) No hi havia, cadascú es pasta-va i es coia el seu pa.

4.- Ara coneixem a Josele “el Ferrer”, peró abans d’ell, ...hi ha-via ferreria?

a) No, ell es el primer que treballa el ferro i ferraria cavalleries, donat el cas.

b) Jesús i Simeon varen ser els que ferraven en els anys cinquanta.

c) Venien de Relleu.

d) Ferrar era delicat, i es feia per encarrec.

5.- Ja que toquem el ferro, toquem la fusta. Cuantes serre-ries teniem als anys cinquanta, seixanta.

a) Cap, ho compravem fet.

b) Serrar, serrar, no es serrava.

c) Cinc.

d) Dos.

6.- La pilota Valenciana, era lo més gran en les vesprades dels diumenges d’estiu en La Torre. ¿En quin carrer es jugaven les partides?

a) En els Alcavons.

b) En el carrer on está l’Ajuntament.

c) En la Foia Blanca.

d) En el carrer del Sol.

7.- Quins jugadors destacaven pel seu “saque” i bon jugar?

a) El Surdo.

b) Els Camonines.

c) Aniceto

d) Chaparro, Antonio l’Ingeniero”, José María l’Esquilador, Josenet, El Xato...

8.- Cada quants anys “toca” fer la Festa a Sant Gregori?

a) Sol ser, mirant els anteriors programes, cada quatre anys.

b) No se sap, “depende”.

c) Ara, com que “la bolsa” va quedar buïda, segons es va vore, a saber que pasarà.

d) Sempre, pots apuntar-te “pel Corpus”.

9.- El peix, abans d’haver pes-cateria…on es comprava?

a) En la Plaça, on ara esta l’olivera.

b) A l’era de La Foia.

c) En el pati de les escoles.

d) Al costat del llavador.

10.- Abans de les portes que té ara l’Ajuntament, hi havia al-tres? com eren?

a) No , tot era com ara.

b) Si, eren d’alumini, i per aixó les llevaren.

c) Com que erem molt pobrets, entravem per un arc cobert per una cortina de canudets.

d) Les portes eren de fusta clave-tejada.

Consulteu les sol·lucions

a la pàgina 7

La Torre de les Maçanes - Agost de 2010 - Nº 3

7

Sol·lucions a: Coneixes el teu poble?

FE DE ERRADES. En l’anterior revista hi ha una errada. La casa de “la Tia Rosario”, estaba on ara viu Carlota, i no en L’infern. Dis-culpeu.

RESPOSTES

1.- c, d. Les dos valen. En la por-ta de casa escuraven en llibrells. Un per escurar i altre o altres per aclarir. Normalment anàvem al riu, que portava aigua. Les dones ca-rregaven l’escurada en una cuba o llibrell, i la portaven al cap, igual que moltes altres coses.

2.- d. Desfeien cordells i els ban-quejaven en clorur, que és més fort que el lleixiu. A aquest fregall, li afegien com a detergent, testos d’olla esclafats, argila (la del Mo-ral era molt bona), terreta, o be oli mesclat amb cendra calenta.

3.- c. Estava la de Lola del Forn. En el mateix lloc, la de Mario i Pe-pito. Enfront d’on viu Maxi, mes o menys, el del tio “Cèntim” i va ser tambe del pare de Paquita “Caro-lina”. Juanito i Lola i el fill, on ara el té Pili i Victorino i Maricarmen i Tomàs, primer, enfront de Segun-da i ara en la casa on abans vivía el metge Morant i la seua dona Ma-rina.

4.- b. Eren els ferrers, Jesus i Si-meon.Tenien la ferreria on ara té el

jardí Veronica. I per on es baixa ara, abans hi havia un bassonet cobert, que tenia aigua que gastaven per gelar els ferros incandescents. Fe-rraven animals, i treballaven el ferro. Ho feien molt be.

5.- Cinc. David, Gori Corna, Pep Roc, Antonio Roc, Candido, Guiller-mo, i ara ja Martin.

6.- On esta l’ajuntament. Hauria de tornar-se a jugar. S’ha perdut

7.- Totes son vàlides, i encara hi han mes que ara no recorde (dema-ne disculpes). Era un goig vore les partides. Per cert, que es trencaven alguns cristalls i alguna pilotada et feia vore les estrelles de colors si t’encertava. Els jugadors ho feien molt be. Uns Mestres.

8.- 1. Sense paraules em deixa l’assunt de les festes .

9.- a. I no ens feiem malalts. El peix el portava “Frasquito”, i vespes hi havien més que gènero. Per supo-sat no hi havia cap olivera.

10.- d. Les portes eren de dos fulles, de fusta molt grossa. Una es quedava fixa, i l’altra podia obrir-se pel centre. Estaven xapades en metall (llanda) i clavetejades fent mostres (una corona, una data... 1870? no la recorde ben be). Les de l’església també eren germanes. S’han perdut.

Temps de batreángEl EsPí FEnollar

Jo me’n recorde...

Tenia 11 o 12 anys... un pensa.

El temps passa i el cicle es torna a complir. És com una roda, una nòria, la roda del meu amic en bi-cicleta...

Juliol, anys 70...

Sega, garbeja, bat i venta, arre-plega blat, palla i guarda-ho en el rebost. Era una roda... tots els anys la mateixa. Fent les mateixes co-ses i aprenent coses noves.

Això és el que pense...

I em diuen Auella.

Hi ha que atrevir-se a ser el que un és i mantenir-se en això ferma-ment i, aplegat el cas, s’ha de sa-ber cedir el lloc als nous déus... Hi ha que saber morir.

Vas entrar com una rabosa, vas governar com un lleó, vas sortir com un gos. Pot ser un cicle o no. En l’orde veig la solució.

Tenia 11 ó 12 anys...

I em diuen Auella.

Una cita:

El cátaro admite un mundo de mezcla en el que las almas celestes seducidas por el principio o ángel del mal se encuentran aprisionadas por la materia de la que no podrán salir si no a través de sucesivas pu-rificaciones, en una incesante purifi-cación. (Del Códex Templi).

La Torre de les Maçanes - Agost de 2010 - Nº 3

8

El BassiPer a parlar de lo que dona el dia

A mi, què m’agrada?

Mari CarMEn hErnándEz raMos

1.- A mi m’agradaria, que els pro-grames de festes d’este poble que siguen pagats per Organismes Pú-blics, s’editaren en llengua valen-ciana, almenys la part dels saludes, els peus de fotos,... ja que hem de tornar a recordar que des de l’any 1981 el valencià esta en les esco-les, i que la gent que ara té sobre la trentena el domina, i els demès també, amb una poqueta de bona voluntat.

2.- A mi m’agrada l’ètica de la responsabilitat en els habitants de La Torre, per part del govern mu-nicipal, i hi entren tots els regidors, governen o estiguen per tornar a governar. Eixa ética cal que es ma-nifeste per damunt d’interessos que no conduisquen al benestar dels ciutadans del poble. La opinió manifestada legitima, lliure i res-petuosament per a discutir en un planol d’igualdat democrática els diferents punts de vista, ha de con-duir-nos sens dubte, a fer les coses de manera diferent a com venen

fen-se fins ara. Els politics haurien de recordar que no estaran en el carrec sempre; que el record dels seus actes, de les seues paraules les qualificarà el ciutadà, i que ací la diferència de vots, que pot do-narte certa legitimitat per actuar; és de dos amb el PSOE, i de set amb el BLOC.

3.- A mi m’agradaria saber que dimonis es això que han obrat en “La Casa de Cultura” (q.e.p.d).

4.- A mi m’agradaria que la MANCOMUNITAT DE LA BONAIGUA se n’anara a un altre poble. És un gasto inútil.

5.- A mi m’agradaria que s’haguera gestionat millor la pisci-na. De donar-la gratis el primer any, a no tenir ni sombrilles.

6.- I per últim, a mi m’agradaria saber que pensa aquest ajunta-ment governat pel PP, del que va dir RAJOY, “NO SUBIREMOS LOS IMPUESTOS”, quan l’augment de la pressió impositiva als ciutadans de LA TORRE, consequencia de

l’elevat endeutament al que ens ha conduit el despilfarro i la abun-dància del que mai no ha portat bra-gues, les costures li fan llagues, i que també es deu a l’elevat número de contractacions laborals, .

El deute històric del poble, ana-va pagant-se. Consulteu el núme-ro dos de la revista i voreu com EL GOVERN DEL BLOC, ni va fer pres-tecs per cremar els diners en “gasto corrent”, i va rebaixar molt el deute. Ho escric en veritat, com deia un amic meu.

Fixeu-vos i voreu qui paga im-postos ací i qui els puja i (a voltes) no els paga ací.

Dos frases fetes per últim:

- NO LA HAGAS Y NO LA TEMAS.

- ACABAR-SE LA PALLA, MORIR-SE EL BURRO I CAURE EL PESEBRE, TOT VA SER UNO.

La Torre de les Maçanes - Agost de 2010 - Nº 3