EL POSTIMPRESSIONISME INSTITUT MONTSACOPA- OLOT

El terme postimpressionisme engloba l’obra d'un bon grup d'artistes, molt diferents entre ells, que només tenen en

comú dos elements: haver nascut entre el 1850 i el 1860, i continuar, amb la mateixa constància que els impressionistes,

la tasca de “desliteraturització” de la pintura: per aconseguir-ho, trien temes i objectes de la realitat absolutament

vulgars, de manera que el quadre ja només pot ser contemplat i analitzat per les qualitats estrictament pictòriques,

sense claus ni referències que pertanyen a la cultura, la historia o la literatura. En la resta de manifestacions, no es

poden establir coincidències entre aquests artistes que van desenvolupar llur tasca des de planteja-ments molt

diferents. Plantejaments o línies pictòriques que constituiran, d'altra banda, les línies que seguirà el treball de les

avantguardes del segle XX.

Els artistes postimpressionistes, que van treballar a França, poden agrupar-se en les tendències segü-ents:

1.- Reacció davant de l’impressionisme i presentació d'una alternativa nova: Paul Gauguin, Vincent van Gogh, Paul

Cézanne i Henri de Toulouse-Lautrec.

2.- Neoimpressionisme o puntillisme: Georges Seurat i Paul Signac.

3.- Simbolisme: grup de Port-Aven, Gustave Moreau i Odilon Redon, a França; a Àustria, Klimt; a No-ruega, Eduard

Munch, i a Bèlgica, James Ensor.

4.- El grup dels nabís: Pierre Bonnard, Edouard Vuillard i Arístides Malllol.

EL POSTIMPRESSIONISME

Neoimpressionisme, Divisionisme o Puntillisme El circ. Seurat. 1891

Tarda de diumenge a l’illa del Grande Jatte. Seurat. 1884-1886

· es basen en les teories dels contrast simultanis de Chevreul. · donen un fonament teòric i científic al procés artístic. · el color pur és situat sobre la tala en forma de punts. · la mescla de colors es realitza en la retina de l’espectador.

G. SEURAT

Bany a Asnières. 1883-84 (retocat 1887)

PAUL SIGNAC

El mirall

El pi de St. Tropez

Paul Cézanne i els seus plantejaments pictòrics• Temàticament parteix del realisme, però no és un moviment introspectiu –de

dins a fora- sinó subjectiu: cap enfora.• Tècnicament parteix de l’impressionisme: la llum i el color permeten captar les

coses (de fora cap endins) però li sembla insuficient no vol captar només l'aparença, sinó l’ESSÈNCIA: pintura descriptiva (sensació fugaç) i recerca intel·lectual d’allò que no canvia, d’allò que roman immutable.

• llarg procés de creació de l’obra: reflexió acció• Per Cézanne el procés creatiu té 3 fases: ANÀLISI: no es pot pintar un objecte sense entendre’l, sense percebre’n

l’essència. Per això cal descompondre l’objecte en totes les parts que el componen: cada pinzellada té una funció

RECONSTRUCCIÓ: permet expressar el que s’ha entès. No pretén reproduir l’objecte, sinó mostrar el que el caracteritza, per això trenca amb la perspectiva, amb el punt de vista únic

HARMONITZACIÓ de les parts: importància de la geometria dels cossos: cons, cilindres, esferes combinades des de perspectives diverses per crear una composició

Si mirem l’esquema (les ratlles grogues): quina forma tan estranya no tindria la taula si apartéssim les estovalles?S’aguantaria el cistell? I la gerra?Respecta les línies paral·leles de la taula real?La tetera i la gerra de llet estan vistes des del mateix punt de vista que la gerra del darrere a l’esquerra?Respecta les proporcions?

JUGADORS DE CARTES,* 1893

Colors foscos Colors clars

Pinzellades amb taques àmplies de color; més que de colors càlids/freds, cal parlar de zones més o menys il·luminades: proximitat-llunyania. El color modela les formes. La llum, però és ambiental, pròpia, no té un focus concret; ritme estàtic (no hi ha moviment físic, si tensió emocional: indecisió rostre dreta). Abandó de la perspectiva (taula, cames). Poc efectes espacials: totes les figures estan encaixades; diverses perspectives en un mateix pla. Ordenació intel·lectual dels objectes.Estil personal, individualista, sense massa connexió amb els seus coetanis.Pintava més que dibuixava. Emprava el realisme com a mitjà d’expressió. Innovador considerat l’iniciador de moviments posteriors: fauvisme, cubisme, expressionisme. Pocs efectes espacials. Simplificava els objectes per representar les formes bàsiques fonamentals: no busca la impressió momentània, sinó l'estructura, allò que és bàsic, allò que roman, tot i emprant situacions quotidianes. Les formes es redueixen a cons, cilindres, esferes.

Vista de perfil

Vista superior

M. d'Orsay, París Oli/tela (97 x 130 cm). Gènere: dos homes jugant a cartes a l’hostal

Altres “jugadors”

1. Els jugadors de cartes (1892). M. Metropolità d'Art , Nova York.

2. Els jugadors de cartes (1892-1893). M. Institut Courtauld, Londres.

3. Els jugadors de cartes (1893). M. d'Orsay, París.

Persistència de les sèries

La muntanya Sainte-Victoire- (1896)

1902-04

1897-98

1900

1902-06

Evolució: des d’una aproximació pictòrica +/- realista, fins a la descomposició geomètrica de l’objecte

Solia pintar la llunyania clara i la proximitat amb colors més vius i càlids

Banyistes

1875-76 1894

1890-91

1900-05

Tema de gran tradició pictòrica des del Renaixement:

nu + paisatge

Grans banyistes.

Natures mortes1879-80

1883-87

1885-87

1890

La pinzellada modela la forma

Rebutjava copiar la natura, en tot cas la representava.

Sovint feia enqua-draments tallats, “a la japonesa”.

Defuig de la representació tradicional de la profunditat (espacialitat).

Multiplicitat de perspectives en un mateix pla.

Reducció de les formes a pura geometria.

Retrats

1875

1894

1886

1890

AutoretratsHortènsia Fiquet, la seva dona

Paisatges

Roques en el Bosc -1893- El Castell Negre-1904-

Altres obres, altres pintors

P. Cézanne: El golf de Marsella des de l'Estaque G. Braque: Paisatge de l’Estaque

PAUL GAUGUIN. El camí del simbolisme

1888: a la Provença, amb Van Gogh Cafè nocturn, de Gauguin (1888) Cafè nocturn, de Van Gogh

1891-1893: primer viatge a TahitíArearea {1892) Dones de Tahití (1891).

1895-1901: segona estada a Tahití

Cavall blanc, 1898; LouvreContes bàrbars, 1902

D’on venim, qui som, on anem?, 1897

VINCENT VAN GOGH. Camí de l’expressionisme

Obres primerenques 1881-88

Camí amb pollancres, 1884Els menjadors de patates, 1885

Natura morta amb sabates. 1886

Arles. 1888-89Cafè de la plaça. 1888

Girasols, 1888

El carter Roulin, 1888

Saint-Rémy. 1889-90

Xiprers, 1889

Iris 1890 Autoretrat, 1889

Autorretrats

Nit estelada. 1889MOMA. NYork

Anàlisi de l’obra:

Les línies negres separenels colors i faciliten lacomprensió de les superfícies

Pinzellada ràpida, ambmolta matèria. Plenad’expressivitat

Domini línies rectes

Domini línies corbes

Sensació de moviment.Crea una gran inquietud i angoixa, augmentadespels remolins estel·lars

Domini del blau, del verd i el groc-taronja. Transmeten la visió interior de l’artista.

Camp de blat amb xiprer

La cambra de Van Gogh a Arles. 1889

Auvers sur Oise. Maig-juliol 1890

Arrels i troncs d’arbres. 1890

Camp de blat sota un cel amenaçador. 1890

Retrat del Dr. Gachet. 1890Desesperat

L'esglesia d'Auvers-sur-Oise. 1890

Millet - Van Gogh

TOULOUSE-LAUTREC

Dones ballant al Moulin Rouge. 1892

1892

Toilette. 1896

1891

1893

Altres obres

NENS A LA PLATJA. J. Sorolla (1910). 118x185 cm. Casón del Buen Retiro, Madrid.

IMPRESSIONISME A ESPANYA

Temàtica social1894. (153 x 204 cm)

1892

Encara diuen que el peix és car!

Otra Margarita

Encaixonant panses (Javea). 1901

Obres impressionistes

Abans del bany. 1909

Bacant, 1886

Passejant per la platja

Comparació Sorolla/Fortuny

Nu a la platja de Portici, 1874 (14x20 cm)

PINTURA CATALANA

del tombant de segle

LA CARREGA. RAMON CASAS I CARBÓ

1. 1899. M. del Prado, Madrid (en dipòsit al M. C. Garrotxa, Olot) Oli/tela (298 x470,5 cm). Una càrrega de la guàrdia civil contra treballadors –repressió del moviment obrer-, a Barcelona. Modernisme

2. Anàlisi formal2.1 Elements plàstics: Pintura molt solta, amb pinzellades àmplies i amb gran domini dels tons de color, en unes figures que, vistes de prop, són només taques de color. Predomini dels colors grisos, blavosos i verdosos (gammes fredes).Sensació de moviment: apilonament de la multitud que vol fugir.

2.2 Juga amb els espais plens i buits, amb gran espai central (influència japonesa) -ocupat només lateralment pels protagonistes- i enquadraments tallats (fotogràfics).El gran espai central panoràmic que es desplega en forma de vano cap a l'esquerra, tradueix el moviment de la multitud frenètica que fuig dels sabres policíacs; en el centre, un gran espai buit completa la temperatura dramàtica i remata una composició insòlita per un quadre d'aquest tipus. Una cop més, Casas adapta amb extraordinària facilitat la seva tècnica solta, de taques contrastades i llum difuminada, a un format inusual.

2.3 EstilEl pintor juga amb aspectes impressionistes pel que fa al tractament del color, i al mateix temps es deixa portar pels corrents simbolistes europeus i també pels noucentistes i modernistes, al gust de la Catalunya de final del segle XIX, de la que ell, amb Santiago Rusiñol y Enric Clarassó, són els màxims exponents artístics, en el campo de las arts decoratives i la pintura. Eren un grup de caràcter catalanista i progressista, que van ser considerats decadents, però que la seva autenticitat els feia buscar la bellesa i el refinament. Casas insisteix en donar una alternativa moderna als quadres d'història, recorrent a un format de grans dimensions. L'any 1910 realitzà una nova versió reduïda, amb el guàrdia civil a peu, que es conserva en una col·lecció americana. És un dels més coneguts retratistes, amb més de 200 retrats al carbonet, amb una tècnica d’una rapidesa i puresa de línies extraordinària.

Se sol dir que l’art contemporani català s'inicia amb Casas i Rusiñol, els quals, en comptes de mirar cap a Roma, focus del món acadèmic, afirmen la prioritat de París, on s'havien anat produint totes les innovacions artístiques més radicals. Ja Ramon Martí i Alsina o Marià Fortuny s’havien adonat de la importància de París: la diferencia, però, és que ara tant Casas com Rusiñol no s’inscriuen en un art acceptat i conformista, sinó que la seva pintura provocarà el rebuig característic de l’art d'avantguarda. L'activitat d' aquests artistes va contribuir a convertir Barcelona en un focus artístic de primera magnitud en que cada vegada era més evident una acceptació de plantejaments estètics avançats. Postimpressionistes, noucentistes i modernistes portaran l’art català a les portes de les avantguardes. Els seus protagonistes són, entre altres, Hermenegild Anglada i Camarasa, Joaquim Mir, Isidre Nonell i Joaquim Sunyer.

3. Obra exposada al Salon du Champ de Mars, el títol fa al·lusió a una vaga que tingué lloc a Barcelona al febrer de 1902, encara que se sap que Casas va pintar-lo al 1899 i, fou l'obra rebutjada a l'Exposició Universal de París de 1900. L'any 1904 obtingué finalment la Primera Medalla a l'Exposición Nacional de Madrid com a mostra de la seva fama com artista. Per tant, el context on cal emmarcar aquesta obra és el de les lluites obreres de Barcelona del tombant del segles XIX al XX.Ramon Casas, és un pintor format a França, on la seva posició econòmica li permetia viatjar sovint des dels 15 anys. Allà va rebre les primeres influències de l’academicisme francès, amb el retrat i la pintura costumista i va iniciar la seva admiració per la pintura delo Segle d’Or. La seva època més productiva és la dels anys 1880-1910, entre exposicions a París, i a la Sala Parés, dedicades sobretot al retrat. Ramon Casas acabarà fent pintures amables pels “bons burgesos”, per agradar-los i vendre. Es va allunya de la pintura dramàtica per anar fent composicions amb tota la força i la vitalitat de la simplicitat, el color i el dibuix.Amb els seus companys dels Els Quatre Gats va continuar vinculat al moviment modernista, i dedicat a il·lustracions de cartells per a marques, obres de teatre i de “music-hall” -cigarrillos París, o la coneguda imatge de l’Anís del Mono-, amb evidents influències de Toulouse-Lautrec. Va ser un promotor cultural: a Barcelona va ser un gran animador de la vida artística a la cerveseria “Els 4 Gats”, va col·laborar amb Rusiñol en l’evolució de Sitges com a centre cultural, artístic i turístic i va impulsar la creació de revistes com Pèl & Ploma.

Altres obres

Altres artistes

S. Rusiñol: El bohemi o retrat d‘Erik Satie (1891)

Picasso: menú d'els quatre gats (1899

Lluïsa Vidal: Retrat de la seva germana Marta Vidal

Jardí d’Aranjuez, 1907

Isidre Nonell

Gitana vella, 1905

Estudi 1903

Niebit, 1909

Figura reclinada, 1908