ARQUITECTURA NEOCLÀSSICA, HISTORICISTA, DEL FERRO I MODERNISTA. Segle XIX

Breu recordatori del context històric

El segle de les revolucions: Revolució francesa i revolucions liberals del

XIX

La industrialització: Els inicis de la industrialització inclouen el període

compres entre els anys 1750 i 1870, i van estar marcats per les

transformacions agràries, l’augment de la població, l’expansió del comerç i

les innovacions tècniques entre les quals destaca la maquina de vapor

La revolució francesa i altres revolucions burgeses

Naixement dels nacionalismes. Unificació d’Alemanya i d’Itàlia

Aparició de l’imperialisme i colonialisme

En la segona meitat del segle XVIII retornen el gust per l’Antiguitat i l’interès per

les ruïnes. El Neoclassicisme condemna l’art immediatament anterior, és a dir, el

Barroc i el rococó. Assumeix l'art grecoromà i el Renaixement com a models

d'equilibri, mesura i claredat, les condemnen els excessos d'un art basat en la

imaginació. Aquest estil remarca l’ordre, l’equilibri i la serenor. Al luxe i

l’exuberància del Barroc s'hi oposen l’austeritat i la severa sobrietat d'una estètica

artística que estima la veritat i la natura per damunt de totes les altres coses. Fou

l’anomenada estètica de la raó.

Les excavacions de Pompeia i Herculà i les publicacions dels seus descobriments

van oferir l’oportunitat de precisar el concepte de classicisme i de conèixer els

monuments i les obres d’art de l’Antiguitat. Es van obtenir reproduccions exactes

de les principals obres arquitectòniques que es van difondre per tot Europa.

Les acadèmies d'arts, creades aleshores, establien les normes artístiques, que

recomanaven d'imitar els antics. Es va intentar de subjectar amb regle, la creació

artística i de produir obres model, que aspiraven a assolir un valor d'universalitat.

EL NEOCLASSICISME: SENZILLESA I SERENOR

Durant el Neoclassicisme, l’arquitectura es va preocupar per la racionalitat, la

simplicitat i la utilitat. Per aquest motiu s'ha arribat a anomenar arquitectura de la

raó.

L'arquitectura neoclàssica s'oposa i reacciona en contra del marcat i abundant

caràcter decoratiu del Barroc. S'inspira en les excavacions de Pompeia i Herculà i

beu d rectament de les fonts de Grècia, Roma i el Renaixement. Els elements i les

característiques significatives de l’arquitectura neoclàssica són els següents:

Les formes responen a una funció i una especialitat racionalment calculades. El

moderat guarniment mira de destacar les diverses funcions dels elements

arquitectònics.

L’aparença solemne i severa, la simplicitat de les línies, l’harmonia dels volums i

la recerca de la bellesa del conjunt.

La columna com a element base i indispensable en qualsevol construcció, i fins i

tot el peristil. Es prefereix la columna d’ordre dòric amb fust acanalat.

L’ús de frontons poblats de figures escultòriques.

El Neoclassicisme assoleix la seva forma més pura a França, i s’estén per

Alemanya, Anglaterra, els Estats Units i Espanya.

L'arquitectura neoclàssica

ESGLÉSIA DE LA MADELEINE. Pierre Vignon

Església de la Madeleine. París La construcció va durar 85 anys des de finals del S. XVIII fins a principis del XIX, a causa dels canvis polítics i ideològics de l’època.Va ser concebuda com església, després temple al·legòric a la Grande Armée, estació, i finalment església altre cop.

LA MADELEINE. Interior

ESGLÈSIA DE SAINTE GENEVIÈVE O PANTEÓ D’HOMES IL·LUSTRES. Soufflot,

1752

COLUMNA VENDÔME i ARC DE TRIOMF DE L’ÉTOILE

NEOCLASSICISME NO HISTORICISTA O UTÒPIC

1

4 C-N Ledoux, projecte de teatre, 1804

6. C-N Ledoux, projecte per una casa de guardes, 1780

3 C-N Ledoux, projecte de forn de llenya (Chaux), 1892

1. E-L Boullée, projecte de teatre2. E-L Boullée, projecte de cenotafi , 1790+/-

5. E-L Boullée, projecte pel cenotafi de Newton

L’ARQUITECTURA HISTORICISTA

En el seu afany per trobar l’equilibri i les formes tradicionals, l’arquitectura de començament del segle XIX reprèn elements d'estils anteriors, especialment del gòtic, donant-los formes noves i adaptant-los a les noves necessitats. La renovació d’estils antics ha estat anomenada revival. Entre els revivals figuren el neoegipci, el neoindi, el neoromànic i el neogòtic, que és el més important de tots. Per aquest motiu podem afirmar que l’arquitectura del primer terç del segle XIX és eclèctica, ja que imita formes del passat i els imprimeix caràcter propi.

El neogòticL’estil neogòtic es converteix, a partir del tercer decenni del segle XIX, en l’alternativa al Neoclassicisme, encara que sense reemplaçar-lo, ja que les dues tendències van conviure al llarg de tot el segle juntament amb altres tendències més innovadores.Els seus principals teòrics van ser John Ruskin ( 1819 1900) i Eugene Viollet-le-Duc (1814-1879). Tots dos eren contraris a l’alteració del paisatge i de la vida humana a causa de la industrialització i proposaven una arquitectura racionalista, és a dir, funcional, que satisfés les necessitats de la seva època. D'aquesta manera, en els principals països europeus es van començar a aixecar edificis que imitaven les formes gòtiques. A Anglaterra es van restaurar i ampliar nombrosos edificis, com el col·legi de Cambridge i el castell de Windsor, el 1825 i 1826 respectivament, i, després de l’incendi del palau de Westminster el 1834, es va acordar que la nova seu del Parlament Britànic fos d'estil gòtic. En foren encarregats Charles Barry ( 1795-1860) i el francès Auguste Pugin (1812-1852).

A França també es van construir edificis neogòtics, tant religiosos com civils privats, però sobretot va ser molt important la tasca de restauració dels més importants monuments gòtics francesos: les catedrals de París, Reims, Chartres i l’abadia de Saint-Dénis, tots restaurats per Viollet-le-Duc, així com el conjunt urbanístic de Carcassona.A Alemanya el neogoticisme va ser molt ben acollit, ja que consideraven el gòtic com una manifestació de l’esperit germànic. El 1840 es van començar els treballs per a acabar la catedral de Colònia, iniciada en el XIII. Per tot el país es van aixecar nombrosos edificis d'estil gòtic, i a molts dels ja existents se'ls van afegir elements tan característics com les agulles calades.Tot i que el gòtic va ser l’estil més imitat durant el segle XIX, es van aixecar altres edificis amb les més diverses tendències. Així, es van fer construccions neo-egípcies, en les quals apareixen esfinxs, columnes palmiformes i lotiformes, neoxineses i neoíndies, que tenen el seu millor exemple en el Pavelló Reial de Brighton, realitzat per John Nash. El neobarroc va ser un altre dels estils historicistes les va utilitzar per a la construcció del palau de Justícia de Brussel·les, realitzat per Poelaent entre els anys 1866 i 1883, i sobretot l’Opera de París, construïda entre 1867 i 1875 per Charles Garnier. En la península Ibèrica va predominar l’estil neomudèjar, que va ressuscitar elements del plateresc i del mudèjar. En aquest darrer estil es van construir places de braus. Altres edificis, com el Banc d’Espanya a Madrid, es van fer seguint els estilemes del neoplateresc. A la fi de segle, a tot Europa es van cultivar corrents historicistes sense que cap prevalgués per damunt dels altres. Fins i tot, es va acabar donant a cada estil una determinada funció, motiu pel qual era freqüent construir en aquesta època esglésies neogòtiques, bancs neogrecs i neoromans, habitatges neorenaixentistes, seminaris i col·legis neoromànics i llocs d'expansió i lleure neoàrabs i neomudèjars.

Algunes obres significatives

Les conseqüències de la Revolució Industrial en l’arquitectura del segle XIX es van

apreciar tant en les noves tipologies com en la forma de construir, els materials em

prats i la funció de les noves construccions. En aquest segle van conviure el corrent

d’arquitectura tradicional i conservadora, que recuperava els postulats d’estils

artístics anteriors (egipci, grecoromà, mudèjar i gòtic), juntament amb un corrent

d’arquitectura innovadora, que basava les seves propostes en la utilització de nous

materials com el ferro i el vidre i que tractava de donar resposta a les noves

necessitats d'una societat i una cultura industrials.

Es va generalitzar l’arquitectura destinada al bé col·lectiu i la figura professional de

l’arquitecte va entrar en crisi, ja que per primera vegada la figura de l’enginyer

qüestionava l’anquilosament de les formes tradicionals i proposava l’ús de nous

materials i noves tècniques, a més d'anteposar a la funció artística de l’edifici la seva

utilitat.

L’ARQUITECTURA DELS NOUS MATERIALS

L'aparició dels nous materials, vinculada a la Revolució Industrial, va implicar canvis

substancials en la manera de construir. El ferro, el formigó armat, el vidre i, en la

segona meitat del segle, l’acer van permetre desenvolupar una arquitectura molt

diferent de la historicista.

Arquitectura i industrialització

El desenvolupament de l’arquitectura del ferro va estar directament relacionat

amb les noves necessitats constructives que reclamava una societat

industrialitzada. Es neces-sitaven vies fèrries, ponts, estacions, fabriques, escoles,

hospitals, mercats i biblio-teques. A més, calia construir aquests edificis

ràpidament la baix cost, la qual cosa exigia solucions atrevides que només eren

possibles utilitzant els nous materials.

El primer pont de ferro construït al món va ser el que Darby i Pritchard van aixecar

el 1777 sobre el riu Severn a Coalbrookdale (Regne Unit).

A partir d'aleshores van ser nombrosos els que es van

construir amb aquest material, no tan sols al Regne Unit,

sinó també a la resta de països europeus industrialitzats.

Sobresurten el pont sobre el riu Tweed, obra de Brown,

considerat el prototip d'aquest tipus de construcció,

i el de Clifton sobre el riu Avon a Bristol, obra de Brunel,

tots dos al Regne Unit. A França es van construir en el primer terç del segle XIX el

pont des Arts sobre el riu Sena (París), de Dilion i de Cessart, i el pont de Tournon,

aixecat sobre el Roine per Seguin.

Pel que fa al vidre, els progressos tècnics en la fabricació d'aquest material van

permetre d’elaborar planxes de vidre més grans i resistents. Gràcies a això es van

poder construir, combinant-lo amb el ferro, grans superfícies de sostres i parets

transparents, i també grans finestrals.

L’arquitectura del ferro i dels nous materials

La combinació de ferro i vidre va ser

especialment útil en la construcció

d'hivernacles, com el del Jardin de

Plantes, realitzat per Rouhault el

1833, i també museus i sales

d’exposicions. 

A la península Ibèrica també va

arribar la innovació que representava

l’ús d’aquests materials. l’obra

pionera va ser el Gran Saló dels

Camps Elisis (Barcelona), actualment

desaparegut, realitzada el 1853 per J.

Oriol Mestres. Imitant el mercat

parisenc es va aixecar a Barcelona el

del Born (1873-1876), obra de J.

Fontserè i J.M. Cornet. També es van construir estacions de ferrocarril com la d’Atocha a Madrid, de la ma

d’Alberto de Palacio. En aquesta ciutat també es va erigir el Museo Arqueológico

Nacional en el qual, malgrat el seu estil classicista, es van emprar els nous materials.

Durant el segle XIX es van succeir diverses exposicions universals amb l’objectiu de donar a conèixer els avenços tècnics, comercials i artístics del moment. Les exposicions es van convertir en el marc idoni per al triomf i la difusió de la nova arquitectura enfront del postulats historicistes.La Primera Exposició Universal es va celebrar a el 1851. Per a construir l’edifici que l’allotjava, els organitzadors van convocar un concurs el 1850, el guanyador del qual fou Joseph Paxton (1801-1865), expert constructor d'hivernacles; que va presentar un projecte que va sorprendre per les seves favorables condicions de construcció, la seva rapidesa i el seu baix preu. L’edifici era desmuntable i estava format per elements prefabricats realitzats en sèrie. Per a la construcció del Crystal Palace (palau d'Exposicions) van intervenir-hi ferrers, vidriers i fusters, a part de l’arquitecte-enginyer que el va dissenyar. L’èxit d'aquesta construcció va ser tan gran que tots els països organitzadors de les exposicions posteriors s’hi van inspirar per a construir els seus pavellons. D’aquesta manera, a Nova York es va aixecar el 1853 un edifici similar, amb una gran cúpula al centre de la nau.Les exposicions universals es van succeir per Europa i l’Amèrica del Nord. Destaquen les de París (1855), Viena (1873), Santiago de Xile (1875), Sidney (1879), Amsterdam (1887), Barcelona (1888), Chicago (1893), Madrid ( 1894) o San Francisco ( 1894 ). De totes, la més important va ser la celebrada a París el 1889, centenari de la Revolució Francesa. L’Exposició, celebrada al Camp de Mart, estava formada per un conjunt de pavellons, entre els quals destaquen la Galeria de les Màquines i la torre Eiffel, les construccions de ferro més grans mai construïdes. Aquesta darrera, que duu el nom del seu constructor Gustave Eiffel, és una obra de 300 metres que, encara que va ser construïda per a ser desmuntada després de l’Exposició, es va acabar convertint en el símbol de la ciutat parisenca.

Les exposicions universals

INTERIOR DE LA BIBLIOTECA SAINTE GENEVIÈVE. París. H. Labrouste, 1843

INTERIOR DEL CRYSTAL PALACE, Londres. J. Paxton, 1851

GALERIA DE LES MÀQUINES, EXPO. UNIVERSAL DE PARÍS. Dutert, 1889

TORRE EIFFEL1887-89

305+15 m

125 m

Construcció i inauguració

La Tour Eiffel; l’escàndol

Fotografia de 1879

Transformacions de l’urbanisme. Pla Cerdà

Aquesta és una imatge del plànol que il·lustrava el projecte que Cerdà va presentar el 1859 per a la remodelació de la ciutat. El Projecte omplia tot el pla de Barcelona amb una quadrícula que enllaçava el Casc Antic amb els set municipis que existien al pla: Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Adrià del Besòs i Sant Gervasi.

L'arquitecte Antoni Rovira i Trias va ser el guanyador del concurs municipal de 1859, convocat per l'Ajuntament de Barcelona, per al projecte d'Eixample de la ciutat. Rovira plantejava un model radial d'Eixample. El Ministeri de Foment de l'estat va decidir, però, que fos el projecte d'Ildefons Cerdà el que es realitzés. Un Reial Decret del 31 de maig de 1860 marcava l'inici de la urbanització del pla de Barcelona.

EL MODERNISME

El Modernisme va ser un ampli moviment artístic que va viure el seu període de

màxima esplendor entre 1890 i 1910. Aquest corrent, que va rebre diverses

denominacions segons els països (ART NOUVEAU a França, MODERN STYLE a

Anglaterra, JUGENDSTIl a Alemanya, SEZESSIONSTIl a Àustria, STILE LIBERTY a

Itàlia), va sorgir en diversos punts d’Europa, i donava resposta a les necessitats

d'una burgesia enriquida amb la indústria i el comerç que buscava un art arrelat

en el passat, però més elegant i de més gran qualitat que l’ofert pels artistes

historicistes o els enginyers del ferro i el vidre.

Caràcters generals de l’arquitectura modernista

Encara que cada artista va desenvolupar el seu propi llenguatge expressiu, en

tots va haver-hi un desig de donar curs a la fantasia i la creativitat, i de deixar-se

endur per la subjectivitat i el plaer que proporciona l’art.

L'antecedent més clar del Modernisme és el moviment angles Arts & Crafts, el

principal representant del qual va ser William Morris, que propugnava una

revalorització de l’artesanalitat enfront del maquinisme i va realitzar objectes

decoratius i mobles emprant procediments artesanals. Això va acabar encarint

aquells productes, que van quedar només a l’abast dels rics.

En línies generals es pot dir que el Modernisme va tractar d'imitar els processos i les

formes de la natura. D’aquí que abundessin les línies corbes i ondulants que recorden

les ones del mar, les algues, els llargs cabells femenins. També era freqüent la

representació de determinades flors (lliris, roselles, tulipes i determinats animals

(paons, libèl·lules, cignes, papallones...), amb els quals van decorar no tan sols murs i

sostres, sinó també objectes i mobles que complementaven i enriquien l’arquitectura.

El desig dels artistes modernistes d'unificar les arts salvant la tradicional distancia

entre les anomenades arts majors i arts menors els va dur a dissenyar no tan sols

l’edifici, sinó tot el que contenia: mobles, llums, estores. En l’arquitectura modernista

hi va predominar la perfecta adequació entre l’estructura de l’edifici i la seva

ornamentació, deixant a la vista de forma conscient els elements estructurals com a

part de la decoració.

A Europa distingim dues tendències modernistes: el Modernisme ondulant,

desenvolupat principalment a França, Bèlgica i Espanya, i en el qual domina la línia

corba; i el Modernisme Geomètric, de línies rectes i plans perpendiculars, cultivat al

Regne Unit i Àustria.

CASA Tassel. Víctor Horta.

1892-1893; Brussel·les

Detalls

Casa de l’arquitecte. 1893-97

CASA DEL POBLE(avui desapareguda). Víctor Horta

ESCOLA DE BELLES ARTS DE GLASGOW.

R. McintoshLa seva obra mostra una versió de l’Art Nouveau

sensiblement diferent de la belga. Consisteix en

una reducció progressiva a la geometria, a les

formes lineals que suporten el disseny dels objectes

i de les decoracions. Preval el gust pels plans, els

volums i l’estructura geomètrica.

Es podria dir que l’espai interior de l’arquitectura i els

objectes que conté pertanyen al domini de la línia, del color, del joc de les trames quadriculades.

Pel que fa a l’ espai exterior, entra en el camp del rigor volumètric, de la unió de plans, de la

geometria de làmines de pedra, de la clara uniformitat dels colors dels revestiments, i tot això

desenvolupat amb una síntesi perfecta d’organicitat i d’abstracció.

ESCOLA DE BELLES ARTS DE GLASGOW. R. Mcintosh

Biblioteca

Claraboia central

PALAUET STOCLET. Brussel·les (Brabant) Josef Hoffmann, 1910-12

Façana posterior

Interior decorat per G. Klimt

Otto Wagner. Casa de la Majòlica

Caixa Postal de Viena

Edifici de la Sezession. Joseph M. Olbrich. 1898,Viena.

Modernisme a CatalunyaEl Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.L'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el que guarda un cert paralel·lisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d'interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial. Com a trets generals de reconeixement de l'estil modernista podem definir: el predomini de la corba sobre la recta, l'asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica per se, l'ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l'any 1926, data de la mort d'en Gaudí.

PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. Lluís Domènech i

Montaner 1908

Planta

Secció de l’escenari La UNESCO va declarar aquest edifici "Patrimoni

de l'Humanitat" l’any 1987.

SECCIÓ LONGITUDINAL DEL PALAU

Secció longitudinal

Vestíbul Escala Platea i altres dependències

Escenari

Claraboia central

FAÇANA DEL XAMFRÀ

Música Popular, M. Blay

FAÇANES DEL PALAU

Mosaics de Lluís Bru

DETALLS DELS MOSAICS DE COLUMNES I FAÇANA

Mosaics de Lluís Bru

Interior

DETALLS DE L’INTERIOR DEL PALAU

Escenari des del costat de la música culta

Lucernari central i finestres laterals

Voltes de vano , amb 7 plomes de paó

Bust d’Anselm Clavé i el salze

Sota un salze seguda una nina / trena joiosa son ric cabell d’or;

és son mirall fresca flor cristalina / són sos adornos violetes de bosc...

VESTÍBUL I ESCALA PRINCIPAL

CASA MILÀ (La Pedrera).A. Gaudí 1907-1910

XEMENEIA I SOSTRE DE LA CASA MILÀ

Els materials constructius són: maó, formigó, ferro i pedra. Destaca la façana ondulant i l'estructura orgànica de l'edifici.

Detalls

Coberta de les golfes.Arcs parabòlics que van ser recuperats després de l'eliminació dels apartaments que s'havien construït a les golfes durant el franquisme. Material: maó.

CASA BATLLÓ

CRIPTA DE LA COLÒNIA GÜELL

Dissenys gaudinians

Hospital de St. Pau

Institut Pere Mata. Reus

http://www.reus.net/pagina.php?codi=1514a&l=ca

Casa Navàs

http://www.reus.net/pagina.php?codi=1513a&l=ca

Josep Puig i Cadafalch. Casa Amatller

Altres construccions