ESCULTURA DEL SEGLE XIX

NEOCLASSICISME

ROMANTICISME

REALISME

IMPRESSIONISME

MODERNISME

Característiques generals de l’escultura neoclàssica

* S'inspirà en els models clàssics (especialment els romans) i reflectí temes mitològics, tot i alguna incursió en el retrat de personatges contemporanis. * Les restes de l’antiguitat, més abundants eren escultòriques* Tant edificis públics com places i cases privades s’omplen d’escultures* El marbre i bronze són els materials més freqüents.* S’abandona la policromia amb la falsa creença que les escultures clàssiques no eren acolorides.* Es tracta d’un estil internacional, és a dir, els temes són comuns arreu d’Europa i Amèrica i els estils varien poc entre els escultors.

El retorn AL MODEL CLÀSSIC va comportar:* una claredat compositiva, * el predomini de la línia com a element definitori dels contorns, * el protagonisme de la figura humana,* la temàtica mitològica i* una certa fredor formal reforçada per la utilització del marbre en escultura, (i de colors freds en pintura) * Roma fou la capital de l'escultura neoclàssica i Antonio Canova l'escultor preeminent.

EROS I PSIQUE. ANTONIO CANOVA (1787-1793). Marbre, 0,45 x 0,58 x 0,43 m. Museu del Louvre, París

Textures extremadament polides

Se’n coneixen més de 6 versions diferents

Escorç forçat; influència de Bernini, tant en la compo-sició com en les textures

Nucli central, transmissióde passió i erotisme

Sensació de serenitat i equilibri,propi de l’escultura neoclàssica

http://www.xtec.es/~fmolina6/4erosipsique.htm

PAULINA BONAPARTE COM A VENUS VENCEDORA’

‘

En la figura jacent, semiincorporada, es percep la influència d’una obra del pintor també neoclàssic David anomenada Madame Recamier. Convé fixar-se en la postura reclinada, el vestit -a «la moda antiga»- i en la poma que porta a la mà. És una mostra del sincretisme entre el món real, el retrat, i l’ideal, la personificació de la deessa de la bellesa.

Procés de creació, aplicable a la majo- ria de les seves obres:

Primer modelava en cera i en perfeccionava els detalls al màxim.

Segonament ho passava a fang en la grandària definitiva i la donava als seus molts ajudants per passar-la a marbre.

Finalment, quan el marbre estava avançat ell l’acabava polint-la fins a suavitzar les formes. Com a toc final l’empastifava de sutge per treure-li la blancor.

MAUSOLEU DE MARIA CRISTINA D’ÀUSTRIAAquest obra és a Viena, a l’església

dels agustins. Va ser el darrer con-

junt funerari esculpit per Canova.

Dominat per una piràmide i farcit de

símbols, s’hi mostren la fredor i el

racionalisme neoclàssics, sobretot si

la comparem amb Eros i Psique. Cal

fixar-se en el contrast entre la negra

obertura de l’interior del sepulcre i la

lluminositat de les figures al·legòri-

ques de l’exterior:

a) Detall del medalló: el retrat fune-

rari és substituït per un medalló

sostingut per un àngel.

b) Detall de l’àngel: la mort esquelè-

tica del Barroc es converteix ara en

un àngel molt bell que s’arrepenja en

un lleó símbol de la fortalesa.

c) Conjunt processional que es dirigeix cap a l’interior: la processó funerària l’encapçala la Beneficència, que

porta una urna cinerària, seguida de les al·legories de les diferents edats de l’home.

RETRAT DE NAPOLEÓModel en fang on Canova aplica la màquina

de treure punts. Aquest procediment

permet a l’escultor de desbastar el bloc

de pedra amb seguretat guiant-se per la

frontera dels punts. Aplicat ja pels grecs

en l’antiguitat, garanteix la correspon-

dència entre el model i l’obra definitiva de

marbre.

El gust neoclàssic a Catalunya: Damià Campeny (Mataró, 1771 - Barcelona, 1855)

L'interès pel classicisme que es va despertar a Catalunya al final del segle XVIII i va perdu- rar en les primeres dècades del segle XIX com s’evidencia en les obres de l'escultor Damià Campeny, un dels artistes més remarcables del neoclassicisme català i el protagonista indis- cutible d'un dels episodis de renovació plàstica més fructífers. Lucrècia i Cleopatra, les escultures més representatives d'aquest moviment, sintetitzen modèlicament el coneixe- ment que tenia Campeny del llenguatge clàssic -assimilat durant els seus divuit anys d'estada a Roma pensionat per la Junta de Comerç-, en bona part fruit de la influència d’A. Canova, el més destacat d'aquell període.

Lucrècia Esbós de la mort de Cleò-patra

Aquil·les arrencant-se la sageta

L’escultura romàntica

L’escultura va tenir en el període romàntic un desenvolupament molt menor que la pintura. Els escultors mai van renunciar a la inspiració grecorromana, tant en iconografia com en formes, i les obres resultaven fredes i acadèmiques, mancades d’originalitat. Però a partir de 1810 de manera progressiva es van anar substituint per elements contemporanis. L’escultor més important va ser François Rude (1784-1855) l’autor de l’obra mestra d’aquesta tendència, el grup “La partida dels voluntaris el 1792”, relleu conegut popularment com “La Marsellesa”, que va fer per l’Arc de triomf de L’Estrella de París. Al servir d’ornament a una obra neoclàssica, mostrava certs condicionants: en el vestuari i en la disposició triangular dels personatges. No obstant a través de les diagonals va con seguir moviment i tensió dramàtica; també hi ha un efecte pictòric dels clarobscurs. Hi ha un clar sentiment romàntic d'exaltació de los valores nacionals en aquesta al·legoria del poble francès revolucionari, dirigit pel Geni de la Pàtria, dirigint-se a defensar la República. També es van fer escultures d'animals -panteres, tigres, etc.- que manifestaven el gust pel moviment i la tensió muscular. Eren escultores decoratives per als interiors burgesos, quasi sempre fets en bronze. Va destacar Barye (1786-1875)

LA MARSELLESA. FRANÇOIS RUDEEscultura romàntica francesa

(1833-1836). Alt relleu sobre pedra

calcària, 1.270 x 800 cm. Arc de

triomf de l’Étoile, París.

EL NIVELL SUPERIOR

Hi ha la figura que popularment

denominen la Marsellesa, la qual amb

la mà esquerra amunt fa la crida a

agafar les armes en defensa de la

pàtria i empeny tot el conjunt

endavant. El moviment d’avanç

d’aquest relleu esculpit amb una

traça de mestre el reforça la beina

de l’espasa de la deessa, que vola

cap enrere.

La cama esquerra tirada enrere i el braç dret, allargat per l’espasa desembeinada, creen una

diagonal ben potent que va de cap a cap de l’ample relleu. Hi abunden les referències a

l’antiguitat clàssica, com ara les ales de la Victòria grega, que fan recordar els relleus

hel·lenístics de l’altar de Pèrgam, les armes i els estendards de les legions romanes i l’àguila

imperial. L’esperit arravatat del Romanticisme el simbolitza aquesta cara, desesperada de

trets i amb una expressió patètica molt exagerada.

EL NIVELL INFERIOR

Aquí hi ha els voluntaris, que, serrats i

atapeïts, insten les masses a l’acció

política moguts pels ideals representats

al nivell superior. És un grapat de

soldats que recorden les gestes

heroiques dels exèrcits de l’antiguitat.

Hi abunden les superposicions, els

escorços i els diversos plans de

profunditat, com també el joc de llums

que dóna a l’obra una sensació de relleu

ben colpidora.

S’hi repeteix el recurs de la poderosa diagonal, que s’inicia en l’espasa del soldat de la punta

inferior esquerra, que allarga el braç doblegat del jove despullat que hi ha al costat i que

acaba a la poderosa espatlla i braç dret aixecats de la figura el tors i el cap de la qual tenen

uns trets força semblants als de la deessa que els guia. L’agitat cap del personatge central,

més gros que el dels altres, fa pensar també en els models hel·lenístics com ara el Laocoont.

Rodin

Les portes de l’infern

Escultura impressionista (1880-1900). Bronze. 71’7 x 40 x 58 cm. Museu Rodin, París. Palais Biron

EL PENSADOR. AUGUSTE RODIN

(1881-90?)

http://www.musee-rodin.fr/

6 m

4 m

http://www.xtec.es/~fchorda/prima6/imma/rodin/

Les portes de l’infern Quasi 200 figures torturades

Interpretació. Les portes de l’Infern* En la part superior, les tres Ombres són tres figures d'Adam. Creador de la visió múlti-ple, Rodin ofereix a l'espectador tres punts de vista d'una mateixa escultura exempta. Les mans unides assenyalen al pensador. Aquest, assegut sobre el dintell, amb el seu crani de pitecantrop, és Dant, el poeta, -i també Rodin. La resta de les figures s'han relacionat amb "Les flors del mal" de Baudelaire.* Els temes principals són l'alienació, la desesperació i la mort. Les tres ombres que s'ele-ven en el dintell personifiquen la victòria de la Mort (simbolitzada per les tombes situades al fons de les portes, cap a les quals estenen els seus braços), i la inutilitat de les accions de l’ésser humà es posa de relleu en les figures inferiors que mostren els diferents estats d'aïllament als quals està condemnada la persona.* L'escultura de Rodin expressa les possibilitats gairebé il·limitades de la figura humana, transmetent a través d'elles les subtileses i nivells del turment humà. La profunditat del relleu abasta des de les baixes ondulacions flamejants, com si fossin simples irregulari-tats en el sòl de bronze, fins a figures totalment tridimensionals els braços de les quals s'alcen i tracten d'agafar alguna cosa, amenaçant amb envair el món de l'espectador. * Les diferències d'escala de les figures signifiquen que la composició no té un únic punt panoràmic. Això reforça la sensació de desorientació i separació que domina tot el grup. * Rodin pensava que l'art era sinònim de religió i d'amor per la naturalesa; per a ell, els tres conceptes eren una mateixa cosa. Les seves figures unien per primer cop el real de la naturalesa i l'ideal de la religió en termes de naturalesa humana. L'estàtua ja no era un substitut de l'expressió humana, sinó una imatge que encarnava les complexitats i intensi-tats dels sentiments i emocions del ser humà.

EL PENSADOR-RODIN

1.-Presentació i context. Identificació i catalogació de l’obra i Context històric* Títol: El pensador* Autor: François·Auguste Rodin Paris 1840 - Meudon, França 1917 * Cronologia: 1880. * Material i Tècnica: Bronze a la cera perduda * Forma exempta o en relleu: Exempta adossada, perquè fou concebuda per anar incorpo-rada a la porta de l'infern* Mides: 71,5 m x 40 m x 58 m * Ubicació: Ubicació original: La porta de l'infern, del Musèe des Arts Décora­tifs Paris, malgrat que mai no fou construïda .* Ubicació actual: Musèe Rodin, París. Si bé el fet de ser una escul­tura de bronze ha permès fer-ne Còpies que es poden admirar en altres museus * Estil: Impressionista* Context històric: Malgrat que va tenir uns inicis professionals difícils va saber situar el seu nom com a gran renovador de l'escultura monumental pel que fa a concepció, tècnica i sensibilitat. A partir del 1880, va començar a tenir encàrrecs tant oficials com particulars. L’exposició Universal de 1900 a Paris, on va exposar 168 escultures, va significar el seu reconeixement i consagració internacionals. A partir d’aquest moment tots els museus van disputar-se les seves escultures. Quan va morir va llegar la seva obra a l'Estat francès

2.-Anàlisi elements formals i compositius./ Anàlisi estructural.* Iconografia-tema: Rodin, que volia representar Dant va definir-lo com «un home nu, ajupit sobre un roc on els seus peus es cris­pen. Amb el puny contra les dents, està pensant: el pensa-ment fecund s'elabora lentament en el seu cervell No és cap somniador, és un creador. He fet la meva estàtua!. Quant a la plàstica, es va inspirar en la imatge de Llorenç el Magnífic , dels sepulcres de la família Mèdici, de Miquel Àngel * Funció. Estètica. * Composició: Tancada, es busca donar la sensació d'introspecció. Línies compositives diago-onals entrecreuades i en ziga-zaga. * Recursos tècnics: Rodin recorre al contrast entre les zones rugoses i les zones brillants, que no estan polides a la manera clàssica sinó deixant que es vegi el modelat fet per l'artista Això, a més, potencia un cert darobscur molt expressiu. * Relació amb l’entorn: L’escultura havia d'integrar-se a la part central superior de la porta de l'nfern, encàrrec que Rodin va rebre el 1880 per al Musée des Arts Dècorati!s de Paris. Es pensava en un retaule decorat amb baixos relleus i en escenes compartimentades, basades en la Divina Comèdia de Dant, a la manera de lo porta a del Paradís de Ghiberti . Però, a mesura que la feina avançava, Rodin va concebre una porta de 6 metres d'alçada, amb alts relleus que havia de seguir un esquema semblant al Judici Final de Miquel Àngel. Malauradament l'obra no es va acabar mai, però l’escultor va estar treballant de manera continua en els diversos perso-natges que l'havien d‘integrar, com El pensodor, Paolo i Francesca, Ugolino i els seus fills, Les ombres i El fill pròdig, entre d'altres .* Elements propis de l’estil: Rodin va donar un tractament irregular al modelat de la figura amb la finalitat de poder expressar la força interna i els sentiments del personatge .Això, i el fet que l'obra no estigui polida, sinó que es tracti d'una superfície insinuada, ha fet que l'obra de Rodin es consideri impressionista malgrat que no ultilitza el color i la seva obra és tridimen-sional i no bidimensional.

3.-Comentari de l’obra./Interpretació:significat de l’obra.

* Relació entre la forma i la funció: Per bé que l'escultura havia d'integrar-se dintre d’un conjunt escultòric més ampli, la seva concepció va ser més individualitzada que no pas progra-màtica perquè, en darrer terme, anava destinada a les portes d'un museu. * Iconologia: Rodin es considerà ell mateix un renovador de l’escultura, així com Dant ho fou de la poesia. Rodin s'equipara a Dant quan concep aquesta obra única que els identificava tots dos com a creadors. * Relació de l’obra amb l’època: Els organismes oficials solien donar encàrrecs a artistes molt més acadèmics que Rodin. Per tant, oferir la realització d'aquesta obra a Rodin significà la prova del reconeixement públic envers l'escultor. Iconogràficament, la tria era encertada perquè en aquell moment es revisava la història cultural passada i la Divina Comèdia de Dant esdevenia un dels pilars fonamentals de la cultura occidental en què s'havien inspirat molts artistes com Botticelli, Miquel Àngel o Blake. * Transcendència de l’obra: L’obra va comportar una ruptura amb les concepcions clàssiques de l'escultura. De fet, obrí les portes a una escultura centrada en nous valors plàstics tant en les textures com en els modelats; alhora, potenciava els valors emocionals. Rodin va influir en molts escultors de la seva època, com Meunier, Claudel, Rosso, Blay o Llimona. I malgrat que les avantguardes van seguir camins diferents del seu, van restar molt vinculades a la recerca i al trencament estètic. En constitueix un bon exemple Constantin Brancusi ,que havia treballat d'aprenent al seu taller.

La fotografia i el retrat

Camille Claudel als 20 anys

Rose Beuret

Auguste Rodin

Munch i el Pensador, 1902

Estàtua en bronze de 1,98 m x 1,29 m x 1,34 m, n’hi ha, com a mínim, 20 còpies autoritzades per l’autor. Localització actual: Museu Rodin, a París. El Pensador s’ha convertit en un símbol de la modernitat que expressa la condició humana i encarna la complexitat i intensitat de sentiments i emocions de la persona.

INFLUÈNCIA DE MIQUEL ÀNGEL

Profeta Jeremies, Capella Sixtina

Tomba de Llorenç de Mèdici, a l’església de San Lorenzo

Figura al·legòrica de La nit, a la tomba de Julià de Mèdici

EL BESAquest grup, que també forma part de La porta de l’infern, fa referència a la tràgica

història de la Paola i la Francesca, narrada

en la Divina Comèdia, de Dant. Rodin hi

desenvolupa plenament el tema de les

superfícies ondulants i de la sensualitat. És

l’exemple més reeixit en l’obra de Rodin de

la multiplicitat de plans i punts de vista de

l’espectador. Aquest vessant de la seva

producció fa pensar en Bernini.

El petó

Monument a BalzacLa catedral

ELS BURGESOS DE CALAIS

Aquest grup és un monument

patriòtic i commemoratiu d’un

fet històric. La ciutat de Calais,

assetjada per les tropes

angleses, els va haver d’oferir

sis ciutadans en canvi de la

clemència per a la resta de la

població. Per reflectir el

dramatisme i l’aclaparadora

tragèdia del moment, Rodin

recorre a formes esparracades

i a les anatomies deformades

de gran impacte expressionista

Camille Claudel

L’onada

L’edat madura

Hokusai, l’onada (1/2 XVIII)

ELS PRIMERS FREDS. MIQUEL BLAYRealisme (1892). Marbre. MNAC, Barcelona

138 cm x 100 cm x 70 cm

ELS PRIMERS FREDS- Miquel BLAY

1.-Presentació i context:* Títol. Els primers freds. * Autor. Miquel Blay (Olot, Garrotxa 1866 - Madrid 1936).* Cronologia 1892.* Material i Tècnica . Talla de marbre.* Forma : Grup exempt. * Mides. 138 cm x 100 cm x 70 cm. * Ubicació original: Presentada a l'Exposició Nacional de Madrid (1892), hi guanyà la primera medalla. En la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona (1894), fou adquirida per l'Ajuntament de Barcelona. * Ubicació actual: Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona. * Estil: Modernisme* Contex històric: Miquel Blay es va formar dintre dels cercles culturals de la ciutat d'Olot i a Barcelona. Becat per l'Estat, va fer estades a Paris i a Roma. A Barcelona s'integrà dintre del grup dels artistes moder­nistes, del qual va ser un dels màxims representants. L’any 1906 fixà la residència a Madrid, on va dur a terme les darreres obres.

2.-Anàlisi dels elements formals i compositius* Iconografía (tema): Grup d'un vell assegut amb una nena arraulida al seu pit, despullats, que passen fred. L’escultor tenia pre­vist fer l'escultura amb els dos personatges vestits, com es posa de manifest en els primers esbossos i assajos; tanmateix, davant l'èxit que va tenir l'obra amb els personatges nus, Blay va triar aquesta segona opció com a definitiva. * Funció: Estètica.* Composició: Tancada, asimètrica i triangular. Línies compositives: Pel que fa a la nena, diagonals i en forma de S, el que dóna un moviment molt mesurat; quant al vell, verticals i hieràtiques. * Recursos tècnics: escultura molt realista amb unes superfícies molt polides en la noia i apergaminades en el vell. L’artista va deixar els cabells esfumats, poc definits. * Elements propis de l’estil: Blay va realitzar aquesta escultura a Roma, on vivia gràcies a una beca; per això, precisament, encara hi descobrim reminiscències de la tradició realista academicista. Malgrat aquest aspecte -que queda palès en el gran detallisme de les textures de la superfície de la carn, tant de la nena com del vell-, la manera com hi introdueix la temàtica simbolista i les formes més esfumades la distancien del pur anecdotisme realista. Aquests canvis tan subtils van ser considerats a l'època com l'inici d'una nova via dintre de l'escultura catalana i espanyola, que desembocaria finalment en el modernisme.

3.-Comentari de l’obra./Interpretació i significat de l’obra.* Relació entre la forma i la funció: El grup intenta incidir en una temàtica més intimista i decorativa per a una burgesia àvida de novetats artístiques. * Iconologia: L’obra il·lustra el pas del temps i la fragilitat tant de l'època infantil com de la senil. * Relació de l’obra amb l’època: L’obra fou concebuda com a element decoratiu d'una casa senyorial burgesa de l'època. La introducció de la fotografia i de les revistes il·lustrades d'art, a més dels viatges que es feien a altres països, van anar produint canvis en els gustos de les classes benestants, que fins aleshores havien preferit bàsicament temes religiosos per decorar les cases. A partir d'aquest moment, doncs, els temes s'aniran secularitzant paral·lelament a com succeirà en la política i en tots els àmbits de la societat en més o menys grau. * Transcendència de l’obra en altres autors i altres èpoques(Originalitat, innovacions i aportacions /lligam amb obres anteriors i influències posteriors): En aquesta obra primerenca de Miquel Blay encara és ben constatable la influència del seu mestre, Henri Chapu, o de l’escultor Dominique-Jean Hugues, que treballà un tema semblant en la seva obra Èdip a Colonna (1882). Sigui com sigui, però, en aquest primer moment de formació, la influència de Rodin no és total, com va succeir en altres artistes, malgrat que finalment Blay la rebrà en les seves obres més modernistes (74/4). L’arribada de Miquel Blay i del grup del qual formava part a l'Espanya on enca­ra predominaven models molt realistes va ser un fet del tot revul­siu. S'iniciaven, doncs, canvis dintre de l'escultura que es consoli­darien definitivament amb el moviment modernista.

Els personatges es mostren nus, el que dona una aire dramàtic, contrastant la figura del ancià, ruda, encorba-da, resignada i patètica, amb la de la nena, suau, buscant la protecció de l’avi. El grup de bronze, és una síntesi entre el realisme, l'idealisme, els sentiments que inspiren els personatges i elements de l’art de Rodin, a qui Blay va conèixer a París. Aquí la figura del vell sembla més desafiadora i el material transmet una major sensació d'orgull, que la resignació de la de guix. Blay va aconseguir amb aquesta obra, trencar el llenguatge tradicional realista de l’escultura catalana fins aleshores. Apareixen, amb força, el simbolisme i els principis que defineixen al modernisme, tot i que en aquestes obres hi ha una fort contingut anecdòtic. A París havia conegut les noves tendències de l’escultura francesa, el naturalisme social de Meunier, i l'idealisme simbolista, per això la seva obra bascula entre el naturalisme i l’idealis-me, com es veu en el tractament de l’avi i de la nena.

VersionsDe l’obra, Els primers freds, n’hi ha dues versions, la del MNAC (esque-rre) ara en marbre i la definitiva, de bronze, (68x50x34) al Museu Comarcal a Olot.La versió de marbre, correspon a l’època de l’idealisme, un corrent potenciat des de l’influent Cercle Artístic de Sant Lluc, (Llimona).

DETALL

LES TEXTURES

Es veu un gran detallisme en el tractament que l’escultor dóna a les textures de la carn de la figura del

vell, de tècnica perfecta. També el cos tendre de la nena assoleix realisme, però l’expressió suavitzada

i esfumada de les faccions li confereix un idealisme que contrasta amb el del vell.

 EL BANC

No hi falta el tema floral, anecdòtic i convencional, de les fulles que s’enfilen per darrere del banc, amb

la intenció d’incloure un detall natural, un ornament en un banc massa senzill i auster. Aquests detalls

(llaços, floretes als cabells, etc.) són freqüents en l’obra de Blay, com si prescindir-ne fos deixar l’obra

mig acabada.

DETALL i Èdip a Colonna - Hugues

PERSEGUINT LA IL·LUSIÓ

LA CANÇÓ POPULAR

Aquesta obra pertany al gènere de l’escultura

decorativa, que Blay conreà amb gran qualitat. El

conjunt, treballat en alt, mig i baix relleu, és

situat en un angle de l’edifici del Palau de la

Música Catalana i és presidit per un cavaller amb

espasa i enarborant una bandera que oneja i

emmarca l’escena. A sota seu hi són representats

diferents grups socials, menestrals i pagesos,

dones i criatures. Clou l’escena una figura de dona

de cabells llargs, amb els braços oberts i el cos

cobert amb un vel lleuger. L’escena és ben

representativa del simbolisme i l’idealisme

modernistes.

Una característica bàsica en tota l’obra de Llimona és l’elegant contenció que equilibra tant l’erotisme

potencial del nu femení com l’agressivitat de la figura masculina, de manera que evita que les escultures

caiguin en una retòrica academicista.

Llimona adoptà per a les figures sepulcrals un tipus de dona passiva i trista, encorbada pel pes d’un dolor

desconegut i misteriós, amb gran plasticitat i amb un sentiment profund. Aquesta dona s’assembla a certes

figures dels prerafaelites anglesos, sobretot a les donzelles representades per Edward Burne-Jones.

La contenció que caracteritza l’obra de

Llimona i la seva actitud distant del grup més

pròpiament modernista, vinculat als Quatre

Gats (Casas, Rusiñol, Utrillo, Gargallo),

afavoriren un cert entroncament de la seva

obra amb l’òptica noucentista, que es palesa a

Catalunya i les ciències, a la porta de la

Biblioteca de Catalunya (1912).

Desconsol. Josep Llimona

Escultura modernista (1907). Marbre, 1’22 x 1’45 x 1’,05 m. MNAC, Barcelona.

EL DESCONSOL – Josep Llimona

1.-Presentació i context:* Títol:El desconsol. * Autor: Josep Llimona. * Cronologia: 1903-1907.* Material i Tècnica . Talla de marbre.* Forma: Exempta i sedent. * Mides: 67x76x67 cm. * Ubicació: Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona. * Estil: Modernisme* Contex històric: Va néixer el 1864 i estudià a la Llotja de Barcelona. En 1880 guanya la Pensió Fortuny amb l’obra El fill pròdig que li permet acaba la seva formació a Roma on va rebre les influències renaixentistes. En 1893 es funda el Cercle de Sant Lluc , Llimona se centrarà en la construcció de pan-teons amb àngels i figures rígides. Les figures dels panteons, com aquesta pel mausoleu de la família Vilanova, evolucionaran cap a donzelles adolescents i malenconioses i a partir de 1909 la seva obra es caracteritzarà per les imatges religioses.Entre 1913 i 1925 predominen els herois i les dones nues, que dominaran en la producció dels últims anys.

El Centre Artístic de Sant Lluc es fundà 1893.És una associació artística de caràcter religiós en oposició a la frivolitati esnobisme del Grup dels Quatre Gats.El seu objectiu es transmetre valors cristians mitjançant la visió del Modernisme.Els germans Llimona són dos dels artistes més rellevants dels cercle juntament amb Gaudi.En un primer moment es prohibeix el modelat de dones nues, però poc a poc se suavitzen els seus postulats.Hi havia un sacerdot consiliari que revisava les obres que entraven a la Biblioteca i en donava o no el vist-i-plau. Un d’aquests consiliaris va ser el futur bisbe Torres i Bages.Es creà com a reacció a l'humor anticlerical del modernisme i al Cercle Artístic de Barcelona, que consideraven frívol. Es caracteritzaven per la seva moral rígidament catòlica (que fins i tot prohibia el nu artístic), pel culte a les virtuts familiars i pel desig d'entroncar amb la humilitat dels gremis medievals (natzarens).Després de la guerra civil espanyola es reorganitzà i protegí les activitats de l‘Agrupació Dramàtica de Barcelona i de la Coral Sant Jordi, i va emparar les primeres actuacions dels Setze Jutges i d‘Els Joglars.Els germans Vayreda en van formar part, així com Antoni Gaudí.

2.-Anàlisi dels elements formals i compositius•Iconografía (tema): Representa un nu femení amb actitud abatuda i aclaparada per la tristesa. Llimona en fa una primera versió amb la figura vestida pel Dolor i Resignació del mausoleu de la família Vilanova del cementiri de Montjuïc.Les obres de Llimona giren, principalment, entorn a tres temes: la religió, l'heroi i la dona nua o vestida. Les seves escultures femenines plasmen sentiments relacionats amb el dolor:

Meditació, malenconia, soledat, dolor, resignació, desconsol.El dolor és més present a la seva obra a partir de la mort de la seva dona en 1901.* Funció: Estètica i commemorativa (funerària).* Composició: Composició asimètrica. Predomini de línies diagonals en ziga-zaga i curvilínies. Composició tancada.* Recursos tècnics: Contrast de la superfície llisa del cos femení i desbastat rugós de la base. Cabell difuminat. En destaca la delicadesa del tractament del marbre.* Elements propis de l’estil: Utilitza la figura humana per expressar valors, s’esdevé un

element simbòlic. Cos idealitzat i proporcionat. En destaca la suavitat del cos, la sinuositat de la cabellera. Alguns elements de la figura es fonen amb el suport. No es veu la cara però expressa abatiment. Posició inestable. El tipus de dona, tant les vestides com les nues, representada per Llimona s’apropa a les donzelles del pintor Burne Jones. Es caracteritza per : Línies suaus; Gestos delicats i elegants; Idealització del cos; Sentiment contingut;

Sublimació de les figures

E. Burne-Jones, (1833-1898). Amor i Psiquè

3.-Comentari de l’obra./Interpretació i significat de l’obra.•Relació entre la forma i la funció: Fusiona la bellesa formal amb els sentiments.* Iconologia: L’obra il·lustra el sentiment de pena davant la mort, però sense estridències ni escarafalls. * Relació de l’obra amb l’època: La vinculació de Llimona amb el Cercle Artístic de St. Lluc i el profund sentiment cristià va potenciar aquest tipus d’escultura.Caracteritzada per: sobrietat formal, sentiment cristià de resignació, delicadesa del mode-

lat i puresa del marbre. Mostra els sentiments de tristesa i de malenconia provocats per la mort.Vol transmetre la resignació cristiana i la idea de redempció. * Transcendència de l’obra en altres autors i altres èpoques: Utilitza la figura femenina per plasmar sentiments. En alguna de les seves obres s’aprecia la influència de l’escultura de Rodin. Introdueix el nu femení que havia estat prohibit pel Cercle Artístic.

ENRIC CLARASÓ: ‘EVA’

Cal fixar-se amb l’extraordinària semblança

entre Desconsol i aquesta obra del 1904, la

qual mostra el mateix prototip de figura de

dona, paradigma del modernisme.Dànae. Rodin

Llimona

Altres escultures públiques

Ramon Berenguer III el Gran, a Barcelona

Fris de l‘Arc de triomf de Barcelona

Sant Jordi (Montjuïc)

Escultura funerària

MONUMENT AL DR ROBERT (1904-1910)

És l’únic exemple d’escultura

monumental realitzat a Barcelona que

segueixi totalment l’estètica

modernista. En són els autors Llimona

i Gaudí. Per les característiques que

mostra, resumeix tot l’art escultòric

del període. La van desmuntar el

1940 i la seva restitució va

desencadenar moviments ciutadans.

Després del franquisme la col·locaren

a la plaça de Tetuan

EL FORJADORLlimona va regalar aquesta escultura a la ciutat

de Barcelona en homenatge als obrers que

havien treballat a l’Exposició Internacional de

Barcelona. S’hi deixa notar la influència de

l’escultor belga Meunier. L’original és fosa de

bronze i està situat a l’avinguda de Maria

Cristina de Montjuïc, a Barcelona, però n’hi ha

una rèplica, de pedra, a la plaça de Catalunya i

a l’Escola del Treball

El Forjador, del belga C. Meunier

El forjador, a la plaça de Catalunya de Barcelona