Trobada en un passadís Del 8 al 12 d'abril

s calcula que van ser sis-centes les dones soldat que van combatre durant la guerra de Secessió. S'havien allistat

disfressades d'homes. Hollywood ha deixat escapar aquí el que podria ser un gran tema històric —o potser hi ha

renunciat per una qüestió ideològica. Els llibres d'història sempre s'han mostrat reticents a parlar de les dones que

no respecten el marc de la divisió de sexes, i aquest límit no es troba enlloc tan marcat com en l'àmbit de la guerra i de les

armes.

Des de l'Antiguitat fins als temps moderns, però, abunden a la història els relats que posen en escena dones guerreres:

les amazones. Els exemples més coneguts apareixen en aquells moments de la història en què les dones tenen l'estatus de

«reines», és a dir, de representants de la classe dirigent. En efecte, i per molt que pugui resultar una veritat desagradable de

sentir per a alguns, la successió política col·loca de manera regular dones als trons. I per tal com les guerres són insensibles

al gènere i tenen lloc fins i tot quan una dona dirigeix el país, el resultat és que els llibres d'història es veuen obligats a

inventariar un cert nombre de

reines guerreres, portades en conseqüència a comportar-se com un Churchill, un Stalin o un Roosevelt qualsevol.

Semíramis de Nínive, fundadora de l'Imperi assiri, o Boadicea, que va encapçalar una de les revoltes més sagnants contra

Roma, en són dos exemples. La segona té, a més, la seva estàtua a la vora del Tàmesi, davant del Big Ben. No hem de deixar

de saludar-la si hi passem.

En canvi, els llibres d'història són globalment força discrets pel que fa a les guerreres que, sota forma de simples soldats, es

van entrenar en la utilització de les armes, formaven part dels regiments i participaven en les batalles contra els exèrcits

enemics en les mateixes condicions que els homes. I tanmateix, aquestes dones sempre han existit. Pràcticament cap guerra

no s'ha desenvolupat sense participació femenina.

CAPÍTOL I

Divendres, 8 d'abril

oc abans de dos quarts de dues de la matinada, una infermera, la Hanna Nicander, va despertar el doctor Anders

Jonasson. —Què passa? —va preguntar aquest, encara mig adormit. —Arriba un helicòpter. Dos pacients. Un home

gran i una dona jove. Ella està ferida de bala.

—-Ja vinc, ja vinc —va fer l'Anders Jonasson, fatigat. No se sentia despert del tot, encara que no havia dormit

veritablement, només s'havia endormiscat mitja hora. Estava de guàrdia d'urgències a l'hospital Sahlgrenska, a Gòteborg. El

torn havia resultat especialment esgotador. A les sis del vespre, quan havia entrat, l'hospital havia rebut quatre persones de

resultes d'un xoc frontal prop de Lindome. Una estava greument ferida i a una altra l'havien declarat morta poc després de

la seva arribada. Havia atès també una cambrera d'un restaurant d'Avenyn que s'havia escaldat les cames a la cuina, i

E

P

després havia salvat la vida d'un nen de quatre anys, admès a l'hospital amb aturada respiratòria després d'haver-se

empassat una roda d'un cotxe de joguina. A més, encara havia tingut temps d'adobar una adolescent que havia caigut amb

la bicicleta a dins d'un forat. Als d'Obres

Públiques no se'ls havia acudit res millor que col·locar el forat en qüestió a la sortida d'un carril bici, i algú havia tingut

després la pensada de tirar les tanques de protecció a dins del forat. La noia havia hagut de rebre catorze punts de sutura a

la cara i necessitaria dues incisives noves. En Jonasson també havia recosit la punta d'un polze que un fuster de cap de

setmana ple d'entusiasme s'havia enganxat amb el ribot en un moment de distracció.

Cap a les onze, el nombre de pacients d'urgències havia disminuït. Havia passat visita i controlat l'estat dels malalts

hospitalitzats i després s'havia retirat a una sala de descans per mirar de relaxar-se una estona. Estava de guàrdia fins a les

sis del matí. Rarament dormia quan estava de servei, encara que no hi hagués admissions, però precisament aquella nit

s'havia endormiscat gairebé a l'instant.

La Hanna Nicander va allargar-li una tassa de te. Encara no tenia detalls sobre els ingressos.

L'Anders Jonasson va mirar per la finestra i va veure com els llamps esquinçaven el cel sobre el mar. A l'helicòpter li

aniria ben just. De sobte, va començar a caure una violenta pluja. La tempesta s'havia abatut sobre Gòteborg.

Encara era davant la finestra quan va sentir el soroll del motor i va veure com l'helicòpter, sacsejat per les ràfegues de

vent, s'acostava a la pista d'aterratge. Va contenir la respiració en adonar-se que el pilot semblava tenir problemes per

controlar l'aproximació. Després, l'aparell va sortir del seu camp de visió i va sentir com la turbina passava al ralentí. Va

beure un glop de te i va deixar la tassa.

L'Anders Jonasson va rebre els portalliteres a l'entrada d'urgències. La seva col·lega de guàrdia, la Katarina Holm, es va

encarregar del primer pacient que va arribar, un home gran amb una important ferida a la cara. Va correspondre al doctor

Jonasson encarregar-se de l'altre pacient, la dona amb ferides de bala. Una avaluació ràpida li va permetre constatar que es

tractava d'una adolescent, greument ferida i completament coberta de terra i de sang. Va aixecar la manta amb què l'havien

tapat els serveis de socors i va adonar-se que algú havia tancat les ferides del maluc i de l'espatlla amb una cinta adhesiva

platejada ampla, cosa que va trobar que era una iniciativa especialment astuta. La cinta impedia l'entrada als bacteris i la

sortida a la sang. Una bala l'havia ferit a la part exterior del maluc i li havia travessat el teixit muscular de banda a banda. Va

aixecar-li l'espatlla i va localitzar l'orifici d'entrada a l'esquena. No hi havia orifici de sortida, cosa que volia dir que la bala

estava allotjada en algun lloc dins l'espatlla. Calia esperar que no hagués foradat el pulmó i, com que no veia sang a la boca

de la noia, va concloure que devia ser el cas.

—Ràdio —va dir a la infermera que l'assistia. Com a indicació, era suficient.

Per acabar, va retallar l'embenatge que els socorristes havien col·locat al voltant del crani de la noia. Va sentir un

calfred en tocar amb les puntes dels dits el forat d'entrada i va comprendre que havia rebut un tret al cap. Tampoc aquí no

hi havia orifici de sortida.

L'Anders Jonasson es va aturar un segon i va contemplar la noia. Tot d'una es va sentir pessimista. Moltes vegades,

havia comparat la seva feina amb la d'un porter de futbol. Cada dia arribaven al seu lloc de treball persones en estats

diversos i variats, però amb una sola intenció: rebre auxili. Entre ells, aquella senyora de setanta-quatre anys que havia patit

una aturada cardíaca a la galeria comercial de Nordstan i havia caigut rodona, el noi de catorze anys amb el pulmó esquerre

perforat per un tornavís i la noia de setze anys que havia pres èxtasi abans de ballar durant divuit hores seguides per

després desplomar-se amb la cara tota blava. Hi havia víctimes d'accidents de treball i de maltractaments.

Hi havia nens petits atacats per gossos de lluita a la plaça Vasa i homes traçuts el projecte dels quals es limitava a tallar uns

quants taulons amb la seva serra saltadora i que s'havien tallat el canell fins a l'os.

L'Anders Jonasson era el porter de futbol entre els pacients i els serveis funeraris. La seva feina consistia a ser l'individu

que decidia les mesures més escaients que calia prendre. Si prenia una decisió equivocada, el pacient moria o potser es

despertaria amb una invalidesa permanent. La majoria de les vegades, prenia la decisió correcta, i això perquè la majoria

dels ferits tenien un problema específic i comprensible. Una ganivetada al pulmó o una contusió després d'un accident de

trànsit eren ferides intel·ligibles i clares. La supervivència del pacient depenia de la naturalesa de la ferida i de l'habilitat

d'en Jonasson.

Entre tots els tipus de ferides, n'hi havia dos que en Jonasson detestava per damunt dels altres. D'una banda, certes

ferides, que, en gairebé tots els casos, independentment dels mitjans que hi posés, condemnarien el pacient a una vida de

patiment. De l'altra, les ferides al cap.

Aquella noia que tenia al davant podia viure amb una bala al maluc i una bala a l'espatlla. Però una bala en algun lloc

del seu cervell era un problema completament diferent. De sobte, es va adonar que la infermera li estava dient alguna cosa.

—Com dius?

—Es ella.

—Qui vols dir?

—La Lisbeth Salander. La noia que busquen des de fa setmanes pel triple assassinat d'Estocolm.

L'Anders Jonasson va observar el rostre de la pacient. Realment, coincidia amb aquella foto que tant ell com

pràcticament tots els suecs havien vist penjada des de Pasqua als aparadors dels quioscos. I ara, era l'assassina qui estava

ferida, cosa que no deixava de constituir una forma de justícia ben xocant.

Però allò no tenia res a veure amb ell. La seva feina era salvar la vida de la seva pacient, fos aquesta triple assassina o

premi Nobel. O totes dues coses alhora.

Després, va venir el xafarranxo controlat que caracteritza un servei d'urgències. El personal que treballava amb en

Jonasson era veterà i sabia el que havia de fer. Van tallar ràpidament la roba que duia la Lisbeth Salander. Una infermera va

prendre la tensió arterial —100/70— mentre ell posava l'estetoscopi sobre el pit de la pacient, per escoltar els batecs del cor,

que semblaven relativament regulars, i la respiració, que no ho era tant.

El doctor Jonasson no va dubtar a qualificar d'entrada l'estat de la Lisbeth Salander de crític. Les ferides de l'espatlla i

del maluc podien esperar de moment aplicant-hi unes compreses o fins i tot deixant-hi els trossos de cinta adhesiva que

una ànima inspirada hi havia enganxat. El primordial era el cap. En Jonasson va manar que la passessin per l'escàner en què

l'hospital havia invertit els diners dels contribuents.

L'Anders Jonasson era un home ros amb els ulls blaus, originari del nord de Suècia, concretament d'Umeà. Feia vint

anys que treballava als hospitals Sahlgrenska i Ostra, alternant les funcions d'investigador, patòleg i metge d'urgències.

Estava dotat d'una particularitat que torbava els seus col·legues i que feia que el personal estigués orgullós de treballar amb

ell; tenia per principi que cap pacient no havia de morir durant les seves guàrdies, i d'una manera miraculosa havia

aconseguit mantenir el seu marcador a zero. Alguns dels seus pacients havien mort, és clar, però el decés s'havia produït en

el transcurs de cures posteriors o per raons alienes a la seva intervenció.

De vegades, en Jonasson tenia també una visió de la medicina poc ortodoxa. Segons afirmava, els metges tenien

tendència a treure conclusions que no podien de cap manera justificar i que els portaven a renunciar francament massa de

pressa, o bé a dedicar massa temps a tractar de definir exactament el problema per poder prescriure el tractament apropiat

al pacient. Aquest era efectivament el mètode que preconitzava el manual, l'única pega era que el pacient corria el risc de

morir mentre el cos mèdic estava encara embrancat en les seves reflexions. En el pitjor dels casos, el metge arribaria a la

conclusió que el cas era desesperat i interrompria el tractament.

Aquella era, però, la primera vegada que l'Anders Jonasson tenia un pacient amb una bala al crani. Probablement, allà

s'imposava la intervenció d'un neurocirurgià. No se sentia prou capacitat, però es va adonar de cop i volta que

probablement tenia més sort que no es mereixia. Abans de rentar-se les mans i de posar-se la bata estèril, va cridar la

Hanna Nicander:

—Hi ha un professor americà que es diu Frank Ellis, treballa al Karolinska, a Estocolm, però en aquest moment es troba

a Gòteborg. Es un neuròleg cèlebre i, a més, un bon amic meu. S'allotja a l'hotel Radisson, a Avenyn. Intenta trobar el

número de telèfon.

La Hanna Nicander va tornar amb el número de telèfon de l'hotel Radisson quan l'Anders Jonasson estava encara

esperant les radiografies. L'Anders Jonasson va donar una ullada al seu rellotge —1.42 h— i va despenjar el telèfon. El

recepcionista de nit del Radisson es va mostrar molt hostil a la idea de passar una trucada a aquella hora de la nit i el doctor

va haver de recórrer a unes quantes fórmules realment expressives per explicar la gravetat de la situació abans que s'establís

la comunicació.

—Hola, Frank —va dir l'Anders Jonasson quan a la fi van despenjar—. Sóc l'Anders. He sabut que eres a Gòteborg.

T'agradaria passar pel Sahlgrenska per assistir-me en una operació de cervell?

—Are you bullshitting me? —va fer una veu escèptica a l'altre extrem del fil. Per molt que en Frank Ellis visqués a Suècia

des de feia molts anys i parlés correctament el suec (amb accent americà, això sí), la seva llengua de base continuava sent

l'anglès. L'Anders Jonasson va parlar en suec i l'Ellis responia en anglès.

—Frank, em sap molt de greu haver-me perdut la teva conferència, però m'he dit que em podries fer una classe

particular. Tinc aquí una dona jove que ha rebut un tret al cap. Orifici d'entrada just a sobre de l'orella esquerra. No t'hauria

trucat si no necessités tenir una altra opinió. I no em puc imaginar ningú més competent que tu per a aquest tipus de coses.

—No és cap broma? —va preguntar en Frank Ellis.

—La noia deu tenir uns vint-i-cinc anys.

—I com es presenta la ferida?

—Orifici d'entrada i cap orifici de sortida.

—Però és viva?

—Pols feble, però regular, respiració menys regular, tensió 100/70. També té una bala a l'espatlla i una ferida de bala al

maluc. D'aquests dos problemes, ja me'n sabré encarregar.

—Sembla prometedor -—va dir el professor Ellis.

—Prometedor?

—Quan algú té una ferida de bala al cap i encara és viu, cal considerar la situació com a esperançadora. —Em podràs

assistir?

—T'he de confessar que vaig anar a sopar amb uns amics. Me n'he anat al llit a la una i probablement tinc una taxa

d'alcohol impressionant a la sang.

-—Seré jo qui prendrà les decisions i qui operarà. Però necessito algú que m'assisteixi i em digui que no faig cap

bestiesa. I, sincerament, un professor Ellis, encara que estigui completament torrat, està molt més ben situat que jo per

avaluar els danys al cervell.

—D'acord. Ara vinc. Però em deus un favor.

—Tens un taxi esperant-te al davant de l'hotel.

El professor Frank Ellis es va aixecar les ulleres fins al front i es va gratar el clatell. Va concentrar la mirada a la pantalla

del monitor, que mostrava tots els racons del cervell de la Lisbeth Salander. L'Ellis tenia cinquanta-tres anys, els cabells de

color d'ala de corb amb algun de blanc aquí i allà, una incipient barba fosca, i semblava tret d'un paper secundari

d'Urgències. El seu cos deixava entendre que passava un cert nombre d'hores per setmana en un gimnàs.

A en Frank Ellis li agradava molt Suècia. Hi havia arribat com a jove investigador en un programa d'intercanvi el 1970 i

s'hi havia quedat dos anys. Després, hi havia tornat en nombroses ocasions, fins que li van oferir una plaça de professor a

l'institut Karolinska. El seu nom era ja aleshores respectat a tot el món. L'Anders Jonasson coneixia en Frank Ellis des de

feia catorze anys. Havien coincidit per primera vegada en un seminari a Estocolm i havien descobert el seu entusiasme

comú per la pesca amb mosca. L'Anders l'havia convidat a una excursió de pesca a Noruega. Havien mantingut el contacte

al llarg dels anys, i hi havia hagut altres excursions de pesca. En canvi, mai no havien treballat plegats.

—El cervell és un misteri —va dir el professor Ellis—. Fa vint anys que l'investigo. O més i tot.

—Ja ho sé. Perdona'm per haver-te pressionat d'aquesta manera, però...

—Deixa-ho estar —en Frank Ellis va agitar la mà, desdramatitzant—. Això et costarà una ampolla de Cragganmore la

propera vegada que anem a pescar.

—D'acord. No em surts gaire car.

—El teu cas em recorda un que vaig tenir fa uns quants anys, quan treballava a Boston. El vaig descriure al New England

Journal of Medicine. Era una noia de la mateixa edat que la teva pacient. Quan anava cap a la universitat, algú li va disparar

amb una ballesta. La fletxa li va entrar per la vora de la cella esquerra i va travessar tot el cap per sortir gairebé pel mig de la

nuca.

—I va sobreviure? —va preguntar en Jonasson, bocabadat.

—Quan va arribar a urgències, allò era un merder indescriptible. Vam tallar la fletxa i li vam ficar el crani en un escàner.

La fletxa travessava el cervell de banda a banda. La lògica i el sentit comú haurien volgut que fos morta o en tot cas en

coma, vista la gravetat del traumatisme.

—I en quin estat es trobava?

—Va estar tot el temps conscient. I això no és tot; estava, naturalment, espantadíssima, però, fora d'això, es mostrava

completament coherent. El seu únic problema era que tenia una fletxa travessant-li el cervell.

—I què vas fer?

—Doncs bé, vaig agafar unes pinces i vaig treure la fletxa; després, vaig embenar. I poca cosa més. —I se'n va sortir?

—El seu estat, evidentment, es va considerar crític durant un llarg període abans que pogués abandonar l'hospital, però,

sincerament, se l'hauria pogut enviar a casa seva el mateix dia que hi va ingressar. Mai no he tingut un pacient amb tan

bona salut.

L'Anders Jonasson es va preguntar si el professor Ellis es burlava d'ell.

—En l'altre extrem —va continuar l'Ellis—, vaig tenir fa uns quants anys un pacient de quaranta-dos anys d'Estocolm

que s'havia donat un cop amb l'ampit d'una finestra, un petit cop al crani. Tenia nàusees, i el seu estat va empitjorar de tal

manera que el van dur a urgències amb ambulància. Quan em va arribar, estava sense coneixement. Presentava un petit

nyanyo i una hemorràgia diminuta. Però no va arribar a recuperar la consciència i va morir després de nou dies a cures

intensives. Encara avui, no sé per què es va morir. A l'informe de l'autòpsia, vam assenyalar «hemorràgia cerebral com a

conseqüència d'un accident», però cap de nosaltres no es va sentir satisfet amb aquesta anàlisi. L'hemorràgia era

extremament petita i situada de tal manera que no hauria hagut de produir cap dany. I tanmateix, el fetge, els ronyons, el

cor i els pulmons van anar deixant de funcionar successivament. Com més gran em faig, més em dic que tot plegat

s'assembla a una loteria. Estic convençut que mai no acabarem de comprendre com funciona el cervell. Què penses fer?

Va picar la pantalla amb un bolígraf.

—Esperava que tu m'ho diguessis.

—Digue'm primerament com veus les coses.

—Bé, en primer lloc diria que es tracta d'una bala de calibre petit. Ha entrat per la templa i ha penetrat aproxi-

madament quatre centímetres dins el cervell. Reposa contra el ventricle lateral i hi ha hemorràgia.

—Disposicions a prendre?

—Per fer servir la mateixa terminologia que tu: anar a buscar unes pinces i treure la bala per allà on ha entrat.

—Excel·lent proposició. Però t'aconsello que facis servir les pinces més fines que trobis.

—Serà tan senzill com això?

—En un cas com aquest, què més es pot fer? Es pot deixar la bala on és, i la noia viurà potser fins als cent anys, però

només és una aposta. Pot tornar-se propensa a l'epilèpsia, patir migranyes atroces, tota mena de marranades. I ningú no

tindrà gaires ganes d'obrir-li el cap per operar-la d'aquí a un any, quan la ferida pròpiament dita estarà guarida. La bala se

situa una mica al marge de les venes principals. Et suggereixo que la treguis, però... —Però, què?

—El que em preocupa més no és la bala. Això és el que tenen de fascinant els traumatismes al cervell: si ha sobreviscut a

l'entrada de la bala al seu cervell, això és senyal que sobreviurà també a la sortida. El problema se situa més aviat aquí. —En

Frank Ellis va posar el dit a la pantalla.— Al voltant de l'orifici d'entrada, tens una pila d'estelles d'os. Veig almenys una

dotzena de fragments d'uns quants mil·límetres de llarg. Alguns s'han clavat al teixit cerebral. Això és el que la matarà si no

vas amb compte.

—Aquesta part del cervell està associada a la parla i a l'aptitud per a les xifres.

L'Ellis va arronsar les espatlles.

—Tot això és xerrameca. No tinc ni la més mínima idea de per què serveixen les cèl·lules grises. Tu l'únic que pots

intentar és fer-ho el millor possible. Ets tu qui opera. Jo seré darrere teu. On puc posar-me una bata i on em puc rentar les

mans?

En Mikael Blomkvist va mirar el rellotge i va constatar que passava una mica de les tres. Anava emmanillat. Va tancar

els ulls durant un segon. Estava extenuat, però l'adrenalina li feia resistir el cop. Va tornar a obrir els ulls i va mirar amb

ràbia el comissari Thomas Paulsson, que va tornar-li una mirada irritada. Estaven asseguts al voltant d'una taula de cuina

en una granja d'un poblet que es deia Gosseberga, en algun lloc prop de Nossebro, i del qual en Mikael havia sentit a parlar

per primer cop en la seva vida feia menys de dotze hores.

La catàstrofe s'acabava de confirmar.

—Imbècil —va dir en Mikael.

—Escolti'm...

—Imbècil —va repetir en Mikael—. Ja li vaig dir, tros d'ase, que era un perill de mort ambulant. Li vaig dir que se

l'havia de manejar com una granada sense fiador. Ha matat almenys tres persones, té la constitució d'un carro d'assalt, mata

amb les mans nues. I vostè hi envia dos agents de l'ordre per agafar-lo com si fos un simple borratxo a les festes del poble.

En Mikael va tornar a tancar els ulls. Es va preguntar què més podria fallar en el transcurs d'aquella nit.

Havia trobat la Lisbeth Salander greument ferida poc després de la mitjanit. Havia trucat a la policia i havia aconseguit

convèncer els serveis de socors perquè enviessin un helicòpter per evacuar la Lisbeth a l'hospital Sahlgrenska. Havia descrit

amb detall les seves ferides i l'orifici que la bala li havia deixat al crani, i havia trobat el suport d'una persona intel·ligent i

sensata que havia entès que la Lisbeth necessitava atenció immediata.

Tot i això, l'helicòpter havia necessitat mitja hora per arribar. En Mikael havia anat a treure dos cotxes del graner, que

feia funcions de garatge, i n'havia encès els llums per indicar una zona d'aterratge il·luminant el camp de davant de la casa.

El pilot de l'helicòpter i els dos socorristes havien actuat com a professionals experimentats. Un dels socorristes havia

fet les cures d'urgència a la Lisbeth Salander mentre l'altre s'encarregava d'en Karl Axel Bodin, de nom autèntic Zalaixenko,

pare de la Lisbeth i el seu pitjor enemic. Havia volgut matar-la, però havia fallat. En Mikael havia trobat l'individu greument

ferit al cobert que hi havia a tocar de l'edifici principal d'aquella granja aïllada, amb un cop de destral de mal pronòstic de

biaix a la cara i una ferida a la cama.

Mentre esperava l'helicòpter, en Mikael havia fet el que havia pogut per la Lisbeth. Havia anat a buscar un llençol net

de l'armari de la roba, l'havia retallat i havia fet servir els trossos per a un embenatge improvisat. Havia constatat que la

sang s'havia coagulat per formar un tap a l'orifici d'entrada al cap i no havia sabut gaire bé si s'atreviria o no a fer un

embenatge. Al final, havia nuat el llençol molt fluix al voltant del cap, sobretot per evitar que la ferida quedés exposada als

bacteris i a la brutícia. En canvi, havia aturat l'hemorràgia causada per les bales al maluc i a l'espatlla de la manera més

senzilla. En un armari, havia trobat un rotlle de cinta adhesiva ampla de color argentat i simplement havia enganxat les

ferides. Li havia eixugat el rostre amb una tovallola humida i havia mirat de netejar tota la brutícia com havia pogut.

No havia anat al cobert a atendre en Zalaixenko. Al seu fur intern, va constatar que, sincerament, li era completament

igual el que li passés a aquell home.

Mentre esperava els serveis de socors, també havia telefonat a l'Erika Berger per explicar-li la situació.

—Tu estàs il·lès? —va preguntar l'Erika.

—Jo estic bé —va contestar en Mikael—. Qui està ferida és la Lisbeth.

—Pobra noia —va dir l'Erika Berger—. He llegit l'informe d'en Bjòrck a la Säpo aquest vespre. Què faràs ara, amb tot

això?

—No tinc ni força de pensar-hi —va dir en Mikael.

Mentre parlava amb l'Erika, assegut per terra al costat del banc, mantenia un ull vigilant sobre la Lisbeth. Li havia tret

les sabates i els pantalons per poder embenar la ferida del maluc i, per un moment, la seva mà va tocar la peça de roba, que

havia tirat a sota del banc. Va notar un objecte ilin en una de les butxaques i en va treure un Palm Tungstein T3.Va arrufar

les celles i va contemplar pensativament l'orilinulor de butxaca. En aquell moment, va sentir el soroll

de l'helicòpter i es va ficar el Palm a la butxaca interior de la jaqueta. Després —aprofitant que encara estava sol—, es va

inclinar per mirar a totes les butxaques de la Lisbeth. Va trobar u n altre joc de claus del pis de Mosebacke i un passaport a

nom d'Irene Nesser. Sense trigar, els va ficar a la butxaca exterior de la bossa del seu portàtil.

El primer cotxe de policia, amb en Fredrik Torstensson i en Gunnar Andersson, de la policia de Trollhàttan, havia

arribat pocs minuts després de l'aterratge de l'helicòpter de socors. Anaven acompanyats pel comissari delegat Thomas

Paulsson, que immediatament havia assumit la direcció de les operacions. En Mikael s'havia avançat i havia començat a

explicar el que havia passat. El comissari li va fer la impressió d'un element obtús i molt pagat d'ell mateix. Amb l'arribada

d'en Paulsson, les coses van començar a anar de mal borràs.

Resultava evident que en Paulsson no entenia res del que en Mikael li explicava. Semblava curiosament esverat amb

l'única dada que havia captat: que aquella noia ferida caiguda a terra davant el banc de la cuina era la Lisbeth Salander,

triple assassina buscada per la policia, i que era una captura important. Per tres vegades, en Paulsson va demanar al

socorrista, que ja estava prou desbordat, si la noia estava en condicions de ser detinguda immediatament. Al final, el

socorrista es va aixecar i va manar-li a crits que s'apartés.

A continuació, en Paulsson s'havia concentrat en l'Aleksandr Zalaixenko, ben malparat al cobert, i en Mikael l'havia

sentit anunciar per la ràdio que segons totes les evidències la Salander havia intentat matar una altra persona.

En aquell punt, en Mikael estava tan irritat contra en Paulsson, que manifestament no escoltava ni una trista paraula

del que li intentava dir, que havia aixecat el to per aconsellar-li que truqués immediatament a l'inspector Jan Bublanski a

Estocolm. Fins i tot havia tret el mòbil i li havia ofert de marcar-li el número. En Paulsson no hi estava interessat.

Aleshores, en Mikael havia comès dos errors.

Havia declarat decididament que l'autèntic triple assassí era un home anomenat Ronald Niedermann, construït com un

robot anticarros i que patia analgèsia congènita, el qual es trobava en aquells moments empaquetat i lligat en una cuneta a

la carretera de Nossebro. En Mikael havia indicat on es trobava en Niedermann i havia recomanat a la policia que

mobilitzés un batalló d'infanteria amb armament pesant. En Paulsson va preguntar com havia anat a parar en Niedermann

a aquella cuneta i en Mikael havia reconegut amb el cor a la mà que havia estat ell qui, amenaçant-lo amb una arma, l'havia

posat en aquella situació.

—Amenaçant-lo amb una arma —havia repetit el comissari Paulsson.

En aquell moment, en Mikael hauria hagut de comprendre que en Paulsson era un cretí. Hauria hagut d'agafar el mòbil

i trucar ell mateix a en Jan Bublanski per demanar-li que intervingués i dissipés la boira en què en Paulsson semblava

submergit. Però, en comptes d'això, en Mikael havia comès el seu segon error en intentar lliurar-li l'arma que duia a la

butxaca —el Coit 1911 Government que havia trobat al pis de la Lisbeth Salander a Estocolm aquell mateix dia i que ell

mateix havia utilitzat per dominar en Ronald Niedermann.

Un gest desafortunat que havia portat en Paulsson a detenir immediatament en Mikael Blomkvist per tinença il·lícita na

d'armes. A continuació, en Paulsson havia manat als agents Torstensson i Andersson que anessin al lloc indicat per en

Mikael a la carretera de Nossebro per tal de determinar si hi havia ni que fos una mica de veritat en la història d'aquell

individu, que els explicava que allà hi havia un home lligat en un senyal que avisava d'un pas d'ants. Si aquest era el cas, els

policies havien d'emmanillar aquella persona i portar-la a la granja de Gosseberga.

En Mikael havia protestat immediatament explicant que en Ronald Niedermann no era algú que es pogués detenir així

com així, posant-li unes manilles i prou, sinó un temible assassí. Veient que en Paulsson havia optat per ignorar les

protestes d'en Mikael, la fatiga va poder més que ell. Havia tractat en Paulsson de beneit incompetent i havia cridat a en

Torstensson i l'Andersson que sobretot es guardessin de deslligar en Ronald Niedermann abans de fer venir reforços.

El resultat dels seus crits havia estat que el van emmanillar i el van ficar al seient del darrere del cotxe del comissari

Paulsson, des d'on havia pogut assistir, furiós, a la marxa d'en Torstensson i l'Andersson amb el seu cotxe. L'única llum en

aquella foscor total era que ja havien traslladat la Lisbeth Salander a l'helicòpter, que desapareixia ja per damunt de les

capçades dels arbres en direcció al Sahlgrenska. En Mikael se sentia totalment impotent i al marge de la informació sobre el

que passava. Només li restava esperar que la Lisbeth anés a parar a mans competents.

El doctor Anders Jonasson va practicar dues profundes incisions fins a l'os del crani i va replegar la pell al voltant de

l'orifici d'entrada. Va mantenir l'obertura amb unes pinces. Una infermera hi va inserir un aspirador per treure la sang.

Després va venir l'etapa desagradable en què el doctor Jonasson va utilitzar un trepà per eixamplar el forat a l'os. La

maniobra va progressar amb una lentitud exasperant.

Quan a la fi va tenir un forat prou gran per accedir al cervell de la Lisbeth Salander, hi va introduir suaument una sonda

i va eixamplar uns mil·límetres els llavis de la ferida.

Tot seguit, hi va introduir una sonda encara més fina i va localitzar la bala. Gràcies a la radiografia del crani, va poder veure

que aquesta havia girat per col·locar-se en un angle de quaranta-cinc graus amb relació a l'orifici. Va utilitzar la sonda per

tocar suaument la vora de la bala i, després d'unes quantes temptatives fallades, va poder-la aixecar prou per tornar-la al

seu lloc inicial.

Finalment, va introduir unes llargues pinces molt fines, va aconseguir atrapar la base de la bala i va agafar-la fort. Va

estirar les pinces recte cap a ell. La bala va seguir pràcticament sense cap resistència. La va examinar un segon a la llum, va

constatar que semblava intacta i la va deixar caure en un bol.

—Esponja —va dir, i la seva ordre va ser immediatament obeïda.

Va llançar una mirada a l'electrocardiograma, que indicava que la seva pacient encara tenia una activitat cardíaca

regular.

—Pinces.

Va acostar cap a ell una lupa de gran potència suspesa d'un braç articulat i va enfocar-la sobre la zona exposada.

—Amb compte —va dir el professor Frank Ellis.

Durant els tres quarts d'hora següents, l'Anders Jonasson va treure no menys de trenta-dues petites estelles d'os cla-

vades al voltant de l'orifici d'entrada. La més petita d'aquestes estelles era invisible a ull nu.

Mentre, frustrat, en Mikael Blomkvist intentava treure's el telèfon mòbil de la butxaca interior de la seva jaqueta —una

tasca que aviat es va revelar impossible de fer amb manilles—, diversos vehicles havien anat arribant a Gosseberga, amb

policies i personal tècnic. El comissari Paulsson els havia exposat la situació i els havia encarregat de recollir proves

tècniques irrefutables al cobert i procedir a un examen aprofundit de la casa, on s'havien trobat diverses armes. Resignat, en

Mikael havia seguit els seus moviments des del seu punt d'observació al seient del darrere del cotxe d'en Paulsson.

No havia estat fins passada ben bé una hora que en Paulsson havia semblat prendre consciència del fet que els agents

Torstensson i Andersson no havien tornat encara de la seva missió de detenir en Ronald Niedermann. Havia adoptat de cop

i volta un aire preocupat i havia fet portar en Mikael Blomkvist a la cuina, on li havia demanat que tornés a descriure el

camí.

En Mikael havia tancat els ulls.

Encara era a la cuina amb en Paulsson quan van tornar els reforços enviats per socórrer els dos policies. Havien trobat

l'agent de policia Gunnar Andersson mort, amb la nuca trencada. El seu col·lega Fredrik Torstensson encara era viu, però

estava greument ferit. Els havien trobat tots dos a la cuneta al costat del senyal que indicava un pas d'ants. Les seves armes

reglamentàries i el cotxe de policia havien desaparegut.

Si, al principi, el comissari Thomas Paulsson s'havia hagut d'enfrontar a una situació relativament clara, es trobava ara

amb l'assassinat d'un policia i un criminal fugitiu armat.

—Imbècil —va repetir en Mikael Blomkvist.

—Insultar la policia no serveix de res.

—En això, hi estem d'acord. Però tinc la intenció de posar-lo en evidència per falta professional, i li asseguro que li

courà. Abans que hagi acabat amb vostè, totes les capçaleres del país l'hauran assenyalat com el policia més idiota de

Suècia.

L'amenaça de caure a les urpes dels mitjans de comunicació era aparentment l'única cosa que podia impressionar en

Thomas Paulsson, que va semblar tot d'una inquiet.

—I què proposa que faci?

—Exigeixo que truqui a l'inspector Jan Bublanski a Estocolm. Immediatament.

La inspectora Sonja Modig es va despertar sobresaltada quan el seu mòbil, que havia posat a carregar a l'altra punta del

dormitori, va sonar de cop i volta. Va girar els ulls cap al despertador, a la tauleta de nit, i va constatar amb desesperació

que només passaven uns minuts de les quatre de la matinada. Va mirar el seu marit, que continuava roncant plàcidament.

Encara que hi hagués un bombardeig, ell continuaria dormint. Ella va vacil·lar un moment fora del llit abans de trobar el

botó del mòbil per contestar.

Jan Bublanski, va pensar, qui si no?

—Tenim un daltabaix absolut per la banda de Trollhàttan —va anunciar-li el seu cap sense més cerimònia—. LX2000

cap a Gòteborg surt a les cinc i deu.

—Què ha passat?

—En Blomkvist ha trobat la Salander, en Niedermann i en Zalaixenko. Ara, està detingut per desacatament, resistència

a l'autoritat i tinença il·lícita d'armes. Han traslladat la Salander a l'hospital Sahlgrenska amb una bala al cap. En Zalaixenko

també és al Sahlgrenska, amb una destral al crani. En Niedermann està lliure. Ha matat un policia aquesta nit.

La Sonja Modig va parpellejar un parell de vegades, sentint al damunt tot el pes de la fatiga. Res no li hauria vingut més

de gust que tornar-se'n al llit i agafar-se un mes de vacances.

—X2000 a les cinc i deu. D'acord. Què he de fer?

—Agafes un taxi cap a l'estació. T'acompanyarà en Jerker Holmberg. Us posareu en contacte amb un tal Thomas

Paulsson, comissari a Trollhàttan, que pel que sembla és el responsable de tot el merder d'aquesta nit i que, segons en

Blomkvist, és un, cito textualment, collons d'inútil, fi de la citació.

—Has parlat amb en Blomkvist?

—El tenen emmanillat. He aconseguit convèncer en Paulsson perquè me'l passés un moment. Estic anant cap a

Kungsholmen i, des del centre d'operacions, intentaré esbrinar què passa. Ens mantenim en contacte per mòbil.

La Sonja Modig va tornar a mirar l'hora. Després, va trucar a un taxi i va anar a posar-se sota la dutxa un minut. Es va rentar

les dents, es va recollir els cabells, es va posar uns pantalons negres, una samarreta negra i una americana grisa. Va ficar l'arma

reglamentària a la bossa de mà i va triar per abrigar-se un tres quarts de cuir vermell fosc. Després, va sacsejar el seu marit i va

explicar-li on anava i que s'havia d'encarregar dels nens quan es llevés. Va sortir per la porta del carrer en el mateix moment que

el taxi s'hi aturava al davant.

No es va preocupar de buscar el seu col·lega, en Jerker Holmberg, perquè sabia que probablement es trobava al vagó

restaurant, i efectivament hi era. Ja li havia comprat un sandvitx i cafè. Van estar callats cinc minuts, durant els quals van

esmorzar. Finalment, en Holmberg va enretirar la seva tassa de cafè.

—Potser hauríem de canviar de feina —va dir.

A les quatre de la matinada, l'inspector Marcus Ackerman, de la brigada criminal de Gòteborg, va arribar a la fi a Gosseberga

i es va fer càrrec de la investigació d'un Thomas Paulsson totalment desbordat. L'Ackerman era un quinquagenari de cabells

grisos i un punt replè. Una de les seves primeres mesures va ser treure les manilles a en Mikael Blomkvist i oferir-li brioixos i

cafè d'un termos. Van passar a la sala d'estar de la casa per mantenir una entrevista particular.

—He parlat amb en Bublanski a Estocolm —va dir l'Ackerman—. Ens coneixem de fa molts anys. Tant ell com jo lamentem

el comportament d'en Paulsson.

—Al final, ha aconseguit que aquesta nit matessin un policia —va dir en Mikael.

L'Ackerman va assentir amb el cap.

—Coneixia personalment l'agent Gunnar Andersson. Havia servit a Gòteborg abans de traslladar-se a Trollhàttan. Era pare

d'una nena de tres anys.

—Ho sento molt. He intentat avisar-los...

—Ja ho he entès. Ha parlat massa fort per al seu gust i per això l'ha emmanillat. Vostè és qui va enxampar en Wennerstròm.

En Bublanski diu que és vostè un coi de periodista tafaner i un investigador privat completament fora d'òrbita, però que

probablement sap de què parla. Me'n podria fer un resum comprensible?

—Es tracta de la resolució dels assassinats dels meus amics Dag Svensson i Mia Bergman a Enskede, i de l'assassinat d'una

persona que no era amiga meva: l'advocat Niïs Bjurman, el tutor de la Lisbeth Salander.

L'Ackerman va assentir amb el cap.

—Com sap, la policia persegueix la Lisbeth Salander des de Pasqua. Es sospitosa de triple homicidi. Per començar, cal que

admetin que la Lisbeth Salander no és culpable d'aquests assassinats. Si té algun paper en tot aquest afer, és el de víctima.

—No he treballat en el cas Salander, però després de tot el que han publicat els diaris, em costa una mica pair que pugui ser

completament innocent.

—Però aquesta és la veritat. Es innocent. Punt final. L'autèntic assassí és en Ronald Niedermann, el mateix que aquesta nit

ha assassinat el seu col·lega Gunnar Andersson. Treballa per a Karl Axel Bodin.

—El Bodin, doncs, que es troba al Sahlgrenska amb una destral al crani.

—Des d'un punt de vista tècnic, ja no la té al cap, la destral. M'imagino que qui l'ha agredit estat la Lisbeth. El seu veritable

nom és Aleksandr Zalaixenko. És el pare de la Lisbeth, i un ex agent dels serveis secrets militars russos. Va desertar als anys

setanta i després va treballar per a la Säpo, els serveis secrets suecs, fins a la caiguda de la Unió Soviètica. D'ençà d'aleshores,

opera pel seu compte com a gàngster.

L'Ackerman va contemplar pensativament l'home que tenia assegut al davant. En Mikael Blomkvist tenia la cara lluent de

suor i un aspecte al mateix temps gelat i esgotat. Fins en aquell moment, havia argumentat de manera racional i coherent, però

el comentari d'en Thomas Paulsson —a qui l'Ackerman no concedia gaire crèdit— l'havia previngut que en Blomkvist delirava

sobre agents russos i assassins alemanys, cosa que no es pot dir que formés part del dia a dia de la policia sueca. Era evident que

en Blomkvist acabava d'arribar a aquell punt de la seva història a partir del qual en Paulsson havia preferit deixar d'escoltar-lo.

Però el cas és que hi havia un policia mort a la carretera de Nossebro, i l'Ackerman estava disposat a escoltar. Però no va poder

impedir que la seva veu sonés amb un lleu deix d'incredulitat quan va dir:

—Bé, d'acord. Un agent rus.

En Blomkvist va mostrar un somriure pàl·lid, evidentment conscient de com semblava d'inversemblant la seva història.

—Un antic agent rus. Puc demostrar totes les meves afirmacions. —Continuï.

—Als anys setanta, en Zalaixenko es trobava al punt àlgid de la seva carrera d'espia. Va abandonar el vaixell i la Säpo li va

donar asil. Pel que he sabut, no es tracta d'una situació única en el procés de desmantellament de la Unió Soviètica.

—D'acord.

—No sé exactament què ha passat aquí aquesta nit, però aparentment la Lisbeth va seguir el seu pare, que feia quinze anys

que no veia. Havia maltractat la mare de la Lisbeth fins a la sacietat. Va intentar matar la Lisbeth, i va ser ell qui, a través d'en

Ronald Niedermann, va provocar els assassinats d'en Dag Svensson i de la Mia Bergman. A més, és responsable del segrest de la

Miriam Wu, l'amiga de la Lisbeth; va ser quan el famós combat pel títol que en Paolo Roberto va lliurar a Nykvarn.

—Si la Lisbeth Salander va clavar una destral al cap del seu pare, no es pot dir realment que sigui innocent.

—La Lisbeth Salander, per la seva banda, va rebre tres bales al cos. Em sembla que s'hi podria fer valer un cert grau de

legítima defensa. Em pregunto...

—Sí?

—La Lisbeth estava tan coberta de terra i de fang que els seus cabells no eren més que una crosta de terra endurida. Duia la

roba plena de sorra. Feia l'efecte que l'haguessin enterrat. I en Niedermann té manifestament una certa tendència a enterrar la

gent. La policia de Sòdertàlje va trobar dues tombes al magatzem prop de Nykvarn que era propietat del Moto Club Svavelsjò.

—Tres, de fet. Ahir al vespre en van trobar una tercera, l'erò si algú va disparar contra la Lisbeth Salander i després la va

enterrar, com s'entén que després s'anés passejant amb una destral a la mà?

—-Ja l'hi he dit, no sé què pot haver passar, però la Lisbeth té una quantitat sorprenent de recursos. He intentat convèncer

en Paulsson que fes venir una patrulla amb gossos...

—Estan a punt d'arribar.

—Bé.

—En Paulsson l'ha detingut per desacatament a l’autoritat. L'ha insultat.

—Protesto. L'he anomenat imbècil, tros d'ase incompetent i inútil. En aquesta situació, cap d'aquests qualificatius no es

exagerat.

—Però l'ha detingut també per tinença il·lícita d'armes.

—He comès l'error de voler-li lliurar una arma. Pel que fa a la resta, no faré cap declaració abans d'haver parlat amb el meu

advocat.

—D'acord. Deixem estar això de moment. Tenim coses més serioses de què parlar. Què en sap, d'aquest Niedermann?

—Es un assassí. I té unes característiques que criden l'atenció: fa més de dos metres d'alçada i té la constitució d'un carro de

combat. Pregunti-ho a en Paolo Roberto, que s'hi va enfrontar. Pateix analgèsia congènita. Es tracta d'una malaltia que fa que el

que els metges anomenen fibres C no li funcionin i sigui incapaç de sentir dolor. Es alemany, nascut a Hamburg, i va ser

skinhead en la seva joventut. Es extremament perillós i està en llibertat.

—Té alguna idea d'on podria estar amagat?

—No. L'únic que sé és que el vaig deixar ben lligat, i que només quedava anar-lo a recollir quan aquell cretí de Trollhàttan

s'ha fet càrrec de la situació.

Poc abans de les cinc de la matinada, l'Anders Jonasson es va treure els guants de làtex bruts i els va tirar a la paperera. Una

infermera va aplicar compreses a la ferida del maluc. L'operació havia durat tres hores. Va mirar el cap afaitat i malmès de la

Lisbeth Salander, ja embolicat amb les benes.

Va sentir un sobtat rampell de tendresa, la mateixa que sentia sovint cap als pacients que havia operat. Segons els diaris, la

Lisbeth Salander era una assassina en sèrie psicòpata, però als seus ulls s'assemblava més aviat a un pardal ferit. Va brandar el

cap i després va mirar en Frank Ellis, que el contemplava amb ulls divertits.

—Ets un excel·lent cirurgià —va dir l'Ellis.

—Et puc convidar a esmorzar?

—Tenen pancakes amb confitura, aquí?

—Gofres —va dir l'Anders Jonasson—. A casa meva. Vaig a avisar la meva dona i agafarem un taxi. —Es va aturar i va mirar

el rellotge.— Pensant-ho millor, em sembla que val més que no truqui.

L'Annika Giannini, advocada, es va despertar amb un sobresalt. Va girar el cap a la dreta i va constatar que eren les 5.58 h.

Tenia una primera cita amb un client a les vuit. Va girar el cap a l'esquerra i va mirar el seu marit, l'Enrico Giannini, que dormia

tranquil·lament i que, en el millor dels casos, es despertaria cap a les vuit. Va parpellejar decididament diverses vegades, es va

llevar i va anar a endollar la cafetera abans de posar-se sota la dutxa. Va estar-se una bona estona al lavabo i després es va vestir

amb uns pantalons negres, un jersei de coll alt blanc i una jaqueta vermella. Va posar a torrar dues llesques de pa, que va

guarnir amb melmelada de taronja, formatge i uns quants trossets de poma, i va portar l'esmorzar a la sala d'estar just a temps

per a les notícies de dos quarts de set de la televisió. Va beure un glop de cafè i acabava d'obrir la boca per mossegar una torrada

quan va sentir el titular.

Un policia mort i un altre de greument ferit. Nit dramàtica en l'arrest de la triple assassina Lisbeth Salander.

Al principi li va costar entendre el que havia passat, ja que la seva primera impressió va ser que la Lisbeth Salander havia

matat un policia. Les informacions eren disperses, però va acabar comprenent que qui buscaven per l'assassinat del policia era

un home. Hi havia una ordre nacional de cerca i captura per un home de trenta-set anys la identitat del qual encara no es

coneixia. Pel que feia a la Lisbeth Salander, es trobava, pel que semblava, greument ferida, a l'hospital Sahlgrenska de Gòteborg.

L'Annika va posar un altre canal, però aquest tampoc no li va aclarir més les coses. Va engrapar el telèfon mòbil i va marcar

apressadament el número del seu germà, en Mikael Blomkvist. Un missatge li va contestar que el telèfon estava apagat o fora de

cobertura. Va sentir una fiblada d'inquietud. En Mikael li havia telefonat la vigília al vespre, quan anava cap a Gòteborg. Anava a

la recerca de la Lisbeth Salander. I d'un assassí anomenat Ronald Niedermann.

Quan es va fer de dia, un policia observador va descobrir rastres de sang al terreny del darrere del cobert. Un gos policia va

seguir el rastre fins a un forat cavat a terra en una clariana aproximadament a quatre-cents metres al nord-est de la granja de

Gosseberga.

En Mikael va acompanyar l'inspector Ackerman. Van examinar l'indret pensativament. No van tenir cap dificultat per

descobrir una gran quantitat de sang a dins del forat i tot al voltant.

Van trobar també una petaca abonyegada que evidentment havia estat utilitzada com a pala. L'Ackerman la va ficar dins

una bossa de proves i va etiquetar la troballa. Va recollir també algunes mostres de terra tenyida de sang. Un policia d'uniforme

va atreure la seva atenció cap a una burilla sense filtre de la marca Pall Mall a pocs metres del forat. També va anar a parar a una

bossa de proves etiquetada. En Mikael recordava haver vist un paquet de Pall Mall al marbre de la cuina d'en Zalaixenko.

L'Ackerman va mirar cap al cel, ple de núvols baixos de pluja. La tempesta que havia caigut sobre Gòteborg durant la nit es

dirigia ara cap al sud de la regió de Nossebro, i no trigaria a ploure. Es va girar cap a un agent de policia i va demanar-li que li

trobés una lona per tapar el forat.

—Em sembla que té raó —va dir finalment l'Ackerman a en Mikael—. Probablement, una anàlisi de sang confirmarà que la

Lisbeth Salander va estar enterrada aquí i m'hi jugo el que vulgui que trobarem les seves empremtes a la petaca. Li han disparat,

l'han enterrat, però, d'una manera 0 altra, ha sobreviscut, ha aconseguit sortir de la tomba, i...

—...i ha tornat a la granja per clavar la destral al cap d'en Zalaixenko —va acabar en Mikael—. És el seu estil: obstinada.

—Però, com s'ho ha fet amb en Niedermann? En Mikael va arronsar les espatlles. En aquest punt, estava tan perplex com

l'Ackerman.

CAPÍTOL 2

Divendres, 8 d'abril

a Sonja Modig i en Jerker Holmberg van arribar a l'estació central de Gòteborg poc després de les vuit. En Bublanski havia

trucat per donar noves instruccions: havien de deixar estar Gosseberga i agafar un taxi cap a la prefectura de Nya Ullevi, la

seu de la policia criminal de la província de Vàstra Gòtaland. Van haver d'esperar gairebé una hora que l'inspector

Ackerman arribés de Gosseberga acompanyat per en Mikael Blomkvist. En Mikael va saludar la Sonja Modig, que ja coneixia, i

va encaixar amb en Jerker Holmberg. Després, es va afegir a ells un col·lega de l'Ackerman per posar-los al dia de l'operació de

recerca d'en Ronald Niedermann. L’informe era breu.

—Disposem d'un grup d'investigació sota la direcció de la policia criminal provincial. Naturalment, s'ha llançat una ordre de

cerca i captura. El cotxe de policia, l'hem trobat a Alingsàs a les sis. La pista s'atura aquí, de moment. Sospitem que ha canviat de

vehicle, però no hem rebut cap denúncia per robatori de cotxe.

—Els mitjans? —va preguntar la Modig amb una mirada de disculpa cap a en Mikael Blomkvist.

—Es tracta de l'assassinat d'un policia i la mobilització és total. Hi haurà una roda de premsa a les deu.

—Hi ha algú que sàpiga alguna cosa sobre l'estat de la Lisbeth Salander? —va preguntar en Mikael. Se sentia estranyament

desinteressat per tot el que tingués a veure amb la caça d'en Niedermann.

—L'han operat durant la nit. Li han tret una bala del cap. Encara no s'ha despertat.

—Hi ha un pronòstic?

L

—M'ha semblat entendre que fins que no es desperti no sabrem res. Però el metge que l'ha operat diu que hi ha força

esperances que sobrevisqui si no es presenten complicacions.

—I en Zalaixenko?

—Qui? —va preguntar el col·lega de l'Ackerman, que encara no estava al corrent de totes les ramificacions embolicades de la

història.

—En Karl Axel Bodin.

—Ah, sí, a ell també l'han operat aquesta nit. Ha rebut un cop de destral ben lleig a la cara i un altre just per sota de la

ròtula. Està malament, però la seva vida no corre perill.

En Mikael va assentir amb el cap.

—Sembla cansat —va dir la Sonja Modig.

—És una manera de dir-ho. Començo el meu tercer dia sense pràcticament dormir.

—S'ha adormit al cotxe tornant de Nossebro —va dir l'Ackerman.

—Tindria forces per explicar-nos tota la història des del començament? —va demanar en Holmberg—. Sembla que els

investigadors privats estiguin guanyant la policia per tres a zero.

En Mikael va fer un esforç per somriure. —Vet aquí una frase que m'agradaria sentir pronunciar a en Bublanski —va dir.

Van anar a esmorzar a la cafeteria de la central de policia. En Mikael va explicar durant mitja hora, pas a pas, com havia anat

reconstruint la complexa història d'en Zalaixenko. Quan va haver acabat, els policies van quedar en un silenci pensatiu.

—Veig unes quantes llacunes en la seva història —va dir finalment en Jerker Holmberg.

—Es molt possible —va dir en Mikael.

—No explica com ha arribat a les seves mans l'informe secret de la Säpo sobre en Zalaixenko.

En Mikael va assentir amb el cap.

—El vaig trobar ahir a casa de la Lisbeth Salander, després d'haver localitzat a la fi el seu amagatall. Per la seva banda, ella el

va trobar segurament a la casa de camp de l'advocat Niïs Bjurman.

—Així doncs, va descobrir l'amagatall de la Salander —va dir la Sonja Modig.

En Mikael va fer que sí amb el cap de nou.

—I?

—Els deixo que trobin l'adreça pels seus propis mitjans. La Lisbeth es va prendre moltes molèsties per aconseguir una adreça

secreta i no tinc la intenció de ser l'origen de cap filtració.

La Modig i en Holmberg van posar mala cara.

—Mikael... es tracta d'una investigació sobre un homicidi —va dir la Sonja Modig.

—I vostès encara no han pescat que la Lisbeth Salander és innocent i que la policia ha envaït la seva vida privada d'una

manera que supera tota lògica. Lesbianes satàniques! On ho han anat a pescar, això? Si ella té ganes d'explicar-los on viu, estic

convençut que ho farà.

—Però hi ha una altra cosa que em costa de comprendre —va insistir en Holmberg—. Com entra en Bjurman en aquesta

història? Vostè ens diu que va ser ell qui va organitzar tot el daltabaix posant-se en contacte amb en Zalaixenko i demanant-li

que matés la Salander... Però, per què havia de fer una cosa com aquesta?

En Mikael va dubtar uns moments.

—Va contractar en Zalaixenko per desempallegar-se de la Lisbeth Salander. L'objectiu era que anés a parar al magatzem de

Nykvarn.

—Però era el seu tutor. Quin motiu podia tenir per desempallegar-se d'ella?

—Es complicat.

—Expliqui's.

—Hi havia un motiu l'hòstia de bo. Havia fet una cosa i la Lisbeth n'estava al corrent. Ella era una amenaça per a tot el seu

futur i la seva prosperitat.

—Què havia fet?

—Crec que això és millor que ho expliqui la mateixa Lisbeth.

La seva mirada es va trobar amb la d'en Holmberg. —Deixi-m'ho endevinar —va dir la Sonja Modig—. En Bjurman havia actuat

malament amb la protegida de vostè. En Mikael va assentir.

—He de pensar que l'havia exposat a una forma de violència sexual?

En Mikael va arronsar les espatlles i es va abstenir de fer cap comentari.

—Està al corrent del tatuatge que hi havia al ventre d'en Bjurman?

—Tatuatge?

—Un tatuatge realitzat per un afeccionat i el text del qual li cobria tot el ventre: Sóc un porc sàdic, un pervertit i un violador.

Ens hem fet un munt de preguntes sobre el significat de tot això.

De cop, en Mikael es va posar a riure.

—Què li agafa?

—M'havia preguntat què havia fet la Lisbeth per venjar-se. Però ja els ho he dit, no vull discutir tot això amb vostès per

la mateixa raó d'abans. Es tracta de la seva vida privada. Va ser la Lisbeth qui va ser objecte d'un crim. La víctima és ella. A

ella li correspon determinar el que els vol explicar i el que no. Em sap greu.

Va fer un gest gairebé de disculpa.

—Quan hi ha una violació, s'ha de presentar denúncia —va dir la Sonja Modig.

—Hi estic d'acord. Però aquesta violació va tenir lloc fa dos anys i la Lisbeth encara no n'ha dit res a la policia. Cosa que

indica que no té intenció de fer-ho. Potser no comparteixo la seva opinió sobre el principi, però ella és qui decideix. A més...

—Sí?

—La Lisbeth no té cap motiu particular per confiar en la policia. L'últim cop que va intentar explicar fins a quin punt en

Zalaixenko era una mala bèstia, la van tancar en un hospital psiquiàtric.

En Richard Ekstròm, el responsable de la instrucció preliminar, tenia punxades al ventre aquell divendres al matí quan,

poc abans de les nou, va demanar al cap d'investigacions, en Jan Bublanski, que segués a l'altra banda de la taula

d'escriptori. L'Ekstròm es va apujar les ulleres i es va fregar la barba pulcrament retallada. Aquella situació li semblava

caòtica i amenaçadora. Durant un mes, havia estat el responsable de la instrucció preliminar, l'home que caçava la Lisbeth

Salander. L'havia descrit en diverses ocasions com una psicòpata malalta mental i perillosa per a la població. Havia filtrat

informacions que haurien jugat en favor seu en el futur procés. Tot semblava anar com una seda.

Per a ell, no hi havia cap mena de dubte que la Lisbeth Salander era realment culpable del triple homicidi i que el

procés es convertiria en una victòria fàcil, una pura representació de propaganda amb ell mateix en el paper principal. Però

de cop i volta, tot s'havia torçat, i ara es trobava amb un altre assassí i un caos que semblava que no tingués fi. Cony de

Salander.

—El que tenim ara a les mans és un autèntic merder —va dir—. Què has trobat aquest matí?

—S'ha llançat una ordre nacional de cerca i captura contra en Ronald Niedermann, però encara corre. De moment,

només el busquen per l'assassinat de l'agent de policia Gunnar Andersson, però suposo que hauríem també d'incloure els

tres assassinats d'aquí, d'Estocolm. Potser hauries de convocar una roda de premsa.

Si en Bublanski afegia aquesta proposició de la roda de premsa era únicament per fer la guitza a l'Ekstròm, que les

odiava.

—Em sembla que per a això encara esperarem una mica —va dir l'Ekstròm ràpidament.

En Bublanski es va haver d'esforçar per no somriure.

—El que està passant és cosa en primer lloc de la policia de Gòteborg —va continuar l'Ekstròm, per deixar les coses més

clares.

—Sí, però tenim allà la Sonja Modig i en Jerker Holmberg i estem començant a col·laborar...

—Abans de convocar una roda de premsa, esperarem a saber-ne una mica més —va tallar l'Ekstròm amb veu auto-

ritària—. El que voldria saber és fins a quin punt estàs segur que en Niedermann està realment involucrat en els assassinats

d'aquí, d'Estocolm.

—Com a policia, n'estic convençut. Però, efectivament, no estem gaire ben situats pel que fa a les proves. No tenim cap

testimoni dels assassinats i no hi ha proves tècniques indiscutibles. En Magge Lundin i en Benny Nieminen, del Moto Club

Svavelsjò, es neguen a pronunciar-se i asseguren que mai no han sentit a parlar d'en Niedermann. El que és segur, en canvi,

és que el condemnaran per l'assassinat d'en Gunnar Andersson.

—Això mateix —va dir l'Ekstròm—. El que en aquest moment ens interessa és l'assassinat del policia. Però, digue'm... hi

ha algun indici que apunti que la Salander pugui tenir malgrat tot alguna cosa a veure amb els assassinats? Es possible

imaginar que ella i en Niedermann els hagin comès plegats?

—Ho dubto. I em guardaria prou de difondre una teoria semblant.

—Però, aleshores, quin és el seu paper en tot això?

—Es una història extremament complicada. Tal com en Mikael Blomkvist va dir des del començament, es tracta

d'aquell tipus, en Zala... l'Aleksandr Zalaixenko.

En sentir el nom d'en Mikael Blomkvist, el fiscal Ekstròm va tenir un calfred ben visible.

—En Zala és un espia rus retirat dels negocis, manifestament mancat d'escrúpols, que operava en temps de la guerra

freda —va continuar en Bublanski—. Va arribar aquí als anys setanta, i és el pare de la Lisbeth Salander. Va tenir el suport

d'una fracció de la Säpo, que el cobria quan infringia la llei. De la mateixa manera, un policia de la Säpo es va encarregar

que tanquessin la Lisbeth Salander en una clínica psiquiàtrica a l'edat de tretze anys, quan amenaçava de revelar la veritat

sobre en Zalaixenko.

—Admet que tot això és una mica difícil d'empassar. No es pot fer pública una història com aquesta. Si no ho he entès

malament, tot el que té a veure amb en Zalaixenko són dades classificades com a secret de Defensa.

—I, tanmateix, és la veritat. He vist els documents que ho proven.

—Els puc veure?

En Bublanski va empènyer cap a ell la carpeta amb l'informe de la policia, que datava del 1991. L'Ekstròm va contemplar

pensatiu el segell que indicava que aquell document estava classificat com a secret de Defensa, i la clau d'arxiu, que va

identificar immediatament com a corresponent a la Säpo. Va fullejar ràpidament el centenar de pàgines i en va llegir

unes quantes a l'atzar. Al final, va deixar l'informe.

—Ara cal que calmem les coses perquè la situació no se'ns escapi de les mans. Així doncs, van tancar la Lisbeth Salander

en un manicomi perquè havia intentat matar el seu pare... el tal Zalaixenko. I aquesta vegada, li ha clavat una destral al cap.

Jo crec que com a mínim cal classificar això a l'apartat temptativa d'homicidi. I se l'ha d'inculpar per haver disparat contra

en Magge Lundin a Stallarholmen.

—Inculpa qui vulguis, però, si jo fos tu, aniria amb peus de plom.

—Hi haurà un escàndol del diable si s'arriba a divulgar tota aquesta història implicant la Säpo.

En Bublanski va arronsar les espatlles. La seva missió era dilucidar crims, no prevenir escàndols.

—Aquell cretí de la Säpo, en Gunnar Bjòrck... Què se'n sap, sobre el paper que hi va tenir?

—Es un dels actors principals. Actualment està de baixa per malaltia per una hèrnia discal, i passa un temps a

Smàradro.

-D'acord... de moment, no direm res sobre la Säpo. Estem investigant la mort d'un policia, res més. La nostra missió no

és crear confusió.

—Em penso que serà difícil ofegar l'assumpte. —I doncs?

—He enviat en Curt Bolinder a agafar en Bjòrck per interrogar-lo. —En Bublanski va consultar el rellotge.— I em sembla

que, a l'hora que és, ja deu ser en plena acció. —Com?

—De fet, havia pensat tenir jo mateix el plaer d'anar a Smàdarò, però aquest assassinat del policia m'ho ha impedit.

—-Jo no he emès cap autorització per detenir en Bjòrck.

—Exacte. Però no es tracta d'una detenció. El faig venir per interrogar-lo.

—Això no m'agrada gens ni mica.

En Bublanski es va tirar endavant a la cadira i va adoptar un to confidencial.

—Richard... els fets són aquests: la Lisbeth Salander ha estat víctima d'una sèrie d'abusos judicials que van començar

quan era una nena. No tinc cap intenció de deixar que això continuï. Pots optar per apartar-me de la investigació, però

aleshores em veuré obligat a redactar un informe realment incisiu sobre això.

En Richard Ekstròm va posar cara de pomes agres.

En Gunnar Bjòrck, que estava de baixa per malaltia de la seva plaça de cap adjunt de la brigada internacional de la Säpo,

va obrir la porta de la seva casa de camp a Smàdarò i es va trobar cara a cara amb un home robust amb els cabells rossos

tallats molt curts i una jupa de cuiro negre.

—Busco en Gunnar Bjòrck.

—Jo mateix.

—Curt Bolinder, d'Afers criminals. L'home va ensenyar la seva placa. —Sí?

—Li he de demanar que em segueixi a la central de policia de Kungsholmen per ajudar la policia en la investigació

sobre la Lisbeth Salander.

—Eh... Deu haver-hi un error.

—No hi ha cap error —va dir en Curt Bolinder.

—No m'entén. Jo també sóc policia. Hauria de comprovar amb el seu cap...

—És el meu cap qui vol parlar amb vostè.

—Faig una telefonada i...

—Podrà telefonar a Kungsholmen.

En Gunnar Bjòrck va sentir tot d'una que abandonava. Maleït Blomkvist. Maleïda Salander.

—M'està detenint? —va preguntar.

—De moment, no. Però em sembla que això es pot arranjar si vol.

—No... no, aniré amb vostè, és clar. Naturalment que vull ajudar els meus col·legues del sector visible.

—Molt millor així —va dir en Curt Bolinder tot entrant a la casa. Va mantenir un ull atent sobre en Gunnar Bjòrck

mentre aquest anava a recollir l'abric i a aturar la cafetera.

A les onze, en Mikael Blomkvist podia constatar que el seu cotxe de lloguer continuava aparcat al darrere d'una granja a

l'entrada de Gosseberga, però en l'estat d'esgotament en què es trobava, no tenia ja forces per anar-lo a buscar, i encara

menys de conduir-lo una certa distància sense convertir-se en un perill per al trànsit. Va demanar consell a l'inspector

Marcus Ackerman i aquest va oferir-li generosament d'enviar un tècnic de la policia criminal de Gòteborg perquè passés a

recollir el vehicle.

—Considera-ho com una compensació per la manera com t'han tractat aquesta nit.

En Mikael va assentir i va agafar un taxi cap al City Hotel, a Lorensbergsgatan, prop d'Avenyn. Va reservar una habitació

individual al preu de 800 corones per una nit i va pujar-hi immediatament. Es va despullar, va seure tot nu al llit, va treure

el Palm Tungsten T3 de la Lisbeth Salander de la butxaca interior de la jaqueta i el va sospesar a la mà. Encara estava

estupefacte pel fet que quan el comissari Thomas Paulsson l'havia escorcollat no li hagués pres l'ordinador de butxaca. Però

en Paulsson havia partit del principi que es tractava de l'ordinador d'en Mikael, i aquest no havia arribat en cap moment a

estar inculpat i desproveït dels seus objectes personals. Va reflexionar uns instants i va ficar el Palm al compartiment de la

seva bossa del portàtil, on duia el DVD de la Lisbeth etiquetat Bjurman, que en Paulsson també havia deixat de banda. Era

ben conscient que des d'un punt de vista legal allò era ocultació de proves, però es tractava d'objectes que la Lisbeth no

voldria de cap de les maneres que caiguessin en males mans.

Va obrir el telèfon mòbil, va constatar que la bateria era gairebé buida i el va posar a carregar. Va telefonar a la seva

germana, l'advocada Annika Giannini.

—Bon dia, germaneta.

—Quina relació tens amb l'assassinat del policia d'aquesta nit? —va preguntar ella immediatament.

Ell va explicar-li breument el que havia passat.

—Bé. Així, la Salander és a l'UCI.

—Exactament. Fins que no es desperti, no es podrà saber del cert la gravetat de les seves ferides. Però en qualsevol cas,

necessitarà un advocat.

L'Annika Giannini va reflexionar un moment.

—Creus que em voldrà a mi?

—El més probable és que no vulgui cap advocat. Demanar ajut no és el seu estil.

—Tot indica que el que necessitarà serà un advocat penal. Deixa'm donar un cop d'ull als documents de què disposes.

—Vés a veure l'Erika Berger i demana-n'hi una còpia.

Acabada la conversa amb la seva germana, en Mikael va trucar a l'Erika Berger. Com que no agafava el mòbil, va marcar

el seu número a la redacció de Millennium. Qui va despenjar va ser en Henry Cortez.

—L'Erika ha sortit —li va dir en Henry.

En Mikael va resumir la situació i va demanar a en Henry Cortez que transmetés la informació a la directora de

Millennium.

—D'acord. Què més s'ha de fer?

—Avui, res més —va dir en Mikael—. Necessito dormir. Si no hi ha cap imprevist, torno a Estocolm demà. Millennium

donarà la seva versió al proper número, és a dir, d'aquí a gairebé un mes.

Va penjar, es va ficar al llit i es va adormir en menys de 1trenta segons.

L'adjunta del comissari de policia de la província, Monica Spàngberg, va picar diverses vegades amb el bolígraf la vora

del seu got d'aigua mineral per demanar silenci. Deu persones —tres dones i set homes—- estaven reunides al voltant de la

taula de conferències al seu despatx de la central de policia. L'assemblea estava composta pel director de la brigada

criminal, l'adjunt del director de la brigada criminal, tres inspectors criminals, entre els quals en Marcus Ackerman, així

com el responsable de comunicacions de la policia de Gòteborg. També havien estat convocats a la reunió la responsable de

la instrucció preliminar Agneta Jervas, del ministeri públic, i els inspectors criminals Sonja Modig i Jerker Holmberg,

d'Estocolm. Aquests darrers hi eren per donar fe de la bona voluntat que tenien els col·legues d'Estocolm per col·laborar, i

potser també per ensenyar com s'ha de dur una investigació com cal.

L'Spàngberg, sovint l'única dona en un entorn masculí, no tenia fama de perdre temps en formalitats i fórmules de

cortesia. Va explicar que el prefecte de policia de la província estava de viatge professional, una conferència d'Europol a

Madrid, que havia interromput el desplaçament quan l'havien avisat de l'assassinat d'un policia, però que no arribaria fins a

la nit. Després, girant-se directament cap al director de la brigada criminal, Arne Pehrzon, li va demanar que resumís la

situació.

—Ara fa una mica més de deu hores que han assassinat el nostre col·lega Gunnar Andersson a la carretera de Nossebro.

Sabem el nom de l'assassí, Ronald Niedermann, però no disposem de cap foto d'aquest individu.

—A Estocolm tenim una foto seva de fa vint anys. Ens la va proporcionar en Paolo Roberto, però és gairebé inutilitzable

—va dir en Jerker Holmberg.

—Bé. El cotxe de policia que va robar l'han trobat a Alingsàs aquest matí. Estava aparcat en un carrer lateral a uns

tres-cents cinquanta metres de l'estació. No tenim cap denúncia per robatori de cotxe al sector aquest matí.

—La situació de les investigacions?

—Estem verificant els trens que arriben a Estocolm i Malmò. Hem llançat una ordre nacional de cerca i captura i hem

informat la policia de Noruega i de Dinamarca. Tenim en aquest moment aproximadament trenta policies que treballen de

manera directa en aquest cas i, naturalment, tots els altres agents mantenen els ulls ben oberts.

—Cap pista?

—No. Encara no. Però algú amb el físic particular d'en Niedermann no hauria de ser difícil de localitzar.

—Algú té notícies d'en Fredrik Torstensson? —va preguntar un dels inspectors de la policia criminal.

—Està hospitalitzat a Sahlgrenska. Està en força mal estat, una mica com si sortís d'un accident de trànsit. Costa de

creure que un ésser humà hagi pogut provocar unes ferides com aquelles. A part de les fractures i de les costelles trencades,

té una vèrtebra aixafada, i corre el risc de quedar amb una paràlisi parcial.

Tothom va pensar uns segons en la situació del col·lega abans que l'Spàngberg reprengués la paraula. Es va girar

cap a l'Ackerman.

—Què va passar realment a Gosseberga?

—A Gosseberga? Hi va passar en Thomas Paulsson.

Uns quants dels assistents a la reunió van deixar escapar un gemec a l'uníson.

—Com és que ningú no l'ha fotut fora? Aquest paio és un cony de catàstrofe amb potes.

—Conec molt bé en Paulsson —va dir la Mònica Spàngberg en to taxatiu—. Però ningú no ha formulat cap queixa sobre

ell en els últims... posem que dos anys.

—El prefecte d'allà és un vell amic d'en Paulsson i segurament l'ha volgut protegir. Ho ha fet mogut pels bons sen-

timents, és clar, no és una crítica contra ell. Però aquesta nit, en Paulsson ha tingut un comportament tan estrany que han

estat diversos els col·legues que n'han informat.

—Què ha fet?

En Marcus Ackerman va mirar de cua d'ull cap a la Sonja Modig i en Jerker Holmberg. Se sentia incòmode per haver de

treure a la llum d'aquella manera les imperfeccions de la seva organització davant els col·legues d'Estocolm.

—Segurament el més estrany és que ha destacat un agent del departament tècnic perquè procedís a un inventari del

llenyer on havien trobat en Zalaixenko.

—Un inventari del llenyer? —es va estranyar l'Spàng-berg.

—Sí... és a dir... volia saber exactament quants troncs hi havia. Perquè l'informe fos exacte.

Un silenci prou eloqüent va caure sobre la taula de reutlions abans que l'Ackerman continués:

—Aquest matí, hem sabut que en Paulsson carbura amb, com a mínim, dos psicòtrops: Xanor i Efexor. Hauria d'estar de

baixa per malaltia, però ha amagat el seu estat.

—Quin estat? —va preguntar agrament l'Spàngberg.

—Evidentment, no sé amb exactitud quina malaltia té. El secret professional dels metges, ja sap, però aquests

psicòtrops que pren són un potent ansiolític d'una banda i un estimulant de l'altra. Aquesta nit estava senzillament sota els

seus efectes.

—Déu meu —va dir l'Spàngberg, subratllant cada paraula. Semblava la tempesta que havia passat sobre Gòteborg

durant la matinada—. Vull en Paulsson aquí per a una entrevista. Ara.

—Això serà una mica difícil. Aquest matí s'ha ensorrat, i està hospitalitzat per estrès. Ha estat una autèntica llàstima

per a nosaltres que estigués de servei.

—Una pregunta —va dir el director de la brigada criminal—. En Paulsson ha demanat durant la nit la inculpació d'en

Mikael Blomkvist?

—Ha deixat un informe que parlava d'insults, resistència a l'autoritat i tinença il·lícita d'armes.

—En Blomkvist reconeix alguna cosa?

—Reconeix els insults, però assegura que van ser en legítima defensa. Segons ell, la resistència consisteix en una

temptativa verbal una mica vehement d'impedir que en Torstensson i l'Andersson anessin a agafar en Niedermann sols i

sense demanar reforços.

—Hi ha testimonis?

—Només els agents Torstensson i Andersson. Deixin-me dir que no crec ni per un moment en l'informe d'en Paulsson

esmentant una resistència violenta. Es tracta evidentment d'una manera de prevenir eventuals queixes futures per part d'en

Blomkvist.

—Però en Blomkvist va aconseguir reduir en Niedermann tot sol, no? —va preguntar la fiscal Agneta Jervas.

—Amenaçant-lo amb una arma.

—Així doncs, en Blomkvist duia una arma. Aleshores, la inculpació té un fonament. D'on l'havia tret, l'arma?

—En Blomkvist no en vol dir res abans d'haver parlat amb un advocat. Però en Paulsson va inculpar en Blomkvist quan

aquest intentava lliurar-li l'arma.

—Puc fer una proposta informal? —va dir la Sonja Modig amb precaució.

Tothom la va mirar.

—He tingut tractes amb en Mikael Blomkvist en diverses ocasions en el transcurs de la investigació, i considero que és

una persona prou sensata encara que sigui periodista. Suposo que és vostè qui ha de prendre la decisió d'un examen de les

denúncies... —Va mirar l'Agneta Jervas, la qual va assentir amb el cap.— En aquest cas, m'imagino que totes aquestes

bestieses dels insults i la resistència a l'autoritat les arxivarà automàticament.

—Probablement. Però la tinença il·lícita d'armes és una cosa una mica més seriosa.

—Proposo que esperi una mica abans de prémer el gallet. En Blomkvist ha reconstruït tota aquesta història ell sol i va

molt avançat respecte a la policia. Faríem bé de mantenir una bona relació amb ell i cooperar, trobo que seria més útil que

obrir les portes perquè pugui destrossar la policia sencera als mitjans.

Va callar. Al cap d'uns segons, en Marcus Ackerman es va escurar el coll. Si la Sonja Modig podia intervenir d'aquella

manera, ell no es volia quedar enrere.

—Hi estic d'acord. Jo també veig en Blomkvist com una persona sensata. Li he presentat disculpes pel tracte que ha

rebut aquesta nit. Sembla disposat a deixar les coses com estan. A part d'això, és íntegre. Ha trobat el domicili de la Lisbeth

Salander, però es nega a donar-nos l'adreça. No li fa por mantenir una discussió oberta amb la policia... i es troba en una

posició en què la seva veu tindrà tant pes als mitjans com qualsevol acusació d'en Paulsson.

—Però es nega a proporcionar a la policia informacions sobre la Salander?

—Diu que n'hi ha prou que ho preguntem a la Lisbeth. —De quina arma es tracta?

—Es un Coit 1911 Government. Número de sèrie desconegut. L'he enviat al laboratori i encara no sabem si s'ha utilitzat

en un context criminal a Suècia. Si fos el cas, caldria reconsiderar les coses.

La Mònica Spàngberg va aixecar el bolígraf.

—Agneta, a tu et correspon decidir si vols iniciar una instrucció preliminar sobre en Blomkvist. Proposo que esperis a

tenir l'informe del laboratori. Continuem. Aquell tipus, en Zalaixenko... Què ens en poden dir des d'Estocolm?

—Resulta que, fins ahir a la tarda, encara no havíem sentit a parlar ni d'en Zalaixenko ni d'en Niedermann —va

respondre la Sonja Modig.

—-Jo em pensava que a Estocolm estàveu seguint el rastre d'una banda de lesbianes satàniques —va dir un dels policies

de Gòteborg. Hi va haver uns quants somriures. En Jerker Holmberg es va examinar atentament les ungles. Respondre a

aquesta pregunta corresponia a la Sonja Modig.

—Entre nosaltres, els puc dir que també tenim el nostre propi «Thomas Paulsson» a la brigada, i aquesta història de la

banda de lesbianes satàniques és més aviat un cul-de-sac que li devem.

A continuació, la Sonja Modig i en Jerker Holmberg van dedicar una mitja hora a retre comptes dels seus avenços en la

investigació.

Quan van haver acabat, al voltant de la taula es va instal·lar un llarg silenci.

—Si la informació sobre en Gunnar Bjòrck és correcta, a la Säpo ja li deuen estar pujant els colors a la cara —va co-

mentar en acabar l'adjunt al director de la brigada criminal.

Tothom va assentir amb el cap. L'Agneta Jervas va aixecar la mà.

—Si no ho he entès malament, les seves sospites reposen en gran part sobre suposicions i presumpcions. Com a fiscal,

aquesta manca de proves reals m'inquieta una mica.

—En som ben conscients —va dir en Jerker Holmberg—. Creiem saber a grans trets el que va passar, però en-( ara hi ha

molts interrogants per resoldre.

—M'ha semblat sentir que s'estaven encarregant d'uns escorcolls a Nykvarn, prop de Sòdertàlje —va dir l'Spàngberg—.

Quants homicidis hi ha, doncs, en aquest afer?

En Jerker Holmberg va parpellejar, fatigat.

—Vam començar amb tres assassinats a Estocolm, els assassinats pels quals es buscava la Lisbeth Salander: els de l'ad-

vocat Bjurman, el periodista Dag Svensson i l'estudiant de doctorat Mia Bergman. Al magatzem de Nykvarn s'han trobat

fins ara tres tombes. En una, s'ha identificat el cos tallat a trossos d'un confident i petit delinqüent força conegut. En la

segona, s'hi ha trobat el cos d'una dona encara sense identificar. I encara no hem tingut temps d'excavar completament la

tercera tomba. Sembla que és més antiga. A més, en Mikael Blomkvist ha establert la relació amb l'assassinat d'una

prostituta a Sòdertàlje fa uns quants mesos.

—Es a dir, que comptant el de l'agent Gunnar Andersson a Gosseberga, això fa un total de vuit assassinats... Reilineiit, fa

feredat. I sospitem d'en Niedermann en tots els casos? Això voldria dir que es tracta d'un boig perillós i un assassí en sèrie.

La Sonja Modig i en Jerker Holmberg es van mirar. Ara, calia determinar fins a on estaven disposats a arribar en les

seves afirmacions. Al final, va ser la Sonja Modig qui va prendre la paraula.

—Encara que no disposem de proves reals, el meu cap, l´inspector Jan Bublanski, i jo mateixa estem disposats a creure

en Mikael Blomkvist quan afirma que els tres primers assassinats van ser obra d'en Niedermann. Això implicaria la

innocència de la Salander. Pel que fa a les tombes de Nykvarn, en Niedermann té relació amb aquell lloc a través del segrest

de l'amiga de la Salander, la Miriam Wu. Segons totes les evidències, era la quarta de la llista i també l'esperava una tomba.

Però el magatzem en qüestió és propietat d'un parent del president del Moto Club Svavelsjò, i haurem d'esperar que totes

les restes siguin identificades abans de treure conclusions.

—I aquest delinqüent que han identificat...

—En Kenneth Gustafsson, quaranta-quatre anys, confident notori i delinqüent des de l'adolescència. A primer cop d'ull,

jo diria que es tracta d'un arranjament de comptes intern. El Moto Club Svavelsjò està associat a diverses formes de

criminalitat, inclosa la distribució de metamfetamina. L'indret es pot considerar, doncs, com un cementiri clandestí per a

gent que ha tingut problemes amb el Moto Club. Però...

—Sí?

—Aquesta prostituta que van matar a Sòdertàlje... es deia Irina Petrova, vint-i-dos anys. —Sí.

—L'autòpsia mostra que va ser víctima de cops particularment salvatges. El mateix tipus de ferides que es podrien

trobar en algú mort a cops de bat de beisbol o d'algun estri semblant. Els traumatismes eren difícils d'interpretar i el fo-

rense no va ser capaç d'indicar quina arma en particular s'havia utilitzat. Però en Blomkvist ens ho va fer observar: les

ferides de la Irina Petrova podrien haver estat provocades perfectament per unes mans nues...

—En Niedermann?

—Es una suposició plausible. Encara ens manquen proves.

—Què cal fer ara? —va preguntar l'Spàngberg.

—He de parlar amb en Bublanski, però la propera etapa lògica seria interrogar en Zalaixenko. Per la nostra banda,

estem interessats en el que ens pugui dir sobre els homicidis d'Estocolm i, per la vostra, el que està en joc és localitzar en

Niedermann.

Un dels inspectors de Gòteborg va aixecar el dit.

—Tinc una pregunta... Què hem trobat en aquella granja de Gosseberga?

—Molt poca cosa. Quatre armes curtes. Una Sig Sauer que estava desmuntada i a mig greixar a la taula de la cuina. Una

Wanad P-83 polonesa a terra al costat del banc. Un Coit 1911 Government, la pistola que en Blomkvist intentava lliurar a en

Paulsson. I per acabar, una Browning calibre 22, que té gairebé l'aspecte d'una joguina entre les altres. Se sospita que

aquesta arma va ser la que es va utilitzar contra la Salander, que per això és encara viva amb una bala al cervell.

—Alguna altra cosa?

—S'ha trobat una bossa amb més de 200.000 corones. Era a la cambra del primer pis que utilitzava en Niedermann.

—Com sabem que era la seva habitació?

—Bé, gasta roba talla XXL. En Zalaixenko és més aviat M.

—-Hi ha cap indici que pugui relacionar en Zalaixenko amb alguna activitat criminal? —va preguntar en Jerker I

lolmberg.

L´Ackerman va brandar el cap.

—Tot depèn de com interpretem la troballa de les armes. Però deixant de banda aquestes armes i el fet que en

Zalaixenko disposa d'un sistema notable de vigilància electrònica al seu domicili, no hem trobat res que diferenciï la granja

de Gosseberga de qualsevol altra casa de camp. Hi ha molt pocs mobles.

Poc abans del migdia, un policia d'uniforme va trucar a la porta i va allargar un paper a l'adjunta del prefecte de policia,

la Mònica Spàngberg. Aquesta va aixecar un dit.

—Hem rebut un avís d'una desaparició a Alingsàs. Una infermera de dentista de vint-i-set anys, Anita Kaspersson, ha

sortit del seu domicili a dos quarts de vuit. Ha deixat el seu fill a la guarderia i hauria hagut d'arribar al seu lloc de treball

abans de les vuit. Però no hi ha arribat. La consulta on treballa és a uns cent cinquanta metres del lloc on s'ha trobat el

cotxe de policia robat.

L'Ackerman i la Sonja Modig van consultar el rellotge tots dos alhora.

—Aleshores, ens porta quatre hores d'avantatge. Quin cotxe té?

—Un vell Renault de color blau fosc. Aquí tinc el número de matrícula.

—Cal llançar immediatament una ordre de recerca del vehicle. A aquesta hora, es pot trobar en qualsevol lloc entre

Oslo, Malmò i Estocolm.

Després d'una estona més de conversa, van donar per acabada la reunió decidint que la Sonja Modig i en Marcus

Ackerman anirien plegats a interrogar en Zalaixenko.

En Henry Cortez va arrufar les celles i va seguir amb la mirada l'Erika Berger quan aquesta va sortir del seu despatx per

ficar-se a la cuineta. En va sortir uns segons després amb una tassa de cafè i se'n va tornar al despatx. Va tancar la porta al

seu darrere.

En Henry Cortez no acabava d'entendre què era el que anava malament. Millennium era una empresa petita on els

diferents empleats tenien un tracte molt directe. Treballava a temps parcial a la revista des de feia quatre anys i havia viscut

unes quantes tempestes fenomenals, sobretot en el període en què en Mikael Blomkvist complia tres mesos de presó per

difamació, i en què la revista va estar a punt d'enfonsar-se. Havia viscut també els assassinats del seu col·laborador Dag

Svensson i de la seva companya Mia Bergman.

En el transcurs de totes les tempestes, l'Erika Berger havia estat un puntal que res no semblava poder trencar. No estava

sorprès perquè els hagués convocat tan d'hora, a ell i a la Lottie Karim, per posar-los a treballar. L'afer Salander havia

esclatat i en Mikael Blomkvist estava barrejat amb la mort d'un policia a Gòteborg. Fins allà, tot era clar. La Lottie Karim

s'havia instal·lat a la prefectura de policia per mirar d'obtenir informacions coherents. En Henry s'havia passat el matí

penjat del telèfon per tractar de reconstruir els fets d'aquella nit. En Blomkvist no agafava el mòbil, però, gràcies a diverses

fonts, en Henry havia acabat obtenint una imatge relativament bona del que havia passat durant la nit.

L´'Erika Berger, en canvi, havia estat mentalment absent durant tot el matí. Era extremament rar que tanqués la porta

del seu despatx. Això succeïa gairebé únicament quan tenia visita o quan estava treballant intensament en algun problema.

Aquell matí, però, no havia tingut visites i no havia treballat. En Henry havia trucat a la seva porta dues o tres vegades per

dur-li notícies, i l'havia trobat asseguda a la butaca davant la finestra, perduda en els seus pensaments i contemplant el riu

de gent que es movia a baix, a Gòtgatan, amb una mirada absent.

Hi havia alguna cosa que no anava a l'hora.

El timbre de la porta va interrompre les seves reflexions. A anar a obrir i es va trobar amb l'Annika Giannini. En Henry

Cortez havia coincidit en diverses ocasions amb la germana d'en Mikael Blomkvist, però no la coneixia gaire.

- Bon dia, Annika —va dir—. En Mikael no hi és,

avui.

—-Ja ho sé. Vinc a veure l'Erika.

L'Erika Berger, a la seva butaca de vora la finestra, va aixecar els ulls i va canviar ràpidament de posició per seure ben

dreta quan en Henry va fer entrar l'Annika. Totes dues dones es van quedar soles.

—Bon dia —va dir l'Erika—. En Mikael no hi és, avui.

L'Annika va somriure. Però havia copsat immediatament la incomoditat de l'altra.

—Sí, ja ho sé. He vingut per l'informe d'en Bjòrck a la Säpo. En Mickel m'ha demanat que hi doni un cop d'ull, per si de

cas acabo portant la defensa de la Salander.

L'Erika va assentir amb el cap. Es va aixecar i va agafar un dossier que tenia al damunt de l'escriptori.

L'Annika el va agafar i va vacil·lar un moment, a punt de sortir del despatx. Finalment, però, va canviar d'intenció i va

seure enfront de l'Erika.

—Bé, a part d'això, què és el que va malament?

—Deixo de treballar a Millennium. I no he estat capaç de dir-ho a en Mikael. Ha estat tan embolicat amb tota aquesta

història de la Salander, que no he trobat el moment de fer-ho i no puc dir-ho als altres abans que a ell. Vet aquí per què em

sento com una merda.

L'Annika Giannini es va mossegar el llavi inferior.

—Aleshores, m'ho dius a mi en comptes de dir-l'hi a ell. Què tens en projecte?

—Seré redactora en cap de Svenska Morgon-Posten.

—Ni més ni menys! En aquest cas, trobo que les felicitacions són més apropiades que no els plors i les lamentacions.

—Però no era així com m'havia imaginat la meva marxa de Millennium. Enmig d'una tempesta increïble. M'ha caigut al

damunt com un llamp i no he pogut dir que no. El que vull dir és que és una oportunitat que no se'm tornarà a presentar.

Però vaig rebre l'oferta just abans que matessin en Dag i la Mia, i amb el daltabaix que es va organitzar aquí, no vaig dir res.

I ara, tinc uns remordiments de consciència que no te'ls pots ni imaginar.

—Sí, et comprenc. I et fa por explicar-ho a en Micke.

—No ho he dit a ningú. Creia que no m'hi hauria d'incorporar fins passat l'estiu i que tenia tot el temps del món per

anunciar-ho. Però ara, volen que comenci com més aviat millor.

Es va quedar en silenci i va mirar l'Annika. Semblava a punt de plorar.

—Per ser més concreta, això vol dir que aquesta és la neva última setmana a Millennium. La setmana vinent estaré de

viatge, i després... necessitaré una setmana de vacances per recarregar les bateries. Però començo a SMP el primer de maig.

—I què hauria passat si t'hagués atropellat un cotxe? En menys d'un minut s'haurien trobat sense redactora en cap. L'Erika

va aixecar els ulls.

—Però a mi no m'ha atropellat cap cotxe. El que he fet tia estat amagar-ho conscientment durant setmanes.

—-Ja entenc que es tracta d'una situació difícil, però tinc lla sensació que en Mickel, en Christer i els altres sabran

iliontar-ho. Dit això, trobo que els ho hauries d'anunciar de seguida.

—Sí, però el teu coi de germà és a Gòteborg. Està dormint, i no agafa el telèfon.

—Ja ho sé. Hi ha poca gent que tingui tanta facilitat com en Mikael per no agafar el telèfon. Però això només és cosa

teva i d'en Micke. Sé que fa vint anys que treballeu plegats i que n'heu vistes de tots els colors, però has de pensar en

Christer i en la resta de la redacció.

—Però en Mikael...

I n Mikael s'enfilarà per les parets. Es clar. Però si no Up pair que tu, després de vint anys, tinguis ganes de portar

la teva pròpia barca, aleshores és que no val tot el temps que li has dedicat. L'Erika va sospirar.

—Va, sigues valenta. Demana a en Christer i als altres que vinguin. Ara mateix.

En Christer Malm es va quedar desconcertat uns segons després que l'Erika reunís els col·laboradors a la petita sala de

reunions de Millennium. Els havia anat a cridar a cadascun al seu lloc, l'un rere l'altre, en el moment que es disposaven a

sortir, una mica més d'hora perquè era divendres. En Malm va encreuar unes mirades amb en Henry Cortez i la Lottie

Karim, que estaven tan sorpresos com ell. La secretària de redacció, la Malou Eriksson, tampoc no sabia com reaccionar,

igual que la periodista Monika Nilsson i el responsable de publicitat Sonny Magnusson. L'únic que faltava a la crida era en

Mikael Blomkvist, desplaçat a Gòteborg.

Déu meu. En Mikael no n'està al corrent, va pensar en Christer Malm. Em pregunto com reaccionarà.

Després, va prendre consciència que l'Erika havia acabat de parlar i que un àngel passava per la sala. Va brandar el cap,

es va aixecar, va abraçar l'Erika i li va fer un sonor petó a la galta.

—Felicitats, Ricky —va dir—. Redactora en cap de l'SMP. No està gens malament com a pujada de categoria a partir del

nostre petit vaixell.

En Henry Cortez es va despertar i va iniciar una ovació espontània. L'Erika va aixecar les mans.

—Stop —va dir—. Avui no trobo que em mereixi aplaudiments.

Va fer una curta pausa per observar els col·laboradors d'aquella petita redacció.

—Escolteu... em sap molt de greu el caire que ha agafat tot plegat. Tenia la intenció de dir-vos-ho fa setmanes, però

aquesta intenció va quedar ofegada pel cataclisme de després dels assassinats. En Mikael i la Malou han estat treballant

com bojos, i l'ocasió senzillament no s'ha presentat. Per això ens trobem com ens trobem.

La Malou Eriksson va comprendre amb una terrible lucidesa fins a quin punt la redacció anava curta d'efectius i fins a

quin punt la marxa de l'Erika els deixaria un buit. l'assés el que passés i fos quin fos el caos que els envoltés, ella sempre

havia estat la roca en la qual la Malou havia pogut recolzar-se, sempre ferma davant la tempesta. Sí... no tenia res de

sorprenent que el prestigiós diari del matí l'hagués reclutat. Però, com se'n sortirien ells ara? L'Erika sempre havia estat una

persona clau a Millennium.

—Hi ha uns quants petits punts que cal deixar clars. Comprenc perfectament que la meva marxa sigui susceptible de

dur un cert clima de desassossec a la redacció. Aquesta no era la meva intenció, però, bé, les coses són com són. En primer

lloc: no abandonaré completament Millennium. Continuaré sent-ne sòcia i prenent part en les reunions del consell

d'administració. En canvi, com és natural, no tindré cap influència sobre la feina de la redacció, ja que això seria font de

conflictes d'interessos.

En Christer Malm va assentir amb el cap, pensatiu.

—Segon: formalment, deixo de treballar el 30 d'abril. Però, en realitat, el meu últim dia de treball és avui. Surto de

viatge la setmana vinent, ja ho sabeu, feia temps que eslava decidit. I no tornaré aquí a prendre el comandament només per

uns dies de transició.

Va fer una pausa.

—Tinc el proper número ja a punt a l'ordinador. Només queden uns quants serrells per polir. Serà el meu últim número.

Després, caldrà que un altre agafi les regnes. Deixaré lliure el despatx aquest vespre. El silenci era compacte.

—El millor seria que el consell d'administració decidís contractar un redactor en cap. Però aquesta és una cosa que

també ho heu de discutir entre vosaltres, a la redacció.

—En Mikael —va dir en Christer Malm.

—No. En Mikael de cap de les maneres. Es innegablement el pitjor redactor en cap que podríeu triar. Es perfecte com a

gerent responsable de la publicació i és genial per retocar i reescriure textos impossibles que cal publicar. Però també

alenteix els processos. El redactor en cap ha de ser una persona que aposti per l'ofensiva. A més, en Mikael té tendència a

enterrar-se en les seves pròpies històries i a estar absent de vegades durant setmanes senceres. Es perfecte quan les coses

cremen, però resulta absolutament inútil per al treball rutinari. Això ho sabeu tots.

En Christer Malm va assentir amb el cap.

—Si Millennium ha funcionat tan bé, ha estat perquè en Mikael i tu us complementeu.

—Però no és només això. Recordeu quan en Mikael va decidir que se n'anava en aquell lloc perdut de Hedestad durant

gairebé un any. Aleshores, Millennium va funcionar sense ell, de la mateixa manera que ha de funcionar ara sense mi.

—D'acord. I quin és el teu pla?

—-Jo, Christer, t'escolliria a tu com a redactor en cap...

—Mai de la vida. —En Christer Malm va fer gest d'aturar alguna cosa amb totes dues mans.

—...però com que ja sabia que diries que no, tinc una altra solució. Malou. Ets redactora en cap temporal a partir d'avui.

—Jo?! —va fer la Malou.

—Sí, tu. Exactament. Fas una feina collonuda com a secretària de redacció. —Però jo...

—Fes una prova. Deixo lliure el despatx aquest vespre. T'hi pots instal·lar dilluns al matí. El número de maig està

gairebé a punt. Una feina de tràmit. Al juny hi ha un número doble i després tenim un mes de vacances. Si la cosa no

funciona, l'empresa haurà de trobar algú altre a l'agost. Henry, tu passaràs a treballar a jornada completa i substituiràs la

Malou com a secretari de redacció. Ara, necessitareu contractar un nou col·laborador. Però l'haureu de triar vosaltres i el

consell d'administració.

Va callar un moment per contemplar pensativa l'assemblea.

—Una cosa més. A partir d'ara, treballaré per a un altre diari. L'SMP i Millennium no es fan la competència estrictament

parlant, però això significa que ja no vull saber res més del que sé sobre el contingut del proper número. Per qualsevol cosa,

us adreçareu a la Malou a partir d'aquest mateix moment.

—I què fem amb l'afer Salander? —va preguntar en Henry Cortez.

—D'això ja en parlaràs amb en Mikael. Tinc informacions sobre la Salander, però tancaré la història amb pany i

forrellat. Res no arribarà a l'SMP.

L'Erika va sentir de cop i volta un alleujament immens.

—Doncs bé, això és tot —va dir per posar fi a la reunió. Després, es va aixecar i va tornar al seu despatx sense cap més

comentari.

La redacció de Millennium va quedar muda i aclaparada. Una hora més tard, la Malou Eriksson va anar a trucar a la

porta del despatx de l'Erika.

-Ep...

—Sí? —va fer l'Erika.

—El personal té alguna cosa a dir.

—Quina?

—Has de venir.

L'Erika es va aixecar i va anar a reunir-se amb ella. A fora, el cafè estava servit amb un gran pastís damunt la taula.

—He pensat que potser esperarem una mica abans de fer l'autèntica festa de comiat —va dir en Christer Malm—. De

moment, un pastís amb cafè ja farà el fet.

Per primera vegada aquell dia, l'Erika Berger va somriure.

CAPÍTOL 3

Divendres, 8 d'abril / Dissabte, g d'abril

Aleksandr Zalaixenko estava despert des de feia vuit hores quan la Sonja Modig i en Marcus Ackerman el van passar a veure

cap a les set del vespre. Havia patit una operació relativament important, en el transcurs de la qual li havien ajustat i fixat

amb cargols de titani l'os del pòmul. Duia el cap tan embenat, que només era visible l'ull esquerre. Un metge els havia ex-

plicat que el cop de destral havia trencat l'os del pòmul i afectat el frontal, tallat una gran part de la carn del costat dret del

rostre i desplaçat l'òrbita. Les ferides eren molt doloroses. En Zalaixenko havia rebut fortes dosis de sedants, però malgrat

tot es mantenia més o menys lúcid i podia parlar. Tot i això, la policia havia de mirar de no fatigar-lo.

—Bona nit, senyor Zalaixenko —va saludar la Sonja Modig. Es va presentar i després va presentar el seu col·lega,

l'Ackerman.

—Em dic Karl Axel Bodin —va dir en Zalaixenko penosament entre les dents premudes. La seva veu era serena.

—Sé molt bé qui és vostè. He llegit el seu historial a la Säpo

Això no era del tot veritat, ja que la Säpo encara no havia lliurat ni un sol paper referit a en Zalaixenko.

—Això va ser fa molt de temps —va dir en Zalaixenko—. Actualment sóc en Karl Axel Bodin.

—Com es troba? —va continuar la Modig—. Està en condicions de mantenir una conversa?

—Voldria presentar una denúncia contra la meva filla. Ha intentat matar-me.

—Ho sabem. Això serà objecte d'una investigació en el seu moment —va dir l'Ackerman—. Ara per ara, tenim coses

més urgents per discutir.

—Què hi ha de més urgent que un intent d'assassinat?

—El voldríem interrogar sobre tres homicidis a Estocolm i almenys dos homicidis a Nykvarn, així com un segrest.

—No en sé res, de tot això. A qui han matat?

—Senyor Bodin, tenim bones raons per suposar que el seu soci, Ronald Niedermann, trenta-set anys, és culpable

d'aquests actes —va dir l'Ackerman—. A més, la nit passada, en Niedermann va matar un policia de Trollhàttan.

La Sonja Modig es va sorprendre una mica de sentir com l'Ackerman es conformava a la voluntat d'en Zalaixenko i

utilitzava el nom de Bodin. En Zalaixenko va girar una mica el cap per tal de mirar l'Ackerman. La seva veu es va assuavir

una mica.

—Em sap... molt de greu. No en sé res, de les ocupacions d'en Niedermann. Per la meva banda, no he matat cap policia.

En canvi, aquesta nit m'han intentat matar a mi.

—En Ronald Niedermann està actualment en cerca i captura. Té alguna idea d'on es pot amagar?

—No sé en quins cercles es mou habitualment. Jo... —en Zalaixenko va dubtar uns segons. La seva veu va adoptar un to

confidencial—. He de reconèixer... entre nosaltres... que algunes vegades en Niedermann m'ha fet patir.

L'Ackerman es va inclinar una mica cap a ell.

—Què vol dir?

—Vaig descobrir fa un temps que podia ser violent. Sí, em fa por.

—Està intentant dir que se sent amenaçat per en Niedermann? —va preguntar l'Ackerman.

—Exactament. Sóc un home gran. No em puc defensar.

—Ens pot explicar quina és la seva relació amb en Niedermann?

—Sóc minusvàlid. —En Zalaixenko va ensenyar el peu.— Aquest és el segon cop que la meva filla intenta matar-me.

Vaig contractar en Niedermann com a assistent ja fa molts anys. Creia que em podria protegir..., però en realitat ha pres

possessió de la meva vida. Fa i desfà com vol, i jo no tinc ni veu ni vot.

—I a què l'ajuda? —el va tallar la Sonja Modig—. A fer les coses que no pot fer vostè sol?

En Zalaixenko va llançar una llarga mirada a la Sonja Modig amb el seu únic ull visible.

—Tinc entès que fa més de deu anys, la seva filla li va tirar un còctel Molotov dins el cotxe —va dir la Sonja Modig—.

Em podria explicar què la va poder incitar a cometre un acte com aquest?

—Valdria més que li fes la pregunta a la meva filla. Es una malalta mental.

La seva veu tornava a ser hostil.

—Vol dir amb això que no veu cap motiu que pogués portar la Lisbeth Salander a atacar-lo el 1991?

—La meva filla és una malalta mental. Hi ha documents que ho testimonien.

La Sonja Modig va inclinar el cap. Es va fixar que en Zalaixenko responia de manera molt més agressiva i negativa quan

era ella qui feia les preguntes. Va comprendre que l'Ackerman també se n'havia adonat. D'acord, elpoli bo i el poli dolent. La

Sonja Modig va aixecar el to de veu.

—I no li sembla que el seu gest hauria pogut tenir algun tipus de relació amb el fet que vostè va maltractar la seva mare

fins al punt de produir-li lesions cerebrals irreversibles?

En Zalaixenko va mirar serenament la Sonja Modig.

—Tot això són bestieses. La seva mare era una puta. Probablement va ser algun dels seus clients qui la va estossinar. Jo

només hi passava.

La Sonja Modig va aixecar les celles.

—Es completament innocent, doncs?

—Naturalment.

—Zalaixenko... A veure si ho he entès bé. <;Nega, doncs, haver maltractat la seva companya de l'època, l'Agneta Sofia

Salander, la mare de la Lisbeth Salander, encara que això va ser objecte d'un llarg informe secret del seu mentor a la Säpo,

en Gunnar Bjòrck?

—Mai no m'han condemnat per res. Ni tan sols no he estat mai investigat. No puc ser responsable dels deliris d'un

titella de la policia secreta. Si haguessin sospitat de mi, suposo que almenys algú m'hauria interrogat.

La Sonja Modig estava aclaparada. En Zalaixenko semblava somriure al darrere de l'embenatge.

—Voldria posar una denúncia contra la meva filla. Ha intentat matar-me.

La Sonja Modig va sospirar.

—Començo a comprendre per què la Lisbeth Salander va sentir la necessitat de clavar-li una destral al cap. L'Ackerman es

va escurar el coll.

—Disculpi, senyor Bodin... podríem tornar cap al que sap vostè de les activitats d'en Ronald Niedermann...

La Sonja Modig va trucar a l'inspector Jan Bublanski des del passadís de l'hospital, davant de l'habitació d'en Zalai-

xenko.

—Res —va dir.

—Res? —va repetir en Bublanski.

—Ha presentat una denúncia contra la Lisbeth Salander per lesions greus i temptativa d'assassinat. Assegura que no té

res a veure amb els assassinats d'Estocolm.

—-I com explica que enterressin la Lisbeth Salander al seu terreny a Gosseberga?

—Diu que tenia un fort refredat i que va dormir gairebé tot el dia. Si van disparar contra la Salander a Gosseberga, va

ser una iniciativa d'en Ronald Niedermann.

—D'acord. Què en tenim?

—Li van disparar amb una Browning calibre 22. Es per això que encara és viva. Hem trobat l'arma. En Zalaixenko

reconeix que és seva.

—Bé. Així doncs, sap que hi trobarem les seves empremtes dactilars.

—Exactament. Però diu que l'últim cop que la va veure, estava desada en un calaix del seu escriptori.

—Per tant, l'excel·lent Ronald Niedermann va agafar l'arma mentre en Zalaixenko dormia i va disparar contra la

Salander. Podem demostrar el contrari?

La Sonja Modig va reflexionar uns segons abans de respondre.

—Probablement està al corrent de la legislació sueca i dels mètodes de la policia. No reconeix absolutament res i té en

Niedermann com a boc expiatori. No sé gaire el que p o d e m provar. Li he demanat a l'Ackerman que enviï la seva roba al

laboratori per comprovar si hi ha rastres de pólvora, però segurament assegurarà que va estar fent pràctiques de tir amb

aquesta roba just dos dies abans.

La Lisbeth Salander va sentir olor d'ametlles i d'etanol, com si tingués alcohol a dins de la boca, i va intentar empassar,

però la seva llengua semblava embalbida i paralitzada. Va intentar obrir els ulls, però no va poder. Va sentir una veu

llunyana que semblava que li parlés, però era incapaç de comprendre les paraules. Després, la veu es va fer clara i neta.

—Em sembla que s'està despertant.

Va notar com algú li tocava el front i va voler allunyar aquella mà molesta. En el mateix moment, un dolor fulgurant li

va travessar l'espatlla esquerra. Es va relaxar.

—Em sents?

Fot el camp.

—Pots obrir els ulls?

Ets tu el cabró que em persegueix?

Finalment, va obrir els ulls. Al principi, només va poder veure uns estranys punts lluminosos, després una silueta es va

destacar enmig del seu camp visual. Va intentar enfocar la mirada, però la silueta se li escapava sense parar. Tenia la

impressió de tenir una ressaca monumental, i que el llit no parava d'inclinar-se enrere.

—Grmlml —va dir.

—Què has dit?

—Bró —va dir ella.

—Ja m'està bé. Pots obrir els ulls un altre cop?

Va aconseguir obrir unes mínimes escletxes. Va veure un rostre desconegut i en va memoritzar cada detall. Un home

ros amb els ulls d'un blau intens i un rostre angulós i de través a pocs centímetres del seu.

—Hola. Em dic Anders Jonasson. Sóc metge. Ets en un hospital. Vas arribar aquí greument ferida i ara t'estàs despertant

després d'una operació. Saps com et dius?

—Pstxalandr —va dir la Lisbeth Salander.

—D'acord. Vull que em facis un favor. Compta fins a deu.

—Un, dos, quatre... no... tres, quatre, cinc, sis...

Després, es va tornar a adormir.

Però el doctor Anders Jonasson estava satisfet de la reacció que havia tingut. Havia dit el seu nom i havia començat a

comptar. Allò indicava que el seu intel·lecte estava pràcticament intacte i que no es despertaria com un vegetal. Va prendre

nota de l'hora que s'havia despertat, 21.06 h, una mica més de setze hores després que l'acabés d'operar. Ell havia dormit la

major part del dia i havia tornat al Sahlgrenska cap a les set del vespre. En realitat tenia el dia lliure, però hi havia molta

paperassa pendent.

I no havia pogut resistir la temptació de passar per l'UCI per veure la pacient el cervell de la qual havia estat burxant

aquella matinada.

—Deixeu-la dormir, però no perdeu de vista l'encefalograma. Podrien presentar-se edemes o hemorràgies al cervell. He

tingut la sensació que li feia molt mal l'espatlla quan intentava moure el braç. Si es desperta, li poden administrar dos

mil·ligrams de morfina per hora.

Quan va sortir per la porta principal del Sahlgrenska, se sentia estranyament optimista.

Poc abans de les dues de la matinada, la Lisbeth Salander es va tornar a despertar. Va obrir lentament els ulls i va veure

un con de llum al sostre. Després d'uns minuts, va girar el cap i es va adonar que duia una minerva. Tenia mal de cap i

quan va intentar desplaçar el pes del cos va sentir un dolor viu a l'espatlla. Va tancar els ulls.

Hospital. Què estic fotent aquí?

Se sentia completament esgotada.

En un primer moment, va tenir dificultats per centrar e l s seus pensaments. Després, va començar a recuperar records

esparsos.

Durant uns segons, va ser presa del pànic: en els primers records que van afluir es va veure cavant per sortir d'una

tomba. Després, va serrar les dents i es va concentrar en la respiració.

Va constatar que era viva. No sabia realment si allò era bo o dolent.

No recordava gaire bé què havia passat, però tenia al cap un mosaic desdibuixat d'imatges del cobert. Es veia aixecant

una destral amb ràbia i colpint el seu pare a la cara. En Zalaixenko. No sabia si era mort o viu.

No aconseguia recordar què havia passat amb en Niedermann. Tenia el vague record d'haver-lo vist fugir cames

ajudeu-me i no comprendre per què.

De cop i volta, es va recordar d'haver vist el Kalle Blomkvist dels pebrots. Potser ho havia somiat, però recordava una

cuina —probablement la cuina de Gosseberga— i tenia la sensació que ell havia anat cap a ella. Dec haver al·lucinat.

Els fets de Gosseberga semblaven ja molt llunyans, o formar part d'un somni insensat. Es va concentrar en el present.

Estava ferida. Això, no calia que l'hi digués ningú. Es va dur la mà dreta al cap, que tenia completament cobert

d'embenatges. I aleshores, tot d'una, va recordar. En Niedermann. En Zalaixenko. El vell cabró també duia una pistola. Una

Browning calibre 22. Que en comparació amb gairebé qualsevol altra arma curta es podia considerar pràcticament

inofensiva. Per això encara era viva.

Em va encertar al cap. Podia ficar el dit a l'orifici d'entrada de la bala i tocar-me el cervell.

Estava sorpresa de ser viva. Va notar que aquell fet li resultava estranyament aliè, que de fet se li'n fotia. Si la mort era el

buit negre del qual acabava tot just d'emergir, aleshores la mort no tenia res d'inquietant. Mai no en copsaria cap

diferència.

Amb aquesta reflexió esotèrica, va tancar els ulls i es va tornar a adormir.

Havia estat endormiscada només uns minuts quan va notar un moviment i va entreobrir els ulls una mínima escletxa.

Va veure una infermera amb bata blanca que s'inclinava sobre ella. Va tancar els ulls i va fer veure que dormia.

—Estic convençuda que estàs desperta —va dir la infermera.

—Mmm —va dir la Lisbeth Salander.

—Hola, em dic Marianne. Entens el que et dic?

La Lisbeth va intentar fer que sí amb el cap, però es va adonar que tenia la nuca immobilitzada per la minerva.

—No, no t'intentis moure. No has de témer res. Estaves ferida i t'han operat.

—Voldria aigua.

La Marianne li va donar aigua per beure amb una canya. Mentre bevia, va captar que una altra persona sorgia a la seva

esquerra.

—Hola, Lisbeth. Em sents?

—Mmm —va respondre la Lisbeth.

—Sóc la doctora Helena Endrin. Saps on ets?

—Hospital.

—Et trobes a l'hospital Sahlgrenska. T'han operat fa poc i ets a la unitat de cures intensives. —Mmm. —No tinguis por.

—Em van tocar al cap. La doctora Endrin va dubtar un segon. —Això mateix. Recordes què va passar? —El vell cabró tenia

una pistola. —Eh... sí, això. —Calibre 22.

—Ah, bé. Això no ho sabia.

—Estic molt fumuda?

El teu pronòstic és bo. Has arribat a estar molt malame n t , però pensem que tens moltes possibilitats de recuperar-te

del tot.

La Lisbeth va meditar la informació. Després, va fixar la mirada en la doctora Endrin. Va adonar-se que veia borrós.

—Què se n'ha fet, d'en Zalaixenko? —Qui?

—El vell cabró. Es viu?

—Vols dir en Karl Axel Bodin.

—No. Vull dir l'Aleksandr Zalaixenko. Es el seu nom veritable.

—No n'estic al corrent. Però l'home gran que va ingressar al mateix temps que tu està en força mal estat, però fora de

perill.

La Lisbeth va sentir fred al cor. Va pensar en les paraules de la metgessa. —On és?

—Es troba a l'habitació del costat. Però ara no et preocupis per ell. Tot el que has de fer és concentrar-te en la teva

recuperació.

La Lisbeth va tancar els ulls. Es va preguntar per un instant si tindria forces per aixecar-se del llit, trobar alguna cosa

que li pogués servir d'arma i acabar el que havia començat. Després, va descartar aquestes idees. Amb prou feines tenia

forces per mantenir les parpelles obertes. Dit d'una altra manera: havia fracassat en la seva resolució de matar en

Zalaixenko. Se'm tornarà a escapar.

—Voldria examinar-te una mica. Després, podràs tornar-te a adormir —va dir la doctora Endrin.

En Mikael Blomkvist es va despertar de cop i sense raó aparent. Durant uns segons, no va saber on es trobava; després,

va recordar que havia agafat una habitació al City Hotel. Era completament fosc. Va encendre el llum de la tauleta de nit i

va mirar l'hora. Dos quarts de tres. Havia dormit quinze hores sense interrupció.

Es va aixecar per anar a orinar. Després, va cavil·lar un moment. Sabia que no podria tornar-se a adormir i es va posar

sota la dutxa. Després, es va posar uns texans i un jersei de color bordeus que necessitava urgentment passar per la

rentadora. Tenia una fam de llop, i va trucar a la recepció per saber si era possible obtenir cafè i sandvitxos a aquella hora

de la matinada. Era possible.

Es va posar les sabates i la jaqueta i va baixar a la recepció per comprar un cafè i un sandvitx envasat en plàstic, i va

tornar de seguida a la seva habitació. Mentre menjava el paté amb amanida, va engegar el seu iBook i es va connectar al

cable. Va obrir l'edició web d'Aftonbladet. L'arrest de la Lisbeth Salander era, com havia previst, la notícia més destacada.

L'article de la primera pàgina era d'allò més confús, però tot i això semblava que anava en la bona direcció. En Ronald

Niedermann, de trenta-set any, estava buscat per l'assassinat del policia, i la policia volia també prendre-li declaració amb

relació als homicidis d'Estocolm. Les forces de l'ordre encara no s'havien pronunciat sobre la situació de la Lisbeth

Salander, i no hi havia res sobre en Zalaixenko. Se l'esmentava com un propietari rural de seixanta-sis anys amb domicili a

Gosseberga i aparentment els mitjans el consideraven encara com una possible víctima.

Quan en Mikael va acabar de llegir, va obrir el telèfon mòbil i va constatar que tenia vint missatges. Tres li demanaven

que truqués a l'Erika Berger. Dos venien de l'Annika Giannini. Catorze eren missatges de periodistes de diferents diaris. Un

era d'en Christer Malm, que li enviava un SMS vigorós: Val més que tornis amb el primer tren.

En Mikael va arrufar les celles. Era un missatge ben estrany, venint d'en Christer Malm. L'SMS havia estat enviat a les

set del vespre del dia anterior. Va haver de reprimir l'impuls de telefonar i despertar algú a les tres de la matinad a I n

comptes d'això, va comprovar a Internet els horaris de trens i va veure que el primer tren cap a Estocolm sortia a les 5.20 h.

Va obrir un nou fitxer de Word. Després, va encendre una cigarreta i es va quedar immòbil durant tres minuts mirant la

pantalla en blanc. Finalment, va aixecar els dits i va començar a escriure.

[El seu nom és Lisbeth Salander i Suècia ha après a conèixer-la a través de les conferències de premsa de la policia i els

titulars dels diaris del vespre. Té vint-i-set anys i fa un metre cinquanta d'alçada. L'han descrit com una psicòpata, una

assassina i una lesbiana satànica. No hi ha pràcticament límit per a les elucubracions que s'han formulat sobre ella. En

aquest número, Millennium explica la història de la Lisbeth Salander, víctima de les maquinacions de diversos funciona-

ris de l'Estat per protegir un assassí patològic]

Va escriure lentament i va corregir poc la seva primera tirada. Va treballar amb concentració durant cinquanta minuts i

en aquest lapse de temps va omplir dos fulls A4, essencialment centrats en una recapitulació de la nit que va trobar en Dag

Svensson i la Mia Bergman, i una explicació de per què la policia s'havia centrat en la Lisbeth Salander com a possible

assassina. Citava els titulars dels diaris del vespre parlant de lesbianes satàniques, i les seves esperances que els assassinats

estiguessin tintats de cruixent sadomasoquisme.

Finalment, va llançar una ullada al rellotge i va tancar ràpidament l'iBook. Va fer la bossa i va baixar a la recepció. Va

pagar amb targeta de crèdit i va agafar un taxi cap a l'estació central de Gòteborg.

En Mikael Blomkvist es va dirigir immediatament al vagó restaurant i va demanar un esmorzar. Després, va obrir el seu

iBook i va rellegir el text que havia tingut temps d'escriure a primeres hores de la matinada. Estava fins a tal punt submergit

en la formulació de la història d'en Zalaixenko, que no va veure la inspectora Sonja Modig fins que aquesta es va escurar el

coll i li va preguntar si podia seure amb ell. Va aixecar els ulls i va tancar l'ordinador.

—Vas de tornada? —va preguntar la Modig.

Va assentir amb el cap. S'havia fixat que l'havia tractat de tu, però a aquelles hores del matí, tampoc no en faria una

muntanya.

—M'imagino que tu també.

Ella va fer que sí amb el cap.

—El meu col·lega s'hi queda un dia més.

—En saps alguna cosa, de l'estat de la Lisbeth Salander? He estat dormint des que ens vam separar.

—No es va despertar fins ahir a la nit. Però els metges consideren que se'n sortirà i es recuperarà. Ha tingut una sort

increïble.

En Mikael va assentir amb el cap. Tot d'una, s'adonava que no havia estat patint per ella. Havia partit del principi que

sobreviuria. Qualsevol altra possibilitat era inimaginable.

—Hi ha hagut alguna altra novetat? —va preguntar.

La Sonja Modig el va contemplar dubtosa. Es preguntava fins a quin punt podia confiar-se al periodista, el qual, en

realitat, sabia més de la història que ella mateixa. D'altra banda, havia estat ella qui havia vingut a seure a la seva taula, i un

bon centenar de periodistes probablement ja havien entès el que passava a la prefectura de policia.

—No vull que m'esmentis —va dir.

—T'ho pregunto per interès personal.

Ella va assentir i va explicar-li que la policia buscava en Konald Niedermann per tot el país, però sobretot a la regió de

Malmò.

—I en Zalaixenko? L'heu interrogat?

—Sí, l'hem interrogat. —I?

—No t'ho puc explicar.

—No em surtis amb això, Sonja. Quan arribi a la redacció a Estocolm no trigaré ni una hora a saber exactament de què

heu parlat. I no escriuré ni una paraula del que m'expliquis.

Ella va dubtar una mica abans de mirar-lo als ulls.

—Ha presentat una denúncia contra la Lisbeth Salander perquè diu que el va intentar matar. Potser la jutjaran per

lesions i temptativa d'homicidi.

—El més probable és que apel·li a la legítima defensa.

—Així ho espero —va dir la Sonja Modig.

En Mikael va clavar-li una mirada penetrant.

—No és un comentari que un s'esperi d'un policia —va dir en to neutre.

—En Bodin... en Zalaixenko se'ns està esmunyint d'entre les mans i té respostes per a totes les preguntes. Estic

completament convençuda que el que ens vas explicar ahir és veritat, a grans trets. I això vol dir que la Salander ha estat

víctima d'abusos judicials constants des de l'edat de dotze anys.

En Mikael va brandar el cap.

—Aquesta història és la que vull publicar —va dir.

—I això no agradarà en certs ambients.

Va tornar a vacil·lar. En Mikael esperava.

—He parlat amb en Bublanski fa mitja hora. No m'ha dit gran cosa, però sembla que s'ha abandonat la instrucció

preliminar sobre la Salander pels assassinats dels teus amics. Ara, se centren en Niedermann.

—I això vol dir...

Va deixar la pregunta en suspens entre ells. La Sonja Modig va arronsar les espatlles.

—Qui s'encarregarà de la investigació sobre la Salander?

—No ho sé. El cas de Gosseberga correspon probablement a Gòteborg. Però diria que algú d'Estocolm rebrà l'encàrrec

de reunir tot el material amb vista a un procés.

—-Ja ho veig. Ens juguem alguna cosa que la investigació es transferirà a la Säpo?

Ella va brandar el cap.

Poc abans d'Alingsàs, en Mikael es va inclinar cap a ella.

—Sonja... suposo que entens el que tenim ara davant dels nassos. Si la història d'en Zalaixenko s'arriba a fer pública,

suposarà un enorme escàndol. Agents de la Säpo van col·laborar amb un psiquiatre per tancar la Salander amb els bojos.

L'única cosa que poden fer és defensar de totes coses que la Lisbeth Salander és realment una malalta mental i que

l'internament d'ofici del 1991 estava justificat.

La Sonja Modig va assentir.

—Vull fer tots els possibles per posar pals a les rodes d'aquesta mena de projectes. El que vull dir és que la Lisbeth

Salander té tant seny com tu o com jo. Es estranya, això sí, però no es poden posar en qüestió les seves facultats

intel·lectuals.

La Sonja Modig va assentir amb el cap. En Mikael va fer una pausa i va deixar que les paraules fessin el seu camí.

—Necessitaré poder comptar amb algú de confiança a l'interior —va dir.

Ella el va mirar als ulls.

—No sóc competent per determinar si la Lisbeth Salander està psíquicament malalta —va respondre.

—No, però ets competent per jutjar si és víctima d'un abús judicial o no.

—Què proposes?

—No et demano que espiïs els teus col·legues, però sí que voldria que m'informessis si veus que algú es disposa a

exposar la Salander a nous abusos judicials.

La Sonja Modig va quedar-se en silenci.

—No vull que revelis res dels detalls tècnics de la investigació. A tu et correspon jutjar. Però necessito saber en quin

punt es troba el procediment judicial contra la Lisbeth Salander.

—Per a mi, això té tot l'aspecte d'una bona manera de quedar-me sense feina.

—Ets una font. No t'anomenaré mai ni et ficaré en cap embolic.

Va treure una llibreta i va anotar una adreça de correu electrònic.

—Aquesta és una adreça anònima de hotmail. Si vols explicar-me qualsevol cosa, la pots fer servir. El millor és que no

facis servir la teva adreça habitual, que tothom coneix. Crea una adreça temporal a hotmail.

Ella va agafar el tros de paper i se'l va ficar a la butxaca interior de la jaqueta. No va prometre res.

A les set del matí de dissabte, el timbre del telèfon va despertar l'inspector Marcus Ackerman. Va sentir veus a la

televisió i olor de cafè que venia de la cuina, on la seva dona feinejava ja. Havia tornat a casa seva, a Mòndal, a la una i havia

dormit cinc hores. Abans d'això, havia funcionat a ple rendiment durant gairebé exactament vint-i-dues hores. Era, doncs,

ben lluny d'haver assolit la seva quota de son quan es va aixecar per agafar l'aparell.

—Bon dia, sóc Lundqvist, del departament d'investigació, torn de nit. Estàs despert?

—No —va respondre l'Ackerman—. Amb prou feines he tingut temps d'adormir-me. Què passa?

—Novetats. Hem trobat l'Anita Kaspersson.

—On?

—Prop de Seglora, al sud de Boràs. L'Ackerman va visualitzar mentalment un mapa.

—Cap al sud —va dir—. Ha anat per carreteres secundàries. Deu haver agafat la nacional 180 per Boràs, i després s'ha

desviat cap al sud. Han avisat Malmò?

—I Helsingborg, Landskrona i Trelleborg. I també Karlskrona. Penso en els ferris del Bàltic.

L'Ackerman es va fregar el clatell.

—Ara, ens porta gairebé vint-i-quatre hores d'avantatge. Pot ser que ja hagi sortit del país. Com han trobat la

Kaspersson?

—Ha anat a trucar a la porta d'una casa a l'entrada de Seglora. —Com?

—Que ha trucat...

—-Ja ho he sentit. Vols dir que és viva?

—Perdó. Estic cansat i segurament no m'explico gaire bé. L'Anita Kaspersson ha pogut arribar a Seglora a les 3.10 h. Ha

despertat i espantat una família amb criatures petites donant cops contra la seva porta. Anava descalça, amb les mans

lligades a l'esquena, i es trobava en un estat avançat d'hipotèrmia. Ara és a l'hospital de Boràs, on el seu marit ja s'ha pogut

reunir amb ella.

—Molt bé, aleshores. Em sembla que ningú aquí no es pensava que seria viva.

—De vegades hi ha sorpreses.

—I de les bones, a més.

—Aleshores, és el moment de donar-te les dolentes. Ladjunta del prefecte de policia, la senyora Spànberg, és aquí des

de les cinc. Et demana que et llevis immediatament per anar a Boràs a prendre-li declaració a la Kaspersson.

Com que era dissabte al matí, en Mikael va suposar que a la redacció de Millennium no hi hauria ningú. Va trucar a en

Christer Malm mentre FX2000 travessava el pont d'Arsta i va preguntar-li què s'amagava al darrere del seu SMS.

—Ja has esmorzat? —va preguntar-li en Christer Malm. —Al tren.

—Doncs vine a casa meva, que et donaré alguna cosa més consistent.

—De què es tracta?

—Ja t'ho explicaré quan vinguis.

En Mikael va agafar el metro fins a Medborgarplatsen i va arribar-se a peu fins a Allhelgonagatan. El company d'en

Christer, l'Arnold Magnusson, va obrir la porta. Per molt que en Mikael s'esforçava, mai no podia evitar quan el mirava la

sensació d'estar veient un anunci. L'Arnold Magnusson havia passat pel teatre Dramaten, i era un dels actors més valorats

de Suècia. Sempre resultava una mica desconcertant trobar-lo en persona. En general, en Mikael no se sentia impressionat

per les estrelles, però l'Arnold Magnusson tenia un físic realment peculiar i estava tan associat a certs papers al cinema i a la

televisió, especialment al paper d'en Gunnar Frisk, el colèric comissari d'una sèrie de televisió enormement popular, que en

Mikael esperava sempre que es comportés precisament com en Gunnar Frisk.

—Hola, Micke —va dir l'Arnold.

—Hola —va dir en Mikael.

—Es a la cuina —va dir l'Arnold, tot fent-lo passar.

En Christer Malm va servir gofres calentes amb confitura de móres grogues i cafè. A en Mikael li va venir aigua a la boca

abans i tot de tenir temps de seure, i es va abraonar sobre el seu plat. El Christer Malm va preguntar-li pel que havia passat

a Gosseberga, i en Mikael va recapitular tots els detalls. Anava per la tercera gofra quan va preguntar-li què passava.

—Mentre eres a Gòteborg, hem tingut un petit problema amb Millennium —va dir.

En Mikael va aixecar les celles.

—Què ha passat?

—Res de greu. Però l'Erika Berger ara és redactora en cap de YSvenska Morgon-Posten. Ahir va ser el seu últim dia de

feina a Millennium.

En Mikael es va quedar glaçat, amb una gofra a la mà a vint centímetres de la boca. Li van caldre uns quants segons

abans d'arribar a copsar tot l'abast del missatge.

—Però per què no ho havia dit abans? —va preguntar finalment.

—Perquè volia dir-t'ho a tu abans que a ningú més, i resulta que fa unes quantes setmanes que rondes amunt i avall i

sense que sigui possible localitzar-te. Segurament considerava que ja tenies prou maldecaps amb l'afer Salander. I com que

t'ho volia dir a tu primer, no ens en va dir tampoc res a nosaltres, i han anat passant els dies... I mira. Tot d'un plegat s'ha

trobat amb una mala consciència de collons i ja no sabia com fer-ho. I tots els altres no hem sospitat res de res.

En Mikael va tancar els ulls.

—Merda —va dir.

—Ja ho sé. Al final, resulta que ets l'últim de la redacció a saber-ho. Volia ser jo qui t'ho digués per poder-te explicar

com han anat les coses i que no t'imaginessis que havíem actuat a la teva esquena.

—No he pensat això ni per un segon. Però ara, digue'm: per a ella està molt bé haver aconseguit la feina, almenys si li fa

gràcia treballar per a l'SMP... Però nosaltres, com arreglarem aquest merder a la redacció?

—Hem nomenat la Malou redactora en cap temporal a partir del proper número.

—La Malou?

—Si no tens ganes de ser tu el redactor en cap... —I tant que no!

—Això és just el que em pensava. Aleshores, el lloc és per a la Malou.

—I qui serà el secretari de redacció?

—En Henry Cortez. Ja fa quatre anys que treballa per a nosaltres i ja no és precisament un becari balbucejant.

En Mikael va considerar les propostes.

—Puc opinar? —va preguntar.

—No —va dir en Christer Malm.

—D'acord, feu-ho com heu decidit. La Malou és una persona decidida, però no està prou segura d'ella mateixa. I en

Henry dispara a l'atzar contra tot el que es belluga una mica massa sovint. No els treguis l'ull de sobre.

—Entesos.

En Mikael callava. Pensava en el buit que deixaria l'Erika i es va dir que no tenia ni idea de quin seria el futur de la

revista.

—Ara he de trucar a l'Erika i...

—No, això no és una bona idea.

—Per què?

—S'ha quedat a dormir a la redacció. Faries millor d'anar-la a despertar.

En Mikael va trobar l'Erika Berger profundament adormida al sofà llit del seu despatx a la redacció. Havia passat la nit

buidant els prestatges i els calaixos dels seus objectes personals i fent la tria dels papers que volia conservar. Havia omplert

cinc caixes de mudança. En Mikael la va contemplar una bona estona des de la porta abans d'entrar i anar a seure al costat

del llit per despertar-la.

—Si havies de quedar-te fins tard a la feina, ja em diràs per què no has anat a dormir a casa meva: és just al costat —li

va dir.

—Hola, Mikael.

—En Christer m'ho ha explicat.

Ella començava a dir alguna cosa, però ell es va inclinar endavant i li va fer un petó a la galta.

—Estàs enfadat?

—Prodigiosament —va dir ell en to sec.

—Em sap molt de greu. Senzillament, no podia dir que no a una oferta com aquesta. Però no em sembla just, tinc la

sensació d'estar-vos abandonant enmig d'un mullader increïble, aquí a Millennium.

—Em sembla que no sóc la persona més adient per criticar-te per abandonar el vaixell. Fa dos anys, me'n vaig anar i et

vaig deixar enmig d'un xafarranxo encara pitjor que el d'avui.

—Són dues situacions completament diferents. Tu vas fer una pausa. Jo, en canvi, plego de debò i us ho he amagat.

Estic feta pols.

En Mikael es va quedar un moment en silenci. Després, va apuntar un pàl·lid somriure.

—Quan és l'hora, és l'hora. Quan una dona té una missió, cal que la compleixi, i a les ordres, coronel!

L'Erika va somriure. Eren pràcticament les mateixes paraules que ella li havia dit quan se'n va anar a viure a Hedeby. Va

allargar la mà per despentinar-li amistosament els cabells.

—Que vulguis deixar de treballar en aquesta casa de bojos, ja ho entenc, però necessitaré un temps per pair que te'n

vagis al diari de vells xarucs més tronat de tot Suècia.

—Hi ha força noies que hi treballen.

—Ximpleries. Mira't l'editorial. Antiquat del tot! Ets masoquista o què? Anem a fer un cafè?

L'Erika va seure.

—M'has d'explicar tot el que va passar a Gòteborg anit.

—Estic escrivint la història —va dir en Mikael—. Quan la publiquem, això serà la guerra.

—Quan ho publiqueu vosaltres. Jo, ja no.

—Ho sé. Ho publicarem quan comenci el procés. Però suposo que no t'emportaràs la informació a ÏSMP. El fet és que

voldria que escrivissis una cosa sobre l'afer Zalaixenko abans de plegar de Millennium. —Micke, jo...

—El teu últim editorial. El pots escriure quan vulguis. Probablement no es publicarà abans del procés, i això Déu sap

quan serà.

—No crec que sigui una bona idea. De què hauria de parlar?

—De moral —va dir en Mikael Blomkvist—, i del fet que un dels nostres col·laboradors va morir perquè l'Estat no va fer

la seva feina fa quinze anys.

No calia que expliqués res més. L'Erika Berger sabia exactament quin editorial volia. Va reflexionar un moment. Al cap i

a la fi, el dia que van matar en Dag Svensson era ella qui estava al comandament. Bruscament, es va sentir molt millor.

—D'acord —va dir—. L'últim editorial.

CAPÍTOL 4

Dissabte, 9 d'abril / Diumenge, 10 d'abril

la una del migdia de dissabte, la fiscal Martina Fransson havia acabat les seves reflexions a Sòdertàlje. El cementiri

clandestí del bosc de Nykvarn era un embolic de la pitjor mena, i la secció criminal havia acumulat una quantitat

increïble d'hores extres des del dimecres en què en Paolo Roberto havia lliurat el seu combat de boxa contra en

Ronald Niedermann al magatzem. Tenien entre mans almenys tres homicidis de persones que havien acabat enterrades

allà, un segrest amb violència i lesions greus en la persona de l'amiga de la Lisbeth Salander, la Miriam Wu, i, per acabar, un

incendi criminal. Els mancava, a més, associar Nykvarn amb l'incident a Stallarholmen, que no estava situat al mateix

districte de policia, però en el qual era un personatge clau en Carl-Magnus Lundin, del Moto Club Svavelsjò. De moment,

en Lundin era a l'hospital de Sòdertàlje, amb un peu enguixat i una placa d'acer a la mandíbula. I, en qualsevol cas, tots

aquells crims queien sota la jurisdicció de la policia departamental, cosa que volia dir que Estocolm en tindria l'última

paraula.

Divendres havien estat deliberant sobre els llançaments d'ordres d'arrest. En Lundin estava relacionat amb Nykvarn, no

hi havia dubte. Amb una mica de retard, s'havia pogut establir que el magatzem era propietat d'una tal Anneli Karlsson,

cinquanta-dos anys, domiciliada a Puerto Banús, Espanya. Es tractava d'una cosina d'en Magge Lundin, que no estava fitxada en

aquell context i que pel que semblava només havia fet de testaferro.

La Martina Fransson va tancar el dossier de la instrucció preliminar. La instrucció només era als primers estadis, i s'ampliaria en

uns quants centenars de pàgines abans de desembocar en un procés. Però la fiscal Fransson havia de prendre ja algunes decisions

referides a determinats punts. Va mirar els seus col·legues policies.

—Tenim material suficient per iniciar una acció judicial contra en Lundin per complicitat en el segrest de la Miriam Wu. En Paolo

Roberto l'ha identificat com el conductor de la furgoneta. També el vull detenir per probable complicitat en un incendi criminal. Pel

que fa als processos per l'assassinat de les tres persones que hem desenterrat al magatzem, esperarem que totes estiguin identificades.

Els policies van assentir amb el cap. Era el que esperaven.

—Què hem de fer amb en Benny Nieminen?

La Martina Fransson va fullejar els documents que tenia sobre l'escriptori fins que va trobar en Nieminen.

—Aquest senyor té un historial impressionant. Robatori a mà armada, tinença il·lícita d'armes, lesions greus i lleus, homicidi i

delictes relacionats amb la droga. El van detenir al mateix temps que a en Lundin a Stallarholmen. Estic absolutament convençuda que

està barrejat en tot això: el contrari seria inversemblant. Però el problema és que no tenim res contra ell.

—Diu que no ha anat mai al magatzem de Nykvarn i que només havia anat a fer una passejada amb moto amb en Lundin —va

intervenir l'inspector criminal que s'encarregava de

Stallarholmen per l'afer de Sòdertàlje—. Assegura que no sabia res del que en Lundin havia de fer a Stallarholmen.

La Martina Fransson es va preguntar si hi hauria alguna manera de passar el cas al fiscal Richard Ekstròm, d'Estocolm.

—En Nieminen es nega a dir què va passar, però nega obstinadament que sigui còmplice d'un crim —va continuar l'inspector

criminal.

—Efectivament, pel que diu gairebé fa l'efecte que en Lundin i ell van ser les víctimes a Stallarholmen —va dir la Martina

Fransson tot tamborinejant a la taula, irritada, amb les puntes del dit—. La Lisbeth Salander —va afegir, amb una veu que deixava

traslluir un dubte evident—. Estem parlant, doncs, d'una noia que té l'aspecte de ser tot just púber, que fa un metre cinquanta d'alçada

i que no crec que tingui la força física necessària per dominar en Niemin e n i en Lundin.

—Si no és que anava armada. Una pistola podria compensar les mancances del seu físic d'ocell.

—Però això no encaixa amb la reconstrucció.

—No. Va utilitzar gas lacrimogen i va donar puntades de peu a l'entrecuix i la cara d'en Lundin amb una ràbia tal que li va

rebentar un testicle i li va trencar la mandíbula. La bala al peu li van disparar probablement després dels cops. però em costa de creure

que ella anés armada.

A

—El laboratori ha identificat l'arma amb què van disparar contra en Lundin. Es una Wanad P- 8 3 polonesa amb mun i c i o n s

Makarov. La van trobar a Gosseberga, prop de Goterbogi duu les empremtes de la Salander. Ens podem permetre suposar que va ser

ella qui va portar la pistola a Giosseberga.

-Sí. Però el número de sèrie demostra que va ser part del botí del robatori d'una armeria a Orebro. Al final van agafar el lladre,

però ja s'havia desempallegat de les armes.

Es tractava d'un talent local amb problemes amb les drogues que es movia en cercles propers al Moto Club Svavelsjò. Em resulta més

fàcil atribuir la pistola a en Lundin o a en Nieminen.

—Podria ser senzillament que en Lundin portés la pistola, la Salander el desarmés i se li disparés l'arma, que el va tocar al peu.

Vull dir que la intenció no va ser en cap moment de matar, ja que és viu.

—O bé ella li va disparar al peu per sadisme. Qui ho sap? Però com va poder estabornir en Nieminen? No hi ha cap ferida visible.

—Sí, hi ha alguna cosa. Dues petites cremades al pit.

—I?

—-Jo diria que són d'una porra elèctrica.

—Així doncs, la Salander aniria armada amb una porra elèctrica, gas lacrimogen i una pistola. I tot això quant pesa? No, el que

crec més aviat és que o en Lundin o en Nieminen duien l'arma i que ella els va desarmar. No podrem saber exactament com va rebre

en Lundin el tret fins que un dels protagonistes parli.

—Entesos.

—La situació, doncs, és la següent: en Lundin es troba en detenció preventiva amb els càrrecs que he esmentat. En canvi, no tenim

estrictament res contra en Nieminen. Em veuré obligada a posar-lo en llibertat aquesta tarda.

En Benny Nieminen estava d'un humor execrable quan va sortir de la seva cel·la de detenció de la prefectura d'Estocolm. Tenia

també molta set, fins al punt que es va aturar de seguida en un estanc per comprar una Pepsi, que va buidar d'un glop. Va comprar

també un paquet de Lucky Strike i una capsa de tabac en pols. Va engegar el telèfon mòbil, va comprovar el nivell de la bateria i va

marcar el número d'en Hans-Àke Waltari, trenta-tres anys, número tres en la jerarquia interna del Moto Club Svavelsjò. Va sentir

quatre trucs abans que en Waltari respongués.

—Nieminen. He sortit.

—Felicitats.

—On ets?

—A Nykòping.

—I què hi fots, a Nykòping?

—Quan us van detenir, a tu i a en Magge, vam decidir desaparèixer fins a conèixer les posicions.

—Doncs ara ja les coneixes, les posicions. On són tots?

En Hans-Àke Waltari va explicar on es trobaven els cinc membres restants del Moto Club Svavelsjò. L'explicació no va servir per

calmar ni per satisfer en Benny Nieminen.

—I qui porta la barca mentre vosaltres us amagueu com gallines?

—No és just. Tu i en Magge desapareixeu per fer una merda de feina que ningú no sap què és i després, de cop, us veieu barrejats

en un tiroteig amb la mala puta aquella que porta tota la bòfia de Suècia enganxada al cul, en Magge s'emporta una bala i a tu et

trinquen. I per acabar-ho d'adobar, els polis comencen a desenterrar morts al magatzem de Nykvarn.

—Sí, i què?

—Doncs que aleshores comencem a preguntar-nos si tu i en Magge no ens esteu amagant alguna cosa.

—I què podríem estar amagant, segons tu? Som nosaltres qui portem els negocis de la casa, no?

—Però jo mai no havia sentit a dir que el magatzem fos també un cementiri amagat al bosc. Qui són els morts?

En Benny Nieminen tenia una resposta taxativa a la punta de la llengua, però es va contenir. En Hans-Àke Waltari era un

torracollons, però aquell no era el millor moment per encetar una discussió. Calia actuar ràpidament per consolidar les forces. Després

d'haver-se'n sortit de cinc interrogatoris negant-ho tot en bloc, no seria gaire intel·ligent proclamar que tenia malgrat tot coneixements

en la matèria a través d'un telèfon mòbil a dos-cents metres de la prefectura.

—-Jo no en sé res —va dir—. No et preocupis pels morts. Però en Magge està amb merda fins al coll. El tindran a la garjola una

bona temporada, i durant la seva absència, el boss sóc jo.

—D'acord. Com han de continuar les operacions? —va preguntar en Waltari.

—Qui s'encarrega de la vigilància del local si tots vosaltres us amagueu?

—En Danny Karlsson s'hi va quedar per guardar les posicions. La policia va fer una batuda el mateix dia que us van detenir. No hi

van trobar res.

—En Danny K.! —va exclamar en Nieminen—. En Danny K.! Però si és un coi de debutant, un barbamec que encara li pengen els

mocs!

—No pateixis. Està amb el ros, ja saps, amb el xaval que de vegades us acompanyava a en Magge i a tu.

En Benny Nieminen es va quedar de cop glaçat. Va llançar una ràpida ullada al voltant i es va allunyar uns metres de la porta de

l'estanc.

—Què has dit? —va preguntar en veu baixa.

—-Ja saps, el merda aquell ros que es veia amb tu i amb en Magge. Es va presentar demanant que l'ajudéssim a trobar on

amagar-se.

—Però, collons, Waltari, si el busquen per tot el puto país per l'assassinat d'un poli!

—Sí... per això necessitava un amagatall. Quina altra cosa podíem fer? Es amic teu i d'en Magge.

En Benny Nieminen va tancar els ulls durant deu segons. En Ronald Niedermann havia proporcionat al Moto Club Svavelsjó

moltes feines i força beneficis durant anys.

Però no era de cap de les maneres un amic. Era un individu temible, un psicòpata, i a sobre un psicòpata que la policia estava

empaitant de totes les maneres possibles. En Benny Nieminen no confiava en en Ronald Niedermann ni per un segon. El millor seria

que el trobessin amb una bala al cap. Això, almenys, tranquil·litzaria els polis. —I què n'heu fet?

—En Danny K. se n'encarrega. L'ha portat amb en Viktor.

En Viktor Gòransson era el tresorer del club i el seu expert comptable, i vivia prop de Jàrna. En Gòransson tenia estudis

d'economia i havia començat la seva carrera com a conseller financer d'un iugoslau que regnava sobre uns quants cabarets fins que

van detenir tota la banda per delicte fiscal greu. A la presó de Kumla, a principi dels anys noranta, va conèixer en Magge Lundin. Era

l'únic del Moto Club Svavelsjó que es passejava sempre amb americana i corbata.

—Waltari, agafa el cotxe i ens trobem a Sódertàlje. Vine a buscar-me davant l'estació de trens de rodalia d'aquí a tres quarts

d'hora.

—Bé, bé. Per què tens tanta pressa?

—Perquè hem d'agafar les regnes de la situació tan ràpid com puguem.

En Hans-Àke Waltari observava de cua d'ull en Benny Nieminen, que mantenia un silenci sorrut mentre circulaven cap a

l'Svavelsjò. Al contrari d'en Magge Lundin, en Nieminen no tenia mai un tracte gaire agradable. Era ben plantat i semblava de

maneres suaus, però en realitat sortia de polleguera amb molta facilitat i podia arribar a ser realment perillós, especialment quan

havia mamat. De moment, estava sobri, però en Waltari se sentia vagament inquiet davant la idea que en Nieminen prengués el

comandament. En M a g g e sempre havia sabut, d'una manera o d'una altra, calmar el joc d'en Nieminen. Es preguntava com seria el

futur amb en Nieminen de president provisional del club.

En Danny K. no era al local. En Nieminen va intentar dues vegades trucar-li al mòbil, però no va obtenir resposta.

Van anar a casa d'en Nieminen, a un quilòmetre ben bo del club. La policia havia dut a terme un escorcoll també allà, però sense

trobar-hi res que es pogués utilitzar en la investigació sobre Nykvarn. I com que la policia no havia pogut formular càrrecs contra ell,

en Nieminen es trobava en llibertat.

Es va dutxar i es va canviar mentre en Waltari s'esperava pacientment a la cuina. Després, van caminar cent cinquanta metres pel

bosc del darrere de la casa i van treure la terra que cobria una caixa superficialment enterrada, que contenia sis armes curtes, entre

elles una AK- 5 , gran quantitat de munició i dos quilos ben bons d'explosius. Era el petit arsenal personal d'en Nieminen. Dues de les

armes de la caixa eren Wanad P- 38 poloneses. Provenien del mateix lot que la pistola que la Lisbeth Salander li havia pres a

Stallarholmen.

En Nieminen va apartar la Lisbeth Salander dels seus pensaments. Era un tema sensible. A la cel·la de la prefectura d'Estocolm, no

havia parat de reconstruir mentalment l'escena quan ell i en Magge Lundin havien arribat a la casa de camp d'en Niïs Bjurman i

havien trobat la Salander al pati.

El curs dels esdeveniments havia estat completament inesperat. En Magge Lundin i ell hi havien anat per calar foc a la barraca.

Seguien les ordres d'aquell fill de puta de gegant ros. I havien anat a ensopegar amb aquella maleïda Salander —sola, metre cinquanta

d'alçada i magra com un clau. En Nieminen es preguntava quant devia pesar en realitat. Després, tot s'havia esguerrat per acabar

anant-se'n a fer punyetes enmig d'una orgia de violència per a la qual cap dels dos no estava preparat.

Des d'un punt de vista purament tècnic, podia explicar com havien anat els fets. La Salander havia buidat un esprai de gas

lacrimogen a la cara d'en Magge Lundin. En Magge s'ho hauria hagut d'esperar, però aquesta no era la qüestió. Li havia clavat dues

puntades de peu, i tampoc no cal tenir una força extraordinària per trencar una mandíbula. L'havia agafat per sorpresa. Això es podia

explicar.

Però a continuació, la tia l'havia atacat també a ell, en Benny Nieminen, un paio a qui fins i tot xavals ben entrenats no s'atrevien a

tocar-li els ous. Però es movia tan de pressa... No havia pogut ni acabar de treure l'arma. L'havia esclafat amb una facilitat tan

humiliant com si s'hagués espolsat un mosquit de la mà. Tenia una porra elèctrica. Tenia...

Quan havia recuperat els sentits, no se'n recordava de gairebé res, en Magge Lundin tenia una bala al peu i la policia estava a punt

d'arribar. Després d'unes converses entre la policia de Strangnas i la de Sòdertàlje, s'havia trobat al calabós a Sòdertàlje. I aquella tia

havia robat la Harley Davidson d'en Magge Lundin. Havia retallat de la seva jupa de cuir el logo del Moto Club Svavelsjò —el mateix

símbol que feia apartar-se la gent als bars i que li conferia un prestigi que el simple suec de base no podia comprendre. L'havia

humiliat.

En Benny Nieminen es va posar de cop a bullir interiorment. Havia callat tot al llarg dels interrogatoris. Mai no podria explicar el

que havia passat a Stallarholmen. Fins a aquell moment, la Lisbeth Salander no havia significat res per a ell. Era un petit projecte

secundari del qual s'encarregava en Magge Lundin —un cop més a petició d'aquell refotut Niedermann. Ara, en canvi, l'odiava amb

una passió que el sorprenia a ell mateix. El normal en ell era mantenir-se sempre fred í lúcid, però ara sentia que un dia proper havia

de tenir la possibilitat de venjar-se i esborrar aquella vergonya. Però abans havia de posar ordre en el caos que la Salander i en

Niedermann plegats havien provocat al Moto Club Svavelsjó.

En Nieminen va agafar les dues pistoles poloneses que quedaven a la caixa, les va carregar i en va donar una a en Waltari.

—Tens algun pla particular?

—Anirem a xerrar una mica amb aquest Niedermann. No és dels nostres i no l'han detingut mai abans. No sé com reaccionarà si

l'enxampen, però si xerra, ens pot fotre ben bé. Aniríem tots de pet a la presó en menys temps del que costa dir-ho.

—Vols dir que anem a...

En Nieminen ja havia decidit que calia eliminar en Niedermann, però va comprendre que no era el moment d'espantar en Waltari.

—No ho sé. Li hem de prendre una mica el pols. Si té un pla i es pot obrir ràpidament a l'estranger, li podrem donar un cop de mà.

Però mentre corri el perill que la policia el detingui, és una amenaça per a nosaltres.

La granja d'en Viktor Gòransson prop de Jàrna estava sumida en la foscor quan, a l'hora del crepuscle, en Nieminen i en Waltari hi

van arribar. Allò semblava de mal averany. Van esperar una mica dins el cotxe.

—Potser ha sortit —va proposar en Waltari.

—Anem a veure. No crec que hagin anat de copes amb en Niedermann —va dir en Nieminen tot sortint del cotxe.

La porta d'entrada no estava tancada amb clau. En Nieminen va encendre els llums. Van anar passant d'habitació en habitació. Tot

estava net i endreçat, potser gràcies a aquella dona amb qui en Gòransson vivia.

Van trobar en Gòransson i la seva companya al celler, entaforats en un safareig.

En Nieminen es va inclinar i va observar els cadàvers. Va estirar el dit i va tocar la dona, de qui no recordava el nom. Estava

glaçada i rígida. Allò volia dir que eren morts des de feia potser vint-i-quatre hores.

A en Nieminen no li feia falta l'opinió d'un metge forense per saber com havien mort. A la dona li havien trencat el coll fent-li

girar el cap cent vuitanta graus. Anava vestida amb una samarreta i uns texans i no tenia altres ferides visibles.

En Viktor Gòransson, en canvi, només anava vestit amb uns calçotets. Li havien clavat una pallissa tremenda i tenia tot el cos

cobert de nafres. Els dos braços estaven trencats i apuntaven en direccions absurdes, com branques d'avet retorçades. Havia patit un

maltractament perllongat que calia qualificar de tortura. Al final, pel que en Nieminen podia jutjar, l'havien mort amb un cop poderós

a la gola. Tenia la larinx profundament enfonsada dins el coll.

En Benny Nieminen es va incorporar, va pujar les escales del celler i després va anar a fora. En Waltari el va seguir. En Nieminen

va travessar el pati fins al graner situat cinquanta metres més enllà. Va aixecar el forrellat i va obrir la porta.

Va trobat un Renault de color blau fosc. —Quin cotxe tenia en Gòransson? —va preguntar en Nieminen.

—Conduïa un Saab.

En Nieminen va assentir amb el cap. Es va treure unes claus de la butxaca i va obrir una porta al fons del garatge. Una simple

mirada li va fer descobrir que havia arribat massa tard. Hi havia un robust armari armer obert de bat a bat.

En Nieminen va fer una ganyota.

—Una mica més de 8 00.00 0 corones —va dir.

—Què?

—Una mica més de 8 00.00 0 corones és el que el Moto Club Svavelsjò tenia a dins d'aquest armari. La nostra pasta.

Només tres persones estaven al corrent del lloc on el Moto Club Svavelsjò guardava la caixa a l'espera d'inversions i de blanqueig.

En Viktor Gòransson, en Magge Lundin i en Benny Nieminen. En Niedermann estava fugint. Necessitava diners líquids. I sabia que en

Gòransson s'ocupava de les finances.

En Nieminen va tancar la porta i va sortir lentament del graner. Reflexionava intensament per mirar de formar-se una visió de

conjunt de la catàstrofe. Una part dels recursos del Moto Club Svavelsjò era en forma de títols als quals podia tenir accés i una altra

podria ser reconstituïda amb l'ajut d'en Magge Lundin. Però una gran part de les inversions només figuraven al cap d'en Gòransson, a

menys que aquest hagués donat instruccions clares a en Magge Lundin, cosa que en Nieminen dubtava força —en Magge mai no

havia estat gaire bo en economia. En Nieminen va estimar a grans trets que amb la mort d'en Gòransson el Moto Club Svavelsjò havia

perdut aproximadament el seixanta per cent dels seus fons. El cop era terrible. Eren sobretot diners líquids, que necessitaven per a les

despeses de cada dia.

—I ara què fem? —va preguntar en Waltari.

—Ara, informarem la policia sobre el que ha passat.

—Informarem la policia?

—Es clar, collons! Hi ha les meves empremtes a la casa. Vull que trobin en Gòransson i la seva dona al més aviat possible perquè

el forense pugui establir que els van matar mentre jo estava detingut.

—-Ja ho entenc.

—Millor. Troba en Danny K. Vull parlar amb ell. Es a dir, si encara és viu. I després, trobarem en Ronald Niedermann. Ordre a

tots els contactes que tenim als clubs de tot Escandinava de tenir els ulls ben oberts. Vull el cap d'aquell porc. Viatja probablement

amb el Saab d'en Gòransson. Troba el número de matrícula.

Quan la Lisbeth Salander es va despertar dissabte a la tarda, eren les dues i un metge l'estava manipulant.

—Bon dia —li va dir—. Em dic Sven Svantesson i sóc metge. Et fa mal?

—Sí —va dir la Lisbeth Salander.

—De seguida et donarem els calmants. Però abans et voldria examinar.

Va anar prement i tocant el seu cos masegat. La Lisbeth va tenir temps de sentir-se francament irritada abans que acabés, però se

sentia massa esgotada per començar l'estada a Sahlgrenska amb una disputa i va decidir callar.

—Com estic? —va preguntar.

—Em sembla que això s'arreglarà —va dir el metge tot prenent unes notes abans d'aixecar-se.

Com a resposta, no era gaire brillant.

Quan va haver marxat, una infermera va entrar i va ajudar la Lisbeth amb l'orinal pla. Després, es va poder tornar a adormir.

L'Aleksandr Zalaixenko, àlies Karl Axel Bodin, prenia un esmorzar compost per aliments líquids. Fins i tot els moviments més

mínims dels músculs facials li provocaven violents dolors a la mandíbula i a l'os malar, i mastegar no era ni tan sols una possibilitat

que es pogués plantejar.

Però encara que el dolor fos terrible, era perfectament capaç de suportar-lo. En Zalaixenko estava habituat al dolor. Res no podia

comparar-se amb el dolor que havia sentit durant setmanes i mesos quinze anys enrere, després que hagués cremat com una torxa a

l'interior del seu cotxe, aparcat en una vorera de Lundagatan. Les cures havien estat una mena d'interminable marató del dolor.

Els metges l'havien considerat fora de perill, però per la gravetat de les ferides i tenint en compte la seva edat, continuaria a l'UCI

encara uns quants dies.

Al llarg del dissabte, va rebre quatre visites.

Cap a les deu del matí, l'inspector Ackerman va tornar a veure'l. Aquell cop, s'havia deixat a casa aquella petita emprenyadora de

la Sonja Modig i anava acompanyat per l'inspector Jerker Holmberg, un home molt més simpàtic. Li van fer pràcticament les mateixes

preguntes sobre en Ronald Niedermann que el dia anterior al vespre. Ell s'havia preparat la història i no va cometre cap error. Quan el

van començar a assetjar amb preguntes sobre la seva eventual participació en el tràfic de dones i altres activitats criminals, va tornar a

negar que estigués al corrent de res. Vivia de la seva pensió d'invalidesa i no sabia de què li parlaven. Ho va carregar tot al compte

d'en Ronald Niedermann i va oferir tota la seva col·laboració per localitzar l'assassí del policia.

Però, lamentablement, no els podia proporcionar cap ajut concret. Ho ignorava tot dels cercles en què en Niedermann es movia i

no tenia ni idea d'on podia haver demanat refugi ni a qui.

Cap a les onze, va rebre la breu visita d'un representant del ministeri públic, que va comunicar-li formalment que era sospitós de

complicitat en un delicte de lesions greus i temptativa d'homicidi en la persona de la Lisbeth Salander. En Zalaixenko va contestar en

to pacient, explicant que la víctima era ell, i que en realitat havia estat la Lisbeth Salander qui havia intentat matar-lo. L'home del

ministeri públic li va oferir assistència jurídica en forma d'un advocat d'ofici. En Zalaixenko va dir que s'ho pensaria.

Però allò no entrava en els seus plans. Ell ja tenia un advocat, i la seva primera mesura aquell matí havia estat trucar-li i

demanar-li que vingués tan aviat com pogués. En Martin Thomasson va ser així el tercer visitant del dia. Va entrar amb aspecte

relaxat, es va passar la mà pels cabells rossos, es va ajustar les ulleres i va fer una encaixada amb el seu client. Era un fals magre i un

autèntic seductor. Se sospitava, això sí, que havia servit de sequaç de la màfia iugoslava, un assumpte que encara era objecte

d'investigació, però tenia també la fama de guanyar els seus processos.

Una qüestió de negocis havia dirigit en Zalaixenko cap a en Thomasson feia cinc anys, quan li havia calgut descol·locar certs fons

d'una petita empresa de finançament que posseïa a Liechtenstein. No es tractava d'unes quantitats extraordinàries, però en

Thomasson havia actuat amb mà mestra i en Zalaixenko s'havia estalviat haver-les de declarar. Després d'això, en Zalaixenko havia

recorregut a ell en diverses ocasions. En Thomasson s'adonava que els diners provenien d'una activitat criminal, però no semblava

que això el pertorbés gaire. Al final, en Zalaixenko havia decidit refondre tota la seva activitat en una nova empresa de la qual eren

titulars ell mateix i en Niedermann. Havia anat a veure en Thomasson per proposar-li de formar-ne part com a tercer soci a l'ombra i

encarregat de tot el referent a les finances. En Thomasson va acceptar sense dubtar ni un sol moment.

—Doncs bé, senyor Bodin, no fa gaire bona pinta, tot això.

—He estat víctima de lesions greus i intent d'assassinat —va dir en Zalaixenko.

—-Ja ho veig. Una tal Lisbeth Salander, si ho he entès bé. En Zalaixenko va abaixar la veu.

—El nostre soci Niedermann s'ha ficat en un merder del diable, com et deus haver adonat. —Es el que he entès.

—La policia sospita que jo hi tinc alguna cosa a veure. —Cosa que evidentment no és el cas. Ets una víctima, i és important que

procurem de seguida que aquesta idea quedi ben clara als mitjans de comunicació. La senyoreta Salander ja ha tingut una bona quota

de publicitat negativa... Ja me n'encarrego. —Gràcies.

—Però deixa'm que et digui que no sóc un advocat penal. En aquest afer, necessitaràs que t'ajudi un especialista. Et trobaré algú

en qui puguis confiar plenament.

El quart visitant va arribar a les onze de la nit i va aconseguir superar la barrera de les infermeres exhibint el seu carnet i precisant

que venia per un afer urgent. Li van assenyalar l'habitació d'en Zalaixenko. El pacient encara no dormia, es trobava en plena reflexió.

—Em dic Jonas Sandberg —es va presentar el visitant, tot allargant-li una mà que en Zalaixenko va optar per ignorar.

L'home tenia uns trenta-cinc anys. Els seus cabells eren de color de sorra i anava vestit amb uns texans gastats, una camisa de

quadres i una caçadora de cuir. En Zalaixenko el va contemplar en silenci durant quinze segons.

—Precisament m'estava preguntant quan es presentaria algun de vosaltres.

—Treballo a la Säpo —va dir en Jonas Sandberg tot ensenyant el seu carnet.

—Això segur que no —va dir en Zalaixenko.

—Com diu?

—Potser ets empleat de la Säpo, però no treballes per a ells.

En Jonas Sandberg va quedar un moment en silenci i va mirar al seu voltant a l'habitació. Va avançar la cadira que hi havia per a

les visites.

—Si vinc tan tard és per no atreure l'atenció. Hem estat discutint la manera d'ajudar-lo i necessitem poder establir més o menys el

que va passar. Sóc aquí senzillament per escoltar la seva versió i comprendre les seves intencions per tal que puguem elaborar una

estratègia comuna.

—I quina serà aquesta estratègia, segons tu?

En Jonas Sandberg va contemplar pensativament l'home que jeia al llit. Finalment, va separar les mans.

—Senyor Zalaixenko... Em fa por que es posi en marxa un procés que podria implicar uns danys difícils d'avaluar. Hem discutit la

situació. La tomba de Gosseberga i el fet que la Salander hagi rebut tres trets són fets difícils de minimitzar. Però no hem de perdre

l'esperança. El conflicte entre vostè i la seva filla pot explicar per què la temia tant i per què va prendre vostè mesures tan dràstiques.

Tinc por, però, que tot plegat impliqui uns mesos de presó.

En Zalaixenko es va sentir tot d'una divertit, i s'hauria posat a riure si això no hagués estat completament impossible en el seu

estat. L'únic resultat va ser un estremiment de les comissures dels llavis. Qualsevol altra cosa hauria estat massa dolorosa.

—Aleshores, és aquesta, la nostra estratègia comuna?

—Senyor Zalaixenko: ja coneix vostè el concepte de control dels danys. Es indispensable que trobem una via comuna. Nosaltres

farem tots els possibles per ajudar-lo proporcionant-li un advocat i l'assistència necessària, però ens fa falta la seva col·laboració, així

com certes garanties.

—Et donaré una garantia. Mirareu de fer desaparèixer tot això. —Va fer un gest amb la mà.— En Niedermann és el vostre boc

expiatori, i jo garanteixo que no el trobaran.

—Hi ha proves formals que...

—Deixeu estar les proves formals. El que és important és com es porta la investigació i com es presenten les proves. Aquesta és la

meva garantia..., si no utilitzeu la vostra vareta màgica per fer desaparèixer tot això, convocaré tots els mitjans a una conferència de

premsa. Conec noms, dates i fets. O potser t'he de recordar qui sóc?

—Però vostè no comprèn...

—Ho comprenc perfectament. Tu no ets res més que el noi dels encàrrecs. Informa el teu cap del que t'acabo de dir. Ell ho

comprendrà. Digue-li que tinc còpies de... tot. Us torpedinaré.

—Cal que intentem posar-nos d'acord.

—La conversa s'ha acabat. Ara, fot el camp. I digués'ls que la propera vegada m'enviïn un home, un adult amb qui pugui discutir.

En Zalaixenko va girar el cap per tallar el contacte visual amb el seu visitant. En Jo nas Sandberg va contemplar-lo un breu instant.

Després, va arronsar les espatlles i es va aixecar. Ja gairebé havia arribat a la porta quan va tornar a sentir la veu d'en Zalaixenko.

—Una altra cosa.

En Sandberg es va girar.

—La Salander.

—Què passa amb ella?

—Ha de desaparèixer.

—Què vol dir amb això?

Durant un moment, en Sandberg va semblar tan inquiet que en Zalaixenko no va poder contenir un somriure malgrat el dolor que

va travessar-li la mandíbula.

—Sou tots uns pixafredes i sé que teniu massa escrúpols per matar-la. I també sé que no teniu mitjans per fer-ho. Qui se

n'encarregaria? Tu, potser? Però cal que desaparegui. Cal que es declari nul el seu possible testimoni. Ha de tornar a ingressar en un

psiquiàtric per a la resta de la seva vida.

La Lisbeth Salander va sentir les passes al passadís davant la seva habitació. No va arribar a sentir el nom d'en Jonas Sandberg i

era la primera vegada que sentia aquelles passes.

La seva porta s'havia mantingut oberta al llarg de tot el dia, ja que les infermeres la passaven a veure aproximadament cada deu

minuts. Havia sentit com aquell home arribava i explicava a una infermera, al costat mateix de la seva porta, que havia de veure

inexcusablement el senyor Karl Axel Bodin per un afer urgent. Havia deduït que ensenyava el seu carnet, però no es va dir cap

paraula que proporcionés algun indici sobre el seu nom o la naturalesa del carnet.

La infermera li havia demanat d'esperar que anés a veure si el senyor Bodin estava despert. La Lisbeth Salander en va treure la

conclusió que el carnet devia ser molt convincent.

Va constatar que la infermera anava cap a l'esquerra pel passadís i que va fer 17 passes abans d'arribar al seu destí, ja que el

visitant va recórrer la mateixa distància en 14 passes. Això donava un valor mitjà de 15 , 5 passes. Va estimar la llargada de la passa en

60 centímetres, un valor que, multiplicat per 15 , 5 , volia dir que en Zalaixenko es trobava en una habitació situada a 9 30 centímetres a

l'esquerra al passadís. OK, posem 1 0 metres. Va calcular que la seva habitació feia aproximadament 5 metres d'amplada, cosa que vo-

lia dir que en Zalaixenko es trobava a dues portes d'ella.

Segons les xifres verdes del despertador digital que hi havia a sobre de la seva taula, la visita va durar exactament nou minuts.

En Zalaixenko es va quedar despert una bona estona després que marxés en Jonas Sandberg. Va suposar que aquest no era el seu

nom autèntic, perquè l'experiència li havia ensenyat que els espies afeccionats suecs tenien una autèntica fixació amb els noms de

cobertura, fins i tot quan no eren necessaris en absolut. En qualsevol cas, aquell tal Jonas (o com es digués) era el primer senyal que la

Secció tenia coneixement de la situació en què es trobava. Vist el xafarranxo mediàtic, hauria estat difícil no assabentar-se'n. La seva

visita era també una confirmació que aquella situació era font d'inquietud. I amb motiu.

Va sospesar els avantatges i els inconvenients, va alinear possibilitats i va rebutjar alternatives. Havia entès i assumit que les coses

havien fallat totalment. En un món ideal, ell es trobaria en aquells moments a casa seva a Gosseberga, en Ronald Niedermann es

trobaria en lloc segur a l'estranger i la Lisbeth Salander, enterrada a set peus sota terra. Encara que des d'un punt de vista racional

entenia el que havia passat, li resultava d'allò més difícil comprendre com havia pogut sortir de la tomba, tornar a la granja i destruir

la seva existència amb dos cops de destral. Estava dotada d'uns recursos realment impensables.

En canvi, comprenia perfectament el que havia passat amb en Ronald Niedermann i per què havia sortit fugint en comptes

d'acabar un cop per sempre amb la Salander. Sabia que en Niedermann no estava del tot bé del cap, que tenia visions, que veia

fantasmes. Més d'una vegada, s'havia vist obligat a intervenir quan en Niedermann havia reaccionat de manera irracional i s'havia fet

una bola de pur terror.

Això l'inquietava. Tenint en compte que encara no havien detingut en Ronald Niedermann, en Zalaixenko estava convençut que

havia actuat de manera racional durant els dies que van seguir a la fugida de Gosseberga. Probablement, intentaria arribar a Tallinn,

on trobaria protecció entre els contactes a l'imperi criminal d'en Zalaixenko. El que resultava inquietant era que mai no es podia

preveure el moment en què en Niedermann quedaria paralitzat. Si això havia passat durant la fugida, cometria errors, i, si cometia

errors, l'enxamparien. No es deixaria agafar pacíficament, i això suposaria la mort d'alguns policies i, molt probablement, també la

mort d'en Niedermann.

Aquest pensament turmentava en Zalaixenko. No volia que en Niedermann morís. En Niedermann era fill seu. Però, d'altra

banda, i per molt desagradable que això fos, era un fet que no podien capturar en Niedermann viu. En Niedermann no havia estat

capturat mai per la policia, i en Zalaixenko no podia preveure com reaccionaria davant un interrogatori. Intuïa que, malauradament,

no sabria guardar silenci. Per tant, seria una bona cosa que el matessin durant la detenció. En Zalaixenko ploraria el seu fill, però

l'altra alternativa seria encara pitjor, perquè implicaria per a ell haver de passar la resta de la vida a la presó.

De moment, però, ja havien passat quaranta-vuit hores després de la fugida d'en Niedermann i encara no l'havien atrapat. Això

era un bon senyal. Volia dir que en Niedermann estava en bona forma i un Niedermann en bona forma era invencible.

A llarg termini, es perfilava un altre motiu d'inquietud. Es va preguntar com se'n sortiria, en Niedermann, tot sol sense el seu pare

al costat per guiar-lo en la vida. Amb els anys, havia descobert que si deixava de donar-li instruccions o li afluixava la brida perquè

prengués les seves pròpies iniciatives, en Niedermann es deixava caure fàcilment en un estat passiu i apàtic.

En Zalaixenko va pensar un cop més que era un veritable desastre que el seu fill estigués afectat per aquelles particularitats. En

Ronald Niedermann era sense cap mena de dubte un ésser molt intel·ligent, dotat de qualitats físiques que el convertien en un home

temible i temut. A més, era un excel·lent organitzador que sabia conservar sempre la sang freda. El seu problema era la manca d'instint

de lideratge. Sempre necessitava que hi hagués algú que li digués què havia d'organitzar.

Però, de moment, tot allò estava fora del seu control. Ara, es tractava d'ell mateix. La seva situació era precària, potser més

precària que mai.

La visita de l'advocat Thomasson no li havia semblat particularment tranquil·litzadora. En Thomasson era i continuava sent un

expert en dret mercantil, i tota la seva eficàcia en la matèria no el podia ajudar gaire en el context actual.

Després, hi havia la visita d'en Jonas Sandberg. En Sandberg era una boia salvavides, però una boia que fàcilment podia

convertir-se en un parany. Calia que jugués les seves cartes amb habilitat i recuperés el control de la situació. El control era primordial.

I, al capdavall, podia confiar en els seus propis recursos. De moment, necessitava atenció mèdica. Però en uns quants dies, potser

en una setmana, hauria recuperat les forces. Si les coses arribaven realment a l'extrem, només podria comptar amb ell mateix. Això

volia dir que havia de desaparèixer davant dels nassos de tots els policies que no paraven de rondar-lo. Li farien falta un amagatall, un

passaport i diners en efectiu. En Thomasson li podria proporcionar tot allò. Però abans, necessitaria recuperar-se prou per tenir forces

per fugir.

A la una, la infermera de nit el va passar a veure. Va fer veure que dormia. Quan la dona va sortir i va tancar la porta, es va

aixecar dificultosament al llit i en va treure les cames. Es va quedar assegut sense moure's una bona estona i va provar el seu equilibri.

Després, va recolzar suaument el peu esquerre a terra. Per sort, el cop de destral li havia encertat la cama dreta, que ja tenia malament.

Va allargar la mà per agafar la pròtesi que hi havia a l'armari al costat del llit i se la va fixar al monyó. Després, es va aixecar. Va

carregar el pes a la cama esquerra intacta i va intentar posar la cama dreta. Quan s'hi va recolzar, un dolor fulgurant va travessar-lo.

Va serrar les dents i va fer un pas. Hauria necessitat les seves crosses, però estava convençut que l'hospital no trigaria a donar-n'hi

unes. Es va recolzar a la paret i va anar ranquejant fins a la porta. Va necessitar uns quants minuts per arribar-hi, perquè després de

fer cada passa es veia obligat a quedar-se uns moments immòbil per dominar el dolor.

Va equilibrar-se sobre la cama vàlida, va obrir molt lleugerament la porta i va mirar el passadís. No hi va veure ningú i va treure

el cap una mica més. Va sentir unes veus febles que venien de l'esquerra i va girar el cap. La sala de les infermeres de nit es trobava

aproximadament vint metres més enllà, a l'altra banda del passadís.

Va girar el cap a la dreta i va veure la sortida, al final del passadís. Aquell mateix dia, s'havia informat sobre l'estat de la Lisbeth

Salander. Malgrat tot, no deixava de ser el seu pare. Era evident que les infermeres tenien ordre de no parlar dels pacients. Una

infermera s'havia limitat a dir, en un to neutre, que el seu estat era estable. Però, per reflex, havia llançat un ràpid cop d'ull cap a

l'esquerra del passadís.

En una de les habitacions entre la seva i la sala de les infermeres es trobava la Lisbeth Salander.

Va tancar suaument la porta i se'n va tornar ranquejant al llit, on es va treure la pròtesi. Quan va aconseguir finalment ficar-se

entre els llençols, estava amarat de suor.

L'inspector Jerker Holmberg va tornar a Estocolm cap al migdia de diumenge. Estava cansat, tenia gana i se sentia apallissat. Va

agafar el metro, va baixar a l'ajuntament i va continuar a peu fins a la prefectura de policia, a Bergsgatan, on va pujar al despatx de

l'inspector Jan Bublanski. La Sonja Modig i en Curt Bolinder ja l'estaven esperant. En Bublanski els havia convocat per a aquella reunió

en ple diumenge perquè sabia que el cap de la instrucció prel·liminar, en Richard Ekstróm, estava ocupat en un altre lloc.

—Gràcies per haver vingut —va dir en Bublanski—. Crec que ja comença a ser hora que puguem discutir tranquil·lament entre

nosaltres per mirar d'aclarir una mica tot aquest merder. Jerker, tens novetats?

—Res que no t'hagi explicat per telèfon. En Zalaixenko no cedeix ni un mil·límetre. Es innocent te'l miris com te'l miris i no ens pot

ajudar de cap manera. Penseu només... —Sí?

—Tenies raó, Sonja. Es un dels individus més sinistres que he tractat mai. Sembla una mica estúpid dir això. En la policia, no

hauríem de raonar en aquests termes, però hi ha alguna cosa que fa por sota la seva superfície calculadora.

—Molt bé —va fer en Bublanski escurant-se el coll—. Què en sabem? Sonja?

Ella va apuntar un lleu somriure.

—Els investigadors privats han guanyat aquest assalt. No he trobat en Zalaixenko en cap registre oficial, mentre que hi ha un Karl

Axel Bodin que va néixer el 1 9 3 9 a Uddeva-11a. Els seus pares es deien Marianne i Georg Bodin. Van existir, però van morir

d'accident el 19 46 . En Karl Axel Bodin es va criar a casa d'un oncle a Noruega. Així, no tenim res sobre ell fins als anys setanta, quan

va tornar a Suècia. La versió d'en Mikael Blomkvist segons la qual és un exagent rus del GRO sembla impossible de verificar, però em

sento inclinat a creure que té raó.

—I això què implicaria?

—Es evident que li van proporcionar una falsa identitat. I això s'ha hagut de fer amb el consentiment de les autoritats.

—La Säpo, doncs?

—Això és el que afirma en Blomkvist. Però no sé de quina manera exacta va poder anar la cosa. Això implica que es van falsificar

certificats de naixement i un munt d'altres documents i després es van inserir en els registres oficials suecs. No m'atreveixo a

pronunciar-me sobre el vessant legal d'unes accions semblants. Probablement, tot depèn de qui prengués la decisió. Però perquè la

cosa fos legal, la decisió pràcticament s'hauria hagut de prendre a nivell governamental.

Hi va haver un moment de silenci al despatx d'en Bublanski mentre els quatre inspectors de la policia criminal consideraven les

implicacions.

—Molt bé —va dir en Bublanski—. Som quatre polis completament bloquejats. Si el govern hi està implicat, no seré jo qui el cridi

per a l'interrogatori.

—Mmm... —va fer en Curt Bolinder—. Una cosa així podria portar directament a una crisi constitucional. Als Estats Units, es pot

convocar qualsevol membre del govern per a un interrogatori davant un tribunal ordinari. A Suècia, una cosa així ha de passar per la

Comissió constitucional.

—El que podríem fer en canvi és preguntar-l'hi al cap —va dir en Jerker Holmberg.

—Preguntar-l'hi al cap? —va dir en Bublanski.

—Thorbjòrn Fàlldin.1 Era el Primer Ministre en aquella època.

—Això mateix. El que farem serà presentar-nos no sé on a casa seva i preguntar a l'antic Primer Ministre si va falsificar papers per

a un espia rus trànsfuga. No em sembla que sigui una bona idea.

—En Fàlldin viu a As, al poble de Hàrnòsand. Jo sóc originari d'aquella zona, em vaig criar a pocs quilòmetres de casa seva. El

meu pare és centrista i coneix molt bé en Fàlldin. He coincidit amb ell unes quantes vegades, quan era petit, però també de gran. Es un

senyor molt tractable.

Tres inspectors criminals van fitar en Jerker Holmberg amb una mirada estupefacta.

—Coneixes en Fàlldin —va dir en Bublanski amb un punt de vacil·lació a la veu.

En Holmberg va assentir amb el cap. En Bublanski va fer una ganyota per animar-lo a continuar.

1. Thorbjòrn Fàlldin, Primer Ministre centrista del govern tripartit de dreta entre el 1976 i el 1978, i després entre el 1979 i el 1981.

—Francament... —va dir en Holmberg—. Si poguéssim convèncer l'antic Primer Ministre que ens fes una declaració perquè

sapiguem una mica per on naveguem en aquest mullader, ens podria resoldre una pila de problemes. Podria anar a parlar amb ell. Si

no diu res, no diu res. I si parla, probablement això ens estalviarà força temps.

En Bublanski va pensar-se la proposta. Després, va assentir amb el cap. De cua d'ull, va poder veure com tant la Sonja Modig com

en Curt Bolinder feien el mateix gest.

—Holmberg... està bé que ho proposis, però em sembla que ho podem deixar per a més tard. Tornem al cas, Sonja?

—Segons en Blomkvist, en Zalaixenko va arribar aquí el 19 7 6. Pel que puc entendre, només hi ha una persona que li pot haver

donat aquesta informació.

—En Gunnar Bjòrck —va dir en Curt Bolinder.

—Què ens ha dit en Bjòrck? —va preguntar en Jerker Holmberg.

—Poca cosa. Apel·la al secret professional i diu que no pot parlar sense autorització dels seus superiors. —I qui són els seus superiors?

—Es nega a dir-ho. —Aleshores, què li pot passar.

—L'he inculpat per remuneració de serveis sexuals. Disposem d'una excel·lent documentació gràcies a en Dag Svensson. Això ha

fet sortir l'Ekstróm de polleguera, però en la mesura que jo havia redactat un informe, s'arrisca a tenir problemes si abandona la

investigació —va dir en Curt Bolinder.

—Bé. Infracció de la llei sobre remuneració de serveis sexuals. Què li pot comportar? Una multa, suposo.

—Probablement. Però amb això ja el tenim dins el sistema i el podem cridar a interrogatori.

—Però amb això estem envaint el terreny de la Säpo. Hi podria haver turbulències.

—El problema és que res del que ha passat avui no s'hauria produït si la Säpo no hi hagués estat implicada d'una manera o d'una

altra. Es possible que en Zalaixenko sigui realment un espia rus que va desertar i va demanar asil polític. Es possible també que hagi

treballat per a la Säpo com a agent o com a font, no sé com se'n pot dir, i que existís una bona raó per proporcionar-li una falsa

identitat i l'anonimat. Però hi ha tres peròs. En primer lloc, la investigació que es va dur a terme el 1 9 9 1 i que va fer internar la Lisbeth

Salander és il·legal. En segon lloc, l'activitat d'en Zalaixenko d'ençà d'aquesta data no ha tingut estrictament res a veure amb la

seguretat de la nació. En Zalaixenko és un gàngster completament ordinari i molt probablement còmplice d'una sèrie d'homicidis i

altres crims. I en tercer lloc, no hi ha cap dubte que algú va disparar contra la Lisbeth Salander i la va enterrar al terreny d'en

Zalaixenko a Gosseberga.

—Mira, precisament m'agradaria llegir-lo, aquest famós informe.

En Bublanski va fer mala cara.

—L'Ekstróm hi va posar la mà al damunt divendres, i quan li vaig demanar que me'l tornés, va dir que en faria una còpia, cosa

que no ha fet. En comptes d'això, m'ha tornat a trucar per dir-me que havia parlat amb el ministeri públic i que hi ha un problema.

Segons el fiscal general de l'Estat, la classificació com a secret de Defensa implica que l'informe no pot circular ni ser copiat. El fiscal ha

exigit que n'hi lliurem totes les còpies fins que l'afer quedi resolt. I la Sonja, per tant, s'ha vist obligada a lliurar la còpia que en tenia.

—Això vol dir que ja no disposem d'aquest informe?

—Sí.

—Merda —va dir en Holmberg—. Això no augura res de bo.

—No —va dir en Bublanski—. Però vol dir sobretot que hi ha algú que actua en contra nostra i que a més ho fa

ràpidament i amb eficàcia. És aquesta línia d'investigació la que ens havia posat sobre la bona pista.

—Aleshores, el que hem de fer és determinar qui actua en contra nostra —va dir en Holmberg.

—Un moment —va dir la Sonja Modig—. També tenim en Peter Teleborian. Va contribuir a la nostra investigació

proporcionant-nos un perfil de la Lisbeth Salander.

—Exactament —va dir en Bublanski, amb una veu encara més fosca—. I què va dir?

—Patia molt per la seva seguretat i volia el seu bé. Però un cop acabada la seva xerrameca, va dir que era molt perillosa i

susceptible de resistir. Hem basat una gran part del nostre raonament en el que ell va dir.

—I va esverar força en Hans Faste —va dir en Holmberg—. En tenim notícies, d'aquest, des d'aleshores?

—Està de permís —va respondre en Bublanski secament—. La qüestió ara és saber què fem.

Van passar les dues hores següents discutint diferents possibilitats. L'única decisió pràctica que van prendre va ser que la Sonja

Modig tornaria a Gòteborg l'endemà per veure si la Lisbeth Salander tenia alguna cosa a dir. Quan finalment va donar la reunió per

acabada, la Sonja Modig i en Curt Bolinder van baixar plegats a l'aparcament.

—He pensat una cosa... —En Curt Bolinder es va aturar.

—Quina? —va preguntar la Modig.

—Senzillament, que quan parlàvem amb en Teleborian, tu eres l'única al grup a fer preguntes i oposar-t'hi.

—Sí.

—Sí... Bon instint —va dir.

En Curt Bolinder no tenia fama de repartir lloances a tort i a dret, i era definitivament la primera vegada que deia res de positiu o

d'encoratjador a la Sonja Modig. La va abandonar amb la seva sorpresa davant el cotxe.

CAPÍTOL 5

Diumenge, 10 d'abril

n Mikael Blomkvist havia passat la nit de dissabte a diumenge al llit amb l'Erika Berger. No havien fet l'amor, sinó que

s'havien limitat a parlar. Una gran part de la seva conversa s'havia centrat en els detalls de l'afer Zalaixenko. La confiança

entre tots dos era tan gran que en Mikael no donava cap importància al fet que l'Erika estigués a punt de començar a treballar

per a un diari de la competència. I l'Erika no tenia cap mena d'intenció de robar-li la història. Allò era terreny de Millennium, i si

alguna cosa sentia era més aviat una certa frustració per no poder intervenir en aquell número. Li hauria agradat acabar amb ell els

seus anys a Millennium.

Van parlar també del futur i del que implicaria la nova situació. L'Erika estava fermament decidida a conservar les seves

participacions a Millennium i continuar al consell d'administració. En canvi, tots dos comprenien que, evidentment, no podria tenir

cap contacte amb el treball ordinari de redacció.

—Dóna'm uns quants anys a YSMP i, qui sap? Potser tornaré a Millennium quan em falti poc per jubilar-me. I van passar a parlar de

la seva pròpia relació, que també es complicava. No tenien cap intenció de canviar els seus hàbits, però semblava evident que no es

podrien veure tan sovint com abans. Seria com als anys vuitanta, abans del naixement de Millennium, quan encara treballaven en

llocs diferents.

—L'única solució serà anar quedant —va constatar l'Erika amb un mig somriure.

Diumenge al matí, es van separar a corre-cuita abans que l'Erika tornés amb el seu marit, en Lars Beckman.

—No sé què dir —va dir l'Erika—. Però reconec tots els símptomes que indiquen que estàs completament absorbit per un tema i

que tota la resta passa a un segon pla. Ja ho saps, que quan treballes et comportes com un psicòpata?

En Mikael va somriure i li va fer un petó.

Després d'acomiadar-se de l'Erika, va dedicar el matí a trucar a l'hospital Sahlgrenska per mirar d'obtenir informació sobre l'estat

de la Lisbeth Salander. Ningú no n'hi volia donar cap, i va acabar trucant a l'inspector Marcus Ackerman, que es va compadir d'ell i li

va dir que l'estat de la Lisbeth era satisfactori vistes les circumstàncies i que els metges es mostraven relativament optimistes. Va

preguntar si podia anar a visitar-la. L'Ackerman va contestar que la Lisbeth Salander es trobava sota arrest per decisió del fiscal

general i que no estava autoritzada a rebre visites, però que, de moment, la qüestió no deixava de ser teòrica. En l'estat en què es

trobava, encara no havien pogut ni tan sols interrogar-la. En Mikael va aconseguir obtenir la promesa de l'Ackerman que li trucaria si

l'estat de la Lisbeth empitjorava.

En Mikael va comprovar després les trucades que havia rebut al mòbil i va constatar que tenia quaranta-dues trucades i SMS de

diferents periodistes que intentaven desesperadament posar-se en contacte amb ell. La informació segons la qual havia estat ell qui

havia trobat la Lisbeth Salander i alertat els serveis de socors havia estat objecte de tota mena d'especulacions als mitjans en el

transcurs de les darreres vint-i-quatre hores.

En Mikael va esborrar tots els missatges dels periodistes. Després, va trucar a la seva germana Annika Giannini i van quedar per

dinar aquell mateix dia.

Després, va trucar a en Dragan Armansky president de l'empresa de seguretat Milton Security. El va trobar al mòbil a casa seva, a

Lidingò.

—Amic meu, tens una autèntica facilitat per generar titulars —va dir l'Armansky secament.

—Perdona'm per no haver-te trucat en tota la setmana. Vaig rebre el missatge dient que et volies posar en contacte amb mi, però

no he tingut temps...

—A Milton hem portat la nostra pròpia investigació. I en Holger Palmgren m'ha donat a entendre que tu tenies informació.

Sembla que ens portes centenars de quilòmetres d'avantatge.

En Mikael va vacil·lar un moment. No sabia gaire com formular la cosa.

—Puc confiar en tu? —va preguntar.

L'Armansky va semblar sorprès per la pregunta.

—En quin sentit?

—Estàs a favor de la Salander o no? Vull estar segur que vols el seu bé.

—Es amiga meva. Com ja saps, això no vol dir necessàriament que jo sigui amic seu.

—Ho sé. Però el que et pregunto és si estàs disposat a ficar-te en la seva cantonada del ring i a fer un combat contra els bèsties que

volen acabar amb ella. I serà un combat amb molts assalts.

L'Armansky va reflexionar.

E

—Estic al seu costat —va dir.

—Et puc donar informació i discutir coses amb tu sense tenir por de filtracions cap a la policia o cap a algú altre?

—No em barrejaré de cap de les maneres amb res de criminal —va dir l'Armansky.

—El que et preguntava no era això.

—Pots tenir una confiança total en mi sempre que no em revelis que duus a terme una activitat criminal o coses d'aquestes.

—Això ja m'està bé. Ens hem de veure.

—Vaig a la ciutat aquest vespre. Vols que sopem plegats?

—No, no em va gaire bé. En canvi, m'agradaria que ens veiéssim demà al vespre. Tu i jo, i potser algunes altres persones.

Necessitem poder parlar tranquil·lament.

—Es pot fer a la meva empresa, a Milton. Et sembla a les

sis?

—Molt bé. Una altra cosa... d'aquí a dues hores he quedat amb la meva germana, l'Annika Giannini. Es planteja assumir la defensa

de la Lisbeth, però, evidentment, no pot treballar gratis. Puc pagar de la meva butxaca una part dels seus honoraris. Puc esperar que

Milton Security hi contribueixi?

—La Lisbeth necessitarà un advocat extraordinàriament competent. Crec que la teva germana, i perdona la franquesa, no és una

elecció apropiada. Ja he parlat amb el primer jurista de Milton i ell buscarà l'advocat que ens fa falta. Estic pensant en Peter Althin o

algú d'aquest estil.

—Error. La Lisbeth necessita un tipus d'advocat completament diferent. Quan hàgim pogut parlar amb calma, ja entendràs el que

vull dir. Però pots injectar diners per a la seva defensa, si és necessari?

—Jo ja tenia previst que Milton li buscaria un advocat...

—Això vol dir que sí o que no? Sé el que li ha passat a la Lisbeth. Pràcticament ja sé qui hi ha al darrere. Sé per què. Tinc un pla

d'atac.

L'Armansky va riure.

—D'acord. Escoltaré la teva proposta. Si no m'agrada, em retiraré.

—T'has rumiat la meva proposta de representar la Lisbeth Salander? —va preguntar en Mikael quan va haver fet un petó a la seva

germana i els van haver servit el cafè i els sandvitxos.

—Sí. I no tinc altre remei que dir-te que no. Ja saps que no faig dret penal. Encara que l'exculpin de les morts per les quals la

perseguien, hi haurà una llarga llista de punts d'acusació. Necessitarà algú d'un altre estil i amb una experiència que jo no tinc.

—T'equivoques. Ets advocada i la teva competència en qüestió de drets de les dones està més que reconeguda. Estic segur que ets

exactament l'advocada que ella necessita.

—Mikael... em sembla que no acabes d'entendre el que això significa. Es tracta d'un afer criminal complex i no d'un simple cas de

maltractament d'una dona o d’assetjament sexual. Si accepto defensar-la, podem córrer de dret cap a la catàstrofe.

En Mikael va somriure.

—Tinc la sensació que no has entès on vull anar a parar. Si perseguissin la Lisbeth pels assassinats d'en Dag i la Mia, hauria

contractat un advocat del tipus Silbersky o un altre pes pesant dels casos criminals. Però aquest procés tractarà d'una cosa

completament diferent. I tu ets l'advocada més perfecta que puc imaginar per a això.

L'Annika Giannini va sospirar.

—Aleshores, faries bé d'explicar-m'ho.

Van parlar durant dues hores. Quan en Mikael va haver acabat d'explicar-ho tot, l'Annika Giannini estava convençuda. I en

Mikael va agafar el seu mòbil i va trucar a en Marcus Ackerman a Gòteborg.

—Hola, torno a ser en Blomkvist.

—No tinc cap novetat sobre la Salander —va dir l'Ackerman irritat.

—Quan no hi ha notícies, són bones notícies, és el que cal dir en l'estat actual de les coses. Jo, en canvi, tinc novetats que l'afecten.

—Ah, sí?

—Sí. Té una advocada que es diu Annika Giannini. La tinc al davant i te la passo.

En Mikael va allargar el mòbil a la seva germana.

—Bon dia. Sóc l'Annika Giannini i m'han demanat que representi la Lisbeth Salander. Per tant, necessito entrar en contacte amb la

meva clienta perquè em pugui acceptar com la seva defensora. I necessito el número de telèfon del fiscal.

—Ja veig —va dir l'Ackerman—. Tenia entès que ja se li havia assignat un advocat d'ofici.

—I algú li ha demanat l'opinió, a la Lisbeth Salander? L'Ackerman va vacil·lar.

—En realitat, encara no hi ha hagut la possibilitat de comunicar-se amb ella. Espero poder-hi parlar demà, si el seu estat ho

permet.

—Molt millor. Aleshores, dic aquí i ara que fins que la senyoreta Salander no digui el contrari, em pot vostè considerar com la

seva advocada. No pot dur a terme cap interrogatori amb ella sense la meva presència. Només la pot anar a veure i fer-li la pregunta

de si m'accepta com a advocada o no. Ho entén?

—Sí —va dir l'Ackerman amb un sospir. No sabia gaire bé en quin punt es trobava a nivell jurídic. Va reflexionar un moment

abans d'afegir—: Abans de qualsevol altra cosa, voldríem preguntar a la Salander si té alguna idea d'on es troba en Ronald

Niedermann, l'assassí del policia. Troba bé que li pregunti això, encara que vostè no hi sigui present?

L'Annika Giannini va dubtar.

—D'acord... faci-li la pregunta si això pot ajudar la policia a localitzar en Niedermann. Però no li digui res amb relació a les

possibles causes o acusacions contra ella. Hi estem d'acord?

—Em sembla que sí.

En Marcus Ackerman va sortir immediatament del seu despatx i va pujar l'escala per anar a trucar a la porta de l'Agneta Jervas,

que dirigia la instrucció preliminar. Li va retre comptes de la conversa que acabava de mantenir amb l'Annika Giannini.

—No sabia que la Salander tingués un advocat.

—Jo tampoc. Però la Giannini ha estat contractada per en Mikael Blomkvist. No és segur que la Salander n'estigui al corrent.

—Però la Giannini no fa dret penal. S'encarrega de qüestions sobre els drets de la dona. Vaig sentir-la fa temps en una conferència;

és aguda, però un cas com aquest no li escau de cap de les maneres.

—Això, és la Salander qui ho ha de determinar.

—En aquest cas, pot passar que em vegi obligada a recusar aquesta tria davant el tribunal. Per a la Salander, és important tenir un

defensor de debò, no una estrella que vol sortir en primera pàgina dels diaris. Mrnmm. A més, la Salander està declarada major

incapaç. No sé ben bé a què s'aplica això.

—Què fem?

L'Agneta Jervas va reflexionar un moment.

—Quin embolic! No estic segura de qui s'encarregarà d'aquest afer al final, potser el transferiran a l'Ekstróm a Estocolm. Però cal

que tingui un advocat. D'acord... pregunta-li si vol la Giannini.

Quan va tornar a casa seva cap a les cinc de la tarda, en Mikael va obrir el seu iBook i va reprendre el fil del text que havia

començat a redactar a l'hotel. Hi va treballar durant set hores seguides, fins que va haver localitzat les llacunes més importants de la

història. Encara li quedaven moltes recerques per fer. Una de les qüestions que els documents actuals no permetien resoldre era saber

exactament quins elements de la Säpo, a més d'en Gunnar Bjòrck, s'havien conxorxat per fer tancar la Lisbeth Salander amb els bojos.

Tampoc no havia aclarit la qüestió de la naturalesa de la relació entre en Bjòrck i el psiquiatre Peter Teleborian.

Pels volts de la mitjanit, va apagar l'ordinador i se'n va anar al llit. Per primer cop en diverses setmanes, va sentir que es podia

relaxar i dormir tranquil·lament. La seva història era sòlida. Fos quin fos el nombre d'interrogants que hi restaven, tenia ja prou

material per desencadenar una allau de titulars.

Va sentir el desig sobtat de trucar a l'Erika Berger per posar-la al dia de la situació. Després, va recordar que ella ja no treballava a

Millennium. A partir d'aquí, dormir es va fer difícil.

A l'estació central d'Estocolm, l'home de la cartera bruna va baixar lentament del tren de les 19 .30 h provinent de Gòteborg i es va

quedar uns moments immòbil enmig de la gentada per orientar-se. Havia iniciat el seu viatge a Laholm per anar a Gòteborg, on

s'havia aturat per dinar amb un vell conegut abans de reprendre el trajecte cap a Estocolm. Feia dos anys que no havia estat a la

capital, i en realitat no tenia projecte de tornar-hi un dia. Encara que hi hagués viscut durant la major part de la seva vida professional,

s'hi sentia sempre desarrelat i estrany, un sentiment que no deixava d'augmentar a cada visita d'ençà que s'havia jubilat.

Va travessar lentament el vestíbul de l'estació, va comprar els diaris del vespre i dos plàtans al quiosc, i va contemplar

pensativament les musulmanes amb xador que l'avançaven a tota velocitat. No tenia res contra les dones amb xador. Si la gent es volia

disfressar, no era el seu problema. En canvi, el molestava que tinguessin la ceba de fer-ho en ple Estocolm.

Va fer a peu els tres-cents metres fins a l'hotel Frey al costat de l'antiga central de Correus de Vasagatan. Sempre s'havia allotjat

allà en les seves ara rares visites a Estocolm. Era cèntric i net. A més, resultava barat, cosa que era una necessitat, ja que es pagava el

viatge ell mateix. Havia reservat l'habitació el dia abans i es va presentar amb el nom d'Evert Gullberg.

El primer que va fer quan va pujar a la seva habitació va ser anar al lavabo. Ja havia arribat a aquella edat en què es veia obligat a

anar-hi a cada moment. Ja feia uns quants anys que no podia dormir una nit sencera sense despertar-se per anar a orinar.

Després, es va treure el barret, un barret de feltre anglès de color verd fosc amb ala prima, i es va desfer el nus de la corbata. Feia

metre vuitanta-quatre d'alçada i pesava seixanta-vuit quilos; era, doncs, de constitució magra, o fins i tot escardalenca. Duia una

americana de pota de gall i uns pantalons de color gris fosc. Va obrir la cartera bruna i en va treure dues camises, una corbata de

recanvi i roba interior, que va desar als calaixos. Després va penjar l'abric i l'americana al penjador de rere la porta.

Era massa d'hora per ficar-se al llit. Era massa tard perquè es decidís a anar a fer una passejada, ocupació que, de tota manera,

difícilment hauria trobat del seu gust. Va seure a l'inevitable cadira d'hotel i va mirar al seu voltant. Va engegar el televisor, però en va

abaixar el so perquè cap soroll no el molestés. Va estar a punt de trucar a la recepció perquè li duguessin un cafè, però es va dir que ja

era massa tard. En comptes d'això, va obrir el minibar i es va servir una ampolleta de Johnny Walker amb unes gotes d'aigua. Va

desplegar els diaris del vespre i va llegir atentament tot el que publicaven sobre la recerca d'en Ronald Niedermann i el cas Lisbeth

Salander. Al cap d'un moment, va treure una llibreta relligada en cuir i va prendre algunes notes.

L'antic cap de gabinet de la Säpo, Evert Gullberg, tenia setanta-vuit anys i en feia oficialment catorze que estava jubilat. Però és el

que passa amb els vells espies, que no moren mai, sinó que senzillament s'esmunyen entre les ombres.

Poc després del final de la guerra, quan en Gullberg tenia dinou anys, havia volgut fer carrera a la marina. Havia fet el servei

militar com a aspirant a oficial de marina i havia estat acceptat després per formar-se com a oficial. Però en comptes de triar un destí

tradicional, al mar, que era el que esperava, l'havien destinat al servei d'informació de la marina. Comprenia perfectament la

necessitat de vigilar les transmissions de l'enemic, amb l'esperança de descobrir el que es tramava a l'altra banda del Bàltic, però vivia

aquesta feina com una cosa avorrida i sense interès. A l'escola d'interpretació de l'exèrcit, va tenir l'ocasió d'aprendre rus i polonès. Els

seus coneixements de llengües van ser un dels motius del seu reclutament el 19 50 per la policia de seguretat. Era a l'època que en

Georg Thulin, un home d'una correcció irreprotxable, dirigia la 3 a brigada de la policia de l'Estat. Quan va ocupar la seva plaça, el

pressupost global de la policia secreta s'elevava a 2 ,7 milions de corones, i hi treballaven un total de noranta-sis persones.

Quan l'Evert Gullberg es va jubilar, el pressupost de la Säpo superava els 350 milions de corones, i no hauria sabut dir quants

empleats tenia exactament la Casa.

En Gullberg havia passat la seva vida al servei secret de la nació, o al servei del bon poble socialdemòcrata. Ironia del destí, ja que

en totes les eleccions havia votat fidelment pels moderats, excepte en les del 19 9 1 , quan havia votat conscienciosament contra ells, ja

que considerava en Carl Bildt com una catàstrofe de la realpolitik. Aquell any, s'havia resignat a aportar el seu sufragi a l'Ingvar

Carlsson. Els anys amb el millor govern que Suècia hagi tingut mai, sota la direcció dels moderats durant quatre anys, havien

confirmat també les seves pitjors pors. El govern moderat s'havia format a l'època de l'enfonsament de la Unió Soviètica, i segons la

seva opinió no hi havia cap règim tan mal preparat per afrontar les noves possibilitats polítiques en l'art de l'espionatge que havien

aparegut a l'Est i treure'n profit. El govern Bildt havia invocat, en canvi, raons econòmiques per reduir el departament soviètic i

apostar per tot un seguit de bestieses internacionals a Bòsnia i Sèrbia —com si Sèrbia hagués de convertir-se un dia en una amenaça

per a Suècia! El resultat havia estat la impossibilitat de situar a Moscou informadors a llarg termini, i el dia en què el clima es tornés a

endurir —cosa que era inevitable, segons opinió d'en Gullberg—, la Säpo començaria a rebre exigències polítiques extravagants, com

si poguessin fer aparèixer agents per art de màgia.

En Gullberg havia començat la seva carrera al departament rus de la 3 a brigada de la policia de l'Estat i, després de dos anys

passats al darrere d'una taula de despatx, havia pogut fer les seves primeres passes vacil·lants sobre el terreny com a agregat militar

amb grau de capità a l'ambaixada de Suècia a Moscou, entre el 19 52 i el 19 53 . Fet estrany, que seguia les passes d'un altre espia

cèlebre. Uns anys abans, la seva plaça l'havia ocupat un oficial no del tot desconegut, el coronel Stig Wennerstróm.

De tornada a Suècia, en Gullberg havia treballat per al contraespionatge i, deu anys més tard, era un dels més joves dels agents de

la Säpo que, el 19 63 , en l'equip dirigit pel director d'operacions Otto Danielsson, havia detingut en Wennerstròm i l'havia dut a una

pena de cadena perpètua a la presó de Làngholmen.

Quan, sota el govern d'en Per Gunnar Vinge, el 19 64 , la policia secreta va ser reestructurada per convertir-se en el Departament

de Seguretat de la Direcció General de la Policia nacional, la DGPN/Säpo, el nombre d'empleats havia començat a augmentar. En

aquell moment, en Gullberg treballava a la Säpo des de feia catorze anys i s'havia convertit en un dels veterans de confiança.

En Gullberg evitava utilitzar el terme abreujat Säpo, i s'estimava més el de policia de seguretat. Amb els col·legues, parlava de

vegades de l'Empresa o la Casa, o més senzillament del Departament —però mai de la Säpo. La raó era molt senzilla. La missió més

important de la Casa durant molts anys havia estat el control del personal, és a dir, la investigació i l'obertura de fitxes de ciutadans

suecs sospitosos de tenir opinions comunistes i ser traïdors a la pàtria. A la Casa, els conceptes de comunista i traïdor a la pàtria es

consideraven sinònims. La paraula Säpo, que havia acabat sent adoptada per tothom, havia estat originalment creada per Claror, un

diari comunista traïdor a la pàtria, com una mena de terme pejoratiu aplicat als caçadors de comunistes de la policia. I en Gullberg no

podia entendre com el seu antic cap, P. G. Vinge, havia escollit com a títol de les seves memòries Vaig ser cap de la Säpo del içÓ2 al

1970.

La reestructuració del 19 64 havia de decidir la carrera futura d'en Gullberg.

La transformació de la policia secreta en DGPN/Säpo volia dir que es convertia en el que les notes del ministeri de Justícia

qualificaven d'organització policíaca moderna. Això implicava noves incorporacions que suposaven tota mena de problemes

d'adaptació, cosa que en una organització en expansió va tenir com a conseqüència que les possibilitats de l'Enemic per col·locar

agents al si del Departament van millorar clarament. Això va comportar al seu torn que s'hagués de reforçar el sistema de seguretat

interna —la policia secreta ja no podia continuar sent un club privat format per antics oficials, on tothom coneixia tothom i on el

màxim mèrit d'un nou recluta era tenir un pare oficial.

El 19 63 , havien transferit en Gullberg del contraespionatge al control del personal, reforçat de resultes del desemmascarament de

l'Stig Wennerstròm. En aquest període va ser quan es van posar les bases del registre d'opinions que, cap a finals dels anys seixanta,

tenia fitxats més de tres-cents mil ciutadans suecs que mantenien opinions polítiques poc convenients. Però el control dels ciutadans

suecs en general era una altra cosa —aquí, es tractava de saber com planificar el control de seguretat al si de la DGPN/Säpo.

En Wennerstròm havia desencadenat una allau de problemes dins la policia secreta de l'Estat. Si un coronel de l'Estat major de la

defensa havia pogut treballar per als russos —un coronel que a més era conseller del govern en assumptes relacionats amb armes

nuclears i política de seguretat—, £es podia afirmar que els russos no tenien algun agent situat en algun lloc igualment cabdal al si de

la policia secreta? Qui podia garantir que els directors i altres responsables de la Casa no treballaven en realitat per als russos? En

resum: qui havia d'espiar els espies?

Una tarda d'agost del 19 64, van convocar en Gullberg a una reunió al despatx del director adjunt de la Säpo, el cap de gabinet

Hans Wilhelm Francke. A part d'ell, prenien part en aquesta reunió dues altres persones de les altes esferes de la Casa: el secretari i el

responsable de pressupostos. Abans que acabés el dia, la vida d'en Gullberg havia pres una altra direcció. L'havien escollit. L'havien

nomenat responsable d'una brigada de nova creació designada amb el nom provisional de Secció Especial, abreujadament SS. La

primera mesura d'en Gullberg va ser rebatejar-la Secció d'Anàlisi. El nom va durar només uns minuts, fins que el responsable de

pressupostos va fer notar que SA no resultava una sigla gaire millor que SS. El nom definitiu de l'organització va ser Secció d'Anàlisi

Especial, la SAS, i en la vida de cada dia, la Secció, a diferència de la Casa o el Departament, que s'aplicaven a la Säpo en el seu

conjunt.

Aquella secció havia estat idea d'en Francke. L'anomenava l'última línia de defensa. Un grup ultrasecret situat en llocs estratègics

al si de la Casa, però que es mantenia invisible i no apareixia ni en les notes internes ni en les provisions de fons i que, de fet, no podia

patir infiltracions. La seva missió: vetllar per la seguretat de la nació. En Francke tenia el poder de fer que allò arribés a ser possible.

Necessitava comptar amb el responsable de pressupostos i el secretari general per crear aquesta estructura oculta, però eren tots dos

soldats de la vella escola i amics després de desenes d'escaramusses amb l'Enemic.

El primer any, l'organització només comptava amb en Gullberg i tres col·laboradors molt escollits. En el transcurs dels deu anys

següents, la Secció va créixer fins a enquadrar onze persones, de les quals dues eren secretaris administratius de la vella escola i la

resta, caçadors d'espies professionals. En una jerarquia simplificada al màxim, en Gullberg era el cap i tots els altres, col·laboradors

que s'entrevistaven amb el cap pràcticament cada dia. L'eficàcia es valorava molt més que no el prestigi i la burocràcia.

Formalment, en Gullberg era subordinat d'una llarga llista de persones dins la jerarquia per sota del secretari general de la Säpo, a

qui havia de presentar informes mensuals, però, a la pràctica, es trobava en una posició única i gaudia de poders extraordinaris. Ell, i

només ell, podia decidir estudiar amb lupa les més altes instàncies de la Säpo. Podia, si li venia de gust, girar com un guant la vida del

mateix Per Gunnar Vinge (cosa que, efectivament, va fer). Podia iniciar les seves pròpies investigacions o col·locar escoltes

telefòniques sense haver d'explicar-ne l'objectiu i ni tan sols haver d'informar les altes instàncies. El seu model era el llegendari espia

americà James Jesús Angleton, que ocupava una posició semblant a la CIA i que, a més, havia arribat a conèixer personalment.

Concretament, la Secció es va convertir en una microorganització al si del Departament, a l'exterior, a sobre i al costat de tota la

resta de la policia de seguretat. Aquest fet va tenir també conseqüències geogràfiques. La Secció tenia despatxos a Kungsholmen, però,

per raons de seguretat, va ser desplaçada extramurs, a un pis privat d'onze habitacions a Òstermalm. El pis va ser transformat de

forma discreta en oficina fortificada, i mai no quedava buit, ja que la fidel secretària Eleanor Badenbrink s'allotjava de manera perma-

nent en dues habitacions al costat de l'entrada. La Badenbrink era un recurs inestimable, i en Gullberg tenia plena confiança en ella.

En Gullberg i els seus col·laboradors, així com el procés d'organització de la seva unitat, van poder escapar de qualsevol notorietat

—estaven finançats per un «fons especial», però no existien enlloc dins la burocràcia formal de la policia de seguretat, que depenia de

la Direcció General de la Policia nacional o del ministeri de Justícia. Fins i tot el director de la DGPN/Säpo ignorava l'existència

d'aquells homes, els més secrets entre els secrets, que tenien per missió encarregar-se dels assumptes més secrets entre els secrets.

Cap a l'edat de quaranta anys, en Gullberg es trobava en conseqüència en una situació en què no havia de retre comptes a ningú i

podia obrir investigacions sobre qualsevol cosa que volgués.

En Gullberg havia entès des del principi que la Secció d'Anàlisi Especial corria el perill de convertir-se en un grup políticament

sensible. La seva missió era força indeterminada i les instruccions escrites, extremament magres. Pel setembre del 19 64 , el Primer

Ministre Tage Erlander va signar una directiva que estipulava l'assignació de crèdits a la Secció d'Anàlisi Especial, la missió de la qual

era encarregar-se d'investigacions particularment sensibles i importants per a la seguretat de la nació. Un dels dotze casos d'aquest

tipus, que el director adjunt de la DGPN/Säpo, Hans Wilhelm Francke, va exposar en el transcurs d'una reunió vespertina, va ser

classificat immediatament com a secret i arxivat al registre especial i igualment secret de la DGPN/Säpo.

La signatura del Primer Ministre implicava, però, que la Secció fos una institució jurídicament constituïda. El primer pressupost

anual de la Secció s'elevava a 52 .0 00 corones. Un pressupost ben petit, detall que el mateix Gullberg considerava genial, per tal com

deixava entendre que la creació de la Secció no era res més que un assumpte com tants d'altres.

En un sentit més ampli, la signatura del Primer Ministre volia dir que havia reconegut la necessitat d'un grup que pogués

encarregar-se del «control intern del personal». Alguns podrien igualment deduir d'aquesta mateixa signatura que el Primer Ministre

havia donat el seu aval a la creació d'un grup que podia també encarregar-se del control de «persones particularment sensibles» fora

de la Säpo, per exemple el mateix Primer Ministre. Aquesta darrera eventualitat era la que plantejava problemes polítics potencial-

ment seriosos.

L'Evert Gullberg va constatar que ja no li quedava Johnny Walker al got. No era especialment afeccionat a l'alcohol, però el dia

havia estat llarg, el viatge també, i considerava que es trobava en una etapa de la vida en què no importava gaire si decidia beure un

whisky o dos. No havia de dubtar a tornar-se a omplir el got si en tenia ganes. Es va servir una ampolleta de Glenfiddich.

El dossier més sensible de tots era, naturalment, l'Olof Palme.

En Gullberg recordava molt bé aquella jornada electoral del 19 7 6 . Per primer cop en la història moderna, Suècia tenia un govern

de dreta. Malauradament, qui va accedir al càrrec de Primer Ministre va ser en Thorbjòrn Fàlldin, i no en Gòsta Bohmann, un home de

la vella escola infinitament més adequat. Però el més important era que en Palme havia resultat derrotat i l'Evert Gullberg podia

respirar tranquil.

La pertinència de tenir en Palme com a Primer Ministre havia estat objecte d'una conversa als passadissos més secrets de la

DGPN/Säpo. L'any 19 69 , en Per Gunnar Vinge va ser acomiadat després d'haver formulat la seva opinió, compartida per nombroses

persones del Departament, en el sentit que hi havia la possibilitat que en Palme fos un agent d'informació que operava per al KGB rus.

La convicció d'en Vinge no va ser objecte de cap controvèrsia a l'interior de la Casa. Malauradament, havia comentat obertament la

cosa amb el governador local, en Ragnar Lassinantti, en el transcurs d'una visita al Norrbotten. En Lassinantti havia aixecat les celles

dues vegades i tot seguit n'havia informat el gabinet ministerial, cosa que va tenir com a conseqüència que en Vinge fos convocat a

una entrevista privada.

Per a gran indignació de l'Evert Gullberg, la qüestió dels eventuals contactes russos d'en Palme no va tenir mai resposta. Malgrat

constants temptatives per establir la veritat i trobar proves determinants —el revòlver que fumeja—, la Secció no havia arribat mai a

trobar ni la més mínima prova que allò fos cert. A ulls d'en Gullberg, allò no indicava de cap de les maneres que en Palme fos

eventualment innocent, sinó, al contrari, que potser era un espia particularment astut i intel·ligent, poc inclinat a cometre els errors

que altres espies russos havien comès. En Palme continuava burlant-se d'ells any rere any. El 19 8 2 , l'afer Palme havia tornat a

actualitzar-se quan va tornar a ser Primer Ministre. Després, havien sonat els trets a Sveavàgen, i la qüestió havia esdevingut teòrica

per sempre.

El 19 7 6 va ser un any problemàtic per a la Secció. Una certa crítica havia vist la llum al si de la DGPN/Säpo, entre les escasses

persones que en coneixien l'existència. En el transcurs dels deu anys precedents, un total de seixanta-cinc funcionaris de la Säpo van

ser expulsats de l'organització a causa d'una suposada manca de fiabilitat política. En la majoria dels casos, però, els documents eren

de tal naturalesa que no es podia demostrar res i, en conseqüència, alguns alts càrrecs s'havien començat a dir que els membres de la

Secció eren paranoics que veien conspiracions pertot arreu.

A en Gullberg encara li bullia la sang quan recordava un dels afers que la Secció havia investigat. Es tractava d'una persona que la

DGPN/Säpo havia reclutat el 19 68 i que en Gullberg havia personalment considerat com a particularment poc recomanable. El seu

nom era Stig Bergling, inspector criminal i tinent a l'exèrcit suec, que més tard va resultar ser un coronel del GRO, el servei

d'informació militar rus. En quatre ocasions en el transcurs dels anys següents, en Gullberg es va esforçar a fer acomiadar en Bergling,

però les seves temptatives van ser sistemàticament ignorades. Les coses no van canviar fins al 19 7 7 , quan en Bergling va començar a

ser objecte de sospites fins i tot fora de la Secció. Era massa tard. En Bergling va ser l'escàndol més gran de la història de la policia de

seguretat sueca.

La crítica cap a la Secció es va fer més intensa durant la primera meitat dels anys setanta i, cap a la meitat de la dècada, en

Gullberg havia sentit a dir diverses vegades que li retallarien el pressupost i fins i tot sentit a insinuar que tota la seva activitat no

servia per a res.

Globalment, la crítica volia dir que el futur de la Secció estava amenaçat. Aquell any, la prioritat de la DGPN/Säpo eren les

amenaces terroristes, una trista història des del punt de vista de l'espionatge i que afectava principalment joves desorientats que

treballaven amb elements àrabs o propalestins. La gran qüestió al si de la Säpo era saber si el control del personal havia de rebre fons

específics per examinar ciutadans estrangers domiciliats a Suècia, o bé si això havia de continuar sent una qüestió exclusivament

tractada per la brigada internacional.

A partir d'aquesta discussió burocràtica una mica obscura, s'havia començat a sentir en la Secció la necessitat d'aconseguir els

serveis d'un col·laborador de confiança encarregat de reforçar el control de col·laboradors de la brigada internacional, sí, d'espiar-los.

L'elecció va recaure sobre un jove empleat que treballava a la DGPN/Säpo des del 19 7 0 i el passat i la credibilitat política del qual

eren tals que es considerava que podia tenir un lloc entre els col·laboradors de la Secció. En la seva vida privada, era membre d'una

organització anomenada Aliança Democràtica, però que els diaris socialdemòcrates qualificaven d'extrema dreta. A la Secció, això no

constituïa cap tara. Hi havia tres col·laboradors més que eren membres d'aquella organització, i la Secció tenia força a veure amb la

seva creació. De fet, contribuïa també a una petita part del seu finançament. Precisament, el nou col·laborador de la Secció havia estat

recomanat i reclutat a través de l'Aliança Democràtica. El seu nom era Gunnar Bjòrck.

Per a l'Evert Gullberg, va ser un increïble cop de sort que el dia de les eleccions generals del 19 7 6, quan l'Aleksandr Zalaixenko es

va refugiar a Suècia i va entrar a la comissaria de Norrmalm per demanar asil polític, l'acollís precisament el jove Gunnar Bjòrck, que

s'encarregava de la instrucció de casos a la brigada internacional i ja era un agent vinculat als més secrets dels secrets.

En Bjòrck era ràpid de reflexos. Va comprendre ràpidament la importància d'en Zalaixenko i va interrompre l'interrogatori. Va

ficar el desertor en una habitació de l'hotel Continental. Va ser, doncs, l'Evert Gullberg i no el seu cap formal de la brigada

internacional qui va rebre la trucada d'en Gunnar Bjòrck donant l'alerta. La trucada va arribar a una hora en què els col·legis electorals

ja havien tancat i totes les enquestes indicaven que en Palme perdria. En Gullberg acabava d'arribar a casa seva i seguia la nit electoral

a la televisió. En un primer moment, havia dubtat de la informació que li estava donant aquell jove esverat. Després, es va traslladar al

Continental per assumir la direcció de l'afer Zalaixenko.

Aquell dia, la vida de l'Evert Gullberg va canviar radicalment. La paraula secret va adquirir tot d'una un nou significat i un nou

pes. Va comprendre la necessitat de crear una estructura al voltant del trànsfuga.

Va optar d'entrada per incloure en Gunnar Bjòrck al grup Zalaixenko. Era una decisió assenyada i justa, perquè en Bjòrck coneixia

l'existència del desertor. Era millor tenir-lo a l'interior que no deixar que representés un perill per a la seguretat a l'exterior. Això va

comportar la transferència d'en Bjòrck del seu lloc oficial a la brigada internacional a un despatx al pis d'Ostermalm.

Enmig de l'agitació que va seguir, en Gullberg havia optat per informar una sola persona al si de la DGPN/Säpo, el secretari

general, que tenia ja accés a l'activitat de la Secció. El secretari general s'havia guardat per a ell la informació durant uns quants dies

abans d'explicar a en Gullberg que el peix que canviava de bàndol era tan gros, que calia informar el director de la DGPN/Säpo, i que

el govern també n'havia d'estar al corrent.

El director de la DGPN/Säpo, que acabava de prendre possessió del seu càrrec, tenia en aquella època coneixement de la SAS,

però només tenia una vaga idea de quines eren les seves ocupacions reals. L'havien nomenat perquè fes neteja després de l'afer IB, i

seguia un camí ascendent per ocupar un lloc important en la jerarquia del cos de policia. Durant certes entrevistes confidencials, havia

sabut que la Secció era un grup secret format pel govern, que es movia al marge de l'activitat veritable de la Säpo i sobre el qual no

s'havien de fer preguntes. Com que el director era en aquella època un home que es guardava prou de formular preguntes

susceptibles de generar respostes desagradables, s'havia limitat a fer que sí amb el cap i admetre que existia alguna cosa anomenada

SAS i que no n'havia de fer res.

En Gullberg no se sentia especialment seduït per la idea d'haver de parlar d'en Zalaixenko al director, però va acceptar la realitat.

Va subratllar la importància de la necessitat absoluta d'un secret total, i va decretar unes mesures tan estrictes que ni tan sols el

director de la DGPN/Säpo no podria parlar del tema a dins del seu despatx sense prendre mesures de seguretat específiques. Es va

decidir que en Zalaixenko seria cosa de la Secció d'Anàlisi Especial.

Quedava descartat informar-ne el Primer Ministre sortint. I tenint en compte tot el batibull que hi havia al voltant del canvi de

govern, el nou Primer Ministre ja estava prou enfeinat nomenant els seus ministres i negociant amb els altres partits de la dreta. No va

ser fins després d'un mes de la formació del nou govern que el director de la DGPN/Säpo, acompanyat per en Gullberg, va anar a la

seu del govern, a Rosenbad, per informar en Fàlldin, el nou Primer Ministre. Fins a l'últim moment, en Gullberg s'havia oposat que el

govern fos informat de res, però el director de la DGPN/Säpo no havia afluixat la corda —constitucionalment, era indefensable no

informar el Primer Ministre. Durant la reunió, en Gullberg va posar en joc tota la seva eloqüència per persuadir el Primer Ministre de

la importància de no escampar la notícia de l'existència d'en Zalaixenko més enllà del seu despatx: ni el ministre d'Afers Exteriors, ni

el ministre de Defensa, ni cap altre membre del govern no n'havien de tenir coneixement.

Saber que un agent rus de gran envergadura havia demanat asil polític a Suècia va trasbalsar en Fàlldin. El Primer Ministre havia

començat a invocar el seu deure, per motius constitucionals, de parlar-ne almenys amb els presidents dels altres dos partits del govern

de coalició. En Gullberg ja s'esperava aquesta objecció, i va jugar la carta més forta de què disposava. Havia contestat explicant en veu

baixa que si això s'havia de produir, ell es veuria obligat a presentar immediatament la dimissió. L'amenaça va provocar l'efecte que

esperava. Allò implicava que el Primer Ministre carregaria personalment amb la responsabilitat si la cosa s'arribava a saber i els russos

enviaven un comando d'assassins per eliminar en Zalaixenko. I si la persona que responia de la seguretat d'en Zalaixenko s'havia vist

obligada a dimitir, aquella revelació seria una autèntica catàstrofe política i mediàtica per al Primer Ministre.

En Fàlldin, encara fresc i insegur en el seu paper de cap del govern, s'havia tirat enrere. Va donar el seu aval a una directiva que

va ser immediatament consignada en el registre secret i que estipulava que la Secció responia de la seguretat i l'interrogatori d'en

Zalaixenko, i que la informació sobre el trànsfuga no havia de sortir del despatx del Primer

Ministre. En Fàlldin va signar igualment una directiva que mostrava clarament que n'havia estat informat, però que significava també

que no tenia dret a parlar-ne. En resum: havia d'oblidar en Zalaixenko.

En Fàlldin havia insistit, però, perquè en fos informada una altra persona del seu gabinet, un secretari d'Estat molt ben triat que

actuaria com a contacte en les qüestions referides al trànsfuga. En Gullberg el va deixar fer. Manipular un secretari d'Estat no seria cap

problema per a ell.

El director de la DGPN/Säpo estava satisfet. L'afer Zalaixenko quedava cobert des d'un punt de vista constitucional, cosa que

volia dir que ell tenia coberta la retirada. En Gullberg també estava satisfet. Havia aconseguit establir una quarantena que li permetia

controlar el flux d'informació. Ell era l'únic que controlava en Zalaixenko.

De tornada al despatx d'Ostermalm, en Gullberg es va instal·lar al seu escriptori i va elaborar una llista manuscrita de les persones

que coneixien l'existència d'en Zalaixenko. A part d'ell mateix, hi figuraven en Gunnar Bjòrck, en Hans von Rottinger, cap

d'operacions de la Secció, en Fredrik Clinton, director adjunt, l'Eleanor Badenbrik, secretària de la Secció, així com dos col·laboradors

que tenien per missió recollir i analitzar de manera contínua les informacions que en Zalaixenko els pogués proporcionar. En total, set

persones que, al llarg dels propers anys, havien de constituir una secció a part al si de la Secció. Mentalment, va batejar-la com a Grup

Interior.

A l'exterior de la Secció, el secret el coneixien el director de la DGPN/Säpo, el director adjunt i el secretari general. En total, dotze

persones. Mai abans un secret de tanta importància havia estat conegut només per un cercle tan exclusiu.

Però aquesta sensació d'eufòria va durar poc. Hi havia una tretzena persona que coneixia el secret. A en Bjòrck l'havia

acompanyat un jurista, en Niïs Bjurman. Era impensable convertir en Bjurman en un col·laborador de la Secció. No era un autèntic

policia de la Säpo —no era gaire més que un becari— i no disposava ni dels coneixements ni de la competència exigibles. En Gullberg

va sospesar diferents possibilitats i finalment va optar per treure en Bjurman de la història. El va amenaçar amb la presó a perpetuïtat

si xerrava ni que fos una síl·laba sobre en Zalaixenko, va utilitzar la corrupció en forma de promeses de missions futures i els afalacs

que van augmentar el sentiment d'importància d'en Bjurman. Va procurar que tingués un lloc de treball en un bufet d'advocats de

renom i després que tingués una pila d'encàrrecs que el mantenien ocupat. L'únic problema era que en Bjurman va resultar ser tan

mediocre que no era capaç de fer servir les seves pròpies capacitats. Al cap de deu anys, va abandonar el bufet d'advocats i es va

instal·lar pel seu compte: un despatx d'advocat amb un sol empleat a Odenplan.

Al llarg dels anys següents, en Gullberg va mantenir en Bjurman sota una vigilància discreta, però constant. No va ser fins a finals

dels anys vuitanta, quan, amb l'ensorrament de la Unió Soviètica, en Zalaixenko va deixar de ser una qüestió prioritària, que va deixar

de vigilar-lo.

Per a la SAS, en Zalaixenko havia representat d'entrada la promesa de poder dur una mica de llum a l'enigma Palme, un afer que

preocupava permanentment en Gullberg. En Palme, doncs, va ser un dels primers temes que en Gullberg va tractar als interrogatoris.

Les esperances, però, van resultar ràpidament polvoritzades perquè en Zalaixenko no havia operat mai a Suècia i no tenia un

autèntic coneixement del país. En canvi, en Zalaixenko havia sentit a parlar d'un «Portafarcells Roig», un polític de primera línia suec,

o potser escandinau, que treballava per al KGB.

En Gullberg va establir una llista de noms que relacionava amb en Palme. Hi havia en Carl Lidbom, en Pierre Cshori, l'Sten

Andersson, la Marita Ulvskog i algunes altres persones. Tot al llarg de la seva vida, en Gullberg mai no va parar de donar voltes a

aquella llista, i mai no va obtenir resposta.

En Gullberg jugava de cop i volta a primera divisió. El van admetre amb respecte al club exclusiu de guerrers on tothom es coneix

i on els contactes es fan per intermediació d'amics personals i de confiança —i no a través dels canals oficials i les intervencions

burocràtiques. Va conèixer en James Jesús Angleton en persona i va poder prendre un whisky en un discret club de Londres en

companyia del cap de l'MI- 6 . S'havia convertit en un dels grans.

L'altra cara de l'ofici era que no podria parlar mai dels seus èxits, ni tan sols en unes memòries pòstumes. I l'acompanyava

permanentment la por que l'Enemic es fixés en els seus viatges i el comencés a seguir —i que, de retop, conduís involuntàriament els

russos fins a en Zalaixenko.

Sota aquest punt de vista, en Zalaixenko era el seu pitjor enemic personal.

El primer any, en Zalaixenko havia viscut en un pis neutre propietat de la Secció. No existia en cap registre o document oficial, i al

si del grup Zalaixenko havien cregut que tenien tot el temps del món abans de ser obligats a planificar el seu futur. No va ser fins a la

primavera del 19 7 8 que va rebre un passaport a nom de Karl Axel Bodin, així com una història acuradament elaborada —un autèntic

fals passat que es podia comprovar punt per punt en els registres suecs.

Però aleshores ja era massa tard. En Zalaixenko havia anat a follar-se aquella puta de merda de l'Agneta Sofia Salander, nascuda

Sjòlander, i s'havia presentat tranquil·lament amb el seu nom autèntic. En Gullberg sospitava que al cap del seu protegit hi havia

alguna cosa que no acabava de rutllar. Sospitava que el trànsfuga rus tenia ganes que el desemmascaressin. Era com si sentís la

necessitat d'aparèixer sota la llum dels projectors. Com explicar, d'altra manera, que fos tan curt de gambals?

Hi havia les putes, hi havia períodes de consum exagerat d'alcohol i hi havia les enganxades i baralles amb els porters dels bars.

En Zalaixenko va ser detingut en tres ocasions per la policia sueca per estat d'embriaguesa i en dues ocasions de resultes de batusses

en bars. Cada vegada, la Secció havia hagut d'intervenir discretament per treure'l de l'embolic i procurar que tots els documents

desapareguessin i es modifiquessin les inscripcions dels registres. En Gullberg va designar en Gunnar Bjòrck com a carrabina. La seva

feina consistia a fer de mainadera del trànsfuga pràcticament les vint-i-quatre hores del dia. No era senzill, però més difícil hauria

estat actuar d'una altra manera.

Tot podria haver anat bé. A principi dels anys vuitanta, en Zalaixenko s'havia calmat i havia començat a adaptar-se. El problema

era que no volia deixar la mala puta de la Salander, i, encara pitjor, havia estat pare de dues nenes: la Camilla i la Lisbeth Salander.

La Lisbeth Salander.

En Gullberg va pronunciar el nom amb un sentiment d'incomoditat.

Ja quan les nenes tenien nou o deu anys, en Gullberg havia sentit com una mena de rampa a l'estómac quan es parlava de la

Lisbeth Salander. No feia falta ser psiquiatre per comprendre que no era normal. En Gunnar Bjòrck li havia explicat que era rebel,

violenta i agressiva cap a en Zalaixenko, i que, a més, no semblava que ell li fes cap mena de por. Rarament parlava, però feia notar de

mil altres maneres el seu descontentament per l'estat de les coses. Era un problema latent, però ni tan sols en els seus més grans deliris

imaginatius, en Gullberg no hauria pogut preveure les proporcions gegantines que assoliria el problema. El que temia per damunt de

tot era que la situació de la família Salander portés a una investigació social que se centrés en Zalaixenko. No parava de pregar-li que

trenqués amb la família i desaparegués de les seves vides. En Zalaixenko prometia, però no complia mai la promesa. Hi havia altres

putes. Hi havia una multitud de putes. Però després d'uns quants mesos, sempre acabava tornant al costat de l'Agneta Sofia Salander.

Aquell idiota d'en Zalaixenko. Un espia que deixava que la titola li guiés la vida sentimental no era evidentment un bon espia.

Però era com si en Zalaixenko estigués per damunt de totes les regles normals, o com si considerés que s'hi trobava. I si almenys

hagués pogut tirar-se aquella dona sense, a més, haver-li de pegar cada cop que la veia, la cosa encara hauria pogut passar, però el

caire que estaven prenent les coses era que la maltractava sistemàticament. Fins i tot feia de vegades l'efecte que aquella manera

d'actuar era una mena de gest de desafiament cap als seus vigilants del grup Zalaixenko, que l'apallissava per divertir-se fent-los

patir.

En Gullberg no tenia cap dubte que en Zalaixenko era una mala bèstia de la pitjor mena, però no tenia opcions. Els trànsfugues

del GRO no creixien pas als arbres. De trànsfuga, només n'hi havia un i era conscient de la importància que tenia per a en Gullberg.

En Gullberg va sospirar. El grup Zalaixenko havia hagut d'assumir el paper de brigada de neteja. Era innegable. En Zalaixenko

sabia que podia fer el que volgués i que els nois anirien amablement a resoldre els problemes rere seu. I quan es tractava de l'Agneta

Sofia Salander, utilitzava aquestes possibilitats més enllà de tots els límits.

Els senyals d'alarma, però, no van mancar. La Lisbeth Salander acabava de fer els dotze anys quan va apunyalar en

Zalaixenko. Ferides superficials, sí, però que van exigir el seu trasllat a l'hospital Sankt Gòran, cosa que va obligar el grup Zalaixenko

a fer una operació de neteja considerable. Aquesta vegada, en Gullberg havia tingut una Conversa Molt Seriosa amb en Zalaixenko. Li

havia fet comprendre que en cap cas no havia de tornar a tenir contacte amb la família Salander, i en Zalaixenko li va prometre que

així seria. Va complir la promesa durant més de sis mesos abans de tornar a casa de l'Agneta Sofia Salander i apallissar-la tan seriosa-

ment que la va enviar a una casa de repòs per a la resta dels seus dies.

Però en Gullberg mai no hauria pogut imaginar que la Lisbeth Salander era una psicòpata assedegada de sang que sabia fabricar

un còctel Molotov. Aquell dia, va ser el caos total. Podien esperar un seguit d'investigacions, i tota l'operació Zalaixenko —i potser fins

i tot tota la Secció— penjava d'un fil. Si la Lisbeth Salander parlava, en Zalaixenko corria el perill de ser desemmascarat. I si en

Zalaixenko era desemmascarat, tot un seguit d'operacions en curs a Europa des de feia quinze anys corrien el risc d'enfonsar-se, i a

més la Secció corria el risc de ser objecte d'un examen oficial. I això calia impedir-ho a qualsevol preu.

En Gullberg estava inquiet. Una investigació oficial faria que l'afer IB fos com el simpàtic capítol d'una sèrie televisiva. Si s'obrien

els arxius de la Secció, sortirien a la llum un cert nombre de situacions no gaire conciliables amb la Constitució, sense parlar de la

vigilància d'en Palme i d'altres coneguts socialdemòcrates, que s'havia allargat durant anys. Això tindria com a resultat investigacions

sobre en Gullberg i altres empleats de la Secció. I encara pitjor: alguns periodistes enrabiats llançarien sense dubtar la teoria que la

Secció era al darrere de l'assassinat d'en Palme, cosa que, al seu torn, portaria a un altre laberint de revelacions i d'acusacions. El pitjor

era que la direcció de la Säpo havia canviat tant que ni tan sols el seu cap suprem coneixia l'existència de la Secció. Tots els contactes

amb la DGPN/Säpo s'aturaven aquell any al despatx del nou secretari general, i aquest era membre de la Secció des de feia deu anys.

Una atmosfera de pànic i d'angoixa havia regnat entre els col·laboradors del grup Zalaixenko. Va ser en Gunnar Bjòrck qui va

trobar la solució sota la forma d'un psiquiatre anomenat Peter Teleborian.

En Teleborian havia estat relacionat amb el departament de contraespionatge de la DGPN/Säpo en un afer completament diferent:

per servir de consultor quan el contraespionatge s'havia preocupat per la personalitat d'un potencial espia industrial. En un moment

sensible de la investigació, havia calgut determinar com reaccionaria aquella persona si es veia exposada a l'estrès. En Teleborian era

un jove i prometedor psiquiatre que no utilitzava cap argot obscur, sinó que donava consells concrets i sòlids. Aquests consells havien

permès a la Säpo evitar un suïcidi, i l'espia en qüestió s'havia convertit en un agent doble que va proporcionar grans quantitats de

desinformació als qui l'havien enviat.

Després de l'agressió de la Salander contra en Zalaixenko, en Bjòrck va incorporar en Teleborian a la Secció com a consultor. I

havien necessitat més que mai els seus serveis.

La solució del problema va ser molt senzilla. Es podria fer desaparèixer en Karl Axel Bodin en algun moment enmig del procés de

reeducació. L'Agneta Sofia Salander desapareixia en el tractament de llarga durada, amb lesions cerebrals incurables. Totes les

investigacions policíaques es van reunir a la DGPN/Säpo per remetre-les a la Secció a través del secretari general.

En Peter Teleborian acabava d'obtenir una plaça d'ajudant del director mèdic de la clínica psiquiàtrica de l'hospital Sankt Stefan, a

Uppsala. Tot el que li feia falta era una avaluació medicolegal, que en Bjòrck i en Teleborian van redactar conjuntament, seguida d'una

decisió breu i no gaire discutible d'un tribunal de primera instància. Tot era qüestió de presentació. La Constitució no tenia res a veure

amb tot allò. Al cap i a la fi, hi estava en joc la seguretat nacional. La gent bé que ho podria comprendre.

I era a més evident que la Lisbeth Salander era una malalta mental. Uns quants anys de reclusió en una institució psiquiàtrica no

podien sinó fer-li bé. En Gullberg havia assentit amb el cap i havia donat el seu vistiplau a l'operació.

Totes les peces del trencaclosques havien acabat encaixant, i tot havia passat en una època en què, de tota manera, el grup

Zalaixenko estava a punt de ser dissolt. La Unió Soviètica havia deixat d'existir, i el període de glòria d'en Zalaixenko formava

definitivament part del passat. La seva data de caducitat havia passat ja feia temps.

El grup Zalaixenko havia aconseguit obtenir una generosa indemnització d'acomiadament d'un dels fons de la Säpo. Li havien

proporcionat els millors tractaments de rehabilitació que es pogués imaginar i, sis mesos més tard, amb un sospir d'alleujament,

havien acompanyat en Karl Axel Bodin a l'aeroport d'Arlanda tot donant-li un bitllet senzill cap a Espanya. Li havien fet comprendre

que, a partir d'aquell moment, en Zalaixenko i la Secció prenien camins diferents. Va ser una de les darreres feines d'en Gullberg. Una

setmana més tard, amb l'autoritat que confereix l'edat, es va jubilar i va cedir el lloc al seu delfí Fredrick Clinton. A partir d'aleshores,

en Gullberg només era sol·licitat com a consultor i conseller en qüestions sensibles. S'havia quedat a Estocolm encara durant tres anys

i havia treballat gairebé cada dia a la Secció, però les missions es feien cada cop més rares i s'anava consumint ell mateix. Se'n va

tornar a la seva ciutat natal de Laholm i va fer algunes feines a distància. Els primers anys, viatjava regularment a Estocolm, però

també aquests viatges es van anar fent per ells mateixos cada cop més episòdics.

Havia deixat de pensar en el trànsfuga. Fins a aquell matí que es va despertar per trobar-se la filla d'en Zalaixenko a la primera

plana de tots els diaris, com a sospitosa d'un triple assassinat.

En Gullberg havia seguit les notícies amb un creixent sentiment de confusió. Comprenia molt bé que no era casualitat si la

Salander havia tingut en Bjurman com a tutor, però la pujada a la superfície de la vella història d'en Zalaixenko no li va semblar cap

perill imminent. La Salander era una malalta mental. No el sorprenia gens que hagués organitzat una orgia de sang. En canvi, la

possibilitat que en Zalaixenko pogués tenir alguna relació amb aquell assumpte no se li havia acudit abans que els informatius del

matí comencessin a parlar dels fets de Gosseberga. Aleshores, va començar a fer trucades telefòniques i va acabar agafant un bitllet de

tren cap a Estocolm.

La Secció es trobava davant la pitjor crisi des del dia que ell l'havia fundat. Tot amenaçava d'esclatar.

En Zalaixenko va anar treballosament fins al lavabo i va orinar. Des que l'hospital Sahlgrenska li havia proporcionat unes crosses,

podia desplaçar-se. Havia dedicat el diumenge a un seguit de curtes sessions d'entrenament. Un dolor infernal li travessava la

mandíbula i només podia menjar aliments líquids, però ja podia aixecar-se i recórrer uns quants metres.

Després d'haver viscut amb una pròtesi durant gairebé quinze anys, estava acostumat als bastons de tota mena. Es va entrenar a

desplaçar-se sense fer soroll recorrent l'habitació en totes direccions. Cada vegada que el peu dret li fregava el terra, un dolor

fulgurant li travessava la cama.

Va serrar les dents. Va pensar en la Lisbeth Salander, la qual —si ho havia interpretat correctament— es trobava en una habitació

molt propera, dues portes cap a l'esquerra.

Vora les dues, deu minuts després de l'última visita de la infermera de nit, tot estava tranquil i silenciós. En Zalaixenko es va

aixecar penosament i va palpar buscant les crosses. Es va acostar a la porta i va escoltar, però no va sentir res. La va obrir i va sortir al

passadís. Es va desplaçar fins a la sortida del fons, va obrir la porta i va mirar el replà de l'escala. Hi havia ascensors. Va tornar pel

passadís. Quan va passar per davant de l'habitació de la Lisbeth Salander, es va aturar i va reposar sobre les crosses durant trenta

segons.

Les infermeres li havien deixat la porta tancada aquella nit. La Lisbeth Salander va obrir els ulls quan va sentir un lleuger

fregament al passadís. No aconseguia identificar el soroll. Semblava que el fes algú arrossegant suaument alguna cosa per terra. En un

moment, tot va quedar en silenci, i es va preguntar si no havia estat una al·lucinació. Un minut després, va tornar a sentir el soroll.

S'allunyava. La seva inquietud va augmentar.

En Zalaixenko era allà, al passadís.

Se sentia presonera en aquell llit. Notava picor a sota de la minerva. Tenia unes ganes furioses d'aixecar-se. Al final, va aconseguir

seure. Va ser pràcticament tot el que va tenir forces per fer. Es va deixar caure de nou i va deixar reposar el cap al coixí.

Un moment després, va palpar la minerva i va trobar els botons que la mantenien tancada. Els va descordar i la va deixar caure a

terra. Bruscament, li va resultar més fàcil respirar.

Hauria volgut tenir una arma a l'abast de la mà o tenir prou forces per aixecar-se i desempallegar-se d'ell un cop per sempre.

Finalment, es va incorporar sobre els colzes. Va encendre el llum de la tauleta i va mirar al seu voltant dins l'habitació. No va

veure res que pogués servir com a arma. Després, la seva mirada va caure sobre la taula de les infermeres, a tres metres del seu llit. Va

constatar que algú hi havia deixat un llapis.

Va esperar que passés la infermera, cosa que semblava tenir lloc aquella nit cada mitja hora. Va suposar que la disminució de la

freqüència de vigilància volia dir que els metges havien decidit que el seu estat havia millorat, ja que, abans, la venien a veure cada

quart d'hora o fins i tot més sovint. Per la seva banda, no notava cap diferència.

Un cop sola, va aplegar les seves forces, es va asseure al llit i va treure les cames a fora. Duia enganxats diversos elèctrodes que li

enregistraven el pols i la respiració, però els fils anaven en la mateixa direcció que el llapis. Es va aixecar tan suaument com va poder i

va trontollar, completament desequilibrada. Durant un segon, va creure que es desmaiaria, però es va recolzar al llit i va centrar la

mirada en la taula que tenia al davant. Va fer tres passes vacil·lants, va allargar la mà i va agafar el llapis.

Va retrocedir fins al llit. Estava completament esgotada.

Un moment després, va reunir prou forces per tapar-se amb el llençol. Va aixecar el llapis i en va comprovar la punta. Era un llapis

ordinari, de fusta. Li acabaven de fer punta i la mina era punxeguda com una agulla. Seria una arma prou satisfactòria per clavar-la a

la cara o als ulls d'algú.

Va deixar el llapis, fàcilment accessible contra el seu maluc, i es va adormir.

CAPÍTOL 6

Dilluns, 1 1 d'abril

illuns al matí, en Mikael Blomkvist es va llevar una mica després de les nou i va telefonar a la Malou Eriksson, que

acabava d'arribar a la redacció de Millennium.

—Bon dia, senyora redactora en cap —va dir. —Encara estic sota els efectes del xoc de la marxa de l'Erika, i de D

saber que em voleu com a redactora en cap. —Ah, sí?

—Ha marxat. El seu despatx és buit.

—Aleshores, em sembla que seria una bona idea que dediquessis el dia a instal·lar-te al seu despatx.

—No sé com posar-m'hi. Em trobo terriblement incòmoda.

—T'equivoques. Tothom està d'acord a pensar que ets la millor opció possible en la situació actual. I sempre pots

demanar ajut a en Christer o a mi.

—Gràcies per la teva confiança.

—Bah —va dir en Mikael—. Tu continua treballant com has fet sempre. Durant un temps, anirem agafant els

problemes tal com ens vinguin.

—D'acord. Què tens pensat fer ara?

Va explicar-li que tenia la intenció de quedar-se a casa tot el dia per escriure. La Malou va prendre consciència de cop i

volta que l'estava informant de la mateixa manera que —probablement— havia informat l'Erika Berger sobre el que

treballava. Estava esperant un comentari per part seva.

0 potser s'equivocava?

—Tens instruccions per donar-nos?

—No. Al contrari, si tu en tens per a mi, n'hi ha prou que em truquis, seré aquí. Continuo amb l'embolic Salander com

abans i vull tirar-lo endavant, però, a part d'això, per tot el que fa referència a la revista, la pilota és a la teva teulada. Pren

decisions. Et donaré suport.

—I si prenc una decisió incorrecta...

—Si sento res o m'adono d'alguna cosa, te'n parlaré. Però faria falta que fos una cosa enorme. Normalment, no

existeixen decisions bones o dolentes al cent per cent. Tu prendràs les teves decisions, que potser no seran les que hauria

pres l'Erika Berger. I si fos jo qui les prengués, en tindríem una tercera variant. Però ara, les que prevalen són les teves.

—Entesos.

—Si ets una bona cap, comentaràs les coses amb els altres. En primer lloc amb en Henry i en Christer, després amb mi i,

per acabar, els problemes realment espinosos es discutiran en assemblea de redacció.

—Ho faré tan bé com podré.

—Bé.

Va seure al sofà de la sala d'estar amb el seu iBook als genolls i va treballar sense pausa la meitat del dilluns. Quan va

haver acabat, disposava d'un primer esborrany de dos textos, amb vint-i-una pàgines en total. Aquella part de la seva

exposició se centrava en els assassinats del seu col·laborador

Dag Svensson i la seva companya Mia Bergman —sobre què estaven treballant, per què els havien matat i qui era

l'assassí. Calculava a grans trets que hauria de produir aproximadament quaranta pàgines més per al número temàtic de

l'estiu. I havia de determinar de quina manera descriure la Lisbeth Salander al text sense atemptar contra la seva integritat.

Sabia coses sobre ella que la Lisbeth no voldria de cap de les maneres que es fessin públiques.

Aquell dilluns, l'Evert Gullberg va fer un esmorzar lleuger compost per una única llesca de pa i una tassa de cafè sol a la

cafeteria Frey. Després, va agafar un taxi que el va portar fins a Artillerigatan, a Ostermalm. A un quart de deu, va trucar a l’

intèrfon, es va identificar i li van obrir la porta immediatament. Va pujar al cinquè pis, on el va rebre en Birger Wadensjòò,

de cinquanta-quatre anys. L'home era el nou director de la Secció.

Quan en Gullberg va jubilar-se, en Wadensjòò era un dels reclutes més joves de la Secció. No estava gaire segur de què

pensar-ne.

Li hauria agradat que encara fos allà l'enèrgic Fredrik Clinton. En Clinton havia succeït en Gullberg i havia estat

director de la Secció fins al 2002, quan la diabetis i els problemes cardiovasculars l'havien més o menys obligat a retirar-se.

En Gullberg no acabava de saber de quina fusta estava fet en Wadensjòò.

—Hola, Evert —va dir en Wadensjòò tot fent una encaixada amb el seu antic cap—. Gràcies per haver trobat temps per

passar-nos a veure.

—Temps és pràcticament l'única cosa que tinc —va dir en Gullberg.

—-Ja saps com són les coses. Sempre ens sentim tan nuls que mantenim el contacte amb els fidels antics servidors.

L'Evert Gullberg va ignorar el comentari. Va anar cap a l'esquerra i va entrar al seu antic despatx per anar a seure a una

taula de conferències rodona, al costat de la finestra.

En Wadensjöö (en Gullberg va suposar que havia estat ell) havia penjat a les parets reproduccions de Chagall i de

Mondrian. A la seva època, en Gullberg hi havia posat plànols de vaixells històrics, com el Kronan o el Wasa. Sempre havia

somiat en el mar; no deixava de ser un oficial de marina destinat a la base, encara que només hagués passat al mar uns

quants mesos durant el servei militar. Al despatx, també hi havia uns ordinadors. Per la resta, era pràcticament idèntic a

com l'havia deixat quan es va jubilar. En Wadensjòò va servir cafè.

—Els altres no trigaran a venir —va dir—. He pensat que abans podríem xerrar una mica.

—Quanta gent de la meva època queda a la Secció?

—A part de mi, només l'Otto Hallberg i en Georg Nystròm aquí al despatx. En Hallberg es retira aquest any i en

Nystròm farà els seixanta anys. A part d'ells, hi ha essencialment noves incorporacions. Em sembla que ja n'has conegut

alguns.

—Quanta gent treballa per a la Secció avui?

—Ens hem reorganitzat una mica.

—Ah, sí?

—Ara, tenim set persones ajornada completa aquí a la Secció. Disminució, doncs. Però, en canvi, la Secció disposa de

trenta-un col·laboradors al si de la DGPN/Säpo. La majoria no ve mai aquí. S'encarreguen de la seva feina ordinària i el

treball per a nosaltres constitueix més aviat un afegitó discret.

—Trenta-un col·laboradors.

—Més set. Resulta que vas ser tu qui vas crear aquest sistema. Nosaltres l'única cosa que hem fet ha estat afinar-lo una

mica, i avui es parla d'una organització interna i una altra d'externa. Quan reclutem algú, agafa un temps d'excedència per

formar-se amb nosaltres. En Hallberg és qui s'ocupa de la formació. El curs bàsic dura sis setmanes. Es fa a l'Escola de la

Marina. Després, el nou incorporat torna a la seva plaça habitual a la DGPN/Säpo, però amb una afectació amb nosaltres.

—Ah, sí.

—El sistema és extraordinari. La majoria dels col·laboradors ho ignoren tot els uns dels altres. I aquí, a la Secció,

funcionem sobretot com a receptors d'informes. Són les mateixes regles que estaven en vigor a la teva època. Som una

organització sense jerarquia.

—Unitat d'intervenció?

En Wadensjòo va arrufar les celles. A l'època d'en Gullberg, la Secció havia tingut una petita unitat d'intervenció

formada per quatre persones sota el comandament d'en Hans von Rottinger, un tipus veterà.

—Bé, no exactament. En Rottinger va morir fa cinc anys. Tenim un jove talent que fa una mica de feina sobre el terreny,

però generalment recorrem a algú de l'organització externa quan ens fa falta. Això sense comptar que cada vegada és més

complicat organitzar una escolta telefònica, per exemple, o entrar en un pis. Avui dia, hi ha alarmes i marranades

d'aquestes a tot arreu.

En Gullberg va assentir amb el cap.

—Pressupost? —va preguntar.

—Una mica més d'onze milions l'any Un terç per als salaris, un terç per al manteniment i un terç per a l'activitat.

—El pressupost s'ha reduït, doncs.

—Una mica. Però tenim menys personal, cosa que vol dir que el pressupost d'activitat ha augmentat.

—Ho entenc. Parla'm de la nostra relació amb la Säpo —va dir en Gullberg, sense preocupar-se, per un cop, de si havia

o no de fer servir la paraula.

En Wadensjòo va brandar el cap.

—El secretari general i el cap de pressupostos són dels nostres. Formalment, el secretari general és l'únic que té accés a

la nostra activitat. Com sempre, som secrets fins a l'extrem de no existir. Però, en realitat, alguns caps adjunts coneixen la

nostra existència. Fan tot el que poden per no sentir a parlar de nosaltres.

—-Ja ho entenc. És a dir, que si hi ha problemes, l'actual direcció de la Säpo tindrà una desagradable sorpresa. Què

passa amb la direcció de Defensa i amb el govern?

—Vam deixar la relació amb Defensa fa uns deu anys. I el govern, ja saps, va i ve...

—Això vol dir que si van mal dades estem completament sols?

En Wadensjòo va assentir amb el cap.

—És l'inconvenient d'aquesta manera de funcionar. Els avantatges, en canvi, són evidents. Però les nostres funcions

també han canviat. La realpolitik d'Europa és diferent d'ençà de la caiguda de la Unió Soviètica. La nostra feina ja no se

centra tant en la detecció de possibles agents d'informació. Ara, la cosa té molt més a veure amb el terrorisme, i sobretot

amb la idoneïtat política de tal persona o tal altra als càrrecs sensibles.

—La cosa sempre ha tingut a veure amb això.

Van trucar a la porta. En Gullberg va veure un home d'uns seixanta anys, ben vestit, i un de més jove amb texans i

caçadora.

—Hola a tothom. —I, girant-se cap a en Gullberg:— Et presento en Jonas Sandberg. Treballa aquí des de fa quatre anys,

col·labora en el camp de les intervencions. Ja te n'he parlat. I en Georg Nystròm, ja el coneixes.

—Hola, Georg —va dir en Gullberg.

Van fer una encaixada. Després, en Gullberg es va girar cap a en Jonas Sandberg.

—I d'on véns? —va preguntar, tot mirant en Sandberg de fit a fit.

—Precisament, de Gòteborg —va fer en Sandberg en to divertit—. L'he anat a visitar.

—En Zalaixenko... —va dir en Gullberg.

En Sandberg va assentir amb el cap.

—Seguin, senyors —va dir en Wadensjòò.

—En Bjòrck? —va dir en Gullberg, i va arrufar les celles quan en Wadensjòò va encendre un cigarret. S'havia tret

l'americana i s'havia tirat enrere a la butaca davant la taula de conferències. En Wadensjòò va mirar en Gullberg i es va

sentir impressionat per l'extrema magror de l'ancià.

—El van acusar divendres passat d'infracció a la llei sobre remuneració de serveis sexuals —va dir en Georg Nystròm—.

El procés judicial encara no ha començat, però, en principi, ho ha reconegut i se n'ha tornat a casa tot moix. Durant la seva

baixa, està vivint a Smàladarò. Els mitjans de comunicació encara no s'han ocupat del cas.

—Hi va haver un temps que en Bjòrck era un dels millors que teníem aquí a la Secció —va dir en Gullberg—. Tenia un

paper clau en l'afer Zalaixenko. Què va passar amb ell després que jo em retirés?

—Deu ser un dels poquíssims col·laboradors interns que han deixat la Secció per tornar a l'activitat externa. Però ja a la

teva època es movia molt, tinc entès.

—Sí, necessitava una mica de repòs i volia ampliar el seu horitzó. Va estar en excedència sense sou de la Secció durant

dos anys als vuitanta, i treballava com a agregat al servei d'informació. Havia pencat com un boig amb en Zalaixenko,

pràcticament les vint-i-quatre hores des del 1976, i em vaig dir que realment necessitava fer una pausa. Va estar absent

entre el 1985 i el 1987, quan va tornar.

—Es podria dir que va deixar de treballar a la Secció el 1994, quan va passar a l'organització externa. El 1996, el van fer

cap adjunt de la brigada internacional i es va trobar amb un càrrec difícil, on hi havia una quantitat enorme de feina.

Naturalment, va mantenir sempre el contacte amb la Secció i us puc revelar també que hem parlat regularment per telèfon,

almenys un cop al mes, durant aquests últims temps. —Ara està malalt, doncs.

—Res de seriós, però sí dolorós. Té una hèrnia discal. Li ha anat fent la guitza diferents cops aquests últims anys. Fa dos

anys, es va haver de passar quatre mesos de baixa. I aquest darrer agost va tornar a caure malalt. Hauria hagut de tornar a la

feina el primer de gener, però li van allargar la baixa i ara és qüestió sobretot d'esperar l'operació.

—I ha dedicat el temps de la baixa a anar de putes —va dir en Gullberg.

—Sí. Es solter, i el costum d'anar de putes li dura des de fa molts anys, pel que sé —va dir en Jonas Sandberg, que no

havia dit ni una paraula durant mitja hora—. He llegit el manuscrit d'en Dag Svensson.

—Mmmm... Però, algú em pot explicar què va passar en realitat?

—Pel que hem arribat a saber, segurament va ser en Bjòrck qui va desencadenar tot el sidral. Es l'única manera

d'explicar de quina manera l'informe del 1991 va poder arribar a mans de l'advocat Bjurman.

—Que també passava l'estona anant de putes? —va preguntar en Gullberg.

—No, que sapiguem. En tot cas, no figura al material d'en Dag Svensson. En canvi, resulta que era el tutor de la Lisbeth

Salander.

En Wadensjòò va deixar anar un sospir.

—He de reconèixer que això va ser culpa meva. En Bjòrck i tu vau neutralitzar la Lisbeth Salander el 1991, quan la van

ingressar al psiquiàtric. Vam pensar que es quedaria a l'ombra molt més temps, però tenia aquell tutor legal, l'advocat

Holger Palmgren, que va aconseguir fer-la sortir. Li van assignar una família d'acollida. En aquell moment, tu ja t'havies

jubilat.

—I què va passar després?

—La vam mantenir sota vigilància. La seva germana, la Camilla Salander, vivia aleshores amb una altra família

d'acollida, a Uppsala. Quan tenien disset anys, la Lisbeth Salander va començar tot d'una a remenar el seu passat. Buscava

en Zalaixenko, i va escorcollar tots els registres oficials que va poder trobar. D'una manera o d'una altra, no sabem gaire bé

com, va descobrir que la seva germana sabia on era en Zalaixenko.

—I això és exacte?

En Wadensjòo va arronsar les espatlles.

—De fet, no ho sé. Totes dues germanes feia anys que no es veien quan la Lisbeth va localitzar la Camilla per intentar

obligar-la a explicar el que en sabia. La cosa va acabar amb una discussió monstruosa i una formidable baralla entre elles.

—Ah, sí?

—Durant aquells mesos, vam mantenir la Lisbeth sota estreta vigilància. Així mateix, havíem informat la Camilla

Salander que la seva germana era violenta i una malalta mental. Va ser ella qui es va posar en contacte amb nosaltres

després de la visita inesperada de la Lisbeth, cosa que va motivar un reforç de la vigilància.

—Així doncs, la germana era la teva informadora?

—La Camilla Salander tenia autèntic pànic a la seva germana. Sigui com sigui, la Lisbeth Salander va atraure l'atenció

també en altres llocs. Va mantenir diferents discussions amb gent dels serveis socials, i sempre hem estimat que constituïa

una amenaça per a l'anonimat d'en Zalaixenko. Després, hi va haver aquell incident del metro.

—Va atacar un pederasta...

—Exactament. Tenia una tendència clara a la violència i estava psíquicament pertorbada. Vam considerar que seria

molt millor per a totes les parts que tornés a desaparèixer en un psiquiàtric, i vam aprofitar l'ocasió que se'ns presentava.

En Fredrik Clinton i en Rottinger hi van intervenir. Van recórrer novament a en Peter Teleborian i van dirigir el combat

jurídic, a través de persones interposades, per aconseguir que la tornessin a internar. En Holger Palmgren representava la

Salander i, contra tot pronòstic, el tribunal va donar-li la raó, amb la condició que quedés sota tutela.

—Però com es va barrejar en Bjurman amb tot això?

—En Palmgren va tenir un infart cerebral a la tardor del 2002. Sempre que la Salander sorgeix en una base de dades, en

rebem avís immediat, i em vaig moure perquè en Bjurman passés a ser el seu nou tutor. Fixa't que ell ignorava

completament que es tractés de la filla d'en Zalaixenko. La intenció era senzillament que, si es posava a delirar sobre en

Zalaixenko, reaccionés i ens ho digués.

—En Bjurman era un cretí. No hauria hagut de tenir mai res a veure amb en Zalaixenko, i encara menys amb la seva

filla. —En Gullberg va fitar en Wadensjòo.— Això va ser un error greu.

—-Ja ho sé —va reconèixer en Wadensjòo—. Però en aquell moment semblava la millor solució, i mai no m'hauria

pogut imaginar que...

—On és la germana ara? La Camilla Salander?

—No ho sabem. Quan va complir els dinou anys, va fer les maletes i va abandonar la seva família d'acollida. D'ençà

d'aleshores, no n'hem tornat a tenir cap notícia. Ha desaparegut.

—Molt bé. Continua.

—Tinc un informador entre la policia oficial que ha parlat amb el fiscal Richard Ekstròm —va dir en Sandberg—.

L'inspector encarregat de les investigacions, en Bublanski, creu que en Bjurman va violar la Salander.

En Gullberg va mirar en Sandberg amb una genuïna sorpresa. Després, es va fregar pensativament la barbeta.

—Violar? —va dir.

—En Bjurman tenia un tatuatge que li ocupava tot el ventre i que deia: Sóc un porc sàdic, un pervertit i un violador.

En Sandberg va posar damunt la taula una fotografia en color de l'autòpsia. En Gullberg va observar el ventre d'en

Bjurman amb uns ulls com unes taronges.

—I va ser la filla d'en Zalaixenko qui li va fer això?

—La situació resulta difícil d'explicar de qualsevol altra manera. La Salander no és pas inofensiva. Va apallissar gairebé

fins a la mort els dos hooligans del Moto Club Svavelsjò.

—La filla d'en Zalaixenko —va repetir en Gullberg. Es va girar cap a en Wadensjòò—. Saps, trobo que l'hauries de

reclutar.

En Wadensjòò va fer una cara tan desconcertada que en Gullberg va haver d'aclarir que era una broma.

—Molt bé. Mantinguem com a hipòtesi de treball que en Bjurman la va violar i ella va venjar-se. Què més?

—L'únic que ens podria dir exactament què va passar és, evidentment, el mateix Bjurman, i això seria una mica difícil,

ja que és mort. Però el fet és que, a priori, no sabia que es tractava de la filla d'en Zalaixenko, ja que això no figura en cap

registre oficial. Però en algun moment del procés, en Bjurman va descobrir la relació.

—Però, me cago en tot, Wadensjòò, ella sabia perfectament qui era el seu pare i ho podia dir a en Bjurman en qualsevol

moment.

—-Ja ho sé. Nosaltres... em temo que no vaig reflexionar prou bé en aquest cas.

—És una incompetència imperdonable —va dir en Gullberg.

—Ho sé. Cada vegada que hi penso, em clavaria una bufetada. Però en Bjurman era una de les rares persones que

coneixien l'existència d'en Zalaixenko, i la meva idea era que millor que fos ell qui descobrís de qui era filla i no que ho fes

un altre tutor completament desconegut. De fet, ho podria haver explicat a qualsevol.

En Gullberg es va pessigar el lòbul de l'orella.

—Bé... continua.

—No són més que hipòtesis —va intervenir en Georg Nystròm suaument—. Però suposem que en Bjurman va abusar

de la Salander i ella es va venjar amb això... —Va assenyalar el tatuatge a la foto de l'autòpsia.

—La filla de son pare! —va dir en Gullberg. Hi havia un deix d'admiració a la seva veu.

—Això va tenir com a resultat que en Bjurman va contactar amb en Zalaixenko perquè s'encarregués de la seva filla. En

Zalaixenko té bones raons per odiar la Lisbeth Salander, ho sabeu tan bé com jo. I, al seu torn, en Zalaixenko va passar

l'assumpte, en subcontractació, al Moto Club Svavelsjò i a aquest tal Niedermann amb qui té tractes.

—Però com va ser que en Bjurman es va posar en contacte precisament...? —En Gullberg va callar. La resposta era

evident.

—En Bjòrck —va dir en Wadensjòò—. L'única explicació de com en Bjurman va poder trobar en Zalaixenko és que en

Bjòrck li va donar la informació.

—Em cago en tot —va dir en Gullberg.

La Lisbeth Salander experimentava una incomoditat creixent associada a una forta irritació. Al matí, dues infermeres

havien anat a fer-li el llit. Havien trobat immediatament el llapis.

—Apa, aquí! Com ha pogut arribar això al llit? —havia exclamat una de les infermeres tot posant-se el llapis a la

butxaca mentre la Lisbeth la mirava amb ulls assassins.

Tornava a estar desarmada i, a sobre, tan feble que no podia ni protestar.

S'havia trobat malament tot el cap de setmana. Patia una migranya espantosa i li donaven poderosos calmants. Sentia

també un dolor sord a l'espatlla que podia de cop i volta augmentar fins a semblar una ganivetada quan es bellugava sense

adonar-se o desplaçava el pes del cos. Estava estirada cara amunt i duia la minerva. Encara l'havia de portar uns quants

dies, fins que la ferida del crani es comencés a guarir. Diumenge havia tingut febre, amb un pic de 38,7°. La doctora Helena

Endrin havia arribat a la conclusió que tenia una infecció en algun lloc. Altrament dit, no estava bé de salut. La Lisbeth no

necessitava un termòmetre per adonar-se'n.

Va constatar que es tornava a trobar atrapada en un llit de l'Estat, per bé que aquesta vegada no hi hagués corretges per

mantenir-la a lloc. Cosa, d'altra banda, que hauria resultat supèrflua. No tenia forces ni per incorporar-se, i encara menys

per anar a passejar.

Cap al migdia de dilluns, va anar a visitar-la el doctor Anders Jonasson. Li va semblar familiar.

—Hola. Et recordes de mi?

Ella va intentar negar amb el cap.

—Encara estaves molt adormida, però vaig ser jo qui et va despertar després de l'operació. I també vaig ser jo qui et va

operar. He vingut només a veure com et trobes i si tot va bé.

La Lisbeth Salander va obrir uns ulls com unes taronges. Que la cosa no anava gens bé, devia ser més que evident.

—He sentit a dir que aquesta nit t'has tret la minerva.

Ella va intentar assentir amb el cap.

—Si t'hem posat aquest aparell no és per capritx, sinó perquè mantinguis el cap immòbil mentre el procés de curació va

fent el seu camí.

Va contemplar la noia silenciosa.

—Molt bé —va acabar dient—. Només passava a veure com estaves.

Havia arribat a la porta quan va sentir la seva veu: —-Jonasson, oi?

Es va girar per dedicar-li un somriure sorprès. —Això mateix. Si recordes com em dic, és que et trobes en més bona forma

del que em pensava. —Vas ser tu qui va treure la bala? —Això mateix.

—Em pots dir com estic? No aconsegueixo que ningú em contesti d'una manera assenyada.

Ell va tornar al costat del llit i va mirar-la als ulls.

—Has tingut sort. Vas rebre un tret al cap, però no sembla que t'hagi afectat zones vitals. En aquest moment, el màxim

perill que corres és el de patir hemorràgies al cervell. És per això que volem que estiguis ben quieta i tranquil·la. També

tens una infecció al cos. Sembla que la responsable és la ferida que tens a l'espatlla. Pot ser que ens vegem obligats a operar

de nou si no aconseguim controlar la infecció amb antibiòtics. I el procés de curació resultarà dolorós. Però, tal com veig les

coses actualment, tinc l'esperança que te'n surtis completament recuperada.

—Em poden quedar seqüeles al cervell?

El metge va dubtar un moment abans d'assentir amb el cap.

—Sí, el risc existeix. Però tot indica que te n'has sortit bé. Hi ha una possibilitat que es formin cicatrius al cervell i que

aquestes generin problemes, com ara epilèpsia o coses d'aquest tipus. Però, francament, això només són especulacions. De

moment, tot sembla perfecte. T'estàs recuperant. I si pel camí sorgeixen problemes, els mirarem de solucionar. Es prou

clara la resposta?

Ella va apuntar un lleu assentiment amb el cap.

—Quant de temps hauré d'estar així?

—Vols dir a l'hospital? Hauràs d'esperar unes quantes setmanes abans que et deixem anar.

—No, vull dir quant de temps abans no em pugui aixecar i començar a caminar i a bellugar-me.

—No ho sé. Això depèn de la cicatrització. Però compta com a mínim dues setmanes abans que es pugui començar la

rehabilitació.

Ella el va mirar amb ulls seriosos una bona estona.

—Tens un cigarret? —va preguntar.

LAnders Jonasson va riure espontàniament i va brandar el cap.

—Em sap greu, però aquí està prohibit fumar. Però puc mirar que et donin pegats o xiclets de nicotina.

Ella s'ho va pensar un moment abans d'assentir com va poder. Després, el va fitar de nou.

—Com està el vell cabró?

—Qui? Vols dir...?

—El que va ingressar al mateix temps que jo.

—Suposo que no és amic teu. Bé, no està malament. Sobreviurà, i fins i tot s'ha aixecat ja per passejar amb uns bastons.

Físicament, està més fotut que tu i té una ferida a la cara que és extremament dolorosa. Si ho he entès tot bé, li vas clavar

un cop de destral al cap.

—Va intentar matar-me —va dir la Lisbeth en veu baixa.

—Això no està gens bé. Ara me n'he d'anar. Vols que et torni a veure?

La Lisbeth Salander va reflexionar uns moments. Després, va apuntar un sí. Quan el metge va haver tancat la porta al

seu darrere, es va quedar mirant el sostre, pensativa. En Zalaixenko duu crosses. Això és el soroll que he sentit aquesta nit.

Van enviar en Jonas Sandberg, el més jove del grup, a buscar el dinar. Va tornar amb sushi i cervesa, que va servir sobre

la taula de conferències. L'Evert Gullberg va sentir una punxada de nostàlgia. Era exactament com el que havia viscut tantes

altres vegades, quan una operació entrava en una fase crítica i els tocava treballar tota la nit.

La diferència, va constatar, era potser que a la seva època ningú no hauria tingut la idea recargolada de demanar peix

cru per dinar. Hauria preferit que en Sandberg hagués portat mandonguilles amb puré de patata i nabius. A part d'això, el

cas era que no tenia gana, i va poder rebutjar el sushi sense que se li fes una muntanya. Va menjar un bocí de pa i va beure

aigua mineral.

Van continuar conversant mentre dinaven. Havien arribat al punt en què calia resumir la situació i decidir les mesures

que s'imposaven. Hi havia decisions per prendre.

—No vaig arribar mai a tractar en Zalaixenko —va dir en Wadensjòò—. Com era?

—M'imagino que exactament com és avui —va respondre en Gullberg—. Remarcablement intel·ligent i amb una

memòria gairebé fotogràfica per als detalls. Però, segons la meva opinió, un eixelebrat. I una mica dement també,

m'imagino.

—-Jonas, tu vas parlar amb ell ahir. Quina conclusió n'has tret? —va preguntar en Wadensjòò.

En Jonas Sandberg va deixar els coberts damunt la taula.

—No perd el control. Ja he parlat del seu ultimàtum. Si no ho fem desaparèixer tot com per art de màgia, ho xerrarà tot

sobre la Secció.

—Però com es pot imaginar el merda aquest que podríem fer desaparèixer un mullader que els mitjans han explicat de

totes les maneres possibles? —va preguntar en Georg Nystròm.

—La qüestió no és el que puguem fer o no. La qüestió és la seva necessitat de controlar-nos —va dir en Gullberg.

—Aleshores, com ho veus tu? Ho farà? Parlarà amb els mitjans? —va preguntar en Wadensjòò.

En Gullberg va respondre lentament.

—Això és pràcticament impossible de dir. En Zalaixenko mai no profereix amenaces vanes, i farà el que li convingui.

Des d'aquest punt de vista, és previsible. Si li suposa un benefici parlar amb els mitjans..., si això li pot proporcionar una

amnistia o una reducció de pena, ho farà. I també ho farà si se sent traït i ens vol cobrir de merda.

—Siguin quines siguin les conseqüències?

—Siguin quines siguin. Per a ell, es tracta de mostrar-se més fort que tots nosaltres.

—Però fins i tot si en Zalaixenko parla, encara falta que algú se'l cregui. Per poder demostrar qualsevol cosa, necessiten

els nostres arxius. I ell no coneix aquesta adreça.

—Vols córrer el risc? Admetem que en Zalaixenko parli. Qui s'hi posarà després? Què fem si en Bjòrck confirma la seva

història? I en Clinton amb la seva diàlisi... què passarà si es torna creient i amargat, i comença a sentir-se irritat amb el món

sencer? Creieu-me, si algú comença a parlar, serà la fi de la Secció.

—Aleshores... què fem?

Es va fer el silenci al voltant de la taula. Va ser en Gullberg qui va reprendre el fil.

—El problema és múltiple. En primer lloc, estem d'acord sobre les conseqüències si en Zalaixenko parla. Tota la

refotuda Suècia constitucional se'ns tirarà al damunt. Ens destrossaran. M'imagino que uns quants empleats de la Secció

acabaran engarjolats.

—L'activitat és jurídicament legal, no oblidis que treballem seguint ordres del govern.

—No diguis bestieses —va dir en Gullberg—. Saps tan bé com jo que un paper de formulacions imprecises escrit a

mitjan anys seixanta no val ni un clau avui. Jo diria que cap de nosaltres no té ganes de saber exactament què passaria si en

Zalaixenko parlés —va afegir.

Silenci de nou.

—Així doncs, el punt de partida és per força obligar en Zalaixenko a guardar silenci —va acabar per dir en Georg

Nystròm.

En Gullberg va assentir amb el cap.

—I per poder-lo convèncer de guardar silenci, li hem d'oferir alguna cosa substancial. El problema és que és im-

previsible. Podria ser que al final ens delatés per pura maldat. Cal que pensem una manera de fer que es comporti.

—I les seves exigències... —va dir en Jonas Sandberg—. Que fem desaparèixer tota la història i que la Salander torni a

un psiquiàtric.

—De la Salander, ja ens en sabrem ocupar. Es en Zalaixenko qui ha de preocupar-nos. Però això ens porta a un altre

aspecte: la limitació dels danys. L'informe d'en Teleborian del 1991 s'ha filtrat i és una amenaça potencialment tan gran com

en Zalaixenko.

En Georg Nystròm es va escurar el coll.

—Tan bon punt ens vam adonar que l'informe s'havia filtrat i era en mans de la policia, vaig prendre mesures. Vaig

consultar el jurista Forelius de la DGPN/Säpo, que va posar-se en contacte amb el ministeri públic. I el ministeri públic ha

donat l'ordre de retirar l'informe a la policia: prohibició de difusió o de còpia.

—Què en saben, al ministeri públic?

—Res. El fiscal general actua a petició oficial de la DGPN/Säpo, això concerneix material classificat com a secret de

Defensa, i el fiscal no té cap opció. No pot actuar de cap altra manera.

—D'acord. Qui de la policia ha llegit l'informe?

—Hi havia dues còpies que van llegir en Bublanski, la seva col·lega Sonja Modig i finalment el responsable de la

instrucció preliminar, en Richard Ekstròm. Podem suposar que també l'han llegit dos altres policies... —En Nystròm va

fullejar les seves notes.— Un tal Curt Bolinder i un tal Jerker Holmberg, com a mínim, en coneixen el contingut.

—Per tant, quatre policies i un fiscal. Què en sabem?

—El fiscal Ekstròm, quaranta-dos anys. Es considera una figura en ascens. Ha estat investigador al ministeri de Justícia i

va portar en el seu moment alguns casos notables. Àvid de publicitat. Arribista.

—Socialdemòcrata? —va preguntar en Gullberg.

—Probablement. Però no és militant.

—En Bublanski és qui porta les investigacions. El vaig veure en una conferència de premsa a la tele. No semblava

còmode davant les càmeres.

—Té cinquanta-dos anys i el seu historial és impressionant, però té també fama de ser un rondinaire. Es jueu i força

ortodox.

—I la dona... qui és?

—Sonja Modig. Casada, trenta-nou anys, mare de dues criatures. Ha fet una carrera molt ràpida. N'he parlat amb en

Peter Teleborian, que l'ha qualificat d'emocional. No parava de qüestionar-lo.

—Bé.

—En Curt Bolinder és dels durs. Trenta-vuit anys. Ve de la brigada contra el crim organitzat de Sòderort i es va parlar

d'ell fa uns quants anys, quan es va carregar un delinqüent d'un tret. La investigació el va exculpar completament. Va ser ell

qui en Bublanski va enviar per detenir en Gunnar Bjòrck.

—Entenc. Conserva a la memòria el detall que ha matat un home. Si considerem necessari fer aparèixer dubtes sobre

l'equip d'en Bublanski, sempre podem enfocar amb el projector un poli dolent. Suposo que conservem uns contactes

convenients en els mitjans... I l'últim tipus?

—Jerker Holmberg. Cinquanta-cinc anys. Originari del Norrland i especialitzat a examinar escenaris de crims. Se li va

oferir una formació com a comissari i la va rebutjar. Sembla que li agrada molt la seva feina.

—N'hi ha cap que tingui una activitat política?

—No. El pare d'en Holmberg va ser regidor municipal centrista als anys setanta.

—Mmm... Té tot l'aspecte de ser un equip ben ferm. Podem suposar que estan molt units entre ells. Hi ha alguna

manera d'aïllar-los?

—Al grup hi ha un cinquè policia —va dir en Nystròm—. Hans Faste, quaranta-set anys. Crec haver entès que hi ha una

seriosa picabaralla entre en Faste i en Bublanski. Prou seriosa perquè el tal Faste s'hagi agafat una baixa per malaltia.

—Què en sabem?

—Quan faig la pregunta, obtinc reaccions diverses. Té un llarg historial i cap retret seriós en els resultats. Un pro-

fessional. Però difícil de tractar. I sembla que l'enganxada amb en Bublanski té a veure amb la Lisbeth Salander.

—De quina manera?

—Es veu que en Faste té una fixació amb aquella història sobre una banda de lesbianes satàniques de què van parlar els

diaris. Sent una gran antipatia cap a la Salander, sembla que es prengui la seva existència com una mena d'insult personal.

Probablement és ell qui es troba al darrere de la meitat dels rumors. Un antic col·lega m'ha confiat que li costa haver de

col·laborar amb les dones en general.

—Interessant —va dir en Gullberg. Va reflexionar uns instants—. Vist que els diaris ja han esmentat una banda de

lesbianes satàniques, potser valdria la pena continuar treballant-hi. Això no contribueix especialment a reforçar la

credibilitat de la Salander.

—Els policies que han llegit l'informe d'en Bjòrck constitueixen, doncs, un problema. Els podríem aïllar d'alguna

manera? —va preguntar en Sandberg.

En Wadensjòo va encendre una nova cigarreta. —L'Ekstròm és qui dirigeix la instrucció preliminar... —Però és en

Bublanski qui porta el timó —va dir en Nystròm.

—Sí, però no pot anar contra una decisió administrativa. —En Wadensjòo va semblar pensatiu. Va mirar en Gullberg.—

Tu tens més experiència que jo, però aquesta història té tants fils i tantes ramificacions... Tinc la sensació que el més

assenyat seria separar en Bublanski i la Modig de la Salander.

—Està bé, Wadensjòo —va aprovar en Gullberg—. Això és exactament el que farem. En Bublanski és el cap de la

investigació sobre els assassinats d'en Bjurman i d'aquella parella a Enskede. La Salander ja no és d'actualitat en aquest

context. Ara, tot gira al voltant d'aquell alemany, en Niedermann. Per tant, en Bublanski i el seu equip es concentraran en

la caça d'en Niedermann.

—Molt bé.

—La Salander ja no és cosa d'ells. Després, tenim la investigació sobre Nykvarn..., es tracta de tres assassinats antics. Hi

ha un lligam amb en Niedermann. La investigació està actualment confiada a Sòdertàjle, però s'hauria d'afegir a l'altra. Així,

en Bublanski estaria enfeinat per una bona estona. Qui sap... potser detindrà en Niedermann.

—Mmm...

—Aquest tal Faste... se'l pot fer tornar a la feina? Sembla una persona d'allò més adient per investigar sobre les sospites

contra la Salander.

—-Ja veig on vols anar a parar —va dir en Wadensjòo—. Es tracta de portar l'Ekstròm a separar tots dos casos. Però

això pressuposa que sapiguem controlar l'Ekstròm.

—Això no hauria de representar gaires problemes —va dir en Gullberg. Va mirar cap a en Nystròm, que va fer que sí

amb el cap.

—Jo puc encarregar-me de l'Ekstròm —va dir en Nystròm—. Alguna cosa em diu que s'hauria estimat més no haver

sentit mai a parlar d'en Zalaixenko. Ha lliurat l'informe d'en Bjòrck tan bon punt la Säpo l'hi ha demanat i ja ha dit que se

sotmetria a tot el que tingués a veure amb la seguretat nacional.

—Què tens intenció de fer? —va preguntar en Wadensjòo amb desconfiança.

—Deixeu-me construir un guió —va dir en Nystròm—. Imagineu que anem senzillament a explicar-li d'una manera

elegant el que se suposa que ha de fer si vol evitar que la seva carrera s'aturi brutalment.

—El problema més gros que tenim és el tercer front —va dir en Gullberg—. La policia no ha trobat l'informe d'en

Bjòrck tota sola... els el va passar un periodista. I, ja ho heu entès tots, els mitjans són evidentment un problema per a

nosaltres. Millennium.

En Nystròm va obrir el seu quadern de notes.

—Mikael Blomkvist —va dir.

Tothom al voltant de la taula havia sentit a parlar de l'afer Wennerstròm i coneixia el nom d'en Mikael Blomkvist.

—En Dag Svensson, el periodista que van assassinar, treballava per a Millennium. S'encarregava d'un treball sobre el

tràfic de dones. Va ser així que es va fixar en Zalaixenko. Va ser en Mikael Blomkvist qui el va trobar després de l'assassinat.

A més, coneix la Lisbeth Salander i no ha deixat de creure en cap moment en la seva innocència.

—Però com pot conèixer la filla d'en Zalaixenko... Es massa gros per ser una puta casualitat.

—No creiem que sigui cap casualitat —va dir en Wadensjòo—. Creiem que la Salander és d'alguna manera el punt

d'enllaç entre tots ells. No sabem ben bé de quina manera, però és l'única hipòtesi plausible.

En Gullberg callava i dibuixava cercles concèntrics a la seva llibreta. Finalment, va aixecar els ulls.

—He de rumiar una mica sobre tot això. Me'n vaig a fer una passejada. Ens tornem a trobar d'aquí a una hora.

L'escapada d'en Gullberg va durar prop de quatre hores i no una com havia anunciat. No va caminar més de deu minuts

abans de trobar un cafè que oferia una selecció de varietats més o menys estrambòtiques del beuratge. Va demanar una

tassa de cafè sol normal i es va asseure en una taula en un racó prop de l'entrada. Va reflexionar intensament i va mirar

d'anar destriant els diferents aspectes del problema. De tant en tant, escrivia una simple nota per ajudar la memòria en una

agenda.

Al cap d'una hora i mitja, un pla havia començat a prendre forma.

No era un bon pla, però, després d'haver examinat totes les possibilitats de totes les maneres possibles, havia entès que

el problema exigia mesures dràstiques.

Sortosament, els recursos humans estaven disponibles. Era realitzable.

Es va aixecar, va buscar una cabina telefònica i va trucar a en Wadensjòò.

—Caldrà ajornar la reunió fins a més tard —va dir—. Tinc una cosa per fer. Ens podem tornar a trobar a les dues?

Després, en Gullberg va baixar a Stureplan i va aturar un taxi. A dir veritat, la seva magra pensió de funcionari de l'Estat

no li permetia aquella mena de luxes, però, d'una altra banda, havia arribat a una edat en què no tenia sentit estalviar per

extravagàncies. Va donar una adreça de Bromma.

Un cop el va deixar allà, va anar caminant fins a un barri més al sud i va trucar a la porta d'una petita casa particular.

Una dona d'uns quaranta anys va sortir a obrir.

—Bon dia. Busco en Fredrik Clinton.

—De part de qui?

—Sóc un antic col·lega.

La dona va assentir amb el cap i el va fer passar a la sala d'estar, on en Fredrik Clinton es va aixecar lentament d'un sofà.

Només tenia seixanta-vuit anys, però semblava que en tingués molts més. La diabetis i els problemes coronaris havien

deixat els seus rastres.

—Gullberg? —va fer en Clinton estupefacte.

Es van contemplar un llarg instant. Després, els dos vells espies es van fondre en una abraçada.

—No esperava tornar-te a veure —va dir en Clinton—. Suposo que el que t'ha fet sortir del forat ha estat això.

Va assenyalar la primera plana d'un diari del vespre que mostrava una fotografia d'en Ronald Niedermann i el titular

«L'assassí del policia, buscat a Dinamarca».

—Com estàs? —va preguntar en Gullberg.

—Malalt —va dir en Clinton.

—Ja ho veig.

—Si no em donen un ronyó nou, moriré aviat. I la probabilitat que em donin un ronyó nou no és gaire gran.

En Gullberg va assentir amb el cap.

La dona va tornar a la porta de la sala d'estar i va preguntar a en Gullberg si volia prendre alguna cosa.

—Un cafè, si és tan amable —va dir.

Quan va haver desaparegut, es va girar cap a en Clinton.

—Qui és? —va preguntar.

—La meva filla.

En Gullberg va assentir amb el cap. El que resultava fascinant era que, malgrat tots els anys d'intimitat a la Secció, molt

pocs col·laboradors havien tingut contacte fora de la feina. En Gullberg coneixia fins al més mínim tret de caràcter de

cadascun, les seves forces i les seves febleses, però només tenia una vaga idea de la seva situació familiar. En

Clinton havia estat probablement el col·laborador més proper d'en Gullberg durant vint anys. Sabia que en Clinton havia

estat casat i que tenia fills. Però no sabia com es deia la seva filla, com es deia la seva exdona ni on solia passar les vacances.

Era com si tota la vida fora de la Secció fos sagrada i no se'n pogués parlar.

—Què vols? —va preguntar en Clinton.

—Et puc demanar la teva opinió sobre en Wadensjòo?

En Clinton va brandar el cap.

—No m'hi vull barrejar.

—No és això el que et demano. Tu el coneixes. Va treballar amb tu durant deu anys.

En Clinton va tornar a brandar el cap.

—Ell és qui dirigeix la Secció avui. El que jo en pensi no té interès.

—Se'n surt?

—No és cap ximple.

—Però...?

—Es un analista. Genial per als trencaclosques. Té instint. Un administrador brillant que ha equilibrat el pressupost, i

d'una manera que no semblava possible.

En Gullberg va assentir amb el cap. L'important era la qualitat que en Clinton no esmentava.

—Estaries disposat a reprendre el servei?

En Clinton va aixecar els ulls cap a en Gullberg. Va vacil·lar una bona estona.

—Evert... em passo nou hores cada dos dies fent diàlisi a l'hospital. No puc pujar ni l'escala més petita sense pràc-

ticament ofegar-me. No tinc forces. No tinc gens de forces.

—Et necessito. Una última operació.

—No puc.

—Sí que pots. I podràs passar nou hores cada dos dies fent diàlisi. Agafaràs l'ascensor en comptes de pujar escales. Puc

fer que et portin amb una llitera si cal. Necessito el teu cervell.

En Clinton va sospirar. —Explica'm —va dir.

—En aquests moments, ens trobem davant una situació extremament complicada que exigeix operacions sobre el

terreny. En Wadensjòo té un jove neòfit, en Jonas Sandberg, que constitueix ell tot sol el departament d'intervenció, i no

crec que en Wadensjòo tingui la força per fer el que s'ha de fer. Potser és un crac de collons per fer jocs de màgia amb el

pressupost, però li fa por decidir-se a intervenir i li fa por barrejar la Secció amb el treball d'intervenció sobre el terreny,

que és, tanmateix, necessari.

En Clinton va fer que sí amb el cap i va somriure feblement.

—Aquesta operació tindrà lloc en dos fronts diferents. El primer té a veure amb en Zalaixenko. L'he de fer venir a la raó

i crec saber com fer-ho. L'altre front s'ha d'establir aquí, a Estocolm. El problema és que no hi ha ningú a la Secció que se'n

pugui encarregar. Et necessito per prendre el comandament. Una última contribució. Tinc un pla. En Jonas Sandberg i en

Georg Nystròm faran la feina sobre el terreny. Tu dirigiràs l'operació.

—No entens el que em demanes.

—Sí... entenc molt bé el que et demano. I a tu et pertoca decidir si hi prens part o no. Però o bé nosaltres, els vells, ens

mobilitzem i fem la nostra part, o bé la Secció deixarà d'existir d'aquí a unes setmanes.

En Clinton es va recolzar al braç del sofà i va deixar reposar el cap al palmell. Va reflexionar durant dos minuts.

—Explica'm el teu pla —va acabar dient.

L'Evert Gullberg i en Fredrik Clinton van estar parlant durant dues hores.

En Wadensjòo va fer uns ulls com unes taronges quan en Gullberg va tornar a les 13.57 h acompanyat d'en Fredrik

Clinton. En Clinton tenia l'aspecte d'un esquelet. Semblava tenir dificultats per caminar i dificultats per respirar, i es

recolzava amb una mà a l'espatlla d'en Gullberg.

—Què significa això? —va dir en Wadensjòò.

—Continuem la reunió —va dir en Gullberg en to sec.

Van tornar a seure al voltant de la taula al despatx d'en Wadensjòò. En Clinton es va deixar caure en silenci a la cadira

que li van oferir.

—Tots coneixeu en Fredrik Clinton —va dir en Gullberg.

—Sí —va dir en Wadensjòò—. La qüestió és saber què hi fa, aquí.

—En Clinton ha decidit reprendre el servei actiu. Dirigirà el sector de les intervencions fins a la fi de la crisi actual.

En Gullberg va aixecar una mà i va interrompre la protesta d'en Wadensjòò abans i tot que tingués temps de for-

mular-la.

—En Clinton està cansat. Necessitarà assistència. Ha d'anar regularment a l'hospital per fer diàlisi. Wadensjòò,

reclutaràs dos assistents personals que l'ajudaran en totes les tasques pràctiques. Però que quedi completament clar: pel

que fa a aquest afer, és en Clinton qui pren totes les decisions d'intervenció.

Va callar i va esperar. No hi va haver cap més protesta.

—Tinc un pla. Penso que si el seguim, arribarem a bon port, però cal actuar de pressa per no desaprofitar les ocasions

—va dir—. Després, tot depèn de la vostra determinació aquí a la Secció avui.

En Wadensjòò va notar un to de desafiament en les paraules d'en Gullberg.

—Digue'ns-ho tot.

—En primer lloc: ja hem parlat dels policies. Farem exactament el que hem dit. Intentarem aïllar-los en la seva

investigació portant-los cap a una pista secundària en la persecució d'en Niedermann. Això serà feina d'en Georg Nystròm.

Passi el que passi, en Niedermann no té cap importància. Procurarem que la feina d'investigar sobre la Salander

correspongui a en Faste.

—Això no hauria de ser gaire difícil —va dir en Nystròm—. N'hi haurà prou que vagi a parlar discretament amb el fiscal

Ekstròm.

—I si hi posa pegues...

—No crec que ho faci. És un arribista, i no farà res que pugui anar en contra dels seus interessos. I, si fes falta, ja sabria

trobar un ressort per moure'l. Detestaria veure's barrejat en un escàndol.

—Bé. El segon punt és Millennium i en Mikael Blomkvist. És per això que en Clinton ha tornat al servei. Aquest punt

requereix mesures que queden fora de les normes.

—Tinc la sensació que això no m'agradarà —va comentar en Wadensjòò.

—Probablement no, però Millennium no pot ser manipulat tan fàcilment. En canvi, l'amenaça que la revista suposa per

a nosaltres només reposa en una cosa, a saber, l’informe d'en Bjòrck del 1991. En l'estat actual de les coses, suposo que hi ha

còpies de l'informe en dos llocs, o potser en tres. Qui el va trobar va ser la Lisbeth Salander, però, d'una manera o d'una

altra, en Mikael Blomkvist també hi va posar la mà al damunt. Això vol dir que hi havia algun tipus de contacte entre en

Blomkvist i la Salander mentre ella estava desapareguda.

En Clinton va aixecar un dit i va pronunciar les primeres paraules des que havia arribat.

—Això ens dóna pistes també sobre el caràcter del nostre adversari. En Blomkvist no té por d'assumir riscos. Penseu en

l'afer Wennerstròm.

En Gullberg va assentir amb el cap.

—En Blomkvist va donar l'informe a la seva directora, Erika Berger, la qual, al seu torn, el va remetre a en Bublanski.

Així doncs, ella també el té. Es pot suposar que en van fer una còpia de seguretat. Jo diria que en Blomkvist en té una còpia

i n'hi ha una altra a la redacció.

—Això sembla plausible —va dir en Wadensjòo.

—Millennium és una revista mensual, cosa que vol dir que no publicaran res demà mateix. Disposem de temps. Però

necessitem obtenir aquests dos exemplars de l'informe. I per fer-ho, no podem passar per la fiscalia general.

—Ho entenc.

—Així doncs, posarem en marxa una fase d'intervenció i entrarem a casa d'en Blomkvist i a la redacció de Millennium.

Sabràs organitzar-ho, Jonas?

En Jonas Sandberg va llançar una mirada a en Wadensjòo.

—Evert, ho has d'entendre... nosaltres no fem aquest tipus de coses —va dir en Wadensjòo—. Els temps han canviat,

ara ens ocupem de pirateria informàtica i vigilància electrònica, per entendre'ns. No tenim prou recursos per mantenir una

branca d'intervenció.

En Gullberg es va tirar endavant a la taula.

—Aleshores, Wadensjòo, el que et toca fer és desviar fons cap a això, i de pressa. Agafa gent de fora. Lloga una colla de

pinxos de la màfia iugoslava per fotre-li canya a en Blomkvist. Però necessitem de totes obtenir aquestes dues còpies. Sense

les còpies, no tenen documents i no podran provar res de res. Si no saps organitzar una cosa d'aquest tipus, et deixo aquí

mamant-te el dit mentre esperes que la Comissió constitucional vingui a trucar a la porta.

Les mirades d'en Gullberg i en Wadensjòo es van trobar uns llargs instants.

—Jo me'n puc encarregar —va dir tot d'una en Jonas Sandberg.

En Gullberg va mirar el jove de cua d'ull. —Estàs segur que sabràs organitzar una cosa així? En Sandberg va assentir amb el

cap. —Bé. A partir d'ara, en Clinton és el teu cap. Rebràs les ordres d'ell.

En Sandberg va tornar a assentir.

—En gran part, serà qüestió de vigilància. Aquesta branca d'intervenció s'haurà de reforçar —va dir en Nystròm—. Tinc

unes quantes propostes de noms. N'hi ha un de l'organització externa que ens podria anar bé; treballa en la protecció de

personalitats a la Säpo i es diu Màrtensson. Sap el que es fa i és prometedor. Feia temps que em plantejava la possibilitat de

traslladar-lo aquí, a l'organització interna. Fins i tot m'he arribat a dir que podria ser el meu successor.

—Em sembla molt bé —va dir en Gullberg—. En Clinton decidirà.

—Tinc una altra notícia —va afegir en Georg Nystròm—. Em penso que hi pot haver una tercera còpia. —On?

—Aquesta tarda he sabut que la Lisbeth Salander té una advocada. Es diu Annika Giannini. Es la germana d'en Mikael

Blomkvist.

En Gullberg va fer un gest d'aprovació.

—Ben vist. En Blomkvist en deu haver donat una còpia a la seva germana. No fer-ho seria aberrant. Així doncs, cal

vigilar-los de ben a prop tots tres, la Berger, en Blomkvist i la Giannini, durant un temps.

—No crec que ens calgui patir per la Berger. La premsa d'avui explica que ha passat a ser la nova redactora en cap de

YSvenska Morgon-Posten. Ja no té res a veure amb Millennium.

—D'acord, però tot i això val més que no li traguem els ulls de sobre. Pel que fa als de Millennium, cal tenir-los ben

vigilats, amb escoltes als seus domicilis i a la redacció, naturalment. I control del correu electrònic. Hem de saber amb qui

es veuen i amb qui parlen. I tenim moltes, moltes ganes de conèixer el muntatge de les seves revelacions. I, abans que tot

això, cal que recuperem l'informe. Dit d'una altra manera: hi ha molta feina per fer. En Wadensjòò va semblar vacil·lar.

—Evert, ens estàs demanant que duguem a terme una acció d'intervenció contra la redacció d'una revista. Això és

aventurar-se en un terreny molt perillós.

—No pots escollir. O bé t'arromangues, o bé cedeixes el teu lloc de cap a un altre.

El desafiament planava com un núvol per damunt de la taula.

—-Jo crec que em puc fer càrrec de Millennium —va acabar dient en Jonas Sandberg—. Però res de tot això no ens resol

el problema de base: què en fem, del teu Zalaixenko? Si parla, tots els nostres esforços no hauran servit per res.

En Gullberg va assentir lentament amb el cap.

—-Ja ho sé. Aquesta serà la meva part de l'operació. Crec que tinc un argument que convencerà en Zalaixenko per

tancar la boca. Però això demana força preparació. Me'n vaig cap a Gòteborg aquesta mateixa tarda.

Va callar i va recórrer el despatx amb la mirada. Després, els seus ulls es van clavar en Wadensjòò.

—Durant la meva absència, les decisions d'intervenció les prendrà en Clinton —va decretar.

Al cap d'uns moments, en Wadensjòò va fer que sí amb el cap.

Va caldre esperar a dilluns al vespre perquè la doctora Helena Endrin, d'acord amb el seu col·lega Anders Jonasson,

decidís que l'estat de la Lisbeth Salander s'havia estabilitzat prou per permetre que rebés visites. Els seus primers visitants

van ser dos inspectors de la brigada criminal, a qui havien concedit quinze minuts per fer-li preguntes. La Lisbeth va

contemplar en silenci els dos policies quan van entrar a la seva habitació i van seure.

—Bon dia. Sóc l'inspector criminal Marcus Ackerman. Treballo a la brigada criminal aquí, a Gòteborg. Aquesta és la

meva col·lega Sonja Modig, de la policia d'Estocolm.

La Lisbeth Salander no li va tornar la salutació. Es va mantenir completament impassible. Va reconèixer la Modig com a

membre del grup d'en Bublanski. L'Ackerman li va adreçar un somriure franc.

—-Ja sé que no entra dins els teus costums parlar de bon grat amb les autoritats. Però, en realitat, no cal que diguis res.

En canvi, t'estaria agraït si tinguessis l'amabilitat d'escoltar-nos. Tenim uns quants temes a tractar i no ens han concedit

gaire temps avui. Més endavant, ja hi haurà altres ocasions.

La Lisbeth Salander no va dir res.

—Aleshores, per començar, voldria comunicar-te que el teu amic Mikael Blomkvist ens ha fet saber que una advocada,

de nom Annika Giannini, està disposada a representar-te i que està al corrent de tot l'afer. Diu que ja t'ha parlat d'ella.

Necessito que em confirmis si és el cas, i voldria saber si desitges que l'advocada Giannini vingui aquí, a Gòteborg, per

assistir-te.

La Lisbeth Salander va continuar en silenci.

L'Annika Giannini. La germana d'en Mikael Blomkvist. Havia esmentat el seu nom en un missatge. La Lisbeth no havia

pensat en el fet que li faria falta un advocat.

—Em sap molt de greu, però t'he de demanar que contestis a la pregunta. N'hi haurà prou amb un sí o un no. Si dius

que sí, el fiscal d'aquí, de Gòteborg, es posarà en contacte amb l'advocada Giannini. Si dius que no, un tribunal t'assignarà

un advocat d'ofici. Què prefereixes?

La Lisbeth Salander va reflexionar. Es va dir que, efectivament, necessitava un advocat, però tot i això, tenir de

defensora la germana del Kalle Blomkvist dels pebrots era difícil d'empassar. A ell li encantaria. D'altra banda, un advocat

d'ofici desconegut no seria gaire millor. Al final, va obrir la boca per deixar anar amb veu ronca una sola paraula:

—Giannini.

—Bé. Moltes gràcies. Ara, tinc una pregunta per fer-te. No tens obligació de contestar-me res abans que la teva ad-

vocada sigui aquí, però la qüestió, pel que sé, no t'afecta directament a tu ni el teu benestar. La policia busca el ciutadà

alemany Ronald Niedermann, de trenta-set anys, que és sospitós d'haver matat un agent.

La Lisbeth va arrufar les celles. Allò era nou per a ella. Ignorava completament tot el que havia passat després del

moment que havia descarregat el cop de destral sobre el cap d'en Zalaixenko.

—Aquí, a Gòteborg, ens agradaria atrapar-lo tan aviat com puguem. La meva col·lega d'Estocolm aquí present voldria

també prendre-li declaració amb relació als tres assassinats dels quals tu vas ser sospitosa al començament. Et demanem

ajut. Voldríem saber si tens alguna idea, si ens podries donar qualsevol indicació que ens permeti atrapar-lo.

La mirada de la Lisbeth va passar amb desconfiança de l'Ackerman a la Modig.

No saben que és el meu germà.

A continuació, es va preguntar si tenia o no ganes de veure en Niedermann detingut. Del que més ganes tenia era de

portar-lo davant una fossa cavada a terra a Gosseberga i enterrar-l'hi. Per acabar, va arronsar les espatlles. Cosa que no

hauria hagut de fer, perquè un dolor fulgurant li va travessar immediatament l'espatlla esquerra.

—Quin dia és avui? —va preguntar.

—Dilluns.

Ella va reflexionar.

—El primer cop que vaig sentir el nom de Ronald Niedermann va ser dijous de la setmana passada. Li vaig seguir la

pista fins a Gosseberga. No tinc cap idea d'on es troba o cap a on pot anar. Però m'hi jugaria alguna cosa que intentarà

trobar refugi a l'estranger tan de pressa com pugui.

—I per què penses que fugirà a l'estranger?

La Lisbeth va rumiar una mica.

—Perquè, quan en Niedermann va sortir a cavar una tomba per a mi, en Zalaixenko va dir que ja havia tingut massa

publicitat i que ja havien planificat que en Niedermann marxés a l'estranger per un temps.

La Lisbeth Salander no havia intercanviat tantes paraules amb un policia des de l'edat de dotze anys.

—En Zalaixenko... és el teu pare, doncs.

Almenys, han aconseguit descobrir això. El Kalle Blomkvist dels pebrots, probablement.

—T'he d'informar també que el teu pare ha presentat una denúncia contra tu per temptativa d'homicidi. L'expedient el

té en aquests moments el fiscal, que s'ha de posicionar a favor o en contra d'una acció judicial. En canvi, el que ja està en

marxa és un procés per cops i lesions greus. Vas clavar-li una destral al cap a en Zalaixenko.

La Lisbeth no va dir res. El silenci va ser molt llarg. Després, la Sonja Modig es va tirar endavant per dir en veu baixa:

—Només et voldria dir que a la policia no donem gaire credibilitat a la història d'en Zalaixenko. Tu queda amb la teva

advocada per a una entrevista en profunditat, i nosaltres, per la nostra banda, ens esperarem una mica.

L'Ackerman va assentir amb el cap. Els policies es van aixecar.

—Gràcies per haver-nos ajudat amb en Niedermann.

La Lisbeth va estar molt sorpresa de constatar que els policies havien estat molt correctes, gairebé amables i tot. La va

estranyar molt la frase de la Sonja Modig. Hi deu haver una segona intenció, es va dir.

CAPÍTOL 7

Dilluns, 1 1 d'abril / Dimarts, 12 d'abril

tres quarts de sis de la tarda de dilluns, en Mikael Blomkvist va tancar la tapa del seu iBook i va aixecar-se de la

taula de la cuina, al seu pis de Bellmansgatan. Es va posar una jaqueta i va anar caminant fins a les oficines de

Milton Security, prop de Slussen. Va agafar l'ascensor per pujar a la recepció del segon pis i el van fer passar

immediatament a la sala de reunions.

—Hola, Dragan —va dir, tot allargant la mà—. Gràcies per haver acceptat d'acollir aquesta reunió informal.

Va mirar la sala al seu voltant. A més d'en Dragan Armansky i ell, hi eren presents l'Annika Giannini, en Holger

Palmgren i la Malou Eriksson. L'exinspector de la brigada criminal Steve Bohman, que treballava a Milton i que, per ordre

de l'Armansky havia seguit la investigació sobre la Salander des del primer dia, prenia part també en la reunió.

En Holger Palmgren feia la seva primera sortida des de feia més de dos anys. El seu metge, el doctor A. Sivarnandan, no

s'havia mostrat especialment entusiasta amb la idea de deixar-lo sortir del centre de rehabilitació d'Ersta, però en Palmgren

hi havia insistit. Havia efectuat el trajecte amb cotxe privat, acompanyat per la seva infermera personal Johanna Karolina

Oskarsson, trenta-nou anys, el salari de la qual es pagava a través d'un fons creat per un misteriós donant per oferir a en

Palmgren les millors cures imaginables. La Karolina Oskarsson esperava en una saleta al costat de la sala de reunions.

Havia portat un llibre. En Mikael va tancar la porta.

—Per als qui no la coneguin: la Malou Eriksson és la nova redactora en cap de Millennium. Li he demanat d'assistir a

aquesta reunió perquè el que aquí discutirem afectarà la seva feina.

—Molt bé —va dir l'Armansky—. Ja hi som tots. T'escoltem.

En Mikael es va acollir a la pissarra blanca de la sala i va agafar un retolador. Va recórrer els presents amb la mirada.

A

—Em sembla que mai no he viscut res de més delirant —va dir—. Quan tot això s'hagi acabat, fundaré una associació

benèfica. L'anomenaré Els Cavallers de la Taula Guillada, i la seva funció serà organitzar un sopar anual on tothom es

dedicarà a dir penjaments de la Lisbeth Salander. Tots en sou membres.

Va fer una pausa.

—Vet aquí quina pinta té la realitat —va dir, i va començar a traçar columnes a la pissarra. Va parlar durant ben bé

mitja hora. La discussió que va seguir va durar.

Un cop es va donar per formalment acabada l'assemblea, l'Evert Gullberg es va reunir tot sol amb en Fredrik Clinton.

Van estar parlant en veu baixa durant uns minuts i després en Gullberg es va aixecar. Els dos antics germans d'armes van

fer una encaixada de mans.

En Gullberg va tornar amb taxi a l'hotel Frey per recollir les seves coses, va pagar la nota i va anar a agafar un tren que

sortia a la tarda cap a Gòteborg. Va escollir primera classe i va tenir un compartiment per a ell sol. Quan el tren deixava

enrere el pont d'Àrsta, va treure un bolígraf i un bloc de paper de cartes. Va reflexionar uns moments i després es va posar a

escriure. Va omplir aproximadament la meitat d'un full abans d'aturar-se i arrencar-lo del bloc.

Els documents falsificats no entraven en les seves competències; no era cap expert en la matèria, però en aquest cas, la

tasca es veia simplificada pel fet que les cartes que estava escrivint havien d'anar signades per ell mateix. La dificultat era

que ni una sola paraula no havia de ser certa.

En passar per Nykòping, ja havia estripat un bon nombre d'esborranys, però començava a tenir una petita idea de com

podia formular les cartes. Arribant a Gòteborg, disposava de dotze cartes de les quals estava prou satisfet. Va tenir molta

cura que les seves empremtes digitals estiguessin ben clares sobre el paper.

A l'estació central de Gòteborg, va trobar una fotocopiadora i va fer-ne còpies. Després, va comprar sobres i segells i va

enviar el correu des d'una bústia que obririen a les nou del vespre.

Va agafar un taxi per anar al City Hotel, a Lorensbergs-gatan, on en Clinton li havia reservat una habitació. Es va donar

el cas que es tractava del mateix hotel on en Blomkvist havia passat la nit feia uns dies. Va pujar immediatament a la seva

habitació i es va deixar caure al llit. Estava profundament fatigat, i es va adonar que en tot el dia només havia menjat dues

llesques de pa. Però continuava sense tenir gana. Es va despullar, es va estirar al llit i es va adormir gairebé immediatament.

La Lisbeth Salander es va despertar amb un sobresalt quan va sentir que la porta s'obria. Va saber immediatament que

no era la infermera de nit. Va obrir els ulls dues escletxes mínimes i va veure la silueta amb les crosses a la porta. En

Zalaixenko no es movia i la contemplava retallat en el feix de llum que entrava des del passadís per l'obertura de la porta.

Sense moure's, va girar els ulls cap al despertador i va veure que marcava les 3.10 h.

Va apartar la mirada uns mil·límetres i va veure el got d'aigua a la tauleta de nit. Per un pèl, podria agafar-lo sense haver

de moure el cos.

Necessitaria una fracció de segon per allargar el braç i, amb un gest decidit, trencar la vora del got contra el cantell de

la taula. Necessitaria mig segon per clavar a en Zalaixenko la vora tallant a la gola si aquest s'inclinava sobre ella. Va

calcular altres alternatives, però va comprendre que aquella era la seva única arma possible.

Va relaxar-se i va esperar.

En Zalaixenko es va quedar a la porta sense moure's durant dos minuts.

Després, va tancar la porta amb suavitat. La Lisbeth va sentir la feble remor de les crosses quan es va allunyar tran-

quil·lament de l'habitació.

Cinc minuts més tard, ella es va incorporar sobre els colzes, va agafar el got i en va beure un llarg glop. Va treure les

cames del llit i es va deixar anar els elèctrodes del braç i del pit. Es va aixecar i es va quedar dreta, vacil·lant. Va necessitar

un minut ben bo per prendre del tot el control del seu cos. Va coixejar fins a la porta, es va recolzar a la paret i va mirar de

recuperar l'alè. Tenia suors fredes. I estava furiosa.

Em cago en tu, Zalaixenko. Acabem amb això!

Necessitava una arma.

Un instant després, va sentir passos ràpids al passadís. Merda. Els elèctrodes.

—Però es pot saber què fas aixecada? —es va exclamar la infermera.

—He d'anar... al lavabo... —va dir la Lisbeth Salander, sense alè.

—Torna immediatament a estirar-te.

Va agafar la Lisbeth de la mà i la va ajudar a tornar al llit. Després, va anar a buscar l'orinal pla.

—Quan en tinguis ganes, ens has de cridar. Es per això que tens aquest botó —va dir la infermera.

La Lisbeth no va dir res. Es va concentrar per mirar de produir unes quantes gotes.

Dimarts, en Mikael Blomkvist es va despertar a dos quarts d'onze, es va dutxar, va posar la cafetera al foc i es va

instal·lar davant el seu iBook. Després de la reunió a Milton Security la vigília, havia tornat a casa i havia treballat fins a les

cinc de la matinada. Sentia, a la fi, que el text començava a prendre forma. La biografia d'en Zalaixenko continuava sent

imprecisa: l'únic de què disposava per orientar-se eren les informacions que li havia extorquit a en Bjòrck i els detalls que

en Holger Palmgren hi havia afegit. La història de la Lisbeth Salander, en canvi, estava pràcticament acabada. Explicava

amb tots els detalls com s'havia vist confrontada a una banda de freds agents de la DGPN/Säpo i tancada en una clínica

psiquiàtrica perquè no revelés el secret que envoltava en Zalaixenko.

Estava satisfet amb el seu text. Tenia entre les mans una història formidable, que faria petar els quioscos i de passada

crearia problemes molt amunt en la burocràcia de l'Estat.

Va encendre un cigarret tot rumiant.

Li quedaven dues grans llacunes per omplir. L'una era assumible. Havia d'atacar per la banda d'en Peter Teleborian, i la

perspectiva li encantava. Quan hagués acabat amb ell, el famós psiquiatre infantil seria un dels homes més odiats de Suècia.

L'altre problema era considerablement més complicat.

La maquinació contra la Lisbeth Salander —havia batejat els conspiradors com el club Zalaixenko— es trobava al si de

la Säpo. Coneixia un nom, Gunnar Bjòrck, però no era de cap de les maneres possibles que en Gunnar Bjòrck en fos l'únic

responsable. Havia de tenir per força un grup, una mena d'equip. Hi havia d'haver per força caps, responsables i un

pressupost. El problema era que no tenia ni idea de com havia d'actuar per identificar aquella gent. No sabia per on

començar. El coneixement que tenia sobre l'organització de la Säpo era força rudimentari.

Dilluns, havia començat les seves recerques enviant en Henry Cortez a diverses llibreries i llibreters de vell de

Sòdermalm amb l'ordre de comprar tots els llibres que d'una manera o d'una altra parlessin de la Säpo. En Cortez havia

arribat a casa d'en Mikael Blomkvist cap a les quatre de la tarda amb sis llibres. En Mikael va contemplar la pila que tenia

damunt la taula.

Espionatge a Suècia, de Mikael Rosquist (Tempus, 1988); Vaig ser cap de la Säpo del 1962 al 1970, de Peter Gunnar Vinge

(W&W, 1988); Poders secrets, de Jan Ottoson i Lars Magnusson (Tiden, 1991); Lluita pel control de la Säpo, d'Erik

Magnusson (Corona, 1989); Una missió, de Carl Lidbom (W&W, 1990), així com —una mica sorprenent— An Agent in

Place, de Thomas Whiteside (Ballantine, 1966), que parlava de l'afer Wennerstròm. El dels anys seixanta, doncs, no el d'en

Mikael Blomkvist a principis del segle XXI.

Havia passat la major part de la nit de dimarts llegint, o almenys fullejant els llibres que en Henry Cortez havia trobat.

Un cop acabada la lectura, va fer unes quantes constatacions. En primer lloc, que aparentment la majoria dels llibres sobre

la Säpo que s'havien escrit estaven publicats a finals dels anys vuitanta. Una recerca a Internet va confirmar que no existia

bibliografia més recent sobre el tema.

En segon lloc, que no semblava que existís cap resum comprensible de les activitats de la policia secreta sueca al llarg

dels anys. Això, de fet, es podia atribuir a la quantitat d'assumptes classificats com a secret de Defensa i, per tant, difícils de

tractar, però aparentment no hi havia cap institució, cap investigador ni cap mitjà que hagués estudiat o estudiés la Säpo

amb ulls crítics.

Es va fixar també en l'estrany fet que no existís cap referència a altres obres en els llibres que en Henry Cortez li havia

portat. Les notes a peu de pàgina remetien sovint a articles apareguts a la premsa vespertina o a entrevistes personals amb

algun agent retirat de la Säpo.

Poders secrets era fascinant, però tractava principalment de l'època just anterior i durant la Segona Guerra Mundial. En

Mikael va considerar les memòries de P. G. Vinge més aviat com un llibre de propaganda escrit com a defensa per un

director de la Säpo durament criticat i que va acabar dimitint el càrrec. An Agent in Place contenia ja des del primer capítol

tantes bestieses sobre Suècia, que va llençar directament el llibre a les escombraries. Els únics llibres que realment

aspiraven de manera clara a descriure la feina de la Säpo eren Lluita pel control de la Säpo i Espionatge a Suècia. Hi havia

dates, noms, organigrames. Va trobar el llibre d'Erik Magnusson particularment interessant. Tot i que no oferia respostes a

les seves preguntes més immediates, presentava una bona visió del que havia estat la Säpo i de les seves activitats al llarg de

les dècades passades.

La sorpresa més gran, però, va ser Una missió, de Carl Lidbom, que descrivia els problemes amb què es va trobar l'antic

ambaixador a París quan, per ordre del govern, va investigar sobre la Säpo amb relació a l'assassinat d'en Palme i l'afer Ebbe

Carlsson. En Mikael mai no havia llegit res de Carl Libdom, i el va sorprendre el seu estil irònic, ple d'observacions agudes.

Però tampoc el llibre de Carl Lidbom no va poder acostar més en Mikael a la resposta a les seves preguntes, encara que

començava a tenir una idea de la feina que l'esperava.

Després d'haver pensat un moment, va agafar el mòbil i va telefonar a en Henry Cortez.

—Hola, Henry. Gràcies per la feina d'ahir.

—Mmmm... Què vols?

—T'he de confiar un altre encàrrec.

—Micke, tinc una feina. Ara sóc secretari de redacció.

—Això és tot un avenç en la teva carrera.

—Deixa-ho anar!

—Al llarg dels anys, s'han anat produint un seguit d'investigacions públiques sobre la Säpo. En Carl Libdom en va fer

una. N'hi ha d'haver per força d'altres.

—Mmmm.

—Porta'm tot el que puguis trobar referit al Parlament: els pressupostos, les investigacions oficials de l'Estat, els debats

conseqüència d'interpel·lacions a l'Assemblea i aquest tipus de coses. I busca els annals de la Säpo fins tan enrere com sigui

possible arribar.

—A les seves ordres, capità.

—Bé. I, Henry...

—Què?

—...no ho necessito fins demà.

La Lisbeth Salander va passar tot el dia reflexionant sobre en Zalaixenko. Sabia que es trobava a dues habitacions d'ella,

que rondava pels passadissos a la nit i que havia vingut a la seva habitació a les 3.10 h.

Li havia seguit la pista fins a Gosseberga amb la intenció de matar-lo. Havia fracassat, i en Zalaixenko encara era viu i es

trobava a menys de deu metres d'ella. Estava ben emmerdada. Fins a on, li resultava difícil de determinar-ho, però suposava

que necessitaria fugir i desaparèixer discretament si no volia córrer el risc que la tanquessin de nou amb els bojos amb en

Peter Teleborian com a guardià.

El problema era, evidentment, que no tenia forces ni per asseure's al llit. Notava millores, això sí. Encara tenia mal de

cap, però arribava per onades en comptes de ser constant. El dolor a l'espatlla continuava sent superficial i només esclatava

quan intentava bellugar-se.

Va sentir passos al passadís i va veure com una infermera obria la porta i feia passar una dona amb pantalons negres,

camisa blanca i jaqueta fosca. Era prima i ben plantada, amb els cabells castanys tallats curts. Emanava suavitat i confiança

en ella mateixa. Duia una cartera negra a la mà. La Lisbeth va reconèixer immediatament els ulls d'en Mikael Blomkvist.

—Bon dia, Lisbeth. Em dic Annika Giannini —va dir—. Puc passar?

La Lisbeth va contemplar-la inexpressivament. De cop i volta, ja no tenia cap ganes de tractar amb la germana d'en

Mikael Blomkvist, i es va penedir d'haver acceptat la proposta que fos la seva advocada.

L'Annika Giannini va entrar, va tancar la porta al seu darrere i va avançar una cadira. Es va quedar asseguda en silenci

durant uns segons i va observar la seva clienta.

La Lisbeth Salander tenia realment mal aspecte. El cap era un paquet de benes. Enormes hematomes morats li en-

voltaven els ulls injectats de sang.

—Abans que comencem a parlar del que sigui, necessito saber si vol realment que sigui la seva advocada. Generalment,

només m'encarrego de casos civils, o represento víctimes de violacions o maltractaments. No sóc una advocada d'afers

criminals. Però m'he posat al corrent dels detalls del seu cas, i tinc moltes ganes de representar-la si vostè hi està d'acord.

També li he de dir que en Mikael Blomkvist és el meu germà, crec que ja ho sap, i que ell i en Dragan Armansky paguen els

meus honoraris.

Va esperar uns instants, però, en no obtenir cap reacció de la seva clienta, va continuar:

—Si em vol com a advocada, treballaré per a vostè. El que vull dir és que no treballo ni per al meu germà ni per a

l'Armansky. Així mateix, per a tot el que es refereix al dret penal, comptaré amb l'assistència del seu antic tutor Holger

Palmgren. És un home realment coriaci, que ha abandonat el seu llit d'hospital per ajudar-la.

—En Palmgren? —va dir la Lisbeth Salander.

—Sí.

—Ha parlat amb ell?

—Sí. Serà el meu conseller.

—Com està?

—Furiós, però no tinc la impressió que estigui especialment amoïnat per vostè.

La Lisbeth Salander va apuntar un mig somriure. El primer d'ençà que havia aterrat a l'hospital Sahlgrenska.

—Com se sent? —va preguntar l'Annika Giannini.

—Com un sac de merda —va dir la Lisbeth Salander.

—-Ja... Voldrà que la defensi? L'Armansky i en Mikael paguen els meus honoraris i...

—No.

—Com diu?

—Pago jo mateixa. No acceptaré ni un cèntim de l'Armansky o d'en Kalle Blomkvist. Però no podré pagar-li fins que

tingui un accés a Internet.

—Ho entenc. Ja trobarem una solució per a això quan arribi el moment i, en qualsevol cas, serà el ministeri públic qui

pagarà la major part del meu salari. Està, doncs, d'acord que la representi?

La Lisbeth Salander va assentir breument amb el cap.

—Bé. Aleshores, començaré per transmetre un missatge de part d'en Mikael. S'expressa en enigmes, però m'ha dit que

vostè sabria el que vol dir.

—Ah, sí?

—Diu que m'ho ha explicat tot excepte algunes petites coses. La primera té a veure amb les capacitats de vostè, que va

descobrir a Hedestad.

En Mikael sap que tinc una memòria fotogràfica... i que sóc una hacker. S'ha guardat aquesta informació per a ell.

—OK.

—La segona és el DVD. No sé a què fa al·lusió, però diu que a vostè li correspon decidir si me'n vol parlar o no.

Comprèn el que vol dir?

—Sí.

—Bé...

L'Annika Giannini va vacil·lar tot d'una.

—Estic una mica irritada contra el meu germà. Tot i que m'ha contractat, només m'explica el que li convé. Vostè també

té la intenció d'amagar-me coses?

La Lisbeth va reflexionar.

—No ho sé.

—Necessitarem parlar l'una amb l'altra en força ocasions. Ara no em puc quedar aquí, m'he de trobar amb la fiscal

Agneta Jervas d'aquí a tres quarts d'hora. Necessitava senzillament la seva confirmació que m'acceptava com a advocada.

Ara, tinc una indicació per donar-li.

—Bé.

—Es tracta d'això: si jo no hi sóc present, vostè no ha de dir ni una paraula a la policia, li preguntin el que li preguntin.

Fins i tot si la provoquen i l'acusen de tota mena de coses. M'ho pot prometre?

—Això no em demanarà grans esforços —va dir la Lisbeth Salander.

L'Evert Gullberg havia quedat esgotat per la tensió de dilluns i no es va despertar fins a les nou del matí de dimarts,

gairebé quatre hores després de la seva hora normal.

Va anar al bany, es va rentar i es va raspallar les dents. Va contemplar llargament la seva cara reflectida al mirall abans

d'apagar el llum i anar-se a vestir. Va agafar l'única camisa neta que li quedava a la cartera i es va posar una corbata amb

motius bruns.

Va baixar a la sala d'esmorzar de l'hotel i va prendre una torrada de pa de motlle amb formatge i una mica de

melmelada de taronja. Va beure un gran got d'aigua mineral.

Tot seguit, va anar al vestíbul de l'hotel i va trucar al mòbil d'en Fredrik Clinton des d'una cabina. —Sóc jo. Quina és la

situació? —Força agitada.

—Fredrik, creus que te'n sortiràs?

—Sí, és com era abans. Llàstima només que en Hans von Rottinger no sigui viu. Sempre va saber planificar les

operacions millor que jo.

—Ell i tu éreu al mateix nivell. Us hauríeu pogut anar rellevant en qualsevol moment. I ho vau fer més d'un cop.

—Sempre hi va haver una petita diferència entre nosaltres, ínfima. Ell sempre va ser un pèl millor que jo.

—En quin punt esteu?

—En Sandberg és més astut del que ens pensàvem. Hem cridat en Màrtensson com a reforç. No és més que un noi dels

encàrrecs, però ens servirà. Hem posat escoltes a en Blomkvist, al fix de casa seva i al mòbil. Avui ens ocuparem dels

telèfons de la Giannini i de Millennium. Estem examinant els plànols de les oficines i dels pisos. Hi entrarem tan aviat com

puguem.

—Abans has de localitzar on es troben totes les còpies...

—Això ja està fet. Hem tingut una sort increïble. L Annika Giannini ha trucat a en Blomkvist aquest matí a les deu.

Precisament li ha preguntat quantes còpies hi havia en circulació i la seva conversa ha revelat que en Mikael

Blomkvist conserva l'única còpia. La Berger va fer una còpia de l'informe, però la va enviar a en Bublanski.

—Bé. No podem perdre ni un segon.

—-Ja ho sé. Però ho hem de fer tot de cop. Si no recuperem totes les còpies de l'informe d'en Bjòrck al mateix temps, no

ens en sortirem.

—Ja ho sé.

—Això es complica una mica, perquè la Giannini ha anat a Gòteborg aquest matí. He enviat un equip de col·laboradors

externs a seguir-li la pista. En aquests moments són a l'avió.

—Bé.

En Gullberg no va trobar res més per dir. Va guardar silenci uns moments.

—Gràcies, Fredrik —va dir finalment.

—Gràcies a tu. Aquesta història és molt més divertida que no estar esperant un ronyó que no arriba mai.

Es van dir a reveure. En Gullberg va pagar la nota de l'hotel i va sortir al carrer. Els daus ja havien estat tirats. Ara,

només calia que la coreografia fos exacta.

Va començar per anar a peu al Park Avenue Hotel, on va demanar poder utilitzar el fax. No ho volia fer al mateix hotel

on havia dormit. Va enviar per fax les cartes que havia escrit al tren el dia abans. Després, va sortir a Avenyn i va buscar un

taxi. Es va aturar davant una paperera i va estripar les fotocòpies que havia fet de les cartes.

L'Annika Giannini es va entrevistar durant quinze minuts amb la fiscal Agneta Jervas. Volia saber quines acusacions te-

nia la intenció de formular contra la Lisbeth Salander, però va comprendre de seguida que la Jervas no sabia ben bé què

passaria.

—De moment, em limitaré a processar-la per agressió i Lesions g r e u s amb temptativa d'homicidi. Em refereixo al cop

de destral que la Lisbeth Salander va donar al seu pare. M'imagino que vostè invocarà la legítima defensa. —Potser.

—Però, per ser sincera, la meva prioritat ara per ara és en Niedermann, l'assassí del policia. —Me'n faig el càrrec.

—He estat en contacte amb el fiscal general. S'està discutint per decidir si totes les acusacions contra la seva clienta se

centralitzaran o no en un fiscal d'Estocolm i quedaran vinculades al que va passar allà.

—Jo parteixo del principi que tot plegat es desplaçarà a Estocolm.

—Bé. Sigui com sigui, cal que jo tingui una possibilitat d'escoltar la Lisbeth Salander. Quan es pot fer?

—Tinc un informe del seu metge, l'Anders Jonasson. Diu que la Lisbeth Salander no es trobarà encara en condicions de

patir un interrogatori durant uns quants dies. A part de les ferides, es troba sota els efectes de forts sedants.

—Es més o menys el que m'han dit també a mi. Però suposo que comprèn que em resulta molt frustrant. Repeteixo que

la meva prioritat de moment és en Ronald Niedermann. La seva clienta diu que no sap on s'amaga.

—I és veritat. Ella no coneix en Niedermann. Només va aconseguir identificar-lo i seguir-li la pista.

—Bé —va dir l'Agneta Jervas.

L'Evert Gullberg duia un ram de flors a la mà quan va entrar a l'ascensor de l'hospital Sahlgrenska al mateix temps que

una dona amb jaqueta fosca. Li va aguantar educadament la porta i va deixar que anés la primera cap al taulell de recepció.

—Em dic Annika Giannini. Sóc advocada i he de veure de nou la meva clienta, la Lisbeth Salander.

L'Evert Gullberg va girar el cap i va contemplar amb sorpresa la dona que havia pujat amb ell a l'ascensor. Va desplaçar

la mirada cap a la cartera que duia mentre la infermera controlava el carnet d'identitat de la Giannini i consultava una

llista.

—Habitació 12 —va dir la infermera.

—Gràcies. Ja he vingut abans; sabré trobar-la.

Va agafar la seva cartera i va desaparèixer del camp de visió d'en Gullberg.

—Puc ajudar-lo en alguna cosa? —va preguntar la infermera.

—Sí, gràcies. Porto aquestes flors per a en Karl Axel Bodin.

—No pot rebre visites.

—Ja ho sé, només vull deixar les flors.

—Ja me n'encarrego jo.

En Gullberg només havia portat les flors per tenir un pretext. Volia fer-se una idea de la distribució de la planta. Va

donar-li les gràcies i es va dirigir cap a la sortida. Pel camí, va passar per davant de la porta d'en Zalaixenko, habitació 14

segons en Jonas Sandberg.

Va esperar-se al replà. A través de la porta vidriera, va veure com la infermera agafava el ram de flors que acabava de

deixar i desapareixia a l'habitació d'en Zalaixenko. Quan va tornar al seu lloc, en Gullberg va empènyer la porta, es va dirigir

ràpidament a l'habitació 14 i va entrar.

—Hola, Zalaixenko —va dir.

En Zalaixenko va fixar una mirada sorpresa en el seu inesperat visitant.

—Creia que ja eres mort a hores d'ara —va dir. —Encara no —va dir en Gullberg. —Què vols? —va preguntar en

Zalaixenko. —A tu què et sembla?

En Gullberg va avançar la cadira per als visitants i va seure.

—Veure'm mort, probablement.

—Sí, això m'agradaria. Com has pogut arribar a ser tan idiota? T'havíem proporcionat una nova vida, i mira on has anat

a parar.

Si en Zalaixenko hagués pogut somriure, probablement ho hauria fet. Per a ell, la Seguretat sueca estava formada per

afeccionats. Entre ells, hi incloïa l'Evert Gullberg i l'Sven Jansson, àlies Gunnar Bjòrck. Per no parlar d'aquell inútil de Niïs

Bjurman, advocat.

—I ara, ens toca a nosaltres un cop més treure't les castanyes del foc.

L'expressió no va agradar gaire a en Zalaixenko, per la seva antiga experiència a la unitat de cremats.

—Para de fer-me sermons. M'heu de treure d'aquí.

—D'això és del que vull parlar amb tu.

Es va posar la cartera sobre els genolls, va treure un bloc de notes en blanc i el va obrir. Després, va escodrinyar en

Zalaixenko.

—Hi ha una cosa que m'intriga: de debò series capaç de cremar-nos després de tot el que hem fet per tu? —Tu què creus?

—Depèn de l'abast de la teva bogeria. —No em tractis de boig. Sóc un supervivent. Faig el que he de fer per sobreviure. En

Gullberg va brandar el cap.

—No, Aleksandr: actues com ho fas perquè ets malvat i corrupte. Volies conèixer el punt de vista de la Secció. Sóc aquí

per donar-te'l. Aquesta vegada, no mourem ni un dit per ajudar-te.

Per primera vegada, va semblar que en Zalaixenko vacil·lava.

—No tens elecció —va dir.

—Sempre es té elecció —va dir en Gullberg.

—Però el que faré...

—Tu no faràs res de res.

En Gullberg va respirar fondo, va ficar una mà a la butxaca exterior de la seva cartera bruna i en va treure una Smith &

Wesson de 9 mil·límetres amb la culata xapada d'or. Aquella arma era un regal que li havien fet els serveis d'informació

anglesos vint-i-cinc anys enrere —el resultat d'una informació inestimable que havia tret a en Zalaixenko i que havia

transformat en moneda de canvi sota la forma del nom d'un estenògraf de l'MI-5 anglès, que, seguint la tradició de Philby

treballava per als russos.

En Zalaixenko va fer cara de sorprès. Va riure.

—I què vols fer amb això? Matar-me? Passaràs la resta de la teva miserable vida a la presó.

—No ho crec —va dir en Gullberg.

Tot d'una, en Zalaixenko va deixar de tenir clar si en Gullberg ho deia de debò o no.

—Hi haurà un escàndol de proporcions colossals.

—Tampoc no ho crec. Hi haurà uns quants titulars. Però en una setmana, ningú no se'n recordarà, del nom de

Zalaixenko.

Els ulls d'en Zalaixenko es van empetitir.

—Ets un porc —va dir en Gullberg amb una veu tan freda que en Zalaixenko es va quedar glaçat.

Va prémer el gallet i li va col·locar la bala enmig del front en el precís moment en què en Zalaixenko començava a

buscar la seva pròtesi al costat del llit. En Zalaixenko va sortir propulsat enrere sobre el coixí. El seu cos va ser agitat per

uns quants espasmes abans de quedar immòbil. En Gullberg va veure com els esquitxos dibuixaven una flor vermella a la

paret rere la capçalera del llit. Estava eixordat per la detonació i es va fregar maquinalment el conducte auditiu amb el dit

índex.

A continuació, es va aixecar i es va acostar a en Zalaixenko, va recolzar-li la boca del canó a la templa i va disparar dos

cops més. Volia estar segur que el vell malparit fos realment mort.

La Lisbeth Salander es va incorporar de cop quan va sonar el primer tret. Va sentir un dolor intens travessant-li

l'espatlla. Quan van sonar els dos trets següents, va intentar treure les cames del llit.

Feia només uns pocs minuts que l'Annika Giannini parlava amb la Lisbeth quan van sentir els trets. L'advocada es va

quedar en un primer moment paralitzada i va mirar de comprendre d'on provenien les detonacions. La reacció de la

Lisbeth Salander va ser comprendre que passava alguna cosa.

—No et moguis —va cridar. Va recolzar instintivament la mà sobre el pit de la Lisbeth Salander i va placar la seva

clienta al llit amb tanta força que va tallar-li la respiració.

Després, l'Annika va travessar ràpidament l'habitació i va obrir la porta. Va veure dues infermeres que corrien cap a una

habitació dues portes més enllà al passadís. La primera es va aturar en sec en arribar a la porta. L'Annika la va sentir cridar:

«No ho faci», i va veure com feia un pas enrere i ensopegava amb l'altra infermera.

—Va armat. Corre.

L'Annika va veure com totes dues infermeres obrien la porta de l'habitació veïna a la de la Salander i s'hi refugiaven.

Un instant després, va veure l'home magre amb cabells grisos i americana de pota de gall sortint al passadís. Duia una

pistola a la mà. L'Annika el va identificar com l'home que havia pujat amb ella a l'ascensor uns minuts abans.

Després, les seves mirades es van trobar. Va semblar confós. A continuació, el va veure dirigint l'arma cap a ella. Va

enretirar el cap, va tancar la porta de cop i va mirar desesperadament al seu voltant. Hi havia un carret alt d'infermeria just

al costat d'ella. El va empènyer cap a la porta i el va encaixar a sota de la maneta.

Va notar un moviment, va girar el cap i va veure que la Lisbeth Salander tornava a estar a punt de sortir del llit. En dues

gambades, va ser al costat de la seva clienta, va agafar-la per sota els braços i la va aixecar. Va arrencar els elèctrodes i el

gota a gota quan la va portar al lavabo, on la va asseure a la tapa de la tassa. Es va girar i va tancar la porta amb la balda.

Després, es va treure el mòbil de la butxaca de la jaqueta i va marcar el 112.

L'Evert Gullberg va anar cap a l'habitació de la Lisbeth Salander i va intentar obrir-la. Però hi havia alguna cosa que

bloquejava la maneta, i no es va moure ni un mil·límetre. Per un breu instant, es va quedar indecís davant la porta. Sabia

que l'Annika Giannini es trobava dins l'habitació i es va preguntar si portava a la cartera una còpia de l'informe d'en Bjòrck.

No podia entrar a l'habitació i no tenia prou forces per enfonsar la porta.

Però allò ja no formava part del pla. Era en Clinton qui s'havia d'encarregar de l'amenaça que venia de la Giannini. La

feina d'ell es referia únicament a en Zalaixenko.

En Gullberg va mirar al seu voltant, al passadís, i es va adonar que l'observaven mitja dotzena d'infermeres, pacients i

visitants que treien el cap per les portes entreobertes. Va aixecar la pistola i va disparar un tret contra un quadre que hi

havia penjat a l'extrem del passadís. El seu públic va desaparèixer com per un toc de vareta màgica.

Va llançar una última mirada a la porta tancada, va tornar decididament a l'habitació d'en Zalaixenko i va tancar la

porta. Va seure a la butaca dels visitants i es va quedar contemplant aquell trànsfuga rus que havia format part íntimament

de la seva vida durant tants anys.

Es va quedar immòbil durant gairebé deu minuts fins que va començar a sentir agitació al passadís i va comprendre que

havia arribat la policia. No va pensar en res en particular.

Després, va aixecar la pistola per últim cop, es va posar el canó a la templa i va disparar.

El que va venir després va demostrar que era una imprudència intentar suïcidar-se a l'hospital Sahlgrenska. Van

traslladar l'Evert Gullberg d'urgències al servei de Traumatologia, on el va acollir el doctor Anders Jonasson, el qual va

disposar immediatament un seguit de mesures destinades a mantenir les seves constants vitals.

Per segona vegada en menys d'una setmana, en Jonasson va dur a terme una operació d'urgència per treure una bala

coberta de teixits cerebrals humans. Després de cinc hores d'operació, l'estat d'en Gullberg continuava sent crític. Però era

viu.

Les ferides de l'Evert Gullberg eren, però, molt més greus que les que havia patit la Lisbeth Salander. Durant diversos

dies, va oscil·lar entre la vida i la mort.

En Mikael Blomkvist es trobava al Kaffebar, a Hornsgatan, quan va sentir a la ràdio la notícia que l'home d'uns seixanta

anys el nom del qual no havia estat facilitat i que era sospitós de temptativa d'homicidi sobre la Lisbeth Salander havia

estat mort d'un tret a l'hospital Sahlgrenska de Gòteborg. Va travessar Mariatorget i va tornar a Sankt Paulsgatan. Li va

sonar el mòbil. Va agafar-lo sense parar de caminar.

—Blomkvist.

—Hola, sóc la Malou.

—Acabo de sentir les notícies. Se sap qui l'ha matat? —Encara no. En Henry Cortez ja ha sortit de cacera. —Ja vinc. Hi

sóc en cinc minuts.

A la porta de Millennium, en Mikael es va encreuar amb en Henry Cortez, que en sortia.

—L'Ekstròm ha convocat una conferència de premsa per a les tres —va dir en Henry—. Vaig cap a Kungsholmen.

—Què se'n sap? —va cridar en Mikael, quan l'altre ja marxava.

—La Malou —va dir en Henry, i va desaparèixer.

En Mikael va posar rumb directe al despatx de l'Erika Berger... —ah, no, de la Malou Eriksson—. La va trobar al telèfon

mentre prenia notes febrilment en un post-it groc. Li va fer amb la mà un gest perquè sortís. En Mikael va anar a la cuineta

i va omplir de cafè dues tasses que duien el logotip de les Joventuts Democratacristianes i del Cercle dels Joves

Socialdemòcrates. Quan va tornar al despatx de la Malou, aquesta havia acabat la conversa. Va allargar-li la tassa del CJS.

—Bon dia —va dir la Malou—. Han matat en Zalaixenko a un quart de dues. Va mirar en Mikael.

—Acabo de parlar amb una infermera del Sahlgrenska. Diu que l'assassí és un home gran, d'uns setanta anys, que havia

anat a portar flors a en Zalaixenko pocs minuts abans de l'assassinat. Ha disparat diverses vegades a boca de canó al cap

d'en Zalaixenko i després s'ha disparat ell mateix. En Zalaixenko és mort. L'assassí ha sobreviscut, i l'estan operant.

En Mikael va respirar fondo. Quan havia sentit la notícia a la ràdio, li havia fet un salt el cor i havia tingut un sentiment

proper al pànic davant la possibilitat que l'assassina fos la Lisbeth Salander. Això hauria representat una enorme

complicació per al seu pla.

—Tenim el nom de l'assassí?

La Malou va negar amb el cap en el mateix moment que va sonar el telèfon. Va agafar l'aparell i la conversa va fer

comprendre a en Mikael que era un freelance que la Malou havia enviat al Sahlgrenska. Va fer-li un gest amb la mà i va anar

a instal·lar-se al seu propi despatx.

Tenia la sensació que era el primer cop en unes quantes setmanes que es trobava al seu lloc de treball. Va apartar de-

cididament una pila de correu sense obrir. Va trucar a la seva germana.

—Giannini.

—Hola. Sóc en Mikael. Has sentit el que ha passat al Sahlgrenska?

—No ho saps prou. —On ets?

—Al Sahlgrenska. Aquell cabró m'ha apuntat amb la pistola.

En Mikael es va quedar mut uns segons, abans de comprendre el que la seva germana li acabava de dir. —Collons... Hi eres?

—Sí. Ha estat el pitjor que he viscut mai. —Estàs ferida?

—No. Però ha intentat entrar a l'habitació de la Lisbeth. He bloquejat la porta i ens hem tancat al lavabo.

En Mikael va sentir tot d'una com el seu món trontollava. La seva germana havia estat a punt de...

—Com està la Lisbeth? —va preguntar.

—No té res. Bé, vull dir, en tot cas no li ha passat res en el drama d'avui.

En Mikael va respirar una mica més tranquil.

—Annika, en saps alguna cosa, de l'assassí?

—Res. Es un home gran, ben vestit. He trobat que tenia un aspecte pertorbat. Mai no l'havia vist abans, però ha pujat

amb mi a l'ascensor uns minuts abans de l'assassinat.

—Segur que en Zalaixenko és mort?

—Sí. He sentit tres trets i, pel que he pogut sentir, tots tres han estat al cap. Però aquí tot és un caos complet, amb

policies pertot arreu i l'evacuació de tota una planta on hi ha persones greument ferides i malalts que no s'han de desplaçar.

Quan ha arribat la policia, fins i tot han volgut interrogar la Salander, abans de comprendre fins a quin punt està

malament. M'he vist obligada a aixecar el to.

L'inspector Marcus Ackerman va veure l'Annika Giannini a l'habitació de la Lisbeth Salander a través de la porta mig

oberta. L'advocada tenia el mòbil enganxat a l'orella, i va esperar que acabés la conversa.

Dues hores després de l'assassinat, al passadís regnava un caos més o menys organitzat. L'habitació d'en Zalaixenko

estava tancada i barrada. Els metges havien intentat intervenir immediatament després dels trets, però havien abandonat

ràpidament els seus esforços. En Zalaixenko ja no necessitava ajut. Havien traslladat el cos al dipòsit de l'hospital, i ara

l'examen de l'escena del crim arribava al seu punt àlgid.

Va sonar el mòbil de l'Ackerman. Era en Frank Malmberg, de l'equip d'investigació.

—Tenim una identificació segura de l'assassí. Es diu Evert Gullberg i té setanta-vuit anys. Gran per ser un assassí!

—I qui collons és aquest Evert Gullberg?

—-Jubilat. Viu a Laholm. Sembla que era jurista mercantil. He rebut una trucada de la DGPN/Säpo dient-me que no fa

gaire havien obert una investigació sobre ell.

—Quan i per què?

—Quan, no ho sé. El perquè és perquè tenia el mal costum d'enviar cartes d'amenaça ferotges a personalitats públiques.

—Qui, per exemple?

—El ministre de Justícia.

En Marcus Ackerman va sospirar. Era un boig, doncs. Un justicier.

—La Säpo ha rebut aquest matí trucades de diversos diaris que havien rebut una carta d'en Gullberg. El ministeri de

Justícia ha trucat també després que el tal Gullberg hagi amenaçat de mort directament en Karl Axel Bodin.

—Vull còpies de les cartes.

—De la Säpo?

—Sí, merda, sí! Puja a Estocolm a buscar-les físicament, si cal. Les vull a sobre de la meva taula quan torni a prefectura.

És a dir, d'aquí a més o menys una hora.

Va reflexionar un moment abans d'afegir una pregunta:

—La Säpo t'ha trucat?

—Sí, ja t'ho he dit.

—Vull dir, són ells que t'han trucat i no tu a ells? —Sí, això mateix.

—D'acord —va dir en Marcus Ackerman, i va penjar.

Es va preguntar què li podia haver agafat a la Säpo per haver tingut de cop i volta la idea de posar-se en contacte amb la

policia regular per pròpia iniciativa. Habitualment, era gairebé impossible obtenir cap signe de vida per part seva.

En Wadensjòò va obrir amb un gest brusc la porta de l'habitació que en Fredrik Clinton feia servir per descansar a la

Secció. En Clinton es va incorporar amb precaució al llit.

—M'agradaria saber què collons vol dir aquest mullader —va cridar en Wadensjòò—. En Gullberg s'ha carregat en

Zalaixenko i després s'ha fotut un tret al cap.

—Ja ho sé —va dir en Clinton.

S'havia posat escarlata, i semblava a punt de patir una hemorràgia cerebral.

—Però tu te n'adones?, aquell bèstia s'ha fotut un tret. Ha intentat suïcidar-se. Ha perdut el cap, o què?

—Vols dir que continua viu?

—De moment sí, però té lesions massives al cervell. En Clinton va sospirar.

—Quina pena —va dir amb la veu plena de llàstima. —Pena?! —va cridar en Wadensjòò—. En Gullberg està completament

guillat. No comprens el que... En Clinton el va tallar.

—En Gullberg té càncer: a l'estómac, al còlon i a la bufeta. Ja fa mesos que està moribund i, com a molt, li quedaven dos

mesos.

—Càncer?

—Des de fa sis mesos, sempre porta l'arma al damunt, fermament decidit a utilitzar-la en el moment que el dolor sigui

insuportable i abans de convertir-se en un vegetal humiliat en una UCI. Amb el que ha fet, ha pogut fer un últim servei a la

Secció. Ha estat una sortida grandiosa.

En Wadensjòò estava estupefacte.

—Tu sabies que tenia intenció de matar en Zalaixenko.

—Naturalment. La seva missió consistia a aconseguir que en Zalaixenko no tingués mai la possibilitat de parlar. I saps

molt bé que no se'l podia amenaçar i encara menys raonar amb ell.

—Però no t'adones de l'escàndol que provocarà això? Estàs tan guillat com en Gullberg!

En Clinton es va aixecar treballosament. Va mirar en Wadensjòò dret als ulls i va donar-li una pila de documents.

—La decisió correspon al departament d'intervenció. Estic de dol pel meu amic, però probablement el seguiré ben

aviat. Però això que dius de l'escàndol... Un antic expert en fiscalitat ha escrit un seguit de cartes manifestament paranoides

i sortides directament d'un cervell pertorbat, que a continuació ha adreçat als diaris, a la policia i al ministeri de Justícia.

Aquí en tens una. En Gullberg acusa en Zalaixenko de tota mena de coses, des de l'assassinat d'en Palme fins a un intent

d'enverinar la població de Suècia amb clor. Les cartes estan evidentment escrites per un malalt mental, l'escriptura és

il·legible, amb majúscules, subratllats i signes d'exclamació. M'agrada especialment la seva manera d'escriure al marge.

En Wadensjòo va llegir les cartes i el seu esverament va anar creixent a mesura que ho feia. Es va palpar el front. En

Clinton el va mirar.

—Passi el que passi, la mort d'en Zalaixenko no tindrà res a veure amb la Secció. Qui ha disparat els trets ha estat un

jubilat desorientat i dement.

Va fer una pausa.

—El més important a partir d'ara és que et posis al teu lloc. No sacsegis la barca, que es podria tombar!

Va clavar els seus ulls en els d'en Wadensjòo. De cop i volta, hi va haver acer en la mirada d'aquell home malalt.

—Cal que tinguis clar que la Secció és el ferro de llança del conjunt de la Defensa sueca. Som l'última línia de defensa.

La nostra feina és vetllar per la seguretat del país. Tota la resta no té cap importància.

En Wadensjòo va mirar en Clinton fixament, amb el dubte pintat als ulls.

—Nosaltres som aquells que no existeixen. Som aquells a qui ningú no dóna les gràcies. Som aquells que han de

prendre les decisions que ningú no s'atreveix a prendre... i menys que ningú, els polítics.

Hi havia menyspreu a la seva veu quan va pronunciar aquesta última paraula.

—Fes el que et dic, i la Secció potser sobreviurà. Però perquè això passi, necessitem molta determinació i gens de

passivitat.

En Wadensjòo va notar com el pànic l'envaïa.

En Henry Cortez va anar anotant febrilment tot el que es deia a la tarima de la conferència de premsa a la prefectura de

policia de Kungsholmen. El fiscal Richard Ekstròm va ser qui va obrir la conferència. Va explicar que durant el matí s'havia

decidit confiar a un fiscal de la jurisdicció de Gòteborg la instrucció de l'assassinat d'un policia a Gosseberga, pel qual es

buscava en Ronald Niedermann, però que qualsevol altra investigació referida a en Niedermann la portaria ell mateix. En

Niedermann, doncs, era sospitós dels assassinats d'en Dag Svensson i la Mia Bergman. Sobre l'advocat Bjurman no es va dir

res. L'Ekstròm havia d'investigar també sobre la Lisbeth Salander i intentar una acció de justícia sota l'acusació d'una llarga

sèrie d'infraccions.

Va explicar que havia decidit fer pública aquella informació de resultes dels fets que s'havien produït a Gòteborg aquell

dia, quan havien mort a trets el pare de la Lisbeth Salander, en Karl Axel Bodin. La raó directa d'aquella conferència de

premsa era que volia desmentir certes informacions que els mitjans de comunicació ja havien presentat i amb relació a les

quals havia rebutja diverses trucades telefòniques.

—Basant-me en les informacions de què disposem actualment, estic en condicions d'afirmar que la filla d'en Karl Axel

Bodin, que es troba detinguda sota l'acusació d'intent d'homicidi en la persona del seu pare, no té res a veure amb els fets

d'aquest matí.

—I qui és l'assassí, doncs? —va cridar un periodista del Dagens Eko.

—L'home que a les 13.15 h d'avui ha disparat els trets mortals contra en Karl Axel Bodin i ha intentat tot seguit

suïcidar-se. Es un jubilat de setanta-vuit anys, en tractament des de fa un cert temps per una malaltia mortal i problemes

psíquics a conseqüència d'aquesta malaltia.

—Existeix algun vincle amb la Lisbeth Salander?

—No. Podem desmentir aquesta hipòtesi amb total certesa. Aquestes dues persones no han coincidit mai i no es

coneixen. L'home de setanta-vuit anys és un personatge tràgic que ha actuat tot sol seguint les seves pròpies fantasies,

manifestament paranoides. La Säpo havia obert recentment una investigació sobre ell a causa d'un gran nombre de cartes

confuses que havia enviat a polítics destacats i als mitjans. Aquest matí mateix, han arribat cartes d'aquest home als diaris i

a les autoritats, en les quals proferia amenaces contra en Karl Axel Bodin.

—I per què la policia no ha posat en Bodin sota protecció?

—Les cartes que s'hi referien van ser enviades ahir al vespre i, per tant, han arribat en principi al mateix moment en

què cometia l'assassinat. No hi havia cap marge de maniobra.

—Com es diu aquest home?

—En l'estat actual de les coses, no podem donar aquesta informació abans d'informar la família. —Es coneix el seu passat?

—Pel que he sabut, va treballar com a auditor de comptes i expert en fiscalitat. Fa quinze anys que és jubilat. Les

investigacions continuen, però, tal com demostren les seves cartes, aquesta tragèdia s'hauria pogut evitar si la societat

hagués estat més alerta.

—Ha amenaçat altres persones?

—Per la informació que m'han donat, sí, però no en conec els detalls.

—Quines implicacions té això per al procés de la Lisbeth Salander?

—De moment, cap. Disposem del testimoni que el mateix Karl Axel Bodin va donar als policies que el van interrogar i

tenim proves tècniques considerables contra ella.

—Què en pot dir, de les informacions segons les quals en Bodin havia intentat matar la seva filla?

—Tot això és objecte d'una investigació, però hi ha força indicis que assenyalen que pot ser veritat. Tot sembla indicar

actualment que ens trobem davant d'un joc d'odis en el si d'una família tràgicament desestructurada.

En Henry Cortez tenia un posat pensatiu. Es va gratar l'orella. Va observar que els seus col·legues prenien notes tan

febrilment com ell mateix.

En Gunnar Bjòrck va ser presa del pànic quan va sentir la notícia dels trets al Sahlgrenska. La por es va traduir en un

dolor terrible a l'esquena.

Es va quedar més d'una hora sumit en la indecisió. Tot seguit, va agafar el telèfon i va intentar trucar al seu vell

protector Evert Gullberg a Laholm. No va rebre cap resposta.

Va posar les notícies i va poder sentir un resum del que s'havia dit a la conferència de premsa. En Zalaixenko mort per

un justicier.

Dimonis. Setanta-vuit anys.

Va intentar trucar un cop més a l'Evert Gullberg, però sense èxit.

Al final, el pànic i l'angoixa el van dominar. No podia continuar a la casa que li havien deixat a Smàdaro. S'hi sentia

vigilat i exposat. Necessitava temps per pensar. Va ficar en una bossa de viatge roba, analgèsics i estris de neteja. No va

voler tornar a utilitzar el seu telèfon i se'n va anar ranquejant fins a una cabina telefònica davant el supermercat del poble

per trucar a Landsort i reservar una habitació en l'antic far transformat en hostal. Landsort era a la fi del món, i a ningú no

se li acudiria anar-lo a buscar allà. Va fer una reserva per a dues setmanes.

Va consultar el rellotge. Calia que s'afanyés si volia agafar l'últim ferri, i va tornar cap a casa tan de pressa com li

permetia l'esquena adolorida. Va passar per la cuina per comprovar que la cafetera elèctrica estigués desendollada. Després,

va anar al rebedor a agafar la bossa. Va llançar una última mirada a la sala d'estar i es va aturar, desconcertat.

En un primer moment, no va comprendre el que veia.

Algú havia despenjat el llum del sostre i l'havia deixat sobre la taula baixa. En el seu lloc, havien lligat una corda al

ganxo, just a sobre d'un tamboret que habitualment era a la cuina.

En Bjòrck va mirar la corda sense comprendre. Després, va sentir un moviment darrere seu i va notar que li fallaven les

cames. Es va girar lentament.

Eren dos homes d'uns trenta-cinc anys. Es va fixar que eren de tipus mediterrani. No va tenir temps de reaccionar quan

el van agafar suaument l'un per sota de cada braç, el van aixecar i el van tirar enrere cap al tamboret. Quan va intentar

resistir-se, el dolor el va travessar com una ganivetada a l'esquena. Estava gairebé paralitzat quan va sentir que el posaven a

sobre del tamboret.

En Jonas Sandberg anava acompanyat d'un home de quaranta-nou anys, que tenia per sobrenom Falun i que quan era

jove havia estat rebenta pisos professional, però que posteriorment s'havia reconvertit en serraller. En Hans von Rottinger,

de la Secció, havia reclutat en Falun el 1986, per a una operació que consistia a forçar les portes del líder d'una organització

anarquista. Després d'això, havien anat requerint els seus serveis de manera regular fins a mitjan anys noranta, quan aquest

tipus d'accions s'havien aturat. A primera hora del matí, en Clinton havia revifat la relació posant-se en contacte amb en

Falun per a una missió. En Falun guanyaria 10.000 corones en negre per aproximadament deu minuts de feina. A canvi,

s'havia compromès a no robar res del pis objectiu. La Secció, al cap i a la fi, no duia a terme cap activitat criminal.

En Falun no sabia exactament per a qui treballava en Clinton, però suposava que tenia alguna cosa a veure amb

l'exèrcit. Havia llegit Jan Guillou. No feia preguntes. A més, estava content de poder tornar a l'acció després de tants anys

de silenci del seu client.

La seva feina era obrir la porta. Era expert en el tema i feia servir un rossinyol elèctric. Tot i això, va necessitar cinc

minuts per forçar els panys del pis d'en Mikael Blomkvist. Un cop fet això, en Falun va esperar al replà mentre en Jonas

Sandberg hi entrava.

—Sóc a dins —va dir en Sandberg pel micròfon del seu mans lliures.

—Bé —va sonar a l'auricular la veu d'en Fredrik Clinton—. Ara estigues tranquil i actua amb prudència. Descriu-me el

que veus.

—Em trobo al rebedor, amb un penja-robes i prestatge per a barrets a la dreta i un lavabo a l'esquerra. La resta del pis

és una gran sala d'uns cinquanta metres quadrats. Hi ha una petita cuina americana a mà dreta.

—Hi ha una taula de treball o...?

—Tinc la sensació que treballa a la taula de la cuina o al sofà..., espera.

En Clinton va esperar.

—Sí. A sobre de la taula de la cuina hi ha una carpeta amb l'informe d'en Bjòrck. Jo diria que és l'original.

—Bé. Hi ha alguna altra cosa interessant a la taula?

—Hi ha llibres. Les memòries de P. G. Vinge. Lluita pel poder a la Säpo, d'Erik Magnusson. Mitja dotzena de llibres del

mateix tipus.

—Ordinador?

—No.

—Caixa forta?

—No... que jo vegi.

—Molt bé. Pren-te el teu temps. Examina cada metre quadrat del pis. En Màrtensson em diu que en Blomkvist encara

és a la redacció. Ja portes guants?

—Naturalment.

En Marcus Ackerman va esperar que l'Annika Giannini hagués acabat la seva conversa telefònica per entrar a l'habitació

de la Lisbeth Salander. Va allargar la mà a l'Annika Giannini i es va presentar. Després, va anar a saludar la Lisbeth i va

preguntar-li com es trobava. La Lisbeth Salander no va dir res. Ell es va girar cap a l'Annika Giannini.

—M'agradaria fer-li unes preguntes.

—Molt bé.

—Em pot explicar el que ha passat?

L'Annika Giannini va explicar el que havia viscut i totes les seves accions fins que es va tancar al lavabo amb la Lisbeth.

L'Ackerman mostrava un posat capficat. Va mirar llargament la Lisbeth Salander i després la seva advocada.

—Pensa, doncs, que anava cap a aquesta habitació.

—He sentit com intentava obrir la porta.

—N'està segura? Quan es té por, és fàcil imaginar-se coses.

—L'he sentit. Ell m'ha vist. M'ha apuntat amb l'arma.

—Pensa que ha intentat matar-la també a vostè?

—No ho sé. He ficat el cap i he bloquejat la porta.

—Ha fet molt bé. I encara ha fet millor amagant la seva clienta al bany. Aquestes portes són tan primes que proba-

blement les bales hi haurien passat a través si hagués disparat. El que estic intentant comprendre és si ha anat contra vostè

personalment o si només ha reaccionat perquè vostè el mirava. Era molt a prop seu al passadís.

—Exacte.

—Ha tingut la sensació que la coneixia o potser que la reconeixia?

—No, realment no.

—La pot haver reconegut d'haver-la vist als diaris? La premsa ha parlat de vostè per alguns casos destacats.

—És possible. No ho sé. —I vostè no l'havia vist mai abans? —Hem coincidit a l'ascensor en arribar. —Ah, això no ho sabia.

Han parlat? —No. L'he mirat durant potser mig segon. Duia un ram de flors en una mà i una cartera en l'altra. —Han

entrat en contacte visual? —No. Mirava recte endavant. —Tenia un aspecte agitat, o... —No. S'estava ben quiet amb les

seves flors. —Què ha passat després?

—He sortit de l'ascensor. Ell ha sortit al mateix temps que jo i he anat cap a veure la meva clienta.

—Ha vingut directament a l'habitació?

—Sí... bé, no. Es a dir: primerament he anat a la recepció per ensenyar el carnet d'identitat. La fiscal ha prohibit que la

meva clienta rebi visites.

—On es trobava l'home aleshores?

L'Annika Giannini va dubtar.

—No n'estic del tot segura. Suposo que anava darrere meu. Sí, esperi... Ha sortit el primer de l'ascensor, però s'ha aturat

i m'ha aguantat la porta. No ho podria jurar, però crec que ell també ha anat cap a recepció. Senzillament, anava més de

pressa que ell.

Un assassí jubilat molt cortès, va pensar l'Ackerman.

—Sí, és cert, ha anat a la recepció —va reconèixer—. Ha parlat amb la infermera i li ha donat el ram de flors. Vostè no

ho ha vist, això?

—No. No ho crec.

En Marcus Ackerman va reflexionar un moment, però no va trobar res més per preguntar. Una sensació de frustració el

rosegava per dintre. Havia conegut ja abans aquesta sensació, i havia après a interpretar-la com una crida del seu instint.

Havien identificat l'assassí com l'Evert Gullberg, setanta-vuit anys, antic auditor de comptes, eventualment consultor

d'empreses i expert en fiscalitat. Un home d'edat avançada. Un home contra el qual la Säpo havia obert recentment una

instrucció preliminar perquè era un boig que enviava cartes d'amenaça a les celebritats.

La seva experiència com a policia era que hi havia molts bojos, persones obsessionades que assetjaven els famosos i

buscaven l'amor instal·lant-se a viure al bosquet del darrere de les seves mansions. I quan el seu amor no era correspost,

podia ràpidament convertir-se en odi cec. Hi havia assetjadors que sortien des d'Alemanya o Itàlia per declarar la seva

passió a una jove cantant d'un grup pop famós i que a continuació s'ofenien perquè aquesta no iniciava immediatament

una relació íntima amb ells. Hi havia justiciers que volien venjar ofenses reals o imaginàries i que podien fer mostra d'un

comportament força amenaçador. Hi havia purs psicòpates i obsessos de les conspiracions, capaços de discernir missatges

amagats que escapaven de l'atenció de la resta del món.

I tampoc no hi faltaven els exemples de guillats que passaven de la fantasia a l'acció. No havia estat l'assassinat de

l'Anna Lindh precisament un impuls d'un d'aquells malalts? Potser. O potser no.

Però a l'inspector Marcus Ackerman no el convencia gens ni mica la idea que un antic expert en fiscalitat, o fos quin fos

el seu ofici, amb la ment pertorbada, pogués arribar a l'hospital Sahlgrenska amb un ram de flors en una mà i una pistola en

l'altra i assassinar una persona que era en aquells moments objecte d'una investigació policíaca: la seva investigació. Un

home que en els registres oficials s'anomenava Karl Axel Bodin, però que segons en Mikael Blomkvist es deia en realitat

Zalaixenko i era un coi d'agent rus trànsfuga i un assassí.

En Zalaixenko era en el millor dels casos un testimoni i en el pitjor, part implicada en un seguit d'homicidis. L'Ac-

kerman havia tingut ocasió de dur a terme dos interrogatoris amb en Zalaixenko i ni un sol instant no havia cregut en les

seves protestes d'innocència.

I el seu assassí havia mostrat interès per la Lisbeth Salander, o com a mínim per la seva advocada. Havia intentat entrar

a la seva habitació.

I, a continuació, havia intentat suïcidar-se amb un tret al cap. Segons els metges, estava tan malament que segurament

la seva temptativa tindria èxit, malgrat que el seu cos encara no havia entès que havia arribat l'hora d'abandonar la partida.

Tot portava a creure que l'Evert Gullberg mai no compareixeria davant un jutge.

Aquella situació no li agradava gens, a en Marcus Ackerman. Gens ni mica. Però no hi havia res que demostrés que els

trets de pistola d'en Gullberg haguessin estat res més que el que semblaven ser. Fos com fos, va decidir de no deixar res a

l'atzar. Va mirar l'Annika Giannini.

—He pres la decisió de fer que traslladin la Lisbeth Salander a una altra habitació. N'hi ha una de lliure a l'extrem del

passadís, a la dreta de la recepció, que des del punt de vista de la seguretat és molt millor que aquesta. Queda a la vista de

la recepció i de la sala d'infermeres tant de dia com de nit. Prohibició total de visites, amb l'excepció de vostè. Ningú no

entrarà a la seva habitació sense autorització o sense ser un metge o una infermera coneguts aquí al Sahlgrenska. I

procuraré que la porta estigui sota vigilància les vint-i-quatre hores del dia.

—Pensa que hi ha alguna amenaça contra ella?

—No en tinc cap indici. Però no tinc ganes de córrer riscos.

La Lisbeth Salander escoltava atentament la conversa entre l'advocada i el seu adversari policia. Estava impressionada

de sentir com l'Annika Giannini responia amb tanta exactitud i claredat, i amb tants detalls. Estava encara més

impressionada per la manera lúcida d'actuar de l'advocada en un moment d'estrès.

La part negativa era que, des que l'Annika l'havia tret del llit i l'havia tancat al lavabo, tenia un mal de cap horrorós. Per

instint, hauria volgut tenir la mínima relació possible amb el personal. No li agradava gens haver de demanar ajut i mostrar

signes de feblesa. Però el mal de cap era tan intens, que no era capaç de coordinar les idees. Va allargar la mà i va tocar el

timbre.

L'Annika Giannini havia planificat l'estada a Gòteborg com el pròleg d'un treball de llarga durada. Havia previst

conèixer la Lisbeth Salander, informar-se sobre el seu estat real i fer un primer esbós de l'estratègia que ella i en Mikael

Blomkvist havien confegit amb vista al procés que havia de venir. Al començament, havia previst tornar a Estocolm aquella

mateixa nit, però els dramàtics esdeveniments al Sahlgrenska li havien impedit d'entrevistar-se amb la Lisbeth Salander.

L'estat de la seva clienta era considerablement pitjor del que ella havia interpretat quan els metges l'havien qualificat

d'estable. La Lisbeth es veia encara turmentada per un horrible mal de cap i tenia força febre, cosa que duia una doctora de

nom Helena Endrin a prescriure-li forts analgèsics, antibiòtics i repòs. Quan van traslladar la seva clienta a una nova

habitació, amb un policia destinat a la seva vigilància, l'Annika va veure com la convidaven a marxar.

Va remugar i va consultar el rellotge, que indicava dos quarts de cinc de la tarda. Va vacil·lar. Podia tornar a Estocolm

per veure's segurament obligada a tornar a Gòteborg l'endemà. O bé podia passar-hi la nit i córrer el risc que la seva clienta

es trobés massa malament per poder-s'hi entrevistar l'endemà. No havia reservat habitació d'hotel i, en qualsevol cas,

només era una advocada de baix pressupost que representava dones sense recursos exposades a situacions de violència, per

la qual cosa generalment evitava carregar la minuta amb costoses factures d'hotel. Va trucar primer a casa seva i després a

la Lilian Josefsson, una col·lega, membre de la Xarxa de Dones i antiga companya d'universitat. Feia dos anys que no es

veien, i van estar xerrant una mica abans que l'Annika li anunciés el motiu de la seva trucada.

—Sóc a Gòteborg —va dir—. Havia pensat tornar a casa aquest vespre, però m'he trobat amb un seguit d'imprevistos i

em veig obligada a passar la nit aquí. M'he dit que podria venir a gorrejar una mica a casa teva.

—Genial. M'encanten els paràsits. Fa una eternitat que no ens veiem.

—No et fa res?

—No, és clar que no. M'he traslladat. Ara visc al costat de Linnégatan. Tinc una habitació de convidats. Aquesta nit

podríem fer una ronda pels bars.

—Si em queden forces -—va dir l'Annika—. A quina hora hi puc passar?

Van quedar que l'Annika hi aniria cap a les sis de la tarda.

Va agafar l'autobús cap a Linnégatan i va passar l'hora següent en un restaurant grec. Tenia molta gana, i va demanar

broquetes amb amanida. Mentre menjava, va reflexionar sobre els esdeveniments del dia. Ara que la pujada d'adrenalina

havia passat, notava que les mans li tremolaven, però se sentia satisfeta d'ella mateixa. Havia actuat sense dubtar davant el

perill, amb eficàcia i serenitat. Havia pres les decisions correctes sense ni tan sols pensar-hi. Era reconfortant tenir aquella

seguretat en les seves pròpies capacitats.

Va acabar traient la seva agenda Filofax de la cartera i en va fullejar l'apartat de les notes. Va llegir amb una gran con-

centració. El que el seu germà li havia explicat la deixava profundament perplexa. A cop calent, tot allò li havia semblat

lògic, però en realitat el pla tenia importants llacunes. Però no tenia cap intenció de retrocedir.

A les sis, va pagar, va anar caminant fins a l'edifici on vivia la Lillian Josefsson a Olivedalsgatan, i va teclejar el codi

d'accés que la seva amiga li havia donat. Va entrar al vestíbul i estava buscant l'ascensor amb la mirada quan l'atac va

arribar com un llampec. Res no l'havia avisat que havia de passar alguna cosa quan, brutalment i amb una gran violència, es

va veure projectada contra la paret de maons de l'entrada. Hi va picar de front, i va sentir un dolor fulgurant.

Un instant després, va sentir passes que s'allunyaven ràpidament, i la porta que s'obria i es tornava a tancar. Es va

aixecar, es va palpar el front i es va veure sang al palmell de la mà. Per Déu! Va llançar una mirada confusa al seu voltant i

va sortir al carrer. Va veure l'esquena d'un home que girava la cantonada de Sveaplan. Es va quedar atordida, plantada allà

sense moure's durant ben bé un minut.

Després, es va adonar que no duia la cartera, que l'hi acabaven de robar. Van fer falta encara uns quants segons perquè

les implicacions del robatori arribessin fins al seu cervell. No! El dossier Zalaixenko. Va sentir com el xoc s'escampava a

partir de l'estómac i va fer unes passes vacil·lants al darrere de l'home que fugia. Allò no serviria de res. Ja havia

desaparegut.

Es va asseure lentament a la vorada.

Després, es va aixecar d'un bot i va buscar a la butxaca de la jaqueta. El Filofax. Gràcies a Déu. Sortint del restaurant, se

l'havia posat a la butxaca i no a la cartera. Contenia el primer esbós de la seva estratègia en el cas de la Lisbeth Salander,

punt per punt.

Es va precipitar cap a la porta i va tornar a marcar el codi, va entrar i va pujar l'escala fins al tercer pis, on va posar-se a

martellejar la porta de la Lillian Josefsson.

Eren més de dos quarts de set quan l'Annika va estar prou recuperada de les seves emocions per poder trucar a en

Mikael Blomkvist. Tenia un ull de vellut i un tall obert a la cella, que la Lillian Josefsson havia desinfectat amb alcohol

abans de posar-li un embenatge. No, l'Annika no volia anar a l'hospital. Sí, li aniria molt bé una tassa de te. Només

aleshores va poder tornar a pensar racionalment. La seva primera mesura va ser telefonar al seu germà.

En Mikael Blomkvist encara es trobava a la redacció de Millennium, des d'on anava a la caça d'informacions sobre

l'assassí d'en Zalaixenko en companyia d'en Henry Cortez i la Malou Eriksson. Va escoltar el relat que li va fer l'Annika dels

esdeveniments amb un esglai creixent.

—Estàs bé? —va preguntar.

—Un ull de vellut. Tornaré a servir per a alguna cosa quan m'hagi calmat.

—Merda. Robatori amb violència, doncs?

—M'han pres la cartera amb l'informe Zalaixenko que em vas donar. Ha desaparegut.

—Això no és greu, te'n puc fer una còpia.

Es va interrompre i va notar de cop com se li posaven els cabells de punta. Primer, en Zalaixenko. Després, l'Annika.

—Annika... després et truco.

Va tancar el seu iBook, el va entaforar a la bossa i va sortir de la redacció esperitat sense dir ni un mot. Va córrer fins a

casa seva a Bellmansgatan i va pujar l'escala saltant els graons de quatre en quatre.

La porta era tancada amb clau.

Tan bon punt va ser dins el pis, es va adonar que la carpeta blava que havia deixat damunt la taula de la cuina havia

desaparegut. No es va prendre la molèstia de buscar-la. Sabia exactament on era la carpeta quan ell havia sortit. Es va

deixar caure lentament sobre una cadira, davant la taula, mentre les idees esclataven dins la seva ment.

Algú havia entrat al seu pis. Algú estava esborrant el rastre d'en Zalaixenko.

Tant la seva còpia com la de l'Annika havien desaparegut.

En Bublanski encara tenia l'informe. O no?

En Mikael es va aixecar i va anar cap al telèfon quan es va aturar, amb l'auricular a la mà. Algú havia entrat al pis. Va

mirar el telèfon amb la més gran de les desconfiances i va tocar-se la butxaca de la jaqueta on duia el mòbil.

Es poden fer escoltes dels telèfons mòbils?

Va deixar lentament el mòbil al costat del telèfon fix i va mirar al seu voltant.

Estic tractant amb professionals. Es poden posar micròfons a tot un pis?

Va tornar a seure davant la taula de la cuina. Va mirar la bossa del seu ordinador. És fàcil interceptar correus electrònics? La

Lisbeth Salander bé que ho sap fer en cinc minuts.

Va reflexionar una bona estona abans de tornar al telèfon i trucar a la seva germana a Gòteborg. Va anar amb compte de

com deia les coses.

—Hola... Com estàs?

—Molt millor, Micke.

—Explica'm tot el que ha passat des que has sortit del Sahlgrenska fins que t'han agredit.

Va necessitar deu minuts per explicar tot el seu dia. En Mikael no va discutir les implicacions del que li anava dient,

però va anar intercalant preguntes fins que es va sentir satisfet. Donava l'aparença d'un germà inquiet, al mateix temps que

el seu cervell anava treballant en un nou pla a mesura que reconstruïa els punts de referència.

Havia decidit que es quedaria a Gòteborg a dos quarts de cinc i havia trucat pel mòbil a la seva amiga, que li havia

donat l'adreça i el codi d'entrada. El lladre l'esperava dins el vestíbul a les sis en punt.

El mòbil de la seva germana estava intervingut. Era l'única explicació possible.

Cosa que implicava que el seu també ho estava.

Si no, allò no tindria cap sentit.

—M'han pres el dossier Zalaixenko —va dir l'Annika.

—A mi també —va dir ell.

—Què?

Va explicar com havia corregut a casa seva i que la carpeta blava que havia deixat a la taula de la cuina ja no hi era.

—Això és una catàstrofe —va dir en Mikael amb veu fosca—. Ens han robat el dossier Zalaixenko, que era el pes pesant

de la nostra argumentació.

—Micke... Em sap tant de greu.

—A mi també —va dir en Mikael—. Merda! Però no ha estat culpa teva. Hauria hagut de fer públic l'informe el mateix

dia que el vaig trobar.

—I ara què fem?

—No ho sé. Això és el pitjor que ens podia passar. Tot el nostre pla s'ensorra. No tenim ni l'ombra d'una prova contra

en Bjòrck i en Teleborian.

Van parlar encara durant dos minuts abans que en Mikael donés per acabada la conversa.

—Voldria que tornessis a Estocolm demà —va dir.

—Ho sento, però he de veure la Salander.

—Vés-hi al matí. Torna aquí a la tarda. Ens hem de veure per pensar el que farem ara.

Un cop acabada la conversa, en Mikael es va quedar immòbil al sofà, mirant recte endavant. Després, un somriure li va

il·luminar el rostre. Qui hagués sentit la conversa sabia ara que Millennium havia perdut l'informe d'en Bjòrck del 1991, així com

la correspondència entre en Bjòrck i en Peter Teleborian, el doctor dels bojos. Sabien que en Mikael i l'Annika estaven

desesperats.

La desinformació és la base de tot espionatge. En Mikael havia après almenys això estudiant la història de la Säpo la nit

anterior. I acabava d'implantar una desinformació que a llarg termini podia resultar inestimable.

Va obrir la seva bossa d'ordinador i en va treure la còpia que havia fet per a en Dragan Armansky, però que encara no havia

tingut temps de donar-li. Era l'únic exemplar restant. No tenia cap intenció de perdre'l. Al contrari, tenia la intenció de fer-ne

immediatament almenys cinc còpies i col·locar-les en els llocs apropiats.

Després, va llançar una mirada al rellotge i va trucar a la redacció de Millennium. La Malou Eriksson encara hi era, però

estava a punt de plegar.

—Per què has marxat d'aquella manera a tota velocitat?

—Pots esperar una mica abans de marxar? Torno ara mateix, i hi ha una cosa que he de veure amb tu abans que te'n vagis.

Feia setmanes que no havia tingut temps de fer la bugada. Tenia totes les camises al cossi de la roba bruta. Va agafar la

màquina d'afaitar i Lluita pel control de la Säpo, juntament amb l'únic exemplar restant de l'informe d'en Bjòrck. Va anar

caminant fins a Dressman i va comprar quatre camises, dos pantalons i deu eslips i es va endur les compres a la redacció. La

Malou Ericksson va esperar mentre prenia una dutxa ràpida. Va preguntar-li quina en duia de cap.

—Algú ha entrat a casa meva i ha robat l'informe Zalaixenko. Algú ha atacat l'Annika a Gòteborg i ha robat el seu exemplar.

Tinc la confirmació que el seu telèfon està punxat, cosa que vol dir que potser també el meu, potser el teu i potser tots els

telèfons de Millennium estan punxats. I suposo que si algú s'ha pres la molèstia d'entrar il·legalment a casa meva, seria realment

ruc si no aprofités, ja posat a fer, per instal·lar-hi micròfons.

—Ah, bé —va dir la Malou Eriksson amb veu apagada. Va mirar el seu mòbil, que havia posat damunt la taula, davant seu.

—Continua treballant com sempre. Fes servir el mòbil, però no passis cap informació. Demà ja posarem en Henry Cortez al

corrent.

—D'acord. Ha marxat ara fa una hora. T'ha deixat al despatx una pila de dossiers d'investigacions d'Estat. Però, què hi fas,

tu, aquí...?

—Tinc la intenció de quedar-me a dormir a Millennium aquesta nit. Si han matat en Zalaixenko, han robat els informes i han

posat el meu pis sota vigilància, tot porta a creure que tot just acaben de començar i encara no han tingut temps d'ocupar-se de

Millennium. Aquí hi ha hagut gent durant tot el dia. No vull que la redacció es quedi buida a la nit.

—Tu creus que l'assassinat d'en Zalaixenko... Però si l'assassí era un vell pertorbat de setanta-vuit anys!

—No puc creure ni per un segon en aquesta mena de casualitats. Algú s'està dedicant a esborrar el rastre d'en Zalaixenko.

M'és completament igual qui collons fos el vell aquell ni la quantitat de cartes de guillat que escrivís als ministres. Era una mena

d'assassí a sou. Hi havia anat amb la intenció de matar en Zalaixenko... i potser també la Lisbeth Salander.

—Però després s'ha suïcidat, o almenys ho ha intentat. Quina mena d'assassí a sou faria això?

En Mikael va reflexionar uns moments. La seva mirada va trobar la de la redactora en cap.

—Si té setanta-vuit anys i potser no té res a perdre, sí que ho faria. Està implicat en tot això i, quan hàgim acabat

d'investigar, ho podrem demostrar.

La Malou Eriksson va observar atentament el rostre d'en Mikael Blomkvist. Mai no l'havia vist tan fredament ferm i

decidit. No va poder reprimir un calfred. En Mikael es va adonar de la seva reacció.

—Una altra cosa. Ara, no ens estem enfrontant a una banda de criminals, sinó a una autoritat de l'Estat. Aquí se

n'organitzarà una de grossa.

La Malou va assentir amb el cap.

—Mai no m'havia imaginat que les coses anirien tan lluny, Malou. Si et vols retirar del joc, n'hi ha prou que ho diguis.

Ella va vacil·lar un moment. Es va preguntar el que hauria dit l'Erika Berger. Després, va brandar el cap amb posat

reptador.

Hacker Republic De Vi al 22 de maig

na llei irlandesa de l'any 697 prohibeix a les dones ser soldats —cosa que vol dir que anteriorment les dones

havien estat soldats—. Com a exemples de pobles que, en diferents moments de la seva història, van tenir dones

soldats, es poden esmentar entre d'altres els àrabs, els berbers, els kurds, els rajput, els xinesos, els filipins, els

maoris, els papús, els aborígens d'Austràlia, els micronesis i els indis d'Amèrica.

Les llegendes sobre guerreres temibles a la Grècia antiga són força abundants. Aquests relats parlen de dones que se-

guien un entrenament en l'art de la guerra, l'ús de les armes i la privació física des de la infantesa. Vivien separades dels

homes i anaven a la guerra enquadrades en els seus propis regiments. Són abundants en els relats els passatges que narren

com triomfaven sobre els homes en els camps de batalla. En la literatura grega, les amazones són esmentades, per exemple,

a la Il·líada d'Homer, relat que data d'uns set segles abans de Crist.

També és als grecs que devem el nom d'amazones. La paraula significa literalment «sense pit». L'explicació que se'n dóna

habitualment és que practicaven l'ablació del pit dret per poder disparar millor amb l'arc. Encara que dos dels metges grecs

més importants de la història, Hipòcrates i Galè, estan d'acord a dir que aquesta operació augmentava efectivament la

capacitat de fer anar les armes, no se sap del cert que fos realment practicada. Al darrere d'aquest dubte hi ha una qüestió

lingüística: no és segur que el prefix a- a «amazona» vulgui dir realment «sense», i s'ha plantejat la possibilitat que vulgui

dir exactament el contrari: que una amazona era una dona amb pits particularment grossos. No trobem cap exemple en

cap museu d'una imatge, amulet o estàtua que representi una dona a qui li manqui el pit dret, mentre que aquest motiu

hauria de ser freqüent si la llegenda fos verídica.

CAPÍTOL 8

Diumenge, i de maig / Dilluns, 2 de maig

, Erika Berger va respirar fondo abans d'obrir la porta de l'ascensor i entrar a la redacció de VSvenska

MorgonPosten. Era un quart d'onze del matí. Anava vestida discretament amb pantalons negres, jersei vermell i

jaqueta fosca. El temps era magnífic aquell primer dia de maig i, tot travessant la ciutat, havia constatat que el mo-

viment obrer estava aplegant les seves tropes. Havia pensat que, personalment, havien passat més de vint anys des de

l'últim cop que havia participat en una desfilada del Primer de Maig.

Durant un instant, es va quedar quieta, sola i invisible davant la porta de l'ascensor. El primer dia en el seu nou lloc de

treball. Des d'allà on era, podia veure una gran part de la redacció central amb la secció d'Actualitat al mig. Va aixecar una

mica la mirada i va veure les portes vidrieres del despatx del redactor en cap, que seria el seu durant l'any que havia de

venir.

No estava completament convençuda de ser realment la persona idònia per dirigir aquella organització monstruosa

que constituïa VSvenska MorgonPosten. Era un pas gegantesc des del petit Millennium, amb els seus cinc empleats, a un

diari on treballaven vuitanta periodistes i noranta altres empleats entre l'administració, el personal tècnic, els grafistes, els

fotògrafs, els comercials, els distribuïdors i tot el que implica l'elaboració d'un diari. A això calia encara afegir-hi una

editorial, una productora i una societat de gerència. En total, més de dues-centes trenta persones.

Per un instant, es va preguntar si no devia haver comès un enorme error.

U

L

Després, la recepcionista més gran va descobrir que acabava d'arribar a la redacció i va abandonar el seu taulell per

acostar-se a ella amb la mà estesa.

—Senyora Berger. Benvinguda a VSMP.

—Gràcies. Bon dia.

—Em dic Beatrice Sahlberg. Li ensenyaré el camí fins al redactor en cap, el senyor Morander... en fi, vull dir el redactor

en cap sortint.

—Gràcies, però ja el veig allà, a la seva gàbia de vidre —va dir l'Erika amb un somriure—. Em sembla que ja trobaré el

camí. De tota manera, gràcies.

Va travessar la redacció a pas ràpid i va notar com el soroll de veus disminuïa una mica. Va sentir tot d'una les mirades

de tothom fixes en ella. Va arribar a la secció d'Actualitat, mig buida, i va saludar amb un gest amistós.

—-Ja tindrem temps d'anar-nos coneixent —va dir, i va continuar per anar a trucar al marc de la porta de vidre.

Als seus cinquanta-nou anys, en Hàkan Morander, redactor en cap sortint, n'havia passat dotze al despatx de vidre al

capdavant de la redacció de VSMP Igual que l'Erika Berger, havia vingut d'un altre lloc, seleccionat molt acuradament

—així doncs, ell també havia fet un dia la passejada que ella acabava de fer per trobar-s'hi. Va mirar-la un punt torbat, va

donar un cop d'ull al seu rellotge i es va aixecar.

—Bon dia, Erika —va saludar-la—. Creia que començava dilluns.

—No suportava haver de passar ni un dia més a casa. I aquí estic.

En Morander va allargar la mà.

—Benvinguda. Estic content que vingui a prendre el relleu.

—Com va la salut? —va preguntar l'Erika.

Ell va arronsar les espatlles. La Beatrice, la recepcionista, va arribar amb cafè i llet.

—Tinc la impressió d'estar funcionant a mig gas. De fet, m'estimo més no parlar-ne. Un està aquí, sentint-se com un

adolescent immortal tota la vida, i després, de cop i volta, resulta que li queda ben poc temps. I una cosa és segura: no tinc

intenció de malgastar aquest poc temps quedant-me a dins d'aquesta capsa.

Inconscientment, es va fregar el pit. Els problemes cardiovasculars que patia eren el motiu de la seva dimissió sobtada,

a causa de la qual l'Erika havia de començar uns quants mesos abans de la data inicialment prevista.

L'Erika es va girar i va contemplar els despatxos oberts de la redacció, la majoria dels quals eren tancats en aquell dia

de festa. Un periodista i un fotògraf es dirigien a l'ascensor, segurament per anar a cobrir la desfilada del Primer de Maig,

es va dir.

—Si molesto o si està ocupat avui, m'ho diu i me'n vaig.

—La meva feina d'avui és escriure un editorial de quatre mil cinc-cents caràcters sobre les manifestacions del Primer

de Maig. N'he escrit tants, que ho podria fer adormit i tot. Si els socialdemòcrates volen declarar la guerra a Dinamarca, he

d'explicar per què s'equivoquen. Si els socialdemòcrates volen evitar la guerra amb Dinamarca, he d'explicar per què

s'equivoquen.

—Dinamarca? —va preguntar l'Erika.

—Sí, és clar, una part del missatge del Primer de Maig aborda el conflicte en la qüestió de la integració. I els

socialdemòcrates s'equivoquen diguin el que diguin.

Es va posar a riure.

—El trobo força cínic —va dir l'Erika.

—Benvinguda a VSvenska Morgon-Posten\

L'Erika no tenia cap opinió formada sobre en Hàkan Morander. Era un poderós anònim entre l'elit dels directors de

redacció. Quan llegia els seus editorials, el percebia com a avorrit, conservador i campió de la queixa contra els impostos,

un liberal típic, militant per la llibertat d'expressió, però mai no havia tingut l'ocasió de conèixer-lo o de tenir contacte

amb ell.

—Parli'm de la feina —va dir ella.

—Plego a final de juny. Treballarem plegats durant dos mesos, i, per tant, em permeto passar directament a tractar-te

de tu, com és norma a la casa. Aquí descobriràs coses positives i coses negatives. Sóc un cínic, tens raó, sobretot perquè

veig sobretot els costats negatius, m'imagino.

Es va aixecar i va anar a reunir-se amb ella davant el vidre.

—T'adonaràs que més enllà de la teva gàbia de vidre, tens un cert nombre d'adversaris: redactors en cap de dia i

veterans entre els redactors que han creat els seus petits imperis o els seus clubs personals dels quals mai no podràs arribar

a ser membre. Faran els possibles per eixamplar els seus límits i imposar els seus titulars i els seus punts de vista personals;

a tu et tocarà mostrar-te draconiana per poder resistir.

L'Erika va assentir amb el cap.

—Tens els redactors en cap de nit Billinger i Karlsson... que es mereixen un capítol a part. Es detesten mútuament i per

sort no formen equip, però es comporten com si fossin al mateix temps responsables de la publicació i redactors en cap.

Tens en Lukas Holm de la secció d'Actualitat, amb qui estaràs per força molt en contacte. Estic segur que tindreu més

d'una enganxada. En realitat, és ell qui fabrica l'SMP cada dia. Tens uns quants periodistes que són dives, i uns quants que

francament caldria jubilar.

—Algun col·laborador correcte enmig de tot plegat?

En Morander va deixar anar una rialla.

—Sí. Però és a tu a qui pertoca decidir amb qui t'entens. Tenim uns quants periodistes que són realment, realment

bons.

—I per la banda de la direcció?

—En Magnus Borgsjò és el president del consell d'administració. Ell és qui t'ha contractat. Es un home ple d'encant,

meitat vella escola i meitat renovador, però és abans de res qui pren les decisions. Afegeix uns quants membres del consell,

alguns sortits de la família propietària, que fan més aviat de figurants, i d'altres que s'agiten com professionals dels consells

d'administració.

—M'equivoco o no estàs gaire satisfet amb el consell d'administració?

—Cadascú fa la seva feina. Tu fas el diari. Ells s'encarreguen de les finances. Se suposa que no s'han de barrejar amb el

contingut del diari, però sempre hi ha situacions problemàtiques. Amb tota sinceritat, Erika, em sembla que les passaràs

magres.

—Per què?

—El tiratge ha baixat pràcticament cent cinquanta mil exemplars des de l'època daurada dels anys seixanta, i l'SMP

comença a acostar-se al límit on tot són pèrdues. S'han racionalitzat i suprimit més de cent vuitanta llocs de treball des del

1980. S'ha passat al format tabloide, cosa que hauríem hagut de fer fa vint anys. L'SMP continua sent un dels grans diaris,

però no ens falta gaire perquè la gent ens comenci a classificar en la categoria B. Això, si no ho fan ja.

—Per què m'han escollit, doncs?

—Perquè la mitjana d'edat dels lectors de l'SMP és de més de cinquanta anys i la incorporació de joves lectors de vint

anys és pràcticament zero. L'SMP s'ha de renovar. I el raonament de la direcció ha estat fer venir el redactor en cap més

improbable que han pogut imaginar.

—Una dona?

—No una dona qualsevol. La dona que va trencar l'imperi d'en Wennerstròm i que és considerada la reina del pe-

riodisme d'investigació, amb la reputació de ser un os dur de rosegar. Posa't en el seu lloc. Es irresistible. Si tu no renoves

el diari, és que ningú no ho pot fer. Així doncs, l'SMP no contracta l'Erika Berger, sinó tota la reputació de l'Erika Berger.

En Mikael Blomkvist va sortir del cafè Copacabana, al costat del cinema Kvartersbion a Hornstull, una mica després de

les dues de la tarda. Es va posar les ulleres de sol i arribava ja al passeig de Bergsund, en direcció a l'estació de metro, quan

va veure el Volvo gris aparcat a la cantonada. Va continuar caminant sense canviar el pas, i va poder constatar que la

matrícula era la mateixa i que el cotxe era buit.

Era el setè cop en quatre dies que es fixava en aquell cotxe! No hauria sabut dir si gravitava al seu voltant des de feia

temps, i el fet que s'hi hagués fixat ara era pura casualitat. La primera vegada que s'havia fixat en el cotxe, estava aparcat

prop de casa seva a Bellmansgatan, dimecres al matí, quan anava cap a la redacció de Millennium. La seva mirada havia

caigut sobre la placa de matrícula que començava per les lletres K A B, i això li havia cridat l'atenció, perquè eren les

inicials de la falsa identitat de l'Aleksandr Zalaixenko, Karl Axel Bodin. Probablement no hi hauria tornat a pensar si no

hagués vist el mateix cotxe amb la mateixa matrícula només unes hores més tard, quan estava dinant amb en Henry Cortez

i la Malou Eriksson a Medborgaplats. Aquesta vegada, el Volvo estava aparcat en un carrer transversal al de la redacció de

Millennium.

Es va preguntar vagament si potser s'estava tornant paranoic, però després, a la tarda, quan va anar a visitar en Holger

Palmgren al centre de rehabilitació a Ersta, va tornar a veure el Volvo gris a l'aparcament de visitants. Allò ja no era una

casualitat. En Mikael Blomkvist va començar a vigilar els voltants. No es va sorprendre gens quan l'endemà al matí, va

tornar a veure el cotxe.

En cap moment no havia arribat a veure el conductor. Una trucada a la prefectura de trànsit li va fer saber que el

vehicle pertanyia a un tal Gòran Màrtensson, quaranta anys, domiciliat a Vittangigatan, a Vàllingby. Un moment de

recerca el va dur a descobrir que en Gòran Màrtensson era consultor d'empreses i tenia la seva pròpia companyia, amb un

apartat de correus com a adreça, a Fleminggatan, a Kungsholmen. Cap als divuit anys, el 1983, va fer el servei militar en una

unitat especial de la defensa costanera, i després es va allistar a la Defensa. L'havien ascendit a tinent abans de dimitir el

1989 per canviar la direcció de la seva carrera i entrar a l'escola de policia de Solna. Entre el 1991 i el 1996, va treballar a la

policia d'Estocolm. El 1997, va desaparèixer del servei i, el 1999, va donar d'alta la seva empresa.

Conclusió: Säpo.

En Mikael es va mossegar el llavi inferior. Un periodista d'investigació conscienciós podia tornar-se paranoic per menys

d'això. En Mikael va treure la conclusió que estava sota vigilància, però que aquesta era tan maldestra que se n'havia

adonat.

Però, era realment maldestra? L'únic motiu pel qual s'havia fixat en el cotxe havia estat la matrícula, que, per casualitat,

tenia un significat per a ell. Si no hagués tingut les lletres K A B, no hauria mirat per res aquell cotxe.

Divendres, K A B havia brillat per la seva absència. En Mikael no n'estava segur del tot, però li semblava tenir

eventualment aquell dia la companyia d'un Audi vermell, sense que fos capaç de recordar el número de matrícula.

Dissabte, el Volvo havia tornat.

Exactament vint segons després que en Mikael Blomkvist hagués sortit del Copacabana, en Christer Malm va aixecar la

seva Nikon digital i va fer una sèrie de dotze fotos des del seu lloc a l'ombra a la terrassa del cafè Rossos, a l’altra banda del

carrer. Va fotografiar els dos homes que sortien del cafè just al darrere d'en Mikael i que el seguien per davant de

Kvartersbion.

Un dels homes era de mitjana edat difícilment determinable, més jove que no pas vell, amb els cabells rossos. L'altre

semblava més gran, amb els cabells fins d'un ros ardent i duia ulleres de sol. Tots dos anaven vestits amb texans i jupes de

cuiro fosc.

Es van separar davant el Volvo gris. El més gran dels homes en va obrir la porta mentre el més jove continuava seguint

en Mikael Blomkvist a peu cap al metro.

En Christer Malm va abaixar la càmera fotogràfica i va sospirar. No sabia per què en Mikael l'havia agafat a part i havia

insistit perquè anés a fer un volt pels voltants del Copacabana diumenge a la tarda buscant un Volvo gris amb el número

de matrícula en qüestió. Havia de fer per manera de fotografiar la persona que, segons en Mikael, obriria la porta del cotxe

poc després de les tres. Al mateix temps, havia d'obrir els ulls per mirar de descobrir si algú seguia en Mikael Blomkvist.

Allò s'assemblava molt al començament d'un nou episodi de les aventures d'en Kalle Blomkvist. En Christer Malm no

acabava mai de tenir clar si en Mikael Blomkvist era paranoic per naturalesa o bé si tenia el do d'una lucidesa ex-

traordinària. Després dels fets de Gosseberga, en Mikael s'havia tornat extremament tancat i hermètic a la comunicació.

Això no era gens estrany, és clar, perquè estava treballant en un tema complex —en Christer havia viscut exactament la

mateixa obsessió i el mateix gust pels secrets durant el cas Wennerstròm, però aquesta vegada era més clar que mai.

En canvi, en Christer no havia tingut cap problema per constatar que, efectivament, estaven seguint en Mikael

Blomkvist. Es va preguntar quin nou merder s'estava preparant per absorbir tot el temps, les forces i els recursos de

Millennium. En Christer Malm considerava que en Mikael no podia haver triat un moment pitjor per fer de Kalle

—superheroi— Blomkvist, ara que la directora de la revista havia desertat en favor del Gran Drac i que la laboriosament

elaborada estabilitat de Millennium estava amenaçada.

D'altra banda, però, no tenia cap intenció d'anar a la manifestació —feia ben bé deu anys que no havia participat en

cap, deixant de banda la del dia de l'Orgull Gai— i aquell diumenge Primer de Maig no tenia res més a fer que fer content

en Mikael. Es va aixecar i va seguir amb pas despreocupat l'home que seguia en Mikael Blomkvist, cosa que no formava

part de les instruccions. En qualsevol cas, el va perdre de vista quan van arribar a Làngholmsgatan.

Quan en Mikael Blomkvist havia entès que era molt probable que tingués punxat el mòbil, una de les seves primeres

mesures havia estat enviar en Henry Cortez a comprar mòbils d'ocasió. En Cortez havia trobat una rematada d'estoc

d'Ericsson Tio a un preu ridícul. En Mikael va comprar targetes de recàrrega Comviq i va repartir els telèfons entre ell

mateix, la Malou Eriksson, en Henry Cortez, l'Annika

Giannini, en Christer Malm i en Dragan Armansky. Els havien de fer servir exclusivament per a les converses que volien a

tot preu que fossin confidencials. Les trucades ordinàries passarien pels números habituals. En conseqüència, tothom havia

d'anar carretejant dos mòbils.

En Mikael va anar del Copacabana a Millennium, on en Henry Cortez feia la guàrdia del cap de setmana. Després de

l'assassinat d'en Zalaixenko, en Mikael havia instaurat un sistema de torns de guàrdia que implicava que sempre hi hagués

algú present a la redacció de Millennium, fins i tot per dormir. La llista el comprenia a ell mateix, en Henry Cortez, la

Malou Eriksson i en Christer Malm. Ni la Lottie Karim ni la Monika Nilsson ni en Sonny Magnusson, responsable de la

publicitat, no en formaven part. Ni tan sols no els ho havien demanat. La Lottie Karim no havia amagat que li feia por la

foscor, i mai no hauria acceptat dormir sola a la redacció. La Monika Nilsson no tenia aquest tipus de problemes, però

treballava com una boja en els seus articles i era una d'aquelles persones que tornaven cap a casa seva quan la jornada de

treball havia acabat. I en Sonny Magnusson tenia seixanta-un anys, no tenia res a veure amb la feina de redacció i no

trigaria a agafar vacances.

—Alguna novetat? —va preguntar en Mikael.

—Res de particular —va dir en Henry Cortez—. Totes les notícies del dia tenen a veure amb el Primer de Maig, com és

natural.

En Mikael va assentir amb el cap.

—Em quedaré aquí un parell d'hores. Agafa't el dia lliure i torna cap a les nou.

Un cop en Henry Cortez va haver marxat, en Mikael va anar a agafar el mòbil lliure d'escoltes al seu despatx. Va trucar

a en Daniel Olofsson, un periodista freelance de Gòteborg. Al llarg dels anys, Millennium havia publicat diversos textos de

l'Olofsson, i en Mikael tenia una gran confiança en la seva capacitat periodística per recollir material de base.

—Hola, Daniel. Sóc en Mikael Blomkvist. Estàs lliure?

—Sí.

—Tinc un treball de recerca per confiar-te. Podràs facturar cinc dies i no hauràs de produir cap text. O més exac-

tament: si vols escriure alguna cosa, estarem disposats a publicar-la, però és la investigació el que ens interessa sobretot.

—Digues, t'escolto.

—És una mica delicat. Només n'has de parlar amb mi i has d'utilitzar exclusivament hotmail per comunicar-te amb mi.

No vull ni tan sols que esmentis que estàs fent una recerca per a Millennium.

—Simpàtica, la feina. Què és el que busques?

—Voldria que anessis a l'hospital Sahlgrenska a fer un reportatge sobre un lloc de treball. L'anomenarem Urgències, i

mirarà de reflectir les diferències entre la realitat i la sèrie de la televisió. Vull que segueixis la feina a urgències i a cures

intensives durant uns quants dies. Que parlis amb els metges, les infermeres, el personal de manteniment i tothom que hi

treballa. Quines són les seves condicions de treball? Les seves funcions? Aquest tipus de coses. I fotografies, evidentment.

—Les cures intensives? —va preguntar l'Olofsson.

—Això mateix. Voldria que et concentressis en les atencions que reben els pacients del servei nC, que són els que

presenten ferides importants. Vull tenir un plànol del servei, qui hi treballa, com són i quin és el seu passat.

—Mmmm —va dir en Daniel Olofsson—. Si no m'equivoco, al servei nC hi ha ingressada una tal Lisbeth Salander.

No tenia pa a l'ull.

—De debò? —va fer en Mikael Blomkvist—. Interessant. Doncs mira d'esbrinar en quina habitació es troba, què hi ha a

les habitacions veïnes i quina és la rutina del servei.

—M'imagino que el reportatge ha de tractar d'una cosa completament diferent —va dir en Daniel Olofsson.

—Com et deia abans... només m'interessa la investigació que faràs.

Van intercanviar les seves adreces de hotmail.

La Lisbeth Salander estava estirada a terra cara amunt a la seva habitació del Sahlgrenska quan la Marianne, la in-

fermera, va obrir la porta.

—Mmmm —va dir la Marianne per expressar les seves reserves sobre la conveniència d'estirar-se per terra en una

unitat de cures intensives. Però va haver d'admetre que era l'únic lloc possible per fer una mica d'exercici.

La Lisbeth Salander estava xopa de suor després d'haver passat trenta minuts intentant fer flexions, estiraments i ab-

dominals seguint les recomanacions que li havia fet el seu terapeuta. Tenia un esquema d'exercicis que havia de fer cada

dia per reforçar els músculs de l'omòplat i del maluc després de l'operació, de la qual ja feia tres setmanes. Va respirar

treballosament i va haver de reconèixer que havia perdut molta forma. Es cansava de seguida, i l'espatlla li tibava i li feia

mal al mínim esforç. Però era indubtable que s'estava recuperant. El mal de cap que l'havia turmentat els primers dies

després de l'operació s'havia anat calmant, i ja només es manifestava esporàdicament.

Es trobava prou recuperada per poder sortir de l'hospital sense dubtar, o almenys per fer una petita sortida si això fos

possible, però no ho era. D'una banda, els metges no li havien donat l'alta, i de l'altra, la porta de la seva habitació estava

permanentment tancada amb clau i vigilada per un esbirro de l'empresa Securitas, que s'estava sempre plantat en una

cadira al passadís.

En canvi, estava prou restablerta perquè la poguessin transferir a un servei de rehabilitació convencional. Però, després

de discutir-ho llargament, la policia i la direcció de l'hospital havien pres la decisió que havia de quedar-se fins a nova

ordre a l'habitació 18. La raó invocada era la fàcil vigilància de l'habitació, que sempre tenia algú del personal a prop, i que

l'habitació estava situada a part en un passadís en forma de L. Era, doncs, més senzill mantenir-la al servei 11C, on el

personal tenia molt assumides les normes de seguretat d'ençà de l'assassinat d'en Zalaixenko i coneixia ja la problemàtica

que l'envoltava, que no traslladar-la a un nou servei amb tots els canvis de costums que això comportava.

La seva estada al Sahlgrenska era, en qualsevol cas, una qüestió de poques setmanes més. Tan bon punt els metges

signessin la seva alta, la transferirien al centre de detinguts de Kronoberg, a Estocolm, a l'espera del procés. I la persona

que decidiria quan seria això era el doctor Anders Jonasson.

Van haver de passar deu dies després del tiroteig de Gosseberga abans que el doctor Jonasson donés l'autorització a la

policia per dur a terme un primer interrogatori, cosa que, a ulls de l'Annika Giannini, era excel·lent.

Després del caos provocat per l'assassinat d'en Zalaixenko, havia fet una avaluació de l'estat de la Lisbeth Salander. Va

considerar que havia estat exposada a una gran dosi d'estrès, tenint en compte que l'havien declarat sospitosa d'un triple

assassinat. L'Anders Jonasson no sabia res de la seva eventual culpabilitat o innocència i, com a metge, la resposta a la

qüestió no tenia cap mena d'interès per a ell. Es va limitar a fer l'apreciació que la Lisbeth Salander havia estat exposada a

estrès. Havia rebut tres bales, una de les quals se li havia allotjat al cervell i havia estat a punt de matar-la. Tenia una febre

persistent i un fort mal de cap.

Havia optat per la prudència. Tant si era sospitosa d'assassinat com si no, era la seva pacient, i la seva feina era fer tot el que

pogués perquè es recuperés al més de pressa possible. Per això, va decretar una prohibició de visites que no tenia cap relació

amb la disposada per la fiscal, jurídicament justificada. Va prescriure un tractament mèdic i repòs absolut.

Com que l'Anders Jonasson considerava que l'aïllament total era una manera inhumana de castigar la gent, que es podia

posar sense dubtar-ho al mateix nivell que la tortura, i que a ningú no li anava bé veure's completament separat dels seus

amics, va decidir que l'advocada de la Lisbeth Salander, l'Annika Giannini, faria el paper d'amiga per delegació. En Jonasson es

va entrevistar en privat amb l'Annika Giannini i va explicar-li que podria veure la Lisbeth Salander una hora cada dia. Durant la

visita, podia parlar-li o simplement fer-li companyia, sense dir res. En la mesura del possible, les seves converses no haurien de

tractar sobre els problemes materials de la Lisbeth Salander ni sobre les batalles jurídiques que havien de venir.

—La Lisbeth Salander va rebre una bala al cap i està greument ferida —li va explicar—. Crec que es troba fora de perill,

però encara hi ha risc d'hemorràgia o d'altres complicacions. Necessita repòs i li cal temps per guarir-se. Només després d'això

podrà començar a preocupar-se pels seus problemes jurídics.

L'Annika Giannini havia entès la lògica del raonament del doctor Jonasson. Va mantenir algunes entrevistes de tipus

general amb la Lisbeth i va explicar-li quina era l'estratègia seva i d'en Mikael, però durant els primers temps no va tenir cap

possibilitat d'abordar un raonament detallat. La Lisbeth Salander estava senzillament atordida pels medicaments i tan esgotada

que sovint s'adormia a mitja conversa.

En Dragan Armansky va examinar la sèrie de fotos que en Christer Malm havia fet dels dos homes que havien seguit en

Mikael Blomkvist. Les imatges eren molt clares.

—No —va dir—. No els havia vist mai abans.

En Mikael Blomkvist va assentir amb el cap. S'havien trobat aquell dilluns al matí al despatx de l'Armansky a Milton

Security. En Mikael havia entrat a l'edifici pel garatge.

—El més gran és en Gòran Màrtensson, el propietari del Volvo, doncs. M'ha seguit com la mala consciència durant almenys

una setmana, però hi ha la possibilitat que comencés molt abans.

—I, segons tu, és de la Säpo.

En Mikael va exposar l'historial professional d'en Màrtensson, que havia reconstruït. Era prou eloqüent. L'Armansky va

vacil·lar. La revelació d'en Blomkvist li havia creat un seguit de dubtes.

D'acord, els agents secrets de l'Estat es ficaven sovint de peus a la galleda. Era l'ordre normal de les coses, segurament no

només en el cas de la Säpo sinó probablement en el de tots els serveis d'informació del món. La policia secreta francesa, per

exemple, havia enviat un equip de submarinistes a Nova Zelanda per torpedinar el Rainbow Warrior de Greenpeace. Sens

dubte, l'operació d'informació més imbècil de la història del món, amb la sola excepció, potser, de l'acció dels espanyaportes del

president Nixon al Watergate. Amb un comandament tan inepte, no era estrany que hi hagués escàndols. En canvi, els èxits no

sortien mai a la llum del dia. Ben al contrari, els mitjans de comunicació es llançaven literalment a sobre de la policia secreta

quan es produïa alguna cosa il·lícita, estúpida o fracassada, i ho feien amb aquella actitud de ja-ho-deia-jo tan fàcil d'adoptar

sobre els fets consumats.

L'Armansky mai no havia entès la relació dels mitjans de comunicació suecs amb la Säpo.

D'una banda, els mitjans consideraven la Säpo com una excel·lent font, i pràcticament qualsevol mentida política irreflexiva

podia acabar convertida en titular de primera plana. La Säpo sospita... Una declaració de la Säpo era una font amb un gran pes a

la portada.

D'altra banda, els mitjans i els polítics de totes les tendències no dubtaven a posar a la picota, quan eren desemmascarats,

els agents de la Säpo implicats en l'espionatge de ciutadans suecs. Era tan paradoxal, que l'Armansky s'havia dit més d'una

vegada que tant els polítics com els mitjans desbarraven completament sobre el tema.

L'Armansky no tenia res contra l'existència de la Säpo. Algú havia d'assumir la responsabilitat de vetllar perquè els

il·luminats nacionalbolxevics, que havien llegit fins a la indigestió Bakunin o qui fos el seu coi d'inspirador, no preparessin una

bomba de fabricació casolana amb fertilitzants i petroli i la posessin en una furgoneta davant Rosenband per fer petar tot el

govern suec. L'Armansky considerava la Säpo indispensable i opinava que una miqueta d'espionatge anodí no feia cap mal,

sempre que tingués per objectiu vetllar per la seguretat general dels ciutadans.

El problema era, evidentment, que una organització que té com a funció espiar els ciutadans havia d'estar sotmesa ne-

cessàriament a un control d'allò més rígid i que la Constitució hauria de garantir un accés a la informació. Ara bé, per als

polítics o els diputats era pràcticament impossible mantenir aquesta vigilància sobre la Säpo, fins i tot quan el Primer Ministre

nomenava un investigador especial que, sobre el paper, havia de tenir lliure accés a tot. L'Armansky havia agafat Una missió, de

Car Lidbom, i l'havia llegit amb un desconcert creixent. Als Estats Units, haurien detingut immediatament una dotzena de caps

de la Säpo per obstrucció i els haurien obligat a comparèixer davant una comissió oficial del Congrés. A Suècia, en canvi, eren

aparentment intocables.

El cas Lisbeth Salander demostrava que hi havia alguna cosa podrida al si de l'organització, però quan en Mikael Blomkvist

havia passat per donar-li un telèfon mòbil segur, la primera reacció d'en Dragan Armansky havia estat dir-se que en Blomkvist

era paranoic. I tanmateix, un cop estudiats els detalls i examinades les fotos d'en Christer Malm, va haver de constatar, ni que

fos a contracor, que les seves sospites eren fonamentades. I allò no augurava res de bo, al contrari, indicava que la maquinació

que quinze anys enrere havia colpit la Lisbeth Salander no es devia a l'atzar.

Hi havia senzillament massa coincidències perquè tot plegat fos una casualitat. Com a màxim, es podia considerar que

potser a en Zalaixenko l'havia matat un assassí solitari. Però aquesta hipòtesi deixava de tenir qualsevol versemblança quan es

considerava que, el mateix dia, tant en Mikael Blomkvist com l'Annika Giannini van patir el robatori del document que

constituïa el fonament de la seva argumentació. Era una autèntica calamitat. I, per acabar-ho d'adobar, el testimoni principal

s'havia penjat.

—Molt bé —va dir l'Armansky tot recollint la documentació d'en Mikael—. Estem d'acord perquè li passi tot això al meu

contacte?

—En la mesura que es tracta d'una persona en qui dius que tens la màxima confiança.

—Sé que és una persona de moral recta i comportament absolutament democràtic.

—Al si de la Säpo —va fer en Mikael Blomkvist amb un dubte evident a la veu.

—Cal que ens posem d'acord. Tant en Holger Palmgren com jo mateix hem acceptat el teu pla i col·laborem amb tu. Però

t'asseguro que no ens en podrem sortir pels nostres propis mitjans. Si no volem que això acabi malament, necessitem trobar

aliats a l'administració.

—D'acord —va dir en Mikael a contracor—. Tinc massa el costum d'esperar que Millennium estigui imprès per alliberar-me

del compromís de silenci. Mai abans no havia donat informacions sobre un article encara inèdit.

—Però en el cas que ens ocupa, ja ho has fet. N'has parlat ja amb mi, amb la teva germana i amb en Palmgren.

En Mikael va assentir amb el cap.

—I si ho has fet és perquè fins i tot tu has entès que aquest assumpte va molt més enllà d'un titular a la teva revista. En tot

aquest afer, no ets un periodista neutre, sinó un actor del repartiment.

Novament, en Mikael va assentir amb el cap.

—I, com a part implicada, necessites ajut per assolir els teus objectius.

En Mikael va assentir per tercera vegada. Però sabia molt bé que no havia explicat tota la veritat a l'Armansky, ni a l'Annika

Giannini. Hi havia secrets que només compartia amb la Lisbeth Salander. Va fer una encaixada amb l'Armansky i va sortir.

CAPÍTOL 9

Dimecres, 4 de maig

imecres cap al migdia, tres dies després que l'Erika Berger ocupés la seva plaça de redactora en cap en paral·lel a

l'SMP, el redactor en cap Hàkan Morander va morir. Havia passat el matí al seu despatx de parets de vidre mentre

l'Erika, acompanyada pel secretari de redacció Peter Fredriksson, mantenia una reunió amb l'equip d'Esports per tal

de conèixer els col·laboradors i avaluar-ne el funcionament. En Fredriksson tenia quaranta-cinc anys i, com l'Erika Berger, era

relativament nou a l'SMP. Només feia quatre anys que treballava al diari. Era taciturn, globalment competent i agradable, i

l'Erika ja havia decidit que quan assumís el comandament del vaixell prendria peu en els coneixements d'en Fredriksson.

Aquells primers dies, dedicava una gran part del seu temps a determinar en qui podria confiar, qui podria integrar des del

començament en el seu nou equip. En Fredriksson era definitivament un dels candidats. Estaven tornant cap a l'espai central,

quan van veure que en Hàkan Morander, dins el seu despatx, s'aixecava i anava cap a la porta.

Semblava estupefacte.

Després, es va doblegar per la cintura i es va agafar del respatller d'una cadira durant uns segons abans de caure a terra.

Quan l'ambulància va arribar, ja era mort.

Durant la tarda, va regnar a la redacció un ambient confús. El president del consell d'administració, en Magnus Borgsjò, va

arribar cap a les dues i va reunir tots els col·laboradors per a un breu acte d'homenatge. Va parlar d'en Morander, que havia

dedicat els últims quinze anys de la seva vida al diari, i del preu que exigeix de vegades el periodisme. Va fer un minut de

silenci. Quan va haver passat, va llançar mirades indecises al seu voltant, com si no sabés gaire com havia de continuar.

Morir al lloc de treball no és una cosa habitual —és fins i tot una cosa força rara. El que és de bon to és retirar-se per morir.

Desaparèixer en la jubilació o en el sistema sanitari i després ser un dia objecte de les converses a la cafeteria de l'empresa. «Has

sentit que el vell Karlsson va morir divendres? Sí, va ser el cor. El sindicat ha decidit enviar una corona per a l'enterrament».

Morir al lloc de treball i davant els ulls dels col·legues resulta molt més molest. L'Erika va observar la sensació de xoc que

planava sobre la redacció. L'SMP havia perdut el timó. Es va adonar tot d'una que hi havia uns quants empleats que la miraven

a ella. La carta desconeguda.

Sense que ningú no l'hagués convidat i sense saber del cert el que anava a dir, es va escurar el coll, va fer un pas endavant i

va prendre la paraula amb veu forta i segura.

—Només he pogut conèixer en Hàkan Morander durant tres dies. Es molt poc temps, però a partir del poc que he arribat a

veure, puc dir amb tota sinceritat que m'hauria agradat tenir la possibilitat de conèixer-lo millor.

Va fer una pausa quan, de cua d'ull, va veure que en Borgsjò l'observava. Semblava sorprès que hagués pres la paraula. Va

fer un altre pas endavant. No somriguis. Sobretot, no somriguis. Semblaries poc segura de tu mateixa. Va alçar una mica la veu.

—El decés sobtat d'en Morander crearà problemes aquí a la redacció. Se suposava que jo l'havia de succeir d'aquí a dos

mesos, i jo valorava molt la idea de poder tenir temps d'aprofitar la seva experiència.

Es va adonar que en Borgsjò obria la boca per parlar.

—Però no podrà ser així, i durant un temps haurem de viure un cert nombre de canvis. Però resulta que en Morander era el

redactor en cap d'un diari, i aquest diari ha de sortir també demà. En aquests moments, ens queden nou hores abans de la

darrera impressió i quatre hores abans del vistiplau de la plana editorial. Us puc preguntar... qui de vosaltres era el millor amic

d'en Morander i el seu confident?

Hi va haver un breu silenci mentre els empleats encreuaven mirades. Finalment, l'Erika va sentir una veu a la seva esquerra.

—Crec que era jo.

Era en Gunder Storman, seixanta-un anys, secretari de redacció per a la plana editorial i amb trenta-cinc anys a l'SMP.

—Algú ha d'escriure la nota necrològica d'en Morander. Jo no ho puc fer... seria presumptuós per part meva. Et sents capaç

d'escriure aquest text?

En Gunder Storman va vacil·lar un instant abans d'assentir amb el cap.

—Ja me n'encarrego.

D

—Utilitzarem tota la plana editorial, traiem tota la resta. En Gunder va assentir. —Faran falta fotos...

L'Erika va mirar cap a la dreta i va veure el director de fotografia, en Lennart Torkesson. Va assentir amb el cap.

—Ens hem de posar a treballar. Durant els propers dies, potser les coses ballaran una mica. Quan necessiti ajut per prendre

decisions, m'adreçaré a vosaltres i confiaré en la vostra competència i experiència. Vosaltres sabeu com es fa aquest diari,

mentre que jo encara necessito estar un temps observant i aprenent.

Es va girar cap a en Peter Fredriksson, el secretari de redacció.

—En Peter Morander em va dir que tenia la màxima confiança en tu. Seràs el meu mentor els propers dies i aniràs una mica

més carregat de feina del normal. Et demanaré que siguis el meu conseller. Hi estàs d'acord?

Ell va assentir. Quina altra cosa podia fer?

L'Erika es va tornar a girar cap a la secció Editorial.

—Una altra cosa... aquest matí, en Morander estava redactant el seu editorial. Gunder, podries anar a mirar el seu

ordinador per veure si l'ha acabat? Fins i tot si no està completament acabat, el publicarem. Es l'últim editorial d'en Hàkan

Morander i seria una vergonya no publicar-lo. El diari sobre el qual treballem avui és encara el diari d'en Hàkan Morander.

Silenci.

—Si entre vosaltres n'hi ha que senten la necessitat de fer una pausa per pensar en ell, feu-ho sense mala consciència. Tots

coneixeu els nostres terminis.

Silenci. Va veure que alguns feien gestos de mitja aprovació amb el cap.

—Vinga, tothom a la feina —va dir en veu baixa.

En Jerker Holmberg va separar les mans en un gest d'impotència. En Jan Bublanski i la Sonja Modig semblaven escèptics, en

Curt Bolinder mostrava un aire neutre. Tots tres miraven el resultat de la instrucció preliminar que en Holmberg havia

completat aquell mateix matí.

—Res? —va dir la Sonja Modig. Semblava sorpresa.

—Res —va dir en Holmberg brandant el cap—. L’informe del forense ha arribat aquest matí. No hi ha res que indiqui altra

cosa que un suïcidi per penjament.

Les seves mirades van recórrer les fotografies que s'havien pres durant l'examen de la casa de camp de Smàdarò. Tot

indicava que en Gunnar Bjorck, cap adjunt de la brigada d'estrangers de la Säpo, havia pujat per pròpia voluntat a un tamboret,

havia lligat una corda al ganxo del llum del sostre, se l'havia posat al voltant del coll i, amb una gran resolució, havia etzibat un

cop de peu que havia enviat el tamboret rodolant uns quants metres enllà. El metge forense dubtava sobre l'hora exacta de la

mort, però havia acabat fixant-la en la tarda del 12 d'abril. Havia estat en Curt Bolinder qui havia trobat en Bjorck el 17 d'abril.

En Bublanski havia intentat en diverses ocasions posar-se en contacte amb en Bjorck i havia acabat atipant-se'n i enviant en Bo-

linder a agafar-lo.

En algun moment entre totes dues dates, el ganxo del sostre havia cedit pel pes i el cos havia caigut per terra. En Bolinder

havia vist en Bjorck per una finestra i havia donat l'alarma. En Bublanski i els altres que s'havien traslladat al lloc dels fets

havien considerat des del principi la casa com l'escenari d'un crim i havien deduït que algú havia escanyat en Bjorck. Després,

l'equip tècnic va trobar el ganxo del sostre. En Jerker Holmberg havia rebut l'encàrrec d'aclarir com havia mort en Bjorck.

—No hi ha res que indiqui que hi hagi hagut un crim, ni que en Bjorck no fos sol en aquell moment —va dir en Holmberg.

—El llum del sostre...

—El llum del sostre porta les empremtes dactilars de l'amo de la casa, que el va instal·lar fa dos anys, i del mateix Bjorck.

Això indica que va ser ell qui el va treure.

—D'on ve la corda?

—Del tendal de jardí que hi ha al darrere de la casa. Algú va tallar més de dos metres de corda. Hi havia un ganivet a l'ampit

de la finestra davant la porta de la terrassa. Segons el propietari, el ganivet és seu. Normalment el té en una caixa d'eines a sota

de la pica. Les empremtes d'en Bjòrck són al mànec, a la fulla i a la caixa d'eines.

—Mmmm... —va fer la Sonja Modig.

—Com eren els nusos? —va preguntar en Curt Bolinder.

—Nusos plans ordinaris. El nus escorredor pròpiament dit era un simple llaç. Aquesta és potser l'única cosa una mica

estranya. En Bjòrck feia vela i sabia fer nusos de debò. Però aneu a saber si un home que està a punt de suïcidar-se es pren la

molèstia de pensar en nusos.

—Drogues?

—Segons l'informe de toxicologia, en Bjòrck tenia rastres d'analgèsics forts a la sang. Són medicaments receptats pel metge.

També hi havia alcohol, però en quantitat mínima. Dit d'una altra manera, estava pràcticament sobri.

—El metge forense escriu que tenia rascades.

—Una de tres centímetres de llarg a la cara externa del genoll esquerre. Hi he pensat, però es podria haver produït de

dotzenes de maneres diferents... per exemple, podria haver ensopegat amb una cadira o una cosa així.

La Sonja Modig va aixecar una foto que mostrava el rostre deformat d'en Bjòrck. El nus escorredor havia penetrat tan

profundament a la pell que la corda pròpiament dita no es veia. La cara presentava una inflor grotesca.

—Es pot establir que probablement es va quedar penjat diverses hores, segurament unes vint-i-quatre, abans que el ganxo

cedís. La sang estava concentrada d'una banda al cap, on el nus escorredor impedia que tornés cap a la resta del cos, i de l'altra

a les extremitats inferiors. Quan el ganxo va cedir, va picar contra el cantell de la taula del menjador amb la caixa toràcica. Hi

ha una contusió profunda. Però aquesta lesió es va produir molt després del decés.

—Quina manera més puta de morir —va dir en Curt Bolinder.

—No n'estic tan segur. La corda era tan fina que es va clavar profundament a la pell i va tallar el flux de la sang. Devia

quedar inconscient al cap de pocs segons, i mort en un minut o dos.

En Bublanski va tancar la instrucció preliminar amb cara de disgust. Allò no li agradava gens ni mica. No li feia cap mena de

gràcia que semblés que en Zalaixenko i en Bjòrck haguessin trobat la mort el mateix dia. L'un, abatut per un pistoler dement;

l'altre, mort per la seva pròpia mà. Però cap especulació no podia negar el fet que l'examen del lloc del crim no oferia cap suport

a la tesi que algú hagués ajudat en Bjòrck a morir.

—Vivia amb una tensió enorme —va dir en Bublanski—. Sabia que l'afer Zalaixenko estava començant a sortir a la llum i

que ell mateix corria el risc de ser detingut per infracció de la llei sobre remuneració de serveis sexuals i caure en mans dels

mitjans. Estava malalt i vivia amb un dolor crònic des de feia un cert temps... No ho sé, m'hauria agradat que hagués deixat una

carta o alguna cosa.

—Molts candidats al suïcidi no escriuen mai carta de comiat.

—-Ja ho sé. Molt bé. No podem triar. Hem d'arxivar el cas Bjòrck.

L'Erika Berger va ser incapaç d'instal·lar-se immediatament a la butaca d'en Morander al despatx de parets de vidre i

enretirar els seus objectes personals. Va quedar amb en Gunder Storman perquè parlés amb la vídua i li demanés de venir, quan

li anés bé, per triar el que li pertanyia.

De moment, es va acontentar d'alliberar un petit espai enmig de l'oceà de la redacció, on va posar el seu ordinador portàtil i

des d'on va prendre el comandament. Va ser caòtic. Però tres hores després que ella hagués fet el gest d'agafar el timó, la pàgina

editorial estava enllestida. En Gunder Storman havia redactat quatre columnes sobre la vida i l'obra d'en Hàkan Morander. La

pàgina estava construïda al voltant d'un retrat d'en Morander al centre, el seu editorial inacabat a l'esquerra i un seguit de fotos

a peu de pàgina. La maquetació era coixa, però tenia un toc emotiu que feia acceptables les imperfeccions.

Poc abans de les sis de la tarda, l'Erika estava repassant els titulars de la primera plana i discutia uns textos amb el cap de

redacció quan va arribar en Borgsjò i li va tocar l'espatlla. Ella va aixecar els ulls.

—Voldria parlar amb tu.

Van anar plegats fins a la màquina de cafè de la sala del personal.

—Només et volia dir que m'ha agradat molt la teva manera de prendre el comandament avui. Crec que ens has sorprès a

tots.

—No tenia gaire llibertat de maniobra. Però tot anirà coix fins que no agafi una mica el ritme. —En som conscients. —Som?

—Vull dir tant el personal com la direcció. En particular, la direcció. Però després d'això d'avui, estic més que convençut

que ets la persona que necessitem. Ens has arribat com caiguda del cel i t'has vist obligada a agafar les regnes en un moment

molt difícil.

L'Erika va estar a punt de posar-se vermella, una cosa que no li passava des dels catorze anys.

—Si et puc donar un consell...

—Naturalment.

—He sentit a dir que hi ha certes divergències entre tu i el cap d'Actualitat, en Lukas Holm.

—Hi havia una divergència d'opinions sobre l'orientació del text referit a la proposta fiscal del govern. Havia posat la seva

opinió a les pàgines de notícies. Cal mantenir-se neutre quan es tracta d'informació pura. Les opinions han de figurar a les

pàgines d'opinió. I ara que hi sóc: tinc intenció d'escriure un editorial de tant en tant, però no milito en cap partit polític i cal

que resolguem la qüestió de saber qui dirigirà la rúbrica editorial.

—L'Storman se'n pot encarregar fins a nova ordre —va dir en Borgsjò.

L'Erika Berger va arronsar les espatlles.

—M'és igual qui trieu. Però, a priori, cal que sigui algú que mantingui clarament les posicions del diari.

—-Ja ho veig. El que et volia dir és que aniria bé que li deixessis a en Holm una mica de marge de maniobra. Fa molt de

temps que treballa a l'SMP i és cap d'Actualitat des de fa quinze anys. Sap el que fa. Es pot mostrar obtús, però és pràcticament

indispensable.

—-Ja ho sé. En Morander m'ho va dir. Però pel que fa a la nostra política de notícies d'actualitat, cal que es posi al seu lloc.

Al cap i a la fi, m'heu contractat perquè renovi el diari.

En Borgsjò va assentir pensatiu amb el cap. —Entesos. Ara només queda anar resolent els problemes a mesura que es vagin

presentant.

L'Annika Giannini estava al mateix temps cansada i irritada dimecres al vespre quan va pujar a l'X2000 a l'estació central de

Gòteborg per tornar a Estocolm. Tenia la sensació d'estar tot aquell mes vivint al tren i relegant la família a un segon pla. Va

anar a fer un cafè al vagó restaurant i va tornar al seu lloc per obrir la carpeta que contenia les notes de la seva última entrevista

amb la Lisbeth Salander, que també tenia bona part de culpa de la seva fatiga i la seva irritació.

M'amaga coses, va pensar l'Annika Giannini. Aquesta ximpleta no m'està explicant tota la veritat. I en Micke també m'amaga

alguna cosa. Déu sap què estan tramant.

Tenint en compte que el seu germà i la seva clienta no havien pogut comunicar-se entre ells, les seves maniobres —si és

que n'hi havia— devien ser fruit d'un acord tàcit i natural. No comprenia de què podia tractar-se, però sospitava que es referia a

alguna cosa que en Mikael Blomkvist considerava important amagar.

Temia que es podia tractar d'una qüestió de moral, el punt feble del seu germà. Era amic de la Lisbeth Salander. L'Annika el

coneixia bé i sabia que era lleial fins més enllà dels límits de l'estupidesa amb aquells que, d'un cop i per sempre, havia definit

com els seus amics, fins i tot si l'amic en qüestió era infernal i s'equivocava en absolutament tot. Sabia també que en Mikael era

capaç d'acceptar molts disbarats, però que existia sempre una frontera que no es podia superar. On se situava exactament

aquesta frontera era una cosa que variava d'una persona a una altra, però sabia que, en dues o tres ocasions, en Mikael havia

tallat amb amics íntims perquè havien actuat d'una manera que ell considerava immoral o inacceptable. En aquells casos, es

mostrava taxatiu. La ruptura era total, definitiva i irrevocable. En Mikael ni tan sols agafava el telèfon, encara que la persona en

qüestió li truqués per demanar perdó de genolls.

L'Annika Giannini comprenia bé el que en Mikael Blomkvist tenia al pensament. En canvi, no tenia cap idea del que

passava dins el cap de la Lisbeth Salander. De vegades, tenia la sospita que hi regnava una calma total.

En Mikael li havia fet comprendre que la Lisbeth Salander podia ser irritant i extremament reservada amb el seu entorn.

Abans de conèixer-la, l'Annika havia cregut que es tractaria d'un estat passatger i que tot era una qüestió de confiança. Però ja

havia constatat que després d'un mes de tracte —encara que les dues primeres setmanes no es podien comptar, perquè la

Lisbeth Salander estava massa feble per mantenir entrevistes—, la conversa anava molt sovint en sentit únic.

L'Annika s'havia fixat també que la Lisbeth Salander semblava submergida en alguns moments en una profunda depressió, i

no manifestava aparentment cap interès per resoldre la seva situació i el seu futur. Semblava que senzillament no comprengués

la situació, o que fi resultés absolutament indiferent que l'única possibilitat que tenia l'Annika de proporcionar-li una defensa

satisfactòria era tenir accés als fets. No podia treballar en la foscor.

La Lisbeth Salander era tossuda i tancada. Feia llargues pauses per pensar i formulava després amb exactitud el poc que

deia. Sovint no contestava res, i de vegades responia de cop i volta a una pregunta que l'Annika havia formulat dies enrere.

Durant els interrogatoris de la policia, la Lisbeth Salander s'havia quedat asseguda al seu llit sense dir ni una paraula, amb la

mirada fixa endavant. Amb una sola excepció, no havia intercanviat cap paraula amb els policies. L'excepció s'havia produït

quan l'inspector Marcus Ackerman li havia preguntat què sabia d'en Ronald Niedermann; aleshores, l'havia mirat i havia

contestat amb exactitud a les seves preguntes. En el moment que havia canviat de tema, s'hi havia desinteressat completament

i havia tornat a mirar fixament endavant.

L'Annika ja esperava que la Lisbeth no digués res a la policia. Per principi, no parlava amb les autoritats. Allò, en aquest cas,

era una bona cosa. Encara que l'Annika havia anat animant de tant en tant la seva clienta a respondre a les preguntes de la

policia, en el fons estava molt satisfeta del silenci compacte de la Salander. El motiu era simple. Aquell silenci era coherent. No

se la podria acusar de cap mentida ni de raonaments contradictoris que es podrien girar en contra seva en el judici.

Però, encara que estava preparada per a aquell silenci, l'Annika es va sentir torbada de veure-la tan impertorbable. Quan

van estar soles, va preguntar a la Lisbeth per què es negava d'una manera tan ostentosa a parlar amb la policia.

—Deformaran el que digui i ho utilitzaran contra mi.

—Però si no t'expliques, et condemnaran.

—És igual, ho accepto. No tinc res a veure amb tot aquest mullader. I si em volen condemnar per això, no és el meu

problema.

A l'Annika, la Lisbeth Salander li havia anat explicant lentament gairebé tot el que havia passat a Stallarholmen, tot i que

havia calgut anar-li estirant la llengua per treure-li cada paraula. Ho havia explicat tot menys una cosa. No va explicar com

havia rebut en Magge Lundin la bala al peu. Va ser inútil que l'Annika demanés i supliqués, la Lisbeth Salander es va limitar a

mirar-la descaradament mentre dibuixava el seu somriure tort.

Li va explicar també el que va passar a Gosseberga. Però sense dir per què havia seguit el seu pare. ,;Havia anat allà per

matar-lo —cosa que sobreentenia la fiscal— o per fer-lo entrar en raó? Des d'un punt de vista jurídic, la diferència era

tremenda.

Quan l'Annika va abordar el tema del seu antic tutor, l'advocat Niïs Bjurman, la Lisbeth es va fer encara més lacònica. La

seva resposta estàndard era que no l'havia matat i que aquella tampoc no estava entre les acusacions que es formulaven contra

ella.

I quan l'Annika va arribar al nus mateix de tot el desenvolupament dels fets, el paper del doctor Peter Teleborian el 1991, la

Lisbeth es va convertir en un mur compacte de silenci.

Això va molt malament, va constatar l'Annika. Si la Lisbeth no confia en mi, perdrem el procés. N'he de parlar amb en Mikael.

La Lisbeth Salander estava asseguda a l'espona del llit i mirava per la finestra. Podia veure la façana que hi havia a l'altra

banda de l'aparcament. Havia romàs immòbil i sense que ningú no la molestés durant més d'una hora després que l'Annika

Giannini s'aixequés i marxés amb un furiós cop de porta. El mal de cap havia tornat, però benigne i llunyà. Però se sentia

incòmoda.

Estava irritada contra l'Annika Giannini. Des d'un punt de vista pragmàtic, podia comprendre per què la seva advocada la

burxava per obtenir detalls del seu passat. Racionalment, comprenia per què l'Annika havia de disposar de tots aquells fets.

Però no tenia gens ni mica de ganes de parlar dels seus sentiments o de les seves accions. Considerava que la seva vida només la

incumbia a ella. No era culpa seva si el seu pare era un sàdic patològic i un assassí. No era culpa seva si el seu germà era un

veritable carnisser. I, gràcies a Déu, ningú no sabia que era el seu germà, cosa que hauria jugat en contra seva quan li fessin

l'examen psiquiàtric que es veia a venir. No havia estat ella qui havia matat en Dag Svensson i la Mia Bergman. No havia estat

ella qui havia designat un tutor que havia resultat ser un porc i que l'havia violat.

I tanmateix, la vida que estaven examinant amb lupa era la seva, i era a ella a qui demanarien que s'expliqués i que demanés

perdó per haver-se defensat.

Volia que la deixessin tranquil·la. Al cap i a la fi, era ella qui es veia obligada a viure amb ella mateixa. I no esperava de

ningú que fos amic seu. Aquella Annika Giannini dels pebrots estava probablement a favor seu, però era una amistat

professional, perquè era la seva advocada. En Kalle Blomkvist dels pebrots es trobava en algun lloc per allà a fora —l'Annika no

parlava gaire del seu germà i la Lisbeth mai no feia preguntes. No esperava que es prengués gaires molèsties per ella, ara que

l'assassinat d'en Dag Svensson estava resolt i tenia ja el seu article.

Es preguntava què devia pensar d'ella en Dragan Armansky després de tot el que havia passat.

Es preguntava com veia la situació en Holger Palmgren.

Segons l'Annika Giannini, tots dos s'havien posat al seu costat, però allò només eren paraules. No podien fer res per

resoldre els seus problemes personals.

Es preguntava què sentia per ella la Miriam Wu.

Es preguntava què sentia ella per ella mateixa i va acabar adonant-se que la seva vida li inspirava per damunt de tot una

gran indiferència.

El vigilant de Securitas va interrompre el fil dels seus pensaments quan va ficar la clau al pany i va fer entrar el doctor

Anders Jonasson.

—Bona tarda, senyoreta Salander. Com et sents avui?

—Vaig fent —va contestar ella.

Va verificar el seu dossier i va constatar que ja no tenia febre. La Lisbeth s'havia acostumat a les seves visites, que tenien lloc

dos o tres cops per setmana. De totes les persones que la manipulaven i la tocaven, ell era l'únic que li inspirava una certa

confiança. En cap moment no tenia la sensació que la mirava malament. Venia a la seva habitació i xerrava una estona mentre

anava verificant com evolucionava el seu cos. No feia preguntes sobre en Ronald Niedermann ni sobre l'Aleksandr Zalaixenko,

ni sobre la seva eventual bogeria, i no preguntava per què la policia la mantenia tancada amb clau. Semblava interessat única-

ment pels seus músculs, pels avenços de la curació del seu cervell i pel seu estat en general. La tractava de tu des del

començament, ella també el tractava de tu i tot semblava normal.

A més, en Jonasson havia burxat literalment dins el seu cervell. Algú que ha fet una cosa així es mereix que se'l tracti amb

respecte. Es va adonar, per a sorpresa seva, que trobava les visites del doctor agradables, encara que la toqués i que analitzés les

seves corbes de temperatura.

—Puc comprovar?

Va procedir a l'examen habitual, li va mirar les pupil·les, la va auscultar, li va prendre el pols i li va verificar la pressió. —Com

estic? —va preguntar.

—Vas millorant cada dia, això és segur. Però t'has d'esforçar més amb la gimnàstica. I et grates la crosta del cap. Ho has de

deixar de fer.

Va fer una pausa.

—Et puc fer una pregunta personal?

Ella el va mirar fixament. Ell va esperar fins que va fer que sí amb el cap.

—El teu tatuatge del drac... no l'he vist tot sencer, però sé que és enorme i et cobreix bona part de l'esquena. Per què te'l vas

fer?

—No l'has vist?

Ell va somriure tot d'una.

—El que vull dir és que el vaig percebre, però quan estaves completament nua davant meu, jo estava ocupat més aviat a

aturar-te les hemorràgies, treure't bales del cos i coses com aquestes.

—Per què ho preguntes?

—Per pura curiositat.

La Lisbeth Salander va rumiar llargament. Al final, va mirar-lo de fit a fit.

—Me'l vaig fer per un motiu personal del qual no vull parlar.

L'Anders Jonasson va meditar la resposta abans d'assentir pensativament amb el cap.

—D'acord. Em sap greu haver-t'ho preguntat. —Li vols donar un cop d'ull? Ell va semblar sorprès. —Sí. Per què no.

Ella es va girar d'esquena i es va treure la camisa de dormir pel cap. Es va posar de manera que la llum de la finestra li

il·luminés l'esquena. El metge va constatar que el drac cobria bona part del costat dret de l'esquena. Començava a l'omòplat just

per sota de l'espatlla i acabava amb una cua a la part baixa del maluc. Era molt bonic, i realitzat per la mà d'un professional.

Una autèntica obra d'art.

Al cap d'un moment, va girar el cap.

—Satisfet?

—Es bonic. Però et va haver de fer un mal del dimoni. —Sí —va reconèixer ella—. Va fer mal.

L'Anders Jonasson va sortir de l'habitació de la Lisbeth Salander lleugerament desconcertat. Estava satisfet amb els pro-

gressos de la seva rehabilitació. Però no arribava a comprendre aquella noia estranya. No li calia un màster en psicologia per

arribar a la conclusió que no estava gaire bé mentalment. La manera con li parlava era educada, però plena d'una aspra

desconfiança. Sabia que es mostrava també educada amb la resta del personal sanitari, però que es tancava com una ostra quan

venia la policia. Es quedava a dins de la seva closca i marcava constantment les distàncies amb l'entorn.

La policia l'havia posat en situació d'arrest i una fiscal tenia la intenció d'acusar-la per intent d'assassinat i lesions greus.

Dubtava molt que una noia tan menuda i de constitució tan fràgil hagués tingut la força física indispensable per a aquell tipus

d'actes de violència, i encara més pensant que les agressions s'havien dirigit contra homes adults.

Li havia preguntat pel drac sobretot per parlar amb ella d'algun tema personal. De fet, no li interessava saber per què s'havia

decorat d'aquella manera exagerada, però suposava que si havia optat per marcar-se el cos amb un tatuatge tan gran, era

perquè tenia per a ella una importància particular. Conclusió: era un bon tema per encetar una conversa.

Havia pres el costum de passar-la a veure uns quants cops per setmana. Les visites, en realitat, se situaven al marge de les

seves responsabilitats, ja que era la doctora Helena Endrin qui portava el cas. Però l'Anders Jonasson era el cap del servei de

traumatologia i estava infinitament satisfet de la seva contribució la nit que la Lisbeth Salander havia arribat a urgències. Havia

pres la decisió correcta quan havia optat per extreure la bala i, pel que podia jutjar, no li havien quedat seqüeles en forma de

llacunes de memòria, funcions corporals disminuïdes i altres handicaps deguts a la ferida de bala. Si la seva curació continuava,

sortiria de l'hospital amb una cicatriu al cuir cabellut, però sense cap complicació. Pel que feia a la cicatriu que s'havia format

en la seva ànima, no en podia dir res.

Va tornar cap al seu despatx i va trobar un home amb jaqueta fosca que l'esperava recolzat a la paret al costat de la porta.

Tenia els cabells arrissats i una barba ben retallada.

—Doctor Jonasson?

—Sí.

—Bon dia. Em dic Peter Teleborian. Sóc director mèdic a la clínica psiquiàtrica de Sankt Stefan, a Uppsala. —Sí, ja el reconec.

—Bé. M'agradaria parlar un moment en privat amb vostè, si disposa de temps.

L'Anders Jonasson va obrir la porta del seu despatx.

—Què puc fer per vostè? —va preguntar, un cop van ser a dintre.

—És sobre una de les seves pacients. La Lisbeth Salander. L'he de veure.

—En aquest cas, haurà de demanar autorització a la fiscal. Està sota arrest amb prohibició de rebre visites. Qualsevol visita

ha de ser avisada també per avançat a l'advocada de la Salander.

—Sí, sí, tot això ja ho sé. Havia pensat que ens podríem estalviar la burocràcia. Sóc metge, i vostè pot facilitar-me, per tant,

l'accés a ella sense problemes per raons mèdiques.

—Sí, potser es podria justificar. Però no acabo de veure el vincle.

—Vaig ser durant diversos anys psiquiatre de la Lisbeth Salander quan estava ingressada al Sankt Stefan, a Uppsala. Li vaig

fer el seguiment fins que va fer els divuit anys, quan el tribunal de primera instància la va fer sortir a la societat, encara que fos

sota tutela. Potser he de subratllar que m'hi vaig oposar. Després d'això, se la va deixar a la deriva, i avui en veiem els resultats.

—Ho entenc —va fer l'Anders Jonasson.

—Continuo sentint-me responsable d'ella, i m'agradaria tenir la possibilitat de fer una estimació de l'agreujament del seu

estat en el transcurs d'aquests últims deu anys.

—Agreujament?

—En comparació amb quan rebia atenció especialitzada durant l'adolescència. Havia pensat que podríem trobar una

solució convenient, entre metges.

—Doncs miri, ara que hi penso... Potser em podria aclarir un punt que no acabo d'entendre, vull dir entre metges, és clar.

Quan ella va ingressar aquí al Sahlgrenska, vaig encarregar un examen mèdic aprofundit. Un col·lega meu em va demanar veure

l'avaluació medicolegal referida a la Lisbeth Salander. Estava signat per un tal doctor Jesper H. Loderman.

—És cert. Jo era el director de tesi d'en Jesper per al seu doctorat.

—Entenc. Però vam observar que aquesta avaluació medicolegal era terriblement vaga. —Ah, bé.

—No comporta cap diagnòstic i no s'assembla tampoc a una avaluació convencional d'un pacient que es nega a parlar.

En Peter Teleborian va riure.

—Sí, no és fàcil de tractar. Tal com reflecteix l'informe, es negava categòricament a participar en les entrevistes amb en

Loderman. És per això que aquest es va veure obligat a expressar-se amb termes vagues. Va actuar del tot correctament.

—Ja ho entenc. Però, tot i la vaguetat, la recomanació era d'internar-la.

—La recomanació es basava en el seu passat. Tenim una experiència total sobre la seva malaltia al llarg de diversos anys.

—Sí, i és això el que em costa d'entendre. Quan va ingressar aquí, vam intentar que ens enviessin el seu historial des del

Sankt Stefan. Però encara no l'hem pogut obtenir.

—Em sap greu, però està classificat com a secret pel tribunal.

—Ja ho veig. I com se suposa que podem, aquí al Sahlgrenska, donar-li les atencions adequades, si no disposem del seu

historial clínic? Resulta que ara som nosaltres qui tenim la responsabilitat sobre ella.

—M'he ocupat d'ella des que tenia dotze anys i no crec que cap altre metge a Suècia tingui el mateix coneixement de la seva

malaltia que jo.

—Que és...?

—La Lisbeth Salander pateix un greu desequilibri psíqu ic . Com sap, la psiquiatria no és una ciència exacta. Em repugna

tancar-me en un diagnòstic precís. Però té al·lucinacions manifestes amb trets esquizofrènics paranoics molt clars. A aquest

quadre, cal afegir-hi fases maniacodepressives i manca d'empatia.

L'Anders Jonasson va mirar de fit a fit el doctor Peter Teleborian durant deu segons abans de separar les mans.

—No és que vulgui discutir el seu diagnòstic, però no s'ha plantejat mai la possibilitat d'un de molt més simple?

—Com ara?

—Per exemple, la síndrome d'Asperger. D'acord, no li he fet cap examen psiquiàtric, però si m'hagués de pronunciar de

manera espontània, avançaria una forma d'autisme. Això explicaria la seva incapacitat per conformar-se a les convencions

socials.

—Em sap greu dir-l'hi, però els pacients que pateixen la síndrome d'Asperger no acostumen a intentar cremar vius els seus

pares. Cregui'm, mai no havia trobat una sociòpata tan clarament definida.

—Veig molt clar que és una persona tancada en ella mateixa, però no una sociòpata paranoide.

—Es extremament manipuladora —va dir en Peter Teleborian—. Es comporta tal com pensa que la voldries veure

comportar-se.

L'Anders Jonasson va arrufar imperceptiblement les celles. En Peter Teleborian acabava de contradir el seu propi judici

sobre la Lisbeth Salander. Si hi havia una cosa que no podia veure de cap de les maneres en ella era la manipulació. Ben al

contrari, es tractava d'algú que mantenia impertorbablement una distància amb l'entorn i no exterioritzava cap emoció. Va

mirar de conciliar el quadre que exposava en Teleborian amb la idea que ell mateix s'havia format de la pacient.

—A més, vostè l'ha vist molt poc temps, després que les seves ferides l'hagin condemnat a la inacció. Jo, en canvi, he vist les

seves crisis de violència i el seu odi desmesurat. He dedicat anys a intentar ajudar la Lisbeth Salander. Per això he vingut aquí.

Li vull proposar una col·laboració entre el Sahlgrenska i el Sankt Stefan.

—En quina mena de col·laboració està pensant?

—Vostès s'encarregaran dels seus problemes físics, i estic convençut que tindrà les millors atencions possibles. Però em

sento molt inquiet pel seu estat psíquic, i m'agradaria poder intervenir al més aviat possible. Estic disposat a oferir tot l'ajut que

pugui.

—Ho entenc.

—En primer lloc, necessito veure-la per jutjar el seu estat. —Me'n faig el càrrec. Malauradament, no puc fer res per vostè.

—Com diu?

—Tal com li acabo de dir, la pacient es troba en situació d'arrest. Si vol començar un tractament psiquiàtric, caldrà que es

posi en contacte amb la fiscal Jervas, que és qui pren les decisions en aquest cas, i això s'ha de fer d'acord amb la seva advocada

Annika Giannini. Si es tracta d'un informe de psiquiatria legal, és el tribunal d'instrucció qui l'hi ha d'encarregar.

—Precisament són tots aquests tràmits burocràtics els que volia evitar.

—Sí, però jo sóc responsable d'ella, i si ha de comparèixer davant un tribunal en un futur proper, necessitem poder

justificar totes les mesures que hàgim pres. Per tant, és necessari seguir tots els passos del procediment burocràtic.

—Ja ho entenc. Aleshores, permeti'm assenyalar-li que tinc ja una demanda del fiscal Richard Ekstròm a Estocolm per fer

un reconeixement de psiquiatria legal. Aquest tindrà lloc durant el procés.

—Millor. Aleshores, tindrà l'autorització de visita sense que calgui vulnerar el reglament.

—Però mentre estem perdent el temps amb la burocràcia, existeix el perill que el seu estat empitjori. L'única cosa que

m'interessa és la seva salut.

—A mi també —va dir l'Anders Jonasson—. I, entre nosaltres, li puc dir que no percebo en ella cap indici d'una malaltia

psíquica. Està molt delicada i es troba en una situació d'estrès. Però no crec de cap de les maneres que sigui esquizofrènica o

que pateixi fòbies paranoides.

El doctor Peter Teleborian va dedicar encara una bona estona a intentar fer canviar d'opinió el doctor Jonasson. Quan va

comprendre a la fi que estava perdent el temps, es va aixecar bruscament i va acomiadar-se.

L'Anders Jonasson es va quedar una bona estona contemplant la cadira on havia estat assegut en Teleborian. Naturalment,

no era ni molt menys inhabitual que altres metges es posessin en contacte amb ell per oferir-li consells o opinions sobre un

tractament. Però es tractava gairebé exclusivament de pacients que ja tenien un metge responsable i seguien algun tractament.

Mai no havia vist un psiquiatre aterrant d'aquella manera com un ovni i insistint per tenir accés a una pacient al marge de totes

les reglamentacions; una pacient, a més, que pel que semblava no havia seguit tractament amb ell des de feia força anys. Poc

després, l'Anders Jonasson va consultar el seu rellotge i va constatar que faltava poc per a les set del vespre. Va agafar el telèfon

i va trucar a la Martina Karlgren, la psicòloga de guàrdia que el Sahlgrenska posava a disposició dels pacients de traumatologia.

—Hola, Martina. Suposo que ja has acabat per avui. Et molesto?

—No pateixis, sóc a casa i no faig res d'especial.

—Es que m'estic preguntant algunes coses. Tu has parlat amb la nostra pacient Lisbeth Salander. Em pots dir qui na

impressió en tens?

—He anat tres vegades per oferir-li de parlar amb mi. Sempre ha declinat l'oferta amablement, però amb fermesa.

—I quina impressió t'ha fet? —En quin sentit?

—Martina, ja sé que no ets psiquiatra, però ets una persona competent i raonable. Quina impressió t'ha fet?

La Martina Karlgren va dubtar un moment.

—-No sé gaire bé com contestar. Vaig estar amb ella dues vegades poc després del seu ingrés, però estava tan malament que

no es pot dir que hi tingues realment contacte. Després, la vaig anar a veure farà cosa d'una setmana, a petició de l'Helena

Endrin.

—Per què et va demanar l'Helena que l'anessis a veure?

—La Lisbeth Salander està en procés de recuperació. La major part del temps se'l passa estirada cara amunt mirant el sostre.

La doctora Endrin volia que li donés un cop d'ull.

—I què va passar?

—Em vaig presentar i vam parlar uns minuts. Vaig preguntar-li com es trobava i si sentia la necessitat de tenir algú amb qui

parlar. Ella em va dir que no. Vaig preguntar-li si podia ajudar-la amb qualsevol cosa. Em va demanar que li fes arribar un

paquet de cigarrets.

—Es mostrava irritada o hostil?

—No, això no ho puc dir. Estava molt tranquil·la, però mantenia una gran distància. La petició de fer-li arribar cigarrets la

vaig entendre més com una broma que com una demanda seriosa. Li vaig preguntar si volia llegir alguna cosa. Al principi no va

voler, però després em va preguntar si tenia revistes científiques que parlessin de genètica o de recerca sobre el cervell.

—De què?

—De genètica.

—Genètica?

—Sí. Li vaig dir que a la nostra biblioteca hi havia alguns llibres de divulgació sobre el tema. Però això no li interessava. Em

va dir que ja havia llegit llibres sobre el tema i va citar algunes obres estàndard de les quals jo mai no havia sentit a parlar. El

que li interessava era més aviat la recerca científica sobre el tema.

—Ah, sí? -—va dir l'Anders Jonasson, estupefacte.

—Li vaig dir que segurament no hi havia llibres tan especialitzats a la biblioteca de l'hospital, tenim més Philip Marlowe

que no literatura científica, però que miraria de trobar-li alguna cosa.

—I ho vas fer?

—Vaig anar a buscar uns quants exemplars de Nature i del New England Journal of Medicine. Es va mostrar satisfeta i em va

agrair les molèsties.

—Però es tracta de revistes molt especialitzades que contenen sobretot articles científics i de recerca pura.

—Les ha llegit amb gran interès.

L'Anders Jonasson es va quedar uns moments mut.

—Com jutges el seu estat psíquic?

—Es tancada. No ha parlat amb mi de res personal.

—Tens la impressió que està psíquicament malalta, que és maniacodepressiva o paranoide?

—No, de cap de les maneres. En aquest cas, ja hauria avisat. Es especial, és cert, té problemes greus i es troba en estat

d'estrès. Però és tranquil·la i objectiva i sembla capaç de portar la seva situació.

—Molt bé.

—Per què ho preguntes? Passa alguna cosa? —No, no passa res. Senzillament, que no l'acabo d'entendre.

CAPÍTOL IO

Dissabte, 7 de maig / Dijous, 12 de maig

n Mikael Blomkvist va enretirar la carpeta que contenia els resultats de la recerca que li havia enviat el freelance Daniel

Olofsson de Gòteborg. Va mirar pensativament per la finestra i va contemplar el flux dels vianants a Gòtgatan. Li

agradava molt la situació del seu despatx. Gòtgatan era ple de vida a totes les hores del dia i de la nit, i quan s'asseia

davant la finestra, mai no se sentia realment sol o aïllat.

E

Se sentia estressat, per bé que no tenia res d'urgent en curs. S'havia obstinat a continuar treballant sobre els textos amb els

quals tenia la intenció de constituir el número d'estiu de Millennium, però havia acabat adonant-se que el material de què

disposava era tan extens que ni tan sols un número temàtic seria suficient. Confrontat a la mateixa situació que amb l'afer

Wennerstròm, havia decidit publicar els seus textos en forma de llibre. Tenia ja prou material per a més de cent cinquanta

pàgines, i comptava que l'obra sencera en faria tres-centes o tres-centes cinquanta.

La part més senzilla ja estava acabada. Havia descrit els assassinats d'en Dag Svensson i la Mia Bergman, i explicat com

s'havia donat el cas que hagués estat ell qui havia trobat els cossos. Havia explicat per què la Lisbeth Salander havia estat

sospitosa. Dedicava un capítol sencer de trenta-set pàgines a desmuntar d'una banda tot el que havien publicat els mitjans

sobre la Lisbeth Salander, i de l'altra el fiscal Richard Ekstròm i indirectament tota la investigació de la policia. Després d'una

serena reflexió, havia assuavit la seva crítica contra en Bublanski i els seus col·legues. Havia arribat a aquesta conclusió després

d'haver vist un enregistrament de la conferència de premsa de l'Ekstròm, que mostrava de manera evident que en Bublanski es

trobava extremament incòmode i manifestament descontent amb les precipitades conclusions de l'Ekstròm.

Després dels fets dramàtics del començament, calia una tornada enrere per descriure l'arribada d'en Zalaixenko a Suècia, la

joventut de la Lisbeth Salander i els esdeveniments que havien de portar a ficar-la rere les reixes del Sankt Stefan a Uppsala.

Prenia una cura especial a destrossar el doctor Peter Teleborian i el difunt Gunnar Bjòrck. Presentava el dictamen de psiquiatria

legal del 1991 i explicava per què la Lisbeth Salander s'havia convertit en una amenaça per a certs funcionaris d'Estat anònims

que s'havien fet càrrec de la missió de protegir el trànsfuga rus. Reproduïa extensos fragments de la correspondència entre en

Teleborian i en Bjòrck.

Revelava també la nova identitat d'en Zalaixenko i el seu camp d'activitat com a gàngster amb plena dedicació. Descrivia el

seu ajudant Ronald Niedermann, el segrest de la Miriam Wu i la intervenció d'en Paolo Roberto. Per acabar, feia un resum del

desenllaç de Gosseberga, on la Lisbeth Salander havia estat enterrada viva després de rebre un tret al cap, i explicava per què un

policia havia mort inútilment quan en Niedermann ja havia estat capturat.

A partir d'aquest punt, però, la història ja no havia estat tan fàcil de desenvolupar. El problema era que encara comportava

massa llacunes. En Gunnar Bjòrck no havia actuat sol. Al darrere dels individus, per força hi havia d'haver un grup important,

influent i que disposava de recursos. Si no, hauria estat impossible. Especialment, havia arribat a la conclusió que la manera

com havien tractat la Lisbeth Salander negant-li tots els drets elementals no podia haver tingut mai el vistiplau del govern ni de

la direcció de la Säpo. El que l'havia portat a aquesta conclusió no havia estat una confiança absoluta en el poder de l'Estat, sinó

la seva fe en la naturalesa humana. Una operació d'aquella envergadura no hauria pogut mai mantenir-se en secret si hi hagués

hagut una implicació política. Algú hauria tingut comptes pendents amb algú altre i hauria parlat, i els mitjans de comunicació

haurien ficat el nas en l'afer Zalaixenko ja molts mesos enrere.

S'imaginava el club Zalaixenko com un petit grup d'activistes anònims. El problema era que no era capaç d'identificar-los,

potser amb l'excepció d'en Gòran Màrtensson, quaranta anys, policia en missió secreta que dedicava el seu temps a seguir en

Mikael Blomkvist.

La idea era que el llibre estigués imprès i a punt per ser distribuït el dia que hagués de començar el procés contra la Lisbeth

Salander. Amb en Christer Malm, havia previst una edició de butxaca que adjuntarien com a suplement al número d'estiu de

Millennium, del qual augmentarien el preu. Havia repartit les feines entre en Henry Cortez i la Malou Eriksson, que havien de

recollir textos sobre la història de la Säpo, sobre l'afer de l'IB —el servei d'informació militar secret l'existència del qual va ser

revelada el 1973 pels seus dos col·legues de la revista Folket i Bild/Kulturfront— i altres casos semblants.

Perquè ara estava completament segur que tard o d'hora s'obriria un procés contra la Lisbeth Salander.

El fiscal Peter Ekstròm l'acusava de lesions greus en el cas d'en Magge Lundin i de lesions agreujades amb temptativa

d'homicidi en el cas d'en Karl Axel Bodin, àlies Aleksandr Zalaixenko.

Encara no s'havia fixat cap data per al procés, però en Mikael havia pescat al vol els comentaris d'alguns col·legues. Pel que

semblava, l'Ekstròm preveia un procés per al juliol, tot depenent de l'estat de salut de la Lisbeth Salander. En Mikael va

comprendre la intenció. Un procés en ple estiu sempre atrauria menys l'atenció que un en altres èpoques de l'any.

Va arrufar el front i va mirar per la finestra del seu despatx a la redacció de Millennium.

Això no s'ha acabat. La conspiració contra la Lisbeth continua. Es l'única manera d'explicar les escoltes telefòniques, l'agressió

contra l'Annika i el robatori de l'informe del iççi sobre la Salander. Ipotser l'assassinat d'en Zalaixenko.

Però no en tenia proves.

D'acord amb la Malou Eriksson i en Christer Malm, en Mikael havia decidit que l'editorial Millennium publicaria també el

llibre d'en Dag Svensson sobre el tràfic de dones coincidint amb el procés. Era millor presentar tot el paquet d'un sol cop, i no

hi havia cap motiu per esperar per publicar-lo. Ben al contrari: el llibre no podria despertar tant d'interès en cap altre moment.

La Malou era la responsable de la redacció final del llibre d'en Dag Svensson, mentre en Henry Cortez ajudava en Mikael en la

seva escriptura del llibre sobre l'afer Salander. La Lottie Karim i en Christer Malm (en contra de la seva voluntat) s'havien

convertit així en secretaris de redacció provisionals a Millennium, amb la Monika Nilsson com a única periodista disponible. El

resultat d'aquesta càrrega de treball suplementària era que tota la redacció de Millennium anava rebentada i la Malou Eriksson

havia contractat diversos periodistes independents per produir els textos. Els costaria força diners, però no tenien alternativa.

En Mikael va anotar en un post-it que havia de resoldre el problema dels drets d'autor del llibre amb la família d'en Dag

Svensson. S'havia informat, i sabia que els pares d'en Dag vivien a Orebro i eren els únics hereus. En principi, no feia falta

autorització per publicar el llibre amb el nom de Dag Svensson, però tenia intenció malgrat tot d'anar a Orebro i veure'ls

personalment per aconseguir el seu aval. Ho havia anat ajornant, però ja havia arribat el moment de preocupar-se per aquell

detall.

Però encara quedaven dotzenes d'altres detalls! Alguns estaven relacionats amb la manera d'abordar la figura de la Lisbeth

Salander en els textos. Per determinar això un cop per sempre, es veuria obligat a mantenir una conversa en privat amb ella i a

obtenir la seva autorització per explicar la veritat, o si més no una part de la veritat. I aquesta conversa privada era impossible

de tenir, perquè la Lisbeth Salander es trobava sota arrest, amb prohibició de rebre visites.

En aquell punt, l'Annika Giannini no el podia ajudar en res. L'advocada seguia escrupolosament el reglament en vigor i no

tenia cap intenció de transmetre missatges secrets de part d'en Mikael Blomkvist. L'Annika tampoc no li explicava res del que

ella i la seva clienta parlaven, deixant de banda els episodis referits a la maquinació contra ella i aquells en els quals l'Annika

necessitava ajut. En Mikael ignorava completament, doncs, si la Lisbeth havia revelat a l'Annika que el seu antic tutor l'havia

violat i que ella s'hi havia venjat tatuant-li un contundent missatge al ventre. Mentre l'Annika no tragués el tema, en Mikael

tampoc no podria fer-ho.

L'aïllament de la Lisbeth Salander constituïa abans de res un autèntic trencaclosques. Era experta en informàtica i hackcr,

cosa que en Mikael sabia, però no l'Annika. En Mikael havia promès a la Lisbeth que no trairia mai el seu secret, i havia

complert la promesa. El problema era que en aquell moment necessitava urgentment les seves competències en la matèria.

En conseqüència, necessitava poder-se posar en contacte amb la Lisbeth Salander d'una manera o d'una altra.

Va sospirar i va tornar a obrir el dossier d'en Daniel Olofsson per treure'n dos fulls. L'un era un extracte del registre de

passaport a nom d'Idris Ghidi, nascut el 1950. Era un home amb bigoti, pell colrada i cabells negres que grisejaven a les temples.

L'altre document era el resum que en Daniel Olofsson havia fet del passat de l'Idris Ghidi.

En Ghidi era un refugiat kurd vingut de l'Iraq. En Daniel Olofsson havia obtingut més dades importants sobre l'Idris Ghidi

que sobre cap altre empleat. L'explicació d'aquest desequilibri era que, durant un temps, l'Idris Ghidi havia conegut una certa

notorietat mediàtica, i figurava als arxius dels mitjans de comunicació.

L'Idris Ghidi, nascut a la ciutat de Mossul, al nord de l'Iraq, havia rebut formació com a enginyer i havia pres part en el gran

esclat econòmic dels anys setanta. L'any 1984, havia començat a treballar com a professor a l'institut tècnic de Mossul. No se li

atribuïa cap mena d'activitat política. Malauradament, era kurd, i això el convertia per definició en un criminal potencial en

l'Iraq de Saddam Hussein. A l'octubre del 1987, el pare de l'Idris Ghidi va ser detingut com a sospitós d'activisme kurd. No es

donava cap indicació sobre la naturalesa del seu crim. Va ser executat com a traïdor a la pàtria, probablement pel gener del

1988. Dos mesos més tard, la policia secreta iraquiana va anar a buscar l'Idris Ghidi quan acabava de començar un curs sobre la

resistència dels materials aplicada a la construcció de ponts. El van dur a una presó a la rodalia de Mossul, on va ser sotmès a

tortures durant onze mesos per fer-lo confessar. Com que l'Idris Ghidi no comprenia què se suposava que havia de confessar,

les tortures continuaven.

Pel març del 1989, un oncle de l'Idris Ghidi va pagar una quantitat equivalent a 50.000 corones sueques al cap local del

partit Baas, cosa que segurament es va considerar com una compensació suficient pels perjudicis que l'Idris Ghidi havia causat a

l'Estat iraquià. Dos dies després, va ser alliberat i confiat al seu oncle. Pesava trenta-nou quilos i no podia caminar. Abans

d'alliberar-lo, li havien trencat el maluc esquerre a cops de maça, perquè no pogués anar rondant i fer malifetes en el futur.

L'Idris Ghidi va estar entre la vida i la mort durant diverses setmanes. Quan va començar a estar una mica millor, el seu

oncle el va traslladar a una granja a sis-cents quilòmetres de Mossul. Va recuperar forces durant l'estiu i va arribar a estar prou

recuperat per tornar a caminar més o menys correctament amb l'ajut de crosses. Sabia molt bé que mai no es recuperaria

completament. La qüestió era què faria en el futur. A l'agost, la policia secreta va detenir els seus dos germans. No els va tornar

a veure mai més. Devien estar enterrats en algun lloc dels suburbis de Mossul. Pel setembre, l'oncle va saber que la policia

secreta de Saddam Hussein tornava a buscar l'Idris Ghidi. Va prendre aleshores la decisió de recórrer a un passador anònim, el

qual, a canvi d'una suma equivalent a 30.000 corones, va fer passar la frontera turca a l'Idris Ghidi i, mitjançant un passaport

fals, el va portar a Europa.

L'Idris Ghidi va aterrar a Arlanda, a Estocolm, el 19 d'octubre de 1989. No sabia ni una paraula de suec, però li havien

explicat que s'havia de presentar a la policia fronterera i demanar immediatament asil polític, cosa que va fer en un anglès

elemental. El van traslladar a un centre per a refugiats a Upplands-Vàsby, on va passar els dos anys següents, fins que el

ministeri d'Immigració suec va decidir que no tenia motius prou sòlids per obtenir un permís de residència a Suècia.

En aquell moment, en Ghidi havia après el suec i havia rebut assistència mèdica pel maluc esclafat. L'havien operat dues

vegades i podia caminar sense crosses. Mentrestant, hi havia hagut el no dels habitants de Sjòbo als immigrants, els centres de

refugiats havien estat objecte d'atemptats i en Bert Karlsson havia fundat el partit Nova Democràcia.

La raó precisa per la qual l'Idris Ghidi apareixia als arxius dels mitjans de comunicació era que, a l'últim moment, havia

tingut un nou advocat que havia recorregut als mitjans per explicar la seva situació. Altres kurds de Suècia, entre ells la

combativa família Baksi, es van mobilitzar en favor de l'Idris Ghidi. Hi va haver concentracions de protesta i es van enviar

peticions a la ministra d'Immigració, Birgit Friggebo. La mediatització va ser tan gran, que el ministeri va modificar la seva

decisió. En Ghidi va obtenir un permís de residència i treball al regne de Suècia. Pel gener del 1992, va abandonar el centre per a

refugiats d'Up-plands-Vàsby com un home lliure.

A la sortida del centre de refugiats, tot un nou procés s'iniciava per a l'Idris Ghidi. Havia de trobar una feina, mentre encara

continuava seguint un tractament per al seu maluc desfet. Aviat va descobrir que el fet de tenir una sòlida formació com a

enginyer d'estructures amb diversos anys d'experiència i titulació vàlida no volia dir absolutament res. Durant els anys que van

seguir, va treballar com a repartidor de diaris, rentaplats, escombriaire i taxista. Es va veure obligat de seguida a abandonar la

feina de repartidor de diaris. Senzillament, no podia pujar les escales al ritme exigit. La feina de taxista li agradava, però hi

havia dos problemes: no tenia cap coneixement de la xarxa de carreteres locals de la província d'Estocolm i no podia estar

immòbil durant més d'una hora seguida sense que el dolor del maluc es fes insuportable.

Pel maig del 1998, l'Idris Ghidi es va traslladar a Gòteborg. Un parent llunyà s'havia compadit d'ell i li havia ofert una feina

fixa en una empresa de neteja. L'Idris Ghidi era incapaç d'ocupar una plaça a temps complet, i n'hi van donar una de mitja

jornada com a cap d'una brigada de neteja a l'hospital Sahlgrenska, subcontractat per l'empresa. Tenia una feina fàcil i metòdica

que consistia a fregar el terra d'un cert nombre de serveis, entre els quals hi havia l'nC, sis dies per setmana.

En Mikael Blomkvist va llegir el resum d'en Daniel Olofsson i va examinar el retrat de l'Idris Ghidi al fitxer de passaports. A

continuació, va obrir la pàgina dels arxius dels mitjans i va seleccionar diversos dels articles que havien servit de base al resum

de l'Olofsson. Va llegir atentament i va reflexionar després una estona. Va encendre una cigarreta. La prohibició de fumar a la

redacció havia estat ràpidament abolida després de la marxa de l'Erika Berger. En Henry Cortez havia fins i tot deixat un

cendrer a sobre de la seva taula de treball, a la vista de tothom.

Per acabar, en Mikael va agafar el full A4 que en Daniel Olofsson havia produït sobre l'Anders Jonasson. Va llegir el text

amb el front solcat per profundes arrugues.

En Mikael Blomkvist no veia enlloc el cotxe amb la matrícula K A B i no tenia la sensació que el vigilessin, però es va

estimar més no deixar res a l'atzar dilluns quan va anar de la llibreria universitària a l'entrada secundària dels grans magatzems

NK per tornar-ne a sortir per la porta principal. Per arribar a mantenir el seguiment d'algú a l'interior d'uns grans magatzems,

caldria ser un superhome. Va apagar els se u s dos telèfons mòbils i va anar cap a la plaça Gustaf Adolf, passant per la galeria

comercial, va passar per davant de la seu del Parlament i va entrar a la ciutat vella. Pel que podia jutjar, no el seguia ningú. Va

fer marrada per carrers estrets fins que va arribar a l'adreça que buscava i va trucar a la porta de les edicions Svartvitt.

Eren dos quarts de tres. En Mikael no havia avisat de la seva visita, però el redactor Kurdo Baksi hi era, i se li va il·luminar el

rostre quan va veure en Mikael Blomkvist.

—Ei, hola! —va fer cordialment en Kurdo Baksi—. Com és que no ens véns a veure mai?

—Ara he vingut —va dir en Mikael.

—Sí, però han passat ben bé tres anys des de l'última vegada.

Van fer una encaixada.

En Mikael Blomkvist coneixia en Kurdo Baksi des dels anys vuitanta. En Mikael havia estat un dels que l'havien ajudat quan

va llançar la revista Svartvitt i la imprimia d'amagatotis a la nit a la Federació de Sindicats. A en Kurdo l'havia enxampat in

fraganti en Per-Erik Astròm, el futur caçador de pederastes de Radda Barnen. Una nit, l'Astròm havia entrat a la sala de la

impremta de la Federació i hi havia trobat piles de pàgines del primer número de Svartvitt i un Kurdo Baksi que no sabia on

amagar-se. L'Astròm es va mirar l'horrorosa maquetació de la portada i va dir que allò estava fet amb el cul i que no eren

maneres d'engegar una revista. A continuació, va dissenyar el logo que figuraria a la capçalera de Svartvitt durant quinze anys,

fins que la revista va desaparèixer i l'editorial Svartvitt en va prendre el relleu. En aquella època, en Mikael tot just acabava un

detestable període com a responsable d'actualitat a la Federació —el seu únic pas per la branca d'actualitat. En Per-Erik Astròm

l'havia convençut perquè corregís les proves de Svartvitt i donés un cop de mà per corregir els textos. En Kurdo Baksi i en

Mikael Blomkvist eren amics des d'aquella època.

En Mikael Blomkvist es va instal·lar en un sofà mentre en Kurdo Baksi anava a buscar cafè a la màquina del passadís. Van

xerrar una bona estona com amics que fa temps que no es veuen, però els interrompia sense parar el timbre del mòbil d'en

Kurdo. Aquest mantenia breus converses en kurd, o potser en turc o en àrab o en Déu sap quina altra llengua que en Mikael no

comprenia. Cada vegada que en Mikael havia anat a l'editorial Svartvitt havia passat el mateix. La gent trucava d'arreu del món

per parlar amb en Kurdo.

—Amic Mikael, sembles capficat. Què és el que et porta fins aquí? —va preguntar finalment en Kurdo Baksi.

—Pots tancar el mòbil cinc minuts perquè puguem parlar en pau?

En Kurdo va apagar el mòbil.

—Mira... necessito que em facis un favor. Es una cosa important i que a més s'ha de fer de seguida i de la qual no es pot

parlar fora d'aquest despatx.

—Explica'm.

—El 1989, un refugiat kurd anomenat Idris Ghidi va arribar de l'Iraq a Suècia. Quan es va veure amenaçat d'expulsió, la teva

família el va ajudar, i gràcies a això va poder obtenir un permís de residència. No sé si va ser el teu pare o algú altre de la teva

família qui el va ajudar.

—Va ser el meu oncle, en Mahmut Baksi. I conec l'Idris Ghidi. Què passa amb ell?

—Actualment, treballa a Gòteborg. Necessito que m'ajudi amb un petit encàrrec. Li pagaré.

—Quin tipus d'encàrrec és?

—Confies en mi, Kurdo?

—Naturalment. Sempre hem estat amics.

—L'encàrrec en qüestió és particular. Molt particular. No vull explicar en què consisteix, però t'asseguro que no és de cap de

les maneres res d'il·legal ni us crearà cap problema a tu ni a l'Idris Ghidi.

En Kurdo Baksi va mirar atentament en Mikael Blomkvist.

—Ho entenc. I no vols dir de què es tracta.

—Com menys en sàpigues, millor. Però necessito que em recomanis a l'Idris perquè vulgui escoltar el que li he de dir.

En Kurdo s'ho va pensar un moment. Després, va anar cap al seu escriptori i va obrir una llibreta. Va buscar uns moments

abans de trobar el número de telèfon de l'Idris Ghidi. Després, va despenjar l'auricular. La conversa va ser en kurd. En Mikael va

comprendre per l'expressió d'en Kurdo que començava amb algunes fórmules rituals de cortesia i d'entrada en matèria.

Després, es va posar seriós i va explicar el que volia. Passat un moment, es va girar cap a en Mikael.

—Quan vols que quedeu?

—Divendres a la tarda, si pot ser. Pregunta-li si el puc anar a veure a casa seva.

En Kurdo va continuar parlant una mica abans de donar per acabada la conversa.

—L'Idris Ghidi viu a Angered —va dir en Kurdo Baksi—. Tens l'adreça?

En Mikael va fer que sí amb el cap.

—T'esperarà a casa seva divendres a les cinc.

—Gràcies, Kurdo —va dir en Mikael.

—Treballa al servei de neteja de l'hospital Sahlgrenska —va dir en Kurdo Baksi.

—-Ja ho sé —va dir en Mikael.

—No he pogut evitar llegir als diaris que estàs barrejat amb aquesta història de la Salander. —Exactament. —Li van disparar.

—Això mateix.

—I em sembla que està ingressada precisament al Sahlgrenska.

—També això és exacte.

En Kurdo Baksi tampoc no es mamava el dit.

Va comprendre que en Blomkvist estava tramant alguna cosa sospitosa, aquesta era la seva especialitat. Coneixia en Mikael

des dels anys vuitanta. Mai no havien estat amics íntims, però en Mikael s'havia mostrat disposat sempre que en Kurdo li havia

demanat un favor. Aquells darrers anys, havien tingut ocasió de prendre una o dues cerveses plegats quan es trobaven en una

festa o en un bar.

—Acabaré barrejat amb alguna cosa que hauria de saber? —va preguntar en Kurdo.

—No acabaràs barrejat en res. El teu paper es limita a fer-me el favor de presentar-me un dels teus coneguts. I t'ho

repeteixo: el que li he de demanar a l'Idris Ghidi no té res d'il·legal.

En Henry Cortez va penjar el telèfon i va tamborinar amb els dits contra el caire de la seva taula, tan sorollosament que la

Monika Nilsson va aixecar una cella irritada i li va llançar una mirada hostil. Va constatar que estava profundament submergit

en els seus pensaments. Ella, en canvi, se sentia irritada contra tot i contra res concret, i va decidir que no ho faria pagar a en

Henry.

La Monika Nilsson sabia que en Blomkvist mantenia tota mena de secrets amb en Cortez, la Malou Eriksson i en Christer

Malm al voltant de la història de la Salander, mentre que de la Lottie Karim i d'ella s'esperava que fessin el gros de la feina per

al proper número d'una revista que no comptava amb una autèntica direcció d'ençà de la marxa de l'Erika Berger. No tenia res

en contra de la Malou, però no tenia ni l'experiència ni el pes que havia tingut l'Erika Berger. I en Cortez només era una

criatura.

La irritació de la Monika Nilsson no venia del fet de sentir-se exclosa d'una plaça que hauria volgut per a ella

—de fet, hauria estat l'última cosa que hauria volgut. La seva feina consistia a vigilar el govern, el Parlament i les ad-

ministracions per compte de Millennium. Era una feina que li agradava i de la qual coneixia tots els secrets. També estava

ocupada en altres coses, com ara escriure una columna setmanal en una revista sindical i una feina voluntària per a Amnistia

Internacional, entre d'altres. Tot allò era incompatible amb un càrrec de redactora en cap a Millennium que la faria treballar

almenys dotze hores al dia i sacrificar festius i caps de setmana.

Però tenia la sensació que alguna cosa havia canviat a Millennium. Ja no reconeixia la revista. I no acabava de ser capaç de

definir què era el que no anava a l'hora.

Com sempre, en Mikael Blomkvist era un irresponsable, desapareixia per fer els viatges misteriosos, i anava i venia al seu

aire. Certament, era el copropietari de Millennium i tenia tot el dret a decidir el que volia fer, però tot i això bé que se li hauria

d'exigir un mínim de responsabilitat.

En Christer Malm era l'altre copropietari restant, però no es podia dir que l'ajudés gaire més. Sens dubte era brillant, i havia

pres més d'un cop el relleu com a redactor en cap quan l'Erika estava de vacances o ocupada en un altre lloc, però globalment

no feia sinó arranjar allò que uns altres ja havien decidit. Era bo en tot el referent a la creació gràfica i la maquetació, però

completament nul quan es tractava de planificar un número.

La Monika Nilsson va arrufar les celles.

No, estava sent injusta. El que la irritava era que a la redacció havia passat alguna cosa. En Mikael treballava amb la Malou i

en Henry, i tots els altres n'havien quedat en certa manera exclosos. Havien format un cercle interior i es tancaven al despatx de

l'Erika... de la Malou, i en sortien sense dir ni un mot. Sota la direcció de l'Erika, tot havia estat col·lectiu. La Monika no

comprenia què havia passat, però veia que la mantenien al marge.

En Mikael treballava en el cas Salander, i no deixava anar ni una paraula sobre el tema. Però això no tenia res d’inhabitual.

Tampoc no havia revelat res del cas Wennerstròm —ni la mateixa Erika no n'havia sabut res—, però, aquesta vegada, tenia en

Henry i la Malou com a confidents.

La Monika, en resum, estava irritada. Necessitava unes vacances. Necessitava agafar una mica de distància. Va veure com en

Henry es posava la seva jaqueta de pana.

—Vaig a fer un volt —va dir—. Li pots dir a la Malou que seré fora durant un parell d'hores?

—Què passa?

—Em sembla que potser he descobert una cosa. Una història súper. Sobre tasses de vàter. He de verificar unes quantes

cosetes, però, si tot encaixa, tindrem un article guai per al número de juny.

—Tasses de vàter? —es va estranyar la Monika Nilsson mentre el mirava marxar.

L'Erika Berger va serrar les dents i va deixar lentament sobre la taula el text sobre el procés que s'havia d'obrir contra la

Lisbeth Salander. No era gaire llarg, dues columnes, destinat a la pàgina 5 amb les notícies d'actualitat nacional. Va contemplar

el manuscrit durant un minut fent una ganyota. Eren dos quarts de quatre de dijous. Feia dotze dies que treballava a l'SMP. Va

agafar el telèfon i va trucar al cap d'Actualitat, en Lukas Holm.

—Hola. Sóc la Berger. Podries localitzar el periodista Johannes Frisk i portar-lo immediatament al meu despatx, per favor?

Va penjar i va esperar pacientment fins que en Holm va arribar al despatx de parets de vidre, amb en Johannes Frisk al

darrere. Va consultar el rellotge.

—Vint-i-dos —va dir.

—Com? —va fer en Holm.

—Vint-i-dos minuts. Has necessitat vint-i-dos minuts per aixecar-te de la teva taula de treball, fer els quinze metres que et

separen de la taula d'en Johannes Frisk i dignar-te a venir aquí.

—No m'has dit que fos urgent, i estava força enfeinat.

—No he dit que fos urgent. He dit que havies de localitzar en Johannes Frisk i venir al meu despatx. He dit immediatament,

i això volia dir immediatament, no aquesta nit o la setmana vinent o quan et vingués de gust aixecar el cul de la cadira.

—Escolta, trobo que...

—Tanca la porta.

Va esperar que en Lukas Holm hagués tancat la porta rere seu. L'Erika el va observar en silenci. Era sense cap mena de

dubte un director d'Actualitat particularment competent, el paper del qual consistia a vetllar perquè les pàgines de VSMP

anessin cada dia plenes de bons textos, comprensibles i presentats amb ordre i respectant els espais que s'havien determinat

durant la reunió del matí. En Lukas Holm, efectivament, feia jocs malabars amb un nombre colossal de tasques cada dia. I ho

feia sense que li caigués ni una bola.

El problema era que ignorava sistemàticament les decisions que prenia l'Erika Berger. Durant prop de dues setmanes, havia

intentat trobar una fórmula per arribar a poder treballar amb ell. Havia argumentat amablement, donat ordres directes, l'havia

animat a pensar d'una altra manera i globalment havia fet tots els possibles perquè comprengués com concebia ella el diari.

Res no havia funcionat.

El text que ella rebutjava a la tarda apareixia malgrat tot al diari en un moment donat del vespre, quan ella ja havia tornat a

casa. Hem descartat un text i ens hem trobat amb un forat que calia omplir de totes totes, deia ell.

El titular que l'Erika havia decidit que utilitzarien era de sobte rebutjat i substituït per una cosa completament diferent. No

era sempre una mala tria, però es feia sense que ningú no la consultés. I es feia fins i tot de manera ostentosa i provocadora.

Es tractava sempre de petits detalls. La reunió de redacció prevista per a les 14 h s'avançava de cop i volta a les 13.50 h sense

informar-la a ella, i quan finalment hi arribava, la majoria de les decisions ja estaven preses. Oh, perdona'm... m'he oblidat

completament de dir-t'ho.

L'Erika Berger no podia comprendre per què en Lukas Holm havia adoptat aquella actitud cap a ella, però constatava que

les converses tranquil·les i les reprimendes suaus no funcionaven. Fins aleshores, havia preferit no discutir el problema en

presència d'altres membres de la redacció i havia intentat limitar la seva irritació a les entrevistes personals i confidencials. Però

allò no havia donat cap resultat, i per això considerava que havia arribat el moment d'expressar-se més clarament, aquesta

vegada en presència del col·laborador Johannes Frisk, la qual cosa era una garantia que tota la redacció se n'assabentaria.

—La primera cosa que vaig fer quan vaig començar aquí va ser dir que tinc un interès particular per tot el que té relació

amb la Lisbeth Salander. He explicat que volia ser informada de tots els articles previstos sobre el tema i que volia veure i

aprovar tot el que estigués destinat a la publicació. T'ho he recordat almenys una dotzena de vegades, l'última a la reunió de

redacció de divendres passat. Què hi ha en aquestes instruccions que no entenguis?

—Tots els textos previstos o en fase d'elaboració es troben als menús diaris de la Intranet i s'envien sistemàticament al teu

ordinador. N'estàs permanentment informada.

—Xerrameca. Quan he rebut l'SMP a la meva bústia aquest matí, teníem tres columnes sobre la Salander i l'evolució de

l'afer de Stallarholmen en la millor posició de l'actualitat nacional.

—És el text de la Margareta Orring. És una col·laboradora externa i no va lliurar-lo fins a les set de la tarda d'ahir.

—La Margareta Orring va trucar per proposar el seu article ahir a les onze. Vas validar i li vas confiar la feina cap a dos

quarts de dotze. I no n'has dit ni una paraula a la reunió de les 14 hores.

—Figura a l'ordre del dia.

—Ah, bé, mira el que diu l'ordre del dia: «Margareta Orring, entrevista amb la fiscal Martina Fransson. Cf. decomís

d'estupefaents a Sòdertàjle».

—El tema de base era una entrevista amb la Martina Fransson sobre un decomís d'esteroides anabolitzants i la detenció per

aquest motiu d'un membre del Moto Club Svavelsjò.

—Això mateix! I ni una sola paraula a l'ordre del dia sobre el Moto Club Svavelsjò ni sobre el fet que el text s'articularia al

voltant d'en Magge Lundin i de Stallarholmen i per consegüent al voltant de la investigació sobre la Lisbeth Salander.

—Suposo que el tema s'ha presentat en el transcurs de l'entrevista...

—Lukas, no aconsegueixo comprendre per què, però m'estàs mentint mentre em mires als ulls. He parlat amb la Margareta

Orring, l'autora del text. T'havia explicat molt clarament en què s'havia de centrar l'entrevista.

—Em sap molt de greu, però segurament no vaig caure que es focalitzaria en la Salander. Ja t'he dit que vaig rebre el text

tard al vespre. Què havia de fer, anul·lar-ho tot? És un bon text, el que ens ha deixat l'Orring.

—En això, hi estem d'acord. És un text excel·lent. I arribem a la teva tercera mentida en poc més que el mateix nombre de

minuts. Perquè l'Orring el va deixar a les tres i vint, aquest text. Per tant, molt abans que jo plegués a les sis.

—Berger, no m'agrada el to que fas servir.

—Molt bé. Aleshores, et puc dir que a mi tampoc no m'agrada el teu, ni les teves fugides d'estudi, ni les teves mentides.

—Qualsevol que et sentís, diria que creus que estic orquestrant una mena de conspiració contra tu.

—Encara no has contestat a la meva pregunta. I ara, això: avui, aquest text d'en Johannes Frisk arriba a la meva taula. No

recordo que se n'hagi parlat a la reunió de les dues. Com és possible que un dels nostres periodistes hagi passat el dia treballant

en el cas Salander sense que jo n'estigui al corrent?

En Johannes Frisk es va arronsar. Va tenir el seny de callar.

—En fi... el que estem fabricant és tot un diari. I hi deu haver centenars de textos que no coneixes. Aquí, a l'SMP, tenim els

nostres costums, i sempre ens hi cenyim. No tinc ni el temps ni la possibilitat d'encarregar-me de certs textos en particular.

—Jo no t'he demanat que t'ocupis de certs textos en particular. He exigit en primer lloc ser informada de tot el que faci

referència al cas Salander, i en segon lloc poder rectificar tot el que es publiqui sobre això. Així doncs, t'ho torno a preguntar:

què hi ha en aquestes instruccions que no hagis entès?

En Lukas Holm va sospirar i va adoptar un posat turmentat.

—D'acord —va dir l'Erika Berger—. Aleshores, seré encara més clara. No tinc cap intenció de discutir amb tu. A veure si

comprens el missatge següent. Si això es repeteix ni que sigui una sola vegada, et destituiré com a cap d'Actualitat. La cosa

petarà, farà soroll, i et trobaràs redactant la pàgina Família o la pàgina Entreteniments o una cosa per l'estil. No puc conservar

un director d'Actualitat en qui no tinc confiança o amb qui no puc treballar i que es passa el temps sabotejant les meves

decisions. Ho has entès?

En Lukas Holm va separar les mans en un gest que volia dir que trobava les acusacions de l'Erika Berger completament

forassenyades.

—Ho has entès? Sí, o no?

—-Ja et sento.

—Et pregunto si ho has entès. Sí, o no?

—De debò creus que te'n sortiràs així? Aquest diari surt perquè jo i altres persones clau de l'engranatge ens matem a la

feina. El consell d'administració...

—El consell d'administració farà el que jo digui. Sóc aquí per renovar el diari. Tinc una missió molt concretament

formulada, que hem negociat plegats i que significa que estic autoritzada a fer canvis de gran abast en l'estructura de la

redacció a nivell de comandaments. Puc treure'm del damunt el que sigui superflu i agafar sang nova de l'exterior si vull. I,

Holm, tu comences a semblar-me cada vegada més superflu.

Va callar. La mirada d'en Lukas Holm es va encreuar amb la seva. Semblava furiós.

—Això és tot —va dir l'Erika Berger—. Et proposo que reflexionis seriosament sobre el que acabem de parlar.

—No tinc intenció de...

—Només depèn de tu. Això és tot. Ja te'n pots anar.

Va girar sobre els talons i va sortir del despatx transparent. Ella el va veure com travessava el formiguer de la redacció i

desapareixia a la sala del personal. En Johannes Frisk es va aixecar per seguir-lo.

—Tu no, Johannes. Queda't aquí i seu.

L'Erika va agafar el seu text i el va recórrer una vegada més amb la mirada.

—Tinc entès que estàs fent una substitució aquí. —Sí. Ja fa cinc mesos, és la meva última setmana. —Quina edat tens?

—Vint-i-set anys.

—Em sap greu haver-te ficat al camp de batalla entre en Holm i jo. Parla'm del teu article.

—Aquest matí m'han fet arribar una confidència i ho he transmès a en Holm. M'ha dit que continués.

—D'acord. Així doncs, la policia treballa actualment amb una hipòtesi segons la qual la Lisbeth Salander podria estar

implicada en una venda d'esteroides anabolitzants. Té el teu article alguna relació amb el text d'ahir sobre Sòdertàjle, que

també parlava d'anabolitzants?

—No ho sé, és possible. La història aquesta dels anabolitzants ve de la seva relació amb el boxejador Paolo Roberto i els

seus amics.

—En Paolo Roberto carbura amb anabolitzants, doncs?

—Què? No, és clar que no. La cosa té a veure més aviat amb l'ambient de la boxa. La Salander s'entrena en boxa amb alguns

xicots que no són aigua clara en un club de Sòder. Però aquesta és la manera de veure les coses de la policia. No la meva. Va ser

d'algú d'ells que va sortir la idea que podria estar barrejada en la venda d'anabolitzants.

—Així doncs, l'article no té cap base més sòlida, a part d'un rumor en l'aire?

—No és cap rumor que la policia verifica una hipòtesi. De si tenen o no raó, ja no en sé res.

—Perfecte, Johannes. Voldria que sabessis que el que estic comentant ara amb tu no té res a veure amb la meva relació amb

en Lukas Holm. Trobo que ets un excel·lent periodista. Escrius bé i tens bon ull per als detalls. Vaja, que has escrit un bon

article. El meu únic problema és que no em crec ni una sola paraula del seu contingut.

—Et puc assegurar que és totalment correcte.

—I ara t'explicaré per què l'article té un error fonamental. D'on t'ha vingut, la informació? —D'una font policíaca. —Quina?

En Johannes Frisk va vacil·lar. La seva reticència era instintiva. Com a tots els periodistes del món, no li agradava revelar el

nom d'una font. D'altra banda, l'Erika Berger era la redactora en cap i, per tant, una de les escasses persones que podien exigir

que li proporcionés aquella informació.

—Un policia de la brigada criminal. Es diu Hans Faste.

—T'ha trucat ell o li has trucat tu?

—M'ha trucat ell.

L'Erika Berger va sospirar.

—I per què creus que t'ha trucat?

—El vaig entrevistar diverses vegades durant la cacera de la Salander. Sap qui sóc.

—I sap que tens vint-i-set anys, que fas substitucions i que ets utilitzable quan vol col·locar informacions que el fiscal vol

difondre.

—Sí, tot això ja ho entenc. Però el cas és que rebo una informació d'un investigador, vaig a prendre un cafè amb en Faste i

això és el que m'explica. A l'article, reprodueixo correctament el que diu. Aleshores, què he de fer?

—Estic convençuda que l'has citat correctament. El que hauria calgut fer és portar la informació a en Lukas Holm, que

hauria hagut de venir a trucar a la meva porta per explicar-me la situació, per tal que poguéssim decidir plegats el que calia fer.

—Ho entenc. Però jo...

—Tu has lliurat el material a en Holm, que és el cap d'Actualitat. Has fet ben fet. És en Holm qui l'ha cagada. Però fem una

anàlisi del teu text. En primer lloc, per què vol en Faste que es faci pública aquesta informació?

En Johannes Frisk va arronsar les espatlles.

—Això vol dir que no ho saps o que t'és igual? —Que no ho sé.

—D'acord. Si ara afirmo que el teu article és ple de mentides i que la Salander no té absolutament res a veure amb els

esteroides anabolitzants, què em contestes?

—Que no puc demostrar el contrari.

—Exactament. Això voldria dir, doncs, que segons tu es pot publicar un article que potser és mentida únicament perquè no

sabem res sobre el contrari.

—No, tenim una responsabilitat periodística. Però constantment estem equilibrant. No podem renunciar a publicar quan

tenim una font que ha afirmat expressament alguna cosa.

—Això és una filosofia. També ens podem fer la pregunta de per què la font vol difondre aquesta informació. Deixa'm

explicar-te per què he donat l'ordre que tot el que es refereixi a la Salander ha de passar pel meu despatx. Disposo de

coneixements particulars en la matèria que ningú més aquí a l'SMP no posseeix. La secció Tribunals ha estat informada que

posseeixo aquests coneixements i que no en puc parlar amb ells. Millennium ha de publicar un paper i estic compromesa per

contracte a no revelar res a l'SMP encara que treballi aquí. He obtingut aquesta informació en qualitat de directora de

Millennium i, en aquest moment, estic asseguda entre dues cadires. Entens el que et vull dir?

—Sí.

—I els meus coneixements de Millennium em permeten establir sense cap mena de dubte que el que diu aquest article és

mentida i que té per objectiu perjudicar la Lisbeth Salander abans del judici.

—Es difícil perjudicar la Lisbeth Salander, vistes totes les revelacions que ja hi ha sobre ella...

—Unes revelacions que, en la majoria dels casos, són falses i estan desnaturalitzades. En Hans Faste és una de les fonts

centrals de totes les revelacions que defensen que la Lisbeth Salander és una lesbiana paranoica i violenta que festeja amb el

satanisme i el sadomasoquisme. I els mitjans s'han empassat la història d'en Faste senzillament perquè és una font aparentment

seriosa i que sempre va bé escriure sobre temes de sexe. I ara continua amb un nou angle de tir que donarà una imatge encara

pitjor de la Lisbeth Salander a ulls del públic, i li agradaria que l'SMP contribuís a escampar-ho. Em sap greu, però això no es

farà sota les meves ordres. —Ho entenc.

—Segur? Bé. Aleshores, puc resumir-ho tot en una sola frase. La teva missió com a periodista és dubtar de tot i tenir una

mirada crítica, i no limitar-te a repetir afirmacions, encara que vinguin de fonts situades en alts llocs de l'administració. Ets un

superredactor, però aquest és un talent que no té cap valor si oblides la teva missió bàsica.

—Sí.

—Tinc intenció d'anul·lar aquest article. —D'acord.

—No s'aguanta. No me'n crec el contingut. —Ho entenc.

—Això no vol dir que no confiï en tu. —Gràcies.

—És per això que t'enviaré de tornada al teu lloc tot proposant-te un altre article. —Ah, bé.

—Té a veure amb el meu contracte amb Millennium. No puc, doncs, revelar el que sé sobre la història de la Salander. Al

mateix temps, sóc redactora en cap d'un diari que corre un greu perill de ficar la pota perquè la redacció no disposa de la

mateixa informació que jo.

—Mmmm...

—I això no és ideal. Ens trobem en una situació única i que només es refereix a la Salander. Es per això que he decidit

escollir un periodista que guiaré en la direcció correcta perquè no quedem com uns beneits quan Millennium publiqui el que ha

de publicar.

—I creus que Millennium publicarà alguna cosa notable sobre la Salander?

—No és que ho cregui. Ho sé. Millennium està preparant una exclusiva que trasbalsarà de dalt a baix la història Salander, i

em torna boja no poder publicar la història. Però és impossible.

—Però tu dius que rebutges el meu text perquè saps que és fals... Això vol dir que afirmes, ja des d'ara, que en tot aquest

afer hi ha alguna cosa que els altres periodistes no han vist.

—Exactament.

—Perdona, però em costa creure que tota la Suècia mediàtica hagi anat a caure al mateix parany.

—La Lisbeth Salander ha estat objecte d'un assetjament mediàtic. En casos així, totes les regles normals deixen d'estar en

vigor, i qualsevol bestiesa pot sortir als titulars de primera pàgina.

—Així doncs, afirmes que la Salander no és el que sembla.

—Intenta dir-te a tu mateix que és innocent d'allò de què l'acusen, que la seva imatge és una creació dels titulars

sensacionalistes, i que hi ha en acció altres forces que les que s'han vist fins ara.

—I afirmes que aquest és el cas?

L'Erika Berger va fer que sí amb el cap.

—I això vol dir, doncs, que el que acabo d'intentar publicar forma part d'una campanya reiterada contra ella.

—Exactament.

—Però no pots explicar quin és l'objectiu de tot plegat? —No.

En Johannes Frisk es va gratar un moment el cap. L'Erika Berger va esperar que acabés de pensar.

—D'acord, doncs... Què vols que faci?

—Torna a la teva taula i comença a pensar en un altre article. No cal que t'estressis, però, just abans que comenci el

procés, voldria poder publicar un text llarg, potser de dues planes, que verifiqui el grau de veracitat que hi ha en totes les

afirmacions que s'han fet sobre la Lisbeth Salander. Comença llegint tots els retalls de premsa, fes una llista de tot el que s'ha

dit sobre ella i dedica't a rebatre les afirmacions, l'una rere l'altra.

—Mmmm...

—Pensa com un reporter. Informa't sobre qui fa córrer la història, per què s'escampa i qui en pot treure benefici.

—El que passa és que jo ja no seré a l'SMP quan comenci el procés. T'he dit fa un moment que sóc a l'última setmana de la

substitució.

L'Erika va agafar un classificador de plàstic d'un calaix del seu escriptori i en va treure un paper que va plantar al davant

d'en Johannes Frisk.

—Ja t'he prolongat el contracte tres mesos. Continues com fins ara aquesta setmana i et tornes a presentar dilluns que ve.

—Mmm...

—Si et ve de gust continuar treballant aquí, vull dir. —Naturalment.

—Estàs contractat per a una feina d'investigació al marge del treball de redacció normal. Treballes directament a les

meves ordres. Seràs el nostre enviat especial al procés Salander.

—No sé com s'ho agafarà el director d'Actualitat.

—No pateixis per en Holm. He parlat amb el cap de la secció Tribunals per mirar que no hi hagi conflictes amb ells. Però

tu el que faràs serà buscar entre bastidors, no preocupar-te de l'aportació d'informació. Et sembla bé?

—Fantàstic.

—Bé, doncs aleshores... ja hem acabat. Fins dilluns.

Li va fer senyal perquè sortís del despatx. Aixecant de nou els ulls, va veure en Lukas Holm que la mirava fixament des del

seu lloc: ell va abaixar els ulls i va fer com si no la veiés.

CAPÍTOL I I

Divendres, 13 de maig / Dissabte, 14 de maig

n Mikael Blomkvist va posar una especial atenció perquè no el seguissin quan, divendres al matí ben d'hora, va anar

caminant des de la redacció de Millennium fins a l'antiga adreça de la Lisbeth Salander a Lundagatan. Havia d'anar a

Gòteborg per trobar-se amb l'Idris Ghidi. El problema era trobar un mitjà de transport segur, sense perill de ser

detectat i que no deixés rastres. Després de pensar-hi una mica, havia rebutjat el tren, perquè no volia haver de fer servir la

seva targeta bancària. Generalment, agafava el cotxe de l'Erika Berger, però allò no era possible. Havia pensat a demanar a

en Henry Cortez o a algú altre que li llogués un cotxe, però també aquesta solució deixaria inevitablement rastres de

paperassa.

Al final va trobar la solució adient. Va treure una quantitat important d'un caixer automàtic a Gòtgatan. Va fer servir les

claus de la Lisbeth Salander per obrir la porta del seu Honda de color bordeus, que havia quedat abandonat davant la casa

des del mes de març. Va ajustar el seient i va comprovar que el dipòsit era mig ple. Va engegar i va anar cap a la E4 via el

pont de Liljeholmen.

A Gòteborg, va aparcar en un carrer transversal d'Avenyn a les 14.50 h. Va fer un dinar tardà al primer bar que va trobar.

A les 16.10 h, va agafar el tramvia cap a Angered i va baixar al centre. Li van caldre vint minuts per trobar l'adreça de l'Idris

Ghidi. Anava deu minuts tard.

L'Idris Ghidi coixejava. Va obrir la porta, va fer una encaixada amb en Mikael Blomkvist i el va convidar a entrar en un

pis moblat de manera espartana. Damunt una calaixera, al costat de la taula on el va convidar a seure, hi havia una dotzena

de fotografies emmarcades que en Mikael va mirar.

—La meva família —va dir l'Idris Ghidi.

E

Parlava amb un fort accent. En Mikael es va dir que no podria sobreviure al test de llengua que proposaven els mo-

derats.

—Són els teus germans?

—Els meus dos germans, aquí a l'esquerra, van ser assassinats per Saddam als anys vuitanta, igual que el pare, al centre.

Els meus dos oncles van ser assassinats per Saddam als anys noranta. La meva mare va morir el 2000. Les meves tres

germanes són vives. Viuen a l'estranger. Dues a Síria i la petita a Madrid.

En Mikael va assentir amb el cap. L'Idris Ghidi va servir cafè turc.

—Et porto records d'en Kurdo Baksi. L'Idris Ghidi va assentir amb el cap. —T'ha explicat què vull

de tu?

—En Kurdo m'ha dit que em volies contractar per a una feina, però no m'ha dit de quina mena. Deixa'm que et digui

d'entrada que no accepto fer res d'il·legal. No em puc permetre veure'm barrejat en aquesta mena de coses.

En Mikael va assentir.

—No hi ha res d'il·legal en el que et vull demanar que facis, però és una cosa poc comuna. La feina durarà unes

quantes setmanes, i la tasca pròpiament dita s'ha de fer cada dia. D'altra banda, en tindràs prou amb uns quants

minuts al dia per fer-la. Estic disposat a pagar-te 1.000 corones per setmana. Tindràs els diners directament en

mà, en negre.

—Ho entenc. I què hauré de fer?

—Treballes a manteniment de l'hospital Sahlgrenska.

L'Idris Ghidi va dir que sí.

—Això és el que voldria que fessis.

En Mikael Blomkvist es va tirar endavant i va explicar la seva proposta.

El fiscal Richard Ekstròm va contemplar pensativament el seu visitant. Era la tercera vegada que coincidia

amb el comissari Georg Nystrom. Va veure un rostre arrugat, emmarcat de cabells grisos. En Georg Nystrom

l'havia anat a veure per primer cop un dels dies que havien seguit l'assassinat d'en Zalaixenko. Havia mostrat un

carnet professional que provava que treballava per a la DGNP/Säpo. Havien tingut una llarga entrevista en veu

baixa.

—És important que comprengui que no estic intentant de cap de les maneres influir en la seva forma

d'actuar o de fer la seva feina —va dir en Nystrom.

L'Ekstròm va assentir.

—Voldria també subratllar que en cap circumstància no ha de fer pública la informació que li donaré. —Ho

entenc —va dir l'Ekstròm.

Per ser honest, l'Ekstròm havia de reconèixer que no ho entenia, però no volia quedar com un idiota fent

massa preguntes. Havia entès que l'afer Zalaixenko era una cosa que calia tractar amb la màxima prudència.

Havia entès també que les visites d'en Nystrom eren totalment extraoficials, encara que hi hagués una connexió

amb els caps de Seguretat.

—Estem parlant de vides humanes —havia explicat en Nystrom en la primera entrevista—. Per la nostra

banda, a la Säpo, tot el que té relació amb la veritat sobre el cas Zalaixenko està classificat com a màxim secret.

Puc confirmar que es tracta d'un exagent que va desertar de l'espionatge militar soviètic, i una de les peces clau

de l'ofensiva dels russos contra l'Europa Occidental als anys setanta.

—Sí... aparentment, això mateix és el que afirma en Mikael Blomkvist.

—I, en aquest cas, en Mikael Blomkvist té tota la raó. Es periodista, i ha ensopegat amb un dels afers més

secrets de la Defensa sueca de tots els temps.

—Ho vol publicar.

—Naturalment. En Blomkvist representa els mitjans de comunicació, amb tots els seus avantatges i tots els

seus inconvenients. Vivim en democràcia i no tenim cap influència sobre el que escriuen els mitjans.

L'inconvenient en aquest cas és evidentment que en Blomkvist només coneix una ínfima part de la veritat sobre

en Zalaixenko, i molt del que en sap és erroni.

—Ho entenc.

—El que en Blomkvist no ha entès és que si es fa pública la veritat sobre en Zalaixenko, els russos podran

identificar els nostres informadors i les nostres fonts al seu territori. Això significa que tot de persones que han

arriscat la vida per la democràcia podrien resultar mortes.

—Però Rússia s'ha convertit també en una democràcia, no? Vull dir, que si tot això va passar en temps dels

comunistes, aleshores...

—Il·lusions! Estem parlant de gent que és culpable d'espionatge cap a Rússia, i cap règim del món no pot

acceptar això, encara que passés fa molts anys. I moltes d'aquestes fonts encara són actives...

Aquells suposats agents no existien, però això el fiscal Ekstròm no ho podia saber. Estava obligat a acceptar

el que li deia en Nystrom. I, tot i que a contracor, se sentia afalagat per compartir, de manera informal,

informacions classificades com a secret de la Defensa sueca. Se sentia vagament sorprès pel fet que els serveis

secrets suecs haguessin pogut penetrar la defensa russa fins al punt que deixava entendre en Nystròm, i

comprenia prou bé que aquell tipus d'informació, evidentment, no es podia divulgar.

—Quan em van confiar la missió de posar-me en contacte amb vostè, havíem procedit a una avaluació

completa de la seva persona —va dir en Nystròm.

Per seduir algú, sempre cal detectar els seus punts febles. I el punt feble del fiscal Ekstrom era la convicció

que tenia de la seva pròpia importància i, com a tothom, li agradava que l'afalaguessin. L'objectiu era fer-li

pensar que l'havien escollit.

—I hem constatat que és vostè algú que es beneficia d'una gran confiança al si de la policia... i, no cal dir-ho,

als ambients governamentals —va afegir en Nystròm.

L'Ekstròm semblava encantat. Que certes persones als ambients governamentals, de les quals no es deia el

nom, tinguessin confiança en ell era una informació que indicava, sense que fos dit, que podria comptar amb un

cert agraïment si sabia jugar hàbilment les seves cartes. Allò era un bon presagi per a la seva carrera futura.

—Ja veig... i què és el que vol, doncs?

—Per dir-ho de manera senzilla, la meva missió consisteix a proporcionar-li elements de manera tan discreta

com sigui possible. Ja comprendrà, naturalment, fins a quin punt increïble aquesta història és complicada. D'una

banda, s'està duent a terme una instrucció preliminar amb tots els ets i uts, de la qual el principal responsable és

vostè. Ningú-.., ni el govern, ni els serveis de seguretat, no es pot barrejar amb la seva manera de dur aquesta

instrucció. La seva feina consisteix a trobar la veritat i inculpar els culpables. Es una de les funcions més

importants que existeixen en un Estat de dret.

L'Ekstròm va assentir amb el cap.

—D'altra banda, seria una catàstrofe nacional de proporcions gairebé inconcebibles que resultés revelada

tota la veritat sobre en Zalaixenko.

—Així doncs, quin és l'objectiu de la seva visita?

—En primer lloc, li he de cridar l'atenció sobre aquesta situació tan delicada. No crec que Suècia s'hagi

trobat en una situació tan exposada d'ençà de la Segona Guerra Mundial. Es podria dir que el destí del país es

troba, en una certa mesura, a les seves mans.

—Qui l'envia?

—Em sap molt de greu, però no puc revelar els noms de les persones que estan treballant en aquest afer.

Deixi'm simplement deixar clar que les meves instruccions vénen de tan amunt com és imaginable.

Déu meu. Actua per ordre del govern. Però això no es pot dir, perquè podria desencadenar una catàstrofe política.

En Nystròm va veure que l'Ekstròm s'empassava l'ham.

—El que sí que puc fer, en canvi, és ajudar-lo proporcionant-li informació. Estic autoritzat a introduir-lo,

segons el que jo consideri pertinent, en el coneixement de materials que són entre el més secret que tenim en

aquest país.

—Ja ho veig.

—Això vol dir que quan tingui preguntes a fer, siguin quines siguin, és a mi a qui s'haurà d'adreçar. No n'ha

de parlar amb cap altra persona al si dels serveis de Seguretat, únicament amb mi. La meva missió és servir-li de

guia en aquest laberint, i si hi ha perill que es produeixin conflictes entre diferents interessos, hem de trobar

plegats les solucions.

—Ho entenc. En aquest cas, permeti'm que li digui que estic agraït a vostè i als seus col·legues per estar

disposats a facilitar-me les coses d'aquesta manera.

—Volem per damunt de tot que el procediment judicial segueixi el seu curs, per bé que la situació sigui

delicada.

—Molt millor. Puc assegurar-li que seré d'una discreció absoluta. No és la primera vegada que treballo amb

dades considerades com a secret.

—Sí, ja n'estem al corrent.

L'Ekstròm havia formulat una dotzena de preguntes que en Nystrom havia anotat meticulosament per mirar

de poder-li proporcionar unes respostes tan completes com fos possible. En el transcurs d'aquella tercera visita,

l'Ekstròm havia de rebre la resposta a unes quantes de les seves preguntes. La més important era saber què hi

havia de cert en l'informe d'en Bjòrck del IQQI.

—Això ens està portant problemes —va dir en Nystrom.

Va fer cara d'irritat.

—Segurament el millor és que comenci per explicar que, d'ençà que aquest informe ha sortit a la superfície,

tenim un equip d'anàlisi que treballa pràcticament les vint-i-quatre hores del dia per tal d'esbrinar exactament

què ha passat. I estem arribant al punt en què es poden treure conclusions. I aquestes conclusions són molt

desagradables.

—-Ja ho entenc, perquè l'informe demostra que la Sàpo i el psiquiatre Peter Teleborian van conspirar per

tancar la Lisbeth Salander en un psiquiàtric.

—Encara si fos això! —va dir en Nystrom amb un mig somriure.

—Què vol dir?

—Doncs bé, si això hagués estat així, tot hauria estat senzill. Hi hauria hagut una infracció de la llei que

podia portar a un procés. El problema és que aquest informe no es correspon amb els que nosaltres tenim

arxivats.

—I doncs?

En Nystrom va treure una carpeta blava i va obrir-la. —El que tinc aquí és l'autèntic informe que en Gunnar

Bjòrck va redactar el 1991. Hi ha també els originals de la

correspondència entre ell i en Teleborian, que tenim als nostres arxius. Però totes dues versions no concorden.

—Expliqui'm això.

—És una mala sort extraordinària que en Bjòrck s'hagi penjat. Se suposa que ho ha fet a causa de les

revelacions sobre les seves relliscades sexuals, que no havien de trigar a fer-se públiques. Millennium tenia

intenció de denunciar-lo. L'han portat a una desesperació tan profunda, que s'ha estimat més matar-se.

—Sí...

—L'informe original investiga sobre la temptativa de la Lisbeth Salander de matar el seu pare, l'Aleksandr

Zalaixenko, amb un còctel Molotov. Les trenta primeres pàgines que en Blomkvist va trobar corresponen a

l'original. La divergència no es produeix fins a la pàgina 33, on en Bjòrck treu conclusions i fa recomanacions.

—De quina manera es produeix?

—En la versió original, en Bjòrck fa cinc recomanacions clares i netes. No amago que preconitza fer

desaparèixer l'afer Zalaixenko dels mitjans. En Bjòrck proposa que la recuperació d'en Zalaixenko, que havia

resultat greument cremat, es faci a l'estranger. I coses com aquestes. Proposa igualment que s'ofereixi a la

Lisbeth Salander la millor assistència psiquiàtrica possible.

—Ah, bé...

—El problema és que hi ha un cert nombre de frases que han estat modificades d'una manera molt subtil. A

la pàgina 34, hi ha un passatge on en Bjòrck sembla proposar que la Salander sigui declarada psicòtica per tal de

treure-li qualsevol credibilitat en el cas que algú comencés a fer preguntes sobre en Zalaixenko.

—I aquesta proposició no figura a l'informe original.

—Exactament. En Gunnar Bjòrck mai no va proposar res de semblant. Això sense comptar que una cosa com

aquesta hauria estat contrària a la llei. El que va proposar va ser que rebés una atenció que efectivament

necessitava. En la còpia d'en Blomkvist, això es converteix en una maquinació. —Puc llegir l'original?

—Sisplau. Però me l'he d'emportar quan marxi. I abans que el llegeixi, permeti'm que li cridi l'atenció sobre

l'annex amb la correspondència que van mantenir a partir d'aleshores en Bjòrck i en Teleborian. Està falsificat

pràcticament de principi a final. Aquí ja no es tracta de canvis subtils, sinó de falsificacions grolleres.

—Falsificacions?

—Crec que és la paraula que s'escau. L'original mostra que en Peter Teleborian va rebre l'encàrrec del

tribunal de primera instància per procedir a una valoració de psiquiatria legal de la Lisbeth Salander. Això no té

res d'estrany. La Lisbeth Salander tenia dotze anys i havia intentat matar el seu pare amb un còctel Molotov:

hauria estat estrany que no li haguessin fet un examen psiquiàtric.

—Certament.

—-Ja en aquella època, en Teleborian era un psiquiatre infantil conegut i respectat, i a més havia treballat en

el camp de la medicina legal. Va rebre l'encàrrec i va fer un examen completament normal, en el qual va arribar

a la conclusió que la Lisbeth Salander estava psíquicament malalta..., permeti'm que li estalviï els termes tècnics.

—Sí, sí...

—En Teleborian va explicar això en un informe que va enviar a en Bjòrck i que va ser presentat davant el

tribunal de primera instància, que va decidir que la Salander rebés tractament al Sankt Stefan.

—Ja ho veig.

—En la versió d'en Blomkvist, l'examen realitzat per en Teleborian és completament absent. En el seu lloc, hi

ha una correspondència entre en Bjòrck i en Teleborian que deixa entendre que en Bjòrck li dóna la consigna de

presentar un examen psiquiàtric trucat.

—I, segons vostè, tot això és fals.

—Sense cap mena de dubte.

—I qui podria tenir interès a fer aquestes falsificacions? En Nystròm va deixar l'informe i va arrufar les

celles. —Acaba de tocar el viu del problema. —I la resposta és...

—No ho sabem. El nostre grup d'anàlisi treballa precisament per trobar la resposta a aquesta qüestió.

—I no pot ser que fos el mateix Blomkvist qui ho fes? En Nystròm va riure.

—Sí, al principi nosaltres també vam tenir aquesta idea. Però no és possible. Pensem que les modificacions

es van fer fa molt de temps, probablement al mateix temps que s'escrivia l'informe original.

—De debò?

—I això porta a conclusions desagradables. Qui fos que va fer la falsificació està completament al corrent del

cas. I, a més, el falsificador tenia accés a la mateixa màquina d'escriure que en Gunnar Bjòrck.

—Vol dir que...

—No sabem on va escriure en Bjòrck el seu informe. Podria haver utilitzat una màquina d'escriure de casa

seva, o en el seu lloc de treball, o en altres llocs. Ens hem plantejat dues possibilitats. O bé el falsificador

pertanyia a l'àmbit psiquiàtric o medicolegal que, per alguna raó, volia desacreditar en Teleborian. O bé la

falsificació la va fer algú de la Sàpo per motius completament diferents.

—Per què?

—Això passava el 1991. Podia ser un agent rus infiltrat a la DGNP/Sàpo que havia ensumat en Zalaixenko.

Aquesta possibilitat fa que actualment estiguem verificant un gran nombre d'arxius personals.

—Però si el KGB s'hagués ensumat... aleshores, la cosa hauria sortit a la llum ja fa anys.

—Ben raonat. Però no oblidi que va ser precisament en aquells anys que la Unió Soviètica va caure i el KGB es va

dissoldre. No sabem què és el que va fallar. Potser es va anul·lar una operació que ja estava planificada. El KGB era

realment un mestre en falsificació de documents i desinfor-mació.

—Però per què el KGB havia de fer una cosa com aquesta?

—Tampoc no ho sabem. Però un objectiu plausible seria evidentment fer quedar malament el govern suec.

L'Ekstròm es va pessigar el llavi inferior.

—Així, diu que l'avaluació mèdica de la Salander és correcta.

—Oh, sí. Sense cap mena de dubte. Està perquè la tanquin, si em permet l'expressió. En això, pot estar ben

tranquil. La decisió d'internar-la en un psiquiàtric era completament justificada.

—Tasses de vàter! —va dir la Malou Eriksson, redactora en cap interina, incrèdula. Pel seu to de veu, semblava

que cregués que en Henry Cortez li estava prenent el pèl.

—Tasses de vàter —va repetir en Henry Cortez tot assentint amb el cap.

—Vols fer un article a Millennium sobre tasses de vàter?

A la Monika Nilsson se li va escapar una rialla irònica i fora de lloc. Havia vist el seu entusiasme mal dissimulat

quan havia arribat a la redacció per a la reunió de divendres, i havia reconegut tots els símptomes del periodista que

té un bon tema d'article al foc.

—D'acord, explica't.

—Es molt senzill —va dir en Henry Cortez—. La indústria més forta de Suècia, tenint en compte totes les ca-

tegories, és la de la construcció. És una indústria que a la pràctica no es pot deslocalitzar, per més que Skanska faci

com si tingués oficines a Londres, i coses com aquestes. S'hi posin com s'hi posin, els pisos s'han de construir a

Suècia. —Sí, però això no és nou.

—No, però el que ja és almenys mig nou és que la construcció es troba a anys llum per darrere de les altres indús-

tries de Suècia pel que fa a competència i eficàcia. Si Volvo hagués de fabricar els cotxes de la mateixa manera,

l'últim model costaria un o dos milions la unitat. Per a tota indústria normal, el principal és fer baixar els preus. Per a

la indústria de la construcció, és el contrari. Se'ls en foten, els costos, i això fa pujar el preu del metre quadrat i l'Estat

ha de subvencionar fent servir els diners dels contribuents perquè tot plegat no sigui totalment inaccessible.

—I això dóna per a un article.

—Espera. És complicat. Si l'evolució dels preus de les hamburgueses hagués estat el mateix des dels anys setanta,

un Big Mac costaria vora 150 corones, o més. M'estimo més no pensar el que pujaria si hi afegeixes patates fregides i

una cola. El meu sou aquí a Millennium no seria suficient. Quants de vosaltres acceptaríeu pagar 100 corones per una

hamburguesa?

Ningú no va contestar.

—Teniu raó. Però quan l'empresa NCC munta en un tres i no res uns quants contenidors de xapa a Gàshaga que

anomenen habitatges, es permeten demanar 10.000 o 12.000 corones de lloguer mensual per tres habitacions. Quants

de vosaltres podeu pagar això?

—En tot cas, jo no —va dir la Monika Nilsson.

—No. I encara tu vius en un apartament de dues habitacions a Danvikstull que el teu pare va comprar fa vint

anys i que podries vendre per, posem per cas, un milió i mig. Però què fa un jove de vint anys que es vol emancipar?

No té mitjans. Doncs ha d'optar per un sotsarrendament, i això si no és un sotssotsarrendament, si no vol quedar-se

a casa de la mama fins que es jubili.

—I les tasses de vàter, en quin moment de la història les fas intervenir? —va preguntar en Christer Malm.

—Ara hi arribo. Cal preguntar-se, doncs, per què són tan cars els pisos. Doncs bé, perquè els que fan la comanda

dels edificis no saben com actuar. Per simplificar, vet aquí l'esquema: un promotor municipal es posa en contacte

amb una empresa constructora tipus Skanska i diu que voldria encarregar cent pisos, i pregunta quant li costarà. I

Skanska fa els seus càlculs i truca i diu que costarà posem 500 milions de corones. Cosa que vol dir que el preu per

metre quadrat és de tantes corones i que si vols viure allà et costarà tant. Perquè, al contrari del que passa amb el

MacDo-nald's, no pots decidir renunciar a viure en algun lloc. I, per tant, estàs obligat a pagar el que sigui.

—Per favor, Henry... vés al gra.

—Sí, si ja hi sóc. Per què costa tants calés mudar-se a aquelles putes casernes de Hammarbyhamnen? Jo us ho

diré. Perquè a les empreses de construcció no els interessa ajustar els preus. El client pagarà el que sigui. Un dels cos-

tos més importants és el material de construcció. El comerç d'aquest material passa per majoristes que fixen els seus

propis preus. Com que no hi ha autèntica competència, una banyera costa a Suècia 5.000 corones. La mateixa ba-

nyera feta pel mateix fabricant costa 2.000 corones a Alemanya. Jo no veig res que pugui explicar aquesta diferència

de preu.

—Molt bé.

—Una gran part de tot això es pot llegir en un informe de la Delegació del govern sobre els costos de la construc-

ció que es va publicar a finals dels anys noranta. Posteriorment, la cosa pràcticament no s'ha mogut. Ningú no nego-

eia amb els constructors per denunciar l'aberració dels preus. Els clients paguen dòcilment el que els demanen i al

capdavall són els llogaters o els contribuents qui paguen el preu.

—Henry... i les tasses?

—Els escassos avenços que s'han produït després de la Delegació sobre els costos de la construcció han tingut

lloc en l'àmbit local, principalment a la perifèria d'Estocolm. Alguns clients s'han atipat dels preus elevats. Un

exemple és Karlskronahem, que construeix més barat que ningú pel senzill procediment de comprar ell mateix els

materials. I a més, la Federació Sueca de Comerç també s'hi ha ficat. Troben que els preus dels materials de

construcció són completament delirants i intenten facilitar les coses per als clients important productes equivalents

més barats. Això va portar a un petit conflicte al Saló de la Construcció d'Àlvsjò fa un any. El comerç suec havia fet

venir un noi de Tailàndia que oferia tasses de vàter per una mica més de 500 corones la peça.

—Ahà. I què?

—El competidor més directe era un majorista suec que s'anomena Vitavara SA i que ven autèntiques tasses de

vàter sueques a 1.700 corones la peça. I pertot arreu dels municipis hi ha clients intel·ligents que comencen a

gratar-se el cap i a preguntar-se per què han d'esquitxar 1.700 corones quan poden aconseguir una cagadora made in

Tailàndia per 500.

—Millor qualitat, potser? —va preguntar la Lottie Ka-rim.

—No. Producte equivalent.

—Tailàndia —va dir en Christer Malm—. Això fa olor d'explotació infantil i coses com aquestes. Això podria ex-

plicar el preu inferior.

—No —va dir en Henry Cortez—. A Tailàndia, el treball infantil se centra principalment en la indústria tèxtil i la

indústria dels souvenirs. I en el comerç pederasta, és clar. Però estic parlant d'autèntica indústria. L'ONU manté una

vigilància sobre el treball infantil, i he verificat l'empresa. Res a dir. Es tracta d'una gran empresa de sanitaris, moder-

na i respectable.

—Bé... Però estem parlant d'un país on els salaris són baixos, i correm el perill d'acabar escrivint un article que

defensi que la indústria sueca sigui eliminada per la competència de la tailandesa. Feu fora els treballadors i tanqueu

les fàbriques d'aquí, i importeu de Tailàndia. No crec que pugis gaire en l'estima dels treballadors suecs.

Un somriure va il·luminar el rostre d'en Henry Cortez. Es va tirar enrere a la cadira i va adoptar un posat

escandalosament fatxenda.

—No, no, no... —va dir—. Endevineu on fabrica Vita-vara SA les seves tasses a 1.700 corones la peça.

Va passar un àngel per la redacció.

—Al Vietnam —va dir en Henry Cortez.

—No pot ser! —va exclamar la Malou Eriksson.

—Doncs sí, amiga meva —va dir en Henry—. Fa ben bé deu anys que fabriquen les tasses de vàter a través de

sub-contractació allà. Els obrers suecs, els van acomiadar als anys noranta.

—La mare que els va parir!

—Però espera, que ara ve la cirereta del pastís. Si importéssim directament de la fàbrica del Vietnam, el preu se-

ria d'una mica més de 390 corones, molt per sota de les 500 de Tailàndia. Endevineu com es pot explicar la diferència

de preu entre Tailàndia i el Vietnam?

—No em diguis que...

En Henry Cortez va assentir amb el cap. El somriure no li cabia a la cara.

—Vitavara SA confia la fabricació al que s'anomena Fong Soo Industries. Figuren a la llista de les empreses que,

almenys en una inspecció del 2001, utilitzaven treball infantil. Però la major part dels obrers són presos.

La Malou Eriksson va somriure tot d'una.

—Es bo —va dir—. Realment, molt bo. Al final, quan siguis gran, acabaràs sent un periodista de debò. Quan

creus que pots tenir l'article enllestit?

—Necessito dues setmanes. He de comprovar moltes dades sobre el comerç internacional. Després, necessitarem

algú que faci de dolent de la pel·lícula, i caldrà que m'informi sobre els propietaris de Vitavara SA.

—El podrem tenir per al número de juny? —va preguntar la Malou plena d'esperança.

—No problem.

L'inspector Jan Bublanski va contemplar el fiscal Ri-chard Ekstròm amb ulls inexpressius. La reunió havia durat

quaranta minuts i en Bublanski tenia cada vegada més ganes d'allargar la mà per agafar l'exemplar de La Llei del regne

que reposava en un extrem de l'escriptori de l'Ekstròm i fotre-l'hi al fiscal pel cap. Es va preguntar interiorment què

passaria si ho feia. Sens dubte, hi hauria força titulars a la premsa i probablement hauria d'afrontar un procés per le-

sions. Va descartar la idea. L'interès de ser un home civilitzat era precisament no cedir a aquesta mena d'impulsos,

fos quina fos la provocació de l'adversari. I, en general, part de la seva feina era precisament intervenir quan algú

havia cedit a un d'aquells impulsos.

—Molt bé —va dir l'Ekstròm—. Aleshores, tinc la sensació que ja ens hem posat d'acord.

—No, no ens hem posat d'acord —va respondre en Bublanski aixecant-se—. Però és vostè qui dirigeix la instruc-

ció preliminar.

Va anar remugant en veu baixa mentre girava el colze del passadís davant del seu despatx i va convocar els

inspectors Curt Bolinder i Sonja Modig, que constituïen el seu personal aquella tarda. En Jerker Holmberg havia

tingut la molt mala idea d'agafar-se una setmana de vacances.

—Al meu despatx —va dir en Bublanski—. I porteu cafè.

Quan van estar reunits, en Bublanski va obrir la llibreta amb les notes que havia pres de la reunió amb l'Ekstròm.

—La situació en aquest moment és que el nostre director d'instrucció preliminar ha retirat tots els càrrecs contra

la Lisbeth Salander relatius als assassinats pels quals estava en cerca i captura. Així doncs, ja no entra en la

investigació preliminar pel que fa a nosaltres.

—En qualsevol cas, això cal veure-ho com un pas endavant —va dir la Sonja Modig.

En Curt Bolinder, com gairebé sempre, no va dir res.

—-Jo no n'estic tan segur —va dir en Bublanski—. La Salander continua sent sospitosa d'infraccions greus a

Sta-llarholmen i a Gosseberga. Però això ja no forma part de la nostra investigació. Nosaltres ens hem de concentrar

a trobar en Niedermann i en el cementiri clandestí de Nykvarn.

—Ja ho veig.

—Però ara és segur que l'Ekstròm serà qui inculpi la Lisbeth Salander. El cas s'ha transferit a Estocolm, i s'han

encarregat investigacions completament diferents.

—Ah, sí?

—1 endevina qui investigarà sobre la Salander. —M'imagino el pitjor.

—En Hans Faste ha tornat al servei actiu. Ajudarà l'Ekstròm.

—Això és una bestiesa! En Faste no és de cap de les maneres una persona adequada per investigar sobre ella.

—Ja ho sé. Però l'Ekstròm té bons arguments. En Faste ha estat de baixa per malaltia des de la seva... d'això...

relliscada d'abril, i ara el destinen a una investigació simple.

Silenci.

—Així doncs, li traspassarem tot el nostre material sobre la Salander aquesta mateixa tarda.

—I aquella història d'en Gunnar Bjòrck, la Sàpo i l'informe del 1991...

—Se n'encarregaran en Faste i l'Ekstròm.

—Tot això no m'agrada gens ni mica —va dir la Sonja Modig.

—A mi tampoc. Però qui mana és l'Ekstròm, i té contactes molt amunt. Dit d'una altra manera: la nostra feina

torna a ser trobar l'assassí. Com ho tens, Curt?

En Curt Bolinder va brandar el cap.

—En Niedermann continua desaparegut. He de reconèixer que en tots els meus anys a la casa mai no m'havia

trobat amb un cas semblant. No tenim ni un sol confident que el conegui o que sembli saber on es troba.

—Es molt estrany —va dir la Sonja Modig—. Però, en tot cas, està en cerca i captura per l'homicidi del policia a

Gosseberga, per lesions greus contra un policia, per temptativa d'assassinat contra la Lisbeth Salander i per segrest

agreujat amb lesions sobre l'Anita Kaspersson, l'auxiliar de clínica dental. I també pels assassinats d'en Dag Svensson

i la Mia Bergman. En tots els casos, les proves pericials són satisfactòries.

—Amb això n'hi hauria d'haver prou. Com està la investigació sobre l'expert financer del Moto Club Svavelsjò?

—En Viktor Gòransson i la seva companya Lena Ny-gren. Hi ha proves que relacionen en Niedermann amb el

lloc dels fets. Empremtes digitals i ADN al cos d'en Gòransson. En Niedermann es va rascar de mala manera el dors

de les mans quan el va apallissar.

—Bé. Alguna cosa nova del Moto Club Svavelsjò?

—En Benny Nieminen ha assumit el paper de cap mentre en Magge Lundin continua en presó preventiva

esperant el judici pel segrest de la Miriam Wu. Corren rumors que en Nieminen ha promès una forta recompensa a

qui li proporcioni indicis sobre on s'amaga en Niedermann.

—Cosa que fa encara més estrany que encara no hagin trobat aquest paio. Què se'n sap, del cotxe d'en

Gòransson?

—Com que hem trobat el cotxe de l'Anita Kaspersson a la granja d'en Gòransson, es creu que en Niedermann va

canviar de vehicle. No tenim cap rastre d'aquest cotxe.

—Per tant, ens hem de preguntar si en Niedermann s'amaga encara en alguna part de Suècia, i en aquest cas a on

i a casa de qui, o bé si ha tingut temps de fugir a l'estranger. Què en penseu?

—No hi ha cap indici que hagi marxat a l'estranger, però aquesta és l'única hipòtesi lògica.

—En aquest cas, on ha abandonat el cotxe?

La Sonja Modig i en Curt Bolinder van brandar el cap amb un únic moviment. El treball de la policia resultava

nou de cada deu vegades força senzill quan es tractava de buscar un individu de qui es coneixia el nom. Calia

senzillament crear una cadena lògica i començar a estirar els fils. Qui són els seus amics? Amb qui va compartir cella

a la presó? On viu la seva xicota? Amb qui tenia el costum d'anar a en-trompar-se? En quins sectors s'ha fet servir

recentment el seu telèfon mòbil? On es troba el seu vehicle? Al final d'aquesta cadena, generalment es trobava

l'individu buscat.

El problema amb en Ronald Niedermann era que no tenia amics, ni xicota, no havia estat mai a la presó i no tenia

telèfon mòbil conegut.

Una gran part de les investigacions s'havien concentrat, doncs, en la recerca del cotxe d'en Viktor Gòransson, que

se suposava que en Niedermann conduïa. Si el trobaven, allò donaria un indici sobre el lloc per on continuar bus-

cant. Al principi, es van imaginar que el cotxe apareixeria al cap de pocs dies, probablement en un aparcament d'Es-

tocolm. Malgrat l'ordre de recerca nacional, el vehicle brillava encara per la seva absència.

—I si es troba a l'estranger... on podria ser?

—Es ciutadà alemany. El més lògic seria que intentés anar a Alemanya.

—A Alemanya també està buscat. I no sembla que hagi conservat el contacte amb els seus antics amics

d'Hamburg.

En Curt Bolinder va agitar la mà.

—Si el seu pla era fugir a Alemanya... per què havia d'anar a Estocolm? S'havia de dirigir més aviat a Malmò i el

pont d'Oresund o a un dels ferris.

—Ho sé. I en Marcus Ackerman, a Gòteborg, va concentrar la recerca en aquesta direcció els primers dies. La

policia danesa està informada del cotxe d'en Gòransson, i podem establir amb certesa que no ha agafat cap dels

ferris.

—En canvi, va anar a Estocolm i al Moto Club Sva-velsjò, on es va carregar el tresorer i (podem suposar) va robar

una quantitat de diners la importància de la qual ignorem. Quin seria el pas següent?

—Cal que surti de Suècia —va dir en Bublanski—. El més natural seria agafar un ferri cap als països bàltics. En

Gòransson i la seva companya van morir la nit del 9 d'abril, tard. Això vol dir que en Niedermann podria haver agafat

un ferri al matí. No vam ser alertats fins a setze hores després de les morts i el cotxe es va començar a buscar després.

—Si va agafar el ferri al matí, el cotxe d'en Gòransson hauria d'haver aparegut aparcat prop d'un dels ports —va

constatar la Sonja Modig.

En Curt Bolinder va negar amb el cap.

—Potser resulta que és molt més senzill. Potser no hem trobat el cotxe d'en Gòransson perquè en Niedermann ha

sortit del país pel nord, via Haparanda. Una gran marrada per contornejar el golf de Bòtnia, però en setze hores

segurament ha tingut temps de passar la frontera de Finlàndia.

—Sí, però després hauria hagut d'abandonar el cotxe en algun punt de Finlàndia, i a hores d'ara els col·legues

finlandesos ja l'haurien hagut de trobar.

Van quedar-se una bona estona sense dir res. Finalment, en Bublanski es va aixecar i va anar a plantar-se davant

la finestra.

—Tant la lògica com la probabilitat s'hi oposen, però el cas és que el cotxe d'en Gòransson continua desaparegut.

Potser ha pogut trobar un amagatall on s'ha quedat quiet esperant el moment, una casa de camp, o...

—Difícilment pot ser una casa de camp. En aquesta època de l'any, tots els propietaris estan reparant i arranjant

les cases per a l'estiu.

—I res que tingui relació amb el Moto Club Svavelsjò. Em sembla que són els últims amb qui es voldria trobar.

—I així, hauríem de poder excloure els ambients de la delinqüència... Hi ha una parella que no coneixem, potser?

Les especulacions eren nombroses, però no disposaven de cap fet concret.

Un cop en Curt Bolinder va haver marxat per aquell dia, la Sonja Modig va tornar al despatx d'en Jan Bublanski i

va trucar picant al muntant de la porta. Ell li va fer senyal perquè entrés.

—Tens dos minuts?

—Què?

—La Salander.

—T'escolto.

—No m'agrada gens ni mica tot aquest nou pla de treball amb l'Ekstròm i en Faste i un nou procés. Tu has llegit

l'informe d'en Bjòrck. Jo he llegit l'informe d'en Bjòrck. La Salander la van torpedinar el 1991, i l'Ekstròm ho sap. Què

punyeta està passant?

En Bublanski es va treure les ulleres de llegir i se les va posar a la butxaca del pit.

—No ho sé.

—No en tens cap idea?

—L'Ekstròm pretén que l'informe d'en Bjòrck i la seva correspondència amb el Teleborian són falsificacions.

—Foteses. Si fossin falsificacions, en Bjòrck ho hauria dit durant el seu interrogatori.

—L'Ekstròm diu que en Bjòrck es negava a parlar-ne perquè era un assumpte classificat com a secret de Defensa.

Em va retreure que m'avancés i fes detenir en Bjòrck.

—Començo a detestar l'Ekstròm cada vegada més.

—El tenen pressionat pertot arreu.

—Això no és cap excusa.

—Ningú no té el monopoli de la veritat. L'Ekstròm afirma que li han presentat proves que l'informe és fals. No

existeix cap investigació autèntica amb aquest número de referència. Diu també que la falsificació és hàbil i que con-

té una barreja de veritat i invencions.

—Quina part és la veritat i quina és inventada?

—El marc és més o menys correcte. En Zalaixenko és el pare de la Lisbeth Salander, un energumen que

atonyinava la mare de la Lisbeth. El problema habitual: la mare no ho volia denunciar i els maltractaments van durar

anys. La missió d'en Bjòrck era dilucidar què va passar quan la Lisbeth va intentar matar el seu pare amb un còctel

Molotov. Mantenia una correspondència amb en Teleborian, però el conjunt de la correspondència, en la forma que

l'hem pogut veure, és una falsificació. En Teleborian va fer un examen psiquiàtric ordinari de la Salander i va

constatar que era boja, i un fiscal va decidir retirar els càrrecs contra ella. Necessitava tractament, i el va rebre al

Sankt Stefan.

—I si es tracta d'una falsificació, qui l'hauria fet i amb quin objectiu?

En Bublanski va separar les mans.

—Te'n fots de mi?

—Tal com jo he entès la cosa, l'Ekstròm exigirà que es torni a fer un gran examen psiquiàtric de la Salander. —Això

no ho puc acceptar.

—La cosa ja no ens afecta. Ens han separat del cas Salander.

—I hi han posat en Hans Faste... Jan, tinc la intenció d'alertar els mitjans de comunicació si aquella escòria torna

a atacar la Salander un altre cop.

—No, Sonja. No ho faràs. En primer lloc, perquè ja no tenim accés a la investigació i, per tant, no pots demostrar

el que afirmes. Et prendran per una paranoica de primera i la teva carrera se n'anirà a prendre pel sac.

—Encara tinc l'informe —va dir la Sonja Modig a mitja veu—. N'havia fet una còpia per a en Curt Bolinder i no

vaig arribar a tenir ocasió de donar-l'hi quan el ministeri públic les va retirar.

—Si deixes filtrar aquest informe, no només t'acomiadaran, sinó que seràs culpable d'una greu falta professional

per haver posat un informe protegit pel secret en mans dels mitjans.

La Sonja Modig va quedar en silenci un segon i va mirar el seu cap.

—Sonja, no faràs res de res. Promet-m'ho. Ella va vacil·lar.

—No, Jan, no t'ho puc prometre. Hi ha alguna cosa podrida en tota aquesta història.

En Bublanski va assentir amb el cap.

—Sí. Això està podrit. Però no sabem qui són en aquest moment els nostres enemics.

La Sonja Modig va inclinar el cap.

—I tu? Tens intenció de fer alguna cosa?

—Això no ho discutiré amb tu. Confia en mi. Es divendres a la tarda. Gaudeix del cap de setmana. Torna-te'n a

casa. Aquesta conversa no ha tingut lloc.

Eren les 13.30 h de dissabte quan l'agent de Securitas Niklass Adamsson va apartar els ulls del llibre d'economia

política que estava estudiant per a un examen que havia de fer tres setmanes després. Acabava de sentir el brunzit

discret dels raspalls giratoris del carro de la neteja, i va veure que era aquell immigrant que caminava coix. El noi

saludava sempre molt educadament, però no xerrava gaire i no havia rigut les vegades que l'Adamsson havia intentat

fer broma amb ell. El va veure com treia un esprai i ruixava el taulell de recepció, per després eixugar-lo amb un

drap. Després, va agafar una escombra de tela i la va passar per tots els racons de la recepció on no podien arribar els

raspalls giratoris. En Niklas Adamsson va tornar a submergir-se en el llibre.

L'encarregat de neteja va necessitar deu minuts per arribar fins a la cadira de l'Adamsson a l'extrem del passadís.

L'Adamsson es va aixecar i va deixar que s'encarregués del terra al voltant de la cadira davant la porta de l'habitació

de la Lisbeth Salander. Havia vist aquell home pràcticament cada dia dels que havia estat de guàrdia davant aquella

habitació, però era incapaç de recordar com es deia. En qualsevol cas, era un nom de moro. L'Adamsson no sentia

realment cap necessitat de demanar-li el carnet d'identitat. D'una banda, l'immigrant no entraria a fer la neteja a

l'habitació de la presonera —dues dones se n'encarregaven al matí— i de l'altra, aquell coix no li semblava en absolut

una amenaça.

Quan l'home va haver acabat la neteja de l'extrem del passadís, va obrir la porta veïna a l'habitació de la Lisbeth

Salander. L'Adamsson el va mirar de cua d'ull, però allò tampoc no s'apartava de la rutina de cada dia. L'habitació de

les escombres es trobava allà, a l'extrem del passadís. Va passar els cinc minuts següents buidant la galleda, netejant

els raspalls i omplint el carro de bosses de plàstic per a les papereres. Després, va desar el carro dins l'habitació.

L'Idris Ghidi era conscient de la presència del vigilant de Securitas al passadís. Era un xicot ros d'uns vint-i-cinc

anys, que estava de guàrdia dos o tres dies per setmana i que llegia llibres d'economia política. En Ghidi va treure la

conclusió que treballava a temps parcial a Securitas paral·lelament als seus estudis, i que estava tan atent a l'entorn

com un maó de la paret.

L'Idris Ghidi es va preguntar què faria l'Adamsson si algú intentava realment entrar a l'habitació de la Lisbeth Sa-

lander.

L'Idris Ghidi es va preguntar també quina en duia de cap en Mikael Blomkvist. Estava perplex. Naturalment, ha-

via llegit els diaris i havia establert el lligam amb la Lisbeth Salander a l'nC, i havia esperat que en Blomkvist li dema-

naria que entrés alguna cosa d'amagat a l'habitació. En aquest cas, s'hauria vist obligat a negar-s'hi, perquè no tenia

accés a l'habitació ni l'havia vist mai. Però la proposició que havia rebut no tenia res a veure amb tot el que s'havia

pogut imaginar.

No veia res d'il·legal en la missió. Va mirar per l'escletxa de la porta entreoberta i va veure que l'Adarnsson havia

tornat a seure a la cadira davant la porta i continuava llegint el seu llibre. Estava content que no hi hagués ningú més

per allà, cosa que era generalment el cas, ja que l'habitació de les escombres estava situada a l'extrem del passadís. Es

va posar la mà a la butxaca de la camisa i en va treure un telèfon mòbil nou, un Sony Ericsson Zóoo. L'Idris Ghidi

havia buscat aquell model en un catàleg i havia vist que costava més de 3.500 corones i que disposava de totes les

funcions imaginables.

Va mirar la pantalla i va veure que estava connectat, però que tant el so com la vibració estaven tallats. Després,

es va aixecar sobre les puntes dels peus i va desencaixar una rei-xeta circular de color blanc davant un forat de

ventilació que anava fins a l'habitació de la Lisbeth Salander. Va posar el mòbil fora de la vista a l'interior del

conducte, exactament com en Mikael Blomkvist li havia demanat.

La maniobra va durar més o menys trenta segons. L'endemà, li prendria aproximadament deu segons. La seva

missió aleshores seria baixar el mòbil, canviar la bateria i tornar a posar l'aparell a dins del conducte de ventilació.

S'emportaria la bateria vella a casa i la recarregaria durant la nit.

Això era tot el que l'Idris Ghidi havia de fer.

Però allò no ajudaria en res la Lisbeth Salander. Per la seva banda de la paret, hi havia una reixeta collada a la pa-

ret. Mai no podria arribar fins al mòbil si no podia aconseguir un tornavís d'estrella i una escala.

—-Ja ho sé —li havia dit en Mikael-—. Però no li farà falta tocar-lo.

L'Idris Ghidi havia d'anar fent allò fins que en Mikael Blomkvist li digués que ja no calia.

I per aquell treball, l'Idris Ghidi rebria 1.000 corones a la setmana, en mà i en efectiu. A més, quan la feina

s'hagués acabat, es podria quedar el mòbil.

Va brandar el cap. Naturalment, comprenia que en Mikael Blomkvist en tramava alguna, però era incapaç de

comprendre què. Col·locar un mòbil en un conducte de ventilació dins un recambró de manteniment tancat amb

clau, encès, però no connectat, era una combinació tan estranya que li costava comprendre'n la utilitat. Si en

Blomkvist volia tenir alguna possibilitat de comunicar-se amb la Lisbeth Salander, seria molt més intel·ligent

subornar una infermera perquè li passés el telèfon. En aquella operació no hi havia cap lògica.

En Ghidi va brandar el cap. No tenia cap inconvenient a fer-li aquell favor a en Mikael Blomkvist mentre aquest li

anés pagant 1.000 corones per setmana. No tenia cap intenció de fer preguntes.

El doctor Anders Jonasson va alentir el pas quan va veure un home d'uns quaranta anys recolzat contra les reixes

de l'entrada de l'edifici on vivia a Hagagatan. L'home li semblava vagament familiar, i li va adreçar un gest de

reconeixement amb el cap.

—Doctor Jonasson?

—Jo mateix.

—Em sap molt greu molestar-lo d'aquesta manera enmig del carrer i davant de casa seva. Però necessito parlar

amb vostè i no volia fer-ho al seu lloc de feina.

—De què es tracta i qui és vostè?

—Em dic Mikael Blomkvist. Sóc periodista a la revista Millennium. Es tracta de la Lisbeth Salander.

—Ah, ja està, ja el reconec. Va ser vostè qui va trucar als serveis de socors quan la van trobar. Va ser també vostè

qui li va tancar les ferides amb cinta adhesiva ampla?

—Vaig ser jo.

—Va ser un gest enginyós. Però em sap greu: no tinc permès parlar dels meus pacients amb periodistes. Haurà de

fer vostè com tothom i parlar amb el servei de comunicació del Sahlgrenska.

—No, no m'ha entès bé, doctor. No estic buscant informació, sóc aquí a títol privat. No cal que em digui res ni

que em proporcioni cap mena d'informació. En realitat, és el contrari. Sóc jo qui li vull proporcionar certes

informacions.

L'Anders Jonasson va arrufar les celles.

—Sisplau —va suplicar en Mikael Blomkvist—. No tinc el costum d'assetjar els cirurgians pel carrer, però és ex-

tremament important que pugui parlar amb vostè. Hi ha un cafè una mica més enllà, a la cantonada. El puc convidar

.1 prendre alguna cosa?

—De què hem de parlar?

—Del futur i del benestar de la Lisbeth Salander. Sóc amic seu.

L'Anders Jonasson va vacil·lar. Si s'hagués tractat d'algú altre que en Mikael Blomkvist —si un desconegut

l'hagués abordat pel carrer—, s'hi hauria negat. Però en Blomkvist era un personatge conegut i, sense saber per què,

l'Anders Jonasson estava convençut que no es tractava d'una broma de mal gust.

—No vull en cap cas ser entrevistat i no parlaré de la meva pacient.

—Ja m'està bé —va dir en Mikael.

L'Anders Jonasson va acabar assentint breument amb el cap i va acompanyar en Blomkvist al cafè en qüestió.

—De què es tracta? —va preguntar en un to neutre quan van estar servits—. L'escolto, però no tinc cap intenció

de fer comentaris.

—Li fa por que el citi o que el posi en mans dels mitjans. Que quedi clar des del començament: no és qüestió de

res d'això. Pel que fa a mi, aquesta conversa mai no ha tingut lloc.

—Bé.

—Tinc la intenció de demanar-li un favor. Però abans de fer-ho, li he d'explicar exactament per què, per tal que

pugui vostè jutjar si és moralment acceptable per a vostè fer-me'l.

—No m'agrada el caire que està prenent això.

—Tot el que li demano és que m'escolti. Com a metge de la Lisbeth Salander, li pertoca vetllar pel seu benestar fí-

sic i mental. Com a amic de la Lisbeth Salander, a mi em pertoca fer el mateix. Jo no sóc metge i no puc, per tant,

remenar dins el seu crani per treure'n bales, per exemple. Però tinc una altra competència que és igual d'important

per al seu benestar.

—Mmm...

—Sóc periodista i, investigant, he descobert la veritat sobre el que li ha passat. —Bé.

—Li puc explicar, a grans trets, de què es tracta, perquè pugui jutjar per vostè mateix. —Mmm...

—Potser hauria de dir d'entrada que l'advocada de la Lisbeth Salander és l'Annika Giannini. Crec que ja la coneix.

L'Anders Jonasson va assentir amb el cap. —L'Annika és la meva germana, i sóc jo qui li paga per defensar la Lisbeth

Salander. —Ah, bé.

—Pot comprovar vostè al registre civil que és realment la meva germana. Aquest favor, no l'hi puc demanar a

l'Annika. No parla de la Lisbeth amb mi. També està obligada pel secret professional i està, a més, sotmesa a altres

regles.

—Mmm...

—Suposo que ja ha llegit el que els diaris expliquen sobre la Lisbeth.

En Jonasson va assentir amb el cap.

—L'han descrit com una assassina en sèrie lesbiana, psicòtica i malalta mental. Això són bestieses. La Lisbeth

Salander no és psicòtica, està mentalment tan sana com vostè o com jo. I ningú no n'ha de fer res, de les seves pre-

ferències sexuals.

—Tinc entès que hi ha hagut un cert canvi. Actualment, pel que fa als assassinats, es parla d'aquell alemany...

—I és completament cert. En Ronald Niedermann és culpable, és un assassí sense consciència. Però la Lisbeth té

enemics. Enemics realment importants i malvats. Alguns d'aquests enemics es troben al si de la Sàpo.

L'Anders Jonasson va aixecar les celles, escèptic.

—Quan la Lisbeth tenia dotze anys, la van internar en una clínica psiquiàtrica d'Uppsala, perquè havia ensopegat

amb un secret que la Sàpo tractava d'amagar a qualsevol preu. El seu pare, l'Aleksandr Zalaixenko, que ha estat

assassinat a l'hospital, era un antic espia rus que va desertar, una relíquia de la guerra freda. Era també un home

extremament violent amb les dones que, durant anys, va maltractar la mare de la Lisbeth. Quan la Lisbeth tenia

dotze anys, va contraatacar intentant matar en Zalaixenko amb un còctel Molotov. Va ser per això que la van tancar

al psiquiàtric.

—No ho entenc. Si va intentar matar el seu pare, hi havia potser motius per ingressar-la per rebre tractament psi-

quiàtric.

—La meva teoria, que tinc intenció de publicar, és que la Sàpo sabia el que havia passat, però va optar per

protegir en Zalaixenko perquè era una important font d'informació. Per això, van muntar un fals diagnòstic i van fer

els possibles perquè internessin la Lisbeth.

L'Anders Jonasson va fer una cara tan dubitativa que en Mikael no va poder reprimir un somriure.

—Tinc proves de tot això que li explico. I publicaré un text detallat just a temps per al judici de la Lisbeth. Cre-

gui'm que s'organitzarà un daltabaix de mil dimonis.

—Ja ho veig.

—Vull denunciar i deixar per terra dos metges que van actuar com a esbirros de la Sàpo i que van contribuir a fer

que la Lisbeth acabés tancada entre els bojos. Els vull destrossar sense pietat. Un d'aquests metges és una

personalitat pública i respectada. I, hi insisteixo: disposo de totes les proves necessàries.

—Ho entenc. Si un metge va estar barrejat en una cosa així, és una vergonya per a tot el cos mèdic.

—No, jo no crec en la culpabilitat col·lectiva. Es una vergonya per als qui hi van estar barrejats. I això val també

per a la Sàpo. No hi ha dubte que hi ha gent com cal que treballa a la Sàpo. Però ens les havem amb un grup paral·lel.

Quan la Lisbeth va fer els divuit anys, van intentar de nou tancar-la. Aquesta vegada van fracassar, però va quedar

sota tutela. Al judici, aniran per ella tant com puguin. Amb la meva germana, lluitarem perquè la Lisbeth sigui

exculpada i li aixequin la tutela. —D'acord.

—Però la Lisbeth necessita munició. Són les condicions d'aquest joc. Potser li he de dir també que hi ha alguns

policies que li estan donant suport en aquest combat. En contra de la persona que dirigeix la instrucció preliminar i

que l'ha processat.

-Ja.

—La Lisbeth necessita ajut amb vista al procés. —Ja ho veig. Però jo no sóc advocat. —No. Però vostè és metge i té

accés a la Lisbeth. L'Anders Jonasson va enxiquir els ulls. —El que li vull demanar no és ètic i potser es pot con-

siderar com una infracció a la llei. —Ai.

—Però, moralment, és la manera correcta d'actuar. Les persones que s'havien d'encarregar de la seva protecció

són les que han trepitjat els seus drets.

—Ah, bé.

—Li posaré un exemple. Com ja sap, la Lisbeth no pot rebre visites i no està autoritzada a llegir els diaris ni a co-

municar-se amb el seu entorn. A més, el fiscal ha imposat una obligació de silenci a la seva advocada. L'Annika ha

seguit estoicament el reglament. Però resulta que el fiscal és la principal font que va filtrant informacions als perio-

distes que continuen escrivint bestieses sobre la Lisbeth Salander.

—De debò?

—Com aquest article, per exemple. —En Mikael va brandar un diari de la setmana anterior. Una font al si de la

investigació afirmava que la Lisbeth estava incapacitada psíquicament, cosa que tenia com a resultat que el diari

construís tot d'especulacions sobre el seu estat mental.

—Vaig llegir aquest article. Un munt d'estupideses.

—Vostè no considera la Salander com a boja?

—Sobre això, no en puc dir res. Però sé que no se n'ha fet cap examen psiquiàtric. I, en conseqüència, el que diu

l'article no té cap valor.

—D'acord. Però tinc proves que aquestes informacions les va proporcionar un policia anomenat Hans Faste i que

treballa per al fiscal Ekstròm.

—Merda...

—L'Ekstròm vol decretar el secret de sumari, cosa que vol dir que ningú aliè a l'afer no podrà verificar ni avaluar

les proves contra ella. Però hi ha una cosa encara pitjor..., a partir del moment que el fiscal ha aïllat la Lisbeth, ella

no pot fer les recerques necessàries per preparar la seva defensa.

—Tenia entès que era la seva advocada qui s'encarregava d'això.

—Com vostè ja deu haver vist de sobres, la Lisbeth és una persona molt especial. Té secrets que jo conec, però

que no puc revelar a la meva germana. En canvi, la Lisbeth pot jutjar si els vol utilitzar per a la seva defensa durant el

procés.

-Ja-

—I per poder-ho fer, la Lisbeth necessita això.

En Mikael va posar sobre la taula, entre tots dos, un Palm Tungsten T3, l'ordinador de butxaca de la Lisbeth

Salander, i un carregador de bateria.

—Aquesta és l'arma més important de l'arsenal de la Lisbeth. La necessita.

L'Anders Jonasson el va mirar amb desconfiança.

—Per què no confiar-ho a la seva advocada?

—Perquè només la Lisbeth sap com fer per tenir accés a les proves clau.

L'Anders Jonasson va guardar silenci uns llargs instants sense tocar l'ordinador de butxaca.

—Deixi'm que li parli del doctor Peter Teleborian —va dir en Mikael mentre treia el dossier on havia recollit tot

el material primordial.

Van passar dues hores conversant en veu baixa.

Passava una mica de les vuit del vespre de dissabte quan en Dragan Armansky va sortir de la seva oficina a Milton

Security i va anar caminant fins a la sinagoga de Sòder, a Sankt Paulsgatan. Va trucar a la porta, es va presentar i el va

rebre el rabí en persona.

—Estic citat amb una persona aquí —va dir l'Armansky.

—Al primer pis. L'acompanyo.

El rabí va oferir-li una quipà, que l'Armansky va posar-se després d'un moment de vacil·lació. S'havia criat en una

família musulmana, on dur quipà i visitar la sinagoga no eren pràctiques de cada dia. Se sentia incòmode amb el cas-

quet jueu al cap.

En Jan Bublanski també duia quipà.

—Hola, Dragan. Gràcies per haver trobat temps per venir. He demanat aquesta saleta al rabí perquè puguem par-

lar sense que ens molestin.

L'Armansky va seure davant d'en Bublanski.

—M'imagino que tens bones raons per a tot aquest se-cretisme.

—Aniré directe al gra. Sé que ets amic de la Lisbeth Salander.

L'Armansky va fer que sí amb el cap. —Vull saber el que heu preparat tu i en Blomkvist per ajudar la Salander.

—I per què creus que hem preparat alguna cosa?

—Perquè el fiscal Richard Ekstròm m'ha preguntat ben bé una dotzena de vegades quin és l'accés real de Milton

Security a la investigació del cas Salander. I no ho pregunta per casualitat, sinó perquè té por que intentis alguna

cosa que tingui repercussions mediàtiques.

—Mmm...

—I si l'Ekstròm s'inquieta és perquè sap que tens alguna cosa en marxa, o s'ho imagina. O, i això és el que m'he

dit, que almenys ha parlat amb algú que s'ho imagina.

—Algú?

—Dragan, no estem jugant a fet a amagar. Tu saps que la Salander va ser víctima d'un abús de poder el 1991, i tinc

por que sigui víctima d'un nou abús de poder quan el procés comenci.

—Ets policia en una democràcia. Si disposes d'informació, has d'actuar.

En Bublanski va assentir amb el cap.

—Tinc intenció d'actuar. La qüestió és saber com.

—Anem al que em volies dir.

—Vull saber el que heu ordit en Blomkvist i tu. Suposo que no us heu quedat de braços plegats.

—Es complicat. Com puc saber si puc confiar en tu?

—Hi ha aquell informe del 1991 que en Blomkvist va trobar...

—N'estic al corrent.

—Ja no tinc accés a l'informe.

—Jo tampoc. Els dos exemplars que tenien en Blomkvist i la seva germana s'han perdut.

—Perduts? —es va estranyar en Bublanski.

—Van robar l'exemplar d'en Blomkvist en un assalt al seu domicili, i la còpia de l'Annika Giannini va desaparèixer

quan va patir una agressió al carrer a Gòteborg. Tots dos robatoris van tenir lloc el mateix dia que van matar en

Zalaixenko.

En Bublanski es va quedar uns moments en silenci.

—Per què no hem sentit a parlar d'això?

—Com ha dit en Mikael Blomkvist, per fer públiques les coses només hi ha un moment apropiat i un munt de

moments inadequats.

—Aleshores, teniu... té intenció de publicar?

L'Armansky va assentir breument amb el cap.

—Una agressió a Gòteborg i un pis rebentat aquí a Estocolm. El mateix dia. Això vol dir que els nostres adversaris

estan ben organitzats, Bublanski. A més, et puc dir que tenim proves que el telèfon de la Giannini està punxat.

—Hi ha algú que comet un gran nombre d'il·legalitats, aquí.

—La qüestió és saber qui són els nostres adversaris —va dir en Dragan Armansky.

—Sí, jo també ho penso. A primera vista, qui té interès a fer desaparèixer l'informe d'en Bjòrck és la Sàpo. Però,

Dragan... estem parlant dels serveis secrets suecs. Es una autoritat de l'Estat. Em costa de creure que aquest afer

tingui el vistiplau de la Sàpo. Ni tan sols crec que tingui competències per orquestrar una cosa com aquesta.

—-Ja ho sé. També a mi em costa de pair. Això, per no parlar del fet que algú entri al Sahlgrenska i li fiqui una

bala al cap a en Zalaixenko.

En Bublanski va callar. L'Armansky va reblar el clau:

—I a sobre, tenim en Bjòrck que es penja.

—Aleshores, penseu que es tracta d'assassinats organitzats. Conec en Marcus Ackerman, l'encarregat de la inves-

tigació a Gòteborg. No ha trobat res que pugui indicar que l'assassinat sigui res més que l'acte impulsiu d'un individu

malalt. I hem investigat minuciosament sobre la mort d'en Bjòrck. Tot indica que va ser un suïcidi.

L'Armansky va assentir amb el cap.

—Evert Gullberg, setanta-vuit anys, amb càncer i moribund, en tractament per depressió pocs mesos abans de

l'assassinat. He demanat a en Fràklund una recerca als documents oficials per trobar tot el que hi pugui haver referit

a en Gullberg.

—Sí?

—Va fer el servei militar a Karlskrona als anys quaranta; després va estudiar dret i es va fer assessor fiscal al

mercat privat. Va tenir un despatx aquí a Estocolm durant més de trenta anys, discret, clients particulars..., s'ignora

qui. Jubilat el 1991. Va tornar a la seva ciutat natal, Laholm, el 1994... Res de remarcable.

—Però?

—A part d'alguns detalls descoratjadors, en Fràklund no aconsegueix trobar cap referència a en Gullberg en cap

context. No se l'esmenta als diaris i ningú no sap qui eren els seus clients. Es com si mai no hagués existit en la vida

professional.

—Què m'estàs intentant dir?

—El lligam manifest és la Sàpo. En Zalaixenko era un trànsfuga rus, i qui se n'hauria fet càrrec sinó la Sàpo? Te-

nim després la capacitat per organitzar la reclusió de la Lisbeth Salander a l'hospital psiquiàtric el 1991. Sense parlar

d'assalt a un pis, agressió i escoltes telefòniques quinze anys després... Però jo tampoc no penso que sigui la Sàpo qui

està al darrere de tot això. En Mikael Blomkvist els anomena el club Zalaixenko... un petit grup de sectaris format per

combatents de la guerra freda sortits de la seva hibernació i que s'amaguen en algun passadís fosc de la Sàpo.

En Bublanski va assentir amb el cap.

—Aleshores, què podem fer?

CAPÍTOL 12 Diumenge, 15 de maig / Dilluns, 16 de maig

l comissari Torsten Edklinth, cap del servei de Protecció de la Constitució a la DGNP/Sàpo, es va pessigar el

lòbul de l'orella i va contemplar pensativa-ment el director general de la respectable empresa de seguretat

privada Milton Security, que li havia telefonat inesperadament i havia insistit per convidar-lo a sopar a casa

seva, a Lindingò, diumenge. La Ritva, la dona de l'Armansky, havia servit un saltat de bou deliciós. Havien sopat i

conversat educadament. L'Edklinth es preguntava quina en duia realment de cap, l'Armansky. Havent sopat, la Ritva

es va retirar davant el televisor i els va deixar sols a la taula del menjador. L'Armansky havia començat a explicar la

història de la Lisbeth Salander.

L'Edklinth feia girar lentament el seu got de vi negre. En Dragan Armansky no era cap extravagant. Ho sabia. Es

coneixien des de feia dotze anys, d'ençà que una diputada d'esquerra hagués rebut una sèrie d'amenaces de mort

anònimes. Havia informat dels fets al president del seu grup parlamentari, el qual havia alertat el departament de

seguretat del Parlament. Es tractava d'amenaces escrites, vulgars, i que contenien detalls que indicaven que l'autor

anònim tenia coneixement de certs detalls de la vida personal de la diputada. La Sàpo s'havia ocupat, doncs, de la

seva història i, durant la investigació, havien posat la diputada sota protecció.

En aquella època, la protecció de personalitats constituïa la partida pressupostària més magra de la Sàpo. Els re-

cursos eren limitats. La secció s'encarrega de la protecció de la família reial i del Primer Ministre, i, més enllà,

d'alguns dels ministres i presidents de partits polítics, segons les necessitats del moment. Aquestes necessitats

E

normalment superen els recursos i, a la pràctica, la majoria dels polítics suecs no disposa de cap forma de protecció

personal seriosa. La diputada era custodiada durant algunes aparicions oficials, però abandonada al final de la

jornada, és a dir, a l'hora en què era més probable que un pertorbat l'agredís. La desconfiança de la diputada envers

la capacitat de la Sàpo per protegir-la no havia parat d'augmentar.

Vivia en una casa unifamiliar a Nacka. Una nit que va tornar tard a casa seva després d'un debat a la comissió de

Finances, va descobrir que algú havia forçat les portes de la terrassa i havia entrat a la sala d'estar, on havia decorat

les parets amb epítets sexuals degradants, i després al dormitori, on s'havia masturbat. La diputada havia agafat

immediatament el telèfon per demanar a Milton Security que assegurés la seva protecció personal. No va informar la

Sàpo d'aquesta decisió i, l'endemà al matí, quan feia una intervenció en una escola a Tàby, hi havia hagut

enfrontament entre els esbirros de l'Estat i els de la seguretat privada.

En aquella època, en Torsten Edklinth era cap adjunt interí de Protecció de Personalitats. Per instint, detestava

les situacions en què els hooligans privats tenien com a tasca dur a terme les missions que els hooligans pagats per

l'Estat figurava que havien de dur a terme. Va comprendre, però, que la diputada tenia tota la raó del món d'estar

descontenta: el seu llit tacat era una prova suficient de la manca d'eficàcia de l'Estat. En comptes de posar-se a

comparar les seves capacitats recíproques, l'Edklinth s'havia calmat i havia quedat un dia per dinar amb el propietari

de Milton Security, en Dragan Armansky. Havien arribat a la conclusió que la situació era segurament més seriosa

del que la Sàpo havia pensat al començament i que hi havia motius per reforçar la protecció al voltant de la política.

L'Edklinth era prou intel·ligent per adonar-se no només que la gent de l'Armansky posseïa la competència necessària

per a la feina, sinó també del fet que tenien una formació almenys equivalent i un equipament tècnic probablement

millor. Havien resolt el problema confiant a la gent de l'Armansky tota la responsabilitat de la protecció de

proximitat, mentre la policia de seguretat responia de la investigació pròpiament dita i pagava la factura.

Els dos homes havien descobert també que es queien mútuament bé i que funcionaven bé treballant plegats.

Amb el pas dels anys, s'havien anat trobant per a altres col·laboracions. L'Edklinth tenia en conseqüència un gran

respecte per la competència professional d'en Dragan Armansky, i quan aquest el va convidar a sopar i li va demanar

una entrevista confidencial, va estar ben disposat a escoltar-lo.

En canvi, el que no s'havia esperat era que l'Armansky li plantés a la falda una bomba amb la metxa encesa.

—Si t'he entès bé, estàs afirmant que la policia de seguretat es lliura a una activitat clarament criminal.

—No —va dir l'Armansky—. Si creus això és que no has entès res de res. El que pretenc és que certes persones

que treballen al si de la policia de seguretat es lliuren a aquesta activitat. No crec ni per un instant que això hagi estat

autoritzat per la direcció de la Sàpo, ni que hi hagi cap mena d'aval de l'Estat.

L'Edklinth va mirar les fotografies que havia fet en Christer Malm de l'home que pujava en un cotxe amb les

plaques de matrícula que començaven amb les lletres KAB.

—Dragan... no em deus estar prenent el pèl?

—-Ja m'agradaria que tot plegat fos una broma...

L'Edklinth va reflexionar un instant.

—I com t'imagines que me'n puc sortir?

L'endemà al matí, en Torsten Edklinth es netejava amb cura les ulleres mentre reflexionava. L'home tenia els

cabells tirant a grisos, grans orelles i un rostre enèrgic. Però, en aquell moment, el rostre es veia més aviat perplex

que no enèrgic. Es trobava al seu despatx a la prefectura de policia de Kungsholmen i havia passat una bona part de

la nit rumiant sobre les conseqüències que calia treure de la informació que en Dragan Armansky li havia

proporcionat.

Les reflexions no eren gaire agradables. La Sàpo era una institució que, a Suècia, amb molt rares excepcions, tots

els partits consideraven d'un valor inestimable i de la qual al mateix temps tots semblaven desconfiar bo i atribuint-li

tota mena de projectes i conspiracions tèrbols. No es podia negar que els escàndols havien estat nombrosos, sobretot

als anys setanta, amb els radicals d'esquerra, quan, efectivament, s'havien produït unes quantes ficades de pota, per

dir-ne d'alguna manera, des del punt de vista constitucional. Però després de cinc investigacions públiques sobre la

Sàpo, durament criticada, havia aparegut una nova generació de funcionaris. Elements treballadors, reclutats de les

brigades financeres, d'armes i de fraus de la policia regular —policies que tenien pràctica i costum d'investigar sobre

autèntics crims, i no sobre fantasies polítiques.

La Sàpo s'havia modernitzat i s'havia posat l'accent sobre la protecció de la Constitució. La seva missió, tal com

estava formulada en la instrucció del govern, era prevenir les amenaces contra la seguretat interior de la nació i

actuar quan es produïssin. És a dir, neutralitzar tota activitat il·legal que tingui per objectiu, utilitzant la violència, l'amenaça

o la imposició, modificar la nostra Constitució, portant els òrgans polítics 0 autoritats decisòries a prendre decisions orientades o

impedir al ciutadà individual de gaudir de les seves llibertats i drets inscrits a la Constitució.

La missió de la Protecció de la Constitució era en conseqüència defensar la democràcia sueca contra complots

antidemocràtics reals o suposats. Aquests podien provenir bàsicament dels anarquistes i dels nazis. Els anarquistes,

perquè s'obstinaven a practicar la desobediència civil en forma d'incendis criminals contra pelleteries. Els nazis,

perquè eren nazis, i, per tant, per definició, enemics de la democràcia.

Amb una formació de jurista com a base, en Torsten Edklinth havia començat la seva carrera exercint de fiscal, i

després havia treballat per a la Sàpo durant vint-i-un anys. Al principi sobre el terreny, com a administrador de la

protecció de personalitats, i després a la Protecció de la Constitució, on les seves tasques havien anat evolucionant

entre anàlisi i direcció administrativa per portar-lo finalment a una butaca de cap de departament. Dit d'una altra

manera, era el cap suprem de la part policíaca de la defensa de la democràcia sueca. El comissari Torsten Edklinth es

considerava un demòcrata. En aquest sentit, la definició era senzilla. La Constitució havia estat votada pel Parlament

i la seva missió consistia a vetllar perquè restés intacta.

La democràcia sueca està basada en una única llei i es pot resumir en tres lletres: YGL, per

yttrandefrihetsgrundla-gen, la llei fonamental sobre la llibertat d'expressió. L'YGL estableix el dret imprescriptible a dir,

opinar, pensar i creure qualsevol cosa. Aquest dret es concedeix a tots els ciutadans suecs, des del nazi retardat a

l'anarquista llançador de pedres, passant per tots els graus intermedis.

Totes les altres lleis fonamentals, com per exemple la Constitució, no són més que desenvolupaments pràctics al

voltant de la llibertat d'expressió. L'YGL és, en conseqüència, la llei que garanteix la supervivència de la democràcia.

L'Edklinth considerava que la seva tasca fonamental era defensar la llibertat dels ciutadans suecs de pensar i dir

exactament el que volguessin, encara que no compartís ni per un instant el contingut dels seus pensaments i

paraules.

Aquesta llibertat no vol dir, però, que tot estigui autoritzat, com certs fonamentalistes de la llibertat d'expressió,

especialment els pederastes i els grups racistes, tracten de fer valer en el debat sobre la política cultural. Tota

democràcia té els seus límits, i els límits de l'YGL estan establerts per la llei sobre la llibertat de premsa,

tryckfrihetsfdrordningen o TF. Aquesta defineix en principi quatre restriccions en la democràcia. Està prohibit publicar

pornografia que impliqui infants i certes escenes de violència sexual, sigui quin sigui el grau artístic que l'autor en

reivindiqui. Està prohibit excitar a la revolta i incitar al crim. Està prohibit difamar i calumniar un conciutadà. I està

prohibit incitar a l'odi racial.

La llibertat de premsa ha estat igualment ratificada pel Parlament i constitueix una restricció a la democràcia so-

cialment i democràticament acceptable, és a dir, el contracte social que estableix el marc d'una societat civilitzada.

L'esperit de la legislació és que ningú no té dret a perseguir o humiliar un altre ésser humà.

Per tal com la llibertat d'expressió i la llibertat de premsa són lleis, fa falta una autoritat per garantir el respecte

d'aquestes lleis. A Suècia, aquesta funció correspon a dues institucions, una de les quals, el justitiekanslern o JK, té per

missió perseguir les contravencions a la llibertat de premsa.

Des d'aquest punt de vista, en Torsten Edklinth era lluny de sentir-se satisfet. Considerava que l'actuació del JK

era realment massa laxa pel que feia a la persecució de les infraccions directes a la Constitució sueca. El JK responia

en general que el principi de democràcia era tan important que només havia d'intervenir i instruir un procés en

casos extrems. Aquesta actitud, però, havia començat a ser cada vegada més discutida els darrers anys, sobretot

d'ençà que el secretari general del comitè d'Hèlsinki de Suècia, en Robert Hàrdh, tragués a la llum un informe que

examinava la manca d'iniciatives del JK durant un cert nombre d'anys. L'informe constatava que era pràcticament

impossible obrir un procés i fer condemnar algú per incitació a l'odi racial.

La segona institució era el departament de la Sàpo per a la Protecció de la Constitució, i el comissari Torsten

Ed-Idinth es prenia molt seriosament la seva tasca. Considerava que era el lloc millor, el més important, que un

policia suec podia ocupar, i no hauria estat disposat a canviar-lo per cap altre al si de tota la Suècia judicial o

policíaca. Ell era, ras i curt, l'únic policia a Suècia que tenia com a missió oficial fer funcions de policia polític. Era

una tasca delicada, que exigia molt de seny i un sentit de la justícia ajustat al mil·límetre, ja que l'experiència de

nombrosos països demostrava que una policia política podia fàcilment convertir-se en la més gran amenaça contra la

democràcia.

Els mitjans de comunicació i la població pensaven generalment que la Protecció de la Constitució tenia principal-

ment per missió controlar els nazis i els militants vegetalistes. Aquest tipus de manifestants interessava força,

efectivament, la Protecció de la Constitució, però més enllà existia tota una sèrie d'institucions i fenòmens que

formaven part també de les missions del departament. Si, posem per cas, al rei o al comandant en cap de l'exèrcit

se'ls fiqués al cap que el sistema parlamentari ha d'acabar i que el Parlament ha de ser substituït per una dictadura

militar, el rei o el comandant en cap de l'exèrcit passarien ràpidament a estar en el punt de mira de la Protecció de la

Constitució. I si a un grup de policies se'ls fiqués al cap interpretar lliurement la llei fins a l'extrem que els drets

constitucionals d'un individu en resultessin reduïts, també correspondria a la Protecció de la Constitució reaccionar.

En aquests casos tan greus, la investigació es posaria a més sota les ordres del fiscal general de l'Estat.

El problema que es presentava era evidentment que la Protecció de la Constitució tenia gairebé exclusivament

una funció d'anàlisi i de verificació, i cap activitat d'intervenció. Per això era generalment la policia regular o altres

seccions de la Sàpo els qui intervenien en les detencions d'elements nazis.

En Torsten Edklinth considerava aquesta realitat profundament insatisfactòria. Gairebé tots els països normals

tenen un tribunal constitucional independent sota una o altra forma, que té com a missió particular la de vetllar per-

què les autoritats no atemptin contra la democràcia. A Suècia, aquesta missió és confiada al fiscal general de la

corona o al justitieombudsman, persona designada pel Parlament per vetllar perquè els funcionaris de l'Estat respectin

la llei en l'exercici de les seves funcions, però que ha de conformar-se a les decisions d'altres persones. Si Suècia

hagués tingut un tribunal constitucional, l'advocada de la Lisbeth Salander hauria pogut immediatament intentar un

procés a l'Estat suec per violació dels seus drets constitucionals. El tribunal hauria pogut així exigir que se li

presentessin tots els documents i hauria pogut citar a comparèixer qualsevol persona, incloent-hi el Primer Ministre,

fins que l'afer quedés resolt. En la situació actual, l'advocada podia únicament recórrer al justitieombudsman, que no

tenia autoritat per presentar-se a la Sàpo i començar a exigir de veure documents.

Durant molts anys, en Torsten Edklinth havia estat un apassionat defensor de la instauració d'un tribunal

constitucional. Aleshores, s'hauria pogut ocupar de manera senzilla de la informació que li havia proporcionat en

Dragan Ar-mansky, fent una declaració a la policia i lliurant els elements al tribunal. Això hauria posat en moviment

un procés inexorable.

En l'estat actual de les coses, en Torsten Edklinth no tenia competència jurídica per posar en marxa una

instrucció preliminar.

Va sospirar i va agafar un pessic de tabac de mastegar.

Si les informacions d'en Dragan Armansky es corresponien amb la veritat, allò volia dir que un cert nombre de

membres de la Sàpo que ocupaven càrrecs superiors havien tancat els ulls davant tot un seguit de delictes greus

contra una dona sueca; després, utilitzant falsos informes, havien fet tancar la seva filla en un hospital psiquiàtric, i,

finalment, havien deixat a un antic espia rus el camp lliure per dedicar-se al tràfic d'armes, de drogues i de dones. En

Torsten Edklinth va fer una ganyota. No volia ni tan sols començar a comptar quantes infraccions de la llei s'havien

produït pel camí. Sense parlar de l'assalt a casa d'en Mikael Blomkvist, de l'agressió a l'advocada de la Lisbeth

Salander i potser —cosa que l'Edklinth es negava a creure— de la complicitat en l'assassinat de l'Aleksandr

Zalaixenko.

En Torsten Edklinth no tenia cap mena de ganes de veure's barrejat en un mullader com aquell. Malauradament,

hi estava implicat des del mateix moment que en Dragan Armansky l'havia convidat a sopar.

Es tractava ara de saber com gestionar aquella situació. Formalment, la resposta era senzilla. Si el relat de l'Ar-

mansky era verídic, la Lisbeth Salander havia estat fins a graus extrems desproveïda de la possibilitat d'exercir les se-

ves llibertats i els seus drets constitucionals. I era previsible que es destapés un autèntic vesper en el moment que es

digués que certs òrgans polítics o autoritats podien haver estat influenciats en les seves preses de decisions referides

al cor mateix de les tasques de la Protecció de la Constitució. En Torsten Edklinth era un policia que havia tingut

coneixement d'un crim i el seu deure, per tant, era informar-ne un fiscal. De manera més informal, la resposta no era

tan senzilla. Era fins i tot terriblement complicada.

La inspectora Rosa Figuerola, malgrat el seu nom poc habitual, havia nascut a la Dalecàrlia en el si d'una família

que vivia a Suècia des dels temps de Gustav Vasa. Era una dona d'aquelles que criden l'atenció, i això per diverses

raons. Tenia trenta-sis anys, els ulls blaus i no feia menys de metre vuitanta-quatre. Duia els cabells, rossos i

arrissats, tallats curts. Era bonica, i la seva manera de vestir la feia molt atractiva.

Estava excepcionalment ben entrenada.

En l'adolescència, havia practicat l'atletisme a un alt nivell i als disset anys havia estat a punt de classificar-se per

a l'equip suec als Jocs Olímpics. Després, havia deixat l'atletisme, però s'entrenava amb gran entusiasme en un

gimnàs cinc vespres per setmana. S'entrenava tan sovint, que les endorfines li actuaven com una droga que li feia

sentir síndrome d'abstinència quan interrompia les sessions. Feia jò-guing i musculació, jugava al tennis, practicava

el karate i s'havia dedicat a més al bodybuilding durant deu anys. Tot i això, havia anat abandonant aquesta variant

extrema del culte al cos dos anys abans, a l'època que dedicava dues hores al dia a aixecar pesos. Ara, només era

mitja hora diària, però la seva forma física era tal i el seu cos tan musculós que alguns dels seus col·legues més

antipàtics l'anomenaven Senyor Figuerola. Quan es posava samarretes o vestits d'estiu, ningú no podia evitar fixar-se

en els seus bíceps i els seus deltoides.

La seva constitució física incomodava, doncs, un bon nombre dels seus col·legues homes, però també el fet que

no fos només una dona ben plantada. Després d'haver sortit de l'institut amb les millors notes possibles, havia entrat

a l'escola de policia als vint anys i havia treballat després durant nou anys a la policia d'Uppsala mentre dedicava els

seus moments d'oci a seguir estudis de dret. Per distreure's, havia passat també un examen de ciències polítiques. No

tenia cap dificultat per memoritzar i analitzar coneixements. Llegia rarament novel·les policíaques o altra literatura

d'entreteniment. En canvi, se submergia amb un immens interès en els temes més variats, des del dret internacional

fins a la història de l'Antiguitat.

A la policia, havia passat d'agent de patrulla —cosa que va ser una gran pèrdua per a la seguretat als carrers

d'Uppsala— a una plaça d'inspectora criminal, primerament a la brigada criminal i després a la brigada

especialitzada en criminalitat econòmica. El 2000, havia optat a una plaça a la policia de seguretat a Uppsala i, el

2001, l'havien traslladat a Estocolm. Havia començat treballant al contraespionatge, però havia estat gairebé

immediatament seleccionada per a la Protecció de la Constitució per en Torsten Edklinth, que coneixia el pare de la

Rosa Figuerola i havia seguit la seva carrera any rere any.

Quan l'Edklinth va decidir finalment que era imprescindible que actués amb relació a la informació d'en Dragan

Armansky, havia reflexionat un moment i tot seguit havia despenjat el telèfon per convocar la Rosa Figuerola al seu

despatx. Feia menys de tres anys que treballava a la Protecció de la Constitució, cosa que volia dir que encara tenia

més de l'autèntic agent de policia que del pixatinters aguerrit.

Aquell dia, portava uns texans cenyits, sandàlies turquesa amb talons baixos i una brusa blau marí.

—En què estàs treballant en aquest moment? —va preguntar-li l'Edklinth com a salutació, abans de convidar-la a

seure.

—Estem investigant l'atracament a aquella botiga d'alimentació, ja saps, a Sunne, fa dues setmanes.

Naturalment, no era cosa de la Sàpo encarregar-se d'atracaments en botigues d'alimentació. Aquell tipus de

treball de base corresponia exclusivament a la policia regular. La Rosa Figuerola dirigia un equip de cinc col·la-

boradors de Protecció de la Constitució que es dedicaven a l'anàlisi de la criminalitat política. La seva eina més im-

portant era un cert nombre d'ordinadors connectats en xarxa amb el fitxer dels incidents registrats per la policia

regular. Pràcticament totes les denúncies que es presentaven a la policia en qualsevol punt de Suècia passaven pels

ordinadors del departament del qual era cap la Rosa Figuerola. Aquests ordinadors incorporaven un programa que

escanejava automàticament cada informe de la policia i que estava programat per reaccionar a tres-centes deu

paraules específiques, del tipus moro, skinhead, creu gammada, immigrant, anarquista, salutació hitleriana, nazi,

nacionaldemòcrata, traïdor a la pàtria, puta jueva o musulmà. En el moment que aquest tipus de vocabulari apareixia

en un informe policíac, l'ordinador donava l'alarma i l'informe en qüestió era examinat de més a prop. Si el context

semblava exigir-ho, es podia demanar l'accés a la instrucció preliminar i portar les verificacions més lluny.

Una de les tasques de la Protecció de la Constitució consisteix a publicar cada any l'informe intitulat Amenaces

contra la seguretat de l'Estat, que constitueix l'única estadística fiable de la criminalitat política. Aquesta estadística està

basada exclusivament en les denúncies presentades a les comissaries locals. En el cas de l'atracament de la botiga

d'alimentació a Sunne, el programa havia reaccionat a tres paraules clau: immigrant, xarretera i moro. Dos joves amb

la cara tapada havien desvalisat, sota l'amenaça d'una pistola, una botiga el propietari de la qual era un immigrant.

Se n'havien endut una suma de 2.780 corones i un cartró de cigarrets. Un dels malfactors duia una jaqueta amb

xarrete-res que representaven la bandera sueca. L'altre havia cridat diverses vegades «moro de merda» al propietari

del comerç i l'havia obligat a tirar-se a terra.

Això havia estat suficient perquè els col·laboradors de la Figuerola consultessin la instrucció preliminar i

tractessin d'esbrinar si els lladres estaven conxorxats amb les bandes de nazis locals de Vàrmland, i si en aquest cas

l'atracament s'havia de classificar com a criminalitat de tipus racista perquè un dels lladres havia expressat opinions

en aquest sentit. Si aquest era el cas, l'atracament podia molt bé figurar en les futures estadístiques, que

posteriorment serien analitzades i inserides en l'estadística europea que les oficines de la UE a Viena establien cada

any. També es podia arribar a la conclusió que els lladres eren escoltes que s'havien comprat una jaqueta amb la

bandera sueca i que era una pura casualitat que el propietari de la botiga fos un immigrant i que s'hagués fet servir

l'expressió «moro de merda». Si aquest era el cas, la secció de la Figuerola suprimiria aquest atracament de les

estadístiques.

—Tinc una missió molt emprenyadora per a tu —va dir en Torsten Edklinth.

—Ah, bé —va fer la Rosa Figuerola.

—Una feina que, potencialment, et pot enfonsar en una total desgràcia, o fins i tot arribar a arruïnar-te la carrera.

—-Ja ho entenc.

—Si, al contrari, tens èxit en la teva missió i les coses rutllen bé, pot significar un gran pas endavant en la teva

carrera. Tinc la intenció de transferir-te a la unitat d'intervenció de la Protecció de la Constitució.

—Em sap greu haver-t'ho de dir, però la Protecció de la Constitució no té unitat d'intervenció.

—Sí que en té —va dir en Torsten Edklinth—. Ara, n'existeix una. L'he creat aquest mateix matí. De moment,

només compta amb una sola persona. Tu.

La Rosa Figuerola va mostrar un aire vacil·lant.

—La missió de la Protecció de la Constitució és defensar la Constitució contra amenaces internes, cosa que, a

grans trets, vol dir els nazis o els anarquistes. Però, què podem fer si resulta que l'amenaça contra la Constitució ve

de la nostra pròpia organització?

Va passar la mitja hora següent relatant amb tots els detalls la història que en Dragan Armansky li havia propor-

cionat la nit de la vigília.

—Quina és la font d'aquestes afirmacions? —va preguntar la Rosa Figuerola.

—De moment, això no té cap importància. Concentra't en la informació de què disposem.

—El que vull saber és si consideres que la font és creïble.

—Conec aquesta font des de fa força anys i la considero extremament creïble.

—Tot això és... doncs bé, no ho sé, jo. Si dic inversemblant, només estic en el nom i em falten els cognoms.

L'Edklinth va assentir amb el cap.

—Com una novel·la d'espionatge —va dir.

—Aleshores, què esperes de mi?

—A partir d'ara, quedes alliberada de totes les teves altres missions. Només en tens una: examinar el grau de

veracitat d'aquesta història. O bé confirmes, o bé descartes les afirmacions. M'has d'informar directament a mi i a

ningú més.

—Senyor... —va dir la Rosa Figuerola—. Ja entenc el que volies dir quan m'has dit que en podia sortir escaldada.

—Sí. Però si la història és certa... si encara que només una ínfima part d'això sigui certa, ens trobem davant una

crisi constitucional que caldrà saber resoldre.

—Per on començo? Com ho faig?

—Comença pel més senzill. Comença per llegir aquest informe que en Gunnar Bjòrck va escriure el 1991. Després,

identifiques tots aquests que, pel que sembla, vigilen en Mikael Blomkvist. Segons la meva font, el propietari del

cotxe és un tal Gòran Màrtensson, quaranta anys, policia i domiciliat a Vittangigatan, a Vallingby. A continuació,

identifiques l'altre paio a les fotos fetes pel fotògraf d'en Mikael Blomkvist. El ros més jove, aquest.

—D'acord.

—Després, investigaràs el passat de l'Evert Gullberg. Mai no he sentit a parlar de l'home, però segons la meva

font, hi ha d'haver per força una relació amb la policia secreta.

—Això voldria dir que algú d'aquí hauria encarregat l'assassinat d'un espia a un vell de setanta-vuit anys. No m'ho

crec.

—Verifica-ho, malgrat tot. I la investigació s'ha de desenvolupar en secret. Abans que emprenguis qualsevol ac-

ció, sigui quina sigui, vull que m'informis. I no vull que cridis l'atenció.

—Però això que em demanes és una investigació enorme. Com ho podré fer tota sola?

—No ho faràs tota sola. T'encarregaràs només d'aquesta primera verificació. Si tornes i em dius que després d'ha-

ver verificat no has trobat res, aleshores ja ho donarem per vist. Si trobes qualsevol cosa sospitosa, ja veurem per on

continuem.

La Rosa Figuerola va passar el temps de la pausa del dinar aixecant pesos al gimnàs de la prefectura de policia. El

seu dinar pròpiament dit consistia en un cafè sol i un sandvitx de boletes de carn i amanida de remolatxa, que es va

endur al seu despatx. Va tancar la porta, va deixar lliure l'escriptori i va començar a llegir l'informe d'en Gunnar

Bjòrck mentre es menjava el sandvitx.

Va llegir també l'annex amb la correspondència entre en Bjòrck i el doctor Peter Teleborian. Va anar prenent

nota de cada nom i cada fet dels que apareixien a l'informe, per tal de poder-ne fer una verificació posterior. Al cap

de dues hores, es va aixecar i va anar a buscar un altre cafè a la màquina. En sortir del despatx, va tancar la porta amb

clau, cosa que formava part dels procediments quotidians a la Sàpo.

Va començar per controlar el número d'identificació. Va trucar a l'arxivista, el qual li va confirmar que no existia

cap informe amb aquell número. El seu segon control va ser consultar l'hemeroteca. Això va donar més fruits. Els dos

diaris vespertins i un diari del matí havien parlat d'una persona greument ferida en l'incendi d'un cotxe a

Lundagatan, aquell dia del 1991. La víctima era un home de mitjana edat el nom del qual no s'esmentava. Un dels

diaris del vespre informava que un testimoni havia dit que una noia havia provocat l'incendi. Es devia tractar, doncs,

del famós còctel Molotov que la Lisbeth Salander havia llançat contra un agent rus anomenat Zalaixenko. En tot cas,

semblava que l'incident havia tingut lloc realment.

En Gunnar Bjòrck, autor de l'informe, era un individu real. Es tractava d'un responsable conegut i amb un càrrec

important a la brigada internacional, en baixa per malaltia per hèrnia discal i malauradament mort per suïcidi.

Però el departament de personal no la va poder informar sobre les ocupacions d'en Gunnar Bjòrck el 1991.

Aquesta informació estava classificada com a secreta, fins i tot per als col·laboradors de la Sàpo. Una cosa

perfectament normal.

Va ser fàcil comprovar que la Lisbeth Salander vivia a Lundagatan el 1991 i que havia passat els dos anys següents

a la clínica psiquiàtrica de l'hospital de Sankt Stefan. Si més no pel que feia a aquests passatges, la realitat no

semblava contradir el contingut de l'informe.

En Peter Teleborian era un conegut psiquiatre que sortia sovint a la televisió. Havia treballat al Sankt Stefan el

1991, i actualment n'era el metge en cap.

La Rosa Figuerola va reflexionar una bona estona sobre el significat de l'informe. A continuació, va trucar al cap

adjunt del departament de personal.

—Tinc una pregunta complicada per fer —va precisar.

—Quina?

—Aquí, a Protecció de la Constitució, estem treballant en un cas d'anàlisi. Necessitem avaluar la credibilitat

d'una persona i la seva salut psíquica en general. Necessitaria poder consultar un psiquiatre o algun altre especialista

que estigués habilitat per poder conèixer informacions classificades com a secretes. M'han parlar del doctor Peter

Teleborian i voldria saber si puc recórrer a ell.

La resposta va trigar uns moments.

—El doctor Peter Teleborian ha estat consultor extern per a la Sàpo en diverses ocasions. Té les degudes autorit-

zacions, i pots parlar amb ell d'informacions protegides pel secret en termes generals. Però abans de posar-te en con-

tacte amb ell, caldrà que segueixis el procediment administratiu. El teu cap ha de donar el seu aval i presentar una

petició formal per poder consultar en Teleborian.

El cor de la Rosa Figuerola es va accelerar una mica. Acabava d'obtenir la confirmació d'una cosa que molt poca

gent devia conèixer. En Peter Teleborian havia estat relacionat amb la Sàpo. Això reforçava la credibilitat de

l'informe.

Va aturar en aquest punt aquell capítol i va passar a altres aspectes del dossier que en Torsten Edklinth li havia

proporcionat. Va examinar les dues persones que apareixien a les fotos d'en Christer Malm i que havien seguit en Mi-

kael Blomkvist a partir del cafè Copacabana el Primer de Maig.

Va consultar el registre de matriculació i va constatar que en Gòran Màrtensson existia realment i era propietari

d'un Volvo gris amb el número en qüestió. Tot seguit, el departament de personal de la Sàpo va confirmar-li que hi

treballava. Era el control més elemental que es podia fer, i també aquesta informació semblava correcta. El cor li va

començar a bategar una mica més de pressa.

En Gòran Màrtensson treballava al servei de Protecció de Personalitats. Era escorta. Formava part del grup de

col·laboradors que en diverses ocasions s'havia fet responsable de la seguretat del Primer Ministre. Però des de feia

unes quantes setmanes, l'havien posat temporalment a disposició del contraespionatge. La transferència s'havia

produït el 10 d'abril, pocs dies després que l'Aleksandr Zalaixenko i la Lisbeth Salander ingressessin a l'hospital

Sahlgrenska, però aquell tipus de trasllat no tenia res d'inhabitual, si el servei es trobava curt de personal per a un

assumpte urgent.

Tot seguit, la Rosa Figuerola va trucar al cap adjunt del contraespionatge, un home que coneixia personalment i

per a qui havia treballat durant el seu breu pas pel departament. Va preguntar si en Gòran Màrtensson estava treba-

llant en alguna cosa important o bé si, per les necessitats d'una investigació que estava portant, el podien posar a dis-

posició del departament de Protecció de la Constitució.

El cap adjunt del contraespionatge es va mostrar perplex. No la podia informar, perquè en Gòran Màrtensson, de

la Protecció de Personalitats, no estava fent cap feina per al contraespionatge. Li sabia greu.

La Rosa Figuerola va penjar i es va quedar mirant el telèfon durant dos minuts. A Protecció de Personalitats

creien que havien posat en Màrtensson a disposició del contraespionatge. Al contraespionatge, ningú no havia

demanat els seus serveis. Era el secretari general qui supervisava i gestionava aquest tipus de trasllats. Va allargar la

mà per agafar el telèfon i trucar al secretari general, però s'ho va repensar. Si Protecció de Personalitats havia prestat

en Màrtensson, el secretari general havia donat per força el seu vistiplau a aquella decisió. Però en Màrtensson no es

trobava al contraespionatge. Això, el secretari general ho havia de saber. I si havien posat en Màrtensson a disposició

d'un departament que estava seguint en Mikael Blomkvist, el secretari general també ho havia de saber.

En Torsten Edklinth li havia dit que no cridés l'atenció. I fer la pregunta al secretari general era segurament

cridar l'atenció d'una manera ben escandalosa.

L'Erika Berger es va instal·lar al darrere del seu escriptori al despatx de parets transparents poc després de dos

quarts d'onze del matí de dilluns i va sospirar llargament. Necessitava d'allò més la tassa de cafè que acabava

d'emportar-se de la sala de personal. S'havia passat les primeres hores de la seva jornada de treball celebrant dues

reunions. La primera havia estat una reunió de quinze minuts en què el secretari de redacció Peter Fredriksson havia

presentat les grans línies del treball del dia. Tenint en compte la seva manca de confiança cap a en Lukas Holm, es

veia cada cop més obligada a confiar en la capacitat de judici d'en Fredriksson.

La segona havia estat una reunió d'una hora amb el president del consell d'administració, Magnus Borgsjò, el di-

rector financer de l'SMP, Christer Sellberg, i el responsable de pressupostos, Ulf Flodin. Havien passat revista a la

davallada del mercat publicitari i al descens de les vendes per quiosc. El cap de pressupostos i el director financer

estaven d'acord a reclamar mesures per disminuir el dèficit del diari.

—Aquest any, hem passat el primer trimestre gràcies a un petit augment dels anuncis i gràcies a la jubilació de

dos empleats a començament d'any. Aquestes dues places han quedat vacants —havia dit l'Ulf Flodin—.

Segurament, podrem tancar el trimestre en curs amb un dèficit insignificant. Però és evident que els diaris gratuïts

Metro i Stockholm City continuen menjant-se part del mercat dels anuncis a Estocolm. L'únic pronòstic de què

disposem és que el tercer trimestre d'aquest any presentarà un dèficit marcat.

—I quina serà la nostra reacció? —havia preguntat en Borgsjò.

—L'única opció lògica és procedir a una reducció de plantilla. No hi ha hagut acomiadaments des del 2002. Cal-

culo que abans de final d'any s'hauran d'haver eliminat almenys deu llocs de treball.

—Quins? —havia preguntat l'Erika Berger.

—Caldrà procedir amb prudència i anar eliminant un lloc per aquí, un lloc per allà. La secció d'Esports compta en

aquests moments amb sis llocs i mig. Caldria limitar-la a cinc llocs a temps complet.

—Tinc entès que els d'Esports van ja molt carregats de feina. Això significaria que hauríem de reduir la cobertura

d'esdeveniments esportius en el seu conjunt.

En Flodin va arronsar les espatlles.

—Si té alguna idea millor, l'escolto.

—No tinc cap idea millor, però el principi és que si eliminem personal, haurem de fer un diari més prim, i si fem

un diari més prim, el nombre de lectors baixarà i en conseqüència el nombre d'anunciants també.

—L'etern cercle viciós —havia dit el director financer Sellberg.

—M'han contractat precisament per invertir aquesta tendència. Això vol dir que he d'apostar per una tàctica

ofensiva per canviar el diari i fer-lo més atractiu per als lectors. Però no puc fer-ho si sóc gasiva amb el personal.

I s'havia girat cap a en Borgsjò.

—Quant de temps pot resistir les pèrdues el diari? Quin dèficit podem suportar abans d'arribar al punt sense retorn?

En Borgsjó havia fet una ganyota.

—Des de principis dels noranta, l'SMP s'ha anat menjant una bona part dels seus antics fons. Tenim una cartera

d'accions que ha perdut gairebé el trenta per cent del seu valor en el transcurs dels deu últims anys. Molts d'aquests

fons han anat a inversions en informàtica. Es tracta, doncs, de despeses realment importants.

—Sé que l'SMP ha desenvolupat el seu propi sistema de processament de textos, això que anomenen AXT. Quant

ha costat?

—Uns cinc milions de corones.

—Em costa de comprendre'n la lògica. Al mercat ja hi ha programes barats i a punt per fer servir. Per què l'SMP

ha insistit a desenvolupar els seus propis programes?

—Doncs mira, Erika... A mi també m'agradaria que m'ho expliquessin. Però l'antic director tècnic els va con-

vèncer de fer-ho. Deia que a la llarga hi sortiríem guanyant i que, a més, l'SMP podria vendre llicències del programa

a altres diaris.

—I l'ha comprat algú? —Sí, efectivament. Un diari local noruec. —Caram, fantàstic! —havia dit l'Erika Berger amb

veu seca—. Qüestió següent: tenim actualment ordinadors que tenen cinc i sis anys d'antiguitat...

—Està descartat invertir en nous ordinadors aquest any —havia dit en Flodin.

La discussió havia continuat. L'Erika s'havia adonat que en Flodin i en Sellberg ignoraven sistemàticament les

seves observacions. Per a ells, l'únic valor admissible eren les retallades, cosa comprensible des del punt de vista d'un

cap de pressupostos i un director financer, però inacceptable des del d'una redactora en cap acabada d'arribar. El que

l'havia irritat era que escombraven constantment els seus arguments amb somriures amables que la feien sentir com

una col·legiala que han fet sortir a la pissarra. Sense que en cap moment es pronunciés ni una sola paraula

inconvenient, mantenien una actitud tan clàssica cap a ella que resultava gairebé còmica. No et cansis el caparró amb

coses tan complicades, filla.

En Borgsjò tampoc no l'havia ajudat gaire. Es mantenia a l'expectativa i deixava que els altres participants en la

reunió parlessin fins al final, però almenys no havia sentit cap actitud envilidora per part d'ell.

Va sospirar, va engegar el seu portàtil i va obrir el correu electrònic. Havia rebut dinou missatges. Quatre eren

spams d'algú que volia i) que comprés Viagra, 2) oferir-li cibersexe amb The Sexiest Lolitas on the Net per només quatre

dòlars per minut, 3) fer-li una oferta una mica més hard d'Animal Sex, the fuiciest Horse Fuck in the Universe, així com 4)

oferir-li un abonament a la llista de correu Mode.nu, editada per una empresa pirata que inundava el mercat amb les

seves ofertes promocionals i que no parava d'enviar merda malgrat les seves reiterades peticions d'aturar-se. Set

correus eren suposades cartes de Nigèria, enviades per la vídua de l'antic director del Banc Nacional d'Abu Dhabi,

que li faria arribar sumes fantàstiques només que pogués posar al pot un petit capital destinat a instaurar una

confiança mútua, i altres fantasies de la mateixa mena.

Els correus restants eren l'ordre del dia del matí, el del migdia, tres missatges d'en Peter Fredriksson, el secretari

de redacció, amb les correccions de l'editorial, un del seu assessor de comptes personal que la citava per parlar dels

canvis en el seu salari després del pas de Millennium a SMP i un del seu dentista que li recordava que ja li tocava la

revisió trimestral. Va anotar l'hora a la seva agenda electrònica i va comprendre immediatament que no tindria altre

remei que canviar-la perquè aquell dia tenia una reunió de redacció important.

Per acabar, va obrir l'últim correu, que tenia com a remitent centralred@smpost.se i com a tema [a l'atenció de la

redactora en cap]. Va deixar lentament la tassa de cafè.

[MALA PUTA! PER QUI ET PRENS, ESPÈCIE DE PORCA. NO ET PENSIS QUE POTS ARRIBAR AQUÍ AMB ELS

TEUS AIRES. VÉS A FICAR-TE UN TORNAVÍS AL CUL, MALA PUTA! FARIES MILLOR FO-TENT EL CAMP DE

SEGUIDA.]

L'Erika Berger va aixecar els ulls i va buscar amb la mirada el cap d'Actualitat Lukas Holm. No era al seu lloc i no

el veia enlloc de la redacció. Va comprovar el remitent, va agafar el telèfon i va trucar a en Peter Fleming, el director

tècnic de YSMP.

—Hola. Em pots dir qui utilitza l'adreça centralred@

smpost.se? —Ningú. Aquesta adreça no existeix a casa nostra.

—Acabo de rebre un correu electrònic precisament d'aquesta adreça.

—Està trucat. Conté algun virus?

—No. En tot cas, l'antivirus no ha reaccionat.

—D'acord. Aquesta adreça no existeix. Però és molt fàcil fabricar una adreça que sembli autèntica. Hi ha llocs a la

Xarxa que transmeten aquest tipus de correu.

—Se'n pot seguir el rastre?

—Es pràcticament impossible, fins i tot si la persona que ho envia és prou ruca per fer-ho des del seu ordinador

personal. Eventualment, es pot rastrejar el número IP cap a un servidor, però si utilitza un compte obert a hotmail,

per exemple, el rastre s'atura.

L'Erika va donar-li les gràcies per la informació i es va quedar uns moments pensativa. No era certament la pri-

mera vegada que rebia un correu d'amenaça o un missatge d'un guillat. Aquell correu electrònic feia referència de

manera manifesta a la seva nova plaça de redactora en cap de l'SMP. Es va preguntar si es tractava d'un pertorbat que

s'havia fixat en ella en el moment de les exèquies d'en Mo-rander o bé si el remitent es trobava a la casa.

La Rosa Figuerola va reflexionar atentament sobre la manera d'abordar la qüestió de l'Evert Gullberg. Un dels

avantatges de treballar a la Protecció de la Constitució era que tenia competència per consultar pràcticament qualse-

vol investigació policíaca que es fes a Suècia i que pogués tenir qualsevol relació amb la criminalitat racista o política.

Va constatar que l'Aleksandr Zalaixenko era un immigrant, i la seva missió era, entre d'altres, examinar la violència

exercida contra persones nascudes a l'estranger i decidir si aquesta tenia orígens racistes o no. Tenia, doncs, el dret

legítim de llegir la investigació sobre l'assassinat d'en Zalaixenko per determinar si l'Evert Gullberg estava relacionat

amb alguna organització racista o si havia expressat opinions racistes en el moment de l'assassinat. Va demanar el

dossier de la investigació i el va llegir atentament. Hi va trobar les cartes enviades al ministre de Justícia i va

constatar que, a part d'un cert nombre d'atacs personals degradants i de tipus revengista, incloïen també les

expressions lacai dels moros i traïdor a la pàtria.

Amb això, se li van fer les cinc de la tarda. La Rosa Figuerola va tancar tot el material a la caixa forta del seu des-

patx, va recollir la tassa de cafè, va tancar l'ordinador i va anar a fitxar a la sortida. Va caminar després amb pas ràpid

fins a un gimnàs de la plaça de Sankt Erik i va passar l'hora següent fent una mica d'entrenament lleuger.

Fet això, va tornar caminant al seu pis de dues habitacions a Pontonjàrgatan, es va dutxar i va prendre un sopar

tardà, però dietèticament correcte. Va pensar a trucar a en Daniel Mogren, que vivia tres portes més enllà al mateix

carrer. En Daniel era fuster i culturista, i des de feia tres anys era periòdicament el seu company d'entrenament.

Aquells darrers mesos s'havien vist també per a alguns moments eròtics entre amics.

Fer l'amor era gairebé tan satisfactori com una sessió intensa al gimnàs, però ara que ja havia deixat enrere de

llarg la trentena i s'acostava a la quarantena, la Rosa Figuerola s'havia començat a dir que potser hauria

d'interessar-se per un home permanent i una situació més estable. Fins i tot potser tenir fills. Però no amb en Daniel

Mogren.

Després d'haver vacil·lat un moment, va decidir que de fet no tenia ganes de veure ningú. Se'n va anar al llit amb

un llibre sobre història de l'Antiguitat i es va adormir poc abans de la mitjanit.

CAPÍTOL 1 3

Dimarts, 17 de maig

a Rosa Figuerola es va llevar a les sis i deu de dimarts, va fer jòguing tot al llarg del Norr Màlarstrand, es va

dutxar i va fitxar a l'entrada de la prefectura de policia a les vuit i deu. Va passar la primera hora del matí fent

un informe amb les conclusions que havia anat traient el dia abans. L

En Torsten Edklinth va arribar a les nou. Li va concedir vint minuts per despatxar el seu eventual correu del

matí i va anar a trucar-li a la porta. Va esperar deu minuts durant els quals el seu cap va llegir el seu informe. Va

llegir els quatre fulls A4 dues vegades de principi a final. En acabat, va mirar-la.

—El secretari general —va dir pensativament. Ella va assentir amb el cap.

—Ha hagut d'aprovar per força la cessió d'en Màrtensson. En conseqüència, ha de saber que en Màrtensson no

es troba ara per ara al contraespionatge, que és on hauria de ser, si hem de creure els de Protecció de Personalitats.

En Torsten Edklinth es va treure les ulleres, va agafar un mocador de paper i les va netejar meticulosament. Va

reflexionar. Havia coincidit amb el secretari general Albert

Shenke en reunions i conferències internes un nombre incalculable de vegades, però no podia dir que personalment

el conegués bé. Era un individu relativament baix, amb els cabells fins entre rossos i vermellosos, i el perímetre de la

cintura del qual havia anat augmentant amb el pas dels anys. Sabia que en Shenke tenia almenys cinquanta-cinc

anys i que havia treballat a la Sàpo durant almenys vint-i-cinc anys, o potser més. Era secretari general des de feia

deu anys i abans havia estat secretari general adjunt o havia ocupat altres càrrecs al si de l'administració. Veia en

Shenke com una persona taciturna que no dubtava a recórrer a la força. L'Edklinth no tenia ni idea de què feia en

Shenke en el seu temps lliure, però recordava haver-lo vist un dia a l'aparcament de la prefectura vestit amb roba

informal i amb una bossa de pals de golf a l'espatlla. També una vegada, anys enrere, se l'havia trobat casualment a

l'òpera.

—Només hi ha una cosa que em crida l'atenció —va dir la Rosa.

—T'escolto.

—L'Evert Gullberg. Va fer el servei militar als anys quaranta, després va arribar a ser jurista especialitzat en

fiscali-tat i va desaparèixer a la boira als anys cinquanta.

—Sí?

—Quan vam parlar del cas, semblava que hagués de ser un assassí a sou.

—-Ja sé que pot semblar una mica agafat pels pèls, però...

—El que m'ha cridat l'atenció és que té tan poc passat als documents que sembla que tot plegat ho hagin

fabricat. Als anys cinquanta i seixanta, la Sàpo, com els serveis secrets de l'exèrcit, va muntar empreses a l'exterior

de la casa mare.

En Torsten Edklinth va assentir amb el cap. —Em preguntava quant trigaries a pensar en aquesta possibilitat.

—Necessito una autorització per entrar als arxius de personal dels anys cinquanta —va dir la Rosa Figuerola.

—No —va dir en Torsten Edklinth brandant el cap—. No es pot entrar als arxius sense l'autorització del

secretari general, i no hem de cridar l'atenció abans que tinguem una mica més de material.

—Aleshores, com hem de continuar?

—En Màrtensson —va dir l'Edklinth—. Troba en què està treballant.

La Lisbeth Salander estava examinant atentament el sistema de ventilació de la seva habitació tancada amb clau

quan va sentir que la porta s'obria i va veure entrar el doctor Anders Jonasson. Eren més de les deu de la nit de di-

marts, i la va interrompre en els seus projectes d'evasió del Sahlgrenska.

Havia mesurat l'obertura de ventilació de la finestra i constatat que podria passar-hi el cap, i que no hi hauria

d'haver gaires problemes per fer que el seguís la resta del cos. Hi havia tres pisos fins a terra, però una combinació

de llençols estripats i el cable d'allargament de tres metres d'un llum supletori la podrien ajudar a resoldre aquest

problema.

Havia planificat mentalment la seva fugida fins a l'últim detall. El problema era la roba. Duia les calces i la

camisa de dormir de Sanitat i un parell de sandàlies de plàstic que li havien deixat. Tenia 200 corones en metàl·lic

que li havia donat l'Annika Giannini per poder encarregar llaminadures al quiosc de l'hospital. Amb això n'hi hauria

prou per a uns texans i una camisa en una botiga de roba de segona mà si en podia localitzar una a Gòteborg. La

resta dels diners havien de ser suficients per trucar a en Pesta. Després, les coses es posarien en ordre. Tenia

planejat aterrar a Gibraltar uns dies després de la seva fugida per tot seguit construir-se una nova identitat en algun

lloc del món.

L'Anders Jonasson va brandar el cap i va seure a la butaca de les visites. Ella va fer el mateix a l'espona del llit.

—Hola, Lisbeth. Em sap molt greu no haver tingut temps per venir-te a veure aquests dies, però m'han fet tota

mena de males passades a urgències i a més m'han designat per fer de mentor de dos joves metges aquí.

Ella va assentir amb el cap. No havia esperat que el tal Anders Jonasson li anés fent visites particulars.

El metge va agafar el seu dossier i va examinar atentament la corba de temperatura i la medicació. Es va fixar

que es mantenia estable entre 37 i 37,2 graus i que en el transcurs de la setmana ja no havia necessitat analgèsics per

als mals de cap.

—Qui et porta és la doctora Endrin. T'hi entens bé? —És correcta —va contestar la Lisbeth sense gran entusiasme.

—Et fa res si t'examino?

Va assentir amb el cap. Ell es va treure una llanterna de la butxaca, es va inclinar cap a ella i li va il·luminar els

ulls per verificar la contracció de la pupil·la. Li va demanar després que obrís la boca per examinar-li la gola.

Després, va posar-li suaument les mans al voltant del coll i li va fer inclinar el cap endavant i endarrere, i després

cap als costats, diverses vegades.

—No tens problemes amb la nuca? —va preguntar.

Va negar.

—Mal de cap?

—Torna de tant en tant, però marxa.

—El procés de cicatrització continua el seu curs. El mal de cap anirà desapareixent de manera progressiva.

Tenia els cabells encara tan curts que n'hi havia prou d'apartar-ne una petita tofa per poder palpar la cicatriu so-

bre l'orella. No presentava problemes, però encara tenia una petita crosta.

—T'has tornat a gratar la ferida. Para de fer-ho, em sents?

Ella va assentir amb el cap. Ell li va agafar el colze dret i li va fer aixecar el braç.

—Pots aixecar el braç tota sola? Ella el va aixecar.

—Sents algun dolor o molèstia a l'espatlla? Va negar. —Et tiba? —Una mica.

—Em sembla que hauries de treballar els músculs de l'espatlla una mica més.

—Es difícil quan una està tancada amb clau. Ell li va somriure.

—Això no ha de durar eternament. Ja fas els exercicis que t'ha recomanat el terapeuta? Nou assentiment amb el cap.

Va agafar l'estetoscopi i el va aplicar contra el seu propi canell per escalfar-lo. Després, va seure a l'espona del

llit, va descordar la camisa de dormir de la Lisbeth, li va auscultar el cor i li va prendre el pols. Li va demanar que

s'inclinés endavant i li va aplicar l'estetoscopi a l'esquena per auscultar els pulmons.

—Tus.

Ella va tossir.

—Molt bé. Ja et pots cordar. Mèdicament parlant, estàs més o menys recuperada.

Ella va assentir amb el cap. Esperava que s'aixequés i prometés de tornar a visitar-la en pocs dies, però ell es va

quedar assegut a l'espona del llit. No va dir res en una bona estona, i semblava reflexionar. La Lisbeth va esperar pa-

cientment.

—Saps per què em vaig fer metge? —va preguntar de cop i volta.

Ella va negar amb el cap.

—Vinc d'una família d'obrers. Sempre havia volgut ser metge. De fet, quan era adolescent volia ser psiquiatre.

Era terriblement intel·lectual.

En el moment que va pronunciar la paraula psiquiatre, la Lisbeth el va observar amb una sobtada atenció.

—Però no estava segur que fos capaç d'acabar els estudis. Per això, quan vaig acabar l'institut, vaig fer un curs de

soldador i després vaig exercir l'ofici durant uns quants anys.

Va fer que sí amb el cap com per confirmar que deia la veritat.

—Trobava que mai no estava de més tenir una formació en un ofici per si de cas fracassava en els estudis de

medicina. I tampoc no et pensis que hi ha una diferència tan enorme entre un soldador i un metge. En tots dos

casos, es tracta d'una mena de bricolatge. I ara, treballo aquí, al Sahlgrenska, on reparo gent com tu.

Ella va arrufar les celles preguntant-se amb desconfiança si s'estava burlant d'ella. Però el posat i el to de l'home

eren completament seriosos.

—Lisbeth... em preguntava...

Es va quedar en silenci tanta estona que a la Lisbeth gairebé li van agafar ganes de preguntar què volia. Però es

va controlar i va esperar.

—Em preguntava si t'enfadaries amb mi si et fes una pregunta privada i personal. Te la voldria fer a títol privat.

Vull dir, no com a metge. No prendré nota de la teva resposta i no la comentaré amb ningú. No cal que contestis si

no vols.

—Què?

—És una pregunta indiscreta i personal. Ella el va mirar als ulls.

—D'ençà de l'època en què et van tancar al Sankt Ste-fan, a Uppsala, quan tenies dotze anys, t'has negat a

contestar cada vegada que un psiquiatre ha volgut parlar amb tu. Per què?

Els ulls de la Lisbeth Salander es van enfosquir una mica. Va contemplar l'Anders Jonasson amb una mirada

mancada de qualsevol tipus d'expressió. Va restar en silenci durant dos minuts.

—Per què em preguntes això? —va dir finalment.

—Si t'he de ser sincer del tot, no n'estic gaire segur. Em sembla que intento comprendre alguna cosa.

La boca de la Lisbeth es va crispar lleugerament.

—No parlo amb els doctors dels bojos perquè no escolten mai el que els dic.

L'Anders Jonasson va assentir amb el cap i després, bruscament, es va posar a riure.

—Molt bé, molt bé. Digue'm... què en penses, d'en Pe-ter Teleborian?

L'Anders Jonasson havia deixat anar el nom d'una manera tan inesperada que la Lisbeth gairebé va tenir un so-

bresalt. Els ulls se li van enxiquir considerablement.

—Què merda és això? Doble o res? Què és el que estàs buscant?

La seva veu sonava de cop com si fos paper de vidre. L'Anders Jonasson es va inclinar cap a ella, tan a prop que

gairebé envaïa el seu territori personal.

—Ho pregunto perquè un... com n'has dit...?, doctor dels bojos, de nom Peter Teleborian, que no és cap desco-

negut en el meu ofici, m'ha interpel·lat dues vegades aquests últims dies per intentar obtenir la possibilitat d'exami-

nar-te.

La Lisbeth va sentir de sobte un corrent glaçat que li regalimava per l'esquena.

—El tribunal d'instrucció el vol designar per fer la teva avaluació psiquiàtrica legal.

—I?

—No m'agrada en Peter Teleborian. Li he negat l'accés. La segona vegada, s'ha presentat per sorpresa i ha

intentat entrar de manera fraudulenta engalipant una infermera.

La Lisbeth va prémer els llavis.

—El seu comportament m'ha semblat una mica estrany i una mica massa insistent per ser normal. Per això les

meves ganes de saber quina opinió tens d'ell.

Aquesta vegada, li va tocar a l'Anders Jonasson esperar pacientment que la Lisbeth Salander volgués parlar.

—En Teleborian és un porc malparit —va respondre finalment.

—Hi ha una qüestió personal entre vosaltres? —Se'n pot dir així, sí.

—També he tingut una entrevista amb un paio de les autoritats que, per dir-ho així, voldria que jo deixés que en

Teleborian tingués accés a tu.

—I?

—Li he preguntat si tenia els coneixements mèdics necessaris per jutjar el teu estat, i després l'he engegat a

prendre pel sac. És clar que en uns termes una mica més diplomàtics.

—Bé.

—Una última pregunta. Per què em dius tot això? —M'ho has preguntat.

—Sí. Però jo sóc metge i faig psiquiatria. Aleshores, com és que em parles? He de comprendre que és perquè

tens una certa confiança en mi?

Ella no va contestar.

—Aleshores, opto per interpretar-ho d'aquesta manera. Vull que sàpigues que ets la meva pacient. Això vol dir

que treballo per a tu i no per a ningú més.

La Lisbeth se'l va mirar amb desconfiança. Ell la va mirar en silenci durant un moment. Després, va parlar en un

to lleuger.

—Des d'un punt de vista mèdic, estàs més o menys recuperada. Necessites unes quantes setmanes

suplementàries de convalescència. Però, per desgràcia, tot va com una seda.

—Per desgràcia?

—Sí. —Li va adreçar un mig somriure.— T'estàs recuperant molt bé. Massa i tot. —Què vols dir?

—Vull dir que ja no tinc motius justificables per mantenir-te aïllada aquí, i que la fiscal aviat podrà demanar el

teu trasllat a Estocolm, en presó preventiva, a l'espera del judici, que tindrà lloc d'aquí a sis setmanes. Jo crec que

aquesta petició ens caurà a sobre la setmana vinent. I això vol dir que en Peter Teleborian tindrà l'ocasió

d'examinar-te.

La Lisbeth es va quedar completament immòbil al llit. L'Anders Jonasson va semblar torbat i es va inclinar enda-

vant per posar bé el coixí. Va parlar com si reflexionés en veu alta.

—No tens mal de cap i no tens febre, i és probable que la doctora Endrin et doni l'alta. Es va aixecar tot d'una.

—Gràcies per haver parlat amb mi. Tornaré a veure't abans que et traslladin.

Ja havia arribat a la porta quan ella va parlar. —Doctor Jonasson. Es va girar cap a ella. —Gràcies.

Ell va moure lleugerament el cap abans de sortir i tancar la porta amb clau.

La Lisbeth Salander va mantenir durant una llarga estona els ulls fixos en la porta tancada. Després, es va estirar

i va mirar el sostre.

Va ser aleshores quan va descobrir que tenia alguna cosa dura sota el clatell. Va aixecar el coixí i va tenir la

sorpresa de veure una bosseta de tela que, definitivament, abans no hi era. La va obrir i, sense entendre res, va veure

un ordinador de butxaca Palm Tungsten T3 amb un carregador de bateries. Després, es va mirar l'ordinador d'una

mica més a prop i va descobrir una petita ratllada a la vora superior. El cor li va fer un bot. Es el meu Palm. Però, com...

Bocabadada, va desplaçar la mirada cap a la porta tancada amb clau. L'Anders Jonasson era un home ple de

sorpreses. Va engegar l'ordinador i va descobrir de seguida que estava protegit amb contrasenya.

Va mirar-se frustrada la pantalla, que feia pampallugues amb impaciència. 1 com s'imaginen aquests ximples que...

Després, va mirar a l'interior de la bosseta de tela i va descobrir al fons un bocí de paper plegat. El va treure, el va

obrir i va llegir la línia escrita amb una cal·ligrafia polida.

Ets la reina dels hackers, no? Doncs a trobar-la! Kalle B.

La Lisbeth va riure per primer cop en diverses setmanes. Allò era pagar-li amb la seva pròpia moneda! Va

reflexionar uns segons. Després, va agafar el llapis i va escriure la combinació 9277, que corresponia a les lletres

WASP, sobre el teclat. Era el codi que el Kalle Blomkvist dels pebrots havia hagut de trobar quan s'havia introduït al

seu pis de Fiskar-gatan, a Mosebacke, i havia disparat l'alarma.

No va funcionar.

Va provar 52553, corresponent a les lletres KALLE.

Tampoc no va funcionar. Però el Kalle Blomkvist dels pebrots per força havia de voler que ella fes servir l'ordina-

dor, i per tant devia haver escollit una contrasenya relativament simple. Havia signat Kalle Blomkvist, un sobrenom

que habitualment detestava. Va fer les seves associacions d'idees, va reflexionar un moment. Allò tenia aspecte de

broma, o més aviat de pulla. Va teclejar 74774, per PIPPI.

L'ordinador es va posar suaument en marxa. I va rebre el premi d'una emoticona somrient amb una bafarada.

[Ho veus?, no era tan complicat. Proposo que cliquis Els Meus Documents.]

Va trobar immediatament el document [Hola, Sally], al capdamunt de la llista. Hi va fer doble clic i va llegir:

[Per començar: tot això és entre tu i jo. La teva advocada, és a dir la meva germana Annika, ignora

completament que tens accés a aquest ordinador. I cal que això continuï així.

No tinc ni idea de fins a quin punt estàs al corrent del que passa a l'exterior de la teva habitació tancada amb

clau, però has de saber que, estranyament, a despit del teu caràcter, un cert nombre de tanoques plens de

lleialtat treballen per a tu. Quan tot això haurà acabat, fundaré una associació benèfica que anomenaré els

Cavallers de la Taula Guillada, l'únic objectiu de la qual serà organitzar un sopar anual on ens dedicarem a parlar

malament de tu. (No: no hi estàs convidada.)

Bé. Anem als fets. L'Annika s'està preparant per al procés. Un problema, en aquest context, és evidentment que ella treballa per a tu i que és adepta a totes aquelles collonades de la integritat. Això vol dir que no m'explica

ni tan sols a mi de què parleu totes dues, cosa que resulta una mica limita-dora. Per sort, accepta rebre

informació.

Ens hem de posar d'acord tu i jo.

No utilitzis la meva adreça electrònica.

Potser sóc una mica paranoic, però tinc bones raons per creure que no sóc l'únic a consultar-la. Si tens

alguna cosa per lliurar, entra al grup de Yahoo [Taula-Guillada]. Identitat Pippi i contrasenya: P7Í4P7P7Í4.

Mikael.]

La Lisbeth va llegir dues vegades la carta d'en Mikael i va mirar-se l'ordinador de butxaca amb perplexitat. Des-

prés d'un període de celibat informàtic total, se sentia amb una síndrome de ciberabstinència incommensurable. Es

va dir que en Kalle Blomkvist havia pensat realment amb el cul quan havia decidit passar-li d'amagatotis un

ordinador, però havia oblidat totalment que necessitava un telèfon mòbil per tenir accés a la Xarxa.

Estava en aquest punt de les seves reflexions quan va sentir passes al passadís. Va tancar ràpidament l'ordinador

i el va amagar sota el coixí. La clau girava ja dins el pany quan es va adonar que la bossa de tela i el carregador enca-

ra eren a sobre de la taula de capçalera. Va allargar la mà i, a tota velocitat, va ficar la bossa sota el llençol i es va

amagar el cable i el carregador entre les cames. Estava tranquil·lament estirada mirant al sostre quan la infermera

de nit va entrar, la va saludar amablement i li va preguntar com es trobava i si li feia falta alguna cosa.

La Lisbeth va explicar que tot anava bé, amb la sola excepció que necessitava un paquet de cigarrets. Aquesta de-

manda va ser rebutjada amb simpatia, però amb fermesa. Això sí, va rebre un paquet de xiclets de nicotina. Quan la

infermera va tornar a tancar la porta, la Lisbeth va veure el vigilant de Securitas al seu lloc, a la cadira del passadís.

La Lisbeth va esperar a sentir que les passes s'allunyaven abans de tornar a treure l'ordinador de butxaca.

El va encendre i va cercar Xarxa.

La sensació va ser propera al xoc quan l'ordinador va indicar de sobte que havia trobat una xarxa i l'havia tancat.

Contacte amb la xarxa. No pot ser.

Va saltar del llit tan de pressa que va sentir un dolor lan-cinant a la cama ferida. Va passejar una mirada

espaordida per tota l'habitació. Com? La va recórrer tota lentament, examinant fins a l'últim racó... No, no hi ha cap

telèfon mòbil a l'habitació. I tanmateix, trobava Xarxa. Aviat, un somriure esbiaixat li va il·luminar el rostre. La Xarxa

era per força sense fils, i la connexió, a través d'un telèfon mòbil amb Bluetooth, que operava sense cap problema en

un radi de deu o dotze metres. La seva mirada es va dirigir cap a una reixeta de ventilació situada al capdamunt de

la paret.

En Kalle Blomkvist havia plantat un telèfon just al costat de la seva habitació. Aquella era l'única explicació pos-

sible.

Però, per què no havia ficat directament el telèfon a l'habitació... La bateria! Es clar!

El seu Palm s'havia de recarregar més o menys cada tres dies. Però la bateria d'un mòbil que ella faria treballar a

fons navegant no duraria gaire. En Blomkvist, o més aviat la persona que en Blomkvist havia contractat i que es

trobava allà fora, havia de canviar la bateria amb regularitat.

En canvi, sí que li havia proporcionat el carregador del seu Palm. Calia que el tingués a mà. Sempre era més fàcil

amagar i utilitzar un objecte que no pas dos. Al final, resulta que no és tan ximple, en Kalle Blomkvist.

La Lisbeth va començar per preguntar-se on tindria l'ordinador. Havia de trobar un amagatall. A part de

l'en-doll del costat de la porta, n'hi havia un altre al panell del capçal del llit, on anaven connectats el llum de la

tauleta i el despertador digital. Com que havien retirat la ràdio del bloc del capçal, hi quedava una cavitat. Va

somriure. Ja tenia un lloc tant per a l'ordinador de butxaca com per al carregador. Podia utilitzar l'endoll de la

tauleta per deixar l'ordinador carregant-se durant el dia.

La Lisbeth Salander se sentia feliç. Sentia el cor desbocat quan, per primera vegada en dos mesos, va engegar

l'ordinador de butxaca i va entrar a Internet.

Navegar amb un ordinador de butxaca Palm, amb una pantalla diminuta i un estilet, no era tan fàcil com

navegar amb un PowerBook amb una pantalla de disset polzades.

Però estava connectada. Des del seu llit al Sahlgrenska, podia arribar al món sencer.

Per començar, va anar a una pàgina privada que feia publicitat d'unes fotos relativament mancades d'interès

d'un fotògraf afeccionat anomenat Bill Bates a Jobsville, Pennsilvània. Un dia, la Lisbeth havia verificat i constatat

que Jobsville no existia. Malgrat això, en Bates havia fet més de dues-centes fotos de la localitat, que havia posat a la

seva pàgina en forma de petits thumbnails. Va anar baixant fins a la foto número 167 i va clicar sobre la lupa. La foto

representava l'església de Jobsville. Va portar el cursor a l'agulla del campanar i va clicar. Va obtenir immediatament

una finestra que demanava la seva identitat i contrasenya. Va agafar l'estilet i va escriure Remarkable a la casella de

nom d'usuari i A (89) Cx#magnolia a la de contrasenya.

Es va mostrar una finestra: [ERROR — You have the wrong password] i un botó [OK — Try again]. La Lisbeth

sabia que si clicava a [OK — Try again] i provava una altra contrasenya, obtindria la mateixa finestra i, any rere any,

podia anar provant fins a l'infinit. En comptes d'això, va clicar a la lletra O de la paraula [ERROR].

La pantalla es va tornar negra. A continuació, es va obrir una porta animada i en va sortir un personatge que

s'assemblava a la Lara Croft. Es va materialitzar una bafarada amb el text [WHO GOES HERE?].

Va clicar la bafarada i va escriure la paraula Wasp. Va obtenir immediatament la resposta [PROVÉ IT — OR

ELSE...] mentre la Lara Croft animada obria el fiador d'una pistola. La Lisbeth sabia que l'amenaça no era del tot

fictícia. Si escrivia una contrasenya incorrecta tres vegades seguides, la pàgina s'apagaria i el nom Wasp seria ratllat

de la llista de membres. Va escriure molt atentament la contrasenya Monkey Business.

La pantalla va canviar de forma novament i va mostrar un fons blau amb el text:

[Welcome to Hacker Republic, citizen Wasp. It is 56 days since your last visit. There are 10 citizens online. Do

you want (a) Browse the Fòrum (b) Send a Message (c) Search the Archive (d) Talk (e) Get laid?]

Va clicar a [(d)Get laid], va passar a continuació al menú [Who's online?] i va rebre una llista amb els noms

Andy, Bambi, Dakota, Jabba, BuckRogers, Mandrake, Pred, Slip, Sisterjen, SixOfOne i Trinity.

[Hi, gang], va escriure la Wasp.

[Wasp. That really U?], va escriure en SixOfOne immediatament.

[Look who's home.]

[On eres?], va preguntar en Trinity.

[Pesta deia que tenies problemes], va escriure la Dakota.

La Lisbeth no n'estava segura, però creia que Dakota era una dona. Els altres membres en línia, incloent-hi el

que es feia dir Sisterjen, eren homes. Hacker Republic tenia en total (l'últim cop que s'hi havia connectat)

seixanta-dos membres, quatre dels quals eren noies.

[Hola, Trinity], va escriure la Lisbeth. [Hola a tothom.]

[Per què només li dius hola a Trin? No som empestats], va escriure la Dakota.

[Hem sortit plegats], va escriure en Trinity. [Wasp només té tractes amb persones intel·ligents.]

Va rebre immediatament vés aferpunyetes per cinc bandes. Dels seixanta-dos ciutadans, la Wasp només n'havia co-

negut dos a la vida real. En Pesta, que excepcionalment no

estava en línia, n'era un. En Trinity era l'altre. Era anglès i domiciliat a Londres. Dos anys enrere, havia coincidit

amb ell durant unes hores, quan els havia ajudat, a en Mikael Blomkvist i a ella, durant la recerca de la Harriet

Vanger, establint una escolta telefònica clandestina a la tranquil·la barriada de St. Albans. La Lisbeth havia de fer

mans i mànigues amb l'incòmode estilet electrònic i lamentava no tenir un teclat.

[Encara ets aquí?], va preguntar en Mandrake.

Va anar picant les lletres una a una.

[Sorry. Només tinc un Palm. No és gaire ràpid.J [Què li ha passat al teu ordinador?], va preguntar en Pred.

[El meu ordinador està bé. Sóc jo qui té problemes.] [Explica-l'hi al germà gran], va escriure l'Slip. [L'Estat

em té presonera.]

[Què? Per què?] La resposta va arribar-li immediatament de tres dels participants en el xat.

La Lisbeth va resumir la seva situació en cinc ratlles, que van ser acollides per una cosa semblant a un murmuri

de preocupació.

[Com estàs?], va preguntar en Trinity. [Tinc un forat al crani.]

jjo no hi veig cap diferència], va observar en Bambi.

[Wasp sempre ha tingut el cap ple d'aire], va dir en Sis-terjen, abans de llançar-se a una sèrie d'invectives

pejoratives sobre les capacitats intel·lectuals de la Wasp.

La Lisbeth va somriure. Una rèplica de la Dakota va reprendre la conversa.

[Espereu. Ens trobem davant un atac contra un ciutadà de Hacker Republic. Quina serà la nostra resposta?] [Atac nuclear sobre Estocolm?], va proposar en SixOfOne. [No, seria exagerat], va dir la Wasp. [Una bomba

en miniatura?] [Vés a pastar fang, SixOQ]

[Podríem apagar Estocolm], va proposar en Mandrake. [Un virus que apagui el govern?]

En general, els ciutadans de Hacker Republic no escampaven virus. Al contrari: eren hackers, i, en conseqüència,

enemics declarats dels cretins que es dediquen a engegar virus informàtics amb l'únic propòsit de sabotejar la Xarxa

i carregar-se els ordinadors. Ells eren, ben al contrari, addictes a la informació, i necessitaven tenir una Xarxa en

bon estat de funcionament per poder-la piratejar.

En canvi, la proposta de desconnectar el govern suec no era una amenaça vana. Hacker Republic era un club

molt exclusiu que comptava a les seves files amb els millors entre els millors, una força d'elit que qualsevol

departament de Defensa nacional hauria pagat sumes colossals per tenir al seu servei amb objectius cibermilitars,

en el cas que algú pogués incitar the citizens a sentir aquest tipus de lleialtat cap a un Estat. Cosa que no era gens

probable.

Però al mateix temps, eren computer wizards i estaven perfectament al corrent de l'art de la fabricació de virus in-

formàtics. I no eren tampoc difícils de convèncer per dur a terme campanyes especials si la situació ho requeria. Uns

anys enrere, un citizen de Hacker Rep, que era creador de programes a Califòrnia, havia patit el robatori d'una patent

per part d'una start-up que, a sobre, havia tingut la barra de portar el ciutadà davant la justícia. Això havia portat

tots els activistes de Hacker Rep a dedicar durant sis mesos una energia notable a piratejar i destruir tots els

ordinadors d'aquella empresa. Cada secret de negocis i cada correu electrònic —així com alguns documents

falsificats que podien deixar creure que l'empresa es dedicava al frau fiscal— era alegrement exposat a la Xarxa,

juntament amb informació sobre l'amant secreta del director general i fotos d'una festa a Hollywood on el mateix

director general es-nifava coca. L'empresa havia fet fallida al cap de sis mesos i, encara que ja havien passat uns

quants anys d'ençà dels fets, alguns membres rancorosos de la milícia popular de Hacker Republic continuaven

perseguint l'antic director general.

Si una cinquantena dels hackers més eminents del món decidien unir-se per a un atac comú contra un Estat,

aquest Estat probablement sobreviuria, però no sense problemes considerables. Si la Lisbeth girava el polze cap

amunt, les pèrdues es podrien elevar a milers de milions. Va reflexionar un instant.

[De moment, no. Però si les coses no funcionen com jo vull, potser demanaré ajut.] [N'hi ha prou que ho diguis], va dir la Dakota.

[Fa molt de temps que no hem tocat els ous a cap govern], va dir en Madrake.

[Tinc una proposta: la idea general és invertir el sistema de pagament d'impostos. Un programa que seria

com fet a mida per a un país petit com Noruega], va escriure en Bambi.

[Està bé, excepte pel detall que Estocolm és a Suècia], va escriure en Trinity.

[És igual. Tot el que s'ha de fer és...]

La Lisbeth Salander es va tirar enrere al coixí i va seguir la conversa amb un somriure. Es va preguntar per què

tenia tantes dificultats per parlar d'ella mateixa amb les persones que trobava cara a cara, i revelava sense problemes

els seus secrets més íntims a una colla d'excèntrics completament desconeguts a Internet. Però el fet era que si la

Lisbeth Salander tenia una família i un grup d'amics, eren precisament aquells guillats absoluts. Cap d'ells no tenia

una possibilitat real d'ajudar-la en els seus conflictes amb l'Estat suec. Però sabia que en cas de necessitat dedicarien

un temps i una energia considerables a fer unes demostracions de força apropiades. Gràcies a la Xarxa, també

podria trobar amagatalls a l'estranger. La idea de proporcionar-li un passaport noruec a nom d'Irene Nesser havia

vingut d'en Pesta.

La Lisbeth no en sabia res, de l'aparença física dels ciutadans de Hacker Rep, i només tenia una idea molt vaga

de què feien fora de la Xarxa —els ciutadans es mostraven sempre particularment vagues pel que feia a les seves

identitats. SixOfOne, per exemple, afirmava que era un ciutadà americà negre, home i d'origen catòlic, que vivia a

Toronto, Canadà. Però podria perfectament ser blanca, dona, luterana i amb residència a Skòvde, Suècia.

Qui millor coneixia era en Pesta. Havia estat ell qui, un dia, l'havia presentat a la família, i ningú no arribava a

ser membre d'aquella societat exclusiva sense comptar amb recomanacions especialment importants. Qui arribava a

ser-ne membre, a més, havia de conèixer personalment un altre ciutadà —en el cas de la Lisbeth, en Pesta.

A la Xarxa, en Pesta era un ciutadà intel·ligent i de bon tracte. En realitat, era un trentenari obès i asocial amb

una pensió d'invalidesa que vivia a Sundyberg. Es rentava ben poc sovint i el seu pis pudia. La Lisbeth limitava al

màxim les visites a casa seva. Tractar-lo a la Xarxa era més que suficient.

Mentre el xat continuava, la Wasp va descarregar-se els missatges arribats a la seva bústia privada a Hacker Rep.

Un mail de Poison contenia una versió millorada del seu programa Asphyxia 1.3, posada a la disposició de tots els

ciutadans de la República als arxius. El programa Asphyxia permetia controlar els ordinadors d'altres persones a

partir d'Internet. Poison va explicar que havia utilitzat el programa amb èxit i que la seva versió millorada cobria les

últimes versions d'Unix, Apple i Windows. Va enviar-li una breu resposta donant-li les gràcies per l'actualització.

Durant l'hora següent, mentre queia la nit sobre els Estats Units, mitja dotzena de citizens s'havien anat connec-

tant, havien donat la benvinguda a la Wasp i s'havien afegit a la conversa. Quan la Lisbeth en va sortir, el debat

girava al voltant de la possibilitat de fer que l'ordinador del Primer Ministre suec comencés a enviar missatges

educats, però completament absurds, a altres caps de govern del món. Ja s'havia format un grup de treball per donar

consistència a la idea. La Lisbeth es va acomiadar picant una breu contribució amb la punta de l'estilet.

[Continueu parlant, però no feu res sense el meu vistiplau. Tornaré quan em pugui connectar.]

Tothom li va enviar petons i li va recomanar que es cui-dés el forat del crani.

Un cop desconnectada de Hacker Republic, la Lisbeth va entrar a [www.yahoo.com] i es va connectar al grup de

notícies [Taula-Guillada]. Va descobrir que el fòrum tenia dos membres, ella mateixa i en Mikael Blomkvist. La bús-

tia contenia un únic mail que havia estat enviat feia dos dies. Tenia com a tema [Llegeix primerament això].

[Hola, Sally. Vet aquí la situació en aquest moment:

• La policia encara no ha trobat la teva adreça i no té accés al DVD de la violació d'en Bjurman. Aquest DVD

representa una prova molt important, però no el vull posar en mans de l'Annika sense la teva autorització. Tinc

també les claus del teu pis i el passaport a nom d'Irene Nesser.

• En canvi, la policia té la motxilla que duies a Gosseberga. No sé si conté alguna cosa comprometedora.]

La Lisbeth va rumiar un moment. Bah. Un termos mig ple de cafè, unes quantes pomes i roba de recanvi. No

calia patir.

[Et processaran per lesions greus i intent d'assassinat en la persona d'en Zalaixenko, així com lesions greus contra en Carl-Magnus Lundin, del Moto Club Svavelsjò a Stallarholmen —consideren que li vas disparar una

bala al peu i li vas donar una puntada que li va trencar la mandíbula—. Una font fiable al si de la policia ens

informa, però, que tant en un cas com en l'altre les proves no són gaire consistents. El que segueix és molt

important:

1 ) Abans que assassinessin en Zalaixenko, aquest ho va negar tot i va afirmar que devia ser en Niedermann qui et va disparar i et va enterrar al bosc. Va presentar una denúncia contra tu per temptativa d'homicidi. El

fiscal va insistir en el fet que havia estat la segona vegada que intentaves matar en Zalaixenko.

2) Ni en Magge Lundin ni en Benny Nieminen no van dir ni una paraula sobre el que va passar a

Stallarholmen. En Lundin està detingut, acusat del segrest de la Miriam Wu. En Nieminen, l'han deixat anar.]

La Lisbeth va sospesar les paraules d'en Mikael i va arronsar les espatlles. Ja havia parlat de tot allò amb l'Annika

Giannini. Era una situació de merda, però sense novetats. Havia donat compte, amb el cor a la mà, de tot el que

havia passat a Gosseberga, però s'havia abstingut de donar detalls sobre en Bjurman.

[Durant quinze anys, en Zala ha estat protegit pràcticament hagi fet el que hagi fet. N'hi ha hagut uns quants

que han construït la seva carrera sobre la importància d'en Zalaixenko. En algunes ocasions, l'han ajudat fent la

neteja després de les seves relliscades. Tot això és criminal. Dit d'una altra manera, les autoritats sueques han

ajudat a ocultar crims contra individus.

Si això es donés a conèixer, hi hauria un escàndol polític que afectaria tant governs de dreta com

socialdemòcrates. Això vol dir sobretot que un cert nombre d'alts responsables de la Sàpo serien lliurats com a caps

de turc i assenyalats com a responsables d'activitats criminals i immorals. Encara que els crims concrets hagin

prescrit, hi haurà escàndol. Es tracta de peixos grossos que actualment estan retirats o a punt de retirar-se.

Faran tot el que puguin per limitar els danys, i és aquí que et converteixes en un peó del joc. Però aquesta

vegada no es tracta de sacrificar un peó a l'escaquer, sinó de limitar activament els danys que ells poden patir. Per

tant, et veuràs inevitablement acorralada.]

La Lisbeth es va mossegar pensativament el llavi inferior.

[La cosa funciona de la següent manera: saben que no podran conservar el secret sobre en Zalaixenko durant gaire

temps més. Jo conec la història i sóc periodista. Saben que, tard o d'hora, la publicaré. Això ja no té gaire

importància, perquè és mort. Ara, estan lluitant per la seva pròpia supervivència. Els punts següents es troben, en

conseqüència, al capdamunt de la seva llista de prioritats:

1) Han de convèncer el tribunal de màxima instància (és a dir, l'opinió pública) que la decisió de tancar-te al

Sankt Stefan el 1991 era legítima —és a dir, que realment eres una malalta mental. 2) Han de separar «el cas Lisbeth Salander» del «cas Zalaixenko». Intenten col·locar-se en posició de dir que,

naturalment, en Zalaixenko era un porc, però això no té res a veure amb la decisió de tancar la seva filla. La van

tancar perquè era una malalta mental —qualsevol altra afirmació no són més que interpretacions malintencionades

de periodistes amargats—. No, no hem ajudat en Zalaixenko en cap crim —això no són més que divagacions

ridícules d'una adolescent malalta mental.

3) El problema és, doncs, que si en el judici que ha de venir resultes exculpada, això voldrà dir que el

tribunal afirma que no ets boja, una prova, doncs, que la teva reclusió del 1991 va ser una cosa tèrbola. Això vol

dir que han d'aconseguir a tot preu que et condemnin a reclusió en un psiquiàtric. Si el tribunal estableix que ets

una malalta mental, els mitjans de comunicació ja no tindran tantes ganes de continuar burxant en l'afer

Salander. Els mitjans funcionen així.

Em segueixes?]

La Lisbeth va assentir amb el cap per a ella mateixa. Ja havia arribat feia temps a aquelles mateixes conclusions.

El problema era que no sabia gaire bé què s'hi podia fer.

[Lisbeth, de debò: el partit es jugarà als mitjans, no a la sala d'audiències. Malauradament, per «raons

d'integritat», el judici serà a porta tancada.

El dia que van matar en Zalaixenko, van entrar a robar al meu pis. No van tocar ni modificar res, excepte una

cosa. El dossier provinent de la casa de camp d'en Bjurman amb l'informe d'en Gunnar Bjòrck del 1991 va desaparèixer. I al mateix temps, la meva germana va ser víctima d'una agressió i li van robar la còpia que ella en

tenia. Aquell informe era la prova de convicció més important en favor teu.

He fet com si haguéssim perdut els papers Zalaixenko. En realitat, disposo d'una tercera còpia, que estava

destinada a l'Armansky N'he fet diverses còpies, que he escampat una mica pertot arreu.

Naturalment, la part contrària, que ha reunit certs responsables i certs psiquiatres, treballa també preparant

el judici, amb l'ajut del fiscal Richard Ekstròm. Tinc una font que

STIEC LARSSON - 382

em va proporcionant algunes informacions sobre el que es trama, però em sembla que tu tens més possibilitats de

trobar informacions adequades... En aquest cas, és urgent.

El fiscal intentarà condemnar-te a un internament en psiquiatria. En això, l'ajudarà el teu vell amic Peter

Teleborian.

L'Annika no es podrà llançar a una campanya mediàtica com la que emprendrà el ministeri públic, que anirà

deixant filtrar les informacions que li convinguin. Dit d'una altra manera, té les mans lligades.

Jo, en canvi, no tinc aquest tipus de restriccions. Puc escriure exactament el que vulgui i, a més, tinc tota una

revista a la meva disposició.

Em manquen dos detalls importants.

1 ) En primer lloc, voldria alguna cosa que demostri que el fiscal Ekstròm està col·laborant amb en Teleborian d'una manera indeguda i sempre amb la intenció d'internar-te amb els bojos. Voldria poder aparèixer en prime time

i presentar documents que redueixin al no res els arguments del fiscal.

2) Per poder dur a terme una guerra mediàtica contra la Sàpo, he de poder parlar en públic de coses que

probablement consideres que pertanyen al teu àmbit privat. Ara per ara, aspirar a l'anonimat resulta força abusiu,

tenint en compte tot el que s'ha dit sobre tu als diaris d'ençà de Pasqua. He d'estar en situació de poder construir

una imatge completament nova de tu als mitjans —encara que segons la teva opinió això atempti contra la teva

intimitat—, i m'estimo més que sigui amb el teu consentiment. Comprens el que et vull dir?]

La Lisbeth va obrir els arxius de [Taula-Guillada]. Contenien vint-i-sis documents de mida variable.

CAPÍTOL 1 4

Dimecres, 18 de maig

a Rosa Figuerola es va llevar a les cinc del matí i va sortir a fer una estona de jòguing abans de dutxar-se i

vestir-se amb uns texans negres, una samarreta de tirants blanca i una jaqueta lleugera de lli gris. Va preparar

sandvitxos i va omplir un termos amb cafè. Va agafar també una pistolera i va treure de l'armer la seva Sig

Sauer. Poc abans de les sis, va engegar el Saab 9-5 blanc i va anar fins a Vittangigatan, a Vàllingby.

En Gòran Màrtensson vivia al segon i últim pis d'un petit immoble. Al llarg del dimarts, havia tret tot el que havia

pogut trobar sobre ell als arxius públics. Era solter, cosa que no impedia que pogués viure amb algú. No hi havia res

sobre ell a les oficines de recaptació, no tenia fortuna personal i el seu tren de vida no semblava en cap aspecte extra-

vagant. Rarament havia agafat baixes per malaltia.

L'únic punt que podia cridar l'atenció era que tenia permís per a setze armes de foc. Tres d'aquestes eren escopetes

de caça, mentre que la resta eren pistoles de diferents tipus. Des del moment que en tenia els permisos, allò no era

cap crim, però la Rosa Figuerola alimentava una desconfiança ben fonamentada cap a les persones que acumulaven

grans quantitats d'armes.

El Volvo amb les plaques de matrícula que començaven per K A B estava estacionat a l'aparcament a uns

quaranta metres del lloc on la Rosa Figuerola va deixar el seu vehicle. Es va servir mitja tassa de cafè sol en un got de

cartró i va començar a menjar-se un sandvitx d'amanida i formatge. Després, va pelar una taronja i en va anar

xuclant llargament cada grill.

A l'hora de la visita del matí, la Lisbeth Salander no estava en forma, tenia un terrible mal de cap. Va demanar un

Alvedon, que li van donar sense discutir.

Una hora després, el mal de cap havia empitjorat. Va cridar la infermera i va demanar-li un altre Alvedon, que no

li va fer cap efecte. Cap al migdia, la Lisbeth tenia tant mal de cap, que la infermera va cridar la doctora Endrin, la

qual, després d'un breu examen, li va prescriure analgèsics més forts.

La Lisbeth es va posar els comprimits sota la llengua i els va escopir tan bon punt va estar sola.

Cap a les dues de la tarda, va començar a vomitar. Els vòmits es van reprendre a les tres.

Cap a les quatre, el doctor Anders Jonasson va arribar al servei poc abans que la doctora Helena Endrin en sortís.

Van consultar-se un moment.

—Té nàusees i un fort mal de cap. Li he donat Dexo-fen. No acabo d'entendre què li passa... Tan bé com havia

anat evolucionant. Podria ser una mena de grip...

—Té febre? —va preguntar el doctor Jonasson.

—No, només 37,2 fa una hora. La tensió és normal.

L

—Molt bé. La tindré en observació aquesta nit.

—El problema és que jo començo tres setmanes de vacances —va dir l'Endrin—. Us correspondrà o a tu o a

l'Svantesson encarregar-vos d'ella. Però l'Svantesson no l'ha seguit gaire...

—No pateixis. M'apunto com el seu metge de capçalera durant la teva absència.

—De primera. Si hi ha una crisi i necessites ajut, no dubtis a trucar-me.

Van anar a veure la Lisbeth plegats. Era al llit, tapada fins al nas amb el llençol, i tenia un aire miserable.

L'Anders Jonasson li va posar la mà al front i va constatar que el tenia humit.

—Em sembla que t'haurem d'examinar una mica. Va donar les gràcies a la doctora Endrin i es va acomiadar d'ella.

Cap a les cinc, el doctor Jonasson va descobrir que la temperatura de la Lisbeth havia pujat ràpidament a 37,8

graus, cosa que es va anotar al seu historial. Va passar-la a veure tres cops al llarg del vespre i va anotar que la

temperatura es mantenia estable pels volts dels 38 graus —massa elevada per ser normal i massa baixa per constituir

un veritable problema—. Cap a les vuit, va demanar radiografies del crani.

Quan les va rebre, va examinar-les minuciosament. No era capaç de detectar res de remarcable, però va constatar

que hi havia una part més fosca a penes perceptible al voltant de l'orifici d'entrada de la bala. Va fer una observació

formulada amb gran prudència i que no comprometia a res en l'historial:

«Les radiografies no permeten cap conclusió definitiva, però l'estat de la pacient ha empitjorat de manera

manifesta al llarg del dia. No es pot descartar que s'hagi declarat una petita hemorràgia, invisible a les radiografies.

La pacient ha de romandre en repòs i sota una estricta vigilància al llarg dels propers dies».

L'Erika Berger va trobar vint-i-tres mails quan va arribar a l'SMP a dos quarts de set de dimecres.

Un d'aquests correus tenia com a remitent redaktion-sr@sverigesradio.com. El text era curt. Només contenia

dues paraules.

[MALA PUTA]

Va sospirar i es va disposar a eliminar el correu. A l'últim moment, però, va canviar d'opinió. Va anar pujant en la

llista de correu rebut i va obrir el que havia arribat dos dies enrere. El remitent es deia centralred@smpost.se.

Mmmm... Dos correus electrònics amb les paraules «mala puta» i falsos remitents de l'àmbit dels mitjans. Va crear una nova

carpeta que va batejar [TARATSMITJANS] i hi va desar els dos correus. Fet això, es va centrar en el programa de les

notícies del matí.

En Gòran Màrtensson va sortir del seu domicili a les 7.40 h. Va pujar al Volvo i es va dirigir cap al centre de la

ciutat; després, es va desviar per Stora Essingen i Gròndal cap a Sòdermalm. Va agafar Hornsgatan i va arribar al

Bell-mansgatan via Brànnkyrkagatan. Va girar a l'esquerra a Ta-vastgatan a l'alçada del pub Bishop's Arms i va

aparcar just a la cantonada.

La Rosa Figuerola va tenir una xamba increïble. En el mateix moment que arribava davant el Bishop's Arms, una

furgoneta va sortir i li va deixar un lloc lliure per aparcar a Bellmansgatan. Tenia el morro del cotxe a l'alçada de la

cruïlla de Bellmansgatan i Tavastgatan. Des del seu lloc elevat davant el Bishop's Arms, tenia una vista notable. Veia

fins i tot una mica del vidre posterior del Volvo d'en Màrtensson a Tavastgatan. Just davant d'ella, al pendent dret

que baixava cap a Pryssgrànd, es trobava el número i de Bellmansgatan. Veia la façana de costat i no podia veure la

porta d'entrada pròpiament dita, però quan algú en sortia, el podia veure. No dubtava ni per un moment que aquella

adreça era el motiu de la visita d'en Màrtensson al barri. Era la porta de casa d'en Mikael Blomkvist.

La Rosa Figuerola va constatar que el sector al voltant del número i de Bellmansgatan era un malson per a algú

que el volgués vigilar. Els únics llocs des dels quals es podia observar directament la porta, enclotada a la part baixa

del carrer, eren el passeig i la passarel·la que quedava al capdamunt del carrer a l'alçada dels ascensors públics i de la

casa Laurin. Allà no hi havia cap lloc per aparcar i un observador que se situés a la passarel·la seria visible com una

oreneta en un antic fil telefònic. El lloc on la Rosa Figuerola havia aparcat era en principi l'únic on podia quedar-se a

dins del vehicle tot tenint la possibilitat d'observar tot el sector. Però era al mateix temps un mal lloc, ja que una

persona atenta podria veure-la fàcilment a dins del cotxe.

Va girar el cap. No volia sortir del cotxe i començar a voltar pel barri: sabia que cridava l'atenció amb massa faci-

litat. Per a la seva feina de policia, el físic que tenia no era precisament un avantatge.

En Mikael Blomkvist va sortir de casa a les nou i deu. La Rosa Figuerola va prendre nota de l'hora. Va veure com

la seva mirada escombrava la passarel·la que creuava per dalt Bellmansgatan. Va començar a pujar el pendent

directament cap a ella.

La Rosa Figuerola va obrir la guantera i va desplegar un mapa d'Estocolm, que va posar sobre el seient de l'acom-

panyant. Després, va obrir una llibreta, es va treure un bolígraf de la butxaca, va agafar el telèfon mòbil i va fer veure

que parlava. Mantenia el cap baix de manera que la mà que sostenia el telèfon li tapava part de la cara.

Va veure com en Mikael Blomkvist llançava una ràpida mirada a Tavastgatan. Sabia que el vigilaven i per força

havia hagut de veure el cotxe d'en Màrtensson, però va continuar caminant sense manifestar cap mena d'interès per

ell. Actua amb molta calma i serenitat. Un altre hauria obert la porta d'una revolada i s'hauria posat a atonyinar el conductor.

Un instant després, va passar per davant del seu cotxe. La Rosa Figuerola estava molt ocupada localitzant una

adreça al plànol d'Estocolm mentre parlava pel mòbil, però va notar com en Mikael Blomkvist la mirava en passar.

Desconfia de tot el que veu. Li va veure l'esquena al retrovisor del costat de l'acompanyant quan va continuar el seu

camí cap a Hornsgatan. L'havia vist unes quantes vegades a la televisió, però era el primer cop que el veia al natural.

Duia uns texans, una samarreta i una jaqueta grisa. Portava una petita bossa a l'espatlla i caminava amb un aspecte

despreocupat. Ben plantat, el noi.

En Gòran Màrtensson va aparèixer a la cantonada del Bishop's Arms i va seguir en Mikael Blomkvist amb la mi-

rada. Duia a l'espatlla una bossa d'esport força voluminosa i estava acabant una conversa pel mòbil. La Rosa

Figuerola s'esperava que seguís en Mikael Blomkvist, però, per a sorpresa seva, va travessar el carrer just davant del

seu cotxe i va girar a l'esquerra per baixar el pendent en direcció a casa d'en Blomkvist. Un instant després, un home

vestit amb una granota de treball blava va passar pel costat del cotxe de la Rosa Figuerola i va seguir en Màrtensson.

Mira, tu. D'on surt, aquest?

Es van aturar davant la porta de l'edifici on vivia en Mikael Blomkvist. En Màrtensson va teclejar el codi d'entra-

da i van desaparèixer al portal. Tenen intenció d'inspeccionar el pis. La festa dels afeccionats. Es pensa que tot està permès,

aquest.

En aquell moment, la Rosa Figuerola va aixecar la mirada cap al retrovisor i va tenir un sobresalt quan va veure

de nou en Blomkvist. Estava a uns deu metres darrere seu, prou a prop per poder seguir amb els ulls en Màrtensson i

el seu acòlit des del gep que feia el carrer dominant el n ú mero i . Va observar el seu rostre. No l'estava mirant. Ei

canvi, havia vist en Gòran Màrtensson desapareixent per la porta. Un breu instant després, va fer mitja volta i va

continuar caminant en direcció a Hornsgatan.

La Rosa Figuerola es va quedar immòbil durant trenta segons. Sap que el segueixen. Vigila el que passa al seu voltant.

Però, per què no fa res? Algú normalment hauria posat el crit al cel... En porta alguna de cap.

En Mikael Blomkvist va penjar i va contemplar pensati-vament el bloc de notes que tenia a sobre de la taula. El

servei de Trànsit acabava de fer-li saber que el cotxe conduït per una dona rossa que li havia cridat l'atenció a la part

alta de Bellmansgatan pertanyia a una tal Rosa Figuerola, nascuda el 1969 i domiciliada a Pontonjàrgatan, a

Kungshol-men. Com que havia vist una dona a dins del cotxe, en Mikael va suposar que es tractava de la Figuerola

en persona.

Havia estat parlant pel mòbil i consultant un plànol de la ciutat desplegat sobre el seient de l'acompanyant. En

Mikael no tenia cap raó par suposar que tingués res a veure amb el club Zalaixenko, però enregistrava qualsevol

esdeveniment inhabitual que tingués lloc al seu voltant, i molt especialment pels voltants del seu domicili.

Va aixecar la veu per cridar la Lottie Karim.

—Qui és, la tia aquesta? Troba'm la seva foto de carnet, on treballa i tot el que puguis saber del seu passat.

—Sí, cap —va dir la Lottie Karim abans de tornar al seu despatx.

El director financer de l'SMP, en Christer Sellberg, semblava del tot estupefacte. Va apartar el full A4 amb nou

punts breus que l'Erika Berger havia presentat a la reunió setmanal de la comissió de pressupostos. El cap de pressu-

postos Ulf Flodin tenia un aire preocupat. En Borgsjò, el president del consell d'administració, mostrava el seu habi-

tual posat neutre.

—És impossible —va constatar en Sellberg amb un somriure educat.

—Per què? —va preguntar l'Erika Berger.

—El consell d'administració no ho acceptarà mai. Va contra el sentit comú.

—Tornem a començar des del principi —va proposar l'Erika Berger—. Em van contractat per fer que l'SMP torni

a ser rendible. Per aconseguir-ho, cal que tingui amb què treballar. No és veritat?

—Sí, però...

—No puc treure'm del barret el contingut d'un diari formulant idees i bones intencions tancada al despatx.

—Però vostè no coneix res de les realitats econòmiques.

—Possiblement. Però sí que sé com es fa un diari. I la realitat és que aquests últims quinze anys, el conjunt del

personal de l'SMP ha disminuït en cent divuit persones. Em sembla correcte el fet que la meitat siguin grafistes que

han estat substituïts a causa dels avenços tècnics, etc, però el nombre de periodistes productors de textos ha

disminuït en quaranta-vuit persones en el transcurs d'aquest període.

—Es tractava de reduccions necessàries. Si no les haguéssim fet, el diari hauria deixat d'existir ja fa temps.

—Esperem a veure què és necessari i què no. En aquests darrers tres anys, han desaparegut divuit places de

periodistes. A més, la situació actual és que hi ha nou places vacants i cobertes parcialment per col·laboradors

externs. La secció d'Esports pateix un important dèficit de personal. Hi hauria d'haver nou empleats i, durant més

d'un any, dues places han estat sense cobrir.

—Es tracta d'estalviar diners. És tan senzill com això.

—Hi ha tres places sense cobrir a Cultura. Manca una plaça a la secció d'Economia. La secció Tribunals no exis-

teix a la pràctica, però... hi tenim un cap de redacció que va a buscar periodistes a Fets Diversos per a cada notícia. I

en passo de millors. L'SMP no ha fet cap cobertura periodística de les administracions i les autoritats que sigui digna

d'aquest nom des de fa ben bé vuit anys. Per a això, depenem completament dels freelances i de les informacions

proporcionades per l'agència TT... i, com ja sabeu, TT va desmantellar la seva secció Administració ja fa lustres. Dit

d'una altra manera, no hi ha ni una sola redacció a Suècia que estigui en condicions d'observar les administracions i

les autoritats de l'Estat.

—La premsa escrita es troba en una situació delicada...

—La realitat és que, o bé l'SMP tanca la parada immediatament, o bé la direcció pren la decisió de passar a

l'ofensiva. Avui, tenim cada vegada menys empleats que produeixen més text cada dia. Els textos són mediocres, su-

perficials i manquen de credibilitat. Conseqüència: la gent deixa de llegir l'SMP.

—Sembla que no comprengui que...

—Estic tipa de sentir-los dir que no comprenc. No sóc cap estudiant en pràctiques vinguda aquí per distreure's.

—Però la seva proposta és insensata.

—Ah, sí? Per què?

—Està proposant que el diari no generi ingressos.

—Digui'm, Sellberg: al llarg d'aquest any vol distribuir vostè una forta quantitat de diners en dividends als

vint-i-tres accionistes del diari. A això cal afegir uns bonus delirants, que costaran prop de 10 milions de corones,

atorgats a nou persones que seuen al consell d'administració del diari. Vostè mateix s'ha adjudicat un bonus de

400.000 corones per recompensar-lo per haver administrat els acomiadaments a l'SMP. És veritat que som lluny de

les bonificacions que certs directius de Skandia han arribat a adjudicar, però als meus ulls, vostè no val ni un cèntim.

El normal és pagar un bonus quan algú ha fet alguna cosa que ha reforçat l'SMP. En realitat, els seus acomiadaments

han afeblit YSMP i han fet el forat encara més gros.

—Això que diu és molt injust. El consell d'administració ha ratificat totes les mesures que he pres.

—El consell d'administració ha ratificat les seves mesures perquè vostè els ha garantit el repartiment de

dividends cada any. Això és el que s'ha d'acabar ara i aquí.

—Així doncs, està proposant seriosament que el consell d'administració decideixi suprimir totes les distribucions

de dividends i tots els bonus. I com es pot imaginar que els accionistes acceptaran una cosa com aquesta?

—El que proposo és un sistema de benefici zero per a aquest any. Això suposaria un estalvi de prop de 2 1 milions

de corones i la possibilitat de reforçar de manera notable la plantilla i l'economia de l'SMP. Proposo també baixades

de salaris per als directius. A mi mateixa se'm paga un sou anual de 88.000 corones, cosa que és un disbarat per a un

diari que ni tan sols està en condicions de cobrir els llocs vacants de la secció d'Esports.

—Vol abaixar el seu propi salari? Es una mena de comunisme dels salaris, el que preconitza?

—No digui bestieses. Vostè cobra 112.000 corones al mes, comptant el seu bonus anual. Es demencial. Si el diari

es trobés en una situació estable i els beneficis fossin desmesurats, es podrien atribuir tots els bonus que volgués.

Però aquest any no es pot pensar en augments. Proposi dividir per la meitat tots els sous dels directius.

—El que no comprèn és que els nostres accionistes són accionistes perquè volen guanyar diners. D'això, en diuen

capitalisme. Si vostè proposa que perdin diners, no voldran continuar sent accionistes.

—El que proposo no és que perdin diners, però es podria molt bé arribar a aquest punt. Ser propietari implica

una responsabilitat. Vostè mateix ho acaba de dir: aquí és el capitalisme el que preval. Els propietaris de l'SMP volen

beneficis. Però les regles són tals que és el mercat el que decideix si hi haurà beneficis o pèrdues. Segons el

raonament de vostè, les regles del capitalisme serien vàlides de manera selectiva per als empleats de l'SMP, però que

els accionistes i vostè mateix en fossin excepcions.

En Sellberg va sospirar i va aixecar els ulls al cel. Desemparat, va buscar en Borgsjò amb la mirada. En Borgsjò

estudiava pensativament el programa en nou punts de l'Erika Berger.

La Rosa Figuerola va esperar quaranta-nou minuts abans que en Gòran Màrtensson i el desconegut sortissin de

l'edifici de Bellmansgatan. Quan van començar a pujar el pendent cap a on era ella, va aixecar la seva Nikon amb

teleobjectiu de tres-cents mil·límetres i va fer dues fotos. Va tornar la camera a la guantera i va començar a concen-

trar-se en el seu plànol d'Estocolm, quan va llançar una mirada en direcció als ascensors públics. No va poder creure

el que veia. Al capdamunt de Bellmansgatan, just al costat de la porta de l'ascensor, una dona bruna estava filmant

en Màrtensson i el seu acòlit amb una camera digital. Merda... Però què és, aquest mullader? Un congrés d'espionatge a

Bellmansgatan?

En Màrtensson i el desconegut es van separar sense dir res al capdamunt del carrer. En Màrtensson va anar a

buscar el seu cotxe a Tavastgatan. Va engegar el motor, va maniobrar i va desaparèixer del seu camp de visió.

La Rosa Figuerola va desplaçar la mirada cap al retrovisor, on va veure l'esquena de l'home amb granota blava de

treball. Va aixecar els ulls i va veure que la dona de la camera havia acabat de filmar i arribava, en la seva direcció, a

l'alçada de la casa Laurin.

Cara o creu?]z sabia qui era en Gòran Màrtensson i quina era la seva professió. Tant l'home de la granota blava

com la dona de la camera eren cartes desconegudes. Però si sortia del cotxe, corria el perill que la dona de la camera

la veiés.

No es va moure. Pel retrovisor, va veure com l'home de la granota blava tombava per Brànnkyrkagatan. Va

esperar que la dona de la camera arribés a la cantonada davant d'ella. Tanmateix, en comptes de seguir l'home de

blau, la dona va girar cent vuitanta graus i va baixar cap al número 1 de Bellmansgatan. La Rosa Figuerola va veure

una dona d'uns trenta-cinc anys. Tenia els cabells castanys tallats curts i duia uns texans foscos i una jaqueta negra.

Quan va haver avançat una mica pendent avall, la Rosa Figuerola va obrir precipitadament la porta del seu cotxe i va

córrer cap a Brànnkyrkagatan. No podia veure l'home amb granota de treball. Un moment després, una furgoneta

Toyota arrencava. La Rosa Figuerola va veure l'home de tres quarts i va memoritzar el número de matrícula. Però

encara que oblidés el número de matrícula, el podria trobar. Els costats de la furgoneta feien publicitat per a la

Serralleria Lars Fauls-son, amb un número de telèfon.

No va intentar anar a buscar corrent el seu cotxe per seguir la furgoneta. Hi va tornar tranquil·lament i va arribar

a dalt del pendent just a temps per veure com la dona de la camera desapareixia a l'edifici d'en Mikael Blomkvist.

Va pujar al seu cotxe i va apuntar al bloc de notes el número de matrícula i el número de telèfon de la Serralleria

Lars Faulsson. Després, es va gratar el cap. Hi havia un tràfic ben misteriós al voltant de la casa d'en Mikael Blomk-

vist! Va aixecar la mirada i va veure la teulada de l'edifici. Sabia que en Blomkvist tenia un pis a les golfes, però veri-

ficant els plànols dels serveis municipals, havia constatat que aquest estava situat a l'altra banda de l'edifici, amb

finestres que donaven a l'estany de Riddarfjàrden i la ciutat vella.

Una adreça elegant en un vell barri històric. Es va preguntar si no es donava molts aires.

Va esperar nou minuts abans que la dona de la camera sortís de l'edifici. En comptes de tornar a pujar el pendent

cap a Tavastgatan, va continuar avall i va girar a la dreta a la cantonada de Pryssgrànd. Mmmm... Si tingués un cotxe

aparcat allà a Pryssgrànd, deixaria inevitablement enrere la Rosa Figuerola. Però si anava a peu, només tenia una

sortida d'aquella fondalada: pujar per Brànnkyrkagatan per Pus-tegrànd més a prop de Slussen.

La Rosa Figuerola va sortir del cotxe i va caminar en direcció a Slussen per Brànnkyrkagatan. Ja gairebé havia

arribat a Pustegrànd quan la dona de la camera va aparèixer davant seu. Bingo! Va seguir-la per davant del Hilton,

per la plaça Sòdermalm, davant el Museu de la Ciutat a Slussen. La dona caminava amb pas ràpid i decidit sense

mirar al seu voltant. Li va donar aproximadament trenta metres d'avantatge. Va desaparèixer a l'entrada del metro a

Slussen, i la Rosa Figuerola va apressar el pas, però es va aturar en veure que la dona, en comptes d'anar cap a les

andanes, es dirigia al quiosc. La Rosa Figuerola va observar-la mentre feia cua. Mesurava aproximadament metre

setanta i tenia un aspecte més aviat esportiu, amb el seu calçat de jòguing. Veient-la allà davant el quiosc, amb els

dos peus sòlidament plantats a terra, va tenir de cop i volta la certesa que era policia. La dona va comprar alguna

cosa que semblava una capsa de pastilles abans de tornar a la plaça de Sòdermalm i agafar a la dreta per

Katarinavàgen.

La va seguir. Estava relativament segura que la dona no s'havia fixat en ella. Va desaparèixer a la cantonada del

McDonald's, amb la Rosa Figuerola a uns quaranta metres darrere seu.

En tombar la cantonada, no va veure ni rastre de la dona. Es va aturar, sorpresa. Merda! Va anar passant lenta-

ment per davant de les portes. Després, la seva mirada es va fixar en un cartell. Milton Security.

La Rosa Figuerola va assentir amb el cap i se'n va tornar caminant cap a Bellmansgatan.

Va conduir fins a Gòtgatan, on es trobava la redacció de Millennium i va passar la mitja hora següent voltant pels

carrers veïns. Cap al migdia, va tornar a la prefectura de policia de Kungsholmen i va anar a aixecar ferralla al gimnàs

durant una hora.

—Tenim un problema —va dir en Henry Cortez.

La Malou Eriksson i en Mikael Blomkvist van aixecar els ulls de l'original del futur llibre sobre en Zalaixenko.

Eren dos quarts de dues del migdia.

—Seu —va dir la Malou.

—Es tracta de Vitavara SA, l'empresa que fabrica les tasses de vàter al Vietnam per vendre-les a 1.700 corones la

peça.

—Mmm. I quin és el problema? —va preguntar en Mikael.

—Vitavara SA depèn completament d'una societat mare, SveaBygg SA.

—-Ja. Es una empresa gran.

—Sí. El president del consell d'administració es diu Magnus Borgsjò, tot un professional dels consells d'admi-

nistració. És, entre d'altres, president del consell d'administració de YSvenska Morgon-Posten i és propietari de prop

del deu per cent del diari.

En Mikael va clavar a en Henry Cortez una mirada acerada.

—N'estàs segur?

—Sí. El cap de l'Erika Berger és un malparit que explota nens al Vietnam.

—Glups! —va fer la Malou Eriksson.

El secretari de redacció Peter Fredriksson semblava incòmode quan va trucar suaument a la porta del despatx de

parets transparents de l'Erika Berger cap a les dues de la tarda.

—Sí?

—Bé, és una mica delicat. Però hi ha algú aquí a la redacció que ha rebut un mail teu. —Meu? —Sí. —Sospir. —De

què es tracta?

Ell va donar-li uns quants fulls A4 amb correus electrònics adreçats a l'Eva Carlsson, una substituta de vint-i-sis

anys de la secció Cultura. El remitent, segons l'encapçalament, era erika.berger@smpost.se

[Eva adorada. Voldria acariciar-te i besar-te els pits. Em moro d'excitació i em costa molt dominar-me. Et suplico

que responguis als meus sentiments. Ens podem veure? Erika.]

L'Eva Carlsson no havia respost a aquesta entrada en matèria, cosa que havia tingut com a resultat altres correus

els dies següents.

[Eva estimada adorada. Et suplico que no em rebutgis. Estic boja de desig. Et vull nua. Costi el que costi. Estaràs

bé amb mi. No te'n penediràs mai. Besaré cada centímetre de la teva pell nua, els teus pits magnífics i la teva

dolça cova. Erika.]

[Eva. Per què no em contestes? No tinguis por de mi. No em rebutgis. No ets cap ingènua. Ja saps de què et parlo. Vull fer l'amor amb tu i seràs recompensada amb escreix. Si ets amable amb mi, jo seré amable amb tu. Has

demanat que se't prolongui el contracte. Està dins les meves atribucions convertir la teva plaça en un lloc fix. Ens

trobem a les 21 hores al meu cotxe a l'aparcament. La teva Erika.]

—Ah, bé —va dir l'Erika Berger—. I ara es deu estar preguntant si sóc realment qui li ha enviat aquestes propo-

sicions salaces.

—No exactament... vull dir... eh...

—Peter, no parlis entre dents.

—Potser es va creure a mitges el primer correu, o en tot cas la va sorprendre força. Però de seguida s'ha adonat

que tot plegat era completament absurd i no és de cap de les maneres el teu estil, i aleshores...

—Aleshores?

—Doncs bé, troba que la situació és incòmoda i no sap gaire què fer. Cal dir que té molt bona impressió de tu i

que li agrades... com a cap, vull dir. Per això ha vingut a demanar-me consell.

—-Ja ho veig. I què li has dit?

—Li he dit que això és algú que ha manipulat la teva adreça per assetjar-la. O per assetjar-vos a totes dues. I li he

promès que parlaria amb tu.

—Gràcies. Li pots dir que em passi a veure d'aquí a deu minuts?

L'Erika va emprar aquest temps per escriure un correu ben seu.

[Em veig en l'obligació d'informar-vos a tots que una de les nostres col·legues de la redacció ha rebut correus

electrònics que venien aparentment de mi. Aquests correus contenen al·lusions sexuals extremament grolleres.

Per la meva banda, he rebut missatges de contingut vulgar d'un remitent que es diu «centralred» a l'SMP. Com

sabeu, aquesta adreça no existeix a l'SMP.

He consultat el director tècnic i m'ha explicat que és molt fàcil fabricar una falsa adreça de remitent. No sé

com es fa, però es veu que hi ha llocs d'Internet que ofereixen aquesta mena de serveis. N'he de treure la trista

conclusió que entre nosaltres hi ha un malalt que es diverteix amb aquesta mena de coses.

M'agradaria saber si altres empleats han rebut correus estranys. En aquest cas, voldria que es posessin en

contacte immediatament amb el secretari de redacció Peter Fredriksson. Si aquesta ignomínia continua, ens

haurem de plantejar de presentar una denúncia a la policia.

Erika Berger, redactora en cap.]

Va imprimir una còpia del mail i va clicar a continuació sobre «enviar» perquè el missatge arribés a tots els

empleats de l'SMP. En el mateix moment, l'Eva Carlsson va trucar a la porta.

—Bon dia. Seu —li va dir l'Erika—. M'han dit que has rebut uns correus de part meva.

—Buf, no he pensat ni per un segon que allò pogués venir de tu.

—En tot cas, en el moment que entraves aquí estaves rebent un correu meu. Un que realment he escrit jo ma-

teixa i que he enviat a tots els empleats.

Va allargar a l'Eva Carlsson la còpia impresa.

—Ho entenc —va dir l'Eva Carlsson.

—Em sap greu que algú t'hagi pres com a blanc en aquesta campanya tan desagradable.

—Tu no tens cap responsabilitat en el que pugui inventar un tarat.

—Només voldria assegurar-me que no conserves cap sospita cap a mi en aquesta història dels mails.

—Mai no he pensat que poguessin venir de tu.

—Perfecte, gràcies —va dir l'Erika, amb un somriure.

La Rosa Figuerola es va passar la tarda recollint informació. Va començar demanant una foto d'identitat d'en Lars

Faulsson per confirmar que realment es tractava de la persona que havia vist en companyia d'en Gòran Màrtensson.

Després, va introduir el nom en el registre dels expedients judicials i va obtenir immediatament un resultat.

En Lars Faulsson, de quaranta-set anys i conegut amb el sobrenom de Falun, havia començat la seva carrera amb

robatoris de cotxes a l'edat de disset anys. Als anys setanta i vuitanta, va ser detingut dues vegades i processat per

robatori de pisos, furt i encobriment. L'havien condemnat la primera vegada a una pena de presó atenuada i la

segona, a tres anys de presó. En aquella època, era considerat com un individu amb futur en els ambients de la

delinqüència, i havia estat interrogat com a sospitós d'almenys tres robatoris més, un dels quals incloïa l'obertura

d'una caixa forta en uns grans magatzems de Vàsteras, un robatori força complex i que va tenir molt ressò als

mitjans. Després d'haver purgat la pena, s'havia rehabilitat —o, si més no, no havia comès cap infracció per la qual

fos detingut i jutjat. S'havia fet serraller —com qui no vol la cosa— i el 1987 havia posat en marxa el seu propi

negoci, la Serralleria Lars Faulsson, amb seu a Norrtull.

La identificació de la dona desconeguda que havia filmat en Màrtensson i en Faulsson va resultar més senzilla

del que la Rosa s'havia imaginat. Es va limitar a trucar a la recepció de Milton Security i va explicar que estava

buscant una de les seves empleades, que havia conegut temps enrere, però de la qual havia obhdat el nom. Podia, en

canvi, proporcionar una descripció força bona de la dona. La re-cepcionista li va fer saber que s'assemblava a la

Susanne Lin-der i li va passar la comunicació. Quan la Susanne Linder va agafar el telèfon, la Rosa Figuerola es va

disculpar dient que s'havia equivocat de número.

Va entrar als arxius del registre civil i va constatar que al departament d'Estocolm hi havia divuit dones

anomenades Susanne Linder. Tres tenien al voltant de trenta-cinc anys. Una d'elles vivia a Norrtàlje, una altra a

Estocolm i l a tercera a Nacka. En va demanar les fotos i va poder identificar immediatament la dona que havia

seguit aquell matí com la Susanne Linder de Nacka.

Va resumir en un informe tot el que havia fet aquell dia i va anar cap al despatx d'en Torsten Edklinth.

Cap a les cinc de la tarda, en Mikael Blomkvist va tancar el dossier d'investigació d'en Henry Cortez. En Christer

Malm va deixar el text d'en Henry Cortez, que havia llegit quatre vegades. En Henry Cortez estava assegut al sofà al

despatx de la Malou Eriksson, amb aire de culpabilitat.

—Cafè? —va preguntar la Malou tot aixecant-se. Va tornar amb quatre tasses i la cafetera.

En Mikael va sospirar.

—Es una història refotudament bona —va dir—. Recerca impecable. Documentada de dalt a baix. Perfectament

dramatitzada, amb un pocavergonya que estafa els suecs utilitzant el sistema, cosa que és absolutament legal, però

que a sobre és prou rapinyador i mala persona per recórrer a una empresa que practica l'explotació infantil al

Vietnam.

—I molt ben escrit, a més —va afegir en Christer Malm—. L'endemà de la seva publicació, en Borgsjò serà

persona non grata en la vida econòmica sueca. La televisió també es farà ressò del text. Es trobarà en el mateix bany

que els directius de Skandia i altres taurons de la mateixa mena. Una exclusiva fantàstica per a Millennium. Ben jugat,

Henry.

En Mikael va brandar el cap.

—Però hi ha el problema amb l'Erika, que realment ens aixafa la guitarra —va dir.

En Christer Malm va assentir amb el cap.

—I per què ha de ser un problema? —va preguntar la Malou—. No és l'Erika, l'estafador. Bé que tenim dret a

controlar qualsevol president de consell d'administració, encara que resulti que és el cap de l'Erika.

—Però no deixa de ser un bon problema —va dir en Mikael.

—L'Erika Berger no ha marxat del tot d'aquí —va dir en Christer Malm—. Es propietària del trenta per cent de

Millennium i forma part del nostre consell d'administració. N'és fins i tot la presidenta, fins que puguem escollir la

Har-riet Vanger a la propera reunió, que no tindrà lloc fins a l'agost. I l'Erika treballa per a l'SMP, també forma part

del seu consell d'administració i nosaltres estem a punt de denunciar el seu president.

Hi va haver un feixuc silenci.

—Bé, aleshores què fem? —va preguntar en Henry Cortez—. Anul·lem el text?

En Mikael va mirar en Henry Cortez als ulls.

—No, Henry. No anul·larem el text. Aquesta no és la manera de treballar de Millennium. Però ens demanarà força

feina ingrata. No podem senzillament tirar-li això al damunt a l'Erika sense parlar-ne abans amb ella.

En Christer Malm va assentir amb el cap i va agitar un

dit.

—Ficarem l'Erika en un bon embolic. Haurà d'optar per vendre la seva part i dimitir immediatament del consell

d'administració de Millennium, o, en el pitjor dels casos, es farà acomiadar de l'SMP. Sigui com sigui, es trobarà amb

un terrible conflicte d'interessos. Francament, Henry..., estic d'acord amb en Mikael que cal que publiquem l'article,

però pot ser que ens vegem obligats a endarrerir-lo un mes.

En Mikael va assentir amb el cap.

—Perquè nosaltres també tenim un conflicte de lleialtats —va dir.

—Vols que li truqui? —va preguntar en Christer Malm.

—No —va dir en Mikael—. Ja li trucaré jo per quedar amb ella. Si pot ser, avui mateix.

En Torsten Edklinth va escoltar atentament el resum que li va fer la Rosa Figuerola del circ que s'havia organitzat

al voltant de l'edifici on vivia en Mikael Blomkvist, al número i de Bellmansgatan. Va tenir la sensació que el terra se

li bellugava sota els peus.

—Així doncs, un empleat de la Sàpo ha entrat a casa d'en Mikael Blomkvist en companyia d'un antic lladre de

caixes fortes reconvertit en serraller.

—Exacte.

—I segons la teva opinió, què han fet un cop han passat la porta?

—No ho sé. Però han estat absents durant quaranta-nou minuts. Podem suposar evidentment que en Faulsson

ha obert la porta i en Màrtensson ha entrat al pis d'en Blomkvist.

—Per fer-hi què?

—No crec que sigui només per instal·lar-hi micròfons, perquè això es fa en un moment. En Màrtensson deu

haver escorcollat els papers d'en Blomkvist o el que sigui que pugui guardar a casa seva.

—Però en Blomkvist ja estava escamnat... ja van robar l'informe d'en Bjòrck de casa seva.

—Això mateix. Sap que el vigilen, i vigila els qui el vigilen. Es manté impassible.

—Com s'explica això?

—Té un pla. Està recollint proves per denunciar en Gò-ran Màrtensson. Es l'única possibilitat.

—I després, apareix aquesta dona, la tal Linder.

—Susanne Linder, trenta-quatre anys, amb domicili a Nacka. Una expolicia.

—Expolicia?

—Va estudiar a l'acadèmia de policia i va treballar sis anys a les brigades d'intervenció a Sòdermalm. Després, de

cop i volta, va plegar. No hi ha res als seus papers que expliqui per què. Va estar uns mesos a l'atur fins que la va

contractar Milton Security.

—En Dragan Armansky —va dir l'Edklinth, pensatiu—. Quant de temps ha passat dins l'edifici?

—Nou minuts.

—I en què els ha emprat?

—Des del moment que estava filmant en Màrtensson i en Faulsson al carrer, jo diria que està recollint proves de

les seves activitats. Això vol dir que Milton Security treballa amb en Blomkvist i ha posat cameres de seguretat al seu

pis o a l'escala. Probablement, ha entrat per recollir els enregistraments de les cameres.

L'Edklinth va sospirar. El cas Zalaixenko començava a tornar-se incommensurablement complicat.

—Bé. Gràcies. Torna-te'n a casa. Necessito pensar una mica sobre tot això.

La Rosa Figuerola va anar al gimnàs de la plaça Sankt Erik, on va fer una sessió de cardiotraining.

En Mikael Blomkvist va fer servir el seu telèfon suplementari Ericsson T i o blau per trucar a l'Erika Berger a

l'SMP. La va interrompre en una discussió amb els redactors sobre l'orientació que calia donar a un article sobre

terrorisme internacional.

—Sí? Hola... espera un moment.

Va tapar el micròfon amb la mà i va mirar al seu voltant.

—Em sembla que hem acabat —va dir, abans de donar unes últimes instruccions.

Quan es va haver quedat sola al despatx de parets transparents, va agafar de nou el telèfon.

—Hola, Mikael. Em sap greu no haver-te donat notícies meves. Estic desbordada de feina i tinc mil coses per as-

similar.

—-Jo tampoc no he estat plegat de braços —va dir en Mikael.

—Com avança l'afer Salander?

—Bé. Però no és per això que et truco. Ens hem de veure. Aquesta nit.

—-Ja m'agradaria, però m'he de quedar aquí fins a les vuit. I estic rebentada. Ja fa sis hores que treballo.

—Ricky... no estic parlant d'alimentar la teva vida sexual. He de parlar amb tu. Es important.

L'Erika va callar un moment.

—Què passa?

—-Ja t'ho diré quan ens vegem. Però no té res de divertit.

—D'acord. Vinc a casa teva cap a dos quarts de nou.

—No, a casa meva no. Es una llarga història, però hem d'evitar el meu pis durant un temps. Ens trobem al Samirs

Gryta per fer una bona cervesa.

—He de conduir.

—Aleshores, prendrem una cervesa sense alcohol.

Quan va arribar al Samirs Gryta cap a dos quarts de nou, l'Erika Berger estava lleugerament irritada. Tenia mala

consciència per no haver donat notícies seves a en Mikael des del dia que havia posat els peus a l'SMP. Però mai no

havia tingut tanta feina com en aquell moment.

En Mikael Blomkvist la va saludar amb un gest de la mà des d'una taula situada al racó, davant la finestra. Ella es

va quedar aturada a la porta. Durant un instant, en Mikael fi va semblar una persona completament desconeguda, i

va notar que el mirava amb nous ulls. Què és això? Déu meu, estic tan cansada... De seguida, ell es va aixecar per fer-li un

petó, i ella es va adonar amb consternació que no havia pensat en ell des de feia setmanes i que el trobava a faltar

d'una manera atroç. Era com si el temps passat a l'SMP fos un somni i s'hagués de despertar en qualsevol moment al

sofà de la redacció de Millennium. Tot semblavn irreal. —Hola, Mikael.

—Hola, senyora redactora en cap. Ja has menjat?

—Són dos quarts de nou. No tinc els teus detestables horaris d'àpats.

Aleshores, es va adonar que tenia una fam de llop. En Samir va arribar amb el menú i va demanar una cervesa

sense alcohol i uns calamars saltats amb patates. En Mikael va demanar cuscús i una cervesa.

—Com estàs? —li va preguntar ella.

—Vivint una època interessant. Amb moltes coses per

fer.

—Com li va a la Salander?

—Ella forma part de les coses interessants.

—Micke, no tinc cap intenció de robar-te la història.

—Perdona... no estic intentant evitar contestar-te. En aquest moment, les coses estan una mica embolicades.

T'ho vull explicar, però això ens demanaria la meitat de la nit. Com és ser cap de YSMP?

—No s'assembla gens a ser-ne de Millennium.

Ella es va quedar un moment callada.

—Quan arribo a casa, m'adormo com quan s'apaga una espelma i, quan em desperto, tinc càlculs de pressu-

postos a la retina. T'he trobat a faltar. M'agradaria que anéssim a casa teva a dormir. Estic massa cansada per fer

l'amor, però m'agradaria poder-me arraulir i dormir al teu costat.

—Em sap greu, Ricky. El meu pis no és el lloc idoni en aquest moment.

—Per què? Que passa alguna cosa?

—Doncs bé... Hi ha una colla de graciosos que han posat el pis sota vigilància i escolten cada paraula que

pronuncio. Per la meva banda, he instal·lat cameres de vigilància que enregistren el que passa quan jo no hi sóc. Em

sembla que ens estalviarem que ensenyis el cul al món.

—Ho dius de broma?

Ell va negar amb el cap.

—No. Però no és per això que t'havia de veure.

—Què ha passat? Et trobo estrany.

—Doncs bé... tu has començat a treballar a l'SMP. I nosaltres, a Millennium, hem ensopegat amb una història que

enfonsarà el president del teu consell d'administració. Resulta que està implicat en un afer d'explotació de nens i de

presos polítics al Vietnam. Em sembla que ens trobem davant un conflicte d'interessos.

L'Erika va deixar la forquilla i va mirar fixament en Mikael. Va comprendre immediatament que no feia broma.

—T'ho resumeixo. En Borgsjò és president del consell d'administració i accionista majoritari d'una empresa que

es diu SveaBygg, la qual té al seu torn una filial anomenada Vitavara SA. Aquesta fa fabricar tasses de vàter a una

empresa del Vietnam que surt a les llistes de l'ONU sobre explotació infantil.

—M'ho pots repetir?

En Mikael va donar-li tots els detalls de la història que en Henry Cortez havia investigat. Va obrir la seva bossa i

en va treure una còpia dels documents. L'Erika va llegir lentament l'article d'en Cortez. Per acabar, va aixecar els ulls

i la seva mirada es va trobar amb la d'en Mikael. Va sentir un pànic irracional barrejat amb desconfiança.

—I com és que la primera mesura de Millennium després de la meva marxa ha estat passar pel garbell els membres

del consell d'administració de l'SMP?

—Les coses no han anat d'aquesta manera, Ricky.

Va explicar el procés de gestació de l'article.

—I des de quan saps això?

—Des d'aquesta tarda. I no m'agrada gens el caire que han agafat les coses. —Què fareu?

—No ho sé. Ho hem de publicar. No podem fer una excepció només perquè és el teu cap. Però cap de nosaltres

no et vol cap mal —va enretirar la mà—. Estem força fets pols. Sobretot en Henry.

—Encara formo part del consell d'administració de Millennium. En sóc accionista. La gent creurà per força que...

—Sé exactament el que creurà la gent. Et trobaràs amb un bon merder a l'SMP.

L'Erika va sentir que la fatiga la dominava. Va serrar les dents i va reprimir l'impuls de demanar a en Mikael que

tapés la història.

—Quina merda... —va dir—. I esteu segurs que tot això és sòlid?

En Mikael va assentir lentament amb el cap.

—M'he passat tota la tarda examinant la documentació d'en Henry. Tenim en Borgsjò a punt per a l'escorxador.

—I què fareu?

—Què hauries fet tu si haguéssim descobert aquesta història fa dos mesos?

L'Erika Berger va observar atentament el seu amic i amant des de feia vint anys. Després, va abaixar els ulls.

—-Ja saps el que hauria fet.

—Tot això és una casualitat calamitosa. No hi ha res dirigit contra tu. No saps el greu que em sap. Es per això

que he insistit per veure't immediatament. Hem de prendre una decisió sobre com hem d'actuar.

—Hem?

—Diguem... Aquest article anava destinat al número de juny. L'he ajornat. Es publicarà com a molt aviat a

l'agost, i es pot ajornar encara més si ho necessites.

—Ja veig.

La seva veu estava carregada d'amargor.

—Et proposo que no ho decidim aquesta nit. Agafes la documentació i te'n tornes a casa a reflexionar. No facis

res fins que hàgim elaborat una estratègia comuna. Tenim tot el temps del món.

—Una estratègia comuna?

—O bé has de dimitir del consell d'administració de Millennium, o bé has de sortir de l'SMP abans que això es pu-

bliqui. No pots continuar fent dos papers alhora.

Ella va assentir amb el cap.

—Tothom m'associa tant amb Millennium que ningú no es creurà que no tinc res a veure amb l'assumpte, encara

que dimiteixi.

—Hi ha una alternativa. Pots agafar l'article per a l'SMP, acorralar en Borgsjò i exigir que plegui. Estic convençut

que a en Henry Cortez li semblarà bé. Però, sobretot, no facis res abans que no hi estiguem tots d'acord.

—I així, començo en la meva nova feina fent perquè facin fora la persona que m'ha contractat.

—Ho sento.

—No és un home dolent.

En Mikael va fer que sí amb el cap.

—Et crec. Però és cobdiciós.

L'Erika va assentir. Es va aixecar.

—Me'n torno a casa.

—Ricky, jo...

Ella el va tallar.

—Es només que estic esgotada. Gràcies per haver-me avisat. He de reflexionar una mica sobre les conseqüències

de tot això.

En Mikael va fer que sí.

Se'n va anar sense fer-li un petó i el va deixar amb la nota.

L'Erika Berger havia aparcat el cotxe a dos-cents metres del Samirs Gryta, i havia arribat a mig camí quan va

sentir que el cor li començava a bategar tan de pressa que es va haver d'aturar i recolzar-se a la paret. Tenia nàusees.

Es va quedar una estona així, respirant la frescor de la nit de maig. Bruscament, es va adonar que havia estat

treballant de mitjana quinze hores al dia des del Primer de Maig. En feia tres setmanes. Com se sentiria després de

tres anys? Com es va sentir en Morander quan va caure mort a la redacció?

Al cap de deu minuts, va tornar al restaurant i va trobar en Mikael en el mateix moment que en sortia. Es va

aturar, sorprès.

—Erika...

—No diguis res, Mikael. Som amics des de fa tant de temps que res no pot espatllar-ho. Ets el meu millor amic i

el que està passant ara és exactament el que va passar fa dos anys quan vas marxar a enterrar-te a Hedestad, però a

l'inrevés. Em sento estressada i trista.

Ell va assentir i va abraçar-la. Ella va notar com els ulls se li omplien de llàgrimes.

—Tres setmanes a l'SMP ja han acabat amb mi —va dir ella, deixant anar una rialla amarga.

—Doncs a mi em sembla que fa falta molt més que això per acabar amb l'Erika Berger.

—Al teu pis no hi podem anar. Estic massa cansada per fer tot el trajecte fins a casa meva a Saltsjòbaden. M'ador-

miria al volant i em mataria. Acabo de prendre una decisió. Caminaré fins a l'Scandic Crown i agafaré una habitació.

Vine amb mi.

—Ara es diu Hilton.

—Se me'n fot.

Van fer plegats el breu trajecte a peu. Cap de tots dos no parlava. En Mikael tenia el braç al voltant de les

espatlles de l'Erika. Ella el va mirar de cua d'ull i es va adonar que estava exactament tan cansat com ella.

Van anar directament a la recepció, van agafar una habitació doble i van pagar amb la targeta de crèdit de l'Erika.

Van pujar a l'habitació, es van despullar i es van ficar al llit. L'Erika tenia rampes com si acabés de córrer la marató

d'Estocolm. Es van fer dos o tres petons abans de caure en un son profund.

Ni l’un ni l'altra no s'havien adonat que els seguien. No van veure mai l'home que els observava des de l'entrada

de l'hotel.

CAPÍTOL 15

Dijous, 1 9 de maig / Diumenge, 22 de maig

a Lisbeth Salander es va passar la major part de la nit de dijous llegint els articles d'en Mikael Blomkvist i els capítols del

seu llibre que estaven més o menys acabats. Com que el fiscal Ekstròm apostava per un judici al juliol, en Mikael havia

posat com a termini màxim per a la impressió el 20 de juny. Això volia dir que en Kalle Blomkvist disposava d'un mes per

completar la redacció i omplir totes les llacunes del text.

La Lisbeth no comprenia com podria tenir temps, però això era problema d'en Mikael, no seu. El problema d'ella era

determinar quina actitud calia prendre amb relació a les preguntes que ell li havia plantejat.

Va agafar el seu Palm, va entrar a [Taula-Guillada] i va verificar si havia escrit alguna cosa des del dia anterior. Va constatar

que no. Després, va obrir el document que ell havia intitulat [Qüestions Centrals]. Ja se sabia el text de memòria, però tot i això

el va rellegir una vegada més.

Esbossava l'estratègia que l'Annika Giannini ja li havia exposat. Quan l'Annika l'hi havia explicat, ella havia escoltat amb un

interès distret, però llunyà, una mica com si la cosa no anés amb ella. Però en Mikael Blomkvist coneixia secrets sobre ella que

l'Annika Giannini no coneixia. Per això, podia presentar l'estratègia d'una manera molt més substancial. Va baixar fins al quart

paràgraf.

[L'única persona que pot determinar com serà el teu futur ets tu mateixa. Poc importen els esforços que farà l'Annika per

ajudar-te, o l'Armansky, en Palmgren i jo per donar-te suport. No tinc intenció de convèncer-te perquè actuïs. Ets tu qui has

de decidir com fer-ho. O bé capgires el procés en favor teu, o bé deixes que et condemnin. Però si vols guanyar, hauràs de

lluitar.]

Es va desconnectar i es va quedar mirant el sostre. En Mikael li demanava autorització per explicar la veritat en el seu llibre.

Tenia intenció d'ocultar l'episodi de la violació d'en Bjurman. El capítol ja estava escrit, i solucionava el problema establint que

en Bjurman havia iniciat una col·laboració amb en Zalaixenko que havia fet aigües quan li havia agafat por i en Niedermann

s'havia vist obligat a matar-lo. No deia res dels motius d'en Bjurman.

El Kalle Blomkvist dels pebrots venia a complicar-li la vida, a la Lisbeth Salander.

Es va quedar una bona estona rumiant.

A les dues, va agafar el seu Palm i va obrir el programa de processament de textos. Va clicar sobre Document nou, va treure

l'estilet electrònic i va començar a assenyalar les lletres sobre el teclat digital.

[Em dic Lisbeth Salander. Vaig néixer el 30 d'abril de 1978. La meva mare es deia Agneta Sofia Salander. Tenia disset anys

quan jo vaig néixer. El meu pare era un psicòpata, un assassí i un maltractador de dones anomenat Aleksandr Zalaixenko.

Havia treballat com a agent il·legal a l'Europa Occidental per al GRO, servei d'informació militar soviètic. |

L'escriptura no avançava de pressa, perquè es veia obligada a anar assenyalant lletra per lletra. Va formular mentalment

cada frase abans d'escriure-la. Va treballar fms a les quatre, hora en què va tancar l'ordinador de butxaca i el va desar a la

cavitat al darrere de la tauleta del capçal. Havia escrit l'equivalent de dos A4 de text continu.

L'Erika Berger es va despertar a les set. Se sentia lluny d'haver satisfet la seva quota de son, però havia dormit sense

interrupció durant vuit hores. Va llançar una mirada a en Mikael Blomkvist, que encara dormia profundament.

El primer que va fer va ser encendre el telèfon mòbil i comprovar si havia rebut missatges. La pantalla li va indicar que

el seu marit, en Lars Beckman, li havia trucat onze vegades. Merda. Em vaig oblidar d'avisar-lo. Va marcar el seu número i

va explicar-li on era i per què no havia tornat el dia abans a la nit. En Lars estava enfadat.

—Erika, no em tornis a fer això mai més. Ja saps que no té res a veure amb en Mikael, però m'has fet patir molt aquesta

nit. No sabia si t'havia passat alguna cosa. Cal que m'avisis quan no hagis de venir a casa. No t'oblidis mai de fer-ho.

En Lars Beckman sabia perfectament que en Mikael Blomkvist era l'amant de la seva dona. La relació existia amb el seu

aval i el seu consentiment. Però cada vegada que l'Erika havia decidit passar la nit a casa d'en Mikael Blomkvist, abans

L

havia trucat al seu marit per explicar-li la situació. Aquest cop, però, se n'havia anat a l'hotel sense tenir a la ment cap altra

cosa que no fos dormir.

—Perdona'm —va dir—. Ahir estava re-ben-ta-da.

Ell encara va rondinar una mica.

—No t'enfadis, Lars. No tinc forces per a això en aquest moment. Ja m'escridassaràs aquesta nit.

Ell va rondinar una mica menys i li va prometre d'escridassar-la quan l'enxampés.

—Com està en Blomkvist?

—Dorm. —De cop i volta, va riure.— No t'obligo a creure'm, però ens hem adormit cinc minuts després de ficar-nos al

llit. Es la primera vegada que ens passa.

—Erika, caldria que t'ho prenguessis seriosament. Potser hauries de consultar un metge.

Un cop acabada la conversa amb el seu marit, va trucar a la centraleta de YSMP i va deixar un missatge per al secretari

de redacció, Peter Fredriksson. Va explicar que havia tingut un imprevist i que arribaria una mica més tard del normal. Va

demanar-li que desconvoqués una reunió que tenia prevista amb els col·laboradors de la secció de Cultura.

Després, va buscar la seva bossa, en va treure un raspall de dents i va anar al bany. Després, va tornar al llit i va des-

pertar en Mikael.

—Bon dia —va murmurar ell.

—Bon dia —va dir ella—. Afanya't a anar a raspallar-te les dents i rentar-te com un gat. —Què? Com?

Va seure i va mirar al seu voltant amb tanta cara de sorpresa que li va haver de recordar que es trobava a l'hotel Hilton

de Slussen.

—Va. Vés al bany.

—Per què?

—Perquè quan en surtis, faré l'amor amb tu. Va consultar el rellotge.

—I afanya't. Tinc una reunió a les onze i necessito almenys mitja hora per posar-me presentable. I després, necessito

temps per comprar-me una brusa neta anant cap a la feina. Això només ens deixa dues hores per recuperar una mica el

temps perdut.

En Mikael va córrer al bany.

En Jerker Holmberg va aparcar el Ford del seu pare al pati de casa de l'antic Primer Ministre Thorbjòrn Fàlldin, a As,

prop de Ramvik, al municipi de Hàrnòsand. Va baixar del cotxe i va llançar una mirada al seu voltant. Era dijous al matí.

Plovisquejava, i els camps es veien d'un verd intens. Als setanta-nou anys, en Fàlldin no era ja un agricultor en actiu, i en

Holmberg es va preguntar qui s'encarregava de sembrar i de collir. Sabia que l'estaven observant des de la finestra de la

cuina. Al camp, això formava part de les regles. Ell mateix havia crescut a Hàlle-dal, prop de Ramvik, no gaire lluny de

Sadòdron, un dels llocs més bonics del món. Segons l'opinió d'en Jerker Holmberg.

Va pujar els graons de l'entrada i va trucar a la porta.

L'antic líder dels centristes es veia ancià, però semblava encara ple de vigor.

—Hola, Thorbjòrn. Em dic Jerker Holmberg. Ens havíem vist abans, però ja han passat uns quants anys des de l'últim

cop. Sóc el fill d'en Gustav Holmberg, l'alcalde centrista del municipi als anys 1970 i 1980.

—Hola. Es clar que et reconec, Jerker. Ets policia a Estocolm, si no m'equivoco. Deu fer deu o quinze anys des de

l'última vegada.

—Em sembla que més i tot. Puc passar?

Es va instal·lar a la taula de la cuina, i en Thorbjòrn Fàlldin va servir cafè.

—Espero que el teu pare estigui bé. Suposo que no és per això que has vingut...

—No. El pare està bé. Ara mateix està reparant la teulada de casa.

—Quina edat té?

—Va fer els setanta-un fa dos mesos. —Ja —va dir en Fàlldin tot seient—. Aleshores, a què dec l'honor de la teva visita?

En Jerker Holmberg va mirar per la finestra i va veure com una garsa es posava al costat del seu cotxe i observava el

terra. Es va girar cap a en Fàlldin.

—Vinc sense ser convidat i amb un problema important. És possible que quan aquesta conversa s'acabi, em vegi

acomiadat de la meva feina. Perquè sóc aquí per feina, però el meu cap, l'inspector Jan Bublanski, de la brigada criminal

d'Estocolm, no n'està al corrent.

—Això em sona molt seriós.

—Em trobaré, doncs, en una situació molt compromesa si els meus superiors han de ser informats d'aquesta visita. —Ho

entenc.

—Però, si no actuo, hi ha el perill que es cometi per segona vegada un terrible error judicial.

—Em sembla que val més que m'ho expliquis tot.

—La cosa té relació amb un home anomenat Aleksandr Zalaixenko. Era espia del GRO soviètic i va venir a buscar asil a

Suècia el dia de les eleccions del 1976. L'hi van concedir i a partir d'aleshores va començar a treballar per a la Sàpo. Tinc

motius per creure que tu coneixes la història.

En Thorbjòrn Fàlldin va mirar en Jerker Holmberg amb gran atenció.

—Es una llarga història —va dir en Holmberg, i va començar a parlar de la instrucció preliminar que l'havia tingut

ocupat aquells darrers mesos.

L'Erika Berger va rodolar per quedar de bocaterrosa i va posar el cap sobre les mans. Va somriure de cop.

—Mikael, no t'has dit mai que, tant tu com jo, estem de fet completament guillats?

—I doncs?

—Com a mínim, jo. Sento un desig increïble de tu. Em sento com una adolescent esbojarrada. —Ah, bé.

—I després, vull tornar a casa a fer l'amor amb el meu marit.

En Mikael va riure.

—Conec un bon terapeuta, si vols —va dir.

Ella li va picar el ventre amb el dit.

—Mikael, començo a tenir la sensació que tota aquesta història de YSMP és una colossal equivocació.

—No diguis bestieses! Es una oportunitat formidable per a tu. Si hi ha algú capaç de reanimar aquell vell cadàver, ets

tu.

—Sí, potser sí. Però precisament aquest és el problema. L'SMP és un cadàver de dalt a baix. I només em faltava la

propina que em vas donar ahir amb la història d'en Magnus Borgsjò. Ja no entenc què hi estic fent.

—Deixa que les coses es vagin posant una mica a lloc.

—Sí. Però aquest afer Borgsjò no em fa gota de gràcia. No tinc ni la més remota idea de com el puc portar.

—Jo tampoc. Però ja trobarem alguna cosa.

Es va quedar una estona en silenci.

—Et trobo a faltar.

Ell va brandar el cap i va mirar-la.

—Jo també a tu —va dir.

—Què hauria de fer perquè et passessis a l'SMP com a cap d'Actualitat.

—Mai de la vida. No hi ha un tal Holm, en aquest lloc? —Sí. Però és un cretí. —Estic d'acord amb tu. —El coneixes?

—És clar. Vaig fer una substitució de tres mesos a les seves ordres a meitat dels vuitanta. Es un malparit que es dedica a

posar la gent els uns contra els altres. I a més...

—A més, què?

—Bah, res. Seria explicar tafaneries. —Digue'm.

—Una mossa que es deia Ulla no-sé-què, que també estava fent substitucions, l'acusava d'assetjament sexual. No sé si

és cert o fals, però el sindicat no hi va intervenir i a ella no li van prorrogar el contracte, com li havien dit al començament.

L'Erika Berger va mirar l'hora i va sospirar, va treure les cames del llit i va desaparèixer en direcció a la dutxa. En Mikael

no s'havia bellugat quan va tornar tot eixugant-se abans de vestir-se d'una revolada.

—Jo em quedo encara una estona —va dir.

Ella li va fer un petó a la galta i va marxar agitant la mà.

La Rosa Figuerola va aparcar a vint metres del cotxe d'en Gòran Màrtensson a Luntmakaregatan, just al costat de l'Olof

Palmesgata. Va veure com en Màrtensson feia caminant els seixanta metres que el separaven del parquíme-tre. Se'n va anar

per Sveavàgen.

Es va dispensar de pagar: si passava abans per la màquina, el perdria de vista. Va seguir en Màrtensson fins a

Kungsgatan, on va girar a l'esquerra. Va empènyer la porta del Kungstornet. Ella va remugar, però no tenia elecció, i va

esperar tres minuts abans de seguir-lo a l'interior del cafè. Estava assegut a la planta baixa i parlava amb un home ros, d'uns

trenta-cinc anys i aparentment forçut. Un policia, va pensar la Rosa Figuerola.

El va identificar com l'home que en Christer Malm havia fotografiat davant el Copacabana el Primer de Maig.

Va demanar un cafè i es va instal·lar a l'altre extrem de la cafeteria, on va obrir el Dagens Nyheter. En Màrtensson i el

seu company parlaven en veu baixa. No li arribava ni una sola paraula. Va treure el telèfon mòbil i va fer veure que trucava

a algú —cosa que era innecessària, perquè cap dels dos homes no la mirava. Va fer una fotografia amb el mòbil, sabent

perfectament que seria en 72 dpi i, per tant, de massa poca qualitat per ser publicable. Però, en canvi, podria servir de prova

que l'entrevista havia tingut lloc realment.

Després d'una mica més d'un quart d'hora, l'home ros es va aixecar i va sortir del Kungstornet. La Rosa Figuerola va

renegar interiorment. Per què no s'havia quedat a fora? L'hauria reconegut en sortir del cafè. Li agafaven ganes d'aixecar-se

i reprendre la caça. Però en Màrtensson s'havia quedat allà tranquil·lament acabant-se el cafè. No volia atreure l'atenció

aixecant-se per seguir el seu amic no identificat.

Una mica més tard, en Màrtensson es va aixecar i va anar al lavabo. Tan bon punt va haver tancat la porta, la Rosa

Figuerola es va aixecar i va sortir a Kungsgatan. Va mirar amunt i avall del carrer, però l'home ros havia tingut temps de

desaparèixer.

S'ho va jugar tot a una carta i es va precipitar a la cruïlla de Sveavàgen. No el veia per enlloc i va entrar al metro. Sense

esperança.

Va tornar al Kungstornet. En Màrtensson també havia desaparegut.

L'Erika Berger va renegar sense parar quan va tornar al lloc, a dos carrers del Samirs Gryta, on havia aparcat el seu

BMW la vigília.

El cotxe encara hi era. Però durant la nit, algú li havia rebentat els quatre pneumàtics. Em cago en la mare que els va

parir!, va renegar interiorment, bullint de ràbia.

No tenia gaires alternatives. Va trucar al servei d'assistència i va explicar la situació. Com que no tenia temps d'esperar,

va ficar les claus a dins del tub d'escapament perquè els de l'assistència poguessin obrir el cotxe. Després, va anar fins a

Mariatorget, on va agafar un taxi.

La Lisbeth Salander va entrar a la pàgina de Hacker Re-public i va constatar que en Pesta estava connectat. El va cridar.

[Hola, Wasp. Què tal és el Sahlgrenska?] [Sedant. Necessito que m'ajudis.] [I ara!]

[Mai no m'havia imaginat que t'ho hauria de demanar.] [La cosa deu ser seriosa.]

[Gòran Màrtensson, domiciliat a Vàllingby. Necessito tenir accés al seu ordinador.] [OK.]

[S'ha de transferir tot el material a en Mikael Blomkvist, a Millennium.]

[OK. Ja me n'encarrego.]

[Big Brother vigila el telèfon d'en Kalle Blomkvist i segurament els seus correus. Ho has d'enviar tot a una adreça

hotmail.]

[OK.]

[Si jo no estic disponible, en Blomkvist necessitarà que tu l'ajudis. Cal que et pugui contactar.] [Mmm.]

[Es una mica carregós, però te'n pots refiar.]

[Mmm.]

[Quant vols?]

En Pesta va estar silenciós durant uns segons.

[Això té alguna cosa a veure amb la teva situació?] [Sí]

[T'ajudarà?] [Sí.]

[Aleshores, aquesta ronda la pago jo.] [Gràcies. Però jo pago sempre els meus deutes. Necessitaré el teu ajut fins al

judici. Te'n pago 30.000.] [Està dins les teves possibilitats?]

[Està dins les meves possibilitats.] [OK.]

[Em penso que necessitarem en Trinity. Creus que el podràs fer venir a Suècia?] [Per fer què?]

[El que millor sap fer. Li pago els honoraris estàndard més les despeses.] [OK. Qui?]

I la Lisbeth va explicar-li el que volia que fes.

El doctor Anders Jonasson semblava desolat divendres al matí contemplant un inspector Hans Faste visiblement irritat

a l'altra banda de l'escriptori.

—Em sap molt de greu —va dir.

—Es que no ho puc comprendre. Em pensava que la Salander estava restablerta. He vingut a Gòteborg d'una banda per

poder-la interrogar, i de l'altra per fer els preparatius per al seu trasllat a una cel·la d'Estocolm, que és on ha de ser.

—Em sap molt de greu —va repetir l'Anders Jonasson—. Tinc moltes ganes de poder-me-la treure del damunt perquè

no anem precisament sobrats de llits. Però...

—I no hi ha la possibilitat que estigui fingint?

L'Anders Jonasson va riure.

—No crec que sigui possible. Ha de comprendre almenys això: la Lisbeth Salander va rebre una ferida al cap. Li vaig

treure una bala del cervell, i aquesta és una situació que s'assembla en tot a una loteria pel que fa a les possibilitats de

supervivència. Ella ha sobreviscut i el seu pronòstic ha estat particularment satisfactori... tan satisfactori que els meus

col·legues i jo mateix estàvem disposats a donar-li l'alta. Però ahir es va produir una clara degradació del seu estat. Es va

queixar d'un fort mal de cap, i posteriorment ha desenvolupat una febre que ve i se'n va. Ahir estava a 38, amb vòmits en

dues ocasions. Durant la nit, la febre ha baixat i la temperatura era pràcticament normal. Però en examinar-la aquest matí,

estava gairebé a 39, cosa que ja és greu. Ara, durant el dia, la febre ha tornat a baixar. —I què és el que va malament?

—No ho sé, però el fet que la febre vagi pujant i baixant indica que no es tracta d'una grip o una afecció d'aquest tipus.

No ho puc dir exactament, però potser es tracta d'una cosa tan senzilla com una al·lèrgia a un medicament o a alguna cosa

que ha tocat.

Va obrir una fotografia a l'ordinador i va ensenyar el monitor a en Hans Faste.

—He demanat una radiografia del crani. Com pot veure, hi ha una part més fosca aquí, just al lloc de la ferida. No

aconsegueixo determinar de què es tracta. Pot ser la ferida que cicatritza, però també es podria tractar d'una petita he-

morràgia. Abans que hagi determinat què li passa, no la deixaré anar, sigui quina sigui la urgència.

En Hans Faste va brandar el cap amb resignació. No estava en condicions d'argumentar amb un metge, personatge que

té el poder de la vida i de la mort, potser el més semblant a un representant de Déu que es pugui trobar a la terra. Amb

l'excepció dels policies. En tot cas, no tenia ni la competència ni els coneixements per determinar fins a quin punt la

Lisbeth Salander estava malament.

—I què passarà ara?

—He prescrit repòs absolut i una interrupció de la rehabilitació que necessita a causa de les ferides a l'espatlla i el

maluc.

—Molt bé... He de posar-me en contacte amb el fiscal Ekstròm a Estocolm. Tot això ens ha arribat ara per sorpresa. Què

li sembla que li puc anunciar?

—Fa dos dies, estava disposat a aprovar un trasllat potser per a final de setmana. Però en la situació actual, caldrà es-

perar un cert temps. L'haurà d'avisar que segurament no prendré cap decisió aquesta setmana, i que potser caldran un

parell de setmanes abans que se la pugui traslladar a Estocolm. Tot depèn de l'evolució.

—La data del judici està fixada al mes de juliol.

—Si no sorgeix cap imprevist, hauria d'estar en condicions molt abans.

L'inspector Jan Bublanski es va mirar amb desconfiança la dona musculosa que seia a l'altra banda de la taula de cafè.

Estaven instal·lats en una terrassa a Norr Màlarstrand. Era el divendres 20 de maig i l'aire era estival. Ella li havia ensenyat

el seu carnet professional, que la presentava com a Rosa Figuerola, del servei de Seguretat, i se l'havia endut a les cinc de la

tarda, en el moment que ell estava a punt d'anar-se'n cap a casa. Li havia proposat una entrevista particular acompanyada

d'una tassa de cafè.

En un primer moment, en Bublanski s'havia mostrat malcarat i poc disposat a seguir-la. Al cap d'un moment, ella

l'havia mirat als ulls i li havia aclarit que no estava en missió oficial per interrogar-lo i que, naturalment, no estava obligat a

parlar amb ella si no volia. Li havia preguntat què volia i ella li havia explicat amb tota la franquesa que el seu cap li havia

encomanat la missió de fer-se una idea de què era cert i què era fals en el suposat afer Zalaixenko, que en algunes ocasions

era esmentat com afer Salander. Va explicar també que no estava gaire clar que tingués cap dret a fer-li preguntes, i que li

corresponia a ell decidir si volia contestar o no.

—Què vols saber? —va acabar preguntant en Bublanski.

—Explica'm el que sàpigues sobre la Lisbeth Salander, en Mikael Blomkvist, en Gunnar Bjòrck i l'Aleksandr Zalaixenko.

Van estar parlant durant més de dues hores.

En Torsten Edklinth va reflexionar molt atentament per decidir com havia de continuar. Després de cinc dies d'in-

vestigacions, la Rosa Figuerola li havia proporcionat tot un seguit d'elements clars i nets que assenyalaven que alguna cosa

anava terriblement malament al si de la Sàpo. Comprenia la necessitat d'actuar amb prudència, fins que disposés de prou

proves que abonessin les seves afirmacions. En la situació actual, ell mateix es trobava en una certa situació d'indefensió

constitucional, ja que no tenia competències per dur a terme investigacions i intervencions en secret, i encara menys si

aquestes anaven dirigides contra els seus col·laboradors.

Necessitava, en conseqüència, trobar una fórmula que legitimés les seves mesures. En una situació de crisi, sempre

podria fer referència a la seva qualitat de policia i al deure del policia d'esbrinar els delictes. Però el delicte en qüestió era de

naturalesa constitucional tan extremament sensible que probablement es veuria destituït si feia un pas en fals. Es va passar

tot el divendres rumiant en solitari dins el seu despatx.

Les conclusions que va treure van ser que en Dragan Armansky tenia raó, encara que allò pogués semblar inver-

semblant. Existia una conspiració al si de la Sàpo i un cert nombre de persones estaven actuant al marge de l'activitat

regular o paral·lelament a aquesta. Com que aquesta activitat s'havia produït i perllongat al llarg de molts anys —com a

mínim des del 1976, quan en Zalaixenko va arribar a Suècia—, això volia dir que era una cosa organitzada i que tenia el

vistiplau de l'autoritat. Ignorava fins a quin nivell pujava la conspiració.

Va apuntar tres noms en un bloc de notes.

Gòran Màrtensson. Protecció de Personalitats. Inspector criminal.

Gunnar Bjòrck, cap adjunt de la brigada internacional. Mort (suïcidi?).

Albert Shenke, secretari general, DGPN/Sàpo.

La Rosa Figuerola havia arribat a la conclusió que almenys el secretari general havia hagut de dirigir el ball quan en

Màrtensson, de Protecció de Personalitats, havia estat traslladat al contraespionatge sense ser-hi realment. Passava el

temps vigilant el periodista Mikael Blomkvist, cosa que no tenia absolutament res a veure amb l'activitat de

contraespionatge.

A aquesta llista, calia també afegir-hi altres noms de persones externes a la Sàpo.

Peter Teleborian, psiquiatre. Lars Faulsson, serraller.

La Sàpo havia recorregut a en Teleborian com a expert psiquiatre diverses vegades a finals dels anys vuitanta i co-

mençaments dels noranta. Això havia tingut lloc concretament en tres ocasions, i l'Edklinth havia examinat els informes als

arxius. La primera ocasió havia estat extraordinària: el contraespionatge havia identificat un espia rus al si de la indústria de

telefonia sueca, i el passat de l'espia feia témer que optés pel suïcidi si es veia descobert. En Teleborian n'havia fet una

anàlisi notable pel seu encert que suggeria reconvertir l'informador en agent doble. Les altres dues ocasions en què s'havia

recorregut a en Teleborian havien estat consultes menors, referents d'una banda a un empleat de la Sàpo que tenia

problemes amb l'alcohol i de l'altra a l'estrany comportament sexual d'un diplomàtic d'un país africà.

Però ni en Teleborian ni en Faulsson —sobretot en Faulsson— tenien una plaça al si de la Sàpo. I tanmateix, a jutjar per

les missions que els encomanaven, estaven vinculats a... a què?

La conspiració estava íntimament associada al difunt Aleksandr Zalaixenko, agent rus desertor del GRO que, segons les

fonts, va arribar a Suècia el dia de les eleccions del 1976. I del qual ningú no havia sentit a parlar. Com era possible?

L'Edklinth va intentar imaginar-se el que hauria pogut passar si ell s'hagués trobat entre els dirigents de la Sàpo el 1976,

quan va desertar en Zalaixenko. Com hauria actuat? Discreció absoluta. Per força. La deserció només podia ser coneguda

per un petit cercle exclusiu si no es volia córrer el risc que la informació acabés arribant als russos i... Un cercle com de

petit?

Una secció d'intervenció?

Una secció d'intervenció desconeguda?

Si tot hagués estat correcte, haurien confiat en Zalaixenko al contraespionatge. En el millor dels casos, se n'hauria

encarregat el servei d'informació militar. Però ells no tenien ni els mitjans ni la competència per dur a terme aquest tipus

d'intervenció. Així doncs, va ser la Sàpo.

I el contraespionatge tampoc no els havia tingut mai. La clau era en Bjòrck; havia estat evidentment entre els que

havien portat en Zalaixenko. Però en Bjòrck mai no havia tingut res a veure amb el contraespionatge. En Bjòrck era un

misteri. Oficialment, ocupava un lloc en la brigada internacional des dels anys setanta, però en realitat ningú no l'havia vist

en aquell departament abans dels anys noranta, quan el van nomenar cap adjunt per sorpresa.

Tanmateix, en Bjòrck era la font principal de les informacions d'en Blomkvist. Com havia aconseguit en Blomkvist que

en Bjòrck li revelés aquelles bombes en potència? A ell, un periodista?

Les prostitutes. En Bjòrck freqüentava prostitutes adolescents i Mülennium tenia la intenció de denunciar-lo. Se-

gurament, en Blomkvist havia fet cantar en Bjòrck.

I després, la Lisbeth Salander havia fet la seva entrada.

El difunt advocat Niïs Bjurman havia treballat a la brigada internacional al mateix temps que el difunt Bjòrck. Eren ells

qui s'havien encarregat d'en Zalaixenko. Però, què n'havien fet?

Algú per força havia hagut de prendre les decisions. Amb un desertor d'aquell nivell, l'ordre havia de venir de més

amunt encara.

Del govern. Hi havia per força un punt de contacte. Si no, era inconcebible.

Inconcebible?

Una creixent sensació d'incomoditat feia venir suors fredes a l'Edklinth. Tot allò era formalment comprensible. Un

desertor de la importància d'en Zalaixenko calia tractar-lo amb el més gran secret. Ell mateix ho hauria decidit d'aquesta

manera. I era el que el govern Fàlldin probablement havia decidit. Era el més coherent.

En canvi, el que havia passat el 1991 no havia tingut res de normal. En Bjòrck havia contactat en Peter Teleborian per fer

tancar la Lisbeth Salander en una institució psiquiàtrica amb el pretext que estava psíquicament pertorbada. Això era un

crim. Un crim tan enorme que, només de pensar-hi, l'Edklinth va tornar a tenir suors fredes.

Algú havia pres les decisions. En aquest cas, no es podia tractar del govern... L'Ingvar Càrlsson havia estat Primer

Ministre, seguit per en Carl Bildt. Però cap polític no s'atreviria a prendre una decisió que anava tan clarament en contra de

tota llei i tota justícia, i que podia tenir com a resultat un escàndol enorme si sortia a la llum.

Si el govern estava barrejat amb aquell afer, Suècia no valia més que la pitjor de les dictadures del món. I això era

impossible.

I després, els fets del 12 d'abril al Sahlgrenska. En Zalaixenko abatut d'una manera deliberada per un justicier

psíquicament malalt, al mateix temps que un rebentapi-sos entra a casa d'en Mikael Blomkvist i l'Annika Giannini pateix

una agressió. En tots dos casos, resulta robat l'estrany informe d'en Gunnar Bjòrck del 1991. Aquesta era una informació que

en Dragan Armansky li havia proporcionat confidencialment, ja que no s'havia presentat cap denúncia.

I al mateix temps, en Gunnar Bjòrck decideix penjar-se. Precisament ell, la persona amb qui l'Edklinth més hauria

volgut poder mantenir una entrevista seriosa.

En Torsten Edklinth no creia en l'atzar quan aquest prenia aquestes dimensions. L'inspector criminal Jan Bublanski no

creia en aquella casualitat. En Mikael Blomkvist tampoc no hi creia. L'Edklinth va continuar anotant.

Evert Gullberg, setanta-vuit anys, expert en fiscalitat ???

Qui era aquell refotut Evert Gullberg?

Va pensar a trucar al director de la Sàpo, però se'n va abstenir per la senzilla raó que ignorava fins a quin nivell arribava

la conspiració. En resum, no sabia en qui podia confiar.

Després d'haver descartat la possibilitat de recórrer a algú al si de la Sàpo, es va plantejar per un moment parlar amb la

policia regular. En Jan Bublanski portava les investigacions sobre en Ronald Niedermann i estaria evidentment interessat

per qualsevol informació suplementària. Però des d'un punt de vista polític, això era impossible.

Sentia com un gran pes a les espatlles.

Al capdavall, només quedava una solució que fos constitucionalment correcta i que podia representar també un escut si

en el futur havia de caure en desgràcia política. Calia que s'adrecés al cap per trobar un suport polític a les seves iniciatives.

Va mirar l'hora. Aviat serien les quatre de la tarda. Va agafar el telèfon i va trucar al ministre de Justícia, que coneixia

des de feia anys i amb qui havia coincidit en nombroses reunions al ministeri. El va tenir a l'altre extrem del fil en menys de

cinc minuts.

—Hola, Torsten —el va saludar el ministre—. Feia temps que no parlàvem. A què dec aquesta trucada?

—Si t'he de ser sincer, em sembla que et truco per comprovar quina credibilitat m'atribueixes.

—Quina credibilitat? Quina pregunta! Et concedeixo una gran credibilitat. Què vol dir aquesta pregunta tan estranya?

—Perquè precedeix una petició seriosa i fora del corrent... M'he de reunir amb tu i amb el Primer Ministre, i és urgent.

—No és poca cosa.

—Per donar-te les explicacions, m'agradaria que poguéssim poder parlar amb calma. Tinc damunt la taula un assumpte

tan desconcertant, que us n'he d'informar de seguida, a tu i al Primer Ministre.

—Això sona greu.

—Es greu.

—Té alguna cosa a veure amb terroristes o amb amenaces...

—No. Es més greu que això. Trucant-te per fer-te aquesta petició, estic posant tota la meva reputació i la meva carrera

al plat de les balances. No estaríem tenint aquesta conversa si no considerés que la situació és extremament seriosa.

—Ho entenc. Per això la pregunta sobre la teva credibilitat... Quan voldries parlar amb el Primer Ministre? —Si fos

possible, aquest mateix vespre. —Ara sí que m'inquietes de debò. —Em temo que tens tots els motius per sentir-te inquiet.

—Quant de temps ha de durar la reunió? L'Edklinth va reflexionar.

—Crec que em farà falta més o menys una hora per resumir tots els detalls.

—Espera un moment, que ara et truco.

El ministre de Justícia va trucar un quart d'hora després i va explicar-li que el Primer Ministre tenia la possibilitat de

rebre en Torsten Edklinth a la seva residència aquella nit a dos quarts de deu. Quan va penjar, l'Edklinth tenia les mans

humides. Bé, doncs no és impossible que demà al matí, la meva carrera s'hagi acabat.

Va despenjar de nou i va trucar a la Rosa Figuerola.

—Hola Rosa. T'hauràs de presentar a les nou per a un servei. Indumentària correcta obligatòria.

—La meva indumentària sempre és correcta —va dir la Rosa Figuerola.

El Primer Ministre fitava el director de la Protecció de la Constitució amb una mirada que es podia qualificar

d'escèptica. L'Edklinth podia imaginar-se perfectament els engranatges que giraven a gran velocitat al darrere de les ulleres

d'aquell home.

El Primer Ministre va desplaçar després la seva mirada cap a la Rosa Figuerola, que no havia dit res durant l'hora que

havia durat l'exposició. Va veure una dona molt alta i musculosa que li tornava la mirada amb una correcció plena

d'expectació. Després, es va girar cap al ministre de Justícia, que havia empal·lidit lleugerament en el transcurs de

l'exposició.

Per acabar, el Primer Ministre va respirar fondo, es va treure les ulleres i va deixar que la mirada se li perdés en la

llunyania.

—Em sembla que ens farà falta una mica més de cafè —va acabar dient.

—Sí, gràcies —va dir la Rosa Figuerola.

L'Edklinth va assentir amb el cap i el ministre de Justícia va agafar el termos.

—Deixi'm que faci un resum per estar absolutament segur d'haver-ho entès tot bé —va dir el Primer Ministre—. Vostè

sospita que existeix una conspiració al si de la Sàpo, la qual actuaria al marge de les seves funcions constitucionals i que, en

el transcurs dels anys, aquesta conspiració ha desenvolupat una activitat que hauríem de qualificar de criminal.

L'Edklinth va fer que sí amb el cap.

—I s'adreça vostè a mi perquè no té confiança en la direcció de la Sàpo.

—Sí, i no —va respondre l'Edklinth—. He decidit recórrer directament a vostè perquè aquest tipus d'activitat està en

contradicció amb la Constitució, però no conec l'objectiu de la conspiració i no sé si puc haver interpretat malament algun

element. Al capdavall, pot ser que aquesta activitat resulti ser legítima i tingui el vistiplau del govern. En aquest cas, he

actuat a partir d'informacions errònies o mal interpretades i corro el risc, així, de revelar una operació secreta en curs.

El Primer Ministre es va mirar el ministre de Justícia. Tots dos comprenien que l'Edklinth estava prenent les seves

precaucions.

—Jo mai no havia sentit a parlar d'una cosa semblant. Tu estàs al corrent d'alguna cosa?

—De cap de les maneres —va respondre el ministre de Justícia—. No he vist res en cap informe de la Seguretat de

l'Estat que pogués donar cobertura a aquest assumpte.

—En Mikael Blomkvist opina que es tracta d'un grup a dins de la Sàpo. Ell l'anomena el club Zalaixenko.

—Mai no n'he sentit a parlar. Que Suècia hagi acollit i mantingut un trànsfuga rus d'aquest calibre... Així, va desertar

durant el govern Fàlldin...

—Em costa creure que en Fàlldin amagués una cosa com aquesta. Una deserció d'aquesta importància hauria de ser un

afer a transmetre amb prioritat absoluta al govern següent.

L'Edklinth es va escurar el coll.

—El govern de dreta va deixar pas a l'Olof Palme. No és un secret per a ningú que alguns dels meus predecessors a la

Sàpo tenien una opinió particular sobre en Palme...

—Està intentant dir que algú podria haver oblidat informar-ne el govern socialdemòcrata...

L'Edklinth va assentir amb el cap.

—Voldria recordar que en Fàlldin va tenir dos mandats. Totes dues vegades, el govern se'n va desfer. La primera, va

cedir el lloc a l'Ola Ullsten, el govern del qual era minoritari el 1979. Després, el govern es va trencar per segona vegada

quan els moderats el van abandonar i en Fàlldin va governar amb els liberals. Tinc entès que la cancelleria del govern es

trobava immersa en un cert caos durant les cessions de poder. Fins i tot és possible que un cas com el Zalaixenko es

mantingués en un cercle tan restringit que el Primer Ministre Fàlldin no arribés realment a tenir-ne accés, cosa que faria

que no tingués res per passar-li a en Palme.

—En aquest cas, qui és el responsable? —va dir el Primer Ministre.

Tothom excepte la Rosa Figuerola va brandar el cap.

—M'imagino que és inevitable que això acabi arribant als mitjans de comunicació —va dir el Primer Ministre.

—En Mikael Blomkvist i Millennium ho publicaran. Dit d'una altra manera, ens trobem en una situació de

cons-trenyiment.

L'Edklinth havia tingut cura d'utilitzar el plural. El Primer Ministre va assentir amb el cap. Comprenia la gravetat de la

situació.

—Bé. En primer lloc, li voldria agrair que m'hagi informat de tot això tan ràpidament com ho ha fet. Habitualment, no

accepto aquest tipus de visites sense previ avís, però el ministre de Justícia m'ha assegurat que era vostè un home sensat i

que, des del moment que insistia a veure'm saltant-se tots els canals normals, havia de ser perquè passava alguna cosa

realment greu.

L'Edklinth va respirar una mica. Passés el que passés, la ira del Primer Ministre no el fulminaria.

—Ara, només ens queda decidir com hem d'actuar davant de tot això. Té alguna proposta a fer?

—Potser —va respondre l'Edklinth vacil·lant.

Es va quedar en silenci tanta estona, que la Rosa Figuerola va acabar escurant-se el coll.

—Puc parlar?

—Sisplau —va dir el Primer Ministre.

—Si és veritat que el govern no està al corrent d'aquesta operació, aleshores vol dir que és il·legal. En aquest cas, el

responsable és el criminal, és a dir, el funcionari o els funcionaris de l'Estat que s'han extralimitat en les seves atribucions.

Si aconseguim demostrar totes les afirmacions d'en Mikael Blomkvist, això ens portarà a dir que un grup de funcionaris de

la policia secreta han mantingut una activitat criminal. El problema revesteix a partir d'aquí dos aspectes.

—Què vol dir amb això?

—En primer lloc, cal respondre a dues preguntes: com ha estat possible això? De qui és la responsabilitat? Com s'ha

pogut desenvolupar una conspiració com aquesta al si d'un organisme policíac perfectament establert? Permetin-me

recordar que jo mateixa treballo per a la DGPN/Sàpo, i que n'estic orgullosa. Com ha pogut mantenir-se una cosa així

durant tant de temps? Com s'ha pogut dissimular i finançar l'activitat?

El Primer Ministre va assentir amb el cap.

—Sobre aquest aspecte, es publicaran llibres sencers parlant-ne —va dir la Rosa Figuerola—. Però una cosa és segura:

existeix per força un finançament, i aquest ha de pujar a diversos milions de corones l'any. He examinat el pressupost de la

Policia i no hi he trobat res que es pogués anomenar club Zalaixenko. Tanmateix, com ja saben, existeix un cert nombre de

fons secrets als quals tenen accés el secretari general i el director de pressupostos, però no jo.

El Primer Ministre va brandar tristament el cap. Per què la gestió de la Sàpo havia de ser sempre un malson?

—L'altre aspecte té a veure amb els protagonistes. O més exactament, amb les persones que cal atrapar.

El Primer Ministre va fer una ganyota.

—Des del meu punt de vista, les respostes a aquestes preguntes depenen de la decisió que vostè prendrà personalment

d'aquí a uns minuts.

En Torsten Edklinth va contenir la respiració. Si hagués pogut clavar una puntada de peu a la tíbia a la Rosa Figuerola,

ho hauria fet. Acabava de tirar pel dret i de carregar-se tota la retòrica per afirmar que el Primer Ministre n'era

personalment responsable. Ell mateix tenia pensat arribar a aquesta conclusió, però només després d'una llarga marrada

diplomàtica.

—I quina decisió pensa que he de prendre? —va dir el Primer Ministre.

—Per la nostra banda, tenim interessos comuns. Jo treballo a la Protecció de la Constitució des de fa tres anys, i

considero que es tracta d'una missió d'una importància cabdal per a la democràcia sueca. Al llarg d'aquests darrers anys, la

seguretat de l'Estat s'ha comportat correctament dins el marc constitucional. Per a nosaltres, és important subratllar que

tot plegat es tracta d'una activitat criminal duta a terme per individus concrets.

—Aquest tipus d'activitat no té de cap de les maneres el vistiplau del govern —va intervenir el ministre de Justícia.

La Rosa Figuerola va assentir amb el cap i va reflexionar uns segons.

—Per la seva banda, m'imagino que no vol que aquest escàndol esquitxi el govern, com seria el cas si el govern tractés

d'amagar l'assumpte —va dir.

—El govern no té per costum encobrir activitats criminals —va dir el ministre de Justícia.

—No, però posem com a hipòtesi que tingués ganes de fer-ho. En aquest cas, l'escàndol seria incommensurable.

—Continuï —va dir el Primer Ministre.

—La situació actual és complicada perquè nosaltres, al departament de Protecció de la Constitució, ens veiem obligats a

dur a terme accions que són contràries al reglament si volem tenir alguna possibilitat de dilucidar aquesta història. Ens

agradaria que tot plegat es desenvolupés d'una manera jurídicament i constitucionalment correcta.

—Es el que tots desitgem —va dir el Primer Ministre.

—En aquest cas, el que proposo és que vostè, en qualitat de Primer Ministre, doni ordre a la Protecció de la Constitució

d'aclarir aquest embolic al més aviat possible. Lliuri'ns un full de missió per escrit i les autoritzacions necessàries.

—No estic segur que això que proposa sigui legal —va dir el ministre de Justícia.

—Sí. Es legal. El govern té la potestat de prendre mesures extraordinàries en el cas que la Constitució en la seva forma

es vegi amenaçada de manera il·legal. Si un grup de militars o de policies comencés a dur a terme una política d'Afers

Exteriors independent, això voldria dir de facto que al nostre país hauria tingut lloc un cop d'Estat.

—Afers Exteriors? —va preguntar el ministre de Justícia.

El Primer Ministre va assentir bruscament amb el cap.

—En Zalaixenko era un desertor d'una potència estrangera —va dir la Rosa Figuerola—. Segons en Mikael Blomkvist,

lliurava les seves informacions a serveis d'informació estrangers. Si el govern no n'estava informat, és que hi va haver cop

d'Estat.

—Ja entenc on vol anar a parar —va dir el Primer Ministre—. Ara, deixi'm expressar el meu pensament.

El Primer Ministre es va aixecar i va fer la volta a la taula. Es va aturar davant l'Edklinth.

—Té una col·laboradora intel·ligent. I que no va amb embuts.

L'Edklinth es va empassar la saliva i va assentir amb el cap. El Primer Ministre es va girar cap al seu ministre de Justícia.

—Convoca el teu secretari d'Estat i el director jurídic. Demà al matí, vull un document que atorgui a la Protecció de la

Constitució poders extraordinaris per actuar en aquest afer. La missió consisteix a establir el grau de veracitat de les

afirmacions que els preocupen, reunir documentació sobre el seu abast i identificar les persones responsables o implicades.

L'Edklinth va assentir.

—Aquest document no ha d'establir que duguin a terme una instrucció preliminar. Podria equivocar-me, però crec que

només el fiscal general de l'Estat pot designar un director d'instrucció preliminar en aquest estadi. En canvi, li puc donar

per missió dur a terme una investigació per trobar la veritat. El que durà a terme, doncs, és una investigació oficial de

l'Estat. Em segueix?

—Sí. Però li puc fer notar que jo mateix sóc un antic fiscal?

—Mmm. Demanarem al director jurídic que hi doni un cop d'ull i determini el que és formalment correcte. Sigui com

sigui, vostè és l'únic responsable d'aquesta investigació. Vostè mateix designarà els col·laboradors que necessiti. Si troba

proves d'una activitat criminal, les ha de transmetre al ministeri públic, que decidirà les accions judicials que cal dur a

terme.

—Cal que verifiqui als textos legals què és exactament el que està en vigor, però em sembla que està obligat a informar

el portaveu del govern i la Comissió Constitucional... Tot això se sabrà molt ràpidament —va dir el ministre de Justícia.

—Dit d'una altra manera, cal actuar de pressa —va dir el Primer Ministre.

—Mmm —va fer la Rosa Figuerola.

—Sí? —va preguntar el Primer Ministre.

—Ens queden dos problemes... En primer lloc, el que vol publicar Millennium podria interferir en la nostra investigació,

i, en segon lloc, el procés contra la Lisbeth Salander ha de començar d'aquí a poques setmanes.

—Podem saber quan té Millennium intenció de publicar?

—Sempre es pot preguntar —va dir l'Edklinth—. L'última cosa que volem és barrejar-nos amb les activitats dels

mitjans.

—Pel que fa a aquesta tal Salander... —va començar el ministre de Justícia. Va reflexionar un moment—. Seria terrible

que realment fos víctima dels abusos de què parla Millennium... Pot realment ser possible?

—Crec que sí —va dir l'Edklinth.

—En aquest cas, cal que vetllem perquè sigui rescabala-da i, per damunt de tot, que no torni a ser víctima d'un altre

abús de poder —va dir el Primer Ministre.

—I com podem actuar? —va preguntar el ministre de Justícia—-. El govern no pot en cap cas intervenir en una acció

judicial en curs. Això aniria en contra de la llei.

—Es pot parlar amb el fiscal...

—No —va dir l'Edklinth—. Com a Primer Ministre, no pot influir en cap aspecte del procés judicial.

—Dit d'una altra manera, la Salander ha de dur a terme el seu combat al jutjat —va dir el ministre de Justícia—. I

només en el cas que ella perdi el judici i apel·li, el govern podrà intervenir per amnistiar-la o donar ordre al ministeri públic

de verificar si pertoca refer un procés.

I després va afegir una cosa:

—Però tot això és vàlid únicament si és condemnada a una pena de presó. Perquè si la condemnen a un internament

psiquiàtric, el govern no hi podrà fer absolutament res. En aquest cas, es tractaria d'una qüestió mèdica, i el Primer

Ministre no té les competències necessàries per determinar el seu estat mental.

Divendres a les deu de la nit, la Lisbeth Salander va sentir la clau al pany. Va aturar immediatament l'ordinador de

butxaca i el va amagar a sota del coixí. Quan va aixecar els ulls, va veure l'Anders Jonasson que tancava la porta.

—Bona nit, senyoreta Salander —va dir-li—. Com et trobes avui?

—Tinc un mal de cap horrorós i em sento febrosa —va dir la Lisbeth.

—Això no és bo.

La Lisbeth Salander no tenia aspecte d'estar especialment turmentada per la febre o el mal de cap. L'Anders Jonasson la

va examinar durant deu minuts. Va constatar que al llarg de la tarda, la febre havia tornat a pujar força.

—Es una autèntica llàstima que tot això ens caigui a sobre ara que t'estaves recuperant tan bé. En aquests moments, per

desgràcia, no et podré deixar anar abans ben bé de dues bones setmanes.

—Amb dues setmanes n'hi hauria d'haver prou.

Va mirar-la llargament.

La distància entre Londres i Estocolm per carretera és més o menys de mil vuit-cents quilòmetres, i calen teòricament

unes vint hores per recórrer-los. En realitat, havien fet falta prop de vint hores per arribar només a la frontera entre

Alemanya i Dinamarca. El cel estava cobert de núvols de tempesta feixucs com el plom, i dilluns, quan l'home que es feia

dir Trinity va travessar el pont de l'0resund, va començar a ploure a bots i barrals. Va reduir la velocitat i va posar en

marxa els eixugaparabrises.

En Trinity trobava que era un autèntic malson conduir per Europa, amb tot el continent que s'entestava a circular pel

costat equivocat de la carretera. Havia preparat la seva furgoneta dissabte al matí i havia agafat el ferri entre Dover i Ca-lais,

i després havia travessat Bèlgica passant per Lieja. Havia travessat la frontera alemanya a Aquisgrà i havia continuat després

per l'autopista en direcció a Hamburg i Dinamarca.

El seu soci, Bob the Dog, estava endormiscat al seient del darrere. Havien anat fent relleus per conduir i, deixant de

banda unes quantes aturades d'una hora per menjar, havien mantingut una velocitat constant de noranta quilòmetres per

hora. Amb una antiguitat de divuit anys, la furgoneta no estava en condicions de circular més de pressa.

Existien mitjans més simples per anar de Londres a Estocolm, però, malauradament, era poc probable fer entrar a

Suècia una trentena de quilos d'equipament electrònic en un vol regular. Tot i que havien passat sis fronteres en el seu

trajecte, ni un sol duaner o agent de la policia fronterera havia fet aturar en Trinity, el qual era un ferm partidari de la Unió

Europea, que tant simplificava les visites al continent.

En Trinity tenia trenta-dos anys i havia nascut a la ciutat de Bradford, però vivia al nord de Londres des que era ben

petit. Tenia al darrere una formació ben mediocre, una escola professional que li havia proporcionat un títol de tècnic

qualificat en telefonia, i durant tres anys, des dels dinou, havia treballat efectivament com a instal·lador per a British

Telecom.

En realitat, tenia uns coneixements teòrics d'electrònica i informàtica que li permetien llançar-se sense problemes en

discussions en què podia sobrepassar qualsevol expert arrogant en la matèria. Havia viscut amb ordinadors des de l'edat de

deu anys, i havia piratejat el seu primer ordinador als tretze. Això l'havia engrescat d'allò més i, als setze anys, havia

evolucionat fins al punt de poder-se comparar amb els millors del món. Durant un temps, passava cada minut que estava

despert davant la pantalla, creava els seus propis programes i escampava spams per la Xarxa. Va aconseguir infiltrar-se a la

BBC, al ministeri de Defensa anglès i a Scot-land Yard. Fins i tot va aconseguir temporalment prendre el comandament

d'un submarí nuclear britànic que patrullava el mar del Nord. Sortosament, en Trinity formava part més aviat dels curiosos

que no del gènere malintencionat dels vàndals informàtics. La seva fascinació cessava en el moment que havia trobat un

accés per apropiar-se dels secrets d'un ordinador. Com a màxim, es permetia alguna broma infantil, de l'estil de configurar

un ordinador del submarí perquè convidés el capità a eixugar-se el cul quan aquest li demanava una posició. Aquest últim

incident havia ocasionat una sèrie de reunions de crisi al ministeri de Defensa, i en Trinity havia acabat comprenent que

potser no era gaire prudent fer ostentació dels seus coneixements en una època en què els governs parlaven seriosament

quan amenaçaven de condemnar els hackers a llargues penes de presó.

Havia seguit la formació com a tècnic en telefonia perquè ja sabia com funcionava la xarxa telefònica. Havia constatat molt

ràpidament l'arcaisme desesperant dels sistemes i s'havia reconvertit en consultor de seguretat, per instal·lar sistemes d'alarma

i protecció contra robatoris. A alguns clients molt ben escollits, els podia també oferir serveis exclusius com ara vigilància i

escoltes telefòniques.

Era un dels fundadors de Hacker Republic, on la Wasp era una de les ciutadanes.

Eren dos quarts de vuit del vespre de diumenge quan en Trinity i en Bob the Dog van arribar a l'extraradi d'Estocolm.

Passaven Kungenskurva a Skàrholmen quan en Trinity va obrir el seu telèfon mòbil i va marcar un número que havia

memoritzat.

—Pesta —va dir en Trinity.

—On sou?

—M'has dit que truqués quan passéssim Ikea.

En Pesta va descriure el camí fins a l'alberg de joventut a Làngholmen on havia reservat lloc per als seus col·legues anglesos.

Com que en Pesta no sortia pràcticament mai del seu pis, van quedar per trobar-se a casa seva l'endemà a les deu.

Després d'un moment de reflexió, en Pesta va decidir fer un gran esforç i es va lliurar a rentar els plats, fer neteja general i

ventilar el pis abans de l'arribada dels seus convidats.

III

Disc crash Del 27 de maig al 6 de juny

l segle i abans de Crist, l'historiador Diodor de Sicília (que alguns historiadors moderns consideren com una font poc

fiable) descriu amazones a Líbia, nom que en aquella època engloba tota l'Àfrica del nord a l'oest d'Egipte. Aquest

imperi d'amazones era una ginecocràcia, és a dir, que només les dones podien exercir les funcions oficials, incloent-hi A

les funcions militars. Segons la llegenda, el país estava dirigit per una reina, Mirina, la qual, amb trenta mil dones soldats

d'infanteria i tres mil de cavalleria, va travessar Egipte i Síria, i va pujar fins al mar Egeu sotmetent pel camí tot un seguit

d'exèrcits d'homes. Quan la reina Mirina va ser finalment vençuda, l'exèrcit es va dispersar.

L'exèrcit de Mirina va deixar, tanmateix, rastre a la regió. Les dones d'Anatòlia van empunyar les armes per rebutjar una

invasió del Caucas, després que els soldats mascles haguessin estat exterminats en un extens genocidi. Aquestes dones eren

destres en l'ús de tota mena d'armes, incloent-hi l'arc, l'espasa, la destral de combat i la llança. Van copiar les cotes de malla de

bronze i les armadures dels grecs.

Rebutjaven el matrimoni perquè el consideraven com una submissió. Per a la procreació, es concedien permisos durant els

quals practicaven el coit amb homes anònims agafats a l'atzar dels pobles dels voltants. Només una dona que hagués matat un

home en combat tenia dret a perdre la virginitat.

CAPÍTOL I 6

Divendres, 27 de maig / Dimarts, 31 de maig

n Mikael Blomkvist va sortir de la redacció de Millen-nium a dos quarts d'onze de la nit de divendres. Va baixar a la

planta baixa, però, en comptes de sortir al carrer, va trencar a l'esquerra a l'entrada i va travessar el soterrani per sortir al

pati interior i després anar a parar al Hòkens-gata passant per l'edifici del costat. Es va encreuar amb un grup de joves

que sortien de Mosebacke, però ningú no es va fixar en ell. Algú que l'estigués vigilant pensaria que passava la nit a la redacció,

com habitualment. Havia establert aquest esquema des del mes d'abril. En realitat, era en Christer Malm qui estava de guàrdia

a la nit a la redacció.

Durant un quart d'hora, es va estar passejant pels petits carrers i carrerons al voltant de Mosebacke, abans de dirigir-se al

número 9 de Fiskargatan. Va obrir amb el codi d'accés i va pujar a peu fins al pis més alt, on va utilitzar les claus de la Lisbeth

Salander per obrir la porta. Va desconnectar l'alarma. Sempre se sentia igual d'incòmode quan entrava en aquell pis, amb les

seves vint-i-una habitacions, només tres de les quals estaven moblades.

Va començar per preparar cafè i sandvitxos abans d'entrar al despatx de la Lisbeth i engegar el seu PowerBook.

Des d'aquell dia de mitjan abril que li havien robat l'in-forme d'en Bjòrck i s'havia adonat que el tenien sota vigilància,

havia establert el seu quarter general privat al pis de la Lisbeth. Hi havia transferit tota la documentació important. Hi

passava diverses nits per setmana, dormia al llit de la Lisbeth i treballava amb el seu ordinador. Ella n'havia buidat totes les

dades abans d'anar-se'n a Gosseberga per passar comptes amb en Zalaixenko. En Mikael comprenia que probablement no

havia tingut intencions de tornar-hi. Havia hagut de fer servir els discos de sistema de la Lisbeth per tornar a posar

l'ordinador en funcionament.

Des de l'abril, ni tan sols no havia connectat el seu propi ordinador a l'ADSL. Feia servir la connexió de la Lisbeth, obria

l'ICQ i es mostrava sota el número que ella havia creat per a ell i que li havia comunicat a través del grup Yahoo

[Taula-Guillada].

E

[Hola, Sally.] [Explica.]

[He tornat a treballar en els dos capítols que hem discutit aquesta setmana. Trobaràs la nova versió a Yahoo. I tu,

com avances?]

[Disset pàgines acabades. Les penjo a Taula-Guillada ara.] Ptittg.

[OK. Ja les tinc. Deixa que les llegeixi i després en parlem.]

[Tinc una altra cosa.] [Quina?]

[He creat un altre grup Yahoo amb el nom Els-Cavallers.] [OK. Els Cavallers de la Taula Guillada.] [Contrasenya

yacaracai2. ] [OK.]

[Quatre membres. Tu, jo, en Pesta i en Trinity.] [Els teus misteriosos companys de la Xarxa.] [Em cobreixo.]

[OK] [En Pesta ha tret informació de l'ordinador del fiscal Ekstròm. L'havíem piratejat a l'abril.] [OK.]

[Si perdo el meu ordinador de butxaca, ell et mantindrà informat.]

[Bé. Gràcies.]

En Mikael es va desconnectar de l'ICQ i va entrar al nou grup Yahoo [Els-Cavallers]. Tot el que hi va trobar va ser un

enllaç d'en Pesta cap a una adreça http anònima formada únicament per xifres. Va copiar l'adreça a Explorer, va prémer

Retorn i va entrar immediatament en una pàgina de 16 Gb en alguna part d'Internet, que constituïa el disc dur del fiscal

Richard Ekstròm.

Pel que es veia, en Pesta no s'havia complicat la vida i havia copiat la totalitat del disc dur de l'Ekstròm. En Mikael es va

passar una hora triant-ne el contingut. Va rebutjar els arxius de sistema, els programes i quantitats infinites d'instruccions

preliminars que semblaven remuntar-se a anys enrere. Per acabar, va descarregar quatre carpetes. Tres portaven els noms

[INSTPRELIM/SALANDER], [PAPERERA/SA-LANDER] i [INSTPRELIM/NIEDERMANN]. La quarta carpeta era una còpia

dels correus electrònics del fiscal Ekstròm rebuts fins a les dues del migdia del dia anterior.

—Gràcies, Pesta! —va dir en Mikael Blomkvist en veu alta al pis buit.

Durant tres hores, va llegir la instrucció prehminar de l'Ekstròm i la seva estratègia amb vista al procés contra la Lisbeth

Salander. Tal com s'havia esperat, gran part d'aquesta estratègia tenia a veure amb la seva salut mental. L'Ekstròm de-

manava un aprofundit examen psiquiàtric i havia enviat una gran quantitat de correus que tenien per objecte fer-la traslla-

dar al centre de detinguts de Kronoberg al més aviat possible.

En Mikael va constatar que les investigacions de l'Eks-tròm per trobar en Niedermann semblaven encallades. En

Bublanski era qui dirigia la investigació. Havia aconseguit establir tota una documentació tècnica que inculpava en

Niedermann pels assassinats d'en Dag Svensson i la Mia Bergman, així com per l'assassinat de l'advocat Bjurman. En Mikael

Blomkvist hi havia contribuït amb una gran part d'aquelles proves durant tres llargs interrogatoris a l'abril, i es veuria

obligat a declarar en cas de detenció d'en Niedermann. L'ADN identificat en algunes gotes de suor i dos cabells recollits al

pis d'en Bjurman s'havia pogut finalment associar amb l'ADN sortit de l'habitació d'en Niedermann a Gosseberga. També

s'havia trobat el mateix ADN en grans quantitats al cos de l'expert financer del Moto Club Svavelsjò, Viktor Gòransson.

En canvi, l'Ekstròm tenia un nombre sorprenentment escàs d'informacions sobre en Zalaixenko.

En Mikael va encendre un cigarret i, mentre fumava, va anar cap a la finestra per gaudir de la vista sobre Djur-gàrden.

L'Ekstròm dirigia actualment dues instruccions preliminars que calia diferenciar l'una de l'altra. L'inspector Hans Faste

era l'autoritat responsable de les investigacions referides a la Lisbeth Salander. En Bublanski s'encarregava únicament d'en

Niedermann.

El més natural per a l'Ekstròm en el moment que el nom d'en Zalaixenko hagués aparegut a la seva instrucció preli-

minar hauria estat posar-se en contacte amb el director general de la Sàpo per fer preguntes sobre la seva identitat real. En

Mikael no va trobar cap contacte d'aquest tipus entre els correus electrònics de l'Ekstròm, ni en el seu diari ni en les seves

notes. En canvi, tot demostrava que tenia una certa dosi d'informació sobre en Zalaixenko. Entre les notes, en Mikael va

trobar algunes formulacions misterioses:

U informe sobre la Salander és fals. Original d'en Bjòrck no es correspon amb la versió d'en Blomkvist. Classificat com a

confidencial.

Mmm. Després d'això, un seguit de notes que defensaven que la Lisbeth Salander patia d'esquizofrènia paranoide.

Correcte internar la Salander el 1991.

A [PAPERERA/SALANDER], en Mikael va trobar el que unia les investigacions entre elles, és a dir, informacions

accessòries que el fiscal havia jutjat que no afectaven la instrucció preliminar i que, en conseqüència, no s'utilitzarien

durant el judici ni formarien part de les proves contra ella. En formava part pràcticament tot el que tenia relació amb el

passat d'en Zalaixenko.

En Mikael contemplava una instrucció lamentable.

Es preguntava quina part de tot allò era fruit de l'atzar i quina part havia estat arranjada. Per on passava el límit?

L'Ekstròm era conscient que existia un límit?

O bé calia imaginar que algú proporcionava a propòsit a l'Ekstròm informacions creïbles però fal·laces?

Per acabar, es va connectar a hotmail i va dedicar els deu minuts següents a consultar mitja dotzena de comptes

anònims que havia creat. Cada dia havia verificat fidelment l'adreça hotmail que havia donat a la inspectora Sonja Mo-dig.

No tenia gaires esperances de trobar-hi res. Es per això que es va veure agradablement sorprès quan va obrir la bústia i va

trobar un correu de viatgetrenoabril@hot-mail.com.

El missatge només tenia una ratlla.

[Cafè Madeleine, primer pis, dissabte 11 hores.]

En Mikael Blomkvist va assentir pensativament amb el cap.

En Pesta va assenyalar la seva presència a la Lisbeth Salander cap a la mitjanit i la va interrompre quan estava descrivint

la seva vida amb en Holger Palmgren com a tutor. Irritada, va mirar la pantalla.

[Què vols?]

[Hola, Wasp, jo també estic encantat de tenir notícies teves.]

[D'acord, d'acord. Què?] [En Teleborian.]

Es va incorporar al llit i va mirar tota excitada la pantalla de l'ordinador de butxaca.

[Explica.]

[En Trinity ho ha arreglat en un temps rècord.] [Com?]

[El doctor dels bojos no s'està quiet. No para de moure's entre Uppsala i Estocolm, i no se li pot fer hostile takeover.] Qa

ho sé. Com ho ha fet?]

[En Teleborian juga al tennis dos cops per setmana. Dues hores ben bones. Es va deixar l'ordinador a dins del cotxe

en un aparcament cobert.]

[Ha ha.]

[En Trinity no ha tingut cap problema per neutralitzar l'alarma del cotxe i treure l'ordinador. Amb mitja hora n'ha

tingut prou per copiar-ho tot via Firewire i instal·lar Asphyxia.]

[On ho trobo?]

En Pesta li va donar l'adreça http del servidor on conservava el disc dur d'en Peter Teleborian.

[Com diu en Trinity... This is some nasty shit.] [?] [Vés a veure el seu disc dur.]

La Lisbeth Salander es va acomiadar d'en Pesta per anar a Internet a trobar el servidor que ell li havia indicat. Va de-

dicar les tres hores següents a passar revista una per una a les carpetes de l'ordinador d'en Teleborian.

Va trobar una correspondència entre en Teleborian i una persona amb adreça de hotmail que li enviava missatges

encriptats. Com que disposava de la clau PGP d'en Teleborian, no va tenir cap problema per llegir la correspondència. El

nom del corresponsal erajonas, sense cognom. En Jonas i en Teleborian manifestaven un interès malsà per la manca de

salut de la Lisbeth Salander.

Yes... podem demostrar que existeix una conspiració.

Però el que va interessar a la Lisbeth Salander per damunt de tot, van ser quaranta-set carpetes que contenien 8.756

fotos pornogràfiques hard amb menors. L'una rere l'altra, va anar obrint les fotos que posaven en escena menors

d'aproximadament quinze anys. Un cert nombre mostraven nens de molt curta edat. La majoria mostraven noies. Diverses

fotos eren de caràcter sàdic.

Va trobar enllaços cap a almenys una dotzena de persones de diferents països que intercanviaven pornografia infantil.

La Lisbeth es va mossegar el llavi inferior. A part d'això, el seu rostre no va traslluir cap expressió.

Va recordar aquelles nits quan tenia dotze anys i s'havia trobat lligada en una habitació mancada d'estímuls sensorials a

la clínica psiquiàtrica de Sankt Stefan. I en Teleborian de tant en tant anava a la seva habitació a contemplar-la, vagament

il·luminada per la claror que es filtrava per sota de la porta.

Ho sabia. Mai no l'havia tocat, però ella sempre ho havia sabut.

Es va maleir. S'hauria hagut d'encarregar d'en Teleborian feia anys. Però l'havia rebutjat, havia optat per ignorar la seva

existència.

L'havia deixat fer.

Un moment després, va fer notar la seva presència a en Mikael Blomkvist a l'ICQ.

En Mikael Blomkvist va passar la nit al pis de la Lisbeth Salander al Fiskargatan. No va tancar l'ordinador fins a dos

quarts de set del matí. Es va adormir amb fotos porno de nens a la retina i es va despertar a un quart d'onze. Va saltar del

llit, es va dutxar i va trucar a un taxi, que el va passar a recollir davant Sòdra Teatern. Va arribar a Birger Jarlsgatan a les

10.55 h i es va arribar a peu al cafè Madeleine.

La Sonja Modig l'esperava amb una tassa de cafè sol al davant.

—Hola —va dir en Mikael.

—Estic assumint un risc enorme fent això que faig —va dir ella sense saludar—. Si algú arriba a saber mai que m'he

trobat amb tu, podria perdre la feina i em podrien portar davant la justícia.

—No seré pas jo qui digui res.

La Sonja Modig semblava estressada.

—Un dels meus col·legues va anar no fa gaire a veure l'antic Primer Ministre Thorbjòrn Fàlldin. Hi va anar a títol privat,

i ell també se la juga.

—Ho entenc.

—Exigeixo, per tant, que es protegeixi el nostre anonimat. —No sé ni tan sols de quin col·lega em parles. —T'ho diré. Vull

que prometis que el protegiràs com a font.

—Tens la meva paraula.

La Sonja va mirar el rellotge.

—Tens pressa?

—Sí. M'he de trobar amb el meu marit i els meus fills a la galeria Sture d'aquí a deu minuts. El meu marit es pensa que

sóc a la feina.

—I en Bublanski no n'està al corrent. —No.

—OK. El teu col·lega i tu sou fonts i totalment protegits. Tots dos. Això és vàlid fins a la tomba.

—El meu col·lega és en Jerker Holmberg. Vas coincidir amb ell a Gòteborg. El seu pare és un militant centrista i en

Jerker coneix en Fàlldin des que era una criatura. El va anar a veure a títol privat per parlar d'en Zalaixenko.

—Ja ho veig.

El cor d'en Mikael bategava desbocat.

—En Fàlldin sembla un home molt com cal. En Holmberg va parlar d'en Zalaixenko i li va preguntar què en sabia, de la

seva deserció. En Fàlldin no va dir res. Després, en Holmberg li va explicar que pensem que els que protegien en Zalaixenko

van tancar la Lisbeth Salander en un psiquiàtric. Això va indignat d'allò més en Fàlldin.

-Ja-

—En Fàlldin va explicar que el director de la Sàpo de l'època i un dels seus col·legues el van anar a veure poc després de

la seva investidura com a Primer Ministre. Li van explicar una història extraordinària sobre un espia rus que havia desertat i

havia vingut a refugiar-se a Suècia. En Fàlldin va saber aquell dia que es tractava del secret militar més delicat que tenia

Suècia... que res en tota la Defensa sueca no li arribava a la sola de la sabata en matèria d'importància.

—Mmm.

—En Fàlldin els va dir que no sabia com portar l'assump-te. Acabava de ser nomenat Primer Ministre i el seu govern no

tenia cap experiència. Feia més de quaranta anys que els socialistes eren al poder. Els dos homes li van respondre que les

preses de decisions eren de la seva incumbència, i que la Sàpo declinaria tota responsabilitat si consultava els seus

col·legues del govern. Ell va viure tot això com una cosa molt desagradable. Senzillament, no sabia què fer-ne.

—Bé.

—Al final, en Falldin es va sentir obligat a actuar com aquells senyors de la Sàpo li suggerien. Va redactar una directiva

que confiava a la Sàpo en exclusiva la custòdia d'en Zalaixenko. Es va comprometre a no parlar mai de l'assumpte amb

ningú. Mai no va arribar a saber el nom del trànsfuga.

—Entesos.

—Després d'això, en Falldin pràcticament no va tornar a sentir a parlar de l'assumpte durant els seus dos mandats. En

canvi, va fer una cosa extremament assenyada. Havia insistit perquè un secretari d'Estat en fos posat al corrent per tal

d'actuar com a intermediari entre el govern i els que protegien en Zalaixenko.

—Ah, sí?

—Aquest secretari d'Estat es diu Bertil K. Janeryd. Ara té seixanta-tres anys i és ambaixador de Suècia a la Haia. —Collons,

res més que això!

—Quan en Falldin es va adonar de la gravetat d'aquesta instrucció preliminar, va escriure una carta a en Janeryd.

La Sonja Modig va empènyer un sobre cap a en Mikael, que en va treure un full i va llegir.

Estimat Bertil,

El secret que vam guardar tots dos durant el meu mandat al govern està molt seriosament compromès. L'individu

concernit per l'afer actualment és mort i ja no pot quedar compromès. En canvi, altres persones poden quedar-ne.

Es d'una importància cabdal que tinguem resposta per a certes preguntes necessàries.

La persona portadora d'aquesta carta està treballant de manera oficiosa i té la meva confiança. Et demano que escoltis

la seva història i responguis a les seves preguntes.

Fes servir el teu incontestable bon discerniment.

TF

—Aquesta carta es refereix, doncs, a en Jerker Holm-berg.

—No. En Holmberg li va demanar a en Falldin que no esmentés cap nom. Li va especificar que no sabia qui aniria a la

Haia.

—Vols dir que...

—En Jerker i jo n'hem parlat. Ja ens hem mullat tant que necessitaríem una barca salvavides, no una simple boia. No

estem habilitats de cap de les maneres per anar als Països Baixos per interrogar l'ambaixador. Tu, en canvi, ho podries fer.

En Mikael va tornar a doblegar la carta i començava a posar-se-la a la butxaca de la jaqueta, quan la Sonja Modig li va

agafar la mà. Va estrènyer fort.

—Informació per informació —va dir—. Volem saber de seguida el que t'expliqui en Janeryd.

En Mikael va fer que sí amb el cap. La Sonja Modig va aixecar-se. En Mikael la va aturar.

—Espera. Has dit que en Falldin va rebre la visita de dues persones de la Sàpo. L'una era el director. Qui era el seu

col·lega?

—En Falldin només va coincidir amb ell en aquella ocasió i no aconsegueix recordar-ne el nom. No va prendre cap nota.

Recorda un home magre amb un bigoti fi. L'hi van presentar com a cap de la Secció d'Anàlisi Especial o alguna cosa per

l'estil. Més tard, en Falldin va fer comprovacions sobre un organigrama de la Sàpo i no va trobar la secció.

El club Zalaixenko, va pensar en Mikael.

La Sonja Modig va tornar a seure. Va semblar que sospesava les seves paraules.

—Molt bé —va acabar dient—. A risc d'haver de passar davant l'escamot d'execució. Hi ha un document que ni en

Falldin ni els seus visitants no van tenir en compte.

—Quin?

—El registre dels visitants d'en Fàlldin a Rosenbad. —I?

—En Jerker va demanar veure aquest registre. Es un document oficial que es conserva a la seu del govern. —I?

La Sonja Modig va vacil·lar de nou.

—El registre indica únicament que el Primer Ministre es va reunir amb el director de la Sàpo i amb un col·lega per

discutir temes de tipus general.

—Hi ha un nom?

—Sí. «E. Gullberg».

En Mikael va sentir que la sang li afluïa al cap. —Evert Gullberg —va dir.

La Sonja Modig feia cara d'estar serrant les dents. Va assentir amb el cap. Va aixecar-se i va marxar.

En Mikael Blomkvist encara era al cafè Madeleine quan va obrir el seu telèfon mòbil per reservar un bitllet d'avió cap a

la Haia. L'avió sortia d'Arlanda a les 14.50 h. Va anar a la botiga Dressman de Kungsgatan, on va comprar una camisa nova i

roba interior de recanvi; després a la farmàcia de Klara, on va fer adquisició d'un raspall de dents i estris de neteja. Va

vigilar molt que no el seguissin quan va córrer per atrapar l'autobús de l'aeroport. Va arribar amb deu minuts de coll.

A dos quarts de set, va agafar una habitació en un hotel tronat a uns deu minuts caminant de l'estació central.

Va passar dues hores intentant localitzar l'ambaixador de Suècia, i va aconseguir parlar amb ell per telèfon cap a les nou

de la nit. Va posar en joc tota la seva capacitat de persuasió i va subratllar que el que li portava era de la màxima

importància i que estava obligat a parlar-ne sense dilació. L'ambaixador va acabar cedint i va acceptar parlar amb en Mikael

a les deu del matí de diumenge.

L'ambaixador Bertil K. Janeryd no es va mostrar especialment loquaç mentre servia el cafè al seu domicili.

—I doncs, què és el que era tan urgent?

—L'Aleksandr Zalaixenko. El trànsfuga rus que va arribar a Suècia el 1976 —va dir en Mikael tot allargant-li la carta d'en

Fàlldin.

En Janeryd va semblar desconcertat per un moment. Va llegir la carta i la va deixar molt suaument damunt la taula.

En Mikael va dedicar la mitja hora següent a explicar el fons del problema i per què en Fàlldin havia escrit aquella carta.

—Jo... no en puc parlar —va dir finalment en Janeryd. —Es clar que sí.

—No. Només puc parlar davant la Comissió Constitucional.

—Es molt probable que tingui ocasió de fer-ho també. Però la carta estipula que ha de fer servir el seu bon discer-

niment.

—En Fàlldin és un home honest.

—No en dubto ni per un instant. I no estic intentant posar-lo en un destret ni a vostè ni a en Fàlldin. No ha de revelar

cap mena de secret militar que en Zalaixenko hagi pogut eventualment comunicar.

—No conec cap secret. No sabia ni tan sols que es deia Zalaixenko... Només el coneixia pel seu nom clau.

—I quin era?

—L'anomenaven Ruben.

—Bé.

—No en puc parlar.

—Es clar que sí —va repetir en Mikael, i es va instal·lar més còmodament a la butaca—. Resulta que ben aviat tota

aquesta història sortirà a la llum pública. I quan això passi, els mitjans de comunicació o bé se li llançaran a sobre, o bé el

presentaran com un honest funcionari de l'Estat que va actuar tan bé com va poder per posar remei a una situació

execrable. Va ser vostè qui va rebre el mandat d'en Falldin per servir de mitjancer entre ell i els que s'encarregaven d'en

Zalaixenko. Això ja ho sé.

En Janeryd va assentir amb el cap.

—Expliqui.

En Janeryd va romandre en silenci gairebé un minut.

—No em van informar de res. Era jove... no sabia com portar un assumpte com aquell. Em vaig anar entrevistant amb

ells aproximadament dos cops l'any durant els anys que vaig ser al càrrec. Em deien que en Ruben... en Zalaixenko gaudia

de bona salut, que col·laborava i que la informació que proporcionava era inestimable. Mai no en vaig conèixer detalls. No

necessitava saber.

En Mikael va esperar.

—El trànsfuga havia operat en altres països i no sabia res de Suècia, per això mai no va ser una gran prioritat per a la

nostra política de seguretat. Vaig informar el Primer Ministre en dues o tres ocasions, però de manera general, no hi havia

res a dir.

—Bé.

—Sempre em deien que el tractaven segons els usos en la matèria i que la informació que proporcionava seguia el

procés habitual a través dels nostres canals regulars. Què podia dir jo? Quan preguntava què volia dir allò, ells somreien i

deien que allò se situava fora del meu nivell de competència. Em sentia com un idiota.

—I no va pensar mai que en tot aquest arranjament hi havia alguna cosa que no anava a l'hora?

—No. No hi havia res que em sonés estrany. Jo partia del principi que a la Sàpo sabien el que es feien i que tenien tota

l'experiència i la pràctica necessàries. Però no en puc parlar.

En aquells moments, en Janeryd ja feia uns quants minuts que en parlava.

—Tot això no té gaire importància. Ara per ara, només hi ha una cosa important. —Quina?

—Els noms de les persones amb qui vostè s'entrevistava.

En Janeryd va interrogar en Mikael amb la mirada.

—Els que s'encarregaven d'en Zalaixenko van excedir-se àmpliament en les seves funcions. Van dur a terme una greu

activitat criminal i seran objecte d'una investigació. Es per això que en Falldin m'ha enviat aquí. En Falldin no coneix

aquests noms. Era vostè qui s'entrevistava amb aquelles persones.

En Janeryd va parpellejar nerviosament i va prémer els llavis.

—Va parlar amb l'Evert Gullberg. El cap era ell.

En Janeryd va assentir.

—Quantes vegades va parlar amb ell?

—Va ser present en totes les entrevistes menys en una. I hi va haver unes deu entrevistes al llarg dels anys que en

Falldin va ser Primer Ministre.

—I on tenien lloc aquestes entrevistes?

—Al saló d'un hotel. Generalment, el Sheraton. Una vegada a l'Amaranten, a Kungsholmen, i algunes altres al pub del

Continental.

—I qui més participava en aquestes entrevistes?

En Janeryd va parpellejar amb aire resignat.

—Fa tant de temps... no me'n recordo.

—Intenti-ho.

—Hi havia un tal... Clinton. Com el president americà. —De nom?

—Fredrik Clinton. El vaig veure quatre o cinc cops. —Bé. D'altres?

—Hans von Rottinger. El coneixia per la meva mare. —Per la seva mare?

—Sí, la meva mare coneixia la família Von Rottinger. En Hans von Rottinger era un home simpàtic. Abans de veure'l

aparèixer en una reunió acompanyant en Gullberg, no tenia ni idea que treballés per a la Sàpo.

—No treballava per a la Sàpo —va dir en Mikael.

En Janeryd es va posar pàl·lid.

—Treballava per a alguna cosa anomenada Secció d'Anàlisi Especial —va dir en Mikael—. Què en sap, d'aquest grup?

—Res... vull dir: sé que eren ells els que s'encarregaven del trànsfuga.

—Sí. Però reconegui que és estrany que no figurin enlloc de l'organigrama de la Sàpo. —És absurd...

—Oi que sí? Com fixaven les cites? Li trucaven ells o era vostè qui els trucava?

—No... a cada entrevista fixàvem la data i el lloc de l'entrevista següent.

—I què passava si vostè necessitava posar-se en contacte amb ells? Per exemple, per canviar el dia de l'entrevista.

—Tenia un número de telèfon.

—Quin número?

—Sincerament, no me'n recordo.

—De qui era aquest número?

—No ho sé. No hi vaig trucar mai.

—Bé. Següent pregunta... qui el va succeir?

—Què vol dir?

—Qui va ocupar el seu lloc quan en Fàlldin va dimitir?

—No ho sé.

—Va redactar informes?

—No. Tot allò era confidencial. No se'm permetia ni tan sols prendre notes.

—I mai no es va reunir amb un successor? —No.

—Aleshores, què va passar?

—Doncs bé... En Fàlldin va dimitir i va passar el relleu a l'Ola Ullsten. Em van informar que ens havíem de mantenir a la

reserva fins a les eleccions següents. Aleshores, en Fàlldin va ser reelegit i les entrevistes es van reprendre. Van venir

després les eleccions del 1985 i els socialistes van guanyar. Suposo que en Palme devia designar algú perquè em succeís. Per

la meva banda, vaig començar la carrera diplomàtica al ministeri d'Afers Exteriors. Vaig estar destinat a Egipte, i després a

l'índia.

En Mikael va continuar fent preguntes uns minuts més, però estava convençut que en Janeryd ja li havia explicat tot el

que sabia. Tres noms.

Fredrik Clinton.

Hans von Rottinger.

I Evert Gullberg —l'home que havia assassinat en Zalaixenko.

El club Zalaixenko.

Va agrair a en Janeryd les informacions i va agafar un taxi per tornar a l'estació. No va ser fins que va estar instal·lat al

taxi que es va posar la mà a la butxaca per aturar el magnetòfon.

Tornava a ser a l'aeroport d'Estocolm diumenge a dos quarts de vuit del vespre.

L'Erika Berger va contemplar pensativament la fotografia que tenia a la pantalla. Va aixecar els ulls i va observar la

redacció mig buida a l'altra banda de les parets transparents del seu despatx. Aparentment, ningú no es fixava en ella, ni

obertament ni d'amagat. Tampoc no tenia cap motiu per creure que algú de la redacció li volgués cap mal.

El correu electrònic havia arribat feia un minut. El remitent era redax@aftonbladet.com. Per què precisament

Af-tonbladet? Una altra adreça falsificada.

El missatge del dia no contenia text. Només hi havia una imatge JPEG que va obrir amb Photoshop.

Era una foto pornogràfica que representava una dona nua amb uns pits excepcionalment grossos i un collar de gos al

voltant del coll. Estava de quatre grapes i l'estaven so-domitzant.

Havien canviat el rostre de la dona. El retoc no estava ben fet, segurament no hi havia intenció que ho estigués. Havien

enganxat el rostre de l'Erika Berger en el lloc de l'original. La fotografia era la que li havia servit de signatura a Millennium i

que es podia descarregar d'Internet.

A peu de foto, hi havia dues paraules escrites amb la funció d'aerògraf de Fotoshop.

Mala puta.

Era ja el novè missatge anònim que rebia tractant-la de mala puta i que semblava enviat des d'un gran grup de co-

municació de Suècia. Era evident que se les havia amb un ciberassetjador.

Les escoltes telefòniques eren més complicades de dur a terme que la vigilància informàtica. En Trinity no havia tingut

cap problema per localitzar el cable del telèfon fix del fiscal Ekstròm; el problema era que l'Ekstròm no l'utilitzava mai, o

molt rarament, per a trucades relacionades amb la seva professió. En Trinity ni tan sols no es va prendre la molèstia

d'intentar punxar el telèfon de l'Ekstròm a la prefectura de policia de Kungsholmen. Allò hauria requerit un accés a la xarxa

de cable sueca del qual en Trinity no disposava.

En canvi, en Trinity i en Bob the Dog van invertir pràcticament una setmana sencera a identificar i distingir el telèfon

mòbil entre el soroll de fons de gairebé dos-cents mil altres telèfons mòbils en un radi d'un quilòmetre al voltant de la

prefectura.

En Trinity i en Bob the Dog van utilitzar una tècnica anomenada Random Frequency Tracking System, FRTS. Una

tècnica coneguda, que havia desenvolupat la National Security Agency americana, l'NSA, i que estava integrada a un

nombre indeterminat de satèl·lits que vigilaven puntualment focus de crisi particularment interessants i capitals d'arreu del

món.

L'NSA disposava de recursos enormes i utilitzava una mena de xarxa per captar una gran quantitat de trucades de

telèfons mòbils fetes simultàniament en un perímetre donat. Cada trucada era individualitzada, digitalitzada i passada per

programes fets per reaccionar a certs termes, com ara terrorista o kalaixnikov. Si alguna d'aquestes paraules semblava

aparèixer, l'ordinador enviava automàticament un senyal, i un operador entrava manualment i escoltava la conversa per

decidir si presentava interès o no.

Això es complicava quan es volia identificar un telèfon mòbil específic. Cada mòbil té la seva pròpia signatura única

—com una empremta digital— en forma de número de telèfon. Amb uns aparells excepcionalment sensibles, l'NSA podia

centrar-se en una zona determinada per distingir i escoltar trucades de telèfons mòbils. La tècnica era simple, però no

resultava segura al cent per cent. Les trucades sortints eren particularment difícils d'identificar, mentre que les entrants

s'identificaven més fàcilment, ja que començaven precisament amb l'empremta digital destinada al telèfon objectiu per

fer-li captar el senyal.

La diferència entre les ambicions en matèria d'escoltes telefòniques d'en Trinity i l'NSA era d'ordre financer. L'NSA

tenia un pressupost anual de diversos milers de milions de dòlars, prop de dotze mil agents amb dedicació exclusiva i

l'accés a una tecnologia informàtica i telefònica d'última generació. En Trinity, per la seva banda, tenia la seva furgoneta

amb l'equivalent a aproximadament trenta quilos d'equipament electrònic, una gran part del qual era de fabricació

casolana, obra d'en Bob the Dog. Gràcies a la seva vigilància global per satèl·lit, l'NSA podia enfocar antenes extremament

sensibles cap a un edifici concret en qualsevol punt del món. En Trinity només disposava d'una antena fabricada per en Bob

the Dog, amb un abast efectiu d'uns cinc-cents metres aproximadament.

La tècnica de què en Trinity disposava l'obligava a aparcar la furgoneta a Bergsgatan o en un dels carrers propers i a

calibrar laboriosament el seu equip fins a identificar l'empremta digital que constituïa el número de telèfon mòbil del fiscal

Richard Ekstròm. A continuació, com que no parlava suec, havia de redirigir les trucades, a través d'un altre mòbil, a casa

d'en Pesta, que s'encarregava de l'escolta pròpiament dita.

Durant cinc dies i cinc nits, un Pesta amb els ulls cada cop més enfonsats havia escoltat fins a l'esgotament un nombre

espaordidor de trucades que entraven o sortien de la prefectura de policia i dels edificis dels voltants. Havia sentit

fragments d'enquestes en curs, descobert cites galants, enregistrat un gran nombre de trucades que contenien ximpleries

sense cap interès. Ja tard al vespre del cinquè dia, en Trinity va enviar un senyal identificat immediatament pel programa

com el número del mòbil del fiscal Ekstròm. En Pesta va bloquejar l'antena parabòlica a la freqüència exacta.

La tècnica funcionava millor amb les trucades entrants destinades a l'Ekstròm. La parabòlica d'en Trinity va captar

simplement la recerca del número de mòbil de l'Ekstròm llançada cap al cel per damunt de tot Suècia.

En el moment que en Trinity va poder començar a enregistrar trucades de l'Ekstròm, va obtenir també l'empremta de la

seva veu, sobre la qual en Pesta va poder treballar.

En Pesta va introduir la veu digitalitzada de l'Ekstròm en un programa anomenat VPRS, Voiceprint Recognition

System. Va necessitar una dotzena de paraules utilitzades sovint, com ara d'acord o Salander. Quan va disposar de cinc

exemples diferents d'una paraula, aquesta va ser classificada en funció del temps que calia per pronunciar-la, del seu to i la

seva freqüència, de la seva entonació a final de paraula i d'una dotzena d'altres marcadors. Després d'haver obtingut així

una representació gràfica, en Pesta va tenir igualment la possibilitat d'escoltar les trucades sortints del fiscal Ekstròm. Tenia

la parabòlica permanentment a l'escolta de trucades on aparegués exactament l'esquema gràfic d'una de les paraules

freqüentment utilitzades, una dotzena en total. La tècnica era lluny de ser perfecta. Però calculaven que el cinquanta per

cent de totes les trucades que feia l'Ekstròm amb el mòbil des de l'interior de la prefectura o des d'algun lloc proper eren

escoltades i enregistrades.

Malauradament, la tècnica tenia un gran inconvenient. En el moment que el fiscal Ekstròm abandonava la prefectura

de policia, la possibilitat d'escolta cessava, excepte si en Trinity sabia on anava i podia aparcar la seva furgoneta en una

proximitat immediata.

Ara que disposava d'una ordre vinguda de dalt, en Tors-ten Edklinth havia pogut crear a la fi una unitat d'intervenció,

petita, és cert, però legítima. Va seleccionar quatre col·laboradors, atentament triats entre joves talents vinguts de la policia

regular i acabats de reclutar per la Sàpo. Dos d'ells tenien un passat a la brigada de fraus, un als afers financers i un a la

brigada criminal. L'Edklinth els va cridar al seu despatx i els va posar al corrent de la naturalesa de la seva missió i de la

necessitat de confidencialitat absoluta. Va subratllar que la investigació es duia a terme a petició expressa del Primer

Ministre. La Rosa Figuerola era la seva cap i dirigia la investigació amb una empenta proporcional al seu físic.

Però la investigació avançava lentament, principalment perquè cap d'ells no estava gaire segur de quin havia de ser el

blanc de les seves recerques. En més d'una ocasió, l'Edklinth i la Figuerola es van plantejar la possibilitat de detenir

directament en Màrtensson per interrogar-lo. Però cada vegada, van decidir esperar. Una detenció tindria com a

conseqüència que tota la investigació passaria a ser pública.

Però aquell dimarts, onze dies després de l'entrevista amb el Primer Ministre, la Rosa Figuerola va anar a trucar a la

porta del despatx de l'Edklinth.

—Em sembla que tenim alguna cosa.

—Seu.

—L'Evert Gullberg. —Sí?

—Un dels nostres investigadors ha parlat amb en Mar-cus Ackerman, que és qui porta la investigació sobre l'assassinat

d'en Zalaixenko. L'Ackerman diu que la Sàpo es va posar en contacte amb la policia de Gòteborg només dues hores després

de l'assassinat per informar-los de les cartes d'amenaça d'en Gullberg.

—Van actuar de pressa.

—Sí. Massa de pressa i tot. La Sàpo va passar per fax a la policia de Gòteborg nou cartes que se suposa que són obra d'en

Gullberg. Però hi ha un detall que no quadra.

—Quin?

—Dues de les cartes anaven adreçades al ministeri de Justícia: al ministre de Justícia i al ministre de la Democràcia. —Sí,

això ja ho sé.

—Sí. Però resulta que la carta adreçada al ministre de la Democràcia no té registre d'entrada al ministeri fins l'endemà.

Formava part d'una altra remesa.

L'Edklinth va mirar fixament la Rosa Figuerola. Per primera vegada, va tenir por que les seves pitjors sospites tinguessin

fonament. Inflexible, la Rosa va continuar:

—Dit d'una altra manera, la Sàpo va enviar el fax d'una carta d'amenaça que encara no havia arribat al seu destinatari.

—Déu meu! —va fer l'Edklinth.

—Qui va passar per fax les cartes va ser un empleat de Protecció de Personalitats. —Qui?

—No crec que tingui res a veure amb tot plegat. Va rebre les cartes al seu despatx al matí i, poc després de l'assassinat,

li van manar que es posés en contacte amb la policia de Gòteborg.

—I qui va donar aquesta ordre?

—El secretari del secretari general.

—Déu meu, Rosa... T'adones del que vol dir això?

—Sí.

—Això vol dir que la Sàpo està implicada en l'assassinat d'en Zalaixenko.

—No. Però vol dir definitivament que algunes persones al si de la Sàpo tenien coneixement de l'assassinat abans que es

perpetrés. La qüestió és saber qui.

—El secretari general...

—Sí. Però començo a creure que el club Zalaixenko es troba a l'exterior de la casa. —Què vols dir?

—En Màrtensson. El van transferir del servei de Protecció de Personalitats i treballa en solitari. L'hem mantingut sota

vigilància constant tota la setmana. No ha tingut contacte amb ningú de la casa, que nosaltres sapiguem. Rep trucades en

un mòbil que no aconseguim escoltar. No coneixem el número d'aquest mòbil, però, en qualsevol cas, no és el seu. S'ha

trobat amb aquell home ros que encara no hem pogut identificar.

L'Edklinth va arrufar el front. En aquell mateix moment, en Niklas Berglund va trucar a la porta. Era el col·laborador de

la nova secció d'intervenció que havia treballat abans als afers financers.

—Em sembla que he trobat l'Evert Gullberg —va dir en Berglund.

—Passa —va dir l'Edklinth.

En Berglund va posar damunt la taula una fotografia amb les vores gastades. Representava un home que tots dos van

reconèixer immediatament com el llegendari coronel espia Stig Wennerstròm. Dos cepats agents de policia de paisà li feien

traspassar una porta.

—Aquesta foto prové de l'editorial Àhlén & Akerlund i es va publicar a la revista Se a la primavera del 1964. La van fer

durant el judici en el qual van condemnar en Wennerstròm a cadena perpètua.

—Mmm mmm.

—Al fons, s'hi poden veure tres persones. A la dreta, hi ha el comissari de la brigada criminal Otto Danielsson, que és

qui va detenir en Wennerstròm.

—Sí...

—Mireu l'home que hi ha a l'esquerra al darrere d'en Danielsson.

L'Edklinth i la Figuerola van veure un home alt amb un bigoti fi i un barret. Tenia una certa retirada amb l'escriptor

Dashiell Hammett.

—Compareu el rostre amb aquesta foto de carnet d'en Gullberg. Quan li van fer la foto de carnet, tenia setanta anys.

L'Edklinth va arrufar les celles.

—No podria jurar que es tracti de la mateixa persona. —Doncs jo sí —va dir en Berglund—. Mira al darrere de la foto.

Al dors, un segell indicava que la foto era propietat de l'editorial Àhlén & Akerlund i que el fotògrafes deia Julius

Estholm. Hi havia un text escrit a llapis. Stig Wennerstròm flanquejat per dos agents de policia entra als jutjats d'Estocolm.

Al fons, O. Danielsson, E. Gullberg i H. W. Francke.

—Evert Gullberg —va dir la Rosa Figuerola—. De la Sàpo.

—No —va corregir en Berglund—. Des d'un punt de vista purament tècnic, no n'era. En tot cas, no quan van fer aquesta

foto.

—Ah, no?

—La Sàpo no va ser creada fins quatre mesos després. En aquesta foto, era encara membre de la policia secreta de

l'Estat.

—Qui és H. W. Francke? —va preguntar la Rosa Figuerola.

—Hans Wilhelm Francke —va dir l'Edklinth—. Va morir a principi dels anys noranta, però era director adjunt de la

policia secreta de l'Estat a final dels anys cinquanta i començament dels seixanta. Era una mena de llegenda, com l'Otto

Danielsson. Vaig coincidir amb ell un parell de vegades.

—Ah, bé —va dir la Rosa Figuerola.

—Va deixar la Sàpo a finals dels anys seixanta. En Francke i en P. G. Vinge mai no es van entendre, i suposo que, més o

menys, el van acomiadar quan tenia cinquanta o cin-quanta-cinc anys. Després, va muntar el seu propi negoci.

—El seu propi negoci?

—Sí. Es va fer consultor de seguretat per a la indústria privada. Tenia una oficina a Stureplan, però de tant en tant

també pronunciava conferències en els cursos de formació interna de la Sàpo. Va ser així com el vaig conèixer.

—Ho entenc. I d'on venia la mala maror entre en Vinge i en Francke?

—No es podien suportar. En Francke era una mena de cowboy que veia agents del KGB pertot arreu, i en Vinge, un

buròcrata de la vella escola. Es veritat que en Vinge va

ser destituït poc després. Graciós, perquè estava convençut que en Palme treballava per al KGB.

—Mmm —va fer la Rosa Figuerola tot examinant la foto que mostrava en Gullberg i en Francke braç a braç.

—Em sembla que ha arribat el moment de tenir una nova reunió al ministeri de Justícia —va dir-li l'Edklinth.

—Millennium ha sortit avui —va dir la Rosa Figuerola.

L'Edklinth va dirigir-li una mirada penetrant.

—Ni una paraula sobre l'afer Zalaixenko —va dir.

—Això vol dir que probablement tenim un mes de coll fins al proper número. És bo saber-ho. Però cal que ens ocupem d'en

Blomkvist. Es com una granada sense anella enmig de tot aquest merder.

CAPÍTOL 17

Dimecres, 1 de juny

es no havia advertit en Mikael Blomkvist que hi havia algú a l'escala quan va arribar a l'últim replà davant el seu loft al

número i de Bellmansgatan. Eren les set del vespre. Es va aturar en sec quan va veure una dona rossa amb els cabells curts

i arrissats asseguda a l'últim graó. Va identificar-la immediatament com a Rosa Figuerola, de la Sàpo: recordava molt bé la

foto de carnet que la Lottie Karim havia localitzat.

—Hola, Blomkvist —va dir ella alegrement, tancant el llibre que havia estat llegint.

En Mikael va llançar un cop d'ull al títol i va veure que es tractava d'una obra en anglès sobre la percepció dels déus a

l'Antiguitat. Va apartar la mirada del llibre per examinar la seva inesperada visitant. Duia un vestit d'estiu blanc de màniga curta i

havia deixat una jaqueta de color vermell teula penjada a la barana de l'escala.

—Necessitem parlar amb vostè —va dir ella. En Mikael Blomkvist la va observar. Era alta, més alta que ell, i aquesta impressió es

veia reforçada pel fet que es (robava dos graons més amunt. Va observar els braços, va abaixar els ulls cap a les cames i es va

adonar que era molt més musculosa que ell.

47i

—Deu passar unes quantes hores a la setmana al gimnàs —va dir.

Ella va somriure i va treure el seu carnet professional. —Em dic...

R

—Es diu Rosa Figuerola, va néixer el 1969 i viu a Pon-tonjàrgatan, a Kungsholmen. Es originària de Borlànger i va

treballar com a agent de policia a Uppsala. Des de fa tres anys, treballa a la Sàpo, a Protecció de la Constitució. Es

entusiasta de l'esport, i hi va haver un temps que va ser atleta d'alt nivell i va estar a punt de formar part de l'equip suec als

Jocs Olímpics. Què vol de mi?

Ella es va quedar sorpresa, però va brandar el cap i es va refer ràpidament.

—Millor així —va dir en to despreocupat—. Ja sap qui sóc, o sigui que sap que no té res a témer de mi.

—No?

—Certes persones necessiten parlar tranquil·lament amb vostè. Com que el seu pis i el seu mòbil semblen trobar-se sota

escolta i hi ha motius perquè siguem discrets, m'han enviat per transmetre la invitació.

—I per què hauria d'anar enlloc amb algú que treballa a la Sàpo?

Ella va rumiar un moment.

—Doncs bé... pot venir amb mi responent a aquesta invitació personal i amistosa o, si li sembla millor, li puc posar les

manilles i emportar-me'l.

Li va adreçar un somriure simpàtic que en Mikael Blomkvist va tornar-li.

—Escolti'm, Blomkvist..., em faig el càrrec que no té gaires raons per confiar en algú que ve de la Sàpo. Però resulta que

no tots els que hi treballen són els seus enemics i hi ha un munt d'excel·lents raons perquè accepti una entrevista amb els

meus superiors.

Va esperar.

—Aleshores, què tria? Les manilles o el bon grat?

—Aquest any, la policia ja m'ha detingut una vegada. Ja he tingut la meva quota. On anem?

La Rosa Figuerola conduïa un Saab 9-5 nou i havia aparcat a la cantonada de Pryssgrànd. En pujar al cotxe, va marcar al

mòbil un número preenregistrat.

—En un quart d'hora hi som —va dir.

Va demanar a en Mikael Blomkvist que es cordés el cinturó de seguretat, i va agafar després per Slussen per anar a

Ostermalm i va aparcar en un carrer transversal d'Artilleri-gatan. Es va quedar un segon immòbil mirant-lo.

—Blomkvist... es tracta d'una trobada amistosa. No té res a témer.

En Mikael Blomkvist no va contestar. Esperava a saber de què es tractava abans d'emetre un judici. Ella va teclejar el

codi d'accés al portal. Van pujar amb l'ascensor a la tercera planta, a un pis que mostrava una placa amb el nom de

Wahlhòf.

—És un pis que hem agafat per a la reunió d'aquesta nit —va dir la Rosa Figuerola tot obrint la porta—. És a l'esquerra a

la sala d'estar.

Qui primer va veure en Mikael va ser en Torsten Ed-klinth, cosa que no el va sorprendre gaire, tenint en compte que la

Sàpo estava particularment implicada en els fets i l'Edklinth era el cap de la Rosa Figuerola. El fet que el director de la

Protecció de la Constitució s'hagués pres la molèstia de fer-lo venir indicava que hi havia algú que se sentia inquiet.

Després, va veure davant una finestra un personatge que es va girar cap a ell. El ministre de Justícia. Allò ja era sor-

prenent.

A continuació, va sentir un soroll que venia de la seva dreta i va veure una figura extremament familiar que s'aixecava

d'una butaca. Mai no s'hauria imaginat que la Rosa

Figuerola el portés a una reunió vespertina amb un grup de conspiradors entre els quals hi havia el Primer Ministre.

—Bona nit, senyor Blomkvist —el va saludar el Primer Ministre—. Disculpi'ns per haver-lo fet venir a aquesta reunió

d'una manera tan precipitada, però hem discutit la situació entre nosaltres i estem tots d'acord en la necessitat que hi ha de

parlar-li. Li puc oferir un cafè o alguna cosa per beure?

En Mikael va mirar al seu voltant. Va veure una gran taula de fusta fosca coberta de gots, tasses de cafè buides i restes

d'un pastís salat. Devien ser allà des de feia ja hores.

—Una Ramlòsa —va demanar.

La Rosa Figuerola li va servir l'aigua mineral. Es van instal·lar en uns canapès al voltant d'una taula baixa mentre ella es

mantenia una mica enretirada.

—M'ha reconegut i sabia com em dic, on visc, on treballo i que sóc una entusiasta de la musculació —va dir la Rosa

Figuerola.

El Primer Ministre va mirar ràpidament en Torsten Ed-klinth i després en Mikael Blomkvist. En Mikael va comprendre

tot d'una que es trobava en una posició de força per parlar. El Primer Ministre el necessitava per a alguna cosa i

probablement ignorava què era el que ell sabia i el que no.

—M'intento situar entre els actors de la comèdia —va dir en Mikael en to despreocupat.

Anem a intentar jugar de «farol» amb el Primer Ministre.

—I com s'ho ha fet per saber el nom de la senyoreta Figuerola? —va fer l'Edklinth.

En Mikael va mirar atentament el director de la Protecció de la Constitució. No tenia ni idea de què era el que havia dut

el Primer Ministre a organitzar una reunió secreta amb ell en un pis prestat a Ostermalm, però se sentia inspirat. En

realitat, les coses no podien haver anat de massa maneres diferents. Qui ho havia posat tot en moviment havia estat en

Dragan Armansky en proporcionar informació a una persona en qui confiava. Que havia de ser per força l'Edklinth o algú

proper a ell. En Mikael va córrer el risc.

—Un conegut comú l'ha informat a vostè —va dir a l'Edklinth—. Vostè ha demanat a la senyoreta Figuerola que

investigués sobre el que es tramava i ella ha descobert que certs activistes de la Sàpo fan escoltes telefòniques il·legals i

entren d'amagat a casa meva i aquest tipus de coses. Això vol dir que ha tingut confirmació de l'existència del club

Zalaixenko. Això l'ha pertorbat de tal manera que ha sentit la necessitat de portar les coses més lluny, però s'ha quedat un

temps al seu despatx sense saber a qui recórrer. I al final, ha recorregut al ministre de Justícia, el qual al seu torn ha

recorregut al Primer Ministre. I aquí estem. Què esperen de mi?

En Mikael parlava en un to que sobreentenia que disposava d'una font ben situada i que havia pogut seguir cada pas

que havia fet l'Edklinth. Pels ulls com unes taronges d'aquest, va veure que el seu farol havia tingut èxit. Va continuar:

—El club Zalaixenko em vigila, jo els vigilo i vostè vigila el club Zalaixenko, i, en aquest estat de coses, el Primer

Ministre està tan furiós com inquiet. Sap que a la fi d'aquesta entrevista el pot estar esperant un escàndol al qual el govern

potser no podrà sobreviure.

A la Rosa Figuerola se li va escapar un somriure que va dissimular aixecant el got. Havia entès que en Blomkvist jugava

de farol, i sabia com havia fet per sorprendre-la coneixent el seu nom i el seu número de sabata.

Em va veure dins el cotxe a Bellmansgatan. Es terriblement observador. Va prendre nota del número de matrícula i m'ha

identificat. Però tota la resta només són suposicions.

No va dir res.

El Primer Ministre va semblar preocupat.

—Això és el que ens espera? -—va preguntar—. Un escàndol que farà caure el govern?

—El govern no és el meu problema —va dir en Mikael—. La meva missió consisteix a destapar merdes com el club

Zalaixenko.

El Primer Ministre va assentir amb el cap.

—I la meva consisteix a dirigir el país d'acord amb la Constitució.

—Cosa que vol dir que el meu problema és particularment el problema del govern. En canvi, el contrari, no.

—Podem parar de parlar per no dir res? Per què creu que he organitzat aquesta reunió?

—Per esbrinar el que sé i el que tinc intenció de fer.

—Això és en part correcte. Però seria més correcte dir que ens trobem davant una crisi constitucional. Deixi'm abans de res

que li expliqui que el govern no té res a veure amb tot això. Ens ha agafat completament per sorpresa. Jo mai no havia sentit a

parlar d'aquest... del que vostè anomena el club Zalaixenko. El ministre de Justícia mai no n'havia sentit a parlar. En Torsten

Edklinth, que ocupa un alt càrrec a la Sàpo des de fa anys, mai no n'havia sentit a parlar.

—Això continua sense ser el meu problema.

—Ja ho sé. El que volem saber és quan té la intenció de publicar el seu text, i ens agradaria igualment saber què és el que té

la intenció de publicar. Es una pregunta que li faig. No té res a veure amb cap tipus de control dels possibles danys.

—No?

—Blomkvist, la pitjor de les coses que podria fer en aquesta situació seria intentar influir en el contingut del seu article. En

canvi, tinc la intenció de proposar-li una col·laboració.

—Expliqui's.

—Ara que hem tingut la confirmació que existeix una conspiració al si d'una branca excepcionalment sensible de

l'administració de l'Estat, he encarregat una investigació. —El Primer Ministre es va girar cap al ministre de Justícia.— Podria

explicar exactament en què consisteix l'ordre del govern?

—Es molt senzill. En Torsten Edklinth ha rebut per missió precisar si és possible demostrar tot això. La seva missió

consisteix a reunir proves que seran transmeses al fiscal general de l'Estat, el qual, al seu torn, tindrà per missió avaluar si cal

posar en marxa una acció judicial. Es tracta, doncs, d'unes instruccions molt precises.

En Mikael va assentir amb el cap.

—Aquest vespre, l'Edklinth ens ha informat de com progressa la investigació. Hem mantingut una llarga conversa sobre els

aspectes constitucionals de tot plegat, ja que, com és natural, volem sobretot que tot transcorri en la més estricta legalitat.

—Naturalment —va dir en Mikael en un to que deixava entendre que no confiava gens ni mica en els compromisos del

Primer Ministre.

—La investigació es troba actualment en un punt molt sensible. Encara no hem establert exactament qui són les persones

implicades en aquesta història. Necessitem temps per fer-ho. I és per això que hem enviat la senyoreta Figuerola a convidar-lo a

la reunió.

—Ha estat prou expeditiva: no m'ha deixat gaires opcions.

El Primer Ministre va arrufar les celles i va llançar una mirada de cua d'ull a la Rosa Figuerola.

—Oblidi's del que he dit —va dir en Mikael—. Ha tingut un comportament exemplar. Què és el que volen?

—Volem saber quan té intenció de publicar. Ara per ara, la investigació es duu a terme en el més gran secret, i si vostè

intervé abans que l'Edklinth hagi acabat, ho podria fer fracassar tot.

—Mmm. I quan voldria que publiqués? Després de les eleccions?

—Qui decideix és vostè. Jo no puc influir en res. El que li demano és que ens digui quan publicarà perquè coneguem així la

data límit per a la investigació.

—Ho entenc. Parlava d'una col·laboració...

El Primer Ministre va assentir amb el cap.

—Voldria dir per començar que, en circumstàncies normals, mai no se m'hauria acudit fer venir un periodista a una reunió

d'aquest tipus.

—En circumstàncies normals, probablement hauria fet tots els possibles per mantenir els periodistes al marge d'una reunió

d'aquest tipus.

—Sí. Però he entès que hi ha diversos factors que el mouen. Com a periodista, té fama de no tenir contemplacions quan es

tracta de temes de corrupció. En aquest aspecte, no hi ha divergències entre nosaltres.

—No?

—No. Cap ni una. O més exactament... les divergències que hi ha són segurament de caràcter jurídic, però no n'hi ha cap

pel que fa als objectius. Si aquest club Zalaixenko existeix, no només es tracta d'un agrupament completament criminal, sinó

també d'una amenaça contra la seguretat nacional. Cal aturar-lo, i els responsables han de respondre pels seus actes. En aquest

punt, no hauríem d'estar d'acord vostè i jo?

En Mikael va fer que sí amb el cap.

—He entès que vostè en sap més, sobre aquesta història, que qualsevol altre. Li proposem que comparteixi els seus

coneixements amb nosaltres. Si es tractés d'una investigació policíaca regular sobre un crim ordinari, el responsable de la

instrucció podria decidir convocar-lo per a un interrogatori. Però ens trobem en una situació extrema, tal com ja ha entès.

En Mikael es va quedar en silenci i va avaluar la situació uns breus instants.

—I què rebo jo a canvi, si coopero?

—Res. No estic negociant amb vostè. Si vol publicar demà al matí, ho pot fer. No vull embarcar-me en un regateig que

podria ser tèrbol des d'un punt de vista constitucional..., li demano que cooperi pel bé del país.

—El bé pot revestir diferents facetes —va dir en Mikael Blomkvist—. Deixi'm que li expliqui una cosa..., estic furiós. Estic

furiós contra l'Estat i el govern i la Sàpo i aquells desgraciats que sense motiu van internar una nena de dotze anys en un

hospital psiquiàtric i després van dedicar tots els seus esforços a fer-la declarar disminuïda psíquica.

—La Lisbeth Salander s'ha convertit en un afer d'Estat —va dir el Primer Ministre, i fins i tot va somriure—. Mikael, estic

personalment indignat pel que li va passar. I cregui'm quan dic que els responsables hauran de donar explicacions. Però abans

d'això, hem de saber qui són els responsables.

—Vostè té els seus problemes. El meu és que vull veure la Lisbeth Salander exculpada i que recuperi tots els seus drets

cívics.

—En aquest aspecte, no el puc ajudar. No estic per damunt de la llei i no puc influir sobre les decisions del fiscal i dels

tribunals. La seva exculpació ha de venir d'un jutge.

—Perfecte —va dir en Mikael Blomkvist—. Vol una col·laboració. Doni'm accés a la investigació de l'Edklinth, i li diré quan

tinc la intenció de publicar i què serà el que publicaré.

—No li puc donar aquest accés que vol. Això seria posar-me en la mateixa relació amb vostè que el predecessor del ministre

de Justícia tenia amb un tal Ebbe Carlsson abans no esclatés l'escàndol de les revelacions sobre l'assassinat de l'Olof Palme.

—Jo no sóc l'Ebbe Carlsson —va dir en Mikael amb calma.

—Això ja ho he entès. En canvi, en Torsten Edklinth pot evidentment determinar ell mateix el que té ganes de compartir

amb vostè sense que això surti del marc de la seva missió.

—Molt bé —va dir en Mikael Blomkvist—. Vull saber qui era l'Evert Gullberg.

Es va fer un silenci al voltant dels canapès.

—L'Evert Gullberg va ser probablement durant anys el cap de la secció al si de la Sàpo que vostè anomena el club

Zalaixenko —va dir l'Edklinth.

El Primer Ministre va adreçar a l'Edklinth una mirada severa.

—Crec que ja ho sabia —es va disculpar l'Edklinth.

—Exacte —va dir en Mikael—. Va començar a treballar a la Sàpo als anys cinquanta i va arribar a ser director d'una cosa

batejada com a Secció d'Anàlisi Especial. Va ser ell qui va portar tot l'afer Zalaixenko.

El Primer Ministre va brandar el cap tot sospirant.

—En sap vostè més del que hauria de saber. I m'agradaria saber com s'ho ha fet per esbrinar-ho. Però no l'hi preguntaré.

—El meu article encara té llacunes —va dir en Mikael—. Les vull omplir. Donin-me informacions i no els faré la traveta.

—Com a Primer Ministre, no puc donar aquestes informacions. I en Torsten Edklinth es trobaria a la corda fluixa si les hi

donés.

—No digui bestieses. Sé el que volen. Vostès saben el que jo vull. Si em donen aquesta informació, els donaré el tracte de

fonts, amb tot l'anonimat que això implica. No m'interpretin malament: en el meu reportatge, explicaré la veritat tal com la

veig. Si vostè hi està barrejat, el denunciaré i faré per manera que mai no sigui reelegit. Però en l'estat actual de les coses, no

tinc cap motiu per creure-ho.

El Primer Ministre va llançar una mirada de cua d'ull cap a l'Edklinth. Després d'un breu instant, va fer que sí amb el cap.

En Mikael va interpretar això com un senyal que el Primer Ministre acabava de cometre una infracció a la llei —encara que fos

extremament teòrica— i havia donat el seu consentiment silenciós perquè en Mikael tingués coneixement d'informacions

confidencials.

—Això es pot solucionar d'una manera ben senzilla —va dir l'Edklinth—. Sóc l'únic investigador, i sóc jo qui decideix els

col·laboradors que contracto per a la meva investigació. No el puc contractar formalment com a investigador, perquè si ho fes

hauria vostè de signar un compromís de silenci. Però el puc tenir com a consultor extern.

D'ençà que l'Erika Berger havia assumit el paper de redactora en cap del difunt Hàkan Morander, la seva vida era plena de

reunions de treball constants tant de dia com de nit. Se sentia constantment mal preparada, insuficient i no iniciada.

No va ser fins dimecres a la nit, gairebé dues setmanes després que en Mikael Blomkvist li hagués donat el dossier

d'investigació d'en Henry Cortez referit al president del consell d'administració Magnus Borgsjò, que l'Erika va tenir temps

d'encarregar-se del problema. En obrir el dossier, va comprendre que la seva aparent despreocupació venia més aviat del fet

que no tenia gens de ganes de ficar-s'hi. Sabia ja que, fes el que fes, allò acabaria amb una catàstrofe.

Va tornar a casa seva, a Saltsjòbaden, molt d'hora, cap a les set del vespre, va desconnectar l'alarma de l'entrada i va

constatar amb sorpresa que el seu marit, en Lars Beckman, no hi era. Va necessitar uns moments abans de recordar que l'havia

abraçat molt especialment aquell matí perquè marxava cap a París, on havia de pronunciar unes conferències, i que no tornaria

fins al cap de setmana. Es va adonar que ignorava completament davant de qui havia de parlar, de què parlaria i quan s'havia

decidit la conferència.

Oh, sí, Déu meu, perdona 'm, però he extraviat el meu marit! Es va sentir com un personatge d'un llibre del doctor Ri-chard

Schwarts i es va preguntar si no li faria falta una teràpia de parella.

Va pujar al pis, va omplir la banyera i es va despullar. Va agafar el dossier de la investigació i es va passar la mitja hora

següent llegint tota la història a la banyera. Acabada la lectura, no va poder reprimir un somriure. En Henry Cortez acabaria

convertint-se en un periodista formidable. Tenia vint-i-sis anys i treballava a Millennium des de la seva sortida de l'escola de

periodisme quatre anys enrere. Va sentir un cert orgull. Tot l'article sobre les tasses de vàter i en Borgsjò duia l'empremta de

Millennium de principi a final, i cada línia estava documentada.

Però al mateix temps es va sentir trista. En Magnus Borgsjò era un home correcte que ella apreciava. No feia gaire soroll,

sabia escoltar, tenia encant i semblava senzill. A més, era el seu cap i patró. Coi de Borgsjò! Com has pogut ser tan ruc?

Va reflexionar per veure si podia trobar altres aproximacions o circumstàncies atenuants, però ja sabia que seria impossible

negar l'evidència.

Va posar el dossier a l'ampit de la finestra i es va estirar a la banyera per reflexionar.

Millennium publicaria la història, això era inevitable. Si ella encara fos la directora de la revista, no hauria dubtat ni un

segon, i el fet que Millennium li hagués filtrat discretament la informació abans no era res més que un gest personal per marcar

que Millennium volia assuavir en la mesura del possible el mal que allò li havia de fer. Si la situació hagués estat la inversa —si

l'SMP hagués descobert unes marranades semblants sobre el president del consell d'administració de Millennium (que

resultava que era ella mateix, Erika Berger)—, tampoc no hauria dubtat a publicar.

La publicació perjudicaria seriosament en Magnus Borgsjò. El que era greu, en el fons, no era que la seva empresa Vitavara

SA hagués encarregat tasses de vàter a una empresa del Vietnam que figurava a la llista negra de l'ONU de les indústries que

practiquen l'explotació infantil —i, en aquell cas, també de presos que treballaven com a esclaus, sense oblidar que,

segurament, uns quants d'aquests es podrien definir com a presos polítics—. El més greu era que en Magnus Borgsjò tenia

coneixement d'aquest estat de coses i, tot i això, havia optat per continuar fent comandes a Fong Soo Industries. Era una

actitud rapaç en la línia d'altres gàngsters capitalistes, com l'antic president de Skandia, i que difícilment podia ser tolerada pel

poble suec.

Evidentment, en Magnus Borgsjò asseguraria que ningú no l'havia informat de la situació a Fong Soo, però en Henry Cortez

tenia proves sòlides contra això, i en el mateix moment que en Borgsjò volgués començar a explicar falòrnies, ho destaparien

tot i el farien quedar, a sobre, com un mentider. Perquè, pel juny del 1977, en Magnus Borgsjò havia viatjat al Vietnam per

signar els primers contractes. Havia passat deu dies en aquell país i, entre altres coses, havia visitat les fàbriques de l'empresa.

Si intentava dir que no s'havia adonat que molts dels obrers només tenien dotze o tretze anys, quedaria, a sobre, com a

completament idiota.

La qüestió de l'eventual ignorància d'en Borgsjò quedava a més definitivament descartada pel fet que en Henry Cortez

podia demostrar que la comissió de l'ONU contra l'explotació infantil havia inclòs l'any 1999 Fong Soo en la llista de les

empreses que explotaven nens. Això havia estat objecte d'articles periodístics i havia també portat dues ONG independents

l'una de l'altra que actuaven contra el treball infantil —una de les quals la prestigiosa International Joint Effort Against Child

Labour, a Londres— a escriure cartes a les empreses que feien comandes a Fong Soo. No menys de set d'aquestes cartes

s'havien enviat a Vitavara SA. Dues d'aquestes estaven adreçades personalment a en Magnus Borgsjò. L'organització de Londres

havia enviat amb molt de gust tota la documentació a en Henry Cortez, bo i subratllant que Vitavara SA no havia respost en

cap moment a les seves cartes.

Ben al contrari, en Magnus Borgsjò havia viatjat al Vietnam en dues ocasions més, el 2001 i el 2004, per renovar els

contractes. Allò era el cop de gràcia. Qualsevol possibilitat per a en Borgsjò de pretendre que no n'estava al corrent s'aturava

allà.

L'atenció que els mitjans de comunicació prestarien a la història només podia portar a dues coses. Si en Borgsjò tenia una

mica de seny, demanaria perdó i dimitiria els seus càrrecs als consells d'administració. Si es mostrava recalcitrant, deixaria la

pell en el procés.

Qúe en Borgsjò fos o no el president del consell d'administració de la societat Vitavara era la més petita de les

preocupacions de l'Erika Berger. El que per a ella era greu era que fos també el president de YSMP. La revelació voldria dir que

estaria obligat a dimitir. En un moment en què el diari feia equilibris al caire de l'abisme i s'havia iniciat un treball de

renovació, YSMP no es podia permetre tenir un president responsable de pràctiques tèrboles. El diari se'n ressentiria. Caldria,

doncs, que abandonés VSMP.

Per a l'Erika Berger, hi havia dues línies d'actuació possibles.

Podia anar a veure en Borgsjò, posar les cartes sobre la taula i ensenyar-li la documentació per dur-lo a treure ell mateix la

conclusió que havia de dimitir abans que la història es publiqués.

O bé, si es mostrava reticent, havia de convocar una reunió urgent i extraordinària del consell d'administració, informar els

membres de la situació i forçar-los a acomiadar-lo. I si el consell d'administració no volia seguir aquesta línia, seria ella la que

es veuria obligada a dimitir immediatament el seu càrrec de redactora en cap de l'SMP.

Quan l'Erika Berger era en aquest punt de les seves reflexions, es va adonar que l'aigua de la banyera s'havia refredat. Es va

dutxar, es va eixugar i va anar a la seva habitació a posar-se una camisa de dormir. Després, va agafar el mòbil i va trucar a en

Mikael Blomkvist. Com que no va obtenir resposta, va baixar a la planta baixa a preparar-se un cafè i, per primera vegada

d'ençà que havia començat a treballar a l'SMP, va mirar si per casualitat feien alguna pel·lícula bona a la televisió per relaxar-se

una mica.

En el moment que passava per davant la porta de la sala d'estar, va sentir un dolor viu a la planta del peu, va abaixar els ulls

i va descobrir que sagnava abundantment. Va fer un pas més, i el dolor li va travessar el peu sencer. Saltant a peu coix, va

arribar fins a una cadira i va seure. Va aixecar el peu i va descobrir horroritzada un resquill de vidre clavat sota el taló. De cop i

volta, va sentir que li rodava el cap. Immediatament, però, es va refer, va agafar el vidre i se'l va treure. Feia un mal de tots els

dimonis, i la ferida li sagnava a raig.

Va obrir precipitadament un calaix de la calaixera de l'entrada on desava fulards, guants i gorres de llana. Hi va trobar un

mocador de seda que va fer servir per embolicar el peu i el va lligar fort. No n'hi havia prou, i el va reforçar amb un altre

embenatge improvisat. L'hemorràgia es va calmar una mica.

Es va quedar mirant, esglaiada, el tros de vidre ensan-gonat. Com ha arribat aquí? Després, va descobrir altres trossos de

vidre al terra del rebedor. Però què cony és això? Es va aixecar i va llançar una ullada dins la sala d'estar i va descobrir que la

gran finestra panoràmica amb vistes sobre la llacuna de Saltsjòn estava trencada i el terra era ple de bocins de vidre.

Va recular cap a la porta d'entrada i es va posar les sabates, que s'havia tret quan havia entrat a casa. O, més aviat, es va

posar una sabata i va ficar els dits de l'altre peu a l'al-tra, i va anar més o menys fent saltirons sobre una cama per entrar a la

sala i constatar el desastre.

Després, va descobrir el maó a sobre de la taula.

Va coixejar fins a la porta de la terrassa i va sortir al pati del darrere.

Algú havia pintat dues paraules a la façana, amb lletres d'un metre d'alt.

Eren una mica més de les nou de la nit quan la Rosa Figuerola va obrir la porta del seu cotxe a en Mikael Blomkvist. Va fer

després la volta al cotxe per anar a instal·lar-se al seient del conductor.

—Vol que l'acompanyi a casa seva o prefereix que el deixi en algun altre lloc?

En Mikael Blomkvist tenia la mirada buida.

—Si li he de ser sincer... no sé gaire on sóc. Es la primera vegada que faig cantar un Primer Ministre.

La Rosa Figuerola va deixar anar una rialla.

—No ha jugat gens malament les seves cartes -—va dir—. Ignorava tranquil·lament que fos tan bo jugant al pòquer.

—Cadascuna de les meves paraules era sincera.

—Sí. El que volia dir és que ha fet creure que en sabia més del que en sabia en realitat. Me n'he adonat en el moment que

he entès com m'havia pogut identificar.

En Mikael va girar el cap per observar el seu perfil.

—Em va prendre el número de matrícula quan estava aparcada al pendent davant de casa seva.

Ell va assentir amb el cap.

—Ha aconseguit fer creure que estava al corrent del que s'havia parlat al gabinet del Primer Ministre. —I per què no ha dit res?

Ella va llançar-li una ràpida mirada i va girar per Grev Turegatan.

—Són les regles del joc. No m'hauria hagut de posar allà. Però era l'únic lloc on podia aparcar. I si ens tractéssim de tu? —Es

clar.

—M'equivoco si dic que estàs molt alerta a tot el que passa al teu voltant?

—Tenies un plànol desplegat al seient de l'acompanyant i parlaves per telèfon. Vaig anotar la matrícula del cotxe i la vaig

comprovar, per estar tranquil. Verifico tots els cotxes que em fan reaccionar. Generalment, no serveix per a res. En aquest cas,

vaig descobrir que treballaves a la Sàpo.

—Estava vigilant en Màrtensson. Després, he descobert que tu també el vigilaves mitjançant la Susanne Linder, de Milton

Security.

—L'Armansky li ha encarregat que vigili el que passi al voltant de casa meva.

—I com que l'he vist entrar al teu edifici, suposo que l'Armansky ha instal·lat algun sistema de vigilància amagat al pis.

—Exacte. Tenim un excel·lent vídeo de tots dos quan entren a casa meva i em remenen els papers. En Màrtensson duia una

fotocopiadora portàtil. Heu identificat el seu ajudant?

—No té cap importància. Es un serraller amb un passat delictiu que segurament ha cobrat per obrir-te la porta. —El seu nom?

—Font protegida? —Naturalment.

—Lars Faulsson. Quaranta-set anys. Conegut amb el nom de Falun. El van condemnar per forçament d'una caixa forta als

anys vuitanta i altres petites coses per l'estil. Té una botiga a Norrtull.

—Gràcies.

—Però deixem els secrets per a demà.

La reunió havia acabat amb un acord que estipulava que en Mikael Blomkvist visitaria el departament de Protecció de la

Constitució l'endemà per intercanviar informació. En Mikael va reflexionar. Estaven just passant la plaça de Ser-gelstorg.

—Saps una cosa? Tinc una fam de llop. He dinat cap a les dues i tenia intenció de prendre alguna cosa en tornar a casa,

quan m'has recollit. Tu has menjat?

—També fa una bona estona.

—Podríem anar fins a algun restaurant amb teca menja-ble?

—Tota teca és menjable.

Va mirar-la de cua d'ull.

—T'imaginava una adepta de la dietètica.

—No, sóc una adepta del gimnàs. Quan una s'entrena, pot menjar el que vol. Dins uns límits raonables, vull dir.

Va agafar el viaducte de Klaraberg i va pensar en les opcions que tenien. En comptes de girar cap a Sòdermalm, va

continuar recte cap a Kungsholmen.

—No sé com són els restaurants de Sòder, però en conec un de bosnià a Fridhemsplan. Fan uns bórek fabulosos.

—Ho trobo perfecte —va dir en Mikael Blomkvist.

Lletra a lletra, la Lisbeth Salander anava teclejant el seu informe. Havia treballat de mitjana cinc hores diàries. Utilitzava

formulacions molt precises. Anava també amb compte d'amagar tots els detalls susceptibles de ser utilitzats en contra seva.

El fet d'estar tancada amb clau s'havia convertit en un avantatge. Podia posar-se a treballar en el moment que es quedava

sola a l'habitació, i el dring del clauer o el soroll de la clau que ficaven al pany sempre l'avisava que calia fer desaparèixer

l'ordinador de butxaca.

[Estava a punt de tancar amb clau la casa d'en Bjurman a Sta-llarholmen, quan en Carl-Magnus Lundin i en Benny

Nie-minen van arribar amb les seves motos. Com que m'havien estat buscant debades des de feia un cert temps per ordre

d'en Zalaixenko/Niedermann, van quedar sorpresos de trobar-me allà. En Magge Lundin va baixar de la moto mentre

declarava que «no li faria cap mal a aquesta lesbiana tastar una bona cigala». En Lundin i en Nieminen es mostraven tan

amenaçadors que em vaig veure obligada a aplicar la legítima defensa. Vaig marxar del lloc sobre la moto d'en Lundin, que

vaig abandonar després davant el parc de les Exposicions a Alvsjò.]

Va rellegir el passatge i va assentir amb el cap en un gest d'aprovació. No hi havia cap motiu per explicar que en Magge

Lundin l'havia tractat de mala puta i que ella aleshores s'havia ajupit per agafar el Wanad P-83 d'en Benny Nieminen i havia

castigat en Lundin disparant-li un tret al peu. La bòfia segurament s'ho podria imaginar tota sola, però a ells els corresponia

demostrar que ho havia fet. No tenia cap intenció de facilitar-los la feina reconeixent una cosa que la podia dur a la presó per

agressió amb lesions.

El text comportava ara l'equivalent a trenta-tres pàgines i ja arribava al final. En alguns passatges, es mostrava especialment

curosa amb els detalls i anava amb molt de compte de no tractar mai de presentar proves que poguessin sustentar les

nombroses afirmacions que avançava. Va anar fins al punt d'amagar certes proves manifestes, tot saltant a la següent baula dels

esdeveniments que exposava el text.

Va quedar-se uns moments pensativa i després va pujar per la pantalla i va rellegir els passatges en què descrivia la violació

sàdica i violenta de l'advocat Niïs Bjurman. Era el passatge a què havia dedicat més temps i un dels pocs que havia reformulat

diverses vegades abans de donar-se per satisfeta amb el resultat. El passatge ocupava dinou ratlles del relat. Explicava de

manera objectiva com li havia pegat, l'havia tirat de bocaterrosa sobre el llit, l'havia emmanillat i li havia tapat la boca amb

cinta aïllant. Va precisar tot seguit que en el transcurs de la nit li havia fet patir diversos actes sexuals violents, entre els quals

hi havia penetracions tant anals com bucals. Explicava que en un moment donat, durant la violació, li havia passat al voltant

del coll una peça de roba —la seva pròpia samarreta— i l'havia estrangulat tanta estona que havia perdut momentàniament la

consciència. Després d'això, venien algunes línies en les quals identificava els estris que en Bjurman havia utilitzat durant la

violació, incloent-hi un fuet curt, un dilatador anal, un enorme consolador i pinces que li havia aplicat als mugrons.

La Lisbeth va arrugar el front i va examinar el text. Per acabar, va agafar l'estilet electrònic i va teclejar afegint-hi unes

quantes línies més:

[En un moment donat, quan encara tenia la boca tancada amb cinta aïllant, en Bjurman va comentar el fet que jo tenia un

cert nombre de tatuatges i pírcings, entre ells un anell al mugró esquerre. Em va demanar si m'agradava dur-los i després

va abandonar l'habitació. Va tornar amb una agulla, que em va clavar a través del mugró dret.]

Després d'haver rellegit aquest nou paràgraf, va assentir amb el cap. El to administratiu donava al text un caràcter tan

surrealista, que semblava una fabulació absurda.

La història, senzillament, no resultava creïble.

En aquell moment, va sentir la dringadissa de les claus del vigilant de Securitas. Va aturar immediatament l'ordinador de

butxaca i el va amagar dins l'espai buit del capçal del llit. Era l'Annika Giannini. Va arrufar les celles. Eren quarts de deu del

vespre, i la Giannini generalment no venia tan tard.

—Hola, Lisbeth.

—Hola.

—Com et trobes?

—Encara no estic a punt.

L'Annika Giannini va sospirar.

—Lisbeth... han fixat la data del judici per al 13 de juliol.

—Em sembla perfecte.

—Doncs no, no és perfecte. El temps corre, i tu et negues a confiar en mi. Començo a tenir por d'haver comès un enorme

error acceptant ser la teva advocada. Si volem tenir alguna possibilitat, has de confiar en mi. Hem de col·laborar.

La Lisbeth va observar l'Annika Giannini una bona estona. Finalment, va tirar el cap enrere i es va quedar mirant el sostre.

—-Ja sé com cal que actuem ara —va dir—. He entès el pla d'en Mikael. I té raó.

—Jo no n'estic tan segura —va dir l'Annika. —Però jo sí.

—La policia et vol tornar a interrogar. Un tal Hans Faste, d'Estocolm.

—Deixa'l que m'interrogui. No diré ni una paraula.

—Però cal que donis explicacions. La Lisbeth va clavar una mirada acerada en l'Annika Giannini.

—T'ho repeteixo. No diré ni una paraula a la policia. Quan arribem al jutjat, el fiscal no ha de tenir ni una síl·laba de cap

interrogatori en què recolzar-se. Tot el que tindran serà la declaració que estic formulant en aquest moment i que en gran part

semblarà excessiva. I la tindran pocs dies abans del judici.

—I quan seuràs amb un bolígraf per redactar aquesta declaració?

—La tindràs d'aquí a pocs dies. Però al fiscal no li arribarà fins pocs dies abans del judici.

L'Annika Giannini va mostrar una expressió escèptica. La Lisbeth li va adreçar de cop i volta un somriure prudent de biaix.

—Parles de confiança. Puc confiar en tu? —Naturalment.

—Molt bé. Em pots fer entrar d'amagat un ordinador de butxaca perquè pugui posar-me en contacte amb altra gent via

Internet?

—No. Es clar que no. Si em descobrissin, em processarien i perdria la meva llicència d'advocada.

—Però si algú altre fes entrar de manera fraudulenta un ordinador, ho faries saber a la policia?

L'Annika va aixecar les celles.

—Si no n'estic al corrent...

—Però si n'estiguessis al corrent, com actuaries?

L'Annika va reflexionar.

—Tancaria els ulls. Per què?

—Aquest ordinador hipotètic no trigarà a enviar-te un correu electrònic hipotètic. Quan l'hagis llegit, vull que tornis a

veure'm.

—Lisbeth...

—Espera. Has de comprendre bé el que està passant. El fiscal juga amb cartes marcades. Jo em trobo en situació

d'inferioritat faci el que faci i la intenció d'aquest judici és fer-me tancar en un psiquiàtric.

—Ho sé.

—Si vull sobreviure, també jo he de lluitar fent servir mètodes il·lícits.

L'Annika Giannini va acabar assentint amb el cap.

—Quan em vas venir a veure la primera vegada, duies un missatge d'en Mikael Blomkvist. Deia que t'ho havia explicat

pràcticament tot, amb només unes quantes excepcions. Una de les excepcions eren els talents que havia descobert en mi quan

érem a Hedestad.

—Sí.

—Es referia al fet que sóc una crac en informàtica. En sé prou per llegir i copiar tot el que hi ha a dins de l'ordinador del

fiscal Ekstròm.

L'Annika Giannini va empal·lidir.

—Tu no et pots veure barrejada en una cosa així. Per tant, no pots fer servir aquest material en el procés —va dir la Lisbeth.

—En efecte, no.

—Per tant, no en coneixes l'existència. —D'acord.

—En canvi, algú altre, posem per cas el teu germà, pot publicar fragments escollits d'aquest material. I l'has de tenir en

compte quan preparis la nostra estratègia per al judici.

—Ho entenc.

—Annika, aquest procés el guanyarà qui sàpiga utilitzar millor mètodes forts. —Ja ho sé.

—Estic contenta de tenir-te d'advocada. Tinc confiança en tu i necessito el teu ajut. —Mmm.

—Però si t'oposes que jo també utilitzi mètodes poc ètics, perdrem el judici. —Sí.

—En aquest cas, ho he de saber ara mateix. Aleshores, t'hauria de donar les gràcies i buscar-me un altre advocat.

—Lisbeth, jo no puc anar en contra de la llei.

—No es tracta que vagis en contra de la llei. Es tracta que tanquis els ulls al fet que jo hi vagi. Ets capaç de fer-ho?

La Lisbeth Salander va esperar en silenci durant gairebé un minut abans que l'Annika Giannini assentís amb el cap.

—Bé, ara deixa'm explicar les línies principals de la meva declaració.

Van estar parlant durant dues hores.

La Rosa Figuerola tenia raó. Els borek del restaurant bos-nià eren fantàstics. En Mikael Blomkvist va llançar-li una mirada

de cua d'ull quan va tornar del lavabo. Es movia amb la gràcia d'una ballarina clàssica, però tenia un cos que... En Mikael no

podia impedir sentir-se fascinat. Va haver de reprimir l'impuls d'allargar la mà per palpar-li els músculs de les cames.

—Quant de temps fa que fas musculació? —va preguntar-li.

—Des que era adolescent.

— 1 quantes hores a la setmana hi dediques?

—Dues hores al dia. De vegades, tres.

—Per què? Vull dir, sé de sobres per què la gent fa exercici, però...

—Trobes que és exagerat.

—No sé gaire què és el que trobo.

Ella va somriure, aparentment gens irritada per les seves preguntes.

—Potser només és que t'irrita veure una noia amb músculs i trobes que no és gaire femení ni gaire eròtic?

—No. De cap de les maneres. Et queda bé, i tant. Ets terriblement sexy.

Ella va tornar a riure.

—Actualment, estic reduint el ritme. Fa deu anys, feia culturisme pur i dur. Era divertit. Però ara he de procurar que els

músculs no se m'acabin convertint en greix i em quedi tota flonja. Per això, només faig una mica de pesos un cop per setmana i

passo la resta del temps fent jòguing, bàd-minton, natació i coses d'aquestes. Es tracta més d'exercici físic que d'entrenament

intensiu.

—Doncs no està gens malament!

—La raó per la qual ho faig és perquè em fa sentir bé. Es un fenomen força generalitzat entre els que s'hi dediquen a fons.

El cos segrega una substància analgèsica de la qual acabes sent depenent. Després d'un temps, tens síndrome d'abstinència si

no surts a córrer cada dia. Es com una fuetada de benestar quan dones tot el que tens a dins. Gairebé tan genial com fer

l'amor.

En Mikael va riure.

—També tu t'hi hauries de posar —va dir ella—. Fas una mica de panxeta.

—-Ja ho sé. I tinc la consciència que em tortura sense parar. De vegades m'agafa el rampell i em poso a córrer. Em trec de

sobre uns quants quilos i després m'agafa per una altra cosa i no trobo temps per anar-hi durant un mes o dos.

—S'ha de reconèixer que aquests últims mesos has estat força ocupat.

En Mikael es va posar seriós de cop. Després, va assentir amb el cap.

—He llegit un munt de coses sobre tu aquestes darreres setmanes. Has passat la mà per la cara a la policia trobant en

Zalaixenko i identificant en Niedermann.

—La Lisbeth Salander ha estat encara més ràpida.

—Com t'ho vas fer per arribar fins a Gosseberga?

En Mikael va arronsar les espatlles.

—Una feina de recerca ordinària, seguint els procediments. No vaig ser jo qui el va localitzar, sinó la nostra secretària de

redacció, la Malou Eriksson, que ara és la nostra redactora en cap. L'ha aconseguit localitzar pels arxius mercantils. Era al

consell d'administració de l'empresa d'en Zalaixenko, K A B.

—Ja veig.

—Per què vas entrar a la Sàpo? —va preguntar-li ell.

—Tant si t'ho creus com si no, sóc una cosa tan passada de moda com és demòcrata. Considero que la policia és necessària

i que una democràcia necessita disposar d'un escut polític. Per això estic molt orgullosa de poder treballar per a la Protecció de

la Constitució.

—Mmm —va fer en Mikael Blomkvist.

—No et cau gaire bé la policia secreta.

—No em cauen gaire bé les institucions que es posen per damunt d'un control parlamentari normal. Es una incitació als

abusos de poder, fins i tot si les intencions són bones. Com és que t'interessa la mitologia antiga?

Ella va aixecar les celles.

—Ho dic pel llibre que estaves llegint al meu replà. —Ah, sí, és veritat. Es un tema que em fascina.

—De fet, m'interesso per moltes coses diferents. Durant els meus anys com a agent de policia, vaig estudiar dret i ciències

polítiques. Abans d'això, vaig estudiar història del pensament i filosofia.

—No tens punts febles?

—No llegeixo literatura, no vaig mai al cinema i de la televisió només en miro les notícies. I tu? Per què et vas fer

periodista?

—Perquè existeixen institucions com la Sàpo a les quals el Parlament té prohibit l'accés i que de tant en tant cal denunciar.

En Mikael va somriure i va continuar:

—Francament, no ho sé ben bé. Però, de fet, la resposta és la mateixa que la teva. Crec en la democràcia constitucional i, de

tant en tant, cal defensar-la.

—Com en el cas del financer Hans-Erik Wennerstròm?

—Una cosa així.

—Ets solter. Surts amb l'Erika Berger? —L'Erika Berger és casada.

—Bé. Així tots els rumors sobre vosaltres dos són bestieses. Tens parella?

—Cap de permanent.

—Així doncs, aquests rumors són veritat.

En Mikael va arronsar les espatlles i va somriure de nou.

La redactora en cap Malou Eriksson va passar-se la nit, o

fins a l'alba, a la taula de la cuina de casa seva a Arsta. Estava concentrada en l'estudi d'unes còpies dels pressupostos de

Millennium, i estava tan concentrada que el seu company Anton va acabar abandonant les temptatives de menar una conversa

normal amb ella. Va fregar els plats, va preparar un sandvitx tardà per a la nit i una mica de cafè. Després, la va deixar

tranquil·la i es va acomodar davant una repetició à'Experts a la tele.

Fins aleshores, la Malou Eriksson mai no havia hagut de gestionar res de més sofisticat que un pressupost domèstic, però

havia treballat amb l'Erika Berger amb els balanços mensuals i en comprenia els principis. Ara, la redactora en cap era ella, i

això implicava una responsabilitat pressupostària. En un moment donat, passada la mitjanit, va decidir que, passés el que

passés, es veuria obligada a tenir algun assistent per ajudar-la a fer jocs malabars amb els números. L'Ingela Oscarsson, que

s'encarregava de la comptabilitat un dia per setmana, no tenia coneixements en matèria de pressupostos i no li resultava de cap

utilitat quan calia decidir quant es podria pagar a un col·laborador extern o si tenien mitjans per comprar una impressora nova

làser al marge de la quantitat assignada al fons de millores tècniques. A la pràctica, era una situació ridícula: Millennium tenia

un clar superàvit, però era gràcies a l'Erika, que havia fet tota mena d'equilibris amb un pressupost a zero. Una cosa tan

elemental com una nova impressora de color de 45.000 corones es veia reduïda a una impressora en blanc i negre de 8.000

corones.

Durant un segon, va envejar l'Erika Berger. A l'SMP, disposava d'un pressupost en què una despesa com aquella es

consideraria com el pot del cafè.

La situació econòmica de Millennium s'havia anunciat com a bona a l'última assemblea general, però el superàvit del

pressupost provenia principalment de la venda del llibre d'en Mikael Blomkvist sobre l'afer Wennerstròm. Aquest superàvit,

transferit a les inversions, disminuïa a una velocitat inquietant. Un dels motius d'això eren les despeses que Millennium havia

hagut d'assumir durant l'afer Salander. Millennium no disposava dels recursos necessaris per mantenir les despeses corrents

d'un col·laborador, i encara menys si aquest afegia factures per lloguer de cotxe, habitacions d'hotel, taxis, compra de material

tecnològic d'última generació, telèfons mòbils i altres!

La Malou va validar una factura del freelance Daniel Olofsson a Gòteborg. Va sospirar. En Mikael Blomkvist havia aprovat

una suma de 14.000 corones per una setmana de feina de recerca que ni tan sols es publicaria. El pagament a un tal Idris Ghidi

a Gòteborg es carregaria al compte d'honoraris de les fonts anònimes, que per definició no tenien més precisió pel que feia a les

seves identitats, cosa que volia dir que l'auditor de comptes criticaria l'absència de factures i allò es convertiria en un assumpte

a discutir al consell d'administració. Millennium pagava també honoraris a l'Annika Giannini, la qual naturalment rebria diners

públics, però que de moment necessitava fons per pagar els bitllets de tren, etc.

Va deixar el bolígraf i va contemplar els totals que havia obtingut. En Mikael Blomkvist havia destinat sense manies 150.000

corones a l'afer Salander, completament al marge del pressupost. Allò no podia continuar.

Va comprendre que no tindria altre remei que mantenir una reunió amb ell.

L'Erika Berger va passar la vetllada al servei d'urgències de l'hospital de Nacka en comptes d'estar relaxant-se al seu sofà

davant del televisor. El bocí de vidre havia penetrat tan profundament que l'hemorràgia no s'aturava i, en l'exploració, van

descobrir que encara tenia un resquill punxegut clavat al taló i calia extreure'l. Va rebre així una anestèsia local i tres punts de

sutura.

Durant tot el temps que va passar a l'hospital, va estar renegant interiorment i va intentar de manera regular trucar uns

cops a en Lars Beckman i uns altres a en Mikael Blomkvist. Ni el seu marit legítim ni el seu amant es van dignar a respondre.

Cap a les deu, tenia el peu embolicat en un enorme embenatge. Li van deixar unes crosses i va agafar un taxi per tornar a casa

seva.

Va passar una estona escombrant el terra de la sala d'estar, ranquejant sobre un peu i sobre les puntes dels dits de l'altre,

després d'encarregar un vidre nou al vidrier d'urgències. Va tenir sort: aquella nit havia estat tranquil·la a la zona centre de la

ciutat i l'instal·lador va arribar en vint minuts. Després, la sort va canviar. La finestra de la sala era tan gran que no tenien cap

vidre d'aquella mida en estoc. L'operari va proposar cobrir provisionalment la finestra

amb una planxa de contraplacat, cosa que ella va acceptar molt agraïda.

Mentre el noi col·locava el contraplacat, ella va telefonar a la persona de guàrdia de la societat privada de seguretat NIP

—Nacka Integrated Protection—, i va preguntar per quins set sous la sofisticada alarma que li havien instal·lat no s'havia

disparat quan algú havia tirat un maó a través de la finestra més gran de la seva casa de dos-cents cinquanta metres

quadrats.

Li van enviar un cotxe de NIP per fer les verificacions i van constatar que el tècnic que havia fet la instal·lació uns anys

abans s'havia descuidat de connectar els cables del sen-sor de la finestra de la sala.

L'Erika Berger es va quedar sense veu.

NIP va oferir-li solucionar el problema l'endemà mateix. L'Erika els va dir que no calia. En comptes d'això, va trucar al

servei d'urgències de Milton Security, va explicar la seva situació i va dir que volia un sistema d'alarma complet tan aviat

com fos possible. Sí, ja sé que cal signar un contracte, però digui a en Dragan Armansky que ha trucat l'Erika Berger, i faci per

manera que instal·lin l'alarma demà al matí.

Per acabar, va trucar també a la policia. Li van dir que no tenien cap cotxe disponible per passar a recollir la denúncia.

Li van aconsellar que anés a la comissaria del barri l'endemà al matí. Gràcies. Vagi a prendre pel sac!

Després de tot això, va estar-se una bona estona bullint interiorment fins que l'adrenalina va començar a baixar i es va

adonar que estava a punt de posar-se a dormir sola en una casa sense alarma mentre algú que la tractava de mala puta i que

havia mostrat una clara tirada per la violència rondava per allà a prop.

Per un moment, es va preguntar si no faria millor d'anar cap al centre i passar la nit en una habitació d'hotel, però

l'Erika Berger era d'aquelles persones a qui no agrada ser víctimes d'amenaces i encara menys cedir-hi. Només faltaria que

un maníac de merda em fes fora de casa meva.

El que va fer va ser prendre unes quantes mesures de seguretat elementals.

En Mikael Blomkvist li havia explicat la manera com la Lisbeth Salander havia colpejat l'assassí en sèrie Martin Vanger

amb un pal de golf. Va anar, doncs, al garatge i es va passar deu minuts remenant per trobar la seva bossa de golf, que no

havia tocat des de feia ben bé quinze anys. Va agafar el pal de ferro amb millor swing, un club, i se'l va deixar a l'abast de la

mà, al costat del llit. Va posar un putter al vestíbul i un altre club de ferro a la cuina. Va anar a buscar un martell a la caixa

d'eines del soterrani i el va deixar al bany del costat de l'habitació.

Es va treure de la bossa el seu esprai de gas lacrimogen i el va deixar al capçal del llit. Finalment, va trobar un tascó de

cautxú, va tancar la porta de l'habitació i el va fer servir per bloquejar-la. Gairebé tenia ganes que aquell malparit que la

tractava de puta i li trencava les finestres fos prou ase per tornar durant la nit.

Quan es va considerar prou protegida, era ja la una de la matinada. Havia de ser a l'SMP a les vuit. Va consultar

l'agenda i va constatar que tenia quatre reunions previstes a partir de les deu. Li feia molt mal el peu i era incapaç de ca-

minar amb normalitat. Es va despullar i es va ficar al llit. No tenia camisa de dormir i es va preguntar si no s'hauria de posar

una samarreta o alguna cosa, però, com que dormia despullada des que era adolescent, va decidir que no seria un maó

llançat contra la finestra el que li faria canviar els hàbits.

Naturalment, no es va poder adormir i es va posar a rumiar.

Mala puta.

Havia rebut nou correus electrònics, tots contenint aquestes paraules i que semblaven provenir de diferents redaccions.

El primer fins i tot l'havien enviat des de la que ella dirigia, però el remitent era fals.

Es va llevar i va anar a buscar l'ordinador portàtil Dell, que li havien donat el dia que havia entrat a YSMP.

El primer correu —el més vulgar i amenaçador, que deia d'encular-la amb un tornavís— havia arribat el 16 de maig, feia

deu dies.

El segon havia arribat dos dies després, el 18 de maig.

Després, una setmana de respir abans que els correus tornessin a arribar, ara amb uns intervals aproximats de

vint-i-quatre hores. Després, l'atac contra el seu domicili. Mala puta.

A tot això, l'Eva Carlsson, de Cultura, havia rebut correus estranys amb la seva signatura, és a dir, signats Erika Berger. I

si l'Eva Carlsson havia rebut correus estranys, era perfectament possible que l'autèntic autor dels missatges s'hagués divertit

més —que altres persones haguessin rebut correus d'«ella», sense que ella en sabés res.

Era una idea molt desagradable.

El més inquietant, però, era l'atac contra casa seva.

Allò implicava que algú s'havia pres la molèstia d'anar fins a Saltsjòbaden, localitzar el seu domicili i llançar un maó a

través de la finestra. L'atac havia estat premeditat: l'agressor s'havia emportat un esprai de pintura. En aquell moment, va

sentir un calfred quan va comprendre que potser calia afegir una agressió a la llista. Algú havia rebentat els quatre

pneumàtics del seu cotxe durant la nit que havia passat amb en Mikael Blomkvist al Hilton de Slussen.

La conclusió era tan desagradable com evident: un malalt perillós la seguia.

En algun lloc per allà fora voltava un tipus que, per una raó desconeguda, dedicava el seu temps a perseguir l'Erika

Berger.

Que casa seva hagués estat objecte d'un atac es podia comprendre: no era ni desplaçable ni ocultable. Però si el seu

cotxe havia patit un atac quan estava aparcat a l'atzar en un carrer de Sòdermalm, això volia dir que aquell malalt es

trobava de manera permanent en la seva proximitat immediata.

CAPÍTOL I 8

Dijous, 2 de juny

l so del mòbil va despertar l'Erika Berger a les nou i cinc. —Bon dia, senyora Berger. Dragan Armansky a l'aparell.

Tinc entès que ha tingut problemes aquesta nit.

L'Erika va explicar-li el que havia passat i va preguntar si Milton Security podia substituir Nacka Integrated

Protection.

—En tot cas, podem instal·lar una alarma que funcioni —va dir l'Armansky en un to sarcàstic—. El problema és que el

vehicle més proper que tenim a la nit es troba al centre de Nacka. Necessitaria aproximadament trenta minuts per arribar.

Si ens posem d'acord, em veuré obligat a sub-contractar per cobrir casa teva. Tenim un acord de col·laboració amb una

empresa de seguretat local, Adam Sàkerhet a Fisksàtra, que podria ser a lloc en un termini de deu minuts si tot funcionés

com cal.

—Es millor que NIP, que no arriba mai. —T'he de dir que es tracta d'una empresa familiar: hi ha el pare, dos fills i uns

quants cosins. Són grecs, una gent molt com cal, conec el pare des de fa molts anys. Tenen una cobertura de tres-cents vint

dies l'any. Els dies que no poden acudir a causa de festes, vacances i coses així avisen amb antelació, i aleshores és el nostre

vehicle a Nacka qui pren el relleu.

—Em sembla bé.

—T'enviaré algú aquest matí. Es diu David Rosin i ja ve cap aquí. Necessita les teves claus si no hi has de ser i li cal la

teva autorització per recórrer la casa del soterrani a les golfes. Fotografiarà la casa, el terreny i l'entorn immediat.

—Ho entenc.

—En Rosin té molta experiència. Després, et presentarem propostes de mesures de seguretat. Tindrem un projecte

sobre el paper en uns dies. Inclourà l'alarma anti-agressió i l'alarma d'incendi, l'evacuació i una protecció contra intrusions.

—Perfecte.

—També volem que sàpigues el que hauries de fer, arribat el cas, durant els deu minuts que necessita el cotxe de

Fisksàtra per arribar a casa teva. Aquesta tarda començarem a instal·lar el sistema. Després, hauràs de signar un contracte.

Immediatament després de la trucada d'en Dragan Armansky, l'Erika es va adonar que no s'havia despertat a temps. Va

agafar el mòbil i va trucar a en Peter Fredriksson, el secretari de redacció, va explicar que havia tingut un accident domèstic

i va demanar-li que desconvoqués una reunió a les deu.

—Estàs bé? —va preguntar ell.

—M'he fet un bon tall al peu —va dir l'Erika—. Tan bon punt pugui, arribaré tot ranquejant.

Va passar abans de res pel bany del costat del dormitori. Després es va posar uns pantalons negres i va agafar una sa-

batilla del seu marit per posar-la sota el peu ferit. Va escollir una camisa negra i va anar a agafar la jaqueta. Abans de treure

el tascó de cautxú que havia posat per bloquejar la porta, es va armar amb l'esprai lacrimogen.

Es va moure per la casa amb tots els sentits alerta i va anar a endollar la cafetera. Va esmorzar a la taula de la cuina,

atenta a cada soroll. S'acabava de servir una segona tassa quan en David Rosin, de Milton Security, va trucar a la porta.

La Rosa Figuerola va anar caminant fins a Bergsgatan i va cridar els seus quatre col·laboradors per a una reunió matinal.

—Tenim una data límit —va dir—. La nostra feina ha d'estar acabada el 13 de juliol, data d'inici del procés de la Lisbeth

Salander. Això vol dir que tenim per davant una mica més d'un mes. Ara, recapitularem i decidirem què és el més

important en aquest moment. Qui vol començar?

E

En Berglund es va escurar el coll.

—El ros amb qui es va trobar en Màrtensson. Qui és?

Tothom va brandar el cap. La conversa va engegar.

—Tenim fotos seves, però cap idea de com trobar-lo. No podem llançar una ordre de recerca.

—I què passa amb en Gullberg? Hauríem de poder trobar una història. El tenim localitzat al si de la policia secreta de

l'Estat des de principi dels anys cinquanta fins al 1964, data en què es va crear la Sàpo. Després, desapareix del paisatge.

La Figuerola va assentir amb el cap.

—Hem de deduir d'això que el club Zalaixenko es va crear el 1964? Molt abans que en Zalaixenko arribés a casa nostra,

doncs?

—Si això és així, aleshores els seus objectius devien ser diferents... una organització secreta al si de l'organització.

—Era just després del cas Stig Wennerstròm. Tothom estava paranoic.

—Una mena de servei secret del servei secret?

—Existeixen paral·lels a l'estranger. Als Estats Units, als anys seixanta, es va crear un grup de caçadors d'espies al si de

la CIA. Estava dirigit per un tal James Jesús Angleton, i va estar a un pas de sabotejar tota la CIA. La colla de l'Angleton

estava formada per fanàtics paranoics que consideraven tothom de la CIA sospitós de ser un agent rus. Un dels resultats de

la seva feina va ser que importants sectors d'activitat de la CIA van quedar paralitzats.

—Però aquí només es tracta d'especulacions.

—On es conserven els antics dossiers del personal?

—En Gullberg no hi apareix. Ja ho he comprovat.

—I el pressupost, doncs? Una operació com aquesta per força s'ha de finançar.

La conversa va continuar fins a l'hora de dinar, quan la Rosa Figuerola es va excusar i va anar una estona al gimnàs per

poder reflexionar en pau.

L'Erika Berger va arribar ranquejant a la redacció de l'SMP cap a les dotze del migdia. El peu li feia tant de mal que no

podia ni tan sols recolzar-lo a terra. Va anar fent saltirons fins al seu despatx i es va deixar caure, alleujada, a la butaca. En

Peter Fredriksson la va veure des del seu lloc a la zona central. El va cridar amb un gest.

—Què t'ha passat?

—He trepitjat un tros de vidre que s'ha trencat i se m'ha quedat clavat dins el taló. —Ai! Mala cosa...

—I tant. Digue'm, Peter: saps si algú més ha rebut correus electrònics estranys? —No, que jo sàpiga.

—Bé. Obre bé les orelles. Vull saber si a l'SMP passen coses estranyes.

—Què vols dir amb això?

—Resulta que hi ha un tarat que es dedica a enviar mails bruts i que m'ha pres per objectiu. Per tant, vull que em posis

al corrent si saps que passen coses d'aquestes.

—El tipus de mails que va rebre l'Eva Carlsson?

—Qualsevol cosa que surti del corrent. Per la meva banda, he rebut una pila de mails que m'acusen de ser una mica de

tot alhora que em proposen patir diferents coses perverses.

En Peter Fredriksson va fer un posat greu. —Quant de temps fa que dura això? —Unes quantes setmanes. I ara, digues: què

hi haurà demà al diari? —Mmm.

—Què vols dir amb mmm?

—En Holm i el responsable de Tribunals van pel sender de la guerra.

—Ah, bé. I per què?

—A causa d'enjohannes Frisk. Li has prorrogat el contracte i li has donat un reportatge a fer, i no vol dir-ne el tema.

—No està autoritzat a revelar el tema. Són ordres meves.

—Això és el que ell ha dit. I això implica que tant en Holm com Tribunals estan força empipats amb tu.

—Ho entenc. Convoca una reunió amb la redacció de Tribunals a les tres de la tarda i els explicaré la situació.

—En Holm està força emprenyat...

—I jo estic força emprenyada amb en Holm, així doncs, estem empatats.

—Està tan emprenyat que s'ha queixat al consell d'administració.

L'Erika va aixecar els ulls. Merda. M'hauré d'encarregar d'en Borgsjò.

—En Borgsjò passarà per aquí aquesta tarda. Et vol veure. Sospito que en Holm hi està al darrere. —Bé. A quina hora? —A

les dues.

Va començar a exposar el programa del migdia.

El doctor Anders Jonasson va passar a veure la Lisbeth Salander a l'hora de dinar. Ella va apartar el plat amb el saltat de

verdures que estava prenent. Com sempre, la va examinar breument, però la Lisbeth va notar que havia deixat de

concentrar-se al màxim en aquells exàmens.

—Estàs curada —va constatar.

—Mmm. Hauries de fer alguna cosa amb els àpats.

—Els àpats?

—No em podries aconseguir una pizza o alguna cosa d'aquest tipus?

—Em sap greu. Restriccions de pressupost. —Es ben bé el que em pensava.

—Lisbeth. Demà, procedirem a una avaluació general del teu estat de salut.

—Comprenc. I estic curada.

—Estàs prou bé perquè se't pugui traslladar al centre de detenció de Kronoberg a Estocolm. Ella va assentir amb el cap.

—Probablement podria retardar el trasllat una setmana més, però els meus col·legues es comencen a fer preguntes. —No

ho facis. —Segur?

Ella va fer que sí amb el cap.

—Estic preparada. I això ha d'arribar tard o d'hora. Ell va assentir amb el cap.

—Aleshores, bé —va dir l'Anders Jonasson—. Demà, donaré llum verda a la teva sortida. Això vol dir que probablement

et traslladaran molt de pressa.

Ella va assentir.

—Es possible que es faci el cap de setmana. La direcció de l'hospital no et vol tenir aquí. —Ho entenc molt bé. —Eh... i en

conseqüència, la teva joguina... —Serà a l'espai buit del capçal rere la tauleta.

Va assenyalar-li el lloc. —D'acord.

Es van quedar uns moments en silenci abans que l'Anders Jonasson s'aixequés.

—He d'anar a veure altres pacients que necessiten més el meu ajut.

—Gràcies per tot. Te'n dec una.

—Només he fet la meva feina.

—No. Has fet molt més que això. No ho oblidaré.

En Mikael Blomkvist va entrar a la prefectura de policia de Kungsholmen per la porta de Polhemsgatan. La Rosa

Figuerola el va rebre i el va acompanyar fins als locals de la Protecció de la Constitució. A l'ascensor, es van mirar en silenci.

—Es realment prudent que em mostri aquí, a la prefectura de policia? —va preguntar en Mikael—. Algú em podria

veure i començar a fer preguntes.

—Serà l'única vegada. En el futur, ens trobarem en una petita oficina que hem llogat a Fridhemsplan. Hi tindrem accés

a partir de demà. Però per aquesta vegada no hi haurà problema. La Protecció de la Constitució és una petita unitat

pràcticament autònoma, i ningú a la Sàpo no hi presta atenció. A més, no som a la mateixa planta que la resta de la Sàpo.

Amb un moviment de cap, va saludar en Torsten Ed-klinth, sense donar-li la mà, i després dos col·laboradors que

evidentment treballaven en la investigació. Es van presentar com a Stefan i Niklas. En Mikael va observar que no es-

mentaven cognoms.

—Per on comencem? —va preguntar en Mikael.

—Podríem començar per un cafetó... Rosa?

—Sí, gràcies —va dir la Rosa Figuerola.

En Mikael va veure com el director de Protecció de la Constitució dubtava un instant abans d'aixecar-se i anar ell

mateix a buscar la cafetera per posar-la sobre la taula de reunions, on ja esperaven les tasses. En Torsten Ed-klinth

segurament havia volgut dir que li pertocava a la Rosa servir el cafè. En Mikael va constatar també que l'Edklinth somreia

per a ell mateix, cosa que va interpretar com un bon senyal. Després, l'Edklinth es va posar seriós.

—Per ser sincer, no sé com portar aquesta situació. Que un periodista prengui part en les reunions de treball de la Sàpo

és probablement un fet únic. Els temes dels quals parlarem tot seguit són, en la majoria dels casos, dades classificades com

a secret de Defensa.

—Els secrets militars no m'interessen. El que m'interessa és el club Zalaixenko.

—Hem de trobar un equilibri. En primer lloc, els col·laboradors no han de sortir esmentats en els teus textos.

—Naturalment.

L'Edklinth va llançar una mirada sorpresa a en Mikael Blomkvist.

—En segon lloc, no has de parlar amb altres col·laboradors fora de mi mateix i la Rosa Figuerola. A nosaltres ens

correspon determinar el que et puguem dir.

—Si tenies tantes exigències, me n'hauries hagut de parlar ahir.

—Ahir no havia tingut temps de reflexionar sobre tot plegat.

—Aleshores, et faré una revelació. És sens dubte la primera i única vegada a la meva carrera professional que explico el

contingut d'un article encara inèdit a un policia. Així doncs, i et cito..., per ser sincer, no sé com portar aquesta situació.

Un breu silenci es va instal·lar al voltant de la taula.

—Potser podríem...

—Què us semblaria...

L'Edklinth i la Rosa Figuerola van començar a parlar alhora i van callar.

—El que busco és desemmascarar el club Zalaixenko. Vosaltres voleu inculpar el club Zalaixenko. No anem més lluny

que això —va dir en Mikael.

L'Edklinth va assentir.

—Què és el que teniu?

L'Edklinth va explicar el que la Rosa Figuerola i el seu grup havien trobat. Va ensenyar la foto de l'Evert Gullberg en

companyia del coronel espia Stig Wennerstròm.

—Bé. Voldria una còpia d'aquesta foto.

—Es pot trobar als arxius de l'editorial Àhlén & Akerlund —va dir la Rosa Figuerola.

—També es troba a la taula davant meu. Amb un text escrit al dors —va dir en Mikael.

—Molt bé. Dóna-n'hi una còpia —va dir l'Edklinth.

—Això vol dir que qui va matar en Zalaixenko va ser la Secció.

—Assassinat per un home que s'estava morint de càncer i que se suïcida a continuació. En Gullberg encara és viu, però

els metges només li donen unes quantes setmanes. Les lesions al cervell són tan greus que es troba en estat vegetatiu.

—I ell era el principal responsable d'en Zalaixenko quan aquest va desertar.

—Com ho saps?

—En Gullberg es va entrevistar amb el Primer Ministre Thorbjòrn Fàlldin sis setmanes després de la deserció d'en

Zalaixenko.

—Ho pots demostrar?

—Sí. Pel registre de visites de la cancelleria del govern. En Gullberg hi va anar amb el director de la Sàpo d'aleshores.

—Que ja és mort.

—Però en Fàlldin és viu i està disposat a parlar. —Has...

—No, no he parlat amb en Fàlldin. Però una altra persona ho ha fet. No puc donar el nom d'aquesta persona. Protecció

de les fonts.

En Mikael va explicar com havia reaccionat en Thorbjòrn Fàlldin a la informació sobre en Zalaixenko i com ell mateix

havia viatjat als Països Baixos per entrevistar en Janeryd.

—Conclusió: el club Zalaixenko es troba en algun lloc a l'interior de la Casa —va dir en Mikael, tot assenyalant la foto.

—En part. Nosaltres creiem que es tracta d'una organització dins l'organització. El club Zalaixenko no pot existir sense

comptar amb l'ajut de persones clau dins la Casa. Però sospitem que la suposada Secció d'Anàlisi Especial està establerta en

algun lloc a l'exterior de la Casa.

—Si he entès bé el funcionament, una persona pot ser contractada per la Sàpo, cobrar el seu sou de la Sàpo i després

retre comptes a un altre superior.

—Més o menys, sí.

—Aleshores, qui, dins la Casa, dóna suport al club Zalaixenko?

—Encara no ho sabem. Però tenim sospitosos. —En Màrtensson —va proposar en Mikael. L'Edklinth va brandar el cap.

—En Màrtensson treballa per a la Sàpo i, quan el necessiten al club Zalaixenko, el traslladen del seu lloc habitual —va

dir la Rosa Figuerola.

—Com és possible a la pràctica?

—Molt bona pregunta —va dir l'Edklinth amb un mig somriure—. No et vindria de gust venir a treballar amb nos-

altres?

—Mai de la vida —va dir en Mikael.

—Faig broma. Però aquesta és exactament la pregunta que ens hem de fer. Tenim un sospitós, però no tenim res que

ens permeti passar de les sospites a les proves.

—A veure... ha de ser per força algú que tingui una autoritat administrativa.

—Sospitem del secretari general Albert Shenke —va dir la Rosa Figuerola.

—Cosa que ens porta al primer escull —va dir l'Edklinth—. T'hem donat un nom, però aquesta informació no es pot

difondre. Com penses utilitzar-la?

—No puc publicar un nom sense tenir proves per cobrir-me. Si en Shenke és innocent, es querellarà contra Millennium

per difamació.

—Bé. Aleshores, estem d'acord. Aquesta col·laboració s'ha de basar en una confiança recíproca. Ara et toca a to. Què

tens?

—Tres noms —va dir en Mikael—. Els dos primers eren membres del club Zalaixenko a la dècada dels vuitanta.

L'Edklinth i la Figuerola van parar l'orella.

—Hans von Rottinger i Fredrik Clinton. En Rottinger és mort. En Clinton està jubilat. Però tots dos formaven part del

cercle més proper d'en Zalaixenko.

—I el tercer nom?

—En Teleborian està relacionat amb un tal Jonas. No en sabem el cognom, però sabem que forma part de la promoció

2005 del club Zalaixenko... Tot ens fa pensar que és l'home que apareix en companyia d'en Màrtensson a les fotos del

Copacabana.

—I en quin context ha aparegut el nom de Jonas?

—La Lisbeth Salander va piratejar l'ordinador d'en Peter Teleborian, i estem en condicions de seguir una cor-

respondència que demostra que en Teleborian conspira amb en Jonas de la mateixa manera que conspirava amb en Bjòrck

el 1991. En Jonas dóna instruccions a en Teleborian. I aquí ens trobem davant el segon gran escull —va dir en Mikael tot

somrient a l'Edklinth—. Puc demostrar les meves afirmacions, però no us puc proporcionar les proves sense revelar la meva

font. Heu d'acceptar el que us dic.

L'Edklinth va semblar pensatiu.

—Un col·lega d'en Teleborian a Uppsala, potser —va dir—. Molt bé. Començarem amb en Clinton i en Rottinger.

Explica'ns el que en saps.

El president del consell d'administració Magnus Borgsjò va rebre l'Erika Berger al seu despatx al costat de la sala de

reunions de la redacció. Semblava preocupat.

—M'han dit que havies tingut un accident —va dir tot assenyalant-li el peu.

—Ja em passarà —va dir l'Erika. Va recolzar les crosses a l'escriptori mentre s'instal·lava al seient dels visitants.

—Bé, Erika, ja fa un mes que ets aquí i m'agradaria que féssim balanç. Les teves impressions?

He de parlar amb ell de Vitavara. Però, com? Quan?

—M'hi començo a aclarir. Hi ha dos aspectes. D'una banda, l'SMP té problemes financers i el pressupost està escanyant

el diari. D'una altra banda, hi ha una quantitat increïble de pesos morts a la redacció de l'SMP.

—No hi ha aspectes positius?

—Sí. Una pila de professionals ben rodats i que saben com s'ha de fer la feina. El problema és que en tenim d'altres que

es dediquen a posar pals a les rodes.

—En Holm ha parlat amb mi...

—Ja ho sé.

En Borgsjò va aixecar les celles.

—Té força coses a dir de tu. Pràcticament totes són negatives.

—No hi fa res. Jo també tinc moltes coses a dir d'ell. —Negatives? No està gens bé que no pugueu treballar junts...

—Jo no tinc cap problema per treballar amb ell. En canvi, ell sí que en té per treballar amb mi. L'Erika va sospirar.

—Em fa tornar boja. En Holm té molts anys d'experiència, és sens dubte un dels caps d'Actualitat més competents que

he vist mai. Però al mateix temps, és un maniàtic. Es dedica a intrigar i a posar la gent els uns contra els altres. Fa

vint-i-cinc anys que treballo als mitjans de comunicació, i mai no havia trobat un home com ell en un càrrec directiu.

—Es veu obligat a tenir mà de ferro per poder fer la feina. Està pressionat per totes les bandes.

—Mà de ferro, sí. Però això no vol dir que hagi de ser un idiota. En Holm, malauradament, és una catàstrofe i és el

motiu principal de la quasi impossibilitat de fer treballar els empleats en equip. Sembla creure que la seva feina consisteix a

regnar tot dividint.

—No tens pèls a la llengua.

—Li concedeixo a en Holm un mes per canviar d'actitud. Després, el rellevaré del càrrec de cap d'Actualitat.

—Això no ho pots fer. La teva feina no és desfer l'organització del treball.

L'Erika va callar i va mirar de fit a fit el president del consell d'administració.

—Perdona'm per fer-t'ho notar, però és precisament per això que em vas contractar. Fins i tot vam signar un contracte

que em deixa les mans lliures per fer els canvis a l'organigrama de la redacció que consideri necessaris. La meva missió

consisteix a renovar el diari, i només ho puc fer canviant l'organització i els hàbits.

—En Holm ha consagrat la seva vida a l'SMP.

—Sí. I té cinquanta-vuit anys, es jubilarà d'aquí a sis anys i no em puc permetre conservar-lo com una càrrega durant

aquest temps. No m'entenguis malament, Magnus. Des del mateix instant en què em vaig instal·lar al despatx de redactora

en cap, la meva tasca principal a la vida és elevar la qualitat de l'SMP i augmentar-ne el tiratge. En

Holm pot escollir entre fer les coses a la meva manera o dedicar-se a una altra cosa. Tinc la intenció de passar per damunt

de tots aquells que em facin la guitza o que perjudiquin l'SMP.

Merda... cal que plantegi la història de Vitavara. En Borgsjò haurà de plegar.

Tot d'una, en Borgsjò va somriure.

—Em sembla que també tu tens una mà de ferro.

—Sí, és veritat, i en el cas que ens ocupa és una llàstima, perquè en el cas que ens ocupa les coses no haurien d'anar així

necessàriament. La meva feina és fer un bon diari i només ho puc fer si tinc una direcció que funciona i uns col·laboradors

que estimen la seva feina.

Després de la reunió amb en Borgsjò, l'Erika va tornar ranquejant al despatx de parets transparents. Se sentia incòmoda.

Havia estat parlant amb en Borgsjò durant tres quarts d'hora sense dir ni una sola paraula sobre Vitavara. Dit d'una altra

manera, no havia estat especialment franca ni sincera amb ell.

Quan l'Erika Berger va obrir el seu ordinador, havia rebut un correu electrònic de MikBlom@millennium.nu. Com que

sabia perfectament que aquella adreça no existia a Millennium, no va tenir cap dificultat per deduir que era un nou senyal

de vida del seu ciberassetjador. Va obrir el correu.

[ET PENSES QUE EN BORGSJÒ ET POT SALVAR, MALA PUTETA? COM TENS EL PEU?]

Va aixecar els ulls i va mirar espontàniament la redacció. La seva mirada va caure sobre en Holm. L'estava mirant. Va

adreçar-li un gest amb el cap i un somriure.

Aquests mails els escriu algú de l'SMP.

La reunió al departament de Protecció de la Constitució no va acabar fins a les cinc de la tarda. Van fixar una nova

reunió per a la setmana següent i van establir que en Mikael Blomkvist s'havia d'adreçar a la Rosa Figuerola si necessitava

posar-se en contacte amb la Sàpo abans. En Mikael va agafar la seva bossa amb l'ordinador i es va aixecar.

—Com se surt d'aquí? —va preguntar.

—Em sembla que serà millor que no et passegis gaire tot sol —va dir l'Edklinth.

—-Ja l'acompanyo jo —va dir la Rosa Figuerola—. Espera'm un moment, que vaig a recollir unes coses al despatx.

Van sortir plegats pel parc de Kronoberg en direcció a Fridhemsplan.

—I ara què passarà? —va preguntar en Mikael.

—Ens mantindrem en contacte —va dir la Rosa Figuerola.

—Em comença a agradar el contacte amb la Sàpo —va dir en Mikael amb un somriure.

—Et sembla que sopem junts aquest vespre? —Tornem al restaurant bosnià?

—No. No tinc mitjans per sopar de restaurant cada dia. Estava pensant més aviat en alguna cosa senzilla a casa meva. Es va

aturar i li va somriure.

—Saps què tinc realment ganes de fer ara mateix? —No.

—Tinc ganes de portar-te a casa meva ara mateix i despullar-te.

—Això amenaça de complicar-se.

—-Ja ho sé. No tinc precisament intenció d'explicar-ho al meu cap.

—No tinc ni idea de com pot evolucionar aquesta història. Podria ser que més endavant ens trobéssim cadascun en un

costat diferent de la barricada.

—Correré el risc. Vindràs voluntàriament o t'hauré d'emmanillar?

Ell va assentir amb el cap. Ella el va agafar pel braç i el va guiar cap a Pontonjàrgatan. Estaven despullats trenta segons

després d'haver tancat la porta d'entrada del pis.

En David Rosin, consultor de seguretat a Milton Secu-rity estava esperant l'Erika Berger quan aquesta va tornar a casa

seva cap a les set del vespre. El peu li feia un mal horrible, i va anar com va poder fins a la cuina, on es va deixar caure a la

primera cadira que va trobar. En Rosin havia fet cafè, i n'hi va servir una tassa.

—Gràcies. El cafè entra en les prestacions de serveis de Milton?

Ell va somriure educadament. Era un home grassonet, d'uns cinquanta anys.

—Gràcies per haver-me deixat la cuina tot el dia.

—Era el mínim que podia fer. Com ha anat tot?

—Al llarg del dia, els nostres tècnics han vingut a instal·lar una alarma decent. Li ensenyaré com funciona de seguida.

També he examinat a fons casa seva des del soterrani fins a les golfes. A partir d'ara, parlaré de la seva situació amb alguns

col·legues de Milton, i d'aquí a pocs dies tindrem una anàlisi que podrem discutir amb vostè. Però mentrestant, hi ha unes

quantes coses que caldria que veiéssim plegats.

—L'escolto.

—En primer lloc, tenim uns quants papers per signar. Formularem el contracte definitiu més endavant, això dependrà

dels serveis que contracti, però tinc aquí un formulari estàndard en el qual vostè encomana a Milton la instal·lació de

l'alarma que hem col·locat avui. Es un contracte estàndard recíproc que vol dir que nosaltres, a Milton, posem certes

exigències i ens comprometem en contrapartida a certes coses, entre d'altres al secret professional i aquesta mena de coses.

—Em posen exigències?

—Sí. Una alarma és una alarma, i no significa res si hi ha un boig furiós amb un fusell metrallador a la seva sala d'estar.

Si volem estar segurs que això serveixi per a alguna cosa, caldrà que el seu marit i vostè reflexionin sobre determinats punts

i acceptin determinades mesures. Passem a veure aquests punts plegats.

—Som-hi.

—No vull anticipar l'anàlisi definitiva, però vet aquí com veig la situació general. El seu marit i vostè viuen en una casa

unifamiliar. Al darrere de la casa hi ha una platja, i en el veïnatge immediat hi ha altres cases força grans. Pel que he pogut

observar, els veïns no poden veure directament casa seva, que queda relativament aïllada.

—Exacte.

—Això vol dir que un intrús té força possibilitats d'acostar-se a casa seva sense ser vist.

—Els veïns de la dreta viatgen la major part de l'any i a l'esquerra hi viu una parella gran, que se'n va a dormir d'hora.

—Exactament. A més, les cases donen l'una sobre l'al-tra només per un costat on hi ha poques finestres. Si un intrús

entra al seu terreny (necessita només cinc segons per sortir de la carretera i arribar-hi per darrere), no hi ha cap manera de

veure'l. La part del darrere està envoltada per una tanca vegetal alta, un garatge i una altra construcció aïllada.

—Es el taller del meu marit.

—Es artista, tinc entès.

—Això mateix. I després?

—-L'intrús que va trencar la finestra i va fer la pintada a la façana ho va poder fer amb tota tranquil·litat. Com a màxim,

ha corregut el perill que algú sentís el soroll dels vidre ■. trencats i reaccionés, però la casa té forma de L, i el soroll queda

esmorteït per la façana. —Ah, és clar.

—L'altre punt és que es tracta d'una casa molt gran, de dos-cents cinquanta metres quadrats, als quals cal afegir el

garatge i les golfes. Això fa un total d'onze habitacions repartides en dos nivells.

—Aquesta casa és monstruosament gran. Va ser on es va criar en Lars, que la va heretar dels seus pares.

—Hi ha també un munt de maneres diferents d'entrar a la casa.. Per la porta d'entrada, per la terrassa del darrere, pel

balcó del pis i pel garatge. A més, hi ha finestres a la planta baixa i les sis lluernes del celler, que no tenen cap mena de

protecció. Per acabar, puc entrar-hi fent servir l'escala d'incendis que hi ha al darrere de la casa, passant per la claraboia de

les golfes, que només està tancada amb un passador.

—Efectivament, les portes d'aquesta casa ho són tot menys hermètiques. Què s'hi pot fer?

—L'alarma que hem instal·lat avui només és provisional. La setmana vinent tornarem per fer una instal·lació com cal,

amb alarma a totes les finestres de la planta baixa i al soterrani. Aquesta serà la protecció contra intrusions, en el cas que

marxin de viatge tots dos.

—Mm.

—Però la situació actual s'ha presentat perquè ha estat vostè víctima d'una amenaça directa per part d'un individu

concret. Això és molt més greu. Ignorem completament de qui es tracta, quines són les seves motivacions i fins a on està

disposat a arribar, però en podem treure certes conclusions. Si es tractés d'una simple tramesa de correu amb amenaces

anònimes, faríem una estimació del grau d'amenaça, però en el cas actual es tracta d'una persona que s'ha pres la molèstia

d'arribar fins a casa de vostè (i Saltsjòbaden no és precisament la porta del costat) per realitzar un atemptat. Això no

vaticina res de bo.

—Hi estic completament d'acord.

—He parlat amb l'Armansky i tots dos coincidim a pensar que l'amenaça és clara i neta.

—Ah, bé.

—Abans de saber més coses sobre la persona que l'amenaça, no podem deixar res a l'atzar. —I això vol dir...

—En primer lloc: l'alarma que hem instal·lat avui està constituïda per dos elements. D'una banda, una alarma d'intrusió

ordinària que es connecta quan no hi ha ningú a casa; de l'altra, un detector de moviment que haurà de deixar connectat

quan es trobi al pis de dalt a la nit.

—D'acord.

—Això no és gaire còmode, perquè estarà obligada a desconnectar aquesta alarma cada vegada que hagi de baixar a la

planta baixa.

—Ho entenc.

—En segon lloc, hem canviat la porta de la seva habitació.

—Han canviat la porta de la meva habitació?

—Sí. Hem instal·lat una porta de seguretat d'acer. No pateixi: està pintada de blanc i és idèntica a una porta normal. La

diferència és que es bloqueja automàticament quan es tanca. Per obrir la porta des de l'interior, s'agafa la maneta, com en

qualsevol porta. Però per obrir la porta des de l'exterior, haurà d'entrar un codi d'accés de tres xifres en un teclat integrat a

la maneta.

—Molt bé.

—Si mai pateix una agressió aquí, disposa d'una habitació segura on es pot refugiar. Les parets són sòlides, i caldria una

bona estona per poder enfonsar la porta, fins i tot disposant d'eines. En tercer lloc, instal·larem un sistema de

videovigilància que li permetrà veure des de l'habitació què passa al pati del darrere i a la planta baixa. El posarem més

endavant, durant la setmana, al mateix temps que col·loquem els detectors de moviment a l'exterior de la casa.

L'Erika va sospirar profundament.

—Sembla que a partir d'ara la meva habitació no serà un lloc gaire romàntic.

—Es només un monitor petit. Es pot posar dins un armari perquè no l'hagi de tenir sempre a la vista.

—D'acord.

—Durant la setmana, voldria també canviar les portes del despatx i d'una altra habitació de la planta baixa. Si passa

qualsevol cosa, cal que es pugui refugiar ràpidament i tancar la porta mentre espera auxili.

—Sí.

—Si dispara l'alarma d'intrusió per error, haurà de telefonar immediatament a la centraleta de Milton i anul·lar la

intervenció. Per anul·lar, haurà de donar un codi que tindrem enregistrat. Si oblida el codi, la intervenció es farà, però se li

cobrarà una quantitat.

—Ja veig.

—Quart. Hi ha alarmes d'agressió en quatre llocs de la casa. Aquí a la cuina, al rebedor, al seu despatx del pis i a la seva

habitació. L'alarma d'agressió consisteix en dos botons que cal prémer al mateix temps i mantenir la pressió durant tres

segons. Ho pot fer amb una mà, però no es pot fer per equivocació.

-Ja- >

—Si s'acciona l'alarma d'agressió, passen tres coses. Una: que Milton envia aquí el cotxe més proper, que ve de l'em-

presa Adam Sàkerhet, de Fisksàtra. Dos xicots prou fornits desembarcaran aquí en un espai de deu a dotze minuts. Dos: un

cotxe de Milton vindrà de Nacka. Necessita almenys vint minuts, però probablement vint-i-cinc. Tres: s'avisa

automàticament a la policia. Dit d'una altra manera, diversos cotxes arriben aquí amb pocs minuts d'interval. —Caram!

—Una alarma d'agressió no es pot anul·lar de la mateixa manera que una d'intrusió. No pot, doncs, trucar per dir que

ha estat un error. Encara que ens rebés a la porta de casa client que ha estat un error, la policia hi entraria igual. Es tracta

d'estar segur que no hi ha ningú posant-li una pistola al cap al seu marit o alguna cosa per l'estil. Només ha de fer servir

l'alarma d'agressió quan hi hagi un veritable perill.

—Ho entenc.

—Això no vol dir necessàriament una agressió física. Pot ser que algú intenti entrar d'amagat o aparegui al pati del

darrere, per exemple. Si se sent ni que sigui una mica amenaçada, l'ha de fer servir, a vostè pertoca fer-ho amb seny.

—Ho prometo.

—-He vist uns quants pals de golf escampats una mica pertot de la casa.

—Sí. Aquesta nit, he dormit sola aquí.

—Personalment, jo hauria anat a un hotel. No em fa res que prengui les seves pròpies precaucions. Però espero que

entengui que amb un pal de golf, podria fàcilment matar un agressor.

—Mmm.

—Si ho fa, serà inculpada per homicidi. I si a més diu que havia escampat pals de golf per tota la casa, això podria fins i

tot passar per premeditació.

—O sigui que...

—No digui res. Ja sé què dirà.

—Si algú m'ataca, sempre intentaré enfonsar-li el crani.

—L'entenc perfectament. Però, d'una manera general, si ha recorregut vostè a Milton Security és per tenir una al-

ternativa. A partir d'ara, té la possibilitat de demanar ajut i, sobretot, no s'hauria de trobar en situació d'haver d'enfonsar el

crani a algú. —D'acord.

—A més, de què li serviran els pals de golf si hi ha una arma de foc? Quan parlem de seguretat, parlem d'anar sempre

un pas més endavant que la persona que li vol mal.

—I què faig si aparentment algú em va seguint?

—Ha de fer per manera que mai no tingui ocasió d'acostar-se a vostè. En la situació actual, es dóna el cas que no

haurem completat la instal·lació abans d'uns quants dies, i després hem de parlar també amb el seu marit. Cal que ell tingui

la mateixa voluntat de seguretat que vostè.

—Mmmm.

—Fins aleshores, m'estimaria més que no s'estigués aquí.

—No tinc cap possibilitat d'anar a un altre lloc. El meu marit arribarà d'aquí a uns dies. Però tant ell com jo viatgem

sovint, i l'un o l'altre s'ha de quedar sol de tant en tant.

—Ho entenc. Però parlo només d'uns quants dies, fins que hàgim completat la instal·lació. No es pot allotjar a casa de

cap amic?

L'Erika va pensar per un moment en el pis d'en Mikael Blomkvist, però de seguida va recordar que no era una bona

idea.

—Gràcies... però prefereixo quedar-me a casa meva. —Es el que temia. En aquest cas, vull que algú vingui a passar aquí

amb vostè la resta de la setmana. —Mmm.

—Coneix algú que pogués venir a dormir aquí?

—Es clar. Però no a dos quarts de vuit i amb un assassí boig rondant pel pati del darrere.

En David Rosin va reflexionar un instant.

—Bé. Li faria res tenir la companyia d'una col·laboradora de Milton? Puc trucar a una noia que es diu Susanne

Linder i veure si està disponible aquesta nit. Suposo que estarà d'acord a guanyar uns quants bitllets de cent suplementaris.

—Quant em costarà?

—D'això n'ha de parlar amb ella. Això queda al marge de tots els acords formals, entengui'm. Però no vull de cap

manera que es quedi sola.

—No tinc por de la foscor.

—No ho dubto ni per un instant. Si no, no s'hauria quedat a dormir aquí aquesta nit. Però la Susanne Linder és una

expolicia. I només serà aquí per uns dies. Si haguéssim d'organitzar una protecció personal, seria una cosa diferent... i molt

més costosa.

La seriositat d'en David Rosin se li començava a encomanar. L'Erika Berger va comprendre de cop i volta que l'home

estava pressuposant l'existència d'una amenaça contra la seva vida. Era una cosa exagerada? Havia de considerar la

inquietud d'aquell home com a purament professional? Per què, en aquest cas, havia trucat a Milton Security per

demanar-los que instal·lessin una alarma?

—D'acord. Truqui-li. Vaig a preparar l'habitació dels convidats.

La Rosa Figuerola i en Mikael Blomkvist no van abandonar l'habitació, tapats amb uns llençols, fins a les deu de la nit,

per anar a la cuina de casa de la Rosa a improvisar una amanida de pasta amb tonyina, cansalada i altres restes sortides de

la nevera. Van sopar bevent aigua. De cop i volta, la Rosa es va posar a riure.

—Què?

—Pensava que l'Edklinth no estaria massa content si ens pogués veure ara. Quan em va dir que m'havia de mantenir en

contacte amb tu, no crec que es referís a ficar-me al llit amb tu.

—Has estat tu qui ha començat. Jo només podia escollir entre venir de bon grat o emmanillat.

—Ho sé. Però no has estat gaire difícil de convèncer.

—Potser no n'ets conscient, tot i que m'imagino que sí, però tot en tu és una crida al sexe. Creus que hi ha homes que

s'hi poden resistir?

—Gràcies. Però tampoc no sóc tan sexy. I no faig l'amor tan sovint com això.

—Mmm.

—Es veritat. No em fico gaire sovint al llit amb homes. He anat sortint més o menys amb un noi aquesta primavera.

Però la cosa es va acabar.

—Per què?

—Era maco, però al final la cosa es va convertir en una mena de pols esgotador. Jo era més forta que ell, i al final no ho

ha pogut suportar.

—Ah.

—Tu també ets un noi així, que voldrà jugar a fer polsos amb mi?

—Vols dir si sóc un home que el molesti que estiguis més en forma i siguis més quadrada que jo? No.

—Digue-ho francament. He descobert que hi ha molts homes que es mostren interessats, però que de seguida co-

mencen a moure's en un registre de repte i busquen per tots els mitjans dominar-me. Sobretot si descobreixen que sóc

policia.

—No tinc cap intenció de mesurar-me amb tu. Sé fer el que faig millor que tu. I tu saps millor que jo fer el que

fas tu.

—Bé. Em sembla una bona actitud. —Per què m'has buscat?

—Generalment, cedeixo als meus impulsos. I tu eres un dels meus impulsos.

—Bé. Però ets policia a la Sàpo, que no és qualsevol cosa, i casualment estàs ficada en una investigació en què estic

barrejat...

—El que vols dir és que no ha estat gaire professional per part meva. Tens raó. No ho hauria hagut de fer. I si s'arribés a

saber, tindria problemes. L'Edklinth es posaria fet una fúria.

—No seré pas jo qui ho xerrarà.

—Gràcies.

No van dir res durant uns moments.

—No sé què en sortirà, d'això. Si no ho he entès malament, tu has tingut no poques aventures. La descripció és bona?

—Sí. Malauradament. I no crec que vagi a la recerca d'una parella fixa.

—Doncs estic avisada. I jo tampoc no crec que estigui buscant un company fix. Estàs d'acord que ens mantinguem com

a amics?

—M'ho estimo més. Rosa, no explicaré a ningú que hem tingut una aventura. Però si anessin mal dades, em podria

trobar amb un conflicte ben fotut amb els teus col·legues.

—No ho crec. L'Edklinth és legal. I tenim realment ganes d'atrapar el club Zalaixenko. La cosa sembla completament

insensata, si les teves teories són exactes.

—Ja ho veurem.

—També vas tenir una aventura amb la Lisbeth Salander. En Mikael va aixecar els ulls i va mirar la Rosa. —Mira... no sóc

un diari íntim que qualsevol pot llegir. De la meva relació amb la Lisbeth, ningú no n'ha de fer res. —És filla d'en

Zalaixenko.

—Sí. I no té altre remei que viure amb això. Però ella no és en Zalaixenko. No hi té res a veure.

—No era això el que volia dir. Em preguntava per la teva implicació en la història.

—La Lisbeth Salander és amiga meva. Com a explicació, és suficient.

La Susanne Linder, de Milton Security, portava uns texans, una jaqueta de cuiro negre i sabatilles d'esport. Va arribar a

Saltsjòbaden a les nou de la nit, va escoltar les explicacions que li va donar en David Rosin i va fer una volta de

reconeixement per la casa amb ell. Anava armada amb un ordinador portàtil, una porra de policia, un esprai de gas lacri-

mogen, unes manilles i un raspall de dents, tot ficat dins un sac militar de color verd que va desfer a l'habitació de convi-

dats de l'Erika Berger. Després, l'Erika li va oferir un cafè:

—Moltes gràcies. Però no vull que es pensi que sóc una convidada que té vostè l'obligació d'entretenir de totes les

maneres possibles. En realitat, no sóc de cap de les maneres una convidada. Sóc un mal necessari que ha aparegut de cop i

volta en la seva vida, encara que només sigui per uns quants dies. He treballat com a policia durant sis anys, i a Milton

Security durant quatre. Sóc escorta diplomada.

-Ja.

—Hi ha una amenaça contra vostè, i jo sóc aquí com a vigilant perquè vostè pugui dormir amb total tranquil·litat, o

treballar, o llegir un llibre, o fer el que li vingui de gust. Si necessita parlar, estic disposada a escoltar-la. Si no, he portat un

llibre perquè em faci companyia.

—Bé.

—El que vull dir és que pot continuar fent la seva vida sense sentir la necessitat d'estar per mi. Si no, no trigarà a

veure'm com una intrusa en la seva vida quotidiana. El millor seria que em considerés com una col·lega ocasional.

—He de reconèixer que no estic acostumada a aquest tipus de situacions. Ja vaig rebre amenaces en l'època que era

directora de Millennium, però allò estava relacionat amb la meva feina. En canvi, això d'ara és algú terriblement des-

agradable que...

—Que s'ha fixat precisament en vostè.

—Una cosa així, sí.

—Si hem d'organitzar una autèntica protecció de proximitat, li costarà un ull de la cara i n'haurà de parlar amb en

Dragan Armansky. I perquè això valgui la pena, hi ha d'haver una amenaça molt clara i precisa. Per a mi, això no és més que

un extra per fer uns quants calerons. Li demanaré 500 corones per nit per dormir aquí fins a final de la setmana en comptes

de fer-ho a casa meva. No és car, i està molt per sota del que li demanaria si fes aquesta feina a través de Milton. Li sembla

bé?

—Em sembla perfecte.

—Si passa qualsevol cosa, vull que es tanqui a l'habitació i deixi que m'encarregui jo del ball. Vostè només s'encarrega

de prémer l'alarma d'agressió.

—Ho entenc.

—Ho dic molt seriosament. No la vull tenir pel mig si hi ha garrotades.

L'Erika Berger se'n va anar a dormir cap a les onze de la nit. Va sentir el clic del pany quan va tancar la porta de l'ha-

bitació. Es va despullar, pensativa, i es va ficar al llit.

Encara que la seva convidada l'havia animat a no ocupar-se d'ella, havia passat dues hores asseguda a la taula de la cui-

na amb la Susanne Linder. Havia descobert que s'entenien molt bé i que la conversa fluïa amb naturalitat. Havien parlat del

tema de la psicologia i de les tendències que mouen certs homes a perseguir les dones. La Susanne Linder havia declarat

que li era ben igual tota la xerrameca psicològica. Deia que l'important era aturar els bojos i que li agradava molt la seva

feina a Milton Security on la seva missió consistia en gran part a servir de contramesura davant els tarats.

—Per què vas deixar la policia? —va preguntar l'Erika Berger.

—Pregunta més aviat per què em vaig fer policia.

—Molt bé. Per què et vas fer policia?

—Perquè, quan tenia disset anys, tres individus van agredir i violar una amiga íntima a dins d'un cotxe. Em vaig fer

policia perquè tenia una imatge romàntica de la policia, perquè creia que era allà precisament per impedir aquell tipus de

crim.

—Sí...

—No vaig poder impedir res. Com a policia, arribava sempre al lloc dels fets després que el crim s'hagués comès. I no

vaig poder suportar ser la idiota que fa les preguntes idiotes dins el furgó de la policia. I no vaig trigar a descobrir que hi ha

crims que no es resolen mai. Tu n'ets un exemple típic. Has intentat posar en coneixement de la policia el que ha passat?

—Sí.

—I la policia s'ha precipitat aquí?

—No exactament. M'han recomanat que presentés una denúncia a la comissaria més propera.

—Doncs ja saps el que vull dir. Ara, treballo per a l'Armansky, i entro en escena abans que es cometi el crim.

—Amenaces contra dones?

—Treballo en diversos temes. Anàlisis de seguretat, escorta, vigilància, etc. Però sovint es tracta de persones que han

rebut amenaces, i m'agrada molt més que la feina a la policia.

—Mmm.

—He d'admetre, això sí, que també hi ha un inconvenient.

—Quin?

—Només ajudem els clients que ho poden pagar. Un cop al llit, l'Erika Berger va reflexionar sobre el que havia dit la

Susanne Berger. No tothom té els mitjans per pagar-se la seguretat. Per la seva banda, havia acceptat sense parpellejar la

proposta d'en David Rosin de canviar diverses portes, fer venir tècnics i instal·lar tota mena de sistemes d'alarma. La

quantitat a pagar per totes aquelles mesures s'elevaria a 50.000 corones. S'ho podia permetre.

Va pensar també en la seva impressió que aquell que l'amenaçava tenia alguna cosa a veure amb l'SMP. La persona en

qüestió havia sabut que s'havia fet mal al peu. Va pensar en Lukas Holm. No li queia gens bé, cosa que contribuïa a dirigir

les sospites cap a ell, però, d'altra banda, la notícia que s'havia fet mal al peu s'havia escampat molt ràpidament des del

moment que havia arribat a la redacció amb crosses.

I calia que s'encarregués del problema d'en Borgsjò.

Es va asseure de cop al llit, va arrufar les celles i va mirar al seu voltant a l'habitació. Es preguntava on havia posat el

dossier sobre en Borgsjò i Vitavara SA.

L'Erika es va aixecar, es va posar la bata i es va recolzar en una crossa. Després, va obrir la porta de l'habitació i va anar

al seu despatx, on va encendre el llum. No, no havia entrat al despatx després de... de llegir el dossier a la banyera el vespre

abans. I l'havia deixat a l'ampit de la finestra.

Va entrar al lavabo. El dossier no era a l'ampit.

Es va quedar immòbil una bona estona, fent memòria.

He sortit de la banyera, després he anat a posar la cafetera; aleshores he trepitjat el tros de vidre i ja he tingut una altra

cosa al cap.

No tenia cap record d'haver vist el dossier al matí. No l'havia desat en cap altre lloc.

Va sentir de sobte que un fred glacial l'envaïa. Va passar els cinc minuts següents escorcollant sistemàticament el bany i

després remenant piles de papers i de diaris a la cuina i a l'habitació. Finalment, es va veure obligada a constatar que el

dossier havia desaparegut.

En algun moment després que ella trepitgés el tros de vidre i abans que en David Rosin arribés al matí, algú havia

entrat al lavabo i havia pres els documents de Millennium referits a Vitavara SA.

Aleshores, li va caure a sobre com un llamp la idea que a la casa hi havia altres secrets. Va anar a peu coix fins a l'ha-

bitació i va obrir un calaix baix al costat del llit. Va tenir un sobresalt. Tothom té els seus secrets. L'Erika Berger guardava

els seus a la calaixera del dormitori. No escrivia cap diari íntim, però hi havia períodes en què ho havia fet. Al calaix hi

desava també velles cartes d'amor de la seva adolescència.

Hi havia també un sobre amb fotos que havien resultat gracioses en el moment que s'havien fet, però que no eren gaire

convenients per sortir a la llum pública. Quan l'Erika tenia uns vint-i-cinc anys, era membre del Club Xtre-me, que

organitzava festes privades per als amants del cuir i el làtex. Hi havia fotos d'ella fetes en festes i en què, si es miraven amb

ulls sobris, ella semblava realment qualsevol cosa.

I, catàstrofe màxima: hi havia un vídeo rodat durant unes vacances a començament dels anys noranta, quan ella i el seu

marit havien estat els convidats de l'artista vidrier Torkel Bollinger a la seva casa de la Costa del Sol. Durant aquelles

vacances, l'Erika havia descobert que el seu marit tenia una clara tendència bisexual, i havien acabat tots dos al llit d'en

Torkel. Havien estat unes vacances meravelloses. En aquella època, les cameres de vídeo eren un fenomen relativament

recent, i la pel·lícula que s'havien divertit a produir no era per deixar-la a l'abast de les criatures.

El calaix era buit.

Com he pogut ser tan ruca?

Al fons del calaix, algú havia pintat les dues paraules ja familiars.

CAPÍTOL 19

Divendres, 3 de juny / Dissabte, 4 de juny

a Lisbeth Salander va completar la seva autobiografia cap a les quatre de la matinada de divendres i en va enviar una

còpia a en Mikael Blomkvist al fòrum Yahoo [Taula-Guillada]. Després, es va quedar immòbil mirant al sostre.

Va constatar que el 30 d'abril havia fet vint-i-set anys, però que ni tan sols havia pensat en el fet que era el seu

aniversari. L'havia passat en captivitat. Havia viscut la mateixa situació quan es trobava a la clínica psiquiàtrica de Sankt

Stefan, i si les coses no canviaven gaire a favor seu, probablement li tocaria passar molts més aniversaris en un asil en algun

lloc.

Cosa que ella no tenia cap intenció d'acceptar.

L'últim cop que havia estat tancada, no era encara una adolescent. Ara era adulta i disposava d'altres coneixements i

d'unes capacitats ben diferents. Es va preguntar quant de temps li caldria per evadir-se, trobar un lloc segur en algun país a

l'estranger i crear-se una nova identitat i una nova vida.

Va sortir del llit i va anar al lavabo, on es va mirar al mirall. Ja no ranquejava. Es va palpar l'exterior del maluc, allà on la

ferida de bala havia format una cicatriu. Va fer girar els braços i va estirar l'espatlla. Li tibava, però estava pràcticament

recuperada. Es va palpar el cap. Suposava que el seu cervell no havia patit greus danys gràcies al fet que la bala que l'havia

perforat duia camisa metàl·lica.

Havia tingut una xamba tremenda.

Fins al moment en què havia tingut accés al seu ordinador de butxaca, s'havia mantingut ocupada pensant en la

manera d'evadir-se d'aquella habitació tancada a l'hospital Sahlgrenska.

Després, l'Anders Jonasson i en Mikael Blomkvist li havien trabucat els projectes proporcionant-li el seu ordinador de

butxaca. Havia llegit els textos d'en Mikael Blomkvist i havia reflexionat molt. Havia fet una anàlisi de les conseqüències,

reflexionat sobre el pla d'en Mikael i sospesat les seves possibilitats. Havia decidit que, per una vegada, seguiria la seva

proposta. Provaria el sistema. En Mikael Blomkvist l'havia convençut que no tenia realment res a perdre, i li oferia una

possibilitat d'evadir-se d'una manera completament diferent. I si el pla fracassava, sempre li quedaria posar-se a pensar una

manera d'escapar-se de Sankt Stefan o de la casa de bojos que fos.

El que l'havia convençut de prendre la decisió de jugar el joc d'en Mikael havia estat la seva set de venjança.

No perdonava res.

En Zalaixenko, en Bjòrck i en Bjurman eren morts. Però en Teleborian vivia.

Igual que en Ronald Niedermann, el seu germà. Encara que, en principi, no era problema seu. D'acord, havia tingut la

intenció d'assassinar-la i enterrar-la, però tot i això el continuava considerant com a secundari. Si ensopego amb ell en el

futur, ja ho veurem, però fins ara és problema de la policia.

En Mikael tenia raó: al darrere de la conspiració hi havia per força altres rostres desconeguts que havien contri buït a manipular la seva vida. Calia que n'obtingués els noms i els currículums, d'aquells rostres anònims.

Per tot això, s'havia decidit a seguir el pla d'en Mikael. I havia escrit la veritat nua i sense maquillar sobre la

seva vida, en forma d'una autobiografia seca i freda de quaranta pàgines. Havia tingut molta cura en com ho

formulava. El contingut de cada frase era verídic. Havia acceptat el raonament d'en Mikael segons el qual els

mitjans de comunicació suecs havien parlat d'ella tot falsejant les coses d'una manera tan grollera que una

porció de demència verídica no podia perjudicar la seva reputació.

L

En canvi, la biografia era falsa en el sentit que no explicava realment tota la veritat sobre ella mateixa i sobre

la seva vida. No tenia cap raó per fer-ho.

Va tornar al llit i es va ficar entre els llençols. Sentia una irritació que no aconseguia acabar de definir. Va

estirar-se per agafar el bloc de notes que li havia donat l'Annika Giannini i que pràcticament no havia utilitzat.

Va obrir la primera pàgina, on havia escrit una sola línia:

(3c3 + y3 = z})

L'hivern anterior, havia passat diverses setmanes a les An-tilles trencant-se el cap fins a tornar-se ximple per

resoldre el teorema de Fermat. En tornar a Suècia, i abans de veure's arrossegada a la caça d'en Zalaixenko, havia

continuat jugant amb les equacions. El seu problema ara era aquell sentiment irritant d'haver entrevist una

solució... d'haver viscut una solució.

Però era incapaç de recordar-la.

No recordar-se d'alguna cosa era un fenomen desconegut per a la Lisbeth Salander. Havia fet una prova

entrant a Internet i agafant a l'atzar uns quants codis HTML, que havia llegit d'una tirada i memoritzat i que

després havia reproduït correctament.

No havia perdut aquella memòria fotogràfica que ella vivia com una maledicció.

Dins el seu cap, tot era com sempre.

A part d'això: pensava que recordava haver vist una solució al teorema de Fermat, però no era capaç de

recordar on, quan i com.

El pitjor era que no sentia cap mena d'interès per l'enigma. El teorema de Fermat ja no li interessava. I allò

era un mal averany. Sempre funcionava d'aquella manera. Se sentia fascinada per un enigma, però en el moment

que l'havia resolt, hi perdia tot l'interès.

Allò era exactament el que sentia per Fermat. Ja no era un dimoniet assegut a la seva espatlla, reclamant-li

l'atenció i esperonant-li la intel·ligència. No era res més que una fórmula insípida, uns quants gargots sobre el

paper, i no hi volia tenir cap mena de tractes.

Allò la inquietava. Va deixar el bloc de notes.

Havia de dormir.

En comptes d'això, va treure de nou l'ordinador de butxaca i es va connectar a la Xarxa. Va reflexionar un

moment i després va entrar al disc dur d'en Dragan Armansky, que no havia visitat d'ençà que li havien

proporcionat l'ordinador. L'Armansky col·laborava amb en Mikael Blomkvist, però no havia experimentat la

necessitat immediata de llegir sobre què estava treballant.

Va llegir distretament el seu correu electrònic.

Després, va trobar l'anàlisi de seguretat que en David Kosin havia preparat sobre el domicili de l'Erika

Berger. Va aixecar les celles.

L'Erika Berger tenia un ciberassetjador al darrere.

Va trobar l'informe d'una col·laboradora anomenada Susanne Linder que, pel que semblava, havia passat la

nit a casa de l'Erika Berger i que havia enviat per correu electrònic una nota durant la nit. Va mirar la indicació

de l'hora.

El correu havia estat enviat poc abans de les tres de la matinada, i explicava com la Berger havia descobert que li

havien robat d'una calaixera de la seva habitació diaris íntims, cartes i fotografies, així com un vídeo de caràcter

altament personal.

[Després d'haver discutit l'incident, hem determinat que el robatori va tenir lloc per força quan la senyora

Berger es trobava encara a l'hospital de Nacka després d'haver trepitjat el tros de vidre. Un lapse de temps

d'aproximadament dues hores i mitja en el transcurs del qual la casa va restar sense vigilància i amb l'alarma

incompleta de NIP sense funcionar. En tots els altres moments, o bé la Berger o bé en David Rosin es van trobar a la casa, fins que el robatori va ser descobert.

D'això se'n pot deduir que l'assetjador de la senyora Berger s'havia de trobar a prop d'ella, i va poder veure com marxava amb taxi i segurament també que caminava coixa i tenia el peu ferit. Va aprofitar

aleshores l'ocasió per entrar a la casa.]

La Lisbeth va tancar el disc dur de l'Armansky i va aturar, pensativa, el seu ordinador de butxaca. Se sentia

dominada per sentiments contradictoris.

No tenia cap motiu per apreciar l'Erika Berger. Encara recordava la humiliació que havia sentit quan l'havia

vist desaparèixer amb en Mikael Blomkvist per Hornsgatan el 30 de desembre, un any i mig enrere.

Allò havia representat l'instant més idiota de la seva vida i mai més no es permetria tenir aquella mena de

sentiments.

Recordava l'odi irracional que havia sentit i el desig d'atrapar-los i fer mal a l'Erika Berger. Era lamentable. Però

ho havia superat.

Bé, el cas és que no tenia cap motiu per apreciar l'Erika Berger.

Un moment després, es va preguntar què contenia aquell vídeo de caràcter altament personal. També ella tenia

un vídeo de caràcter altament personal que mostrava el porc d'en Lars Bjurman abusant d'ella. I aquest vídeo es

trobava actualment en mans d'en Mikael Blomkvist. Es va preguntar com hauria reaccionat si algú s'hagués

introduït a casa seva i hagués robat la pel·lícula. Cosa que, per definició, en Mikael Blomkvist havia fet, per bé

que el seu objectiu no hagués estat perjudicar-la.

Mmm.

Complicat.

L'Erika Berger no havia pogut dormir en tota la nit de divendres. Havia recorregut incansablement la casa

ranquejant, mentre la Susanne Linder no la perdia de vista. La seva angoixa planava per la casa com una

autèntica boira.

Cap a dos quarts de tres, la Susanne Linder l'havia aconseguit convèncer que almenys s'estirés per reposar

una mica, encara que no dormís. Havia deixat anar un sospir d'alleujament quan finalment la Berger havia

tancat la porta de la seva habitació. Havia obert el seu portàtil i havia resumit el que havia passat en un correu

electrònic a en Dra-gan Armansky. Havia tingut el temps just d'enviar-lo, quan ja va sentir l'Erika Berger de nou

llevada.

Cap a les set del matí, va aconseguir convèncer l'Erika Berger que truqués a YSMP dient que es trobava

malament i no hi aniria aquell dia. L'Erika havia hagut d'admetre a contracor que, amb uns ulls que se li

tancaven sols, no seria d'una gran eficàcia en el seu lloc de treball. Després, s'havia adormit al sofà de la sala

d'estar, davant la finestra tapada amb la planxa de contraplacat. La Susanne Linder havia anat a bus-1. 1 1 li una

manta. Després, s'havia preparat cafè i havia trucat a en Dragan Armansky per explicar la seva presència a la

casa i com l'havia requerit en David Rosin.

—Jo tampoc no he aclucat l'ull en tota la nit —va dir la Susanne Linder.

—Bé, queda't amb la Berger. Estira't i dorm una mica —li va dir l'Armansky.

—No sé com he de facturar això...

—Ja trobarem una solució.

L'Erika Berger va dormir fins a dos quarts de tres. Quan es va despertar, va veure la Susanne Linder

adormida en una butaca a Faltra banda de la sala d'estar.

La Rosa Figuerola no es va despertar a l'hora divendres al matí i no va tenir temps de fer el seu recorregut

d'entrenament del matí abans d'anar a la feina. Va culpar-ne en Mikael, es va dutxar i el va fer sortir del llit a

cops de peu.

En Mikael Blomkvist va anar a Millennium, on tots es van mostrar sorpresos de veure'l arribar tan d'hora. Va

remugar una mena d'explicació, va anar a buscar cafè i va cridar la Malou Eriksson i en Henry Cortez al seu

despatx. Durant tres hores, van estar repassant els textos per a l'imminent número temàtic i van passar revista a

la producció de llibres.

—El llibre d'en Dag Svensson va anar a impremta ahir —va dir la Malou—. Sortirà en edició de butxaca. —Molt

bé.

—El diari es titularà La història de la Lisbeth Salander —va dir en Henry Cortez—. Estan a punt de canviar la

data, però el judici ha quedat ja fixat per al dimecres 13 de juliol. El diari s'imprimirà abans que això, però

esperarem a mitja setmana per a la distribució. A tu et correspon decidir la data.

—Bé. Aleshores, només queda el llibre sobre en Zahu xenko, que en aquest moment és un autèntic malson.

Títol:

La Secció. La primera meitat serà en realitat el que publicarem a Millennium. Els assassinats d'en Dag Svensson i la

Mia Bergman serveixen de punt de partida, i després ve la recerca de la Lisbeth Salander, en Zalaixenko i en

Nieder-mann. La segona meitat del llibre explicarà el que sabem sobre la Secció.

—Mikael, encara que la impremta fa tot el que pot per nosaltres, hem de lliurar els originals definitius a punt

per al tiratge com a molt tard el 30 de juny —va dir la Malou—. En Christer necessita dos o tres dies per fer la

maquetació. Ens queden una mica més de dues setmanes. No veig com podrem tenir temps.

—No tindrem temps de treure a la llum la història completa —va admetre en Mikael—, però això no crec

que ho haguéssim pogut fer ni tenint un any sencer per davant. El que farem en aquest llibre serà enunciar el

que ha passat. Si no tenim font per a una declaració, ho escriuré. Si el que presentem són especulacions, es dirà

de manera clara i neta. D'una banda, escrivim el que ha passat i el que podem demostrar, i de l'altra, escrivim el

que creiem que ha passat.

—Ho trobo força coix —va dir en Henry Cortez.

En Mikael va brandar el cap.

—Si dic que un membre de la Sàpo es va introduir a casa meva i ho puc demostrar amb un vídeo, aleshores

està demostrat. Si dic que el va enviar la Secció per fer-ho, es tracta d'una especulació, però a la llum de les

revelacions que fem, és una especulació plausible. Ho entens?

—Pssí...

—No tindré temps d'escriure tots els textos jo mateix. Henry, tinc una llista de textos que hauràs de

preparar. Es correspon a una cinquantena de pàgines del llibre. Malou, tu ajudaràs en Henry, com quan vam

redactar el llibre d'en Dag Svensson. A la coberta sortiran els noms de tots tres. Us sembla bé?

—És clar —va dir la Malou—. Però tenim altres problemes.

—Quins?

—Mentre tu has estat concentrat en la història Zalai-xenko, aquí hem tingut una pila horrorosa de feina a

fer...

—I vols dir que no he estat disponible?

La Malou Eriksson va assentir amb el cap.

—Tens tota la raó. Em sap molt de greu.

—No te n'ha de saber. Tots sabem que quan et capfiques amb un tema, tota la resta de coses deixa d'existir

per a tu. Però aquest no és el cas dels altres. Aquest no és el meu cas. L'Erika Berger es podia recolzar en mi. Jo

tinc en Henry, és un crac, però treballa tant com tu en la seva història. Fins i tot si et comptem a tu, ens

manquen ben bé dues persones més a la redacció.

—Molt bé.

—I jo no sóc l'Erika Berger. Ella tenia un rodatge que jo no tinc. Estic tot just aprenent l'ofici. La Monika

Nils-son s'escarrassa de mala manera. I la Lottie Karim també. Però ningú no té temps d'aturar-se a pensar.

—Això és momentani. Quan comenci el judici...

—No, Mikael. No s'aturarà per això. Quan comenci el judici, això serà l'infern. Recorda com va ser durant

l'afer Wennerstròm. Això voldrà dir que no et veurem durant dos mesos mentre et fas l'espavilat en prime time a

la tele.

En Mikael va sospirar. Va assentir lentament amb el cap.

—I què proposes?

—Si volem poder tirar endavant Millennium aquesta tardor, necessitem contractar personal. Almenys dues

persones, potser més. No tenim prou capacitat per al que estem intentant fer i...

—I?

—No estic segura que tingui ganes de fer-ho. —Ho entenc.

—Ho dic de debò. Sóc una secretària de redacció collonuda, i les coses anaven com una seda amb l'Erika

Berger com a cap. Vam dir que faríem una prova durant l'estiu... Molt bé, hem fet la prova. No sóc una bona

redactora en cap.

—Desbarres —va dir en Henry Cortez. La Malou va brandar el cap.

—D'acord —va dir en Mikael—. T'he entès. Però tingues en compte que la situació ha estat extrema. La Malou li

va somriure.

—Ho hauràs de considerar com a reclamacions del personal —va dir.

La unitat d'intervenció de la brigada de Protecció de la Constitució va dedicar el divendres a intentar treure

l'entrellat de la informació que els havia proporcionat en Mikael Blomkvist. Dos dels col·laboradors s'havien

instal·lat en un despatx provisional a Fridhemsplan, on es va centralitzar tota la documentació. No resultava

gaire pràctic, ja que el sistema informàtic intern es trobava a la prefectura de policia, cosa que volia dir que els

col·laboradors havien d'anar i venir diverses vegades cada dia. Encara que només es tractava d'un trajecte de deu

minuts, resultava empipador. Al migdia, ja disposaven d'una extensa documentació que indicava que tant en

Fredrik Clinton com en Hans von Rot-tinger havien estat vinculats a la Sàpo als anys seixanta i començament

dels setanta.

En Rottinger havia vingut del servei d'informació militar i havia treballat diversos anys a l'agència que

coordinava Defensa i Seguretat. En Fredrik Clinton tenia un passat en l'exèrcit de l'aire i havia començat a

treballar per al control de personal de la Sàpo el 1967.

Tots dos, però, havien abandonat la Sàpo a començament dels anys setanta, en Clinton el 1971 i en Rottinger

el

1973. En Clinton havia passat al sector privat com a consultor i a en Rottinger l'havien contractat per fer

investigacions per compte de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica i l'havien destinat a Londres.

La tarda estava ja molt avançada quan la Rosa Figuerola va anar a trucar a la porta de l'Edklinth per

explicar-li que les carreres d'en Clinton i en Rottinger a partir del moment que havien abandonat la Sàpo tenien

tot l'aspecte de ser falsificacions. La d'en Clinton era difícil de resseguir. Fer de consultor per al sector industrial

privat pot voler dir pràcticament qualsevol cosa. L'home no tenia cap obligació de retre comptes a l'Estat de la

seva activitat. Les declaracions de renda d'en Clinton mostraven que guanyava molts diners. Malauradament, la

seva clientela semblava formada per societats anònimes radicades a Suïssa o països semblants. No era, doncs,

fàcil demostrar que tot allò era fals.

En Rottinger, en canvi, mai no havia posat els peus a les oficines de Londres on figurava que treballava. El

1973, en efecte, l'edifici on suposadament treballava havia estat enderrocat per fer una ampliació de l'estació de

King's Cross. Era evident que, un cop la falsificació plantejada, algú s'havia despreocupat d'actualitzar-la. En el

transcurs d'aquell dia, l'equip de la Rosa Figuerola havia entrevistat diversos col·laboradors retirats de l'Agència

Internacional de l'Energia Atòmica. Cap d'ells no havia sentit mai a parlar d'en Rottinger.

—Ara ja ho sabem —va dir l'Edklinth—. Només ens queda descobrir les ocupacions reals d'aquests senyors. La

Rosa Figuerola va assentir amb el cap. —Què fem amb en Blomkvist? —Què vols dir?

—Havíem promès mantenir-lo al corrent del que trobéssim sobre en Clinton i en Rottinger. L'Edklinth va

reflexionar.

—D'acord. Si s'hi dedica prou temps, també ell ho descobrirà. Es millor estar en bones relacions amb ell.

Digue-l'hi. Fes servir el teu criteri.

La Rosa Figuerola ho va prometre. Van discutir durant uns minuts la planificació del cap de setmana. Dos

dels col·laboradors de la Rosa continuarien treballant, mentre que ella tindria els dies lliures.

Va fitxar a la sortida i va anar al gimnàs de la plaça Sankt Erik, on va passar dues hores frenètiques

recuperant tot el temps d'entrenament perdut. De tornada a casa seva cap a les set, es va dutxar, va preparar un

sopar lleuger i va engegar el televisor per veure les notícies. Cap a dos quarts de vuit ja no sabia què fer, i es va

posar la roba de jòguing. Es va aturar davant la porta d'entrada i s'ho va repensar. Coi de Blomkvist! Va obrir el

mòbil i va trucar al Tio d'en Mikael.

—Hem trobat un parell de coses sobre en Rottinger i en Clinton.

—Digues —va fer en Mikael.

—Si em passes a veure, t'ho podré explicar.

—Mmm.

—Acabo tot just de posar-me el xandall de jòguing per anar-me a buidar de tot l'excedent d'energia. Hi vaig

o t'espero?

—Et va bé si arribo cap a les nou? —Em va perfecte.

Cap a les nou del vespre de divendres, la Lisbeth Salander va rebre la visita del doctor Anders Jonasson. El

metge va seure a la butaca dels visitants i es va tirar enrere.

—M'has d'examinar? —va preguntar la Lisbeth.

—No. Aquesta nit no.

—Guai!

—Avui hem fet una estimació del teu estat i hem informat el fiscal que estem disposats a deixar-te anar.

—Ho entenc.

—Et volien traslladar al centre de detinguts de Gòte-borg aquesta mateixa nit. —Tan de pressa?

En Jonasson va fer que sí amb el cap.

—Pel que sembla, els estan donant pressa des d'Estocolm. Els he dit que encara t'havia de fer passar per uns

quants tests demà, i que no et donaria l'alta fins diumenge.

—Per què?

—No ho sé. M'ha empipat que tinguessin tanta pressa.

La Lisbeth Salander va somriure. Segurament, si li donessin uns anys, en podria fer un bon anarquista, del

doctor Anders Jonasson. En tot cas, tenia una tirada personal per la desobediència civil.

—Fredrik Clinton —va dir en Mikael Blomkvist, amb els ulls fixos al sostre, estirat al llit de la Rosa Figuerola.

—Encén aquest cigarret, i te l'apago al melic —va dir la Rosa.

En Mikael va mirar amb sorpresa el cigarret que s'acabava de treure de la butxaca de la jaqueta. —Perdona —va

dir—. Em deixes el balcó? —Si et rentes les dents després.

Va assentir amb el cap i es va embolicar amb un llençol. Ella el va seguir a la cuina i va omplir un gran got

d'aigua freda. Es va recolzar al marc de la porta del balcó.

—Fredrik Clinton?

—Encara és viu. Es el vincle amb el passat.

—S'està morint. Necessita un trasplantament de ronyó i es passa la major part del temps fent diàlisi o altres

tractaments.

—Però és viu. Podríem posar-nos en contacte amb ell i fer-li la pregunta directament. Potser vol parlar.

—No —va dir la Rosa—. En primer lloc, es tracta d'una investigació preliminar i és la policia qui la porta. En

aquest sentit, no hi ha nosaltres en la història. En segon lloc, estàs rebent informació segons el teu acord amb

l'Edklinth, però t'has compromès a actuar de manera que no interfereixis en la investigació.

En Mikael va mirar-la i va somriure. Va apagar el cigarret.

—Ostres —va dir—, la Sàpo estira de la corretja. Ella va mostrar tot d'una un aire amoïnat. —Mikael, no faig

broma.

L'Erika Berger va anar a ÏSvenska Morgon-Posten dissabte al matí amb un nus al ventre. Sentia que començava

a tenir el control sobre la manera de fer del diari, i en realitat havia pensat agafar-se el cap de setmana lliure

—el primer d'ençà que havia començat a treballar a YSMP—, però el descobriment que els seus records més

personals i íntims havien desaparegut al mateix temps que l'informe sobre en Borgsjò li impedia completament

relaxar-se.

En el transcurs d'aquella nit en blanc, passada en gran part a la cuina en companyia de la Susanne Linder,

l'Erika havia esperat que en Ploma Podrida ataqués de nou i que es comencessin a difondre imatges d'ella que

ho serien tot menys afalagadores. Internet era una eina perfecta per als maníacs. Déu meu, un vídeo on surto follant

amb el meu marit i un altre home. Apareixeré en tota la premsa groga del món. El més íntim que hi pot haver!

El pànic i l'angoixa l'havien torturat al llarg de tota la nit.

La Susanne Linder havia acabat obligant-la a estirar-se una mica.

Es va llevar a les vuit i va sortir cap a YSMP. No volia estar-ne gaire lluny. Si s'acostava una tempesta, volia ser

la primera a afrontar-la.

Però a la redacció de dissabte, amb un equip reduït, tot era normal. El personal va saludar-la amistosament

quan va passar per la zona central. En Lukas Holm no treballava aquell dia. En Peter Fredriksson actuava com a

cap d'Actualitat.

—Hola, em pensava que no havies de venir avui.

—-Jo també. Però ahir no estava en forma i em van quedar coses per fer. Tenim res en marxa?

—No, aquest matí no dóna gaire joc pel que fa a notícies. El més calent que tenim és l'anunci d'una lleugera

millora en la crisi del sector de la fusta a Dalecàrlia i un atracament a Norrkòping amb un ferit.

—D'acord. Vaig a treballar una estona al despatx.

Va seure, va recolzar les crosses a la llibreria i es va connectar a Internet. Va començar per obrir els correus.

N'havia rebut uns quants, però cap d'en Ploma Podrida. Va arrufar les celles. Ja feia dos dies que s'havia produït

el robatori i encara no havia reaccionat al que devia ser un autèntic tresor de possibilitats. I per què no ho ha fet?

Té la intenció de canviar de tàctica? Ho fa només per mantenir-me en el dubte?

No tenia cap feina precisa a fer, i va obrir el document d'estratègia per a YSMP que estava redactant. Es va

passar un quart d'hora mirant la pantalla sense veure les lletres.

Havia intentat trucar a en Lars, però no havia pogut localitzar-lo. Ni tan sols sabia si el seu mòbil funcionava

a l'estranger. Evidentment, hauria pogut trobar-lo fent un esforç, però se sentia totalment apàtica. No: se sentia

desesperada i paralitzada.

Va intentar trucar a en Mikael Blomkvist per informar-lo del robatori del dossier Borgsjò. No contestava.

A les deu, encara no havia fet res de seriós, i va decidir tornar a casa. En el mateix moment que allargava la

mà per apagar l'ordinador, l'ICQ va dringar. Desconcertada, va mirar el menú. Sabia què era ICQ, però xatejava

molt rarament i mai no havia fet servir aquell programa d'ençà que treballava a YSMP.

Amb molts dubtes, va clicar sobre Respondre.

[Hola, Erika.]

[Hola. Qui ets?]

[És privat. Estàs sola?]

Es un parany? En Ploma Podrida? [Sí. I tu qui ets?]

[Ens vam trobar al pis d'en Kalle Blomkvist quan va tornar de Sandhamn.]

L'Erika Berger es va quedar mirant fixament la pantalla. Va necessitar uns quants segons per establir la

relació. La Lisbeth Salander. Impossible.

[Encara ets aquí?] [Sí.]

[Res de noms. Saps qui sóc?]

[Com sé que no és algú que es fa passar per tu?]

[Sé com es va fer en Mikael la cicatriu al coll.]

L'Erika es va empassar la saliva. Només hi havia quatre persones al món que sabien com s'havia fet la

cicatriu. La Lisbeth Salander n'era una.

[D'acord. Però com és que pots xatejar amb mi?] [No sóc dolenta amb la informàtica.]

La Lisbeth Salander és un crac en informàtica. Però que algú m'expliqui com s'ho fa per comunicar-se des del Sahlgrenska,

on la tenen aïllada des del mes d'abril.

[OK.]

[Puc confiar en tu?] més aviat sembla algú que imita el gènere. Un tornavís al cul... per favor, és una pura paròdia!] [Ah, sí?]

[He vist exemples d'assetjadors de debò. Són molt més perversos, vulgars i grotescos. Expressen amor i

odi alhora. Això teu no hi encaixa.]

[De debò trobes que no és prou vulgar?]

[No. Els correus a l'Eva Carlsson no hi lliguen. Això és algú que et vol cobrir de merda.]

[Ho entenc. No m'havia mirat les coses sota aquest punt de vista.]

[No és un obsés sexual. Es una cosa personal. Contra tu.] [Bé. Què em proposes?] [Confies en mi?]

[Potser.]

[Necessito tenir accés a la xarxa de YSMP] [Eh, a poc a poc!] [Molt aviat em traslladaran i no tindré Internet.]

L'Erika va dubtar durant deu segons. Posar YSMP en mans de... de qui? D'una boja? Era cert que la Lisbeth

era innocent dels assassinats que li havien atribuït, però, definitivament, no era com les persones normals.

Però, què hi podia perdre?

[Com?] [He de fer entrar un programa al teu ordinador.]

[Tenim tallafocs.]

[Tu m'ajudaràs. Entra a Internet.]

[Fet.]

[Explorer?] [Sí.]

[T'escric una adreça. Copia-la i enganxa-la a Explorer.] [Fet.]

[Ara, veus una llista amb un cert nombre de programes. Clica sobre Asphyxia Server i descarrega.]

L'Erika va seguir les instruccions. [A punt.]

[Engega Asphyxia. Clica sobre Instal·lar i tria Explorer.]

Van caldre tres minuts.

[Molt bé. OK. Ara, has de reiniciar el teu ordinador. Perdrem el contacte per una estona.] [OK.]

[Quan estiguem connectades de nou, transferiré el teu disc dur a un servidor a la Xarxa.] [Molt bé.]

[Reinicia. Fins ara.]

L'Erika Berger es va quedar mirant, fascinada, la pantalla mentre el seu ordinador es tornava a engegar

lentament. Es preguntava si no s'havia begut l'enteniment. Després, li va arribar el senyal de l'ICQ.

[Ep] [Hola.]

[Anirem més de pressa si ets tu qui ho fa. Entra a Internet i copia l'adreça que et passaré.] [Fet.]

[Veuràs una pregunta. Clica sobre Start.] [Fet.] [Ara el programa et demana que donis nom al disc dur. Posa-li SMP-2.] [Fet.]

[Vés a buscar-te un cafè. Això trigarà una estona.]

La Rosa Figuerola es va despertar dissabte cap a les vuit del matí, gairebé dues hores més tard de la seva hora

habitual. Es va asseure al llit i va contemplar en Mikael Blomk-vist. Koncava. Vaja, ningú no és perfecte.

Es va preguntar on la portaria aquella història amb en Mikael Blomkvist. Ell no era algú del tipus fidel, amb

qui una es pogués plantejar una relació a llarg termini —ho havia entès tot estudiant la seva biografia. Però,

d'altra banda, no estava gaire segura d'estar buscant realment una relació estable amb promès, nevera i

criatures. Després d'una dotzena de temptatives fracassades des de l'adolescència, es començava a dir cada cop

més que el mite de la relació estable estava sobrevalorat. La seva relació més llarga, amb un col·lega d'Uppsala,

havia durat dos anys.

Tampoc no era el tipus de dona que busca històries d'una nit, per bé que trobava que molta gent oblidava el

valor extraordinari del sexe com a remei per a gairebé tot. I el sexe amb en Mikael Blomkvist estava molt bé. Per

tornar-hi.

Aventura de vacances? Festeig? Estava enamorada?

Va anar al lavabo, es va rentar la cara i es va raspallar les dents abans de posar-se un xandall curt de jòguing i

sortir del pis sense fer soroll. Va fer stretching i va córrer qua-ranta-cinc minuts al voltant de l'hospital de

Ràlamdshov per Fredhàll i va tornar per Smedsudden. Va tornar a casa a les nou i va constatar que en Blomkvist

encara dormia. Es va inclinar i li va fer mossegadetes a l'orella fins que va obrir uns ulls emboirats.

—Bon dia, estimat. Necessito algú que em fregui l'esquena.

Ell va mirar-la fixament i va remugar alguna cosa. —Què has dit?

—No necessites dutxar-te. Ja estàs supermullada.

—He anat a córrer. M'hauries d'acompanyar.

—Si intentés mantenir el mateix ritme que tu, tinc por que no hagis de cridar el SAMU. Aturada cardíaca a

Norr Màlarstrand.

—No diguis bestieses. Va, vine. T'has de despertar.

Li va fregar l'esquena i li va ensabonar les espatlles. I els malucs. I el ventre. I els pits. Al cap d'un moment, la

Rosa Figuerola havia perdut l'interès per la dutxa i el va arrossegar de nou cap al llit. No en van sortir fins a les

onze, per anar a prendre un cafè a Norr Màlarstrand.

—Ho tens tot per convertir-te en un mal costum —va dir la Rosa—. Només fa uns dies que ens coneixem.

—Em sento terriblement atret per tu. Però em sembla que ja ho saps.

Ella va fer que sí amb el cap.

—I per què?

—Ho sento, no et sé respondre. Mai no he entès per què tal dona m'atrau de cop i volta mentre que tal altra

no m'interessa gens ni mica.

Ella va somriure pensativament.

—Avui no treballo —va dir.

—Jo sí —va dir en Mikael—. Tinc una muntanya de feina a fer fins que comenci el judici i m'he passat les

últimes tres nits a casa teva en comptes de ser a casa meva treballant.

—Ho sento.

Ell va brandar el cap, es va aixecar i li va fer un petó a la galta. Ella el va agafar per la màniga de la camisa.

—Blomkvist, tinc moltes ganes de continuar-te veient.

—Jo també. Però en això hi haurà alts i baixos fins que hàgim dut aquesta història a bon port.

Va desaparèixer en direcció a Hantverkargatan.

L'Erika Berger havia tornat amb el seu cafè i contemplava la pantalla. Durant cinquanta-tres minuts, no va

passar absolutament res, excepte que el salvapantalles s'activava de tant en tant. Després, el seu ICQ va tornar a

dringar.

|ja està a punt. Tens una pila de merda al disc dur, inclosos dos virus.]

[Ho sento. I ara, què?]

[Qui és l'administrador de la xarxa de l'SMP?] [No ho sé. Probablement en Peter Fleming, que és el cap

tècnic] [OK.]

[Què he de fer ara?] [Res. Torna a casa teva.] [Així, tan senzill?] Qa

t'avisaré.] [He de deixar l'ordinador engegat?]

Però la Lisbeth Salander ja no estava en línia. L'Erika Berger va mirar la pantalla, frustrada. Per acabar, va

apagar l'ordinador i va sortir a buscar un cafè on pogués seure a reflexionar sense que ningú no la molestés.

CAPÍTOL 20

Dissabte, 4 de juny

n Mikael Blomkvist va baixar de l'autobús a Slussen, va agafar l'ascensor de Katarina per pujar a

Mose-backe i es va arribar després al número de Fiskarga-tan, on va pujar al pis. Havia comprat pa, llet i

formatge a la botiga de davant l'edifici del consell general i va començar deixant les seves compres a la

nevera. Després, va engegar l'ordinador de la Lisbeth Salander.

S'ho va pensar una mica, i també va engegar el seu Ericsson Tio blau. Va deixar estar el seu mòbil normal,

perquè no volia parlar amb ningú aliè a la història Zalai-xenko. Va constatar que en les darreres vint-i-quatre

hores havia rebut sis trucades, tres de les quals eren d'en Henry Cortez, dues de la Malou Eriksson i una de l'Eri-

ka Berger.

Va començar trucant a en Henry Cortez, que es trobava en un cafè de Vasastan i que tenia unes quantes

coses per consultar-li, però res d'urgent.

La Malou Eriksson li havia trucat només per donar notícies seves.

Després, va trucar a l'Erika Berger, però estava comuni-1 ant.

Va obrir el grup Yahoo [Taula-Guillada] i hi va trobar la versió definitiva de la biografia de la Lisbeth

Salander. Va assentir amb el cap tot somrient, va imprimir el document i es va posar a llegir-lo immediatament.

La Lisbeth Salander teclejava amb el seu Palm Tungsten T3. Havia passat una hora penetrant i explorant la

xarxa informàtica de l'SMP a través del compte d'usuària de l'Erika Berger. No s'havia dedicat al compte d'en

Peter Fleming perquè no necessitava tenir drets d'administrador del sistema. El que li interessava era accedir a

l'administració de l'SMP amb els fitxers de personal. I l'Erika Berger ja hi tenia dret d'accés.

E

Lamentava d'allò més que en Mikael Blomkvist no hagués tingut el detall de fer-li arribar el seu PowerBook,

amb un teclat de debò i una pantalla de disset polzades, en comptes de l'ordinador de butxaca. Va descarregar

una llista de totes les persones que treballaven a l'SMP i va posar fil a l'agulla. Hi havia 223 persones, 82 de les

quals eren dones.

Va decidir descartar totes les dones. No perquè considerés de cap de les maneres que fossin immunes a la

bogeria, sinó perquè les estadístiques demostraven que una aclaparadora majoria de les persones que assetjaven

dones eren homes. Quedaven aleshores 141 persones.

Les estadístiques indicaven també que la majoria dels Plomes Podrides eren o bé adolescents, o bé persones

de mitjana edat. Com que a l'SMP no hi havia empleat cap adolescent, va fer una corba d'edat i va suprimir tots

els de més de cinquanta-cinc anys i menys de vint-i-cinc. Restaven 103 persones.

Va reflexionar un moment. No tenia gaire temps. Menys de vint-i-quatre hores, probablement. No va trigar a

prendre una decisió. Va tirar pel dret i va suprimir tots els empleats de distribució, publicitat, imatge,

manteniment i serveis tècnics. Es va concentrar en el grup «periodistes i personal de redacció» i va obtenir una

llista formada per 48 homes de vint-i-sis a cinquanta-quatre anys.

Va sentir el dring d'unes claus, va tancar immediatament l'ordinador de butxaca i el va amagar sota els

llençols. El seu últim dinar de dissabte al Sahlgrenska acabava d'arribar. Va contemplar resignada el plat de col

guisada. Sabia que, havent dinat, hi hauria una bona estona que no podria treballar sense que la molestessin. Va

ficar el Palm al seu amagatall de rere la tauleta i es va armar de paciència mentre dues eritrees passaven

l'aspiradora i li feien el llit.

Una de les noies es deia Sara i li va donar dos cigarrets. La Sara li havia anat passant regularment alguns

Marlboro light al llarg del mes. Li havia donat també un encenedor, que la Lisbeth amagava al darrere de la

tauleta. La Lisbeth estava molt agraïda de poder fumar enganxada a la finestreta de ventilació a la nit, quan no

hi havia perill que entrés ningú.

La calma no va tornar fins a les dues de la tarda. La Lisbeth va treure aleshores el Palm i es va connectar.

Havia pensat en primer lloc de tornar als arxius de l'SMP, però es va adonar que també s'havia de preocupar pels

seus propis problemes. Va fer la ronda de cada dia començant pel grup Yahoo [Taula-Guillada]. Va constatar

que en Mikael Blomkvist no hi havia aportat res de nou des de feia tres dies, i es va preguntar què fotia. No

m'estranyaria gens que aquell obsés se n'hagi anat de festa amb alguna mossa amb bones mamelles.

Va passar després al grup Yahoo [Els-Cavallers] per comprovar si en Pesta havia donat senyals de vida. Però

no hi havia deixat res.

Després d'això, va controlar els discos durs del fiscal Ri-chard Ekstròm (una correspondència poc interessant

sobre l'imminent judici) i del doctor Peter Teleborian.

Cada vegada que entrava al disc dur d'en Teleborian, tenia la sensació que la seva temperatura corporal

baixava uns quants graus.

Va trobar l'informe de psiquiatria legal referit a ella, que ja havia redactat, però que, naturalment, de manera

oficial no escriuria fins que tingués ocasió d'examinar-la. Havia fet unes quantes millores en la seva prosa, però a

grans trets no hi havia res de nou. Va descarregar-se l'informe i el va transferir a [Taula-Guillada]. Va verificar

l'un rere l'altre els correus d'en Teleborian de les darreres vint-i-quatre hores, però va estar a punt de saltar-se

un breu correu capital:

[Dissabte 15 hores al pou de l'estació central. Jonas.]

Merda. Jonas apareix en un munt de correus rebuts per en Teleborian. Fa servir un compte hotmail. No identificat.

La Lisbeth Salander va girar la mirada cap al despertador digital que tenia a la tauleta. 14.28 h. Va trucar

immediatament a en Mikael Blomkvist a l'ICQ. No va obtenir cap resposta.

En Mikael Blomkvist havia imprès les dues-centes vint pàgines del manuscrit que estaven a punt. Després,

havia apagat l'ordinador i s'havia instal·lat a la taula de la cuina de la Lisbeth Salander amb un llapis per corregir

les proves.

Estava content amb el relat. La pega era que quedava una llacuna per omplir. Com s'ho faria per trobar la

resta de la Secció? La Malou Eriksson tenia raó. Era impossible. Li mancava temps.

Frustrada, la Lisbeth Salander va remugar un renec i va intentar localitzar en Pesta a l'ICQ. No va contestar.

Va mirar el despertador. 14.30 h.

Va seure al llit i va intentar recordar comptes ICQ. Va intentar primerament en Henry Cortez, després la

Malou Eriksson. Ningú no va contestar. Va mirar l'hora. 14.32 h.

Després, va intentar posar-se en contacte amb l'Erika Berger. Sense èxit. Jo mateixa li he dit que se n'anés a casa.

Merda. 14.33 h.

Podria enviar un SMS al mòbil d'en Mikael Blomkvist... però estava punxat. Es va mossegar el llavi inferior.

Per acabar, es va girar desesperada cap a la tauleta de nit i va trucar a la infermera. El despertador indicava

14.35 h quan va sentir la clau al pany. Una infermera d'uns cinquanta anys, l'Agneta, va treure el cap.

—Hola. Alguna cosa va malament?

—Està el doctor Jonasson al servei?

—No et trobes bé?

—Estic bé. Però necessitaria parlar amb ell. Si és possible. —L'he vist fa un moment. De què es tracta? —He

de parlar amb ell.

L'Agneta va arrufar les celles. La pacient Lisbeth Salander havia cridat molt poques vegades les infermeres, i

només ho havia fet en cas de tenir molt mal de cap o algun problema agut. Mai no s'havia queixat de res i mai

abans no havia demanat de parlar amb algun metge en particular. L'Agneta havia observat, tanmateix, que

l'Anders Jonasson havia invertit força temps amb aquella pacient sota arrest, la qual es mostrava en general

completament tancada respecte del seu entorn. Potser havia aconseguit establir alguna mena de contacte.

—D'acord, vaig a veure si està disponible —va dir l'Agneta en to amable abans de tornar a tancar la porta.

Amb clau. El despertador indicava 14.36 h, després va passar a 14.37 h.

La Lisbeth es va aixecar del llit i es va acostar a la finestra. De tant en tant, girava els ulls cap al despertador.

14.39 h.14.40 h.

A les 14.44 h, va sentir passes al passadís i la dringadissa del feix de claus del vigilant de Securitas. L'Anders

Jonasson li va llançar una ullada interrogativa i es va aturar en veure la mirada desesperada de la Lisbeth.

—Passa alguna cosa?

—Està passant just ara. Portes mòbil?

—Com?

—Un mòbil. He de fer una trucada.

L'Anders Jonasson va mirar cap a la porta, vacil·lant.

—Anders... Necessito un mòbil. Ara!

Ell va sentir la desesperança a la seva veu, es va ficar la mà a la butxaca i va allargar el seu Motorola a la

Lisbeth. Pràcticament l'hi va arrencar de les mans. No podia trucar a en Mikael Blomkvist, perquè semblava que

tenia el mòbil punxat per l'enemic. El problema era que mai no li havia donat el número del seu Ericsson

anònim, el Tio blau. Tampoc no l'hi havia demanat, ja que en circumstàncies normals no es podia ni pensar que

ella pogués telefonar des de la seva habitació aïllada. Va dubtar una dècima de segon, i després va marcar el

número de l'Erika Berger. Va sentir tres trucs abans que l'Erika respongués.

L'Erika Berger es trobava amb el seu BMW a un quilòmetre de casa seva a Saltsjòbaden quan va rebre una

trucada inesperada, encara que cal dir que la Lisbeth Salander ja l'havia sorprès àmpliament durant el dia.

—Berger.

—Salander. No tinc temps d'explicar res. Tens el número de telèfon anònim d'en Mikael? El que no està punxat.

—Sí.

—Truca-li. Ara mateix! En Teleborian s'ha de trobar amb en Jonas a les tres al pou de l'estació central, ja saps,

aquella rotonda oberta de tres pisos.

—Però què...

—Afanya't. Teleborian. Jonas. El pou de l'estació central 15 hores. Li queda un quart d'hora.

La Lisbeth va penjar perquè l'Erika no tingués la temptació de malgastar segons preciosos en preguntes

inútils. Va mirar el despertador, que tot just saltava a les 14.46 h.

L'Erika Berger va frenar i va aparcar a un costat de la carretera. Es va inclinar per buscar dins la bossa la seva

llibreta d'adreces, i la va fullejar per trobar el número que li havia donat en Mikael quan s'havien vist al Samirs

Gryta.

En Mikael Blomkvist va sentir el timbre del telèfon mòbil. Es va aixecar de la taula de la cuina, va tornar al

despatx de la Lisbeth Salander i va agafar el mòbil de sobre de la taula.

—Sí?

—Erika.

—Hola.

—En Teleborian es troba amb el Jonas al pou de l'estació central a les tres. Només tens uns minuts per anar-hi.

—Com? Com? —En Teleborian...

—Ja ho he sentit. Com és que estàs al corrent d'això?

—Para de xerrar i afanya't.

En Mikael va mirar l'hora. 14.47 h-

—Gràcies. Adéu.

Va agafar la cartera del portàtil d'una revolada i va córrer per l'escala avall en comptes d'esperar l'ascensor.

Tot corrent, va marcar el número del Tio d'en Henry Cortez.

—Cortez.

—On ets?

—A la llibreria de la Universitat.

—En Teleborian es troba amb en Jonas al pou de l'estació central a les tres. Estic corrent cap allà, però tu hi

ets més a prop.

—Collons! Ara hi corro.

En Mikael va córrer fins a Gòtgatan i va fer un esprint cap a Slussen. Va consultar el rellotge quan va arribar

sense alè a Slussplan. La Rosa Figuerola tenia raó quan li insistia que hauria de posar-se a fer jòguing. 14.56 b. No

tindria temps. Va buscar un taxi amb els ulls.

La Lisbeth Salander va allargar el telèfon mòbil a l'An-ders Jonasson.

—Gràcies —va dir.

—En Teleborian? —va preguntar l'Anders Jonasson. No havia pogut evitar de sentir el nom.

Ella va assentir amb el cap i va trobar la seva mirada.

—En Teleborian és una mala persona. No saps fins a quin punt.

—No. Però constato que passa alguna cosa que t'ha posat més nerviosa del que mai no t'havia vist estar

durant tot el temps que m'he encarregat de tu. Espero que sàpigues el que fas.

La Lisbeth va adreçar un mig somriure de través a l'Anders Jonasson.

—Tindràs la resposta a aquestes preguntes en un futur ben proper —li va dir.

En Henry Cortez es va precipitar com un boig fora de la llibreria de la Universitat. Va travessar Sveavàgen a

l'alçada del pont de Màster Samuelsgatan i va continuar recte per Klara Norra, on va pujar per Klaraberg i

després per Vasa-gatan. Va travessar Klarabergsgatan entre un autobús i dos cotxes, que van tocar el clàxon

frenèticament, i va travessar les portes de l'estació central a les tres en punt.

Va baixar per l'escala mecànica fins al nivell central saltant els graons de tres en tres i va arribar corrent al

quiosc, on va alentir la velocitat per no cridar l'atenció. La seva mirada no parava d'escodrinyar les persones que

hi havia a la vora del pou.

No va veure en Teleborian ni l'home que en Christer Malm havia fotografiat davant el Copacabana i que

creien que era en Jonas. Va mirar l'hora. 15.01 h. Respirava com si acabés de córrer la marató d'Estocolm.

Va comptar amb la sort i es va precipitar a través del vestíbul per sortir a Vasagatan. Es va aturar i va mirar al

seu voltant tot examinant l'una rere l'altra les persones més properes. No va veure enlloc en Peter Teleborian. Ni

en Jonas.

Va fer mitja volta i va tornar a l'interior de l'estació. 15.03 h. No hi havia ningú per la banda del pou.

Després, va aixecar els ulls i va veure per un segon el perfil esborrifat i amb barba de pera d'en Peter

Teleborian en el moment que sortia del quiosc de l'altre extrem del vestíbul. Un instant després, es va

materialitzar al seu costat l'individu de les fotos d'en Christer Malm. En Jonas! Tots dos homes van travessar el

vestíbul i van desaparèixer per Vasagatan, per les portes nord.

En Henry Cortez va respirar fondo. Es va eixugar la suor del front amb el palmell de la mà i va començar a

seguir els dos homes.

En Mikael Blomkvist va arribar a l'estació central d'Estocolm amb taxi a les 15.07 h. Va entrar

immediatament al vestíbul central, però no va veure ni en Teleborian ni en Jonas. Ni tampoc en Henry Cortez.

Va agafar el Tio per trucar a en Henry Cortez en el moment que el telèfon li començava a sonar a la mà.

—Els tinc. Són al pub Els Tres Calzes, a Vasagatan, prop de la baixada a la línia d'Akalla.

—Genial, Henry. On ets tu?

—Al bar. Prenc una cervesa. Me la mereixo.

—D'acord. Com que em coneixen, em quedo a fora. M'imagino que no tens manera de sentir el que diuen.

—Cap possibilitat. Veig en Jonas d'esquena i aquest coi de Teleborian no para de murmurar quan parla, no

veig ni tan sols com mou els llavis.

—Ho entenc.

—Però pot ser que tinguem un problema. —Quin?

—En Jonas ha posat la cartera i el mòbil a sobre de la taula. I unes claus de cotxe al costat. —Bé. Me

n'encarrego.

El mòbil de la Rosa Figuerola va llançar les notes sintètiques del tema de Hi havia una vegada a l'Oest. Va deixar

el llibre sobre la percepció dels déus a l'Antiguitat que semblava que no havia de poder acabar mai.

—Hola. Sóc en Mikael. Què fas?

—Sóc a casa meva triant fotos d'antics amants. L'últim m'ha abandonat covardament aquest matí.

—Perdona'm. Tens el cotxe a prop?

—L'últim cop que l'he vist, era a baix a l'aparcament.

—Bé. Què me'n dius de fer un volt per la ciutat?

—No em ve particularment de gust. Què passa?

—En aquest mateix moment, en Peter Teleborian està prenent una cervesa amb en Jonas. I com que estic

treballant en col·laboració amb la Sàpo i amb la seva burocràcia estil Stasi, m'he dit que potser t'interessaria

venir...

La Rosa ja s'havia aixecat d'un bot i havia agafat les claus del cotxe.

—No m'enredes?

—Francament, no. I en Jonas ha posat unes claus de cotxe a sobre de la taula. —Ara vinc.

La Malou Eriksson no agafava el telèfon, però en Mikael Blomkvist va tenir sort i va poder localitzar la Lottie

Karim, que era a Àhléns per comprar un regal d'aniversari al seu marit. En Mikael li va imposar unes hores

extres i li va demanar que es traslladés amb la màxima urgència al pub per secundar en Henry Cortez. Després,

va tornar a trucar a en Cortez.

—Aquest és el pla. Tindré un cotxe aquí en cinc minuts. Estarem aparcats a Jàrnvàgsgatan, davant el pub.

—D'acord.

—La Lottie Karim arribarà per ajudar-te d'aquí a uns minuts. —Bé.

—Quan surtin del pub, tu t'encarregaràs d'en Jonas. El seguiràs a peu i em diràs pel mòbil on sou. Quan el

vegis acostar-se a un cotxe, cal que ho sapiguem. La Lottie s'encarregarà d'en Teleborian. Si no podem arribar-hi

a temps, apuntes el número de matrícula.

—D'acord.

La Rosa Figuerola va aparcar davant el Nòrdic Light Hotel a l'alçada de la parada dels autobusos que duen a

l'aeroport d'Arlanda. En Mikael Blomkvist va obrir la porta del costat del conductor un minut després que

s'hagués aturat.

—En quin pub són?

En Mikael l'hi va assenyalar.

—He de demanar reforços.

—No et preocupis. Els tenim vigilats. Si hi fiquem massa gent, encara ho espatllarem.

La Rosa Figuerola el va mirar amb desconfiança.

—I com has sabut que s'havien de trobar?

—Ho sento. Protecció de les fonts.

—Teniu el vostre propi servei d'informació a Millen-nium, o què?

En Mikael va fer cara de satisfacció. Sempre resultava agradable vèncer la Sàpo en el seu propi terreny.

En realitat, no tenia ni idea de com era possible que l'Erika Berger hagués pogut trucar-li, inesperada com un

llamp en un cel blau, per anunciar que en Teleborian i en Jonas s'havien de trobar. L'Erika no havia tingut accés

al treball de redacció de Millennium des del 10 d'abril. Coneixia, evidentment, en Teleborian, però en Jonas havia

entrat en escena pel maig i, pel que en Mikael sabia, l'Erika no coneixia la seva existència, i encara sabia menys

que tant a Millennium com a la Sàpo s'estaven fent aquell tipus de preguntes.

Caldria que tingués al més aviat possible una bona xerrada amb l'Erika.

La Lisbeth Salander va arrufar els llavis i va contemplar la pantalla del seu ordinador de butxaca. Després de

la conversa amb el mòbil del doctor Anders Jonasson, havia deixat de pensar en la Secció i s'havia tornat a con-

centrar en els problemes de l'Erika Berger. Després de rumiar molt, havia ratllat tots els homes del grup 26/54

anys que estaven casats. Sabia que estava treballant amb un pinzell molt gruixut i que no hi havia cap

raonament racional, estadístic i científic al darrere d'aquella decisió. En Ploma Podrida podria ser molt bé un

home casat amb cinc criatures i un gos. Podia ser un encarregat de neteja. Podia també ser una dona, encara

que la Lisbeth no creia que ho fos.

Volia senzillament reduir el nombre de noms de la llista i, amb aquella darrera decisió, el seu camp havia

passat de quaranta-vuit a divuit individus. Va constatar que la mostra estava formada en gran part per reporters

importants, caps o caps secundaris de més de trenta-cinc anys. Si no trobava res d'interessant entre ells, podria

fàcilment ampliar la llista.

A les quatre de la tarda, va entrar a la pàgina de Hacki Republic i va passar la llista a en Pesta. Pocs minuts

desprél, ell va assenyalar la seva presència.

[18 noms. Què?]

[Un petit projecte secundari. Considera-ho com un exercici.] [Sí?]

[Un dels noms és un merda. Troba'l.] [Quins criteris?]

[Cal anar de pressa. Demà em desconnecten. L'has d'haver trobat abans.]

Va resumir-li la història d'en Ploma Podrida.

[Ok. Hi ha alguna cosa a guanyar?]

La Lisbeth Salander va reflexionar un segon.

[Sí. No apareixeré a Sundbyberg a fotre foc a casa teva.] [Tu ho faries, això?]

[Cada vegada que et demano de fer alguna cosa per mi, et pago. Això no és per mi. Considera-ho com el pagament d'un impost.]

[Comences a mostrar símptomes de competència social.] [Ho faràs?]

[D'acord.]

Va enviar-li els codis d'accés a la redacció de l'SMP i va abandonar l'ICQ.

En Henry Cortez no va tornar a trucar fins a les 16.20 h. —Sembla que es disposen a moure's. —D'acord.

Estem a punt. Silenci.

—Se separen davant la porta. En Jonas va cap al nord. La Lottie segueix en Teleborian cap al sud.

En Mikael va aixecar un dit i va assenyalar en Jonas, que passava per Vasagatan. La Rosa Figuerola va assentir

amb el cap. Uns segons després, en Mikael va poder veure també en Henry Cortez. La Rosa Figuerola va engegar

el motor.

—Creua Vasagatan i continua cap a Kungsgatan —va dir en Henry Cortez pel mòbil.

—Mantén la distància, que no et descobreixi. —No pateixis, hi ha força gent pel carrer. Silenci.

—Agafa Kungsgatan direcció nord.

—Kungsgatan, nord —va dir en Mikael.

La Rosa Figuerola va posar una marxa i es va incorporar al trànsit de Vasagatan. Es van haver d'aturar en un

semàfor en vermell.

—On sou ara? —va preguntar en Mikael quan van entrar a Kungsgatan.

—A l'alçada de la botiga PUB. Camina de pressa. Atenció, agafa Drottninggatan direcció nord.

—Drottninggatan, nord —va dir en Mikael.

—Entesos —va dir la Rosa Figuerola, que va fer una mitja volta prohibida per passar a Klara Norra i

incorporar-se després a Olof Palmesgata. Va agafar aquest carrer i es va aturar davant l'edifici SIF. En Jonas

travessava Olof Palmesgata i es dirigia cap a Sveavàgen. En Henry Cortez el seguia per l'altra banda del carrer.

—Ha girat cap a l'est...

—Molt bé. Us veiem a tots dos.

—Gira per Hollàndaregatan... Eh! Em sents? Cotxe. Audi vermell.

—Cotxe —va dir en Mikael, i va anotar el número de matrícula que en Cortez li va recitar a tota velocitat.

—En quina direcció està aparcat? —va preguntar la Rosa Figuerola.

—Mirant cap al sud —va informar en Henry Cortez—. Arribarà davant vostre a Olof Palmesgata... ara.

La Rosa Figuerola estava ja en moviment i deixava enrere Drottninggatan. Va tocar el clàxon i va fer senyal a

uns quants vianants que intentaven travessar en vermell perquè s'apartessin.

—Gràcies, Henry. A partir d'aquí ens n'encarreguem nosaltres.

L'Audi vermell baixava per Sveavàgen cap al sud. La Rosa Figuerola el va seguir al mateix temps que obria el

seu telèfon mòbil i teclejava un número amb la mà dreta.

—Voldria una recerca de número de matrícula, Audi vermell —va dir, i va anunciar el número que els havia

proporcionat en Henry Cortez—. Sí, t'escolto. Jonas Sandberg, nascut el 1971. Què has dit...? Helsingòrsgatan, a

Sollentuna. Gràcies.

En Mikael va anotar les dades que havia obtingut la Rosa Figuerola.

Van seguir l'Audi vermell via Hamngatan i Strandvàgen i després, immediatament, per Artillerigatan. En

Jonas Sandberg va aparcar a un carrer de distància del Museu Militar. Va travessar el carrer i va desaparèixer per

la porta d'entrada d'un edifici estil 1900.

—Mmm —va fer la Rosa Figuerola tot mirant en Mikael Blomkvist amb aire entès.

Ell va assentir amb el cap. En Jonas Sandberg acabava d'entrar en una casa situada només a uns pocs carrers

de distància de l'immoble on el Primer Ministre havia agafat un pis per a una reunió privada.

—Bona feina —va dir la Rosa.

En aquell mateix moment, la Lottie Karim va trucar i va explicar que el doctor Peter Teleborian havia pujat

per Klaragatan via les escales mecàniques de l'estació central i havia anat després a la prefectura de policia de

Kungsholmen.

—La prefectura de policia. Un dissabte a les cinc de la tarda? —es va estranyar en Mikael.

La Rosa Figuerola i en Mikael Blomkvist es van mirar, escèptics. La Rosa va reflexionar intensament durant

uns segons. Després, va agafar el seu mòbil i va trucar a l'inspector Jan Bublanski.

—Hola. Sóc la Rosa, de Seguretat. Ens vam conèixer a Norr Màlarstrand fa un temps.

—Què vols? —va preguntar en Bublanski.

—Tens algú de guàrdia aquest cap de setmana?

—La Sonja Modig —va dir en Bublanski.

—Necessitaria un favor. Saps si és a la Casa?

—No ho crec. És dissabte a la tarda i fa un temps magnífic.

—D'acord. Podries intentar localitzar-la o localitzar algú altre de la investigació que vagi a fer un volt pel

passadís del fiscal Richard Ekstròm? Em pregunto si no està tenint una reunió en aquest mateix moment.

—Una reunió?

—No tinc temps d'explicar-ho. Necessito saber si està reunit amb algú just en aquest moment. I en aquest

cas, amb qui.

—M'estàs demanant que espiï un fiscal que, a més, és el meu superior?

La Rosa Figuerola va arrufar les celles. Després, va arronsar les espatlles.

—Sí —va dir.

—D'acord —va fer ell, i va penjar.

La Sonja Modig era més a prop de la prefectura de policia del que en Bublanski s'havia imaginat. El seu marit

i ella estaven fent el cafè al balcó de casa d'una amiga a Vasastan. Estaven sense nens per una setmana, perquè

els pares de la

Sonja se'ls havien endut de vacances, i projectaven fer una cosa tan antiquada com anar a menjar alguna cosa al

restaurant abans d'anar al cinema.

En Bublanski va explicar-li el que volia.

—I quin pretext tinc per precipitar-me cap al despatx de l'Ekstròm?

—Li havia promès un informe sobre en Niedermann ahir, però em vaig oblidar de passar-l'hi abans de

marxar. El tinc dins un dossier transparent a sobre de la taula.

—D'acord —va dir la Sonja Modig.

Va mirar el seu marit i la seva amiga.

—He d'anar a la central. Agafo el cotxe i, amb una mica de sort, estaré de tornada abans d'una hora.

El seu marit va sospirar. La seva amiga va sospirar.

—Al cap i a la fi, estic de guàrdia —es va justificar la Sonja Modig.

Va aparcar a Bergsgatan, va pujar al despatx d'en Bublanski i va agafar els tres fulls A4 que constituïen el

magre resultat de les investigacions per trobar en Ronald Niedermann, l'assassí del policia. No és gaire brillant, es

va dir.

Va sortir a l'escala i va pujar un pis. Es va aturar davant la porta del passadís. La prefectura estava

pràcticament deserta a aquelles alçades del cap de setmana. No va fer cap intent per dissimular. Simplement, va

caminar a poc a poc, sense fer soroll. Es va aturar davant la porta tancada de l'Ekstròm. Va sentir veus i es va

mossegar el llavi.

De cop i volta, tot el seu coratge la va abandonar i es v; i sentir estúpida. En circumstàncies normals, hauria

trucat a la porta, l'hauria obert, hauria exclamat: Mira, hola, encara ets aquí, i hi hauria entrat. Mentre que ara, li

semblava impossible actuar d'aquesta manera.

Va mirar al seu voltant.

Per què li havia trucat en Bublanski? Què era aquella reunió?

Va veure la petita sala de reunions que hi havia enfront del despatx de l'Ekstròm, prevista per a unes deu

persones. Havia participat en reunions allà moltes vegades.

Va entrar a la sala i va tancar la porta sense fer soroll. Els estors estaven abaixats i les cortines de l'envà amb

vidre que donava al passadís tancades. L'habitació es trobava en penombra. Va agafar una cadira, va seure i va

apartar una mica una de les cortines per tenir una fina escletxa que li permetés veure el passadís.

Se sentia molt incòmoda. Si algú obria la porta, no sabia com podria explicar què estava fent allà. Va agafar

el mòbil i va mirar l'hora a la pantalla. Encara no eren les sis. Va apagar el so, es va tirar enrere contra el

respatller de la cadira i va contemplar la porta tancada del despatx de l'Ekstròm.

A les set, en Pesta va cridar l'atenció de la Lisbeth Salander.

[Ja està. Sóc administrador de l'SMP.] [On?]

Va descarregar una adreça http.

[En 24 hores, no tindrem temps. Encara que tinguem els correus electrònics de tots divuit, caldran dies

per piratejar els seus ordinadors personals. Segurament, la majoria ni tan sols estan connectats un dissabte

al vespre.]

[Pesta, concentra't en els seus ordinadors personals, i jo m'ocuparé dels seus ordinadors a l'SMP.]

[És el que jo pensava. El teu ordinador de butxaca és una mica limitat. Vols que em concentri en algú en

particular?]

[No. Qualsevol.]

[D'acord.]

[Pesta.]

[Sí.]

[Si no hem trobat res abans de demà al matí, vull que continuïs.] [D'acord.] [En aquest cas, et pagaré.] [Bah. De fet, em diverteixo.]

Va sortir de l'ICQ i va anar a l'adreça http on en Pesta havia descarregat tots els privilegis d'administrador de

l'SMP. Va començar per verificar si en Peter Fleming estava connectat i present a la redacció. No hi era. La

Lisbeth va utilitzar el seu codi d'usuari per entrar al servidor de correu electrònic de l'SMP. Va tenir accés també

a un llarg historial, és a dir, fins i tot a correus electrònics esborrats feia molt de temps dels comptes d'usuari

particulars.

Va començar per l'Ernst Teodor Billing, quaranta-tres anys, un dels caps de nit de l'SMP. Va obrir el seu

compte i va anar tirant enrere en el temps. Va dedicar uns dos segons a cada correu electrònic, just el temps de

fer-se una idea del remitent i del contingut. Al cap d'uns minuts, tenia al cap tot el que mostrava el correu de

rutina sobre ordres del dia, plànings i altres coses sense interès. Les va passar.

Va anar tirant enrere tres mesos, correu per correu. Després, va anar saltant de mes en mes, llegint només el

tema i obrint el missatge només si alguna cosa li cridava l'atenció. Va saber així que l'Ernst Billing s'entenia amb

una tal Sofia, a qui s'adreçava en un to desagradable. Va pensar que allò no tenia res d'estrany, perquè en Billing

utilitzava un to desagradable amb la majoria de les persones amb qui es comunicava —periodistes, grafistes i

altres—. Va trobar, tot i això, increïble que un home es pogués adreçar amb tanta naturalitat a la seva amigueta

tractant-la de foca, bleda o tros de ruca.

Quan ja havia tirat enrere un any, es va aturar. Va entrar aleshores a l'Explorer d'en Billing i va avaluar la seva

manera de navegar per la Xarxa. Va trobar que, com la majoria dels homes de la seva edat, visitava regularment

pàgines porno, però que la major part de la seva navegació semblava relacionada amb la seva feina. Va constatar

també que li interessaven els cotxes i que visitava sovint pàgines que mostraven nous models.

Al cap de gairebé una hora d'exploració, es va aturar i va suprimir en Billing de la llista. Va passar a en Lars

Orjan Wollberg, cinquanta-un anys, periodista veterà de la secció Tribunals.

En Torsten Edklinth va arribar a la prefectura de policia de Kungsholmen cap a dos quarts de vuit del vespre

de dissabte. La Rosa Figuerola i en Mikael Blomkvist l'estaven esperant. Estaven instal·lats a la taula de reunions

que en Blomkvist coneixia des del dia anterior.

L'Edklinth es deia que s'havia aventurat per sobre d'un glaç molt fi i que havia contravingut un cert nombre

de normes del reglament intern en el moment que havia autoritzat en Blomkvist a arribar fins a aquell passadís.

I quedava clar que la Rosa Figuerola no l'havia de convidar per pròpia iniciativa. Per regla general, no tan sols les

esposes i els marits no estaven autoritzats a anar als passadissos secrets de la Sàpo: quan venien a veure la seva

parella, s'havien d'esperar a baix, a l'entrada. I, a sobre, en Blomkvist era periodista! En el futur, només hauria

d'estar autoritzat a entrar al local temporal de Fridhemsplan.

D'altra banda, de tant en tant passava que persones no autoritzades rondaven pels passadissos per invitació

particular. Col·legues estrangers, investigadors, universitaris, consultors ocasionals... i era possible incloure en

Blomkvist en la categoria consultors ocasionals. Tota la xerrameca de la classificació de seguretat no tenia, al

capdavall, consistència.

Sempre hi havia algú que decidia que algú altre es consideraria personal autoritzat. I l'Edkhnth havia decidit que,

si algú hi tenia res a dir-li, afirmaria que havia inclòs personalment en Blomkvist entre les persones

autoritzades.

Això, almenys, si la cosa no acabava en un enfrontament. L'Edklinth va seure i va mirar la Figuerola.

—Com t'has assabentat d'aquesta reunió?

—En Blomkvist m'ha trucat cap a les quatre —va respondre ella amb un somriure.

—I com ho has sabut tu?

—Per una font —va dir en Mikael Blomkvist.

—He de deduir, doncs, que has posat en Teleborian sota una mena de vigilància?

La Rosa Figuerola va brandar el cap.

—Es el que he pensat jo també al principi —va dir ella en un to alegre, com si en Mikael Blomkvist no es

trobés dins l'habitació—. Però això no s'aguanta. Encara que algú hagués anat seguint en Teleborian per

encàrrec d'en Blomkvist, aquesta persona no hauria pogut deduir per enclavant que s'havia de trobar

precisament amb en Jonas Sandberg.

L'Edklinth va assentir lentament amb el cap.

—Aleshores... què hem de pensar? Escolta il·legal, o què?

—Et puc assegurar que no duc a terme escoltes il·legals de ningú i que ni tan sols he sentit dir que s'estigui

fent res d'aquesta mena —va dir en Mikael Blomkvist per recordar que ell també es trobava a l'habitació—.

Sigues una mica realista. Les escoltes il·legals són cosa de l'Estat.

L'Edklinth va fer una ganyota.

—Així, no em vols dir com has estat informat de la reunió.

—Sí. Ja ho he dit. Una font m'ho ha filtrat. La font està protegida. I si ens concentréssim més aviat en les

conseqüències de la filtració?

—No m'agrada tant misteri —va dir l'Edklinth—. Però d'acord. De què disposem?

—L'individu es diu Jonas Sandberg —va dir la Rosa—. Es submarinista de combat diplomat, i va estudiar a

l'escola de policia a començament dels anys noranta. Va treballar primerament a Uppsala i després a Sòdertàlje.

—Tu també eres a Uppsala.

—Sí, però no vam coincidir. Jo vaig començar just quan ell va marxar a Sòdertàlje. —Bé.

—El van reclutar per al contraespionatge de la Sàpo el 1998. Traslladat a una destinació secreta a l'estranger

el 2000. Segons els nostres propis papers, oficialment treballa a l'ambaixada de Madrid. He parlat amb

l'ambaixada per verifi-car-ho. No tenen ni idea de qui és en Jonas Sandberg.

—El mateix que passava amb en Màrtensson. Oficialment traslladat a un lloc on no hi és.

—Només el secretari general administratiu té la possibilitat de fer aquest tipus de coses de manera

sistemàtica i d'arranjar-ho perquè funcioni.

—I en circumstàncies normals, tot es podria explicar per un embolic amb la paperassa. Nosaltres ho hem

detectat perquè ens hi hem anat a fixar. I si algú hi insisteix massa, es limitaran a dir que és una qüestió secreta

o que té a veure amb el terrorisme.

—Queda força comptabilitat a verificar.

—El director de pressupostos?

—Potser.

—Bé. Què més?

—En Jonas Sandberg viu a Sollentuna. No està casat, però té un fill amb una mestra de Sòdertàlje. Cap

queixa contra ell enlloc. Llicència per a dues armes de foc. Es tranquil i no toca l'alcohol. L'única cosa una mica

discordant és que sembla que és creient, i membre de La Paraula de la Vida des dels anys noranta.

—D'on has tret les dades?

—He parlat amb el meu antic cap a Uppsala. Recorda molt bé en Sandberg.

—D'acord. Un submarinista de combat cristià amb dues armes i una criatura a Sòdertàlje. Què més?

—Només fa tres hores que l'hem identificat. Trobo que hem treballat prou de pressa.

—Perdó. I què en sabem, de l'edifici d'Artillerigatan?

—Encara no gran cosa. L'Stefan ha hagut d'anar a empipar algú de l'ajuntament per consultar els plànols de

l'edifici. És un immoble en règim cooperatiu que data del 1900. Cinc plantes amb un total de vint-i-dos

habitatges, i vuit més en un edifici annex. He fet una recerca sobre els residents, però no he trobat res de

realment sensacional. N'hi ha dos que tenen antecedents.

—Qui?

—Un tal Lindstrom, de la planta baixa. Seixanta-tres anys. Condemnat per estafa a l'assegurança als anys

setanta. Un tal Wittfelt del segon. Quaranta-set anys. Condemnat en dues ocasions per violència de gènere.

—Mmm.

—Els residents són majoritàriament classe mitjana més o menys acomodada. Només hi ha un pis que ens

crida l'atenció.

—Quin?

—El que ocupa tota l'última planta. Onze habitacions, tot un pis de luxe. El propietari és una empresa que es

diu Bellona SA.

—I a què es dedica?

—Només Déu ho sap. Fan anàlisis de màrqueting i tenen una xifra de negoci anual de més de 30 milions de

corones. Tots els propietaris de Bellona estan domiciliats a l'estranger.

—Vaja.

—Què vols dir, vaja?

—Només vaja. Continua amb això de Bellona.

En aquell moment, el funcionari que en Mikael coneixia només amb el nom de Stefan va entrar a la sala i es

va adreçar directament a en Torsten Edklinth.

—Hola, cap. Tinc una cosa ben curiosa. He verificat què hi pot haver al darrere del pis de Bellona.

—I? —va preguntar la Rosa Figuerola.

—L'empresa es va fundar als anys setanta, i va rebre el pis com a herència de l'antiga propietària, una tal

Kristina Cederholm, nascuda el 1917.

—Sí?

—Estava casada amb en Hans Wilhelm Francke, el cow-boy que buscava raons a en P. G. Vinge quan es va

crear la Sàpo.

—Bé —va dir en Torsten Edklinth—. Molt bé. Rosa, vull que tinguem vigilat aquest pis nit i dia. Troba tots

els telèfons. Vull saber qui hi entra i qui en surt, els cotxes que visiten l'edifici. La rutina, en un mot.

L'Edklinth va mirar cap a en Mikael Blomkvist. Semblava que volgués dir alguna cosa, però s'ho va repensar.

En Mikael va arrufar les celles.

—Satisfet amb el flux d'informació? —va preguntar finalment l'Edklinth.

—Res a dir. I tu, satisfet de la contribució de Millennium?

L'Edklinth va assentir lentament amb el cap.

—Tens consciència que puc acabar amb la merda fins al coll a causa de tot això? —va dir.

—No serà per culpa meva. La informació que obtinc aquí, la considero com a protegida. Explicaré els fets,

però sense dir com els he conegut. Abans d'imprimir, et faré una entrevista amb tots els ets i uts. Si no vols

contestar, diràs senzillament: Sense comentaris. O bé podràs denigrar tant com vulguis la Secció d'Anàlisi

Especial. Tu tries.

L'Edklinth va assentir amb el cap.

En Mikael estava satisfet. En poques hores, la Secció havia adquirit una forma concreta. Era tot un èxit.

La Sonja Modig havia constatat amb frustració que la reunió al despatx del fiscal Ekstròm s'allargava. Havia

trobat una ampolla d'aigua mineral que algú havia abandonat a la taula de reunions. Havia trucat al seu marit

dues vegades per dir que arribaria tard, i havia promès de fer-se perdonar amb una bona vetllada quan tornés.

Començava a impacientar-se i se sentia com un voyeur a l'aguait.

La reunió no va acabar fins a dos quarts de vuit. Quan la porta es va obrir i en Hans Faste va sortir al

passadís, va agafar la Sonja per sorpresa. El seguia el doctor Peter Teleborian. Després, va sortir un home gran,

amb els cabells grisos, que la Sonja Modig mai no havia vist abans. En últim lloc, va sortir el fiscal Ekstròm, que

es va posar la jaqueta mentre apagava el llum i finalment va tancar la porta amb clau.

La Sonja Modig va aixecar el mòbil a l'espai lliure entre les cortines i va fer dues fotos de poca resolució dels

homes aturats a la porta de l'Ekstròm. Es van entretenir encara uns segons abans d'allunyar-se pel passadís.

Va contenir la respiració quan van passar per davant de la sala on s'havia amagat. Quan a la fi va sentir com

es tancava la porta de l'escala, es va adonar que estava coberta de suor freda. Es va aixecar i li tremolaven les

cames.

En Bublanski va trucar a la Rosa Figuerola poc abans de les vuit.

—Volies saber si l'Ekstròm es trobava amb algú. —Sí —va dir la Rosa.

—Tot just han acabat la seva reunió. L'Ekstròm s'ha vist amb el doctor Peter Teleborian i el meu antic

col·laborador, l'inspector Hans Faste, així com un home gran que no hem reconegut.

—Un moment —va dir la Rosa Figuerola tot posant la mà sobre el micro del telèfon; i, girant-se cap als

altres—: Teníem raó. En Teleborian ha anat directament a veure el fiscal Ekstrom.

—Encara ets aquí?

—Perdona. Tenim alguna descripció del desconegut, el tercer home?

—Millor que això. T'envio una foto seva. —Una foto. Magnífic, te'n dec una. —Em sentiria millor si sabés

què s'està coent. —-Ja et trucaré.

Per uns moments, es va fer el silenci al voltant de la taula de reunions.

—Molt bé —va dir l'Edklinth finalment—. En Teleborian es troba amb la Secció i després se'n va

directament a veure el fiscal Ekstrom. Hauria pagat qualsevol cosa per saber què han dit.

—Sempre m'ho pots preguntar —va proposar en Mikael Blomkvist.

L'Edklinth i la Figuerola el van mirar.

—S'han trobat per polir els detalls de l'estratègia que ha de dur a la ruïna la Lisbeth Salander en el seu judici

d'aquí a un mes.

La Rosa Figuerola el va mirar fixament i després va assentir amb el cap.

—Es una suposició —va dir l'Edklinth—. A menys que tinguis poders paranormals.

—No és cap suposició —va dir en Mikael—. S'han trobat per repassar els detalls de l'informe psiquiàtric

sobre la Salander. En Teleborian tot just l'ha acabat.

—Això és absurd. Si ni tan sols l'ha examinat encara.

En Mikael Blomkvist va arronsar les espatlles i va obrir la seva cartera.

—Aquest tipus de detalls insignificants mai no han aturat en Teleborian. Aquí teniu l'última versió del seu

informe psiquiàtric legal. Com podreu veure, està datat la setmana que començarà el procés.

L'Edklinth i la Figuerola van mirar els papers davant seu. Després, van intercanviar una mirada abans

d'aixecar els ulls cap a en Mikael Blomkvist.

—I com has pogut obtenir això? —va preguntar l'Edklinth.

—Ho sento. Protegeixo les meves fonts —va dir en Mikael Blomkvist.

—Blomkvist... hem de confiar mútuament. Estàs retenint informació. Tens altres sorpreses d'aquesta mena?

—Sí. Naturalment que tinc secrets. De la mateixa manera que estic convençut que tu no m'has donat carta

blanca per veure tot el que teniu aquí a la Sàpo. No és això?

—No és el mateix.

—Sí. És exactament el mateix. Aquest arranjament nostre implica una col·laboració. Com dius tu, hem de

confiar mútuament. No estic amagant res que pugui ajudar la teva investigació a traçar un retrat de la Secció o a

identificar els diferents crims que es poden haver comès. Ja he lliurat material que demostra que en Teleborian

va cometre diversos delictes juntament amb en Bjòrck el 1991 i he explicat que ara l'han contractat per tornar a

fer el mateix. I aquí teniu el document que demostra que això és cert.

—Però guardes secrets.

—Naturalment. Pots triar entre assumir que això és així o tallar la nostra col·laboració.

La Rosa Figuerola va aixecar un dit diplomàtic.

—Perdó, però vol dir això que el fiscal Ekstrom treballa per a la Secció?

En Mikael va arrufar les celles.

—No ho sé. Més aviat tinc la sensació que és un ximple útil que la Secció explota. És un arribista, però el tinc

per honest i una mica curt de gambals. En canvi, una font m'ha dit que es va empassar pràcticament tot el que

en Teleborian li va explicar sobre la Lisbeth Salander quan encara estava en cerca i captura.

—No és gaire complicat manipular-lo; és això el que vols dir?

—Exactament. I en Hans Faste és un cretí que està convençut que la Lisbeth Salander és una lesbiana

satànica.

L'Erika Berger era sola a casa seva, a Saltsjòbaden. Se sentia paralitzada, incapaç de concentrar-se en una

feina seriosa. " Esperava que algú truqués en qualsevol moment per dir que hi havia fotos seves en alguna pàgina

d'Internet.

Unes quantes vegades, es va sorprendre pensant en la Lisbeth Salander, i es va adonar que potser estava

dipositant massa esperances en ella. La Salander es trobava tancada i aïllada al Sahlgrenska. Li havien prohibit

les visites i no estava autoritzada ni tan sols a llegir els diaris. Però era una noia sorprenentment plena de

recursos. Malgrat el seu aïllament, havia estat capaç de posar-se en contacte amb ella a través de l'ICQ i després

per telèfon. I també havia estil ella qui, tota sola, havia arruïnat l'imperi d'en Wennerstrnin i havia salvat

Millennium dos anys enrere.

A les vuit del vespre, la Susanne Linder va trucar . 1 L i porta. L'Erika es va sobresaltar com si algú hagués

disparat un tret de pistola dins l'habitació.

—Hola, Berger. No t'avorreixes, aquí a les fosques?

L'Erika va assentir amb el cap i va encendre el llum.

—Hola. Vaig a fer un cafè.

—No. Deixa'm que el faci jo. Hi ha res de nou?

I tant que sí. La Lisbeth Salander s'ha comunicat amb mi 1 /M pres el control del meu ordinador. I ha telefonat per dir que

en 71 leborian i algú que s'anomena Jonas s'havien de venir a Vestació central aquesta tarda.

—No. Res de nou —va dir—. Però hi ha una cosa que m'agradaria consultar-te. —Digues.

—Què me'n dius, de la possibilitat que no es tracti d'un assetjador, sinó d'algú del meu entorn que em vol

cobrir de merda?

—I quina és la diferència?

—Un assetjador és una persona que no conec i que s'ha obsessionat amb mi. L'altra variant és una persona

que es vol venjar de mi o sabotejar-me la vida per motius personals.

—És una idea interessant. D'on l'has tret?

—He... comentat el problema amb certa persona avui. No et puc dir de qui es tracta, però aquesta persona té

la teoria que unes amenaces vingudes d'un autèntic obsés sexual tindrien un altre aspecte. I sobretot, que aquest

tipus d'individu mai no hauria escrit els correus electrònics a l'Eva Carlsson de la secció de Cultura. És un acte

completament fora de context.

La Susanne Linder va assentir lentament amb el cap.

—Sí, això que dius realment té sentit. Saps, no he llegit els correus en qüestió. Me'ls pots ensenyar?

L'Erika va treure l'ordinador portàtil i el va instal·lar damunt la taula de la cuina.

La Rosa Figuerola va acompanyar en Mikael Blomkvist de tornada quan van sortir de la prefectura de policia

cap a les deu de la nit. Es van aturar al mateix punt del parc de Kronoberg que el dia abans.

—Ja tornem a ser al mateix lloc. Tens intenció de desaparèixer per anar a treballar o vols venir amb mi a fer

l'amor?

—Doncs, jo...

—Mikael, no vull que et sentis pressionat per culpa meva. Si necessites treballar, fes-ho.

—Saps, Figuerola, ets terriblement addictiva.

—I tu no tens ganes de dependre de ningú. És això el que vols dir?

—No. No és ben bé això. Però aquesta nit he de parlar amb una persona, i necessitaré força temps. Em penso

que abans que acabi, ja te n'hauràs anat a dormir.

Ella va assentir amb el cap.

—Fins a la propera, doncs.

Ell li va fer un petó a la galta i es va allunyar en direcció a la parada d'autobús de Fridhemsplan. —Blomkvist!

—el va cridar ella. —Què?

—Demà no treballo. Vine a esmorzar, si tens temps.

CAPÍTOL 21

Dissabte, 4 de juny / Dilluns, 6 de juny

a Lisbeth Salander va sentir tot un seguit de males vibracions quan es va concentrar en el cap d'Actualitat

Lukas Fíolm. Tenia cinquanta-vuit anys i quedava per tant fora del seu camp, però la Lisbeth l'havia inclòs

malgrat tot, atès que l'Erika Berger i ell havien tingut una bona picabaralla. Era un intrigant que es

dedicava de tant en tant a enviar aquí i allà correus electrònics denunciant que aquest o aquell havien fet una

feina lamentable.

La Lisbeth va constatar abans de res que en Holm no tenia cap mena de simpatia per l'Erika Berger i que

omplia un espai considerable de comentaris sobre aquesta bona dona que ha tornat a fer això o allò. Per la banda

de la Xarxa, navegava exclusivament per pàgines relacionades amb la seva feina. Si tenia altres interessos, s'hi

dedicava en el seu temps lliure o des d'un altre ordinador.

El va mantenir com a candidat al paper de Ploma Podrida, però era gairebé massa bonic per ser veritat. La

Lisbeth es va preguntar per uns moments per què no acabava de creure que fos ell i va arribar a la conclusió que

en Holm era un individu tan pagat d'ell mateix que no necessitava recórrer a un recurs com el dels correus

electrònics anònims. Si volia tractar l'Erika Berger de mala puta, ho faria obertament. I no semblava el tipus de

persona que es prendria la molèstia de penetrar d'amagat a casa seva en plena nit.

Cap a les deu de la nit, va fer una pausa i va entrar a [Taula-Guillada] per constatar que en Mikael Blomkvist

encara no hi havia tornat. Va sentir una vaga irritació i es va preguntar què estava fotent i si havia arribat a

temps a la cita d'en Teleborian.

Després, va tornar al servidor de l'SMP.

Va agafar el nom següent de la seva llista, el secretari de redacció de la secció d'Esports, Claes Lundin,

vint-i-nou anys. Estava a punt d'obrir la seva bústia quan es va aturar i es va mossegar el llavi inferior. Va deixar

en Lundin i va optar per obrir el correu de l'Erika Berger.

Va retrocedir en el temps, però l'índex d'arxius era relativament curt, ja que el compte no s'havia obert fins al

2 de maig. El primer mail era un ordre del dia del matí, enviat pel secretari de redacció Peter Fredriksson. En el

transcurs del primer dia, diverses persones havien enviat correus per donar-li la benvinguda.

La Lisbeth va llegir atentament cadascun dels correus electrònics que havia rebut l'Erika Berger. Va notar el

to hostil que traspuava des del primer dia la correspondènt 1 . 1 amb el cap d'Actualitat Lukas Holm. No semblava

que s'entenguessin en cap punt, i la Lisbeth va constatar que li complicava les coses enviant-li correu rere correu

fins i tol per bestieses.

Es va anar saltant la publicitat, l'spam i les notícies pu res. Es va concentrar en totes les formes de

correspondèn eia personal. Va llegir càlculs de pressupostos interns, resu] tats d'anuncis i de màrqueting, un

intercanvi de conc u s amb el director financer Christer Sellberg, que s'allargafl tota una setmana i que podria

molt bé qualificar-sc de 1110

gadisputa sobre unes possibles retallades de plantilla. Havia rebut correus irritats del director de la secció de

Tribunals sobre un substitut de nom Johannes Frisk, a qui l'Erika havia posat a treballar en una història que

aparentment no era gens apreciada. Tret dels primers correus de benvinguda, no semblava que ni un sol

col·laborador en posició de cap veiés cap aspecte positiu en els arguments o les proposicions de l'Erika.

Un moment més tard, va tornar al començament de la llista i va fer mentalment un càlcul estadístic. Va

constatar que de tots els responsables superiors de l'SMP que l'Erika tenia al seu voltant, només hi havia quatre

persones que no intentaven soscavar la seva posició. Eren en Borgsjò, el president del consell d'administració; en

Peter Fredriksson, el secretari de redacció; en Gunder Storman, responsable de la pàgina Editorial, i en Sebastian

Strandlund, el director de la secció de Cultura.

L

No han sentit mai apariar de dones a /'SMP? Tots els caps són homes.

La persona amb qui l'Erika Berger havia tingut menys relació havia estat el cap de la secció de Cultura.

Durant tot el temps que l'Erika hi havia treballat, només havia intercanviat un parell de correus amb en

Sebastian Strandlund. Els correus més amistosos i manifestament més simpàtics venien del redactor editorial

Storman. En Borgsjò era breu i àcid. Tots els altres caps practicaven una guerra encoberta.

Per què aquest coi de grup d'homes ha contractat l'Erika Berger si la seva única ocupació és intentar enfonsar-la?

La persona amb qui semblava tenir més relació era el secretari de redacció Peter Fredriksson. Era sempre ell

qui redactava els informes de reunió. Feia les gestions, informava l'Erika sobre diferents textos, feia funcionar la

parada.

Intercanviava ben bé una dotzena de correus cada dia amb l'Erika.

La Lisbeth va reunir tots els correus electrònics d'en Pe-ter Fredriksson a l'Erika i els va llegir l'un rere l'altre.

En dues o tres ocasions, s'oposava a una decisió de l'Erika. Explicava per quines raons concretes. L'Erika Berger

semblava confiar en ell, perquè modificava les seves decisions o acceptava el seu raonament. En Peter no es

mostrava mai hostil. Però tampoc no hi havia mai ni la més mínima indicació d'una relació personal amb ella.

La Lisbeth va tancar la bústia de l'Erika Berger i va reflexionar un moment.

Va obrir el compte d'en Peter Fredriksson.

En Pesta havia trastejat amb els ordinadors personals de diversos empleats de l'SMP al llarg de tota la tarda,

sense èxit. Havia aconseguit entrar en el del cap d'Actualitat Lukas Holm, ja que aquest disposava a casa seva

d'una connexió permanentment oberta amb el seu despatx a la redacció, per tal de poder intervenir en qualsevol

moment del dia i de la nit per controlar una feina. L'ordinador privat d'en Holm estava entre els més avorrits

que en Pesta hagués pi-ratejat mai. En canvi, havia fracassat amb la resta dels noms de la llista de la Lisbeth

Salander. Una de les raons era que ningú d'aquells a qui anava a trucar a la porta no estava en línia un dissabte a

la tarda. Havia començat vagament a cansar-se d'aquella missió impossible quan la Lisbeth Salander el va cridar

cap a dos quarts d'onze de la nit.

[Què?] [Peter Fredriksson.] [D'acord.]

[Deixa estar els altres. Concentra't en ell.]

[Per què?]

[Un pressentiment.]

[Això demanarà un temps.]

[Hi ha una drecera. En Fredriksson és secretari de redacció i treballa amb un programa que s'anomena

Integrator, per poder verificar des de casa seva el que passa al seu ordinador de SMP.]

[No en sé res, d'Integrator.]

[Un programet que va sortir fa uns quants anys. Completament desfasat avui. Integrator té un bug. Es

troba als arxius de Hacker Rep. Teòricament, pots invertir el programa i entrar en el seu ordinador privat a

partir de l'SMP.]

En Pesta va deixar anar un profund sospir. Aquella noia que un dia havia estat deixebla seva, estava més al

dia que ell.

[Molt bé. M'hi poso.]

[Si trobes alguna cosa, passa-la a en Kalle Blomkvist si jo ja no estic en línia.]

En Mikael Blomkvist va arribar al pis de la Lisbeth Salander a Mosebacke poc abans de la mitjanit. Estava

cansat, i es va dutxar i va connectar la cafetera. Després, va obrir l'ordinador de la Lisbeth Salander i li va trucar

per l'ICQ.

Qa era hora.] [Ho sento.] [On has estat aquests dies?]

[Al llit amb una agent secreta. I he seguit en Jonas.]

[Vas arribar a temps a la cita?]

[Sí. Vas ser tu qui va avisar l'Erika???]

[Era l'única manera de trobar-te.]

[Astuta.]

[Demà em traslladen al centre de detenció.] [Ho sé.]

[En Pesta t'ajudarà a la Xarxa.] [Excel·lent.]

[Només ens queda la final, doncs.]

En Mikael va assentir amb el cap per a ell mateix.

[Sally... farem el que s'ha de fer.]

[Ho sé. Ets previsible.]

[I tu, tan adorable com sempre.]

[Hi ha alguna altra cosa que hagi de saber?] [No.]

[En aquest cas, tinc moltes altres coses a fer a la Xarxa.] [D'acord. Cuida't.]

Un xiulet a l'auricular que duia sempre posat va despertar la Susanne Linder amb un sobresalt. Algú havia

disparat el detector de moviment que havia instal·lat al vestíbul de la planta baixa, a casa de l'Erika Berger. Es va

incorporar sobre un colze per mirar l'hora i va veure que eren les 5.23 h de diumenge. Es va llevar silenciosament

i es va posar els texans, la samarreta i les sabatilles esportives. Es va posar l'esprai de gas lacrimogen a la butxaca

del darrere i va agafar la porra telescòpica.

Va passar sense fer cap soroll per davant de la porta de l'habitació de l'Erika Berger i va comprovar que

estava ben tancada.

Després, va aturar-se al capdamunt de l'escala i va escoltar. Va sentir moviment i algun soroll feble a la

planta baixa. Va baixar lentament l'escala i es va aturar al rebedor per escoltar.

Es va sentir el soroll d'una cadira sobre el terra de la cuina. Agafant la porra amb mà ferma, es va dirigir en

silenci cap allà, i va descobrir un home calb i sense afaitar assegut a taula amb un got de suc de taronja i llegint

YSMP. L'home va notar la seva presència i va aixecar els ulls.

—I vostè qui és? —va preguntar.

La Susanne Linder es va relaxar i es va recolzar al marc de la porta.

—Lars Beckman, suposo. Bon dia. Em dic Susanne Linder.

—Ah, bé. I em vol aixafar el crani amb la porra o vol un got de suc de taronja?

—Amb molt de gust —va dir la Susanne deixant la porra—. El suc de taronja, vull dir.

En Lars Beckman va allargar el braç per agafar un got a l'escorredor i va servir suc d'un bric de cartró.

—Treballo per a Milton Security —va explicar la Susanne Linder—. Em sembla que serà millor que sigui la

seva dona qui li expliqui què hi faig, aquí.

En Lars Beckman es va aixecar.

—Li ha passat alguna cosa, a l'Erika?

—La seva dona està bé. Però ha tingut problemes. L'ha intentat localitzar a París.

—A París? Però si era a Hèlsinki!

—Ah, vaja. Ho sento, però la seva dona creia que era a París.

—París és el mes vinent.

En Lars va anar cap a la porta.

—La porta de l'habitació està tancada amb clau. Necessita el codi per poder obrir —va dir la Susanne Linder.

—El codi?

Ella va donar-li les tres xifres que havia d'introduir per poder obrir. Ell va pujar saltant els graons de quatre

en quatre mentre la Susanne Linder recollia l'SMP que havia deixat allà.

A les deu del matí de diumenge, el doctor Anders Jonasson va entrar a l'habitació de la Lisbeth Salander. —Hola,

Lisbeth. —Hola.

—Només et volia avisar que la policia vindrà cap a les dotze.

—D'acord.

—No sembles gaire preocupada. —No.

—Tinc un regal per a tu. —Un regal? Per què?

—Has estat una de les pacients més divertides que he tingut en molt de temps.

—Ah, bé —va dir la Lisbeth Salander, desconfiada.

—Tinc entès que et fascinen l'ADN i la genètica.

—Qui ho ha dit...? La psicòloga, segur.

L'Anders Jonasson va assentir amb el cap.

—Si t'avorreixes al centre de detenció... aquí tens el més nou en recerca sobre l'ADN.

Li va allargar un llibre titulat Spirals: Mysteries qf DNA, escrit pel professor Yoshito Takamura, de la universitat

de Tòquio. La Lisbeth Salander va obrir el llibre i va examinar l'índex.

—Bonic —va dir.

—Un dia, m'agradaria saber com és possible que llegeixis articles d'investigació dels quals fins i tot jo no

entenc res.

Tan bon punt el doctor Anders Jonasson va haver sortit de l'habitació, la Lisbeth va treure l'ordinador de

butxaca. L'última acotació. Comprovant dades amb el departament de personal de l'SMP, la Lisbeth havia

comprovat que en Peter Fredriksson treballava al diari des de feia sis anys. Durant aquest temps, havia estat de

baixa per malaltia durant dos períodes força llargs. Els arxius de personal havien permès a la Lisbeth

comprendre que totes dues vegades havia estat per un sobreesforç. En un moment donat, el predecessor de

l'Erika, en Morander, havia posat en qüestió la capacitat real d'en Fredriksson per continuar sent secretari de

redacció.

Paraules, paraules, paraules. Res de concret on agafar-se.

A tres quarts de dotze, en Pesta la va buscar a l'ICQ.

[Què?]

[Encara ets al Sahlgrenska?]

[Endevina-ho.] [És ell.]

[Segur?]

[Ha entrat a l'ordinador que té a casa seva per treballar fa mitja hora. He aprofitat per visitar el seu

ordinador personal. Té fotos de l'Erika Berger escanejades al disc dur.]

[Gràcies.]

[Està força bona.]

[Pesta.]

Qa ho sé. Què he de fer?] [Ha pujat les fotos a la Xarxa?] [Que jo vegi, no.] [Li

pots minar l'ordinador?]

[Ja està fet. Si intenta enviar fotos per correu electrònic o pujar a la Xarxa qualsevol cosa que pesi més de

20 K, se li morirà el disc dur.]

[Súper.] [Tinc la intenció de dormir. T'espavilaràs tota sola ara?] [Com sempre.]

La Lisbeth va sortir de l'ICQ. Va mirar l'hora i es va adonar que faltaven pocs minuts per a les dotze. Va

escriure ràpidament un missatge que va adreçar al grup Yahoo [Tau-la-Guillada.]

[Mikael. Important. Truca immediatament a l'Erika Berger i digue-li que en Ploma Podrida és en Peter Fredriksson.]

En el moment que enviava el missatge, va sentir moviment al passadís. Va aixecar el seu Palm Tungsten T3 i

va fer un petó a la pantalla. Després, va apagar l'ordinador i el va amagar a la cavitat de rere la tauleta.

—Hola, Lisbeth —va saludar la seva advocada Annika Giannini des de la porta. —Hola.

—La policia et vindrà a buscar d'aquí a un moment. T'he portat roba. Espero que sigui la talla correcta.

La Lisbeth va mirar amb desconfiança una mostra de pantalons negres formals i de camises clares.

Dues dones amb uniforme de la policia de Gòteborg van venir a buscar la Lisbeth Salander. La seva advocada

va acompanyar-la al centre de detenció.

Quan van sortir de l'habitació i van enfilar el passadís, la Lisbeth va observar que diversos membres del

personal la miraven amb curiositat. Els va adreçar un gest amable amb el cap i algú va agitar la mà com a

resposta. Com per casualitat, el doctor Anders Jonasson era a la recepció. Es van mirar i van assentir amb el cap.

Abans que haguessin tingut temps de deixar enrere el taulell, la Lisbeth va veure com l'Anders Jonasson havia

començat a dirigir-se a la seva habitació.

Tot al llarg del procés que havia de portar-la al centre de detenció, la Lisbeth Salander no va dir ni una

paraula als policies.

En Mikael Blomkvist havia tancat el seu iBook i parat de treballar a les set del diumenge. Es va quedar un

moment davant l'escriptori de la Lisbeth Salander, amb els ulls perduts en el buit.

Després, va anar a l'habitació i va contemplar l'enorme llit doble de la Lisbeth. Al cap d'un moment, va tor-

nar al despatx, va obrir el mòbil i va trucar a la Rosa Figuerola.

—Hola, sóc en Mikael.

—Hola. Ja despert?

—Acabo tot just de parar de treballar i me'n vaig al llit. Volia simplement dir-te hola.

—Els homes que truquen simplement per dir hola en porten sempre alguna de cap.

Ell va riure.

—Blomkvist, pots venir a dormir aquí, si vols. —No seré una companyia gaire divertida. —Ho suportaré.

Va anar a agafar un taxi cap a Pontonjàrgatan.

L'Erika Berger va passar el diumenge al llit amb en Lars Beckman, unes estones parlant i unes altres mig

dormint. A la tarda es van vestir i van fer una llarga passejada fins al moll de càrrega del vaixell de vapor, abans

de fer un volt pel poble.

—L'SMP ha estat un error —va dir l'Erika quan van tornar a casa.

—No diguis això. Ara és dur, però ja sabies que ho seria. Quan agafis el ritme, ja no t'ho semblarà tant.

—No és la feina. De la feina, me'n surto. És l'ambient.

—Mmm.

—No m'hi trobo a gust. Però no puc plegar després de només unes setmanes.

Va seure tristament a la taula de la cuina i va mirar el buit, sense esma. En Lars Beckman mai no havia vist la

seva dona tan resignada.

L'inspector Hans Faste va veure per primera vegada la Lisbeth Salander a dos quarts d'una del diumenge,

quan una dona policia de Gòteborg la va dur al despatx d'en Marcus Ackerman.

—Ha estat una feinada de collons enxampar-te —va dir en Hans Faste.

La Lisbeth Salander va examinar-lo llargament i va decidir que era un estúpid i que no tenia intenció de

dedicar gaires segons a donar-se per entesa de la seva existència.

—La inspectora Gunilla Wàring l'acompanyarà durant el trasllat a Estocolm —va dir l'Ackerman.

—Ah, bé —va dir en Faste—. Es que hi ha molta gent que té ganes de xerrar amb tu, Salander.

L'Ackerman es va acomiadar de la Lisbeth Salander. Ella va ignorar-lo.

Havien decidit que el més senzill seria fer el transport de la detinguda fins a Estocolm amb cotxe patrulla. La

Gunilla Wàring conduïa. Al començament del trajecte, en Hans Faste anava assegut al seient de l'acompanyant,

amb el cap girat cap enrere per intentar parlar amb la Lisbeth Salander. A l'alçada d'Alingsàs, va començar a

tenir torticoli i ho va deixar córrer.

La Lisbeth Salander contemplava el paisatge pel vidre. Era com si en Faste no existís en el seu món.

En Teleborian té raó. La tia aquesta és completament retardada, va pensar en Faste. Això ja ho arreglarem a Estocolm.

Anava mirant de tant en tant cap a la Lisbeth Salander i intentava formar-se una opinió de la dona que havia

estat perseguint durant tant de temps. I ell mateix començava a tenir dubtes veient la fragilitat d'aquella noia. Es

va preguntar quant devia pesar. Va recordar que era lesbiana i, per tant, que no era una dona de debò.

En canvi, no era impossible que la història del satanisme fos exagerada. No es podia dir que aquella noia

tingués un aspecte gaire satànic.

Ironia del destí, comprenia que hauria preferit detenir-la pels tres assassinats dels quals era sospitosa al

començament, però la realitat havia acabat deixant enrere la seva investigació. Fins i tot una noia tan magra pot

fer anar una pistola. Ara, estava detinguda per lesions greus en la persona del dirigent suprem del Moto Club

Svavelsjò, cosa de la qual era culpable sense cap mena de dubte, i cosa de la qual disposava de proves tècniques

en el cas que tingués intenció de negar-ho.

La Rosa Figuerola va despertar en Mikael Blomkvist cap a la una del migdia. Havia estat al balcó acabant el

llibre sobre la percepció dels déus a l'Antiguitat mentre escoltava els roncs d'en Mikael a l'habitació. Un moment

plàcid. Quan va entrar a l'habitació i el va mirar, es va adonar que se sentia més atreta per ell del que ho havia

estat per cap altre home des de feia anys.

Era una sensació agradable, però també inquietant. En Mikael Blomkvist no semblava que pogués aparèixer

com un element estable en la seva existència.

Quan va estar despert, van baixar a Norr Màlarstrand a prendre un cafè. Després, el va portar de nou a casa

seva per fer l'amor durant la resta de la tarda. Es van separar cap a les set. El va trobar a faltar des del mateix

moment que li va fer un petó a la galta i va tancar la porta d'entrada.

Cap a les vuit del vespre de diumenge, la Susanne' Linder va trucar a la porta de casa de l'Erika Berger. Ja no

hi havia de dormir, perquè en Lars Beckman havia tornat, i aquella visita no tenia res de professional. Les nits

que havia passat a casa de l'Erika i les llargues converses a la taula de la cuina havien acabat fent-les sentir molt

properes. La Susanne havia descobert que li queia molt bé l'Erika. La veia com una dona desesperada que es

posava la seva màscara i marxava a la feina com si res no hagués passat, però que en realitat era una bola

d'angoixa ambulant.

La Susanne Linder sospitava que l'angoixa no era deguda només a en Ploma Podrida. Però ella no era

assistent social, i la vida i els problemes de l'Erika Berger no eren de la seva incumbència. Va anar, doncs, a casa

dels Berger només per dir hola i preguntar si tot anava bé. Va trobar l'Erika i el seu marit a la cuina, sumits en

una atmosfera sorda i feixuga. Aparentment, s'havien passat el diumenge parlant de coses molt serioses.

En Lars Beckman va fer cafè. Feia només uns minuts que la Susanne Linder era a casa d'ells quan va sonar el

telèfon mòbil de l'Erika.

L'Erika Berger havia anat contestant al llarg del dia a cada trucada telefònica amb una sensació de naufragi

imminent. —Berger. —Hola, Ricky.

En Mikael Blomkvist. Merda. No li he explicat que el dossier Borgsjò ha desaparegut. —Hola, Micke.

—Han traslladat la Salander al centre de detinguts de Gòteborg aquesta tarda, mentre esperen el trasllat a

Estocolm demà.

—Ja veig.

—M'ha fet arribar un... missatge per a tu. —Ah, sí?

—Es molt misteriós. —Què és?

—Diu que en Ploma Podrida és en Peter Fredriksson.

L'Erika Berger es va quedar en silenci durant deu segons mentre els pensaments volaven en totes direccions

a dins del seu cervell. Impossible. En Peter no és així. La Salander s'ha hagut d'equivocar.

—Alguna cosa més?

—No. El missatge deia només això. Entens a què es refereix?

»Ricky, què és el que porteu entre mans la Lisbeth i tu? Primer et truca a tu per avisar-te d'allò d'en

Teleborian, i ara...

—Gràcies, Micke. Ja en parlarem més tard. Va penjar i va mirar la Susanne Linder amb ulls esverats.

—Explica —li va dir la Susanne.

La Susanne Linder experimentava sentiments contradictoris. L'Erika Berger acabava de rebre bruscament un

missatge que li indicava que el seu secretari de redacció Peter Fredriksson era en Ploma Podrida. Les paraules li

havien brollat com un torrent quan ho havia començat a explicar. Després, la Susanne Linder li havia preguntat

com sabia que en Fredriksson era el tipus que l'assetjava.

L'Erika Berger s'havia quedat muda de cop. La Susanne havia observat els seus ulls i havia vist que alguna

cosa en l'actitud de la redactora en cap havia canviat. Tot d'una l'Erika havia semblat enfadada.

—No en puc parlar...

—Què vols dir amb això?

—Susanne, sé que en Ploma Podrida és en Fredriksson. Però no puc explicar com he obtingut aquesta

informació. Què he de fer?

—M'ho has de dir si vols que t'ajudi.

—Jo... no puc. No ho entens.

L'Erika Berger es va aixecar i va anar a plantar-se davant la finestra de la cuina, donant l'esquena a la Susanne

Linder. Finalment, es va girar.

—Me'n vaig a fer-li una visita a casa seva, a aquest porc.

—Ni parlar-ne. No aniràs enlloc, i sobretot no aniràs a casa d'un paio que tenim tots els indicis per creure

que alimenta un odi violent cap a tu.

Va semblar que l'Erika Berger vacil·lava.

—Seu. Explica el que ha passat. Qui ha trucat ha estat en Mikael Blomkvist, no és això?

L'Erika va assentir amb el cap.

—Li he... demanat avui a un hacker que visités els ordinadors privats del personal.

—-Ja. I ara, de cop, t'has adonat que probablement ets culpable d'un greu delicte informàtic. I no vols dir qui

és el hacker.

—He promès no dir-ho mai... No són les mateixes persones. Es un assumpte sobre el qual treballa en Mikael.

—En Blomkvist estava al corrent d'això d'en Ploma Podrida?

—No. L'únic que ha fet ha estat transmetre el missatge.

La Susanne Linder va inclinar el cap i va observar l'Erika Berger. De cop i volta, les idees es van començar a

associar en la seva ment.

Erika Berger. Mikael Blomkvist. Millennium. Uns policies corruptes han entrat il·legalment a posar micros al pis d'en

Blomkvist. Jo he vigilat els vigilants. En Blomkvist treballa com un boig en un article dedicat a la Lisbeth Salander.

Tothom a Milton Security sabia que la Lisbeth Salander era un crac en informàtica. Ningú no sabia d'on

havia tret els seus coneixements, i la Susanne no havia sentit mai a dir que fos una hacker. Però en Dragan

Armansky havia comentat una vegada que quan la Salander havia d'investigar sobre alguna persona, presentava

uns informes que el deixaven bocabadat. Una hacker.

Però, collons, la Salander es troba aïllada a Gòteborg!

Era una cosa insensata.

—Estem parlant de la Salander? —va preguntar la Susanne Linder.

Va ser com si a l'Erika li hagués caigut un llamp a sobre.

—No puc comentar l'origen de la informació. Ni una paraula sobre això.

A la Susanne Linder se li va escapar el riure.

Es la Salander. La confirmació de la Berger no pot ser més clara. S'ha quedat completament estupefacta.

Però, és clar, això és impossible. Què punyetes està passant aquí?

i Hi havia alguna possibilitat que, durant el seu captive-ri, la Lisbeth Salander s'hagués encarregat de la feina

de descobrir qui era en Ploma Podrida? Cap ni una.

La Susanne Linder va reflexionar intensament.

No tenia cap idea precisa sobre la Lisbeth Salander o sobre el que la gent en deia. Havia coincidit amb ella

potser cinc vegades en els anys que havia treballat a Milton Security i no hi havia intercanviat ni una sola frase

personal. La imatge que tenia de la Salander era la d'un ésser amb tendència a crear complicacions, una asocial

amb una closca tan dura que no es podria travessar ni amb un martell pneumàtic. Havia constatat també que en

Dragan Armansky havia estès les seves ales protectores al seu voltant. Com que la Susanne Linder respectava

l'Armansky, havia suposat que tenia bones raons per mostrar aquesta actitud cap a una noia tan complexa.

En Ploma Podrida és en Peter Fredriksson.

Podia ser que tingués raó? En tenia proves?

La Susanne Linder es va passar després una hora interrogant l'Erika Berger sobre tot el que sabia d'en Peter

Fredriksson, quin era el seu paper dins l'SMP i com havia estat la seva relació professional. Les respostes no la

van portar enlloc.

L'Erika Berger havia vacil·lat fins a la frustració, oscil·lant entre les ganes d'anar a casa d'en Fredriksson per

demanar-li explicacions i el dubte que tot plegat fos veritat. Per acabar, la Susanne Linder l'havia convençut que

no podia precipitar-se a casa d'en Peter Fredriksson amb les seves acusacions: si al final resultava que era

innocent, l'Erika quedaria com una perfecta idiota.

La Susanne Linder havia promès que s'encarregaria de l'assumpte. Una promesa de la qual es va penedir en

el mateix moment que la formulava, ja que ignorava completament com havia d'actuar.

Ara, en tot cas, estava aparcant el seu Fiat Strada tan a prop com li era possible de casa d'en Fredriksson a

Fisksà-tra. Va tancar les portes amb clau i va mirar al seu voltant. No estava gaire segura del que estava a punt

de fer, però es va dir que es veuria obligada a trucar a la porta de casa d'ell i, d'una manera o d'una altra,

obligar-lo a contestar una sèrie de preguntes. Tenia la claríssima percepció que allò quedava completament fora

del marc del seu treball, fixat per Milton Security, i que en Dragan Armansky es posaria furiós si descobria el que

estava fent.

No era un bon pla. I, de tota manera, va fracassar abans i tot que tingués temps de dur-lo a la pràctica.

En el moment que entrava al pati i s'acostava a l'edifici d'en Peter Fredriksson, la porta d'entrada es va obrir.

La Susanne el va reconèixer immediatament per la foto de l'ar-xiu de personal que havia consultat a l'ordinador

de l'Erika Berger. Va continuar caminant recte i es van encreuar. La Susanne Linder es va aturar vacil·lant, es va

girar i el va veure desaparèixer en direcció a l'aparcament. Després, va constatar que eren prop de les onze de la

nit i que en Peter Fredriksson anava a algun lloc. Es va preguntar on i va córrer a agafar el cotxe.

En Mikael Blomkvist es va quedar una bona estona contemplant el seu telèfon mòbil després que l'Erika Ber-

ger tallés la comunicació. Es va preguntar què passava. Va llançar una mirada plena de frustració a l'ordinador

de la Lisbeth Salander, però a aquella hora ja la devien haver traslladat al centre de detenció de Gòteborg i no

tenia cap possibilitat de preguntar-l'hi.

Va obrir el seu Tio blau i va trucar a l'Idris Ghidi a An-gered.

—Hola. Sóc en Mikael Blomkvist. —Hola —va dir l'Idris Ghidi.

—Només truco per dir-te que ja pots aturar la feina que estaves fent per a mi.

L'Idris Ghidi va assentir amb un gest sense dir res. Sabia que havien traslladat la Lisbeth Salander al centre

de detenció, i ja esperava que en Blomkvist li truqués.

—Ho entenc —va dir.

—Et pots quedar el mòbil, tal com vam quedar. Durant la setmana, t'enviaré els diners. —Gràcies.

—Gràcies a tu pel teu ajut.

Va obrir el seu iBook i es va posar a treballar. Els fets d'aquells últims dies volien dir que calia modificar gran

part del manuscrit i que segurament caldria inserir-hi una història completament nova.

Va sospirar.

A un quart de dotze, en Peter Fredriksson va deixar el cotxe aparcat a tres carrers de distància de casa de

l'Erika Berger. La Susanne Linder ja sabia on anava, i havia deixat de seguir-lo per no despertar sospites. Va

continuar circulant més de dos minuts després que ell hagués aparcat. Va constatar que el cotxe era buit. Va

deixar enrere la casa de l'Erika Berger i va circular encara una mica més per anar a aparcar fora de la seva vista.

Tenia les mans totes suades.

Va agafar una capsa de Catch Dry i es va ficar a la boca una dosi de tabac de mastegar.

Després, va obrir la porta i va mirar al seu voltant. En el moment que havia vist que en Fredriksson anava en

direcció a Saltsjòbaden, havia entès que la informació proporcionada per la Salander era correcta. No tenia ni

idea de com s'ho havia fet per saber-ho, però ja no hi havia cap dubte que en Fredriksson era en Ploma Podrida.

No era per casualitat que anava de nit cap a Saltsjòbaden. En tramava alguna.

I allò era perfecte si el volia agafar en flagrant delicte.

Va treure una porra telescòpica del portaobjectes lateral de la porta i la va sospesar un breu instant. Va

prémer el ressort per desbloquejar-la del mànec i va alliberar el feixuc cable d'acer flexible. Va serrar les dents.

Era per allò que havia deixat de treballar a la patrulla d'intervenció de Sòdermalm.

S'havia deixat dominar per una ràbia cega un dia, quan la patrulla havia anat per tercer cop en altres tants

dies a una adreça de Hàgersten després que una dona, sempre la mateixa, truqués a la policia demanant auxili a

crits perquè el marit li pegava. I, igual que les dues altres vegades, la situació s'havia calmat abans que la policia

tingués temps d'arribar-hi.

Per rutina, havien fet sortir l'home a l'escala mentre interrogaven la dona. No, no volia presentar denúncia. No,

era un error. No, ell era molt bo... en realitat, era culpa d'ella. L'havia provocat...

I, durant tot aquest temps, aquell bèstia se n'havia rigut i havia mirat la Susanne Linder directament als ulls.

No era capaç d'explicar per què havia actuat d'aquella manera. Però, de cop i volta, alguna cosa s'havia

trencat al seu interior, havia tret la porra i li havia ventat un cop de biaix a la boca. El primer cop no havia tingut

prou força. Ell l'havia esquivat, i només li havia badat el llavi. Però durant els deu segons que havien seguit

—fins que els seus col·legues la van agafar i la van treure d'allà per la força—, havia fet ploure cops de porra

sobre l'esquena del tipus, els ronyons, els malucs i les espatlles.

No li van arribar a obrir expedient. Havia presentat la dimissió aquella mateixa nit i havia anat a tancar-se a

casa seva per plorar durant una setmana. Després d'això, s'havia refet i havia anat a trucar a la porta d'en Dragan

Armansky. Havia explicat què havia fet i per què havia abandonat la policia. Buscava feina. L'Armansky havia

vacil·lat i li havia demanat un temps per pensar-s'ho. Havia abandonat ja tota esperança quan, sis setmanes més

tard, li va trucar per dir-li que estava disposat a agafar-la a prova.

La Susanne Linder va fer una ganyota de fúria i es va posar la porra telescòpica a l'esquena, agafada amb el

cinturó. Va controlar que dugués l'esprai lacrimogen a la butxaca dreta de la jaqueta i que tingués els cordons de

les sabatilles esportives ben lligats. Va caminar fins a casa de l'Erika Berger i es va esmunyir dins el terreny.

Sabia que el detector de moviment del pati del darrere encara no estava instal·lat i es va desplaçar sense fer

cap soroll per l'herba resseguint la tanca vegetal que delimitava el terreny. No el veia. Va fer la volta a la casa i es

va quedar immòbil. Tot d'una, el va veure, una ombra entre les ombres, prop del taller d'en Lars Beckman.

No s'adona de fins a quin punt és estúpid tornar aquí. No se'n pot estar.

Estava ajupit i intentava mirar per una escletxa entre les cortines d'un salonet que hi havia al costat de la sala

d'estar. Després, va pujar al porxo i va mirar pels forats dels es-tors abaixats al costat de la finestra encara

coberta de con-traplacat.

Bruscament, la Susanne Linder va somriure.

Es va esmunyir pel pati fins a la cantonada de la casa aprofitant que ell li donava l'esquena. Es va amagar al

darrere dels ribers que hi creixien i va esperar. El podia veure a través de les branques. Des del lloc on era, en

Fredriksson devia veure el vestíbul i bona part de la cuina. Havia trobat alguna cosa interessant per mirar, i van

passar ben bé deu minuts abans que es tornés a moure. Es va acostar on era la Susanne Linder.

En el moment que tombava la cantonada i passava per davant d'ella, la Susanne Linder es va aixecar i va dir

en veu baixa:

—Bona nit, Fredriksson!

Ell es va aturar en sec i es va girar cap a ella.

Va veure com els ulls li brillaven en la foscor. No li podia distingir el rostre, però s'adonava que el xoc li havia

tallat la respiració.

—Ho podem fer de dues maneres, una de senzilla i una altra de complicada —va dir ella—. Ara anirem fins

al teu cotxe i...

En Fredriksson va fer mitja volta i va arrencar a córrer.

La Susanne Linder va aixecar la porra telescòpica i li va llançar un cop dolorós i devastador contra la part

exterior del genoll esquerre.

L'home va caure amb un soroll ofegat.

Ella va aixecar la porra per tornar a picar, però s'ho va repensar. Li semblava sentir els ulls d'en Dragan

Armansky clavats al clatell.

Es va inclinar i el va fer rodolar sobre el ventre, abans de clavar-li un genoll a la base de l'esquena. Va

agafar-li la mà dreta i li va tòrcer el braç cap enrere i el va emmanillar. Era feble, i no va oposar cap resistència.

L'Erika Berger va apagar el llum de la saleta i va pujar l'escala ranquejant. Ja no necessitava les crosses, però

la planta del peu encara li feia mal quan hi descarregava tot el pes. En Lars Beckman va apagar el llum de la

cuina i va seguir la seva dona. Mai abans no havia vist l'Erika tan enfonsada. Res del que li deia no semblava

capaç de calmar-la ni d'alleujar l'angoixa que sentia.

L'Erika es va despullar i es va ficar al llit girant-li l'esquena.

—No en tens cap culpa, Lars —va dir quan va notar que ell es ficava al llit.

—Això no va de cap de les maneres —va dir ell—. Vull que et quedis a casa uns quants dies.

Li va passar el braç per les espatlles. No el va rebutjar, però es mostrava completament passiva. Es va inclinar

cap a ella, va besar-la dolçament al coll i la va estrènyer contra ell.

—No hi ha res que puguis dir o fer per millorar la situació. Sé que necessito una pausa. Em sento com si

hagués pujat a un tren exprés i m'adonés que està a punt de descarrilar.

—Podem anar a fer una sortida amb vaixell uns quants dies. Deixar tot això i fer una pausa. —No. No puc deixar

tot això. Es va girar cap a ell.

—El pitjor que podria fer ara seria precisament fugir. Vull resoldre aquest problema. Després, marxarem.

—D'acord —va dir en Lars—. Tinc por de no poder-te servir per a gran cosa.

Ella gairebé va somriure.

—No. Es veritat. Però gràcies per ser aquí. T'estimo més enllà del que és raonable, ja ho saps. Ell va fer que sí

amb el cap.

—No m'acabo de creure que sigui en Peter Fredriksson —va dir l'Erika Berger—. Mai no he sentit cap

hostilitat per part seva.

La Susanne Linder es va preguntar si trucava o no a la porta de casa de l'Erika Berger quan va veure com

s'apagaven els llums de la planta baixa. Va mirar en Peter Fredriksson. No havia dit ni una sola paraula. Es

mostrava completament passiu. Va reflexionar una estona abans de prendre una decisió.

Es va inclinar, va agafar les manilles, el va estirar amunt per fer-lo posar dret i el va recolzar contra la casa.

—T'aguantes dret? —va preguntar.

Ell no va contestar.

—Bé, aleshores anem a simplificar les coses. Si oposes ni que sigui la més mínima resistència, rebràs

exactament el mateix tractament a la cama dreta. I si continues, et peto el braç. Entens el que et dic?

Va sentir que respirava de pressa. La por?

El va empènyer endavant pel carrer fins al seu cotxe, tres illes de cases més enllà. Caminava coix. L'havia de

sostenir. Quan arribaven al cotxe, es van encreuar amb un passejant nocturn amb el seu gos, que es va aturar i

va mirar les manilles d'en Peter Fredriksson.

—Policia —va dir la Susanne Linder amb veu decidida—. Torni-se'n a casa seva.

Va instal·lar en Fredriksson al seient del darrere i va conduir fins a casa seva a Fisksàtra. Eren dos quarts

d'una, i no van trobar ningú davant l'edifici. La Susanne Linder va treure-li les claus de la butxaca i li va fer pujar

l'escala fins al seu pis, a la segona planta.

—No pots entrar a casa meva —va dir en Peter Fredriksson.

Eren les seves primeres paraules d'ençà que l'havia emmanillat.

—No ho pots fer. Necessites una ordre judicial... —No sóc poli —va dir ella en veu baixa. Ell la va mirar amb

escepticisme.

Va engrapar-lo pel coll de la camisa i el va empènyer cap a la sala d'estar, on el va fer caure al sofà. Era un pis

de tres habitacions net i ben endreçat. El dormitori a l'esquerra de la sala d'estar, la cuina a l'altra banda del

vestíbul, un petit despatx a tocar de la sala.

Va llançar una mirada a dins del despatx i va deixar anar un sospir d'alleujament. L'arma del crim! Va veure

fotos de l'àlbum de l'Erika Berger escampades per damunt d'una taula de treball al costat d'un ordinador. Havia

clavat una trentena de fotos a la paret. La Susanne Linder va mirar l'exposició tot aixecant les celles. L'Erika

Berger era molt bonica. I tenia una vida sexual que semblava molt més divertida que no la d'ella.

Va sentir que en Peter Fredriksson es bellugava i va tornar a la sala d'estar per agafar-lo. Li va clavar un cop

de porra, el va arrossegar cap al despatx i el va fer seure a terra.

—No et moguis —li va dir.

Va anar a la cuina a agafar una bossa de paper de Kon-sum. Després, va anar agafant les fotos de la paret,

l'una rere l'altra. Va trobar l'àlbum de fotos saquejat i els diaris íntims de l'Erika Berger.

—On és el vídeo? —va preguntar.

En Peter Fredriksson no va contestar. La Susanne Linder va passar a la sala d'estar i va encendre el televisor.

Hi havia un casset al lector, però va haver de trastejar una mica el comandament a distància abans de trobar la

cadena correcta.

Va treure la cinta i va passar una bona estona verificant que no n'hagués fet còpies.

Va trobar les cartes d'amor d'adolescència de l'Erika i l'informe sobre en Borgsjò. Després, va concentrar

l'atenció en l'ordinador d'en Peter Fredriksson. Va constatar que tenia un escàner Microtek connectat a un IBM

PC. Va aixecar la tapa de l'escàner i va trobar una foto oblidada allà, on apareixia l'Erika Berger en una festa al

Club Xtrème, cap d'any del 1986, a jutjar per una banderola posada de biaix en una paret.

Va engegar l'ordinador i es va adonar que estava protegit per un codi d'accés.

—Quin codi tens? —va preguntar.

En Peter Fredriksson va romandre assegut a terra, obstinadament immòbil i negant-se a parlar-li.

La Susanne Linder es va sentir tot d'una molt tranquil·la. Sabia que, tècnicament parlant, havia anat

acumulant infraccions al llarg de la nit, incloent-hi el que es podria qualificar de segrest. Li era ben igual. Al

contrari, se'n sentia més aviat contenta.

Al cap d'un moment, va acabar arronsant les espatlles. Va butxaquejar i va treure la seva navalla suïssa. Va

desconnectar tots els cables de l'ordinador, va posar la part del darrere mirant cap a ella i va fer servir el tornavís

d'estrella per obrir-lo. Va necessitar menys d'un quart d'hora per desmantellar l'ordinador i treure'n el disc dur.

Va mirar al seu voltant. Ho havia agafat tot, però, per precaució, va escorcollar els calaixos de l'escriptori, les

piles de papers i els prestatges. De cop i volta, la seva mirada va ensopegar amb un vell anuari escolar posat a

l'ampit de la finestra. Era de l'escola de secundària de Djursholm, 1978. L'Erika Berger no va sortir de l'escola de

Djursholm... ? Va obrir l'anuari i va començar a revisar les fotos dels alumnes d'últim curs, grup rere grup.

Va trobar l'Erika Berger amb divuit anys, coberta amb la gorra dels batxillers i mostrant un somriure

lluminós que li dibuixava uns bonics clotets. Duia un vestit fi de cotó blanc i un pom de flors a la mà. La imatge

estereotipada d'una adolescent ingènua amb excel·lent en totes les assignatures.

La Susanne Linder va estar a punt de no veure el lligam, però aquest es trobava a la pàgina següent. No

l'hauria reconegut mai a la foto, però la llegenda no admetia dubte. En Peter Fredriksson. Anava a un altre grup

del mateix curs que l'Erika Berger. Un noi esprimatxat que mirava dret a l'objectiu des de sota de la visera de la

gorra.

Va aixecar els ulls i va trobar els d'en Peter Fredriksson.

—-Ja era una mala puta en aquella època.

—Es fascinant —va dir la Susanne Linder.

—Tots els nois de l'escola se la tiraven.

—Això em sorprendria.

—No era res més que una mala...

—No ho diguis. Què és el que va passar? No et va deixar ficar-te a les seves calces?

—Em tractava com si no existís. Reia a la meva esquena. I quan va començar a l'SMP, ni tan sols em va reco-

nèixer.

—Sí, sí —va fer la Susanne Linder en un to fatigat—. No dubto que vas tenir una joventut difícil. Podem

parlar seriosament un momentet?

—Què vols?

—Jo no sóc policia —va dir la Susanne Linder—. Formo part de la gent que s'ocupa dels individus de la teva

mena.

Va esperar i va deixar que la imaginació d'en Fredriksson anés fent la seva part de feina.

—Vull saber si has penjat fotos d'ella en algun lloc de la Xarxa.

Ell va negar amb el cap.

—De debò?

Va assentir.

—Ara, pertoca a l'Erika Berger decidir si vol presentar una denúncia contra tu per assetjament, amenaces i

violació de domicili o si s'estima més arranjar les coses pacíficament.

Ell no va dir res.

—Però encara que ella decideixi ignorar-te, que és el màxim d'atenció que considero que mereixes que ningú

et dediqui, jo no et perdré de vista.

Va brandar la porra telescòpica.

—Si intentes tornar-te a acostar a casa de l'Erika Berger, o li envies correus electrònics, o la molestes de

qualsevol manera, tornaré aquí. I aleshores, t'apallissaré fins a un punt que ni ta mare et reconeixerà. M'has

entès?

Ell no va dir res.

—En altres paraules, tens una possibilitat d'influir sobre el final d'aquesta història. T'interessa? Va assentir

lentament amb el cap.

—En aquest cas, recomanaré a l'Erika Berger que et deixi estar. No paga la pena que vagis a la feina a partir

d'ara. Estàs acomiadat amb efecte immediat.

Un nou assentiment amb el cap.

—Desapareixeràs de la seva vida i d'Estocolm. M'és ben igual el que facis o on vagis. Busca't feina a Gòteborg

o a Malmò. Torna't a fotre de baixa per malaltia. Fes el que vulguis. Però deixa l'Erika Berger tranquil·la.

Ell va fer que sí.

—Estem d'acord?

De cop i volta, en Peter Fredriksson es va posar a plorar. —No volia fer cap mal —va dir—. Jo només volia...

—Volies transformar la seva vida en un infern i ho has aconseguit. Tinc la teva paraula? Ell va assentir amb el

cap.

Es va tirar endavant, el va girar d'esquena i li va obrir les manilles. Es va emportar la bossa de Konsum que

contenia la vida de l'Erika Berger i va deixar l'home estirat per terra.

Ja eren dos quarts de tres de la matinada de dilluns quan la Susanne Linder va sortir de l'edifici on vivia en

Fredriksson. Es va plantejar si no seria millor esperar que es fes de dia per continuar, però va pensar que si fos

ella l'afectada, ho hauria volgut saber tot de seguida. A més, el seu cotxe continuava aparcat a Saltsjòbaden. Va

cridar un taxi.

En Lars Beckman va obrir-li la porta abans que ella tingués temps de trucar al timbre. Duia uns texans i no

semblava gens adormit.

—Està desperta l'Erika? —va preguntar la Susanne.

Ell va assentir.

—Hi ha novetats? —va preguntar.

Ella va fer que sí amb el cap i va somriure. —Entra. Estàvem parlant a la cuina. Van entrar.

—Hauries d'acostumar-te a dormir una mica de tant en tant, Berger —li va dir la Susanne tot entrant a la cuina.

—Què ha passat? La Susanne va passar-li la bossa.

—En Peter Fredriksson promet deixar-te tranquil·la en el futur. No sé si podem confiar en ell, però, si manté

la seva paraula, serà més indolor que presentar denúncia i passar per un judici. A tu et correspon decidir.

—Així, realment era ell?

La Susanne Linder va assentir amb el cap. En Lars Beckman va oferir-li cafè, però li va dir que no. N'havia

pres massa aquells últims dies. Es va acomodar i va explicar el que havia passat davant casa d'ells durant la nit.

L'Erika Berger es va quedar callada una bona estona. Després, es va aixecar i va pujar al pis. En va tornar amb

el seu exemplar de l'anuari de l'institut. Va contemplar llargament el rostre d'en Peter Fredriksson.

—Ja me'n recordo —va dir finalment—. Però ni m'havia imaginat que fos el mateix Peter Fredriksson que

treballava a l'SMP Ni tan sols en recordava el nom abans de mirar l'anuari.

—I què va passar? —va preguntar la Susanne Linder.

—Res. Absolutament res. Era un xicot taciturn i sense interès, d'una altra classe. Em sembla que coincidíem

en alguna assignatura, potser el francès.

—Ha dit que el tractaves com si no existís.

L'Erika va assentir amb el cap.

—Això probablement és cert. No el coneixia i no formava part de la nostra colla.

—I no el fèieu servir com a ase dels cops o alguna cosa d'aquestes?

—No, és clar que no! Mai no em van agradar aquest tipus de coses. A l'institut fèiem campanyes antipersecució, i

jo era la presidenta del consell d'estudiants. Nó arribo a recordar-me si em va adreçar mai la paraula o si vaig inter-

canviar cap frase amb ell.

—Molt bé —va dir la Susanne Linder—. En tot cas, és evident que estava molt ressentit amb tu. Va estar de baixa

per malaltia en dues ocasions, períodes llargs, per estrès. Potser aquestes baixes tenien altres motius que no conei-

xem.

Es va aixecar i va agafar la jaqueta de cuir.

—Em quedo amb el seu disc dur. Tècnicament, és un objecte robat i no s'ha de trobar a casa teva. No cal que pa-

teixis: el destruiré tan bon punt arribi a casa meva.

—Espera, Susanne... Com t'ho podré agrair?

—Doncs bé, em podràs defensar quan la còlera de l'Ar-mansky em caigui al damunt com el llamp del cel.

L'Erika la va mirar molt seriosa.

—Et pots trobar en una situació delicada per culpa de tot això?

—No ho sé... de debò que no ho sé. —Et podem pagar per...

—No. Però l'Armansky potser facturarà aquesta nit. Espero que ho faci, perquè això voldrà dir que aprova el que

he fet i per tant difícilment em podrà fer fora.

—Faré els possibles perquè facturi.

L'Erika Berger es va aixecar per abraçar la Susanne Linder.

—Gràcies, Susanne. Si un dia necessites ajut, sàpigues que sóc la teva amiga. Qualsevol cosa que necessitis.

—Gràcies. I no deixis les fotos en qualsevol lloc. Mira, a propòsit d'això, Milton Security ofereix la instal·lació

d'unes caixes fortes molt maques...

L'Erika Berger va somriure.

CAPÍTOL 22

Dilluns, 6 de juny

Erika Berger es va despertar a les sis del matí de dilluns. Tot i que havia dormit poc més d'una hora, se sentia molt

descansada. Va suposar que era una mena de reacció física. Per primera vegada després de diversos mesos, es va posar

el xandall i es va llançar a córrer a pas ben viu fins al moll de càrrega del vaixell de vapor. És a dir, a pas ben viu

durant un centenar de metres, fins que el taló ferit li va fer tant de mal que va haver de disminuir la velocitat i

continuar a un ritme més tranquil. A cada pas, es complaïa de sentir la fiblada al taló.

Se sentia literalment ressuscitada. Era com si la Parca s'hagués plantat davant la seva porta i hagués canviat d'opi-

nió a l'últim moment per anar a entrar a casa dels veïns. No arribava ni tan sols a comprendre com havia pogut tenir

la sort extraordinària que en Peter Fredriksson hagués tingut les fotos durant quatre dies sense fer-ne res. Que les

esca-negés indicava que tenia alguna cosa pensada, però encara no havia pres cap iniciativa.

Fos com fos, tenia la intenció de fer un regal de Nadal car i sorprenent a la Susanne Linder aquell any. Volia tro-

bar-li alguna cosa realment original.

A dos quarts de vuit, va deixar que en Lars continués dormint, va pujar al seu BMW i va anar a la redacció de

l'SMP a Norrtull. Va aparcar el cotxe al garatge, va prendre l'ascensor fins a la redacció i es va instal·lar al despatx de

parets transparents. La seva primera mesura va ser cridar un membre del personal de neteja.

—En Peter Fredriksson ha cursat baixa de l'SMP amb efectes immediats. Caldrà trobar una caixa de cartró grossa i

buidar tots els objectes personals de la seva taula. Després, caldrà procurar que l'hi duguin a casa seva aquest mateix

matí.

Va contemplar la secció d'Actualitat. En Lukas Holm acabava d'arribar. Les seves mirades es van trobar i li va

adreçar un gest de salutació amb el cap.

Ella l'hi va tornar.

En Holm era un cabró, però, després de l'enganxada que havien tingut unes setmanes enrere, havia deixat de

portar problemes. Si continuava mostrant la mateixa actitud positiva, potser sobreviuria com a cap d'Actualitat.

Potser.

Es va adonar que podria canviar de manera d'actuar.

A tres quarts de nou, va veure en Borgsjò quan sortia de l'ascensor per desaparèixer per l'escala interior en direcció

al seu despatx del pis superior. Avui mateix he de parlar amb ell.

Va anar a buscar cafè i va dedicar un moment a la planificació del matí. Era un matí força pobre en notícies. L'únic

text d'interès era un entrefilet que anunciava de manera neutra que havien traslladat la Lisbeth Salander al centre de

detenció de Gòteborg diumenge. Va donar llum verd a l'article i el va enviar per correu electrònic a en Lukas Holm.

A les 8.59 h, en Borgsjò li va trucar.

—Berger. Vingui al meu despatx immediatament.

I va penjar.

Quan l'Erika Berger va obrir la porta, va trobar en Magnus Borgsjò lívid. Estava dret i es va girar cap a ella, i va

llançar una pila de papers sobre l'escriptori.

—Què és aquesta fotuda merda? —va cridar-li.

L'Erika va tenir un sobresalt. Un simple cop d'ull a la coberta va ser suficient per saber el que en Borgsjò havia

trobat al correu del matí.

En Fredriksson no havia tingut temps d'encarregar-se de les fotos. Però havia tingut temps d'enviar l'article d'en

Henry Cortez a en Borgsjò.

Va seure davant seu mirant de conservar la calma.

—Es un text escrit pel periodista Henry Cortez i que la revista Millennium tenia projectat publicar en el número

que va sortir la setmana passada.

En Borgsjò va semblar desesperat.

—Però quin cony de maneres són aquestes? Et faig entrar a l'SMP i el primer que fas és posar-te a maniobrar a la

meva esquena. Però tu què ets, una puta dels mitjans, o què?

Els ulls de l'Erika Berger es van enxiquir i el seu posat es va tornar tot glaçat. Ja en tenia prou, de la paraula puta.

—De debò creus que algú prestarà atenció a això? Creus que em pots fer caure explicant bestieses? I quin sentit té

enviar-m'ho de manera anònima, merda?

—No és així com ha anat la cosa, Borgsjò.

—Aleshores, explica'm com ha anat.

—Qui t'ha enviat aquest text de manera anònima ha estat en Peter Fredriksson. El vaig acomiadar de l'SMP ahir.

—De què em parles ara?

—Es una llarga història. Però fa més de dues setmanes que estic retardant aquest text sense saber com abordar el

problema amb tu.

—Ets tu qui hi ha al darrere del text.

—No, no sóc jo. En Henry Cortez ha fet la investigació i l'ha escrit. Jo no en sabia res.

—I pretens que et cregui?

—Quan els meus col·legues de Millennium es van adonar que apareixies al text, en Mikael Blomkvist en va aturar la

publicació. Em va trucar i me'n va donar una còpia. Va ser un gest de consideració cap a mi. Em van robar aquesta cò-

pia, i ara és aquí, a les teves mans. Millennium volia que jo tingués oportunitat de parlar amb tu abans que el publi-

quessin, cosa que faran al número d'agost.

—Mai no havia conegut cap periodista tan mancat d'escrúpols. T'enduus la palma.

—Bé. Si has llegit el reportatge, segurament deus haver repassat l'índex de referències. La història d'en Cortez

s'aguanta sense fissures. I ho saps.

—I què se suposa que vol dir això?

—Si quan surti Millennium tu encara ets el president del consell d'administració, això perjudicarà l'SMP. M'he

trencat el cap per mirar de trobar una solució, però no l'he trobat.

—Què vols dir?

—Cal que dimiteixis.

—Estàs de broma? No he comès absolutament cap delicte.

—Magnus, si dius això és que no entens l'abast d'aquestes revelacions. No m'obliguis a convocar el consell d'ad-

ministració. Seria massa penós.

—Tu no convocaràs res de res. El teu temps a l'SMP s'ha acabat.

—Ho sento. Només el consell d'administració em pot despatxar. Crec que hauries de convocar un consell extra-

ordinari. Et proposaria que fos aquesta mateixa tarda.

En Borgsjò va fer la volta a la taula d'escriptori i es va plantar tan a prop de l'Erika que li podia sentir l'alè.

—Berger... encara tens una oportunitat de sobreviure a això. Aniràs a trobar-te amb els teus fotuts companys de

Millennium i trobaràs la manera perquè aquest article no s'imprimeixi mai. Si portes bé les coses, em puc plantejar

oblidar el que has fet.

L'Erika Berger va sospirar.

—Magnus, veig que no entens que això és una cosa seriosa. No tinc ni la més mínima influència sobre el que Mi-

llennium publica. Aquesta història es farà pública digui jo el que digui. L'única cosa que m'interessa és saber quin efec-

te tindrà sobre l'SMP. Per això has de dimitir.

En Borgsjò va posar les mans al respatller de la cadira i es va inclinar cap a ella.

—Els teus amics de Millennium potser s'ho pensaran dues vegades si saben que seràs despatxada en el mateix

moment que facin públiques aquestes collonades.

Es va redreçar.

—Marxo per a una reunió a Norrkòping avui. —Va mirar-la i després va afegir una paraula, subratllant-la:—

SveaBygg.

—Ah, bé.

—Quan demà hagi tornat, m'hauràs deixat un informe precisant que aquesta qüestió està solucionada. Entesos?

Es va posar la jaqueta. L'Erika Berger se'l va mirar amb els ulls mig clucs.

—Porta bé aquest assumpte i potser continuaràs a l'SMP. Ara, surt del meu despatx.

L'Erika es va aixecar i va tornar al seu despatx de parets transparents. Es va quedar asseguda a la seva cadira, com-

pletament immòbil durant vint minuts. Després, va agafar el telèfon i va demanar a en Lukas Holm que anés al seu

despatx. En Holm havia après la lliçó dels seus errors passats i va ser allà en un minut.

—Seu.

En Lukas Holm va aixecar una cella i va seure.

—Bé, i què he fet malament ara? —va preguntar, irònic.

—Lukas, aquest és el meu últim dia de feina a l'SMP. Penso dimitir ara mateix. Trucaré al vicepresident i a la resta

del consell d'administració per a un dinar de treball.

Ell la va mirar fixament amb un sincer desconcert.

—Tinc la intenció de recomanar-te com a redactor en cap interí.

—Com?

—Et sembla bé?

En Lukas Holm es va tirar enrere a la cadira i va contemplar l'Erika Berger.

—Merda, jo mai no he volgut ser redactor en cap —va

dir.

—-Ja ho sé. Però tens el tremp que cal. I passes per damunt dels cadàvers que calgui per publicar un bon article.

L'únic que m'hauria agradat és que tinguessis una mica més de sentit comú dins el crani.

—Què ha passat?

—Tinc un estil diferent del teu. Tu i jo hem estat tot el temps discutint sobre l'orientació que cal donar als temes, i

no ens entendrem mai.

—No —va dir ell—. És veritat, no ens entendrem mai. Però pot ser que el meu estil estigui antiquat.

—No sé si antiquat és la paraula correcta. Ets un crac per a l'Actualitat, però et comportes com un maníac. I això és

completament inútil. El que més ens ha enfrontat és que tu has defensat sempre que, com a cap d'Actualitat, no pots

deixar que les consideracions d'ordre privat influenciïn l'avaluació de les notícies.

L'Erika Berger va somriure tot d'una malèvolament a en Lukas Holm. Va obrir la cartera i en va treure l'original de

l'article sobre en Borgsjò. T —Fer un test de la teva aptitud per avaluar les notícies. Tinc aquí un article que li devem a

en Henry Cortez, col·laborador de la revista Millennium. He decidit aquest matí que agafarem aquest text com la

història central del dia.

Li va llençar la carpeta sobre els genolls.

—El cap d'Actualitat ets tu. Serà interessant veure si comparteixes la meva avaluació.

En Lukas Holm va obrir la carpeta i va començar a llegir. Només amb la introducció, va obrir molt els ulls, es va

redreçar a la cadira i va mirar de fit a fit l'Erika Berger. Després, va tornar a abaixar la mirada i va llegir tot el text de

principi a final. Va obrir l'apartat «referències» i el va llegir atentament. Li va prendre deu minuts. Després, va deixar

lentament la carpeta a la taula.

—Això fotrà un escàndol de l'hòstia.

—Ho sé. Per això avui és el meu últim dia de feina aquí. Millennium tenia la intenció de publicar la història al

número de juny, però en Mikael Blomkvist ho va aturar. Em va donar el text perquè en pogués parlar amb en Borgsjò

abans que el publiquessin.

—I?

—En Borgsjò m'ha manat que tapi la història.

—Ho entenc. I ara penses publicar-la a l'SMP per despit.

—No. Per despit, no. És l'única sortida. Si l'SMP publica l'article, tenim encara alguna possibilitat de sortir d'a-

quest embolic amb l'honor intacte. En Borgsjò ha de marxar. Però això vol dir també que jo no em puc quedar.

En Holm es va quedar en silenci durant dos minuts.

—Merda, Berger... No m'havia imaginat que tinguessis tants pebrots. Mai no m'hauria imaginat que un dia diria

això, però si resulta que tens tant d'aplom, lamentaré de debò que te'n vagis.

—Podries aturar-ne la publicació, però si ho aprovem tots dos, tant tu com jo... Tens la intenció de tirar-ho

endavant?

—Sí, és clar que publicarem l'article. De tota manera, això se sabrà tard o d'hora.

—Exacte.

En Lukas Holm es va aixecar i es va quedar, dubtós, davant l'escriptori de l'Erika Berger. —Vés a pencar —li va dir

ella.

Va esperar cinc minuts després que en Holm hagués sortit del despatx abans d'agafar el telèfon i trucar a la Malou

Eriksson a Millennium.

—Hola, Malou. Tens per aquí en Henry Cortez?

—Sí. Al seu despatx.

—El pots fer venir al teu despatx i connectar l'altaveu? Ens hem de posar d'acord en una cosa.

En Henry Cortez va ser allà en quinze segons. —Què passa?

—Henry, avui he fet una cosa amoral. —Sí?

—He donat el teu article sobre Vitavara a en Lukas Holm, el cap d'Actualitat aquí a l'SMP. —Sí...

—Li he donat l'ordre de publicar l'article demà a l'SMP. Amb la teva signatura. I, naturalment, cobraràs. A tu et

correspon fixar el preu.

—Erika... què significa això?

L'Erika els va resumir tot el que havia passat al llarg de les darreres setmanes i va explicar com en Peter

Fredriksson havia estat a punt d'acabar amb ella.

—Collons! —va ser el comentari d'en Henry Cortez.

—-Ja sé que és el teu article, Henry. Senzillament, és que no tinc alternativa. Ens pots secundar en aquest cas?

En Henry Cortez va restar en silenci durant uns segons.

—Gràcies per haver trucat, Erika. Hi estic d'acord si publiqueu l'article amb la meva signatura. Si la Malou hi està

d'acord, vull dir.

—Per mi, d'acord —va dir la Malou.

—Bé —va dir l'Erika—. Podreu posar en Mikael al corrent? Suposo que encara no deu haver arribat.

—Ja parlaré jo amb en Mikael —va dir la Malou Eriksson—. Però, Erika, no vol dir això que a partir d'avui estàs a

l'atur?

L'Erika va deixar anar una rialla.

—He decidit agafar-me unes vacances fins a final d'any. Creu-me, amb aquestes setmanes a l'SMP ja n'he tingut

ben bé prou.

—No trobo que sigui una bona idea començar a fer projectes de vacances —va dir la Malou. —Per què no?

—Et podries deixar caure per Millennium aquesta tarda? —Per què?

—Necessito ajut. Si volguessis ser la redactora en cap d'aquí, podries començar demà mateix.

—Malou, la redactora en cap de Millennium ets tu i ningú més que tu.

—D'acord, d'acord. Aleshores, podries començar com a secretària de redacció —va dir rient la Malou.

—Ho dius seriosament?

—Merda, Erika, et trobo a faltar fins al punt que m'estic apagant com un llumí. Vaig acceptar la feina a Millennium

entre altres coses per tenir l'ocasió de treballar amb tu. I tu agafes i te'n vas a un altre diari.

L'Erika Berger es va quedar tot un minut sense dir res. Tot havia anat tan de pressa que ni tan sols havia tingut

temps de plantejar-se la possibilitat de tornar a Millennium.

—I hi seria benvinguda? —va preguntar lentament.

—I a tu què et sembla? M'imagino que començaríem fent una megafesta, i seria jo qui l'organitzaria. I tornaries

exactament en el moment que publicaríem ja saps què.

L'Erika va mirar el rellotge del seu despatx. 9.55 h. En una hora, tot el seu món s'havia capgirat. I es va adonar de

cop i volta de les ganes que tenia de tornar a pujar l'escala de Millennium.

—He de fer encara un parell o tres de coses aquí a l'SMP en les properes hores. Va bé si vinc cap a les quatre?

La Susanne Lmder va mirar en Dragan Armansky als ulls mentre li explicava exactament el que havia passat al

llarg de la nit. L'únic detall que va ometre va ser la seva sobtada convicció que el pirateig de l'ordinador d'en Peter

Fredriksson era cosa de la Lisbeth Salander. Es va abstenir de dir res per dues raons. D'una banda, trobava que allò re-

sultava massa irreal. I, de l'altra, sabia que en Dragan Armansky estava íntimament vinculat a l'afer Salander al costat

d'en Mikael Blomkvist.

L'Armansky l'escoltava atentament. Un cop acabat el relat, la Susanne Linder va esperar la seva reacció en silenci.

—En Lars Beckman ha trucat fa una hora —va dir ell. —Bé.

—L'Erika Berger i ell passaran durant la setmana per signar els contractes. Volen agrair a Milton Security la seva

intervenció, i més particularment la teva.

—Ho comprenc. És bo que els clients estiguin satisfets.

—Vol també encarregar una caixa forta per a casa seva. Tancarem el lot d'alarmes i l'instal·larem en el transcurs de

la setmana.

—Bé.

—Ha insistit perquè li facturem la teva intervenció d'aquest cap de setmana. —Mmm.

—Dit d'una altra manera, tot plegat els sortirà per un ull de la cara. -Ja- L'Armansky va sospirar.

—Susanne, suposo que ets conscient que en Fredriksson pot anar a la policia i presentar una denúncia contra tu

per una pila de coses.

Ella va assentir amb el cap.

—Naturalment, si ho fes també l'enxamparien a ell de mala manera, però pot considerar que val la pena.

—No crec que tingui collons per anar a la policia.

—D'acord, però has actuat al marge de totes les instruccions que et vaig donar.

—Ho sé —va dir la Susanne Linder.

—Aleshores, què et sembla que he de fer jo?

—Això només ho pots decidir tu.

—Però com trobes que hauria de reaccionar?

—El que jo trobi no té res a veure. Sempre em pots despatxar.

—Difícilment. No em puc permetre perdre una col·laboradora de la teva talla. —Gràcies.

—Però si em tornes a fer una cosa com aquesta, m'emprenyaré molt i molt.

La Susanne Linder va tornar a assentir amb el cap. —Què n'has fet, del disc dur?

—Destruït. Aquest matí l'he agafat amb unes tenalles i l'he fet miques.

—Molt bé. Aleshores, oblidem-nos d'aquesta història.

L'Erika Berger es va passar el matí telefonant als membres del consell d'administració de l'SMP. Va trobar el

vicepresi-dent a la seva casa de camp de Vaxholm i va aconseguir que agafés el cotxe i es presentés a la redacció al

més aviat possible. Havent dinat, es va reunir un consell d'administració fortament reduït. L'Erika Berger va dedicar

una hora a donar compte de l'origen del dossier Cortez i de les conseqüències que havia tingut.

Tal com es podia esperar, quan va haver acabat de parlar es van formular propostes de solució alternativa. L'Erika

va explicar que tenia la intenció de publicar l'article al número de l'endemà. Va explicar també que era el seu últim

dia de feina i que la seva decisió era irrevocable.

L'Erika va fer aprovar i consignar pel consell d'administració dues decisions. Primera, que es demanaria immedia-

tament a en Magnus Borgsjò que abandonés el càrrec, i segona, que en Lukas Holm seria nomenat redactor en cap

interí. Tot seguit, es va disculpar i va deixar que els membres del consell discutissin la situació entre ells.

A les dues, va baixar al departament de personal per demanar un contracte. A continuació, va pujar a la secció de

Cultura i va demanar parlar amb el cap de Cultura Sebastian Strandlund i amb la periodista Eva Carlsson.

—Tinc entès que aquí a Cultura teniu l'Eva Carlsson per una periodista competent i capacitada.

—Exacte —va dir l'Strandlund.

—I en les peticions de pressupost d'aquests dos anys, li.i demanat vostè que la secció es reforcés ben bé amb d iu s

persones.

—Sí.

—Eva, tenint en compte la correspondència de què has estat víctima, potser hi haurà rumors desagradables si

t´ofe reixo una plaça fixa. T'interessa, tot i això?

—Naturalment.

—En aquest cas, la meva última decisió aquí a l'SMP serà signar el teu contracte. —Última?

—És una llarga història. Plego avui mateix. Us he de demanar que no ho escampeu durant una hora o així. —Però,

què...

—Hi ha una reunió d'aquí a una estona.

L'Erika Berger va signar el contracte i el va allargar a l'Eva Carlsson per damunt de la taula. —Bona sort —va dir

somrient.

—El desconegut d'una certa edat que va prendre part dissabte en la reunió al despatx de l'Ekstròm es diu Georg

Nystròm i és comissari —va dir la Rosa Figuerola al mateix temps que posava les fotografies damunt l'escriptori

davant en Torsten Edklinth.

—Comissari —va remugar l'Edklinth.

—L'Stefan el va identificar ahir al vespre. Va arribar amb cotxe al pis d'Artillerigatan.

—Què en sabem?

—Ve de la policia i treballa a la Sàpo des del 1983. Des del 1996, té una plaça de responsable d'investigació. Fa

controls interns i verificacions de casos ja tancats per la Sàpo.

—Bé.

—Des de dissabte, un total de sis persones que presentaven un cert interès han travessat aquella porta. A més d'en

Jonas Sandberg i en Georg Nystròm, al pis hi ha en Fredrik Clinton. Ha anat a diàlisi aquest matí amb transport

sanitari. —Qui són els altres tres?

—Un tal Otto Hallberg. Va treballar a la Sàpo als anys vuitanta, però de fet pertany a l'Estat major de la Defensa.

És a la marina i a la informació militar.

—Vaja. Com és que no n'estic sorprès?

La Rosa Figuerola va posar damunt la taula una nova foto.

—Aquest encara no l'hem identificat. Ha dinat amb en Hallberg. Veurem si el podem identificar quan torni a casa

aquest vespre.

—Molt bé.

—Però el més interessant és aquest altre.

Va posar una altra foto damunt l'escriptori. —El reconec —va dir l'Edklinth. —Es diu Wadensjòò.

—Això mateix. Treballava per a la brigada antiterrorista fa uns quinze anys. Cap de negociat. Era un dels candidats

per a la plaça de cap suprem aquí a la Casa. No sé què se'n va fer.

—Va presentar la dimissió el 1991. Endevina amb qui ha dinat fa una hora.

Va posar l'última foto damunt l'escriptori.

—El secretari general Albert Shenke i el director de pressupostos Gustav Atterbom. Vull una vigilància d'aquests

individus nit i dia. Vull saber exactament amb qui es veuen.

—Impossible. Només tinc quatre homes a la meva disposició. I cal que algú treballi amb la documentació.

L'Edklinth va assentir amb el cap i es va pessigar pensa-tivament el llavi inferior. Al cap d'un moment, va mirar de

nou la Rosa Figuerola.

—Ens cal més personal —va dir—. ,sEt sembla que podries posar-te en contacte amb l'inspector Jan Bublanski de

manera discreta i demanar-li si pot sopar amb mi avui després de la feina? Posem cap a les set.

L'Edklinth va allargar la mà per agafar el telèfon i va marcar un número de memòria.

—Hola, Armansky. Sóc l'Edklinth. M'agradaria tornar-te aquell sopar tan agradable a què em vas convidar l'altre

dia... no, hi insisteixo. Va bé cap a les set?

La Lisbeth Salander havia passat la nit al centre de detenció de Kronoberg, en una cel·la que feia aproximadament

dos metres per quatre, amb un mobiliari d'allò més limitat. S'havia quedat adormida cinc minuts després que la tan-

quessin i s'havia despertat ben d'hora el dilluns per fer cas al fisioterapeuta del Sahlgrenska i fer els exercicis

d'estirament prescrits. Després, havia esmorzat i s'havia quedat asseguda en silenci a la seva màrfega, mirant el buit.

A dos quarts de deu, la van portar a una sala d'interrogatoris a l'altre extrem del passadís. El guàrdia era un home

gran, menut i calb, amb un rostre rodó i ulleres de pasta. La tractava correctament i amb bonhomia.

L'Annika Giannini la va saludar amablement. La Lisbeth va ignorar en Hans Faste. Després, va veure per primera

vegada el fiscal Richard Ekstrom i es va passar la mitja hora següent asseguda en una cadira mirant obstinadament un

punt fix de la paret una mica per damunt del cap de l'Ekstròm. No va pronunciar ni una paraula i no va moure ni un

múscul.

A les deu, l'Ekstròm va donar per acabat el seu interrogatori fallit. Se sentia irritat per no haver estat capaç de

treure-li ni la més mínima resposta. Per primera vegada, a més, va sentir uns certs dubtes en contemplar la Lisbeth

Salander. Com era possible que aquella noia magra, que semblava una nina, hagués pogut apallissar en Magge Lundin

i en Benny Nieminen a Stallarholmen? Estaria el tribunal disposat a admetre aquella història, encara que disposés de

proves convincents?

Al migdia, van servir a la Lisbeth un dinar lleuger i va invertir l'hora següent a resoldre equacions mentalment. Es

va concentrar en el capítol «Astronomia esfèrica» d'un llibre que havia llegit dos anys enrere.

A dos quarts de tres, la van portar de nou a la sala d'interrogatori. Aquesta vegada, la guàrdia era una dona força

jove. La sala era buida. Va seure en una cadira i va continuar reflexionant sobre una equació particularment

complexa.

Deu minuts més tard, la porta es va obrir.

—Bon dia, Lisbeth —va saludar-la amistosament en Peter Teleborian.

Va somriure. La Lisbeth Salander es va quedar glaçada. Els elements de l'equació que havia construït en l'aire

davant d'ella van caure per terra. Va poder sentir com les xifres i els signes rebotaven i dringaven com bocins reals i

concrets.

En Peter Teleborian va quedar-se immòbil un minut observant-la abans de seure enfront d'ella. La Lisbeth va

continuar mirant la paret.

Al cap d'un moment, va desplaçar els ulls per enfrontar-se amb la seva mirada.

—Em sap molt de greu que et trobis en una situació com aquesta —va dir en Peter Teleborian—. Intentaré aju-

dar-te tant com pugui. Espero que podrem arribar a instaurar una confiança mútua.

La Lisbeth examinava cada centímetre de l'individu que tenia al davant. Els cabells esborrifats. La barba. El petit

in-terstici entre les dents del davant. Els llavis prims. La jaqueta marró. La camisa de coll obert. Sentia la seva veu

suau i pèrfidament amable.

—També espero poder-te ajudar millor que l'última vegada que vam coincidir.

Va col·locar un petit bloc de notes i un bolígraf davant seu, damunt la taula. La Lisbeth va abaixar els ulls i va con-

templar el bolígraf. Un llarg cilindre argentat i punxegut.

Anàlisi de les conseqüències.

Va reprimir l'impuls d'allargar la mà per apoderar-se del bolígraf.

Els seus ulls van passar al dit petit de la mà dreta d'en Teleborian. Va veure una feble ratlla blanca en el lloc on,

quinze anys enrere, havia clavat les dents i serrat tan fort les barres que havia estat a punt de seccionar-li el dit.

Havien estat necessaris els esforços combinats de tres infermers per reduir-la i obligar-la a obrir la boca.

Aleshores, era una nena espantada que tot just acabava d'cu trar en l'adolescència. Ara sóc adulta. El puc matar quan vulgui.

Va fixar fermament els ulls en un punt de la paret al darrere d'en Teleborian, va recollir les xifres i els símbols ma-

temàtics que li havien caigut per terra i, calmadament, va començar a disposar de nou l'equació.

El doctor Peter Teleborian va contemplar la Lisbeth Salander amb una expressió neutra. Si havia arribat a ser un

psiquiatre internacionalment respectat havia estat precisament pels seus coneixements sobre l'ésser humà. Posseïa

una bona capacitat per llegir els sentiments i els estats d'ànim. Va notar com una ombra freda recorria la sala, però ho

va interpretar com un senyal de por i de vergonya a sota de la superfície impàvida de la pacient. Ho va prendre com la

indicació positiva que reaccionava malgrat tot a la seva presència. Estava satisfet també que no hagués modificat el

seu comportament. Ella sola s'enfonsarà davant el tribunal.

L'última mesura de l'Erika Berger a l'SMP va ser seure al despatx de parets transparents per redactar un informe

destinat a tots els col·laboradors. En començar, se sentia força irritada i, en contra de la seva primera intenció, això es

va traduir en tres mil espais en què explicava per què abandonava l'SMP i donava la seva opinió sobre diverses perso-

nes. Després, ho va esborrar tot i va tornar a començar en un to més neutre.

No va esmentar l'afer Peter Fredriksson. Fer-ho hauria suposat arriscar-se a atreure l'atenció general cap a ell, i els

veritables motius desapareixerien sota els titulars cridaners que parlarien d'assetjament sexual.

Va donar dues raons. La més important era que s'havia trobat amb una resistència massiva per part de la direcció a

la seva proposta que els caps i els propietaris reduïssin els seus sous i dividends. Com a conseqüència d'això, s'hauria

vist obligada a començar la seva etapa a l'SMP col·laborant en una reducció de plantilla. I això ho tenia no només per

una violació de les perspectives que li havien fet concebre quan havia acceptat la feina, sinó també com una mesura

que feia impossible qualsevol temptativa de canvis a llarg termini i de reforç del diari.

La segona raó era la revelació sobre en Borgsjò. Va explicar que li havien donat l'ordre d'amagar la història i que

aquella no era la seva missió. Allò implicava, tanmateix, que no tenia opció i havia d'abandonar la redacció. Va aca-

bar afirmant que el problema de VSMP no es trobava en el seu personal, sinó en la seva direcció.

Va rellegir el text, va corregir una falta d'ortografia i el va enviar per correu electrònic a tots els empleats del

grup. En va enviar també còpia a Pressens tidning i a l'òrgan sindical Journalisten. Després, va desar el portàtil a la

bossa i va anar a acomiadar-se d'en Lukas Holm.

—13é, doncs adéu —li va dir.

—Adéu, Berger. Ha estat horrible treballar amb tu.

Van encreuar un somriure.

—Tinc una última petició —va dir ella.

—Quina?

—En Johannes Frisk ha estat treballant en una història per a mi.

—I ningú no sap què fot, ja que ho dius.

—Dóna-li suport. Ja ho té molt avançat i mantindré el contacte amb ell. Deixa'l acabar la seva feina. Et prometo

que hi sortiràs guanyant.

Va semblar que en Holm vacil·lava. Finalment, però, va fer que sí amb el cap.

No es van donar la mà. Ella va deixar el passi de la redacció sobre l'escriptori d'en Holm i va baixar a l'aparca-

ment a recollir el seu BMW. Poc després de les quatre de la tarda, aparcava a prop de la redacció de Millennium.

IV

Rebooting system De l'i de juliol al 7 d'octubre

algrat l'abundant ventall de llegendes sobre les amazones de la Grècia antiga, de l'Amèrica del Sud, de

l'Àfrica i d'altres indrets, només hi ha un exemple històric provat de dones guerreres. Es tracta de l'exèrcit

de dones dels Fons, una ètnia de Dahomey a l'Àfrica occidental, país actualment rebatejat Benín.

Aquestes dones guerreres no són mai esmentades a la història militar oficial, no s'ha filmat cap pel·lícula que les

faci protagonistes i actualment només existeixen en forma de notes històriques a peu de plana. S'ha escrit una única

obra científica sobre aquestes dones, Amazons of Black Spar-ta, de l'historiador Stanley B. Alpern (Hurst & Co Ltd,

Londres, 1998). I tanmateix, es va tractar d'un exèrcit que es podia mesurar amb qualsevol cos d'elit d'homes de

l'època entre les forces que amenaçaven el país.

No se sap quan es va constituir l'exèrcit de dones dels Fons, però algunes fonts daten el fet al segle xvil. En els

seus orígens, l'exèrcit era una guàrdia reial, però va créixer per convertir-se en un efectiu militar de sis mil soldats

que tenien un estatus gairebé diví. La seva funció no era de cap de

les maneres ornamental. Durant més de dos segles, van ser la punta de llança dels Fons contra els colons europeus invasors. Eren

temudes per l'exèrcit francès, que va ser vençut per elles en diverses batalles. L'exèrcit de dones no va ser derrotat fins al 1892,

després que França fes venir per vaixell reforços de tropes més ben equipades, amb suport d'artilleria, soldats de la Legió

estrangera, un regiment d'infanteria de marina i cavalleria.

S'ignora quantes guerreres van caure. Les supervivents van continuar lluitant en guerrilla durant anys, i algunes dones

veteranes d'aquest exèrcit que encara vivien es deixaven entrevistar i fotografiar en èpoques tan tardanes com el 1940.

CAPÍTOL 23

Divendres, 1 de juliol / Diumenge, 10 de juliol

ues setmanes abans del judici de la Lisbeth Salander, en Christer Malm va completar la maquetació del llibre de 364

pàgines intitulat molt sòbriament La Secció. La coberta mostrava els colors de Suècia, text groc sobre fons blau. En

Christer Malm havia posat a peu de pàgina set fotografies de primers ministres suecs, de la mida d'un segell. Per damunt

d'ells surava una foto d'en Zalai-xenko. Havia fet servir la fotografia del passaport d'en Za-laixenko augmentant

el contrast de manera que només les parts més fosques apareguessin com una mena d'ombra sobre tota la

coberta. No era un disseny especialment sofisticat, però era eficaç. Com a autors del llibre apareixien en Mikael

Blomkvist, en Henry Cortez i la Malou Eriksson.

Eren dos quarts de sis del matí, i en Christer Malm s'havia passat la nit treballant. Tenia una vaga sensació de nàusea i el

dominava una necessitat desesperada de tornar a casa seva a dormir. La Malou Eriksson li havia fet companyia tota la nit,

proposant-li algunes correccions aquí i allà, que ell havia anat incorporant abans de llançar una impressió de galerades. Després,

s'havia quedat adormida al sofà de la redacció.

En Christer Malm va reunir en una carpeta el document de text, les fotografies i l'arxiu de tipus. Va arrencar el programa

Toast i va enregistrar dos CD. En va desar un a la caixa forta de la redacció. L'altre se'l va emportar un Mi-kael Blomkvist que

queia de son i que va arribar poc abans de les set.

—Torna-te'n a casa teva a dormir —li va dir.

—Ara hi vaig —va respondre en Christer.

M

D

Van deixar que la Malou Eriksson continués dormint allà i van connectar l'alarma. En Henry Cortez havia d'arribar a les vuit

per començar el seu torn de guàrdia. Van fer una encaixada i es van separar a la porta de l'edifici.

En Mikael Blomkvist va anar a peu fins a Lundagatan, on de nou va agafar clandestinament l'Honda abandonat per la Lisbeth

Salander. Va anar a portar personalment el CD a en Jan Kòbin, el propietari de Hallvigs Reklam, impremta instal·lada en un

modest edifici de maons al costat del ferrocarril a Morgongàva, prop de Sala. Aquell lliurament era una missió que no tenia ganes

de confiar al servei de Correus.

Va conduir lentament, i després, un cop va ser a lloc, va esperar tranquil·lament que l'impressor verifiqués la bona recepció

dels arxius. Es va assegurar que el llibre realment estaria a punt el dia que havia de començar el judici. El problema no era tant la

impressió de l'interior com la de la coberta, que podia prendre temps. Però en Jan Kòbin va prometre que almenys cinc-cents

exemplars d'una primera edició de deu mil en format butxaca gran es lliurarien en la data convinguda.

En Mikael es va assegurar igualment que tots els empleats havien entès bé que calia observar el màxim secret possible. Dos

anys enrere, Hallvigs Reklam havia imprès el llibre d'en Mikael sobre el financer Hans-Erik Wennerstròm en circumstàncies

semblants. Sabien que els llibres que portava la petita editorial Millennium eren especialment prometedors.

Després, en Mikael va tornar tranquil·lament cap a Estocolm. Va aparcar davant de casa seva a Bellmansgatan i va passar en

un salt pel seu pis per agafar una bossa on va ficar roba de recanvi, una màquina d'afaitar i un raspall de dents. Va continuar fins

al moll de Stavasnàs a Vàrmdò, on va aparcar el cotxe, i després va agafar el ferri cap a Sand-hamn.

Era la primera vegada des de Nadal que anava a la seva cabana. Va obrir tots els porticons per ventilar i va beure una ampolla

d'aigua mineral. Com sempre que acabava de completar una feina, quan el text anava a màquines i ja no era possible modificar

res, se sentia buit.

Després, va passar una hora escombrant, traient la pols, fregant la dutxa, engegant la refrigeració, verificant que l'aigua estava

donada i canviant els llençols de l'altell. Va fer una passada per la botiga del poble per comprar tot el que feia falta per al cap de

setmana. Després, va posar en marxa la cafetera elèctrica, va anar a seure a fora, a l'embarcador, i va fumar un cigarret sense

pensar en res en particular.

Poc abans de les cinc de la tarda, va baixar al moll del vaixell de vapor a recollir la Rosa Figuerola.

—No esperava que et poguessis alliberar —li va dir tot fent-li un petó.

—Jo tampoc. Però al final m'he limitat a explicar a l'Ed-klinth com estava. He treballat amb màxima concentració cada minut

d'aquestes darreres setmanes, i començo a ser ineficaç. Necessito dos dies de vacances per recarregar bateries.

—A Sandhamn?

—No li he dit on anava —va dir ella amb un somriure.

La Rosa va estar una estona examinant fins a l'últim racó dels vint-i-cinc metres quadrats de la cabana d'en Mi-kael. Va

examinar a fons la cuineta, el bany i l'altell abans de brandar el cap satisfeta. Es va arreglar una mica i es va posar un vestit d'estiu

lleuger mentre en Mikael preparava unes costelles de xai amb salsa de vi i parava taula a l'embarcador. Van menjar en silenci tot

contemplant els velers que entraven i sortien del port esportiu de Sandhamn. Van compartir una ampolla de vi.

—Tens una cabana magnífica. Es aquí on portes totes les teves amigues? —va preguntar tot d'una la Rosa Figuerola.

—No totes. Només les més importants.

—L'Erika Berger ha vingut aquí?

—Unes quantes vegades.

—I la Lisbeth Salander?

—Va passar aquí unes quantes setmanes quan jo estava escrivint el llibre sobre en Wennerstròm. I vam passar les festes de

Nadal plegats aquí fa dos anys.

—Conclusió: la Berger i la Salander són importants en la teva vida?

—L'Erika és la meva millor amiga. Fa més de vint-i-cinc anys que som amics. La Lisbeth és una altra història. Es molt especial,

és la persona més asocial que hagi conegut mai. Però admeto que em va impressionar de debò quan la vaig conèixer. L'aprecio

molt. Es una amiga.

—La planys?

—No. Molts dels merders en què es troba, se'ls ha buscat ella. Però sento una gran simpatia per ella. Simpatia i comprensió.

—Però no estàs enamorat d'ella ni de la Berger?

Va arronsar les espatlles. La Rosa Figuerola va seguir amb la mirada un Amigo 23 que tornava tard a port, amb els llums

encesos i el motor roncant suaument.

—Si amor vol dir estimar enormement algú, aleshores suposo que estic enamorat d'unes quantes persones —va dir.

—I de mi, ara?

En Mikael va assentir amb el cap. La Rosa Figuerola va arrufar les celles i el va observar. —Et sap greu? —va preguntar.

—Que hi hagi hagut diverses dones en la teva vida? No. Però em molesta no saber del cert què està passant entre nosaltres

dos. I no em crec capaç de tenir una relació amb un paio que va follant a tort i a dret al seu aire...

—No tinc la intenció de demanar perdó per la meva vida.

—I suposo que tinc en certa manera una debilitat per tu perquè ets com ets. Es fàcil fer l'amor amb tu perquè es fa sense

complicacions, i em sento tranquil·la al teu costat. Però tot això va començar perquè vaig cedir a un impuls insensat. Es una cosa

que no em passa sovint, no tenia res planificat. I ara, hem arribat a l'estadi en què formo part de les mosses que has convidat aquí.

En Mikael es va quedar un instant en silenci.

—No estaves obligada a venir.

—Sí, hi estava obligada. En fi, merda, Mikael...

—Ho sé.

—Em sento desgraciada. No volia enamorar-me de tu. Quan això s'acabi, em farà un mal del diable.

—Vaig heretar aquesta cabana quan el meu pare va morir i la meva mare es va instal·lar al Norrland. Amb la meva germana,

vam fer repartició: ella es va quedar el pis i jo la cabana. Aviat farà vint-i-cinc anys que la tinc.

—A part d'algunes coneixences ocasionals a començament dels anys vuitanta, hi ha exactament cinc noies que han vingut

aquí abans que tu. L'Erika, la Lisbeth i la meva ex, amb qui vivia a final dels anys vuitanta. Una noia amb qui sortia de manera

molt seriosa a final dels noranta, i una dona que té uns quants anys més que jo, que vaig conèixer fa dos anys i amb qui em veig

de tant en tant. Les circumstàncies són una mica particulars... —Ah, bé.

—Tinc aquesta cabana per escapar-me de la ciutat i tenir pau. Gairebé sempre, hi vinc sol. Llegeixo llibres, passejo, em relaxo,

m'estic a l'embarcador mirant passar les barques. Això no és el refugi secret d'un solter per venir només a follar.

Es va aixecar i va anar a buscar l'ampolla de vi que havia deixat a l'ombra, al costat de la porta.

—No vull fer promeses —va dir—. El meu matrimoni va fracassar perquè la meva ex i jo érem incapaços de deixar-nos

tranquils: On eres? Què has fet? D'on ha sortit aquesta samarreta?

Va tornar a omplir les copes.

—Però tu ets la persona més interessant que he conegut des de fa lustres. Es com si la nostra relació funcionés a ple règim des

del primer dia. Crec que he sucumbit a tu des del moment que em vas venir a buscar a l'escala de casa. Les poques nits que he

dormit després a casa, m'he despertat en plena nit i t'he enyorat. No sé si el que vull és una relació estable, però sí que tinc una

por terrible de perdre't.

La va mirar.

—Aleshores, què creus que farem?

—Hem de reflexionar —va dir la Rosa Figuerola—. Jo també em sento tremendament atreta per tu.

—Tot plegat comença a tornar-se seriós —va dir en Mikael.

Ella va assentir amb el cap i va experimentar tot d'una una glopada de pena. Van estar-se una bona estona sense dir res. Quan

va començar a caure la nit, van desparar la taula, van entrar a la cabana i van tancar la porta al seu darrere.

El divendres de la setmana anterior al procés, en Mikael es va aturar davant el quiosc de Slussen i va mirar els titulars dels

diaris. El director general i president del consell d'administració de YSvenska Morgon-Posten, en Magnus Borgsjò, havia capitulat

i anunciat la seva dimissió. Va comprar els diaris i va anar caminant fins al Java, a Horns-gatan, per a un esmorzar una mica tardà.

En Borgsjò adduïa motius familiars per a la seva sobtada dimissió. No volia fer cap comentari sobre els rumors que atribuïen la

seva dimissió al fet que l'Erika Berger s'havia vist obligada a dimitir després que ell li hagués donat l'ordre d'amagar la història del

seu compromís amb l'empresa Vitavara SA. Un destacat explicava, però, que el president de Svenskt Nàringsliv, amb l'objectiu

d'aclarir la situació dels professionals, havia decidit constituir una comissió d'ètica per examinar el comportament de les

empreses sueques i la seva relació amb empreses de l'Extrem Orient que feien treballar nens.

A en Mikael Blomkvist se li va escapar una rialla.

Tot seguit, va doblegar els diaris del matí, va obrir el seu Eriksson Tio i va trucar a la Noia de TV4, interrompent així la

degustació del seu sandvitx.

—Hola, bonica —va dir en Mikael Blomkvist—. Suposo que encara no vols sortir amb mi una nit d'aquestes.

—Hola, Mikael —va contestar la Noia de TV4 rient—. Em sap greu, però ets gairebé exactament l'oposat al meu tipus d'home.

Però diguem que, almenys, ets prou divertit.

—I podries, almenys, imaginar sopar amb mi per parlar de feina aquest vespre?

—Què estàs cuinant ara?

—L'Erika Berger va fer un pacte amb tu fa dos anys a propòsit de l'afer Wennerstròm. Va funcionar bé. Voldria que féssim un

pacte semblant.

—Explica.

—No abans que estiguem d'acord en les condicions. Exactament com vam fer en el cas Wennerstròm, estem a punt de

publicar un llibre al mateix temps que un número temàtic. I és una història que farà soroll. T'ofereixo tot el material en exclusiva,

i a canvi no deixes filtrar res abans que nosaltres publiquem. La publicació és, en aquest cas precís, particularment complicada, ja

que s'ha de fer un dia determinat.

—I quant de soroll farà aquesta història?

—Més que la d'en Wennerstròm —va dir en Mikael Blomkvist—. T'interessa?

—Ho dius de broma? On ens veiem?

—Coneixes el Samirs Gryta? L'Erika Berger vindrà també.

—Què ha passat exactament amb la Berger? Ha tornat a Millennium després que la fessin fora de l'SMP?

—No la van fer fora. Va dimitir de manera imprevista després d'unes divergències d'opinió amb en Borgsjò.

—Tinc la sensació que aquest paio és un autèntic cabró.

—Exacte —va dir en Mikael Blomkvist.

En Fredrik Clinton escoltava Verdi als seus auriculars. La música era a grans trets l'única cosa de l'existència que encara el

podia transportar lluny dels aparells de diàlisi i d'aquell dolor creixent a la base de l'esquena. No taral·lejava. Tancava els ulls i

seguia les melodies amb una mà dreta que surava en l'aire i semblava tenir una vida pròpia al costat del seu cos en plena

disgregació.

La vida és així. Naixem. Vivim. Envellim. Morim. Ell havia complert el seu temps. Tot el que li restava era la disgregació.

Se sentia estranyament satisfet de l'existència.

La música sonava pel seu amic Evert Gullberg.

Era dissabte, 9 de juliol. Quedava menys d'una setmana perquè comencés el judici i la Secció pogués tancar per sempre

aquella lamentable història. L'havien avisat aquell matí. En Gullberg havia estat més dur que molta gent. Quan un es dispara una

bala de nou mil·límetres amb camisa metàl·lica a la templa, ho fa esperant morir. I tanmateix, havien passat tres mesos abans que

el cos d'en Gullberg abandonés la partida, cosa que tenia potser més a veure amb l'atzar que no amb la tossuderia desplegada pel

doctor An-ders Jonasson, que es va negar fins a l'últim moment a donar-se per vençut. Havia estat el càncer, no la bala, el que

havia determinat finalment el desenllaç.

La seva mort, tanmateix, havia estat dolorosa, cosa que entristia en Clinton. En Gullberg no havia estat en cap moment en

condicions de comunicar-se amb l'entorn, però, en alguns moments, s'havia trobat en una mena d'estat conscient. Podia notar la

presència del que l'envoltava. El personal sanitari havia observat que somreia quan algú li acariciava la galta i remugava quan

notava alguna cosa desagradable. En alguns moments, havia intentat comunicar-se proferint sons que ningú no arribava a

comprendre.

No tenia família, i cap dels seus amics no el venia a veure a l'hospital. La seva darrera percepció de la vida va ser una

infermera de nit, nascuda a Eritrea i de nom Sara Kita-ma, que vetllava al costat del seu llit i li agafava la mà quan va expirar.

En Fredrik Clinton comprenia que no trigaria a seguir el seu antic germà d'armes. No es feia cap mena d'il·lusions. El

trasplantament de ronyó que tan desesperadament necessitava era més hipotètic cada dia que passava, i la disgregació del seu cos

continuava. El fetge i l'intestí se li degradaven a cada examen.

Esperava viure fins Nadal.

Però estava satisfet. Sentia una satisfacció gairebé sobrenatural i excitant pel fet d'haver tornat, aquells darrers mesos i d'una

manera tan inesperada, al servei actiu.

Era un favor que mai no havia somiat.

Les darreres notes de Verdi s'apagaven en el mateix moment que en Birger Wadensjòò va obrir la porta de la petita cambra de

repòs d'en Clinton al quarter general de la Secció a Artillerigatan.

En Clinton va obrir els ulls.

Havia acabat comprenent que en Wadensjòò era una càrrega. Era clarament inadequat com a cap de la punta de llança més

important de la defensa sueca. No podia comprendre com era possible que en Hans von Rottinger i ell mateix haguessin fet un

dia una estimació tan absolutament errònia, fins al punt de considerar en Wadensjòò com l'he-reu més evident.

En Wadensjòò era un guerrer que necessitava tenir un fort vent a les veles. En períodes de crisi, era feble i incapaç de prendre

una decisió. Un pes inert i temorós sense cap sang a les venes i que, si l'haguessin deixat decidir, s'hauria quedat paralitzat sense

actuar i hauria deixat que la Secció s'enfonsés.

Era ben senzill.

N'hi havia que posseïen el do. D'altres, trairien sempre a l'hora de la veritat.

—Volies parlar amb mi —va dir en Wadensjòò. —Seu —va dir en Clinton. En Wadensjòò va seure.

—A la meva edat, ja no tinc temps per a delicadeses, o sigui que parlaré sense embuts. Quan tot això s'hagi acabat, vull que

deixis la direcció de la Secció.

—Ah, sí?

En Clinton va assuavir el to.

—Ets un home com cal, Wadensjòò. Però, per desgràcia, no ets de cap de les maneres la persona més adient per assumir la

responsabilitat després d'en Gullberg. Mai no hauries hagut de tenir aquesta responsabilitat. En Rottinger i jo vam cometre un

error en no preocupar-nos molt més pel tema de la successió quan vaig caure malalt. —Mai no m'has apreciat.

—En això, t'equivoques. Quan en Rottinger i jo dirigíem la Secció, eres un excel·lent administrador. Hauríem estat

desemparats sense tu, i tinc una gran confiança en el teu patriotisme. En el que no tinc confiança és en la teva capacitat per

prendre decisions.

En Wadensjòò va somriure tot d'una amargament.

—En aquest cas, no sé si em vull quedar a la Secció.

—Ara que en Gullberg i en Rottinger ja no hi són, jo he de prendre tot sol les decisions definitives. I tu has discutit

sistemàticament totes les decisions que he pres en aquests últims mesos.

—I repeteixo que les decisions que prens són insensates. Això acabarà amb una catàstrofe.

—Es possible. Però la teva manca de fermesa ens hauria garantit el naufragi. Ara, si més no, tenim una possibilitat, i la cosa

sembla que funciona. Millennium no té cap marge de maniobra. Potser sospiten que existim en algun lloc, però no en tenen

proves i no tenen cap possibilitat de trobar-ne ni de trobar-nos. Tenim un control absolut de tot el que fan.

En Wadensjòò va mirar per la finestra. S'hi veien les teulades d'uns quants edificis del veïnat.

—L'única cosa que queda és la filla d'en Zalaixenko. Si algú comença a furgar en la seva història i escolta el que pot dir, pot

passar qualsevol cosa. Dit això, el cas és que el judici comença d'aquí a pocs dies, i després s'haurà acabat. Aquesta vegada,

l'haurem d'enterrar tan fondo que no pugui tornar mai a perseguir-nos.

En Wadensjòò va brandar el cap.

—No entenc la teva actitud —va dir en Clinton.

—Entenc que no l'entenguis. Acabes de complir setanta anys. Ets un moribund. Les teves decisions no són racionals, i tot i

això sembla que hagis embruixat en Georg Nystròm i en Jonas Sandberg. T'obeeixen com si fossis Déu Pare.

—Per tot el que fa referència a la Secció, sóc Déu Pare. Treballem seguint un pla. La nostra determinació ha donat una

oportunitat a la Secció. I estic íntimament convençut quan dic que la Secció no es trobarà mai més en una situació tan exposada

com la d'ara. Un cop tancat aquest afer, farem una revisió total de la nostra activitat.

—Entenc.

—En Georg Nystròm serà el nou cap. De fet és massa vell, però és l'únic que es pot tenir en compte, i ha promès de quedar-se

almenys sis anys més. En Sandberg és massa jove i, per culpa de la teva manera de dirigir, massa inexpert. El seu aprenentatge

hauria d'estar completat a hores d'ara.

—Clinton, tu no t'adones del que has fet. Has assassinat un home. En Bjòrck va treballar per a la Secció durant trenta-cinc

anys i tu vas ordenar la seva mort. No comprens que...

—Saps perfectament que era necessari. Ens havia traït i no hauria suportat la pressió quan la policia l'hagués pres-sionat una

mica més.

En Wadensjòò es va aixecar.

—Encara no he acabat.

—Aleshores, ja m'ho diràs més tard. Tinc feina per fer mentre tu et quedes aquí estirat amb els teus deliris d'om-nipotència

divina.

En Wadensjòò va anar cap a la porta.

—Si tan indignat des d'un punt de vista moral et sents, per què no vas a veure en Bublanski per confessar els teus crims?

En Wadensjòò es va girar cap al malalt.

—-Ja hi he pensat. Però, pensis el que pensis, protegeixo la Secció amb totes les meves forces.

Quan va obrir la porta, va topar de cara amb en Georg Nystròm i en Jonas Sandberg.

—Hola, Clinton —va dir en Nystròm—. Hem de parlar d'un parell de coses.

—Entreu. En Wadensjòò ja marxava.

En Nystròm va esperar que la porta fos tancada.

—Fredrik, començo a estar seriosament inquiet —va dir en Nystròm.

—Per què?

—En Sandberg i jo hem estat pensant. Estan passant coses que no acabem de comprendre. Aquest matí, l'advocada de la

Salander ha passat la seva autobiografia al fiscal.

—Com?

L'inspector criminal Hans Faste contemplava l'Annika Giannini mentre el fiscal Bàchard Ekstròm servia cafè d'un termos.

L'Ekstròm havia quedat estupefacte amb el document que li havien lliurat quan havia arribat aquell matí al seu despatx. Amb en

Faste, havien llegit les quaranta pàgines que formaven el relat de la Lisbeth Salander. Després, havien estat discutint una llarga

estona aquell estrany escrit. Finalment, s'havia sentit obligat a demanar a l'Annika Giannini que el passés a veure per mantenir

una entrevista informal.

Es van instal·lar al voltant d'una petita taula de reunions al despatx de l'Ekstròm.

—Gràcies per haver acceptat la invitació —va començar l'Ekstròm—. He llegit aquest... mmm... informe que m'ha fet arribar

aquest matí i tinc ganes d'aclarir uns quants punts...

—Sí? —va dir l'Annika Giannini per ajudar-lo.

—No sé realment com agafar-lo. Potser hauria de començar dient que tant l'inspector Faste com jo estem profundament

desconcertats.

—Ah, sí?

—Intento comprendre quines són les seves intencions. —Què vol dir?

—Aquesta autobiografia, o com en diguem... Quin objectiu té?

—Em sembla força evident. La meva clienta vol exposar la seva versió del que ha passat.

L'Ekstròm va riure amb bonhomia. Es va passar la mà per la barba de pera en un gest familiar que, per algun motiu, havia

començat a irritar l'Annika.

—Sí, però la seva clienta ha disposat de diversos mesos per explicar-se. I no ha dit ni una paraula durant tots els interrogatoris

que en Faste ha intentat dur a terme amb ella.

—Que jo sàpiga, no hi ha cap llei que l'obligui a parlar quan a l'inspector Faste li convé.

—No, però vull dir... el procés contra la Salander comença d'aquí a dos dies, i ella no ha presentat això fins a l'últim moment.

Això em porta a sentir una mena de responsabilitat que se situa una mica més enllà del meu deure de fiscal.

—Ah sí?

—No voldria de cap de les maneres expressar-me d'una forma que vostè pogués considerar ofensiva. No és la meva intenció.

En aquest país mantenim les formes en els processos judicials. Però, senyora Giannini, vostè és advocada especialista en drets de

les dones, i mai abans no havia representat un client en un cas criminal. No he instruït un procés contra la Lisbeth Salander per

ser dona, sinó perquè és autora de greus actes de violència. Estic segur que vostè mateixa deu haver entès ja que està greument

malalta psíquicament, i que necessita atenció i assistència per part de la societat.

—L'ajudaré —va dir l'Annika Giannini en to amable—. Li fa por que jo no garanteixi a la Lisbeth Salander una defensa

satisfactòria.

—No hi ha res d'ofensiu en les meves paraules —va dir l'Ekstròm—. No estic posant en dubte la seva competència. Em limito

a assenyalar el fet que no té vostè prou experiència en aquest camp.

—-Ja ho veig. Deixi'm llavors que li digui que estic completament d'acord amb vostè. Estic enormement mancada

d'experiència en afers criminals.

—I, tot i això, ha declinat sistemàticament l'ajut que li han ofert advocats molt més experimentats...

—Seguint els desitjós de la meva clienta. La Lisbeth Salander em vol a mi com a advocada i tinc la intenció de representar-la

davant el tribunal d'aquí a dos dies.

Va dedicar-los un somriure educat.

—Molt bé. Però puc saber si té seriosament la intenció de presentar al tribunal el contingut d'aquest escrit?

—Naturalment. Es la història de la Lisbeth Salander.

L'Ekstròm i en Faste es van consultar amb la mirada. En Faste va aixecar les celles. No comprenia per què l'Ekstròm hi insistia

tant. Si la Giannini no entenia que d'aquella manera acabaria d'enfonsar la seva clienta, allò no era de cap de les maneres

problema del fiscal. En tenia prou d'acceptar, dir gràcies i arxivar l'assumpte.

No dubtava ni per un instant que la Salander era boja. Havia mobilitzat tot el seu talent per fer-li dir almenys on vivia. Però,

al llarg dels interrogatoris, aquella refotuda mossa havia estat muda com una pedra mirant la paret que tenia al seu darrere. No

s'havia mogut ni un mil·límetre. No havia acceptat els cigarrets que li oferia, el cafè o les begudes fresques. No havia reaccionat

quan li havia suplicat, ni quan havia aixecat la veu en els moments de màxima irritació.

Havien estat probablement els interrogatoris més frus-trants que l'inspector Hans Faste havia fet mai. Va sospirar.

—Senyora Giannini —va dir finalment l'Ekstròm—. Considero que la seva clienta hauria de quedar dispensada d'aquest

judici. Està malalta. Em baso per dir-ho en un examen psiquiàtric extremament qualificat. Caldria que rebés a la fi el tractament

psiquiàtric que ha necessitat durant tots aquests anys.

—En aquest cas, suposo que n'informarà el tribunal.

—Ho faré. No em pertoca de dir-li com ha de portar la defensa. Però si aquesta és de debò la línia que té intenció de seguir, la

situació és absurda. Aquesta autobiografia conté acusacions absolutament insensates i sense fonament contra diverses persones...

especialment contra el seu antic tutor, l'advocat Bjurman, i contra el doctor Peter Telebo-rian. Suposo que no es creu de debò que

el tribunal acceptarà uns raonaments que posen en dubte en Teleborian sense cap prova. Aquest document serà l'últim clau del

taüt de la seva clienta, si em permet l'expressió.

—Ho comprenc.

—Vostè pot negar durant el judici que estigui malalta i exigir un examen psiquiàtric complementari, que es pot confiar al

Departament de medicina legal. Però, sincerament, amb aquest escrit de la Salander, no hi ha cap dubte que tots els altres

psiquiatres que es puguin consultar arribaran a la mateixa conclusió que el doctor Peter Teleborian. El seu relat no fa res més que

reforçar les evidències que indiquen que pateix esquizofrènia paranoide.

L'Annika Giannini va somriure educadament.

—Existeix, però, una altra possibilitat —va dir.

—I quina seria? —va preguntar l'Ekstròm.

—Doncs bé, que el seu informe digui la veritat i el tribunal opti per creure-se'l.

El fiscal Ekstròm va semblar sorprès. Després, va somriure amablement i es va acariciar la barbeta.

En Fredrik Clinton s'havia assegut davant la finestra de la seva habitació. Escoltava atentament el que li explicava en Georg

Nystròm i en Jonas Sandberg. El seu rostre es mostrava ple d'arrugues, però els seus ulls estaven atents i concentrats.

—Hem mantingut la vigilància de les trucades telefòniques i del correu electrònic dels principals empleats de Mi-llennium des

del mes d'abril —va dir en Clinton—. Hem constatat que en Mikael Blomkvist, la Malou Eriksson i aquest tal Cortez estan

pràcticament resignats. Hem llegit la sinopsi del proper número de Millennium. Fa l'efecte que fins i tot el mateix Blomkvist ha fet

marxa enrere fins a una posició en què considera que la Salander és boja. Si defensa la Lisbeth Salander és en l'ordre social:

argumenta que no ha rebut el suport que hauria hagut de rebre per part de la societat i que fins a un cert punt no ha estat culpa

seva si ha intentat matar el seu pare..., però aquesta és una opinió que no vol dir absolutament res. No hi ha ni una paraula sobre

el robatori al seu pis, ni sobre l'agressió a la seva germana a Gòteborg, ni sobre la desaparició dels informes. Sap que no pot

demostrar res.

—Aquest és precisament el problema —va dir en Jonas Sandberg—. En Blomkvist s'hauria d'adonar que hi ha alguna cosa que

grinyola. Però ignora sistemàticament tots els punts dubtosos. Perdoneu-me, però això no s'assembla gens a l'estil de Millennium.

A més, l'Erika Berger ha tornat a la redacció. I tot aquest número de Millennium és tan buit que sembla una broma.

—Aleshores, vols dir... que tot és fingit?

En Jonas Sandberg va assentir amb el cap.

—El número d'estiu de Millennium hauria hagut de sortir l'última setmana de juny. Per la nostra interpretació dels correus

electrònics de la Malou Eriksson a en Mikael Blomkvist, aquest número l'imprimirà una empresa de Sòdertàlje. Però he fet una

comprovació amb la impremta aquest matí, i encara no han rebut la maqueta. Tot el que tenen és una petició de pressupost amb

data de fa un mes.

—Mmm —va dir en Fredrik Clinton.

—On més han imprès?

—En una impremta que es diu Hallvigs Reklam, a Morgongava. He trucat fent veure que era de Millennium per preguntar en

quina fase estava la feina d'impressió. El cap de Hallvigs no me n'ha volgut dir ni una paraula. Em deia que potser hi aniré aquest

vespre a fer un cop d'ull.

—Em sembla bé. Georg?

—He examinat totes les trucades telefòniques disponibles d'aquesta setmana —va dir en Georg Nystròm—. És estrany, però

cap dels empleats de Millennium no parla mai de res que tingui qualsevol cosa a veure amb el judici o amb l'afer Zalaixenko.

—Res?

—No. Les úniques mencions són quan un empleat parla amb persones externes a Millennium. Escolteu això, per exemple. En

Mikael Blomkvist rep una trucada d'un reporter d'Aftonbladet que li pregunta si té algun comentari a fer sobre l'imminent judici.

Va treure un magnetòfon.

—Em sap greu, però no tinc cap comentari.

—Però tu has participat en aquesta història des del començament. Vas ser tu qui va trobar la Salander a Gosseberga. I encara no

has publicat ni una paraula sobre això. Quan tens intenció de fer-ho?

—En el moment propici. Sempre que tingui alguna cosa per publicar.

—I la tens?

—Doncs bé, em sembla que hauràs de comprar Millennium per saber-ho.

Va aturar el magnetòfon.

—És cert que no hi havíem pensat abans, però he tirat enrere en el temps i he anat escoltant una mica a l'atzar. Sempre és

d'aquesta manera. No parla gairebé mai del cas Zalaixenko si no és en uns termes molt generals. I no en parla ni tan sols amb la

seva germana, que és l'advocada de la Salander.

—Però també pot ser que no tingui res a dir.

—Es nega sistemàticament a especular sobre res. Sembla que visqui a la redacció les vint-i-quatre hores del dia i no és gairebé

mai a casa seva a Bellmansgatan. Si treballa nit i dia, hauria hagut de produir alguna cosa millor que el que hi ha al proper

número de Millennium.

—I continuem sense tenir cap possibilitat d'instal·lar micròfons a la redacció?

—Sí —va intervenir en Jonas Sandberg—. A la redacció sempre hi ha algú, tant de dia com de nit. També això és significatiu.

—Mmm.

—Des del moment que ens vam introduir al pis d'en Blomkvist, la redacció no ha quedat buida ni un sol moment. En

Blomkvist hi passa a tota hora, i el llum del seu despatx està sempre encès. I si no hi és ell, hi són en Cor-tez, o la Malou Eriksson,

o aquell marieta... eh, en Christer Malm.

En Clinton es va fregar el mento. Va reflexionar un moment.

—I quines són les vostres conclusions?

En Georg Nystròm va dubtar un instant.

—Doncs, jo... si algú no em dóna una altra explicació, diria que fan comèdia.

En Clinton va sentir que un calfred li recorria la nuca.

—I com és que no ens n'hem adonat abans?

—Ens hem fixat en el que s'hi diu, però no en el que no s'hi diu. Ens hem alegrat de sentir el seu desconcert o de constatar-lo

en els seus correus electrònics. En Blomkvist comprèn que algú li ha robat l'informe Salander del 1991, a ell i a la seva germana.

Però què collons voleu que faci?

—No han presentat una denúncia per l'agressió?

En Nystròm va negar amb el cap.

—La Giannini ha pres part en els interrogatoris de la Sa-lander. Es correcta, però no diu res d'important. I la Salander no diu

res de res.

—Però això juga a favor nostre. Com més tanqui la boca, millor. Què en diu l'Ekstròm?

—He parlat amb ell fa un parell d'hores. Acabava de rebre el relat de la Salander.

Va ensenyar la còpia que en Clinton tenia a la falda.

—L'Ekstròm està trasbalsat. Per a un no iniciat, aquest informe té tot l'aspecte d'una teoria de complot completament

dement amb tocs pornogràfics. Però en realitat, és molt a prop de fer diana. Explica exactament com van anar les coses quan la

van tancar al Sankt Stefan, afirma que en Zalaixenko treballava per a la Sàpo i coses com aquestes. Diu que es tracta

probablement d'una petita secta al si de la Sàpo, cosa que indica que sospita de l'existència d'alguna cosa semblant a la Secció.

Globalment, és una descripció molt exacta de nosaltres. Però, tal com deia abans, no és versemblant. L'Ekstròm està trasbalsat

perquè sembla ser la defensa que la Giannini presentarà a l'audiència.

—Merda! —va exclamar en Clinton.

Va inclinar el cap endavant i va pensar intensament durant diversos minuts. Finalment, va aixecar el cap.

—-Jonas, vés aquest vespre a Morgongàva a verificar si hi ha alguna cosa en marxa. Si imprimeixen Millennium, en vull una

còpia.

—M'emporto en Falun.

—Bé. Georg, vull que vagis aquesta tarda a veure com respira l'Ekstròm. Tot ha anat com una seda fins ara, però no puc deixar

de banda el que m'acabeu d'explicar.

—No.

En Clinton va callar de nou un moment. —El millor seria que no hi hagués judici... —va dir finalment.

Va aixecar el cap i va mirar en Nystròm als ulls. En Nystròm va assentir amb el cap. En Sandberg va assentir amb el cap.

S'entenien perfectament.

—Nystròm, verifica, doncs, quines possibilitats tenim.

En Jonas Sandberg i el serraller Lars Faulsson, més conegut pel sobrenom de Falun, van deixar el cotxe una mica abans de la

via del tren i van travessar Morgongàva a peu. Eren dos quarts de nou del vespre. Encara hi havia massa llum i era massa d'hora

per intentar res, però volien explorar el terreny i tenir una visió de conjunt.

—Si hi ha alarma, jo no m'hi fico —va dir en Falun.

En Sandberg va assentir amb el cap.

—Aleshores, el millor serà limitar-se a mirar per les finestres. Si hi ha alguna cosa a la vista, tires una pedra contra el vidre,

agafes el que sigui i surts cagant llets.

—Molt bé —va dir en Sandberg.

—Si necessites només un exemplar de la revista, es pot comprovar si hi ha contenidors d'escombraries rere l'edifici. Per força

hi ha d'haver galerades, proves i coses d'aquestes.

La impremta Hallvigs estava instal·lada en un edifici baix d'obra vista. S'hi van acostar pel sud, per l'altra banda del carrer. En

Sandberg estava a punt de creuar el carrer quan en Falun va agafar-lo pel braç.

—Continua recte —li va dir.

—Com?

—Continua tot recte com si anéssim passejant. Van passar per davant la impremta i van fer un volt pel barri.

—Què passa? —va preguntar en Sandberg. —Has de tenir els ulls més oberts. Aquest lloc no només té alarma. Hi havia un cotxe

aparcat al costat de l'edifici. —Vols dir que hi ha algú?

—Era un cotxe de Milton Security. Em cago en la puta! Aquesta impremta està molt ben vigilada!

—Milton Security! —va exclamar en Fredrik Clinton. La notícia li va caure com un cop de puny al ventre.

—Si no arriba a ser per en Falun, caic de quatre grapes al parany —va dir en Jonas Sandberg.

—Aquí s'està tramant alguna cosa estranya —va dir en Georg Nystròm—. No hi ha cap raó vàlida perquè una petita impremta

en un poblet perdut contracti Milton Security per a una vigilància permanent.

En Clinton va assentir amb el cap. La seva boca dibuixava un traç rígid. Eren les onze de la nit i necessitava descansar.

—I això vol dir que Millennium en prepara alguna —va dir en Sandberg.

—Això ja ho veig —va dir en Clinton—. Molt bé. Analitzem la situació. Quin és el pitjor dels escenaris imaginables? Què

poden saber?

Va fitar en Nystròm tot exhortant-lo amb els ulls perquè respongués.

—Ha de tenir relació amb l'informe Salander del 1991 —va dir—. Van augmentar la seguretat després del robatori de les

còpies. Devien endevinar que estaven sota vigilància. En el pitjor dels casos, podrien tenir una altra còpia de l'informe.

—Però en Blomkvist s'ha mostrat desesperat per haver-lo perdut.

—Ho sé. Però podria ser un engany. No hem de descartar aquesta possibilitat.

En Clinton va assentir amb el cap.

—Partirem d'aquí. Sandberg?

—Tenim l'avantatge de conèixer la defensa de la Salander. Ella explica la veritat tal com la va viure. He llegit la seva suposada

autobiografia. De fet, ens beneficia. Conté unes acusacions de violació i d'abusos de poder judicials tan enormes que per al

tribunal tindran tot l'aspecte d'elucubracions d'una mitòmana.

En Nystròm va assentir.

—A més, no pot demostrar cap de les seves afirmacions. En Nystròm li girarà aquest escrit en contra. Anorrearà tota la seva

credibilitat.

—Molt bé. El nou informe d'en Teleborian és excel·lent. Hi ha, evidentment, la possibilitat que la Giannini posi en joc el seu

propi expert que afirmi que la Salander no és boja, i aleshores tot l'assumpte passarà a mans del Departament de medicina legal.

Però, insisteixo: si la Salander no canvia de tàctica, es negarà a parlar també amb ells, i aleshores en trauran la conclusió que en

Teleborian té raó, que està guillada. Ella és el seu propi pitjor enemic.

—De tota manera, seria millor si no hi hagués judici —va dir en Clinton.

En Nystròm va negar amb el cap.

—No. Això és impossible. Està tancada al centre de detenció de Kronoberg i no té contacte amb altres presos. Té dret a una

hora d'exercici físic al dia al pati de passeig que hi ha al terrat, però tampoc allà no tenim cap accés a ella. I no tenim cap contacte

entre el personal del centre de detenció.

—Ho entenc.

—Si volíem actuar contra ella, ho hauríem hagut de fer quan era al Sahlgrenska. Ara, caldria fer-ho a plena llum del dia.

L'assassí seria capturat ho fes com ho fes, això és segur pràcticament al cent per cent. I on trobaríem un tirador que acceptés això?

En tan poc temps, és impossible organitzar un suïcidi o un accident.

—És el que ja havia pensat. Això sense comptar que els traspassos inesperats tenen tendència a suscitar preguntes. D'acord, ja

veurem el que passarà davant el tribunal. De manera concreta, res no ha canviat. Hem estat tot el temps esperant un contraatac

per part seva i aparentment el contraatac és aquesta suposada autobiografia.

—El problema és Millennium —va dir en Jonas Sandberg.

Tots tres van assentir amb el cap.

—Millennium i Milton Security —va dir en Clinton pensativament—. La Salander ha treballat per a l'Armansky, i en

Blomkvist ha tingut una aventura amb ella. Podem treure la conclusió que ara fan causa comuna?

—Es una hipòtesi plausible des del moment que Milton Security vigila la impremta on s'ha de produir Millennium. Això no

pot ser una casualitat.

—Molt bé. Quan tenen intenció de publicar? Sandberg, deies que aviat farà dues setmanes que van amb retard. Si suposem

que Milton Security vigila la impremta perquè ningú no pugui ficar mà a Millennium abans d'hora, això vol dir d'una banda que

tenen intenció de publicar alguna cosa que no volen revelar abans de temps, i de l'altra, que la revista probablement ja està

impresa.

—Al mateix temps que el procés —va dir en Jonas Sandberg—. Es l'única possibilitat coherent.

En Clinton va assentir amb el cap.

—I què hi haurà a la revista? Quin és el pitjor escenari?

Tots tres van reflexionar una bona estona. Va ser en Nystròm qui va trencar el silenci.

—Doncs, en el pitjor dels casos, tenen una altra còpia de l'informe del 1991.

En Clinton i en Sandberg van assentir amb el cap. Ells també havien arribat a aquesta mateixa conclusió.

—La qüestió és saber què en poden fer —va dir en Sandberg—. L'informe posaria en entredit en Bjòrck i en Teleborian. En

Bjòrck és mort. Li poden buscar les pessigolles a en Teleborian, però pot adduir que ell només ha fet un informe mèdic

completament ordinari. Serà la seva paraula contra la d'ells, i evidentment sabrà mostrar-se perfectament consternat davant totes

aquestes acusacions.

—Com actuarem si publiquen l'informe? —va preguntar en Nystròm.

—Crec que tenim un avantatge —va dir en Clinton—. Si l'informe fa soroll, tothom es fixarà en la Sàpo, no en la Secció. I

quan els periodistes comencin a fer preguntes, la Sàpo traurà l'informe dels arxius...

—I no serà el mateix informe —va dir en Sandberg.

—En Shenke ha ficat als arxius la versió modificada, és a dir, la versió que el fiscal Ekstròm ha llegit. Li ha donat un número

de registre. Podem passar molt ràpidament la des-informació als mitjans. Tenim l'original que en Bjurman va descobrir i

Millennium només en té una còpia. Fins i tot podem filtrar la sospita que en Blomkvist ha falsificat l'informe original.

—Bé. I què més poden saber a Millennium?

—No poden conèixer la Secció. Això és impossible. Així doncs, es concentraran en la Sàpo, cosa que farà aparèixer en

Blomkvist com un individu obsessionat per les conspiracions, i la Sàpo assegurarà que està completament guillat.

—Però és molt conegut —va dir en Clinton lentament—. D'ençà del cas Wennerstròm, gaudeix d'una gran credibilitat.

En Nystròm va assentir amb el cap.

—Hi hauria alguna manera de fer disminuir aquesta credibilitat? —va preguntar en Jonas Sandberg.

Les mirades d'en Nystròm i en Clinton es van trobar. 1 )esprés, van assentir tots dos alhora. En Clinton va mirar en Nystròm.

—Creus que podries aconseguir... posem cinquanta grams de coca?

—Potser amb els iugoslaus.

—Molt bé. Intenta-ho. Però és urgent. El judici comença d'aquí a dos dies.

—No ho entenc... —va dir en Jonas Sandberg.

—Es un truc tan antic com el nostre ofici. Però sempre particularment eficaç.

—Morgongava? —va preguntar en Torsten Edklinth arrufant les celles. Estava amb bata, assegut al sofà de la seva sala d'estar,

llegint per tercera vegada l'autobiografia de la Salander, quan li havia trucat la Rosa Figuerola. Ja era més de la mitjanit, i havia

entès que estava passant alguna cosa tèrbola.

—Morgongava —va repetir la Rosa Figuerola—. En Sandberg i en Lars Faulsson hi han anat cap a les set. En Curt Bolinder i la

colla d'en Bublanski els han seguit tota l'estona, i amb facilitat perquè tenim un localitzador al cotxe d'en Sandberg. Han aparcat

prop de l'antiga estació i després s'han passejat una mica pel barri abans de tornar al cotxe i marxar cap a Estocolm.

—Ja ho veig. S'han trobat amb algú, o...?

—No. Això és el que és estrany. Han baixat del cotxe, han fet un volt, han pujat un altre cop al cotxe i han tornat a Estocolm.

—Ah, bé. I per què em truques a dos quarts d'una de la matinada per explicar-me això?

—Hem necessitat una estona per comprendre-ho. Han passat per davant de l'edifici seu de la impremta Hallvigs Reklam.

N'he parlat amb en Mikael Blomkvist. Es on imprimeixen Millennium.

—Oh, merda! —-va fer l'Edklinth.

Va comprendre immediatament les implicacions.

—Com que hi anava en Falun, suposo que tenien intenció de fer una petita visita a la impremta, però han interromput

l'expedició —va dir la Rosa Figuerola.

—I per què?

—Perquè en Blomkvist ha demanat a en Dragan Ar-mansky que vigili la impremta fins al moment de la distribució del diari.

Probablement han vist el cotxe de Milton Security. He pensat que voldries tenir aquesta informació de seguida.

—Tenies raó. Això vol dir que comencen a sospitar que hi ha gat amagat...

—En tot cas, quan han vist el cotxe se'ls deuen haver disparat tots els senyals d'alarma a dins del cap. En Sandberg ha deixat

en Falun al centre i després ha tornat al pis d'Ar-tillerigatan. Sabem que en Fredrik Clinton es troba allà. En Georg Nystròm hi ha

arribat gairebé al mateix temps. La qüestió és saber com actuaran.

—El judici comença dimarts... Caldrà que truquis a en Blomkvist per dir-li que reforci la seguretat a Millennium. Per prevenir

qualsevol eventualitat.

—Tenen una seguretat força sòlida. I la seva manera de deixar anar cortines de fum a través dels telèfons punxats no té res a

envejar als professionals. El fet és que en Blomkvist és tan paranoic que ha desenvolupat uns mètodes per distreure l'atenció que

ens podrien servir a nosaltres i tot.

—Sí. Però truca-li, malgrat tot.

La Rosa Figuerola va tancar el seu telèfon mòbil i el va posar sobre la tauleta de nit. Va aixecar els ulls i va mirar en Mikael

Blomkvist mig estirat, recolzat a la capçalera del llit, tot nu.

—T'he de trucar per dir-te que reforcis la seguretat de A lillcnnium —va dir.

—Gràcies per la filtració —va dir ell lacònicament.

—Ho dic seriosament. Si comencen a sospitar d'alguna cosa, hi ha perill que actuïn sense pensar. I un assalt a la redacció és

ràpid de fer.

—En Henry Cortez hi dorm aquesta nit. I tenim una alarma d'agressió directament connectada a Milton Security, que és a

tres minuts de distància.

Es va quedar en silenci durant uns segons.

—Ah, sí, paranoic... —va remugar.

CAPÍTOL 24 Dilluns, 1 1 de juliol

ren les sís del matí de dilluns quan la Susanne Linder, de Milton Security, va trucar al Tio blau d'en Mikael Blomkvist.

—Que no dorms mai, tu? —va preguntar en Mikael Blomkvist, a penes despert.

Va mirar cap a la Rosa Figuerola, que ja era dempeus i s'havia posat uns pantalons d'esport, però que encara no havia

tingut temps de posar-se la samarreta.

—Sí. Però he estat de guàrdia aquesta nit. L'alarma muda que vam instal·lar al teu pis s'ha disparat a les tres. —Ah, sí?

—Aleshores, hi he hagut d'anar per veure què havia passat. No és una cosa evident. Podries passar-te per Milton Security

aquest matí. Ara mateix, de fet.

—Aquí, la cosa es posa greu —va dir en Dragan Ar-mansky.

Passaven uns minuts de les vuit del matí quan es van trobar davant una pantalla en una sala de reunions a Milton Security. Hi

eren l'Armansky, en Mikael Blomkvist i la Susanne Linder. L'Armansky havia cridat també en Johan Fràk-

lund, seixanta-dos anys, antic inspector criminal de la policia de Solna, que dirigia la unitat d'intervenció de Milton, i l'antic

inspector criminal Steve Bohman, quaranta-vuit anys, que havia seguit l'afer Salander des del començament. Tots reflexionaven

sobre el vídeo que la Susanne Linder els acabava d'ensenyar.

—El que veiem és en Jonas Sandberg que obre la porta del pis d'en Mikael Blomkvist a les 3.17 h. Té les seves pròpies claus...

Recordeu que en Faulsson, que és serraller, va fer el motlle de les claus d'en Blomkvist fa unes setmanes, quan ell i en Gòran

Martensson van entrar al pis d'amagat.

L'Armansky va assentir amb el cap, amb posat sever.

—En Sandberg es queda dins el pis una mica més de vuit minuts. Durant aquest temps, vet aquí el que fa. Va a buscar a la

cuina una bosseta de plàstic, que omple. A continuació, descolla la placa posterior d'una pantalla acústica que tens a la sala

d'estar, Mikael. Es allà on amaga la bossa.

—Mmm —va fer en Mikael Blomkvist.

—El fet que vagi a agafar una bossa a la teva cuina és molt revelador.

—Es una bossa de panets dels supermercats Konsum —va dir en Mikael—. Sempre en tinc per al formatge i coses d'aquestes.

—-Jo també en tinc sempre a casa. I el que és revelador és, evidentment, que la bossa porta les teves empremtes digitals.

Després, va a agafar un SMP endarrerit a la paperera del vestíbul. Utilitza una pàgina del diari per embolicar un objecte, que

col·loca amunt dins el teu rober.

—Mmm —va fer de nou en Mikael Blomkvist.

—Es el mateix cas. El full de diari duu les teves empremtes.

—Ho entenc —diu en Mikael Blomkvist. —-Jo he entrat al teu pis cap a les cinc. He trobat això. A dins de casa teva hi ha en

aquest moment cent vuitanta grams de cocaïna. N'he pres una mostra d'un gram, que tinc aquí.

Va posar una petita bossa per a proves sobre la taula de reunions.

—I què és el que han ficat al rober? —va preguntar en Mikael.

—Unes 120.000 corones en efectiu.

L'Armansky va fer un senyal a la Susanne Linder perquè aturés la cinta. Va mirar en Fràklund.

—Així doncs, en Mikael Blomkvist està barrejat amb el tràfic de cocaïna —va dir en Fràklund en to simpàtic—. Pel que

sembla, s'han començat a inquietar de debò pel que fabriques.

—Això és un contraatac —va dir en Mikael Blomkvist. —Contraatac?

—Ahir al vespre, a Morgongava, van descobrir els vigilants de Milton.

Va explicar el que la Rosa Figuerola li havia dit sobre la incursió d'en Sandberg a Morgongava.

—Quin cabronet —va dir l'Steve Bohman.

—Però per què ara?

E

—Evidentment, s'estan rosegant els punys de pensar el que Millennium pot provocar quan comenci el procés —va dir en

Fràklund—. Si detenen en Blomkvist per tràfic de drogues, la seva credibilitat disminuirà considerablement.

La Susanne Linder va assentir amb el cap. En Mikael Blomkvist va semblar vacil·lant.

—Aleshores, com actuarem en aquest cas? —va preguntar l'Armansky

—De moment, no fem res —va proposar en Fràklund—. Juguem amb uns quants trumfos a la mà. Tenim una excel·lent

documentació que demostra que en Sandberg ha col·locat les proves al teu pis, Mikael. Deixem que el parany es tanqui. Podrem

immediatament demostrar la teva innocència i, a més, serà una altra prova del comportament criminal de la Secció. T'asseguro

que m'agradaria ser el fiscal quan aquests paios seguin al banc dels acusats.

—-Jo no ho tinc tan clar —va dir en Mikael Blomkvist lentament—. El procés comença demà passat. Millennium surt

divendres, el tercer dia del judici. Si tenen la intenció de processar-me per tràfic de cocaïna, això es farà abans... i no em podré

explicar abans que la revista surti publicada. Això vol dir que corro el risc de perdre'm el començament del procés.

—Dit d'una altra manera, tens bones raons per mantenir-te invisible aquesta setmana —va proposar l'Armansky.

—Bé... tinc feina per fer per a TV4 i alguns altres preparatius en curs. Realment, no és el moment...

—Per què precisament ara? —va preguntar de cop i volta la Susanne Linder.

—Què vols dir? —va preguntar l'Armansky.

—Han tingut tres mesos per arrossegar en Blomkvist pel fang. Per què actuen precisament ara? Facin el que facin, no podran

impedir la publicació.

Es van quedar per un moment en silenci al voltant de la taula.

—Potser és perquè no han entès el que estàs a punt de publicar, Mikael —va dir l'Armansky lentament—. Saben que en

trames alguna..., però potser creuen que només disposes de l'informe d'en Bjòrck del 1991.

En Mikael va assentir lentament amb el cap.

—No han entès que tens la intenció de posar al descobert la Secció sencera. Si es tracta únicament de l'informe Bjòrck, n'hi ha

prou de crear una desconfiança cap a tu. Les teves eventuals revelacions quedarien ofegades per la teva detenció i l'obertura d'un

procés contra tu. Gran escàndol. El cèlebre periodista Mikael Blomkvist detingut per tràfic de droga. De sis a vuit anys de presó.

—Em puc emportar dues còpies de l'enregistrament de la camera de vigilància? —va preguntar en Mikael. —Què tens intenció de

fer?

—Una còpia és per a l'Edklinth. Després, he de parlar amb TV4 d'aquí a tres hores. Em sembla que estaria bé si estiguéssim

preparats per passar això per la televisió quan es desfermi la tempesta.

La Rosa Figuerola va aturar el lector de DVD i va deixar el telecomandament damunt la taula. S'havien reunit al despatx

temporal de Fridhemsplan.

—Cocaïna —va dir l'Edklinth—. No s'hi posen per poc!

La Rosa Figuerola semblava dubtosa. Va mirar en Mikael.

—Això no m'agrada gens —va dir—. Es una acció precipitada i irreflexiva. Haurien d'adonar-se que no et deixaràs fer sense

protestar si et fiquen a la garjola per tràfic de drogues.

—Sí —va dir en Mikael.

—A més, això no els ho han regalat —va afegir l'Edklinth—. Es a dir, que tenen un pressupost que els permet treure 120.000

corones extra, a més del que els hagi costat la cocaïna, sense immutar-se.

—-Ja ho sé —va dir en Mikael—. Però el seu pla és molt bo. Es diuen que la Lisbeth Salander anirà a parar a l'hospital

psiquiàtric i que jo desapareixeré en un núvol d'acusacions. S'imaginen també que tota l'atenció eventual es concentrarà en la

Sàpo i no en la Secció. Com a punt de partida, no està gens malament.

—Però com convenceran la brigada d'estupefaents perquè faci un escorcoll a casa teva? Vull dir, no n'hi ha prou amb una

delació anònima perquè algú vagi a donar una puntada de peu a la porta d'un periodista estrella. Perquè la cosa funcioni, cal que

et converteixis en sospitós en els propers dies.

—Però és que no en sabem res, sobre els seus plans —va dir en Mikael.

Se sentia fatigat i hauria volgut que tot hagués acabat. Va aixecar-se.

—On vas ara? —va preguntar la Rosa Figuerola—. Aquests dies, m'agradaria saber on ets.

—He de passar per TV4 a primera hora de la tarda. I a les sis, em trobo amb l'Erika Berger per prendre un saltat de xai al

Samirs Gryta. Acabarem de polir les notes de premsa. La resta de la vesprada, suposo que seré a la redacció.

Els ulls de la Rosa Figuerola es van enxiquir una mica quan va sentir anomenar l'Erika Berger.

—Vull que mantinguis el contacte durant el dia. De fet, m'estimaria més no perdre't gaire de vista fins que hagi començat el

judici.

—Molt bé. Potser em podria instal·lar a casa teva durant uns quants dies —va dir en Mikael somrient com si fes broma.

La Rosa Figuerola va fer mala cara. Va llançar una ràpida mirada a l'Edklinth.

—La Rosa té raó —va dir aquest—. Crec que el millor seria que et tornessis relativament invisible fins que tot això hagi

acabat. Si la brigada d'estupefaents et deté, guarda silenci fins que el procés hagi començat.

—No patiu —va dir en Mikael—. No tinc cap intenció de deixar-me dominar pel pànic i espatllar res. Ocu-peu-vos de la

vostra part i jo m'ocuparé de la meva.

La Noia de TV4 no podia dissimular la seva excitació davant el material de vídeo que en Mikael Blomkvist li lliurava. En

Mikael va somriure en veure la reacció. Durant una setmana, s'havien escarrassat per reunir un material sobre la Secció que fos

comprensible i apte per a un ús televisiu. Tant el productor que treballava amb ella com el cap d'Actualitat de TV4 havien

comprès l'abast d'aquella exclusiva. L'emissió es prepararia en el més gran secret, amb només uns quants escollits que hi

treballarien. Havien acceptat les exigències d'en Mikael de no difondre la història fins a la nit del tercer dia del judici, en una

edició especial del noticiari.

En Mikael li havia proporcionat una gran quantitat d'imatges fixes perquè en pogués treure partit, però a la televisió no hi ha

res com les imatges que es mouen. I aquell vídeo d'una netedat absoluta mostrant un policia perfectament identificat amagant

cocaïna al pis d'en Mikael Blomkvist li feia literalment fer bots d'entusiasme.

—Això és televisió de primera magnitud —va dir—. En peu d'imatge: «Aquí, la Sàpo amaga cocaïna a casa del periodista».

—La Sàpo no... la Secció —va rectificar en Mikael—. No cometis l'error de confondre-les.

—Però bé que en Sandberg treballa a la Sàpo —va protestar ella.

—Sí, però, estrictament parlant, cal considerar-lo com un agent infiltrat. Has de mantenir estrictament els límits.

—Molt bé. El que tenim en cartell aquí és la Secció. No la Sàpo. Mikael, em pots explicar com és que estàs sempre barrejat

amb aquesta mena de mulladers? Tens raó. Això aixecarà més polseguera que l'afer Wennerstròm.

—M'imagino que tinc talent. I, per ironia del destí, tota aquesta història també comença amb un afer Wennerstròm. L'afer

d'espionatge dels anys seixanta, vull dir.

A les quatre de la tarda, va trucar l'Erika Berger. Es trobava en una reunió amb Tidningsutgivarna per comunicar a la patronal

de la premsa la seva visió de la reducció de plantilla prevista a l'SMP, una operació que havia provocat un seriós conflicte sindical

després de la seva dimissió. Va explicar que arribaria tard a la cita al Samirs Gryta, no creia que hi pogués ser abans de dos quarts

de set.

En Jonas Sandberg va ajudar en Fredrik Clinton a passar de la cadira de rodes al llit de l'habitació de repòs, que s'havia

convertit en el centre de comandament del quarter general de la Secció a Artillerigatan. En Clinton acabava de tornar de la diàlisi,

que havia durat tota la tarda. Se sentia centenari i incommensurablement fatigat. No havia dormit gaire aquells darrers dies i

desitjava que tot plegat s'acabés aviat. A penes s'havia acomodat al llit quan en Georg Nystròm se'ls va afegir.

En Clinton va concentrar les seves forces.

—Tot està a punt? —va preguntar.

En Georg Nystròm va assentir amb el cap.

—Acabo de reunir-me amb els germans Nikoliç —va dir—. Costarà 50.000.

—Els podem pagar —va dir en Clinton.

Collons, si jo fos jove...

Va girar el cap i va examinar en Georg Nystròm i en Jonas Sandberg, primer l'un i després l'altre.

—Sense escrúpols? —va preguntar.

Tots dos van negar amb el cap.

—Quan? —va preguntar en Clinton.

—En un termini de vint-i-quatre hores —va dir en Nystròm—. És molt difícil trobar on s'amaga en Blomkvist, però en el

pitjor dels casos, ho farien davant la redacció.

En Clinton va assentir amb el cap. —Hi ha una possible oportunitat aquest vespre, d'aquí a dues hores —va dir en Jonas

Sandberg. —Ah, sí?

—L'Erika Berger li ha trucat fa una estona. Soparan plegats al Samirs Gryta aquesta nit. És un restaurant de Bell-mansgatan.

—Ber-ger —va dir en Clinton allargant el nom. —Espero que ella no... —va fer en Georg Nystròm.

—No seria necessàriament una mala cosa —el va interrompre en Jonas Sandberg.

—Hi estem d'acord: en Blomkvist és qui constitueix l'amenaça més gran contra nosaltres i és probable que publiqui alguna

cosa al proper número de Millennium. No podem impedir-ne la publicació. Per tant, hem de destruir la seva credibilitat. Si resulta

mort en el que semblarà un arranjament de comptes entre delinqüents i després la policia troba droga i diners a casa seva, la

investigació arribarà a certes conclusions.

En Clinton va assentir amb el cap.

—Resulta que l'Erika Berger és l'amant d'en Blomkvist —va dir en Sandberg, recalcant les paraules—. És casada i infidel. Si

ella també té una mort violenta, això portarà a un seguit d'altres especulacions.

En Clinton i en Nystròm van intercanviar una mirada. En Sandberg era un geni nat per crear cortines de fum. Aprenia de

pressa. Però tant en Clinton com en Nystròm van tenir un moment de vacil·lació. En Sandberg es mostrava sempre igual de

despreocupat quan havia de decidir sobre la vida i sobre la mort. Allò no estava bé. L'assassinat era una mesura extrema que no

s'havia d'aplicar únicament perquè es presentava l'ocasió. No era una solució preparada, sinó una mesura que calia utilitzar

únicament quan no hi havia altres alternatives.

En Clinton va brandar el cap.

Danys col·laterals, va pensar. Es trobava de cop i volta fastiguejat de la gestió de tot plegat.

Després de tota una vida al servei de la nació, vet aquí que ens trobem com uns vulgars assassins. En Zalaixenko havia estat

necessari. En Bjòrck havia estat... lamentable, però en Gullberg tenia raó. En Bjòrck hauria cedit. En Blomkvist era...

probablement necessari. Però l'Erika Berger era un testimoni innocent.

Va mirar cap a en Jonas Sandberg. Esperava que el jove no acabés convertint-se en un psicòpata.

—Què saben exactament els germans Nikoliç?

—Res. Sobre nosaltres, vull dir. Només han parlat amb mi, he utilitzat una altra identitat i no em poden seguir la pista. Es

pensen que l'assassinat té alguna cosa a veure amb el tràfic de dones.

—Què passarà amb els germans Nikoliç després de l'assassinat?

—Abandonen Suècia immediatament —va dir en Nystròm—. Exactament com van fer després de matar en Bjòrck. Si després

la investigació de la policia no dóna resultats, podran tornar tranquil·lament d'aquí a poques setmanes.

—I el pla?

—Model sicilià. Senzillament, s'acostaran a en Blomkvist, buidaran el carregador i fugiran. —Arma?

—Tenen una automàtica. No sé de quin tipus.

—Espero que no tindran la intenció de disparar indiscriminadament dins el restaurant...

—No tinguis por. Són tranquils i saben el que fan. Però si la Berger està asseguda a la mateixa taula que en Blomkvist...

Danys col·laterals.

—Escolteu —va dir en Clinton—. Es important que en Wadensjòò no sàpiga que hem tingut res a veure amb això.

Especialment si l'Erika Berger és una de les víctimes. Està tens i a un pas d'enfonsar-se. Em fa por que no ens vegem obligats a

retirar-lo quan això hagi acabat.

En Nystròm va assentir amb el cap.

—Això vol dir que quan rebem la notícia que han matat en Blomkvist, caldrà que fem una mica de teatre. Convocarem una

reunió de crisi i semblarem completament aclaparats pels esdeveniments. Especularem sobre el que hi pot haver al darrere

d'aquest assassinat, però no direm res de la droga i de tota la resta fins que la policia trobi les proves.

En Mikael Blomkvist es va acomiadar de la Noia de TV4 poc abans de les cinc de la tarda. Havien passat tota la tarda

repassant els punts poc clars que hi havia al material i després havien maquillat en Mikael i havien enregistrat una llarga

entrevista.

En un moment donat, li havien fet una pregunta a la qual havia tingut problemes per respondre de manera coherent, i havien

hagut de repetir aquella part de l'enregistrament diverses vegades:

Com s'entén que uns funcionaris de l'Estat hagin arribat a l'extrem de cometre assassinats?

En Mikael ja s'havia fet aquesta pregunta molt abans que la Noia de TV4 l'hi formulés. La Secció devia haver vist en

Zalaixenko com una amenaça increïble, però aquella no era una resposta suficient. La resposta que va acabar donant no resultava

tampoc satisfactòria.

—L'única explicació plausible que hi veig és que, amb el pas dels anys, la Secció ha evolucionat fins a convertir-se en una

secta en el sentit estricte de la paraula. S'han tornat com la secta de Knutsby o com el pastor Jim Jones o com gent d'aquesta.

Dicten les seves pròpies lleis, en les quals les nocions de bé i de mal deixen de ser pertinents, i semblen completament aïllats de la

societat normal.

—Com una mena de malaltia mental?

—No és una descripció completament errònia.

Va agafar el metro cap a Slussen i va veure que era massa d'hora per anar al Samirs Gryta. Va voltar una mica per la plaça de

Sòdermalm. Se sentia inquiet, però, d'una altra banda, la vida havia recuperat el seu sentit. Quan l'Erika Berger havia tornat a

Millennium, s'havia adonat de cop i volta de fins a quin punt l'havia trobat a faltar. I el fet que ella tornés a empunyar el timó no

havia desembocat en cap mena de conflicte intern, sinó tot el contrari. La Malou estava encantada de recuperar el seu lloc de

secretària de redacció, i traspuava alegria des que la vida (com deia ella) havia recuperat el curs normal.

El retorn de liErika havia posat també en evidència el clar dèficit de personal durant els tres mesos passats. L'Erika havia

hagut de fer una reentrada a Millennium a tota velocitat, i amb l'ajut de la Malou Eriksson havia aconseguit assumir una bona part

de la feina d'organització acumulada i més o menys ajornada. D'una llarga reunió de redacció n'havia sortit la decisió que

Millennium havia de créixer i contractar almenys un i probablement dos nous col·laboradors. No tenien, però, gaire idea de la

manera com trobarien els fons necessaris.

Finalment, en Mikael va anar a comprar els diaris del vespre i va entrar a prendre un cafè al Java de Hornsgatan, per passar

l'estona fins que arribés l'hora de trobar-se amb l'Erika.

La fiscal Ragnhild Gustavsson, del ministeri públic, va posar les ulleres de lectura sobre la taula de reunions i va contemplar

l'assemblea. Tenia cinquanta-vuit anys, i els cabells grisos tallats curts emmarcaven un rostre galtaplè marcat per les arrugues.

Feia vint-i-cinc anys que exercia com a fiscal, i treballava al ministeri públic des de començament dels anys noranta.

Havien passat únicament tres setmanes d'ençà del dia que l'havien cridat inesperadament al despatx oficial del fiscal general

de l'Estat per parlar amb en Torsten Edklinth. Aquell dia, estava tancant uns quants casos de rutina i es disposava a marxar a

passar sis setmanes de vacances a la seva casa de camp a Husarò. En comptes d'això, havia rebut la missió d'instruir el procés

contra un grup de funcionaris de l'Estat amb força autoritat i agrupats momentàniament sota la denominació de «la Secció».

Havia hagut d'abandonar ràpidament tots els seus projectes de vacances. Havia sabut que aquella seria la seva tasca principal per

un temps indeterminat i li havien deixat les mans pràcticament lliures per organitzar-se ella mateixa la feina i prendre les

decisions que considerés necessàries.

—Aquest cas serà una de les investigacions criminals més sensacionals de la història de Suècia —havia dit el fiscal general de

l'Estat.

I ella no podia sinó estar-hi d'acord.

Després d'això, havia anat de sorpresa en sorpresa tot escoltant el resum que feia en Torsten Edklinth del cas i de la

investigació que havia dut a terme per ordre del Primer Ministre. La investigació no s'havia acabat, però considerava que havia

arribat al punt en què calia presentar la cosa a un fiscal.

Havia començat per mirar de tenir una visió de conjunt del material que en Torsten Edklinth li lliurava. Però en el moment

que s'havia començat a precisar l'abast dels delictes comesos, havia pres consciència que totes les iniciatives i decisions que

prengués serien passades pel sedàs en els llibres d'història futurs. A partir d'aquell moment, havia dedicat tots i cadascun dels

seus minuts de vigília a mirar d'obtenir una visió de conjunt coherent de la llista de delictes gairebé inconcebible que havia de

tractar. El cas era únic en la història del dret suec i, per tal com es tractava de treure a la llum actes criminals que s'havien anat

cometent des de feia almenys trenta anys, va comprendre la necessitat d'una organització molt estricta del treball. Va pensar en

els investigadors oficials antimàfia d'Itàlia, que havien hagut de treballar gairebé clandestinament per sobreviure als anys setanta

i vuitanta. Comprenia per què l'Edklinth s'havia vist obligat a actuar en secret: no sabia en qui podia confiar.

La primera mesura de la Ragnhild Gustavsson va ser assignar-se tres col·laboradors del ministeri públic. Va escollir persones

que coneixia des de feia molts anys. Després, va encarregar a un historiador que col·laborava amb el Consell de Prevenció de la

Criminalitat que li exposés els seus coneixements sobre l'aparició dels diferents serveis secrets amb el pas de les dècades. Per

acabar, va designar formalment la Rosa Figuerola com a cap de les investigacions.

La investigació sobre la Secció havia adquirit d'aquesta manera una forma constitucionalment vàlida. Se la podia ja considerar

com qualsevol altra investigació policíaca, encara que s'hagués decretat un secret total de sumari.

Al llarg de les dues darreres setmanes, la fiscal Gustavsson havia convocat un gran nombre de persones per a interrogatoris

formals però molt discrets. A part de l'Edklinth i la Figuerola, es tractava dels inspectors Bublanski, Sonja Mo-dig, Curt Bolinder i

Jerker Holmberg. Després, havia parlat amb en Mikael Blomkvist, la Malou Eriksson, en Henry Cortez, en Christer Malm,

l'Annika Giannini, en Dragan Armansky, la Susanne Linder i en Holger Palmgren. A banda dels representants de Millennium, que

per principi no responien a cap pregunta susceptible d'identificar les seves fonts, tots havien proporcionat amb molt de gust

explicacions detallades i proves.

A la Ragnhild Gustavsson no li havia agradat gens ni mica el fet que li presentessin un calendari determinat per Millennium i

que implicava que decidís la detenció d'un cert nombre de persones en una data determinada. Per la seva banda, considerava que

li farien falta uns quants mesos de preparació abans que la investigació arribés a aquell estadi. Tanmateix, en aquell cas, no havia

tingut alternativa. En Mikael Blomkvist, de la revista Millennium, no s'havia mostrat gens disposat a transigir. No estava sotmès a

cap decret o reglament oficial i tenia la intenció de publicar l'article el tercer dia del judici contra la Lisbeth Salander. La Ragnhild

Gustavsson es va veure així obligada a adaptar-se i a atacar de manera simultània perquè ni sospitosos ni proves no tinguessin

temps de fer-se fonedissos. En Blomkvist gaudia en això del sorprenent suport de l'Edklinth i la Figuerola, i a poc a poc la fiscal

havia hagut d'admetre que el model blomkvistià tenia alguns avantatges evidents. Com a fiscal, podia comptar amb el suport

mediàtic que necessitaria per tirar endavant l'acusació. A més, el procés seria tan ràpid, que no hi hauria temps que la perillosa

investigació es filtrés pels passadissos de l'administració per arribar a orelles de la Secció.

—Per a en Blomkvist, es tracta abans de res que es faci justícia amb la Lisbeth Salander. Desemmascarar la Secció només és

una conseqüència que en deriva —va constatar la Rosa Figuerola.

El judici contra la Lisbeth Salander havia de començar dimecres, dos dies després, i la reunió d'aquell dilluns havia tingut per

objectiu repassar tot el material disponible i distribuir les tasques.

Tretze persones havien pres part en la reunió. Per part del ministeri públic, la Ragnhild Gustavsson havia portat els seus dos

col·laboradors més directes. De Protecció de la Constitució, la cap de les investigacions, Rosa Figuerola, era present, amb els seus

col·legues Stefan Bladh i Niklas Berglund. El director de la Protecció de la Constitució, Torsten Edklinth, hi havia participat com a

observador.

La Ragnhild Gustavsson havia decidit, però, que un afer d'aquella importància no podia, per una qüestió de credibilitat,

limitar-se a la Sàpo. Per aquest motiu, havia cridat l'inspector Jan Bublanski i el seu equip: la Sonja Modig, en Jerker Holmberg i

en Curt Bolinder, de la policia regular. Tots ells havien estat treballant en l'afer Salander des de Pasqua i coneixien perfectament

la història. A més, havia relluint la presència de la fiscal Agnetajàrvas i de l'inspector

Marcus Ackerman de Gòteborg. La investigació sobre la Secció tenia una relació directa amb la investigació sobre l'assassinat de

l'Aleksandr Zalaixenko.

Quan la Rosa Figuerola va esmentar que probablement caldria cridar com a testimoni l'antic Primer Ministre Thorbjòrn

Fàlldin, en Jerker Holmberg i la Sonja Modig es van agitar incòmodes als seus seients.

Durant cinc hores, havien anat examinant un per un els noms de les persones identificades com a membres actius de la

Secció, la qual cosa havia permès constatar que hi havia greus infraccions de la llei i que caldria procedir a fer diverses detencions.

En total, set persones havien estat identificades i relacionades amb el pis d'Artillerigatan. Després, s'havien identificat nou

persones que suposadament tenien lligams amb la Secció però que no anaven mai a Ar-tillerigatan. Treballaven principalment a

la Sàpo, a Kungs-holmen, però s'havien trobat amb algun dels membres actius de la Secció.

—Ara per ara, és impossible dir fins on arriba la conspiració. No sabem en quines circumstàncies aquestes persones es troben

amb en Wadensjòò o amb algú altre. Poden ser informadors o els poden haver fet creure que treballaven per a investigacions

internes o aquesta mena de coses. Existeix, doncs, una incertesa pel que fa a la seva implicació, que només es podrà resoldre quan

hàgim escoltat les seves declaracions. A més, es tracta únicament de les persones que hem identificat en el curs de les setmanes

en què ha tingut lloc la vigilància; hi pot haver implicades altres persones que encara no coneixem.

—Però el secretari general i el director de pressupostos...

—Podem dir amb seguretat que treballen per a la Secció.

Eren les sis de la tarda de dilluns quan la Ragnhild Gus-tavsson va decidir de fer una pausa d'una hora per menjar alguna cosa

abans de continuar les converses.

En el moment que tothom s'aixecava i començava a moure's, el col·laborador de la Rosa Figuerola a la unitat d'intervenció, en

Jesper Thoms, va demanar-li un moment d'atenció per comunicar-li el que havia passat al llarg de les últimes hores d'investigació.

—En Clinton ha passat fent diàlisi gran part del dia, ha tornat a Artillerigatan cap a les tres. L'únic que ha fet alguna cosa

especial ha estat en Georg Nystròm, però no estem gaire segurs de què ha fet.

—Ah, bé —va dir la Rosa Figuerola.

—Avui a dos quarts de dues, en Nystròm ha anat a l'estació central, on s'ha vist amb dos individus. Han anat a peu a l'hotel

Sheraton, on han pres un cafè al bar. La reunió ha durat una mica més de vint minuts, després dels quals en Nystròm se n'ha

tornat a Artillerigatan.

—MIM, I amb qui s'ha vist?

—No ho sabem. Són dues cares noves. Dos homes d'uns trenta-cinc anys que físicament semblen originaris de l'Europa de

l'Est. Però el nostre agent els ha perdut quan han agafat el metro.

—Vaja —va fer la Rosa Figuerola en to cansat.

—Aquestes són les seves fotos —va dir en Jesper Thoms, i li va donar una sèrie de fotos estàndard.

Va mirar les ampliacions d'uns rostres que veia per primera vegada.

—Molt bé, gràcies —va dir; després, va deixar les fotos a sobre de la taula de reunions i es va aixecar per anar a buscar alguna

cosa per menjar.

En Curt Bolinder, que era just al seu costat, va abaixar els ulls cap a les fotos.

—Oh, merda! —va exclamar—. Els germans Nikoliç estan barrejats amb tot això?

La Rosa Figuerola es va aturar.

—Qui?

—Aquest parell, unes autèntiques males peces —va dir en Curt Bolinder—. En Tomi i en Miro Nikoliç. —Els coneixes?

—Sí. Dos germans de Huddinge. Serbis. A l'època que jo era a la brigada contra el crim organitzat, quan ells rondaven la

vintena, els vam tenir diverses vegades sota vigilància. En Miro Nikoliç és el més perillós de tots dos. Està en cerca i captura des

de fa un any per agressions greus. Creia que tots dos se n'havien tornat a Sèrbia per fer-se polítics o alguna cosa per l'estil.

—Polítics?

—Sí. Van anar a Iugoslàvia a principis dels anys noranta per donar un cop de mà a la neteja ètnica. Treballaven per al cap de

la màfia, Arkan, que mantenia una mena de milícia feixista privada. Tenien la reputació de ser shooters.

—Shooters?

—Sí, assassins a sou. Anaven i venien entre Belgrad i Estocolm. El seu oncle té un restaurant a Norrmalm, on treballen

oficialment de tant en tant. Tenim indicis en el sentit que han participat en almenys dos assassinats lligats a arranjaments de

comptes interns en la suposada guerra dels cigarrets entre els iugoslaus, però mai no els hem pogut acusar en ferm de res.

La Rosa Figuerola va mirar les fotos de la investigació, muda. De cop, es va posar lívida. Va clavar la mirada en en Torsten

Edklinth.

—Blomkvist! —va exclamar, presa de pànic—. No es volen limitar a malmetre la seva reputació. El que volen és matar-lo i

deixar que la policia trobi la cocaïna i els diners en el curs de la investigació perquè en tregui les seves pròpies conclusions.

L'Edklinth se la va quedar mirant, també fixament.

—S'havia de trobar amb l'Erika Berger al Samirs Gryta —va dir la Rosa Figuerola. Va tocar en Curt Bolinder a l'espatlla—. Vas

armat?

—Sí...

—Vine amb mi.

La Rosa Figuerola va sortir corrent de la sala de reunions. El seu despatx es trobava tres portes més enllà al passadís. Va obrir

la porta i va agafar la seva arma reglamentària del calaix de l'escriptori. Contra tots els reglaments, va deixar la porta del seu

despatx oberta de bat a bat quan va sortir disparada cap als ascensors. En Curt Bolinder va quedar-se indecís un segon.

—Vés-hi! —li va dir en Bublanski—. Sonja... acompanya'ls!

En Mikael Blomkvist va arribar al Samirs Gryta a un quart i cinc de set. L'Erika Berger acabava d'instal·lar-se en una taula

lliure al costat del bar, prop de les portes d'entrada. Li va fer un petó. Van demanar cadascun una bona cervesa i un saltat de xai, i

els van servir la cervesa immediatament.

—Com estava la Noia de TV4? —va preguntar l'Erika Berger.

—Tan bufona com sempre. L'Erika Berger va riure.

—Si no vas amb compte, acabarà per convertir-se en una obsessió. Imagina't: una noia que es resisteix a l'encant d'en

Blomkvist!

—Doncs resulta que, amb el pas dels anys, hi ha una pila de noies que s'hi han resistit —va dir en Mikael Blomkvist—. Com

ha anat el dia?

—Malgastat. Però he acceptat prendre part en un debat sobre l'SMP al Club dels publicistes. Serà la meva última contribució

a aquesta història.

—Meravellós.

—No et pots ni imaginar fins a quin punt és genial tornar a Millennium —va dir ella.

—No t'imagines fins a quin punt trobo genial que hagis tornat. Encara estic tot trasbalsat.

—Ara, em torna a venir de gust anar a la feina.

—Mmm.

—Em sento feliç.

—I jo he d'anar al lavabo —va dir en Mikael, i es va aixecar.

Va fer uns quants passos i va estar a punt de fer caure un home d'uns trenta anys que acabava d'entrar al restaurant. En

Mikael va observar que tenia un físic de l'Europa de l'Est i que se'l quedava mirant. Aleshores, va veure la pistola metralladora.

Estaven passant Riddarholmen quan en Torsten Edklinth els va trucar per dir que ni en Mikael Blomkvist ni l'Erika Berger no

contestaven al mòbil. Segurament els havien apagat per poder sopar en pau.

La Rosa Figuerola va deixar anar un renec i va travessar la plaça de Sòdermalm gairebé a vuitanta quilòmetres per hora, amb

la mà prement tota l'estona el clàxon. Quan va girar brutalment per enfilar Hornsgatan, en Curt Bolinder es va haver d'agafar amb

la mà a la porta. Havia tret la seva arma reglamentària i comprovava que estigués a punt. La Sonja Modig feia el mateix al seient

del darrere.

—Hem de demanar reforços —va dir en Curt Bolinder—. Enfrontar-se als germans Nikoliç no és cosa de broma.

La Rosa Figuerola va assentir amb el cap.

—Mireu el que farem —va dir—. La Sonja i jo entrarem directament al Samirs Gryta esperant que hi siguin. Tu, Curt, que saps

reconèixer els germans, et quedaràs a fora amb els ulls ben oberts.

—Entesos.

—Si tot està en calma, embarquem en Blomkvist i la Berger ràpidament al cotxe i els portem a Kungsholmen. Si ens ensumem

qualsevol cosa, ens quedem a dins del restaurant i demanem reforços.

—D'acord —va dir la Sonja Modig.

Encara circulaven per Hornsgatan quan la ràdio va començar a crepitar.

A totes les unitats. Avís d'un tiroteig a Tavasgatan, a Sòdermalm. L'alerta es refereix al restaurant Samirs Gryta.

La Rosa Figuerola va notar una rampa que li nuava el ventre.

L'Erika Berger va veure com en Mikael Blomkvist ensopegava amb un home d'uns trenta-cinc anys que anava als lavabos del

costat de l'entrada. Va arrufar les celles sense saber realment per què. Tenia la impressió que el desconegut mirava en Mikael amb

una expressió de sorpresa. Es va preguntar si era un conegut seu.

Després, va veure com l'home feia un pas enrere i deixava a terra una bossa de mà. En un primer moment, no va comprendre

el que veia. Es va quedar paralitzada quan el va veure apuntant a en Mikael amb una arma automàtica.

En Mikael Blomkvist va reaccionar sense pensar. Va avançar la mà esquerra, va agafar el canó i el va dirigir cap al sostre. Per

espai d'un microsegon, la boca del canó li va passar per davant del rostre.

La crepitació de la pistola metralladora a l'interior d'aquell petit local va ser eixordadora. Una pluja de guix i de vidre del llum

del sostre polvoritzat va caure sobre en Mikael mentre en Miro Nikoliç deixava anar una ràfega d'una desena de bales. Per un

breu instant, en Mikael Blomkvist va mirar els ulls de l'home que volia la seva mort.

Després, en Miro Nikoliç va fer un pas enrere. Va arrencar l'arma de les mans d'en Mikael, el qual, agafat per sorpresa, va

deixar anar el canó. De cop i volta, va comprendre que estava en perill de mort. Sense pensar, es va llançar sobre el seu agressor

en comptes de fugir. Més endavant, comprendria que si hagués reaccionat d'una altra manera, si s'hagués ajupit o hagués reculat,

hauria mort a l'instant. Per segona vegada, va aconseguir agafar el canó de l'arma. Va utilitzar el seu pes per acular l'home contra

la paret. Va sentir encara sis o set detonacions, i va empènyer desesperadament la pistola metralladora per dirigir el canó cap a

terra.

L'Erika Berger s'havia ajupit instintivament quan va sonar la segona sèrie de trets. Va caure i es va donar un cop al cap contra

una cadira. Després, es va enganxar a terra, va aixecar els ulls i va veure els forats que havien fet les bales a la paret, a l'indret

precís on havia estat asseguda un instant abans.

Atordida, va girar el cap i va veure en Mikael Blomkvist que lluitava amb l'home al costat de l'entrada. Havia caigut de

genolls, havia agafat la pistola automàtica amb totes dues mans i intentava apoderar-se'n. Va veure com l'agressor lluitava per

alliberar-se. No parava de clavar cops de puny a la cara i la templa d'en Mikael.

La Rosa Figuerola va frenar brutalment davant el Samirs Gryta, va obrir la porta d'una revolada i va córrer cap al restaurant. Ja

duia la seva Sig Sauer a la mà quan va descobrir el cotxe que estava aparcat just al davant del restaurant.

Va veure en Tomi Nikoliç rere el volant i va apuntar-lo a la cara a través del vidre.

—Policia. Les mans a la vista! —va cridar.

En Tomi Nikoliç va aixecar les mans.

—Surt del cotxe i estira't a terra —va cridar, amb la veu plena de ràbia. Va girar el cap i va llançar una breu mirada a en Curt

Bolinder—. El restaurant —va dir.

En Curt Bolinder i la Sonja Modig van travessar el carrer corrent.

La Sonja Modig va pensar en els seus fills. Anava contra tots els protocols policíacs irrompre en un edifici amb l'arma a la mà,

sense haver rebut abans reforços seriosos, sense armilla antibales i sense tenir una autèntica visió de conjunt de la situació...

Després, va sentir un tret disparat dins el restaurant.

En Mikael Blomkvist havia aconseguit introduir el polze entre el gallet i el guardamà quan en Miro Nikoliç va tornar a

disparar. Va sentir alguna cosa de vidre que es trencava darrere seu. Va sentir un dolor horrorós al dit quan l'assassí va prémer el

gallet diverses vegades seguides i l'hi va atrapar, però, mentre el dit fos allà, els trets no podien sortir. Els cops de puny li plovien

sobre un costat de la cara, i va sentir de sobte que tenia quaranta-cinc anys i que estava realment en molt mala forma física.

No me'n sortiré. He d'acabar.

Va ser el seu primer pensament racional des que havia vist l'home de la pistola metralladora.

Va serrar les dents i va enfonsar el dit encara més al darrere del gallet.

Després, es va apuntalar amb els peus i va recolzar l'espatlla contra el cos de l'assassí. Va deixar anar l'arma amb la mà dreta i

va aixecar el colze per protegir-se dels cops de puny. En Miko Nikoliç va començar aleshores a picar-lo a l'aixella 1 a les costelles.

Durant un segon, van ser de nou cara a cara.

Un instant després, en Mikael va sentir que el separaven de l'assassí. Va sentir un últim dolor fulgurant al dit i va veure la

immensa estatura d'en Curt Bolinder. En Bolinder va aixecar literalment en Miro Nikoliç per la pell del coll i va estampar-li el cap

a la paret. En Miro Nikoliç va caure com un sac de patates.

—Tira't a terra! —va sentir que cridava la Sonja Modig—. Policia. Queda't a terra!

Va girar el cap i la va veure dreta, amb les cames separades i agafant la pistola amb totes dues mans, alhora que intentava

fer-se una idea d'aquella situació caòtica. Per acabar, va aixecar l'arma cap al sostre i va girar la mirada cap a en Mikael Blomkvist.

—Estàs ferit? —va preguntar.

En Mikael la va mirar, atordit. Li sagnaven les celles i el nas.

—Em sembla que tinc un dit trencat —va dir, i es va asseure per terra.

La Rosa Figuerola va rebre l'assistència de la brigada de Sòdermalm menys d'un minut després d'haver forçat en Tomi Nikoliç

a estirar-se a la vorera. Es va identificar i va deixar que fossin els policies d'uniforme els que s'encarreguessin del detingut i

després va córrer cap al restaurant. Es va aturar a la porta per intentar fer-se una idea de la situació.

En Mikael Blomkvist i l'Erika Berger estaven asseguts per terra. En Mikael tenia la cara coberta de sang i semblava trobar-se

en estat de xoc. La Rosa va deixar anar un sospir d'alleujament. Era viu. Immediatament, va arrufar les celles quan l'Erika Berger li

va passar el braç al voltant de les espatlles.

La Sonja Modig estava ajupida examinant la mà d'en Blomkvist. En Curt Bolinder posava les manilles a un Miro Nikoliç que

semblava que hagués estat atropellat per un tren exprés. Va veure una pistola metralladora de l'exèrcit suec per terra.

Va aixecar els ulls i va veure el personal del restaurant, espaordit, clients espantats i un quadre que reunia vaixella trencada,

cadires i taules bolcades i altres destrosses provocades per diversos trets. Va sentir l'olor de la pólvora. Però no veia cap mort ni

cap ferit al local. Uns quants policies del furgó de reforç van entrar amb les armes a la mà. Va allargar la mà i va tocar l'espatlla

d'en Curt Bolinder, que es va aixecar.

—Deies que hi havia una ordre de recerca contra en Milo Nikoliç?

—Exactament. Agressió, fa cosa d'un any. Una baralla a Hallunda.

—Molt bé. Vet aquí el que farem. Jo desapareixeré volant amb en Blomkvist i la Berger. Tu et quedes. Versió oficial: la Sonja

Modig i tu heu arribat aquí per sopar plegats, has reconegut en Nikoliç del teu pas per la brigada contra el crim organitzat. Quan

has anat per dir-li alguna cosa, ha tret l'arma i ha començat a tirar com un boig. L'has neutralitzat.

En Curt Bolinder es va mostrar sorprès.

—Però això no s'aguanta... hi ha testimonis.

—Els testimonis explicaran que unes persones han començat a barallar-se i que hi ha hagut trets. L'important és que la meva

història s'aguanti dreta fins als diaris vespertins de demà. La versió és, doncs, que els germans Nikoliç han estat detinguts per

casualitat, perquè els has reconegut.

En Curt Bolinder va observar el caos al seu voltant. Després, va assentir breument amb el cap.

La Rosa Figuerola es va obrir pas a través de la multitud de policies que hi havia al carrer i va instal·lar en Mikael Blomkvist i

l'Erika Berger al seient del darrere del seu cotxe. Es va girar cap a l'oficial al comandament i va parlar-li en veu baixa durant

aproximadament trenta segons. Va fer un senyal en direcció al cotxe on es trobaven en Mikael i l'Erika. L'oficial va semblar

reticent, però va acabar assentint amb el cap. La Rosa va conduir fins a Zinkensdamm, va aparcar i es va girar.

—Estàs gaire fumut?

—He rebut unes quantes pinyes. Les dents encara són a lloc. Em sembla que tinc el dit trencat.

—Anirem a urgències de Sankt Gòran.

—Què ha passat? —va preguntar l'Erika Berger—. I tu qui ets?

—Perdó —va fer en Mikael—. Erika, aquesta és la Rosa Figuerola. Treballa a la Sàpo. Rosa, et presento l'Erika Berger.

—Ho havia endevinat —va dir la Rosa amb una veu neutra i sense mirar l'Erika.

—La Rosa i jo ens hem conegut en el transcurs de la in-vestigació. Es el meu contacte a la Sàpo.

—Entenc —va fer l'Erika Berger, que de cop i volta es va posar a tremolar per efecte del xoc.

La Rosa Figuerola va mirar fixament l'Erika Berger.

—Què ha passat? —va preguntar en Mikael.

—Que havíem interpretat malament l'objectiu de la cocaïna —va dir la Rosa Figuerola—. Crèiem que t'havien posat un

parany per comprometre't. En realitat, tenien intenció de matar-te per deixar que la policia trobés la cocaïna durant l'escorcoll

del teu pis.

—Quina cocaïna? —va preguntar l'Erika Berger.

En Mikael va tancar els ulls un moment.

—Porta'm a Sankt Gòran —va dir.

—Detinguts? —va exclamar en Fredrik Clinton. Va sentir una lleugera pressió, com un papalloneig, a la regió del cor.

—Calculem que no hi ha cap perill —va dir en Georg Nystròm—. Sembla que ha estat una simple casualitat. —Una casualitat?

—Buscaven en Miro Nikoliç per una vella història d'una baralla. Un policia l'ha reconegut i l'ha detingut just quan entrava al

Samirs Gryta. En Nikoliç ha estat presa de pànic i ha intentat escapar a trets. —I en Blomkvist?

—No s'ha vist barrejat amb l'incident. No sabem ni tan sols si es trobava al Samirs Gryta quan s'ha produït la detenció.

—No m'ho crec, collons! —va esclatar en Fredrik Clinton—. Què és el que saben els germans Nikoliç?

—De nosaltres? Res. Creuen que en Bjòrck i en Blomkvist eren feines relacionades amb el tràfic de dones.

—Però saben que en Blomkvist era el blanc?

—D'acord, però no explicaran que han acceptat un contracte. Tancaran la boca fins a arribar al tribunal. Els condemnaran per

tinença il·lícita d'armes i suposo que per violència contra l'autoritat.

—Autèntics debutants —va dir en Clinton.

—Sí, realment s'han lluït. No tenim altre remei que deixar córrer en Blomkvist de moment, encara no hi ha res perdut.

Eren les onze de la nit quan la Susanne Linder i dos armaris de tres cossos del servei d'escortes de Milton Security van anar a

buscar en Mikael Blomkvist i l'Erika Berger a Kungsholmen.

—Realment es pot dir que no te'n perds ni una —va dir la Susanne Linder a l'Erika Berger.

—Ho sento —va contestar l'Erika amb veu apagada.

El xoc havia caigut sobre ella al cotxe, quan anaven cap a l'hospital de Sankt Gòran. Tot d'una, havia pres consciència que tant

ella com en Mikael Blomkvist havien estat a punt de ser assassinats.

En Mikael va passar-se una hora a urgències, el temps que li curessin la cara, li fessin una radiografia i li embenessin el polze

de la mà dreta. Tenia contusions importants a la punta del dit i probablement perdria l'ungla. La ferida més seriosa s'havia

produït, ironies del destí, per la intervenció d'en Curt Bolinder, quan aquest havia tirat en Miro Nikoliç enrere. El polze d'en

Mikael havia quedat atrapat dins el guardamà de l'arma i el dit s'havia trencat net. Feia un mal infernal, però la seva vida no

estava de cap de les maneres en perill.

En Mikael no va experimentar el xoc fins a prop de dues hores més tard, quan ja havia arribat al departament de Protecció de

la Constitució de la Sàpo i havia prestat declaració davant l'inspector Bublanski i la fiscal Ragnhild Gustavsson. De cop i volta, es

va posar a tremolar de cap a peus i es va sentir tan fatigat que va estar a punt d'adormir-se entre pregunta i pregunta. Va seguir

una estona de conversa.

—No sabem què projecten fer —va dir la Rosa Figuerola—. No sabem si es volien carregar només en Blomkvist o si també la

Berger havia de morir. No sabem si ho intentaran de nou o si alguna altra persona de Millennium està amenaçada també... I per

què no matar la Salander, que és qui representa l'autèntica amenaça contra la Secció?

—-Ja he trucat als col·laboradors de Millennium per informar-los mentre estaven curant en Mikael —va dir l'Erika Berger—.

Miraran de fer-se tan invisibles com puguin fins que la revista aparegui. La redacció quedarà buida.

La primera reacció d'en Torsten Edklinth havia estat que calia posar immediatament escorta tant a en Mikael Blomkvist com

a l'Erika Berger. Però, de seguida, tant ell com la Rosa Figuerola s'havien adonat que no era particularment astut atraure l'atenció

posant-se en contacte amb la brigada de Protecció de Personalitats de la Sàpo.

L'Erika Berger va resoldre el problema declarant que no volia protecció de la policia. Va agafar el telèfon, va trucar a en

Dragan Armansky i va explicar-li la situació. I la

Susanne Linder va ser cridada al servei inesperadament aquella nit.

En Mikael Blomkvist i l'Erika Berger es van instal·lar al pis d'una «casa segura» situada una mica passat Drottingholm, a la

carretera del centre d'Ekerò. Era una gran casa dels anys trenta amb vistes al mar, un jardí impressionant, edificis annexos i

terres. La finca pertanyia a Milton Security, però qui hi vivia era la Martina Sjògren, de seixanta-vuit anys, vídua de l'antic

col·laborador Hans Sjògren, mort quinze anys enrere. En el curs d'una missió, havia caigut a través del pis podrit d'una casa

abandonada prop de Sala. Després de l'enterrament, en Dragan Armansky havia parlat amb la Martina Sjògren i l'havia contractat

com a intendent i gerent de la propietat. Vivia de franc en un annex de la planta baixa i mantenia el pis en condicions per a les

ocasions, uns quants cops l'any, en què Milton Security necessitava amagar persones que, per motius reals o imaginaris, temien

per la seva seguretat.

La Rosa Figuerola els va acompanyar. Es va deixar caure en una cadira de la cuina i va deixar que la Martina Sjògren li servís

un cafè mentre l'Erika Berger i en Mikael Blomkvist s'instal·laven al pis i la Susanne Linder comprovava les alarmes i l'equipament

electrònic de vigilància al voltant de la finca.

—Hi ha raspalls de dents i estris de neteja a la calaixera de davant del bany —-va cridar la Martina Sjògren per l'escala.

La Susanne Linder i els dos guàrdies de cos de Milton Security es van instal·lar en una habitació de la planta baixa.

—No he parat des que m'han despertat a les quatre de la matinada —va dir la Susanne Linder—. Fixeu els torns de guàrdia,

però deixeu-me dormir almenys una hora.

—Pots dormir tota la nit, ja ens n'encarreguem nosaltres —va dir un dels guàrdies.

—Gràcies —va dir la Susanne Linder, i va anar a estirar-se.

La Rosa Figuerola va escoltar sense prestar gaire atenció mentre els dos guàrdies de seguretat connectaven els detectors de

moviment del jardí i feien a sorts qui faria el primer torn de guàrdia. El perdedor es va preparar un sandvitx i es va instal·lar en

una saleta amb un televisor al costat de la cuina. La Rosa Figuerola es va quedar mirant les tasses de te decorades amb flors. Ella

també estava llevada des de molt d'hora al matí i se sentia derrotada. Estava pensant a tor-nar-se'n cap a casa quan l'Erika Berger

va baixar del pis i es va servir cafè abans de seure a l'altra banda de la taula.

—En Mikael s'ha adormit com una soca en el mateix moment que s'ha estirat.

—Es una reacció de l'adrenalina —va dir la Rosa Figuerola.

—I què passarà ara?

—Us estareu ben amagats durant uns dies. D'aquí a una setmana, tot haurà acabat, sigui quina sigui la conclusió. Com et

sents?

—Buf. Encara trasbalsada. Coses com aquestes no passen cada dia. Acabo de telefonar al meu marit per explicar-li per què no

torno a casa avui.

—Mmm.

—Estic casada amb...

—-Ja ho sé, amb qui estàs casada.

Silenci. La Rosa Figuerola es va fregar els ulls i va badallar.

—He de tornar a casa a dormir una mica —va dir. —Per favor, para de fer ximpleries i puja a dormir amb en Mikael —va dir

l'Erika.

La Rosa Figuerola se la va quedar mirant. —Tant es nota? —va preguntar. L'Erika va fer que sí amb el cap.

—Ha dit alguna cosa, en Mikael?

—Ni una paraula. Generalment, és molt discret quan es tracta de les seves amigues. Però algunes vegades, és com un llibre

obert. I tu, quan em mires, et mostres obertament hostil. Intenteu amagar alguna cosa.

—Es el meu superior —va reconèixer la Rosa Figuerola.

—El teu superior?

—En Torsten Edklinth es posaria fet una fera si arribés a saber que en Mikael i jo... —-Ja ho entenc. Silenci.

—No sé què és el que passa entre en Mikael i tu, però jo no sóc cap rival —va dir l'Erika. —No?

—En Mikael és el meu amant de tant en tant. Però no estic casada amb ell.

—Tenia entès que manteníeu una relació especial. Me'n va parlar quan érem a Sandhamn.

—T'ha portat a Sandhamn? Aleshores, això és seriós.

—No et burlis de mi.

—Rosa... espero que tu i en Mikael... intentaré quedar-me al meu lloc. —I si no pots?

L'Erika Berger va arronsar les espatlles.

—La seva exdona es va posar com una moto quan en Mikael li va ser infidel amb mi. El va treure de casa. Va ser culpa meva.

Mentre en Mikael estigui solter i accessible, no penso tenir escrúpols. Però m'he promès que si començava a anar seriosament

amb algú, me'n mantindria al marge.

—No sé si m'atreveixo a llançar-m'hi.

—En Mikael és especial. Estàs enamorada d'ell?

—Crec que sí.

—Aleshores, no el pressionis de seguida. Ara, vés a dormir.

La Rosa va rumiar un moment. Després, va pujar al pis, es va despullar i es va ficar al llit a tocar d'en Mikael. Ell va murmurar

alguna cosa i li va passar un braç al voltant de la cintura.

L'Erika Berger es va quedar sola amb les seves reflexions una llarga estona a la cuina. De cop, es va sentir molt desgraciada.

CAPÍTOL 25

Dimecres, 13 de juliol / Dijous, 14 de juliol

n Mikael Blomkvist sempre s'havia preguntat per què els altaveus dels tribunals sonaven sempre tan fluixos i discrets.

Gairebé no va poder distingir les paraules que anunciaven que el procés contra la Lisbeth Salander començaria a les deu a

la sala 5. Malgrat això, hi va arribar de seguida i es va plantar davant les portes de la sala de vistes. Va ser un dels primers a

entrar. Es va instal·lar en els bancs del públic al costat esquerre de la sala, des d'on tindria la millor visió sobre la taula de la

defensa. Els seients del públic es van omplir ràpidament. L'interès dels mitjans de comunicació havia anat augmentant

gradualment al llarg d'aquella darrera setmana, a mesura que s'acostava la data del judici, i havien entrevistat el fiscal Richard

Ekstròm gairebé cada dia.

L'Ekstròm no s'havia estat de braços plegats.

La Lisbeth Salander estava acusada d'agressió i lesions contra en Carl-Magnus Lundin; d'amenaces, intent d'assassinat i

lesions contra el difunt Karl Axel Bodin, àlies Aleksandr Zalaixenko; de dues violacions de domicili —les de la casa de camp del

difunt advocat Niïs Bjurman i la del seu pis a Odenplan—; de robatori de vehicle motoritzat —una Harley Davidson propietat

d'un tal Benny Nieminen, membre del Moto Club Svavelsjò—; de tinença il·lícita de tres armes —un esprai lacrimogen, una porra

elèctrica i una pistola polonesa Wanad P-38, que havien trobat a Gosseberga—; de robatori i ocultació de proves —la formulació

era vaga, però es referia a la documentació que la Lisbeth havia trobat a la casa de camp d'en Bjurman—, així com d'un cert nom-

bre de delictes menors. En total, la Lisbeth Salander acumulava setze càrrecs.

L'Ekstròm havia deixat igualment filtrar insinuacions sobre l'estat mental de la Lisbeth Salander, que deixava molt a desitjar.

Es basava d'una banda en l'examen medi-copsiquiàtric del doctor Jesper H. Lòderman, fet quan havia arribat a la majoria d'edat, i

de l'altra en un informe que, per encàrrec del tribunal en una sessió preparatòria, havia fet el doctor Peter Teleborian. Com que

E

aquella malalta mental, fidel al seu costum, es negava categòricament a parlar amb els psiquiatres, l'anàlisi s'havia hagut de fer a

partir d'«observacions» realitzades durant el seu empresonament al centre de detenció de Kronoberg, a Estocolm, el mes anterior

al procés. En Teleborian, que tenia nombrosos anys d'experiència amb la pacient, establia que la Lisbeth Salander patia una greu

pertorbació psíquica i utilitzava termes com ara psicopatia, narcisisme patològic i esquizofrènia paranoide.

Els mitjans havien explicat com havia estat interrogada per la policia en set ocasions. Cadascuna de les vegades, l'acusada

s'havia negat a dir ni una paraula als que li preguntaven. Els primers interrogatoris els havia dut a terme la policia de Gòteborg,

mentre que els altres havien tingut lloc a la prefectura d'Estocolm. Els enregistraments del procés verbal donaven fe de

temptatives simpàtiques d'entrar en contacte, d'intents suaus de persuasió i de preguntes repetides amb obstinació, però ni d'una

sola resposta.

Ni tan sols no s'havia escurat el coll.

En diferents moments, es podia sentir també als enregistraments la veu de l'Annika Giannini, quan feia notar que era evident

que la seva clienta no tenia cap intenció de respondre. L'acusació contra la Lisbeth Salander descansava així exclusivament sobre

proves tècniques i sobre els fets que la investigació policíaca havia pogut establir.

El silenci de la Lisbeth havia posat de vegades la seva advocada en una situació enutjosa, ja que es veia obligada a mostrar-se

pràcticament tan silenciosa com la seva clienta. El que l'Annika Giannini i la Lisbeth Salander es deien entre elles era,

naturalment, confidencial.

L'Ekstròm no va fer cap secret de la seva intenció de demanar en primer lloc un internament en psiquiatria de la Lisbeth

Salander i en segon lloc una pena de presó consegüent. Normalment, aquest tipus de demandes es formulaven en l'ordre invers,

però considerava que en el cas de la Lisbeth Salander hi havia unes pertorbacions psíquiques tan evidents que no tenia cap altra

opció. Era extremament in-habitual que un tribunal anés contra una avaluació medico-legal.

Considerava igualment que no s'havia d'aixecar de cap de les maneres la tutela de la Salander. En una entrevista, havia

declarat, amb aire amoïnat, que a Suècia existia un cert nombre de persones sociòpates que patien pertorbacions psíquiques tan

importants que constituïen un perill per a elles mateixes i per als altres, i que científicament no hi havia cap altra opció que

mantenir aquestes persones tancades. Citava el cas de l'Anette, una noia violenta la vida de la qual s'havia convertit en un

autèntic fulletó als mitjans de comunicació dels anys setanta, i que, trenta anys més tard, continuava tancada en una institució.

Cada temptativa que s'havia fet d'alleugerir les restriccions havia tingut com a conseqüència que havia atacat violentament i de

manera demencial els seus pares o el personal sanitari, o que havia tingut intents d'automutilació. L'Ekstròm pretenia que la

Lisbeth Salander patia una forma semblant de pertorbació psíquica.

L'interès dels mitjans havia augmentat també per la simple raó que l'advocada de la Lisbeth Salander no s'havia pronunciat.

Havia rebutjat sistemàticament les entrevistes que li oferien la possibilitat d'exposar els punts de vista de l'altra part. Els mitjans

de comunicació es trobaven, doncs, en una situació complicada, en què l'acusació els ofegava d'informació, mentre que la

defensa, fet poc corrent, no donava ni la més mínima indicació sobre l'actitud de la Salander ni sobre l'estratègia que havia

previst.

Un expert jurídic contractat per cobrir el cas per compte d'un diari vespertí comentava aquest estat de coses. En una crònica,

l'expert constatava que l'Annika Giannini era una advocada molt respectada en l'àmbit dels drets de la dona, però que li mancava

lamentablement l'experiència en els casos que quedaven fora d'aquesta especialitat, i treia la conclusió que no estava ben situada

per defensar la Lisbeth Salander. En Mikael Blomkvist sabia per la seva germana que diversos advocats cèlebres s'havien posat en

contacte amb ella per oferir-li els seus serveis. A petició de la seva clienta, l'Annika Giannini havia declinat amablement totes

aquestes propostes.

Mentre esperava el començament del judici, en Mikael va observar els altres assistents. Tot d'una, va descobrir en Dragan

Armansky al banc més a prop de la sortida.

Les seves mirades es van trobar un breu instant.

L'Ekstròm tenia una gran pila de papers damunt la taula. Anava saludant alguns periodistes amb breus gestos de cap.

L'Annika Giannini estava asseguda a la seva taula enfront de l'Ekstròm. Endreçava els seus papers i no mirava ningú.

En Mikael va tenir la sensació que la seva germana estava lleugerament nerviosa. Una mica de por escènica, es va dir.

Tot seguit, van fer la seva entrada a la sala el president del tribunal, l'assessor i els jurats. El president del tribunal es deia

Jòrgen Iversen, un home de cinquanta-set anys amb els cabells blancs, el rostre magre i el pas atlètic. En Mikael havia indagat el

passat de l'Iversen per descobrir que era conegut per ser un jutge molt experimentat i correcte, que havia presidit ja un cert

nombre de processos molt me-diàtics.

En últim lloc, van fer passar la Lisbeth Salander a la sala.

Per bé que en Mikael estava acostumat a la capacitat de la Lisbeth per vestir-se de manera estrafolària, es va quedar

estupefacte en veure que l'Annika li havia permès presentar-se a la sala d'audiències vestida amb una faldilla curta de cuiro negre,

amb la vora desfeta, i una samarreta negra que duia impresa la inscripció I am irritated i que no amagava gran cosa dels seus

tatuatges. Duia botes, un cinturó amb claus i uns mitjons alts de ratlles negres i lila. Mostrava una desena de pírcings a les orelles

i anells als llavis i a les celles. Els cabells li havien tornat a créixer després de l'operació de crani, formant una mena de pelussera

negra i hirsuta. A més, anava maquillada a dojo. Duia una pintura de llavis grisa, les celles accentuades i més ombra d'ulls negra

de la que en Mikael li havia vist mai utilitzar. En l'època en què la veia, no s'interessava particularment pel maquillatge.

Dient-ho de manera diplomàtica, tenia un aire lleugerament vulgar. Gòtic. Semblava una vampira d'una pel·lícula de sèrie B

dels anys seixanta. En Mikael va observar que uns quants dels periodistes presents s'havien quedat sense alè per la sorpresa i van

mostrar un somriure divertit quan va fer la seva aparició. Ara que tenien a la fi l'oportunitat de veure aquella noia envoltada

d'escàndols sobre la qual tant havien escrit, descobrien que satisfeia completament totes les seves expectatives.

I, aleshores, va comprendre que la Lisbeth Salander anava disfressada. En circumstàncies normals, es vestia de qualsevol

manera i sense cap mena de gust. En Mikael sempre havia pensat que no ho feia per seguir una moda, sinó per assenyalar una

identitat. La Lisbeth Salander marcava el seu territori privat com un territori hostil. Sempre havia entès els claus de la seva j upa

de cuir com un mecanisme de defensa anàleg a les punxes d'un eriçó. Era un senyal cap a l'entorn. No m'intentis acariciar. Et faria

mal.

I tanmateix, per fer la seva entrada a la sala de vistes havia accentuat de tal manera el seu estil que semblava parò-dic de tan

exagerat com era.

En Mikael va comprendre bruscament a continuació que allò no era cap casualitat, sinó que formava part de l'estratègia de

defensa de l'Annika.

Si la Lisbeth Salander hagués arribat ben pentinada, amb una camisa tota polida i unes sabatetes planes, hauria tingut tot

l'aspecte d'una estafadora que intentava entaba-nar el tribunal. Era una qüestió de credibilitat. En canvi, arribava tal com era ella,

i no com una altra persona. I exagerant una mica per deixar les coses clares. No pretenia ser el que no era. El seu missatge al

tribunal era que no tenia cap motiu per sentir vergonya ni per fingir. Si el tribunal tenia problemes amb el seu aspecte físic, allò

no era problema de la Lisbeth. La societat l'acusava d'un fotimer de coses i la duia davant la justícia. Per la seva simple aparició, ja

havia indicat que tenia la intenció de descartar els raonaments del fiscal com a simples foteses.

Va avançar amb pas segur i va seure al lloc designat, al costat de la seva advocada. Va escombrar el públic amb la mirada. No

hi havia en els seus ulls cap mena de curiositat. Més aviat semblava que notés i enregistrés amb gest rebel les persones que ja

l'havien condemnat a les pàgines dels mitjans.

Era la primera vegada que en Mikael la veia d'ençà que la va trobar com una nina de drap ensangonada al banc de la cuina de

Gosseberga, i havia passat més d'un any i mig des de l'últim cop que l'havia vist en circumstàncies normals. Això, si l'expressió

circumstàncies normals era adequada per parlar de la Lisbeth Salander. Durant uns segons, les seves mirades es van trobar. Els

ulls d'ella es van aturar un moment en ell, però no va mostrar cap senyal de reconeixement. En canvi, va observar els blaus ben

visibles que marcaven la galta i la templa d'en Mikael i la tira adhesiva quirúrgica que duia a la cella dreta. Per un breu instant, en

Mikael va tenir la sensació de veure l'ombra d'un somriure als seus ulls. No hauria sabut dir si s'ho havia imaginat o no. Després,

el jutge Iversen va picar amb el seu martell i va començar el judici.

El públic es va estar a la sala del tribunal una mitja hora en total. Van escoltar el fiscal Ekstròm presentant els fets i exposant

els càrrecs.

Tots els periodistes, excepte en Mikael Blomkvist, van prendre notes assíduament, encara que tots ells ja sabien de sobres de

què tenia intenció d'acusar l'Ekstròm a la Lisbeth Salander. Per la seva banda, en Mikael ja havia escrit i havia vingut al tribunal

només per marcar la seva presència i encreuar una mirada amb la Lisbeth.

L'exposició introductòria de l'Ekstròm va durar vint-i-dos minuts. Va venir després el torn de l'Annika Giannini. La seva

rèplica va durar trenta segons. La seva veu era completament serena.

—La defensa recusa tots els punts d'acusació excepte un. La meva clienta es reconeix culpable de tinença il·lícita d'arma,

concretament d'un esprai de gas lacrimogen. En tots els altres punts de l'acusació, la meva clienta nega tota responsabilitat o

intenció criminal. Demostrarem que les afirmacions del fiscal són falses i que la meva clienta ha estat víctima de greus abusos de

poder judicials. Exigiré que la meva clienta sigui declarada no culpable, que se li aixequi la tutela i que sigui posada en llibertat.

Es podia sentir com els bolígrafs grataven els blocs de notes dels periodistes. A la fi havia quedat revelada l'estratègia de

l'advocada Giannini, ben diferent de la que tothom havia esperat. La majoria dels periodistes s'havien dit que l'Annika Giannini

apel·laria a la malaltia mental de la seva clienta i l'explotaria en favor seu. En Mikael no va poder reprimir un somriure.

—Mmm —va fer el jutge Iversen tot anotant alguna cosa—. Ha acabat?

—He presentat la meva petició.

—El fiscal té alguna cosa a afegir? —va preguntar l'Iversen.

En aquell moment va ser quan el fiscal Ekstròm va demanar que les deliberacions tinguessin lloc a porta tancada, argu-

mentant que estava en joc l'estat psíquic i el benestar d'una persona afectada per les circumstàncies i que, a més, podien sortir a

la llum detalls que afectaven la seguretat nacional.

—Es refereix al suposat cas Zalaixenko? —va preguntar l'Iversen.

—Exactament. L'Aleksandr Zalaixenko va arribar a Suècia com a refugiat polític, tractant d'escapar d'una terrible dictadura.

Alguns aspectes del tractament de l'afer, relacions entre persones i altres elements d'aquest tipus es troben encara sota

consideració de secret, tot i que el senyor Zalaixenko hagi traspassat. Per això, demano que l'audiència tingui lloc a porta tancada

i que s'imposi el secret professional per a aquells moments de les deliberacions que es mostrin particularment sensibles.

—Ho entenc —va dir l'Iversen, amb el front marcat per profundes arrugues.

—A més, una gran part de les deliberacions concernirà la tutela de l'acusada. Això afecta qüestions que normalment són

confidencials, de manera gairebé automàtica, i és per simpatia envers l'acusada que m'agradaria que es fes a porta tancada.

—Quina és la posició de l'advocada Giannini pel que fa a la petició del fiscal?

—Pel que fa a nosaltres, ens és igual.

El jutge Iversen va reflexionar uns moments. Va consultar el seu assessor i va declarar tot seguit, per a gran irritació dels

periodistes presents, que accedia a la petició del fiscal. En Mikael Blomkvist, doncs, va haver d'abandonar la sala.

En Dragan Armansky esperava en Mikael Blomkvist al peu de l'escala del palau de justícia. Aquell dia de juliol, feia una calor

tòrrida, i en Mikael va notar com se li començaven a formar dues taques de suor a sota de les aixelles. Els seus dos escortes el van

seguir a fora. Van saludar en Dragan Armansky amb un gest del mento i es van posar a estudiar els voltants.

—Se'm fa estrany, això de passejar-me amb dos guàrdies de cos —va dir en Mikael—. Quant costa, la broma?

—Es obsequi de la casa —va dir l'Armansky—. Tinc un interès personal a mantenir-te viu. Però hi hem posat l'equivalent a

250.000 corones aquests últims mesos.

En Mikael va assentir amb el cap.

—Un cafè? —va oferir, tot assenyalant la cafeteria italiana de Bergsgatan.

L'Armansky va acceptar. En Mikael va demanar un caffe latte mentre que l'Armansky optava per un doble espresso amb un

núvol de llet. Van seure a la terrassa, a l'ombra. Els dos guàrdies de cos es van instal·lar en una taula veïna, amb un got de

Coca-Cola al davant.

—A porta tancada —va constatar l'Armansky.

—-Ja ens ho podíem esperar. I és molt millor. D'aquesta manera, podem controlar millor el flux d'informació.

—Sí, això no té importància, però aquest Richard Ekstròm m'està començant a caure cada vegada pitjor.

En Mikael va assentir. Van fer un glop de cafè tot mirant el palau de justícia, on es decidiria el futur de la Lisbeth Salander.

—Ja s'ha llançat el contraatac —va dir en Mikael.

—I un contraatac molt ben preparat —va dir l'Armansky—. T'he de dir que la teva germana m'impressiona. Quan ha

començat a presentar la seva estratègia, he pensat que no podia estar parlant seriosament, però ara, com més hi penso, més

assenyada em sembla.

—Aquest procés no es decidirà allà dins —va dir en Mikael.

Havia anat repetint aquesta frase, com un mantra, des de feia mesos.

—Et cridaran a declarar com a testimoni —va dir l'Armansky

—Ja ho sé. Estic preparat. Però això no serà fins demà passat. En qualsevol cas, ja hi comptàvem.

El fiscal Richard Ekstròm s'havia descuidat a casa les ulleres bifocals, i es va veure obligat a aixecar-se les ulleres sobre el front

i enxiquir els ulls per poder llegir les seves notes, escrites amb lletra molt petita. Es va fregar ràpidament la barbeta de pera rossa

abans de tornar a posar-se les ulleres a lloc i mirar la sala.

La Lisbeth Salander estava asseguda amb l'esquena ben dreta i contemplava el fiscal amb una mirada insondable. El rostre i

els ulls es mantenien immòbils. No semblava prcsent. Havia arribat el moment per al fiscal de començar el seu interrogatori.

—Voldria recordar-li, senyoreta Salander, que parla sota jurament —va dir finalment l'Ekstròm.

La Lisbeth Salander no es va moure. El fiscal Ekstròm semblava esperar algun tipus de reacció i va deixar passar uns segons.

Va aixecar els ulls.

—Parla, doncs, sota jurament —va repetir.

La Lisbeth Salander va inclinar una mica el cap. L'Annika Giannini estava ocupada llegint alguna cosa a l'informe de la

instrucció preliminar i no semblava tenir gaire interès pel que deia el fiscal Ekstròm. Ell va endreçar els seus papers. Després

d'una estona d'un silenci incòmode, es va escurar el coll.

—Doncs bé —va dir l'Ekstròm en un to dialogant—. Anem directament als fets que van tenir lloc a la casa de camp del difunt

advocat Bjurman a Stallarholmen el 6 d'abril d'enguany, fets que constitueixen el punt de partida de la meva exposició d'aquest

matí. Intentarem aclarir les raons per les quals va anar vostè a Stallarholmen i va disparar un tret contra en Carl-Magnus Lundin.

L'Ekstròm va exhortar la Lisbeth Salander amb la mirada. Ella va romandre immòbil. El fiscal va semblar tot d'una exasperat.

Va separar les mans i va girar la mirada cap al president del tribunal. El jutge Jòrgen Iversen va semblar dubtós. Va mirar en

direcció a l'Annika Giannini, però aquesta semblava completament concentrada en un document, completament aliena a

l'entorn.

El jutge Iversen es va escurar el coll. Va girar els ulls cap a la Lisbeth Salander.

—Hem d'interpretar el seu silenci com una negativa a respondre a les preguntes? —va preguntar-li.

La Lisbeth Salander va girar el cap i va mirar el jutge als ulls.

—Tinc intenció de contestar a les preguntes —va respondre.

El jutge Iversen va assentir amb el cap.

—Aleshores, potser podrà respondre a la pregunta —va intervenir el fiscal Ekstrom.

La Lisbeth Salander va tornar a girar els ulls cap a l'Ekstròm. Va guardar silenci.

—Tindria l'amabilitat de respondre a la pregunta? —va dir el jutge Iversen.

La Lisbeth va girar de nou la mirada cap al president del tribunal i va aixecar les celles. La seva veu va sonar clara i neta.

—Quina pregunta? De moment, aquest senyor —va fer un gest amb el cap en direcció a l'Ekstròm— ha fet un cert nombre

d'afirmacions sense cap prova. No he sentit cap pregunta.

L'Annika Giannini va aixecar els ulls. Va posar els colzes sobre la taula i va deixar reposar la barbeta al palmell d'una mà, amb

un sobtat interès als ulls.

El fiscal Ekstrom va perdre el fil durant uns segons.

—Pot repetir la pregunta? —es va avançar el jutge Iversen.

—Preguntava... Va anar vostè a la casa de camp de l'advocat Bjurman a Stallarholmen amb la intenció de disparar contra en

Carl-Magnus Lundin?

—No, vostè el que ha dit ha estat: «Intentarem d'aclarir les raons per les quals va anar vostè a Stallarholmen i va disparar un

tret contra en Carl-Magnus Lunden». Això no era una pregunta. Era una afirmació que anticipava la meva resposta. Jo no sóc

responsable de les seves afirmacions.

—No sigui impertinent. Respongui a la pregunta.

—No.

Silenci.

—Com, no?

—Es la resposta a la pregunta.

El fiscal Richard Ekstrom va sospirar. El dia seria llarg. La Lisbeth Salander el va mirar esperant la continuació.

—Potser serà millor començar pel començament —va dir—. Es trobava vostè a la casa de camp del difunt advocat Bjurman a

Stallarholmen la tarda del 6 d'abril d'enguany?

—Sí.

—Com hi va arribar?

—Vaig agafar el tren de rodalia fins a Sòdertàlje i després l'autobús de Stràngnàs.

—Per quin motiu va anar a Stallarholmen? S'havia citat amb en Carl-Magnus Lundin i el seu amic Benny Nieminen?

—No.

—I com és que hi van anar?

—Això caldria preguntar-los-ho a ells.

—Ara, és a vostè a qui ho pregunto.

La Lisbeth Salander no va respondre.

El jutge Iversen es va escurar el coll.

—Suposo que la senyoreta Salander no contesta perquè, semànticament, torna a llançar vostè una afirmació —va dir l'Iversen

ple de bona voluntat.

L'Annika Giannini va haver de contenir tot d'una el riure d'una manera que va ser perfectament audible. Va callar

immediatament i va tornar a submergir-se en els seus papers. L'Ekstròm va llançar-li una mirada irritada.

—Segons la seva opinió, per què en Lundin i en Nieminen van anar a la casa de camp d'en Bjurman?

—No ho sé. M'imagino que hi van anar per calar-hi foc. En Lundin duia un litre de gasolina dins una ampolla de plàstic a les

alforges de la seva Harley Davidson.

L'Ekstròm va fer una ganyota.

—Per què va anar a la casa de camp de l'advocat Bjurman?

—Buscava informació.

—Quina mena d'informació?

—Les mateixes informacions que suposo que en Lundin i en Nieminen havien anat a destruir i que, en conseqüència, podien

contribuir a dilucidar qui havia matat l'altra escòria.

—Considera que l'advocat Bjurman era escòria? Ho he entès bé? —Sí.

—A què es deu aquesta apreciació per part seva?

—Aquell home era un porc sàdic, un pervertit i un violador, i, per tant, escòria.

Va citar exactament el text que hi havia tatuat al ventre del difunt advocat Bjurman i, fent això, reconeixia de manera

indirecta que era l'autora del text en qüestió. Això, però, no entrava en les acusacions contra la Lisbeth Salander. En Bjurman mai

no havia denunciat aquelles violències a la policia, i era impossible determinar si s'havia deixat tatuar voluntàriament o si l'hi

havien fet contra la seva voluntat.

—Pretén afirmar, doncs, que el seu tutor va abusar de vostè. Podria dir-nos quan haurien tingut lloc aquests abusos?

—Van tenir lloc dimarts 18 de febrer de 2003 i de nou divendres 7 de març del mateix any.

—Es va negar a respondre a totes les preguntes dels policies que es van intentar comunicar amb vostè durant els

interrogatoris. Per què?

—No tenia res a dir-los.

—He llegit la suposada autobiografia que la seva advocada va presentar per sorpresa fa uns quants dies. He de dir que es

tracta d'un document estrany, ja en tornarem a parlar. Però hi afirma que l'advocat Bjurman, en la primera ocasió, l'hauria obligat

a fer-li una fellació i que en la segona ocasió, l'hauria violat diverses vegades i utilitzant la tortura durant una nit sencera.

La Lisbeth no va respondre.

—Es cert?

—Sí.

—Va denunciar aquestes violacions a la policia? —No.

—Per què no?

—Sempre que he intentat explicar alguna cosa a la policia, no m'han escoltat. No tenia, doncs, cap sentit presentar cap

denúncia.

—Va parlar d'aquests abusos amb algú? Amb alguna amiga?

—No.

—Per què?

—Perquè ningú no n'havia de fer res.

—D'acord. Va consultar amb algun advocat?

—No.

—Va anar a veure algun metge perquè li curés les ferides que hauria rebut? —No.

—I no va recórrer a SOS-Dones maltractades.

—Torna a fer una afirmació.

—Perdó. Va recórrer a SOS-Dones maltractades?

—No.

L'Ekstròm es va girar cap al president del tribunal.

—Voldria cridar l'atenció del tribunal sobre el fet que l'acusada ha declarat haver estat víctima de dos abusos sexuals, el segon

dels quals cal considerar com a extremament greu. Afirma que l'autor d'aquestes violacions va ser el seu tutor, el difunt advocat

Niïs Bjurman. Paral·lelament, cal prendre en consideració els fets següents...

L'Ekstròm va remenar els seus papers.

—La investigació de la brigada criminal no revela res en el passat de l'advocat Bjurman que aboni la veracitat del relat de la

Lisbeth Salander. En Bjurman no ha estat mai condemnat. Mai no ha estat objecte d'una denúncia, ni d'una investigació de la

policia. Va ser tutor o responsable legal de diversos altres joves, i cap d'aquests no vol fer valer que ell

0 ella hagués estat víctima de cap forma d'abús. Al contrari, afirmen, tot insistint que en Bjurman es va comportar sempre

correctament i amablement amb ells.

L'Ekstròm va passar pàgina.

—Es també el meu deure recordar que la Lisbeth Salander està diagnosticada d'esquizofrènia paranoide. Hi ha nombrosos

documents que donen fe que aquesta jove té una clara inclinació a la violència, i que des del principi de l'adolescència va tenir

problemes amb els seus contactes amb la societat. Va passar diversos anys en una institució psiquiàtrica i està sota tutela des dels

divuit anys. Encara que això sigui lamentable, n'hi ha motius. La meva convicció és que el que necessita no és la presó, sinó rebre

tractament.

Va fer una pausa oratòria.

—Discutir sobre l'estat mental d'una persona jove és un exercici repugnant. Són coses que afecten la seva privacitat,

1 fan que el seu estat mental esdevingui objecte d'interpretacions. En aquest cas, podem tanmateix basar-nos en la imatge

confusa del món de la mateixa Lisbeth Salander. Una imatge que enlloc no es manifesta de manera tan clara com en la seva

autobiografia. Enlloc la seva manca d'ancoratge en la realitat no apareix tan clarament com aquí. No ens fan falta ni testimonis ni

interpretacions que juguin amb les paraules. Tenim les seves pròpies paraules. Podem jutjar per nosaltres mateixos la credibilitat

de les seves afirmacions.

La seva mirada va caure sobre la Lisbeth Salander. Els seus ulls van trobar-se. Ella va somriure. El seu gest era malèvol.

L'Ekstròm va arrugar el front.

—Senyora Giannini, té alguna cosa a dir? —va preguntar el jutge Iversen.

—No —va contestar l'Annika Giannini—, excepte que les conclusions del procurador Ekstrom són fantasioses.

L'audiència de la tarda va començar amb l'interrogatori d'un testimoni, Ulrika von Liebenstaahl, de la Comissió de Tuteles,

que l'Ekstròm havia cridat per mirar d'esbrinar si hi havia hagut queixes cap a l'advocat Bjurman. La Liebenstaahl ho va negar

enèrgicament. Per a ella, una afirmació semblant era ofensiva.

—Existeix un control rigorós dels casos de tutela. L'advocat Bjurman va fer feines per a la Comissió de Tuteles des de feia

prop de vint anys abans de ser cruelment assassinat.

Va llançar una mirada malvolent cap a la Lisbeth Salander, encara que la Lisbeth no estigués acusada d'aquell crim i hagués

quedat provat que havia estat en Ronald Nieder-mann qui havia mort en Bjurman.

—En tots aquests anys, no hi va haver ni una sola queixa contra l'advocat Bjurman. Era un home conscienciós que sovint va

donar mostra d'una gran implicació amb els seus clients.

—No troba, doncs, versemblant, que abusés sexualment de la Lisbeth Salander?

—Trobo aquesta afirmació absurda. Disposem dels informes mensuals enviats per l'advocat Bjurman, i em vaig reunir

personalment amb ell en diverses ocasions per parlar d'aquest cas.

—L'advocada Giannini ha presentat una petició perquè la tutela de la Lisbeth Salander s'aixequi amb efecte immediat.

—Ningú no està tan content com nosaltres, a la Comissió de Tuteles, quan és possible aixecar una tutela. Malauradament,

tenim una responsabilitat que implica que hem de seguir les regles vigents. La comissió ha exigit que una anàlisi psiquiàtrica

certifiqui la curació de la Lisbeth Salander, seguint el protocol establert, abans que es pugui pensar a modificar la seva tutela.

—Ho entenc.

—Això vol dir que s'ha de sotmetre a exàmens psiquiàtrics. Cosa que, com saben, es nega a fer.

L'interrogatori de la Ulrika von Liebenstaahl es va allargar durant més de quaranta minuts, durant els quals es van examinar

els informes mensuals d'en Bjurman.

L'Annika Giannini va fer una única pregunta just abans que l'interrogatori s'acabés:

—Es trobava vostè al dormitori de l'advocat Bjurman la nit del 7 al 8 de març de 2003?

—Es clar que no.

—Es a dir, que ignora vostè completament si les afirmacions de la meva clienta són certes o falses.

—L'acusació contra l'advocat Bjurman és insensata.

—Això no deixa de ser la seva opinió. Li pot proporcionar una coartada o demostrar d'alguna altra manera que no va abusar

de la meva clienta?

—Això és evidentment impossible. Però la versemblança...

—Gràcies. Això era tot —la va tallar l'Annika Giannini.

En Mikael Blomkvist es va trobar amb la seva germana a les oficines de Milton Security prop de Slussen cap a les set de la

tarda, per fer balanç de com havia anat el dia.

—La cosa es desenvolupa més o menys com teníem previst -—va dir l'Annika—. L'Ekstròm s'ha empassat l'autobiografia de la

Salander.

—Bé. I ella com se'n surt?

L'Annika es va posar a riure.

—Se'n surt meravellosament i es mostra com una perfecta psicòpata. No fa res més que comportar-se amb naturalitat.

—Mmm.

—Avui, s'ha parlat sobretot de Stallarholmen. Demà vindrà Gosseberga, amb declaracions de la gent de la policia científica i

coses com aquestes. L'Ekstròm intentarà demostrar que la Salander hi va anar per assassinar el seu pare.

—Bé.

—Però potser tindrem un problema tècnic. Aquesta tarda, l'Ekstròm ha cridat a declarar una tal Ulrika von Liebenstaahl, de

la Comissió de Tuteles, que ha començat a dir que no tinc dret a representar la Lisbeth Salander.

—I doncs?

—Pretén que com que la Lisbeth es troba sota tutela, no té dret a escollir advocat. —De debò?

—Així doncs, tècnicament, no puc ser la seva advocada si la Comissió de Tuteles no ho ha aprovat. —I?

—El jutge Iversen es pronunciarà sobre això demà al matí. He parlat un moment amb ell després de les deliberacions. Però

crec que decidirà que la continuï representant. El meu argument és que la Comissió de Tuteles ha tingut tres mesos per protestar,

i que és una mica forçat presentar una demanda com aquesta un cop el judici ha començat.

—En Teleborian prestarà declaració divendres; cal que siguis tu qui l'interrogui.

Després d'haver passat el dijous estudiant plànols i fotografies i escoltant complexes conclusions tècniques sobre el que havia

passat a Gosseberga, el fiscal Ekstròm havia pogut establir que totes les proves assenyalaven que la Lisbeth Salander havia anat a

casa del seu pare amb la intenció de matar-lo. La baula més forta en la cadena de proves era que s'havia endut a Gosseberga una

arma de foc, una Wanad P-83 polonesa.

El fet que l'Aleksandr Zalaixenko (segons el relat de la Lisbeth Salander), o en tot cas en Ronald Niedermann, assassí d'un

policia (segons el testimoni que en Zalaixenko havia presentat abans de ser assassinat a l'hospital Sahlgrens-ka) haguessin

intentat matar la Lisbeth Salander i hagués acabat enterrada en un clot al bosc no atenuava de cap manera el fet que havia seguit

el rastre del seu pare fins a Gos-seberga amb la intenció de matar-lo. A més, havia estat a punt d'aconseguir-ho colpint-li la cara

amb una destral. L'Ekstròm va exigir que condemnessin la Lisbeth Salander per temptativa d'assassinat amb premeditació, així

com, en tot cas, per lesions greus.

La versió de la Lisbeth Salander era que havia anat a Gosseberga per encarar-se amb el seu pare i fer-li confessar els

assassinats d'en Dag Svensson i la Mia Bergman. Aquesta dada era d'una importància cabdal per a la qüestió de la premeditació.

Un cop l'Ekstròm va haver acabat l'interrogatori del testimoni Melker Hansson, de la policia científica de Gòte-borg,

l'advocada Annika Giannini va plantejar unes breus preguntes:

—Senyor Hansson, ^hi ha res en la seva investigació i en tota la documentació tècnica que han reunit que permeti establir

que la Lisbeth Salander menteix amb relació a la premeditació de la seva visita a Gosseberga?

En Melker Hansson va reflexionar un instant.

—No —va respondre finalment.

—Així doncs, no pot afirmar res pel que fa a la seva premeditació? —No.

—Així doncs, la conclusió del fiscal Ekstrom, per més eloqüent i loquaç que sigui, no és res més que una especulació?

—Suposo que sí.

—iHi ha, doncs, alguna cosa en les proves tècniques que contradigui la Lisbeth Salander quan afirma que es va emportar per

casualitat la pistola polonesa, una Wanad P-83, senzillament perquè l'arma es trobava a la seva bossa i no sabia què fer-ne després

que l'hi hagués pres a en Benny Nieminen a Stallarholmen el dia abans?

—No.

—Gràcies —va dir l'Annika Giannini, i va tornar a seure. Van ser les seves úniques paraules en el transcurs de la declaració

d'en Hansson, que havia durat una hora.

En Birger Wadensjòò va sortir de l'edifici seu de la Secció a Artillerigatan a les sis de la tarda de dijous amb la sensació que

caminava sota un cel carregat de núvols amenaçadors tot avançant cap a un naufragi imminent. Ja feia setmanes que s'havia

adonat que el seu títol de director, i per tant de cap, de la Secció d'Anàlisi Especial no era res més que una fórmula sense cap

sentit. Les seves opinions, les seves protestes i les seves súpliques no havien comptat per a res. En Fredrik Clinton havia pres tot el

comandament. Si la Secció hagués estat una institució oberta i oficial, això no hauria tingut cap importància: senzillament,

s'hauria adreçat al seu superior directe per presentar una reclamació.

En la situació actual, però, no existia ningú a qui queixar-se. Estava sol i depenia de la bona voluntat d'un home que

considerava com un malalt mental. I el pitjor era que l'autoritat d'en Clinton era absoluta. Tant els aprenents estil Jonas Sandberg

com els fidels veterans com en Georg Nystròm acotaven el cap i obeïen a ulls clucs un vell moribund.

Admetia que en Clinton era una autoritat discreta que no treballava per al seu propi enriquiment. També havia d'admetre que

en Clinton treballava tenint en ment únicament el bé de la Secció. Però era com si l'organització es trobés en caiguda lliure, un

estat de suggestió col·lectiva en què un seguit de col·laboradors experimentats es negaven a comprendre que cada moviment que

feien, cada decisió presa i concretada, no feia sinó acostar-los una mica més a l'abisme.

En Wadensjòò va sentir un pes al pit quan va tombar la cantonada de Linnégatan, on havia trobat un lloc per aparcar el cotxe.

Va desconnectar l'alarma, va treure les claus i estava a punt d'obrir la porta quan va notar un moviment darrere seu i es va girar. El

sol li va tocar la cara i el va enlluernar. Va trigar uns segons abans de reconèixer l'home alt que era a la vorera.

—Bona tarda, senyor Wadensjòò —va dir en Torsten Edklinth, director del departament de Protecció de la Constitució—.

Feia deu anys que no actuava sobre el terreny, però avui he considerat que s'imposava la meva presència.

En Wadensjòò va mirar, trasbalsat, els dos policies de paisà que flanquejaven l'Edklinth. Es tractava d'en Jan Bublanski i en

Marcus Ackerman.

Bruscament, va comprendre el que estava a punt de passar.

—Tinc el trist deure d'anunciar que, per decisió del ministeri públic, està vostè detingut per una sèrie de delictes i infraccions

tan llarga que segurament caldran setmanes per establir-ne la llista completa.

—Què significa això? —va dir en Wadensjòò, fora de si.

—Significa que està vostè detingut, com a sospitós, amb sospites ben fonamentades, de complicitat en assassinat. També és

sospitós de xantatge, corrupció, escoltes il·legals, diversos casos de falsificació de documents i de malversació de fons públics,

complicitat en robatori amb efracció, abús d'autoritat, espionatge i altres petiteses. Ara mateix, ens traslladarem a Kungsholmen i

aquest vespre tindrem vostè i jo una conversa seriosa.

—No he comès cap assassinat —va dir en Wadensjòò amb un fil de veu.

—Això ho haurà de determinar la investigació. —Ha estat en Clinton. Ha estat en Clinton tota l'estona —va dir en Wadensjòò.

En Torsten Edklinth va assentir amb el cap, satisfet.

Tots els policies saben molt bé que hi ha dues maneres clàssiques de portar l'interrogatori d'un sospitós. El poli dolent i el

poli bo. El poli dolent amenaça, renega, clava cops de puny a la taula i es comporta globalment com un energumen amb l'objectiu

d'espantar l'acusat, sotmetre'l i fer-lo confessar. El poli bo, preferiblement un home gran de cabells grisos, ofereix cigarrets i cafè,

branda el cap amb simpatia i utilitza un to dialogant.

La majoria dels policies —però no tots— saben també que la tècnica d'interrogatori del poli bo és la més eficaç per obtenir

resultats. El delinqüent veterà dur de rosegar no s'impressionarà gens ni mica amb el poli dolent. I l'afeccionat insegur, que

s'espanta amb el poli dolent i confessa, probablement hauria confessat independentment de la tècnica utilitzada.

En Mikael Blomkvist va escoltar l'interrogatori d'en Birger Wadensjòò des d'una sala adjacent. La seva presència havia estat

objecte de certes disputes internes abans que l'Edklinth decidís que potser podria treure partit de les observacions d'en Mikael.

En Mikael va poder veure que en Torsten Edklinth feia servir una tercera variant de l'interrogatori de policia, el policia

indiferent, que, en aquell cas precís, semblava funcionar encara millor. L'Edklinth va entrar a la sala d'interrogatoris, va servir cafè

en tasses de porcellana, va engegar el magnetòfon i es va acomodar a la cadira.

—Es dóna la circumstància que tenim totes les proves tècniques que et puguis imaginar contra tu. De fet, no tenim cap

interès especial a escoltar la teva història si no és per confirmar el que ja sabem. Però ens agradaria tenir la resposta a una

pregunta: per què? Com heu pogut ser tan bojos per prendre la decisió de començar a eliminar gent, aquí, a Suècia, com si això

fos el Xile de Pinochet? El mag-netòfon està connectat. Si vols dir alguna cosa, ara és el moment. Si no vols parlar, aturo el

magnetòfon i, a continuació, et traiem la corbata i els cordons de les sabates i et tanquem al centre de detenció a l'espera del teu

advocat, del judici i de la condemna.

L'Edklinth va prendre un glop de cafè i no va dir res. Quan van haver passat dos minuts sense que l'altre digués res, va allargar

la mà i va aturar el magnetòfon. Es va aixecar.

—Vaig a demanar que et vinguin a buscar d'aquí a uns minuts. Bona nit.

—Jo no he matat ningú —va dir en Wadensjòò quan l'Edklinth ja obria la porta. L'Edklinth es va aturar.

—No m'interessa posar-me a parlar amb tu del temps que fa. Si vols explicar-te, m'assec i poso el magnetòfon en marxa. Totes

les autoritats sueques, i especialment el Primer Ministre, estan impacients per escoltar el que tens a dir. Si parles, puc anar a

veure el Primer Ministre aquesta mateixa nit i donar-li la teva versió del que ha passat. Si no parles, seràs processat de tota

manera i condemnat.

—Seu —va dir en Wadensjòò.

El seu to de resignació no va passar desapercebut per a ningú. En Mikael va respirar. Estava acompanyat de la Rosa Figuerola,

de la fiscal Ragnhild Gustavsson, de l'Ste-fan, col·laborador anònim de la Sàpo, així com d'altres dues persones desconegudes. En

Mikael suposava que almenys una d'aquelles dues persones representava el ministeri de Justícia.

—No tinc res a veure amb els assassinats —va dir en Wadensjòò quan l'Edklinth va tornar a connectar el magnetòfon.

—E/5 assassinats —li va dir en Mikael Blomkvist a la Rosa Figuerola.

—Pssst —va fer ella.

—Eren en Clinton i en Gullberg. Jo no sabia res del que volien fer. Ho juro. Em vaig quedar en estat de xoc quan vaig sentir

que en Gullberg havia matat en Zalaixenko. Em va costar creure que fos veritat... em va costar de creure. I quan vaig sentir el que

li havia passat a en Bjòrck, vaig estar a punt de tenir un infart.

—Parla'm de l'assassinat d'en Bjòrck —va dir l'Edklinth sense canviar el to de veu—. Com va anar?

—En Clinton va contractar algú. No sé exactament com va anar, però sí que eren dos iugoslaus. Serbis, em sembla. En Georg

Nystròm va ser l'encarregat de donar-los les instruccions i pagar-los. Quan ho vaig saber, vaig comprendre que anàvem de cap a

la catàstrofe.

—I si comencéssim pel principi? —va dir l'Edklinth—. Quan vas començar a treballar per a la Secció?

Un cop en Wadensjòò va començar a parlar, va ser impossible aturar-lo. L'interrogatori va durar prop de cinc hores.

—Però no ha arribat a aquesta conclusió parlant amb la Lisbeth Salander, no és així?

—Sap molt bé que la seva clienta es nega sistemàticament a respondre a les preguntes quan jo mateix o alguna altra persona

amb autoritat intentem parlar-li. Aquest comportament ja és prou eloqüent per si mateix. Una possible interpretació és que les

tendències paranoides de la pacient es manifesten de manera tan forta que és literalment incapaç de mantenir una conversa amb

una persona que tingui autoritat. Creu que tothom vol perjudicar-la i té una sensació d'amenaça tan gran, que s'amaga al darrere

d'una closca impenetrable i es torna literalment muda.

—Observo que s'expressa amb una gran prudència. Ha dit: «Una interpretació possible»...

—Sí, en efecte. M'expresso amb prudència. La psiquiatria no és una ciència exacta, i cal que em mostri prudent en les meves

conclusions. Passa també que nosaltres, els psiquiatres, no aventurem suposicions a la lleugera.

—Té molta cura de protegir-se. En realitat, no ha intercanviat ni una sola paraula amb la meva clienta d'ençà de la nit que va

fer tretze anys, ja que ella s'ha negat sistemàticament a parlar-li.

—No només a mi. No està en condicions de mantenir una conversa amb cap psiquiatre, sigui qui sigui.

—Això vol dir que, tal com escriu aquí, les seves conclusions descansen sobre la seva experiència i sobre l'observació de la

meva clienta.

—Exactament.

—I què es pot deduir observant una noia que es queda asseguda amb els braços plegats i es nega a parlar?

En Teleborian va sospirar com si trobés molt cansat haver d'explicar coses tan evidents. Va somriure.

—D'un pacient que no diu ni una paraula, en podem deduir que és un pacient que fa molt bé això, no dir ni una paraula. En

si, això representa ja un comportament pertorbat, però no és en això que baso les meves conclusions.

—Aquesta tarda, cridaré a declarar un altre psiquiatre. Es diu Svante Branden, i és metge en cap de la Direcció de Medicina

Legal i especialista en psiquiatria legal. El coneix?

En Peter Teleborian es va sentir reconfortat. Va somriure. Efectivament, havia previst que l'Annika Giannini es trauria un

altre psiquiatre de la màniga per mirar de posar en entredit les seves conclusions. S'havia preparat per a aquesta eventualitat i

sabria afrontar-la mot per mot. Seria molt més senzill manegar un col·lega universitari en un ambient de complicitat amistosa,

que no aquella Giannini, que no tenia fre i estava disposada a capgirar totes les seves paraules.

—Sí. Es un psiquiatre especialista en medicina legal reconegut i competent. Però ha de comprendre, senyora Giannini, que fer

una avaluació d'aquest tipus és un procés acadèmic i científic. Vostè pot estar en desacord amb mi sobre les meves conclusions i

un altre psiquiatre pot interpretar certs comportaments o algun esdeveniment d'una manera diferent de la meva. Es tracta de

diferents maneres de veure les coses o del coneixement que el metge té del seu pacient. El doctor Branden potser arribarà a una

conclusió ben diferent de la meva pel que fa a la Lisbeth Salander. Això no té res d'inhabitual al si de la psiquiatria.

—No és per això que el crido. No ha parlat amb la Lisbeth Salander i no l'ha examinat, i no podria treure cap conclusió sobre

el seu estat psíquic.

—Ah, bé...

—Li he demanat que llegeixi la seva avaluació i tota la documentació generada per vostè i referida a la Lisbeth Salander i que

estudiï l'historial dels anys que va passar al Sankt Stefan. Li he demanat que en faci una avaluació. No de l'estat de salut de la

meva clienta, sinó per veure si existeix, des d'un punt de vista científic, una base sòlida per a les conclusions que vostè presenta

als documents.

En Peter Teleborian va arronsar les espatlles.

—Amb tots els respectes... crec que conec la Lisbeth Sa-lander millor que cap altre psiquiatre d'aquest país. He seguit la seva

evolució des que tenia dotze anys i, malauradament, he de constatar que el seu comportament ha vingut a confirmar

incessantment les meves conclusions.

—Millor així —va dir l'Annika Giannini—. Aleshores, fixem-nos en les seves conclusions. Als informes, escriu que el

tractament es va interrompre quan ella tenia quinze anys i va anar amb una família d'acollida.

—És exacte. Va ser un greu error. Si haguéssim continuat el tractament fins al final, potser avui no seríem aquí.

—Vol dir que si hagués tingut la possibilitat de tenir-la en règim d'aïllament un any més potser s'hauria mostrat més dòcil?

—Això ha estat un comentari força gratuït.

—Li ofereixo les meves disculpes. Cita vostè molt l'avaluació que va fer el seu alumne Jesper H. Lòderman just abans de la

majoria d'edat. Escriu que «el seu comportament autodestructiu i antisocial es veu confirmat pels abusos i la disbauxa que mostra

d'ençà que és alliberada del Sankt Stefan». A què es refereix?

En Peter Teleborian va guardar silenci uns segons.

—Doncs bé... ara cal que tornem una mica enrere. Després de la seva sortida del Sankt Stefan, la Lisbeth Salander va tenir, tal

com jo havia previst, problemes d'abús d'alcohol i drogues. La policia la va arrestar en diverses ocasions. Una investigació social

va establir igualment que mantenia relacions sexuals incontrolades amb homes grans i que potser es dedicava a la prostitució.

—Intentem aclarir això. Ha dit que es va tornar alcohòlica. Amb quina freqüència estava beguda?

—Com diu?

—Es va emborratxar cada dia des que la van deixar anar fins als divuit anys? S'emborratxava un cop per setmana?

—Naturalment, no puc respondre a això.

—Però ha establert, en canvi, que abusava de l'alcohol.

—Era menor d'edat, i la policia la va arrestar en diverses ocasions per embriaguesa.

—Es la segona vegada que fa servir l'expressió la va arrestar en diverses ocasions. Amb quina freqüència vol dir? La van

arrestar cada setmana o un cop cada dues setmanes?

—No, no era tan sovint...

—La Lisbeth Salander va ser arrestada per embriaguesa a la via pública dues vegades, quan tenia setze i disset anys. En una

d'aquestes dues ocasions, estava tan borratxa que la van enviar a l'hospital. Aquestes són, doncs, les diverses vegades que vostè

assenyala. Té coneixement d'altres ocasions en què es va trobar en estat d'embriaguesa?

—No ho sé, però cal témer que el seu comportament...

—Perdoni, l'he entès bé? Així doncs, no sap si es va emborratxar més de dues vegades en el curs de la seva adolescència, però

pressuposa que la Lisbeth Salander es va embarcar en un cercle infernal d'alcohol i de drogues?

—Portar tot això correspon als serveis socials, no a mi. Es tractava de la situació global de la Lisbeth Salander. Tal com

s'esperava, i segons el pronòstic pessimista previst després de la interrupció del tractament, la seva vida es va convertir en un

cercle d'alcohol, d'intervencions de la policia i de disbauxa descontrolada.

—Utilitza vostè l'expressió disbauxa descontrolada.

—Sí... és un terme que indica que no tenia control sobre la seva pròpia vida. Mantenia relacions amb homes més aviat grans.

—Això no és contrari a la llei.

—No, però és un comportament anormal en una noia de setze anys. Ens podem plantejar la qüestió, doncs, de si hi

participava de bon grat o obligada.

—Però ha defensat vostè que es prostituïa.

—Es tractava potser d'una conseqüència natural de la seva manca de formació, de la seva incapacitat per seguir l'ensenyament

a l'escola i de seguir uns estudis i de la situació d'atur que se'n derivaria. Potser veia aquells homes grans com a pares, i la

compensació econòmica pels serveis sexuals era un bonus. En tot cas, per a mi això és un comportament neuròtic.

—Vol dir que una noia de setze anys que fa l'amor és neuròtica?

—Això és deformar les meves paraules.

—Però no sap si mai li van pagar per serveis sexuals?

—Mai no la van detenir per prostitució.

—Cosa que difícilment li podria haver succeït, ja que la prostitució no està prohibida per la llei.

—Eh... en efecte. En el cas de la Lisbeth Salander, es tracta d'un comportament neuròtic compulsiu.

—I no ha dubtat a treure la conclusió que la Lisbeth Salander és una malalta mental a partir d'aquest minso material. Quan

tenia setze anys, em vaig emborratxar fins a caure a terra amb mitja ampolla de vodka que li vaig robar al meu pare. Diria que sóc

una malalta mental?

—No, naturalment que no.

—<;És cert que vostè mateix, quan tenia disset anys, va participar en una festa en què es va emborratxar de tal manera que va

sortir amb tota una colla a trencar aparadors a la zona centre de la ciutat d'Uppsala? La policia el va detenir, el va tancar en un

calabós perquè dormís la mona i va haver de pagar una multa.

En Teleborian va semblar estupefacte.

—Es cert?

—Sí... tothom fa bestieses quan té disset anys. Però... —I això no l'ha fet arribar a la conclusió que patia vostè una malaltia

psíquica greu?

En Peter Teleborian estava irritat. Aquella maleïda advocada deformava constantment les seves paraules i es concentrava en

detalls específics. Es negava a tenir una visió de conjunt. I, totalment fora de context, posava en coneixement de tothom que ell

s'havia emborratxat una vegada... Com s'ho ha fet per saber això?

Es va aclarir la gola i va aixecar la veu.

—Els informes dels serveis socials eren inequívocs i confirmaven en tots els punts essencials que la Lisbeth Salander menava

una vida concentrada en l'alcohol, les drogues i la disbauxa. Els serveis socials van establir igualment que es prostituïa.

—No. Els serveis socials no van afirmar mai que es prostituís.

—La van detenir a...

—No. No la van detenir. Va ser interpel·lada al parc de Tantolunden quan tenia disset anys i es trobava en companyia d'un

home molt més gran que ella. El mateix any, va haver de passar un control d'alcoholèmia, quan també estava en companyia d'un

home força més gran. Els serveis socials potser sospitaven que es prostituïa. Però no van tenir mai proves que ho confirmessin.

—La seva vida sexual era molt promíscua, i mantenia relacions amb moltes persones, tant nois com noies.

—En el seu mateix informe, pàgina 4, detalla vostè els hàbits sexuals de la Lisbeth Salander. Sosté que la relació amb la seva

amiga Miriam Wu confirma les sospites d'una psicopatia sexual. Ens ho podria explicar?

En Peter Teleborian va callar.

—Espero molt sincerament que no tingui la intenció de pretendre que l'homosexualitat és una malaltia. Aquest tipus

d'afirmació li podria comportar un procés.

—No, naturalment que no. Em refereixo als tocs de sadisme sexual en la seva relació. Es lliuraven al bondage, al

sa-domasoquisme i...

—M'estimo més pensar que ha llegit vostè massa la premsa groga. La Lisbeth Salander i la seva amiga Mi-riam Wu van jugar

de vegades a jocs eròtics en què la Miriam Wu lligava la meva clienta i li donava una satisfacció sexual. Això ni és particularment

inhabitual, ni està prohibit. És per això que vol tancar la meva clienta?

En Peter Teleborian va agitar la mà per dir que no.

—Permeti'm que li faci unes quantes confidències. Quan tenia setze anys, em vaig emborratxar fins a caure a terra. De fet, em

vaig emborratxar diverses vegades durant els meus anys d'institut. Vaig provar les drogues. Vaig fumar marià i fins i tot vaig tastar

la cocaïna una vegada, fa vint anys. Vaig tenir la primera experiència sexual quan tenia quinze anys amb un company de classe, i

tenia al voltant dels vint anys quan vaig tenir relacions amb un noi que em lligava les mans als muntants del llit. Quan en tenia

vint-i-dos, vaig mantenir durant diversos mesos una relació amb un home de quaranta-set anys. Em converteix això en una

malalta mental?

—Senyora Giannini... utilitza molt bé la ironia, però les seves experiències sexuals no tenen res a veure amb el cas que ens

ocupa.

—I per què no? Quan llegeixo la seva suposada avaluació de la Lisbeth Salander, trobo molts punts que, si es treuen de

context, se'm poden aplicar a mi. Per què jo sóc una persona sana de ment i la Lisbeth Salander una sàdica perillosa?

—El determinant no són els detalls. Vostè no ha intentat matar el seu pare en dues ocasions.

—Doctor Teleborian, la realitat és que les parelles sexuals de la Lisbeth només són cosa d'ella. Vostè no n'ha de fer res ni del

sexe de cada parella ni de quina manera porta la seva vida sexual. I tanmateix, no para de treure a la llum detalls de la seva vida i

els utilitza per abonar la tesi que està malalta.

—Tota la vida de la Lisbeth Salander des de l'escola primària no és sinó un seguit d'anotacions als dossiers mèdics i socials,

que donen testimoni que té atacs de ràbia violents contra els ensenyants i els seus companys de classe.

—Un moment...

La veu de l'Annika Giannini va sonar tot d'una com una rasqueta per a gel damunt el vidre glaçat d'un cotxe.

—Miri's la meva clienta.

Tothom va mirar la Lisbeth Salander.

—Va créixer enmig d'una situació familiar execrable, amb un pare que, durant anys, va maltractar sistemàticament la seva

mare.

—Això és...

—Deixi'm acabar. La mare de la Lisbeth Salander tenia autèntic pànic de l'Aleksandr Zalaixenko. No gosava protestar. No

gosava consultar cap metge. No s'atrevia a posar-se en contacte amb SOS-Dones maltractades. Al final, va rebre una pallissa tan

terrible que va patir lesions cerebrals permanents. La persona que va intentar fer-se càrrec de la responsabilitat de portar la casa,

abans i tot de ser una adolescent, va ser la Lisbeth Salander. És una responsabilitat que va haver d'assumir tota sola, perquè l'espia

Zalaixenko era més important que la mare de la Lisbeth.

—No puc...

—Ens trobem confrontats a una situació en què la societat va abandonar la mare de la Lisbeth i les seves filles. L'estranya que

la Lisbeth tingués problemes a l'escola? Miri-la. Es menuda i magra. Sempre va ser la més petita de la classe. Era tancada i

diferent, i no tenia amigues. Sap vostè com tracten els nens en general aquells que són diferents?

En Peter Teleborian va fer que sí amb el cap.

—Puc agafar els seus expedients escolars i anar puntejant l'una rere l'altra les situacions en què la Lisbeth es va mostrar

violenta —va dir l'Annika Giannini—. En totes hi havia hagut provocacions prèvies. Puc reconèixer perfectament els signes de

persecució. Vol que li digui una cosa?

—Quina?

—Jo admiro la Lisbeth Salander. Té més empenta que jo. Si m'haguessin tingut lligada amb corretges de contenció quan tenia

tretze anys, probablement m'hauria enfonsat completament. Però ella va contraatacar amb l'única arma de què disposava. En

aquest cas, el seu menyspreu cap a vostè.

La veu de l'Annika Giannini va pujar de volum bruscament. Feia temps que tot el nerviosisme havia desaparegut. Sabia que

tenia el control.

—En la seva declaració d'avui mateix, ha parlat molt de fantasies; per exemple, ha establert que la seva descripció de la

violació per part de l'advocat Bjurman és una invenció.

—Exactament.

—En què basa aquesta conclusió?

—En la meva experiència del seu costum d'inventar.

—La seva experiència del seu costum d'inventar... I com determina que ella inventa? Quan ha dit que va passar en situació

d'aïllament tres-centes vuitanta nits, segons vostè es tractava d'una fantasia, encara que després l'historial escrit per vostè mateix

hagi demostrat que era veritat.

—En aquest cas, es tracta d'una cosa completament diferent. No existeix ni l'ombra d'una prova que en Bjurman violés la

Lisbeth Salander. Vull dir, les agulles al mugró i aquests actes de violència tan extremats que sens dubte l'haurien hagut de dur a

l'hospital amb ambulància... És absolutament evident que aquests fets no van poder tenir lloc.

L'Annika Giannini es va adreçar al jutge Iversen. —He demanat de poder disposar d'un projector de vídeo per presentar un

DVD...

—Està a punt —va dir l'Iversen. —Podem córrer les cortines?

L'Annika Giannini va obrir el seu PowerBook i va connectar els cables. Es va girar cap a la seva clienta.

—Lisbeth. Ara veurem una pel·lícula. Estàs preparada?

—-Ja ho vaig viure —va contestar la Lisbeth Salander secament.

—I tinc el teu permís per ensenyar la pel·lícula? La Lisbeth Salander va assentir amb el cap. Va mantenir tota l'estona la mirada

fixa en en Peter Teleborian.

—Ens pots dir quan es va enregistrar aquesta pel·lícula? —El 7 de març de 2003. —Qui la va enregistrar?

—Jo. Vaig fer servir una camera amagada que forma part de l'equipament estàndard de Milton Security.

—Un moment! —va exclamar el fiscal Ekstròm—. Això comença a semblar un autèntic circ.

—Què ens disposem a veure? —va preguntar el jutge Iversen amb veu acerada.

—En Peter Teleborian pretén que el relat de la Lisbeth Salander és una invenció. Els demostraré que el relat de la Lisbeth

Salander és verídic des del primer fins a l'últim mot. La pel·lícula dura noranta minuts, els n'ensenyaré alguns passatges. Els he

d'advertir que conté escenes desagradables.

—Es tracta d'una mena de muntatge? —va preguntar l'Ekstròm.

—Només hi ha una manera de saber-ho —va dir l'An-nika Giannini, i va engegar la projecció.

—No saps llegir l'hora? —va saludar en Bjurman malèvolament. La camera va entrar al seu pis.

Al cap de nou minuts, el jutge Iversen va picar la taula amb el martell en l'instant que l'advocat Bjurman quedava

immortalitzat en el moment que enfonsava per força un consolador a l'anus de la Lisbeth Salander. L'Annika Giannini havia posat

el volum força alt. Els crits mig ofegats de la Lisbeth a través de la cinta adhesiva que li tapava la boca ressonaven en tota la sala

d'audiències.

—Aturi la pel·lícula —va dir l'I versen amb veu molt forta i decidida.

L'Annika Giannini va prémer la tecla Stop. Es van encendre els llums de la sala. El jutge Iversen estava vermell. El procurador

Ekstròm estava petrificat. En Peter Teleborian estava pàl·lid.

—Advocada Giannini, quant de temps deia que dura aquesta pel·lícula?

—Noranta minuts. La violació pròpiament dita va tenir lloc diverses vegades durant aproximadament sis hores, però la meva

clienta només té una vaga idea de la violència de les últimes hores. —L'Annika Giannini es va girar tot seguit cap a en

Teleborian.— També s'hi troba l'escena en què en Bjurman travessa el mugró de la meva clienta amb una agulla de cap, cosa que

el doctor Teleborian assegura que no és res més que una expressió de la imaginació desenfrenada de la Lisbeth Salander. Això té

lloc en el minut setanta-dos, i em proposo de mostrar l'episodi ara i aquí.

—Gràcies, però no caldrà —va dir l'Iversen—. Senyoreta Salander...

Va perdre el fil un instant i no va saber com continuar. —Senyoreta Salander, per què va enregistrar aquesta pel·lícula?

—En Bjurman ja m'havia violat una vegada i exigia més. En la primera violació, em vaig veure obligada a fer-li una mamada a

aquell gos fastigós. Creia que em tornaria a fer el mateix i que aleshores disposaria de proves suficients per poder-lo acollonir i

mantenir-lo lluny de mi. Però l'havia subestimat.

—Però per què no va presentar una denúncia per violació i violències, si disposava d'unes proves... tan convincents?

—No parlo amb els policies —va dir la Lisbeth Salander en un to monocord.

Aleshores, bruscament, en Holger Palmgren es va aixecar de la seva cadira de rodes. Es va recolzar al caire de la taula. La seva

veu sonava perfectament clara.

—Per principi, la nostra clienta no parla amb els policies ni altres persones que representin una autoritat, i encara menys als

psiquiatres. La raó és molt senzilla. En temps de la seva infantesa, va intentar parlar amb els policies, amb els assistents socials i

amb les autoritats per explicar que l'Alek-sandr Zalaixenko martiritzava la seva mare. El resultat va ser que cada vegada la van

castigar perquè certs funcionaris de l'Estat havien decidit que en Zalaixenko era més important que la Salander.

Es va escurar la gola i va continuar:

—I quan va acabar comprenent que ningú no l'escoltaria, la seva única sortida va ser intentar salvar la seva mare utilitzant la

violència contra en Zalaixenko. I aleshores, aquesta mala bèstia que es fa dir metge —va assenyalar en Teleborian— va escriure

un diagnòstic psiquiàtric medicolegal trucat que la declarava malalta mental i li permetia mantenir-la en situació d'aïllament al

Sankt Stefan durant tres-centes vuitanta nits. Doncs bé, merda! Això és el que dic!

En Palmgren va seure. L'Iversen semblava sorprès pel rampell de l'advocat. Es va adreçar a la Lisbeth Salander.

—Potser desitja fer una pausa...

—Per què? —va preguntar la Lisbeth.

—Bé, aleshores continuarem. Advocada Giannini, aquest vídeo serà examinat. Vull una opinió tècnica sobre la seva

autenticitat. Però continuem ara l'audiència.

—Amb molt de gust. Jo també trobo això desagradable. Però la veritat és que la meva clienta ha estat víctima d'abusos físics,

psíquics i judicials. I la persona responsable d'aquest lamentable estat de coses és en Peter Teleborian. Juntament amb en Gunnar

Bjòrck, col·laborador d'un grup irregular al si de la policia secreta, va ordir una avaluació psiquiàtrica que tenia per objectiu

neutralitzar un testimoni incòmode. Crec que això deu ser un cas únic en la història jurídica sueca.

—Són unes acusacions inaudites —va dir en Peter Teleborian—-. He intentat ajudar la Lisbeth Salander tan bé com he pogut.

Ella va intentar matar el seu pare. Es evident que hi havia alguna cosa en ella que no rutllava... L'Annika Giannini el va

interrompre. —Voldria ara atraure l'atenció del tribunal sobre altres avaluacions psiquiàtriques medicolegals de la meva clienta

realitzades pel doctor Teleborian. L'avaluació que ha estat citada a l'audiència avui. Afirmo que és falsa. Tan falsa com la del 1991.

—-Però, en fi, tot això és...

—Senyor jutge, li podria demanar al testimoni que parés d'interrompre'm? —Senyor Teleborian...

—Ja callo. Però es tracta d'unes acusacions inaudites. Es natural que em revolti...

—Senyor Teleborian, calli fins que li preguntin. Continuï, advocada Giannini.

—Aquí tenim l'informe de psiquiatria legal que el doctor Teleborian ha presentat al tribunal. Es basa en presumptes

observacions de la meva clienta que haurien tingut lloc a partir del moment del seu trasllat al centre de detenció de Kronoberg el

6 de juny, una investigació que s'hauria allargat fins al 5 de juliol.

—Es el que tinc entès —va dir el jutge Iversen.

—Doctor Teleborian: és veritat que no va tenir possibilitat de fer tests o observacions de la meva clienta abans del 6 de juny?

Abans d'aquesta data, sabem que es trobava en una habitació incomunicada a l'hospital Sahlgrenska.

—Sí —va dir en Teleborian.

—En dues ocasions, va intentar tenir accés a la meva clienta al Sahlgrenska. Totes dues vegades, li van negar l'entrada. Es

correcte?

—Sí.

L'Annika Giannini va obrir la seva cartera i en va treure un document. Va fer la volta a la taula per anar-lo a lliurar al jutge

Iversen.

—Sí, bé —va dir l'Iversen—. Es una copia de l'avaluació del doctor Teleborian. Què se suposa que demostra?

—Voldria cridar dos testimonis que s'esperen a l'exterior de la sala d'audiències.

—Qui són aquests testimonis?

—Són en Mikael Blomkvist, de la revista Millennium, i el comissari Torsten Edklinth, director del departament de Protecció

de la Constitució dins el servei secret, altrament anomenat Sàpo.

—I s'estan esperant?

—Sí.

—Faci'ls entrar —va dir el jutge Iversen. —Això no és regular —va protestar el fiscal Ekstròm, que feia una bona estona que

estava callat.

Gairebé en estat de xoc, l'Ekstròm s'havia adonat que l'Annika Giannini estava trinxant el seu principal testimoni.

La pel·lícula era demolidora. L'Iversen va ignorar l'Ekstròm i va fer senyal a un uixer perquè obrís la porta. En Mikael Blomkvist i

en Torsten Edklinth van entrar.

—Voldria en primer lloc cridar en Mikael Blomkvist.

—Demano a en Peter Teleborian que es retiri un moment.

—Han acabat ja amb mi? —va preguntar en Teleborian.

—Oh, no, ni de bon tros —va dir l'Annika Giannini.

En Mikael Blomkvist va reemplaçar en Teleborian a l'estrada dels testimonis. El jutge Iversen va abreujar les formalitats i en

Mikael va prestar jurament de dir la veritat.

L'Annika Giannini es va acostar a l'Iversen i li va demanar recuperar un instant l'avaluació psiquiàtrica medico-legal que li

acabava de presentar. Va allargar la còpia a en Mikael.

—Havies vist abans aquest document?

—Sí, en efecte. En tinc tres versions en la meva possessió. Vaig rebre la primera pels volts del 12 de maig, la segona el 19 de

maig i la tercera, que és aquesta, el 3 de juny.

—Pots dir com vas entrar en possessió d'aquesta còpia?

—La vaig rebre en la meva qualitat de periodista a través d'una font que no tinc intenció d'anomenar.

La Lisbeth Salander tenia els ulls clavats en en Peter Teleborian, que es va posar de sobte pàl·lid.

—Què en vas fer, d'aquest informe?

—El vaig donar a en Torsten Edklinth, de Protecció de la Constitució.

—Gràcies, Mikael. Crido ara en Torsten Edklinth —va dir l'Annika Giannini tot recuperant l'informe. El va lliurar al jutge

Iversen, que el va agafar, pensatiu.

Es va repetir el procediment del jurament.

—Comissari Edklinth, és veritat que va rebre una avaluació medicolegal referida a la Lisbeth Salander de part d'en Mikael

Blomkvist?

—Sí.

—Quan la va rebre?

—Té registre d'entrada de la DGNP/Sàpo el 4 de juny. —I és la mateixa avaluació que acabo de donar al jutge Iversen?

—Si la meva signatura figura al dors del document, aleshores és la mateixa avaluació.

L'Iversen va girar el document i va constatar que la signatura d'en Torsten Edklinth figurava al dors.

—Comissari Edklinth: em podria explicar com s'entén que hagi rebut vostè una avaluació medicolegal referent a una persona

que en aquell moment es trobava incomunicada a l'hospital Sahlgrenska?

—Sí.

—Expliqui.

—L'avaluació medicolegal d'en Peter Teleborian és una falsificació que va redactar conjuntament amb una persona

anomenada Jonas Sandberg, de la mateixa manera que l'any 1991 va produir una falsificació semblant amb en Gunnar Bjòrck.

—Això és mentida —va dir en Teleborian feblement.

—Això és mentida? —va preguntar l'Annika Giannini.

—No, en absolut. Potser cal que esmenti que en Sandberg és una de les més o menys deu persones que han estat detingudes

avui per ordre del fiscal general de l'Estat. Està detingut per complicitat en l'assassinat d'en Gunnar Bjòrck. Formava part d'un

grup irregular que operava al si del servei secret i que va protegir l'Aleksandr Zalaixenko des dels anys setanta. Trobem aquest

mateix grup al darrere de la decisió de fer tancar la Lisbeth Salander l'any 1991. Tenim una gran quantitat de proves, així com la

confessió del cap d'aquest grup.

Un silenci de mort es va abatre sobre la sala.

—Peter Teleborian: vol fer algun comentari sobre el que s'acaba de dir? —va preguntar el jutge Iversen.

En Teleborian va negar amb el cap.

—En aquest cas, li puc anunciar que pot ser processat per perjuri i eventualment per altres càrrecs —va dir el jutge Iversen.

—Si em permet... —va dir en Mikael Blomkvist. —Sí? —va dir l'Iversen.

—En Peter Teleborian té problemes molt més importants. A l'altra banda de la porta hi ha dos policies que voldrien

interrogar-lo.

—Vol dir que els hauria de fer passar?

—Segurament seria una bona idea.

LTversen va fer un senyal a l'uixer, el qual va deixar entrar la inspectora Sonja Modig i una dona que el fiscal Ekstròm va

reconèixer immediatament. Es deia Lisa Collsjò, inspectora a la brigada de protecció de menors, la unitat de la policia nacional

que, entre d'altres, tenia per missió encarregar-se dels abusos sexuals a infants, així com de la pornografia infantil.

—Per què han vingut? —va preguntar l'Iversen.

—Hem vingut per detenir en Peter Teleborian a partir del moment que la nostra intervenció no destorbi les deliberacions del

tribunal.

L'Iversen va mirar l'Annika Giannini.

—No he acabat completament amb ell, però vaja, d'acord.

—Endavant —va dir l'Iversen.

La Lisa Collsjò es va acostar a en Peter Teleborian.

—Queda detingut per violació greu de la legislació sobre pornografia infantil.

En Peter Teleborian s'havia quedat sense respiració. L'Annika Giannini va constatar que semblava que la llum li hagués fugit

dels ulls.

—Més precisament, per possessió de més de vuit mil fotos pornogràfiques de nens al seu ordinador.

Es va inclinar i va aixecar la cartera de l'ordinador que en Peter Teleborian havia portat.

—L'ordinador queda confiscat —va dir.

Mentre se l'emportaven fora de la sala del tribunal, la mirada de la Lisbeth Salander no va parar de cremar com el foc, clavada

a l'esquena d'en Peter Teleborian.

Divendres, 15 de juliol / Dissabte, 16 de juliol

l jutge Iversen va donar uns copets amb el bolígraf al cantell de la taula per fer callar el murmuri que s'havia aixecat

després de la detenció d'en Peter Teleborian. Després, es va quedar sense dir res durant una bona estona, manifestament

poc segur de la manera com calia continuar el procediment. Es va adreçar al fiscal Ekstròm.

—Té alguna cosa a afegir al que s'ha desenvolupat al llarg d'aquesta darrera hora?

En Richard Ekstròm no tenia ni idea de què podia dir. Es va aixecar i va mirar l'Iversen primer i en Torsten Edklinth després,

abans de girar el cap i trobar la mirada implacable de la Lisbeth Salander. Va comprendre que la batalla ja estava perduda. Va

desplaçar els ulls cap a en Mikael Blomkvist i es va adonar, amb horror, que corria el perill d'aparèixer ell també a la revista

Millennium... I això seria una catàstrofe espantosa.

En canvi, no comprenia el que havia passat, ell que havia arribat al judici tan segur de conèixer tots els diferents elements del

cas.

Havia comprès el delicat equilibri necessari per a la seguretat nacional després de les nombroses i sinceres converses amb el

comissari Georg Nystròm. Li havien assegurat que l'informe Salander del 1991 era fals. Havia rebut tota la informació confidencial

que havia necessitat. Havia fet preguntes —centenars de preguntes— i li havien proporcionat totes les respostes. Un bluf. I ara,

estava reduït a zero, si s'havia de creure el que deia l'advocada Giannini. Havia confiat en en Peter Teleborian, que semblava tan...

tan competent i tan segur de si mateix. Tan convincent.

Déu meu. En què m'he anat aficar?

E

I després:

Com m'ho faré per sortir d'aquest merder?

Es va passar la mà per la barba de pera. Es va escurar el coll. Es va treure lentament les ulleres.

—Em sap molt de greu, però em fa l'efecte que he estat mal informat sobre un bon nombre de punts en aquesta instrucció.

Es va preguntar si podia incriminar els investigadors, però immediatament li va venir al pensament la imatge de l'inspector

Bublanski. En Bublanski mai no li donaria suport. Si traspassava la línia blanca, en Bublanski convocaria immediatament una

roda de premsa. I l'enfonsaria.

Els ulls de l'Ekstròm van trobar la mirada de la Lisbeth Salander. Esperava pacientment, amb una mirada carregada al mateix

temps de curiositat i de set de venjança.

No hi havia cap compromís possible.

Encara la podria fer caure per delicte de lesions pels fets de Stallarholmen. Podria probablement fer-la caure per la temptativa

d'assassinat del seu pare a Gosseberga. Allò volia dir que hauria de modificar tota la seva estratègia a tota velocitat i prescindir de

tot el que tenia relació amb en Peter Teleborian. Allò implicava que totes les explicacions que la feien passar per psicòpata queien

pel seu propi pes, i implicava també que la versió de la Lisbeth resultaria reforçada de manera retroactiva, fins a l'any 1991. Tot el

tema de la tutela s'ensorraria i després també...

I tenia aquella maleïda pel·lícula que...

I aleshores, la certesa el va colpir.

Déu meu. Ella és innocent!

—Senyor jutge... no sé què ha passat, però m'adono que ja no puc refiar-me dels papers que tinc a les mans.

—Efectivament —va dir l'Iversen amb veu seca.

—Crec que hauria de demanar una pausa o la interrupció del procés fins que hagi pogut esbrinar exactament què ha passat.

—Advocada Giannini? —va fer l'Iversen.

—Demano que la meva clienta sigui exculpada de tots els càrrecs i posada immediatament en llibertat. Demano també que el

tribunal es pronunciï sobre la tutela de la senyoreta Salander. Considero que se li deu una reparació per tots els abusos de què ha

estat víctima.

La Lisbeth Salander va girar els ulls cap al jutge Iversen.

Cap compromís.

El jutge Iversen va mirar l'autobiografia de la Lisbeth Salander. Va desplaçar la mirada cap al fiscal Ekstròm.

—També jo crec que seria una bona idea esbrinar exactament què ha passat. Però molt em temo que no és vostè la persona

més adient per dur a terme aquesta instrucció.

Va reflexionar un moment.

—En tots els meus anys com a magistrat i jutge, mai no he viscut cap situació que s'acosti ni que sigui una mica a les

circumstàncies judicials d'aquest cas. He de reconèixer que em sento superat. Mai no havia sentit a parlar d'un testimoni

principal de l'acusació que acaba detingut durant una sessió del tribunal. Mai no havia vist unes proves aparentment convincents

que al final resultessin del tot falses. Sincerament, en aquesta situació no veig què en queda, dels punts d'acusació del fiscal.

En Holger Palmgren va demanar la paraula.

—Com a representant de la defensa, no puc sinó compartir els teus sentiments. De vegades, un no té altre remei que fer un

pas enrere i deixar que el sentit comú prevalgui. Voldria subratllar que, com a jutge, no has vist res més que el començament d'un

cas que trasbalsarà Suècia fins a les seves més altes institucions. Durant el dia d'avui, han estat detinguts una desena de

funcionaris de la Sàpo. Seran acusats d'assassinats i d'una llista de crims tan llarga que caldrà un temps considerable per

completar la instrucció.

—Suposo que hauré de decidir fer una pausa en el procés.

—Amb tots els respectes, crec que aquesta seria una mala decisió.

—T'escolto.

Era evident que en Palmgren tenia dificultats per articular les paraules. Però, parlant a poc a poc, va aconseguir no

embarbussar-se.

—La Lisbeth Salander és innocent. La seva autobiografia fantasiosa, com deia el senyor Ekstròm amb tant de menyspreu, ha

resultat ser verídica. I es pot demostrar. Ha estat víctima d'un abús de poder judicial escandalós. Com a tribunal, podem

cenyir-nos a les formes i continuar amb aquest procés durant un cert temps abans d'arribar a l'exculpació. L'alternativa és

evident. Cal deixar que una nova instrucció prengui el relleu en tot el referent a la Lisbeth Salander. Aquesta investigació ja forma

part de l'embull que el fiscal general de l'Estat ha de desfer.

—-Ja entenc el que vols dir.

—Com a jutge, ara pots escollir. El més assenyat en aquest cas seria rebutjar el conjunt de la instrucció preliminar del fiscal i

exhortar-lo a corregir-la.

El jutge Iversen va contemplar pensatiu l'Ekstròm.

—El just seria posar immediatament en llibertat la nostra clienta. Es mereix també una disculpa, però la rehabilitació

demanarà temps i dependrà de la resta de la investigació.

—Comprenc molt bé els teus punts de vista, advocat Palmgren. Però, abans de poder declarar la teva clienta innocent,

necessito haver entès bé tota la història. I això segurament demanarà el seu temps...

Va vacil·lar i va mirar l'Annika Giannini.

—Si decideixo suspendre el judici fins dilluns, i si accedeixo a les seves demandes tot decidint que ja no hi ha motius per

mantenir la seva clienta sota arrest, cosa que vol dir que pot esperar que no sigui condemnada a una pena de presó, pot garantir

que es presentarà a les deliberacions quan se la cridi?

—Naturalment —va dir immediatament en Holger Palmgren.

—No —va dir la Lisbeth Salander amb veu tallant.

Les mirades de tothom es van girar cap al personatge central del drama.

—Què vol dir? —va preguntar el jutge Iversen.

—En el mateix moment que em deixi anar, marxaré de viatge. No tinc intenció de dedicar ni un minut més del meu temps a

aquest procés.

El jutge Iversen va mirar estupefacte la Lisbeth Salander.

—Es nega a presentar-se?

—Exactament. Si vol que respongui a altres preguntes, m'haurà de mantenir al centre de detenció. En el moment que em

deixi anar, tot aquest assumpte es convertirà per a mi en història antiga. I això no inclou restar a la seva disposició per un temps

indeterminat, ni tampoc a la de l'Ekstròm o de la policia.

El jutge Iversen va sospirar. En Holger Palmgren va semblar trasbalsat.

—Estic d'acord amb la meva clienta —va dir l'Annika Giannini—. Són l'Estat i les autoritats qui deuen explicacions a la

Lisbeth Salander, no al contrari. Es mereix sortir d'aquesta sala completament exculpada i poder oblidar tota la història.

Cap compromís.

El jutge Iversen va consultar el seu rellotge.

—Aviat seran les tres de la tarda. Això vol dir que m'està obligant a mantenir la seva clienta detinguda.

—Si aquesta és la seva decisió, l'acceptarem. Com a representant de la Lisbeth Salander, reclamo que sigui exculpada de les

acusacions que el fiscal Ekstròm ha formulat contra ella. Reclamo que s'alliberi la meva clienta amb efecte immediat. I reclamo

que s'aixequi l'antiga tutela que l'afecta i que recuperi immediatament els seus drets cívics.

—La qüestió de la tutela és un procés considerablement més llarg. He d'obtenir l'opinió d'experts en psiquiatria, que l'han

d'examinar. No puc dictar sentència sobre això directament.

—No —va dir l'Annika Giannini—. No acceptarem aquesta proposta. —Com que no?

—La Lisbeth Salander té els mateixos drets cívics que qualsevol altre ciutadà suec. Ha estat víctima d'un crim. Va ser

declarada invàlida sobre unes bases falsificades. Aquesta falsificació és demostrable. La decisió de posar-la sota tutela no té,

doncs, cap mena de base jurídica, i ha de ser anul·lada sense condicions. No hi ha cap motiu perquè la meva clienta s'hagi de

sotmetre a un examen de psiquiatria medicolegal. Ningú no té necessitat de demostrar que no és boig quan ha estat víctima d'un

delicte.

L'Iversen va reflexionar un moment.

—Advocada Giannini —va dir l'I versen—, m'adono que ens trobem davant una situació excepcional. Decreto una pausa de

quinze minuts per poder estirar les cames i refer-nos. No tinc cap ganes de mantenir la seva clienta al centre de detinguts aquesta

nit si és innocent, però això vol dir que aquest dia d'audiència continuarà fins que hàgim acabat.

—Em sembla perfecte —va dir l'Annika Giannini.

En Mikael Blomkvist va fer un petó a la seva germana. —Com ha anat?

—Mikael, em sembla que he estat realment brillant davant en Teleborian. L'he anul·lat, literalment.

—-Ja t'ho havia dit jo, que en aquest judici series imbatible. Al cap i a la fi, el tema principal de la història no són els espies ni

els grups sectaris secrets dins l'aparell de l'Estat, sinó la violència ordinària exercida contra les dones, i els homes que fan que això

sigui possible. Del poc que he vist, ja he pogut deduir que estaves sent fantàstica. Així, l'exculparan.

—Sí, d'això, no n'hi ha cap dubte.

Després de la pausa, el jutge Iversen va tornar a picar la taula.

—Puc demanar-li que expliqui tota la història de principi a fi perquè em pugui formar una opinió del que realment ha passat?

—Amb molt de gust —va dir l'Annika Giannini—. Comencem per la història sorprenent d'un grup de policies de la Sàpo que

es donaven a si mateixos el nom de la Secció i que es van fer càrrec d'un trànsfuga rus a mitjan anys setanta. Tota la història es

troba en aquest llibre publicat per Millennium, que ha sortit avui. Estic segura que serà la principal notícia de totes les emissions

d'aquesta nit.

Cap a les sis de la tarda, el jutge Iversen va decidir posar la Lisbeth Salander en llibertat i aixecar-li la tutela.

Hi havia, però, una condició: el jutge Jòrgen Iversen va exigir que la Lisbeth Salander se sotmetés a un interrogatori per poder

declarar de manera oficial sobre tot el que sabia del cas Zalaixenko. Al principi, la Lisbeth s'hi va negar en rodó. Va seguir un

debat una mica tens, que va durar fins que el jutge va aixecar la veu. Es va tirar endavant i la va mirar severament.

—Senyoreta Salander, si li retiro la tutela, això vol dir que té vostè exactament els mateixos drets que tots els altres ciutadans.

Però vol dir també que té els mateixos deures. Té el deure de gestionar el seu patrimoni, de pagar els impostos, d'obeir la llei i de

col·laborar amb la policia en les investigacions sobre delictes greus. Per això, se la cridarà a interrogatori com a qualsevol altre

ciutadà que té informacions a donar en el marc d'una investigació.

Va semblar que la lògica del raonament tenia efecte sobre la Lisbeth Salander, que va avançar el llavi interior i va semblar

emmurriada, però va parar de discutir.

—Quan la policia hagi escoltat el seu testimoni, el director de la instrucció preliminar, que en aquest cas concret serà el fiscal

general de l'Estat, valorarà si cal cridar-la a declarar en el marc d'un futur procés. Com qualsevol altre ciutadà suec, pot optar per

no presentar-se. El que faci o deixi de fer no és cosa meva, però hi haurà unes conseqüències que haurà de pagar. Si es nega a

comparèixer, podrà, com totes les persones majors d'edat, ser condemnada per obstrucció a la justícia o perjuri. No hi ha excep-

cions.

La Lisbeth Salander es va emmurriar encara més. —Què decideix? —va preguntar l'Iversen. Després d'un minut de reflexió, va

assentir breument amb el cap.

D'acord. Un petit compromís.

Al llarg de la tarda i del vespre, mentre passaven revista a l'afer Zalaixenko, l'Annika Giannini va acorralar severament el fiscal

Ekstròm. A poc a poc, el fiscal va haver d'anar admetent que les coses havien passat més o menys com l'advocada les descrivia.

Havia rebut l'assistència del comissari Georg Nystròm per a la investigació preliminar i havia acceptat informacions d'en Peter

Teleborian. Pel que feia a l'Ekstròm, no estava ficat en cap conspiració. Si havia fet el joc a la Secció, ho havia fet actuant de bona

fe en la seva qualitat de cap de la instrucció preliminar. En el moment que va comprendre l'abast del que realment havia passat,

va decidir abandonar el procés contra la Lisbeth Salander. Aquesta decisió volia dir que es podrien estalviar moltes formalitats

administratives. LIversen va semblar alleujat.

En Holger Palmgren estava extenuat després del seu primer dia als tribunals en uns quants anys. Va haver de tornar a la seva

habitació al centre de rehabilitació d'Ersta. Un guàrdia uniformat de Milton Security el va acompanyar. Abans de marxar, va posar

la mà a l'espatlla de la Lisbeth Salander. Es van mirar. Al cap d'un moment, ella va brandar el cap i va somriure lleugerament.

A les set de la tarda, l'Annika Giannini va marcar ràpidament el número d'en Mikael Blomkvist per anunciar-li que la Lisbeth

Salander havia estat exculpada de tots els càrrecs, però que es quedaria encara unes hores a la prefectura de policia per a

l'interrogatori.

L'anunci va arribar quan tots els col·laboradors de Mi-llennium es trobaven a la redacció. El telèfon no havia parat de sonar

des del moment que els primers exemplars s'havien començat a repartir per missatger a altres redaccions d'Estocolm. Durant la

tarda, TV4 havia emès els primers programes especials sobre en Zalaixenko i la Secció. Era una autèntica bomba mediàtica.

En Mikael es va plantar al centre de la sala, es va ficar els dits a la boca i va xiular com un brètol.

—M'acaben de comunicar que la Lisbeth Salander ha estat completament exculpada.

Els aplaudiments van ser espontanis. Després, cadascú va continuar parlant pel seu telèfon com si res no hagués passat.

En Mikael va aixecar els ulls i va mirar el televisor encès enmig de la redacció. Acabava de començar el noticiari Nyheterna de

TV4. Els titulars incloïen un petit extracte de la pel·lícula que mostrava en Jonas Sandberg amagant la cocaïna al pis de

Bellmansgatan.

—Veiem aquí com un empleat de la Sàpo introdueix cocaïna a casa del periodista Mikael Blomkvist, de la revista Millennium.

Després, va començar l'informatiu.

—Una desena d'agents de la policia secreta han estat detinguts avui per un seguit de delictes greus que inclouen assassinats.

Sigueu benvinguts al programa d'aquesta nit, una llarga edició especial.

En Mikael va tallar el so quan la Noia de TV4 va aparèixer i es va veure ell mateix a la butaca d'un estudi. Ja sabia el que havia

dit. La seva mirada va anar cap a la taula on havia treballat en Dag Svensson. Els rastres del seu reportatge sobre el tràfic de dones

havien desaparegut i la taula s'havia convertit en un magatzem per a diaris i piles de papers desendreçades que ningú no anava a

recuperar.

Era en aquell escriptori que l'afer Zalaixenko havia començat per a en Mikael. Li hauria agradat tant que en Dag Svensson

n'hagués pogut veure el final! Alguns exemplars del seu llibre sobre el tràfic de dones, amb la tinta encara fresca, descansaven

també allà, al costat del llibre sobre la Secció.

T'hauria agradat això, Dag.

Va sentir que sonava el telèfon al seu despatx, però no va tenir esma d'agafar-lo. Va tancar la porta i va entrar al de l'Erika

Berger, on es va deixar caure en una de les còmodes butaques de davant la finestra. L'Erika parlava per telèfon. EU va mirar al seu

voltant. Feia un mes que la redactora en cap havia tornat, però encara no havia tingut temps d'omplir el despatx amb tots els

objectes personals que s'havia endut quan havia marxat a l'abril. Els prestatges de la biblioteca eren buits i encara no havia penjat

quadres a les parets.

—Gom et sents? —li va preguntar ella quan va penjar.

—Em sembla que sóc feliç.

L'Erika va riure.

—La Secció serà tot un èxit. En totes les redaccions van superaccelerats amb la història. Et va bé sortir a Aktuellt a les nou?

—No.

—Es el que em pensava.

—Haurem d'estar parlant de tot això durant mesos. Ara, no es cala foc.

Ella va assentir amb el cap. —Què fas aquesta nit? —No ho sé.

En Mikael es va mossegar el llavi inferior. —Erika..., jo...

—La Figuerola —va dir l'Erika Berger somrient. Ell va assentir amb el cap. —Es seriós? —No ho sé.

—Ella està molt enamorada de tu.

—I em sembla que jo d'ella també. —Guardaré les distàncies fins que ho sàpigues segur.

Ell va assentir amb el cap.

—Potser —va afegir ella.

A les vuit del vespre, en Dragan Armansky i la Susanne Linder van trucar a la porta de la redacció. Consideraven que l'ocasió

exigia xampany, i duien una bossa plena d'ampolles. L'Erika Berger va abraçar la Susanne Linder i li va ensenyar la redacció

mentre l'Armansky s'instal·lava al despatx d'en Mikael.

Va beure xampany. Cap de tots dos no va dir res durant una estona. Va ser l'Armansky qui va trencar finalment el silenci.

—Saps una cosa, Blomkvist? Quan vam coincidir per primera vegada en aquella història a Hedestad, et vaig detestar de tot

cor.

—Ah, sí?

—Vau venir quan vas contractar la Lisbeth Salander per investigar.

—Ho recordo.

—Em sembla que estava gelós de tu. La coneixies des de feia només unes hores. I reia amb tu. Jo havia intentat fer-me amic

de la Lisbeth Salander durant uns quants anys, però mai no vaig aconseguir que es deixés anar.

—Bé... no me'n vaig sortir gaire, jo tampoc.

Van estar en silenci una estona.

—Es bo que tot plegat s'hagi acabat —va dir l'Armansky.

—Amén —va dir en Mikael.

L'interrogatori formal de la Lisbeth Salander el van dur a terme els inspectors Jan Bublanski i Sonja Modig, que tot just

acabaven de tornar amb les seves famílies respectives després d'un dia de treball particularment llarg i es van veure obligats a

tornar a la prefectura de policia de Kungshol-men gairebé immediatament.

L'Annika Giannini va assistir la Salander, però aquesta vegada no va haver d'intervenir-hi gaire. La Lisbeth formulava d'una

manera molt precisa les respostes a totes les preguntes que els policies li feien.

Fidel a ella mateixa, va mentir sobre dos punts clau. En la seva descripció del que havia passat durant la baralla a

Stallarholmen, va sostenir obstinadament que havia estat en Benny Nieminen qui, per error, havia disparat un tret al peu d'en

Carl-Magnus Magge Lundin, en el mateix moment que ella l'havia encertat amb la seva porra elèctrica. D'on havia tret aquella

porra elèctrica? L'hi havia pres a en Magge Lundin, assegurava.

Tant en Bublanski com la Modig es van mostrar força escèptics. Però no hi havia cap prova ni cap testimoni que pogués

contradir la seva explicació. Potser en Benny Nieminen hauria pogut protestar, però es negava a parlar de l'incident. El fet era que

no sabia res del que havia passat durant els segons immediatament posteriors que la porra elèctrica el deixés fora de combat.

Pel que feia al viatge de la Lisbeth a Gosseberga, va explicar que el seu objectiu havia estat parlar amb el seu pare per

convèncer-lo que es lliurés a la policia.

Per dir això, la Lisbeth Salander havia adoptat un aire càndid.

Ningú no podia determinar si deia la veritat. L'Annika Giannini no en sabia res de res.

L'únic que sabia que la Lisbeth Salander havia anat a Gosseberga amb la ferma intenció de posar fi definitivament a la relació

amb el seu pare era en Mikael Blomkvist. Però aquest havia estat exclòs de la sala d'audiències poc després de la represa del

procés. Ningú no sabia que la Lisbeth Salander i ell havien tingut llargues converses nocturnes a través d'Internet durant la seva

estada al Sahlgrenska.

Els mitjans de comunicació es van perdre el moment de l'alliberament. Si s'hagués fet pública l'hora, hi hauria hagut una

autèntica gentada davant la prefectura de policia. Però els periodistes estaven esgotats després del caos que havia esclatat al llarg

d'aquell dia de la publicació de Millen-nium, que havia vist també uns quants policies de la Sàpo detinguts per altres policies de la

Sàpo.

La Noia de TV4 va ser l'única periodista que, com sempre, sabia de què anava la cosa. El seu programa d'una hora es va

convertir en un clàssic que, uns quants mesos més tard, va obtenir un premi al millor reportatge d'actualitat a la televisió.

La Sonja Modig va fer sortir la Lisbeth Salander de la prefectura de policia senzillament fent-la baixar a l'aparcament amb

l'Annika Giannini per acompanyar-les al bufet de l'advocada a Kungholms Kyrkoplan. Allà, van canviar de cotxe per agafar el de

l'Annika Giannini. Aquesta va esperar que la Sonja Modig hagués desaparegut abans d'engegar el motor. Es va dirigir cap a

Sòdermalm. Quan passaven a l'alçada de l'edifici del Parlament, va trencar el silenci.

—Cap a on anem? —va preguntar.

La Lisbeth va reflexionar durant uns segons.

—Em pots deixar en qualsevol lloc de Lundagatan.

—La Miriam Wu no hi és.

La Lisbeth va mirar l'Annika Giannini de cua d'ull.

—Se'n va anar a França poc després de la seva sortida de l'hospital. Viu a casa dels seus pares, si et vols posar en contacte amb

ella.

—Per què no m'ho havies dit?

—No m'ho havies preguntat.

—Mmm.

—Necessitava prendre distància. En Mikael m'ha donat això per a tu aquest matí. M'ha dit que segurament tindries ganes de

recuperar-les.

Li va allargar un feix de claus. La Lisbeth el va agafar sense fer cap comentari.

—Gràcies. Em pots deixar en qualsevol lloc de Folkun-gatan, doncs.

—No em vols dir on vius ni tan sols a mi? —Més endavant. Ara, vull estar tranquil·la. —D'acord.

L'Annika havia connectat el mòbil quan sortien de la prefectura de policia. Va sonar quan passaven per Slussen. Va mirar la

pantalla.

—És en Mikael. Ha anat trucant més o menys cada deu minuts aquestes últimes hores.

—No vull parlar amb ell.

—D'acord. Et puc fer una pregunta personal?

—Sí?

—Què t'ha fet en Mikael perquè l'odiïs tant? Vull dir que, si no hagués estat per ell, potser a hores d'ara estaries tancada en un

hospital psiquiàtric.

—No l'odio, en Mikael. No m'ha fet res. Senzillament, no vull parlar amb ell de moment.

L'Annika Giannini va mirar la seva clienta de cua d'ull.

—No tinc cap intenció de ficar-me en les teves relacions, però has sucumbit al seu encant, oi que sí?

La Lisbeth va mirar pel vidre lateral sense respondre.

—Quan es tracta de relacions, el meu germà és completament irresponsable. Va per la vida tirant-se les dones sense

comprendre que això pot fer mal a les que el vegin com alguna cosa més que una parella ocasional.

La Lisbeth va mirar-la als ulls.

—No vull parlar d'en Mikael amb tu.

—Molt bé —va dir l'Annika. Va aparcar el cotxe a un costat del carrer poc abans d'Erstagatan—. Et va bé aquí?

—Sí.

Van quedar en silenci. La Lisbeth no va fer cap gest per obrir la porta. Al cap d'un moment, l'Annika va aturar el motor.

—Què passarà ara? —va acabar preguntant la Lisbeth.

—El que passa és que, a partir d'ara, ja no estàs sota tutela. Pots fer el que vulguis. Encara que hem estat molt fermes avui

davant el tribunal, hi ha un munt de paperassa per enllestir. Hi haurà investigacions per aclarir responsabilitats al si de la

Comissió de Tuteles i caldrà parlar de compensacions i aquesta mena de coses. I la instrucció seguirà el seu camí.

—No vull compensacions. Vull que em deixin en pau.

—Ho entenc. Però el que tu vulguis no té gaire importància. Aquest procés es desenvoluparà independentment de tu.

T'aconsello que et busquis un advocat que pugui defensar els teus interessos.

—No vols continuar sent la meva advocada?

L'Annika es va fregar els ulls. Després de tota la tensió del dia, se sentia buida per dins. Volia tornar a casa seva, prendre una

dutxa i que el seu marit li fes massatge a l'esquena.

—No ho sé. No confies en mi. I no confio en tu. No tinc ganes de veure'm arrossegada a un llarg procés en què tot el que rebo

és un silenci frustrant cada cop que proposo alguna cosa o vull discutir alguna cosa.

La Lisbeth es va quedar una estona en silenci.

—-Jo... no sóc gaire bona relacionant-me. Però resulta que sí que confio en tu.

Allò gairebé s'assemblava a una disculpa.

—Es possible. Però no és el meu problema si no et saps relacionar. I es converteix en un problema si he de representar-te.

Silenci.

—Vols que segueixi sent la teva advocada? La Lisbeth va assentir amb el cap. L'Annika va sospirar. —Visc a Fiskargatan, al

número 9. Més amunt de la plaça de Mosebacke. M'hi pots portar?

L'Annika va observar la seva clienta de cua d'ull. Per acabar, va engegar el motor. Va deixar que la Lisbeth l'anés guiant. Es

van aturar a una certa distància de la casa.

—Molt bé —va dir l'Annika—, ho podem intentar. Aquestes són les meves condicions: quan necessiti localitzar-te, vull que

contestis; quan necessiti saber com vols que actuï, vull respostes clares; si et truco per dir-te que cal que parlis amb un policia o

amb un fiscal o amb no sé qui relacionat amb la investigació, és perquè considero que és necessari. Aleshores, exigeixo que et

presentis al lloc i a l'hora convinguts sense protestar. Podràs viure amb això?

—D'acord.

—I si comences amb coses estranyes, deixo de ser la teva advocada. Ho has entès?

La Lisbeth va fer que sí amb el cap.

—Una altra cosa. No vull trobar-me enmig de cap drama entre el meu germà i tu. Si tens problemes amb ell, te'ls arregles tu.

Però has de pensar que no és el teu enemic.

—-Ja ho sé. Vull arreglar-ho, això. Però necessito temps.

—Què tens intenció de fer ara?

—No ho sé. Em podràs localitzar per correu electrònic. Prometo contestar tan de pressa com pugui, però potser no els

consultaré cada dia...

—El fet de tenir una advocada no et converteix en esclava. De moment, ens acontentarem amb això. Però ara, surt del cotxe.

Estic esgotada i he de tornar a casa a dormir.

La Lisbeth va obrir la porta i va baixar del cotxe. Es va aturar un moment per tancar la porta. Va semblar que volia dir alguna

cosa, però sense trobar les paraules. Per un instant, l'Annika li va veure un aire gairebé vulnerable.

—Molt bé —va dir l'advocada—. Torna a casa teva i fica't al llit. I no et fiquis en problemes en les properes setmanes.

La Lisbeth Salander es va quedar a la vorera i va mirar l'Annika Giannini fins que els llums del darrere del cotxe van

desaparèixer a la cantonada.

—Gràcies —va dir finalment.

CAPÍTOL 29 Dissabte, 16 de juliol / Divendres, 7 d'octubre

a trobar el seu Palm a sobre de la calaixera del rebedor. Hi havia també les claus del seu cotxe i la bossa que havia perdut

la nit que en Magge Lundin l'havia agredit davant l'edifici de Lundagatan. Hi havia correu obert i sense obrir que algú

havia anat a buscar a l'apartat de correus de Hornsgatan. En Mikael Blomkvist.

Va recórrer lentament la part moblada del pis. Va trobar el seu rastre pertot arreu. Havia dormit al seu llit i treballat al seu

escriptori. Havia fet servir la seva impressora i, a la paperera, va trobar fragments del text sobre la Secció i notes i esborranys

rebutjats.

Ha comprat un litre de llet, pa, formatge, paté de peix i deu paquets de Billys Pan Pizza, que ha posat a la nevera.

V

Damunt la taula de la cuina, hi va trobar un petit sobre blanc amb el seu nom. Era una nota seva. El missatge era breu. El seu

número de telèfon mòbil. Res més.

La Lisbeth Salander va comprendre de cop i volta que la pilota era a la seva teulada. Ell no tenia intenció de posar-se en

contacte amb ella. Havia acabat l'article, li havia tornat les claus i no pensava donar-li notícies seves. Que tossut que pot arribar a

ser, elpaiol

Va posar en marxa la cafetera i es va preparar quatre torrades abans d'anar-se a instal·lar al costat de la finestra, contemplant

Djurgàrden. Va encendre un cigarret i va reflexionar.

Tot s'havia acabat i tanmateix la seva vida li semblava més tancada que mai.

La Miriam Wu havia marxat a França. Vas estar a punt de morir per culpa meva. Havia temut el moment que es veuria

obligada a retrobar-se amb ella, i havia decidit que aquella seria la seva primera parada quan fos lliure. I la Miriam no és a casa

seva, sinó a França. Merda!

Se sentia tot d'una en deute amb un munt de gent.

En Holger Palmgren. En Dragan Armansky. S'hauria de posar en contacte amb ells per donar-los les gràcies. En Pao-lo

Roberto. En Pesta i en Trinity. Si havia de ser completament objectiva, fins i tot aquells refotuts polis, en Bublans-ki i la Modig,

s'havien posat del seu costat. No li agradava deure res a ningú. Se sentia com un peó en un joc sobre el qual no tenia cap mena de

control.

El Kaïle Blomkvist dels pebrots. I potser fins i tot l'Erika Berger dels pebrots, amb els seus bonics clotets, la seva roba elegant i

la seva seguretat.

S'ha acabat, li havia dit l'Annika Giannini quan sortien de la prefectura de policia. Sí. El judici s'havia acabat. S'havia acabat

per a l'Annika Giannini. I s'havia acabat per a en Mikael Blomkvist, que havia publicat el seu text, que es faria un tip de sortir a la

televisió i que segurament guanyaria un fotut premi o dos de passada.

Però no s'havia acabat per a la Lisbeth Salander. Aquell era senzillament el primer dia de la resta de la seva vida.

A les quatre de la matinada, va deixar de cavil·lar. Va tirar la seva indumentària de punk al terra de l'habitació i va passar pel

bany per dutxar-se. Es va treure tot el maquillatge que havia portat per al judici i es va posar uns pantalons lleugers de lli fosc,

una samarreta blanca i una jaqueta lleugera. Es va preparar una bossa amb alguna cosa per canviar-se, roba interior i unes

quantes samarretes, i va agafar unes sabates planes senzilles.

Va agafar el Palm i després va demanar un taxi per anar a l'aeroport d'Arlanda, on va arribar poc abans de les sis. Va estudiar

el panell de sortides i va comprar un bitllet cap a la primera destinació que se li va acudir. Va fer servir el seu propi passaport amb

el seu propi nom. La va sorprendre que ningú, ni a les reserves ni a l'embarcament, no semblés reconèixer-la ni reaccionés en

veure el seu nom.

Havia trobat una plaça en un vol matinal cap a Màlaga, on va aterrar cap a les dotze del migdia sota un sol de justícia. Es va

quedar uns moments a la terminal, dubtant. Després, es va decidir a consultar un mapa tot preguntant-se què faria a Espanya. Un

minut més tard, havia pres una decisió. No tenia cap ganes de dedicar temps a reflexionar tot viatjant amb autocar o altres

mitjans de transport. Es va comprar unes ulleres de sol en una botiga de l'aeroport i després va sortir de la terminal per

instal·lar-se al seient del darrere del primer taxi lliure.

—Gibraltar. Pago amb targeta de crèdit.

El trajecte va durar tres hores per la nova autopista que ressegueix la costa sud. El taxi la va deixar al pas fronterer del territori

britànic i va anar a peu fins a Europa Road i el Rock Hotel, situat al començament de la pujada al penyal, de quatre-cents

vuitanta-cinc metres d'alçada, on va preguntar si tenien alguna habitació lliure. En tenien una de doble. La va reservar per a dues

setmanes i va allargar la seva targeta de crèdit.

Es va dutxar i, embolicada amb una tovallola de bany, va seure a la terrassa contemplant l'estret de Gibraltar. Va veure vaixells

de càrrega i uns quants velers. Es podia distingir vagament el Marroc a l'altra banda de l'estret. Un paisatge ple de pau.

Al cap d'un moment, va entrar a ficar-se al llit i es va adormir.

L'endemà, la Lisbeth Salander es va despertar a dos quarts de sis. Es va aixecar, es va dutxar i va prendre un cafè al bar de

l'hotel, a la planta baixa. A les set, va sortir de l'hotel i va anar a comprar mangos i pomes abans d'agafar un taxi cap a The Peak

per anar a veure les mones. Hi va arribar d'hora, encara hi havia molt pocs turistes, i es va trobar gairebé sola amb els animals.

Li agradava molt Gibraltar. Era la seva tercera visita a aquella estranya roca de la Mediterrània amb la seva ciutat anglesa de

densitat absurda. Gibraltar no s'assemblava a cap altre lloc. La ciutat havia estat aïllada durant dècades, una colònia que

perseverava en la negativa de veure's annexionada per Espanya. Els espanyols, evidentment, protestaven contra l'ocupació. La

Lisbeth considerava, però, que farien millor de tancar la boca mentre ocupessin l'enclavament de Ceuta, en territori marroquí, a

l'altra banda de l'estret. Aquell era un lloc estrany separat de la resta del món, una ciutat d'una mica més de dos quilòmetres

quadrats, formada per una roca singular i un aeroport guanyat al mar. La colònia era tan petita que cada centímetre quadrat

estava utilitzat i l'expansió s'havia de fer per força sobre el mar. Per poder entrar a la ciutat, els visitants es veien obligats a

travessar la pista d'aterratge de l'aeroport.

Gibraltar era l'exemple perfecte del concepte de compact living.

La Lisbeth va veure un gran mico enfilant-se a un mu-ret a la vora del camí de passejada. La mirava de cua d'ull. Un Barbary

ape. Sabia que no s'havia d'intentar acariciar aquelles bestioles.

—Hola, col·lega —va dir—. Sóc jo. He tornat.

Abans de la seva primera visita a Gibraltar, mai no havia sentit a parlar d'aquells micos. Havia pujat al capdamunt del penyal

només per contemplar el paisatge i s'havia quedat completament desconcertada quan, tot seguint un grup de turistes, s'havia

trobat al bell mig d'una bandada de micos que grimpaven per les dues bandes del camí.

Era estrany, anar passejant per un camí i trobar-se de cop i volta amb dues dotzenes de micos al voltant. Ella els va mirar amb

la més gran desconfiança. No eren ni perillosos ni agressius. Però eren prou forçuts per poder clavar mossegades serioses si

estaven nerviosos o se sentien amenaçats.

Va veure un dels vigilants, li va ensenyar la bossa i va preguntar si podia donar fruita als micos. L'home no hi va tenir res a dir. Va agafar un mango i el va posar sobre el muret, a certa

distància del mascle.

—Esmorzar —va dir, i es va recolzar al muret per mossegar una poma.

El mico la va mirar, va ensenyar les dents i finalment es

va apoderar del mango, tot content.

Cap a les quatre de la tarda, cinc dies després, la Lisbeth Salander va caure d'un tamboret del Harry's Bar en un carrer

perpendicular a Main Street, a dues illes de cases del seu hotel. Havia estat constantment borratxa des que havia baixat de la

muntanya dels micos, i la major part del que havia begut havia estat al bar d'en Harry O'Connell, un home que parlava amb un

accent irlandès obtingut amb grans esforços, ja que mai de la vida no havia posat els peus a Irlanda. Ell la va observar amb ulls

preocupats.

Quan havia demanat el primer got, quatre dies enrere a la tarda, li havia demanat de veure el seu passaport, prenent-la per

una nena. Sabia que es deia Lisbeth i l'anomenava Liz. Generalment, arribava a l'hora de dinar, s'asseia en un tamboret al fons del

bar i es recolzava a la paret. Després dedicava el seu temps a trascolar una quantitat considerable de cerveses o de whiskies.

Quan bevia cervesa, no tenia en compte la marca: es prenia el que li servia. En canvi, quan demanava whisky triava sempre

Tullamore Dew, excepte una vegada, que havia estat observant les ampolles que hi havia al darrere del taulell i havia volgut tastar

un Lagavulin. Havia ensumat el got, aixecat les celles i pres a continuació un glop molt petit. Després, havia deixat el got i s'havia

quedat observant-lo durant un minut amb una expressió que sobreentenia que en considerava el contingut com un enemic

perillós.

Havia acabat apartant el got i demanant a en Harry que li donés alguna cosa que no fos per calafatejar barques. Ell li havia

servit de nou Tullamore Dew i ella havia continuat bevent. En el transcurs dels quatre últims dies, havia buidat una ampolla ella

sola. Havia perdut el compte de les cerveses. En Harry estava més que sorprès que una noia amb una massa corporal tan modesta

pogués absorbir tant d'alcohol, però es deia que si tenia intenció de beure, ho faria tant si era al seu bar com en un altre.

Bevia lentament, no parlava amb ningú i no buscava raons. La seva única ocupació, a més del consum d'alcohol, semblava ser

jugar amb un ordinador de butxaca que connectava de tant en tant al seu telèfon mòbil. Va intentar en unes quantes ocasions

encetar una conversa amb ella, però només havia trobat un silenci esquerp. Semblava evitar qualsevol companyia. Algunes

vegades, quan hi havia massa gent a l'interior del bar, havia emigrat a la terrassa, i en altres ocasions havia anat a menjar a un

restaurant italià dues portes més enllà i després havia tornat al bar d'en

Harry a demanar més Tullamore Dew. Generalment, abandonava el bar cap a les nou de la nit i se n'anava en direcció nord.

Aquell dia concret, havia begut més i més de pressa que les altres vegades, i en Harry havia començat a vigilar-la. Ja havia

buidat set gots de Tullamore Dew en dues hores quan va decidir negar-se a servir-n'hi més. Però no va tenir temps de dur a la

pràctica la seva decisió, perquè un gran soroll li va anunciar que havia caigut del tamboret.

Va deixar el got que estava eixugant, va passar a l'altra banda de la barra i va aixecar-la. Ella va semblar ofesa.

—Em sembla que ja has begut prou —va dir.

Ella va mirar-lo amb ulls extraviats.

—Em sembla que tens raó —va contestar amb una veu sorprenentment clara.

Es va aferrar a la barra amb una mà i va buscar amb l'altra a la butxaca de la jaqueta per treure uns quants bitllets. Després,

se'n va anar fent tentines en direcció a la sortida. Ell va agafar-la suaument per l'espatlla.

—Espera un moment. M'agradaria que anessis al lavabo a vomitar els últims gots d'alcohol. Després, et quedaràs una estona

al bar. No et vull deixar marxar en aquest estat.

No va protestar quan la va acompanyar fins al lavabo. Es va ficar els dits a la gola i va fer el que ell li havia dit. Quan va tornar

al bar, ell li havia servit un gran got d'aigua mineral. Se'l va veure sencer i va deixar anar un rot. Ell n'hi va servir un altre.

—Demà tindràs una ressaca del dimoni —va dir en Harry.

Ella va assentir.

—No n'he de fer res, però, si jo fos tu, m'estaria sense beure uns quants dies.

Ella va fer que sí amb el cap. Després, va tornar al lavabo per vomitar més.

Es va quedar al Harry's Bar encara una hora més abans que la seva mirada tornés a ser prou clara perquè en Harry es decidís a

deixar-la marxar. Se'n va anar amb pas inestable, va caminar en direcció a l'aeroport i després va anar per la vora del mar i pel

port esportiu. Va passejar fins a dos quarts de nou, hora en què el sol havia parat finalment de ballar. Només aleshores se'n va

tornar a l'hotel. Va pujar directament a la seva habitació, es va raspallar les dents, es va rentar la cara, va canviar-se de roba i va

baixar al bar de l'hotel, on va demanar una tassa de cafè sol i una ampolla d'aigua mineral.

Es va quedar asseguda en silenci i sense cridar l'atenció al costat d'una columna, estudiant els clients del bar. Va veure una

parella d'uns trenta anys que es parlava en veu baixa. La dona duia un vestit d'estiu clar. L'home li agafava la mà per sota de la

taula. Dues taules més enllà, hi havia una família africana, l'home amb les temples que griseja-ven, la dona amb un bonic vestit

virolat en groc, negre i vermell. Anaven amb dos fills, encara no adolescents. Va estudiar un grup d'homes de negocis amb camisa

blanca i corbata, amb les jaquetes penjades als respatllers de les cadires. Bevien cervesa. Va veure un grup de jubilats que sense

cap mena de dubte eren turistes americans. Els homes portaven gorres de beisbol, polos i pantalons amples. Les dones portaven

texans de marca, bruses vermelles i ulleres de sol amb cordillets. Va veure un home amb jaqueta de lli clara, camisa grisa i corbata

fosca que passava per la recepció per agafar les seves claus abans d'anar cap al bar i demanar una cervesa. Estava asseguda a tres

metres d'ell i la seva mirada es va centrar en ell quan va agafar el mòbil i va començar a parlar en alemany.

—Hola, sóc jo... va tot bé...? Sí, bé, la propera cita és demà a la tarda... no, em penso que anirà bé... em quedo aquí almenys cinc

0 sis dies, i després me'n vaig a Madrid... no, no tornaré fins al cap de setmana... jo també... t'estimo... és clar... et truco durant la

setmana... petons.

Feia un metre vuitanta-cinc, devia tenir entre cinquanta i cinquanta-cinc anys, els cabells grisos més llargs que no tallats

curts, la barbeta enfonsada i una mica de sobrepès que se li notava a la cintura. Relativament ben conservat, tanmateix. Llegia el

Financial Times. Quan es va haver acabat la cervesa i es va dirigir cap a l'ascensor, la Lisbeth Salander es va aixecar i el va seguir.

Va prémer el botó del cinquè pis. La Lisbeth es va posar al seu costat i va tirar el cap enrere contra la paret del fons.

—Estic borratxa —va declarar.

Ell la va mirar.

—Ah, sí?

—Sí. No he parat en tota la setmana. Deixa'm endevinar. Ets una mena d'home de negocis, véns de Hannover o d'algun lloc

del nord d'Alemanya. Estàs casat. Estimes la teva dona. I t'has de quedar aquí a Gibraltar encara uns quants dies. Es el que m'ha

semblat entendre escoltant la teva telefonada al bar.

Ell la va mirar estupefacte. Ella va continuar:

—-Jo vinc de Suècia. Sento un desig irresistible de fer l'amor amb algú. Se me'n fot que estiguis casat i no vull el teu número

de telèfon.

Ell va aixecar les celles.

—M'estic a l'habitació 711, el pis a sota del teu. Ara aniré a la meva habitació, em despullaré, em banyaré i m'estiraré al llit. Si

vols venir a fer-me companyia, pots venir a trucar a la porta d'aquí a mitja hora. Si no, m'adormiré.

—Es una mena de broma, o què? —va preguntar ell quan l'ascensor es va aturar.

—No. Em fa mandra sortir a lligar pels bars. Si véns a trucar a la porta, fantàstic; si no, mira, m'adormiré.

Vint-i-cinc minuts després, van trucar a la porta de l'habitació de la Lisbeth. Quan li va obrir, anava embolicada amb una

tovallola de bany.

—Entra —li va dir.

Ell va entrar i va passejar una mirada desconfiada per l'habitació.

—Estic jo sola —va dir ella. —Quants anys tens, de fet?

Ella va allargar la mà per agafar el passaport, que tenia a sobre d'una calaixera, i l'hi va donar. —Sembles més jove.

—-Ja ho sé —va dir ella, i es va treure la tovallola de bany per tirar-la a sobre d'una cadira. Va tornar al llit i va enretirar el

cobrellit.

Ell es va fixar en els seus tatuatges. Ella el va mirar per damunt de l'espatlla.

—No és cap mena de parany. Sóc una noia, sóc soltera i he d'estar-me aquí uns quants dies. Fa mesos que no he fet l'amor.

—I per què m'has escollit precisament a mi? —Perquè eres l'únic home al bar que semblava que no estigués acompanyat. —Estic

casat...

—I no vull saber qui és ella, i tampoc qui ets tu. I no vull començar a parlar de sociologia. Vull follar. Despulla't o torna-te'n a

la teva habitació.

—Però així, directament?

—I per què no? Sóc adulta i tu ja saps el que se suposa que has de fer.

Ell s'ho va pensar durant trenta segons. Va semblar que estava a punt de marxar. Ella va seure a l'espona del llit i va esperar.

Després, ell es va treure els pantalons i la camisa, i va quedar dubtant en calçotets

—Tot —va dir la Lisbeth Salander—. No tinc cap intenció de follar amb algú que es deixa els calçotets posats. I t'has de posar

condó. Jo sé el que he fet, però no el que has fet tu.

Es va treure els calçotets, es va acostar a ella i li va posar una mà a l'espatlla. La Lisbeth va tancar els ulls quan es va tirar

endavant i la va besar. Tenia un gust agradable. Va deixar que l'estirés al llit. Va notar el seu pes a sobre.

En Jeremy Stuart Macmillan, advocat, va sentir que se li eriçaven tots els cabells del cap en el moment que va obrir la porta

del seu despatx de Buchanan House, a Queensway Quay, a sobre del port esportiu. Va sentir olor de cigarret i el soroll d'una

cadira que grinyolava. Eren poc abans de les set del matí, i el seu primer pensament va ser que havia sorprès un lladre.

Després, li va arribar una olor de cafè que venia de la cuineta. Al cap d'uns segons, va entrar prudentment, va travessar el

vestíbul i va mirar dins el seu despatx ampli i elegant. La Lisbeth Salander estava asseguda a la seva butaca, donant-li l'esquena,

amb els talons recolzats a l'ampit de la finestra. L'ordinador estava engegat, i aparentment no havia tingut cap problema per

trobar la contrasenya. Tampoc no havia tingut problemes per obrir-li la caixa forta. Tenia oberta a la falda una carpeta que

contenia la seva correspondència privada i la seva comptabilitat.

—Bon dia, senyoreta Salander —va acabar dient.

—Mmm —va contestar ella—. Hi ha cafè calent i croissants a la cuina.

—Gràcies —va dir ell amb un sospir resignat.

Havia comprat aquell despatx amb els diners de la Lisbeth Salander i a petició seva, però no havia esperat que aparegués per

allà sense avisar. A més, havia trobat i manifestament fullejat una revista de porno dur que guardava en un calaix del seu

escriptori.

Realment incòmode. O potser no.

Amb relació a la Lisbeth Salander, tenia la sensació que era la persona més severa que havia conegut mai pel que feia a les

persones que la irritaven, però en canvi no feia cap mena de cas de les febleses personals dels individus. Ella sabia que ell

oficialment era heterosexual, però que el seu secret era que se sentia atret pels homes i que, d'ençà del seu divorci, quinze anys

enrere, s'havia posat a fer realitat les seves fantasies més personals.

Es curiós. Em trobo segur amb ella.

Ja que es trobava a Gibraltar, la Lisbeth havia decidit fer una visita a l'advocat Jeremy MacMülan, que s'encarregava de les

seves finances. No havia tingut cap contacte amb ell des de cap d'any, i volia saber si havia aprofitat per arruïnar-la durant la seva

absència.

Però no hi havia cap pressa, i no era per això que havia anat directament a Gibraltar després del seu alliberament. Ho havia

fet perquè havia sentit una necessitat imperiosa de canviar d'aires i, per a això, Gibraltar era excel·lent. Havia passat gairebé una

setmana en estat d'embriaguesa i després uns quants dies més fent l'amor amb l'home de negocis alemany, que havia acabat

dient-li que es deia Dietr. No creia que aquell fos realment el seu nom, però no havia intentat saber-ne més. Es passava els dies

reunits i les vetllades sopant amb ella abans que es retiressin a l'habitació, la seva o la de la Lisbeth.

No era dolent al llit, havia constatat la Lisbeth. No gaire experimentat, potser, i de vegades inútilment brutal.

En Dietr havia semblat sincerament sorprès que ella hagués anat a buscar, senzillament seguint un impuls, un home de

negocis alemany amb sobrepès que, per la seva banda, ni tan sols anava a la recerca d'una aventura. Estava casat i no tenia

costum de ser infidel o de buscar companyia femenina en els seus viatges de negocis. Però quan li van servir la possibilitat en

safata sota la forma d'una noia fràgil i tatuada, no havia pogut resistir la temptació. Deia.

A la Lisbeth la preocupava ben poc el que deia. No tenia en perspectiva res més que unes bones estones sexuals, però havia

quedat sorpresa en adonar-se que ell feia esforços reals per satisfer-la. Durant la quarta nit, la seva última nit plegats, ell havia

estat de cop i volta presa d'un atac de pànic angoixat i havia començat a preguntar-se què diria la seva dona. La Lisbeth Salander

considerava que havia de tancar la boca i no explicar-li res a la seva dona.

Però no havia dit el que pensava.

Ell era prou gran i podria haver dit que no al seu oferiment. Li era ben igual si la culpabilitat se'l menjava o si ho confessava

tot a la seva dona. Li havia girat l'esquena i l'havia escoltat durant un quart d'hora. Després, irritada, havia aixecat els ulls al cel,

s'havia girat i s'havia assegut a sobre d'ell, cama ací, cama allà.

—Creus que podràs fer una pausa en la teva angoixa i satisfer-me una vegada més? —li havia preguntat.

En Jeremy MacMillan era tota una altra història. No exercia absolutament cap poder d'atracció sobre la Lisbeth Salander. Era

un estafador. Curiosament, s'assemblava una mica a en Dietr. Tenia quaranta-vuit anys, un cert encant, una mica de sobrepès ell

també, cabells grisencs que pentinava enrere. Duia unes ulleres petites amb muntura de metall groc.

En el passat, havia estat jurista de negocis, llicenciat d'Oxbridge i resident a Londres. Tenia per davant un futur prometedor,

estava associat amb un bufet d'advocats al qual consultaven grans empreses i yuppies plens de calés que jugaven amb

l'especulació immobiliària i la fiscalitat. S'havia passat els alegres anys vuitanta tractant els nou-rics que jugaven a ser estrelles.

Havia begut molt i esnifat coca amb persones a qui, en realitat, hauria preferit no trobar al seu llit en despertar-se l'endemà al

matí. Mai no havia estat inculpat de res, però havia perdut la seva dona i els seus fills, i al final havia estat despatxat després

d'haver gestionat malament els negocis i haver-se presentat en estat d'embriaguesa a un procés de conciliació.

Sense pensar-s'ho gaire, un cop li va passar la borratxera, va fugir de Londres més aviat avergonyit. No sabia per què havia

escollit precisament Gibraltar, però l'any 1991 s'havia associat amb un jurista local i havia obert un modest bufet de segona fila

que oficialment s'encarregava de successions i testaments sense gaire glamour. De manera una mica menys oficial, el bufet

MacMillan & Marks creava també empreses fictícies i feia funcions de sparring-partner per a diversos individus europeus que

optaven per moure's a l'ombra. L'activitat s'anava mantenint a empentes i rodolons fins que la Lisbeth Salander va escollir en

Jeremy MacMillan per gestionar els 2.400 milions de dòlars que havia robat a l'imperi en ruïnes del financer Hans-Erik

Wen-nerstròm.

En MacMillan era sens dubte un estafador. Però la Lisbeth el considerava com el seu estafador, i ell mateix s'havia sorprès

mantenint una honestedat irreprotxable cap a ella. La primera vegada, l'havia contractat per a una missió senzilla. Mitjançant una

suma modesta, havia creat un cert nombre d'empreses fictícies que podia utilitzar i en cadascuna de les quals havia col·locat un

milió de dòlars. S'havia posat en contacte amb ell per telèfon i no havia estat res més que una veu llunyana. Ell mai no havia

preguntat d'on venien els diners. S'havia limitat a actuar seguint les seves instruccions i a reservar-se un cinc per cent. Poc temps

després, ella havia injectat una quantitat de diners més important que l'advocat havia de fer servir per crear una societat, Wasp

Enterprises, per tal de comprar un pis en règim cooperatiu a Estocolm. La relació amb la Lisbeth Salander va començar a ser així

lucrativa, tot i que per a ell es tractava de petites quantitats.

Dos mesos més tard, havia anat inesperadament a visitar-lo a Gibraltar. Li havia telefonat i li havia proposat un sopar a la seva

habitació del Rock, l'hotel, si no més gran, sí més distingit del penyal. En MacMillan no sabia gaire bé què havia esperat, però,

naturalment, no que la seva clienta fos una noia amb aspecte de nina a qui no hauria posat més de quinze anys. Per un moment,

s'havia dit que allò semblava una mena de broma estranya.

No havia trigat gens a canviar d'opinió. L'estranya noia va parlar-li amb despreocupació, sense somriure ni mostrar emocions

personals en cap moment. Ni tampoc distància. S'havia quedat com paralitzat quan, en pocs minuts, havia fet ensorrar-se la

façana professional de respectabilitat mundana que tant s'esforçava per mostrar.

—Què és el que vols? —va preguntar ell.

—He robat una certa quantitat de diners —va contestar ella en un to de veu absolutament seriós— i necessito un estafador

per gestionar-la.

En sentir allò, s'havia preguntat si hi era tota, però va seguir-li el joc educadament. Era l'objectiu potencial d'un truc de

prestidigitació que podia proporcionar-li uns petits ingressos. Després, havia quedat com ferit pel llamp quan ella li havia explicat

a qui havia robat aquells diners, com ho havia fet i l'import del botí. L'afer Wennerstròm era el tema de conversa més candent al

món de les finances internacionals.

—Ja veig.

Les possibilitats s'anaven desplegant dins el seu cervell. —Ets un bon jurista de negocis i un bon inversor. Si fossis un imbècil,

mai no hauries tingut els encàrrecs que et van confiar als anys vuitanta. En canvi, et vas comportar com un imbècil fins al punt de

fer que t'acomiadessin.

Ell va aixecar les celles.

—A partir d'ara, seré la teva única clienta.

L'havia mirat amb els ulls més innocents que ell hagués vist mai.

—Tinc dues exigències. La primera és que mai no has de cometre cap delicte ni estar barrejat en res que pugui crear-nos

problemes o cridar l'atenció de les autoritats cap a les meves empreses i els meus comptes. L'altra és que no m'has de mentir mai.

Mai, em sents? Ni una sola vegada. I per cap motiu. Si menteixes, la nostra relació de negocis cessa immediatament, i si m'irrites

prou, t'arruïnaré.

Ella li havia servit una copa de vi.

—No tens cap raó per mentir-me. Sé tot el que s'ha de saber sobre la teva vida. Sé quant guanyes els mesos bons i els mesos

dolents. Sé quant gastes. Sé que sovint vas curt de diners. Sé que tens 120.000 lliures en deutes, tant a llarg com a curt termini, i

que constantment has d'arriscar-te i fer petits tripijocs per trobar diners per anar-los tornant. Te'n surts amb elegància i tractes

de guardar les aparences, però t'estàs enfonsant i fa mesos que no et compres una americana nova. En canvi, fa dues setmanes en

vas dur una de vella perquè li recosissin la vora. Abans, col·leccionaves llibres rars, però els has anat venent progressivament. El

mes passat, vas vendre una edició antiga d'Oliver Twist per 760 lliures.

Ell se l'havia quedat mirant en silenci, empassant-se la saliva.

—La setmana passada, de tota manera, vas fer una bona jugada. Una estafa força astuta a la vídua que representes. Et vas

endur 6.000 lliures que segurament no trobarà gaire a faltar.

—Merda, però com pots saber tot això?

—Sé que vas estar casat, que tens dos fills a Anglaterra que no en volen saber res, de tu, i que vas canviar de preferències

després del divorci, per la qual cosa avui dia tens sobretot relacions homosexuals. Probablement et fa vergonya, perquè evites els

bars d'ambient i procures no ser vist a la ciutat amb els teus amiguets, i perquè travesses sovint la frontera espanyola per veure't

amb homes.

El xoc havia deixat en Jeremy MacMillan mut. A poc a poc, el terror el va anar dominant. Ignorava completament com havia

pogut descobrir tot allò, però el cas era que tenia prou informacions per acabar amb ell.

—I només t'ho diré una vegada. M'és completament igual amb qui follis. No és cosa meva. He volgut saber qui eres, però mai

no trauré profit d'aquests coneixements, ni t'amenaçaré, ni et faré xantatge.

En MacMillan no era beneit. Havia entès evidentment que la informació que tenia sobre ell representava una amenaça. Ella

tenia el control. Per un instant, va pensar a agafar-la i tirar-la daltabaix de la terrassa, però es va controlar. Mai de la vida no havia

tingut tanta por.

—Què vols? —havia aconseguit articular.

—Vull una associació amb tu. Posaràs fi a tots els altres assumptes en curs i treballaràs exclusivament per a mi. Guanyaràs

més diners dels que has pogut mai somiar de guanyar.

Li havia explicat el que volia que fes i com veia ella les grans línies.

—Em vull mantenir invisible —li havia explicat—. Tu gestiones els meus assumptes. Tot serà legítim. El que jo manegui per la

meva banda no t'afectarà mai i ningú no ho relacionarà mai amb els nostres negocis.

—Ho entenc.

—Seré, per tant, la teva única clienta. Tens una setmana per liquidar els teus altres clients i aturar totes les teves petites

trafiques.

En MacMillan havia entès també que una oferta com aquella no la tornaria a rebre en la vida. Va reflexionar seixanta segons i

va acceptar. Només tenia una pregunta.

—Com saps que no t'enredaré?

—Fes-ho i te'n penediràs tota la resta de la teva miserable vida.

Però no tenia cap intenció d'enganyar-la. La Lisbeth Salander li havia proposat un tracte que potencialment estava tan

carregat de diners que hauria estat absurd posar-lo en perill per foteses. Mentre es mantingués sense gaires pretensions i no fes

bestieses, el seu futur estava assegurat.

No tenia cap intenció d'estafar la Lisbeth Salander?

Així doncs, s'havia tornat honest, o, si més no, tan honest com pot arribar-ho a ser un advocat tèrbol gestionant un botí de

proporcions astronòmiques.

Encarregar-se de les seves finances era una cosa que a la Lisbeth no li interessava gens ni mica. La tasca d'en MacMillan era

col·locar els seus diners i procurar que tingués prou saldo a les targetes de crèdit que utilitzava. Havien conversat durant diverses

hores. Ella li havia explicat com volia veure funcionar les seves finances. La feina d'ell seria vetllar per aquest funcionament.

Una gran part de la quantitat robada s'havia de col·locar en fons estables que la fessin econòmicament independent per a la

resta de la seva existència, fins i tot en el cas que li agafés la fantasia de posar-se a gastar a tort i a dret i a malbaratar. Aquells fons

havien de servir per mantenir els seus comptes i targetes de crèdit.

Amb la resta dels diners, podria jugar i invertir-los al seu aire, amb la condició de no invertir en res que fos susceptible de

portar problemes amb la policia. Li prohibia de cometre lladronicis ridículs i estafes a la menuda que —si hi havia mala sort—

portarien a investigacions que podrien cridar l'atenció sobre ella.

Quedava per establir quant guanyaria ell amb el negoci.

—Et pago 500.000 lliures en honoraris d'entrada. Amb això, podràs pagar els teus deutes i encara et quedarà una quantitat

que no estarà malament. Després, guanyaràs els teus propis diners. Fundaràs una societat amb nosaltres dos com a propietaris

associats. Tindràs el vint per cent sobre tots els beneficis. Vull que siguis prou ric per no tenir la temptació de fer ximpleries, però

no prou ric per no espavilar-te.

Havia començat la seva nova feina el primer de febrer. A final de març, havia pagat tots els seus deutes personals i havia

estabilitzat la seva tresoreria. La Lisbeth havia insistit que la seva primera prioritat havia de ser posar ordre en les seves finances

per tal de ser solvent. Pel maig, va trencar la seva associació amb el seu col·lega alcoholitzat George Marks, l'altra meitat de

MacMülan & Marks. Va sentir una fiblada de mala consciència cap al seu antic soci, però barrejar en Marks amb els negocis de la

Lisbeth Salander estava del tot descartat.

Havia parlat del tema amb la Lisbeth Salander quan ella va tornar a Gibraltar per a una visita sorpresa a començament de

juliol i va descobrir que en MacMillan treballava al seu pis en comptes de fer-ho al petit despatx en un carrer apartat que havia

estat seu fins aleshores.

—El meu soci és alcohòlic, i tindria problemes per aclarir-se amb les nostres històries. Al contrari, seria fins i tot un enorme

factor de risc. Però fa quinze anys, quan vaig arribar a Gibraltar, em va salvar la vida agafant-me com a soci.

Ella havia reflexionat dos minuts tot estudiant el rostre d'en MacMillan.

—Ho entenc. Ets un estafador lleial. Es una qualitat lloable. Et proposo que li obris un petit compte perquè es pugni divertir

al seu aire. Procura que vagi guanyant uns quants bitllets de mil al mes, prou per viure.

—Tinc llum verda?

Ella havia assentit amb el cap i havia mirat el seu pis de solter. Vivia en un estudi amb cuina en un dels carrerons veïns de

l'hospital. L'única cosa agradable era la vista. Però aquella vista, tot digui dit, era difícil d'evitar a Gibraltar.

—Necessites un despatx i un altre pis —va dir-li.

—No he tingut temps —va contestar ell.

—Molt bé —va dir ella.

Amb això, el va dur de compres per proporcionar-li un despatx de cent trenta metres quadrats amb una petita terrassa que

mirava al mar a Buchanan House, a Queens-way Quay, cosa que, a Gibraltar, era ben bé el súmmum. Va contractar un interiorista

perquè renovés i moblés el local.

En MacMillan recordava que, mentre ell estava ocupat amb la paperassa, la Lisbeth havia supervisat personalment la

instal·lació del sistema d'alarma, l'equipament informàtic i la caixa forta, aquella mateixa caixa que havia escorcollat en arribar al

despatx aquell matí.

—He caigut en desgràcia? —va preguntar ell.

Ella va deixar el classificador de correspondència que estava examinant.

—No, Jeremy. No has caigut en desgràcia.

—Millor —va dir ell, i va anar a buscar cafè—. Realment, tens el do d'aparèixer quan menys se t'espera.

—He estat força ocupada últimament. Volia senzillament posar-me al dia de les últimes notícies.

—Si he entès bé tota la història, has estat en cerca i captura per triple assassinat, has rebut un tret al cap i t'han acusat d'una

pila de delictes. He arribat a estar molt inquiet. Creia que encara estaves tancada. T'has escapat?

—No. M'han declarat innocent de tots els càrrecs i m'han posa) en llibertat. Què has sentit a dir exactament?

Ell va vacil·lar un moment.

—Bé, no t'enganyaré. Quan m'he adonat que estaves amb la merda fins al coll, he contractat els serveis d'una agència de

traducció, que ha anat fent un buidatge de tots els diaris suecs i m'ha anat mantenint informat. Estic relativament ben al corrent.

—Si bases els teus coneixements en el que ha aparegut als diaris, no es pot dir que n'estiguis al corrent. Però suposo que has

descobert uns quants secrets sobre mi.

Ell va assentir amb el cap.

—I què passarà ara.

La Lisbeth el va mirar amb sorpresa.

—Res. Continuem com abans. La nostra relació no té res a veure amb els meus problemes a Suècia. Explica què ha passat

durant la meva absència. Com t'han anat les coses?

—No bec, si és això el que vols dir —va respondre ell.

—No. La teva vida privada no és cosa meva, sempre que no interfereixi en els negocis. El que vull dir és: sóc més o menys rica

que fa un any?

Ell va agafar la cadira de les visites i va seure. En si, no tenia cap importància que ella estigués ocupant el seu lloc. No hi havia

cap motiu per entrar en lluites de prestigi amb ella.

—Em vas lliurar 2.400 milions de dòlars. Hem invertit 200 milions en fons per a tu. La resta, m'ho vas donar per moure-ho al

meu aire.

—Sí.

—Els teus fons personals només han variat en els interessos. Puc augmentar els beneficis si...

—No m'interessa augmentar els beneficis.

—Molt bé. Has gastat una quantitat ridícula. Les despeses més importants han estat el pis que t'he comprat i el fons de

beneficència per a l'advocat Palmgren. Per la resta, has tingut un consum normal, més aviat baix. Els interessos han estat

avantatjosos. Et situes més o menys a l'estadi inicial. —Bé.

—N'he invertit la resta. L'any passat no havíem compromès grans sumes. Estava una mica rovellat, i em vaig prendre temps

per estudiar el mercat. Vam tenir despeses. No ha estat fins aquest any que hem començat a generar beneficis. Mentre estaves

tancada, hem ingressat una mica més de set milions. De dòlars, vull dir.

—Dels quals el vint per cent et correspon.

—Dels quals el vint per cent em correspon.

—N'estàs satisfet?

—He guanyat més d'un milió de dòlars en sis mesos. Sí, n'estic satisfet.

—Mira... no siguis massa cobdiciós. Quan en tinguis prou, et podràs retirar. Però continua gestionant els meus assumptes

unes quantes hores de tant en tant.

—Deu milions de dòlars —va dir ell.

—Com?

—Quan hagi fet deu milions de dòlars, m'aturo. Va molt bé que hagis vingut. Tenim coses per discutir. —Endavant. Ell va separar

les mans.

—Tot això representa tants diners que estic força aco-Uonit. No sé com posar-m'hi. No sé quin és l'objectiu de les operacions,

a part de guanyar-ne més. Per què serviran tots aquests diners?

—No ho sé.

—-Jo tampoc. Però els diners es poden acabar convertint en el seu propi objectiu. I això no està bé. Per això he decidit

aturar-me quan hagi guanyat deu milions de dòlars. No en voldré saber res més, d'aquesta responsabilitat.

-OK.

—Abans de retirar-me, voldria que haguessis decidit com vols que aquesta fortuna es gestioni en el futur. Hi ha d'haver un

objectiu i unes línies directives i una organització a qui confiar la responsabilitat.

—Mmm.

—Es impossible que una sola persona controli els negocis d'aquesta manera. He repartit la quantitat, d'una banda, en

inversions fixes a llarg termini, immobles, accions i aquest tipus de coses. En tens una llista completa a l'ordinador.

—-Ja l'he llegit.

—He dedicat l'altra meitat a l'especulació, però són tants diners per gestionar que no me'n surto. Es per això que he creat una

societat d'inversions a Jersey. De moment, tens sis empleats a Londres. Dos joves inversors competents i personal d'oficina.

—Yellow Ballroom Ltd? Precisament em preguntava què era.

—És la nostra empresa. Aquí, a Gibraltar, he contractat una secretària i un jove jurista prometedor... De fet, arribaran d'aquí a

menys de mitja hora.

—Sí. La Molly Flint, quaranta-un anys, i en Brian De-laney vint-i-sis anys.

—Els vols conèixer?

—No. En Brian és el teu amant?

—Què? No!

Va semblar desconcertat.

—Mai no barrejo...

—Bé.

—A més... els nois joves no m'interessen... vull dir, els nois sense experiència.

—-Ja ho sé, t'atreuen els nois amb un aire més fort del que et pot oferir un mocós. Però no n'he de fer res. Dit això, Jeremy...

—Què?

—Vés amb compte.

En realitat, la Lisbeth no tenia previst quedar-se a Gibraltar més de dues setmanes per donar una nova orientació a la seva

vida. Va descobrir de cop i volta que no tenia ni idea de què faria ni de quina direcció havia de prendre. S'hi va quedar dotze

setmanes. Consultava el correu electrònic un cop al dia i responia dòcilment als mails de l'Annika Giannini les poques vegades

que aquesta donava senyals de vida. No deia on es trobava. No contestava els altres mails.

Continuava freqüentant el Harry's Bar, però ara només s'hi passava per prendre una cervesa a la nit. Passava la major part del

dia al Rock, bé a la terrassa, bé al llit. Va tenir una relació ocasional amb un oficial trentenari de la marina britànica, però la cosa

va quedar en una one night stand i va ser globalment una experiència sense interès.

Va descobrir que s'avorria.

A principi d'octubre, va sopar un dia amb en Jeremy MacMillan. Només s'havien vist en rares ocasions durant la seva estada.

Havia caigut la nit, i bevien un vi blanc afrui-tat. Mentrestant, discutien la manera com utilitzar els milions de la Lisbeth. De cop i

volta, ell la va sorprendre preguntant-li què li passava.

El va contemplar pensativa. Després, de manera sorprenent, li va parlar de la seva relació amb la Miriam Wu, i com en Ronald

Niedermann l'havia apallissat fins a gairebé matar-la. Per culpa seva. A part d'una salutació transmesa per l'Annika Giannini, la

Lisbeth no havia tingut cap notícia de la Miriam Wu. I ara, s'havia instal·lat a França.

En Jeremy MacMillan es va quedar sense dir res una bona estona.

—Estàs enamorada d'ella? —va preguntar de sobte.

La Lisbeth Salander va reflexionar abans de contestar. Per acabar, va negar amb el cap.

—No. Em sembla que no sóc del tipus de persona que s'enamora. La Miriam era una amiga. Feia bé l'amor.

—Ningú no pot evitar enamorar-se —va dir ell—. Potser podem tenir ganes de negar-ho, però l'amistat és segurament la

forma més freqüent de l'amor.

Ella se'l va quedar mirant estupefacta.

—T'enfadaràs si et dic una cosa personal?

—No.

—Corre cap a París, dimonis! —va dir ell.

Va aterrar a l'aeroport Charles de Gaulle a dos quarts de tres de la tarda, va agafar l'autocar fins a l'Arc de Triomf i va dedicar

dues hores a recórrer els voltants a la recerca d'una habitació d'hotel lliure. Es va dirigir cap al sud i el Sena, i no va ser fins molta

estona després que en va trobar una al petit hotel Victor-Hugo, al carrer Copernic.

Es va dutxar i va telefonar a la Miriam Wu. Es van trobar cap a les nou en un bar prop de Notre-Dame. La Miriam Wu duia

una camisa blanca i una jaqueta. Estava sublim. La Lisbeth es va sentir immediatament incòmoda. Es van fer un petó.

—Em sap molt de greu no haver donat senyals de vida i no haver vingut al judici —va dir la Miriam Wu.

—No passa res. A més, el judici es va fer a porta tancada.

—Em vaig passar tres setmanes a l'hospital i després, quan vaig tornar a Lundagatan, tot era pur caos. No podia dormir. Tenia

malsons amb aquell porc d'en Nieder-mann. Vaig trucar a la mare i li vaig dir que volia venir a casa d'ells.

La Lisbeth va assentir amb el cap.

—Perdona'm.

—No siguis ximpleta. Sóc jo qui ha vingut per demanar-te perdó. —Per què?

—Vaig ser una idiota. Ni per un segon no vaig pensar que t'estava posant en perill de mort deixant-te el pis quan oficialment

era jo qui hi estava domiciliada. Vas estar a punt de morir per culpa meva. Comprenc que m'odiïs.

La Miriam Wu es va quedar estupefacta.

—Això ni tan sols m'ha passat pel pensament. Va ser en Ronald Niedermann qui va intentar matar-me. No tu.

Van quedar-se un moment en silenci.

—Bé —va acabar dient la Lisbeth.

—Sí —va dir la Miriam Wu.

—No t'he seguit perquè estigui enamorada de tu —va dir la Lisbeth.

La Miriam va assentir amb el cap.

—Eres molt bona al llit, però no estic enamorada de tu —va subratllar.

—Lisbeth... em sembla...

—El que volia dir és que espero que... merda.

—Què?

—No tinc gaires amics.

La Miriam Wu va fer que sí amb el cap.

—Em quedaré a París un temps. Els meus estudis a Suècia se n'han anat a fer punyetes i m'he matriculat a la universitat aquí.

M'hi quedaré almenys un any.

La Lisbeth va assentir.

—No sé què faré després. Però tornaré a Estocolm. Pagaré les despeses de Lundagatan. M'agradaria conservar el pis. Si et

sembla bé.

—Es el teu pis. En pots fer el que vulguis.

—Lisbeth, ets realment especial —va dir ella—. Vull continuar sent la teva amiga.

Van parlar durant dues hores. La Lisbeth no tenia cap

motiu per amagar el seu passat a la Miriam Wu. Tothom que tenia accés als diaris suecs coneixia l'afer Zalaixenko, i la Miriam Wu

l'havia seguit amb gran interès. Li va explicar amb tots els detalls el que havia passat a Nykvarn la nit que en Paolo Roberto li va

salvar la vida.

Després, van anar a l'habitació d'estudiant de la Miriam prop de la universitat.

Inventari de successió Divendres, 2 de desembre / Diumenge, 18 de desembre

, Annika Giannini es va trobar amb la Lisbeth al bar de Sòdra Teatern cap a les nou de la nit. La Lisbeth bevia cervesa i

estava acabant el seu segon got. —Perdona'm per arribar tard —va dir l'Annika mirant el rellotge—. He tingut un

imprevist amb un altre client. —Ah, bé —va dir la Lisbeth. —Què estàs celebrant?

—Res. Senzillament tinc ganes de mamar una mica.

L'Annika la va contemplar amb escepticisme i va seure.

—Et vénen sovint, aquestes ganes?

—Em vaig emborratxar de mala manera quan em van alliberar, però no tinc tirada per l'alcoholisme, si és això el que et

preocupa. El que passa és que he pres consciència que, per primer cop en la meva vida, sóc major d'edat i tinc el dret legal

d'emborratxar-me aquí a Suècia.

L'Annika va demanar un Campari.

—Bé —va dir—. Vols beure sola o vols companyia?

—Preferiblement sola. Però si no parles gaire, et pots quedar amb mi. Suposo que no tens ganes de venir a casa meva per

follar una mica, oi?

—Com dius? —va fer l'Annika Giannini.

—No, és ben bé el que em pensava. Ets d'aquelles hete-ros inveterades.

L

Tot d'una, l'Annika Giannini va semblar divertida.

—Es la primera vegada que un dels meus clients em proposa fer una rebolcada.

—Hi estàs interessada?

—Gens ni mica. Però gràcies per l'oferiment.

—Aleshores, què volies de mi, senyora advocada?

—Dues coses. O bé comences a contestar al telèfon quan et truco, o bé renuncio ara i aquí a ser la teva advocada. Ja vam tenir

aquesta conversa en el moment del teu alliberament.

La Lisbeth Salander va mirar l'Annika Giannini. —Fa una setmana que t'intento localitzar. T'he trucat, t'he escrit i t'he enviat

correus electrònics. —Estava de viatge.

—Has estat il·localitzable la major part de la tardor. Això no pot funcionar d'aquesta manera. He acceptat ser la teva

representant jurídica per tot el que té relació amb els teus conflictes amb l'Estat. Això implica formalitats i documents. Papers per

signar. Preguntes que cal respondre. T'he de poder trobar, i no em fa cap mena de gràcia quedar-me com una idiota sense saber

on ets.

—Ho comprenc. He estat a l'estranger durant dues setmanes. Vaig tornar ahir i et vaig trucar de seguida que vaig saber que

m'estaves intentant localitzar.

—Això no pot ser. M'has de tenir al corrent d'on et trobes i donar senyals de vida almenys un cop per setmana fins que totes

les qüestions de les compensacions i aquesta mena de coses estiguin tancades.

—No n'he de fotre res, de les compensacions. Només vull que l'Estat pari d'emprenyar-me.

—Però l'Estat no pararà d'emprenyar-te, això no depèn de tu. Tu no ets l'única persona afectada. En Peter Teleborian haurà

de respondre davant la justícia pel que et va fer. Això vol dir que hauràs de testificar. El fiscal Ekstròm és objecte d'una

investigació per falta professional i podrà també ser processat si es demostra que va negligir de manera conscient els seus

deures de funcionari a petició de la Secció.

La Lisbeth va aixecar les celles. Per un instant, va semblar gairebé interessada.

—No crec que això porti a un processament. Es va deixar enredar i en realitat no té res a veure amb la Secció. Però la setmana

passada, un fiscal va iniciar una investigació preliminar sobre la Comissió de Tuteles. Han arribat diverses demandes al Defensor

del Poble i una al mediador.

—Jo no he presentat cap demanda contra ningú.

—No. Però és evident que s'han comès greus faltes professionals, i tot això ha de ser investigat. Tu no ets l'única persona que

té la Comissió sota la seva responsabilitat.

La Lisbeth va arronsar les espatlles.

—No m'hi sento concernida. Però et prometo que mantindré un contacte més seguit amb tu. Aquestes dues últimes setmanes

eren una excepció. Estava treballant.

L'Annika Giannini va observar la seva clienta amb desconfiança.

—I en què estaves treballant?

—Feines de consultoria.

—D'acord —va acabar dient—. El segon punt és que ja està complet l'inventari de successió. —Quin inventari?

—L'inventari de béns del teu pare. L'advocat de l'Estat s'ha posat en contacte amb mi ja que ningú no sembla saber com

trobar-te. La teva germana i tu en sou les úniques hereves.

La Lisbeth Salander va contemplar l'Annika sense moure's. Després, va cridar l'atenció de la cambrera i va assenyalar el seu

got.

—No vull cap herència del meu pare. En pots fer el que vulguis.

—Error. Tu pots fer el que vulguis d'aquesta herència. La meva feina és vetllar perquè tinguis la possibilitat de fer-ho.

—No vull ni un cèntim d'aquell porc.

—Molt bé. Doncs fes donació dels diners a Greenpeace o a qui vulguis.

—Se me'n foten les balenes.

La veu de l'Annika es va fer de cop i volta autoritària.

—Lisbeth, si tant vols ser major d'edat i responsable, comença a ser hora que et comportis en conseqüència. M'és

completament igual el que en facis, dels teus diners. Signa aquí que l'has rebut i després podràs continuar mamant en pau.

La Lisbeth va mirar l'Annika per sota de les celles i després va mirar la taula. L'advocada va suposar que era una mena de gest

de pena que es correspondria eventualment a una disculpa en el limitat registre d'expressions facials de la Lisbeth Salander.

—Bé. Quant representa?

—No està malament. El teu pare tenia una mica més de 300.000 corones en accions. La propietat de Gosseberga està taxada

en aproximadament 1,5 milions de corones, pensa que inclou unes quantes hectàrees de bosc. A més, el teu pare era propietari

d'altres tres béns immobles.

—Béns immobles?

—Sí. Sembla que va invertir una mica de diners. No són propietats d'un valor extraordinari. Posseïa un petit edifici de lloguer

a Uddevala amb un total de sis pisos que proporcionen alguns ingressos. Però l'edifici està en mal estat i no se n'ha fet

manteniment. El seu mal estat ha estat objecte d'atenció de la Cambra de Propietaris. No et farà rica, però la venda generarà una

petita quantitat. Posseïa també una casa de camp a l'Smàland, valorada en 250.000 corones.

—Ah, bé.

—Després, posseïa un local industrial mig enrunat al costat de Norrtàlje.

—I per què es va carregar amb tota aquesta merda?

—No en tinc ni la més mínima idea. A grans trets, un cop fetes les vendes, l'herència podria ser de quatre milions i una mica

més un cop pagats els impostos i tota la pesca, però...

—Però?

—Després caldrà repartir a parts iguals entre tu i la teva germana. El problema és que ningú no sembla saber on es troba la

teva germana.

La Lisbeth va contemplar l'Annika Giannini en un silenci inexpressiu.

—I doncs?

—I doncs, què?

—On és la teva germana.

—No en tinc ni idea. Fa deu anys que no la veig.

—Està en possessió de secrets classificats com a secret de Defensa, però tot i això m'han volgut indicar que no figura com a

resident al país.

—Ah, bé —va fer la Lisbeth amb un interès contingut. L'Annika va sospirar amb resignació.

—D'acord. Aleshores, proposo que liquidem tots els actius i dipositem la meitat de la suma en un banc fins que la teva

germana sigui localitzada. Si em dones permís, puc iniciar les gestions.

La Lisbeth va arronsar les espatlles.

—No vull els seus diners.

—Ho puc comprendre. Però, sigui com sigui, cal fer balanç. Això forma part de la teva responsabilitat com a persona adulta.

—Aleshores, ven tota aquesta merda. Diposita'n la meitat en un banc i fes donació de la resta a qui vulguis.

L'Annika Giannini va arquejar una cella. Suposava que la Lisbeth Salander tenia diners estalviats, però no havia pensat que la

seva clienta en tingués prou per permetre's ignorar una herència de prop de dos milions de corones i potser més. No tenia ni idea

d'on havia pogut treure la Lisbeth els diners ni de quina quantitat es tractava. En canvi, li hauria agradat poder tancar de seguida

aquell procediment administratiu.

—Si et plau, Lisbeth... llegeix l'inventari de successió i dóna'm llum verda per poder solucionar aquest assumpte.

La Lisbeth va rondinar una mica, però va acabar cedint i es va ficar el dossier a la bossa. Va prometre llegir-lo i donar

instruccions a l'Annika Giannini per actuar en nom seu. Després, es va dedicar a la seva cervesa. L'Annika li va fer companyia

durant una hora, però prenent només aigua mineral.

No va ser fins uns quants dies més tard, quan l'Annika va trucar per fer-li pensar en l'inventari, que la Lisbeth va treure els

papers arrugats i els va desplegar. Va seure a la taula de la cuina del seu pis de Fiskargatan i va llegir els documents.

L'inventari de la successió ocupava diverses pàgines i contenia tota mena de dades heterogènies —la vaixella que hi havia a

l'armari de cuina de Gosseberga, roba, el valor d'aparells fotogràfics i altres efectes personals. L'Aleksandr Zalaixenko no havia

deixat gaires coses valuoses, i cap dels objectes no tenia ni el més mínim valor afectiu per a la Lisbeth Salander. Va pensar-hi un

moment i va decidir després que no havia canviat d'actitud des de la seva trobada amb l'Annika al bar. Ven tot el lot i crema els

calés. Una cosa així. Estava absolutament segura de no voler ni un cèntim del seu pare, però tenia també bones raons per sospitar

que les veritables possessions d'en Zalaixenko es trobaven enterrades en algun lloc on cap funcionari no havia buscat.

Després d'això, va obrir la descripció del local industrial de Norrtàlje.

Es tractava d'una propietat repartida en tres edificis, amb un total de vint mil metres quadrats prop de Skederid, entre

Norrtàlje i Rimbo.

El funcionari encarregat de l'inventari havia fet una ràpida visita al lloc per constatar que es tractava d'una bòbila desafectada,

que havia estat més o menys abandonada d'ençà que va tancar als anys seixanta i que als setanta s'havia fet servir per

emmagatzemar fusta. Havia constatat que els locals estaven en molt mal estat, i no es podien rehabilitar per a una altra activitat.

Per mal estat, entenia, entre altres coses, que l'anomenat edifici nord havia patit un incendi i s'havia esfondrat. De tota manera,

s'havien fet algunes reparacions a ï edifici principal.

Però el que va intrigar la Lisbeth Salander va ser l'historial. L'Aleksandr Zalaixenko havia comprat aquell bé immoble per un

preu ridícul el 12 de març de 1984, però qui sortia esmentada com a compradora era l'Agneta Sofia Salander.

La mare de la Lisbeth Salander n'havia estat, doncs, la propietària oficial. Però la seva participació havia acabat el 1987, quan

en Zalaixenko havia recomprat el conjunt per la quantitat de 2.000 corones. Després, els edificis havien quedat aparentment

abandonats durant més de quinze anys. L'inventari de successió indicava que el 17 de setembre de 2004, la societat KAB havia

contractat l'empresa constructora NorrBygg SA per fer unes feines de rehabilitació que comprenien refer els sòtils i el sostre, així

com millores en les instal·lacions d'aigua i electricitat. Les reparacions havien durat dos mesos, fins al 30 de novembre de 2004,

quan havien quedat interrompudes. NorrBygg havia enviat una factura que havia estat pagada.

Aquell immoble que el seu pare li havia deixat resultava desconcertant. La Lisbeth Salander va arrufar les celles. Hauria estat

comprensible que el seu pare posseís un local industrial si havia volgut mostrar que la seva societat legal KAB tenia una activitat

qualsevol o un cert patrimoni. Era comprensible també que hagués utilitzat la mare de la Lisbeth com a prestanoms o façana en

el moment de la compra per després apoderar-se del contracte de venda.

Però per què diantre havia pagat el 2004 prop de 440.000 corones per renovar una barraca atrotinada i a punt d'esfondrar-se,

la qual, segons l'autor de l'inventari, encara no era utilitzada el 2005?

La Lisbeth Salander estava desconcertada, però tampoc especialment interessada. Va tancar el dossier i va trucar a l'Annika

Giannini.

—He llegit l'inventari. La meva decisió continua sent la mateixa. Ven tot el lot i fes el que vulguis amb els diners. No vull

conservar res d'ell.

—Ho entenc. Aleshores, m'encarregaré que la meitat dels diners es dipositi en un compte per a la teva germana. Després, et

proposaré algunes possibilitats de donacions.

—Bé —va fer la Lisbeth, i va penjar sense dir res més.

Va anar a seure al racó de la finestra, va encendre un cigarret i va contemplar la llacuna de Saltsjòn.

La Lisbeth Salander es va passar la setmana següent ajudant en Dragan Armansky en un assumpte urgent. Es tractava de

seguir la pista i identificar una persona sospitosa d'haver estat contractada per segrestar un nen en el marc d'un conflicte sobre la

seva custòdia en el procés de divorci entre una sueca i un ciutadà libanès. La contribució de la Lisbeth Salander es limitava a

controlar els correus electrònics de la persona que es creia que era la comanditària. La missió va acabar quan totes dues parts,

reconciliades, van acceptar un arranjament davant el tribunal.

El 18 de desembre era el diumenge abans de Nadal. La Lisbeth es va despertar a dos quarts de set del matí i es va dir que

aniria a comprar un regal de Nadal per a en Holger Palmgren. Va pensar un moment en la possibilitat de fer altres regals —potser

a l'Annika Giannini. Es va aixecar i es va dutxar sense cap pressa i després va esmorzar tranquil·lament, cafè i torrades amb

formatge i melmelada de taronja.

No tenia cap projecte particular per a aquell dia i va passar una estona alliberant la seva taula d'escriptori d'una pila de papers

i de diaris. Després, la seva mirada va caure sobre el dossier de l'inventari. El va obrir i va rellegir la pàgina amb la descripció del

local industrial de Norrtàlje. Per acabar, va deixar anar un sospir. Bé, d'acord. Cal que sàpiga què és el que estava fotent.

Es va posar roba d'abric i sabates altes. Eren dos quarts de nou quan va sortir del garatge de sota l'edifici de Fiskar-gatan, 9,

amb el seu Honda de color bordeus. Feia un fred glacial, però el temps era assolellat i el cel, blau pastel. Va passar per Slussen i la

ronda de Klaraberg i va resseguir els revolts de la E18 en direcció a Norrtàlje. No tenia cap pressa. Eren prop de les deu quan es va

aturar en una estació de servei a pocs quilòmetres de Skederid per preguntar el camí de l'antiga bòbila. En el mateix moment que

aparcava, es va adonar que no li caldria preguntar.

Es trobava al capdamunt d'un petit turó que dominava una vall a l'altra banda de la carretera. A l'esquerra, vora la carretera

de Norrtàlje, s'alçava un magatzem de pintures i material per a la construcció, així com una zona d'aparcament de maquinària per

a enderrocs. A la dreta, al límit de la zona industrial, aproximadament a quatre-cents metres de la carretera principal, s'alçava un

trist edifici de maons amb la xemeneia caiguda. La bòbila semblava un sentinella destacat del polígon industrial, una mica aïllada

a l'altra banda d'una carretera i una riera. Va contemplar pensativament l'edifici i es va preguntar què l'havia impel·lit a dedicar

el dia a una visita a Norrtàlje.

Va girar el cap i va mirar en direcció a l'estació de servei, on acabava d'aturar-se un camió amb plaques TIR. Es va adonar de

cop i volta que es trobava a la via de comunicació principal del port de Kapellskàr, per on passava una gran part del tràfic de

mercaderies entre Suècia i els estats bàltics.

Va engegar el cotxe i va tornar a la carretera per girar de seguida cap a la bòbila abandonada. Va aparcar enmig del pati i va

baixar del cotxe. La temperatura estava per sota de zero i es va posar una gorra negra i guants de cuiro també negres.

L'edifici principal era de planta i pis. Totes les finestres de la planta baixa estaven tapades amb contraplacat. Al pis, va veure

un gran nombre de vidres trencats. La bòbila era força més gran del que s'havia imaginat i es veia en un estat realment ruïnós. La

Lisbeth no era capaç de distingir ni el més mínim rastre d'una reparació. No s'hi veia ni una ànima, però va observar que algú

havia llençat un condó usat enmig del pati i que una part de la façana havia estat blanc dels artistes del grafit.

Quin interès tenia en Zalaixenko a ser propietari d'aquest edifici?

Va fer la volta a la bòbila i va trobar la part esfondrada del darrere. Va constatar que totes les portes de l'edifici principal

estaven tancades amb cadenes i cadenats. Finalment, va examinar, frustrada, una porta que s'obria al costat més curt. En totes les

portes, els cadenats estaven collats amb cargols sòlids i hi havia plaques antirobatori. El cadenat d'aquella porta, en canvi,

semblava més feble i estava fixat només amb un clau gros. / a més, merda, al capdavall en sóc la propietària. Va mirar al seu

voltant i va trobar un tros de tub metàl·lic a sobre d'un munt de deixalles. El va fer servir com a palanca per trencar la fixació del

cadenat.

Va entrar així a la caixa d'una escala que s'obria cap a l'espai principal de la planta baixa. Com que les finestres estaven

bloquejades, hi regnava una foscor gairebé total, amb l'excepció d'algunes ratlles de llum esparses que es filtraven per les vores de

les planxes de contraplacat. Es va quedar immòbil durant uns minuts perquè els ulls se li acostumessin a la foscor, i va anar

distingint progressivament un amuntegament d'andròmines velles, tamborets abandonats, antigues peces de màquina i fusta

d'obra en una sala que mesurava una cosa així com quaranta-cinc metres de llarg i potser vint d'ample, amb el sostre sostingut

per pilars massissos. Feia l'efecte que havien desmuntat i s'havien endut els antics forns de la bòbila. Els seus fonaments s'havien

convertit en basses plenes d'aigua i hi havia grans bassals i verdet per terra. El conjunt emanava una olor de tancat i de podridura

que li va fer arrufar el nas.

La Lisbeth va fer mitja volta i va pujar l'escala. El pis estava sec i incloïa dues sales en bateria, d'una mica més de vint metres

per vint i almenys vuit metres d'alçada. Prop del sostre, hi havia finestres altes inaccessibles, que no permetien veure l'exterior,

però proporcionaven una llum agradable al pis. També aquí regnava el desordre més inversemblant. Va passar per davant de

dotzenes de caixes d'embalatge d'un metre d'alçada apilades les unes damunt les altres. Va intentar d'aixecar-ne una. La caixa no

es va moure. Va llegir Peces de màquina O -A J J escrit a la fusta. A sota, hi havia el mateix text en rus. Va observar que hi havia un

muntacàrregues a meitat de la llargada de la primera sala.

Una mena de magatzem de maquinària que poca fortuna podia generar mentre es quedés rovellant-se a la vella bòbila.

Va passar a la sala del fons i va comprendre que es trobava en el que havia estat el taller de reparacions. L'estança era plena

d'antigalles, caixes i mobles vells d'oficina col·locats en una mena d'ordre laberíntic. Una secció del pis s'havia deixat lliure per

substituir-ne les planxes de fusta. La Lisbeth va observar que aquella feina de rehabilitació semblava haver-se interromput de

manera brusca. Les eines —una serra circular i una de cinta, una clavadora, una palanca, una perforadora i algunes caixes

d'eines— encara eren allà. Va arrufar les celles. Encara que les obres s'haguessin interromput, el normal hauria estat que l'empresa

constructora s'hagués emportat el material. Però aquesta pregunta va rebre resposta quan va agafar un tornavís i va constatar que

la inscripció del mànec estava en rus. En Zalaixenko havia importat les eines i potser també els treballadors.

Es va acostar a la serra circular i va fer girar l'interruptor. Es va encendre un llum verd. Hi havia electricitat. Va tallar el

contacte.

Al fons de la sala hi havia tres portes que devien donar a petits locals, potser antigues oficines. Va provar la maneta de la

porta d'un extrem. Tancada amb clau. Va mirar al seu voltant i va tornar on hi havia les eines a agafar una palanca. Li va caldre

només un moment per forçar la porta.

L'habitació estava completament a les fosques i feia olor de resclosit. Va tocar la paret fins que va trobar un interruptor que va

encendre una bombeta nua al sostre. La Lisbeth va quedar estupefacta.

El moblament de l'habitació estava format per tres llits amb matalassos bruts i altres tres matalassos posats directament a

terra. Llençols tacats una mica pertot arreu. A la dreta hi havia un fogonet elèctric i unes quantes cassoles al costat d'una aixeta

rovellada. En un racó, una galleda metàl·lica i un rotlle de paper de vàter.

Algú havia viscut allà. Diverses persones.

De cop i volta, es va adonar que la porta no tenia maneta per la banda de dintre. Un calfred glacial li va recórrer l'espinada.

Al fons de l'habitació hi havia un gran armari rober. El va obrir i va trobar dues maletes. Va agafar la de sobre. La maleta

contenia roba. Va remenar-la i en va treure una faldilla amb l'etiqueta en rus. Va trobar també una bossa de mà i en va abocar el

contingut per terra. Entre el maquillatge i les altres coses, va trobar un passaport que corresponia a una dona bruna d'uns vint

anys. El text estava en rus. Va desxifrar-ne el nom de fonts: Valentina.

La Lisbeth Salander va sortir lentament de l'habitació. L'omplia una sensació de cosa ja vista. Havia fet un examen idèntic de

l'escenari d'un crim dos anys i mig enrere, en un soterrani de Hedestad. Roba de dona. Una presó. Es va quedar immòbil

reflexionant una bona estona. Que la roba i el passaport encara hi fossin l'inquietava. Era de mal averany.

Va tornar on eren les eines i va buscar fins que va trobar una llanterna potent. Va comprovar-ne les piles abans de baixar a la

planta i entrar a la sala principal. L'aigua dels tolls se li va ficar a les sabates.

Com més s'endinsava en la sala, més insuportable s'anava tornant l'olor de putrefacció. La pudor semblava arribar al seu punt

màxim al centre de la sala. Es va aturar davant els fonaments d'un dels antics forns de maons. L'aigua omplia el forat gairebé fins

al capdamunt. Va il·luminar l'aigua negra amb la llanterna, però no va poder distingir-hi res. La superfície estava en part coberta

d'algues que formaven un magma verd. Va mirar al voltant i va trobar un ferro d'encofrar de tres metres de llarg. El va enfonsar al

pou i va sondejar. L'aigua només tenia uns cinquanta centímetres de profunditat. Gairebé immediatament, va trobar resistència.

Va fer força durant uns segons abans que el cos pugés a la superfície, amb la cara per davant, una màscara de mort fent una

ganyota de descomposició. Va respirar per la boca i va contemplar el rostre a la llum de la llanterna. Va constatar que era una

dona, potser la del passaport del pis. No sabia res de la velocitat de descomposició dins l'aigua freda i estancada, però semblava

que el cos feia ja un cert temps que era a la bassa.

Va veure de sobte alguna cosa que es movia a la superfície de l'aigua. Una mena de cucs.

Va deixar que el cos tornés a sota l'aigua i va continuar buscant amb el ferro. A l'altra banda de la bassa, a tocar de la vora, va

tocar el que semblava un altre cos. El va deixar, va treure la barra metàl·lica de l'aigua, la va deixar per terra i es va quedar

immòbil davant la bassa, perduda en els seus pensaments.

La Lisbeth Salander va tornar al pis. Va fer servir la palanca per obrir la porta del mig. L'habitació estava buida i no semblava

que s'hagués fet servir.

Es va acostar a l'última porta i va posar la palanca en posició, però, abans que comencés a fer força, es va entreo-brir. No

estava tancada amb clau. La va obrir de bat a bat empenyent amb la palanca i va mirar al seu voltant.

L'estança feia aproximadament trenta metres quadrats. Les finestres estaven situades a una alçada normal, amb vistes al pati

de la bòbila. Va distingir l'estació de servei dalt del turó que dominava la carretera. Hi havia un llit, una taula i un escorredor amb

plats. Després, va veure un sac de soldat obert per terra. A dins, hi havia bitllets de banc.

Perplexa, va fer dues passes abans d'adonar-se que feia calor. Immediatament, va descobrir un radiador elèctric al centre de

l'habitació. Hi havia també una cafetera elèctrica. El pilot vermell estava encès.

Aquí hi viu algú. No estic sola.

Es va aturar en sec i va retrocedir a través de l'habitació del fons, va passar per les portes intermèdies i es va precipitar cap a la

sortida de la primera sala. Va frenar a cinc passes de la caixa de l'escala quan va descobrir que algú havia tancat la porta de sortida

amb un cadenat. Estava tancada. Es va girar lentament i va mirar al seu voltant. No veia res.

—Hola, germaneta —va dir una veu clara a un costat.

Va girar el cap i va veure com l'enorme estatura d'en Ronald Niedermann es materialitzava sortint de darrere d'algunes caixes.

Duia una baioneta a la mà.

—Tenia ganes de tornar-te a veure —va dir en Niedermann—. L'últim cop, va ser massa ràpid. La Lisbeth va mirar al seu voltant.

—Es inútil —va dir en Niedermann—. Aquí només hi som tu i jo, i no hi ha cap altra sortida que la porta tancada que tens al

darrere.

La Lisbeth va girar la mirada cap al seu mig germà.

—Com tens la mà? —va preguntar-li.

En Niedermann encara somreia. Va aixecar la mà dreta i l'hi va ensenyar. Li faltava el dit petit.

—Se'm va infectar. Me'l vaig haver d'amputar.

En Ronald Niedermann patia d'analgèsia congènita i no podia sentir dolor. La Lisbeth li havia ferit la mà d'un cop de pala a

Gosseberga, uns segons abans que en Zalaixenko li tirés un tret al cap.

—T'hauria d'haver apuntat al crani —va dir la Lisbeth Salander amb veu neutra—. Què fots aquí? Em pensava que feia mesos

que havies fugit a l'estranger.

Ell li va somriure.

Encara que hagués volgut contestar a la pregunta de la Lisbeth Salander, no hauria pogut. Ell mateix no sabia què hi feia, en

aquella bòbila abandonada.

Havia deixat enrere Gosseberga amb una sensació d'alliberament. Es pensava que en Zalaixenko era mort, i que ell agafaria

ara les regnes de l'empresa. Sabia que era un excel·lent organitzador.

Havia canviat de cotxe a Alingsàs, on havia ficat l'Anita Kaspersson, la terroritzada assistent dental, al maleter, i s'havia dirigit

cap a Boràs. No tenia cap pla. Anava improvisant sobre la marxa. No havia tingut ni un pensament pel destí de l'Anita

Kaspersson. Li era ben igual que fos morta o viva, i es deia que s'hauria de desempallegar d'aquell testimoni incòmode. En algun

punt prop de Boràs, havia entès de cop i volta que la podia utilitzar d'una altra manera. Havia continuat cap al sud i havia trobat

una zona forestal aïllada prop de Seglora. Havia lligat la dona dins una granja i l'havia abandonat allà. Comptava que es podria

alliberar en unes poques hores i que aleshores orientaria les recerques de la policia cap al sud. I si no es podia alliberar i es

quedava allà per morir-se de gana o de fred, no era el seu problema.

En realitat, havia tornat a Boràs i havia girat cap a l'est, en direcció a Estocolm. Havia anat directament al Moto Club

Svavelsjò, però tenint la precaució d'evitar el local del club. Era irritant que haguessin detingut en Magge Lundin. En comptes

d'ell, havia anat a trobar a casa seva el sergeant at arms del club, en Hans-Ake Waltari. Li havia demanat ajut i un lloc on

amagar-se, cosa que en Waltari havia solucionat enviant-lo a casa del tresorer i responsable de les finances del club, en Viktor

Gòransson. Però només hi havia estat unes hores.

Teòricament, en Ronald Niedermann no tenia grans necessitats de diners. Es cert que havia deixat prop de 200.000 corones

en espècies a Gosseberga, però hi havia quantitats molt més importants col·locades en fons a l'estranger. El seu problema era que

no disposava de líquid. En Gòransson gestionava els diners del Moto Club Svavelsjò, i en Niedermann va comprendre que se li

presentava una excel·lent oportunitat. Havia estat un joc d'infants convèncer en Gòransson perquè li ensenyés on era la caixa

forta del graner i proveir-se de 800.000 corones en efectiu.

En Niedermann creia recordar que també hi havia hagut una dona a la casa, però no estava gaire segur de què n'havia fet.

En Gòransson també era propietari d'un cotxe que encara no estava buscat per la policia. En Niedermann va marxar

directament cap al nord. A grans trets, tenia previst embarcar-se en un dels ferris que salpaven de Kapellskàr en direcció a

Tallinn.

Havia anat a Kapellskàr i havia aturat el cotxe a l'aparcament. S'havia quedat trenta minut observant els voltants. Estava tot

ple de polis.

Havia tornat a engegar el motor per continuar circulant a l'atzar. Necessitava un amagatall on es pogués estar durant un cert

temps. Quan era prop de Norrtàlje, li havia vingut a la memòria l'antiga bòbila. Feia més d'un any, d'ençà de les reparacions, que

no hi havia pensat. Els germans Harry i Atho Ranta utilitzaven el local com a dipòsit intermedi per a les mercaderies que anaven

o venien dels països bàltics, però els germans Ranta es trobaven a l'estranger des de feia setmanes, després que el periodista Dag

Svensson, de Millennium, hagués començat a burxar en el comerç de les putes. La bòbila era buida.

Havia amagat el Saab d'en Gòransson en un hangar al darrere de la fàbrica i s'hi havia ficat. Havia hagut de forçar una porta a

la planta baixa, i tot seguit una de les seves primeres precaucions havia estat preparar-se una sortida d'emergència, una planxa de

contraplacat amovible al costat més estret de la planta baixa. Més tard, havia reemplaçat el cadenat trencat. Després, s'havia

instal·lat a l'habitació aïllada del pis.

Havia passat una tarda sencera abans no havia sentit el soroll a les parets. Al principi, havia cregut que eren els seus

fantasmes habituals. S'havia quedat quiet, escoltant amb tot el cos en tensió, durant una hora, i després s'havia aixecat i havia

anat a la sala gran a escoltar. No havia sentit res, però havia tingut paciència fins que va poder percebre un gratament.

Havia trobat la clau a l'escorredor.

En Ronald Niedermann poques vegades s'havia sentit tan sorprès com quan va obrir la porta i va trobar les dues putes russes.

Estaven descarnades per manca de menjar. Pel que va poder entendre, després que van acabar l'últim paquet d'arròs havien

sobreviscut amb te i aigua.

Una de les putes estava tan esgotada que no tenia forces per incorporar-se al llit. La segona estava una mica millor. Només

parlava rus, però ell tenia prou coneixements d'aquella llengua per comprendre que donava gràcies a Déu i a ell per haver-les

alliberat. L'havia apartat d'una empenta, estupefacte, havia reculat i havia tornat a tancar la porta amb clau.

No havia sabut què fer amb elles. Havia preparat una sopa amb conserves que havia trobat a la cuina i els l'havia servit tot

reflexionant. La dona del llit semblava recuperar una mica les forces. En Niedermann havia passat la vetllada intentant parlar

amb elles. Havia necessitat una bona estona abans de comprendre que no eren putes, sinó estudiants que havien pagat als

germans Ranta per fer-les entrar a Suècia. Els havien promès permisos de residència i de treball. Havien arribat a Kapellskàr al

febrer, i les havien portat directament a aquell magatzem, on les havien tancat.

En Niedermann s'havia sentit furiós. Aquells maleïts germans Ranta havien mantingut, doncs, una activitat paral·lela no

declarada a en Zalaixenko. Després, s'havien senzillament oblidat de les dones o potser les havien abandonat de manera

conscient a la seva sort quan van haver de marxar precipitadament de Suècia.

La qüestió era saber què fer amb elles. No tenia cap motiu per fer-los mal. No es podia permetre alliberar-les, perquè el més

probable era que guiessin la policia fins a la bòbila. Senzillament, no les podia enviar de tornada a Rússia, perquè aleshores hauria

d'anar a Kapellskàr amb elles. I era massa perillós. La noia bruna, que es deia Valentina, li havia ofert el seu cos a canvi d'auxili.

No tenia cap mena de ganes de fer l'amor ni amb l'una ni amb l'altra, però l'oferiment havia convertit la noia en puta. Totes les

dones eren putes. Era tan senzill com això.

Al cap de tres dies, s'havia cansat de les seves perpètues súpliques, de les seves crides i dels seus cops a la paret. No veia cap

altra solució. No aspirava a res més que a la tranquil·litat. Havia, doncs, obert la porta per últim cop i posat ràpidament fi al

problema. Havia demanat perdó a la Valentina abans d'allargar les mans i, amb un sol gest ràpid, torçar-li el coll entre la segona i

la tercera vèrtebres. Després, havia anat per la rossa del llit, de qui no coneixia el nom i que s'havia quedat estirada, passiva i

sense oposar resistència. Havia portat els cadàvers a la planta baixa i els havia amagat en una bassa plena d'aigua. I a la fi, havia

pogut sentir una certa pau.

No tenia intenció de quedar-se a la bòbila. Havia pensat només que esperaria allà amagat fins que el més fort de la

mobilització policíaca s'hagués calmat. Es va afaitar el cap i va deixar que la barba li creixés un centímetre. Això li va canviar la

fesomia. Va trobar una granota de treball que havia pertangut a un dels paletes de NorrBygg i que era pràcticament de la seva

talla. Es va posar la granota i una gorra oblidada de Beckers Fàrg, es va ficar un metre de fuster a la butxaca i va anar a fer unes

compres a l'estació de servei que hi havia al turonet que dominava la carretera. Disposava de tots els diners en efectiu que havia

robat al Moto Club Sva-velsjò. Hi va anar cap a última hora. Semblava un treballador normal i corrent que s'aturava allà un

moment abans de tornar a casa seva. Ningú no es va fixar en ell. Va agafar el costum d'anar-hi a fer compres un o dos cops per

setmana. A l'estació de servei ja el coneixien i el saludaven amablement.

Des del principi, havia dedicat molt de temps a protegir-se dels éssers que poblaven l'edifici. S'amagaven a les parets i sortien

a la nit. Els sentia com es passejaven per la sala.

Es va tancar a la seva habitació. Però al cap d'uns quants dies, en va tenir prou. Es va armar amb un punxo que havia trobat en

un calaix de la cuina i va sortir a enfrontar-se als monstres. Havia arribat el moment de passar comptes.

Inesperadament, es va adonar que reculaven. Per primer cop a la vida, tenia poder de decisió sobre la seva presència. Les

criatures fugien quan ell s'hi acostava. Els podia veure la cua i els cossos deformes que s'esmunyien al darrere de les caixes i els

armaris. Va fer un crit. I van fugir.

Estupefacte, va tornar a la seva habitació aïllada i es va quedar despert tota la nit, esperant que els monstres tornessin. Van

renovar l'atac a trenc d'alba i va haver d'enfrontar-s'hi un cop més. I un cop més, van fugir.

Oscil·lava entre el pànic i l'eufòria.

Al llarg de tota la seva vida, havia estat perseguit per aquelles criatures de les tenebres, i ara, per primera vegada, sentia que

dominava la situació. No feia res. Menjava. Dormia. Pensava. Una vida tranquil·la.

Els dies es van fer setmanes i va arribar l'estiu. A través de la ràdio i els diaris vespertins, va poder anar seguint el declivi de la

caça d'en Ronald Niedermann. Va seguir també amb interès les explicacions sobre l'assassinat de l'Aleksandr Zalaixenko. No deixa

de tenir la seva gràcia. Un boig posa punt final a la vida d'en Zalaixenko. Al juliol, el seu interès es va tornar a despertar amb el

procés contra la Lisbeth Salander. Es va quedar desconcertat quan va saber que l'havien exculpat. Hi havia alguna cosa que no

anava a l'hora. Ella estava lliure mentre que ell es veia obligat a amagar-se.

Va comprar Millennium a l'estació de servei i va llegir el número temàtic sobre la Lisbeth Salander, l'Aleksandr Zalaixenko i en

Ronald Niedermann. Un periodista anomenat Mikael Blomkvist traçava un retrat d'en Ronald Niedermann mostrant-lo com un

assassí malalt mental i psicòpata. En Niedermann va arrufar les celles.

De cop i volta, la tardor ja va ser allà, i encara no havia marxat. Quan va arribar el fred, va comprar un radiador elèctric a

l'estació de servei. Ell mateix no era capaç d'explicar-se per què no deixava la fàbrica.

Algunes vegades, havien arribat joves amb cotxe i s'havien aturat al pati de la bòbila, però ningú no havia vingut a

destorbar-lo ni havia intentat entrar a l'edifici. Pel setembre, havia arribat un cotxe, i un home amb una parca blava havia provat

les manetes de les portes i s'havia passejat pel terreny furetejant. En Niedermann l'havia observat des de la finestra del pis. De

tant en tant, l'home prenia notes en una llibreta. S'hi havia quedat vint minuts i després havia donat un últim cop d'ull al seu

voltant, havia pujat al cotxe i havia marxat. En Niedermann havia respirat tranquil. No tenia ni idea de qui era aquell home ni de

què buscava, però semblava que estigués fent una mena d'avaluació dels edificis. No va relacionar en cap moment la mort d'en

Zalaixenko amb la necessitat d'un inventari de successió.

Pensava molt en la Lisbeth Salander. No esperava tornar-la a veure mai més, però el fascinava i li feia por. En Ronald

Niedermann mai no havia tingut por dels vius. Però la seva germana —la seva germanastra— li havia fet una impressió

extraordinària. Ningú no l'havia vençut com ella ho havia fet. Havia tornat després que ell l'hagués enterrat. Havia tornat i l'havia

perseguit. Ho somiava cada nit. Es despertava xop de suor freda, i comprenia que ella havia vingut a substituir els seus fantasmes

de sempre.

A l'octubre, va prendre una decisió. No abandonaria Suècia abans d'haver trobat la seva germana i haver acabat amb ella. No

tenia cap pla, però ara almenys tenia un objectiu. No sabia on es trobava ni com li podria seguir el rastre. I es quedava assegut a

l'habitació del pis de la bòbila mirant per la finestra, dia rere dia, mes rere mes.

Fins que un dia, l'Honda de color bordeus va venir inesperadament a aturar-se davant l'edifici i, davant la seva immensa

sorpresa, la Lisbeth Salander en va baixar. Déu és misericordiós, va pensar. La Lisbeth Salander seguiria el mateix camí que les

dues dones els noms de les quals ja havia oblidat, a la bassa de la planta baixa. L'espera havia acabat i podria, a la fi, reprendre la

seva vida.

La Lisbeth Salander va avaluar la situació i la va trobar lluny d'estar sota control. El seu cervell treballava sota pressió. Clic,

dic, dic. Encara tenia la palanca a la mà, però va comprendre que era una arma ben inútil contra un home que no podia sentir cap

dolor. Estava tancada en uns mil metres quadrats amb un robot assassí sortit directament de l'infern.

Quan en Niedermann es va posar de sobte en moviment cap a ella, li va tirar la palanca. Ell la va esquivar tranquil·lament. La

Lisbeth va agafar impuls. Va posar el peu en un tamboret, es va enfilar a sobre d'una caixa d'embalatge i va continuar grimpant

com una aranya per altres dues caixes. Es va aturar i va mirar en Niedermann, una mica més de quatre metres per sota d'ella.

—Baixa —li va dir ell amb calma—. No pots fugir. La fi és inevitable.

Es va preguntar si duia una arma de foc. Allò sí que seria un problema.

Ell es va tirar endavant, va agafar una cadira i l'hi va tirar. Ella va ajupir-se.

De cop i volta, en Niedermann va semblar irritat. Va posar el peu al tamboret i va començar a grimpar cap a ella. Va esperar

que arribés gairebé a dalt abans de prendre impuls i, d'un salt, passar per damunt del passadís central per aterrar dalt d'una caixa

uns quants metres més enllà. Va baixar a recollir la palanca, que era a terra.

En Niedermann no era ximple. Sabia que no podia saltar de les caixes i córrer el risc de fracturar-se un peu; es veuria obligat a

baixar tranquil·lament i posar els peus a terra. No tenia cap altre remei que moure's lentament i metòdicament, i havia dedicat la

vida sencera a dominar el seu cos. Gairebé havia arribat a baix quan va sentir passes rere seu i va tenir el temps just de girar el cos

per aturar el cop de la palanca amb l'espatlla. Va perdre el punxo.

La Lisbeth va deixar anar la palanca en el mateix moment que va donar el cop. No va tenir temps de recollir la baioneta i la va

allunyar amb el peu més enllà dels tamborets, va evitar un revés del seu puny enorme i es va batre en retirada a dalt de les caixes,

a l'altra banda del passadís central. De cua d'ull, va veure com en Niedermann s'estirava per atrapar-la. Viva com un llampec, va

encongir les cames. Les caixes d'embalatge formaven tres fileres, apilades en tres pisos a banda i banda del passadís central i en

dos pel costat exterior. Va baixar al segon pis i, recolzant l'esquena, va utilitzar tota la força de les seves cames. La caixa devia pe-

sar almenys dos-cents quilos. La va sentir moure's i després caure al passadís central.

En Niedermann va veure venir la caixa i va tenir el temps just de saltar de costat. Un angle de la caixa li va picar al pit, però

se'n va sortir sense patir dany. Va aturar-se. Sí que resisteix! Va grimpar cap a ella. En el moment que el cap li va arribar al nivell

del tercer pis, ella li va clavar una puntada de peu. La punta de la gruixuda sabata li va picar al front. Va grunyir i es va hissar dalt

de les caixes. La Lisbeth Salander va fugir saltant de nou sobre les caixes de l'altra banda del passadís central. Es va deixar caure

de sobte des de dalt i va desaparèixer del seu camp de visió. Va sentir-li els passos i la va veure quan traspassava la porta cap a la

sala del fons.

La Lisbeth Salander va llançar una mirada avaluadora al seu voltant. Sabia que no tenia cap oportunitat. Mentre anés evitant

les grapes enormes d'en Niedermann i el mantingués a distància, sobreviuria, però en el moment que cometés un error —cosa

que faria tard o d'hora—, estaria morta. L'havia d'esquivar a tot preu. Si li posava la mà al damunt, ni que fos una vegada, el

combat s'hauria acabat.

Necessitava una arma.

Una pistola. Una metralleta. Un obús perforador. Una mina antipersona.

Qualsevol puta arma, merda! Però allà no hi havia armes. Va mirar al seu voltant. No hi havia

cap arma.

Només eines. Clic, dic. La seva mirada va recaure en la serra de cinta, però li caldria molta persuasió per aconseguir que ell

s'estirés sobre el banc de treball. Clic. Va veure una perforadora que es podria fer servir de llança, però pesava massa per poder-la

fer anar d'una manera eficaç. Clic. Va llançar una ullada per la porta i va veure que en Niedermann havia baixat de les caixes

quinze metres més enllà. Es dirigia de nou cap a ella. Va començar a allunyar-se de la porta. Li quedaven potser cinc segons abans

que en Niedermann hi arribés. Va llançar una última mirada a les eines.

Una arma... o un amagatall. De cop, es va aturar.

En Niedermann s'ho agafava amb calma. Sabia que no hi havia cap sortida, i que tard o d'hora atraparia la seva germana. Però

era innegable que era perillosa. Al cap i a la fi, era filla d'en Zalaixenko. I no volia resultar ferit. El millor era deixar que esgotés

totes les seves forces.

Es va aturar a la porta que donava a la sala del fons i va examinar el munt d'eines, de planxes de terra mig instal·lades i de

mobles. No la veia enlloc.

—Sé que ets aquí. Et trobaré.

En Ronald Niedermann es va quedar immòbil i va escoltar. L'únic que sentia era la seva pròpia respiració. Ella s'amagava. Va

somriure. El desafiava. La seva visita s'havia convertit de cop i volta en un joc entre germans.

Aleshores, va sentir un fregament imprudent en un punt indeterminat del centre de la sala. Va girar el cap, però no va ser

capaç de determinar d'on venia el soroll. Després, va tornar a somriure. Al centre de la sala, una mica aïllat de la resta

d'andròmines, s'alçava un gran banc de treball de cinc metres de llarg, de fusta, amb una renglera de calaixos i de portes

corredisses a la part de sota.

S'hi va atansar per un costat i va mirar al darrere per assegurar-se que no l'intentava enganyar. Buit.

S'ha amagat a dins del moble. Quina ximpleria.

Va arrencar la primera porta d'armari de la secció de la dreta.

Va sentir immediatament el soroll d'algú que es desplaçava a l'interior del moble. El soroll venia de la secció central. Va fer

dues passes ràpides i va obrir la porta amb posat triomfant.

Buit.

Aleshores, va sentir un seguit de detonacions seques que semblaven trets de pistola. El soroll va sonar tan de pressa que al

principi li va costar comprendre d'on venia. Va girar el cap. Després, va sentir una estranya pressió contra el seu peu esquerre. No

va sentir cap dolor. Va mirar a baix just a temps de veure la mà de la Lisbeth Salander desplaçant la clavadora cap al seu peu dret.

És a sota del moble!

Es va quedar com paralitzat durant els segons que la Lisbeth va necessitar per apuntar a la punta de la seva sabata i disparar

cinc claus més a través del peu.

Va intentar moure's.

Va necessitar uns segons preciosos per comprendre que tenia els peus clavats al terra de fusta recentment reparat. La mà de la

Lisbeth Salander va desplaçar la clavadora cap al peu esquerre. Era com una arma automàtica que disparava els seus projectils

l'un rere l'altre. Va tenir temps encara de clavar quatre claus més de reforç abans que ell reaccionés.

Es va començar a inclinar endavant per atrapar la mà de la Lisbeth Salander, però va perdre immediatament l'equilibri. Va

aconseguir recuperar-lo recolzant-se en el moble, mentre sentia com la clavadora escopia claus, cla-bam, cla-bam, cla-bam.

Tornava al seu peu dret. Va veure com engegava els claus de biaix a través del taló cap al terra.

En Ronald Niedermann va cridar, boig de ràbia. Es va tornar a inclinar cap a la mà de la Lisbeth Salander. Des del seu

amagatall a sota del moble, la Lisbeth va veure com els carnals dels pantalons pujaven, assenyalant que s'estava inclinant

endavant. Va deixar anar la clavadora. En Ronald Niedermann va veure com la mà desapareixia sota el moble amb la velocitat

d'un rèptil abans que la pogués agafar.

Va avançar la mà per atrapar la clavadora, però en el mateix moment que la tocava amb la punta del dit, la Lisbeth la va

arrossegar sota el moble estirant el fil elèctric. L'espai entre el terra i el moble era d'una mica més de vint centímetres. Amb tota

la força de què era capaç, va tombar el moble de treball. La Lisbeth Salander el va mirar amb els ulls molt oberts en una expressió

ofesa. Va fer pivotar la màquina i la va disparar a cinquanta centímetres de distància. El clau es va plantar enmig de la canya de la

cama.

Un instant després, ella deixava anar la clavadora i s'apartava vivament d'ell rodolant, per aixecar-se fora del seu abast. Va

recular dos metres i es va aturar.

En Ronald Niedermann va intentar desplaçar-se i va perdre de nou l'equilibri, es va gronxar endavant i enrere, amb els braços

fent grans molinets. Va recuperar l'equilibri i es va tirar endavant, boig furiós.

Aquesta vegada, va aconseguir agafar la clavadora. La va aixecar i la va dirigir contra la Lisbeth Salander. Va prémer el botó.

Però no va passar res. Desconcertat, va mirar-se la màquina. Després, va aixecar els ulls cap a la Lisbeth Salander. Amb un

rostre neutre, ella va assenyalar-li l'endoll. Ple de ràbia, li va tirar la clavadora. Ella va esquivar-la vivament.

Després, va tornar a endollar i va atreure la clavadora cap a ella.

La mirada d'en Niedermann va trobar els ulls inexpressius de la Lisbeth Salander i va sentir un sobtat desconcert. Sabia ja que

estava vençut. És sobrenatural. Instintivament, va intentar desclavar el peu de terra. És un monstre. Va tenir prou força per

aixecar-lo uns mil·límetres abans que les cabotes dels claus el bloquegessin. Els claus s'havien enfonsat en angles diferents i, per

alliberar-se, s'hauria vist obligat a destrossar-se literalment el peu. Ni tan sols posant en joc tota la seva força gairebé

sobrehumana no va poder separar-se de terra. Va quedar-se uns segons trontollant com si estigués a punt de desmaiar-se.

Continuava clavat. Va veure com entre les seves sabates s'anava formant lentament un bassal de sang.

La Lisbeth Salander va seure davant seu en una cadira sense respatller mentre intentava distingir senyals que indiquessin si

tindria prou força per arrencar els peus de terra.

Com que no sentia dolor, era només una qüestió de força que pogués fer passar les cabotes dels claus a través dels seus peus. Es

va quedar asseguda sense moure ni un sol múscul i va contemplar la lluita durant deu minuts. Durant tot aquest temps, els seus

ulls es van mantenir completament inexpressius.

Al final, es va aixecar i va anar a col·locar-se al darrere d'ell. Va apuntar la clavadora a la seva columna vertebral, just a la base

de la nuca.

La Lisbeth Salander reflexionava intensament. L'home que tenia al davant havia importat, drogat, maltractat i venut dones a

l'engròs i al detall. Havia mort almenys vuit persones, incloent-hi un policia a Gosseberga i un membre del Moto Club Svavelsjò.

Ignorava completament quantes altres vides tenia el seu germanastre sobre la consciència, però per culpa d'ell ella havia estat

perseguida a través de tot el país com un gos rabiós, acusada de tres dels assassinats que ell havia comès.

El seu dit reposava pesadament sobre el botó.

Havia matat en Dag Svensson i la Mia Bergman.

Juntament amb en Zalaixenko, també l'havia matat, a ella, i l'havia enterrat, a ella, a Gosseberga. I ara, havia tingut de nou

intenció de matar-la.

Tenia motius per estar irritada.

No veia cap motiu per deixar-lo viure. Ell l'odiava amb una intensitat que ella no podia comprendre. I què passaria si el

lliurava a la policia? Un judici? Cadena perpètua? Quan trigaria a beneficiar-se d'un permís? Quan s'evadiria? I, ara que el seu

pare havia desaparegut a la fi, durant quants anys hauria de mirar constantment al seu darrere tot esperant el dia que el seu

germà reapareixeria? Va notar el pes de la clavadora a la mà. Podia posar fi definitivament a tot allò.

Anàlisi de les conseqüències.

Es va mossegar el llavi inferior.

La Lisbeth Salander no tenia por ni dels éssers humans ni de les coses. Sabia que li mancava la imaginació necessària per

tenir-ne —una prova com una altra que el seu cervell era completament normal.

En Ronald Niedermann l'odiava, i ella responia amb un odi igualment immoderat. Era un més de tots aquells homes estil

Magge Lundin, Martin Vanger o Aleksandr Zalaixenko i dotzenes d'altres porcs que, per a ella, no tenien cap excusa per trobar-se

entre els vius. Si hagués pogut reunir-los tots en una illa deserta i fer explotar una bomba nuclear al damunt, n'estaria ben

satisfeta.

Però, un assassinat? Realment pagava la pena? Què li passaria a ella si el matava? Quines oportunitats tenia que no

l'atrapessin? Què estava disposada a sacrificar per la satisfacció de disparar la clavadora per últim cop?

Podria invocar la legítima defensa... No, no podria fer-ho si l'altre tenia els peus clavats a terra.

Va pensar tot d'una en la Harriet Vanger, que també s'havia vist assetjada pel seu pare i el seu germà. Va recordar la conversa

que havia tingut amb en Mikael Blomkvist, en la qual ella havia condemnat la Harriet Vanger en uns termes molt durs. Per a ella,

era culpa de la Harriet si el seu germà Martin havia pogut continuar matant al llarg dels anys.

—Què hauries fet tu? —li havia preguntat en Mikael.

—Matar aquell porc —havia contestat ella amb una convicció que sortia del més profund de la seva ànima glacial.

I vet aquí que ara es trobava en la mateixa situació que la Harriet Vanger. Quantes dones més mataria en Ronald Niedermann

si el deixava estar? Ella era ara major d'edat i socialment responsable dels seus actes. Quants anys de la seva vida estava disposada

a sacrificar? Quants anys hauria volgut sacrificar la Harriet Vanger?

Aviat, la clavadora es va tornar massa feixuga perquè la pogués mantenir apuntant-li la nuca, ni tan sols amb totes dues mans.

Va abaixar l'arma i va tenir la sensació de tornar a la realitat. Va descobrir que en Ronald Niedermann murmurava paraules

incoherents en alemany. Parlava d'un diable que havia vingut a emportar-se'l.

Es va adonar que no parlava amb ella. Semblava que estigués veient algú a l'altre extrem de l'habitació. Va girar el cap i va

seguir la seva mirada. No hi havia res. Va sentir que se li eriçaven els cabells.

Va fer mitja volta, va anar a buscar la perforadora i va sortir a la primera sala a recollir la seva bossa. Quan es va inclinar per

agafar-la, va veure el punxo a terra. Encara duia els guants a les mans, i va agafar l'arma.

Va dubtar un moment i després el va col·locar ben a la vista al passadís central entre les caixes. Amb la perforadora, va

necessitar tres minuts de feina per fer saltar el cadenat que tancava la sortida.

Es va quedar immòbil a dins del cotxe reflexionant sobre el que havia de fer. Per acabar, va obrir el seu telèfon mòbil. Va

necessitar dos minuts per trobar el número de telèfon del local del Moto Club Svavelsjò.

—Sí —va dir una veu a l'altre extrem de la línia.

—Nieminen —va dir ella.

—Un moment.

Va esperar tres minuts abans que en Benny Nieminen, president en funcions del Moto Club Svavelsjò, agafés l'aparell. —Qui és?

—Això és igual —va dir la Lisbeth amb una veu tan baixa que amb prou feines va poder distingir les paraules. Ni tan sols

hauria sabut dir si era un home o una dona qui trucava.

—Bé. I què vols?

—Em fa l'efecte que t'agradaria tenir una pista sobre on és en Ronald Niedermann. —Ah, sí?

—Deixa't de collonades. Vols saber on és, sí o no? —Escolto.

La Lisbeth va descriure el trajecte per arribar a la bòbila abandonada al costat de Norrtàlje. Va dir que en Niedermann s'hi

quedaria prou perquè en Nieminen tingués temps d'arribar-hi, sempre que s'afanyés.

Va tancar el mòbil, va engegar el cotxe i va pujar fins a l'estació de servei, a l'altra banda de la carretera. Va aparcar en un lloc

des d'on podia veure la bòbila, que li quedava just enfront.

Va haver d'esperar més de dues hores. Passaven uns minuts de dos quarts de dues del migdia quan va descobrir una furgoneta

que circulava lentament per la carretera de baix. Es va aturar en una plaça d'aparcament, va esperar cinc minuts, va fer mitja volta

i va enfilar el camí d'accés a la bòbila. El dia començava a declinar, el cel gris no feia més agradables els dies de desembre.

Va obrir la guantera i en va treure uns binocles Minolta 2x8. Quan la furgoneta es va aturar, va poder identificar en Benny

Nieminen, seguit per en Hans-Ake Waltari i tres persones que no va reconèixer. Reestructuració. Han hagut de canviar el

personal.

Quan en Benny Nieminen i els seus acòlits van haver trobat l'entrada pel costat estret de l'edifici, va tornar a obrir el mòbil.

Va escriure un missatge que va enviar per correu electrònic al centre d'operacions de la policia a Norrtàlje:

[RONALD NIEDERMANN, L'ASSASSÍ DEL POLICIA, ES TROBA A L'ANTIGA BÒBILA PROP DE L'ESTACIÓ DE SERVEI DE SKEDERID.

EN AQUEST MOMENT, B. NIEMINEN & ALTRES MEMBRES DEL MOTO CLUB SVAVELSJÒ ESTAN A PUNT DE MATAR-LO. DONA

MORTA A LA BASSA DE LA PLANTA BAIXA.]

No es movia res pel costat de la fàbrica. S'ho va agafar amb calma.

Mentre esperava, va treure la targeta SIM del seu telèfon i la va destruir tallant-la a trossets petits amb el tallaungles. Va

abaixar el vidre i va llençar els fragments. Després, va treure una targeta SIM nova del seu bitlleter i va inserir-la al telèfon.

Utilitzava targetes recarregables Comviq, que eren pràcticament impossibles de localitzar. Va trucar a Comviq i va carregar 500

corones a la targeta nova.

Van passar onze minuts abans que un furgó de la policia, sense sirena, però amb el llum giratori engegat, arribés a la fàbrica

provinent de Norrtàlje. El furgó va aturar-se al camí d'accés. Un minut més tard, dos cotxes de policia el van seguir. Els policies es

van posar d'acord; després, van avançar cap a la bòbila en grup i van aparcar al costat de la furgoneta d'en Nieminen. La Lisbeth

va aixecar els binocles. Va veure com un dels policies parlava pel micro d'un radiotelèfon tot mirant la placa de matrícula de la

furgoneta. Els policies van mirar al seu voltant, però no es van moure. Dos minuts després, va veure com un altre furgó s'acostava

a tota velocitat.

Va comprendre de sobte que tot s'havia acabat.

La història que havia començat el dia del seu naixement acabava d'arribar a la fi en aquella bòbila.

Era lliure.

Quan els policies van treure un arsenal considerable del furgó, es van posar armilles antibales i van començar a prendre

posicions al voltant de la fàbrica, la Lisbeth Salander va entrar a l'estació de servei i va comprar un cafè per emportar i un sandvitx

envasat. Va menjar dreta en una taula alta a la botiga.

Era ja fosc quan va tornar al cotxe. Estava obrint la porta quan va sentir dues detonacions llunyanes, segurament trets de

pistola, que venien de l'altra banda de la carretera. Va veure diverses siluetes negres que eren els policies desplegats, enganxats a

la façana prop de l'entrada del costat estret. Va sentir les sirenes d'un altre furgó d'intervenció que arribava de reforç d'Uppsala.

Alguns cotxes particulars s'havien aturat a un costat de la carretera per veure què passava.

Va engegar l'Honda bordeus, va agafar la E18 i se'n va tornar a casa seva a Estocolm.

Eren les set del vespre quan la Lisbeth Salander, molt irritada, va sentir el timbre de la porta d'entrada. Era a la banyera, en

una aigua que encara fumejava. Només hi havia una persona al món que podia tenir un motiu per venir a trucar a la seva porta.

Al principi, va decidir ignorar el timbre, però, al tercer truc, va sospirar i es va embolicar en una tovallola de bany. Va avançar

el llavi inferior i va fer caure gotes d'aigua al terra del vestíbul.

—Hola —li va dir en Mikael Blomkvist quan va obrir.

Ella no va contestar.

—Has sentit les notícies?

Va negar amb el cap.

—He pensat que potser t'agradaria saber que en Ronald Niedermann és mort. L'ha assassinat una colla del Moto Club

Svavelsjò a Norrtèlje avui mateix.

—Mira, tu —va dir la Lisbeth amb veu continguda.

—He parlat amb un policia de guàrdia a Norrtàlje. Tot plegat sembla una venjança. Aparentment, en Niedermann ha estat

torturat i esbudellat amb un punxo. Al lloc hi havia una bossa amb diversos centenars de milers de corones.

—Ah, bé.

—La colla del Moto Club Svavelsjò ha estat sorpresa en flagrant delicte. A sobre, s'han resistit. Hi ha hagut un tiroteig i la

policia ha hagut de demanar reforços a la policia nacional d'Estocolm. Svavelsjò ha capitulat cap a les sis.

—Vaja.

—El teu vell amic Benny Nieminen de Stallarholmen és mort. S'ha guillat completament i ha intentat obrir-se pas a trets.

—Millor.

En Mikael Blomkvist va guardar silenci durant uns segons. Es van mirar a través de la porta entreoberta.

—Et molesto?

Ella va arronsar les espatlles.

—Era a la banyera.

—-Ja ho veig. Vols companyia?

Ella va llançar-li una mirada acerada.

—No vull dir a la banyera. He portat bagels —va dir ensenyant-li una bosseta—. També he comprat cafè per fer es-presso. En

la mesura que tens una Jura Impressa X7 a la cuina, almenys hauries d'aprendre a fer-la servir.

Ella va aixecar les celles. No sabia si s'havia de sentir alleujada o decebuda.

—Només companyia? —va preguntar.

—Només companyia —va confirmar ell—. Sóc un bon amic que ve a visitar una bona amiga. Es a dir, si sóc benvingut.

Ella va vacil·lar uns segons. Durant dos anys, s'havia mantingut tan lluny com havia pogut d'en Mikael Blomkvist. I tanmateix,

ell s'havia entestat a enganxar-se a la seva vida com un xiclet a la sola de la sabata, fos a Internet o a la vida real. A Internet, no li

feia nosa. Allà, només era un grapat d'electrons i de lletres. Però en la vida real, davant la seva porta, continuava sent aquell coi

d'home atractiu. I li coneixia tots els secrets, de la mateixa manera que ella coneixia els d'ell.

El va observar i va constatar que ja no tenia sentiments cap a ell. En qualsevol cas, no aquell tipus de sentiments.

Ell havia estat realment el seu amic tot al llarg d'aquell any.

Hi confiava. Potser. Li resultava irritant que una de les rares persones en qui confiava fos un home amb qui havia estat evitant

coincidir.

Es va decidir de cop. Era una bestiesa fer com si no existís. Veure'l no feia pas més mal.

Va obrir la porta i el va admetre de nou en la seva vida.